SITUACIÓ DE LA DONA DURANT L’EDAT MITJANA

Noble, camperola, monja ... bruixa

Introducció

L’Edat Mitjana (segles V-XV) es va iniciar amb les invasionsdels pobles germànics de l’Imperi Romà, va ser una època deguerres, fam i inseguretat fins al segle X. Els nobles vanaprofitar aquesta època per a desposseir les famíliespageses de les seves terres a canvi de protecció, d’aquestamanera va aparèixer la servitud i es va començar aestructurar la societat estamental.

La servitud era l’estat de dependència dels serfs respecte unsenyor. Els serfs/serves eren persones lligades a la terra (notenien llibertat personal) y depenents del senyor feudal, quepodia ser noble o eclesiàstic. El serf/serva treballava senseretribució i no es podia casar sense el permís del senyor. Laseva condició era hereditària.

La societat estamental era una societat estructurada enestaments, la base dels quals era la funció social queportaven a terme dins de la societat. Les tres funcionssocials eren: resar, guerrejar i treballar. Aquells que fan lesfuncions importants (resar i fer la guerra) tenen un estatutjurídic especial (privilegis) i una base econòmica segura (lapropietat de la terra). Era una societat tancada i basada en ladesigualtat davant la llei, és a dir, en els privilegis.

A partir del segle X i fins el segle XIII es va desenvolupar unaèpoca de prosperitat material relacionada amb l’augment deles terres que es posen en cultiu, la qual cosa provoca unaugment dels aliments i el creixement de la població. A méses va donar una situació generalitzada de pau que vapermetre cultivar la terra amb regularitat i va contribuir al’increment de la població. La millora de la agricultura va ferpossible l’aparició de la indústria artesanal i el comerç i, pertant, d’un creixement de les ciutats.

A partir del segle XIV es va desenvolupar una situació de crisieconòmica i demogràfica relacionada amb un període dedolentes collites i de fam, per un costat, i d’epidèmies com lapesta, per un altre costat. Aquests fets van provocar unasituació de mortalitat catastròfica.

En general podem dir que les dones, igual que el TercerEstat, pateixen més a les èpoques de crisi i milloren a lesèpoques de prosperitat. Les dones van patir l’abús del podertal i com queda reflectit en dos aspectes: l’adulteri femení escastigava amb la mort o el “dret de pernada” del senyorfeudal.

Podem dir, per tant, que la condició de la dona no només nomillora sinó que coneix una important reculada. No obstantaixò, és difícil fer generalitzacions per dues raonsfonamentals: d'una banda és evident que la seva situacióvariava depenent de l'estament al que pertanyés (noblesa otercer estat), i per un altre perquè la seva condició era moltdiferent segons el lloc geogràfic i l'època que ens ocupem,doncs, lògicament, va haver-hi una evolució al llarg de tanextens període.

La religió cristiana va tenir una important influència a la societatmedieval i, especialment, sobre les dones. El Cristianisme va néixeral baix Imperi Romà i es va institucionalitzar al segle IV ambl’Edicte de Milà (313 d.C.), Edicte de tolerància de Constantí que varestablir la pau religiosa a l’Imperi Romà ja que va autoritzar lapràctica del cristianisme.

El cristianisme va desenvolupar un discurs moderadamentigualitari entre homes i dones ja que els pecats es castigaven igual:

"Qui repudia la seva dona i es casa amb una altra comet adulterienvers la primera; i si una dona es divorcia del seu marit i es casaamb un altre, comet adulteri " .

Text de Marcos X, 11-12; Mateo XIX, 9

La dona per a l’església medieval

Regla de Sant Cesari, bisbe d’Arles, per les “verges nucleades” en torn a

l’església de Saint-Jean, 513:

“El període de noviciat de la religiosa no estava establert, normalment estava

a prova durant un any i la priora decidia si havia de perllongar-se.

La regla no esmentava austeritat en el menjar i en el beure, el que importava

era la voluntat de renúncia.

La monja no havia de conservar res per a si mateixa, s'insistia especialment

en no tenir ni roba personal, ni diners, ni habitació pròpia i haver donat tot

quant es posseïa abans d'arribar al monestir.

Dins del monestir no hi havia diferències entre riques i pobres.

Totes les monges havien d'aprendre les lletres i havien de dedicar dues hores

del matí a la lectura (...).

La regla imposava silenci, no s'havia de parlar més que quan es necessitava.

L'oració, l'estudi i l'assistència als malalts eren les obligacions principals de

les monges.

La clausura, en el sentit d'obligació de romandre dins del recinte del monestir,

pràcticament no existia. Les monges sortien del monestir quan ho

necessitaven fins a 1298 que el Papa Bonifaci VIII va promulgar la

Periculoso que va prescriure per a totes les monges una estricta clausura.”

Elaborat a partir de Regine PERNOUD, La dona en el temps de les catedrals,

Barcelona, Juan Granica Ed., 1982, pàg. 36-37.

