Oliba, colnto, rnonio, ûbati bisbe

per Antoni Pladevall i Font

are abat, comunitat, amics de Ripoll. .

M'ha fet il.lusió la invitació del P. Abat de venir a Montserrat seguint el que sembla que toca

aquest any: de parlar sobre I'abat Oliba. Vàrem començar per Ripoll amb la meva conferèn-

cia sobre Els mestres de Rípoll, perquè poguéssim parlar sobre l'abat Oliba. Després hem estat a Prada

i a altres llocs. I venir a Montserrat, on encara és viva l'obra de l'abat Oliba, sempre és una il'lusió. I

sobretot parlar en aquesta basílica, fa impressió. Quan m'ho van anunciar, el cor se'm va quedar petit.

De tota manera, com que tots som amics...parlar de I'abat Oliba, del bisbe Oliba, del comte Oliba, no és una cosa fàcil, en el sentit que vol-

dries parlar també de molts altres aspectes. Em deia el P. Abat: per què no el van fer sant? Jo li deia:

Miri, p. Abat: a França molts fundadors de monestirs els van fer sants ben bé perquè era costum. I-a-

bat Oliba té tanta quantitat de mèritsl Però aquí no sé per què .., però no el van fer sant. Però Oliba

té unes qualitats humanes que no trobes en altres sants. .

Cap altre personatge dels comtats que formaran la Catalunya de l'alta edat mitlana, si deixem de

banda algun gran comte, no ha tingut tants i tan destacats historiadors, sobretot en temps moderns,

que s'hagin esforçat a perfilar tots els trets de la vida d'un eclesiàstic que visqué al moment del can-

vi del primer mil.lenni. Tampoc no n'hi ha hagut cap altre que hagi tingut tanta importància ni trans-

cendència, sobretot en I'aspecte social i religiós, com aquest tercer fill baró, d'una germandat de cinc

fills, dels comtes de Cerdanya, Conflent i Besalú i altres territoris annexos, Oliba Cabreta i Ermengar-

daÉs per aquesta raó que no es desaprofita cap efemèride important de la seva vida per a fer-ne res'

saltar Ia personalitat, que brilla amb llum pròpia en uns moments un xic encalitiats en què s'estava

foriant el nostre país. No en va ell també és el primer que anomena els nostres comtats ín hac nostra

patria.

Els estudis seriosos sobre la seva vida i les seves actuacions s'inicien amb el degà de Vic, Joan

Lluís de Montcada, que li dedica unes quaranta pàgines en el seu Episcopoloqio deYich, escnl a mitian segle

publiquem el text que Mn Antoni Pìadevall ens va lliurar, després de la seva conferència å Montserrât el dia 2 de novembre

de 2008, sobre l'abat Oljba Amb el vistiplau del conferenciant hi afegim les seves paraules de preàmbul i de cloenda

Relleu d'un capitell de la Sala Capituìar Al.legoria de la fundació del monestir de Montserat per Oliba. A ladreta, el P Aìbareda, a quies deu la paternitat d'aquesta notícia històrica Dibuix deì P [osep M. Cassó (1940)

XVII, però editat el l89l. Seguint les seves petjades li han dedicat unes pàgines Enric Flórez, en lasevaEspañaSagrada, vol 28 (lr774) iJaume Villanueva en elViaqeLiterario, vols. ó-8 (l82 l), per esmen-tarnomés els estudis antics més principals. És en èpoques més recents, sobretot a partirdels estu-dis sobre Els manuscrits de Ripoll, fets per l'austríac Rudolf Beer (Viena 190ó-t908) -obra traduida alcatalà el l9l0 per Pere Bamils-, que s'ha reprès amb uns nous o més amplis enfocaments l'estudide la seva vida, primer amb una obra de tipus divulgatiu com la de Josep Piioan, EIs educad,ors de Ia

qent catalana (1907) i després amb les excel.lents monografies del benedictí montserratí i cardenal,Anselm M. Albareda, Uabat Oliba, fund.ador de Montserrat ( I 93 I i reedit at el 1972), i sobretot la de Ramond'Abadal, U Abat Oliba, bisbe de Yic i la seva època, que ha tingut quatre edicions entre I 958 i I 970, i la mésreduÏda, però exemplar metòdicament, Esbós bioqràfic del comte, abat i bisbe Oliba d'Eduard lunyent i Su-birà, editada el l971quan es commemorava el mil.lenari de la naixença d'Oliba, que ha estat reedi-tada i posada al dia el 2008 per Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Lobra del Dr. funyent era una síntesi del Cartulari d'Olíba, comte, abatí bisbe, que ell havia aplegat ique fou guardonat et l94B amb el "Premi abat Oliba" per l'lnstitut d'Estudis Catalans, però que demoment va quedar inèdita. Aquest cartulari on aplega tota [a documentació referent a Oliba ha estateditat el 1992 per l'lnstitut d'Estudis Catalans, ampliat i sota la cura d'Anscari M. Mundó, autor dediversosestudisitreballssobreelmateixOliba,ambel nom deDiplomataríiescritsliterarísdel'abatbis-be Oliba.

Aquesta darrera publicació és bàsica i definitiva per conèixer i estudiar la figura i l'obra d'Oliba, cardifícilment apareixerà nova informació sobre el personatge. El diplomatari conté 164 documents enllatí, acompanyats d'un petit estudi de cada un d'ells, seguit d'un apèndix de 70 notícies o regestdedonacions fetes a Ripoll en època de l'abat Oliba, 29 documents que recullen les cartes, sermons i

poesies o dístics seus o cartes adreçades a ell i 35 textos i notícies referents a Oliba, tot pulcramenteditat i amb I'aparelI crític corresponent

Per això es pot dir, sense cap exageració, que de cap personatge dels que visqueren a l'entom delcanvi de mil lenni del nostre país i de pocs de fora no n'ha restat tanta i tan valuosa informació i quetampoc cap altre català, de l'alta edat mitiana, no ha tingut tanta ressonància fora de les nostres fron-te re s.

lnfància i notícies fins a fer-se monio

No hi ha cap notícia que fixi exactament el moment en què va néixer ni I'indret on ho va fer. La his-tòria de la família i la seva posició dintre dels cinc germans han permès fixar-ne la data de naixençaen l'any 971 o, per a alguns, com a més tard, el 972; ellloc on va néixer és encara més obscur, car elscomtes de Cerdanya, Besalú i Conflent feien estades a Cornellà de Conflent, a Llívia i algun temps a

lx de Cerdanya, i possiblement en altres castells i residències dels seus dominis.El pare, Oliba Cabreta, era fill de Miró lt el love, comte de Besalú ide Cerdanya, que morí el 927 i

que tingué almenys deu fills, un d'ells molt destacat, Miró lt Bonfill, que fou bisbe de Girona i comtede Besalú en morir eI957 el seu germà Guifré Il de Besalú.

