L’Altra Mirada – revista editada per les fundacions Darder-Mascaró ISSN 2444-8117General Riera, 3 – 2on A – 07003 Palma www.laltramirada.cat

CrèditsAquest núm. 102 ha estat coordinat per David Abril Hervás.Persones col·laboradores d’aquest núm: Meritxell Esquirol, Josep Soler, Jordi López, VanessaAnaya Villegas, Josep Valero, Celesí Alomar, Crisina Llorente, Miquel Rosselló, Pau de Vílchez,Andreu Grimalt, Anna Grau Casajust, Bethany Anne Ratcliffe, Toni Escandell Tur, Miquel Juan,Rafael González, Pau Obrador, Margalida Maria Ramis, Ruth Escribano, Clara Ferragut. Agraïm les il·lustracions aportades per a aquest monogràfic al seu autor, Marc MasmiquelMendiara, així com la maquetació de la versió web a càrrec de Guillem Solivellas i la revisiólingüísica dels aricles a càrrec de Lila Thomàs Andreu.

1

EditorialI. Temps per pensar i pracicar economies possibles(i necessàries)• De l’economia críica a la críica de l’economia. • Per una economia feminista i comunitària. • L’economia social i solidària, aquí i ara. II. De transicions, sostenibilitat i turisme• Diversificació produciva i planificació estratègica. • La sostenibilitat no és un eslògan. • La reconversió del turisme i la proposta del Fòrumde la societat civil. • El fòrum de la societat civil i l’agenda de la transiciónecessària. • La transició econòmica: una necessitat inajornable. III. Emergència climàica, emergència social. Palanques per una transició justa.• Canvi climàic i transicions. • La qüesió social I la lluita contra la pobresa i lesdesigualtats han de ser al centre de la transició eco-nòmica. • Cap a una Renda Bàsica Universal i Incondicionalper posar la vida al centre. • Els fons Next generaion EU: un altre camp debatalla. • Pactes verds en temps de pandèmies. El futur esdisputa ara. • Les Assemblees Ciutadanes com a eines d’innova-ció democràica. IV. Mirades diverses des d’unes Illes diverses.• Conèixer-mos, un acte políic per salvar Eivissa. • Reflexions sobre la sostenibilitat de l’illa deFormentera: la regla del 4.

• Paris sûr mer.

ÍNDEX

Pep Soler.Meritxell Esquirol Salom.Jordi López i VanessaAnaya Villegas.Josep Valero. Lluís Valcaneras.Celesí Alomar Mateu.Crisina Llorente.Miquel Rosselló.

Pau de Vílchez Moragues.Andreu Grimalt.

Anna Grau Casajust i Bethany Anne Ratcliffe.Maria Margalida Ramis. Ruth Escribano Dengra.Clara Ferragut Moranta.

Toni Escandell Tur.Miquel Juan Ferrer i Rafael González Ribas.Pau Obrador.

PÀG 3PÀG 5

PÀG 18

PÀG 42

PÀG 62

2

Per a Aristòil, l’economia era l’oikonomia, lacura i administració de la casa. Per contra, lacremaísica s’orientava purament a l’obten-cio de guany monetari, converint allò quehauria de ser un mitjà en un fi. En bona me-sura, l’economia capitalista de les darreresdècades de globalització neoliberal ha estatmolt això mateix: cremaísica. No sols entermes socials, amb un increment brutal deles desigualtats, sinó en termes ecològics -amb nivells d’extracivisme i consum de re-cursos mai vists-, i també democràics -queha duït a uns baixíssims nivells de confiançaen el sistema políic.S’ha imposat una sola forma d’entendre l’e-conomia, de forma doctrinària, com si no hihagués altres opcions possibles, com pertocaa un subsistema com és l’economia, del sis-tema ecosocial sense el qual no seria possi-ble: és la vida que hauria de regir l’economia,i no l’economia la que condicioni les nostresvides. Hi ha altres formes d’entendre l’eco-nomia allunyades de l’ortodòxia, i que famolts anys que ens acompanyen, encara quehagin estat invisibilitzades: des de la gesiódels béns comuns (d’aquí les nostres ani-gues ‘Comunes’ a molts de pobles), l’econo-mia de les cures (fonamental per alsosteniment de la vida i la reproducció socialencara que no se li atorgui un valor mone-tari), el bescanvi, el cooperaivisme i el mu-tualisme, l’economia social i solidària…Propostes que romanen als marges del sis-tema, però que en uns moments com els ac-tuals, on la pandèmia ha sacsejat les basesde la doctrina, representen una oportunitatper fer palanca en la necessària transició

ecosocial. Hi ha altres maneres d’entendre ide manejar l’economia, com ens recordenMeritxell Esquirol, Josep Soler, Jordi López iVanessa Anaya Villegas als seus aricles enaquest monogràfic.S’ha parlat massa de “canviar el model”.Massa anys, fins i tot dècades, assenyalantles mancances I vulnerabilitats d’un sistemainsostenible, fins que ha arribat una pandè-mia per justament subratllar aquestes man-cances i vulnerabilitats, i recordar-nos queamb paraules boniques no basta per fer elsdeures, i converint-nos en un dels territorismés afectats del sud d’Europa en termes so-cioeconòmics per l’impacte de la covid. Lanostra pròpia geografia, el fet de ser illes, jaens situa en una posició on és diícil compeiren un mercat global. Per això vàrem rebre elturisme a parir de mitjans del segle passatamb els braços oberts, passant de ser unasocietat rural i gairebé autàrquica, a una so-cietat de serveis i turisitzada, on el turismes’ho ha menjat tot, i ho condiciona tot. Noobstant, la pandèmia també ha servit per vi-sibilitzar que si bé el turisme és important,quan aquest s’atura hi ha sectors que roma-nen vius, i que poden ser la punta de llançade la transformació necessària. D’això parlaJosep Valero al seu aricle: de la diversificaciódels sectors producius com a línia d’acció fo-namental d’una planificació estratègica queencara està per venir, i que corre el risc deser aparcada pel mantra de la “reacivació”;del retorn a la barbàrie d’una vella normali-tat del tot insostenible. D’un temps on comens recorda Lluís Valcaneras, la sostenibilitatno pot ser reduïda a un eslògan, i on el tu-

3

EDITORIAL

risme ha de menester una reconversió im-portant, com ens proposa Celesí Alomar.La societat ja ha començat a fer els deures,pensant i cercant solucions a través delFòrum de la societat civil i altres espais de re-flexió com La Vida al Centre, i d’això en par-len en aquest monogràfic Crisina Llorente iMiquel Rosselló. Falta que les insitucionstambé facin aquest exercici de pensar en elmig i llarg termini, més enllà del temps polí-ic d’una legislatura, pensant, dissenyant iconsensuant amb el conjunt d’actors socialsescenaris de futur on tot habitant d’aquestaterra pugui viure amb dignitat, i en equilibriamb un territori que tant ens ha donat i ensdona. La transició que està per fer no ha deperdre de vista ni l’emergència climàica prè-via a la pandèmia -amb Canadà com a critd’alarma, amb temperatures properes als 50graus en l’inici d’aquest esiu que just aca-bam d’encetar- ni la situació social, que al’anterior crisi ja va deixar aquí a les Illes iarreu massa gent en una exclusió gairebécrònica i en una precarietat indigna. Pau deVílchez ens recorda la primera, i Andreu Gri-malt la segona, perquè avançar cap a unatransició econòmica, energèica, social… s’hade fer de forma urgent, i també amb jusíciasocial. En un marc així, propostes com laRenda Bàsica Universal poden ser claus, comens plantegen Anna Grau Casajust i BethanyAnne Ratcliffe a parir de l’estudi que estandesenvolupant des del Consell Econòmic iSocial. Són temps d’incertesa però que cal aprofitar,on la UE ha aprovat desplegar molts recursosque haurien de fer possible en el nostre casaquesta reconversió. A través d’uns fons

Next Generaion que Margalida Maria Ramisanalitza críicament i que haurien de fer pos-sible els “pactes verds” plantejats al llibred’Alfons Pérez que ens convida a llegir RuthEscribano. Són temps de pensar, però sobre-tot de fer, i de prendre decisions que nopoden esperar més, com ens proposa ClaraFerragut arran de la proposta de les Assem-blees ciutadanes pel clima. Són temps per in-novar i arriscar, temps per decidir cap alfutur, no de retorn al passat. Una transició que s’ha de planifificar i execu-tar de forma coordinada però alhora diferen-ciada, superant la clàssica visiómallorquinocèntrica. Ben segur que hi hauna part de la diagnosi que és comparida,però la nostra realitat és alhora diversa, ambafectacions i necessitats diverses, com ensplantegen Toni Escandell Tur per al cas d’Ei-vissa, Miquel Juan i Rafael Gonzalez per aFormentera i Pau Obrador per a Menorca.Reflexions que des d’una mirada insularista,ens interpel·len i ens conviden a repensar-nos, per separat i en comú, i amb una miradaglobal i estratègica, mediterrània i euro-peïsta.Ja ho va avisar Rosa Luxemburg fa poc mésd’un segle, anicipant-se als anys foscos delfeixisme que arribarien a Europa amb aquellmíic “socialisme o barbàrie”, que hem vol-gut fer venir bé amb el ítol d’aquest mono-gràfic de l’altra Mirada, que amb el lema“Transició Ecosocial o barbàrie”, aquí us pre-sentam.

