S U It A R I e Eà mirtir d'Irlanda. — Anar a ram* ala xlprers, ruar Josep Cardona, pure. —Artistes sabadeHenca. Rate] Dura, Careps, per Jean Matas. — Bibllogratia, per & — Po este Ca-

talana: Clam, per Armand ObIola. Otrana i Matinal, per Jean Palau. Rlepla, d'Androt Chonier,per Joan Aros, trad. E11, par Júlia Vlctòria. — Tarder, per F. Pous i Bargu s. — Els cementirisabandonats, per Ramon Ribera. — El desougaay, per Esteve Serra Tilas.— Heneaatge a Mestre,Joan Vllatobit, porlament de J. SallarOs i Castella:

. y

ANY 1. SABADELL , 1 NOVEMBRE 1920 NÚM. 3.

EL MÀRTIR D' IRLANDA

I a mort de l'heroic Alcalde de Cork, Terenci Mac Sweeney, vaferir-nos en el fons de l'ànima! El mártir d'Irlanda ha fet reviure

aquells temps llegendaris i llunyans de santa idealitat, donant unexemple als que avui no creuen en l'heroisme patriòtic. La sevagesta viurà eternalment esplendorosa i s'escriurà amb lletres d'or ide sang en 1'història del seu poble. I quan un poble s'aureola ambla glòria del mártir, no s'arrenca fàcilment de les seves entranyes lallavor sembrada i que germina més ufanosa al rebre el bes tebi dela sang vessada. Com un reu indigne ha mort en la presó. Les pre-sons són les creus dels màrtirs moderns. Amb la seva mort sublim,Jesús va salvar als homes, palesant la realitat d'un Déu sol, creadori omnipotent. Amb la mort per voluxtari dejuni, Terenci Mac Swee-ney palesà el dret diví, tot el propi dret.

GARBA, que sent tots els neguits i vibra en els esclats d'amornacionalistes de tots els pobles oprimits, devotament posa damuntel cadáver del mártir Alcalde de Gork, la flor flairosa de la seva dolori admiració, i l'amortalla amb la seda de les quatre barres, germanade la senyera d'Irlanda.

fir- ^•. ^

ANAR A RAURE ALS XIPRERS

L he vist el xiprer fent ombra al fossar.Sempre bru, sempre verd, sembla que

sa copa altívola i allargassada vagi afi-nant sa punta per a foradar el cel.

Jo diria que és el Desig que ha pres laforma d'un arbre.

El nostre poble que és tan gràfic i justen la seva expressió, anomena al morir

anar a raure als xiprers ► .I quan ho diu, apar faci la mitja-rialla,

com si parlant deis xiprers r,v li fés tantabasarda la mort.

I és que el xiprer de tG,a fort i olent cornés i per sa verdor continuada, se l'ha tin-gut sempre per un arbre que simbolitza laimmortalitat.

Plantat vora le., tosses, les seves arrelsremouen seguidament els ossos, comdient-els-hi que no s'adormin, que ha devenir la resurrecció de la carn.

G A R B' A

Semblen guaites amb cucurutxa, miratsde lluny, els xiprers del fossar, evocant elrecord d'éssers que s'enyoren.

Mes per entre els clars de sa brancadaverdejant, xopluc d'aus temorenques queni gosen a piular, hi riu amb la llum sub-til i fina que hi passa, l'esperança d'un areveure.

No és pas, doncs, arbre d'entristir el xi-prer, per més que els pintors d'antiguesmajòliques funeràries hagin posat semprearrambada a son tronc, a una ploranera;car si el xiprer senyala sovint el lloc onreposen les despulles dorments dels nos-tres passats, és també simbol d'una mésalta vida.

El meu mal es gorirà fent el cami delsxiprers—hem sentit més d'una volta.

Anar a raure als xiprers deixant debanda les trifulgues de la vida, ¿ no éspoetitzar la mort ?

Els cartoixos de Montalegre que de caraa l'eternitat, caven sa fossa cada dia, te-nen son monestir murallat de xiprers comper alçar el pensament al cel, mentre s'a-coten per a cavar la terra.

