Ro

s R

ibas

fotó

gra

fo d

e e

scena

Ros Ribas,por Frederic Amat

Ros Ribasfotógrafo de escena

CENTRO DRAMÁTICO NACIONALINSTITUT RAMON LLULL

DirectorGerardo Vera

Asesora de direcciónIsabel Navarro

Directora adjuntaAurora Rosales

Directores técnicosManuel MartínezJosé Bariego

Director de producciónÁngel Murcia

GerenciaPaloma Ortiz

Jefe de prensaEduardo López

Jefe de publicacionesAntonio Fernández Lera

EXPOSICIÓN

ComisariosRos RibasAurora Rosales

Diseño expositivoSalva Bolta

CoordinaciónVera Wrana

Producción y montajeEquipos del Centro Dramático Nacional

Realización gráficaReproducciones Sabaté

Realización gráfica en gran formatothebigprintshop

ConstrucciónProyectos D&A

Montaje de fotografíasTti

CATÁLOGO

Coordinación editorial y gráficaDepartamento dePrensa y Publicaciones del CDN

Diseño, maquetación y preimpresiónVicente Alberto SerranoEsperanza Santos

Dibujo del frontispicioFrederic Amat

Traducciones de las introduccionesDolors Udina (del catalán)Lawrence Schimel (del inglés)

Edición del DVDEdu Crespo

Música del DVDLuis Delgado (compuesta para lasproducciones del CDN: Divinas palabras, Unenemigo del pueblo y Rey Lear)

Duplicación del DVDDuplimaster

© Del dibujo: Frederic Amat

© De los textos: sus autores

© De las traducciones: sus autores

© De las fotos: Ros Ribas

© De la presente edición:Centro Dramático Nacionale Institut Ramon Llull

ISBN978-84-87731-86-0

NIPO

556-09-032-X

Depósito Legal:

M-14096-2009

Impreso en España - Printed in Spain

Imprime: AG Luis Pérez, SA

Formación, 16. Pol. Ind. Los Olivos

28906 Getafe (Madrid)

Todos los derechos reservados. Esta publicación no puede ser reproducida, total o parcialmente, ni ser registrada en, ni transmitida porningún sistema de recuperación de información, en ninguna forma ni por ningún medio mecánico, fotoquímico, electrónico, magnéti-co, mediante fotocopia o por cualquier otro medio sin el permiso previo por escrito de la editorial. Tampoco se podrá reproducir nin-guna de sus ilustraciones sin contar con los permisos oportunos.

Con la colaboración de:

15

Ros Ribas, traductor d’atmosferes

És un motiu d’orgull per a mi i per a tot l’equip del Centro Dramáti-co Nacional exhibir una mostra tan important de l’obra de RosRibas, una mirada imprescindible sobre el teatre del nostre temps

que torna, per dret propi, a una institució que sempre ha acollit la sevafeina amb el respecte, la complicitat i l’admiració que es mereix.

Ros Ribas està unit a la meva carrera com a home de teatre des de lesmeves primeres feines d’escenògraf en aquesta mateixa casa; des de 5Lorcas 5 l’any 1986 fins a Rey Lear, ja com a director d’escena, l’anypassat. He crescut amb ell, he après amb ell, he madurat amb ell i, el mésimportant, he compartit sempre amb ell la seva passió pel teatre com lamillor manera d’entendre el món.

Les fotografies de Ros són una mirada lúcida sobre el teatre del món.No retrata, sinó que se submergeix en el més profund, descobreix,il·lumina, desvela, porta a la sang el ritme de l’escena, crea espaispoètics, copsa la fugacitat i per damunt de tot traspassa els límits de latècnica fotogràfica i entra de ple en l’espai de la creació teatral mésabsoluta.

El seu rigor, la seva extraordinària intuïció i el seu talent desbordantcreen un estil inconfusible i necessari, un punt de referència per a lamajoria de creadors teatrals espanyols i europeus que han treballat ambell.

