JOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA, Els països del tallamar, Edicions Documenta Balear, Palma, 2013

Alacant, IEC SEU universitària Ciutat d’Alacant

23 d’octubre de 2013 (vespra de vaga general d’educació)

© Josep M. Escolano i López josep.escolanoua@gmail.com

Fet i fet l’amor és com jugar a l’acuit en què un no acaba mai de trobar l’esvoranc on ha triat apuntalar-se

JOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA Ecce homo

Joan-Carles Martí i Casanova és un novel·lista novell, però no és un escriptor inexpert; no, gens ni mica. Per això, comprovem en cada escrit com ha macerat les paraules, com ha sargit els sintagmes i com ha apedaçat els paràgrafs i els capítols amb el mestratge de l’escrivà encuriosit, tenaç i destre en l’ús d’una llengua que ell ofereix rica en matisos, amb un model que combina les expressions més genuïnes de l’extrem sud del País Valencià, les del Camp d’Elx, amb el respecte a un model de referència general d’un abast ampli compartit per la tradició literària catalana contemporània. Potser no s’ha prodigat gaire en l’escena literària, no obstant això ens ha deixat en la impremta dues mostres de la seua capacitat analítica en temes sociolingüístics: La transmissió de la llengua catalana al País Valencià (El tempir, Elx, 2003) i L'ús interpersonal del català entre el professorat d'Elx-Vinalopó i de l'Alacantí el curs 2008-2009 (El Tempir, Elx, 2010). L’any 2011 publicà el darrer llibre, Des del Rovellet de l'ou d'Elx (Editorial Voliana, Argentona), un volum que aplega escrits d’allò que anomenem literatura de pensament, assaig històric, humanístic, farcit de reflexions lingüístiques sobre la terra i les gents que han sigut les seues d’ençà que arribà del Gran Retorn vespres de Nadal de 1972. A banda, ha publicat diferents articles en revistes especialitzades i en la premsa periòdica sobre temes d’àmbit social, lingüístic, de crítica literària i d’altres.

Hem de parlar de l’obra d’una persona, més que no pas de la persona. Una cosa sense l’altra és difícil d’entendre, la majoria de les vegades; en aquest cas, sens dubte. És difícil de destriar quina informació sobre la persona convé remarcar en un escrit com aquest. Joan-Carles Martí ha estat des de sempre una persona interessada per tot allò que hi ha al seu entorn, no sols per les coses que passen sinó per saber per què passen. Potser és així pel seu caràcter format en diferents indrets de la nostra àmplia

Pàgina 2/7

geografia humana. Ànima avesada a la discussió intel·ligent, opinador en tota mena de fòrums, fundador d’El Tempir Associació Cívica per la llengua a Elx, guia de guàrdia de la ciutat i del Camp d’Elx sempre que l’han requerit, s’ha sentit amb el deure d’aventar les senyes d’identitat d’un poble que massa vegades ha estat maltractat i menystingut. I això, al sud, al sud del sud, és just i necessari fer-ho. Actualment treballa com a Cap del servei de turisme de l’Ajuntament de Guardamar del Segura. Durant molts anys fou Tècnic de turisme de l’Ajuntament d’Elx. Poliglota per una vocació provocada per la necessitat, i encoratjada per l’aptitud, es llicencià en Traducció i interpretació per la Universitat d’Alacant.

D’ençà que entrà en el món d’Internet s’ha fet present en les teranyines que poblen els núvols amb una activitat entusiasta i de domini del medi (o és un mitjà?) que ha produït escrits ben amanits aplegats en un parell de blogs, Extrem sud del País Valencià: d’Elx a Guardamar1 i l’homònim del llibre Els països del tallamar2, així com les participacions en les xarxes socials, en Goggle+ i en Twitter de forma discreta, i especialment en Facebook, on més que present és omnipresent. En Facebook podem fruir no sols de les participacions diàries on ens assabentem dels seus gustos i activitats preferides (música, passejades matinals, lectures, opinions polítiques, etc.) sinó també de les aportacions en grups creats per ell amb molt de trellat, com ara el d’un títol la mar de ben trobat: «El meu país és allà on demane coca i no em tanquen en la presó». També té una vida privada, fora de l’escena literària i professional, té una família, una dona, un fill i una filla. Sabem que té insomni, i això ens explica molts detalls de la seua activitat desfermada. La línia de la mar: una guia de lectura