Els antics, que eren més ignars quenosaltres en tot ço del més enllà, curavendel xiprer com d'una cosa sagrada.

Els grecs els plantaven vora sos tem-ples i els servaven verges i intactes.

Plató hauria volgut gravar ses lleis enfusta de xiprer, cregut que hi perdurarienniés que esculpides en el bronze.

Virgili i Ovidi canten el xiprer corpre-sos de melangia.

El mite helènic fa passar les ànimesdels morents per les mans de Plutó en for-ma de ram de xiprer com per a expressaruna vida que no s'acaba.

El dolç Teòcrit diu en una de ses èglo-gues : •Els xiprers que cimbregen i mor

-molen es conten son himeneu a , tal voltaper a fer simpàtica sa presència.

A Roma, segons Clini, es senyalava elnaixement d'una filla plantant un xiprer,bo i dient que aquell era el seu dot, comper a simbolitzar l'herència que se'ns pro-met ja al néixer : el fossar.

Gcethe en son Divan cerca conhort alpeu d'un xiprer i la seva ombra bruna finsli arriba a fer alegria. ¿ Seth que desco-bria en ell quelcom d'eternitat ?

Entre nosaltres el xiprer també ens hadonat matèria per a simbolismes.

A Tarragona, el dia dels Morts, juguenels nois amb pinyes de xiprer i amb rainsdel mateix entren alegrement a les cases.Aqueixa joia ve a palesar la seva fe en lavida eterna dels qui ens van a l'avantatge.

Costum era, abans, en alguns indretsde Catalunya, d'encendre el foc de torrarles castanyes, el dia de Tots Sants, ambun brot de xiprer. Així els semblaria quetornaven els passats a la llar, aquella ves-prada. I ja que era debades convidar-losa menjar castanyes, els ofrenaven, abansde tastar-les, tres parts senceres del SantRosari.

Bella manera de celebrar les festes defamília 1

Aquell brot de xiprer portat a la llar,després d'haver ombrejat, durant l'any,alguna fossa, era un convit fet als mortsper a què tornessin una estona a la vidadels sens.

Allò era no morir mai, per més que s'a-nés a raure als xiprers.

El foc de la castanyada els aplegava atots, als vius i als morts, i entre la remorde les oracions i els espetecs de les casta-nyes que es torraven, aquelles guspiresque eixien dels troncs secs 1 pujaven abuniors xamaneia amunt, fent llumenetes,semblaven les ànimes dels difunts quesatisfetes de la festa s'entornaven al cel.

JOSEP CARDONA, PURE.

GARBA

ARTISTES SABADELLENCS

RAFEL DURAN CAMPS

E1 nostre am-

Ç

bient ciuta-dà, fatalmenthostil a les Be-lles Arts, no hasigut afortuna-dament obstacleperquè a Saba-dell hi arrelés, detemps inveterat,una ben consi-derable plèiaded'artistes de totamena, circums-tància altament

^.. honrosa per unaciutat com lanostra, llunyana

de la vida contemplativa i assorollada permil trepidacions modernes. Es aquest uncontrast certament admirable, la caracte-rística del qual no deixa de dignificar-nosun bon xic.

Es bo que tothom pensi : Sabadell pro-fessa dos cultes igualment fervorosos ielevats, dos cultes que són sinònims degrandesa ciutadana : el culte de Venus iel de Mercuri. Símbols de bellesa i de tre-ball, que es complementen i afirmen amb-dós la vida. I l'artista que entre nosaltresha palesat amb més fermesa aquesta sin-gularíssima dualitat de sentiments, és EnRafel Duran Camps. Tothom sap que, ul-tra un artista excellent, és aquest nostrecompatrici un prestigiós fabricant de pa-nyos. I sense que una cosa li destorbi l'al-tra, ha anat avançant per la ruta floridade l'art, cridant poderosament l'atenciódels crítics, els quals han judicat favora-blement la seva obra de colorista sump-tuós, cobrint-la de justes i ben merescudesalabances.

