"Moral i Dogma" Albert Pike ( Graus d'Aprenent, Fadrí i Mestre).

MORAL I DOGMADEL

RITUS ESCOCÈS ANTIC I ACCEPTAT

ALBERT PIKE

GRAUS D APRENENT,'FADRÍ I MESTRE

La cultura d un poble es pot mesurar pels llibres escrits en la seva llengua.'

Graus d'Aprenent, Fadrí i Mestre 1 Traducció de “La Pedrera” (www.lapedrera.forocatalan.com)

MORAL i DOGMA

DELRITUS ESCOCÈS ANTIC I ACCEPTAT

DE LAFRANCMAÇONERIA

PREPARAT PELSUPREM CONSELL DEL GRAU TRENTA -TRES

PER A LAJURISDICCIÓ SUD DELS ESTATS UNITS

PUBLICAT SOTA LA SEVA AUTORITAT

CHARLESTONA.·.M.·. 5632

1871

Aquesta traducció s'ha fet seguint en part el text de ht tp: / /www.gutenberg.org/ f i les /19447/19447-0.txt i en part, de texts ja traduïts al castellà.Malauradament, el format en el que està imprès el text anglès, no és el mateix que, el que es va fer servir, per elaborar el “DIGEST OF "MORALS AND DOGMA" (pàgina 505 del text anglès), amb la qual cosa, les referències a la pàgina que consta en aquell index, no correspon a la pàgina del text. La conseqüència és que no hi ha un index d'accés als temes en anglès.Tanmateix, s'han mantingut el format, les diferents separacions fetes amb asteriscs (*****), així com els paràgrafs i capítols del text anglès.Per altra banda, ha semblat raonable elaborar un “Index”, totalment subjectiu, amb l'únic propòsit de facilitar una mica la informació sobre els temes tractats i cobrir aquesta mancança. Està situat al final del llibre.Encara que el treball ens crida, i per això s'ha fet amb molta il·lusió, s'és conscient de totes les mancances que tenim a l'hora de traduir al català, un text amb aquest contingut i és per això que, encara que s'ha intentat fer-ho el millor possible, al comparar-lo amb el text original, es trobaran diferències, algunes interpretatives i per tan discutibles, i altres, simplement per errors comesos, pels que es demanen disculpes.


http://www.gutenberg.org/files/19447/19447-0.txt

PREFACI a la primera edició, publicada en 1871

El següent treball ha estat preparat pel gran Comanador sota l'autoritat del Suprem Consell del Grau 33 per a la Jurisdicció Sud dels Estats Units, i és ara publicat sota la seva supervisió. Conté les lectures del Ritu Escocès Antic i Acceptat en aquesta jurisdicció, i està especialment concebut per a ser llegit i estudiat pels germans d'aquesta obediència, al mateix temps que els rituals dels diferents graus. S'espera i desitja que cadascun es proveirà d'una còpia i es familiaritzarà amb ell, i per a facilitar aquest propòsit s'oferirà a un preu tan moderat com sigui possible, doncs el cost de l'obra consistirà únicament en la impressió i en l'enquadernació. Cap individu rebrà profit pecuniari per ell, excepte els llibreters per la seva venda.

Aquests textos han estat registrats per a impedir la seva reimpressió en qualsevol altre lloc, i els seus drets d'autor, igual que els de tots els altres treballs preparats pel Suprem Consell, han estat assignats als membres d'aquest. Qualsevol benefici que es pugui obtenir d'aquest llibre es dedicarà a obres de caritat.

Es donarà l'oportunitat d'adquirir-lo als germans del R.E.A.A. en els Estats Units i Canadà. No està prohibit que maçons d'altres ritus ho obtinguin, però no se'ls requerirà. Al preparar aquest tractat, el Gran Comanador ha estat per igual autor i compilador, atès que ha extret més de la meitat del contingut d'escrits dels millors autors així com dels més eloqüents filòsofs i pensadors. Potser hagués resultat millor i més acceptable si hagués extractat més d'aquests erudits i escrit ell menys.

Encara així, gairebé la meitat és obra pròpia del Gran Comanador, i a l'incorporar aquí els pensaments i paraules d'uns altres, ha efectuat constantment canvis en el llenguatge, interposant sovint, en les mateixes frases, les seves pròpies paraules amb les d'ells. Al no tractar-se d'un llibre concebut per a un públic majoritari s'ha sentit en la llibertat de fer un compendi, a partir de totes les fonts possibles, de la Moral i Dogma del Ritu, refent frases, canviant i afegint paraules, combinant-les amb les pròpies i emprant-les com si fossin pròpies i així, utilitzant-les de la forma més vàlida per al propòsit perseguit. L'autor reclama, per tant, poca part del mèrit de l'autoria i no s'ha cuidat de distingir la seva aportació pròpia, de la que ha pres d'altres fonts, perseguint-se, a canvi, que cada part del llibre pugui ser contemplada com presa d'algun escriptor antic de major qualitat.

Els ensenyaments d'aquestes lectures no són sacramentals, en quant van més enllà del domini de la Moralitat, per a entrar en els del Pensament i la Veritat. El Ritu Escocès Antic i Acceptat empra la paraula dogma en el seu veritable sentit, el de doctrina o ensenyament, i no en el seva odiosa accepció dogmàtica. Cadascun és enterament lliure de rebutjar o dissentir de qualsevol cosa aquí escrita que pugui semblar-li incerta o falta de fonament. Tan sols es demana al lector que sospesi el que s'ensenya, i ho escolti amb bona fe i ho jutgi sense prejudicis. Per descomptat, les antigues especulacions teosòfiques i filosòfiques no formen part de les doctrines del Ritu, però és d'interès i profit conèixer el que l'antic intel·lecte raonava sobre aquests aspectes; al cap i a la fi, res demostra millor la radical diferència entre la naturalesa humana i l'animal que la capacitat de la ment humana d'alimentar tals especulacions, quant a l'home mateix i la Deïtat. Però respecte a aquestes mateixes opinions, podem dir, en paraules del docte canonista Ludovic Gómez, “opinions secundum varietatem temporum senescant et intermoriantur, aliæque diversæ vel prioribus contrariæ renascantur et deinde pubescant” (1) . Els títols dels graus aquí escrits han estat canviats en algunes instàncies. Els títols correctes són els següents: 1r -- Aprenent 2n -- Fadrí 3r -- Mestre 4r -- Mestre Secret 5è -- Mestre Perfecte


6è -- Secretari Íntim 7è -- Prebost i Jutge 8è -- Intendent de l'Edifici 9è -- Triat dels Nou 10è-- Triat dels Quinze 11è-- Triat dels Dotze 12è-- Mestre Arquitecte 13è-- Real Arc de Salomó 14è-- Triat Perfecte 15è-- Cavaller d'Orient 16e-- Príncep de Jerusalem 17è-- Cavaller d'Orient i Occident 18è-- Cavaller Rosacreu 19è-- Pontífex 20è-- Mestre de la Lògia Simbòlica 21è-- Noaquita o Cavaller Prussià 22è-- Cavaller de la Real Destral o Príncep del Líban 23è-- Cap del Tabernacle 24è-- Príncep del Tabernacle 25è-- Cavaller de la Serp de Bronze 26è-- Príncep de Mercè 27è-- Cavaller Comanador del Temple 28è-- Cavaller del Sol o Príncep Adepte 29è-- Cavaller Escocès de Sant Andreu 30è-- Cavaller Kadosch 31è-- Inspector Inquisidor 32è-- Mestre del Real Secret (1) Les creences poden envellir, canviar amb el pas del temps i perir; però així poden renéixer i oposant-se a les originals, arribar a la maduresa.

L'APRENENT

La regla de dotze polzades i el Mallet

La Força no regulada o malament regulada, no solament es perd en el buit, com la pólvora cremada a l'aire lliure o el vapor no confinat per la ciència, sinó que copejant sense sentit i no trobant les seves explosions, més que l'espai obert, provoquen una reculada perjudicial. És destrucció i ruïna. És el volcà, el terratrèmol, el cicló; no creixement i progrés. És Polifem ofuscat, donant pals de cec i caient de cap entre les afilades roques, per l'ímpetu del seu propi embat.

El Mall i la força de les massesLa força cega del poble ha de ser administrada i governada, igual que la força del vapor, que sent capaç de moure les pesades bieles d'acer i de fer girar les grans rodes, tan bé pot ser usada per a foradar i estriar el canó, així com per a teixir la punta més fina. Aquesta Força ha de ser regulada per l'Intel·lecte. L'Intel·lecte és per al poble, i la Força del poble, el que l'agulla de la brúixola és per al vaixell: la seva ànima, sempre dirigint la gran massa de fusta i acer i sempre assenyalant el nord. Per a atacar les fortaleses construïdes per onsevulla contra l'ésser humà, per la superstició, despotismes i prejudicis, la força necessita tenir un cervell i una llei. Llavors el seu esforç i empenta produïxen resultats perdurables i és veritable progrés, produint-se autèntiques conquestes. El Pensament és una força, i la Filosofia hauria de ser una energia, trobant el seu objectiu i efecte en el millorament del gènere humà. Els dos grans motors són la Veritat i l'Amor. Quan totes aquestes forces es combinen guiades per l'intel·lecte


i regulades per la regla del Dret i la Justícia, la gran revolució preparada des de temps immemorial s'engega. El Poder de la mateixa Deïtat està en equilibri amb la seva Saviesa. D'aquí sorgeix l'Harmonia.

És degut al fet que la Força està malament governada, pel que les revolucions experimenten fracassos. Per això succeïx tan sovint que insurreccions que s'originen en les més alts cims morals tals com la Justícia, Saviesa, Raó i el Dret, formades per la més pura neu de l'ideal, després d'una llarga caiguda entre les roques, havent reflectit el cel, en la seva transparència i sent recollidores d'un centenar d'afluents en la majestuosa sendera del triomf, sobtadament es perden en fangars, com un riu californià en la sorra.

La marxa endavant del gènere humà requereix que els alts ideals brillin amb nobles i perdurables lliçons de coratge. Les proeses d'una història audaç i brillant constituïxen una llum que guia a l'home. Elles són les estrelles i espurnes que sorgeixen del gran mar d'electricitat que és la Força inherent al poble. Esforçar-se, afrontar tots els riscos, perir, perseverar, ser fidel a un mateix, lluitar cara a cara amb el destí, sorprendre a la derrota pel poc terror que li inspira, sigui per a combatre un poder il·legítim, sigui per a desafiar un triomf espuri, aquests són els exemples que les nacions necessiten i la llum que les electrifica.

Hi ha immenses forces en les grans cavernes del mal que es troben en les profunditats de la societat. Es troben en la més perversa degradació, brutícia, misèria i indigència, en els vicis i crims que fan pudor en la foscor d'aquesta plebs que es troba sota la societat, en les grans ciutats. Aquí l'altruisme s'esvaïx i cadascun udola, cerca i rosega la seva pròpia fortuna. Aquesta plebs té dues mares, ambdues madrastres: la Ignorància i la Misèria. Les seves manques i necessitats són la seva única guia, i solament reclamen satisfacció pels seus apetits animals. Però fins i tot ells poden ser útils. La més pobra sorra que trobem, apropiadament fornejada, fosa i purificada pel foc, pot convertir-se en cristall resplendent.

Ells posseïxen la força bruta del Mall, però els seus esforços ajuden a la gran causa quan segueixen les línies traçades per la Regla sostinguda per la saviesa i discreció.

És sobre aquesta mateixa Força del poble, aquest poder de gegants, sobre el qual, es construïx la fortalesa dels tirans, encarnada en els seus exèrcits. D'aquí la possibilitat de tiranies com aquelles de les quals es va dir “Roma olora pitjor sota Viteli que sota Sila”. Encara que sota Claudi i sota Domicià hi ha un defecte de base, a causa de la lletjor de la tirania. El que és nauseabund dels esclaus, és un resultat directe de l'atroç vilesa de la tirania. Un efluvi maligne exhala d'aquestes consciències servils que reflecteixen la del seu amo; les autoritats públiques no són netes, els cors s'han vingut baix, les consciències estan encongides, les ànimes són febles. Així era baix Caracalla, així era baix Còmode, així era baix Heliogábalo; tan sol des del Senat romà, sota el govern de Cèsar, van ser capaços de percebre l'olor nauseabund del niu de l'àliga.

És la força del poble la que sosté tots aquests despotismes, tant el pitjor com el millor. Aquesta força actua per mitjà dels exèrcits, i aquests més a menut esclavitzen que alliberen. El despotisme aquí aplica la Regla. La Força és el Mall d'acer que el cavaller duu amb l'armadura. L'obediència passiva davant la força sosté trons i oligarquies, reis espanyols i senadors venecians. El Poder, en qualsevol exèrcit sacsejat per la tirania, és una enorme suma de completa debilitat; i d'aquesta forma la Humanitat fa la guerra a la Humanitat, a pesar de la Humanitat. Així, quan un poble se sotmet voluntàriament al despotisme, els seus obrers se sotmeten per a ser menyspreats i els seus soldats per a ser assotats. Per això succeïx que les batalles perdudes per una nació suposen amb freqüència un progrés afegit. Menys glòria és més llibertat. Quan el tambor calla, de vegades la raó parla. Els tirans usen la força del poble per a encadenar, subjugar i junyir al poble com caps de bestiar. Llavors l'esperit de la llibertat i la innovació es reduïx a les baionetes, i les idees són fetes callar pels canons, mentre els monjos es barregen


amb els soldats, i l'Església militant i joiosa, ora catòlica, ora puritana, entona “Et Deums” per la victòria sobre la rebel·lió.

El poder militar, quan no està subordinat al poder civil, és de nou el Martell o la Maça de la Força, però independent de la Regla, i es constituïx en una tirania armada que neix ja adulta, com Atenes va sorgir de la ment de Zeus. Engendra una dinastia, i comença com Cèsar, per a corrompre's fins a arribar a Viteli i Còmode. Actualment tendeix a començar on les dinasties anteriors van finalitzar.

El poble desenvolupa constantment una força immensa que desemboca en una immensa debilitat. La força del poble s'esgota al perllongar indefinidament situacions mortes fa ja llarg temps, al governar a la humanitat mantenint embalsamades velles tiranies de Fe, restaurant dogmes ruïnosos, rehabilitant sepulcres ja devorats pels cucs, blanquejant i donant llustri a antigues superstició estèrils, redimint a la societat a força de multiplicar els seves paràsits, perpetuant institucions obsoletes, estimulant l'adoració de símbols com mitjà real de salvació, i lligant el cadàver mort del passat, boca amb boca, al present viu. Per això és una fatalitat per a la Humanitat ser condemnada a eternes lluites amb fantasmes, superstició, intoleràncies, hipocresies i prejudicis que són formes d'error i argument de la tirania. Els despotismes del passat es converteixen en respectables, igual que la muntanya eriçada de roca volcànica, aspra i horrible, vista a través de la boirina de la distància és blava, suau i bella. La vista d'una masmorra serveix més per a dissipar il·lusions, crear un odi sagrat al despotisme i dirigir la Força en el seu sentit correcte que, els més eloqüents textos. Els francesos han conservat la Bastilla com lliçó perpètua. Itàlia no hauria de destruir les masmorres de la Inquisició. La Força del poble apuntalà el poder que va construir aquestes cel·les ombrívoles i va situar als vius en aquests sepulcres de granit.

La Força del poble no pot, per la seva acció irregular i sense contenció, mantenir i perpetuar l'existència d'un govern lliure una vegada creat. Aquesta força ha de ser limitada, fitada i transmesa a través de diferents canals, i amb marrades, girant, regirant i punts de sortida, és dosificada com llei, acció i decisió de l'Estat, igual que els antics reis egipcis van distribuir en diferents canals, per subdivisió, les aigües creixents del Nil, i les van emprar per a fertilitzar i no per a devastar la terra. Aquí ha d'haver “ius et norma”, la Llei i Regla o indicador de constitució i llei, dintre de la qual la força pública ha d'actuar. Fes una esquerda en qualsevol de les dues, i el gran martell de vapor, amb els seus cops ràpids i poderosos, destrossarà tota la maquinària en miques i finalment, esmicolant-se, jaurà inerta enmig de la ruïna ocasionada.

La força del poble o la voluntat popular, posada en acció, simbolitzada pel mall, regulada i guiada per a actuar dintre dels límits de la llei i l'ordre simbolitzats per la regla de vint-i-quatre polzades té com fruits la Llibertat la Igualtat i la Fraternitat. Llibertat regulada per la llei, Igualtat de drets davant l'ull de la llei i Fraternitat amb els seus deures i obligacions així com els seus drets.Aviat escoltareu parlar de la pedra bruta i la pedra cúbica com joies de la llotja. La pedra bruta es defineix com “una pedra tal com surt de la pedrera, en el seu estat bast i natural”. La pedra cúbica es defineix com “una pedra preparada per les mans d'un obrer i modificada per les eines del Fadrí”. No repetirem l'explicació d'aquests símbols aportats pel ritu de York, que poden llegir-se en els seus manuals impresos. Aquests símbols al·ludeixen a la millora personal del maçó, però també poden interpretar-se de la següent manera:

La pedra bruta és el Poble, com una massa rude i desorganitzada. La pedra cúbica, símbol de perfecció, és l'Estat, els governants, el poder dels quals deriva del consentiment dels governats, la constitució i les lleis expressant la voluntat del poble, el govern harmoniós, simètric, eficient, amb els seus poders apropiadament distribuïts i degudament ajustats en equilibri.


Si dibuixem un cub en una superfície plana, tenim visibles tres cares i nou línies externes, traçades entre set punts. El cub complet té tres cares més, fent sis, tres línies més, fent dotze, i un punt més, fent vuit. El nombre 12 inclou els nombres sagrats 3, 5, 7, i tres vegades tres, o 9, i és produït afegint el nombre sagrat 3 al 9. Igualment posseïx dues figures, 1, 2, la unitat o mònada i la dualitat, que sumades fan el mateix nombre sagrat 3. Per tot això se li denominava nombre perfecte, i el cub es va convertir en símbol de perfecció.

Produïda per la Força, actuant segons la Regla, batuda segons les línies mesurades i calibrades a partir de la pedra bruta, la pedra cúbica és un símbol apropiat de la Força del poble, expressada com constitució i llei de l'Estat i les tres cares visibles representen els tres Poders del mateix estat: l'Executiu, que executa les lleis, el Legislatiu, que les fa, i el Judicial, que les interpreta, aplica i reforça, entre home i home o entre l'Estat i els ciutadans. Les tres cares invisibles són la Llibertat, Igualtat i Fraternitat, la triple ànima de l'Estat, la seva vitalitat, esperit i raó.

* * * * * *

Pensament Meditació i oracióEncara que la Maçoneria no pretén usurpar el lloc de la religió ni intenta imitar-la, l'oració és una part essencial de les nostres cerimònies. És l'anhel de l'ànima cap a l'Absoluta i Infinita Intel·ligència, que és la Deïtat Única i Suprema, a la qual ens referim de forma pobra i confusa com Gran Arquitecte de l'Univers. Certes facultats de l'home es dirigeixen cap al desconegut, tals com el pensament, la meditació, o l'oració. El desconegut és un oceà la brúixola del qual és la consciència. El Pensament, la Meditació i l'Oració són els grans i misteriosos punts cardinals als que assenyala la brúixola. Es tracta d'un magnetisme espiritual que connecta l'ànima humana amb la Deïtat. Aquestes irradiacions majestuoses de l'ànima travessen l'ombra buscant la llum.

És una burla sense fonament dir que orar és absurd ja que no podem, a través d'això, persuadir a Déu que canviï els seus plans. Ell causa efectes pre-coneguts i pre-intencionats a través d'aquest instrument que són les forces de la naturalesa, totes les quals són les seves forces. Nosaltres mateixos som part d'elles. La nostra pròpia determinació i voluntat són forces. Nosaltres no cessem absurdament de fer esforços per a arribar a la riquesa o la felicitat, per a perllongar la vida o continuar sans tan sols perquè no podem canviar amb esforços el que està predestinat. Si l'esforç també està predestinat, no per això és menys el nostre esforç, fet de la nostra voluntat. Igualment, resem. La voluntat és una força. El pensament és una força. L'oració és una força. Per què no hauria de ser la llei de Déu que l'oració, com la fe i l'amor, hagués de tenir els seus efectes? L'home no pot ser entès com un punt de partida, ni el progrés pot ser entès com un fi, sense aquestes dues grans forces: fe i amor. L'oració és sublim. Les súpliques que demanen i preguen són piadoses. Negar l'eficàcia de l'oració és negar la de la fe, l'amor i l'esforç. Fins i tot els efectes produïts quan la nostra mà, moguda per la nostra voluntat, llança una pedra cap a l'oceà, mai cessen, i cada paraula pronunciada queda guardada per a l'eternitat sobre l'aire invisible. Cada llotja és un temple de naturalesa simbòlica tant en conjunt com en els seus detalls. El propi Univers va proveir el model per als primers temples elevats a la Divinitat. La mateixa disposició del Temple de Salomó, els ornaments simbòlics que van formar la seva decoració principal, i la vestimenta del Sum Sacerdot feien referència a l'ordre de l'Univers tal com era entès en l'època. El Temple contenia molts emblemes de les estacions: el Sol, la Lluna, els planetes, les constel·lacions Óssa Major i Menor, el Zodíac, els elements i altres parts del món. El mestre d'aquesta lògia, de l'Univers, és Hermes, el representant del qual és Hiram, que és una de les llums de la lògia.

Per a ulterior instrucció en el simbolisme dels cossos celestials, així com dels nombres secrets, i del temple i els seus detalls, heu d'esperar pacientment fins a avançar en Maçoneria, exercitant mentrestant el vostre intel·lecte estudiant-los per vosaltres mateixos. Estudiar i intentar interpretar correctament els símbols de l'Univers és la tasca del savi i


del filòsof; és desxifrar l'escriptura de Déu i penetrar en els seus pensaments. Això és el que és preguntat i respost en el nostre catecisme, pel que concerneix la Lògia.

* * * * * *

La Llotja i les tres columnes

Una lògia es defineix com una assemblea de Maçons, degudament congregats i tenint presents les Sagrades Escriptures, l'Escaire, el Compàs i una Carta Patent de constitució que els autoritzi a treballar. L'habitació o lloc on es reuneixen, que representa una part del Temple del Rei Salomó, també és denominada Llotja, i és al que ens referirem ara.

La llotja és sostinguda per tres grans columnes, Saviesa, Força i Bellesa, representades pel venerable Mestre, el Primer Vigilant i el Segon Vigilant, i es diu que són les columnes que suporten la lògia “perquè la Saviesa, Força i Bellesa són les perfeccions de tot, i res pot perdurar sense elles”. “Perquè --afirma el Ritu de York-- és necessari que estigui la Saviesa per a concebre, la Força per a sostenir i la Bellesa per a adornar tota empresa gran i important”. “Per ventura ignores --diu Sant Pau-- que tu ets el temple de Déu, i que l'Esperit de Déu habita en tu?. Si qualsevol home profana el temple de Déu, ell mateix serà destruït, doncs el temple de Déu és sant, i tu ets el seu temple”.

La Saviesa i el Poder de la Deïtat estan en equilibri. Les lleis de la naturalesa i les lleis morals no són mers mandats despòtics del seva Omnipotent Voluntat, doncs llavors podrien ser canviades per Ell, i l'ordre podria convertir-se en desordre, el bé i el correcte podrien convertir-se en el mal i l'error, l'honestedat i lleialtat en vicis, i el frau, la ingratitud i la mala vida es tornarien virtuts. El poder omnipotent i infinit seria forçat al que és material, i els seus decrets i lleis no podrien ser immutables. Les lleis de Déu no són obligatòries per a nosaltres perquè siguin promulgacions del seu Poder o l'expressió de la seva voluntat, sinó perquè expressen La seva Infinita Saviesa. No són correctes perquè siguin les seves lleis, sinó que són les seves lleis perquè són correctes. De l'equilibri de la infinita saviesa i la infinita força resulta la perfecta harmonia, tant en l'univers físic com en el moral. La Saviesa, el Poder i l'Harmonia constituïxen una tríada maçònica. Tenen altres significats profunds, que seran al seu degut temps desvetllats.

A l'explicació habitual es pot afegir que la saviesa de l'Arquitecte es manifesta combinant, com solament un hàbil arquitecte pot fer, i com Déu ha fet pertot arreu --per exemple, en l'arbre, l'ésser humà, l'ou o les cel·les de la bresca -- la força amb la gràcia, bellesa, simetria, proporció, lleugeresa i ornamentació. Això també és la perfecció de l'orador i el poeta: combinar força i energia amb gràcia i estil, cadència musical, bellesa de figures, el joc de la imaginació i la fantasia. I així, en un Estat, la força industrial i bèl·lica del poble, així com la seva força titànica, han de ser combinades amb la bellesa de les arts, les ciències i l'intel·lecte perquè l'Estat arribi als cims de l'excel·lència i el poble sigui realment lliure. L'Harmonia en això, com en tot el Diví, el material i l'humà és el resultat de l'equilibri, de la compensació i acció oposada de contraris, sent una Saviesa per sobre d'ells la qual sosté la balança equilibrada. Conciliar la llei moral, la responsabilitat humana, el lliure albir amb la omnipotència de Déu, i conciliar l'existència del mal amb la seva absoluta saviesa, bondat i pietat, aquests són els grans enigmes de l'Esfinx.

Les dues columnes

Vau entrar a la lògia entre dues columnes. Representen a les dues que es trobaven en l'avantsala del temple, a cada costat de la gran entrada oriental. Aquests pilars de bronze, de quatre dits de grossor, tenien, segons es relata en el Primer i Segon llibre dels Reis, i també en Jeremies, divuit colzes d'alt. El buit de cadascuna era de quatre colzes de diàmetre. Un colze és 1,707 peus. Això significa que el buit de cada columna era de poc més que trenta peus i vuit polzades d'altura, el capitell


de poc més de vuit peus i sis polzades d'altura i el diàmetre del buit de sis peus i deu polzades. Els capitells estaven ornamentats amb magranes de bronze cobertes de cadenes i corones de bronze; i semblen haver imitat la forma de les beines de llavors de la flor de lot o de la assutzena egípcia, símbols sagrats per als hindús i els egipcis. El pilar o columna de la dreta, o cap al sud, s'anomenava, segons la traducció de l'hebreu a la nostra Bíblia, Jakim, i la de l'esquerra Boaz. Els traductors afirmen que la primera paraula significa “Ell establirà” i la segona “en la seva força”.

Aquestes columnes eren imitacions portades a terme per Hiram, l'artesà de Tir, de les dues columnes consagrades al Vent i al Foc en l'entrada del famós temple de Melkarth, en la ciutat de Tir. És costum en les lògies del Ritu de York veure un globus celestial sobre una columna, i un globus terrestre sobre l'altra, però no està garantit que imitin fidelment a les dues columnes originals del Temple. De moment no entrarem en el contingut simbòlic d'aquestes columnes, dient solament que els aprenents guarden les seves eines dintre de la columna Jakim, i donant una explicació etimològica dels dos noms. La paraula Jakim, en hebreu

Probablement es pronunciava “iakeyen”, i com temps verbal significava “El qual enforteix”, i conseqüentment és ferm, estable, dret. La paraula Boaz és

Baaz;

significa fort, força, poder, refugi, font de força, una fortalesa. El prefix

significa “amb” o “en”, i dóna a la paraula el sentit del gerundi llatí, “roborando”, enfortint. La primera paraula, Jakim, també significa “ell establirà, plantarà en posició erecta”, del verb

Kun, “ell va romandre erecte”. Probablement significada Força o Energia Activa i vivificadora; i Boaz, Estabilitat, Permanència, en el sentit passiu.

L'Escala de JacobLes dimensions de la lògia, segons diuen els nostres germans del Ritu de York, “són il·limitades, i el seu sostre no menor que el dosser del Cel”. A aquest dose - afirmen- al que la ment del maçó està contínuament dirigida, i a ell aspira arribar finalment, amb l'ajuda de l'escala teològica que Jacob va veure en la seva visió i que ascendia de la terra al cel, que les seves tres voltes principals es denominaven Fe, Esperança i Caritat, i que ens insta a tenir Fe en Déu, Esperança en la Immortalitat i Caritat amb tota la Humanitat. Igualment una escala, de vegades amb nou voltes, és vista sobre la carta, descansant la seva base en la Terra i trobant-se el seu final en els núvols, amb les estrelles brillant sobre ella, i això es considera que representa l'escala mística que Jacob va veure en el seu somni, aixecada sobre la Terra i amb la part més alta arribant a el cel, amb els àngels de Déu ascendint i descendint per ella. L'afegit de les tres voltes principals per al simbolisme és totalment contemporani i innecessari.

Set Esferes Els antics contaven set planetes, a saber: la Lluna, Mercuri, Venus, el Sol, Mart, Júpiter i Saturn. Havia set cels i set esferes corresponents a aquests planetes. En tots els monuments mitràics hi ha set altars o pires consagrats als set planetes, com eren set els braços del canelobre daurat en el Temple. Que aquests braços representen als planetes queda corroborat per Clement d'Alexandria, en el seu “Stromata”, així com per Filó d'Alexandria. Per a tornar a la font de l'Infinit, l'ànima humana -sostenien els antics- havia d'ascendir, com havia descendit, a través de les set esferes. L'Escala per la qual es torna a ascendir té, segons Marsili Ficino en el seu comentari de la Enéada de Plotino, set graus o graons; i en els misteris mitràics portats a terme a Roma sota els cèsars, l'escala, amb les seves set voltes, era un símbol que feia referència a aquest ascens a través de les esferes dels set planetes. Jacob va veure els Esperits de Déu ascendint i descendint per ella i sobre la mateixa Deïtat. Els misteris mitràics se celebraven en coves on les portes se situaven en els quatre punts del zodíac dels equinoccis i solsticis, i també eren representades les set esferes planetàries que les ànimes necessitaven travessar al descendir des del cel de les estrelles fixes als elements que


envolten la terra; i es marcaven set portes, una per cada planeta, a través de les quals passaven al descendir en la seva tornada. Sabem això per Celsus, que afirma que les imatges simbòliques d'aquest pas entre les estrelles, usat en els misteris mitràics, conformaven una escala que s'alçava des de la Terra al Cel, dividit en set passos o estadis, per a cadascun dels quals havia una porta, i en el cim una vuitena, la de les estrelles fixes. El símbol era el mateix que el de les set etapes de Borsippa, o la piràmide de maó vítric, prop de Babilònia, feta sobre la base de set pisos, cadascun de diferent color. En les cerimònies mitràiques, el candidat travessava set fases d'iniciació, suportant proves temibles simbolitzades per l'escala de set voltes o esglaons.

Tres Grans Llums Percebem la lògia, els seus detalls i ornaments, a través de les seves Llums. Ja heu escoltat en el ritu de York quins són aquestes llums. La Santa Bíblia, l'Esquadra i el Compàs no són solament les Grans Llums de la Maçoneria, sinó que són també denominats els Mobles de la lògia i, com heu vist, no hi ha lògia si no estan ells presents. Això s'ha emprat de vegades com pretext per a excloure als jueus de les nostres lògies, doncs no consideren el Nou Testament com llibre sagrat. La Bíblia és un element indispensable en una lògia cristiana tan sol perquè és el llibre sagrat de la religió cristiana. El Pentateuc hebreu en una lògia hebrea i l'Alcora en una lògia mahometana han d'estar en l'altar, i un exemplar d'ells, així com l'Esquadra i el Compàs, degudament entesos, són les Grans Llums que han de guiar el camí i el treball del maçó. El jurament del candidat ha de ser pres sempre sobre el llibre sagrat de la seva religió, que estarà revestida per a ell de solemnitat i compromís. I per això heu estat preguntats sobre quina religió practicàveu. I aquí es deté el nostre interès per conèixer el vostre credo religiós.

