EL MÓN ACTUAL

1

1º) Analisi del franquisme: Evolució històrica (de 1939 fins avuí). 2º) El món després de la II Guerra Mundial:

- Descolonització. - Ampliació i transformació del bloc socialista. - Formació dels dos grans blocs que surgeixen després de la guerra (bipolarització entre

el bloc occidental i el socialista, fins el 1991). 3º) Evolució del bloc Occidental a partir de la nova situació després de la guerra. 4º) Evolució del bloc socialista fins a la seva desaparició d’Europa el 1991. 5º) Epíleg: La situació del món al s. XXI i els nous reptes que es plantegen. Cronològicament, hi ha autors com en Habsbawm que pensen que aquest periòde va tenir el seu inici amb la revolució bolxevic del 1917, amb l’inici de la Revolució russa i que finalitzaba el 1991, quan cau el mur de Berlín i Alemania s’unifica. Altres autors en canvi, pensen que a partir de la finalització de la I Guerra Mundial, el 1918 s’iniciaria aquest bloc històric fins el 1991 quan finalitzà la lluita de blocs entre Occident i el Socialisme. TEMA 1: ELS ANTECEDENTS DEL FRANQUISME: DE LA II REPÚBLICA FINS EL 1939. Dossier: Tema 2. Evolució del franquisme: - Postguerra i autarquia (1939- 1957).

Estancament econòmic de 1939 a 1951. Recuperació econòmica de 1951 a 1957. Canvi de política econòmica de 1957 a 1959.

- Desemvolupament econòmic del país (1957- 1975). Industrialització a Espanya (Catalunya i País

Vasc) Crisis del franquisme (1969- 1975).

- Anàlisi de transició cap a la democràcia. Transició (1975/77- 1981). El govern socialista (1981/82- 1996).

Els antecedents del franquisme ajuden a entendre les conseqüències d’aquesta dictadura militar. Els antecedents analitzen tant la II República com la guerra, ja que el franquisme va ser la conseqüència de la victoria del règim militar contra el republicà de la II República, que va guanyar el 14 d’abril de 1939. Si amb la guerra s’inicia la fi de la República hem d’analitzar la II República. La I República es va instaurar el 1873 amb el general Pavía. La II República s’instaurà el 1931 i va ser rebuda amb moltes esperances en nombrosos sectors de les classes populars del país. L’any 1931 s’esperaven transformacions i reformes tan en el tema polític social com en el econòmic, que havia de representar una modernització i democratització del país. Per exemple: el tema de la terra va ser constantment recorrent desde les Corts de Càdis. Demandes que van ser frustrades des de la desamortització del s. XIX que va suposar el desarraigament del camperolat i s’extendria fins a la dictadura de Primo de Rivera. Altre repte de la II República va ser la transformació de l’aparell d’Estat, es volia un Estat lliberal vers l’antidemocràcia, que s’havia anat donant durant les Constitucions (excepte les de Càdis de 1812 i les de 1869 que van ser una mica més lliberals) que la majoria van ser antidemocràtiques. L’esglèsia també va tenir influència en la vida política espanyola. Per tant el 1931 la societat espanyola veia esperançada la II República. El moment semblava propici degut a l’empenta amb la qual va entrar el moviment republicà, vers la decaiguda dels sectors monàrquics i les classes dominants. Això palessava un govern desitjat. Els anys 30 venien influenciats per un marc econòmic internacional crític com va ser el crack del 29, el que preveu depressió econòmica mundial i també es veu influenciat per la crisi del règims liberals arreu d’Europa, arràn de l’ascens dels feixistes europeus i del desplegament d’una política expansiva que porten arreu aquests feixismes. Tot això influenciaria al govern republicà. Entre 1935 i 1936 hi hauria ja més estats feixistes que no pas democràtics. Ja des dels anys 20, es donava el feixisme com a conseqüència de la crisi de la postguerra mundial (Primo de Rivera a

EL MÓN ACTUAL

2

Espanya, va ser un estat transitori de feixisme) i a partir del 29, es donaria una segona onada de feixismes. L’any 1933 Hitler pujà al poder després de la República de Weimar i donaria un important impuls als païssos europeus que s’iniciessin en el feixisme. La República es va iniciar mitjançant una estructura de centre- esquerres però a contra corrent de la resta d’Europa on s’hi donaren règims feixistes. Aquesta conflictivitat també es va manifestar a Espanya, a més s’ha de tenir en compte la política autoritària de les classes dominants espanyoles, que havien donat el cop d’Estat aplicant l’autoritarisme quan van veure perillar els seus interessos i els seus privilegis històrics (1917- 1923). La victòria dels bolxevics, el 1917 aterroritzaria a totes les classes dominants espanyoles perque aquests bolxevics anaven a trencar amb el sistema capitalista. El comunisme seria utilitzat per Franco com a element per portar a terme els seus objectius. La vaga general de 1917 per part de les classes obreres espanyoles van donar lloc a la Revolució social. Després de 7 anys d’una llarga dictadura militar amb Primo de Rivera (apodat el cirurgià de ferro) no va solucionar-se res. La República (1931- 1933) iniciaria aquest bienni progresista i des de la pròpia instauració de la República es va denominar conflictiva, sobretot arrán de les contradiccions que es van enfrontar en el reformisme republicà. Des de les Corts Constituents de la República 1931 i les Corts Republicanes que surgeixen d’aquestes eleccions havien d’elavorar una nova constitució i per això, s’havien d’enfrontar a la reforma. Les Corts es basaven en la majoria de Republicans d’esquerres i socialistes, el que palessava una agilització de les tasques però no va ser així, sino que van haver contradiccions. Un dels primers reptes va ser la modernització de l’Estat que passava per la laitització d’aquest Estat, és a dir, la separació de l’esglèsia i l’Estat i també, s’ahvia d’eliminar la influència de la que gaudia l’esglèsia catòl.lica. S’ha de tenir en compte, que l’esglèsia tenia molta influència sobre les classes mitjanes i les classes dominants, mentre, els republicans d’esquerra, en comptes d’iniciar una negociació van optar per un atac frontal contra d’ella, que va representar que l’esglèsia es situés contra la república (els cementiris es van municipalitzar, els tocs de campana de l’esglèsia es van prohibir, també l’ensenyament va ser laitizat...). La modernització implicava reformar l’exèrcit, el qual estava plé d’oficials i, a partir de l’any 1917 ja es va intentar reformar però, no s’hi va aconseguir fer la Reforma. Azaña ho va intentar, a més volia democratitzar l’exèrcit, és a dir, que fos un instrument neutre que no tingués força com per donar un cop d’Estat, com el que va donar el 1933. Es tractava doncs de d’evitar l’intervencionisme de l’exèrcit. Azaña va permetre que els soldats passessin a la reserva cobrant sous. Les reformes d’Azaña van demostrar que els soldats havien jurat fidelitat però que no calia que la radicalment. Altre aspecte que volia renovar la II República era la descentralització de l’Estat, és a dir, volia absorvir les reivindicacions d’autonomia que s’hi donaven a Catalunya i País Vasc, que tenia unes característiques polítiques molt diferents a les de Catalunya, ja que el País Vasc tenia uns objectius integristes desde el punt de vista religiós, el que era difícil d’entendre sota un Estat Republicà anticlerical. A l’any 1930 socialistes i nacionalistes al pacte de San Sebastià firmarien amb la intenció de que Catalunya i Galicia obtinguessin l’autonomia. Francesc Macià va interpretar la República autonòmica catalana, quan es va firmar el pacte de San Sebastià i així, ho va informar al país català, però al cap de dos mesos d’haver-ho manifestat, ho va haver de desmentir obligant- lo a instaurar un nou govern i la tradicional Generalitat, ja que mentre no es regulés l’estatut d’autonomia catalana, no es podria confirmar l’autonomia de la regió. Per tant continuaria funcionant un govern provisional. Catalunya no s’hi va conformar i va tractar de que s’agilitzés l’estatut. El 1931, a la Vall de Núria, s’hi va fer l’Estatut d’autonomia de Núria, el qual, va ser plebicitat per la majoria del cens català. No obstant, el govern de la República no tenia tanta presa en proclamar l’autonomia catalana i tot i l’intent a la Vall de Núria pel sector català, aquest havia de ser revisat pel govern, el qual tenia altres interessos més importants que configurar, com la Constitució Republicana (decembre de 1931) del país.

EL MÓN ACTUAL

3

Un cop feta la Constitució, el govern va decidir definir el tipus de república en la qual instaurar- se: o una d’ unitaria, o una de federalista que semblà ser la més majoritària. Això provocà reaccions en contra del govern republicà a Catalunya a l’any 1932. L’estatut no s’aprovaria fins el setembre de 1932. Aquest no es va aprobar abans, ja que el general Sanjurjo, el mes d’agost, va intentar donar un cop d’Estat contra el règim republicà. Aquest intent de cop d’Estat va convèncer a les Corts republicanes, a agilitzar els estatuts autonòmics, baluard dels quals seria Catalunya. Altre dels inconvenients al qual s’havia d’enfrontar el govern republicà va ser el de resoldre el problema de la terra, que ja s’havien compromés a resoldre, però les solucions que es van donar van ser insuficients per la pagesia. La llei, que semblava que podia resoldre aquest problema, no ho va fer ja que contemplava una sèrie d’asentaments camperols en terres previament expropiades pel govern als propietaris, als quals, a canvi de ser expropiats, van rebre una indemnització. Les reformes agràries no van rebre gaires inversions per part del govern republicà que, hi preferí invertir en qüestions bèl.liques. La tasca reformista del govern republicà d’Azanya (1931- 1933) no va satisfer les reivindicacions populars, sobretot pel que fa al sector rural, a on estaven les burgesies agràries que s’hi oposaren al règim republicà. Per tant es pot dir que existia una bipolarització social, política i econòmica a la Península. Pel que fa al sector obrer urbà, es va produir un procés de creixent radicalització per part dels grups anarco sindicalistes, sobretot quan la CNT (Confederació Nacional del Treball)1 es va al.liar amb la FAI (Federació Anarquista Ibèrica)2 organització vertebrada per diversos sectors anarquistes, que promovia moviments insurreccionals que al gener de 1932 van protagonitzar l’alçament al Llobregat i al Cardener, i al 1933 van protagonitzar un altre a tot el territori republicà. Pel que fa al camp espanyol, es trobava sota el sindicalisme de l’UGT(Unió General de Treballadors)3, dirigit per Francisco Largo Caballero, socialista que passaria a conèixes com el Lenin espanyol. La dreta era un sector clarament radicalitzat desde el 1931. L’any 1933 es va crear la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) dirigida per Gil Robles que era una organització encarregada de vertebrar als nombrosos sectors de dretes existents a Espanya. Altre sector de dretes moderat era el dirigit per Calvo Sotelo, la Renovació Espanyola, que era anti republicana i monàrquica. Per últim el sector més radical de la dreta era la JONS (Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalistes) que eren feixistes. Mentre Primo de Rivera creava la Falange Española (1933) 1 Va ser fundada el 1911 com una organització nacional dels anarquistes que s’havien convertit a la tàctica del sindicalisme. El seu objectiu era canviar

les estructures que provocaven la repressió dels obrers per part dels patrons i del govern. L’ únic inconvenient que van tenir sindicalistes i anarquistes va

ser quin tipus de sistema huelguistic empreaven per aconseguir el seu objectiu. Raymond Carr: España (1808- 1975). Pp 427

2 Al voltant de 1927, durant el govern de Primo de Rivera, Pestaña, dirigent de la CNT, va argüir que la CNT havia d’acceptar la maquinaria de

l’arbitratge laboral del govern, que tenia com a objectiu l’eliminació de l’anarquisme en les mans del ministre de la gobernació Martínez Anido. Aleshores

els els anarquistes purs van fer reviure el geni moral i revolucionari de Bakunin al fundar el 1927 la FAI que era una organització purament revolucionaria

de petits grups activistes i que estava vincualat amb un grup clandestí de la CNT. Raymond Carr: España(1808- 1975). Pp547-548.

3 L’ UGT va ser fundada el 1882. Els militants expulsats de la Federació bakunista van crear el 1879 el partit socialista, petit partit arraigat en

l’aristocràcia del proletariat de Madrid. Aunque es va fundar a Barcelona, aquí els obrers estaven més adaptats al anarcosindicalisme revolucionari que no

pas el socialista i l’UGT vs haver d’instal.lar el seu cuartell general a Madrid. Quan Largo Caballero va aconseguir establir a membres de l’ UGT com a

funcionaris pagats a més de sindicalistas obrers, l’ UGT aconseguí dos coses: per una banda obrir les portes de l’esperança socialista per arribar al govern

de la dictadura i qui sap si aconseguir governar, i per l’altre, deixar fora al seu més pròxim rival com era la CNT que per no seguir els mètodes del diàleg i

ser massa violents i revolucionaris es van quedar sense l’opció de poder ser reconeguts com a organ sindical oficial.

El primer que va fer l’UGT va ser dirigir- se a les zones rurals per desfer allà l’anarquisme i per tractar d’imposar la reforma agrària que tant es

necessitava, ja que l’atur era molt elevat al Sur. Raymond Carr.: España (1808- 1975). Pp 585- 586.

la qual el 1934 s’uniria amb les JONS. L’ascens de Hitler el 1933 donaria molta empenta a les dretes espanyoles. El novembre de 1933 van tenir lloc unes noves eleccions generals segons les quals, la CNT va manifestar una actitut absentista amb l’eslogan:- frente a las urnas, cuestionamiento social-. Les

EL MÓN ACTUAL

4

esquerres s’hi van presentar dividides mentre que la dreta s’hi presentà sota una unificaió degut a una major organització dels seus membres. Les eleccions les hi va guanyar el partit de Centre dreta, és a dir, tot i que Lerroux era un republicà que dirigia el nou govern vencedor i que mantenia un discurs era anticlerical i republicà antisocialista, va haver de pactar amb la CEDA (dirigida per Gil Robles), ja que les eleccions del 1933 no van donar la majoria a cap dels sectors i a més, també tenia una plataforma antisocialista. L’objectiu de Lerroux era aprofitar el recolzament que havia rebut de Gil Robles (qui amb el seu recolzament havia demostrat el seu costat republicà), per donar lloc al republicanisme i apartar progresivament a Gil Robles de l’extrema dreta, a canvi Gil Robles volia que es revissessin les constitucions perque es modifiquessin les normes anticlericals. De tota manera, Gil Robles va ser cada cop més rebutjat pel partit cedista que preferia que el seu dirigent marxés abans de continuar amb un govern republicà. De fet el govern centre dretà o de coalició entre república i dretes, va paralitzar tot el sistema republicà del bienni anterior (1931- 1933, l’ azanyista) i això va possar de manifest noves queixes socials. Però el president de la República, que no era Lerroux (aquest va acabar sent de tendències centre catòliques) sino Alcalá Zamora desconfiava de Gil Robles, que tenia com a al.liats als monàrquics, trencant amb el somni de Lerroux. Alcalà Zamora va intrigar contra Lerroux, qui va dimitir el 1934, i es va negar a cridar a Gil Robles per formar govern. La revolució d’octubre de 1934 va ser conseqüència directa de les exigències socialistes i dels republicans anti- radicals que no volien que Gil Robles pugés al poder. A més es van donar conflictes amb Catalunya i amb País Vasc. L’enfrontament entre Estaut català i Constitució espanyola es va reobrir amb la promulgació de la Llei de Cultius. Aquesta reforma agrària fou la recompensa concedida per Lluís Companys, president de la Generalitat, als seus partidaris en el camp, els rebassàires i els petits arrendataris camperols; permetia la redempció dels arrendaments i la regulació de les rentes. Aquesta llei va ser vista per la dreta com un intent de benefici pel propi Companys ja que el problema al camp, segons ells era el reduïr la demanda exterior, la qual perjudicava tant a propietari com al camperol (aquesta demanda era bàsicament d’ aceps vineters que a Catalunya la filoxera els estava matant i s’havien d’importar desde Amèrica). Per això la dreta va declarar la llei d’en Companys anticonstitucional. Companys va crèure que la revocació de la llei equivalia a la destrucció deliberada de l’autonomia catalana per part de la dreta en interés dels propietaris agrícoles catalans. De totes maneres, amb l’entrada de la CEDA al govern, la República ja no podia esperar que se la tingués en compte. I quan Gil Robles va anunciar que no recolzaria per més temps a un govern radical, Samper (substitut de Lerroux desde l’abril de 1934) que havia tractat d’arribar a un acord amb els vascos i els catalans, va dimitir l’1 d’octubre de 1934. Alcalà Zamora tenia dos possibles solucions: o disoldre les Corts, que era el que l’incitava que fes l’esquerra, o cridar a la CEDA a governar. Va ser això últim el que va fer i com a contrapartida, l’esquerra va fer la revolució d’octubre, preludi de la guerra civil. La revolució d’octubre anava contra el govern de la CEDA presidit per Lerroux i pretenia crear una Espanya republicana dels treballadors i que destruís el socialisme, per tant estem davant de sectors revolucionaris radicals. A pesar de que la CEDA i els radicals dretans estaven contra qualsevol tipus de manifestació autonòmica, Lluís Companys va creure necessari emprear la força contra aquests extremistes i pretenia dirigir el moviment ell mateix proclamant la República a Catalunya. De manera que el 6 d’octubre Companys va proclamar la República catalana dins de la República federal d’Espanya. El dirigent de l’exèrcit català però (un tal Domenech Batet), va recolzar al govern espanyol, el que va obligar a Companys a rendir- se el dia 7 d’octubre. No va ser Catalunya l’unic lloc on van patir la repressió del govern, a Asturies, durant aquesta revolució d’octubre, hi van haver més d’un milió de baixes. Aquí es van revoltar els obrers, dirigits

EL MÓN ACTUAL

5

per González Peña, qui va crear l’Aliança Obrera i estaven afil.liats amb la CNT i composta de socialistes, anarquistes i comunistes, va ser la primera vegada que totes les organitzacions obreres estaven unides sota un mateix esforç: volien manifestar la seva repulsa cap al fascisme. Mentre a Catalunya els dirigents de la Generalitat de l’equip de Companys eren empresonats. Des de la revolució d’octubre fins les eleccions de febrer de 1936 la República va ser governada per una àmplia varietat de governs de la coalició de la CEDA i dels radicals. El desig de la CEDA d’apartar a la classe obrera del caciquisme de la UGT o de la violència de la CNT per atreure-la al Estat corporatiu catòlic que tenia escases possibilitats d’èxit. Donat l’ambient reinant entre les forces de la dreta després d’octubre, ni tan sols podia ser intentat; la política social es va invertir amb l’abandonament de la regulació dels salaris per part de l’Estat –els salaris es van reduïr a la meitat en el Sur agrícola i es va abandonar la protecció garantitzada per la llei de Térmes Municipals-. Els propietaris estaven altre vegada en condicions de tractar als seus obrers al seu gust i plaer. Donat que era impossible que es formés un composat radical estable que pogués substituir a Lerroux, i donat que el president Alcalà Alzamora no estava disposat a permetre que la CEDA substituís als radicals com a partit principal al govern, va resultar impossible formar un govern vialble i es van convocar eleccions generals pel febrer del 1936. Així naixia la coalició que rebia el nom de Front Popular, formada per republicans i socialistes i que triumfaria en les eleccions de febrer de3l 1936. L’objectiu va ser retornar a la política del primer bienni (1931- 1933), és a dir, volien crear un programa d’amnistia pels rebels d’octubre, un acord mínim sobre un programa de reforma social i educativa, i la llibertat per les organitzacions de la clase obrera. Aquesta organització de l’esquerra espanyola va provocar la reacció del sector dretà i Franco va demandar a Valladares, membre qui havia organitzat les eleccions, que les anulés, però s’hi va negar i Franco va decidir donar el cop d’Estat. Mentre la política de l’extrema dreta era de violència radical com ho palessava la formació per part de Jose Antonio Primo de Rivera del seu partit Falange Española. Sota aquestes condicions es preparava el conflicte civil. L’exèrcit dirigit per Mola(franquista) tractaria d’ocupar totes aquelles ciutats possibles, fet que duraria tres anys, en el qual van tenir lloc esdeveniments de caire revolucionari. - EL PROCÉS D’EVOLUCIÓ DE LA GUERRA CIVIL: LA CONSTRUCCIÓ DEL FRANQUISME. A partir de 1936 amb el Front Popular s’iniciaria la insurrecció militar del 17- de juliol, la guerra s’havia iniciat desd’ Africa. Els dies 18 i 19, s’extengué per tots els quartelaments de la Península i es donaria una confederació oberta entre els insurreccionals militars i el govern de la república. Els primers volien controlar el poder polític però varen aconseguir triumfar en algunes guarnicions però no en tota la Penínisula, de manera que s’establiria una divissió de la Península:

Zones en possessió dels militars del sector dretà: Galicia, Lleó, Castella la Vella, territoris vascos fins Alava, Andalucia Occidental, Mallorca. Era l’Espanya agrícola.

Zones en possessió de la República: Tota la perifèria mediterrànea, Andalucia Oriental, Castella la Nova, La Mancha, Astúries, Santander, Guipúzcua, Vizcaya, Murcia. Era l’Espanya industrial.

La guerra va tenir conseqüències molt importants en ambdues espanyes. El fenòmen més constatable que succeí en el sector republicà va ser la divissió, dins del propi sector republicà, el qual no havia sabut neutralitzar als militars, el que va provocar que la iniciativa en aquest sector la portessin els sindicats, els quals tenien l’objectiu comú de fer fracassar als militars insurrectes.

EL MÓN ACTUAL

6

Però el fet de que els sindicats portessin la república era perillós perque no contaven amb cap programa polític i això va generar desconfiança entre els seguidors de la República. El govern va ser substituït per organitzacions com el Comité Popular de Milicies Antifeixistes a Catalunya, el Consell d’Aragó controlat per anarquistes, el Comité Ejecutiu Popular a València, les Comisaries o Juntes de defensa al País Vasc, en definitiva, en tots els territoris republicans el poder va passar a organismes obrers i populars. El fraccionament polític va plantejar el problema de la unitat d’acció, tema d’importància en els debats durant l’estiu del 1936 i el tema es resolé mitjançant una Constitució amb la formació del govern Largo Caballero, membre del PSOE i de l’UGT, havia estat el Lennin espanyol. Republicans d’esquerra, socialistes, l’UGT i membres de la CNT eren els qui formaven aquest govern format al setembre de 1936. A Catalunya es formaria el govern d’Unitat per Josep Terradelles format per republicans d’esquerres i membres de la CNT, els qui van desfer el Comité Popular de Milicies Antifascistes. Al País Vasc es va formar un govern. La República va aprobar l’estatut d’autonomia vasc, gràcies al qual es va poder constituïr el primer partit autonòmic del País Vasc. La República també va haver de formar un exèrcit per fer front a la milicia insurrecte ja que l’exèrcit s’havia possat al costat dels dretistes i el govern, en el seu moment, havia llicenciat a tots els soldats de la lleva amb l’objectiu d’evitar que es desertessin i per això es va quedar sense exèrcit el govern de la república. No obstant, els diversos partits polítics i sindicats van improvitzar exèrcits de voluntaris, els quals es van constituïr durant els dies 21, 22, 23 de septembre de 1936. Per exemple, Catalunya va sortir la primera armada per alliberar Saragossa dirigida per Urruti. D’altra banda arreu va esclatar una repressió política contra l’enemic insurrecte militar, és a dir, contra la dreta. A tota arreu va sorgir un anticlericalisme que va rebassar qualsevol precedent històric, si el 1836 es van donar les primeres manifestacions contra l’esglèsia en les quals es van cremar convents, durant la Setmana Tràgica de Barcelona del 1909 s’hi van cremar esglèsies, però en aquesta ocasió, al setembre de 1936, a més de cremar esglèsies i convents, es van assessinar a religiosos tant del clergat regular com del secular. El fenòmen més significant que té lloc a l’Espanya republicana va ser la transformació de l’economia en forma de colectivitzacions, el que volia dir possar la producció sota la protecció dels treballadors de les empreses. Aquesta idea va ser propugnada pels anarquistes. A Catalunya les colectivitzacions autogestionades es on més importància van tenir, sobretot en el sector industrial. Les pors a represàlies van provocar que després de la insurrecció militar, els directius burgeosos de les empreses s’hi marxessin a partir del 19 de juliol de 1936 i els treballadors van haver de posar en marxa les empreses per la seva pròpia banda. A l’agost de 1936 es creà el Consell d’Economia de Catalunya, màxim òrgan de decissions econòmiques a Catalunya i a l’octubre de 1936 es va possar en marxa el Decret de Colectivitzacions i Control Obrer, que legalitzava i regulava el procés colectivitzador. A Catalunya això va afectar en el marc del sol urbà i de la vivenda. El sol urbà va passar a ser munipalitzat, és a dir, gestionat de manera colectiva en comptes de privada, com abans ho era. El Consell de l’Escola Nova Unificada (CENU) va donar lloc a una reforma educativa. Es va governatitzar la sanitat, ect. Tot això es va començar en el periòde prebèl.lic. Fora de Catalunya van tenir incidències les colectivitats de tipus agrari, sobretot a Valencia, on la CNT i la UGT van ser molt importants per la colectivització agrària a Aragó. A Andalusia i a Castella tot i que van donar- se colectivitzacions, van ser en menor mesura. Tot aquest procés revolucionari no va patir una unificació republicana sino que el reclozava un sector dels republicans com eren: l’esquerra socialista de l’UGT, el Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM), la CNT.

EL MÓN ACTUAL

7

Per contra dins del partit republicà van donar- se un sector que no va estar d’acord amb la politica de colectivització, tot i que no va impedir que no es posses en marxa. Aquest sector es veia representat pel partit comunista d’Espanya o el PSUC català, l’esquerra republicana, la dreta centrista i el PSOE. Tots aquests creien que en primera instància s’havia de guanyar la guerra i després ja hi tindrien temps de fer reformes. Auqests eren els més moderats. Aquestes divisions internes començaren a provocar friccions que es concentrariesn a Catalunya. Es donaria una crisi en el govern de Terradelles a instàncies del PSUC i va provocar els Fets de Maig de 1937 que va ser una lluita de barricades a Barcelona i a Catalunya, on hi havia els representants d’aquests dos sectors CNT i FAI contra la resta de les forces polítiques. El bloc que s’impossà amb més força va ser el partidari de tornar a la situació d’abans de la guerra, per tant del consevadors, els més moderats. El POUM va ser acusat de provocar els Fets de Maig i els seus dirigents van ser empresonats, la CNT va ser criticada i desfeta. El govern de Largo Caballero va ser substituït pel de Juan Negrín que era molt més moderat i que, en general donava lloc a un comunisme que cada cop era més influyent a l’Espanya republicana. En contrast amb aquesta situació, la Espanya insurrecte o la dels militars, d’entrada tenien plantejats problemes de fraccionament polític, al igual que passava amb el govern republià, ja que hi havia forces polítiques que recolzaven el cop d’Estat desitjat per Franco, com eren els monàrquics, els carlins o els falangistes (que eren antimonàrquics però coincidien amb ells en aquest tema). En esclatar la guerra tres van ser els generals que s’hi repartien el poder: Mola, coordinador de la conspiració de Pamplona; Franco, general cap de l’exèrcit en Africa i que s’hi va sumar més tart però tenia l’exèrcit més preparat de tota la Península, perque contava amb membres marroquís; Queipo de Llano virrei d’Andalucia. El general Sanjurjo que es va insurreccionar a l’estiu de 1932 després del triomf de les dretes va anar- se’n a Portugal des d’on va ser cridat però va morir en accident. El 24 de juliol de 1936 es va constituïr una junta militar a Burgos que representaria el primer pas cap a la centralització del poder militar. A finals de setembre aquesta junta va acabar decidint la Constitució d’un comandament militar únic presidit per Franco. El dia 1 d’octubre de 1936 Franco s’anomenà Generalíssim de tots els exèrcits i Cap de l’Estat mentre durés la guerra. No obstant no definiria cap règim polític, si els militars guanyaven la guerra. Els militars van dur a terme la insubordinació dels partits polítics a la seva acció i van centralitzar el país. A l’abril de 1937 va forçar a les diferents forces polítiques sota un mateix partit, unificant la Falange Española amb la Falange tradicionalista española en el Partit Únic, que seria l’unic legal. Les forces polítiques no van estar totes d’acort, Manuel Evilla, membre de la Falange s’hi opossà a la unificació i Conde, membre dels tradicionalistes també s’hi va oposar. Però la unificació es va fer per la força. A partir de 1937 van haver poques insurreccions en els sectors de dretes. L’acció més important que va tenir lloc a l’estiu de 1936 va ser l’enllaç que es va realitzar per part dels dretans de l’exèrcit d’Africa amb l’exèrcit del Nort de la península, salvant totes des resistències entre ambdos territoris. Un dels problemes que s’hi van trobar els militars va ser a Badajoz on els republicans els hi estaven esperant. Allà on l’exèrcit franquista va obtenir victòries, els col.lavoradors republicans van ser afussellats. L’esglèsia, que estava a favor del franquisme, no va fer res per evitar-ho. Madrid havia estat l’objectiu de l’exèrcit d’Africa i va ser allà on l’exèrcit republicà va concentrar a més tropes. La batalla de Madrid va ser la única que va perdre Franco a tota la guerra. Durant l’estiu de 1937 els episodis més importants van ser l’ocupació del nort de Bilbao, Santander i Asturies. La batalla del Nort va tenir incidents com el bombardeig de Gernika, ciutat que va sr arrasada perque tenia molt simbolisme pels vascos i a on només hi havia població civil.

EL MÓN ACTUAL

8

A l’octbre de 1937 la ofensiva de l’exèrcit dretà va anar contra Terol, ciutat que havia estat conquerida pels republicans i que havia de ser reconquerida pels militars. Un cop reconquerida, Franco va portar a terme una contraofensiva a Aragó, que li permeté deixar aillada a Catalunya. Al octubre de 1938 es va donar la Batalla de l’Ebre contra Catalunya, va ser una batalla de desgast per desfer als últims reductes de l’exèrcit republicà, el qual estava totalment exhaust. La victoria va ser de Franco el 1939. La progresiva efectivitat de l’exèrcit franquista cal explicar- la per la intervenció internacional en el conflicte. A frança el 1936 es va crear el Comité europeu de no intervenció, del que varen formar part quasi totes les potències europees excepte Italia, que va enviar un cos de exèrcit, i Alemanya que envià la Gio Condor amb aparells aeris, el que va facilitar el transport d’homes des d’Africa fins a la Península en un moment en el qual el control del mar estava en mans de la República. La República sols va contar amb el recolzament de Russia, que a pesar de firmar el Comité de no intervenció, va intervenir tot i que tart i cobrant la seva col.lavoració al Banc de Fons nacional espanyol. Al setembre de 1938 en plena batalla de l’Ebre, va tenir lloc la Conferència de Munich, on es van reunir els primers caps d’Estat d’Anglaterra, França, Itàlia i Alemanya i es va decidir que Hitler podia actuar com vulgués en l’interior d’Europa. D’aquí que la guerra s’hi guanyés en els pactes internacionals més que no pas en el camp de batalla. Les espectatives de la República de que les democràcies europees actuessin a favor seu van perdre, després d’aquesta Conferència, qualsevol intent d’aconseguir governar i provocaria una nova divissió dels republicans. Franco va aprofitar i va declarar que només acceptava la rendició incodicional per part dels republicans i que no volia arribar a cap mena de pacte amb ells. A l’abril de 1939 els militars insurrectes desarmaren a l’exèrcit roig. - TEMA 2: EL FRANQUISME. A nivell general la victòria de la Guerra civil va ser un fenòmen primordial perque l’exèrcit franquista comencés el seu règim. El cop d’Estat s’inicià el juliol del 36 i actualment aquest fet històric esta molt present en la nostra societat. El franquisme va representar un tall històric en el desemvolupament de l’Espanya contemporànea. A Espanya s’havien donat guerres civils, concretament les tres guerres carlines, però cap d’elles va representar un trencament en el desemvolupament històric espanyol. Aquest tall franquista condicionà el devenir històric fins a la mort de Franco el 1975. S’han intentat diferenciar diverses etapaes durant el règim franquista i, no totes aquestes etapes cronològiques han tingut èxit, com és el cas de la divisió en periòdes fets entre 1939- 1960 i 1960- 1975, on es ve a dir que hi va haver una liberalitazació econòmica però realment no hi va haver cap liberalització i aquesta interpretació del que tracta de suavitzar la política de la segona etapa. No obstant, si que es considera que hi va haver una reducció en les ejecucuions, és a dir, els fussellaments van baixar considerablement durant la segona etapa. Tot i que a l’any 1963 va haver tres ejecucions polítiques amb repercusions internacionals, inclús en el 75 van donar- se alguns fussellaments. Per tant no hi va haver una consolidació de dues etapes en el transcurs del franquisme però si en el devenir històric espanyol. Al finalitzar la guerra civil, la demografia, l’economia, la política i la societat van patir una ruptura radical en relació amb la situació anterior a la guerra.

La ruptura demogràfica: Demogràficament el país va sortir molt marcat, no tant pels morts sino per la intensitat de la repressió que es produí a partir de 1939, moment en que acabà la guerra però no les seves conseqüències. Aquesta repressió va donar lloc a

EL MÓN ACTUAL

9

l’exili massiu per, en molts cassos, no tornar mai més. Aquest exil.li massiu estava composat per les classes republicanes i sindicalistes. La desaparició de bona part de la intel.lectualitat va provocar que homes molt importants vinculats a la vida política de l’Espanya republicana treballessin desde l’exterior, el que influiria en la societat en general. Quantitativament parlant, es pot dir que l’any 1939 es van possar en funcionament uns 50 camps de concentració a tot el país per aquells polítics o recolzadors republicans. Al febrer de 1939 Franco va efectuar la Llei de Responsabilitats Polítiques, per tots aquells qui van contribuir a la subvenció republicana desde 1934. Aquests camps van estar ocupats per unes 700.000 persones, sense tenir en compte les presons que estaven sobresaturades. La modelo de Barcelona era una de les presons més modernes de tot l’estat espanyol, amb cel.les individuals, i amb una capacitat per unes 800 persones. No obstant, va albergar un total de 10.000 persones. Les xifres, en quant a la repressió (víctimes de la repressió) oscil.la entre 57.000 morts, però sembla ser que hi van haver més. En el conjunt de 24 províncies els fussellats van estar 72.800 i no s’han sumat les víctimes en les zones on la repressió va començar durant la guerra tals com Galicia, País Vasc o Lleó. En total es pot dir que es van donar uns 140.000 morts. Les xifres més concretes es donen a Catalunya on en el curs de 1939 contava amb 3 milions d’habitants, dels quals 400.000 es van exiliar cap a França. D’aquests 400.000, un total aproximat de 150.000 van tornar a Catalunya, la majoria dels quals van anar a parar a camps de concentració o a la pressó, però també es calcula que uns 4000 van ser afussellats, previ judici (Consells de guerra), que normalment sempre era una farsa per poder justificar un assessinat. La ruptura demogràfica va ser quantitativa i qualitativament significativa, Lluis Companys va ser detingut per la Gestapo alemanya i el van afussellar a Montjuïc , així com Juan Peirò, líder de la CNT que va ser afussellat després de no acceptar els càrregs d’honor que el règim franquista li oferia.

La ruptura econòmica: Les industries que es trobaven en plè rendiment eren les que van sufrir una devellada més profunda. Des de l’abril de 1938, quan Franco ocupà les centrals hidroelèctriques, només les indústries bèl.liques funcionaven sota la direcció de l’exèrcit i moltes altres van ser destruides. Quan molts propietaris van retornar a la seva empresa a l’any 39, se la van trobar en millors condicions que durant l’any 1936, sobretot en aquelles en les quals funcionava el sistema de col.lectivitzacions. Però a partir de l’any 1939 va haver una caiguda de la producció industrial, es va deure a que a la república l’interesava obstaculitzar l’abandonament del règim franquista i per això, van destruir carreteres i vies. A més s’han de tenir en compte els bombardejos dels avions sobre poblacions civils que van donar- se durant el mes de febrer de 1939. Aquesta situació va afectar molt a l’economia i a la infraestructura empresarial espanyola. Pel que fà al camp, en acabar la guerra, els únics sectors agrícoles que funcionaven eren els que s’hi trobaven en les regions franquistes. La ruptura demogràfica va tenir incidència directe en l’economia i també el tipus de capitalisme que s’introduiria, tant a les industries com en el camp, era un capitalisme sota unes brutals condicions d’explotació sense l’ opció d’autodefensa dels treballadors que estaven sense sindicats, els obrers estaven indefensos, mentre que al camp l’Estat portaria a terme l’intervencionisme directe en la producció agrícola, és a dir, que controlarien la producció i exigirien vendre tota la producció agrícola als òrgans depenents de l’Estat.

La ruptura social: S’havia de tenir en compte les relacions que els vencedors van

EL MÓN ACTUAL

10

passar a tenir sobre els vençuts. Les relacions socials s’havien trencat totalment, només definides a partir dels criteris dels vencedors (1939- 40- 41). Els vençuts tenien por de ser denunciats per ser d’esquerres. Aquesta por serà el resultat directe que es donaria a partir de l’any 1939. Hi ha múltiples formes de repressió, com la de les Juntes de depuració a l’administració pública (ajuntaments, magistrats, funcionaris) tots ells havien de passar per aquestes juntes que mai havien d’haver estat republicanes i si ho havien estat, havien d’abandonar el seu càrreg. Els títuls o cabals que el pogués donar la falange o els capellans a la ciudadania podia representar una mena d’alliberació per l’individu que contés amb ella. Aquest trencament es va veure agreujat amb el nacionalisme exhacerbant que tenien els militars nacionalistes (desfilades militars, obligació de saludar quan sonava l’imne nacional, ...) totes elles amb connotacions feixistes. Com a contrast a aquesta moral de victòria, es trobaren les primeres resistències que no es donaven per vençudes i que creien que la guerra havia de continuar (1939- 1943). La resistència era totalment suicida, la CNT per exemple creà uns comités nacionals en els camps de concentració, però van caure tres o quatre comités. Estaven predestinats a extingir- se, però s’anarien creant de nous. A Catalunya els catalans partidaris de la política de Franco, els de la Lliga Regionalista com Cambó, qui va contribuir a la causa franquista financerament, o el Carles Cientist qui va ser un espia de Franco durant la guerra civil, quan els homes de la Lliga eren seguidors de la política de Franco per obligació més que per devoció, o com Valls i Taberner qui va renegar del seu passat publicant un parell d’articles a La Vanguardia Espanyola renunciant al seu passat nacionalista i deia que Franco portaria a la societat cap al bon camí. A pesar d’això, els homes de la Lliga no van tenir una significació important i serien altres els homes que representarien l’ideal franquista a Catalunya. Catalunya va patir la desarticulació de l’Estatut d’Autonomia quan franco arribà a Lleida el 1934, possant de relevància l’ideal de la unitat nacional en tots els aspectes, per tant el català quedava prohibit. Albarez Paredas, un dels bàndols militars franquista, va permetre que es parlés el català sempre i quan fós en privat, mai en públic.

A partir de 1936 es comença a institucionalitzar un Estat tancat en ell mateix, caracteritzat per lleis feixistes, copiades de l’Estat feixista de Mussolini, per tant el tipus de règim polític es pot homologar com feixista. L arepressió no es possà en pràctica únicament amb els republicans, jueus, gitanos o autonomistes sino també les mateixes families dels militars franquistes eren presionades. La situació dels règims feixistes, tant a Italia, Alemanya com a Espanya, no afavorien gens el desemvolupament cultural, social ni polític internacionals. No seria fins a la postguerra espanyola, que coincidiria amb l’inici de la II Guerra Mundial (1945- 1950) que començaria certa estabilització, però sempre de subsistència. Es poden distingir tres grans periòdes en el transcurs del franquisme:

- (1939- 1957/59): Periòde de postguerra que es pot subdividir en dos subetapes: (1939- 1951): Conflictes polítics i socials. (1951- 1959): Des de els conflictes polítics fins

a la promulació d’estabilització econòmica aprobada el 1959.

- (1959- 1970): Va ser la dècada dels canvis estructurals. - (1970- 1975): Crisi i descomposició de la dictadura que coincideix amb la crisi que

patia el capitalisme. - La primera etapa: l‘Espanya de l’autarquia (1939- 1957/59).

EL MÓN ACTUAL

11

Es caracteritza per l’autarquia econòmica. Es l’etapa en que predominen els elements falangistes en l’Estat. La situació econòmica durant aquest periòde passà per un periòde de tancament de fronteres, el que implica un estancament de producció agrícola com industrial degut al sistema d’autoabastiment. La producció agrícola i industrial tindria un desemvolupament per sota del que es tenia abans de la guerra civil, al menys fins a 1951. És l’etapa de les cartilles de racionament, amb les quals, els productes de primera necessitat es racionen donant a la població la possibilitat d’accedir a aquests productes. Aquestes cartilles de subministrament es van mantenir fins 1951. Es van donar restriccions energètiques tan hidràuliques, elèctriques com petrolíferes. Per intentar resoldre aquest problema energètic inventaren el gasògen (especie de màquina de vapor) que era una energia poc efectiva. L’estraperlo es generalitzaria, era el mercat negre o mercat clandestí i que es va crear durant la II República en el Bienni Negre, quan Lerroux era president del govern. L’estraperlo va servir per manifestar les pràctiques econòmiques ilegals. Es donaven dos tipus:

- L’estraperlo de susbsistència o petit estraperlo: era el destinat a matèries alimentícies necessàries per sobreviure i era el que practicava gairebé tothom.

- L’estraperlo a gran escala, es donava en menor mesura i normalment estava destinat als sectors empresrials. En aquest cas estaven implicats els alts càrregs de l’administració de l’Estat. Aquest fet va provocar que als anys 40 apareixessin nous rics degut a aquestes pràctiques ilegals, normalment els nous rics ja estaven lligats al règim. Dos de les característiques d’aquests nous rics eren: 1ª tenien un palc al Liceu, on l’alta burgesia tenia sempre un lloc; 2ª Tot burgés tenia una dona de fer feines.

La guardia civil perseguia als qui feien possible l’estraperlo a petita escala, mentre que l’alt estraperlo era permés ja que era el dirigit pels alts càrregs del règim. Va ser un periòde de llarga duració i el més nefast de tot el franquisme. La política econòmica que s’aplicaria en 1939 es funamentaria en els principis doctrinals feixistes desemvolupats a Italia i Alemanya feixistes, tot i que a Espanya mancaven de coherència, a diferèrncia d’Alemanya i Italia. Albert Ribes diu que es caracteritza l’esquema doctrinal per vàries raons: 1ª) Nova orientació autàrtica de l’economia. 2ª) Intervenció de l’Estat en matèria econòmica. 3ª) Nove regulació de les relacions entre capital i treball en un sentit corporatiu, lligat i i incorporat a l’Estat. 1ª) L’autarquia. No hi havia una unimitat alhora de definir el concepte d’autarquia per part dels ideòlegs franquistes. Gai de Montallà parla de que el programa econòmic d’autarquia es resumeix en tres aspectes: - Implica que el país ha de produïr tots els bens necessaris tant en temps de Pau com de com de guerra per tant la nació hauria de ser autosuficient. - La nació hauria de reduir al màxim la dependència econòmica amb l’exterior.

- La nació s’hauria d’alliberar de la ingerència de grups financers. L’assoliment d’aquests tres aspectes es basava en la necessitat d’aprofitar totes les matèries primeres pròpies del país i, en tot cas de produïr substitutius d’aquelles que s’havien d’importar. Les importacions no haurien de ser superiors a les exportacions, d’aquesta manera, s’aconseguiria l’equilibri en la balança de pagaments. Tot això va ser el programa de Gai Montallà. Una polèmica a ‘entorn de l’autarquia es basa en tres aspectes:

Les causes de l’autarquia: Sembla ser que es va aplicar com a causa de la situació de postguerra en la qual el país va quedar després de la guerra, és a dir, una situació de fam i estancament. Aquesta va ser la única opció que veien alguns autors, no obstant, sembla ser que va ser l’opció que més va beneficiar al govern franquista, perque si no, no s’explica com van rebutjar el crèdit que els EUA va concedir a Espanya el 1940, moment en que s’iniciava la II Guerra Mundial i que podria haver permés redreçar l’economia

EL MÓN ACTUAL

12

espanyola sense la necessitat de l’autarquia, per tant aquesta no era la única opció econòmica que es podia haver adoptat.

L’autarquia en el seu sentit absolut ?

Rabella ha estudiat el periòde de 1941- 1945 i diu que si l’esperit de l’autarquia es basava en la atosuficiència i en el proteccionisme, realment en aquest periòde es van importar 5 vegades més de blat que durant el quinqueni republicà (1931- 1935). Entre 1941- 1945 el blat era necessari per a la població militar i era importat desd’Argentina aportat desd’allà pel president Perón. Per tant es fà difícil parlar d’una autarquia absoluta. Hi hauria autors que diferencien l’autarquia absoluta de l’autarquia relativa distingint que quan calgués es farien les importacions convenients.

La finalitat de l’autarquia.

Es tractava d’observar l’autarquia com a instrument econòmic per poder desemvolupar l’agricultura o bé, l’altre aspecte que es planteja és que si l’autarquia podia reconvertir la economia del país i iniciar un periòde d’industrialització (reconversió econòmica). Segons un criteri o un altre, la prespectiva era diferent, ja que podia ser interpretada com una expressió ideològica agredista o bé, una via d’acomulació de capital per una posterior industrialització. Albert Ribes pensa que aquesta última va ser la opció que es va adoptar quan a partir de 1959 es produí la liberalització econòmica. La creació de la INI (Institució Nacional d’Industria) el 1941 va confirmar que l’autarquia es va adoptar com a mètode d’arribar al capitalisme durant la postguerra.

2ª) L’intervencionisme de l’Estat en matèria econòmica.

Aquest intervencionisme arrancà desde l’inici de la guerra i es promulgaria com a conseqüència del model autàrtic que es va adoptar. No obstant, els teòrics de la política econòmica intervencionista destaquen el fet de que calia respectar la iniciativa privada per tant, l’Estat no podia passar sobre aquesta. Al mateix temps, teoritzaren sobre la colavoració que havia d’existir entre la iniciativa privada i l’Estat. En qualsevol cas l’intervencionisme havia de ser un ajut per a l’activitat privada. En la pràctica l’intervencionisme va comportar varios problemes:

L’intervencionisme de l’Estat comportarà una permanent intervenció entre normes estatals i iniciativa privada que s’acaba expressant en la generalització de pràctiques il.legals (mercat negre, gestions fraudulentes, corrupció, ...). Però aquest fet no va ser un fet únic de l’Estat espanyol sino que a la URSS passaria el mateix quan intervenia l’Estat.

L’intervencionisme de la lògica del capitalisme espanyol dèbil es reflectirà en una protecció de l’Estat per sobre del lloc de les forces socials i sobretot en l’exigència d’una protecció per la contenció de les reivindicacions obreres. L’intervenció de l’Estat tractaria de que les confrontacions entre obrers i capitalistes fossin mínimes. Per això l’Estat intervindrà sobre els salaris. Però també intervindria per fer desaparèixer els sindicats de classe impossant un únic sindicat al qual els treballadors són obligats a afil.liar- s’hi. D’aquesta manera veiem com l’intervencionisme de l’Estat crea corrupció, però al mateix temps permet el control de les forces socials. El preu social que les burgesies hauràn de pagar per la protecció social serà el preu de la ineficacia, el preu de l’arbitrarietat econòmica que condueix a un creixement molt baix de l’economia.

3ª) La nova regulació entre capital i treball.

EL MÓN ACTUAL

13

Aquesta nova regulació quedà recullida al Fuero del Trabajo des de 1938. És una de les lleis funamentals promulgada durant la guerra civil. Aquesta nova economia vinculada a l’intervencionisme i al Fuero del Trabajo va dur a fam i crisi així com, a l’estancament econòmic. No seria fins el 1951, arràn dels moviments de protesta que aquesta situació cambiaria. Durant aquest any es van donar vagues a País Vasc, Barcelona i Madrid, va ser la primera movilització de masses generalitzades després de la guerra que provocarien els primers canvis d’orientació econòmica. Per exemple desaparició de les Cartilles de Subministrament. Però no es canviaria globalment la política econòmica. El fet de que s’hagin canviat petites qüestions econòmiques sense canviar l’estructura econòmica general va provocar que el 1956 es dongués un canvi de govern que donaria lloc a que el 1959 es portessin a terme les primeres modificacions que portarien la lliberalització econòmica, de manera que, es posaria fi a l’autarquia econòmica, sobre la qual van canviar alguns aspectes a partir de 1951 i que prepararien el canvi de plantejament econòmic donat al 1959. - LA FORMACIÓ JURÍDICO POLÍTICA DEL NOU ESTAT. Com a autoritari que va ser aquest Estat, qualificat per la sociologia de moltes maneres, tot i tenir una vessant feixista es va tractar d’un règim en el qual un determinat sector de les classes dominants espanyoles varen impossar- se a la resta de la societat perdedora de la guerra. La vissió per alguns autors del règim unipersonal, no és del tot correcta ja que, el franquisme va rebre importants recolzaments de sectors socials que els interessava aquesta situació. Sense aquests sectors socials, segurament no s’hi hauria mantingut el franquisme. L’Estat franquista va conèixer una evolució, un procés de formació i d’evolució d’acord amb les necessitats experimentals per les classes socials dominanats. Per tant el procés de formació jurídica i política va començar abans del anys 1957/ 59. Jurídicament és un règim que construeix un Estat d’una manera pracmàtica, perque no parteix de cap Constitució, sino que aniria definint la seva naturalesa jurídico política segons les necessitats del moment. Seria un procés de Leyes Fundamentales que al llarg de dues dècades configurarien a una Constitució. A partir de 1939, un cop acabada la guerra, l’edifici jurídico- polític del nou Estat pràcticament no s’havia començat, algunes normes de l’administració i d’organització per l’Estat i, al mateix temps, es va promulgar una declaració de caràcter ideològic: El Fuero del Trabajo (9- 3- 1938) que era una norma programàtica que estava inspirada en la Carta del Laboro italiana de la Italia de Mussolini; on es fa un esment a l’imperialisme com a element de l’Estat i una defensa a la fé catòl.lica. Es defineix contra el capitalisme i contra el marxisme meterialista per enganxar a les classes mitjanes: - Pau, Patria i Justicia seria la trilogia propagandística franquista de la postguerra-. Aquest preàmbul definia molt bé els objectius que perseguien els militars. El Fuero del Trabajo establia: el manteniment de les empreses; la intervenció de l’Estat a l’hora de fixar normes de treball i les remuneracions; intervindria en el funament de l’economia; l’ordenació de l’empresa com a una unitat jeràrquica de producció intentant presentar a l’empresa en l’antiga divisió entre empresa (unitat de producció en la qual el salari explota al treball) i els treballadors, és a dir, l’empresa en la qual tots tenen jeràrquicament una funció que cumplir, així desaparèixen les contradiccions entre empresari i treballadors. Així quedaria definida el Fuero del Trabajo com a unitat de treball: Prohibia els sindicats de classe i la prohibició de les bandes. Segons en Garcia Hernanadez un cop acabada la guerra les classes dominants requereixen construir un aparell d’Estat a partir d’una triple normativa:

Racionalització mínima de l’Estat. Calia dotar de racionalitat política dins de l’Estat, dins del qual hi havia d’estar representades les diferents forces polítiques que havien recolzat al franquisme.

Calia establir una legislació que restringís els drets públics subjectius, que restingís les llibertats i qualsevol tipus d’oposició.

EL MÓN ACTUAL

14

Calia unes normes d’orientació econòmica que reconstruís l’economia postbèl.lica. L’Estat hauria de legislar en matèria econòmica, però on l’intervencionisme de l’Estat no interferís al lliure desemvolupament de les forces financeres ni al trasvassament de la capital desde el camp. Calia establir unes normes d’ordenació econòmica però sense que l’intervencionisme de l’Estat creés incidències en la lliure circulació de l’economia agrìcola sobretot.

El resultat d’aquesta normativa va ser la creació d’un Estat amb característiques d’escenció que es va distingir per: - Degradació del fenòmen jurídic. - Principi carismàtic de la dictadura personal. Això va comportar que les etiquetes de sectors polítics, tals com la de monàrquics, carlistes, etc. desapareixessin per dur a terme un programa polític unitari. Calia crear organismes de representativitat de les forces poítiques del bloc del poder en el nou Estat –franquistes, monàrquics i carlistes - i de crear formes jurídiques més eficaces obviant la necessitat a respondre a la restricció de les llibertats i dels drets mínims dels ciutadans ja que, no hi havia oposició política que pogués demandar- les, i la oposició que hi havia estava fora del sistema. Aquestes necessitats de crear formes polítiques van ser satisfetes amb la promulgació de 4 lleis entre 1942- 1947:

Llei Constitutiva de les Corts (1942): creava un instrument de col.lavoració en la tasca legislativa que tenia una caràcter deliberatiu i auxiliar i que depenia del poder executiu, si bé en un principi, les Corts representaven una institució liberal ara depenien de l’executiu, per tant, depenents del Cop d’Estat i no tindria funcions legislatives només, se li dona una tasca de col.lavoració en la tasca legislativa ja que, les funcions legislatives les tenia el govern. No obstant, les Corts van servir de vincle continu entre el cap d’Estat i cada un dels sectors polítics representants del règim franquista. Aquest programa va tenir importància en el marc interncional, ja que en aquest moment la victoria s’hi decantava cap als al.liats i per això es començaria a suavitzar el programa polític franquista.

El Fuero de los espanyoles (17- 7- 1945). Promulgació que coincideix

amb la fi de la II Guerra Mundial. Volien ser una mena de cartes de tots els ciutadans front la llei i on es recullen les llibertats de prensa, d’asociació etc. Al costat d’aquestes llibertats però, es recullen limitacions per aquestes llibertats ja que aquestes no han d’atemptar contra el règim polític.

Llei de Referendum (22- 10- 1945). Llei que prevèia que cada cop que el

Cap d’Estat cregués convenient, podia sotmetre a referendum popular un projecte de llei elavorat per les Corts. Per saber l’opinió de la ciutadania o per aprobar lleis. Seria l’únic medi per saber l’opinió del sector social. Sols s’aplicaria en tres ocasions:

- Per refrendar la llei de successió en la jefatura de l’Estat, que serà plebicitada i promulgada (1947).

- La llei orgànica de l’Estat (s’aplicà en 1953 en la segona fase del desplgament franquista). El procés de Constitució realitzat per la via de les lleis orgàniques va ser llarg, extenent- se desde el Fuero del Trebball de 1938, fins a la llei de Principis

EL MÓN ACTUAL

15

del Moviment Nacional de 1958 i la llei. Orgànica de principis de 1966. Aquesta va establir certa estabilitat.

- Al 1971 es va aplicar quan Franco estava a punt de morir i Suarez reformava la política franquista.

La llei de successió a la jefatura de l’Estat. Va ser aprobada en

Referendum el 6- 7- 1947 i, va ser important per que per primera vegada es definia la naturalesa de l’Estat. Un cop desfet el Front Popular, el règim no tenia cap programa polític ni carlistes, ni monàrquics ni franquistes s’haurien definit en cap programa. No seria fins a la promulgació d’aquesta llei que es definiria i optaria per una monarquia sense rei perque de forma vitalicia Franco s’atribueix la jefatura de l’Estat fins a la seva mort. Aquesta llei regulava el mecanisme de successió per la jefatura de l’Estat quan Franco morís i aquest mecanisme anava a una restauració monàrquica plena i s’articulava al cos de lleis fonamentals de manera que, passaven a convertir- se en una Constitució i es crearen tota una sèrie de mecanismes assessors: El Consell de República i el Consell del Regne que no tenien cap poder legislatiu ni cap funció significativa.

Aquestes lleis hi van portar a crear altres lleis de caràcter més restrictiu i repressiu, moltes d’elles establertes ja durant la guerra:

Llei de Prensa: 22- 4- 1938. Estaria vigent fins la llei Fraga a 1960. Col.locava als òrgans de prensa sota el control de l’Estat a través de tota una sèrie de mecanismes com el control de la censura prèvia. Els directors dels diaris eren nomenats i cesats pels dirigents del govern, tot i que fossin empreses de prensa privada i, al mateix temps, s’establia un sistema molt rígit de sansions tan penals com econòmiques. Aquesta llei va acabar amb la llibertat d’expressió que es va fer als anys 1920.