Quan per primera vegada presentà EnRafel Duran les seves famoses notes decolor a les Galeries Laietanes, de Barce-lona, obtingué un marcat triomf de prin-cipiant, i En Rodríguez Codolà, pontífex

màxim de la crítica barcelonina, va salu-dar-lo amb les següents paraules : «Cons-tituye una satisfacción encontrarse con unpintor novel, de temperamento como elque manifiesta tener el Sr. Durán Camps.Además, se advierte que conoce su cuerday a ella se ciñe sin pretensiones de irsepor los cerros donde tantos se estrellan,movidos del prurito de querer elevarsemás allá del nivel para que están prepa-rados. El señor Durán Camps consideróque con las notas de color que exhibe erasuficiente para que se juzgara de su labor.En efecto, esas notas valen por muchoscuadros. Están admirablemente — así, ensuperlativo—impresionadas. Revelan a unpintor en toda la línea, que, de no malo-grarse, cabe que llegue a realizar obras deun valor pictórico no común. Posee unavisión clara y sintética, siente la luz y elcolor y maneja éste con seguridad. »

Consignar un el'logi d'aital naturalesa,ha d'ésser cosa altament encoratjadoraper un artista novell. Però la condicióautodidacta d'En Duran Camps, ha esmor-tuït involuntariament una miqueta la sevaactivitat d'artista. D'aquí pervé segura-ment aquesta gran temença en malmetre'si aquest desig en ell tan invencible d'a-bandonar el tràfec de 1'indústria per tal depoder dedicar-se amb plena llibertat a lapintura, fada encisera de sos anhels amo-rosos.

Així i tot, En Duran Camps no ha dei-xat mai de pintar.., ni de fer peces. I de lamateixa manera que ha signat una bonicapintura per a exposar al públic, ha signattambé un prosaic avis de giro per a unseu client de províncies. I dóna bo sen-tir-lo corn exposa els seus projectes artis-tics en oblit dels seus negocis. Es alesho-res que la seva vehemència de falansteries fa sovint captivadora, precisant-la ellamb marcats relleus d'entusiasme ul-trasensible per les coses que taut estima.En aquests casos, tenir una conversa ambaquest jove estranyament apassionat, és

GARBA

assistir a la fogosa i atraient peroració deun gran idealista. Temples d'ivori consa-grats a l'art i a la bellesa; sedes remorosesde Pèrsia; fastuositat del Renaixement;pompa de Grècia; tot, tot va saltant ambcàlid entusiasme i amb parla animosa delsseus llavis de foc... A voltes, sembla comsi l'ànima voladora d'un Lord Byron —ésclar, però, que les ànimes no transmigren— hagués reencarnat en ell, omplenant elseu esperit de romàntics i elegants excen-tricismes. Sense tenir del gran angles unavisió cerebral de la vida, el segueix enrefinat sentimentalisme, i pot dir-se quetot ell està ple de riques i xamoses im-pressions byronianes.

I heu's-aquí que aquesta superabun-dància irrefrenable de neguits, li ha preci-sament proporcionat el recurs d'una cons-tant evolució en la seva obra artística,havent guanyat aquesta obra en difícilintensitat, tot el que ha perdut en fàcilboniquesa. La nota vibrant dels primerstemps, ha passat a condensar-se en l'har-monia de grisos i en els difícils empastesimprecisos de color.

Avui, els paisatges d'En Duran, despos-seïts d'agradoses frivolitats —no altra cosadiria En Rodríguez Codolà — ja resumei-xen un temperament més preparat i aptea una més alta i serena expressió de be-Ilesa. « Puede irse ya por los cerros, quediria segurament l'il'lustre critic de < LaVanguardia a.

I és molt possible que, sense que passimolt temps, En Duran Camps hagi triom-falment assolit per la seva obra, avui enestat victoriós de creixença, un màximrendiment de brillantor i fermesa que had'elevar-Ia a un lloc de ressonada preemi-nència, car l'ideal nobilíssim del nostrepintor, feliçment realitzable, és desplegarses ben dotades facultats en el camp deuna sola activitat, i en artistic i laboriósretir de la vida industrial, anar a viure,junt amb sa intelligent i jove esposa, aCadaqués: florida Delfos de quietuds ma-rines i paratge d'encantadora i depuradapoesia...

