C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

1

PONÈNCIA: LES COMPETÈNCIES MUNICIPALS EN MATÈRIA DELS

DENOMINATS RISCOS NATURALS O AMBIENTALS

1.- INTRODUCCIÓ: ELS DENOMINATS RISCOS NATURALS o AMBIENTALS DES DE LA

PERSPECTIVA DEL MARC CONSTITUCIONAL

La principal problemàtica davant la que ens trobem quan ens aproximem al

règim de competències municipals en matèria de riscos ambientals o naturals, és que

aquest concepte no es troba regulat de forma unitària mitjançant una norma o previst

a la Constitució com una competència. Tanmateix sí que pot ésser relacionat amb dues

competències recollides a la norma fonamental i que han estat objecte del

corresponent desenvolupament normatiu: ens estem referint a 1) la protecció del

medi ambient i per altra banda a 2) la protecció civil:

1.) En matèria de protecció del medi ambient val a dir que la preocupació social per la

cura i protecció del medi ambient i el desenvolupament sostenible és una nota

característica de les societats dels Estats democràtics moderns, motiu pel que al llarg

del segle XX aquest sentiment ha estat incorporat progressivament en major o menor

mesura als ordenaments jurídics del món occidental. Així, l’article 45 de la CE en el seu

Títol Primer, Capítol III, relatiu als principis rectors de la política social i econòmica,

recull el dret a gaudir d’un medi ambient adequat per al desenvolupament de les

persones així com el deure dels poders púbics de vetllar per la utilització racional dels

recursos públics amb la finalitat de dotar-lo d’una protecció adequada. Els mandats

continguts a l’article 45 de la CE vinculen a tots els poders públics, amb independència

del seu àmbit territorial i competencial.

En aquest sentit, l’article 149.23 de la Carta magna, atribueix competència exclusiva a

l’Estat per dictar la legislació bàsica sobre protecció del medi ambient, sens perjudici

de les facultats de les CCAA d’establir normes addicionals de protecció. Així mateix

l’esmentat precepte atribueix competència exclusiva a l’Estat, pel que fa a

determinades matèries que poden ser relacionades directament amb el medi ambient

com la legislació d’ordenació de determinats recursos, com els aprofitaments

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

2

hidràulics que discorrin per més d’una Comunitat Autònoma, en matèria d’obres

públiques, les bases del règim miner...

Per la seva banda l’article 148 de la CE possibilita que les CCAA assumeixin

competències de “gestión en materia de protección del medio ambiente” i

relacionades amb aquesta, en matèria de “ordenación del territorio, urbanismo y

vivienda”, “obras públicas de interés de la Comunidad Autónoma en su propio

territorio”, “ferrocarriles y carreteras cuyo itinerario se desarrolle íntegramente en el

territorio de la Comunidad Autónoma y, en los mismos términos, el transporte

desarrollado por estos medios o por cable”, “puertos de refugio, los puertos y

aeropuertos deportivos y, en general, los que no desarrollen actividades comerciales”,

“la agricultura y ganadería, de acuerdo con la ordenación general de la economía”, “los

montes y aprovechamientos forestales” i finalment “los proyectos, construcción y

explotación de los aprovechamientos hidráulicos, canales y regadíos de interés de la

Comunidad Autónoma; las aguas minerales y termales”.

No pot ésser obviat, en aquest context, que l’article 149.3 de la CE determina que les

matèries no atribuïdes expressament a l’Estat per la Constitució, podran correspondre

a les CCAA, en virtut dels respectius Estatus d’Autonomia sens perjudici que la

competència sobre les matèries que no hagin estat assumides mitjançant els Estatuts,

correspondrà a l’Estat, les normes del qual, prevaldran sobre les de les CCAA, en cas de

conflicte, respecte a tot allò que no hagi estat atribuït com a competència exclusiva a

aquestes. Els preceptes constitucionals abans esmentats, doncs, han d’ésser

necessàriament completats amb les prescripcions dels articles concordants de l’Estatut

d’Autonomia de Catalunya que junt amb la Constitució configuren el denominat Bloc

de Constitucionalitat, autèntic cim del sistema fonts quan ens aproximem a l’anàlisi del

règim de qualsevol matèria des d’una perspectiva jurídica.

L'article 46 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya estableix que els poders públics han

de vetllar per la protecció del medi ambient per mitjà de l'adopció de polítiques

públiques basades en el desenvolupament sostenible i la solidaritat col•lectiva i

intergeneracional. Afegeix que “les polítiques mediambientals s'han de dirigir

especialment a la reducció de les diferents formes de contaminació, la fixació

d'estàndards i de nivells mínims de protecció, l'articulació de mesures correctives de

l'impacte ambiental, la utilització racional dels recursos naturals, la prevenció i el

control de l'erosió i de les activitats que alteren el règim atmosfèric i climàtic, i el

respecte als principis de preservació del medi”.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

3

D'acord amb aquestes previsions, l'article 144.1 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya

disposa que “correspon a la Generalitat la competència compartida en matèria de

medi ambient i la competència per a l'establiment de normes addicionals de

protecció”. Afegeix que “aquesta competència inclou en tot cas”, entre d'altres, “la

prevenció, la restauració i la reparació de danys al medi ambient”, “la regulació de

l'ambient atmosfèric i de les diverses classes de contaminació” i l'establiment d'altres

instruments de control de la contaminació.

2.) En matèria de protecció civil, les úniques referències de la norma fonamental a la

qüestió, són les recollides a l’article 30.4 on s’estableix que mitjançant Llei podran

regular- se els deures dels ciutadans en els casos de risc greu, catàstrofe o calamitat

pública i a l’article 149. 29 on s’estableix que l’Estat ostentarà competència exclusiva

en matèria de seguretat pública sens perjudici de la possibilitat de les CCAA de crear

cossos de policia propis mitjançant els corresponents Estatuts d’Autonomia.

L’article 132 de l’EAC, per la seva banda, determina que correspon a la Generalitat la

competència exclusiva en matèria de protecció civil, que inclou, en tot cas, la

regulació, la planificació i l'execució de mesures relatives a les emergències i la

seguretat civil, i també la direcció i la coordinació dels serveis de protecció civil, que

inclouen els serveis de prevenció i extinció d'incendis, sens perjudici de les facultats

dels governs locals en aquesta matèria, respectant el que estableixi l'Estat en exercici

de les seves competències en matèria de seguretat pública.

Així mateix disposa que la Generalitat, en els casos relatius a emergències i protecció

civil d'abast superior a Catalunya, ha de promoure mecanismes de col.laboració amb

altres comunitats autònomes i amb l'Estat, i que correspon a la Generalitat la

competència executiva en matèria de salvament marítim, en els termes que determini

la legislació de l'Estat.

Finalment determina que la Generalitat participa en l'execució en matèria de seguretat

nuclear, en els termes que siguin acordats en els convenis subscrits a aquest efecte i, si

s'escau, en les lleis.