Ros aconsegueix amb una sola imatge resumir les millors resolucionsescèniques, les atmosferes d’un espectacle, tradueix en aquesta imatgeprecisa totes i cadascuna de les diferents lectures que cada espectaclesuggereix, en una síntesi poderosa i definitiva que ja és, per dret propi,marca de la casa. Els seus móns visuals apunten, insinuen, gairebé maino defineixen, deixen un ampli marge perquè l’espectador completi laseva pròpia visió de l’espectacle.

He sentit amb Ros una comunicació artística total en els meus tre-balls i, per descomptat, en el dels altres directors d’escena també reflec-tits en la mostra. I és evident que les propostes fotogràfiques selec-cionades ens fan comprendre millor l’essència, l’esperit de cadascun delsmuntatges. Les fotos de Ros són com potents lents d’augment queil·luminen els aspectes més essencials i ocults de l’expressió teatral icompleten la feina del director, dels actors, de l’il·luminador, del’escenògraf i de tots els integrants de l’equip. Gràcies, mestre Ros, pelteu talent i la teva amistat sempre tan propera.

Gerardo Vera

16

L’art en un clic

Pep Ros és un gran de la fotografia. Cartier-Bresson deia una cosa queRos també repeteix tot sovint: Fer fotos no és res. Només mirar, aixòés tot. Veient Pep Ros fer fotos, veient-lo lliscar per l’escenari d’una

manera immaterial, situar-se de vegades a vint centímetres de l’actor fins adesaparèixer (no és una metàfora o una impressió personal, els actors nos’adonen de la seva presència, ho diuen ells mateixos, com si no existís ocom si tota l’energia del seu ésser fos únicament un ull amant que no nomésno els molesta sinó que els conforta!), i veient després les fotos, es pot intuircom algú, solitari, pot elevar la seva condició de curiós, de voyeur, de granobservador i amant de l’ésser humà a categoria artística.

Observant la composició de les imatges, m’agrada recordar la història dela seva infància que ell mateix em va explicar fa anys o que m’he inventatjo: la família de Ros compartia pis en el taller de restauració de pintura delseu oncle, que treballava per a un gran museu de Barcelona. Així, jom’imagino un Pep petit aprenent a caminar per un passadís a les parets delqual hi havia repenjats diversos quadres de Nonell, Casas, Zurbarán, Ribera,Sorolla, El Greco, Fortuny i molts altres; aprenent d’una manera privilegia-da i sense saber-ho l’art de la llum i les seves profunditats, l’art de la com-posició i de l’enquadrament, directament dels grans mestres.

Però l’art del pintor no és el del fotògraf. El plaer d’aquest gran voyeurno consisteix a fer la foto, sinó a haver-la vist en el moment de disparar,com un caçador. La peça caçada, com la foto revelada, es només el testimonid’aquest moment irrepetible, el que uneix l’ull a l’acte de disparar. I en aque-stes mil·lèsimes de segon ha provocat un misteri que només un artista potaconseguir: ha canviat les regles del temps i l’ha aturat. I així guarda per al’eternitat un instant de vida, l’energia que ha empès un cos en expressar-se i que mai més no es produirà. Ha desvelat i registrat amb potència un actede veritat intensa que procedeix del cos del ballarí o de l’actor quan des dela gran mentida que és l’escena intenten sortir d’ells mateixos en l’acte cre-atiu més antic i complex.

Pep Ros ho fa amb la mirada dels grans, com ho fa Van Gogh quan mirai ens ensenya l’energia d’un camp de blat o Vermeer de Delft en aquestinstant de suspens, de vida condensada en la lectura d’una carta o en abocarla llet d’una gerra tot contenint la respiració. Així, aquest contemporani nos-tre, aquest còmplice de la nostra «altra veritat» que és el teatre, va caminantel seu viatge interior i generosament ens ofereix reflectida en un paper unapart de la seva més gran intimitat, de la seva empatia amb tots aquests cos-sos, tan intensa que només pot durar l’instant d’una llampada, d’un clic.

Lluís Pasqual

17

Copsar l’instant

Tothom sap fins a quin punt és difícil fotografiar un espectaclede teatre, els actors en plena feina, el progrés de la reflexió,l’espera, la posada en escena, per descomptat, o simplement

una llum, un decorat. Molts s’hi estavellen, però Ros sap fer-ho, comtambé ho sabia fer, en altres temps, Luigi Ciminaghi, a Milà.