Oliba Cabreta, sobrenom que li donen els documents des del segle XIl, es casa amb Ermengarda,dama de llinatge desconegut, i hereta inicialment el comtat de Cerdanya i de Conflent. Un xic méstard, en morir el 984 el seu germà Miró, el comte i bisbe, Oliba Cabreta hereta també Besalú amb granpart del Vallespir. A aquests comtats hi anaven units altres territoris veïns, com el Berguedà i el Ripo-llès.

Els fills d'Oliba Cabreta i Ermengarda foren, per ordre d'edat, Bernat dit Tallafero, Guifré, Oliba iBerenguer i la filla Adelaida, casada amb foan Oriol, senyor d'Ogassa i d'altres béns a la Garrotxa. Els

tres primers germans seran comtes, i el petit Berenguer serà bisbe d'Elna a 20 anys, entre 993 i 1003,

en què morí a la batalla d'Albesa, a la Noguera, en lluita contra els sarraïns.E[ comte Oliba Cabretaera nétde Guifré el Pilós i, pertant, cosídel comte Ramon Borrell Il de Bar-

celona i de la seva esposa Ermessenda de Carcassona, dama aquesta que tindrà un relleu especialen la vida del bisbe i abat Oliba.

És difícil conèixer res d'especial o de concret de la infància d'oliba, perquè el seu nom no apareixa la documentació. Sembla tanmateix que per ésser un fill tercer, tot i no haver estat inicialment des-tinat a l'església, com ho fou el petit Berenguer, podria rebre de iove una educació menys guerrerague els germans grans. És normal que se'l vulgui relacionar amb el seu oncle Miró Bonfill, el comtebisbe de Besalú i Girona, home de gran cultura i escriptor notable. També podia haver rebut l'influxde l'abat Garí de Cuixà (9ó5-998), de formació i d'esperit cluniacenc, que va infondre un alè de refor-ma religiosa a Cuixà i que tornant de Roma, el 968, va atreure a menar vida religiosa entorn de Cuixàel dux de Venècia, Pere Ursèol, el qual, acompanyat d'un grup d'amics, com foan Morosini, foan Gran-donico, Marí i Romuald, que el seguiren prop seu fent també vida eremítica, hi estigué fins a la sevamort.

Uabat Garí i en especial Romuald que, mort Pere Ursèol, deixaria Cuixà i tornaria a ltàlia, on fundàun gran monestir i orde religiós a Camàldoli, varen convèncer el comte Oliba Cabreta que si es voliasalvar li calia fer penitència dels seus pecats, cosa que ell féu retirant-se el 988 al monestir de Mon-tecassino, on moriria dos anys més tard com a penitent. És aquesta una pràctica que anys més tardrepetiria el seu fill Guifré, comte de Cerdanya, retirant-se a Sant Martí del Canigó. També d'Oliba Cabre-ta se sap que tingué una filla natural, de nom Ingilberga, que tenia com a mare Ingilberga, muller d'Er-memir de Besora. A aquesta filla, molt jove encara, la feren abadessa de Sant loan; d'ella es farà esmentmés endavant.

La marxa del pare deixà la comtessa Ermengarda com a senyora o usufructuària dels comtats, quesegurament des d'abans de marxar el comte a fer penitència haurien distribuit així entre el seus fills:al gran, Bernat Tallaferro [i assignaren el comtat de Besalú i el de Vallespir, als quals ell afegiria bonapart del Capcir i el Donasà. A Guifré li atorgaren els comtats de Cerdanya i Conflent; i a Oliba el ferencomte de Berga i de la part del Ripollès que no era d'altres comtats veïns.

Una vintena de documents mostren el iove Oliba actuant com a comte d'aquests territoris, signantcom a tal i fent deixes a monestirs com Serrateix i Sant Llorenç prop Bagà i en particular a Ripoll. Tam-bé se'l veu actuant en altres indrets dels seus dominis i sovint amb la seva mare i els seus germans

comtes entre el 990 i elr999, i sol fins al 1002, quan decidí entrar com a monjo al monestir de Ripoll.D'aquest moment fins al 1008, quan serà elegit abat, el silenci documental toma a ser absolut sobre

ell. Serien els anys de noviciat, d'estudi i de formació, lar qual ja deuria tenir en part abans però queara completaria; uns estudis notables, com revelaran els seus actes i escrits posteriors.

Abat de Ripoll í de Cuixà

I-any 1008, quan Oliba tenia uns trenta-set anys, moriren amb pocs mesos de diferència I'abat Senio-fré de Ripoll, a finals del mes de iuny, i, poc després, l'abat Guifré de Cuixà, que de molt abans haviaestat company i col laborador de l'abat Garí i després abat tot sol. També dins del mateix any totsdos monestirs elegiren com abat el monjo Oliba de Ripoll.

Sens dubte influiria en aquest fet el seu noble origen, però també la seva capacitat i la vàlua per-sonal, com sembla revelar-ho I'acta d'elecció com a abat de Ripoll, conservada, feta o escrita pelsmonlos ripollesos. No són gaires els documents conservats d'elecció d'abats de tan reculades èpo.ques, cosa que ho presenta la com un fet singular. Aquesta acta és del 1008 i cal situar-la entre el 29de iuliol i el 8 d'agost; signen el document ó4 monjos ripollesos, quatre abats, tres d'ells eren els deSant Sadurní de Tavèrnoles, el de Banyoles i el de Serrateix, el bisbe Arnulf de Vic i els seus ger.mans, el comte de Besalú, Bernat, i el de Cerdanya, Guifré (Diplomatarí, doc. 40).

