L’ A G

U L L

A

Juny 2008 - Any XIII - Número 60

ReforçarNo anem gens bé. Això de la renovació del contracte de la COPE a Federico Jiménez Losantos només per la voluntat del cardenal Rouco i en contra, pel que sembla, de la resta de comitè executiu de la Conferència Episcopal Espanyola és inconcebible. Quina mena de president és aquest que és capaç d’actuar així? I quina mena de comitè executiu és aquest que li ho permet?

El cas és que la situació dels cristians que no combreguem amb la ideologia integrista i ultradretana que s’ha apoderat de l’Església espanyola és cada cop més difícil. Fins al punt que n’hi ha que es plantegen de marxar sense que això signifiqui que hagin perdut la fe. És tràgic, haver d’arribar a aquest punt.

I poca cosa s’hi pot dir. Bé, sí que es pot dir el que hem dit sempre, i que encara que sonarà repetit i tòpic, deu continuar tenint tot el seu valor.

Per una banda, reforçar els propis espais d’Església, els de l’Església de prop, la que ens ajuda a viure i a continuar el camí de creients.

Per una altra, reforçar també totes les iniciatives que puguin fer presents noves veus d’Església, per mirar que la Bona Nova de Jesús pugui ser vista com una proposta alliberadora, estimulant, transformadora.

I per una altra, finalment, reforçar la pròpia i personal vivència cristiana, amb la pregària, el silenci, la lectura, la recerca de la pau que dóna Jesucrist...

Ara que ve l’estiu, pot ser un bon moment per donar una empenta a totes aquestes coses.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Any XIII. Número 60juny 2008

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €Grup promotor:

Jaume Botey Joaquim M. Cervera

Salva Clarós Kitty Guirao

Maria-Josep Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè SoléCoordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè SoléDibuixos:

Montserrat CaboCapçalera:

Mercè GallifaImprimeix:

Multitext, S.L.D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Catalanes, 942, 5-1

08018 BarcelonaCorreu electrònic:

agulla.revista@telefonica.netTelèfon: 93.308.37.37

(Josep Pascual)Bloc:

http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 No es lo que hay. J. Llamas

04 Coopcinites = cooperativa + cuina. M. Digón

05 Canviar de Feina. S. Clarós

06 Reflexions sobre la sequera. E. Martínez

07 Llibertat d’expressió. M. Solé

la palmera i la font08 CPL. cinquanta anys. J. Lligadas

09 Carta al bisbe Carles Soler per entregar al seu successor F. Gim-bernat

amb entitat (i experiència)

10 La coral “Primavera per la Pau”. T. Canal

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)11 Rotllets de salmó farcit. T. Jorge

11 Crisis. S.Clarós

12 Puntades

15 per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 Jesús i la família (II). J. Lligadas

Bon estiu,bon descans

(o bona feina)!

2

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumari

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Han pasado 30 años desde el final de la dictadura y de la represión. Ahora estamos en democracia, una democracia lograda gracias a la lucha unida de todo el pueblo, que supo salir a la calle a reclamar sus derechos. Salimos al unísono todos juntos, nos apoyamos y vencimos… Pero, ¿que pasa ahora?Reflexionemos. No hay represión moral, de hecho hemos avanzado mucho en la manera de ver situaciones polémicas como la homosexualidad, la emigración, aceptando otras culturas. En general hemos aprendido a respetarnos un poco más y todo esto es maravilloso, pero estamos tragando con otro tipo de represión, otra forma de coartar nuestras libertades. Me explicaré con el ejemplo de mi vida misma. Tengo 30 años, vivo en un piso de segunda mano con todas las reformas que ello supone (las cuales aún están por hacer) pago 914 € de hipoteca, de los cuales 816 € son intereses y 98 de amortización. Mi sueldo base es de 540 € (el mínimo interprofesional); para ganar más tengo que hacer un montón de horas. El sueldo de mi pareja es de 640 € base. Este pasado mes ha realizado 232 para poder llegar a final de mes. Además ahora nos hemos embarcado en la aventura de ser padres lo cual nos supone una serie de gastos adicionales.Sé lo que muchos piensan, más que nada porque me lo han dicho abiertamente. Si no tienes dinero no tengas hijos, que luego los crían las abuelas… tú al menos tienes piso… te puedes

ir de alquiler. Yo me pregunto si alguien se da cuenta de que el problema está en el abuso de los bancos, en la especulación inmobiliaria y la mala gestión económico-política que cada vez está más cerca del capitalismo que de la democracia justa. Tener piso o ser madre no es un lujo, es un derecho, tanto moral como por ley tenemos derecho. ¿Por qué nos tenemos que justificar? Quizá a lo que no tengo derecho es a quejarme porque ¡es lo que hay!Veamos otro caso. Un amigo con carrera universitaria posee un sueldo base de 540 €, soltero que comparte piso de alquiler con unos amigos porque el banco le deniega la hipoteca que, bien mirado, realmente no podría pagar. El sólo gasta unos 200 € en la habitación, con el dinero que ahorra de vez en cuando se va de viaje low-cost, o se permite un capricho, porque de todos modos por mucho que ahorre no va a poder comprarse un piso ni vivir solo de alquiler. Los comentarios en su caso son: “Bueno, si no tienes dinero de verdad, no te vayas de viaje… o no te compres esto o lo otro”.Una vez caemos en la trampa de la demagogia que utilizan los capitalistas, el gobierno acomodado de hacernos creer que si somos pobres o lo pasamos mal es nuestro problema, que eso ¡es lo que hay! Que ellos cuando salieron de la represión también lo pasaron mal y no se quejan. De verdad ¿estamos dispuestos a tragarnos esa patraña? ¿Tanto nos han lavado el cerebro las nuevas tecnologías que ya no

distinguimos la realidad de la demagogia?Ellos salieron de una dictadura y sí, los principios son difíciles, pero la mayoría de aquellas personas hoy tienen una buena posición económica, incluso más de una vivienda, además y lo más importante, la clave de todo… Ellos salieron de un sistema represor. ¡Esa es la clave!Nosotros llevamos en democracia ya ¡30 años! Y al paso que van los sueldos, los precios y los abusos, no alcanzaremos ni la mitad del bienestar social que ellos a los 40 años. Edad a la que ya poseían un piso pagado o casi pagado y una familia echada adelante ¿Por qué no les copiamos?¡Salgamos a la calle, denunciemos los abusos! Defender nuestros derechos no es perder el tiempo. ¡Lucha por lo que es tuyo! ¡NO ES LO QUE HAY!