L'Escaire i el CompàsL'Escaire és un angle recte format per dues línies rectes. S'adapta únicament a una superfície plana i pertany al camp de la geometria, la mesura de la terra, i de la trigonometria, que tracta amb plànols i amb la terra, que els antics concebien plana. El compàs descriu cercles, i té a veure amb la trigonometria esfèrica, la ciència de les esferes i els cels. La primera és emblema del que concerneix al físic i terrenal, el segon del que pertoca al celestial i espiritual. Encara així el Compàs s'empra també en trigonometria plana, com per exemple per a erigir perpendiculars; i per tant s'us recorda que encara que en aquest grau les dues puntes del Compàs es troben sota l'Esquadra i que ara esteu tractant únicament amb el significat polític i moral dels símbols, això no obsta per a tenir en compte que el diví es confon amb l'humà, i hi ha una mica d'espiritual en les tasques més comunes de la vida. Les nacions no són únicament un cos polític, sinó també un ànima política, i ai d'aquell poble que, buscant únicament el material, oblidi que també té un ànima! Llavors tenim una raça petrificada en el dogma que no existeix l'ànima i accepta l'existència únicament de la memòria i l'instint, perdent-se la seva moral per l'afany de lucre. Tal naturalesa no pot guiar mai la civilització. Agenollar-se davant l'ídol o el dòlar atrofia el múscul que camina i la voluntat que mou. Lliurar-se a la indiferència o a l'esperit mercantilista, minva l'esplendor del poble, disminuint les seves expectatives a força de disminuir el seu propi nivell, i ho despulla de la comprensió de la fi universal, humana al mateix temps que divina, que converteix a una nació en missionera.Un poble lliure, que oblidi que té un ànima pròpia per cuidar, dedica totes les seves energies a l'avanç material. Si fa la guerra, és per a preservar els seus interessos comercials. Els ciutadans segueixen l'exemple de l'estat i contemplen la riquesa, la pompa i el luxe com els grans dons de la vida. Una nació així crea riquesa ràpidament, però la distribuïx malament. Es provoquen d'aquesta forma els dos extrems, la monstruosa riquesa i la monstruosa misèria, tot el gaudi en mans d'uns pocs i totes les privacions per a la resta, o el que és el mateix, per al poble. Privilegis, prebendes, monopolis i feudalisme erigits sobre el mateix Treball: una situació perillosa i enganyosa que, fent del Treball un ciclop cec i encadenat en la mina, en la forja, en el taller, en el teler, en el camp, sobre fums verinosos en cel·les infectes i fàbriques insalubres, assenta el poder públic sobre la misèria privada, i erigeix la grandesa de l'Estat sobre el sofriment de l'individu. És una grandesa mal concebuda en la qual, es combinen elements materials deixant al marge els elements morals. Encara que el poble, com una estrella, exerceixi el dret a eclipsar-se, la llum ha de tornar a ell. L'eclipsi no ha de desvirtuar-se i convertir-se en nit perpètua.


Les Tres llums petites Les tres Llums Menors o Sublims, ja s'ha dit que són el Sol, la Lluna i el Venerable Mestre del la lògia, i ja heu escoltat el que els nostres germans del Ritu de York diuen referent a això i per què sostenen que són les Llums de la lògia. Però el Sol i la Lluna de cap manera il·luminen la lògia, tret que sigui simbòlicament, en aquest cas les llums no són el Sol i la Lluna sinó allò que representen. I el Ritu de York no diu què és el que representen. Tampoc la Lluna en cap sentit governa la nit amb regularitat.

El Sol és l'antic símbol de la Deïtat com poder creador i donant de vida. Per als antics la llum era la causa de la vida, i Déu era la font de la que rajava tota llum. L'essència de la Llum, el Foc Invisible, desenvolupat com flama, es manifestava com llum i esplendor. El Sol era la seva manifestació i imatge visible; i els Sabeans, adorant el Déu-Llum, semblava que adoraven al Sol, perquè en ell veien la manifestació de la Deïtat. La Lluna era el símbol de la capacitat passiva de la naturalesa per a produir; la femella, de la qual, el poder de donar vida, li prové de l'energia del mascle. Era el símbol de Isis, Astarté i Artemisa o Diana. El Senyor de Vida era la Deïtat Suprema, que s'elevava entre ambdós i es manifestava a través d'ambdós; Zeus, el fill de Saturn, es va convertir en Rei dels Déus. Horus, fill de Isis i Osiris, es va convertir en Donant de Vida. Dionís o Bacus, com Mitra, es van convertir en origen de la Llum, la Vida i la Veritat.

* * * * * *

El Venerable Mestre i els vigilants Els Senyors de la Llum i la Vida, el Sol i la Lluna, estan simbolitzats en cada lògia pel venerable Mestre i els Vigilants, i per això és la missió del Venerable Mestre dispensar llum als germans per ell mateix o a través dels Vigilants, que són els seus ministres.

“El Sol” - diu Isaïes a Jerusalem - “mai més es posarà, ni tampoc es retirarà la Lluna, doncs el Senyor serà la teva llum eterna, i els dies del teu lament acabaran. En el teu poble tots seran justs, i ells heretaran la terra per a sempre”. Així és un poble lliure.

Els nostres ancestres del nord adoraven aquesta deïtat trina: Odí, el Pare totpoderós; Frea, la seva esposa, símbol del terrenal, i Thor, el seu fill, el mediador Però sobre tots ells estava el Déu Suprem, “el creador de tot el que existeix, l'Etern, l'Antic, l'Ésser viu i Tremend per el qual no existeix l'ocult, l'Ésser que mai canvia”. En el Temple de Eleusis (un santuari que representava l'Univers i estava il·luminat únicament per una finestra en el sostre), estaven representades les imatges del Sol, la Lluna i Mercuri.

“El Sol i la Lluna” -afirma el cultivat germà Delaunay - “representen els dos grans principis de totes les generacions, l'actiu i el passiu, el masculí i el femení. El Sol representa la veritable llum. Ell espargeix sobre la Lluna els seus llamps fecundadors. Ambdós llancen la seva llum sobre el seu descendent, l'Estrella Flamígera, o Horus, i els tres formen el gran Triangle Equilàter, en el centre del qual hi ha la omnipotent lletra de la Càbala a través de la qual s'ha portat a terme la Creació.

L'Escaquer, l'Orla dentada, L'estrella Flamígera

Els Ornaments d'una lògia són el Paviment Escaquer, la Orla Dentada i l'Estrella Flamígera. El Paviment Mosaic, escaquer o amb altres motius, representa el sòl del Temple del Rei Salomó. La Orla Dentada representa “la bella vora dentat que ho envoltava”. L'Estrella Flamígera en el centre és “un emblema de la Divina Providència, i rememora l'estrella que va guiar als Mags de l'Orient al lloc de la Nativitat del nostre Salvador”. No obstant això, “no es veia pedra” dintre del Temple. Els murs van ser coberts de fusta de cedre, i el sòl de fusta d'avet. No hi ha evidència que hagués tal paviment mosaic en el sòl del Temple ni tampoc tal vora dentat. En Anglaterra, antigament, la Planxa de Traçat estava envoltat d'una vora dentada, i és únicament a Amèrica on tal orla dentada es col·loca al voltant del paviment


mosaic les tessel·les, per descomptat, són els quadrats del paviment mosaic. En Anglaterra la Orla Dentada també es diu Orla Tessel·lada, doncs té quatre tessel·les que representen la Temprança, la Força, la Prudència i la Justícia. Va ser denominat Tessel·lat Dentat, però és un mal ús del llenguatge, doncs es tracta d'un paviment tessel·lat amb una vora dentada a la seva al voltant. El paviment, alternativament blanc i negre, simbolitza, es pretengui o no, els principis del Bé i el Mal acords als credos egipci i persa. És la guerra de Miquel i Satan, de Déus i Titans, entre la Llum i l'Ombra, que és la foscor. És la guerra entre el Dia i la Nit, la llibertat i el despotisme, la llibertat religiosa i els dogmes arbitraris d'una Església que solament pensa en els seus adeptes i el pontífex dels quals clama per la seva infal·libilitat, convertint la doctrina dels seus concilis en un nou evangeli.

Les vores d'aquest paviment, si està constituït per figures geomètriques que no siguin quadrats, necessàriament estaran dentades com una serra, i serà necessari un bord per a ultimar aquesta figura. Es remata amb tessel·les i motius decoratius en els cantons. Si s'adjudica a aquests últims algun contingut simbòlic serà capritxós i arbitrari.

Veure en l'Estrella Flamígera de cinc puntes una al·lusió a la Divina Providència és també capritxós, i relacionar-la amb l'estrella que va guiar als Mags és donar-li un contingut relativament modern. Originalment representava a Sírius, o l'Estrella del Gos, precursora de la inundació del Nil, així com del déu Anubis, company de Isis en la seva recerca del cos de Osiris, germà i espòs d'ambdós. Llavors es va convertir en la representació de Horus, fill de Osiris - així mateix representat pel Sol, sent responsable de les estacions i déu del Temps- i de Isis, que encarnava la naturalesa universal, la matèria primitiva, la inesgotable font de vida, espurna de foc no creada i llavor universal de tots els éssers. Era també Hermes, el mestre de saviesa, el nom del qual en grec és el del déu Mercuri. Es va convertir en sagrat i potent signe dels Mags, la Pentalfa, i és l'emblema de la Llibertat, brillant radiant entre la confusió del bé i el mal en les revolucions, i prometent cels serens i fèrtils temporades a les nacions, una vegada que les tempestes del canvi i els tumults hagin passat.

La Lletra G En l'Orient de la lògia, sobre el Venerable Mestre, inscrita en un triangle, està la lletra hebrea Iod .

En les lògies angleses i americanes és substituïda per la lletra G, amb tan poca raó com si les lògies franceses empressin la lletra D - inicial de Dieu - en lloc de la pròpia lletra Iod. Iod és, en la Càbala, el símbol de la Unitat, de la Deïtat Suprema, la primera lletra del Sant Nom, i també és símbol de les grans tríades cabalístiques. Per a comprendre els seus significats místics s'han d'obrir les pàgines del Zohar i el Siphra de Zeniutha, així com altres llibres cabalístics, i meditar profundament en el seu significat. Basti dir que és l'energia creativa de la Deïtat, representada per un punt, i que aquest punt està en el centre del Cercle de la immensitat. En aquest grau és per a nosaltres el símbol de la Deïtat no manifestada, l'Absolut, qui no té nom.

Els nostres germans francesos col·loquen aquesta lletra Iod en el centre de l'Estrella Flamígera, i en les velles lectures els nostres antics germans anglesos deien: “l'Estrella Flamígera o Glòria en el centre ens orienta cap a aquesta gran lluminària, el Sol, que il·lumina la Terra i dispensa benediccions a la humanitat”. També ho consideraven en les seves lectures com un emblema de prudència. La paraula prudència significa, en el seu sentit original i més complet, “pre-visió,” i conseqüentment l'Estrella Flamígera ha estat percebuda com emblema d'Omnisciència l'Ull que tot ho veu, que per als egipcis era emblema de Osiris, el Creador. Amb la lletra Iod en el centre, té el significat cabalístic de la Divina Energia, manifestada com Llum creadora de l'Univers.

Les Joies de la lògia són sis en nombre. Tres d'elles es denominen mòbils i les altres tres immòbils. L'Esquadra, el Nivell i la Plomada eren cridades antigament i amb propietat Joies Mòbils, perquè


passaven d'un germà a un altre. És una innovació denominar-les també immòbils per haver d'estar sempre presents en la lògia. Les joies immòbils són la Pedra Bruta, la Pedra Cúbica “o en alguns rituals el Doble Cub”-, i la Planxa de Traçar o Tauler de Cavallet. Sobre aquestes joies els nostres germans del ritu de York afirmen: “l'Esquadra inculca la Moralitat, el Nivell, la Igualtat, i la Plomada, la Rectitud de Conducta”. L'explicació referent a les joies immòbils pot llegir-se en els seus manuals.

* * * * * * Símbols

Els nostres germans del Ritu de York sostenen que “en tota lògia bé governada hi ha representat un punt dintre d'un cercle. El punt representa al germà individual; el cercle, la línia limitadora de la seva conducta, que mai estarà disposat a traspassar permetent que els seus prejudicis o passions li traeixin .

Això no és interpretar els símbols de la Maçoneria. Alguns opinen, acostant-se a la interpretació, que el punt dintre del cercle representa a Déu en el centre de l'Univers. És un signe egipci habitual per al Sol i Osiris, i encara avui dia s'empra com signe astronòmic de la gran lluminària. En la Càbala el punt és Iod, l'energia creativa de Déu, irradiant amb llum l'espai circular que Déu, la Llum Universal, va deixar buit per a crear els mons al retirar la seva substància de Llum de totes parts excepte d'un punt.

Els nostres germans afegixen que “el cercle està flanquejat per dues línies perpendiculars i paral·leles que representen a Sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista, i per damunt es troben les Sagrades Escriptures. “Anant al voltant d'aquest cercle”, diuen, “necessàriament toquem aquestes dues línies així com les Sagrades Escriptures, i mentre un maçó es manté circumscrit dintre dels seus preceptes és materialment impossible que erri”.

Seria una pèrdua de temps abundar en això. Alguns escriptors han imaginat que les línies paral·leles representen els tròpics de Càncer i Capricorn, que el Sol frega en els solsticis d'estiu i hivern. Però els tròpics no són línies perpendiculars, i la idea és merament capritxosa. Si les línies paral·leles pertanyien ja a l'antic símbol tindrien algun sentit més recòndit i fructífer. Probablement tenien el mateix significat que les dues columnes Jakim i Boaz, significat que no és per a aprenents i, en qualsevol cas, pot trobar-se en la Càbala. La Justícia i la Pietat de Déu es troben en equilibri, i el resultat és l'Harmonia, doncs una Saviesa perfecta i única impera sobre ambdues.

Les Sagrades Escriptures són un afegit totalment modern al símbol, com les esferes terrestre i celestial a les columnes del pòrtic. D'aquesta forma l'antic símbol ha estat desnaturalitzat amb afegits innecessaris, com el de Isis plorant sobre la columna partida que conté les restes de Osiris en Byblos.

* * * * * *

Els Deu Manaments Maçònics

La Maçoneria té el seu decàleg, que és llei per als seus iniciats. Aquests són els seus Deu Manaments:

I.-Déu és la Saviesa eterna, omnipotent, immutable, així com la Intel·ligència suprema i Amor inesgotable. L'adoraràs, reverenciaràs i estimaràs. L'honoraràs practicant les virtuts.

II. La teva religió serà fer el bé per amor al bé, no solament perquè és un deure. Si et convertissis en amic d'un home savi, obeiràs els seus preceptes. La teva ànima és immortal. No faràs res per a degradar-la.


III. Sempre faràs la guerra als vicis. No faràs als altres el que no vulguis que et facin a tu. Acceptaràs la teva sort amb humilitat i mantindràs viva la llum de la saviesa. IV. Honraràs als teus pares. Respectaràs als ancians, ensenyaràs als joves. Protegiràs i defensaràs als nens i la innocència.

V. Estimaràs a la teva esposa i als teus fills. Estimaràs a la teva pàtria i obeiràs les seves lleis.

VI. El teu amic serà per a tu un segon ésser. La desgràcia no li allunyarà de tu, i faràs per la seva memòria el mateix que faries per ell, si visqués.

VII. Evitaràs i fugiràs dels falsos amics. Evitaràs qualsevol excés. Temeràs causar una taca en la teva memòria.

VIII No permetràs a les passions ensenyorir-se de tu. Faràs de les passions d'altres sàvies lliçons per a tu mateix. Seràs indulgent amb l'error. IX Escoltaràs molt i parlaràs poc. Actuaràs correctament. Oblidaràs les ofenses. Transformaràs el mal en bé. No abusaràs de la teva força o de la teva superioritat. X Estudiaràs per a conèixer als homes, doncs d'aquesta manera pots aprendre a conèixer-te a tu mateix. Buscaràs la virtut, seràs just i evitaràs la ganduleria.

Però el gran manament de la Maçoneria és aquest: “Un nou manament us dono: que us estimeu els uns als altres. El que està en la llum, però odia al seu germà, roman encara en la foscor”.

Aquests són els deures morals del maçó. Però també és el deure la Maçoneria ajudar a elevar la moral i nivell intel·lectual de la societat, encunyant coneixement, posant idees en circulació i provocant que les ments joves madurin; i situar gradualment, a través de l'ensenyament d'axiomes i la promulgació de lleis positives, a la raça humana en harmonia amb la seva destinació.

Treball de l'Aprenent

Per a aquesta missió i treball s'inicia l'Aprenent. Potser imagini que no pot dur res a fi i per tant, desesperançat, podria romandre inert. Això succeïx no solament en aquesta situació sinó també en el dia a dia. Molts grans fets es fan en les petites batalles de la vida. Hi ha una valentia veritable però oculta que lluita en la foscor contra la fatal invasió de necessitat i vilesa. Hi ha triomfs nobles i misteriosos que cap ull veu, que no troben recompensa ni renom, que cap fanfàrria de trompetes saluda. La vida, la desgràcia, la solitud, l'abandó i la pobresa són camps de batalla que tenen els seus herois, herois foscs, però de vegades més grans que aquells que es converteixen en il·lustres. Els maçons haurien de lluitar de la mateixa manera, i amb el mateix valor, contra aquestes invasions de misèria i maldat que esdevenen a les nacions igual que als homes. Hauria de plantar-los cara fins i tot en la foscor, i protestar contra els errors i insensateses de la nació, contra la usurpació i


les primeres incursions d'aquesta hidra que és la tirania. No hi ha eloqüència que superi a la veritat en la indignació. És més difícil per a un poble mantenir la llibertat que guanyar-la. La defensa de la veritat és sempre necessària, i el dret ha de protestar contra el fet. En efecte, hi ha Eternitat en el Dret, i el maçó ha de ser el sacerdot i soldat d'aquest Dret. Encara que s'assaltin les llibertats del seu país ell no ha de perdre l'esperança La protesta del Dret contra el fet persisteix sempre, i l'assalt a un poble mai prescriu. La reclamació dels seus drets no expira per molt que passi el temps. Varsòvia no pot ser tàrtara més temps que Venècia ésser alemanya. Un poble pot sofrir una usurpació militar, i els estats subjugats s'agenollen i suporten el jou mentre no tenen altra opció, però quan les circumstàncies ho permeten, i si el poble està llest per a ser lliure, la nació enfonsada emergeix i apareix en la superfície, i la història jutja a la tirania per l'assassinat de les seves víctimes.

Succeeixi el que succeeixi, hem de tenir fe en la justícia i saviesa de Déu que regna per sobre de totes les coses, i hem de tenir fe en el futur i amorosa amabilitat davant aquells que es troben en l'error. Déu mostra als homes la seva voluntat a través dels esdeveniments. Es tracta d'un llenguatge fosc, escrit en un idioma misteriós. Els homes ho traduïxen de forma immediata i precipitada, incorrecta, ompli d'errors, omissions i dolentes interpretacions. Sembla tan curt un camí al llarg de l'arc del gran cercle! Poques ments comprenen la llengua divina. Els més sagaces, el més serens, els més profunds desxifren lentament els jeroglífics, i potser quan ho han assolit fa ja temps que no era necessari, podent trobar ja nombroses traduccions en el domini públic, sent la major part d'elles incorrecte i per descomptat, la que compte amb més acceptació popular. De cada traducció neix un partit i de cada dolenta lectura, una facció. Cada partit creu o pretén que el seu és l'únic text, i cada facció creu o pretén que la seva lectura és l'única en la possessió de la llum. Més encara, els fanàtics són homes cecs que apunten directament --els errors són excel·lents projectils- i encerten amb l'habilitat, i tota la violència que, provoquen els falsos raonaments allà a on, estan aquells que defensen el dret, i a on la manca de lògica, com un defecte en l'armadura, els fa vulnerables.

Per tant, sovint estarem molt a prop de estar derrotats per l'error davant el poble. Antaesus va resistir a Hèrcules molt temps, i els caps de la Hidra creixien tan ràpid com eren tallades. És absurd dir que l'error, ferit, es retorça de dolor i mor enmig dels seus adoradores. La veritat es conquista lentament, i hi ha una sorprenent vitalitat en l'Error. La Veritat, veritablement, passa per sobre els caps de les masses, mentre que si un error cau al sòl per un instant, s'aixeca de seguida tan vigorós com sempre. No morirà mentre els cervells estiguin absents i els errors més estúpids i irracionals siguin els de més llarga vida.

Tanmateix, la Maçoneria, que és moralitat i filosofia, no ha de cessar en la seva labor. No sabem quan l'èxit recompensarà els nostres esforços (generalment en el moment més inesperat) o quin efecte podem esperar del nostre afany. Reeixida o no, la Maçoneria no ha de doblegar-se davant l'error o sucumbir davant el desànim. Va haver a Roma alguns soldats cartaginesos fets presoners però que es van negar a inclinar-se davant Flamini, i van contar amb la magnanimitat d'Hanníbal. Els maçons haurien de posseir la mateixa grandesa d'esperit. La Maçoneria hauria de ser una energia, trobant el seu objectiu i efecte en la millora de la humanitat. Sòcrates hauria d'entrar en Adàn i produir Marco Aureli, o en altres paraules, extreure de l'home de plaers l'home de saviesa. La Maçoneria no hauria de ser únicament una talaia construïda sobre el misteri i sobre la qual, observar el món amb l'únic resultat de ser una curiositat per a inquiets. Dur la copa del pensament plena als llavis assedegats dels homes, dur a tots les veritables idees de la Deïtat, harmonitzar ciència i consciència és la missió de la Filosofia. La Moralitat és la fe florida. La contemplació hauria de dur a l'acció, i l'abstracte convertir-se en pràctic; l'ideal hauria de convertir-se en l'aire, el menjar i la beguda per a la ment humana. La Saviesa és una comunió sagrada, i és únicament sota aquesta condició que la Saviesa deixa de ser un amor estèril a la ciència i es converteix en l'únic i suprem mètode pel qual es pot unir a la Humanitat i dur-la a l'acció conjunta. Llavors la Filosofia es converteix en Religió.

I la Maçoneria, com la història i la filosofia, té missions eternes. Eternes, i al mateix temps senzilles:


oposar-se a Caifàs com bisbe, a Draco com jutge, a Trimalcion com legislador i a Tiberi com emperador. Aquests són els símbols de la tirania que degrada i aixafa, i de la corrupció que profana i infesta. En els treballs publicats per a ús de l'Ordre se'ns diu que els tres grans principis de la professió maçònica són Amor Fraternal, Ajuda i Veritat. I és cert que l'afecte fraternal i l'amabilitat haurien de regir totes les nostres relacions amb els nostres germans, i una filantropia generosa i liberal guiar-nos pel que fa a tots els homes. Ajudar als afligits és particularment la tasca dels maçons. Una labor sagrada que no pot ometre's, descurar-se o portar-se a terme de forma freda i ineficient. És molt cert que la Veritat és un atribut diví i el fonament de qualsevol virtut. Ser honest i buscar, trobar i aprendre la Veritat són els grans objectius de tot bon maçó.

Igual que els antics, la Maçoneria considera la Temprança, Fortalesa, Prudència i Justícia com les quatre virtuts cardinals, i són tan necessàries a les nacions com als individus. Per a ser lliure i independent, el poble ha de posseir sagacitat, cautela, previsió i una curosa circumspecció, valors tots que estan inclosos en la paraula Prudència. Ha de ser mesurat a l'afirmar els seus drets, en els seus òrgans de govern i frugal en les seves despeses. Ha de ser gosat, valent, llançat, pacient davant l'adversitat, ferm davant els desastres, posseir esperança entre les calamitats, com Roma quan va posar en venda el solar sobre el qual acampava Hanníbal. Ni Cannas, ni Farsàlia, ni Pavia, ni Agincourt, ni Waterloo han de descoratjar a la nació. Permeteu al seu senat que ocupi els seus seients fins que els gals els agarrin de la barba. La nació ha de, sobre totes les coses, ser justa, no inclinant-se cap als poderosos ni oprimint als febles. Ha d'actuar segons l'esquadra amb totes les nacions i les tribus més febles, sempre mantenint la seva fe i l'honestedat de les seves lleis, i actuant amb honradesa en tots els seus acords. Quan vulgui que tal república existeixi, serà immortal, doncs la imprudència, la injustícia, la intemperància i el luxe en la prosperitat, així com el descoratjament davant l'adversitat són les causes de la caiguda i ruïna de les nacions.

***********

II

EL FADRÍ

En l'antic Orient, tota religió era més o menys un misteri i no havia separació entre religió i filosofia. La teologia popular, que prenia la multitud d'al·legories i símbols com entitats reals, va degenerar en una adoració de deïtats imaginàries amb sentiments humans, passions, apetits i luxúries, i en una adoració d'ídols, pedres, animals i rèptils. La ceba era sagrada per als egipcis perquè les seves diferents capes simbolitzaven les esferes celestials concèntriques. Per descomptat la religió popular no podia satisfer els pensaments i anhels més profunds ni les aspiracions més elevades de l'ànima, ni tampoc la lògica de la raó. No obstant això, la primera va ser ensenyada als iniciats en els Misteris, i així mateix va ser ensenyada a través de símbols. La vaguetat del simbolisme, susceptible de moltes interpretacions, arribava on el credo convencional no arribava. La seva falta de definició admetia l'inassequible del tema. Tractava el subjecte misteriós místicament, i intentava il·lustrar el que no podia explicar, provocant una vivència apropiada, si no podia desenvolupar una idea adequada, i fent de la imatge un mer vehicle subordinat al concepte que per si mateix no es revelava com nítid o familiar.

D'aquesta manera, el coneixement ara impartit a través de llibres i cartes, estava antigament contingut en símbols. Els sacerdots van inventar i van perpetuar un desplegament de ritus i exhibicions que no solament eren més atractius als ulls que les paraules, sinó de vegades fins i tot més suggestius i més impregnats de contingut.

La Maçoneria, successora dels Misteris, encara manté l'antiga manera d'ensenyar. Les seves cerimònies són com els antics actes místics.


Per descomptat, no la lectura d'una planxa, però sí el plantejament dels problemes, que requereix investigació i l'ajuda de la filosofia com element esclaridor. Les planxes són esforços, molt sovint incomplets i esbiaixats, d'interpretar aquests símbols. Per a convertir-se en un veritable maçó no és suficient amb escoltar, o fins i tot comprendre les exposicions; cal , ajudat per elles i considerant que elles marquen el camí, estudiar, interpretar i desenvolupar els símbols per a un mateix.

* * * * * Els Misteris i la Maçoneria

Encara que la Maçoneria és semblant als antics Misteris, ho és en realitat en aquest únic sentit: no presenta sinó una imatge imperfecta de la seva excel·lència, no presenta sinó les ruïnes del seu apogeu i un sistema que ha sofert continuades alteracions fruit d'esdeveniments socials, circumstàncies polítiques i la neciesa ambiciosa de qui pretenien millorar-la. Després d'abandonar Egipte, els Misteris van ser modificats pels costums de les diferents nacions a on van ser introduïts, i especialment pels sistemes religiosos dels països on van ser trasplantats. Mantenir el govern les lleis i la religió establertes era l'obligació dels Iniciats en qualsevol part, que sempre pertanyien a la casta sacerdotal i mai desitjaven compartir amb el poble pla la veritat filosòfica.

La Maçoneria no és com el Coliseu en ruïnes. És més aviat un palau romà de l'Edat Mitjana, desfigurat per afegits posteriors en la seva arquitectura però encara així construït sobre uns fonaments ciclopis establerts pels etruscs, i amb moltes de les pedres de la seva part superior preses de cases i temples de l'època de Adrià i Antoni.El Cristianisme va ensenyar la doctrina de la Fraternitat, però va repudiar la de la Igualtat política inculcant contínuament l'obediència al cèsar i a aquells que la llei establia com autoritat. La Maçoneria va ser el primer apòstol de la Igualtat. En el monestir hi ha fraternitat i igualtat, però no llibertat. La Maçoneria va afegir també la Llibertat, i va reclamar per a l'ésser humà aquest triple patrimoni: Llibertat, Igualtat i Fraternitat. No es tractava sinó de desenvolupar el propòsit original dels Misteris, que era ensenyar a l'home a conèixer i practicar els seus deures cap a ells mateixos i els seus semblants, la gran fi pràctic de tota filosofia i tot coneixement.

Les Veritats són les fonts d'on sorgeixen els deures, i no fa sinó uns pocs centenars d'anys que una nova Veritat va començar a veure's nítidament: que l'home està per damunt, de forma suprema, de les institucions, i no elles per sobre d'ell. L'home posseïx imperi natural sobre totes les institucions. Elles li serveixen segons el seu desenvolupament, no és l'home qui serveix a elles. Això ens sembla una afirmació òbvia a la qual tot home hauria d'assentir però va haver un temps que va ser una Veritat gran i nova -- no revelada fins que els governs ja existien durant almenys cinc mil anys. Una vegada revelada, aquesta Veritat va imposar nous deures als homes: l'ésser humà es devia a si mateix ser lliure; devia a la seva pàtria intentar donar-li la llibertat o mantenir-la en possessió d'ella, i va fer de la tirania i la usurpació del poder enemics del gènere humà. Aquesta Veritat va deixar fora de la llei als dèspotes i a les dictadures, tant temporals com espirituals. L'esfera del Deure va créixer immensament, doncs el patriotisme va tenir en endavant, un significat nou i més ampli: llibertat de govern, llibertat de pensament, llibertat de consciència, llibertat d'expressió. Aquests drets es van convertir en inalienables, i aquells que havien estat privats o desproveïts d'ells tenien el dret immediat de recuperar-los. Malauradament, com les veritats sempre es desvirtuen en falsedats, i són falsedats quan s'apliquen erròniament, aquesta veritat es va convertir en l'Evangeli de l' Anarquia poc després d'haver estat predicada per primera vegada.

La Maçoneria prompte va comprendre aquesta Veritat i va acceptar que els seus propis deures havien estat ampliats. Els seus símbols van adquirir un significat més ampli, i van adoptar la forma externa de la Maçoneria operativa, prenent prestades les seves eines, de manera que es va contar amb símbols nous i aptes. La Maçoneria va ajudar a l'adveniment de la Revolució Francesa, va desaparèixer amb els girondistes, va renéixer amb la restauració de l'ordre i recolzà a Napoleó perquè, àdhuc sent emperador, va


reconèixer el dret del poble a triar els seus governants, i era cap d'una nació que rebutjava tornar a agafar els seus vells reis. Ell va sostenir, amb l'espasa, el mosquet i el canó, la gran causa del Poble contra la reialesa, el dret del poble francès, fins i tot, a fer emperador a un general cors, si els apetia.

La Maçoneria va sentir que aquesta Veritat tenia la omnipotència de Déu del seu costat, i que ni el Papa ni cap poderós, podia vèncer-la. Era una veritat lliurada a l'ampli tresor del món i que forma part del patrimoni que cada generació rep, amplia i de la qual és dipositària, i que necessàriament és llegada a tota la humanitat com domini personal del ser humà i garantida per la naturalesa fins a la fi dels temps. I la Maçoneria de seguida va reconèixer com veritat, que fer progressar i desenvolupar una Veritat, o qualsevol virtut o do humans, és augmentar la glòria espiritual de l'espècie humana; i que qui vulgui que sigui, que ajuda a l'avanç d'una Veritat ,i fa que el pensament es transformi en realitat, escriu en la mateixa línia que Moisès i que Aquell que va morir en la Creu, i gaudeix d'afinitat amb la mateixa Deïtat.

El major do que es pot atribuir a l'home és la seva humanitat, i això és el que Déu disposa que la Maçoneria exigeixi als seus adeptes. No sectarisme ni dogmes religiosos, ni una moral rudimentària basada en els escrits de Confuci, Zaratustra, Sèneca i els rabins, en els Proverbis i el Eclesiastès; ni tampoc un coneixement banal que qualsevol obté de l'escola, sinó humanitat, ciència i filosofia.

De cap manera estan aquesta Ciència i Filosofia oposades a la Religió, doncs la Filosofia no és sinó coneixement de Déu i de l'Ànima, derivada de l'observació de l'acció manifestada per Déu i l'Ànima, i de una una sàvia analogia. És la guia de l'intel·lecte el que el sentiment religiós necessita. La correcta filosofia religiosa d'un ésser imperfecte no és un sistema de credos sinó, com Sòcrates va pensar, una recerca o aproximació infinites. La Filosofia és el progrés intel·lectual i moral que el sentiment religiós inspira i ennobleix.

Com ciència, no pot caminar sola, mentre que la religió és autosuficient i immòbil. Com ciència, madura les deduccions de l'experiència i busca altres experiències per a confirmar-les. Té en compte i unifica tot el que era veritablement vàlid en ambdós sistemes (u, heroic, o el sistema d'acció i esforç, i (l'altre) la teoria mística de la comunió espiritual i contemplativa). “Escolta'm - diu Galen - com la veu del Hierofantes Eleusini, i creu-me que l'estudi de la Naturalesa és un misteri no menys important que els seus, i no menys vàlid per a posar en relleu la saviesa i el poder del Gran Creador. Les seves lliçons i demostracions eren fosques, però les nostres són clares i nítides”.

Considerem que el millor coneixement que podem obtenir de l'ànima d'altre home prové de les seves accions així com de la conducta mostrada a ho llarg de la seva vida. L'evidència en cas contrari proporcionada, pel que altre home ens digui segons la seva opinió, té poc pes respecte a les primeres. Les primeres Escriptures per a la raça humana van ser escrites per Déu en la Terra i en els Cels, i la lectura d'aquestes escriptures és una ciència. Estar familiaritzats amb l'herba i els arbres, els insectes i els infusoris ens ensenya lliçons d'amor i fe més profundes que les quals podem recollir de les escriptures de Fénelo i Agustí. La gran Bíblia de Déu està sempre oberta davant la humanitat.

El Coneixement és susceptible de convertir-se en poder, i els seus axiomes en regles d'utilitat i deure. Però el coneixement per si mateix no és poder. La Saviesa és poder, i el seu Primer Ministre és la Justícia, que és la llei de la Veritat perfeccionada. El propòsit de l'educació i la ciència és, per tant, fer savi a l'home. Si el coneixement no el fa savi, resulta malgastat com l'aigua abocada sobre la sorra. Conèixer els rituals de la Maçoneria té tan poca utilitat per si mateix com aprendre algunes paraules i frases en algun dialecte bàrbar africà o australià. Fins i tot conèixer el seu significat és intranscendent tret que això quedi afegit a la nostra saviesa, i també a la nostra caritat, doncs ambdós són a la justícia com els seus dos hemisferis cerebrals. No perdeu de vista, doncs, el veritable objectiu dels vostres estudis en Maçoneria, que és augmentar la


vostra saviesa i no únicament el vostre coneixement. Un home pot passar una vida estudiant una única especialitat de coneixement -botànica, conquiliologia o entomologia -, aprenent un sens fi de noms derivats del grec, classificant exemplars una vegada i una altra, i encara així no ser més savi que al començament. Són les grans Veritats que a tots concerneixen, així com els drets, interessos i deures, el que la Maçoneria tracta d'ensenyar als seus iniciats.Com més savi es torna un home, menys inclinat està a sotmetre servilment la seva consciència o la seva persona a les cadenes i al jou. Doncs a l'augmentar la seva saviesa no solament coneix millor els seus drets, sinó que a més els té en major estima, i és més conscient del seu valor i dignitat. El seu orgull li urgeix a afirmar la seva independència, i ell és així mateix més capaç de sostenir-la. I també més capaç d'ajudar al proïsme i al seu país quan aquests han posat en joc tot, fins i tot la seva pròpia existència, en la defensa de la Llibertat. Però el simple coneixement no li fa a un independent, ni li capacita per a ser lliure. Més aviat el converteix a un, en un esclau més útil. La Llibertat és una maledicció per a l'ignorant i l'animal.

La ciència política té com objecte establir de quina manera i per mitjà de quines institucions pot ser assegurada i perpetuada la llibertat personal i política. No únicament el permís o el mero dret de cada home a votar, sinó la llibertat total i absoluta de pensament i opinió, lliure del despotisme de monarques, cacics i clergat; llibertat d'acció dintre dels límits de les lleis que obliguen a tots; Corts de Justícia proveïdes de jutges i jurats imparcials que considerin a tots per igual, trobant-se en aquests tribunals el feble i el pobre en igualtat amb el ric i el poderós; els camins per al servei públic i l'honor oberts de forma equànime per als meritoris; el poder militar, així en la guerra com en la pau, estrictament subordinat al poder civil; els arrests arbitraris per fets no reconeguts com crims per la llei, impossibles; la Inquisició romana, la “Camera Estellata”, les comissions militars, desconegudes; els mitjans d'instrucció a l'abast dels fills de tots; el dret a la lliure expressió i la responsabilitat de tots els funcionaris, tant civils com militars.Si fos necessari justificar a la Maçoneria per imposar no sol deures morals sinó també polítics als seus iniciats, bastaria amb assenyalar la trista història del món. Tot just es necessitaria fullejar cap a enrere les pàgines de la història i arribar als capítols escrits per Tàcit i la seva descripció dels increïbles horrors causats sota el despotisme de Calígula i Domicià, Caracalla i Còmode, Viteli i Maximin. Bastaria amb assenyalar els segles de calamitat que va travessar la benaventurada nació francesa sota la llarga opressió feudal dels egoistes borbons, o assenyalar aquells temps que els plebeus eren espoliats i massacrats pels seus propis senyors i prínceps com ovelles; quan el senyor reclamava el dret de cuixa, o quan la ciutat capturada era abandonada sense misericòrdia a les violacions i al saqueig; quan les presons de l'estat gemegaven plenes de víctimes innocents i l'Església beneïa els estendards d'assassins implacables i entonava “Et Deums” para celebrar la suprema pietat de la massacre de hugonots en la vespra de Sant Bartomeu.

Podríem tornar les pàgines cap a un capítol posterior, el del regnat de Lluís XV, quan joves donzelles, tot just nenes, eren segrestades per a satisfer la seva luxúria; quan les “lettres de cachet” omplien la Bastilla amb persones sobre les quals no pesava acusació de cap crim, amb marits que s'interposaven en el plaer d'esposes indignes i amb persones vils investits d'ordres de noblesa; quan el poble era triturat entre les pedres de molí dels impostos, taxes i duanes; i quan el nunci papal i el cardenal de la Roche-Aymn, agenollant-se ambdós devotament, un a cada costat de Madame de Barry, prostituta abandonada pel rei, li van posar les sabatilles en els seus peus descalços quan aquesta es va aixecar del jaç adúlter. En aquests temps, per descomptat , el sofriment i l'explotació era l'única cosa que l'home podia escollir, i els súbdits no eren sinó bèsties de càrrega. El veritable maçó és el que s'esforça molt ajudar a l'Ordre a portar a terme els seus grans propòsits. No és que l'Ordre no pugui assolir-lo per si mateixa, sinó que el maçó ha d'ajudar. És també un instrument de Déu. És una Força i un Poder, i seria una vergonya que no els posés en pràctica i, arribat el cas, sacrifiqués als seus fills en la causa de la humanitat, igual que Abraham va estar disposat a oferir a Isaac en l'altar del sacrifici. No pot caure en l'oblit la noble al·legoria de Curtio saltant, emboçat en la seva armadura, cap a la


gran bretxa que es va obrir en el fòrum per a empassar-se a Roma sencera. L'Ordre ho intentarà, i no serà la seva culpa si no arriba el dia que l'home no hagi de témer a una conquesta, una invasió, una usurpació del poder, una rivalitat entre nacions, un naixement en les tiranies hereditàries, una divisió del poble per un Congrés, un desordre per la caiguda d'una dinastia, una guerra entre dues religions xocant de cap com dues cabres de la foscor sobre el pont de l'Infinit. Quan ja no calgui témer la fam, l'explotació, la prostitució com fruit de la desgràcia, la misèria per falta de treball ni totes les tribulacions que puguin sorgir en el bosc dels esdeveniments, quan les nacions girin entorn de la Veritat, cadascuna en la seva pròpia òrbita sense col·lisionar, llavors regnarà per onsevulla i de forma suprema la Llibertat, adornada amb estrelles i coronada amb l'esplendor celestial, amb la saviesa en una mà, la justícia en l'altra.

Recomanació al Fadrí

En els vostres estudis com Fadrins, heu d'estar guiats per la Raó, l'Amor i la Fe.

No discutirem ara les diferències entre Raó i Fe, ni abordarem la tasca de definir el domini de cadascuna. Però cal dir que fins i tot en els assumptes quotidians de la vida estem governats bastant més pel que creiem que pel que sabem, més per la Fe i l'Analogia que per la Raó. L'Edat de la Raó de la Revolució Francesa va ensenyar, com sabem, que és una bogeria entronitzar a la Raó per si mateixa com idea suprema. La Raó falla quan ha de plantar cara a l'Infinit. Llavors hem de creure i reverenciar. A pesar de les desgràcies que sofreix el virtuós, les tribulacions dels justs, la prosperitat dels tirans i l'assassinat dels màrtirs, hem de creure que hi ha un Déu savi, just, piadós i ple d'amor, una Intel·ligència i una Providència supremes que regnen sobretot el creat i cuiden fins i tot de les coses i esdeveniments més petits. La Fe és necessària per a l'home. Ai d'aquell que no creu en no-res!

Creiem que l'ànima d'un altre és de certa naturalesa i posseïx certes qualitats, que és generosa i honesta, o mesquina i vil, que la seva ànima és virtuosa o amigable, o viciosa i aspra, amb poc més que donar-li una mirada al rostre, sense mitjans per a saber-ho realment. Aventurem la nostra fortuna fent-la dependre de la signatura d'un home que està a l'altre costat del món, al que mai veiem, i sobre la creença que és honest i digne de confiança. Creiem que uns fets han tingut lloc sobre la base de les afirmacions d'uns altres. Creiem que una voluntat actua sobre una altra, i en la realitat d'una multitud d'altres fenòmens que la Raó no pot explicar.

Però no hem de creure el que la Raó nega de forma autoritzada, allò que repugna al sentit del dret, el que és absurd o contradictori en si mateix, o està en discrepància amb l'experiència o amb la ciència, o el que degrada el caràcter de Déu i ho faria venjatiu, maligne, cruel o injust.

La Fe d'un home és tant d'ell mateix com ho és la seva Raó. La seva Llibertat radica tant que la seva fe sigui lliure com que la seva voluntat no estigui controlada per cap poder. Tots els sacerdots i augurs de Roma o Grècia no tenien el dret d'exigir a Ciceró o a Sòcrates que creguessin en l'absurda mitologia de la plebs. Tots els imants de l'Islam no tenen el dret de demanar a un infidel que cregui que Gabriel va dictar l'Alcora al Profeta. Tots els bramans que hagin viscut, si s'ajuntessin en un conclave com els cardenals, no podrien reclamar per a si el dret a obligar a un sol humà a creure en la cosmogonia hindú. Cap home ni institució humana pot ser infal·lible ni estar autoritzada a decidir sobre el que altres homes creuen ni sobre cap principi de fe. Excepte per a aquells que primerament l'han rebut, qualsevol religió i la veritat de totes les escriptures inspirades depenen del testimoniatge humà i d'evidències internes per a ser jutjades per la Raó i les sàvies analogies de la Fe. Cada home ha de necessàriament tenir el dret de jutjar la veritat per si mateix, doncs cap home té millor o més dret a jutjar que, un altre d'igual informació i intel·ligència.

Domicià proclamava ser el Senyor Déu, i hi havien estàtues i imatges seves, d'or i plata, al llarg de l'orbe conegut. Exigiria ser considerat com Déu de tots els homes i, segons Suetoni, començava


les seves cartes d'aquesta manera: “El nostre Senyor i Déu ordena que això es faci d'aquesta manera”, i va decretar formalment que ningú se li dirigís d'una altra manera, ni oralment ni per escrit. Palfuri Sura, el filòsof que era el seu principal delator i acusava a aquells que refusaven reconèixer la seva divinitat, per molt que ell hagi cregut en aquesta divinitat, no tenia el dret de demanar a un simple cristià de Roma o les províncies que compartís la seva creença. La raó està lluny de ser l'única guia, tant en ciència política com en moral. L'amor i la suavitat han d'acompanyar-la per a prevenir a aquells que, per posseir una moralitat massa ascètica i uns principis polítics extremistes, desemboquen invariablement en el fanatisme, la intolerància i les persecucions. Hem de també tenir fe en nosaltres mateixos, en els nostres companys i en el poble, o ens descoratjarem fàcilment davant els revessos i el nostre ardor, es refredarà davant els obstacles. No hem d'escoltar únicament a la Raó, doncs la Força té el seu origen més en la Fe i en l'Amor, i és per l'ajuda d'aquestes que l'home escala les més alts cims de la moralitat o es converteix en Salvador i Redemptor d'un poble.La Raó ha de dur el timó, però la Fe i l'Amor proveïxen la força motriu i són les ales de l'ànima. L'entusiasme és generalment irracional, i sense ell, igual que sense l'Amor ni la Fe, no haurien existit ni Rienzi, ni Tell, ni Sidney, ni cap altre dels grans patriotes els noms dels quals són immortals. Si la Deïtat hagués estat únicament omniscient i omnipotent, mai hagués creat l'Univers.

* * * * * *

Intel·ligència, Geni, en relació al paísÉs el Geni el que atorga el Poder, i els seus primers tinents són la Força i la Saviesa. L'home més àcrata es doblega davant el líder que té el sentit de veure i la voluntat de fer. És el Geni el que governa amb el Poder Diví que desvetlla els misteris ocults humans, desfà amb la seva paraula els grans nusos i amb la seva mateixa paraula construïx sobre les ruïnes enfonsades. Davant la seva presència cauen els ídols sense sentit, els altars del qual han estat encastellats en totes els cims i en tots els boscos. La indignitat i la debilitat s'avergonyeixen davant ell, i el seu simple “Si” o “No” revoca errors ancestrals, i se li escolta entre les generacions futures. El seu poder és immens perquè la seva saviesa és immensa. El Geni és el Sol de l'esfera política. La Força i la Saviesa són els ministres que duen la llum a la foscor, que respon reflectint nítidament la Veritat.

El Progrés està simbolitzat per l'ús del Mall i el Cisell; el progrés de les energies i l'intel·lecte, de l'individu i el poble. El Geni pot situar-se per si mateix al capdavant d'una nació illetrada, inculta i apàtica; però en una nació lliure conrear l'intel·lecte d'aquells que trien és l'única manera d'assegurar l'intel·lecte i el geni en aquells que governen. El món rares vegades és regit per esperits realment notables, tan sol després de la dissolució i naixement d'un nou règim. En períodes de transició i agitació, els Robespierres, Marats i les mediocritats de l'intel·lecte ostenten amb massa freqüència el poder Els Cromwells i els Napoleons vénen després. Després de Mario, Sila i l'orador Ciceró, va arribar Cèsar. La gran intel·ligència és sovint massa aguda per al granit d'aquesta vida. Els legisladors poden ser homes molt ordinaris, doncs legislar és un treball molt ordinari. No és sinó, el resultat final d'un sens fi de cervells.

El poder dels diners i l'espasa és pobre i menyspreable, si ho comparem amb el poder de l'esperit. Igual que amb les terres, es poden ordenar amb lleis agràries, n'hi ha prou amb fer una partició equitativa per a satisfer-lo. Però la intel·ligència d'un home és tot el seu ésser, rebut directament de Déu, i és un domini inalienable. La intel·ligència és la més potent de les armes en mans d'un paladí. Si el poble comprèn la Força en el sentit físic, quant més reverenciarà la Força intel·lectual! Pregunteu a Hildebrand, Luter o Ignasi de Loyola. Cauen prosternats davant aquesta força, com abans davant els ídols. El conquesta de la ment sobre la ment, és l'única conquesta que mereix la pena. La conquesta per la força fereix a la ment i es dissol en un sospir. Pel seva mateixa brusquedat cau i es trenca finalment. Això, tot just reflecteix el domini del Creador, que no necessita personatges com Pere l'Ermità. Si el corrent (de la intel·ligència), és brillant i fort cobrirà com la marea el cor del poble. La fascinació no s'origina únicament en la oratòria, sinó també en l'acte intel·lectual. És el reconeixement a l'Invisible. Aquest poder, nuat a l'amor, és la


cadena daurada llançada al pou de la Veritat, la cadena invisible que uneix als homes de tota condició. La influència de l'home sobre l'home és una llei de la naturalesa, sigui a través de la riquesa o de l'intel·lecte. Pot significar esclavitud -una excepció a l'elevat judici humà-. La societat depèn de tots els que la componen, com les esferes celestials en el seu moviment. Les nacions lliures, en la que governen l'intel·lecte i el geni, perduren; però on aquestes, estan sotmeses altres influències de govern, la vida de la nació és curta. Totes les nacions que han intentat governar-se a si mateixes pels mediocres, pels incapaços o senzillament, pels respectables, no han arribat a res. Les constitucions i les lleis, sense el geni i l'intel·lecte per a governar, no impediran el decaïment; en aquest cas, es podreixen a poc a poc i la vida de la nació s'esvaïx a poc a poc.

Garantir a una nació la franquícia de l'Intel·lecte és l'única manera segura de perpetuar la llibertat. Això mourà als més alts responsables a l'esforç i a la cura generosa del poble, i als de baix a una lleialtat intel·ligent i honorable. Llavors la vida política pública protegirà a tots els homes de degradar-se en recerques sensuals, actes vulgars i indigna cobdícia, al proporcionar la noble ambició d'un govern just que, imperi sobre totes les coses , elevar al poble per mitjà de l'ensenyament de l'Amor i la Saviesa, potenciant a aquell que millor ho ensenya i desenvolupar un estat lliure a partir de la pedra bruta, aquesta és la gran labor en la qual la Maçoneria desitja cooperar. Tots hauríem de treballar per a construir el gran monument d'una nació, la Sagrada Casa del Temple. Les virtuts cardinals no han de repartir-se entre uns pocs, sinó que tots són aprenents del Deure i l'Honor.

La Maçoneria és una marxa i una lluita cap a la Llum. Per a l'individu, així com per a la nació, la Llum és Virtut, Virilitat, Intel·ligència, Llibertat. La tirania sobre l'ànima o el cos és foscor. El poble més lliure, així com l'home més lliure, sempre està en perill d'involucionar a l'esclavitud. Les guerres són gairebé sempre fatals per a les repúbliques, doncs creen tirans i consoliden el seu poder. Neixen, sobretot, de dolentes decisions. Quan el poder és confiat a governants d'escassa talla i abjectes, la legislació i l'administració es converteixen en dos camins paral·lels d'errors i desencerts que desemboquen en la guerra, la calamitat i la necessitat d'un tirà. Quan la nació sent que els seus peus estan relliscant cap a enrere, com si caminessin sobre gel, llavors ha arribat el moment per a un suprem esforç. Els magnífics tirans del passat no són sinó els models del futur. Els homes i les nacions es lliuraran sempre a l'esclavitud per a satisfer les seves passions i les seves venjances. L'argument que esgrimeix el tirà per a justificar-se, la necessitat, sempre està a mà. I una vegada en el poder, l'exigència de garantir la seva pròpia seguretat ho converteix en salvatge. La Religió és un poder que ell ha de controlar, doncs els santuaris podrien rebel·lar-se si se'ls deixa obrar amb independència. Llavors es converteix en il·legal per al poble adorar a Déu a la seva pròpia manera, i els vells despotismes espirituals reviuen. Els homes han de creure tal com el Poder desitja, i si no, han de morir; i fins i tot encara que puguin creure segons la seva voluntat, tots tindran la terra, casa, ànima i cos, estampats amb el segell real. “L'estat sóc jo”, va dir Lluís XIV als seus súbdits; “les mateixes camises que dueu sobre els vostres esquenes són meves, i puc prendre-les si vull”.

Defensa de la Llibertat contra els tirans

I les dinasties així establertes perduren, com la dels cèsars de Roma, els cèsars de Constantinoble, els califes, els Estuard, els espanyols, els gots, els Valois, fins que el seu curs s'esgota i finalitza amb llunàtics i idiotes que continuen governant. No hi ha acord entre els homes per a acabar amb el terrible lligament. L'Estat es desploma cap a endins així com cap a fora en una tempesta d'elements incoherents. Les furioses passions humanes, la latent indolència humana, la impassible ignorància humana, la rivalitat entre castes humanes són tan útils als reis com les espases dels paladins. Els adoradors s'han inclinat durant tant temps davant el vell ídol que no poden sortir al carrer i escollir un nou Gran Lama. I així l'estat exhaust flota riu avall sobre el corrent d'aigua empantanada del Temps, fins que la tempestat o la marea deixin al descobert que el cuc s'ha consumit i es desfà en l'oblit.

* * * * * *


Llibertat civil i llibertat religiosa

La Llibertat civil i la Llibertat religiosa han d'anar de la mà. La seva persecució les fa madurar a ambdues. Un poble satisfet amb els pensaments confeccionats per a ells, pels sacerdots d'una església, estarà satisfet amb una reialesa investida de Dret Diví, doncs l'Església i el Tron se sostenen mútuament. Ambdós sufocaran qualsevol cisma i recolliran els beneficis de la indiferència i la deslleialtat, i mentre la batalla per la Llibertat es desenvolupa a la seva al voltant, es tancaran apàticament en ells mateixos, sent aquest profund tràngol interromput ocasionalment per furiosos episodis de bogeria seguida d'extenuació

És fàcil que regni el despotisme en una terra que solament ha conegut un senyor des de la seva infància. El difícil és que el poble perfeccioni i perpetuï un govern lliure per si mateix, doncs per a això no fa falta solament un rei, sinó que tots han de ser reis. És fàcil construir com Masaniello, de manera que en uns dies, es pugui caure més baix que al principi. No obstant això, un govern lliure es desenvolupa lentament, com les facultats humanes i els boscos, des de dintre del cor cap a fora. La Llibertat és un dret de naixença comú a tots els éssers humans, però es perd per no exercir-la o per emprar-la malament. Depèn de l'esforç universal molt més que qualsevol altre do humà. No hi ha una font beneïda per a la nació, doncs les seves aigües han de fluir lliurement de tot el sòl.

El poder del poble lliure i la seva força solament poden calibrar-se en l'hora de l'adversitat a través de proves, sacrificis i expectatives. Se li ha entrenat per a pensar i actuar per si mateix. Si el poble esclavitzat es tira a terra davant l'huracà, com bèsties espantades en el camp, el poble lliure s'alça ferm davant ell, amb la força de la unitat, amb confiança en si mateix, amb confiança mútua, amb insolència davant de tot excepte de la mà visible de Déu. Ni es desmoralitza davant la calamitat, ni es delecta en l'èxit.Aquesta gran capacitat de resistència, aquesta temprança, paciència i capacitat resolutiva solament s'adquireixen a través de l'exercici de totes les funcions, igual que el sa vigor físic, igual que el vigor moral de l'individu.

I aquesta màxima és tan certa com antiga: que la vigilància eterna és el preu de la llibertat. És curiós observar el pretext universal que es basen els tirans de tots els temps per a arrabassar les llibertats a la nació. Està inscrit en les estàtues d'Eduard II: “que els jutges i els batlles han de deixar de ser triats pel poble, tenint en compte dels tumults i dissensions que han tingut lloc”. La mateixa raó es va esgrimir molt abans per a suprimir l'elecció popular dels bisbes; i hi ha un testimoniatge d'aquesta falsedat en temps encara més remots, quan Roma va perdre la seva llibertat, i els ciutadans indignats van declarar que la llibertat tumultuosa és millor que la tranquil·litat viciada.

* * * * * *

La GeometriaAmb el compàs i una regla podem traçar totes les figures emprades en la matemàtica de les figures planes, en el que denominem Geometria o Trigonometria, dues paraules que en realitat són deficients en el seu significat. De la Geometria s'afirma en la majoria de les lògies que significa mesura de la terra, mentre que la Trigonometria és la mesura dels triangles o figures amb tres costats o angles. Aquest segon terme és, amb diferència, el més adequat per a la ciència a la qual se sol denominar Geometria, però tampoc té un significat suficientment ampli. Doncs encara que el mesurament d'amplis espais en la superfície de la terra, i en les costes, per el qual s'eviten naufragis i calamitats als mariners, es porta a terme per triangulació; encara que era el mateix mètode que els astrònoms francesos empraven per a mesurar la latitud i així establir una escala de mesures sobre una base absoluta; encara que és per mitjà de l'immens triangle que té com base una línia traçada en la imaginació entre el lloc de la terra ara i el seu lloc en l'espai d'aquí a sis mesos, i com vèrtex un planeta o estrella, que ens és coneguda la distància des de la Terra fins a Júpiter o Sírius; encara que existeix un triangle encara més vast, la base del qual s'estén des de nosaltres fins a l'horitzó i es projecta cap a la immensitat, i el vèrtex de la qual es troba infinitament distant sobre nosaltres,


al que correspon un triangle infinit baix -el que és dalt és igual al que és baix, i la immensitat és igual a la immensitat-, ni tan sols la Ciència dels Nombres, a la qual Pitàgores donava tanta importància, i els misteris de la qual es troben per onsevulla, en les antigues religions, i principalment en la Càbala i en la Bíblia, ni tan sols ella està suficientment expressada ni per la paraula “Geometria” ni la paraula “Trigonometria”, doncs aquesta ciència inclou les ja esmentades, juntament amb l'Aritmètica i també l'Àlgebra, els logaritmes i el Càlcul Integral i Diferencial, i per mitjà d'ells es resolen els grans problemes de l'Astronomia o les Lleis de les Estrelles.

* * * * * * La Virtut

La Virtut exigeix una valentia heroica: fer el que es considera honest a despit de tots els enemics de la carn o de l'esperit, a pesar de totes les temptacions o amenaces. L'ésser humà és responsable de l'honradesa de la seva doctrina, no que aquesta sigui realment la més correcta. És més fàcil entusiasmar-se devotament que realitzar una sola bona acció. La finalitat del pensament és l'acció, i l'únic propòsit de la Religió és crear una Ètica. La teoria, en la ciència política, no resulta de cap valor, salvo pel propòsit de ser duta a la pràctica. En qualsevol credo, sigui religiós o polític, així com en l'ànima de l'home, hi ha dos dominis, el Dialèctic i l'Ètic, i és únicament quan ambdós estan harmoniosament barrejats que es desenvolupa una perfecta disciplina. Hi ha homes que són dialècticament cristians, igual que hi ha multitud que són dialècticament maçons, i no obstant això són èticament infidels, doncs el seu comportament ètic és profà en el sentit més estricte: són creients intel·lectuals però en la pràctica són com ateus. Hi ha homes que mostraran “evidències” en perfecta fe i en la seva lògica, però no podran portar a terme la doctrina cristiana o maçònica, a causa de la força -o debilitat - de la carn. Per contra, hi ha molts escèptics dialèctics però èticament creients, igual que hi ha molts maçons que mai han experimentat la cerimònia d'iniciació; i com l'ètica és la fi i el propòsit de la religió, resulta que aquests creients ètics són els més valuosos. El que obra bé és millor que el que pensa bé.Però no cal actuar sobre la hipòtesi que tots els homes són hipòcrites i que la conducta dels quals, no quadra amb els seus sentiments. Cap vici és més rar que la hipocresia sistemàtica. Si el demagog es convertís en usurpador, d'això no es deduiria que fos un hipòcrita tot el temps. Solament els homes superficials jutgen així als altres.

La realitat és que el credo té en general molt poca influència en la conducta de l'individu, si es tracta de religió, o en política si es tracta d'un partit. En general el musulmà és bastant més honest i digne de confiança que el cristià, que acompanya l'evangeli d'amor en la seva boca amb l'ànsia de persecució en el seu cor. Homes que creuen en la condemnació eterna i, literalment, en un mar de foc i sofre, es guanyen la certesa de la seva condemna, segons el seu credo, quan sorgeix la més mínima temptació per als seus apetits o passions. La predestinació insisteix en la necessitat de les bones obres. En Maçoneria, al més mínim brot de passió, es critica a l'altre a les seves esquenes, obrant de forma tan llunyana al que hauria de ser la germanor de la Maçoneria Blau i als solemnes compromisos continguts en la paraula germà, es porten a terme extraordinaris esforços per a mostrar que la Maçoneria és una espècie d'abstracció que evita interferir en el mundà. Pot considerar-se com una regla universal que, en cas de poder triar, un maçó donarà el seu vot i influència, tant en política com en els negocis, al profà menys qualificat en detriment d'un maçó més qualificat. Un prestarà jurament per a oposar-se a qualsevol usurpació il·legal de poder, després d'això es convertirà en diligent i desitjós instrument de l'usurpador. Un altre cridarà a l'u “Germà” i després es comportarà com Judes Iscariot, o li donarà un cop baix amb una falsa murmuració l'autor de la qual serà impossible de conèixer. La Maçoneria no canvia la naturalesa humana, i no pot convertir a un brivall de naixença, en un home honest.

Mentre que encara esteu ocupats en la preparació i acumulant principis per a ús futur, no oblideu les paraules de l'apòstol Jaume: “Doncs si un escolta la paraula però no la practica, és com un home que mira el seu rostre en un mirall, se'n va, i a l'instant oblida quina classe d'home era; però aquell que mira en la


perfecta llei de la llibertat i no és un oïdor oblidadís sinó que practica les obres, aquest home serà beneït en el seu treball”. Si un d'entre vosaltres aparenta ser religiós però no posa fre a la seva boca i enganya al seu propi cor, la religió d'aquest home és en va. La Fe, sense fets, està morta, no sent sinó una abstracció. Un home es justifica per les seves obres, i no només per la fe. Els dimonis creuen, i tremolen... doncs igual que el cos sense cor està mort, així és la fe sense obres.

* * * * *

Lleis, la Cosa Pública i els homesTambé en la ciència política els governs lliures s'erigeixen i s'elaboren constitucions sobre una teoria senzilla i intel·ligible. Sigui la que sigui la teoria sobre la qual es basin, no es pot arribar a cap conclusió sòlida tret que aquesta teoria es porti a terme sense dubtar i sense acovardir-se, tant en els raonaments constitucionals com en la pràctica. Acovardir-se davant la teoria veritable per timidesa, o distreure's d'ella a través dels paranys de la lògica, o transgredir-la per les passions o davant la necessitat o la conveniència, desemboca en la negació del dret o en la invasió de normes que ataquen als principis bàsics, en usurpació del poder legal i en renúncia i abdicació del poder legítim.

No oblideu tampoc que el superficial, aparent, impertinent i pagat de si mateix serà sempre preferit, fins i tot en la major desgràcia, perill i calamitat de l'Estat, a l'home de sòlida formació, gran intel·lecte i catòliques amistats, doncs el primer està més prop del nivell popular i legislatiu dels comuns, mentre que la veritat més elevada no és acceptable per a la massa dels homes.

Quan van preguntar a Soló si havia donat als seus paisans les millors lleis, ell va contestar: “els he donat les millors que són capaces de rebre”. Aquesta és una de les afirmacions més profundes que han quedat registrades, i com totes les grans veritats, tan senzilla que és rares vegades compresa. Conté tota la filosofia de la Història. Afirma una veritat que, d'haver estat reconeguda, hauria estalviat als homes una immensitat de disputes vanes i estèrils i els hauria guiat per senderes de coneixement més clars en el passat. Aquesta frase significa que totes les veritats són veritats temporals i no veritats per a l'Eternitat, que qualsevol gran fet que hagi tingut força i vitalitat suficient per a succeir, sigui de religió, moral, govern o de qualsevol altra naturalesa, i que hagi tingut un lloc en aquest món, ha estat una veritat per al seu temps, i tan bona com els homes eren capaços de rebre-la.Igualment succeïx amb els grans homes. L'intel·lecte i capacitat d'un poble s'amida pel de els grans homes que la Providència li atorga, i de qui ho reben. Sempre hi ha hagut homes massa grans per al seu temps o el seu poble. Els pobles només converteixen a aquests homes en ídols, tal com són capaços d'entendre'ls.

Imposar la llei o veritat ideal sobre un home incapaç i únicament mundà, és sempre un esforç va i buit. Les lleis de la simpatia regeixen en això igual que amb els homes que es posen al capdavant del govern. No sabem, de moment, quines qualitats exigeix l'ovella al seu líder. La massa té tan poca estima a aquells que són massa elevats intel·lectualment com poca estima té a les estrelles. Quan Burke, el més savi estadista que mai ha tingut Anglaterra, pujava a l'estrada per a parlar, la Casa dels Comuns es buidava com responent a un senyal. Hi ha poca simpatia entre la massa i les més altes veritats. La més alta veritat, sent incomprensible per a l'home normal, igual que li resulta incomprensible l'home més elevat , per estar molt per sobre del seu nivell, semblarà una falsedat irreal a un home vulgar. Les més profundes doctrines del Cristianisme i la Filosofia no serien sinó argot i galimaties per a un indi potawatomi. Les explicacions populars dels símbols de la Maçoneria serveixen per a la multitud que acudeix en massa als temples, però excedeixen per complet la seva capacitat. El Catolicisme va ser una veritat vital en el seu començament, però es va convertir en obsolet, i va sorgir el Protestantisme, que va florir i igualment es va deteriorar. Les doctrines de Zaratustra eren les millors que els antics perses estaven preparats per a rebre; les de Confuci estaven fetes a mesura dels xinesos; les de Mahoma a la mesura dels àrabs idòlatres del seu temps. Cadascuna era una veritat per al seu temps. Cadascuna era un evangeli proclamat per un reformista, i si qualsevol home és tan poc afortunat com per a acontentar-se solament amb això, quan uns altres han


arribat a una més alta veritat, és la seva desgràcia i no el seu error. Han de ser compadits per això, i no perseguits. No espereu convèncer fàcilment als homes de la veritat, o conduir-los a pensar de forma correcta. El subtil intel·lecte humà pot llançar les seves boires fins i tot sobre la visió més clara. Recordeu que si és difícil demanar unanimitat a un jurat, demanar-la a un gran nombre d'homes de diferents fes polítiques és impossible. Amb prou feines pots aconseguir que dos homes concordin en un congrés o en una convenció. Més encara, rares vegades arriba un a concordar amb si mateix. La ideologia política amb més probabilitats de ser suprema a tot arreu té un indefinit nombre de llengües. Com podem esperar que els homes coincideixin en assumptes que van més enllà del percebut pels sentits? Com podem quadrar l'Infinit i l'Invisible amb una cadena d'evidència? Pregunteu a les petites ones del mar què és el que murmuren entre els còdols! Quantes d'aquestes paraules que vénen de la costa invisible es perden, com els ocells, en la llarga travessia? Hem d'estar contents, com ho estan els nens, amb els còdols que queden en la sorra, doncs ens està vedat explorar les profunditats ocultes.

Supèrbia i HumilitatEl Fadrí se li demana no creure's massa savi en la seva supèrbia. Ser presumptuós en aquests assumptes és pitjor que ser ignorant. La humilitat fa al maçó. Pren un moment tranquil i serè de la vida, i ajunta les idees d'Orgull i Home, i observa el resultat: una criatura d'un pam de grandària que entrelluca l'espai infinit en tota la grandesa de la seva petitesa. Assegut sobre una mota de l'Univers, cada vent del Cel li copeja en la sang amb la fredor de la mort, i la seva ànima abandona el seu cos com una melodia. Dia i nit, com la pols en la roda, ell és transportat al llarg dels cels, a través d'un laberint de mons, i totes les creacions de Déu cremen a banda i banda, més enllà del que la seva imaginació és capaç d'arribar concebre. És aquesta criatura que fa per a si mateixa una corona de glòria, la que nega a la seva pròpia carn, burlant-se del company que ha sortit amb ell del mateix pols, al que aviat tornaran? Per ventura no erra l'home orgullós?. No sofreix?. No mor?. Quan medita, no li detenen les dificultats? Quan actua, no sucumbeix a les temptacions del plaer? Quan viu, no sofreix? Per ventura no és presa de les malalties? Quan mor pot escapar de la tomba comuna? L'orgull no és una herència de l'home. La Humilitat hauria d'acompanyar a la fragilitat i s'hauria de compensar per la seva ignorància, l'error i la imperfecció.

Servei actiu i passiuTampoc hauria d'estar el maçó massa ansiós de càrrecs i pompes, per molt que se sàpiga ser capaç de servir a l'Estat. No hauria de ni buscar ni menysprear els honors. Està bé gaudir de les benediccions de la fortuna, però és millor sotmetre's sense immutar-se a les seves pèrdues. Els més grans fets no es fan en la resplendor de la llum i davant els ulls de la plebs. Aquell al que Déu ha donat el do de voler retirar-se, posseïx un sentit addicional, i entre les vastes i nobles escenes de la naturalesa trobem el bàlsam per a les ferides rebudes entre els impius canvis de la política, doncs l'amor a la solitud és el més segur resguard davant els mals de la vida.Però la Resignació és més noble en comparança, doncs és menys passiva. El Retir és solament un egoisme malaltís si perjudica a l'esforç d'uns altres, i solament és digne i noble quan és el resguard des d'on els oracles instruïxen a la humanitat. El retir d'aquesta classe és l'única reclusió que un home bo i savi ambicionarà o ordenarà. La mateixa filosofia que fa a tal home desitjar la quietud li farà evitar la inutilitat de l'ermità. Molt poc digne de lloança hauria semblant Lord Bolingbroke als seus camperols i jornalers si entre els camperols i jornalers, haguessin contemplat amb ulls indiferents, a un ministre malgastador i a un parlamentar corrupte. Molt poc interès hauria concedit a les seves mongetes i garrofes, si les mongetes i garrofes li haguessin fet oblidar que, àdhuc sent més feliç en la granja, podia ser més útil en un Senat, i va haver de deixar al marge les seves reticències per a ocupar-se de la tasca legislativa i denunciar la corrupció.

EducacióRecordem també que hi ha una educació que madura l'Intel·lecte i deixa el cor més buit o més fort que abans. Hi ha lliçons ètiques en les lleis dels cossos celestials, en les propietats dels elements de la terra, en


la geografia, química, geologia i totes les ciències materials. Les coses són símbols de veritats. Les propietats són símbols de veritats. La ciència, quan no ensenya veritats morals i espirituals, està morta i seca, i és de poc més valor que el que tingui dedicar-se a aprendre una llarga fila de dades inconnexes o els noms d'insectes i papallones.Es diu que el Cristianisme comença amb la crema dels falsos déus per part del mateix poble. L'educació comença amb la crema dels nostres ídols intel·lectuals i morals: els nostres prejudicis, orgulls, els nostres propòsits, vans o innobles. És especialment necessari desprendre's de l'amor als guanys materials. Amb la Llibertat arriba l'anhel de progrés. En aquesta carrera els homes estan sempre caient, aixecant-se, corrent i tornant a caure. L'ànsia de riquesa i l'abjecte terror de la pobresa fan més fondos els solcs de moltes ments nobles. El jugador es fa vell mentre observa les lleis de l'atzar. El joc, per legal que sigui, consumeix la joventut abans d'hora. Els homes viuen, com els motors d'alta pressió, cent anys en cent mesos. El llibre de comptes es converteix en la seva bíblia i la seva agenda en el seu ofici religiós matutí.

CapitalismeDe la cobdícia neixen pràctiques agressives i excessives, tràfic deshumanitzat on el capitalista obté benefici a costa de les vides dels treballadors, l'especulació que encunya l'angúnia nacional i la converteix en riquesa i tots els altres enginys diabòlics de Mamó. Això, i l'avarícia com professió, són les dues columnes que flanquegen l'entrada al temple de Moloch. És difícil saber si la segona, que floreix en falsedats, paranys i frau, no és més perniciosa que la primera. En tot succés discorren juntes i íntimament unides, i conforme van posseint al desafortunat individu, la seva ànima es marceix i decau fins que finalment mor. Les ànimes de la meitat de la raça humana abandonen als homes molt abans que morin. Les dues misèries són lepres bessones que embruten a l'home, i on sigui que sorgeixen, s'estenen fins que cobrixen tota la pell d'aquell que va contreure la plaga, des del seu cap als seus peus. Fins i tot la carn fresca del cor s'embruta amb ella.

* * * * * *

El Treball Alexandre de Macedònia ha deixat un proverbi que ha sobreviscut a les seves conquestes: “Res és més noble que el treball”. Solament el treball pot fer que fins i tot els reis es mantinguin respectables. I quan un rei és realment un rei, és un honorable ofici estimular les formes i moral d'una nació, proporcionar un patró de conducta virtuosa i restaurar en l'esperit els vells hàbits cavallerescs en els quals la humanitat s'encamina cap a la veritable grandesa. El treball i el salari aniran junts en la ment dels homes en les més nobles institucions. Sempre hem de ser fidels a la idea del veritable treball. El descans que segueix a la labor és més dolça que el descans que segueix a l'oci. No deixem a cap Fadrí imaginar que el treball en els assumptes menors i sense influència, no val la pena de ser realitzat. No hi ha límit legal a les possibles influències d'una bona obra, una paraula sàvia o un esforç generós. Res és realment petit, i qui vulgui i que estigui obert a la profunda penetració de la naturalesa, ho sap. Encara que, per descomptat, la filosofia no pot garantir cap satisfacció absoluta, menys encara explicant les causes que els efectes, l'home de pensament i contemplació, cau en enigmàtics èxtasis al percebre la descomposició de forces que fructifiquen en la Unitat. Totes treballen per a totes, i la destrucció no és aniquilació, sinó regeneració.

L'àlgebra s'aplica als núvols; la llum de les estrelles beneficia a la rosa; cap pensador gosaria dir que el perfum de l'espí no té utilitat per a les constel·lacions, doncs, qui és capaç de calcular la sendera d'una molècula? Com sabem que les creacions del món no estan determinades per la caiguda dels grans de sorra? Qui comprèn el flux i reflux recíprocs entre l'infinitament gran i l'infinitament petit, l'eco de les causes primeres en els abismes de l'origen i els devessalls de la Creació? Un cuc és digne de ser tingut en compte, el petit és gran, el gran és petit, tot està necessàriament en equilibri. Hi ha meravelloses relacions entre els éssers i les coses. En aquest Tot inabastable, des del sol fins a una larva, res cal ser menyspreable: tot necessita a la resta. La llum no duu aromes terrestres a les profunditats blaves sense saber què succeïx amb


elles; la nit distribuïx l'essència de les estrelles als planetes dorments. Cada ocell que vola duu en les seves urpes el fil de l'Infinit. La germinació inclou la incubació d'un meteorit i el copeig que anuncia a una oreneta trencant la closca, i ens duu davant del naixement d'un cuc de terra i a l'adveniment de Sòcrates. On el telescopi acaba, el microscopi comença. Quin d'ells ens proporciona la major visió? Un poc de floridura és un plèiade de flors, una nebulosa és un formiguer d'estrelles.

Hi ha la mateixa, fins i tot una més bella imbricació entre les coses concernents a l'intel·lecte i les coses de la matèria. Els elements i principis estan barrejats, combinats, fusionats, multiplicats uns per uns altres, fins a tal punt que el món material i el món moral es contemplen des de la mateixa llum.

Els successos tornen sobre ells mateixos de forma perpètua. En les vastes dimensions còsmiques la vida universal ve i va en quantitats desconegudes, embutxacant tot en el misteri invisible de les emanacions, sense perdre ni un somni al dormir, sembrant una ameba aquí, enfonsant una estrella allà, oscil·lant i onejant en corbes, fent una força de la Llum i un element del Pensament. Disseminada i indivisible, ho dissol tot, excepte aquest punt sense longitud, amplària o grossor. El Jo, que reduïx tot a l'ànima-àtom, fa florir tot cap a Déu, embolica totes les activitats, de la més alta a la més baixa, en la foscor d'un mecanisme vertiginós, fent dependre el vol d'un insecte del moviment de la Terra; subordinant, potser, encara que solament sigui per les pures lleis, les excèntriques evolucions d'un estel en el firmament, amb els remolins d'un infusori en una gota d'aigua. Un mecanisme fet de ment, el primer motor de la qual és el mosquit i el seu darrer, la roda del zodíac.

Un nen camperol, guiant a Blücher per la carretera correcta entre les dues que havia, i sent l'altra infranquejable per l'artilleria, li permet arribar a Waterloo a temps de salvar a Wellington d'una derrota que hauria estat una daltabaix aixafador, i així va permetre als reis empresonar a Napoleó en un illot pelat enmig de l'oceà. Un ferrer deslleial, ferrant de forma negligent un cavall, origina la seva coixesa i, a l'ensopegar, la carrera del seu genet conquistador finalitza i les destinacions de l'imperi canvien. Un oficial generós permet a un monarca presoner finalitzar la seva partida d'escacs abans de conduir-lo al cadafal, i mentrestant l'usurpador mor i el presoner torna a ser coronat. Un artesà inhàbil repara la brúixola, o la malícia i l'estupidesa la desarreglen, la nau perd el seu curs, les ones devoren a un emperador i s'escriu un nou capítol de la història del món. El que cridem accident no és sinó la cadena de diamant que uneix indissolublement totes les coses creades. La llagosta incubada en les sorres àrabs i el petit cuc que es menja el cotó, la uneixi provocant la fam en l'Orient, l'altra deixant els molins parats i en la misèria als treballadors i els seus fills a Occident i empenyent-los a tumults i revoltes, ambdues són tan ministres de Déu com el terratrèmol; i la destinació de les nacions depèn més d'elles que de la intel·ligència dels seus reis i legisladors. Una guerra civil a Amèrica acabarà agitant el món, i aquesta guerra pot ser causada pel vot d'algun cercador de medalles o algun fanàtic embogit d'una ciutat o del Congrés, o d'un bàrbar d'alguna fosca parròquia del camp. L'electricitat de la simpatia universal, de l'acció i reacció, ho domina tot, els planetes i el gra sota la llum del sol. Faust amb els seus escrits o Luter amb els seus sermons van assolir majors resultats que Alexandre o Hanníbal. Un simple pensament de vegades basta per a enderrocar una dinastia. Una cançó popular va fer més per a deposar a Jaume II que no la connivència dels bisbes. Voltaire, Condorcet i Rousseau van pronunciar paraules que ressonaran en els canvis i revolucions a través de tots els temps. Recordeu que encara que la vida és breu, el Pensament i la influència del que fem o diem és immortal, i que cap càlcul pretén donar a conèixer la llei de la proporció entre la causa i l'efecte. El martell d'un ferrer britànic, al copejar a un funcionari insolente, va començar una revolta que a punt va estar de convertir-se en revolució. La paraula ben dita, el fet correctament executat, fins i tot pel més feble o el més humil, no pot eludir tenir el seu efecte, que és, en diferent mesura, inevitable i etern. Els ecos de les grans fetes poden llanguir com els ecos d'un crit entre els penya-segats, i el fet sembla al judici humà que no ha tingut resultat, mentre que l'home més pobre pot encendre, de forma desatesa, la metxa que


arriba fins a una mina subterrània i rebentarà un imperi amb l'explosió.

El poder d'un poble lliure està amb freqüència a la disposició d'un únic individu aparentment irrellevant. Es tracta d'un poder terrible però verídic, doncs aquest poble sent amb un sol cor, i per tant pot aixecar una miríada de braços d'un sol cop. I, de nou, no hi ha una escala per a mesurar la influència dels diferents intel·lectes sobre la ment popular. Pere l'Ermità era un sense ofici, però que labor va portar a terme!

* * * * * * Llibertat, Igualtat , Fraternitat

Des del punt de vista polític no hi ha més que un principi elemental: la sobirania de l'home sobre si mateix. Aquesta sobirania d'un mateix sobre un mateix es diu LLIBERTAT. On dues o més d'aquestes sobiranies s'associen comença l'Estat. Però en aquesta associació no hi ha abdicació, i cadascú participa amb una porció de la pròpia per a formar el dret comú, sent cada porció la mateixa per a tots. Hi ha una contribució equitativa de tots per a la sobirania conjunta. Aquesta identitat de cessió que cadascun fa per a tots és la IGUALTAT. El dret comú no és ni més ni menys que la protecció de tots i llança els seus rajos sobre tots i cadascú. Aquesta protecció de cadascun per part de tots és la FRATERNITAT.

La Llibertat és el cim, la Igualtat és la base. La Igualtat no és únicament vegetar (tots) en un mateix nivell, una societat d'herba verda i roures raquítics, un veïnatge d'enveges castrant-se unes als altres. Consisteix, civilment, que tots tingui igualtat d'oportunitats políticament, que tots els vots tinguin igual pes, i en el religiós, que totes les consciències tinguin els mateixos drets.

La Igualtat té un instrument bàsic: l'ensenyament gratuït i obligatori. Hem de començar amb el dret a l'alfabetització, l'ensenyament primari obligatori per a tots, i l'escola secundària disponible per a tots. Així és la Llei. D'una escola igual per a tots sorgeix una societat igualitària. Instrucció! Llum! Tot ve de la Llum i torna a ella.

Hem de conèixer els pensaments de la gent comuna si volem ser savis i fer un bon treball. Hem de mirar als homes no pel que la fortuna, amb els seus ulls cecs, els ha donat, sinó pels dons que la Naturalesa els ha donat i per l'ús que han fet d'ells. Creiem que som iguals en l'Església i en la Llotja: serem iguals davant els ulls de Déu quan Ell jutgi la Terra. Bé hem (de poder) asseure'ns tots junts sobre el sòl aquí, en comunió i conferència, durant els breus instants que dura la vida.

Un govern democràtic té indubtablement els seus defectes perquè està fet i administrat per homes, i no per déus savis. Tampoc pot ser concís i rotund, com el govern despòtic. Quan la seva ira es desperta desenvolupa la seva força latent, i el rebel més aferrissat tremola. Però el seu governar domèstic habitual és tolerant, pacient i contemporitzador. Els homes s'ajunten primer per a diferir, i després per a concordar. Afirmació, negació, discussió, solució: aquests són els mitjans per a arribar a la veritat. Sovint la situació serà crítica abans que la xarrameca dels agitadors siguin ofegada en el cor del consens. En el despatx legislatiu la deliberació s'imposarà sovint sobre la decisió. La Llibertat pot fer el ximple igual que els tirans.

Una societat refinada requereix una major minuciositat en les normatives, i els graons dels estats que avancen es prenen o bé de les velles ruïnes o bé dels nous materials. La dificultat radica a descobrir el camí correcte entre el caos i la confusió. L'ajustament de mutus encerts i errors és també més difícil en les democràcies. No veiem ni avaluem la importància relativa dels objectes tan fàcil i clarament, des del mateix nivell o la superfície ondulada, com des d'un alt o un cim solitari que domini la plana, doncs cadascun veu a través de la seva pròpia boira.

La dependència nociva del favor dels polítics és també massa comú. És tan miserable com abjecte


dependre del ministre que del favorit d'un tirà. És rar trobar un home que digui la pura veritat que hi ha en ell, de forma honesta i franca, sense temor o favoritisme, sigui cap a l'emperador o cap al poble.

Més encara, en les assemblees d'homes, la fe en l'altre amaga gairebé sempre un interès ocult, tret que la terrible pressió d'una calamitat o perill produeixi cohesió. Aquesta és la causa que el poder constructiu de tals assemblees ,sigui generalment deficient. Els majors assoliments de l'Europa moderna, han estat destruint i enderrocant, no construint. Però derogar no és reformar. El temps portarà la reforma amb homes capaços de restaurar i reconstruir.

S'abusa abundantment del discurs en les repúbliques; i si l'ús del discurs és gloriós, el seu abús és el més vil dels vicis. La Retòrica, afirma Plató, és l'art de governar les ments dels homes. Però en les democràcies és massa comuna amagar els pensaments en les paraules, revestir-les, parlotejar disbarats. El oripell i centelleigs de buides bombolles amb aspecte intel·lectual són errors per als genis. La pirita sense valor és confosa constantment amb l'or. Fins i tot l'intel·lecte és condescendent amb els malabars intel·lectuals, balancejant pensaments com un equilibrista balanceja pipes en la seva barbeta. En tots els congressos tenim l'inesgotable flux de parloteig, i les faccions s'embullen clamorosament en discussions fins que el diví poder del discurs, aquest privilegi de l'home i gran regal de Déu no és millor que el grall dels lloros o la mímica dels micos. El millor orador, per molt fluït que sigui, estarà nu de (presentar) fets en el dia de Judici.Hi ha homes volubles com dones, i també hàbils per a grimpar amb la llengua: prodigiosos en els seus discursos, miserables en els seus fets. Massa parlar, com massa pensar, destruïx la capacitat d'actuar. En la naturalesa humana, el pensament solament es fa perfecte pel fet, i el silenci és la mare d'ambdós. El corneta no és el més valent dels valents. L'acer, i no el llautó, dóna la victòria. El gran factor de grans fets és generalment lent i malforjat en les seves paraules. Hi ha alguns homes nascuts i criats per a trair. El patriotisme és el seu negoci, i el seu capital és el discurs. Però cap esperit noble pot al·legar com Pau i ser fals en el seu contingut com Judes.

La impostura governa les repúbliques molt sovint: semblen estar sempre en minoria; els seus guardians s'han nomenat a si mateixos, i el impiu prospera millor que el just. El dèspota, com el lleó rugint en la nit, ofega tots els clams d'una vegada, i el discurs, el dret de naixença de l'home lliure, es converteix en l'adorn de l'esclavitzat. És molt cert que les repúbliques només ocasionalment, com si fos accidentalment, trien a les seus més savis, o almenys els menys incapaços entre els incapaços, per a governar i legislar. Si el geni, armat amb la saviesa i el coneixement, assumeix les regnes, el poble ho reverenciarà. Si tan sols s'oferix modestament per a un càrrec serà copejat en la cara encara que en les dificultats i en les tribulacions de l'agonia i la calamitat sigui indispensable per a la salvació de l'Estat. Posa'l sobre la pista de carreres al costat del estrafolari i el superficial, l'envanit, l'ignorant, l'indecent, l'engalipador i el xarlatà, i no haurà dubte del resultat. Els veredictes de les assemblees i del poble són veredictes com els dels jurats: de vegades correctes per accident.Els càrrecs, és cert, cauen com la pluja del cel sobre justs i injusts. Els auguris romans que solien riure en la cara dels altres per la simplicitat de la plebs també eren estafats en la seva pròpia astúcia. Però no fa falta cap augur per a dur al poble pel camí esgarriat, doncs el poble amb prestesa s'enganya a si mateix. Permeteu a una república començar amb difiultats i immediatament la imbecil·litat serà elevada a alts càrrecs; i el superficial i fingit, satisfet per la notícia, envairà tots els santuaris. El partidisme menys escrupolós prevaldrà fins i tot pel que concerneix el judicial, i es faran constantment els acords més injusts; encara que cada ascens no adequat, no implica necessàriament un favor no merescut, pot decebre a més de cent persones honestes, per la injustícia.

La nació és apunyalada en el pit, quan aquells escollits per als seients principals s'escapoleixen en les galeries fosques. Cada segell d'Honor indegudament pres, és robat del tresor del mèrit.


De fet l'entrada en el servei públic, així com la promoció en ell, afecta tant als drets dels individus com als de la nació. La injustícia a l'adjudicar o mantenir càrrecs hauria de ser tan intolerable en les comunitats democràtiques que, el menor rastre d'ella, hauria de ser com l'olor de la traïció. No és universalment cert que tots els ciutadans d'igual caràcter tinguin un mateix desig de trucar a la porta de cada lloc públic i demanar ser admesos. Quan qualsevol home es presenta per si mateix per al servei, té el dret d'aspirar al més alt cos, si pot mostrar la seva adequació per a tal lloc i que és més apte que la resta d'homes que s'oferixen, per al mateix lloc. L'entrada al càrrec solament pot fer-se en justícia, a través de la porta del mèrit. I quan sigui que un aspira i arriba a tan alt lloc, especialment si ho aconsegueix per mitjans indecents i injusts, i després es demostra que no és apte, hauria de ser decapitat immediatament, doncs és el pitjor dels enemics públics.

Home, Societat ,República

Quan un home es mostra com especialment capaç, tots els altres haurien d'estar orgullosos de donar-li la deguda precedència. Quan s'empra malament el poder de la promoció en els grans assumptes, sigui pel Poble, el Legislatiu o l'Executiu, la decisió injusta es torna contra el jutge. Això no és tan solament una gran i premeditada falta de visió que, tots mereixen poder posar al descobert. Si un observa amb calma, deteniment, i honestament, no fallarà al escollir el mèrit, el geni i la qualificació; i els ulls i veus de la premsa i el públic haurien de condemnar i denunciar la injustícia allà on apunti el seu horrible cap. “Les eines pels obrers!” Cap altre principi salvarà a la República de la destrucció, sigui per guerra civil o per putrefacció. Les repúbliques tendeixen a decaure; fem tot el que puguem per a impedir-lo, com si fossin cossos humans. Si es porta a terme l'experiment de governar-se pels més petits, les repúbliques rellisquen costa avall cap a l'abisme inevitable a tota velocitat, i mai hi ha hagut una república que no hagi seguit aquest fatal desenllaç.

Però per molt palpables i gruixuts que puguin ser els defectes dels governs democràtics, i per fatals que els resultats finals i inevitables siguin, solament necessitem fer un cop d'ull als regnats de Tiberi, Neró, Calígula, Heliogàbal, Domicià i Còmode, per a reconèixer que la diferència entre la llibertat i el despotisme és tan àmplia com la que hi ha entre cel i infern. La crueltat, la maldat i la bogeria dels tirans és increïble. Permeteu a aquell que es queixa dels vel·leïtós humors i inconstància d'un poble lliure, llegir la descripció del caràcter de Domicià que fa Plini. Si el gran home en una república no pot accedir a la funció pública sense emprar males arts, ni suplicar ploriquejant, ni emprar subtils mentides, permeteu-li romandre retirat i emprant la ploma. Tàcit i Juvenal no ocupaven ofici. Deixeu a la història i a la sàtira castigar a l'impostor i crucificar al dèspota. Les venjances de l'intel·lecte són terribles i justes.

Deixem a la Maçoneria usar la ploma i la impremta en l'Estat lliure, contra el demagog i en el despotisme contra el tirà. La història oferix exemples a seguir. Tota la història, durant quatre mil anys, ha estat plena de drets violats i sofriments del poble, i cada període porta amb ell la protesta consegüent. Sota els cèsars no va haver insurrecció, però va haver Juvenal. Els esclats d'indignació el van reemplaçar sota Graccie. Sota els cèsars es produïx l'exili de Siena, hi ha també l'autor dels Anals. El regnat de Neró hauria de ser descrits també, així de negre . Gravar-lo amb el burí, solament resultaria ser pàl·lid; en les osques hauria d'abocar-se una prosa concentrada que mossegui.

Els dèspotes són una ajuda per als pensadors, doncs el discurs encadenat és un discurs terrible. L'escriptor doblega o triplica el seu estil quan un senyor imposa el silenci al poble. D'aquest silenci sorgeix una misteriosa plenitud que, partint dels pensaments, es filtra i congela en bronze. La compressió en la història produïx concisió en l'historiador. La solidesa granítica d'alguna celebrada prosa és sol condensació produïda pel tirà. La tirania obliga a l'escriptor a escurçar el diàmetre, el que augmenta la força El vers de Ciceró, tot just suficient amb Verres, va resultar encara més concís baix Calígula.


El demagog és el predecessor del dèspota. Un sorgeix de les entranyes de l'altre. Aquell que adula de manera múrria al que té un càrrec que oferir-li, trairà com Judes Iscariot, i es revelarà com un fracàs miserable i patètic. Permeteu a aquells amb neta consciència política fustigar a aquests homes com es mereixen i que la història els faci immortals en la infàmia, doncs la seva influència desemboca en la ruïna. La república que empra i enalteix a l'incapaç, al superficial, a l'abjecte, a qui s'ajup a recollir les despulles d'un càrrec promès, finalment plora llàgrimes de sang pel seu fatal error.

D'aquest error fatal, el fruit segur és la condemnació. Permetem a la noblesa de cada cor gran, condensada en justícia i veritat, copejar a tals criatures com un tro! Si no podeu fer més, almenys podeu condemnar-los amb el vostre vot, i denunciar-los perquè caiguin en l'ostracisme.

Realment, com els tsars són absoluts, tenen el poder de seleccionar als millors per al servei públic. És cert que el que inicia una dinastia generalment obra així, i que quan les monarquies estan en el seu apogeu, el frau i la incapacitat no prosperen i es fan amb el poder com succeïx en les repúbliques. No tots parlotegen en el Parlament d'un Regne, tal com succeïx en el Congrés d'una democràcia. Els incapaços no passen desapercebuts durant tota la seva vida.

Però les dinasties ràpidament decauen i s'esgoten. Al final minven cap a la imbecil·litat i els membres del congrés apagats i frívols es converteixen en els acompanyants de la gran majoria de reis. El gran home, el Juli Cèsar, el Carlemany, el Cromwell, el Napoleó, reina per dret propi, doncs és el més savi i el més fort. Els incapaços i els febles tenen èxit i són usurpadors, i la por els torna cruels. Després de Cèsar van venir Caracalla i Galba; després de Carlemany, el llunàtic Carles VI. La dinastia sarraïna es va extingir; els Capets, els Estuards, els Borbons, l'últim d'aquests propiciant a Bomba, imitador de Domicià.

* * * * * *

Democràcia vs. DespotismeL'home és cruel per naturalesa, com els tigres. El bàrbar, el qual serveix a un tirà, i el civilitzat fanàtic gaudeixen amb els sofriments del proïsme, igual que un nen gaudeix amb les contorsions d'una mosca mutilada. El Poder Absolut, una vegada que tem per la seva seguretat, solament pot ser cruel.

En general les dinasties cessen invariablement en el seu poder després d'unes poques vides. Es converteixen en farses governades per ministres, favorits o cortesans, igual que aquells reis etruscs que, dormint llarg temps en les seves vestidures reals daurats, van desaparèixer amb el primer llamp de sol. Permeteu a aquell que es queixa dels inconvenients de la democràcia preguntar-se a si mateix si preferiria a Du Barry o a Pompadour governar en nom de Lluís XV, o a Calígula nomenant cònsol al seu cavall, o a Domicià, “el monstre més salvatge”, que unes vegades es bevia la sang dels seus parents i unes altres es dedicava a trossejar als més il·lustres ciutadans, que tremolaven terroritzats i temorosos, incapaços de dormir; un tirà d'aspecte temible, de front orgullós, ull ardent, sempre desitjós de foscor i secretisme, i sortint de la seva solitud únicament per a provocar més solitud. Després de tot, en un govern lliure, les Lleis i la Constitució estan per sobre dels incapaços, els tribunals corregeixen la legislació, i la posteritat és el Gran Inquisidor que ho jutja. Què és l'exclusió de la vàlua, la intel·ligència i el coneixement de la funció pública comparat amb els judicis falsejats, les tortures en fosques masmorres de la Inquisició, les matances del Duc d'Alba en els Països baixos, la massacre de hugonots en Sant Bartomeu o les vespres sicilianes?

* * * * * *

Llibertat, Igualtat , Fraternitat i la seva defensaL'Abat Barruel declara, en les seves Memòries per a la Història del Jacobinisme, que la Maçoneria a França va donar, com secret propi, les paraules Igualtat i Llibertat, deixant a cada maçó honest i religiós interpretar-les segons s'ajustés als seus principis; però es va reservar el privilegi de desvetllar en els més alts graus el significat d'aquestes paraules, tal com van ser interpretades per la Revolució Francesa.


Ell salva als maçons anglesos de les seves anatemes, doncs a Anglaterra un maçó és un individu pacífic sotmès a les autoritats civils sense importar on resideixi, i sense implicar-se en complots o conspiracions contra el qual pogués ser fins i tot el pitjor govern. Anglaterra, afirma, disgustada amb una Igualtat i una Llibertat les conseqüències de la qual va poder sofrir en les lluites de les seves lolards, anabaptistes i presbiterians, havia “purgat la seva maçoneria” de tota doctrina encaminada a enderrocar imperis; però encara queden allí adeptes els principis dels quals, àcrates, la lliguen als Antics Misteris. Perquè la veritable Maçoneria, sense castrar, enarborava les banderes de la Llibertat i la Igualtat de Drets, i estava en rebel·lió contra qualsevol tirania temporal i espiritual, i per això les seves lògies van ser proscrites en 1735 per un edicte dels Estats d'Holanda; en 1737, Lluís XIV les va prohibir a França; en 1738, el Papa Clement XII va publicar contra els maçons la seva famosa Butlla d'Excomunió que va ser renovada per Benet XIV; i en 1743 el Consell de Berna també la va proscriure. El títol de la butlla de Clement és “La condemnació de les societats de conventícoles de picapedrers lliures o francmaçons, sota pena d'excomunió “ipso facto”, quedant l'absolució reservada exclusivament al Papa excepte en cas de mort”. I per ella tots els bisbes, ordinaris i inquisidores quedaven autoritzats per a castigar als francmaçons “com vehements sospitosos de heretgia” i apel·lar a l'ajuda, si calgués, del braç secular. O el que és el mateix, exigir a l'autoritat civil que els condemnés a mort.

* * * * * *

La governació i la paraulaAixí mateix, les teories polítiques falses i servils embruteixen l'Estat. Per exemple, adoptar la teoria que els càrrecs i ocupacions públiques estan per a donar-se com recompensa pels serveis prestats al partit, de manera que aviat es converteixen en la presa i el capritx d'una facció, en el botí de la victòria de la facció, amb el que la lepra infecta la carn de l'Estat. El cos de la Comunitat es converteix en una massa de corrupció, com una carronya vivent podrida amb sífilis. Totes aquestes teories inconsistents condemnen el cos polític a una malaltia nauseabunda i avorrible. L'Estat, com l'home, ha d'esforçar-se constantment per a romandre en la sendera de la virtut i la virilitat. L'hàbit electoralista i de mendicar càrrecs culmina en el suborn per als càrrecs i la corrupció en el desenvolupament de les seves funcions.

Un home triat té la confiança visible de Déu tan clarament com si l'encàrrec fos fet de forma notarial. Una nació no pot renunciar a executar els decrets de la Divinitat. Ni tampoc pot la Maçoneria. Ha de treballar per a complir el seu deure forma sàvia i conscient. Hem de recordar que, en els estats lliures, així com en els despotismes, la injustícia, que és esposa de l'opressió, és mare de l'engany, desconfiança, odi, conspiració, traïció i deslleialtat. Fins i tot en el setge de la tirania hem de tenir la Veritat i la Raó com les nostres principals armes. Hem de marxar a aquesta batalla com els antics puritans, batallant també contra els abusos que igualment afloren en un govern lliure, amb l'espasa flamígera en una mà i els oracles de Déu en l'altra.

El ciutadà que no pot complir amb els petits propòsits de la vida pública, tampoc podrà dirigir els més grans. El vast poder de resistència, resignació, paciència i acció d'un poble lliure és adquirit únicament per l'exercici continuat de totes les seves funcions, com el vigor d'un cos humà saludable. Si els ciutadans individuals no tenen aquestes virtuts, l'estat estarà igualment desproveït d'elles. Aquesta és l'essència d'un govern lliure: que el poble no es preocupi únicament de fer les lleis, sinó també que s'executin. Cap home hauria d'estar més desitjós d'obeir i administrar la llei que aquell que ha col·laborat a fer-la. L'exercici del govern es porta a terme per a benefici de tots, i tots i cadascun han d'opinar i cooperar.

Recordeu també, com un altre escull on els estats s'encallen, que els estats lliures sempre tendeixen a organitzar als ciutadans en estrats, a crear castes, a perpetuar el “jus divinum” de certes ocupacions per a certes famílies. Com més democràtic és l'Estat, més cert resulta aquest efecte, doncs mentre els estats lliures avancen en el seu poder hi ha una forta tendència cap a la centralització, no deguda a intencions perverses sinó imposada pels esdeveniments i per la indolència de la naturalesa humana.


Els poders executius s'inflen i creixen de forma desmesurada, sent el Poder Executiu a més, sempre agressiu pel que fa a la nació. Els càrrecs funcionarials de totes classes es multipliquen per a recompensar als partidaris, la força bruta de la plebs i els estrats més baixos del plebs obté àmplia representació, primer en els departaments inferiors i finalment en els senats, i la burocràcia eleva el seu cap calb, estarrufada de plomes i tinta, cenyida d'ulleres i adornada per cinta vermella d'arxivar. El mestratge per a governar es converteix en un gremi, i els seus guildes intenten monopolitzar-lo en exclusiva, tal com va succeir en l'Edat Mitjana.

La ciència política pot ser millorada com matèria especulativa, però mai ha de separar-se de les veritables necessitats nacionals. La ciència del govern ha de ser sempre pràctica més que filosòfica, doncs en l'art del govern no hi ha la mateixa quantitat de veritat universal positiva, que hi ha en les ciències abstractes, i el que és veritat en un país, pot ser molt fals en un altre, i el que és fals avui pot ser veritable en altra generació, i la veritat d'avui pot ser desautoritzada pel judici de demà. Distingir l'accidental del permanent, separar l'apropiat de l'inadequat i progressar sempre que sigui possible són les fins de la política. Però sense veritable coneixement i experiència conjuminada al treball, els somnis dels doctors polítics poden no ser millors que els dels doctors de la divinitat. El regnat de tal casta, amb els seus misteris, els seus mirmidons i la seva influència corruptora pot ser tan fatal com el dels dèspotes. Trenta tirans són trenta vegades pitjor que un.

Més encara, hi ha una forta temptació per als governants de tornar-se tan mandrosos i ganduls com el més feble dels reis absoluts. Tan sol dóna'ls el poder d'alliberar-se dels homes grans i savis i els vindrà ràpid el capritx de triar als de poca talla, i tots es lliuraran a la indolència i a la indiferència. El poder central, creat pel poble, organitzat i murri, si no està il·luminat, és el tribunal perpetu erigit pel mateix poble per a desfer els errors i administrar justícia, però aviat es proveïx de la maquinària necessària i està disposat per a efectuar tota classe d'ingerències, romanent el poble com un nen tota la vida. El poder central ha d'avançar-se com un àrbitre per a prevenir això. El poble pot ser també advers als canvis, massa vague per als seus propis assumptes, injust amb una minoria o una majoria. El poder central ha de prendre les regnes quan el poble les solta.

França es va tornar centralista en el seu govern més per l'apatia i ignorància del seu poble que per la tirania dels seus reis. Quan la vida de la més remota parròquia de poble es lliura a la custòdia de l'Estat i la reparació del campanar requereix una ordre escrita del poder central, el poble està senil i afeblit. D'aquesta manera els homes són criats en la imbecil·litat des de l'alba de la vida social. Quan el govern central alimenta a part del poble, els està preparant a tots per a ser esclaus, i quan dirigeix assumptes de la parròquia i el comtat ja estan encadenats. El següent pas és regular el treball i els seus salaris.

No obstant això, a pesar de qualsevol disbarat que el poble lliure pugui cometre, fins i tot el de posar el poder legislatiu en les mans del poc competent i menys honest, no cal tenir desesperança del resultat final. El professor terrible, l'Experiència, que escriu les seves lliçons en els cors desolats per la calamitat i retorçats per l'agonia, farà savis als homes a temps. La pretensió indeguda, la neciesa i el mendicar vots algun dia cessarà de ser útil. Tingueu Fe, i seguiu lluitant contra totes les influències del mal i el desànim! La Fe és la Salvadora i la Redemptora de les nacions. Quan la Cristiandat s'havia tornat feble, sense profit i sense poder, el restaurador àrab i iconoclasta va arribar com un huracà netejador. Quan la batalla de Damasc estava a punt de ser lliurada, el bisbe cristià, a l'alba , amb les seves vestidures, al capdavant del seu clergat, amb la Creu antany triomfant elevada en l'aire, va baixar a les portes de la ciutat i va deixar obert davant l'exèrcit el Testament de Crist. El general cristià, Tomàs, va posar la seva mà sobre el llibre i


va dir. “Oh, Senyor! Si la nostra fe és veritable ajuda'ns i no ens lliuris a les mans dels teus enemics!”. Però Khaled, “l'Espasa de Déu”, que havia marxat de victòria en victòria, va exclamar als seus soldats esgotats: “Que ningú dormi! Ja haurà suficient descans en els vinyers del Paradís! Dolç serà el descans que ja mai serà seguit del treball!”. La fe de l'àrab s'havia tornat més fort que la del cristià, i va conquerir la ciutat.

L'Espasa és també, en la Bíblia, emblema del Discurs o del so parlat del Pensament. D'aquesta manera, en aquesta visió o apocalipsi del sublim exili de Patmos, que és una protesta en el nom de l'ideal que aclapara el món real i una sàtira tremenda pronunciada en nom de la Religió i la Llibertat i amb el seu eco abrasador copejant els trons dels cèsars, una espasa de dos fils surt de la boca del rostre del Fill de l'Home, envoltada de set canelobres i sostenint set estrelles en la seva mà dreta. “El Senyor” -diu Isaïes - ”ha convertit la meva boca en espasa afilada”. “Els he donat mort” -diu Hoseas - “amb les paraules de la meva boca”. “La Paraula de Déu” - afirma l'escriptor de la carta als hebreus - “és ràpida i poderosa, i més aguda que qualsevol espasa de doble fil, i penetra fins a partir en dos l'ànima i l'esperit . “L'espasa de l'esperit és la Paraula de Déu”, diu Pau, escrivint als cristians d'Éfeso. “Lluitaré contra ells amb l'espasa de la meva paraula” diu l'àngel de l'església de Pèrgam en l'Apocalipsi.

* * * * * *

La comunicacióEl discurs parlat pot estendre's amb tanta força com una gran ona; però, igual que l'ona, mor per fi feblement en les sorres. És escoltat per pocs, recordat encara per menys, i llanguisca com un eco en les muntanyes sense deixar un vestigi de poder. No és res pels vius ni per a les generacions esdevenidores. Ha estat el discurs humà escrit el que ha donat poder i permanència al pensament humà, i el qual ha fet que tota la història humana sigui com una sola vida individual.

Escriure en roca és escriure en un pergamí sòlid, però requereix un pelegrinatge per a veure'l. No hi ha més que una còpia, i el temps ho desgasta. Escriure en pells o papir no proporciona sinó una còpia tardana i solament a l'abast dels rics. Els xinesos van deixar constància no solament de la saviesa imperible dels antics savis sinó també dels esdeveniments passatgers. El procés tendia a sufocar el pensament i a posposar el progrés, ja que hi ha un constant vagar en les ments més sàvies, i la Veritat escriu les seves últimes paraules, no en suports nets, sinó en el gargot que l'Error ha provocat i sovint corregit.

La impremta va convertir a les lletres movibles en prolífiques. Des de llavors l'orador parlava visiblement per a les nacions que li escoltessin; i l'autor va escriure, com el Papa, els seus decrets ecumènics, “urbi et orbi”, i va ordenar que fossin exposats en tots els mercats, romanent, si ho desitjava, impenetrable a la vista humana. La perdició de les tiranies estava des de llavors segellada. La sàtira i la catilinària es van fer tan potents com els exèrcits. Les mans invisibles d'aquells que escriuen amb pseudònim poden llançar els trons i fer que els ministres tremolin. Un murmuri pot omplir la Terra tan fàcilment com Demòstenes omplia el àgora, i pot ser escoltat en les antípodes tan fàcilment com en el carrer del costat, doncs viatja amb el llamp sota els oceans. Fa de la massa un sol home, li parla en el seu mateix llenguatge comú i provoca una resposta segura i senzilla. El discurs passa al pensament, i d'aquí amb promptitud a l'acte. Una nació es converteix veritablement en un home, amb un únic cor i pols. Els homes són invisibles per als altres, com si fossin ja éssers espirituals, i el pensador que s'asseu en la solitud alpina, desconegut o oblidat per tot el món, entre els ramats i pujols silenciosos, pot irradiar les seves paraules a totes les ciutats i per tots els mars.

Escull als pensadors perquè es converteixin en legisladors, i evita els xarlatans, doncs la saviesa rares vegades és loquaç. La solidesa i profunditat de pensament no afavoreixen la volubilitat. El superficial i insubstancial és generalment voluble i sovint passa per eloqüent. A més paraules, menys pensament, aquesta és la regla general. L'home que intenta dir alguna cosa memorable a cada frase, acaba sent enutjós


i condensa el seu discurs com Tàcit. La plebs desitja un discurs més difús. La ornamentació que no adorna la força és una bagatel·la balbotejada.

Tampoc és de profit als homes públics la subtilesa dialèctica. La fe cristiana tenia, més al principi que ara, una subtilesa que hagués confós a Plató i que ha rivalitzat sense fruit contra la tradició mística dels rabins jueus i els savis indis. No és això el que converteix al pagà. És una tasca vana emprar els grans pensaments de la terra, com palla buida, en els fins raonaments de les disputes. No és aquesta classe de batalla la que torna la Creu triomfant en els cors dels no creients, sinó el poder real que viu en la Fe.

Així, hi ha una escolàstica política que és totalment inútil. L'enginy de la subtil lògica rares vegades mou els cors del poble o li convenç. El veritable apòstol de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat les converteix en un assumpte de vida o mort, i els seus combats són com eren els de Bossuet: combats a mort. El veritable foc apostòlic és com el llamp: irradia espurnejant convicció cap a l'ànima. La paraula veritable és realment una espasa de dos fils. Els assumptes de govern i ciència política solament poden ser adequadament resolts per una sòlida raó i la lògica del sentit comú, però no el sentit comú de l'ignorant, sinó el del savi. Els més aguts pensadors rares vegades es converteixen en líders dels homes. Una contrasenya o un lema és més potent amb el poble que la lògica, i més potent com menys metafísic és. Quan un profeta polític sorgeixi per a agitar els somnis d'una nació estancada i apartar-la de l'ocàs irremeiable, per a empènyer la terra com un terratrèmol i derrocar els ídols incoherents dels seus pedestals, llavors les seves paraules vindran directament de la pròpia boca de Déu i tronaran les consciències. Raonarà, ensenyarà, vigilarà i governarà. L'autèntica Espasa de l'Esperit és més afilada que la més brillant fulla de Damasc. Tals homes governen un país en la força de la justícia, amb saviesa i poder. Fins i tot els homes de subtilesa dialèctica sovint administren bé, doncs en la pràctica obliden les seves fines teories i usen la mordaç lògica del sentit comú. Però quan el gran cor i capaç intel·lecte es deixen oxidar en la vida privada i els petits advocats, els escandalosos polítics i aquells que en les seves ciutats sol serien ajudants de notaris o advocats en tribunals d'estar per casa són elevats a legisladors nacionals, la nació està senil, encara que la barba no hagi sorgit en el seu mentó.

En un país lliure, el discurs humà necessita ser lliure, i l'Estat ha d'escoltar incoherències de la plebs, gralls dels seus ocs i brams dels seus rucs, així com els oracles d'or dels seus homes savis i grans. Fins i tot els antics reis despòtics permetien als seus savis bojos dir el que desitgessin. El veritable alquimista extraurà lliçons de saviesa de la xerrameca de la munió. Escoltarà el que qualsevol home hagi de dir sobre qualsevol tema a tractar, encara que el parlant demostri ser el príncep dels ximples, doncs fins i tot el ximple de vegades encerta. Hi ha una mica de veritat en tots els homes que no estan obligats a reprimir els seus esperits i dir els pensaments d'uns altres. Fins i tot el dit d'un idiota pot assenyalar el gran camí. Un poble, així com els savis, ha d'aprendre a oblidar. En cas de no aprendre el nou ni oblidar el vell, està condemnat, fins i tot si ha estat excel·lent durant trenta generacions. Desaprendre és aprendre, i de vegades és fins i tot necessari aprendre de nou l'oblidat. Les pallassades dels bojos posen en relleu les actuals bogeries, igual que les caricatures mostren el ridícul de les modes i així ajuden que caiguin en l'oblit. El bufó i el sonat són útils en els seus llocs. L'artífex enginyós i artesà, com Salomó, cerca la terra pels seus materials bruts, i transforma la matèria deformi en magnífica factura. El món es conquesta pel cap, encara més que per les mans, i cap assemblea parla per a sempre. Passat el temps, quan ha escoltat suficient temps, pausadament col·loca als ximples, els superficials i els banals a un costat - o això creu - i es posa a treballar.

El pensament humà, especialment en les assemblees populars, discorre pels canals més enrevessats, sent més difícils de seguir que els corrents de l'oceà. Cap idea és tan absurda com per a no trobar eco aquí, i el


mestre d'obra ha de manejar aquestes idees i capritxos, amb el seu martell a dues mans, doncs s'escorren del camí de les estocades i són invulnerables a tota lògica. La maça o martell, el destral de batalla, l'espasa a dues mans han d'acabar amb els disbarats. L'estocada no és més eficaç contra ells que el garrot, tret que sigui l'estocada del ridícul.

L'espasa és també símbol de la guerra i del soldat. Les guerres, com les tempestes, són sovint necessàries per a purificar l'atmosfera estancada. La guerra no és un dimoni sense remordiment o recompensa, sinó que restituïx la germanor en lletres de foc. Quan els homes estan asseguts en les seves agradables llars, sumits en la comoditat i la indolència, amb les aparences, la incapacitat i la petitesa usurpant els alts llocs de l'Estat, la guerra és el baptisme de sang i foc, únic camí pel qual pot renovar-se. És l'huracà que porta l'equilibri elemental, la concòrdia de Poder i Saviesa. Mentre ambdós continuïn obstinadament divorciats, la guerra seguirà donant escarment.

En la mútua crida de les nacions a Déu hi ha un reconeixement del seu poder. Encén els fars de la Fe i la Llibertat, i escalfa el foc pel qual els més honests i lleials passen a la glòria immortal. Existeix en la guerra la condemna de la derrota, l'inextingible sentit del Deure, el commovedor sentit de l'Honor, el sacrifici solemne i sense mesura dels fidels i l'encens de l'èxit. Fins i tot en el fum i foc de la batalla el maçó descobreix al seu germà i complix les sagrades obligacions de la Fraternitat.

Nombres

El Dos, o la Dualitat, és el símbol del antagonisme, del Bé i el Mal, de la Llum i la Foscor. És Caín i Abel, Eva i Lilit, Jakim i Boaz, Ormuz i Ahriman, Osiris i Tifó.

El Tres, o tríada, està expressat principalment pel triangle equilàter i els triangles rectangles. Hi ha tres colors bàsics en l'arc de Sant Martí, que entremesclats fan set. Aquests tres colors són el blau, el groc i el vermell. La Trinitat de la Deïtat, d'una manera o altre, ha estat una constant en tots els credos. Ella crea, preserva i destruïx. És el poder generatiu, la capacitat productiva i el resultat. L'home immaterial, segons la Càbala, està compost de vitalitat o alè de la vida, d'ànima o ment i d'esperit. La sal, el sofre i el mercuri són els grans símbols dels alquimistes. Per a ells l'home era cos, ànima i esperit.

El Quatre està representat pel quadrat o per un polígon de quatre angles. Del simbòlic Jardí de l'Edèn fluïa un riu, dividit en quatre rierols: Pisó, que discorria entorn de la terra de l'or, o la llum; Gihón, que fluïx al voltant de la terra d'Etiòpia o Foscor; Hiddekel, que va en direcció a l'Est cap a Assíria; i l'Eufratés. Zacaries va veure quatre carros sortint d'entre dues muntanyes de bronze, del primer dels quals llençaven cavalls vermells, del segon negres, del tercer blancs i de la cambra tacats: “aquests eren els quatre vents dels cels, que surten d'on estan davant del Senyor de tota la terra”. Ezequiel va veure les quatre criatures vivents, cadascuna amb quatre rostres i quatre ales, els semblants d'un home, un lleó, un bou i un àguila, i les quatre rodes pujant pels seus quatre costats; i Sant Joan contemplava a les quatre bèsties plenes d'ulls per davant i per darrere, el lleó, el jove bou, l'home i l'àguila volant. El quatre és el signe de la Terra. Per això, el salm 148, d'aquells que han d'enaltir al Senyor en la terra, esmenta quatre vegades quatre, i en concret quatre criatures vivents. La naturalesa visible és descrita com les quatre parts del món i els quatre cantons de la terra. “Hi ha quatre” -sosté un vell proverbi jueu- “que ocupen el primer lloc en aquest món: l'home entre les criatures, l'àguila entre les aus, el bou entre el bestiar i el lleó entre les bèsties salvatges”. Daniel va veure quatre grans bèsties sortir del mar.

El Cinc és la dualitat afegida a la tríada. És representada per l'estrella de cinc puntes o Estrella Flamígera, la misteriosa Pentalfa de Pitàgores. Està connectada indissolublement amb el nombre Set. Crist va alimentar als seus deixebles i a la multitud amb cinc pans i dos peixos, i van sobrar dotze, o el que és el


mateix, cinc i set, cistells plens. Els cinc planetes aparentment menors, Mercuri, Venus, Mart, Júpiter i Saturn, juntament amb els dos majors, el Sol i la Lluna, constituïxen les set esferes celestes.

El Set era el nombre particularment sagrat. Havia set planetes i esferes presidides per set àngels. Havia set colors en l'arc de Sant Martí, i la deïtat fenícia es deia Heptakis o Déu dels Set Llamps; set són els dies de la setmana i set i cinc fan els dotze mesos de l'any, les dotze tribus i els dotze apòstols. Zacaries va veure un canelobre daurat amb set flames i set braços, i una olivera a cada costat, i va dir “els set ulls del Senyor s'alegraran i veuran la plomada en la mà de Zerubabel”. Joan, en l'Apocalipsi, escriu set epístoles a les set esglésies. En les set epístoles hi ha dotze promeses. El que es diu a les esglésies lloant-les o culpant-les queda complet en el nombre tres. Aquest “el qual tingui escoltats per a escoltar?”etc. té deu paraules, dividides en tres i set, i el set en tres i quatre, i les set epístoles estan també dividides així. També en els segells, trompetes, i camins d'aquesta visió simbòlica, els set són dividits per quatre i per tres. El qual envia el seu missatge a Efeso “sosté les set estrelles en la seva mà dreta i camina entre els set llums”.

En sis dies, o períodes, Déu va crear l'Univers, i va descansar al setè dia. De les bèsties pures, Noè va ordenat dur-les de set en set a l'arca i en ramats de set, perquè en set dies començaria el diluvi. En el dissetè dia del mes va començar la pluja i en el dissetè dia del setè mes l'arca va reposar en el mont Ararat. Quan la coloma va tornar, Noè va esperar set dies abans d'enviar-la de nou. I de nou set dies va trigar a tornar amb la branca d'olivera. Enoch va ser el setè patriarca, Adàn inclòs, i Lamech va viure 777 anys.

Havia set braços en el gran canelobre del Temple i el Tabernacle, representant els set planetes. Moisès ruixà l'altar amb l'oli set vegades. Els dies de consagració de Aaró i els seus fills van ser set en nombre. Una dona romania impura set dies després de donar a llum; un infectat de lepra era reclòs set dies; set vegades el leprós era ruixat amb la sang d'un ocell sacrificat, i set dies ha de romandre en l'exterior, fora de la seva tenda. Set vegades, al purificar al leprós, devia el sacerdot ruixar-lo amb oli consagrat, i també havia d'aspergir set vegades la casa amb sang de l'ocell sacrificat perquè fos purificada. La sang del bou sacrificat era ruixada set vegades sobre el cofre de l'Arca i set vegades sobre l'altar. El setè any era un Sabbath de descans, i al final de set vegades set anys va venir el gran any de jubileu. Set dies va menjar el poble pa àzim en el mont d'Abib. Set setmanes es van contar des del temps que es va segar el blat. La Festa dels Tabernacles durava set dies.

Israel estava en la mà de Medián set anys abans que Gedeó ho lliurés. El bou sacrificat per ell tenia set anys. Samsó va demanar a Dalila que li embenés els ulls amb set nusos, i ella va onejar els set flocs del seu cabell i després els hi va tallar. Balaam va demanar a Barak que li construís set altars. Jacob va servir set anys per Llegeixi i set per Raquel. Job va tenir set fills i tres filles, el que fa el nombre perfecte de deu. Així mateix tenia set mil ovelles i tres mil camells. Els seus amics es van asseure amb ell set dies i set nits, i se'ls va ordenar sacrificar set bous i set carners; i de nou, al final, va tenir set fills i tres filles, i dues vegades set mil ovelles, i va viure cent quaranta anys, o dues vegades set vegades deu anys. El faraó va veure en el seu somni set vaques grosses i set vaques flaques, set espigues de blat sanes i set espigues maleïdes, i va haver set anys d'abundància i set d'escassesa. Jericó va caure quan set sacerdots amb set trompetes van caminar al voltant de la ciutat durant set dies successius, una vegada cada dia durant sis dies i set vegades en el setè. “Els set ulls del Senyor” - diu Zacaries - “recorren tota la Terra”.


A Salomó li va dur set anys construir el Temple. Set àngels, en l'Apocalipsi, van desencadenar set plagues de set camins d'ira. La bèstia de color escarlata sobre la qual la dona s'asseu en la terra salvatge té set caps i deu banyes, igual que la bèstia que emergeix del mar. Set trons eleven les seves veus. Set àngels toquen set trompetes. Set llums de foc, els set esperits de Déu, cremaven davant el tron; i l'Anyell que anava a ser sacrificat tenia set banyes i set ulls. Vuit és el primer cub, el de dos. Nou és el quadrat de tres, representat pel triple triangle. El Deu inclou tots els altres nombres. És especialment set i tres, i se li denomina nombre de la perfecció. Pitàgores ho representava pel “tetractys”, que tenia molts significats místics. Aquest símbol està compost de vegades de punts, de vegades per comes o iods, i en la Càbala, de les lletres del nom de la Deïtat, amb aquesta disposició:

Els patriarques d'Adàn a Noè inclusivament van ser deu en nombre, i el mateix nombre és el dels manaments. Dotze és el nombre de les línies d'igual longitud que formen un cub. És el nombre dels mesos, les tribus, i els apòstols. És el nombre dels bous sota el Mar de Bronze i de les pedres en el peto del summe sacerdot.

* * * * * *

III

MESTRE

Interpretar literalment els símbols i al·legories dels textos orientals, així com considerar-los un assumpte merament prehistòric, és tancar voluntàriament els nostres ulls a la Llum. Considerar els símbols com una mica trivial i banal és un error tremend solament propi dels mediocres.

Tota expressió religiosa és simbolisme, atès que solament podem descriure el que veiem, i el veritable objecte de la religió és el Visible. Els primers instruments d'educació van ser els símbols; i tant ells com la resta de formes religioses diferien, i encara difereixen, segons les circumstàncies externes i la imaginació, i segons les diferències de coneixement i de cultura mental. Tot llenguatge és simbòlic mentre s'aplica a fenòmens i accions mentals i espirituals. Totes les paraules tenen, en primer lloc, un sentit material, encara que no obstant això poden adquirir posteriorment, per a l'ignorant, un sense-sentit espiritual. “Retractar”, per exemple, és llençar cap a enrere, i quan s'aplica a una frase és simbòlic, tant com ho seria una imatge d'un braç tirat per a enrere per a explicar la mateixa cosa. La mateixa paraula “esperit” significa “respirar”, del verb llatí “spiro”, respirar.

Presentar un símbol visible davant l'ull d'un altre no implica necessàriament informar-li del significat que aquest símbol té per a tu. Per això el filòsof prompte va afegir als símbols explicacions destinades a cau d'orella i susceptibles de major precisió, però menys efectives i impactants que les formes pintades o esculpides que ell intentava explicar. D'aquestes explicacions va sorgir gradualment una varietat de narracions l'objectiu de les quals i significat van ser a poc a poc oblidats o perduts en contradiccions i incongruències. I quan aquestes van ser abandonades i la Filosofia va recórrer a definicions i fórmules, el seu llenguatge no era sinó un simbolisme més complicat que intentava, a les fosques, descriure i forcejar


amb idees impossibles de ser expressades. Doncs succeïx amb el símbol visible el mateix que amb la paraula: pronunciar-la no t'informa del significat exacte que té per a mi; i per això la religió i la filosofia es van abocar a grans disputes sobre el significat de les paraules. L'expressió més abstracta per a la Deïtat que el llenguatge pot oferir no és sinó un signe o símbol d'una mica més allà de la nostra comprensió, no més veraç i adequat que les imatges de Osiris i Vishnú, o els seus noms, salvo per ser menys explícit i perceptible pels sentits. Evitem la nostra dependència dels sentits, recorrent únicament a la simple negació, i finalitzem per definir l'esperit, afirmant que no és matèria. Esperit és esperit.

Un senzill exemple del simbolisme de les paraules ho trobem en un habitual text d'estudi maçònic. Trobem en el Ritu Anglès aquesta frase: “Sempre cobriré, sempre ocultaré i mai revelaré” (I will ever hail, ever conceal and never reveal); i en el Catecisme, aquestes: Pregunta: “Jo cobreixo” (I hail) Resposta: “Jo ocult” (I conceal) I la ignorància, mal interpretant la paraula “hail”, ha interpolat la frase “Des d'on saludes”? (1) (From whence do you hail?)

Però la paraula és realment “hele”, del verb anglosaxó “helan”, cobrir, amagar o ocultar, i aquesta paraula és traduïda pel verb llatí tegere, cobrir o reteular. “No m'ocultaràs cosa alguna” (That ye fro em no thynge woll hele), diu Gower. “No em cobrixen res ocult” (They hele fro em no priuyte) relata el Romanç de la Rosa. “Cobrir una casa” és una frase habitual en Sussex, i en l'oest d'Anglaterra, el que cobreix una casa amb pissarra es denomina reteulador, del que es deduïx que cobrir significa el mateix que reteular. Amb això s'aprecia que el llenguatge és igualment simbolisme, i les paraules són mal interpretades i malament emprades com ho són molts altres materials simbòlics.

El simbolisme tendia contínuament a fer-se més complicat, i totes les potències del Cel es van reproduir en la terra fins que es va teixir, en part de forma elaborada i en part per la ignorància dels errors, una xarxa de ficció i al·legoria que l'enginy de l'home, amb els seus limitats mitjans d'explicació, mai desfarà. Fins i tot el teisme hebreu es va involucrar en el simbolisme i l'adoració d'imatges, prestades segurament d'algun credo anterior i de les remotes regions d'Àsia. L'adoració de la Gran Deessa-Naturalesa semítica “AL” o “ELS” i les representacions simbòliques del mateix Jehovà no es reduïen al llenguatge poètic o il·lustratiu. Els sacerdots eren monoteistes, el poble era idòlatra.

Hi ha perills inherents al simbolisme i que ens ajuden a comprendre els riscos similars que concerneixen a l'ús del llenguatge. La imaginació, a la qual s'apel·la per a ajudar a la raó, usurpa el seu lloc o abandona al seu aliat indefens i embullat en la seva xarxa. Els noms que representaven a coses són presos per elles, els mitjans es confonen amb el fins i els instruments d'interpretació per l'objecte, i d'aquesta manera els símbols arriben a usurpar un caràcter independent com veritats o com persones. Encara que potser era una sendera necessària, també era un camí perillós a través del com aproximar-se a la Deïtat, camí en el qual molts, diu Plutarc, “confonent el signe per la cosa significada, van caure en la ridícula superstició, mentre que uns altres, intentant evitar aquest extrem, van caure en el no menys horrible mar de la irreligiositat i la impietat”.

És a través dels misteris “sosté Ciceró” com hem après els primers principis de la vida; per això el terme iniciació està bé emprat; i els misteris no solament ens ensenyen a viure més feliç i agradablement, sinó que a més, alleugen el dolor de la mort amb l'esperança d'una vida millor en el més enllà. Els Misteris eren un drama sagrat que exposava alguna llegenda relativa als canvis de la naturalesa, a l'univers visible en el qual la Divinitat és revelada, i el significat de la qual en molts aspectes, era tan obert als pagans com als cristians. La Naturalesa és la gran mestra de l'home, doncs és la Revelació de Déu.

(1) “hail” en anglès, significa tant saludar com “cobrir” -reteular-.


La Naturalesa ni dogmatitza ni intenta tiranitzar obligant a creure en un credo particular o en una especial interpretació. Ens presenta els seus símbols, i no afegix res a través d'una explicació. És el text sense el comentari; i com sabem, és principalment el comentari i la glossa el que duu a l'error, a la heretgia i a la persecució. Els primers mestres de la Humanitat no solament van adoptar les lliçons de la Naturalesa, sinó també en tot quant els va ser possible el seu mètode d'impartir-les. En els misteris, més enllà de les tradicions de la seva època i els rituals sagrats i enigmàtics dels temples, poques explicacions es donava als espectadors, als quals es deixava, com en l'escola de la naturalesa, fer inferències per ells mateixos. Cap altre mètode podria haver vingut millor a cada grau de cultura i capacitat. Emprar el simbolisme de la naturalesa en lloc dels tecnicismes del llenguatge és fructífer per al més humil cercador de saviesa i revela els secrets a cadascun en proporció a la seva preparació prèvia i la seva capacitat de comprensió. Si el seu significat filosòfic estava per sobre de la comprensió d'alguns, el seu contingut polític i moral sí estaven dintre de l'abast de tots.Aquestes representacions místiques no consistien en la lectura d'un text, sinó en el plantejament d'un problema. Al necessitar investigació, estaven calculades per a engegar l'intel·lecte dormit, i implicava no tenir reticències cap a la Filosofia, doncs la Filosofia és el gran difusor del simbolisme, encara que les seves interpretacions antigues estaven sovint malament fundades i eren incorrectes. L'alteració del símbol en dogma és fatal per a la bellesa de l'expressió i conduïx a la intolerància i a la pretensió d'infal·libilitat.

* * * * * * L'Ànima

Si a l'ensenyar la gran doctrina de la naturalesa divina de l'Ànima, a l'intentar explicar els anhels per la vida més enllà de la mort, i al demostrar la superioritat de l'ànima humana sobre la dels animals, que no tenen aspiracions celestials, els antics van lluitar en va per expressar la naturalesa de l'ànima comparant-la amb el Foc o la Llum, no ens vindria malament plantejar-nos si, en el nostre presumptuós coneixement, tenim alguna idea millor o més nítida de la seva essència, o si hem assumit, desesperançats, que mai sabrem res. Si bé els antics van errar en la ubicació original de l'ànima i van interpretar literalment la forma i manera del seu descens a aquest món, aquests aspectes no són més que accessoris a la gran Veritat, i probablement per als iniciats, meres al·legories dissenyades per a fer la idea més palpable i causar major impressió en la ment.

No són més mereixedors de ser observats amb el somriure de l'ignorant envanit, o amb la condescendència d'aquells, el coneixement dels quals, consisteix solament en xerrameca, que, el si d'Abraham com llar per a les ànimes dels que acaben de morir; o el mar de foc real per a la tortura eterna de les ànimes; o la Ciutat de la Nova Jerusalem, amb els seus murs de jaspi i els seus edificis d'or pur com cristall transparent, els seus fonaments de pedres precioses i les seves portes fetes cadascuna per una única perla. “Vaig conèixer a un home”, diu Pau, “que va estar en el Tercer Cel... que va anar i va tornar del Paradís, i va escoltar paraules inefables que un home no pot pronunciar”. I enlloc apareix l'antagonisme i el conflicte entre el cos i l'esperit, més freqüent i insistentment que en els escrits de l'apòstol, i enlloc s'afirma més la naturalesa divina de l'ànima. “Amb la ment”, diu Pau, “serveixo a la llei de Déu però amb la carn serveixo a la llei del pecat... Perquè els que són guiats per l'Esperit de Déu són fills de Déu... Perquè el continu anhelar de les criatures, espera la manifestació dels fills de Déu... Que també les mateixes criatures seran alliberades de la servitud de la corrupció de la carn en la llibertat gloriosa dels fills de Déu”.

* * * * * * Política vs. Moral

Dues formes de govern afavoreixen la primacia de la falsedat i la mentida. Sota el Despotisme, els home són falsos, traïdors i mentiders per efecte de la por, com esclaus temorosos del fuet. Sota una Democràcia ho són igualment, però com mitjà d'arribar a popularitat i càrrecs, així com per la cobdícia de riquesa. L'experiència probablement demostrarà que aquests vicis odiosos i detestables creixen més àmpliament i s'estenen més ràpidament en una república. Quan els càrrecs i les riqueses es converteixen en els déus d'un


poble, i els menys valuosos i ineptes aspiren als primers, i el frau es converteix en camí per a la segona, la nació pudirà a falsedat i suarà mentides i estafes. Si els càrrecs són accessibles a tots, el mèrit, la integritat minuciosa i l'honor immaculat els arribarà solament rares vegades i per accident. Ser capaç de servir bé al país deixarà de ser una raó per la qual els grans, savis i preparats siguin triats per a prestar aquest servei, i es fomentaran altres habilitats menys honorables: adaptar les opinions pròpies a l'humor popular; sostenir, excusar i justificar les bogeries populars; defensar únicament l'interès propi i allò que ens proporcionarà l'aplaudiment; acaronar, engalipar i afalagar a l'elector, mendicar el seu vot com un gos falder encara que sigui d'un negre tret de la barbàrie; professar amistat a un competidor i apunyalar-li per l'esquena amb murmuracions; posar en circulació maledicències que al passar de mà en mà es convertiran en mentides que s'aniran deformant a l'anar de boca en boca. Qui d'entre nosaltres no ha vist aquests dolents arts i perverses maquinacions, posades en pràctica i convertint-se en alguna cosa generalitzada, de manera que l'èxit, no es podia aconseguir, segurament, per altres mitjans més honorables? El resultat és un Estat regit pels ignorants i mediocres, per presumptuosos envanits i per la inexperiència de l'intel·lecte immadur i va, de col·legials de paraules aparentment sàvies però sense fonament.

La deslleialtat i la falsedat en la vida pública i política es tornarà deslleialtat i falsedat en el privat. L'estafador en la política, com l'estafador en les apostes, està podrit des de la pell al cor. En qualsevol lloc mirarà primer pels seus interessos, i qui vulgui que es recolzi en ell serà travessat amb una canya trencada. La seva ambició és innoble, com ell mateix, i per tant pretendrà obtenir el càrrec per mitjans innobles, igual que intentarà obtenir qualsevol objecte cobejat: terres, diners o reputació.

A la llarga, el càrrec i l'honor estan divorciats. El lloc que es considera digne de ser ocupat pel inepte i incapaç, el truà i l'engalipador, cessa de tenir valor i d'encoratjar l'ambició del gran i capaç; o si no, es tiren enrere davant un concurs en el qual les armes a usar no són dignes de ser manejades per un cavaller. Llavors els hàbits d'advocats sense escrúpols tiren arrels en els senats, i els politicastres s'embardissen en renyines sobre petiteses quan el destí de la nació i la vida de milions de ciutadans estan en la picota. Els estats són engendrats per la vilesa i creixen en el frau, i els truans són exaltats per legisladors que clamen per la seva honorabilitat. Les eleccions acaben sent decidides per vots perjurs o interessos partidistes, i les pràctiques dels pitjors temps de corrupció, es reviuen exagerades, en les repúbliques.

És estrany que l'amor reverencial a la veritat, l'homenia i l'autèntica lleialtat, l'abominació de la petitesa i de l'avantatge deslleial, així com la genuïna fe, la pietat i la grandesa d'esperit hagin de disminuir entre els homes d'estat i el poble, a mesura que la civilització avança, la llibertat es generalitza i el sufragi universal implica vàlua i aptitud universal! En els temps de la reina Isabel, sense sufragi universal i sense Societats per a la Difusió del Coneixement Útil, o lectures públiques, o Liceus, l'estadista, el mercader, el burgès i el mariner eren tots igual d'heroics i temien únicament a Déu i no als homes. Permeteu que no passin més de cent o dos-cents anys, i tant en una monarquia com en una república de la mateixa espècie no haurà res menys heroic que el mercader, l'astut especulador, el arribista, tement tots únicament als homes, i mai a Déu. L'admiració per la grandesa s'extingeix i és substituïda per una pèrfida enveja de la grandesa. Tots els homes es troben o bé en la sendera de la riquesa o bé en el de la popularitat. Hi ha un sentiment general de satisfacció quan un gran estadista és desplaçat o, en general, quan el que ha gaudit del seu moment de glòria, convertint-se en ídol popular, cau en desgràcia i es enfonsat des de la seva alta posició. Es converteix en un infortuni, si no en un crim, estar per sobre del nivell popular.

Hauríem de suposar, naturalment, que la nació que es troba en tribulacions buscaria el consell del més savi dels seus fills. Però, per contra , els grans homes mai semblen tan escassos com quan més se'ls necessita, i els personatges d'escassa talla mai són tan gosats per a infestar l'Estat com quan la mediocritat, l'ambició incapaç, la immaduresa envanida i la incompetència animada i ostentosa, resulten més perilloses. Quan França es trobava al final de la seva agonia revolucionària, era regida per una assemblea de petimetres de províncies, i Robespierre, Marat i Couthon governaven en lloc de Mirabeau, Vergniaud i Carnot.


Anglaterra va ser governada pel parlament purgat després d'haver decapitat al seu rei. Cromwell va acabar amb aquesta assemblea, i Napoleó amb l'anterior.

El frau, la falsedat, els ardits i la mentida en els assumptes de la nació són símptomes de decadència en els Estats i precedeix a la convulsió i la paràlisi. Intimidar al feble i ajupir-se davant el fort és la política de les nacions governades per les petites mediocritats. Els ardits de les eleccions tornen a representar-se en els senats i l'Executiu es converteix en dispensador de càrrecs i patrocinador, principalment, dels més incapaços, de manera que els homes són subornats amb càrrecs en lloc de diners, per a major ruïna de la comunitat. El Diví desapareix de la naturalesa humana, i l'interès, l'avarícia i l'egoisme prenen el seu lloc. És una trista però il·lustrativa al·legoria en la que ens mostra als companys d'Ulisses tornats en porcs pels encanteris de Circe.

* * * * * * La Injustícia dels homes

“No pots” - diu el Gran Mestre - “servir a Déu i a Mamó”. Quan la sed de riqueses es generalitza, aquestes seran buscades tant honesta com deshonestament, per fraus i sense importar els mitjans, per les berganteries del comerç i la fredor de l'especulació avariciosa, pel joc atzarós d'accions i valors que aviat desmoralitza a tota la comunitat. Els homes especularan sobre les necessitats dels seus veïns i els patiments de la seva nació. Bombolles que, d'explotar, empobririen a les multituds, seran rebentades per murris truans, amb l'estupidesa i la credulitat, com els seus ajudants i instruments. Les grans fallides que sobresalten a un país com terratrèmols, i pitjor encara, els nomenaments fraudulents, l'apropiació indeguda dels estalvis dels pobres, l'encunyació excessiva i enfonsament de la moneda, les fallides bancàries i la depreciació dels títols de l'estat, fan presa en els estalvis dels que s'han esforçat, i torben amb el seu espoli, el primer aliment de la infància i les últimes terres de la vida, omplin de difunts els cementiris i d'embogits els manicomis. Però el estafador i l'especulador prospera i engreixa. Si el seu país declara una lleva general perquè està lluitant per la seva pròpia existència, ell ajuda depreciant el seu paper moneda, de manera que pugui acumular quantitats fabuloses amb una inversió ínfima. Si el seu veí passa necessitat, compra el seu terreny per una misèria. Si administra un estat, aquest es torna insolvent, i els orfes queden reduïts a la misèria. Si el seu banc explota, resulta que ell ha pres a temps mesures per a protegir-se. La societat adora als seus reis de paper i crèdit com els antics hindús i egipcis adoraven als seus ídols sense valor, i tant més obsequiosament, com més resulten ser els veritables pobres d'una societat rica. No cal preguntar-se per què els homes pensen que ha d'haver un altre món en el que es pagui per les injustícies d'aquest, quan veuen als seus amics de famílies arruïnades mendicant als acabalats estafadors una almoina perquè els orfes no morin de fam, fins que trobin mitjans de valdre-se per si mateixos.

* * * * * * La Injustícia dels estat

Els estats estan principalment àvids de comerç i territori. Aquest ànsia de territori duu a la violació de tractats, la invasió dels veïns febles i la rapacitat cap als protectorats les terres dels quals cobegen. Les repúbliques són en això tan rapaços i faltes de principis com els dèspotes, i mai aprenen de la història que l'expansió desmesurada per rapinya i frau té com conseqüències inevitables el desmembrament i la derrota. Quan una república comença a espoliar als seus veïns, l'epitafi de la seva pròpia condemnació està escrit en les parets. Hi ha un judici ja pronunciat per Déu sobre qualsevol conducta nacional que no s'ajusti a dret. Quan la guerra civil trenca els òrgans vitals d'una república, tiri's la vista enrere i observeu si no ha estat culpable d'injustícies; i si ho ha estat, deixeu-la humiliar-se en la pols!

Quan una nació és posseïda per un esperit d'ànsia mercantil més enllà dels justs límits imposats per la raonable prosperitat tant individual com general, es tracta d'una nació posseïda pel dimoni de l'avarícia comercial, una passió tan innoble i vil com és l'avarícia en l'individu; i com aquesta sòrdida passió és més perversa i exempta d'escrúpols que l'ambició resulta més menyspreable, i finalment provoca que la nació infectada sigui contemplada com enemiga de la raça humana. Voler obtenir la part del lleó ha resultat sempre en la ruïna dels estats, doncs conduïx invariablement a injustícies que ho fan parer detestable, i a


una política egoista i torta que impedeix a altres nacions ser amigues de l'estat que solament mira per si mateix.

L'avidesa comercial en l'Índia ha estat mare de més atrocitats i major rapacitat, i ha costat més vides humanes, que la més noble ambició d'estendre l'Imperi per part de la Roma dels cònsols. La nació que s'aferra al comerç no pot sinó tornar-se egoista, calculadora i inerta davant els més nobles impulsos que haurien de moure als estats. Acceptarà insults que agredeixin el seu honor abans que posar en perill els seus interessos mercantils, mentre que per a servir a aquests interessos emprendrà guerres injustes sota pretextos falsos i frívols, i el seu poble lliure s'aliarà despreocupadament amb dèspotes per a aixafar a un rival comercial que, s'ha atrevit a exiliar als seus reis i triar als seus propis governants.

D'aquesta forma, en les nacions comercialment avaricioses, el fred càlcul d'un sòrdid interès propi sempre acaba desplaçant els nobles impulsos de l'Honor i la Generositat que els va elevar a la grandesa. Honor i generositat que va dur A Isabel i a Cromwell a protegir conjuntament als protestants, més enllà dels quatre mars d'Anglaterra, contra la tirania coronada i la persecució mitrada; i si haguessin perdurat, haurien prohibit les aliances amb els tsars, autòcrates i Borbó destinades a reinstal·lar la tirania de la incapacitat i armar a la Inquisició de nou, amb els seus instruments de tortura. L'ànima de les nacions avaricioses es petrifica igual que l'ànima de l'individu que fa de l'or el seu déu. El dèspota actuarà ocasionalment mogut per impulsos nobles i generosos, i ajudarà al feble contra el fort i al dret contra la injustícia. Però la cobdícia comercial és essencialment egoista, acaparadora, impia, desmesurada, astuta, freda, ambiciosa i calculadora, únicament guiada per consideracions del propi interès. Sense cor i sense compassió, no coneix sentiments de pietat, comprensió o honor que puguin entorpir el seu avanç sense remordiments, i aixafa tot entrebanc en el seu camí a mesura que la seva quilla d'especulació va enfonsant sota ella les ones distretes.

Una guerra per un gran principi ennobleix a una nació, però una guerra per la supremacia comercial, basada en qualsevol pretext fal·laç, és menyspreable, i demostra millor que res, fins a quines inconcebibles profunditats de maldat els homes i les nacions poden descendir. L'avidesa comercial no té la vida dels homes en més valor que la vida de les formigues. El comerç d'esclaus és tan acceptable per a un poble captivat per aquesta ànsia, com el mercat d'ivori o especies si el benefici és ampli. Ja s'esforçarà més endavant per justificar-se davant Déu i tranquil·litzar la seva pròpia consciencia, obligant a aquells a qui van vendre els esclaus, prèviament robats o comprats, a posar-los en llibertat, castigant-los amb massacres i hecatombes si refusen obeir els mandats de la filantropia. Cap savi concep la Justícia únicament com donar a cadascun l'exacta mesura de recompensa o càstig que creiem que mereix el seu mèrit, o el que denominem el seu crim, que és més sovint el seu error.

La justícia del pare no és incompatible amb el perdó dels errors i ofenses dels seus fills. La Infinita Justícia de Déu no consisteix a adjudicar exactes mesures de càstig a les debilitats i pecats humans. Estem massa disposats a erigir la nostra pròpia i mínima concepció del que està bé i malament dintre de la llei de la justícia, i sostenir que Déu l'adoptaria com la seva llei; disposats a mesurar una mica segons el nostre criteri i dir a això, amor diví per la justícia. Contínuament intentem ennoblir la nostra innoble sed de venjança i represàlia anomenant-lo erròniament justícia.

Tampoc consisteix la justícia a regir la nostra conducta cap a altres homes per les inflexibles normes del dret legal. Si hagués en qualsevol part una comunitat on tot s'atingués a l'estricta llei, hauria d'estar escrit sobre les seves portes, com avís als desafortunats que desitgessin entrar en tan inhòspit domini, les paraules que segons Dante estan escrites sobre la gran porta de l'infern: “Deixeu enrere tota esperança, els que aquí entreu”. No es tracta únicament de pagar a l'obrer, sigui en el camp o en la fàbrica, el seu salari sense més, atenint-se al valor de mercat més econòmic per al seu treball i tan solament mentre necessitem el seu treball, o sigui capaç de treballar; doncs quan la malaltia o l'edat li venci, els deixarà a ell i a la seva família en la més extrema pobresa. I Déu maleirà amb calamitats al poble que els fills dels obrers sense treball es


vegin obligats a menjar herbes i les mares hagin d'escanyar als seus fills per a, amb els diners donats en caritat per al soterrament, poder menjar alguna cosa elles mateixes. Les regles del que habitualment es denomina “justícia”, poden ser observades minuciosament pels esperits caiguts que, són l'aristocràcia de l'Infern.

* * * * * * Justícia, ambició, venjança, perdó

La Justícia, deslligada de la compassió i la comprensió, és indiferència egoista, no gaire més encomiable que la solitud misantropa. Hi ha comprensió entre les algues, una tribu de simples organismes dels quals encara queden miríades per descobrir, amb l'ajuda del microscopi, en el més petit tros d'escòria d'una bassa estancada. Doncs se situen, com si anés per acord, en colònies separades en la paret del recipient que les conté, i semblen desplaçar-se cap amunt en files; i quan una colònia es cansa del seu lloc i pretén canviar la seva ubicació, cada agrupació manté el seu itinerari sense confusió i sense barrejar-se, procedint amb gran regularitat i ordre, com si estiguessin dirigits per savis capitosts. Les formigues i les abelles s'oferixen assistència mútua més enllà del requerit pel que les criatures humanes som capaces de percebre com estricte sentit de la justícia.

Segurament necessitem reflexionar un poc per a convèncer-nos que l'individu no és més que una part de la unitat que és la societat, i que ell està indissolublement connectat amb la resta de la seva raça. No només les accions sinó també la voluntat i els pensaments d'altres homes fan o espatllen la seva fortuna, controlen la seva destinacions i determinen la seva vida o la seva mort, el seu honor o el seu deshonor. Les epidèmies, físiques i morals, contagioses i infeccioses, l'opinió i les vanes il·lusions del poble, els entusiasmes i altres corrents i fenòmens elèctrics, morals i intel·lectuals, proven l'afinitat i empatia universals. El vot d'un home aïllat i fosc, la manifestació de la pròpia voluntat, ignorància, presumpció o rancor, al decidir unes eleccions i situar la irresponsabilitat, la incapacitat o la maldat en un senat, arriba a involucrar a la nació en una guerra, escombra la nostra fortuna, massacra als nostres fills, fa malbé tot el treball d'una vida i ens empeny irremeiablement, oposant-nos amb l'única ajuda del nostre intel·lecte, a la tomba.

Aquestes consideracions haurien d'ensenyar-nos que la justícia cap als altres i cap a nosaltres mateixos és la mateixa; que no podem definir els nostres deures per línies matemàticament establertes amb una esquadra, sinó que hem d'omplir amb ells el gran cercle traçat pel compàs; que el cercle de la humanitat és el límit i no som més que el punt en el centre, la gota en l'oceà, l'àtom o partícula unida per una misteriosa llei d'atracció, que denominem simpatia, a tots i cadascun dels àtoms de la massa; que el benestar físic i moral dels altres no ens pot ser indiferent; que tenim un interès directe i immediat en la moralitat pública i en la intel·ligència del poble, així com en el benestar i comoditat del poble en general. La ignorància del poble, la seva pobresa i indigència i la conseqüent degradació, el seu embrutiment i abandó moral són malalties; i no podem elevar-nos prou sobre el poble, ni aïllar-nos d'ell el precís, per a escapar del contagi d'aquestes miasmes ni dels grans corrents magnètiques.

La Justícia és particularment indispensable per a les nacions. L'estat injust està condemnat per Déu a la calamitat i a la ruïna. Aquesta és l'ensenyament de la Saviesa Eterna i de la història. “La rectitud exalta a un poble, però la vilesa és una xacra per a les nacions”. “El tron està establert per la rectitud. Deixeu als llavis del governant pronunciar la sentència que és divina, i que la seva boca no erri en el judici!” La nació que agafa província després de província per mitjà del frau i la violència, que envaïx al feble i espolia al sotmès, que viola els seus tractats i les obligacions dels seus contractes i que substituïx la llei de l'honor i el tracte honest per les exigències de l'avarícia, per vils ardits polítiques i els innobles mandats de la conveniència, està predestinada a la destrucció, doncs en això, igual que en l'individu, les conseqüències del mal són inevitables i eternes.

Hi ha una sentència contra tot el que és injust, escrita per Déu en la naturalesa de l'home i en la naturalesa


de l'Univers, doncs està en la naturalesa del Déu Infinit. Cap mal realment triomfa. El guany d'una injustícia és una pèrdua; el seu plaer, sofriment. La iniquitat amb freqüència sembla prosperar, però el seu èxit és la seva derrota i vergonya. Si les seves conseqüències no arriben a al que l'ha fet, cauran sobre els seus fills i els aixafaran. És una veritat filosòfica, física i moral, en forma d'amenaça, que Déu fa caure la iniquitat dels pares que violen les seves lleis sobre els fills fins a la tercera o quarta generació. Passat el temps sempre arriba el dia de reflexió, tant per a la nació com per a l'individu; i sempre el truà s'enganya a si mateix i acaba fracassant.

La hipocresia és l'homenatge que el vici i el mal, rendeixen a la virtut i a la justícia. És Satan intentant embolicar-se en l'angèlica vestidura de la Llum. És igualment detestable en la moral, en la política i en la religió; és detestable tant en l'home com en la nació. Cometre una injustícia sota l'aparença d'integritat i equanimitat, condemnar el vici en públic i practicar-lo en privat, simular caritat però condemnar inexorablement, professar els principis de la beneficència maçònica i tancar les oïdes al gemegat de dolor i al plor de sofriment, elogiar la intel·ligència del poble i conspirar per a enganyar i trair-li per mitjà de la seva ignorància i neciesa,vanar-se de puritanisme i malversar fons, presumir d'honor i abandonar mesquinament una causa que es perd, vanar-se de ser altruista i vendre el propi vot per càrrecs i poders, són hipocresies tan comunes com infames i desgraciades. Aparentar servir a Déu però servir al Diable, simular creure en un Déu de pietat i Redemptor d'amor al mateix temps que, es persegueix a aquells que professen una fe diferent, especular amb les cases de les vídues i resar llargament per a simular pietat, predicar la continència però rebolcar-se en la luxúria, inculcar humilitat però superar a Llucifer en supèrbia, pagar el delme però ometre les majors obligacions prescrites per la llei, el judici, la pietat i la fe, posar el crit en el cel per un mosquit però empassar-se un camell, mantenir net l'exterior de la copa i el plat però mantenint-los plens d'extorsió i excessos, aparentar de cara als homes ser just i piadós però per dintre estar ple d'hipocresia i iniquitat, és de fet com un sepulcre blanquejat, que sembla bell per fora però per dintre està ple d'ossos, mort i brutícia.

La república camufla la seva ambició sota la pretensió del desig i deure “d'estendre el mandat de la Llibertat” i proclama com “manifesta destinació” annexionar altres repúbliques o els estats i províncies d'altres per a si mateixa, sigui emprant obertament la violència o sota títols obsolets, buits i fraudulents. L'Imperi fundat per un soldat reeixit, reclama les seves fronteres antigues o naturals, i fa de la necessitat i la seguretat, els pretextos per a saquejar obertament. La gran Nació Mercant, una vegada obtingut cap de pont en Orient, descobreix la seva contínua necessitat d'estendre el seu domini per les armes, i subjuga a la Índia. Les grans reialeses i despotismes, sense una excusa, es reparteixen entre ells un regne, desmembren Polònia i es preparen per a disputar-se els territoris de la Mitja Lluna. Mantenir la balança de poder és un excusa per a destruir estats. Cartago, Gènova i Venècia, ciutats únicament comercials, han d'obtenir territori per la força o el frau per a convertir-se en estats. Alexandre marxa cap a la Índia. Tàmerlan persegueix un imperi universal, els sarraïns conquisten Espanya i atemoreixen a Viena.

La sed de poder mai se satisfà. És insaciable. Ni els homes ni les nacions tenen mai suficient. Quan Roma era senyora del món, els emperadors van exigir ser adorats com Déus. L'Església de Roma va reclamar el despotisme sobre l'ànima i sobre tota la vida, des del bressol a la tomba. Va donar i va vendre absolucions per als pecats passats i futurs. Va Proclamar ser infal·lible en matèria de fe, i va delmar Europa per a purgar-la d'heretges, i va delmar Amèrica per a convertir als mexicans i peruans. Va lliurar i va arrabassar trons, i per excomunió i interdictes va tancar les portes del Paradís a les nacions. Espanya, altiva per la seva dominació sobre les Índies, va intentar aixafar el protestantisme als Països Baixos mentre Felip II es casava amb la Reina d'Anglaterra i la parella intentava retornar aquest regne a la lleialtat del tron papal. Després Espanya intentava conquistar Anglaterra amb el seu Armada Invencible. Napoleó va situar als seus familiars i capitans en els trons, repartint-se entre ells mitja Europa. El Tsar regna sobri un imperi més gegantesc que Roma. La història de tots és o serà la mateixa: adquisició, desmembrament, ruïna. Hi ha un judici de Déu sobretot el que és injust.


Intentar subjugar la voluntat dels altres i prendre l'ànima captiva, per representar l'exercici del més alt poder, sembla ser el més alt objectiu de l'ambició humana. Està en la base de tot proselitisme i propaganda, des del de Mesmer fins al de l'Església de Roma i la República Francesa. Aquesta era la tasca d'ambdós, Jesús i Mahoma. La Maçoneria únicament predica la Tolerància, el dret de l'home a acatar la seva pròpia fe, el dret de les nacions a governar-se per si mateixes. Condemna per igual al monarca que busca estendre els seus dominis per conquesta, a l'església que proclama el dret a reprimir la heretgia per mitjà del foc i l'acer i la confederació d'estats que insisteix a mantenir una unió per la força restaurant la germanor a través de la massacre i l'opressió.

És natural, quan s'està contrariat, desitjar venjança; i persuadir-nos a nosaltres mateixos que ho desitgem menys per la nostra pròpia satisfacció que, per a impedir la repetició d'un mal, doncs l'autor se sentiria animat per la impunitat unida al benefici del mal. Rendir-se davant el estafador és encoratjar-li a continuar, i estem bastant disposats a considerar-nos a nosaltres mateixos com els instruments escollits de Déu per a infligir la seva venjança, i per Ell i en el seu lloc descoratjar al mal fent-lo estèril i assegurant el seu càstig. Es diu que la venjança és “una espècie de justícia salvatge”, però sempre es porta a terme inflamada per l'odi, i per tant és indigna d'una gran ànima, que no hauria de veure torbada la seva equanimitat per la ingratitud o la vilesa. Les ferides infligides a nosaltres pels perversos no són molt més dignes de la nostra ira que aquelles causades pels insectes i els animals; i quan vam aixafar a l'escurçó o donem mort al llop o a la hiena, hauríem de fer-lo sense ser moguts per la ira, i amb un sentiment de venjança no major que si arrenquéssim una herba dolenta.

I si bé està en la naturalesa humana venjar-se per mitjà del càstig, deixeu al maçó considerar sincerament que al fer-lo així, ell és l'agent de Déu, i deixem així que la seva venjança sigui mesurada per la justícia i temperada per la pietat. La llei de Déu és que les conseqüències del mal, la crueltat i el crim siguin el seu propi càstig; i que l'ofès, el perjudicat i l'indignat siguin els seus instruments per a reforçar la llei tant com ho són la reprovació pública, el veredicte de la història i la execració de la posteritat. Ningú dirà que el inquisidor que ha torturat i cremat a l'innocent, l'espanyol que va trossejar a nens indis amb la seva espasa i va llançar els membres als seus gossos, el militar tirà que ha executat a homes sense celebrar judici, el truà que ha robat o traït a l'estat, el banquer fraudulent i corrupte que ha deixat a orfes en la indigència, el funcionari públic que ha trencat el seu jurament, el jutge que ha prevaricat o el legislador, la incapacitat del qual, ha arruïnat l'estat, no haurien de ser castigats. Que així sigui, i deixem als ofesos o als quals els compadeixen, ser els instruments de la justa venjança de Déu, però sempre per un sentiment més noble que no la mera venjança personal. Recordeu que cada característica moral de l'home troba el seu prototip entre les criatures de menor intel·ligència; que la cruel fetor de la hiena, la salvatge rapacitat del llop, la fúria del tigre, la múria astúcia de la pantera, es troben en l'espècie humana, i quan es troben en l'home no haurien de despertar altra emoció distinta, a quan les descobrim en les bèsties. Per què hauria d'estar el veritable home, irritat amb els ocs que claquen, els galls dindis que es pavonen, els rucs que bramen i els micos que imiten i parlotegen, encara que per fora ostentin forma humana? A més, sempre és cert, és molt més noble perdonar que venjar-se, i en general més aviat hauríem de menysprear als que ens fan mal que, no sentir l'emoció de la ira o el desig de venjança.

* * * * * * (1)El Sol

En l'esfera del Sol s'està en la regió de la Llum. La paraula hebrea per a or “zahab”, també significa Llum, de la qual el Sol és la gran font per a la Terra. Així, en la gran al·legoria oriental dels hebreus, el ric Pisó limita la terra de l'Or o de la Llum, i el ric Gihon la terra d'Etiòpia o de la Foscor.No sabem de la llum molt més del que sabien els antics. Segons les últimes teories, la llum no està composta de partícules lluminoses disparades des del Sol a velocitat immensa, sinó que aquest cos

(1) En el text anglès, no hi ha cap senyal d'inici d'un nou tema, però ens ha semblat un error d'impremta..


únicament imprimeix, en l'èter que ompli tot l'espai, un poderós moviment vibratori que s'estén, en forma d'ones lluminoses, més enllà dels més distants planetes, proporcionant-los llum i calor. Per als antics la llum era una emanació de la Deïtat. Per a nosaltres, igual que per a ells, és el signe vàlid del bé i coneixement. Per a nosaltres, també, el viatge ascendent de l'ànima a través de les Esferes és simbòlic; però tenim tan poca informació com ells sobre d'on ve l'ànima, de si té un origen i a on va després de la mort. Van intentar tenir alguna creença i fe, algun credo sobre aquests aspectes, però actualment els homes estan satisfets amb no considerar res referent a això, pensant únicament que l'ànima és quelcom separat del cos i que li sobreviu però respecte a si existia abans d'ell, ni es planteja ni importa. Ningú es pregunta si emana de la Deïtat o si és creada del no-res, o si és generada com el cos i prové de les ànimes del pare i de la mare. No ens somriguem, per tant, de les idees dels antics fins que tinguem una creença millor; però acceptem els seus símbols com significat que l'ànima és de naturalesa divina, i s'origina en una esfera propera a la Deïtat, i torna a ella quan és alliberada de l'esclavitud del cos; i que solament pot tornar allí quan és purificada de tota la sordidesa i pecat que, figuradament, s'ha convertit en part de la seva substància pel seu contacte amb el cos.

No és estrany que, fa milers d'anys, els homes adoressin al Sol, i que avui aquest culte continuï entre els parsis. Originalment miraven més enllà de l'esfera, cap al Déu invisible, de qui la llum del Sol, aparentment idèntica en generació i vida, era manifestació i emanació. Molt abans els pastors caldeus van observar en les seves planes que el Sol sortia regularment, com ara succeïx, al matí, com un déu, i es posava, com un rei retirant-se, per l'oest, per a tornar de nou al seu degut temps en la mateixa cadena de majestat. Adorem la immutabilitat. Era aquest caràcter ferm i immutable del Sol el que els homes de Baalbec adoraven. El seu poder com dador de llum i dador de vida són atributs secundaris. La gran idea que empenyia al culte era la característica de Déu que veien reflectida en la seva llum, i fascinats veure en la seva originalitat la immutabilitat de la Deïtat. El Sol havia vist enfonsar-se trons, terratrèmols agitar el món i enfonsar muntanyes. Més enllà de l'Olimpi, més enllà de les Columnes d'Hèrcules, ell havia descendit diàriament al seu estatge i havia sortit de nou al matí per a contemplar els temples que construïen per a adorar-lo. El personificaren com Brahama, Amon, Osiris, Bel, Adonis, Melkarth, Mitra i Apol·lo; i les nacions que així van obrar es van fer ancianes i van morir. La molsa va créixer en els capitells de les grans columnes dels seus temples, i ell brillà en la molsa. Gra a gra els seus temples es van esmicolar i la pols va caure, i va ser dut pel vent, i encara ell brilla en la columna que s'enfonsa i en l'arquitrau. La teulada va caure estavellant-se en el paviment, i ell ho va seguir il·luminant, Sant dels Sants, amb rajos immutables. No és estrany que els homes adoressin al Sol.

Hi ha una planta aquàtica en les amples fulles de la qual, les gotes d'aigua roden sense unir-se, com gotes de mercuri. Igualment succeïx amb els arguments en matèria de fe, política o religió, que roden sobre la superfície de la ment. Un argument que convenç a una ment pot no tenir cap efecte en una altra. Pocs intel·lectes tenen algun poder o capacitat lògics. Hi ha una singular desviació en la ment humana que converteix la falsa lògica en més eficaç que la veritable, i això afecta a nou desenes parts d'aquells que són considerats com homes d'intel·lecte. Fins i tot entre els jutges, ni un de cada deu pot argumentar lògicament. Cada ment veu la veritat distorsionada través del seu propi mèdium. La veritat, per a la majoria dels homes, és com matèria en l'estat esferoïdal. Com una gota d'aigua freda en la superfície d'una planxa de metall roent, balla, tremola i gira sense entrar mai en contacte amb ella; i la ment pot ser llançada a la veritat, com una mà humitejada en àcid sulfúric pot entrar en el metall fos, i ni tan sols escalfar-se per la immersió.

* * * * * *

Origen de les paraules, Horus, Hiram i altres

La paraula Khairüm, Khürüm o Hiram és una paraula composta. Geseni tradueix Khürüm, com noble o nascut lliure. Khür significa blanc, noble. També fa referència a l'acció d'obrir una finestra i a la conca de


l'ull. Khri també significa blanc, o obertura, i Khris, l'orbe del Sol en Job VII.13 i X.7. Krishna és el Déu-Sol hindú. Khur, la paraula persa, és literalment el nom del Sol.

De Kur o Khur, el Sol, prové Khora, topònim del baix Egipte. El Sol, afirma Bryant en la seva Mitologia, era anomenat Kur; i Plutarc diu que els perses anomenaven al Sol, Küros. Kurios, senyor en grec, com Adonai, senyor en fenici i en hebreu, s'aplicava al Sol. Molts llocs eren consagrats al sol i anomenats Kura, Kuria, Kuropolis, Kurene, Kureschata, Kuresta, i Corusia en Escitia.

La deïtat egípcia cridada pels grecs Horus era Her-Ra, o Har-oeris, Hor o Har, el Sol. Hari és una denominació hindú per al Sol. Ari-al, Ar-és, Ar, Aryaman, Areimonios, significant l'arrel AR foc o flama, són igualment similars. Hermes o Har-mes, (Aram, Remus, Haram, Harameias), era Kadmos, la Llum Divina o Saviesa. Mar-kuri, diu Movers, és Mar, el Sol.

En hebreu, AOOR, és Llum, Foc, o el Sol. Cyrus, diu Ctesias, va ser anomenat així per Kuros, el Sol. Kuris, afirma Hesychius, era Adonis. Apol·lo, el Déu-Sol era anomenat Kurraios, de Kurra, una ciutat en Focia. El poble de Kurene, originalment etíops o cutites, adoraven al Sol sota la advocació de Achoor i Achör. Sabem, a través d'un precís testimoniatge en els antics anales de Tsür (o Tir), que la festivitat principal de Mal-karth, l'encarnació del Sol en el solstici d'hivern celebrada en Tsür, era anomenada el seu renaixement o el seu despertar, i se celebrava amb una pira en la qual se suposava que el déu obtenia, a través de l'ajuda del foc, una nova vida. Aquesta festivitat se celebrava en el mes de Peritius o Barith, el segon dia del qual corresponia a l'actual 25 de Desembre. Khur-um, Rei de Tir -afirma Movers- va ser el primer que va celebrar aquesta cerimònia. Sabem d'aquests fets per Josefo, pels comentaris de Servi sobre l'Eneida i per les Dionisíaques de Nono; i a través d'una coincidència que no pot ser fortuïta: en el mateix dia se celebrava a Roma el “Dies Natalis Solis Invicti”, el dia festiu del Sol invencible. Sota aquest mateix títol, Hèrcules, Har-acles, era adorat en Tir. D'aquesta forma, mentre s'erigiria en el temple la mort i resurrecció d'un Déu-Sol, l'Haracles tirià, era representat anualment en Tir, per l'aliat de Salomó, cada solstici d'hivern en la pira de Mal-Karth.

Aroeris o Har-oeris, l'antic Horus, prové de la mateixa vella arrel que en hebreu adopta la forma Aür, o, amb l'article prefixat, Haür, Llum o la Llum, esplendor, flama, el Sol o els seus rajos. El jeroglífic del jove Horus era el punt en un cercle, mentre que el de l'últim Horus és un parell d'ulls. I el festival del trentè dia del mes Epiphi, quan el Sol i la Lluna estaven suposadament alineats amb la Terra, rebia el nom del natalici dels ulls de Horus.En un papir publicat per Champollion, aquest déu rep la advocació de “Haroeri, Senyor dels Esperits Solars, l'ull benefactor del Sol”. Plutarc li va anomenar Har-pocrates, però no hi ha rastre de l'última part del nom en les llegendes de jeroglífics. Ell és el fill de Osiris i Isis, i se li representa assegut en un tron suportat per lleons, donant-se la coincidència que en antic egipci, la mateixa paraula significa Lleó i Sol. D'aquesta forma Salomó va fer un gran tron d'ivori, recobert d'or, amb sis esglaons, sengles lleons en els braços i un lleó a cada costat dels esglaons, de manera que resultaven set lleons en cada costat. De nou, la paraula hebrea

“Khi”, que significa vivent; i

“râm”, que i traduïx per va anar, o serà elevat. Això últim és el mateix que ,

“röm, aröm, haröm, d'on prové Aram, referent a Síria, o Aramæa, Terres Altes. Khairüm, per tant, significaria el qual va ser elevat a la vida.D'aquesta forma, en antic aràbic, hrm, una arrel poc habitual, significava era alt, fet gran, exaltat, i Hîm significa bou, el símbol del Sol en Taure, el equinocci vernal o de primavera


. Per tant, Khurum, impròpiament anomenat Hiram, és Khur-om, el mateix que Her-ra, Her-mes i Heracles, l'Heracles Tyrius Invictus, la personificación de la Llum i Fill, Mediador, Redemptor i Salvador. De la paraula egípcia Ra prové la copta Oüro, i l'hebrea Aür, llum. Har-oeri, és Hor o Har, el cap o mestre. Hor igualment significa calor; i hora, temporada o hora, i aquí tenen el seu origen diferents noms del Sol en diversos dialectes africans: Airo, Ayero, Eer, Uiro, Ghurrah i altres. El nom real traduït com Faraó era Phra, és a dir, Pai-ra, el Sol.La llegenda de la competició entre Hor-ra i Set, o Set-nu-bi, - assimilat al déu cananeu Bar o Baal - és més antiga que la lluita entri Osiris i Tifó; tan vella, almenys, com la dinovena dinastia. En el Llibre dels Morts és anomenada “El dia de la batalla entri Horus i Set”, i el mite tardà connecta ja amb Fenícia i Síria. El cos de Osiris va desembarcar en Gebal o Byblos, seixanta milles al nord de Tir. No se li passarà per alt a ningú que en el nom de cada assassí de Hiram es troba el del déu del mal Baal.

* * * * * * Osiris , Abif

Har-oeri era el déu del Temps, així com de la Vida. La llegenda egípcia narra que el Rei de Byblos va tallar el tamarisc que contenia el cos de Osiris, i va fer amb ell una columna per al seu palau. Isis, emprada en el palau, es va apoderar de la columna, va treure el cos i se'l va dur. Apuleu la descriu com “una bella dona, sobre el diví coll de la qual el seu llarg i poblat cabell penjava en graciosos rínxols”; i en la processó, les dones assistents, amb pintes d'ivori simulaven vestir i ornamentar el regi pèl de la deessa. La palmera i el llum amb forma de barca apareixien en la processó. Si el símbol del que estem parlant no és una mera invenció moderna, és a aquests elements als que al·ludeix.

La identitat de les llegendes està també confirmada per aquest dibuix jeroglífic copiat d'un antic monument egipci, que pot il·lustrar-vos pel que concerneix la urpa del lleó i al mallet del mestre: (en hebreu)

en l'antiga grafia fenícia:

i en la samaritana:

A B, (les dues lletres que representen els nombres 1, 2, o Unitat i Dualitat), significa Pare, i és un substantiu primitiu, comú a totes les llengües semítiques. També significa Ancestre, Originador, Inventor, Cap, Cap o Director, Supervisor, Mestre, Sacerdot, Profeta.

és simplement Pare, quan està en construcció, és a dir, quan precedeix a altra paraula, i en català s'interposa la preposició “de”, com

Abi-AL, el pare del. Igualment, la iod final significa “la meva”, de manera que

per si sol, significa el meu pare.

“David el meu pare”, 2 Cron., II.3 . La

(Vav) final és el pronom possessiu “el seu” (d'ell), i

Abiv (que nosaltres llegim Abif) significa del meu pare. El seu significat complet, connectat amb el nom de Khürüm, és sens dubte “anteriorment un dels servents -o esclaus- del meu pare”. El nom de l'artesà fenici és, tant en Samuel com en Reis,

(Sam. XI.1, Reyes XV.1 i Reis VIII.40). En Cròniques és


amb l'addició de

(Cron. II.12) i de

(Cron.IV.16). És completament absurd afegir la paraula “Abif” o “Abiff” com part del nom de l'artesà, i és igualment absurd afegir la paraula “Abi”, que era un títol i no parteix del nom. José diu (Gen. XIV.8) “Déu m'ha nomenat “Ab l'Paraah” - com Pare de Paraah -Visir o Primer Ministre. Igualment Haman va ser anomenat Segon Pare de Artajerjes; i quan el Rei Khürüm o Hiram, va emprar l'expressió "Khürüm Abi” volia dir que l'artesà que va enviar a Salomó era l'obrer principal o cap del seu ofici en Tir. Una medalla copiada per Montfaucon mostra a una dona alletant a un nen amb espigues de blat en una mà i la llegenda “iao”. Ella està asseguda en els núvols, amb una estrella en el seu cap i tres espigues de blat sorgint d'un altar enfront d'ella.Horus era el mediador, que va ser enterrat durant tres dies, va ser regenerat i va triomfar sobre el principi del mal. La paraula Heri, en sànscrit, significa pastor, així com salvador. Krishna és anomenat Heri, com Jesús s'anomenava a si mateix el Bon Pastor.

Khür, significa l'obertura d'una finestra, o cova o l'ull. En siríac és

igualment significa una obertura, i també noble, nascut lliure, d'alt bressol.

Khurm, significa consagrat, devot. En antiga llengua etíop

és el nom d'una ciutat (Jos. XIX. 38) i d'un home (Esdr. II. 32, X. 31; Neh. III. 11).

Khirah, significa noblesa, una raça noble.S'afirma de Buda que comprenia en la seva sola persona l'essència del Trimurti hindú, i d'aquí que el monosíl·lab de tres lletres Om o Aum se li aplica com sent essencialment el mateix que Brahma -Vishnu- Siva. Ell és el mateix que Hermes, Thoth, Taut i Tutatis. Un dels seus noms és Heri-maya o Hermaya, que és evidentment el mateix nom Hermes, Khirm o Khürm. Heri, en sànscrit, significa Senyor. Un germà docte col·loca sobre els dos pilars simbòlics, de dreta a esquerra les dues paraules

i Baal seguides del jeroglífic equivalent

del Déu-Sol, Amón-Ra. És una coincidència accidental que en el nom de cadascun dels assassins estan ambdós noms, els de la deïtat de Bé i la del Mal dels hebreus, doncs Yu-bel no és sinó Yehu-Bal o Yeho- Bal? És coincidència que les tres síl·labes finals dels noms, a, o, um, formin A.·.O.·.M.·., la paraula sagrada dels hindús que significa el Déu Trino, dador de vida, preservador i destructor de vida representat pel caràcter místic?

La genuïna Acàcia, també, és el tamarisc espinós, el mateix arbre que va créixer al voltant del cos de Osiris. Era un arbre sagrat entre els àrabs, que van fer amb la seva fusta l'ídol AL-Uzza, destruït per Mahoma. És un arbust abundant en el desert de Tir, i de tamarisc es va fer la corona d'espines que es va posar en el cap de Jesús de Nazareth. És un digne representant de la immortalitat per la seva tenacitat per a la vida, doncs ha estat conegut, quan era col·locat com marc de la porta, pel fet de fer arrels i incipients branques sobre el llindar.

* * * * * * L'estat en crisi

Tota comunitat ha de tenir els seus períodes de prova i transició, especialment si entra en guerra. És cert que en un moment donat la nació estarà totalment governada per agitadors que apel·len als pitjors instints de la naturalesa popular, per corporacions dineràries, per aquells que s'han enriquit per la depreciació dels


valors i fons de l'estat o del paper moneda, per advocats d'estar per casa, intrigants, especuladors i aventurers: una innoble oligarquia, enriquida per les penúries de l'Estat i engreixada per la misèria del poble. Llavors acaben totes les visions d'igualtat i els drets de l'home expiren; i l'Estat deteriorat i saquejat solament pot recuperar la llibertat real travessant una gran tribulació i purificant-se en la seva transmigració per foc i sang. En una república, aviat esdevé que els partits es reuneixen al voltant dels pols positiu i negatiu d'alguna opinió o noció, i que l'esperit intolerant d'una majoria triomfant no permetrà cap desviació de l'ortodòxia que ella mateix ha imposat. La llibertat d'opinió serà enaltida, però cadascun l'exercirà corrent el perill de ser proscrit de la comunió política per aquells que tenen les regnes i dicten la política a seguir. L'esclavitud al partit i el servilisme als capritxos populars van de la mà. La independència política només succeïx en un estat fòssil, i les opinions dels homes emanen dels actes que s'han vist obligats a fer o sancionar. La adulació, tant a l'individu com al poble, corromp tant al adulador com a l'adulat, i no serveix millor al poble que als reis. Un cèsar, el poder del qual és més segur, no es preocupa d'això tant com en una democràcia lliure, ni tampoc el seu desig d'afalacs creixerà de forma exorbitant, com creix el del poble, fins que es torna insaciable. L'efecte de la llibertat en els individus és creure que poden fer el que els plagui; per el poble, és en bona mesura igual. Quan s'és sensible a la adulació, atès que aquesta respon sempre a algun interès i és moguda per raons perverses i propòsits malvats, és segur que tant l'individu com el poble, al fer el que els plagui, estarà fent el que en honor i en consciència hauria d'haver romàs, sense fer-se. No s'haurien de fer felicitacions que, ben aviat puguin tornar-se en retrets; i com tant els individus com els pobles són propensos a fer un mal ús del poder, lloar-los, que és una forma segura de dur-los a error, hauria de considerar-se un crim.

El primer principi d'una república hauria de ser “que cap home o organització d'homes està legitimat per a emprar fons o privilegis de la comunitat excepte que per al servei públic; i els càrrecs de magistrat, legislador o jutge mai han de ser hereditaris”. Es tracta de tota una enciclopèdia de debò i Saviesa compresa en una senzilla frase i expressada en un llenguatge que tot home pot entendre. Si un diluvi de despotisme anés a negar el món, i destruir totes les institucions sota les quals s'acull la llibertat, fins a tal punt que no fos recordada pels homes, aquesta única frase preservada seria suficient per a encendre els focs de la llibertat i reviure la raça dels homes lliures.Però per a preservar la llibertat altra frase ha de ser afegida: “que un estat lliure no atorgui el càrrec com recompensa, i menys encara per serveis discutibles, tret que busqui la seva pròpia ruïna; sinó que tots els funcionaris siguin emprats per l'estat, tenint en compte únicament la seva voluntat i capacitat per a rendir un servei en el futur, i per tant que els millors i més competents siguin sempre preferits”.

Doncs si dóna el mateix la regla que seguim, la de la successió hereditària és potser tan bona com qualsevol altra. Però en realitat per cap altra (regla) és possible preservar les llibertats de l'estat i confiar el poder de fer les lleis; sols a aquells que posseïxen aquest agut sentit de la justícia i la injustícia que els habilita per a detectar la maldat i la corrupció per molt amagades que estiguin, i que posseïxen aquest coratge moral, homenia generosa i independència galant que, els converteixen en temibles a l'hora de treure criminals a plena llum i fer caure sobre ells el desdeny i el menyspreu del món. Els aduladores del poble mai són tals homes. Al contrari, sempre arriba un moment a la república que ,aquesta no està contenta, com Tiberi, amb un únic Sejano, sinó que ha de tenir un sens fi d'aquests; i llavors (passa que) aquells més prominents en el negociat dels assumptes són homes sense reputació, capacitat d'estat, habilitat o formació; són simples cortesans de partit, que deuen els seus llocs a ardits i a l'ànsia de créixer sense posseir ni el cor ni l'intel·lecte que fa grans i savis als homes, patint al mateix temps la visió estreta i amarg sectarisme de la intolerància política. Aquests moren; i el món no resulta més savi per no-res del que hagin dit o fet. Els seus noms s'enfonsen en el fons del pou de l'oblit, però els seus actes de bogeria o berganteria maleïxen al cos polític i finalment, provoquen la seva ruïna.

Els polítics, en un estat lliure, són generalment falsos, insensibles i egoistes. La fi del seu patriotisme és la


seva pròpia elevació, i sempre contemplen amb oculta satisfacció la desgràcia o caiguda de qualsevol eminent geni del que el seu superior talent aombri la seva pròpia importància, o la integritat de la qual i incorruptible honor es creuïn en el camí dels seus fins egoistes. La influència dels petits aspirants és sempre contrària als grans homes, doncs quan aquests accedeixen al poder, pot ser per a tota la vida, mentre que un d'ells és més fàcilment deposat, i tots esperen succeir-li. I succeïx que a la llarga els homes impúdicament aspiren amb èxit, als més alts llocs, malgrat no servir més que per a una baixa comesa de oficinista.

La conseqüència és que aquells que se senten competents i qualificats per a servir al poble refusen amb disgust entrar en la lluita pel càrrec on la doctrina perversa i jesuítica que tot val en política, és una excusa per a tota espècie de vileses infames; i aquells que persegueixen els més alts llocs de l'Estat no gaudeixen de l'esperit magnànim o els impulsos piadosos d'una gran ànima, per a dur al poble a resolucions generoses, nobles i heroiques, i a una acció viril i sàvia; sinó que, com gossos falders posats dempeus sobre les seves potes del darrere i amb les davanteres servilment suplicants, adulen, afalaguen i mendiquen vots. Més que rebaixar-se a això, romanen altivament distants, refusant desdenyosament complimentar al poble i seguint la màxima “la humanitat no posseïx cap títol que li permeti exigir que la servim, en comptes de servir-se ells mateixos”.

* * * * * *

Més falsos profetes que verdadersÉs lamentable veure a una nació dividida en faccions, cadascuna seguint a aquest o aquell líder gran o cínic, amb una adoració cega, irracional i incondicional; és deplorable veure-la dividida en clans l'únic propòsit dels quals és el botí de la victòria i els capitosts de la qual són malvats, corruptes, d'escassa talla i vils. Tal nació es troba en els últims estadis de decadència i, estant pròxim la seva fi, no importa quan pròspera pugui semblar, doncs al mateix temps que discuteix, es troba sobre el volcà i el terratrèmol. Però és cert que cap govern pot ser dirigit per homes del poble, i per al poble, sense una rígida fidelitat a aquells principis que la nostra raó establix com sòlids i inamovibles. Aquests han de ser el barem per a valorar als partits, els homes i les mesures adoptades. Una vegada decidides, el govern ha de ser inexorable en la seva aplicació, i tots han de protegir-les o bé declarar-se en contra. Els homes poden trair, però els principis no. L'opressió és una conseqüència invariable de la confiança posada equivocadament en un home traïdorenc, mai és el resultat del treball i l'aplicació d'un principi sòlid, just i ben provat. Els pactes que posen els principis fonamentals en dubte, per a unir en un sol partit a homes de credos antagonistes no són sinó fraus que desemboquen en la ruïna, justa i natural conseqüència del frau. Una vegada que hàgiu decidit la vostra teoria i credo, no permeteu desviacions d'ell en la pràctica per cap conveniència. És la paraula del Mestre. No la rendiu a l'afalac ni per força! No permeteu que cap derrota o persecució us despulli d'ella! Creieu que el que ha errat una vegada en el seu sentit d'estat tornarà a errar, i que aquests errors són fatals com crims; i que la curtesa de mires no es corregeix per l'edat. Hi ha sempre més impostors que visionaris entre els homes públics, més falsos profetes que veritables, més profetes de Baal que de Jehovà; i Jerusalem sempre està en perill davant els assiris.

Salusti va afirmar que, una vegada que un estat ha estat corromput pel luxe i la tovor, pot per la seva mera grandesa suportar la càrrega dels seus vicis. Però fins i tot, mentre escrivia, Roma, de la qual parlava, havia esgotat ja la seva paròdia de llibertat. Altres causes a part del luxe i la folgança destruïxen les repúbliques. Si és petita, els seus veïns més grans l'extingeixen per absorció. Si és de gran extensió, la força de cohesió és massa feble per a mantenir-la unida i es desfà pel seu propi pes. La irrisòria ambició dels homes d'escassa talla també les desintegra. El desig de saviesa en els seus consells crea discrepàncies exasperants. La usurpació de poder juga la seva part, la incapacitat promou la corrupció, les tempestes s'aixequen i els fragments de la incoherent barca s'espargeixen per les sorres de les platges, ensenyant al gènere humà altra lliçó, perquè aquest la menyspreï.

* * * * * *


Teorema de Pitàgores

La quarantè setena proposició és anterior a Pitàgores. És la següent: “en qualsevol triangle rectangle, la suma dels quadrats de la base i l'altura és igual al quadrat de la hipotenusa”.El quadrat d'un nombre és el producte d'aquest nombre multiplicat per si mateix.D'aquesta forma 4 és el quadrat de 2, i 9 el quadrat de3.Els deu primers nombres són: 1, 2, 3, 4, 5, 6, 7, 8, 9, 10; els seus quadrats són 1, 4, 9, 16, 25, 36, 49, 64, 81, 100; i 3, 5, 7, 9, 11, 13, 15, 17, 19 són les diferències entre cada quadrat i el que li precedeix, donant-nos els nombres sagrats 3, 5, 7 i 9. D'aquests nombres, els quadrats de 3 i 4, sumats, donen el quadrat de 5; i els quadrats de 6 i 8 donen el quadrat de 10; i si es forma un triangle rectangle la base del qual mesuri 3 o 6 unitats i la perpendicular 4 o 8, la hipotenusa amidarà 5 o 10 unitats. I si dibuixem un quadrat en cada costat i els subdividim en quadrats d'una unitat de costat, hauran punts d'aquests en el quadrat de la hipotenusa com en els altres dos junts.Els egipcis distribuïen les seves deïtats en tríades: el Pare o Esperit o Principi Actiu o Poder Generatiu, la Mare o Matèria o Principi Passiu o Poder Conceptiu, i el Fill, Generat o Produït, l'Univers procedent d'ambdós principis. Aquests eren Osiris, Isis i Horus. Igualment, Plató ens dóna Pensament el Pare, Matèria Primitiva la Mare, i Cosmos el Món, el Fill, l'Univers animat per un ànima. Tríades de la mateixa classe apareixen en la Càbala. Plutarc diu, en el seu llibre De Isis i Osiris, “però la naturalesa millor i més divina consisteix en tres: el que únicament existeix dintre de l'Intel·lecte, la Matèria, i el que procedeix d'aquests, que els grecs denominaven Kosovo”; Plató acostuma a anomenar-lo l'Intel·ligible, la Idea, Exemplar i Pare; Matèria, la Mare, la Nodrissa, el lloc i receptacle de generació; i el fruit d'ambdós, el Plançó i Gènesi, el Kosmos, “una paraula que significa igualment Bellesa i Ordre, o l'Univers mateix”. No s'us escaparà que la Bellesa està simbolitzada pel segon Vigilant en el Sud.

Plutarc continua dient que els egipcis comparaven la naturalesa universal amb el que ells anomenaven el triangle més bell i perfecte, com fa Plató en aquest diagrama nupcial, com se li denomina, que va introduir en la seva comunitat. Llavors afegix que el triangle és recte i els seus costats amiden respectivament 3, 4 i 5 unitats; i afirma: “Hem de suposar que la perpendicular encarna la naturalesa masculina, la base la femenina i la hipotenusa ha de ser contemplada com el plançó d'ambdós; i per tant la primera representarà encertadament a Osiris o causa primera, la segona a Isis o capacitat receptiva i l'última a Horus o efecte comú dels altres dos. Doncs el 3 és el primer nombre compost d'un parell i un imparell, i el 4 és un quadrat el costat del qual és igual al nombre parell 2; però del 5, que és generat pels dos precedents, 2 i 3, pot dir-se que té una relació igual amb ambdós, com pares comuns”.

* * * * * * El Deu, nombre sagrat

Les mans estretes són altre símbol emprat per Pitàgores. Representava el nombre 10, el nombre sagrat que contenia a tots els precedents i era expressat pel misteriós tetractys, figura que va prendre prestada dels sacerdots hebreus, així com de la ciència sagrada egípcia, i que hauria de ser reprès entre els símbols del Mestre Maçó, grau al que pertany per dret propi. Els hebreus ho construïen així, amb les lletres del nom Diví:


D'aquesta manera el tetractys ens conduïx, no solament a l'estudi dels nombres segons la filosofia pitagòrica, sinó també de la Càbala, i us ajudarà en la recerca de la Veritable Paraula i en la comprensió del que era denominat La Música de les Esferes. La ciència moderna confirma les idees de Pitàgores quant a les propietats dels nombres i al fet que governen l'Univers. Molt abans del seu temps, la naturalesa havia extret les seves arrels cúbiques i els seus quadrats.

* * * * * *Les eines de l'Home

Totes les forces a la disposició de l'home o sota el seu control, o subjectes a la seva influència, són les seves eines. L'amistat i la simpatia que uneixen els cors són una força com l'atracció o la cohesió, que uneixen les partícules de sorra per a formar una roca. Sense aquesta llei d'atracció o cohesió els mons materials i els sols es dissoldrien en un instant en el vapor invisible. Si els llaços de l'amistat, l'afecte i l'amor s'anul·lessin, la humanitat es tornaria una munió rugent de bèsties salvatges i depredadors. La sorra s'endureix en roca sota la tremenda pressió de l'oceà que hi ha sobre ella, ajudada de vegades per la irresistible energia del foc; i quan la pressió de la calamitat i el perill es posa sobre una ordre o una nació, és quan els membres o els ciutadans haurien d'estar més units per la cohesió de la simpatia i interdependència.

La Moralitat és una força. És l'atracció magnètica del cor cap a la Veritat i la Virtut. L'agulla, imbuïda de la seva propietat mística i apuntant sense error cap al Nord, conduïx al mariner amb certesa sobre un oceà sense camins, a través de la tempesta i la foscor, fins que els seus ulls feliços contemplen els centelleigs benefactors del far que li donen la benvinguda al port segur i hospitalari. Llavors els cors d'aquells que la estimen s'alegren i la seva llar es torna feliç; i aquesta alegria i felicitat es deuen a l'orientació silenciosa, humil i certa que ha estat guia del mariner sobre les aigües agitades. Però si s'aventura massa al Nord, descobreix que l'agulla ja no és fidel, sinó que apunta a un lloc distint del Nord, i quin sentiment d'indefensió s'apodera del consternat mariner, com li abandonen l'energia i el valor! És com si els grans axiomes de la moralitat estiguessin a punt de caure i deixessin de ser veritables, deixant a l'ànima humana errar desemparada, sense ulls com Prometeu, a la mercè dels corrents incerts i impies de les profunditats.

L'Honor i el Deure són les dues estrelles polars del maçó, Càstor i Pòlux, l'observança de les quals li permet evitar desastrosos naufragis. Palinuro contemplava a Càstor i Pòlux, però al ser vençut pel somni la nau va quedar sense veritable guia i va ser engolida pel mar insaciable. Igualment, el maçó que perd de vista l'Honor i el Deure i no és guiat per la seva força benèfica i impulsora, es perd, i enfonsant-se fora de la vista dels altres, desapareix sense honor i sense ser plorat.

La força de la simpatia, anàloga a la de l'electricitat, dóna instantàniament força als nervis de les nacions per mitjà de grans pensaments o malvats suggeriments, de les paraules d'homes de naturalesa noble o mesquina; la força del creixement, que no és sinó una forma d'immortalitat, ha romàs latent durant tres mil anys en els grans de blat enterrats amb les mòmies pels antics egipcis; les forces d'expansió i contracció, que es manifesten en el terratrèmol i el tornat, han donat lloc als meravellosos assoliments del vapor, tenen el seu paral·lelisme amb el món moral tant en els individus com en les nacions. El creixement és tan necessari per a les nacions com per als homes, i el seu cessament marca el començament del seu ocàs. El creixement és tan misteriós en les nacions com en les plantes, i és irresistible. Els terratrèmols que deixen la nació partida en dues, enderroquen trons i devoren monarquies i repúbliques han estat preparats des de llarg temps abans, com l'erupció volcànica. Les revolucions tenen profundes arrels en el passat, i la força exercida és directament proporcional a la contenció i compressió anteriors. El veritable estadista hauria de veure en la progressió de la història les causes que al seu temps provocaran les revolucions i el que no és capaç d'això no és sinó un cec guiant a altres cecs.

Els grans canvis en les nacions, com els canvis geològics de la terra, es duen a canvi de forma lenta i constant. Les aigües, que cauen del cel com pluja i rosada, desintegren lentament el granit de les


muntanyes; erosionen les planes deixant pujols i crestes de nuesa com els seus monuments; excaven les valls, omplin els mars, estrenyen els rius i, després de milers i milers d'anys, preparen el terreny d'al·luvió perquè germini la planta, el recipient nevat, les llavors del qual, seran emprades pels telers del món i l'abundància o escassesa, determinarà si els teixidors d'altres països tindran ocupació o periran de fam. Igualment l'opinió pública és una força immensa, i els seus corrents són tan inconsistents i incomprensibles com els de l'atmosfera. En qualsevol cas, en els governs lliures, és omnipotent; i la labor de l'estadista és trobar la manera de donar-li forma, controlar-la i dirigir-la. Segons com això es porti a terme, serà beneficiosa i preservadora, o destructiva i ruïnosa.

L'opinió pública del món civilitzat és Llei Internacional, i per tant és una immensa força que, àdhuc sense tenir límits fixats o certs, pot obligar al dèspota victoriós a ser generós, i ajudar a un poble oprimit en la seva lluita per la independència.

El Costum és una gran força; és una segona naturalesa, fins i tot en els arbres, i és tan fort en les nacions com en els homes. Igual ho són els prejudicis, que es troben en els homes i nacions, igual que les passions. Com forces que són resulten valuoses si són hàbilment aprofitades o destructives si són manejades amb malaptesa.

Però sobretot, les forces de més immens poder són l'amor a la pàtria, l'orgull d'estat i l'amor a la llar. Encoratgeu-les a totes i exigiu-les en els vostres homes públics. L'estabilitat en la llar és necessària per al patriotisme, doncs una raça migratòria, com els àrabs que acampen aquí un dia i demà en altre lloc, tindrà poc amor al país i considerarà l'orgull d'estat com una mera teoria i quimera.

Si posseïxes eloqüència, posseïxes una força poderosa. Cuida d'emprar-la per a bons propòsits: ensenyar, exhortar i ennoblir al poble, i no per a esgarriar-lo i corrompre'l. Els oradors corruptes i subornables són els assassins de les llibertats i de la moral públiques.

La voluntat és una força els límits de la qual ens són encara desconeguts. És en el poder de la voluntat on reconeixem principalment l'espiritual i diví de l'home. Hi ha una aparent identitat entre la voluntat humana capaç de moure a altres homes i la Voluntat Creadora l'acció de la qual, ens resulta tan incomprensible. Són els homes de voluntat i acció, no els homes de mer intel·lecte, els que governen el món.

Finalment, les tres grans forces morals són la Fe, que és l'única i veritable Saviesa i fonament de tot govern; l'Esperança, que és la Força i assegura l'èxit; i la Caritat, que és la Bellesa, i per si sola fa possible l'esforç conjunt i animat. Aquestes forces estan dintre de l'abast de tots els homes; i una associació d'homes moguda per elles hauria d'exercir un immens poder en el Món. Si la Maçoneria no ho exerceix, és perquè ja no posseïx aquestes tres forces.

La saviesa de l'home o l'estadista, del rei o el sacerdot, consisteix en bona part en la valoració d'aquestes forces; i de la infravaloració general d'algunes d'elles depèn sovint la destinació de les nacions. Quina hecatombe de vides depèn sovint de no sospesar suficientment la força d'una idea com, per exemple, la reverència per una bandera, o l'enèrgica fidelitat a una constitució o un govern!

Quins errors es cometen en economia política i en l'art de governar com a conseqüència de la sobreestimació i infravaloració de valors concrets, o la desestimació d'alguns d'ells! Tot, es diu, és producte del treball humà; però l'or o el diamant que es troba accidentalment i sense labor no ho és. Quin és el valor que el pagès concedeix a les seves collites comparat amb el valor del sol i la pluja, sense els quals el seu treball no valdria res? El comerç portat a terme pel treball de l'home s'afegix al valor dels productes del camp, de la mina o del taller pel transport als diferents mercats. Però quant d'aquest increment es deu als rius, per les seves aigües a on aquests productes suren, i als vents que mouen les quilles del comerç sobre


els oceans! Qui pot estimar el valor de la moralitat i la virilitat en l'Estat, de la vàlua moral i el coneixement intel·lectual? Aquests són els rajos de sol i de pluja de l'Estat. Els vents, amb els seus corrents vel·leïtoses i inconstants, són una al·legoria vàlida dels humors canviants de la plebs, de les seves passions, dels seus impulsos heroics i els seus entusiasmes. Ai d'aquell estadista que no consideri això en la seva justa mesura!

Fins i tot la música i les cançons resulten tenir de vegades un valor incalculable. Cada nació té alguna cançó de valor provat, valor que es conta per vides humanes i no per dòlars. Qui sap quants milers de vides va costar La Marsellesa a la França revolucionària?

La Pau és també un gran element de prosperitat i riquesa, un valor que no pot ser mesurat. La comunicació social i l'agrupació d'homes en ordres benèfiques té un valor que no pot valorar-se en moneda. Els il·lustres exemples del passat d'una nació, el record de pensaments immortals dels seus grans i savis pensadors, estadistes i herois, són el llegat incalculable d'aquest Passat al Present i al Futur. I no solament tenen un valor de la classe més noble, excel·lent i sense preu, sinó també un veritable valor econòmic, doncs és únicament quan els homes cooperen o són estimulats per aquests exemples, quan el treball humà crea riquesa. Aquests són els principals elements de la riquesa material, igual que són exemples d'homenia nacional, heroisme, glòria, prosperitat i fama immortal.

* * * * * *

Guerra, Monarquia, SacerdociLa Providència ha assignat a aquestes tres grans disciplines, la Guerra, la Monarquia i el Sacerdoci tot ho que el Camp, el Palau i el Temple poden simbolitzar, amb la finalitat de dur a les multituds a combinar aquestes arts de forma intel·ligent i premeditada per a arribar a tots els grans propòsits de la societat. A la llarga, el resultat consistirà en governs lliures entre els homes quan la virtut i la intel·ligència es converteixin en qualitats de les multituds; però amb ignorància tals governs són impossibles. L'home avança solament gradualment. L'eliminació d'una calamitat opressora dóna valor per a intentar eliminar els mals restants, al tornar als homes més sensibles cap a ells, o potser, sensibles per primera vegada. Sent serfs que es retorcen de dolor davant el fuet, no s'inquieten pels seus drets polítics, però una vegada emancipats de la seva esclavitud personal es tornen sensibles a l'opressió política. Alliberats del poder arbitrari i governats únicament per la llei, comencen a escrutar la mateixa llei i desitgen ser governats, no per la llei, sinó pel que ells consideren la millor llei. I quan el despotisme civil o temporal ha estat posat al marge i la llei de la comunitat ha estat modelada segons els principis d'una jurisprudència il·lustrada, poden despertar i descobrir que viuen sota un despotisme sacerdotal o eclesiàstic, i poden desitjar portar a terme una reforma també en aquest aspecte.És molt cert que l'avanç de la humanitat és lent, i que amb freqüència es deté i retrocedeix. En els regnes sobre la Terra no veiem als despotismes retirant-se i cedint el terreny a comunitats que es governen a si mateixes. No veiem a les esglésies i sacerdocis de la Cristiandat renunciant a la seva vella tasca de governar als homes per mitjà de terrors imaginaris. Enlloc veiem a la plebs emancipar-se de tals governs. Tampoc veiem als grans mestres religiosos intentant descobrir la veritat per a si mateixos i per als altres; però continuen governant el món, satisfets i impulsats, sigui sota el dogma que sigui, per aquesta necessitat de governar, així com per la necessitat de ser governats per part de la plebs. La pobresa existeix encara en les seves més menyspreables formes en les grans ciutats, i el càncer de la misèria té les seves arrels en el cor dels regnes. En les ciutats els homes no calculen els seus instints i la seva capacitat de proveïment, sinó que viuen i es multipliquen com bèsties en el camp, donant l'aparença que la Providència ha deixat de cuidar d'ells. La intel·ligència mai apareix entre ells, o apareix com algun nou enginy de vilesa. La guerra no ha cessat; hi ha encara batalles i setges. Les llars són encara infelices, i les llàgrimes, la ira i la maldat, fan inferns on hauria d'haver cels. Quanta necessitat hi ha de Maçoneria! Quan grans els camps per treballar! Quanta necessitat hi ha que l'Ordre comenci a ser fidel a si mateixa, a reviure de la seva asfíxia per a abandonar la seva apostasia i reprendre el seu veritable credo!


Sens dubte, el treball, la mort i la passió sexual són condicions essencials i permanents de l'existència humana, i fan que sigui impossible la perfecció i viure mil anys sobre la Terra. Sempre, així ho disposa el Destí ! la gran majoria dels homes han de treballar dur per a viure, i no poden trobar el temps per a conrear la intel·ligència. L'home, al saber-se mortal, no sacrificarà el goig present, per un major en el futur. L'amor de dona no pot morir; i té una destinació terrible i incontrolat, incrementat pels refinaments de la civilització. La dona és la veritable sirena o deessa dels joves. Però la societat pot ser millorada, i el govern lliure és possible en els estats, i la llibertat de pensament i consciència, ja no és completament utòpica. Ja veiem que els emperadors prefereixen ser escollits per sufragi universal, que els Estats es converteixen en Imperis a través del vot, i que els imperis són administrats amb part de l'esperit d'una república, sent poc més que democràcies amb un sol cap i assentant-se sobre un sol home, un representant, en comptes d'una assemblea de representants. I si els Sacerdocis encara governen, almenys compareixen davant els laics per a demostrar, amb arguments, que ells haurien de governar. Estan obligats a reconèixer la mateixa raó que, ells estan decidits a suplantar.

Per tant, els homes són cada dia més lliures, doncs la llibertat de l'home s'assenta en la seva raó. Ell pot reflexionar sobre la seva pròpia conducta futura, i ser conscient de les seves conseqüències; pot contemplar una àmplia perspectiva de la vida humana, i adoptar regles a seguir de forma constant. D'aquesta forma s'allibera de la tirania dels sentits i les passions, i es capacita per a viure en tot moment segons la llum del coneixement que existeix dintre d'ell, en lloc de ser conduït, com una fulla seca en les ales del vent, per qualsevol impuls momentani. Aquí radica la llibertat de l'home concebuda segons la necessitat imposada per la omnipotència i omnisciència de Déu. A més llum, més llibertat. Quan l'emperador i l'església apel·len a la raó arriba naturalment el sufragi universal.

Cal que ningú defalleixi, ni cregui que la tasca en la causa del Progrés serà un esforç perdut. No es perd res en la Naturalesa, ni Matèria, ni Força, ni Actes, ni Pensaments. Un pensament pot ser el resultat d'una vida tant com una acció; i un simple pensament de vegades produïx majors resultats que una Revolució. No hauria d'haver separació entre el pensament i l'acció. El veritable pensament és aquell que culmina tota una vida. Però tot pensament savi i veritable produïx acció. És generatiu, com la llum, i la llum i la profunda ombra del núvol que passa, són els dons dels profetes de la raça. El Coneixement laboriosament adquirit i que induïx a hàbits de profund pensament -el caràcter reflexiu- és necessàriament rar. La gran majoria de jornalers no poden adquirir-lo i la majoria dels homes arriben a un nivell molt baix referent a això, doncs és incompatible amb les obligacions i exigències de la vida. Un món complet d'errors així com de treball, fan a un home ser reflexiu. En la nació més avançada d'Europa hi ha més ignorants que savis, més pobres que rics, més obrers que treballen per pur hàbit que, homes reflexius i raonables. La proporció és almenys de mil a un, i d'aquesta ignorància emana la unitat d'opinió, que només existeix entre la multitud que no pensa; i és el sacerdot polític o espiritual, els que pensen per aquesta multitud, el que discorren com guiar-los i governar-los. Quan els homes comencen a pensar, comencen a discrepar. El gran problema és trobar líders que no pretenguin convertir-se en tirans, i això és més necessari, respecte al cor que al cap. Ara cada home obté la seva particular porció del producte del treball humà, amb un desordre constant, pels ardits i els enganys. El coneixement útil i honorablement adquirit s'usa massa sovint per a arribar a una fi deshonest i poc raonable, de manera que els estudis de la joventut són bastant més nobles que les pràctiques en la maduresa. El treball del pagès en els seus camps, generosament recompensat per la terra, els cels benèfics i favorables tendeixen a fer-li responsable, previsor i agraït, mentre que l'educació en el mercat fa a l'home gemegaire, astut, envejós i un insuportable garrepa.

La Maçoneria pretén ser aquesta guia benèfica, altruista i desinteressada; i és propi de totes les grans estructures que el so del martell i el tentineig de la paleta s'escolti sempre en alguna part de l'edifici.


Tenint fe en l'home, esperança en el futur de la humanitat i amable amor pels nostres germans, la Maçoneria i el maçó han de treballar sempre i ensenyar. Deixem fer a cadascú allò per al que està millor dotat. El docent és també un obrer. Tan digne d'elogi com l'actiu pilot, és aquell que manté el centelleig del far sobre el pujol i està en el seu lloc.

La Maçoneria ha ajudat a derrocar alguns ídols dels seus pedestals, i a polvoritzar algunes de les cadenes que mantenien les ànimes dels homes lligades. Que hi ha hagut progrés, no necessita més demostració que veure que ara es pot raonar amb els homes i incita'ls davant ells, sense córrer el risc de ser penjat o cremat, que cap doctrina pot ser presa per veritat si contradiu a una altra o altres, de les lliurades per Déu als homes. Molt abans de la Reforma, un monjo que havia trobat el seu camí a la heretgia sense l'ajuda de Martí Lutero, no atrevint-se a proclamar obertament les seves doctrines antipapals i traïdores, les va escriure en un pergamí, va segellar el perillós document i ho va amagar en els murs massissos del seu monestir. No havia amic o germà a qui confiar el seu secret o amb qui esplaiar la seva ànima. Era un petit consol imaginar que en una era futura algú podria trobar el pergamí, i la llavor resultaria no haver estat sembrada en va. Què hagués succeït si la veritat hagués hagut de romandre dormida molt temps abans de germinar, com el blat de les mòmies egípcies? Pronuncieu-la, no obstant això, una vegada i una altra, i deixeu-li que tingui la seva oportunitat!

La rosa de Jericó creix en els deserts de sorra d'Aràbia i en les teulades de Síria. De tot just sis polzades d'alt, perd les seves fulles després de la temporada de floració, i s'asseca formant una bola. Llavors és desarrela pels vents i duta, voletejada i llançada pel desert fins al mar. Allí, al sentir el contacte amb l'aigua, es desplega, expandeix les branques i solta les llavors de les seves beines. Aquestes, saturades d'aigua, són dutes per la marea i dipositades en la costa. Moltes es perden, igual que hi ha moltes vides d'homes que són inútils. Però moltes regressen de la costa al desert on, gràcies a l'aigua de mar que han absorbit, les arrels i fulles brollen i es converteixen de nou en plantes fructíferes que, a canvi, com els seus ancestres, tornaran fent remolins al mar. Déu no tindrà menys cura a proveir la germinació de les veritats que vosaltres pugueu proclamar atrevidament. “Llança” - Ell ha dit - “el teu pa a les aigües, i després de molts dies tornarà a tu de nou”.

La Iniciació no canvia. La trobem una vegada i una altra, i sempre és igual a través dels temps. Els últims deixebles de Pascalis Martínez són encara els fills de Orfeu; però adoren al faedor de la filosofia antiga, la Paraula Encarnada dels cristians.

Pitàgores, el gran divulgador de la filosofia dels nombres, va visitar tots els santuaris del món. Va anar a la Judea, on es va circumcidar per a ser admès en els secrets de la Càbala, que els profetes Ezequiel i Daniel, no sense alguna reserva, li van comunicar. Llavors, no sense dificultat, va aconseguir ser acceptat en la iniciació egípcia per recomanació del Rei Amasis. El poder del seu geni va suplir les deficiències de la imperfecta comunicació dels Hierofantes, i ell mateix es va convertir en Mestre i Revelador.

Pitàgores defineix a Déu: una Veritat Viva i Absoluta vestida de Llum.

Va dir que el Verb era Nombre manifestat en Forma.

Va Fer descendir tot del Tetractys, o el que és el mateix, del Quaternari. Déu, va dir de nou, és la Suprema Música, la naturalesa de la qual és l'Harmonia.

Pitàgores va donar als magistrats de Crotona aquest gran precepte religiós, polític i social: “No hi ha mal


que no sigui preferible a la anarquia”.

Pitàgores va dir: “Igual que hi ha tres idees divines i tres regions intel·ligibles, així hi ha una paraula triple, doncs l'ordre jeràrquic sempre es manifesta per tres elements. Està la paraula simple, la paraula jeroglífica, i la paraula simbòlica. Dit d'una altra manera: està la paraula que expressa, la paraula que oculta i la paraula que significa; tota la saviesa hieràtica comprèn el perfecte coneixement d'aquests tres graus”.

Pitàgores va condensar la doctrina en símbols, però va evitar curosament les personificacions i imatges que, va pensar, abans o després conduirien a la idolatria.

La Santa Càbala, o tradició dels fills de Seth, va ser duta des de Caldea per Abraham, ensenyada al clergat egipci per Josep, recuperada i purificada per Moisès, oculta sota símbols en la Bíblia, revelada pel salvador a Sant Joan i continguda en la seva totalitat, sota figures hieràtiques anàlogues a les de l'antiguitat en l'Apocalipsi d'aquest apòstol. Els cabalistes consideraven a Déu com la Vida Infinita, Animada i Intel·ligent. Ell no és, per a ells, ni un agregat d'existències, ni l'existència en abstracte, ni un ésser filosòficament definible. Ell està en tot, distint de tot i més gran que tot. Fins i tot el seu nom és inefable, i aquest nom tan sols expressa l'ideal humà de la seva divinitat. El que és Déu en si mateix no li està donat a l'home comprendre'l. Déu és l'absolut de la Fe; però l'absolut de la Raó és l'ÉSSER .

“Jo sóc el que sóc” és una traducció desencertada.

L'Ésser, l'Existència, ho és per si mateix i perquè ÉS. La raó d'ésser és el mateix ésser. Podem preguntar per què alguna cosa existeix?, o el que és el mateix, per què existeix aquesta cosa o l'altra? Però no podem preguntar, sense ser absurds: per què està existint?, doncs això suposaria ser abans de ser. Si ser tingués una causa, aquesta causa seria necessàriament ser; és a dir, la causa i l'efecte serien idèntics.

La Raó i la Ciència ens demostren que les maneres d'existència i ser s'igualen en equilibri segons lleis harmòniques i de jerarquia. Però una jerarquia consisteix a anar ascendint, i es converteix en més i més monàrquica. I la raó no pot detenir-se a un nivell concret de jerarquia sense alarmar-se davant l'abisme que queda per sobre d'aquest suprem monarca, i llavors guarda silenci, i cedeix el protagonisme a la Fe que es professi.

El que és cert, fins i tot per a la ciència i la raó, és que la idea de Déu és la més gran, la més santa i la més útil de les aspiracions de l'ànima; i que sobre aquesta convicció descansa la moralitat, amb el seu etern judici. Aquesta creença, doncs, és en la humanitat, el més real fenomen del ser; i si fos falsa, la naturalesa estaria afirmant un absurd; el no-res donaria forma a la vida, i Déu seria i no seria al mateix temps.

És a aquesta realitat filosòfica i incontestable denominada La Idea de Déu a la qual els cabalistes atorguen un nom en el qual es contenen tots els altres. La seva clau conté tots els nombres, i els jeroglífics de les seves lletres expressen les lleis de tot l'existent en la naturalesa.

L'ÉSSER és L'ÉSSER; la raó d'ésser està a ser, i és el començament del món i la paraula del discurs formulat lògicament, la Raó parlada. La Paraula és en Déu, i és el mateix Déu manifestat en la intel·ligència. Aquí està el que queda per sobre de totes les filosofies, i això hem de creure, sota pena de no saber mai res veritablement i recaure en l'absurd escepticisme de Pirro. El Sacerdoci, custodi de la Fe, s'assenta totalment sobre aquesta base de coneixement, i és en els seus ensenyaments on hem de reconèixer el Diví Principi de la Paraula Eterna.


La Llum no és Esperit, com els hierofantes indis creien, sinó únicament l'instrument de l'Esperit. No és el cos dels protoplastes, com els teurgistes de l'Escola d'Alexandria creien, sinó la primera manifestació de l'impuls creatiu diví. Déu la crea eternament i l'home, a imatge de Déu, la modifica i sembla multiplicar-la.

L'alta màgia és denominada Art Sacerdotal o Art Real. En Egipte, Grècia i Roma no podia sinó compartir les grandeses i decadències dels sacerdots i la reialesa. Tota filosofia hostil al culte nacional i als seus misteris resultava necessàriament hostil als grans poders polítics, que es veien menyscabats en la seva grandesa i deixaven de ser, a ulls de les multituds, imatge del Poder Diví. Tota corona acaba feta miques quan xoca contra la Tiara.

Plató, a l'escriure a Dionís el Jove, respecte a la naturalesa del Primer Principi afirma: “He d'escriure't en enigmes, de manera que si la meva carta fos interceptada per terra o mar, aquell que la llegís no pugui comprendre-la en cap grau”. I afegix, “Totes les coses envolten al seu Rei, a causa d'Ell, i només Ell és la causa de les coses bones, causa segona de les coses segones i causa tercera de les terceres”.

Hi ha en aquestes escasses paraules un complet sumari de la Teologia de Sephiroth. El Rei és Ainsoph, Ser Suprem i Absolut. Des d'aquest centre, que està a tot arreu, es irradien totes les coses; però ho concebem de tres formes i en tres esferes diferents. En el món Diví (Aziluth), que és el de la Primera Causa, i on la completa Eternitat de les Coses existia com una Unitat en el començament, per a posteriorment, durant tota l'Eternitat, revestir-se de forma i dels atributs que els constituïxen en matèria, el Primer Principi és Simple i Primigeni, i encara no és la mateixa Deïtat il·limitada, incomprensible i inefable, sinó Ell mateix en tant es manifesta com Pensament Creatiu. Comparar la petitesa amb la infinitud és com comparar a Arkwright, inventor de la filadora de bobines, amb Arkwright l'home en els altres aspectes i més enllà d'això. Tot el que podem saber del mateix Déu és, comparat amb la seva Totalitat, tan sols una fracció infinitesimal d'una petita part de la seva Infinitud.

En el món de la Creació, que és el de les Segones Causes (la paraula cabalística Briah), la Autocràcia del Primer Principi es completa, però la vam concebre únicament com la Causa de les Segones Causes. Aquí es manifesta pel binari, i consisteix en el Principi Creatiu Passiu. Finalment, en el tercer món, Yezirah, o de Formació, es revela en la perfecta Forma, la Forma de les Formes, el Món, la Suprema Bellesa i Excel·lència, la Perfecció Creada. Per tant el Principi és al mateix temps el Primer, el Segon i el Tercer, doncs és Tot en Tot i el Centre de la Causa de tot. No és el geni de Plató el que admirem, sinó que reconeixem tan sols l'exacte coneixement de l'Iniciat.

El gran apòstol Sant Joan no va prendre prestat de la filosofia platònica el començament del seu evangeli. Per contra, Plató va beure de les mateixes fonts que Sant Joan i Filó, i Joan en els seus primers versos enuncia els primers principis d'un dogma comú a moltes escoles, però expressat a la manera de Filó, a qui evidentment va llegir. La filosofia de Plató, el major dels Reveladors humans, no podia aspirar a la Paraula feta Home. Tan sols l'evangeli podia oferir-lo al món.

El Dubte, en presència de l'Ésser i les seves harmonies; l'escepticisme davant les matemàtiques eternes i les immutables lleis de la Vida que fan a la Divinitat present i visible per onsevulla, igual que l'Humà és conegut i visible per les paraules que pronuncia i pels seus actes, per ventura no resulta la més insensata de les supersticions, i la més inexcusable, així com la més perillosa de totes les credulitats? El pensament, com sabem, no és el resultat o conseqüència de l'organització de la matèria, ni de la química o altra acció o reacció de les seves partícules, com l'efervescència o les explosions gasoses. Per contra, el fet que el Pensament es manifesti i perfeccioni en l'acte humà o diví prova l'existència d'una Entitat o Unitat capaç de pensar.


I l'Univers és la Infinita Paraula d'un o un nombre infinit d'infinits pensaments, que no poden emanar sinó d'una Font Pensant Infinita. La causa sempre és igual, almenys, al efecte; i la matèria no pot pensar, ni podria causar-se a si mateixa, o existir sense causa, ni res podria produir forces o coses, doncs en el no-res buit, no poden existir forces. Admetre una Força existent per si mateixa, i la seva Intel·ligència -o una Causa Intel·ligent d'ella - i Déu és.

L'al·legoria hebrea de la Caiguda de l'Home, que és una variació d'una llegenda universal, simbolitza una de les paràboles més grans i universals de la ciència.

El mal moral és falsedat en les accions, i la falsedat és crim en paraules. La Injustícia és l'essència de la Falsedat, i tota paraula falsa és una injustícia. La Injustícia és la mort del Ser Moral, doncs és el verí de la Intel·ligència.

La percepció de la Llum és l'alba de la Vida Eterna en l'Ésser. La paraula de Déu, que crea la Llum, sembla ser pronunciada per cada Intel·ligència que pot tenir coneixement i observar les formes. “Faci's la Llum!”. La Llum, de fet, existeix en la seva condició i esplendor tan sols per a aquells ulls que la miren; i l'Ànima, devota de l'espectacle de bellesa de l'Univers, i fixant la seva atenció en l'escriptura lluminosa del Llibre Infinit que anomenem “el Visible”, sembla pronunciar, com Déu va fer a l'alba del primer dia, aquesta primera i creativa paraula: Ser! Llum!

No és més enllà de la tomba, sinó en la vida mateixa on hem de cercar els misteris de la mort. La salvació o reprovació comença aquí baix, i el món terrenal també té el seu cel i infern. Sempre, fins i tot aquí baix, la virtut és recompensada; sempre, fins i tot aquí baix, el vici és castigat; i el que ens fa creure de vegades en la impunitat dels malfactors és que la riquesa, instrument del bé i el mal, sembla de vegades ser lliurat a l'atzar. Però ai dels homes impius, quan posseïxen la clau de l'or! Doncs per a ells solament obre la porta de la tomba i de l'infern.

Tots els veritables iniciats ha reconegut la utilitat del treball dur i el sofriment. “El sofriment” diu un poeta alemany, “és el gos d'aquest pastor desconegut que guia als ramats d'homes”. Aprendre a sofrir, aprendre a morir, és la disciplina de l'Eternitat, el noviciat etern.

La figura al·legòrica de Cebes que serveix a Dante per a esbossar el temps de Plató en la Divina Comèdia (descripció que ha estat preservada i ha inspirat a molts pintors de l'Edat Mitjana) és un monument filosòfic i màgic al mateix temps. És una completa síntesi moral, i al mateix temps la demostració més audaç mai donada del Gran Arcà, aquest secret la revelació del qual, revolucionaria Cel i Terra. Que ningú esperi que li donem aquesta explicació! El que passa després del vel que amaga aquest misteri comprèn que és inexplicable en la seva mateixa naturalesa, i que és la mort per a aquells que ho obtenen de forma sobtada, així com per a aquell que ho revela.

Aquest secret és la Reialesa dels Savis, la Corona de l'Iniciat que, en la delicada al·legoria de Cebes, veiem tornar a descendir victoriós del cim de les proves. El Gran Arcà li fa mestre d'or i de la llum, que són bàsicament la mateixa cosa. Ell ha resolt el problema de la quadratura del cercle, dirigeix el moviment perpetu i està en possessió de la Pedra Filosofal. En això els adeptes ens comprendran. No hi ha ni interrupció en l'esforç de la naturalesa, ni lapse en la seva obra. Les Harmonies del Cel es corresponen amb les de la Terra, i la Vida Eterna perfecciona la seva evolució conforme a les mateixes lleis que la vida d'un gos. “Déu ho ha disposat tot en pes, nombre i mesura”, diu la Bíblia; i aquesta lluminosa doctrina era també la de Plató.


La Humanitat no ha tingut mai més que una religió i un culte. Aquesta llum universal ha tingut els seus vacil·lants miratges, els seus reflexos enganyosos i les seves ombres ; però sempre, després de la nit de l'Error, la veiem reaparèixer, una i pura com el Sol.

Les magnificències del culte són la vida de la religió, i si Crist desitja ministres pobres, la seva Sobirana Divinitat no desitja altars insignificants. Alguns protestants no ha comprès que el culte és un ensenyament, i que no hem de crear en la imaginació de la multitud un Déu pervers o miserable. Aquesta oratòria que sembla pobrament concebuda en un despatx o una taverna i aquells meritoris ministres vestits com notaris o ajudants d'advocat, per ventura, no provoquen què la religió sigui contemplada necessàriament com una mera formalitat puritana i a Déu com una Justícia de la Pau?

Ens burlem dels auguris. És fàcil mofar-se, i igualment és difícil comprendre correctament. Va deixar la Deïtat a tot el món sense Llum durant dos segles precisos per a il·luminar únicament un petit racó de Palestina i a un poble brutal, ignorant i desagraït? Per què calumniar sempre a Déu i al Santuari? Mai va haver més que murris entre els sacerdots? No podia trobar-es cap home sincer i honest entre els hierofantes de Ceres o Diana, de Dionís o Apol·lo, d'Hermes o Mitra? Estaven aquests, llavors, completament enganyats, com la resta? Qui, doncs, és va enganyar constantment, sense trair-se a si mateix, durant llargs segles? Doncs els enganys no són immortals! Arago va afirmar que, fora dels pures matemàtiques, el que pronuncia la paraula impossible està mancat de prudència i bon sentit.

El veritable nom de Satan, afirmen els cabalistes, és del de Iahaveh invertit; doncs Satan no és un déu negre, sinó la negació de Déu. El Diable és la personificació de l'Ateisme o la Idolatria.

Per als iniciats, Satan no és una persona, sinó una força, creada per al bé però que pot servir al mal. És l'instrument de la Llibertat i el Lliure Albir. Ells representen a aquesta força que regna sobre la generació física, sota la forma mitològica i cornuda del déu Pa; d'aquí prové el mascle cabró del Sabbath, germà de l'Antiga Serp i portador de la Llum o Phosphor, a partir del que els poetes han creat el fals Llucifer de la llegenda.

L'or, als ulls dels iniciats, és la llum condensada, i denominen als nombres sagrats de la Càbala, nombres Auris, i als ensenyaments morals de Pitàgores, els seus Versos Daurats. Per la mateixa raó, un misteriós llibre de Apuleu, en el qual un ase, apareix àmpliament, va ser anomenat “L'Ase d'Or”.

Els pagans van acusar als cristians d'adorar un ase, i aquest retret no era una invenció seva, sinó que vènia dels jueus samaritans que, eren coneixedors del simbolisme cabalístic pel que concerneix símbols egipcis de la Divinitat; també representaven la Intel·ligència sota la figura de l'Estrella Màgica adorada sota el nom de Remphan, la Ciència sota l'emblema de Anubis, el nom del qual van canviar a Nibbas, i la fe vulgar o credulitat, sota la figura de Thartac, un déu representat per un llibre, una capa, i el cap d'un ase. Segons els doctors samaritans, la Cristiandat era el regne de Thartac, la Fe cega i la credulitat vulgar, erigida en oracle universal, i preferida a la Intel·ligència i la Ciència.

Sinesi, bisbe de Ptolemaida, un gran cabalista però de dubtosa ortodòxia, va escriure:

“El poble sempre riurà de les coses fàcils de mal interpretar; necessita falsejaments”.

“Un esperit”, va dir, “que estima la saviesa i contempla la Veritat de prop, està obligat a disfressar-la per a induir a les multituds a acceptar-la... Les ficcions són necessàries per al poble, i la Veritat resulta mortal per a aquells que no són el bastant forts per a contemplar-la en tot la seva esplendor.


Si les lleis sacerdotals permetessin la reserva de juraments i aquesta forma d'expressar-se jo acceptaria la dignitat proposada a condició que pogués ser un filòsof a casa, i fora d'ella un narrador d'apologies i paràboles. De fet , què pot haver en comú entre la vil multitud i la sublim saviesa? La Veritat ha de ser guardada en secret, i les masses necessiten un ensenyament proporcionat a la seva imperfecta raó”.

Els desordres morals produïxen lletjor física, i en certa manera justifiquen aquests rostres espantosos que la tradició assigna als dimonis.

Els primers druides eren els veritables fills dels Mags, i la seva iniciació va provenir d'Egipte i Caldea, o el que és el mateix, de les fonts pures de la primitiva Càbala. Adoraven a la Trinitat sota els noms de Isis o Hesus, la Suprema Harmonia; de Betlem o Bel, que en assiri significa Senyor, nom que es correspon al de Adonai; i de Camul o Camael, nom que en la Càbala personifica la Divina Justícia. Sota aquest triangle de Llum els primers druides suposaven un reflex diví, també compost de tres llamps personificats: primer, Tutatis o Teuth, el mateix que el Thoth dels egipcis, la Paraula o la Intel·ligència expressada. A continuació la Força i Bellesa, els noms de la qual variaven segons la seva iconografia. Finalment, completaven el sagrat Septenari amb una misteriosa imatge que representava el progrés del dogma i les seves futures realitzacions. Consistia en una jove dona coberta amb un vel, sostenint un nen en els seus braços, i dedicaven aquesta imatge a “la Verge que es convertirà en mare” - Virgini pariturae.

Hertha o Wertha, la jove Isis de la Gàl·lia, Reina del Cel, la Verge que anava a gestar a un nen, sostenia el fus del Destí, ple de llana, meitat blanca i meitat negra; doncs ella regna sobre totes les formes i símbols, i trena el teixit de les idees.Un dels més misteriosos pentacles de la Càbala, contingut en el Enchiridión del Papa Lleó, representa un triangle equilàter invertit inscrit en un doble cercle. En el triangle estan escrites, de tal manera que formen la profètica Tau, les dues paraules hebrees tan freqüentment afegides al Nom Inefable

Alohayim, o les Potències, i Tsabaoth, o els Exèrcits estavellats i els seus esperits guies; paraules que també simbolitzen l'equilibri de les forces de la Naturalesa i l'Harmonia dels Nombres. En els tres costats del triangles figuren els tres grans noms

Iahaveh, Adonai Agla. Sobre la primera paraula està escrita en llatí “Formatio”, sobre la segona “Reformatio”, i sobre la tercera “Transformatio”. D'aquesta forma la Creació s'adscriu al Pare, la Redempció o Reformació al Fill, i la Santificació o Transformació a l'Esperit Sant, responent a les lleis matemàtiques d'Acció Reacció i Equilibri. Iahaveh és també, en efecte, la Gènesi o Formació de dogma pel significat elemental de les quatre lletres del Tetragrama Sagrat; Adonai és la realització d'aquest dogma en la Forma Humana, en el Senyor Visible, que és el Fill de Déu o el perfecte Home; i Agla (formada per les inicials de les quatre paraules Ath Gebur Laulaim Adonai) expressa la síntesi de tot el dogma i la totalitat de la ciència cabalística, que indica clarament a través dels jeroglífics que aquest admirable nom està format pel triple Secret de la Gran Obra.

La Maçoneria, com totes les religions, tots els misteris, l'Hermetisme i la Alquímia, oculta els seus secrets per a tots excepte per als adeptes i els savis, o els escollits, i empra falses explicacions i interpretacions equívoques dels seus símbols per a dur a error a aquells que només mereixen ser duts a error, i per a ocultar la Veritat, que és Llum, d'aquests i apartar-los d'ella. La Veritat no és per a aquells que no són mereixedors o capaços de rebre-la, o per a aquells que la pervertirien. Igual que el mateix Déu incapacita a molts homes, amb el daltonisme, per a distingir colors, allunya a les masses de la més alta Veritat, donant-los el poder d'arribar a tan sols ,al que els és de profit conèixer. Tota època ha tingut una religió adaptada a la seva capacitat.

Els ensenyants, fins i tot en el Cristianisme, són en general els més ignorants, del veritable sentit del que ensenyen. No hi ha llibre del que se sàpiga tan poc com de la Bíblia.


Per a la majoria dels que la llegixen, resulta tan incomprensible com el Sohar.

Així la Maçoneria encripta els seus secrets gelosament, i extravia intencionadament als intèrprets envanits. No hi ha espectacle sobre la Terra més lamentable i ridícul al mateix temps que contemplar actituds com les de Preston i Webb, per no parlar dels posteriors accessos d'estupidesa i banalitat, intentant explicar els vells símbols de la Maçoneria, afegint i millorant-los, o inventant alguns nous.

Al cercle amb un punt en el centre, i traçat ell mateix entre dues línies paral·leles (una figura purament cabalística), aquestes persones han afegit la Bíblia situada damunt, i darrere l'escala amb tres o nou voltes, i a continuació han donat una insípida interpretació del conjunt, tan profundament absurda que arriba a produir admiració.

************


IndexPrefaci a la 1ª Edició de 1871L'Aprenent, la Regla de 12 polsades i el mallet 7El Mall i la força de les masses 7Pensament Meditació i oració 11La Llotja i les tres columnes, 12Les dues columnes 13L'Escala de Jacob 14Set Esferes 14Tres Grans Llums 15L'Escaire i el Compàs 15Tres llums petites 16El Venerable Mestre i els vigilants 17L'Escaquer, l'Orla dentada, L'estrella Flamígera 17La Lletra G 18Símbols 19Els Deu Manaments maçònics 20Treball de l'Aprenent 21El Fadrí 24Els Misteris i la Maçoneria 24Recomanació al fadrí 29Intel·ligència, geni, en relació al país 31Democràcia vs. Despotisme 32Defensa de la Llibertat contra els tirans 33Llibertat civil i llibertat religiosa 33La Geometria 34La Virtut 35 Lleis i la Cosa Pública i els homes 36Supèrbia i Humilitat 38Servei actiu o passiu 38Educació 39Capitalisme 39Treball 40Llibertat Igualtat i Fraternitat 42Home, Societat ,República 45Llibertat, Igualtat , Fraternitat i la seva defensa 47La governació 48La comunicació 51Nombres, dualitat, tres,quatre,cinc, sis. 53 (baix)El Mestre i el Simbolisme 57L'Ànima 59Política vs. Moral 60La Injustícia del home 62La Injustícia dels estat 63Justícia, ambició, venjança, perdó 65El Sol 69Origen de les paraules, Horus, Hiram i altres 70Origen de les paraules Osiris, Abif 72L'estat en crisi 74Més falsos profetes que verdaders 77Teorema de Pitàgores 78El Deu, nombre sagrat 79Les eines de l'Home 80 Guerra,Monarquia, Sacerdoci 83


"Moral i Dogma" Albert Pike ( Graus d'Aprenent, Fadrí i Mestre).

Documents

Transcript of "Moral i Dogma" Albert Pike ( Graus d'Aprenent, Fadrí i Mestre).