Un dels primers actes destacats del seu nou càrrec serà assistit el l0 de novembre de 1009, a laconsagració de l'església del monestir de Sant Martí del Canigó, fundat l'any l00l pel seu germà elcomte Guifré, monestir del qual el mateix Oliba sembla l'encarregat de dirigir o consolidar la vidamonàstica en els seus inicis, puix que el prevere o monjo que aiudà a la fundació, Esclua, no fou ele-git primer abat fins al 1014. De fet l'any 1046, en l'encíclica mortuòria d'Oliba, els monjos del Canigóanomenen Oliba el seu pare espiritual (Diplomatari,Textosliteraris d'Oliba, doc. 4l).

Com més endavant es dirà, Oliba va ajudar altres monestirs en els seus orígens i també a formar-se o a reformar-se.

Un fet d'inicis del seu abadiat per a ell segurament enutiós, en el qual Oliba es va veure involu-crat, fou el de l'extinció del monestir o comunitat de monges de Sant Joan de les Abadesses Fouexpressament encarregat d'això pel papa Benet VIII, per butlla del t0 I 6 o inicis del l0l 7, car el docu-ment no té data fixa {Diplomatnri, doc. 49).

El monestirde Cuixà.

l

Es aquest un tema confús encara, perquè al costat de certs desordres morals que esmenta la but-lla, que va denunciar al papa el mateix comte Bernat Tallaferro de Besalú, hi havia l'interès del com-te per apoderar.se de les nombroses rendes del monestir per dotar el bisbat que volia fundar a Besa-lú; bisbat efímer que durà del I 0l 7 al I 020.

N'era abadessa des de feia una vintena d'anys Ingìlberga, la mitja germana d'Oliba i del comte deBesalú. Aquest fet és un tema ja clàssic del nostre folklore, que s'ha involucrat amb la llegenda delcomte Arnau i que sovint és tractat amb molta frivolitat per alguns escriptors.

Oliba, bisbe de Yic

No era rar que alguns abats de prestigi fos-sin elegits bisbes, com el cas de Gotmar bis-be de Girona i abat de Sant Cugat del Vallès(943-951) i altres casos anteriors i posteriors.El cas d'Oliba presenta algunes connotacionsque els seus biògrafs s'obliden sovint deremarcar.

Al llarg dels segles X iXI i fins a inicis del XIIels comtes es consideraven senyors o protec-tors dels bisbats dels seus comtats i en dis-posaven lliurement, fins a la reforma romanao gregoriana, dita així per haver-la imposat a

tota I'església el papa Gregori Vll (1073-108ó),

en la seva lluita contra les investidures i la simonia que les precedia.EIs testaments dels comtes de Barcelona esmenten com a propis i traspassen als seus hereus els

drets dels comtats i dels bisbats. I els comtes de Cerdanya, com que no tenien cap bisbat en els seusdominis, compraven sovint els drets de l'episcopat per als fills seus.

Seria lògic que els comtes Ramon Borrell i Ermessenda, que el l0l0 havien imposat a Vic el bisbeBorrell, ara que es trobava vell pensessin en Oliba, com a successor seu. Aìxò no és una pura supo-sició, sinó que ho confirma el document 52 delDíplomatari d'Oliba. Diu aquest document del l0l7 queen prendre Oliba possessió de I'episcopat de Vic els canonges d'aquesta seu li varen fer acceptar elseu "mal costum" que els havien concedit els comtès Ramon Borrell i Ermessenda el 1010, quan varennomenar Borrell bisbe de Vic, de tenir cases privades on residir fora de la vida comunitària canoni-cal i de tenir-hi persones que els servissin.

El 8 de setembre de l0l7 moria a Barcelona el comte Ramon Borrell de retorn d'un segon viatge a

Còrdova, on anà amb el seu aliat Al-Mundir de Saragossa per tal d'imposar un califa amic seu Peruna raó semblant, el mateix comte i altres comtes i magnats catalans el I 0 I 0 havien emprès la famo-sa expedició a Còrdova, origen de moltes morts, però també de gran botí i riquesa pels qui retorna-ren al país. Oliba dedica a aquest comte un llarg poema fúnebre, I'Epicedíon, de 92 versos amb 23 estro-fes o apartats que tenen com a primera lletra la que corresponia a les 23 lletres seguides de l'alfabetdef seu temps (Diplomatari,Textosliterarís, doc. l).

La mort del comte deixà la comtessa Ermessenda vídua, amb un fill de deu anys, Berenguer Ramon,dit el Corbat, i, com a tal, tutora i responsable del govern del país.

Ermessenda, de la casa comtal de Carcassona, era una dona instruïda, de talent i d'un gran trempi per això tot seguit va veure que el millor puntal i conseller que podia trobar per a la gran tasca queli queia a sobre era el seu cosí i amic Oliba, abat de Ripoll i de Cuixa, i proposat bisbe de Vic.

Els anys dels fets que narrem era el temps que s'havia anat consolidant el feudalisme i s'havienenfortit fins a veure's amb ànims de desafiar els mateixos comtes les famílies vescomtals de Barce-lona, Girona i Osona-Cardona i altres grans senyors, com els Besora, Montcada, Gurb-Cervelló, Rubí,Cabrera, etc.

Oliba, per tant, va rebre el nomenament o possessió del bisbat de Vic dels comtes o comtessa deBarcelona, en el moment àlgid de la mort del comte Ramon Borrell i del bisbe Borrell de Vic. Només

ü,ì

a,¡n7èõ

(,,

Signatura d'Oliba, bisbe de Vic

així té ple sentit el text del document abans citat del I 0l 7 i el retret q ue I'any 1043 la comtessa Ermes-senda va fer al bisbe i abat Oliba, quan aquest es resistia a la petició de la comtessa de cedir-li elseu amic i secretari el monio Arnau per a abat del monestir de Sant Feliu de Guíxols. Oueixosa li varespondre Ermessenda: "t'he donat mil homes per al servei de Déu i ara tu me'n negues un" (Diplo-matarí, doc. 12 de Textos i notícies referents a Oliba).