Jemima Llamas és treballadora d’una empresa de seguretat. Article publicat

a “Viladecans, Punt de Trobada”

No es lo que hayJemima Llamas

3

L’any 2004 va ser un any de molta moguda al nostre barri: Sant Andreu (Barcelona). Aquell any un grup de gent ens vàrem llançar a iniciar diversos projectes que varen resultar més o menys exitosos.Vàrem iniciar un projecte de cooperativa d’habitatge (seguint el model Andel dels països nòrdics en règim d’usdefruit). Sostre Comú va ser el nom d’aquest projecte. La magnitud del projecte (implicava a les administracions públiques de ple) i la diferència de ritmes en el procés per a crèixer com a grup humà i projecte de vida, va resultar que la coope d’habitatge naufragués.També vàrem iniciar una cooperativa de consum ecològic. La cooperativa El Borró la formem unes 15 unitats familiars, on cada 4 mesos periòdicament anem agafant les responsabilitats de secretaria, unificació de comandes i economia. La paraula Borró és la gemma que surt del tronc i d’aquí les branques, fulles i flors. Cada dijous ens trobem al local d’ICV de Sant Andreu on ens el cedeixen com a espai de trobada del Borró. Setmanalment hi ha un parell de persones que preparen les cistelles per a la resta de cooperativistes. Entre tots plegats/des ens ajudem (ho intentem) en el consum conscient i responsable.En paral.lel es va iniciar, a més a més, Coopcinites. Érem 5 persones (Ana, Hèctor, Daniel, Mònica i Marta) que vivíem soles i constatàvem la dificultat a nivell pràctic i econòmic que representava aquesta situació. Mentre anàvem construint un projecte més global (Sostre Comú i El Borró) en començàvem un altre de més petit. Amb el temps en Daniel va anar desapareixent i es varen incorporar un altre Dani amb la seva parella Meri i els seus nanos Roger i Jana (que han anat arribant amb el temps). Més

tard l’Ana se’n va anar a Guatemala un parell d’anys (tot i que ja la tenim aquí) i va retornar el Lobo (Jordi) després de cinc anys a EUA i s’hi va incorporar també…. Ah! i la Mònica va atraure al Xavi, la seva parella. Així que ara som tots aquests: cinc unitats familiars. Cal dir també que molts de nosaltres hem compartit o compartim grup de revisió de vida a la JOC i ara a l’ACO…La idea de Coopcinites va sorgir bàsicament de la mare de l’Hèctor. Ella volia deixar la seva feina per dedicar-se a cuinar per a gent que treballa, carmanyoles de migdia casolanes i de qualitat…. Així que el seu propi fill li va robar la idea !!Per a tothom era complicat cuinar cada dia i per a una sola persona. Si en un plat, per exemple, hi posaves una mica de col o bé tota la setmana menjaves col, o bé se’t feia malbé dins la nevera. Les compres eren: un pebrot, dues cebes, un cogombre… una mica trist… en canvi el fet de cuinar-nos mútuament ens dóna qualitat en els nostres àpats (cuines un sol dia, no ho fas només per a tu, t’han cuinat uns bons plats i vols correspondre-hi). Il.lusiona quan et diuen: oh, quines croquetes!! I a més estalvies diners i molt de temps….En aquests quatre anys que portem valorem molt el fet de cuinar per als altres. Entre cassola i paella hi ha un ingredient que és bàsic: la tendresa i l’estima per a qui cuines. Ens ho passem molt bé cuinant i menjant el plat amorós que cadascuna/ú rep. Donem i rebem plats generosos d’estimació (a l’estil “Como agua para chocolate )I com ens organitzem?És molt senzill. Tenim un calendari/quadrant on sortim cadascuna de les unitats familiars i en el qual cada setmana ens repartim els següents plats: carn, peix, verdures, llegums i sopa/pasta. El plat que et toca fer aquella setmana el fas per a 5 unitats familiars. El diumenge (generalment) ens trobem a la Plaça del Comerç (barri de Sant Andreu) o en una casa i ens repartim les carmanyoles, així que arribes, per exemple, amb cinc plats de llenties i t’entornes amb un de llenties, un de calamars, un de pollatre al curry, un de mongeta tendra i un de macarrons… i ja tens bastant arreglat el menjar d’aquella setmana! Brutal.Qui convoca en forma, hora i lloc (pot ser un sopar o un traspàs ràpid) és la persona a qui aquella setmana li toca cuinar verdures. El primer any ens ho vam currar mogollón: cada diumenge fèiem

Coopcinites = cooperativa + cuinaMarta Digón

4

sopar amb amigues i amics, però al final de curs vàrem valorar que era una currada…. Ara hem de trobar l’equilibri entre fer cada setmana un sopar o passar-nos les carmanyoles com si fòssim traficants ¡!!A Sant Andreu s’ha gestat un altre grup de Coopcinites que es manté ja uns tres anys… no està gens malament!Però el millor de tot és que van sortint variants a

conveniència. Per exemple el Diego, un company de la cooperativa del Borró, ha iniciat el mateix però amb companys i companyes de la feina. S’han organitzat que cada dia de la setmana cuina un o una i porta el menjar per a la resta, amb la qual cosa comporta menjar molt bé i cuinar un sol dia!

Coopcinites som: Mònica Cano, Xavier Vivancos, Jordi Alcaraz, Ana Chamorro, Dani Gómez, Meri Cases (els

petits Roger i Jana), Hèctor Mora i Marta Digón

El fet d’emprendre per decisió pròpia una nova etapa professional, mogut més per la voluntat de canvi que no pas pels avatars del mercat laboral o per l’ànsia de millora econòmica o de promoció professional, ajuda a mostrar que l’ésser humà no sempre es conforma amb l’estabilitat i l’acomodació a un lloc determinat. La resistència al canvi és forta perquè els lligams que establim amb l’empresa, l’entorn humà i les rutines laborals adquirides al llarg del temps actuen a manera de narcòtic que inhibeix l’esperit d’emprenedor que portem a dins. Moltes vegades, són les circumstàncies alienes les que ens porten a canviar el rumb de les coses. Com a sindicalista he assistit a nombrosos acomiadaments, sempre dolorosos en el moment en què es produeixen perquè en no ser esperats ni desitjats representen un trauma per a la persona que ho viu com a

Canviar de feinaSalva Clarós

víctima. Haig de dir, però, que també en algunes ocasions, les mateixes persones acomiadades han relatat a posteriori una certa sensació d’alliberament, com si aquella circumstancia inicialment traumàtica hagués obert inesperadament i per atzar una porta de llibertat. En el meu cas, després de més de dues dècades en una empresa multinacional a la qual sens dubte m’hi havia acomodat, he sentit la necessitat de canalitzar les inquietuds personals, aquelles que en bona mesura et motiven per a fer una aportació a la col·lectivitat, i que fins aquest moment estaven circumscrites a l’àmbit del voluntariat extra-laboral, cap a una acció capaç d’englobar treball i compromís en una mateixa dedicació, guanyant temps, eficàcia i probablement satisfacció personal. He optat per una dedicació plena a l’organització sindical a la qual estic afiliat des de gairebé el primer dia que vaig començar a treballar. És evident que la sola militància sindical, vull dir l’acció de representar els treballadors a l’empresa, ja marca d’alguna manera el futur perquè determina certs límits en la progressió laboral a l’empresa.