De fet el convent es va convertir en una sortida per lesdones que no volien casar-se i volien accedir a la cultura; peraltres dones els convents van ser una imposició quan lafamília no tenia dot suficient per poder casar-la.

Als convents femenins es va desenvolupar una escripturareligiosa de tipus místic (obres de visions i experiènciesreligioses) molt important.

No obstant això, hi ha un fet que roman invariable: elsentiment misogin. Això és, l'odi o avorriment de la dona. Iaixò és així perquè l'Edat Mitjana accepta les ideesantifemenines de l'Antiguitat que havien formulat filòsofstan importants com Aristòtil, i les augmenta amb lesaportacions de la Bíblia (llibre del Gènesi), dels Pares del'Església i dels clergues en general.

Pel clergat medieval hi havia tres tipus de dones:

1. La temptadora

2. La reina del cel

3. La pecadora (redimida)

En el llibre del Gènesi es diu que Déu va crear a l'home a imatge isemblança seva, donant-li el domini sobre la Terra i les sevescriatures. Déu és masculí i el seu més important creació ésmasculina, del que se segueix la primacia i el lloc central de l'homeen l'Univers, deixant clar que les dones juguen un lloc subordinat.El relat explica també com la dona, a la qual posteriorment Adánva cridar Eva va ser desobedient i va sucumbir a la temptació, elresultat de la qual va ser l'expulsió de tots dos del Paradís.D'aquesta manera, al llarg de la història del Cristianisme el relat delGènesi ha proporcionat als homes arguments per limitar irestringir la llibertat de les dones, fent-les responsables de totesles desgràcies sofertes per la Humanitat. Per aquesta raó l'artoccidental ha dedicat una especial atenció a il.lustrar el relatbíblic.

La temptadora

Des d'aquell moment en què Déu va fer caure a Adán en un profundsomni per treure a la primera dona de les seves costelles, fins a aquellaltre en què se'ns narra la temptació d'Eva per la serp i la posteriorexpulsió del Paradís. En relació amb el primer ha de notar-se que Evanomés és creada després que Déu no trobés una ajuda proporcionadaentre “totes les bèsties del camp i totes les aus del cel”, però és que amés Eva és creada com un simple apèndix d'Adán, per servir-li d'ajuda,la qual cosa confirma la seva posició subordinada.

Pel que fa al segon cal advertir que en identificar-se a Eva com atemptadora d'Adán, a qui ofereix el fruit prohibit, pansa a jugar elmateix paper que la serp, personificació del mal. En l'art aquestaidentificació es realitza de forma visual: això és, la serp se'ns mostraamb la part superior de dona, i la inferior, de serp. D'aquesta manera,

la identificació de la dona amb el mal és clara.

La dona no és malvada únicament pel pecat original, sinó també perque va ser una dona la que obligà a Pere a negar Crist.

Dues imatges ens poden bastar per posar-ho de manifest. Amb laprimera es tractaria de demostrar el caràcter violent de les dones enuna escena en què una d'elles copeja a un home servint-se d'unobjecte d'utilització gairebé exclusivament femenina, la filosa, ques'utilitzava per filar. En la segona s'al.ludeix a la pretesa tirania delsexe femení mitjançant la llegenda de Filis, esposa o amantd'Alejandro Magne que, suposadament, va seduir i va humiliar al seumestre, Aristòtil, a qui no va dubtar a assotar, al mateix temps que houtilitzava com a muntura. Tot això succeeix davant la presència de doshomes que riuen la desgràcia del filòsof qui, per cert, no tenia moltbona opinió sobre les dones.

“En el regne de l'invisible dos exèrcits s'enfronten, el del Bé i el delMal”. En la seva analogia femenina la verge María encarna el bé;Eva, el mal. María és la projecció de dona que està fora de l'abastd'aquest món, és la mare; Eva és la filla del diable. El pensamentmedievalista situaria a les dones com a filles d'Eva, mai com a fillesde María.

El relat del gènesi és bastant clar en dues coses: la primera és elfet que la dona va sorgir de l'home, la qual cosa li dóna primacia aaquest. La segona és la culpabilitat d'Eva en el pecat original. “Evas'ha deixat seduir pel dimoni i amb ell entra al món del pecatoriginal, la mort, la condemnació eterna…”.

La reina del cel

Precisament a causa de la imatge d'Eva apareix una idea en la qualles dones, si alguna vegada volguessin aconseguir la salvació,haurien de redimir-se dues vegades, per dues causes diferents:una per ser pecadores i una altra per ser dones. La qual cosa, si esmira bé, és una sola doncs dona igual pecadora, pecadora igualdona.

Per la seva banda, la verge María és “sola, sense parangó”; estàmés enllà de qualsevol aspiració humana, lluny, molt lluny de lesdones, doncs és la mare del fill de Déu i sempre es manté verge. Ésl'oposició absoluta d'Eva “María, mare de tots els que viuen per lagràcia. Eva, mare de tots els que viuen per la naturalesa”.

