SEMINARI de RECERCA · Seminario Ha. Económica, UB. Gaspar Feliu (6 marzo 2013) El pa de Barcelona...

Departament d'Història i Institucions Econòmiques Facultat d’ Economia i Empresa Avinguda Diagonal, 690 08034 Barcelona Tel. 93 402 19 29 Fax 93 402 45 94

S E M I N A R I d e R E C E R C A

Dia: 6 de març 2013 Dimecres

Hora: 14:00 – 15:30 h

Lloc: Sala de recepcions.

Gaspar Feliu Universitat de Barcelona

EL PA DE BARCELONA AL SEGLE XVIII

Es prega no c i tar sense autor i tzació Please do not c i te without permission E-mail: Gaspar Feliu Montfort [email protected] text a: http:/ /www.ub.edu/histeco/cat/ inici .htm

Coordinació de Seminaris d’Història Econòmica (UB): Lluís Castañeda i Jordi Guilera.

Programa interuniversitario de Máster en HISTORIA ECONÓMICA

Universitat de Barcelona Universitat Autònoma de Barcelona

Universidad de Zaragoza

Revista de Historia Industrial, Economía y Empresa

Programa de Doctorado en HISTORIA ECONÓMICA

Universitat de Barcelona

Seminario Ha. Económica, UB. Gaspar Feliu (6 marzo 2013) El pa de Barcelona al segle XVIII 1

EL PA DE BARCELONA AL SEGLE XVIII

Gaspar Feliu

INTRODUCCIÓ

Des del moment del sorgiment dels municipis medievals, el mercat és una part

fonamental de la seva organització; evocant Robert S. Lopes podríem dir que el control

del mercat és a la vegada una de les raons de ser del municipi i la base principal de les

seves finances. De fet, fins i tot en el liberalisme econòmic actual, el municipi manté un

cert control del mercat (mercats centrals, inspecció sanitària...) perquè les ciutats són

sempre aglomeracions humanes que no produeixen aliments en quantitats suficients.

De manera que el benestar de la població, el bon regiment de la ciutat i, tant o més, el

perill de disturbis, obliguen els municipis a dedicar temps i diners a assegurar

l’abastiment dels principals productes de consum, i molt en especial el del pa, l’aliment

bàsic, caracteritzat per una demanda estable, però que en canvi depèn d’una oferta de

blat molt variable, de manera que el proveïment de pa, deixat al lliure joc del mercat,

hauria quedat sotmès a acaparaments, escassetats, i grans oscil·lacions en els preus

(Castro, 1987: 27-28).

Per aquesta raó, tant a l’edat mitjana com a l’edat moderna, una de les finalitats

bàsiques de la política econòmica municipal era assegurar una oferta de pa suficient, bo

i a un preu raonable (Kaplan, 1996), de manera que les polítiques d’abastiment del pa

eren semblants a les grans ciutats com París, Londres, Roma o Barcelona (Kaplan,

1984, 1996; Castro, 1987); a tot arreu implicaven responsabilitat, intervenció directa i

control del municipi en tots els aspectes de l’abastiment, de la compra del blat a la

venda del pa, amb tres finalitats: assegurar una provisió suficient, subvencionar el pa


dels pobres (el pa negre)1 i assegurar la sostenibilitat econòmica del sistema, evitant que

resultés excessivament carregós per a les arques municipals.

L’abastiment del pa era un cas clar de col·lisió entre la llibertat d’intercanvi (mercat) i

l’intervencionisme municipal (plaça del mercat). La ciutat, preocupada sobretot perquè

el pa no manqui i estigui a l’abast dels pobres, preocupada en definitiva per la pau

social, només pot equilibrar els comptes si disposa del monopoli. L’obligació de

mantenir abastit el mercat, que obliga a comprar una gran quantitat de blat i mantenir-lo

emmagatzemat no és compatible amb l’activitat dels forners, que poden aprofitar millor

la conjuntura dels preus i, sobretot, que poden entrar i sortir del mercat quan volen

(Kaplan, 1984).

Aquesta “economia moral” tradicional del pa va començar a ser discutida a mitjans

del segle XVIII amb la difusió del racionalisme i la fisiocràcia i les seves crítiques al

mercantilisme. Com a conseqüència de l’adopció de les polítiques que se’n derivaven, a

la Barcelona del segle XVIII l’abastiment del pa va passar per dues grans etapes: fins a

1767, es va mantenir el proveïment municipal tradicional, mentre que a partir d’aquest

any el govern borbònic va imposar la llibertat d’elaborar i vendre pa, l’anomenat “libre

panadeo”, que resultaria molt ineficaç i conflictiu.

Documentació, abreviatures i unitats de mesura i moneda

Abans d’entrar en el cos del treball m’ha semblant convenient exposar la

documentació utilitzada i les abreviatures usades i recordar les mesures, pesos i

monedes citats, amb les seves principals equivalències.

La documentació per a l’estudi del tema es troba gairebé tota a l’Arxiu Històric

Municipal de Barcelona (Casa de l’Ardiaca). És molt extensa, n’he vist només una part,

deixant de banda sobretot una comptabilitat bastant completa, però llarga i fatigosa de

seguir. Les sèries utilitzades procedeixen totes del Fons Municipali són les següents:

1 Pa negre o morè; he deixat sempre pa negre perquè és l’expressió més popular; morè és de fet un calc del castellà, a la vegada que un eufemisme ben vist per les autoritats.


B. Consell de Cent

B-XIII, Manual (citat Manual, volum i foli)

D. Segles XVIII, XIX i XX

D-I, Acords (citada Acords, any i foli);

D-III, Polític, Reial i Decrets (citada PRD, any, foli)

D-IV Polític i Representacions (citada PRep., any i foli.

D-VI, Pregons (citada Pregons i volum)

E. Administració Municipal del Pa,

E-XXX, Manual (citat Manual, lligall).

La mesura corrent era la quartera de Barcelona de 69,518 l, que es divideix en 12

quartans; hi ha també una quartera de molí, de 13 quartans (75,311 l) i alguna vegada

s’esmenta la faneca castellana, de 55 l. La unitat de pes és la lliura barcelonesa de 400

gr, dividia en 12 unces i que té com a múltiples la rova de 24 lliures (10,4 kg) i el

quintar de 4 roves (41,6 kg).

La moneda de compte és el sistema tradicional de la lliura de 20 sous i el sou de 12

diners; al segle XVIII s’usa més sovint el ral d’ardits, que equival a dos sous; si el ral era

de plata, l’equivalència eren quatre sous. S’utilitza també, sobretot a partir de 1767, la

moneda castellana on el ral de billó val 34 maravedisos, i el seu divisor el “cuarto” (4

maravedisos). Les equivalències són 14 rals d’ardits catalans per 15 de billó castellans,

de manera que el diner equival a 1,52 maravedisos i els quatre cuartos a 10,5 diners.2

Utilitzo les abreviatures vol., per volum, llg., per lligall, f., per foli i v., per vers. Per la

moneda catalana s’utilitzen les abreviatures corrents de ll. (lliura) s. (sou) d. (diner), rs.

(ral) i mr. (maravedí); per a evitar confusions no he abreujat lliura quan es tracta de la

unitat de pes.

2 La moneda va experimentar diverses variacions al segle XVIII, però aquestes indicacions representen un aproximació suficient.


Veurem en primer lloc les principals característiques i funcionament de l’organització

tradicional; en un segon apartat, el procés d’elaboració del pa, el preu d’aquest i els

problemes que es generaven entorn a a aquests aspectes; l’apartat tercer tractarà dels

canvis i conflictes provocats després de 1767 per la llibertat d’elaboració i venda;

clourem amb l’evolució dels preus i el cost del pa en termes reals al llarg del segle.

L’ORGANITZACIÓ TRADICIONAL DE L’ABASTIMENT DEL PA

Assegurar el proveïment a un preu raonable, sobretot per al pa negre, sense provocar

pèrdues excessives en l’abastiment només es podia aconseguir si la ciutat disposava de

la privativa o monopoli de l’oferta de pa al públic. Si es permetia l’activitat lliure dels

forners, el sistema saltava pels aires per diverses raons. En primer lloc, l’obligació de

mantenir abastit el mercat siguin quines siguin les condicions resulta incompatible amb

l’activitat d’actors lliures que poden entrar i sortir del mercat a voluntat: l’abastiment

d’una gran ciutat exigia el maneig de grans masses de cereal i de diners amb una

previsió de temps llarga:3 s’han de comprar i emmagatzemar grans quantitats de blat per

a poder disposar sempre d’una provisió suficient; l’inconvenient és que aquesta

seguretat imprescindible comporta una manca d’agilitat respecte als canvis de

conjuntura dels mercats: entre la compra del cereal i la venda del pa al públic passen

mesos, de manera que cal disposar de finançament i a més a més en el moment de la

venda els preus de compra poden resultar més alts que els del mercat, diferència que

ofereix un avantatge al petit proveïdor (forner) que es pot abastir més al dia. Ben cert

que altres vegades la disponibilitat de reserves permetia evitar els preus més alts, però el

públic no s’adonava gaire d’aquest guany, mentre que es queixava molt si les compres

anteriors obligaven a vendre el pa car en moments de blat barat. D’altra banda, si el blat

era car, els forners podien limitar la seva oferta i fins i tot deixar d’oferir pa a la venda.

La privativa de venda era també necessària a causa de la doble política de

subvencions que duia a terme l’administració: subvencions puntuals, oferint el pa amb

3 L’alternativa, confiar la disponibilitat del gra necessari al lliure comerç, amb la idea que l’interès dels comerciants els portaria a acumular blat els anys bons per a donar-li sortida els anys dolents, era molt insegura degut a que la recurrència de males collites podia causar problemes greus de desabastiment, sense comptar que en moments de preus alts els comerciants podien preferir exportar el gra cap a punts on el preu fos més elevat (Castro, 1987: 16).


pèrdua en moments de carestia i subvenció constant en favor del pa negre. Aquests ajuts

només es podien mantenir si el municipi disposava de mecanismes compensatoris: la

pèrdua ocasionada en moments de carestia s’havia d’eixugar venent el pa per damunt

del cost en els moments de bonança; i l’ajut al pa negre només era possible venent el pa

blanc per damunt del preu de cost. Sense la privativa, aquests desajustaments podien ser

aprofitats pels forners particulars venent per sota del preu públic o retirant-se del mercat

segons els convingués i, sobretot venent pa blanc no municipal, ja que aquest superava

sempre el preu de cost. Per al municipi, la disminució de venda del seu pa blanc

significava una pèrdua que l’obligava o bé a apujar el preu del pa negre o bé a endeutar-

se excessivament. Per això totes les ciutats tenien una cura especial en mantenir el

monopoli de venda de pa al públic. En cas contrari, com diu Kaplan (1984) parlant de

París, la pugna és entre un monstre lent i car, però segur, i una sèrie d’actors individuals

que poden aprofitar els moments bons i desentendre’s de l’abastiment en els dolents,

afavoria aquests.