El treball en el sindicat, en aquest cas, no és una continuació de l’acció sindical sinó un canvi cap a un departament més tècnic de treball, ambient i infraestructures que fa de suport a l’acció sindical i a la interlocució social de la pròpia organització sindical. No es tracta només de canviar “d’empresa” sinó també de temàtica, encara que sense perdre del tot de vista el camp de l’enginyeria perquè hi ha una relació evident entre tecnologia i ciències mediambientals. En aquest àmbit però, el sindical, hi ha una orientació òbvia cap al benefici social i cap a la transformació del sistema que evidentment aporta tota una altra motivació que, per a mi, no aportava l’activitat orientada estrictament al negoci. En aquest moment de la vida, quan ja vaig encarant la cinquantena, el cos demana conciliar neguits, aspiracions i realitats. Si bé no és fàcil prendre decisions que impliquen risc com ara les que fan referència al futur laboral, també és cert que costa menys quan ja hi ha una certa experiència acumulada en els anys de fer apostes no sempre segures però sí convençudes.

Salva Clarós és sindicalista 5

Plou mentre escric aquestes línies i el so de les gotes sobre les llambordes sembla música celestial. Però encara som molt lluny de poder-nos oblidar d’aquesta severa sequera que patim. L’aigua, aquest do de Déu, ens és més necessària que mai.Potser no som conscients de la gravetat real de la situació que vivim, i aquesta aigua que cau del cel podria relaxar comportaments i aigualir projectes estructurals imprescindibles. Avui és més fàcil pensar: Veus, tant alarmisme, tantes propostes i contrapropostes, tant merder... i al final sempre acaba plovent!I no ens n’hem d’estranyar perquè en el debat de l’aigua hi ha posicions i interessos contraposats, i la majoria de persones en són alienes. Aquesta majoria obedient i silent només pretén que ragi l’aigua quan obri l’aixeta i no l’acaba de preocupar si ve d’un lloc o d’un altre. Aquesta majoria tampoc no entén algunes actituds visceralment hostils per, no ho oblidem, el repartiment d’un bé públic. En el nostre imaginari d’arrel judeocristiana donar aigua a l’assedegat és un fet d’una moralitat absoluta i no discutible. A vegades, sembla, que més que una dificultat en explicar-se manca la voluntat d’entendre.No hem, però, de caure en el parany de l’enfrontament. Segurament nosaltres també hem tingut comportaments que, vistos amb la perspectiva del temps, tenien ben poc de racionals. Bona mostra d’això és l’anomenada guerra de l’aigua que fa menys d’una dècada va unir milers de persones per reclamar rebaixes en el preu de l’aigua. En el preu de l’aigua! El més barat, i de llarg, dels serveis que rebem!

Per reconduir la situació cal retornar el debat a l’àmbit estrictament tècnic. Preveure les infraestructures necessàries per minimitzar els riscos de desabastament a cap zona de Catalunya. Tothom entén la necessitat d’una xarxa matricial que permeti la circulació de persones, de béns o d’energia en totes direccions. Tots i tot ha de tenir camins alternatius per si es bloqueja la via de circulació principal.Amb l’aigua, doncs, hauria de ser el mateix. Hauria d’existir una malla que permetés fer-la circular en totes direccions segons les necessitats. En cap cas això vol dir despullar un sant per vestir-ne un altre sinó, al contrari, dotar-se d’eines que permetin garantir l’ús racional de l’aigua que disposem. D’aquesta manera evitaríem presses d’última hora, angoixes, costos desmesurats i improvisacions.Cal aprofitar el que la sequera ens està ensenyant i seguir el camí de les solucions duradores. A les nostres mans està el fer-ho possible.

Eduard Martínez és farmacèutic i tècnic de l’aigua

Reflexions sobre la sequeraEduard Martínez

Són dues de les precioses fotografies que podeu trobar al “Photoblog” de Jordi Bertran, subscriptor de L’Agulla: http://www.jordibertran.com/blog. De veritat que valen molt la pena!

6

És una sensació encantadora obrir el correu electrònic i trobar-te amenaces o insults. O adonar-te que el teu nom o el de persones estimades fa les Amèriques gràcies a tercers que t’han deixat verd. De fet a casa ja n’hem vist de tots colors. De vegades amb signatura, de vegades sense. Això que no som pas famosos, ni fem res rellevant ni insòlit. Som d’un mediocre que matem.Una de les persones que es va passar una bona temporada assetjant-nos es va disculpar quan es va adonar que realment ens havia fet mal, cosa que li vaig agrair moltíssim. Recordo que em deia: “És que em van dir coses de vosaltres que no eren veritat”. No sé si vaig aconseguir fer-li entendre que, fossin o no veritat, no era manera d’abordar el problema, perquè en qualsevol cas n’haguéssim pogut parlar i tots plegats ens hauríem estalviat molts maldecaps. El noi tenia habilitat per escriure i certament la utilitzava i quan volia ferir, ho aconseguia. I ho feia de manera que es feia difícil demanar-li responsabilitats legals, entre d’altres coses perquè prou feina tenim i perquè hi ha coses que per mal que facin no són pas delicte.Tot plegat em sembla fruit del moment en què vivim, en nivells molt diferents. La COPE és decididament escandalosa, segurament la mostra més bèstia d’això que escric, però hi ha molta gent a qui li agrada, o a qui no li agrada però que també l’escolta o se’n fa altaveu, cosa que igualment dóna peixet a l’emissora.D’una banda, mitjans de comunicació, partits polítics

(PP, sobretot) i darrerament moviments eclesials, no dubten a deixar anar pel broc gros tota mena de verí perquè si cola, cola. Ho fan a més com si fossin defensors de la llibertat d’expressió, quan de fet no és que expressin opinions, sinó que aixequen calúmnies, o alimenten prejudicis o senzillament menteixen. Cosa força diferent.O de vegades no ho fan directament, però permeten, com algun diari digital –penso en un de Mataró-, que els seus lectors opinin anònimament i amb un llenguatge proper a l’insult, encara que escorxin el personal, perquè saben que la gent llegim amb fruïció aquestes coses, i que, per tant, això incrementa la lectura de la seva publicació.D’una altra banda, hi ha la gent a qui ja li està bé. Que si veu que si algú no li cau bé o li fa nosa, i rep, molt millor. Tant si aquest algú és un adversari polític al municipi més petit de la comarca, com si són els immigrants en pes, els catòlics, o els ateus. Tant se val. És una actitud de “regalar-se l’oïda” amb allò que no sabem si és veritat però que ens agrada sentir perquè reforça els nostres propis prejudicis.