Fins a aquest punt la idea d'aquestes dues dones es moviaperfectament dins dels cànons de dualitat propis de la EdatMitjana. Però responent a la tendència eclesiàstica de crear puntsintermedis a fi d'apropar més als adeptes, apareix al segle XII lafigura de María de Magdalena, la qual cosa significa que per alsegle XII es tenien tres idees sobre la dona: la temptadora, la reinadel cel i la pecadora redimida. En aquesta última és on encaixava lafigura de Magdalena, una dona –de fet són tres però per afinalitats pràctiques l'església les reuneix en una sola– que parlade la “tragèdia” femenina i de com l'única alternativa de salvaciópodia “venir del penediment i la penitència, en el càstig d'aquestacarn culpable” .

La penitent

De qualsevol manera, i sense importar quan positiu pugui sonaraquesta figura a la llum del feminisme modern, María Magdalenano era un discurs de dona dirigit a dones, sinó a homes, a clergues,a monjos. Per justificar aquest punt cal dir alguna cosa, i és que elshomes tenien un costat femení: l'ànima. Aquesta, per la sevacondició de “dona”, reflecteix la fragilitat humana, la tendènciapecaminosa a la carn. L'ànima s'humilia davant Déu pel pecatcomès igual que ho fa María Magdalena, he aquí la connexió.

Els homes, sensibles a la carn, reconeixen el seu pecat i espenedeixen. És per això que María Magdalena es converteix en elseu exemple. Per a ells, la dona redimida no és més que l'ànimapecadora dels homes.

Sexualitat i pecat

Una de la virtuts propiciades per l'Església, respecte de ladona, és la castedat, a partir d'això es van jutjar lesconductes de les mateixes, despullant a l'acte sexual de totgaudi per entendre-ho com un deure conjugal, amb un únicobjectiu: la procreació. És per tant, només possible dins delmatrimoni i amb l'espòs, no estant permesa per a la dona,sota pena d'escarn i mort, les relacions extramatrimonials niadúlteres.

En aquest sentit, la legislació medieval és clara: fins el segleXVI a Anglaterra una dona soltera que es quedésembarassada era condemnada a mort per ofegament.

Ideal de feminitat

De caràcter més idíl·lic que real, la dona havia de reunircaracterístiques tals com a casta, prudent, treballadora,honrada, callada i bella i, sorprenentment, culta.

En relació al físic , segons les pintures i escultures, aquestesposseeixen ventre engruixats i pits generosos, estretamentlligat a la fertilitat. Agrada la dona de pell clara que no haennegrit treballant al sol, de cabells rossos i arrissats, nets icures. Tenint en compte el context, els cosmètics no sóncomuns entre les dones castes

Matrimoni i maternitat

Per a la dona el matrimoni significava, en primer lloc, uncanvi de família, ja que deixava la casa paterna per anar aviure a la del seu marit. I en segon lloc, el pas del domini delpare a la subordinació d'aquest últim. Per descomptat, noera lliure per decidir si volia casar-se o no, responsabilitatque requeia en el seu pare o tutor. Una vegada casada, lesobligacions fonamentals de la dona eren tres: honrar alssogres com als seus pares, estimar al marit, i la maternitat.

Per il·lustrar el que diem hemtriat dues imatges en les qualses representa el ritu delmatrimoni. En la primera ensapareix, al centre, el Vescomtede Beziers lliurant a la seva filla,Ermengarda, al Comte deRosselló. El pare cedeix latutela de la seva filla i procedeixa la unió de les mans delscònjuges, aclarint-nos que estracta d'un lliurament en la qualla dona té ben poc que dir. Al'esquerra, la mare de la noiacontempla l'escena.

De més complicada interpretació és la taula flamenca denominadael Matrimoni Arnolfini. En ella es mostren els esponcelles entreGiovanni Arnolfini i la seva promesa Giovanna Cenami, escena queestà tenint lloc en la càmera nupcial. I encara que a simple vistapugui semblar una escena costumista, el quadre està carregat dereligiositat i de simbolisme. L'espòs aixeca la mà dreta en senyalde jurament, i amb l'esquerra pren la de la seva esposa com aprova d'afecte. El llum metàl·lic que penja de sostre només mantéuna vela encesa, llum que s'interpreta com a símbol de Crist, ques'utilitzava quan es feia jurament matrimonial.

Altres símbols vinculats al matrimoni són el gos, que representa lafidelitat; l’escombreta i la talla de santa Margarida i el drac, com aprotectora de la fecunditat i dels parts, al setial del respatller(fecunditat); el mirall sine macula (sense taca), i el rosari –regalhabitual en les parelles- que penja al costat del mirall (puresa de laVerge). Les fruites disposades sobre la taula que hi ha sota lafinestra evoquen la fruita de l’”arbre del bé i del mal”, l’arbreprohibit, símbol del pecat original, que serà redimit amb elmatrimoni.

Del simbolisme d'aquesta imatge es dedueix també que una de lesobligacions més importants de la dona casada era la maternitat,perquè l'objectiu fonamental del matrimoni era perpetuarl'espècie, i la importància que se li donava era tal que l'esterilitatarribava a considerar-se un mal terrible i una de les poques raonsque feien possible la ruptura d'una parella.