Els països del tallamar: «un llibre sorprenent», en diuen uns, «novel·la insòlita», n’escriuen uns altres, «un relat màgic», n’apunten d’altres. Què és, doncs, Els països del tallamar? Si ho diguérem només començar acabaríem ben prompte. La novel·la de Joan-Carles Martí i Casanova parla dels seus països, de les terres que habità, dels amors a persones i a llocs que deixà ací i allà, dels esperits lliures de la infantesa, de les constel·lacions que es veuen al cel austral. Tracta d’això i d’altres matèries que serveixen per a omplir els deserts sedejants de l’ésser humà. O, dit en paraules de l’autor, és un llibre «fet dels bocins de miratges que havien romàs retratats damunt retalls multicolors». Em permetran que els deixe, però, amb la mel a la boca. De moment.

Potser convindrà explicar abans de res què és un tallamar, què en diu el Diccionari català-valencià-balear (DCVB)3. Ens quedem, primerament, amb la segona accepció: «Cos sortit que s'afegeix formant angle al pilar d'un pont, perquè rompi el

1 JOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA (2009). Extrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar. http://extremsud.blogspot.com/. 2 JOAN-CARLES MARTÍ I CASANOVA (2013). Els països del tallamar. http://tallamar.blogspot.com/. 3 DCVB. http://dcvb.iecat.net/

Pàgina 3/7

corrent de l'aigua i la distribueixi a cada costat del pilar». Al Camp d’Elx, el tallamar és una mena de portó de fusta que serveix per distribuir l’aigua de la sèquia, ara dret a un bancal, ara dret a una altra sèquia. També ens diu el DCVB que un tallamar és una peça que es posava a la roda de proa d’un vaixell perquè tallara l’aigua i facilitara el pas de la nau en la mar. Un mot així serveix per a explicar el camí encetat a mitjan dels anys 50 per una família d’Elx en un èxode itinerant que travessa terres d’Occitània i Austràlia, a la recerca d’una vida millor, abans de retornar a la ciutat pairal a principis dels 70.

Els personatges de la novel·la no tenen noms de persona, són aus, ocells viatgers que s’identifiquen amb els papers familiars: en Baldrigot, el pare, el personatge que inicia l’emigració; na Calàndria, la mare, protectora, bella, llesta i tendra; na Damisel·la Grua, la germana gran, una veritable pionera; na Canària Serena; n’Aguiló Auri, el germà gran; na Coloma Alba, la germana bessona, any i mig més xicoteta que en Gabre, el personatge principal i narrador, i na Gavina Blanca, la més petita de totes, la xequica. Hi ha altres personatges, també amb noms d’au, especialment n’Ànnera Baiera, la dona d’en Gabre. Potser aquest detall dels noms serà una mica sorprenent, perquè podríem pensar que es tracta d’una faula. No. Es tracta d’una autobiografia novel·lada, d’un relat de vida literaturitzada que s’endinsa en els records d’infantesa i adolescència de l’autor i que no els contaré amb detall perquè no vull revelar-ne els misteris més atractius. En un primer moment el lector pot pensar que la utilització d’aquests noms, dels pseudònims, és una estratègia narratològica, fruit de la necessitat de distanciar-se de la pròpia biografia, per a encarar la realitat amb el màxim d’objectivitat possible abans de reconvertir-la en una ficció versemblant. Potser algun lector ho pensarà, però més aïna és una forma original de l’autor de trobar l’esperit viatger de cada personatge i fer que s’adiga amb la forma de ser de cada referent real.