Ros és l’únic fotògraf que conec, avui, que sap fotografiar elteatre, el naixement d’un espectacle en les hores que precedeixenl’estrena. L’únic que sap copsar l’instant de la repetició, l’instant enquè l’acte s’abandona i el temps de la representació, quan tot ésfragilitat mostrada, exhibida. És allà amb nosaltres, se’l sent, sabemque ens mira, que ens fotografia, i sabem que treballa amb nosaltres,no és un voyeur, sap mostrar amb gràcia el que veurà l’espectador…millor que l’espectador.

És molt estimat pels actors, dels quals sap fer retrats magnífics isensibles. A més a més, durant els darrers assaigs, tot sovint lidemano que m’ensenyi les últimes fotos que ha fet i així, en mirar-les, encara puc corregir el meu espectacle, que ell ha vist i registratmillor que jo mateix.

Gràcies, Ros. Gràcies també a Lluís Pasqual, que va fer que etconegués.

Patrice Chéreau

18

El do de la mirada

He d’escriure, amb motiu de l’exposició i el llibre de les sevesfotografies de teatre, sobre l’obra de Josep Ros Ribas. Em fa pànic; alcap de tants anys d’una relació fertilíssima penso que no sé gaire bé

on rau la singularitat artística de Ros Ribas com a gran fotògraf escènic: quinabestiesa! Per què em vaig esforçar a comptar amb ell quan vaig tenir-ne lapossibilitat? Va ser l’encàrrec de fotografiar el meu Edipo Rey el que el va fersortir de la seva acollidora Barcelona i de la seva dedicació al Teatre Lliure.Què em va fer anar-lo a buscar? Que no hi ha molt bons fotògrafs de teatre aMadrid? Sí, però ningú com ell. Per què? M’aturo a pensar en tots aquestsanys transcorreguts, amb els seus muntatges corresponents, que han articulatvida i trajecte. Seria la mateixa, la memòria del Teatro de La Abadía, sensel’àmplia referència fotogràfica de tots i cadascun dels seus espectacles de lamà de Ros Ribas? Abans de cada estrena, sempre hi ha hagut un momentespecial: el del treball, de laboriosa execució, vist per uns ulls diferents delsmeus, els del fotògraf Ros Ribas. Els ulls del director creuen conèixer tots elsangles, totes les perspectives, totes les zones de llum i d’ombra de l’especta-cle. Fins que un dia arriba en Pep, prepara les seves càmeres, fa una ullada al’escenografia, parla potser amb el director i es posa a veure un assaig tancati complet; de cop i volta comença a sonar, amb espetecs aïllats o amb ràfeguessuccessives, la seva càmera; per moments s’apropa o s’allunya de l’acció i delsactors, el seu tempo s’extrema o es calma; l’espectacle continua i en Pep,absort i febril, va retenint imatges essencials d’allò que passa a l’escenari. Finsaquí res de particular, si no fos per la discreció i proximitat de la seva presèn-cia, que es desplaça amb la seguretat d’un somnàmbul en la penombra del patide butaques buit.

La sorpresa arriba uns dies després, quan Ros Ribas envia el resultat de laseva feina. El director no es pot creure el que veu: el fotògraf li descobreix totun món visual insospitat de l’espectacle que ha fet i que creia conèixer en pro-funditat: instants fugaços, angles inesperats, perspectives insòlites, presènciesintensíssimes, el moment just copsat des del lloc idoni, la plasticitat dels cos-sos, dels grups, els moments de suspensió, allò buit i allò ple, fixat en el suportinert del paper fotogràfic, i exhibint, malgrat tot, una irresistible qualitat delpresent. Fins i tot les paraules, el text de l’autor, semblen no haver escapat ala sorprenent intel·ligència del seu objectiu. Sonen des de la mateix foto!

De les fotos escèniques de Ros Ribas es desprèn una capacitat tècnica acla-paradora cultivada des de l’atenció constant i amorosa al seu ofici, animat perun do exquisit: el de mirar i veure el que passa desapercebut per a moltsaltres.

