Sant jordi 2014

EL DÀLMATA

El dàlmata

corre amunt i avall

amb les taques a l’aire

munta un terrabastall.

El dàlmata és suau

i una mica babau,

amb les seves potetes

fa crispetes.

El dàlmata i la Marta

han fet un pacte,

cada dissabte

s’enviaran una carta.

Anna Castellnou (3r. A)

Escola Miquel Martí i Pol Sant Jordi 2014

EL CARGOL

El cargol

es diu Oriol,

pren el sol,

està trist.

Com que el cargol

està trist,

el cel està gris.

Un àngel

li va dir:

no estiguis trist,

el cargol

es va posar feliç

i al cel gris

va sortir

l’Arc de Sant Martí.

Zaida del Carmen López (3r. A)


LES PEDRES

Tinc una pedra

llisa i petita.

Tinc una pedra

grossa i rugosa.

Les he trobat

en un volcà,

un volcà

que és molt gran.

Un volcà

que ha trepitjat

un nen

que es diu Ivan

Laia Martín (3r. A)


EL SOL

El sol és groc

i brilla com el foc,

tira llamps

per il·luminar el món.

El sol

és com el color groc,

ens dóna escalfor.

El sol és rodó

quan arriba la nit

ell dorm.

Izan Pérez (3r. B)


LA MEVA EUGA

La meva euga és molt bufona;

balla i salta tot el dia.

Quan jo estic contenta,

la meva euga es fa la lenta.

I quan jo estic trista o enfadada

la meva euga es fa la cansada.

Jo sóc blanca

i em dic Bianca.

M’encanta saltar

perquè sóc pura sang.

La meva mestressa sempre juga amb mi,

la meva mestressa sempre està feliç.

Tinc una taca negra al front

i quan pujo un turó

em canso com un lleó.

Paula Franconi (3r. B)


SANT FELIU DE LLOBREGAT

A Sant Feliu de Llobregat,

passejant pel carrer

he vist un gat.


fan moltes festes

i sempre estan cantant.


els arbres de la nostra escola

a l’hivern estan pelats.

Sant Feliu de Llobregat

és la meva ciutat

Martina Sierra (3r. B)


EL MENJAR

M’agrada quan la mare fa pastissets,

de maduixa i xocolata,

surten del forn calentets

i els posa a la safata.

M’agrada quan el pare fa arròs,

a la cuina fa bona olor,

el fa caldós

i jo me’l menjo amb molt cor.

Quan cuinen els pares

estem molt contents,

se’ns canvien les cares

i ens entra la gana!

Mª Fernanda Rincón (4t. A)


LA CLASSE

Cada matí

em trobo al Martí,

que amb gresca i xerinola,

es dirigeix cap a l’escola.

Toca el timbre,

ja ha sonat

corre, corre

que arribem tard!

Mestres van i mestres vénen

ajuden a nens i a nenes.

El pati ja s’ha acabat

i també el temps d’esmorzar

anem ràpid a la classe

per poder treballar.

Mestres van i mestres vénen

ajuden a nens i a nenes.

Marta Pérez (4t. A)


ELS PLANETES

Vuit planetes volten el sol,

perquè tenen por de tot.

El sol és una llum molt brillant

que si la toques et pots cremar.

Vuit planetes volten al sol,

oloren que a la terra

estan bullint col.

Neptú va corrents

perquè té molt fred.

Mercuri és el més petit

està a prop del sol,

però corre molt!

Vuit planetes volten al sol,

quin enrenou!

Héctor Peñaranda (4t. A)


LA MARGARIDA

Blanca com la neu,

groga com el sol.

La margarida

desperta el dia

plena d’alegria.

La rosella, com ella,

dóna colors al prat

amb pau i tranquil·litat

La margarida

desperta la nit

amb un somni ben adormit.

Judith Escribano (4t. B)


EL CAMALEÓ

He vist un dinosaure

a sobre d’un arbre.

És ben acolorit

i amb pinta d’eixerit.

És petitó i molt bufó

tranquil·let i massa avorridet.

Mira quines escametes

tan petitetes!

S’ha empassat una mosqueta

amb la seva llengüeta.

Camina per la branca

passejant-se amb gràcia.

