PDF generat el 27/04/2016 17:16:08 per al subscriptor amb ... · soe. Per la seva part, Alejandro...

UNIVERS MÉMORAMONOGRÀFIC el Periódico

Consells i bones pràctiques per potenciar la confidencialitat: el dret al secret mèdic

Afrontar la vida com una aventura és el secret per viure en plenitud de facultats els dies que ens queden

Les defuncions a l’estranger requereixen una perfecta actuació en el moment de la repatriació

Algunes propostes eficaces i saludables

Viure amb plena consciència

©2016 El Periódico de Catalunya, S.L. Tots els drets reservatsPDF generat el 27/04/2016 17:16:08 per al subscriptor amb correu [email protected] publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping

Pàgines especialsDIMECRES

27 D’ABRIL DEL 2016 el Periódico 32 Pàgines especialsDIMECRES

27 D’ABRIL DEL 2016 el Periódico

En el que dura la vida, tots hi es-tem presents, però no sempre hi som. Posem el pilot automàtic i veiem passar els dies pensant

que ja arribarà el moment de poder viure en plenitud. Però aquell moment no sempre arriba, i quan sabem que el final s’acosta, lamentem tot el que no vam fer. Van Gogh afirmava que s’havia de conservar alguna cosa del caràcter original de Robison Cru-soe. Per la seva part, Alejandro Casona suggeria la necessitat d’estar borratxos de

joventut. En definitiva, afrontar el pas dels dies com el regal que és la vida: viure amb plena consciència.

En aquest monogràfic, Francesc To-rralba ens parla de la importància de les quatre consciències: l’existencial, saber que hi som; l’essencial, saber qui som; l’ètica, saber quins són els nostres actes; i la global, saber quina és la nostra posi-ció al món. Perquè la consciència d’una vida plena pot estar en el proïsme, com demostra el treball en comunitat que fan

els Espais de Suport, i que queda exempli-ficat en l’entrevista que hem realitzat a Mar Diéguez i Roser Padrós. Però també pot estar en nosaltres mateixos com mostra el taller del dol per pèrdua de salut de Lola Cabrera: adaptar-se als canvis és vital per poder aprofitar la infinitat d’oportunitats que la vida ens ofereix.

Perquè al final, la satisfacció més gran és poder-se’n anar d’aquest món amb la certesa d’haver disfrutat d’una vida ben espremuda.

EDITORIAL

Lluís Muñoz Pandiella II MONOGRÀFICS

BONES PRÀCTIQUES

CONSELLS

Dret

El personal que cuida té el deure de mantenir el sigil i el secret professional de la malaltia.

Salvaguardar

S’ha de respectar la intimitat i dignitat de la persona i, al mateix temps, afavorir la seva qualitat de vida.

EvitarNo s’han de transmetre informacions ni fer divulgacions importants en entorns aliens.

Impedir

S’ha de controlar la col·locació d’informació relativa als pacients en llocs visibles del centre.

Prudència

És el criteri prevalent a l’hora de transmetre informació tant en quantitat com en qualitat.

LA CONSCIÈNCIA DE VIURE EN PLENITUD

La vida ha de ser afrontada com una aventura

INDICACIONS PER A UNA DEDICACIÓ RESPONSABLE

Potenciar la confidencialitat

Lluís Muñoz Pandiella IIMONOGRÀFICS

L a modernitat té efectes secun-daris; com la desconnexió en els nuclis urbans entre els di-ferents individus. Cada vegada

més sols, aquesta alienació afecta fins i tot la mort. Una xarxa veïnal creada des de baix permetrà abordar el final de la vida amb més naturalitat i ajudarà a fer que les persones se sentin acompanya-des en el dol. Grup Mémora treballa en aquest sentit des dels seus Espais de Suport, i persones com Roser Padrós s’erigeixen com herois anònims amb l’àrdua missió d’humanitzar una societat en què l’individualisme preval sobre la col·lectivitat. Parlem amb ella, i amb Mar Diéguez, treballadora social de l’Espai de Suport de l’Hospitalet de Llobregat.

-¿En què consisteix la feina d’un Es-pai de Suport?

-M.D: Consisteix a oferir un espai on es pugui parlar de tot allò que con-cerneix al final de la vida. Tenim grups d’acompanyament al dol, fem accions formatives i sensibilitzadores a profes-sionals que treballen al voltant d’aquests processos, i estem disponibles per con-versar personalment amb totes aquelles persones que ho necessitin o estiguin interessades en tot el que tingui a veure amb la mort i els processos finals de la vida.

-¿Què suposa per a la comunitat de l’Hospitalet comptar amb aquesta iniciativa?

-M.D: Per a nosaltres és molt important crear una complicitat amb tota la xarxa d’entitats, professionals, comerços i veïns, perquè generalment la mort es viu amb por, se li dóna l’esquena i quan arriba no estem preparats. Llavors, com que sa-bem que són temes sensibles, necessi-tem la col·laboració i confiança de tota la comunitat per poder detectar casos i abordar conjuntament aquest suport tan necessari. Creiem que no es pot treballar el final de la vida d’una altra forma que no sigui en xarxa.

-¿Com coneix l’Espai de Suport de l’Hospitalet?

-R.P: Sóc de l’Hospitalet, i em conside-ro una persona curiosa. Llavors, quan van

inaugurar aquest espai vaig decidir entrar a informar-me. Vaig assistir a aquest espai des de la primera conferència que van fer a Can Riera, i després de dos anys segueixo venint i col·laborant. No estava passant per cap dol, però crec que una iniciativa així és una gran aportació a la societat, i a més, m’està aportant molta riquesa personal.

-M.D: La Roser és l’exemple perfecte del que necessitem per teixir la xarxa co-munitària. És dinàmica, té contacte amb el barri, i la seva actitud oberta i proactiva fa que molta gent s’acosti a ella. A més a més, quan detecta algun cas ens el deri-va. Crear la xarxa de suport des de baix és un dels nostres principals objectius.

-¿S’està perdent la implicació de la comunitat?

