de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. Martínez

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:puntviladecans@telefonica.net

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

20Any 3

15 de març de 2009

Sumari2 Ens han robat Viladecans. Daniel Marí

3 Sobre nuestra zona litoral y su desarrollo. Miguel de la Rubia

4 Seguint un fil de la violència de gènere... Mercè Solé

5 Ni a Ponent ni a Llevant, prou destrucció del territori. Ri-card Caba

6 Cal Ginestar. Josep Lligadas

6 El principi d’acord assolit a Roca

7 Inscripcions cursos informàtica XPLAI. Vanessa Oncala

8 La mili en el Sáhara español. Rosa Mercader 9 La primera cavalcada de Reis. Josep Lligadas

10 Curiositats imperdonables. Ricard Caba

11 Ja podeu visitar l’exposició sobre la vaga de la Roca

12 Associació d’Art i Oficis. José Jurado

De la correcció política a la igualtat real

El dia de la Dona Treballadora és celebrat actualment de manera rellevant a moltes institucions públiques. Sens dubte és una bona cosa. El feminisme ha aconseguit superar moltes barreres i “colar-se” no només a les institucions, sinó també a la nostra vida quotidiana, de manera que el canvi de percepció del paper d’homes i dones s’ha anat concretant en noves formes de vida i segu-rament ha esdevingut l’autèntica revolució social i cultural del segle XX a Occident. De fet, mirant-ho amb perspectiva d’anys, els progressos són obvis: les relacions familiars i laborals, l’autonomia econòmica de la dona, els canvis legislatius, l’adopció progressiva d’un llenguatge inclusiu, el reconeixement i la valoració de tantes tasques que per ser “de dones” eren minusvalorades Queden encara molts àmbits a conquerir, públics i privats. La batalla cultural i de recopilació de la memòria històrica és especialment rellevant: la història de les dones sufragistes, per exemple, és poc coneguda i ha estat tractada sovint en to de comèdia. Les històries dels lluitadors contra el franquisme sovint obliden qui s’havia d’esforçar doblement per passar amb poc o per espabi-lar-se mentre el company era a la presó. També hem anat constatant com algunes professions es devaluen quan es feminitzen. De fet durant molts anys ha funcionat la motivació de les dones per obrir-se camí al món laboral, encara que això els suposés una doble jornada que continua vi-gent, però segurament el camí en sentit contrari de molts homes ha estat viscut per ells com una pèrdua, perquè les tasques “femenines” d’educació d’hàbits, de salut, d’atenció a les persones, són valorades com una feixuga càrrega, quan de fet són fonamentals.Convé no recular. I convé legislar adequadament i fer complir la llei. A les empreses. Davant les institucions. I al carrer. El 8 de març va més enllà del color violeta i dels discursos políticament correctes. Cal la implicació de totes i tots. Tot l’any.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 2

Des dels 17 anys surto de Viladecans cada matí en direcció a Barcelona, i torno cada nit a casa

després d’un llarg dia. Com tanta gent. Primer va ser pels estudis, i més tard va ser per la feina. Re-cordo que vaig començar agafant “l’autobús groc” de la parada de la carretera, aquell que et deixa a Plaça Espanya. Més tard va venir el tren, i quan m’ho vaig poder permetre, vaig comprar un cotxe vell de segona mà, que Déu n’hi do el que va aguantar. Però els anys passen, i amb la madu-resa he necessitat tornar a passejar pels carrers i les places del poble que m’ha vist créixer, ara ciutat. Per això, em descobreixo a mi mateix com a turista accidental del lloc on visc. I m’adono que estic trist, perquè el que veig no m’agrada. Serà perquè amb el temps un es torna més exi-gent, no ho sé, o perquè hom ha po-gut comprovar en altres indrets que existeix una altra manera de fer les coses.Passejant per la vila trobo a faltar tantes sensacions que em sembla que m’han robat Viladecans. Des-cobreixo la rambla deserta, el car-rer Sant Joan sense vida, el mercat del centre mig buit i mig desfet, el poliesportiu caient a trossos, i des-tinat a ser un “edifici emblemàtic” (pisos de luxe). Si l’objectiu de les zones per als vianants és fer la vida més fàcil als ciutadans, per què no hi ha gent? Per què s’ha fet mala-ment. Crear noves centralitats a la ciutat pot ser una bona idea sem-pre que es faci bé, i no serveixi per destruir la centralitat natural que és el centre històric. Segueixo pas-sejant per la ciutat i trobo els mer-cats buits de comerços i de gent. Amb l’excusa de la “renovació” estan fent desaparèixer els nostres senyals d’identitat. Veig els carrers plens de joves en edat escolar du-rant l’horari lectiu. Llavors m’em-pipo i enfilo la carretera per sortir de la vila, i veig que el camí de les Filipines ja no existeix, i em trobo que ara es diu Camí del Mar. Ens estan canviant la nostra història, i sense preguntar.

