1

(Inscrits Federació Catalana Triatló)

Secció Triatló

TETRONOTICIES

Edició Trimestra l - Setembre 2010 – Número 11

Bon viatge Pau!

El Pau ja te els diners per anar els EEUU i tornar més fort que un toro!

http://ajudemenpau.blogspot.com

2

Treti esdeveniments: Cursa de la festa major El passat 3 de Juliol, es va portar a terme la 31a edició de la cursa de la festa major de Terrassa. Un any més la nostra secció hi va tenir representació amb alguns dels nostres companys. Jordi Elias i Cristian López van obtenir les millors posicions de la secció amb una 9a i 19a posició respectivament a la classificació general. La cursa la va guanyar el corredor terrassenc Jaume Leiva qui fa uns dies va obtenir el segon millor lloc d’un corredor europeu i una 29a posició de la general, a l’edició internacional de la marató de Berlín.

Dorsal 132, Cristian López. Dorsal 77, Jordi Elias.

Treti crònica: Embrunman, HA ARRIBAT L’HORA DE LA V ERITAT. Per: Alex C Gascón

És cert que això és tan dur? Patiré molt? Me’n penediré? Em preguntaré què hi faig aquí? Totes les preguntes tindran resposta. Estic aquí per varies raons: 1ª per bocasses, i haver desafiat l'Hurtado 2ª perquè l'Olga em va pagar la inscripció (part del regal del 40º aniversari), quan jo estava dubtant de si anar-hi o no la nit del 15 de Juliol 3ª perquè era una excusa perfecta per passar unes vacances en família als Alps 4ª perquè tinc un punt de masoquista, i vull patir el que no vaig patir a Nice A 2/4 de 3 em desperto per primera vegada (tinc el despertador posat a les 3), intento dormir més, però no hi ha res a fer, a 3/4 m’aixeco (oi que "a qui matina déu l’ajuda"?). He dormit quasi 5 hores, però em sento descansat. Esmorzo, em despedeixo de l'Olga i els nens, i cap a Embrun (hora i mitja de cotxe). L'Olga em demana que porti el mòbil a sobre tota la cursa (excepte la natació, clar). Només li asseguro dir-li quelcom a la T2. A 3/4 de 5 ja estic a boxes. No hi ha sorpreses, tot en el seu lloc. Em sobra molt temps, així que preparo un SMS per enviar-li a l'Olga a la T2 ("Vaig bé. Començo la marató, i en 4h està fet o no", entre altres coses més personals). L’organització ha repartit els dorsals per nacionalitats (excepte els PRO) així que estem tots els espanyols junts, i quina és la meva sorpresa al veure el Zamora a la cadira de darrera meu. Evidentment no és el Marcel, si no el Pau. No li dic res, ja que un li diu "tu eres el hermano, no?" i em sembla que no li cau gaire bé el comentari, per la seva resposta.