La gestió del proveïment

Mentre l’abastiment de blat va ser sempre responsabilitat del municipi, que

comprava el blat que li era ofert o bé enviava comissionats a comprar a les àrees de

proveïment,4 la transformació del blat en pa, que exigia una llarga i complexa sèrie

d’operacions, l’Ajuntament preferia arrendar-la en subhasta pública, com es feia per la

majoria de les imposicions i serveis municipals.5 Si el pa s’arrendava, l’Ajuntament

només es reservava el control i la inspecció del procés. En cas que no hi hagués postors

o que les postures fossin poc satisfactòries el municipi havia d’administrar l’abastiment

del pa. El aquest cas, l’Ajuntament es veia obligat a organitzar directament i a fer-se

responsable financerament de tot el procés, des de la compra de blat a la venda del pa.

La gestió resultava molt complicada i costosa en termes polítics, de manera que, tot i

que el municipi afirmava que l’administració directa aconseguia oferir el pa més barat

4 Un exemple de com s’organitzaven les compres i els problemes d’adquisició i transport que calia superar es pot veure, només per un any i pels blats procedents de les Terres de Ponent, en Feliu (1992) 5 Algunes vegades però l’Ajuntament podia també arribar a un acord particular, sense passar per la subhasta; com a mínim es troben algunes propostes en aquest sentit, com la que feien el 1722 Francesc Joval i Josep Farriol (Documents solts, llg. 6).


que els arrendataris, tan aviat com podia tornava a subhastar el servei.6 Al segle XVIII,

durant la vigència de la privativa municipal, l’Ajuntament administrà el

subministrament del pa els anys 1757-1763.

Encara que parlem de monopoli o privativa de l’elaboració i venda del pa per al

públic, això no significa que tots els barcelonins s’abastissin de les taules de venda

municipals; els barcelonins es podien proveir de pa d’altres maneres: les grans

institucions eclesiàstiques (la Catedral, la Inquisició i diversos convents) i també el

Capità General disposaven de forn, de manera que elaboraven el seu propi pa.7 Les

classes benestants, que disposaven de blat propi, el podien fer moldre; altres particulars

podien comprar blat o farina a la plaça i, uns i altres, podien pastar a casa i dur el pa a

coure als forns o bé podien dur la farina als flequers, que elaboraven el pa i donaven tant

pes de pa com de farina havien rebut: era l’anomenat “pa de talla”.8 De fet, segons un

interessantíssim memorial de 1804,9 la major part de les famílies menjaven el seu propi

pa: al pa municipal només hi acudien els poderosos i els vells, que volien pa del dia, i

els jornalers, que no disposaven de diners per a comprar blat o farina; en l’abastiment

particular hi ha segurament un component tradicional, però també a la vegada una certa

desconfiança en el pa elaborat pel municipi.

Més encara, el monopoli municipal era més teòric que real a causa de diversos fraus

puntuals o enquistats en el sistema. El principal i més continu el cometien la Catedral i

la Inquisició, institucions que recolzant-se en vells privilegis que els permetien vendre

el pa sobrant, pastaven molt més del que podien necessitar i s’oposaven a cops

d’excomunió als intents municipals de limitar l’abús, que es va mantenir, a pesar de

repetides concòrdies que els eclesiàstics o els seus arrendataris incomplien

sistemàticament, fins al punt que davant la crema del pastim durant els “rebomboris del

pa” el Capità General féu mirar si els forns de la Inquisició i la Catedral serien suficients

6 En canvi, per als historiadors els anys d’administració municipal aporten moltes més dades que els anys en que el servei és assignat a un arrendatari. 7 Carrera Pujal (1951:307); Manual, vol. 89, f. 20.

8 Com que l’augment de farina a pa era aproximadament d’una quarta part, aquesta era la remuneració dels forners que pastaven. Quan només es tractava de coure el pa pastat a les cases és possible que estigués en peu l’antiquíssim sistema de la “puja” del pa, encara vigent al segle XVIII a les Terres de Ponent, que concedia als forners un pa de cada vint-i-cinc. 9 Acords, 1804, insert al f. 187, memorial al qual ens referirem repetidament.


per a assegurar l’abastiment (Carrera Pujal, 1951: 86).10 D’altra banda forners dels

pobles veïns podien introduir pa dins de la ciutat o vendre’l fora portes; i els forners

barcelonins venien pa blanc fent-lo passar per pa de talla, tot i no tenir farina dels

compradors, o estrafeien el pa de diverses maneres per a escapar de les normatives

municipals.11

La facultat dels particulars d’elaborar el seu propi pa obligava també el municipi a

mantenir abastit el mercat urbà de blat i farina; l’abastiment s’assegurava intervenint el

mercat urbà de tres maneres. En primer lloc, els comerciants no podien comprar blat per

a exportar ni per a l’abastiment de Barcelona en un perímetre de set llegües (uns 47

km), entorn de la ciutat, de manera que propietaris, arrendataris de drets senyorials o de

delmes o bé transportistes d’aquesta zona es veien obligats a dur el blat a la plaça del

blat barcelonina, assegurant així en part l’oferta.12 Una altra forma d’abastiment

s’aconseguia a la platja, en el moment d’arribada de les naus: pel dret de “dieta” els

productes desembarcats (entre elles els cereals) havien de ser oferts durant tres dies als

particulars abans que no hi tinguessin accés els mercaders o professionals; era una

mesura destinada a evitar l’acaparament.13 Al segle XVIII aquest dret es va restringir i

canviar: el comerciants o revenedors tenien accés immediat a les mercaderies

descarregades, però n’havien d’oferir un terç als petits compradors al preu que les

havien comprat (Carrera Pujal, 1951: 297, Castells, 1970: 56). A més a més, en cas de

necessitat o conveniència, la Ciutat treia al mercat una part de les seves reserves de blat

i farina.

L’excedent de la rodalia no era ni de bon tros suficient per a assegurar l’abastiment

de la ciutat. Com ha quedat dit, Barcelona, com tots els grans centres urbans, mantenia

10 Documents solts, llg. 6; queixa de que el Cabilde de la Catedral i la Inquisició venen més pa del que els correspon segons la concòrdia (PRD, 1796, f. 370). Dues institucions eclesiàstiques més, els monestirs de Pedralbes i de Sant Cugat tenien també el privilegi d’introduir una càrrega diària de pa a la ciutat, però la incidència d’aquests privilegis era gairebé simbòlica (Documents solts, llg. 7). 11 De fet, a pesar de les prohibicions municipals, era evident que els flequers havien de vendre com a mínim part del pa de talla obtingut, que no podien pas consumir; és evident però que el frau en la matèria anava molt més enllà. 12 D’altra banda a la plaça del blat hi havia les mesures legals, els mostassafs podien efectuar amb facilitat la seva tasca inspectora i els recaptadors la impositiva. Al segle XVIII el mercat del blat estava situat davant la Llotja. 13 Per aquesta raó, quan el 1780 el gremi de forners i flequers va demanar que se li permetés comprar blat durant els 3 dies de la dieta, l’Ajuntament va respondre que la dieta era en benefici de la ciutadania, no dels professionals (Carrera Pujal, 1951: 296).


sempre una reserva important de blat i farina que li permetès evitar qualsevol

contingència, i en especial la més temuda: un setge militar. Com que la reserva s’havia

de renovar,14 la ciutat venia blat al públic, a la plaça, però també el posava a disposició

dels arrendataris del subministrament del pa. El municipi era per tant un gran comprador

de blat; les adquisicions es feien en primer lloc a les comarques properes del Vallès i el

Penedès, però aquest abastiment de curta distància era sempre insuficient: Barcelona

depenia dels blats de l’Empordà, l’Urgell i l’Aragó en els anys bons; i si les collites

resultaven curtes, cosa que succeïa sovint, calia acudir a Sicília, Marsella, Andalusia,

Algèria i fins i tot al Mediterrani més llunyà i al blat del nord d’Europa, portat per

anglesos i holandesos.15 La preferència de compra no era només funció del cost del

producte posat al port de Barcelona: els blats d’Andalusia i Algèria eren considerats

durs o forts i per tant menys preuats, mentre que els dels mars del nord eren acusats de

ser humits tenir gust a herba (per no haver madurat prou) i sovint de fer mala olor degut

al llarg amuntegament a les bodegues dels vaixells (Castro, 1987: 14 i 17). Una bona

política de compres exigia d’encertar les quantitats necessàries, els preus (i per tant els

moments) i els llocs de procedència. Era una de les matèries més delicades de la política

municipal i una font de maldecaps: per descomptat no sempre s’encertava, però tampoc

no estava exempta d’actuacions no sempre honrades que permetien beneficis molt

sucosos (Castro, 1987: 93 i 185). No és estrany per tant que la ciutadania fos molt

sensible i tingués sempre l’ull a sobre d’aquestes compres.

La compra del blat era només l’inici d’una llarga cadena d’activitats i de despeses

fins a poder posar el pa a disposició del públic.16 Si el blat arribava a Barcelona per

terra, procedent del Vallès, del Penedès i més rarament d’Osona, era portat directament

a les sitges. Però la major part dels blats, fins i tot els procedents de l’Empordà o de

14 El blat es guarda bé un any i si està emmagatzemat en bones condicions, també un altre; però sovint la humitat o els insectes aconsellaven donar sortida a blats que perillaven de fer-se malbé, fins al punt que de vegades el municipi es podia veure forçat a dur a terme repartiments forçosos entre els forners o els particulars per a treure’s de sobre blat que calia pastar aviat (Duran, 1965: 162). El mateix succeïa en altres ciutats, com explica Castro( 1987:105-106 i 136) respecte a Madrid. Aquests repartiments forçosos acostumaven a ser molt mal rebuts per la ciutadania, tant per la mala qualitat dels blats repartits com perquè sovint s’aprofitaven per treure blat comprat a preu molt més alt que el del mercat en el moment del repartiment. 15 A l’agost de 1767, gairebé tres quartes parts del blat comprat per la ciutat ho havia estat a comerciants estrangers (Acords, 1767, f. 444).

