NÚRIASARASACASTELLÓ

Barcelona,13-05-2010

EDU, ESCRIU UNA PETITA EXPLICACIÓ RESPONENT A :

¿DE QUÉ TRACTA EL LLIBRE?

La vida de la Núria, l’Eduard i la meva han estat molt semblants, paral·leles i lligades. Ambdues mares van néixer a les Terres de l’Ebre però ben aviat van venir a la gran metròpoli per estudiar; i per coses de la vida després es van casar i ja es van quedar aquí on han format les seves respectives famílies.

Rondaven els primers dies del mes de maig de 1985, concretament un dia do-tze, quan una bufona nena va decidir sortir de la panxa de la mare per veure que hi passava fora i ben aviat es va adonar que era la reina de la casa; li feien regals, la cuidaven, l’observaven que feia, la mimaven; la portaven a actes so-cials; entre els quals estava el seu bateig. Mira!!! Fins com et feia carantonyes i t’acariciava...jeje; eres tan bona nena que ningú es podia resistir. Uns anys més tard va néixer l’Eduard i de reina de la casa vas passar a ser reina “consort”; però això sí; la mare i el pare ja tenien “la família reial com-pleta”. Els anys passaren i les celebracions també arribaren; com la comunió de la Rosa, la meva o la teva; que la vam celebrar a la vostra nova casa....que m’encantava; a la qual sé que van venir uns pallassos, però no m’enrecordo gaire, ja que jo no em podia treure del cap; les vostres habitacions (fa temps que no les veig, però jo les veia molt grans i m’imaginava jugant allí). Després va venir la comunió de l’Eduard...on no paràvem de corre entre pis-tes de tenis, i així moltes altres celebracions com la comunió d’en Josep. Tam-bé ens veiem tots els dies de reis on ens ensenyàvem totes les joguines, ja fos a l’hort de Jesús o a Barcelona. Les nostres vides eren molt paral·leles, però encara ho van ser més quan vas entrar a Casp; (quina llàstima que no haguéssim coincidit, degut que jo ja feia un any que no hi era), però per coses de la vida vas anar a conèixer la germa-na d’uns dels meus millors amics i això ens va ajudar a que celebréssim més festes i tinguéssim més anècdotes per explicar com que certs amics meus et tiraven els trastos,...ejem, ejem, (perdona si els tiraven amb molta força), i fi-nalment, a l’actualitat, ens xafardegem pel “Facebook” (que faríem sense ell?).

ROBERTSÁNCHEZCID

Avui 12 de maig de 2010, fas 25 anys, que no són pocs, però que sé que han estat genials per tu i els que t’envolten, que has hagut de estudiar molt, però a la vegada t’ho has passat molt bé. Has acabat la carrera i tens feina d’allò que a tu t’agrada; de moment a Granollers on espero que aprenguis molt i facis un gran grup d’amics i amigues tal com sé que tu ja tens; i per suposat desitjo que les nostres vides segueixin igual o més vinculades que abans.

Moltes felicitats de part de la meva mare, pare i meves!!!!

Ola Nuria!I’m trying to imagine your expression finding here a letter of mine!

The letter I’ve promised to write you nearly every month, telling about my ex-perience, feelings, discoveries..The monthly letter that should link our lives, updating each other on the new paths we choose to follow.

The letter that I’ve missed to send so many times that I should fill a ten thousand-pages book with “please, sorry me!”to be forgiven.

The letter that become an useless post-it on the fridge when our “trio” gather, because a three-second blink is enough to understand the colour of our soul, the flavour of our feelings and the best, and even bitterest at the same time, words we need to listen to, to lighten the right street to choose at that moment.

A friendship with the sea in the middle, a sea hard to cross for the little steps of daily life sketches, but three beaches linked by the wheels of thoughts and the jump of our memories and projects for the future!

This time I’m not going to tell about the little moment of my life, but about a magic connection, discovered under the hot sun of Tunisia, grown with the strength of the cold wind of Prague and moulded by the spring of Barcelo-na…and waiting the effects of the warm Marseille and the coloured Verona!!

Happy birthday, Nurieta!

Con affetto,Viviana

VIVIANAMARCHI

AFRIENDSHIPWITHTHE SEAINTHEMIDDLE

Cher poème de l’amitiéoffert par l’imagination, doucement l’encre sur le papieréveillerais-tu de la passion ?

C’est en premier lieu l’intentiond’un frère rempli de compassionqui nous guide sur l’avenir,ainsi que les phrases à venir...

Nous n’avons plus que deux raisons:la deuxième est ce momentet la troisième, dans le temps,sera bien plus que de raisonun éternel sentiment...

Pour tes 25 ans, chère Núria, je te souhaite de croire en de très beaux rêves.Philippe

PHILIPPEVIONNET

UNÉTERNELSENTIMENT...

Obres el facebook i…patamam! Un missatge per demanar-te que escriguis quatre ratlles sobre tu! Quina il·lusió! Me’n dono compte que fas 25 anys (que ja ho hauria d’intuir, que jo en tinc 24) i que tenen previst fer-ne una de grossa per celebrar-ho.

El contingut el tinc clar: les nostres aventures a les colònies; ara només que-da fer-ne una bona tria ja que totes juntes no cabrien ni en un pen-drive de 100GB. I és que a colònies vam veure’n de tots colors; primer de monitors fent el que els caps ens manaven i desprès de caps intentant que algú fes alguna cosa del que els dèiem.

Els anys de monitors eren màgics, una gran descoberta. Crec que pels dos va ser com entrar en un món nou, intentar comprendre’l i viure’l al límit. Les colònies eren unes quantes reunions i desprès els deu dies sense dormir; fent que els petits fossin els protagonistes del dia a dia; acompanyant-los en el seu procés i aprofitar per aprendre tot el possible d’ells. I no oblidem les nits de Can Sans, patint per tot el que ens podia passar (que no sé com tu feies però sempre sorties victoriosa de tot).

I desprès d’uns anys va arribar l’hora de fer de cap; ja no era fer les colò-nies per gaudir-les només, era ser conscient que encapçalàvem un projecte de molts esforços i molta, moltíssima responsabilitat. Les quatre reunions d’abans de colònies es van convertir en una cursa d’obstacles per aconseguir controlar els terminis, per governar els grup de monitors (encara recordo les reunions individuals amb la Cris, l’Àlex, el Roldós i el Carlos) i per no des-animar-nos en l’intent; espero que notessis el meu suport tant com jo notava el teu. I desprès, a Mas Coromina, veient-les de tots colors, lluitant per tirar el projecte endavant i intentant aplicar el que ens van ensenyar a Pere Tarrés.

Sé que els últims anys van ser complicats i que a poc a poc vam anar perdent la il·lusió pel projecte; suposo que se’ns oblidava que érem una peça impor-tant perquè centenars de nens poguessin tenir 10 dies genials, lluny de tot i

ALBERTCARREÑO

tothom, per créixer i aprendre del que els envolta. Espero que ho recordis tot amb la satisfacció per la feina ben feta que tinc jo quan miro al passat. Apro-fito per agrair-te el suport i l’acompanyament que vaig notar, les converses al porxo o al masover mentre els altres vigilaven els xavals, les mirades de com-plicitat... Sempre vas ser càlida amb mi i sé que sempre podia comptar amb tu per donar-me suport.

I res més, felicitar-te per aquest quart de segle i desitjar-te que els pròxims tinguin com a mínim tants projectes i tantes aventures com han tinguts els 25 primers.

Bona ruta!

Encara recordo la primera vegada que ens va presentar la Fatima ara fara ja 9 anys. Erem unes adolescents carregades d’il·lusions i projectes, que comença-vem un canvi d’etapa, deixant enrere el “caliu” de les nostres respectives es-coles: amics, professors… que ens havien vist creixer per endisar-nos en una nova “aventura”.

Els 2 anys de Casp van pasar volant però ens van deixar molts bons records: les nostres xerrades, Treball de Recerca, exposicions, sortides, esdeveniments importants (Aniversaris, la Orla…)

I de nou un canvi, aquest cop mes significatiu encara, l’entrada a l’Universitat. Nous companys, nou entorn, horaris diferents, pràctiques, examens... Una època que ens va marcar molt a les dues i en la qual vam compartir experièn-cies inoblidables: viatges, festes, hores a la biblio, soparets i sobretot moltes estonetes agradables.