Llei de responsabilitats polítiques 9- 4- 1939. Aplicada amb característiques retroactives a tots els que van col.lavorar amb els rojos desde 1934 (revolucions d’octubre) tots els que s’oposaven al moviment nacional.

Llei de repressió de la massoneria i el comunisme. A la massoneria Franco la tenia especial fòvia.

Tribunals de Responsabilitat Política i de Depuració. Donava lloc a que tots aqueslls que eren considerats republicans o amb vestigis republicans serien sotmesos a Consells de Guerra.

Llei de Seguretat de l’Estat. 1- 3- 1941. A partir de 1947 amb la llei de Successió a la jefatura de l’Estat no va aparèixer cap altre llei perque els dirigents de l’Estat no volien ni necessitaven òrgans polítics complexos sino el que desitjaven era mantenir el poder i deixar a la població sota mínims. La situació cambiarà a partir de 1960, però sempre amb el postulat que la llei es posterior a la necessitat. - EL MARC INTERNACIONAL EN EL QUE ES DESENVOLUPÀ EL FRANQUISME. La II Guerra Mundial va començar just en el moment en el qual va finalitzar la guerra civil espanyola i tindria unes repercusions pel que fà al franquisme. De 1939 a 1957/59 el règim franquista va passar per una sèrie de canvis d’actituts diferents, els quals tenien molt a veure amb el desenvolupament de la situació internacional de la Guerra Mundial. Es poden distingir tres etapes:

EL MÓN ACTUAL

16

1ª) El Règim franquista s’al.liaria al costat de les forces feixistes quan esclatà la II Guerra Mundial: (1939-1943). 2ª) Com a conseqüència de l’aliament franquista al costat de les forces feixistes i les victòries dels exèrcits al.liats contra Alemanya, el franquisme va anar patint una situació d’aïllament per part del al.liats: (1943- 1947). 3ª) El Règim franquista aniria sent reconegut a mesura que es van anar formant els blocs corresponents a la guerra freda i que es limitaven a sectors capitalistes o sectors comunistes. El franquisme s’aniria definint mundialment com a un sector anticomunista: (1947- 1955).

La primera d’aquestes etapes (1939- 1943), es potser la de major compromís perque arribarà a provocar la possibilitat d’entrar en el conflicte. Acabada la guerra civil, el març de 1939 Franco decideix retirar- se de la Societat de Nacions (creada el 1918 a Versalles com a institució que serviria per regular les noves relacions internacionals entre els europeus i per evitar que es tornés a produïr una Guerra Mundial, un cop es va acabar la Primera –1914- 1918-). Hitler, el 1933, en el moment en que va adquirir el poder, va sortir d’aquesta institució. Franco va firmar el pacte Anti Comintern juntament amb Alemanya, Italia i Japó, potències que sortirien mitjançant aquest pacte de la Societat de Nacions. Quan esclatà la guerra al 1939, Espanya es definiria ràpidament neutral, tot i que aquesta política Franco la va mantenir durant un any, al juny de 1940, Itàlia entrà en guerra, aleshores Espanya passà a una política de no bel.ligerància, el que vol dir que no combatria però que recolzaria als feixistes. Serrano Sunyer era parent de Franco i ministre d’exterior que va tenir un paper important en la unió entre la Falange i els Carlistes durant la guerra civil. Era de caire pro feixista a més era procliu a intervenir a la guerra mundial al costat d’Alemanya i d’Itàlia. El 23- 10- 1940 i el 11- 2- 1941 van tenir lloc dues entrevistes de Franco amb els dirigents feixistes. La primera data fa referència a l’entrevista que Franco va tenir amb Hitler a Endalla i la segona fa referència a la que va tenir amb Mussolini. Pel que van dir els primers documents, sobre la primera entrevista, va ser la voluntat de no intervenció per part de Franco a la guerra tot i la voluntat de Hitler de que així fós. No obstant, les últimes investigacions mostren que no va ser així com va succeïr exactament, sino que Franco va demanar a Hitler intervenir en el conflicte si li concedia una sèrie de places. Les concessions de Franco van ser: Gibraltar i la zona nort d’Africa, Marruecos (Orán que estava sota el control de l’Argelia francesa). Hitler no ho podia acceptar ja que estava en relacions amb França, que, en aquell moment,exercia una política col.lavoracionista amb els alemanys dirigida pel ministre Petén i que l’era útil a Hitler per evitar l’entrada dels anglesos pel sud d’Europa, de manera que, Hitler necessitava la protecció de França i va desestimar l’entrada d’Espanya a la guerra. A més Hitler estava convençut de que Anglaterra cauria ràpidament. Per contra, Franco va pensar que EUA intervindria al costat d’Anglaterra i si que necessitaria l’ajuda espanyola. Sembla ser que va arribar un punt en que ambdos liders es van crispar però finalment la reunió es va acabar i Franco no va poder participar al conflicte. Però si que hi van participar a favor de les l’eix feixista aportant víveres i informació tant a Alemanya com a Itàila. Al juny de 1942 es va organitzar la división azúl –aparentment de voluntaris- que anirien a combatre al costat d’Alemanya contra Rússia. La segona etapa (1943- 1947): durant aquesta etapa Franco no va modificar la seva actitut fins que es veu com l’eix feixista començava a perdre la guerra. L’1- 10- 1943 les tropes de l’eix començaven a tenir problemes per mantenir l’hegemonia i Franco veient la situació va tornar a impossar una política neutralista. Progressivament es va anar produïnt un abandonament de la política profeixista que passà a ser substituida per una idiologia anticomunista però sense retòrica antilliberal ni anticapitalista, per tant es va suavitzar la idiologia del règim.

EL MÓN ACTUAL

17

A mesura que finalitzava la guerra i que el bloc al.liat guanyava terreny, Espanya va patir una situació d’aïllament per part de les potències antifeixistes, les guanyadores de la guerra, i que era el sentiment que envoltava a tota Europa. A més es començaven a conèixer les barbàries del règim feixista el que propicià que a Europa s’anessin constituïnt Fronts Populars que s’oposaven al feixisme. A Espanya es donava la conciència de que la guerra mundial no havia començat al 1939 sino que desde 1936, els mateixos blocs ideològics que s’enfrontarien a la guerra mundial, ja ho feien a la Península. Per això pensaven que la guerra mundial no s’acabaria mentre no s’acabés el règim a la Península. Aquest conjunt s’innovacions (formació de Fronts Populars i sentiment antifeixista) van forçar a que els al.liats prenguessin mesures contra el règim de Franco. Acabada la guerra van tenir lloc les reaccions antifeixistes clares:

- Agost de 1945: Conferència de Postdam; Anglaterra, EUA i URSS vencedores de la guerra varen declarar que no recolzarien l’entrada d’Espanya a la ONU (Organització de Nacions Unides: nou organisme que substituia a l’antiga Societat de Nacions. Tenia els mateixos objectius que aquesta però amb la diferència de que disposaria d’una força militar internacional per fer cumplir les decissions que es prenguessin).

- Febrer de 1946: Un cop creada l’ONU, l’Assamblea de la ONU no va acceptar a Espanya com a membre de les Nacions Unides. Aquesta actitut de les Nacions Unides inauguraria l’any de més profund aïllament sobre Espanya.

- Al març de 1946: França decideix tancar fronteres amb Espanya. Això ho faria degut a l’ejecució de Cristino Garcia i nou membres més de caire antifeixista. Cristino Garcia havia col.lavorat contra els feixistes en la resistència francesa i era de caire comunista. Acabada la guerra, aquests sectors resistents van passar a Espanya per lluitar contra el franquisme. Però van ser detinguts i ejecutats. Al poc temps, França comunicaria als governs d’EUA i d’Anglaterra dels perills que el franquisme representava per a la seguretat internacional. Al poc temps Polonia solicità al Consell General de la ONU que s’invités a tots els

païssos membres de la ONU a trencar les relacions amb Espanya, ja que representava una amenaça per a la pau mundial. La majoria van acceptar la propossició i es va enviar un decret a tots els embaixadors dels païssos membres de la ONU la sortida de Madrid. Aquest decret va ser definitiu contra l’Espanya feixista, a pesar de que el sector republicà volia que s’adoptessin mesures molt més radicals.

La tercera etapa (1947- 1955): es va iniciar quan va tenir lloc la bipolarització del món en dos blocs. Parlem de la guerra freda, parlem de bloc socialista i bloc capitalista, al qual ja l’hi anava bé que certs sectors polítics estiguessin contra el comunisme, degut a la creixent força que el socialisme anava prenent. A l’interior, Espanya va contemplar les reaccions mundials de després de la guerra mundial i va adoptar una política xenòfoga i nacionalista com a conseqüència de la impossibilitat d’ingresar en l’ONU: eliminarien per exemple, tots eln noms extrangers i a la Plaça d’Orient tots els franquistes s’hi manifestaven en contra de qualsevol tipus de idiologia que alatgés a qualsevol cultura forànea. A partir de 1947 es va anar suavitzant la situació internacional vers Espanya iniciant- se el procés d’adaptació del règim franquista per la comunitat internacional:

- EUA, el 1947 es van negar a rectificar la decissió pressa el 1946 (retirada dels embaixadors de Madrid), no obstant, Espanya s’hi va incorporar a la Conferència Internacional d’Intercomunicació. Es produeix així el progressiu reconeixement internacional del règim franquista, fins a la incorporació d’aquest a l’ONU.

- El febrer de 1948 França tornaria a obrir les fronteres amb Espanya i, pocs messos després el govern espanyol firmaria contractes comercials amb França i amb Anglaterra per la compra d’equipaments industrials a crèdit.

EL MÓN ACTUAL

18

- Al novembre de 1950, la ONU deroga la decissió pressà el 1946 (retirada dels embaixadors) i es convidada a incorporar- se a la FAO (Organització d’ajuda d’alimentació Internacional). Durant aquest any s’integraria també a l’OMS (Centre de Salut Mundial).

- A l’abril de 1952 formaria part de l’UNESCO (Organització d’àmbit cultural). - L’any 1953 es produeix l’assignatura del Concordat amb el Vaticà i, es fà evident el

recolzament de la Santa Seu amb el règim franquista, per altre banda, durant aquest mateix any, es firmaria el Pacte de Madrid amb EUA, on se’ls hi permet crear bases militars a Espanya, amb la finalitat d’aïllar al comunisme. A canvi, Espanya se la introduiria en el Plà Marshall (plà de recontrucció econòmica europea), que va ser utilitzada per evitar que qualsevol país s’al.liés amb el comunisme.

- Al desembre de 1955 el govern espanyol ingresaria a la ONU. Amb aquest ingrés s’acabaria l’etapa d’aïllament i molt pocs sectors no reconeixerien al sector franquista. Un d’ells seria el comunista i a Mèxic, on van mantenir la fidelitat a la República en mans de Lázaro Càrdenas, va mantenir una actitut pro republicana i va mantenir el rebuig contra el franquisme fins al 1975 (mort Franco).

La situació internacional va acabar per reconèixer al franquisme com a règim polític acceptat. Només en els últims fussellaments que van tenir lloc a l’any 1975, es va donar una reacció antifranquista, que amb la seva mort va apaciguar- se. - La situació en l’interior. Un cop acabada la guerra l’oposició era mínima ja que la majoria dels que l’havien formada estaven o bé en pressó, o bé a l’exil.li, no obstant, es comencen a reorganitzar: la CNT per exemple, començava a organitzar- se en els camps de concentració i, com ella, es van anar organitzant comités nacionals, tot i que els quatre que es van formar van ser dissolts per la policia. A partir dels anys 1943- 1944, els alemanys anaven perdent la guerra mundial i els al.liats desempallegaren el Sud de França dels feixistes. De 1944 a 1947 les males influències que el franquisme tenia a Europa i la situació d’aïllament per la qual passava el país degut a la decissió de l’ONU, deixava preveure als republicans que els al.liats d’hora intervindrien en contra del règim franquista. Aquestes espectatives van perdurar de 1943 fins a 1955. Les espectatives de canvi es van reflectir en l’increment de les activitats clandestines de l’oposició, que era l’hereva directe de la resistència contra el franquisme durant la guerra civil del 1936. A Catalunya, la CNT, sindicat anarcosindicalista, va ser capaç, a partir de 1944, d’agrupar a més membres. Tots els partits republicans s’hi van dedicar a intentar desfer el règim franquista aprofitant la situació d’aïllament exterior pel qual passava el país. El sorgiment i l’organització de grups de guerrilles a partir de 1944 no es va deixar esperar amb la fi de combatre el règim franquista. Molts d’ells procedien de la guerra civil –eren els anomenats huídos, soldats republicans que van huir i es van amagar a les muntanyes de Lleó -. Aquests sectors es van anar reorganitzant per reactivar les guerrilles, les quals també sorgien del Sud de França un cop alliberada, desd’on tots els guerrillers espanyols que havien format part del “Maquí” francés, el qual lluitava contra el feixisme alemany al Sud de França, van organitzar la Reconquesta republicana espanyola. L’intinerari era descendir pel Pirineu i a mesura que anessin avançant anessin despertant les esperances alliberadores del país. Aquests exèrcits estaven formats, en la seva majoria per membres comunistes. Al 1944 , els guerrillers van ocupar la Vall d’Arán però, aquest fet, no va produïr l’esclat insurreccional que esperaven. L’arribada de l’exèrcit nacional va possar fi a la Reconquesta i els comunistes van haver de retirar- se. Tot i així, es van formar nuclis sindicalistes i socialistes arràn d’aquest intent. El règim franquista començaria a preocupar- se, ja que les guerrilles, tan al camp com a la ciutat anaven organitzant- se de 1944 a 1947. Barcelona, per exemple seria un dels centres més importants en la formació de guerrilles.

EL MÓN ACTUAL

19

L’exèrcit espanyol va haver de possar en marxa tota la seva capacitat repressiva per desfer les guerrilles. Van sorgir els primers organismes que intentaven aplegar als màxims partidaris de l’oposició amb la finalitat de mostrar al món que Esapnya mantenia una afinitat política i un sentit comú. Amb aquest ideal, les forces espanyoles en oposició es van formar en l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques, organisme en el qual els comunistes van quedar exclossos però, van formar van formar la UNE (Unión Nacional Española), tot i que al poc temps es va desfer i els comunistes es van juntar amb el primer organisme (Aliança Nacional de Forces Democràtiques). A Catalunya es va organitzar el Consell Nacional de Democràcia Catalana. Les unións nacionals eren molt efímeres i progressivament les espectatives de canvi començaren a frustrar- se fins que al 1947 es desintegraren. Les disposicions de la ONU van ser formals i innamovibles per tant sense cap intenció de canviar la situació a l’interior del país. En el moment en que l’ONU va declarar que no faria res més vers l’actitut repressora del franquisme, Franco va veure el moment oportú per aplicar la llei de successió a la Jefatura de l’Estat amb la qual Franco seria cap d’Estat fins a la seva mort. L’any 1948 es firmà el Pacte de San Juan de Luz, el qual el van firmar membres del PSOE i membres representants del sector monàrquic dirigides per en Gil Robles. Aquest pacte es fà com a reivindicació en contra de la llei de successió a la Jefatura de l’Estat, ja que aquesta llei no restaurava la monarquia. Això significava que don Juan, fill de l’anterior monarca Alfons XIII, fós també molt crític al respecte des de l’exili i demanava el retorn de la monarquia, aquesta vegada constitucional. D’altre banda, el pacte de San Juan de Luz, reivindicava la possibilitat de constituïr un govern provisional que restablís les llibertats democràtiques del país, però sense establir si seria un govern republicà o monàrquic. En aquest mateix any, Gil Robles, antic dirigent de la CEDA, deia que aquest pacte seria paper mullat, és a dir, que no serviria per res. Al mes d’agost, Franco i don Juan van tenir una reunió en la qual es decidiria que Juan Carlos, fill de don Juan, s’incorporaria a rebre educació a Espanya sota els mateixos paràmetres del règim. Aquest fet va provocar que els monàrquics de Gil Robles es retiressin del pacte. Entre 1947- 1948 s’iniciaria un llarg periòde de silenci, en el qual, les oposicions van tenir molts problemes per subsistir. Els comunistes i la CNT desorganitzaren les guerrilles, tot i que subsistirien sota mínims fins als anys 60, sobretot els anarquistes dirigits per Quico Sabater, qui utilitzaria el Sud de França com a centre d’operacions i moriria a Sant Celoni a mans de la guàrdia civil, o en Josep Vila o Caracremada, altre guerrillerque considerava que la guerra civil encara no s’havia a cabat. La majoria de guerrillers es van translladar a França, veient la impossibilitat d’actuar al país però molts dels seus membres, no es podien retirar ni del país ni de l’activitat bèl.lica ja que era la única cosa que sabien fer, molts d’ells havien portat un fussell a les mans durant 12 anys, el que explica que no vulguessin deixar les armes i la seva dificultat de reinserció social. L’altre sector, el que s’en va anar, ho va haver de fer per que tot i que no actuessin, la majoria d’ells estaven fitxats per la policia a l’interior. Abandonada la guerrilla, l’oposició viuria un periòde d’una inactivitat profunda que només es veurà trencada per la vaga general que va tenir lloc al 1951. A Barcelona, es va produír la primera gran manifestació de repulsa contra el franquisme i contra la política econòmica del règim. Va ser coneguda com La vaga dels tranvies. Aquesta manifestació va provocar que ningú agafés els tranvies com a símbol de protesta per l’aument del preu del ticket del tranvia, que era més car que a Madrid, i comportava un medi important de transport per a tothom. A més, el tranvia era un símbol vaguístic perque tota vaga en la que funcionés el tranvia seria un fracàs, per que una vaga tingués èxit, el tranvia s’havia d’aturar. El marqués de Foronda era el propietari del tranvia i tenia mala fama, ja que en molts cassos despatxava als seues treballadors per fer cumplir les vagues, el que implicava que encara quedaven signes patronals en algunes empreses.

EL MÓN ACTUAL

20

La vaga va ser un éxit, en part perque era una vaga passiva que no comprometia a res. En canvi, la vaga es generalitzar gràcies a la intervenció dels sindicats, els quals utilitzaven com a argument d’agrupació, el constant aument del cost de la vida. No van trigar en afegir- s’hi els partits opositors al règim. El moviment va acabar com va començar, espontàneament. Però a Madrid i a País Vasc també es van donar vagues amb l’objectiu de que el franquisme reformés la política econòmica. En aquest moment Franco va desfer les Cartilles de Suministrament i es començà a reactivar l’economia, no obstant l’autarquia continuava essent present de 1951 fins a 1956/ 57 moment en que es reproduíren moviments de protesta que provocarien que el règim canviés radicalment de política econòmica. Durant els anys 1944/ 47 els protagonistes van ser les organitzacions polítiques mentre que, als anys 1951- 1957 la majoria de la població, va ser la que va prendre el protagonisme degut a la progressiva situació de decadència per la qual passava el país. - La Segona Etapa: L’Espanya del desemvolupament i de la crisi (1957- 1975). Des del plà d’estabilització aprobat el 1959 tot i que programat al 1957, es va establir per reestablir l’economia. Als anys 60 (coneguts com El Miracle Espanyol), els capitals acomulats durant l’autarquia s’invertirà i s’establirà l’entrada de capitals americans i europeus. L’estructura social i econòmica començaria a industrialitzar- se. A nivell polític el règim començava a estabilitzar- se i va començar a substituir als membres; els sectors més de dretes van deixar pas als sectors tecnòcrates que miraven la política des d’un punt de vista més tècnic que no pas ideològic (tecnòcrates de l’Opusdei: molt vinculats a la religió). També seria el moment en que s’hi produíren un canvis en l’oposició, en la qual, la majoria dels seus membres ja no tenien res a veure amb la guerra civil. El punt d’arrancada al febrer de 1957 hi va haver un canvi de govern que donà entrada a Alberto Ullastres i a Mariano Navarro Rubio, membres de l’Opusdei, van entrar al règim, en les carteres de comerç i d’hisenda, el que representaria l’inici del canvi. Aquests dos membres, van pendre un seguit de normes pre estabilitzadores en l’economia que acabaren el 21- 7- 1959, en el Plà d’Estabilització econòmica. Aquest plà es va haver d’adoptar com un tractament radical per evitar la gravíssima situació en la que estava l’economia del país, la qual estava en una situació límit. El que pretenia era ordenar l’economia espanyola segons el model d’economia lliure de mercat, la qual era la pervivent en els païssos desemvolupats i era la que tractaven d’aplicar a Espanya. Representava doncs, l’abandonament de la política autàrtica i intervencionista i, l’adopció de mesures tant internes com externes que passaren per la lliberalització del comerç (obrir les fronteres); reestablir el mercat lliure de divises (la moneda extrangera pogués ser canviada per l’espanyola); implantació del regim d’inversions extrangeres (obrir el comerç espanyol cap a l’extranger). L’aplicació d’aquest plà es va veure afavorit per tot un seguit de circumstàncies tan internes com externes. A l’exterior o internacionalment aquest plà es va veure afavorit per l’economia Occidental ja que, Europa s’havia organitzat econòmicament gairebé totalment des de 1950 gràcies al Plà Marshall, de manera que el món capitalista començava a crèixer. Internament hi hauràn factors que afavoririen el procés de l’aplicació del plà com per exemple, la possibilitat d’introduir mà d’obra sedentaria en el camp espanyol, el que afavoriria un programa industrial a canvi d’uns salaris baixos i afavoriria les inversions. Amés aquesta possibilitat de mà d’obra sedentaria afavoriria les inversions extrageres però a la vegada i com a causa, la impossibilitat de vagues en aquest sector agrari, ja que hi ha demanda alta de treball, i les vagues eren riscos de pèrdua de treball. L’agricultura jugaria un paper important perque bona part dels capitals acomulats procederien de les activitats agrícoles. Durant el periòde autàrtic hi jugà un important paper com a subministradora de mà d’obra per a la nova industria que s’estava formant a les ciutats.

EL MÓN ACTUAL

21

Així es produí la integració d’Espanya en el capitalisme monopolista d’Europa, però en una situació de retràs respecte a altres centres capitalistes europeus i americans. - El Procés d’industrialització. Va ser la conseqüència del nou plà econòmic. L aindustrialització seria el gran repte econòmic a Espanya per deixar de ser un país bàsicament agrari i passar a ser industrial. Es va produïr una reindustrialització a aquelles zones ja anteriorment industrialitzades, com Catalunya i País Vasc. La industrialització catalana es va renovar en el camp del tèxtil desde el s. XIX i País Vasc el procés va ser el mateix en la industria pesant. Es creen a part uns nous nuclis industrials a ciutats castellanes, típicament agràries: Valladolid, Pamplona o Madrid ciutats que als anys 60 començaren a industrialitzar- se. Hi ha una industrialització generalitzada al país. Hi ha un canvi quantitatiu i qualitatiu. Sectors tradicionals entren en crisi per deixar pas a altres sectors com és el cas de la mineria d’Asturies o de Catalunya, que entraren en crisi totalment irreversible, sobretot la mineria del carbó. La resposta obrera seria la vaga obrera als anys 1962- 1963 amb la finalitat de que es dongués una reconversió en el sector obrer però també, va significar el punt de partida d’una nova conflictivitat social vers la nova situació econòmica. Catalunya i la industria tèxtil també va entrar en crisi donant pas al sector químic (que començaria a partir de la 1ª Guerra Mundial) es crea el complexe Petroquímic a Tarragona; les indústries metal.lúrgiques i de bens d’equipament també pujaren sobretot les industries de l’automòvil tant nacionals com extrangeres. Dossier: Quadre. La iniciativa privada i els Plans de desemvolupament reintroduiren mecanismes d’intervenció de l’Estat en la vida econòmica a garantitzar beneficis extraordinaris a determinats sectors. Aquest mecanisme ho feien perque permetia la firma de convenis específics entre diverses empreses i el govern el que comportava beneficis fiscals i de tota mena. La creació més original d’aquests plans de desemvolupament van ser els Pols de desemvolupament i de promoció industrial que estaven destinats a desemvolupar determinats sectors per beneficiar al govern i en els quals la iniciativa privada no estava interesada. Els Plans de Desemvolupament es van aprobar el 1963 i es possaren en marxa el 1964, durant la campanya propagandística de la conmemoració dels 25 anys de pau, fent referència al temps que feia que s’havia acabat la guerra i quan era evident que el país començava a renovar- se. Es van aprobar tres plans de desemvolupament el de 1964, el de 1969 i el de 1971, però van ser un fracàs encara que molt bé explotats pel règim ja que van ser per la propaganda. Paral.lelament als canvis i als frustrants plans de desemvolupament cal destacar que es desemvolupava molt altre sector industrial molt important com va ser el del turisme, el qual va tenir un element industrial més sòlid fins a convertir- se en un dels plans sòlits de la industria espanyola. Paral.lelament als canvis i als frustrants Plans de desemvolupament cal destacar que es va desemvolupar molt altre sector inustrial més sòlid de la industira espanyola, que de 204 mil.lions de $ va passar a 1100 mil.lions de $ i, a finals dels 60 eren 1600 mil.lions de $. El turisme va ser minoritari fins a 1950. Espanya es beneficiaria d’aquesta nova situació econòmica de conjuntura internacional. Els efectes sociològics van canviar – de la idea de que Europa començava als Pirineus, es va passar a un turisme cada cop més gran-, va donar- ser un canvi d’actitut considerable provocant el creixement en aquest sector, ja que començaria a lliberalitzar- se. Amb l’aparició de tot aquest conjunt industrial provocarien canvis estructurals que provocaren tot un seguit de conseqüències socials. Una de les conseqüències del canvi va ser la importància de les migracions, ja fossin les interiors (camp/ ciutat) com les exteriors. Desdels anys 50 es van començar a produïr les primeres migracions del camp a les ciutats i als anys 60, es generalitzaren:

EL MÓN ACTUAL

22

A Catalunya, als anys 40 arriben a 250.000 persones desde el camp.

A 1950 són 550.000. A 1970 eren ja 720.000.

També inmigrarien a Madrid i als diversos nuclis que s’havien començat a industrialitzar- se. Quan les necessitats de mà d’obra industrial varen quedar covertes aleshores es va començar a emigrar cap a França, Anglaterra, Suïssa i Alemanya. Aquest fenòmen migratori va afectar sobretot a les zones rurals ja que va ser aquí, on es va produïr un despoblament considerable. El cost social de la industrialització espanyola va recaure sobre la pagessia que es va veure evocada cap a la pèrdua del seu pés qualitatiu. Essent la pagessia el sector afectat, es va produïr un canvi en l’estructura activa del país, ja que, de manera progressiva, la població industrial (sector secundari) va anar assolint un pés més important mentre creixia el sector terciari (serveis), ambdos sectors en detriment de l’agricultura.

1940, el sector primari (agricultura i pesca) ocupava el 50% de la població activa.

1970, el sector primari redueix al 29’1% de la població activa. 1990 redueix al 11’1% de la població activa.

1940, el sector secundari i terciari conjuntament ocupaven el 24% i el 24%

respectivament de la població activa. 1970 sector secundari ocupa el 27’ 8% de la població activa. 1990 el secundari ocupa el 48’ 2% de la població activa.

1970 el sector terciari ocupa el 33’ 6% de la població activa. 1990 ocupava el 40’1% de la població activa.

Al mateix temps es desemvolupà el sector de la construcció que té entitat pròpia i que ocupava el 8’6% de la població activa al 1970. La població havia d’urbanitzar- se en detriment de la població que residia en el camp:

1960 residien el 42’49% de la població a zones urbanes. 1980 residien el 62’76%.

En pocs anys, les ciutats van rebre una massificació de població important sense tenir una infraestructura preparada per suportar- ho de manera que es van crear nuclis sense els mínims equipaments (barraquisme com a fenòmen generalitzat a les diverses ciutats espanyoles) que generaven un caos rotund (les inundacions del Vallés a l’any 1962). Tota aquesta situació provocaria desequilibris regionals en l’interior de la Península tant de població, com del nivell de renta, com d’industrialització. Les zones de l’interior tenien un nivell de renta menys important. Madrid, Barcelona i Euskadi tenien el 30% de la població i produïen el 39%, és a dir, la meitat de la renta estatal. Jaen, Badajoz, Granada o Lugo, provincies agràries han decaigut i el nivell de renta baixà. A nivell global, les condicions de nivell de vida van millorar: cotxes, pissos, electrodomestics. Als anys 60 l’automòvil es socialitzarà deixant de ser un article de luxe.

L’any 1964 hi havia 167.050 vehicles: 1 automòvil per cada 22 habitants. L’any 1971 hi havia 652.622 vehicles: 1 per cada 8.

Això comportà la construcció d’autopistes i transports. El primer tram va ser que anava de Barcelona a Mataró en 1969 i, al desembre, Barcelona Granollers. L’any 1972 només s’havien construït 82 km d’autopista. D’aquesta manera començaria la cultura del consum com a interpretació, aleshores original.

EL MÓN ACTUAL

23

A partir del canvis estructurals econòmics es va produïr una remodelació jurídica i política de l’Estat, ja que era evident que l’Estat, en la situació en la que estava no podia respondre administrativament a les noves necessitats econòmico socials. L’Estat, en aquesta época havia de participar en més aspectes socials i econòmics el que no podia fer amb l’administració obsoleta que tenia. Per tant s’havien de generar nous esquemes administratius. Per altra banda calia racionalitzar l’element de l’Estat, el qual reposava sota el principi de la Jefatura de l’Estat i el funcionament de l’administració, així com agilitzar la burocràcia de l’Estat, un dels mals des del s. XIX. Per tant hi havia tota una sèrie de raons que plantejaven una reformulació jurídica i política. Altre de les noves necessitats que requereix la nova etapa històrica, sobretot a partir de l’any 1957 quan canvia el govern serien els canvis guvernamentals. Al 1957 van ser numbrossíssimes les lleis que es van promulgar:

Al 1957 el govern promulga la llei de Règim Jurídic de l’Administració de l’Estat i, al mateix temps es promulga el Regalment de les Corts, el que possaria de manifest la nova situació de l’Estat.

L’any 1958 promulgà la llei de Convenis Col.lectius amb la qual es pretén regular les relacions laborals entre capital i treball; treballadors i patrons. Per que fins el moment sols es feia el que els patrons volien.

L’any 1959 es promulgà la llei d’ordre públic que era una llei de carácter repressiu i que representava un pas important per que les lleis repressives eren o bé de guerra (que podien depurar a personatges de la guerra civil processats per consells de guerra) i la llei de bandidatge i terrorisme (llei que es va fer per combatre la guerrilla). Aquesta llei d’ordre públic perseguirà delictes contra la seguretat de l’Estat però donarà més importància al dret civil.

L’any 1963 es va establir la llei General Tributaria, pensada per regular tota la fiscalitat de l’Estat.

L’any 1964 es va promulgar la llei d’asociacions, que encara continua vigent, i que obria la tolerancia del règim per permètre asociacions sempre i quan no fossin d’ordre polític sino amb fins lúdics o culturals. Fins aquest moment la vida asociativa havia estat molt pobre, perque es pretenia desmembrarr qualsevol tipus de fraternitat republicana, les quals es contemplaven ja al s. XIX. Els intents que es van fer no van tenir cap éxit. Només a partir de l’esglèsia amb el Concordat de 1953 es va fer una vida asociativa com el Moviment Juvenil Escolta que es desemvolupava sota la protecció de l’Esglèsia o les organitzacions com la JOC o l’HOAC, organitzacions de treballadors catòl.lics legalment autoritzades, i que estaven en oposicó contra el règim, van ser les úniques que s’hi van mentenir.

El 1966 la llei Fraga representa la llibertat de prensa i d’imprenta de Manel Fraga quan era ministre de cultura i turisme. Abans, la llibertat de prensa no existia ja que tot el que es publicava havia de passar per mans de l’Estat, es donava una forta censura. Amb la llei de 1966 s’intentava una lliberalització però a la pràctica, va ser més negativa que no pas la llei de juntes de censura, ja que si aquestes responsabilitzaven als membres que s’encarregaven de censurar, amb la nova llei eren les imprentes les responsables d’imprimir, amb lo qual es donaven quantioses multes i segrestos de publicacions.

El 1966 es publicava la llei Orgànica, potser la llei més significativa de totes. En primer lloc s’ha de dir que va ser aprbada per Referendum (va ser la segona llei aprobada per aquest sistema, ja que la primera va ser la referent a la successió a la mort de Franco). L’objectiu d’aquesta llei era adequar l’estructura de l’Estat a aquesta nova fase del capitalisme que s’estava desemvolupant. Aquesta eliminava a totes les estructures totalitàries i establia el principi de racionalització i modernització de les relacions polítiques de l’Estat que es basava en els següents aspectes:

EL MÓN ACTUAL

24

1º) Abans de la publicació d’aquesta llei trobem una definició explícita de les funcions i la naturalesa de la Jefatura de l’Estat, és a dir, el paper de Franco. La Jefatura descansava sobre la figura del caudillo com a salvador de la pàtria. Aquest títul suposava d’unes característiques heròiques i providencials per tant no calia regular ni legislar res perque Franco era qui ho feia tot. Però ara si que s’introdueixen uns principis que regularien la vida política de l’Estat.

2º) La llei orgànica descriurà funcions de govern. 3º) La llei orgànica realçaria la posició política del Consell del Regne, organisme que ja existia i que, en aquest moment se l’atribuirà una major responsabilitat política, sobretot després de la prespectiva successòria. Estaria per sota de la Jefatura de l’Estat en importància política. 4º) S’intenta introduïr un principi de racionalització en quant a les relacions polítiques i otorguen de poder legislatiu a les Corts, les quals, fins a aquest moment, sols actuaven com a col.lavoradora amb la Jefatura de l’Estat, per tant gairebé eren inútils. També les Corts on tots els membres eren anomenats procuradors d’anomenament guvernatiu durecte, a partir d’ara serien escollits per sufragi censitari masculí mitjançant el treç familiar (els caps de familia eren els únics que votaven). 5º) El Consell Nacional el que constituïa el Partit Unic va ser transformat pel Consejo Nacional del Moviment. Aquest fet significaria el desmantellament del Partit Unic, el qual es va subordinar a l’exèrcit després de la guerra i Franco el va utilitzar pels seus propis interessos. Aquesta llei va tractar de posar a punt a les institucions de lEstat que poguessin impossar el principi carismàtic de l’Estat quan aquest s’acabés. Introduïa principis de racionalització política i de modernització econòmica. Tot i així aquest intent va ser un fracàs absolut degut a dos fenòmens:

- Degut als obstacles sistemàtics que varen impossar determinats sectors de les classes dominants com la petita burgesia falangista o la pròpia burgesia de l’Estat que veien com els seus interessos burocràtics eren possats en perill i es van negar a aquesta modernització. - Desemvolupament d’una conflictivitat social que va començar a qüestionar l’essència de l’Estat franquista i l’Estat es va veure obligat a recòrrer a mesures extraordinàries, el que suposava que era incapaç de modernitzar- se sense repressió. Al gener de 1969 impossaven mesures extraordinàries que qüestionaven les idees de modernització de l’Estat franquista.

- Conflictivitat política i social de la nova dècada.

EL MÓN ACTUAL

25

Els anys 60 són uns anys en que es produeixen nous fenòmens, com l’aparició del turisme, una certa obertura idealitzadora, etc. Va portar com a conseqüència conflictes tant de carácter social com de carácter polític, en la mesura que, el règim no podia respondre a les ànsies de llibertat i democràcia desitjades per la majoria del país. En el moment en que es va lliberalitzar l’economia però no ho va fer la política, va comportar contradiccións dins del règim i va portar a conflictes socials. Van aparèixer les noves generacions que no havien viscut la guerra i que no es creien responsables de la guerra però que patien les conseqüències i no estaven dispossats a continuar vivint sota aquesta situació. En primer lloc, farem menció dels conflictes socials i comercials derivats de la nova etapa de creixement econòmic. Tota la transformació va produïr conflictes socials i laborals, sobretot amb respecte a la regulació dels Convenis Col.lectius: la nova reforma laboral del 1957 i els desacords que amb aquests van aparèixer entre la patronal i els treballadors, sector en el qual, no existia un sindicalisme lliure sino desde la CNS (únic sindicat) dins de l’estructura de l’Estat, tot i que d’hora s’hi van incorporar sectors obrers, inclús comunistes, però també sectors de la CNT, de manera que no sols es fés el que la patronal digués als de la CNS. El punt de partida dels conflictes socials varen venir marcats per les vagues mineres asturianes, entre 1962- 1963 que foren la resposta obrera a la reconversió que patia la mineria durant aquesta etapa històrica. El carbó ja no tenia tant d’interés com altres sectors energètics. La resposta serà l’inici d’un conflicte molt intens que donarà lloc a partir d’aquest moment. A partir d’aquest moment van començar a sorgir les CCOO (Comisions Obreres). En els seus inicis eren organitzacions constituïdes totalment espontànees, que apareixien quan hi havia conflictes obrers per la inexistència de sindicats de classe i que desapareixien un cop acabat el conflicte. Els sindicats lliures com la CNT van desaparèixer durant els anys 50 així com la UGT. L’increment de conflictes obrers a partir de 1960 va acabar amb l’estabilització de les CCOO, perque no desapaerixien els continus actes insurrectes, per tant en 1964 no apareixien com a elements representatius ni com a sindicats, sino en mans de comunistes i del PSUC a Catalunya. Les CCOO es van acabar convertint en els grans protagonistes de les movilitzacions obreres i de les vagues en aquesta fase dels anys 60 i 70. Les organitzacions antifranquistes d’esquerres es van transformar una vegada consolidat el règim franquista i reconegut internacionalment. L’oposició ha d’adequar- se a la nova situació, la única organització que es mantindria fou el partit Comunista i, a Catalunya el PSUC. Desde 1956, el Partit Comunista havia decidit una política de reconciliació nacional i d’integració dins de les institucions franquistes. Aquesta política serà vista per molts sectors com un tipus d’acceptació al règim, tot i que, altres sectors no van estar d’acord i es radicalitzarien a l’esquerra del partit Comunista. Un dels més radicals va ser el Frente de Liberación Popular que a Catalunya es va anomenar FOC (Front Obrer de Catalunya), que es basava en el front d’Alliberament Argelià –quan França inicia el procés de descolonització i Argelia es va independitzar, el Front d’alliberament nacional argelià ho va fer possible-. Des de 1940 apareixien les primeres organitzacions maoistes (a partir de les disidències de la China de Mao Ze Dong i del comunisme de l’URSS), uns se sentiren identificats amb la política de Mao i altres amb el comunisme soviètic. Els maoistes van protagonitzar els fets de maig de 1968 així com el Trotskisme (corrent opositora a Stalin i dirigits per Trotski el 1930). Arreu de l’Europa comunista s’estava donant una motivació cultural com a resposta ciutadana a la fase del progrés occidental capitalista.

EL MÓN ACTUAL

26

Cal també destacar el paper que va començar a exercir el sector estudiantil en la vida social i política que s’inicià durant la vaga de tranvies de 1951. Aquest protagonisme es va tornar a reproduïr els anys 1956/ 57 i ben aviat es va adoptar un caràcter més polític desde el moment en que els estudiants rebutjaren el SEU (Sindicat Espanyol Universitari) que tenia origens falangistes. Al mateix temps, es demanaven els drets mínims de llibertat d’expressió. El rebutjament va acabar aconseguint els seus resultats, quan al 1956 es va constituïr el Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (SDUB) gràcies al qual es van començar a crear sindicats clandestins. A la UB va provocar un moviment important perque va significar una reacció de masses contra el franquisme. A partir del maig de 1968, amb els moviments radicals obrers europeus, els estudiants també es van radicalitzar i acabaren provocant assalts violents (assalt al rectorat de la Universitat de Barcelona el 1969). Hi havia certa conciència de que els proletaris s’havien de culturitzar- se. Era aquest un dels ideals de Mao. Tot aquest marc d’idees va alvergar un esperit crític popular vers la repressió de l’Estat i els seus òrgans d’ordre: la policia, que continuament estava vigilant qualsevol intent d’idealisme polític advers. Es va donar un nou moviment nacionalista tant a Catalunya com a País Vasc. Els anys 1950- 1960 van donar- se impulsos culturals donant lloc a nous nacionalismes que no tenien res a veure amb els nacionalismes de preguerra. El senyor Galinsoga, director de la Vanguardia, que tenia una ideologia dretana, va protagonitzar un fet que va despertar el moviment nacionalista autonòmic català. Aquest fet va transcòrrer quan el director del diari s’anava a l’esglèsia per escoltar la misa en llatí, però en comptes de en llatí, la va escoltar en català. Aleshores, Galinsoga ve esbroncar al capellà i va dir – todos los catalanes son una mierda-. Aquest fet va provocar que no es comprés la Vanguardia com a acte de repulsa per aquesta actitut vers la cultura catalana. Al 1969 es van donar els Fets del Palau de la Música. Franco venia a visistar el mencionat Palau i s’hi trobà a un grup de joves cantant la Senyera. Aquests fets van ser protagonitzats per joves que, res tenien a veure amb l’organització política ni vinculacions amb la Lliga Nacionalista i que, passaria a dir- se CC (Catalans Catòl.lics) aquest nou nacionalisme aniria assolint el catalanisme fins ara. Apareixerien altres fenòmens polítics que tindràn certa recupercussió a Catalunya com la nova Cançó, moviment artístic i cultural, amb unes vinculacions polítiques, els 16 jutges, seria el grup musical influït per la cançó francesa dels anys 50 i que aniria donant lloc al moviment cultural. També es produirà una expansió de llibres en català. A Euskadi, el fenòmen més important va ser la formació d’ETA (Euskadi Task Atuta) el 1959 que va sorgir del partit nacionalista vasc i que no estava d’acord amb la política conformista que adoptava aquest partit. No seria fins a 1967 quan ETA defineix el seu carácter socialista i s’organitza en quatre fronts:

- Front obrer. - Front Cultural. - Front Polític. - Front Militar.

La primera acció violenta que va protagonitzar ETA va ser al 1968 quan van assessinar al conegut Militon Manzanas que era torturador de pressos polítics a Euskadi. A partir d’aquest moment, la presència d’ETA ha anat plantejant reptes permanenets als diferents governs: amb el govern de Franco i l’assessinat de Carnero Blanco, al govern centrista d’Adolfo Suarez, al govern socialista d’en Felipe i a l’actual govern d’Aznar. - Tercera Etapa: La crisi del franquisme: de 1970 a 1975. Es difícil determinar quan el règim començà a entrar en crisi però, l’any 1969 van haver tot un seguit de causes, que donarien lloc a la crisi del règim.

EL MÓN ACTUAL

27

Al gener de 1969, es possaren una sèrie de normes com l’estat d’Excepció, que duraria tres messos i que serviria per que la policia pogués portar a terme mesures més restrictives. Aquesta repressió policial creixent es va deure a l’etapa de conflictes que va donar- se en el franquisme. Als primers llocs on es va impossar l’estat d’Excepció va ser a universitats, després al sector laboral i a la vida política. Al mes de juliol de 1969 s’acabaria amb la incògnita successòria. Tot i ser una monarquia, Espanya no tenia rei. Es pretenia que una neta de Franco es casses amb un membre de la casa reial, un cosí germà de Juan Carles de Borbó, no obstant, l’alternativa no es va impossada sino que la va decidir Carrero Blanco, almirall i braç dret del propi Franco i qui va decidir que fos Juan Carles de Borbó el successor i rei d’Espanya, nomenat a la Jefatura de l’Estat. Seria una monarquia que continués amb el règim franquista. A l’estiu de 1969 va donar- se altre fet, que possaria en evidència el règim franquista com va ser l’escàndol MATESA, empresa encarregada de l’exportació i importació de maquinària tèxtil, sembla ser que era un escàndol de corrupció financera. Aquest fet es va donar en un moment en que els diferents sectors franquistes es començaven a donar contradiccions. Aquest va ser el primer cas de corrupció que va esclatar i va acabar per trencar les relacions entre els diferents sectors del franquisme. A l’octubre de 1969 va haver una remodelació del govern que passà a conèixes com a govern Monocolor format per membres de l’Opus dei. Tot això demostraria que el país passava per una sèrie de processos de canvi i que acabaràn culminant en el judici de Burgos de 1970, que implicaria l’inici del fi del franquisme. Aquest judici condemnava a una sèrie de membres d’ETA per assessinar al torturador militar Militon Manzanas. En aquest judici s’acabaren dictaminant diverses penes de mort contra els militars d’ETA però, la reacció que suscità aquesta condemna, tant a l’interior com a l’exterior (inclús el Papa els va demanar que conmutessin la sentència) va provocar que la sentència fós retirada. Però un tipus d’anul.lació com aquesta, no es tornaria a repetir mai més. Alhora també manifestava la crisi del franquisme. La crisi del règim vindria condicionada per la greu crisi econòmica mundial sobretot desde l’any 1973 quan esclatà la crisis petrolífera i que va ser, per altre banda, un periòde de recomposició per l’economia productiva mundial, però que va derivar cap a un aument del preu del petroli i que possaria en relleu el caos econòmic en que s’havia produït la industrialització a Espanya durant els anys 60. La crisi econòmica va forçar a certs sectors que fins aleshores havien estat franquistes a que comencessin a abandonar el règim i dedicar- s’hi als negocis propis. La única garantia que tenia la burgesia era incorporar- se a Europa, la qual cosa amb el franquisme estava molt limitada. Va començar una conciència generalitzada de que el règim s’acabava i es donaven idees d’alliberació política i d’innevitables reformes en l’estructura de l’Estat. El marc polític inetrnacional que es donava als 1970, quan es produí el fracàs de l’Imperialisme nortamericà que es concretar al gener de 1973 en la derrota en la guerra del Vietnam, va portar a que es donés una recenssió econòmica sobre la resta del món. No seria fins als anys 1980 amb Reagan que no es recuperaria. Això afectaria al règim però també, va afectar el fet de que a Europa Occidental es donessin les crisis en les dictadures: per una banda la dictadura militar que es donava a Portugal va finalitzar el 1974 degut a la pèrdua de les colònies africanes i, en segón lloc, la dictadura militar que es donava en Grècia també va finalitzar al 1974.

EL MÓN ACTUAL

28

Simultàneament, a l’interior, l’oposició va ocupar un lloc cada cop més destacat en les lluites contra el règim que, a Catalunya es van manifestar en la Constitució de 1971, en l’Assamblesa de Catalunya que va esdevenir la primera instància unitaria contra el franquisme. Seria la única vegada que es donava una vissió unitària encontra del franquisme. Per Catalunya la Constitució de l’Assamblea donaria impuls a l’oposició, a més a Catalunya, es donarien nombroses vagues obreres. En aquest contexte de lluita de l’oposició es produiren fets significatius com l’assessinat per ETA del president del govern Carrero Blanco al desembre de l’any 1973 i que deixà coix al franquisme. Franco sempre havia estat en la presidència però va decidir donar el càrreg, per primera vegada, al seu braç dret. Pocs messos després, al març de 1974 es produïa una crisi protagonitzada pel montsenyor d’Euskadi Anyoveros, qui va publicar un manifest que qualificava la repressió que patia Euskadi pel règim. Va ser aquesta la primera manifestació oberta contra el règim. Tot i que desde l’any 1953, quan la firma de la Concòrdia, hi havia sectors eclesiàstics que estaven encontra del règim,tot i que eren opinions donades en secret perque hi havien pressons Concordatòries, com l’ establerta a Zamora, que sols eren per capellans. Tota aquesta situació possava de manifest que la crisi era irreversible. Tot plegat va provocar unes reaccions sagnants per part del règim i que semblaven tancar el cicle històric de la mateixa manera com s’havien iniciat. Moltes accions ciutadanes van provocar morts contra la població – desde una vaga al Bessos, fins a vagues en la construcció o a Madrid i Sevilla, que van ser reprimides per la policia-. No obstant, van haver dos punts culminants de tancament del règim:

- Març de 1974 la comdemna a mort de Puigantic que era un anarquista dirigent del Moviment Ibèric de Lliberalització (MIL) i de lluita armada, que va assessinar, presuntament a un policia.

- Setembre de 1975 cinc militants d’ETA i del Front Revolucionari (FRAP) d’origen maoista van ser ejecutats tot i la insistència dels sectors internacionals per que no ho fossin.

La repressió internacional va ser inmediata, molts dels embaixadors es van retirar del país aislant, com després de la guerra civil, a Espanya. L’actitut del règim sota la repulsa internacional va ser la reunió de les forces franquistes per que ressolguessin el règim a la Plaça del Sol, on solien manifestar- se els franquistes. L’1 d’octubre de 1975 en la Conmemoració de la vigència de Franco, el caudillo va tenir la seva darrera aparició pública i el seu darrer discurs utilitzant els mateixos conceptes de després de la guerra civil: encontra del comunisme i el masonisme. La mort de Franco es va produir el 20- 11- 1975, després d’una llarga enfermetat que arratrava desde 1974. La seva mort diuen que la van fer coincidir els metges amb la mort de Primo de Rivera en 1936. La mort de Franco va representar una nova etapa de successió política que al cap d’uns anys donaria lloc a la democràcia. - La Transició cap a la democràcia: de la reinstauració monàrquica a les primeres eleccions democràtiques. Una vegada mort Franco, es van possar en marxa els mecanismes successionistes sent escullit Juan Carles de Borbó, cap militar dels tres exèrcits (terra, mar i aire). Poc després Juan Carles va ser nombrat rei d’Espanya a les Corts franquistes. Als pocs dies de ser coronat, Juan Carles va manifestar que volia ser rei de tothom, amb voluntat democratitzadora. La situació era complexe per una segona qüestió ja que al govern estava Carlos Arias Navarro, el successor de Carrero Blanco i que estava molt vinculat a la guardia civil, el coneixien com “el Carnicerito de Málaga” perque va actuar com a tribunal civil contra els republicans i havia estat el cap de govern durant les últimes ejecucions a l’any 1975. Aquest president doncs, no representava per res, la democracia tot i que al febrer de 1974 volia impartir mesures lliberals en la seva política

EL MÓN ACTUAL

29

dita “espíritu de febrero” però l’ejecució de Puigantic va desfer qualsevol plà democràtic. Carlos Arias Navarro representava encara les esències franquistes. A 1975 encara es troba un exèrcit amb molts oficials vinculats a la guerra civil. La UMD (Unión Militar Democràtica) va ser un grup reduït d’oficials de la nova generació i que volien ascendir, però era massa mínima per poder fer front als oficials estants en aquell moment. D’altra banda, al novembre de 1975 hi havia una extrema dreta molt bel.ligerant que havia protagonitzat atacs contra llibreries per desfer qualsevol tipus de culturalització. L’extrema dreta va tornar a parlar de Revolució Pendent i semblava vigilar d’aprop, l’evolució dels esdeveniments. Mentre els sectors reformistes del règim, tot i la mort de Franco i la coronació de Juan Carles, no tenien al desembre de 1975 gaire pés polític. El país estava espectant i l’oposició es va començar a reorganitzar per portar a terme una política unitària. A Catalunya desde 1971 existia una política unitària que va avançar molt lentament. El comunisme va crear la Junta democràtica, que no era del tot unitària ja que hi havia la Plataforma democràtica del partit socialista. Ambdos projectes es van unir, per en la Platajunta, on membres comunistes i socialistes s’unificaren. L’oposició defensava una ruptura política que passava per no acceptar cap alternativa que representés a qualsevol llegat franquista. Per la inmensa majoria de l’oposició, la monarquia era llegat franquista i representava l’antítesi de la democràcia. El partit comunista era el majoritari i el socialista era inferior però, amb una alta presència a Madrid i País Vasc. Desde 1974, el partit socialista va canviar el dirigent en el Congrés de Surennes (França), on els joves socialistes van escollir a Felipe Gonzalez com el portador socialista espanyol del partit del PSOE. A partir d’aquest moment aniria aumentant la seva influència a l’interior del país. L’oposició estava convençuda per aprofitar la situació de desconfiança del partit dretà després de la mort de Franco. Entre novembre de 1975 i juny de 1977, quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques després de les del 1936, el país va viure situacions d’una violència inucitada. En primer lloc, les reformes comunicades per Carles Arias Navarro no van servir per res ja que, al 1976 es van viure aconteixements realment franquistes amb Fraga Iribarne i la frase – la calle es mía-. El fet de que es volgués la democràcia, va aligerar els ànims de l’oposició i van organitzar dues manifestacions, amb l’eslògan de llibertat, amnistia i estatut d’autonomia. Les manifestacions es van organitzar els dies 1 i 8 de febrer de 1976, ambdues però, van ser reprimides dúrament per la policia. Al març van tenir lloc els esdeveniments d’eritòria, en els quals la policia va disparar contra una Assamblea de treballadors que estaven en vaga deixant quatre morts. Els fets de Montejurra, que era el símbol dels carlistes per que anaven a aquesta muntanya a fer les processions religioses i en aquesta processó del maig es van donar disturbis que acabaren amb morts i ferits. Tot això provocava una major voluntat de canvi per part de la població i provocà que al juliol de 1976 Suarez, procedent dels sindicats falangistes i no vinculat amb la guerra civil, podia garantir la necessitat de canvi que tenia el país. Sectors cada dia més nombrosos procedents del franquisme volien potenciar una reforma política, sense grans modificancions (volien a la monarquia, a l’ exèrcit i a la policia) i que es dongués una vinculació cap a la democràtització. Era obvi que, després de la mort de Franco, molts dels dretans van començar a moderar inclús a canviar d’idiologia, davant la situació negativa que es donava en el país (era necessari el canvi per mantenir- ho tot igual). La monarquia es va decantar cap a la situació democratitzadora. Veient la sort que va còrrer el monarca grec Constanci que s’havia implicat en la dictadura i aquesta va caure, la monarquia

EL MÓN ACTUAL

30

espanyola va pendre mesures. Sent cunyat del rei de Grècia, Juan Carles va extrèure conclussions al respecte i per això es va decantar cap a la monarquia constitucional democràtica. Per altra banda, s’ha de tenir en compte que don Juan, el pare del rei, encara no havia renunciat als seus drets successoris quan el seu fill va ser anomenat rei, per tant es pot considerar que la successió no va ser del tot legal, monàrquicament parlant. Amb el nou canvi de govern (Suarez) es començàren a donar canvis significatius. Es van donar passos cap a la restauració d’un règim monàrquic. Va tenir molta importància el Referendum de la Reforma política al desembre de 1976, aquesta reforma va ser feta pel govern espanyol i plantejava una via reformista cap a la democràcia. El Referendum franquista de 1947, es va utilitzar tres vegades amb aquesta. La llei de Reforma política va ser contestada per l’oposició amb l’abstenció. L’oposició era cada cop més majoritària a Espanya, inclús ja es va poder celebrar algún míting. De tota manera, la Reforma, a pesar de l’abstenció, va ser aprobada. Després s’inicià el procés cap al desmentellament de les Corts franquistes. A començaments d’abril de 1977, després de l’aprobació del Referendum, es produí un procés que provocaria un canvi important i va ser la legalització del Partit Comunista i del PSUC. Aquest fet va ser important perque, al igual que l’anarquisme era un sector odiat pel franquisme. El ministre de marina del partit de Suarez va dimitir perque no estava d’acort amb aquesta mesura legalitzadora, així com a l’interior de l’exèrcit es van donar canvis sociològics, ja que en alguns sectors començaven a admetre el comunisme. Tot aquest contexte estava crispat pel terrorisme d’ETA que condicionava el procés social i polític espanyol però, no va ser l’únic sector violent, estaven els GRAPO (Grupo Revolucionario Antifascista Primero de Octubre) i al sector de la dreta trobem els fets de la Matança d’Atocha, atentat del 1977 on un grup d’extrema dreta va protagonitzar a Madrid la mort de diversos advodcats laboralistes. El 15 de juny de 1977 van celebrar- se les primeres eleccions democràtiques acceptades per l’oposició que va acabar acceptant la Reforma de Suarez. Aquestes eleccions contaven amb la presència del partit dirigit per Adolfo Suarez, l’UCD (Unió Centro Democrático) i la dreta pura representada per l’Aliança Popular amb Fraga Iribarne. La victòria va ser pel Suarez. A partir de 1977 s’institucionalitzaria la democràcia, sempre i quan es garantissin una sèrie de condicions:- La monarquia no podia ser qüestionada. - Calia oblidar possibles actituts revanxistes procedents del passat.