16 Algunes despeses eren proporcionals al preu del blat, mentre que altres remuneraven els diferents treballs. No es pot per tant calibrar el seu cost relatiu. Al Quadre 1 mostraré un exemple que pot donar una idea aproximada del cost de tot el procés.


l’Urgell i la Segarra, arribaven per mar. Això implicava una primera operació de

descàrrega de les naus amb despeses de garbellar, comprar sacs, ensacar i transportar

fins a les sitges (i si aquestes estaven plenes, llogar altres magatzems), a més del

pagament del dret de cops.17

La taba per a l’arrendament fixava les condicions que havia d’acomplir l’arrendatari

(sovint una companyia) A canvi de la privativa de venda de pa al públic dins de la

ciutat, l’arrendatari havia de complir una sèrie de condicions. Havia de disposar de blat

suficient, bé comprometent-se a consumir el que tenia la ciutat o bé adquirint-lo per seu

compte, i havia de donar fiances acceptables. Per a l’elaboració del pa havia de llogar

mestres flequers i forners amb els seus ajudants, que havien de treballar obligatòriament

al pastim, conjunt de locals i forns que la ciutat cedia a l’arrendatari amb aquesta

finalitat; del pastim en parlarem més endavant. El pa s’havia de fer exclusivament de

blat, sense barreges d’altres cereals, posant només al pa negre els prims o segon més fi.

En principi el municipi no exigia cap pagament, però quan es construí el pastim de Sant

Agustí la taba començà a incloure un pagament de 500 lliures (que més tard serien

1.000) en concepte de cens del terreny i ajuda pel finançament de les obres. Una darrera

exigència era que els arrendataris no podien residir en cap convent ni casa no subjecta a

la jurisdicció reial: fer-ho significava perdre immediatament l’arrendament; la raó és

senzilla, evitar la impunitat que, en cas de fallida, atorgaven la jurisdicció eclesiàstica o

senyorial. Altres condicions podien variar amb el temps: així la taba de 1749 exigia que

es pastés per valor de 1.400 ll. cada dia, 900 de pa negre i 500 de pa blanc; segons la

mateixa taba, els altres forners podien fer pa de talla, però l’havien de marcar TA18 i no

podien vendre “qüernes bescuitades” que els forners feien passar per bescuit quan era

pa. La subhasta es rematava en favor de qui oferia donar més quantitat (unces) de pa per

ral.19 Naturalment, els arrendataris podien intentar augmentar els seus guanys

incomplint els termes de la taba, fet que ocasionava queixes del públic per la mala

17 Un impost en mans privades, la part principal del qual corresponia al bisbe, que representava el 3 % del blat venut als forasters i la meitat pel venut a ciutadans de Barcelona (Carrera Pujal, 1951: 301). 18 L’ordre no devia ser obeïda: un pregó municipal de 30 de desembre de 1756 ordenant marcar TA el pa de talla va ser manat retirar per l’Audiència que exigia també que l’Ajuntament retirés les multes imposades als forners contraventors (Acords, 1757, f. 143; Documents solts, llg. 7). 19 Així doncs, el preu del pa no s’indicava com en l’actualitat en valor variable per un pes determinat (pa de kilo, p. e.), sinó en pes variable per un valor determinat (pa de ral). Només a partir de 1768, quan s’establí la llibertat de pastar, els preus van passar a ser determinats en diners per lliura de pes i a partir de 1796 en moneda castellana, cuartos per lliura de pes. La moneda habitual de 4 cuartos equivalia a deu diners i mig catalans.


qualitat o el poc pes del pa, sovint corroborades per inspeccions municipals dels punts

de venda. En parlarem més endavant, en tractar de l’elaboració del pa.

Com ha quedat dit, en cas d’arrendament el municipi només es reservava el control

del procés i la inspecció del pa resultant. El control del procés s’exercia mitjançant la

concentració de l’elaboració del pa en el pastim municipal. El pastim va tenir diferents

localitzacions. L’edifici de la Duana (al Pla de Palau), on s’allotjava l’antic pastim i en

el qual s’havien fet importants obres de reforma i ampliació el 1699 (Manual, vol 73,

fol. 381), va quedar en mans de les autoritats borbòniques després de la rendició de

Barcelona el 1714. Fins al 1735 els flequers elaboraven el pa a casa seva i el duien als

forners, que eren els encarregats de coure’l, però la situació resultava poc satisfactòria,

tant per la manca d’higiene que representava el transport de la pasta crua als forns, com

sobretot per les dificultats d’inspecció, de manera que aquest any l’Ajuntament arrendà

les cases de la comtessa vídua de Sallent, al carrer de la Mercè (Manual, vol. 103, fol 56

v.); com que l’edifici no reunia les condicions necessàries, el 1738 es decidí construir

un pastim nou en el derruït barri de la Ribera; amb aquesta finalitat, l’any següent es va

obtenir en establiment el terreny on s’havia alçat l’església dels agustins vells a canvi

d’un cens de 160 lliures a l’any (Manual, vol. 105 fol 154 vº i vol. 107, fol. 61). Les

obres començaren l’any 1740, pressupostades en 675 lliures (Manual, vol. 108, f. 5) i

l’any següent l’edifici ja estava en funcionament; l’Ajuntament encara va haver de

salvar una ordre del ministeri de la guerra manant enderrocar l’edifici perquè era massa

a prop de la Ciutadella (Manual, vol. 105, fol. 154 v.).20 Els rebomboris del pa

provocaren l’incendi del pastim, que es reféu de pressa i fins i tot es pensà en construir-

hi quatre forns més, ocupant terrenys de la plaça de sant Agustí (PRD, 1790: 24), però

al final es construïren alguns forns en el sitjar que l’Ajuntament tenia al carrer Tallers

(Carrera Pujal, 1951: 318).

20 L’any 1762 la Reial Hisenda s’incautà de 15 cases del carrer de Tantarantana que eren del convent de sant Agustí Vell i reclamà a l’Ajuntament les 160 lliures de cens que feia pels terrenys del pastim (Carrera Pujal, 1951: 311).


El procés d’elaboració del pa

El procés d’elaboració del pa començava portant el blat als molins per a convertir-lo

en farina. El blat es conserva millor que la farina21 i per tant, tot i que la ciutat en

guardava sempre una reserva important en previsió d’alguna avaria als molins, tant la

conveniència de disposar de farina fresca com la capacitat de moltura dels molins feien

que aquesta s’anés espaiant al llarg de l’any. Els molins es trobaven sobre el Rec

Comtal, al Clot i al Portal Nou, i també prop de la desembocadura del rec; d’altra banda,

sobre algunes torres de la part propera al mar i també a la Creu Coberta s’havien

construït molins de vent, però no tingueren gaire èxit i acabaren derruïts; hi havia encara

un molí de sang dins de la ciutat, on acudia la gent que no disposava de cavalleries per a

traslladar el blat comprat a la plaça (Carrera Pujal, 1951: 302-304) i que s’utilitzaven

també per a moldre el blat per als escandalls. Alguns anys de molta sequera, com el

1728, 1747-1754, o 1793 l’aigua del Rec Comtal no era suficient.22 En aquests casos

calia anar a moldre al Llobregat, a Molins de Rei o a Sant Boi. Dur el blat al molí i

tornar-ne la farina exigia un arrendament del transport, que calia sumar a les despeses

de moltura i l’anomenat “dret de cera”.

En l’elaboració del pa només es podia utilitzar farina de blat; aquest podia ser tou o

dur i la barreja es podia fer en proporcions diferents, que de vegades es feien constar a

la taba.23 Al segle XVIII, la ciutat oferia normalment tres classes de pa: blanc, mitjà i

negre o morè (Carrera Pujal, 1951: 307); el pa blanc requeria farines de la millor

qualitat (primera flor), sense cap barreja; el mitjà i el negre es feien amb farines

passades per un sedàs més ample (segona flor); la diferència entre el pa mitjà i el negre

era que aquest portava també el segon de millor qualitat (els prims) i també part del de

21 L’any 1764 es van haver de cremar algunes partides de farina que s’havien malmès (Acords, 1764, fol 364).

22 Aquest darrer any, per exemple, els molins del Clot no arribaven a moldre 600 quarteres diàries, mentre que se n’havien de pastar 900 (PRD, 1793, f. 218). Pels altres anys, Carrera Pujal, 1951: 305). 23 Alguns anys els escandalls mostren que es pasta només blat tou del país (d’Urgell o de l’Empordà) (Documents solts, llg. 9). El 1730 i el 1748 la proporció havia de ser d’una tercera part de blat tou per dues terceres de blat dur (Document solts, llg. 6). En altres moments, la proporció era meitat i meitat, com es pot veure en els escandalls de 1720 (Manual, vol. 90, f. 481) i de 1756 (Documents solts, llg. 6). El 1795 s’afirma que hi ha blats durs d’Andalusia que són aptes per a obtenir tota classe de pa, però no era la idea comú (PRD, 1795, f. 284).


qualitat inferior,24 però no altres cereals. En moments de dificultats no quedava altre

remei que rebaixar la qualitat del pa, barrejant-hi més segon o cereals inferiors, però no

consta però que això succeís al segle XVIII mentre es va mantenir l’abastament sota

l’autoritat del municipi; en canvi la barreja, tot i les protestes dels consumidors, va ser

molt corrent durant l’etapa de llibertat d’elaboració i venda del pa. El cereal normalment

barrejat era el sègol, en diferents proporcions, però en algun moment molt greu s’hi va

barrejar qualsevol cosa que fos o semblés panificable.

La venda del pa es feia mitjançant taulells o barraques repartits per la ciutat; la

distribució del pastim als punts de venda també era objecte d’arrendament: l’any 1757

corria a càrrec d’un grup d’hortolans del Portal Nou, que abans de la sortida del sol

havien de dur catorze cavalleries al pastim per a repartir el pa per les taules i a primera

hora de la tarda hi havien de tornar amb quatre cavalleries per a refer el

subministrament de pa on pogués faltar; a canvi rebien 900 ll. a l’any i el dret de

comprar 100 quarteres de segon al preu que el pagués l’arrendatari d’aquest (Documents

solts, llg. 7). Els venedors (per regla general venedores) cobraven sis diners per lliura, o

sigui un 2,5 % del valor del pa venut.

La determinació dels preus del pa era una prerrogativa municipal; el preu es fixava

tenint en compte el cost de producció (el factor més important i variant del qual era el

preu del blat), les necessàries compensacions entre moment de major i menor carestia i

la voluntat de subvencionar el pa negre sense desnivellar el pressupost. Això

s’aconseguia apujant per damunt del seu cost el pa blanc, equilibrant així en teoria el

cost - preu conjunt. Tradicionalment la ciutat aspirava a donar pel mateix preu el doble

de pes de pa negre que de pa blanc;25 a la pràctica la proporció podia variar, però sense

separar-se excessivament d’aquesta proporció, com es pot veure al Gràfic 1.26 Els preus

es calculaven amb el supòsit que una tercera part del pa venut seria blanc; si no s’hi

arribava, l’administrador tenia pèrdues (Documents solts, llg. 7).