El llibre consta de tres parts, precedides d’un Introit i seguides d’una seqüela, un glossari i uns agraïments finals. Les tres parts centrals corresponen al periple viatger, amb anades i tornades temporals i espacials al Temps del Somni, al Temps de la Creació i al Gran Retorn, gràcies a un òpal negre que actua com a element màgic; la seqüela aplega la veu del narrador més reflexiu en el procés de creació, i el glossari és una mena d’Appendix Probi que deu ser una benedicció per als lectors menys familiaritzats amb el parlar del Baix Vinalopó i que en qualsevol cas agraeix qualsevol persona que s’estime els mots de la memòria, els mots de la llengua que romanen en la memòria d’un poble.

Els professors de llengua som amics de fer que els alumnes entenguen la diferència entre tema i argument, entre l’eix que guia qualsevol escrit i la matèria lingüística que en serveix d’embolcall. Tema: l’emigració. Cert. No diem cap mentida. Tema: les incerteses de l’esperit humà arrelades a la terra viscuda. Cert. No és cap mentida. Tema: la literatura com a exercici d’exorcització i catarsi personal. Ver. Continuem sense mentir. I així podríem multiplicar els temes, perquè Els països del tallamar conté tots aquests i molts altres, combina belles descripcions de paisatges amb digressions sobre la fe catòlica, sobre les relacions familiars, difícils unes vegades

Pàgina 4/7

i tendres a estones, sobre el sexe (el primer bes, la primera vegada —el puppy love—, els sotracs del llit engendrador), sobre la visió infantil de sentir-se estranger allà on siga que la família pon l’ou, fins i tot a l’Elx del retorn.

Diuen les veus crítiques més assenyades que els escriptors es despullen en totes les obres que fan, per molt que vulguen ocultar-ne la personalitat. Fins i tot en les obres de ficció més esbojarrades podem trobar trets personals darrere d’una tria lingüística, enmig d’una descripció, ancorats en un diàleg o inserits en la narració d’uns fets. En una novel·la manifestament autobiogràfica no hi ha res a amagar: allò que no s’hi diu no ho sabrà mai ningú, perquè ja n’hi ha prou amb la tria que n’ha fet l’autor. Com a lector, sempre m’ha fet molt de respecte qualsevol escriptor que haja estat capaç de publicar fets personals, que haja tingut el coratge d’aventar arreu els seus retalls de vida que considera convenient i que ho haja fet amb honestedat i amb estil.

En la novel·la trobem una monja que levita, bregues familiars de got i punyal, judicis per assumptes laborals, menjars mediterranis i receptes australs, evocacions del suc de poma, passatges en llengua occitana, referències a les llengües per onsevol (llengües naturals, criolls, llengües inventades com un joc, actituds lingüístiques, llengües que obrin les portes del món, i, sobretot, llengües que ensenyen a estimar), informacions històriques ben documentades, poemes, i un ritme discursiu que expandeix les anècdotes vitals més enllà del detall per esdevenir matèria narrativa amb un encaix formal de molt bella factura.

Algú s’ha imaginat mai com va ser concebut? Algú ho ha intentat posar en paraules sense sentir un calfred, sense sentir una barreja entre el fàstic i la incredulitat? Qui gosa pensar en els pares en un encontre amorós, com dos guerrers en camp clos i a tota ultrança? En Gabre, ànec collverd, ens ho conta amb tota mena de detall.

Era, doncs, la nit de la Immaculada Concepció de 1957. Era de nit dintre el matalàs amb tres flassades i una quarta de llana basta sípia. La parella regalimava fluids que penetraven pels cossos, a l’alçada de la boca i de l’entrecuix, per les claus que obrien tots els panys. Els membres se sacsejaven davant la tibantor de la corda que va on el poal va. Les cames s’entreobrien. Les anques entraven dins la terra com un aladre romà que obria un solc longitudinal. L’espigó enllaçava amb la cameta. S’unia amb una telera a la rella. Agafava el mànec per fer força cap amunt, devers la matriu buida, a l’espera de l’òpal negre de sang vermella. Afonava la rella fins arribar a la terra humida de bon tempir. La suarda mascla queia damunt les galtes de la femella suada. Redolava i rebotava fins arribar als mugrons que tremolaven com dues poncelles de punta adolorides. L’espigó traucava la terra fèrtil. El solc recte rebia un doll ple de gotes llefiscoses. L’esperma trigà tres dies a fer el trajecte cap al mineral de ferro en què l’òpal negre matriu de sang vermella restaria imbricat.4

4 p. 95.