He viscut al Barri de Sales fins als 25 anys, quan vaig marxar a viure a la Montserratina, on porto vivint 9 anys. És curiós com vivint a la ma-teixa ciutat un pot trigar mitja hora més en arribar a la feina gràcies a la creativitat dels responsables de mobilitat, que s’han encarregat de proveir-nos d’un carril de sortida per la Riera de Sant Climent, que ara es troba tallat, o bé ens posen, durant anys, el mercat dels dime-cres a la via d’entrada i sortida més important de Viladecans. Una altra de les barbaritats a les quals ens es-tan acostumant a patir. La veritat és que he desistit d’anar a visitar als meus vells amic del Barri de Sales en cotxe. Davant de la impossibili-tat d’arribar-hi, he decidit fer-ho a peu. Així faig exercici i sóc més sos-tenible. Els pobrets encara tenen els carrers aixecats. I portem sis anys. Sis anys durant els quals han con-vertit el Barri de Sales en un gueto, han acabat amb l’activitat econòmi-ca, i han desmantellat la vida social dels veïns.Viladecans està presa de la mega-lomania d’un equip de govern que fa servir l’urbanisme al seu parer per afavorir unes zones comerci-als i fer-ne desaparèixer d’altres. Properament s’inaugurarà la nova zona comercial, que qualsevol pot identificar des de la muntanya de Sant Ramon gràcies al monstre format per deu gratacels amb què ens han premiat els nostres gover-nants. I continuant amb les obres faraòniques, l’Ajuntament ens ha regalat un parc que és l’enveja de tots els conductors que passen Vi-ladecans de llarg. Potser ara, amb les limitacions de velocitat, podran veure que es tracta d’un parc buit, i que no és pas envejable. I que cons-ti que a la Fira de Sant Isidre sóc el primer que vol anar-hi. Però és clar, fent una ullada al pressupost municipal pel 2009, i comprovant que la partida pel manteniment del

parc és la mateixa que pel conjunt de la ciutat, un es planteja moltes coses.Aquesta no és la manera de renovar Viladecans. Amb l’excusa d’una renovació mal entesa, ens han des-fet la ciutat que coneixem, l’han organitzada sense cap ni peus, potser amb bones intencions, però amb mala gestió i pèssims resul-tats. Han fet una ciutat d’uns pocs guanyadors i molts perdedors. És clar que alguns han guanyat amb les actuacions urbanístiques dels últims anys, però penseu, penseu, que és injust generar tants perde-dors.Cadascun d’aquests temes dóna per un debat, però “l’emprenyamenta” que m’ha generat la metòdica des-personalització que s’està portant a terme en la nostra ciutat, em reco-mana deixar-ho aquí i continuar un altre dia. El que sí que vull és en-grescar tothom que cregui que real-ment es podrien fer les coses millor, a expressar-ho en veu alta. Només tenim la paraula, ja que a la nostra ciutat, els processos de participació ciutadana no existeixen.

Daniel Marí

Ens han robat Viladecans

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 3

Hace unos días tuve la oportunidad de asistir a unas charlas informativas sobre la zona del Delta del Llobregat y de los espacios naturales en Viladecans y en el

delta. Por un lado, tuvimos la oportunidad de escuchar a un biólogo que realizó una magnifica exposición sobre los valores naturales de estos lugares, sus ecosistemas, su biodiversidad y la fragilidad del conjunto. También nos expuso la importancia de esta zona ya que es uno de los tres humedales más importantes de Catalunya y que por ello es un lugar de máxima importancia en la migración de las aves. Escuchando al ponente las maravillas que allí existen y su fragilidad del entorno intuí que cualquier actividad en la zona podría poner en peligro a la misma. Parecía que este sistema tan frágil hiciese incompatible un uso ciudadano de ocio.Días más tarde, la ponente era una persona relaciona-da con la gestión de dichos espacios naturales. El rela-to de la ponente, sobre los valores presentes en el del-ta, así como la fragilidad de los mismos, no variaba de la exposición realizada en la charla anterior. También nos situó la dificultad de la gestión de unos espacios

naturales envueltos por multitud de infraestructuras, un entorno muy humanizado y además unos espacios separados en el territorio. Pero lo que señaló como un elemento fundamental, era que en un espacio tan hu-manizado próximo a estos espacios naturales se hacía necesario que los ciudadanos del entorno conozcan y disfruten de estos espacios naturales. Si bien se tendrí-an que limitar algunas actividades en función del gra-do de protección de cada zona, también se tendría que permitir el uso y acceso a otras menos protegidas. Al final de la charla había entendido que se han de in-tentar compatibilizar una y otra cosa; de otra manera, los ciudadanos que hemos reivindicado tradicional-mente el acceso al mar no entenderíamos que ahora no se nos permitiera un uso racional de nuestras playas.Los ciudadanos han de defender nuestros espacios na-turales, y para ello han de conocerlos y encontrarles utilidad. El debate sobre el futuro de nuestro litoral ha de hacerse sin apriorismos que vean en el desarrollo de la zona una amenaza, pero en todo caso se ha de priorizar la conservación y conciliar la supervivencia de la zona con el uso ciudadano.