Oliba no va defraudar la comtessa, la va aiudar en tot moment i li va proporcionar un equip de governon predominaven els osonencs, com Gombau de Besora, Cuillem de Montcada, Amat Elderic d'Orís,els Balsareny, els Cardona, Amat de Montsoriu, etc. que I'aiudaren i li feien costat en la seva prime-ra regència o govern en temps de la minoria de Berenguer Ramon (1017-1023) i després del seu nétRamon Berenguer I 11035 a l04l-1043).

Ermessenda comptava també amb el seu germà petit Pere, que ella i el seu marit havien posat coma bisbe de Cirona, comtat sobre el qual la comtessa tenia assegurat el seu dot, però aquest germàno tenia el prestigi ni els recursos humans i econòmics d'Oliba.

Des del I 0l B Oliba fa costat a Ermessenda en plets i problemes, com el del domini de la vila i aloud'Ullestret, propi dels comtes de Barcelona, que li discutia el comte Hug d'Empúries, el que feia cos-tat a Bernat Tallaferro, el germà d'Oliba, i on es va imposar el criteri pacífic d'Oliba (Díplomatari, doc.56).

Seguir pas a pas la vida i actuacions d'Oliba és tema per a tot un llibre; per això en aquesta breusíntesi s'intentarà agrupar per temes els trets més destacats de la seva vida i actuació.

El pacíficador i creador de la Pau i Treva de Déu

Com s'ha sintetitzat fa poc, l'època en què va viure el bisbe Oliba era una època força inestableper l'enfortiment i augment de poder de moltes grans famílies del país en detriment de la suprema-cia comtal, força disminuïda per la seva posició independent de fet, no de dret, que mantenien elsnostres comtes enfront de la dinastia carolíngia i dels seus successors, els Capets.

Les primeres lluites les haurà de sostenir Oliba contra els que usurpaven els béns del seu bisbati dels seus monestirs. S'haurà d'esforçar per recuperar el sector de la muntanya de Montserrat cedi-da per Guifré el Pilós a Ripoll, així com el castell de Sa Cama d'Olesa, també propietat de Ripoll, ocu-pada pel senyor de Vacarisses, etc. La fixació dels dominis i límits del bisbat de Vic, sobretot de laseva frontera ponentina, també li portaran molts problemes. Però és en la seva solució on es mostramés el seu caràcter dialogant i conciliador. Haurà de pactar amb el levita Guillem la fixació dels límitsdels castells de Tous i de la Roqueta (1023\,la recuperació de les esglésies parroquials del gran ter.me de Gurb usurpades de temps pel noble Bernat Sendret de Curb (1032) i en particular la posses-sió del terme de Calaf i altres dominis annexos ocupats i organitzats en nom de l'església de Vic pellevita Guillem de Mediona el 1015, però reclamats pels vescomtes de Cardona. Aquests al.legavenuna cessió anterior que els féu el comte de Barcelona: la sentència d'Oliba reconeixent el dret delsCardona i l'esforç de Vic és tot un exemple de iustícia i equitat (Diplomatari, docs.77,l05 i 130).

Aquesta tasca de diàleg i pacificació no la féu únicament sobre els béns dels seus monestirs i diò-cesis, sinó que l'exercí arreu on podia o se li demanava mediació, com en el cas de la discussió del'aloud'UllastretentreelscomtesdeBarcelonaid'Empúriesdel l0l8,oelméssorollósque'tinguélloc el 1044, quan presidí el tribunal d'un gran iudici que es féu a Barcelona contra el seu bisbe Guis-labert i el seu parent, el vescomte Udalart Bernat, que amb homes partidaris seus cometien tropellsi malvestats contra béns dels comtes de Barcelona, arribant a apedregar i a assaltar el mateix palaucomtal (Díplomatari, doc. 154).

Aquesta violència feudal era comuna a l'Europa del moment per l'esmentada creìxença i pel poderde les grans famílies militars i feudals i l'afebliment de l'autoritat pública. Per aquesta causa, al norddels Pirineus comença una campanya per part de l'Església per protegir els seus béns i els pagesosi mercaders, la base de l'economia d'aquell temps. Les seves armes eren servir-se del dret d'asil delstemples i del seu entorn, contra tot atac o invasió, i l'excomunió contra tots aquells que ataquessinels pagesos i mercaders o violessin el terreny sagrat. Sobre aquest tema des del 989 n'hi ha constàn-cia en els sínodes o concilis de Charroux i de Le puy en Velay.

OIiverapfantada a

Ripoll querecorda ì'aCcióde Pau i Trevapromogudaper Oliba.

, i.¡:).. .uìi

$

:;fll:L*t:..,,

El bisbe Oliba va aprofitar aquells primers intents de pacificació institucional. I, davant l'experièn-cia de les lluites constants contra nobles violents i usurpadors, va idear marcar no solament uns llocso espais de garantia i protecció dels febles, sinó també unes dates fixes setmanals i altres ocasio-nals per motiu de festes o dies d'oració i penitència. En aquests dies els que fessin guerra o rapiny'es caurien en excomunió, sentència greu en aquell temps, puix que deixava en indefensió i ai'llamentsocial els excomunicats. Així naixia la famosa Pau iTreva de Déu.

Sembla que la primera promulgació la va fer a Elna, iunt amb el bisbe amic seu, Berenguer de Gurb,el 1022; però en resta només la notícia, no el text. El primertext de les moltes paus itreves que espromulgarien al país fins entrat el segle XIII és el que porta data del l6 de maig de 1027 i que el bis-be Oliba va signar al prat de davant l'església de Toluges, poble de la plana del Rosselló, perquè elbisbe d'Elna, Berenguer, es trobava de viatge, potser a Terra Santa o almenys "a terres transmarines",i Oliba el suplia en la seva absència.