La Sentència del Tribunal Constitucional de 19 de juliol de 1990, va fixar els límits

competencials entre Estat i CCAA en matèria de protecció civil establint que la

protecció civil és un servei públic de titularitat estatal de competència concurrent amb

altres administracions públiques que pot ser enquadrat dins la reserva que efectua

l’article 149.1.29 de la CE abans citat, títol que faculta a l’Estat per coordinar els

diferents serveis i recursos, garantir una direcció superior de la matèria, la seva

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

4

coordinació i inspecció i la reserva de competències en supòsits d’ “interès nacional”,

en definitiva, la competència per fixar un model estatl mínim o un marc regulador en la

matèria, mitjançant la fixació de directrius bàsiques, l’elaboració d’una norma bàsica,

fixació del contingut mínim i indisponible dels plans territorials i establir un catàleg de

recursos i una xarxa d’alarma nacional.

Ens trobem, doncs, davant un sistema complex en el que com indicàvem haurem de

prendre en consideració dues matèries fonamentals, la protecció civil i la protecció del

medi ambient, matèries en relació a les quals i fruit del sistema de distribució

territorial i competencial que opera en el nostre ordenament jurídic, entrarà en joc un

sistema normatiu integrat per legislació bàsica estatal/legislació marc, legislació

autonòmica, desenvolupament reglamentari, normativa de gestió i execució, etc. Ja

d’entrada és necessari advertir que la complexitat del sistema normatiu genera

importants conflictes de competències, situació que es veu agreujada per la tendència

del legislador Estatal a exprimir fins a les últimes conseqüències el concepte de

legislació bàsica que d’acord amb una consolidada doctrina del TC –-val a dir també

força restrictiva pel que fa a la configuració del sistema norma bàsica/norma de

desenvolupament-- ha de deixar en tot cas lloc al corresponent desenvolupament

autonòmic. En qualsevol dels casos, però, l’anàlisi del complex sistema de fonts i

distribució de competències que opera en el nostre ordenament i els conflictes i

controvèrsies que genera, no és l’objecte del present pronunciament, sens perjudici

que és en aquest marc on haurem d’encaixar el tercer poder territorial que existeix en

el nostre ordenament i que és objecte del present anàlisi, l’Administració Local.

2.- LES COMPETÈNCIES MUNICIPALS. ESPECIAL REFERÈNCIA A LA LRSAL

Si ens aproximem a l’Administració Local, és necessari posar de relleu, amb

caràcter introductori, que la CE, ha optat per un model d’Estat basat en el principi de

descentralització territorial i en el reconeixement de l’autonomia, a més a més de a les

CCAA, i entre d’altres, també als municipis. La Constitució, però, no estableix un llistat

de quines matèries són les que respecte a les mateixes, els municipis podran assumir

competències en desenvolupament d’aquesta autonomia que tenen reconeguda.

L’article 140 de la CE es limita a recollir el principi d’autonomia local i l’article 142

consagra el denominat principi d’autonomia financera. En qualsevol cas tant a la vista

de la doctrina del TC, com de la concepció d’aquest principi segons ha quedat plasmat

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

5

a la Carta Europea de l’Autonomia Local, podem afirmar que el nucli mínim i inatacable

d’aquesta garantia, respon a un feix de competències que permetin a l’ens local exercir

la direcció política i la potestat normativa que siguin necessaris per aconseguir una

adequada gestió dels interessos que els hi siguin propis, nucli que en tot cas, haurà

d’ésser respectat per les CCAA i l’Estat.

Davant les dificultats que comporta aquesta indeterminació i imprecisió de la CE,

respecte a aquest particular, és necessari acudir, en primer terme, a l’Estatut

d’Autonomia de Catalunya, que en el seu article 84 estableix que els municipis, en

garantia del nucli mínim de competències pròpies que han d’ésser exercides d’acord

amb el principi d’autonomia local al que fèiem referència a l’apartat anterior i amb

respecte a la Constitució i al principi de legalitat, ostenten competències pròpies, entre

d’altres, sobre les matèries següents, en els termes que determinin les lleis:

o L'ordenació i la prestació de serveis bàsics a la comunitat.

o La regulació de les condicions de seguretat en les activitats organitzades en

espais públics i en locals de concurrència pública. La coordinació mitjançant la

Junta de Seguretat dels diversos cossos i forces presents al municipi.

o La protecció civil i la prevenció d'incendis.

o La regulació de l'establiment d'autoritzacions i promocions de tot tipus

d'activitats econòmiques, especialment les de caràcter comercial, artesanal i

turístic i foment de l'ocupació.

o La formulació i la gestió de polítiques per a la protecció del medi ambient i el

desenvolupament sostenible.

o La regulació i la prestació dels serveis d'atenció a les persones, dels serveis

socials públics d'assistència primària i foment de les polítiques d'acolliment dels

immigrants.

o La regulació, la gestió i la vigilància de les activitats i els usos que es porten a

terme a les platges, als rius, als llacs i a la muntanya.

o L'ordenació i la gestió del territori, l'urbanisme i la disciplina urbanística i la

conservació i el manteniment dels béns de domini públic local.

L’article 84 de l’EAC, determina, a més a més, que la distribució de les responsabilitats

administratives en les matèries a què fa referència el precepte, entre les diverses

administracions locals ha de tenir en compte llur capacitat de gestió i es regeix per les

lleis aprovades pel Parlament, pel principi de subsidiarietat, d'acord amb el que

estableix la Carta europea de l'autonomia local, pel principi de diferenciació, d'acord

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

6

amb les característiques que presenta la realitat municipal, i pel principi de suficiència

financera, i que la Generalitat ha de determinar i fixar els mecanismes per al

finançament dels nous serveis derivats de l'ampliació de l'espai competencial dels

governs locals.

Així mateix és necessari acudir a la normativa bàsica estatal en matèria de règim local i

concretament a la LBRL que en el seu article 2 –abans de la modificació operada en

virtut de la LRSAL- establia que per a l’efectivitat de l’autonomia que la CE garanteix als

municipis, la legislació de l’Estat i de les CCAA, havia d’assegurar la intervenció

d’aquests en aquells assumptes que afectessin directament el cercle dels seus

interessos, atribuint-los les competències procedents en funció de les característiques

de l’activitat pública de que es tractés en cada cas i de la capacitat de gestió de

l’entitat local, d’acord amb els principis de descentralització i màxima proximitat en la

prestació del servei. En desenvolupament d’aquest precepte, l’article 25 de la LBRL,

establia que els municipis, per a la gestió dels seus interessos i en l’àmbit de les seves

competències, podia promoure tota classe d’activitats que contribuïssin a satisfer les

necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal. A aquests efectes l’apartat 2 de

l’article 25 de la LBRL relacionava un seguit de matèries respecte a les quals el

municipi, ostentava competències, sempre, en els termes definits per la legislació

estatal i autonòmica, entre les que es trobaven relacionades:

• La seguretat en llocs públics.

• La protecció civil, la prevenció i l’extinció d’incendis

• La protecció del medi ambient.

En aquest context, és necessari també, fer referència a la normativa autonòmica de

desenvolupament, en matèria de règim local, i en aquest sentit, concretament al

TRLLMRLC, si bé i com a conseqüència del caràcter extremadament ampli amb el que

l’Estat ve defensant el concepte de legislació, pel que aquí interessa, la norma

autònomica de desenvolupament esdevé una norma virtual.

