1

HISTÒRIA MODERNA I CONTEMPORÀNIA DE L’ESGLÉSIA. HISTORIA MODERNA – SEGLES XIV-XVI. Nota: En el camp de la història de l’Església l’acabament de la història medieval i els inicis de l’època moderna se situen un segle abans que en la història civil i s’acaba també dos segles abans. La crisi de l’acabament del segle XIII amb l’enfrontament entre el papa (Bonifaci VIII) i el rei de França (Felip IV) posa fi, amb victòria secular a la pugna entre la potestat civil i la potestat religiosa, controvèrsia que omple bona part de l’època medieval. La ubicació del papa a Avinyó amb el conseqüent allunyament de Roma del “guardià de la tomba dels apòstols” i la dependència política del rei de França provoca una forta crisi en la relació entre el poble cristià i el papa, que fins aleshores es mantenia en la línia de la devoció. L’acabament de la configuració de les diverses reformes del segle XVI tanquen aquest període perquè gran part d’Europa perd la seva unitat religiosa, després que aquesta hagi estat font de durs enfrontaments armats. Els segles XV i XVI obren noves terres a l’evangelització. Iª UNITAT: Inicis de l’edat moderna. 1.- EL PAPAT A AVINYÓ (1305-1378). a) Els fets. En morir Benet XI (1303-1304), els cardenals, després d’un llarg conclave –11 mesos- s’inclinaren per un col·lega francès, que adoptà el nom de Climent V (1305-1314) i que renuncià a viure a Roma, situant la seva residència a la ciutat d’Avinyó, feu imperial en mans dels Anjou de Nàpols. Benet XII (1334-1342) decidí no només comprar la ciutat i el seu territori sinó també construir-hi el palau com a residència fixa; aquest plantejament, la renúncia a residir a Roma, era una novetat i tingué les seves conseqüències. Urbà V, a petició del franciscà Pere d’Aragó, de Francesc Petrarca i de Santa Brígida entre d’altres va tornar a Roma, però no de forma definitiva (1367-1370). Ho féu en canvi Gregori XI animat per Santa Caterina de Siena, que confiava així aconseguir la pau a Itàlia (1377); en morir, la controvèrsia sorgida en el conclave per a l’elecció del seu successor portaria al Cisma d’Occident. b) Conseqüències en l’estructura de l’Església. L’absència del papa de la ciutat de Roma durant prop de setanta anys provocà una sèrie de conflictes d’índole diversa. La ciutat de Roma, com moltes ciutats italianes, desitjava més la figura de ciutat-estat, que no pas continuar sota el domini papal. Les famílies nobles de la ciutat, moltes d’elles amb un cardenal a la família, que ja controlaven les zones properes a les seves residències, més o menys fortificades, decidiren fer-se amb el control de la ciutat, que havia perdut el poder regulador del papat. El resultat fou l’enfrontament ciutadà i propiciar la presència de l’emperador, que feia valer els seus pretesos drets; amb l’enfrontament, la ciutat caigué en la decadència tan ben explicada per Petrarca. A partir de 1353 Innocenci VI decidí controlar la situació i nomenà legat pontifici i vicari papal per Itàlia el cardenal castellà, Gil Alvarez de Albornoz, que, a través de la triple actuació en el camp diplomàtic, en el camp militar, de vegades amb força duresa, i en el camp legislatiu, anà recuperant els territoris i fent possible el retorn del papa; les

2

“constitucions egidianes” perduraren fins a 1816. La “degollina de Cesena”, ordenada per Robert de Cesena, futur papa Climent VII, i la desventura del tribú popular, Nicolas de Lorenzo (“Cola di Rienzo”) són dos dels fets més característics de la confusió entre el civil i el religiós del moment. L’economia de la Cúria romana, que s’havia anat configurant en l’etapa anterior, perdé també bona part dels seus ingressos, que procedien de les explotacions agrícoles del Patrimoni de Sant Pere, creat en bona part per les donacions dels fidels a la tomba de l’apòstol Pere. Calgué buscar altres fons d’ingressos i així sortí el fiscalisme enfortit pel centralisme curial. Fins aquell moment les persones que havien de rebre beneficis consistorials o majors – abadies i bisbats- eren elegides pels capítols, canonicals o monàstics segons el cas. En la segona meitat del segle XIII Climent IV havia començat a introduir la “reserva pontifícia” segons la qual, quan un posseïdor d’aquests beneficis renunciava a ells o bé es moria a Roma, el nomenament del successor quedava “reservat” al papa (1265). Joan XXII decidí reservar-se tots aquells beneficis en els quals d’una manera o altra hi hagués intervingut el papat (1327) i Gregori XI decidí fer-ho sobre tots els beneficis majors (1370-1378). Això accentuà el centralisme de la Cúria per sobre de les esglésies locals. Es creava un nou sistema que ajudava el papat a tenir bisbes addictes, per sobre la fidelitat que aquests tenien al seus reis com a vassalls, que creava noves fonts econòmiques i que permetia abusos. Així nasqué la fiscalitat sobre els beneficis amb taxes que calia pagar, com eren per la redacció de les butlles de nomenament, per prendre possessió del benefici (l’annata, és a dir, la renda de tot un any), la inscripció, mitjançant pagament, en la llista d’expectativa, i moltes d’altres. Apareix també en aquest moment l’acumulació de càrrecs beneficials en una mateixa persona, tot i que cadascú d’ells exigís la residència del seu posseïdor, o bé els nomenament “en encomana” d’abats i de bisbes, és a dir, de persones que podien ser o no ser monjos o persones ordenades. És també d’aquest període quan comença el costum que el papa s’envolti en els càrrecs curials de confiança de membres de la seva família, costum que rebrà el nom de nepotisme. c) Problemes religiosos. Climent V, tot just elegit i situat ja en l’òrbita política del rei de França, es trobà amb l’exigència de Felip IV, que li demanava la supressió dels templers. Aquesta petició tenia dues fonts: d’una banda la crisi econòmica de la monarquia, que ja l’havia dut a expulsar els jueus (1306) i el llombards (1311), i de l’altra banda que els templers, creats per a la guerra contra els turcs seljúcides a Palestina, havien hagut de replegar-se i s’havien convertit en un nucli de poder econòmic, gràcies al clientelisme, protegit pel potencial militar que tenien; la supressió, doncs, aportaria diners i evitaria problemes a l’interior de França. Així nasqué el XV concili ecumènic, celebrat a Viena del Delfinat (1311-1312). El tema central era emetre judici de culpabilitat contra els templers per a poder-los suprimir. Felip IV ja havia pres mentrestant una sèrie de mesures en contra d’ells fent intervenir-hi la Inquisició episcopal, volia crear una situació en la que no fos possible la marxa enrera. La llista de pares conciliars fou pactada i en la seva majoria foren francesos i italians, els primers per l’afinitat amb el rei, els segons per l’afinitat amb el papa. La

3

comissió conciliar nomenada per a resoldre el cas no es posà d’acord i decidiren aconsellar la seva supressió no com a resultat d’una condemna sinó d’una manera merament administrativa, establint un precedent que en el segle XVIII portaria a la supressió de la Companyia de Jesús. La butlla Vox in excelso (22 maig 1312) suprimia l’orde militar i els seus bens a França serien passats al rei, mentre que a les monarquies de la Península Ibérica, els monarques de les quals havien fet proclamar la seva innocència els atribuïren als hospitalers o bé a nous ordes que foren creats. Les butlles Ad providam (2 maig 1312) i Considerantes dudum (6 maig 1312) completaren el conjunt de mesures que calia prendre. El concili tenia davant seu un altre problema: com interpretar autènticament el pensament de Sant Francesc d’Assís sobre la pobresa i, per tant, com els franciscans havien de complir-la. El problema venia des dels moments immediats a la mort del sant i s’havia accentuat amb la presència de corrents joaquimites en el sector més radical. El concili decidí: que els frares franciscans no estan obligats ex vi voti a la pràctica de tots els consells evangèlics sinó només a aquells que venen assenyalats en la Regla, tenint present que aquesta no els presenta tots amb la mateixa exigència; la propietat del béns quedava fixada a l’Església i els frares només en tenien l’usdefruit. La controvèrsia no es va acabar i s’ajuntà amb qüestions polítiques. El concili afrontà també alguns temes de reforma com foren l’enfrontament entre els clergats, l’hàbit i els oficis que podien exercir els clergues, la reforma dels benedictins i de les monges, amb especials atenció als begards i beguines. Malgrat algun bisbe proposes reformes més notables, aquests decrets no aportaren pràcticament res, excepte l’anomenat “cànon de llengües” a proposta de Ramon Llull, que obligava les universitats a tenir una càtedra de grec, hebreu i àrab per estimular el diàleg entre les religions. En l’ordre dogmàtic el concili condemnà els que neguessin que l’ànima no era la que dona forma al cos humà. d) Problemes polítics. A la mort de l’emperador Enric VII (1313) el col·legi electoral imperial no es posà d’acord i com que no existia cap llei que donés preferència a la majoria, els dos que foren elegits es consideraren emperadors, Frederic d’Àustria i Lluís de Baviera, dit el Moro, i acudiren al papa per aconseguir el reconeixement i amb ell el domini imperial. Al cap de dos anys de la petició, Joan XXII no en reconeixia cap, assumia, segons el dret medieval, la vicaria imperial per Itàlia i la confiava a Robert d’Anjou, rei de Nàpols, estat satèl·lit de França. Derrotat Frederic d’Àustria a mans de Lluís IV de Baviera, aquest nomenà vicari imperial a Bertold de Neiffeu, que immediatament esdevingué cap dels grups de gibel·lins per plantejar guerra oberta contra el vicari papal, que es veié recolzat pel rei de França. Es passa al camp religiós: el papa amenaçà amb l’excomunió l’emperador i aquest, amb la convocatòria d’un concili universal com a jutge suprem per damunt de l’autoritat papal. L’excomunió fou dictada i Lluí IV es feu coronar a Roma pel prefecte de la ciutat i promocionà l’elecció d’un nou papa, Nicolau V (1328-1330). La mesura papal obeïa també a què el ministre general dels franciscans, Miquel de Cesena, descontent amb la sentència del concili, amb l’actitud del papa sobre el tema de la pobresa i sobretot amb el luxe que anava imperant a la cort papal, s’havia posat de part dels espirituals, s’havia negat a reconèixer la sentència papal i s’havia refugiat

4

juntament amb Guillerm d’Ockam, al costat de l’emperador, i publicat amb ell el “Manifest de Sachenhausen” (1324), que unia reivindicacions polítiques i religioses. La situació s’agreujà quan Benet XII volgué arribà a un acord amb l’emperador i tant el rei de França com el de Nàpols intervingueren per evitar-ho, davant la possibilitat de perdre el seu influx a la península italiana. En aquests moments esclatà la guerra dels Cents Anys entre Anglaterra i França (1339) i aquesta intentà aconseguir el suport de l’emperador i medià entre aquest i el papa, però l’actitud de l’emperador dissolvent el matrimoni del príncep de Bohèmia amb Margarita Maultasch, perquè es pogués casar amb el seu fill obligà el successor de Benet XII, Climent VI (1342-1352) a tornar a amenaçar amb l’excomunió l’emperador, que fou deposat pels prínceps, els quals elegiren Carles IV de Luxemburg, home pacífic, que a la mort de Lluís proclama la “butlla d’or” (13 gener 1356) reconeixent per a les futures eleccions imperials el principi de la majoria; els futurs electors serien: els arquebisbes de Colònia, Trèveris i Magúncia, que seria canceller de l’Imperi, i el rei de Bohèmia, el comte del Palatinat, el duc de Saxònia, i el marquès de Brandeburg. La implicació de la jerarquia eclesiàstica alemanya en l’estructura política quedava consagrada i, en arribar la reforma luterana, en podrem calibrar les conseqüències. e) Literatura teològica. No és estrany que la situació exposada fins aquí hagi provocat la reflexió entorn de l’eclesiologia, sobretot tenim present les doctrines medievals que no havien acabat d’assenyalar els límits de la qüestió. Agustí Trionfo (Summa de potestate eclesiastica, 1322) es manté en la línia de reafirmar que la potestat papal és la suprema i la única que ve de Déu immediatament i directa; aquesta és el principi i la causa de les altres potestats que certament també procedeixen de Déu, però mitjançant els papes. Marsili de Pàdua i Joan de Jandun, propers a Lluís IV, en el context de l’enfrontament entre les dues potestats (Defensor Pacis, 1324) no dubtaven en afirmar que l’Església s’ha de supeditar al control l’Imperi en les seves propietats i en la seva organització exterior, perquè desenvolupa la seva acció en el seu interior; l’obra és una de les primeres en reclamar una organització democràtica per a l’Església. L’obra va ser condemnada pel papa (1327). Alvaro Pelayo, franciscà del corrent rigorista tornat a l’obediència papal, exposava la necessitat d’una reforma en profunditat i en tots els estaments de l’Església, no exclòs el papa, a qui reconeixia la suprema autoritat política i social (De statu et planctu Ecclesiae, c. 1330). El franciscà anglès Guillem d’Ockham, pare de la laïcitat moderna, assumí la defensa de les idees de Marsili de Pàdua, evitant les formulacions condemnades, però negant el primat del bisbe de Roma, que no considera ni necessari ni derivat de Jesucrist. Bibliografia. DICCIONARIO DE LOS PAPAS Y CONCILIOS, Javier Paredes (director), Barcelona (Ariel) 1998. DICCIONARIO ENCICLOPÉDICO DE LOS PAPAS Y DEL PAPADO, Barcelona (Herder) 2003.

