PARAULES i FETSPARAULES i FETSCol·lectiu de Dones en l’Església, per la ParitatNúm. 63 · abril - maig - juny 2012

Aquarel·la M. Dolors Gómez

2

EDITORIAL

Amb el suport de: On podeu comprarPARAULES I FETS DE DONES

Llibreria ClaretLlúria, 5

(Barcelona)

Llibreria PròlegSant Pere Més Alt, 46

(Barcelona)

Racó del Llibre Dr. Robert, 12

(Rubí)

Deixem que Déu ens parli per boca d’Isaïes al capítol 58, dedicat al dejuni que plau al Se-nyor i que és un preludi de la Pasqua. “Isaïes

ens proposa un camí inaudit per a la felicitat. Con-vido a rellegir l’oracle des d’aquesta clau i no des de la lectura moralitzant tal com acostumem a fer-ho” (Lucía Ramon, Dones en peu de vetlla, quadern Cris-tianisme i Justícia, 176).

Amb aquest esperit, dediquem part d’aquest nú-mero a comentar i recordar els cinquanta anys de l’inici del concili II del Vaticà, que tants fruits ha do-nat a l’Església i que continua sent un referent per a la majoria de cristians, religiosos i laics, compro-mesos. El decret sobre l’apostolat dels laics és d’una claredat indiscutible encara avui. “Els laics, partícips de les funcions sacerdotal, profètica i reial de Crist, compleixen la part que els correspon en la missió del Poble de Déu en l’Església i en el món”. Els articles i reflexions de la Magda Tomàs i altres col·laboradors volen compartir amb nosaltres la inquietud i el com-promís de fer de l’Església la casa de tothom, en la línia que va obrir el concili.

El Col·lectiu de Dones en l’Església som un grup de cristians i cristianes que compartim sensibilitat i compromís per fer possible aquest Poble de Déu que sentim bategar, ara i aquí, en la nostra societat plural i diversa. Per això posem al servei de l’Església la nostra recerca teològica, en clau feminista, reno-vadora i agosaradament evangèlica –que a algunes persones pot semblar provocadora o exagerada, però és que l’Evangeli és provocador, Jesús era pro-vocador, no per ferir ningú sinó per deixar clar qui-na és l’alternativa als mals que patim les persones: Jesús mateix i el seu projecte–. I posem al servei de l’Església la nostra organització, que acaba de cele-brar vint-i-cinc anys d’existència, com a part de la proposta del decret sobre l’apostolat dels laics –i laiques, diríem ara– i així ho fem en estar vincula-des a diferents grups que treballen dia a dia en el

reconeixement dels brots que neixen i es consoliden arreu com a Poble de Déu, com anunciava el concili. N’és una mostra la nostra participació al Congrés Europeu de Teologia Feminista de Salamanca i al Fò-rum Català de Teologia i Alliberament, sobre el qual trobareu referències en aquesta revista.

També hi trobareu l’escrit de comiat de la Mont-serrat Biosca com a presidenta del CDE, que com-parteix amb nosaltres la seva experiència en un ar-ticle emotiu. Amb ella han plegat, per haver acabat el temps del seu compromís, tres persones més del grup de coordinació: la Núria Saladrigues, la Maria A. Torrents i la Blanca Torcal. A totes els agraïm la dedicació i entrega generosa.

La renovació de l’equip coordinador del CDE es fa en l’assemblea general, prèvia votació de les sò-cies que nomenen les possibles candidates. Aquesta vegada van sortir votades per majoria les compa-nyes Rosa Coromines, Mercè Porrera, Magda Tomàs i Mercè Coromines: l’assemblea les va ratificar totes quatre. D’aquesta manera, l’equip de coordinació queda format per nou persones, les quatre esmen-tades i cinc de l’anterior equip: Paquita Arcas, Teresa Mollà, Carme Garcia, Ernestina Ródenas i Judit Seu-bas. L’equip de coordinació renovat, com preveuen els nostres estatuts, vota la presidenta del CDE per a aquests tres anys vinents.

Sabem que no és fàcil tirar endavant la nostra proposta, la nostra organització, però venim d’una història de dones que han hagut d’obrir-se camí en ambients més hostils que el nostre. Formar part d’una organització et fa sentir més acompanyada, però alhora demana una gran dosi de generositat i de servei per fer possible el treball col·lectiu i estar al costat del fer quotidià de cada dona cristiana i compromesa; i també per tenir una presència pú-blica que sigui referent per a moltes dones i homes que creuen en la igualtat de filles i fills de Déu que predicava i vivia el nostre mestre, Jesús.

Dins la quaresma, vers la Pasqua

3

COMIAT

Reflexions sobre aquests sis anys

Han estat quatre anys els que he dedicat intensament a presidir amb responsabilitat comparti-

da –això sempre ajuda molt– i dos més dins l’equip de coordinació, tot plegat el temps necessari per canviar el meu rol en l’activitat del Col·lectiu. En un principi quan vaig acceptar presidir-lo, m’ho vaig prendre com un servei que devia a totes les sòcies que sempre m’han acollit, per l’època que vaig haver de parar les meves activitats en aquesta associació per qüestions fami-liars. Ara em sento en pau.

Aquest Col·lectiu m’ha ensenyat moltes coses: primer de tot a qües-tionar la meva fe apresa, a prendre consciència que les dones si no ens mostrem, no som visibles. He après teologia feminista, encara que no he tingut temps d’aprofundir totes les lliçons rebudes i gaudir-les; però sí que ha servit per fer-me pensar i per entendre un Jesús diferent a l’après, un Jesús que interroga en l’amor, no en el fer: en el comportament; per-dre la por de demanar la meva part de dignitat com a persona i poder-la defensar.

Hi ha dues persones a qui vull ma-nifestar un agraïment especial, una d’elles és la M. Pau Trayner: per a mi és una persona referent; em va fer sentir que jo podria fer el servei que he fet durant aquest temps. He sentit, i sento, la seva estimació, fe i acceptació per a les persones tal com són, la seva visió sempre optimista, positiva i creativa davant les qüesti-ons, les que siguin; i l’altra és la M. Dolors Figueras: ha estat una germa-na per a mi, per no dir una mare, per l’acompanyament i amistat que m’ha mostrat; per la paciència i la seva perseverança per ensenyar-me les tasques bàsiques de direcció i admi-nistració, la base de subsistència del funcionament d’aquest Col·lectiu. Gràcies a això he pogut sobreviure i fer la feina que he fet aquests últims sis mesos.

Altres heu estat sàvies mestres, i no diré noms per no ometre’n cap, però la gran majoria de professores que he tingut a les classes, i als cur-sos i xerrades que he anat, m’han ensenyat molt sobre com buscar la presència de les dones en els llibres sagrats i la història d’abans i d’ara i, sobretot, a aprendre a qüestionar i a raonar les coses. Tot el contrari del que ens demana que fem el senyor bisbe de Solsona.

He après a perdre la por de pregar i manifestar-me en celebrar la Paraula, amb més profunditat i més sentit co-munitari del que habitualment es té en algunes de les parròquies.

A les sòcies amb qui he compartit reunions setmanals, mensuals, dels primers dilluns, assemblees, etc., o sigui amb les que hem compartit moltes hores de treball intentant tirar el CDE endavant, us demano discul-pes per les meves omissions, que no han estat voluntàries, en tot cas han estat fruit de la meva inexperiència en aquests afers. També us dono les gràcies per totes les ajudes i iniciati-ves que he rebut per fer més present el CDE. Penso que el nostre ha estat un aprenentatge de relació, de parti-cipació i de fe mútua. Moltes m’heu estimulat a ser creativa, a buscar solu-cions, a treure el millor de mi. Algunes m’heu sacsejat en els meus principis, i també diria en la meva part fosca, i d’aquesta forma he pogut aprendre a respondre de forma adient, sense rancor ni malícia, buscant l’acord de forma positiva i amistosa. No sé si sempre he estat al nivell que vosal-tres esperàveu de mi: en aquest cas us demano disculpes.

He après a conviure amb grups de dones de diferents procedències socials i culturals. Això m’ha ajudat a comprendre millor les persones, a responsabilitzar-me d’una sèrie de coses que mai havia previst fer: com, per exemple, moure’m per un am-bient polític (en el Consell de Dones

de l’Ajuntament de Barcelona, en-tre altres grups de dones), conèixer moltes persones interessants, tant intel·lectualment com per la seva senzillesa o la seva entrega honesta i desinteressada. També he après a escoltar i dialogar des de la posició de l’altre.

Tot això m’ha ajudat en el creixe-ment personal, i us ho dec en part a totes vosaltres.

He acabat una activitat que he fet amb molt de gust i a vegades amb mal de ventre, per què no?; sobretot, quan no he estat segura d’estar a l’altura de les circumstàncies i quan he hagut de decidir en algun moment jo sola el que he cregut més convenient pel bé del Col·lectiu, i no per si sóc més amiga d’una persona o d’una altra.

Continuaré col·laborant amb el CRIT, m’han acceptat com a ajudant o secretària, amb veu i sense vot, per-què jo no sóc teòloga. També m’ofe-reixo a les membres del futur equip de coordinació per si puc fer-los al-gun servei: hi estic disposada.