La principal problemàtica que presenta aquest marc normatiu, és que tant l’EAC com la

LBRL (ni tampoc el TRLLMRLC), no permeten delimitar en que consisteix exactament el

règim de competències municipals en la mesura que es limiten a fer un llistat taxat de

competències de manera, que tal i com fixen els propis articles 25 la LBRL i 84 de l’EAC,

la única manera de portar a terme aquesta tasca de delimitació és acudint a la

normativa sectorial que s’escaigui aplicar en cada cas, i a la que ens remeten els

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

7

preceptes abans referenciats. No pot ésser obviat que la relació de matèries que

ofereix el redactat de l’article 25 de la LBRL, no deixa d’ésser un llistat genèric de

competències que no permet determinar amb precisió quines activitats concretes

poden portar a terme els municipis en cada cas.

Tot això sens perjudici de la relació de serveis obligatoris, que en qualsevol dels casos

han de prestar els municipis d’acord amb les competències que tenen atribuïdes i que

es recollien a l’article 26 de la LBRL en els termes que seguidament reproduïm, i que

igualment presenta la problemàtica que més enllà dels serveis que s’hi relacionaven,

tampoc permetia delimitar l’abast exacte de la competència municipal:

“Artículo 26

1. Los Municipios por sí o asociados deberán prestar, en todo caso, los servicios

siguientes:

a) En todos los Municipios:

Alumbrado público, cementerio, recogida de residuos, limpieza viaria, abastecimiento

domiciliario de agua potable, alcantarillado, acceso a los núcleos de población,

pavimentación de las vías públicas y control de alimentos y bebidas.

b) En los Municipios con población superior a 5.000 habitantes, además:

Parque público, biblioteca pública, mercado y tratamiento de residuos.

c) En los municipios con población superior a 20.000 habitantes además:

Protección civil, prestación de servicios sociales, prevención y extinción de incendios e

instalaciones deportivas de uso público.

d) En los Municipios con población superior a 50.000 habitantes, además:

Transporte colectivo urbano de viajeros y protección del medio ambiente.

(...)”

Notis com l’apartat c) de l’article 26 preveia que els municipis amb població superior a

20.000 habitants havien de prestar en tot cas serveis en matèria de protecció civil i

prevenció i extinció d’incendis i els de població superior a 50.000, a més a més dels

anteriors, en matèria de protecció del medi ambient, si bé, les previsions del precepte

en qüestió, tampoc permetien delimitar en que consistia la prestació exacte d’aquests

serveis.

Fins aquí, hem exposat la concepció tradicional del principi d’autonomia local,

concepció, que parteix del reconeixement merament existencial dels municipis que

ens ofereix la CE i que parteix d’una dimensió formal: reconeixement de la personalitat

jurídica pròpia i mode d’elecció territorial, limitada a un conjunt taxat de competències

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

8

més o menys genèric i indeterminat. Una concepció, que històricament, també ha

estat compartida pel TC, sens perjudici que l’article 28 de la LBRL admetia la

possibilitat de desenvolupar les denominades competències impròpies en els termes

de l’article 28 de la LBRL –que seguidament reproduïm- amb el que malgrat trobarnos,

en el nostre ordenament jurídic davant una concepció restrictiva del principi

d’autonomia local, i a la necessitat d’haver d’acudir a la legislació sectorial que

s’escaiguès aplicar en cada cas per tal de delimitar l’abast exacte de les competències

municipals, el mencionat precepte permetia assumir als municipis, voluntàriament en

el supòsit que així ho desitgessin (i ens permetem advertir, sempre que es comptés

amb el finançament suficient) la prestació de tota mena de serveis:

“Artículo 28

Los Municipios pueden realizar actividades complementarias de las propias de otras

Administraciones públicas y, en particular, las relativas a la educación, la cultura, la

promoción de la mujer, la vivienda, la sanidad, y la protección del medio ambiente.”

L’entrada en vigor de la LRSAL i les modificacions operades en virtut de l’esmentada

norma sobre la LBRL, han suposat una modificació radical del règim aplicable sobre el

món local i un nou pas en la concepció restrictiva del principi d’autonomia local que

impera en el nostre ordenament jurídic, fins al punt que en opinió d’aquesta entitat, la

LRSAL suposa una autèntica vulneració del principi d’autonomia local reconegut tant a

la CE com a la Carta Europea d’Autonomia Local, especialment des de la perspectiva de

la pèrdua de capacitat d’exercici de competències i decisió, i de la intervenció

supramunicipal en la prestació de serveis.

La LRSAL, partint del principi d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera

pretén clarificar el règim de competències municipals evitant duplicitats, racionalitzar

l’estructura organitzativa de l’Administració Local i afavorir l’iniciativa econòmica

privada evitant incerteses administratives. Malgrat el principi al voltant del qual gira la

norma i els objectius que pretén assolir, al llarg de l’articulat de la mateixa es constata

més aviat una intencionalitat política que no pas una adequada tècnica normativa que

permeti concretar amb claredat com donar compliment aquest principi, i molt menys,

com assegurar una prestació de qualitat dels serveis respecte als veïns dels municipis o

assegurar el compliment d’altres principis com el de proximitat en la prestació dels

serveis o de diferenciació en funció de les característiques de cada organització. Crítica

que pren una especial rellevància si prenem en consideració que l’Administració Local

no és el problema, en relació al dèficit públic de l’Estat Espanyol ni s’aborda de forma

conjunta amb la reforma l’endèmic problema del finançament del món local.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

9

Tanmateix i des de la perspectiva de les qüestions que són objecte del present anàlisi

(competències municipals en matèria de riscos ambientals o naturals) el règim general

d’exercici d’aquestes competències no patirà una modificació tant radical en la mesura

que prenent en consideració el fet que ja partíem d’una concepció restrictiva del

principi d’autonomia local tal i com el configurava la LBRL i l’han vingut entenent TS i

TC, el que ens portava –com indicàvem a l’apartat anterior- per a la delimitació exacte

de competències municipals, a la necessitat d’acudir a la delimitació efectuada en

virtut de la normativa sectorial que s’escaigués aplicar en cada cas, i que la LRSAL

suposa una volta de rosca a més respecte a aquesta concepció restrictiva, per tal de

delimitar el règim de competències municipals (pel que aquí interessa, protecció del

medi ambient i protecció civil), haurem de continuar acudint per remissió de l’article

25 de la LBRL, a la normativa sectorial que s’escaigui aplicar en cada cas. Òbviament i

atenent al gran impacte respecte l’esfera del règim local que suposa l’entrada en vigor

de la LRSAL, sí que és necessari destacar aquelles modificacions que amb

independència del que acabem de dir afectaran les competències municipals en les

matèries interessades:

• D’acord amb el nou redactat de l’article 7 de la LBRL, fora de les competències

pròpies dels municipis recollides a l’article 25 de la LBRL, les quals han d’ésser

definides per Llei, l’exercici de qualsevol altra competència només podrà portar-se a

terme mitjançant la delegació de l’Administració supramunicipal que s’escaigui, o

excepcionalment, respecte a la possibilitat d’exercir qualsevol altra competència

(diferent que les pròpies i les delegades), sempre que no es posi en risc la sostenibilitat

financera del conjunt de la Hisenda Municipal, d’acord amb els requeriments de la

legislació aplicable en matèria d’estabilitat pressupostària i sostenibilitat financera,

motiu pel que, per tal d’articular aquesta possibilitat serà preceptiva i vinculant,

l’emissió d’un informe previ per part de l’Administració competent per raó de la

matèria i de l’organisme competent en matèria de tutela financera. Aquest fet junt

amb sa supressió de l’article 28 de la LBRL, relatiu al règim de prestació d’activitats

complementàries a les pròpies, sembla eliminar qualsevol mena d’escletxa perquè els

municipis puguin portar a terme l’exercici de competències impròpies.