5

HUBERT JEDIN, Manual de Historia de la Iglesia, vol. IV , Barcelona (Biblioteca Herder) 1973. (serveix també per a la segona unitat) RICARDO GARCÍA-VILLOSLADA (ed.), Historia de la Iglesia en España, vol. III-1º y 2º, Madrid (Biblioteca de Autores Cristianos) 1980. (serveix per a la segona unitat). MARSILIO DE PADUA, El defensor de la paz, Madrid (Tecnos) 1989. 2.- L’ÈPOCA CONCILIARISTA (1378-1442). a) Una elecció “contestada”. Eren 23 els cardenals que s’aplegaren en el conclave a la mort de Gregori XI (1378) per elegir-ne el successor; la tasca no fou gens fàcil. Dels 18 francesos (llemosins, gal·licans, sense filiació) només 11 hi eren presents - sis d’ells s’havien quedat a Avinyó refusant acompanyar el papa- juntament amb 4 italians i 1 aragonès (Pedro de Luna). Tot feia preveure que sortiria un francès, quedant a l’aire la permanència del papa a Roma. La pressió del poble romà fou molt forta reclamant un papa fill de la ciutat, però finalment els vots s’inclinaren per l’arquebisbe de Bari, Bartolomeo Prignano, que acceptà l’elecció. Italià d’origen, format a la cúria d’Avinyó, súbdit de Joana de Nàpols, emparentada amb la casa reial francesa i home de vida senzilla, que feia esperar d’ell una postura reformadora foren els elements que inclinaren la votació pel que s’anomenà Urbà VI (1378-1389). Malgrat tots els cardenals presents a Roma tingueren vers l’elegit el comportament correcte i degut, la duresa del nou papa, la política autònoma dels cardenals, que s’expressava en les “capitulacions electorals” que tot i no ser lícites es complien, els interessos del grup francès majoritari contrariat per la ferma voluntat papal de residir a Roma, i les indicacions de Carles V de França, preocupat per l’actitud amistosa de l’elegit vers el rei d’Anglaterra, en plena guerra dels cent anys, anaren enrarint l’ambient. Als set mesos de l’elecció, dotze cardenals reunits a Fondi consideraren que l’elecció era invàlida per violència, que en conseqüència la seu romana estava vacant i procediren a l’elecció d’un d’ells, Robert de Cesena, que adoptà el nom de Climent VII, i traslladà la seu a Avinyó. A partir d’aquest moment els papes de Roma foren: Urbà VI (1378-1789), Bonifaci IX (1389-1404), Innocenci VII (1404-1406) i Gregori XII (1406) que presentà la seva renúncia al Concili de Constança (1415). A Avinyó els papes foren Climent VII (1378-1394) i Benet XIII (1394-1423). Quan el primer intent conciliar de solucionar el conflicte elegí Alexandre V (1409-1410) i Joan XXIII (1410), que fou deposat a Constança (1415) foren tres els papes d’Occident. b) El Cisma de l’Església d’Occident. A partir d’aquest moment calia decidir-se per un o altre papa, per una o altra obediència. Aquí es començaren a notar els perjudicis que portaria l’Església aquesta situació. Els únics que estaven en condicions de determinar a quin dels dos papes es reconeixia eren els reis: un afer eclesial esdevé polític.

6

L’emperador Carles IV i bona part dels estats italians s’arrengleraren lògicament a favor de Roma i el rei de França, amb els seus estats satèl·lits – Nàpols i Savoia- a favor d’Avinyó. Anglaterra, enfrontada bèl·licament amb França, es posa a favor de Roma, per tant Escòcia es posa a favor d’Avinyó. Els regnes escandinaus, evangelitzats des de Roma, li oferiren també la seva obediència. A Castella i Aragó, els reis inicialment es declararen neutrals, però l’actuació del cardenal Pedro de Luna els convencé finalment a favor d’Avinyó. El dualisme papal generà immediatament un ús que esdevindria fatal per a l’Església. Cada rei volia garantir l’obediència que ell havia escollit, per tant, calia assegurar que l’altre papa no nomenaria cap persona a càrrecs abacials o episcopals; la manera de controlar-ho fou que la correspondència entre els papes i les esglésies haurien de ser prèviament autoritzades per les cúries reials respectives: així naixia el vist-i-plau (en l’argot l’exequatur) que posteriorment s’estendria a tot tipus de document, també doctrinal, fins al segle XIX. Una segona conseqüència del dualisme fou l’abús de l’excomunió i altres censures eclesiàstiques i, per tant, el seu descrèdit. En alguns moments tothom estava excomunicat pel papa “contrari”. Lògicament això creava la confusió en el poble que, a més a més, veia gent de prestigi religiós a una banda i l’altra. Un tercer element que contribuí al descrèdit papal fou que, si abans el sistema financer creat a Avinyó havia de mantenir una sola cúria, ara eren dues les que calia mantenir i fins i tot tres, en alguns moments. Les protestes de les esglésies locals augmentaran de to. La confusió era molt forta i els enfrontaments en els estaments eclesials força freqüents, malgrat els monarques volguessin controlar l’obediència dels seus súbdits. c) Camins de solució. Trobar la solució no era fàcil. Des de la doctrina primacial ningú no podia jutjar els papes, per tant eren ells que, de fet, en els conclaves següents es comprometien sempre a solucionar-ho, els que havien de fer-ho. El camí més fàcil era que dimitissin (via cessionis), però tots es tenien per papes legítims i, per tant, no havien de fer-ho. L’altra via era que el dos papes deleguessin en una comissió ( via compromisi) el judici sobre la legitimitat d’un i de l’altre però tampoc això fou possible, tot i que un grups de curials d’una i altra part es reuniren; fracassaren però el seu fracàs ajudà a trobar la solució. Dos professors de Paris proposaren la via del concili i donaren peu al conciliarisme, que posaria l’autoritat del concili per damunt de l’autoritat papal. A partir de la teoria del “papa heretge” formulada per Huguccius (+ 1210), mestre d’Innocenci III, que admetia que el papa podia caure en heretgia, i de l’aforisme canònic de què la seu romana no pot ser jutjada per ningú, establien que algú havia de “constatar” que el papa mateix s’havia situat al marge de l’església en caure en heretgia. Aquesta constatació l’havien de fer els bisbes col·legialment, és a dir, aplegats en concili com a “comissaris de l’Església”. Aquesta via comportava un altre problema sobre qui podia convocar el concili, ja que el papa els havia convocat sobretot en el temps medieval. Admesa la possibilitat, els esmentats professors aplicaren el principi ètic aristotèlic de l’epiqueia, és a dir, el principi segons el qual se suposa que el legislador mai no voldria

7

que les seves lleis, donades pel be dels súbdits, els pogués perjudicar en un cas concret. En conseqüència la conclusió era que l’emperador, segona autoritat de la cristiandat, podia convocar-lo. L’elecció de Pedro de Luna (Benet XIII) provocà un cert refredament per part del rei de França, i altres es decidiren a tornar a la neutralitat. L’imperi també passava una situació de duplicitat – Wenceslau i Rupert del Palatinat- i això complicava la posada en pràctica de la teoria. La primera iniciativa conciliar la prengueren un grup de curials procedents d’ambdues cúries i el concili fou convocat a Pisa (1409): foren deposats els dos papes acusats de violar l’article del Credo “una santa església catòlica” i elegit Alexandre V. El resultat fou que a la “impia dualitat” la succeí la “maleïda triplicitat” com diu un document de l’època. La segona iniciativa conciliar la prengué l’emperador Segimon (1410-1437) obligant Joan XXIII a convocar el concili a Constança (1414-1418). Davant el caire que prenia el concili, gens favorable a reconèixer-lo com a papa, fugí per a bloquejar així la legitimitat del concili. Segimon el feu detenir i el concili el deposà per simonia –és cert que havia comprat els vots en l’elecció a papa -, vida escandalosa i afavoridor del cisma amb la seva fugida; immediatament el concili dedicà dues sessions a auto-legitimar-se, així naixia el conciliarisme com a doctrina. Després passa a atendre la petició presentada per Gregori XII: renúncia a canvi de tornar a convocar ell el concili. Acceptada la proposta, el papa romà renuncià al seu càrrec quedant en el rang dels cardenals (4 juliol 1415). La solució referent a Benet XIII fou molt difícil, malgrat l’emperador i per la seva intervenció molts d’altres reis li negaren l’obediència i, fins i tot Vicenç Ferrer, el seu valedor en altres moments, l’abandonà. El concili dictà la seva deposició per “perjuri, cismàtic, i heretge” (26 juliol 1415), que ell no acceptà retirant-se a Peníscola, on morí, no sense haver deixat en testament que es procedís a l’elecció d’un successor. Es formà un col·legi electoral formar pels cardenals i sis representants de cadascuna de les cinc “nacions” en que estava dividida l’assemblea conciliar: l’11 de novembre de 1417 era elegit Martí V. El cisma pràcticament s’havia acabat. d) El conciliarisme. Són tres els concilis que se celebren en aquest període: Constança (1414-1418), Basilea (1431-1437) i Ferrara-Florència-Roma (1437-1442). Els dos primers queden marcats pel conciliarisme i el tercer pels intents d’unió dels Ortodoxes i l’Església catòlica romana. La fugida de Joan XXIII obligà el concili de Constança a donar-se personalitat canònica. La primera decisió es prengué a la sessió III: “...el concili roman en la seva integritat i autoritat” malgrat la fugida del papa o de la marxa d’altres prelats. A les sessions IV i V s’aprovà el decret segons el qual :”l’Església o concili general que la representa, és la regla dictada per l’Esperit Sant i lliurada per Jesucrist de manera que qualsevulla persona de qualsevulla estament, fins i tot papal, està obligat a escoltar-la i obeir-la”; per això a la sessió XXXIX s’establia en el decret Frequens que el proper concili seria convocat al cap de cinc anys, el següent al cap de set, i a partir d’aquell

8

moment, la periodicitat de convocatòria seria decennal. El papa, doncs, quedava subjecte a l’autoritat del concili segons la lletra del decret conciliar. Als cinc anys, com havia quedat determinat, Martí V convocà el concili a la ciutat de Pavia, però l’assistència fou escassa i no fou aprovat ni un sol decret (1423). Set anys més tard el papa Eugeni IV convocava el concili a Basilea (1431) assenyalant com a finalitats: extirpar l’heretgia (es tractava dels hussites), reformar l’Església –ambdós objectiu estaven fixats també per l’anterior concili, i establir la pau i concòrdia entre els prínceps cristians – estava encara vigent la guerra dels cents anys -, però de fet es volia la pau per a poder donar la rèplica als turcs otomans que s’acostaven perillosament a Constantinoble. El concili va tenir pocs assistents i el papa va decidir ajornar-lo un parell d’anys a Bolonya, tot i que finalment va acceptar-lo (1433). Els pares conciliars s’oposaren a la decisió papal, restaren a Basilea, i en convocar-los el papa a Ferrara es negaren a anar-hi, proclamaren com a veritat de fe la suprema autoritat del concili sobre el papa (sessió XXXIII, 16 maig 1439) i elegiren per papa el duc de Savoia, Amadeu VIII, que assumí el nom de Fèlix V (1439-1449). e) Orient i Occident. Una de les qüestions que enfortí la decisió d’Eugeni IV de traslladar el concili des de Basilea a una ciutat italiana fou la petició de l’emperador de l’Imperi bizantí de tenir un concili per a decidir la unió d’ambdues esglésies. L’emperador volia una ciutat que li permetés poder-se traslladar ràpidament a Constantinoble, assetjada ja pels otomans. La ciutat escollida fou Ferrara i allà començà el 8 de gener de 1438, amb participació del patriarca de Constantinoble, Josep II, que moriria durant el concili, i de l’emperador, Joan VIII. Els temes sobre els quals es volia arribar a un acord eren: la processió de l’Esperit Sant i l’afegitó del Filioque, feta a Occident, en el símbol apostòlic, si les penes del purgatori incloïen el foc, sobre el primat del bisbe de Roma i sobre la forma de l’epiclesi. Les discussions avançaren amb molta dificultat i el papa es veié obligat a traslladar el concili a Florència, que li oferia suport econòmic (1439). El 6 de juliol de 1439 es proclamava el decret Laetentur coeli i amb ell la unió de les dues Esglésies. L’emperador retornà ràpidament a Constantinoble (1440), però ni ell ni els altres signataris pogueren mantenir el que havien firmat, molt més encara quan a la batalla de Varna l’exèrcit enviat per occident fou derrotat pels turcs (1444). La unió quedà novament trencada. Grups de les diferents esglésies orientals prosseguiren les reunions i arribaren a firmar decrets d’unió: els armenis i els coptes encara a Florència (1439 i 1442), els sirians de Mesopotàmia, els maronites de Xipre i els caldeus a Roma (1444-1445), a on havia estat traslladat el concili (1443), que acabà amb la mort d’Eugeni IV (1447). f) Concilis i reforma. - Disciplinar. Els concilis d’aquest segle XV es proposaven sempre la reforma de l’Església, que era sentida com a totalment necessària. Els pares conciliars a Constança van esmerçar tres

9

anys en resoldre el cisma d’occident i en acabar els quedaven poques forces per a emprendre un camí seriós de reforma, que podia provocar noves tensions. Els set decrets de reforma dictats són de poca entitat i gairebé tots relacionats amb la pràctica beneficial en els seus aspectes econòmics. El tema de fons, l ‘atenció pastoral dels fidels, va quedar sense ni tan sols plantejar-se. L’ambient del concili de Basilea, amb l’enfrontament obert amb el papa no era un bon auguri per a afrontar el que era més necessari. Certament es van donar decrets reformadors, però la ruptura amb el papat no va fer-los aplicables. El concili de Ferrara-Florència-Roma no va entrar en absolut sobre el tema ja que havia prioritzat del tot la possible unió de les esglésies. Un darrer intent conciliar, ja a les vigílies dels moviments reformadors majors va ser el V concili de Laterà (1512-1517). Nascut en la pugna entre Juli II i Lluís XII de França, les anomenades guerres d’Itàlia (1494-1527), fou la rèplica papal a la convocatòria d’un concili a Pisa, feta pel rei, amb ànim de deposar al papa sota l’acusació de simonia; tingué dues etapes separades per la mort de Juli II i l’elecció de Lleó X, de tendència humanista i pacifista, que posa fi a l’enfrontament: de la primera etapa quedà un decret declarant nul·la l’elecció papal feta amb simonia, i de la segona, en quedaren uns decrets sobre la reforma de la cúria romana –funcionament i lloc- , sobre la licitud dels “Monts de Pietat” per a prestar diners a canvi d’una penyora recuperable, sobre els religiosos i les monges, sobre la censura prèvia a la impressió de llibres (havia aparegut la impremta) i sobre la predicació. Malgrat tot, el tema de fons quedava sense afrontar i el fet que la majoria de bisbes era italiana feu que aquests decrets quedessin en bona part sense aplicar, creant el convenciment que la via conciliar tampoc era el camí per a una reforma en profunditat de l’Església. - Dogmàtica. La butlla de Joan XXIII convocant el concili de Constança incloïa la “causa de la fe” fent referència a les doctrines de l’anglès John Wycliffe, ja difunt, i del txec Jan Hus. Un i altre, determinats en bona part per la guerra dels cents anys el primer, i per l’opressió alemanya sobre els txecs el segon, havien desenvolupat una eclesiologia que qüestionava la visibilitat de l’Església de Jesucrist. Un i altre, al mateix temps, s’havien declarat a favor de les classes populars, el que els feia mal vistos per les classes dominants. Si Wycliffe ja havia mort sense ésser condemnat (1384), Hus era en aquells moments, a Praga, un predicador molt escoltat, que decidí anar al concili per a demostrar que estava en comunió amb la fe catòlica. El concili va condemnar els dos i Hus fou cremat a les portes de la ciutat conciliar (1415). La mort d’Hus, considerat heroi nacional txec i màrtir de l’autèntica fe, posa en marxa un moviment popular que adoptà com a reivindicació la comunió amb les dues espècies i adopta com a signe visible el calze. Moviments mil·lenaristes se sumaren als partidaris d’Hus i maldaren per la implantació de comunitats bíbliques. La defenestració de Praga (1419) inicia la revolta que es prolongà amb diverses alternatives arribant a ser convocada una croada en contra d’ells (1431). En convocar-se el concili de Basilea, el sector moderat del moviment fou convidat a fer-s’hi present i es treballà per arribar a un acord.