4

5

I. TEMPS PER PENSAR I PRACTICARECONOMIES POSSIBLES

(I NECESSÀRIES)

Fa molts anys que l’estructura econòmicabalear és objecte d’interès acadèmic.

Aquesta ha estat tractada des de nombrosospunts de vista. El que pot sorprendre, però,és que l’estudi amb més profunditat analíicasobre el model turísic no s’ha fet a la Facul-tat d’Economia, sinó a la de Geografia. Aixòpot semblar estrany de primeres, però no hoés tant si es comprenen les limitacions ambles quals es troba l’enfocament econòmicpredominant.El marc hegemònicL’economia políica com a disciplina és pro-ducte de la Modernitat. Segons Marx és laforma en què la societat burgesa es concepa si mateixa. Sorgeix, per tant, d’una estruc-tura social i econòmica històricament deter-minada: el capitalisme. Els primerseconomistes, els anomenats clàssics, esta-bleixen els fonaments per comprendre laforma que aquesta societat produeix els mit-jans materials per a la seva pròpia reproduc-ció i la forma en què els distribueix entreclasses. Aquest darrer apunt és prou impor-tant, ja que s’assumeix en tot moment la im-portància de dur a terme una anàlisi a escalade grups socials, depenent de la posició queaquests ocupen en el procés econòmic.L’anomenada revolució marginalista, al da-rrer terç del segle XIX, estableix els fona-

ments del que serà el pal de paller de l’orto-dòxia econòmica fins als nostres dies: l’eco-nomia neoclàssica. Prenent com a model lesciències naturals, s’elimina la paraula polí-ica de la disciplina, que queda definida sim-plement com a economia. El gir a escalateòrica és molt més profund, ja que es prencom a nucli analíic l’individualisme meto-dològic, entenent el comportament delsgrups com a simple agregació de comporta-ments individuals. A més, es formalitza ma-temàicament el comportament d’aquestsagents individuals, aprofitant els avançosmatemàics en càlcul diferencial i suposantque basen les seves decisions en l’opimit-zació racional. D’això se’n deriva tot un en-tramat teòric que assumeix la tendència al’equilibri i a la plena ocupació i on no hitenen cabuda les crisis econòmiques, al-manco de forma endògena.L'antecedent teòric dels plantejaments queactualment són hegemònics es troba en lasíntesi neoclàssica, és a dir, en l'adaptació iincorporació de la feina de Keynes als modelsi conceptes marginalistes. Aquesta tasca,duta a terme principalment per John Hicksals anys quaranta i cinquanta del segle pas-sat, va conjugar la noció d'equilibri neoclàs-sica amb la possibilitat d'atur involuntari.Això s'explicaria per les rigideses, almenys acurt termini, al mercat de treball, per la na-

6

DE L’ECONOMIA CRÍTICA A LA CRÍTICA DE L’ECONOMIA

Pep Soler Rotger

turalesa no compeiiva d'aquest1, la qualcosa es distancia considerablement d'algu-nes de les tesis centrals de la Teoria General,com la importància de les expectaives en laincertesa i la preferència per la liquiditat. Lesimplicacions políiques derivades d’aquestasíntesi neoclàssica es van reflecir bé durantels Trenta Gloriosos: la possibilitat d'arribara la plena ocupació mitjançant la interven-ció pública en la base d'una política fiscalactiva i una política monetària guiada perun Banc Central independent.La crisi de la síntesi neoclàssica dels anys70 es va veure marcada pel fenomen del'estagflació, en què coincidien en el tempsla inflació i la desocupació. Aquest fetqüestiona un dels fonaments de la teoriaanterior, la Corba de Phillips, la base de laqual es considerava que les possibilitatsque brindava la política econòmica es mo-vien sempre entre diferents combinacionsd'inflació i ocupació. D'aquesta maneracert nivell d'ocupació estava associat ambcerts nivells d'inflació, de manera que latasca era trobar un punt d'equilibri entretots dos. La principal crítica d'aquestmodel prové dels monetaristes, encapça-lats per Milton Friedman, de l'Escola deChicago, els quals utilitzen la teoria quan-titativa i l’exogeneïtat dels diners per pos-tular que els canvis en l'oferta monetàrianomés poden implicar canvis en l'ocupaciói la producció a curt termini, ja que a llargtermini tan sols es veurien reflectits encanvis en els nivells de preus, ja que laCorba de Phillips seria vertical.

Els models derivats d’aquests planteja-ments es poden definir com a models d’o-ferta. És a dir, suposen que els nivells deproducció d’una economia venen donatsper elements de caràcter tècnic, com laquantitat de béns de capital, de treballa-dors, o el nivell tecnològic, i que aquestssempre seran suportatsts per la demanda.A aquesta producció d'equilibri li correspo-nen, a més, un tipus d'interès natural od'equilibri i una taxa d'atur natural d'equi-libri, la NAIRU, que no accelera la inflació.S’assumeix per tant que l'equilibri es dónaamb atur natural, és a dir, no hi ha atur in-voluntari. Segons aquesta concepció i afe-gint els supòsits d'expectatives racionals,la política fiscal és ineficient, perquè noimplica canvis en la producció ni tan sols acurt termini, ja que els agents adapten elseu comportament via preus. Les desvia-cions a curt termini es poden solucionarllavors mitjançant la política monetària, di-rigida per insitucions independents de lapolíica.Pel que fa al creixement econòmic i a la divi-sió mundial del treball, l’ortodòxia econò-mica parteix del principi d’avantatgescomparaius, segons el qual s’assegura unaespecialització dels territoris en els sectorson són més compeiius. Això, que pel senitcomú pot semblar un problema, ja que no ésel mateix especialitzar-te en la producció demicroxips que en productes primaris, no hoés pels plantejaments hegemònics, ja que lalliure mobilitat i subsitució de factors pro-ducius conduiria a una progressiva conver-gència en els nivells de renda per càpita. És

7

1. Roncaglia, A. (2019). La era de la disgregación: historia del pensamiento eco-nómico contemporáneo (Vol. 139). Prensas de la Universidad de Zaragoza

evident que això no es compleix, però segonsaquests postulats és perquè precisament esdonen imperfeccions en el mercat. La soluciópassa, per tant, per avançar cap a la lliure cir-culació de béns, capitals i treballadors, elimi-nant mesures proteccionistes com elsaranzels. CríiquesEn primer lloc, d’aquest marc teòric es derivaque qualsevol desviació és exògena2. Ambaixò hauríem de suposar que les constantscrisis que es donen no provenen de la ma-nera de funcionar del sistema econòmic. Perexemple, la Gran Recessió no es deuria mésque al mal funcionament de sistema finan-cer, ple de risc moral i informació imperfecta.La crisi actual seria també totalment exògenaa la lògica sistèmica. A més, segons aquestavisió, els grans nivells de desocupació s'ex-plicarien per rigideses en el mercat laboral,com ara legislacions com el salari mínim o lalluita sindical. Les implicacions políiquessón, per tant, flexibilitzar tant com es pugui irenunciar a la políica fiscal, quan precisa-ment s'ha observat que si la depressió actualno ha estat més grossa, ha estat pel paperaciu d'aquesta. S'obvia, per tant, qualsevoldimensió estructural o espacial de l'econo-mia. En segon lloc, el funcionament de la políicamonetària pressuposa l'existència d'un ipusd'interès i una taxa d'atur d'equilibri, però larealitat és que aquestes magnituds no es co-neixen3. Quina és la taxa d'atur que no acce-lera la inflació? Quin és el ipus d'interès

natural? En els darrers anys la taxa d'interèsno ha fet més que caure a la vegada que lainflació està estancada i fins i tot en negaiu,si a més hi afegim el fet que l'oferta mone-tària no ha fet més que expandir-se de formainèdita, l’economia ortodoxa sembla trobar-se amb serioses dificultats per explicar la re-alitat. Un altre punt important és el paper de les ex-pectaives racionals. L'assumpció que elsagents econòmics coneixen el funcionamentde les políiques econòmiques i s'anicipenal seu resultat no s'acosta a la realitat. Elcomportament dels agents és més aviat gre-gari, i es regeix més per imitació o impulsosque per raonaments lògics profunds. Això ex-plica perquè es cometen errors en massa,com passa en casos com ara bombolles im-mobiliàries. Molts altres elements són ob-jecte de críica, com l'assumpció d'un nivellpotencial de l'economia proper, la neutralitatdels diners o el caràcter exogen del sector fi-nancer.Pel que fa a l’especialització produciva de di-ferents territoris, és un fet que la conforma-ció de l’Economia Mundial comportaprocessos de desenvolupament desigual,molt lluny d’una tendència a la convergència.La configuració de les Cadenes Globals deValor fa que les regions i països desenvolupinun model produciu especialitzat en certs ni-vells d’aquestes cadenes. La qüesió és quela generació de valor és asimètrica entre elsdisints nivells, pel que situar-se en les baulesmés baixes no és desitjable. Els processos pa-radigmàics de desenvolupament exitós,

8

2. Fine, B. Dimakou, O. & (2016). Macroeconomics, a criical companion3. Aresis, P. (2009). The new consensus in macroeconomics: a criical appraisal.

