A principis d’aquest any, el Museu de la Garrotxa va tancar les portes per tal d’emprendre una reforma de la seva exposició permanent. Després de millorar al llarg dels darrers anys els espais de reserva i les sales d’exposici-ons temporals, ara li tocava el torn al Museu i a la seva exposició permanent. La museografia que fins ara tots conei-xíem era del 1987. D’aleshores ençà han passat trenta anys i era el moment de plantejar-se una millora dels espais, una adequació del discurs i un planteja-ment més modern, adaptat als interes-sos i demandes dels visitants d’avui.

Durant aquests darrers anys, tot i haver-hi introduït alguns canvis, el dis-curs i el muntatge seguien sent els ma-teixos. La museografia s’havia quedat antiquada i, sobretot, calia actualitzar els continguts d’alguns àmbits. Així, l’any 2005 es va començar a treballar en un ambiciós projecte de renovació que implicava un canvi d’enfocament, i es passava d’una visió local de la his-tòria artística a una visió més transver-sal a partir del paisatge, entès des de diversos àmbits. Aquest projecte fou aprovat el 2011 i duia per nom Museu del Paisatge de Catalunya. Malaurada-ment va arribar la crisi i el projecte no es va poder fer.

Finalment, després de diversos anys de treball i reflexió, el 2016 es concreta una proposta de renovació de l’exposició permanent que parteix de la sòlida base de feina feta des del Mu-seu, amb l’estreta col·laboració d’ex-perts, investigadors i restauradors. I

tota aquesta feina és la que ara podreu veure reflectida en la nova reforma.

Un dels canvis més significatius és que passem del format d’exposició permanent al de semipermanència o de rotació temporal. Amb aquest canvi el Museu guanya en dinamisme i en re-novació, tant dels seus continguts com de les obres que s’hi exposen. Fins ara, el Museu mostrava sempre el mateix. Amb la rotació temporal, no només donem visibilitat a un major nombre d’obres, sinó que també expliquem mi-llor el discurs museològic, i això ajuda a enriquir l’experiència del visitant.

Una altra novetat és la incorporació d’obres procedents de col·leccions par-ticulars i també d’altres museus, com el nou dipòsit del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Cessions temporals que resulten cabdals i de les quals estem profundament agraïts. Gràcies als nous dipòsits rebuts, la narració que es plan-teja s’ha enriquit enormement i ens ha permès dedicar alguns espais a artistes que fins ara teníem poc representats, com Francesc Vayreda o Josep Berga i Boada, o també de moments histò-rics fins ara inexistents en l’anterior discurs, com el període de la Segona República Espanyola.

El fil conductor del discurs museo-lògic és la creació, a Olot, d’una esco-la d’art que té continuïtat des del se-gle XVIII fins a l’actualitat. El punt de partida és la fundació de l’Escola de Dibuix l’any 1783, que resultarà cab-dal no només per a la història artística d’Olot, sinó també per a la vida social i

industrial de la ciutat. El punt final són els darrers anys del franquisme, quan sorgeixen arreu, i a la Garrotxa tam-bé, moviments socials que reclamen democràcia, llibertat i, a casa nostra, la protecció dels volcans, un paisatge que calia preservar. El mateix paisatge que, des del segle XIX i fins avui, han pin-tat, interpretat i reinterpretat molts ar-tistes, des dels més tradicionalistes fins als més renovadors.

També estem treballant perquè el Museu de la Garrotxa sigui accessible a tothom. Totes les persones han de poder fer ús dels recursos, els espais i els serveis, independentment de les se-ves capacitats físiques o intel·lectuals. Per això hi hem introduït un seguit de reformes, adaptant els espais per acon-seguir una millor experiència, millo-rant la lluminositat de les sales, facili-tant la lectura dels plafons, introduint racons per als més petits, millorant els espais de descans i fent el recorregut més accessible. Trobareu, per exemple, una audiodescripció del quadre de La Càrrega per a persones amb disfuncio-nalitat visual o fulls de sala per a perso-nes amb disfuncions auditives.

En definitiva, veureu un Museu reformat, amb una actualització i mo-dernització formals, de continguts i de discurs que ens permeten explicar el patrimoni artístic en relació amb la història social, econòmica i cultural de la ciutat d’Olot i de la comarca de la Garrotxa dels darrers dos segles.

Montserrat MallolDirectora dels Museus d’Olot

ciutat, patrimoni, memòria núm. 104 / Olot, maig 2017Coordinació: Antoni Mayans i Xavier Puigvert • Edició: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Arxiu Comarcal de la Garrotxa

OPINIÓ / LA REFORMA DEL MUSEU DE LA GARROTXA

1

El 30 de juny de 1917, moria a Gi-rona, a l’edat de 64 anys, el banquer, polític, editor de premsa i historiador Francesc Monsalvatje Fossas. Nascut a Olot l’any 1853, es dedicà a la fa-bricació i el comerç de teixits i a la direcció de la banca familiar. Com a periodista, va dirigir els periòdics olo-tins El Olotense (1881-1883) i El Eco de la Montaña (1892-1897). Va ocu-par diversos càrrecs municipals, tant a la seva vila natal com a Girona, on va

arribar a ser alcalde en dues ocasions (1905 i 1909).

La seva aportació més reconegu-da són els 26 volums de Noticias his-tóricas del condado de Besalú (1889-1919), una col·lecció d’història de les terres de l’antic comtat de Besalú ela-borada a partir de més de 2.500 docu-ments. Va ser membre de diverses asso-ciacions acadèmiques i va ser nomenat Fill Adoptiu de Besalú i, pòstumament, Fill Il·lustre d’Olot.

ANIVERSARI / CENT ANYS DE LA MORT DE FRANCESC MONSALVATJE FOSSAS

el

De

be

r

COL·LECCIÓ LOCALMONOGRAFIES

AULINAS, Rita; KASMI, Ayoub i RU-BIÓ, Carla,La fada avorrida, Olot: Integra, 2017, [31] p.

CAÑO, David,Nictàlgia, Barcelona: Terrícola, 2017, 84 p.

CARRERAS, Joan,Masos i molins de Sant Aniol de Fi-nestres. Vida, records i transforma-ció, Sant Joan les Fonts: Editorial Oliveras, 2017, 120 p.

FORTIS, Manuel,El llarg camí, Sant Joan les Fonts: Editorial Oliveras, 2017, 192 p.

LAGARES, Sisu,Els germans Wallace i el Sant Gri-al, Girona: Mínima Llibres, 2017, 231 p.Il·lustracions d’Àlex Santaló.

MATAS, Roser, Flota, Clop, flota!, Barcelona: Co-manegra, 2017, [28] p. (Contes amb ciència).