Per tal com ja diguérem que es tractavad'un home ardit, emprenedor i alliberatde certes mancances obstaculoses, l'aspi-ració d'En Duran, puríssima i justificada

dèria de tota una joventut inquieta i ar-dorosa, no resulta, per cert, gens il'lusò-ria. I ho celebrem moltíssim, car l'enjoiadaNaturalesa, que és una espècie de damaun xiquet rezelosa, no entrega sos valuo-sos secrets sinó a aquell que pot plena-ment compenetrar-la. I per a arribar enaquest grau de sublim maridatge ambella, s'escusa el dir que res no ha d'inter-posar-se a l'afecció amorosa i generosa del'artista. De manera que no podrà exi-gir-se, fins aleshores, l'obra acabada i glo-riosa — aixímateix : gloriosa— que ha defer d'En Duran Camps, un dels nostresartistes de més anomenada, i en conse-qüència un dels pintors més excel'lents del'escola impressionista contemporània.

JOAN MATAS.

BIBLIOGRAFIAPRIMfcies, poesies de Joan Mínguez.—Amb

aquest títol i amb el modest qualificatiu dePoemes Jovenils, el jove poeta En Joan Mín-guez ha publicat un llibre, curosament imprèsa La Noogràfica, amb un pròleg de LlorençRiber.

Encapçalat per un poeta com En Riber, nocal dir que el llibre tot seguit es fa interes-sant i més en llegir l'encertat Introit que diu :

Canto la mar i la terra i el sol :canto la hum i la clara muntanya;ocult sentit el meu càntic no entranyacanto passant pel florit corriol.

Aquesta bellesa gentil la trobem en tots elsseus versos. En Mínguez posseeix una bonatècnica, enamorat de la beutat i de la natura-lesa, aquesta fa suggerir-hi pensaments ex-pontanis i prometedors d'altres de molt mi -hors.

En Mínguez comença, és jove, però darreraels seas versos s'hi veu el poeta. —S.

POESIA CA TALAN ACLAM

ELEGIA

De ANDRÉ CHÉNIERPer què, Senyor, vestiu el món de festasi aquest ull meu és fosc dins la clarói embolcalleu de llum la meva testaquan el sentit no en veu la resplendó ?

Aquella amiga que era tan llunyanaal cap-vespre ha tornat al seu portalquan lluïa ja en tota la baranal'agonia lluminosa del fanal.

1 ara que en la nit tot és feixuc,per què el meu cor pressent la vida clara?si el meu sentit que ha esdevingut porucno sent ni el vent que mig parteix ma cara.

Si sota l'ombra de l'oblit covardma vida ha esdevingut serena i pia,per què la llum m'ha esgarrinxat l'esguardi el vent m'ha colpejat en sa follia ?

Si sota el fang d'aquest obscur sentits'ajaça la meva ánima endurida,per què heu clivellat aquell obliti heu esberlat de llum la meva vida ?

ARMAND OBIOLS,

OFRENA

De roses i clavells tinc un jardí:accepta'l, que te'n faig ofrena magna;cada poncella, un mot que no et sé dt,cada clavell, troç de mon cor que sagna.

MATINALD'una rosa que als llavis he acostat,he sentit la frescor de la rosada,i de cop, l'esperit se m'ha alegrat,que el seu plor jo he aixugat en ma besada.

JOAN PALAU.

..................Com és plaent, vinguda la freda estació,de tornar novament a la vostra maisói veure com a rebre-us la esposa us ix al pas,els cabells en desordre dispersats per la faç.De lluny, la seva oída ja us coneixia els passos;ara s'alegra i vola caient als vostres braçosi, apoiada en vosaltres, 1 apenes respirant,lluny de tot, a la llar reclosa us va portant.Allà, quantes preguntes que no us deixen parlar!Ara, suau, us repta; ara us dóna un besar.Amb una revolada para la taula; cridai, els ulls humits de joia, fins del sopar s'oblida;no menja gens, ni us deixa menjar i, mentrestant,es nodreix de la joia d'anar-vos contemplant.Calla la seva boca, però sos ulls fulgentsparlen per ella, i prompte ses carícies ardentsus menen fins al llit, tants dies enyorós;i és allavors que esbrina, amb un afany gelós,si lis solaçàreu gaire, si us heu recordat d'ellai, sobretot, si allà hi havia qualque bella...