-R.P: Recordo que de petita era molt diferent. Jo vivia al centre de l’Hospitalet però no deixava de ser un poble amb una gran col·laboració veïnal. Avui l’àrea metropolitana ha crescut i ens hem distanciat, i hi ha vegades que ni te n’assabentes quan mor algú conegut. Des de l’Espai de Suport s’ajuda a recu-perar aquesta fraternitat i, per això, valoro tant la voluntat de procurar un retroba-ment amb els veïns.

-M.D: D’això es tracta, de tornar al mo-del d’abans, de rescatar el gran pes i el valor que tenia la comunitat en aquests moments i que en grans ciutats s’ha anat perdent. Per això voluntaris com la Roser són molt importants per a nosaltres, per-què ella creu en el que fem i quan una persona difon el teu projecte i s’hi vincula vol dir que ho estàs fent bé en un tema que sol estar amagat.

-¿Per què existeix en la societat aquesta por de la mort?

-R.P: La paraula espanta; la mort és una assignatura que ningú t’ha ense-nyat. S’intenta tapar, i sobretot als nens, on hauria de començar la pedagogia. La mort és un tabú que és un engany, perquè existeix, i des que naixem estem morint. I a vegades, la vida mateix és fins i tot més dura que la mort.

-M.D: Com diu la Roser, la mort és tan natural com viure. Sovint veus gent morir sola, fa por acompanyar en aquest final i, no obstant, se li hauria de donar molt

més valor. És important per a tots poder-se acomiadar bé, per al que se’n va i per al que es queda.

-¿Com fer pedagogia? -M.D: Abordem el camp emocional, i

situem les emocions negatives que apa-reixen davant de situacions doloroses com un aspecte que també forma part de la vida. Estem orientats a viure amb satisfacció constant: no pateixis, tot és èxit, consumeix, no perdis mai... Nosal-tres volem transmetre que la vida no està formada només per les coses bones, ho és tot. Al llarg de la nostra vida hi haurà situacions vitals que implicaran dolor i n’hem de prendre consciència per poder-les afrontar millor.

-¿Per què recomana l’Espai de Su-port?

-R.P: Perquè el treball que es fa és molt necessari per superar aquests moments. Ofereixen una gran ajuda psicològica; sa-ben com enfocar el tema en funció de cada persona. Moltes de les persones que han vingut per la meva recomana-ció, m’ho agraeixen. Quan la gent té un problema o pateix una pèrdua, sovint l’entorn no sap com donar-li suport. Aquí trobes professionals formades que et sa-ben ajudar i et fan reflexionar sobre com donar-lo tu.

-M.D: La gent té molts dubtes i pors sobre els processos finals de la vida però

els costa plantejar-los i parlar sobre un tema tan estigmatitzat. Per això, aconse-guir que hi hagi persones que vinguin a les xerrades i ens escoltin és un èxit. Ne-cessitem que persones com la Roser ens ajudin a crear teixit social i que, d’aquesta manera, sigui més fàcil que les persones que necessiten ajuda no dubtin a acudir a nosaltres.

-¿Com ha evolucionat l’Espai de Su-port en aquests dos anys?

-R.P: Quan es va inaugurar l’Espai de Suport venien poques persones, però a base de constància, i del gran interès que posen els treballadors a promocionar-lo, en dos anys ha canviat molt, i en qual-sevol activitat que organitzen hi ha una gran afluència.

-M.D: Estem contents perquè és un treball retroactiu. A mesura que avança el projecte, i veiem les demandes i neces-sitats dels nostres usuaris, nosaltres ens hi anem adaptant. Per exemple, estem començant a incloure en els nostres plans abordar el dol de fets com la mort d’un animal de companyia, o la pèrdua d’un fill abans d’un naixement. Són dols no autoritzats, però ens hem trobat que les persones que el pateixen, també neces-siten un espai on sentir-se acompanyats. D’aquesta manera, avancem junts, i grà-cies a la relació que hem teixit socialment, anem cocreant entre tots.M

MAR DIÉGUEZ / ROSER PADRÓSTREBALLADORA SOCIAL DE L’ESPAI DE SUPORT DE L’HOSPITALET I USUÀRIA DEL CENTRE”

L’Espai de Suport de l’Hospitalet de Grup Mémora enforteix el teixit social

“El final de la vida s’ha de treballar en xarxa”

Comunitat. Mar i Roser coincideixen en la necessitat d’implicar tots els agents per normalitzar la mort.

1 2 3 4 5

La confidencialitat està present en totes les relacions interpersonals on es comparteixi una informació que la persona implicada consideri de caràcter personal, incloent-hi tot el que es fa o es diu en confiança. A la pràctica ens obliga que les informacions

personals no siguin revelades a tercers, mantenint la reserva del que s’ha fet o s’ha dit. La confidencialitat es converteix en una obligació per a la persona que està compromesa a prestar ajuda a altres éssers. A continuació cinc propostes per aconseguir-la:

www.seegg.es

dEls Espais de Suport són una iniciativa de Grup Mémora que consisteix en punts de trobada per a famílies i professionals en els quals tractar tot el que està relacionat amb el procés de fi -nal de la vida. Compten amb una treballadora social i ofe-reixen acompanyament al dol amb grups de suport, assesso-rament sobre serveis i produc-tes funeraris, tallers i una bi-blioteca especialitzada.

En l’actualitat, Mémora en té dos a la província de Bar-celona: a Nou Barris-Horta i a l’Hospitalet. Un altre a Gi-rona i també un a Logronyo. L’objectiu d’aquests espais és acostar-se a les persones i do-nar suport a les famílies que requereixen ajuda en el dol, i als professionals que conviuen amb la mort en el seu dia a dia.

