Nou barris el districte

Nou Barris: el districte.Nou Barris: el districte.

Aspectes humans.Aspectes físics.Accessibilitat i factors de localització. Una mica de la història urbanística de Nou B

arris.

Nou Barris: Una mica de la història urbanística del Nou Barris: Una mica de la història urbanística del districte.districte.

Fins el segle XVIII el territori ocupat per l’actual districte depenia de l’Ajuntament de Barcelona, ja que els voltants de la ciutat no estaven afectats per cap altre jurisdicció civil, i les seves divisions territorials s’ajustaven a les de les circumscripcions parroquials.

L’aplicació en 1714 del Decret de Nova Planta va determinar que aquest territori, que depenia eclesiàsticament de la parròquia de Sant Andreu de Palomar, passés a formar part del municipi independent del mateix nom.

L’agregació de la major part dels municipis autònoms del Pla de Barcelona, realitzada en 1897, va annexionar Sant Andreu de Palomar a la ciutat, convertint-lo en la novena demarcació o districte.

En el moment de l’agregació el municipi de Sant Andreu contava amb 17451 habitants i estava dividit en cinc barris: l’actual districte de Nou Barris hi formava part dels barris primer i cinquè i la seva població no devia arribar als 5000 habitants. El conjunt urbà més antic del districte de Nou Barris el constitueix el nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina, situat al peu del Turó de la Peira, en el límit amb el districte d’Horta.

El poblament tradicional de Vilapicina estava format per masies, de les que encara es conserven algunes com el conjunt integrat per l’antic hostal de Can Artés, la masia de Can Baster, originaria del s. XVIII i l'antiga església neoclàssica reconstruïda en 1782.

L'aprovació en 1877 de les alineacions de la nova Rambla de Santa Eulàlia de Vilapicina, que la comunicaven amb la de Sant Andreu, va suposar un

Els voltants de Can Baster, primera zona poblada de Nou Barris


impuls decisiu pel creixement urbà de la zona. Així, en 1882, va aparèixer al voltant de la Rambla la primera urbanització moderna de l’actual districte, que estava integrada per 64 cases que van donar origen als carrers de Palerm, Arnau d’Oms, Emili Roca i Santa Pau.

La Rambla de Santa Eulàlia va quedar definitivament oberta fins a Sant Andreu a l’any 1913, per desaparèixer sota el mandat de l’alcalde Porcioles, que la va convertir en una via de circulació ràpida, l’actual passeig de Fabra i Puig.

Un altre element urbanitzador del districte el va constituir l’obertura del Passeig g del Doctor Pi i Molist, començat l’any 1916 amb l’objectiu de comunicar la Rambla amb les instal·lacions de la

modèlica i avançada institució que en el seu moment va suposar l’Hospital Mental de la Santa Creu.

Durant la dictadura de Primo de Rivera i amb motiu de l’Exposició Internacional de Barcelona, al 1929, es va inaugurar al peu de la vessant nord del Turó de la Peira el grup de Cases Barates Ramon Albó. Paral·lelament, es van articulant altres nuclis urbans que constituiran, els futurs barris de Verdum, Roquetes, Trinitat i la Prosperitat. Aquests s’urbanitzen a sobre d’antics terrenys dedicats al cultiu de la vinya, que han anat fragmentant-se en petits lots de terra adquirits pels sectors més acomodats de la menestralia andreuenca, que la destinarà, en un principi, a l’oci i a la tranquil·litat del cap de setmana.

Al 1931, Mossèn Clapés descrivia així el procés de creixement de les noves barriades que més tard constituiran l’actual districte de Nou Barris: “ La manca de vivendes ha canviat completament els voltants de Barcelona, l’expansió de vida del Centre cap a la perifèria ha determinat el desenvolupament de barriades andreuenques en llocs a que fins fa poc eren vinyes frondoses i plenes de fruit d’estiu”.

L’antiga Rambla de Santa Eulàlia, actual Passeig de Fabra i Puig


Durant els anys 30, i afegint-se al lent procés de creixement abans descrit, es va intentar desenvolupar un projecte de ciutat jardí en la zona de Torre Baró i Vallbona. El projecte va quedar totalment paralitzat al esclatar la Guerra Civil, i amb ell es va detenir tot el creixement urbà del districte.

A la immediata postguerra es va iniciar una lenta recuperació del creixement, encara que les dures condicions de vida imposades pel règim franquista van incidir de forma decisiva en la futura fisonomia urbana del districte de Nou Barris. Així, al final dels anys 40, el que havien estat horts, petites cases d’estiu i projectes de ciutat jardí, van anar desapareixent paulatinament per ser substituïdes per amplies zones de barraques o cases d’autoconstrucció.

Aquest procés es va donar sobre tot en aquells llocs en els que degut a la seva inaccessibilitat, les parcel·les es venien a molt baix preu, aquesta és la raó del creixement anàrquic i tortuós de barris com Torre Baró, Vallbona o Roquetes.

Durant els últims anys de la dècada dels quaranta i els primers de la següent, es va iniciar l’ocupació sistemàtica i densificada del districte, coincidint amb la forta expansió de la ciutat deguda a l’arribada de successius contingents d’immigrants procedents de la resta de l’estat i particularment

d'Andalusia. Aquest procés d’urbanització es va veure propiciat i estimulat per un seguit d’actuacions en matèria d’habitatges públics promoguts per organismes oficials, com el “Patronato Municipal de la Vivienda”, “la Obra Sindical del Hogar” i el “Instituto de la Vivienda”.

Una de les primeres actuacions del “Patronato Munnicpal de la Vivienda” després de la guerra civil fou la construcció del polígon d’habitatges de Torre Llobeta, començat al final dels anys 40, i destinat a allotjar als barraquistes de la Diagonal i de l’obertura de l’Avinguda Garcia Morato.

El territori de Nou Barris dins el districte IX, als anys 30.