MATAS, Roser, Llisca, Newton, llisca!, Barcelona: Comanegra, 2017, [28] p. (Contes amb ciència).

MATAS, Roser, Amunt, Roc, amunt!, Barcelona: Comanegra, 2017, [28] p. (Contes amb ciència).

MATAS, Roser, Els contes de la iaia Duli, Barcelo-na: Barcanova, 2017, [39] p.

Textos de Txus Fernández, Àlex Aguado i Mireia Aguado.

MURGADES, Francesc i NOGUÉ, Pep,Cuina On Road. Productes i recep-tes d’El Suplement de Catalunya Ràdio, Valls: Cossetània, 2017, 174 p.

MURLÀ, Josep,Sant Andreu de Socarrats (Vall de Bianya). Més de nou-cents anys d’història, la Vall de Bianya: Ajun-tament de la Vall de Bianya, 2017, 124 p.

PONSATÍ, Rafel,Josep Ponsatí i Ponsatí, 1907-1948. Un mestre entre dos mons, Banyo-les: Germans Ponsatí i Terradas, 2017, 287 p.

REIXACH, Josep,Hi havia una vegada, en Batoies de Batet, Olot: Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot i Junta Veïnal de Batet de la Serra, 2017, [12] p.Dibuixos de Tavi Algueró.

SOLDEVILA, Llorenç,Comarques gironines, Barcelona: Pòrtic, 2016, 519 p. (Geografia li-terària; 4).Inclou la comarca de la Garrotxa, p. 231-274.

TORRENT, Pere,Un lloc a la lluna, Tres Cantos: Punto Didot, 2017, 117 p.

VALLS, Josep,20 mesos companys, 50 anys amics: els voluntaris del regiment d’Artilleria 22 de Girona celebrem els 50 anys de l’alliberament. Fe-brer 1966 – febrer 2016, Girona: Curbet, 2016, 59 p.

CANAL, Jordi,“Historia y literatura: aproxima-ciones desde Centroamérica. Pre-sentación”, Revista de Historia, núm. 73, gener-juny 2016, p. 7-12.

CANAL, Jordi,“Rusia antes de la revolución”, F. La Revista del Foment, núm. 2.151, primavera 2017, p. 17-19.

CASACUBERTA, Margarida,“Usos (i abusos) de la veritat [sobre

ARTICLES

2

L’Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot, per mitjà de l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, convoca una nova edi-ció de la Beca Ernest Lluch de Cièn-cies Socials i Humanes, amb l’objectiu de fomentar la recerca en el camp de les ciències socials i humanes en l’àm-bit de la comarca de la Garrotxa. Els candidats hauran de presentar la do-cumentació a la Secretaria de la Beca (ACGAX, plaça del Puig del Roser, 1) fins al dia 30 de setembre. La beca està dotada amb 4.500 €. Per a més infor-mació, podeu trucar al 972 27 91 31, o consultar les pàgines web de l’ICCO (www.olotcultura.cat) i de l’Arxiu Co-marcal de la Garrotxa (http://cultura.gencat.cat/arxius/acgax).

•••

El divendres 26 de maig, a les set de la tarda, a l’Arxiu Comarcal de la Garrotxa, tindrà lloc la presentació del llibre Moriren dues vegades. Daria i Mercè Buxadé, infermeres catalanes assassinades a Mallorca l’any 1936, de l’historiador manacorí Antoni Tu-gores. El llibre, publicat el 2017, és l’aproximació més completa realit-zada fins ara a la història de les cinc sanitàries que acompanyaven l’expe-dició catalana que desembarcà a Ma-llorca l’agost de 1936 amb la intenció d’alliberar l’illa del feixisme, i que fo-ren assassinades a Manacor el 5 de se-tembre després que el reembarcament precipitat de les tropes del capità Al-berto Bayo les deixés abandonades a l’illa. Una de les cinc milicianes, enca-ra no identificada, és l’autora del diari que és objecte de l’exposició que en-cara es pot veure aquest mes de maig a l’Arxiu Comarcal.

•••

Des de mitjan mes d’abril, els in-vestigadors ja poden consultar a l’apli-cació Arxius en línia (http://arxiusenli-nia.cultura.gencat.cat/ArxiusEnLinia/) de la pàgina web del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalu-nya les 402 pàgines digitalitzades del registre de la Clínica Militar núm. 7, instal·lada a les dependències de l’Es-cola Pia d’Olot durant la Guerra Civil espanyola. Aquest registre, que es con-serva a l’Arxiu Comarcal de la Garrot-xa, detalla els malalts ingressats entre el 6 de juny de 1938 i el 4 de febrer de 1939 en aquest hospital de sang i per-met documentar vora 7.000 soldats de l’Exèrcit Republicà ferits en combat.

BREVIARI

TEXTOS ELECTRÒNICS

L’ànec salvatge de Henrik Ibsen di-rigit per Julio Manrique]”, L’Avenç, núm. 433, abril 2017, p. 74-75.

COLLELL, Xevi,“Camins ramaders a la Vall d’en Bas”, Puigsacalm, núm. 133, abril-juny 2017, p. 14-17.

COSTAL, Anna i RABASEDA, Joa-quim,“Un compositor a dalt del Bassego-da”, Revista d’Etnologia de Catalu-nya, núm. 41, 2016, p. 123-128.

HATEM, Jad,“La flor primordial. Sobre dos po-emes de Rosa Vilanova”, dins Jad HATEM, La pedra i el temps, Giro-na: Curbet, 2017, p. 79-86.

MALLARACH, Josep M. et al.,“Barreras para la sostenibilidad integral en la Universidad”, Revis-ta Iberoamericana de Educación, núm. 73, 2017, p. 253-272.

MARTÍ, Laia,“Oficis i establiments antics de Sant Esteve d’en Bas. El Sindicat i el seu cafè”, Puigsacalm, núm. 133, abril-juny 2017, p. 6-9.

MURLÀ, Josep,“La família i la botiga de Can Te-nas, d’Olot”, La Comarca d’Olot, num. 1.883, 13 abril 2017, p. 31-34.

NOGUÉ, Joan,“Paisaje e identidad nacional en Cataluña. Del catalanismo decimo-nónico al independentismo con-temporáneo”, dins Eduardo MAR-TÍNEZ DE PISÓN i Nicolás OR-TEGA (eds.), El paisaje y sus símbolos, Madrid: Universidad Autónoma de Madrid i Fundación Duques de Soria, 2016, p. 69-92.