24 L’any 1747 el pa negre havia de portar tres quartans de prims i mig quartà de segonet per quartera; pràcticament un 30 % de la farina panificada. 25 El 1767 el capità general comte de Ricla el 1767 ordenava ficar els preus del pa segons els preus del blat, contra el costum de donar una meitat més de pa negre, però segurament es tracta d’un error de redacció (PRD, 1767 f. 23). 26 La proporció és molt variable en part com a conseqüència de l’elaboració a que han estat sotmeses les fonts: es tracta de mitjanes anyals i no sempre es disposa de tots els preus, ni es pot determinar en quin moment s’apliquen els canvis: mentre hi hagi gra a les sitges es pot seguir aplicant el preu antic, tot i que el blat entrat ho hagi estat a un preu més alt o més baix.


No es pot precisar quin era el cost relatiu de cada classe de pa, atès que hi ha massa

variants i factors a tenir present. Però sí que es pot intentar una aproximació: segons un

escandall de 1756, una quartera de blat venia a donar 4 roves de farina i una de segon.27

Les 5 roves resultants donaven 2,5 roves de farina “primera flor”, apta per al pa blanc i

1,5 roves aptes per al pa negre més una rova de segon. Un altre escandall de l’any

següent dóna 125 lliures de farina neta per quartera i permet calcular el pes dels prims i

del segon, que resulten pràcticament iguals (25,33 ll. de prims i 23,75 ll. de segon). En

definitiva, d’una quartera de farina per a pa blanc en sortien unes 76 lliures mentre que

d’una per a pa negre se’n treien 108,6, per tant el pa negre venia a costar en farina un 70

% del pa blanc; com que els costos de panificació eren iguals en els dos casos, la

proporció més aviat s’atansaria a un 75 %:28 el pa blanc, subvencionava

aproximadament una quarta part del cost del pa negre.

27 Es devia tractar d’una quartera de molí, que afegia un quartà més a la quartera corrent; en cas contrari representaria que hi hauria tant o més farina que blat cosa gens probable. De fet, el quartà de més s’afegia amb la idea que aquest tretzè era la proporció de pèrdua en la moltura. L’extracció de farina resultava del 80 %, molt semblant a l’actual. 28 Tot i que la farina per al pa blanc era una mica més cara (no portava prims), la proporció no es podia allunyar gaire de la proposada.


GRÀFIC 1: PROPORCIÓ DEL PREU (pa negre / pa blanc)

00,10,20,30,40,50,60,70,80,9

1714

1719

1724

1729

1734

1739

1744

1749

1754

1759

1764

1769

1774

1779

1784

1789

1794

1799

1804

La determinació dels preus es feia mitjançant escandalls. L’escandall consistia en

agafar una porció proporcional dels blats que es volien usar i convertir-la en pa per a

estimar el rendiment del blat i els costos de transformació amb la finalitat de calcular el

preu del pa. Els escandalls podien ser bastant senzills o carregats de precaucions, però

també es podien substituir per simples estimacions: eren els anomenats “escandalls de

ploma”. Segons unes instruccions de 1767,29 l’escandall s’ha de fer de la manera

següent. S’agafa una quartera de cada classe de blat, que es garbella, mesura i pesa.30

Portat a un molí de dins a la ciutat i mòlt, es pesa la farina resultant. Aquesta s’ha de

deixar reposar un mínim de tres dies; a continuació es passa per un sedàs molt fi per a

treure la farina de “primera flor” per al pa blanc; la resta va al pa negre, juntament amb

el segon (“Instrucción Acordada“ de 13 de novembe de 1767, fullet solt). Després es

pasta i cou cada classe de pa i, vistos els rendiments i la resta de despeses, es fixa el

preu de venda de cada classe de pa al públic. Escandalls pràctics, com un de molt

complet de 1757 (Documents solts, llg. 9) permeten seguir tot el procés i el raonament,

però la impressió final era que la fixació del preu del pa es feia una mica a les palpentes,

a partir d’experiències anteriors. De fet, tot i que el càlcul pressuposava un cert guany

29 Aquest escandall es va fer amb la finalitat de determinar el preu del pa en el moment en que s’imposa la llibertat de pastar, però que no fa més que recollir les millors pràctiques anteriors. 30 Un altre escandall, de 1795, afegeix que el blat es mulla lleugerament, i es deixa reposar tres dies abans de dur-lo al molí (PRD, 1795, f. 284).


per a l’arrendatari o l’administració, tot depenia de la proporció que es vengués de pa

blanc, que sembla que difícilment arribava al terç desitjat, com a mínim en els exemples

que puc aportar. Així, en la taba per a l’arrendament del pa de setembre de 1740 a agost

de 1741 es diu que l’arrendatari haurà de pastar cada dia per valor de 1.400 ll., 900 de

pa negre, a 58 unces per ral, i 500 de pa blanc, a 30 unces per ral; fets els càlculs

corresponents representa que el pa blanc no arriba a una quarta part del total a pastar.31

La proporció encara és molt més baixa l’any 1758, pel qual disposem del valor del pa

venut amb especificació de cada classe (Documents solts, llg. 9); els preus de venda del

pa blanc i negre es corresponen amb els de l’escandall, per tant suposo que també hi

coincidí el del pa mitjà, que desconec. El resultat és que la proporció venuda va ser d’un

12,12 % de pa blanc, un 20,73 % de pa mitjà i un 67,15 % de pa negre. Si sumem el pa

blanc i el mitjà la proporció s’apropa al terç que es considerava desitjable, però el preu

el pa mitjà s’atansava més al del pa negre que al del pa blanc,32 de manera que aquest

quedava molt lluny del terç desitjat. El 1796, la proporció de pa blanc venuda no

arribava al 5 % i la de pa mitjà er propera al 25 %: el 70% del pa venut era negre

(Acords, 1804, memorial insert al f. 187).

Un resum de tot el procés el podem veure en el Quadre 1, basat en una estimació

aproximada dels costos que permet calcular la proporció d’aquests (Documents solts,

llg. 6).

31 900 ll. a 58 unces per ral són 43.500 lliures de pes; 500 ll. a 30 unces per ral son 12.500 lliures de pes (Documents solts, llg. 6). Les mateixes quantitats es repeteixen a la taba de 1749. 32 Grosso modo la proporció dels preus era aquell any d’1, 0,6 i 0,5.


Quadre 1

Despeses del pa (1757)

quantitat unitat

preu

unit. % sous % sobre cost

COMPRA DE BLATS

compra 60000 quartera 50,00 3000000 77,23

remuneració comprador 60000 quartera 2,00 60000 1,54

dret de cops 900 quartera 3,00 54000 1,39

garbellar 60000 quartera 0,47 28000 0,72

transport a magatzem 60000 quartera 2,00 120000 3,09

sacs 1000 unitat 7,50 7500 0,19

MOLTURA

transport i moltura 54343,12 quartera 3,92 213020,5 5,48

ELABORACIÓ DEL PA

sous flequers i forners 1,05 56800 1,46

jornals peons 0,49 26800 0,69

llenya 7200 cargues 11,00 86400 2,22

sal 208 faneques 62,00 12896 0,33

oli 3 cargues 640,00 1920 0,05

eines (pales, sedassos etc.) any 16000 0,41

entovar els forns any 2500 0,06

pagaments a l'Ajuntament any 20000 0,51

DESPESES VENDA

portar pa a les taules any 18000 0,46

salari venedors 2,5 120000 3,09

DESPESES

D’ADMINISTRACIÓ

caixer any 12000 0,31

escrivà major any 6000 0,15

majordom major any 6000 0,15

majordom segon any 5000 0,13

mjordom magatzem any 3600 0,09

rebedor dels blats any 4000 0,10

portador de la contradata any 4000 0,10

TOTAL 3884436,5 100


Com es pot veure, tres quartes parts de la despesa total depenen del cost del blat; de

fet, prop del 85 % fins a tenir el blat posat a les sitges. La moltura (5,48 %) costa

gairebé tant com tot el procés d’elaboració (5,75 %):33 el 4,76 % pel procés estricte

(sous, llenya, sal i oli) i un 0,99 per despeses de reposició de materials. La venda costa

un 3,55 % del total i la sèrie de càrrecs administratius l’1,05 % restant. El passament

real de comptes de l’any 1758, que correspon a aquesta estimació (Documents solts, llg.

7) permet conèixer alguns conceptes que no s’havien tingut en compte en el pressupost

anterior, i alguns preus unitaris i ingressos secundaris d’aquell any. Així, la descàrrega

costava 0,26 s., garbellar 0,38 s., mesurar el blat a la plaça 0,24 s., ensacar-lo i dur-lo a

les sitges 0,33 s., sempre per quartera. Portar el blat als molins, 0,42 sous, ensacar la

farina 0,11 s., moldre el blat (de mitjana) 4,08 s., el dret de cera 0,77 s. En canvi al valor

del pa venut s’hi havia d’afegir el del segon, a 9,26 s. quartera i la cendra dels forns,

venuda per 10.000 sous.

El control dels fraus

Sovintejaven les queixes sobre la qualitat del pa o els fraus en el pes. Les

reclamacions principals feien referència a que el pa duia altres cereals o massa segon,

era massa petit, poc cuit o feia mala olor o bé gust a herba.34 La inspecció municipal

actuava sovint d’ofici, però altres vegades era moguda a fer-ho per les queixes dels

consumidors. Així pel març de 1720 el mostassaf, després de resseguir les taules on es

venia el pa de l’arrendatari afirmava que el pa negre era de qualitat molt inferior a

l’estipulada: portava altres cereals i segons inferiors, pesava molt perquè duia poc llevat

i era poc cuit, o sigui que conservava molta aigua, fins al punt que pensava que podia

ser perjudicial per a la salut; i en termes semblants s’expressa el 1728 (Manual, v. 90, f.

118 i 425 i vol. 96, f. 127). Les queixes per l’estil es repeteixen tant que no ens és

possible resseguir-les. En altres moments però, els inspectors semblen més interessats

33 La moltura es va mantenir sense canvis al llarg del segle: costava 3 s. 7 d. per quartera, excepte els quatre mesos d’estiu, que costava 4 s. 7 d. 34 Com ja he dit, es culpava les farines procedents del mar del nord de tenir gust d’herba (blats verds) o de fer mala olor deguda a la llarga estada en els bodegues dels vaixells. La mala olor podia ser també causada per blat que havien estat massa temps a les sitges o per l’ús de farina massa vella.


en exculpar els arrendataris que en dur a terme el control que tenen encomanat: l’any

1722, tot i trobar que el pa negre és poc cuit i fa mala olor, els inspectors treuen

importància a aquest darrer aspecte i ho atribueixen al fet que s’ha usat blat del nord

(Manual, vol. 92, f. 83); l’any 1734 es diu que el pa és correcte de pes, però una mica

cru, conté una mica de segonet i fa una mica d’olor de sentina, sense donar més

importància a tantes “miques” (Manual, vol. 102, fol. 129). Gairebé el mateix es

repeteix a 6 d’octubre de 1738, però una nova inspecció el 28 del mateix més diu que el

pa és bo i només té gust a herba per ser de blat del nord (Manual, vol. 105 fol. 119 v).

