Set titulars alternatius de les Comunals 2015

Yvan Lara Sànchez

El passat diumenge ens va deixar un KO per incompareixença (Canillo), dues escombrades previsibles (La Massana i Escaldes), dues victòries còmodes (Encamp i Ordino), una victòria més sòlida de l’esperat (Andorra la Vella), una sorpresa històrica (Sant Julià) i, si ens mirem la imatge completa, un mapa d’Andorra pintat de taronja.

Més enllà d’aquests titulars d’urgència de la nit electoral, una lectura més reposada del 13D com un gran sondeig d’opinió i com un moment crític en l’evolució del sistema de partits, ens ofereix titulars més amagats, menys incontrovertibles, però també, en alguns casos, més ineludibles. Amb la fiabilitat privilegiada que aporta el fet de treballar amb universos i no amb mostres però amb les limitacions –de país— que comporta treballar amb dades electorals (brutes, no segmentades) i no demoscòpiques, al llarg de les següents línies proposem una anàlisi basada únicament en una observació detinguda de les diferents dades electorals (i del seu context) i que, per tant, tindrà molt d’interpretativa; les eines disponibles, hi insistim, no permeten res més. En total, mirarem de desgranar set titulars alternatius del passat 13D. Els primers es fixaran en les principals forces polítiques; els següents, en una qüestió molt més rellevant: els dèficits de la nostra democràcia.

Primera part: els partitsDA manté regnes ficticis pispant-li pactes clau als liberals i discurs als socialdemòcrates; despullats, els primers aguanten, els segons s’enfonsen

1. DA no existeix (però guanya arreu)Ras i curt: no existeix una tercera onada taronja. Com tampoc va existir-ne una segona. El titular no té sentit simplement perquè si ens mirem la política amb ulleres que obviïn els simples formalismes, DA només es presentava a les dues parròquies més poblades, amb un balanç, tanmateix, impecable: una victòria per KO (una més) al seu feu i una victòria clau a Andorra la Vella. De fet, com apuntàvem aquí mateix fa quatre anys, la principal victòria de DA a les comunals del 2011 va ser la seva derrota dolça a la capital; la seva consolidació, en solitari, en una plaça tan complicada constitueix ara, sens dubte, el seu principal actiu.DA –la marca DA, el projecte DA– no ha aportat, en canvi, cap valor afegit a les victòries d’UP a Encamp, ACO a Ordino o l’agrupació de candidats que a Canillo ha decidit presentar-se amb les sigles de DA però que hauria assolit la mateixa victòria per incompareixença amb qualsevol altra sigla imaginable. Tots ells haurien guanyat amb DA o sense DA i les seves victòries s’expliquen clarament –com fa quatre anys– en clau local. A Sant Julià, d’altra banda, l’aportació de DA per a la victòria va ser una condició necessària però mai suficient, com evidencia una mínima anàlisi de l’escrutini. A Sant Julià, encara que DA guanyés fa quatre anys amb UL i que hi torni a vèncer ara en una plataforma anti-UL, no deixa de ser un indicador inequívoc que a Laurèdia, de fet, DA no existeix.El mèrit del projecte demòcrata consisteix, doncs, a haver convençut aquests grups parroquials de sumar-se a DA a les generals i de deixar-se pintar de color taronja els cartells electorals durant les comunals –apostant, amb bon pronòstic, al cavall guanyador de cada parròquia– però la relació entre els uns i l’altre continua sent més parasitària que simbiòtica: UP, ACO i companyia van ser claus en l’onada taronja (aquella sí) de l’abril del