Espais de suport

SABER-NE MÉS

MARTA JORDI





En el que dura la vida, tots hi es-tem presents, però no sempre hi som. Posem el pilot automàtic i veiem passar els dies pensant

que ja arribarà el moment de poder viure en plenitud. Però aquell moment no sempre arriba, i quan sabem que el final s’acosta, lamentem tot el que no vam fer. Van Gogh afirmava que s’havia de conservar alguna cosa del caràcter original de Robison Cru-soe. Per la seva part, Alejandro Casona suggeria la necessitat d’estar borratxos de

joventut. En definitiva, afrontar el pas dels dies com el regal que és la vida: viure amb plena consciència.

En aquest monogràfic, Francesc To-rralba ens parla de la importància de les quatre consciències: l’existencial, saber que hi som; l’essencial, saber qui som; l’ètica, saber quins són els nostres actes; i la global, saber quina és la nostra posi-ció al món. Perquè la consciència d’una vida plena pot estar en el proïsme, com demostra el treball en comunitat que fan

els Espais de Suport, i que queda exempli-ficat en l’entrevista que hem realitzat a Mar Diéguez i Roser Padrós. Però també pot estar en nosaltres mateixos com mostra el taller del dol per pèrdua de salut de Lola Cabrera: adaptar-se als canvis és vital per poder aprofitar la infinitat d’oportunitats que la vida ens ofereix.

Perquè al final, la satisfacció més gran és poder-se’n anar d’aquest món amb la certesa d’haver disfrutat d’una vida ben espremuda.

EDITORIAL


BONES PRÀCTIQUES

CONSELLS

Dret

El personal que cuida té el deure de mantenir el sigil i el secret professional de la malaltia.

Salvaguardar

S’ha de respectar la intimitat i dignitat de la persona i, al mateix temps, afavorir la seva qualitat de vida.

EvitarNo s’han de transmetre informacions ni fer divulgacions importants en entorns aliens.

Impedir

S’ha de controlar la col·locació d’informació relativa als pacients en llocs visibles del centre.

Prudència

És el criteri prevalent a l’hora de transmetre informació tant en quantitat com en qualitat.

LA CONSCIÈNCIA DE VIURE EN PLENITUD

La vida ha de ser afrontada com una aventura

INDICACIONS PER A UNA DEDICACIÓ RESPONSABLE

Potenciar la confidencialitat

Lluís Muñoz Pandiella IIMONOGRÀFICS

L a modernitat té efectes secun-daris; com la desconnexió en els nuclis urbans entre els di-ferents individus. Cada vegada

més sols, aquesta alienació afecta fins i tot la mort. Una xarxa veïnal creada des de baix permetrà abordar el final de la vida amb més naturalitat i ajudarà a fer que les persones se sentin acompanya-des en el dol. Grup Mémora treballa en aquest sentit des dels seus Espais de Suport, i persones com Roser Padrós s’erigeixen com herois anònims amb l’àrdua missió d’humanitzar una societat en què l’individualisme preval sobre la col·lectivitat. Parlem amb ella, i amb Mar Diéguez, treballadora social de l’Espai de Suport de l’Hospitalet de Llobregat.

-¿En què consisteix la feina d’un Es-pai de Suport?

-M.D: Consisteix a oferir un espai on es pugui parlar de tot allò que con-cerneix al final de la vida. Tenim grups d’acompanyament al dol, fem accions formatives i sensibilitzadores a profes-sionals que treballen al voltant d’aquests processos, i estem disponibles per con-versar personalment amb totes aquelles persones que ho necessitin o estiguin interessades en tot el que tingui a veure amb la mort i els processos finals de la vida.

-¿Què suposa per a la comunitat de l’Hospitalet comptar amb aquesta iniciativa?

-M.D: Per a nosaltres és molt important crear una complicitat amb tota la xarxa d’entitats, professionals, comerços i veïns, perquè generalment la mort es viu amb por, se li dóna l’esquena i quan arriba no estem preparats. Llavors, com que sa-bem que són temes sensibles, necessi-tem la col·laboració i confiança de tota la comunitat per poder detectar casos i abordar conjuntament aquest suport tan necessari. Creiem que no es pot treballar el final de la vida d’una altra forma que no sigui en xarxa.

-¿Com coneix l’Espai de Suport de l’Hospitalet?

-R.P: Sóc de l’Hospitalet, i em conside-ro una persona curiosa. Llavors, quan van

inaugurar aquest espai vaig decidir entrar a informar-me. Vaig assistir a aquest espai des de la primera conferència que van fer a Can Riera, i després de dos anys segueixo venint i col·laborant. No estava passant per cap dol, però crec que una iniciativa així és una gran aportació a la societat, i a més, m’està aportant molta riquesa personal.

-M.D: La Roser és l’exemple perfecte del que necessitem per teixir la xarxa co-munitària. És dinàmica, té contacte amb el barri, i la seva actitud oberta i proactiva fa que molta gent s’acosti a ella. A més a més, quan detecta algun cas ens el deri-va. Crear la xarxa de suport des de baix és un dels nostres principals objectius.

-¿S’està perdent la implicació de la comunitat?

-R.P: Recordo que de petita era molt diferent. Jo vivia al centre de l’Hospitalet però no deixava de ser un poble amb una gran col·laboració veïnal. Avui l’àrea metropolitana ha crescut i ens hem distanciat, i hi ha vegades que ni te n’assabentes quan mor algú conegut. Des de l’Espai de Suport s’ajuda a recu-perar aquesta fraternitat i, per això, valoro tant la voluntat de procurar un retroba-ment amb els veïns.

-M.D: D’això es tracta, de tornar al mo-del d’abans, de rescatar el gran pes i el valor que tenia la comunitat en aquests moments i que en grans ciutats s’ha anat perdent. Per això voluntaris com la Roser són molt importants per a nosaltres, per-què ella creu en el que fem i quan una persona difon el teu projecte i s’hi vincula vol dir que ho estàs fent bé en un tema que sol estar amagat.

-¿Per què existeix en la societat aquesta por de la mort?

-R.P: La paraula espanta; la mort és una assignatura que ningú t’ha ense-nyat. S’intenta tapar, i sobretot als nens, on hauria de començar la pedagogia. La mort és un tabú que és un engany, perquè existeix, i des que naixem estem morint. I a vegades, la vida mateix és fins i tot més dura que la mort.