Més evident és encara la connivència el 1747: a 7 de juliol els inspectors de les taules de

venda diuen que el pa és de bona qualitat i que si s’hi observa humitat no és perquè no

estigui prou cuit, sinó a causa del calor; però el dia 13 es multa l’arrendatari per la mala

qualitat del pa (Manual, vol. 115 f. 109 v. i 112). Els forners cometien també fraus

venent pa blanc al públic amb l’excusa que era pa de talla, fet que denunciava

l’arrendatari al consistori el 1749 (Carrera Pujal, 1951: 311), o proporcionant-ne als

taverners dient que es tractava de bescuit o de pa de munició: per guardar-se les

espatlles els taverners llogaven soldats que en cas d’inspecció afirmaven que el pa era

seu (Dcouments solts, llg. 7, memorial sense data).

LA IMPOSICIÓ DE LA LLIBERTAT DE MERCAT

Les idees fisiocràtiques, que consideren la reglamentació del comerç del blat com un

obstacle al benestar i al creixement econòmic i defensen que liberalitzant el comerç i

eliminant els preus taxats s’aconseguiria lluitar millor contra l’escassetat, van calar

ràpidament entre la classe dirigent francesa i, en servil imitació d’aquesta, entre els

governants espanyols. Sobretot quan com a conseqüència de la guerra dels Set Anys

(1756-1763) es van produir dificultats d’abastiment per la interrupció del comerç amb el

nord d’Europa.35 A Espanya el principal propagador dels beneficis de la llibertat de

comerç de cereals va ser el comerciant holandès, resident a Barcelona, Frank Gray

Winckle, el qual, en un llarg memorial a Campomanes criticava la política tradicional

d’afavoriment del consumidor en front al productor i el comerciant, com a generadora

35 Aquesta va ser la raó principal dels anys d’administració municipal de 1757 a 1763, en no trobar-se licitadors per a la taba oferta pel municipio (Feliu, 1992).


d’escassetat, i defensava la llibertat total de comerç (Castro, 1987: 119-120) amb

l’argument que el benefici dels comerciants radica en vendre tan com puguin i per tant

en tenir ben abastits els mercats: un argument ben smithià, com es pot veure.

La llibertat del comerç de cereals i d’elaboració del pa

L’11 de juliol de 1765, Campomanes va decretar la llibertat de comerç interior de

grans; seguia l’exemple de França, que ho havia fet dos anys abans (Castro, 1987: 37-

38),36 El plantejament no era desencertat: la finalitat era obtenir pa barat, però no

mitjançant els privilegis de compra i els controls de preus i les subvencions, sinó

estimulant la producció i fent augmentar així l’oferta.37 Tampoc era segurament aliè a la

decisió un argument ben cínic citat per Campomanes: les protestes contra els

comerciants, que es podien preveure davant de l’alça de preus, no eren tan perilloses

com les dirigides contra les autoritats (Castro, 1987: 120), sobretot per a aquestes.

El sistema no va funcionar bé perquè l’estadista no va tenir presents dos problemes:

no existien els suposats comerciants capaços de donar peu a un mercat competitiu

(Castro, 1987: 146-150)38 i d’altra banda els canvis necessitaven temps, de manera que

la substitució va ser traumàtica. Tant més quan s’hi van afegir altres factors que

entorpien el canvi: el decret no s’aplicava ni a la cort ni a l’exèrcit, els comerciants es

veien subjectes a una llarga sèrie de traves i els responsables de l’abastiment de les

36 L’exemple francès hauria hagut de fer més cautes les autoritats espanyoles: a partir de 1765 els preus van pujar fortament a França; la raó principal eren les males collites d’aquests anys, però el públic ho va atribuir a l’especulació facilitada per la llibertat de comerç, de manera que el govern francès féu marxa enrere el 1770; el procés, després de diverses ordres i contraordres, no va poder impedir l’encariment dels preus, que seria un dels factors de l’esclat revolucionari de 1789. Una descripció més detallada es pot veure a Castro (1987: 35-46). 37 Per a impulsar la producció, el decret s’acompanyava d’una segona mesura, la prohibició d’expulsar els arrendataris, que significava la congelació de les rendes de la terra: només si el benefici anava a parar als conreadors es podia esperar un augment de la producció. Però la pressió dels propietaris va fer retirar aviat, el 1770, aquesta mesura, que però seria reinstaurada el 1785. 38 De fet tant o més que la manca de comerciants prou solvents, el problema radicava en la concentración de l’oferta en poques mans: institucions religioses, cases nobles i arrendataris de delmes, que es beneficiaven de l’acumulació d’un article de demanda rígida i creixent i d’oferta escassa i irregular: el model funcionava bé quan hi havia bona collita, i malament en cas contrari (Castro 1987: 146 i 155 i 221); per la importància i l’actuació dels grans posseïdors de grans es pot veure també Feliu (1992).


poblacions van continuar la política de grans compres per a assegurar l’abastiment.39

Tot i això, el problema principal, i la principal diferència respecte a França, era la

irregularitat de la producció peninsular i la seva insuficiència per a satisfer les

necessitats del país (Castro, 1987: 153). Per acabar-hi d’arreglar, el decret es va tirar

endavant sense tenir en compte que la collita de 1765 no havia estat gaire bona, de

manera que el resultat va ser un augment important dels preus (Castro, 1987: 132).40

El decret de llibertat de comerç de grans va anar acompanyat d’ordres manant vendre

el pa “a cost i a costos” o sigui, segons el preu del blat i les despeses d’elaboració, sense

subvencions ni compensacions de cap classe, anul·lant així l’ajut tradicional al pa negre;

encara més, el mateix decret declarava lliure l’elaboració i venda del pa, el “libre

panadeo”; la justificació era evitar l’endeutament creixent de les institucions

municipals, motivat per les dificultats del moment, però sobretot pel creixement de la

població, en especial de les classes inferiors urbanes, impulsat pel creixement

industrial, que feia augmentar la demanda de pa negre, o sigui de pa subvencionat. Es

liquidava així el sistema tradicional d’abastiment. L’Ajuntament protestà

immediatament i es va resistir a implantar la mesura, que considerava socialment molt

perillosa (PRep, 1765, f. 301-306), de manera que va mantenir la subvenció al pa negre

fins que a final de 1767, el capità general, comte de Ricla, pressionat per Madrid, va

publicar l’ordre que privava la ciutat d’intervenir en la provisió del pa, que en endavant

seria responsabilitat dels forners. L’Ajuntament només mantenia la inspecció de la

qualitat i la fixació del preu, però de fet l’Audiència assumia totes les facultats a través

d’una Sala Extraordinària (Carrera Pujal, 1951:314). Les autoritats borbòniques locals

aconseguien així l’instrument definitiu que els permetria imposar-se en la seva llarga

pugna amb el municipi pel control de l’abastiment urbà. Abans d’entrar a examinar

l’abastiment sota la llibertat d’empresa, convé veure ràpidament aquests antecedents.

39 Encara ho complicaria més l’aparició en el mercat de la “Compañía de los Cinco Gremios Mayores de Madrid”, fundada el 1763, que obtingué el subministrament de l’exèrcit i sota aquesta capa comprava quantitats més grans per a especular en els mercats (Castro 1987: 147). 40 A Barcelona, en aquest moment el problema principal era però la manca de feina per la paralització de les fàbriques a conseqüència de la guerra amb Anglaterra, que dificultava molt les relacions comercials, de manera que del 6 de maig fins al 29 de juny de 1764 es féu una “olla dels pobres”, que algun dia repartí més de 3.500 racions (Carrera Pujal, 1951: 64-65). No seria la única vegada que caldria recórrer a l’expedient.


La intromissió de les autoritats borbòniques

Tot i que després de la rendició de Barcelona l’11 de setembre de 1714, la Intendència

militar es va apoderar del pastim i del sitjar del carrer Tallers (Carrera Pujal, 1951: 307),

la reial cèdula de 16 de setembre de 1718, que establia el municipi borbònic, mantenia

en mans del nou ajuntament la cura del proveïment del pa i la carn, a condició que el

primer no proporcionés cap lucre (Carrera Pujal, 1951: 294). Però tant el govern de la

monarquia com les autoritats locals es van entremetre repetidament en el que continuava

essent una prerrogativa municipal. Va començar el govern central el 1720, manant crear

un pòsit com els de Castella, ordre que la ciutat va aconseguir fins a un cert punt

neutralitzar, atribuint-li la reserva que tradicionalment mantenia. El 1725, el govern

central reiterava al Capità General i l’Audiència que respectessin i fessin respectar les

prerrogatives de la ciutat en matèria d’abastiments, pesos i mesures: l’Ajuntament

s’havia queixat que li exigien veure la taba de l’abastiment del pa abans no se signés

l’arrendament. La monarquia hauria de repetir l’ordre en termes molt semblants el 1761.

També eren constants les traves de les autoritats locals als blats comprats i encaminats a

Barcelona, especialment per part del governador de Tortosa (Document solt, llg. 7).

D’altra banda, l’Audiència acostumava a fer costat als forners contraventors quan eren

penyorats per la ciutat: el 1757 l’Ajuntament es queixava de que si no s’havia pogut

subhastar l’arrendament era perquè l’arrendatari anterior havia perdut prop de cent mil

ducats (més d’un milió de rals de billó) per la impunitat amb que els forners, amb el

suport de l’Audiència, venien pa obertament, en detriment de la prerrogativa de la

ciutat.

Només el 1760, davant d’una petició dels forners per a vendre pa de fleca,

l’Audiència va donar la raó a l’Ajuntament, que alegava que els forners no tenine prou

diners per a assegurar l’abastiment de la ciutat i que, si se’ls autoritzava a vendre, la

ciutat no trobaria arrendatari, perquè si hi havia blat abundant els forners s’endurein el

guany i si era escàs i per tant car, tot l’abastiment recauria en l’arrendatari (Carrera

Pujal, 1951: 312). Tot i això en el moment de dificultats de 1763 els forners van ser

autoritzats a vendre pa en les mateixes condicions que el municipi, que se’n queixà

(Carrera Pujal, 1951: 313). El permís va continuar l’any següent, però pel maig se’ls va

imposar com a condició que venguessin una quarta part de pa blanc al mateix preu que

l’arrendatari i tres quartes parts de pa negre, donant dues unces menys per ral que la


ciutat (Acords, 1764, f. 107). Naturalment no hi havia manera de controlar cap dels dos

extrems.