JOAN ARÚS, trad.

ELL

L'ensomni d'or que neix en cada verge,l'esclat puríssim que ens encen el cor,el ser que lluu en mig la fantasiahereu etern i rei del nostre amor.

No importa el com es diu ni ço que siga,el cor per nomenar-lo, li diu Ell;perxò al passar del cor a nostres llavistrobem eix nona tan bell.

JÚLIA VICTÒRIA.

Abandonant fadigat la meva tasca va

-reig aixecar-me de la taula de treballi buscant en la mitja claror del capvespre,vareig amagar els meus dits entre els rullssedosos que embellien la testa d'Ella, quiaixecant la vista de la seva lectura, vadedicar-me un somrís d'agraïment.

—Ets tu ?—Jo soc, m'aimia. I agafant les seves

dues mans, vareig aixecar-la per a trans-portar-la amb suavitat a la tribuna des dela qual es veia la llargada interminablede la nostra via.

Brandaven els arbres quasi sense fullesempesos per un vent humit de tardor, i lagent passava depressa i començaven a

prestar la llum esmortuïda a la via els fa-nals que anaven encenent -se i la clararsomorta de les botigues.

—Com mor 1'istiu, mon volgut( Les ho-res s'allarguen i es tornen pesades: l'abricdels pobres ocellets, convertit en polsina,s'escampa per les vies 1

I així parlant-me, s'apropava a mí cer-cant l'escalfor del meu cos per privar esblinqués sots ('impressió dels freds pri-mers que arribarien a no tardar.

I la mitja claror s'havia ja apagat : ta-ques de roig i morat substituïen la blavorapagada del cel de tardor.

Arrenglerats i depressa, marxaven viaamunt un estol de tendres infants : porta-

GARBA

ven dessota el seu braç els llibres d'estudiels més grandets, i els petits, agafats de lesmans, saltironaven per a conseguir als pri-mers que feien via llarga.

—Els veus, mon estimat ? Pobrissons 1I enternida em mirava Ella, enternida i

avergonyida veient com creixia el signede la maternitat.

—Serà com aquests el nostre, m'aimia?I enrotllant al meu coll els seus braços,

buscà amb els seus ulls vessants de goigels meus i jo amb els llavis els vareigacariciar trobant-los humitejats.

Eren llàgrimes de felicitat, de la supre-ma felicitat de la futura mare.

F. POUS I BURGUÈS.

ELS CEMENTIRIS ABANDONATS

C ada vegada que haveu anat de camí ius han sobtat les siluetes d'alguns xi-

prers; cada vegada que apressant el pas,per a seguir avant el vostre romiatge, ushan aparegut els vells murs d'un cemen-tiri, ben segur que la fantasia us ha evo-cat qualques records, esborradissos uns irescents altres. Les meditacions, en talsmoments, us hauran esdevingut totes mis-terioses, divagant en un desert de fosca ifinint-les més tard amb una ferventa ora-ció, que haurà relliscat, tremolosa, sensedonar-vos-en esment. És la oració queneix a flor de llavi pels ignorats que repo-sen en el darrer paratge de la vida i enel que hi fan estada eterna des de l'horade la mort.

Jo les he viscudes aquestes medita-cions que semblen volguer desxifrar elqué som i el què serem; però si en el pro-blema de la Vida la pensa divaga i s'hiperd, en el problema de la Mort quedaclosa immediatament en els plecs deldubte, única causa que vol fer descapde-llar les meditacions misterioses.

Les siluetes dels xiprers i els vells mursd'un cementiri són, pels vianants, la fitaque senyala el seu destí. Venim a la terra,i damunt d'ella posem confiadament lesnostres petjades, car en ella hi tenim lesmés falagueres esperances i les més devo-

tes prometences; en ella hi transcorren lesmillors hores de la nostra vida i en ella hirecollint les més negres tempestats. Peraixò és nostra, la terra, i per això ens en-goleix i ens acotxa amorosament com unamare. Es la terra mare que per a tothomté els braços amples i francs, i un hoc aon reposar del cansament de la vida.