- Calia garantir la unitat d’Espanya. La contra partida proposta per l’oposició d’aquestes condicions fou:

- La democràcia no podia se restringida a ningú, per tant tothom havia de ser acceptat en ella, inclús els republicans.

- Caldria donar satisfacció als nacionalismes català i vasc. A partir d’aquests presupòssits, el procés d’institucionalització va ser un procés progressiu en el qual gairebé tot s’havia de negociar i començava a ser més pacífic. L’aprobació de la nova Constitució democràtica al desembre de 1978 elaborada a les Corts del 15 juny de 1975 (que eren Corts Constituyents) va ser fruit del concens de les diverses forces democràtiques. És l’actual Constitució i definia: una monarquia democràtica i reconeixia l’existència de nacionalitats diversificades dins de la nació espanyola. D’aquesta manera s’anunciava el nou estat d’autonomies que representava una important descentralització política de l’Estat. La nova Constitució va ser acusada de ser extremadament organicista. Hi havia dos models de Constitució:

- La Carta Magna, que dictaminava els principis bàsics de la nació i de les relacions entre els ciutadans.

EL MÓN ACTUAL

31

- La Constitució organicista, que no tractaba únicament dels principis bàsics sino que que tractava de organitzar- ho tot, és a dir, tot era regulat des de la pròpia Constitució i introduia el bicamarelisme, és a dir, un senat.

Va ser una Constitució que el rei no va jurar, tot i haver jurat les lleis funamentals del regne. No va jurar la Constitució per que havia estat nomenat abans de que es realitzés la mateixa. A partir de l’1 d’abril de 1979 tenien lloc les primeres eleccions municipals democràtiques per que possibilitaven la transformació del poder municipal, el qual havia estat vinculat als cacics, els alcaldes eren tots d’elecció guvernativa. Era doncs una institució anacrònica en un sistema democràtic. El més conflictiu va ser la institucionalització de l’Estat econòmic de les autonomies que plantejaven els nacionalismes històrics. A Catalunya desde finals de 1977 existia la Generalitat Provisional restaurada i presidida per Josep Tarradelles qui era president de la Generalitat desde 1956 però a l’exil.li per tant estaria paral.litzada. No seria fins a la mort de Franco que començarà a renovar les relacions. Desde Madrid es va intentar restaurar la Generalitat al marge de la societat política existent a Catalunya en el moment. Després de les eleccions del juny de 1977 Terradelles va fer un primer viatge a Madrid on es va possar d’acord amb Suarez. En un segón viatge, després de que Suarez guanyés les eleccions, Tarradelles va esdevenir un personatge més popular. Terradelles presidiria un primer govern provisional a Catalunya, era un govern multi partidista. S’iniciaria doncs un procés lent. Al desembre del 1978 una Comissió de parlamentaris catalans van elaborar un Estatut (l’Estatut de Sau) després va passar a Madrid ja que havia de ser aprobat, no obstant, va ser retallat i plebicitat a l’octubre de 1979 degut a l’abstenció tan alta que hi va haver, però va ser aprobat en pleibicit pel poble i per les Corts de Madrid. El procés va ser excesivament llarg per que va durar dos anys. Tot aquest procés va culminar quan al març de 1980 es van celebrar les primeres eleccions a Catalunya. A País Vasc les eleccions van ser diferents ja que existia ETA, el que modificaria molts aspectes per exemple, el govern vasc que es mantenia a l’exil.li, no li va permetre jugar cap paper polític, també l’estatut vasc va comportar moltes més condicions sobretot econòmiques, ja que tota la política tributària la cobrava directament el govern vasc, a diferència de Catalunya. A partir de 1978 es van possar en marxa altres processos econòmics i pre autonòmics, on tothom tindria l’autonomia a qualsevol regió que solicités. La manera concreta en la qual es va desemvolupar l’Estat autonòmic, no es va acabar definitivament i va ser quan, de manera permanent va estar qüestionat per les autonomies. El procés autonòmic mai va ser acceptat per la dreta. Les autonomies però, no feien aquest plà en el sentit de nacionalismes sino en el sentit de mantenir la democràcia. El tema de les autonomies va ser l’excusa de l’intent del Cop d’Estat del 23- 2- 1981 que no estava d’acord amb el tema autonòmic. L’intent de cop d’Estat va durar unes hores per part de la Guardia Civil. El fracàs del cop d’Estat i el triomf socialista en les eleccions de 1982 tancarien el cicle de la transició espanyola. - La Democràcia: la Dècada Socialista: (1982- 1992). La transició s’acabà de manera definitiva a partir de 1982 quan, una vegada guanyades les eleccions pel PSOE, la victòria socialista va significar un fet sense precedents a la història d’Espanya. El fet de que governés en solitari no s’havia donat mai abans, ja que anteriorment s’havia sempre governat en coalició. El PSOE va substituir al UCD. Les eleccions de l’octubre de 1982 van tenir altres representacions polítiques.

EL MÓN ACTUAL

32

En primer lloc es va possar en crisi l’UCD (1977- 1982) que no va poder superar i que provocà que el propi Suarez s’acabés separant i al 1982 va constituir la CDS (Centor Democrático y Social) partit al marge de la UCD. Com a contrast clar, el partit de l’Aliança Popular (AP) que representava a la dreta pura encapselada per Fraga Iribarne va experimentar un important creixement de vots moderant el seu discurs i absorvint molts dels polítics de l’UCD, el que introduiria un element de moderació. Va aconseguir situar-se en la segona força política del ventall polític espanyol. D’altra banda, el Partit Comunista va sortir perjudicat per la victòria Socialista ja que es van del 20 diputats que tenien, varen baixar a quatre després de les eleccions de 1982. Això va minimitzar molt la força comunista. Entre 1982- 1986 el Partit Socialista va governar Espanya i va revalidar la majoria als anys 1986- 1989. L’Aliança Popular va passar a dir- se Partit Popular dirigit per Aznar sota el comandament de Fraga. El govern socialista pot ser considerat amb balanços negatius i possitius: En l’esfera econòmica es van possar en evidència les orientacions de la política econòmica, destinades a portar una política neolliberal que impulsés una reconversió industrial i un procés de privatitzacions de les empreses públiques espanyoles. Calia que l’Estat es desfés d’una serie d’indústries gairebé totes de l’Estat i deficitàries per passar a privatitzar- les (Campsa o Iberia). L’UCD no es va atrevir en cap moment a fer reformes econòmiques per por a possibles represàlies. Les reformes s’havien de fer en un marc que no deixava de ser conflictiu. L’economia espanyola no és podia considerar estavilitzada, a més el PSOE, s’havia compromés en aportar 800.000 llocs de treball i això l’hi va fer gaunyar molts vots però, en realitat, la política econòmica que va fer va ser la de tranquilitzar l’oligarquia financera, és a dir, que no li plantegessin un boicot, més que no pas desemvolupar una política socialdemòcrata. La política del PSOE va tractar de tranquilitzar a l’oligarquia financera i el holding de RUMASA va ser expropiat el (23-2- 1982), coincidint amb l’aniversari de l’intent de cop d’Estat (23- 2- 1981). Aquesta empresa aglutinava 20 bancs i unes quantes empreses agrícoles i industrials. Aquesta expropiació que va fer el govern en matèria econòmica va garantir del vist i plau dels grans banquers espanyols perque no estaven d’acord amb els métodes tan poc ortodoxes utilitzats per Ruíz Mateos. Ben aviat, es va possar de manifest de que es tractava d’aplicar una política neo lliberal amb l’objectiu d’armonitzar a Espanya en Europa, en un moment en que a Espanya creixien les espectatives econòmiques. El resultat d’aquesta política neo lliberal va ser una reconversió industrial que s’inicià amb els Altos Hornos de Sajún, la Metal.lúrgia del Ferrol i amb empreses d’acer, on més excedent productiu es donava. Aquesta reconversió tenia un cost social molt elevat ja que es traduia en reduccions de plantilla, de manera que el PSOE que havia promés 800.000 llocs de treball feia tot el contrari. El govern va resoldre la situació laboral a partir de la llei Bàsica de l’Empleo, que permetia que aqueslls treballadors majors de 55 anys i que perdien la feina podien cobrar un subsidi fins a la seva juvilació. El PSOE va adoptar altres lleis socials per intentar pal.liar efectes de l’atur com l’establiment de les 40 hores laborals a la setmana (8h diàries, el que es va aconseguir el 1919 amb la vaga de la Canadenca, tot i que es va abolir i es tornà a repossar ara). Altre mesura va ser la pensió no contributiva, que era una pensió per a aquells que no havien tributat mai a hisenda i que rebrien una pensió, tot i que fos mínima. Eren mesures que no van evitar que els sindicats com CCOO i UGT fossin cada cop més crítics vers el govern. La direcció del sindicat es va desmarcar de la política del govern declarant en contra del govern. El manteniment d’aquesta política va acabar per obligar a convocar la primera vaga general de la democràcia el 14- 9- 1988, en la qual va haver una paral.lització en tots el país.

EL MÓN ACTUAL

33

El fet que el govern aprobés la lliberalització nacional del treball, va facilitar l’acomiadament i contractes indefinits, el que va provocar que es convoqués una nova vaga feta pels sindicats el 28- 5- 1992 , tot i que no va tenir tant èxit com la primera. Al novembre de 1992 els funcionaris feien una vaga general per les congelacions salarials contínues. El segon àmbit governatiu va ser el de la política internacional. Si a nivell econòmic, la gestió del govern va ser conflictiva, a nivell internacional va tenir èxit. La integració d’Espanya a la Comunitat econòmica europea (CEE) al juny de 1985 que es faria efectiva al juny de 1986 possaria fi a l’aïllament espanyol des de la guerra civil. La CEE pretenia integrar mercantilment i monetàriament al conjunt dels païssos europeus. A nivell simbòlic l’ingrés espanyol representava per part d’Europa el reconeixement de la europeitat espanyola per tant es deixava de banda la idea de que Africa començava als Pirineus. L’any 1989 Espanya va asumir la presidència del Consell de Ministres de la CEE amb Solana que asumí una enorme càrrega de responsabilitat. L’altre gran tema de debat era el tema de l’OTAN, organisme militar de defensa que s’havia creat durant la guerra freda, vinculat a la política de blocs i que els EUA havien propiciat contra el Comunisme a Europa. L’esquerra espanyola per aquest mutiu havia estat contraria a l’OTAN i a l’americanisme, no sols pel seu imperialisme sino perque els americans havien recolzat el règim de Franco. El 30- 5- 1982 sota el govern de l’UCD de Suarez es va ingresar a l’OTAN i s’havia compromés a revisar aquest tema un cop guanyades les eleccions. El PSOE va cambiar l’eslògan d’ OTAN no a l’eslògan partidari de l’OTAN. El 12- 3- 1986 el partit socialista va convocar el referendum sobre el manteniment de l’OTAN o no. Finalment va ingresar, per un 52% per tant una minoria: Catalunya, País Vasc, Navarra o Canàries, no estaven d’acord amb que s’ingessés. El govern socialista havia aconseguit mantenir al país a l’OTAN i ingresar al país a la CEE. Espanya en els aforos internacionals començava a tenir cert paper que es va concretar en l’operació propagandística de la Conferència Internacional de Madrid en 1991 a partir de la qual, s’iniciaria el procés de pau entre àrabs i israelitas. La Conferència va ser ospiciada per la URSS i per EUA. Això acabà inaugurant un procés de pau que acabaria per integrar- se al Congrés de Oslo. En quant a la política interior, el tema més important i conflictiu era el dels nacionlismes i sobretot el d’ETA. Just en vigilies de que el PSOE guanyés les eleccions el senat va aprobar la LOAPA (llei orgànica del Procés Autonòmic) que va provocar conflictes entre nacionalistes. Era una llei que pretenia tranquilitzar a l’exèrcit sobre un suposat perill separatista, que era un tema que pels militars era intolerable perque volien la unitat del país i la llei presentava a un Estat de les autonomies com un sistema de descentralització administrativa de l’Estat sobre les autonomies. Els cassos més importants, Catalunya i País Vasc. La LOAPA venia a ser la barreja d’elements per tothom. Segons alguns va ser un dels mutius pels quals es va donar el cop d’Estat el 23- 2- 1981. La LOAPA es va aprobar abans del govern socialista. ETA per la seva banda havia actuat de manera trascendent al país, inclús sota el govern socialista. El PSOE en quant aquest tema, no va modificar res, tot i que s’hi va enfrontar amb ell sota una perspectiva de la repressió policíaca, que no va ser suficient. Al desembre de 1983 apareixen els Grupos Antiterroristas de Liberación (GAL) que protagonitzaren les primeres accions contra ETA, anomenada guerra bruta contra ETA, a més les accions del GAL donava a ETA per atentar encara més i sobre qualsevol estat espanyol: (Hipercor el 1987 i Vic a 1991). Al gener de 1989 es van celebrar negociacions que culminaren amb el fracàs més rotund i ETA que va declarar una treva (Treva de l’Alger) la va abandonar. De manera que per via política tampoc va poder acabar amb ETA.

EL MÓN ACTUAL

34

Allà on el govern va tenir èxit va ser en la Reforma Militar portada a terme per Narcís Serra quan passà a ocupar el lloc de ministre de defensa: va modernitzar l’exèrcit i va tractar de canviar el sistema de l’oficialitat en l’exèrcit espanyol - tema que era històric- amb un intent d’armonitzar l’exèrcit espanyol com ho estaven els exèrcits extragers. Va revocar l’oficialitat de l’exèrcit dient que dels 200 oficials en 1984, s’havien de rebaixar a 143 en 1990 i, al mateix temps, dels 5500 caps de l’exèrcit s’havia de passar a 5000. Al mateix temps també es reduïa l’oficialitat i la sotoficialitat per tant, de tots els escalafons de l’exèrcit. Per fer viable aquesta reforma de l’exèrcit va permetre una anomenada llei de Reserva activa que pretenia que els oficials requisitessin el sou a la seva juvilació (cobraven igual que si treballaven) i se’ls permetia treballar en activitats privades, el que va afavorir la reducció de l’oficialitat. També va reduïr el servei militar a un any, i va pemetre l’objecció de conciència. Les aplicacions de la Reforma van ser inmediates i van venir acompanyades d’ un augment dels pressupostos de defensa destinada a les armes. Per tal d’evitar qualsevol reacció de l’exèrcit, el monarca jugà un paper moderador entre el poder polític i l’exèrcit. El resultat va ser espectacular per que va eliminar l’intervencionisme militar a la vida política, cosa que s’havia mantingut durant 200 anys (desde 1814). A partir de 1992, amb l’Exposició Internacional de Sevilla, els Jocs Olimpics de Barcelona i el cinquè centenari del descobriment d’Amèrica, es van celebrar eleccions que gaunyaria el PP. A les eleccions de 1996 el PSOE va perdre les eleccions i per mantenir certa unitat parlamentaria va haver de pactar amb Convergència i Unió. Van aparèixer tota una sèrie de problemes que donaren lloc a la fi del govern socialista: Escàndols financers: - El Director de la Guàrdia civil: Luís Roldán. - El Director General del Banc d’Espanya: Mariano Rubio. Van aparèixer les acusacions de la guerra bruta contra ETA que es van enjuiciar i que anaven contra el GAL. Varen aparèixer escàndols com la financiació ilegal del PSOE per les escoltes il.legals del CSIC (Espies de l’Estat). Tota aquesta sèrie de escàndols varen abançar les eleccions de 1996 i aumentaria la prosperitat del PP. -TEMA 3: LES BASES DEL MON ACTUAL. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL I LES SEVES CONSEQÜÈNCIES. L’EVOLUCIÓ DEL MÓN OCCIDENTAL. -(3-1 La Segona Guerra Mundial. Causes i desemvolupament històric. És un tema important per les implicacions inmediates que tindrà, tant a Europa com del món en general. La II Guerra Mundial culminaria amb tot un procés de conflictes que s’havia generat entre les grans potències, a partir de la formació dels imperis colonials a finals del s. XIX. La I Guerra Mundial (1914- 1918) va ser el primer intent per canviar la política de colonial, però va ser insuficient com ho mostra la II Guerra Mundial. En aquesta segona Guerra, hi hauria una generalització molt més àmplia que no pas en la I, on els conflictes es mantindrien en Europa. La II al igual que en la primera, es van iniciar a Europa, però es donarien altres escenaris com el Nort d’Àfrica, Àsia i el Pacífic. L’únic país que no va viure en plenitut el desemvolupament del conflicte va ser EUA. En alguns cassos, la guerra es va prolongar molt més que a Europa, com es el cas d’Àsia. En aquesta II Guerra també s’emplearien tècniques de combat molt més devastadores que a la I Guerra Mundial. Les causes de l’inici de la II Guerra Mundial (1939- 1945) van ser al periòde d’entreguerres (1918- 1939) durant el qual, van aparèixer molts moviments pacifistes, el que palessava un nou

EL MÓN ACTUAL

35

conflicte que s’ensumava a l’aire. La causa principal del II conflicte prové de la resolució del I conflicte: el Tractat de Versalles va possar fi a la I Guerra Mundial però va crear resentiments als païssos centroeuropeus (Alemanya) per que se’ls hi va fer responsables de l’inici de la I Guerra Mundial i per tant els que s’haurien d’encarregar de pagar les despesses de guerra als païssos vencedors. Durant el periòde d’entreguerres, van esdevenir- se una sèrie de manifestacions històriques i que, si ja partien de resentiments, aquesta sèrie de manifestacions agreujarien més encara. Aquests fenòmens són:

- El 1929, amb el crack de la borsa de New York, el Wall Street, va provocar una

devellada econòmica mundial i principalment a Europa. Aquesta crisi tindria profundes repercusions a Europa perque va servir de justificació per l’aparició dels feixismes, com va succeïr a Itàlia als anys 30 i a Alemanya amb el partit Socialnacionalista.

- L’aparició dels feixismes va ser un fenòmen inscrit en el periòde d’entreguerres. Tindrà molta importància com a fenòmen històric en el desemvolupament de la II Guerra Mundial. Itàlia al 1922, després de la seva marxa sobre Roma, Mussolini ja assolí el poder. A Alemanya, l’any 1933 Hitler, a través de les urnes aconseguiria el poder. Ambdos desemvoluparien una política agressiva contra les controvèrsies a les seves teories a Europa.

- Incapacitat de Gran Bretanya i de França, les antigues potències europees, per aturar l’actitut agressiva dels feixismes. L’actitut de Gran Bretanya i de França durant el periòde d’entreguerres va ser la de la pèrdua de la seva hegemonia després de la I Guerra Mundial. A pesar de que les colonies alemanyes, disposades en l’Imperi Otomà, es van repartir entre les grans potències europees després de la I Guerra Mundial, es coneixia la gran potencia que era Alemanya. Hem de recordar que durant el I Guerra Mundial, l’imperi Austro Hungarés, va possar en seriossos problemes als al.liats, ja que contaven amb una importantíssima flota de submarins. Això va provocar que els al.liats demanessin ajuda el 1917 als EUA per frenar, en la mesura de lo possible als imperialistes centroeurpoeus. Aquesta intervenció anava en contra de la política que va començar reflectint el president dels EUA, Monroe quan va declarar que no intervindria als conflictes europeus, però va intervenir per petició dels al.liats. Això demostra que França i Anglaterra es veiessin impossibilitades de frenar els feixismes durant el periode d’entreguerres.

- Militarisme japonés a Àsia que es desemvolupà en aquest esquema de conflictes parlamentaris que xocava tant amb les potències colonials d’EUA com amb les europees. Els EUA només intervindràn a la guerra quan Japó intervingués. Aquest militarisme tindrà gran importància en tot el continent asiàtic i a Europa.

Aquests quatre fenòmens es produirien entre 1918 i 1939 i, ajuden a explicar l’agreujament de la situació internacional. Els propis al.liats veien que s’iniciaven periòdes de tensió. Aquesta situació es troba reflectida en el fet de que una de les fundacions més importants del Tractat de Versalles, com va ser la creació de la Societat de Nacions, que tenia la finalitat de promòure la cooperació entre les nacions per aconseguir la pau mundial i no recòrrer a la guerra, per tant estava destinada a aconseguir la Pau, no obstant, la seva història seria un fracàs per que ni Alemanya, ni la URSS s’integrarien. A més s’ha de tenir en compte que els EUA, en principi, es desentendrien d’Europa evitant entrar en qualsevol conflicte que es donés a Europa. Tot plegat tindria una gran incidència ja que EUA, URSS i Alemanya serien les potències predominants durant aquesta nova etapa, substituïnt l’antiga hegemonia que tenien França i Gran Bretanya. Les relacions internacionals es caracteritzaren per una extraordinària fragilitat durant tot el periòde. Aquest contexte d’aparició de nous fenòmens històrics, és on cal contextualitzar les causes inmediates que provocaren la guerra.

EL MÓN ACTUAL

36

La gran majoria d’historiadors no dubten en destacar tan les responsabilitats de Hitler com les seves pretensions desde que arribà al poder al 1933. En aquest moment es planteja possar fi a les secueles del Tractat de Versalles i la necessitat de construir l’espai vital per Alemanya a partir d’una serie d’eleccions territorials. Entre 1933- 1939 es situa l’ Era dels cops de força, anys durant els quals Hitler s’aprofita la feblesa de França i d’Anglaterra per provocar una sèrie de fets que pretenien aconseguir un nou Imperi alemany (Reich). Ja, al mateix any en el qual accedeix al poder, el 1939 amb la República de Weimer, en la qual Hitler va aconseguir tenir la majoria de vots, va crear un Partit Únic Socionacionalista. A partir de 1933 tindrà lloc una política expansionista:

- Al mes d’octubre Alemanya abandonà la Societat de Nacions de la que era membre desde 1926 i les Conferències de desarmament també les va abandonar ja que, a l’abril de 1934, després de la ruptura de relacions amb França inicià el seu rearmament, cosa que es va prohibir al Tractat de Versalles: rearmar- se per crear un exèrcit.

- Al març de 1935 rebutjà les pautes establertes del Tractat de Versalles, i reestableix el servei militar obligatori i reconstrueix l’aviació sense que les potències europees, França i Gran Bretanya fessin res al respecte.

- Al 1934 el Canciller Dollfus va ser assessinat pel partit socionacionalista i, en aquest moment va haver una certa intenció de reacció per part dels francessos i dels anglessos. El Pacte de Stressa al 1935 va ser un tímit intent de formar una coal.lició contra Alemanya i el seu afàn imperialista, França, Anglaterra i Itàlia es van unir en un bloc per evitar qualsevol conflicte, però aquest pacte, d’hora es va trencar ja que França pactaria amb l’URSS al mes de maig, Itàlia va desertar del pacte a l’octubre de 1935 perque s’expansionava cap a Àfrica i els anglessos al juny de 1935 autoritzarien a Alemanya per que reconstruís la seva flota de guerra.

- Al març de 1936 Hitler va ocupar la zona desmilitaritzada de Renania. Després d’ocupar aquesta zona, construiria la muralla de l’Oest, que era defensiva i que representaria moltes dificultats pels francesos. Mesos més tard de l’ocupació de Renania va esclatar la guerra civil espanyola, el que va permetre estrènyer les relacions entre Alemanya i Itàlia, que fins aleshores havien tingut un tracte bastant fred. A l’octubre de 1936 es produeix un acord entre ambdues nacions: Acord Eix Roma- Berlín, que seria més conegut amb el nom de Pacte d’acer (22- 5- 1939). Aquest pacte possava de manifest la voluntat d’expansionar- se que tenien ambdues nacions, per una banda Itàlia pretenia controlar la zona mediterrànea i va ocupar Mallorca (tot i que les pressions britàniques els hi van fer abandoanar l’illa) i, per l’altre, Alemanya desitjava controlar la zona danubiana.

De 1933 a 1936 hi va haver tota una preparació del terreny i que permeté passar a un estadi de desequilibri qualitativament diferenciat. Els cops de força s’iniciaren el 1937 quan Hitler va organitzar un exèrcit ben format i militaritzat, sobetot quan els avions van estar preparats per actuar servint en la guerra civil espanyola, la qual va ser una mena d’entrenament per a ells. Aleshores el destacament militar alemany va veure que estava suficientment preparat per aconseguir el seu objectiu: la formació d’un nou Reich que implicava una nova formació fronterera a Europa i el trencament de les relacions europees. La política entre Anglaterra i França, amb Chamberlein i Bonnet respectivament va ser d’apaciguament al respecte la situació que s’estava preparant a Alemanya. La seva teoria consistia en prevenir l’agressió adavantant- se a les peticions de Hitler, abans que aquest agredís. Això va permetre a Hitler aconseguir Austria, Checoslovàquia i Polònia. El primer cop de força per aconseguir el Reich va ser al maig de 1938 quan Hitler es va anexionar a Austria que era una reivindicació dels vells nacionalismes alemanys. Era una pretensió de Hitler perque Austria era la seva nació de naixement i tenia la mateixa cultura que Alemanya.

EL MÓN ACTUAL

37

Al 1938 Austria va ser incorporada per l’acció militar a Alemanya. El segón seria al setembre de 1938 la Conferència Quatripartita de Munich va reunir a Mussolini, Hitler, Chamberlein i Daladier (França), on es va deixar definitivament el camí lliure a Alemanya per que ocupés Checoslovàquia. Això representava que Anglaterra i França deixarien actuar als feixistes a Europa, el que incloïa l’abandonament de la República espanyola a la sort de Franco. Hitler anexionava el territori dels Ovets (territori checoslovac habitat per 3 mil.lions d’alemanys). Aquest seria el segón cop de força, en aquest cas per les potències occidentals. El tercer cop de força el va donar al març de 1939, després d’amenaçar amb un bombardeig a Praga, Hitler va convertir a Checoslovàquia en un protectorat. Aquesta va ser la clara manifestació de la voluntat de Hitler que volia donar pas a un Reich que no només avancés territoris habitats per alemanys sino molt més enllà. Després d’aquest cop sobre Checoslovàquia, Gran Bretanya va advertir a Hitler que si continuava amb aquesta actitut entraria en guerra, per que garantia la integritat de diversos païssos europeus, com Polònia i Rumania. Al mateix temps, Gran Bretana i França buscarien el pacte amb l’URSS stalinista. Però com que desde 1917 a 1939 les relacions entre l’URSS i Europa havien estat molt fredes, degut a que durant la Revolució bolxevic del 1917 l’exèrcit blanc eurpopeu es va manifestar en contra dels soviètics, a Stalin no li feia gaire gràcia fer cap mena de pacte amb Europa, a més, Stalin tenia molt recent el record de que a la Conferència de Munich del 1938 on no se’l va convidar, però diplomàticament, Stalin va excusar- se per no pactar dient que estava estudiant la seva pròpia estratègia al respecte. Al poc temps Stalin pactaria amb els alemanys el 23- 8- 1939 el Pacte de No Agressió entre Alemanya (Ribbentop) i Rússia (Molotov). Aquest pacte va desfer tot intent d’Angalterra i França per intentar desarmar a l’exèrcit alemany. Alhora a Espanya, s’havia acabat la guerra civil i el fet de que els comunistes firmessin amb els feixistes alemanys va provocar una crisi de conciència per part de molts dels comunistes en tot el món. Amb aquest pacte, el que buscava Stalin era obtenir temps per reorganitzar- se. En aquest pacte hi havia una clausula d’influència mitjançant la qual Alemanya i URSS es repartiren l’Est d’Europa per tant hi havia interessos territorials. El quart cop de força va tenir lloc en el moment en que Hitler , després de reclamar la ciutat de Danzig a Polonia, el dia 1- 9- 1939 va invadir Polonia (una setmana després d’haver firmat el pacte amb Russia). Aquesta ciutat havia estat considerada lliure desde 1918 i se li va otorgar un corredor polonés que la lliberalitzava per tant les fronteres poloneses encara no estaven consolidades. Danzig havia estat una ciutat conflictiva per Hitler i la va ocupar. Aquest atac representaria l’entrada d’Anglaterra en la guerra. Dos dies després, el 3- 9- 1939, després de la invasió de Polonia, Anglaterra i França declararen la guerra a Alemanya. La guerra passaria per tres periòdes:

- De setembre de 1939 a desembre de 1941: L’hegemonia de les forces de l’Est va ser absoluta.

- De gener de 1942 a setembre de 1943: Equilibri de forces. - D’octubre de 1943 a maig de 1945: Hegemonia dels al.liats.

* El primer Periòde (setembre 1939- desembre 1941). En menys d’un any Alemanya va ocupar Europa: Dianmarca, Noruega, Holanda, Bèlgica, Luxemburg i França fins al juny de 1940. Al mateix temps, Anglaterra va estar sotmesa a bombardejos tant per mar com per aire.

EL MÓN ACTUAL

38

L’abril de 1941 van ser ocupades Grècia i Jugoslavia i amb l’ocupació d’Europa, al mes de juny de 1941 Alemanya començava l’operació Barba Roja, mitjançant la qual pretenia ocupar tot l’Oest d’Europa, és a dir, contra la URSS, per tant Hitler es va saltar el pacte de no agressió amb URSS. El discurs oficial socialista va plantejar- se sobre les diverses potències imperialistes fins a aquest atac del 1941, moment en que el discurs socialista va canviar- se dient que era una guerra en defensa de la democràcia. Europa va viure una guerra total amb l’ocupació d’un vast territor per part d’Alemanya (de França a URSS) i on Hitler va possar en marxa una política d’aniquilaments massius de població sense precedents a la història. Es significatiu la política que Hitler va desemvolupar a l’Europa Central, on va modificar fronteres, va aconseguir la independència d’Eslovàquia i va unificar Polònia amb Alemanya (Mapa 1). El cas més significatiu va ser el comportament que va tenir a Jugoslavia (Mapa 2). El nort d’Eslovènia quedava incorporat a Jugoslavia. Els territoris del mur quedaven integrats a Hungria. Bulgaria va ocupar part de la Macedònia que havia format part de Jugoslavia. Itàlia va incorporar Servia, Dalmàcia i va crear un estat independent de Croàcia, que era feixista desde que el dirigia Pavelic, Croàcia va incorporar a Bosnia i va portar una política de persecuació contra Servia i els jueus; Sèrvia va veure reduït el seu territori i va estar ocupada pels alemanys. Montnegro reapareixia com un estat al.liat de les potències de l’Eix. Amb aquesta política, Hitler va generar resentiments que al futur continuarien donant- se. Paral.lelament a aquesta important ofensiva, el Japó, que al setembre de 1940 va signar amb Hitler i Mussolini el Pacte Tripartit, procedia a una política d’expansió en Àsia, la qual va iniciar ja desde 1931 amb l’ocupació de China per tant va començar abans que a Europa. Aquesta ocupació s’aprofundirà a partir de 1936 a quan es firmà amb Alemanya el Pacte Antikomintern. Des d’aleshores Japó aniria ocupant el Sudest i Sud asiàtics, molts dels quals eren possessions europees. Després de China, Japó va ocupar la Península d’Indochina el 1940; Filipines, que era d’EUA; Indonesia, fins arribar gairebé a la frontera amb la India el 1942 incorporant Birmania (colònia britànica). Aquesta expansió del Japó tindria moltes repercussions sobretot a partir de 1941 ja que, la política agressiva que Japó va imposar a China va provocar que EUA intervenís a la guerra. Si bé EUA es va manifestar contraria a participar en el conflicte, es van mostrar intolerants pel trencament de l’equilibri a la zona del Pacífic. Els EUA van prohibir les exportacions de petroli cap a Japó per tal de dissuadir- los en les seves accions contra China. Aleshores al Japó se li presentà la disjuntiva d’abandonar China o atacar als EUA, que va ser el que van fer. El 7- 12- 1941 Japó va atacar la flota americana del Pacífic que estava encorada al port de Pearl Harvour, a les illes Hawaii. La segona conseqüència de l’expansió japonesa, que si bé al 1943 va replegar- se tindria molta importancia perque, després de les bombes atòmiques llençades a Iroshima i Nagashaqui, els japonesos van capitular però continuaven presents a tots els territoris que havien conquerit. Aquests fenòmen va generar una situació enormement conflictiva a la majoria del territori asiàtic. A China estava l’exèrcit nacionalista del Komintang i l’exèrcit del partit comunista xinés, ambdos provocarien la guerra civil i la conseqüent revolució xinesa de 1949. Les metròpolis europees volien recuperar la seva situació anterior. Començaven a donar- se moviments nacionalistes com els generats pel Japó, que provocarien conflictes: no va ser el cas de Filipines, colonia d’EUA que va ser otorgada sense cap problema per EUA.

EL MÓN ACTUAL

39

* El Segón Periòde: (gener- 1942 – setembre 1943). Va haver un periòde d’equilibri entre les potències, en part degut a l’entrada en guerra d’EUA. A partir del desembre de 1941, es produïen tres guerres paral.leles, però amb un desemvolpament autònom:

- Alemanya vers Rússia. - Japó vers EUA al Pacífic. - Britànics i americans contra alemanys i italians a l’Europa Occidental.

Durant aquesta etapa que va fins al 1943 els americans van aconseguir aturar l’ofensiva japonesa a Asia i es va eliminar l’hegemonia dels païssos de l’Eix al Nort d’Àfrica, base d’operacions de l’eix gràcies a l’utilització d’Alemanya de les colonies franceses i l’estança d’Itàlia en aquesta zona. Romel, general Alemany va portar a terme l’Africa Korps que va ser contrarrestat pels anglessos i els americans entre novembre de 1942 i el maig de 1943. Mentre s’eliminava la influència alemanya a l’Africa, els al.liats desembarcaren a Sicilia, en un moment en que Itàlia estava ocupada pels alemnays. L’episodi més sognificatiu va ser la derrota que l’exèrcit alemany va patir a Stalingrad el febrer de 1943, quan l’exèrcit alemany era encerclat per l’exèrcit rús. Aquest va ser la primera gran derrota dels alemanys en la guerra. A partir de la victòria d’Stalingrad l’exèrcit soviètic va començar una contraofensiva que no es va aturar fins que els soviètics van ocupar Berlín. Tots aquests fenòmens van representar un trencament de l’hegemonia de les forces de l’eix tant a Europa com a Asia. * Tercer Periòde: (octubre 1943 – maig 1945). A partir de l’octubre de 1943 els exèrcits d’Alemanya, Itàlia i el Japó es retiraven gairebé en tots els fronts. Cal tenir present per una banda la intervenció estadounidense i en segón lloc l’important esforç que va realitzar Rússia, en un conflicte que seria denominat com la Gran Guerra Pàtria feta per Stalin. El replegament era clar. Si bé al juny de 1944 s’ocupava Roma i els americans desembarcaven a Normandia iniciant- se l’alliberament de França. En el front Occidental desde 1944 l’exèrcit rús havia iniciat la seva contraofensiva Finlandia, Rumania, Bulgaria, estaven sota el poder rús. Per tant Hitler va haver de replegar tant per la seva zona oriental com occidental el 30- 4- 1945, Hitler es suicidava i el 7- 5- 1945 els generals i caps alemanys van acabar per firmar la capitulació incondicional. Acabada la guerra a Europa, continuava al Pacífic ja que els japonesos no van capitular i continuaven ocupant China, no volien rendir- se. Vers aquesta actitut el presindent noramenricà Truman va pendre la desició el día 6- 8- 1945 de llençar la bomba atòmica d’Iroshima, població civil. Els artefactes nuclerars s’havien experimentat molt poc però van ser devastadors (80.000 morts més secueles de la radioactivitat). Tres dies més tard (9-8-1945) Truman llençava altre bomba nuclear contra Nagasaki. Els japonesos capituraven el 2- 9- 1945 i s’hi possava fi a la II Guerra Mundial. A partir d’aquest moment començava una postguerra bastant conflictiva. 3.2) Les conseqüències inmediates de la guerra van ser:

- Conseqüències demogràfiques: Si la I Guerra mundial va comportar uns 8’5 milions de víctimes, la II Guerra Mundial multiplicarà per quatre o cinc les morts (55milions de morts). No a tots els païssos hi va haver la mateixa incidència: * Russia: 26 milions de vícitmes.

* Alemanya i Polonia: 6 milions de víctimes cadascuna. * Japó: 2’5 milions de víctimes.

EL MÓN ACTUAL

40

* Jugoslavia: 2 milions. * China: 1’5 milions.

A aquest número de víctimes caldria afegir uns 35 milions de ferits i uns 3 milions de desapareguts a més de pèrdues econòmiques incalculables.

- Conseqüències mediàtiques internacionals: a partir de les Conferències de Yalta (agost

de 1945 i de Postdem (juliol i agost de 1945), Stalin (URSS), Roosvelt i Truman (EUA) i Churchill i Attlee (Gran Bretanya) negociarien les condicions en que quedaria el món. A la va elaborar els Tractats de Pau amb Itàlia, Rumania, Bulgaria i Finlandia. Amb Alemanya no es va negociar. La primera decisió dels al.liats va ser l’ocupació militar d’Alemanya i van adoptar la decisió de partir- la en quatre zones d’ocupació, així com la seva capital Berlín, que també va ser dividida en quatre zones, les quals correspondrien una part cadascuna de les potències: per França, Anglaterra, EUA i URSS. Al mateix temps van crear el Consell Al.liat de Control establert a Berlín i que s’encarregaria de l’administració d’Alemanya, mentre fos ocupada (de 1945 a 1989 Alemanya estaria a mercè de les potències europees). Una de les obligacions va ser que no es modifiquessin les fronteres.

- Es produíren canvis fronterers a Europa, potser no tant importants com els que es

van produïr després de la I Guerra Mundial, però van ser força significatius: Desplaçament de la frontera de la URSS cap al Centre d’Europa. Va

incorporar des del Nort de Finlandia fins a la frontera amb Rumania. Incorporà els Païssos Bàltics d’Estonia, Letonia i Lituania que van eren independents des de 1918 fins a l’inici de la guerra. Sembla que en el pacte entre Alemanya i URSS ja van establir que aquests tres païssos fossin de la URSS. La meitat del territori polonés quedava també integrat a l’URSS. Així com Moldavia i Saravia, territoris discutits amb Rumania van quedar també en mans soviètiques.

Per compensar a Polònia, els alemanys li van otorgar un desplaçament cap a Occident, en el decurs del riu Odel i Neisser que tocava amb la frontera alemanya. Aquest desplaçament va provocar que províncies netament alemanyes com Silesia, Poveranic i Bradenburg quedessin dins de Polònia i, Alemanya perdia uns 100.000 km2 de territori. La Prússia desapareixeria per sempre.

Itàlia, país derrotat, va perdre les colònies d’Etiòpia, Somalia i Líbia que tenia desde 1935. Etiòpia recuperaria la seva independència incorporant- se a Eritrea, tot i que això provocaria conflictes entre ambdues. Somalia i Libia passaren a ser controlades per Anglaterra. A Europa, Itàlia perdia la Península de Instria, objecte de conflictes entre Jugoslavia i Itàlia i passava a formar part de Jugoslavia. Les illes de Dodecanés, a Grècia, també les hi van perdre.

Àsia: Japó va perdre tots els territoris anexionats desde 1931 (China). Corea, ocupada per Japó desde 1910 va patir una situació específica perque va ser dividida en dues zones d’influència: el Nort formaria part dels soviètics i el Sud dels Nortamericans. Això va comportar que es dividís en dos zones d’ocupació pel paral.lel 38. La URSS es va quedar amb una sèrie d’illes japoneses (el 1945) com les illes Sajalín al Sud i les illes Kuriles, fins al punt de que la reivindicació japonesa al respecte d’aquestes illes encara continua.

EL MÓN ACTUAL

41

- Aquests canvis territorials anunciaren la nova situació que el món viuria a partir de 1945. L’aparició de la bipolarització del món en dos potències: EUA i URSS emergien en la situació postbèl.lica com les dues grans potències del planeta. La nova hegemonia mundial de la URSS s’explica per l’ocupació militar amb l’exèrcit roig que va exercir sobre tota Europa, a partir de la batalla d’Stalingrad a Berlín. L’hegemonia nortamericana va deure’s a la conrtribució que va donar als al.liats, de manera que va aïllar la seva política aïllacionista que havia establert des de 1918. Aquesta nova hegemonia provocaria la formació de dos blocs antagònics. Ja que una de les conseqüències del fi de la guerra va ser l’expansió del comunisme per Europa i per Àsia, el que es contrapossaria amb l’expansió capitalista nortamericana.

- La nova hegemonia soviètico nortamenricana possaria fi a l’hegemonia europea al món, cosa que, ja s’evidenciava al finalitzar la I Guerra Mundial. Gran Bretanya va mantenir certa integritat hegemònica amb la URSS i EUA, però la situació d’Anglaterra després de la guerra era deplorable, al igual que la de França. La pèrdua d’hegemonia europea es plasmaria amb la descolonització.

Acabada la guerra els al.liats van impossar un nou sistema institucional que pretenia substituir la Societat de Nacions i garantir la pau Mundial, el resultat va ser la creació a la Conferència de San Francisco on van crear la ONU, nou organisme que en principi oferia més eficàcia que la Societat de Nacions perque preveia la formació d’un exèrcit internacional que havia de fer cumplir els acords pressos per la ONU. Sovint com a intermediària, l’ONU ha fracassat. 3.3) El Món després de la guerra: - La formació del bloc socialista i l’inici de la guerra freda. Els conflictes de la guerra freda. Una de les raons per les quals la URSS va obtenir l’hegemonia va ser per l’ocupació militar que exercia sobre mitja Europa. Altre de les raons serà el surgiment de les anomenades democràcies populars. Eren nous règims que varen imposar un mateix model d’Estat a gairebé tota Europa i que es caracteritza per posseïr les mateixes estructures. Això seria significatiu perque si la URSS entrava en crisi, totes les demés democràcies populars ho farien. Les característiques foren:

- El pas d’un sistema capitalista burgés cap a un sistema democràtico socialista, la qual cosa normalment es feia mitjançant una insurrecció, però que després d’una guerra no van optar per aques sistema sino per un de més consensuat.

- Es constituiran en Partits Únics en tots aquells païssos comunistes. S’ha de tenir en compte que la Internacional Socialista va ser dissolta per Stalin. La III Internacional, per exemple era un instrument de control mentre que al 1943, amb l’objectiu de complàure als seus al.liats, Stalin la va dissoldre.

- Es constituirà la Kominform, organisme de coordinació del conjunt de partits comunistes, és però com la Internacional, però amb altre nom, amb el qual el PCUS (Partit Comunista soviètic) pogués controlar a la resta de partits comunistes en el món.

Les democràcies populars es van formar històricament en tots els cassos similar. Entre l’estiu de 1944 i la Primavera de 1945, l’exèrcit roig ocupava Europa Oriental, excepte Albania i Jugoslavia. A partir de maig de 1945 es va produïr la formació de governs de coalició, dels quals quedaven exclossos els partits de dretes i els feixistes, i després passaven a constituir- se com a Front Popular (comunistes i sectors d’esquerres). En aquests governs de Fornt Popular, el Partit Comunista ocuparia llocs claus fins que els Fronts Populars van ser substituïts per governs controlats per Partit Comunista, va ser un procés d’absorció dels partits Socialistes per part del Comunista. Només a Albania i a Jugoslavia va haver una conversió directe. Hoxha i els milicians de Tito, els que van jugar un important paper contra el nacisme i que no els hi va caler la intervenció russa, es van lliurar d’aquest procés.

EL MÓN ACTUAL

42

A Jugoslavia la República popular es va establir a 1945 en un moment en que el sector comunista va aconseguir el 90% dels vots. A Albania els comunistes de Hoxha va aconseguir el 3% dels vots. En quant a Jugoslavia, Tito amb la intenció de resoldre els conflictes interètnics (croates, servis i eslovens) va instaurar una República Federal que reconeixia el dret a la separació de cada una de les repúbliques que constituïen Jugoslavia. Per portar a terme aquesta República Federal, Tito va partir dels següents principis:

- Va fixar les fronteres entre els croates i els servis. Els servis volien integrar als bosnis i per evitar conflictes, Tito va recòrrer a les antigues fronteres de 1914, quan Croàcia estava integrada a l’antic Imperi Austrohungarés, mentre que Servia ho estava sota l’hegemonia de l’Imperi Otomà.

- Tito resucità a Bosnia com a República clàrament diferenciada. Era on més barreja interètnica hi havia. Bosnia era el territori més islamitzat de tot els balcans, ja que la invasió otomana va ser molt profunda. Això comportà que el sistema feudal que s’hi donava retrocedís a un sistema clànic que es mantindria fins a ben entrat el s. XX.

- La República de Montnegro també la va recompossar Tito. En aquesta zona eren els servis els qui predominaven. En aquest moment, Tito va fer del Montnegro una provincia independent. Per altra banda, al nort de Sèrvia identificava la Voivodina, on hi havia unas significatives comunitats ètniques: húngars, rumans, eslovacs i montenegrins, i Tito la va convertir en provincia autònoma. Kosovo també la convertiria en provincia autònoma, en aquest cas, ocupada per albanessos.

- Tito va fer de Macedònia una República diferenciada on hi havia disputes entre grecs, búlgars, iugoslaus i macedònics. Grècia en cap moment reconeixeria la República macedònica com a República independent.

Per tant, a la República Federal Jugoslava Tito li va concedir a cada república a partir de 1945, un Estat propi, un poder polític i autonomia econòmica pròpies. No obstant, això no evitaria la supremacía dels servis en tot el conjunt, ni l’aparició de moviments federalistes. Sèrvia va continuar dominant al Sud dels Balcans. En la resta de païssos que es convertiren en democràcies populars, el procés de canvi es va manifestar des de 1945 i definitivament, durant els anys 1947- 1949. El procés s’hi va produïr a Polònia, Bulgaria, Hungria, Rumania i Checoslovàquia. En tots els cassos el procés de conversió cap a una democràcia popular de caire comunista va ser semblant i en tots els cassos estarien supeditats a la URSS. Polònia: Havia tingut moltes pèrdues demogràfiques, gairebé ¼ part de la població havia desaparegut durant la guerra, a més del canvi de fronteres a favor de la URSS que els hi va costar uns 100.000 km2 als polonessos i els 180.000 km2 que va perdre amb Alemanya Occidental. No obstant, sel’s hi va ampliar la linea costanera incorporant territoris com Silèsia que tenia mines minerals importants. El règim comunista es va construir quan es va proclamar un govern d’ Unitat Nacional, en el qual els Comunistes van tenir un paper clau. A 1946 aquest govern va portar a terme la nacionalització de l’economia polonesa (aigua, petroli, etc). Es va portar a terme la reforma agrària, que volia fer accesible la terra a la major part del camperolat. Al gener de 1947 es van celebrar noves eleccions on una coalició socialcomunista va vèncer i aquest resultat va provocar que el partit comunista absorvís al Socialista per implantar un règim de Partit Únic. Al febrer de 1947 es faria una Constitució Comunista i Beirut passà a ser cap del govern comunista. Bulgaria: La transició cap al règim ja es va iniciar abans de que s’acabés el conflicte. En aquest cas el comunisme va utilitzar una estratègia com va ser la marginació cap als centres de poder més importants. El control dels comunistes als centres de poder va ser clau. Al setembre de 1946 Bulgaria que havia estat un règim monàrquic amb Simeon II, qui va tenir que anar- se’n a l’exili obligat per un Referendum que abolia la monarquia. Un mes més tard es convertia en una República Democràtica. Tot aquest procés el controlaven els comunistes.

EL MÓN ACTUAL

43

Rumania: També hi havia un règim monàrquic. Els comunistes van entrar en un govern de Coalició al 1945 absorvint als socialistes i, a partir del juny de 1947 els Comunistes perseguirien a qualsevol oponent, però també van obligar a fer abdicar al rei Miquel celebrant un Referendum al desembre de 1947. Hungria: Acabada la guerra, la situació d’impartició d’un règim comunista no va ser gens fàcil. En el procés l’exèrcit rús es va presentar en Budapest on es va donar molta resistència, els russos un cop allà, van veure la decadència que patien els hungaressos, el que va debilitar al propi exèrcit rús. Les primeres eleccions de 1945 els comunistes tenien un poder pobre i el poder va ser per la burgesia democràtica i el partit comunista va optar per conservar les formes jurídiques i no forçar el procés electoral ni la maquinaria d’Estat. Finalment la presència soviètica va constituir un govern de Coalició al juny de 1947 i, a partir d’aquest moment els comunistes van absorvir als Socialistes i l’any 1948 varen acabar impossant el Règim de Partit Únic, on una de les figures importants va ser l’hungarés Gerol que tingué un important paper durant la guerra civil a Catalunya perque va tenir un càrreg important a Espanya en el PSUC, durant tota la repressió franquista contra el comunisme a Espanya. Checoslovàquia: Després de la guerra de 1945 es va constituïr un govern de coalició en el que marxistes, socialistes i comunistes eren majoritaris junt amb altres partits moderats. El seu objectiu era la reconstrucció del país després de la guerra, com a coalició funcionaria sense conflictes fins al 1947. Desde 1945 fins a 1947 Checoslovàquia va patir periòdes significatius que feien suposar cap a on evolucionaria la situació: s’havia produït la reforma agrària sense la qual, continuarien amb un sistema feudal; es van expulsar a minories ètniques nacionals, sobretot a alemanys, els quals havien conquerit un territori chec al sudest i acabada la guerra, els checs van recuperar aquest territori i van expulsar a la minoria alemanya que hi residia allà; per altra bnada els hungaressos que residien a Eslovàquia, van decidir intercanviar pels checs que hi vivien a Hungria. Aquest intercanvi de poblacions no es va arribar a portar a terme. Tret d’aquests episodis, durant aquest periòde (1945- 47) no es van donar conflictes. Per altra banda es donaven bones relacions entre checs i russos ja que, entre Checoslovàquia i Rússia funcionava l’antiga nacionalitat paneslava que es va possar de manifest entre els russos i l’Est d’Europa, amb els eslaus i que es coneix desde el s. XIX. La situació en el govern de coalició començava a cambiar al novembre del 1947 quan els comunistes van manifestar la seva intenció de governar en solitari. Els comunistes provocarien una crisi en el govern vigent de coalició encapselat per Fierlinger, a continuació, al 1948 el partit comunista va dur a terme el Cop de Praga, durant el qual, en plena crisi guvernamental, els comunistes van protagonitzar manifestacions i assalts a les seus dels partits no comunistes i varen acabar per controlar el poder en solitari. Poc després es produïa la mort de Masaryk, fill del fundador de l’Estat chec. Després de lo de Praga es produiria un darrer element, la dimissió del president de la República Eduard Benes que no era comunista però se li va acusar de tolerància i de permisibilitat quan els comunistes asaltaren el poder. Al mes de maig es va aprobar la nova Constitució de maig 1947 que definia a Checoslovàquia com a República Popular, moment en que Benes no va voler aprobar la Constitució i va haver de dimitir. La Constitució de la Nova República Democràtica Alemanya es constituiria en el territori que havia quedat sota la sobirania rusa i que va tenir lloc entre 1947 i 1949. Era un dels quatre territoris en que quedà dividida Alemanya i en pertenença russa. Tota Europa Oriental va quedar sota el control soviètic i impossarien el règim socialista de la URSS. La única excepció pel que fà a la independència rusa va ser Jugoslavia perque es va desmarcar d’hora del control soviètic i trencar relacions amb la URSS. Però a pesar d’això, el model jugoslau va ser igual al de la resta dels païssos sota el control soviètic. Hem de tenir en compte que l’hegemonia russa no va succeïr sols a Europa sino que Stalin va pactar amb Japó per no intervenir contra ella. Però quan els nortamericans van llençar les bombes atòmiques sobre Japó els russos van obrir les seves espectatives per controlar la desfeta Àsia i van atacar el Japó.

EL MÓN ACTUAL

44

La Gran Aliança entre EUA i URSS es trencava amb el fi de donar lloc al nou periòde conegut com Guerra Freda. El procés històric que va portar al trencament de la Gran Aliança arrenca des del fi de la guerra (1945), moment en que, els acords de Yalta i Postdam passen a ser efectius i les hegemonies comencen a provocar friccions entre americans i britànics contra els russos. Va ser a principis de 1946 –abans del procés de transformació política de tota Europa- que la ruptura entre els antics al.liats va donar- se. L’any 9-2-1946 Stalin va fer un discurs amb la finalitat de solicitar un Plà Quinquenal perque pretenia preparar un conflicte contra el món capitalista. Aquesta declaració d’Stalin va ser considerada pels EUA com una provocació i van dir que Stalin amb aquest discurs havia declarat la tercera Guerra Mundial. Als EUA els preocupava altre cosa com era la presència de l’exèrcit rús en zones on no els hi corresponia estar, segons el repartiment establert a Yalta i Postdam. Zones com Manchuria (Àsia) o Iràn (Orient Pròxim). Al febrer el secretari d’Estat d’EUA va donar a conèixer la política de fermasa i contenció que el govern americà portaria a terme vers la URSS. A començaments de març, Churchill, un dels responsables de les conferècies de Yalta i Postdam, parlava de l’existència d’un teló d’acer que anava des del Bàltic fins l’Adriàtic. En aquest moment encara no s’havia produït la transformació política al comunisme en la majoria dels païssos. La rèplica soviètica era que els britànics volien entrar en guerra contra la URSS. Per tant, per la banda americana com per la banda britànica es manifestaren contraris a la URSS i, al març de 1946 la Gran Aliança havia desaparegut i els antics membres de la mateixa serien enenmics contra els soviètics. No obstant, l’inici de la guerra freda la va propiciar la declaració el 12- 3- 1947 pel president Truman amb la doctrina Truman de Contenció del Comunisme: En mutiu de la guerra civil que vivia Grècia i a on no trigaria en intervenir EUA, Truman va citar que els EUA recolzaran als pobles que resisteixen sobre la subjugació d’invasió externa política o per minories armades. La doctrina Truman es convertiria en una autèntica creuada contra l’expansió del Comunisme, inclús dins del seu propi país. Al juny de 1947 el nou secretari d’Estat nortamenricà, Gerorge Marshall va donar a conèixer el seu plà econòmic (Plà Marshall) per a la reconstrucció econòmica europea. Aquest plà va ser rebutjat pels soviètics i tots els comunistes d’Europa, el que implicà que la guerra freda fós una realitat. En la historiografia s’han establert moltes qüestions del perque es va produïr la guerra freda. La historiografia americana diu que va ser provocada per l’actitut expansionista d’Stalin a Europa i altres zones com a l’Extrem Orient i Àsia. Els historiadors soviètics consideren exagerada l’actitut nortamenricana perque parlen d’una reacció desproporcionada pels EUA en un moment en que URSS no podia ser considerada una amenaça real contra EUA, ja que havien perdut moltes vides humanes i tenint en compte la desproporció militar i econòmica de la URSS tenia vers EUA al 1945. La realitat era que existia incompatibilitat ideològica entre els dos païssos, en un moment en que els interesava la difussió i adquisició de la pròpia idiologia. Cal tenir en compte que EUA al final de la guerra havia asumit un clar lideratge econòmic afectat per la guerra i al mateix temps pretenia vertebrar econòmicament el capitalisme mundial sorgit de la postguerra. Pretenien controlar a tot el món econòmicament i la URSS, es va negar a la subordianció econòmica dels EUA. La URSS ja havia rebut ajudes econòmiques però no volia instaurar- se en el Plà Marshall perque no volia ser controlat per ningú econòmicament.