Ens ha ben enganyat.

Sembla tan tranquil,

i en un moment …

...s’ha endrapat l’aranya i el fil!

Víctor Pérez (4t. B)


JO TINC UN GOS MOLT CARINYÓS

Jo tinc un gos molt carinyós.

Sempre amb el menjar

es posa a cridar.


El portem a passejar

i es posa a olorar.


Quan va sol

olora a cor què vols.


Estic molt content amb ell

malgrat ja no sigui un cadell.


Que el cuido i el mimo.

I, per tot això, me l’estimo!

Joel Graf (4t. B)


L’ESPIA

- Hola em dic Selena però tots em diuen Selen. Visc a Miami i tinc 19 anys.

El meu pare es va morir fa 5 anys i la meva mare va ser assassinada fa anys. Porto temps intentant descobrir qui va ser. Des de que van morir els meus pares visc amb el meu avi. Què se m’oblida?... Ah, sí, sóc una súper espia!. Sóc moreneta de cabell i de cos morena, d’altura ni molt alta ni molt baixa. M’agradaria ser senzilla, contant que sóc una súper espia .

El meu avi es diu Enric i m’ajuda amb el misteri dels meus pares.

- Selen , Selen tinc una pista. Sé qui és i on viu! - En serio? És genial, i qui és? - És aquest d’aquí –em va ensenyar una foto seva: era alt i amb el cabell negre enrinxolat. - I on viu avi? - Viu a HOLLYWOOD - Sé quin serà el nostre pròxim viatge. - A la foto diu on és casa seva i de tot. - Avi anem al laboratori a veure on es troba. - Sí. Vam anar… - Avi, he trobat on està. - Perfecte! Agafa tot l’equipatge i puja a l’avió. - Estàvem a l’aeroport ja pujant a l’avió. - Selen, carinyo -va dir l’avi - Digues avi. - Un amic m’ha enviat un missatge que diu: “És un noi de 19 anys que té molts diners i els utilitza per comprar-se iots, cases i altres coses molt idiotes com tabac, cotxes, noies etc… - És molt interessant. - Ara vénen les males notícies. - No m’espantis avi, què passa? - Hauràs de fingir ser la seva amiga. - Què??? Avi no pot ser! És un assassí! Aquell noi esta tocat de l’ala . Vaig dir cridant. - Ho sé , però vols saber qui va assassinar als teus pares o no? Doncs fes-me cas. Va dir cridant .

Totes les persones de l’avió ens van mirar. Hi va haver un silenci impressionant i molt intens. Però de seguida va saltar el meu avi.

- Perdona’m, és que estic preocupat. És la missió més complicada que has fet. - No perdona’m tu. Ho sento tens raó et faré cas.

Vam baixar de l’avió i varem anar cap a casa seva. El meu avi em va disfressar de tècnica perquè li fallava la tele . Vaig trucar a la porta i em va dir:

- Passa, passa. - Gràcies – Li vaig contestar espantada. -Tu ets la de la tele oi?


- Disculpa? - La que m’ha d ‘arreglar la tele. - Ah, si! -De seguida la vaig arreglar. - Bé, he acabat. - D’acord espera -Em va dir quan estava a la porta. - Sí -Vaig dir espantada. - T’agradaria anar a sopar amb mi? - És clar vaig dir sense una altra opció.

De seguida li vaig explicar a l’avi i em va contestar:

- Genial! Trucaré a la policia quan estiguis al restaurant.

Varem arribar al restaurant i tot seguit varem començar a parlar.

- Hola -Vaig dir. - Hola, tenia ganes de tornar a veure’t. - I jo. - Però siguem realistes -Em va apuntar amb una pistola. - Et creus que no sé que ets espia. Vaig matar als teus pares i tu seràs la següent. Va riure burleta. - Et creus que ets l’únic amb armes. - Què? - Avi!!! - Noo, policia noo!! - No s’ha acabat nena. - Segur? - Sí. I va disparar al meu avi i se’n va anar corrent. - Noooo! Avi –Vaig dir plorant.

De sobte l’ambulància va arribar i jo vaig pujar.

Una vegada a l’hospital vaig anar amb el meu avi.