CANAL, Jordi,“Le nationalisme catalan comme populisme: une approche des dis-cours d’Artur Mas en 2014”, Con-serveries mémorielles [en línia], núm. 20, abril 2017. Disponible a: <http://cm.revues.org/2483>

XL Embardissada: Sadernes, La Mun-tada, Ca n’Agustí de Riu, Puig de Bassegoda (taula d’en Gustí), Pla de la Bateria, Sant Feliu de Riu, Sa-dernes, Olot: Centre Excursionista

Olot, 2017, [58] p. [en línia]. Dis-ponible a: <www.ceo.cat/embar-dissada-2017>

“XL Embardissada a la Garrotxa”,dins XL Embardissada..., Olot: Centre Excursionista Olot, 2017, p. [3-33].

LOCKWOOD, Mike,“Els ocells de [l’Embardissada (II)]”, dins XL Embardissada..., Olot: Centre Excursionista Olot, 2017, p. [48-57].

PLANAGUMÀ, Llorenç, BOLÒS, Xa-vier de et al.,“Basaltic ignimbrites in monoge-netic volcanism: the example of La Garrotxa volcanic field”, Bulle-tin of Volcanology, núm. 79, maig 2017, art. 33 [en línia]. Disponible a <http://link.springer.com/article/10.1007/s00445-017-1113-0>

PLANELLA, Anna,“En Gridó i la carretera de Riu”, dins XL Embardissada..., Olot: Centre Excursionista Olot, 2017, p. [39-41].

PUIG, Miquel,“El misteriós retaule major de Sant Esteve d’Olot de 1787-1788”, Olot 1700. [en línia]. 27 de març de 2017. Disponible a: <www.mi-quelpuig.cat>

PUIG, Miquel,“Olot i l’expulsió dels jesuïtes (1767)”, Olot 1700. [en línia]. 26 d’abril de 2017. Disponible a: <www.miquelpuig.cat>

PUIGVERT, Xavier,“Les mines abandonades del Bas-segoda”, dins XL Embardissada..., Olot: Centre Excursionista Olot, 2017, p. [34-38].

PUJOLAR, Joan et al.,“Reflexiones sobre Occupy. The spatial dynamics of discurse in glo-bal protest movements, de Luisa Martín Rojo”, Discurso & Socie-dad, vol. 10/4, 2016, p. 640-684 [en línia]. Disponible a: <http://www.dissoc.org/ediciones/v10n04/DS10(4)Varios.pdf>

VILAR, Josep,“La carretera de Sadernes”, dins XL Embardissada..., Olot: Centre Excursionista Olot, 2017, p. [42-47].

3

Poc abans de Sant Jordi, va arribar als quioscos el número 19 de la revis-ta cultural Les Garrotxes. En l’apartat d’entrevistes, hi trobem la conversa de Ramon Estéban amb l’escultora olo-tina Rosa Serra; el retrat del capellà jubilat Salvador Batalla per Joan Sala i la trobada de Marta Carbonés amb Jaume Riubrugent, propietari d’un celler-museu a les Planes d’Hostoles.

El dossier central, coordinat per la periodista Ester Carreras, està dedicat a diversos aspectes locals del cinema i el teatre. Conté un repàs ràpid a 114 anys de cinema a la Garrotxa, fet per Xavier Valeri; la relació de sales de cinema olotines desaparegudes, ela-borada per Francesc Ginabreda, i una evocació nostàlgica dels cinemes de la vall del Llierca, a cura d’Ester Carre-ras, de l’espai de Cal Tronc, de Besalú, per Pere Cerro, i del cinema Iris, de Sant Esteve d’en Bas, per Pere Gelis, respectivament. Així mateix, Ricard Sargatal, Andreu Oliveras i Cati Bado-sa repassen la trajectòria centenària de l’activitat teatral i cinematogràfica al Teatre Principal, Els Catòlics i l’Orfeó de la capital garrotxina. Com a per-sonatges destacats, Ester Carreras en-trevista el cinèfil olotí Juanito Casals; Mònica Font conversa amb l’home de teatre i de cinema Josep M. Canals, i Andreu Oliveras, Joel Tallant i Cati Badosa parlen amb els actors teatrals Lluís Balcells, Margarida Arau i Mar-ta Puig, respectivament. També hi tro-bem dos articles de Josep Vilar sobre la filmació de la pel·lícula La Punyala-da a l’Alta Garrotxa, l’any 1989.

Pel que fa als articles sobre patri-moni, Guerau Palmada publica una aproximació etnològica als pedrons religiosos; Joan Sala analitza l’arqui-tectura de Can Llaudes, de Besalú; An-toni Mayans i Xavier Puigvert parlen de la nissaga dels Barberí, campaners i fonedors d’Olot; Josep Valls dóna a conèixer la producció de la pastisseria Alabau, de les Planes d’Hostoles; Emi-li Bassols situa la introducció de l’eriçó en la fauna local, i Ester Sala identifi-ca la vinculació d’algunes plantes amb parets edificades. Com a propostes de caminada pel territori, Ernest Costa ens mena pel terme de Mieres i Joa-quim Agustí ens guia cap al cim de la Calma. Finalment, l’espai de memòria fotogràfica que coordina Quim Roca documenta gràficament les riuades històriques dels darrers cent anys.

BREVIARI

4

DEL DINOU AL VINT-I-U / UNA TAVERNA A LA MUNTANYA SAGRADA

Finalment, he pujat al Montsacopa a veure com anaven les obres del nou bar. I m’he quedat de pedra volcànica. Hi fan obra nova. No aprofiten la casa del pagès que conreava el cràter ni l’atrotinada església de Sant Francesc, sinó que hi aixequen un nou edifici. Increïble! Al mig de la reserva integral del Parc Natural! Ai, si els ecologistes aixequessin el cap! Si fóssim un poble conseqüent, fa anys que hauríem aterrat aquesta construcció inútil. I si ara, tan sols fóssim una mica pragmàtics, hauríem reaprofitat el vell temple, que no té cap funció religiosa, per fer-hi l’equipament que, segons sembla, és indispensable per al turisme volcànic.

Històricament, al cim del Montsacopa hi havia hagut petites capelles dedicades al Sant Crist, a la mare de Déu del Carme i a sant Francesc. Res important. El gran temple actual és fill de la guerra del Francès. Es va aixecar amb les restes de la gran fortalesa que l’exèrcit napoleònic havia fet construir als olotins al voltant del cràter del Montsacopa. L’objectiu del temple era revertir el significat que havia ad-quirit la muntanya. Si durant els anys de l’ocupació havia estat el símbol del poder napoleònic, el garant dels valors de la Revolució francesa, de la “Igualtat, Llibertat i Frater-nitat”, amb la independència havia d’esdevenir el símbol de la victòria dels valors tradicionals. “Déu, Pàtria i Rei”. En aquest aspecte, l’església de Sant Francesc és un temple expiatori del pecat democràtic. Tanmateix, les contínues guerres del segle XIX no li varen donar una vida fàcil i va acabar transformada en una fortalesa militar. No serà fins l’any 1888 que recuperarà la seva funció religiosa. El dia de la seva inauguració, Pere Oró encara lamentava que hagués

estat seu dels republicans olotins durant la Tercera Guerra Carlina: “Quinze anys ha que convertit / en un fort lo santu-ari / Olot mirava amb despit / abandonat eix calvari; / prou desitjava tornar-hi / però li era prohibit.”