A Toluges Oliba, com a bisbe de Vic i mandatari i suplent del d'¡lna, va donar un llarg decret en elqual prohibeix que cap home del bisbat i comtat de Rosselló assalti o ataqui cap enemic seu des del'hora nona o vespertina del dissabte fins a I'hora prima del dilluns al matí, perquè tothom pugui com-plir els deures dominicals; els prohibeix en aquest temps portar armes i violar l'espai de trenta pas-ses entorn de les esglésies. Si ho fan, quedaran excomunicats i ningú no podrà tenir cap tracte ambels excomunicats, ni meniar ni beure amb ells i si moren excomunicats no podran ser enterrats enterra sagrada.

A més d'això, proclamat davant d'una gran assemblea, va donar també disposicions morals, comque ningú no deixés la seva muller o que es contraguessin matrimonis entre parents fins a menysdel sisè grau (Diplornatari, doc.92). A aquesta primera proclamació en seguiren altres en vida d'Oliba,la més antiga la d'un sínode de Vic del 1029 en el qual la treva es fixa del diious al vespre al dilluns.Aquesta treva s'anunciarà a toc de campana. Dóna igualment una especial protecció als pagesos i a

tots els que van a mercat, amb la consegüent pena d'excomunió als infractors. Tot això serà recollit iampliat en una nova promulgació de Pau i Treva de Déu que va donar en un altre sínode de Vic del1033. En ell s'insisteix que la pau s'estén a tots els pagesos i a tots els seus béns i eines de treball,

que el document detalla. Les treves, enles quals no es pot lluitar, s'amplien deldimecres al dilluns i hi afegeix una llar-ga llista d'altres dies de treva de lluita,com les festes de Nadal, Reis, Pasqua,Pentecosta, festa de la Mare de Déu, fes-tes dels apòstols, dels patrons de lesparròquies, dels dies d'oració de témpo'res i festes, com la de la consagració deltemple, etc. Els infractors cauran enexcomunió; i en cas de rapinyes o roba-ments hauran de restituir. En particularafegeix entre els excomunicats els quedurant els dies de treva edifiquin cas-

telf s o fortaleses per fer guerra (Diploma-

tari, doc. ll0).La institució no quedà limitada a Vic i

Elna, sinó que s'estengué a molts altresindrets de la cristiandat i aviat es trobenpromulgacions de treves de Déu a unsínode de Niça del l04l i a un altrecoetani de Narbona, al qual va assistir elmateix bisbe Oliba

Viatger i home d'amples relacionssocials

Hi ha documents de dos viatgesd'Oliba a Roma i segurament durant algund'ells amb visites i estades a la Llom-bardia, però és probable que n'hi fesmés essent bisbe. Les dues estadesconegudes ho són perquè, de Roma, vaportar'ne butlles, relíquies i algun per-

sonal de Llombardia.La primera conegu da és del l0l I essent encara només abat; i la va fer con juntament amb els seus

germans comtes Bernat i Guifré. D'aquest viatge en porta butlles de confirmació i protecció del papasobre béns dels seus monestirs

Lencara recent ruptura de relació i vassallatge dels comtes i monestirs dels comtats catalans ambels reis francs va abocar la gent del nostre país a Roma per assegurar-se la protecció papal que enaquell temps per a molts era més apreciada que la imperial o reial.

La segona visita del I 0 I ó la féu amb el seu germà Bernat Tallaferro i els seus fills, Guillem i Cuifré.En aquest segon viatge el comte Bernat i els seus fills tractarien de la creació del bisbat de Besalú,del qual el fill Guifré seria l'únic i efímer bisbe (1017-1020); i, com és lògic, es tractaria també de ladissolució del monestir de Sant loan de les Abadesses, per dotar amb els seus béns el nou bisbat.Oliba en porta, d'aquestviatge, una butlla que li permetia celebrarsolemnement la festa de la Can-delera el 2 de febrer, amb cants de Glòria i Al.leluia, encara que s'escaigués en temps de Septuagè-sima (Diplomafari, docs. 44, 48 i 49).

Es creu que com a resultat d'aquests viatges va venir a Vic el notable gramàtic Guibert, tan actiuen l'escriptori i I'escola catedralícia, originari de la ciutat llombarda de Lodi, d'on Oliba portà tambéllibres i relíquies. També es creu que Oliba, que tan aviat emprengué les grans obres de reforma iampliació dels seus monestirs i catedral, durant el seu pas per la Llombardia pogué portar o contrac-

Oliba, bisbe de Vic, promotor de Pau i Treva

tar mestres d'obres, els coneguts magîstri comacini, que treballarien en aquestes grans obres, totes pecesmestres del romànic llombard, com detallarem breument.

En eI camp de les relacions amplíssimes d'Oliba sabem que es cartejà i relacionà amb gent moltnotable del seu temps com l'arquebisbe Riambau d'Arle iel famós abat de Fleury, Gauzlí, que regiael gran monestir de Saint-Benoît-sur'Loire, amb el qual mantingué una cordial relació. El l0l3 li enviàrelíquies de sant Benet, enterrat al seu monestir; com també segurament li enviaria algun dels lli-bres o tractats d'origen francès, com els manuscrits ripollesos 40,42i 57, ara conservats a l'Arxiu dela Corona d'Aragó, de Barcelona. Entre ells també s'escrivien cartes acompanyades d'acròstics, etc.Les seves relacions no foren només amb homes d'església sinó també amb polítics, com el rei Sançel Maior de Navarra, que el 1023 li féu consultes de tipus moral sobre la conveniència d'un projecteseu de matrimoni (Díplomatari, docs. 132 i docs.l1,14, 16, 19... de l'apartat deTextoslíteraris d'Oliba).

En una escala inferior mantingué igualment una ampla relació amb magnats del país, de la qualnomés evoquem, perles seves conseqüències o singularitat, la consulta de consciència que li féu ell0l9'el vescomte Bremon de Cardona sobre la canònica de Sant Vicenç del castell de Cardona, queels seus avantpassats havien deixat perdre. Oliba l'insta a restaurar-la i a dotar-la de nou. És així comel vescomte va emprendre la construcció de la gran basílica, model del romànic llombard, que s'a-cabaria i consagraria el 1040. Esmentem també la relació amb Arnau Mir de Tost, el gran magnat con-queridor d'Àger i d'altres castells i monestirs de la Noguera i Baix Pallars, al qual Oliba va enviar reliquies de f a Veracreu que ell adquirí a Lodi en el seu pas i estada a la Llombardia (Díplomatnrí, doc.22 i Textos literaris, doc. 22l'.