I em va dir molt fluixet i amb veu ronca:

- Selen, recorda’t sempre de mi i no t’oblidis de donar-li un bon ”cop” de part meva. - Avi, ho faré, no t’oblidaré -Vaig dir plorant. I ell va tancar els ulls. - Nooo!,no!, no em deixis avi noo!

Noa Cárdenas (5è. A)


ELS GUARDIANS DEL CRISTALL

Fa molt i molt de temps, -m’explicava el pare- hi va haver una guerra en que els Guardians del Cristall i els miners van lluitar durant tres setmanes, va ser esgotador. Amb aquelles poques paraules, jo ja m’havia emocionat.

Segons la llegenda, -va continuar- fa molt de temps, del bosc màgic, va aparèixer, de sobte, un cristall en forma de quart creixent, en un roure jove.

Uns pastors pobres i gitanos van trobar aquest cristall màgic i com que eren molt bones persones, el cristall va apropar-se lentament cap a ells. Els pastors, bocabadats, van agafar-lo i el van ensenyar a la seva gent. El cuidaven, l’estimaven, i tot, sense malgastar-lo en res innecessari. El cristall, va tornar-los el favor donant-los camps de blat, riques collites, bèsties... Foren tant feliços... De seguida, els pastors, és van convertir en els “Guardians del Cristall”.

Poc després d’aquest fet, el roure, del qual havia aparegut el cristall , es va convertir en el rei del bosc i cada vespre, els gitanos anaven al peu del roure jove a honorar-lo.

Els miners, acostumats a la foscor de les mines, trobaven injust que els pobres pastors gitanos, passessin a ser rics, feliços i que s’haguessin convertit en els guardians del cristall. Creien que uns gitanos no podien ser rics. Molt enfadats,van declarar la guerra als guardians, ells, però, no van voler lluitar deien que era molt violent i que els miners ja estaven bé ...

En sentir aquelles paraules, es van enrabiar tant, que, de tan enfadats, van tallar el rei del bosc; el roure de la llegenda.

Poc després els guardians, que no sabien res del que havia passat, s’adonaren de que el cristall s’anava apagant i és que sempre estava il·luminat de bondat i felicitat. Els pastors estaven preocupats i notaven com tot es tornava fosc i més fosc.

- Segur que han estat els miners ! – Deien. - Si, segurament han estat ells ! No ens suporten !

Es montà un gran xivarri, mentrestant, la vila s’anava tornant tant fosca com la gola d’un llop. Les bèsties s’anaven tornant fluixes i amargues, el blat creixia malament i les fruites estaven podrides, estranyes i dolentes. L’endemà, una pobra pastora anà a veure el rei del bosc per poder expressar la seva tristesa. Mentrestant, al poble seguien molt tristos. De sobte, s’escoltà un crit, la pastora tornà corrents i morta de por.

- Algú ha tallat el rei roure ! -Cridava

En sentir allò, tothom s’adonà que estaven perduts, però no hi podien fer-hi res.

Quan els miners van saber allò dels guardians, s’ompliren d’alegria, però no en tingueren prou. Al cap d’unes setmanes atacaren per sorpresa. Tal com estava l’ànim dels guardians, el més probable era perdre, però per alguna cosa eren els guardians del cristall. Com ja t’he dit, la guerra va durar tres setmanes, però només van lluitar fins a cansar-se.


Al final els miners van robar el cristall als gitanos, que cada cop estaven més tristos.

Se’l van emportar a la mina més fosca i humida i el feien servir per coses innecessàries : Li demanaven or, plata, al maltractaven ( a la seva manera ) i sobretot l’anaven omplint d’odi i dolor. Els primers dies no els hi va passar res, però el cristall tenia unes normes, i ben simples :

“TRACTA BÉ AL CRISTALL I EL CRISTALL ET TRACTARÀ BÉ A TU “.

Així van anar passant els dies, el cristall els hi tornava els favors, però com que li havien donat coses dolentes ell, els hi va donar coses dolentes.

Els miners cada cop eren més pobres: desapareixia l’or que al principi tenien, es quedaven sense menjar, tot era fosc... El cristall no es sentia còmode a la mina, i per tant, va fer que tampoc es sentissin còmodes els miners. Aquests però aguantaven. No permetrien que el cristall el fes fora de la seva estimada mina.