Per aquesta raó no són rares les imatges medievals en les quals esrepresenta la maternitat. En el Llibre d'Hores del Duc de Berry enstrobem amb una dona que, malgrat el seu avançat embaràs,segueix lliurada a les feines agrícoles, en aquest cas la recol·lecciódel raïm que es realitza en el mes de setembre. Això ens indicaque, per a les dones del poble, la maternitat revestia una especialduresa, atès que ni tan sols en els últims mesos de gestació podienabandonar les ocupacions més penoses.

Cas ben diferent era elde les dames de lesaristocràcia, com deixaben clar una altraminiatura amb escenade part en la qual lamare descansa mentreés atesa per una criada,mentre que altres dueses fan càrrec delnounat.

En qualsevol cas, el part era sempre un moment temible, fruit delcàstig especial de Déu Eva pel seu pecat en el Paradís. Pitjor que lapena imposada a l'home, ja que la dona suportava la càrrega detots dos càstigs, el treball sense fi i els dolors del part. Una idea del'enorme sofriment que el part comportava ens ho dóna unaminiatura del segle XIV en el qual veiem a tres dones ocupades enun part amb cesària, en el qual una cirurgiana i dos assistentsextreuen de la mare a una criatura de cabells rossos. Cal notarque, malgrat la serenitat de l'escena, els dits de les mans de lapartera, crispats sobre la sabana assenyalen el dolor de l'operació.Això és el que sembla indicar la imatge, però sabem que, enrealitat, l'operació s'executava sempre en la dona morta.

En relació amb aquesta última imatge cal dir que l'ofici dellevadora era exclusivament femení, i les dones havien de prestarassistència mèdica i de primers auxilis en les seves pròpies llars.No obstant això, si una dona desitjava exercir la medicina o,simplement, administrar senzilles pràctiques curatives fora del'àmbit domèstic, es veia exposada a censura social i legal; i, pitjorencara, podien acusar-la de bruixeria.

Dona treballadora

Durant l'edat Mitjana la dona va exercir un paper moltimportant en l'activitat productiva. D'antuvi, en el que esconsiderava com el seu paper natural: la cura de la família ala qual pertany per naixement, matrimoni o servitud. I, unavegada més, les imatges vénen en la nostra ajuda perproporcionar-nos tot un seguit de les més variadaocupacions, que van des de la neteja de les dependènciesdomèstiques, l'arranjament dels llits i la preparació delmenjar.

Tasques domèstiques

Pel que es refereix a aquesta última ocupació, el detallismede les imatges ens posa de manifest que es tractava d'unaactivitat gairebé exclusivament femenina, tant si s'exerciaen un ambient domèstic propi, com si es realitzava enqualitat de per a una família de classe alta, com ens aclareixl'última de les imatges aportades, on l'elevada condiciósocial dels amos de la casa, o més aviat mansió, ens vesuggerida per l'amplitud de l'espai en el qual es troben, lariquesa del mobiliari i la sumptuositat de la indumentària delcavaller que s'escalfa en la xemeneia.

Però l'activitat laboral més estretament relacionada amb lacondició femenina era la que tenia a veure amb l'elaboració delteixit, tant si amb ella es pretenia solucionar el proveïment de lesnecessitats domèstiques, com si es treballava per a un mercat mésampli. Unes vegades ens apareixen dones soles lliurades a la labordel filat amb la filosa sota el braç esquerre i amb la mà dreta tibantel fil en postura d'una exquisida elegància; en altres ocasions se'nsmostra al costat de la roda de filar, que, per cert, es va introduirdes de l'Índia als segles XIII o XIV, millorant la producció de fil i lacostura de la roba, arribant a convertir-se en una màquina comunaen la llar. Tampoc són rars els grups de 3 dones en els quals esdocumenten les tasques de filat, teixit i cardatge de la matèriatèxtil.

Filar i teixir

Malgrat tot, és en el camp on l'activitat laboral ocupa el majornombre de dones. Primer en tasques a l'interior de la casa, queanaven des de la producció làctica i ramadera, cura de l'hort,fabricació de pa i cervesa, fins a la producció de vestits i llençols.En relació a les tasques del camp podem afirmar que l'arada i lasembra eren tasques reservades al sexe masculí, però la collita delgra, la sega del fenc i la recol·lecció de la vinya eren treballs que escompartien. Sembla que eren majoritàriament femenines les dexollar les ovelles, així com remoure i birbar la terra de l'hort.

Feines agrícoles

Una de les ocupacions més freqüents era la que tenia a veure ambla cura del bestiar, amb el seu munyiment i amb la comercialitzaciódels productes làctics, la llet, la mantega i el formatge. Per aquestaraó, l'escena que més es repeteix és aquella en què la dona, agarraamb la seva mà dreta una de les mamelles de la vaca, en tant sostéamb l'esquerra el recipient en el qual es va abocant la llet. L'artistaque pinta aquesta imatge, amb traç simple i sumari, ensproporciona dades tan anecdòtiques com la carícia que l'animaldirigeix a la seva cria.