La llibertat d’elaborar i vendre pa

Igual que Barcelona, la major part de les autoritats municipals de la monarquia van

ignorar l’ordre d’abandonar la subvenció del pa negre, conscients de la perillositat

social de la decisió: encara no feia dos anys que no n’hi havia hagut prou subvencionant

el pa, sinó que havia calgut fer l’olla dels pobres. Les pors municipals eren ben

fundades: encara que no en fos la única causa, l’encariment i la mala qualitat del pa

estan en el rerefons del motí madrileny contra Esquilache (23 de març de 1766), que

repercutí fortament a Barcelona.41 Com a tot arreu (Castro, 1987: 65) les autoritats van

accedir a la rebaixa del preu del pa sense demanar permís al govern central, que reprovà

i anul·là les rebaixes “excessives” de preus: el 29 de maig es manava suprimir les

rebaixes de preus fetes “per assonada o alboroto” (Acords, 1766, f. 119 v.).42 De fet,

Campomanes, vora les mesures principals de bastó (repressió dels amotinats) i

pastanaga (creació dels diputats del comú i dels síndics personers, càrrecs municipals

electes), aprofità l’ocasió per a imposar definitivament les seves idees,43 que per a

Barcelona van representar la fi de l’abastiment tradicional del pa.

Davant la negativa municipal a permetre la llibertat de pastar, el 4 de setembre de

1767 el gremi de forners presentà un llarg memorial queixant-se de la situació. L’escrit

mostra clarament la seva (molt interessada) idea de com hauria de funcionar

l’abastiment: no hi hauria d’haver privilegi municipal, sin ó que l’Ajuntament s’hauria

41 Després del motí de Madrid apareixen a Barcelona pasquins sediciosos; la situació es tan greu que els gremis ofereixen mil lliures a qui en descobreixi els autors (el mes i mig d’olla dels pobres n’havia costat 1.490) i la ciutat decidí trametre dos regidors a Madrid per a fer patent al monarca l’adhesió incondicional de Barcelona. De fet, quedà patent que només els gremis podien mantenir l’ordre públic, de manera que, sense derogar-la, es deixà sense efecte la part del decret de Nova Planta que prohibia la reunió de més d’un gremi (Carrera Pujal, 1951: 68). 42 Abans del motí es donaven 35 unces de pa negre per ral, que després del motí s’augmentaren en tres unces més; l’ordre de cancelar la rebaixa no va ser publicada fins al 29 d’agost i va ser revocada a continuació per l’oposició del diputat del comú, però finalment el vuit d’octubre es tregueren cinc unces de cop (Acords, 1766, f. 216, 219, 227 i 275 v.). 43 S’aprofita el moment per a liberalitzar tot el comerç de queviures, que però devant l’escalada de preus es tirà enrere el 1772 (Castro, 1987: 143).


de limitar a assegurar l’abastiment els anys dolents (PRD, 1767, f. 178): o sigui, volien

els beneficis, però deixaven per a l’Ajuntament les obligacions. Aquest memorial es

veia reforçat per un altre d’«individuos del comercio», que defensaven la llibertat de

pastar, a un pes obligat i amb llibertat de preu; a canvi, es comprometien a tenir una

reserva de 16.000 quarteres dins de Catalunya; és difícil no veure-hi al darrere la mà de

Gray Winckle (PRD, 1767, f. 186).

En tot cas, una Reial Provisió de 13 de novembre de 1767, imposà la llibertat de

pastar, a partir d’un reglament elaborat per l’Audiència que era molt probablement fruit

d’un acord previ entre aquesta, el gremi de forners i alguns grans comerciants

importadors de grans. Els forners haurien de tenir en reserva 10.000 fanegues de blat i

els comerciants 16.000 més (en total unes 20.600 quarteres). Es prohibia a la ciutat

intervenir en l’elaboració de pa i se li ordenava que arrendés el Pastim als forners.

Seguia una reglamentació minuciosa en la qual no cal entretenir-se, perquè en gran part

va resultar lletra morta. La fixació dels preus ja no correspondria a l’Ajuntament, sinó a

l’Audiència, que creava una Sala Extraordinària per a tots els assumptes relacionats amb

l’abastiment del pa (Al·legacions Jurídiques, II-2 ; PRD, 1767, f. 217; i Instrucció

Acordada, imprès solt). Davant d’una observació de l’Ajuntament sobre el perill de

desabastiment de blat, el Capità General respongué secament que es cuidés del que tenia

manat (PRD, 1768, f 54). La preocupació de la ciutat era prou fonamentada: el 23 de

juny de 1768 la Sala Extrarodinària manava que per al pa negre s’utilitzés una barreja

de blat i sègol (mestall) (PRD, 1768, f. 347); es trencava així una altra de les seguretats

tradicionals: que el pa seria només de blat.

El recent creat síndic personer, Joan Brugera i Rossell, s’oposà immediatament al nou

sistema amb un clar i valent “no se puede ni debe assentir” que raona dient que la

mesura faria apujar el preu del blat a la plaça, que els forners podrien fer barreges de

farines incontrolables i que podrien apujar el preu del pa cadascú al seu gust, si es que

no hi havia confabulació dels forners per a fer-ho mancomunadament44 (Acords, 1767,

f. 496).

44 El preu era l’únic punt que teòricament estava regulat; però a la pràctica s’incomplia a través de minves en el pes i la qualitat.


L’Ajuntament encara intentà resistir: decidí publicar la taba de l’arrendament, fet al

qual s’oposà, el Capità General, que manà suspendre la subhasta, tot i que no ho féu en

virtut del decret de “libre panadeo”, sinó mitjançant un subterfugi45 al qual la ciutat va

respondre decidint portar el subministrament per administració directa (Acords, 1767,

fol. 509 v. i 550, de data 28 de setembre i nou d’octubre). Finalment, a final de 1768 la

ciutat lliurà el pastim als comissionats dels gremis; només es reservà el dret a fer els

escandalls mensuals per a fixar els preus (Manual, vol. 136, fol. 135 v.), però

l’Audiència va manar suspendre’ls el juliol de 1769.

La llibertat de pastar no va funcionar bé: ni forners ni comerciants no van constituir

la reserva a que s’havien compromès i els forners no disposaven de diners per adquirir

grans quantitats de blat; però la raó principal era que els forners pastaven més o menys

segons els guanys que podien esperar, de manera que quan el blat era car o els preus

fixats baixos es produïen moments d’abastiment insuficient. D’altra banda

l’Ajuntament, en exercici de la seva obligació de controlar la qualitat del pa imposa

repetides sancions als forners per manca de pes o l’ús de blats en mal estat (PRD 1769, f

200), però aquests comptaven amb l’ajut del Capità General i l’Audiència, que

s’afanyaven a deixar sense efecte les decisions municipals.46

La Sala Extraordinària va intentar un terme mig animant els col·legis i gremis a

reunir els capitals necessaris per a assegurar l’abastiment del pa, però sense disposar de

la privativa, els cabals reunits es perderen ràpidament (Acords, 1804, memorial insert al

f. 187).47 Ja el 1768 l’Audiència, en flagrant contradicció amb la normativa del “libre

panadeo”, deia que no s’oposava a l’arrendament municipal, sempre i quan es fes

compatible amb la llibertat dels forners. Seria la doctrina oficial fins a la guerra del

Francès, però voler conjuminar dos sistemes incompatibles no era més que una font de

conflictes i de despesa pública.

45 “He pensado seriamente en ayudar a V.S. en el penoso cuidado del abasto del pan de este publico y convinando con mis medidas las Tabbas para el arriendo (…) quizá hallaremos medio más ventajoso”, raó per la qual mana suspendre la subasta del pa (PRD, 1767, f. 122 i Acords, 1767, f. 487, de 15 i 16 de setembre de 1767 respectivament). 46 Entre altres, Acords, 1767, f 447; PRD, 1767, f. 110, 113 i 121; 1769, f. 200. 47 Aquest memorial del síndic de greuges Josep Serragordia historia tota l’etapa; les seves interpretacions poden ser parcials, però la descripció dels fets és molt clara.


De moment, per assegurar mínimament la quantitat i qualitat del pa, els forners van

ser obligats a tornar a treballar al pastim i de fet, fins a 1775 van funcionar com una

espècie de cooperativa de producció. Però no van aconseguir mantenir un abastiment

suficient, de manera que l’arrendament municipal, expulsat per la finestra, tornà a entrar

per la porta: el 1773 el Capità General i l’Audiència van subhastar pel seu compte

l’arrendament del pa (Acords, 1773 f 3 v),48 que no significava però la privativa

anterior, sinó que havia de conviure amb la llibertat d’empresa dels forners: les

autoritats borbòniques locals s’havien hagut de rendir a l’evidència, era necessari

mantenir un control públic de l’abastiment, però en l’entremig n’havien expulsat

l’Ajuntament.49

Els arrendataris venien sobre tot pa negre, al qual es permetia barrejar cereals

inferiors, normalment sègol;50 sense l’ajut del pa blanc, era la única manera d’evitar

l’augment de preus. Aquest pa de mestall havia començat el 1768, però va ser sobretot

important el 1781-1785, fins que es va prohibir la barreja a final de gener de 1786.51 En

teoria, el pa negre només havia d’incorporar una part petita de sègol (una quartera per

cada trenta de blat, segons una orde de 1785), però una vegada oberta la porta, era molt

difícil estimar la proporció barrejada. El pa de barreges va ser encara pitjor el 1793, amb

motiu de la guerra contra la França Revolucionària: es va ordenar fer una sola classe de

pa amb barreja de “cortas porciones” de blat de moro, favons i ordi. L’escassestat de

blat era tan gran que es va prohibir menjar pa blanc si no era als malalts, amb certificat

mèdic (Acords, 1793, f. 8, PRD, 1793, f. 140); el baró de Maldà es féu ressò de la

situació i del malestar causat en el seu Calaix de Sastre (1987, II: 83). L’arribada de

naus carregades de blat del nord va permetre suprimir aquest pa de barreges el 30 de

48 Els anys següents el Capità General continua manant en les qüestions relatives a l’abastiment del pa; així p.e., el 1783 comunica a l’Ajuntament que el lloguer del pastim als arrendataris s’ha fet per cinc anys (PRD, 1783, f. 71) i a final de 1787 que l’abastiment del pa per l’any següent correrà a càrrec de Francesc Ramon Torres i Cia. (Acords, 1787, f 682; PRD, 1788, f. 549), que seria l’arrendatari en el moment dels “rebomboris del pa”.

49 En aquest ambient es produí el 4 de maig de 1773 el conegut “avalot de les quintes”, que posà encara més de manifest l’explosiva situació social de la ciutat. 50 L’excusa per introduir pa inferior va ser un escandall de ploma que el primer de maig de 1781 dictaminava que s’hauria d’apujar el pa negre 8 d. per lliura a no ser que es permetés barrejar-hi una part del mestall vingut de França (PRD, 1781, f. 74). Que l’escandall no fos real, com acostumava, fa pensar en un ajut de les autoritats a comerciants “amics”. 51 PRD, 1781, f. 123; 1785, f. 304, 259, 34 i 37.


maig (PRD, 1793, f. 231). A partir de desembre de 1798 es tornà a comprar segolós per

a barrejar-lo en el pa negre (Acords, 1798, f. 484).