3

Només conec al Ricardo del Prat, que em diu que aquest és el 3er de la temporada, i n’hi queden 2 més (Madrid i Punta del Este). El seu objectiu és fer-ne 100, i ja en porta 20. Em diu que com que cada cop n’hi ha més, ho veu factible. En fi, cada persona un món, i com canta el Serrat "cada loco, con su tema". Tot i que comenten que el temps serà bo (paraules del Pau - segur que té bona informació: ell anirà amb mallot i es posarà els "manguitos" a dalt de l'Izoard), prenc la decisió pendent: em posaré el top i el paravents des del principi (fa força fresca, i tot i que al km 2 comencen a pujar i ens escalfarem aviat, no me la vull jugar). M’enfundo el neoprè, i cap a la sortida. De camí, em menjo el primer plàtan del dia, per seguir el ritual. Fa dies que vaig memoritzar el circuit, i ara no recordo quantes boies he de passar, tot i que només haig de seguir el grup. Encara és negre nit, la sortida és estreta i el pas entre la primera boia i un pantalà, encara més. Em mentalitzo per rebre cops, i donar-ne si cal. A les 6 menys 10 surten les dones, i a les 6 en punt, els homes (jo també). Ja estic dins l’aigua, i a nedar. Veig la llum de la barca que lidera la cursa, però està clar que no em servirà a la que comenci a virar boies. Ara veig que a la primera boia li penja una llum. Algo és algo. La sortida no ha estat traumàtica, i he aconseguit agafar ritme des del primer moment. Per mi la natació no deixa de ser un tràmit, tot i que cada cop la gaudeix-ho més. Sense adonar-me’n completo la primera volta, i inicio la segona. En aquesta aprofito per fer una primera micció. Em sembla que a la segona em passa gent, però l’ultima tornada faig un últim esforç (veig que si m’hi "poso", avanço més), per sortir de l’aigua ja. Vull pujar a la bici, vull pujar l'Izoard! Surto de l’aigua, i a boxes és difícil prendre referències per saber com vaig (però sembla que han sortit forces bicis), i de fet ni miro el rellotge. Em trec el neoprè, em poso el paravents, mitjons, sabatilles, i entre tant, em menjo un "donut" que tinc preparat. El plàtan de rigor, me’l guardo per menjar-me’l a la bici, així com els 2 entrepans (cada queixalada que faré em recordarà a la Queralt, que em va ajudar a preparar-los la nit abans) per menjar abans de l'Izoard. Em poso ulleres i casc, i no veig res, les ulleres estan ben entelades. Ha de passar una estona i córrer aire, fins que me les puc posar. Sense temps per escalfar, comencem a pujar. Estic en un grupet de 7-8, entre els que hi ha un canari, amb qui parlo una estona. Se n’acabarà anant, tot i que és un dels que el van obligar a abandonar fa 2 anys per hipotèrmia a Briançon (després de la baixada de l'Izoard), i aquest any només vol acabar. Està fort el "pajaro"! Per el moment, m’alegro de portar el paravents, ja que fot una rasca de pebrots. A la mitja hora, porto 7'5km. Depriment, però és el que hi ha. I quina és la meva sorpresa quan al km 10 aprox. m’atrapa el Zamora (ja us ho deia jo que el tenia acollonit). És el Pau, el saludo i li pregunto: "que vas de tranqui?", i em contesta: "de moment". Se’n va de seguida, i jo segueixo al meu rotllo, mirant dorsals (més o menys entre el 150 i el 200 som ESP), per establir conversa amb algun que altre compatriota. Així arribo al primer descens i primer ensurt. La bici culeja de mala manera, i quasi vaig per terra. No la puc dominar. Sembla com si s’hagués mogut la roda posterior, però veig que està bé, i roda perfecte. Penso que a veure si el quadre s’ha esconyat, però vaig reduint velocitat, i per sota 40km/h, vaig bé. El problema és el vent, i la p... roda de perfil. Al llarg de la cursa, me n’adono que només en portem els 4 "pardillos"..., potser per això ahir molta gent es mirava la meva bici.

