UNIVERSITAT DE VALÈNCIA

LA POBRESA I LA SALUT UNIVERSITAT, SALUT I SOCIETAT (CURS 2012/2013)

Rafa Acerete, Óscar Císcar, Marta Galí i Josep Marí

Índex:

1. Introducció

2. Què és la pobresa? Una definició actualitzada.

3. Quines són les causes de la pobresa?

4. Distints tipus de pobresa.

5. El gènere i la pobresa.

6. La pobresa, la salut i les malalties.

7. Estadístiques i exemples.

8. Com es pot lluitar contra la pobresa.

9. Conclusions.

10. Bibliografia.

1. Introducció

El títol del treball 'La pobresa i la salut' permet una primera aproximació a la

importància que ambdós conceptes tenen en termes poblacionals i permet, des d'un

principi, desenvolupar-los de manera conjunta.

La salut, entesa com un procés actiu, psicosomàtic, generalitzat i social, té una

sèrie de repercussions a diferents nivells. És un procés, per tant, que comporta

repercussions en el pla socioeconòmic i sociopolític entre d’altres.

Les institucions encarregades de gestionar els països, juntament amb diferents

ONG i altres organismes, dediquen cada any nombrosos esforços, però potser no els

suficients, per combatre els nivells elevats de pobresa a nivell mundial. El context

actual de crisi social i econòmica que colpeja des de 2008 a Europa i els EUA ha

suposat un canvi en la mentalitat del tradicionalment conegut com 'primer món'. De

fet, aquells qui abans gaudien de major protecció, han vist com el sistema que els

garantia benestar indefinit trontolla. Els altre temps 'intocables' països desenvolupats,

han passat de veure les campanyes contra la pobresa en els seus televisors a ser

l'epicentre receptor d'una sèrie d'ajudes a les que abans no s'imaginaven haver de

recórrer.

Han canviat els actors principals de la pobresa, més ben dit, la pobresa ha

traspassat fronteres que abans semblaven molt llunyanes.

Es pretén explicar els mecanismes a través dels quals la pobresa exerceix la seva

influència, negativa en aquest cas, en l'estat de salut de la població que la pateix. Passa

també a l'inrevés, sent la dolenta salut un determinant de pobresa.

2. Què és la pobresa? Una definició actualitzada.

Segons la RAE, la pobresa és la qualitat d’aquelles persones que no tenen allò

necessari per a viure. L’OMS amplia aquesta definició: no es refereix a la pobresa

referint-se només a la manca d’ingressos i de recursos, sinó també a l’absència de

benestar. Podríem dir, doncs, que segons la OMS, no només és pobre aquell que no

posseeix bens materials; també són pobres aquelles persones que, d’una o altra

manera, tinguen algun impediment per a sentir-se plenament bé (tenim en compte

que l’absència de bens pot induir a l’absència de benestar, però no al revés: el

benestar no depén de criteris econòmics).

Altres postures més filosòfiques defineixen la pobresa a la impossibilitat

d’assolir una certa realització vital per motius físics o per estar privat d’oportunitats o

drets que permeten a la persona realitzar-se com a tal. Així doncs, podríem anomenar

pobre a un escriptor l’obra del qual està prohibida per qualsevol motiu repressiu, ja

que no es pot realitzar segons la seua natura, fent arribar el seu missatge a terceres

persones. Com podríem anomenar pobre també a alguna persona a la que se li nega

treballar amb allò que li plena per motius de sexe o raça (com passava per exemple,

fins fa poc, amb les dones de l’exèrcit d’Estats Units, que no tenien permés combatre).

Com veguem, la pobresa no és un terme gens tancat, sino que abarca un munt

d’expressions i situacions. L’objectiu principal de la OMS és aconseguir la salut

universal, i no oblidem que, segons la OMS, la salut és “un estat de complet benestar

físic, mental i social, i no solament l’absència d’afeccions o malalties”. Sembla evident

doncs, que aquest objectiu passa per l’eradicació de la pobresa, i no solament la

pobresa que impedeix a les persones accedir als serveis de salut, sino l’estat de

pobresa que pateixen les persones discriminades d’alguna manera (“benestar social”).

3. Quines són les causes de la pobresa?

La pobresa, com qualsevol altre problema social, ve determinada per una sèrie de

causes històriques. L’estudi de les mateixes, però, tan sols permet comprendre

l’origen del problema i però no l’abordatge del mateix, ja que es tracta d’una anàlisi de

tipus retrospectiu.

És per aquest motiu que convé diferenciar entre causa i factor. Un factor i una

causa no són exactament la mateixa cosa. Una causa pot ser qualsevol situació que

contribueix al naixement d’un problema, mentre que un factor es allò que intervé a la

seua perpetuació una vegada existeix el problema. Per tant, per a invertir un

problema determinat, en aquest cas concret la pobresa, cal actuar sobre l'expressió

dels diferents factors determinants de la mateixa per a una població concreta.

És potencialment possible dur a terme una sèrie de mesures que tinguen com

a objectiu els factors que perpetuen la pobresa. Per això, és imprescindible conèixer

quins són aquests factors o variables.

A nivell històric, trobem esdeveniments que van donar lloc a

l’aparició i desenvolupament de la pobresa: el colonialisme, l’esclavitud, les guerres i

les invasions, que encara actualment hi són presents al món. Totes van ser causa

de l’establiment de la pobresa en un moment determinat.

Actualment, existeixen uns quants factors la presencia dels quals comporta un

manteniment i/o augment de la pobresa. Dins aquests hi trobem la ignorància, apatia,

corrupció, dependència i malaltia.

Així mateix, aquests factors són causa d’altres problemes secundaris estretament

vinculats a la pobresa. Hi trobem dins d’aquest grup: el dèficit d’infraestructures,

l’atur, l’analfabetisme, erls recursos escassos. Tots aquests problemes esmentats son

conseqüència dels cinc factors esmentats anteriorment, i constituiran les dianes sobres

les quals hauran d’actuar les diferents estratègies d’intervenció que cerquen eradicar

la pobresa.