EL MÓN ACTUAL

45

L’inici del procés de descolonització, iniciat un cop acabada la guerra, no estaria exent de conflictes ni problemes en la mesura en que molts moviments independentistes, que pretenien l’alliberament colonial i molts d’ells influïts pels partits comunistes que volien expansionar- se pel món, que posaren en perill la Pau mundial un cop més. La versió oficial d’EUA sobre el tema fa parlar de guerra freda com aquell llarg periòde de temps que es donaria fins el 1991, moment en que desapareix la Unió Soviètica (1947- 1991) sent la victòria pels EUA. Aquesta interpretació es exagerada ja que fou un periòde més breu concretament duraria entre (1947- 1953) quan es comença a donar pas al periòde de Coexistència Pacífica, el que no desapareix va ser el sistema de confrontació bipolar en les relacions de blocs i que si que es mantindria fins a 1991. Davant el perill de l’esclat d’una III Guerra Mundial, s’ha de relativitzar ja que una de les característiques que apareixen a partir de 1945 va ser el fet de la regionalització dels conflictes. Durant la guerra freda apareixien zones geogràfiquement molt controlades i on les grans potències tractarien de que els conflictes no superessin els límits regionals per evitar conflictes d’abast mundial. En qualsevol cas un conflicte directe entre EUA i URSS no es produirà mai sino que intervindrien mitjançant conflictes regionals com al Vietnam, on els soviètics recolzarien al Vietnim i al Vietnam del Nort, mentre els amenricans ho farien amb el Vietnam del Sud. En tercer lloc, una III Guerra Mundial era un terme més teòric que real, sobretot en el moment en que la URSS també va obtenir la bomba atòmica, el que equiparava les forces i era un element suficientment dissuasori com per no tenir- lo en compte. - Els escenaris on es va donar la guerra freda: Els conflictes de la Guerra Freda. Un dels primers marcs que van ser anteriors als de la doctrina Truman, es troba a Iràn (l’antiga Pèrsia). La crisi iraniana es produí a 1946. Tenint present que a l’inici de la II guerra mundial els alemanys ja l’havien assetjat per la seva importància estratègica i per la seva producció petrolífera, els soviètics i britànics (al sud) van ocupar el país per evitar que el petroli formés part dels alemanys. De manera que Iràn formaria part dels aliats. Els soviètics extendrien la seva influència pel nort del país (Kurdistàn i Servaijàn). Al acabar la II guerra mundial, Iràn donaria concessions petrolíferes a companyies nortamericanes i britàniques. Stalin reclamaria la seva part corresponent al nort del país sota un sistema de companyies mixtes però, britànics i nortamericans van influïr perque es rebutgés aquesta petició soviètica. Aleshores els soviètics com a resposta es van consolidar al nort del país però la pressió de l’ONU va provocar que es retiressin del país, no obstant, va aconseguint varies concesions petrolíferes per part d’Iràn. Altre dels marcs de conflicte entre EUA i URSS va ser la guerra civil grega (1946- 1949). Aquesta guerra civil va ser provocada per la situcaió en que Grècia va quedar un cop que els nazis van desocupar el país. A Grècia el Front Hel.lènic d’allebirament era la resistència contra els nazis i posseïa un exèrcit grec conegut com ELAS, on hi havia diversos grups polítics – socialistes, comunistes, lliberals i demòcrates-. Paral.lelament existia l’Exèrcit Nacional Demòcrata Grec, altre organisme de resistència però monàrquic i conservador, que estava recolzat pel govern reial que resisdia a Egipte amb el rei Jordi i que tenia el recolzament dels aliats. Al maig de 1944 Stalin i Churchill varen signar un acord per repartir- se les zones d’influència a la regió i en el qual Stalin va permetre que els britànics tinguessin l’hegemonia sobre Grècia, de

EL MÓN ACTUAL

46

manera que, quan els alemanys van abandonar Grècia, els britànics van ocupar el país. En aquest moment els britànics volien arribar a un acord amb ELAS i l’exèrcit reialista. L’acord no tindria èxit ja que després de les eleccions de març de 1946 i després del pleibicit celebrat per la permanència de la monarquia, que va permetre al rei Jordi tornar, el que els britànics van provocar va ser que s’ iniciessin els desacords entre ambdos exèrcits nacionals i la conseqüent guerra civil. La política repressiva del govern reialista grec va provocar que molts sectors comunistes s’unissin a l’ ELAS i van rebre l’ajuda de Jugoslavia de Tito. La col.lavoració jugoslava en la guerrilla va provocar espectaculars victòries sobre l’exèrcit reialista que rebia la col.lavoració dels britànics, els quals es van manifestar incapaços de garantir el triomf de l’exèrcit guvernamental i van demanar la intervenció d’EUA. La doctrina Truman es va crear en el moment en que Turman solicità ajut econòmica al Congrés d’EUA per a Grècia. Al juny de 1947 la intervanció d’EUA va ser un fet que va modificar radicalment la situació a Grècia. Quan al 1948 la Jugoslavia de Tito es va independitzar de la URSS d’Stalin, la guerrilla d’ELAS estava condemnada a perdre la guerra, el que succeí a l’any 1949. Altre sector en el que van tenir les seves diferències el bloc occidental amb l’oriental va ser a Alemanya, on estava el Consell de Control Nacional, que era l’organisme de gestió de l’Alemanya ocupada i que es convertí en la plataforma de discrepàncies entre EUA i els aliats i URSS. La fòrmula que es va consolidar va ser repartir Alemanya i Berlín en quatre zones d’influència però, no se sabia quines influències rebria cada zona. Ja, en el repartiment, els aliats entraren en discrepància perque els soviètics volien desmantellar tota la industria alemanya (pretenien apropiar- se d’ella i transportar- la a la URSS). Altre preocupació va ser com pagarien els alemanys les reparacions de guerra, sobretot als russos (que eren els qui més pèrdues havien tingut) i per solucionar això els soviètics foren partidaris de mantenir una Alemanya unificada econòmicament, per tal de facilitar el cobrament de les reparacions. Els aliats no ho veien clar perque pensaven que el que volien els soviètics era controlar econòmicament tot el país. D’aquí que els païssos aliats al juny de 1946 (anglesos i americans) van interrompre els pagaments en espècies de les reparacions de guerra alemanyes dels seus respectius territoris i començaren a plantejar les seves respectives zones d’ocupació, creant Estats alemanys unificats fortament per neutralitzar un possible expansionisme soviètic. Nortamericans i britànics al gener de 1947 uneixen les seves zones i, al juny de 1948 plantegen unificar les zones de França. Per tant es van unir França, Gran Bretanya i EUA, situació a la que va respondre la URSS amb el bloqueig de Berlin, el que va durar de juny de 1948 a maig de 1949, bloqueig, que només va ser contrarrestat per EUA gràcies al pont aeri que van possar en funcionament perque els sectors occidentals de Berlín estiguessin ben subministrats. Aquest fet feia suposar que podria haver altre conflicte mundial, pel perill que el problema de Berlín pogués provocar i que, es va agreujar quan EUA va enviar els bombarders B- 29 amb armament nuclear a Gran Bretanya. Aquesta amenaça per part dels EUA vers la URSS no va fer que la via diplomàtica s’abandonés, però aquesta amenaça va servir per que els soviètics acceleressin el procés de bomba atòmica i la poguessin experimentar l’agost de 1949. El bloqueig de Berlín Occidental per part dels soviètics va ser inútil a partir del porn aèri nortamericà. Els preparatius per l’organització d’un nou estat alemany es van proclamar al mes de maig de 1949 amb la llei de la República Federal Alemanya i a l’agost de 1949 es varen celebrar les primeres eleccions lliures de després d’haver fet una Constitució. A l’octubre de 1949 es va fer la Constitució de la República Democràtica Alemanya dirigida pels soviètics. Totes aquestes situacions demarcarien la guerra freda.

EL MÓN ACTUAL

47

L’enfrontament directe es va donar en la guerra de Corea (1950- 1953). Hem de recordar que Corea estava ocupada pels japonesos i després de la II guerra mundial, el Nort estava ocupat pels soviètics i el Sud pels nortamenricans. Entre ambdues zones hi havia el paral.lel 38 com a punt fronterer. L’agost de 1948 els EUA havien auspiciat un règim republicà a la seva zona, mentre que al setembre de 1948 al nort van construir una república popular presidida per Kim il Sung, un dels mandataris de més llarga durada (1948- 1994) nomenant com al successor al seu fill que es l’actual mandatari i que suposa el primer règim comunista hereditari. La guerra entre Nort i Sud s’inicià quan al juny de 1950 l’exèrcit del nort va entrar al sud amb la intenció de reunificar al país per les armes ja que, les seves influències polítiques eren massa diferents com per fer-les diplomàticament. Aquesta acció va agafar per sorpresa a tothom, inclús als russos i van ocupar la capital del Sud (Seul), avançant cap al Sud de la Península. En aquest cas la guerra va ser directe i amenaçava la pau mundial, sobretot en el moment en que China participà en aquest conflicte, quan al març de 1949 Mao Zedong proclamà la República xinesa Comunista i recolsaria a Corea del nort amb un exèrcit de 500.000 voluntaris. Mentre EUA va participar sota la decissió de la ONU tractant d’invaïr el nort, també amb l’objectiu de reunificar el país. Arràn d’aquesta iniciativa nortamericana, els xinessos es van sentir amenaçats per això intervingueren al conflicte. L’exèrcit nortamericà estava dirigit per en Douglas McArthur. El conflicte va ser molt dur, el propi McArthur va amenaçar amb bombar dejar Pekín, el que podia si més no regionalitzar el conflicte però també podia generalitzar tot el problema podent provocar la III Guerra Mundial. La guerra va acabar el 1953 amb un saldo de 5 mil.lions de víctimes i va deixar les coses com estaven, per tant aquest conflicte no va servir per res. La situació de divisió es va mantenir i així es va firmar en l’armistici, però va continuar una situació de tensió entre ambdues Corees que, actualment es mantè. Les enormes implicacions de la guerra de Corea va donar conciència a tot el món del perill que hi havia d’un possible III conflicte munidal. Aquesta guerra seria continuada per la guerra del Vietnam. La fi de la guerra de Corea coincidiria amb el fi de la guerra freda i la nova etapa de Coexistència Pacífica. No obstant, la Constitució original de la guerra freda va ser la creació de l’OTAN (1949) sorgit d’aquesta etapa històrica de la guerra freda amb l’objectiu d’evitar l’expansionisme soviètic. Amb el Pacte de Bruselas es donaria la firma de l’OTAN. Aquesta tractat es va firmar el 17- 3- 1948 entre França, Gran Bretanya i els païssos del Benelux i era vàlid per 50 anys. Aquest tractat va ser firmat dins del marc de l’organització militar d’Europa Occidental, i instituia un comité de defensa dels estats membres i un estat major de forces armades d’Europa occidental amb Fontainebleau. En aquest sentit és el verdader precursor del Tractat de l’Atlàntic Nort, organització en la qual es van fussionar els seus diversos organismes en 1950- 1951. Els textos del Tractat de Brusel.les han servit de base a la Unió de Europa Occidental creada pels acords de París, després del fracàs de la Comunitat europea de defensa (1954). La OTAN no va ser la única força que frenaria a la URSS. Les primeres intervencions de la OTAN van produïr- se desapareguda la Unió Soviètica i intervindria a Bòsnia. A més de la OTAN van haver altres organitzacions que EUA va crear per evitar l’expansió del comunisme. Un va ser l’OEA (Asosiació d’Estats Americans) 1945 i que va agrupar a 21 païssos americans. En els seus origens pretenia ser el projecte del Panamericanisme que plantejava la unió de tots els païssos americans en igualtat, però va acabar sent un organisme controlat pels EUA amb la intenció de que aquests païssos no caiguessin sota el control del comunisme.

EL MÓN ACTUAL

48

Altre zona conflictiva on es podia expansionar el comunisme va ser el Sud Est asiàtic, constituïnt- se la SEATO (Tractat de l’Asia Sud Oriental) que es va constituïr a Manil.la i que integrava diferents païssos del Sudest asiàtic: Filipines, Australia, Nova Zelanda, Tailandia, EUA, i Gran Bretanya. Tenia l’objectiu d’evitar que s’implantés el comunisme, inclús dels païssos que no estiguessin a la SEATO com Vietnam. La CENTO (Païssos de l’Orient Mitjà) fet a partir del pacte de Bagdad al 1955, Iràn, Irak, Turquia, Pakistan, EUA i Gran Bretanya que també tenia caràcter militar per establir una linia de defensa al comunisme. La majoria d’aquestes organitzacions es crearien en plena guerra freda. Al finalitzar la guerra de Corea es va produïr la mort d’Stalin i el procés de desetabilització de la Unió Soviètica va propiciar que s’iniciessin les negociacions Est/ Oest donant pas a la distensió. Es va iniciar la fi de la guerra freda i el periòde de Coexistència Pacífica (1953). Es dona un nou periòde en el qual no van mantenir la pau però, Europa decidida a recuperar part de la seva autonomia amb respecte a la d’EUA va començar a acceptar les noves propostes soviètiques que evitessin un esclat neuràlgic amb Europa (es tractava d’evitar que Europa fós un escenari per a una possible III Guerra Mundial per això negocien amb els soviètics ja que, aquests cada cop tenien més potencial militar). A partir de 1950 s’iniciaria un desfaç en les relacions Europa/ URSS que va propiciar que la URSS intervenís en reunions internacionals i va permetre les relacions comercials entre Est i Europa. Aquesta nova política de relacions entre Est/ Oest es va concretar en la Conferència de Ginebra al juliol de 1955 i va ser la primera vegada que es reunien els caps d’Estat de les quatre potències després de 10 anys (Postdam 1945, EUA, Gran Bretanya, URSS, i França). Eisenhower, successor de Truman, Kruschev, Eden Voritanic, Faure (França), es reuniren per parlar sobre el tema de la pau i d’Alemanya. Aquesta Conferència va venir precedida per altre element important com va ser la firma del Tractat de Pau amb Austira el 15- 5- 1955 proposta pels soviètics a la resta dels aliats. Amb aquest tractat els aliats abandonaven l’ocupació austríaca, al mateix temps instauraven un govern independent i prohibien al mateix temps, que es reunifiqués amb Alemanya i els aliats garantien la neutralitat austríaca. Després del Tractat de pau amb Austria es celebrà la Conferència de Ginebra que va ser un fracàs pels resultats obtinguts ja que, la reunificació d’Alemanya va ser imaginaria i la proposta de desarmament no es va realitzar. Però al marge d'això va servir per donar seguretat al món sobre la voluntat pacifista de les grans potències. El propi Eisenhower va declarar que aquesta conferència va produïr conciliació i cooperació. Així s’allunyava el fantasma de la III Guerra Mundial. De manera que, la Conferència de Ginebra tancava de manera oficial la guerra freda, tot i que es produirien dos crisis més entre EUA i URSS. Es tracta en primer lloc de la segona crisi de Berlín (1958) i, per altre banda, la crisi dels míssils de Cuba (1962). La Segona Crisi de Berlín (1958) – la primera es produí en 1948-. Es produeix després d’un llarg periòde d’estabilitat. En el Berlín Oriental es va produïr una revolta obrera degut a les males condicions de vida que patien en 1953 i va motivar la intervenció soviètica. Altre element de distorsió va ser causat per la continua emigració demogràfica que es produia des del Berlín Oriental cap a l’Occidental. En la zona Oriental i Occidental hi havia continus passos demogràfics d’orient van passar més de dos milions d’alemanys a Occident. No generava conflictes polítics però provocava inestabilitat. La crisi va plantejar- se quan al novembre del 1958 Kruschev va demanar la modificació de l’Estatut d’Alemanya (Berlín) volien transformar a l’antiga capital alemanya en una zona lliure i desmilitaritzarda, és a dir, que el domini repartit entre les 4 potències es desfés. Al mateix temps, URSS va transferir els seus drets sobre Berlín a R.D.A i va solicitar un tractat de Pau amb R.D.A.

EL MÓN ACTUAL

49

Amb aquesta actitut Eisenhower i Kruschev van començar a reunir- se a partir de 1959 però no van solucionar res. L’any 1961 Kruschev va insistir, aquesta vegada amb el president Kennedy, pel que fa al tema de la Pau amb Alemanya i així consolidar les fronteres de l’Alemanya Central. No obstant Kennedy es va negar a firmar cap pacte el que va provocar la construcció del mur de Berlín l’any 1961 fet per la R.D.A amb la tolerància de l’URSS. Aquest mur simbolitzaria la separació d’aquests dos mons. A partir d’aquest moment l’emigració de R.D.A a la R.F.A seria impossible. Mentre durà aquesta crisi (1958- 1961) es van produïr episodis de vigilància com els dels avions espies americans (U2), un dels quals va ser abatut en sol soviètic. També a Kennedy se li va consellar que enderroqués el mur, el que va rebutjar perque podia representar una provocació a l’URSS i una nova situació de tensió. La Crisi de Cuba (1962). Tres anys abans (1959) es va produir la victòria del règim castrista vers el règim establert fins aleshores, el de Batista dictador a favor d’EUA. Aquest règim seria contrari al d’EUA. Els castristes tenien l’objectiu d’independitzar- se de l’imperialisme exercit per EUA sobre Cuba desde 1898. La CIA havia organitzat, amb sectors de l’exili, un atac per foregitar el règim castrista a l’any 1961, a la Bahia de Cochinos, on es prevèia la invasió amb uns 1400 exiliats, però va ser un fracàs ja que, els castristes van controlar ràpidament la situació. El fet va ser un fracàs d’EUA i va apropar a Castro a la URSS. Per evitar un nou intent d’invasió per part dels EUA, Kruschev va decidir desplegar a Cuba míssils d’abast mitjà i intermitjà com a element dissuassori com a rèplica soviètica dels míssils que EUA havia instal.lat a Turquia apuntant cap a la URSS. Aquesta situació va tornar a amenaçar la Pau mundial. Davant aquesta situació Kennedy, que ja havia estat acusat pels seus consellers de no actuar en quant al mur i que no va fer res en quant a la invasió de Cuba, va ser totalment contundent en el fet dels míssils ja que, va exigir a Kruschev el desmantellament dels míssils, va bloquejar Cuba i va preparar a l’exèrcit per invaïr Cuba. Davant una possible invasió i la possible guerra mundial, Kruschev va retirar els míssils de Cuba i Kennedy va comprometre’s a no invaïr la illa i va retirar els míssils de Turquia. 3-4) El Procés de Descolonització. Una de les conseqüències més importants un cop acabada la guerra va ser la descolonització d’Àsia i d’Àfrica i de tots aqueslls païssos que havien format part del colonialisme europeu, això va comportar la desgurnició dels imperis europeus. Es tracta d’un fenòmen llarg iniciat justament acabada la II Guerra Mundial i perdurarà fins a 1970. Les causes que van dur a aquesta descolonització van ser:

- La crisi irreversible que patien els imperis colonials europeus com a conseqüència de la II Guerra Mundial. La derrota inicial que havien patit al juny de 1940 a causa de l’ofensiva que van protagonitzar els alemanys contra Bèlgica, Paíssos Baixos i França van provocar cert desprestigi d’aquestes nacions com a potències colonials. Fins tot els britànics, altre potència colonial a Àsia, van ser expulsdats d’algunes de les colònies com Malasia o Birmania. Aquestes derrotes militars tan a Europa com a Àsia tindrien repercusions entre les poblacions dels païssos colonials ja que, als seus ulls possaven de manifest que els europeus no eren invencibles, que els blancs es podien vèncer (segons la ideologia feixista de l’ época, així era com es pensava desde les idees de Darwin que es van difondre per tot el món). També els EUA van ser expulsats de Filipines.

EL MÓN ACTUAL

50

Cal tenir en compte que els britànics havien implicat en la guerra a pobles colonitzats, per exemple a la India van moure a uns dos milions d’hindús en el transcurs de la II Guerra Mundial. La resistència francesa, per la seva banda, contra els alemanys va haver-se de refugiar a les colònies d’Àfrica.

Els japonesos en tota la zona que van ocupar Àsia, a més havien fomentat l’esperit d’insumissió asiàtica contra els europeus i quan els japonesos van ser derrotats al 1945, van continuar influïnt per que les antigues colònies europees s’independitzassin, perque no tornessin a ser reconquerits per les metròpolis europees. Europa no tornaria a optar a les estructures imperials d’abans de la II Guerra Mundial.

- EUA i URSS, les dues grans potències, en acabar la guerra, es van manifestar hostils

al manteniment del sistema colonial. Ambdos eren contraris a la conservació dels imperis.

EUA per justificar la seva postura hostil vers l’imperialisme va argumentar raonaments ideològics i econòmics. Pel que fà als raonaments ideològics, EUA a partir de 1945, es presentaria com el propagador de les idees democràtiques el que comportava la llibertat de les colònies. No obstant, aquesta argumentació amagava interessos econòmics que els nortamenricans tenien. Acabada la guerra els EUA tenien la necessitat d’expansionar- se econòmicament. La necessitat d’expansionar-s e xocava amb la desarticulació dels imperis colonials europeus de manera que, EUA podia accedir a mercats que abans roamnien tancats per la metròpoli europea. Coherent amb els seus plantejaments EUA havia concedit la seva independència a les Filipines desde 1946, tot i que sempre favorable als seus interessos.

Pel que fà a la URSS, la seva posició també era ideològica i econòmica. Ideològicament desde el leninisme considerava el colonialisme com una pràctica capitalista: Colonialisme darrer esglaó del capitalisme. La desaparició del sistema colonial debilitaria al capitalisme i aproparia més a aquests païssos cap al socialisme. Per tant la desaparició dels imperis beneficiava al socialisme arreu del món. A més a molts païssos colonitzats s’havien desemvolupat moviments d’alliberalització nacionals vinculats al socialisme i al marxisme que oferien a URSS la possibilitat d’ampliar la seva zona d’influència. D’aquí que EUA i URSS conincidissin en el rebuig del manteniment del colonialisme. La carta fundacional de la ONU de 1945 havia reconegut el dret de cada poble el dret de la seva autodeterminació.

- L’aparició de moviments independentistes molt actius també donarien lloc a la

descolonització. Els moviments d’alliberament nacionals que van ser molt forts un cop acabada la guerra accelerarien la descolonització. En general, aquest moviment d’alliberament nacional era format com a conseqüència de l’existència de minories autòctones, indígenes i culturitzades que varen contribuir a la organització d’una conciència nacional que si bé, va començar sent minoritària, va acabar per convèncer a grans sectors de la nació. Aquestes èl.lits minoritàries són aqueslls sectors hegemònics autòctons –ja abans de formar part de les colonies eren hegemònics- i que un cop colonitzats varen exercir càrregs de representació entre la metropoli i la seva nació autòctona, però aquests sectors privilegiats es van sentir rebutjats pel poder colonial que mai els va permetre transpassar les fronteres dels privilegis que tenien els blancs.

EL MÓN ACTUAL

51

Quan varen ser concients de la seva marginació pel poder colonial, en el seu afàn de buscar les seves senyes d’identitat pròpies va ser quan es van dirigir al seu poble i, en un procés de descoberta cultural, van descobrir les seves senyes d’identitat.

A partir d’aquest moment aquestes minories varen sistematitzar una ideologia nacionalista que revaloritzaria la seva cultura pròpia, el que implicava un rebuig a la cultura occidental que se’ls havia ofert com superior per tant contra el colonialisme.

Cal també recordar que els indígenes mai havien acceptat la presència colonial i sempre s’havien produït resistències contra la dominació colonial tant a Àsia com a Àfrica. En alguns cassos, la formació de partits indígenes favorables a la independència, per exemple a la India, existia desde 1885 quan el partit Congrés Nacional de la India fomentava la independència. Representava un corrent que després de la I Guerra Mundial va tenir una enòrme difussió contra les campanyes britàniques. També al 1906 a la India existia la Lliga Musulmana que recollia les aspiracions islàmiques dels musulmans de la India.

A partir de la crisi irreverssible en l’actitut d’EUA i URSS i del protagonisme dels moviments independentistes, a Europa li seria molt difícil aturar les ànsies de llibertat i d’ independència de les nacions sobre les que Europa exercia la seva hegemonia i es va veure obligada a un procés de descolonització que no sempre es va produir de manera pacífica. La guerra va ser el mitjà que s’utilitzà sobretot en aquelles zones on les metròpolis van voler recuperar el seu territori i també la guerra va ser el recurs de les colònies allà on la població europea era molt nombrosa. En altres ocasions les metropolis varen preparar un procés d’independència amb el fi de que el país colonitzat mantingués bones relacions negociadores amb la metropoli. Sigui com sigui la via (guerra o concens) gairebé sempre es van produir conflictes. Es passaria doncs d’una situació colonial a neocolonial tot i que, la majoria de les colònies es van mantenir subordinades sino directament amb la metròpoli si amb respecte l’economia capitalista. Aquest procés independentista va afectar a Àsia, al món Àrab (Nort d’Àfrica i proper Orient) i Àfrica del Sud. On el procés es va iniciar més ràpidament va ser a Àsia on les estructures independentistes estaven més desemvolupades i amb més tradició de lluita però, va ser el continent que va notar més ràpidament els efectes de la guerra mundial, perque va ser on després de la guerra es va produir un buit de poder més gran, sobretot després de la derrota de Japó. Però el país que en primera instància va voler assolir la seva independència va ser la India (la joia de la corona). Aquí hi havia el Partit del Congrés que desde 1885 militava per la independència. Un cop acabada la II Guerra Mundial van plantejar la seva independència. Als anys 1945- 1946 la India va viure un periòde d’intensa agitació política. Hem de tenir en compte que en el periòde d’entreguerres Gandhi ja havia movilitzat ideològicament els brots insurreccionals contra el colonialisme però, acabada la guerra esclataven amb molta més intensitat. Per altre banda existia la Lliga Musulmana establerta desde 1906 la qual estava en constants conflictes contra el Partit del Congrés hindú. Londres va constatar que la única sortida per la India seria la independència tot i que desde el punt de vista de la Commonwealth britànica, és a dir, es tractava d’integrar a la India a la Commonwealth per controlar-la si més no econòmicament. Des d’aleshores Anglaterra va tractar de buscar una solució per evitar els conflictes entre els hindús i les comunitats musulmanes.

EL MÓN ACTUAL

52

Anglaterra va decidir que la India es mantingués integrada sota un sistema federal, però va ser rebutjat perl musulmans i els britànics varen proposar la partició del país d’acord amb la composició de la població (MAPA 3·). Els hindús als nous estats de la India i els musulamns a la zona del Pakistán que es subdividiria en Pakistàn Oriental i Occidental. Aquesta solució va ser acceptada per les dues comunitats i així es van formar dos estats oficialment independents desde el 15- 8- 1947. No obstant hindús i musulmans van mantenir conflictes religiosos a Cachimira. Poc temps després de la independització, es va donar una guerra (1948) indio pakistaní, la qual va ser motivada pel repartiment de les aigües del riu Indo i per la incorporació de Cachimira. Iniciada aquesta guerra que acabaria el 1949 amb l’anexió de la majoria de Cachimira en India. Aquesta guerra es va cobrar mig mi.lió de morts i set mil.lions de exil.liats musulmans. Aquesta guerra va iniciar un llarg periòde conflictiu entre ambdues comunitats que avui encara perdura, ja que hi haurien dues guerres més. Mentre, a la India la minoria musulmana vers la majoria hindú tindrien constants problemes les dues ètnies. L’enmancipació de la India va donar un impuls per a la resta de colònies britàniques a Àsia per a aconseguir la independència. Birmania ocupada pels japonesos, un cop acabada la guerra, la hi van concedir un Estatut d’Autonomia però, la Lliga Antifeixista per la Independència del Poble va rebutjar l’autonomia el que palesava la disposició dels birmans per assolir la independència del poble, la qual es faria efectiva l’octubre de 1947 i al gener de 1948 es constituia la República de la Unió Birmana. Poc temps després, al 1948 va fer el mateix a Zeiland (Sud est de India) que gaudia d’autonomia des de 1946 i al 1948 assoleix la independència. A Malasia única colònia on els britànics es van haver d’enfrontar amb els malais que tenien un focus important de comunistes, els quals a 1948 van iniciar una guerra armada contra els britànics. No seria fins la victòria britànica que es plantejarien la independència a Malasia i això no arribaria fins a 1957, quan Malasia es va constituir com a Federació Malasia. Els britànics tenien clar que la colonia era un territori extraterritorial de Gran Bretanya en canvi, els francesos tenien la concepció de que les colònies eren territori que pertenyia a la pàtria, per tant els francesos es resistirien a concedir la independència, per això acostumen a sovintejar les guerres entre els francesos i les seves colònies. La zona més conflictiva va ser la del Sudest asiàtic (Indochina i les illes del Pacífic). A la Indonesia holandesa on Holanda era present en aquesta zona desdels moments en que els britànics van expandir- se. Va ser ocupada pels japonesos el 1942. Existia un moviment nacionalista encapselat per Sukarno, el Partit Nacional 1927, el qual va col.lavorar amb els japonesos quan van ocupar-los, amb la finalitat de divulgar el seu programa nacionalista i per crear un exèrcit independent. Després de la marxa dels japonesos Sukarno va aprofitar la seva situació hegemònica per declarar la independència amb respecte d’Holanda el 17- 8- 1945. Feia poc s’havien rendit els japonesos, Holanda no va acceptar la independència i va manifestar que pretenia recuperar la seva colonia. Holanda ocuparia les illes que no eren controlades per Sukarno a Indonesia i allà Holanda va crear la Unió Holandesa Indonesa, com a alternativa a la independència Holanda plantejava negociar amb Sukarno un pacte entre ambdos païssos però, va fracassar i els holandesos van intervanir massivament a les illes amb el fi de recuperar la colonia i evitar la independència d’Indonesia. Això va agilitzar la independència Indonesia. Per part del holandesos es va aumentar la repressió, inclús es va detenir a Surkano. No obstant, d’hora els holandesos van haver de concedir la independència.

EL MÓN ACTUAL

53

L’any 1949 davant les pressions internacionals que rebia Holanda van reconèixer la independència d’Indonesia que es va constituir com a República dels Estats Units d’Indonesia. La independència d’Indochina com a colònia francesa va ser també molt conflictiva. Desde Saigon s’havien anat extenent fins controlar Camboia, Laos i Vietnam. Indochina havia estat ocupada pels japonesos i va estar dirigida del comunista Ho Chi Minh, educat a França i que d’hora es manifestà com un fervent defensor de la independència. Un cop que els japonesos es van anar, Ho Chi Minh va declarar la independència del Vietnam el que no va ser acceptat pels francesos i comportaria el conflicte que no es reslodria fins als 70. La primera guerra es va iniciar al desembre de 1946 en la qual els francesos van acabar recolzant l’antic emperador vietnamita Bao Dai que era contrari a Ho Chi Minh així fomentarien les diferències internes al Vietnam i a Bao Dai li concedirien un autogovern molt limitat. Tot i aconseguir el suport d’EUA els francesos van ser derrotats a la Batalla de Dien Bien Phu al maig de 1954, després de 8 anys de guerra. Al mes de juliol de 1954 es va portar a terme la Conferència de Ginebra per resoldre el nou mapa d’Indochina: Laos i Camboia es convertirien en Estats independents neutres, mentre que Vietnam se li oferia una situació similar a la de Corea, és a dir, quedava dividit pel paral.lel 17 entre el nort i el sud. A la Conferència s’ asumia la independència del Vietnam durant dos anys passats els quals (1956) es farien eleccions per reunificar el territori. Els acords establerts a Ginebra no es van cumplir i un general de l’exèrcit Sudvietnamita, el general Diem (guerriller) que havia enderrocat a l’emperador Bao Dai, es va negar a fer eleccions i va obtenir el recolzament d’EUA i va portar a terme una repressió contra els comunistes que van constituir el Front Nacional d’Alliberament el 1960. Un any més tard, quan EUA havia substituït a França al Vietnam i havien asumit la política repressiva que Diem portava al Sud, s’iniciava la segona guerra d’Indochina. L’any 1962 els EUA amb el fi de que el Sud no caigués en mans comunistes va provocar aquesta guerra de dimensions insospitades. La guerra es va translladar a Laos i a Camboia, mentre que els EUA, sota la presidència de Kennedy, va iniciar una escalada bèl.lica sense precedents. De manera que iniciada l’escala bèl.lica del Vietnam, es va convertir en la guerra símbol mundial. Els EUA van tractar per tots els medis d’acabar amb el Front Nacional d’Alliberament. EUA va ser denunciat des de totes les perspectives donant lloc a nombroses manifestacions contra la Guerra del Vietnam. Els nortamericans van perdre. Al gener de 1973 van firmar uns acords de Pau a París on els EUA s’haurien de marxar del Vietnam. La guerra va continuar entre el govern del Sud, la guerrilla i el govern del Nort fins que a l’any 1975 el Vietnam del Nort va vèncer sobre el del Sud instal.lant- se el règim comunista, el qual, també va ser instal.lat a Laos i Camboia. A partir d’aquest moment hi va haver certa hegemonia del Vietnam del Nort sobre la resta d’Indochina. Això va provocar que un Vietnam pro- soviètic s’enfrontés contra una Camboia pro- chinesa. Aquest conflicte va acabar amb la imposició a Camboia d’un règim pro- soviètic al 1979, tot i que molts camboians van allargar el conflicte fins a 1990 (PomPot). Amb la marxa d’EUA al 1975, el sudest asiàtic havia estat descolonitzat. La primera gran àrea geopolítica on es va produir la descolonització va tenir uns resultats diferenciats en quant a la concepció de descolonització entre anglesos, francesos i holandesos.

EL MÓN ACTUAL

54

Àfrica va ser la segona àrea de descolonització, desde el Magreb fins al Proper Orient. Va començar desde la fi de la I Guerra Mundial, quan la disgregació de l’Imperi Otomà, però, a partir de 1945 el tema de la descolonització s’havia d’enfrontar al tema de Palestina i a l’Estat d’Israel. Pel que fà a la zona del Magreb. Anglaterra va culminar l’any 1954 la independència d’Egipte tot i que era fonamentalment independent des de 1922, a la pràctica Anglaterra havia mantingut la presènsia del seu exèrcit amb l’objectiu de defensar fronteres i de protegir a les minories i als extrangers. L’any 1936 Gran Bretanya va reconèixer la plena sobirania d’Egipte però no va ser fins al 1954 que van abandonar Egipte. La independència d’Egipte no va ser gaire conflictiva. Tampoc va ser conflictiva la independència de Libia, també al Magreb, i que era una colònia italiana que després de la Guerra Mundial va passar sota el control de la ONU i van acabar otorgant- li la independència l’any 1951. El procés d’enmancipació de les colònies franceses al Magreb va tenir més conflictivitat. A Marroc, Argèlia i Armicia les reivindicacions nacionalistes venien de lluny. Tan en el cas d’Argelia com en el del Marroc, els francesos no van ser gaire acceptats. Al acabar la II Guerra Mundial, la lluita per la independència es va començar a manifestar obertament (1950). La reacció inicial de França va ser repressiva tot i que, aviat França es va decantar per renunciar a alguna de les zones amb el fi de salvar altres. Concretament volien renunciar a les possessions més noves Marroc i Tunícia però a canvi pensaven conservar Argelia que era la colonia més antiga. Aquesta operació no va resultar. Al 1954 França reconeixia l’autonomia de Tunisia com a primer pas cap a la independència que va ser reconeguda el 20- 5- 1956. Al Marroc van començar a haver problemes quan a l’any 1953 el sultà Mohammed V va ser destituït pels francesos, el que va provocar una insurrecció armada. Els nacionalistes marroquís van provocar la negociació dels francesos i al març de 1956 França reconeix la independència del Marroc. La descolonització va dur- se en dos fases: a) quan a l’abril de 1956 Espanya entregva la zona Sud del protectorat i b) a l’any 1959 Espanya entregava Lifni al nort d’Àfrica. A diferència del que succeí al Marroc i a Tunisia, els francesos no van donar tanta facilitat a Argelia, ja que França no volia renunciar perque considerava que era territori francés. La insurgència s’inicià al 1954, quan els nacionalistes arlegians van crear el Comité Revolucionari d’Unió i Acció que integrava totes les tendències nacionalistes i al 1954 el Front d’Alliberament Argelià va declarar que iniciaria la lluita armada per aconseguir la independència. Així s’iniciava una de les guerres de descolonització a França fins al punt de que va provocar la crisi política i la instauració de la V República francesa, així com importants conseqüències al món àrab i a Occident. A partir de 1954 el Front d’Alliberament Argelià obre el conflicte. França va enviar un exèrcit d’ocupació que arribaria a tenir 500.000 soldats amb pretensions de control sobre la colònia. França va desemvolupar una sistemàtica repressió sobre la població civil, que provocà reaccions inclús de l’opinió pública francesa contra el govern i l’ocupació francesa. A 1958 la situació va començar a canviar degut a l’intent de cop d’Estat que quatre generals francesos a Argelia van portar a terme quan es començaren a sentir rumors d’ anar- se’n. El general De Gaulle - que va tenir molta influència contra els alemanys- davant l’intent de cop d’Estat va comportar- se com un dictador i va instaurar la V República francesa amb una Constitució presidencialista, amb molt de poder pel president. En el tema del Marroc De Gaulle va presentar una alternativa diferent a la de les armes. Va fer un plebicit al 1961 a França, on va manifestar l’autodeterminisme d’Argelia. El propi De Gaulle es va haver d’enfrontar amb els francesos que residien a Argelia on es van organitzar clandestinament i

EL MÓN ACTUAL

55

que es negaven a abandonar el territori i la lluita armada (L’ADAS). De Gaulle es va tenir que encarregar d’aquesta organització. Durant l’any 1962 uns 900.000 francesos van abandonar Argelia i al mes de juliol de 1962 es va proclamar la independència. La descolonització complerta del Magreb va culminar al 1975 quan Espanya presionada per les organitzacions internacionals va acabar lliberalitzant el Sahara Occidental, on s’havia constituït el Front Comisari que volia l’autodeterminació. En aquesta situació Espanya tenia un competent com era el Marroc de Hassan II, que volia integrar el Sahara i va sotir amb una partida marroquí (la marxa verde) que pretenia lliberalitzar la zona ocupada pels espanyols al Sahara i integrar-lo al Marroc. Espanya en comptes de celebrar un referendum, Franco va firmar un pacte amb el Marroc quedant el Nort del Sahara pels marroquís i Mauritania per Espanya. Aquest pacte en cap moment va tenir en compte els desitjos de la població. Espanya no ocuparia Mauritania però el Marroc, sí que ocuparia el Sahara. Els saharauis i el Front Comisari es van enfrontar amb els marroquís. Els saharauis contaven amb el suport d’Argelia. En el Proper Orient cal recordar que el procés de descolonització es va iniciar després de la I Guerra Mundial, moment en que es va iniciar un procés de descolonització molt controlat però per França i Anglaterra. Els àrabs per exemple es van revoltar contra els otomans prometén a Anglaterra que, després de la guerra constituirien la Gran Siria, l’actual Arabia (Siria, Liban, Irak) i que sols estaria poblat per àrabs. El projecte de la Gran Síria va ser frustrat per França i Anglaterra perque van potenciar el regne d’Arabia Saudí, Irak va ser també constituït pel regnat de Faysal de la Meca. Per altre banda, Síria i el Líban es van transformar en Estats però sota domini francés. La zona més conflictiva va ser la Transjordania (Palestina) que després de 1918 va ser sota mandat britànic però sense cap forma d’Estat precisa, perque a l’any 1917 s’havia produït la declaració Balfour, segons la qual Palestina podia convertir- se en la llar de tots els jueus del món. La constant persecució de jueus durant el s. XIX, havia provocat la idea sionista (Mapa 4/a) per que es pogués crear una pàtria jueva. L’any 1929 es va crear l’Agència jueva, a partir de la qual els jueus van comprar terres a Palestina provocant la inminent emigració jueva cap a Palestina. Acabada la II Guerra Mundial, a Palestina es van concentrar tots els focus de pressió perque ja havia intentat crear la independència. Desde 1933, moment en que arribà Hitler al poder alemany, va haver una fluència de jueus cap a Palestina, cada vegada més gran, de manera que al 1943 hi hauria 539.000 jueus a Palestina sobre una població de 1.600.000 habitants àrabs autòctons. Era doncs 1/3 part de la població Palestina. Aquests jueus van iniciar una Constitució cap a un Estat jueu tot ignorant totes les prohibicions al respecte. Els britànics pretenien un estat federal conjunt entre àrabs i jueus, mentre que l’ONU pretenia l’establiment d’Estats diferenciats (Mapa 4/c). Els jueus van formar l’Estat d’Israel el 14- 5- 1948, el que va generar conflictes entre els àrabs i els jueus israelís. Tot creat el nou estat d’Israel, va esclatar una nova guerra causada tant per la seva creació com per les persecusions constants dels palestins per les noves entitats israelís. L’IRGUN, societat secreta sionista, va provocar matances de palestins a diverses poblacions. Síria, Irak, Jordània, Egipte, Liban i Arabia Saudí varen invaïr Palestina (Israel) però varen ser derrotats per Israel i, al febrer de 1949, es firmava l’armistici entre Egipte i Israel i al poc temps entre la resta de païssos i Israel. El resultat va permetre que el nou Estat d’Israel s’estabilitzés i va formar unes fronteres. Com a conseqüència va comportar l’exil.li massiu dels àrabs palestins que varen inaugurar un contenciós palestí, uns 800.000 palestins van emigrar per refugiar- se en camps de refugiats en païssos àrabs veïns. La descolonització del món àrab va ser molt conflictiva.

EL MÓN ACTUAL

56

La darrera gran zona conflictiva es va donar a l’Àfrica Sud Sahariana (Àfrica Negre) que havia estat colonitzada a les darreries del s.XIX. A l’Àfrica el procés de descolonització va ser tardà i va ser polèmic pel fet de que el colonialisme europeu havia creat fronteres artificials en el marc de societats tribals, que suvint eren rivals entre elles. Les fronteres van ser disenyades pel Congrés de Brelín al 1885 i eren fronteres arbitràries i aleatòries. Va ser també polèmica perque els païssos colonitzats, van voler mantenir els seus interessos econòmics, el que va provocar que després de la descolonització, les metrópolis recolzessin autèntiques dictadures militars a l’Àfrica que han sumit al continent en una situació de kaos i desordre. Les potències europees van partir de la base de que l’Àfrica estava retrasada econòmica, política i socialment, el que feia indispensable el colonialisme europeu. Partint d’aquesta base mai s’havien plantejat la descolonització africana. Només després de 1945 començaren a aparèixer moviments nacionalistes arrelats a les comunitats indígenes que varen agafar conciència en el procés d’independència, a partir de l’estudi de la seva pròpia cultura (MAPA 5). La descolonització de poblament es donaria a partir dels 60. La descolonització seria més difícil allà on vivia un nombre considerable de població blanca, com és el cas de Rodesia del Sud, on la minoria blanca es va negar a acceptar la independència fins a 1965 que van acceptar- la tot aplicant la política d’apargate sobre la població negre. A Rodesia a 1980, quan la població negre va fer- se amb el control després d’una llarga guerra, el país va passar a dir- se Zimbaue. Al mateix temps l’Àfrica del Sud, independent desde 1910, la minoria blanca practicava també l’apargate contra la majoria negre. A Sud Àfrica no seria fins a 1994 que es celebrarien les primeres eleccions multirracials on els negres tenien dret de vot i on va guanyar Nelson Mandela a la presidència de la República. A Namibia, la colonia alemanya, després de la II Guerra Mundial va ser controlada per Sud Àfrica i no aconseguiria la seva independència fins al 1990, després de que la SWAPO, la guerrilla autòctona creada desde 1966 aconseguís rendir a Sud Àfrica. Pel que fà a les colònies franceses De Gaulle, que en aquest moment estava ocupat a Argelia, va optar per no intervenir a l’Àfrica Negre i a l’any 1958 va constituir una integració Internacional on crearien Repúbliques independents (MAPA 5/a). La majoria es van imposar a 1960. Pel que fà a les colònies que ni eren franceses no britàniques, es pot destacar el Congo Belga, a l’any 1960 ,l’Estat belga va concedir la independència la qual va ser molt conflictiva ja que, de seguida es va donar una guerra interètnica la qual, va durar molt temps. Burundi i Guanda també belgues van aconseguir la independència al 1962 però van crear guerres entre tutsis (aristòcrates) i utus (camperols). Els tutsis van aconseguir el poder a Burundi mentre que els utus el van aconseguir a Guanda. El procés de les colònies africanes de Guinea, Mozanbic i Angola colònies portugueses no aconseguirien la seva independència fins a la Revolució dels clavells de 1974. A l’any 1961 arreu de les colònies portugueses van iniciar moviemnts gerrillers i va ser una de les causes que portarien al cop d’Estat contra la dictadura portuguesa. A partir de 1974 van aconseguir la independència. La Guinea equatorial espanyola va aconseguir la independència a l’any 1975 tot i que va concedir en Macías el poder i era un dictador. El resultat d’aquest procés no va ser gens optimista a pesar de l’entusiasme dels nous dirigents autòctons. La història de l’Àfrica negre va continuar precedida de conflictes, cops d’Estat, sovint situacions de descolonització que no s’han solucionat i han donat lloc a inestabilitats permanents. Però també degut a la influència d’Europa ja que aquesta zona es víctima de constatns conflictes entre tribus per l’obtenció de zones proveedores de recursos. El Nort ha explotat al sud per a la

EL MÓN ACTUAL

57

seva conveniència per que tot i aconseguir la independència política, no han aconseguit la independència econòmica. 3.4.1 - La revolució xinesa: En el procés de descolonització, al 1944 es va produir un important esdeveniment destinat a obtenir repercusions tant a Xina com a la resta del món, ja que amb la revolució xinesa s’ampliaria considerablement el socialisme i donava un impuls important a la lluita antiimperialista i anticolonialista a Asia. El fet de que Xina fos el lloc més habitat del planeta amb 1000 mil.lions d’habitants i el fet de que hagi mantingut el colonialisme ha repercutit en el context internacional. Actualment el paper socialista influeix. Els origens es deuen a la revolució maoista del s. XIX i també, a la revolució de Mao Ze dong a principis del s. XX, moment en que la monarquia xinesa va entrar en crisi i el país va veure’s en una guerra. Per una banda la burgesia xinesa costanera que volia transformar a Xina en un país més modern i, per altre, els antics senyors feudals que volien mantenir les tradicions. Per la seva part, Japó s’introduiria primer a Corea i després a Xina per imperialitzar la Xina i expulsar als extrangers colonials. El partit de la burgesia xinesa, a les eleccions de 1905 va fundar el Kuomintang, partit dirigit per Sun Yat Sen, qui volia transformar Xina en un país més modern i tindria importància per que representà a la burgesia lliberal i progresista amb arrels a les ciutats de la costa plenament capitalista i amb molta presència occidental i pretenien modernitzar- la. El 1912 Sun Yat Sen aconseguiria proclamar la República, tot i que l’intent de convertir Xina en una democràcia occidental acabà fracassant. L’oposició, tant la creada pels imperialistes com la creada pels terratinents xinesos que dominaven l’interior del país, van fer fracassar aquest intent de democracia. Per tant la situació després de proclamar la república va derivar cap a una situació d’anarquia protagonitzada pels anomenats “senyors de la guerra” els senyors feudals. Sota aquest context, el Japó també aconseguiria una important presència, ja que des de 1915 va imposar a Xina unes condicions draconianes a través de les quals s’aseguraven les zones més importants del país. L’any 1919, coincidint amb la fi de la I Guerra Mundial, s’inicià una nova etapa caracteritzada pel reagrupament dels grups nacionalistes i reformistes, el Kuomintang s’havia reformat i es plantejà la lluita contra els “senyors de la guerra” i contra l’anarquia imperant. En aquesta lluita també se l’afegiria el Partit Comunista (PC) xinés que el 1921 es va fundar com a producte de la revolució russa i, l’obra que exerciren els delegats de la Internacional a Xina, de manera que el PC no tindria gaire incidència però aconseguiria donar un canvi qualitatiu. El PC va viure inmers en dos polèmiques que seran les causes de la Revolució:

- Les relacions que havia de mantenir amb el Kuomintang. - El paper que ha de jugar el camperolat en la Revolució, en la qual el paper principal el

jugava la pagesia i no pas la burgesia que estava a la costa, la qual tenia un paper poc important quantitativament.

El primer era el tema bàsic degut a la conjuntura que vivia Xina. En 1923 en la conmemoració del PC, es va integrar el PC amb el Kuomintang, amb l’objectiu de lluitar contra els “senyors de la guerra”. En aquest moment es va produir la guerra civil xinesa que va enfrontar al Front Unificat amb els “senyors de la guerra” (1924- 1927). Durant aquest periode Mao Ze Dong va eleborar la seva estrategia revolucionaria per Xina, basada en tres presupòssits bàsics:

- La Revolució democràtica havia de ser dirigida pel proletariat i pel PC xinés perque considerava que la burgesia seria incapaç de dirigir una revolució antifeudal i anti imperialista. Aquest paper li correspondria al proletariat.

- El camperolat havia de ser el principal colavorador amb la classe obrera.

EL MÓN ACTUAL

58

- Considerava que el Kuomintang, el partit de la burgesia, representava interessos diversos, en molts cassos comuns als terratrinents i dels propis burgesos però considerava que també havia de particiapr en el procés revolucionari.

Per tant Mao va donar molta importància al camperolat, cosa que Lennin no havia considerat que pogués actuar com a agent revolucionari sense la direcció del proletariat i també creia que l’aliança amb el Kuomintang havia de ser amb els sectors més radicals per desfer aqueslls sectors que pretenien mantenir els interessos dels terratinents. A partir d’aquests moment les relacions entre Kuomintang i el PC serien molt limitades sobretot quan al 1925 Sun Yat Sen va morir. Aleshores els sectors més conservadors dels Kuomintang passarien a pendre el poder amb Chai Kai Check que posaria en evidència la seva relació amb el PC. Molts dels camperols van integrar-se dins el PC desd’aquí reivindicarien la reforma agraria i el repartiment de terres. En aquest moment el Kuomintang i el PC van plantejar- se el trencament de les relacions. Al març de 1927, en el marc de la guerra contra els terratinents, el Kuomintang va produír- se la matança de Shangai portada a terme contra els comunistes, amb lo qual l’aliança entre el Kuomintang i el PC va quedar absolutament trencada. A partir de 1927 es produí una nova estratègia amb el PC ja que desd’aquest moment la Revolució es plantejà intrínsecament cam,perola, en la mesura en que el camperolat s’incorporaria amb una fran capacitat i potencial revolucionari. El partit comunista va quedar molt malmés i l’hegemonia política era a mans del Kuomintang que intentà sotmentre als senyors de la guerra sense aconseguir- ho del tot i, a partir de 1931 va haver d’enfropntar- se contra la invasió del Japó. El Kuomintang va firmar al 1933 un tractat en el qual tots els territoris al Nort de la Gran Muralla pasarien a mans del Japó. El partit Comunista, encapselat per Mao, al 1934 va establir la llarga Marxa, considerada una epopeya històrica, ja que els comunistes van dirigir- se cap al Nort Oest del país a través de dues rutes diferents a on establirien la seva base i on es conformarà el futur del Comunisme xinés. Començarien a fer la reforma agrària; integrarien a la pagesia a la seva estructura revolucionària; construirien al 1928 l’exèrcit roig com a braç armat del PC; establirien la Nova democràcia. En aquesta conjuntura, l’any 1937, el Japó va portar a terme la total invasió de Xina, tot iniciant- se la guerra xino- japonesa que es va acabar incorporant dins de la conflictivitat de la II Guerra Mundial i per tant fins a 1945. A partir de 1941 EUA s’incorporaria en aquesta guerra xino- japonesa per tant la Nova democràcia. La guerra oberta entre el Kuomintang i el PC van desaparèixer en el moment en que entrà el Japó ja que van decidir unir- se per fer front a l’invasor comú, el Japó. La conflictivitat es donava en quatre fronts: 1º) El Japó, havia creat un control del govern xinés. 2º) A Namquin un consell xino- japonés. 3º) El govern nacionalista del Kuomintang amb el recolzament internacional. 4º) El govern dels comunistes sobretot a la zona rural (nort- oest del país). Amb aquesta situació, EUA va intentar acabar amb el conflicte que enfrontava a les forces del Kuomintang amb el PC de mode pacífic. Però després de la derrota japonesa tractarien de recolzar al Kuomintang per evitar que Xina caigués sota les mans del comunisme. També tractarien que el kuomintang recuperés els territoris que havien estat ocupats pel Japó. La iniciativa d’EUA xocava amb els interessos del PC encapselat per Mao. El PC no dispossava de grans ajuts soviètics perque Stalin no recolzava el caràcter independentista de Mao i no estava d’acord amb l’estratègia camperola ruralista que havia adoptat el PC xinés. La URSS firmaria un tractat d’aliança amb el Kuomintang, el que confirmarà la no cooperació amb el PC de Mao. Quan l’intent d’EUA per aconseguir una via pacífica entre el Kuomintang i el PC va fracassar davant l’ajut que els nacionalistes van rebre d’EUA, els soviètics van haver de recolzar al PC de Mao, ja que van facilitar l’entrada de l’exèrcit roig a Manchuria i els hi van entregar armes.