10

El 5 de juliol de 1436, eren signats els “Compactata de Praga”: s’atorgava la comunió amb el calze a tots els fidels, sempre i quan el fidel reconegués la presència real i completa de Jesucrist a cadascuna de les espècies, la predicació de la Paraula era lliure, però havia de ser confiada a persones capacitades, els càstig dels pecats públics aniria a càrrec de les autoritats, els membres del clergat i la mateixa Església podien tenir béns propis però calia que fossin administrats de conformitat amb la doctrina dels Pares de l’Església. A partir d’aquest moment els hussites extremistes passaren a la clandestinitat a on en el segle XVI entrarien en contacte i assumirien bona part de les doctrines de Martí Luter. Bibliografia. A.FRANZEN, El Concilio de Constanza, a “Concilium” 7 (1965) pàgs. 31-77. JOSEPH GILL, El acuerdo greco-latino en el Concilio de Florencia, a “El Concilio y los concilios”, Madrid (Ediciones Paulinas) 1962, pàgs. 219-233. JOSEPH GILL, Constanza y Basilea-Florencia, Vitoria (ESET) J.MACEK, La revolución husita, Madrid (Siglo XXI) 1975. P. DE VOOGHT, El conciliarismo en los concilios de Constanza y Basilea, a “El Concilio y los Concilios”, Madrid (Ediciones Paulinas) 1962, pàgs. 177-218. J.WYCLIFFE – J. HUS, L’espill de l’Església militant – Comentari al Credo, Introducció de Joan Bada, Clàssics del Cristianisme, vol. 88, Barcelona (Proa) 2001, pàgs. 7-49. 3.- LLUMS I OMBRES DEL SEGLE XV. Durant el segle XV totes aquestes situacions descrites fins ara conduïren a crear consciència de la necessitat de reforma que havia d’aplicar-se “en el cap i en els membres”. Ja hem vist com els concilis, per raons diverses, aportaren pocs elements de reforma i encara molts d’ells ni tan sols arribaren a aplicar-se. Quedava encara el papat com a estructura eclesial que podia assumir el rol de reformador, cosa que no s’esdevingué. Malgrat tot, no mancaren grups i persones que intentaren aportar nous horitzons a la reforma de la vida i costums, sobretot del clergat i a partir d’ell, al poble cristià. També els instituts religiosos, superada la crisi motivada en bona part per la Pesta Negra (1348-1350), buscaren també amb el retorn a l’antiga observança promoure la reforma. En algun cas, com a Castella, no manca tampoc un intent de reforma aconduït des de la monarquia, convençuda que aquesta contribuirà al benestar i millora del regne. a) Moviments de reforma. Un dels que, tot i no tenir excessiu influx en el moment, el tingué posteriorment és la “Devoció moderna” com ells mateixos s’anomenaven amb la consciència que feien alguna cosa nova, diferent de l’època medieval. L’àrea de fundació i d’expansió fou els Països Baixos i l’Imperi. L’iniciador fou Gerard Groote (v. 1340-1384) i l’organitzador Florenci Radewinjs (1350-1400). El primer és la figura clàssica del convers que es dedica a la predicació ambulant –era i es mantingué diaca per por al ministeri de la confessió- per a donar testimoni de la seva conversió. La seva predicació insistia molt en els novíssims, en l’opus operantis del que rebia els sagraments, i en el rigorisme moral, duent-lo fins a tenir expressions força dures contra el matrimoni i àdhuc a les mostres d’afecte entre familiars; el bisbe d’Utrecht, que l’apreciava i apreciava la seva obra, no va voler desautoritzar-lo i prohibí genèricament als diaques que prediquessin.

11

Gerard apel·la al papa, però morí abans que hi hagués cap resolució. L’esmentat deixeble organitzà dues institucions, d’estil laical una –els Germans i les Germanes de la vida en comú- i d’estil clerical, l’altra –els canonges de Wisdesheim-. Els primers formaven petites comunitats en els pobles comprometent-se a viure en pobresa, obediència i castedat; el compromís era simple promesa i podien abandonar l’estil de vida quan volguessin i els divendres exhortaven la població a la reforma de vida. Mantenint l’esperit del fundador, les prèdiques solien tenir llocs a les sagreres i s’insistia en els novíssims, tot i tenir present sempre la Bíblia i els Pares de l’Església; ells mateixos assistien a missa diàriament, feien una hora de lectura espiritual i també donaven especial relleu a l’examen de consciència diari, a l’ensems que setmanalment tenien capítol de faltes. Portaven hàbit gris o negre i vivien del seu treball, normalment la transcripció de còdexs. Les característiques bàsiques del seu pensament són: el cristocentrisme amb tendència a un Crist model de virtuts més que no pas Fill de Déu, l’estima per la Bíblia, anomenada sempre “Bíblia nostra”, la ja assenyalada tendència als novíssims, l’afectivitat i en canvi el poc interès per l’especulació teològica, un cert recel a l’acció apostòlica exterior i, finalment, la sistematització de la vida espiritual, que es traduí en el corrent que afirmava que la freqüència d’exercicis pietosos o espirituals crea un hàbit i a través d’ell es reforma la vida. Obra característica del moviment és la Imitació de Crist, atribuïda a Tomàs de Kempis (+1471) i el seu influx es troba en el Rosetum exercitium spiritualium, publicat a París per Joan Mombaer (+ 1501), en l’Ejercitatorio de l’abat de Montserrat, Garcia de Cisneros, i potser també en els propis Exercicios Espirituales d’Ignasi de Loiola. Un altre dels moviments, en aquest cas a Itàlia, fou l’Associació o Companyia de l’Amor Diví, vinculada en els seus orígens a la predicació popular del franciscà Bernardí de Feltre (1439-1494); volia agermanar la santificació personal amb l’atenció als malalts, és a dir, la pràctica de la caritat. La invasió d’Itàlia per les tropes franceses (1494) portà la difusió de la sífilis, malaltia incurable en aquells moments i que es manifestava amb xacres i úlceres molt doloroses. La predicació de fra Bernardí porta a què Caterina de Gènova i Hèctor Vernazza, un dels notaris de la ciutat, decidissin crear l’esmentada Associació que tenia per finalitat, com diuen els seus estatuts, “posar en el cor dels homes l’amor a Déu manifestat en l’amor al proïsme” (1497). Era un grup format per 36 laics i 4 preveres, que es dedicaven a les tasques pròpies de cadascú però que es comprometien a esmerçar unes hores al dia d’atenció als malalts de l’hospital d’incurables. L’estructura era semblant a la de les confraries i es comprometien al rés diari de matines, suplint les altres hores canòniques amb el rés de set parenostres i set avemaries, així com diàriament assistien a la missa, tenien un acte penitencial cada setmana i, almenys una vegada al mes es confessaven. Ajudat per Gaetà de Thiene, fundador dels teatins, el primer orde de clergues regulars (1523), Hèctor traslladà l’experiència a Roma i amplia fins a 60 els membres, molts d’ells del cercle de la cúria papal, que contribuirien posteriorment a crear consciència de reforma (1517).

12

De manera semblant, però per a dedicar-se a l’ensenyament de les nenes, fou la Companyia de Santa Úrsula fundada a Brescia per Angela Merici (1535); aplegava un conjunt de dones joves que vivien a casa, sense hàbit, amb una vida senzilla i que es comprometien a ensenyar el catecisme a la parròquia, accentuant també la praxi sacramental. Des del món de l’humanisme també es donaran elements per a contribuir a la reforma de l’Església, més en el camp intel·lectual que en camp de la vida quotidiana, ja que un dels seus objectius era “casar la pietat i les lletres”, en frase d’Erasme de Rotterdam. o dit d’una altra manera, aconseguir que els cristians tinguessin una “pietat docta”. També l’optimisme antropològic de molts d’ells contribuïa a creure que la persona té forces per a ser un bon cristià, així com el pacifisme que defensaven en una època força violenta, també era un bon recurs per a obtenir una societat millor. Erasme (1466-1536) redactà un Manual del cavaller cristià (1501-1502) en el que proposava un pla de reforma personal centrat en la persona de Jesucrist, en la interioritat de la fe, en la caritat fraterna, però incloïa també, amb to força dur, una sèrie de crítiques a l’Església sobretot als ordes religiosos i a les devocions populars, que van fer que l’obra no tingués l’influx que podia esperar-se, i tampoc no tenia l’impuls dels místics i predicadors del moment. La seva és una aportació a les estructures intel·lectuals amb l’edició de textos crítics de l’Escriptura i dels Pares de l’Església. També vinculat a l’humanisme, però amb un to més pastoral fou el de Jacob Lefevre d’Etaples (1450-1536), que dedicà la primera part de la seva vida a promoure la renovació de la filosofia i de la teologia, propugnant un retorn a les fonts: Aristòtil, Pares de l’Església, místics anteriors com Llull i Ruusbroec; fou cridat pel bisbe de Meaux com a vicari general per implantar-hi la reforma (1520) donant peu al que es coneix com “evangelisme” perquè intentava retornar a la vida de les comunitats primitives. L’experiència es va truncar pels enfrontaments entre Espanya i França, que el van privar del suport que Francesc I de França li oferia davant les acusacions de ser excessivament proper a les tesis de Luter, que començaven a difondre’s per França. El moviment no va reeixir però va deixar la llavor. b) Els ordes religiosos. La decadència dels orde religiosos en aquest període és fruit d’un conjunt de circumstàncies i va afectar especialment els ordes monàstics. La crisi de la Pesta Negra va portar el despoblament de molts d’ells i es va recórrer al reclutament de joves i adolescents i, en conseqüència, les regles monàstiques van haver de ser variades. Seguí el dualisme creat pel cisma d’occident que portà a l’enfrontament en les cases religioses. S’hi afegí la divulgació de l’antiga praxi de les abadies donades en encomana a persones laiques, que es preocupaven molt de les rendes però gens de la vida dels monjos, negant-los fins i tot el necessari per a viure; en conseqüència, aquests hagueren de buscar-se els recursos propis i aparegué el peculi privat. En tercer lloc es donava un afany d’aconseguir de la cúria privilegis, dispenses, exempcions que portaven l’enfrontament entre les autoritats d’un mateix orde, entre aquestes i els bisbes, sense oblidar els enfrontament amb el clergat secular, sobretot en el què feia referència a la

13

praxis funerària. El dret de patronat que molts nobles exercien sobre monestirs i esglésies conventuals empitjorava encara la situació. Els intents de reforma van sorgir, en aquest segle, des dels propis monestirs i ordes mendicants. Els eixos van ser: introduir en la vida conventual i monàstica l’ oració individual i metòdica, elevar el nivell intel·lectual, retornar a la pobresa individual, i crear convents d’estricta observança, on s’aplegaven voluntàriament els religiosos que volien retornar als orígens. Així ho feren els dominicans a partir de 1391 amb el general Raimon de Càpua, els franciscans es diferenciaren en conventuals i observants, reconeguts com dos ordes independents per Lleó X (1517), també carmelites, agustinians i trinitaris tingueren els seus reformadors. Normalment els reformats o observants adoptaren com a calçat la sandàlia –símbol medieval dels moviments socials de protesta- i a poc a poc foren anomenats els “descalços” i “calçats” els altres; però les dues branques depenien d’un mateix cap, que exercia l’autoritat amb un vicari per a cada branca. Després de Trento es dividirien i així dura fins el moment present. Ja durant l’estada del papat a Avinyó s’havien començat intents de reforma en el món benedictí, que a diferència del cistercenc, mantenia la plenitud d’autonomia de cada monestir. Benet XIII (1336) va voler agrupar-los per províncies i establir capítols provincials, però no va reeixir-hi. La primera que va tenir èxit va ser la Congregació de Sta. Justina (Pàdua, 1419), de la qual en sortirien posteriorment les de Subiaco i Montecassino; a poc a poc se’n crearen de noves. Sorgiren en aquest període pre-tridentí nous instituts religiosos, també en el camp femení. En el món monàstic cal anotar els jerònims, que quedaren reduïts a la Península Ibèrica (1415). En el món mendicant els mínims (1452), els caputxins sorgits dels franciscans i que intentaren inicialment agermanar eremitisme i conventualitat, inclinant-se finalment per aquesta. La novetat més important perquè seria el model difós per la reforma conciliar van ser els teatins, que adoptaren la forma de clergues regulars, és a dir, religiosos –per tant amb els tres vots- que assumien una acció especial –predicació, assistència benèfica, ensenyament- fins i tot amb vot i que vestien com els clergues seculars; tenien també una estructura totalment centralitzada i anaren exigint un període formatiu més llarg del que era fins aquells moments. d) El papat. Superat el Cisma, podem dir que els papes del segle XV presenten uns elements comuns i altres propis, sobretot en la segona meitat del segle. Fills del Renaixement i de l’Humanisme, els papes, sobretot en la primera meitat del segle, es preocupen per l’embelliment de la ciutat de Roma, amb la voluntat de recuperar el malmès prestigi del papat, potencien la formació de la Biblioteca Vaticana, donen suport als moviments de reforma que es van produint a la base, aprofiten la celebració dels Anys Sants per atendre religiosament els pelegrins, intenten frenar la penetració musulmana i la destrucció de l’Imperi Bizantí, i comença la seva intervenció en l’expansió descobridora per evitar conflictes entre Portugal, que la inicia, i Castella que ho farà poc després (1454).