I la veritat és que internet no ajuda gaire. D’una banda permet una gran i immediata participació. Però, a part que alguns comentaris estaria bé que fossin més meditats i reposats, permet aquesta mena d’impunitat que prové de l’anonimat. És cert que si penges a internet una foto de l’ex-nóvio en pilota picada i amb comentaris vexatoris és probable que l’endemà et trobis la guàrdia civil a la porta. Però també és cert que abans d’arribar aquí hi ha una altíssima gamma d’insult, insinuació i mala fe que no és delicte, però que no crea precisament un bon clima de convivència. Rehabilitar la política, fer la societat més democràtica i participativa, acollir els que són diferents, donar el suport que necessiten als més febles es fa molt difícil amb tant de soroll i de desqualificació mútues. Ens fa falta actuar higiènicament i promoure la nostra salut mental. No pas a base d’actuar sobre els altres, sinó de no deixar-nos embolicar per aquest tipus de dinàmica. I de ser curosos amb allò que diem sobre la gent.

Mercè Solé és treballadora social

Llibertat d’expressióMercè Solé

7

La palmera i la fontLa palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

A mi, el que més m’agrada del CPL, el Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona, que és el lloc on treballo des de fa molts anys, és que, enmig dels sobresalts eclesials d’aquests temps, és un lloc prou lliure com per continuar transmetent un estil i un llenguatge d’Església obert, atent al món, amb voluntat de connectar amb la societat. Un estil i un llenguatge en la línia del Concili Vaticà II, que ara sembla sovint tan arraconat. També m’agrada, tot sigui dit, l’ambient amable de treball que en general hi ha, però això és una cosa més interna, que no transcendeix cap enfora. Però que tanmateix també deu ajudar-hi.El CPL, per als qui no el coneguin, és una entitat privada però amb reconeixement eclesial, que ara pràcticament només es dedica a tasques editorials. Abans també feia moltes trobades i cursets, sobretot en l’època en què va caldre implantar la reforma litúrgica del Concili. Però ara el que fa, sobretot, és publicacions. Per exemple, aquell full de monicions i pregàries que s’utilitza a les misses, i que va inclòs dins la revista Missa Dominical, que ofereix material per a la preparació de la missa en general i de l’homilia en particular. I per exemple també, el Cantoral de Missa Dominical, utilitzat a tantes esglésies. O la col.lecció de llibrets per a la pregària o la preparació dels

CPL, cinquanta anysJosep Lligadas

sagraments, com ara el llibret Lectures de casament que tot nuvi o núvia que es preï segur que ha utilitzat. O la col.lecció Emaús, on recentment hem publicat una selecció d’entrevistes de les que van anar sortint a L’Agulla. O la col.lecció “Sants i Santes”, petites biografies escrites, com diu la publicitat, “amb simpatia envers el sant però alhora amb respecte a la veritat”.Aquestes serien algunes de les publicacions més conegudes. També n’hi ha, certament, de més erudites, o de més clàssiques, una mica de tot. Però aquesta deu ser la principal gràcia d’aquesta entitat. Que té aquesta oferta àmplia, que ha ajudat a crear, a Catalunya i a Espanya, i també a Amèrica Llatina, una manera d’oferir el llenguatge de la fe que ajudi a viure allò que la celebració cristiana té de més profund i de més transcendent, arrelat i vinculat a la nostra realitat quotidiana, i a les inquietuds per fer avançar el món en què tothom pugui viure una vida digna.Segurament que aquest arrelament en el món, i aquesta tasca al servei d’una vida més digna -i també, naturalment, al servei d’una Església més oberta- podrien ser més intensos. Però el fet és que així, sense voler córrer més del compte, aconseguim que el nostre treball pugui arribar a un nombre molt gran de gent, al qual podem ajudar en tots dos niivells: la vivència litúrgica i cristiana seriosa i viscuda

amb profunditat, i l’arrelament d’aquesta vivència en el món. Al capdavall, repetim-ho, allò que va convidar a viure el Concili Vaticà II.I bé. El cas és que aquests dies el CPL fa cinquanta anys. La seva primera presència pública va ser un llibre, publicat l’any 1958, que es titulava Monicions i pregàries per a la santa missa, i que va sortir editat en català i en castellà. El seu principal promotor va ser un capellà que aleshores tenia 30 anys i que ara és bisbe i en té 80, Pere Tena. Eren els anys en què la missa es deia encara tota en llatí i d’esquena a l’assemblea. I el llibre pretenia ajudar a entendre el sentit dels diversos temps litúrgics, de les festes, i de tot allò que s’esdevenia a la celebració. Els qui van fer aquell llibre esperaven que un dia arribaria allò que, gràcies a la capacitat de mirar endavant d’un papa que es va dir Joan XXIII, tindria lloc set anys després: que la missa es diria en la llengua de la gent, amb la participació de la gent, de cara a la gent.Des d’aleshores, el CPL ha mirat d’ajudar a anar fent realitat aquesta nova manera de celebrar, i l’estil d’Església i de món que en aquest estil s’hi conté. I evidentment que caldria avançar molt més. Però jo em sento molt satisfet de tot el que, des del CPL, hem pogut fer i podem continuar fent.

Josep Lligadas és secretari del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona

8

Bisbe Carles, no és aquesta carta ni de blasme ni d’elogis, és per donar al seu successor i ajudar-lo a ser més bon pastor. Voldria que li entregui o li digui de viva veu tot això:Que sigui pare pels seus rectors, a més de pare

espiritual necessiten pare humà, no madrastra, ni pare llunyà.Que, de tant en tant, agafi el telèfon i truqui a algun d’aquests ajudants seus, isolats potser, cansats i malalts que fan el que bonament poden: “Joan, sóc el bisbe, què et sembla si demà vinc a prendre un cafetot a casa teva”? Que quan algun rector l’hagi visitat, sigui pel motiu que sigui, i acabin prop de les dues, no el deixi anar-se’n, que vagi a buscar el cotxe qui sap on, condueixi mitja hora o tres quarts, arribi a casa seva cansat i desganat, es faci un entrepà o una truita i s’estiri al sofà (si en té). Convidi’l a dinar, que segui a la seva taula i comparteixin l’àpat familiar.Deixi’m explicar-li, i expliqui-li al nou bisbe, aquest episodi que vaig viure de molt a prop. El rector d’un

poble dels grossos del Baix Empordà, estava malalt de debò, una forta depressió unida a problemes renals i de fetge li feien demanar un vicari. Encara que poques, quedaven algunes parròquies amb vicari. La resposta fou que l’enviarien a un poble petit amb poca feina (només tres pobles petits). Ell va protestar, no era el moment de deixar les amistats de més de deu anys i anar on no coneixia ningú; el poble va protestar, va fer manifestacions, els diaris se’n van fer ressò, tot en va. Així, doncs, malalt, va arribar a un poble que ja sabia que no hi volia anar, que hi anava per força, i que li va fer el buit. Van passar dies, setmanes i mesos, ni una sola trucada ni del bisbe, ni del vicari episcopal, ni de ningú de la cúria per interessar-se per la seva salut, de com li anava la feina, si necessitava alguna ajuda, res de res. I sé d’almenys un altre cas semblant.És això ser germà? És això ser humà? Si els sacerdots que penquen en els pobles i ciutats són tractats així, què podem esperar els feligresos?Bisbe Carles, germà en Crist, fes saber al teu successor, sigui qui sigui, el sentiment de molts rectors i que els seus feligresos molt sovint ignoren.