Miguel de la Rubia

Sobre nuestra zona litoral y su desarrollo

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 4

¿Per què el 8 de març?Una història. Finals del segle XIX i principis del XX. En el tèxtil les dones constitueixen la majoria de mà d’obra.

Les condicions de treball, molt dures. A finals de la primera dècada del segle XX, a Nova York hi ha grans mobilitzacions que s’estenen a tot el país. El 8 de març de 1909 hi ha una manifestació que és la culminació d’una vaga començada el 1908.

Una proposta. L’agost del 1910 es va celebrar a Copenhagen la 2a. Conferència de Dones Socialistes. Prenen la data de la gran manifestació de Nova York com a referent i proposen que el dia 8 de març sigui el Dia de la Dona Treballadora.

Un fet. Nova York. Després de la primera celebració del 8 de març, el 1911, el 25 del mateix mes, les treballadores d’una empresa tèxtil s’han declarat en vaga i són tancades a la fàbrica. Hi ha un incendi i les portes són tancades: hi moren més d’un centenar de treballadores.

Servidora ha portat una vida que segurament a la meva àvia li hagués semblat molt poc “fe-

menina”: treballar des de ben aviat fora de casa, accedir a estudis superiors, aparellar-se gran, no tenir fills... Faig les feines de casa amb poc entu-siasme i suposo que sense els estàndards de qualitat de mol-tes bones mestresses (i mes-tressos). Com que no tinc fills, fins fa pocs anys no m’he ha-gut de dedicar a l’atenció més bàsica i directa a les persones: els pares i altres familiars que durant algunes períodes han requerit molt de suport en la malaltia i fins a la mort.Una feina que més aviat m’es-pantava perquè no sabia si la sabria fer. Però una feina que es va aprenent, que m’agrada poder fer, i que m’adono que aporta moltes coses bàsiques. En primer lloc et permet relaci-onar-te amb la gent d’una altra manera. D’una manera gairebé física en algunes situacions, però també que t’apropa a la realitat més íntima de la gent, a la seva afectivitat, a les seves pors, a allò que en el fons del fons valora de manera més au-tèntica. Moment d’expressar coses, de vegades calladament. És una forma de comunicació singular que en la vida quo-tidiana normal no utilitzem.

Qui no s’hi ha trobat, s’ha perdut alguna cosa impor-tant.En segon lloc, perds el con-trol de la teva vida. M’ima-gino que no és res de nou per a la gent que té fills. Quan després d’una jorna-da laboral i d’haver fet en el camp domèstic tot el que tocava, et disposes a repo-sar, et toca tornar a canviar la persona malalta, escoltar-la o arribar-te a urgències. Això d’alguna manera t’acostuma a viure en la frustració.En tercer lloc, aprens a tenir paciència. Quan el discurs de l’altre es fa inintel·ligible o es torna reiteratiu o capriciós. Quan has d’explicar les coses amb molta pedagogia i tenint en compte com ho pot sentir i entendre el teu interlocutor. Quan t’has de fer la sorda da-vant d’exigències poc conve-nients (no prendre’s la medi-cació, no sortir a passejar, no menjar correctament en el cas de gent gran...). T’acostumes simultàniament a acompanyar i a dissentir.I escoltes molt i has d’aprendre a respectar molt. Perquè és la vida de l’altre i no la teva.Aquestes i moltes d’altres han estat durant molts anys feines de dones i encara, majoritàri-ament, ho continuen sent. Se-gurament els manuals a l’ús

de fa cinquanta anys parlarien d’”abnegació femenina”, ex-pressió horrenda. Però jo pen-so que aquestes feines configu-ren una manera de ser que et permet relacionar-te i comuni-car-te millor, que tolera millor la frustració, que desenvolupa l’empatia per entendre l’altre i que sap que cal un profund respecte. Estic seguríssima que si els homes maltractadors ha-guessin passat per una etapa d’atenció a infants o a adults haurien desenvolupat habili-tats i capacitats que els haurien permès tolerar molt millor la desafecció de la parella i una època circumstancialment ad-versa. I haurien trobat mane-res no violentes d’expressar el seu descontentament. Créixer amb el propi melic com a únic referent no és bo. És la vella constatació que, quan pretens “educar” l’altre, és quan t’edu-ques tu.

Mercè Solé

Seguint un fil de la

violència de gènere...