Que canviï la meva activitat dins el Col·lectiu no vol dir que deixi el Col-lectiu, sinó que continuaré amb la tasca i els objectius nostres, fer pre-sent la dona, que per pròpia dignitat mereix viure en paritat amb l’home en tots els àmbits de la vida, tenint de referent el qui ens ha ensenyat el Camí, la Veritat i la Vida, Jesús de Natzaret.

Montserrat Biosca

4

TEOLOGIA FEMINISTA

1. L’ecofeminisme

Aquest moviment d’emancipació i alliberador sorgeix els anys 70, con-juntament amb altres moviments de dones. El terme ecofeminisme el forjà la sociòloga feminista francesa Fran-çoise d’Eaubonne. La finalitat més im-portant d’aquest moviment consisteix en el canvi de relacions entre dones i homes i entre els éssers humans amb els ecosistemes. És un moviment re-lativament nou, el context històric del qual té com a fons la realitat de la marginació i l’explotació que viuen les dones per la seva associació amb la natura.(...)

L’ecofeminisme a què em referiré és un ecofeminisme holístic, que és entès com una actitud hermenèutica radical antipatriarcal, que cerca de proposar una teologia nova, inclusiva i capaç de reconstruir totalment la teologia des del mètode de suspició (sospita) i des d’una base epistemològica dife-rent, l’ecosofia, que al seu torn es caracteritza per una visió cos-mològica inclusiva. Per aconse-guir el que es proposa, utilitza les teories de gènere com a eines de desconstrucció i de construcció dels seus arguments. D’aquesta manera la teologia ecofeminista pretén mostrar una teologia en-carnada en la vida quotidiana, és a dir, mostrar com Déu és immers en tota la creació (panenteisme).(...)

2. L’ecosofia com a concepte epistemològic

(...) Entenc com a ecosofia la pràctica dels valors, relacions i experiències dels sabers d’origen mil·lenari i de les cultures ances-trals com les dels pobles meso-americans, i afroamerindis, que van conformar les anomenades cultures indígenes. Aquests sa-

bers que es van transmetre principal-ment de manera oral, i alguns que es conserven de manera escrita, van sobreviure malgrat el domini colonia-lista que va viure l’Amèrica Llatina. Cal dir que alguns dels escrits en què es recolliren aquests sabers i formes de coneixement van ser mutilats pels missioners als quals els semblava que eren ‘bruixeria’, ‘fetilleria’ o ‘supersti-ció’. (...)

L’ecosofia pretén constituir-se com a una categoria epistemològica político-crítica i alliberadora de l’androcentris-me i de l’antropocentrisme des d’un punt de vista constructivista, com ho suggereix Barbara Holland-Cunz, que a la vegada fa referència a Merchant i Mellor, per afirmar que “la crítica eco-feminista relaciona la dona i la natura únicament en un nivell de repressió anàloga”.

El punt de vista constructivista ens permetrà, com el seu propi nom ens in-dica, construir els elements que ens

permetin emetre no només una quei-xa contra els dualisme natura-cultura, ment-cos, esperít-matèria, home-do-na, atès que no es tracta solament de fer ‘un memorial de greuges’.(...) Es tracta, sens dubte, de posar les bases d’una crítica de caràcter constructivis-ta que ‘doni veu a les minories sense veu’, fins i tot dins del propi feminis-me, com afirma B. Holland.

El meu principal argument, i el pri-mer, perquè l’ecosofia sigui reconegu-da com a categoria epistemològica, és el fet contundent que aquesta és l’experiència de la vida quotidiana de pobles sencers. (...) Aquesta experièn-cia ha construït la seva història abans que l’Occident els envaís i anul·lés els seus ‘sabers’. (...)

El segon argument es basa en el dret a pensar diferent, a dissentir d’allò establert, i allò establert és un coneixement de tipus occidental que s’ha caracteritzat per ser jeràrquic i kiriocèntric. Entenc el kiriocentrisme

(...) com el sistema cultural, ideo-lògic i religiós que a la vegada sosté discursos de raça, gènere, heterosexualitat, classe i ètnia. Aquestes interrelacions generen, legitimen, inculquen i sostenen la centralitat de la imatge mas-culina com a senyor i mestre (kyrios) en el seu exercici de go-vern i de domini (...).

Aquest dret a pensar diferent és també una exigència que les dones triplement excloses per raó de raça, sexe i estatus de-manen, perquè la veu dels seus sabers sigui escoltada. (...)

El tercer argument meu es fonamenta en la relativització de l’antropocentrisme dins l’àm-bit epistemològic, ja que l’ésser humà, com a tal ésser, no pot continuar sent la norma que re-geixi la resta de la humanitat i tot el seu entorn (...).

Des d’una postura crítica epis-

L’”ecosofia”

Obra de Miguel Ángel Villalobos (El Salvador)

Una proposta ecofeminista alliberadora des de l’Amèrica Llatina

5

TEOLOGIA FEMINISTA

temològica, el quart argument meu és reconèixer que l’ecosofia entén l’ésser humà com un ésser interdependent, el coneixement del qual no es pot se-guir considerant com un fet aïllat de la vida o una simple categoria mental, sinó que, com ja he dit anteriorment, és una categoria holística que inclou la raó, el cor, l’afectivitat, la sexualitat i la relacionalitat de l’ésser humà. (...)

L’ecosofia es caracteritza per ser relacional, inclusiva (holística), par-teix de l’experiència corporal, integra l’afectivitat, se sustenta en la interde-pendència i en la interconnectivitat. No és solament una ‘saviesa tradicio-nal’, sinó que es constitueix en base epistemològica capaç de reconstruir els símbols i els ritus de manera dife-rent de la lògica occidental (...).

3. Les limitacions de l’ecofeminisme des del feminisme europeu

El problema central que les feministes, ecofeministes i la teologia feminista pretenen denunciar és la tendència essencialista. Anomeno tendència es-sencialista al fet de pensar que la dona per les seves característiques biològi-ques: cos, sexualitat, maternitat, etc., està determinada a actuar i a pensar de manera diferent de l’home. I que aquestes característiques són determi-nants fins al punt de convertir-se en ‘essència’ de l’‘ésser’ dona. Al mateix temps, això es converteix en argument del patriarcat per afirmar que les do-nes per les seves característiques biolò-giques ‘essencials’ estan més properes a la natura i ambdues (les dones i la natura) sempre hauran d’estar supedi-tades al domini i al control de la ‘cultu-ra’ pròpia de l’‘ésser’ masculí. (...)

No només cal que se superi l’essen-cialisme biologicista que ha assignat a les dones un rol de segona classe, també queda clar que cal un procés de transformació-conversió en la nos-tra concepció de cultura i humanitat.

Aquest procés de transformació s’ha de veure des de la necessitat d’una conversió epistemològica i d’un procés de kenosi de les mentalitats i estructures patriarcals necessari per superar els dualismes natura-cultura,

domini-subordinació. Malgrat tot, no és sobrer afirmar que aquest procés de transformació o conversió ha de ser, necessàriament, interseccional i interdisciplinari (...).

La conversió a què s’al·ludeix im-plicaria, naturalment, no només des-construir la ‘lògica del domini i del poder’ en la qual s’ha sostingut l’es-sencialisme biologicista, sinó aban-donar aquesta lògica per poder re-construir la ‘lògica democràtica’ (A. Puleo) i obrir pas així al ‘privilegi epis-temològic’ proposat per Mellor, com a ‘mediació’ entre les relacions huma-nitat-humanitat, humanitat-natura i humanitat-natura-transcendència (di-vinitat). (...)

L’alliberament des de la perspectiva de la teologia ecofeminista no pretén alliberar-se de les seves realitats biolò-giques negant-les, però sí que té com una de les seves principals tasques l’alliberament de l’essencialisme bio-logicista que ha fet mal als cossos de les dones, els cossos de la natura i les relacions entre els ecosistemes. (...)

4. La proposta de l’ecofeminisme llatinoamericà

La meva pretensió és proposar l’ecoso-fia com una categoria epistemològica hereva dels sistemes de coneixement i cultura mesoamericà, de la tradi-ció alliberadora de l’Amèrica Llatina i lluitar per una epistemologia de la igualtat. Per aconseguir-ho, l’ecosofia haurà de fer una anàlisi crítica perma-nent sobre els sistemes de pensament opressius, seguint els criteris que Iris Marion Young i E. Schüssler Fiorenza mencionen en els seus respectius tre-balls: explotació, marginació, manca de poder, imperialisme cultural i vio-lència sistèmica. (...)

Conclusió

Des del meu punt de vista, l’ecoso-fia, en el procés de constituir-se com a ciutadana de saviesa dels pobles mesoamericans i des d’una perspec-tiva feminista de les dones pobres, estableix un sistema de certeses ober-tes i contextualment transitòries, que poden ser superades cada vegada, ja

que el coneixement és un procés i no quelcom d’establert i hermèticament acabat.