Pels cementiris sobtats, pels cementirisque tot fent la ruta apareixen com persorpresa, els nostres llavis modulen unaoració sense paraula, una oració que en-cen les fibres més fondes i es perd en elmoment que una bellesa de la Natura ensextasia, o quan els colors d'una posta enscorprenen.

I anem seguint avant el pelegrinatgede la vida, porqué el cami és florit i en elpensament portem totes les promesessomniades.

Quan rendits per la llarga caminadaens hem aturat per a refer les nostres for-ces, volem saber a on som, en quin hocha arribat l'empenta del dalit, i ençà, moltaprop nostre, en la soledat i en el misteri,hi resta el cementiri abandonat : quatrevelles parets ennegrides pels vents , lallum i les pluges; els xiprers raquítics idespentinats; la terra vestida d'eura i mur-tra. La porta, plena de rovell i quasi atroços, diu al vianant el temps que no ha

íl<]

GARBA

sigut oberta, i al fer-la trontollar grinyolaferéstegament, com si rondinés de la sevavellúria : és una queixa, un avís perquèno profanem aquella terra que guardadespulles d' altres vianants inconeguts ,vianants d'èpoques Ilunyanes, de poblestornats a runes.

No els profanem els cementiris abando-nats 1 En la pau eterna deis que foren,una petjada nostra seria un sacrilegi; unaoració serà un record i una ofrena.

Vianant : en la ciutat meva també hiha un cementiri abandonat 1 Si per ellt'escaus a passar-hi, pensa que aquellessantes terres guarden les despulles deisque Iluitaren desmesuradament per laprosperitat del seu poble. L'empenta deltemps hi construeix liars a on s'hi han de

constituir noves families, i si abans haviaestat lloc de repòs i de quietud, avui elprogrés hi condueix el burgit de la vida.

Tal vegada hi has passat sense saber-ho; tal vegada la teva petja ha fet cruixirels ossos sense donar-te'n compte, perquètambé entre els carrers de la ciutat mevahi deuen haver els cementiris ignorats, elscementiris de les generacions primitives.

Fem, llegidor amic i company de ro-miatge, que la nostra oració sigui per atots: per als que reposen en els cementirisque en la ruta apareixen sobtadament,per als que dormen el son etern en els ce-mentiris ignots o abandonats i per als queresten en la tomba immensa de la mar 1

RAMON RIBERA.

EL DESENGANY

Ernest feia un quant temps que se leshavia dat a la literatura, feia versos

que el que valia més en ells era la bonavoluntat que hi posava. Empleat en l'es-criptori d'una petita casa de comerç, aestones lliures no cal dir que es dedicavaa la seva afició i fins i tot n'havia fet unde bonic que ell creia insuperable.

Una cosa inesperada vingué a alegrarel seu esperit poètic. Sense més ni més unbell matí, al costat de la casa del davantde la oficina, un afinat Chassaigne Frèresdeixà sentir ses melodies. L' Ernest se n'a-legrà infinitament, fent ja de moment unapoesia, i creient en allò una abundosa deud'inspiració.

El piano exhalava una composició ro-mántica, de les preferides del nostre xicot.

Prompte li vingué una idea. De sota aquines mans eixien les melodies dolces,que tant Ii plavien 1 De moment no ho sa-bia, encara que creia, atenent a l'hora, que

eren feminals les mans que feien sortirde la caixa envernissada les notes deLehar i Schumann.

Cada dia, a mig mati i a mitja tarda lesnotes romàntiques es sentien pel veinat ia dintre de l'oficina, i Ernest no parà finsque va poguer enterar-se de ço que l'inte-ressava. Un amic seu, vel de la casa, -fent-s'ho venir bé — li contà.

Eren mare i filla d'alta posició, que feiaun quant temps havia mort llur espòs ipare, i ella, la Laieta— que així s'anome-nava la gentil pianista—s'havia enamoratd'un jove alt i esprimat, que també haviamort.