• En relació al recull de competències pròpies relacionades a l’article 25 de la

LBRL, sembla que es continuen preveient les mateixes competències, però en termes

molt més limitat i restrictius: De la protecció del medi ambient, s’ha passat a “Medio

ambiente urbano: en particular, parques y jardines públicos, gestión de los residuos

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

10

sólidos urbanos y protección contra la contaminación acústica, lumínica y atmosférica

en las zonas urbanas.” i de la seguretat en llocs públics i la protecció civil, prevenció i

extinció d’incendis s’ha passat a “Policía local, protección civil, prevención y extinción

de incendios.”

• L’article 26 de la LBRL continua preveient com a serveis de prestació

obligatòria, la protecció civil en els municipis de més de 20.000 habitants i a més a més

d’aquest, medi ambient per als municipis de més de 50.000 habitants, ara, com a medi

ambient urbà.

L’apartat 2 d’aquest precepte imposa ara la polèmica participació de les Diputacions

en la prestació de serveis en municipis de menys de 20.000 habitants, que hauran de

proposar la forma de prestació del servei en els termes assenyalats pel precepte en

qüestió, si bé, i sens perjudici dels dubtes que planteja l’aplicació pràctica del mateix,

els serveis afectats per aquesta mesura no fan referència a la protecció civil ni a la

protecció del medi ambient.

• Finalment també s’hauran de prendre en consideració les mesures previstes a

la LRSAL, respecte a la reducció de la dimensió del sector públic en relació a

organismes autònoms, consorcis, etc., en aquells casos en que s’escaigui aplicar-les i

en el supòsit que tinguin relació amb les matèries objecte d’anàlisi.

Davant l’enventual pèrdua de competències per part d’un Ajuntament, però, cal

prendre en consideració alguns matisos:

La Generalitat manté una interpretació (val a dir que també seguida en altres CCAA),

en virtut de la qual i partint de la concepció que la LBRL recull aquell nucli mínim

inatacable que en qualsevol dels casos ha d’ésser respectat per la legislació

autonòmica i estatal, defensa que aquest recull de competències en cap cas pot ésser

considerat un llistat de numerus clausus que no pugui ésser superat, i en aquest sentit

sosté que aquelles competències en relació a les quals es consideri que superen

l’àmbit competencial definit per la LRSAL, i atribuïdes als municipis mitjançant Lleis

autonòmiques que regulen competències pròpies de la Comunitat Autònoma, es

podran mantenir.

Per altra banda tampoc pot ésser obviada –davant l’eventual pèrdua de competències

per part d’un municipi—la possibilitat que la Generalitat delegui aquestes

competències o que “s’autoritzi” el seu exercici seguint els tràmits previstos a l’article

7 de la LBRL en la redacció donada per la LRSAL.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

11

En definitiva, doncs s’haurà de seguir atentament com es plasma l’aplicació pràctica de

la norma, que, malgrat els dubtes pel que fa a la seva adequació al marc constitucional

que planteja i l’evident retall d’autonomia municipal que comporta, en relació a la

qüestió objecte d’anàlisi, tampoc suposa un canvi tant radical, en la mesura que

haurem de continuar acudint a la normativa sectorial que s’escaigui aplicar en cada

cas, per tal de delimitar l’abast exacte de les competències municipals en matèria de

protecció civil i protecció del medi ambient, sens perjudici d’haver imposat una volta

restrictiva, més, al ja limitat principi d’autonomia local del que partíem, i que es

concreta les mesures abans relacionades.

3.- LA NORMATIVA SECTORIAL APLICABLE

En els apartats anteriors hemfet referència al fet que la única manera de

delimitar de forma exacte l’abast de les competències municipals que l’article 25 de la

LBRL atribueix als municipis, és acudint –tal i com preveu el propi article— a la

normativa sectorial que s’escaigui en cada cas. És necessari doncs relacionar

breument, quina és aquesta normativa.

1.- Protecció Civil.

D’acord amb les consideracions abans exposades, en matèria de protecció civil, la

legislació bàsica estatal es troba recollida a la Llei 2/1985, de 21 de gener de protecció

civil i pel que fa al marc normatiu català haurem de fer referència a la Llei 4/1997, de

20 de maig, de protecció civil de Catalunya, que constitueix la norma legal principal i

de caràcter general en matèria de protecció civil vigent a Catalunya. La norma té la

voluntat de regular l’àmbit sencer de la protecció civil en el territori de Catalunya,

llevat de les situacions d’emergència declarades “d’interès nacional” -en terminologia

de la Llei estatal 2/1985-, la competència sobre les quals correspon a l’Estat i en ella es

regulen els diversos instruments de planificació de la protecció civil i se'n permet la

integració i la coordinació amb els de l’Estat, es crea una estructura de protecció civil

configurada com un sistema integrat i es defineix la protecció civil com “les accions

destinades a protegir les persones, els béns i el medi ambient davant situacions de

greu risc col•lectiu, catàstrofes i calamitats públiques”. La Llei desenvolupa els drets i

els deures dels ciutadans pel que fa a les tasques de protecció civil, les possibilitats

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

12

d’intervenció, les obligacions, les prestacions exigibles i estableix les garanties i

cauteles corresponents.

Les obligacions dels municipis en relació a aquesta matèria les trobem en les següents

normes:

Decret 82/2010, de 29 de juny, pel qual s’aprova el catàleg d’activitats i centres

obligats a adoptar mesures d’autoprotecció i es fixa el contingut d’aquestes mesures,

que tal i com indica el seu nom regula aquelles activitats i centres obligats a portar a

terme aquestes actuacions d’autoprotecció.

Decret 210/1999, de 27 de juliol, pel qual s’aprova l’estructura del contingut per a

l’elaboració i l’homologació dels plans de protecció civil municipal. La norma regula els

diferents tipus de plans de protecció civil definits com aquelles eines de planificació

que estableixen el funcionament i l'organització dels recursos humans i materials per

millorar la resposta davant d'emergències o risc greu.