L’ecosofia com una forma de sa-viesa alliberadora no posarà l’èmfasi solament en la imatge d’un Déu alli-berador a diferència de la teologia llatinoamericana de l’alliberament, ja que per a aquesta teologia men-tre per un costat s’afirma el caràcter alliberador de Déu, per l’altre, no se supera la imatge masculina del Déu alliberador. Aquest seria l’element a criticar que l’ecosofia faria des de la perspectiva ecofeminista, l’anàlisi de gènere, i encara, des del mateix con-cepte d’alliberament, ja que ¿com mantenir la imatge del Déu masculí alliberador, quan la masculinització de Déu ha servit com a instrument d’exclusió i opressió de les dones, no només en el camp epistemològic, sinó també en el teològic? ¿Pot el Déu de l’èxode superar la masculinització a què ha estat ‘sotmès’ en el marc d’una tradició bíblica de caràcter ne-tament patriarcal?

El que sí que es pot afirmar de l’ecosofia com a principi alliberador és que aquesta troba les seves arrels en el món bíblic, encara que recolzant-se en una hermenèutica de la sospita que li permeti d’analitzar críticament les imatges masculinitzades del princi-pi alliberador de la divinitat.

Tenint en compte la crítica ja men-cionada, algunes teòlogues llatines i algunes teòlogues del nord coinci-deixen a mantenir la metàfora de la divina saviesa com un element comú a ambdues línies alliberadores de pen-sament, aquest és el cas d’Elisabeth Schüssler Fiorenza, que ens proposa la Divina Saviesa-Sofia com la presència divina creadora i alliberadora, i Eliza-beth A. Johnson, que ha fet referència a la divinitat com a ‘La que És’. L’eco-sofia mantindria no solament un sen-tit d’unitat, també postularia el sentit d’inclusió de les altres ‘sofies’.

Marilú Rojas Salazar, mstlDoctora en teologia sistemàtica

per la Universitat de Lovaina, Bèlgica(traducció)

(Extracte de l’article original que trobareu al nostre web)

6

ÀMBIT OBERT

Testimoni de dues dones lesbianes catòliques

Els nostres noms són Encarnita i Paulina. Vam néixer entre els

anys 1949 i 1952 en un entorn rural, en famílies humils. Ens vam conèixer l’any 1972 i des del primer moment vam sentir quel-com especial. Era l’amor que trucava a la nostra porta en un temps no ade-quat per a relacions “pro-hibides” com era la nostra, una relació homosexual. Ens referim a la llarga èpo-ca de la dictadura de Fran-co en què la vida sencera girava entorn de l’home. La dona no era res sense l’home.

Abans de continuar, ens agradaria dir que aquest relat resumit de la nostra història és un relat de su-peració.

La nostra vida ha trans-corregut al marge de la “norma”, raó per la qual hem patit greus conse-qüències:

1. Des del punt de vis-ta mèdic, l’homosexuali-tat era considerada com a malaltia mental amb trastorn de personalitat o sexual. Fins a l’any 1994 l’Associació de Psiquia-tria Americana no publica la DSM-IV, en la qual se suprimeix tota menció a l’homosexualitat. A partir d’aquesta data ja no és considerada com a malal-tia mental.

2. Legalment, fins a l’aprovació de la Constitu-ció Espanyola, l’any 1978, no es van derogar deter-minats articles de la Ley de Peligrosidad Social que

es referien a les persones homosexuals.

3. L’Església catòlica con-siderava i considera l’ho-mosexualitat com a pecat greu, intrínsecament im-moral i contrària a la llei natural.

4. Socialment, s’imposa-va l’estigmatització, el re-buig... i se’ns obligava a la invisibilitat, la por, la doble vida...

5. Fins i tot, familiarment, hem patit l’hostilitat, el menyspreu i les agressions.

Ara bé, l’evolució social produïda tant al nostre país com a d’altres països occidentals durant la dar-rera dècada, ens ha portat una legislació més justa, d’acord amb els drets hu-mans. Per fi, s’han recone-gut els drets de persones lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals (LGBT). Hem aconseguit els mateixos

drets que la resta de la ciutadania gràcies a la llui-ta de moltes persones al llarg de molts anys.

Tot i que ens vam conèi-xer l’any 1972, període de la dictadura franquista, no va ser fins a l’any 2005 que vam poder formalitzar la nostra relació amb el matri-moni, després de l’aprova-ció de la llei de matrimoni per a persones del mateix sexe.

Aquests avenços socials no han estat seguits per les diferents esglésies, en el nostre cas parlarem de l’Església catòlica, la qual manté una actitud con-demnatòria vers les per-sones LGBT, tot negant el dret que tenim a cercar la felicitat mitjançant l’elec-ció de parella, indepen-dentment de quin sigui el seu gènere, imposant-nos un model, l’heterosexual.

Estem convençudes que

Déu beneeix i aprova el nostre amor conjugal per-què, tal com es defineix a l’Humanae Vitae, l’any 1968, l’amor conjugal ha de ser: “amor plenament humà, total, fidel i exclusiu fins a la mort i fecund”. El nostre amor és així i està basat en la reciprocitat, el compromís i la fidelitat.

Al llarg del nostre camí hem trobat moltes perso-nes que des de diferents àmbits, també el religiós, ens han ofert llur suport. Especialment volem desta-car l’ajut rebut des de l’As-sociació Cristiana de Gais i Lesbianes de Catalunya (www.acgil.org). El contac-te amb persones d’aquesta associació ens va permetre l’espai de llibertat, acollida i reflexió que ens calia per a l’acceptació total tant des del punt de vista personal com social. Va ser a partir d’aquesta experiència que ens vam sentir més lliures per poder compatibilitzar la vida de fe i la nostra ho-mosexualitat. Aquesta por-ta oberta ens permet aju-dar altres persones, com nosaltres hem estat ajuda-des i ser una baula més de la cadena d’alliberament.

Amb el pas del temps, ens preocupa el futur, raó per la qual hem participat, amb vint persones més, en la creació de la Fundació Enllaç (www.fundacioen-llac.cat), l’any 2008. L’ob-jectiu de la Fundació és oferir serveis a persones LGBT en situació de de-pendència per qualsevol motiu. Entre altres serveis volem oferir assistència en

7

ÀMBIT OBERT

aspectes legals i sanitaris, models residencials alter-natius, cura i custòdia en cas d’incapacitat, orien-tació en decisions vitals, suport intergeneracional i optimització patrimonial.

Com a catòliques, pen-sem que l’Església, de la qual formem part, ha d’acceptar la diversitat sexual com a enriquiment i restar oberta a totes les persones que ens hi apro-pem cercant el nodriment de la nostra fe. Déu no fa diferència de persones, en tot cas, les preferides de Jesús van ser les que es trobaven al marge de la societat, les excloses. Diu l’evangeli de Joan: “...jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida, i en tinguin a desdir” (Jn 10, 10). És clar que Jesús no va venir per condemnar ningú, més aviat la seva presència entre nosaltres ens mostra clarament que som filles i fills de Déu, es-timades i estimats no pels nostres mèrits. L’amor de Déu vers els éssers hu-mans és pura gratuïtat.

Serà l’amor, seguint el mestratge de Jesús, el que ens acostarà a Déu. Diu sant Joan a la primera carta: “Estimats meus, es-timem-nos els uns als al-tres, perquè l’amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu” (1Jn 4, 7).

Des de la nostra pràctica religiosa, com a membres del cos místic de Crist i amb l’experiència personal com a lesbianes que vivim l’homosexualitat sense re-nunciar a la fe que se’ns ha transmès i que ha suposat el més gran ajut al llarg de la nostra complicada tra-jectòria vital, ens atrevim a plantejar algunes pro-

postes, que més aviat ens semblen reptes, a l’Esglé-sia catòlica:

1. L’acceptació de l’ex-periència d’amor entre dues persones, indepen-dentment del sexe.

2. Seguint l’Evangeli de Jesús, l’alliberament de la culpa, per a les persones catòliques que siguin les-bianes, gais, bisexuals i transsexuals.

3. Elaboració de fórmu-les de benedicció del ma-trimoni per a parelles del mateix sexe (nous models de famílies), així com el bateig i altres sagraments per a fills i filles d’aquestes parelles.

4. Demanem a l’Església que sigui un espai segur on poder expressar lliu-

rement els nostres sen-timents i mostrar-nos tal com som.

5. La recerca de noves respostes als canvis de la nostra societat com a re-sultat de l’evolució de les ciències socials, naturals... d’acord amb la recoma-nació de la Gaudium et Spes, 62.

6. Elaboració d’una teo-logia de la diversitat, dins la qual totes les persones tinguem cabuda, especial-ment les que ens trobem als marges.

7. Utilització d’un llen-guatge inclusiu, actual, i noves formes de celebrar la fe en Jesús.

8. Relectura dels textos sagrats amb l’actualitza-ció del missatge per a per-sones del segle xxi.

9. Confiem que la força de l’Esperit renovi l’Església per tal que es converteixi en una institució que miri cap endavant tot deixant la nostàlgia del passat. La riquesa de la diversitat de dons així com la diversi-tat de persones farà més transparent la imatge de Déu a tota la humanitat.

