RESUM: L’època de la postguerra i el panorama de la narrativa en aquesta - “Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la narrativa de l’època”.

Quan s’acabà la guerra civil al 1939, es vivia amb molta por i la censura impedia qualsevol manifestació que no fos en castellà. Serà a la dècada dels seixanta quan començaren a haver-hi manifestacions d’oposició. Es publicà Nosaltres els valencians, de Joan Fuster, fet decisiu en el procés cultural del poble valencià.

Qui no es va veure obligat a exiliar-se va patir el anomenat “exili interior”, és a dir, que no podia publicar res.

La narrativa de la postguerra no es va poder conrear, ja que aquesta per a que arribe al públic necessita editorials que tinguen permís i recursos per a publicar. Haurem d’esperar fins a 1946 per a publicar en català de forma restringida. Al 1947 es convocaren els premis Joanot Martorell (de novel·la) i el Victor Català (narrativa curta).

Serà també en l’època dels seixanta quan ja es creen editorials que aposten econòmicament per la publicació de novel·les catalanes i la recuperació del contacte amb el públic.

Els nostres narradors van ser figures aïllades, encara que els crítics han observat tendències que ens permet agrupar-los segons les influències rebudes.

Hi ha narradors que segueixen la tradició de la novel·la d’anàlisi psicològica, a la qual incorporaven experiències personals de la història recent (Mercé Rodoreda, Llorenç Villalonga,...). Altres escriuen obres realistes, que pretenen donar testimoniatge i denunciar injustícies socials (Maria Aurelia Campany, Enric Valor,...). També hi ha narradors caracteritzats per una literatura imaginativa, on apareixen mons fantàstics, màgia i l’inesperat (Joan Perucho, Pere Calders,...) i d’altes preocupats per assajar procediments innovadors (Manuel de Pedrolo).

Patricia Benavente Domenech 2n batx. A