Amant del culte i constructor d'esglésies

Com explica el monlo Garsies de Cuixà en la seva llarga i detallada carta o panegíric sobre ['actua-ció olibana a Cuixà, Oliba estimava molt l'esplendor del culte i les grans celebracions, cosa que el va

animar a ampliar o renovar els grans edificis dels seus monestirs i a refer la seva catedral {Diplomata-rí. Textos líteraris d'Oliba, doc. 28).

Era també un home amant i cobeiós d'omplir els seus monestirs de relíquies de sants, i devot, comho demostren els extractes dels seus sermons sobre sant Narcís de Girona, de sant Galdric, del mones-tir del Canigó o de sant Pau de Narbona. Fins va ésser ell qui el 1035 va canonitzar I'ermità de Cui-xà i antic dux de Venècia, Pere Ursèol.

Per a l'esplendor del culte va ampliar o renovar les esglésies dels seus monestirs i catedrals i altresdels seus dominis. Una característica seva era la d'ésser respectuós amb els edificis existents quaneren sòlids o capaços; per això conservava allò que encara valia dels antics. En tenim una mostra enles esglésies dels monestirs de Ripoll i de Cuixà, ambdues refetes una generació abans.

D'ambdós monestirs va respectar les seves naus centrals; però a tots dos hi va fer importants obresque els enriquiren i magnificaren. Tant a Ripoll com a Cuixà va encapçalar els edificis existents ambun transsepte o deambulatori i diversos absis i amb campanars, dos prop la capçalera a Cuixà, i dosals costats de la façana ponentina a Ripoll. De I'obra de Ripoll, acabada i consagrada pel bisbe i abatOliba el l5 de gener de 1032 -però que ara se'ns mostra totalment transformada en la restauraciódel bisbe Morgades i Elies Rogent (1886-1893)-, en resta tot el desplegament del transsepte ambels seus set absis i els campanars de ponent, modificats en el seu acabament. A Cuixà resten els absis,almenys els dos més extrems del deambulatori -car el central fou reemplaçat per una gran sagristia-amb què va envoltar o revestir el seu presbiteri d'absis carrats, d'època preromànica, que va respec-tar, així com les tres naus existents. I va completar aquesta part amb dos magnífics campanars delmés pur estil llombard, dels quals resta només el de migdia. A l'extrem de ponent hi va erigir untemple o santuari dedicat a la Santa Trinitat, fa poc ben restaurat, que conserva l'arrencada dels mursde la rotonda, ara recuperats com a capella i a sota seu la magnífica cripta de planta circular, dita delPessebre, de volta anular entorn d'un gran pilar rodó central; obres totes elles que descriu amb entu-siasme el monio Garsies en la carta-sermó abans esmentada. Tota l'obra olibana de Cuixà semblaque s'havia acabat el 1035.

En canvi la catedral de Vic i l'església de Santa Maria la Rodona les va construir de nova planta,

13

El monestir de Ripoll en temps d'Oliba va consolidarla seva importància dins eì monaquisme català.

La cripta de Cuixà, que serveix de base a la capellade la Trinitat. Un floc únic i arquitectònicamentimportant, obra d'Oliba

Del temps d'Oliba ens ha arribat també la cripta de lacatedral de Vic.

potser per I'esquifidesa dels edificis anteriors, if es va consagrar el3l d'agost de 1038. Ambduesesglésies foren refetes més tard, de les qualsqueden notables vestigis de l'obra d'Oliba a lacatedral i sols visibles part dels fonaments deSanta Maria. A Vic resta sencer i majestuós el

)

lnterior de I'església del monestir de Cuixà. Fouconsagrada el 974 en temps de l'abat Garí i del comteOliba Cabreta, pare de I'abat Oliba.

A Vic resta sencer i majestuós el campanar d'Oliba

campanar i a partir del 1940 es va redescobrir i restaurar del tot la cripta feta per Oliba. Una antigaplanta de la vella catedral, anterior a l'actual, la mostra com un temple d'una gran nau, un transsep-te carrat, amb compartiments interiors per allotjar altres altars i un gran absis precedit d'un presbi-teri a llevant. El campanar és a l'extrem nord del transsepte i el presbiteri està sobrealçat a causade la cripta o confessió de Sant Pere.

l-època olibana és una època de vitalitat pel país, com ho demostra la gran quantitat d'esglésiesque s'aixequen arreu dels comtats catalans. Limitant-nos a les que consta que Oliba va consagrar, oassistir a la seva consagració, hi tenim I'església de la Pinya, de Ridaura o de la Vall d'en Bas ( 1022),

de Sant Pau de Pi de Conflent (10221, de Sant Martí d'Ogassa (1024), de Sant Bartomeu de Llaers(1025),delaTossadeMontbui (versell035),del CatllardesobreRipoll (1039),deSantaEulàliadeRiuprimer (1040) i de Sant Miquel del castell de la Roqueta (1043). També hi ha constància que entorndel 1038 va consagrar Sant Andreu de Castellcir, en data desconeguda, les esglésies d'Estiula i dePlanés, i el 1045 el lloc on s'erigiria l'església de Sant Miquel de Fluvià, que seria seu d'un prioratfilial'de Cuixà.