Més contingut narratiu posseeixen aquelles altres en què la dona,a part de munyir la vaca, i batre la nata per elaborar la mantega,ens mostren la divisió del treball que es podia establir en la granja,on les dones es dedicaven a les tasques referides, en tant elshomes s'ocupaven de treure a pastar el bestiar de llana.

Finalment, una mostra molt completa de la varietat del treballfemení ens la ofereix un Llibre d'Hores en el qual es recullen leslabors pròpies de cada mes de l'any, en la qual la dona no nomésajuda en la tasca del sacrifici del porc sinó que s'ocupa de pastar elpa i de preparar el foc del forn per a la seva cocció.

Però era el sector agrícola el que major nombre de donesocupava. Solia ser un treball estacional la demanda del qual vaaugmentar a causa de la intensificació del cultiu del gra, de lesanomenades “plantes comercials”, com el lli i el glast (planta de laqual s'obté un color semblat al anyil), i, sobretot, l'augment de laproducció agrícola.

La veritat és que el nombre de les representacions artístiquesd'aquesta activitat resulta aclaparant pel seu nombre i bellesa.Però per raons d'espai ens anem a detenir només en tres d'elles.En la primera–que mostra la història bíblica de Ruth- se'ns il·lustrael treball de la dona en el camp i ens és possible observar un detallmolt significatiu: en tant els homes utilitzen eines de conreu, ladona, amb les seves pròpies mans, recull les espigues que oblidenels segadors i les ajunten formant garbes.

Altres vegades comprovem com la seva activitat no sempre éssubordinada. És el que podem observar en una imatge del segleXIII dividida en dos registres: en el superior, les dones seguen irecullen, i en l'inferior, rastellen, sembren i emmagatzemen elcereal.

La Dama, qui freqüentment podia portar una vida bastantavorrida, era l'objecte de poemes romàntics d'adoració (propis del'amor cortesà). Durant l'Edat gaudia d'una relativa llibertat;moltes d'elles van ser terratinents, i si estaven soles, es manejavenamb gran independència, exercint un pes determinant enl'economia i en la societat del període típicament feudal,*usufructuant drets idèntics als dels homes

Pel que es refereix a les dones de l'aristocràcia que vivien en el mitjàrural, cal desterrar la idea que totes portaven una vida ociosa. Ambfreqüència eren magnífiques administradores, capacitades iresponsables, que havien d'enfrontar-se als problemes que plantejavenels senyorius. Freqüentment, quan partien per a la guerra, els senyorsfeudals deixaven a les seves esposes com a administradores de lespossessions familiars, la qual cosa suposava que la Dama fos capaç deposseir i exercir amplis i de vegades complexos coneixements jurídics(havia de defensar els drets legals del feu); havia de supervisar almajordom i altres empleats, ser una hàbil administradora de la hisendafamiliar, planejant acuradament l'equilibri entre els ingressos i lesdespeses. De vegades les tasques no passaven de donar instruccions a laservitud, però en ocasions havien de defensar el castell i les seves terresde qualsevol agressió, alguna cosa molt probable quan arribava a lesoïdes dels senyors dels voltants que la dama del castell es trobava sola.

La gran majoria de les dones que exercien algun tipus d'activitat ales ciutats, s'ocupaven en tallers artesans. Els artesansencarregats de la confecció de vestits i de productes de luxe solienconstituir-se en gremis que admetien a dones en qualitatd'aprenentes, oficials o mestres artesans. Un altre sector amb unaacusada presència femenina va ser la indústria de queviures, comles fleques amb els seus diversos productes (pa, pastissos, coqueso pastes), les carnisseries, les peixateries, els trulls, els queviures iles fàbriques de cervesa. El que està fora de dubte és que el soud'aquestes dones era sensiblement inferior al dels homes.

Comerç i artesania

Majoritàriament les dones treballaven al camp o als tallersartesanals ajudant als seus marits, però sabem que les donestambé aprenien i exercien oficis.

El Llibre dels Oficis, París 1254-1271:

“Hi havia oficis que es consideraven femenins com filadores de seda, obreres

de tela de seda, teixidores de còfies de seda, (...). Eren artesanes de luxe i

amb un treball que es considerava molt delicat.

Hi havia dones que eren “paritàries”, és a dir, persones designades per cada

ofici per controlar les formes de treball i la qualitat de la mercaderia i que, per

tant, tenien poders judicials.

En la indústria tèxtil de la llana s'utilitzaven en proporció equivalent homes i

dones.

Hi havia dones en la indústria del vestit: brodadores, fabricadores de guants,

barrets, botons, (...).

Hi havia dones en la indústria del metall (agulleteres, ganiveteres, caldereres,

serradores, joieres ...), en la construcció i les mines.

Les dones eren molt nombroses en els oficis relacionats amb l'alimentació

(forneres, formatgeres, lleteres, venedores de carn, botifarra, pa, aus de

corral, sardines i peixateres).