14

En la segona etapa, a partir del pontificat de Sixte IV (1471-1484) es mantenen en part alguns d’aquests aspectes, però es produeix un canvi fonamental: el papa assumeix un rol reial en els Estats Pontificis i s’incorpora de ple en les pugnes pel control d’Itàlia, amb aliances amb altres estats; en el moment d’elecció d’un papa pesa més que sigui home d’estat que no pas home de Déu o d’Església, així s’expliquen les eleccions d’Alexandre VI i de Juli II, que no dubtarà de posar-se al cap de les tropes en la guerra contra França; això porta enfrontaments polítics i religiosos a la vegada. La col·laboració dels artistes –pintors, escultors, arquitectes- és més a honor del papa com a mecenes que no pas per a prestigiar el lloc de culte. La moralitat dels papes i dels curials no és cap exemple per als cristians, que reclamen la reforma “en el cap i en els membres”. e) la reforma a Castella. En començar el seu govern, Isabel I de Castella s’havia proposat tres fites en la seva política religiosa: aconseguir la unitat religiosa, reactivar la vida cristiana i potenciar les iniciatives proselitistes. Els camins per a obtenir aquestes fites foren: el control de l’episcopat, l’augment del nivell intel·lectual del clergat, la reforma de la clerecia regular i la institució de la Inquisició. La confederació castellano-aragonesa tenia en aquells moments 5 arquebisbats, als que se sumaren Granada i València (1492), que agrupaven 37 bisbats, mentre que els bisbats de Burgos, León i Oviedo depenien directament de Roma. Els reis anaren obtenint del papa el dret de presentació per Granada i Canàries (1486), per Amèrica (1508), per a tot el regne (1523) i els criteris que aplicaren a l’hora de triar les persones foren: que fossin naturals de regne, així evitaven la sortida de les rendes cap a l’exterior i podien garantir la fidelitat de vassalls, de vida honesta, per això feren recurs freqüent a membres del ordes mendicants, de classe mitjana i fins i tot popular, per evitar les vinculacions amb les famílies nobles, i, finalment, lletrats, per això molts d’ells tenien graus acadèmics. Aquesta darrera opció es feia possible gràcies a les facultats de teologia –32 en total- i als seus col·legis majors annexos, que permetien que els fills de famílies pobres poguessin també estudiar; aquests col·legis tenien com a característiques: silenci, pregària, austeritat de vida, disciplina. Trenta nou bisbes presents a Trento n’havien estat alumnes i la seva experiència influí molt en la decisió tridentina sobre els seminaris, que s’assemblaven molt als col·legis. El resultat queda clar en el Nomenclator literarius de Hunter, en el qual apareixen 80 teòlegs espanyols, amb obra escrita, en l’espai entre els segles XIII-XV, mentre que en el segle XVI són 336 i el segle XVII seran 623. La crisi vingué en el segle següent. La reforma del clergat religiós tingué dues etapes: a partir de 1485 s’inicia la monàstica i a partir de 1492, per obra sobretot de Jimenez de Cisneros, la mendicant. Simultàniament i de manera força personal, la reina impulsava la reforma de les cases femenines. De fet, a judici dels historiadors, aquesta reforma “solo consiguieron arañar la tierra para la primera sementera”, però els fracassos ajudarien a ser més eficaços en la reforma post-tridentina. El tribunal de la Inquisició fou creat pel papa Sixte IV amb la butlla Exigit sincerae devotionis (1 de novembre de 1478) a conseqüència d’un viatge de la reina a Andalusia,

15

on entrà en contacte amb el tema dels nous conversos, procedents del judaisme i de l’anomenat cripto-judaisme. Aquesta fou la competència inicial, a la que s’afegí, després de la caiguda de Granada i del baptisme forçat de molts dels seus habitants, el cripto-islamisme, per eixamplar-se als corrents protestants a partir de 1523. Al regne d’Aragó, en el qual es mantenia vigent, encara que latent, la Inquisició medieval tardà deu anys a imposar-se, malgrat la forta pressió exercida per Ferran II; Tomàs de Torquemada fou el primer inquisidor d’ambdós regnes (1483), moment en què es creà el “Consejo de la Suprema Inquisición”, que era la màxima autoritat sobre els catorze tribunals que se situaren en diverses ciutats de la península, i que periòdicament havien d’enviar la situació judicial de totes i cadascuna de les causes, que els tribunals anaven jutjant. El procés inquisitorial començava amb la publicació de “l’edicte de fe”, que obris el temps per auto-delatar-se, fer-ho era sempre tingut en compte a l’hora de la sentència, o delatar aquells persones que hom cregués que estaven incurses en els delictes que l’edicte assenyalava. El procés continuava amb la valoració de la denúncia i l’empresonament, si aquesta era positiva; seguien els interrogatoris per a aconseguir que el denunciat reconegués el seu delicte i denunciés els seus còmplices –era en el curs d’aquests interrogatoris quan es podia usar la tortura -; acomplerts aquests objectius es procedia a la “qualificació” del delicte i a dictar la pena corresponent que, si era de mort, s’acomplia per la foguera, un cop el reu era lliurat a l’autoritat reial perquè s’apliqués. El tribunal perdura fins a 1834. Bibliografia. J.BADA, La Inquisició a Catalunya (s.XIII-XIX), Barcelona (Barcanova) 1992. ERASME DE ROTTERDAM, Manual del cavaller cristià, Clàssics del Cristianisme, vol. 24, Barcelona (Proa) 1991. P. COUSIN, Précis d’histoire monastique, Bèlgica (Bloud & Gay) 1956. H.JEDIN, Manual de Historia de la Iglesia, vol.IV, Barcelona (Herder) 1973. (T.DE KEMPIS), La Imitació de Crist, Clàssics del Cristianisme, vol. 31, Barcelona (Proa)1992. M.D. KNOWLES, La Iglesia en la edad media, a “Nueva Historia de la Iglesia”, vol. II, Madrid (Cristiandad) 1964. H.C, LEA, Historia de la Inquisició Española. Madrid (Fundación Universitaria Española) 1983, 3 vols. J.SAVONAROLA, Senzillesa de la vida cristiana. Darrera meditació, Clàssics del Cristianisme, vol. 3, Barcelona (Facultat de Teologia de Catalunya – Fundació Enciclopèdia Catalana) 1989. Activitats.

1) Concepció de l’Església segons el Defensor pacis de Marsili de Padua. 2) Relacions entre les Esglésies d’Orient i d’Occident. 3) La controvèrsia sobre les relacions entre el papa Alexandre VI i Jeroni

Savonarola.

16

IIª UNITAT: segle XVI el segle de les reformes 1.- LES REFORMES PROTESTANTS. Nota prèvia. Fins a meitat del segle XX el plantejament de la reforma era en resum: davant la decadència de l’Església Catòlica havia sorgit la reforma de Martí Luter, d’aquesta s’havien desenvolupat les altres i l’Església havia reaccionat amb la Contrareforma. Certament que el context teològic, de baix nivell, el context polític, de configuració de l’estat modern, i el context moral, de baix to, contribuïren a l’expansió, però no poden ser-ne considerades causes. Avui dia, queda clar que cal parlar de “reformes del segle XVI”, perquè ni totes van sorgir de Luter ni el catolicisme es va reduir a anar a la contra. A més a més, Luter no va en contra de la decadència sinó que planteja una nova forma de cristianisme, és a dir neix una re-forma. Cal també tenir present que totes les reformes, en delimitar el propi camp ideològic i pràctic, establiren normes diferenciades de les altres i les defensaren amb tota la força, creant a una i altra banda elements “contra l’altra reforma”. Luteranisme. Deu el seu nom al religiós agustinià alemany Martí Luter (Eisleben,1483-1546). Estudià a la universitat d’Erfurt, on aconseguí el títol de mestre en arts, que li permetia inscriure’s a la facultat de dret, com desitjava el seu pare. Un fet insòlit succeït mentre anava a casa seva influí en ell, que decidí, malgrat el disgust patern, no iniciar la carrera de dret i demanar l’ingrés al monestir de Santa Anna del mateix Erfurt, seguint el camí d’altres companys i professors, donada la bona fama del monestir i a què ell mateix hi complia els seus deures de cristià (1505). Ordenat sacerdot, (1507) prosseguí els seus estudis, obtenint el batxillerat en Sagrada Escriptura, que li permetia ja ensenyar, i després arribà al grau de doctor en teologia (1512), aconseguit a la recent fundada universitat de Wittemberg (Frederic de Saxònia, 1502). En aquest període només interrompé els estudis per traslladar-se a Roma, enviat pel seu convent al general de l’orde Egidi de Viterbo, en defensa de la reforma conventual; del viatge i del que va veure a la Roma de Juli II no n’escriu res en contra (1510-1511). Exercí diversos càrrecs a l’interior de l’orde, arribant a ser vicari territorial amb autoritat sobre onze monestirs (1515-1518), el que demostra l’estima de què fruïa en el seu orde; s’ocupava també de la càtedra d’Escriptura a Wittemberg –arribà a ser degà de la facultat- i s’han conservat bona part de les seves lliçons sobre les cartes paulines, que permeten entendre la crisi religiosa personal de Martí Luter, que després desembocaria en crisi eclesial i el portaria a la ruptura amb el catolicisme. Luter era bon complidor de les regles de l’orde, a més lògicament de les de l’Església, i confiava que aquest compliment li faria sentir la certesa de la salvació. La seva formació filosòfica nominalista, donava molt relleu al coneixement empíric i per tant també a l’experiència personal. Aquesta, per ell, era negativa: continuava sentint la tendència al pecat (concupiscència) i, seguidor de Sant Agustí, la considerava pràcticament pecat. Li entrà el dubte sobre els valors de les “bones obres” i recercava d’on i com podia venir-li la salvació, tema que en aquells segles era la preocupació, a vegades angoixant, de moltes persones. Estudiant la carta als romans es trobà amb l’afirmació “el just viurà per la fe” (1,17) i anà descabdellant el nucli de la seva

17

doctrina: la concupiscència és invencible i és “formalment” pecat, per tant el pecat original no ha estat esborrat i en conseqüència la natura humana és corrupta i per això les bones obres que fa no el poden justificar. Cal buscar, doncs, la causa d’aquesta justificació ja que Déu vol salvar tothom. La única causa de la justificació és creure que Deu, que és omnipotent, m’imputa els mèrits de Jesucrist; la justificació, doncs, té una única causa, Déu, coexisteix amb la corrupció radical de l’home, no és una transformació sinó una il·luminació interior, que provoca en la persona la fe confiada en la certesa de la salvació gràcies a la mort en creu de Jesucrist, que és l’únic mitjancer, per tant, les altres mediacions són sobreres: església, sagraments, culte als sants, etc, tindran una altre sentit, ben diferent del que els hi dona la doctrina catòlica. Mentre Luter patia aquesta transformació interior es produïa un fet molt propi del moment que va desencadenar la seva actuació pública. Juli II havia promulgat una indulgència plenària, que podien aconseguir tots aquells que, havent confessat i combregat, donessin una almoina per a la construcció de la basílica de sant Pere del Vaticà. Evidentment no era cap norma obligatòria i la seva publicació a cada bisbat de l’Església restava a mans dels prelats. Albert de Brandeburg, que ja era bisbe de dues diòcesis – el cumulativisme era des d’Avinyó una de les xacres de l’Església- havia demanat l’arquebisbat de Magùncia, que portava annex la dignitat de Canceller de l’Imperi, i la cúria romana li havia atorgat previ pagament d’una multa –24.000 ducats- per fer una acte que estava castigat. Albert oferí a Roma permetre la predicació de la indulgència a canvi de què la meitat dels diners recollits serien per a ell; la cúria s’hi avingué i Joan Tetzet, dominicà, començà la predicació a les terres de l’arquebisbe que eren col·lindants amb les de Saxònia, governada per Frederic, i que tenia la seva capital a Wittemberg, on residia Luter, i que no havia acceptat la predicació, que comportava una col·lecta de diners que empobrien de metall preciós el seu estat. Luter, a les vigílies de les festes de Tots Sants i dels difunts (31 d’octubre de 1517) feu públiques les 95 tesis i l’any següent donava a la publicitat un tractat sobre la gràcia i les indulgències. La reacció contra Luter es donà a un doble nivells: teòlegs alemanys com Wimpina i Eck replicaren les tesis de Luter, que anaven més enllà de la simple qüestió de la indulgència, ja que algunes d’elles afectaven l’autoritat del papa a l’interior de l’Església; la cúria romana confià als superiors religiosos de Luter que el fessin callar. El primer camí portà la polèmica escrita, i el segon provocà la convocatòria d’una conferència de teòlegs a Heidelberg (1518), alguns dels quals passaren a les files dels defensors de Luter i tindrien posteriorment un paper important a la reforma luterana com Felip Melanchton i Martí Bucer. Fallida aquesta via, la cúria romana convocà Luter a Roma, però ni ell ni el seu mentor, Frederic de Saxònia, acceptaren l’emplaçament i reclamaren que, ja que era un súbdit alemany el que havia de ser jutjar, el judici es tingués en territori alemany. La qüestió passà a mans del legat papal, el dominicà Tomàs de Vio (cardenal Caietà), i la trobada tingué lloc a Augsburg; Luter reclamà la convocatòria d’un concili universal, posant en entredit l’autoritat papal. Mentrestant, la mort de l’emperador Maximilià I (1519) havia obert la lluita per la successió que es discutien Carles de Gant, net del difunt, Francesc I de França,

18

considerant que l’Imperi era continuació del carolingi, i Frederic de Saxònia, proposat pel sector de senyors territorials imperials, que no volien un emperador fort i potent, com era el cas del primer, titular ja de les corones de Castella i de la Confederació catalano-aragonesa, amb les terres d’Amèrica i les possessions a la Mediterrània. Roma no prengué cap decisió, però en ser elegit Carles Vè (28 juny 1519), la butlla Exsurge Domine (15 juny 1520) condemnava la postura doctrinal de Luter. La butlla tingué dificultats per a ser publicada, Luter la cremà públicament juntament amb exemplars de les decretals i apel·là a un “concili universal”, és a dir, que el dret a participar-hi procedís del baptisme i no de l’ordenació. En el segon semestre de l’any 1520 Luter publica la trilogia: A la noblesa cristiana de la nació germànica, Sobre la captivitat babilònica de l’Església i Sobre la llibertat cristiana; les diferències doctrinals es feien més fondes i el papa Lleó X l’excomunicava amb la butlla Decet Romanum Pontificem (3 gener 1521). Segons el dret medieval, donada la sentència d’excomunió pel papa, l’emperador havia de donar la de proscripció de l’Imperi, que deixava el culpable a mans de qualsevulla dels senyors territorials per executar la sentència de cremar-lo com a heretge. Els assessors de Carles Vè li feren veure que seria un mal començament aplicar simplement la sentència i que calia reafirmar l’autoritat de l’emperador enfront del papa. En conseqüència fou convocada la Dieta a Worms perquè l’emperador en persona pogués escoltar Luter i proposà a la Dieta la proclamació de l’esmentat edicte si convenia. Luter es negà a la retractació i el 26 d’abril de 1521 fou dictada la proscripció, que a l’hora de la veritat no fou acceptada per un bon nombre de ciutats lliures i de senyors, inclòs el senyor de Luter, Frederic de Saxònia, que per evitar problemes, el féu segrestar i portar al castell de Watburg, on residí gairebé un any, dedicant bona part del temps a traduir la Bíblia a l’alemany. L’aplicació de la reforma a Wittemberg per sectors més radicals (1521-1522), la revolta dels cavallers, desil·lusionats per haver estat marginats (1524), les implicacions de Luter en la guerra dels camperols (1524-1525) feren aparèixer agrupacions de senyors segons la confessió i el control cada vegada més fort d’aquests, quedant Luter en un segon pla dirigent, tot i continuar desenvolupant la doctrina i les orientacions pràctiques per a les noves comunitats. El primer intent per evitar la ruptura religiosa portà a la Dieta d’Augsburg (1530). Era un moment dolç per a l’emperador, que acabava de ser coronat pel papa i els sectors erasmistes d’una i altra banda estaven convençuts de poder arribar a un acord. Els luterans presentaren la Confessio Augustana, que es considerat el primer escrit simbòlic dels luterans, a la qual cal afegir els Articles d’Esmalkalda, redactats per Luter amb motiu de la convocatòria del Concili a Màntua (1537); també Zvingli presentà la Confessio Tetrapolitana, en nom de quatre ciutats suïsses que havien fet la pròpia reforma. Els catòlics presentaren la Confutatio pontificia i el resultat final fou que cadascú quedà en el seu lloc i la divisió s’anava estenent i aprofundint. Els estats nòrdics –Suècia i Dinamarca- havien assumit el luteranisme com a religió d’estat (1527) i moltes ciutats imperials havien promogut l’adopció de la nova fe. Les qüestions d’ordre polític –intents de Carles Vè de fer un imperi unitari, l’enfrontament amb França pel predomini a Europa- i bèl·lics –la presència dels turcs a