In Macroeconomic theory and macroeconomic pedagogy (pp. 100-117). PalgraveMacmillan, London.

com els igres asiàics, es varen basar preci-sament en ressituar-se en aquestes cadenesi desenvolupar indústries compeiives ambun elevat valor afegit.Nous paradigmesA part del constructe teòric ortodox existei-xen tot un seguit d’escoles econòmiquesconsiderades heterodoxes o críiques queqüesionen molts dels postulats de l’econo-mia neoclàssica abans descrita. Algunes finsi tot qüesionen el senit mateix de quelcomsemblant a una ciència econòmica separadade les altres ciències socials.L’escola post-keynesiana, per exemple, ja in-corporava les eines teòriques per preveurela Gran Recessió, en tant que a parir de latasca de Hyman Mynsky tenia en compte laimportància central de l’esfera financera enl’economia capitalista4. A més, criica ele-ments centrals de l’economia ortodoxa comla neutralitat i el caràcter exogen dels dinerso el principi de demanda efeciva de Keynes.Un dels elements més populars d’aquest co-rrent és la Teoria Monetària Moderna, quepostula la possibilitat d’assolir la plena ocu-pació mitjançant un programa de treball ga-ranit finançat directament pel Banc Central,sempre que aquest ingui sobirania monetà-ria.Des del feminisme i l’ecologisme s’han fetaportacions teòriques que qüesionen lesbases teòriques de la ciència econòmica,com són les valoracions monetàries dels pro-

cessos i la centralitat del mercat en la defini-ció d’aquesta valoració. L’economia feministasitua el nucli del seu plantejament en l’esferano mercanilitzada del treball, és a dir, en eltreball domèsic5. Des del moment en què ésun espai no mercanilitzat i per tant, no in-tervingut pels diners, l’economia tradicionalmai havia considerat la seva importància,malgrat que és condició necessària per alfuncionament de l’esfera produciva. Hanestat molts els debats al voltant d’aquestaqüesió, tant teòrics com pràcics, com potser l’establiment d’una Renda Bàsica Garan-ida o l’establiment d’un sou per a les tas-ques domèsiques, tot i que aquest darrerpunt no està exempt de polèmica6. L’econo-mia ecològica, en plena vigència davant la si-tuació d’emergència climàica, mostra elslímits de les mesures dineràries dels recursosi processos naturals, així com dels impactesnegaius que té el procés econòmic sobreaquests. En aquest senit s’ha avançat moltper considerar el metabolisme econòmic te-nint en compte els seus fluxos materials, mésenllà de valoracions monetàries7.Finalment, cal anomenar la importància cen-tral de la producció teòrica de Marx en laseva etapa madura: la críica de l’economiapolíica. Certa tradició marxista ho va inter-pretar com una simple críica als clàssics, re-sultant d’aquesta quelcom semblant a unaeconomia políica marxista. La realitat, però,és que aquest projecte críic ho era cap a lapretensió cienífica de la mateixa disciplina8.El procés econòmic, en tant que mediat perl’intercanvi de mercaderies, es presenta com

9

4. Keen, S. (2021). ¿ Podemos evitar otra crisis financiera?. Capitán Swing Libros.5. Orozco, A. P. (2014). Subversión feminista de la economía: aportes para un de-bate sobre el conflicto capital-vida. Traficantes de sueños.6. Federici, S. (2018). Revolución en punto cero. Trabajo domésico, reproduccióny luchas feministas.

7. Per exemple: Ginard, X., & Murray, I. (2015). El metabolismo socioeconómicode las Islas Baleares, 1996–2010. El metabolismo económico regional español;Carpintero, O., Ed.; FUHEM Ecosocial: Madrid, Spain, 307-383.8. Heinrich, M. (2008). Críica de la economía políica. Una introducción a El Capitalde Marx, Madrid, Escolar y Mayo.

autònom i independent de la voluntat delsindividus. Les categories que fan servir elsclàssics es prenen de forma necessària i ahistòrica, naturalitzant unes relacions i insi-tucions socials que no son més que producted’un moment històric determinat. L’econo-mia com a ciència sorgeix per tant de l’esferade l’aparença que necessàriament crea el ca-pitalisme. La críica implica anar més enllàd’aquest punt per captar la lògica d’aquestmode de producció i mostrar el seu caràcterconingent i, per tant, superable.Més enllà de la uilitat concreta o les impli-cacions pràciques de cada corrent, el que ésevident és que si volem construir quelcomnou, no podem fer servir les eines de sem-pre. Per poder veure i imaginar més enllà delque estam avesats cal replantejar els fona-ments teòrics que fem servir. Cal avançar, lla-vors, cap a una major comprensió del fetsocial, i per això no només són necessaristots els punts de vista críics, sinó també tro-bar punts de trobada entre les disintes cièn-cies socials.

10

En ple estat de pandèmia global, les prin-cipals potencies econòmiques conegu-

des com el G7 (Alemanya, Canadà, EUA,França, Itàlia, Japó i el Regne Unit, a qui sesumen representants políics de la Unió Eu-ropea) han comprat més d’un terç de les va-cunes per a la COVID19, representant totsells, només, el 13% de la població mundial.Una dada que, sense dubte, explica el graude capitalització internacional que les ditespotències tenen sobre la salut mundial, sa-bent que és el propi model econòmic quehan construït el que ha procurat la privait-zació d’aquesta en mans de les farmacèui-ques. En ple arravatament bonista, en lapassada cimera celebrada a Cornuallesaquest mes de juny, negociaren el compro-mís de donar un milió de vacunes als païsosempobrits tot i que, ja se sap com la prudèn-cia econòmica actua quan es tracta de deli-mitar el mercat de l’altruisme, finalmentseran poc més de 870.000 les dosis que s’a-cabaran donant. Però no ens enganyem. D’una banda,aquesta escenificació amb cop d’efecte cari-taiu, materialitza la imatge del poder eco-nòmic, capaç de mercanilitzar la salut icapitalitzar el seu accés, tot apuntalant l’e-tern estat de dependència que aquest sis-tema crea en les economies, comunitats ipersones empobrides. Val la pena recordar

que, per exemple, avui el coninent africà,amb una població de 1.340 milions, nomésha vacunat a un 1,8% de la població. I val lapena recordar també que, les dones, en con-dició de ser el principal percentatge dels cos-sos sanitaris i sobre qui recau laresponsabilitat de les cures arreu, i per l’es-tructural desigualtat, precarització i violènciasocial i laboral que pesa sobre elles, són deles principals afectades per la pandèmia.Però d’altra banda, i és molt importanttambé fer-hi esment, aquest pretès bonismeper acabar amb la pandèmia mundial, res-pon i emmascara una estratègia geoestratè-gica dirigida a protegir al lliure mercat, peçaangular de les potències mundials: i) vetllarper la necessària descentralització del capitali dels processos de producció pels qualspoder gesionar, reinverir i no devaluar lasobreproducció dels països occidentalistes iels poders econòmics; a garanir un mercatglobal que ha racionalitzat a preu de costl'extracivisme i l’explotació humana i natu-ral. En definiiva, el que es posa en evidència ala cimera a Cornualles, és la protecció de lavericalitat i unidireccionalitat de les estruc-tures del projecte neoliberal i neocolonialque estructuren i blinden la lògica i raciona-litat econòmica, políica, i sociocultural occi-dentalista. Una racionalitat d’aspiracions

11

PER UNA ECONOMIA FEMINISTA ICOMUNITÀRIA

Meritxell Esquirol SalomFòrum Comunicació, Educació i Ciutadania de les Illes Balears.

internacionalistes amb ints imperialistes,que necessita i té la capacitat d'objectualit-zar els béns necessaris i l’essencialitat com aproductes de mercat; i que necessita i té lacapacitat de cosificar les vides humanes comles ‘altres’, com les que necessiten i depenend’un ideal de progressisme totalment deshu-manitzat a mercè de la rendibilitat compta-ble. Així les coses, en un moment en el qualla pandèmia tant evidencia, accentua i acce-lera diferents processos d’empobriment a es-cala global-local, també resulta l’escenariperfecte on refermar les relacions de poderque són les mateixes que ens han portat finsa aquesta situació. Doncs l’estructura delpoder és perfecte en tant que estructura i ésestructurant en si mateix. Desestabilitzar-lo és cosa grossa. Per això enscalen alternaives de resistència. Acceleraruna transició i transformació social que posil’accent, precisament, en les estructures.Amb la capacitat d’assenyalar-les, de posar-les en crisi i, a parir d’aquí, construir l’alter-naiva. Cal recordar que, en essència,economia és només un sistema de relacions.Una forma de gesionar, de regular, d’orga-nitzar. Per tant, hem i podem, posar en crisila manera en com hem racionalitzat l’eficièn-cia econòmica que triangula entre els con-ceptes cost-preu-valor per poder fer entrardins l’equació el que des del progressismeoccidentalista (neoliberal i neocolonial) s’haobviat i menysingut. El que fins avui hem considerat «altres sa-bers» i «altres epistemologies» ens ajuden acomprendre. Des dels feminismes comunita-ris s’assenyala que el problema de la racio-nalitat occidentalista, però també el seu gran