-M.D: Com diu la Roser, la mort és tan natural com viure. Sovint veus gent morir sola, fa por acompanyar en aquest final i, no obstant, se li hauria de donar molt

més valor. És important per a tots poder-se acomiadar bé, per al que se’n va i per al que es queda.

-¿Com fer pedagogia? -M.D: Abordem el camp emocional, i

situem les emocions negatives que apa-reixen davant de situacions doloroses com un aspecte que també forma part de la vida. Estem orientats a viure amb satisfacció constant: no pateixis, tot és èxit, consumeix, no perdis mai... Nosal-tres volem transmetre que la vida no està formada només per les coses bones, ho és tot. Al llarg de la nostra vida hi haurà situacions vitals que implicaran dolor i n’hem de prendre consciència per poder-les afrontar millor.

-¿Per què recomana l’Espai de Su-port?

-R.P: Perquè el treball que es fa és molt necessari per superar aquests moments. Ofereixen una gran ajuda psicològica; sa-ben com enfocar el tema en funció de cada persona. Moltes de les persones que han vingut per la meva recomana-ció, m’ho agraeixen. Quan la gent té un problema o pateix una pèrdua, sovint l’entorn no sap com donar-li suport. Aquí trobes professionals formades que et sa-ben ajudar i et fan reflexionar sobre com donar-lo tu.

-M.D: La gent té molts dubtes i pors sobre els processos finals de la vida però

els costa plantejar-los i parlar sobre un tema tan estigmatitzat. Per això, aconse-guir que hi hagi persones que vinguin a les xerrades i ens escoltin és un èxit. Ne-cessitem que persones com la Roser ens ajudin a crear teixit social i que, d’aquesta manera, sigui més fàcil que les persones que necessiten ajuda no dubtin a acudir a nosaltres.

-¿Com ha evolucionat l’Espai de Su-port en aquests dos anys?

-R.P: Quan es va inaugurar l’Espai de Suport venien poques persones, però a base de constància, i del gran interès que posen els treballadors a promocionar-lo, en dos anys ha canviat molt, i en qual-sevol activitat que organitzen hi ha una gran afluència.

-M.D: Estem contents perquè és un treball retroactiu. A mesura que avança el projecte, i veiem les demandes i neces-sitats dels nostres usuaris, nosaltres ens hi anem adaptant. Per exemple, estem començant a incloure en els nostres plans abordar el dol de fets com la mort d’un animal de companyia, o la pèrdua d’un fill abans d’un naixement. Són dols no autoritzats, però ens hem trobat que les persones que el pateixen, també neces-siten un espai on sentir-se acompanyats. D’aquesta manera, avancem junts, i grà-cies a la relació que hem teixit socialment, anem cocreant entre tots.M

MAR DIÉGUEZ / ROSER PADRÓSTREBALLADORA SOCIAL DE L’ESPAI DE SUPORT DE L’HOSPITALET I USUÀRIA DEL CENTRE”

L’Espai de Suport de l’Hospitalet de Grup Mémora enforteix el teixit social

“El final de la vida s’ha de treballar en xarxa”

Comunitat. Mar i Roser coincideixen en la necessitat d’implicar tots els agents per normalitzar la mort.

1 2 3 4 5

La confidencialitat està present en totes les relacions interpersonals on es comparteixi una informació que la persona implicada consideri de caràcter personal, incloent-hi tot el que es fa o es diu en confiança. A la pràctica ens obliga que les informacions

personals no siguin revelades a tercers, mantenint la reserva del que s’ha fet o s’ha dit. La confidencialitat es converteix en una obligació per a la persona que està compromesa a prestar ajuda a altres éssers. A continuació cinc propostes per aconseguir-la:

www.seegg.es

dEls Espais de Suport són una iniciativa de Grup Mémora que consisteix en punts de trobada per a famílies i professionals en els quals tractar tot el que està relacionat amb el procés de fi -nal de la vida. Compten amb una treballadora social i ofe-reixen acompanyament al dol amb grups de suport, assesso-rament sobre serveis i produc-tes funeraris, tallers i una bi-blioteca especialitzada.

En l’actualitat, Mémora en té dos a la província de Bar-celona: a Nou Barris-Horta i a l’Hospitalet. Un altre a Gi-rona i també un a Logronyo. L’objectiu d’aquests espais és acostar-se a les persones i do-nar suport a les famílies que requereixen ajuda en el dol, i als professionals que conviuen amb la mort en el seu dia a dia.

Espais de suport

SABER-NE MÉS

MARTA JORDI





Filosofia. Francesc Torralba, catedràtic d’Ètica a la URL i membre del Consell Assessor de Grup Mémora.

La paraula consciència s’ha utilitzat recurrentment durant els últims anys. El fet de viu-re en consciència és possible

per a tots els éssers humans, encara que no vol dir que es faci en totes les fases de la vida: només en moments, i a propòsit d’algunes circumstàncies. Però el cert és que podríem viure molt més conscients i, d’aquesta manera, qualsevol activitat la faríem doblement vius.

Partim del supòsit que el que gene-ra que visquem amb més consciència és el pensament del límit de la mort. El fet que hi hagi un límit et desperta i t’activa a viure en plena consciència. Heràclit distingia entre els desperts i els adormits. ¿Què és el que et des-perta de cop? Que la persona que estimes se’n vagi; pensar que te’n vas, que no hi podràs estar sempre. I així es dóna valor a la vida.

El límit de la mort fa passar de viure de manera inconscient a conscient. Aquest pensament suscita dos estats d’ànim: Sant Agustí considerava que al pensar en la mort ens entristim i per aquest motiu la rebutgem. Per una altra part, Kierkegaard deia que el pensament de la mort és un estímul per viure en plenitud el temps que se’t dóna. No tenim dret a desaprofitar cap segon, s’han de viure tots amb intensitat. D’aquesta qüestió, en sor-geix un nou debat: ¿què vol dir viure amb intensitat? ¿Què és viure en ple-na consciència? D’entrada, significa viure la vida no com una repetició me-cànica, sinó com una aventura. Es viu mecànicament fins que el rellotge s’atura, i llavors un s’adona que no ha viscut.