Conclusions

Com hem pogut relatar més amunt, la nostra vida no ha estat gens fàcil. Ens vam atrevir a viure una re-lació amorosa en una eta-pa complicada. Hem hagut de superar moltes situa-

cions de rebuig dins i fora de l’Església. Ara bé, com a éssers creats per Déu, a la seva imatge, nosaltres també formem part del cos místic de Crist. Som iguals que la resta de les persones en dignitat i es-timades per Déu amb el mateix amor.

La Doctrina Social de l’Es-glésia s’orienta vers la de-fensa i la promoció de la dignitat de la persona, col-laborant d’aquesta mane-ra amb la resta d’entitats polítiques i socials per tal d’aconseguir un món més just i solidari. Si la posició de l’Església és de rebuig a les lleis que suposen

avenços en la consecució de drets per a les persones LGBT, ens trobem amb una contradicció respecte del que diu defensar i l’ac-tuació real.

L’existència de persones homosexuals com nosal-tres que ens estimem, no suposa cap perill per a l’Es-glésia ni per a la societat en general, ans al contra-ri, afegim més diversitat a la gran família humana i posem de relleu l’amor de Déu, el qual es mani-festa en multiplicitat de situacions. Déu no vol la violència que es fa des de l’Església vers les persones LGBT quan es condemna la decisió lliure i madura de dues persones adultes per viure l’amor en un projecte de vida en comú i amb una entrega mútua.

La construcció de la identitat d’una persona requereix un ambient de pau, tolerància i justícia. L’Església ha d’ajudar les persones LGBT tot facili-tant-nos el respecte, l’ac-ceptació, la inclusió i la benedicció.

Totes les persones som iguals en dignitat i dife-rents en el desig tal com som diferents en el color de la nostra pell, la raça, la llengua o la religió. Ara bé, aquestes diferències no suposen cap amena-ça, ans al contrari, són un enriquiment per a la gran família humana i cristiana.

Volem acabar amb pa-raules de sant Pau de la car-ta als Gàlates: “Ja no hi ha jueu ni grec, esclau ni lliu-re, home ni dona: tots sou un de sol en Jesucrist” (Ga 3, 28). AMÉN.

Paulina BlancoBarcelona,

octubre de 2011

“Com a catòliques, pensem que l’Es-glésia, de la qual formem part, ha d’acceptar la diversitat sexual com a enriquiment i restar oberta a totes les persones que ens hi apropem cercant el nodriment de la nostra fe“

8

PÀGINES CENTRALS

El Vaticà II: un esdeveniment desaprofitat, incomprès, oblidat i desconegut

L’11 d’octubre de 1962, el papa Joan XXIII, amb intuïció pro-fètica, va inaugurar el Concili

Vaticà II. Enguany, doncs, es com-pliran cinquanta anys d’un dels esdeveniments més importants del segle xx, que constituí per a l’Es-glésia d’aquell moment un fort re-vulsiu il·lusionat i esperançador de renovació evangèlica, i per a la so-cietat, una manera nova d’entendre l’atansament i la convivència entre el món eclesial i el món profà.

Fins llavors, l’Església catòlica funcionava amb les mateixes es-tructures, doctrina, litúrgia, moral i mentalitat medieval, sense posar en entredit el seu immobilisme, ans al contrari, la seva reacció era de por i posicionament dogmàtic davant l’evolució que la humani-tat anava fent i que, a partir dels segles xviii, xix i primera meitat del xx, qüestionava cada vegada més els posicionaments absolutistes d’una institució que es creia amb el dret i el deure d’inserir-se en tots els afers so-cials, polítics i culturals imposant les seves orientacions i consignes arreu. És a dir, el divorci entre l’Església jeràr-quica i el procés canviant del món era cada vegada més evident i manifest.

Aquesta realitat afectava la vida de molta gent creient, a la qual la dicotomia Església i modernitat plantejava proble-mes. Per altra banda, Joan XXIII, cons-cient que en aquell moment la fidelitat als postulats de l’Evangeli demanaven un replantejament seriós per continuar sent llum i sal en la terra i que aques-ta missió concernia tota la comunitat eclesial, en convocar un concili, convi-dava tots els estaments que formaven la Institució a l’estudi, al diàleg i a la posada al dia d’una Església que, al llarg del temps, havia acumulat mol-ta pols i teranyines que enterbolien el missatge de Jesús. Era una crida a la renovació de tota la comunitat cristia-na. D’aquesta manera, el fet conciliar avalava una nova manera d’entendre

la tasca de Pere: manifestava que el papa no podia dirigir ell sol l’Església i feia visible tot el Poble de Déu com a coresponsable, cadascú en el seu lloc, de treballar per instaurar en el seu ara i aquí el Regne de concòrdia, de pau i de bé segons el voler de Jesús.

El Concili Vaticà II va tenir dos eixos importants: la revisió de l’eclesiologia, més des de la perspectiva teològico-pas-toral que no pas jurídica, per una ban-da, i per l’altra, un atansament, amb mi-rada oberta, d’acceptació i simpatia, de diàleg i respecte, envers el món d’aquell moment. Va ser un fet genial i profètic del bon papa Joan XXIII: veure la reali-tat sense condemnes, sense recels ni posicions dogmàtiques, que distan-cien i fan difícil l’entesa i la concòrdia necessàries per recuperar la comunió entre tot el Poble de Déu (denomi-nació pròpia del Concili) com a signe d’una Església que, des de la igualtat i la dignitat de tots els seus membres, trenqués amb el model monàrquic i

jerarquitzat en què la subordinació i l’obediència cega eren uns dels seus trets més significatius.

Joan XXIII va ser també qui va donar un pas importantíssim vers l’ecumenisme. L’atansament a les diverses confessions cristianes és un dels fruits conciliars que, per sort, va perdurant al llarg del temps amb el diàleg, el respecte i el reco-neixement de la part de veritat que cadascuna d’elles posseeix i que a totes les posà i les continua posant en recerca de la comunió tan desit-jada per Jesús.

Gràcies al Concili, es produí un veritable canvi ideològic en la posi-ció de l’Església respecte al femení. El papa reconeix la promoció de la dona a Pau a la Terra (1963) com un dels signes dels temps al qual l’Església ha d’estar atenta. I en la Constitució pastoral sobre l’Esglé-sia en el món d’avui, núm. 9 diu:

“Les dones, on encara no l’han ob-tinguda, reclamen la igualtat de dret i de fet amb els homes”.

Joan XXIII va morir aviat sense po-der dur a terme el seu projecte i Pau VI, de tarannà indecís, va ser qui impulsà les propostes renovadores que propo-sà el Concili Vaticà II. Se li van posar molts pals a les rodes per part dels qui veien perillar el seu lideratge, poder i influència, i d’altres que, amb recel i des del seu fonamentalisme, les contemplaven com una amenaça a la “tradició” i als “costums”. El camí no va ser gens fàcil per a ell.

Malgrat tot, la influència conciliar, especialment en els primers anys de la posada en marxa, va constituir un bon revulsiu per a l’Església, la qual, seguint les directrius inicials, s’anava compro-metent, cada vegada més, en tota la problemàtica humana i feia seves “les angoixes i les alegries dels homes i de les dones que les patien o les celebra-ven”, tal com indicava el Concili. Els canvis van ser notables en la litúrgia, en la participació del laïcat en la marxa

Joan XXIII amb el cardenal de Kinshasa, Joseph Albert Malula.

9

PÀGINES CENTRALS

parroquial i diocesana, que, al costat de molts preveres i bisbes que havien entès i assumit l’esperit conciliar, tre-ballaven conjuntament per aconseguir unes comunitats coresponsables i com-promeses. Van agafar consistència els moviments especialitzats d’Acció Ca-tòlica; naixeren moltes comunitats de base i sorgí a Llatinoamèrica la teologia de l’alliberament. Es respirava un aire nou d’esperança i compromís amb la part més dèbil de la societat i això es feia a través de la política, de la cultura i del treball compartit entre persones creients i persones no creients però que juntes volien construir un món millor per a tothom.

Amb el papat de Joan Pau II es co-mençaren a notar les escletxes que el Vaticà II havia deixat sense resoldre i que cada vegada s’eixamplaven més: la reforma de l’estructura jeràrquico-jurídica que mantenia el poder absolut del papa i la forta incidència de la cúria romana en el govern eclesial, enfront d’un col·legi episcopal cada vegada menys influent i en què la col·legialitat entre tots els bisbes, incloent-hi el de Roma, tal com el Concili va voler im-pulsar, s’anava empobrint i debilitant. El nou papa tenia una forta personali-tat i ja, en les sessions del Concili, s’ha-via mostrat recelós amb els planteja-ments que aquest anava fent, respecte a una actitud d’obertura dialogant i respectuosa amb les diferents ideolo-gies contemporànies. Ell venia de l’Eu-ropa de l’Est, d’una Església conserva-dora i fortament anticomunista i això va influir moltíssim sobre la seva tasca.