potencial, és haver situat el subjecte políicdel progrés o progressisme en l’individu. Unaracionalitat, aquesta, que ha elevat la com-peiivitat i la meritocràcia com a sinònimsde destresa i disinció que afavoreixen la se-gregació econòmica, cultural i sexual entred’altres; que ha idenificat i reduït els con-ceptes de jusícia i llibertat en l’aforisme de«qui vol, pot»; i que només calcula els bene-ficis segons els principis de la lògica rendibi-lista i acumulaiva. Un sistema que, sent enessència individualista, ha despoliitzat elconcepte de responsabilitat i ha idenificatles injusícies socials d’arreu com a endèmi-ques o anecdòiques. Per tant, més urgentque mai és reconciliar-se, recuperar i enforirla políica inherent de la nostra convivèncialocal i global, que la cosmovisió occidenta-lista tant s’ha dedicat a erradicar. Què passaria si aprenguéssim dels feminis-mes comunitaris que reconeixen el subjectepolíic no en la individualitat sinó en la co-munitat? Què passaria si penséssim en unsistema de relacions global-local que, seguintels sabers de l’economia feminista, posés alcentre el reconeixement de la centralitat so-cial per crear un sistema i idea de progréssostenible? Nodrir el necessari i urgent procés de trans-formació global des d’aquests interrogantsresulta imprescindible per com interpel·lenla narraiva imperant. Doncs si l’individu-(alisme) és el subjecte i el màxim beneficiaride la cultura del lliure mercat neoliberal i ne-ocolonial, la comunitat esdevé el subjectedes d’on construir una ciutadania global quedesafiï la vericalitat i unidireccionalitat de lanarraiva clàssica dels poders. Una ciutada-

12

nia global que, des dels feminismes, posaràen context els processos comunals i actuaràcom a resistència i alternaiva políica al ca-pitalisme, cultura laboral i segregació socio-cultural heteropatriarcal i colonial. Lacomunitat i els feminismes resulten claus al’hora de detectar i subverir les violènciesestructurals econòmiques, políiques, socio-culturals masclistes, racialitzadores, i classis-tes entre d’altres. La comunitat, com asubjecte, és políica en si mateixa, ja que espensa per i des d’ella i reclama coregulació,coobligació i compromís, tot poliitzant laresponsabilitat quan qüesiona la màximapostmoderna «un subjecte-una realitat»,que tant ha contribuït a confondre els desit-jos com a objecte de dret. La comunitat, o elpensament i acció comunitari, esdevé ob-jecte, pràcica i resultat al mateix temps, itreballa per una redistribució dels recursoshumans, econòmics i naturals sense la queno s'entén una cultura de la igualtat. Trenar i treballar una economia feminista co-munitària ens capacita per discuir els axio-mes de l’economia convencional i ens ofereixuna perspeciva de canvi on el fet social, lesvides humanes i la vida natural ocupen lacentralitat de la gesió. Una aposta per unaltre model de relacions, sostenible a llargtermini, que no només presta atenció al sis-tema de producció, al mercat o a l’adquisicióde béns necessaris, sinó també al sistema re-produciu i de cures que sosté aquest sis-tema que, fins avui, s’ha basat en la divisiósexual dels treballs. Aprenent dels feminismes comunitaris, l’e-conomia de les cures esdevé, en essència,l’eliminació dels estats de dependència glo-

bal i les segregacions sexuals i culturals al’hora de construir i treballar el bé comú.Doncs l’economia de les cures no és altracosa que garanir, des de la quoidianitat ides del mateix marc interpretaiu que su-posa cada context, el benestar i que la vida -natural i humana; ísica i emocional- siguipossible. Una economia que tant atén elcol·lapse ecològic com la crisi humanitàrialocal-global actual, i que posa en crisi el ma-teix concepte de producció extracivista, in-tensivista i acumulaiu que explota i posa allímit el planeta i depreda la vida humana.Una economia que eleva els sabers i les es-tratègies de supervivència trans-històriquesde les dones a eix vertebrador d’una lògicaeconòmica transformadora, on aquests pas-sen a ser competència comunitària; que in-terpel·la a la ciutadania global a amarar-sed’una responsabilitat políica, que respectales cures, lliure de segregacions sexuals i ra-cialitzadores. L’economia de les cures suposauna lògica econòmica subversiva en tant quepoliitza la comunitat, i que, de la mà de leseines i estratègies de la cooperació transfor-madora, qüesiona la descentralització de lespolíiques econòmiques tot defensant el dreta la pròpia veu i els sabers propis, el dret al’autoreconeixement idenitari, el dret a l’au-todeterminació econòmica, i el dret a un sis-tema de relacions responsables amb l’entornque posi al centre els cossos i els territoris. La necessària transició econòmica implica re-volucionar, en definiiva, la lògica de la polí-ica econòmica: des de la individualitat a lacomunitat, des de baix cap a dalt. Tal com haposat en evidència la gesió internacional dela crisi de cures que ha suposat la COVID 19,i sobre la que ja portem alertant i acumulant

13

problemàiques des dels inicis del segle XX,les cures i el dret a la salut no poden ser unnegoci, un privilegi de classe, o element a ne-gociar des de les estratègies geopolíiques. Només des d’una economia feminista i co-munitària les cures i el dret a la salut seranconsiderades un bé global i interdependentque té en compte les múliples interseccio-nalitats que intervenen a l’hora d’accedir-hi.I més enllà d’això, com una responsabilitatglobal comunitària, on la jusícia redistribu-iva, i no caritaiva-condescendent-paterna-lista, fugi de propostes de políiquespal·liaives sinó transformadores.

14

El desenvolupament de l’ecosistema d’e-conomia social i solidària a Mallorca és

important per contribuir a la diversificacióeconòmica i a la producció local, desenvolu-pant una economia que ingui cura de lespersones i de l'entorn. Al mateix temps, però, l’economia social i so-lidària (ESS) passa també per ser local. Elsprincipis d’equitat, treball, sostenibilitat am-biental, cooperació, sense fins lucraius i decompromís amb l’entorn que són fonamen-tals en la carta de principis de l’economia so-cial i solidària, estan travessats pel seuarrelament al territori. No podem concebreuna economia social i solidària que no siguilocal i de proximitat, ja que és un criteri in-trínsec perquè sigui realment sostenible. Hade ser local perquè l'ESS actua arrelada al te-rritori on desenvolupa la seva acivitat, con-tribuint a resoldre necessitats locals.Però, a què ens referim en concret quan par-lem d’economia social i solidària? I més enllàdels principis, quina és la seva contribucióaquí i ara a un desenvolupament local i sos-tenible, lligat a les necessitats del territori ide la societat?L’economia social i solidària engloba unampli ventall d’empreses i d’enitats no lu-craives amb acivitat econòmica, amb fór-

mules jurídiques molt diverses, però ambprincipis d’actuació comparits que les dife-rencien d’altres operadors econòmics delmercat i que són inherents a la seva doblenaturalesa econòmica i sociocomunitària.Entre les fórmules jurídiques tenim les coo-peraives de treball, de consum, de serveis iagroalimentàries. Les societats laborals, elscentres especials d’ocupació d’iniciaiva so-cial, les empreses d’inserció, les associacionsi fundacions amb acivitat econòmica, entred’altres.Quant als principis d’actuació, la llei 5/2011d’economia social fa referència a la primaciade les persones i de la finalitat social sobreel capital, que es concreta en una gesiótransparent, democràica i paricipaiva, al’aplicació dels resultats obinguts a l’objectesocial, a la independència dels poders pú-blics i promoció de la solidaritat interna iamb la societat: desenvolupament local,igualtat, ocupació estable i de qualitat, sos-tenibilitat, etc.A les Illes Balears, tot i que no tenim estadís-iques precises, els informes del Consell Eco-nòmic i Social esimen que el seu pesrepresenta devers un 2% de les empreses.Però més enllà de la seva aportació quani-taiva, les empreses i enitats d’ESS contri-

15

L’ECONOMIA SOCIAL I SOLIDÀRIA,AQUÍ I ARA

Jordi López i Vanessa Anaya VillegasMercat Social

bueixen a la cohesió social i aporten aspectesde qualitat en la creació d’ocupació, tant enrelació amb les oportunitats que s’ofereixenper a persones en situació o risc d’exclusióen empreses i iniciaives d’inserció social,com a la contribució a l’ocupació de qualitati a la democràcia econòmica de les coopera-ives de treball associat.En el context actual que la pandèmia ha pa-lesat la necessitat de redreçar el model eco-nòmic balear per fer-ho menys vulnerable imés resilient, l’ESS pot contribuir a la diver-sificació econòmica i a la producció local, po-tenciant nous filons d’ocupació en àmbitscom l’agroecologia, la cura del territori i lasostenibilitat, els serveis cooperaius, l’eco-nomia de les cures, la indústria cultural...L’ESS contribueix al desenvolupament localperquè les seves acivitats econòmiques nei-xen per resoldre necessitats locals des de l’a-rrelament en el territori, perquè mobilitzenrecursos locals i donen feina a persones delmateix territori, perquè els beneficis circulenpel mateix territori tant per la reinversió delsbeneficis com per recurs a proveïdors locals,perquè s’eviten externalitats negaives sobreel territori en el qual desenvolupen la sevaacivitat, i molt especialment, perquè les ini-ciaives d’ESS no són exclusivament econò-miques, ja que també contribueixen a lageneració de comunitat i sobirania.Per això, uns dels majors reptes és involucrara les administracions locals perquè prenguinconsciència d’això i de les oportunitats quebrinda l’ESS en el desenvolupament local.També de la diversitat que hi ha a l’ecosis-tema. “Sovint, molts Ajuntaments des de les