Pàgina 5/7

Òbviament hi ha parts que són ficció, però el lector tindrà dubtes de saber quins detalls de l’obra pertanyen a la biografia de l’autor i quins són fruit de la imaginació.

¿Què podríem pensar d’un xiquet, d’un manyac que té Robinson Crusoe com a llibre de capçalera, que fa de traductor de les llengües romàniques del veïnat, aficionat a la numerologia, gens interessat pel futbol, que espatlla un futur com a capellà tot i que manté la passió per les esglésies molts anys després i que festeja amb la idea de la reencarnació? Què en pensarien vostés, que és una novel·la estranya, sorprenent, insòlita? Potser. A través de les pàgines d’Els països del tallamar l’autor té la destresa de traslladar-nos a terres llunyanes, a la Paternelle, el barri de Marsella, a Sydney, a la casa de Carrús, darrere l’algepseria de Roman, i ho fa com si ens agafara de la mà i ens fera acompanyar-lo.

Em disculparan que ara els parle de mi. Només és un episodi circumstancial. Diguem-ne que jo passava per aquí. Jo sóc d’Elx. Sóc una mica més jove que Joan-Carles, no gaire, però; per això coincidírem a l’institut de Carrús (el segon institut del poble acabat d’estrenar, ara n’hi ha més de 15), ell en el batxillerat nocturn i jo en el diürn. Tenim anècdotes junts que ara no vénen al cas, encara que en contaré una perquè té a veure amb les llengües, si més no, això pense jo. Férem els dos una excursió a Torrevella envoltats d’un estol de nadives de la Pèrfida Albió amb les quals ell es comunicava la mar de bé, pel seu do de llengües, i jo, il·licità diglòssic inconscient, sense saber un borrall d’anglés, diguem-ne que també. Bromes a part, sóc de la quinta de na Coloma Alba, la seua germana bessona nascuda any i mig més tard. Per edat, coincidírem en les colles que es formen en els llocs d’oci, en les escapades de cap de setmana dels divuit anys, en les músiques que féiem i que escoltàvem, en els banys de mar a la llum de la lluna, al Carabassí, als Arenals del Sol o a Tabarca. Hi ha escenes que l’autor ens fa viure tan intensament com ell les percebé originàriament, i que els qui coneguérem Rebecca, Beckie, som capaços de tornar a veure na Coloma Alba, de quatre anys, a la plaça de Catalunya, camí de les terres d’òc.

Na Calàndria li havia fet un vestit blanc estufat per damunt dels genolls. Duia una veta blanca damunt el cabell ros que voleiava entre un esbart d’ànimes colomes. S’arremolinaven, serrades, al seu voltant davant la visita inesperada d’una ànima superior d’esperit compartit. La ronda infantil es barrejà amb els xiulets dels coloms que s’estimaven més apropar-se a aquesta reina que ser alimentades pels turistes.5

. Ara recorde la jove Beckie, de divuit o dèneu anys, a la plaça de Marià Anton,

com una ànima exquisida, com si duguera una aura en suspensió, un ésser d’una fragilitat trencadissa, d’una veu suau, neutra, melodiosa. Són solament unes imatges, són més aïna unes pinzellades maldestres alçades a la cambra dels records que no històries viscudes en comú. Però m’he sentit colpit quan diuen les cròniques que un dia na Coloma Alba pronuncià la frase premonitòria John, I'll die young (Joan, moriré 5 p. 148.

Pàgina 6/7

jove). Si volen saber per què, no els ho contaré. Ho hauran de descobrir en ser que llegiran el llibre. Camí vell, camí nou

Per a les persones que som d’Elx, per a les que ens estimem el sud del sud perquè és el nostre nord, el llibre té un valor especial, no cal dir-ho. Devem ser un bon grapat els que ens identifiquem amb les passejades amb la mare pel cementeri, mentre ella ens comenta qui viu al ninxo de dalt, mirem pel forat del pany i ens veiem compartint llit amb el germà gran o veiem com la mare posa els caragols a pasturar dintre una carnera amb romer, tomello i cantaueso abans de rentar-los bé i posar-los a l’olla. O potser és una visió molt particular meua, perquè, a pesar de no haver viscut ni a Marsella ni a Sydney, compartim una ciutat de la infància que sempre amerarà la nostra consciència. Encara que a mi, lector emocionat que procedeix del Camp d’Elx, m’atrapà en parlar del Palombar, en les primeres planes del llibre, perquè el Palombar era la finca on treballava mon iaio, Pepe xangló, mestre d’obres que servia la senyoreta Rosario Escrivà de Romaní, senyora del lloc i neboda fadrina del Marqués d’Asprella.

A Alacant, avui, ara i ací, distanciats d’Elx per una rivalitat que no va més enllà de la ignorància i l’enveja, convé reivindicar la literatura que fa gent del nostre poble, gent del nostre país, un dels nostres, un escriptor de ploma esmolada i culta, bona gent com Joan-Carles Martí i Casanova, dels Martí del Raval d’Elx i dels Casanova del casal oriolà.

Potser en Gabre, el seu alter ego pardal, no féu ballar mai la trompa en un carrer de l’Elx polsós, sense enquitranar, com férem els seus contemporanis, amb una llança acabada en un topall fet amb una moneda de dos quinzets, però sí que es trobà en situacions similars amb les monedes de 20 cèntims de dòlar australià, amb la reina britànica per una cara i un ornitorinc per l’altra. Per això, si jo haguera de triar un ésser viu que s’adiguera a la personalitat de Joan-Carles, potser en comptes d’un gabre, en comptes d’un collverd, em quedaria amb l’ornitorinc. N’han vist mai cap? Umberco Eco, a Kant i l’ornitorinc, en fa una descripció ben detallada.

L’ornitorinc és un animal estrany, que sembla concebut per desafiar qualsevol classificació, tant científica com popular. Té una llargària mitjana d’una cinquantena de centímetres, pesa dos quilos a tot estirar, té el cos pla recobert de pèl marró fosc, no té coll, té cua de castor, té el bec com d’ànec, de color blavós a sobre i de color rosa o jaspiat a sota, no té pavellons auriculars, i les quatre potes acaben amb cinc dits palmats, però amb urpes; s’està a sota l’aigua (i hi menja) prou temps per a considerar-lo peix o amfibi, la femella pon ous, però alleta els seus cadells, encara que no se li veu cap classe de mugró. A més a més, al mascle ni tan sols se li veuen els testicles, que són interns.6

6 Umberto Eco, Kant i l’ornitorinc, Barcelona, Ed. Destino, 1999, p.75-75.

Pàgina 7/7

L’ornitorinc és un animaló que trenca esquemes, sens dubte. No vull dir que Joan-Carles siga com un ornitorinc de lleig, ni de bon tros, sinó que ha escrit una novel·la original, pel tractament temàtic, pel lirisme que traspua en les seues pàgines i perquè l’autor també hi trenca esquemes. Aquell mallencó d’ulls clars i cabell ros, aquell xicot, podria haver-se transmutat, per designis del destí, en un ornitorinc, emblema de la fauna i de l’imaginari col·lectiu de les terres australs, i hauria niat, segurament, en un cau a prop de la badia de Sidney. Quantes coses que s’haurien perdut! Ens hauríem perdut, per exemple, Els països del tallamar.

Per cert, ara que som a soles, recomane a l’autor que òbriga un grup en Facebook que es diga «Club de seguidors del bes a l’occitana»: li augure un èxit de seguidores i seguidors que farà furor en la xarxa i més enllà. Ah!, que vostés no saben de què parle? Doncs ja ho saben, ho trobaran en una pàgina austral d’Els països del tallamar; i si no hi troben cap altre delit, com a mínim aprendran què és besar a l’occitana, i per ventura que fins i tot els agradarà. I és que, com diu l’autor, «quan un s’estima els països del tallamar d’aquesta manera no hi ha res a fer». © Josep M. Escolano i López josep.escolanoua@gmail.com