Abans però d’aquest darrer episodi, havien ocorregut fets molt freus que van

significar un gir important en l’abastiment del pa, amb una clara frenada de la decisió

liberalitzadora: els rebomboris del pa de 1789.

Els rebomboris del pa

Les queixes per la carestia i la mala qualitat del pa i d’altres aliments eren insistents

des de 1786, com reconeixia un edicte del mateix capità general de 24 d’agost d’aquell

any (fullet imprès); de fet, pel setembre de 1787 es va témer una commoció popular (es

trobà clavat un pasquí de protesta a la mateixa porta de capitania general), de manera

que el primer d’octubre es rebaixà el preu del pa. En aquest moment, l’arrendament del

pa estava en mans d’un ric comerciant, Francesc Ramon Torres,52 que el renovà fins al

1798 en mig de fortes queixes per la mala qualitat del pa venut, sense que la Sala

Extraordinària s’atrevís a apujar els preus.53 Finalment, el 28 de febrer de 1789 un

edicte anunciava els preus del pa per al més de març: 16 unces de pa blanc i 36 unces de

pa negre per ral, preus sensiblement més elevats que els vigentsd. l’Ajuntament va

córrer a reunir-se amb l’Audiència intentant que retirés l’edicte pel temor del que podia

passar: encara estaven reunits que va arribar la notícia del’inici dels disturbis que

coneixem com els “rebomboris del pa”. Aquella tarda, molts particulars van voler

comprar pa abans que no s’apugés l’endemà; en no trobar-ne, van començar a calar foc

a les barraques o punts de venda i després al pastim i apedregaren a la Rambla les tropes

enviades contra ells, que es retiraren, mentre el capità general, comte del Asalto, es

refugiava a la Ciutadella i l’arrendatari fugia per cames de l’assalt de casa seva. El baró

de Maldà descriu lacònicament els fets: “per no haver trobat pa a les taules la pobra

gent, volent-se pujar, al mateix temps de ser car, no podent-se menjar per lo tant dolent,

especialment lo moreno, se alborotà de mala manera lo poble baix”

52 A l’hora de reclamar per les pèrdues sofertes, Torrres enumera els seus altres negocis: abans dels rebomboris, a més de l’abastament del pa, tenia el de ferro i el transport de fusta a les Drassanes de Barcelona i era credtior de l’obra nova de la presó i de la Junta del Port, cosa que significa que intervenia també en la construcció. 53 Eren anys de guerra contra Anglaterra, que com de costum paralitzava el comerç.


Els esdeveniments són prou coneguts i, a part de les puntuals notícies del baró de

Maldà, els rebomboris han estat ben estudiats per Moreu-Rey (1967) i Castells (1970).

Simplificant al màxim: la revolta dura dos dies i és apaigavada per la intervenció de

l’Ajuntament i dels gremis,54 recolzats per l’arribada de molta tropa. Motins semblants

esclataren a Vic, Mataró i Sabadell i possiblement en altres llocs. Després començaren

per una banda la repressió55 i per l’altra la marxa enrere. La por de les autoritats i els

comerciants va fer reunir ràpidament 71.800 ll. per a comprar blats.56 El comte del

Asalto va ser destituït; el nou capità general, comte de Lacy, escriu a l’Ajuntament el 19

de maig que miri com es pot assegurar que el pa “se subministre a precios equitativos y

de buena calidad” (PRD, 1789, f. 200): era la confessió tàcita que el “libre panadeo” i la

intromissió de les autoritats estatals havien fracassat dolorosament. Però a la petició del

Capità General per a que l’Ajuntament participés en una Junta Benèfica per a resoldre el

problema, aquest contestà que feia molts anys que estava inhibit del proveïment del pa i

que el problema l’havien de resoldre el Capità General i la Sala Extraordinària, o sigui,

sense dir-ho, els que l’havien creat. El Capità General respongué que no pretenia que

l’Ajuntament s’encarregúes del subministrament i que la Sala Extraordinària havia estat

disolta Carrera Pujal, 1951: p. 89). Però l’Ajuntament no tenia pressa: el 12 de juny el

comte de Lacy hagué de renovar la petició (PRD, 1789 f. 236 i 246). Finalment, el 5 de

de desembre el Capità General aprova la taba per a l’arrendament de l’abastiment del pa

que li presentà l’Ajuntament, tot recordant però que l’arrendament havia de ser

compatible amb la llibertat de pastar (PRD, 1789 f. 416).57

Des d’aquest moment i fins a la guerra del Francès, tant el govern central com les

autoritats borbòniques locals confien a l’Ajuntament l’abastiment del pa: per tirar-lo

54 A partir d’aquest moment, els gremis es reuneixen i són convocats per les autoritats quan convé: es deroga així tàcitament una part del decret de Nova Planta, que impedia la reunió de més d’un gremi. 55 A part de com a mínim noranta persones deportades a Orà, foren penjats quatre homes i una dona, en mig d’una fort malestar ciutadà: el dia de l’execució, molta gent sortí de la ciutat i la resta tancà les portes de les cases (Moreu-Rey, 1967: 90-91): un clar senyal de por de nous disturbis, però també de desaprovació de la repressió. 56 20.000 la Junta de Comerç, 10.000 els Cinc Gremis Majors de Madrid i 10.000 el Banc de Sant Carles, com a principals aportadors (Carrera Pujal, 1951: 87). 57 De fet també el govern central fa marxa enrere; tot i deixar en peu teòricament el «libre panadeo», retorna a la situació anterior: el 1790 es retalla la liberalització del comerç de cereals, que queda prácticamente anul·lada el 1804, any en que es reintrodueixen les taxes del blat a la Corona de Castella i es pemet tornar a l’ús de cabals municipals per a assegurar l’abastiment de la población, la via que s’havia volgut evitar de totes totes des de 1763 (Castro, 1987: 173).


endavant rep fins i tot un donatiu personal del monarca però sobretot les autoritats

permeten l’endeutament municipal com a precaució per a evitar nous ensurts, a canvi de

no cedir en el principi de la llibertat de pastar. El resultat va ser un augment desbocat de

l’endeutament de l’administració del pa que va posar pràcticament en fallida el municipi

barceloní. Aquesta no va arribar perquè l’estat, atemorit pels rebomboris, va permetre

l’impagament del deute municipal amb l’estat pel cadastre i pel blat lliurat i va consentir

el saqueig de la Taula de Canvi, d’on es va permetre extreure grans partides amb destí a

les arques municipals.

A final del període, l’ofec de les finances municipals era insuportable: a final de

1802, el deute amb la Reial Hisenda pujava a 1.693.300 rs 26 mrv per endarreriments

del Cadastre a més de 1.943.697 rs 17 mrv per l’abastiment del pa i la carn, (PRD,

1803, f. 145 i 174): un total de 3.636.998 rs.9 mrv. El 1806 la xifra havia baixat una

mica, fins a 2.366.369 rs. 22 mrv., però el deute era encara enorme.58

Tot i això, l’Ajuntament només subvencionà el pa negre fins al 1795; aquest any, el

fiscal del consell de Castella renovà l’ordre de fixar el preu del pa a cost i a costes,

deixant-se, en expressió seva, d’un ajut mal entès (PRD, 1796, f. 330). L’advertència de

l’Ajuntament sobre el perill d’una política semblant va ser resposta per l’Audiència

advertint-li “que se abstenga de las especies ominosas de insurrección y demás que se

notan en su escrito”59 (PRD, 1796 f. 335).

Els anys següents es caracteritzen per successius intents de reforma a batzegades,

resultat de voler solucionar el problema sense atacar-ne l’arrel: la impossibilitat

d’assegurar l’abastiment i la pau social mantenint la llibertat dels forners. El sistema

mixt arrendament municipal - llibertat dels forners funcionava més o menys si hi havia

blat a bon preu, però es col·lapsava quan el blat era escàs i per tant car, cosa que passava

sovint aquests anys, a causa de la repetició de conflictes bèl·lics:60 especialment quan

l’enemic era Anglaterra, el bloqueig del comerç creava dificultats difícils de superar. Els

principals canvis van tenir lloc el 1799 i el 1802.

58 Per endarreriments del cadastre, 1.489.093 rs 21 mrv i per deutes del pa i la carn 877.276 rs 1 mrv (PRD 1806, fol 342). 59 No he pogut localitzar aquest memorial municipal. 60 “Guerra Gran” el 1793-1795 contra la Revolució Francesa i, a partir de 1796, guerra gairebé ininterrompudament contra Anglaterra fins a enllaçar amb la guerra del Francès.


L’any 1799, any un Reial Decret intentà prescindir de la participació municipal,

deixant tot l’abastiment en mans dels forners. El bon funcionament s’intentava

assegurar mitjançant una minuciosa i llarguíssima reglamentació: 39 apartats només per

al subministrament de blat als forners i la venda del pa, seguit d’una quantitat semblant

de regles per al funcionament del pòsit. Els punts principals són que la Junta de

Conferències (organisme format per representants de l’Audiència i l’Ajuntament, a més

d’altres autoritats) havia d’assegurar la compra de 120.000 quarteres de blat. El conjunt

dels forners havia de rebre i repartir-se 10.000 quarteres de blat al mes, la meitat a pagar

comptants i l’altra meitat a fina de mes. La Junta podia a més repartir immediatament

entre els forners el blat o la farina acalentats. Qualsevol forner podia pastar, coure i

vendre pa a casa seva. S’haurà de fer pa blanc, mitjà i negre i tenir-ne de tota classe a

totes hores. Cada forner tindrà un número amb el qual haurà de marcar el pa. El preu del

pa es fixarà mitjançant escandalls (PRD, 1799, f. 508).

L’intent va topar amb els obstacles habituals: els forners no asseguraven un

abastiment suficient quan el blat s’encaria. Es tornà al sistema mixt a costa de l’augment

del deute municipal, de manera que pel febrer de 1802, quan aquest arribà al seu punt

més alt, 4.133.205 rs., es proposà que l’Ajuntament fes un repartiment forçós entre els

forners del blat que tenia i abandonés el subministrament (PRD 1802, fol 15); la

proposta no tirà endavant i al juny l’Audiència creava una nova comissió formada per

dos oïdors i dos regidors de l’Ajuntament per a que estudiés les mesures que podrien

compensar l’augment dels preus del pa, que es considerava inevitable (PRD 1802, f.

377); la situació devia ser tan desesperada que, un canvi radical d’opinió, va portat el 16

de juliol a recuperar la privativa municipal i a prohibir absolutament als forners la venda

de pa, fins i tot de pa de talla (PRD 1802 (b), fol 4). La prohibició també va durar poc i

es tornà al sistema mixt, però és una bona mostra de l’atzucac de la situació.