El seu desesper fou gros, i per a dis-treure-la i per a veure si podia allunyarson romanticisme, la seva mare haviacomplert son pensament instalant-se enla seva ciutat nadiva.

G A R B A 11

L'interès d'Ernest ja anà més enllà: arala volia conèixer personalment, i a ditefecte tantejà tots els mitjans, fins que undia la va veure sortir al balcó, gentil i be-l la, amb una rialletamelancòlica en so sllavis ben dibuixats,i uns cabells rossos irinxolats adornant sabella testa, de cosprim i de tipus pari-sien, formava un con-junt d'una bellesaadmirable.

Ernest quedà exta-siat, alçà el cap i lasaludà tan galant-ment com va sapi-guer; ella somrigué,li tornà el salut, imirà llargament l'in-finit.

Nostre xicot es feu illusions, ara ja vo-lfa córrer més, volia parlar-li.

Molt li costà, però al fi ho aconseguí,primer un saludo acompanyat de quatreparaules, després una petita conversa, imolt més tard ja eren amics.

Ara ja havia arribat als últims graons.N'estava follament enamorat; s'hi havia

mig declarat i l'havia mig convençuda.Per mitjà del moble estimat, es parlaven

espiritualment quan ell era reclòs en laoficina.

Més d'una equivocació, i un escàndolper part de l'amo Ii havia costat, mes ellho donava per ben pagat...

Una bona ocasió el va afavorir.No passava apenes

ningú pel carrer, eraal vespre, Ernest eraal portal, son patróera a lora. La Laietasortí també al portali Ernest s'hi acostà iparlaren llargament.

Es despediren con-fosos.

Ell la creia seva.Li havia dit que

per mitjà del piano licontestaria l'endemà.

Prou li demanàque fos allavors ma-teix; fou inútil, s'hitenia de pensar.

I Ernest no dormí aquella nit.Al mati, mitja hora abans de la regla-

mentària, era a la oficina.Estava nerviós, sortí al carrer, vegé la

Laieta i li somrigué.S'assentà dalt del llarg tamburet i es-

perà. Eli, optimista, creia sentir el - J'ait'aime s o la Marxa nupcial.

Mes de sobte feriren l'espai, austeres isolemnioses, les notes fatídiques de R LaMarxa Fúnebre ».

Chopin i Chassaigne Fréres, foren tan-mateix cruels

ESTEVE SERRA TRIAS.

HOMENATGE A MESTRE JOAN VILATOBAEl dia 21 d'octubre, un gran nombre d'amics i admiradors del distingit artista En Joan Vila-

tobà es reuniren en un sopar d'homenatge que es celebrà a l'Hotel d'Espanya. La selecta con-corrència que assistí al mateix donà una gran importància a l'acte. Diferentes personalitatspronunciaren discursos enaltint l'obra del mestre. GARBA s'adhereix a aquelles manifestacionsdirigides al nostre artista i a l'ensems dóna expressives gràcies a la Comissió Organitzadorapel convit que li fou adressat. I ara, per a homenatjar a En Vilatobà, copiem el discurs quenostre apreciat amic En J. Sallarès i Castells, llegí en l'acte :

12

GARBA

Vete'ns aquí, amics, entorn una taula prò-vida retent un tribut espiritual. Vete'ns

aquí, companys, en comunió d'afecte i adtni-ració envers un home amic a qui hem sentitnecessitat de palesar les nostres admiracionsi el nostre agraïment. Vete'ns aquí tots nos-altres reunits davant una taula en la que nohem vingut a assaciar-nos ni a donar pler aexigències gastronòmiques. Que aquí ens tro-bem obeïnt a un pur intent de justícia, i aquí,germanívolament, consagrem el nostre vot engracia del ciutadà artista.