Francesc Gimbernat és jubilat i té 89 anys

Carta al bisbe Carles Solerper entregar al seu successor

Francesc Gimbernat

Jesús no hablaba de la “pobreza” en abstracto, sino de aquellos pobres con los que él trata mientras recorre las aldeas. Familias que sobreviven malamente, gentes que luchan por no perder sus tierras y su honor, niños amenazados por el hambre y la enfermedad, prostitutas y mendigos despreciados por todos, enfermos y endemoniados a los que se les niega el mínimo de dignidad (...). ¿Por qué van a ser ellos los privilegiados? ¿Es que Dios no es neutral? (...). Si Jesús hubiera dicho que el reino de Dios llegaba para hacer felices a los justos, hubiera tenido su lógica y todos le habrían entendido, pero que Dios esté a favor de los pobres, sin tener en cuenta su comportamiento moral, resulta escandaloso (...).

Jesús nunca alabó a los pobres por sus virtudes o cualidades. Probablemente aquellos campesinos no eran mejores que los poderosos que los oprimían; también ellos abusaban de otros más débiles y exigían el pago de las deudas sin compasión alguna. Al proclamar las bienaventuranzas, Jesús no dice que los pobres son buenos y virtuosos, sino que están sufriendo injustamente. Si Dios se pone de su parte, no es porque se lo merezcan, sino porque lo necesitan.

José Antonio Pagola, Jesús. Aproximación histórica, PPC, Madrid 2007, p. 103 9

Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

L’any 1983 es commemorava el desè aniversari del salvatge cop d’estat del general Augusto Pinochet, d’infame memòria, que sacsejà i malbaratà la vida a Xile i causà estupor a la gent de bona voluntat de la resta del món. A Mataró, en el marc d’unes jornades de solidaritat amb Xile neix la idea d’organitzar un grup per interpretar la “Cantata de Santa María de Iquique”, del compositor xilè Luís Advis, obra musical basada en el folcklor xilè. No es demanava cap mena de coneixement musical, només ganes de cantar (i així hem seguit fins avui).Basats només en la discografia del moment, Genís Mayola, Joan Vives, Pedro Javier González i Pepe Camacho “tradueixen” d’oïda la partitura, que amb els anys, i per un viatge d’una membre del cor a Xile, on anà a trobar l’autor de la Cantata, sabem que es va fer amb una gran dosi d’ encert.L’octubre d’aquell any s’estrena la Cantata a Mataró. L’esforç esmerçat en la realització de la idea, el bon ambient aconseguit, el trobar-se bé cantant, fan que el grup, en aquell moment una seixantena de persones, decideixi de seguir no ja com a agrupació coral esporàdica i efímera, sinó com a grup estable. Unes jornades pel desarmament que es feien al Maresme la primavera de l’any següent provoquen que es bategi el grup amb el nom de “Primavera per la Pau”.L’objectiu de “Primavera” és de posar veu a tota causa que tingui a veure amb la pau: el

diàleg, la tolerància, la lluita contra la pobresa, la lluita contra la fam, el treball contra tota mena de misèria, el treball per la dignitat de les persones i els pobles, les causes perdudes i menystingudes. Dirigits ja d’un bon començament per en Genís Mayola, encarem ara els vint-i-cinc anys de vida.Han passat pel cor un bon grapat de gent, de Mataró i una mica de tot arreu. Ara som uns vuitanta. Hem cantat al Palau de la Generalitat; al Palau de la Música amb en Carlos Mejía Godoy y los de Palacagüina; a la basílica de Santa María del Mar per la Rigoberta Menchú;a la Plaça de Catalunya en un acte multitudinari contra la guerra de l’Iraq; hem cantat a Madrid i Andorra com a sortides fora del nostre país. Hem cantat a parròquies, cines, poliesportius, centres cívics, auditoris i teatres de tot Catalunya, també al carrer, tot i que que no ens agrada. Hem cantat per un grapat de causes, totes s’ho mereixien i s’ho mereixen. Hem cantat davant molta gent i davant de

molt poc auditori, però sempre amb moltes ganes. El nostre repertori no és molt usual en el món coral. Per destacar algunes cançons, cantem poemes de Martí Pol musicats per en Genís, que també ha posat música a lletres de Pere Casaldàliga, l’indi Seattle i d’altres poemes, cartes o qualsevol mena de textos que tinguin a veure amb la pau. De Miguel Hernández, a Eric Clapton, un espectre ben ampli, de Bach a Llach, Serrat i Raimon o Mayola.Des del seu naixement, “Primavera” ha estat dirigida per Genís Mayola, que des de fa un parell d’anys codirigeix amb en Xavier Rodon, que serà qui prendrà el relleu al capdavant del grup.Ara, a “Primavera”, celebrarem els vint-i-cinc anys, no és cap fita, ni cap mèrit. Cantem perquè ens agrada, i ens agrada i ens motiva el fet de cantar per la pau. És un granet de sorra per una causa que, per ara, no té fi. Però treballarem per ella i li posarem música. Amb moltes ganes.

La coral “Primavera per la Pau”Toni Canal

Coral Primavera per la PauCarrer Nou, 1108301 Mataróhttp://primaveraperlapau.entitats.mataro.cat10

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes

Arròs cremós amb formatge escumós

embolcallat de salmó (o altrament dit rotllets de salmó

farcit)Tere Jorge

La cuina també és motiu de polèmica i tot i que en aquesta publicació no ens hi trobem directament implicats (no ens han cridat per demanar la nostra adhesió a un o altre bàndol) hem volgut “picar l’ullet” i demostrar que tots podem ser creatius en els títols (també a la cuina de casa) però el que realment importa és si al darrera dels noms imponents trobem quelcom que valgui la pena. El cert és que ni a casa dels uns ni dels altres no hi podem anar cada dia. Així que a l’espera de les nostres “estrelles Michelin” i amb la promesa que no se’ns pujaran els fums al cap si algun dia arriben, us oferim aquest sofisticadíssim plat (o no). Ingredients (per a 4 persones): 500 gr. de salmó fresc; 400 gr. d’arròs; 300 ml. de nata líquida; 150 gr. de formatge “manchego” semicurat o qualsevol altre que us agradi; una fulla de llorer; sal i pebre al gust.Preparació: A la peixateria demanem que ens netegin el salmó i ens facin filets el més prims possible. En una cassola ampla, hi posem aigua a bullir amb el llorer, un bon raig d’oli d’oliva i sal. Quan comenci a bullir, hi tirem l’arròs i el deixem coure uns 16 minuts aproximadament (fins que el gra estigui “al dente”). L’escorrem i el reservem. A la mateixa cassola hi posem la nata a bullir i deixem que redueixi una mica. Hi incorporem l’arròs i amb un ratllador molt fi hi afegim també el formatge. Hi donem unes quantes voltes fins que quedi una textura cremosa. Salpebrem. Posem el filets de salmó en una plata per anar al forn. A sobre de cada filet de salmó, hi afegim l’arròs cremós i emboliquem els filets (ens quedaran uns rotllets). Afegim un raig d’oli d’oliva per sobre de cada rotllet de salmó i empolvorem amb formatge ratllat. Finalment ho posem a gratinar uns minuts al forn. El podem servir sobre un llit d’enciams variats.