4

Al km 30, segon ensurt: un home amb una roda a les mans fent senyals de reduir velocitat (la meva ja no era per tremolar, però freno encara més). I a la següent corba, un participant estirat panxa a terra a la vorera absolutament immòbil. No em paro, ja que ja hi ha 3 motos de jutges i 4-5 persones més atenent-lo. Això em fa recordar les paraules de l'Olga i la meva mare: "no corris, no et facis mal". I les tindré molt presents la resta del tram ciclista. Què son 10' o 20' més de bici? Per a mi, no res. És molt més important acabar i acabar bé, ja que a més tinc la família perduda en un poblet a 90km de Embrun i sense cotxe. Si em passa quelcom, llavors sí que la tindrem liada. Així completo la volta inicial de tornada a Embrun (km 45), amb un terreny pla, que serà un dels pocs trams on trobo a faltar els acobles. A la sortida d'Embrun hi ha una primera pujada, absolutament plena d’aficionats (segurament familiars i amics dels participants), al més pur estil "Tour de France". Només podem anar en fila india, ja que no et deixen a avançar, no hi ha espai físic. Però no cal avançar, si no viure aquests moments únics. De camí cap St. Clement, segueix aquest terreny, i allà comença la primera part de l’ascensió al Col d'Izoard. La carretera va seguint la Vall del Guil, i es puja molt còmode. És un tram on ja em fa nosa el paravents, ja que la calor és intensa i el temps assolellat, però no me’l trec, ja que no tinc on guardar-lo. L’ascensió real no comença fins a 15km de la "sommet", on s’agafa la carretera que puja a dalt. A cada punt quilomètric, tens la informació de l’alçada i el desnivell % del següent quilòmetre. Està bé que t’avisin, per saber què t’has de trobar. Comença en 6-7-8% i acaba en 10-11%, en un ritme molt gradual, que va bé per acostumar el cos. Ben aviat poso tot el "desarrollo" que porto, però pujo amb una cadència bona, i així arribo a la Casse Desserte (on hi ha un homenatge al Coppi i al Bobet - aquest últim no tinc ni idea de qui és, però suposo deu ser una vella glòria francesa). I des d’aquí, una baixadeta, i 2 últims km fins dalt, que son els més durs, però per sort, el vent ve de cul i t’empeny els últims 500m cap el cim. Corono amb 4h16', que és el temps que tenia previst. Fins aquí he menjat tot el que portava, i no m’he hidratat molt (poc més d’un litre), però el cos tampoc m’ho ha demanat i l'Isostar sembla que m’ha jugat una mala passada - em noto l’estómac quelcom regirat. A partir d’aquí només m’hidrato amb aigua i Coke. Els avituallaments estan força bé (fruits secs, fruita: les taronges, boníssimes,...), sobretot per completar els entrepans que porto, i estan ubicats en llocs que no has de reduir gaire la velocitat per agafar el que necessitis. En definitiva, que no et fan perdre temps. Recullo els altres 2 entrepans, guants i buff, i avall. I aquí torno a tenir problemes amb el vent, i em veig obligat a fer una baixada bastant patètica, on m’avança Déu i sa mare. És per això que no la gaudeix-ho gens, però Briançon està a tocar, i el fred va desapareixent. Ja "només" falta tornar i pujar 3 "miniports". El primer no està a tocar de Briançon, però quan arriba, pujo molt bé, i baixo. Els trams entre ports son plans, però amb el vent de cara, que els fa més durs que els mateixos ports. Desgraciadament, molta gent es passa el "no drafting" pel forro, i em passen grupets que dóna gust (se’t queda una cara de tonto, però prefereixo ser fidel als meus principis, i no caure en la temptació d’enganxar-me). De fet, només en una ocasió vaig veure un advertiment a un parell, i el que no entenc és com un jutge pot passar un grupet que van clarament a roda, i no dir res. En aquest moment, m’entra una "pajara" mental, ja que els trams plans contra vent se’m fan durs, m’avança molta gent, i quan "arreglo" una mica la mitja, em ve una altra pujada, que te la fot enlaire altre cop. A més els genolls em comencen a fer mal. El mateix dolor que vaig sentir a Nice, però al iniciar la marató. Aquí m’arribat moltabans. Ai que patirem!!