2011 i ho van tornar a ser per apuntalar la majoria absoluta al Consell la primavera passada (amb, per exemple, una victòria in extremis malgrat DA a Ordino), mentre que DA ha estat gairebé irrellevant en les dues onades centredretanes dels desembres 2011 i 2015, on la major part de les victòries poden explicar-se, com dèiem, en clau local. La valoració dels resultats de la formació taronja confirma, a més, aquesta lectura. El secretari general dels demòcrates atribuïa dilluns la derrota a la Massana a problemes en la política de pactes quatre anys enrere. És exactament això el que dèiem: si DA hagués apostat clarament per CC ara fa quatre anys, CC seria la mateixa, proposaria el mateix, implementaria el mateix tipus de polítiques, però diumenge hauríem pintat la Massana de taronja. Sense sentit. Per pur vici formalista. Perquè DA, a la Massana, guanyaria; però sense existir.De moment, per tant, hi ha matrimoni (poligàmic), sí, però es tracta d’un matrimoni de conveniència, que aguantarà mentre interessi a totes les parts implicades però que pot esclatar en mil bocins en qualsevol moment, com ja va passar a la Massana o a Sant Julià, com ha passat (a mitges i sense conseqüències) a Andorra la Vella i com pot tornar a passar en un futur, especialment quan arribin les primeres derrotes o les primeres desavinences substancials (personalistes, relacionades amb l’accés al poder o com a conseqüència de la futura dieta d’aprimament dels comuns), especialment si les forces parroquials immortals ensumen algun dia que DA deixa de ser un soci nacional interessant amb qui pactar.

2. L’esquerra és un desertDe la seixantena de membres del PS que van tocar poder durant el bienni socialdemòcrata ara només en queden 8. 8 càrrecs en el conjunt de les estructures estatals: tres al Consell General i cinc més a tres consells de comú. Tots ells en clara minoria absoluta allà on exerceixen, sense cap càrrec ni d’especial rellevància ni d’especial incidència. Tots ells, sense excepció, clars perdedors en les circumscripcions en què han competit últimament, en el conjunt de les quals han perdut, de mitjana, d’un 22,71% de diferència –amb derrotes sempre superiors al 10% excepte a la capital, ara (-8,13%) i a la territorial d’Encamp, el març (-7,01%)– i on acostumen a ser més sovint la tercera força que no pas la segona. Si a aquestes clapes hi sumem les dels Verds –que han implosionat– i les d’SDP –minúsculs i en retrocés excepte a Sant Julià, on farien malament de sobredimensionar la seva aportació a LC– l’estampa és de desert. I amb rècord d’aridesa.Si ens preguntem com s’ha arribat fins aquí, l’element principal que hem de tenir en compte és, òbviament, el de l’espai electoral. En un país sociològicament ancorat a la dreta i on l’oferta socialdemòcrata sempre ha estat tan tèbia, és plenament comprensible que aquest socialisme descafeïnat se l’hagi menjat DA. El principal mèrit dels demòcrates, de fet, ha estat de fer una transició en què a Andorra –en comparació a l’entorn europeu– anàvem, pel cap baix, vint anys tard: transformar en transversals els aspectes més incontrovertibles dels antics programes socialdemòcrates. Imatge d’ordre, de gent preparada i incorporant al discurs els elements mínims de justícia social com per no ser associats a la caverna. Voilà! Si el principal mèrit de Marc Forné va ser el de ser el primer a saber llegir a la perfecció el sistema electoral, el de Martí, més enllà de l’olfacte pels pactes, haurà estat el de saber fer superposar a la perfecció –com en aquell conte de Borges– el partit al pòsit ideològic del país. El problema per al PS, però, és que a la falta d’espai se suma la deriva en el politiqueig, les batalles incomprensibles –i incompreses a les urnes– per les engrunes. I el més preocupant és que semblin entestats a repetir l’errada ad eternum: les valoracions de la mateixa nit electoral (“Som l’única força progressista als comuns!”), a més de ser ridícules, no els ajuden gens ni mica.

Expulsats, doncs, del seu espai natural, al PS només li queden els puristes. I són quatre. Si activen el GPS i fan prospecció, veuran que l’únic espai que els queda per créixer és el de l’esquerra clara i sense embuts i amb una aposta més que decidida per l’aprofundiment democràtic. Això no els permetria guanyar mai, no ara. Però sí incidir. I un creixement sostingut. Caldrà decidir-se. No dubto de les capacitats de molts d’ells per fer el canvi, però no tinc gens clar que la marca PS aguanti una nova metamorfosi.

3. Els liberals hi són quan volenVenien del desert. Sense socis locals que perfectament podrien haver anat amb ells però que fa quatre anys, a manca de liberals, van triar demòcrates. Amb els socis equivocats a Ordino i a la capital. Empassant-se dos gripaus locals a Sant Julià i a la capital que poc tenien a veure amb ells. Eppur si muove. I no només es mouen. No només són vius. Són la segona força. De carrer. Per frustració socialdemòcrata. Dels liberals podríem fer moltes lectures, però permeteu-me destacar aquesta: quan han volgut, hi han tornat a ser. I, vistes totes les errades comeses, amb molt marge de millora. Aquest és, ara per ara, el principal actiu liberal.