Aviat es va veure el seu tarannà: qüestionament de la teologia de l’alli-berament en la qual veia trets marxistes; reforçament del papat i atansament a posicions integristes i anticonciliars, al mateix temps que deixava de banda, o més ben dit, apartava de la tasca que exercien teòlegs i teòlogues conside-rats poc ortodoxos en llur magisteri i així, de mica en mica, els nomena-

ments de bisbes nous tenien un cai-re conservador allunyat de la realitat, amb una clara idea de retornar a la “sacralització” de persones i objectes, és a dir, a una separació nítida entre laï-cat i clergat.

L’elecció de Benet XVI com a papa, a la mort de Joan Pau II, ha continuat en-fortint el programa que, en herència, li va deixar el seu antecessor. Avui dia, ben poca cosa queda de l’alenada fres-ca que Joan XXIII va voler inserir en una Església replegada en ella mateixa, en els seus dogmes i el seu sistema medie-val, d’esquena a l’evolució, amb pors, sospites i condemnes davant els aven-ços científics que s’anaven produint.

Pràcticament, al segle xxi, el magiste-ri eclesiàstic continua funcionant amb els antics esquemes, com si el Vaticà II no hagués existit mai. Fora de la gent que el va viure i es va sentir renovada per ell, ben pocs se’n recorden. Mol-ta gent jove que es manifesta creient i practicant, però que molt poca coneix la documentació conciliar, pensen que aquell esdeveniment ja està del tot su-perat, que potser va ser vàlid en una època concreta, però que ara calen altres posicionaments. I no s’adonen que moltes de les actituds que adopta bona part de la joventut creient actual (clergat inclòs) ens remeten a èpoques molt més antigues com ara el Concili de Trento o el Vaticà I. És a dir, tal com encapçalava aquest article, el Vaticà II ha estat un esdeveniment desaprofitat, incomprès, oblidat i desconegut.

Dissortadament, aquesta realitat posa de manifest, cada vegada més, una dis-sociació de pensament i de vida entre els

membres eclesials: per una banda, te-nim una jerarquia vaticana instal·lada i dominant, avalada per grups fonamen-talistes, que amb seguretat i dogmatis-me, continua no acceptant, per no dir una altra cosa, els avenços científics, es-pecialment els que es fan en genètica, i tota evolució humana que els sembli que atempta la seva normativa doctrinal i moral; i per l’altra, la gent pertanyent a tots els estaments del Poble de Déu que, per la seva fidelitat a l’Evangeli i al treball que realitza amb les persones i la seva realitat, se sent allunyada d’aquest magisteri que es recolza en el poder i en una tradició que prové més d’antigues cultures i postulats filosòfics, que no pas del missatge viscut i proclamat per Jesús de Natzaret.

Ens cal un nou Joan XXIII que, jun-tament amb tot el Poble de Déu, re-torni la novetat de l’Evangeli a aquesta jerarquia envellida i gens atenta “als signes dels temps” (Vaticà II) perquè, amb lucidesa, faci seu tot allò que es troba en aquesta línia: l’accepta-ció dels Drets Humans, que aportaria justícia dins el món eclesial, ja que la discriminació per qüestió de sexe seria superada i homes i dones tindrien els mateixos drets i deures; un funciona-ment democràtic i participatiu que fa-cilitaria a la comunitat eclesial aportar tota la riquesa que l’Esperit reparteix a cadascú i que ningú no posseeix en exclusiva; l’exemple de la senzillesa i el servei envers els més desfavorits sense ostentacions de luxe i abillaments in-adequats per la seva riquesa i l’època en què vivim; la valoració del cos i de la sexualitat com a do de Déu i mitjà de realització personal i satisfacció huma-na. I podríem continuar...

Acabaria dient, però, que el Concili Vaticà II no ha estat inútil ni innecessa-ri. La seva petjada continua sent sig-nificativa i providencial. El procés evo-lutiu no es detura i tot el que ens va aportar de maduresa, de creixement en una fe més adulta i responsable, ens fa viure amb més llibertat i fidelitat a la pròpia consciència i respondre a la realitat canviant que ens ha tocat viu-re, amb l’essència evangèlica sempre actual i alliberadora.

Magda Tomàs i Ribes

“Al segle xxi, el magisteri eclesiàstic continua fun-cionant amb els antics es-quemes, com si el Vaticà II no hagués existit mai“

“Ens cal un nou Joan XXIII que, juntament amb tot el Poble de Déu, retorni la novetat de l’Evangeli a aquesta jerarquia envellida i gens atenta als Signes dels Temps“

10

REFLEXIONS

TALLER DEL CDE AL FÒRUM CATALÀ DE TEOLOGIA I ALLIBERAMENT

Volem una Església més evangèlicaAjuda’ns a buscar alternatives

Vam trobar ajuda, participació, persones motivades, que, joioses en la seva fe, estaven disposades a re-flexionar sobre la realitat d’uns sagraments que en

principi no rebutjaven, però que el pas del temps ha deixat esclerotitzats, sense expressar en els seus signes, símbols i paraules allò que en principi pretenien: acompanyar-nos al llarg de la nostra vida de seguiment de Jesús, amb unes litúrgies que expressessin allò de més profund i gratuït de la realitat d’un món proper embolcallat per un “Déu” bonda-dós, i que, amb l’acció d’aquestes celebracions, ajudessin a fer palesa la nostra creença i actitud de vida.

Després de llegir les enquestes hem pensat que seria més clar per a tothom reproduir les respostes donades a l’aula, fent la distinció que indicava l’enquesta repartida: de cada sagrament, aspectes negatius i alternatives que hi trobem.

Després de constatar que els sagraments no sorgeixen,

expressats com a tals, de la lectura de l’Evangeli, sinó del Concili de Trento, en un ambient enrarit per les lluites de religió a tot Europa, al llarg de vint-i-cinc sessions en jorna-des discontinuades del 1545 al 1563, les persones reunides en el taller van suggerir el que us posem a les vostres mans.

Comprovareu que es barregen respostes de tres nivells diferents: el teològic, el doctrinal i el social. Entenent el teològic, com aquell que té a veure amb l’expressió de la fe; el doctrinal, amb els trets d’organització administrati-va eclesial; i el social, amb el fet real de noves situacions estructurals i culturals en el nostre segle xxi.

Aquest resum no té la pretensió d’una tesi doctoral, sinó la de transmetre-us, més o menys, la participació que hi va haver, i com van sorgir les propostes i aportacions fetes en el grup. La llibertat, diu Machado, no és poder dir el que es pen-sa sinó pensar el que es diu. I sense més preàmbuls, som-hi.

ASPECTES NEGATIUS

EL BATEIGALTERNATIVES

• L’aspecte social que té l’ha pervertit.• S’ha convertit en un ritual sense sentit.• Que només bategi el sacerdot, quan ho pot fer una altra persona autoritzada. • L’edat del batejat, s’ha dit, massa petit. • No poder-te donar de baixa d’aquesta fe.• Tot el ritual sense explicar el seu significat.

• Canviar el nom del agrament: Expressió de la fe Festa de la vida• Realitzar-lo per voluntat pròpia.• Ens cal formació per saber explicar els símbols.• Preparació adient a l’edat. Esperar que se sigui respon-sable per saber a què et compromets.

ASPECTES NEGATIUSLA CONFIRMACIÓ

ALTERNATIVES

• Que no està escrit en cap lloc com un sagrament.• Que es necessiti el bisbe per administrar-lo.• És un desdoblament del bateig. No té sentit.• La pressió social que hi ha en les escoles catalanes: els nens no poden alliberar-se d’aquesta pressió.

• Si s’ha de d’administrar, que es faci al mateix temps del bateig. Quan la persona és adulta.

ASPECTES NEGATIUSL’EUCARISTIA

ALTERNATIVES

• El que més s’ha dit és que actualment la celebració no-més pot presidir-la un home. Que es parla massa de trans-substanciació.• Segons qui la celebra no facilita la comunió entre els fidels.•Falta la dimensió comunitària real. •L’important és compartir les nostres experiències. •Les homilies moltes vegades són negatives.• Les dones no poden assolir aquest ministeri. Sempre se’ls ha negat. • Esdevé un ritu patriarcal i jeràrquic.

• Celebrar-la en vertaderes comunitats.• Pot presidir qualsevol persona escollida per la comunitat.• Hi ha una dimensió ecumènica global en el sentit que experimentem el compartir, que no estem sols/es en el món.• Dins la mateixa litúrgia podem anar recuperant el com-partir entre tots/es que voldrà dir que estem en comunió.•No perdre mai l’esperança que si ens ho proposem, pot canviar.

11

REFLEXIONS

L’apartat que recordava els 50 anys del Vaticà II no el treballàrem, però sí que la gent va escriure en les enquestes el que pensava d’aquest fet que va eixamplar els horitzons de la nostra fe.