Poc després, al 1952, es van aixecar al barri del Verdum les denominades”Viviendas del Governador”, amb una superfície útil per habitatge d’uns 20 m2, cosa que dona una idea clara de les condicions que s’han perpetuat fins a l’actualitat, ja que encara avui s’està remodelant la zona i fins i tot encara perduren cases molt deteriorades a l’espera de la remodelació.

Entre el 153 i el 1964, els organismes oficials citats anteriorment van aixecar en el districte nous polígons d’habitatges: els del barri de Verdum, amb 1464 habitatges d‘uns 32 m2, de superfície útil; el del barri de Trinitat Nova que respon a diverses actuacions escalonades durant el

mencionat període, amb un total de més de 3000 habitatges amb superfícies voltant els 32 i els 60 m2 i el de la Guineueta, construït al 1964 amb 1517 habitatges d’uns 50 m2 de superfície.

Aquestes intervencions, que es van realitzar d’acord del Pla comarcal del 1953 i dels successius Plans Parcials d’Ordenació Urbana que el concretaven, van permetre allotjar a una part de la població obrera immigrada Barcelona amb unes inversions econòmiques relativament baixes, i al cop que permetien a les empreses immobiliàries l’especulació sobre els terrenys que circumdaven als mencionats polígons de promoció oficial.

Així, la construcció del polígon d’habitatges de Torre Llobeta a una zona purament rural, va obrir expectatives en els propietaris dels terrenys situats en les seves immediacions, sobre tot al peu del Turó de la Peira, urbanitzant-se aquest quasi en la seva totalitat a la dècada dels 50, i restant com a parc urbà únicament el cim del Turó. Aquest ràpid creixement especulatiu, on els interessos econòmics primavem per damunt de tot han tingut les seves conseqüències en menys de 40 anys, i s’han traduït en esfondraments i pisos amb aluminosi.

En el mateix sentit es van construir als 60 els grans blocs de pisos de promoció privada que voregen la

Encara avui gent resideix a les Cases del Governador.


voregen la prolongació del Passeig de Fabra i Puig, amb una ocupació afavorida per la inauguració del metro de la línia IV amb estacions a Virrei Amat i Vilapicina.

Per altra banda, aquestes intervencions públiques i privades, que s’implicaven en un creixement de la ciutat en forma de taca d’oli, van permetre la revalorització general de l’espai que separava aquests suburbis amb l’Eixample de Barcelona, així com importants operacions especulatives.

Cap a l’any 1965, i amb el suport de l’aprovació d’un Pla Parcial, es va iniciar la construcció del polígon d’habitatges de Ciutat Meridiana que va esdevenir una gran operació immobiliària privada.

Pels mateixos anys, es van aixecar al barri de la Guineueta diversos blocs de pisos a càrrec d’entitats com Caixes d’Estalvis, la companyia telefònica o cooperatives com la denominada L’Esperança.

Al 1966 un altre Pla Parcial aprovava la construcció d’un nou polígon d’habitatges que es va aixecar al barri de Porta, no lluny del cementiri de Sant Andreu, i sobre uns terrenys agrícoles carents de qualsevol tipus d’urbanització.

Aquestes immobiliàries convivien amb altres més modestes i amb els típics contratistes d’obres, que realitzaven operacions menys rentables i de menor envergadura. Tampoc podem oblidar que paral·lelament, i de forma més accentuada als barris perifèrics i inaccessibles del districte, continuava el desenvolupament urbà sobre la base del barraquisme i dels habitatges d’autoconstrucció.

Els dèficits urbanístics i d’equipaments van acumulats al llarg d’aquest procés de creixement accelerat van ser nombrosos. Amb l’objecte d’enfrontar-se a les contínues agressions urbanístiques registrades a la zona, i concretament al Pla Parcial de Torre Baró- Vallbona- Trinitat, que suposava l'enderrocament de 4370 habitatges per prioritzar les grans vies de circulació als barris, es va crear l’Associació de Veïns “Nou Barris” que des

Els barris de Porta, Prosperitat, Verdum, Guineueta i Roquetes als anys 60.


de 1969 i durant més d’una dècada va lluitar per la constant millora de les condicions de vida a la zona.

A l’inici dels anys 70 es va tancar el procés de creixement del districte de Nou Barris amb dos grans intervencions urbanístiques: el polígon “Can Ensenya, II Fase”, al barri de la Guineueta i la del polígon Canyelles.

La primera intervenció, de caràcter privat, va significar la construcció de 2200 habitatges en part dels terrenys de l’antic Hospital Mental de la Santa Creu i, la segona, l’enderroc de l’antic nucli d’habitatges d’autoconstrucció del barri de la Guineueta Vella, degut al projecte del traçat viari conegut llavors com el Segon Cinturó de Ronda, i que ha acabat anomenant-se Ronda de Dalt.

La construcció del polígon d’habitatges de Canyelles fou la última gran actuació del Patronat Municipal de l’Habitatge a la ciutat de Barcelona i es va realitzar de forma conjunta amb la iniciativa privada, suposant la construcció de 2510 habitatges amb superfícies útils entre els 70 i els 90 m2.

L’arribada de la nova administració municipal democràtica i socialista, va suposar un esforç d’inversions en aquest districte. Malgrat tot, els greus dèficits acumulats en tots els aspectes

d’infrastructura i equipaments, així com la mancança d’una política municipal adequada a l’adquisició de sòl urbà per a equipaments, va dificultar enormement els primers anys del procés de normalització urbanística del districte de Nou Barris.

Els vuitanta van suposar un període de reflexió vers el desgavell urbanístic general que s’havia generat amb l’intensíssim procés d’urbanització dels cinquanta i seixanta. Es va intentar esmorteir els problemes derivats de les principals deficiències, però les obres no tenien caire general. La inauguració de la línia IV va ser una de les principals actuacions dels primers anys de la dècada.