Figura 1. Els cinc majors factors de la pobresa

3.1. Salut i pobresa

La salut precària i la pobresa mantenen una relació de causalitat bidireccional. Això

és, nivells deficitaris de salut són conseqüència de situacions de pobresa, al temps que

la manca de salut pot actuar com factor desencadenant de pobresa i situacions de

desigualtat.

La malaltia és un indicador que porta implícita una baixa taxa de productivitat

laboral, la qual es reflectirà en un menor nivell adquisitiu i per tant en una qualitat de

vida menor. Aquesta seqüència de fets donarà lloc a situacions de pobresa o

agreujament de la pobresa quan ja hi existia en la població. D’altra banda, grups socials

amb elevada prevalença de pobresa, presenten majors nivells d’exposició a problemes

de salut i per tant una major predisposició a emmalaltir.

En el següent gràfic s’observa el cercle viciós que suposen els elevats nivells de

pobresa i situacions deficitàries de salut, i la manera en que s’interrelacionen ambdós

factors.

La globalització té una sèrie de conseqüències negatives sobre l’estat de salut

col·lectiu. Factor negatius associats a la salut s’han estès, com per exemple: la malaltia,

els riscos associats a la infermetat, i un menor accés a serveis bàsics. Les retallades

pressupostàries de partides destinades a la sanitat i a l’educació comporten a curt i

mig termini societats més pobres on impera la desigualtat socioeconòmica.

¿Cóm es pot explicar la bidireccionalitat en la relació de causalitat pobresa-

salut? Els col·lectius més desafavorits es caracteritzen per un ús deficitari dels serveis

bàsics sanitaris. Això s’explica fàcilment per la dificultat per accedir-hi. Aquest fet,

sumat a condiciones higiènic-ambientals inadequades tenen com a resultat un

empitjorament en els seus estats de salut, fet que els convertirà en potencials usuaris

dels recursos sanitaris. Un major ús de la infraestructura sanitària repercuteix

negativament en el capital econòmic d’aquesta gent. Es convertiran en individus

Figura 2. El cercle viciòs de la pobresa.

menys productius, per tant els seus salaris disminuiran notablement. S’observa com

pobresa i malaltia es retroalimenten. Societats malaltes son societats més pobres, a

més dels riscos de morbi-mortalidad inherents al propi estat de malaltia.

En la figura 3 s’observa aquest procés:

3.2. Pobresa i desigualtat social.

El context de crisi social i econòmica que s’estén per la pràctica totalitat del

territori d’Europa té, entre d’altres conseqüències, l’augment dels nivells de pobresa

en població general.

Aquest fet ens fa pensar que, si bé l'origen de la pobresa no està determinat per la

crisi actual, aquesta pot haver influït al seu agreujament. La crisi ha suposat una major

bretxa entre els diferents grups socials d’una població que cada vegada és més

polaritzada.

La manera en què s'ha triat abordar la recessió que des de l'any 2008 s'ha instal·lat

a les economies europees ha tingut conseqüències dramàtiques pel que fa a pobresa i

desigualtat social.

Polítiques basades en l'austeritat, amb retallada de la despesa pública i

nacionalització del deute privat han suposat un sobre-endeutament públic que ha

acabat per ofegar a bona part de la població. Aquest, s'ha vist incapaç d'afrontar una

sèrie de despeses a què antany podia fer front.

Un vida cada vegada més cara, i un nivell adquisitiu de les famílies cada vegada

menor (a causa sobretot de taxes d'atur terriblement elevades) són factors que

incideixen en la situació de pobresa actual.

Figura 3. Cicle de la salut i la pobresa.

4. Distints tipus de pobresa.

La pobresa pot tenir diferents característiques, és per això que podem classificar

diferents tipus de pobresa en funció de distints criteris. En funció de l’afectació social i

el temps en què es perllonga aquesta condició, parlem de pobresa:

Individual: Es caracteritza per ser continua i afecta a una persona o una família

en concret. Aquesta normalment no pot accedir a les necessitats bàsiques a

causa d’un impediment físic o mental.

Colectiva: Afecta a tota una comunitat d’individus o a una gran part d’aquesta.

Aquesta pobresa és conseqüència d’un subdesenvolupament econòmic que

dóna lloc a la impossibilitat de satisfer adequadament les necessitats d’un

col·lectiu amb recursos insuficients. Les taxes de mortalitat augmenten en

aquests grups donat que no disposen dels recursos necessaris. Disminueix

l’esperança de vida i la qualitat d’aquesta, el principal problema és la nutrició.

Cíclica: Pobresa generalitzada i temporal que afecta a un col·lectiu d’una zona determinada. Produeix escassetat de proveïment provocat per una planificació agrícola deficient o per causes naturals – catàstrofes- . Dóna lloc a èpoques de fam. . Els països més pobres no estan preparant per enfrontar les catàstrofes mediambientals i es produeixen un gran nombre de morts i destrosses amb greus repercussions.

A més, cal distingir entre pobresa absoluta i pobresa relativa:

La pobresa absoluta es refereix a la condició en què una família no pot cobrir

les seues necessitats bàsiques amb els seus ingressos, que són escassos o nuls.

Per altra banda, la pobresa relativa fa referència a que la condició de pobresa difereix depenent del país en què ens trobem: no és el mateix un pobre en Finlàndia que en l’Àfrica.

La pobresa també pot ser classificada segons les carències:

La pobresa de serveis fa referència a la carència d’accés als serveis bàsics com

l’aigua potable, la llum, serveis de cloaca, etc. Aquesta es dóna a causa de viure

en una zona perifèrica on no arriben aquests serveis o perquè no es disposa de

suficient diners per a pagar-los.

Pobresa per salut es refereix a la manca d’accés a un sistema sanitari de

qualitat o l’assistència a centres on els recursos són molt limitats i per tant

insuficients. També cal afegir la manca de recursos econòmics per a comprar

els medicaments.

Després també distingim la pobresa educativa, referida a la falta d’oportunitats

per a accedir a la educació tant bàsica com superior i les repercussions que té

açò sobre les oportunitats laborals.