Més recentment, el 1901, el rector de la parròquia de Sant Esteve va decidir convertir el Montsacopa en el far del catolicisme local. Col·locar-hi una creu monumental fou la seva contribució a la crida feta pel Sant Pare Lleó XIII d’aprofitar l’entrada del nou segle per organitzar actes de fervor cristià. “Sí; la Santa Cruz, levantada en la cima del Montsacopa debe ser el emblema de la regeneración de nu-estra villa.” O sigui, el símbol del poder de l’Església, de la seva oferta celestial i de la seva proposta terrenal. “La Cruz del Montsacopa viene á simbolizar la redención de los obre-ros, quienes encontrarán en su sagrada sombra, un baluarte inquebrantable de sus inviolables y legítimos derechos, si tienen la buena idea de unirse en una sociedad local que con carácter benéfico y de mutuo socorro les ponga á cubierto de las contingencias que puedan sobrevenir ya en el orden individual, como en lo relativo á los intereses de la clase. No menos que los obreros hallarán los patronos en la Santa Cruz un escudo formidable contra la oleada socialista que les amenaza, si procuran que el proletariado se asocie en el nombre de Dios, pues entonces, es bien cierto, que sus reclamaciones serán solamente el eco de la justicia ó de la necesidad”. No pot estranyar ningú que la creu fos ender-rocada el 1936 i reedificada el 1939. Curiosament, ara el poder local l’ha substituïda per una gran bandera. I hi faran un bar!... Temps líquids! A fe de Déu!

Joan barnaDas (joan.barnadas@gmail.com)

HISTÒRIES / ELS TEMPS CANVIEN

25 de juliol de 1879. En l’allunyat poblet de Lliurona, de l’antic terme de Bassegoda, a l’Alta Garrotxa, totes les cases estan habitades. Diada de Sant Jaume, festa de pre-cepte. L’església parroquial de Sant Andreu de Lliurona és plena a vessar. Els bancs farcits, i a darrere gent dreta. La missa és solemne. Sant Andreu s’ho mira cofoi des de dalt l’altar major. Un grup de joves prop de la porta oberta par-len en plena missa. Mossèn Pere Serrat els clava una mira-da que gela. Continuen xerrant. A mitja prèdica, el mossèn baixa de l’altar, travessa el passadís central fent voleiar la sotana, fins a arribar al fons de la nau on hi ha el jovent. Els empenta, clava una plantofada al noi Rafael Abel. Tanca la porta d’una revolada i dóna un parell de coces al jove Fran-cesc Armadà. Es fa un silenci total. El capellà torna a l’al-tar i continua amb l’ofici amb una quietud d’enterrament. Se sent voleiar una mosca i que pica contra el vidre d’un petit finestral. Els joves ho denuncien al Jutjat de Pau del municipi. Hi ha molt d’enrenou. Es genera un expedient voluminós de més de setanta pàgines, amb declaracions de testimonis i diligències. El mossèn es defensa: “Que lo del bofetón fue una realidad, pero sin causarle daño alguno (...) por ver profanado el lugar santo y en tan sagrado acto con risas y habladurías (...) lo de los puntapiés es una falsedad, una negra calumnia, entendiéndose por puntapiés lo que llamamos en vulgar catalán ‘coces’, pero si se entiende tocar a uno involuntariamente con la punta de los pies puede ser verdad”. La sentència per al mossèn va ser lleu. Tres dies d’arrest menor tancat a la rectoria.

25 de juliol de 1936. Primers dies de guerra. Un comitè forà puja a Lliurona. Esmicolen tots els sants, sant Andreu

inclòs. Cremen l’església i molts objectes de valor. La gent gran del poble no se’n sap avenir i creuen que el món finarà.

31 de març de 1943. El bisbe de Girona, Josep Carta-nyà, puja a Lliurona. Encara no hi ha carretera. Fa els últims quilòmetres a sobre una euga, des de can Nou de Bassego-da. Es torna a consagrar l’església i s’estrenen nous sants de guix de tallers d’Olot. Un gran sant Andreu de més de metre i mig torna a coronar l’altar.

25 de juliol de 1980. Lliurona és un poble mort. No hi ha cap casa oberta. Els camps estan ermats. L’església és tancada. Sant Andreu, ben empolsat i enteranyinat.

Primavera de 2017. El poble torna a estar ben viu. Les cases tornen a fumejar. Cants de galls, lladrucs de gossos i xisclets de mainada. Ha estat un miracle. Neorurals, eco-logistes i joves pagesos alternatius han retornat la vida a la vall. En els prats verds hi pasturen cavalls i algunes daines poc esquerpes. L’església s’ha restaurat i consolidat. Ep!, a l’interior hi ha instal·lat un billar, una estufa de llenya, pin-tures abstractes, eines, uns planetes de cartró que pengen del sostre... i a la sagristia annexa hi ha una barra de bar amb altaveus i grafits a les parets. No hi ha sants. Sant An-dreu torna a estar descavalcat en un racó, li falta un ull i una mà i, pobret, s’ho mira tot una mica esporuguit. Sobta tot plegat, però no us esvereu, l’església està dessacralitza-da amb l’autorització rubricada del Bisbat i el beneplàcit de l’Ajuntament. Ara és un local comunitari. També hi ha una petita biblioteca. Si mossèn Pere Serrat veiés el temple actual, si arribés a superar l’infart es clavaria plantofades ell mateix. Els temps canvien.

Josep Vilar i Vergés

5

ELS NOMS DE LA TERRA / RUBIÓ CLAMORÓS

Una de les característiques que més m’agraden dels to-pònims és que responen a qualsevol interrogant encara que ningú no els hagi formulat cap qüestió. Impassibles, ells van a la seva i pregonen el missatge als quatre vents encara que no parem atenció al crit insistent del seu nom. És un acte instintiu.