seves àrees d'economia tenen la promocióeconòmica com un dels seus objecius. L'en-tenen, emperò, des d'un punt de vista exclu-sivament enfocat a l'economia local entesacom a foment del comerç i/o la restauraciólocal. Aquest punt de vista s'ha d'ampliar,perquè l'economia social i solidària és, fona-mentalment, local. A banda de local i altresvalors que també incorpora, el sector del'ESS és divers i plural, englobant o podentenglobar el comerç o la restauració, passantper altres sectors (primari, secundari, terciari-serveis- o fins i tot el Tercer Sector en si ma-teix)”, afirma Biel Payeras, regidor de Parici-pació ciutadana i innovació de l’Ajuntamentde Sa Pobla. Payeras incideix en el fet que l'e-conomia social i solidària és també (i sobre-tot) promoció econòmica.Al cap i a la fi, davant el panorama de priva-itzacions i especulació al voltant de recur-sos necessaris per a la vida, amb un contextsocial de crisi que ens està deixant la COVID-19, l’economia local, social i solidària es di-buixa com una alternaiva orientada a lasostenibilitat de les comunitats locals, per laqual comencen a apostar diverses insitu-cions públiques. Aquesta és l’aposta que fael Pacte per al foment de l'economia social isolidària i el desenvolupament local a Ma-llorca signat el passat esiu en plena pandè-mia, per part de tots els grups políics delConsell de Mallorca i Mercat Social. Des d’aquest Pacte materialitzat en el pro-jecte ESS Local, Mercat Social vol treballarconjuntament amb ajuntaments i enitats lo-cals en el desenvolupament d'un ecosistemacooperaiu local, on les empreses, organitza-cions i les seves interrelacions estan basades

16

en la cooperació a parir de criteris de proxi-mitat territorial i d'afinitat estratègica, com-binant una dimensió econòmica i unadimensió sociocomunitària en l'entorn local.Ho farà a través de tres eixos principals:1) Suport a les iniciaives i empreses de l'e-conomia social i solidària, i a les seves xarxesPer tal de potenciar i afavorir la creació d’em-preses d’economia social en l'àmbit local iper consolidar les empreses i iniciaives jaexistents.2) Reforç de la formació dirigida tant al ma-teix sector com a administracions locals,agents de promoció econòmica local, tantpúblics com privats, així com personal do-cent i alumnat de formació professionald'aules d'emprenedoria.3) Sensibilització i visibilització del sector através del seu punt d’informació i difusió d’i-niciaives.L’aposta tant de Mercat Social com del Con-sell de Mallorca i les Administracions localsés clara i requereix el compromís de totes lesparts que componen aquest ecosistema: ad-ministracions locals, enitats, organitzacions,treballadores i treballadors autònoms i em-preses, passant per una major consciènciade la ciutadania: “El que li cal a l'ESS és unaaposta clara a totes bandes, començant perles administracions més properes a la ciuta-dania. Com que al final l'objeciu perseguités augmentar significaivament la presènciaqualitaiva i quanitaiva de l'ESS a les nos-tres vides, el que hem d'aconseguir és queles persones li atorguin el valor social que licorrespon”, afirma Payeras. Però, quines po-drien ser les estratègies per fer-ho?: “comen-çaria visibilitzant les bones pràciques iexperiències existents, ara i aquí, al mateix

terreny. Hi ha moltes formes de fer-ho i cadarealitat local té la seva pròpia idiosincràsia,trajectòria, ‘història’ o tradició col·leciva enrelació amb l'ESS. Llavors, ve la part més im-portant: dotar de coningut econòmic aquestplantejament i que esdevingui estratègic pera cada municipi. Això úlim requereix unamobilització relaiva de recursos públics”,coninua el regidor.ESS Local suposa una oportunitat d’arrela-ment de l’economia social i solidària a l'illa,un espai d’intercooperació i visibilització del’ecosistema i una passa més enllà d’una de-claració d’intencions per part de les adminis-tracions públiques per fomentar un modeleconòmic que aposi per la cura, en el senitampli del terme, de les persones i de l’en-torn.

17

18

II. DE TRANSICIONS, SOSTENIBILITAT I TURISME

19

TOT ÉS TURISME? Aquesta afirmació senseinterrogant és la percepció que té la im-

mensa majoria de la població de les nostressocietats illenques, sobre la seva realitat eco-nòmica. Ja sia per enalir-la, ja sia per demo-nitzar-la, ja sia solament per acceptar-la. Unaafirmació acríica que s’assumeix massa fàcil-

ment fins i tot des de sectors de l’esquerra.És obvi que l’acivitat que arrossega directa-ment o indirectament el turisme és força ma-joritària en el conjunt de les nostres illes. Peròaquest «TOT» perquè s’absoluitza? És inevi-table que sia sempre així? Volem que siasempre així? I si intentéssim quanificar-lo?

DIVERSIFICACIÓ PRODUCTIVA IPLANIFICACIÓ ESTRATÈGICA

Josep ValeroMembre del Col·leciu Alternaives

NECESSITAM CONÈIXER MILLOR LA NOSTRA REALITAT

Aquesta taula figura a la publicació «Càlcul de l’impacte del coronavirus a l’Economia Balear, per branques producives» editat pel CES el maig de 2020.htp://www.caib.es/sites/ces/f/317619

El més interessant d’aquest treball és que esbasa en la recent actualització del MarcInput-Output 2014 de les Illes. El treball an-terior era de 2004. Ara es treballa per l’I-BESTAT en l’actualització de l’any 2019.Malgrat que el càlcul d’aquest any 2014 noestà desagregat per illes, incorpora perprimera vegada els Comptes Satèl·lits delTurisme. Aquest càlcul estimatiu realitzatpel CES en plena pandèmia i en la majorde les incerteses possibles, intentava es-brinar l’impacte de la crisi a la nostra eco-nomia interinsular, en un momentd’activitat turística nul·la, confinament ge-neralitzat i a partir d’unes hipòtesis depossible control de la pandèmia i previ-sions de primera desescalada. Es feia lal’estimació a partir de la més recent reali-tat analítica desagregada coneguda.El treball distingia les branques directa-ment turístiques i les no directament tu-rístiques. Cal recordar que la classificacióper branques d’activitat és una metodolo-gia de l’INE amb criteris homologats perEurostat. Si era una classificació dels au-tors de l’estudi, la identificació de lesbranques d’hostaleria i les de transport iemmagatzematge com directament turís-tiques i la resta, encara que també tenienrelació indirecta amb el turisme, eren clas-sificades com no directament turístiques.Es feia servir la informació dels ComptesSatèl·lits del Turisme, per ponderar elsefectes indirectes del turisme vers les al-tres branques productives.Cal posar en relació les dades que l’IPH (Índex de Pressió Humana de les Illes) ensdóna respecte a la realitat econòmica que

comporta el turisme. Gràcies a aquest in-dicador sabem les persones residents i vi-sitants que hi ha cada dia a cadascuna deles nostres Illes. Un indicador que solsexisteix a la nostra comunitat autònoma.El gener hi ha un global d’1.100.000 per-sones al conjunt de les Balears. Al mes d’a-gost entorn dels 2.000.000 de persones.Entorn dels mesos d’abril la població vapujant des dels 1.350.000 fins a la puntad’agost i després torna a baixar a1.400.000 per l’octubre fins a arribar alsmínims de gener. És a dir a les Illes (sem-pre parlaré a escala global per manteniruna coherència de comparació amb les xi-fres), hi ha un mercat interior permanentd'1.100.000 persones a l’any, i un mercatestacional flotant entre 200.000 a1.000.000 de persones segons els sismesos de temporada turística. Si les empreses treballen orientades bàsi-cament cap el mercat interior, si basen elsseus guanys amb la compatibilitat entre elmercat interior i el flotant, o si s’especia-litzen sols en el flotant, la seva resiliènciaa la pandèmia haurà estat major, menor oinexistent. També haurà de considerar elsefectes dels ajuts i crèdits per mantenir laseva subsistència. Quan s’actualitzin elscàlculs de les taules Input-Output, espodrà tenir una radiografia més precisa dela nostra realitat productiva.A la taula inferior hi ha la previsió de l’es-tudi sobre la caiguda del VAB productiu ide l’ocupació relacionada, si es deixavaque funcionés solament «l’autoregulació»del mercat.