Els noranta si que han significat una integració urbanística del barri a la resta de la ciutat. L’obertura de la Ronda de Dalt ha integrat el districte a la ciutat, l’Avinguda Meridiana ara no només s’ha pensat per entrar a Barcelona amb cotxe, i els bulevards interiors del districte l’han dotat dels serveis i equipaments que necessitava.

Tot i que el districte va restar una mica al marge del projecte de la Barcelona olímpica, ha estat un dels principals objectius de la Barcelona del 2000. Tot i això no ens podem enganyar pensant que ja tot s’ha


fet, si no que hem de veure con encara resten moltes zones en les que cal una urgent intervenció, sobretot als barris més allunyats del centre polític i econòmic del districte.

El districte de Nou Barris només apareix com a figura administrativa a partir de 1984, quan el nou ajuntament democràtic veu la necessitat d’apropar l’administració municipal a la zona del districte novè amb seu tradicional a Sant Andreu. La gran extensió d'aquest districte i l’enorme creixement demogràfic que s’havia experimentat en les darreres dècades feia imprescindible una nova demarcació administrativa. Així doncs, i com hem comentat, l’any 1984 l’antic districte novè donaria lloc als actuals districte novè, amb seu a la Plaça Orfila de Sant Andreu, i el vuitè amb seu a les restes de l’Hospital Mental de la Santa Creu. Aquest nou districte vuitè adoptà el nom de Nou Barris, en referència als nou barris que havien protagonitzat amb més força el moviment reivindicatiu de la zona a finals del seixanta i començaments dels setanta. Els nou barris als quals es refereix el nom del districte són: Prosperitat, Verdum, Roquetes, la Trinitat Vella, la Trinitat Nova, Torre Baró, Vallbona, La Guineueta i la ciutat Meridiana. El nom de “Nou Barris” té el seu origen en l’Associació de Veïns de

Nou Barris, nascuda el dia 11 d’abril de 1970, i en el seu butlletí “Nou Barris” aparegut al desembre de 1971.

L’actual seu del districte de Nou Barris ocupa l’edifici de l’antic Manicomi de la Santa Creu


Algunes descripcions d’aquell Nou Barris: “ En pocos sitios de Europa puede realizarse este

ideal tan fácil territorial y económicamente como en “Las Roquetas”, y con pleno convencimiento auguramos que se halla muy próximo el día en que nuestras hermosas cimas y frondosos bosques se veran cruzados en toda su extensión por pintorescas vías dando acceso a multitud de viviendas. Se habrá realizado nuestro programa fomentando la higiene y el Arte y se habrá asegurado la prosperidad de la Compañía.” Fragment de la memòria de la Companyia de les altures del nord-est d’Horta, al 1904 fent referència a la construcció a la zona alta de nou Barris de la construcció de la ideal ciutat jardí que finalment no es va construir.

“ Mes la seva característica de població agrícola anà predominant en la segona meitat del segle XIX, tit i arribar-hi l'expansió manufacturera de Sant Martí” Francesc Carreras Candi a Geografia General de Catalunya, 1916, al parlar del Sant Andreu anterior al 1917.

“ Manicomi de la Santa Creu es titolat lo magnifich edifici alçat en lloch despoblat de Sant Andreu de Palomar, demunt la carretera de circumvalació del Plà de Barcelona, que va de Cornellà a Fogàs.” Francesc Carreras en Geografia general de Catalunya 1916.

“ El seu emplaçament es bell i atractiu a tot ser-ho. Li fa espatlles un amfiteatre de muntanyes, ubèrrimes de vegetació, que l'aïllaven dels freds vents del Nord. té a la dreta el famós caseriu que des de Barcelona s’enfila per les vessants del Tibidabo: jard9ins i torres de recreació, quals flors embaumen tot l’any l’ambient únic de les afores barcelonines. A l’esquerra hi ha la vall del Besòs i per davant del Manicomi la barriada de Sant Andreu de Palomar; en primer terme s'estén el caseriu de fàbriques i tallers, amb llurs nombroses i altes xemeneies, i enllà d'enllà barra l’horitzó amplíssim la faixa blava del Mediterrani” Anuari Estadístic de la ciutat de Barcelona, 1918-19-20.

“En quant al que va de segle, la població de Sant Andreu, ha sofert un progrés extraordinari; s’ha arrodonida l’edificació començada a darrers del passat segle, i des de 1917 s’han format les barriades de Can Verdura, la dels periodistes, les de Roquetes i Borràs, que són agafades per la parròquia de Santa Engràcia; a més, la de la Trinitat i la de les Carolines, aquesta última és dintre la demarcació de Sant Adrià, i els dos grups de les cases barates de Santa Coloma de Gramenet i l’aixecat a Vilapiscina, per enlletgir el magnífic turó de la Peira, vora el manicomi de la Santa Creu” J. Clapés i Corbera a Fulles històriques de Sant Andreu de Palomar, 1930.

L’antiga Rambla de Santa Eulàlia, actual Passeig de Fabra i Puig

La masia de Can Basté i els seus voltants: primera zona poblada de Nou Barris

Els barris de Porta, Prosperitat, Verdum, Guineueta i Roquetes als anys 60

Encara avui gent viu a les antigues Cases del Governador (C/Góngora)

La Seu del Districte de Nou Barris s’ha instal.lat a l’antic Manicomi

El territori urbanitzat de Nou Barris l’any 1936

Nou Barris: el districte. Aspectes físics.Nou Barris: el districte. Aspectes físics. Nou Barris es situa a l’extrem

nordoccidental de Barcelona i compta amb una superfície de 768 hectàrees.

El tret físic més rellevant del districte de Nou Barris és el seu emplaçament al peu de la Serra de Collserola, a la seva vessant de llevant. Al districte hi trobem tot un seguit de turonets que configuren sovint els límits del districte.

Aquests turonets són d’oest a est: el Turó de la Peira, de 133 metres d’altura, i que juntament amb el turó de la Maria separen Nou Barris del districte d’Horta, el turó d’en Cuyàs, amb 280 metres d’altura, el de les Roquetes, amb 305 metres, el d’en Segarra, de 326 metres, el d’en Gras, amb 281 metres i el de Finestrelles, al costat que toca el Besòs.