Això ho saben prou bé els arqueòlegs. Quan es deixen guiar per un nom de la terra, solen trobar les explicacions necessàries per entendre aquelles ruïnes que, per si soles, no se saben expressar amb convenciment. Sense haver d’anar gaire lluny, a la Vall d’en Bas en tenim un exemple palmari. Durant els treballs preparatoris dels accessos als túnels de Bracons, l’empresa Arqueociència va realitzar una excavació arqueològica per damunt de la plana de Rubió, a tocar del mas Rubió de Joanetes. Algunes formes ceràmiques d’època romana localitzades en els treballs de rebaix de terres i la referència que en la dècada de 1960 ja s’hi havien trobat altres fragments van impulsar les prospeccions i, finalment, l’excavació del jaciment al llarg de 2006 i 2007. En cinc intervencions diferents, els professionals del ram van iden-tificar estructures (dipòsits d’aigua, pous, canalitzacions…)

i restes materials (terrissa, vidre, metall, os, pedra treballa-da, escòria…) que els van fer pensar que havien topat amb un nucli rural o industrial molt actiu durant els períodes augustal i julioclaudi (segles I abans i després de Crist). La-mentablement, el jaciment, molt tocat pels treballs agrícoles al llarg del temps, no podia dir res més a qui estava disposat a escoltar-lo. Però el topònim que el marcava en el paisatge, sí. I no el van sentir. “Rubió”, adjectiu sorgit del llatí tardà rubionis, rogenc, i documentat des de l’edat mitjana, només pot indicar una qualitat de la terra, un color vermellós, com el proper mas Marguí, de Sant Esteve d’en Bas, indica un sòl de marga. Els arqueòlegs ja van apuntar que un gran re-tall del terreny de planta ovalada i fons concau –identificat com a unitat estratigràfica 90– podia ser interpretat com un punt d’extracció d’argiles, més tard aprofitat com a dipòsit d’aigua. I això és el que es devia obtenir en aquell indret: les argiles vermelles de l’anomenada formació Bellmunt, aptes per fer ceràmica.

Sense ningú que pari l’orella, anunciar que el jaciment d’època clàssica més important trobat fins ara a l’alta vall del Fluvià era un argiler és clamar en el desert.

XaVier puigVert i gurt

DEL DIARI D’AULA D’UN PROFESSOR AL GARROTXA / UN CURS DE TERCER D’ESO (8)

28 de gener de 2009

Ais Clara. Avui és Sant Tomàs, però aquests infidels ho cele-braran divendres anant a Cràters, com sento a dir. A veure si ho explico bé. Entro a l’institut per la porta que antigament donava a l’aparcament de centenars de motos (que ara s’ha reconvertit en la pista d’entrenament de la Tati) i que avui mateix, quan jo hi entrava, era directament una pista de gel. Doncs bé, entro per aquesta porta i, en direcció cap a mi, ve la Clara, és a dir qui dóna nom a aquest curs, i jo que li dic és cap allà la classe (cap a l’inrevés d’on anava). “Vaig a veure en Marc.” Ah, ja ho entenc, que penso. Però resulta que tot seguit pujo al departament de català (segon pis de l’edifici principal), i a veure si sabeu qui hi havia fent bromes amb d’altres al replà de just davant el departament?, doncs el senyor Marc de la Clara. Així que la pregunta és: ¿a qui ha anat a veure realment la Clara al barracó dels 60?

30 de gener de 2009

Ais Clara. Avui farem un clàssic dels pres i dels ais: el “Porc” de Pere Quart. La Clara està constipada. Avui és el dia que els estudiants celebren Sant Tomàs i només faran les dues primeres classes. El drama meu personal és que jo els diven-dres d’aquest curs 2008/2009 només faig les dues primeres hores.

3 de febrer de 2009

Ais Clara. La Laura diu que la setmana entrant va a París. Quina enveja! Jo personalment aniré fins a Sant Valentí de la Pinya el dimecres, fins a Sant Miquel del Mont el dijous, i fins a la Fageda d’en Jordà el divendres. Uns a París, als jar-dins de Luxemburg, a la Torre Eiffel i l’Eurodisney, i d’altres com perduts per la Muntanya Pelada. Protesto!

6 de febrer de 2009

Ais Clara. Cal deixar constància escrita d’un fet que està passant ara mateix que és meravellós, dos punts, no sé de-tectar la presència del senyor el nom del qual no es pot

dir. La millora acústica i visual que aquest fet comporta és gairebé infinita. He posat a la pissarra això “3 de març: MEDIEDPADFI”1 i l’enigmàrius d’avui: que ha sofert per-què és baix, de cinc lletres.2 Avui després de dir el “Porc” de memòria, tindran més de mitja hora per estudiar.

20 de febrer de 2009

Avui a ais Clara s’ha produït un fet insòlit, almenys pel que fa a la meva experiència de vint-i-un anys a la docència. A l’hora de fer el dictat, n’han volgut sortir tant sí com no dues –la Natàlia i la Clara–, de tal manera que s’han partit la pissarra i han fet a la pissarra el mateix dictat, un cadascuna.

24 de febrer de 2009

Ais Clara. Com si aquesta tarda d’hivern de febrer, assole-llada, brillant i calorosa, fos un presagi de la primavera in-tuïda, la sang els altera, com si diguéssim. La Clara diu que vol escriure un diari alegre. La Laura està a punt de caure en una depressió i no para d’articular: “No vull repetir tercer.” La Natàlia riu i riu. L’Eudald pregunta com es diu treure pressió d’una cosa. No entenc la pregunta. L’Eudald es mou a un nivell molt alt que moltes vegades no assoleixo. L’altre, el que divendres per sort no hi era, fa uns moments que començava allò d’en la Girona bruta i trista de la infantesa o una cosa així. A veure què hi pot fer en Margarit!

3 de març de 2009

Ais Clara. Tarda grisa. Estan tots, tots, molt esverats. Tinc aquí al costat l’innominat que em martelleja. Estan molt i molt esverats. No sé pas de quines classes –molt més repres-sives que aquesta meva– deuen venir per tal que es com-portin així, semblants a uns bojos escapats de vés a saber quin manicomi. Avui, si llegeixen el diari, en el cas que el facin, segur que només faran que dir ximpleries. La Laura porta escrit en lletres grosses COMPLEANYS (?) Jaume 9 de març. Perills del fèisbuc.1 Miraré els dossiers i els diaris per avaluar-los de forma infal·lible.2 Patit.