Crisis Salva Clarós

La gent d’aquesta generació creu que la humanitat mai no ha estat tant bé com ara. Tot i així, vivim immersos en nombroses crisis: el col·lapse ferroviari de rodalies; el col·lapse de la xarxa elèctrica, que es debat entre l’apagada general i el no a la MAT; la immigració desbocada que parla d’una extrema pobresa en països d’origen i un complicat debat entre el recel cultural i la necessitat de mà d’obra; la sequera perllongada que ha desfermat conflictes territorials pel pretès dret a la propietat de l’aigua; el canvi climàtic que amenaça les generacions actuals i encara més les futures; la crisi immobiliària i financera... Totes aquestes crisis són semblants a les d’altres països i comunitats veïnes, per tant no són la conseqüència d’una conjuntural mala gestió política. Dir que són culpa d’una manca d’inversió o de previsió és només denunciar una part, la menys significativa, del problema. Dir que amb més inversió i més gestió local la Generalitat ens hauria estalviat l’apagada elèctrica de fa un any o el decret de la sequera és desconèixer el problema o bé voler fer creure que tot s’arregla amb més autogovern. No és així. Totes aquestes crisis manifesten que anem arribant als límits d’un mal concepte de desenvolupament per desigual i insostenible perquè és esclau del creixement i de l’extracció il·limitada de recursos de l’escorça terrestre sense reposar-los després d’haver-los utilitzat.Al concepte de sostenibilitat no hi arribarem només repetint la paraula com si fos una mena de mantra, sinó canviant de model per passar de l’explotació pura i dura dels fluxos de materials i d’energies cap a una utilització que en contempli d’antuvi el cost de reposició. L’aigua ha de pujar de preu perquè la depuració per a poder-la reutilitzar té un cost. La gasolina i tots els combustibles de carboni han de pujar molt de preu perquè cal que cada gram de CO2 que s’emet a l’atmosfera torni als embornals terrestres i marins. L’energia i els materials necessaris per a construir un edifici i per desconstruir-lo quan arriba el final de la seva vida útil s’han de comptabilitzar perquè tenen un cost de reposició. L’increment del cost no ha fet més que començar. La crisi és doncs global i profunda però albira un canvi alliberador. 11

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

COMITÈS. Em va

sobtar, per no dir

que em va deixar

garratibada, la notícia

que la Comunitat de Madrid

s’havia signat un acord amb

l’Església on, en una de les seves

clàusules, s’ampliava el paper

dels capellans als hospitals,

facilitant que entressin a formar

part dels Comitès d’Ètica i dels

Equips Interdisciplinaris de

cures pal·liatives dels centres

hospitalaris. Aquests Comitès

s’encarreguen de decisions tan

transcendentals com donar o

no sedació a malalts terminals,

practicar avortaments o la

reanimació o no d’un pacient

(p.e. nadons amb greus

malformacions). Aspectes

aquests on l’Església ja manifesta

la seva postura en contra. És molt

greu aquest intent de imposar

arguments religiosos en aquests

Comitès d’Hospitals Públics on

allò que hauria de manar són

els criteris d’igualtat, dignitat i

justícia per tal d’oferir el millor

per al pacient i evitar dolor i

patiment innecessaris a ells i a

les seves famílies. En definitiva

es tracta de garantir el drets dels

pacients sense entrar en idees ni

qüestionaments religiosos per

prendre decisions que, us ho dic

per experiència, en molts casos

es realitzen al marge del pacient

i de la família. Si això és ètica

que algú ens ho expliqui. Tere

Jorge

P UNTAIRES CONTRA LA PLUJA. El diumenge 1 de juny se celebrava a Viladecans la XXI Diada de la Puntaire, que és una concentració que cada any

es fa en un lloc diferent, i en la qual participen puntaires de tot Catalunya i també algunes d’altres llocs d’Espanya i de l’estranger. A Viladecans hi ha dues o tres associacions de puntaires, i aquest cop els tocava a elles muntar la trobada. Quinze dies abans, a la Mostra d’Entitats que es fa cada any amb motiu de la Fira de Sant Isidre, havia estat parlant amb una de les organitzadores, que m’explicava simultàniament la il.lusió que els feia rebre tanta gent, i alhora la feinada que representava una cosa així. Comptaven que serien més de 3.000 persones disposades a fer puntes de coixí totes alhora... I bé. El cas és que l’1 de juny, quan ens vam llevar, plovia a bots i barrals. Estava previst de fer tota l’activitat a l’aire lliure, excepte una exposició de puntes antigues que es faria en un recinte cobert, el Cúbic. I vaig sentir una gran pena: és terrible, que una cosa tan excepcional que per a les organitzadores segur que significava tota una fita en la seva vida, se n’anés en orris d’aquella manera. Cap al migdia, però, va parar la pluja. I me’n vaig anar cap al parc on s’havien de fer les activitats, a veure com estava tot plegat. I em vaig trobar que havien encabit, de manera realment força inconcebible, les puntaires dins el Cúbic, i allà s’estaven, fent les seves puntes com si res. A fora, en una mena d’escenari cobert, l’alcalde i les organitzadores feien els discursos d’inauguració que no havien pogut fer al matí... Després em van explicar les xifres: hi havia 3.400 inscrites, i només en van fallar 400. I de les 3.000 que van venir, van poder encabir-ne sota cobert unes 2.600. La cosa no va tenir el lluïment que hauria tingut sense pluja, entre altres coses perquè era molt difícil passejar entre les puntaires per veure com treballaven, però l‘ambient havia estat magnífic i s’ho havien passat la mar de bé. És una gran cosa, saber sobreposar-se a les adversitats. Josep Lligadas

12

AGRAïMENT. Revisió de vida. Un fet que va sortint regularment:

ens sentim privilegiats. De fet, objectivament, i tal com va el món,

en som. També és cert que convivim amb moltes persones que viuen

circumstàncies semblants a les nostres i que se senten permanentment

amargades, o amb por, o ressentides.

El sentiment de privilegi i de felicitat de vegades va associat a la por de perdre

aquesta mena d’estat “de gràcia” en què totes et ponen. Com si fos una estadística

que s’hagués d’anar equilibrant. Però anant més a fons acabes veient que de fet la

felicitat no sempre té a veure amb què et passa sinó amb com ho entomes. No és

l’absència de desgràcies, o de lluites. Amb els anys pots cultivar una –potser fràgil–

acceptació que la vida té alts i baixos, o que quan tu estàs bé el del costat ho passa

malament. I aleshores tu pots ser suport de l’altre. I a l’inrevés. De fet una de les

persones que deia sentir-se més privilegiada passa unes circumstàncies personals

per les quals no deu ser gaire envejada: problemes propis de salut i greu malaltia

d’una persona molt propera.