Segona part: les parròquies

4. Els blancs i els nuls (no LC) tomben ULEn política, 2 i 2 no sempre fan quatre. Això, i també que sense enquestes postelectorals (amb respostes segmentades) és impossible transformar les hipòtesis en respostes mínimament fiables. Un cop explicitades aquestes limitacions, podem aventurar-nos a mirar de desxifrar el perquè dels resultats en algunes de les places més interessants del passat 13D, especialment a la laurediana que, en ser la més sorprenent, és la que més demana a crits una interpretació.Si ens fixem en els fluxos entre eleccions, 324 vots que el març havien anat a parar a alguna de les quatre candidatures que es van presentar a la territorial laurediana ara han acabat o a l’abstenció (+88), o al sac dels blancs (+210) o dels nuls (+26). Determinar de quines candidatures prové aquest vot del descontent té la clau de la interpretació dels resultats. Ens endinsem, ara sí, en el terreny de les hipòtesis. És racional pensar que aquells que el març havien votat DA o SDP ara s’hauran decantat per Laurèdia en Comú. Els seus incentius es mantenen intactes: propostes en línia, fer fora UL, identificació oficial del partit propi amb la nova plataforma… No podem dir el mateix dels que havien votat PS, que mantenen alguns incentius (fer fora UL) però no d’altres (PS deslligat d’LC). Així, mirant els fluxos, podríem aventurar que aproximadament un terç del PS (els que prioritzaven fer fora UL) van donar suport a LC i en canvi dos altres terços (els que no se sentien representats per LC, els que no accepten anar amb DA) van optar pel blanc, pel nul o per l’abstenció. I els que havien votat UL? Doncs aquí es troba la clau: amb un vot molt fidel, aventurem que els trasvassaments d’UL cap a LC van ser insignificants. UL va perdre, però, 111 vots respecte el març. Un 10% dels seus, doncs, amb una resistència molt elàstica però que han decidit dir prou davant d’escàndols com els sous, les targetes, la gestió del poder o Naturlàndia, però que han dit prou, això sí, sense voler destacar massa (res d’abstenció) i sense portar el seu descontent tant lluny com per votar els altres (res d’LC) i decantant-se, doncs, per flirtejar per primer cop amb el vot blanc o amb el nul. Res, doncs, de 14 vots de diferència; tenen molt més interès els 111 vots del ja n’hi ha prou.

Taula 1: Fluxos de vots entre eleccions a Sant Julià de Lòria

Tercera part: La democràcia

Si continuem sumant capes de dèficits democràtics, s'acabarà qüestionant inevitablement un concepte: el de legitimitat

5. Legitimitat límit: 3 de cada 4 no juguenAmb les xifres assolides aquestes eleccions comunals, analitzar el vot (o no-vot) dels descontents, els passius i els exclosos, ja no és una opció, és una obligació. Posem, primer, les dades sobre la taula: de les gairebé 63.000 persones majors d'edat que hi ha actualment a Andorra, tan sols 25.109 (menys d'un 40%) tenien dret de sufragi el passat

EG 2015 (CT) Fluxos / hipòtesis EC 2015

Cens 3588 3661Participació 2514 +88 d'abstenció 2426

Blancs 183 +210 blancs 393Nuls 39 +26 nuls 65

UL 1088977 (89,80%), vot fidel 977

Cap a Abst./B/N

DA 683100%

991SDP 180

PS 341128 (38%) prioritza fer fora UL

213 (62,46% no accepta anar amb DA, no se sent representat) Cap a Abst./B/NEfectes ignorats:1/ Incorporació dels nous votants (volum poc significatiu: 2%) 2/ Canvi d'elecció antics blancs, nuls o abstenció (que potser no votaven per manca de plataforma clara anti UL)3/ Votants DA / SDP que no estan d'acord amb una plataforma a la contra4/ Votants UL que es passen a LC

+73 (+2%)

-111 (-10,20%), no perdonen la mala gestió però no disposats a votar LC (ni, segurament, abstenció)

EG2015 (CT) EC 20150

500

1000

1500

2000

2500

Diagrama 1: Fluxos de vots entre eleccions a Sant Julià de Lòria

(EG2015, circ. territorial; EC2015)