Mapa de Nou Barris La Serra de Collserola vista des del cim del Turó de la Peira

Nou Barris: el districte. Aspectes físics.Nou Barris: el districte. Aspectes físics.

Collserola suposa un accident morfològic molt important per a la configuració urbana de Nou Barris, ja que set dels catorze barris s’aixequen directament sobre les seves vessants: són el Turó de la Peira, Ramón Albó, Canyelles, Roquetes, Trinitat Nova, Torre Baró i Ciutat Meridiana.

Altres accidents morfològics contribueixen també a definir la fisonomia del districte, per exemple, el curs del riu Besòs, que separa el barri de Vallbona del terme municipal veí, Santa Coloma de Gramenet, i la depressió del Coll de Finestrelles, que separa el turó de les Roquetes del Turó de Montcada i dona lloc a un dels més antics accessos viaris a la ciutat.

Aquest tradicional eix viari conserva en l’actualitat tota la seva vital importància, ja que en ell convergeixen la carretera nacional que després del terme municipal de Barcelona es bifurca en les de Vic i Sabadell-terrassa; l’autopista, que igualment es divideix en la que va a Girona i a Sabadell-terrassa, i les línies de ferrocarril a Granollers i Portbou i a Manresa, per Sabadell i terrassa.

Al igual que el relleu de la zona, la xarxa hidrogràfica també ha condicionat tota activitat urbanística. Dels turons que en parlàvem abans, en baixaven torrents a cel obert, abans que les vessants fossin urbanitzades. Tots anaven a parar al Besòs. Ara l’aigua continua baixant, però desapareix dins la xarxa de clavegueres i el traçat dels torrents coberts és irrecognoscible, encara que alguns noms de carrer ens recorden per on havien passat.

La urbanització del territori ha estat plenament condicionada pel relleu

Nou Barris: el districte. Aspectes físics.Nou Barris: el districte. Aspectes físics.

Resseguint-los, també d’esquerra a dreta, es pot recordar, en primer lloc, l’important torrent Estadella, que limita amb Horta i Sant Andreu. Neix dalt d’Horta i baixa cap al Bon Pastor passant entre el barri de Porta i el de Vilapicina i baixant gairebé paral·lel al passeig de Fabra i Puig. A Sant Andreu es conserva un carrer amb el nom de Torrent Estadella i, unit a aquest el del

Torrent Parellada. Al seu costat, la riera de Sant Andreu, que neix a

Canyelles i baixava per on ara hi ha el parc de la Guineueta, pel carrer dels Garrofers i passada la Meridiana, pel carrer que encara porta el nom de Riera de Sant Andreu cap al Bon Pastor i el Besòs. Es nodria permanentment de la Font de Canyelles, que es troba ja esmentada en documents del segle XI i era cèlebre per la quantitat i la qualitat de la seva aigua. Encara existeix, però tan sols és una ombra del que havia estat. La seva aigua era retinguda en un dipòsit conegut com la mina de la ciutat- un carrer de les Roquetes recorda que el lloc era proper-, i des d’allà era distribuïda a Sant Andreu.

Després, ve el torrent de Can Dragó, que neix entre el turó Blau i el de les Roquetes i passa per les terres de l’antic mas del qual va prendre el nom. Es conserva un carreró amb el nom de Torrent de Can Dragó, entre els d’Argullós i Joaquim Valls, darrere els habitatges de treballadors de la RENFE, a la Meridiana.

També hi ha dos carrers que recorden l’existència dels dos torrents següents: el de Can Tissó, el de Can Campanyà i el de Parera. El de Can Campanyà

A Nou Barris hi havia molts torrents, que s’han anat a norris amb la urbanització.

Nou Barris: el districte. Aspectes físics.Nou Barris: el districte. Aspectes físics. neix al barri de les Roquetes i passava prop d’on

la Via Júlia es converteix en el carrer d’Aiguablava, al barri de la Trinitat Nova. El torrent Parera es troba a la Trinitat Nova i desemboca al Besòs darrere de l’actual presó de joves.

Finalment, a Vallbona hi ha el Torrent de la Torre Vella, i al límit amb Montcada, el de Tapioles. Els records dels dos s’han conservat en noms de carrers. El primer fa referència al fet que travessava els terrenys de la veritable torre del Baró, ja desapareguda.

D’altres cursos ocasionals d’aigua, de menor importància, no n’ha quedat cap rastre en el nomenclàtor urbà, però se’n reconeix l'existència. Tots ells eren travessats, abans d’arribar al Besòs, pel Rec Comtal, canal artificial que des del segle XI portava aigua des de Montcada i Reixac fins a Barcelona i que va tenir una gran importància per al regatge de l’agricultura i com a font d’energia per a molins de tota mena.

Fa uns dos mil anys, la zona ocupada pel districte de Nou Barris estava totalment coberta per una vegetació d’alzines que , prop dels cursos d’aigua, es combinava amb la dels oms.

Al llarg dels segles, i tot i que sensible a la intervenció humana, el bosc ha convivit amb els processos socials. L’expansió vinícola de Catalunya també va tenir ressò en aquestes vessants de la serra de Collserola, i en el primer terç d’aquest segle, Mossèn Clapés parlava de les vinyes que cobrien el Turó de les Roquetes i els seus voltants.

En l’actualitat, i degut a l’atac depredador de l’home, les més de seixanta hectàrees que integren

El Turó de la Peira vist des de la serra de Collserola

Nou Barris: el districte. Aspectes físics.Nou Barris: el districte. Aspectes físics. la Serra de Collserola al districte, estan

reduïdes a una vegetació de pastures sabanoides en les que predomina la ginesta i el llistó, sobretot en les zones de solell, i d’alzines degradades en les zones d’obaga. La repoblació forestal, i la creació de la figura del Parc Natural de Collserola, han permès la conservació de la vegetació de la zona en un estat força “natural”. Tot i això hi ha diferents conflictes a l’hora d’establir els límits del Parc de Collserola, problemes derivats de la presència de cases anteriors a la figura de Parc Natural que es troben en zones que s’haurien de considerar del Parc Natural.