En el fons hi havia un profund agraïment. I una certa pau davant de la certesa que

haurem de viure coses que ens costaran, com morir-nos, per exemple, o la pèrdua

de persones estimades. I una íntima convicció que les nostres morts no tenen la

darrera paraula i que la por es pot véncer. Que el dolor i el patiment no són l’única

realitat de la vida. I que per això val la pena continuar les nostres petites o grans

lluites encara que no en veiem els resultats.

Tot molt fràgil, si voleu. Tot basat en la confiança. Com diu el salm, “com un nen

petit a la falda de la mare”. Aquesta confiança, i no la nostra habilitat, vàlua o

privilegi personal és el que val. Mercè Solé

INTERESSOS POLÍTICS. Dimecres 4 de juny. Parlament de Catalunya. Sessió de control al govern. No sé quin era el tema, però el que sí que sé és que, davant una acusació de Convergència, el president Montilla va contestar, més o menys: “El problema és que vostès es mouen per interessos polítics, i no pel bé del país”. L’últim que em faltava sentir! Que el president de la Generalitat digui que els “interessos polítics” es contraposen al bé del país! Ja podem anar defensant que la política és una activitat noble, que ha d’interessar tothom, perquè és a través de l’acció política que es gestiona la cosa pública, i dependrà de si es fa d’una manera o d’una altra que es duguin endavant unes determinades prioritats o unes altres... Ja podem anar dient, perquè llavors vingui el president de la Generalitat i reforci el que molta gent pensa: que la política és un a guerra d’interessos de grups i de partits. Suposo que el president volia dir que els seus oponents es movien per interessos partidistes, però en canvi el que va dir va ser un disbarat pedagògic. Per favor, estimats polítics professionals, no desprestigieu encara més la vostra feina! Josep Lligadas

13

QUE NO ENS CLONIN! En el número de febrer de L’Agulla presentàvem una entitat que treballa per la preservació i difusió del patrimoni històric i cultural del meu poble, que és Viladecans, i a la qual pertanyo. I el que voldria comentar aquí és que de tant en tant trobo algú que em fa comentaris estranyant-se que aquesta tasca em sembli tan important, amb la de coses que cal arreglar en el món, o a Viladecans mateix. I jo penso que, a part que a mi certament m’agrada poder passejar pel meu poble i veure-hi els vestigis de la meva història, i vull evitar que no quedi res del que va constituir el paisatge de la meva infantesa, també crec que defensar el patrimoni històric i cultural, i més en un lloc de tanta pressió urbanística com és l’àrea de Barcelona, té un valor polític molt important: el valor de fer que no ens convertim tots en una clonació pura i simple dels patrons que els que tenen el poder van implantant implacablement a tot arreu, i que eliminen tota diversitat, tota personalitat, tota història que ajudi a viure les coses podent-te-les sentir pròpies, úniques. Perquè tots esdevinguem xaiets silenciosos, ben iguals els uns als altres. Contra els MacDonald i l’estupidització mundial, patrimoni històric i cultural! Josep Lligadas

INNOVACIÓ I QUALITAT. No fa gaire parlava amb un amic que treballa en una empresa privada de Serveis Socials i comentàvem que la paraula “innovació”

sembla la vareta màgica que obre l’aixeta dels recursos i de les possibilitats de tirar endavant. El seu conjur serveix per a seduir polítics, caixes d’estalvis, premsa… Ja està bé, però em crida l’atenció que això passi quan fan falta encara tants serveis bàsics. M’hi fa pensar el desenvolupament –tipus “sabata i espardenya” – de l’actual Llei de Dependència. De fet quan a moltes poblacions encara no hi ha uns serveis domiciliaris amb cara i ulls, fa la impressió que s’està més pendent que els nous projectes siguin “innovadors” que no que senzillament siguin de qualitat. A mi no m’importaria gens, que allà on visc, els serveis fossin suficients i eficaços, encara que no resultessin gens innovadors. De veritat. Perquè penso que la qualitat ha d’incorporar per la força l’adaptació a una realitat social en perpetu canvi i, per tant, la qualitat no és estàtica. Igual passa amb els programes per a l’acollida de nouvinguts. Ja m’està bé que siguin innovadors –sembla que hi hagi una competència ferotge entre universitats, entitats, ajuntaments, per veure qui dissenya el programa més “progre” i innovador–, però de fet m’agradaria més que senzillament existissin a la meva ciutat. ¿No ens estem tornant una mica massa superficials, tots plegats? Mercè Solé

LA FAM I LA SET. La cimera de la FAO celebrada a Roma la primera setmana de juny

s’ha acabat sense cap resultat positiu. Han decidit, això sí, “lluitar amb tots els mitjans

per eradicar la fam” i “buscar un comerç més just”, magnífics propòsits que, tal com deia

una assistent iraniana, “no serviran per omplir cap plat”. Perquè decisions fonamentals

com ara suprimnir o almenys atenuar el proteccionisme dels països rics envers la seva agricultura,

que impedeix que els pagesos dels països pobres puguin vendre el que produeixen, no s’han pres.

Ni tampoc s’ha afrontat el tema de l’extensió dels cultius destinats a produir biocombustibles,

amb l’encariment que això comporta per a tota la cadena alimentària. De manera que no sols

no avancem en el camí d’eradicar la fam en el món, sinó que anem enrere. L’únic que avança és

la tragèdia que destrueix la vida de milions de persones. Sí, alguns països han compromès uns

bons grapats de diners per lluitar contra aquesta tragèdia, però sense dir a què es destinaran,

cosa que certament no és cap bon auguri. I juntament amb la fam, la set. Aquests dies que aquí

estem celebrant el final de la sequera, a moltíssims llocs del món l’única aigua que tenen és aigua

contaminada. O, com passa a Palestina, és aigua que arriba quan el país veí, que és el ric i poderós

(o sigui Israel) li dóna la gana. No, no hi ha gaires motius per ser optimista sobre el futur del món.