En els bons temps de Roma, avui a MestreJoan Vilatobà li hauria estat cenyit el frontamb un cercle de roses, dalt del Capitoli; aEgipte, haurien gravat el seu nom a mig aired'una pirámide; a Grècia, haurien ensellat elscorcers a un carro de triomf on ell, vestit deporpra, n'ocuparia la davantera, i el Rei i Se-nyor Ii hauria fet ofrena d'un vaixell amb unaVictoria de Samotràcia a la prora de 1'embar-cació. Avui el nostre poble, més humil, i nos-altres, ciutadans, confosos en la seva humili-tat, no hem sabut sinó reunir-nos amb l'artistaper a fer-li l'obsequi de la nostra companyia.Quina altra cosa podria ell anhelar més que lanostra companyia cordial? Que li podria éssermés estimable que l'ofrena d'una amistat plenadel nostre esperit ? Si fóssim posssessorsde grans fortunes, seríem prou egoistes deguardar-les per al propi gaudi en un isola-ment preventiu; no tenint-les ens complau ei-xamorar la nostra ánima fent demostració deissentiments que la suprema irradiació de l'artha let florir en nosaltres. Així hem estat prouroins per a delir la possessió de les materia-litats, però, en canvi, som prou generososper a llençar a la immensitat del mar la copasagrada dels nostres idealismes.

Aquí ens trobem reunits retent homenatgea un artista fotògraf, o, millor, a un fotògrafartista. Als esperits pseudo- transcendentalsque s'han refugiat en el deport de l'art, aques-ta declaració els faria somriure benèvola-ment.

Que no sabeu pas com són perdonavidesaquests innovadors de darrera hora; els quepinten tranvies corrent, amb la pols, les Ilu-menetes i el soroll de la campana, els que usfan la fesomia mateix que un paleta fa un en-rajolat, els que fan córrer els pinzells o elI1àpiç al seu gust, sense preocupacions d'apre-nentatge, per a manifestar plenament el seupuritanisme o salvatgisme i els que tenen la

força de penetrabilitat de plasmar a la telales intencions dels altres.

Tots aquests ens tindrien commiseració.Però nosaltres tenim els sentits i les orelles

prou afinades per a no fer-nos creure, perexemple, que un bram d'ase és un acord harmò-nic. Que l'art plástica és una matrona esplèn-dida que es deixa estimar de tothom. Pero notothom l'estima de la mateixa manera. Els ar-tistes ungits Ii besen el front plens d'èxtasi;els impotents despitats li baben les cuixes.

Mestre Joan Vilatobà ha concretat la sevaaspiració artística en una sola finalitat: la Be

-Ilesa. I aquesta elevant el concepte de la sim-plicitat en la Natura informant-la d' un purhumanisme. Eli del seu ofici n'ha fet una ex-pressió d'art quan avui és més corrent de l'artfer-ne un ofici.

I aquesta emoció creadora ha produït aque-lles seves imatges que traspuen eternitat per

-que estan impregnades d'una vitalitat activai, també, autòctona. Que no faria ell i qué nodaria també per a posseir un retrat de la sevamare, que no posseeix? Doncs aquesta és unade les virtuts prepotents de les obres llurs.

Un retrat és més que no un crani, perquèmentres aquest és una despulla plena de sar-casme que fa desesperar, aquell és el reflexed'una vida que alena, que palpita, que es mos-tra en la seva expressió normal i que acon-sola.

I aquesta emotivitat radiant, manifestadasota una ponderada empremta d'art és, crecjo, d'una valor immensurable, que fa desapa-rèixer la materialitat del procediment fins acopsar-ne tan sols l'espiritualitat del propòsit.

I aquest ha estat el suprem art d'En Vila-tobà : donar vida a unes formes belles mani-festant-se en les més pures expressions.

Nosaltres, enderiats amb les nostres coses,fins ara no hem trobat el moment de testimo-niar a l'amic, al compatrici, a ¡'artista, la nos-tra admiració i el nostre afecte, mentres ell,sol en la seva solitud, ha anat infonent el settesperit en llurs obres.

Avui, crec está en l'esperit de tots el dir-li:

—Ave, Creador! Que la salut i ]'inspiracióet siguin propícies per a plasmar les tevesquimeres sota l'auguri de les nostres bonesvoluntats !

Ciutat de Sabadell, 21 - x - 920.

lmprenrta LA N O O G RA FI CA : Rambla, 127 : Telèfon 922 : Sabadell.