JauMe bosquet

APUNTS I REPUNTS NATURALS / CORRUA D’OBJECTIUS

L’exposició “Salvem els volcans”, promoguda per Òmni-um Cultural Garrotxa en el marc de la campanya nacional titulada Lluites Compartides, així com el vídeo sobre la ma-teixa temàtica, excel·lentment realitzat per Marc Planagumà i produït per l’Ajuntament d’Olot, han posat d’actualitat un dels processos reivindicatius de defensa del patrimoni na-tural del nostre país més reeixits: la protecció de la zona volcànica de la Garrotxa. Ambdues propostes comunicatives constaten que per conservar el patrimoni natural són fona-mentals l’esforç particular, el compromís col·lectiu i la impli-cació política i social. I és fonamental anar revisant i actua-litzant els objectius a mesura que canvien les circumstàncies. Aquella lluita se n’havia marcat un de molt clar: l’aturada de les extraccions que estaven desfigurant el Croscat, el pla de les Forques i altres volcans propers. Per aconseguir-ho, es va confiar en una llei de protecció. Tanmateix, la seva aprovació, el 1982, no va ser suficient. Les extraccions van continuar. Llavors es va treballar per dotar el nou Parc Na-tural d’una necessària capacitat de resposta. Així, el 1985, va començar a caminar un incipient equip de gestió que con-tinuava tenint com a objectiu principal aturar l’hemorràgia extractiva al cor de la zona volcànica. Malgrat que el Go-vern de la Generalitat ja havia donat l’ordre de paralització, els tràmits legals perquè això fos jurídicament factible ho encallaven tot. Finalment, l’aturada definitiva es va assolir

el 1991, nou anys després d’haver-se creat el Parc Natural, quan la Generalitat de Catalunya, a través de l’empresa pú-blica EPLICSA, va comprar les accions de l’empresa explo-tadora Minas de Olot, SA, fet que va suposar una inversió de 262,1 milions de pessetes.

Però pocs dies abans de la suspensió definitiva, el 10 de maig de 1991, una darrera corrua de camions carregats amb greda va sortir en direcció a un petit poble del Vallès Orien-tal, Montmeló, on s’estava construint el Circuit de Barcelo-na-Catalunya. El 1986 s’havia tancat l’antic circuit de Mont-juïc i, gràcies a l’impuls de la Generalitat de Catalunya, el Reial Automòbil Club de Catalunya i l’Ajuntament de Mont-meló, es va construir el nou, inaugurat el 10 de setembre de 1991. En les obres de construcció es van escampar milers de tones de greda als marges del circuit, sobretot en les àrees d’escapatòria de les corbes més perilloses. La greda és un material molt interessant perquè permet un bon drenatge de la zona i, gràcies a la seva granulometria i textura, frena els pilots que cauen i els vehicles que surten de la pista. Aquells van ser els darrers camions que van sortir del Croscat abans que s’iniciés la guardonada restauració de la zona. L’objectiu de la paralització havia tingut una darrera concessió. Hom pot pensar que avui ja no queden fites per assolir, però pen-so que falta la més complicada i subtil: conservar el nostre patrimoni natural mitjançant un aprofitament ordenat dels recursos naturals i de forma compatible amb l’activitat hu-mana que s’hi desenvolupa. Contemplar la marxa de la dar-rera corrua de camions de greda ens va produir una enorme satisfacció, sobretot a aquelles persones que es van mostrar més actives en la lluita, però veure com la zona volcànica de la Garrotxa és un territori respectat, admirat i defensat pel conjunt dels ciutadans, associacions i organismes públics, ens ha de provocar una satisfacció encara més gran. Podríem preguntar a tots aquells que van participar en la campanya “Salvem els volcans”, quaranta anys enrere, si la situació ac-tual s’assembla o no al final que esperaven, el final pel qual van iniciar la lluita.

LA VIDA S’ESMUNY PELS CARRERS / AVINGUDA DE L’ONZE DE SETEMBRE

Seguim caminant pel carrer de Tomàs de Lorenzana d’es-quenes a la plaça de Josep Clarà per la voravia de la nostra esquerra, com si fóssim anglesos, fins que ens trobem amb la cruïlla del carrer dels Valls Nous, que, amb perfil pacífic, s’encamina en direcció nord-sud, buscant el Fluvià. I aquí s’acaba la curta vida ciutadana del carrer del bisbe, just quan intentava un lleu canvi de direcció: estava encarat a llevant, ara canvia de nom i es dirigeix cap a gregal. Trepitgem l’avin-guda de l’Onze de Setembre. És un carrer curt i fart, tan pretensiós com curiós. Una demostració indiscutible de com moltes places poden fer un carrer. Per la dreta, a la voravia que no trepitgem, quasi cada casa té un diverticle a banda i banda. Curiosament, si l’esquerra arriba al número 29, la dreta arriba al 28 amb menys de la meitat d’edificis. Segur que hi va haver un temps en què les matemàtiques no eren una ciència exacta o és que les cases s’han esponjat especta-cularment. A aquest curt carrer amb genètica i títol noble d’avinguda, amb prou feines estrenat el seu recorregut, se li obre una hèrnia important a l’esquerra. Per no trencar-s’hi el cap, van batejar-la com a plaça de l’Onze de Setembre. Per l’altra voravia, el carrer es trenca per donar pas a la plaça que hem heretat de l’enderrocament del palau de l’Abat. És

una plaça nova, acabada d’inventar, en part amb un pis de terra que la fa acollidora i amable. Aquí hi havia l’antic palau de l’abat de Ripoll, convertit en una relíquia fastigosa que durant anys ha donat una trista benvinguda al viatger que, per primera vegada, arribava a Olot des de l’avinguda de Girona. Aquest edifici es menjava la voravia fins al punt que només hi podien passar els equilibristes del circ.

Aquesta “avinguda” té una casa que segurament és més coneguda que el mateix carrer. És un dels darrers motius que la majoria de ciutadans ha atorgat a una casa a Olot: la casa dels Nassos. No he sabut mai si el nom li ve per la via de la conya marinera o per l’apreciació a una arquitectura que, com a mínim, és discutible. Els nassos es veuen de tan lluny com permet la curta vida de l’avinguda i produeixen una estranya sensació de desordre arquitectònic. No són al-tra cosa que balcons, però no d’aquest món. A l’altre costat hi ha entre dos diverticles, típics d’aquest tram, l’edifici que avui acull el Consell Comarcal, amb el qual el carrer esdevé també un discutit enigma polític. El carrer, com no podia ser d’altra manera, desemboca i acaba en una plaça: la del Palau. Una plaça amb creu de terme. La creu vella la vaig veure, mutilada, a la casa de l’amic Joan Casulà. Ja fa molts anys.

DoMènec Moli

eMili bassols i isaMat

6

cD

pnz

Vg

7

MEMÒRIES URBANÍSTIQUES OLOTINES / EL RECINTE DE L’ABAT

L’any 1988, enllestida l’actuació del pont de Santa Magdalena, em vaig posar a intervenir en l’àmbit si-tuat entre el pont Nou i el pont de Santa Magdalena. Seguia amb la idea de recuperar els fronts del riu per a la gent. El cuc d’aquesta intervenció me l’inoculà l’Agustí Costa, de Batet, que en aquell moment feia de secretari ac-cidental per la jubilació, el 1979, de l’Alexandre Cuéllar. Ens coneixíem de passar els estius a Batet i, amb la seva proverbial xerrameca, em va vendre que creia que hi havia un cos estrany amb quatre voltes que suposava que responia a una antiga sinagoga. No sé com, un dia tots dos vam anar a veure-ho. Pel desguàs que tenia sobre el ca-nal vaig veure que difícilment ho era; més endavant vàrem concloure que devia ser un rentador d’indianes. A la visita vaig veure desada la gran roda de fusta del molí i les dues terrasses so-bre el riu que, netejades i enjardinades, canviarien el paratge.