Així doncs, tots aquests aspectes físics han condicionat i han definit l’actual morfologia territorial del districte de Nou Barris. Aquí, sens dubte, els aspectes físics han jugat un paper més important que a la major part dels altres districtes de Barcelona. Hem vist, com el relleu és un dels principals protagonistes que li donen una certa peculiaritat respecte altres zones de la ciutat.

Les escales del carrer d'Alcántara, a Roquetes, són un exemple de la necessitat d’adaptar-se al medi.

El mapa del districte de Nou Barris. Es diferencien també els barris.

Fotografia presa des d’alt del Turó de la Peira i orientada cap a Horta, Collserola i el Tibidabo

Fotografia presa des d’alt del Turó de la Piera que reflexa la poca distància amb la Serra

Nou Barris té una xarxa hidrogràfica força important tot i que ara ja no en queden redictes

Vista del Turó de la Peira des del Mirador de Torre Baró, el Turó té 130 m. d’altura.

El carrer Alcántara és un exemple d’urbanització obligatòriament adaptada al medi físic

Nou Barris: el districte. Aspectes humans.Nou Barris: el districte. Aspectes humans. En aquest punt farem un ràpid cop d’ull a

tres aspectes: les característiques de la població de Nou Barris, els principals sectors productius i el tema de l’habitatge.

Pel que fa a les característiques de la població, ens trobem davant un districte amb una població una mica menys envellida que a la resta de la ciutat.

Sens dubte, la presència dels grans fluxos migratoris dels anys 50 i 60, que van ser els que en definitiva van començar a urbanitzar el districte fa que la piràmide tingui aquesta forma irregular. El primer gran eixamplament de la piràmide si comencem des de la cúspide, és el col.lectiu d’immigrants que arribaren durant els quinze anys de creixement

La piràmide per edats de Nou Barris, 1991 La piràmide per edats de Nou Barris, 1996

Piràmide Nou Barris 1991

-5,00 -3,00 -1,00 1,00 3,00 5,00

0-4

10-14

20-24

30-34

40-44

50-54

60-64

70-74

80-84

90-94

edat

%

Piràmide Nou Barris 1996

-5,00 -3,00 -1,00 1,00 3,00 5,00

0-4

10-14

20-24

30-34

40-44

50-54

60-64

70-74

80-84

90-94

edat

%

Nou Barris: el districte. Aspectes humans.Nou Barris: el districte. Aspectes humans. explosiu del districte. El segon

eixamplament de la piràmide correspon als fills que aquests immigrants, acumulats en pocs grups d’edats van tenir al arribar a Barcelona.

Així doncs, sabent que la major part de la població prové del camp, podem caracteritzar aquesta població: els indicadors d’analfabetisme, i de formació d’aquesta població es troben força per sota de la mitjana de la ciutat. Mica en mica, però el percentatge de titulats universitaris va creixent.

Tot i això, només el 2% dels habitants de Nou Barris tenen un títol universitari, percentatge que queda lluny del 20% de la població que ho té al districte de Sarrià- Sant Gervasi.

La reducció de la natalitat es nota molt a Nou Barris, tot i que l’arribada a edats de procrear dels joves del “petit” baby boom, pot eixamplar una mica la base tan estreta que veiem avui dia a la piràmide.

La mortalitat es manté en nivells molt similars al de la ciutat, tot i que la taxa bruta no és tan alta, ja que l’estructura per edats del districte no és tan envellida.

Com es veu en altres punts del treball l'heterogeneïtat de la població entre els barris és força notable i les característiques d’aquestes van molt sovint en funció de l’època d’urbanització d’aquell barri i de la situació més o menys dificultosa per accedir-hi. Així, els barris amb una història més llarga, construït als anys 40, tenen un alt percentatge de població vella, mentre que els barris amb accessos més difícils acostumen a allotjar a les poblacions amb un més alt analfabetisme.

La població es va envellint, i han de buscar-se formes per distreure’s

Nou Barris: el districte. Aspectes humans.Nou Barris: el districte. Aspectes humans. El segon tema del que parlarem en aquest

punt és el de les activitats econòmiques que es donen a Nou Barris.

Nou Barris mai ha estat una gran zona industrial. Només petits i mitjans tallers que en trobem avui dia són les restes de les petites indústries que hi

hagueren fa temps derivades de la indústries de Sant Andreu, que sens dubte ha estat un districte amb una notable activitat industrial. Així doncs, a Nou Barris, s’ha notat òbviament la marxa de les indústries a la perifèria de la ciutat. El percentatge d'indústries manufactureres, com podem veure a la taula, és força alt. Com hem dit són petits tallers situats als baixos de molts edificis.

L’agricultura i la ramaderia és inexistent, tot i que a la zona de Vallbona hi ha alguns camps conreats, aquests únicament serveixen de lleure pels seus “agricultors” que passen als horts les seves hores lliures.

Pel que fa al comerç, aquest sector ha experimentat un gran desenvolupament en els últims anys. El Nou Barris actual ha deixat enrera la seva especialització en botigues de venda de primera necessitat i mica en mica el districte ha anat creant els seus propis bulevards objectiu no tan sols dels propis habitants de Nou Barris sinó d’altres persones que arriben als comerços del barri. D’aquesta manera, l’eix definit pels passeigs de Fabra i Puig, pel de Pi i Molist, pel de Verdum i la Via Júlia, s’ha convertit en un gran eix comercial al que arriben clients de tota la ciutat. S’han instal.lat,

Taula d’activitats econòmiques a Nou Barris, 1996

Activitats econòmiques a Nou Barris, 1996% d'activitats

Activitat empresarial 86,1Comerç al detall 31,9Transports i comunicacions 17,6Indústries manufactureres 8,3Restaurants, bars 8Serveis culturals i personals 5,2Reparacions 3,6Comerç a l'engrós 3,4Construcció 2,3

Activitat professional 13,9Comerç i turisme 2,9Activitats jurídiques i financeres 2,8

Nou Barris: el districte. Aspectes humans.Nou Barris: el districte. Aspectes humans. botigues de roba de reconeguda fama

Tanmateix des de l’ajuntament es lluita per conservar i desenvolupar més aquesta activitat comercial.