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 5

La situació de crisi ha fet que es torni a posar sobre la taula la neces-sitat de desenvolupa-

ment urbanístic a Catalunya. El pla nacional d’habitatge de Ca-talunya diu entre altres coses que l’administració hauria de agilitzar els plans urbanístics pendents de desenvolupar i im-pulsar-ne de nous, per oferir habitatges “a preu assequible” i al mateix temps oferir terreny edificable a grans constructores per ajudar-les a sortir del forat. Per això, un dels projectes estre-lla de la Conselleria de Política Territorial i Obres Públiques és la creació de les Àrees Residen-cials Estratègiques (ARE). Però, a hores d’ara, l’especulació ja no és tan rendible, ni per a l’admi-nistració ni per als empresaris del sector que, sobretot els petits, se senten discriminats, i ja no ve-uen amb bons ulls la construcció dels grans projectes urbanístics promoguts per l’administració, quan hi ha milers de pisos sense vendre. Fins i tot, els empresaris acusen a l’administració de fer-los competència deslleial.Els ARE impulsats per la Genera-litat han planificat 90.000 habitat-ges nous a Catalunya, i com que segons la llei d’urbanisme, exi-geix que han de tenir un procés de participació ciutadana, ja son 17 municipis catalans que, gràci-es a la participació ciutadana, els han rebutjat, 12.000 habitatges que ja no es construiran. No ha estat aquest el cas dels plans urbanístics de Viladecans, ni els de Gavà, ja que no formen part dels ARE i per tant, no han

tingut aquest procés de partici-pació ciutadana, s’han tramitat només oferint la visió de l’admi-nistració per justificar-ne la ne-cessitat constructiva, bàsicament per oferir pisos amb alguna pro-tecció oficial i desenvolupar zo-nes per a ells poc rendibles. La plataforma Salvem Oliveretes va demanar que abans de plan-tejar-se i aprovar un creixement urbanístic tant gran com el que

s’ha aprovat amb el Pla de Lle-vant a Oliveretes, es realitzés un estudi per preveure la necessitat d’aquest creixement. Demanà-vem un “Pla Local d’Habitatge” (PLH) i que es realitzés un pro-cés participatiu, que no s’ha re-alitzat. Un any i mig desprès de l’aprovació definitiva del Pla de Llevant a Oliveretes, a Vilade-cans ha començat a tramitar-se el PLH de Viladecans, que preveu mes de 4.800 habitatges nous en dotze anys, i que desconeixem quin procés participatiu tindrà. Com comprendreu, amb el Pla de

Llevant aprovat, quina martinga-la faran per justificar un procés participatiu?Els més de 2.500 habitatges d’Oli-veretes a Viladecans, i més de 5.000 del Pla de Ponent a Gavà, destruiran espais naturals, part dels quals malmesos per la dei-xadesa municipal, i uns espais que encara milloren la qualitat de vida i enriqueixen el patrimo-ni en els nostres municipis.

És per això que els dos pobles veïns, Viladecans i Gavà, emmar-cats dins la campanya nacional “Unint forces contra la destruc-ció del territori” convocada pel proper diumenge dia 22 de març de 2009, volem demanar-te la teva implicació per visualitzar el nostre descontentament amb el creixement desproporcionat de les nostres poblacions. Envia un correu a salvemoliveretes@hotmail.com i et mantindrem in-format. Més informació a: www.salvemoliveretes.org

Ricard Caba

Ni a Ponent ni a Llevant, prou destrucció del territori

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 6

Cal Ginestar

És un detall, sens dub-te. Però la vida en ge-neral, i la vida cultu-ral en particular, està

feta de detalls. Llegeixo a la portada del butlletí municipal de març: “El bosc de Can Gi-nestar esdevindrà un parc”. És una bona notícia, sens dubte. Però no entenc perquè no li mantenim el nom de tota la vida, que no és “Can Gi-nestar”, sinó “Cal Ginestar”. I així amb la majoria de noms de cases i famílies de Vilade-cans. Fins i tot, parlant amb alguna gent gran, sento que diuen “Ca l’Amat”, i no “Ca n’Amat”. En català, tan cor-recta és una forma com l’altra. I a Viladecans, sempre s’havia usat més la forma “Cal” que la forma “Can”. És una espe-cificitat del nostre llenguatge, que és més popular, mentre que el “Can” és “més senyor”, però no, com alguns es pen-sen, “més català”. Per favor, no perdem la nostres formes lingüístiques pròpies!

Josep Lligadas Vendrell

La mesa negociadora i la direcció de Roca Sanita-ris van arribar a un principi d’acord sobre l’ERO temporal per a la suspensió durant un any del contracte de 1.990 treballadors i treballadores dels