Hi havia tres grans cases amb ga-leries d’arcs de bona factura donant al riu, més la casa de l’Abat, d’excel-lent qualitat i àmplia escala de pedra. Malgrat la intervenció que havia so-fert a inicis del segle XX, en la qual se li afegí una tribuna que trencava la seva composició neoclàssica, la casa era recuperable. Dues finques estre-tes i de pitjor factura, avui aterrades, podien ser substituïdes per una altra de nova planta, seguint la composició de les antigues de galeries amb arcs. I entre la Cooperació Fabril, en aquell moment ocupada per una fàbrica de sants, i l’edifici del pont Nou, originà-riament una adoberia ocupada per un fuster i un manyà, podíem enquadrar el nou recorregut per als vianants. El manteniment dels dos edificis indus-trials amb nous usos urbans que re-vitalitzessin el lloc semblava vital per

definir el caràcter del sector i clau per resoldre l’encaix dels dos ponts. Cal dir que ens va costar molt d’entendre’ns amb els dels sants. El que no entenc és per què segueix sen-se cap nou ús i sense rehabili-tar-se, per la seva interessant arquitectura, l’edifici de la Cooperació. L’altre, amb tots els vidres trencats, també se-gueix buit.

Calia refer l’esbotzat fron-tal ocasionat per l’obertura del pont nou, per crear una

façana nova a la plaça del Palau: un nou edifici que a través de porxos permetés el pas públic sobre els nous jardins. Volíem que aquest edifici nou girés millor sobre l’avinguda de l’On-ze de Setembre, però el forn allà esta-blert ho impedí. Rebutjà l’oferta que li férem i, com que tenia fama de fer bon pa, no el vam tocar. Al cap d’uns anys el vaig veure establert a la vorera oposada del davant i vaig concloure que poc raonable sol ser l’home pre-nent decisions, o almenys que diferent ha estat el comportament dels pares respecte dels fills. El nou edifici l’en-carregàrem als arquitectes Elías Torres Tur i José Antonio Martínez Lapeña, de reconeguda fama, i el vam dedicar a habitatges de protecció oficial.

En aquell precís moment s’institu-cionalitzen els consells comarcals. Les comarques de la República s’havien establert en temps de guerra per dis-tribuir les penúries del moment, però, com a nous ens de reestructuració ter-ritorial s’entronitzaren aleshores. Una exigència per fer eficient la petita es-tructura urbana heretada de la reorga-nització de les diputacions provincials de l’any 1833, que convertí les velles parròquies en municipis. Vaig oferir a Isabel Brussosa, en aquell moment ele-gida presidenta del Consell Comarcal de la Garrotxa, una de les cases que havia adquirit l’Institut Català del Sòl per a seu del recent Consell. El que no m’esperava, perquè també hi anàvem al darrere, és que l’altra casa de bona factura, separada pel pas als rentadors i a les terrasses sobre el riu, la comprés el Consell a la família Casacuberta de Vic, per tirar-la a terra i establir l’apar-cament del Consell. Un aparcament que, en l’ordenació que havíem fixat, anava al darrere i en què aquella im-portant casa, degudament rehabilita-da, es mantenia dempeus.

Un cop feta la nova construcció dels habitatges i el pas a l’aparcament interior, ara limitat al dels nou edificis, ens dedicàrem a rehabilitar les dues terrasses, vam enjardinar els darreres del Consell Comarcal i vam bastir un pont per poder accedir al segon local de les velles adoberies. Reférem el molí, que es degué inaugurar cap al 1999, prop del moment en què vaig deixar el càrrec de director general d’Urbanisme. Qui va venir darrere meu no va seguir l’actuació.

El més greu és que, davant de l’es-tat de ruïna, la casa de l’Abat adqui-rida per l’Ajuntament també ha anat a terra. Estic en contra de tants traus, que fan perdre edificis clau per expli-car la història de la ciutat, canvien tan radicalment la fisonomia històrica de la vila i, sobretot, treuen gent del cen-tre quan el que hauríem de perseguir és portar-n’hi més, amb condicions de qualitat, per equilibrar el perill de suburbialització. Ara mateix la Coope-ració Fabril apareix sense obrir-se al nou espai i només es veu el vell moll de càrrega tapiat.

Com es desprèn d’aquestes notes, la intervenció que creia necessària no ha acabat bé o almenys no és el que es pretenia que fos. Quan les actuacions tarden tant de temps a realitzar-se, es desvirtuen. I, per cert, ¿els marcs de pedra, les cantoneres i l’escalinata de la casa de l’Abat de Ripoll, s’han guar-dat en algun magatzem municipal de manera que ens permetin restaurar-la més endavant?

Joan antoni solans Huguet

Amb motiu de l’obtenció del pre-mi Pritzker 2017 d’arquitectura, la segona Vitrina del trimestre de l’Ar-xiu Comarcal de la Garrotxa recull quatre dels projectes públics realitzats a la ciutat d’Olot per l’estudi RCR Arquitectes. En concret, s’hi exposen els projectes de l’àrea d’estada i bany dels Tossols (1995), la pista d’atle-tisme del Parc Esportiu dels Tossols (1998-2002), la urbanització del Fira-let (2007-2008) i l’estudi d’adequació de la gredera posterior del cementiri, al peu del Montsacopa (2013), conce-buts per aquest estudi olotí format per Rafel Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta. La mostra es podrà visitar fins al 30 de juny a la sala de consulta en l’horari habitual d’obertura.

BREVIARI

ac

ga

X. s

er

Ve

i D’i

Ma

tg

es.

Fo

ns

Jose

p M

. Me

lció

pu

Jol

Llonganissaire, amic de Josep Pla, defensor del patri-moni arquitectònic, escriptor i editor, apassionat per l’ar-queologia... i polític. Vet aquí un garrotxí ben singular, en Ramon Sala i Canadell.