Gràcies, Pep, i felicitats.

José Luis Gómez

19

Ros Ribas: l’atrapador d’essènciesescèniques

Amb Ros Ribas, alquimista de la fotografia teatral, gaudeixes, etrelaxes, jugues, fas bretolades; sota l’aparença absent i discre-ta, la seva llarga barba i un espurneig imperceptible a la mira-

da anuncien, per qui ho vulgui veure, que ell no ve a retratar, sinó acrear vida plasmada en instantànies, i que tot allò que defineix lesànimes que després es transmutaran en personatges, li interessa gaire-bé tant com la genial captació del que passa dins del que anomenemespectacle, posada en escena o, simplement, teatre.

Els dies que Ros ve a disparar són especials; són sessions joioses,alegres, passionals, també serioses, plenes de concentració, en què elsactors saben que una mirada penetrant i amiga plasmarà aspectesinusitats de les seves actuacions. I al mestre Ros i a mi, aquests diesens produeixen un plaer enorme. A mi presentar-li la nostra feina –jaatrapat des dels primers dies d’assaig per la seva càmera precisa—i aell, preparar-se, com felí silent, a disparar, disparar, disparar...

Perquè no sé si ho sabeu, però Ros Ribas és el més ràpid disparant,i no només a aquesta banda del riu Pecos, com Johnny Guitar, no.Simplement és el més ràpid... Bé, el més ràpid, si li agrada el que veu.Com més dispara, més atorga a l’actor la seguretat que la seva feinava per bon camí, i aquest clic continuat l’enardeix. Sap que Ros estàgaudint. I això, amics, és very important quan encara no s’ha estrenatl’espectacle. Perquè Ros, a part d’acumular un bagatge artesà desco-munal, té el do de la genialitat, que persegueix a través del seu clicfulminant, i té el do d’estimar el teatre, de gaudir i fruir del que fa...i de tenir «un punt de vista», una cosa fonamental a la vida i al teatrei que darrerament escasseja amb excessiva iteració.

Ros deté i mobilitza alhora les geografies humanes i les verandesescèniques per les quals discorren, com no ho fa ningú. El millor.Aquest paranyer de sons guturals i catalàunics és el millor. És tan boque et fa descobrir essències no advertides, realitats no albirades,quan mires i et deleixes amb fotos d’un espectacle que has dirigit i delqual creies –erròniament– saber-ho gairebé tot. Tan bé ho he fet?, etpreguntes amb certa incredulitat...

Darrere d’aquesta pregunta no hi ha una resposta... hi ha la retinade Ros Ribas, la retina teatral del mestre Ros. Perquè això és el que és,un mestre. ¡Casi ná! I un amic. I un company de viatge. Un veritablemalta gran reserva de la fotografia teatral.

Mario Gas

20

Una història del teatre

La mirada de Ros Ribas reflecteix saviesa teatral ivital. El seu art ens enlluerna amb instants d’im-mensa bellesa, de profunda passió i d’enorme sen-

sibilitat. Des dels meus inicis, les seves fotografies m’hanajudat a millorar en el meu ofici i tot sovint m’han obertcamins desconeguts. El meu admirat Ros Ribas explicacom ningú ho havia fet fins ara la història del teatre aEspanya. Gràcies, Ros.

Calixto Bieito

Catálogo

29

1.Ajax-PhiloctèteDir. Georges Lavaudant

2.Las troyanasDir. Mario Gas

33

2.Las troyanasDir. Mario Gas

34

3.MedeaDir. Lluís Pasqual

35

4.MedeaDir. Michael Cacoyannis

5.El mito de Edipo ReyDir. Stravos Doufexis

36

37

6.Oedipus TyrannDir. Matthias Langhoff

7.InfiernoDir. Tomaz Pandur

40

7.InfiernoDir. Tomaz Pandur

42

43

8.La celestinaDir. Adolfo Marsillach

45

9.EntremesesDir. José Luis Gómez

46

10.Le chevalier d’OlmedoDir. Lluís Pasqual