Van passar setmanes, mesos... Fins que avergonyits de la seva actitud, es van dirigir al petit poble de pastors i els hi van tornar la seva ànima, “EL CRISTALL”.

Van demanar disculpes, sentien molta vergonya perquè no havien provocat res més que angoixa, por i guerra.

Els guardians, una mica empipats, van acceptar les disculpes en veure el cristall tot negre.

Una nena va corre a agafar-lo i en tocar-lo, amb un dit, el cristall es va convertir en un nadó majestuós de cabells rossos i pell blanca, que deixava anar un perfum de roses fresques i romaní; uns ulls blaus, com l’aigua cristal·lina del riu i una veu fina com la mel.

Els guardians es van quedar el nen i van oferir als miners que es quedessin a viure amb ells.

Els miners ho van acceptar i contentíssims, van viure amb ells, tota la vida. Mai més no van tornar a veure la foscor ni la venjança.

D’aquesta història, han fet centenars de novel·les, si t’interessa pots anar a la biblioteca de l’avi, perquè els teus avantpassats eren guardians. És per això que t’ho explico. Va finalitzar el pare.

No vaig dubtar. El cap de setmana aniria a casa de l’avi i llegiria tant com pogués.

Paula Cruz (5è. B)

Escola Miquel Martí i Pol

Sant Jordi 2014

LA TRISTESA, UN SENTIMENT MOLT FORT (Dedicat a la meva cosina Laia)

Fa molts i molts dies, una nena que es deia Anna va dir amb alegria:

- Avui és l’aniversari de la meva cosina, la Laia. Farà tres anys i es posarà un vestit molt bonic de color rosa amb flors.

L’Anna, molt contenta, va anar corrents cap al cotxe amb la seva família i van anar fins a casa dels tiets.

Quan van arribar no hi havia ningú, i la mare de l’Anna va trucar al seu germà:

- Hola, què tal? Mira t’explico, hem vingut a casa teva per celebrar la festa d’aniversari de la Laia, però no hi sou. Ens podríeu dir on sou?

- Ah sí, perdona no t’ho havia dit! Estem a l’hospital.

- Què ha passat alguna cosa greu?

- Estem una mica preocupats per la Laia, perquè li costa molt respirar, com quan va néixer. Haurem de fer la festa un altre dia.

- Sí és clar, quan vulgueu. Adéu.

L’Anna es va mirar a la seva mare amb una cara preguntant-se que havia passat i li va dir:

- On són els tiets?

- Són a l’hospital, però no et preocupis, farem la festa un altre dia.

La nena es va quedar parada, no sabia per què els seus tiets eren a l’hospital.

Al dia següent, l’Anna es va aixecar molt d’hora, tant d’hora que ni el seu germà s’havia despertat encara. Va anar corrents cap a l’habitació dels seus pares, on ells dormien plàcidament, però l’Anna els va despertar cridant:

- Avui podem veure a la Laia?

La mare va respondre:

- Avui no, perquè és dilluns, has d’anar a l’escola.

- Es que tinc moltes ganes de veure la meva cosina - va dir l’Anna -

- D’acord – va respondre la mare - Us vindré a buscar al David i a tu a les onze i anirem a l’hospital.


L’Anna va anar a l’escola amb la seva mare i el seu germà. Quan la nena va entrar a l’escola va treure el llibre d’emocions, i van explicar el sentiment de la tristesa. L’Anna va pensar en la Laia perquè feia dies que no la veia i estava a l’hospital, i va recordar que quan va néixer la van tenir que operar més d’una vegada.

Els alumnes van estar dues hores parlant sobre la tristesa, i l’Anna cada vegada es sentia més trista, fins que per fi va sonar el timbre i van avisar l’Anna i el David que els venien a buscar. L’Anna va recollir els llibres, els va posar a la motxilla i se’n va anar amb la seva mare i el seu germà.

Van anar a l’hospital a veure la Laia. Tots tres es van trobar amb el pare, que havia sortit de la feina per anar a l’hospital.

Els quatre li havien preparat un regal a la Laia: el pare li va comprar un pijama, la mare va fer un pastís i l’Anna i en David li van fer un dibuix.