Nova abstencióNous nulsNous blancsLCPSSDPDAUL / LdA

13D. D'aquestes, només 15.260 van anar a votar i, d'entre elles, no totes van votar alguna candidatura, tan sols 13.380. En total, tan sols 6895 dels prop de 63.000 majors d'edat d'Andorra van votar per les opcions que governaran a cada parròquia, un ínfim 11%. Si segmentem totes aquestes dades, considerem la sèrie històrica des de la Constitució i, a més, les sotmetem a una mínima comparació internacional, podem extreure una sèrie d'elements interessants a l'hora d'afrontar el debat a què ens referíem a la primera frase.

D'entrada, l'abstenció. Un 39,77% dels electors amb dret de vot no van anar a votar. La xifra és alarmant en molts aspectes. D'entrada, per la tendència: ens situem 4 punts per sobre de les passades comunals però 18 punts per sobre de les comunals de tan sols fa 12 anys. Si aleshores parlàvem de participacions anòmales en comparació a l'entorn ara podem afirmar, en canvi, que en el nostre procés de normalització fins i tot ens hem passat de frenada: la nostra abstenció ja supera en poc més de tres la dels francesos i en gairebé cinc la dels espanyols quan són cridats a eleccions locals.

Què explica aquesta tendència? Sense bones enquestes, hem de ser especialment cautelosos a l'hora de respondre; la ciència política, l'escrutini i la sèrie històrica ens ofereixen, però, algunes pistes. Un clàssic en les interpretacions de l'abstenció és la seva vinculació amb el el creixement del cens. De tant repetida, la relació directa entre el creixement del cens i l'augment de l'abstenció la donem per descomptada. Una anàlisi de la sèrie temporal des del 1993 ens indica, però, tot el contrari: una correlació molt baixa entre aquestes dues variables. Aquesta mateixa anàlisi ens apunta en canvi un element interessant: l'abstenció diferencial entre comicis generals i comunals, de mitjana un 4,5% superior a les eleccions locals al llarg dels darrers 20 anys, un vot dual fàcilment atribuïble al desincentiu que suposa per a l'elector l'efecte distorsionador del sistema electoral comunal. Aquesta xifra, a més, juntament amb el paper clau de l'abstenció (i els vots blancs i nuls) en els càstigs electorals a UL a Sant Julià o a la llista de Minguillón a la capital, juntament amb el fet que l'abstenció no mostrés una relació molt clara amb l'oferta electoral de cada parròquia (la més elevada, de gairebé el 47%, es dóna a Andorra la Vella, on s'hi presentaven quatre llistes), ens permet posar sobre la llista una sèrie de factors explicatius: la manca d'implicació (per passivitat, per poca incorporació), evidentment, però també l'ús de l'abstenció com una via de participació més i, de fet, com a una via privilegiada de protesta contra el sistema (contra els pactes purament

19951996

19971998

19992000

20012002

20032004

20052006

20072008

20092010

2011a2011b

20132014

2015a2015b

50

55

60

65

70

75

80

85

77,74 77,78 78,12

72,32

64,7760,78

81,59 81,64 80,33

75,32 74,12

65,62

Diagrama 2: Evolució de la participació electoral (1995 - 2015)

Participació Generals Participació Comunals

electoralistes, contra la manca d'interès generat i la pobresa del debat polític, contra el sistema electoral) o contra els propis (contra la mala gestió, contra el poc respecte pels programes de fa quatre anys, etc.).

Si als abstencionistes hi sumem, a més, aquells que van optar per votar blanc o nul, trobem que un 46,71% dels que podien votar, no van donar el seu vot a cap candidatura. Aquí, a més, tant la sèrie històrica com la comparació internacional coincideixen plenament: ens trobem en xifres delirants, un 12,32% de vots blancs i nuls, més que mai, tres vegades més que a Espanya, quatre vegades més que a França. Aquí, a més, la interpretació sembla ser molt més clara: a més dels orfes de la seva opció política, destaquen aquí també els descontents amb el sistema i amb els propis.