19

les fronteres orientals de l’Imperi- es barrejaren amb la qüestió religiosa i l’Imperi visqué gairebé de forma permanent en estat de guerra civil fins que a la Pau d’Augsburg (1555) s’establí el principi segons el qual cada senyor territorial i cada ciutat imperial podien escollir la confessió religiosa, però els primers havien de permetre, sense pagar impostos, que els súbdits disconformes poguessin emigrar i les segones havien de permetre la llibertat religiosa dels seguidors de l’altra confessió; del pacte en quedaven exclosos anabaptistes i calvinistes. Poc després Carles Vè abdicava: el seu germà, Ferran I, el succeïa com a emperador i les altres corones passaven al seu fill, Felip II. Durant tot aquesta etapa, el paper de Luter fou minvant, al mateix temps que la seva postura s’anava fent doctrinalment més rígida; casat des de 1525 amb Caterina Bora, tingué cinc fills i convertí el monestir agustinià de Wittemberg en la seva residència, a la qual s’acollien estudiants: Morí a la mateixa ciutat natal, on es trobava ocasionalment el 18 de febrer de 1546. Calvinisme. Deu el seu nom al clergue francès Joan Calví (Noyon 1509-1564 Ginebra), que l’establí en primer lloc a Ginebra i altres cantons suïssos, passant posteriorment a França. L’infantesa de Joan Calví es desenvolupa en un clima típic de l’època. El seu pare era advocat del bisbe, que era par de França, comte i gran propietari, així com procurador del capítol catedralici. Destinat pel seu pare al sacerdoci, entrà als dotze anys a l’estament clerical que li obria les portes a un benefici. Es formà a Paris sota la direcció de Noël Beda en el col·legi de Montaigu, un dels reductes de l’esperit medieval i totalment oposat a l’erasmisme. Obtingut el mestratge en arts, en lloc de dedicar-se a la teologia, com volia el seu pare, passà a estudiar dret a Orleans i Bourges (1528-1529), on entrà en contacte amb Melcior Wolmar, que l’introduí en l’humanisme i també, sembla que la lectura de les obres de Luter, que ja coneixia gràcies a la família Montmor, que l’havia protegit. Desconeixem, avui per avui, el procés interior de Calví , però la mort del seu pare, que havia estat excomunicat per haver reclamat davant el tribunal reial uns deutes econòmics que li tenia el capítol catedralici, sembla que l’afectà profundament (1531), dos anys després ha de fugir de París acusat d’haver ajudat el jove rector de la Sorbona, Cap, a redactar el discurs inaugural de curs defensant postures molt properes a Luter (1533) i el portà a renunciar públicament al seu benefici a la catedral de Noyon (1534). És una altra de les etapes desconegudes, però sembla que es dedicà a estudiar teologia pel seu compte amb tres eixos –Bíblia, Pares de l’Església, Luter- que li permeté treballà en la seva obra fonamental: Institució de la Religió Cristiana dedicada al rei Francesc I de França animant-lo a implantar la reforma al seu regne (1536). La ciutat de Ginebra tenia com a senyor el bisbe i el domini corresponia a la casa de Savoia, que procurava que el bisbe fos sempre de la seva família, ni que fos fent recurs a infants. La ciutat s’havia anat convertint en un refugi d’exiliats per motius religiosos, procedents de França i d’Itàlia, Carles III de Savoia, volgué sotmetre de ple la ciutat que se sublevà i, amb l’ajut de Berna, expulsà el duc i bisbe del seu territori. La pau ciutadana no s’aconseguí i un dels homes influents, Guillem Farell, antic company seu al col·legi de Montaigu, demanà a Calví si volia ajudar-lo a implantar-la. Calví, que tenia consciència de ser “enviat de Déu”, acceptà la invitació i proposà aconseguir la

20

unificació de la fe, a partir de l’obra esmentada, i en conseqüència establir l’organització ciutadana d’acord amb la confessió religiosa (1536). Hi esmerçaren dos anys, però els seus opositors aconseguiren recuperar el control del Consell de la ciutat i ambdós foren desterrats (1538). Calví es refugia a Estrasbourg, com a predicador d’una comunitat de parla francesa i entrà en contacte amb altres reformadors com Melanchton, Bucer, que s’havia separat de Luter i havia desenvolupat una doctrina pròpia, Capiton, Sturm i també amb sectors anabaptistes, com semblaria explicar el seu casament amb Idelette Bure, viuda d’un anabaptista (1540); el matrimoni va tenir un fill que morí pàrvul i Idelette va morir l’any 1549. D’aquesta estada a Estrasbourg Calví perfecciona la seves idees sobre l’església visible, la doble predestinació, la trilogia paraula/sagraments/disciplina, que substituiria la dualitat luterana paraula/sagraments, el poder de jurisdicció com a base doctrinal de l’excomunió i el quatre ministeris (pastor, doctor, ancià, diaca). Els partidaris de Calví i Farell van aconseguir el control del Consell a les eleccions de 1541 i van proposar-los-hi el retorn. Calví envià unes Ordenacions eclesiàstiques posant com a condició que fossin aprovades pel Consell i que serien la seva pauta de govern. A partir de l’acceptació Calví implantà la reforma a la ciutat i la seva organització va quedar vinculada al desenvolupament de la comunitat cristiana, d’aquí que alguns autors parlin de “bibliocràcia”. Els quatre ministeris donaren l’enquadrament ciutadà i obeïen a carismes i formes de la Bíblia: exhortació/apòstol/pastor, doctrina/profeta/doctor, govern/episcopat/ancià, i misericòrdia/diaca/diaca. Els dos primers grups, mentre es mantingueren diferenciats, formaven la “Venerable Companyia” que tenia cura dels aspectes doctrinals i de l’elecció dels pastors i diaques. Els ancians eren els encarregats de controlar l’expansió de la reforma religiosa i de reduir l’oposició; es feia a través de la visita anual casa per casa, en la qual l’ancià que la feia s’adonava si quedaven rastres de catolicisme i de luxe, a la vegada que es feia un examen de doctrina. El resultat era la redacció de tres llistes: pietosos, sense cap problema, rebels, candidats a la reprensió, no exclosa la mort (600 executats en el període 1546-1564), i els tebis, que havien de fer mèrits per a passar a pietosos. Exemples com l’execució de Miquel Servet són episodis sempre difícils d’explicar. L’autoritat màxima de la ciutat l’exercia el Consistori, composat per 6 pastors i 12 ancians, presidits pel propi Calví, tot i que la ciutat no li va donar la ciutadania fins l’any 1559. L’Acadèmia de Ginebra (1559) dirigida pel Teodor Bèze, el seu biògraf, era l’organisme central de formació per a tots aquells que haguessin de tenir algun càrrec a la ciutat. La direcció de la reforma a la ciutat no l’apartà de la tasca d’estudi i publicà una llarga sèrie de comentaris als llibres de l’Escriptura. L’expansió del calvinisme a Suïssa no va tenir gaires problemes; els seguidors de Zwingli, mort el 1531, dirigits per Enric Bullinger signaren el Consensus Tigurinus (1549) i a poc a poc foren absorbits totalment. L’expansió s’estengué cap a França, d’on de fet havia sortit, i cap els Països Baixos, ja que l’esquema urbà que tenia el calvinisme pràctic, donava un model més adient al que presentava el luteranisme. El sínode calvinista de París (1559) aplegà representants de 2150 comunitats, que assumiren l’anomenada “Confessió de la Rochelle”, redactada per calvinistes francesos i supervisada pel propi Calví.

21

La situació política, creada a la mort repentina d’Enric II i un cop aconseguida la pau amb Felip II, coincidí en aquest mateix any i el govern quedava en mans de Caterina de Mèdici, reina viuda, en nom dels seus fills Francesc II (1559-1560) i Carles IX (1560-1574). La reina intentà seguir el camí dels col·loquis de religió, que tingueren lloc a Poissy (1561) sense cap èxit. El plantejament quedava, doncs, reduït a tolerància religiosa, amb el temor que això trenqués la unitat clàssica francesa (une foi, une loi, un roi), o bé la reducció per la força d’aquesta minoria que trencava la unitat. Complicada també la situació per la qüestió dinàstica, desemboca en les guerres de religió, dura etapa de la història de França (1562-1589), que es complicà al final amb la pugna per la successió, sobretot perquè el candidat borbònic, Enric de Navarra, era de religió no-catòlica. La qüestió trobà solució amb l’edicte de Nantes, promulgat per Enric IV de França, (1591) que establia la llibertat religiosa a tot el regne, la llibertat de culte força àmplia –en quedaven excloses les ciutats episcopals i el centre de París- , la igualtat de drets sense referències religioses, una cambra especial garantia el compliments dels acords, però 250 ciutats quedaven sota govern hugonot –aquest és el nom amb què és conegut el braç armat del calvinisme francès- per a garantir la situació; l’any 1685 Lluís XIV reduí molt aquests acords. El calvinisme es manifesta amb força als Països Baixos entorn de 1540 a les regions industrials i entre la burgesia i la noblesa. A partir de 1560 apareix el moviment armat que agrupa els descontents per motius econòmics –la desaparició del mercat anglès- i polítics –els territoris, procedents del ducat de Borgonya havien passat a Felip II i no a l’emperador Ferran I -. L’acord entre la governadora, Margarida d’Àustria, i els confederats no torna la pau i esclata la revolta oberta. Felip II adopta una política oscil·lant entre la violència i la tolerància i s’arriba a la pacificació de Gant (1576), però tres anys més tard es constitueixen les Unions d’Arras, que agrupa els partidaris de l’obediència al rei i a la religió catòlica i la Unió de Utrech, que agrupa les set províncies del nord entorn de les províncies d’Holanda i Zelanda, partidàries de la independència i del calvinisme. A les darreries del seu regnat, Felip II intenta crear un govern semi-autònom sota la direcció dels arxiducs Albert d’Àustria i Isabel Clara Eugènia, filla del rei (1598), però l’experiència no dona bon resultat i les set províncies van fent camí vers l’autonomia i posteriorment vers la independència política amb adopció majoritària del calvinisme com a religió. A Escòcia la reforma de fons calvinista i d’estructura congregacionalista serà introduïda per John Knox i esdevindrà la religió pròpia del regne. L’església d’Anglaterra. Notes metodològiques. Terminològiques: 1) faig referència estrictament a Anglaterra i Gales, que estaven unides en la persona del rei. Quan s’uneixin, a començaments del segle XVII amb Escòcia, haurem de parlar de Gran Bretanya, i si afegim Irlanda, aleshores el terme just és Regne Unit; 2) cal diferenciar entre Església d’Anglaterra, el cap de la qual és el cap del Regne Unit i la màxima autoritat legislativa és el Parlament, de l’Anglicanisme que s’estén als països que havien format l’antiga Commonwealth (1931) i que té per cap “honorífic” l’arquebisbe de Canterbury i com a òrgan suprem orientatiu, però no legislatiu, la Conferència de Lambeth. Aquesta reforma no té un líder

22

intel·lectual com les dues interiors, sinó que la resolució d’un problema d’estat per part del rei Enric VIII portarà a un trencament amb Roma que s’anirà aprofundint fins a crear l’Església d’Anglaterra. Els segles XIV – XV foren difícils per al regne d’Anglaterra: la guerra dels cent anys (1339-1453) i la guerra de les dues roses, que enfrontava les famílies York i Lancaster (1456-1485), havien delmat el país i l’havien portat a la bancarrota amb molts aspectes. Enric VII, casat amb l’hereva de la casa de York havia posat final a aquesta situació i havia redreçat el regne (1485-1509) deixant al seu successor una bona situació social i financera. Seguint la tradició política medieval, Enric VII havia gestionat el matrimoni del seu hereu, Artur, amb Caterina, filla dels reis catòlics, (1502) i en morir el príncep amb el nou hereu, Enric (1509); Isabel de Castella, malgrat el matrimoni no s’havia consumat per l’edat dels contraents, demanà al papa la corresponent dispensa per l’impediment d’afinitat. Del matrimoni nasqueren cinc fills, però només vivia la infanta Maria i una nova concepció per part de la reina era ja molt difícil l’any 1527, quan esclati la “reforma anglesa”. Fins aquest moment la postura religiosa d’Enric VIII (1509-1547) havia estat de defensor de l’ortodòxia, tant enfront del lol·lardi, seguidors de les doctrines de Wycliffe en la clandestinitat, com de Luter: donà ordres de cremar els seus llibres, revocada a petició d’Erasme, que tenia molt de pes a la cort, i publicà una rèplica a l’obra de Luter sobre els sagraments –Assertio septem sacramentorum, 1521- que li valgué el títol de “defensor de la fe” que encara avui dia usa la reina d’Anglaterra en els documents més solemnes. Malgrat aquesta postura del rei, les obres de Luter eren llegides en els cercles universitaris de Cambridge (1521) i a Oxford (1525) i s’anaven incorporant al pensament de Luter molts dels que posteriorment ajudarien a implantar la nova església d’Anglaterra: Tyndale, Latimer, Cranmer i altres. L’enamorament d’Anna Bolena, neboda del duc de Nordfolk, a través d’aquesta maniobra confiava poder ocupar el càrrec de canceller que exercia el cardenal Wolsey, que simultàniament era legat permanent del papa. El rei presentà, doncs, la petició de nul·litat al papa Climent VII al·legant que el seu matrimoni amb Caterina era nul per l’existència d’un impediment diriment –afinitat en primer grau-. El papa pretengué donar llargues al tema, en part degut a les pressions de l’emperador Carles Vè, nebot de la reina Caterina, les tropes del qual aquell mateix any (1527) havien saquejat la ciutat de Roma. Al rei li urgia el nou casament, confiant en poder tenir un hereu a la corona –tenia por que si Maria es convertia en reina Anglaterra pogués perdre la seva independència- i veient les dilacions de Roma, la no acceptació que l’afer el decidís Wolsey com a legat papal, optà per substituir-lo nomenant Thomas Cranmer com a arquebisbe de Canterbury i primat d’Anglaterra que concedí la nul·litat del matrimoni, casà el rei amb Anna, ja en estat, i poc després naixia Isabel (1533); el pla quedava frustrat en bona part i Anna caigué en desgràcia essent ajusticiada (1536), del tercer matrimoni, amb Jeanne Seymour nasqué el futur hereu, Eduard VI, i després seguirien encara dos matrimonis més.