Van entrar a l’habitació on eren els tiets i la seva cosina, van berenar tots i li van donar els regals, però l’Anna es va donar conte que la Laia estava molt malalta i necessitava una màquina per respirar, com quan va néixer.

L’endemà al matí no anaven a l’escola perquè era festa. Mentre l’Anna i el David feien els deures, va trucar algú. La mare va contestar:

- Digui?

Era el tiet Lluís, i va trucar per explicar-li a la mare el que havia passat.

Quan la mare va penjar, va agafar l’Anna i en David de la mà i els va portar a l’habitació. Els hi va explicar tot allò que li havia dit el tiet. L’Anna va dir:

- La Laia celebrarà el seu aniversari i li donaran el seu millor regal. El que passa és que nosaltres no serem a la festa, perquè serà al cel. Després de tantes operacions i medicines, els metges no han pogut fer res, i al final, la Laia s’ha mort. Però estarà millor al cel que a la terra, perquè aquí patia.

L’Anna i el David van plorar molt, però això és la vida, uns neixen i altres moren.

Irene Garcia Solanas (6è A)


L’ARBRE DE LES FULLES MÀGIQUES

Havia una vegada, en un bosc ple de màgia, un rei, que es deia Rei Cérvol, era el millor rei que havia tingut el bosc. Però, un dia es va posar malalt i tots els habitants (animals, elfs, fades…) estaven molt preocupats pel seu rei tan estimat.

El mag mussol va venir corrents per fer la poció curativa, però necessitava l’últim ingredient: una fulla de l’arbre de les fulles màgiques.

Per allà van passar, dos elfs: L’Elfi i l’Elfina. L’Elfi era valent i divertit, i l’Elfina era molt presumida.

Ells van saber tot el que passava i es van oferir voluntaris per emprendre el viatge. Ningú esperava que tornessin amb vida perquè només eren uns nens, però igualment els van deixar marxar al dia següent, pel matí.

Al dia següent, es van llevar molt d’hora i van emprendre el viatge. L’Elfi portava el mapa i va dir:

- Primer hem de passar el laberint i arribarem fins l’arbre.

Al cap de mitja hora van arribar al laberint, els va costar molt travessar-lo, perquè estava ple de trampes, però al final van arribar-hi a l’arbre i van trobar una fada que els va dir:

-Sóc la fada de l’arbre, que voleu?.

Ells li van explicar tot el que passava, i ella els hi va donar una fulla màgica a canvi de que ella pogués anar amb ells al bosc, a veure al rei.

L’Elfi i l’Elfina van acceptar i van tornar els tres corrents cap al bosc. Però quan ja havien arribat, ja era massa tard, el rei ja estava mort i ja no es podia fer res. Llavors la fada va dir

- Encara hi ha esperança.

Tothom la va mirar.

- Em puc sacrificar donant-li tot el meu poder i tornar-lo a la vida.

Aleshores el rei es va il·luminar i es va despertar, però la fada es va apagar i va desaparèixer.

L’Elfi i l’Elfina van explicar, al rei, tot el que havia passat i que gràcies a la fada ell estava viu.

Llavors el rei va anomenar a l’Elfi i a l’Elfina cavallers de la seva cort.

I sempre recordaran a la fada i la seva gran aventura.

Laura Conde (6è. B)


ON ESTEM, ON ARRIBAREM?

Era una nit freda, fosca. Els fanals del carrer s’apagaven misteriosament... En Raül, un nen de dotze anys, estava rumiant el que escoltava a la ràdio que li havia deixat el seu pare. Les hores passaven, ara són les 22:00, les 23:00, al cap d’una estona les 00:00...

Així, poc a poc, passaren les hores fins que, en Raül, no va aguantar més i s’adormí. Ell estava exactament igual quan es va despertar, o això creia ell... Quan, de sobte, una foto seva, va sortir del calaix i va començar a explicar davant d’ell:

- Mira Raül, reflexionant, escoltant, llegint (que és molt important), parlant i sobretot fent servir el sentit comú (que és el que molts polítics haurien de fer i no fan) he arribat a la conclusió que aquesta crisi és un bucle infinit. El que estem patint és el resultat de l’esclat de la bombolla immobiliària. Però mentre poc a poc, però que molt poc a poc, sortim de la recessió econòmica, anem inflant la bombolla elèctrica entre d’altres (tu, podries gastar menys electricitat, que et conec com si fos una part del teu subconscient).