EL MÓN ACTUAL

59

A meitats de 1946 es va reiniciar la guerra civil, la qual va tenir dos moments: - Les forces del kuomintang portava l’hegemonia. - A meitat de 1947 l’iniciativa va còrrer a càrreg del PC definitivament recolzat pel

camperolat. L’exèrcit comunista d’alliberament popular llençaria una contraofensiva desde Manchuria i desde el Nort, dirigida cap al Sud que va ser imparable. Les victòries varen ser tant indiscutibles que al 1949 Chang Kai Check va fer una crda a EUA, Anglaterra i França perque intervinguessin a favor del Kuomintang, fins i tot Stalin va solicitar a Mao que frenés la seva ofensiva a l’altura del riu Llang tse, però Mao no va fer cas. L’ 1- 10- 1949, Mao proclamava a Pekín la República Popular Xinesa, mentre al mes de desembre de 1949, el Kuomintang i les restes del seu exèrcit es translladaven a la illa de Formosa sota la protecció d'’UA i on constituirien un nou govern. La Revolució xinesa va ser el resultat d’una guerra civil més que no pas el resultat d’un procés revolucionari. Va ser el fi d’un procés que arrencava de 1905. A partir de 1949 començaria a viure una nova etapa de la seva història que es la que es manté vigent. A nivell internacional Xina trencaria les seves revolucions amb EUA per al.liar- se amb la URSS. Mao es translladaria a Moscú per comunicar a Stalin que no trencaria les seves relacions, com passaria amb el règim jugoslau de Tito. Al febrer de 1950, Mao i Stalin farien un tractat d’amistat i ajuda mutua a través del qual els soviètics es comprometien a donar prèstecs econòmics i ajuda tècnica a Xina. En l’ordre intern s’iniciaria la constitució del Socialisme a Xina que en principi Mao creia que havia d’implicar a totes les forces de progrés que haurien d’estar dirigides pels comunistes. Inclosa la burgesia xinesa, Mao seguiria les pautes de la construcció del socialisme soviètic. Una de les primeres mesures socials que va portar a terme va ser la Reforma Agrària iniciada al juny de 1950, la qual garantia a cada individu una quantitat de terra en propietat la qual previament havia estat usurpada pels terratinents. En aquesta fase es van portar a terme judicis i sentències contra els terratinents que pretenien implicar al camperolat contra els antics propietaris de terres. A partir de 1951 es va iniciar la colectivització agrícola en forma de cooperatives fet que va xocar amb les pretensions camperoles que volien la seva pròpia propietat individual i els camperols es van resistir el que va provocar que Mao a partir de 1955 iniciés una campanya a favor de la colectivització. Al 1957 només un 3% del camperolat estava fora de la colectivització. Paral.lelament a aquest procés s’havia produït el procés d’industrialització social, de manera que a l’any 1957 el 100% de la productivitat industrial procedia de les empreses socialitzades estatals. A partir de 1956 es va iniciar el procés de divergències amb l’URSS. L’any 1953 moria Stalin i Kruschev va denunciar en el 8è Congrés de Pekús el passat stalinista i en aquest procés es donaria la ruptura entre el PC xinés i el PC soviètic. Ruptura que cal buscar en tot un seguit de divergències que enfrontaren a la URSS de Kruschev amb Mao. La primera divergència es presenta quan al 1958 es donà un canvi d’estratègia en el PC xinés amb la idea d’abandonar el model comunista soviètic i al mateix temps la URSS inicia un canvi en l’estratègia internacional ja que Kruschev pregonitza la Coexistència Pacífica per tant la URSS colavoraria amb el món occidental mentre Mao va continuar lluitan contra el capitalisme internacional, el que es manifestaria fins a 1970. Front la desestalinització de la URSS, la Xina de Mao es va erigir defensora de les idees d’Stalin. A partir de 1958 el règim maoista abandonà el model soviètic i fa el ?????????? per potenciar el desemvolupament de la industria pesada i lleugera, i donar impuls a la creació de comunes agràries. El fracàs d’aquesta política comportà discrepàncies en el si del Partit comunista xinés, discrepàncies utilitzades per Mao quan a 1965 ??????? ???? ???? de la Revolució cultural va presentar com intent de mantenir el dinamisme revolucionari en les mases i qüestionarien constantment el poder. ??? ??? el paper important els “ guardes rojos” formats per joves u iversitaris que consideraven que el ??? cultural era inútil i van tancar les universitats, van potenciar la crítica contundent als dirigents del PC a través dels “dezibaos” que eren cartells on es criticaven

EL MÓN ACTUAL

60

als dirigents, es va extendre arreu de Xina, això va comportar la destitució de nombrosos càrregs del PC (els que estaven en contra de Mao). La revolució cultural acabà al 1969 i el PC estava molt afeblit i Mao molt reforçat amb el culte a la personalitat. La revolució cultural no va resoldre els problemes econòmics ni tampoc les diferències a l’interior del PC. Les discrepàncies es van mantenir fins a 1976 (mort de Mao Ze dong). Una de les polítiques del periòde posterior a la revolució cultural va ser que es veiés que la revolució cultural va servitr per poca cosa. El dret a la crítica es amntindria cosa que es va adquirir amb la revolució cultural el que no es tenia a la URSS per exemple, o bé el reconeixement públic de certs drets com el dret de vaga o d’asociament que ja tenien en Occident. Després de la mort de Mao s’iniciaria una nova etapa on es desmaotitzaria Xina j aque Mao havia estat una influència indiscutible a tota Xina. S’iniciaria una primera obertura a Occident amb la redacció d’unanova Constitució el 1982 i s’inicià però la crisi del sistema soacialista. Den Siaobing qui havia tingut el màxim càrreg de responsabilitat i va succeïr a Mao, l’any 1976 va assolir el màxim càrreg en l’Estat xinés. Va iniciar les primeres transformacions econòmiques al país amb el fi d’afavorir el creixement. Els mecanismes correctors eren lliberals. El fracàs de la revolució socialista en el terreny econòmic va confirmar- se quan al 1980 la economia de Den Xiaobing el capitalisme Occidental va començar a invertir a Xina, el que confirmava un cicle de tancament hsitòric. L’obertura al capitalisme internacional no va venir acompanyat d’una obertura política. Aquesta situació va quedar confrimada al 1989 quan a Europa de l’Est va rebre el definitiu enfonsament del socialisme, a Xina es va donar una manifestació popular a Pekín que va acabar amb una matança per part de l’exèrcit xinés i que mostrava la involuntat dels dirigents xinesos per acabar amb l’etapa. Hi ha doncs una contradicció entre la perifèria capitalista de Shangai i la zona rural terratinent en l’interior. 3.4.2- L’emergència del tercer món i els conflictes que es produeixen. El resultat de tot el seguit de guerres que varen acompanyar a tot el procés de descolonització va ser l’aparició del concepte de Tercer Món, concepte que es començaria a usar a partir de 1950 per distingir el conjunt d’estats postcolonitzats, juntament amb la resta de paíssos d’Amèrica llatina i que serviria per diferenciar-se del primer món: els paíssos capitalistes desemvolupats, del segón món: els paíssos comunistes. La tòmica, en el moment en que es va començar a definir el concepte de Tercer món fou que tots els païssos eren pobres, depenenets, en alguns cassos en vies de desemvolupament, bàsicament agraris i en vies de transformació econòmica que passava pel neocolonialisme: ordre econòmic de dependència econòmica dels nous estats, que portava implícit el desemvolupament secular. El llegat directe del colonialisme europeu hauria estat la formació d’una situació on continuaven subsistint les crisis de subsistències i fams, símbols tots ells dels problemes que tenia el tercer món. Hi havia nombroses divergències ja que, un conjunt d’aquests païssos es situarien en el món capitalista integrant- se en l’anomenada Perifèria Depenent del Capitalisme, la qual era en molts cassos estava composta per païssos rics en primeres matèries, però en els quals el control de la riquesa es trobava sota el control d’èl.lits polítiques molt minoritàries que controlaven les fonts de riquesa i estaven subordinades als grans estats capitalistes. Això era el que condicionava el desemvolupament d’aquests païssos. Alternativament altre conjunt de païssos van desemvolupar les corrents socialistes, sobretot a l’Àfrica, que a la pràctica tampoc van aconseguir trèure de la subsistència en aquests païssos. Si que aconseguirien socialitzar la pobresa però en cap cas aconseguí socialitzar la riquesa. El punt de partida inicial a partir de 1950- 1960 es va anar modificant ja que desde 1950 els païssos afroasiàtics van conèixer una explosió demogràfica sense precedents a la història que ha correlacionat demogràficament a Àsia amb la resta del món. Europa concentrava 1/3 part de la població del món a principis del s. XX, però a finals la població s’ha reduït a ½. A Àsia aquest

EL MÓN ACTUAL

61

creixement es va deure en molta mesura al reduiment de la TM infantil. De manera que la pressió demogràfica del tercer món ha repercutit com a un dels fenòmens que limiten el desemvolupament tercermundista i que ha dut a emigrar a grans conjunts de població cap a païssos desemvolupats. En els païssos del tercer món s’han aguditzat les diferències de tal manera que es molt difícil catalogar- los. Els païssos productors de petroli han estat els que han tingut una Renta per Càpita més alta del planeta. Altre exemple seria els païssos que han seguit als “quatre dragons asiàtics”: Corea del Sud, Signapur, Taiwan i Hong Kong han estat els quatre llocs on les transformacions s’han donat més ràpidament. Per tant el concepte de tercer món es un concepte que cada cop es posa més en evidència. Paral.lelament l’intent de construir una tercera força política que servís de contrapés entre el bloc socialista i el capitalista, ha donat lloc al moviment de neutralitat possitiva davant una confrontació ideològica i de neutralitat activa per neutralitzar els riscos d’una guerra. Els antecedents d’aquest nou moviment van tenir lloc a la Conferència de Bandung a l’abril de 1955 on van participar 29 païssos d’Àfrica i Àsia amb dirigents tan significatius com Neú (indi), Nasser (egipci) o Surkano (indonesi). L’objectiu era crear un nou marc de relacions internacionals basades en la tolerància i en la seva sobirania i integritat territorial internacional com a punt de bàsic del seu programa. Altres objectius eren la igualtat de totes les races i de totes les nacions per petites que fossin; la idea racial també prenia una nova concepció, es va passar de pensar que la raça blanca era superior a la igualtat. Finalment altre dels objectius va ser la recerca de mitjans pacífics per evitar qualsevol conflicte internacional. L’any 1961, en una Conferència celebrada a Belgrat es va constituïr el moviment dels Païssos no Aliniats. Es va celebrar a Belgrat perque allà Tito i el seu règim comunista va trencar amb el comunisme i Tito actuaria com a amfitrió i s’hi van incorporar païssos com la pròpia Jugoslavia de Tito o Cuba, a més dels psïssos afroasiàtics. Es construiria amb 25 païssos i amb una sèrie de principis:

- Rebuig a l’imperialisme, colonialisme i neocolonialisme. - Lluita per l’increment de la distensió internacional entre els dos blocs. - Oposició a qualsevol tipus d’aliança militar. - Oposició a qualsevol tipus de racisme. - Foment de cooperació nacional i política entre els paíssos del tercer món. - Lluita per un nou ordre econòmic internacional.

Des de la fundació del moviment al 1961 aniria creixent. Dels 25 va passar a tenir 97 païssos l’any 1979. El resultat de la política desemvolupada va ser discutible ja que no era del tot cert el distanciament dels dos blocs, en la pràctica va dominar l’antiamericanisme militant i cert apropament vers la URSS: Per exemple Cuba. Altres païssos promotors com la India també acabarien aliniant- se amb la URSS sobretot quan va requerir de recolzament quan es va enfrontar amb Pakistan i amb Xina. En segón lloc, també va fracassar per que el moviment no aconseguiria trencar amb l’hegemonia política dels dos blocs. Hobsbawm diu que la política de confrontació entre els dos blocs no controlaria totes les relacions internacionals però en la pràctica, la política dels del tercer món i les superpotències estarien controlades, en certa manera per les dues grans potències. Inclús en aquells cassos en que únicament es veien enfrontats païssos tercermundistes, la presència d’un o dels dos blocs era inevitable. Per això no va tenir èxit. Finalment es pot considerar fracassat perque va ser una política que no va evitar que bona part dels conflictes produïts durant la 2ª ½ del s. XX es produissin a territoris tercermundistes, especialment el en el Proper Orient, Àsia i Àfrica. De manera que, la política pacifista que tractaven de buscar, no va tenir èxit.

EL MÓN ACTUAL

62

El cas de la India (Mapa 6) pel que fa a la consolidació de païssos no aliniats, no es va poder escapar dels conflictes permanents arràn de la independència del Pakistan, el que portaria conflictes interètnics (hindús- musulmans). Paral.lel al procés d’independència del Pakistan, la India va portar a terme dos confrontacions més: - 1965: per la qüestió de Cachemira que va ser repartida entre els dos estats. - 1971: A més de per la qüestió de Cachemira, també va ser per la insurrecció recesionista del Pakistan oriental on hi havia una part musulmana i que acabaria conformant el nou estat de Bangladesh. La India recolzaria als musulmans Orientals perque s’independitzessin. La India a més havia protagonitzat una nova guerra entre 1962 i 1963 contra la Xina. Hi havia una zona que estava en mans de la Xina i que reivindicava desde feia temps la India. Però la va perdre. En aquest marc de conflictes, la India s’aliaria amb URSS, vers l’intent hegemònic que pretenia la Xina. Mentre el Pakistan es va aliar amb els EUA tot i que el seu règim islamista no va permetre una aliança ferma amb EUA. La guerra es va reobrir a partir de 1989 quan Cachemira, la qual tenia una geografia òptima per l’aparició de guerrilles, va iniciar moviments independentistes, un de les quals seria el Front d’Alliberació dirigit per Jamu que era partidari de la independència, però no va ser l’únic moviment independentista, els hi havia de caire religiòs i laics, com aquest. La India enviaria a un exèrcit permanent d’ocupació a Cachemira on desde l’inici de l’aparició d’aquests moviments s’han produït més de 50.000 morts segons fonts dels rebels, tot i que les fonts oficials conten 12.000. Una guerra oberta entre Pakistan i la India no s’ha tornat a produir desde 1971 a pesar de que s’han produït reivindicacions hinduistes contra les minories musulmanes. No s’ha produït degut a que ambdos païssos eren dues grans potències nuclears, el que ha dissuadit qualsevol guerra entre ambdos païssos i a tot el món. D’altra banda, la India tenia conflictes interns ja que la India és un mossàic interètnic, lingüístic i religiós. Altre regió seria Punjà on habiten els sijs que han plantejat un conflicte de caire religiòs; el Temple d’Or és una de les joies benerades pels sijs i el Punjà va desemvolupar processos d’independència. Altre zona conflictiva seria el de l’illa de Zeiland on una minoria de població plantejà processos independentistes. La situació a la India doncs, no estava pacificada i s’ha de sumar a les catàstrofes naturals que constantment s’hi produeixen. Altre zona conflictiva és el Mon àrab i, concretament, el Proper Orient, on desde el procés de descolonització s’han produït cosntants conflictes. A l’Estat d’Israel, a partir de la seva formació a 1947- 1949 ja va donar els primers signes de conflicte. El conflicte de 1949 va dur a terme molts altres conflictes. El segón seria l’expedició de Suez al 1951 que representaria una intervenció entre israelites contra anglesos i francesos en mutiu del contenciòs de Suez (Mapa7). La crisi de Suez va esclatar en el moment en que els anglesos perden Suez i Egipte adquireix la sobirania. El president egipci Nasser al 1956 pendria la decisió de nacionalitzar la companyia que permetia el transport pel Canal de Suez, que permetia el tràfic de comerç entre Europa i Àsia, a més tenia una gran importància en el transport petrolífer. La companyia de Nasser pertenyia en un 44% als anglesos i en un 50% als francesos, d’aquí que, tant uns com altres tinguessin exèrcits d’ocupació a Suez. Però va arribar el moment i Nasser va decidir que el Canal s’havia de nacionalitzar. El 1956 quan EUA va deixar de donar suport per la construcció de l’empresa Asuan, que havia de construir al Nil per fer uns embassaments que permitissin al Nil que l’aigua que es

EL MÓN ACTUAL

63

desbordés, en els seus constants desbordaments, fos aprofitada mitjançant presses i s’evitessin així époques de sequeres. La reacció britànica i francesa, davant l’actitut de Nasser culminarien amb un atac massiu entre francesos, britànics i israelites contra Egipte. Aquest atac va ser denunciat per moltes nacions, inclús el president soviètic Kruschev va amenaçar amb bombardejar Londres sino paraven els atacs contra Egipte. El Sinaí va ser ocupada pels francesos i pels israelís mentre que els anglesos van ocupar Port Said. Però l’enorme hostilitat de l’opinió pública va fer fracassar l’atac. EUA es desvincularia respecte a les accions europees, el que provocà que israelís, francesos i britànics es retiressin vers les pressions de la ONU i l’únic que comportà va ser un gran desprestigi d’anglesos i francesos al món àrab. Mentre Nasser veia com augmentava el seu prestigi en el món àrab així com els russos van ser ben vistos pels àrabs. La trecera guerra que es va produïr a la zona va ser l’anomenada guerra dels 6 dies en 1967. Aquesta tercera guerra culminà per l’ocupació de la Península del Sinaí pels israelís. Va venir motivada per les tensions que es van desemvolupar en el moment en que Egipte va pendre la decissió de bloquejar el Golf de Aqaba, única zona que tenia Israel per desplegar- se pel Mar Roig i aquest bloqueig impedia la sortida d’Israel pel Sud. El 5- 6- 1967 (Mapa 8-9) l’aviació israelí va llençar un atac contundent que destroçà l’aviació dels àrabs. Els israelís no van fer cas de l’alto el foc de l’ONU i va proseguir les hostilitats fins al dia 10- 6- 1967, moment en que decidí donar per acabada la guerra, mentre que els àrabs havien sufert una derrota sense precedents. El resultat va ser l’ocupació de Cisjordània pels israelís. Ocuparien la franja de Gaza i la Península del Sinaí i, pel nort, els Alps del Golan (a Siria). A partir de 1968 es va veure una situació que s’hi produí al Canal de Suez, el qual feia una mena de frontera entre els exèrcits de les dues bandes, on s’hi produí una guerra de desgast que seria la quarta guerra la del Yom Kimpur, la qual es va produir quan Egipte i Siria amb l’ajut soviètic atacaren per sorpresa a l’exèrcit israelí al juny de 1973, amb l’objectiu de recuperar els territoris que varen perdre a mans israelís al 1967. Aquesta acció agafà per sorpresa a Israel i només la intervenció americana va evitar el conflicte. Per primera vegada es va donar una solució pacífica i els israelís es van comprometre a retirar- se 30 km del Canal de Suez. Mentre els israelí i els egipcis crearien una zona neutral ocupada per les forces de l’ONU. Finalment es donarien negociacions sempre ospiciades per EUA, en la qual Henry Kissinger jugava un paper de primer ordre. S’arribaria a un primer acord quan després de la devolució de part del Sinaí a Egipte es faria la Conferència de Camp Davis 1978 que serviria per trobar una via pacífica entre àrabs i israelís i aconseguiria la firma al març de 1979. El resultat d’aquesta pau entre egipcis i israelís va representar la devolució complerta de la Península del Sinaí llevat del territori de Gaza que seguí incorporada a Israel. Al mateix temps que es donaven les negociacions, Jordania al 1977 anunciaria oficialment que renunciava a la guerra contra Israel i que buscaria vies pacífiques. Aquesta decissió de Jordania va ser important però no representà la pacificació de la zona. El fet de que Egipte i Jordania no vulguessin continuar la guerra contra els israelís no va agradar a la resta del món àrab, sobretot pel que fà a la població palestina que vivia en camps de refugiats. Grans focus de conflictes els protagonitzarien els palestins. Al març de 1964 s’organitzaria l’organització d’Alliberament de Palestina (OAP) que tractava d’agrupar a totes les organitzacions polítiques que existien entre els refugiats palestins. A partir de 1969 Yasser Arafat presidiria l’OAP. Des de la seva organització va crear l’exèrcit d’alliberament de Palestina que després de les negociacions de Camp Davis aquesta organització entre 1970- 1980 l’OAP es radicalitzaria mitjançant els atemptats terroristes. El Liban tindria un important paper en l’organització del terrorisme.

EL MÓN ACTUAL

64

Al novembre de 1974 la ONU va reconèixer el dret a l’autodeterminació dels palestins, el que va donar la impressió de que justifiqués les accions terroristes. L’estat d’Israel en cap moment va baixar la guardia. Desde Camp Davis augmentaria el seu poder militar, en gran part pel recolzament d’EUA, el que convertí a Israel en la primera potència militar de la regió, el que va permetre entre d’altres coses la guerra dels sis dies. A 1980 Israel va poder reproduïr accions militars que varen permetre una continua situació de conflictes. L’abril de 1981 va llençar un atac sistemàtic al Sud del Liban a un dels centres palestins. Al juny de 1982 Israel invadia tot el sud del Liban també amb l’objectiu d’acabar amb les bases militars palestines en els camps de refugiats, inclús va ocupar Beirut, capital de Palestina. Amb aquesta ocupació a Xabra i Shatila, Israel va fer matances contra civils palestins i que produiren una autèntica repulsa mundial. L’any 1981 Israel va adherir- se els Alps d’Oran que pertenyien a Siria, mentre el Liban continuava amb conflictes interns. Siria seria l’únic estat de la zona que recolzaria a Palestina. A partir de 1980 la guerra afectaria a Palestins i israelís. A 1987 l’OAP va protagonitzar l’anomenada Intifada que es una insurrecció de la població civil a les zones ocupades de Gaza i Cisjordania, ocupades per Israel desde 1967. L’any 1988 el Consell Nacional Palestí va prclamar a Algelia l’Estat Independent de Palestina que va ser reconegut per uns 50 paíssos. L’any 1989 Arafat seria escollit el primer president de l’Estat independent de Palestina. A partir de 1990 es van començar a portar prespectives de pau quan de mode irreversible els palestins van reconèixer l’ocupació dels israelís a la zona. La Conferència de Madrid el 1994 així ho va palesar, de manera que en qualsevol moment pot donar- se una guerra oberta entre ambdues comunitats. A més dels continus conflictes arabo isrealís, el món ha viscut moltes situacions de conflicte. De les moltes que s’han donat, les que més cap destacar poden ser la guerra civil d’Afganistan desde 1979 i que comportaria la intervenció soviètica, que mantinguè un exèrcit d’ocupació a Afganistàn durant 10 anys i en contra de grups guerrillers que lluitaven contra aquesta situació. A l’any 1989 amb Gorvachov els soviètics s’hi van retirar d’Argentina i a partir d’aquest moment la guerra de guerrilles contra el règim pro- soviètic, la guerra multi ètnica i multireligiosa fins que els funamentalistes telivans van aconseguir el poder de la capital, Tabur, el 1996, tot i que no aconseguirien tot el país. Els telivans que van rebre ajuda dels paquistanessos han impossat un dels règims islàmics més estrictes, però no controlarien tot el país i el poder dels telivans es mantindria qüestionat per altres sectors afgans guerrillers que no admetien la seva hegemonia. A partir de 1989 va tenir lloc un conflicte obert entre Iràn i Irak, ambdos islamics i que es prolongaria durant una dècada per mutius fronterers i en una zona rica en petroli i els mutius eren el control de l’explotació petrolífera. La guerra no va donar cap solució. Irak per la seva banda, antic al.liat d’Occident protagonitzaria la guerra del Golf quan Irak va invair Kuwait. L’any 1990 van solucionar la invasió dels iraquís mitjançant els controls aeris nortamericans. Pel que fà a Turquia es un dels al.liats més ferms d’Occident ja que era l’únic país islàmic que pertany a la OTAN, també ha manifestat la seva voluntat de formar part de la UE, tot i que viu desde 1985 una situació de conflicte obert a la zona del Kurdistan turc. Desde finals de 1970 el Partit dels treballadors del Kurdistan fundat per Ocalam i que es presentava com a defensor dels turcs de Turquia. A partir de 1984 el Partit dels Treballadors va iniciar una guerrilla contra l’hegemonia turca al Kurdistan que ha provocat moltes víctimes durant 20 anys mentre que l’exèrcit turc manté uns 250.000 soldats i uns 100.000 membres de l’exèrcit especial turc per desfer als 30.000 soldats del partit dels treballadors al Kurdistan. Aquest conflicte no es exclussiu de Turquia ja que si bé els Occidentals van prometre que aconseguirien la seva independència, és eñ Kurdistan molt ampli ja que hi ha un Kurdistan iranià, un d’iraquià i un altre siri. Per tant es divideix en quatre zones, tot iq ue on més arrelà el nacionalilsme fou a Turquia i a Irak. Com veiem l’integrisme islàmic ha afectat a varios sectors Egipte, Irak, Turquia entre d’altres.

EL MÓN ACTUAL

65

En aquesta situació de conflicte obert a l’Àfrica sudsahariana els conflictes de tota mena es van generalitzar després de la descolonització i a on el poder militar s’ha impossat sobre el poder civil. La manca de tradició democràtica ja que el sistema occidental es va tractar d’impossar en sistemes tribals, per això la democràcia ha estat feble i els cops d’estat militars en Àfrica eren freqúents, de manera que trobem un poder dictatorial militar. Les independències es van produïr desde 1960 (Mapa 10) però continuen en l’actualitat. Les zones més senyalables que han regionalitzat els conflictes durant llargues dècades: Una d’aquestes zones és la zona cèntrica del continent (Congo, Burundi i Uganda) que tractarien de controlar els llags del centre del continent . Aquestes zones ja van viure inestabilitat desde 1962. Desde 1960 Nigeria va viure una important guerra seccesionista contra el poder de Lagos, declarant la independència d’una part del territori que anomenaren Biafre. La guerra de Biafre va ser un conflicte interètnic però que s’internacionalitzà de manera que recolzaren al govern federal de Lagos o a l’exèrcit de Biafre. A 1969 Laos va vèncer i Biafre es va incorporar a Nigeria. Un dels conflictes sagnants fou la guerra permanent que viu el Sudan desde 1983, guerra civil interètnica i amb connotacions religioses que enfrontaren al règim de Hartum amb la guerrilla cristiana que encapselava Garang, aquesta guerra ha provocat més d’1 mil.lió de morts, a més s’ha de tenir en compte que aquí es practica l’esclavisme subministràn esclaus a la resta d’Àfrica. Una de les antigues situacions de conflicte s’ha produït al Corn d’Àfrica, a Somalia, Eritrea i altres, on es viuen conflictes desde 1960. Ja a l’any 1961 Eritrea va iniciar una llarga guerra amb el fi d’independitzar- se d’Etiòpia i que s’aconseguí a 1983. A partir de 1983 s’iniciaria una llarga linia fronterera entre els dos païssos Etiòpia i Eritrea i que s’ha mantingut fins l’actualitat. A la mateixa regió, Somalia viu una situació de desconsol de poder i de kaos absolut ja que no existeix un poder central, a l’hegemonia dels anoments “senyors de la guerra” es feien continuament amb el control del territori sense l’existència d’un poder central. D’altra anda entre Somalia i Etiòpia s’han donat conflictes pel control del desert de Ogadem a la frontera Sud d’ambdos païssos. 3.5) El desemvolupament del món Occidental a partir de la recuperació d’Europa. EUA varen disposar d’una clara hegemonia política i varen mostrar- se disposats a marcar les noves pautes que calguessin en la postguerra tot i que fos enfrontar- se amb URSS i a més va assolir com a pròpia la reconstrucció d’Europa. Calia possar en marxa plans de reconstrucció. Era el definitiu de la posició monrowista que tenien desde el s. XIX i adoptaren una política intervencionista que no abandonarien i que afectaria a la resta de continents. Si EUA asumeix com a pròpia la reconstrucció d’Europa va ser perque Europa va acabar sota unes condicions de devastació molt profundes: l’economia estava enfonsada i la inflació era molt alta, el fet de que es produís una nova crisi social igual que la que contextualitzà la II Guerra Mundial era un perill molt alt, perque podia provocar una tercera Guerra mundial. L’única possibilitat per tal d’evitar que la situació evolucionés seria acabar amb el lliberalisme salvatge que havia provocat la gran depressió dels anys 30 i al mateix temps calia també sentar les bases d’una cooperació internacional que posses fi al necionalisme econòmic i a l’individualisme que tantes contradiccions va possar al periode prebèl.lic. La reconstrucció d’Europa havia de passar també per l’adaptació d’altres mesures molt importants com la nacionalització de l’economia en sectors claus que fins ara estava a mans privades; també calia que la reconstrucció es fes a partir de la planificació en la qual eslaestats tindrien un paper funamental i també reformes socials. Per tant el repte era important. D’alguna manera s’havien d’adoptar mesures que es van portar a terme als païssos Socialistes, però la reconstrucció d’Europa no hagués estat possible sense l’ajut econòmic nortamericà que ja s’havien establert durant la II Guerra Mundial i que durant la postguerra es materialitzaria amb el Plà Marshall (1947) i que posava a disposició d’Europa uns 6.000 mil.lions de $ per una durada de 4 anys. No era una ajuda desinteresada sino que Geroge Marshall secretari d’Estat responia a la política d’EUA per evitar l’expansió del comunisme per Europa, en un moment en que molts païssos de l’Europa Oreintal queia en mans del comunisme i la por l’EUA de que Europa Occidental passes

EL MÓN ACTUAL

66

el mateix que a Europa Oriental i central va fer aquest Plà (més enllà dels tractats de Postdam i Yalta). La pràctica va ser que França, Italia i Gran Bretanya van viure moments de gran precarietat econòmica desde 1945 a 1947 i a més tenien nombroses agitacions socials amb una influència considerable dels partits d’esquerra. La por de que es reproduís una situació similar a la que s’hi produí després del que va passar després de la Gran Guerra va ser el mutiu pel qual George Marshall redreçà la situació econòmica europea. A l’estiu de 1947 va haver una Conferència de ministres d’exteriors en que França, Gran Bretanya i URSS possarien de manifest les limitacions del Plà Marshall. URSS va considerar-ho com una ingerència d’EUA a la sobirania europea dels estats i va rebutjar el Plà Marshall, al mateix temps ho feien la resta de païssos europeus socialistes. Un total de 16 païssos europeus l’acabaren acceptant. La única condició que va impossar EUA va ser que s’ajudessin mutuament i que s’establissin mecanismes de coordianció econòmica entre ells. El resultat d’aquesta exigència nortamericana va ser la constitució de l’OECE (Organització Europea de Cooperació Econòmica) al 1947 i que tenia com a funció coordinar l’ajut nortamericà i actuar com a institució que coordinés l’economia del conjunt d’estats europeus. El Plà Marshall va ser funamental per que la reconstrucció europea fos gairebé inmediata va començar al juliol de 1948 proporcionant uns 53.000 mil.lions de $ durant el primer any, els quals van destinar- se a la compra d’aliments i d’equipament industrial que permetessin reconstruir els mecanismes productius, de manera que a 1951 Europa havia assolit ja els 12.000 mil.lions de $ i a l’any 1956 l’ajut nortamericà s’incrementà als 25.000 mil.lions de $ i que donaren l’impuls definitiu per la reconstrucció econòmica europea. Els païssos beneficiats varen ser Gran Bretanya que obtinguè un 23,5% de l’ajut nortamericà; França amb el 20%; Itàlia amb un 11%; República Federal Alemanya amb el 10%. La resta de païssos es repartirien la resta. La reconstrucció d’Europa va seguir tres models diferents segons Jackson: 1º) Model keynesià: Anglaterra va tenir un tipus de desemvolupament propi diferenciat al de la resta del continent, seguint el model de Keynes que establia que la bonança econòmica d’un país depenia de la producció i el consum de bens i serveis i també de la liquidesa o fluxe constatnt de diners en l’economia i si aquest s’equilibrava entre el consum de bens. Aquest equilibri s’aconseguia perque en époques de crisi es permetia la inversió en obres públiques i també era permés el subsidi de l’atur amb la fi de que els ciutadans tinguin diners per consunir. Daquesta manera es creava dèficit públic però es podia conpensar perque la prosperitat que permetia l’augment del consum i producció permetria que el govern recobrar els diners mitjançant els impostos. Si el sistema generava inflació tot i que controlada, aquest seria el preu que es pagava per tal de garantir la pau social i els serveis educatius. Aquest model seria un dels que desemvocarien a l’Estat del benestar. 2º) Alemanya va posar el seu propi model que va ser l’antitesi del keinesià però va produir el “miracle alemany de la postguerra”. Es basava en el que s’anomenava model d’Economia de Mercat, el qual es centrava en l’emissió d’una moneda forta. Les característiques de l’economia social de mercat eren l’intent d’evitar la inflació ja que per ells era una mena de mal somni ja que tenien el record de la primera postguerra en la qual el marc es va ensorrar després del Tractat de Versalles. Per tant es centraren en l’apalicació d’una reforma monetaria que va restringir l’emissió de marcs a 1948, amb l’objectiu de que el marc escasellés en el mercat i així s’obligaria a que els acaparadors de mercaderies, que en l’época de postguerra donguessin més valor a les mercaderies que no pas a la moneda, eren valors més importants que el de la moneda. Així s’evità la inflació evitant l’emissó de marcs i basant- se en l’intercanvi de mercaderies. Mentre les inversions econòmiques quedaven sota el control dels homes de negocis i

EL MÓN ACTUAL

67

els banquers, l’Estat iniciava una important política social que anava desde la reconstrucció dels habitatges als subsidis de seguretat social (en l’ atur es rebien subsidis que romanien fins que es trobava feina), vacances pagades, varen ser algunes de les mesures que s’hi van pendre després de la guerra i que van ser aplicades per primera vegada a Europa. 3º) El model francés aplicat per Colbert a partir de les quals l’Estat va portar a terme nombroses inversions sobre sectors claus de l’economia així com les nacionalitzacions, van protegir el mercat interior de l’economia extrangera; propiciaria una política fiscal basada en el consum, el qual era general en els tres models econòmics. Per últim proliferaren en el desemvolupament de petites i grans companyies empresarials. En tots els cassos el resultat final va ser una reconstrucció econòmica que es portà a terme amb altes quotes de prosperitat econòmica en el transcurs del qual es coneixeria com Estat del benestar. A més aquest procés es va portar a terme a partir del desemvolupament d’una política de nacionalitzacions de sectors claus de l’economia (empreses i bancs) que la van practicar tant sectors d’esquerres com els capitalistes. Es possible que a Anglaterra els laboristes fossin els únics que no la portarien a terme, però a la resta de païssos era una política generalitzada en tots els sectors polítics. Durant aquest periòde asolia una important significació la Constitució de 1951 de la Comunitat europea del carbó i de l’hacer (CECA) institució que tenia com a finalitat construir un mercat comunitari equilibrat i unificat del carbó i l’hacer. Aquesta institució seria rebutjada per Gran Bretanya però aceptada per França, Alemanya, Itlaia i els païssos del Brenelux (Holanda, Bèlgica i Luxemburg). Es coneixeria com l’Europa dels sis i seria el precedent de la Comunitat Econòmica Europea (CEE). L’èxit de la CECA va portar als sis a plantejar-se formes de colavoració econòmica més àmplies i que afectés a més sectors que únicament al carbó i l’hacer. Després de la celebració de varies conferències el 25- 5- 1957 es firmà el Tractat de Roma on es creava la CEE i al mateix temps la Comunitat Econòmica Europea d’Energia Atòmica (EURATOM). L’objectiu de la CEE era la constitució ‘un mercat Comú entre els païssos firmants que garantís la lliure circulació de mercaderies i treballadors. Al mateix temps de la creació d’un mercat comú, el Tractat de Roma plantejava la posada en funcionament d’una tarifa exterior única i una unificació de les diferents polítiques econòmiques també fixava que la política de la CEE com la de l’EURATOM seria adoptada per un consell de ministres en el qual cada un dels governs conservaria el dret de vet de manera que el consell de ministres havia d’adoptar les decisions per unanimitat. Perr altra banda com a òrgan de control existiria un Parlament europeu i un òrgan de justicia a tots els estats membres. L’inici del procés seria l’1- 1- 1959. Gran Bretanya que havia rebutjat formar part de la CECA el 1951

EL MÓN ACTUAL

68

MÓN ACTUAL

68

Anglaterra no s’integraria a la CEE fins ben entrats els anys 70, després de que França la rebutgés varies vegades. 3.6) El món occidental i la nova societat del benestar. A partir de 1955 s’iniciaren les noves relacions internacionals (moment en que es donava el principi de Coexistència Pacífica i el procés de reconstrucció d’Europa). El món occidental va conèixer un periòde de creixement accelerat de l’economia, una etapa que es desemvoluparia dels 50 als 60 i durant la qual, els païssos industrials van conèixer l’expansió sense precedents, que afectà en tota l’economia mundial. Van ser els anys en que el món capitalista va entrar en la civilització del consum o societat del benestar. És una nova etapa basada en el consumisme accelerat, que al mateix temps que ampliava les bases del benestar social, deixant de ser aquest part d’unes minories per passar a ser-ho per tothom. Al mateix temps, s’ampliaven les diferències entre el món desemvolupat i el món subdesemvolupat. La fonamentació econòmica d’aquesta nova fase segons Hobsbawm, la “fase d’or” del capitalisme mundial. En primer lloc, es indiscutible que fou un periòde en el qual es va produïr una renovació i una transformació dels mètodes de producció, que acabaren per provocar una autèntica Revolució tecnològica. En bona mesura, aquesta renovació es pot reconèixer com a derivada de la guerra, com a demanda d’alta tecnologia aplicada a la guerra que havia preparat tot un conjunt de procesos revolucionaris que es van adaptar a la vida civil. Aquesta revolució tecnològica va tenir efectes inmediats en el Món Occidental. Un dels primers efectes socials va ser la transformació radical de la vida quotidiana als Païssos Occidentals i, en bona mesura, als païssos tercermundistes. Desde l’aparició del transistor (1947), als frigorifics, rentadores... La socialització va ser modificada amb tots aquests productes i el telèfon, l’automòvil, etc. La revolució tecnològica va motivar la possada en marxa de programes de recerca i desemvolupament (IMES DE), programes d’investigació que havien de transformar el descobriment d’un producte a la seva aplicació. Aquests programes, es van posar en funcionament perque el desemvolupament econòmic depenia d’una aplicació permanent de noves tecnologies, en un procés d’acceleració de consum. El desemvolupament econòmic d’un país suvint es mesurava mitjançant la quantitat de científics que s’hi dedicaven a un producte. Hobsbawm diu que un país desemvolupat normal havia de posseïr 1000 científics per cada mil.lió d’habitants, per mantenir la incausable renovació tecnològica. En tercer lloc, la renovació tecnològica comportava constants inversions de capital. Una de les característiques seria les grans inversions permanents, però, les noves tecnologies eliminaven garns quantitats de mà d'obra. Aquest creixement econòmic va ser tan intens arreu, que va produïr una demanda ocupacional a la industria, de manera que, durant els primers anys de creixement tecnològic, s’eliminaria l’atur provocat per la desmovilització de l’exèrcit després de la guerra, a més, s’aconseguiria que nombrosos sectors rurals acabessin per industrialitzar- se. De manera que, s’incrementaria el proletariat industrial però comportà l’inici dels processos de producció sense la presència del ser humà, mitjançant la robotització de molts processos productius, generalitzant- se de manera que la mà d’obra es va substituir per les màquines. La mà d’obra contava com a consumidora però no com a productora. Per tant es tornarà a donar una nova recopnversió econòmica i una nova fase de l’atur. La revolució tecnològica, no va ser la única que va expansionar l’economia ja que, l’augment dels mercats interiors i la capacitat consumidora de cada país va tenir també molt a veure en el creixement econòmic. Hem de tenir en compte que als 60 es donaria el Baby Boom, una explosió demogràfica la qual aniria acompanyada de millores sanitàries, sobretot en les societats desemvolupades i subdesemvolupades, gràcies a l’aparcició dels antibiòtics.

MÓN ACTUAL

69

Amb aquest augment de la població, la capacitat consumidora augmentaria enormement. La capacitat de consum s’explica gràcies a les contrapartides socials que les democràcies occidentals portarien a terme després de la guerra – asegurança d’atur, per malaltia, vacances pagades, etc.- i que donarien lloc a la Societat del Benestar. Per altre banda, l’obrer podia aspirar a consumir el que en altres époques eren articles de luxe. El cas més paradigmàtic seria l’automòvil. L’augment de la capacitat de consum va ser funamental perque pogués proseguir el desemvolupament econòmic. Les bases de funamentació del creixement econòmic caldria també buscar- les en la intensificació dels intercanvis internacionals, el comerç internacional, el qual, després de la II Guerra Mundial va crèixer enormement, degut a l’expansió sense precedents en la història. Entre 1953- 1973 el comerç internacional de mercaderies es va multiplicar per 10. Aquesta intensificació comercial, va afectar als païssos industrialitzats, el que era una novetat, ja que en principi eren aquests els que exportaven, però, per primera vegada intercanviarien productes entre païssos industrialitzats. Inclús EUA, que era autosuficient, després de la II Guerra Mundial no només van exportar sino que també van importar productes extra americans (automòvils japonesos). S’incrementaria també el comerç entre païssos occidentals i tercermundistes, comerç que seria molt beneficiòs pels païssos desemvolupats ja que, els permetia aconseguir primeres matèries i aliments de manera molt més varata. Tota aquesta situació asentaria una nova base estructural en l’àmbit laboral i l’anomenada globalització. En un principi, l’economia mundial es centraria alvoltant d’EUA, després de la II Guerra Mundial sempre tenint en compte, la posició de reconstrucció econòmica europesa després del conflicte. A més al 1950 EUA disposava del 60% de les existències de capital dels païssos capitalistes avançats i, al mateix temps, EUA generava el 60% de la producció mundial. D’aquí que, l’hegemonia americana fós indiscutible. Progressivament però, l’economia nortamericana passaria a ser transnacional (segons Hobsbawm). Segons aquest terme, es diferencia amb la nacional en que, a la transnacional l’Estat i les seves fronteres ja no són les estructures bàsiques de l’economia sino que són meres complicacions, és a dir, que presuposa una economia que rebassa les fronteres bàsiques i no s’adscriu a un determinat territori. Per tant no es basen en companyies merament nortamericanes sino que existeixen companyies extrangeres. L’economia transnacional no té unes bases ni límits concrets ni determinats, les possibilitats d’actuació són inclús per grans i poderosos estats els quals es veuen subordinats a aquesta economia mundial. Aquesta transnacionalitat econòmica portaria al fenòmen de la globalització. Un dels fenòmens característics que es generaven durant aquests anys 60 es van desemvolupar en el Japó. Si tenim en compte que va sortir de la II Guerra Mundial derrotat, gràcies a l’ajuda nortamericana el desemvolupament econòmic japonés, a partir de 1945 fins a 1952 (que EUA ocupà Japó) va introduïr tota una sèrie de reformes que la portarien a ser una de les primeres potències econòmiques mundials. Seria el general MacArthur el responsable d’aquest canvi econòmic al Japó, el qual es basaria en una sèrie de punts:

- A partir de la presència d’EUA al Japó, entre 1945 i 1952 van impossar la democratització tot destruïnt el militarisme de l’exèrcit i la societat tradicional, basada en la figura de l’emperador. Per destruir el poder de l’exèrcit els nortamericans van crear un tribunal per jutjar als principals criminals de guerra, així com van fer a Alemanya en els judicis de Nüremberg. El resultat va ser la dictaminació d’unes condemnes de 700 militars ejecutats; 2000 militars empresonats i 190.000 apartats dels càrregs que ocupaven. Si a nivell polític EUA tractaria de reprimir l’expansionisme japonés, a nivell econòmic, els nortamericans desfarien els grans monopolis de l’imperialisme japonés, per evitar la sobirania japonesa a les quatre illes; es van repatriar uns 6.5 mil.lions de japonesos que estaven al

MÓN ACTUAL

70

Pacífic; després de dissoldre els ministres de l’exèrcit i de la marina, destruiren tot l’armament que hi havia al Japó, de manera que el militarisme japonés no es tornés a formar. Paral.lelament EUA reintruduiria les llibertats públiques. Varen abolir totes les lleis que restringien les llibertats individuals; varen potenciar la formació de partits polítics de forma democràtica; van formar un sindicalisme lliure laboralment; varen reestructurar els mètodes educatius i l’educació. Per tant volien que el Japó continués amb la seva funció occidentalitzadora a l’Àsia que va iniciar desde la Revolució Mei Hi (1948).

- La culminació d’aquesta fase de reconstrucció fou la creació d’un nou sistema polític: La Constitució de 1948 redactada pels propis americans, que restringia la figura de l’emperador que era considerat d’origen diví abans de la II Guerra Mundial. La Constitució pretenia limitar les capacitats de l’emperador d’intervenir en la vida política. Al mateix temps s’adoptava un sistema parlamentari bicameral, seguint el model britànic i es renunciava a la guerra i a qualsevol tipus d’exèrcit. Finalment, el 8- 9- 1951 s’acabava firmant el Tractat de Pau de Sant Francisco, on Japó i EUA firmaven la Pau, la Sobirania i el dret d’asegurar la seva defensa eren garanties cap al Japó així com, la retirada de les forces d’ocupació americanes del Japó. El Japó es convertiria en el màxim al.liat d’EUA a Àsia durant la II Guerra Mundial. Quan al 1951 aquest Tractat va venir acompanyat d’un acord de defensa, on hi havia un estatut d’extraterritorialitat i l’establiment d’unes bases militars al Japó, com a conseqüència de la guerra freda, el Japó passà a una mena de sobirania tutelada per EUA. A partir d’aquesta situació, al 1951 el Japó va conèixer les transformacions econòmiques més importants de la seva història. Amb aquestes inversions triplicarien el PNB i es convertiria en la tercera potència mundial. Per tant Japó, EUA i l’Europa Occidental acabaran configurant el centre del capitalisme mundial, on es varen conseguir unes quotes molt elevades de desemvolupament.

Aquesta etapa de desemvolupament econòmic mundial havia creat capes de marginació social molt àmplies, la qual cosa passava en tots els processos de creixement econòmic grans, i també es va generalitzar un sentiment d’inseguretat davant el futur motivat per un progrés continuat i permanent que semblava escapar al control humà. De manera que, el món occidental semblava que s’apropés a la fi de la història ja que, l’home era incapaç d’assimilar el conjunt de canvis que es donaven. Als anys 60 van aparèixer actituts de rebuig davant el consumisme, davant aquest progrés tècnic accelerat i que es convertí en una sèrie de moviments alternatius que reivindicarien un cert retorn a la naturalesa. Moviments amb certa expansió durant els 60- 70. El qüestionament de la societat de consum va acabar manifestant- se en les revoltes estudiantils de 1968, que varen representar una important novetat pel que fa a la història contemporànea ja que, era la primera vegada que un moviment de revolta no tenia com a base al sector obrer. Cal destacar els diversos factors que es donaren durant aquestes revoltes:

- Es tractava d’un fenòmen que succeí arreu del món Occidental i al Japó, inclús en societats en vies de desemvolupament (Mèxic). El caràcter universal de les revoltes del 68 era sintomàtic del rebuig que les generacions joves vers el consumisme i determinats estils de vida socials i culturals. On van tenir més impacte seria a EUAn també influïts per la guerra del Vietnam. També a França es produiria l’anomenada revolució de maig del 68 on es van produir resurreccions al carrer contra el govern francés. Revoltes espontanees que varen agafar per sorpresa a la classe política de qualsevol partit. En cap cas varen entendre les revoltes estudiantils ni de la intel.lectualitat. Varen ser pocs els polítics que acabaren recolzant als estudiants: Marcuse filòsof nortamericà va fer certa aportació per la comprensió del fenòmen i a França Sartre. Es va tractar d’un moviment com “una revolució d’estòmacs plens”, és a dir, va ser un dels pocs cassos en que el col.lectiu revoltat no es vincularia amb la fam ni té una base de

MÓN ACTUAL

71

fonamentació en l’economia. Hobsbawm arriba a dir que la rebel.lió estudiantil va ser un fenòmen al marge de l’economia i que estava guiada per la ment i no per la fam. Els protagonistes de la revolta, que eren estudiants de classe mitjana i alta, i les seves revoltes rebutjaven una societat en la qual, s’havia constituït un procés econòmic que s’havia donat al llarg dels anys 60. El projecte ideològic de la revolta estudiantil representa cert retorn a l’utopia igualitarista i comunista dels origens del moviment obrer, en molts cassos eren projectes poc construïts. A aquestes revoltes no existia una coherència clara en la doctrina dels estudiants, però els eslògans que utilitzen a les seves revoltes – sigueu realistes demaneu l’impossible- reflectien una actitut superadora del conformisme social sobre el qual, s’educava a la societat capitalista.

- Significació històrica de les revoltes estudiantils. Punt sobre el qual s’ha fribolitzat molt perque s’ha dit que molts dels dirigents estudiantils estaven lligats a l’Estat vigent durant els anys 60. Hobsbawm diu que la transcendència va ser primerament cultural. Políticament, les revoltes estudiantuils del maig de 1968 van donar lloc a noves ideologies, com el Maoisme i altres concepcions com l’anarquisme i el trotskisme, iniciat desdels anys 30 provinent de la URSS. Però la transcendència d’aquestes posicions va ser efímera. No obstant, a nivell cultural, les revoltes del 1968 posarien en qüestió la ficció segons la qual, la societat occidental tenia tots els problemes resolts gràcies al desemvolupament econòmic.

Les revoltes del 1968 van servir per qüetionar la suposició segons la qual, la societat Occidental era una societat satisfactòria i calia superar- la. A més les protestes del 1968 es van produir quan s’havia produït una etapa de recessió econòmica, crisi acompanyada de tots els fenòmens econòmics (inflació, atur) i socials (misèria, fam), fenòmens que van tenir molta intensitat a partir de 1973 (crisi petrolífera). Acabada la fase d’expansió s’inicia una nova crisi profunda que qüestionava la societat del benestar. La crisi petrolífera donarà lloc a la infalció i, a 1979 es tornaria a donar altre crisi petrolífera. Desde 1973 hi hauria una crisi que, en la pràctica generaria efectes contundents, tot i que no tinguè efectes catastròfics, va ser per les contrapartides socials que les societats Occidentals havien preparat ja amb la Societat del Benestar. La crisi es reestructuraria amb les noves bases del capitalisme, produïnt- se una nova fase d’expansió econòmica, tot i que molt més realentitzada que no pas en la primera explosió capitalista. A partir de 1990 es donaria aquesta nova fase capitalista però en principi, encara té conseqüències de la crisi dels 70. Durant la fase de crisi econòmica dels anys 70- 80 cal destacar una sèrie de fenòmens de caràcter social:

- Certa crsis de l’hegemonia mundial d’EUA iniciada el 1973, arràn de la derrota contra el Vietnam. Després l’escàndol Watergate, protagonitzat per Nixon que va dimitir a 1974 per aquest cas d’espionatge i que el va descubrir la prensa. Ford i Carter serien els successors en la presidència nortamericana però massa febles. El 1979 Homeini es revoltà a l’Iràn en el moment en que assaltà la embaixada nortamericana a l’Iràn (1980). No seria fins a 1982 amb Reagan, que EUA tornaria a recuperar el seu prestigi mundial. Un cop recuperada l’hegemonia EUA es retornaria a la tensió amb el bloc soviètic, quan al 1979 es va donar la crisi dels míssils a Alemanya, quan la OTAN va desplegar a Europa els euromíssils degut a la instal.lació de míssils soviètics i també l’ocupació soviètica a Afganistan va provocar certa tensió. EUA embargaria comercialment a la URSS i va promoure un boicot als jocs Olimpics de Moscú el 1980. Al mateix temps s’hi van congelar les converses de desarmament.

- La incorporació de les dictaures militars a les democràcies occidentals, Portugal (1974), Grècia (1974) o Espanya (1975) van finalitzar amb qualsevol sistema totalitari a tota Eruopa. Paral.lelament es produí el rellençament de la CEE que havia estat creada pel Tractat de Roma el 1950. Durant els 60 la CEE va viure certa congelació sobretot arràn de l’actitut

MÓN ACTUAL

72

francesa vers la integració britànica. El president francés, a l’any 63, va declarar que no volia que Anglaterra entrés a la CEE, a més rebutjaria qualsevol relació amb EUA per que aquests estaven a favor de que Gran Bretanya entrés a la CEE. Al 1967 Gran Bretanya va solicitar l’ingrés, juntament amb Dinamarca, Italia, Noruega i Irlanda. Al 1973 excepte Noruega i Irlanda van ingresar. En el decurs dels anys 70, la CEE es va veure afectada per problemes externs i interns degut a la crisi l’any 73 i per la incopatibilitat del sistema productiu d’EUA i el Japó, els quals superaven a l’europeu. Tot això va comportar problemes financers, dificultats de cohesió en el mercat únic per que molts païssos van adoptar una política neoproteccionista i van reaparèixer problemes de cohesió a l’hora d’adoptar mesures institucionals. Els anys 70 són els coneguts com els d’europaciísme, degut a l’ampliació de l Mercat Comú i al 1979 es va crear el Fons Europeu de Desemvolupament Regional i l’adopció del Sistema Monetari Europeu. La situació de la CEE canvia a partir de 1981, quan entrà Grècia al Mercat Comú, el que representaria la integració europea cap al Sudest d’Europa i culminaria al 1986 amb l’ingrés d’Espanya i de Portugal a la CEE, que va donar lloc a l’Europa dels 12. A partir d’aquest moment, es va produir un impuls al tractament comunitari, sobretot a 1985 quan es constitueix la Comissió de les Comunitats europees i es va aprobar el Tractat de les Tres Comunitats (CECA, EURATOM i EFTA), la qual es van reformar donant lloc a l’Acta Econòmica Europea que es va constituir al 1987 era una integració monetaria que, a partir de Mastrich a 1992 passà a dir- se Unió Europea.

- Es va tractar d’unificar la política, sobretot quan al 1979 es creà el Parlament Europeum, el qual cada cinc anys celebrava eleccions.

A partir de 1980, Europa havia adquirit certa independència econòmica amb respecte als EUA però no estava tan clara políticament, el que es manifestava arràn dels 90, amb l’expansió del Socialisme i amb les guerres juguslaves, on l’OTAN va intervenir. La manca d’independència política europea vers EUA, es va donar desde que després de la guerra, EUA va tutelar políticament a Europa. L’obssessió anticomunista d’EUA, no es limitaria a Europa sino que a Àsia també, inclús al continent americà. Aquest anticomunisme es va veure també dins del territori quan, al 1950 el senador MacAwthy, va denunciar que s’havien produït infiltracions comunistes dins del govern nortamericà i es posaria en funcionament el Comitè Antiamericà, que va perseguir qualsevol comunista: uns 3.000 funcionaris federals van dimitir i matrimonis com els dels Rosemberg van ser acusats d’espies soviètics. L’obssessió anticomunista la translladarien al conjunt del continent i a 1987 van fer l’OEA, organisme que, a la pràctica, va significar la instal.lació d’un ordre anticolonial i controlat pels EUA. De totes maneres no van poder evitar que es multipliquessin moviments guerrillers molt actius per tota Amèrica Llatina, on el govern local subordinava als païssos amb limitacions econòmiques i socials. Les guerrilles qüestionarien aquest sistema. La revolució castrista, va fer suposar a EUA, que Amèrica Llatina estava molt a prop de la Revolució i que es podien apropar al Comunisme. Això va ser usat pels EUA per fer el Programa de l’Aliança pel Progrés, que començaria al 1961, amb l’objectiu de possar fi al subdesemvolupament americà, però aquest programa fracassaria. Les guerrilles provocarien innestabilitat a Centre Amèrica, Colombia, Bolivia, Equador... on les guerrilles es varen veure confrontades per règims militars, vinculats a les oligarquies locals i que sovint estaven vinculades amb EUA (Chile, Argentina o Brasil). A finals de 1970 triunfava un nou moviment guerriller a Nicaragua, tot i que el triomf de la revolució nicaragüense va ser efímer. Entre 1970 i 1990 les guerrilles a Amèrica Llatina van perdurar i es veu com EUA, que es presentava com a defensora de qualsevol intent de conflicte, realment recolzava moltes de les dictadures i frenava qualsevol intent comunista.

MÓN ACTUAL

73

TEMA 4: EL SOCIALISME REAL A LA RÚSSIA POSTESTALINISTA. 4.1) La URSS després de la guerra: els darrers anys del govern d’Stalin. Una de les repercusions inmediates després de la II Guerra Mundial seria l’establiment de la polèmica en que es va convertir la URSS i més, tenint en compte que desde 1917, amb la Revolució Bolxevic, la URSS havia patit un aïllament internacional. A partir d’aquesta nova hegemonia, on el poder d’Stalin havia sortit reforçat –amb la firma del Pacte Molotov/ Ribertrop- la guerra va servir perque Stalin reforcés més el seu poder i la victòria sobre els alemanys va ser instrumentalitzada per Stalin, “La Gran Guerra Pàtria” que posava de manifest la importància del paper d’Stalin en la guerra per l’hegemonia russa. Això propicià que la URSS reconstruís el país, mentre Europa es beneficiava del Plà Marshall, Stalin va replanificar la política econòmica soviètica a través dels Plans Quinquenals, que els soviètics ja havien practicat desde 1930 i que tornarien a posar en funcionament a l’agost de 1945. Era el quart plà Quinquenal (1946- 1950). Era un Plà que tenia com objectiu la reconstrucció total de l’economia, a aquelles regions ocupades per les tropes alemanyes i que quedaren devastades per les accions dels alemanys. També aquest Plà procederia a la reconversió de l’economia, la qual havia estat una economia de guerra durant els últims anys i l’havia d’apaciguar. Finalment intentarien el desemvolupament totes les regions del país, amb el fi d’aconseguir el mateix desemvolupament que abans de la guerra. Al mateix temps es van posar en marxa altres Plans Parcials. Ja a 1948, l’economia soviètica havia superat els nivells de producció d’abans de la guerra i es desemvoluparia la industria pessant. Aquest plà Quinquenal va ser substituït per successius plans quinquenals que tendien a rectificar errors i que propiciaven un creixement econòmic però, a pesar de tot acabarien per portar al límit l’economia soviètica fins que la portarien a un carrerò sense sortida. La crisi institucional dels anys 1980 ve com a conseqüència de la crisi del sistema econòmic. Però, en principi, va aconseguir la reconstrucció desitjada. Aquesta reconstrucció va coincidir amb una etapa de persecucions polítiques, que Stalin, va portar a terme després de la guerra. Eren Purgues que anaven contra qualsevol oposició vers el règim i que consolidaren el caràcter policíac del règim soviètic, tant econòmic com polític i cada cop amb més consonància amb les propostes polítiques d’Stalin, que pretenia no deixar res fora del seu control. Responent a aquestes observacions, es van enviar a camps de treball a més de dos mil.lions de presoners de guerra, ja que eren considerats protagonistes del capitalisme per haver viscut en altre país i en altre sistema econòmic. Serien empresonats per ser reeducats. Al mateix temps, la intel.lectualitat va ser constantment vigilada per això, Stalin, els va sotmetre a control molt rígit. Aquells que van ser objecte de les noves persecucions van ser els jueus, ara sota l’acusació de pro- americans o capitaslistes i la seva situació es va agreujar després de la Constitució de l’Estat d’Israel. Els jueus russos eren acusats d’haver provocat el moviment sionista jueu mundial. A mesura que Europa s’anava desmoralitzant sota l’hegemonia de la URSS, es va plantejar que les diverses estructures econòmiques de cada un dels païssos, sota la seva hegemonia, unifiquessin les seves estructures econòmiques creant l’any 1949 el COMECON, organisme que es va constituir a l’entorn de l’URSS i que uniria a la RDA, Polònia, Hungria, Txecoslovàquia, Rumania i Bulgaria. Albania s’integraria inicialment, però quan es produí la ruptura entre URSS i Xina, Albania es va unir a Xina el 1962. L’any 1962 s’incorporaria la Mongolia exterior. Cuba s’integraria a 1972 anys més tard de la Revolució cubana, el Vietnam s’integraria a 1978 i finalment a 1965 Jugoslavia que havia trencat amb URSS el 1948 però acabaria integrant- se al 1965. Els objectius del COMECON, teòricament pretenia que els estats socialistes organitzessin en comú la seva economia i pretenia que unifiquessin la marxa dels diversos païssos socialistes cap al

MÓN ACTUAL

74

nou comunisme del futur, ja que el socialisme era un estat de transició cap al comunisme, on no hi hauria Estat ni control sobre els homes, segons Marx i per tant calia que els estas socialistes organitzessin la unificació en comú.

