NúMero 12

de trobadaViladecans

Publicació independent d’informació i opinió

punt

vila

deca

ns@

tele

foni

ca.n

etht

tp://

punt

vila

deca

ns.b

logs

pot.c

om

Punt

Equip de redaccióAnna Besora

M. Carmen CastellanoMaria Comas

Encarnació GarciaJosep Ginjaume

Josep LligadasVíctor J. MartínezAsunción Polaina

Miguel de la RubiaMercè Solé

La distribució d’aquest butlletí es fa per correu electrònic. Si no desit-geu rebre’l només cal que ens ho comuniqueu. I si voleu que li envi-em a un amic o amiga vostres, feu-nos arribar la seva adreça. Gràcies.

Si voleu enviar articles per publi-car, tingueu en compte que han d’anar signats i no sobrepassar les 40 ratlles o les 600 paraules.

El nostre correu electrònic:[email protected]

El nostre bloc:http://puntviladecans.blogspot.com

12Any 2

15 de juny 2008

Sumari2 Els animals que danyen les collites. Carles Faura

2 Fauna salvatge. Montserrat Lligadas

3 Final de curs de “Parlar per conviure” Conxita Almirall

4 Carta al Ple Municipal. Pau Osuna

5 Puntaires sota la pluja. Carme Reguant

6 Misteri especulatiu a Viladecans. Ricard Caba

7 Fibromiàlgia: vicissituds d’un pla. Maria Lluïsa Capdevila

8 Aprendre la llengua, conèixer Viladecans. Montserrat Pastor

9 Vergonya aliena. Maria Comas

10 El Parc de la Marina: sorollós i amb molt mercuri. Jordi Mazon

11 Ocupados / Represión / Llamamiento. Rosa Mercader

12 Entre mines d’aigua, fonts i mamuts. Ricard Caba

13 Les nostres entitats: ASDIVI14 Conèixer Viladecans: Les nostres masies. Víctor J. Martínez

15 El personatge: Montserrat Pastor. Josep Ginjaume

La pagesia de ViladecansLes festes de Sant Isidre serveixen cada any, entre altres coses, per recordar els orígens pa-gesos de Viladecans. I haurien de servir, més encara, per recordar que continua havent-hi entre nosaltres un nucli de pagesos que, encara que reduït respecte al que era en èpoques passades, té una importància destacable en la vida de la nostra ciutat. A Viladecans tenim una zona agrícola preservada com a tal, i volem que es mantingui així perquè creiem que és un bé per a la vida col.lectiva. Doncs si realment ho volem, aleshores cal prendre les mesures necessàries perquè els pagesos puguin desenvolupar la seva feina de manera adequada.En aquest sentit, en aquest número de Punt de Trobada hem volgut prestar atenció a un tema que els pagesos denuncien amb freqüència. Es tracta del mal que fan als conreus els animals salvatges de tot tipus que hi ha en tota la zona del delta: els que poblen les reserves naturals, i els que s’han anat criant fora de la reserva. A Viladecans, cada cop som més conscients de la importància d’aquestes reserves naturals, i les valorem, les dis-frutem i ens en sentim orgullosos. I per això volem protegir-les i potenciar-les. Però això no treu que també hàgim de ser conscients que la protecció dels animals és difícil de fer compatible amb el desenvolupament tranquil de l’agricultura. I que aquesta protecció no es pot fer a costa dels pagesos, els quals no és raonable que es vegin obligats a mantenir els seus camps en situació d’indefensió davant els animals.Com que el tema ens sembla important, hem demanat a un parell de persones del món pagès que ens parlin de com veuen la situació. I esperem que l’administració pública s’afanyi per trobar solucions al problema.

Viladecans, punt de trobada - Núm. 12 - Juny 2008 2

La Cooperativa Agrícola de Viladecans porta molt de temps recollint les queixes dels pagesos de Viladecans

per les contínues incidències dels animals: conills, polles d’aigua, es-tornells, garses, ànecs, porcs sen-glars, tudons, etc., etc. Fins ara la resposta del Departament de Medi Ambient i Habitatge és la de donar autoritzacions de caça, molt delimitades en el temps de durada i només per tipus d’animals concrets. Tots aquests permisos, abans de po-der ser atorgats, calia avaluar els danys; si es mira la quantitat de per-misos atorgats, veurem que els danys han estat molt importants. Aquesta, creiem que és una solució a mitges, que com s’ha pogut comprovar no ens ha pal.liat el problema, perquè d’animals que ens danyen les collites n’hi ha cada dia més. Els pagesos socis de la Cooperativa Agrícola de Viladecans amb autorit-

Els animals que danyen les collites

zacions de caça no es poden dedicar a sortir a caçar per tota la zona agrí-cola del poble, primer perquè aques-ta no és la seva feina i després per-què no hi tenen cap obligació. Tenir les reserves Filipines-Remolar i zona Zepa (Reguerons) als costats de les zones ageícioles porta aquests pro-

Fauna salvatge

El problema dels atacs de la fauna salvatge als conreus del Baix Llobregat ve de lluny. Ja fa anys que la page-

sia del delta i la vall baixa del Llobre-gat van donar el toc d’alerta. Es tracta d’espais que són zones de seguretat per a la caça i, per tant, no es pot ca-çar lliurement. Per tal de controlar els atacs de la fauna als conreus, s’ha-biliten uns permisos especials, que permeten caçar les espècies. Aquesta mesura és pal·liativa, és a dir, minora els danys, però no els elimina.En l’actualitat, els atacs de la fauna sal-vatge han augmentat moltíssim. Els animals mengen i es reprodueixen en els camps i, per tant, tenen una gran capacitat de causar danys als conreus, que comporten pèrdues econòmiques importants a les explotacions.Entre els mamífers, els que més perju-diquen són els conills i els senglars, que ataquen també els fruiters de les àrees de muntanya de la comarca. El ventall d’aus és més ampli: cotorres, estornells, pardals, garses, tudons, polles d’aigua, faisans, ànecs coll-verd, etc...La solució a aquest problema crei-

blemes. És totalment incompatible unes reserves amb mala gestió i nuls recursos per danys amb una activitat agrícola on el que prima en l’actuali-tat és la qualitat dels productes.Per tant, els permisos de caça haurien de ser més llarga de durada i per a més espècies, acompanyats de recur-sos econòmics per poder indemnitzar els pagesos afectats i que els respon-sables de la reserva prenguin mesu-res per controlar aquests animals tan danyins per a l’entorn agrícola de la zona, com ara conrear franges de la reserva, controlar el número d’indivi-dus de les espècies, etc.

Carles Faura Parés

xent no és senzilla, i segurament, no n’hi ha una de sola. Els pagesos de-manen a l’administració la compen-sació econòmica pels danys causats. I l’administració no en vol ni sentir a parlar. Segurament el cost que tin-dria pagar aquests danys, seria bas-tant inassumible, però hem de tenir present que, en el delta del Llobre-gat, l’agricultura conviu al costat de les zones naturals, que alberguen bona quantitat de les aus que causen danys i, per tant, una correcta gestió d’aquests espais ha de comportar una control de la fauna i, si el que in-teressa és mantenir-la més enllà dels

límits de la reserva, el que cal és que es compensi econòmicament.Però el problema va més enllà. No són només les reserves naturals les que proporcionen aquesta fauna. Pensem per exemple amb les cotor-res de kramer, o en els coloms. Són espècies clarament relacionades amb la població. Per tant, ens trobem amb un dese-quilibri brutal entre la fauna sal-vatge i l’espai útil perquè aquestes visquin i es reprodueixin sense que causin danys. Cal doncs, una correc-ta gestió del problema. Fer un estudi de les espècies que hi ha i veure quin és el límit que el nostre entorn pot assumir. I si el nombre d’individus ha d’ésser superior al que es pot ad-metre doncs aleshores cal una com-pensació econòmica per les pèrdues.L’actual sistema de control es pot millorar, però per molt millor que sigui no farà que es torni a un equili-bri que permeti conviure a la pobla-ció amb l’agricultura i amb la fauna salvatge. Cal alguna cosa més.

Montserrat Lligadas i Sorribas


El passat 31 de maig ens vam aplegar unes setanta persones dels diferents grups de Parlar per conviure de Viladecans (Can Pastera, Grup Sant Jordi, Casal Albarro-

sa, Col·legi Sagrada Família) per celebrar el fi de curs fent una sortida cultural a la Colònia Güell, a les ruïnes romanes de Sant Boi i, per últim, Cata-lunya en Miniatura a Torrelles de Llobregat.La visita a la Colònia Güell, a Santa Coloma de Cer-velló, va ser molt interessant; declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco l’any 2005, l’esglé-sia o cripta de la Colònia Güell és una de les obres cabdals d’Antoni Gaudí. Hem d’agrair a la nostra guia que ens fes còmplices de la visita amb les seves preguntes i fent-nos adonar de molts detalls que no hauríem sabut veure: l’aprofitament de materials que semblaven d’enderroc, cagaferro a les colum-nes, els trencadissos, els ferros de les reixes dels vi-tralls aprofitant peces dels telers de la fàbrica, tot un conjunt de detalls que feia que quedéssim bocaba-dats davant de tanta intel·ligència. Per altra banda, unes quantes senyores van aprofitar per retratar-se dins la cripta, recordant una altra ocasió en què fa uns quants anys s’hi van casar. A continuació la guia ens va acompanyar a visitar el recinte industrial de la Colònia, construït per Eu-sebi Güell. Els Güell van construir tot al voltant de la indústria tèxtil un poble per als seus treballadors: cases amb jardinets, carrers amplis, casal d’esbarjo, església, casa del metge i un entorn envoltat de pi-nedes i camps de cultiu.

Cap allà les dotze del migdia ens vam dirigir a les termes romanes de Sant Boi, construïdes a finals del segle II d.C.. Al segle XVII s’hi construí al damunt mateix una masia que les va protegir fins el seu re-descobriment l’any 1953, de manera que actualment són les més ben conservades de Catalunya. Després de tanta cultura se’ns havia obert la gana i ens vam dirigir cap el restaurant Escándalo, i ben cert que va ser un àpat de “escándalo”!Ben tips i refets vam fer cap a Catalunya en Mi-niatura, l’última visita del dia. La passejada per aquests jardins i monuments de Catalunya va estar acompanyada per una pluja fina que no va impedir que gaudíssim d’aquest bonic indret. El bon ambient i bon humor ens van acompanyar durant tot el dia i crec que parlo per tothom quan dic que tenim ganes de tornar-ho a repetir.

Conxita Almirall

Sortida de final de curs de “Parlar per conviure”

Encara queda un capvespre

Aquest divendres, dia 20, és l’últim dels Cap- dels Cap-vespres de Ca n’Amat d’aquest any, una cita cultural que ja ha arrelat de ple a Viladecans. O sigui que si no heu pogut assistir als anteriors, no us perdeu aquest darrer. Aquest any, el tema ha estat l’educació. Aquest darrer, a càrrec de Xavier Calderé, porta per títol: Escoles, mestres i escolars a Viladecans, al llarg dels temps.Divendres, 20 de juny, a les 8 del vespre, a Ca n’Amat.


Benvolguts senyors i senyores,

els escric la present carta per informar-los de diverses irre-gularitats comeses en Serveis Socials.Porto cinc cursos treballant en Centres Oberts, un projecte que m’agrada molt i que entre tots hem aconseguit donar-li reconeixement per part dels diferents agents educatius de la ciutat, però tenen una petita mancança. Està pensat com un lloc de pas de monitors i aquí és on crec que falla el projecte. ¿Quin model educatiu es pot considerar bo en què el referent educatiu pugui canviar cons-tantment, sobretot en uns in-fants amb unes necessitats més elevades que els infants nor-malitzats? No es pot canviar el referent així com així, cosa que no permetria fer-los un bon se-guiment, ni que tinguin respec-te per a la figura adulta que els abandona a la que troba quel-com més ben pagat. A més, l’in-terès per part de la institució es veu reflectit en el concurs que ofereixen, demanant monitors per a una feina que hauria de ser d’educadors socials pel sim-ple fet d’abaratir costos i deixar a uns professionals mal remu-nerats, que poden influir en la qualitat del servei.A més, aquesta institució sap per diferents vies que s’estan complint una sèrie d’irregularitats força greus. Els explicaré el meu cas. Aquest és el cinquè curs que disposo d’un contracte per obres i serveis amb una durada de 10 mesos cada un amb una data d’inici i una de final ben definides. És un contrac-te que incompleix la legislació vigent. La categoria emprada per la qual se’ns contracta no surt reflec-tida en el Conveni Laboral de monitors de lleure, a l’igual que el contracte d’obres i serveis. Durant el curs passat, durant sis mesos, compresos de gener a

juny de 2007, vaig cobrar per sota del mínim establert en el Conveni Laboral de moni-tors de lleure. He posat en coneixement de l’ajuntament diversos aspec-tes de la meva reclamació, però encara no s’ha actuat, ni parlant amb la cap de l’Àrea de Serveis Personals ni par-lant amb l’Alcalde.Llavors el que demano és simplement que acabin amb totes les pràctiques irregulars que s’estan fent en el vostre nom, vulnerant la legislació vigent reflectida en l’Estatut dels Treballadors i millorar el concurs del centres oberts per a poder donar un servei públic de qualitat amb cons-tància i d’acord amb la legis-lació vigent (caldria destacar que quan un treballador no pot assistir a la feina, s’ha de pagar el substitut i, fins i tot, a vegades, buscar-se’l. Vostès s’imaginen un treba-llador de Seat o Roca fent aquesta pràctica?). L’únic que he aconseguit per voler intentar que les coses es facin ben fetes és que se’m comenti que si continuo amb aquesta línia se’m despatxa-rà de l’empresa, ja que estic

molestant a l’ajuntament i que ja paguen a una em-presa per no tenir maldecaps.Després de la reunió d’ERC amb l’ajuntament ex-plicant el cas, l’únic que ens ha transmès l’empresa és que volem deixar la feina.Moltes gràcies pel vostre temps i la vostra pacièn-cia. Espero que es resolgui el més ràpidament pos-sible sense necessitat de generar més maldecaps a l’empresa, a l’ajuntament i als treballadors.Atentament,

Pau Osuna Polaina

Carta al Ple Municipal


Quan i com va néixer aquesta festa dedi-cada a la puntaire? La primera convoca-

tòria es va organitzar el dia 19 de juny de 1988, Arenys de Mar, gracies a Jordi Palomer, que va ser el pioner i el que va creure en el renaixement de l’afició a fer puntes de coixí. A la diada hi van assistir 180 puntaires.Al dia 13 de setembre 1988 es van aprovar els primers estatuts, amb què es creava l’Associació Cata-lana de Puntaires, i en els quals es diu que l’associació donarà su-port a trobades arreu del nostre país. D’aquí va sortir la idea que l’associació, en col.laboració amb els ajuntaments d’arreu del nos-tre territori organitzin la Diada de la Puntaire, d’aquesta manera es recupera un art que forma part de la nostra cultura. S’han celebrat a Arenys de Munt, Torelló, Sant Adrià del Besos, Lloret de Mar, L’Arboç, Sant Boi, Barcelona... fins a vint pobles i ciutats del nostre país; només se n’ha repetit un, que és l’Arboç. La més nombrosa va ser l’any 2000 que es va celebrar a Barcelona i hi van assistir 5.000 puntaires.Aquest any, Viladecans ha tingut l’honor de poder organitzar, el passat 1 de juny, la 21 Diada de la Puntaire, i per a les puntaires de Viladecans ha estat un honor i ens ha fet una gran il·lusió treba-llar juntament amb l’ajuntament i l’associació catalana en l’orga-nització d’aquest dia tant impor-tant per a tots i totes les puntaires d’arreu del nostre país.Teníem una assistència d’uns 3.400 puntaires. A més de les que van venir de Catalunya, n’hi ha-via de Mallorca, Guadalajara, Bil-bao, Pamplona, Granada... també del sud de Franca, Bèlgica i Ho-landa, on aquest juliol es celebra-rà la diada de puntaires interna-cional, i uns 54 firaires del món del boixet, d’arreu de Europa.

Viladecans va treballar perquè sortís un dia molt bonic i com-plert. L’arxiu de la nostra ciutat, juntament amb les puntaires, es van esforçar en buscar a la nostra ciutat la història d’aquesta artesa-nia que és “avui”, i que “ahir” era feina, quan les dones després de treballar a la terra i a la llar feien una estona de puntes, per poder ajudar a l’economia de la casa.Gràcies a l’esforç vàrem trobar que Viladecans forma part d’una zona on es feia una punta anome-nada blonda negra o punta negra. En els escrits que hem trobat diu que es feien a Sant Boi, Sant Cli-ment, Molins de Rei i Viladecans. Crec que ara l’ajuntament hau-ria de fer un esforç en recuperar aquesta blonda d’origen del Baix Llobregat.Referent al dia de la Diada, jo em sento una mica trista, perquè desprès de l’esforç i la il·lusió, tot es va deslluir degut a la tan esperada pluja... No vam poder gaudir de l’espectacle de tot el Passeig de la Marina ple de pun-taires; de l’exposició tan preciosa de blonda negra en la qual hi ha-via peces molt antigues i propie-tat de dones que formaven part

de les grans artesanes del món de les puntes de coixí de finals de se-gle XIX i començament del segle XX, peces realitzades per les i els nostres puntaires de Viladecans; de l’exposició de punta contem-porània; i de la que hi havia a Ca n’Amat que era de punta clàssica i punta blanca.Per acabar he d’agrair a l’Asso- l’Asso-l’Asso-ciació Catalana de Puntaires per confiar em nosaltres, a l’Ajun-tament de Viladecans per estar sempre al nostre costat, i a tots i totes les puntaires d’arreu del nostre país i dels països veïns per compartir la diada amb tanta pluja i paciència.

Carme Reguant (Carmeta)

Puntaires sota la pluja


El Futbol Club Barcelona ha anunciat la compra de 27’9 ha. d’uns terrenys situats a tocar de la reserva del Re-

molar de Viladecans, els quals són qualificats segons el PGM del 1976, llei pre-democràtica, com a 7-c, equi-paments metropolitans, però preser-vats com a Xarxa Natura 2000, per la seva proximitat a la reserva natural del Remolar, així doncs no es pot fer en ells cap intervenció urbanística.Xarxa Natura 2000 és una xarxa euro-pea d’espais naturals protegits que re-presenta la iniciativa més important de la Unió Europea en política de conser-vació. La Xarxa Natura 2000 represen-ta, doncs, l’aportació catalana a la sal-vaguarda de la biodiversitat europea.Així doncs, com és possible que un club esportiu com el Barça, es gasti 18 mili-ons d’euros, en uns terrenys on no hi pot fer cap intervenció urbanística? Ha comprat només els “drets adquirits” que li dóna una llei pre-democràtica, i per tant rebrà compensacions a l’hora que es desenvolupi la zona?En la pàgina web del Barça diu tex-

tualment: “Aquesta operació enforteix el patrimoni immobiliari de l’entitat i és fruit d’un procés que es va iniciar el primer semestre de l’any passat, amb la col·laboració de l’Ajuntament de Vilade-cans.” L’Ajuntament de Viladecans ha col-laborat en aquesta operació immobi-liària, doncs des de fa anys, ja volia, en aquests mateixos terrenys, amb la promoció conjunta amb l’empresa Golf de Viladecans, realitzar un camp de golf, cosa que gràcies a l’oposició ciutadana, la Generalitat va revocar. L’ajuntament va haver de tornar els terrenys expropiats i ara Golf de Vi-ladecans ha venut terrenys al Barça.Actualment l’ajuntament té un pro-jecte a la zona deltaica, encara no de-

senvolupat ni concretat públicament, anomenat “Pla del Delta”, on en un total de 2.270.098 m2, vol desenvolu-par tot un complex on hi tenen cabuda instal·lacions esportives, recreatives, docents, hoteleres, restauració, cultu-ral, oficines, sanitari no hospitalari, as-sistencial. Sense comptar amb l’ober-tura de la platja.Per tant tot sembla indicar que l’ajun-tament ha fet de mitjancer entre l’em-presa Golf de Viladecans i el Barça per no se sap quines intencions, potser per pal·liar compromisos no acomplerts amb Golf Viladecans, o l’ajuntament de Viladecans ha estat mirant d’acon-seguir la cessió dels terrenys que histò-ricament encara té el Barça en la zona dels Reguerons, on hi ha un aiguamoll, i per part del Barça potser vol fer ser-vir “drets adquirits” pels terrenys com a peça de canvi perquè els deixin aug-mentar l’edificabilitat en la urbanitza-ció del Miniestadi. En definitiva, tot un misteri especulatiu.

Ricard Caba i Calbet

Misteri especulatiu a ViladecansEl Barça compra 27’8 ha. de terreny naturals protegits


Donat que he viscut de prop els fets referents a la Iniciativa Legis-lativa Popular per

a l’atenció de la Fibromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica, voldria oferir-vos la meva visió sobre el tema.Tot va començar l’any 2004, quan hi va haver per part de la Con-selleria la voluntat política de fer un Pla per a la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica. Du-rant el 2005 es va treballar amb experts en medicina, fundacions, federacions i malalts per poder abordar el tema des del coneixe-ment i l’experiència de cadascú. Finalment, el 2006, en un acte al qual vaig tenir el plaer d’assistir, ens va ser presentat per la con-sellera Marina Geli el Pla per a la Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica. La Conselleria va oferir a fundaci-ons, federacions, experts mèdics i d’altres la participació en una taula de seguiment, per comen-tar com anava desenvolupant-se el pla i poder fer aportacions de millora.Així doncs, tots plegats, amb es-perança en el futur, vam comen-çar la nova etapa. Sabíem que el Pla no era perfecte, però també teníem clar que era la primera cosa que s’havia fet per a aquestes malalties i que era necessari tre-ballar per tirar-lo endavant. Més lent del que ens hagués agradat, s’anaven introduint canvis en el plantejament inicial, com el fet que s’inclogués en el Pla una uni-tat de tractament de dolor i fatiga crònica infantil.Però un bon dia, unes persones van decidir aixecar-se de la tau-la de seguiment i van declarar-se

com a futura promotora de la Ini-ciativa Legislativa Popular (ILP).Aquesta promotora va preferir recollir firmes per presentar una ILP abans que continuar treba-llant per la continuïtat de millora del Pla ja establert. Van comen-çar a demanar firmes per poder presentar aquesta ILP al Parla-ment de Catalunya. La gent, per solidaritat, signava per la Fibro-mialgia i la Síndrome de Fatiga Crònica, però tal i com jo mateixa vaig poder constatar no sabien exactament què es demanava, ni què era una ILP. Es van recollir 140.000 signatures i la ILP va po-der seguir el camí que la promo-tora s’havia marcat. El 21 de maig, en el Parlament de Catalunya, vaig assistir a la votació de la ILP per l’Atenció de Fibromiàlgia i la Síndrome de Fatiga Crònica. Era una votació pactada a última hora de la tar-da anterior pels partits polítics i els promotors de la ILP, que van acordar una proposta de resolu-ció que pràcticament deixava la situació dels malalts tal i com es-tava en el Pla. El que em va sorprendre molt és

que en el debat previ a una vota-ció ja pactada, els partits polítics parlessin tan apassionadament d’un tema del qual mai no s’havi-en preocupat el més mínim. Fent uns discursos plens de bona vo-luntat, felicitacions efusives per als promotors de la ILP i l’oferi-ment per donar el recolzament necessari als malalts, al mateix temps que exhortaven al Govern de Catalunya a prendre mesures ràpides i efectives per fer mes fà-cil la vida dels afectats. I així, el dia 21 de maig de 2008 s’arriba a l’aprovació d’aquesta ILP, que a pesar del bombo que se li ha donat, més del 80% de les peticions que demanava ja figu-raven en el Pla inicial.Fins aquí el relat del que ha suc-ceït sota el meu punt de vista. Jo mentrestant continuaré treballant i esforçant-me en millorar el Pla, per assolir les fites proposades en ell i d’altres que es van afegint, i per aconseguir una millor quali-tat de vida per els malalts de Fi-bromiàlgia i Síndrome de Fatiga Crònica.

Maria Lluïsa Capdevila

Fibromiàlgia: les vicissituds d’un pla

Foto: “Ferides en una atzabara”. Jordi Bertran


Pujada a Sant Ramon. 8 de maig

No és la primera vegada que amb les nostres alumnes pugem la muntanya, els agrada, de fet la sortida la trien elles. El grup format per dones i noies

vingudes la majoria del Marroc, ja veuen la mun-tanya com un símbol que les uneix i les fa arrelar a Catalunya.En començar la caminada m’adono que el calçat del grup en general no és l’adient per a l’excursió, però no dic res, això no serà un problema per arribar-hi; tot i que fa un dia càlid i assolellat, resisteixen com pals de paller amb les seves vestidures llargues, fei-xugues i els mocadors al cap.El camí pedregós descarnat per les pluges dels úl-tims dies fa més difícil encara la pujada, les pedres relliscoses sovint ens fan fer tentines per no caure.Anem pujant, doncs, vorejant el caminet sinuós, mirant i parant-nos davant les plantes i flors que els són més estranyes o bé no coneixen. La primave-ra ha esclatat. Enguany, per les sovintejades pluges, gaudim d’una natura esplendorosa.En arribar al cim, visitem l’ermita, expliquem una mica la història del sant i la seva simbologia, gau-dim també de les meravelloses vistes, assenyalant els poblets, riu, mar, serralades...unes fotos i bus-quem una taula per fer un mos, la pujada ens ha obert la gana. Elles porten un munt de menjar, s’han llevat d’hora per cuinar-lo, ens conviden, no pots dir que no, ho has de tastar.Descansades iniciem la baixada i el retorn a casa. El migdia s’acosta, els fills i filles surten de l’escola i s’ha de fer el dinar.

Sortida al Remolar-Filipines. 20 de maig

Sempre és un petit plaer gaudir d’aquesta reserva natural que ocupa una extensió d’aiguamolls de 173.58 hectàrees dins de la zona protegida per a les aus del Delta

del Llobregat, i que els viladecanencs tenim tan a prop nostre. En arribar els vam explicar que la llacuna del Remolar, com tots els aiguamolls que queden en aquesta zona, es troben molt a prop del mar i és per això que la llacuna manté la caracte-rística de llacuna salabrosa. La llacuna voltada de canyissars acull una nombrosa fauna: hi podem trobar ocells i també invertebrats aquàtics; per a tots aquests animals el Remolar els serveix d’es-tació i parada necessària en les migracions entre Europa i Africa.Fem el circuit observant tota aquella vida que gau-deix d’aquest espai, ànecs, xatracs, esplugabous, fredelugues, gavines... amb algunes espècies ame-naçades d’extinció, com per exemple el martinet, el rasclet o el corriol camanegre entre d’altres.Les nostres alumnes no ho coneixien i per això al-gunes no paraven de fer fotografíes; els faltaven ulls per poder guardar totes aquelles imatges que no esperaven.Seguint el sender ens arribem fins a la platja tor-bada només pel soroll dels avions que s’enlairen. El bosc arriba fins a la sorra, aquest petit tros del litoral poc transitat és preciós, a poc a poc arribem a l’aigua, ens traiem les sabates i ens refresquem. Abans de marxar, però, pugem al mirador: darrere, les muntanyes i Viladecans; davant, el mar; als cos-tats, bosc. A poc a poc et vas adonant que de natura en tenim, i que cal cuidar-la, protegir-la i, per què no, com en aquest moment fer una respiració pro-funda i gaudir-ne.

Montse Pastor i Pujadó

Aprendre la llengua, conèixer Viladecans

Dues sortides de les dones del curs d’alfabetització de Càritas


Vergonya aliena

És el que sentim els veïns del barri de l’Alba-rosa quan con-templem aquestes imatges dels nostres carrers. Ens agra-daria que els responsables de Fecsa i Telefònica fessin una passejada pel nostre barri per contemplar en directe com

tenen d’obsoletes les seves instal.lacions.I respecte al nostre ajuntament, és prou coneixedor d’aquesta situa-ció, ja que fa molt de temps que estem lluitant per buscar una solució al problema del nostre barri, i pensem que no hi està posant gaire voluntat ni pressiona les companyies com seria la seva obligació.

Maria Comas Oriol


El mes passat es va inaugurar el parc de la Marina. Un parc amb l’omnipresència d’aquestes moles de ciment que són els edificis de Vilamarina.

Es poden fer molts comentaris respecte a aquest parc, però aquí només ens centrarem en dos: la con-taminació acústica del parc, i la lumínica.

Sobre la contaminació acústica1. . Vilamarina no és un parc on un pugui anar a relaxar-se. L’autopista està a tocar d’aquest parc, i pel que es veu, no s’ha pres cap mesura per a disminuir l’efecte sonor d’aquesta sobre el parc. I ja era de preveure, ja que l’autopista es troba al sud d’aquest parc. Entre març i octubre, que és quan més ve de gust sortir al carrer i al parc, el vent dominant a Vila-decans, com a municipi costaner que és, és la marinada, la brisa marina, de component sud-est, sud, i sud-oest. Per tant, el soroll dels trànsit de l’autopista és transportat per aquest vent cap al parc. Passegeu-hi i nota-reu com és un parc molt sorollós. Es podrien haver pres mesures, com instal·lar pantalles acústiques, o bé situar el nyap arquitectònic més important de les darreres dècades com són les torres de Vilamarina, fent de panta-lla acústica, al llarg de l’autopista, en lloc de tapar el sol de tarda a una part del Parc. En aquest sentit, Oliveretes és un paradís: passegem sentint ocells, sense sentir cotxes,

El Parc de la Marina: sorollós i amb molt mercuri

i gaudint realment de la natura... fins que es cometi el segon nyap més important de les darreres dècades: el barri insostenible de les Oliveretes.

Sobre l’enllumenat2. . No us heu preguntat mai per què a tot el casc urbà de Viladecans l’ajuntament ha canviat les bombetes blan-ques de mercuri per les grogues de baixa pressió de sodi? La raó que se’ns dóna, i pel que puc saber encertada, és que contaminen molt menys, i sobretot no contenen mercuri, element altament contaminant. Així doncs, per què el parc de la Marina té llums blan-ques de mercuri? Per què, si és un espai de nova construcció i ja hauria de tenir aquest tipus de bombetes? La raó la desconec, i les explicacions que hem pogut saber, poc con-vincents. Perquè si la raó és evitar les fal-ses ombres que fan les llums grogues, per què al parc de la Torre Roja les han canviat a grogues? Per què a les places com la de la Diversitat? És un autèntic misteri... tot i que potser el disseny dels fanals, que curio-sament estan patentats pel mateix urbanista que ha dissenyat el parc, hi tingui a veure... si és així, sembla que s’ha prioritzat l’estè-tica per sobre de la sostenibilitat! I això no s’hauria de permetre...

Jordi Mazon Bueso


El presidente de la República Saharaui, Mohamed Abdelaziz, ha pedido al Secretario General de la ONU, Ban Ki-moon, que “intervenga urgentemente” para proteger a los estudiantes sa-harauis de la universidad de Marrakech, sometidos el pasado

14 de mayo por las autoridades marroquíes a “una represión feroz, secuestros y encarcelamientos arbitrarios”. “A la vez que nosotros condenamos enérgicamente las prácticas bárbaras del Gobierno marroquí contra ciudadanos civiles que reclaman con valor sus legítimos derechos garantizados por la Carta de Naciones Unidas, in-sistimos ante el representante de la comunidad internacional que es usted

para que proteja a los hijos de los saharauis que están bajo la ocupa-ción, a la espera de que se descolonice su territorio”. Indicamos que fuerzas compuestas por varios cuerpos de policía y paramilitares marroquíes cargaron contra los estudiantes saharauis en el campus universitario de Marrakech “con una ferocidad ciega”, causando así “varias víctimas” entre los estudiantes de ambos sexos, como consecuencia de una sentada organizada para apoyar a sus compa-triotas encarcelados en las mazmorras marroquíes.Citamos los ejemplos de los estudiantes El Uali El Ghadimi, arro-jado desde el 4º piso, que está hospitalizado con varias fracturas y

corre el riesgo de quedar paralítico; Abdallahi Chaiyba, arrojado desde el tercer piso y que se encuentra en estado crítico en el mismo hospital Ibn Rush (Averroes) de Marrakech que su compatriota El Ghadimi.El secuestro del estudiante saharaui de la misma universidad Jalihenna Abu Elhussein, el pasado 13 de mayo, a las cuatro de la mañana para someterlo durante horas a salvajes interrogatorios en los locales de la po-licía, por cuarta vez desde el pasado 16 de abril.Se han dado otros casos de secuestros aislados en Dajla, como el de Chiáa Hmeyen, Abdati Taleb Omar y Sami Omar, que fue llevado directamente a la Cárcel Negra de El Aaiun.Señalamos igualmente el caso de la detención de saharauis defensores de los Derechos Humanos como Chreiyef Buayla y Mrabih Yussef, a los que se somete desde hace mucho tiempo a interrogatorios en los locales de la policía, sin que haya habido juicio ninguno.Otros ocho presos políticos saharauis de la cárcel de Agadir siguen estan-do allí desde el pasado febrero en condiciones infrahumanas, sometidos a tortura y a otras prácticas que atentan contra la dignidad humana, sin juicio tampoco. Pedimos el apoyo del gobierno español para que intervenga de forma urgente, porque era una colonia española.

Rosa Mercader

Ocupados / Represión / Llamamiento


Una època de sequera com la que hem passat a la zona metropolitana de Bar-celona, ens ha de fer reflexionar sobre la cultura de l’aigua que tenim. La ma-

joria hem nascut sabent que per obtenir aigua tan sols hem d’obrir una aixeta, però perquè l’aixeta pugui rajar aigua, cal tota una infraestructura in-imaginable, que fa possible que aquest miracle es produeixi.Una bona eina per conscienciar i valorar aquesta cultura de l’aigua, per ser conscients que no podem continuar creixent i consumint insosteniblement, seria donar a conèixer una de les infraestructures que històricament ha tingut Viladecans i Gavà, com la font i la mina de Can Tries, que es van començar a construir, a iniciativa de no sé pas de qui, a finals del segle XIX, i és un bon exemple d’enginy per re-collir i apropar l’aigua a on es necessitava.Can Tries és una masia que es troba a Viladecans just a la cruïlla entre els termes municipals de Gavà i Sant Climent de Llobregat, i dóna nom a la zona de muntanya de la riera de Sant Llorenç. És en la vessant nord de la riera on discorria, al llarg de més d’un quilòmetre, una mina d’aigua, que acabava al molinet d’en Sobiracs, restes del qual encara es po-den veure integrats al parc de can Guardiola.Però tot això se n’ha anat en orris. Segons una de-Segons una de-núncia feta pel grup ecologista Quercus de Gavà, hem sabut que les obres de la bassa de laminació de la riera de Sant Llorenç, ha fet desaparèixer la font de Can Tries, i ha destruït gairebé tota la mina d’aigua del terme municipal de Viladecans, amb l’excusa que ningú hi va presentar cap al·legació en el seu moment. I per no parlar, segon Quercus, de

Entre mines d’aigua, fonts i mamuts a Can Tries

com llençaven l’aigua de la mina (mes de 150.000 litres diaris) directament al clavegueram, perquè no els molestés per realitzar les obres. Totalment inexcu-sable.Viladecans perdrà la font de Can Tries, que per falta de pressupost de l’obra de la bassa de laminació, ara la volen reconstruir una mica mes amunt, però quedarà ubicada en el terme munici-pal de Sant Climent. Segons Quercus, es podria canalit-zar l’aigua de la mina des-truïda fins a l’únic tram que queda de mina a Vi-ladecans i integrar la font en la part alta de dins la bassa de laminació. Els hi faran cas?Un altre fet singular en la mateixa línia, i en la ma-teixa obra de la bassa de laminació, és que han tro-bat un jaciment de mamuts, elephans anticus, i altres, segons va publicar el setmanari “El Far”, gràcies a que s’obligava a tenir un arqueòleg in situ.Tot això ens fa pensar que créixer urbanísticament destrueix patrimoni i veure el poc coneixement i el poc que valorem el nostre patrimoni, fa que pu-guem perdre moltes més coses, en tots els projectes urbanístics que volen desenvolupar a Viladecans.Tenint en compte els antecedents d’haver trobat, els anys 70, un ullal de mamut a la bòbila de Sales, què passarà si finalment acaben urbanitzant l’espai agrícola-forestal d’Oliveretes?

Ricard Caba i Calbet


les nostres entitats

Asdivi va néixer l’any 1991 per inicia-tiva d’un grup de pares i mares amb l’objectiu de vetllar per la qualitat de vida i el benestar de les persones amb

disminució física o psíquica de la nostra ciutat. Bona part d’aquesta qualitat de vida consisteix en la participació en la vida pública de Viladecans, de manera que les persones “no tan diferents, però sí molt especials”, es facin visibles, siguin acceptades, i rebin l’atenció que necessiten com a ciutadanes que són.Una altra de les seves finalitats és millorar la infor-mació i la formació dels familiars sobre els recursos disponibles i mantenir un espai on compartir les dificultats. I, també, oferir als nois i noies activitats esportives i de lleure que complementin la l’edu-cació que reben, i els facin, tant a ells com als seus pares –que sovint tendim a la sobreprotecció– més autònoms.Finalment, Asdivi es proposa sensibilitzar la pobla-ció de Viladecans sobre les necessitats de les perso-nes amb disminució.La nostra associació pot funcionar gràcies a la feina desinteressada de moltes persones que hi col·laboren com a voluntàries, a les quotes dels membres d’Asdivi i a subvencions de les adminis-tracions públiques, especialment de l’Ajuntament de Viladecans. Ja el curs 1991-92 tres persones posen en marxa un esplai infantil, que encara continua, ampliat ara a joves i a adults. Més endavant Asdivi va aconseguir cursets de natació adaptats a la Piscina Municipal, organitzà colònies i treballà per aconseguir un ta-ller ocupacional per a persones amb disminució

ASDIVIAssociació per a la integració de disminuïts

físics i psíquics de Viladecans

psíquica. Després van venir activitats molt diverses que s’han anat fent segons la disponibilitat i les ne-cessitats del moment: reforç escolar, logopèdia, psi-comotricitat, escola de pares, cursos de català, bibli-oteca, esport, una revista, ginmàstica de relaxació per a mares, dansa, manualitats, cangurs...Asdivi ha rebut diversos premis per la seva activitat. Acull un bon nombre d’infants, adolescents, joves i adults amb disminucions molt diverses. Compta amb una vuitantena de socis i actualment les seves activitats són un esplai, un equip de futbol, la nata-ció i el Casal d’Estiu.Lássociació no està adscrita a cap tendència polí-tica ni partit, per la qual cosa acceptem socis amb qualsevol pensament o tendència política, sempre que aquests no es contradiguin amb lácceptació dels drets humans. Pel que fa a la religió també som respectuosos amb la pràctica religiosa de les famílies, tot i que lássociació es manifesta clara-ment laica.

Vols col·laborar amb nosaltres? A l’esplai ens fan falta persones voluntàries .Truca’ns al 93 659 18 44 o passa un dissabte a la tarda pel nostre local: Carles Altés, 15 08840 Viladecans. Pots conèixer-nos millor a través de la nostra web: http://asdivi.org


conèixer viladecans

No fa gaire, un conegut programa de televisió intentava, amb més o menys èxit, ensenyar

com era la vida en una masia ca-talana del segle XIX. A la nostra vila molts dels nostres veïns ens poden explicar en primera persona com es vivia en un d’aquests mas-sos que indubtablement formen part de la història de Viladecans.Es veritablement difícil passejar per la vila i els seus voltants sense trobar-ne alguna en millor o pitjor estat. Tot i això, en gran part encara conserven, pràcticament, les ma-teixes estructures amb què foren construïdes a l’edat mitjana, època de la qual daten la majoria.Tot i que a cadascuna d’elles es podrien arribar a dedicar diferents pàgines amb la seva història, anèc-dotes, habitants, únicament intro-duirem una petita descripció d’al-gunes d’elles. Aquí la teniu. Can Tries. Situada a la confluència dels termes de Viladecans, Sant

Les nostres masies(o encara hi som a temps)

Climent i Gavà. La seva història ha estat sempre vinculada a l’ermita de Sant Llorenç, situada molt a prop i que fins i tot va pertànyer a la masia a començaments del segle XIX.Cal Menut. Coneguda antigament com Torre de la Verdera, està situ-ada en un dels camins que pujen des de Viladecans fins a Sant Ra-mon. Es pot veure des de diferents llocs de la vila com la Riera de Sant Climent o la mateixa Carretera.Gairebé a tocar de Cal Menut po-dem veure la masia de Can Tor-rens, i que era coneguda com Casa d’en Martí de la Riera.I finalment Can Simó, una masia en-cara en ple funcionament, al comen-çament del Camí de les Filipines.Dintre de la vila podríem destacar entre d’altres Can Ginestar situada a la avinguda Roureda quasi arri-bant a la Carretera de Sant Climent. Can Xic, actualment en estat de re-forma, i que trobem molt a prop de la Biblioteca municipal dins el parc al qual dóna nom. Fet que es repe-

teix amb la masia de Can Sellarès situada a la frontera amb Gavà.Fins i tot fent un esforç d’imagi-nació podriem arribar a veure la masia de Can Palmer de la qual només es conserva la façana prin-cipal, que ha acabat sent un ele-ment decoratiu més de la escola a a la qual dóna nom. I, ben al centre de Viladecans, al car-rer del Sol, la masia de Ca l’Almi-rall, magníficament mantinguda.Ampliant una mica el cercle troba-riem el Mas i Molí d’en Tallada que tot i que pertany al terme de Sant Climent, la seva història ha estat molt vinculada a Viladecans de-gut a la seva proximitat. Té com a particularitat que contenia el molí fariner d’en Tallada que data apro-ximadament de l’any 1316.Per acabar, tot i que en tenim menys informació, no hem d’oblidar l’existència d’altres massos com el mas Guardiola, tocant el terme de Gavà, o Can Preses, ja desparegut i que estava situat al costat de la Font del Llorer.Recordar la història dels masos és, doncs, incidir en un dels aspectes més importants de la memòria més o menys llunyana de la nostra vila.. Encara avui som a temps per-què, en el futur, qui escrigui un ar-ticle com aquest pugui també veu-re en millor o pitjor estat les masies i només se n’hagi d’imaginar unes poques. Potser encara som a temps, fins i tot, de poder fer d’una d’elles un petit museu de la vida als massos de Viladecans. Encara som a temps que els futurs viladecanencs no ha-gin de veure a la televisió com es vivia en una masia del segle XIX.

Víctor J. MartínezCal Menut, a l’esquerra; cal Torrens a la dreta, en la perspectiva de Sant Ramon


El personatge

Professora de profes-sió i per vocació, ara ja jubilada, la Mont-serrat Pastor és una

d’aquelles persones amb qui ve de gust compartir conversa, perquè t’enriqueix quan parla i transmet experiència, saviesa i humanitat. Parlem d’una per-sona ben coneguda i apreciada al poble, qui més qui menys l’ha tingut com a mestra o com a tutora dels seus fills o nets. Ara, prejubilada i retirada de la primera línia docent, continua treballant pel bé comú i ho fa de forma voluntària a Càritas, on dóna classes d’alfabetitza-ció a dones d’origen magrebí. Parlem d’un referent en l’àmbit educatiu de Viladecans, d’una de les pioneres en l’escolaritza-ció en català al Baix Llobregat a les darreries del franquisme, en definitiva d’una guia per a moltes companyes i companys de professió. Un reconeixement que li ha arribat, per exemple, amb la biblioteca de l’Institut Torre Roja que porta el seu nom

o amb un doctorat sobre l’ús de la llengua catalana a Viladecans que va obtenir fa pocs anys amb una avaluació d’excel·lent. Pre-cisament de com veu l’ús social de la llengua i, en general, l’edu-cació dels més joves n’hem vol-gut parlar amb ella, perquè ens ha semblat -com diuen aquells- “una veu autoritzada”.- La teva tesi analitzava la llengua catalana a Viladecans. Quin és l’es-tat de salut actual? Doncs no és gens afalagador, les criatures parlen català a l’esco-la i prou. En general, jo he fet la prova, pots asseure’t en un banc de qualsevol barri i estar tot un dia sense sentir ningú parlar en català, això aquí a Viladecans. Els nanos el saben, no hi tenen res en contra, els pares tampoc, tothom està molt content... però no s’uti-litza. És clar que aquí hi ha hagut alguna cosa que ha fallat. Es van fer molts esforços per normalit-zar els professors de primària, però quan es passa a l’educa-ció secundària... no hi ha hagut mai immersió lingüística, vas a

qualsevol institut i el professor està fent la classe en castellà, tot i que té el llibre en català: perquè té més vocabulari en castellà, pel que sigui, però això no val.- Aquesta situació és pròpia del Baix Llobregat o va més enllà?Estem en un punt negre, abans ja es deia, a tots els pobles de l’en-torn com Sant Boi, Gavà, Caste-lldefels, Cornellà... A mi em sem-bla que aquesta taca d’oli s’està estenent. Anem a pitjor. La gent nouvinguda que té una llengua diferent al castellà ha fet esfor-ços, però la gent que té el castellà d’origen li costa molt aprendre català i aquí tenim el problema. No necessiten el català per a res, els hi és igual. S’està donant un procés de substitució. No és que haguem llançat la tovallola, però hem arribat a un conformisme, que això serà així i no hi ha res a fer.- I com es podria fer front a aquests símptomes?La llengua si no s’utilitza i no es parla emmalalteix i va morint, és el que està passant amb el català. Llavors, aquí a Viladecans tam-poc veig massa interès polític per fer que això canviï, ho sembla però no. Nosaltres vam iniciar un intercanvi d’alumnes de l’Ins-titut Torre Roja amb alumnes de Cervera que hauria estat un bon projecte, s’hagués fet cada any i en més llocs, però vam trobar molts inconvenients, ajudes ben poques. Hem de veure què es pot fer, però penso que tampoc hi ha massa voluntat. D’aquí a 50 anys suposo que encara es parlarà en català, dependrà molt de la polí-tica, de si continuarà o no inver-

Montserrat Pastor: “Amb el català s’està donant

un procés de substitució pel castellà”


tint-hi recursos. En tot cas, veig que hi va havent una substitució lingüística.- També en índexs de fracàs escolar sembla que no anem gens bé. Què ens està passant?Penso que s’haurien de dir moltes coses a la societat, als mestres, als pares, als alumnes... Falten refe-rents. Perquè un nen funcioni ha de tenir un referent a la família i penso que s’han anat perdent. No es pot dir que això sigui així per-què els pares treballen, els pares han treballat sempre! Abans hi havia un referent, veies sempre un exemple a seguir. La canalla ara està completament desorien-tada, un dia els diem cap aquí, un altre cap allà.- Per què?Tendim a l’individualisme, hem viscut però que molt bé i no sé si la gent se n’adona. El sacrifici que fèiem abans... ara no li de-manis a una persona que estudii i treballi, el sacrifici ara no exis-teix. És a casa on s’ha de practi-car amb l’exemple, on hem de corregir els nostres fills, no ho podem deixar per l’endemà. En cert sentit és com un arbre, que si de petit no vetllem perquè pugi dret després es torça i ja no hi ha res a fer. Jo he sigut tutora durant molts anys i sempre arribava a la mateixa conclusió amb els pares: “Jo el tinc unes hores, vostè el tindrà tota la vida!”. No hi havia manera, si un no vol reconèixer el que està malament, si els pares són els primers que no veuen el que està passant, aleshores no es pot arreglar.- Hi ha qui també assenyala el pro-fessorat com a responsable...Tots tenim la nostra part. Hi ha mestres que fan molt bé la feina i que estan molt ben preparats i després també n’hi ha que no tant. De mestre, com de metge, no ho pot ser tothom. No tothom pot ser actor, tenen un perfil, cal tenir vocació. Tot i això, els va-lors, els referents, han de venir

de casa. L’escola ha d’anar junta amb la família i la família amb l’escola.- Existeixen iniciatives per redreçar aquest camí com les anomenades “escoles de pares”. Quina opinió li mereixen?Els pares que realment vénen a les escoles de pares que organit-za la Federació d’Associacions de Pares i Mares de Catalunya (FAPAC), que està molt bé, són pocs. Hi ha poc interés. Les fa-mílies desestructurades també influeixen, però tampoc crec que sigui el veritable motiu del fracàs escolar. És una mica tot, és la so-cietat, el consumisme irresponsa-ble, l’obsessió per les marques... En això també hi té molt a dir la

família. Molts pares no s’han pa-rat a pensar que tenen el rol més important en l’educació del nen. D’altra banda, també es consta-ta com, a mesura que els nens es

fan grans, les famílies van menys a l’escola. A infantil i primària hi van bastant, però quan els alum-nes passen a secundària només hi van quan hi ha algun problema.- A grans problemes, grans soluci-ons?Solucions? Hem de començar no-saltres. L’escola pública té molts recursos, hi ha unes grans instal-lacions als instituts, a l’escola pública, però hem de canviar una mica tots: s’ha de donar més confiança als professors, al temps que el professorat s’ha de reciclar i si no tens vocació, doncs mar-xa. La societat ha de començar a reaccionar, com en el cas de la sequera, que ha sigut un exem-ple, cal fer una mica de sacrifici.

L’educació és una inversió a molt llarg termini, has de repetir una cosa moltes vegades i cada dia el mateix, i al final sempre arriba el resultat.

Josep Ginjaume

NúMero 12

Documents

Transcript of NúMero 12