Consciència és una paraula clau en filosofia. Molts autors n’han par-lat, però cadascú li ha donat el seu propi significat. Prové del llatí cum scentia, amb ciència o coneixement. Viure en ple coneixement. Moltes ve-gades estem en llocs de cos present, però la nostra ànima no hi és. Quan l’ànima hi és, és quan no hi ha res més al món que aquell moment. És

necessari distingir entre quatre tipus de consciència: existencial, essencial, ètica i global.

EXISTENCIAL. Existeix un primer tipus de consciència, l’existencial. El fet de saber que hi sóc. L’ésser humà és l’únic ésser viu que hi és i pot saber que hi és. De petits hi ha un dia en què ens adonem que no som la prolongació de la nostra mare. És difícil identificar quan es descobreix, però sí que sabem que no es desco-breix al néixer. Aquest descobriment es bifurca en dos més: la consciència que abans no hi érem, i la consciència que no hi serem. I ho sabem tots els éssers humans, fins i tot els que no han llegit cap llibre o no han entrat en cap aula, perquè l’experiència ens ho demostra. La consciència existencial ens porta a viure d’una altra manera: no has estat ni seràs, disfruta.

ESSENCIAL. La segona forma de consciència és l’essencial. ¿Qui sóc? És diferent saber que hi sóc a saber qui sóc. Sé que hi sóc, però desconec els meus límits, possibi-litats o missions. És un procés que s’adquireix narrativament: un nen de 5 anys, es dibuixarà; un adolescent de 12, es descriurà mitjançant un text; amb 18 anys, ho farà amb més complexitat; amb 40, dirà que en un full no té prou espai, i s’adonarà que ha viscut una representació, i que ell és molt diferent del que els altres pensen que és, i voldrà desconstruir aquella representació per descobrir qui és. Aquesta consciència de qui sóc es fa evident en l’adolescència perquè emergeix la consciència de l’essencial. Jo sóc jo, i no sóc els meus pares, i marco fronteres amb ells en la meva identificació reactiva: no sóc la prolongació dels gens del meu pare, com deia Kundera. No obstant, arribar a saber qui ets dura tota la vida.

ÈTICA. La tercera forma és la cons-ciència ètica. La consciència té mol-

tes connotacions ètiques: actuar en consciència és actuar amb intencio-nalitat. És una paraula que va molt relacionada amb la responsabilitat, perquè podem fer actes voluntaris: viure en consciència és viure lliure-ment; actuar en consciència és ac-tuar assumint les conseqüències dels actes. Al mateix temps, la conscièn-cia ètica vol dir que no estem sols en el gran teatre del món: m’adono que al planeta hi ha altres éssers humans, i he de limitar les meves accions per-què els altres també puguin viure lliu-rement. És la base de la civilització.

Al mateix temps, dins de l’ètica es-tem vivint una transició de la noció de consum responsable al consum conscient. La majoria del consum avui és inconscient: sense saber com, ni on, ni què ha implicat la producció d’un bé de consum.

Però està emergint el consum conscient que consisteix a qüestio-nar-se abans de consumir: on s’ha fet el producte, si s’ha contaminat, si s’ha explotat algú, etcètera. Això genera que el productor hagi de cui-dar la producció. Si consumim sense consciència ètica, legitimem una pro-

ducció deshonesta. Tenim més poder del que sembla.

GLOBAL. Per últim, hi ha una cons-ciència molt desenvolupada entre el 1990 i el 2015. És la consciència de la globalitat, entendre el món com una xarxa interdependent. Consisteix a adonar-nos que som éssers que no viuen aïllats. Si algú vol estirar un nus en una xarxa, tota la xarxa es mourà. Formem part d’un tot, i tant el que faig com el que no faig afecta a aquest tot. Ecològicament, econò-micament, o socialment el que certs països puguin fer, afectarà tots els al-tres. Tots som coresponsables de tot el que passa. Els nostres actes tenen incidència en el camí immediat, però també en els camins llunyans. I té una incidència en els que encara han de venir. D’aquí també sorgeix una nova ètica: l’ètica de les generacions futu-res. El que fem avui, afectarà els que vinguin demà.M

Francesc TorralbaCatedràtic d’Ètica a la Univesitat Ra-

mon Llull i membre del Consell Asses-sor del Grup Mémora

bEl límit de la mort et desperta, t’activa a viure en plenitud i a donar valor a la vida

LES CLAUS

bL’adquisició de la plena consciència convida a afrontar la vida com una aventura

bEl coneixement és necessari per descobrir la nostra existència i la relació amb el tot

L’EXISTÈNCIA MARCADA PEL FINAL

Viure en plena consciència és viure; viure sense ella és morir sense haver viscut. Saber que existim, qui som, la nostra responsabilitat i el paper que desenvolupem són claus per a un òptim pas pel món

“Vivim de forma mecànica fins que el rellotge s’atura”

d“Mozart va escriure una última carta al seu pare quan ja estava malalt de mort, i en ella intenta as-serenar el seu esperit explicant-li el seu propi pensament al respec-te: ‘Sento la mort, entesa en el seu verdader sentit, la genuïna fi última de la nostra vida. Ja fa un parell d’anys que m’estic fami-liaritzant amb aquesta autèntica i òptima amiga de l’home, fi ns al punt que avui la seva imatge ja no té per a mi res espantós i m’infon més aviat una gran tranquil·litat i un extraordinari consol. I dono gràcies a Déu per haver-me con-cedit la gràcia de saber-hi des-cobrir la clau de la nostra felicitat

“La mort: la genuïna fi última de la nostra vida” PER Fernando Argenta

REFLEXIONS

real. No me’n vaig mai al llit sense pensar que, no obstant que enca-ra sóc jove, potser podria no veure el dia de demà. I, no obstant, nin-gú de tots els que em coneixen podrà dir que, en el meu tracte, jo estigui trist o de mal humor. Per aquesta serenitat d’esperit, que desitjo de tot cor als meus sem-blants, dono les gràcies diària-ment al meu creador’”.