- Els mecanismes del COMECON: Coordinació econòmica, tècnica i científica entre el conjunt dels estats membres que es

portaria a terme segons la divisió socialista del treball. Coordinació dels plans i del comerç exterior, al menys dins el bloc socialista. Realització d’inversions comuns, sobretot per a aqueslls treballs que interessessin a dos o

tres estats veïns i que calia la inversió d’un o més Estats. Aquest procés d’integració del COMECON estava molt controlat per la URSS, que a la pràctica era la única beneficiaria d’aquest procés d’unificació econòmica, ja que l’objectiu inicial de la URSS vers Alemanya era el desmantellar la capacitat industrial alemanya (RDA), tot i que la resta d’Europa es va negar a aquesta decissió encara que, en alguna empresa la URSS translladaria material industrial d’Alemanya a la URSS. A més es donava un intent d’integració política. Si analitzem les relacions entre la URSS i la resta de l’Europa Oriental podem veure com la URSS s’imposaria políticament. A la resta de l’Europa de l’Est però, també va ser el moment dels intents nacionals per tal de construir un Estat socialista seperat del de la URSS així com, les revoltes populars: Jugoslavia, Rumania, Hungria, contra el model polític que la URSS aplicava sobre d’ells. Quan a 1949 s’inicià les relacions entre URSS i Europa Oriental, fins a 1953 ens trobem davant el periòde més tancat, pel que fà referència a les relacions entre URSS i les democràcies populars. De manera que, Stalin qualificava com enemics del poble, a aqueslls que es rebel.lessin i va translladar als païssos veïns les persecucions que tenien lloc al seu país. Per aquesta raó posseeix una especial importància la via nacional cap al socialisme que Tito va portar a terme en Jugoslavia per construir una democràcia al marge de les directrius de la URSS. Aquesta situació produí una ruptura entre Jugoslavia amb la URSS a 1948. De totes maneres, el model jugoslau no és va diferenciava gaire del soviètic. Al 5- 3- 1953 va morir Stalin, víctima d’una congestió cerebral, després de 23 anys de poder absolut, tot el món socialista va conèixer una inevitable convulsió. Stalin no només havia portat dirigida la URSS (desde la mort de Lenin, gener de 1924) sino que havia donat la seva paraula de continuar la revolució bolxevic iniciada per Lenin i d’hora aconseguí el monopoli polític a la URSS. Stalin havia també aconseguit el control de la meitat Oriental d’Europa des del moment en que, l’exèrcit roig havia propiciat la seva conversió en règims comunistes i a més, a desgrat de l’autonomia del model adoptat per la Revolució xinesa desde 1949. Stalin també disposava d’una induptable influència a Àsia: havia jugat un important paper a la guerra de Corea i a la guerra del Vietnam. Per tant la mort d’Stalin tindria repercusions en el conjunt del món socialista tant a Europa com a Àsia. És conegut que Stalin havia aplicat un model molt concret de Socialisme, que passava per la centralització del poder polític en la seva persona. A diferència de l’época de Lenin, on sovint la seva autoritat havia estat qüestionada, després de que s’imposses al règim tzarista i fés les Tesis d’abril on deia que el socialisme ja estava preparat per actuar en una revolució. Aquestes, en principi serien rebutjades pels bolxevics, tot i que després serien aprovades i tindrien èxit, de manera que, Lenin no sempre tenia la majoria. Stalin no propiciaria cap discursió i sempre unificarà a l’entron seu, tota l’autoritat, aplicant la posició de que dins del partit sols havia d’existir un cap, un únic camí i una sola doctrina. Això implicaria l’eliminació de tota crítica, el partit s’havia convertit en una institució que controlava no només l’Estat polític soviètic sino que havia acabat controlant tota la vida social a la URSS. En les dècades de poder, el partit soviètic, a partir d’institucions subalternes havia aconseguit el control total de la societat rusa, per exemple el GOSPLAN institució que dirigia l’economia

MÓN ACTUAL

75

planificada i que s’havia constituït a partir de la NEP, (Nova Política Econòmica) a començaments dels anys 20, quan Lenin encara vivia que va ser el preludi del GOSPLAN. La policia política quedava també sota el control del PC, es deia GPU i després va denominar- se NKDV i l’exèrcit soviètic, també estava sota el seu control desde la seva creació per Trotski, amb la creació de l’exèrcit roig controlat pel partit Comunista. Stalin als anys 20 va utilitzar la política d’aliances per neutralitzar a l’enemic opositor, com era Trotski i així, desfer- se de Trotski. Altre mecanisme va ser l’eliminació física que va iniciar a partir de 1936, quan comença a portar a terme les purgues, moment en que varen ser eliminats tots aquells que l’havien recolzat en la política d’aliances, de manera que, tots aquells militars polítics varen ser eliminats. Per tant mitjançant les aliances com les purgues, Stalin va substituir el règim de dictadura del partit Comunista per la dictadura del seu secretari general, de manera que el poder d’aquest era absolut, tant en el partit com en el conjunt de la societat soviètica. Aquest era el model que havia d’ implantar a la resta de l’Europa socialista i a més, Stalin s’havia assegurat el control de l’Europa de l’Est i de la resta de partits comunistes del món a través del Komintern (III Internacional) per dirigir la futura revolució a escala mundial però, a la pràctica estava exclusivament sota el control de la URSS.No obstant, va ser dissolt després de la II Guerra Mundial. Al 1943, el Kominform el va substituir, tot i que tenia similars competències: Oficina de Coordinació de la resta de partits comunistes del món però sempre sota el control soviètic. Per altra banda, la presència de l’exèrcit roig a l’Europa Socialista, també contribuiria a frenar el control soviètic sobre la resta d’Europa. Sols la Jugoslavia de Tito va escapar del control soviètic, ja que no el va caler l’ ajuda de l’exèrcit roig per aconseguir la seva independència, mentre que, Xina mantenia una ambigüitat de comportament, ja que, per una banda, necessitava l’ajut soviètic el que podia hipotecar la revolució xinesa però, per altra, Mao desitjava la independència xinesa del model rús ja que pretenia l’emmancipació del camperolat xinés. Un element important que havia contribuït al poder d’Stalin va ser el culte a la personalitat d’Stalin mitjançant la propaganda. Això reforçaria la seva omnipresència en el conjunt de la societat. El culte a la persona d’Stalin que representava el pare i protector de tot el món socialista. Aquest culte presentava a Stalin com el continuador del llegat de Lennin i era també el teòric més original marxista des de la mort del fundador (Marx, Engels i Stalin continuador de les esències marxistes). Stalin estava molt vinculat al pensament científic, el qual tenia molta vinculació amb Mussolini. Acostumava a vincular el marxisme a qualsevol ciència de mode indiscutible. La seva presència en forma de retrats i estatues inundava a tota la URSS i l’ extranger. Per tant la iconografia d’Satalin feia referència a l’omnipresència, tant a la vida pública com privada. Això explicaria les escenes de dolor quan es va conèixer la seva mort, ja que per a molts va ser com si morís un pare però, al mateix temps, alleugeria la situació inclús, per part dels seus més propers col.lavoradors ja que, ningú tenia clara la seva feina amb Stalin. La darrera desició presa per Stalin en el 19è Congrés del Partit Comunista Soviètic en el qual va generar una nova campanya de Purgues al gener de 1952, en el Complot dels metges, metges del Kremlin serien empresonats per anar contra la nació soviètica, en una acció, que tocava la paranoia i tenia una bessant antijueva, ja que molts d’aquests metges eren jueus. Per altra banda sembla ser que la mort d’Stalin va agafar per sorpresa al Kremlin soviètic, ja que com qualsevol dictador, la seva mort semblava impossible. Semblava que el règim successor seria continuista, Malenkov seria nomenat president del Kremlin, va ser nomenat en aquell 19è Congrés. Però a més, règim successor s’integraria una conselleria on estarien els representants més estrets d’Stalin, com eren Molotov i Beria (cap suprem de la policia, home a qui Stalin encarregava les purgues i les ejecucions).

MÓN ACTUAL

76

Aquest nou trío semblava aval.lar que s’estava sota una situació continuista, però d’hora, es possà en relleu que no hi havia una sola linia partidista sino que, s’iniciarien oposicions. Front els partidaris de mantenir el model stalinista, va aparèixer una sentència reformista que d’hora seria representada per Kruixtxov, que encarnaria una tendència reformista que creia que calia desestalinitzar la vida política i la unió soviètica però, de manera moderada i sense qüestionar les decissions del Partit Comunista a la vida soviètica. Representava la introducció de certa lliberalització política, com a única alternativa de futur i seria la que finalment acabaria adaptant- se. Al mateix mes en que mor Stalin, al març, es va donar a conèixer l’amnistia pels reclussos polítics i a començaments d’abril de 1953, els metges arrestats al complot del metges van ser alliberats. Al mateix mes de juny, es va produïr l’arrestament de Beria acusat de crims contra l’Estat i contra el partit sent ejecutat al desembre de 1953. Aquest fet seria tota una premonició del model polític que utilitzaria Kruixtxov, el qual no es diferenciaria gaire del que va fer servir Stalin. L’ejecució de Beria ha estat interpretada de moltes maneres, en principi es diu que s’eliminà a Beria com un atac indirecte cap a l’home directament designat per Stalin, Malenkov i així Khruixtxiov tindria via lliure. Al setembre de 1953 va ser escollit primer secretari del partit comunista i controlaria la vida política soviètica. Altre interpretació va ser que les reformes que volia implantar Khuixtxiov eren massa lliberals perque Beria i Malenkov les acceptessin per tant Beria podia representar un obstacle pel reformisme soviètic. Posar fi al cap de la policia volia dir quei la policia deixava de ser un organisme autònom i tornava a ser un òrgan subordinat al partit. Al mateix temps, la desaparició de Beria tenia un simbolisme, ja que significava el fi del terror de masses que Stalin havia practicat, però els treballs als camps de Siberia continuaven. Per tant els sectors reformistes ja tenien la partida guanyada per ocupar el màxim càrreg al govern sovètic. La política que plantejava Khruixtxiov es va concretar en tres àmbits:

- Política Internacional: En la política de confrontació d’EUA i el món Occidental. - En el nivell de les relacions que mantenia amb el conjunt de païssos socialistes. - Política Interna: En la política i la societat russes.

- Política Internacional: de Confrontació d’EUA i contra el Món Occidental.

El reformisme de Khuixtxov va afavorir una política de relaxament de les tensions, les quals havien mantingut a la URSS en una situació de setge i de movilització permanent (guerra freda). Davant aquesta situació Khuixtxov va posar fi a la guerra freda i inicià la Coexistència Pacífica, però això no volia dir que Khuixtxov no mantingués el repte permanent davant l’hegemonia d’EUA, la coexistència pacífica no volia donar via lliure a EUA. Les raons d’aquesta nova política soviètica sembla que cal buscar-les en la necessitat d’incrementar l’estabilitat en l’interior del país i a més, en la por a les conseqüències a una confrontació internacional, sobretot després de la guerra de Corea, que podia haver creat una inestabilitat internacional permanent amb unes conseqüències molt profundes. És interesant que si als inicis del seu mandat representava l’inici de la fi de la guerra freda, quan Khruixtxov abandonà el poder (1963), es retorna a una situació de conflicte obert entre URSS i EUA. Durant el peririòde 1953- 1961 trobem la presència soviètica en el tercer món, en un moment en que, el procés de descolonització assolia el moment més àlgit i Khruixtxov asentaria les bases d’influència en païssos tercermundistes com la India, on URSS portà a terme inversions econòmiques i es convertiria en un al.liat en la seva política de confrontació contra el Pakistan i contra la Xina; al Proper Orient arràn de la segona guerra arabo- israeliana, quan Nasser no permetia la empresa marítima i URSS va al.liar- se amb ell amenaçant a Londres amb bombardejar la ciutat si continuaven pressionant. També al Congo, quan en plena guerra civil també la URSS

MÓN ACTUAL

77

recolzaria a Munumba, un dels dirigents del Congo. Sobretot la influència russa es donà al 1962 a la Bahia de Coxinos i la crisi dels míssils tornant a la confrontació directa entre els dos blocs. Veiem doncs com l’actitut pacificadora de Khruixtxov vers al món acabaria radicalitzant- se i confrontant- se de nou. Aquesta contradicció va començar a manifestar- se quan, al 1955, els Païssos de l’Est varen signar el Pacte de Varsovia que era un pacte d’amistat de cooperació i d’ajuda mutua que firmaren la URSS i el conjunt de l’Europa de l’Est i, en la pràctica esdevenia una clara rèplica a l’organització de la OTAN. Per tant aquí veiem l’inici del reforçament militar vers el bloc occidental, però també es manifestà en la construcció del mur de Berlín (1961) que durant la seva exitència (1989) va ser el símbol de la guerra freda i de la divisió del planeta en dos blocs.

- Relacions entre el conjunt dels païssos socialistes. Durant el periòde d’Stalin hi havia una imposició inqüestionable del poder soviètic i aquells que no havien acceptat el lideratge soviètic van quedar marginats. Teòricament el model stalinista es va abandonar i amb Khuixtxov es van reconèixer les alternances nacionalistes, es podia convertir en un Estat socialista al marge del de la URSS. Es donava pas a una mena de policentrisme que admetia diverses vies en el desemvolupament socialista. A partir d’aquesta acceptació s’explicava l’apropament que es produí entre la URSS de Krhuixtxov i la Jugoslavia de Tito (Moscú- Belgrat) tot i que Moscú no va fer tornar a la Jugoslavia de Tito sobre l’hegemonia soviètica. Aquest reconeixement del policentrisme, de les especificitats nacionals, de noves vies, no va admetre, en la pràctica el qüestionament del model soviètic ni el lideratge rús en el món socialista. Aquesta nova dimensió explicaria que es produissin intervencions militars soviètiques sempre que la URSS considerés que qualsevol país s’allunyava del model soviètic. La intervenció més espectacular de Khuixtxov va ser la que protagonitzà a Hungria el 1956 quan va intentar una via independent que va ser represa pels tancs soviètics. Altres moviments van ser a RDA i a Polònia. Per tant aquest reformisme va ser també contradictori sobretot es manifestà en les relacions xino- soviètiques amb Khruixtxov fins a la ruptura final. La Xina de Mao no havia acceptat la preeminència soviètica al món socialista xinés, ja que la Xina era un país gran i pretenia que els russos els tractés en igualtat de condicions. Si en un principi Mao va acceptar la preeminència d’Stalin, va ser perque Xina ho necessitava i perque la Xina s’integraria en el món Comunista internacional però, arràn de la mort d’Stalin, Mao no es mostra partidari de la mateixa actitut de subordinació mantinguda desde 1949. Desde 1955 es produí una coincidència entre Khruixtxov i Mao, ambdos van coincidir en el programa de com reorganitzar el moviemnt comunista Internacional, però sembla ser, que quan Khruixtxov va desacralitzar a Stalin pels crims que aquest havia comés seria el moment en que Mao trencaria les relacions amb Khruxtxov ja que aquest no l’havia consultat. Els conflictes són nombrosos entre els dos païssos, sobretot a Manxuria i arràn de la Confrontació Russo- jugoslava, que no seria acceptada per la Xina ni tampoc pel programa de Coexistència pacífica de Khruixtxov, ja que pels xinessos no oblidaren el conflicte de la Illa de Formosa (Taiwan) i la guerra de Corea, consideraven a EUA com una bèstia negre. Tot això resultaria el fi de les relacions de Xina amb URSS a 1962, fi de la cooperació xino- soviètica i s’acabaria dividint el món comunista que a Europa es veuria en la disidència Albanesa, que seria la única que trencaria amb URSS per fer costat a Xina.

- El reformisme en política interior. El programa de Khruixtxov pretenia moderar el model stalinista sense però, modificar l’estructura ni el model preexistent. Tampoc es vol tocar la moral de la societat socialista soviètica. Per tant el progrma de Khruixtxov era molt moderat i es basava en tres aspectes funamentals:

Calia dir part del passat stalinista i així calia tolerar cert pensament crític en la vida social i política de la URSS, el que volia dir, certa lliberalització de la cultura i de la vida intel.lectual ja que Stalin desdels anys 30, va imposar el pensament socialista com a únic possible, ara amb Khruixtxov, es permetia obrir el dogmatisme. La lliberalització però havia de ser controlada.

MÓN ACTUAL

78

Al febrer de 1956 va convocar el 20è Congrés del PC de la URSS que seria conegut perque Khruixtxov va donar a conèixer el famós Informe Secret, en el qual denunciava els crims d’Stalin. Aquest infome es centrava en les grans purgues dels anys 1936- 1937 que va afectar Stalin, però això implicava també al propi Khuixtxov, ja que formava part de la nomenenclatura de l’oficialitat de l’Estat durant el govern stalinista. També denunciava el culte a la personalitat i, a desgrat de que la crítica no hagués abraçat tota la veritat dels informes sobre Stalin, va ser un xoc frontal a tot el món comunista, el fet de que s’hagués enderrocat la personalitat idealista que tenia Stalin. Khruixtxov d’aquesta manera passaria per l’etapa stalinista i establiria cert retorn als principis leninistes. Immediatament després de donar a conèixer l’informe es va enfrontar a la guardia stalinista formada per Molotov (ministre d’afers exteriors) i Malenkov (a qui Stalin va nombrar successor seu) i Kakanovitch. Tots ells pertenyien a la guardia stalinista i que limitaven la pràctica reformista de Khruixtxov. A l’any 1957 van ser derrotats en una reunió del Comitè Central, sota l’acusació de grup antipartit i de ser presonera de mètodes antics, dogmàtics i sectaris. Aquesta victòria no vindria acompanyada de cap purga ni cap repressió ni va evitar que aquests membres constituíssin el presidium, és a dir, formarien part dels càrregs del partit. Tot i que els va destituir van mantenir- se en la direcció. Això comportava però, que Khruixtxov no tenia el control absolut del partit per tant no podia fer tot el que volia.

Calia consentir certa descentralització de l’economia que havia de tenir com objectiu incrementar la productivitat i el consum. En l’àmbit econòmic i social això demostraria la seva superioritat amb respecte al sistema capitalista. Com a conseqüència el reformisme va tractar de posar als individus a treballar i generar beneficis però sense abandonar la planificació quinquenal i va introduir- se el lliurecanvisme. L’objectiu bàsic del partit i del socialisme era millorar el nivell de vida dels obrers i dels camperols perque si governava el PC era gràcies a ells. Calia crear bens de consum per així demostrar la superioritat al capitalisme. L’agricultura seria el terreny bàsic on va basar Khruixtxov el reformisme econòmic, ja que pretenia convertir els Koljós: granges col.lectives en instruments que incrementessin la productivitat russa. Per aquesta raó a 1953 va alleugerir els impostos sobre la parcel.la i sobre les vaques que tenia cada familia, va incrementar el preu dels productes destinats a l’Estat i va introduir adops químics en els Koljós per incrementar la producció agrícola. Es possa en marxa una campanya transformadora de 35 mil.lions de terres verges al Kazajastan i Siberia en terres conreables. El blat havia de ser el producte de conreu en aquesta part d’Àsia, mentre que, a les terres d’Europa de l’Est es conreuaria blat de moro pel bestiar. Durant 1857- 58 van reagrupar els Koljós, així incrementaria la capacitat de conreu, de manera que passarien de ser 125.000 a 1950 a 69.000 a 1958. Es tractava de reduïr aquestes granges col.lectives. Al mateix temps va reconvertir els Koljós en Soljós que eren granges estatals, així els que treballaven en captivitat en els Koljós els reconvertien en assalariats en els Soljós, aquests també duplicarien la superficie. La darrera reforma en l’àmbit agrícola va ser la supressió dels MTS: estacions de màquines i tractors, vinculades al PC i eren els encarregats de proporcionar- los als Koljós, però en la pràctica eren elements de control polític i ideològic al camp. La seva supressió en principi era considerada una millora, però no va ser així, ja que ara els Koljós havien de comprar i mantenir la maquinaria sense que representés una millora sensible de la productivitat. Aquestes reformes agrícoles aconseguirien certes millores productives fins a 1958 quan la producció començà a mimbar i l’any 1963, davant una mala collita, per primera vegada l’URSS va haver de comprar a EUA. Es podria parlar de fracàs ja que, no seria la única vegada que URSS recorreria a altres païssos per importar aliments.

MÓN ACTUAL

79

Aquest fracàs de les reformes en el camp caldria atribuir- les als mètodes utilitzats per Khuixtxov ja que, va ser tant impulsiu que desorganitzaria, de manera permanent, als Koljós. Els camperols, sovint compromessos en les tasques col.lectives havien d’abandonar les parcel.les pròpies i les deixaven de conreuar, i al mateix temps, totes les reformes varen ser presses per decret per tant burocratitzades posades en funcionament militants comunistes, sense que això impliqués la voluntat real de la pagesia, de manera que, aquesta no intervenia, no tindria iniciativa. Alguns autors diuen que Khuixtxov tenia un cert comportament semblant al d’Stalin, que no es deixava aconsellar per ningú, ni pels tècnics agrícoles.

Pel que fà a la política industrial anaven també encaminades a afavorir la industria de bens de consum en la perspectiva d’assolir una millora del nivell de vida. Aquesta orientació política representava un gir de la polítca que havia portat Stalin, qui havia invertit en la industria pesada durant els 30 anys, amb Khruixtxov seria la industria de bens de consum la que donaria el canvi d’orientació. La industrialització stalinista havia generat una enorme complexitat econòmica, ja que per cada empresa es constituïa un nou ministeri, de manera que a 1948 hi havein 32 ministeris industrials, un per cada branca d’industria i això implicava molta burocratització econòmica de la industria soviètica. Khuixtxov va portar a terme una reforma radical, ja que de cop va suprimir tots els ministeris industrials i les funcions que desemvolupava cada ministeri varen passar a ser desemvolupades pels 150 consells econòmics regionals que existeixen, així es descentralitzaria la industria. Sols van quedar sota el control de Moscú la industria d’armament, la d’industria química i l’electricitat. Això va crear una gran irritació a la direcció de les nomenenclatures del PC, ja que gairebé tots tenien interessos econòmics clars però va afavorir als quadres dels partits de províncies perque es veien beneficiats al control de la vida econòmica. Era entre aquests quadres on Khruitxov tenia el major suport. Aquesta reforma però tampoc va crear una millora significativa ja que els governs provincials no estaven coordinats i això perjudicava molt.

De totes maneres la situació a 1950 semblava bona ja que a 1957 havia començat la carrera de l’espai (l’Sputnik), l’any 1959 enviava el primer satel.lit a la Lluna i a 1961 la URSS enviava al primer home a l’espai (Gagarin). Khruixtxov aspirava així a pensar que el sistema socialista era superior al capitalista i aquesta autoconvicció s’expansionaria cap a Occident. En la pràctica, el 1960 marca l’inici de la fi de l’època Khuixtxov, aviat es possà de manifest el fracàs de les reformes tant agrícoles com industrials. L’economia soviètica seguia sent planificada i centralitzada, el que en el terreny industrial volia dir que era el GOSPLAN estatal el que marcava els objectius que calia seguir i aquests eren els que cada territori havia d’aplicar. Finalment la reforma industrial es va abandonar i fins a 1961. La Reforma agrícloa i industrial varen trobar oposicions importants en el propi partit. Al mateix any 1961 Khuixtxov va convocar un nou congrés del PC el 22è Congrés que era significatiu per que pensava llençar una nova campanya de desestabilització, on va presentar un text programàtic on es plantejava la transició cap al comuinisme (del socialisme cap al comunisme: societat sense classes ni Estat). En aquest nou marc varen tenir lloc una sèrie d’esdeveniments com van ser: la lliberalització cultural del món intel.lectual que es va veure en la publicació a Prafna d’una poesia d’en Eutuxento Els hereus d’Satlin que anava adreçada als petits stalins que encara es mantenien en el PC. Al mateix temps apareix una novel.la, del que fins aleshores era un autor desconegut, com era Solsenityn Un dia a la vida d’Ivan Dedisovitch que era la primera vegada que apareixia a la URSS el tema dels Kulahs (camps de concentració a la URSS). És important que es tractessin tímides mostres culturals però evidencirien el surgiment d’una cultura disident que s’estava desemvolupant al marge del partit i que tractarien d’estructurar a la societat civil, al marge de l’estructura del sistema polític.

MÓN ACTUAL

80

Aquestes crítiques, que tornen a venir dels escriptors intel.lectuals, evidencien que estava sorgint una idiologia alternativa. La publicació de Dadinovich va acabar sent un error final per Khruixtxov igual que, la crisi dels míssils de Cuba al 1962, ja que representava una derrota de la URSS front EUA perque va haver de retirar els míssils que volia impusar a Cuba. Tot i que la contrapartida d’EUA era la d’abandonar Cuba i retirar els míssils de Turquia, però aquest fet es va amagar. La pèrdua de Xina i les relacions xino- soviètiques de 1962, van ser altre error a la política de reformes perque acabaren restant- li el poder que li quedava a la nominenclatura dels dirigents del PC. En aquest àmbit concret, Khruixtxov va tractar de reduir els anys de mandat del Comitè Central i del Presidium i va demanar que es desdoblessin aquestes institucions, que uns s’ocupessin de l’agricultura i els altres de la industria. Això perjudicava els interessos burocràtics de l’èl.lit dominant. Desde 1962 Khruixtxov tenia els dies contats, ja que desd’aquest any per molt populista que fos Khruixtxov i per moltes campanyes que portés a terme a URSS, en cap cas no disposaria del carisme que podia haver tingut amb els seus successors. Per altra banda, la seva etapa final tenia formes de comportament semblants a les que havia tingut Stalin. El fet de que Khruixtxov no tingués el carisme que altres sectors comunistes era perillos ja que desde la mort d’Stalin fins a 1964, s’havia donat un increment de la milicia del PC – si abans tenia gairebé 7 mil.lions a 1964 tenia 12 mil.lions d’afil.liats aprox- . Aquest increment havia comportat un increment de la burocracia, que convertia als quadres intermitjos o locals del partit en una autèntica èl.lit privilegiada de la societat soviètica. Aquesta èl.lit posava en perill la política reformista i el desdoblament de funcions, que Khruixtxov pretenia imposar en la limitació del seu mandat. Aquesta política reformista va provocar que a l’octubre de 1964 que els membres de l’estància suprema del partit, que eren els grans de la nominenclatura, varen obligar a dimitir a Khruixtxov mitjançant una maniobra que impedí que Khruixtxov recorrés als quadres locals, perque en les últimes reformes aquests també es veien afectats i no podia recòrrer a ells, que eren en principi els que més suport l’hi donaven. En principi Khruixtxov dimitia per mutius de salut, però aviat es parla d’errors de subjectivisme en la política de reforma. Es tancaria així amb el periòde Khruixtxov. Entre 1964- 1984 seran els anys coneguts com l’Era Brejnev etapa caracteritzada pel triomf de la nomenenclatura (privilegiats del patrit comunista) i en la que la URSS es trobarà en una situació contradictòria, ja que per una banda semblava que URSS asolia el caràcter de gran potència internacional, superant inclús als anys de prepotència d’Stalin. Aquest periòde es caracteritza per la preponderància equitativa del potencial armamentístic amb EUA; també URSS intervindria arreu dels continents tercermundistes; URSS discuteix cara a cara amb EUA quan aquest patia la crisi de 1970 (73 Vietnam, 74 watergate, 79 derrota del govern proamericà a Iràn amb Khomeini...). En el sistema de correlació de forces semblava que, el Socialisme guanyava territori al capitalisme americà. Però per altra banda, les aparences d’aquests vint anys no eran realitat, ja que s’acomularien totes les crisis que començarien a aparèixer a URSS. Són els anys d’Stagnació, és a dir, de devallada, de desintegració característzada pel control més absolut del govern, per part d’una nomenenclatura que d’hora es convertirà en una gerontocràcia de crèdit, és a dir, s’aferraran al control del partit sense permetre que els joves accedeixin al poder. Els més joves tindrien 70 anys. La causa profunda d’aquesta devallada caldrà buscar- la en la mateixa estructura del sistema soviètic. Una base estructural que apareixerà en cada funció del sistema econòmic, govern, societat... Per tant aquesta crisi es constata en cada àmbit del sistema. El govern personal que Khruixtxov havia portat a terme va ser substituït per una direcció colegiada a on trobem els representants més ben situats de la nomenenclatura. En primera instància trobem a Brejnev, que havia estat protegit per Khruixtxov i que serà nomenat primer secretari del PC. En aquesta direcció colegiada trobem també a Kosignin, considerat un tecnòcrata però que quan caiguè Khruixtxov va ser nombrat primer ministre i, finalment Nicolai Podgorny

MÓN ACTUAL

81

també protegit de Khruixtxov i que passà a ocupar el càrreg de cap d’Estat, al menys nominalment, per que gairebé no apareixeria seria Mihail Suslov, considerat l’eminència gris i l’ideòleg de l’Era Brejnev. Brejnev en aquesta direcció colegiada jugava un paper significatiu, se’l considerava el primus interpares de la nomenenclatura, amb tendències a assolir el poder absolut. Per exemple, quan es nomenat secretari general converteix aquest càrreg en un càrreg suprem, en el mateix sentit en que Stalin el va fer servir. Altre exemple seria quan al 1977 acomula els carregs de primer secretari i secretari general i, al mateix temps, s’anomenà mariscal. De totes maneres, en cap moment pretenia arribar al punt que Lenin, Stalin o Khruitxxov havien arribat, ja que era el representant de la direcció colegiada d’un partit Estat, com el que s’estava convertint la URSS, degut al seu creixement de seguidors. Aquest paper ajuda a explicar que la nova mesura que va adoptar el nou dirigent va ser proclamar l’estabilitat dels quadres de partit, és a dir, suprimir totes les reformes que Khruixtov havia fet per limitar les funcions dels membres del partit i retornar a la nova direcció a la situació anterior, a lépoca de Khruixtxov excepte en un aspecte, a partir d’ara ja no hi havia cap Cap Suprem. Aquest principi d’estabilitat dels quadres del partit no implicava inmovilisme, quan aquesta direcció pren el poder, va establir un programa amb uns objectius concrets, els quals pretenien ser la continuitat de reformes, tot i que molt més directes, a la pràctica varen acabar renunciant a les reformes per que, a diferència de Khuixtxov, aquesta direcció colegiada va ser molt més concient del perill d’una política reformista. El programa inicial de les reformes passava per reestablir l’estabilitat de la URSS, el que volia dir posar fi a la campanya de desestabilització i, al mateix temps va intentar neutralitzar als intel.lectuals que eren els que més interés tenien en impulsar una política reformista. Per tant frenar la campanya estabilitzadora i reprendre mesures econòmiques, amb l’objectiu de consolidar al règim soviètic a llarg termini i de satisfer les necessitats de consum de la població. A nivell internacional calia assolir la paritat nuclear amb els EUA, però sense ensurts ni provocacions, sense tornar a la política de confrontació entre els dos blocs. La campanya de desestabilització la van frenar en sec, amb mètodes repressius. A 1965 varen detenir a dos escriptors russos que havien publicat les seves obres a l’extranger. Degut a la censura varen ser condemnats a la reclussió dels camps de reeducació o kulags de Siberia. Però el que va ser una advertència pels intel.lectuals, es va acabar convertint en el surgiment d’una oposició organitzada, molt reduïda i restringida a determinats cercles intel.lectuals però molt significativa. Serà a partir de 1965 quan se situa la formació de la disidència a URSS, però era la que Stalin s’havia encarregat d’eliminar amb les purgues dels anys 30. En aquest moment la disidència era diferent ja que era un moment de pau i estabilitat. La nova disidència no qüestionava el sistema soviètic sino que solicitava reformes, sense qüestionar les bases del socialisme real. Lo més significatiu de l’aparició d’aquesta seria la incapacitat del sistema per tal de reformar- se. Aquesta incapacitat es donaria ja desde Khruixtxov i es la contradicció del sistema ja que es pretenia reformar però en cap moment es podia variar. Això ho arrosegaria Gorvatchev qui amb les reformes accelerades posaria fi al propi sistema comunista. La nova direcció en aquest terreny adoptà un cert retorn a l’stalinisme moderat, en cap cas implicava un retorn a l’època del terror, però tancarà les portes de la lliberalització i de la crítica intel.lectual. Els nous dirigents varen proseguir les reformes econòmiques en el terreny de la industria. Pel que fa a l’agricultura la direcció colegiada va seguir amb la mateixa política de Khruixtxov que tenia com objectiu l’increment de la producció agrícola per evitar les importacions. Certament els

MÓN ACTUAL

82

increments agrícoles van provocar un fracàs a llarg termini. En primer lloc, va fracassar per que cada any que es produïa un mal any de collites, s’esdevenia una catàstrofe nacional que obligava a recòrrer a la importació massiva de cereals, de manera que durant l’era Brejnev, les importacions van continuar. Això era important en un moment en que l’agricultura a l’URSS encara seguia ocupant un sector molt important de la població russa i el fracàs d’una collita era sempre dur per a la població: A 1985 un 30% era encara rural tot i que per fer la recollida s’havia de movilitzar tota la població, inclús l’exèrcit per que no hi havia mà d’obra. Aquest fracàs cal buscar- lo a l’organització i a la centralització que patia l’agricultura. La centralització es va incrementar molt més perque, la nova direcció va proseguir amb més impuls el que havia fet Khruixtxov dels Koljós als Soljós (granges col.lectives estatals). Aquest procés s’havia incrementat de manera que els Soljós eren més de la meitat de les terres conreuables als anys 80. Els mètodes de comandament administratiu de la producció agrícola, varen portar a una contra productivitat. De manera que, a finals del periòde de Brejnev (80) l’oferta alimentaria havia disminuït amb respecte a la demanda, la qual sols era coberta recorrent a les importacions. Pel que fà al sector industrial tampoc estava en una bona situació, ja que desde Khruixtxov hi havia problemes al desemvolupament industrial. Desde 1962, quan Khruixtxov va veure l’oportunitat d’obrir un debat públic, en Liberman va publicar un article al diari Prafma on exposava unes teories per desemvolupar la industria. Es tractava d’otorgar més autonomia a les empreses, així podrien fer beneficis i amb ells, podrien invertir a les mateixes empresesper una part i per l’altre ho podrien destinar a donar primes als obrers, de manera que, es retribuís al obrer per que pogués ser més rendible. D’aquesta manera el món empresarial actuava sobre el sistema de beneficis i pèrdues i, si no obtenia un nivell rentable de beneficis podia plegar, com ocòrria al món capitalista. Les conseqüències d’aquestes teories de Liberman eren importants ja que segons aquestes la producció econòmica no es valoraria tant per la productivitat, sino que se la valoraria en termes de qualitat i costos. Per altra banda, els dirigents de les empreses ja no s’han de limitar a seguir les directrius d’un òrgan superior, sino que ara, el director d’empresa també hauria de tenir en compte les mesures d’oferta i demanda del mercat. Un cop exposades aquestes teories, la majoria dels empresaris russos varen defensar-les (libermanistes), el propi Khruixtxov les va començar a aplicar a títul experimental. Després de la caiguda de Khruixtxov a l’octubre de 1964 la industria soviètica no va millorar i a l’any 1965 altre economista, Agnbe Guian va escriure un informe al PC sobre la situació de la industria soviètica als anys 60 i destaca la important devallada amb respecte la nortamenricana. Aquesta situació de devallada Aganbe Guian l’atribueix a dues causes:

- Degut a l’excesiva centralització econòmica. - Degut a l’excessiu pés de les despeses militars en l’economia soviètica.

Arràn d’aquest informe, el primer ministre soviètic Kosignin llençaria una reforma econòmica, en la qual va suprimir els Comitès Econòmics Regionals creats per Khuixtxov per substituir als ministeris territorials fets per Stalin i els va reemplaçar per ministeris centralitzats i va aplicar algunes de les teories fetes per Liberman per tant va concedir autonomia als directors de les empreses, però en cap cas, els directius podien determiniar el preu del productes sino que, els fixaria un nou organisme centralitzat. Per tant l’autonomia era relativa. De manera que en la pràctica el benefici empresarial va ser molt petit i va implicar que al 1968 aquesta reforma fos abandonada i mantingueren una economia planificada i centralitzada. Aquesta referència de Kosignin va durar tres anys (1965- 1968). El resultat final va ser una caiguda sensible de la producció que es va concretar en una taxa anual de creixement progressiu de devallada productiva, de manera que, a partir de 1979- 1980

MÓN ACTUAL

83

l’economia soviètica havia entrat ja en una fase de creixement negatiu. De tal manera que, els resultats de l’economia soviètica, en cap cas van permetre una autoproducció del sistema d’organització econòmica. Però més enllà d’aquests resultats l’economia soviètica es va haver d’enfrontar amb dos problemes que acabaren per provocar l’enfonsament definitiu de l’economia soviètica (1964- 1985):

- Incapacitat de l’economia soviètica per adaptar- se als canvis tecnològics que experimentava l’economia al món Occidental. Aquests canvis ampliaven cada cop més el solc entre Occident i URSS. La URSS no seguiria el mateix ritme de la revolució tecnològica del món Occidnetal per que, els mètodes econòmics de la planificació econòmica soviètica, van acabar impossibilitant la conversió d’un mètode econòmic intensiu a un desemvolupament ecònomic extensiu. Primava la quantitat en comptes de primar la qualitat. De manera que només la industria d’armament va mantenir el caràcter de competitivitat, però la resta de les industries van quedar obsoletes respecte als avenços del món capitalista. Als anys 60 es va iniciar un progressiu deteriorament, no sols dels productes soviètics, sino de les infraestructures (vivendes, fàbriques, ferrocarrils,...). Als anys 80, la URSS estava en ruina. Com a contrast, la industria d’armament jugava un paper cada cop més important en l’economia soviètica. Alguns autors parlen de l’URSS com un enorme complexe militar industrial, en el qual l’armament tenia l’hegemonia. Segons les fonts, les despeses militars se situaven entre el 25 i el 40% del PNB. Per tant bona part de les despeses industrials anaven adraçades a les industries d’armament. Els EUA dedicaven el 5% del PNB.

L’ocupació a les industries militars giraven també a l’entorn del 25%.

- L’altre problema seria l’aparició d’una economia sumergida, un mercat negre que es convertiria en una segona economia. Les dimensions que varen asolir van ser tant altes que van asumir la mateixa importància que l'economia legal. Les activitats clandestines no foren noves sino que desde la revolució de 1917 es desemvolupava un mercat negre que es mantindrà desde la guerra civil fins a aquest moment. Durant el periòde de Khruixtxov, es va permentre que determinades activitats irregulars es portessin a terme, per tal de satisfer les ansies consumistes de la població. Aquestes pràctiques anaven des del treball clandestí, al robament de productes a les empreses, pràctiques de desviament de fons,etc. Aquestes pràctiques, es generalitzarien fins al punt que el sistema es va veure obligat a imposar la pena de mort per delictes d’aquesta mena.

Durant el periòde de Brejnev, aquestes pràctiques es convertiren en un de les pràctiques més importants del sistema econòmic soviètic. El mercat negre, va acabar funcionant en les relacions comercials a petita escala d’àmbit quotidià, per que proporcionava a la població productes que no s’hi trobaven a les botigues estatals (texans o articles d’alta tecnologia,...). Però també es donava un mercat a gran escala, el qual suministrava primeres matèries o peces de recanvi a les empreses, per poder cumplir els objectius previstos, que era possibilitar el consumisme. Altre ventatge del mercat clandestí era que els articles es demanaven per un termini fixe, per això els era millor el mercat negre, que no pas el sistema estatal que tenia el problema que trigava molt més temps. La proliferació de l’economia sumergida va acabar generalitzant- se en el sistema rús, dit “el sistema de les màfies”, que es consolidaren durant Brejnev i es van acabar constituïnt a partir del PC. El cas més conegut va ser el dels propis parents de Brejnev, que exercien activitats irregulars en l’àmbit econòmic, però també les màfies locals i regionals funcionaven des dels alts càrregs del partit. La corrupció del sistema de les màfies, es va generalitzar de manera que, les pràctiques il.legals eren necessàries pel propi funcionament del sistema. La pràctica d’aquesta corrupció era conseqüència de la centralització econòmica de l’Estat.

MÓN ACTUAL

84

Per que l’Estat pogués ser el controlador de la vida econòmica calia que el mercat negre continués existint. Aquestes mafies seran les que després de Brejnev, en la Russia post soviètica (1991) mantindrien les seves activitats de control.

Per tant durant el periòde de Brejnev no s’asegurava l’economia. Pel que fà a la política exterior els objectius de Brejnev eren els mateixos que els de Khruixtxov, és a dir, aconseguir una coexistència pacífica amb EUA, però existia també l’objectiu de pretendre reforçar- se potencialment, el prestigi i la presència de la URSS vers els EUA. L’objectiu doncs era una mica contradictori. Després de la crisi dels míssils de Cuba (1962), la URSS va optar per una política més moderada inminentment després, va tractar d’accelerar en el procés de descolonització dels païssos del tercer món i dels conflictes dels moviemnts revolucionaris, on URSS actuaria com a guía: Per exemple el conflicte arabo- israelí on va recolzar als àrabs, tot i que Nasser (Egipte) va deixar d’hora de ser al.liat dels soviètics; o el conflicte del Vietnam, on va donar suport al Vietnam del Nort vers el del sur; en el cas d’Àfrica, quan Khruixtxov va intervenir per mutius financers, Brejnev ho va fer per accions directes o indirectes mitjançant Cuba, que actuava militarment a Angola, al Yemen...; La intervenció més important del periòde de Brejnev va ser la que es produí a l’Afganistan, quan les tropes soviètiques van invaïr el territori, quan Karmal va introduïr un règim pro comunista com era la dels telivans. Aquesta intervenció es va mantenir fins a 1989, quan amb Gorvatchev la URSS va retirar les tropes; A Nicaragua també a 1979, el moviment de lliberalització nacional dirigit pels sandinistes va destruir el règim de Somoza també amb l’ajut de Cuba. Amb Brejnev van haver problemes econòmics en tots els escenaris internacionals on la URSS va intervenir. Després de 1973, amb la intervenció d’URSS al Vietnam, va ser la única intervenció en que es poguè equiparar amb el bloc Occidental. A partir d’aquest anivellament entre les forces militars dels dos blocs, URSS inicià les negociacions amb EUA, a la Conferència de Helsinki sobre la pau i seguretat d’Europa a 1975 i també firmaren els informes Salt, sobre desarmament, per tant es buscava certa desneutralització. No obstant, aquesta política de distensió es va interrompre de manera brusca a partir de la intervenció soviètica a l’Afganistan, a 1979 i també quan a 1981 Reagan presidia l’EUA i pretenia recuperar el prestigi internacional perdut reiniciant una política de fermesa sobre la URSS. Aquesta política es va concretar en el tema dels euromíssils, que es va agreujar quan al 1983 el Parlament alemany, va decidir la instal.lació de míssils Peersing al seu territori, adreçats contra el bloc de l’Est i això implicà que la URSS es retirés de les negociacions de desarmament. A finals de l’Era Brejnev va donar- se una situació semblant a la que passà Khruixtxov i la retirada dels míssils de Cuba. Finalment un darrer aspecte significatiu es centrà en l’Imperi exterior, és a dir, les vinculacions entre URSS i els païssos socialistes. No van haver relatius canvis amb el periode anterior amb Khruixtxov, és a dir, amb un reconeixement de policentrisme: centres diferents d’expansió del socialisme. El règim soviètic va acceptar que les vies de desemvolupament cap al socialisme podien ser diferents, però en cap cas podien qüestionar el model existent. Aquesta actitut explica el comportament diferenciat que URSS va tenir respecte a dos dels cassos de desviació nacional com van ser a Txecoslovàquia i Rumania, ambdos van seguir una via diferenciada vers la de l’ URSS i això provocà que els tancs russos intervinguessin a Txecoslovàquia, mentre que a Rumania no passà res. L’anomenada Primavera de Praga i el Pacte de les forces de Varsovia van ser dos dels fets que van recòrrer Txecoslovàquia. Al 1967 va haver canvis a la direcció del PC txec, Alexandre Dubcek, aconpanyat d’un equip reformista tenia com objectiu aplicar una reforma que anava molt més enllà que cap altre. Aquest programa es va conèixer com Socialisme amb rostre humà, era un programa socialista humanista que passava per la lliberalització de la vida política - asociacions de qualsevol

MÓN ACTUAL

85

tipus eren permeses-. També en el terreny econòmic es va aplicar el reformisme que aplicava l’autonomia per les empreses, permetia l’autogestió i control obrer. L’altre reforma txeca es donaria en el terreny cultural, on la direcció comunista txeca va otorgar permissibilitat d’acció als intel.lectuals que havien estat crítics contra le sistema. El desemvolupament d’aquest reformisme, ben aviat va evidenciar que en el seu desemvolupament implicaria l’inici de la fi del sistema vigent. Com que aquesta reforma qüestionava al propi sistema dominant a l’ URSS, en cap cas podia tolerar l’evolució txeca. La responsabilitat final del PC txec va obligar al Kremlin a una intervenció militar amb les tropes del Pacte de Varsovia (unió de païssos socialistes) les quals a l’agost de 1968 (Primavera de Praga) van invaïr Txecoslovàquia i reestablir la situació. Dubcek va ser reduït a simple militant i van impossibilitar qualsevol tipus de reforma. A l’agost es produïa la disidència a Rumania encapselada per Nicolae Cehucescu, que assolí la presidència del PC rumanés portant a terme la independència, vers les directrius del Kremlin, negant- se per exemple a participar a la invasió contra Txecoslovàquia, també Cehucesku va relacionar- se amb Mao Zedong quan la URSS i Xina no estaven en bones relacions i també iniciaria pel seu compte, relacions amb païssos occidentals. Cehucescu tenia certa independència a nivell internacional, però no modificaria la política sino que va vincular i reforçar les mesures més radicals del comunisme soviètic, acabant per ser un dels païssos més controlats pel PC soviètic qui va acabar convertint- se en un dictador comparable amb Stalin. Aquest dirigent seria afussellat a finals dels 80. Però el rigor que havia mantingut Cehucescu no provocaria el qüestionament del sistema, per tant la URSS no intervindria. Amb la resta dels païssos socialistes surgiria una oposició gran. A Polònia a partir de 1970 es produí l’organització d’un moviment d’oposició del sistema que posaria contra les cordes al sistema comunista polonés. A Polònia desde 1956, coincidint amb la Revolució hungaresa, es produia un moviment reformista que no tindria les dimensions d’Hungria, però que va ser deturat per Gomulka a la URSS. L’acció de l’oposició reneixeria a 1970 amb mutiu d’unes vagues obreres que van tenir lloc a la ciutat portuaria i industrial de Gdansk que es produiren com a resposta de l’augment dels preus decretats pel govern. Gomulka va ser susbstituït per Gierek en la direcció del PC polonés que va ser l’únic canvi en l’àmbit polític polonés, no obstant, es formaria un Front Comú que estaria integrat per una banda de l’esglèsia catòl.lica. Hem de recordar que Austria, Alemanya i Prússia es van repartir Polonia durant el s. XIX i que la van fer desaparèixer. En el moment en que es planteja la reunificació de Polònia, l’esglèsia catòl.lica va jugar un important paper i el fet de que no tingués una religió ortodoxa sino catòl.lica els va donar un sentiment de nacionalista. Això ajuda a que el Front Únic i l’esglèsia catòl.lica s’integressin amb els obrers i intel.lectuals. Desde el moment en que es va plantejar va provocar una sèrie de conseqüències. Als 70 el Front Únic va aconseguir ascendència social quan a l’any 1978 va ser anomenat l’actual Papa Cardenal Goitila (Juan Pablo II) i que serví per incentivar i enfortir aquest moviment Front Únic. Al 1980 es va constituír a Gdansk el sindicat Solidaritat, que va ser el producte de 10 anys de lluites del Front Únic. El sindicat encapsalaria l’oposició polonesa vers el PC polonés. D’aquesta manera sembla indiscutible que, durant el periòde Brejnev les tensions del bloc comunista s’havien incrementat durant aquests 20 anys que s’havien produït punts de ruptura. A la mort de Brejnev el 1982, la situació a URSS no era bona, l’economia soviètica es trobava en una situació deplorable, els conflictes amb EUA eren cada cop més evidents i les disidències dins del bloc socialista a Europa amenaçaven l’estabilitat de tot el sistema. Per aquest mutiu, després de la mort de Brejnev, es tornà a plantejar a URSS la introducció d’una política reformista defensada per sectors significatius del partit. Aquesta reforma només es podia practicar des d’adalt, desde la direcció. Alguns dels membres de la nomenenclatura desapareixien, Kosignin desapareixia al 1979, Suslov moria al 1982 per tant l’antiga direcció del PC s’havia de renovar.

MÓN ACTUAL

86

La solució final que es va adoptar en la direcció del partit va ser de total compromís, ja que a la secretaria general del partit i per substituir a Brejnev, es va anomenar a Antropov que tenia 68 anys i era un dels antics caps de la policia del GPU (KGB) però era considerat reformista. El següent càrreg per sdota de Antropov, també era de la mateixa generació i cap de la policia però no era reformista i es deia Txernenko. Així s’iniciava una mena de periòde de transició, en el qual, la situació de la URSS va continuar empitjorant. Antropov no va tenir temps d’imposar una reforma en tots els pols, tot i que a l’any 1983 va encarregar un informe a una sociòloga russa Tatianan Zarvasjaya, la que va fer una crítica profunda del sistema: economia obsoleta, ja que la centralització impossibilitaria l’increment de la producció; constants conflictes entre governants i governats, la societat soviètica tenia com a handicap l’existència d’una classe obrera alienada i sense motivacions ideològiques. La segona iniciativa d’Antropov va ser la d’intentar designar a Gorvatchev com a successor seu. Antropov va morir al febrer de 1984 sense aconseguir aquest objectiu, de manera que, Txernenko membre de la vella guardia va ser qui el va succeïr, com a secretari general del PC, i Gorvatchev ocuparia el segon càrreg per sota. El govern de Txernenko va ser curt (1 any aprox). Al març de 1985 es va possibilitar a Gorvatchev a la secretaria General del partit. Amb Gorvatchev es va rellençar un govern reformista. Al desembre de 1984 quan Gorvatchev era el nº 2 en el govern, va pronunciar un discurs en el qual establí la necessitat d’una reforma econòmica, que plantejava les velles reformes de Liverman, tot i que també, plantejava una reforma política que passava per la participació dels obrers en la vida de les empreses, a través dels soviets (òrgans representatius que existeixen) i a través dels comités escullits. Al mateix temps pretenia que es donés una transparència informativa, que permetés la llibertat d’expressió contra la burocràcia del PC. Calia, a més, revitalitzar la vida del partit i així es faria avançar l’autogovern socialista del poble segons Gorvatchev. Per tant no implicaria un qüestionament del sistema. Aquest discurs va ser important perque hi van aparèixer els dos conceptes més importants de la política de Gorvatchev; la Perestroika (restructurar les estructures del sistema) i la Glasnot (transparència informativa, llibertat d’expressió). Ambdos termes no representaren un qüestionament del sistema polític de la URSS sino una obertura del sistema. La primera prioritat de Gorvatchev va ser alliberar- se de totes aquestes situacions de conflicte, tot abandonant la competitivitat amb EUA per veure qui tenia més armament, el que significa finalitzar amb totes les intervencions que URSS desemvolupava en el tercer món. Per tant acabaria amb la possibilitat de que aparegués una nova guerra freda i va acceptar la negociació amb Reagan, en la qual es posaria frè a la cursa d’armament, en un moment històric, en el qual es començava amb “la guerra de les galaxies” (1980). Amb aquesta prioritat de Gorvatchev, al mateix any 1985, es va celebrar la primera trobada entre ell i Reagan i a 1987, es va crear un clima de coordialitat que es concentrà quan es va signar un tractat entre les dues grans potències denominada “Aplicació diplomàtica de l’opció 0” en la qual es renunciava al desplegament de míssils a Europa. Al desembre de 1988 Gorvatchev va pronunciar un discurs a la ONU, que va ser important per que simbòlicament representava l’adjuració doctrinal del principi bàsic que la URSS havia defensat desde la Revolució de 1917, com era la lluita de classe mundial. Gorvatchev va renunciar a aquesta prioritat, que desde Lenin estava vigent, tot declarant que el seu govern era respectuòs amb els drets humans universals i amb la pretensió d’introduïr a la URSS en la denominada “Casa Mundial d’Europa”. Per tal de concretar aquesta nova voluntat en la política internacional, Gorvatchev va fer un replegament militar allà on hi havia tropes soviètiques: 1988 a l’Afganistan que es culminaria al febrer de 1989; Al 1989 Etiòpia i Angola (1975); A 1989 començava a retirar el recolzament al front sandinista de Nicaragua i al règim castrista de Cuba; A 1989 va forçar a que el govern del Vietnam acabés retirant- se de Camboia. Al 1990 pràcticament no quedava cap àmbit internacional on estigués la URSS.

MÓN ACTUAL

87

- En quant a les reformes interiors: Política i Econòmia.

Econòmicament Gorvatchev acabaria fracassant, ja que va intentar aplicar la vella política reformista amb algunes modificacions significatives, del que Khruixtxov amb Liberman i Brejnev havien intentat. Era una política reformista que no qüestionava la propietat estatalitzada dels mitjans de producció. Tractaria d’afavorir l’autonomia de les empreses buscant incentivacions materials però, sense modificar el caràcter estructural de l’economia soviètica. Al mateix temps, va intentar fomantar un sector de cooperatives privades bàsicament en el sector serveis. Proposava la NEP, que Lenin havia portat a terme després de la guerra civil per introduir una economia mixta (sector públic més sector privat). Això va fer servir per legitimitzar les reformes. Quan s’aplicà aquest programa, possiblement fou la reforma més audaç desde l’época d’Stalin, no tant pels canvis que experimentaran les empreses estatals, ja que el resultat final en el marc empresarial va fracassar per que tot i que se’ls hi van concedir autonomia, ni els organismes d’intervenció econòmica ni el Gosplan ni els ministeris industrials havien desaparegut per tant continuaria la centralització. Però era significatiu el cooperativisme empresarial privat que s’havia iniciat i que escapava al control de l’Estat, que en molts cassos va servir per que sortissin a la superficie empreses d’economia sumergida que van iniciar- se durant Brejnev. Al mateix temps, tot i la seva escasa presència obrien una escletxa en el control de l’economia per l’Estat. A partir de 1987 es van posar en funcionament empreses soviètiques i inversors extrangers, el que trencava amb l’economia financera que s’havia donat. Més enllà de la importància de les reformes, que acabarien fracassant, la Perestroika va ser important per les derivacions polítiques que va tenir, quan a partir de 1987 desde el PC es va manifestar un sector extraordinàriament crític a les reformes. L’exitència d’aquest sector va contrastar amb l’existència d’un altre sector radical i partidari de que els canvis s’acceleressin més. Quan a partir de gener de 1987 Gorvatchev va llençar la seva campanya de democratització de la vida política, s’enfrontava contra els interessos de la nomenenclatura i suvint, en llençar aquesta política, es trobava pressionat tant pels tradicionalistes com pels radicals, fins que la contraofensiva dels conservadors, a l’abril de 1987 va ser la que obligà al mandatari soviètic, a recolzar- se en els intel.lectuals lliberals, que al marge del partit es configuraren com la base de canvi de la societat soviètica (Glasnot). En aquesta conjuntura que al setembre de 1988 Gorvatchev va aconseguir una important victòria en el PC, quan en una Conferència del Partit va portar a terme un cop d’Estat contra el Coliburò i el secretariat del PC i al setembre de 1988 es planteja la celebració d’el.leccions lliures i plurals en el Congrés dels Diputats del Poble que es constituiria com una mena de contrapoder del PC per tal d’abolir la democratització final del país. Gorvatchev va haver d’enfrontar- se a moltes contradiccions i deia que, mentre desemvolupava aquesta política varen tenir lloc dos fenòmens que donarien lloc a l’esclat de la situació vigent desde 1917. Per una banda apareix un important moviemnt popular, que es va constituir a partir de les possibilitats que oferia la Glasnot (transparència informativa, llibertat crítica) que seria usada pels sectors intel.lectuals lliberals i que desemvocà en una revolució en la base de la societat soviètica. La Glasnot, en primera instància, s’usà per criticar l’ història anterior d’Stalin bàsicament, però progressivament aquesta crítica històrica va acabar eixemplant el seu periòde històric per tant es qüestionarien 70 anys de la història soviètica. Demanera que, la Glasnot va provocar una crisi ideològica considerable, per que va donar peu a una desconfiança generalitzada entre el conjunt de la població, cap a un sistema que no havia satisfet les necessitats funamentals de la població.