23

Enric VIII volgué de bon principi donar cobertura legal a totes aquestes actuacions. Primer demanà al clergat de Canterbury que el reconegués com a “cap suprem de l’església d’Anglaterra” (1531), però el clergat hi afegí “en tant en quant ho permet la llei de Crist”, que significava una negativa. Thomas Cronwell, home de confiança del rei, amenaçà d’ aplicar al clergat un antic decret reial (1353) que prohibia el recurs a tribunals estrangers i prohibí enviar a Roma les annates; així quan es convocà el clergat, aquest renuncià a tot poder legislatiu i lliurà el govern de l’església d’Anglaterra al rei. Immediatament rei i parlament proclamaren “l’Acta de Supremacia” en la qual es declarava al rei com a “cap de l’ Església d’Anglaterra” i Thomas Cronwell assumia la vicaria general pels afers religiosos (1534), la relació amb Roma quedava trencada i el papa Pau III excomunicà al rei (1535); seguí “l’Acta de Successió” que obligava a fer un jurament de fidelitat al rei i afegint als crims considerats d’altra traïció considerar al rei com a cismàtic, heretge o tirà. Els instruments contra l’oposició quedaven establerts i s’aplicarien ràpidament: Tomàs More, antic canceller del regne i amic personal del monarca, i John Fisher, bisbe de Rochester i canceller de la universitat de Cambridge foren executats. Monestirs i convents foren suprimits i els seus béns posats a la venda, amb gran alegria de la burgesia i de la noblesa que les adquiriren. La notícia de la nova situació arribà al continent i molts seguidors de les reformes, que tenien problemes en els seus països, decidiren marxar cap a Anglaterra, convençuts que el país esdevenia la terra promesa de la reforma. Enric VIII no volia anar tant enllà i a través de “l’Acta per abolir la diversitat d’opinions” establí sis punts –totalment catòlics de contingut- obligatoris a seguir algun d’ells –creure en la presència real de Jesucrist a l’eucaristia- castigats amb pena de mort; el comentari de Cronwell fou: “aquí es penja els papistes i es crema els antipapistes”. En l’etapa del nou monarca, Eduard VI (1547-1553) que governà sempre sotmès a tutors –duc de Somerset i comte de Warwich successivament- per ser menor d’edat, començaren a introduir-se elements doctrinals procedents del luteranisme i del calvinisme que se superposaven a vegades als del catolicisme, que no havien variat, donada la postura d’Enric VIII. La comparació entre la primera i la segona edició del “Common Prayer Book” (1549, 1552) n’és clar testimoni. La successora d’Eduard VI fou Maria, la filla del primer matrimoni, que intentà restablir el catolicisme. Foren suspeses les lleis persecutòries, però es deixà les terres confiscades a les institucions eclesials –catedralicis, monàstics- en mans dels seus compradors. La pressió de la reina sobre el Parlament féu que aquest demanés retornar a la jurisdicció romana (1554) i començaren a aplicar-se, malgrat els consells en contra tant del legat papal, el cardenal anglès Reginald Pole, com del marit de la reina i futur rei d’Espanya, Felip d’Àustria, les lleis medievals contra els heretges (1555). La breu durada del regnat no permeté la continuïtat d’aquestes mesures (1553-1558). El llarg regnat d’Isabel I (1558-1603) significà el pas definitiu a la constitució de l’Església d’Anglaterra. Ho facilitaren: la postura religiosa de la reina, que havia anat canviant segons els governants del moment, així com la de la societat que majoritàriament no havia viscut el catolicisme anterior, la nova relació amb les

24

potències protestants, que portaren una expansió econòmica notables, la doctrina del seu home de confiança, William Cecil, segons el qual “cap estat pot sentir-se segur si té dues religions al seu interior”, l’aplicació de la repressió que tendia més a fer pobres que a fer màrtirs, en convertir moltes de les penes en multes, que anaven creixent progressivament segons les vegades que hom era sorprès en actes religiosos catòlics. Es restablií la supremacia i el “Prayer Book” en l’edició més radical de 1552 (1559), s’aprovaren els “39 articles” síntesi híbrida del dogma catòlic i del corrents luterans i calvinistes (1562), i s’ordenà una nova jerarquia amb un nou ritual (1562). La revolta que intentà enderrocar la reina i substituir-la per Maria Estuard d’ Escòcia, que s’havia hagut de refugiar a Anglaterra, (1567), l’excomunió i deposició dictada per Pius Vè (1570), i l’Armada Invencible espanyola (1588) oferiren successius motius de repressió contra els catòlics, presentada no per motius religiosos sinó atribuïda a un sol motiu polític: la voluntat d’enderrocar la reina convertia a tot catòlic en un vassall traïdor al seu jurament. La nova església s’expandí a partir del segle XVII cap a les colònies nord-americanes i cap a Irlanda, a mesura que s’estenia l’ocupació anglesa sobre la illa. Altres reformes. Paral·lelament al procés reformador de Marí Luter trobem el de Huldrych Zwingli (Wildhaus 1484- 1531 Kappel) a terres suïsses. Format a les universitats de Basilea, Berna i Viena del Delfinat, assimilà humanisme i escolàstica tomista a l’hora que racionalisme i eticisme. Ordenat sacerdot, prestà serveis ministerials a les tropes de mercenaris suïssos en les guerres d’Itàlia (1513-1515); després de tres anys de recés a Einsiedeln, abandonà el càrrec de rector de Glarus i és elegit rector de la catedral de Zuric, on el capítol aviat s’alarma davant les seves predicacions, i dona a conèixer les seves 67 tesis en el llibre Apologeticus Architeles (1522) que significa l’inici de la reforma a la ciutat amb el suport del seu govern, que l’any següent, després de celebrar “l’Assemblea cristiana” a la gran sala del Consell de Zuric, declara aquesta “ciutat evangèlica”. A poc a poc es va configurant a la ciutat el primer grup d’anabaptistes, que voldran encaminar la reforma vers fites més rupturistes més que no pas de simple reforma. El consell reacciona en contra d’ells i davant el re-bateig solemne de quinze adults (21 gener 1525) ordenarà que, a partir d’aquell moments, tots els rectors de la ciutat hagin de registrar els infants que són batejats per poder així portar-ne el control i multar els qui no bategin; això significa la ruptura entre Zwingli i els anabaptistes. El seu pensament coincideix en part amb els de Luter, però es diferencia sobretot en l’eucaristia; això va fer fracassar el col·loqui de Marburg entre els dos, convocat per Felip d’Hesse amb l’esperança de formar un eix únic que ajuntés l’Imperi i Suïssa (1529), però l’any següent no dubta de presentar a la Dieta d’Augsburg la confessio tetrapolitana o Fidei ratio que serà criticada tant pels catòlics com pels luterans i que, juntament amb el Comentari sobre la vertadera i falsa religió (1525) formen el seu conjunt doctrinal més notable. Els cantons de Berna, Sankt Gallen i Schaffhausen adopten la reforma de Zwingli i comencen els enfrontament amb els cantons catòlics que esclaten en guerra oberta; a la batalla de Kappel mor Zwingli (11 octubre 1531) i, seguint la seva voluntat, el seus

25

seguidors elegeixen com a líder a Heinrich Bullinger, que l’any 1549 signa un acord d’unió amb Calví, quedant la reforma zwingliana absorbida pràcticament per la calvinista. Acabem de citar els anabaptistes com a reformadors radicals o rupturistes. La necessitat de reforma sentida per molts sectors de la societat a principis del segle XVI amb intensitat diversa, portà a la formació de grups més exigents. Segons Gastaldi els elements comuns de la reforma patrocinada per aquests grups serien: ruptura radical i refús total de les estructures catòliques com els sagraments, sacerdoci, magisteri, teologia; negativa a acceptar el bateig dels infants, incapaços de adherir-se voluntàriament a la fe; retorn total a l’església primitiva, inclosa la dimensió escatològica; refús del dret de reforma atorgat a les institucions polítiques; reforma radical també de la societat, refusant les formes polítiques existents i negant-se a prestar qualsevol tipus de jurament vassallàtic; afirmació de la llibertat de la persona i de la seva possibilitat de canviar la situació en contra del pessimisme d’alguns reformadors com Luter. Alguns d’aquests grups radicals, enquadrats en la “Lliga dels elegits” de Thomas Muntzer (1490-1525), s’incorporaren als camperols revoltats, desautoritzats per Luter, i la radicalitat de la guerra que acabà amb la mort de tres mil camperols, entre ells el propi Muntzer, influí a l’hora d’anar creant una postura contrària al moviment anabaptista, que s’accentuà en els fets de Münster, on un altre grups intentà organitzar “la nova Sió” amb un ritme de vida totalment comunista, que acabà també amb un bany de sang (1535). La majoria de grups anabaptistes es refugiaren en la clandestinitat i el moviment s’estengué cap a les àrees més orientals d’Europa i es feren diversos intents d’agrupar-se i de posar-se d’acord sobre alguns punts doctrinals i organitzatius, però falliren del tot. Quedaren només com a supervivent els grups que s’havien agrupat entorn de les doctrines de Menno Simons (1496-1561), el pensament del qual girava entorn d’aquests eixos: biblicisme, cristocentrisme, escatologisme, eclesiologia a partir del poble i de la comunitat, força del sofriment del cristià; la seva relació amb la societat era més pacífica que la dels altres grups i això permeté la seva pervivència. Bibliografia. a) general. O. de la BROSSE, Diccionario del Cristianismo, Barcelona (Herder) 1974. J. DELUMEAU, La reforma, Barcelona (Labor) 1967. LL. DUCH, Reformes i ortodòxies protestants: segles XVI i XVII, dins E.VILANOVA, Història de la teologia cristiana, vol. 2, Barcelona (Facultat de Teologia de Catalunya) 2001, pàgs. 161-427. T. EGIDO, La reformas protestantes, Madrid (Síntesis) 1992. E.G. LEONARD, Historia general del Protestantismo, Barcelona (Edicions 62) 1964. J. LECLER, Historia de la tolerancia en el siglo de la Reforma, Barcelona (Marfil) 1967. b) Luteranisme. J.BUSQUETS, Martí Luter, Barcelona (Curial) 1986. R. GARCIA-VILLOSLADA, Martín Lutero, Madrid (BAC) 1973. LUTERO, Obras. (Teófanes Egido, ed.), Salamanca (Sígueme) 2000.

26

M, LUTER, La llibertat del cristià i altres escrits, Clàssics del Cristianisme , vol. 62, Barcelona (Proa) 1996 M.LUTER, El Pare nostre. (Lluí Duch, ed.), Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1984. M.LUTERO, Antologia, Barcelona (P.E.N.) 1968. M.LUTERO, Escritos políticos, (Joaquí Abellán, ed.), Madrid (Tecnos) 1986. c) calvinisme. J. CALVÍ, Institució de la Religió Cristiana, Clàssics del Cristianisme, vol. 26, Barcelona (Proa) 1991. J. CALVINO, Antologia, Barcelona (P.E.N.) 1971. A.GANOCZY, Calvin, théogien de l’Eglise et du ministère, París (Du Cerf) 1964. d) Església d’Anglaterra. PH. HUGHES, The Reformation in England, London (Burns & Oates) 1963. T.MORE, L’agonia de Crist. Cartes des de la Torre, Clàssics del Cristianisme vol. 92, Barcelona (Proa) 2002. S. NEILL, El anglicanismo, Madrid (Península) 1966. e) altres reformes, U.GASTALDI, Storia dell’Anabatesimo. Torino (Claudiana) 1972-1981, 2 vols. TH. MÜNTZER, Tractats i sermons, Clàssics del Cristianisme vol.8, Barcelona (Fac. Teologia Catalunya - Fundació Enciclopèdia Catalana) 1989. H. ZWINGLI, Breu instrucció cristiana i altres escrits, Clàssics del Cristianisme vol. 76, Barcelona (Fac. Teologia Catalunya – Fundació Enciclopèdia Catalana) 1999. U. ZWINGLIO, Antologia, Barcelona (P.E.N.) 1974. 2.- LA REFORMA CATÒLICA. El Concili de Trento (1545-1563). a) el llarg camí preparatori. La convocatòria d’un concili havia estat plantejada per Luter, tot just acabat el V Concili de Laterà (1512-1517), que no havia fets passos notables en ordre a la reforma, com a òrgan d’apel·lació davant la postura papal sobre la seves tesis; això i la por dels papes a que es reproduïssin els atacs contra la cúria dels concilis del segle XV feia difícil acceptar que la convocatòria d’un concili fos la via millor per a replicar a Luter i el seu moviment reformador. A la mort de Juli II fou elegit papa Adrià d’Utrech, tutor de l’emperador i home addicte a la reforma. La breu duració del seu pontificat (1521-1522) no li permeté prendre grans decisions, però si la de fer que el seu legat, Chieregati reconegués davant la Dieta de Nuremberg que el papat no estava exempt de culpa en la situació de l’Església en aquell moment. El nou papa, Climent VII (1523-1534), home de psicologia vacil·lant, no s’atreví a afrontar la petició de concili que li feia l’emperador Carles Vè perquè temia l’enfrontament i perquè se sentia políticament proper a França. L’home que obrirà el camí al concili serà Pau III (1534-1549), un home elegit per la seva edat avançada i que no pertanyia pas als nuclis de la reforma –havia tingut quatre fills naturals abans de rebre l’ordenació sacerdotal, tenia astròleg i caigué en el nepotisme a favor de la seva família, els Farnese-, però que s’adonà que calia emprendre el camí de la reforma:

27

nomenà cardenals reformats, creà una comissió per a la reforma de la cúria i una altra per la reforma de l’Església, aprovà la Companyia de Jesús, reconegué que els indígenes americans eren persones racionals i, com a punt central, decidí de bon començament convocar un concili. Envià nuncis a les corts catòliques i a Luter, que prometé la seva assistència perquè “la cristiandat el necessitava”. La decisió fou convocar-lo a Màntua (1537) però, en ser impossible per raons polítiques i econòmiques, el torna a convocar a Vicenza (1538), tampoc sense èxit ja que les resistències eren forces i diverses. Fallides les esperances imperials de trobar la solució al conflicte religiós amb els “col·loquis de religió” celebrats a Hagenau, Worms i Ratisbona (1540-1541), l’emperador insistí en la via del concili i tant ell com el papa acceptaren la proposta que ja inicialment havia fet l’arxiduc Ferran de convocar-lo a la ciutat de Trento –era considerada italiana geogràficament i en canvi políticament formava part de l’imperi com a depenent de la casa d’Àustria i així s’acceptava en part la petició de Luter de tenir-lo en terra alemanya-. La primera convocatòria fracassà per la declaració de guerra de Francesc I de França (1542) i també la segona (març de 1545) malgrat que a la pau de Crèpy els dos monarques haguessin acordat fer-lo possible. Finalment el concili començà les seves sessions el 13 de desembre de 1545 Des de bon començament el concili tenia dues llacunes: l’absència dels bisbes orientals, en part lògica pel domini turc, i l’absència dels bisbes de les colònies –espanyoles i portugueses- deguda la primera a la prohibició de la cort espanyola, com a protesta de la negativa papal a concedir la constitució d’un patriarcat per a la nova església de les colònies americanes. b) les etapes del Concili. 1ª Trento 1545-1547 1 a 8 Pau III 1ª Bolonya 1547-1547 9 a 11 Pau III 2ª Trento 1551-1552 12 a 16 Juli III 3ª Trento 1562-1563 17 a 25 Pius IV Les etapes no foren pensades. L’acabament de la primera i el pas a Bolonya decretat pel papa sense consentiment de l’emperador obeí a la voluntat de Pau III d’evitar les ingerències d’aquest, exercides a través del seu ambaixador, que començaven a pesar i a provocar enfrontaments fins i tot entre els cardenals legats. Aquesta vegada, però, els pares que anaren a Bolonya, presidits pels legats, i els que quedaren a Trento, sobretot els partidaris de l’emperador s’abstingueren de prendre mesures uns contra els altres i es dedicaren a anar treballant en els temes conciliars. La segona etapa s’hagué d’interrompre en ser derrotat Carles Vè per les tropes de la Lliga d’Esmalcalda i el perill que les tropes protestants s’apoderessin del pares conciliars ja que Trento quedava molt a prop del camp de batalla. L’espai de deu anys entre aquesta segona etapa i la tercera es degué en bona part a l’actitud autocràtica del papa Pau IV (1555-1559), home de la reforma, però que volia fer-la ell directament sense cap altra intervenció i, a més a més, tenia una postura contrària políticament a Felip II, que feu avançar cap a Roma les tropes capitanejades pel duc d’Alba.