Apartdel'obrafetaferoconsagradaperoliba,n'hi had'altresaconselladesperell,com l'esglé-sia de Sant Vicenç del Castell de Cardona, la de Tossa de Montbui, la inacabada de Sant Pere de| 'Erm a Tous, la de Sant Pere de Casserres, etc. que s'insereixen plenament dintre del més pur cànondel que Puig i Cadafalch va anomenar primer romànic o romànic llombard per les arcuacions i lesenesornamentals dels murs. Això va fersuposaral Dr. Eduard lunyent, con abans s'ha insinuat, que Olibapodia haver portat mestres de la Llombardia magistrí comacini per a les seves obres. Per això, si ell noés cap creador d'estil, en el sentit estricte del mot, sí que es pot considerar com el mecenes o prin-cipal importador al país d'aquesta modalitat del romànic, que va emprar en totes les seves edifica-cions i que es va imposar i pràcticament va fer desaparèixer altres modalitats més antigues, com laque presenta l'església, en especial la capçalera, de Sant Pere de Rodes, consagrada el 1022, ambla presència d'Oliba, la del monestir de SantAndreu de Sureda i d'altres edificis, sobretot de l'Em-pordà i del Rosselló.

Oliba home preocupat per la cultura

Oliba era un home culte i fidel a la vida i a l'esperit monàstics, cosa que va mantenir fins a [a sevamort. Tot això queda reflectit en les obres que es conserven fetes per ell o sota el seu dictat quefiguren en l'apartat especial del seu Diplomatari. Però aquesta preocupació la va demostrar d'unamanera especial donant un gran impuls a les bibliotequesiscriptoria dels seus monestirs i catedral.

La forma com farà créixer i treballar els scríptoria de Vic i dels seus monestirs, amb llibres i tractatsredactats en ells i altres demanats de fora, és un tema que mereix un llarg estudi i que aquí única-ment podem insinuar. I-inici d'aquest estudi és sens dubte un gran mèrit de l'estudiós austríac RudolfBeer, esmentat més d'una vegada, el primer que va fer un estudi coniunt dels manuscrits ripollesossalvats providencialment i guardats a l'Axiu de la Corona d'Aragó de Barcelona.

[-inventari que es va fer a la mort d'Oliba a Ripoll dóna una llista de 192 còdexs a la seva bibliote-ca, però Rudolf Beer fa puiar el seu nombre a 246, perquè molts tenien més d'un tractat. Aquestaxifra és molt superior als 65 còdexs que figuren en I'inventari de l'abat Guidiscle, un antecessord'Of iba a Ripoll, fet el 979.

Al'scriptorium de Ripoll destaquen com a copistes iil lustradors els monios Arnau iCualtet un altremonjo, dit també Oliba, i Guifré que copiaren obres necessàries destinades al culte i a la litúrgia i

també textos de ciència, d'autors clàssics, de dret étc., alguns d'ells amb caplletres i miniatures cla-rament influenciats pels corrents d'il.lustració insular o centreeuropea 1 altres d'italians, cosa que aju-da a conèixer una ampla relació entre monestir i escriptoris. Sortosament una gran part es va salvari es conserven a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, on els va estudiar Rudolf Beet com ia ha estat dit.

De Ripoll procedeixen també les dues famoses Bíblies, profusament decorades amb miniatures iil.lustracions: la del Vaticà (Ms. 5729 de la Biblioteca Vaticana) i la que es guardava a Sant Pere deRodes i ara a París (Ms. 6 de la Bibliothèque Nationale de París) i fragments d'una altra, conservadaa Vic (còdex 225 del MEV). Alguns d'aquests manuscrits s'escriviren al llarg de molts anys i per diver-

ses mans d'il.lustradors, però les tres primeresparts de la Bíblia ripollesa o prototipus de [a res-ta són d'època d'Oliba.

Lescriptori de Vic també va prendre gran vola-da en l'època d'Oliba, sobretot sota la direcciód'Ermemir Quintilià, canonge, escrivà o notari i

mestre de copistes, que la dirigí des d'abans del1038, quan escriví o féu escriure el Sacramentarid'Oliba, el tractat De Penítentía, de Sant lsidor, unsEvangelis, el Martirologi d'Adó, el Paralipomenos, etc,obres signades per ell. Lempenta de l'escriptorivigatà continuà amb l'impuls rebut en èpocad'Oliba, amb el mateix Ermemir Ouintilià, que el vasobreviure 35 anys, i amb altres mestres conegutsdurant un segle o dos més tard.

Dissortadament, de Cuixà se'n coneixen menyscoses per la pèrdua dels seus fons arxivístics. Oli-ba, aiudat de Garsies i altres monjos, devia tenircura que no faltessin llibres litúrgics ni de forma-ció pels monjos; però el que es coneix és moltpoc. Se li atribueix un ric Evangeliari (Ms. I de laBiblioteca Municipal de Perpinyà), una Cançó de

Santa Fe, d'un provençal molt catalanitzat, i algunsfragments d'obres; però sempre de procedènciadubtosa Cal pensar, però, que Oliba no descui-daria el monestir que tant estimava.

En resum: es pot assegurar que Oliba estimavaels llibres tant per a la seva pròpia cultura, comho revelen les cartes, els dístics i epitafis que faràals comtes enterrats a Ripoll, el poema fúnebre que va dedicar al comte Ramon Borrell de Barcelo-na, les cartes i els acròstics creuats amb Gauzlí, com també els destinats a la formació dels seus mon,jos, canonges i clergat en general de la seva diòcesr.

El monio i el fundador del monestir d.e Montsewat

Oliba era vocacionalment un monjo. Per això és lògic que la seva primera preocupació fos que elsmonestirs i la institució monàstica fossin rectes i exemplars. D'això, la documentació conservada endóna clars testimonis, com es constata en el fet que va intervenir activament en I'endegament delmonestir-de Sant Martí del Canigó, fundat pel seu germà Guifré, del qual assistí a la consagració delseu temple el 1009 i en tindria la direcció fins al 1014, que és quan el monlo Esclua, assistent a lafundaciódelmonesti¡founomenatprimerabat.Tambéconstaqueel l0l8vaenviardosmortiosaendegar el monestir de Sant Pere de la Portella; i sabem que va cedir el seu monio Ponç per a abatde Sant Serni de Tavèrnoles i el seu secretari Arnau com abat de Sant Feliu de Guíxols, a petició dela comtessa Ermessenda, com abans hem exposa

Era també persona amant i freturós d'omplir els seus monestirs de relíquies de sants i un autènticpastor, com ho demostren els extractes dels seus sermons sobre sant Narcís de Girona, santa Af¡a,sant Caldric del monestir del Canigó o sant Pau de Narbona. Consta que estimava i venerava les reliquies que recollia de diferents llocs i les dipositava en les esglésies que consagrava, fent abans unsermó sobre elles. També, com ja hem dit, va ésser ell qui pel 1075 va canonitzar l'ermità de Cuixà iantic dux de Venècia, Pere Ursèol.