MÓN ACTUAL

88

Aquest qüestionament implicava qüestionar el Socialisme per tant el sistema i la idiologia dominants, que havien tractat de justificar que eren superiors al capitalisme per que satisfeia teòricament les necessitats de la població. Aquesta crítica i crisi vers el comunisme vindrien acompanyades per una sèrie de clubs de recolzament a la Perestroika, que a finals de 1987 van crear una mena de Confederació Socialista al marge del sector comunista. Aquests defensaven la Perestroika desde posicions socialistes però, a més d’aquestes asociacions, altres sectors es van anar organitzant de mode més contundent fins que acavaren concluïnt en que, el sistema continuava sent totalitari que la Perestroika seria una nova inversió del Partit perque el sistema s’anés reproduïnt i plantejaven que havia d’implantar- se un sistema democràtic constitucional de tipus occidental. Aquests sectors més crítics, al maig de 1988, es constituíren com la Unió Democràtica, per tant la Perestroika, la Glasnos havia ofert la possibilitat de que la societat civil es motivés per oferir les seves alternatives. La formació d’aquest moviment popular va ser un dels fenòmens significatius que faria esclatar la situació. El següent fenòmen que va provocar l’esclat de la situació va ser l’aparició dels moviments nacionalistes a moltes de les Repúbliques de la URSS, tampoc era un fenòmen nou ja que era l’Estat que més diversitat ètnica i nacional tenia, per això hi havia tantes dificultats. La revolució va intentar resoldre les contradiccions nacionals encontra del tzarisme i havia fet una constitució que garantís la igualtat a totes les ètnies i la llibertat de separar- se de la URSS. Però en la pràctica sempre s’imposava la voluntat d’URSS i Stalin imposà la seva voluntat modificant fronteres o movilitzant poblacions, Estonia, Letonia i Lituania independents de 1918- 1940 Stalin les va absorvir. Per tant exitia una història prèvia i a l’interior de la Perestroika i la Glasnos va resorgir el nacionalisme contra l’antic imperi rús, però al mateix temps, en aquesta ocasió, el resorgiment era el resultat de forces noves estimulades pel poder soviètic i exasperades pel control soviètic que s’exercia desde Moscú. La direcció del moviment nacionalista recaiguè sovint en autoritats soviètiques locals que resentits pel control de l’exèrcit desde Moscú van pendre aquesta decisió. L’inici del nacionalisme es donà al Càucas (armenis, georgians i religions) on ben aviat els conflictes van aparèixer a l’entorn de Karaback al mig de Cerbajan i que va ser reivindicat pels armenis com a territori propi i les primeres reivindicacions nacionalistes a Georgia van ser les que iniciaren els moviments nacionalistes. Mentre a les tres repúbliques vàltiques (Estonia, Letonia i Lituania) anaven reivindican la independència. L’esclat dels nacionalismes i la crisi ideològica va provocar el fi del sistema soviètic. A 1989 després de les eleccions de març, quan es va constituïr un nou congrés de diputats del poble, on la majoria va correspondre a les forces progressistes parlamentaries d’accelerar el progrés soviètic va donar- se l’esclat nacionalista i independentista sense que l’URSS sabés com reaccionar. A 1990 les repúbliques vàltiques varen proclamar la seva independència i va ser seguida per la resta de les repúbliques. Gorvatchev va intentar evitar la disgregació de la Unió Democràtica i a finals de 1990 va fer firmar un Tractat de la Unió a les diverses repúbliques, però no va evitar la disgregació inclús a la República Federativa de Rússia, que era la central, la va afectar. A 1991 Boris Ielstin seria nombrat director i es comportava com una República independent. A 1991 es va produïr la reacció armada dels conservadors del partit ,que van dur a terme un cop d’Estat amb la KGB al mes d’agost, però fracassarien perque no van trobar recolzaments entre l’exèrcit i la policia. El seu fracàs va representar la fi de l’etapa iniciada el 1917. Boris Ieltsin asumiria el poder de les institucions exsoviètiques i al desembre de 1991 Rússia, Bielorrússia i Ucraína (les tres repúbliques més importants) anunciaven la fi de la URSS i

MÓN ACTUAL

89

anunciaven la substitució de URSS per (CEI) Institució d’Estats Internacionals integrat per 12 repúbliques excepte Letonia, Estonia, Lituania i Georgia. El 23- 12- 1991 Gorvatchev va dimitir i la exURSS iniciava una transició cap a una tranformació radical de l’economia.

- La Caiguda del Socialisme a Europa Central i Oriental. La política reformista que Gorvatchev va intentar a URSS la va intentar aplicar al conjunt dels païssos socialistes europeus tan als llocs on existia trasdició socialista, fins a aquells que eren nous païssos com Jugoslavia o Albania on la tradició comunista no existia. En tots els cassos la descomposició del règim socialista va ser molt ràpit degut a la no ingerència soviètica excepte a Alemanya, on Gorvatchev no intervindria. L’any clau va ser 1989 quan s’inicià el procés de tradició que culminà a 1990. De manera que, la majoria de païssos a 1990 havia ja variat del socialisme a un capitalisme. A Polònia, Txecoslovàquia i Hungria existia ja una tradició de disidència vers el Comunisme desde 1956 (Polònia i Hungria), 1968 (Primavera dePraga a Txecoslovaquia). El procés de transició va culminar amb la victòria de règims no comunistes (Polònia, Txecoslovaquia, Hungria). Les especificitats històriques d’aquest procés van ser: A Polònia, on s’havia organitzat un moviment d’oposició per l’esglèsia, el sector obrer i els intel.lectuals, desde 1980 exitia un moviment molt consolidat que va forçar a l’exèrcit polonés a frenar les activitats del sindicat Solidaritat i per fer- ho, al febrer de 1971, el general de l’exèrcit polopnés Jaruzelski va donar un cop d’Estat per frenar al sindicat. El màxim dirigent del sindicat Walesa seria detingut. Jaruzelski no va poder frenar el moviment del sindicat i va haver d’excarcelar a Walesa al 1982. Amb una negociació entre ambdos bàndols, es va generar una obertura progressiva a partir de 1985, també influïts pels aires de la Perestroika. Al gener de 1989, el Sindicat seria legalitzat i el règim de Jaruzelski es va veure obligat a convocar les primeres eleccions lliures a Polònia. El reultat d’aquestes eleccions varen permetre que el sindicat asolís la majoria al senat i que es constituís el govern encapselat per un dirigent no comunista. Va ser el primer lloc a l’Europa de l’Est on passà. Mentre, Jaruzelski continuaria sent el president de la república fins a 1990 que va ser substituït per Walesa. A Hungria la transició també es va produïr de forma ràpida desde 1985, quan Gorvatchev imposà la Perestroika. A les eleccions varen ser escullits uns 40 diputats que no pertanyien al partit comunista, el que era una cosa insòlita. La Perestroika va permetre que tant dins com fora del partit es creessin noves forces socials, totes pregonitzant la reforma, però moltes d’aquestes reformes qüestionaven al propi sistema de mode radical. A Hungria, al maig de 1988, el PC hungarés va patir un procés de transformació interna. Tractaria de marginar als elements més conservadors. Al febrer de 1989, es va permetre el pluralisme polític. A les eleccions celebrades al febrer i al març de 1990 el triomf va ser aclaparador per les organitzacions no comunistes que iniciaren la transformació del sistema. Reconvertir l’economia i fer una nova Constitució serien els objectius immediats. Txecoslovàquia on ja s’havien produït conflictes, va viure la Revolució de Bellut “terciopelo” que es va iniciar a partir del moment en que a 1988 l’oposició, que estava ja organitzada desde la Primavera de Praga de 1968, va poder legalitzar- se i poguè plantejar les seves reivindicacions al règim soviètic. És cert que a 1989 hi havia oposicions perque Dubceck tornés a l’escena política i no volien cap recordatori de 1968. Els estudiants al 1989 van commemorar el suicidi de Jean Palack davant d’un dels tancs soviètics. Representants del moviment Cartes 77 varen ser també represaliats pel que seria el futur president txec, l’escriptor Havel, qui va ser detingut a 1989. Però el partit comunista txec va haver d’aplegar- se a les constants movilitzacions.

MÓN ACTUAL

90

Després d’una vaga general celebrada a 1989 a finals d’any es va formar un nou govern fet per ministres no comunistes, mentres que l’escriptor Havel era nomenat president de la República. Era doncs un govern de coalició: comunistes i no comunistes que van celebrar al juny de 1990 eleccions que van guanyar els no comunistes. On la transició es convertiria en un baròmetre de la intensitat dels canvis seria a la República Democràtica Alemanya (RDA), que seria l’escenari més important de la guerra freda. Per tant Alemanya continuava sent el punt de confrontació entre els dos blocs (1980 crisi dels míssils). La situació alemanya seria políticament conflictiva ja que, la direcció guvernamental comunista alemanya encapselada per Honecker qui rebutjava qualsevol tipus de canvi i que auspiciava una opertura política pel que fà a la seva política exterior, va iniciar un procés de negociació amb la República Federal d’Alemanya (RFA). Però pel que fà a la política interior era totalment inamovible, no obstant, havia considerat que la Perestroika s’havia anticipat en el temps i que no era apropiada per Alemanya. A desgrat d’aquesta actitut, a l’interior d’Alemanya a 1987 van iniciar- se síntomes de canvi sobretot desde el sector civil, mitjançant manifestacions a les quals l’esglèsia intervindria però, la direcció soviètica intervindria perque no s’escampessin aquestes manifestacions. A partir de l’estiu de 1989 la situació es va convertir en insostenible com va ser la fuga de ciutadans de la RDA cap a RFA utilitzant les embaixades de RFA que hi havia a Hungria i Txecoslovàquia. Una crisi econòmica apareguè al 1989 i qüestionà el mite de l’estabilitat alemanya. A partir de l’octubre de 1989 es va produïr la refundació del Partit Socialdemòcrata alemany que va anar seguit de la caiguda del mur de Berlín el 9 de novembre de 1989. Aquest mur havia simbolitzat la separació entre els dos móns desde 1961. Al març de 1990, es van celebrar les primeres eleccions lliures a RDA i a partir de les quals es va constituïr un govern de coalició nacional que buscava la reunificació d’Alemanya, el qual seria molt ràpit. Abans però, Alemanya havia de firmar la pau de la II Guerra Mundial, és a dir, Alemanya continuava sent un territori ocupat pels al.liats i per aconseguir una Alemanya reunificada calia que les potències vencedores donguessin la Pau. Al setembre de 1990 varen firmar un Tractat de Pau fet sota la condició de que no es qüestionarien les fronteres establertes després de la II Guerra Mundial amb Alemanya. De manera que, el procés seria molt controlat pels al.liats i culminaria a l’octubre de 1990. La reunificació va sortir molt cara ja que Alemanya havia de modificar la seva economia. Els païssos que havien quedat sota l’hegemonia soviètica com Bulgaria i Rumania on el canvi, la transició varen ser possibles mitjançant partits comunistes reciclats en socialistes. Bulgaria durant 1980 va viure conflictes amb la minoria turca (musulmana), més del 10% de la població eren otomans i desde 1980 hi havia conflictes entre ambes comunitats. Així que Bulgaria va pactar amb Turquia perque es repatriessin tots els turcs de Bulgaria de mode voluntari. El Partit comunista búlgar no va ser capaç d’acceptar les reformes de la Perestroika ja que, el partit búlgar estava presidit per Zivkov que ostentava el poder desde 1954 i l’era molt difícil asumir unes reformes tan progressistes com les de la Perestroika. Serien membres del seu propi partit que al nobembre de 1989 l’obligaren a dimitir. A Bulgaria es van constituïr moltes organitzacions moltes de caràcter ecològic degut al deteriorament que pretenien millorar i també organitzar la Perestroika. En aquest contexte al novembre de 1989, Zivkov dimitia i el partit comunista búlgar es reciclaria amb l’objectiu de que l’èl.lit del poder del partit comunista s’assignés altre etiqueta política. El partit comunista es va transformar al socialisme permetén el pluralisme polític i al juny de 1990 va celebrar eleccions constituients en les quals obtindrien la majoria.

MÓN ACTUAL

91

Rumania la transició seria encapselada per membres del Partit Comunista rumanés però, a diferència dels altres, va ser l’únic lloc on la transició va costar víctimes mortals. Cal recordar que el partit el controlava el conducator (dictador) Ceucesku que tot i que mantenia certa independència amb la URSS, utilitzava la policia política que estava al servei del dictador per mantenir- se en el poder i per crear repressió. A 1980 va practicar una política arbitrària i xenòfoga ja que, incorporarà Transilvania sota el control de l’Imperi Austro- Hungarés desde 1914 i a on encara els hungaresos residien. També minories alemanyes i minories jueves i gitanes. L’actitut de tractar d’exil.liar a les minories ètniques era una de les primordialitats del dictador. L’actitut tancada del règim romanés va provocar que les movilitzacions perque Ceucesku dimitís arribessin a unes magnituts inevitables, les quals van ser manipulades pel Partit comunista i per les forces armades del Partit Comunista. A partir de desembre de 1989 s’havien produït disturbis a la ciutat romanesa de Timisoara arràn de la política antihungaresa que s’extenguè per tot el país i que la siguritate (policia política) va reprimir fins que als pocs dies Ceucesku, va ser detingut quan intentava fugir, va ser jutjat i ejecutat. Tot aquest procés va ser hegemonitzat per membres del partit comunista que van crear el Front de Salvació Nacional que convocà eleccions nacionals al 1990 que les dirigia Cilliescu que seria president de la República rumana. La crisi va acabar afectant a Jugoslavia i a Albania que no estaven sota el control soviètic. A Jugoslavia els problemes van començar després de la mort de Tito, a 1980, quan començaven a aparèixer problemes entre les diferents repúbliques que formaven la federació. Tot i que els mecanismes successoris de Tito estaven ja ben organitzats, es tractava d’una presidència col.lectiva en la qual participarien les diverses repúbliques i cadascún dels caps d’Estat de la seva respectiva república governaria al conjunt de manera rotativa. Però d’hora, es donaren els primers problemes interètnics i la crisi econòmica de 1980 representarien l’inici del fi. A 1982 l’Estat jugoslau declarava la bancarrota amb un deute extern de 22.000 mil.lions de $ i a partir d’aquest moment, les inculpacions que es van fer per les diverses repúbliques van agreujar la crisi. Sobretot quan el dirigent servi Milosevich va arribar al poder al 1987 i va potenciar una política clarament nacionalista que afectà a Kosovo (albanesos sud) Boivodina (hungaresos al nort) per tant minories ètniques i finalment aquesta política xenòfoga la va aplicar a la resta de repúbliques. El nacionalisme va acabar per ser el pretexte de les èl.lits comunistes polítiques per mantenir- se en el poder. L’actitut de Milosevich provocaria però una inestabilitat, que ha durat tota la darrera dècada del segle. La situació dels balcans està molt lluny de trobar l’estabilitat. Albania va començar la seva crisi quan Hoxha va morir a 1985 i el seu successor Ramiz Alia va mantenir les esències del règim, el qual era bastant stalinista. Era un règim que a finals del s. XX vivia en una situació d’aïllament gairebé absolut. Tot i que s’havia al.liat amb Xina, quan va trencar les relacions amb ella va ser l’únic país autàrquic que vivia dels seus propis recursos. Era un país agrícola en el qual, gairebé no existia la industria. En molts cassos tenia una situació prefeudal. L’economia estava centralitzada sense cap mena de concessió a la iniciativa privada. El règim albanés encapselat per Alia, va admetre alguna reforma quan al novembre de 1990, van esclatar manifestacions a Tirana, la capital i els albanesos emigraren cap a Grècia i Italia i va ser el moment en que el Partit del Treball (comunista) va reciclar- se al Socialisme. Al març de 1991 va convocar noves eleccions que va guanyar el socialisme però, a 1992 Berisha guanyaria les eleccions sent l’opositor del socialisme. Tot aquest procés de ruptura va finalitzar amb el Pacte de Varsovia (1955 fet per Kruixtxov). L’any 1985 quan Gorvachov va ser nomenat president, els païssos del Pacte de Varsovia van renovar el pacte per 20 anys més però, l’aliança militar va entrar en crisi sobretot en el moment en

MÓN ACTUAL

92

que URSS va retirar les seves tropes de l’Europa de l’Est, el que va ser relativament ràpit a tots els llocs excepte a Alemanya. Durant 1990 abandonaren el pacte de Varsovia tot i que Gorvachov no estava d’acord, ja que creia que aquest s’havia de desfer quan la OTAN ho fés. L’altre instància internacional que abraçava als païssos socialistes era el COMECON també va desaparèixer, en una reunió celebrada a Budapest al març de 1991. Al mateix any desapareixeria la pròpia URSS (Unió Soviètica). Això inauguraria una nova etapa històrica en el món. TEMA 5: EL MÓN A FINALS DEL S. XX I PRINCIPIS DEL XXI. El fenòmen més important de finals del s. XX ha estat la desaparició del bloc socialista a URSS i al món de l’Europa Oriental, el que ha plantejat molts problemes i conflictes de cara al futur. En el cas de Rússia desde la desaparició de la URSS a 1991 s’ha creat una situació d’innestabilitat permanent que, desde la Constitució de la CEI (Constitució d’Estats Independents feta a 1991) no ha acabat d’aconseguir l’estabilitat. Políticament en el 90 s’ha contemplat una crisi política, sovint institucional que va enfrontar al president de la República Russa, Boris Nieltsin contra el Parlament, el bombardeig que el president va dur a terme contra el parlament rús a 1995, va accelerar l’inestabilitat institucional que ha estat constant però ha resurgit cert sentiment nacionalista rús – gran rús- que s’ha afegit als problemes institucionals. Aquest nacionalisme va sorgir perque Rússia s’hagut d’enfrontar amb la desigtegració del seu imperi i amb la pèrdua irreparable i definitiva dels territoris Bàltics: Letònia, Lituania i Estonia. També s’ha hagut d’enfrontar a tensions entre Rússia i Ucrania i, les relacions entre ambdos pretenien el control de la flota a la mar Negre i les reivindicancions de Crimea, que en principi era rusa i que es va decidir que s’integrés a Ucraina però el port era propietat de Rússia i això comportà conflictes entre ambdos. També s’han donat problemes al món islàmic però, poder als territoris del Caucas (MAPA11) és on Rússia ha tingut més problemes ja que, hi ha conflictes multiètnics. És una zona que limita amb el món àrab i passan els oleoductes pel mar Bàltic, per això té importància econòmica i encara es donen conflictes al Caucas. La situació de conflicte s’hi donà molt d’hora. Una de les primeres zones va ser entre Armenia i Acerbaján per obtenir Karaback que pretenia Armenia perque hi havia població armenia. La guerra esclatà a 1992, un cop constituida la CEI i es mantinguè fins a 1994. Els armenis van ocupar Karaback. Altre territori ha estat la República de Geòrgia, zona que va tenir molta innestabilitat interna que desde 1991 volia ser independent i pretenia mantenir- se fora de la CEI, quan van donar- se dos moviments nacionalistes a Abjezia del Sud i Abjezia del Nort varen declarar la seva independència de Geròrgia. Varen iniciar una guerra. A l’any 1993 la CEI intervindria. Dins de Rússia va enfrontar- se Abjezia del Nort (religió ortodoxe) que reclamava Indozetia (religió musulmana). Rússia va haver d’intervenir. El conflicte més greu de la zona del Caucas la van protagonitzar Txexenia amb Rússia. El primer va ser una república autòctona dins de la República federativa de Rússia i va ser la única que, al novembre de 1991, va declarar la independència total, la qual no va ser admesa per Rússia que declarà l’estat d’excepció a 1992 fins al desembre de 1994, quan va declarar la guerra. Ocuparen el país militarment però, no aconseguiria el control de tot el territori. A l’agost de 1996 els rebels txexens van recuperar el territori perdut. Això forçà a Rússia a iniciar negociacions que culminaren a l’agost de 1997, quan Boris Nieltsin va firmar un tractat de pau en el qual tant uns com altres renunciaven a l’ús de la força. Però en cap cas el resoldria l’estatut constitucional de Txexenia i aquesta indefinició va permetre que la guerra es reiniciés a 1999. Al març de 1990 es van declarar les primeres eleccions lliures a RDA, a partir de les quals, es va constituïr un govern de coalició nacional que buscava la reunificació d’Alemanya, el qual seria molt

MÓN ACTUAL

93

ràpit. Abans però, Alemanya havia de firmar la pau de la II Guerra Mundial, és a dir, Alemanya continuava sent un territori ocupat pels al.liats i per aconseguir una Alemanya reunificada calia que les potències vencedores donguessin la pau. Al setembre de 1990, varen firmar un Tractat de pau fet sota la condició de que no es qüestionarien les fronteres establertes després de la II Guerra Mundial amb Alemanya. De manera que, el procés seria molt controlat pels al.liats, el procés culminaria a l’octubre de 1990. La reunificació va sortir molt cara ja que Alemanya havia de modifiicar l’economia. En tercer lloc, els païssos europeus socialistes a partir de 1989 van iniciar- se en els sistemes democràtics i també van introduïr- se al capitalisme, no sense problemes perque un dels reptes en que s’haurien d’enfrontar els socialistes era el caràcter obsolet de la tecnologia i de les infraestructures. Txecoslovàquia va patir la ruptura dels territoris que la conformava Eslovenia i la república Txeca a 1993. Tot seguit un conjunt de païssos Polònia, Hungria i la República Txeca van firmar l’aliança a l’OTAN el 1997 i que es va fer efectiva al 2000. El repte al que s’enfronten els païssos socialistes seria la seva incorporació a Europa. L’existència de païssos socialistes en el món fora d’Europa planteja multitut d’incògnites: a Xina, amb 1200 mil.lions d’habitants coneixerà importants transformacions econòmiques amb la incorporació al capitalisme però de forma molt bipolaritzada ja que l’interior és poc desemvolupat mentre que ciutats com Shangai són ciutats punteres per tant a la perifèria. La incorporació de Hong Kong a la Xina donaria un important impúls al capitalisme xinés. A nivell polític Xina continuaria mantenint un sistema monopolitzat pel partit comunista cap incident democratitzador. Aquest model de mantenir al comunisme però desemvolupat el capitalista l’anant seguint Indoxina: Vietnam i Laos que s’obriran a l’economia de lliure mercat i les inversions extrangeres. Laos 1991 a la seva Constitució comunista va admetre la propietat privada i Vietnam es reconciliaria amb els seus enemics històrics, França i EUA. Però sempre mantindrien el model de Front Únic. La cara subdesemvolupada l’ofereixen Camboia i Korea del Nort. Camboia, a desgrat de la intervenció internacional i a desgrat d’una obertura econòmica el país ha proseguit, amb l’inestabilitat característica per la presència de guerrilles procedents dels Krmers rojos de Polpot, que era el dirigent maoista i que morí al 1998 a Camboia el que serviria per estabilitzar la zona. Korea del Nort a finals del s. XX plantejava un panorama negre. A 1994 es va morir el dictador Kim il Sung (1945- 1994) i es va fer succeïr pel seu fill Kim Song Il convertint a Korea, en el primer país comunista del món amb successió hereditària. Les tensions amb Korea del Sud continuarien. Korea del Nort ha rebut un continu atac de catàstrofes naturals que han provocat epidèmies desde 1995. (Uns 220.000 morts, les ONG’s parlen d’1 mil.lió fins a 1997). A l’any 2000 es va produïr un acostament entre les dues korees. Obririen les fronteres amb un acostament. Després de 50 anys es produí el primer pas cap a la reunificació. A Àfrica i Amèrica Llatina els règims socialistes entraven en crisi desde el moment en que Gorvatchev va seguir una política de replegament a tot el món (1988): A Cuba, Etiòpia o Angola es van retirar els soviètics a partir de 1988 i per aquest fet entrarien en crisi. Fidel Castro a Cuba, es un dels sistemes més paradigmàtics ja que en aquest moment Cuba té problemes reals. La crisi del model socialista no va tenir repercussions tan sols en els païssos amb aquest sistema sino també en el món Occidental, ja que el fracàs del model soviètic que estiguè durant més de 50

MÓN ACTUAL

94

anys semblava un sistema tan eficaç com el capitalista, de manera que, el sistema de confrontació finalitzaria amb la victòria d’un dels dos, l’Occidental i desd’EUA. La victòria que es generalitzaria arreu del món ha donat lloc a una nova onada del capitalisme ocupat els nous mercats que tancats estaven a Russia o Àsia. A partir d’aquesta eufòria de victòria per part dels capitalistes notamericans, s’explica com l’economia de lliure mercat amenaçaria, en alguns cassos als estats del benestar europeus i que tan havien costat de construir. Aquesta ofensiva va ser important perque a nivell polític, la caiguda del socialisme a Europa significaria un cert desacreditament cap al sector esquerrà de manera que, el que havia de ser una satisfacció generalitzada per la caiguda de les esquerres, es va anar convertint en un sentiment de frustració i de desarmament ideològic que permetè la introducció del neolliberalisme, sense que hi hagués respostes pels sectors populars, ja que han perdut la seva capacitat de movilització. El gran repte del s. XXI segueix sent la reconstrucció de l’utopia, un nou projecte de societat que es pugui contraposar al model capitalista dominant. Si no, els que opinaven que el capitalisme seria el fi de la història (Fujiyama) tindrien raó. A nivell econòmic el capitalisme ha contemplat una significativa transformació, ja que les bases productives que s’hi donaven als anys 60 que s’han transformat progressivament degut a l’estalvi de la força de treball humà que ha donat lloc a l’atur i a un alterament del nivell de vida però també, un important augment de la productivitat. Al mateix temps s’ha avançat en la globalització de l’economia a qualsevol lloc del món. De totes maneres, els tres grans motors del capitalisme mundial van ser EUA, Europa i Japó que viuen de manera diferent els darrers anys del s. XX i principis del XXI. EUA ha entrat en el nou mileni recuperant el lideratge mundial i el prestigi que havia perdut desde la crisi dels anys 70. Tan econòmicament com políticament, el seu paper en el món és de primer ordre ja que EUA políticament ha desemvolupat un seguit d’intervencions militars a un conjunt de punts del planeta i la seva intervenció en el conflicte arabo- israelí està sent decissiu, però les intervencions americanes han despertat molts recels a la pròpia societat americana perque no ha oblidat Vietnam. Econòmicament, EUA segueix sent molt important, tot i que no té tant de protagonisme com a 1945. Sovint se’ls ha recriminat per que no han possat en marxa un plà Marshall per la zona europea socialista. Alguns pensen que això no va ser per que l’economia americana no era la mateixa que la de 1945 degut a la forta competència que s’hi donava a 1991 pel control dels mercats i la màxima competidora d’EUA és Europa. EUA viu en una situació amnivalent: Decreixement econòmica vers Europa i, cert decliu al dèficit financer i presupuestari de l’Estat però, no han evitat que el Mercat Comú Americà tingui unes espectatives encara hegemòniques, sobretot a partir de la firma de Lliure Comerç entre Canadà, EUA i Mèxic al 1994. Per altra banda, l’economia amenricana orienta el seu interés inversionista cap al sudest asiàtic que també es troba en una important fase d’expansió. El Japó té un important paper en l’economia mundial. Després de la derrota del 1945 i del tutelatge al que es va veure sotmés, en poques dècades EUA situaren al Japó als païssos més desemvolupats industrial i teconlògicament. Gràcies a la seva impresionant capacitat productiva i exportadora l’ha dut a competir fortament amb Europa. Les exportacions japoneses són un 50% més que les exportacions europees cap al Japó. A nivell polític s’ha impossat certa inestabilitat política. Aquesta ha estat derivada d’escàndols de corrupció protagonitzats per la classe política japonesa.

MÓN ACTUAL

95

També s’ha vist perjudicat per algunes recessions econòmiques però les perspectives no són dolentes per les estretes relacions que el Japó ha mantingut amb els 4 dragons asiàtics (Hong Kong, Taiwan, Signapur i Korea del Sur). Les espectatives d’expansió japoneses també s’hi centren a Xina, però també a Rússia a partir del moment en que s’ha experimentat una millora en les relacions entre ambdos blocs (EUA- URSS). El gran repte que es planteja per la història del Japó seria la millora de les repressions amb els seus veïns, sense la qual, no s’havia experimentat, sobretot pel que fà al continent asiàtic, desde finals del s. XIX fins a 1945. Japó no tindria però, bones relacions amb Rússia sobretot arràn del contenciòs de les illes Sakhalin que el Japó considerava pròpies però Rússia, l’ havia anexionat desde 1945. El contenciòs ha creat un problema important perque s’ha adreçat cap als seus veïns asiàtics és significatiu perque trencaria la tradicional aliança que havia existit entre EUA i el Japó. És també important destacar que en els darrers anys de segle han proliferat molt les manifestacions antiamericanes al Japó. El tercer motor de l’economia mundial fa referència a Europa que té com a actual objectiu el realitzar l’Unió Europea, procés iniciat desde el Tractat de Roma. Al febrer de 1992 amb la firma de Mastrich hi va haver un pas quantitatiu a les perspectives d’Unió Europea i, alhora aconseguir una unió monetaria. Per tant a partir de l’1- 1- 1999 la Unió Monetaira seria un terme bàsic. El Tractat de Mastrich també va avançar, pel que fa a la unió política. S’arribaria a l’acord que els païssos europeus portarien una política comú i de seguretat pel que fà a temes de justicia i d’interior i, al mateix temps, es va decidir una policia europea: Europol. Però es tracta d’una unió que encara no abraça a tots els païssos de l’Europa Occidental, tot i que Austria, Suècia, Finlandia van decidir incorporar- se al 1995, donant lloc a l’Europa dels 15, no obstant Noruega, va decidir mantenir- se fora. Per altra banda el gran repte de la Unió Europea es incorporar a la Unió Europea als païssos de l’Europa de l’Est. A desgrat de tot, el repte més important de la Unió Europea es recuperar el lideratge mundial que va perdre al s. XX en favor d’ EUA. Tots aquests reptes que se li plantegen sols seran possibles si la Unió Europea resolia tota una sèrie de problemes:

- Consolidar suficientment als païssos que la integren sobretot en el tema de futures ampliacions. Aquest tema de la cohesió interna entre els membres passa per superar l’escepticisme que predomina en molts païssos europeus al respecte de la unitat i que ha donat lloc a l’europeísme, la no possibilitat en la Unió Europea. Aquest europeísme ha donat lloc a l’actitut neoproteccionista i nacionalista. Aquestes actituts insolidàries s’observen entre un Nort europeu més avançat i cohesionat i, un sud europeu que té problemes de cohesió interna. Els conservadors britànics han mantingut una actitut euroescèptica durant 18 anys fins que els laboristes van canviar l’actitut política dels britànics vers Europa (Tony Blair). Per altra banda, Alemanya amb Shader es veu reacia a la Unió Econòmica europea ja que el marc alemany es veuria aflebit. Païssos com Dinamarca van celebrar dos referendums per aprobar el Tractat de Mastrich. En aquesta òrbita no diexa de ser significatiu que Noruega refusses la seva integració en un referendum al 1994.

- Eficaç política de cohesió social interna que hauria de tendir a fer desaparèixer les diferències socials que s’han incrementat a l’Europa Occidental. Per altra banda, el sindicalisme europeu i tota l’esquerra ha acusat a tota la Europa integrada en una Europa dels mercaders, el que vol dir que prima el benefici sobre la cohesió social cosa que, el sindiclaisme ha denunciat. També s’estan eliminant conquestes socials que s’estaven aconseguint amb respecte l’Estat del benestar, és a dir, es tractava d’eliminar estructures que havien costat molt d’aconseguir. L’estat del benestar a marxes forçades s’ha incrementat molt i les bosses de pobresa han premés parlar d’un quart món que ha aparescut amb gran rapidesa a societats desemvolupades.

MÓN ACTUAL

96

- La recuperació de la iniciativa política que Europa va perdre després de la II Guerra Mundial la qual va cedir a EUA. Aquest tema passa per la integració política de la UE però en aquest tema s’ha avançat molt poc i Europa ha deixat la iniciativa a altres instàncies internacionals. Amb Jugoslavia, Europa va jugar un paper secundari per tant recuperar la iniciativa portaria a confirmar l’hegemonia d’EUA. Aquesta subordinació també es veuria reflectida en la seva subordinació amb respecte l’OTAN. L’estabilitat política en el conjunt europeu sovint està amenaçada per conflictes armats interètnics o nacionalistes plantejats a la mateixa Europa. A Gran Bretanya, trobem un nou moviment nacionalista més llarg d’Europa com és el d’Irlanda del Nort. A partir de 1998 el govern dels irlandessos i el govern britànic anava allunyant- se d’ una pau definitiva ja que, l’Ira continuava armant- se. A Escòcia, Gales el nacionalisme també es va arraigar ja que, van celebrar eleccions autonòmiques als seus respectius parlaments. A França el moviement Cors, a Còrcega ha demostrat una especial bel.ligerància. Cal destacar també el contenciòs a Bèlgica sobretot pel que fa a la població verona i la població falmenca i tenint en compte que, a Bruselas és on es té el conflicte però és el centre de reunions de l’OTAN amb aquests conflictes. Espanya no existeix sols la bel.ligerància armada d’ETA desde 1960 sino que a més, l’Estat de les autonomies es permanentment qüestionat tant desd’Euskadi com desde Catalunya. Altres cassos es podrien trobar a Itàlia (nort i sud amb problemes d’integració marítima italiana).

Grècia i Turquia han mantingut males relacions. - Ampliació cap al centre i cap a l’Est d’Europa es tracta d’integrar al conjunt de les antigues

democràcies populars que després de culminar la seva transició econòmica i política tractaven d’integrar- se dins de l’UE. Sols aquells que s’hagin transformat cap a una democràcia normalitzada i una economia lliurecanvista, s’intagraran amb més facilitat. Destaquen un grup de païssos que bé per proximitat, bé per influència amb Europa Occidental estan en bones condicions per integrar- s’hi. Aquests païssos serien: Balcans (Eslovenia, Estonia, el Bàltic); Europa Central: Polònia, Hungria, República Txeca. Són païssos que s’han incorporat al parlamentarisme lliberal sense problemes i al llarg dels 90 han conegut un procés progressiu de privatització de l’economia acompanyat d’importants inversions extrangeres per part dels païssos occidentals. La majoria d’aquests païssos varen plantejar la seva solicitut per integrar-s’hi a 1995. En tots els cassos no seria fins al 2002 que s’integrarien definitivament. Un segon bloc de païssos amb un procés més lent serien (Valcans): Rumania, Bulgaria, (Centre Europa): Eslovàquia, (Bàltic): Lituania, Letonia. Païssos més cohesionats que han sufert crisis polítiques. En aquest conjunt de païssos es va denunciar la integració però encara no hi ha previst una data per a la seva incorporació final. El darrer grup no està ni en un programa d’asociació plantejat Albania, CEI en general.

- Vertebració amb les relacions amb els païssos desemvolupats en un moment de forta inmigració afroasiàtica i llatinoamenricana cap a Europa. Aquesta inmigració constitueix la mà d’obra varata dels païssos europeus i alhora, una gran massa d’aturats. Aquesta inmigració han plantejat polítiques xenòfogues quan aquesta inmigració sovint es va demandar. Aquesta inmigració, com és el cas de França, la requeria per mà d’obra de les seves excolònies africanes per que requerien mè d’obra no especialitzada. Al mateix temps proliferaren actituts socials neofeixistes desemvolupades a Alemanya, França i Gran Bretanya.

MÓN ACTUAL

97

M ó n A c t u a l

1

16- 2- 01 Qüestionari: La guerra civil espanyola (El preludio de la Tragedia). Vol IV de la Colecció “Siglo XX”, editada per Vision 7 –Gaumont. Nacionalitat: francesa. Any: 1986. Durada: 52´aprox.

1) Descriu el context internacional de la guerra civil espanyola i cóm aparèixen les vinculacions internacionals en el documental.

Internacionalment a l’agost de 1936 el govern francés proposa la no intervenció a la guerra i el dia 8 tanca les fronteres hispano- francesa. Es formalitza la no intervenció mitjançant l’aceptació en principi de les seves fòrmules per part de Portugal, Itàlia i Alemanya. Es reuniria el Comitè de no intervenció a Londres el dia 9 de setembre. Primera conferència europea per la defensa de la república espanyola i de la pau el dia 13. Alvarez del Vayo acusà davant la S. D. N a Italia i a Alemanya d’ajudar als nacionalistes (dia 25). El Comitèr de no intervenció es nega a escoltar les acusacions contra Portugal (dia 28). La URSS declara que, en vista de l’actitut d’Alemanya, Italia i Portugal, no es considera obligada pels acords de no intervenció (dia 6 d’octubre). Entrevista entre Hitler i Ciano: intensificació de l’ajuda als subluvats (dia 24). Alemanya reconeix la soberania italiana sobre Abisinia (dia 25). Reelecció de F. D. Roosevelt com a president d’EUA al novembre de 1936. Es donava el Pacte Antikomintern germanonipón (el dia 25 de novembre). Acord entre cavallers italiaonobritànic (el dia 31 de novembre). Entrem en 1937, el Comitè de no intervenció s’oposa al reclutament i envia a voluntaris extrangers a Espanya (el dia 20 de febrer). Comencen les patrulles navals i terrestres del Comitè (el dia 19 de març). Decissió d’EUA de vendre armas als bel.ligerants pel sistema crash and carry (dia 30 de març). Cahmberlain succeeix a Baldwin en la direcció del govern britànic (31 d’abril). Dimissió del primer govern Blum a França, que és substituït per el ministre Chautemps (21 de juny). Alemanya i Italia abandonen les patrulles navals (dia 23). Portugal dona fi a les patrulles frontereres del Comitè de no intervenció (dia 30). Japó declara la guerra a Xina (dia 7 de juliol). Ocupació de Pekín pels japonesos (dia 9 juliol). Acord de Nyon que autoritza a les patrulles navals francobritàniques a atacar a tot submarí sospitós (dia 14 d’octubre). Negrín solicita en la S.D.N que el Comitè polític estudií la qüestió espanyola i que finalitzi la no intervenció (dia 18). Itàlia e’adhereix al pacte Antikomintern (dia 6 novembre). Els japonesos ocupen Shangai (dia 9). 1938 Halifax substitueix a Eden en el Foreign Office (dia 20 de febrer de 1938). Alemanya ocupa Austria (Anschluss) (dia 12 de març). Dimiteix el govern Chautemps; segon ministeri Blum a França (dia 13) i apertura de la frontera franco- espanyola. El Comitè de no intervenció adopta el projecte de retirada dels voluntaris (dia 5 de juny). Nou tancament de fronteres franco- espanyoles (dia 15). Pacte de Munich (dia 30 setembre). Alemanya ocupa el territori dels Sudets (dia 1 d’octubre). Els japonesos prenen Cantón (dia 21). Al 1939 els japonesos ocupen la illa de Hainan (dia 10 de febrer). Pio XII és escullit papa (dia 2 març). Secesió d’Eslovàquia (dia 14). Alemanya inveeix Txecoslovàquia (dia 15). Eslovàquia acepta la protecció alemanya (dia 16). Formació del protectorat de Bohemia i Moràvia (dia 18). El gran consell fascista

M ó n A c t u a l

2

reafirma l’adhesió a l’eix Roma- Berlín (dia 21). Alemnya ocupa Memel (dia 22). Mussolini reclama públicament Tunísia, Djibouti i el canal de Suez per Itàlia (dia 26). Les vinculacions que es donarien són les que després es desemvoluparien en la segona guerra mundial i durant la guerra freda. L’existència de dos blocs en el marc de la guerra civil, el nacionalista i el republicà, serà font d’inspiració per a reclamar amb més força les pretensions d’ambdues tendències pels seus objectius. El marc republicà obtindrà l’ajuda dels soviètics, però també de tots aquells sectors que pretenien la llibertat dels pobles i que comulgaven amb les idees dels republicans, com podien ser alemanys exiliats. En general eren cossos de voluntaris. Per altre banda, estaven les forces nacionalistes, més vinculades amb les classes hegemòniques de la societat i que per això tindrien uns recolzaments més ordenats i amb més qualitat d’efectius, sobretot armamentístics i el recolzament d’italians i alemanys.

2) Assenyala els valors ideològics i socials que defensava cada un dels bàndols. Per poder entendre els valors ideològics de cada un dels bàndols ens hem de remontar a l’época de Primo de Rivera on es veuen més clarament els ideals de cada sector. La dictadura de primo de Rivera tractaria de retornar el poder a les classes hegemòniques del país, és a dir, la burgesia i les classes patronals. Primo de Rivera utilitzaria la repressió sobretot contra aquells sectors que representaven u perill per a la segurertat de les classes dirigents. El perill estava en els anarquistes i els anarcosindicalistes, no obstant toleraria al Partit socialista. Per altra banda, Primo portaria a terme una campanya contra el catalanisme polític, tema molt sensible pels militars ja que pregonitzaven la unitat de l’Estat contra qualsevol incidència de separatisme, per això aboliria la mancomunitat de Catalunya creada el 1914. En matèria econòmica Primo portaria a terme una política intervencionista sobre els bancs paraestatals de crèdit i sobre companyies energètiques com Campsa així com la intervenció sobre grans obres públiques, cosa que no agradava per que no solucionava el tema de la crisi econòmica al país, ja que s’havien de pujar els impostos per poder finançar aquestes obres públiques. La reforma que va intentar de l’exèrcit va ser el que el va fer fracassar, però ja havia palntejat una línia que seguirien el bàndol nacionalista franquista. Per la seva banda, la segona república i, concretament durant el bienni republicà (1931- 1933) és on millor queda expressada la identitat del sector republicà. El govern en coalició de socialistes i republicans d’esquerra es caracteritzaria per portar a terme una Nov Constitució, una nova estructrua de l’Estat espanyol, una reforma agrària i un intent de República federal autonòmica. Alhora també eren sumament anticlericals i pretenien reformar el sistema educatiu el qual tan fermament estava sota les mans de l’esglèsia. Altre reforma que intentaren va ser l’aprobació del sufragi femení aprobat en 1931. Però l’enorme atur obrer suscitava la crisi econòmica que estimularia el creixement del sindicalisme revolucionari (CNT- FAI), el qual no van saber com controlar i va portar a que en les eleccions de novfembre de 1933 triumfés la coalició de republicans de centre dretes i monàrquics, els quals paral.litzarien totes les reformes.

3) Destaca i caracteritza les forces polítiques integrants de cada bàndol. Hem de tenir en compte que l’emprenta republicana es donaria bàsicamnent a les ciutats, mentre que el sector dretà actuaria bàsicament en els pobles ja que aquí no se estava massa d’acord amb la refoma agrària que pretenien impossar els republicans.

M ó n A c t u a l

3

Pel que fà al bàndol de l’esquerra trobem al moviment obrer encapselat per la CNT (Confederació Nacional de Trenalladors) sindicat obrer de caire anarquista configurat el 1911 que pretenien canviar les estructures que provocaven la repressió dels obrers per 0part del patrons i del govern i que es radicalitzaria amb la vinculació amb la FAI (Federació Anarquista Ibèirca) creada el 1927 durant el govern de Primo de Rivera, Pestanya, dirigent de la CNT, va argüir que la CNT havia acceptat la maquinaria de l’arbitratge laboral del govern, que tenia com a objectiu l’eliminació de l’anarquisme en les mans del ministre de governació Martínez Anido. Aleshores els anarquistes purs van fer reviure el geni moral i revolucionari de Bakunin i activista. Aquesta facció lluitaria contra els sindicalistes, que eren també d’esquerres per tant veiem una esquerra subdividida, cosa que seria un dels mutius de la victòria dretana. L’UGT (Unió General de Treballadors) fundada desde 1882 que provè dels militars expulsats de la Federació bakunista els quals crearen el 1879 el partit socialista, petit partit arraigat en l’aristocràcia del proletariat de Madrid. Quan Largo Caballero va aconseguir establir membres de l’UGT com a funcionaris pagats a més de sindicalistes obrers, l’UGT aconseguí dues coses: per una banda obrir les portes de l’esperança socialista per arribar al govern de la dictadura i qui sap si aconseguir governar i, per l’altre deixar fora al seu més pròxim rival com era la CNT que per no seguir els mètodes del dialeg i ser massa violents i revolucionaris es van quedar sense l’opció de poder ser reconeguts com a òrgan sindical oficial. El OGPU, policia secreta soviètica implantada en Espanya, al setembre de 1936 Orlov va ser enviat per implantar en Espanya el terrotisme comunista el qual es diferenciava de l’anarquista en que no era un terror de masses encaminat a la liquidació d’una classe nociva, sino un terror polícíac contra els disidents polítics. El POUM era un grup marxista no comunista i desautoritzat per Trotski, tot i que els comunistes purs el consideraven com trotskista. La seva força residia bàsicament en Catalunya. Es diferenciava de la CNT en que era partidari d’un Estat obrer i creia en la necesitat del poder polític. El PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) era dominat pels comunistes es va formar localment sin consultar als dirigents de l’UGT i va arribar a controlar els sindicats socialistes catalans. El govern va ser substituït per organitzacions com el Comitè Popular de Milicies antifeixistes de Catalunya, El Consell d’Aragó, El Comitè Ejecutiu Popular de València o les Comisaries de defensa de País Vasc. A la dreta d’aquests sectors trobem als moviments nacionalistes català i vasc, ambdos acceptaven la República però tenien tendències dretanes per exemple el nacionalisme català Lliga catalana era bastant conservadora però pretenia l’autonomia i el nacionalisme vasc del PNV no acceptava que es dongués llibertat de culte però també pretenia l’autonomia independentista. La CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) estava encapselada per Gil Robles i seria un partit que aglutinaria al conjunt de les dretes, però acceptava el règim repúblicà, tot i que aquesta afirmació està bastant discutida. Els partits cosiderats antirepublicasns eren el partit dirigit per Calvo Sotelo Renovació espanyola. Els partits feixistes eren les JONS (Juntes d’Ofensiva Nacional Sindicalistes) creades a l’octubre de 1931 i dirigida per Leresma Ramos, pretenien la conquesta de l’Estat. La Falange Espanyola dirigida pel fill del dictador Primo de Rivera, Jose Antonio Primo de Rivera creada al 1933. Ambdues organitzacions es reunificarien passant- se a dir Juntes d’Ofensiva de la Nació Espanyola.

4) Quin paper apareix en el documental de l’Esglèsia, la religió i l’anticlericalisme? L’esglèsia tindria un paper bastant important alhora de provocar el conflicte ja que seria un dels mutius pels quals la República no tenia un govern estable. La coalició de

M ó n A c t u a l

4

la CEDA i Lerroux era una coalició de recolzadors eclesiàstics i anticlericals respectivament. El fet de que Alcalà Zamora finalment es decidís per imposar al govern de la CEDA provocaria les revolucions d’octubre de 1934, e¡que serien el preludi de la guerra civil.

5) Descriu el paper de la revolució social a l’Espanya republicana. Les revolucions d’octubre van ser conseqüència directe de les exigències socialistes i dels republicans anti- radicals que no volien que Gil Robles pugés al poder. A més de l’enfrontament entre l’Estatut català i les Corts espanyoles que pretenien donar preferència a la Constitució. Però també a Catalunya Companys promulgaria la llei de cultius que afavoria al camperolat, cosa que al govern de la CEDA no li va agradar i aboliria la llei, el que provocaria una reacció, la qual unida a la no promulgació de l’Estatut d’autonomia, sols va poder evitar l’exèrcit de Domenech i Batet. A Astúries hi haurien més d’un mil.lió de baixes en la revolució d’octubre. Aquí els obrers serien els que s’hi revoltaven dirigits per Gonzalez Penya, qui va crear l’Aliança Obrera i estaven afil.liats amb la CNT que manifestaven la seva repulsa cap al fascisme.

6) Assenyala les diferències existents entre l’exèrcit insurrecte i l’exèrcit republicà. L’exèrcit insurrecte contava amb el recolzamnt d’Itàlia i Alemanya. Les primeres aportarien tropes mentre que, les segones aportarien armament i l’aviació. Per altra banda l’exèrcit insurrecte estava molt més preparat estratègicament per la guerra que no pas el republicà. L’exèrcti republicà contava amb el recilzament de la URSS i els seus tancs, però en el mateix sector de la República hi haurien divisions per com portar a terme la contraofensiva de l’exèrcit. Per una banda estaven els sectors sindicals i per l’altre estaven els sectors anarquistes. Aquest fet provocaria que l’exèrcit republicà no tingués una cohesió, la qual era necessària si es volia possar fi a l’exèrcit de professionals del sector insurrecte.

7) Quins episodis bèl.lics més importants destacaries? Lesbatalles més importants es donarien a Madrid on l’exèrcit insurrecte de Franco perdria per primera vegada la guerra. A l’estiu de 1937 els episodis més importants van ser l’ocupació de Bilbao, Santander i Asturies. La Batalla del Nort, el bombardeig sobre la ciutat civil de Gernika portada a terme pels insurrectes va ser una de les més sanguinàries. A l’octubre de 1937 l’ofensiva de l’exèrcit dretà aniria contra Terol, ciutat que havia estat conquerida pels republicans i que havia de ser reconquerida per la dreta. Un cop reconquerida Terol, Franco va portar a terme una contraofensiva contra Aragó, que li permetè deixar aïllada a Catalunya. A l’octubre de 1938 es va donar la Batalla de l’Ebre, va ser una batalla de desgast per desfer els últims reductes de l’exèrcit republicà. La victòria de Franco es confirmava en 1939.

8) Cóm es va concretar la solidaritat internacional a favor de la República? 9) I a favor de l’Espanya insurrecte? A França el 1936 es va crear el Comitè Europeu de No Intervenció del qual varen formar part quasi totes les potències europees excepte Itàlia, que recolzaria al sector de la dreta espanyola enviant tropes, Alemanya que enviaria a l’aviació coneguda com la Giocondor. Aquests cobrarien la seva intervenció amb espècies. I Rússia que intervinguè en el conflicte a favor dels republicans aportant tancs però es cobraria la seva intervenció amb els fons del Banc Nacional.

M ó n A c t u a l

5

Al setembre de 1938 es va celebrar la Conferència de Munich en la qual es van reunir els caps d’Estat d’Anglaterra, França, Alemanya i Itàlia i es va decidir que Hitler podia actuar com vulgués a l’interior d’Europa. Aquesta conferència va significar el fi de les espectatives de l’exèrcit republicà per rebre qualsevol recolzament de les potències europees. A l’abril de 1939 l’exèrcit insurrecte desarmaria a l’exèrcit roig.

10) Quin fou el paper de Rússia a l’Espanya Republicana? Russia jugaria un paper important en el sector republicà però no sols desde el punt de vista militar, aportant els tancs sino també desde el punt de vista ideològic, ja que el sector republicà espanyol no compartia moltes de les idees dels comunistes soviètics alhora de plantejar el combat ni de entendre la política, per tant hi haurien sectors espanyols que, per la seva supremacía militar farien el que els soviètics volien i, altres sectors, els anarquistes, que pretenien recuperar el país a la seva manera. Per altre banda, els comunistes soviètics enviaven ja espies per investigar l’evolució dels sectors comunistes espanyols i del transcurs de la República. Un exemple d’un militant comunista espanyol sotmes a pressions per part de la policia soviètica (GPU) seria Durruti.

11) Destaca el paper de Franco a l’Espanya insurrecte. Franco es nomenaria caudillo i cap dels tres exèrcits mentre durés la guerra el que feia que la seva supremacía fós inqüestionable en el seu bàndol. Era un militar que havia trobat l’ascens ràpit anant- se a l’Àfrica, a les missions de Marroc, on els oficials pujaven el rang amb no massa dificultat. Així arribà a ser general. El seu exèrcit estava composat per tropes marroquís les quals tenien molta experiència en el combat, ja que s’havien enfrontat a espanyols i francesos durant tot el que portaven de segle, el que facilitaria que la figura de Franco tingués importància dins dels sectors hegemònics de la ciutadania ja que, d’hora es manifestà anti comunista i anti masoneria, possibles perills pels beneficis d’aquests sectors socials. Tot això li conferí a Franco la fama de gran militar, però en realitat no ho era sino que contava amb un bon exèrcit.

12) Quina fou la importància de la repressió política? El fet de que Franco no decretés cap doctrina política ni cap institució que legislés ni possés ordre, va provocar que el règim de Franco fós totalemnt a la seva voluntat durant la guerra i, després d’ella imposaria algunes reformes però sempre sota la seva estricte supervissió. Això provocaria que el sistema es mantingés durant 25 anys, però va tenir dues conseqüències. La primera, que ja he esmentat seria la perduració del sistema en el país, la repressió política anava seguida de repressió armada per part de les forces policials. Per altra banda aquest sistema representaria un retrocés en comparació amb els sistemes econòmics europeus, ja que Franco pensava que la millor manera de pujar al país era mitjançant l’autosuficiència i l’autoabastiment (autarquia), el que el va fer no dependre de l'extranger, al que tant de pànic tenia després d'haver estat rebutjat per la majoria d’Europa. Altre conseqüència seria l’exil.li de milers de persones a l’extranger que no estaven d’acord amb les idees de Franco i que comportaria també un canvi significatiu en l’economia espanyola així com en la vida cultural, ja que molts dels exil.liats eren intel.lectuals.

13) Caracteritza les etapes de la guerra. Les etapes de la guerra es poden dividir en tres. L aprimera que aniria de juliol del 1936 al setembre de 1936:Aquesta etapa vindria caracteritzada per que l’exèrcit insurrecte del Nort, dirigit per Mola conectaria amb el provinent del Sud, dirigit per

M ó n A c t u a l

6

Franco a Badajoz, desd’on es dirigirien cap a Madrid. La franga Oest era nacionalista, mentre que les zones perifèriques excepte Galicia eren republicanes. La següent etapa anava de setembre del 1936 a març de 1937. Etapa en la que els insurrectes conquereixen Madrid, i aïllant a Bilbao i Santander al nort peninsular. Les tropes desde l’oest anaven avançant cap a l’Est de la Península. L’última etapa va del març de 1937 a octubre de 1937 en la qual tot el nort cantàbric estava ja conquerit i mancava la zopna mediterrànea València, Múrcia, Catalunya i Andalusia Oriental. A l’octubre de 1938 amb la Batalla de l’Ebre es posava fi al conflicte i desde Madrid ja es cantava la victòria tot i que no estava conquerit.