En aquest marc normatiu es preveuen diferents tipus de plans: 1) Territorials, que

contemplen amb caràcter general, les emergències que es poden produir en el seu

àmbit. Els nivells bàsics de planificació són el conjunt de Catalunya i els municipis. No

obstant això, poden haver-hi plans d'àmbit territorial supramunicipal, 2) Especials, que

es refereixen a riscos concrets, la naturalesa dels quals requereix d'uns mètodes

tècnics i científics adequats per avaluar-los i tractar-los. Aquests plans s'han d'elaborar

d'acord amb les directrius bàsiques previstes a la normativa, 3) Plans d'actuació

municipal en relació als quals és necessari posar de relleu que els municipis en què

s'hagin d'aplicar els plans especials estan obligats a elaborar i aprovar els

corresponents plans d'actuació municipal. Aquests plans d'actuació municipal formen

part dels plans especials, i donen la resposta del municipi a aquell risc concret 4) Plans

específics municipals: Els municipis que tinguin riscos concrets no considerats especials

poden elaborar plans específics, com a resposta al risc que els afecta, 5) Plans

d'autoprotecció previstos per a empreses, centres i instal•lacions determinats, les

emergències que es puguin produir com a conseqüència de la seva pròpia activitat i les

mesures de resposta enfront de les situacions de risc, catàstrofes i calamitats

públiques que els puguin afectar, 6) Altres procediments per a la gestió de les

emergències.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

13

Els plans territorials existents són:

• Pla de protecció civil de Catalunya (PROCICAT)

• Pla d’actuació del PROCICAT: emergències per episodis de contaminació a

l’Ebre aigües avall de l’embassament de Flix. Document del Pla.

• Pla d'actuació del PROCICAT: emergències per risc de subsidències en el barri

de l'Estació (Sallent)

• Pla d'actuació del PROCICAT per pandèmies

• Pla d'actuació del PROCICAT: emergències en el transport de viatgers per

ferrocarril

Els plans especials vigents a Catalunya són:

• Pla d'emergència exterior del sector químic de Catalunya (PLASEQCAT)

• Pla de protecció civil d'emergències per incendis forestals a Catalunya

(INFOCAT)

• Pla de protecció civil per al risc d'inundacions a Catalunya (INUNCAT)

• Pla especial d'emergències per inundacions de Catalunya (INUNCAT)

• Pla de protecció civil per accidents en el transport de mercaderies perilloses per

carretera i ferrocarril a Catalunya (TRANSCAT)

• Pla especial d'emergències per nevades a Catalunya (NEUCAT)

• Pla especial d'emergències per allaus a Catalunya (ALLAUCAT)

• Pla especial per a emergències aeronàutiques a Catalunya (AEROCAT)

• Pla especial d'emergències per contaminació accidental de les aigües marines a

Catalunya (CAMCAT):

• Pla especial d'emergències sísmiques a Catalunya (SISMICAT)

• Pla especial d’emergències per al risc radiològic (RADCAT)

• Pla especial per a emergències radiològiques de Catalunya (RADCAT)

Decret 127/2013, de 5 de març, de fixació d'un nou termini per presentar determinats

plans d'autoprotecció d'àmbit local i d'adequació dels plans d'autoprotecció dels

espais públics, de les activitats recreatives i dels establiments i espais oberts al públic

al Decret 82/2010, de 29 de juny.

Aquestes normes també s’han de completar amb les ordres, instruccions i

recomanacions que en relació a la matèria dicten el Departament i l’Administració de

l’Estat.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

14

Val a dir que actualment el Decret 82/2010, de 29 de juny, i el Decret 210/1999, de 27

de juliol, es troben en procés de revisió sota els criteris de simplificació administrativa i

que com a novetat més important amb afectació als municipis, aquesta revisió

introduirà la possibilitat d’agrupar en un els diferents plans de protecció civil previstos

al Decret 210/1999, que els Ajuntaments estiguin obligats a aprovar.

Finalment és necessari fer referència a la normativa que regula el règim d’intervenció

administrativa aplicable respecte a l’obertura d’espectacles públics i activitats

recreatives, en el marc del qual també serà d’aplicació tota la normativa sectorial que

s’escaigui verificar per al desenvolupament de les citades activitats:

Llei 11/2009, de 6 de juliol, de regulació administrativa dels espectacles públics i les

activitats recreatives.

Decret 112/2010, de 31 d'agost, pel qual s'aprova el Reglament d'espectacles públics i

activitats recreatives.

2.- Protecció del Medi Ambient.

En matèria de protecció del medi ambient és necessari fer referència, en primer terme,

a la planificació urbanística en la mesura que les determinacions derivades del marc

normatiu al respecte comportaran una influència directa en la prevenció de riscos

naturals determinada per la qualificació i zonificació d’aquells àmbits on es podrà

edificar i per la incorporació a la legislació urbanística de la tècnica de l’avaluació

ambiental prèvia, derivada de la legislació ambiental.

D’acord amb el complex sistema de distribució de poder territorial i competencial que

opera en el nostre ordenament jurídic no pot ésser obviat que les competències

municipals en matèria urbanística es troben limitades per les disposicions estatals i

autonòmiques al respecte. En aquest sentit és necessari fer referència a la legislació

estatal de caràcter bàsic, configurada pel Real Decreto Legislativo 2/2008, de 20 de

junio, por el que se aprueba el texto refundido de la ley de suelo, i en l’àmbit

autonòmic a la planificació supramunicipal de caràcter territorial i urbanístic i a la

legislació específica en matèria urbanística, concretament, al Decret Legislatiu 1/2010,

de 3 d’agost pel qual s’aprova el text Refós de la Llei d’Urbanisme i al Decret 305/2006,

de 18 de juliol, pel qual s’aprova el Reglament de la Llei d’Urbanisme, on es

concretaran les obligacions dels Ajuntaments:

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

15

Més enllà de la incorporació de la tècnica de l’avaluació ambiental a la legislació

urbanística – a la que fèiem referència- i que obligarà en la tramitació dels instruments

de planejament a incorporar informes ambientals o avaluacions ambientals prèvies

segons s’escaigui, les principals determinacions incorporades a la legislació urbanística

es concreten en la limitació de la potestat discrecional que ostenta l’Administració

municipal a la hora de planificar derivada del marc normatiu abans referenciat, i que

en tot cas haurà de respectar la normativa sectorial a la que ens remeti la legislació

urbanística, i en l’establiment de determinacions concretes com 1) el requisit

d’incloure mapes de riscos naturals, 2) la prohibició d’edificar en zones inundables i

zones de risc per a les persones, 3) el compliment de directrius davant riscos

d’inundació, i 4) prohibicions d’edificar en determinats punts de risc natural o geològic

com en pendents superiors al 20%.

La tècnica de l’avaluació ambiental prèvia operarà amb caràcter preventiu en relació a

la prevenció de determinats riscos naturals, en la mesura que hauria de determinar en

bona mesura la possibilitat d’aprovar o excutar de forma efectiva un determinat pla o

projecte, o l’establiment de les mesures correctores que s’escaigui aplicar en cada cas.

Pel que fa a la normativa d’intervenció i avauació ambiental, cal destacar:

• La Ley 21/2013, de 09-12-2013, de evaluación ambiental.

• La Ley 9/2006, de 28-04-2006, sobre evaluación de los efectos de determinados

planes y programas en el medio ambiente.