20

21

A ítol esquemàic algunes consideracionssobre les previsions de l’estudi:a) Les branques directament turísiques su-posen el 22,32% del total del Valor AfegitBrut (VAB) de la comunitat. El 77,68% delVAB correspon a branques no directamentturísiques.b) Les pèrdues esimades per la pandèmia ales branques no directament turísiques sónde 2.957 milions d’euros. El 41’95% de pèr-dues sobre les pèrdues totals del VAB. En l’o-cupació s’esimaven unes pèrdues de 65.917persones, el 50’43 de les pèrdues totals d’o-cupació.c) Les pèrdues esimades per la pandèmia ales branques directament turísiques són de4.093 milions d’euros, el 58,05% sobre lespèrdues totals esimades de 7.050 milions

d’euros del VAB interinsular. En ocupaciós’esimaven unes pèrdues de 64.796 perso-nes, el 49,57% del conjunt de les pèrduesd’ocupació totals. c) La diversificació produciva en el sectorserveis de les Illes és prou elevada i la sevaaportació en el VAB prou significaiva.d) Les majors caigudes directes per branquesdel VAB es preveien en el 61,2% en la brancad'hoteleria, un 49,7% en la branca de trans-port i emmagatzematge ( les dues directa-ment turísiques) i del 56,6% en eld’acivitats arísiques, recreaives i d’entre-teniment, reparació d’aricles d’ús domèsici altres serveis, i del 26,8% en la construcció,en les branques no directament turísiques.e) Les pèrdues d’altres branques respecte ala seva aportació al VAB, són del 17,6% al co-

merç a l’engròs i al detall, reparació de vehi-cles de motor i motocicletes; el 9,% a les ac-ivitats professionals, cienífiques itècniques, acivitats administraives i serveisauxiliars; el 5% a les indústries extracives,manufactureres, subministrament d’energiai aigua; el 3,5% a acivitats financeres i asse-gurances; el 3% a l’agricultura, ramaderia, sil-vicultura i pesca; el 2,2% a acivitatsimmobiliàries; el 0,7% a informació i comu-nicacions; el 0,6% a administració pública idefensa, seguretat social obligatòria, educa-ció, acivitats sanitàries i de serveis socials.En dates d’avui sabem que les previsions decaiguda del PIB de les Illes Balears l'any 2020són molt semblants a les previsions de cai-guda del 23,9% del VAB fetes pel CES. Encanvi la caiguda total de l’ocupació ha estatentorn del 8% en lloc del 25,8% previst pelCES. Ja se assenyalava a l’estudi el paper delsERTOS com a mecanisme necessari per apai-vagar els efectes més destrucius de la crisi.Estadísicament els treballadors afectats perERTOS, malgrat no treballen, no figuren comaturats i mantenen la seva coització a la Se-guretat Social. L’allargament extraordinari dela seva prestació ha sigut sens dubta una me-sura molt encertada.PARTIR DE LA REALITAT PER FER ESTRATÈ-GIA DE DIVERSIFICACIÓ PRODUCTIVALes administracions públiques han estat fo-namentals per afrontar els estralls de la crisiproduïda per la pandèmia. La flexibilitzacióde les políiques d’estabilitat pressupostàriaeuropees han estat decisives. L’incrementdel deute públic de l’estat, de les comunitatsautònomes i desgraciadament en menor me-

sura la deixada als ajuntaments, han pogutafavorir les atencions sanitàries, el manteni-ment dels serveis públics essencials, el su-port a les acivitats del tercer sector i delvoluntariat, la cobertura dels subsidis d’ocu-pació, els ajuts i els avals als crèdits dels au-tònoms i les empreses. La intervenció delsector públic s’ha vist de manera incontes-tada. Els iconoclastes de la suposada «auto-regulació dels mercats» han estat callats coma muts en tota la pandèmia.El moment conjuntural és del tot adequatper analitzar a fons la nostra realitat produc-iva, fer un diagnòsic acurat de les seves de-bilitats i fortaleses, de les seves amenaces iles seves oportunitats. El dictamen H2030del CES ens dóna una bona eina per tenir unavisió consensuada de cap a on ens convé tre-ballar com a societats insulars. Si volemapuntar a un horitzó de cercar la sostenibili-tat global econòmica, social i mediambientalde les Illes, o deixam que les dinàmiques es-pontànies dels mercats ens marquin els ca-mins del nostre creixement. És el moment dedecidir si les Illes en el context de la globalit-zació mundial, són sols un territori a on lesfinances internacionals i les empreses inter-nacionals i estatals poden anar a lloure, o béles Illes han d’intentar situar-se dintre de laglobalització, com una societat que vol pre-servar uns valors col·lecius i marca un te-rreny de joc amb criteris de sostenibilitat, alque les finances i les grans empreses han d’a-daptar-se. Uns criteris que la mateixa socie-tat ha d’interioritzar i actuar de maneracoherent amb el que signifiquen. Aquests valors i a aquesta coherència sols espoden garanir des del lideratge de les admi-

22

23

nistracions públiques. Perquè representendemocràicament al conjunt de la ciutadania.Per això és urgent realitzar un Pla Estratègicde les Illes Balears en el senit que marca eldictamen consensuat del CES. Un Pla dirigitpel govern autonòmic i paricipat i coordinatamb els consells insulars. Un Pla a on la so-cietat civil no sigui convidada de pedra, sinóactora proaciva amb dret a la informació, alseguiment del Pla, a la capacitat d’avaluaciódel mateix i amb possibilitats de proposta al-ternaiva, si s’escau. Un Pla que aprofii lavisió consensuada i les propostes d’actuaciócontemplades en el dictamen del CES, peraterrar als compromisos, a les prioritats, a lespossibilitats reals d’actuació, a les necessitatsde finançament, per anar marcant les dife-rents etapes d’objecius a assolir i de les ac-cions previstes per aconseguir-ho. Hi hamolts bons plans estratègics sectorials ibones iniciaives des del govern. Però ens calaquesta visió integrada i interrelacionada deconjunt. Cal passar de l’etapa del volunta-risme sectorial en la gesió de govern, a la dela gesió integrada en una visió coherent deplanificació estratègica.I aquest Pla entre altres coses, ha de contem-plar la viabilitat i la facibilitat de la diversifi-cació produciva. Cal treballar amb dadesrigoroses per fixar objecius concrets de caraal 2030. Caldria aconseguir:a) Repensar el turisme i apaivagar l’excessivadependència del turisme de masses i detemporada. Establir un programa d’elimina-ció de places obsoletes i acivitats indesitja-bles. Cobrir els costos socials derivatsd’aquestes decisions. Fer disminuir el pes re-laiu de l’acivitat turísica en la conformació

del PIB interinsular i insular. b) Fomentar els brots verds de resiliènciaeconòmica que empíricament constatam enl’estructura de les branques producives.Aconseguir que augmenin de manera supe-rior el seu pes relaiu en la conformació delPIB, que compensin la disminució relaivaprevista pel turisme. Cal programar i incen-ivar les acivitats en torn:- En el sector quinari de l’economia amb lapromoció i el foment de les políiques desalut, l’educació i els serveis socials, així comde les infraestructures que necessiten.- En el sector quaternari amb el foment de lainvesigació i recerca. Especialment en lesciències ambientals terrestres i marines, in-fraestructures digitals, gesió de noves tec-nologies i els processos d’economia circular.- En el sector terciari amb el paper dinamit-zador de les administracions públiques i elsefectes de les contractacions de realitzaciód’infraestructures necessàries, vers les em-preses privades. Fomentar els serveis espe-cialitzats, que milloren la qualitat de vida deles persones i impacten poc en el territori.- En el sector secundari amb la promoció delproducte local i desenvolupant les estratè-gies del Pla d’Indústria. Impulsar els clústersestratègics de les noves tecnologies i la bonafeina dels altres clústers realment existents.Implantar les energies renovables previstes.Cuidar els sectors industrials resistents.- En el sector primari ajudant a la valoraciósocial de la seva importància estratègica i im-pulsant les iniciaives proposades pel mateixsector.c) Fomentar la invesigació en el sector de laconstrucció vers els materials sostenibles,

presents al mateix territori i per combatre elsefectes del canvi climàic. Ajudar al sector dela construcció en programes de construcciód’habitatges socials, programes de rehabili-tació d’habitatges i de reconversió de placeshoteleres obsoletes.d) Incorporar en tots els sectors produciusel foment de la innovació vers la digitalitzaciói les actuacions per miigar i adaptar-nos ales conseqüències del canvi climàic.e) Implementar políiques acives d’ocupacióen els sectors producius a desenvolupar. Elpaper de l’educació reglada i no reglada, elfoment de la formació professional, la forma-ció conínua és una tasca transversal inhe-rent a tota estratègia de sostenibilitatintegral.f) I si tot aquest pla estratègic, pogués tenirel suport de comptar amb una Renda BàsicaUniversal i Incondicional, els costos socials ieconòmics, derivats de tota transició econò-mica, serien molt més assumibles i entene-dors pel conjunt de la societat. A sobre,ajudarien a neutralitzar als que argumenta-ran que sols el que coneixem ara, és el real-ment possible.Perquè els teòrics de «l’autoregulació delsmercats» muts en els moments més àlgidsde la pandèmia, comencen a aixecar la sevaveu més cridanera, amb l’anomenada urgèn-cia de la reacivació. En el moment més fortde la pandèmia sols els sectors d’ultradretaexigien que havia de primar l’economia a lasalut. Amb la millora de les xifres sanitàries iles vacunes, ja són alguns més els que novolen cap casta de restriccions i retornar a la

«normalitat» de 2019 el més aviat possible.Sense Pla Estratègic per confrontar, aquestesveus seran cada cop més fortes i cridaneres.Cal oposar-les una alternaiva coordinada ipotent que proposi seny, rigor, mirada llargaestratègica, demostració d’altra viabilitat al-ternaiva concreta i, especialment, capacitatde generar entusiasme per engrescar un pro-jecte col·leciu de país. És el que ens pot mo-bilitzar i cohesionar com a societat.Estam en uns moments cabdals per decidircom encarar el futur post-pandèmia. Si ana-litzam la pandèmia sols com una crisi econò-mica produïda per una crisi sanitària, els quevolen tornar a la «normalitat» de 2019 jatenen l’anàlisi i la proposta de sorida feta.Per ells les administracions públiques han detornar a la seva invisibilitat i deixar de posar«obstacles».Si analitzam la crisi econòmica derivada de

la pandèmia com una agudització de la criside model que ja es constatava d’antuvi, ésobvi que necessitam una proposta que vin-culi la sorida de la pandèmia a la gesió dela transició cap a un altra mena de desenvo-lupament. Hem de socialitzar encara més, unconeixement més acurat de la nostra realitati una interpretació més consensuada de lamateixa. Aprofundir amb el compromís de-mocràic i paricipaiu de la societat civil, peraconseguir el màxim de complicitats possi-bles a la recerca d’un objeciu comú. I inten-tar fins a l’extenuació, que lesAdministracions públiques posin els instru-ments adients, en aquest cas un necessariPla Estratègic, per a gesionar les políiquespúbliques des d’una perspeciva de transfor-mació progressista i democràica. En les cruï-

24

lles històriques la inacció o la gesió miop delcurt termini, acaben alimentant les dinàmi-ques de la reacció. Convé tenir-ho encompte. Fins i tot si sols es prioritza el càlculelectoral.