Taula 2: Volum i proporció del vot exclòs, descontent i desmobilitzat

I si, per últim, hi afegim els exclosos pel sistema –aquells a qui neguem el dret de vot— en les eleccions que haurien de ser més inclusives, el mapa ja està complet. Entre els exclosos pel sistema (37.783; un 60% del total!), els que han decidit no anar a votar (9849) i els que han optat per votar blanc o nul (1880), entre desencantats, decebuts, indignats, passotes i exclosos, pràcticament tres de cada quatre persones majors d'edat d'Andorra (49.512) no han jugat al joc de triar consellers aquestes eleccions.

19931994

19951996

19971998

19992000

20012002

20032004

20052006

20072008

20092010

2011a2011b

20132014

2015a2015b

0

50

100

150

200

250

300

Diagrama 3: Evolució comparada del cens electoral i de la participació a Andorra

(1993 - 2015; 1993 = base 100)

Cens Participació

VOT DESCONTENT – NO IMPLICAT C E O LM ALV SJ EE TotalBlanc (% de la participació) 39,72 7,11 11,37 7,72 7,92 16,2 7,72 10,52Nul (% de la participació) 2,64 1,58 0,65 1,59 1,95 2,68 1,48 1,8

Suma B-N (% de la participació) 42,36 8,69 12,02 9,31 9,87 18,88 9,2 12,32Total Abstenció – B – N (volum) 587 1511 534 1028 3931 1693 2445 11729

Total Abstenció – B – N (% del cens) 64,15 43,46 32,86 37,48 52,15 46,24 47,48 46,71Total Exclosos-Abst-B-N (volum) 3262 7770 2492 6476 15181 5590 8741 49512

90,86 79,81 69,55 79,06 80,8 73,96 76,37 78,73 Total Exclosos-Abst-B-N (%

de la població >18a)

Manca d'un accés inclusiu a la condició de ciutadà, una participació cada cop més minsa; oposicions no possibles, pactes que dificulten la fiscalització dels comuns sortints; pobresa dels programes electorals; manca de democràcia directa entre comicis... Comencen a ser massa capes de dèficits democràtics. I si cada cop sumem més capes, un concepte apareixerà inevitablement en el debat polític per ser posat en dubte: el concepte de legitimitat.

6. Dos sistemes electorals (no només un) altament distorsionadorsLes candidatures guanyadores aquestes passades comunals –aquelles que van ser votades per tan sols un 11% de la població major d'edat— van rebre un premi de governabilitat substancial: van fer-se amb gairebé un 30% més d'escons que els que es mereixien pels vots aconseguits. Una distorsió necessària i aplicada a molts llocs, però molt exagerada a casa nostra. A la capital, per exemple, DA va obtenir un 35,74% dels vots i es va endur, en canvi, un 66,67% dels escons. Aquest, però, no és l'únic efecte distorsionador que introdueix el sistema electoral comunal (infrarepresenta l'oposició, exclou forces minoritàries, impedeix l'oposició efectiva) ni el comunal és l'únic sistema electoral que distorsiona la democràcia local (bona part dels pactes estranyíssims que es fan per les comunals estan incentivats per poder optar a la victòria a la circumscripció parroquial de les següents generals). Els efectes, a més, són especialment perversos: més abstenció, menys representativitat, menys pluralitat, menor possibilitat de fiscalització, confusió entre l'arena local i la nacional, etc. Més problemes per resoldre.

C E O LM ALV SJ EE Total0%

10%

20%

30%

40%

50%

60%

70%

80%

90%

100%

Diagrama 4: Comportament electoral de la població major d'edat(Eleccions comunals 2015)

Sense dret de votAbstencióVots blancs i nulsVots a altres candidaturesVots als guanyadors

7. Per què votar? El dia de la marmotaUna part rellevant del debat d'aquestes eleccions generals ha girat a l'entorn de les competències i les transferències comunals. Com fa quatre anys. En tornarem a parlar el 2019? Per què serveix que una força domini pràcticament tot el territori si aquest consens aparent (i ja vam veure que és només aparent) no serveix per implementar les polítiques que portava al programa? Per què molestar-se en anar a votar si ni tan sols en unes condicions òptimes (grans majories arreu d'una mateixa força; següents comicis encara llunyans, etc.) es porta a la pràctica allò més rellevant del que es va prometre al programa? Més pistes, em temo, per a la interpretació de l'abstenció, el vot blanc i el vot nul...