28

La tercera i darrera etapa acabà davant l’anunci que el papa Pius IV estava greument malalt i els pares conciliars, ara força més nombrosos que en les dues etapes anteriors –els bisbes francesos finalment s’havien incorporat al concili en la segona meitat d’aquesta etapa – temien haver d’interrompre altra vegada el concili. La darrera sessió durà dos dies (3 i 4 de desembre de 1563) i es posà final al concili. Aquesta darrera sessió acabà amb un fet que mai no s’havia produït en un concili: els legats posaren a votació si volien que el papa amb la seva autoritat apostòlica aprovés les actes conciliars, el vot afirmatiu fou el reconeixement explícit de què l’autoritat papal estava per damunt de l’autoritat episcopal. En aquesta etapa es reprengueren temes sobre la reforma ja tractats en les primeres, però d’una forma més exigent. La situació religiosa d’Europa havia canviat: la pau d’Augsburg havia posat fi als enfrontaments militars a l’imperi (1555), França havia constatat el pes del calvinisme i havia fracassat en els col·loquis de Poissy (1561), Anglaterra havia passat definitivament a la reforma amb l’aprovació dels 39 articles (1562), Espanya amb el regnat de Felip II havia proclamat pel seu compte els decrets reformadors de les primeres etapes, i l’erasmisme, partidari sempre del consens, havia perdut la seva força. c) la metodologia conciliar. Els concilis de Constança i Basilea havien adoptat l’estructura de “nacions” el primer i de “diputacions” el segon a l’interior de les quals votaven no tant sols els bisbes sinó també altres eclesiàstics i laics. Els legats papals optaren tanmateix per retornar al vell ordre: votarien només els bisbes directament i els decrets s’encapçalarien amb la fórmula Sacrosanta tridentina synodus in Spiritu sancto legitime congregata, però s’ampliava a cinc superiors generals dels ordes religiosos i un vot col·legial de tres abats generals. Després de diverses proves i, veient que molts dels bisbes presents no eren experts en teologia, s’adoptà el sistema de treballar en les congregacions particulars, en les quals tenien la veu cantant els teòlegs – el papa i l’emperador n’havien nomenat, però també cada bisbe podia portar-ne com assessors propis- i, un cop debatuts els temes, passaven a la congregació general, on eren els bisbes els protagonistes i que acabaven amb les votacions sobre els textos dels decrets; un cop aprovats, se celebrava una solemne sessió litúrgica en la qual es feia la darrera votació i es feien públics els decrets. Un tercer problema era si es donava preferència a la discussió dels temes dogmàtics o als temes de la reforma. Els bisbes en aquestes reflexions primeres reflectien la voluntat papal o imperial. Els primers defensaven la prioritat doctrinal perquè s’havia de prendre posició enfront de les doctrines de Luter i els segons, en canvi, prioritzaven la reforma perquè els concilis anteriors, preocupats per altres temes, l’havien deixat pel final i havien acabat sense afrontar-la. De fet la raó veritable pel papa era que tenia por a què la reforma proposada només afectés la seva persona i la cúria, renovant-se les postures conciliaristes, i la de l’emperador era el seu convenciment que el concili condemnaria el luteranisme i li tancaria les portes a qualsevulla oportunitat de diàleg. Al final l’acord fou de fer simultàniament la discussió d’ambdós camps i això explica que a les sessions es proclamessin decrets doctrinals i de reforma, vinculats generalment als aspectes pastorals de la doctrina proclamada.

29

d) projecció de Trento. La importància en el camp dogmàtic o doctrinal es veu en cadascun dels tractats de teologia, aquí per tant toca fer alçaprem sobre els aspectes disciplinars o de reforma. Sens dubte que la més important fou la recuperació del rol del “pastor” enfront del paper d’administrador que havia anat adquirint en fer-se més important la rendibilitat del benefici que no pas la tasca de l’ofici pastoral. Això exigia la formació dels pastors –preveres i bisbes- (creació dels seminaris), la presència dels pastors prop dels fidels (residència obligatòria), la formació (predicació i ensenyament del catecisme), el control sobre ells (llibres sagramentals i visita pastoral) i els llibres que llegien, i la vida religiosa dels pastors ( breviari, missal); el concili recomanava la divisió de les parròquies massa grans o la dotació de vicaris per fer possible tot això. També la reforma arribà a la vida religiosa instituïda amb una sèrie de decrets que urgien la clausura per a les monges, la preparació intel·lectual, garantir la llibertat de l’opció pressa, i altres, expressades sobretot en el decret de reforma de la sessió XXV i última del concili. Les forces de la reforma. a) els papes de l’immediat post-concili. En concili de Trento va tenir el que no havien tingut els concilis anteriors: uns papes disposats a aplicar, cadascú des de la seva perspectiva, els decrets reformadors del concili. Pius V (1566-1572), Gregori XIII (1572-1585) i Sixt V (1585-1590) procuraren portar la reforma endavant. Pius V, dominicà reformat –l’Església el venera com a sant-, es preocupà sobretot del aspectes més religiosos: catecisme perquè els rectors poguessin explicar-lo (1566), breviari, donant més relleu a la lectura de l’Escriptura i introduint-hi la celebració dels pares orientals (1568), i reforma i imposició del missal romà (1570). Promogué la reforma dels costums a la ciutat de Roma, ja que n’era el senyor, amb l’afany de poder presentar un model de reforma i no dubtà en plantar cara a les ingerències de Felip II, defensant la independència de l’Església. Elegí per a bisbes persones adequades i els urgí la residència, així com retallà els drets que els cardenals s’havien anat auto-atribuïnt i exclogué tota forma de nepotisme. Arrel de la victòria de Lepanto (7 octubre 1571) establí la festa de la Mare de Déu del Roser i divulgà encara més la devoció del rés del rosari. Gregori XIII procedia del món de la jurisprudència i accentuà els aspectes jurídics i intel·lectuals. Instituí col·legis nacionals a Roma per a preparar preveres a l’acció ministerial, potenciant especialment el col·legi romà, que esdevingué universitat –anomenada per això gregoriana- i recolzà l’acció reformadora –especialment la docent- a terres de l’imperi dels jesuïtes i dels caputxins així com en general estimulà la reforma dels religiosos. Establí les nunciatures estables amb la missió que els nuncis fossin els difusors de la reforma i els que, aprofitant la seva condició d’ambaixadors, la defensessin enfront dels monarques, cosa que en ple absolutisme es feia difícil de vegades als prelats, que eren súbdits dels reis. Sixt V insistí en la línia reformadora i ennoblidora de la ciutat de Roma, que havia començat Pius V i publicà, encara que amb molts errors l’edició de la Vulgata, d’acord amb el mandat conciliar (1590). Seguint en la direcció del seu antecessor establí

30

l’obligatorietat de la “visita ad limina” i que en ella els bisbes presentessin un informe sobre la progressiva aplicació de la reforma i la situació religiosa dels bisbats. Tot això l’obligà a reorganitzar la cúria, instituint quinze congregacions i tres tribunals (1588), que perduraren com esquema bàsic de la cúria fins a la reforma de Pius X (1908). Atenent a la petició conciliar fixà en 70 el número de cardenals i procurà la internacionalització del col·legi cardenalici. En el camp polític no dubtà, malgrat la pressió de Felip II, d’acceptar en el si de l’Església catòlica el candidat a la corona francesa, Enric de Navarra, que esdevingué Enric IV, implantant la dinastia dels Borbons i acabant les guerres de religió amb l’edicte de Nantes (1598). b) els nous ordes religiosos. El moviment reformador dels ordes religiosos que havia començat abans del concili continuà després de la seva celebració amb més profunditat i en dues direccions. D’una banda, s’accentuà la distinció entre “calçats” i “descalços” arribant a la configuració de dos ordes diferents, tot i que uns i altres feren un seriós retorn a les regles originals. En el món franciscà es consolidà la reforma, que havia portat a la creació dels caputxins. Força problemàtica resultà la reforma carmelitana, que a Espanya afectava tant a la branca femenina (Teresa d’Àvila) com a la masculina (Joan de la Creu), on com en tota la reforma dels religiosos, el rei Felip II assumí un protagonisme força important, que de fet la féu possible (1580). De l’altra banda, els instituts religiosos masculins que havien assumit l’estil dels “clergues regulars” s’estenen i es multipliquen. Són sacerdots amb vots que es dediquen de ple a la tasca pastoral, oferint una pròpia espiritualitat i, progressivament, assumint, fins i tot afegint un quart vot, una tasca especialitzada – instrucció de la joventut, assistència als malalts, assistència als orfes i persones necessitades -. D’entre aquestes agafarà importància la Companyia de Jesús, fundada per Ignasi de Loiola i aprovada pel papa Pau III (1540), encara que amb un nombre restringit de membres (60), que fou derogada cinc anys després pel propi papa, de manera que en morir el fundador comptava amb prop d’un miler de membres en un centenar de cases. L’estructura monàrquica –el prepòsit general és vitalici- temperat per la Congregació General garanteix una forta unitat, així com la pràctica inicial dels “exercicis espirituals”, el noviciat de dos anys, el currículum d’estudis, les probacions, i el quart vot d’estar a disposició del papa –no el fan tots, però poden fer-lo- els van fer instrument eficaç a l’hora de la reforma tridentina i, en alguns aspectes, els va fer punt de referència per als nous instituts que s’anaren formant. L’Oratori fundat per Felip Neri a Roma (1575) i la fórmula francesa de Pierre de Bérulle (1613) oferiren una forma associativa diferent, com també ho feren a la França del segle XVII Vicenç de Paul amb els “sacerdots de la missió” (1625), J.J. Olier amb la “societat de sant Sulpici” (1642) i Joan Eudes amb els “sacerdots missioners de Jesús i Maria” (1644). La vida religiosa femenina es veié molt marcada per la severa clausura establerta pels decrets tridentins. La “Companyia de Santa Úrsula” d’Angela Mèrici (Brescia) fou obligada a acceptar-la, però a poc a poc es buscaren fórmules per superar-la d’alguna manera: ho aconseguí d’una manera força estable Joana de Lestonnac (Burdeus, 1607) i no hi reeixí en canvi Maria Ward en voler fundar una versió femenina dels jesuïtes

31

(1609). No seria fins a les “Filles de la Caritat” fundades per Vicenç de Paul i Lluïsa de Marillac que es trobaria una fórmula de vida activa (1633). Bibliografia. A. DUPRONT, El concilio de Trento, a “El concilio y los concilios”, Madrid (Ediciones Paulinas) 1962, pàgs. 235-288. H.JEDIN, Historia del Concilio de Trento, Pamplona (EUNSA) 1973-1981. H.JEDIN, El concilio de Trento en su última etapa, Barcelona (Herder) 1965. Activitats. 1) Lectura i resum d’una d’aquestes dues obres: Manifest a la noblesa de la nació germànica , o be el capítol sisè de la Institució de la religió cristiana. 2) Principals aportacions del Concili de Trento.

32

IIIª UNITAT: l’evangelització i inculturació a Amèrica i Àsia. El segle XIV va ser també un segle missioner. A Europa, el cristianisme va ser assumit per tots els pobles que havien ocupat el nord i el centre de la seva part oriental. Els ànims missioners, gràcies sobretot a dominics i franciscans van penetrar també a terres dels mongols arribant a crear-hi l’entramat jeràrquic que va durar fins a meitat de segle, en què aquests pobles es van islamitzar. A la mateixa època el cristianisme arribà a Xina, establint-se una província eclesiàstica –arquebisbat i sis seus sufragànies- però la reacció nacionalista de la dinastia Ming i la islamització dels pobles tàrtars, deixà aïllada aquesta comunitat, que desaparegué en la segona meitat del segle. A finals del segle XV les expedicions portugueses obriren la ruta de l’Índic en superar el cap de les Tormentes, anomenat a partir d’aleshores cap de Bona Esperança (1484), i pocs anys després arribaren a l’actual Índia (Goa), al Japó i a la Xina (Macao). Per la seva banda l’expedició de Cristòfor Colom arribà a les illes del Carib (1492) i progressivament al continent americà, on confluïren amb els portuguesos. S’obrien nous espais a l’evangelització, que és el que veurem en el tercer bloc d’aquesta tercera unitat. 1.- L’evangelització americana. a) el “descobriment”. Cristòfor Colom, un cop signades amb els Reis Catòlics les “Capitulacions de Santa Fe”, sortia de Palos de Moguer (3 agost 1492) i després de dos mesos de navegació arribava a una de les illes del Carib (12 octubre 1492), retornant a la península (4 març 1493, Lisboa i nou dies després a Palos). Joan II de Portugal envià immediatament a Roma una ambaixada demanant al papa que ratifiqués una anterior butlla papal que confia als portuguesos la presència evangelitzadora en les terres que fossin descobertes. Els Reis Catòlics enviaren també una ambaixada demanant al papa Alexandre VI que les terres “descobertes” per Colom no fossin considerades fora del camp d’acció de Portugal i confiades a Castella. Per satisfer ambdues peticions el papa firmà les butlles Inter caetera i Dudum siquidem establint un meridià fictici a 100 llegües a l’oest de les illes Açores delimitant els dos territoris; un any més tard les dues monarquies l’establirien a 370 llegües, així Brasil quedava a l’àrea d’influència portuguesa. El llenguatge emprat a les dues butlles fa servir el terme “donació”, extret del model curial que s’havia fet servir fins aleshores per les croades contra els turcs i que donaven als nobles cristians el poder sobre els territoris conquerits als turcs. Malgrat que la situació americana era diferent, es feren servir les mateixes paraules i ambdues monarquies consideraran el terme “donació” en sentit estricte, encara que els teòlegs de l’època, com el cardenal Gaietà, afirmessin clarament que el papa no podia donar aquells territoris perquè els seus habitants, tot i ser infidels, en tenien el ple domini, del qual no els priva la infidelitat; conseqüència immediata, deia el cardenal, que la fe hagi de ser proclamada sense la violència armada. En el període 1493-1522 els papes concediren als reis de Castella –Aragó en quedava exclòs- els drets que configuraren el Patronat d’Índies: presentació a tots els beneficis, cobrament del delme, delimitar les diòcesis, elecció dels missioners a canvi de què els