• Real Decreto Legislativo 1/2008, de 11-01-2008, por el que se aprueba el texto

refundido de la Ley de Evaluación de Impacto Ambiental de proyectos

(TRLEIAP)

• La Llei 6/2009, del 28-04-2009, d'avaluació ambiental de plans i programes.

• La Llei 20/2009, del 4 de desembre, de prevenció i control ambiental de les

activitats.

Aquesta normativa determinarà aquells supòsits en que l’Ajuntament ha de sotmetre

plans programes i projectes a avaluació ambiental o informe ambiental, i així mateix –

en relació a la Llei 20/2009- concreta la intervenció administrativa dels Ajuntaments en

l’autorització d’activitats mitjançant el règim d’intervenció administrativa que

s’escaigui aplicar en cada cas, en el marc del qual, s’haurà de verificar el compliment

de tota la normativa sectorial que entri en joc en relació al desenvolupament

d’activitats.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

16

3.- Normativa sectorial en matèries concretes:

3.1 Normativa de protecció contra incendis:

En matèria de protecció contra incendis cal fer referència a la Llei 5/2003, de 22

d’abril, de mesures de prevenció dels incendis forestals en les urbanitzacions sense

continuïtat amb la trama urbana, que fixa l’obligació de fixar franges de seguretat i

imposa l’obligació subsidiària als Ajuntaments de vetllar per al seu compliment.

Aquesta norma ha estat modificada en virtut de la Llei “d’acompanyament” als

pressupostos de 2014, modificant la seva denominació per passar a definir-se com a

Llei de mesures de prevenció contra incendis forestals en les urbanitzacions, els nuclis

de població, les edificacions, ampliant els supòsits de protecció i introduint la

possibilitat que l’actuació es financi amb l’establiment d’una taxa.

Altra normativa d’interès:

Decret 312/2006, de 25-07-2006, pel qual es regula la gestió del foc tècnic per part del

personal dels serveis de prevenció i extinció d'incendis de la Generalitat de Catalunya.

Decret 46/1999, de 23-02-1999, d'ampliació del termini per adoptar mesures de

prevenció d'incendis forestals en urbanitzacions.

Decret 130/1998, de 12-05-1998, pel qual s'estableixen mesures de prevenció

d'incendis forestals en les àrees d'influència de carreteres.

Decret 268/1996, de 23-07-1996, pel qual s'estableixen mesures de tallada periòdica i

selectiva de vegetació en la zona de influència de les línies aèries de conducció

elèctrica per a la prevenció de incendis forestals i seguretat de les instal•lacions.

Decret 64/1995, de 07-03-1995, pel qual s'estableixen mesures de prevenció

d'incendis forestals.

Decret 378/1986, de 18-12-1986, sobre establiment de plans de prevenció d'incendis

en els espais naturals de protecció especial.

Ordre MAH/873/2004 de 31-03-2004 per la qual s'amplien les comarques en les quals

es poden fer cremes controlades a les zones de pasturatge d'alta muntanya i s'allarga

el període de cremes.

Ordre MAB/174/2003, de 31-03-2003, per la qual s'amplien les comarques a les quals

es poden fer cremes controlades a les zones de pasturatge d'alta muntanya i s'allarga

el període de cremes.

També és necessari fer referencia a la normativa tècnica que determina les condicions

de seguretat en cas d'incendi en tots els edificis i establiments que es construeixin de

nou, o aquells que fan reformes significatives, ampliacions o canvis d'ús:

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

17

Els establiments industrials han de complir els requeriments de seguretat que fixen els

reglaments sectorials o específics (per exemple emmagatzematge de productes

químics, emmagatzematge de gasos liquats del petroli en dipòsits fixes, instal•lacions

petrolíferes, instal•lacions frigorífiques, entre d'altres) i complementàriament, el

Reglament de seguretat contra incendis en els establiments industrials (RSCIEI) (Reial

decret 2267/2004, de 3 de desembre, i posteriors correccions). Tanmateix, l'article 1

d'aquest Reglament preveu que en les activitats que per les seves característiques no

es pugui complir alguna de les disposicions reglamentàries el titular ha de presentar

una sol•licitud d'excepció i justificar-la mitjançant tota la documentació tècnica

necessària on s'hi especifiquin les mesures alternatives adoptades.

Per a les activitats d'ús no industrial, que comprenen els usos residencial,

administratiu, comercial, residencial públic, docent, hospitalari, pública concurrència i

aparcament, cal aplicar el Codi tècnic de l'edificació (CTE) (Reial decret 314/2006, de

17 de març i posteriors modificacions i correccions), i concretament el Document bàsic

seguretat en cas d'incendi (DB-SI) i el Document bàsic seguretat d'utilització i

accessibilitat (DB-SUA), incloent les posteriors modificacions aprovades pel Reial

decret 1371/2007, de 19 d'octubre, les aprovades per l'Ordre VIV/984/2009, de 15

d'abril i les aprovades pel Reial decret 173/2010, de 19 de febrer. Aquest codi tècnic es

va aplicar de forma transitòria conjuntament amb l'antiga Norma bàsica de l'edificació

NBE-CPI/96, entre el 29 de març i el 29 de setembre de 2006. A partir d'aquesta data,

ja només es pot aplicar el Codi tècnic de l'edificació, quedant totalment derogada la

citada norma bàsica.

Les Instruccions Tècniques Complementàries, aprovades per mitjà de les Ordres

INT/322/2012, INT/323/2012 i INT/324/2012, d’11 d’octubre, del Departament

d’Interior, complementen les reglamentacions tècniques en matèria de prevenció i

seguretat en cas d’incendi als edificis en qüestions específiques o particulars.

Concretament, existeixen Instruccions Tècniques que complementen el RSCIEI,

Instruccions Tècniques que complementen el CTE i, per últim, Instruccions Tècniques

que complementen de forma genèrica totes les reglamentacions.

Les condicions d'instal•lació i manteniment de tots els equips i mitjans de seguretat

contra incendi estan regulades pel Reglament d'instal•lacions de protecció contra

incendis (Reial decret 1942/1993, de 5 de novembre, i posteriors modificacions per

l'Ordre de 16 d'abril de 1998).

En matèria de tramitació administrativa, el dia 10 de maig de 2010, va entrar en vigor

la Llei 3/2010, de 18 de febrer, de prevenció i seguretat en matèria d’incendis en

establiments, activitats, infraestructures i edificis, la qual estableix la intervenció

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

18

administrativa en prevenció i seguretat en matèria d’incendis per establiments,

activitats, infraestructures i edificis que fins la seva entrada en vigor articulava la Llei

3/1998, de 27 de febrer, de la intervenció integral de l'Administració ambiental.

La Llei 3/2010, de 18 de febrer, de prevenció i seguretat en matèria d’incendis en

establiments, activitats, infraestructures i edificis, determina les competències

municipals i les de la Generalitat de Catalunya relatives a les prevenció i seguretat en

matèria d’incendis. També determina els reglaments, les instruccions tècniques

complementàries i les guies tècniques com a instruments normatius. La Llei estableix, a

més, el règim d’intervenció administrativa, és a dir, el sistema de verificació de les

condicions de seguretat en cas d’incendi dels establiments, activitats, infraestructures i

edificis. Finalment, regula l’actuació de l’administració per mitjà de les entitats

col•laboradores i n’articula l’autorització i la supervisió.

Normativa bàsica

Reial Decret 842/2013, de 31 d'octubre,pel qual s'aprova la classificació dels productes

de construcció i dels elements constructius en funció de les propietats de reacció i de

resistència enfront del foc.

Ordre INT/23/2013, d’1 de febrer,per la qual s’estableix el contingut del certificat

acreditatiu de l’acte de comprovació de prevenció i seguretat en matèria d’incendis i

els supòsits que estan exceptuats de l’acte de comprovació.

Ordre INT/22/2013, d’1 de febrer,per la qual s’aprova el procediment per a

l’habilitació dels tècnics i tècniques d’entitats col•laboradores de l’Administració per

actuar en l’àmbit de la prevenció i la seguretat en matèria d’incendis.

Ordre INT/324/2012, d’11 d’octubre,per la qual s’aproven les instruccions tècniques

complementàries genèriques de prevenció i seguretat en matèria d’incendis en

establiments, activitats, infraestructures i edificis.

Ordre INT/323/2012, d’11 d’octubre, per la qual s’aproven les instruccions tècniques

complementàries del Document Bàsic de Seguretat en cas d’Incendi (DB SI) del Codi

Tècnic de l’Edificació (CTE).

Ordre INT/322/2012, d’11 d’octubre,per la qual s’aproven les instruccions tècniques

complementàries del Reglament de seguretat contra incendis en establiments

industrials (RSCIEI).

Reglament (UE) nº 305/2011 del Parlament Europeu i del Consell, de 9 de març de

2011, pel qual s'estableixen condicions harmonitzades per a la comercialització de

productes de construcció i es deroga la Directiva 89/106/CEE del Consell.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

19

Reial decret 173/2010, de 19 de febrer pel qual es modifica el Codi Tècnic de

l’Edificació, aprovat pel Reial decret 314/2006, de 17 de març, en matèria

d’accessibilitat i no discriminació de les persones amb discapacitat.

Ordre VIV/984/2009, de 15 d'abril,per la qual es modifiquen determinats documents

bàsics del Codi Tècnic de l’Edificació.

Reial Decret 110/2008, d'1 de febrerpel qual es modifica el Reial Decret 312/2005, de

18 de març, pel qual s'aprova la classificació dels productes de construcció i dels

elements constructius en funció de les propiedades de reacció i de resistència enfront

del foc.

Reial decret 1371/2007, de 19 d'octubre,pel qual s’aprova el Document Bàsic "DB-HR

Protección frente al ruído" del Codi Tècnic de l'Edificació i es modifica el RD 314/2006,

de 17 de març, pel qual s'aprova el Codi Tècnic de l'Edificació.

Reial decret 314/2006, de 17 de març,pel qual s’aprova el Codi Tècnic de l’Edificació.

Reial decret 2267/2004, de 3 de desembre,pel qual s’aprova el Reglament de seguretat

contra incendis en els establiments industrials.

Ordre de 16 d’abril de 1998, sobre normes de procediment i desenvolupament del

Reila decret 1942/1993, de 5 de novembre, pel qual s’aprova el Reglament

d’instal•lacions de protecció contra incendis i se’n revisa l’Annex I i els Apèndixs.

Reial decret 1942/1993, de 5 de novembre

3.2 Normativa en matèria de risc sísmic

El risc sísmic ha estat objecte d’un tractament especial, preferentment des d’una

perspectiva vinculada a la construcció i als requisits d’edificació. En aquest sentit, la

normativa sobre el risc sísmic està constituïda bàsicament pel Reial decret 997/2002,

de 27 de setembre, pel qual s’aprova l’última actualització de la Norma de construcció

sismoresistent.

També serà necessari fer referència a les prescripcions derivades dels Plans i Acord

que s’adoptin en matèria de protecció civil.

3.3 Normativa en matèria de risc volcànic

Un altre dels riscos naturals objecte d'aquest estudi és l’anomenat “risc volcànic”, si bé

no hi ha una legislació específica al respecte més enllà de les directrius derivades de

l’aplicació la normativa en matèria de protecció civil (Plans, Acords, etc. o ambiental

(avaluacions ambientals, etc).

3.4 Normativa en matèria de risc d’inundacions

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

20

En matèria de risc d’inundacions és necessari fer referència la següent marc normatiu:

Reial decret legislatiu 1/2001, de 20 de juliol, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei

d'aigües.

Decret legislatiu 3/2003, de 4 de novembre, pel qual s'aprova el Text refós de la

legislació en matèria d'aigües de Catalunya.

Decret legislatiu 1/2010, de 3 d''agost, pel qual s'aprova el Text refós de la Llei

d'urbanisme.

Llei 9/2006, de 28 d'abril, sobre l'avaluació dels efectes de determinats plans i

programes en el medi ambient.

Decret 305/2006, de 18 de juliol, pel qual s'aprova el Reglament de la Llei d'urbanisme.

Reial decret 849/1986, d'11 d'abril, pel qual s'aprova el Reglament del domini públic

hidràulic.

Directiva marc de l'aigua 2000/60/CE.

Directiva 2007/60/Ce del Parlament Europeu i del Consell, de 23 d’octubre de 2007.

Decret 328/1988, d'11 d'octubre, pel qual s'estableixen normes de protecció i

addicionals en matèria de procediment en relació amb diversos aqüífers de Catalunya.

Resolució MAB/124/2002, d'11 de gener, per la qual es dóna publicitat a la relació de

les zones sensibles corresponents a les conques internes i de les zones sensibles per

eutrofització potencial en les zones costaneres.

Decret 476/2004, de 28 de desembre, pel qual es designen noves zones vulnerables en

relació amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries.

Decret 283/1998, de 21 d'octubre, de designació de les zones vulnerables en relació

amb la contaminació de nitrats procedents de fonts agràries.

Plans derivats de la normativa en matèria de protecció civil: INUNCAT...

De la normativa aplicable en matèria d’aigües, integrada també, per un conjunt

normatiu complex, haurem d’extreure aquelles previsions que facin relació al risc

d’inundacions, la regulació de les zones inundables i respecte la planificació

hidrològica.

3.5 Fenòmens litorals

Els riscos naturals relacionats amb fenòmens litorals estan vinculats a l’erosió i als

canvis en la configuració de la línia de costa, les inundacions i els agents hidrodinàmics

(temporals, corrents litorals, tsunamis, onatges, seixes o rissagues). L’acció humana i el

procés d’ocupació del sòl, la construcció d’infraestructures i el desenvolupament

urbanístic han estat un factor modificador dels fenòmens litorals i del funcionament

natural dels ecosistemes costaners.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

21

En relació a aquest extrem és necessari fer referència, en primer terme a la Llei estatal

22/1988 de 28 de juliol, de costes, que constitueix la principal norma reguladora del

litoral, dels usos possibles en la primera línia, de la definició de la zona

maritimoterrestre i del domini públic costaner, així com de les franges de protecció. La

mateixa llei estableix també unes directrius sobre les obres de defensa de regeneració

de platges i passejos marítims; articula les normes sobre trams de costa, que pot dictar

l’Administració de l’Estat, i els usos possibles de la primera línia costanera, i regula els

estudis bàsics de dinàmica de litoral. Aquest marc normatiu ha d’èsser completat amb

la Llei 2/2013, de 29 de maig, de protecció i ús sostenible del litoral i de modificació de

la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de costes.

També és necessari fer referència a la legislació sobre ports, pel que fa a la seva

incidència en la regulació d’aquest tipus d’infraestructures, de gran impacte al nostre

litoral. Aquest bloc normatiu està integrat per la Llei 27/1992, de 24 de novembre, de

ports de l’Estat, la Llei 5/1998, de 17 d’abril, de ports de Catalunya i el seu Reglament

de desenvolupament, aprovat pel Decret 258/2003, de 21 d’octubre.

Finalment aquesta regulació haurà d’èsser completada amb les prescripcions de la

legislació urbanística i derivades de la planificació supramunicipal, ja sigui urbanística o

territorial i per les previsons dels Plans i Acord derivats de l’aplicació de la normativa

de protecció civil (INUNCAT, etc.).

3.6 Contaminació ambiental i atmosfèrica

Llei 22/1983 de 02-11-1983 de Protecció de l'Ambient Atmosfèric.

Decret 203/2009, de 22-12-2009, pel qual es prorroga el Pla d'actuació per a la millora

de la qualitat de l'aire als municipis declarats zones de protecció especial de l'ambient

atmosfèric, aprovat pel Decret 152/2007, de 10-07-2007.

Decret 152/2007 de 10-07-2007, d'aprovació del Plà d'actuació per a la millora de la

qualitat de l'aire en els municipis declarats zones de protecció especial de l'ambient

atmosfèric mitjançant el Decret 226/2006, de 23 de maig.

Decret 226/2006, de 23-05-2006, pel qual es declaren zones de protecció especial de

l'ambient atmosfèric diversos municipis de les comarques del Barcelonès, el Vallès

Oriental, el Vallès Occidental i el Baix Llobregat per al contaminant diòxid de nitrogen i

per a les partícules.

Decret 80/2002, de 19-02-2002, regulador de les condicions per a la incineració de

residus.

Decret 319/1998, de 15-12-1998, sobre límits d'emissió per a instal•lacions industrials

de combustió de potencia tèrmica inferior a 50 MW i instal•lacions de cogeneració.

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

22

Decret 22/1998, de 04-02-1998, sobre límits d'emissió a l'atmosfera per a

instal•lacions de torrada i torrefacció del cafè.

Decret 199/1995, de 16-05-1995, d'aprovació dels mapes de vulnerabilitat i capacitat

del territori referits a la contaminació atmosfèrica.

Decret 323/1994, de 04-11-1994, pel qual es regulen les instal•lacions d'incineració de

residus i els límits de les seves emissions a l'atmosfera.

Decret 322/1987, de 23-09-1987, de desplegament de la Llei 22/1983, de 21-11-1983,

de Protecció de l'Ambient Atmosfèric.

Ley 40/2010, de 29-12-2010, de almacenamiento geológico de dióxido de carbono.

Ley 34/2007, de 15-11-2007, de calidad del aire y protección de la atmósfera.

Real Decreto 455/2012, de 05-03-2012, por el que se establecen las medidas

destinadas a reducir la cantidad de vapores de gasolina emitidos a la atmósfera

durante el repostaje de los vehículos de motor en las estaciones de servicio.

Real Decreto 100/2011, de 28-01-2011, por el que se actualiza el catálogo de

actividades potencialmente contaminadoras de la atmósfera y se establecen las

disposiciones básicas para su aplicación.

Real Decreto 102/2011, de 28-01-2011, relativo a la mejora de la calidad del aire.

Real Decreto 508/2007, de 20-04-2007, por el que se regula el suministro de

información sobre emisiones del Reglamento E-PRTR y de las autorizaciones

ambientales integradas.

Real Decreto 227/2006, de 24-02-2006, por el que se complementa el régimen jurídico

sobre la limitación de las emisiones de compuestos volátiles en determinadas pinturas

y barnices y en productos de renovación del acabado de vehículos.

Real Decreto 430/2004 de 12-03-2004 por el que se establecen nuevas normas sobre

limitación de emisiones a la atmósfera de determinados agentes contaminantes

procedentes de grandes instalaciones de combustión, y se fijan ciertas condiciones

para el control de las emisiones a la atmósfera de las refinerías de petróleo.

Real Decreto 117/2003 de 31-01-2003 sobre limitación de emisiones de compuestos

orgánicos volátiles debidas al uso de disolventes en determinadas actividades.

Real Decreto 1437/2002, de 27-12-2002, por el que se adecuan las cisternas de

gasolina al Real Decreto 2102/1996, de 20-09-1996, sobre el control de emisiones de

compuestos orgánicos volátiles (COV).

C.I.F

. P

0800

01

0A

Carrer València 231, 6a

08007 Barcelona

Tel. 93 496 16 16

acm@acm.cat

www.acm.cat

23

3.7 Risc geològic.

Les determinacions de la legislació urbanística, planificació territorial i normativa

aplicable en matèria d’aigües que afecten als Ajuntaments, pel que fa a determinades

limitacions per edificar o per qualificar zones com a edificables, també suposen un

autèntic element preventiu per als riscos geològics.

Algunes d’aquestes limitacions també poden venir donades per l’aplicació de la

normativa en matèria forestal i d’espais naturals. Seguidament relacionem les

principals disposicions al respecte :

Llei 9/1995, de 27-07-1995, de regulació de l'accés motoritzat al medi natural.

Llei 6/1988, de 30-03-1988, Forestal de Catalunya.

Decret 166/1998, de 08-07-1998, de regulació de l'accés motoritzat al medi natural.

Decret 377/1996 de 02-12-1996 pel qual es regula la gestió dels Fons de millores per a

la conservació i el manteniment dels boscos d'utilitat pública propietat de les entitats

locals.

Decret 175/1996, de 04-06-1996, pel qual es regula el desarrelament d'arbres i

d'arbustos.

Decret 35/1990, de 23-01-1990, pel qual es fixa la unitat mínima forestal.

Decret 357/1989, de 19-12-1989, pel qual s'estableix el funcionament del Fons

Forestal de Catalunya.

Llei 12/1981 de 24-12-1981 per la qual s'estableixen normes addicionals de protecció

dels espais d'especial interès natural afectats per activitats extractives.

Decret 172/2008, de 26-08-2008, de creació del Catàleg de flora amenaçada de

Catalunya.

Decret 328/1992, de 14-12-1992, pel qual s'aprova el Pla d'Espais d'Interès Natural.

Llei 12/1985, de 13-06-1985, d'espais naturals.

Llei 12/1981 de 24-12-1981 per la qual s'estableixen normes addicionals de protecció

dels espais d'especial interès natural afectats per activitats extractives.

Maig de 2013

Serveis Jurídics ACM