Les preguntes que volíem treballar deien:Dins la societat actual:• Com caldria viure segons l’evangeli?• Quina organització hem de tenir com a POBLE DE DÉU?Seguint el mateix criteri anterior de recollir el que s’ha

dit en les enquestes, de la primera pregunta s’ha contestat:• En comunitats fraternes i democràtiques tant a nivell

polític com econòmic, cultural i eclesial.• Amb més coherència.• Et dono gràcies Pare perquè això ho has ensenyat als

humils.• Seguint el missatge de Jesús però adequant-lo a l’ac-

tualitat.• L’Evangeli sempre ens obre a una nova forma de vida

adaptada al temps.• Amb coherència i amb comunitats compromeses, as-

sembleàries...• Rellegint els evangelis i intentant canviar les estructures.• Al carrer, amb la gent, aprenent i estant al costat dels

pobres.• Com Jesús.Les respostes de la segona pregunta diuen:• Cal tenir una organització democràtica, des de les co-

munitats de base. Sense Estat del Vaticà.• Més equitativa.• Des del servei, no des del poder. Des de l’amor i la com-

prensió, acompanyant el que no és ningú.• Ens cal viure al segle xxi i això representa viure la realitat

de diferents opcions en la vida i en l’actuar en la societat, sempre amb justícia. Hi ha qui es casa i qui no. No oprimir els qui no pensen com nosaltres. Cal aprofundir en els Drets Humans que tenen molt d’Evangeli.

• Amb més responsabilitat dels laics i laiques en els llocs de responsabilitat. Que tinguin possibilitat de decisió.

• En comunió amb el Crist com ens recorda sant Pau.• Potenciar les comunitats de base, obrir-nos a l’ecume-

nisme, que siguin obertes i inclusives.• Trobar-nos en coses que ens uneixen, algunes celebra-

cions obertes, comunitàries. Fer-nos més propaganda.• Caldria anar relativitzant l’organització piramidal per

potenciar més la responsabilitat entre tots i totes.• Comunitats de base, coordinades per bisbes/ses esco-

llits per les comunitats. Refent totalment el Dret Canònic i el Catecisme per no deixar de ser 1.100 milions de catòlics, que és una força bona si se segueix Jesús.

• D’amor universal, sense fronteres.• La llei ha de servir l’esperit, no al revés.Bé, amigues i amics, ja veieu que el taller va donar per a

molt. Si es volguessin contestar totes les preguntes i aprofun-dir en els temes, potser ja tindríem organitzat el proper Fòrum.

Podeu comprovar com aquí es barregen també els tres ni-vells: el teològic, el doctrinal/estructural i el social, esmentats abans. Com dèiem aquest resum no té la pretensió d’una tesi doctoral, però creiem que reflecteix bé la participació que hi va haver.

La celebració dels 50 anys del Vaticà II ens pot donar espais de reflexió sobre tots aquests temes que ens han interessat.

RECORDEM-HO, SOM POBLE DE DÉU!

M. Pau Trayner i Vilanova

ASPECTES NEGATIUS

EL MATRIMONI (La família)ALTERNATIVES

• Que no pot rebre el matrimoni una persona separada. Aquest fet no ha de qüestionar la fe.• Hi ha comunitats que no accepten les persones lesbianes i gais.• No es té present el canvi real de la societat en qüestió de diferents opcions sexuals i religioses que formen una verta-dera família.• Pesa més la legislació del Dret Canònic que l’amor que ens cal tenir.

• Que sapiguem llegir el llibre bíblic del Càntic dels càntics, que ens parla de l’amor que ens cal tenir.• La comunitat també hauria de beneir la nova opció de vida dintre els seus membres.• La família és mes que un pacte davant el jutge. Jesús va superar l’esquema familiar (Mt 12,46-50 ).

LA UNCIÓ DELS MALALTS/ES

No se’n va parlar per falta de temps. Per un lapsus en la realització de l’enquesta no hi cons-

tava el sagrament de la confessió. Això va fer possible constatar d’una manera ràpida el fet que aquells i aquelles que compartíem aula, érem cinquanta-una persones amb experiència del Vaticà II, buscàvem altres maneres de viure el perdó i la solidaritat amb fets més entenedors avui dia. Una d’entre nosaltres va enriquir-nos amb la seva aporta-ció: «Jo penso», va dir, «que el moment de donar-nos la

pau en l’Eucaristia seria el moment més adient per treure tot allò que ens pot separar de Déu i dels germans i ger-manes.»

Només una enquesta de les recollides fora de l’aula va afegir aquest sagrament. Copio literalment les seves pa-raules: «Crec que pot estalviar gastar diners en psicòlegs i/o psiquiatres. I també crec que l’haurien de poder ad-ministrar dones i homes individualment i col·lectivament.» Ho deixem a la vostra consideració.

12

REFLEXIONS

El Fòrum Català de Teologia i Alli-berament que se celebrà el pas-sat 21-22 de gener va ser una

festa espiritual alliberadora. Aquest sentiment, que penetrava dintre els cors i ens transformava, es va viure du-rant els dos dies. El nombre de tallers organitzats, molt diversos i de qualitat, foren més de seixanta i van comptar amb l’activa participació de persones de diverses confessions religioses.

El grup de dones de la GOAC vam preparar el taller «Volem el pa i les roses», en el qual des d’una teologia que defuig el dogmatisme i la repeti-ció es volia buscar en el món d’avui respostes a qüestions candents. El mètode emprat va ser el de veure, jutjar i actuar i es va planificar de la següent manera:

Primer la Lucia Ramon, autora del llibre que porta el títol del taller, ens va dirigir unes paraules generals refe-rent a la seva obra i exposà les idees força que ens havien d’ajudar a tre-ballar després en grups. Ens va parlar dels següents punts:

Justícia integral: El títol del seu llibre ve de la lluita feminista i obrera del s. xx i recorda el crit de les obreres l’any 1912. Juntament amb la justícia, calen les roses, el sentit de la bellesa, de la dignitat de la persona en forma plena. El moviment feminista torna la consciència que la justícia no solament és redistribució en igualtat i drets sinó que hi cal la «rosa»: el reconeixement, l’atenció i la participació on es prenen les decisions. La idea del pa ens remet a la justícia econòmica, a la igualtat d’oportunitats per a homes i dones, i la redistribució. Les roses, però, són una invitació a anar més enllà, a ampliar la nostra visió integral de la justícia, que ha d’incloure les dimensions del reco-neixement, l’autonomia, la reciprocitat i la creativitat.

Violència de gènere: La crisi en les relacions entre homes i dones, la per-sistència que la dona és objecte i pro-pietat de l’home, tot això encaixa amb el problema de la relació de domini i poder. En l’àmbit de la «lluita» per la

paritat, la imposició d’un projecte vital de subordinació impedeix apoderar-se. Aquí hi entra la submissió, la depen-dència, la inaccessibilitat als estudis, l’explotació laboral, etc. Els homes han ideat un prototip de dona d’acord amb els seus desitjos, i un concepte de fidelitat que priva la dona de la possi-bilitat de ser autèntica, autònoma, per construir-se com a subjecte moral i lliu-re. Les dones cristianes hem d’aportar la nostra experiència de l’Evangeli en aquest procés de canvi cultural envers un món que mira més enllà del patriar-cat, on la vida de Jesús genera una ex-periència d’emancipació i plenitud, on hi ha moltes dones que mogudes per la Ruah tenen un compromís en accions de transformació de les condicions de vida, tenint molt present les persones més afeblides i més necessitades.

Teologies feministes: Hi ha una gran necessitat de canvi cultural, en què l’espiritualitat de la creació i la ca-pacitat creativa es caracteritzin per la tenacitat, la compassió, la lluita contra la pobresa, i sorgeixin formes de ser i estar en el món, tenint molt present l’àmbit de la paritat per caminar tots junts cap a un treball comú. Les teo-logies feministes cristianes represen-ten un altre corrent en diàleg crític i entenen que és possible «redimir la teologia cristiana» dels seus pecats patriarcals i dels elements contami-

nants contra les dones. En aquest sen-tit cal lluitar i estar amatent en totes les coses que sorgeixen en els mitjans de comunicació i, si cal, debatre-les o donar un altre sentit que sigui més entenedor. La teologia feminista ens dóna una espiritualitat que ens ajuda a resistir qualsevol forma de victimitza-ció i a prendre consciència de l’enorme capacitat de les dones per obrir camins allí on no hi ha res.

Després de parlar la Lucia Ramon, es van formar quatre grups. Aquest era el plantejament de cada un:

1. A la llum del lema Pa i Roses, en quins drets de Pa i en quins drets de Roses hi ha encara avui molt terreny per avançar? Les dones cristianes po-dem aportar la nostra experiència de l’Evangeli en tot aquest procés de can-vi cultural envers un món més just, més enllà del patriarcat. Així: l’espi-ritualitat és crucial en la nostra lluita. Les dones cristianes i feministes volem oferir mitjançant la nostra acció i re-flexió dues Roses amb arrels bessones: justícia i esperança.

Pregunta: Davant la reflexió que hem fet, quines accions concretes i factibles podem aportar, a curt, mitjà i llarg termini?

2. En aquest grup es va analitzar la relació entre la violència contra les dones i les esglésies i les diferents for-mes d’entendre i viure el cristianisme.

Volem el pa i les roses

13

REFLEXIONS

Pregunta: En el teu àmbit proper, davant les violències contra les dones que hi ha en tots els sectors, què po-dríem fer?

3. El recull que fa l’autora de les dones bíbliques, que anomena pel seu nom, ens ensenya com aquestes dones van renéixer en l’Esperit del Ressuscitat i van edificar les primeres comunitats.