Les dones participaven en les comerços grans i petites.”

Elaborat a partir de Regine PERNOUD, La dona en el temps de les catedrals,

Barcelona, Juan *Granica Ed., 1982, p. 209-212

La fleca va ser, possiblement, l'ofici on trobem una majorpresència femenina, la qual cosa sens dubte ve explicat pel fet queen la Baixa Edat Mitjana les ciutats van conèixer un augmentimportant de la població, a la qual calia proveir. Això explica larelativa abundància d'imatges en les quals les dones apareixendedicades a aquesta activitat.

Tampoc són rares les escenes en què les dones, ben soles oacompanyades pels seus marits es dediquen a la venda de peix. Enla que presentem l'esposa acompanya al seu marit en lapeixateria, en el mostrador de la qual s'exposa el producte fresc,mentre en primer terme s'alineen els tonells amb el peix ensaladura.

Amb alguna freqüència trobem imatges que, en certa manera, espoden considerar derivació de les labors de filat i teixit de lesdones, això és, en la seva professió de sastresses. En unesocasions les trobem en la tasca d'assemblar les peces quecomponen el vestit i en altres ens mostren l'elaboració del patrósobre el qual es van a calcar les parts que componen la peça.Finalment, i encara que menys freqüents, són de gran interèsaquelles imatges en les quals la dona col·labora amb el seu pare omarit en l'atenció al negoci familiar. En ocasions aquestacol·laboració no es limita a la de simple ajudant sinó que consisteixen un treball tan essencial com la preparació de medicaments.

Tampoc podien faltar dones enels negocis de joieria, com ensmostra una miniatura francesadel segle XV on podemcontemplar les prestatgeriesde la tenda plenes de safates,joies i objectes costosos, al'home que està darrere delmostrador atenent a unaparella que segurament estàadquirint un anell decompromís, i a la dona que fael mateix amb un cavallerluxosament vestit, al queacompanya un patge.

Hem deixat per al final tot un seguit de activitats que, encaratenint el nucli urbà com a lloc de realització, no són d'aparició tanfreqüent en la imatge artística. Precisament les primeresd'aquestes imatges es refereixen a la dona com a artista, unatasca de la qual han estat tradicionalment excloses, entre altresraons perquè la cura dels nens i les responsabilitats de la llar liimpedien una plena dedicació. Per aquesta raó, en les imatges queanem a comentar podem preguntar-nos si es tracta de simplesil·lustracions d'un text o guarden alguna correspondència amb larealitat, encara que per altres testimoniatges que disposem lasegona suposició és la més probable. D'enorme interès sónaquelles en les quals la dona apareix pintant un autoretrat amb elpinzell a la mà dreta, el mirall en l'esquerra i, una mica més, allà lataula en la qual prepara els pigments.

Curiosament, no són rares aquelles altres en les quals la donaartista se'ns mostra pintant a la Verge amb el Nen, amb laparticularitat que en l'última d'elles presenciem el fet, insòlit per al'època, de comptar amb un home com a ajudant. Dins d'aquestcamp és molt curiosa per la seva raresa aquella altra en la quall'artista, amb gran dedicació, esculpeix a una bella jove sobre unalauda o llosa sepulcral.

També disposem d'exemples en els quals apareixen dedicades al'activitat literària, per més que en l'Edat Mitjana les donestinguessin poques oportunitats si es fes cèlebres per la sevadedicació a l'escriptura. I encara que a les ciutats hi havia col·legisper a nens als quals, de vegades, assistien nenes, la majoria de lesdones eren analfabetes, encara que les dames de la noblesa i del'alta burgesia sabien llegir i escriure. El cas més cèlebre és el deChristine de Pizan , considerada la primera escriptora professionalque va haver-hi a França. Nascuda en 1363, es va casar als 15 anys i,després d'enviduar als 25, es va dedicar a escriure poesies,al·legories i composicions èpiques per mantenir als seus tres fills ia la seva mare.

Finalment, caldria referir-se a labor realitzada per aquelles donesque lliuraven la seva vida al servei de la religió. En general erendones de les classes altes les que dedicaven la seva vida alconvent, bé perquè el seu pare no trobava marit adequat per a ellao perquè no tenien suficient doti per casar-les. En qualsevol cas,en la vida conventual podien trobar una sortida a les sevesinquietuds intel·lectuals o als seus desitjos de no dependre d'unhome. Moltes i molt variades eren les activitats que podiendesenvolupar les esposes de Crist, però una de les més destacadesera la dedicada a cura dels malalts. En canvi, de més dubtosainterpretació és aquella altra en què la germana prepara una pocióper al malalt que es troba al fons seguint les instruccions d'unllibre, al mateix temps que és assistida per una serventa ques'apropa amb una safata.

Durant l’Edat Mitjana continuava en vigor la idea de que ladona havia de viure a l’espai privat de la casa dedicant-sebàsicament a les feines domèstiques i a tenir cura del seumarit i dels fills. Aquesta idea exclou les dones de l’espaipúblic on es desenvolupa la cultura, la política, el treball, etc.