Nascut a Castellfollit de la Roca, el 1934, on va residir tota la seva vida, va morir d’una afecció cardíaca, als 73 anys, en un hospital de la capital catalana. Tot i haver sigut gerent durant una bona colla d’anys de l’empresa familiar Embutidos J. Sala, no podem parlar d’un empresari “per vocació”. Per a en Ramon, la fàbrica constituïa una feina, ni més ni menys que una feina. Les seves aficions –de fet, les seves passions– anaven cap a d’altres interessos de caire més filantròpic, als quals va dedicar moltes hores i també molts recursos econòmics.

Juntament amb Miquel Oliva i Prat, va ser fundador de l’Associació Arqueològica de Girona, l’any 1960. Després va focalitzar la seva atenció cap a aquest territori feréstec i sorprenent de l’Alta Garrotxa. En Ramon ho sabia tot, d’aquest espai: els muntanyams, els rierols, les balmes i co-ves, les bestioles, el bestiar i els boscos, les esglesioles, les masies i les ruïnes de qualsevol època... Va promoure l’Asso-ciació d’Amics de l’Alta Garrotxa, una entitat que va portar a terme una extraordinària tasca de recuperació del patri-moni arquitectònic. Les campanyes populars varen perme-

tre la recuperació de Santa Bàrbara de Pruneres, Sant Feliu de Riu, Sant Andreu de Bestracà, Sant Marti de Talaixà, la Mare de Déu de les Agulles, Sant Andreu de Gitarriu... Al costat d’aquesta feina de restauració monumental, portava a terme una intensa activitat de publicista. Mitjançant l’edi-ció de mapes, opuscles i llibres, de la mà del laboriosíssim Narcís Puigdevall, i amb les fotografies de Josep M. Melció –mossèn Mel–, molta gent va descobrir l’Alta Garrotxa.

La seva tasca cultural el va dur a participar activament en mil i una iniciatives i a ser membre actiu d’entitats com ara el Patronat d’Estudis Històrics d’Olot i Comarca, els Amics dels Museus de Catalunya, l’Associació d’Amics de l’Art Romànic o el Congrés de Cultura Catalana.

A la política hi va entrar als inicis de la restauració de-mocràtica, de la mà de Jordi Pujol. Va ser diputat a les Corts Constituents el 1977, i, dos anys després, a la primera legis-latura constitucional. El 1980 va encapçalar la llista gironi-na de Convergència i Unió al Parlament de Catalunya, però aviat se n’aniria al Senat, on va romandre des del 1982 fins al 1996, una llarga etapa de la qual va deixar petja a la ca-pital espanyola, havent presidit el Grup Parlamentari Català a la Cambra Alta.

Una de les seves principals preocupacions va ser la mi-llora de les comunicacions per carretera entre Olot i Gi-rona. Artífex de la primera millora de les corbes de Sant Cosme, va lluitar per aconseguir la variant del seu poble, i va fer possible que el ministre Josep Borrell n’adjudiqués el projecte, a les darreries de la seva tasca parlamentària.

En Ramon, home xerraire i afable, gaudia d’explicar mil i una anècdotes. Josep Pla, n’havia estat una font inesgota-ble. Ho relata al seu deliciòs llibre Convivències amb Josep Pla, editat l’any 1997. La descripció de les facècies d’una audiència del Borbó a l’escriptor empordanès constitueix una autèntica delícia i, a la vegada, demostra la sensibilitat i la fina ironia d’aquest polifacètic personatge garrotxí.

pere Macias i arau

LA TRIA DEL POLÍTIC / RAMON SALA I CANADELL: UN POLÍTIC SINGULAR

ME’N RECORDO / 35Recordo que els dissabtes a la tarda,

amb l’avi Manel anàvem a les fonts de Sant Roc a berenar mentre esperàvem que passés el tren. Recordo que un dia vaig caure a l’estany del parc dels co-loms perquè volia agafar un peix. Re-cordo que per les Festes del Tura anà-vem a veure la “xarlotada” a la plaça de braus i que m’amagava sota l’americana de l’avi quan maltractaven l’animal per no veure-ho. Recordo que un any per festes es va cremar el circ que posaven a la plaça Balmes. Recordo que l’avi To-meu els diumenges em deixava agafar els ous que ponien les gallines. Recordo que la mare em feia anar a buscar la llet a ca l’Ernest amb la marmita. Recordo que a l’estiu solia ploure a les tardes. Recordo que jugava al safareig a fer batalles de barcos. Recordo que pel se-tembre pujàvem llenya per passar l’hi-vern i que jo els ajudava a posar-la bé. Recordo el pare negre de sutge quan netejava la xemeneia. Recordo que la Maria, una veïna, em deixava els cò-

mics d’en Mortadelo y Filemón. Recor-do que per Setmana Santa sempre plo-via. Recordo que la padrina, de tant en tant, em donava una pesseta per com-prar llaminadures a la xurreria que hi havia al parc vell abans d’entrar al cole. Recordo que per la Fira de Sant Lluc no podíem sortir a jugar al pati perquè era ple de tractors i maquinària agríco-la. Recordo que al carrer de casa hi ha-via un taller on arreglaven tractors, can Morer, i que jo pujava als tractors i feia veure que conduïa. Recordo que als es-colapis teníem de professor de gimnàs-tica en Raül Ramos, que ens feia anar corrent fins als Tossols, que ell venia darrere nostre amb Mobilette i que ens deia que als tres últims els posaria un zero. Recordo que més d’una vegada havia arribat dels tres últims i que no m’havia posat mai cap zero. Recordo que anàvem un cop a la setmana a la piscina amb el cole a aprendre a nedar. Recordo que no m’agradava gens. Re-cordo les tiretes amb què la mare em

mirava l’acetona. Recordo que quan em posava malalt em venia a visitar a casa el doctor Aramburu. Recordo els berenars de pa amb vi i sucre. Recordo que mentre berenava mirava a la tele els Chiripitifláuticos. Recordo els partits de futbol al carrer de casa. Recordo un dia que l’August va xutar molt alt la pi-lota, va trencar un fil i vam deixar sense llum tot el carrer. Recordo que acompa-nyava el pare, pels volts de Nadal, cap al Puig a buscar un ginebre ben maco per fer l’arbre i molsa per al pessebre. Recordo quan els Reis em van portar una bicicleta i que el pare em va dir que no frenés amb el fre del davant. Recor-do que baixant de Sant Pere Màrtir no li vaig fer cas i vaig frenar amb el fre del davant. Recordo la impressió que em van fer les escales del Núria la primera vegada que hi vaig anar. Recordo que feien una pel·lícula de l’Snoopy. Recor-do que a l’estiu, els dijous, a l’Ideal feien sessió doble per 50 pessetes. Recordo...

Manel MitJà i batlle

8

DL

GI-

1223

-201

4

ac

ga

X. s

er

Ve

i D’i

Ma

tg

es.

Fo

ns

Jose

p M

. Me

lció

pu

Jol