25

Sostenibilitat és una paraula que senimmolt sovint, aplicada als més variats

temes i situacions. A la publicitat, va normal-ment associada a productes energèics, ali-mentaris o a vehicles; en el món de lapolíica, s’aplica a quasi tot. Però, per centrarl’aricle, cal acudir al seu significat i valorar,en conseqüència, si s’aplica de forma co-rrecta, sobretot, a l’hora de prendre deci-sions que afecten aspectes econòmics,socials o mediambientals. També és interes-sant fer una mirada retrospeciva per saberd’on venim per saber on anam en matèria desostenibilitat.Si acudim a la RAE, en la segona accepció desostenible s’indica: “especialment en ecolo-gia i economia, que es pot mantenir durantmolt de temps sense esgotar els recursos ocausar greu dany al medi ambient”. Senseser tan asèpic, deduïm que es tracta de lasaisfacció de les necessitats actuals sensecomprometre la capacitat de les generacionsfutures de saisfer les seves, garanint l'equi-libri entre creixement econòmic, cura delmedi ambient i benestar social. Aquest ari-cle el centrarem en aquesta darrera defini-ció, aplicada al context mediambiental de lesIlles Balears.A la nostra comunitat, pel seu caràcter insu-lar i eminentment turísic, ja fa molts d’anysque es va passar la barrera de la sostenibili-

tat. És cert que, en el seu inici, el turisme vaconsituir una font important de divises,però això tenia un preu: consum d’aigua, deterritori, d’energia o augment dels residus detota casta. Però mentre el turisme no va as-solir les xifres de les darreres dècades, estractava d’un risc assumible. Però ja sabemcom funcionen les coses a la nostra terra:cada any s’havia d’incrementar el nombre deturistes ja que, en cas contrari, es conside-rava que anàvem cap a una crisi. Així, ràpida-ment el tema turísic se’ns va escapar de lesmans per ser dirigit des de l’exterior: està-vem en mans d’empreses a les que poc o resels importava que la seva acivitat fos soste-nible, sobretot des del punt de vista me-diambiental, sempre i quan en generessinbeneficis. D’aquesta manera es va entrar adins d’una espiral que ens dirigia, clarament,cap al que s’anomena morir d’èxit.El turisme ja no generava divises i benestar,sinó que només generava divises. Cada anyvenien més turistes, la quan cosa es traduïaen un increment de les necessitats de perso-nal i recursos. A 1990 les Illes Balears tenienuns 700.000 habitants, l'any 2000 ja erenmés de 800.000, a 2010 havien pujat a1.084.000 i a 2020, malgrat la crisi, a les illeshi havia 1.215.000 habitants (un augment de200.000 habitants cada deu anys a les darre-res dues dècades). És fàcil imaginar que, ambaquestes xifres, els recursos de les Illes Bale-

26

LA SOSTENIBILITAT NO ÉS UN ESLÒGAN

Lluís Vallcaneras

ars varen ser clarament sobrepassats. Recor-dem l’episodi dels vaixells cisterna que erenuilitzats com a dipòsits d’aigua, o la més re-cent connexió amb la península amb cableelèctric.La població va anar creixent de forma des-mesurada, per la demanda originada pel tu-risme, ja que aquest no deixava de créixer.Per fer-nos una idea, indicarem que l’IPHmàxim del mes d’agost de 2000 va serd'1.543.160 persones, mentre que a 2019 vaser de 2.070.156, és a dir que, en el momentàlgid de l’esiu, la població de la nostra co-munitat es duplicava.Però malgrat que les xifres eren claramentinsostenibles, no hi va haver cap mena de re-acció per part del Govern, fos del color quefos, el qual es limitava a afirmar, en els anysimmediatament anteriors a la pandèmia,quan la massificació era asfixiant, que la si-tuació era simplement conjuntural, no es-tructural, quan les xifres de cada anysuperaven les de l’any anterior. Era una fu-gida cap endavant amb una bena posada alsulls.La manca d’aigua era esmenada amb plantesdessaladores, les quals, a més de consumirimportants quanitats d’energia, originengran quanitat d’un altre problema mediam-biental: la salmorra (a Formentera tota l’ai-gua consumida és dessalada); es varen“inventar” energia renovable converint enaquest concepte el 50% dels residus incine-rats; el trànsit rodat va arribar a nivells dedensitat que muliplicaven per 1,5 el de Ma-drid, mentre que es tancaven carreteres persobresaturació i se n’ampliaven altres, amb

el consegüent consum irreversible de terri-tori. A tot això se seguien fent campanyes depromoció turísica en una situació que unperiodista va resumir molt bé: “un teatroabarrotado no necessita promoción, lo quenecessita es oxígeno”. Si anys enrere el tu-risme ens havia portat benestar econòmic iqualitat de vida, aquesta havia desaparegutper complet i el primer trontollava desprésde la crisi econòmica de 2009. Els illencs jano ens seníem privilegiats de viure aaquesta terra, com passava anys enrere, sinóque ens seníem tancats a dins d’una raterade la qual era impossible fugir. Així doncs, totaquell que s’atrevia a aixecar una veu d’a-larma, era sistemàicament ignorat en el mi-llor dels casos i ridiculitzat en els altres.Però arribà la pandèmia i tot s’acabà de cop.Havia arribat el moment que tothom temiaperò al que ningú tenia previst posar-liremei. Posar tots els ous al mateix cistell téaquests inconvenients. La previsió no entradins de les virtuts de cap corrent políic. Ales-hores tothom va veure que havíem sobre-passat de llarg la sostenibilitat de la nostracomunitat i que s’imposava la necessitatd’esmena.Veient que des del Govern la reacció va serpoca o nul·la, es consituïren diverses plata-formes per dissenyar el futur que volíem, perredreçar el rumb i tornar a entrar en el camíde la sostenibilitat. Aquestes, a la vegada,s’ajuntaren en un important Fòrum de la So-cietat Civil, impulsat inicialment per una vin-tena d’enitats molt diverses del món del’associacionisme ciutadà, l’ecologisme, elsindicalisme o l’economia, amb la intenció dedissenyar la reconstrucció de les Illes Balears.

27

D’ell van sorint documents que abracen totsels àmbits econòmics, socials i mediambien-tals, en un intent d’aportar solucions consen-suades en un moment d’incertesa. Tampochem d’oblidar l’important document, elabo-rat pel Consell Econòmic i Social, anomenatHoritzó 2030, un estudi sobre la prospecivaeconòmica, social i mediambiental de les so-cietats de les Illes Balears, on surten reflec-its àmpliament els Objecius deDesenvolupament Sostenible (ODS) de lesNacions Unides.Però lluny d’haver après la lliçó, sembla quees té pressa per tornar al model anic i, enconseqüència, insostenible. Un gest que jadonava indicis de per on anirien els irs, vaser el contracte que va fer el Govern a unaempresa, de fora de les illes, perquè dissen-yàs l’estratègia de futur en matèria de tu-risme, ignorant les moltes aportacions que,des de la societat civil, s’han anat presentanta l’Administració. Tampoc ajuda a la causa l’a-portació d’algun autoanomenat gurú de l’e-conomia illenca, afirmant que “Balearesdebería tenir una visión región consensuada,que a dia de hoy no existe”, ignorant docu-ments tan importants com l’esmentat l’Ho-ritzó 2030 del CES. Si el que ha de donar llumdóna fum, malament anam. En resum, s’estàperdent un temps preciós per retornar lanostra economia a la sostenibilitat fent poco nul cas a les aportacions que, de bona fe,emanen de la societat illenca.Però ens enganyaríem si afirméssim que lasocietat de la nostra comunitat aspira única-ment a la sostenibilitat. Hem arribat a unpunt on la sostenibilitat, entesa en el con-cepte esmentat al principi d’aquest aricle, ja

se’ns ha quedat curta. Hem anat tan llunyque ja no basta que la nostra economia siguisostenible, sinó que hauríem d’aspirar quesigui regeneraiva; no cal que la situació noempitjori, sinó que ha de millorar el nostreestatus en els tres àmbits, l’econòmic, el so-cial i el mediambiental. Per aconseguir-ho,almanco en l’àmbit mediambiental (en els al-tres dos també), el primer que es necessitasón indicadors fiables o, millor encara, un in-dicador sintèic on es conjumini la situacióde la nostra comunitat, amb el que puguemesbrinar, any rere any, la seva evolució i que,a més, sigui comparable amb la d’altres co-munitats de caracterísiques semblants a lanostra. Disposar d’aquesta eina simplificariasensiblement la tasca d’elaboració de pro-postes. Ara bé, com hauria de ser aquest in-dicador sintèic?