Aquesta activitat comercial s’integra dins el sector dels serveis, que té altres activitats professionals que també es consoliden al districte, però sense patir un creixement tan fort com el de l’activitat

comercial. Així professors, conductors, són importants col.lectius de professionals al districte.

Un tercer tema del que havíem promès parlar al començament d’aquest capítol és el de l’habitatge. Les diferències de les característiques dels habitatges de Nou Barris amb els del conjunt de la ciutat són notables. En el tema de l’habitatge, el districte ha viscut en la seva història processos que l’han condicionat, i molt, en la configuració actual.

El Passeig del Doctor Pi i Molist, forma part del gran eix comercial del districte

Diferenciació dels habitatges segons sigui principal, secundari o desocupat

Tipologia dels habitatges,1991

0

10

20

30

40

50

60

70

80

90

100

Principals Secundaris Desocupats

%

Barcelona

Nou Barris

Nou Barris: el districte. Aspectes humans.Nou Barris: el districte. Aspectes humans. El primer fet del que hem de parlar és de la

gran quantitat d’habitatges que es van fer des del govern, mitjançant l’ara anomenat patronat de l’habitatge. Eren habitatges de protecció oficial, creats sovint com a petites urbanitzacions. Només exemples d’aquests habitatges són els del governador al barri del Verdum, creats als cinquanta amb una dimensió mitjana dels pisos de 20 metres quadrats, les cases barates de Ramón Albó, o els de la Trinitat Nova.

Òbviament, juntament amb aquests habitatges de promoció pública hi existeixen altres totalment privats. Aquests acostumen a ser més extensos i de major qualitat dels que eren creats pels agents públics.

Es poden estudiar diferents aspectes dels habitatges; el primer l’hem vist a la pàgina anterior: el percentatge d’habitatges principals a Nou Barris és molt més gran que el de Barcelona. El fet que gent dels altres districtes hagin en major nombre cap a la

El barri de Ramón Albó és un exemple d’urbanització dirigida pel govern Percentatge d’habitatges segons any de consturció

0

5

10

15

20

25

30

35

40

45

%

Fins1939

1940-60 1961-70 1971-80 1981-85 1986-91

Habitatges segons any de construcció, 1996

Barcelona

Nou Barris

Nou Barris: el districte. Aspectes humans.Nou Barris: el districte. Aspectes humans. perifèria i hagin conservat com a secundària

l’habitatge de la ciutat explica en part aquest fet. Un altre aspecte a estudiar és l’antiguitat dels

habitatges. Com que estem parlant d’un districte força nou, el percentatge d’habitatges construïts abans del 1940 és molt més baix que el de la resta de Barcelona. Els habitatges creats abans d’aquestes dates eren en la majoria cases d’estiueig dels barcelonins o eren els inicis de la posterior explosió urbanística.

El percentatge d’habitatges construïts fins al 1980 de Nou Barris supera de llarg al percentatge de Barcelona. Com hem dit ja en més d’una ocasió, la gran majoria del districte fou creat durant aquests quaranta anys, i sobretot en les dècades del cinquanta i dels seixanta. Més del 95% dels habitatges foren creats en aquests quaranta anys. Habitatges nous hi ha molts pocs, i d’aquí es deriva la gran necessitat de rehabilitació que viuen els habitatges de Nou Barris. Així doncs, s’acumulen ara els habitatges que necessiten una rehabilitació. A més, la mala qualitat dels materials amb els que es van aixecar els pisos degut a la forta especulació urbanística de l’època, fa que molts pisos tinguin malalties terminals i

s’hagin de tirar a terra. Un últim aspecte interessant d’analitzar és la

dimensió dels habitatges. Un altre cop ens trobem amb uns forts contrastos si comparem el conjunt de Barcelona amb Nou Barris.

Els habitatges a Nou Barris són descaradament més petits que a la resta de Barcelona. Un elevat percentatge dels habitatges, prop d’un cinquanta per cent, tenen una dimensió inferior als seixanta metres quadrats. Només un cinc per cent dels pisos

Habitatges segons la seva dimensió

0

51015

202530

35404550

%

0-30m2

31-60m2

61-90m2

91-120m2

121-150 m2

151-180 m2

+180m2

Habitatges segons superfície (1991)

Barcelona

Nou Barris

Nou Barris: el districte. Aspectes humans.Nou Barris: el districte. Aspectes humans. tenen més de noranta metres quadrats. Un cop

més entra a consideració la forta especulació urbanística que hi hagué durant la urbanització del districte: l’objectiu era construir el major nombre possible d’habitatges, encara que aquests fossin petits, per maximitzar els beneficis. La població immigrada no buscaven grans pisos, perquè en principi el seu objectiu era treballar, i només passar les nits a casa.

Així doncs, el tema de l’habitatge està plenament definit pels processos urbanístics que s’han viscut durant els últims quaranta anys. De la nit al dia, es va urbanitzar una zona, que molt poc abans no eren més que camps i bosc.

Un últim estudi de caire humà i que té rellevància a Nou Barris en la seva relació amb l’ordenació territorial és l’associacionisme. Les associacions veïnals de Nou Barris han estat tradicionalment les de més ímpetu de tota la ciutat de Barcelona. Amb les seves reivindicacions aconsegueixen un munt d’infrastructures i serveis que veritablement necessiten els barris del districte. El seu joc fou clau en totes les millores que s’efectuaren als vuitanta, quan es començava a veure que aquells barris que s’havien creat uns anys abans eren

totalment insostenibles i que necessitaven un gran inversió per crear les infrastructures i els equipaments que un barri normal necessitava.