ELS PREUS DEL PA

Com a cloenda voldria oferir una visió general dels preus del pa i de la seva

incidència social al llarg del segle, a partir de tres aspectes: l’evolució dels preus del pa

respecte al blat, la relació entre el preu del pa blanc i del pa negre i la implicació del

preu del pa en la vida dels barcelonins, en especial de les capes baixes de la població,

consumidores de pa negre.


La comparació entre els preus del blat i del pa al llarg del segle (Feliu, 1991) no ens

permeten obtenir més que una aproximació barroera: els preus del pa es calculen sobre

preus de blat comprat en moment anteriors i a més a més les xifres que disposem són

elaboracions anuals, mentre que els preus del blat i del pa eren preus concrets de

moments puntuals.

Tenint presents aquestes precaucions, el Gràfic 2 mostra l’evolució dels preus del blat

i del pa al llarg del segle. És fàcil veure com les línies es mantenen properes fins a 1767.

De 1767 a 1789, hi ha de primer una alça comparativa del preu del pa negre, però a

continuació els preus, tant del pa blanc com del negre cauen respecte al blat. A primera

vista això es podria entendre com un benefici de l’abolició de la privativa de la ciutat,

però s’ha de tenir present que en la baixa del preu relatiu del pa blanc hi té un paper

important l’eliminació de la subvenció tradicional al pa negre; i si no puja com es podria

esperar un cop es deixà de subvencionar, és sobretot per la rebaixa notable en la

qualitat: ja no és pa de blat, sinó de mestall. La darrera etapa, de 1789 a 1808 mostra un

moment de gran endarreriment dels preus del pa, tant blanc com negre respecte al blat;

la raó principal és el pànic de les autoritats després dels rebomboris del pa: la baixa del

preu només és possible, com ja ha quedat dit, per un endeutament brutal de

l’administració.

Gràfic 2: EVOLUCIÓ DELS PREUS DEL BLAT I DEL PA (1720-1724=100)

050

100150200250300350

1715

1720

1725

1730

1735

1740

1745

1750

1755

1760

1765

1770

1775

1780

1785

1790

1795

1800

1805

P negre Pa blanc Blat


El Gràfic 3, que mostra la relació entre el preu del blat i de cada classe de pa, indica

un descens secular tendencial del cost del pa en termes de blat; el manteniment del preu

del pa negre molt sovint per sota del preu del seu pes en blat; i una gran volatilitat del

preu del pa blanc fins a 1767, efecte de la subvenció al pa negre, que acostumava a ser

comparativament més gran quan el blat era car: desapareguda la subvenció, després de

1767 s’acaben també els grans sobresalts.

GRÀFIC 3. PREU LLIURA DE PA / PREU LLIURA DE BLAT

0

0,5

1

1,5

2

2,5

1715

1720

1725

1730

1735

1740

1745

1750

1755

1760

1765

1770

1775

1780

1785

1790

1795

1800

1805

pa blanc/blat pa negre/blat

La relació entre el pa negre i el pa blanc s’ha mostrat al Gràfic 1: un cop normalitzada

la situació postbèl·lica cap a 1720, el preu del pa negre se separa poc del preu del pa

blanc; en canvi, a partir de 1767 supera normalment aquesta proporció; només els

primers anys després dels rebomboris costa sovint menys de la meitat del blanc.

Quin era el pes del pa respecte a la despesa familiar? A primera vista no sembla

massa car. Com es pot veure al Gràfic 4, fora de moments puntuals, el jornal d’un

manobre (Feliu, 1991) permetia comprar entre 5 i 8 kg de pa negre, amb una tendència

ascendent fins a 1747, una forta caiguda, però amb forts daltabaixos, d’aquest any a

1789, i finalment una clara ensorrada fins a la guerra del francès.


Encara que no és una xifra que tingui gaire sentit, la mitjana secular és de prop de 6 kg

(5,89); per etapes, de 1718 a 1747 serien 6,4 kg, 5,55 kg de 1748 a 1789, 6,5 kg de 1790

a 1798,i de 1799 a 1807 només 5,3 kg. El Gràfic 5 ens mostra la distribució segons el

nombre d’anys per cada interval de pes. Bàsicament (dues terceres parts dels anys) un

jornal de manobre permetia comprar entre 5 i 7 kg de pa.

GRÀFIC 5. KG DE PA PER JORNAL

3

4

5

6

7

8

9

10

1805

1716

1775

1749

1750

1752

1718

1758

1765

1735

1780

1742

1715

1737

1723

1796

1721

1791

1776

1755

1731

1732

1787

1744

1797

1727

1746

1785


Quines eren les necessitats? Hi ha diverses estimacions; partiré de la meva d’uns 210

kg de blat per persona i any (Feliu, 2004), pes estimat de quatre quarteres, que donarien

uns 220 kg de pa. Una família de quatre persones necessitaria 880 kg61 o sigui uns 2,4

kg per dia. Si tenim en compte que en plena ocupació un manobre treballava 280 dies en

el millor dels casos, el salari mitjà estimat donaria per a comprar 4,5 kg de pa diari: el

cost del pa representaria més de la meitat del salari. Les coses anaven a pitjor si els dies

treballats eren menys, fet molt corrent, i quan el jornal no permetia comprar tant pa o la

família era més nombrosa. Sense que es pugui dir que es tractava de jornals de

subsistència, per molta gent i molts moments s’hi atansaven.

CONCLUSIÓ GENERAL

Tot i que teòricament la llibertat de mercat és una opció desitjable i que les crítiques

al mercantilisme eren fonamentades, l’eliminació del sistema tradicional i la seva

substitució pel “libre panadeo” va quedar molt lluny d’obtenir els efectes desitjats.

Les raons principals eren:

1) El subministrament de blat no era prou segur, tant per la variabilitat de les

collites com per la incertesa del comerç; i encara ho era menys deixat en mans

de comerciants i forners particulars. El comerciants perquè els podia convenir o

no portar més o menys blat a Barcelona; els forners perquè no disposaven de

capital suficient per a mantenir una reserva que els permetés assegurar

l’abastiment al llarg de l’any;

2) El “libre panadeo” quedava molt lluny de la llibertat d’empresa. El comerç de

blats continuava intervingut per les preferències mantingudes en favor de la Cort

i de l’exèrcit i perquè les autoritats locals prohibien sovint l’extracció de blat

dels seus territoris. D’altra banda la llibertat dels forners quedava limitada per la

regulació pública dels preus, que en alguns moments podia significar treballar

amb pèrdues o guanys insignificants. Contra aquests resultats indesitjables les

61 Tot això és molt teòric, les famílies podien ser més nombroses (més fills, avis…) però a Barcelona no sembla que la mitjana fos gaire més gran. D’altra banda els infants i els vells no consumien tant pa com els adults, de manera que una cosa podem considerar que compensa l’altra.


úniques solucions eren o bé limitar la producció o bé disminuir la qualitat: el

públic, en especial les classes baixes, consumidores de pa negre, hi sortien

perdent en tots dos casos.

En definitiva, després del fracàs inicial del “libre panadeo”, ja visible el 1768, el que

es va funcionar la major part del temps va ser un sistema mixt, pel qual la ciutat,

directament o a través d’un arrendatari, havia d’assegurar la provisió de blat i el

subministrament de pa en concurrència amb els forners privats. Aquest sistema mixt

resultava pitjor que cap de les alternatives: la competència que els forners feien venent

el pa blanc més barat encaria el pa negre o bé portava a degradar-ne la qualitat i a més

generava un creixement insuportable de l’endeutament municipal.

En conclusió, crec que es pot dir que la llibertat de comerç de grans no va

acomplir les finalitats previstes, en part per les limitacions que mantenia. I que la

llibertat de pastar i vendre pa va ser prematura; en lloc de decretar a l’hora les

dues mesures, segurament abans de fer el pas a la llibertat dels forners hauria

estat millor esperar que el comerç de grans hagués funcionat mínimament bé.

BIBLIOGRAFIA

Amat i de Cortada, Rafel d’ (1987), Calaix de sastre I 1769-1791; II, 1792-1794. Barcelona.

Carrera Pujal, Jaume (1951), La Barcelona del segle XVIII. Barcelona. Castells, Irene (1970), “Els rebomboris del pa de 1789 a Barcelona”, Recerques, 1. Castro, Concepción de (1987), El pan de Madrid. El abasto de las ciudades españolas del Antigui régimen. Madrid. Duran Sanpere, Agustín (1965), “Breve historia del pan en Barcelona”, Divulgación Histórica de Barcelona, vol. IX. Barcelona.

Feliu, Gaspar (1991), Precios y salarios en la Cataluña moderna. Madrid.


- (1992), “Una campanya de compra de blats per al Pastrim barceloní a les terres de Ponent”, dins Miscel·lània. Homenatge a Josep Lladonosa. Lleida.

- (2004), “Aproximació a un index del cost de la vida a Barcelona, 1501-1807”, dins Josep Fontana. Història i projecte socials. Reconeixement d’una trajectòria. Barcelona.

Kaplan, Steve L. (1984), Provisioning Paris. Merchants and Milers in the Grain Flour during Eighteenth Century. Ithaca-Londres.

- (1996), The Bakers of Paris and the Bread Question, 1700-1775. Durbham-Londres.

Moreu-Rey, Enric (1967), Revolució a Barcelona el 1789. Barcelona.


Adenda: reproducció de gràfics ampliats.

GRÀFIC 1: PROPORCIÓ DEL PREU (pa negre / pa blanc)

00,10,20,30,40,50,60,70,80,9

1714

1719

1724

1729

1734

1739

1744

1749

1754

1759

1764

1769

1774

1779

1784

1789

1794

1799

1804


Gràfic 2: EVOLUCIÓ DELS PREUS DEL BLAT I DEL PA (1720-1724=100)

050

100150200250300350

1715

1720

1725

1730

1735

1740

1745

1750

1755

1760

1765

1770

1775

1780

1785

1790

1795

1800

1805

P negre Pa blanc Blat


GRÀFIC 3. PREU LLIURA DE PA / PREU LLIURA DE BLAT

0

0,5

1

1,5

2

2,5

1715

1720

1725

1730

1735

1740

1745

1750

1755

1760

1765

1770

1775

1780

1785

1790

1795

1800

1805

pa blanc/blat pa negre/blat


GRÀFIC 5. KG DE PA PER JORNAL

3

4

5

6

7

8

9

10

1805

1716

1775

1749

1750

1752

1718

1758

1765

1735

1780

1742

1715

1737

1723

1796

1721

1791

1776

1755

1731

1732

1787

1744

1797

1727

1746

1785

SEMINARI de RECERCA · Seminario Ha. Económica, UB. Gaspar Feliu (6 marzo 2013) El pa de Barcelona...

Documents

Transcript of SEMINARI de RECERCA · Seminario Ha. Económica, UB. Gaspar Feliu (6 marzo 2013) El pa de Barcelona...