5

Arribo al segon i el més fort és la primera rampa d’uns 2km totalment rectes, que deuen tenir un 13-14%, però està ple de seguidors a les dues bandes de la carretera, que et porten en "volandes". Passats aquests km inicials, laresta és bufar i fer ampolles. Altre cop avall, i a St. Clement tornem a agafar la mateixa carretera que a l’anada fins Embrun. Ja sé de quin mal haig de morir. Ja només falta l’últim port (el més temut pel fet d’estar al final, i la càrrega que porten les cames després de pedalar 7h.). Tot i que encara no estic mentalment bé, hi ha un tram que pugem a l’entrada d'Embrun i coincidimamb els maratonians que baixen (entre ells el Pau, a qui animo), i aquest és el punt d’inflexió pel meu cap, ja que m’entren unes ganes boges de córrer. Aquest últim port me’l menjo, avanço a molta gent, i els 4km de pujada se’m fan curts (sobretot després del que havia llegit i escoltat). La baixada, que deien molt perillosa, no era pas de les pitjors carreteres per les que he transitat, així que sense adonar-me’n entro a boxes. Al final no estat tan dolent el temps (7h48'). Només una observació, i no menor. Em surt un desnivell positiu acumulat de 3.800m., que ja havia llegit en algun bloc. No entenc perquè l’organització enganya la gent amb els 5.000m., a no ser que sigui pel fet de promocionar l'IM com el més dur del món (està clar que l'Altriman ho és més). No em sembla ètic. La veritat és que arribo força "descansat", ja que no he apretat en excés els trams que tenia el vent de cara, i mentalment estic eufòric. Faig la transició (només em poso sabatilles i gorra, i em trec el paravents), em fan un minimassatge als bessons, i vaig a miccionar. Entre enviar l'SMS a l'Olga o agafar el mòbil, decideixo agafar-lo, ja que també necessito saber que estan bé (fa 12h que he sortit de casa, i no en sé res). Començo a córrer, i abans del km 1 truco a l'Olga (li dic que estic bé, corrent, i que porto el telèfon a sobre). Em sorprenc quan passo el 3 primers km a 4'30". Vaig massa fort, però no en tinc la sensació, així que segueixo a bon ritme, tot i la forta pujada des del llac fins a Embrun. En aquestes atrapo el Xavi Arenes (L'Ametlla V.) i compartim una estona. Em diu que tiri que vaig més fort, però afluixo i vaig amb ell (em diu que en porta 9/9 d'IM, i aquest també l’acaba. Jo penso que també faré el meu 2/2). En aquestes atrapem un altre tiu i ens diu: "españoles?!", i jo li contesto: "no, catalanes", i ell replica: "bueno, que yo soy basco", i li dic: "así vamos bién". Tots dos, diuen que tiri, que vaig massa fort. Els hi dic, que ja m’atraparan més endavant, i tiro. Vaig tirant, i ja m’acosto al final de la primera volta, on arribo força cansat, però mentalment, el fet de que me’n quedi una, i el temps que porto (1h51') ja em deixa entreveure el final, i tot i que sé que no mantindré el ritme a la segona mitja, vaig factible fer-la en 4h. Amb sort, estaré a prop de les 13h. Al principi de la segona mitja ja és un mal presagi, i al km 25, haig de caminar (tinc els genolls destrossats i no tiro - estic mort). Ara sento el que és patir, i lluitar. Aprofito per trucar l'Olga, i li dic que estic caminant, però que acabaré (calculo unes 2h, em queden 17km). M’acabo totes les panses que portava, faig tota la pujada caminant, i quan passo pel carrer peatonal d'Embrun (últim tram de pujada - està ple de bars, i les terrasses plenes de gent animant, intento tornar a córrer, i veig que si - a ritme suau). Al següent avituallament (km 27 aprox.), menjo de tot (fins i tot gominoles), i em poso a córrer en serio. Passo els següents km a 5'30" aprox., la qual cosa és molt positiva, sobretot després d’anar a 6'-7'/km abans de parar. A 15km del final, torno a fer càlculs, i si aconseguís mantenir el ritme que porto, la faria en 4h. Em sembla impossible després de la crisi que he passat. Estic en un tram que em recorda molt un circuit que he entrenatmolt per Girona (de 15km exactament - part del camí del carrilet: Girona - St. Feliu), i em dic a mi mateix: "si allà el faig en 1h05', com no l’haig de fer aquí en 1h25'!". Evidentment, la càrrega que porto, no és la que he portat mai quan l’he fet, però és igual. El cap em funciona, les cames em responen, i només avanço gent.

6

No em passa ningú. De fet, diria que ni durant la crisi que he tingut m’ha passat gaire gent, ja que el "forn no està per bolls". Avanço un Joseba, que animo, i em respon: "Aupa, aupa!!". Ja no em fa falta que m'aupi ningú. Vaig en volandes. Passen els km i cada cop vaig més ràpid, fins el punt de passar km per sota dels 5'. En aquests moments, veig que és una gran sort dir-se Àlex i córrer a França, ja que l'"Allez Allez!!" el pots interpretar com "Allez Alex!!". Tot i així, un dels punts forts de l’organització és haver repartit llistes dels inscrits, i és curiós veure com hi ha molta gent que et busca a la llista per animar-te personalment. No sabeu com s’agraeix. Jo els corresponc aixecant el dit polze o xocant la mà amb els nens (sembla mentida com aquest petit gest, els fa sentir feliços). Segur que no tant com jo. En el meu cas, que estic sol, fa que et sentis acompanyat. S’acosten els km finals, i segons els meus càlculs, si mantinc el ritme, potser baixo de les 13h (sé que si ho aconsegueixo m’anirà molt just, i tampoc tinc una referència exacte, ja que només sé que he iniciat la marató a les 15h03', però al rellotge només tinc el parcial de la marató. Aconseguir baixar de 13h em fa volar, i de fet "volo" (els 2 últims parcials els faig en 33', 6' menys que a la primera volta), em salto els 2 últims avituallaments, i encaro l’arribada sabent que anirà molt just. A més, a efectes de la foto final, el crono només està a la banda posterior de l’arc d’arribada, així que ni idea. Només creuar, em dirigeixo al PC dels cronos, i veig: 12h58'59". Senzillament em quedo acollonit. Només és 1', però no és el mateix dir: 12h i..., que 13h i..., ja que la diferència és 1h. Sento una felicitat enorme, que no puc compartir amb ningú ja que estic més sol que la una, però de seguida truco a l’Olga perquè no pateixi més. Estic molt emocionat. La veritat és que mentre senti i experimenti les sensacions que he viscut en els meus primers IM, en seguiré fent. Estic enganxat! Zurich '11 va prenent cos, tot i que encara no he formalitzat la inscripció. Ja només em falta tornar a casa, on arribo a quarts de 10 del vespre, i allà m’esperen els meus, tots desperts, i encara que els petits ni saben què he fet, l’alegria que tenen en veurem, i el seu somriure és la millor recompensa. També haig de reconèixer que m’ha fet especial il·lusió l'SMS que em va enviar el meu germà, que deia: "Felicitats, has fet un temps brutal. La marató en 4h està molt i molt bé". I jo em pregunto, en 3h56', què tal està?

7

Tetri felicitacions: Oscar Puntí Si hi ha una persona que gaudeix al 100% de l’esport es sens dubte el nostre company Oscar Puntí, qui el passat 25 de Juliol va obtenir un meritori 7è lloc de la general i 2on de veterans a la duextrem Amposta una duatló de Muntanya de llarga distancia reconeguda per la seva exigència. Aquesta prova, consta de 20 quilòmetres de cursa a peu per muntanya i 53 quilometres de BTT amb un desnivell acumulat positiu de 2.100m. Més informació a: http://www.duextremamposta.com/ FELICITATS OSCAR!

Tetri CSI: Prova del delicte. Per Jordi Romero El passat 18 de Juliol els amics Dani Charles i José Manuel Rio (i 2 amics més), varem fer una excursió a veure el Tour al port de Pailheres. No havia anat mai a veure una etapa del Tour en directe (be, l’any passat vaig estar quan van passar per Terrassa, però no va tenir res a veure). La pujada al port xino-xano, espectacular (per la bellesa del port i pel sensacional ambient lúdico-esportiu que es respirava, de tant en quant un "vamos Terrassa" o allez, allez, o parlant amb altres ciclistes...et donava un bon rotllo considerable). Tot el muntatge que gira al voltant del Tour i veure el pas dels ciclistes...impressionant! Si això li afegim una colleta de gent collonuda, doncs ja no us explico res més...si l’any vinent puc, repetiré!! P.D. Us deixo una "prova del delicte". Salutacions!

8

Tetri entrevista – Finishers Per Toni Miró 1. Data naixement, estat civil, fills ... Xavier Ábalos Cuevas, 28 anys i solter. Habitant de Terrassa

2. A quina edat vas començar a fer una mica d’esport en serio? Quin/s esport/s més rellevants has

fet? Vaig començar a fer esport de molt jove amb les activitats extraescolars però va ser vora els 16 anys quant vaig començar seriosament amb el Judo, passant els últims anys al CAR de Sant Cugat, fins als 21, crec. Passat el Judo, vaig iniciar-me en el triatló fins enguany, encara que per lesions al genoll no he pogut competir gaire en els últims dos anys i mig. 3. Quina es la teva millor marca, prova o fita esportiva? En el judo, algun podi català i alguna participació en competicions internacional. Pel que fa al triatló, finalitzar l’IronCat en el 2006. 4. Quan i perquè et vas interessar en les triatlons? Vaig començar a interessar-me pels triatlons durant la meva estada en el CAR on vaig conèixer a una part dels membres de la selecció nacional, coincidint amb en Jordi Elies. A partir d’aquí, la resta son faves contades. Tanmateix, els meu inicis són amb la bicicleta ja que la meva germana militava en un equip ciclista en aquells temps; aproximadament als voltants del 2002. 5. En quin any vas començar a fer triatlons? Per quins tipus de triatlons vas començar? Vaig començar al 2004 amb les duatlons de carretera (mai he fet un duatló de muntanya!!). La veritat es que en vaig fer moltes aprofitant que era encara sub-23. L’últim any de sub-23 recordo que vaig fer tot el circuit català quedant entre els 20 primers jejejeje. Juntament amb els duatlons, vaig iniciar-me amb els triatlons distància sprint y olímpics fins a fer l’IronCat al 2006. 6. Quantes triatlons fas per any? De quin tipus? Ara mateix, fa dos anys que no competeixo. Però solia fer tots els que podia. 7. Quins són els darrers objectius que t’has proposat? Quin és per aquesta temporada? Ara per ara, el meu objectiu és gaudir de l’esport després d’estar gairebé 3 anys sense poder fer gran cosa degut als genolls, i fer el que em vingui més de gust. Em plantejo tornar a fer triatlons, i potser un altre IM, però sense cap mena de presa.

9

8. Quines són les triatlons que més t’agraden fer i perquè? Sense haver provat les duatlons y triatlons de muntanya, diré que vaig gaudir molt les olímpiques i preparant i finalitzant l’IronMan. És un sensació diferent. No hi ha necessitat d’acabar el primer. Competeixes amb tu mateix i deu ser això el que més em va atraure 9. Perquè vas decidir fer l’IM ? La veritat es que encara m’ho pregunto. Recordo quan amb en Jordi Pardina ens varem engrescar a fer-ne.... És un repte. Aquest és el seu atractiu 10. Les pots comentar? (penjar temps parcials, transicions...) Ara no les recordo exactament però diria que vaig fer....... la natació en poc menys d’1h, el tram de bici en 6h30-40 i la marató en 5h. En total 12h49min aproximadament. Em va matar la marató. Vaig patir molt de genolls, sobre tot l’esquerra i la segona mitja la vaig fer gairebé caminant. 11. A qui li vas dedicar la victòria? La victòria va ser per a mi i pel Jordi Pardina per haver aguantat els mesos d’entrenament. La llàstima va ser que ell no la va poder acabar però.... esdevindria finisher a Zürich 2008. Yeah! 12. Pots contar alguna/nes anècdota/es, experiències esportiva/ves, incident graciós o remarcable

competint, entrenant o relacionat amb el tema? Recordo amb certa nostàlgia el meu debut en el duatló de Moià. El vaig fer mentre encara era esportista del CAR i amb montainbike. Va ser inhumà!!!! Primer, les rodes no encaixaven a les fustes de boxes; els 20km es van fer llarguíssims; tot començar el tram de carrera, els bessons..... mare meva quin mal!! Vaig haver de parar i seure’m per poder estirar-los per acabar. Vaig quedar entre els 8 últims hahahahhaha. Una altre anècdota que recordaré tota la vida, va ser en el triatló de Vilanova que vaig acabar amb les sabatilles a les mans. Vaig fer gairebé els últims 3km amb els peus descalços per que m’havia entrat sorra i se’m van fer ferides als talons i era impossible córrer. Vaig estar una setmana amb blaus enormes als talons dels peus caminant amb dificultats Aprofitem a felicitar des de aquest espai d’entrevistes al Jordi Pardina, ja que ha sortit aquí varies vegades i es casa. FELICITATS COMPANY!!!!!!

10

Tetri premsa

11

12

triatlo@elnatacio.com