El seu paper ara ja és més discret, però la seva tasca és encara molt important per dotar als seus respectius barris d’allò que veritablement necessiten i que l’ajuntament no ho veu.

L’envelliment de la població es una realitat. Ells busquen llocs per distreure’s

El passeig de Pi i Molitst forma part del gran eix comercial de Nou Barris

Les cases barates de Ramon Albó són un exemple de la urbanització portada pel govern

Accessibilitat i factors de localització de Nou BarrisAccessibilitat i factors de localització de Nou Barris El districte de Nou Barris el podem considerar

perifèric respecte a la ciutat de Barcelona, tant pel seu emplaçament geogràfic com per la seva peculiar evolució urbanística.

Tot i això, la utilització del terme “perifèric” al parlar del districte, en l’actualitat presenta algunes reserves que es deriven de la relativitat del terme i de les moltes matisacions que poden aplicar-se en funció de l’escala espacial a la que es realitza l'anàlisi.

Així, a partir de la dècada dels vuitanta, i quan l’impacte generat per Barcelona s'esten fins a ocupar l’àmbit de l’àrea metropolitana, es discutible la utilització del terme perifèria per la designació d’un territori que es troba integrat en el tramat urbà de la ciutat. A més, sembla prou centralitzador el tenir els mitjans de comunicació, com metros i altres serveis, que integren més encara el tramat urbà.

El terme perifèria és, tot i això, un concepte operatiu que funciona com oposat al de centre. Aquest últim terme fa referència des d’un punt de vista funcional i urbanístic, a un nucli que ordena, jerarquitza, i fa comprensible cada una de les parts de la totalitat del tramat urbà, que

s’organitza en funció i dependència del centre. Es en aquest context en el que integrem la consideració de Nou Barris com districte perifèric.

Els factors de localització que incideixen de forma més determinant en la relació, valoració i accessibilitat del districte amb respecte al centre de la ciutat són l’emplaçament geogràfic del districte, situat a considerable distància del centre de la ciutat, en concret set quilòmetres, i la incidència de la seva peculiar i accidentada orografia.

L’entramat viari aprofita la Depressió del Coll de Finestrelles. Això és l’entrada a BCN

Accessibilitat i factors de localització de Nou BarrisAccessibilitat i factors de localització de Nou Barris Des del punt de vista orogràfic, el districte es

situa a una zona de contacte entre el denominat Pla de Barcelona i la Serra de Collserola, en l’extrem septentrional de la mateixa i en la zona de connexió amb la depressió del Vallés. Ambdós fets, incideixen de manera notable en l’accessibilitat i la funció territorial del districte respecte a la ciutat.

La depressió del Coll de Finestrelles és el suport físic que facilita la connexió entre Barcelona i la comarca del Vallés Oriental. Per ell passen les línies de ferrocarril a Granollers i Portbou, i a Manresa per Sabadell i terrassa. També passa la carretera municipal que després del terme municipal de Barcelona es bifurca en les que es dirigeixen a Vic i Sabadell i terrassa, i l’autopista que igualment es divideix en la que va a Girona i a Sabadell i terrassa.

Aquest important eix viari, que mante un important tràfic metropolità de viatgers i mercaderies, té un fort impacte territorial al districte, sobretot a nivell de carreteres, ja que les línies de ferrocarril es fan subterrànies a l’entrada de Trinitat Nova, després d'haver vorejat en superfície C. Meridiana, Torre Baró i Vallbona.

La xarxa de carreteres representa un impacte territorial superior, i si bé la major part de les bifurcacions i enllaços es realitzen fora de l’àmbit territorial del districte, no s’ha d’oblidar que tant l’Avinguda Meridiana com la Ronda de Dalt, que funcionen com artèries col·lectores i distribuïdores de les vies ràpides anteriorment comentades, juguen un paper d'autèntiques barreres arquitectòniques que s’integren en molts barris del districte.

La sortida al Vallés es fa per la denominada depressió del Coll de Finestrelles

Accessibilitat i factors de localització de Nou BarrisAccessibilitat i factors de localització de Nou Barris L’avinguda Meridiana facilita molt la

connexió transversal de tota la ciutat però planteja problemes en la connexió en direcció nord-sud sobretot entre alguns districtes com els de Nou Barris i Sant Andreu. L’avinguda Meridiana planteja, a més, els inconvenients derivats de la penetració d¡una via ràpida en el casc urbà d’una gran ciutat.

Per una altra banda apareixen dues vies ràpides que fa menys temps que funcionen.

Una és la Ronda de Dalt, inaugurada poc abans dels Jocs Olímpics i que travessa gran part del districte. La seva principal funció és la de distribuir amb més eficàcia el tràfic rodat a Barcelona. Està considerada com a via ràpida, i el 70% del seu recorregut per Nou Barris l’efectua sota terra. La Ronda al igual que la Meridiana ha de redistribuir el tràfic rodat que prové de França, de Girona, dels municipis vallesans i d’institucions com la Universitat Autònoma de Barcelona.

L’avinguda Meridiana és encara una “autopista” a l’entrada per Nou Barris

La Ronda de Dalt s’ha convertit en la seva poca vida en la via de sortida de BCN

Accessibilitat i factors de localització de Nou BarrisAccessibilitat i factors de localització de Nou Barris L’altra via que es pot considerar com una

via de sortida de Barcelona, és l’acabada d'inaugurar Ronda del Mig. El seu tram principal fa ja molts anys que existeix a Barcelona, però quedava la connexió d’aquesta Ronda amb la Meridiana. La seva concreció final no la converteix en una via ràpida d’entrada i sortida de la ciutat. S’ha pensat més, en la Ronda del Mig com una via de connexió del districte amb les altres zones per la que passa la Ronda i com a sortida secundària.