14) Per què l’exèrcit franquista va acabar guanyant la guerra? L’exèrcit insurrecte guanyaria la guerra perque tenia una major cohessió en l’oficialitat de les seves fileres, cadascun dels membres de l’exèrcit sabia a qui fer- li cas i qui tenia el mando, mentre que a l’exèrcit republicà això no l’hi passava, ningú sabia com dirigir- se cap al front contrari, amb quines tàctiques, sino que estaven esperant saber com i qui era l’encarregat de dirigir a l’exèrcit cap a la victòria. No és que no hi haguessin membres dispossats a tenir el mando sino que hi havia masses líders improvitsat dispossats a tenir- l’ho i els “soldats” rassos no sabien a qui havien de fer cas. Això fou la principal bassa que conferí la victòria a Franco i les seves tropes. D’altra banda també s’ha de tenir en compte que el sector insurrecte havia conquerit les zones productores d’aliments i la Repúblilca es mantenia a les zones industrials això perjudicava als soldats republicans perque no tenien gairebé qué menjar, i passaven molta més gana que l’altre sector.

15) Quines deficiències i/o mancances destacaries en el documental? 16) Elabora una valoració general sobre el documental. El documental poder no té entrevistes directes amb personatges de l’época d’un i altre sector i es limita a explicar els fets però no els sentiments d’alguns d’aquells membres que hi van participar. Després d’haver vist aquest film vaig anar a una biblioteca per veure si el tenien i, no vaig poder trobar- lo, no obstant em vaig endur un altre que parlava sobre la guerra civil titulat: La guerra civil. Tiempo de Tragedia. Volúm III; Col.lecció: Salvat; Duració: 60’ aprox. En ella hi ha una qüestió que em va cridar l’atenció i va ser que entrevistant a Miguel Gila, que pertanyia al sectro republicà, aquest va comentar que en determinats moments els dos bàndols jugaven a futbol entre ells i que quan venien els respectius oficials paraven el partit. Fà esment de que els republicans guanyaven quasi sempre i que els insurrectes els hi deien: - no os disparamos por republicanos sino por habernos ganado el partido...- El que pretenia dir és que no hi havia una mala relació entre un sector i l’altre, ambdos eren concients que estaven lluitan però entre ambdos sectors en moltes ocasions es comerciaven amb aliments i tabac, lo principal per a ells era la supervivència i, en moltes ocasions els soldats eren d’un o altre bàndol segons el lloc on havien nascut, ningú els preguntava sobre la seva idiologia, per que és també cert que hi havia molta ignorància a la societat espanyola, la qual es dedicava bàsicament a produïr, però la conciència social romania dormida. Eren els membres hegemònics de la societat els encarregats de provocar la situació i de donar un sentit a una guerra que, va ser inútil però molt costosa.

M ó n A c t u a l

7

6- 3- 01 QÜESTIONARI: El Verdugo, dirigida per Lluís García Berlanga. Producció Hispano- italiana de Naga Films i Zebra Films. Espanya, 1963. Durada aprox. 84´.

1) Sitúa la pel.lícula en el context històric de l’any 1963, tant en l’àmbit espanyol com en l’internacional.

El Verdugo es tracta d’un retracte del món madrileny i de certes mentalitats del país durant la segona Postguerra. Quan es va presentar al Festival de Venècia de 1963, on va guanyar el Premi a la Crítica Internacional, va coincidir en exhibir- se als mateixos dies en que anaven a ajusticiar en Espanya al comunista Julià Grimau i a dos anarquistes, el que va desencadenar una insòlita campanya contra el film, el qual sufriria 14 talls de censura. Tanmateix vist sense l’apassionament del moment, el Verdugo, no és tant una reflexió sobre la pena de mort com una veritable crònica negre sobre el franquisme. És un document sociològic sobre la vida quotidiana a Espanya durant la dècada dels 60, on es subratllen aspectes tan rellevants com la repressió sexual, la hipocresia de l’esglèsia, la influència del turisme promulgada per Fraga Iribarne o el desemvolupament econòmic. Tots aquests elements estan presidits per l’omnipresència de la mort, que en la figura del botxí (Josep Isbert) ofereix la cara més negre de la repressió franquista, que no dubtava a fer servir el garrot com última arma de dissuasió.

2) Caracteritza la situació precisa de l’Espanya oficial: privilegis del funcionariat, burocratització, etc. Tal i com aparèixen a la pel.lícula.

A nivell polític el règim començava a establir- se i va començar a substituïr als membres: els sectors més de dretes van deixar pas als sectors més tecnòcrates del Opusdei, molt vinculats a la religió catòl.lica i serien els que mirarien la política desd’un punt de vista més tècnic i no pas ideològic. L’entrada en el govern d’Alberto Ullastres i Mariano Navarro Rubio, membres de l’Opusdei van entrar al règim ocupant càrregs de comerç i d’hisenda. Això representaria el primer pas cap al canvi ja que presentarien el Plà d’estabilitzxació econòmica al 1959, el qual tractava d’alliberar l’economia i comparar- la amb la de la resta d’Europa. A partir d’aquests canvis es va produïr una remodelació jurídico- política de l’Estat. L’Estat, en aquesta época havia de participar en més aspectes socials i econòmicsel que no podia fer amb l’administració obsoleta que tenia. La llei orgànica (1965) tenia l’objectiu de adequar l’estructura de l’Estat a aquesta nova fase del capitalisme que s’estava donant. Establia el principi de racionalització i modernització de les relacions polítiques de l’Estat que es basa en:

- Jefatura de l’Estat: el paper de Franco qui tenia el títul de caudillo amb característiques heròiques i providencials per tant no calia regular ni legislar res per que Franco era qui ho feia.

- La llei orgànica descriurà funcions pel govern. - Realitzarà la funció política de Consell del Regne que ara tindria una major

importància política però que estaria per sota de la figura del caudillo. - S’otorga el poder legislatiu a les Corts, les quals fins a aquest moment sold

actaven com a col.lavoradora de la Jefatura de l’Estat. Tots els membres de les Corts eren nomenats procuradors, escullits per sufragi censitari masculí (el terç familiar).

- El Consell Nacional que constituïa el Partit Unic va ser transformat pel Consell Nacional del Moviment el que significà el desmantellament del Partit Unic. No obstant, aquesta refroma va fracassar ja que les classes dominants, com la petita burgesia falangista veien com els seus interessos burocràtics perillaven i es van negar a aquesta reforma. Per altra banda, les reformes modernitzadores posaven

M ó n A c t u a l

8

en qüestió l’Estat franquista el que va haver de tornar a fer servir la repressió per evitar- ho.

3) Analitza la situació de la pena de mort a l’Espanya franquista. Quin era el seu

marc legal? Quins eren els sistemes utilitzats en la seva execució? Cóm i quan s’aplicava? De qui depenia la concessió de l’indult?

L’any 1959 es promulgaria la llei d’ordre públic que era unallei de carácter repressiu i que representava un pas important. Les lleis repressives es podien classificar o bé de guerra, és a dir, processaven als personatges que s’havien enfrontat al franquisme durant la guerra civil, o bé sobre la llei de terrorisme o bandidatge, llei que es feia per combatre la guerrilla o qualsevol acte d’oposició política. Els sistemes que s’empreaven per l’ejecució serien l’empresonament que era el més utilitzat, l’afussellament i com ens mostra la pel.lícula el garrot a sang freda. S’aplicarien mitjançant una setència d’ejecució per un dia fixat previ judici o Consell de guerra, el qual era una farsa, ja que les proves d’un possible error sempre que vogués la Jefatura de l’Estat s’omitien, a més si en els judicis no es sentia el que es volia sentir, la sentència era segura. L’acusat, normalment era tapat per una sàbana o, en el cas de l’afussellament, girant- lo d’esquena a l’ejecutor. Tot i que en aquest últim cas la sentència podia ser aplicada en el mateix dia de la detenció. La pràctica de l’indult va ser gairebé inexistent, sols es va aplicar un cop i depenia directament de la jefatura de l’Esdtat, és a dir, de Franco.

4) Com valoraries la presència de la mort a l’Espanya franquista? La mort a l’Espanya franquista és l’element quotidià que mantindria l’ordre estructural del sistema per que és l’element que impossibilita qualsevol alternativa de canvi polític, el que és pròpi d’una dictadura sanguinaria.

5) A la pel.lícula apareixen diverses institucions especialment rellevants de l’Espanya franquista, com són l’esglèsia, l’exèrcit, la guardia civil. Quin és el paper que se’ls hi atribueix?

L’esglèsia tindria molta importància per que actuava com a vincle de l’Estat sobretot per la col.lavoració de membres de l’Opusdei en el govern a més de tenir la funció primària d’educar. Com educadora alçaria al règim i la figura providencial de Franco però també atribuiria el paper moral a la societat de com s’havia d’actuar. L’esglèsia tindria greus problemes amb sectors populars durant el règim i, per això arraigaria amb més força a les institucions que l’Estat feia servir per reprimir qualsevol intent contra l’esglèsia. La guardia civil seria la institució encarregada de garantir l’ordre establert a les ciutats mentre que, l’exèrcit era l’encarregat de fer- ho als sectors rurals. L’espurna que va encendre l’atenció d’aquests mecanismes va ser l’acomulament de moviments que posaven en dubte l’Estat, tals com els sindicalisme universitaris i obrers de (CCOO) que s’oposaven al Sindicat Unic(CNS). El manteniment del Partit Comunista o el Front de Lliberalització Popular a Catlunya, les organizcions maoistes inclús el trotskisme, a més del snacionalismes català i vasc. Tota aquesta situació va portar a que es dongués l’Estat d’Exepció a partir de 1969 que serviria perque la policia pogués portar a terme mesures restrictives sobre les Universitats, sobre el sector laboral i sobre els nous partits polítics.

6) Descriu els episodis que reflecteixen la moralitat dominant a l’Espanya franquista.

Tot i haver una aparent majoria popular que tenia molta fè en el sistema tal i com funcionava, no és menys cert que ignoraven que podia anar millor. Sols aquells sectors que treballaven desde l’oposició clandestina i que eren cultes coneixien la situació que s’hi donava i la situació que podia donar- se, sobretot per que mantenien contacte amb

M ó n A c t u a l

9

col.lavoradors que estaven exil.liats a altres païssos i desd’on rebien noticies sobre la democràcia. Era obvi que s’anava produïnt un canvi en la moralitat de la població tot i que es produia molt subtilment ja que era gairebé un suicidi fer- ho obertament. És, poder, un dels episodis que mostren aquesta actitut quan al 1970 es va voler processar als ejecutors de Militon Manzanas el 1968. Al judici de Burgos de 1970 que els procesava provocaria la reacció popular tant a l’interior com a l’exterior del país, inclús el Papa no volia que se’ls ejecutés. Aquesta sentència va ser retirada el que manifestaria un canvi en l’actitut del règim i una crisi del franquisme, que al llarg del 70 aniria acompanyada d’una sèrie de fenòmens tant interns com externs que agreujarien més encara la crisi fins a portar- la a la seva definitiva desaparició.

7) Al film apareix com un element reiteratiu l’obssessió d’un dels protagonistes per marxar a Alemanya. Quin paper va jugar Alemnya per l’emigració espanyola a Europa?

Hem de tenir en compte que Alemanya va jugar un doble paper durant el franquisme a Alemanya un de possitiu i d’altre de negatiu. El negatiu va ser que molts exil.liats durant el règim franquista van refugiar- se a França actuant allà a favor de la resistència, el problema va venir quan Alemanya va conquerir la zona Sud de França i va començar a deportar a nuclis insurrectes ja fossin espanyols o francesos, el fet és que van ocupar massivament els camps de concentració d’Auswich (Polònia) i als alemanys. D’altra banda, la secció possitiva a Alemanya va venir quan un cop acabada la II guerra Mundial la indústria alemanya alvergà un augment impressionant i requeria molta mà d’obra que seria omplerta per espanyols. Tot i que a Espanya la indústria creixia, no ho feia en la mateixa dimensió que ho feia en Alemanya ni sota les mateixes condicions que ho feia en Alemanya ni sota les mateixes estructures polítiques. També es va emigrar cap a Suïssa o França i Anglaterra per suplir la necessària mà d’obra un cop que Espanya estava ja coverta de la mateixa.

8) En quins elements de la vida quotidiana queda referenciat el paper del “desarrollismo” dels anys seixanta? Assenyala els problemes que planteja.

Els Plans de desemvolupament introduirien l’intervencionisme de l’Estat en la vida econòmica i garantizaria beneficis determinats a diferents sectors perque d’aquesta manera l’Estat es beneficiés fiscalment dels beneficis de les empreses. La creació més importatn va ser la dels Pols de desemvolupament i de promoció industrial aprobats el 1963. Aquests Pols de desemvolupament i de promoció industrial van donar lloc a que augmentessin les indústries estatals a part de les privades, que en les grans ciutats com Astúries, Bilbao i Barcelona (Iberia, Seat, Metal.lúrgia...) i que provocarien un èxode de gent del camp cap a la ciutat i, a la vegada, un increment dels beneficis per tant de la importància del sector secundari vars el primari. Paral.lelament es desemvolupava el turisme i el sector de la construcció amb molta rapidesa. El sector terciari seria el més important en creixement. Aquesta situació va canviar les estructures socials del país i les ciutats no tenien una infraestructura preparada per absorvir tal quantitat de gent, el que generaria barraquisme. Això provocaria l’aparició del sector de la construcció i un augment de la construcció de carreteres i autopistes.

9) Cóm valoraries l’aparició del turisme a la pel.lícula? Creus que recull l’impacte real que va tenir?

El turisme apareix comentat a la pel.lícula fent referència a que tot lo extranger era millor que el producte espanyol perque apareixia molt més modernitzat i, això es reflectia en la desinivició a l’hora de bestir que tenien els extrangers en detriment dels

M ó n A c t u a l

10

espanyols tot i que acabarien implantant la moda de la minifalda. Tot i que en la pel.lícula es fa esment, no es pot dir que realment fós aquest l’únic impacte que Espanya absorvís de fora, el turisme va mantenir l’economia però influències extrangeres en altres camps no surten comentades a la pel.lícula per tant no crec que es vegi en tota la seva dimensió l’impacte que lo de afora hagi pogut tenir en Espanya.

10) Creus que es pot considerar el protagonista de la pel.lícula com “un doble de Franco”? Fes valoració personal de la pel.lícula pel coneixement de l’Espanya franquista.

La pel.lícula tracta de parodiar la figura del caudillo per tant és llògic que es trobin aparences significatives entre el protagonista i Franco, com la seva desinivició alhora de parlar de a quants homes ha ejecutat i durant quant de temps, a més de dir que al final un ja no pensa en que siguin persones sino una part de la seva feina. Això frivolitza molt al personatge però es pot fer perque és ficció i es tendeix a exagerar. No obstant, diuen que la realitat supera la ficció en molts aspectes i el personatge fa un recorregut per totes les “reformes” que Franco va intentar aplicar, com parlar del tema de la construcció, dels alemanys i del turisme, implicant- se una mica en el que representa tot això per Espanya. 15- 3- 01 QÜESTIONARI: La transición española. Capítulo 12: Reformas para la reforma. Enero- Abril 1977. Direcció: Elias Andrés. Producció RTVE. Madrid, 1994. Durada: 60’.

1) Valora la importància del Referendum per a la reforma política de desembre de 1976. Valora’n, al mateix temps, els resultats.

Aquesta reforma es va fer un cop que Franco havia mort i un cop es va imposar el govern de Suarez plantejava un camí cap a la democràcia. Aquesta llei de Referendum franquista va ser utilitzada per tercera vegada en aquest moment. Aquesta reforma política va significar la legalització del Partit Comunista al 1977 i la possibilitat de que es celebressin mitings. Aquesta nova linia va provocar canvis molt profunds dins de l’estructura franquista. El ministre de marina del partit de Suarez va dimitir perque veia la reforma massa lliberalitzadora i democràtica. Al mateix temps, dins de l’exèrcit començarien a aparèixer sectors comunistes. Tot i semblar que la majoria de la ciutadania estava a favor de la Refroma, un 77% dels ciutadans la recolzaren, sembla ser que van aparèixer sectors que frenarien el procés reformista. Per una banda, els GRAPO que va segrestar a Antonio Oriol membre del Consell d’Estat donant lloc al primer problema al qual s’havia d’enfrontar Suarez i per altre, ETA la qual mitjançant el terrorisme pretenia accelerar el procés autonòmic. La situació va conclòure quan Suarez va celebrar l’amnistia a canvi d’alliberar a Antoni Oriol. Pel que fà al sector dretà tenir també grups terroristes que actuaven contra el sistema com és el cas de la Matança d’Atocha el 1977 que va provocar la mort de 4 advotcats laboristes. Santiago Carrillo dirigent del Partit Comunista va ser detingut per Francisco Garzón cap de la policia i pel ministre de governació. Va sortir el 30- 12- 1976 després d’haver passat set dies en pressò. Suarez desde 15- 2- 1976 governaria a “golpe de decreto ley” fins l’aparició de l’oposició de manera oficial l’11- 1- 1977, composta per Camellas, Gonzalez, Jauregui. Les primeres eleccions democràtiques es celebrarien el 15- 7- 1977 institucionalitzant- se la democràcia.

M ó n A c t u a l

11

2) Al documental hi apareixen nombroso personatges directament vinculats al règim franquista i que juguen un paper important durant la transició. Situa políticament i ideològicament els següents, destavcant els càrregs i el paper que varen desemvolupar:

Adolfo Suárez: Provè del grup falangista sent el substitut de Carlos Arias Navarro a petició del recent impossat monarca Juan Carles. Una vegada en la presidència del govern, Suárez d’hora es lligaria junt als sectors progressistes que d’hora acabaria per legalitzar. El govern de Suárez havia demostrat un comportament amb la democràcia major del que esperava tant la esquerra com la dreta. Arriscant- se a provocar el descontent dels molotars al legalitzar als comunistes. Rodolfo Martín Villa: Es tracta del ministre de relacions sindicals que va ser substituït per Enrique de la Mata al juliol de 1976. La seva substitució fà referència a que s’apropava als sectors patronals imposats amb Franco que a la reforma sindicalista pactista que pretenia Suárez. Antonio Oriol i Urquijo: Era ministre de justicia durant el govern de Franco. Durant el govern de Suàrez va ser ministre del Consell d’Estat favorable a les reformes democràtiques que establia Suárez. Gutierrez Mellado: Ministre de defensa durant el govern de suárez. Va introduïr una sèrie de reformes democràtiques que encaminades a modernitzar i professionalitzar l’exèrcit així com la seva intenció d’alotjar- lo fora de la vida política. Això, la situació terrorista i les intencions de Gutierrez Mellado va ser qui creà les condicions per l’intent cop d’Estat de Tejero. Torcuato Fernandez Miranda: Ocupava el càrreg de la Secretaria General del Moviment. No era falangista. Posteriorment va ser nomenat director general d’ensenyament universitari i inicià un programa en l’interior de les universitats d’enginyeria introduïnt, a les escoles superiors, una major especialització en aquest ram que tan demandat era per l’evolució econòmica de 1960. Alfonso Osorio: Procedia de la democràcia cristiana i seria membre partícep en la Reforma de Suarez. Suarez va trobar en Osorio el recolzament per formar govern, va ser nombrat vicepresident i la seva influència es va deixar notar després de la massiva incorporació de democristians reformistes que va incorporar. Emilio Villsescusa: President del Consell Suprem de Justicia Militar.

3) Què foren els GRAPO? Planteja el paper que varen jugar durant aquest període de la transició.

Els GRAPO Són el grup revolucionari Antifascista de Primer d’Octubre. Van fer maniobres amb la finalitat d’aturar en lo possible el procés reformista que començava a posar en marxa l’equip de Suárez. Antonio Mª Oriol i Emilio Villaescusa van ser secuestrats pels membres del GRAPO, els quals demanaren que alliberessin als membres polítics o bé es declarés una amnistia a canvi d’aquests dos membres. No se sap amb certesa però es molt probable que darrera del GRAPO estigués un grup d’ultradreta, el qual pretenia, mitjançant el segrestament d’Emili Villaescusa, que l’exèrcit reaccionés contra el govern. Poc després, el 28- 1- 1977 el GRPO assessinava a tres membres de la guardia civil per que així s’exaltessin els ànims de l’exèrcit i provoquessin la seva reacció.

4) Quin paper creus que va desemvolupar l’oposició d’esquerres, especialment el PSOE i el PCE? Quins diries, segons el documental, que eren els objectius mínims que defensava l’oposició democràtica front el govern?

En març de 1976 el PSOE i el PCE es van unir en la anomenada Platajunta, la qual es va haver de’enfrontar amb Fraga Iribarne que veia perillar molts dels projectes polítics que pretenia pel seu partit de dretes.

M ó n A c t u a l

12

L’oposició es va mostrar molt unida sobretot en Catalunya i les seves reivindicacions d’autonomia, a més de les referents a les llibertats públiques. L’oposició tindria com a objectiu la denominada “ruptura pactada” que pretenia la ruptura amb el sistema anterior però el pacte amb els sectors reformistes. Per a això van utilitzar mètodes de movilització popular no violenta. El PCE contava amb CCOO provocan un alt índex de vagues. Els principals objectius del partits democràtics van ser: el reconeixement de tots els partits i forces sindicals, la regulació i garantia de les llibertats polítiques i sindicals; la disolució del moviment i la neutralitat de l’administració; una amnistia política; l’utilizació equitativa dels medis de Comunicació estatals; la negociació de les normes de procediment electors i l’institucionalització política de les regions.

5) Entre les institucions franquistes més reacies al canvi democràtic hi havia sectors de l’exèrcit i de la policia. Quina reacció varen mantenir durant aquests mesos de la transició? Destaca especialment la repressió anticomunista.

El 9- 4- 1976 es legalitzaria el partit comunista el que va provocar que el ministre de Marina Pita de Veiga presentés la seva dimissió irrevocable. De no trobar un substitut pel càrreg el govern mostraria importants debilitats públiques. Seria el almirall Prey Junquera, ja retirat, qui ocuparia el càrreg. A continuació dimitiria el general De Santiago com a vicepresident del govern en septembre de 1976. El Consell Superior de l’Exèrcit es va reunir per examinar la qüestió i el 14- 4- 1976 va emitir un comunicat de repulsa a la legalització del PCE. Les constants aparicions públiques de Santiago Carrillo, president del PCE i la constant i progressiva democratització del país van conduïr a que Francisco Garzón, cap de policia, detingués a Santiago Carrillo, tot i que surtiria als set dies (30- 12- 1976). En les vagues organitzades per Carrillo moriria l’estudiant Arturo Ruíz assessinat per els ultradretistes. D’altra banda un comando ultradretista assessinaria a nou membres de CCOO i del PCE. La matança d’Atocha seria contra advotcats membres del govern, del PCE i del PSOE.

6) Planteja la importància que va tenir el terrorisme de dreta en el procés de la transició democràtica.

El que va representar el terrorisme de dreta seria en realitat una major fermesa alhora de pretendre aconseguir la democràcia per part de la majoria del país i de les classes opositores al règim franquista. Aquesta voluntat es consolidaria quan el 23- 2- 1981 es va intentar donar un cop d’Estat per part dels membres de la guardia civil els quals estaven encapselats per Tejero. La pressa del carrer per part de l’exèrcit amb diversos carros de combat i l’entrada al Parlament del cap de la guardia civil pistola en mà, va deturar momentaneament la respiració a mil.lions de persones sedientes de democràcia. El seu fracàs resultaria ser el cop definitiu per la seva instauració.

7) Què s’entèn per consens polític durant la transició? El consens pactista que van jugar les forces democràtiques del govern de Suarez i les de l’oposició en quant al tema del terrorisme, tema sobre el qual en cap moment l’oposició va dubtar en recolzar al govern perque actués contra ell.

M ó n A c t u a l

13

8) Destaca el paper que juguen els nacionalismes català i vasc durant aquests mesos de la transició. Per què creus que el govern va mantenir una actitut diferenciada respecte a aquests dos nacionalismes?

Catalunya i País Vasc van ser les dues comunitats que van obtenir un principi d’autonomia durant el govern centrista heredat del franquisme. A Cataluna d’hora es van entendre Tarradelles i el govern central ya que van veure a aquest un diplomatic de tendències moderades. El 27- 6- 1977 Tarradelles viatjaria a Madrid per entrevistar- se amb Suàrez i amb el rei. Fruit de les negociacions, el govern va reestablir, mitjançant un decret- llei, la Generalitat de Catalunya i Tarradelles com a president. Pel que fà al País Vasc va ser més complexe ja que tenia el cas dels drets forals històrics, la presència del terrorisme separatista, l’ausència d’un personatge aglutinador i les apetències d’incluore a Navarra en la Comunitat Autònoma vasca. 26- 3- 01 QÜESTIONARI: L’Europa Central, 1939- 1953. De Hitler a Stalin. Produïda per Gaumont. Nacionalitat: francesa. Any 1991. Durada: 60’.

1) Assenyala quins són els païssos de l’Europa Central aliats d’Alemanya a l’inici de la guerra.

Els païssos aliats d’Alemanya eren: Rumania, Austria, Polònia, Bulgaria, Hungria, Jugoslavia, Txecoslovàquia, Sèrvia, Eslovàquia, Macedonia i Croàcia.

2) Quins tractats o pactes internacionals aparèixen al documental? Explica’ls. Les Conferències de Yalta (agost de 1945) i Postdam (juliol i agost de 1945) on es van reunir els dirigents més importants d’Europa i Amèrica: Stalin (URSS), Roosevelt i Truman (EUA) i Churchill i Atlee (G.B) per negociar les condicions en que quedaria el món després del conflicte. Es pactaria la pau amb Itàlia, Rumania, Bulgaria i Finlandia. Amb Alemanya no es va negociar i es va decidir ocupar-la militarment per repartir- la en quatre zones, així com Berlín, la seva capital, la qual també seria repartida en quatre zones cadascuna de les quals li pertocaria a cadascuna de les potències reunides i França. El Pacte de No Agressió Germano- Soviètic: Els dirigents en aquest cas van ser Ribbentop (alemany) i Molotov (Rús). Es faria el 23- 8- 1939 entre ambdues potències per garantir- se la no intervenció militar entre elles i alhora per convenir el repartiment de l’Europa de l’Est un cop que guanyessin la guerra. Aquest pacte es va veure trencat al juny de 1941 quan Alemanya va iniciar l’operació Barba Roja on Hitler pretenia ocupar Rússia. Tractat del Triumvirat: Al setembre de 1940 es va signar aquest pacte entre Alemanya, Itàlia i el Japó que havia ocupat Xina desde 1931 i que establia l’aliniament del Japó a les forces de l’eix.

3) Què fou l’operació Barbarroja? L’operació Barbarroja començava al juny de 1941 i la va fer servir Alemanya per ocupar l’Est d’Europa, el que implicava enfrontar- se amb la URSS i desfer el Pacte de No Agressió que Alemanya tenia amb els soviètics (23- 8- 1939).

4) Explica l’actitut dels ocupants alemanys a Polònia durant la guerra mundial. L’actitut dels alemanys amb respecte als polonesos era totalment despectiva i tenien a la població com a instrument de mà d’obra a la qual els aliments de primera necessitat els hi mancaven i on se’ls aportava abundancia d’alcohol. Un cop que acabaven a les fàbriques dels empresaris alemanys i els obrers polonesos eren ingresats als camps de concentració, on sota unes condicions de vida infrahumanes

M ó n A c t u a l

14

eren vigilats i recontats en nombroses ocasions al cap del dia. Es podrà dir que eren com eines de les quals no calia tenir cura. Els més de tres mil jueus a Polònia se’ls instal.lava en guetos.

5) Caracteritza les resistències nacionals contra l’ocupació alemanya. Especialment la resistència polonesa.

En 1- 8- 1944 Varsovia contava en que seria alliberada ja que s’estava donant la preparació d’un exèrcit soviètic molt resistent a Stalingrat i que seria el causant de la primera derrota del front feixista i que el portaria a la seva desaparició. A Varsovia uns 4.000 soldats secrets aixecarien barricades i atacarien les zones extratègiques alemanyes de manera que, recuperarien ¾ parts de Varsovia. La resistència faria el possible per distribuir menjar entre la població. El 12- 10- 1944 els insurrectes de la resistència van ser detinguts juntament amb 250. 000 habitants de Varsovia, els quals van ser evaquats i Hitler va ordenar la destrucció sistemàtica de la ciutat.

6) Cóm es presenta l’avenç soviètic a l’Europa Central al documental? Els Soviètics entrarien a la Plaça de Breceslau (Txecoslovàquia) el 7- 5- 1945 i alliberarien als polonesos que estaven sota el control alemany. Trencarien tots els símbols nacis i detindrien als principals líders alemanys. Els rumans es van revoltar contra els alemanys el 23- 8- 1944 per por a les represàlies que els soviètics podien pendre contra ells un cop que guanyessin la guerra. Per la seva banda, Hungria amb Salanski, líder feixista es reunia rodejada pels soviètics i els rumans. A Silesia, els alemanys van ser obligats a rendir- se. En totes aquelles zones alliberades pels soviètics s’imposaria el comunisme per la força. A yalta, Churchill, Roosevelt i Stalin decidiren el futur d’Europa Central. Polònia passava a mans dels soviètics que imposarien el comunisme. A Txecoslovàquia, el president Benes capitularia a favor dels comunistes. A Bulgaria es converirien en una República democràtica, després de que al 1948 a la Conferència de postdam Berlín es dividís en quatre zones i es creés la República Democràtica Alemanya per part dels soviètics, els quals impartirien una nova dictadura. A Rumania el monarca Miquel va haver d’abdicar el 1947 per donar pas als comunistes. Mentre que a Jugoslavia Tito havia d’imposar també la democràcia popular.

7) Al documental s’esmenten les conferències de Yalta i Postdam. Quines decissions s’hi van pendre?

Amb respecte a Yalta en el documental es reflecteix com Churchill, Roosevelt i Stalin es reunien per decidir sobre el futur d’Europa Central. Stalin es quedaria amb tots els païssos que va alliberar. Mentre que a la Conferència de Postdam es va decidir sobre la partició d’Alemanya i Berlín en quatre parts, de manera que es formarien dues zones d’influència dins d’Alemanya: La primera seria la República Federal Alemanya en mans de Churchill i Roosevelt: el món capitalista. La segona seria la República Democràtica Alemanya en mans d’Stalin i els païssos sota el seu control.

8) Explica els processos generals que varen portar a la formació dels règims comunistes a l’Europa Central.

El primer pas era el de construir un govern d’Unitat Nacional de caire reformista. La força del comunisme i el socialisme adquireixen així molta importància arribaria a guanyar les eleccions però progressivament els comunistes anaven implantant el seu règim per sobre de qualsevol altre possible alternativa, fins que, s’hi constituïa un Partit Únic, el qual faria la Constitució Comunista.

M ó n A c t u a l

15

9) Al documental s’esmenten els noms dels primers caps d’Estat o de govern comunistes de l’Europa central: Georgi Dimitrov, Boleslaw Bierut, Petru Groza, Enver Hoxha, Josip Broz Tito. Quina era, a grans trets, la seva biografia?

Georgi Dimitrov: Líder búlgar nascut en 1903. En 1931 va ser escullit diputat i posteriorment secretari de la unió campesina. Era contrari a la política seguida pel rei Boris, fou encarcelat però va aconseguir evadir- se del país. En 1944 aconseguí tornar a Bulgaria i va tornar dirigir al unió Campesina. A causa de la seva hostilitat al comunisme es va veure obligat a exil.liar- se (1945) i posteriorment fou nombrat president del Comitè dels emigrats búlgars en Washintong. Boleslaw Birut: Tipògraf i politic polac (Lublin 1892- Moscú 1956). Membre del partit Comunista, en 1933 fou encarcelat durant set anys. Després de cumplir la condemna es va marxar a la URSS per tornar a polònia clandestinament en 1943. Després de que els alemanys evacuessin l’Est de Polonia fou nombrat president del Consell Nacional de Lublin i més tart, va ser escullit president de la República (1947). Al suprimir- se aquesta magistratura el 1952 i ser substituida pel Consell d’Estat va passar a ser president del Consell de Ministres i en 1954, primer secretari del Partit Unificat dels treballadors polacs. Petru Groza: Polític rumà (1884- Bucarest 1958) va ser diputat del partit progressita campesí (1919- 1927) i dos cops ministre amb Avarescu, com president del Front dels campesins, que el fundà en Transilvania (1933) va colavorar amb els comunistes. Va tornar a ser ministre en 1944- 1945 i fou imposat com a primer ministre al rei Miguel (1945). Va continuar en el seu càrreg fins després de la proclamació de la República popular (1947- 1952). Va ser president del presidium de la República de 1952- 1958. Enver Hoxha: Polític albanés. Va cursar estudis en França i Bèlgica, on s’afilià al partit comunista. Durant l’ocupació italoalemanya fou un dels primers organitzadors de la resistència a Albania i, posteriorment dirigent del moviment de Lliberació Nacional. En 1941 va fundar el Partit Albanés del treball (comunista), en el qual va ocupar el càrreg de secretari general. Lliberat el país en 1944 va ser nomenat president provisional i cap de les forces armades. Al proclamar- se la República popular (1946) va ser nomenat president del Consell i ministre d’Asumptes Exteriors (1946- 1954). En 1954 abandonà els seus llocs en el govern i continuà com a secretari general del Partit Albanés del treball. Es amés, president del Consell general del Front Democràtic (coalició de partidaris que ocupen el poder) i membre del presidium de l’Assamblea del poble. Desde 1961 recolzà les posicions del partit comunista i va estar actiu en la polèmica contra l’equip dirigent soviètic i la política interior i exterior de la URSS acusant- los de revisionistes i d’abandonar el internacionalisme. Josip Broz Tito: polític jugoslau nascut a Croàcia el 1892. Va ser movilitzat al 1914 per l’exèrcit austrohúngar i va caure presoner dels russos en Càrpats el 1915. Poc després passaria als bolxevics fins que va tornar al seu país participant en la fundació del Partit Comunista croata (1919). Per això se’l va condemnar a sis anys de pressó (1928- 1934). Després s’aniria a Moscú i a París amb el nom de Broncev organitzant l’incorporació de voluntaris a les brigades internacionals de recolzament a la República espanyola. El 1937 Dimitrov li va encomendar la reorganització del Partit Comunista jugoslau. Rera la invasió alemanya va organitzar la resistència. Després de fer un Consell antifeixista va rebre el recolzament de Churchill, Roosevelt i Stalin. Entraria en Belgrat juntament amb l’exèrcit roig i va passar a presidir el govern revolucionari (1944). Va acceptar les recomenacions de Yalta però la ruptura amb el rei i l’acceptació per part del 90% de la població d’una república popular van permetre proclamar això, una República popular federal. Va imposar un plà de forta industrialització contrariament al que va fer Stalin, al mateix temps va desplegar una intensa activitat diplomàtica aprop dels restants païssos socialistes, truncada a partir de la condena de la Kominform (1948). Aquesta el

M ó n A c t u a l

16

va portar a acceptar l’ajuda econòmica d’EUA i a defensar el model de “socialisme nacional”. A partir de 1955 seria un dels principals inspiradors de la política neutralista. A més va intentar l’aproximació amb Jrschov i se’l va aliniar en les anomenades Tesis del policentrisme. Però els successos d’Hungria (1956) i els atacs de Mao (1957) el van descuidar del moviment comunista. A partir de maig de 1960 tractaria de posar en funcionament les seves mesures antiimperialistes i apropar- se a la URSS. La guerra irano- israelí així com el cop d’Estat dels coronels en Grècia van determinar un nou apropament cap a la URSS el qual va estar congelat desde l’acostament de URSS cap a Txecoslovàquia (1968). En 1971, Tito ha intentat reafirmar la seva política exterior neutralista. 5- 4- 01 QÜESTIONARI: El fin de un Imperi (Gandhi). Vol IX de la col.lecció “SigloXX”, editada per Visión 7 – Gaumont. Nacionalitat: francesa. Any 1987. Durada: 52’ aprox.

1) Assenyala quin tipus de relacions colonials existeixen entre Gran Bretanya i la India. Per què la India era coneguda com “la joia de la Corona”? Què fou l’Acta de la India?

A la India, a més dels hindús convivien els musulmans, el que vol dir que la diversitat no sols era ètnica sino també religiosa i cultural, la qualcosa era un focus de conflictes. Per altra banda, la India té un problema afegit com és el de las contínues catàstrofes naturals, les quals dificulten molt la supervivència a l’arribada dels monzons. L’ocupació britànica i l’explotació que portava a terme sobre el país era una cosa afegida que podia ser evitable ja que, el país no gozava d’estabilitat econòmica. El control sobre la India estava en mans del sbritànics els quals van introduïr un exèrcit d’ocupació format pels propis indígenes hindús. La pròpia reina Victòria d’Anglaterra va dir que controlan la India controlaria la meitat del món. A més, els hindús van col.lavorar amb els anglessos a la guerra mundial. Per tant es tractava d’una dependència econòmica, política i social de la India vers la metròpoli. La Acta india (1919) (reformas Montagu- Chelmsford) va ser l’intent per part dels britànics de constituïr una República Federal a la India que separés als musulmans dels hindús, però no va ser suficient ja que els musulmans pretenien la constitució d’un Estat musulmà independent i separat de la India.

2) Cóm es va originar el moviment nacionalista indi? Quin paper hi va jugar Gandhi? Quina fou l’actitut britànica?

A fins del s. XIX va nèixer el nacionalisme indi amb múltiples orígens: hinduísme combatiu, doctrina de Ramakrisna, creació d’una societat teosòfica, treballs de científics europeus, influència del cristianisme, acció de les universistats i de les idees occidentals (els lliberals britànics), unificació administrativa i ús de la llengua anglesa que va permetre entendre’s als lliberals de totes les regions. En 1885 Banerja va fundar el Congrés Nacional Indi amb l’objectiu d’introduir a indis en l’administració. La gana de 1899 i les reformes polítiques de Lord Curzon (1899- 1905) provocaren els primers moviments terroristes e a Bengala. En 1906 el Congrés reclamà la independència però les intencions separatistes dels musulmans i la Lliga Musulmanan l’únic que aconseguiren va ser retrasar els plaços. En 1919 Gandhi es va oposar als fussellaments de Amritsar. Personatje anticolonialista desde la seva presència en Àfrica del Sud ca proposar una nova tàctica: la no violència, resistència pasiva, boicot als productes extrangers, vagues de gana i recolzament als musulmans. Els britàncis va n veure l’ocasió de pactar amb els musulmans i amb els hindús per intentar arribar a un acord que beneficiés a les tres comunitats, indis, musulmans i britànics, per això van proposar una Federació en la qual estiguessin separats indis i

M ó n A c t u a l

17

musulmans però, que depenguessin, si més no econòmicament, de l’Imperi britànic mitjançant la Commonwealth.

3) Quins mètodes utilitzava Gandhi? Quan els va utilitzar? Gandhi utilitzaria el mètode de la resistència passiva vers la repressió anglesa i el boicot als productes extrangers sobretot pel que fà a la confecció del cutò que era matèria prima a la India però que els anglesos l’explotaven, la confeccionaven i la venien a la India. Però el mètode que més impacte va tenir va ser el de les vagues de gana que feia quan entre ambes comunitats, musulmans i hindus no arribaven a cap acord i utilitzaven la violència per posar de manifest que la situació en la que estaven no era la òptima.

4) Destaca els objectius i el poder desemvolupats pel Partit del Congrés i per la Lliga Musulmana.

La lliga musulmanan era una organització india creada el 1906 com a reacció del predomini del nacionalime hindú en el Congrés nacional indi. Yinnah, després d’haver acceptat una India federal (1928), va sostenir de nou la idea d’un estat musulmà independent (Pakistan), en 1940. Quan es crea aquest estat (1947) la Lliga musulmana va constituir el nucli de la seva vida política. El Partit del Congrés es va fundar el 1885 era de tendències moderades esquerristes, va governar el país desde la seva independència fins a 1977. Tindria tres governs: Nehru (1947- 1964); Shastri (1964- 1966); la filla de Nehru Indira Gandhi (1966- 1977). Pretenia fer una sèrie de reformes laiques, socialitzants i centralitzadores com: planificació de l’economia, adopció d’una única llengua nacional, la supressió de la casta del intocables o parias.

5) Assenyala els principals trets de la diversitat ètnica i cultural de la India. Cóm va influir en el procés descolonitzador?

La India són 17 estats i 10 territoris de administració central. La religió oficial és el brahmanisme que deriva de l’antic vedisme, però al llargdel temps han anat evolucionant altres religions, desde el s. VI a. de C el jainisme i el budisme. Altres religions com la dels parsis que arribaren a la India huint de la persecució àrab en Iràn i que s’establiren principalment en Bombay i la dels sikhs fundada en el s. XV per Nanak. L’islamisme es va instal.lar en la India a partir del s. VII. Però també hi ha cristians, els quals ocupen un 2’6 % de la població. Existeixen més de 850 llengües i dialectes diferents dels quals uns 70 són parlats cadascún amb més de 100.000 individus. Aquest seria l’aspecte cultural diversificador destacable. Les divisions entre els nacionalistes musulmans i hindús, la violència religiosa i l’oposició a Ganhdi dels comunistes i dels exaltats van fer fracassar les conferències de 1939 i 1945, la guerra no va detenir als nacionalistesque pretenien la solució a les seves ànsies independentistes.

6) Qui fou el Pandit Jawaharlal Nehru? Polític hindú (1889- 1964). Fill d’un ric advotcat va cursar els estudis de dret a Gran Bretanya. Va defensar les idees nacionalistes de Gandhi, encara que sense insistir en el seu misticisme religiòs. Ingresà en el Partit del Congrés el 1918 del que va ser president a partir de 1929. Va ser encarcelat repetides vegades pels britànics. Va participar en les negociacions de Cripps amb l’administració colonial (1942). Va participar en les negociacions que, a l’inici de la independència, van conduïr a la creació de l’Estat musulmà de Pakistan (1947). Va ser nombrat ministre d’exteriors de la Unió India en agost de 1947 i va conservar els seus càrregs quan el país es va convertir en República. Va ser un dels més prestigiossos dirigents del Tercer Món en

M ó n A c t u a l

18

defensa del neutralisme (Pacte Colombo 1950, Conferències de Bandung 1955 i de Belgrat 1961); fins qye el conflicte de Cachemira i els incidents fronterers amb la República Popular Xina (1962) el van inclinar cap a occident i mimbà la seva autoritat entre les nacions afroasiàtiques.

7) Cón es va produïr l’inici del procés final de la descolonització de la India? Destaca el paper de Lord Mountbatten.

Aquest britànic gran mariner britànic era amic personal de Nehru, i en 1946 es va convertir en l’últim virrei de la India i va intervenir decisvament en la partició a favor dels hindús. Comandant, en el seno de la SHAPE, de la flota del Mediterrà (1952) va ser nombrat lord del almitantall i cap major naval.

8) Descriu el resultat final de la descolonització de la India tot destacant les conseqüències de la partició del territori pel futur de la India.

La partició de la India va resultar possitiva per una banda, però negativa per l’altre ja que apareixerien noves fonts de conflictes entre musulmans i hindús com l’enfrontament que tindrien ambdues comunitats per la incorporació de Cachemira a la India. El conflicte per Cachemira es donaria en 1948, no obstant al 1965 que seria repartida entre ambes comunitats i al 1971 es reobririen els conflictes entre ambdues comunitats quan es donà una insurrecció seccesionista del Pakistan oriental on part de la població musulmana acabaria conformant l’Estat de Bangladesh. Al 1989 els conflictes a Cachemira es tornaven a donar ja que van aparèixer guerrilles amb intencions d’independitzar- se sota el Front d’Alliberació dirigit per Hamu. La India enviaria a un exèrcit perque ocupés Cachemira. 11- 5- 01 RESUM DEL FILM: URSS 1939- 1953. EL TRIUNFO DEL TIRANO. El 22- juny de 1941 3.000 avions es preparavenpel combat. L’aviació alemanyaarrassaria uns 1.800 avions russos aproximadament. La capital de la Lituania soviètica seria pressa primerament, tot i que els atacs provenien pels quatre punts cardinals patint l’exèrcit roig les primeres baixes. Començaria en URSS la Gran Guerra patriòtica paralitzant momentàneament el comunisme i el colectivisme. Però la Gran Guerra patriòtica havia paral.litzat momentaneament el comunisme i el col.lectivisme. Però la maquina alemanya conquista gran part d’Ucraína quan es dirigia a Belgrat. Els alemanys conqueriran Kiev el 20- 9- 1941. Ucrania anava a ser una Comisaria alemanya. Els territoris ja eran el 40% de la territorialitat en 1941 amb una alta quantitat de detinguts. Hitler donaria òrdres de donar l'’nomenat Salt endavant final. Els comunistes tractaren de protegir la capital eficaçment. El metro es convertiria en un lloc de refugi. Stalin començaria els discursos en la Plaça Roja per reunir a tota la societt entorn al Kremlin. Els arsenals de Ural propiciarien gran quantitat d’armament entre el que destaca el D- 34 tanc rús més preparat del moment. També s’organitzaria l’alt comandament rús. Altre gran aliat seria el fred que baixaria a 25 graus sota cero i els alemanys no posseien uniformes d’abrig. Els alemanys conquistarien Moscú però es van posar en perill ja que els russos en decembre de 1941 demandaren recolzament aconseguint rodejar als alemanys. La aviació russa, per la seva banda sorprenderia també als alemanys per la reraguardia. Les aldees serien arrasades a l’enemig i els alemanys no van veure altre possibilitat que rendir- se ja que perdrien uns 800.000 homes. No obstant, es descubriren les atrocitats comeses pels alemanys, jueus, mestres i qualsevol que es resistís al règim. Hitler donaria l’ordre d’atacar Leningrat entre 1941 i

M ó n A c t u a l

19

1942. La població rusa es prepararia per l’atac. El racionament es faria cada cop més evident donant- se cassos de canibalisme. Els alemanys no aconseguirien pendre Leningrat per que el desglassament feia els camins inpracticables. Els trens alemanys eran interceptats però les tropes especials alemanyes desencadenarien una feroç repressió. Hitler volia fer una nova campanya cap al Sur (Alt Volga) per conquerir Moscú. Prendria tot el sur, Krimea i Sebastopol serien pressos. Tres mil.lions de soviètics acabaren sota el domini alemany. A l’altre costat del Kaucas en Barduí zona provista de petroli era l’altre objectiu, una mica més enllà estava orient mitjà i el Korp alemany. Però al nort estava Stalingrat on l’exèrcit alemany tenia seriosos problemes. Hitler volia conquerir com fos Stalingrat no obstant, Stalin va llençar l’ordre del 27 de septembre (ni un pas més enrera). Hitler en un principi va donar per pressa la ciutat però no sabia el que l’esperava ja que el 19- 9 cauria tota una onada de fog alvoltant de tota la ciutat i un mil.lió d’homes desde el Nort i el Sur atacarien la ciutat que deixaria al sisè exèrcit alemany, uns 250.000 homes, totalment aillats al que s’ha d’afegir la gana i el fret. El resultat de la guerra era evident, de 90.000 sols sobreviurien 6.000 alemanys. En 1943 es firma la capitulació a pesar de que Hitler no volia, el general alemany allà encarregat, sols va poder fer això. Coincideix que feia 10 anys que Hitler havia conseguit el poder. En Kush era l’altre objectiu de Hitler ja que allà l’exèrcit rús havia concentrat moltes forces. Les kadiusques de Stalin i la seva artilleria contraatacarien així com, l’aviació rusa que era molt més poderosa. El 12 de juliol Stalin contraatacava trobant- se cara a cara amb els alemanys, els quals eren facilment debastats pels russos. Els Occidentals mentre desembarcaven en Sicilia i Kush no va ser conquerida. L’exèrcit roig aniria recuperant territoris desde Ucrania fins a Kiev i Kruixshev recuperaria el seu feu. Sebastopol es recuperada i també Odesa pels rumans. Els aliats atacaven als alemanys per l’Oest mentre que els alemanys anaven practicant la guerra cremada en l’antiga capital de Lituania. Polònia aguantaria sis mesos als alemanys. En Rumania en 1944 eren liberades Belgrat també el 13- 2- 1945. A l’abril Viena es liberada i el 9- 5- 1945 Praga tancaria la marxa. Churchill, Roosevelt i Stalin es varen reunir dient que Stalin atacaria Japó encara que ho faria després d’Hiroshima. Mentre s’embolsava la meitat d’Europa. Hitler es suicidava ahorcant- se en Iüremberg. El 9- 5- 1945 Stalin es converteix en el cap de la victòria. Rera quatre anys d’una guerra atroç, la tornada seria triumfal, però la enorme quantitat de víctimes provocarà una gran tristeça. Encara que la pau havia costat que vint mil.lions de persones haguessin perdut la seva vivenda i molts nens quedessin horfes. L’estructura social es debia d’imposar, inclús les carcases dels avions enemics servien com a refugi. Les banyeres velles servirien per fer el pà. Vint- i- set mil.lions de morts, la majoria homes, provocaria un desequilibri entre homes i dones les quals serien vint mil.lions més i que deurien encargar- se de reconstruir l’estructura. Bulgaria: Dimitrov s’instal.la en el poder. Albania: Herbert Ostam. Hungria: Racosi. Polònia : Terianquevitch i Tieruca també comunista. Txecoslovàquia: es dona el cop de Praga. Jugoslavia: Tito seria excomulgat de l’esglèsia en 1948. Alemanya: cerixeria la tensió entre Est i Oest. Wigmer Bier sderia el dirigent de R.D.A. Churchill constata que s’havia produït un telò d’hacer entre Est i Oest.

M ó n A c t u a l

20

En Moscú les eleccions de 1947 entre Malenko i Molotov contra Danov qui moriria. Culturalment el país tindria problemes: En ciència apareix el concepte de “homos sovieticus perfectus” comença l’antisemitisme i la política de kulah que acusa als antics presoners de col.lavorar amb l’enemic. El 14- 7- 1949 els científics soviètics faran esclatar la bomba atòmica. Mao Zedeong aniria a Moscú a reunir- se amb Stalin on Mao s’implicaria amb Stalin. En Corea l’exèrcit roig no s’implicaria però faria propaganda contra EUA. En la sociatat es tindria especial compte amb els nens. Rússia donaria durant els primers anys de postguerra certa estabilitat econòmica en la societat degut als plans quinquenals de reconstrucció econòmica. Això contribuiria a la personificació s’Stalin i de la seva grandesa. Stalin faria una nova llei econòmica la qual no era massa acceptada pels intel.lectuals, els quals serien detinguts. Als 94 anys Stalin sufria d’esquizofrènia ja que no sabia de qui fiar- se inclús, la seva dona era tancada en un camp de concentració. Moriria Stalin d’una congestió cerebral avançada. L’angustia socialista i sobretot soviètica dominaria l’esfera. 21- 5- 01 RESÚM DEL FILM: La URSS (1953- 1991): Il.lusió, Ocaso i talla. Col.lecció: Siglo XX.

1955: Les tropes soviètiques sortien d’Austria i al mateix temps es firma el Pacte de Varsovia. També es donaria el Pacte de Ginebra. Febrer de 1956: El Congrés es reuneix en el Parlament. Kruixtxov denunciaria els crims d’Stalin. Seria el fi del terror i els pressos dels kulags serien alliberats. La desetalinització creava problemes en l’Europa de l’Est. Hungria es retirava del pacte de Varsovia i Moscú intervindria, mentres utilitzaven unapropaganda que justifiqués la seva acció. Occident estava ocupada amb Suez. Kruixtxov estava sols davant Molotov i Malenkov. 1958: Kruixtxov s’aliaria amb Mao qui pretenia la lluita contra Amèrica més que qualsevol altre cosa. 1959: Eisanhower invita a Kruixtxov a Amèrica. A la seva tornada a Rússia el president es rebut com un heroi però l’opertura durà poc ja que amb l’incident d’un avió espia americà Kruixtxov demanaria que els americans li donessin les seves excuses, tot i que Eisenhower es negaria i les relacions es trecarien. El 13- 1- 1961 Kruixtxov construeix el mur de Berlín. Desde 1958 quan Kruixtxov va voler modificar l’estatut de Berlín i expulsar a tots els occidentals de Berlín de l’Est, es va produïr una movilització de dos mil.lions d’alemanys que del Berlín Est passaren a l’Oest. Com a conseqüència Kruixtxov va fer el mur. 1962: Fidel Castro desafia als EUA qui estava recolzat per la URSS. Kennedy amenaçaria amb ocupar la illa si Kruixtxov no retirava els míssils de Cuba. El president rús així ho va fer. 1963: Castro va ser rebut a URSS. Kruitxov s’havia promés reformar l’agricultura però tindria que demanar que importessin d’EUA. La indústria creixeria, però degut al dogmatisme creixent les estructures financeres no evolucionarien. L’art s’inspiraria en el supusat triomf socialista. 1964: Brejnev anava a confabular contra Kruixtxov. La Primavera de Praga influiria a la caiuguda del president rús. El comunisme, amb aquesta acció evidenciaria el seu rebutjament al socialisme i al progrés. 1969 L’ambaixada soviètica en Pequín seria asaltada per les masses. Mao considerava injustos els tractats d’ambdos païssos. L’enfrontament crearia més de 800 morts xinesos.

M ó n A c t u a l

21

En Rumania no es donarien problemes. En Alemanya es reconeixeria la supremacía soviètica. Això es confirmarà en Helsinki. El 1975 Brejnev i Txernenco, secretari del partit, Suslov, Kosigni i Malnkov serien l’equip de la direcció del Partit Comunista. És el període de la nomenenclatura inamovible. El comerç estava molt limitat, es donaria un període d’economia sumergida, reds mafioses donarien lloc a una economia sumergida a petita escala i a gran escala, en la qual la pròpia familia de Brejnev es veuria implicada. La KGB s’encarregaria de censurar tot lo vingut de l’Oest. Molts dels exiliats russos desitgen tornar a la seva pàtria però són interrogats per la KGB. En molts cassos es tracta d’intel.lectuals, els quals manipules les respostes dels acusats. Res podia entrar ni sortir però el que semblava tenir èxit era la indústria mmilitar. 1979: Afganistan seria invaït per URSS. 1982: Brejnev que patia una enfermetat desde feia cinc anys mor i Antropov el succeiria en el càrreg, tot i que el 9- 2- 1984 també mor i no podria aplicar cap reforma. Txernenco es ascendit al poder als 73 anys però mor a l’anyus següent. Gorvatxov tenia 54 anys quan va entrar a la presidència. 1986: Es dona una paràlisis en tot el país. Chernovil explota un reactor. Ucrania i Lituania es veurien afectades així com Bielorússia. Milers de persones es trobaven afectades. La prensa criticaria el sistema seria la Glasnot, la idea de Gorvatxov. Ara es podia qüestionar l’autoritat és una de les innovacions en la reforma política. Les pressons del KGB cada cop estarien més desalotjades. Boris Nieltsin atacaria la Perestroika. No seria l’únic crític de la política de Gorvatxov.Es posaria fi a la guerra d’Afganistan el 15- 8- 1988. Gorvatxov es reunia amb Reagan en Ginebra, Telaviv i Washintong on es va fer l’acord de desarmament. Per altra banda, el president alemany Kölh i Metegang definien a Gorvatxov com el liberador, per haver destruït el mur de Berlín. A Karaba acerballans i armenis s’enfrontaven. Els lituans boicoteaven el parlament soviètic i el seu país trobaria la independència. La Perestroika cambiava la política però no l’economia. La població estava en la seva major part desorientada. El rublo queia en benefici del dòlar, moltes de les empreses americanes entrarien en URSS com a símbol del comunisme. 1990: El Congrés del Partit Comunista seria la última vegada que es reuniria. 1991 Gorvatxov s’uniria als conservadors. L’exèrcit prendria la televisió soviètica. Aparasien i Nieltsin eren criticats per Gorvatxov en quant a la seva política Perestroika. El 19- 8- 1991 s’ imposa l’Estat de Reunió, es tracta d’un Cop d’Estat que personatges com Boris Nieltsin criticarien. Els atacs seguirien endavant provocant numbroso ferits. El 21- 8- 1991 el Cop d’Estat fracassaria. Gorvatchov que estava en Crimea tornaria. Es firma un decret en el qual es posaria fí al Comunisme posant fi a 70 anys d'Unió Soviètica per passar a ser un més dels païssos europeus.

M ó n A c t u a l

22

BIBLIOGRAFIA

Apunts del professor Pelai Pagès (2000- -2001).

Raymond Carr. España (1808- 1975). Ed. Ariel. Barcelona, 1998.

Enciclopedia Laruosse.