centres de treball de Gavà, Alcalá de Henares i Alcalá de Guadaira. La Federació Minerometal·lúrgica de CCOO va-lora l’acord aconseguit, ja que en tractar-se d’un ERO ro-tatiu s’evita el tancament de les instal•lacions durant deu mesos, tal com pretenia l’empresa. Els 1.990 treballadors que re-sultaran afectats per aquest ERO temporal sumen dos ter-ços de les 3.000 persones que Roca Sanitaris té en nòmina, dels quals 1.030 treballen a la fàbrica de Gavà (Baix Llobre-gat), 602 a Alcalá de Henares i 358 a Alcalá de Guadaira. Malgrat que la intenció inicial de Roca era tancar les plan-tes de Madrid i de Sevilla durant un període ininterromput de deu mesos, i enviar a l’atur la totalitat de la plantilla, finalment la representació dels treballadors i treballadores ha aconseguit evitar-ho amb la divisió dels afectats en dos grups. D’aquesta manera, la meitat treballarà durant uns mesos i, passat aquest temps, se n’anirà a casa i cedirà el seu lloc als companys que fins al moment estaven tempo-ralment a l’atur.Durant el període que estiguin a l’atur, l’empresa els paga-rà un complement que, sumat a l’import brut de la presta-ció d’atur, arribarà al 80% del sou brut. A més, els pagarà el 100% de les pagues extra, les vacances i la paga de vin-culacions. La Federació Minerometal·lúrgica de CCOO considera que amb aquest acord s’han millorat substancialment les pre-tensions inicials de l’empresa, ja que s’ha aconseguit que la suspensió de contractes tingui com a finalitat reduir l’ele-vat estoc que acumula l’empresa i el compromís que, un cop s’equilibri amb les vendes, s’estigui en millors condici-ons de competitivitat. Durant aquest temps, a més, Roca garantirà el manteniment de les instal·lacions productives. Un cop es normalitzi la situació, l’empresa es compromet a mantenir la capacitat productiva de les plantes espanyoles i a incloure productes de més valor afegit

La Federació Minerometal•lúrgica de Catalunya de CCOO

El principi d’acord assolit a Roca

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 7

Fer front a la crisi

Taula rodona amb:

Agustí Cortés, Bisbe de Sant Feliu de Llobregat

Pilar Malla, Síndica de Greuges de Barcelona

Toni Mora, Secretari General de CCOO del Baix Llobregat

Josep Bonastre, treballador d’una entitat financera

Joan Torrents, conseller de Càritas Diocesana

Divendres,27 de març

de 2009a les 19 h.

Centre Cultural

Sant JoanPare Artigas, 2

Viladecans

Organitza: Equip de Pastoral Obrera del Bisbat de Sant Feliu de LLobregat

Se’n parla com d’una fatalitat, com si la gent no hi poguéssim fer res, com si no hi hagués alternativa a la situació que ha donat peu a la crisi. Però nosaltres creiem que és possible

desenvolupant iniciatives solidàries amb la gent que la viu més intensament, evitant que els més febles en paguin els plats trencats, treballant perquè el món econòmic i polític sigui socialment responsable, promovent els valors de la fraternitat i no els de l’avarícia...

Un debat per animar-nos a emprendre accions concretes de solidaritat i de canvi.

La Fundació Ciutat de Viladecans, obrirà el proper dia 16 de març les pre-inscripcions per

al tercer trimestre del curs 2008-2009, que comprèn el període d’abril a juny de 2009.Durant aquest curs que durarà 20 hores (un dia a la setmana durant 2 hores), els ciutadans i ciutada-nes de Viladecans i de municipis propers tindran la possibilitat d’adquirir coneixements en les noves tecnologies. I per donar la possibilitat a totes les persones que vulguin fer un curs d’intro-ducció a les noves tecnologies, obrim cursos tant al matí com a la tarda. Els horaris del matí són de 09:30 a 11:30 i els de la tarda comprenen els horaris entre les 18:00 i les 21:00 hores.Per tal de fer possible aquests cur-sos, comptem dins del municipi, amb 5 centres de lliure accés a Internet: el centre cívic de l’Alba-rosa, el casal d’associacions Pau Picasso, el Centre Municipal Ede-lia Hernandez, l’Alberg de Can Batllori i la Biblioteca Pública de Viladecans. Tots ells equipats amb ordinadors amb connexió ADSL, i la possibilitat d’utilitzar impressores i escàners. De cara al tercer trimestre conti-nuarem oferint les quatre modali-tats diferents de cursos: Ofimàtica 1, que suposa un primer contacte amb l’ordinador i ensenyem a fer anar el teclat, el ratolí i introduïm el processador de textos Word. I Ofimàtica 2 on aquest trimestre ho dedicarem a fer una introduc-

ció en el full de càlcul. També en la modalitat d’Internet, en el pri-mer nivell ensenyem navegació i en un segon formem a persones que ja han fet el primer i volen aprofundir més en el tema. A més a més d’aquesta formació, durant el curs, el nostres alumnes

Inscripcions cursos informàtica XPLAI

tindran la possibilitat d’assistir a diferents conferències sobre les Noves Tecnologies, concreta-ment la primera conferència que coincidirà amb la presentació del tercer trimestre serà sobre la Se-guretat a Internet.