Amb aquests objectius es va planificar aquest últim tram, i per això a Nou Barris, la Ronda només té una direcció, la de sortida. Els cotxes que entrin per la Meridiana no poden utilitzar la Ronda del Mig per entrar a Barcelona, ja que per això ja estan en principi la Meridiana i la Ronda de Dalt.

Aquestes xarxes viàries, tot i la seva importància i del gran impacte que exerceixen en el territori del districte, no poden ser considerades com vies urbanes integrades en el mateix, ja que han estat

La Ronda del Mig ja només té un sentit quan entra a Nou Barris. (Passeig Maragall)

La xarxa bàsica de carreteres principalsque travessen el districte.

Accessibilitat i factors de localització de Nou BarrisAccessibilitat i factors de localització de Nou Barris concebudes i dissenyades pensant

essencialment en una escala metropolitana i en una funció purament connectiva entre Barcelona i la seva àrea d’influència.

Aquest planejament suposa un elevat cost social pels habitants del districte, que han de suportar uns dissenys poc respectuosos amb el medi circumdant i que a canvi ofereixen escasses possibilitats als usuaris d’aquests zones considerades com secundàries. D’aquesta forma, la relació entre l’impacte rebut i el servei prestat és totalment desigual pels habitants del districte.

Un altre factor de localització que té decisiva importància en l’accessibilitat del districte és l’emplaçament d’aquest en una zona de contacte entre el Pla de Barcelona i la Serra de Collserola. Aquest fet determina que la meitat dels 14 barris del districte estiguin afectats directament pels problemes derivats de l’accidentada orografia del mateix, i especialment els tres barris de la zona Nord i el de Roquetes.

Aquests barris presenten problemes d’accessibilitat degut a les dificultats que imposen els grans pendents en l’establiment d’una xarxa eficaç d’infrastructures viàries que

serveixin de suport a una fluida xarxa de transports.

L’estudi de l’accessibilitat del districte de Nou Barris ha de realitzar-se a diferents escales territorials: metropolitana, ciutadana i del propi districte. Amb el dit fins ara hem vist l’accessibilitat amb l’àrea metropolitana, però ara farem un ràpid repàs a l’accessibilitat a escala major.

Amb aquestes fortes pendents resulta molt difícil l’accessibilitat a determinats punts

Accessibilitat i factors de localització de Nou BarrisAccessibilitat i factors de localització de Nou Barris Dins el districte podem observar vuit

artèries que fan de veritables eixos vertebradors en la comunicació interior del districte com en la que es dona amb la resta de la ciutat. Aquestes vies són la Via Júlia, el Passeig de Valldaura, el del Dr. Pi i Molist, el del Verdum, el de Maragall, el de Fabra i Puig, la Via Favència i l’Avinguda de Borbó. Aquestes vuit vies permeten la sortida dels vehicles cap al centre de la ciutat.

Aquestes vies, afavorides per la seva millor accessibilitat, polaritzen les xarxes comercials, de serveis i de dotacions del districte. D’aquestes vuit artèries, quatre passen per la zona Sud del districte, dues passen per la zona Centre i altres dos serveixen de separació entre ambdós zones, no passant cap per la zona nord del districte.

Aquesta simple descripció quantitativa del número de grans vies que hi ha a les diferents zones del

El mapa de les principals vies interiors que comuniquen Nou Barris amb BCN

El passeig de Valldaura és un dels vuit eixos interiors del districte

Accessibilitat i factors de localització de Nou BarrisAccessibilitat i factors de localització de Nou Barris districte dona idea de l’accessibilitat de

cada una d’elles, que va disminuint al augmentar la distància amb respecte al centre de la ciutat, és a dir, al augmentar el caràcter perifèric d’aquestes zones. Aquest fet es constata també al analitzar la xarxa de transports públics.

Així, les parades del metro es localitzen només, i de moment, en les zones centre i sud del districte. El nombre d’autobusos que accedeixen al centre i sud del districte també és molt superior als que van a la zona nord. Tot i això, en els últims anys la millora en la connexió d’aquests barris de la zona nord amb la resta de la ciutat ha estat molt notable. Resten encara dèficits de serveis sobretot als barris de Torre Baró, que només té un autobús que passa cada mitja-hora i que el comunica amb la zona centre del districte, i de Vallbona, en una circumstància similar.

Així doncs, Nou Barris és un districte en els que les vies de comunicació prenen un especial protagonisme. El districte és utilitat per la ciutat com a punt d’entrada i sortida cap al nord de Catalunya, i per això les vies que hi ha són d’una gran importància. Al costat d’aquestes grans vies trobem altres de menor dimensió en les que es combinen el fet de ser vies importants per al districte, amb el paper comercial i de serveis que han pres.

Fotografia presa des de la Ciutat Meridiana orientada cap a la zona Centre de Nou Barris

Les autopistes s’aprofiten de la Depressió del coll de Finestrelles per sortir cap al Vallés

La Meridiana suposa una barrera força important que separa Sant Andreu i Nou Barris

La Ronda de Dalt a l’altura de la Plaça Karl Marx

La Ronda del Mig en el moment d’entrar a Nou Barris. Aquí ja només té un senti

El mapa de les vies principals de Nou Barris

En blau la Ronda de Dalt, en verd la Ronda del Mig, en vermell l’Av. Meridiana, i en lila les autopistes

Amb aquestes fortes pendents l’accessibilitat es redueix forçosament

El mapa de les vies interiors de Nou Barris

En lila tenim la Via Favència, en vermell la via Júlia, en blau el Passeig deValldaura, en verd el de Verdum, en groc el del Dr. Pi i Molist, en negre el de Fabra i Puig, en blau clar el de Maragall i en rosa clar l’Av. Borbó

El passeig de Valldaura és una de les vies interiors més eficaç

Nou barris el districte

Science

Transcript of Nou barris el districte