Pregunta: Podem nosaltres les do-nes, deixar morir la Ruah que tenim dins nostre? Què fem?

4. Proposta d’una espiritualitat ba-sada en: a) Beneir i assaborir el do de la vida global, enfront d’una cultura que escindeix cos/esperit, immanèn-cia/transcendència, orient/occident. b) Admetre el propi sofriment com a

creixement i compartir el dels altres amb la compassió que dóna l’amor. c) Transformar aquest món per resta-blir la justícia, amb la cura i el desple-gament de la vida en totes les seves dimensions.

Pregunta: A quines propostes de futur ens condueix, quins nous ca-mins cal endegar per viure com a do-nes, una espiritualitat ecofeminista que faci realitat allò d’«un altre món és possible»?

Cada grup va aportar el seu diàleg, molt enriquidor, amb tantes pregun-tes i interrogants que el temps es va fer curt per debatre’ls tots. Vam cop-sar una espiritualitat que ens ajuda a resistir qualsevol forma de victimitza-ció i a prendre consciència de l’enor-

me capacitat de les dones per obrir camins allí on no hi ha res. L’experièn-cia religiosa autèntica enforteix l’es-perança per construir un altre món possible i inspira la resistència als ídols i als poders de mort.

Els participants en el taller, dones i homes, ens vam acomiadar amb «roses», reconeixent-nos mútuament a través d’una dinàmica entranyable basada en aplaudir-nos, agafar-nos per les mans i abraçar-nos. Abans, però, vam elaborar una declaració –la teniu a continuació– que va ser assu-mida pel conjunt del Fòrum.

Maria Antònia Sabater MontserratMembre dels col·lectius

CDE i GOAC

Les persones reunides en el Fòrum Català de Teologia i Alliberament, a partir del taller «Volem el pa i les

roses», avui dia 22 de gener de 2012, expressem ager-manades la següent declaració:

–Veiem que la humanitat està necessitada d’una espi-ritualitat i una saviesa centrades a no fer mal a la Natura i, dins d’ella, a les persones; necessitada del respecte, en primer lloc, a l’obra creadora, i el respecte vers les persones que ens han deixat un llegat de bondat, de «lluita» i creativitat (la memòria); i vers les persones que avui habitem el planeta, i vers les futures generacions.

–Veiem alhora que la globalització com és entesa pels sectors poderosos ens porta pel camí contrari: indi-vidualisme, consumisme, depredació de la Terra, xeno-fòbia, militarització, guerres...

–Per tot plegat, i atenent en concret a les violències de gènere, demanem un compromís social i ecumènic. Aquest compromís implica que persones, comunitats, col·lectius i entitats i organismes ens convertim en ob-servatori per a l’eradicació d’aquestes violències.

–Demanem especialment que les institucions, els lí-ders i els creients de les diverses religions denunciïn que les violències de gènere són un «pecat» i que iniciïn un procés eficaç de revisió de les seves teologies, ensenya-ments i pràctiques que les afavoreixen i es comprometin a eliminar-les.

–Caldrà, doncs, un protocol d’actuació a cada «lloc»

(a l’interior de cada ésser humà, a la família, a l’escola, a la feina, a la comunitat de creients, a l’associació veïnal, al sindicat, a l’ajuntament...), per tal de:

• trencar amb la invisibilització de les víctimes, que puguin acostar-se a uns «llocs» acollidors on trobin es-colta activa i la força necessària per «alçar» la seva veu,

• denunciar elles, doncs, totes les violències de gè-nere: el robatori de la dignitat; la manca de reconeixe-ment; els sobrepreus dels productes agrícoles i de l’ali-mentació; el deute extern i feminització de la pobresa; l’esclavitud de la prostitució forçada; les activitats de les transnacionals i les multinacionals contra la Terra i les criatures; el feminicidi; la investigació militarista i androcèntrica; el menyspreu vers la salut i el cos de les dones; la discriminació laboral; l’abús sexual a la llar, a la feina, a l’escola, a les comunitats de creients, al carrer, a les guerres (violacions com a estratègia de guerra)...

• fer un recull de bones pràctiques, és a dir, aquelles que ens diuen que: cal fer el camí de la justícia (el pa) i la com-passió (les roses); cal la transformació de les estructures de domini i explotació cap a unes d’equitat i humanització; és possible una altra economia, una altra educació, unes altres relacions entre dones i homes..., unes altres actuacions, a fi que les víctimes puguin apo-derar-se, capacitar-se, guarir-se i participar plenament.

Una altra mirada i un altre món són possibles!

DECLARACIÓVolem ser font d’esperança a través del nostre compromís per l’eradicació

de les violències de gènere

Tenim trencat el cor: és immensa la nostra tristor i indignació per l’assassinat de tantes germanes en el decurs de l’any que acaba de néixer

14

Segons diuen els entesos, aquesta ex-pressió va ser pràcticament elimina-da del vocabulari i dels documents

vaticans, per instigació del cardenal Ratzinger, després del Concili Vaticà II (1962-1965). Només és una anècdo-ta que reflecteix l’actitud generalitzada, conservadora i retrògrada de la cúria ro-mana davant les propostes d’aquell papa senzill i sant que fou Joan XXIII.

Trobo normal que al Vaticà el molestin aquestes expressions que posen tot l’èm-fasi en la comunitat, en l’Església com a poble, i no com a institució jerarquitzada i amb afany de poder absolut, fins i tot en les coses terrenals, com ens demostra a bastament la llarga història de dos mil anys.

L’Antic Testament ens diu que Déu ha visitat el seu poble, ha vist la seva aflicció (Ex 4,31), li ha donat pa (Rt 1,6), els ha repartit la terra (Ps 111,6), l’ha redimit i hi ha establert un pacte per sempre (Ps 111,9). L’evangelista Lluc ens ho recor-darà als cristians en el preciós càntic de Zacaries (Lc 1,68). L’apòstol Pau, o els seus successors, s’apropiaran aquesta idea i l’aplicaran al poble cristià, a les es-glésies que creien en Jesús i esperaven la seva vinguda durant aquell primer segle. I el que va venir és una crisi al final del segle. Es van acumular una sèrie de cir-cumstàncies tals que alguns historiadors consideren que ha estat el moment més crític de la història del cristianisme. Pri-mera: els apòstols que havien conegut

i escoltat Jesús, havien mort. Sego-na: la parusia, la vinguda solemne

del Regne, no s’havia produït en aquella generació, malgrat les

paraules profètiques i in-equívoques de Jesús i

de Pau. Tercera: els fariseus

que van

sobreviure el desastre de Jerusalem a l’any 70, van expulsar els cristians de les sinagogues i els maleïen com a apòsta-tes perquè fossin esborrats del llibre de la vida. Finalment, va coincidir també la terrible persecució de l’emperador Do-micià (81-96), que pretenia ser adorat com a personatge diví.

Diu l’historiador D. MacCulloch, ca-tedràtic d’Oxford, que els cristians van superar llavors una crisi de credibilitat important i que potser va ser un dels més grans moments o punts d’inflexió de la història del cristianisme. El fet és que a continuació, opina l’historiador, el cristianisme renasqué adoptant la forma d’una institució molt distinta del movi-ment creat pel seu fundador i pel seu primer apòstol, Pau.

I així continuem al començament del segle xxi, dic jo. La institució encara està viva, però la novetat està en el fet que el poble la ignora progressivament, malgrat les massives manifestacions que s’auto-organitzen per fomentar la “papolatria”. Aquesta institució nascuda a Roma, re-butjada històricament pels cristians orto-doxos d’Orient i per totes les esglésies de la Reforma, avui també molts batejats ca-tòlics la qüestionen com a desprestigiada i anacrònica, lluny del poble de Déu, perquè no intervé en l’elecció dels qui hi manen i perquè ignora l’evolució del món i de la seva cultura, sobretot, el paper de la meitat de la humanitat, les dones, que encara discrimina contra tot sentit comú i amb hipocresia afegida.

Tanmateix, es constata estadística-ment i s’ha d’admetre que els cristians de les diverses esglésies cada vegada més prescindeixen de les institucions religioses i prenen una consciència creixent del que ja deia Jesús a la samaritana (Jn 4,21-24), que ha arribat el temps de prescindir dels llocs i d’adorar Déu en esperit i en veri-tat. El que caldrà, potser, és un esforç pe-

dagògic per orientar tot l’anhel interior de la persona cap a

petites comunitats, amb carismes i no amb jerar-quies, on pugui compar-tir la seva fe i les accions necessàries per ajudar el proïsme necessitat.

En la qüestió de la discriminació vergonyo-

sa de les dones a la ins-titució catòlica, és clar que

tots, dones i homes, hi hem de posar el màxim de la nostra part perquè això s’acabi. Serà difícil, amb aquesta jerar-quia masclista, farcida d’apriorismes misògins que els impedeixen valorar ob-jectivament els arguments evangèlics i històrics, fins al punt que aquesta discri-minació la presenten com formant part del “dipòsit de la fe”. S’han preguntat alguna vegada el que diria Jesús en per-sona, ara, si vingués a visitar-nos al segle xxi? Segur que no ignoraria el que diu el seu poble i probablement l’actitud de la jerarquia actual li recordaria aquelles altres que ell va patir al segle i, en altres circumstàncies històriques.