Tot i els seus alts càrrecs i missions, no va abandonar mai del tot la pau i el recer del claustre, querecercava sovint i fins enyorava quan era fora. Així es desprèn de la seva carta del 1023, escrita -sem-

Pàgina de la Bíblia de Ripoll il lustrada pel monioCuifré, anomenada oportunament "Bíblia de 1'abatOliba" (segle X).

bla- des de Vic, on enyora els cignes i altres animals que hi havia al monestir de Ripoll, i els dónanoves dels progressos d'una petita grua que té amb ell (Díplomatarî..Textosliteraris d'Oliba, doc.l5). Finsi tot la mort el sorprendrà residint en un monestir, el de Cuixà, la tardor de 104ó.

Els anys 1046-1047, per anunciar la seva mort i demanar pregàries, els seus monjos feren córrer I'en-cíclica mortuòria pertots els comtats catalans i terres de la Gàl.lia o de l'altra banda dels Pirineus.D'ella se'n recullen 93 respostes des de Sant Pere de Casserres i de Sant Cugat del Vallès fins demonestirs, catedrals i comunitats parroquials d'indrets tan allunyats com Autun, Cluny o Poitiers. Diver-sos monestirs, com l'esmentat Sant Pere de Casserres, Serrateix o Sant Andreu de Sureda i altres,l'anomenen pare i mentor seu.

S'ha arribat a creure que havia creat una organització o petita congregació de monestirs; però aixòno té cap fonament segur. Oliba influí certament en alguns monestirs perquè eren filials de Ripoll o

de Cuixà, com Sant Miquel de Fluvià, del qual el 1045 va consagrar el solar on s'havia d'aixecar elmonestir; però no va crear cap unió jurídica ni estable entre monestirs.

Sí,"en canvi, va crear un monestir, inicialment molt humil, però aviat tant o més esplendorós quela seva casa mare de Ripoll, al cim del Montserrat, en l'església de Santa Maria iprop de la de SantIscle; una de les quatre, junt amb Sant Pere i Sant Martí de Monistrol, al peu de la muntanya, ambquè el comte Guifré el Pilós havia dotat el monestir de Ripoll I'any 888.

No lluny d'aquestes esglésies, que pel seu nombre i situació devien ésser ja en aquells temps recerd'eremites, e|945 es fundava el monestir de Santa Cecília, regit inicialment per l'abatCesari, un homeambiciós que es féu consagrar arquebisbe de Tarragona, sense que mai fos reconegut pels bisbesdel país. La llunyania de Ripoll d'aquells dominis féu que, a principis del segle XI, els abats de San-ta Cecília s'haguessin apropiat d'aquelles esglésies pròpies de Ripoll, cosa contra la qual va protes-tar l'abat Oliba, essent ia bisbe de Vic, en un iudici celebrat a Barcelona al palau comtal el 2l de

iuny de 1022, amb la presència dels comtes i magnats de la comtessa Ermessenda. Estudiats els docu-ments aportats per Ripoll, obligaren l'abat i monios de Santa Cecília a renunciar a la seva possessió.(Diplomatari, doc. 7l ).

Per evitar posteriors problemes, i segurament per l'atracció que la muntanya i les capelles exis-tents causarien en Oliba, hi va instituir, en una data incerta, que cal situar entre el I 023 i el 1025, unpriorat o filial de Ripoll que rep ia deixes i és esmentat com a cenobium de Monteserrado el 103ó

Sant Pere de laPortella, alBerguedà, era desobirania d'Oliba.El jove comtetingué una especialpredilecció peraquest lloc.

Detall de ['estàtuade I'abat Oìiba a

Montserrat, deManuel Cusachs(1992t.

Montserrat és ara 1'únic gran cenobi català benedictí, hereu de la important tradició monàstica bene.dictina del país i també de I 'herència i esperit emprenedor d'Oliba. Cosa que estudià extensamentel pare Albareda en la seva obra la citadalabatOliba,fundador deMontserrat, escrita el 193 l.

Oliba morí a Cuixà el 30 d'octubre de 104ó, a I 'edat de 75 anys, edat molt destacada per un homed'inicis del segle Xl. Se sap que fou enterrat a Cuixà, a I'església, però no es coneix el lloc, malgratsondeigs fets per identificar la seva tomba.

Els seus monios feren circular, com era costum de l'època, una encíclica mortuòria, abans descrita.Aquest text i la resta de documentació han fet perpetuar el seu record, així com les obres que l'hanperdurat al llarg dels segles. Així ho revelen els estudis que n'han pogut traçar una semblança i tra-lectòria prou àmplia, com per iustificar el record i els treballs que se li dediquen.

Si el nostre fos un país centreeuropeu, segurament Oliba seria venerat com a sant, com tants santsnobles i monjos fundadors de monestirs figuren en els seus santorals. Entre nosaltres és i serà sem-pre considerat com un gran home i un foriador de la Catalunya present.

Us agraeixo aquesta atenció. I perdoneu les meves paraules. M'a-gradaria que us quedés la idea que Oliba és un gran home, cone.gut. No és aquell que amb llegendes hem fabricat o completat, no.D'Oliba en tenim documents. 268 documents ens parlen d'e11.

Molts d'ells amb la seva signatura; molts d'ells escrits per ellmateix, que ens parlen d'un home. D'ell tenim homilies, poesies,díptics, versos... Era un home erudit, un home sant, un home mon-jo, una verdadera vocació. I és un pare de la pàtria. I és ell qui enels seus documents és el primer que diu i¡r hac nostra patria.Ellteniael concepte que, tot i que eren comtats separats, formaven juntsuna unitat de país. Aquest és el gran Oliba.

Us agraeixo que m'hàgiu deixat parlar una mica d'ell. Gràcies!

_t