I si jo fos governant d’un país ric, no dormiria gaire tranquil. Josep Lligadas 14

Per airejar el cervellPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Lourdes, un viatge que cal ferSi no hi heu estat mai, sens dubte que hi heu d’anar. Ara Lourdes s’ha tornat a posar una mica de moda arran de la novel.la de Pep Coll de la qual parlàvem en el número passat de L’Agulla, que s’ha vist afavorida a més per la inesperada publicitat que li ha fet el rector de Tremp.Però bé, més enllà de modes, a Lourdes s’hi ha d’anar. La ciutat és un mercat immens, on es ven de tot, coses de més bon gust i dignitat, i coses més impresentables. Però un cop entres a l’espai del santuari, allà tot canvia. El que impressiona més, sens dubte, és el protagonisme dels malalts. Allà són atesos, acompanyats, entretinguts, i tenen també àmplies possibilitats de pregària i de pau. I això és impagable. Pocs malalts, en contra del que sovint es diu, crec jo que vagin a Lourdes esperant miracles i guaricions. Fins i tot els que es banyen a les piscines no crec que n’esperin gaires resultats físics. El que busquen els malalts, i el que certament allà reben, és atenció, ànims per a la vida, i empenta de fe.I juntament amb els malalts,

l’ambient de pregària que es crea. Algunes formes poden ser tirant a carrinclones, però el conjunt queda molt salvat per la capacitat dels francesos de fer les coses amb elegància... En saben molt. I a més, pots anar a visitar tot d’espais d’espiritualitat i formació: una gran llibreria, parades de moviments i grups... O sigui que aneu a Lourdes. En canvi, no us recomanaria gaire d’anar a Fàtima si el que busqueu és estímul cristià. A Fàtima no hi ha malalts ni solidaritat visible, i la pietat que s’hi cultiva és certament molt discutible... Josep Lligadas

La Colònia Güellhttp://www.elbaixllobregat.net/coloniaguellVaig tenir ocasió de ser-hi no fa gaire, en una sortida de la xarxa “Parlar per conviure”, de voluntariat lingüístic de Viladecans. Havia anat a algun casament a l’església de Gaudí, però no m’havia fixat gaire en el conjunt.La Colònia Güell va començar

a construir-se cap al 1890, per iniciativa d’Eusebi Güell, el qual va voler instal·lar la seva nova fàbrica tèxtil en uns terrenys de la seva propietat allunyats de l’anarquisme barceloní.I efectivament va aixecar la fàbrica, i una enorme masia, i les cases dels treballadors (totes amb hortet) i un teatre i un casino, una escola per a nens i una altra per a nenes, un convent i, l’obra més coneguda, l’església que encomanà a Antoni Gaudí.El conjunt realment mereix la visita, que a més es fa amb bons guies: per la singularitat de la concepció que hi havi al darrere de la construcció, per l’interès de mecenatge cultural que se’n desprèn i sobretot per la qualitat de l’església gaudiniana.Segurament, des de la nostra actual perspectiva, Eusebi Güell era un burgès paternalista i més val no burxar gaire en com va fer els diners a Cuba, però va deixar una petjada industrial considerable pel seu caràcter emprenedor i innovador. No es va moure només per millorar la seva economia. També es va interessar perquè els seus treballadors tinguessin una millor formació i qualitat de vida que les que s’oferien a l’època. Per rendir més? Potser sí. Com deia un grupet de la nostra colla: quina diferència entre el Poblat Roca de Viladecans i la Colònia Güell de Santa Coloma de Cervelló!Per cert, una altra obra important relacionada amb Eusebi Güell, a part de les que duen la firma d’Antoni Gaudí, és la fàbrica de ciment Asland que hi ha al Clot del Moro, a Castellar de n’Hug, que també val la pena de visitar.Mercè Solé 15

L’ignorant afirma, el savi dubta i reflexiona (Aristòtil)

Jesús i la família (II)Josep Lligadas

Dèiem al número anterior de L’Agulla que les escenes familiars positives en la vida de Jesús només les trobem en els relats de la infància, en els dos primers capítols de Mateu i Lluc. Després, durant la seva vida pública, Jesús mostrarà un notable distanciament dels seus familiars, i assenyalarà que la família que realment li interessa és la dels que escolten la seva paraula i segueixen el camí de Déu. Només hi ha un moment en què Jesús defensa la dedicació a la família. I és quan algú, amb pretextos religiosos, descuida l’atenció als pares necessitats (Mt 7,9-13). I aquí es veu un cop més per on van els seus criteris: l’important no són els llaços familiars com a tals, sinó l’atenció a la gent que un té a prop quan aquesta gent et necessita.

Tota aquesta mirada seria incompleta, però, si no assenyaléssim també el fet que a l’evangeli de Joan la mare de Jesús és presentada exercint un paper important en dos moments claus de la vida pública de Jesús: en el primer miracle, a Canà de Galilea, i al peu de la creu, quan Maria és confiada a la cura del deixeble estimat (Jo 2,1-12; 19,25-27). Aquesta presència positiva de Maria en l’evangeli de Joan contrasta amb l’afirmació de la incredulitat dels germans de Jesús (Jo 7,1-5), i certament va més enllà de cap valoració de la família com a tal, sinó que té sobretot una funció simbòlica. Com passarà després, també, en l’última aparició de Maria al Nou Testament, reunida al cenacle amb els apòstols esperant la vinguda de l’Esperit (Fets 1,12-14). Maria, en tots aquests casos, és el símbol d’Israel, que dóna a llum el Messies, i que és cridada a donar a llum també a la nova comunitat dels germans de Jesús, l’Església.

Aquest distanciament de Jesús respecte a la seva família no vol dir tampoc, certament, que no se l’estimés, ni que rebutgés els llaços de la sang. Però sí que mostra molt clarament que ell no li dóna cap valor especial de cara a l’anunci del Regne. Jesús no presenta en cap moment la

família com un espai per al creixement de la fe, sinó que més aviat el seu interès és deixar clar que, en cas de conflicte, el seguiment del camí del Regne ha de passar per davant dels llaços familiars (Mt 10,21; 10,34-39; Lc 14,25-33).

Més endavant, l’experiència de la comunitat cristiana dels primers temps mostrarà que, mentre per una banda el seguiment de Jesús podia provocar trencaments familiars dolorosos i fins i tot denúncies entre membres de la mateixa família, també podia ser la família un lloc important per a la vivència del seguiment de Jesús, i un espai obert i acollidor de cara als altres cristians. I així serà al llarg dels temps, i així pot continuar essent ara en molts casos. I el record de la família de Natzaret podrà ser un bon estímul en aquest sentit. Però les paraules de Jesús haurien de posar en guàrdia contra la temptació d’absolutitzar la família i de creure que el model familiar que en un determinat moment històric es considera el correcte segons els valors tradicionals, realment ha de ser el mitjà bàsic de transmissió de la fe. No és això el que Jesús pensava. Certament que per a ell l’únic model de família imaginable és el que es reflecteix a l’inici del llibre del Gènesi, format per un home i una dona amb els corresponents fills. Jesús defensa clarament aquest model. Però si mirem totes les seves intervencions sobre el tema, veurem que el que ell té més interès a destacar no és el model com a tal, sinó la necessitat de vigilar de no convertir la família en un nucli tancat i només preocupat per si mateix i per cada un dels seus membres, oblidant la crida bàsica a considerar tothom com a germà i a ser testimonis del seu Regne enmig del món. I també es deduiria de les paraules de Jesús una invitació a desangoixar tants pares que veuen com els seus fills no segueixen els camins de fe i de vida que ells desitjarien; la família, en efecte, és un camí possible d’anunci, però no és l’únic ni el principal, almenys des del punt de vista de Jesús.

El re

tall

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia