Gaudim amb ContesELS VIATGES D’EN TRAST

Quants pares i mares tinc??

En Trast era un nen molt espavilat i molt inquiet, alegre i despert, sempreestava imaginant coses i mons dels més estranys i rars, on ell viatjava i jugavaamb tot el que hi havia.Avui en Tras estava molt capficat en un problema ben complicat. Feia dies queli rodava pel cap, i avui havia decidit, per fi, donar-se tot el temps per trobar elnet i aclarir-se. Sabia que tenia una mare, n’Anna, i un pare, en Lluís.Recordava com fa un temps, encara vivien junts tots tres, i com un dia, van ferun dinar especial i van comentar, li va semblar en Tras que amb molta por inerviosos, que havien arribat a la conclusió que el millor per tots tres, era queells dos es separessin i anessin a viure a cases diferents....- I jo, on vaig a viure? - va preguntar en Tras- Tu, estimat Tras - van dir quasi tots dos junts – viuràs a partir d’ara en doscases, viuràs a casa del pare uns dies i a casa de la mare els altres. Cap delsdos volem deixar de ser el teu pare ni la teva mare ni volem deixar de viureamb tu!!I li van començar a donar, entre plors i llàgrimes, un munt de petons iabraçades que no sabia ben bé a que venien....-Vale, vale - va haver de dir - ja n’hi ha prou... Ho he entès perfectament!!!!Bé, no ho va trobar malament del tot. Va pensar, i així va resultar ser, quetindria més espai, més llocs per jugar, més novetats. Realment, de feia temps acasa notava que ja no hi havia l’alegria i ganes de jugar d’abans. El pare estavamés malhumorat que mai i la mare no feia més que plorar com mig d’amagat...I quant estaven junts, ni es miraven i algunes nits, en que li costava dormir, elssentia discutir i barallar-se per coses que li semblaven ben ximples.El temps li va donar la raó... ara tenia més joguines que mai, dormia a doshabitacions ben diferents i totes seves, uns dies a casa del pare i uns altres acasa de la mare, els dos semblaven molt més contents i fins i tot, havia notatque li feien molt més cas, estaven més per ell i tenien moltes més ganes dejugar.Clar, que la cosa es va complicar, i d’aquí li venien les cabòries, quan la mare,un temps més tard, li va presentar en Joan i va anar veien que poc a poc, esquedava més per casa. En el fons, no li va importar... en Joan era molt juganeri feia jocs de mans ben divertits i li portava regals i fins i tot, quan es quedavaa dormir a casa, al matí feien batalles de pessigolles i coixins que era massa.... Iuns mesos més tard, va aparèixer na Diana a casa del pare.... i va passar unpoc el mateix, encara que a ella no li agradava això de les batalletes, peròexplicava els contes i històries de manera molt interessant, i la majoria se lesinventava ella de ben nou....I aquí tenia el problema en Tras: Ara tenia els dos pares de sempre, n’Anna ien Lluís, i també tenia dos persones que feien de nous pares, en Joan i naDiana, ja que aquests també estaven per ell, vivien amb ell i fins i tot, moltesvegades l’acompanyaven a l’escola o li compraven la roba i inclòs el renyavenquan es volia sortir amb la seva i no feia cas.... Ell sabia que el seu pare desempre era en Lluís i la seva super-mami, n’Anna.... i als altres dos, els deia pelseu nom, com si fossin dos amics de l’escola, Joan i Diana..... però eren molt

més que dos amics, se’l estimaven i ell també se’ls estimava molt.... uf, quecomplicat que s’havia tornat la seva vida des que els seus pares van decidir noviure junts i van agafar una altra parella !!I desprès de pensar una estona, va dir-se “que bo seria que els pares sempreestiguessin junts i no es separessin mai, i així no seria necessari adaptar-se atant de canvis”…. I, de sobte... alè op! en Trast va entrar al món de les FamíliesObligades.El seu pare i la seva mare vivien junts, de sempre.... però en Tras veia que cadacop estaven més seriosos i pràcticament, no es parlaven o si ho feien, acabavendiscutint i recriminant-se un munt de coses lletges, no eren feliços i maiestaven contents... No els veia fer-se un petó o una abraçada.... la mare s’ho vadir: ¨Ja no ens agrada viure junts, però com som Família Obligada, ho hemd’estar sense remei” El pare, li va comentar un dia, quan en Tras insistia enjugar a la pilota amb ell. “Saps, Tras, estar obligat a viure amb algú amb qui jano vols ni trobes sentit viure, és el pitjor que hi ha... sempre estàs pensant enmarxar i no saps com. No tenim ni alegria ni ànims per jugar i això em fasentir molt malament, ja que m’agradaria estar de millor humor i tenir moltesganes de jugar amb tu.”Uf, va dir-se. I tant que és terrible!! El millor que pot passar és que lespersones grans visquin amb qui vulguin i on vulguin, lliurement, senseobligacions imposades de fora....Llavors en Trast ho va entendre tot:“Això si que m’agrada de debò!! -va pensar- Que cadascú visqui amb qui vulgui, i sien lloc d’un pare i una mare, en tinc dos persones que fan de pare i de mare i quem’estimen i estan molt per mi, molt millor. El què és important de debò no és tantamb qui vivim, sinó que tothom ho faci a gust i perquè volem, sense obligacions, i queens estimem molt, molt, molt

I... ale op! d’un gran salt, en Trast allà s’hi va quedar!!

Jordi Gutierrez Jané.Psicòleg.

http://gaudimambcontes.blogspot.com