33

monarques s’obliguessin a fundar i dotar econòmicament les esglésies necessàries per l’evangelització dels territoris. Ferran V i posteriorment Carles I i el seu fill Felip II demanaren al papa la creació d’un Patriarcat de les Índies, que a l’estil dels patriarcats orientals, tingués tota l’autoritat, però els papes sempre s’hi van negar per por que s’originés una església independent. b) quatre qüestions prèvies. Ramon Pané, religiós jerònim del monestir de Sant Jeroni de la Murtra (entre Badalona i Santa Coloma de Gramenet), acompanyà Colom en el segon viatge i dedicà els seus esforços evangelitzadors als indis taïns, començant per l’estudi de la seva llengua i dels seus costums, mereixent que Bartolomé de las Casas l’elogies (1495). Els franciscans que arribaren a Mèxic amb Hernán Cortés feren el mateix, com també ho feren els altres ordes religiosos (1524). Volien predicar l’evangeli en la llengua dels indígenes. La corona donà suport a aquestes experiències i fundaren en els convents les “càtedres de llengües” per a facilitar-ne l’estudi i la redacció de gramàtiques, vocabularis, sermonaris, etc., però algunes vegades sorgiren dubtes sobre si es podien traduir a aquestes llengües les formulacions doctrinals sense caure en imprecisions (1550, R.C. de Carles I), però seguí la pràctica establerta i fins i tot es prohibí l’ordenació de preveres que no coneguessin la llengua del territori (1580), però aquest comportament es trucà amb la R.C. de Felip IV ordenant ensenyar el castellà a tots els indígenes per a poder-los catequitzar sense por (1634). S’havia donat el pas per a tallar la inculturació. La predicació tendia ver el baptisme, però la praxis sacramental, sobretot la recepció de l’eucaristia plantejà si els indígenes n’eren dignes i sobretot què era un indígena. Les descripcions que en feien els missioners diferien moltes vegades de manera radical i alguns els presentaven posant en dubte si eren o no persones. El papa Pau III amb la butlla Veritas ipsa posà punt final a la controvèrsia declarant solemnement que els indígenes eren ser racionals i persones humanes. A partir d’aquí, malgrat seguiren els recels d’alguns ordes, foren admesos al sagrament de l’eucaristia, però no al sagrament de l’orde que els resta sempre prohibit; prohibició que abastà també als mestissos i als mulats fins pràcticament a finals del segle XVIII. Una tercera qüestió plantejada fou la licitud o no de la guerra contra els indígenes. Els drets dels indígenes sobre les pròpies terres, els drets que la monarquia considerava tenir a partir de la pretesa donació papal, els drets que la monarquia havia atorgat de bon començament als conqueridors per afavorir l’expansió (les “encomiendas”) i l’obligació de la predicació, raó per la qual el papa havia concedit les butlles, entraven en conflicte. Bartolomé de las Casas i altres negaven en absolut la licitud de la guerra perquè la fe sempre ha de ser lliure. Ginés de Sepúlveda defensava que la guerra era no tant sols legítima sinó fins i tot justa i santa perquè així es donava compliment a la “donació” per a poder evangelitzar. Francisco de Vitoria que la guerra podia ser justa si els cacics s’oposaven a l’evangelització i a la possibilitat de l’adopció per part dels indígenes de la fe cristiana; però en cas de la guerra i de victòria dels conqueridors cal que la legislació sigui favorable als vençuts i que augmenti el seu benestar, els derrotats mai no han de resultar esclaus dels conqueridors.

34

A partir de 1502 es començà a atorgar el permís per portar esclaus negres d’Àfrica a Amèrica. A partir de 1595 s’atorgava el “asiento”, nombre fix de negres a canvi. c) l’estructura eclesial. Les primeres diòcesis erigides foren les de Santo Domingo, la Concepción i San Joan de Puerto Rico (1511) sufragànies de l’arquebisbat de Sevilla i a partir de 1546 es crearen els arquebisbats de Santo Domingo, Mèxic i Lima, als que seguiren els de Santa Fe de Bogotà (1564) i Charcas o la Plata (1609); fins a 1806 serien un total de 42 diòcesis les que s’anirien creant. Els òrgans col·legials eren les “Juntes eclesiàstiques” i, a partir de 1551 els quinze concilis que se celebraren. El pes missioner el tingueren els ordes mendicants i clergues regulars, que en cent anys enviaren més de cinc mil missioners, sobresurtin franciscans (més de 2000) i dominics (més de 1500), seguint els agustinians, els mercedaris, els jesuïtes i els carmelites. El clergat secular també passà de Castella a Amèrica i després foren ordenats els blancs –peninsulars o criollos-, que ocuparen les canongies, beneficis a les catedrals, i també les “doctrines”. L’estructura bàsica al bon començament eren les “encomiendas”, ja que segons les lleis de 1512 corresponia als encomenderos tenir cura de l’evangelització dels indígenes i de la seva catequesis. Una altra era la “doctrina”, poble d’indígenes en procés d’evangelització i progressivament es va denominar així els pàrrocos d’indígenes. Finalment, les “reduccions”, iniciades pels franciscans, que adquirien especial importància a l’àrea guaraní gràcies als privilegis concedits per la monarquia als jesuïtes i que arribaren a ser una trentena amb una població aproximada de quatre cent mils indígenes i que van durar fins a la independència, tot i que el tractat amb Portugal (1750) i l’expulsió del jesuïtes (1768) les feu entrar en crisi. La primera Inquisició fou establerta pel cardenal Cisneros, durant la seva regència (1517), però de fet no tingué pràcticament actuació. A partir de la Junta Magna de Valladolid (1568), que establí l’organització de l’Església americana, es determina la creació dels tribunals de Lima (1569) i de Mèxic (1571) al que seguí el de Cartagena d’Índies (1610); fins a finals del segle XVIII foren unes 3.000 les causes incoades, de les quals el 21% fou de judaizants , el 13 % de bígams i el 12% de fetilleria, principalment en el tribunal de Lima (50%), seguit del de Mèxic (30%), i Cartagena (20%). Els luterans es feren present a Veneçuela a petició dels banquers Welser, que obtingueren permís de Carles V a canvi d’un préstec, i la presència durà el període 1528-1546. Els calvinistes es feren present a Rio de Janeiro (1551-1560) i foren expulsats pels portuguesos, com també la colònia que establiren a Florida (1564) s’acabà amb l’execució dels sis cents membres de la colònia (1565). A partir de la presència de corsaris al Carib hi hagué membres de les diverses branques protestants, 370 dels quals foren jutjats per la Inquisició, que en condemnà 27. A partir del segle XVII es feu més forta la presència de reformats holandesos (Pernambuco), anglicans i presbiterians (Carib) i anglicans i Germans de Moràvia (costa atlàntica central). 2.- L’evangelització asiàtica.

a) Índia.

35

Des dels primers segles del cristianisme existia a la costa sud-occidental (Malabar) un nucli de cristians de Sant Tomàs, de tendència nestoriana i més tard jacobita, depenents dels cristians de Mesopotàmia. Els dominics portuguesos acompanyaven Albuquerque (1510) i començaren l’evangelització, de manera que vint anys més tard es pogué establir la diòcesi de Goa (1535), que anava des del cap de Bona Esperança fins a la Xina. El viatge de Francesc de Xavier va provocar un fort creixement (1542) i uns anys després l’església quedava establerta definitivament convertint-se Goa en seu metropolitana amb quatre seus sufragànies (1558), que celebraren concilis en acabar el concili de Trento. Un dels primers problemes fou la voluntat dels reis de Portugal de fruit del dret de patronat i controlar l’acció de Roma sobre aquests territoris. Les dificultats a superar en l’evangelització eren: el budisme, religió oberta a tothom, la multiplicitat ètnica, el sistema de castes (cèl·lula de la societat organitzada com a societat integral). Per a afrontar aquests problemes un grup de jesuïtes, animats per Roberto de Nobili (1577-1656) decidí acceptar el sistema de castes, arribant fins i tot a tenir esglésies per a cada casta; es plantejà assumir l’estil de vida dels “sannyasi” (=penitents) i dels “guru” (= mestre espiritual) per dedicar-se a la casta dels brahamans, aprenent la llengua i suprimint ritus i cerimònies baptismals que podien ofendre la sensibilitat d’alguns d’aquest grups i s’anaren adaptant a altres castes, inclosa la dels pàries; el gironí Francesc Ros, bisbe de Cranganore, els donava suport. Gregori XV (1621-1623), el creador de Propaganda Fide, es mostra a favor d’aquestes experiències “fins a una altra deliberació de la seu apostòlica”, malgrat que, fins i tot entre els jesuïtes no hi estaven totalment d’acord. La controvèrsia tingué alts i baixos fins que quedaria vinculada a l’evangelització de Xina i aparegués el que històricament es coneix amb el nom de “controvèrsia dels ritus xinesos i malabars.

b) Japó. També la presència de Francesc de Xavier al Japó contribuí a donar una nova empenta a l’evangelització nipona, que quedava reservada pel papa als jesuïtes (1585), cosa que no va plaure als altres ordes, sobretot els situats a les illes Filipines, vinculades a la corona de Castella. El visitador general dels jesuïtes, Alessandro Valignano, els animà a fer esforços per inculturar el cristianisme, com ho faria amb els missioners de la Xina. L’enfrontament amb els franciscans i dominics d’una banda i la voluntat de Portugal de controlar també aquí els missioners alertà les autoritats japoneses, que expulsaren els missioners estrangers –alguns japonesos havien estat ordenats preveres (1614) i una revolta camperola, possiblement amb un cert fons mil·lenarista predicat des dels nuclis cristians exacerbà els ànims nacionalistes i els cristians foren pràcticament exterminats (1638). Fins el segle XIX no tornarien els cristians al Japó, començant pels anglicans, presbiterians i calvinistes holandesos.

c) Xina. Francesc de Xavier havia pensat i així l’hi havia aprovat el papa Pau III, que l’havia nomenat legat seu, d’arribar també a Xina, però els problemes per a ser admès no li ho permeteren i morí a la illa de Shang Chuan, enfront de Macao (1552). Aquesta havia estat la ciutat on els portuguesos havien creat una factoria comercial (1514), que fou creada seu episcopal pel papa Pius V (1567) com a punt de partida de l’evangelització.

36

El visitador Valignano confia al jesuïta italià Michele Ruggieri la missió (1578) i en retornar a Itàlia el succeí Mateo Ricci (1550-1610). Abandonà l’estil de monjo budista que havia donat èxit al Japó i adoptà el de científic –era un bon matemàtic- que era més apreciat en el context xinès. Els eixos de la seva primera actuació foren: estudi dels llibres clàssics xinesos, admetre la veneració a Confuci i als avantpassats ja que detectava que era més un culte cívic que no pas religiós, i dedicar-se a convertir alguns mandarins. Aprofundint encara més, decidiren traduir al xinès el missal, el breviari, la Summa de Sant Tomàs, i llibres de teologia moral. La persecució del Japó porta missioners, poc o gens partidaris d’aquestes acomodacions i sorgí la controvèrsia. Els jesuïtes seguien el seu camí i un d’ells, Adam Schell, fou nomenat President del Tribunal d’Astronomia (1644-1661), càrrec que, amb permís de Roma, seguí tenint Ferdinand Verbiest (1666-1687). Mentrestant les denúncies, sobretot des de Filipines i per part dels dominics seguien les acusacions contra aquestes adaptacions i Roma prengué novament partir a favor d’elles (1656, declaració del Sant Ofici). Malgrat tot, les controvèrsies europees sobre el jansenisme i el progressiu enfrontament entre els jesuïtes i els dominics i els agustinians, traslladaren els problemes europeus a l’Àsia i la controvèrsia es mantingué molt encesa, sobretot perquè l’ordenació de preveres xinesos garantia aquest estil inculturat d’evangelització. Entremig sorgiren enfrontaments entre els bisbes, ara en tenien a més a més de Macao, Nankin i Pekin (tots presentats per Portugal), i els jesuïtes, als qui aquells demanaven un jurament de fidelitat. Roma envià dos delegats, que de viatge vers la Xina, passaren per l’ Índia i decidiren, per tant, sobre ambdues situacions. Primer el legat Mons. Tournon (1705) i posteriorment el legat Mons. Mezzabarba (1720) decidiren restringir les experiències i el papa Benet XIV, en el clima europeu ja totalment enrarit contra la Companyia de Jesús, decidí prohibir qualsevol tipus d’adaptació i obligà a fer-ho tot “more romano” (1742, ritus xinesos, 1744 ritus malabars). La reacció xinesa fou expulsar els missioners estrangers i dificultar la supervivència dels catòlics autòctons, considerats poc nacionalistes; això no succeí a l’Índia degut a què no hi havia un estat centralitzat. La inculturació quedà frustrada i els cristians no pogueren tornar a Xina fins a mitjans del segle XIX. Bibliografia C.E.H.I.L.A., Para una historia de la Iglesia en América Latina, Barcelona (Nova Terra) 1975. E.DUSSEL, Historia General de la Iglesia en América Latina, vol. I/1 Introducción General, Salamanca (Sígueme) 1083. E.DUSSEL, Historia de la Iglesia en América Latina. Coloniaje y Liberación 1492-1972, Barcelona (Nova Terra) 1972. A. de EGAÑA, Historia de la Iglesia en América Española. Desde el descubrimiento hasta comienzos del siglo XIX. Hemisferio sur, Madrid (B.A.C.) 1966.

A. de EGAÑA, Historia de la Iglesia en la América Española. Desde el descubrimiento hasta comienzos del siglo XIX. México, América Central, Antillas, Madrid (B.A.C.) 1965.

37

E. JARRY, La Querelle des Rites, a “Histoire Universelle des Missions Catholiques” (S. Delacroix ed.), vol. II, cap. XV, París (Grund) 1957. H.J. PRIEN, La Historia del Cristianisme en América Latina, Salamanca (Sígueme) 1985. Les jesuites en Chine. La querelle des rites (1552-1773), París (René Julliard) 1966. E Mª. ST. CLAIR SEGURADO, Dios y Babel en un mismo altar. Los ritos chinos y malabares en la extinción de la Compañía de Jesús, Alicante (Publicaciones de la Universidad ) 2000. Activitats.

1) Problemes de la inculturació d’ahir i problemes de la inculturació d’avui. 2) Reflexió personal sobre Amèrica: ¿què en sabies?, ¿què en penses?.