Fernando Argenta (1945-2013) va ser un periodista, músic i pre-sentador de ràdio i televisió. Fill del director d’orquestra Ataulfo Ar-genta, va cursar estudis superiors de música al Reial Conservatori

Superior de Música de Madrid. Va presentar programes a RNE (Rà-dio Nacional d’Espanya) i va dirigir Radio 3 i Radio 1. A més a més, va conduir el programa El Concier-tazo en TVE i va ser comentarista del Festival d’Eurovisió Júnior, i va ser un gran difusor de la música clàssica entre els nens.

Va rebre tota mena de premis entre els quals destaca la Me-dalla de Oro al Mérito en las Be-llas Artes, i va ser membre habi-tual del jurat dels Premis Príncep d’Astúries de les Arts.

...El Dia dels Morts... d... de Mèxic és patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la Unesco? La festivitat se celebra entre els dies 1 i 2 de novembre i té com a origen les celebracions indígenes de l’època precolombina. Els mexicans creuen que l’ànima torna durant aquests dies, així que per rebre-les es preparen altars a l’interior de les cases on s’hi inclouen tots aquells objectes, menjar i begudes favorites del difunt. A més a més, la nit de l’1 al 2 de novembre, les famílies acudeixen als cementiris on decoren les tombes i disposen ciris per il·luminar el camí de les ànimes. Durant la nit, es passen les hores entre cants i pregàries suplicant que els morts descansin.

d Grup Mémora incorpora la gravació i emissió en directe de la cerimònia de comiat.

...El gos negre...d...és un presagi de mort en el folklore britànic? L’animal és descrit com un espectre nocturn, físicament més gran que un gos i sovint amb ulls grans i brillants. Estan considerats com a malèvols i fins i tot perjudicials, i són un auguri de mort associat amb el diable. En els llibres de Harry Potter, el gos negre és conegut com a Grim, i al llibre és considerat un presagi de mort (té la fama de provocar la mort de la persona que es trobi amb ell).

dGrup Mémora permet enviar les cendres del difunt a l’estratosfera en un globus.

¿Sabies que...?

...El funeral de Michael Jackson...d...va ser un dels més multitudinaris de la història? S’estima que 1,6 milions de persones van entrar en un sorteig per guanyar una de les 17.500 entrades disponibles per a la cerimònia de comiat del rei del pop. Les entrades es van arribar a vendre per internet per més de 10.000 dòlars, va ser emès per les principals cadenes nord-americanes, i hi van actuar Stevie Wonder, Mariah Carey o Usher. La policia va haver de tancar els carrers i suggerir a la gent que el veiés a casa, però malgrat els esforços, es creu que unes 100.000 persones van acudir al cèlebre comiat.

dEl cementiri de Loughcrew, a Irlanda, és el més antic del món, amb tombes datades entre 3.500 i 3.300 anys a.C.

...Dos sants...d...reposen als cementiris de Barcelona? El més popular és Francesc Canals, conegut com el santet del Poblenou, un jove que va morir als 22 anys, i del qual es diu que, per obtenir-ne un favor, s’ha d’escriure un desig, introduir el paper per la ranura del vidre que protegeix el seu nínxol, resar una oració i anar-se’n per la dreta sense mirar enrere.

Per la seva part, al cementiri de Sant Andreu, hi ha Francesc Pla, mort de pena amb 25 anys perquè les autoritats eclesiàstiques li van denegar el sacerdoci per les pràctiques espiritistes de la seva mare. A la seva tomba se segueixen amuntegant flors i objectes de devots que esperen el seu favor.






N ingú està preparat per a la pèrdua de facultats. Per desgràcia, en ocasions l’arribada d’una malaltia cap-

gira el món conegut que la persona afectada havia viscut fins al moment, i haurà de començar una adaptació que requereix temps i ajuda. Per aportar el seu granet de sorra a les problemàti-ques dels ciutadans, Grup Mémora ofereix en els seus Espais de Suport un taller sobre el dol davant de la pèr-dua de salut.

La ponent és Lola Cabrera, psi-còloga amb una llarga trajectòria en l’acompanyament al dol, que coneix de prop les conseqüències que com-porta l’aparició d’una malaltia: “És un nou estat que suposa algun tipus de limitació en les activitats de la vi-da quotidiana durant un període de temps més o menys extens. Quan parlem de malalties cròniques o malalties greus avançades trobem traves que es donen en diferents àmbits de la nostra vida i que, a més a més, es mantindran i/o agreujaran amb el pas del temps”.

EL REPTE. Sens dubte, es tracta d’una nova situació que condicionarà la vida de l’afectat. Acceptar la malal-tia també suposarà un repte: “Tot allò que perdem com a conseqüència de la malaltia, sigui la capacitat de moviment, l’agilitat, la visió o qual-sevol aspecte de la salut, provoca

un desequilibri emocional al qual cada persona s’enfronta d’una ma-nera única”, apunta Lola Cabrera. És freqüent quedar-se només en l’arrel del problema, i pensar que l’única conseqüència per al pacient serà la pèrdua de salut, no obstant, sempre hi ha danys col·laterals: “A la malaltia s’hi aniran afegint pèrdues de vida social, de vida laboral, d’activitats de la vida quotidiana i fins i tot d’identitat, i això comportarà senti-ments de soledat, d’incomprensió, d’incapacitat, d’inseguretat, de baixa autoestima... I igual que la salut física han de ser atesos de la mateixa manera”, sentencia Lola Cabrera.

La vida continua, i aquells que pa-teixen una malaltia hauran d’adaptar-se a la seva nova condició. Per aquest motiu, és vital superar el dol: “Arribar a acceptar la malaltia suposa tran-sitar per una sèrie d’etapes que van generalment des de la negació de la realitat, «no pot ser», passant per un remolí d’emocions com la ràbia, «per què a mi», la por, «com serà la meva vida ara», la tristesa, «ja no serà com abans», fins a arribar a l’acceptació. Els que arriben a la culminació d’aquestes etapes arri-ben a acceptar la realitat que els to-ca viure, assumint la seva responsa-bilitat per realitzar canvis i adaptant els seus projectes i il·lusions a la nova realitat o, bé, creant-ne uns al-tres de nous que els permetin seguir endavant”, explica Lola Cabrera.M

En el seu compromís, Grup Mémora ofereix xerrades en els seus Espais de Suport per ajudar les persones condicionades per una malaltia

Un taller sobre el dol per pèrdua de salut

dEl perfi l habitual dels assis-tents a aquest taller solen ser dones d’entre 60 i 75 anys, cosa que demostra que el sector fe-mení està més preocupat pels temes de salut.

Les persones interessades acostumen a trobar-se en un procés de pèrdua de salut pun-tual, com pot ser el diagnòstic recent d’una malaltia oncològi-ca o una lesió de llarga durada, però són situacions que duren un temps i tenen data de recu-peració.

Per una altra part, hi assis-teixen persones que viuen amb una malaltia crònica. Segura-ment l’exemple més clar són els afectats per fi bromiàlgia: una malaltia silenciosa i no recone-guda que provoca que els seus dolors i el seu dol no existeixin a la societat. Per últim, hi ha un tercer grup important, aquells que davant de l’arribada de la vellesa viuen un dol constant pel deteriorament progressiu i irre-versible de les seves facultats.

Assistents habituals

SALUT

dEn aquesta obra, Jorge Bucay afronta una de les situacions més complexes i delicades de l’experiència humana: la pèrdua d’un ésser estimat. Amb la seva habitual claredat expositiva, valent-se de múltiples històries i exemples, ens ensenya que el dol i la pèrdua formen part del desenvolupament personal. Aquestes pàgines conviden a reflexionar sobre les diferents etapes que comporta la pèrdua, sobre la necessitat d’enfrontar-nos a la realitat, d’adoptar una actitud positiva, tractant de trobar el costat enriquidor del dol: la pèrdua i el dolor com a part imprescindible de la nostra comprensió del món, el nostre creixement, la nostra evolució.

dAlice Howland està orgullosa de la vida que tant d’esforç li ha costat construir. Als cinquanta anys, és professora de psicologia cognitiva a Harvard i una experta lingüista de fama mundial, amb un marit exitós i tres fills adults. Quan comença a sentir-se desorientada, un tràgic diagnòstic canvia la seva vida, al mateix temps que la relació amb tota la seva família i amb el món, per sempre. Amb elegància i delicadesa, l’autora ens acosta als sentiments dels que pateixen Alzheimer i les seves famílies. Julianne Moore va ser premiada amb l’Oscar a la millor actriu principal, en una pel·lícula que mostra la duresa d’una malaltia present en el dia a dia.

dAquest llibre ens mostra la vida tal com és: en ocasions plena d’alegria i esperança, i en altres, plena de tristeses i preocupacions. És una forma d’ensenyar al nen (i a l’adult) que la frustració és un fet natural que s’ha d’acceptar i amb la qual es pot aprendre a conviure. Explica, també, que no tot el que volem es pot aconseguir i que la vida, cada dia, ens dóna molts regals que s’han de saber valorar, que tota la vida està plena de bons i mals moments i que s’ha de tenir una actitud positiva davant del que ens succeeix, ja que, inevitablement, tot pot passar i depenent de com ho assumim, tindrem un aprenentatge o un altre.

LITERATURA

CINE

LITERATURA

El dolor per comprendre

Poder seguir sent Alice

Aprendre a viure la vida

‘El camí de les llàgrimes’Jorge BucayARA LLIBRES, 20148,50 €

Sempre AliceRichard Glatzer, Wash WestmorelandJulianne Moore, Alec Baldwin, Kristen Stewart. 101 min. 2014

‘Així és la vida’Ana-Luisa Ramírez ED, DIÁLOGO, 200513,90 €

RECOMANACIONSPER L.M.P.

“Al principi va ser un procés molt llarg a causa dels errors d’identificació que hi va haver al lloc de l’accident a França. Una vegada iden-tificats vam tenir dificultats per saber per part

de la companyia aèria quan arribarien les restes. Va ser gairebé dos mesos després quan vam començar el contacte amb Mémora International a Barcelona per als detalls de l’enterrament i l’arribada del fèretre. Finalment, les restes van arribar el juny del 2015, i vam poder fer l’enterrament que desitjàvem. Som Testimonis de Jehovà i apreciem el profund respecte per part de Mémora a les nostres creences religioses a l’hora preparar el funeral. Des que vam contac-tar amb ells, la comunicació va ser bona i fluida i l’actuació dels seus professionals va ser òptima. La nostra valoració sobre Mémora International és molt bona”.

Maribel i Robert són pares d’una de les víctimes de l’accident de Germanwings que va tenir lloc el 24 de març del 2015 als Alps francesos, una de les pitjors tragèdies aèries dels últims anys en la qual van morir 150 persones en el trajecte Barcelona-Düsseldorf i que va commocionar la comunitat internacional per les circumstàncies en què es va produir.

El 23 de març passat, es va celebrar un acte d’homenatge a les víctimes de l’accident a l’Aeroport del Prat, hi van assistir els familiars i també hi van acudir múltiples autoritats i institucions que van voler acompanyar les famílies de les víctimes en un mo-ment especialment emotiu com és la commemoració del primer aniversari de la tragèdia.M

Una família francesa va perdre el seu nadó de set mesos d’edat a Tenerife mentre estaven de vacances. Per a la família va ser complicat a causa de la burocràcia d’Espanya i la rapidesa

amb què es van desenvolupar totes les actuacions, des de l’autòpsia i l’actuació de la policia fins a la resolució del jutge. L’endemà de la mort, l’Adelaida, assistent de Mémora International, va acudir a l’hotel per parlar amb la família sobre totes les possibilitats per a la repatriació del cadàver. Els pares estan molt agraïts als professio-nals de Mémora International per la seva actuació, per la informació que van tenir en tot moment, i perquè malgrat estar acostumats a fer aquesta feina no és fàcil quan es fa amb el cor, i l’Adelaida ho va fer”, declara Jonathan, advocat de la família.

“Després de la mort, ens vam posar en contacte amb Mémora International per procedir a la repatriació. Van agilitzar els tràmits de forma excepcional, contactant amb tots els organismes locals per obtenir la documentació necessària i van respondre a les demandes de la família de confessió jueva. La rapidesa es demostra en el fet que el primer contacte va ser un dijous, i el diumenge següent el cos ja s’havia repatriat. El personal va ser exemplar, atenent fins i tot de matinada i demostrant una professio-nalitat excepcional. No hauríem actuat amb tanta eficàcia si no hagués sigut per Mémora International”, afirma Chris-tine, portaveu del Consolat de França a Tenerife.M

“Alex era un jove de 21 anys nord-americà que estava a Barcelona per a un període de 4 mesos d’intercanvi entre la Universitat de Wisconsin i la Universitat Pompeu Fabra. El

procés de repatriació va ser perfecte, teníem una expec-tativa de durada de 10 dies i Mémora va aconseguir fer-ho en menys de tres. La família del jove desitjava que el cos es mantingués en perfectes condicions per celebrar el funeral de cos present, i Mémora es va ocupar d’embalsamar el cos amb la qualitat que la família desitjava. D’aquesta manera, el cos va poder viatjar en un taüt de gran qualitat i va ser segellat perquè arribés en les millors condicions.

La família agraeix la celeritat en la repatriació: vam con-tactar amb Mémora dimarts al matí, i aquell mateix dia, l’equip de la companyia ja estava reunit amb la família per atendre les necessitats: des del reconeixement del cadàver, fins a la disposició de professionals que els ajudessin en aquells moments tan durs. Aquell dijous el cos ja estava a l’aeroport del Prat. Expliquen que estan molt agraïts ja que les seves necessitats van ser cobertes tal com desit-javen i, també, pel tracte que els van brindar professionals com l’Albert, l’assessor personal, o els responsables del tanatori de Sant Gervasi, així com tot l’equip que forma Mémora International. També reconeixen la qualitat de les instal·lacions en les quals el cos del seu fill va ser tractat”, declara Rosa, que va exercir de tutora d’Alex durant la seva estada a Barcelona.M

Un món cada vegada més global suposa avantatges en el turisme, en els negocis, en els estudis i en nous horitzons de vida. No obstant, hi ha un factor que no es té gaire en compte: la defunció fora del seu país. Mémora International és una plataforma especialitzada en trasllats

internacionals i repatriació per tot el món amb els millors professionals especialitzats en multiculturalisme per atendre de la millor manera les famílies que han perdut un ésser estimat.

Morir a l’estranger

PER Lluís Muñoz Pandiella II MONOGRÀFICS

Professionalitat. Mémora International va actuar en la catàstrofe de Germanwings.

Accident de Germanwings

Respecte religiósTrasllat als Estats Units

Comiat digne

MARIBEL I ROBERT JONATHAN I CHRISTINE ROSARepatriació a França

Ràpida actuació

MARTA JORDI

En comú. Taller sobre com afrontar la pèrdua de la salut en un dels Espais de Suport de Mémora.


Pots accedir i descarregarles anteriors edicions d’Univers Mémora a:

www.elperiodico.com/monografi cos


Consells i bones pràctiques per mantenir la dignitat de les persones grans. Una atenció òptima

La vida i la mort van de la mà: és indispensable disfrutar d’una bona existència per tenir un bon final

Les cerimònies laiques estan adquirint cada vegada més protagonisme en l’últim adéu


La mort com a part de la vida


Consells i bones pràctiques per cuidar les persones diabètiques. La dieta mediterrània

Les persones tenen dret a decidir com volen que sigui la seva mort sense reglamentacions

Acompanyar en processos finals de vida és molt important per poder realitzar un bon dol


Morir en pau

ARTTERÀPIA. A la Unitat de Cures Pal·liatives de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, amb el suport de Grup Mémora, funciona des del novembre del 2012 un projecte d’artteràpia dirigit a pacients amb malalties avançades i als seus familiars. Es realitzen sessions individuals a la mateixa habitació del pacient d’aproximadament una hora i amb una freqüència flexible en funció de les necessitats i es poden fer amb familiars. Els principals mitjans o llenguatges artístics utilitzats són el dibuix, la pintura, el collage i el modelat, i s’alternen amb combinacions de llenguatges artístics, com treballs plàstics basats en la música, l’escriptura creativa o la conscienciació corporal en la respiració i en els moviments bàsics de les parts del cos que conservin motricitat.

UNIVERSO MÉMORAMONOGRÁFICO el Periódico

Consejos y buenas prácticas para el cuidado de las personas mayores: respetar su autonomía es básico

Llegado el momento, son muchas las personas que no tienen problemas en pensar en su despedida

La atención y el cuidado de los nietos puede convertirse en una carga muy pesada para los abuelos

Algunas propuestas eficaces y saludables

Personas mayores

UNIVERSO MÉMORAMONOGRÁFICO el Periódico

Consejos y buenas prácticas para el cuidado de las personas con demencia. Respetar su autonomía

La importancia de dejar estipuladas las voluntades anticipadas para evitar problemas en el futuro

El desconocimiento que tienen las personas mayores de sus derechos genera que estos se vulneren

Algunas propuestas eficaces y saludables

Voluntadesanticipadas


PDF generat el 27/04/2016 17:16:08 per al subscriptor amb ... · soe. Per la seva part, Alejandro...

Documents

Transcript of PDF generat el 27/04/2016 17:16:08 per al subscriptor amb ... · soe. Per la seva part, Alejandro...