- Quan es fa de nit i escolto a la ràdio la tertúlia sobre l’actualitat i la situació econòmica de la societat, a vegades m’entren ganes de riure i, en altres d’esbufegar, perquè en el meu parer, la crisi acabaria molt més aviat si els polítics tinguessin un sou normal i tots els “endollats” que fan nosa, s’anessin al carrer i es guanyessin la vida com fa la majoria de la gent.

Em sembla increïble que Espanya tingui el doble de cotxes oficials que els Estats Units d’Amèrica!!!

- Però si no fan res, per què cobren molt? - Va preguntar en Raül -. - Doncs perquè ho tenen tot preparat per cobrar molt, entre el sou, els diners que guanyen per assistir a no sé quines reunions i històries d’aquestes...

Però deixa les preguntes pel final que no acabo.

Canviant a un tema més actual; ha estat portada de molts informatius (o això crec perquè no els he vist tots): els immigrants il·legals. Aquest és un tema molt delicat, on hi ha un gran conflicte d’interessos pel mig. D’una banda està el punt de vista humanitari, on regint-se pel sentit comú no es pot agredir amb pilotes de goma als immigrants, si us plau!!

Per altra banda, la legitimitat d’Espanya a defensar el que és seu, argumentant que d’alguna manera s’ha d’impedir l’entrada d’immigrants il·legals al país. Encara que no està tan a la vista, hi ha un tercer punt d’interès: l’econòmic, ja que en ocasions es paga a altres països per a què impedeixin l’arribada d’immigrants il·legals.

En Raül se’l mirava i escoltava sense saber si allò era un somni o realment aquella fotografia li estava parlant.

Ara profunditzaré sobre Gibraltar, tot i que és un tema que considero massa complex per a mi i per a tu. Només diré que el document que es va firmar cedia al Regne Unit, Gibraltar, i no el tros marítim que el rodeja.


Deixant a un costat aquests temes moguts per conflictes d’interessos ens trobem un problema de drets, i és que s’ha reduït de forma desmesurada les situacions en les que una dona pot avortar. Això suposa, crec jo , una clara vulneració als drets de les dones a més d’una discriminació a les persones depenent del seu sexe.

En Raül no s’ho creia, però seguia amb atenció les paraules de la seva pròpia imatge.

- Com moltes coses en aquest país és alarmant la gran disminució del pressupost tant per a sanitat com per a educació (no somriguis, aniràs igualment a l’escola, només que t’ho passaràs pitjor) posant així en perill de forma evident l’eficiència d’aquests dos imprescindibles sectors.

No es pot fer una casa començant per la teulada, és a dir, si es vol que tot vagi bé s’han d’invertir els diners en serveis públics. Les escoles no poden ensenyar la mateixa quantitat de coses ni es pot dedicar el temps necessari als alumnes que ho requereixin sense la quantitat adequada de professors i pressupost.

Els hospitals tampoc poden tenir l’eficiència requerida sense mitjans ni treballadors suficients per aconseguir-la. Un metge no pot atendre a cinc pacients alhora, ni un cirurgià operar mentre està dinant. Qui una cosa vol, una cosa ha de donar, i no es pot pretendre tenir sanitat de qualitat sense posar diners.

Ara que ja he explicat tot això, crec que de moment he acabat les meves reflexions, i espero que amb el pas del temps, s’arregli el que ara està malament i tothom tingui el que es mereix, ja sigui bo o dolent.

- D’acord, però això per què m’ho expliques a mi? - preguntà en Raül, amb una cara de son que es veia a un quilòmetre de distància.

- Doncs, perquè el futur, encara que en petites parts, depèn de tots nosaltres, cada acció, cada idea, cada objectiu, marca una mica més el futur. El futur del país, és a les teves mans amic.

Raúl Guerras (6è. C)


Sant jordi 2014

Documents

Transcript of Sant jordi 2014