Vanessa Oncala Quero

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 8

Pertenezco a la asociación Viladecans pel Sàhara, una entidad que ayudamos tanto en necesidades básicas como en política a este pueblo tan necesitado, el cual tiene su

población dividida entre los campamentos de refu-giados en Tindouf (Argelia) y el Sáhara Occidental, antigua colonia española, ahora ocupada por Mar-ruecos desde hace 33 años.Llevo casada 38 años con Antón, gallego de nacimi-ento. Muchas veces he escuchado sus historias de la mili en el Sáhara, así que creo que sería un detalle por mi parte relatar ese periodo de su vida como si se tratara de un pequeño cuento.Antón nació en una aldea de La Coruña. Tiene 66 años y a los 21 fue llamado a filas. Era la primera vez que salía de su país y de su casa. En el año 1963, con su pe-tate y su manta, salió en tren junto con otros compañeros desde La Coruña hasta Cádiz. Fu-eron embarcados durante ocho días desde Algeciras hasta que por fin llegaron a la playa del Aaiún. Nada más llegar, les dieron la ropa y les subminis-traron la famosa vacuna. Comió bien y variado y no le faltó de nada. Incluso desde su casa le mandaban alimentos que luego comían todos. Fue también en el año 1963 la primera vez que a los quintos los separaron en dos reemplazos. A Antón le tocó el segundo. Su destino fue el Sáhara (Aaiún B.I.R. Nº 1 Batallón de Instrucción de Reclutas), en Cabeza Playa. Fue uno de los centros creados para instrucción básica de los reclutas. Junto a ellos esta-ba también la Legión, así que casi todos sus superi-ores eran legionarios. Su batallón fue el de Cabrerizas, batallón que no tenía ningún cuartel de destino ya que eran arresta-dos de Infantería de Melilla desde hacía ya muchos años. El arresto se terminó después de ocho meses de mili y el batallón fue repartido en varios desti-nos: unos a Fernando Poo, otros a Canarias y a la Península y a otros les tocó Sidi Ifni.A mi marido le tocó Sidi Ifni (Grupo Tiradores Nº 1), de cocinero, hasta el final del servicio militar. Vi-

vieron muchas anécdotas que me ha ido contando a lo largo de estos años y que cada vez que me las explica nos reímos muchísimo. Una de ellas fue cu-ando les formó el teniente

y les dijo: “Necesitamos dos voluntarios para to-car el tambor”. Sin mediar palabra, Antón empujó al soldado que tenía delante y no le tocó otro re-medio que presentarse, aunque a uno no le duró demasiado pues es zurdo y el repicar del tambor lo hacía al revés y no había forma de seguir el paso. El teniente no tuvo más remedio que “echarlo” con buenas palabras.También tuvo castigos, peleas, buenos y malos momentos. Incluso calabozo, castigo que tuvo por descuidar el polvorín que se supone tenían que vi-gilar dentro del desierto. Gracias a la patrona fue-ron solamente unos quince días, pero a la hora de la instrucción les tocaba llevar con las manos toda la arena que podían y depositarla a unos 300 metros de distancia. Explica que entre todos los arrestados llegaron a formar una duna.Y después de quince meses de mili, finalmente lo licenciaron. Este relato es sólo una pequeña dosis de lo que cuenta y espero que siga contándomelo muchos años más. Su mujer,

Rosa Mercader

La mili en el Sáhara español

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 9

De fet sembla ser que no és la primera que hi va haver a Viladecans, perquè cap allà els anys 20 es veu que

ja n’havien fet. Però aquesta és la pri-mera de les que s’han fet en continuïtat fins al dia d’avui. Va ser l’any 1948. La cosa es devia muntar bastant a correcuita, perquè com a mínim al rei negre, que és la font

d’aquesta infor-mació, no li ho van proposar fins al ma-teix dia 5 al matí. El rei blanc va ser Joan Janer, el ros Secun-dí Roca, i el negre Josep Lligadas Ven-drell. Els Reis anaven a cavall, i els acom-panyaven una colla de patges amb els vestits dels pastors

dels Pastorets. En canvi, l’origen dels vestits dels Reis era un secret que molt pocs sabien. Concretament, eren els vestits dels Reis que estaven preparats per a la festa que l’endemà s’havia de celebrar a la fàbrica Philips de Barce-lona per als fills dels treballadors. I és que resulta que Gabriel Puig, el Bielet, director de tantes obres de teatre, tre-ballava a la Philips, i va pactar amb un dels porters que s’enduria els vestits el dia 5 a la tarda, i just després de la ca-valcada els tornaria a lloc. I acabada la