L’accés a la cultura escrita era molt minoritari a l’EdatMitjana i estava reduïda al clergat. A partir del segle XIII esvan fundar les Universitats i les dones van quedar excloses i,per tant, mai podien aconseguir un títol universitari. Tot iaixí les dones van escriure llibres de literatura, de ciència,etc.

Sabem que hi havia dones que formaven part dels grups depaletes, escultors i pintors que recorrien Europa construint idecorant esglésies i catedrals. És el cas de Sabina vonSteinbach que ajudava com a escultura al seu pare i de laque coneixem algunes obres a la Catedral d’Estrasburg.

Durant l’Edat Mitjana les dones tenien capacitat jurídicaencara que les lleis tractaven les dones com a éssersinferiors respecte els homes i, per tant, hi havia una situacióde dependència.

Respecte a la política, les dones podien accedir al poder coma reines però, en general, no podien participar en política.

Sabina von Steinbach:Església i Sinagoga. Catedrald’Estrasburg (segle XII)

Durant l’Edat Mitjana tardana (cap al segle XIV) es va iniciar unmoviment intel.lectual reivindicatiu i de debat literari conegut com“La Qüestió de les dones”. En aquest debat van participar homes idones i va existir fins el segle XVIII.

Aquest moviment tindrà forma definitiva amb Christine de Pizan(1364-1430) en obres com La ciutat de les Dames o Las tres Virtuts.

Per a entendre aquest moviment s’ha de partir de que al llarg delsegle XIII es va desenvolupar una actitud hostil cap a les donesconeguda com a misogínia. El seu contingut va quedar recollit enla redacció de la primera part del Roman de la Rose de Guillaumede Lorris (1225) i en la segona part escrita per Jean de Meun(1277).

Els arguments negatius contra les dones estaven relacionatsamb el caràcter d’aquestes que, segons aquests autors, esbasava en la maldat (eren immorals, hipòcrites, envejoses,insensates, capritxoses, maniàtiques, etc.) i en la sevainferioritat física i mental respecte a l’home. Degut a la sevamaldat i inferioritat, la dona havia d’estar subordinada al’home.

JUAN LUIS VIVES (Segle XVI).

“(...) la mujer aprenda callando con

toda su sujeción; enseñar ella, yo no

lo permito, ni que tenga autoridad

sobre el varón, sino que esté en

silencio, porque es notorio que Adán

fue primeramente formado que no

Eva, y él no fue engañado y ella sí, y

traspasó el mandamiento de Dios

(...)”.

Elaborat a partir de La instrucción de

la mujer cristiana, p. 31.

ERASME DE ROTERDAM (Segles XV-XVI):

“Després de tot a l’home, destinat al govern de

les coses, calia arrosar-lo amb un poc més que

una micarella de raó (...) Vaig donar un consell

digne de mi: que li oferís la companyia de la

dona, animal certament llosc i toix, però divertit i

agradable, per tal que en la vida familiar aromés

i endolcís amb la seva bogeria l’austeritat del

caràcter viril. De fet, el dubte que sembla tenir

Plató sobre si cal incloure la dona en el gènere

dels animals racionals o dels irracionals, no vol

indicar altra cosa que la insigne insensatesa

d’aquest sexe. I si per casualitat la dona vol que

la considerin assenyada, no aconsegueix res

més que ser nècia dos cops (...). De la mateixa

manera que, segons el proverbi grec, la mona

és sempre mona, malgrat que es vesteixi de

porpra, la dona és sempre dona, això és, nècia,

es posi la màscara que es posi.”

Elaborat a partir de L’elogi de la follia, pp. 40-41.

Els arguments contraris a la misogíniaels defensaven dones com la pròpiaChristine de Pizan, Isabel de Villena(1430-1490) i altres dones i homes.Aquests autors i autores sostenien quela misogínia no tenia una base històricaja que hi havia moltes dones virtuoses alllarg de la història i que, per tant, lamaldat femenina depenia de les sevescircumstàncies socials i no de la sevanaturalesa. Per tant, la subordinació deles dones no venia determinada per lafisiologia del cos sinó per la societat i,per tant, es podia canviar.

CRHISTINE DE PIZAN (Segle XV).

“Hi ha una altra raó més especial i més important per la nostra vinguda, que

t’anem a revelar; has de saber que és per expulsar del món aquest error en què tu

havies caigut, amb la finalitat de què les dames i altres dones de mèrit puguin en

endavant tenir un lloc fortificat on retirar-se i defendre’s contra tan nombrosos

agressors. Les dones han estat durant tant de temps abandonades sense

defensa, com un camp sense tàpia, sense que cap paladí vingués a donar-los

socors; i tanmateix, en justícia, tot home de bé hauria de prendre la seva defensa,

però per negligència o indiferència s’ha acceptat que elles estiguin tirades en el

fang. No és doncs sorprenent que els seus enemics envejosos i les calúmnies

d’aquells pagerols que els han disparat sagetes hagin acabat per fer-se amb la

victòria en una guerra lliurada sense resistència. Puix la plaça més forta cauria

ràpidament si no fos defensada, i la causa més injusta seria guanyada per

contumàcia si es litigués sense adversari. A causa de llur bondat ingènua, seguint

en això el precepte diví, les dones han patit pacientment i cortesament els grans

insults que els han estat fets, pel seu mal i perjudici, tan de paraula com per

escrit, tot recorrent a Déu per dret propi”.

Elaborat a partir de La Cité des Damés, p. 42, dins de Milagros Rivera, Textos y

espacios de mujeres, pp. 190-191.

.

MARÍA DE ZAYAS I SOTOMAYOR (Segle XVII)

“Qui dubta, dic una altra vegada, que hi haurà molts que atribueixin a bogeria

aquesta virtuosa gosadia de treure a llum els meus esborralls, sent dona, que, en

opinió d'alguns necis, és el mateix que una cosa incapaç; però qualsevol, com

sigui no més de bon Cortesà, ni ho tindrà per novetat, ni ho murmurarà per

destaroto; perquè si aquesta matèria que ens componem els homes i les dones,

ja sigui una unió de foc i fang, o ja una massa d'esperits i terrossos, no té més

noblesa en ells que en nosaltres, si és una mateixa la sang, els sentits, les

potències i els òrgans per on s'obren els seus efectes són uns mateixos, la

mateixa ànima que ells, perquè les ànimes ni són homes ni dones; quina raó hi ha

perquè ells siguin savis, i presumeixin que nosaltres no podem ser-ho? Això no té

al meu semblar més resposta que la seva impietat o tirania a tancar-nos, i no

donar-nos mestres; i així, la veritable causa de no ser les dones doctes no és

defecte del cabal, sinó falta de l'aplicació, perquè si en la nostra criança com ens

posen el cambrai en els coixinets i els dibuixos en el bastidor, ens donessin llibres

i preceptors, anéssim tan aptes per als llocs i per a les càtedres, com els homes

(...)”.

*Elaborat a partir de Tres novel·les amoroses i tres desenganys amorosos, pàg.

47-50..

La mujer en la sociedad

Pueden distinguirse tres categorías de mujeres durante la Edad Media:

La noble

La campesina

La monja

Aunque dependiendo de la apreciación de la Iglesia, cualquiera de ellas podrían incorporarse en una cuarta categoría:

La bruja

La noble

Era la única que podía gozar de ciertos privilegios.

Se encargaba del cuidado y la educación de los hijos, de la organización de los empleados, y de la economía.

Ocupaba un lugar importante durante la ausencia del marido, muy común en épocas de guerras y cruzadas. Más aún al enviudar.

Frecuentemente eran utilizadas como moneda de cambio de las uniones matrimoniales que servían para sellar pactos estratégicos o políticos.

Eran las transmisoras de la dote aunque no disponían de ella ni aún siendo casadas o viudas.

Santa Juana de Arco

También conocida como la Doncella de Orléans, fue heroína, militar y santa francesa.

A los 17 años encabezó el ejército real Francés, convenció al Rey Carlos VII de expulsar a los ingleses de Francia.

Fue condenada por herejía y quemada viva a los 19 años por clérigos.

Beatificada por Pio X en 1909 y canonizada por Benedicto XV en 1920.

Santa Juana de Arco

La campesina

Era la encargada de todas las tareas domésticas y la educación de los hijos, también se encargaba del ganado, el huerto y en ocasiones de la tierra de cultivo.

Cuando su condición era soltera o viuda, a menudo, abandonaba el hogar para realizar trabajos de jornalera o domésticas.

Dentro de este período histórico la condición social de este grupo era el que en peores condiciones se encontraba.

La monja

Opta por dedicar su vida a Dios, ya sea porque cree haber cometido un pecado o porque es la segunda y no tiene dote para un buen matrimonio arreglado o bien ve el convento como un matrimonio pactado.

Gozaban de cierta libertad dentro de los conventos, muchas veces tenían acceso a libros prohibidos para el común.

Muy cerca de éstas estaban las Beguinas, que si bien no convivían en el convento, dedicaban su vida a los pobres, enfermos y huérfanos.

Abadesa Hidegard de Bingen, Ricardis von Stade y el monje Volmer

Abadesa Hidegard de Bingen

La bruja

Durante la época, sobretodo aquella que encontraba a Europa cerca del año 1000, se desarrolló un movimiento supersticioso denominado milenarismo que contaba con tres pilares: Maniqueísmo, Apocalipsis y Milenarismo. En este sentido la bruja era a quien se debía eliminar.

Eran mujeres emancipadas, solteras, vivían de la elaboración de remedios caseros, a pesar de su reputación eran consultadas a espaldas del poder de la época.

Muchas veces, mujeres comunes eran acusadas de brujería como modo de mantener en secreto ciertos acontecimientos de los nobles, el clero o la propia comunidad.

Estas mujeres vivían al margen de las convenciones no solo religiosas y sociales, sino que también de la ciencia medieval.