Però no hem de somiar. Caldrà forçar les coses, no n’hi ha prou amb dissentir. S’han de buscar formes d’insubmissió activa, de desobediència creixent a les normes del Codi Canònic, que sembla, de vegades, l’única revelació que coneix la cúria de Roma. Fa mesos que un grup de 329 rectors d’Àustria, que desitgen la reforma de l’Església institucional, han fet una crida a la desobediència a algunes pràctiques del seu ministeri que van con-tra la pròpia consciència personal (vegeu El Pregó, 420, 3.10.2011). Potser, seguint aquest exemple del qual es parla a tot Europa, hauríem de fomentar les petites comunitats on prediquessin les dones, on es practiqués el perdó i la pregària col-lectiva, on es commemorés el sopar del Senyor sense la presència de sacerdots, com es feia a les primeres comunitats cristianes. També hauríem de fomentar l’ecumenisme, el contacte permanent amb les nostres esglésies germanes en la fe que no pateixen la dictadura romana i que sovint han avançat més en el reconei-xement dels drets de les dones dintre la comunitat. Segur que hi assistirien també homes, potser més que a les “misses” ac-tuals, homes cristians lliures, capaços de dir les coses pel seu nom i indignats amb la manera de fer de l’Església actual, se-gons diu el capellà i escriptor Jaume Rei-xach en un excel·lent article (El Punt-Avui, 13.11.2011).

Per acabar, cal dir també, seguint l’exemple dels capellans austríacs, que cal resar. És el poble de Déu, el conjunt de totes les esglésies cristianes, qui té la promesa de Jesús que serà amb nosaltres dia rere dia fins a la fi del món (Mt 28,20).

Manel Cordón

REFLEXIONS

Poble de Déu

15

LLIBRES

Una teologia sense DéuNotes sobre el llibre Otra teología es posible. Pluralismo religioso, in-terculturalidad y feminismo de Juan José Tamayo, Herder Editorial, 2011.

Quan Déu s’utilitza per imposar una única veritat o per alinear-se amb els poderosos o continuar justificant la in-justa situació de les dones a l’Església i a la societat, cal formular una nova teologia. Una nova teologia que parli del déu d’inclusió i de convivència que no és el presentat per les teologies do-minants. No hi ha cap teologia que no estigui arrelada a la societat. Com so-miem un altre món, aspirem també a una nova teologia.

Aquesta és la proposta del nou llibre de Juan José Tamayo. El llibre comen-ça per una justificació del paper de la transcendència (i de la teologia) a la so-cietat contemporània. Tots els intents per apartar el sentit religiós i transcen-dent de la persona no han reeixit. La religió està cada vegada més arrelada en les persones i hem de convèncer-nos que el fet religió és útil i transformador per a la persona i la societat. No podem oblidar que la religió ha estat sovint envoltada de fanatisme i fonamenta-lisme. Però ens adscrivim a la declara-ció del Parlament de les Religions del Món quan identifica que el paper de la religió és: possibilitar el diàleg intercul-tural, contribuir al diàleg interreligiós, treballar per la pau i la concòrdia, crear xarxes de solidaritat i afavorir l’acolli-ment dels immigrants, entre altres. El llibre ens convida a afirmar que, mal-

grat que estigui envoltada d’il·lusions i màgia, on hi ha religió hi ha esperança. I sobre aquesta afirmació hem de cons-truir la nova teologia.

La pau i la religió no han estat mai prou ben relacionades. És cert que les guerres de religions han estat molt sag-nants. El llibre mostra aquest fet com una conseqüència de lluita de poders, no pas del caràcter bèl·lic de la religió. L’autor suggereix que on hi hagi una persona religiosa, hi hauria d’haver una persona de pau. Anima a fer una cerca dels textos sagrats de totes les religions, en què també es troben mol-tes imatges de pau. Com diu l’autor, és possible una altra teologia que trans-cendeixi el déu dels exercits i reforci el déu de la pau i la concòrdia. El sermó de la muntanya o sures de l’alcorà sobre la pau són exemples que ens han d’animar a rellegir l’esperit pacífic de les religions.

On cal actuar més decididament és a fer possible un diàleg entre religions. El fonamentalisme s’ha fet fort en moltes religions, convidant a lectures simples, esbiaixades dels textos sagrats per justi-ficar la prevalença d’unes religions sobre les altres. Som en un món complex i di-vers, on hem de cercar visions globals i que considerin tots els aspectes d’una realitat múltiple. En aquest context, les religions han d’experimentar una profunda transformació per poder ser agents dels canvis profunds que neces-sita la nostra societat. Juan José Tamayo proposa algunes condicions que s’han de donar perquè les religions contribueixin a aquesta fita. S’han de desdogmatitzar,

no poden continuar basant-se en afirma-cions radicals sinó en propostes de recer-ca. Han de tenir un fort component ètic i no pas moral. El principi general que tots som iguals s’ha de viure i mostrar al si de les religions. Cal una democratització ra-dical de les estructures religioses. No és acceptable que les jerarquies religioses si-guin expressió de l’absolutisme i la impo-sició. Han d’apostar per una perspectiva de gènere. La discriminació de la dona no és tolerable i, encara menys, en nom de Déu i de la religió.

Aquest llibre és una invitació a so-miar la contribució que la religió hauria de fer al nostre món. Creiem que una altra teologia és possible, i haurà de ser una teologia d’inclusió, multicultural i de gènere. Us animem que us endins-eu en aquest llibre i trobeu la dimensió alliberadora de la teologia. Perquè una teologia que no alliberi, ni és teologia ni és expressió de Déu.

Joan OñatePresident d’Església Plural

De la presentació feta a la Llibreria Claret

La biblioteca de Can Mariné d’Horta disposa d’una secció de llibres de teologia feminista, els quals es poden sol·licitar a qualsevol biblioteca de Barcelona. Al web www.bcn.cat/biblioteques, trobareu més informació i també al de la Diputació de Barcelona www.diba.cat/biblioteques.

Hem rebut amb joia la notícia de la versió electrò-nica en català d’alandar, revista que recomanem pel seu contingut sem-pre tan interessant. www.alandar.org/catala.

16

ACTUALITAT

Butlleta de subscripcióQuota anual 8e Fotocopiar i enviar la butlleta

Nom i cognoms AdreçaPoblació D.P. Telèfon Correu electrònic

Tipus de subscripció anual per rebre Paraules i fets de Dones

A/. Domiciliació bancària

Nom del/la titular ............................................................................................................................................................................................................... Adreça...................................................................................................................................................................................

D.P. .......................................................... Població .........................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................

Banc o Caixa ......................................................................................... Entitat ......................................................... Control .......................................................... Oficina ................................................. No. compte/llibreta ..............................................

Us prego que fins a nova ordre carregueu al c/c o llibreta indicada els rebuts que us presentarà el Col·lectiu de Dones en l’Església, en concepte de subscripció al Butlletí Paraules i fets de Dones.

Signatura

B./Podeu també enviar transferència a un dels dos comptes corrents del CDE: Al número 2013 0121 48 0200449566 (Catalunya Caixa) o bé al núm. 3025 0001 12 1433303596 (Caixa d’Enginyers)

Col·lectiu de Dones en l’Església C./Mare de Déu del Pilar, 15 pral. 08003 Barcelona - Tel. 93 319 23 42 - cde@donesesglesia.cat - www.donesesglesia.cat

PARAULES i FETSPARAULES i FETSEdita

PER LA PARITAT

SUMARI

2 Editorial

3 Comiat

4 i 5 Teologia feminista

6 i 7 Àmbit obert

8 i 9 Pàgines centrals

10,11,12,13,14 Reflexions 15 Llibres

16 Actualitat

Preu 2 €Coordina: Paquita Arcas · Tallers Gràfics de Rúbrica Editorial · D.L.B-22227-1995

A Síria uns metges en lloc de curar torturen els seus pacients ferits, d’altres són detinguts i torturats per atendre persones le-sionades en els aldarulls. Per tal d’eliminar l’oposició el govern ha convertit els hospitals en instruments de repressió. A la foto: Aquesta ambulància de la Mitja Lluna Roja va rebre almenys dot-ze impactes de bala el setembre de 2011.

www.actuaconamnistia.org

La situació actual als centres d’in-ternament d’estrangers no és com-patible amb les garanties pròpies d’un Estat Democràtic i de Dret ni respecta la dignitat de la persona i els seus drets fonamentals. És per això que ens unim a totes aquelles veus que exigeixen al Govern espanyol que es tanquin aquests Centres d’interna-ment o, en el seu defecte, s’aprovi

un reglament regulador que corre-geixi totes aquestes deficiències, tal com exigeix la Llei, i que es prenguin totes les mesures adequades a fi que en aquests centres es respecti plena-ment la dignitat i els drets de les per-sones que hi són internades.

(fragment del Manifest del 24 de gener 2012)

Plataforma d’Entitats Cristianes amb els Immigrants

Síria

Revista El Temps n. 1446