cavalcada, efectivament, els vestits van tornar en taxi a Barcelona i ningú no ho va saber...La comitiva va sortir de l’ajuntament, i tal com diu el nostre informant, “va fer el mateix recorregut que feien les processons”. Va agafar el carrer Jau-me Abril, va pujar pel carrer del Sol, va continuar per Sant Joan, va arribar a l’església, i allà, el vicari, Josep Ma-ria Vidal Aunós (el que anys després obriria les portes de la parròquia de Sant Medir per a la fundació de Comis-sions Obreres, i més anys després en-cara obriria les portes de l’església del Pi per a les tancades d’immigrants) va obrir les portes de l’església perquè els Reis entressin a venerar el Nen Jesús. Josep Maria Vidal, capellà jove acabat de sortir del seminari, estava aleshores de responsable de la parròquia, perquè s’havia mort el rector, Ricard Serrajòr-dia, i encara no havia arribat el qui l’ha-via de substituir, Ramon Saborit.Després de l’església, els Reis van con-tinuar per Sant Joan, van baixar per Àn-gel Guimerà (aleshores Calvo Sotelo) i van tornar altre cop a l’ajuntament on es va habilitar una sala perquè els nens i nenes anessin a portar les cartes per-sonalment als Reis i rebessin uns quants caramels, tot plegat amb les habituals escenes de plors i alegries tan pròpies de l’esdeveniment...

Josep Lligadas Vendrell

La primera cavalcada de Reis

23 de març: Cafè-Tertúlia a l’Alba-rosa

Violència contra les donesPer commemorar el mes de la dona, us convidem a prendre un cafè al Casal de l’Alba-rosa el dilluns 23 de març a les 18,30. Enfocarem el tema de la violència contra les dones des de tres punts de vista: el dels Mossos d’Esquadra, el del grup de treball sobre aquest tema de l’Hospital de Viladecans, i el de nosaltres els ciutadans.L’acte l’organitza la Vocalia de la Dona de l’Associació de Veïns de l’Alba-rosa, i hi col.laboren els Mossos d’Esquadra de la comissaria de Viladecans, el grup de treball de l’Hospital, i l’Ajuntament de Viladecans.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 10

1. Si rellegiu el article publicat en el Vilade-cans Punt de Trobada nº 12 del 15 de juny re-

cordareu la destrucció de la mina i la font de Can Tries. Doncs bé, xoca llegir en el butlletí nº 2 de novembre de 2008 de l’Àrea Me-tropolitana de Barcelona, que un cop finalitzada l’obra de la bassa de laminació hi diu: “També s’ha restituït aigües amunt de la bas-sa l’antiga font de Can Tries, amb

l’autorització i sota el control del Departament de Cultura de la Generalitat i de l’Ajuntament de Viladecans”. Viladecans ha perdut una de les poques fonts d’aigua natural, ja que actual-ment l’aigua de la mina que feia rajar la font de Can Tries s’està abocant directament a la riera de Sant Llorenç. I un gran mur de formigó impedeix que el tram de mina d’aigua viladecanenca por-ti aigua.

2. L’empresari vilade-canenc Paz Dorado Sánchez, propietari de la masia de Cal Me-

nut, que en la pàgina web d’una de les seves empreses encara té publicat un plànol en estudi d’un projecte urbanístic il·legal

en zona forestal de la muntanya de Sant Ramon, i que ha estat imputat en un cas d’apropiació indeguda de subvencions euro-pees de formació FORCEM, ha confessat i negociat amb el jut-ge, fiscal, la Generalitat i govern central, el retorn dels més de 1,3 milions defraudats després de gaudir d’ells durant més de 8 anys, a canvi d’una pena de 2 anys de presó que, en no tenir antecedents, no complirà.

3. Una de les infraes-tructures que per-metria vendre més fàcilment els pisos

previstos al nou barri d’Olivere-tes era una parada de metro que estava prevista a la zona. El regi-dor d’urbanisme de Viladecans, Jose Luis Nicolás Aroca, justifi-cava la necessitat de construir el nou barri per fer possible que el metro arribés a Viladecans. Doncs sembla ser que en el pro-jecte de la nova línia de Rodalies C·3 no hi ha parada prevista a Oliveretes.

4. L’Ajuntament de Bar-celona ha demanat al FC Barcelona que per compensar la pèrdua

d’equipaments esportius en la re-

qualificació del miniestadi per a fer-hi pisos, compri més terrenys a l’àrea metropolitana de Barce-lona. El Barça, per la seva part, ha respost, que amb els 27,8 ha. de terreny natural protegit que ha comprat al costat de la reserva natural del Remolar de Vilade-cans ja és suficient compensació. Aquest fet fa quedar en evidèn-cia l’alcalde de Viladecans quan va fer públic en unes declaraci-ons al diari Mundo Deportivo “el miniestadi cabe en Viladecans”. Mireu la totalitat de l’entrevista a: http://www.elmundodepor-tivo.es/web/gen/20081017/noticia_53561368088.html

5. L’Ajuntament de Vi-ladecans ha aprovat les bases de compen-sació per concertació

del Pla de Llevant que ha de construir un nou barri de 2.377 habitatges a la falda de la munta-nya de Sant Ramon. Exerceixen la present iniciativa del sistema de compensació per concertació, tres empreses: la mercantil socie-tat privada municipal Viladecans Mediterrània SA (VIMED), la companyia Ilermilk, SA Uniper-sonal i la mercantil Construcci-ones y Promociones APOLO SA com a titulars de 28,48% del sòl inclòs dins l’àmbit d’actuació del sector Llevant. És inadmissible que siguin dues empreses priva-des les que tinguin la potestat de dissenyar la parcel·lació i urba-nització del projecte urbanístic, tot i que sigui legal i les bases siguin proposades per l’Ajun-tament, ja que sempre se’ns ha presentat el Pla de Llevant com d’iniciativa pública, donat que més del 60 % de sòl a Oliveretes és de l’Incasol i de l’ajuntament.