Si t’hagues de definir amb una paraula aquesta seria “vitalitat”. Ets una de les persones més incansables que conec! Transmets tanta energia que es impos-sible no sentir-se atret per la teva força. Per mi sempre has estat un referent a seguir, amb la teva actitud m’has ensenyat que es possible aconseguir el que vols, que val la pena lluitar pels somnis i que es poden compatibilitzar els estudis i la feina amb 1000 activitats i trobar temps encara per compartir amb les amistats i la familia. La teva capacitat d’organització és tambe una qualitat de les que mes admiro. Ets una persona molt pràctica, activa, intel·ligent, crea-tiva, perfeccionista, idealista, riallera... pero sobretot una gran amiga. Es un plaer haver estat entre les “escollides” i espero gaudir per molts anys d’aquest privilegi.

MOLTES FELICITATS!!!!

ARANTXASAINZDE LOS TERRENOS

VALLAPENALLUITARPELSSOMNIS

Núria,

Abans que res... moltes felicitats! Fas 25 anys, una xifra assenyalada, en un moment també assenyalat: ja som metges, col·legiades, amb plaça i a punt per començar a exercir. Des de fa temps tenies, en la teva ment, el mes de maig del 2010, marcat amb vermell al calendari. I sembla mentida... però ja hi hem arribat.

Fa gairebé set anys que ens coneixem i hem recorregut camins paral·lels per arribar fins aquí. No tot ha estat estudiar... hi ha hagut molts bons moments també en el terreny personal. M’omple d’alegria pensar que si bé altres amis-tats han perdut força al llarg d’aquest temps, i d’altres han aparegut més tard, la nostra s’ha mantingut fidel sempre. Una amistat sòlida i un mot per resu-mir-la: complicitat. Crec que en alguns moments no ens han calgut moltes paraules: jo sempre sé que m’entens. I m’ho mostres amb ben poca cosa... un gest, una mirada, un somriure mig insinuat.

En alguns moments els nostres llaços s’han unit més: hem pogut compartir part del nostre temps amb persones que no han tingut la sort de viure en un país ric o que no han tingut salut: al Txad i al centre de dia Bernadette. En aquests contexts, i al teu costat, he viscut alguns dels moments més inten-sos de la meva vida. I al mateix temps aprenia de tu... no sempre t’era fàcil, però posaves tot l’esforç i tot el cor en cada persona a qui et bolcaves. Juntes sortíem de la facultat per anar al centre de dia i juntes donàvem el dinar al Miki, la Jèssica... Juntes ens llevàvem per anar a Maingarà, juntes ajudàvem a caminar al Nouba, juntes quedàvem impressionades cada dia per la malaltia i la mort. I moltes altres coses. Però també juntes somrèiem, comentàvem, callàvem, compartíem.

També juntes, Núria, acabem de tancar una etapa i anem a començar-ne una de nova. Anem a fer el que sempre havíem somiat... em sento feliç i esporu-guida a la vegada. Em fa una mica de por saber que tindré els meus amics una

AGNÈSRAFECAS

mica més lluny. Però no he dubtat en cap moment que hi ha certes amistats que perduren: tu ets una d’elles. I encara ens queden moltes coses per compartir!

Núria, t’has fet gran i estàs al davant de nous reptes. Ets forta i podràs amb tot. Tens al teu voltant persones que t’estimen: avui t’ho diuen per escrit, però t’ho volen seguir dient en el dia a dia. Em tindràs sempre pel que calgui, perquè també t’estimo i vull seguir fent camí amb tu.

Sucs de fruita.

Arracades de fusta.

Mocadors de colors.

Rodoladors.

Un gran somriure.

El sol que brilla.

Viatges.

Mojitos.

Experiències explicades fins l’últim detall.

Regals que mai s’obliden.

Llibretes de flors.

Dubtes i més dubtes.

Pors i alegries.

Moments que no s’obliden.

Anys que passen.

Dies especials.

EULIANGLADA

Ganes que siguis feliç.

T’estimo moltíssim Núria, moltes felicitats!!

25 anyets carinyu!!!

Primer de tot... FELICITAAAAAAATS!!! Un quart de segle tia! Carai, qui ens ho anava a dir… Ens passem el temps volent tenir 18 anys. Uau, la majoria d’edat. Que grans! I quan passen, el temps també passa volant. I ara ja no ens posem anys de més sinó de menys. Què trist, jajaja! I les iaies diuen: Nena, si estàs a la flor de la vida. I penses: Sí, sí, la flor de la vida però com passi igual de ràpid que tot... Anem ben apanyats! I després també sempre hi ha la típica veïna xafardera que diu: Jo a la teva edat ja m’havia casat... Jo a la teva edat ja tenia 2 fills... AAAAAAAHHHHHHHH!!!! Quin malson. Per sort, tal com diuen les estadístiques, l’esperança de vida ha augmentat considerablement i un encara és jove als 30 o 35 anys. Menys mal. Encara ens queden uns anyets perquè ens parlin de vostè i ens diguin senyora... Així que ja ho estem aprofi-tant al màxim, eh!

Quan anàvem al cole érem unes criaturetes... D’això ja fa 21 o 22 anys. Qui ens ho anava a dir rubia! Te’n recordes de les excursions a les capitals catalanes amb el cole? I de les quedades en el llibre de Gran Via per anar al cine? De les nits de pijama a casa meva, els partits de bàsquet, els súper dinars al Bocata, el Music Box, les estones a la cafeteria que fa cantonada que et posen xocolata en pols en forma de cor...

Han passat moltes coses en la nostra vida. Algunes de molt bones, d’altres no tant. Però sempre hem estat juntes, amb major o menor distància. Espero que aquests 25 siguin súper especials. Però també els 26, 27, 28, 29… I que pugui seguir estant al teu costat durant molts, molts anys. Perquè ja saps que per mi ets el millor regal que m’han pogut donar mai, perquè amigues com tu no es troben tant fàcilment (Ja semblo una iaia quan parlo).

T’estimu moltíssim carinyuuuuuuuuuuuuuu!!! A por otros 25!!!!! Jajaja.

MERITXELLGINESTA

25,26,27,28,29,...

El temps passa volant i els petits ja ens hem fet grans, i tot i que cadascuna hem escollit camins ben diferents i de vegades hem passat molt de temps sense veure’ns, els anys compartits al CIC pesen molt i són una teranyina que ens uneix.

Em fa molta il·lusió poder escriure en el teu llibre d’aniversari i saber que, encara que en una porció molt petita, segueixo formant part de la teva vida.És genial veure com podem seguir celebrant aquestes dates tan importants tots plegats i que malgrat el pas del temps, en el fons, en el fons, seguim sent les mateixes nenes que jugaven al patí del cole i que s’explicaven secrets a cau d’orella. Tant de bo això pugui ser sempre així.

Et desitjo el millor per aquests 25. Pensa que en el 2010 no només fas un quart de segle, sinó que els esforços que has dedicat tots aquests anys a la medicina comencen a donar el seu fruit.

FELIÇOS 25 I TAMBÉ FELIÇ ENTRADA AL MÓN HOSPITALARI!

Un petó molt gros d’una amiga que sempre et porta al cor.

ALBAROMERO

ELSPETITSJA ENSHEMFETGRANS

MOLTES FELICITATS NÚRIA!!!

Ja en són 25! Un quart de segle plegats. Des d’aquell any que vàrem entrar tots al CIC fins al dia d’avui les hem viscut de tots colors: excursions a les 4 capitals catalanes, Colònies al mític Pou de glaç, desplaçament a València... Però això no s’acaba aquí! Acabes de començar l’etapa més important: la incorporació al món laboral plena! De ben segur que “triomfaràs” com sempre has sabut fer. I això és una de les coses que més m’agraden de tu. El no rendir-te mai i continuar treballant de manera excel·lent. Ets persistent i molt treballadora, i amb un somriure sempre disposat a mostrar-se a nosaltres.

Estic convençut que els anys que ens esperen seran plenament gratificants per a tots nosaltres, saps per què? Perquè el grup que hem fet no hi ha manera de separar-lo. I encara que per circumstàncies obvies no ens podem veure tant com voldríem, és com si cada matí estiguéssim esperant que soni el timbre per entrar a classe, o com si esperéssim que sigues juny per poder fer plans d’estiu; de fet, com si mai haguéssim deixat el CIC.

Espero continuar celebrant molts més aniversaris junts!

Que passis un molt bon dia de 25 anyets!

Un petonàs!

CHRISTIANPRAT

UNQUARTDESEGLEPLEGATS

Núria , primer de tot felicitats !!!!!! quina edat tan estupenda per viure , per gaudir a fons i per donar tot el que tens! No cal que et digui la il·lusió que em fa fer que la teva mare em truqués per donar-me aquesta possibilitat tant maca , felicitar-te el dia del teu 25 è aniver-sari . Son vàries les raons de la meva il·lusió , la primera el teu record .... saps bé com vaig apreciar tot el teu interés constant sempre en les meves explica-cions , en el teu afany de rigor en el teu treball relucient , mai més ningú ha sigut capaç de fer totes les activitats del llibre! i “imagino que t’imagines” que ho dic sempre!!!!!ets l’exemple irrepetible. La teva profunda generositat en el saber . Ara més que mai puc enfermar ,segur que tú sabràs guarir-me . Sé que no podré ser el teu pacient , la mare em va dir que faràs l’especialitat de gine , felicitats !!!! , i sobre tot un fort aplaudiment per tots els nens que vinguin al món en les teves mans.

Hi ha, però, en mí un record entranyable a més de tot el teu perfil d’estudiant brillant, és la trucada que em fas fer l’any posterior a la teva marxa el dia de Nadal al matí , sabies que feia molts canalons i em vas fer un truc per desitjar-me bon Nadal , ho tinc gravat en el cor , són els detalls que et fan viure la vida i són aquestes coses les més valuoses de la història d’una. T’estic molt agraïda .Que siguis molt feliç i segueixes en el teu entusiasme i generositat , crec que son característiques compartides , una forta abraçada i saps que en tens en el cor.

MARGAMONTOBBIO

UN FORTAPLAUDIMENTPER TOTSELS NENSQUE VINGUINAL MÓNEN LES TEVESMANS

Vint-i-cinc estirades d’orella i una de regal

Que parli de la Núria?

Ara ja només són breus moments, petits record borrosos, el que puc explicar.Són aquells estius a l’hort. Bé, per nosaltres, a l’hort de Cinta. Què llargs sem-blaven! Encara tinc algunes imatges en ment. Algun vespre per l’hort, vés a saber quant temps fa d’això!

Jo devia estar a la piscina. No més avall del segon o tercer graó i amb la “bom-bolleta” lligada a l’esquena. La Núria al costat, no fos cas que jo prengués mal. L’Eduard i l’Alba provant qui aguantava més sota l’aigua, o llançant-se a la piscina intentant esquitxar el màxim possible. La Núria, però, almenys aquell dia, estava al meu costat. Potser només mullava els peus a l’aigua, potser era a dins, no ho recordo. Si jo volia sortir ella m’agafava per sota els braços i m’ajudava a escalar l’últim graó.

I aquella caseta al menjador de l’hort? Ostres! Tots cap a dins, tots cap a fora. Altre cop a dins, altre cop a fora. La Núria amb una mà a la meva cintura. Ho acabo de veure en una foto. Sí, ho he de reconèixer, per falta d’inspiració he re-corregut a l’àlbum de color rosa amb elefantets a la portada que estava perdut a l’estudi. Com a moltes fotos és ella qui em té entre braços, o agafat. Deu ser perquè l’Alba i l’Edu semblen enfadats entre ells a la majoria.

Recordo alguns sopars a l’hort. Si ens preguntaven si volíem alguna cosa primer esperava la resposta de la Núria, després ja responia jo. Si ella deia que sí, jo també. Si deia que no, jo movia el cap a dreta i esquerra quan em preguntaven.

Però no tot es limitava als estius. I les fotos que ens fèiem plegats darrere les mones? I totes les revetlles de Sant Joan, que celebràvem un cop passades? I els dies que veníem a buscar els regals dels reis?

ORIOLSOLÉ

Com veia a la Núria? No sé si em podré explicar bé. Podríem dir que era una barreja entre una germana gran que veia ocasionalment, un exemple a seguir, un amor platònic, una persona protectora, aquella que et feia sentir el centre d’atenció... No ho sé, potser ha plogut massa des d’aquells dies.

Em diuen que a vegades ens preguntaves si podies ser la nostra cosina. No sé si hi va haver una resposta clara. Si la meva va ser un simple balbuceig, et puc dir que no hi ha cap problema. Feliços vint-i-cinc, “cosina”.

Ostres, Núria! Qui ho anava a dir fa gairebé 6 anys, quan vam començar aquell curs d’anglès, que acabaríem anant juntes a l’Índia i compartint tants i tants moments!

La veritat és que has anat entrant a la meva vida poc a poc, però fermament! Primer anglès; després, al cap d’uns anys, el Pep i tu us vau infiltrar un semes-tre a “tardes” abans de marxar d’Erasmus, i després vaig ser jo la que em vaig infiltrar entre vosaltres! I a partir de llavors vaig anar descobrint que aquella Núria alegre, vital i reservada “per fora”, “per dins” era dolça, carinyosa i una gran amiga dels seus amics. Ets detallista i atenta; cuides dels teus i fas que se sentin especials... Tens tants cops amagats!

Finalment, va arribar l’Índia... un viatge que no hagués estat el mateix sense tu. Allà vaig descobrir fins a quin punt ens assemblem tu i jo, i això encara em va unir més a tu! Ah, i també vaig descobrir que, a part d’una bona amiga, ets una gran companya d’aventures!

És ben bé que la nostra relació s’ha anat fent a foc lent; per que cal temps per entrar dins de cors com el teu o el meu, però el resultat ha estat una bonica i sincera amistat que espero conservar molts anys! Per cert, parlant d’anys... tu en feies 25, no?

MOLTES FELICITATS!

ÍNDIA:MARTA

UNAGRANCOMPANYAD’AVENTURES

Farà ja més de sis anys que vam intercanviar el nostre primer: “Hola! Sóc la Berta. Hola, jo em dic Núria.”. Llavors èrem dues companyes de classe que compartíem practiques, hores de dinars…i quins dinars! Ben variats i sucu-lents en aquells recipients tan curiosos, com en dèiem? A sí, tuppers!

Mica en mica, sense adonar-nos-en vam començar a compartir més coses... que si teatre, que si “anem a prendre algo a l’escola industrial”, que si fem un dinar del grup 3, que si pràctiques a la mater, que si “sou germanes?”, que si setmana d’estudi aquí, que si cap de setmana allà, que si organitzes tu això, que si ho faig jo...

I compartint, compartint, va ser com d’aquella Núria riallera i amb qui com-petia per organitzar coses, en vaig anar coneixent més virtuds. I sí, d’acord, també algun defecte... Quin? Ai, ara no te’n sabria dir... Pilota, jo? No, no, no t’equivoquis! Però, va, no em distreguis que parlàvem de les teves virtuds. Sí...de tu Núria, d’aquella noia que diuen que s’assembla a mi, però més rosse-ta, molt mona, amb un somriure molt maco... Ets molt vital i activa, ets alegre, molt atenta, sí, sí, sempre estàs en tot! En organització em superes, oi tant! Ets una passada! A més a més, ets molt divertida i els teus moments estel·lars són... en fi, per no oblidar! Ets inquieta però tranquil·la i serena alhora. Ets forta, reservada i discreta, bé, discreta...sí, excepte quan fas un dels teus crits d’espant i desorbites els ulls! Ets també sensible i una amiga propera i ... i ...

Ostres, sí, sí, me n’adono que sense ser-ne plenament conscients hem posat fil a l’agulla i entre el fil verd de les mirades que ho diuen tot, el fil vermell dels somriures còmplices, el fil groc de les abraçades sinceres, el blau de les converses profundes, el rosa dels petons d’ànims, el taronja de les estones divertides, el blanc dels moments de calma, el gris dels instants més tristos... Hem anat teixint un enreixat d’emocions, sentiments i moments compartits que ens té ben atrapades i que... PER MOLTS ANYS!

ÍNDIA:BERTA

HOLA!SÓCLABERTA.

Vull començar l’escrit amb una confessió: em sento molt afortunada d’haver compartit experiències amb tu de tot tipus i amb gent tan diferent perquè en tots els entorns, he descobert una Núria sempre alegre, serena, discreta, forta i disposada a provocar un somriure sota qualsevol excusa, seguint en tot mo-ment un patró responsable i en la mesura del possible, organitzat (en aquest aspecte no hi ha ningú que et superi).

De totes les experiències compartides conservo mil records, però només em ve al cap tot allò que he après de tu, petits detalls que inconscientment m’has anat ensenyant durant tot aquest temps juntes.

M’has ensenyat el valor de ser optimista front les adversitats, de ser atent i minuciós amb els altres, de que una carícia o una mirada pot explicar més que mil paraules, que la comprensió es vital per entendre situacions, m’has ensen-yat també que es poden superar situacions tenses amb un gest, amb un detall. Són els obstacles els que t’ajuden a conèixer la persona a fons i són aquests obstacles els que fan que les relacions creixin i s’enforteixin.

Valoro també el teu confiar en les persones, el teu deixar-te estimar, cal ser flexible per obrir el cor i estar atents a tot allò que ens pot aportar felicitat, i tu, en aquest aspecte, m’has ajudat a obrir els ulls.

Sempre t’he considerat una persona sensible, però inconscientment aquest ad-jectiu no l’associava a fortalesa, i m’he adonat de que saps treure els ànims de on no en queden i veure l’aspecte positiu de situacions difícils o tenses. La teva valentia ha quedat evident a la Índia i no oblidaré mai la teva capacitat de tirar endavant malgrat les dificultats, sempre buscant la part positiva però sense deixar de costat la reflexió, tocant de peus a terra i valorant els pros i contres de cada decisió.

Crec firmament que aquesta sensibilitat que comentava anteriorment, es la que t’ajuda a empatitzar amb els demés i segur que aquest valor et portarà a

ÍNDIA:CATE

ser una gran metgessa, els que hem tingut la “sort” d’estar malalts al teu cos-tat, ens hem adonat del teu carinyo i la dolçor amb la que mimes al “pacient”. Segur que les mares a les qui ajudis a portar nens a aquest món, admiraran no només la teva feina sinó la teva personalitat i la teva entrega.

De tot plegat, el viatge a la Índia, ha sigut una mica la culminació de tot quests temps, dels sopars caspians, de les Cases, dels caps d’any, dels cafès vora el clínic... Del viatge en sí, però, no destacaria cap indret, ni cap trajecte, el que més m’ha aportat la Índia, deixant de banda l’aspecte personal i la lliçó de vida, és el aprendre de la companyia en què viatges. Aprendre els recursos que es tenen perquè tot funcioni millor, i en aquest aspecte, admiro el teu sentit de preocupació perquè tothom se senti bé.

Tens moltes virtuts carinyo, i el conjunt de totes elles són les que fan de la Núria una persona especial, amb iniciativa, responsable, tendre... I si algún dia em demanessin: -“Digues tres adjectius que per tu defineixen la Núria”: jo destacaria el seu sentit del humor, la seva dolçor i el seu impecable savoir faire que diuen els francesos.

Moltes felicitats i per “mol d’anys” que diuen a Mallorca, que no totes les pa-raules me les invento ;) Un petó be gran guapa.

IMATGESD’UNAVIDA

Dear Nuria!

It´s your 25th birthday and I send you all my best wishes for the next year of your life. I hope it will be a wonderful year with lots of sunshine and some dreams becoming true! For today I wish you a happy, happy birthday, with all your friends and family!! Enjoy it and be happy!

Your brother had this amazing idea with this book you hold in your hands now and I`m very happy (sorry for using this word for the 4th time, in Ger-man we have more different words for happy than in English ;) ) to be part of it. I have thought of you very often over the last few years, but somehow there was never ever time to write an email. Perhaps you like the idea of getting in contact again, we can use this opportunity to get in touch again. I would enjoy it very much!

Well, it happened a lot since we heard from each other the last time and I don´t know where to start from. Perhaps it doesn’t have to be chronological, and I will start just somewhere in the middle.

There are two very good things I have to tell you: First: I finally got the opportunity to go to university (you remember the pro-blems I had with getting the subject I wanted?) - But I won´t become a doctor, I decided to study Pharmacy. It was the best choice I could make, because I´m absolutely happy with it!! I just did my first exams well, now I have two years left, and then I have my final exams. What about your studies? I think you must have already done it! After the second exams I will have to work in a pharmacy for one year and then pass the third and last exams.

The second great thing: I got married last September (I have sent you some photos of the wedding). It´s still Andreas, we´re together now for about 8 years and thought it was the right time for this step. We had some wonderful days with our friends and family. I´m a bit sad, because we had no time till

MERLE

now to go on a nice wedding holiday trip, but I hope we´ll do it this summer...

Summer is finally coming, we had a hard winter with 3 months only icing and snowing. It´s good to see the sun again, and I´m looking forward some surfing!

I wish you a sunny birthday and a good time, with some time to relax and a big birthday cake!!

Still your friend,

Merle

Hola Karinyet!!

Moltes felicitats en aquests 25 anyets!!!

La veritat es que no se per on començar, perquè són moltes coses bones les que et voldria dir. Després d’aquest anys juntes, casi 8 anys, tot són bons records.

El meu preferit va ser el Cap d’Any 06-07, que vam començar la nit a casa la Carla cantant al SingStar, després vam anar a un bar que a la Cristina no li va agradar gens i vam acabar a la casa d’un noi on ens va portar la Cris. No vam pagar entrada, l’Espi es va menjar tots els croissants i bevia de tot. De cop i volta el terra va començar a relliscar i la Cristina va caure a terra. No vam fer res especial però vaig riure moltíssim i el recordo com el millor Cap d’Any.

També els Sant Joans on jo sempre comprava la coca i havia de demanar els diners... com quan anàvem a Casp i jo també era qui comprava els regals i demanava els diners (si no els comprava jo, eres tu a qui li tocava pensar).

Després quan vam començar la carrera i anàvem a estudiar a la biblio, jo sem-pre volia fer descans per anar a xerrar i tu em deies que un ratet més d’estudi.

Podria seguir explicant molts més records, però el més important es que sàpi-gues que per mi ets molt especial.

Tu sempre ets perfecte; dolça, et preocupes per mi, sempre tens una paraula de suport quan et necessito i em dones calma quan em poso dels nervis. Això no te preu, i espero que sigui així molts anys més. T’estimo molt.

ANACOBA

TOTSSÓNBONSRECORDS

BON ANNIVERSAIRE ma petite barcelonaise préférée !!

Tunisie Prague BarceloneMarseille

LA PROCHAINE ?????

En tout cas j’espère qu’il y en aura pleins d’autres car chaque voyage avec toi est un pur moment de bonheur !

Je suis partie en Tunisie, en espérant faire un voyage seule et découvrir les ré-gions inexplorées de ce pays, et au lieu de cela j’ai fait l’expérience de dizaine d’amitiés interculturelles extraordinaires mais celle qui compte le plus, bien sur, c’est la tienne parce que tu es une fille tellement géniale avec une force d’esprit et une joie de vivre incroyable ! J’espère que notre amitié va durer encore longtemps et que nous allons partager, à l’avenir, plein d’aventures insoupçonnées.

Je t’embrasse, Caroline

CAROLINEIAHNS

LAPROCHAINE?????

La Núria sempre ha estat una noia molt simpàtica, atenta i amb la qual sempre és pot parlar i dialogar de qualsevol cosa.

Jo a la Núria la vaig conèixer ja de ben menuda quan un dia els meus pares hem van explicar que tenia una cosina que vivia a Barcelona i que venia de quan en quan aquí a les nostres Terres per passar les vacances a l’hort que tenen.

D’amics la Núria en tenia a tot arreu a part de Barcelona, Roquetes, Tortosa i a Jesús el meu poble vam fer-hi una colla i tot juntament amb els meus amics. Ella sempre s’ho passava bé amb tothom. I sempre era amable en tots i ho és, evidentment. El que passa és que actualment ja no li veiem tant el pèl com abans, però és normal.

Aquells estius en que ens ho passàvem súper bé amb el seu germà a la piscina un munt d’hores, quan sortíem per Jesús per la nit, a Festes i ella es quedava a dormir al poble… Les Setmanes Santes, una d’elles recordo perfectament que vam fer d’escolanes al Via-Crucis i que desprès anàvem a buscar espàrrecs…

Quins temps aquells…!

Una de les últimes vivències que puc explicar va ser l’últim dinar que vam fer de xiques en el qual vam celebrar l’aniversari d’Esther, vam riure molt desprès de què la Núria ens expliqués que li havia passat aquell matí quan anava amb la bicicleta. La veritat és que no era massa graciosa la història però desprès de veure que ella estava bé, ens va pegar per riure una mica. Resulta que la Núria va voler aprofitar el matí per passejar una mica per la vora del Canal. I sense més ni més mentre estava anant en la bici per un lloc estret va caure al Canal, què fort!!!! Si si, és veu que va tindre la gran sort de que un home passava per allí i portava una corda al cotxe i la va ajudar a sortir del Canal. A que a primeres no fa gràcia? Pos en veure que ella ens ho contava tan tranquil·la i que estava sana i salva, ens va fer gràcia. Però quina història…

CLARACURTOCODORNIU

La veritat és que espero poder viure moltíssimes coses més en Núria i la seua família.

Felicitats per ser com ets Núria i felicitats en el teu dia.

Bueno Núria, des de les Terres de l’Ebre i de part de tots els teus amics de Jesús et desitgem que sigues molt feliç en aquest nou camí que estàs començant i que tingues un bon dia d’aniversari i records als pares i al teu germà Eduard, sempre tan atent…

Un beset i una abraçada molt forta.

Aquí t’esperem sempre!!!!

PER MOLTS ANYS NÚRIA!!!

Aquesta no te l’esperaves eh!!! No saps la il·lusió que em va fer quan el teu germà es va posar en contacte amb mi per si volia participar en aquest regal! No ho vaig dubtar en cap moment... i taaaaaaant va ser la resposta!!!

25 anys... això vol dir que ens coneixem des de.... deixem recorda...des de fa 24 anys potser?!?!

El temps passa, la gent canvia, evoluciona, però els bons records sempre se-gueixen allà. Per moltes voltes que doni la vida, els moments viscuts amb els amics mai s’obliden. Tot i que no ens veiem excepte en contades ocasions o no sapiguem l’una de l’altre durant molt de temps segueixes present en els meus records. (M’estic posant sentimental i m’acabarà caient la llagrimeta... snif, snif....).

L’etapa “Travessera” forma part del nostre passat i, a dia d’avui, també del meu present. Vam passar moltes tardes juntes, jugant; vam compartir minuts a la pista de bàsquet (has de reconèixer que aquí guanyava jo...jeje :-p); caps de setmana a Tortosa amb tota la family... Moments que sempre seguiran pre-sents i que gaudeixo recordant-los.

Els nostres camins es van separar però espero que algun dia es tornin a trobar! T’imagines la de coses que tindrem per explicar-nos el primer dia que ens veiem?!?!

MOLTÍSSIMES FELICITATS!!! Segueix gaudint de la vida com fins ara!! Espe-ro veure’t aviat!!!

Un petonàs!!

ANNAMURCIA

MOMENTSQUESEMPRESEGUIRANPRESENTS

Ni banc de peixos, ni d’aliments, ni caixa d’estalvis. El banc per seure! Per estar tranquil, per relaxar-se i descansar d’un dia atrafegat o ple d’emocions. Si ens parem a pensar hi ha molts bancs que han compartit amb nosaltres moments de tot tipus, fins i tot, potser, han format part de la superfície on s’ha estavellat una de les nostres llàgrimes. I, com a bons bancs que són, han acollit la nostra tristesa i l’han deixat reposar fins que el vent l’ha evaporat. Que romàntic! A vegades penso que s’hauria de canviar la frase de “Ai! Si les parets parlessin” per la mateixa però fent servir el meravellós moble urbà.

En el nostre cas, parlarien d’una descoberta, d’un vel que va caure, d’un inici i d’una metamorfosi. Parlarien d’una noia que estava a punt de volar molt alt i un noi que creia que l’única manera d’aprofitar la vida i aprendre a caminar era anar agafat de la mà de noies com la que tenia davant seu.

Una noia...

I quina noia!

Una noia que a vegades és una maduixa amb complexe de llimona i a vegades un guèiser rialler que per més lluny que siguis t’acaba esquitxant i d’altres és el passamà que no et deixa caure quan rellisques. Si tens una mica de sort la pots trobar sent maduixa i prou... I alguns bancs l’han pogut tastar! Han pogut assaborir la dolçor de la seva aroma. Però normalment està debatent-se, com moltes altres maduixes, entre la fruita que li sembla ser i la que és de debò. Si un és atent se n’adona de seguida del fet que el verd llimona només el porta per fora quan hi ha cosetes varies que ronden pel seu caparró i no la deixen estar tranquil·la. Si encara s’és més atent es podrà entreveure les petites llavors de la maduixa que sobresurten sobre un estrany to envermellit d’aquest verd llimona. I el noi se sent molt feliç perquè ell ja ha après a veure sempre a la maduixa i malgrat a vegades es disfressi amb fermesa ell no caurà mai en el parany... mai! I per això ell espera pacient que algun dia es decideixi a deixar d’enganyar-lo. A ell i a tots els que ja només saben veure la maduixa!

LLUISSUBIRANA

Ai! Quan surt el guèiser... llavors és quan tots els ogres s’amaguen i surten a jugar els nans i corren per tot arreu i et pugen per sobre i et fan pessigolles així per dins molt a dins i canvien totes les coses de lloc i fan un bon merder i s’ho passen tan bé de cop que, després, quan ja han marxat tan ràpid com han vin-gut, et preguntes si ha estat real o ha sigut només una imaginació del moment. Però ha estat real... i tan real!

I el passamà està allà... tota l’estona... com acompanyant a la maduixa i a la lli-mona i a la maduixa-llimona i també al guèiser i a vegades al mateix passamà i llavors es converteix en una barana tan ferma que ja ni te’n recordes per a què l’estaves fent servir!

I tot torna a ser bonic... molt bonic!

El Noi del Banc

La mecànica del cor

“La doctora Madeleine ha sido la primera persona que he visto al salir del vientre de mi madre. Sus dedos han atrapado mi cráneo redondo, con forma de aceituna, de balón de rugby en miniatura, y luego me he encogido, tran-quilo.

La doctora Madeleine recibe visitas a diario. Tiene muchos pacientes sin re-cursos económicos que cuando sufren dolencias, fracturas o malestares va-rios, llaman a su puerta. La doctora Madeleine es generosa y le gusta ayudar a la gente curando sus corazones; ya sea ajustando un mecanismo, o de sanarlo con charla y cariño. Lo que más satisface a la doctora es arreglar corazones dañados.”

Mathias Malzieu. La mecánica del corazón.

La mecànica del cor pot ser una de les assignatures més complexes de la ca-rrera de medicina. Fisiològicament només cal llegir-se un llibre de la secció de cardiologia de la bilioteca del Clínic, però si volem anar més enllà i endinsar-nos en el veritable cor perillem de perdren’s en un món molt més complicat que un parell de mecanismes d’autorregulació.

La mecànica del cor inclou tot el que una persona pot arribar a fer al llarg de la seva vida i alhora no inclou res per ella mateixa. Es tracta de sentiments i emocions que vivim amb les nostres experiències i que ens condicionen en la nostra manera de ser. Des de l’amistat a l’odi, des del plaer al patiment, des de l’amor a la indiferència, des del rebuig a la necessitat... la mecànica del cor sempre és present en les nostres vides.

No tothom és capaç de manifestar el que el seu cor li està dient i molt menys saber interpretar el que diu el cor d’una altra persona. És una tasca que va més enllà de coneixements científics i metodològics. Al mateix temps, és una tasca

RAMÓNMORENO

necessària en el tractament dels malalts si incloem en el concepte de salut un continu entre malaltia i benestar.

Potser amb vint-i-cinc anys de vida encara no has pogut entendre la mecànica del cor en la seva totalitat, potser encara vas perduda en molts dels seus as-pectes, però el que segur que és ben cert és que has sabut guanyar-te el cor de moltes persones, entre ells el meu, i estic segur que continuaràs fent-ho. Tens una habilitat innata per “sanarlo con charla y cariño”. No deixis mai d’agafar-me de la mà.

“La doctora Sarasa...”

Hi havia una vegada...

Una nena rosseta (que portava ferros) i un nen castany (que portava una melena un pèl estranya). Un dia sortint de la universitat (Som UB), van saludar-se i van pensar que podien ser amics. El nen l’acompanyava de tant en tant de camí cap a casa mentre la nena li explicava moltes coses (la nena era xerraire). El nen i la nena estaven contents d’haver-se conegut. Es deien Núria i Pep. Tots dos eren especia-listes en omplir les agendes (eren bastant sociables), però no per això van deixar de viure una sèrie d’experiències en comú:

Pelis al sofà de casa, passejades per Barcelona, converses curioses a Santa Llúcia, visitetes a Sant Julià, excursions, soparets... I anaven passant els anys... Eren tots dos uns culs inquiets, i cadascú va decidir que marxaria d’Erasmus. “Tu a on vols anar?” “Jo a França! I tu?” “Ostres, jo també!”. Dit i fet. Després de donar-li 50.000 voltes a les assignatures que havien de fer (eren una mica perfeccionistes, de ve-gades massa, i sempre volien tenir-ho tot controlat)... que si un semestre, que si l’altre, que si solapem pràctiques i classes, que si fem algunes de sisè, altres amb els de tardes, que si anem a fer pràctiques a Zona Franca, o millor a Terrassa... Van anar a parar a la ciutat més boni... mmm... plujosa d’Europa: Brest.

Tot plegat el nen ho recorda com una de les vivències més importants de la uni-versitat, i li seria impossible desvincular a la Núria de tantes coses viscudes junts! “Que bonic, germaneta! ;)” (està pensant ara mateix el nen, mentre escriu). I quan tanca els ulls, li ve al cap... el viatget cap a França, la madamme Lemmonier, l’acollida de l’Antero, els fogons de la cuina, el “robinet” (la nena sabia molt més francès que el nen!!), les formigues invasores, el somriure de la Núria quan li por-tava floretes de colorets (és que li agrada molt parlar en diminutius), els bols de iogurt de fruita i mel, l’encens, una vichyssoise una mica insípida (no li va quedar gaire bé el primer cop!), robar-li el super-portàtil alguns matins per poder veure bola de drac mentre esmorzava, veure-la plorar de riure (un dels records que més li agraden al nen), fer-li un petonet de bona nit (i un altre de bon dia!), el Glasgow, els amics francesos de pràctiques (sempre em costa recordar noms... Jerome i... Geofroy?? I altres...), la Katarina, la Lucía i les nenes... les escapades dels caps de setmana (gairebé obligatòries!)... “Pep, què fem aquest finde? Lloguem un cotxe?

PEP

He mirat horaris de trens per anar a la Conchinchina… i podríem... què et sembla?, els exàmens francesos, l’eriçó Bru...”. Total que va arribar el dia de tornar cap a Catalunya i, nostàlgics però contents, van seguir el camí junts. Acabant la carrera, començant a l’acadèmia del MIR... Bufff... Què pesats... fins i tot van començar a treballar junts... “Has cobrat les unitats di-dàctiques? Qui fa la següent sessió?”

La relació va passar per un punt crític quan un dissabte de CTO (o era a la uni?), i després de compartir tantes coses, la nena va decidir que no li deixaria MAI més la pasta de dents al nen. “Pep, ets un pesat, porta’t tu la pasta de dents. No te la penso deixar més. (s’ha de dir que portava uns quants mesos demanant-li la pasta de dents cada dia a ella o a la Sara... però total, per una miqueta de pasta...jejeje...)”. Realment, no li va tornar a deixar més, i ell es va haver de comprar un tub. Però van poder passar pàgina, i com era d’esperar, seguien tenint mil coses a fer junts...Ensenyar Barcelona a totes les visites del món, acollir amics a casa, anar a Galícia com quin no vol la cosa, Sardenya per “0 euros”, Montserrat, la Mola... i de tant en tant, estudiar una mica el MIR amb els mil subratlladors de colors...

I finalment arriba l’examen i tot comença a passar molt ràpid, marxen de viatge, ell a Costa Rica, ella a la Índia (ei! sense deixar de compartir-ho via mail, no sigui cas que es trobin massa a faltar!), miren tots els hospitals de Catalunya, van a Ma-drizzz a lluitar amb gats assassins, fan la llisteta de preferències entre cagarrines... trien la seva plaça...

I entre pitos i flautes aquí estem, tancant un capítol molt important de la nostra història, però obrint un altre encara més important, amb una mica de por però amb moltíssima il·lusió...

I el nen i la nena segueixen contents de ser amics, i el nen, quan tanca els ulls i pensa en la nena, i en les coses que han viscut, dibuixa un somriure, i desitja seguir compartint noves historietes amb ella, i seguir-la veient plorar de riure moltes més vegades...

T’estimo, Núria!! Per molts anys!!

En una de les primeres persones en qui em vaig fixar en començar la facultat va ser una noia rossa amb un gran somriure i que semblava molt contenta amb la seva nova “vida”. Al cap de pocs dies ens vam presentar i vaig saber que era la Núria. Recordo un carnestoltes a la facultat disfressada d’egípcia, una dedicatòria en la primera postal d’aniversari, un somriure afable, i una mirada curiosa i ob-servadora. Poc a poc, ens vam anar coneixent, discutint sobre si el cafè era més bo en tassa o en got (sempre got Núria), analitzant els colors de la nostra vestimenta, estudiant, estudiant i estudiant, i sobretot fent aquests inoblidables viatgets.

Aquesta Núria amb els 25 anys molt ben posats, s’ha convertit en una dona fer-ma, que sempre sap què fer, i en una persona que sempre és allà en el moment idoni disposada a oferir-te un somriure clavat al del primer dia. La Núria actual és també una Núria més transparent, disposada a relatar les seves vivències, temors, il·lusions, inquietuds i somnis sense por. M’agrada molt haver-la conegut i tinc la confiança en què aquest caminet iniciat fa uns anys seguirà forjant-se durant molt i molt temps i seguirem vivint coses importants juntes (recorda la teva tasca amb els meus fills). Felicitats pels 25, però sobretot per tot el que ets, per tot allò que has aconseguit i per tot allò que et queda per aconseguir.

Cuida’t molt, Sara

SARA

El senyor Chang obre els ulls un bon matí i té una estranya sensació. Alguna cosa ha canviat dintre seu. Veu el món amb uns altres ulls i una idea, fins fa poc remota, va prenent forma dins seu. No recorda qui li va explicar ja fa molt de temps que existeix un lloc remot, impossible de trobar si no vol ser trobat i on les regles que tots coneixem no hi tenien cabuda. Un espai amb una força tal, que pot provocar esdeveniments que van més enllà de la raó humana. El senyor Chang va decidir rodejar-se de tot tipus de gent i emprendre el llarg camí fins aquest perdut indret, amb la idea que si aconseguia controlar l’energia que hi havia podria canviar el món.

Potser va ser així com es va fundar la Iniciativa Dharma, no ho sé. O segurament tot va ser obra d’en Jacob per evitar que el fum negre s’escapi. I en mig de tot això, apareixen en Sawyer, la Kate, en Jack, l’Hugo o en Jin, que han estat tan enemics com integrants d’aquesta iniciativa. Les coses no sempre són com són, i sinó que li diguin al Ben, al John Lock o a en Desmond.”

És ben cert que les petites coses i els moments fugaços que conformen la nostra quotidianitat són variables i impredictibles... Tot i que la vida et pugui semblar que té un sentit, una direcció o un objectiu final, en el fons no som res més que persones PERDUDES a remolc de l’atzar. Pesolet, m’agrada saber que ets una de les perso-nes que navegues perduda al meu costat i fas que l’estada en aquesta illa sigui més fàcil. Gràcies, felicitats i Namasté!

CESC

El llibre, el pot, l’estruç, el got, la cullereta i dos ànecs:

Havien passat molts anys des de la última vegada que algú l’havia llegit. Una co-berta color beige de cartró dur i percalina polsoses protegien centenars de pàgines esgrogueïdes per la humitat i el temps.

A la noia li agradava llegir, des de ben petita tenia la costum d’assentar-se al sofà cada tarda i caure dins dels llibres, fossin del tipus que fossin, novel·les, antologies de poesia, enciclopèdies, tractats d’història i fins i tot diccionaris. I era una tarda plujosa quan remenant la biblioteca de casa seva trobà ,arropat per molts altres llibres, un llibre vell i polsós de color beige. En començar-lo se’n adonà de que es creava un vincle especial entre ella i aquell escrit, com si no només el contingut l’enriquís a ella sinó que ella aportés alguna cosa a la història.

Passaren setmanes, mesos i el llibre s’acostumà a sentir les mans fines i joves sobre les seves cobertes i la mirada canviant de la noia sobre les seves pàgines. La noia el llegia i rellegia una i altre vegada intentant descobrir nous significats i punts fos-cos dels personatges i del món en el que vivien. Fins que un bon dia i sense motiu aparent la noia va retornar el llibre al seu prestatge.

I els protagonistes trobaven a faltar els seus ulls empàtics i comprensius. Els sem-blava que sense ells ara eren incapaços de suportar una i altre vegada les tragèdies que es succeïen sense descans pàgina rere pàgina. Així que aprofitant el foc de la batalla del capítol disset que sempre acabava amb derrota, encengueren les fu-lles que es consumiren ràpidament generant una flama que incendià la biblioteca sencera. Ja estiguessin enquadernats amb cartró o pell, fossin obres de teatre o diccionaris bilingües cremaren en aquell holocaust literari.

Havent apagat l’incendi, la noia plorà desconsolada sobre la seva biblioteca de cendres.

Coll esvelt, cames llargues i elegant plomatge negre, l’estruç s’apropa acompanyat de dos ànecs. Abaixant el cap apropa el bec a l’orella de la noia ajaguda. La mira bé, fixament, es fixa en el lòbul, l’hèlix, el canal de l’hèlix, l’antihèlix i la fosa de

GUILLEMVILA

l’antihèlix i intentant discernir el timpà li xiuxiueja “got pot, el got és com un pot” i li clava mossegada. La jove xiscla i cau inconscient.

Una intensa olor de cafè gairebé asfixiant, de cop el soroll d’una rosca que s’obre i una ventada d’aire fresc. Aleshores ho entén està atrapada dins un pot de cafè és més, ella s’ha convertit en cafè. Sent el metall fred de la cullera, s’hi estira damunt i es deixa portar, a continuació una sensació vertiginosa i la humitat, sent com es dissol en l’aigua calenta del got.

Moltes felicitats Núria!!

Núria,

Què dir, que moltíssimes felicitats en aquest dia tant especial, que espero i desitjo que aquesta nova vida que comences et faci molt feliç, que mai perdis aquesta il·lusió que tens per a fer les coses.

El record que més aprecio de la nostra relació, va ser a l’esquiada de Tignes, va ser quant de veritat et vaig conèixer, em va encantar compartir una setmana amb tu i els teus amics de la uni, de veritat em vaig obrir a tu i tu a mi, des d’aquell moment vaig veure com érets, una persona encantadora, i que podia compartir i disfrutar de la nostra amistat durant moltíssims anys . Fins aquella setmana no t’havia conegut del tot, a l’escola anaves a una altra classe i si sortíem, sortíem tots junts, amb el que mai ens vam posar a parlar de veritat com va passar a Tignes, un moment molt important, ja que et vaig descobrir.

Ha sigut i és un plaer haver compartit tants bons moments de la meva vida amb tu, a Casp, durant la uni, i ara, sé que tinc una amiga per a tota la vida i espero que tu sàpigues que la meva amistat i tot el que necessitis ho tens per a sempre.

25 petons i molta sort per aquesta nova etapa que compartirem entre tots els que t’estimen!

CRISTINADESEMIR

25PETONSIMOLTASORT

Estimada Núria:

Ens han encomanat d’escriure’t un text. Un text amorós, recordant moments vis-cuts i bonics, però hem pensat que no val la pena malgastar aquestes línies redac-tant les coses que tots sabem, com per exemple: la teva dedicació en la preparació de sangries a les Cases d’Alcanar o bé les nostres xerrades sobre la necessitat de fer voluntariat en països del tercer món.

Bé, donada les circumstàncies presents, considerem que el més oportú i més diver-tit és ajudar-te a fer els primers passos en el món “real” de la medicina donat que som experts-c onsellers en els “debuts laborals” de les nostres amistats. És conegut el famós exemple del nostre ex-amic Pol, ara esdevingut Mustafà Al-Ferrer.

Bé, entrem doncs en matèria:

Consell nº1: Exercita la força dels braços i dels dits per tenir-los ben enfortits ja que pots trobar que “l’obre-cames” no funcioni.

Consell nº2: Tingues sempre a prop un segon pot de reserva de vaselina, algunes superfícies ho absorbeixen tot.

Consell nº3: Remirar la pel·lícula de “Eduardo Manostijeras” i assisteix a un curs/intensiu de jardineria: les pelos rebeldes sempre apareixen en els llocs més inhòs-pits.

Consell nº4: No t’oblidis mai de posar-te una tovallola al coll, la humitat pot arri-bar a ser exuberant. Les esquitxades mai avisen.

Consell nº5: Guarda sempre els objectes que puguis trobar dins dels teus pacients, mai sap quan pots perdre la feina i de material per una exposició no t’anirà pas malament!

Consell Final: si veus el panorama “massa negre o pelut”, tenca cames i demà serà un altre dia.

PILARIIGNASI

Ja per acabar donarem una pinzellada d’art a aquest escrit medicinal. En aquest sentit reproduirem aquí la obra de Courbet que molt encertadament va titular: L’origen del món (i dels problemes).

FELIÇOS 25 ANYS!

PILAR I IGNASI

Som plenament conscients de la vocació innata que s’ha de tenir per exercir la me-dicina. No obstant mai t’aniran malament els nostres benaurats consells.

Siempre hemos estado cerca: en la escuela, en el curso de monitores, en Colonias, compartiendo las sonrisas de Edu...

Y lo cierto es que cuando he coincidido contigo en cualquier ocasión ha sido feno-menal. Aquellos días enteros que nos los pasábamos formándonos en el curso de monitores, en los que nos sentíamos una pequeña piña: la piña del CIC. Cuando salíamos a desayunar a aquel banco cada mañana y comentábamos lo que más nos sorprendía de los que estábamos aprendiendo; y nos reíamos cuando entre todos intentábamos descifrar los enigmas que un compañero con una mente infinita nos proponía, o cuando otro compañero con la mente algo más ágil nos sumergía en el mundo de las bolas chinas...

Y qué me dices de los días que pasábamos de Colonias pasándonoslo en grande, compitiendo entre nosotros en los interminables juegos de las 24h, hablando de lo mejor del día en mitad de un buen “resopó” a las 12 de la noche, compartien-do las novatadas que los más veteranos nos tenían preparadas, o disfrazándonos para sumergirnos en los bosques para asustar de la manera más divertida a todos aquellos niños que nos brindaban lo mejor que nos podíamos llevar a casa al cabo de aquellos cansados días.

Pero hay algo que hoy en día me sigue conectando a ti, y ese algo, es tu hermano. Y me enloquece verte en cualquier ocasión, en la que por lo que sea me he colado en la vida de tu hermano y allí estas; como siempre te he recordado y te he visto: amable con el mundo, sencilla frente a las cosas pomposas, enternecedora cuando hablas, preocupada por el mundo y en lucha por las causas que lo merecen. Segu-ra de ti misma aunque la adversidad te eche un pulso constantemente, y con esa mirada que tenéis los dos hermanos, que desprende amor allí donde miréis.

Te deseo lo mejor, en esta vida. Y no dudo que sepas disfrutarla y recibir todo lo que tú das. Nunca te olvides del tesoro que tienes dentro.

Un beso sincero de mi parte.

MAITERUIZ

LAPIÑADELCIC

Voltes i voltes per la vida

Voltes i voltes, jugant al “carro de la patata”, nues, somrient, amb el sol de cara i amb la vida per endavant.

Passen els anys però l’essència segueix sent la mateixa, nosaltres som les mateixes.

Són tants els moments brillants que hem compartit, moments que formen part de la nostra individualitat i de nosaltres com a amigues: disfresses a dojo, espa-guetis a la cuina de Travessera, convertint-nos en sirenes a la piscina de l’hort… i quan érem botigueres a la platja d’Altafulla! Nadal, Cap d’Any, Nit de Reis i Reis! Espelmes, bufa espelmes, bufa espelmes… Hores i hores de jocs, dies i dies d’excursions… Són tants i tants bons moments!!!

En totes les petites etapes de la vida hem estat juntes, al principi érem companyes de joc, ara íntimes confidents, petites i grans, caminant de la mà per un munt d’aventures.

Encara ensumo l’emoció que sentíem el Jesús i jo al anar-vos a veure al pis de Travessera. Eren tardes i nits que es convertien en una vida per nosaltres! Érem capaces de fer tantes coses, tantes rialles!

Al tancar els ulls palpita la nostra infància compartida, el nostre creixement uni-des, … la nostra amistat palpita des de que naixeres.

ANDREAGASCÓN

LANOSTRAAMISTATPALPILADES DEQUENAIXERES

Estimada Núria,

El teu germà va tenir la idea, ara que fas vint-i-cinc anys, de regalar-te vint-i-cinc textos de persones que t’estimen. Com comprendràs, la iniciativa em va omplir d’entusiasme però alhora de gran responsabilitat, i el fet que comptés amb mi em va fer sentir especialment important. Vaig pensar, d’entrada, que amb els anys que fa que ens coneixem, seria relativament fàcil trobar les paraules a escriure’t, però potser per això, potser altra vegada per aquesta responsabilitat de trobar els justos mots, porto força dies de pensaments improductius. I acostant-se la data assenyalada he decidit, en comptes d’enaltir la nostra amistat, de recordar els bons moments que hem passat plegats, de fer plans sobre l’esdevenidor, explicar-te simplement el que penso sobre l’amistat i, puix que el tema em convé, sobre l’amistat a distància.

Perquè ja fa força temps que paro fora de Casa, i perquè tu també saps el que és estar a Brest, al Txad, lluny dels teus, o de molts dels teus. Saps el que és sentir d’una banda que t’agradaria estar amb els qui estimes i notar, de l’altra, que al-guna cosa t’empeny en direcció oposada. Perquè si més no, i a l’escala que sigui, la nova aventura que començaràs aviat a Granollers et farà distanciar-te, en certa manera, dels qui fins ara t’han acompanyat cada dia, durant la carrera, durant el MIR, o durant les bones estones que la vida estudiantil, malgrat la disciplina i exigència de la carrera mèdica, proporcionen. I el record dels temps passats és massa fort com per no endurir-te el cor cada vegada que fas un pas endavant. Però, baldament, hem d’avançar.

Sovint em pregunto si els meus amics suportaran les meves constants digressions fora del cercle raonable d’interacció quotidiana. Si no serà el cas que quan sigui que torni, s’hagin oblidat de mi, no per voluntat d’oblit sinó per desídia d’acció. Perquè és l’acció que crea els lligams i no els correus escadussers que renuen els fils sostinguts a distància. Però alhora, la meva voluntat de no perdre els qui m’han fet feliç, de no perdre’t a tu tampoc, m’aferra al pensament que l’amistat ultrapassa conceptes espacials, que l’amistat és una mena de lligam místic, màgic, inoxidable. Si sóc naïf o no, encara no ho sé. Les proves que he fet fins ara em fan tenir esperança. I el teu germà demanant-me que t’escrigui ara que fas vint-i-

POLFERRER

cinc anys em demostra, una vegada més, que les coses que valen la pena no saben perdre’s en el temps.

Feliç aniversari Núria.

Escrivint sobre el nostre viatge a Polònia m’invadeix la nostàlgia però també la felicitat d’haver tingut l’oportunitat de compartir aquelles setmanes amb tu. Aviat farà cinc anys des de llavors, i quan miro endarrere i veig aquelles dues noietes de vint anys amb l’esperança i la innocència marcades a la cara, no puc deixar de somriure.

Després del dur segon any de medicina, ple de fisiologia, bioquímica i histologia, el nostre viatge es presentava com una bombolla d’aire fresc. El nostre destí era Cracòvia, però amb el bon argument de conèixer Europa central, vam ampliar la nostra aventura passant uns dies a Praga i Viena.

Encara recordo amb la mateixa intensitat l’emoció al pujar a l’avió, les hores d’espera a l’aeroport de Zurich i l’ansiada arribada a Praga, la capital bohèmia on vam explorar tots els seus racons, des del centenar d’esglésies i sinagogues fins a les seves botigues de marionetes i titelles.

Un cop a Cracòvia, ens vam emportar una bona sorpresa quan ens van dir que no hi havia el projecte de recerca que tan cuidadosament havíem escollit des de Barcelona i que, en canvi ens incorporaríem a la pràctica clínica amb el doctor Kris Wrobel, un cirurgià cardíac. Nosaltres, que mai havíem utilitzat l’estetoscopi ni explorat un pacient, ens vam trobar en un quiròfan dia si dia també.

Recordo cada matí, corrent per agafar el tramvia que ens portava a l’hospital, en-trant i saludant amb “dzień dobry” un bon dia polac, una de les dues paraules que vam arribar a aprendre en un mes, l’altra era gràcies; i entrant d’una revolada al quiròfan, on en Kris ja ens estava esperant junt amb l’anestesista que amb calma i paciència ens explicava els principis bàsics de la seva especialitat. Tampoc oblida-rem mai la primera vegada que ens van deixar rentar en una operació, la tensió i la por a tocar el que no s’havia. Evidentment, sempre tindré en ment aquella nit que vam assistir a un transplantament cardíac, la felicitat amb què ho explicàvem a tothom, talment com si ens hagués tocat la loteria, i en certa manera així va ser, no?Què dir de la gent que vam conèixer? Tots unes bellíssimes persones que d’alguna manera formen part de nosaltres. Amb la Kana, la Marta i més tard la Yasmina vam descobrir la nostra ciutat adoptiva, en Shazly et va posar el sobrenom de Nu-

MARIONA

rina i ens va ajudar a entendre la cultura islàmica, l’Ahmed i l’Amr ens van cuidar i protegir, en Hiro, amb la seva càmera i classes de ballet, l’Alex, bé, que puc dir d’ell? totes dues vam caure sota el seu encant i calidesa, i tot el grup que anàvem trobant cada cap de setmana a diferents ciutats i descobrint així un país que té molt a oferir. Algunes vegades, els llaços que es van establir van ser prou forts per sobreviure en el temps, el nostre estimat Dr. Kris vingué dos anys a Barcelona, i les dues vegades ens vam trobar i passejar per la nostra Barcelona, l’Alex ens va fer una intensa visita de cap de setmana on no hi van faltar partits de futbol, museus, sopars i festes.

Quan ara em pregunten què penso de Polònia, tanco els ulls uns moments i ens veig amb el paraigües esperant per entrar a les mines de sal, o comprant-nos aquells panets a la sortida de l’hospital perquè ens moríem de gana, o anant a comprar els bitllets de tren sense parlar polac i els polacs sense parlar anglès, o comprant jerseis si no volíem congelar-nos, o bevent aquella xocolata blanca amb maduixa; llavors obro els ulls, somric i contesto que vaig deixar una part de la meva persona allà i una part de Polònia està dins meu.

Compartir amb tu tots aquests moments, i molts d’altres, m’han permès poder-te conèixer una mica millor, i adonar-me que persones com tu escassegen en el món, persones que un cop les trobes no les pots deixar escapar, simplement una persona única que sempre voldré tenir a prop meu.

Un libro lleno de sonrisas, ¡estarás contenta! Las has conseguido todas tú.

:) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :) :)

Felicidades.

JORDILUNA

:):):):):):):):):):)