5. El gènere i la pobresa.

La pobresa arriba a tots els llocs i pot afectar a qualsevol persona, però a unes més

que a altres. Diversos estudis calculen que el 70% de pobres al món són dones. D’igual

manera, al voltant del 70% dels treballadors pobres (gent que treballa però no guanya

el suficient com per a eixir del llindar de la pobresa) són dones, degut a que moltes

vegades continuen tenint condicions laborals i sous pitjors que els dels homes: fins i tot

en països desenvolupats, es pot donar el cas d’homes i dones encarregats de la

mateixa feina però amb sous distints.

Aquestes dades, no obstant, difereixen molt depenent del país en què ens trobem. En

països desenvolupats (Espanya, per exemple), les xifres estan prou més equilibrades,

tot i que la quantitat de dones pobres continua sent lleugerament major (La diferència

entre homes i dones és menys de 2 punts percentuals).

Figura 4. Taxes de pobresa per sexe i edat.

Açò es deu, en part, a que als països desenvolupats tant homes c om dones

tenen accés a l’educació i a la sanitat, dos dels factors determinants aquest tema.

No obstant, en molts països les dones no tenen accés a aquestos serveis. Segons

dades de la UNESCO, als Estats Àrabs al voltant de 5 milions de xiquetes (i 3 milions

de xiquets) estan privades d’accés a l’escola, si bé s’està treballant per la paritat.

No obstant, la meitat de dones als Països Àrabs continuen sent analfabetes, un

altre factor determinant que les pot fer caure en la pobresa. Les dades son encara

més preocupants en països com Iraq (77% de dones analfabetes), el Iemen (76%) o

Mauritània (71%).

En la figura es pot observar com, a major nivell d’estudis, menor taxa de

pobresa. En aquests països, igualment, la dona té dificultat l’accés al món laboral: per

una part, per la falta d’estudis; per l’altra, per la cultura masculina imperant, per la

qual els empresaris prefereixen normalment contractar homes. A més, estan menys

retribuïdes econòmicament que els homes. Només una de cada tres persones

treballadores en aquestes regions son dones, i solen treballar en l’agricultura i al sector

serveis, sectors poc productius i per tant poc remunerats. A més, certes lleis dificulten

encara més la inserció laboral, degut a que en certes zones és necessari el permís del

pare o l’espòs per a que la dona puga treballar o viatjar.

En certes regions africanes, especialment l’Àfrica subsahariana, la pobresa

femenina s’accentua encara més. Açò es deu a que les xiquetes deixen abans l’escola

per a encarregar-se del treball, però també a altres factors. Per una banda, moltes

mares han de sacrificar la seua dieta per a alimentar als seus fills, cosa que acaba

derivant en una mala alimentació i, per tant, en malalties cròniques, que la poden dur

a la pobresa. El contacte amb aigües contaminades també pot dur a diverses malalties.

Aquestes dones tenen un difícil accés a la sanitat, ja que en molts països africans

existeix un sistema nacional de seguretat social, però donat a que elles mai han

Figura 5. Taxa de pobresa segons el nivell d’estudis.

contribuït, l’accés a la sanitat pot representar un problema. A més a més, son molt més

vulnerables al VIH, per diversos motius: biològics (superfície mucosa més ampla),

econòmics (favors sexuals a canvi de beneficis materials), socials (no poden insistir en

utilitzar protecció), etc. Tot açò, sumat als rituals d’ablació, deriven en moltes

complicacions per a la seua salut que les acaben duent a la pobresa. La següent figura

il·lustra com l’VIH continua sent una plaga al sud d’Àfrica.

Figura 6. Prevalença del VIH(%) en adults en Àfrica, 2005.

6. La pobresa, la salut i les malalties.

Els factors que influeixen en l’estat de salut d’un individu estan molt relacionats en

el poder socioeconòmic tant de l’individu com el de la població en què viu. Són els

següents:

El medi ambient. Entre els factors és aquell més fàcilment modificable per

l’individu. Hi influeixen en l’estil de vida i l’organització del servei sanitari. Per

exemple: condicions laborals perilloses, estrés, manca de recolzament social,

accés als serveis sanitaris, etc.

La pobresa. La pobresa causa misèria i aquesta és causa de malaltia. Açò forma

un cicle d’on és difícil sortir. La pèrdua de salut ocasiona una disminució

d’ingressos donat que incapacita a la persona per a treballar. A més a més, un

nivell d’ingressos inferior ve acompanyat d’un pitjor coneixement dels hàbits

saludables i una menor utilització dels serveis sanitaris. Així, la salut d’una

societat depèn de la pobresa que aquesta allotge i de com s’enfronte a

aquesta.

Les oportunitats i l’accés tant a la ’informació com al coneixement es redueixen

en aquells països amb escassos recursos. Es relaciona amb la pobresa

educativa. La pobresa és manca de recursos però sobretot manca

d’oportunitats.

El nivell de desenvolupament d’un país. Als països en vies de desenvolupament

la salut està en poder de les elits. És a dir, d’aquells amb suficients recursos

econòmics; d’açò deriva la incapacitat dels necessitats per a tindre servei, a

pesar del seu estat de salut més greu. Per altra banda, els països desenvolupats

tenen normalment una distribució més equitativa encara que també hi tenen

desigualtats en quant al nivell de la classe social, l’ètnia, el gènere, el barri o la

zona geogràfica.

La globalització. Influeix en la salut en relació amb la distribució dels béns i

l’equitat. Les desigualtats socioeconòmiques estan augmentant i tendeixen a

ampliar-se entre grups socials.

D’altra banda, cal centrar també l’atenció en l’habitatge com a necessitat de

primer ordre. El fenomen dels ‘’sense sostre’’ no es deu solament a la falta d’habitatge

sinó a un procés de exclusió i marginació social. Els transeünts són una població cada

vegada més nombrosa de gent que deambula de ciutat en ciutat en busca d’un treball

de temporada. Aquesta condició per a moltes persones va suposar l’oportunitat de

desplaçar-se per buscar feina però després de les últimes crisis econòmiques la

situació ha dut a la marginació fins quedar exclosos del sistema social i de l’Estat del

Benestar. Els transeünts es caracteritzen per ser persones solitàries, sense familiars ni

amics, amb fragilitat psicològica i desmotivació. Depenen de les institucions i de les

ajudes socials. El nombre de persones en aquesta situació augmenta cada any i a més

s’està rejovenint. Un de cada tres ‘’sense sostre’’ té problemes de salut a causa de les

seues condicions de vida per les drogodependències i alcoholisme. També un sector

minoritari té malalties mentals. Endemés, també contrauen malalties de transmissió

sexual com el SIDA.

6.1. Pobresa i desigualtats al sector de la salut

La malaltia o la fecunditat molt alta tenen un efecte considerable sobre els ingressos a una família, i pot determinat el fet d’estar per damunt o per davall del límit de la pobresa. A més a més, la malaltia s’associa a alts costos d’atenció sanitària. Els països pobres sofreixen moltes privacions que s’expressen en alts nivells de mala salut. Per altra banda, la desigualtat entre pobres i rics correspon a les limitacions i oportunitats molt diferents que tenen uns i altres i no d’una tendència a fer eleccions diferents. Les desigualtats socioeconòmiques en la salut tendeixen a augmentar tant al món en desenvolupament com per al desenvolupat. Cal esmentar la incapacitat dels serveis de salut dels països en desenvolupament per a arribar al sector pobre.

Existeixen factors domèstics i comunitaris que influeixen directament sobre els

resultats sanitaris. Aquests varien molt d’una llar a una altra i són més roïns a les llars

de famílies pobres. Dins de la pròpia família estan l’ús dels serveis sanitaris, les

pràctiques dietètiques, sanitàries i sexuals i l’estil de vida en general. Els factors

comunitaris són les normes culturals, el capital social , el medi ambient i les

infraestructures. Dins del propi sistema de salut incloguem la disponibilitat,

l’accessibilitat, el preu i la qualitat dels serveis. A nivell del govern incloem les

polítiques de salut i altres polítiques com el transport, l’energia, l’agricultura, l’aigua i

el sanejament. Els pobres tendeixen a estar en desavantatge amb respecte a cadascun

dels determinants de la salut. Als països en desenvolupament els majors ingressos

s’associen amb un ús més freqüent dels serveis de salut de professionals sanitaris

moderns, tant al servei públic com al privat. A mesura que augmenten els ingressos

també millora la dieta, l’alimentació dels xiquets/es i la higiene. El nivell d’educació,

que sol ser baix entre els pobres, també influeix a les decisions familiars sobre

determinats de la salut. En relació als factors comunitaris, són importants les

influències ambientals i geogràfiques i l’ambient. A més, les comunitats tendeixen a

compartir valors i aquests són molt importants en les conductes sanitàries.

L’accessibilitat i la distància tenen una gran repercussió. Tendeixen a reduir la

utilització o a aplaçar-la sobretot entre els més pobres. El segur tendeix a augmentar

l’ús dels serveis de salut però els pobres tenen menys probabilitats de disposar de

segurs privats o públics. En alguns casos, els pobres empren els serveis però paguen

per ells una quota major als seus ingressos i en altres solament els rics poden usar i

pagar els serveis. Als sistemes finançats per impostos, generalment els pagaments

tendeixen a ser proporcionals als ingressos ; als sistemes de seguritat social en el pitjor

dels casos tendeixen a ser regressius, però de vegades són proporcionals als ingressos

o fins i tot progressius y als sistemes de finançament privat tendeixen a ser regressius.

6.2. Malalties de la pobresa.

Aquest grup recull aquelles malalties infeccioses que afecten a poblacions amb

un grau de desenvolupament baix. La falta de recursos en les zones habitades pobres

està directament relacionada en l’aparició de malalties que en altres zones amb

recursos ja han sigut eradicades. A part de les condicions ambientals i de recursos

també influeix l’escassa educació que reben les zones afectades per aquestes malalties

i sovint amb s’empren escassos recursos econòmics invertits en plans mal organitzats,

que no surten quasi efecte.

Aquestes malalties no són solament un problema per als països en desenvolupament sinó també per a les societats desenvolupades, que pensen no ser-hi afectades. En l’actual món globalitzat i interdependent no existeixen barreres per a aquestes malalties ni per a les seues causes. Constitueixen una realitat per als sistemes de salut occidentals i particularment per a l’espanyol. A més a més, s’estenen o bé pels moviments migratoris o bé perquè sorgeixen àrees de pobresa en zones desenvolupades, cada vegada més freqüents. Cada vegada hi ha més nuclis de pobresa als països desenvolupats, concretament a València ¼ de la població viu per sota dels límits de la pobresa. Les malalties de la pobresa foren eradicades fa uns anys als països desenvolupats gràcies a l’acció de les vacunes, els nous medicaments i les mesures higièniques.

Hi ha una relació negativa entre la desocupació y la salut. Els mecanismes pels que es produeix aquest efecte són els següents:

Privació econòmica. La pèrdua de capacitat econòmica comporta una pitjor alimentació, menor inversió en despeses d’atenció sanitària i pitjors condicions d’ allotjament i higiene.

Estrès. Els desocupats tenen un grau elevat d’estrès que combina els problemes econòmics i els professionals, les perspectives vitals... Cal afegir els problemes de salut mental i les elevades taxes de suïcidi.

Recolzament social. Dificultat en la inserció social i efectes que açò produeix sobre la salut.

Factors de risc. Aficions roïnes com el tabaquisme, l’obesitat, les drogues, l’alcohol, pitjor percepció de salut i menor consum de fruites i vegetals.

En resum, la desocupació constitueix un risc important per a la salut, tant

físicament com mentalment, incrementant la mortalitat. Aquesta població pateix un doble càstig; la manca de treball amb les conseqüències de marginació social i manca d’ingressos que provoca i els problemes de salut que empitjoren aquesta situació.

L’esperança de vida al néixer i la mortalitat infantil defineixen la població dels

països rics i dels pobres. La diferència de nombre de morts per 1000 habitants entre

països desenvolupats i subdesenvolupats és de quasi 100. L’OMS calcula que la meitat

de totes les morts de nens que van ocórrer en els països en desenvolupament durant

1995 van ser deguts a problemes relacionats amb la desnutrició.

Per últim, cal tindre present que el nivell cultural d’un poble, relacionat directament amb la riquesa del mateix, condiciona el seu estat de salut mitjançant l’acceptació de la medicina. Així, pren valor la importància de l’educació sanitària. En aquest sentit i de manera històrica, podem dir que als anys 40 del segle XX els països occidentals comencen a preocupar-se per les mancances dels països més desafavorits, sorgint aleshores dos moviments: el naixement de les ONG i agències religioses, que recapten fons per pal·liar la pobresa i problemes derivats i organitzacions locals per fer front als problemes de pobresa, entre els quals destaca la falta de salut.

7. Estadístiques i exemples.

Existeixen diverses organitzacions intergovernamentals mundials, tals com l’ONU,

l’OMS i l’UNESCO, que són font de dades esclaridores del fenomen de la pobresa arreu

del món. En aquestes i entre d’altres, es reflecteix la situació de la dóna la món i la

relació amb la pobresa, tot il·lustrant allò exposat allò exposat en apartats anteriors. A

més, hi trobem altres estadístics que permeten entendre la realitat complexa de la

pobresa al món actual.

Un dels indicadors més cridaners que reflecteix la relació entre pobresa i salut ve

reflectit en l’esperança de vida en néixer. La següent taula mostra l’esperança de vida

al néixer segons la regió i els ingressos.

Tal i com s’observa, les regions més pobres del món, tal com Àfrica i Àsia Sud-

oriental, presenten les menors esperances de vida. Açò està directament relacionat

amb el grau de pobresa d’aquests països. Pel que fa al grup d’ingressos, s’observa

també com aquest indicador augmenta a mesura que augmenta el nivell d’ingressos.

Per tant, aquestes dades de l’OMS no venen sinó a corroborar una de les tesi del

present treball: la causalitat bidireccional entre salut i pobresa.

Una conseqüència directa i necessària d’aquest fet és la polarització accentuada de

la piràmide poblacional, que actua a mode d’agreujant de la situació de pobresa d’un

país. La taula següent mostra com en les regions més pobres del món, sobretot a

Taula 1. Esperança de vida en néixer segons la regió i els ingressos.

Àfrica, quasi la meitat de la població té menys de 15 anys. Aquesta circumstància,

sumada a l’elevada mortalitat infantil i la baixa esperança de vida, debiliten la mà

d’obra productiva del país tancant contribuint a crear un cercle viciós al voltant de la

pobresa.

Seguint amb aquesta línia argumental, cal prestar atenció, en la taula següent, a la

incidència de malalties determinades en certs indrets del món. Bé és sabut que, a

Occident, han existit una diversitat de períodes epidemiològics al llarg del temps, els

quals podem classificar en tres grups: Abans del s. XIX, podríem parlar de malalties

infecto-contagioses agudes, tals com el còlera, la verola i la pesta; després, hi

trobaríem el període amb predominança de malalties infecto-contagioses cròniques,

tals com la tuberculosi, sífilis, diftèria, tifus i malària o paludisme, i posteriorment,

l’època en la que ens hi trobem on s’estableix el període de les malalties cròniques no

infecto-contagioses. En aquest sentit, podem observar com tant la malària com la

tuberculosi, presenten una notable incidència en Àfrica, mentre que en la pràctica

totalitat de la resta del món aquestes malalties amb prou feines tenen una incidència

rellevant estant eradicades des de fa molt de temps en regions desenvolupades com

Europa.

Taula 2. Distribució dels grups d’edat poblacional al món en funció de la regió.

Una de les possibles explicacions a aquest fet rau de nou en el nivell econòmic dels

països. En la taula següent podem veure com a Europa, la despesa sanitària total (iniciativa privada més pública) per càpita al 2009 s’hi trobava entre les més elevades del món, sols comparable amb els Estats Units d’Amèrica i Canadà. D’entre aquests estats, hi trobem Luxemburg, amb la despesa més elevada a nivell mundial, amb 8262 US$ per habitant i any . En absoluta contraposició hi trobem els països africans, on la gran majoria no arriben als 44 US$ d’inversió per any i habitant estimats com a mínims per cobrir les necessitats sanitàries bàsiques. D’aquesta manera, si els nivells de finançament són molt baixos, els països no poden garantir l’accés universal ni tan sols a un conjunt molt reduït de serveis de salut.

Taula 3. Mortalitat per causes específiques arreu del món.

L’any 2000, líders de tot el món establiren huit objectius de desenvolupament a llarg termini, anomenats Objectius de Desenvolupaments del Mil·lenni, amb metes que haurien d’assolir-se l’any 2015. Complir aquests objectius depèn en bona mesura de que s’arribe a la igualtat d’oportunitats per a dones i homes, xiquets i xiquetes. En aquest sentit, tant l’educació com el paper de la dona són fonamentals, tant per ser motors de salut així com també vehicles per escapar de la pobresa. Les dones amb més educació tenen més oportunitats en el mercat laboral i en la presa de decisions. És necessari que les dones arriben a llocs de responsabilitat tant a nivell econòmic com polític. El fet de dotar a les dones arreu del món de recursos i poder, amb treballs decents i productius fa que tant elles com les seues famílies tinguen un major benestar, possibilita que els fills tinguen accés a una millor educació i salut i contribuixen a l’eradicació de la pobresa i el creixement econòmic.

En primer lloc, cal dir que tant la pobresa com el fet de residir en àrees rurals

representa un gran impediment per a l’educació de les xiquetes.

Taula 4. Despesa total en salut per càpita, 2009 (US$). (Les barres mostren els valors en una escala logarítmica i les

línies verticals grises indiquen la despesa mínima proposada de 44 US$ per càpita. (adaptada de “Estadístiques

sanitàries mundials 2012, OMS”).

Figura 7. Percentatge de xiquetes i xiquets en edat d’assistir a escola primària, per estatus estudiantil i

característiques familiars, en 42 països en vies de desenvolupament. Enquestes entre 2001 i 2008.

L’any 2008, sols el 49% de la població de les regions en vies de desenvolupament tenia

aigua potable canalitzada. En Oceania i Àfrica subsahariana, per exemple, menys del 6% de la

població de les àrees rurals rep aigua potable canalitzada. Aquest fet provoca que un integrant

del nucli familiar s’haja de desplaçar als llocs on s’hi troba la font d’aigua diverses vegades

cada dia per poder tindre el mínim per cobrir les necessitats familiars. Tal i com es veu al

diagrama circular, en la majoria de casos (64%) són les dones les que s’encarreguen d’aquesta

dura tasca, per damunt d’homes i de xiquets, tot i que en el cas dels xiquets, el percentatge de

xiquetes és el doble que de xiquets. El fet d’haver d’anar a per aigua no és trivial, ja que a més

del grans esforç físic que suposa, el temps consumit és abundant, cosa que impedeix que qui

realitza la tasca puga tindre un treball o anar a l’escola. Per tant, abastir d’aigua canalitzada a

la població mundial contribuiria al desenvolupament de la dóna, l’eradicació de la pobresa i la

millora de la salut col·lectiva.

Pel que fa a l’educació terciària, en algunes regions, com per exemple l’Àfrica subsahariana, Oceania i Àsia meridional, la proporció d’homes amb estudis d’educació universitària segueix sent més elevada que la de dones. No obstant, en altres zones com Amèrica Llatina i el Carib i també a Europa, aquesta tendència s’ha revertit i el percentatge de dones és major. A més, es pot observar a la figura 9 que les taxes de matriculació estan arribant a la paritat en tots els nivells educatius. Una conseqüència derivada del major grau d’educació de les mares és la major taxa de supervivència de xiquets de mares amb estudis superiors. La salut dels nadons i dels xiquets està inexorablement lligada a la de les seues mares i al paper i estatus de les dones a la societat. L’educació dota a les mares de ferramentes que necessiten per millorar la nutrició i l’atenció dels seus fills, i també els ajuda a expandir el seu accés a oportunitats laborals necessàries per mantenir els seus fills.

Figura 9. Matriculació de xiquetes per cada 100

xiquets ens països en vies de desenvolupament.

Figura 10. Taxa de mortalitat de menors de 5 anys per cada 1000 nascuts vius segons el nivell educatiu de la

mare, en 37 països en vies de desenvolupament. Enquestes 2004/2009

Figura 8. Repartiment de la tasca d’anar a per aigua entre els membres

de les famílies en regions en vies de desenvolupament.

Tanmateix, i encara que s’estan assolint importants metes, cal seguir treballant perquè encara hi queda molt de camí a fer. Valga com exemple que les xifres globals d’abandonament escolar a l’etapa d’educació primària, tal i com reflexa la figura 12, es situen al 23,5% per als xiquets i el 22,8% per a les xiquetes. És a dir, aproximadament un de cada cinc xiquets que comencen l’escola arreu del món no acaben els estudis primaris. No obstant, en zones com l’Àfrica subsahariana, on els nivells d’abandonament escolar són els més elevats del món, més de dos de cada cinc xiquets i xiquetes abandonen l’escola abans d’acabar els estudis de primària. En el cas de Mauritània aquest cas encara és més extrem, on sols el 39% dels xiquets arriben a estudis de secundària.

Cal, per tant, aprofundir en els esforços realitzats fins ara tant per sindicats, ONGs i els estats agrupats sota l’ONU per tal de dur a terme els Objectius de Desenvolupament del Mil·leni, per tal de que la millora en l’educació i la salut duguen a terme una reducció en els nivells de pobresa dels pobles.

Figura 11. Relació de matriculació de dones a homes en educació terciària. Cursos 1990/1 i 2007/8 (dones per cada 100 homes).

Figura 12. Taxa d’abandonament escolar arreu del món

abans d’acabar els estudis primaris.

Figura 13. Taxa d’abandonament escolar a la regió d’Àfrica

subsahariana abans d’acabar els estudis primaris.

8. Com es pot lluitar contra la pobresa.

‘’El mal que no está en la naturaleza de las cosas es obra de los hombres y puede ser evitado por ellos’’ (Arenal C. El pauperismo. Madrid: Librería de Victoriano Suárez; 1897).

La incidència cada vegada major de la pobresa a nivell global exigeix prendre

mesures de manera immediata. El fet que la pobresa es consideri un problema

d’origen multifactorial obliga a què calga fer un abordatge multidisciplinari per a

cadascun dels factors que modulen l’estat de pobresa d’una societat. L’objectiu

d’aquestes mesures ha de ser combatre la desigualtat i el desequilibri, tant social com

econòmic, que ha donat lloc a poblacions cada vegada més polaritzades en les que la

bretxa entre rics i pobres és progressivament major.

Són diferents les institucions i plataformes que promouen la implantació d’una

sèrie de mesures i estratègies per part del governs amb l’objectiu d’aconseguir el

compliment dels anomenats Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM).

Diferents ONG, plataformes i sindicats elaboren constantment propostes amb aquesta

finalitat.

Es plantegen estratègies enfocades a la correcció d’una sèrie de factors

determinants de pobresa.

Tot i que la lluita contra la pobresa ha de ser abordat àmpliament, en aquest

apartat es recullen diverses iniciatives destinades a estendre el concepte de

‘col·lectivització de la salut’. Això s’explica perquè la relació de causalitat entre salut i

pobresa és de tipus bidireccional, és a dir, ambdós termes poden ser la causa del

desenvolupament de l’altre i viceversa.

Polítiques encaminades a assegurar una salut global prioritzaran sobre els drets

civils, i sobre els interessos sociosanitaris en detriment d’aquells interessos econòmics

que no fan altra cosa que incrementar la desigualtat social

8.1. Com consolidar la ‘globalització de la salut?

Del total dels 8 Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, 3 es dirigeixen a

millorar la situació sanitària mundial. Això dona una idea de la importància que

adquireix un bon estat de salut col·lectiu per a combatre la pobresa i les desigualtats

socials.

La importància del concepte de ‘Salut Pública’ es manifesta en el fet que els països

inverteixen cada vegada més en programes públics i ambientals per a millorar la salut, i

com a conseqüència obtenen un millor perfil econòmic que aquells països que no ho

fan.

Cal convertir els recursos sanitaris en instruments més accessibles per als

col·lectius més desfavorits. Esta mesura té conseqüències contrastades:

Una millora substancial en l’estat de salut d’aquests col·lectius, al temps que

disminueix la desigualtat sanitària per a persones d’un mateix territori.

Un millor accés al sistema de salut comporta una major predisposició per a

formar-se i preparar-se per afrontar els reptes del mon laboral, entre d’altres.

Una salut més equitativa contribueix a disminuir el gradient que sustenta la

iniquitat.

En definitiva, una població més sana es una població més productiva.

D’altra banda, cal evitar el fet que, per als sectors més desfavorits, l’accés als

recursos sanitaris supose un empitjorament del seu capital econòmic donant lloc a

nous pobres o a l’agreujament dels que ja existien. La millora d’aspectes relacionats

tant en l’oferta sanitària com en la demanda són molt importants en aquest sentit. Uns

millors serveis sanitaris, de més qualitat i més accessibles ( recolzats en una

finançament comunitari), i una població usuària d’aquests serveis cada vegada més

ben formada i amb capacitat d’elecció permetrà una major eficiència en l’ús del

sistema sanitari amb resultats de cost-benefici més favorables.

Cal combatre la desigualtat no tan sols amb un augment de la riquesa, sinó també

amb un repartiment més just i equitatiu dels recursos. Per això, una millora de

l’economia s’ha de reflectir en un augment de les rentes, però també en un major

pressupost destinat a partides socials que cerquen l’establiment de societats menys

desiguals i més sanes ( de nou ací cal recordar el concepte de ‘salut deficitària’ com a

conseqüència de la pobresa però també com factor desenvolupament de la mateixa,

és a dir, com agent causal.

Es pot concloure que, mesures encaminades a millorar la salut a mig termini son

potencials mesures generadores de riquesa ja que augmenten el capital humà i social,

així com la productivitat de la població.

A nivell global, es possible combatre la pobresa actuant sobre els següents eixos:

L’ocupació: plans integrals d’ocupació, que prioritzen els interessos públics

enfront dels privats. Accés a llocs de treball donant prioritat als nuclis familiars amb major nombre de desocupats.

La formació: campanyes de formació per a individus pertanyents a sectors amb

alta taxa de desocupació ( construcció, per exemple). Fomentar la inserció

laboral dels col·lectius socials més desfavorits dins els quals hi trobem a joves,

dones e immigrants.

Protecció social: gestionar les ajudes socials de manera més eficaç en funció

dels recursos familiars.

L’habitatge: convertir l’accés a l’habitatge en un dret fonamental posant en

pràctica polítiques que ho facilitin. Ajudes publiques per al lloguer, i foment del

concepte de ‘Habitatge de protecció oficial’ (VPO).

La salut: campanyes de promoció de la salut, accessibles per a tota la població

independentment dels recursos. Accés al Sistema Nacional de Salut de

finançament comunitari.

9. Conclusions.

El tema sobre el qual ha girat el treball presentat ha estat la interrelació entre

pobresa i salut.

S’ha abordat el terme de pobresa intentant assolir les seues distintes vessants. Així,

hem arribat a la conclusió de què la pobresa no és tan sols la manca d’ingressos i de

recursos sinó també l’absència de benestar.

En aquest sentit, el compliment d’un dels principals objectius de l’OMS: la “salut

universal” (entesa com un estat complet de benestar físic, mental i social i no sols

l’absència de malalties o d’afeccions) passa necessàriament per l’eradicació de la

pobresa.

Hem tractat la diferència entre les causes i els factors de la pobresa, distingint

entre aquells elements que han contribuït a l’origen i aquells que han propiciat la

perpetuació de la mateixa, respectivament. Així, hem posat de manifest que tant el

colonialisme, l’esclavitud, les guerres i les invasions s’hi troben entre les causes de la

pobresa, sent la ignorància, l’apatia, la corrupció la dependència i la malaltia elements

que han contribuït i contribueixen a la seua perpetuació.

Menció especial mereix la relació de causalitat bidireccional entre pobresa i salut.

Situacions de pobresa poden tindre el seu reflex en situacions de salut precàries,

circumstància que pot ser explicada per un accés deficient a l’educació, condicions

d’habitatge precàries, atenció mèdica insuficient derivada de la impossibilitat de fer

front a les despeses que comporta. Tanmateix, situacions de salut precàries poden

conduir a la pobresa, atenent a la impossibilitat del malalt per aportat recursos

econòmics.

Així, cal mencionar el cercle viciós entre salut i pobresa, entenent aquest com que

un individu pobre s’hi troba en condicions que el predisposen a una salut precària, es

fa malalt i ha de pagar per l’atenció mèdica a més de no poder ingressar recursos per

no poder treballar. Llavors, la despesa per serveis sanitaris el fa ser més pobre, amb la

qual cosa té un risc augmentat de caure malalt, etc.

Pel que fa als distints tipus de pobresa, hem distingit entre pobresa individual,

col·lectiva i cíclica. A més, sempre quan comparem entre distintes societats, cal tindre

present que no és el mateix ser pobre en un indret del món que en un altres, cosa que

precisa de la definició i distinció entre pobresa absoluta o incapacitat per fer front una

família a les necessitats bàsiques i pobresa relativa.

Hem abordat la incidència de la pobresa en funció del gènere. En aquest sentit, ha

quedat patent que, a nivell mundial, les dones estan en situació favorable a trobar-se

en situació de pobresa. Les causes d’aquest fet són diverses: condicions laborals pitjors

en igualtat de treball respecte als homes, accés al món laboral dificultat degut a la

càrrega familiar, dependència del permís paternal o conjugal per treballar. Aquest fet

comporta que l’accés a la sanitat siga més difícil per la manca de recursos, la qual cosa

acaba reflectint-se en un estat de salut minvat.

En relació al gènere, cal dir que el ritual d’ablació en certs països així com la major

vulnerabilitat al VIH per motius socials (reticència a l’ús de preservatius), econòmics

(favors sexuals a canvi e beneficis materials) i biològics (major superfície de la mucosa)

són factors que contribueixen a un estat de salut deficient.

A més, tant l’educació com el paper de la dona són fonamentals, tant per ser

motors de salut així com també vehicles per escapar de la pobresa. Les dones amb més

educació tenen més oportunitats en el mercat laboral i en la presa de decisions. El fet

de dotar a les dones arreu del món de recursos i poder, amb treballs decents i

productius fa que tant elles com les seues famílies tinguen un major benestar,

possibilita que els fills tinguen accés a una millor educació i salut i contribuixen a

l’eradicació de la pobresa i el creixement econòmic.

Atenent a la pobresa com un problema d’origen multifactorial, cal prendre

mesures sobre cadascun dels factors per tal d’eradicar la pobresa. En aquest sentit,

s’han de prendre mesures destinades a fomentar l’ocupació, la formació, la protecció

social, l’habitatge i, especialment, la salut.

Així, una de les principals conclusions del treball és que la mala salut és causa i

conseqüència de la pobresa i que, aquelles mesures encaminades a millorar la salut, a

mitjà termini, són potencials generadores de riquesa en augmentar el capital humà i

social, així com la productivitat de la població. És necessària, per tant, una revisió de

l’abordatge al problema principalment europeu de la crisi econòmica i de les mesures

d’austeritat que s’han pres i s’estan prenent per tal de combatre-la, ja que estem

hipotecant la salut, entesa com un tot, dels europeus d’avui i del futur.

Per últim, cal insistir en els fins perseguits als “Objectius de Desenvolupament del

Mil·lenni”, on destaca la “col·lectivització de la salut”, per tal d’aconseguir un mon més

just, igualitari i sa.

10. Bibliografia.

Olmedo MC. Globalización, desigualdad y pobreza: un reto para las políticas sanitarias.

Rev Adm Sanit. 2008;6(4):729-40.

Bartle P. Los cinco principales factores de la pobreza: factores, no síntomas. Disponible

en http://cec.vcn.bc.ca/mpfc/modules/emp-povs.htm. Acceso el 25 de Abril 2013.

Perez S. El estudio de la pobreza en España desde una óptica económica: medición y

políticas. Estudios de economía aplicada 2009; 27: 349-372

INTERMÓN OXFAM. Crisis, desigualdad y pobreza.. Informe INTERMÓN OXFAM Nº 32;

2012.

Organización Mundial de la Salud. Pobreza y salud. Informe de la directora general.

Ginebra: OMS; 1999, 105ª reunión, punto 2 del orden del día provisional.

Castro N. Los males de la pobreza. El Mundo 2013 Mayo 27. Disponible en

http://www.elmundo.es/accesible/elmundosalud/2013/03/27/biociencia/1364

381545.html. Acceso 10 de Abril 2013.

Instituto Nacional de Estadística. Estudio descriptivo de la pobreza en España. URL:

http://www.ine.es/daco/daco42/sociales/estudiodesc.pdf. Acceso el 3 de Mayo de

2013.

Asociación Latinoamericana de Medicina Social (ALAMES). Pobreza y género. URL:

http://bvs.sld.cu/revistas/spu/vol33_4_07/spu04407.html. Acceso el 28 de Abril de

2013.

Todaro R, Aspectos de género de la globalización. Marzo 2000. URL:

http://www.un.org/womenwatch/daw/csw/todaro.htm. Acceso el 26 de Marzo de

2013.

La educación en los países Árabes: cinco millones de niñas siguen privadas de acceso a

la escuela. UNESCO. URL: http://portal.unesco.org/es/ev.php-

URL_ID=12055&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html. Acceso el 7 de Marzo

de 2013.

Jad I, Las mujeres en el mundo árabe. Un breve contexto. URL:

http://www.revistasculturales.com/articulos/141/culturas/1313/4/las-mujeres-en-el-

mundo-arabe-un-breve-contexto.html. Acceso 5 de Abril de 2013.

Las africanas en datos. Fundación Mujeres por África. URL:

http://mujeresporafrica.es/content/las-africanas-en-datos. Acceso 16 de Abril de

2013.

Lárraga V. La lucha frente a las enfermedades de la pobreza: responsabilidad y necesidad’’. URL: http://www.fbbva.es/TLFU/tldu/esp/areas/biomed/publicaciones/libros/fichalibro/index.jsp?codigo=576. Acceso el 3 de Mayo de 2013.

Los tipos de pobreza. URL: http://www.oni.escuelas.edu.ar/LA PAMPA/135/ private/tipos%20pobreza.htm. Acceso 4 de Abril de 2013.

Carta del derecho a la salud de los ciudadanos y las ciudadanas de la Unión Europea. Salud 2000, nº130 (15). Enero 2011. Disponible en http://www.nodo50.org/fadsp/pdf/revista/130/3-3CartaDerechos.pdf. Acceso el 4 de Abril de 2013.

Organización Mundial de la Salud. Estadísticas Sanitarias Mundiales, 2012. URL: http://www.who.int/gho/publications/world_health_statistics/2012/es/index.html. Acceso el 1 de Mayo de 2013.

Organización de las Naciones Unidas (ONU). Objetivos de Desarrollo del Milenio: igualdad entre los géneros y empoderamiento de la mujer. Departamento de Asuntos Económicos y Sociales de las Naciones Unidas (DESA), Julio 2010. URL: http://mdgs.un.org/unsd/mdg/Resources/Static/Products/Progress2010/MDG%20Report%202010%20-%20Gender%20Brochure%20Es.pdf. Acceso el 20 de Abril de 2013.

UNESCO, Estadísticas. 2012. URL: http://www.uis.unesco.org/Education/Pages/default.aspx. Acceso el 19 de Abril de 2013.