Ricard Caba

Curiositats imperdonables

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 11

Ja podeu visitar l’exposició sobre la

vaga de la Roca

El passat 12 de març es va inaugurar a la Sala d’exposicions de l’Auditori Pablo Picasso l’exposició sobre la Vaga de la Roca, una vaga que va fer història. És una bona opor-

tunitat per recordar com es va viure la transició (si només mireu la tele, arribareu a la conclusió que la democràcia va arribar exclusivament de la mà del Rei i d’Adolfo Suárez!).Aquesta exposició és obra del Centre d’Estudis de Gavà i ha estat completada amb aportacions de ve-ïns i veïnes de Viladecans, recollides pel Grup Tres Torres. S’ha pogut dur a la nostra ciutat gràcies al treball conjunt de l’Ajuntament i el Grup Tres Torres. L’exposició, que estarà oberta fins al dissabte 28, es complementarà amb dues xerrades col·loqui sobre la vaga.

Dijous 19 de març, a les 7 de la tarda

Xerrades-col.loqui sobre la vaga de la

Rocaen el marc de

l’exposició sobre el tema a l’Auditori

Pablo Picasso

Viladecans en temps de vaga i combat polític

Per José Antonio Morales

La vaga de la Roca (1976-1977)Per Albert Alonso

EL CONCERT SOLIDARI DE LLUÍS LLACH

El complex social i esportiu de can Sellarès, inaugurat el 1953, resumeix les pretensionssocials dels patrons de Roca. Foto: AMG, revista Sellarès.

La Nova Cançó, la vaga de la Roca i les fotografies de Jaume MunsEl divendres 11 de febrer de 1977, el mateix dia que finalitzava la vaga, estava previst que se celebrés, al poliesportiu de Viladecans i en solidaritat ambels treballadors de Roca, un concert amb l’actuació de Lluís Llach i Marina Rossell (vegeu-ne el cartell anunciador més amunt). L’acte fou prohibit per l’autoritat governativa, que volia evitar la coincidència amb el retorn al treball i els possibles aldarulls que es podien produir. Tot amb tot, els organitzadors van aconseguir permís per celebrar el concert el dissabte següent, 19 de febrer. Sense la presència de Marina Rossell, Llach va actuar sol en aquell concert, on va estrenar la composició Campanades a morts, en record dels cinc treballadors morts en els fets de Vitòria. La recaptació del concert va ser de 360.613 pessetes, que es van lliurar íntegres a la caixa de resistència dels vaguistes.

Un pavelló ple a vessar acollia totes les reivindicacions. L’escenari i el servei d’ordre del mateix concert.

La imatge clàssica del cantautor compromès.

Un públic entregat, plural i molt jove encén espelmes en el moment culminant del concert.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 20 - Març 2009 12

les nostres entitats

Empezaré hablando de cómo se montó el mercat. Nos juntamos varios amigos pin-tores: José Jurado, Pura Navarro, Carlos Gil, Andrés Conde, José Luis Bravo, Diego

Fernández. Estábamos reunidos en el Pablo Picas-so y quedamos en montar el Mercat d’Art i Oficis. Pero ahí teníamos nada más el mercat. El presiden-te del grupo era Carlos Gil, la secretaria Pura Na-varro y los demás vocales.Pedimos un local para pintar pero al no ser Aso-ciación no nos daban local. Decidimos montar la Asociación con todos los documentos y estatutos que se precisan. El presidente Carlos Gil se retira por asuntos familiares y quedo yo como presiden-te, Pura Navarro como secretaria y Andrés Conde como vocal, y así empecé yo a luchar por un local.Al final de 2007 conseguimos el local. Ahora nos jun-tamos, pintamos y preparamos exposiciones como

la expuesta en Pablo Picasso, teniendo en proyecto una en la Torre del Baró para el mes de octubre.Estamos unos cuantos que nos presentamos en con-cursos, como por ejemplo en Badalona, Cambrils, Sitges, Molins de Rei, San Juan Despí y San Cle-mente de Llobregat.Como ya es conocido, exponemos en la Rambla cada segundo domingo del mes y pintan todos los niños los dibujos que yo les hago para ellos.

En la web http://www.viladecans.cat puede verse nuestra entidad. Y nuestro local se halla situado en el Casal Hispanidad, en la plaza de Luis Burción s/n.

Correo electrónico: jose.viladecans@hotmail.comTeléfono: 937 06 76 51

José Jurado

Associació d’Art i Oficis