Extres:

Comunicació: l'elegància i la persistència en la petitesaEn l'àmbit de la comunicació política, ens sembla interessant destacar dos moments com a exemples en positiu i en negatiu d'allò que esperem dels nostres representants. En positiu, el discurs de vencedor de David Baró a La Massana, emfasitzant des del minut zero la col·laboració necessària amb una oposició a la qual acabava de vèncer per més de 50 punts (vídeo disponible al web d'Andorra Difusió). I en negatiu, el missatge de valoració del PS, repetit per tots els canals possibles i que retrata els socialdemòcrates en la persistència en una de les seves principals errades: la focalització en la seva lluita per les engrunes amb SDP, que els fa més petits a tots dos.

C E O LM ALV SJ EE Total0

20

40

60

80

100

120100

42,22

58,66

77,55

35,7450,36 54,97 51,53

100

66,6780

91,67

66,6775

83,33 80

Diagrama 5: Distorsió del sistema electoral en les candidatures guanyadores(Eleccions comunals 2015)

Vots obtinguts (en %) Escons obtinguts (en % del total)

Rotació: Comuns molt (i diversament) renovatsTot i que només dos dels set comuns canviaran de mans a partir del gener, la renovació feta als consolats i als consells de Comú ens ofereix tota la paleta possible de situacions amb què ens podríem trobar en un moment d'impasse com són uns comicis: tres parròquies on l'equip de Govern optava a la reelecció i se n'ha sortit (C, LM, EE); dues més en què es repetirà mandat, però amb cònsol major nou, ja sigui per limitació de mandats (O) o per voluntat pròpia (E); encara una altra en què el cònsol sortint optava a la reelecció sense part del seu equip i no se n'ha sortit (ALV) i una última en què la reelecció no s'aconsegueix per a una llista que, a més, havia decidit canviar el candidat a cònsol (SJ). Tot plegat, un indicador de com de volàtil i de salvatge és la política comunal, qualitats que es reflexen en l'alta taxa de rotació dels consells de Comú (avís pels que ara s'estrenaran): dels 80 consellers de la passada legislatura, tan sols 25 repetiran (un 31,25%). Una xifra, aquesta darrera, de doble fulla: garanteix l'entrada d'aire nou però també pot comportar (a comuns com el d'Ordino, on només repetirà, de tot el consell, la nova cònsol menor) una familiarització amb els dossiers molt lenta, que condicioni els primers mesos de vida dels nous governs locals.

C

E

O

LM

ALV

SJ

EE

Total

0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% 80% 90% 100%

30,0%

33,3%

10,0%

41,7%

33,3%

16,7%

50,0%

31,3%

70,0%

66,7%

90,0%

58,3%

66,7%

83,3%

50,0%

68,8%

Diagrama 6: Consellers electes per experiència prèvia (Eleccions comunals 2015)

Repeteixen (%) Nous (%)

Paritat: el miratge del Consell General 2011-15

A la sisena legislatura del Consell General constitucional es va assolir la paritat de gènere en molts moments. Malauradament, però, la fita, destacable, va acabar sent un miratge. Ara al Consell tan sols hi trobem un 35,7% de dones, una xifra pràcticament idèntica a la que trobem a l'agregat de tots els Consells de Comú (37,5%) —on s'ha de destacar, però, els consells d'Ordino, La Massana i la capital, perfectament paritaris. La proporció, a més empitjora si ens fixem en els cònsols en general (4 dones de 14; 28,6%) o en els majors en particular (2 de 7; 28,6%). I és que al poder executiu la paritat no s'estila, com demostra el Govern central, on tan sols tres dels seus onze membres (un trist 27,2%) són dones. I, a més, una d'elles deixa el càrrec el gener. Ho poso per escrit perquè això, encara, no ho havíem destacat: em temo que aquest no era un titular massa alternatiu...

Nota: Totes les taules i els diagrames són d'elaboració pròipia a partir de les dades brutes dels llocs web www.eleccions.ad i www.estadistica.ad [consulta: setmana del 14/12/2015 al 20/12/2015].

C

E

O

LM

ALV

SJ

EE

Total

0 10 20 30 40 50 60 70 80 90 100

20%

25%

50%

50%

50%

25%

42%

38%

80%

75%

50%

50%

50%

75%

58%

63%

Diagrama 7: Consellers electes per gènere (Eleccions comunals 2015)

Dones (%) Homes (%)