Les condicions perquè un indicadorsigui efeciu són bàsicament dues: que siguifàcil accedir a les dades i que aquesta accióingui coninuïtat en el temps. De res serveixtenir un indicador meravellós si no es pot dis-posar de les dades o si aquestes no tenen unflux temporal homogeni. Per altra banda,està clar que l’estructura hauria de ser pira-midal: l’indicador s’ha de basar en unsquants àmbits de rellevància ambiental(energia, aigua, residus, etc.), cadascun delsquals ha d’estar integrat per una quanitat nomolt gran d’indicadors elementals. La noexistència d’aquest indicador sintèic, alen-teix la presa de decisions.

El resum que en fèiem, de la quehauria de ser la seqüència a seguir, és evi-dent: disposar d’indicadors fiables, o millorencara, sintèics (sobretot en matèria me-

28

diambiental), elaborar, en conseqüència, lespropostes perinents i elevar-les als àmbitsde decisió. Però tots sabem que tot d’això éspaper mullat sense un Govern valent, recep-iu amb els suggeriments que li arriben i ambuna mira a llarg termini, capaç d’arribar a en-teses amb les altres forces políiques ambl’objeciu de tenir un full de ruta clar. Si totes mesura en dates i resultats electorals, totl’esforç de molta de gent compromesa ambla millora de la nostra comunitat no serviràde res, i després d’haver ingut una oportu-nitat d’or per redreçar el rumb, no ja a la sos-tenibilitat, sinó a la regeneració, enstrobarem en pocs anys en el mateix lloc desempre, en el que la paraula sostenible no ésmés que un eslògan.

29

El Barceló Hotel Group fa uns mesos vavendre l’hotel Formentor al fons d’inver-

sions Emin Capital. El grup té hotels en tresconinents diferents i, del total d’establi-ments que comercialitza, un 6% estan ubi-cats a les Illes Balears. Posteriorment aaquesta venda, l’empresa Melià Hotels Inter-nacional ha venut a Bankinter, en una ope-ració més àmplia, tres hotels situats a les IllesBalears, entre els quals hi ha l’emblemàicHotel Victòria. Melià HI és el major operadordel món de complexos de vacances. Té pre-sència en 30 països, en quatre coninents di-ferents, i un 9% del total dels hotels quecomercialitza el grup està ubicat a les IllesBalears. Melià Hotels Internacional, l’any 2013, enuna operació joint venture amb el grup in-versor immobiliari Evertaas, havia traspassatdos hotels a Magalluf dins el projecte CalviàBeach Resort, que han volgut presentar comun model de transformació privada d’unadesinació de primera generació. No hi ha niuna sola dada objeciva en la qual poder sus-tentar aquesta pretensió. La cadena mallor-quina va repeir una operació similar amb elfons d’inversions nord-americà Starwoodsobre la propietat de quatre hotels d’aquí(dos anys després, ja els ha venut la seva par-icipació a un altre fons). Fins a arribar ara ala venda de l’Hotel Victòria. Segurament,

Melià quedarà per a la història com una deles cares visibles de l'arribada dels fons d'in-versió a la indústria turísica balear, encaraque d'un temps ençà hagin abundat altrestransaccions protagonitzades per fons d'in-versió de capital de risc. Capitalisme corpo-raiu, jocs del Monopoly. Durant aquest període pandèmic, dos delsestabliments hotelers més emblemàics deMallorca –hotels Victòria (1919) i Formentor(1929)– han passat a mans de fons de capitalde risc. Naturalesa: comprar i vendre. Elvolum d’establiments en mans d'empresesmallorquines minva. En aquest cas, empre-saris que no han amagat mai les seves pre-tensions d'influència políica. Tot un símboldel gran pecat o debilitat original del modelde turisme de masses de les Balears de la se-gona meitat del segle XX (i fins ara), que haestat l’excessiva dependència de l’exterior ila feble sobirania econòmica. La major partde la comercialització està en mans d’opera-dors o plataformes foranes; els ports i aero-ports, en mans de l’Estat, i, ara, la irrupciódels fons d’inversió de capital de risc no famés que anar, encara més, en detriment dela capacitat local en la presa de decisions.Vistes aquestes circumstàncies i els reptes defutur que s'acosten, hauríem de coincidirque l'estratègia ‘mare’ per a una transiciócap a un model de major resiliència i soste-

30

LA RECONVERSIÓ DEL TURISME ILA PROPOSTA DEL FÒRUM DE

LA SOCIETAT CIVILCelesí Alomar Mateu

nibilitat passa, en primer lloc, indefecible-ment, per l'empoderament com a país. Faiga estructuralEl model actual es va anar creant a parir deles demandes i condicions que imposavenels operadors turísics internacionals. Aquestmotor és el que ha condicionat l’evolució dela indústria turísica durant dècades, dimen-sionant el negoci en funció del volum de lesnecessitats dels operadors i no de la capaci-tat ambiental, de recursos existents i neces-sitats econòmiques de la societat receptora.Elefaniasi turísica. Així va néixer una indús-tria de masses en un territori fràgil, amb unapoblació sense capacitat d’influir, ja que noexisteix cap estructura de control democrà-ic. Pecat original que ha llastat el model.Ara, clars símptomes de faiga estructural delmodel són evidents, com, per exemple, unapèrdua relaiva del PIB per càpita, congesióecològica, llocs de feina de baixa qualificació,fracàs escolar, baixes prestacions econòmi-ques i socials...Des d'aquesta realitat, ens enfrontam, en unmón global, a seriosos problemes mediam-bientals, energèics, climàics, sanitaris, so-cials, econòmics i geopolíics que afectaranles pautes i els hàbits de consum futurs i, enconseqüència, molt directament, l’acivitatturísica. Noícies que ens resulten quoidia-nes –com, per exemple, la disbauxa de Ma-galluf just després del confinament massiu oel macrobrot dels viatges d’estudiants, ques’ha pretès ficar en la cistella de l'incivismejuvenil– no són fets aïllats; tanmateix, sónconseqüència directa d’unes males praxis co-mercials molt arrelades, que sorgeixen a

l'empara de l'estrès del model turísic actual.Allotjaments a preu de dumping –possiblegràcies a habitacions sobreocupades i plan-illes laborals reduïdes i sobreexplotades–combinats amb uns operadors avariciosos iun ramat de promotors de la ‘festa’ amorals,que, abracadabra, i es converteixen en “tu-risme d’excessos”. Aquest és el cau de la de-gradació. La reacivació de l’acivitat turísica per sisola serà incapaç d’esvair la faiga persistentd’aquest model econòmic. Encara que el tu-risme coninuï essent el motor econòmic enel futur, caldran nous elements, noves ener-gies, per revitalitzar-lo. La situació ens con-dueix a una doble disjuniva: per una part,disminuir l’oferta d’allotjaments turísics ob-solets i, per una altra, diversificar l’acivitateconòmica. El procés que, a través dels me-canismes de Recuperació i Resiliència, plan-teja la UE per a una transició ecològica idigital, un creixement intel·ligent, sosteniblei integrador, i una cohesió social i territorial–amb la perspeciva d’una economia pròs-pera, moderna, compeiiva i neutra des delpunt de vista del clima–, necessita un canvide paradigma i vèncer reicències. A les IllesBalears, això, inevitablement, passa per en-cetar un debat sobre la reducció de l’ofertad’allotjaments turísics i la diversificació del’economia. La importància del canvi d’úsLa muli-crisi existent (climàica, energèica,econòmica...) ens ha situat davant un perí-ode de transició cap a un nou model de so-cietat. Un viatge a Ítaca. Tot un repte querequereix una acció pública contundent i po-

31

derosa, i d’una paricipació reforçada de totala societat. 20 col·lecius i organitzacions ini-cials, més 5 que s’hi varen incorporar des-prés, consitueixen el Fòrum de la SocietatCivil, amb la intenció d’incenivar el debatque ha d’acompanyar aquesta transició i im-pulsar la paricipació de la societat civil entot aquest procés, a través de propostesconcretes al servei d’una estratègia de país.En aquest sentit, els primers suggerimentsque va fer el Fòrum al Govern varen ser queelaborés un Pla rector de transició demodel econòmic, ecològic i social, i la cre-ació d’un òrgan de gestió estratègica d’a-quest pla. El Fòrum va néixer amb la intenció d’apor-tar propostes i de ser escoltat. D’insistirtantes vegades com faci falta i esperonar eldebat públic. Amb aquesta idea, el primerdocument que va presentar va ser una“Agenda d’objectius per a la reconversió tu-rística”. En el marc de la reducció d’ofertad’allotjaments turístics i la diversificació del’economia, el primer punt que ha posat adebat és la idea de potenciar i incentivar elcanvi d’ús d’edificis hotelers a espais socio-culturals o sociosanitaris, de naturalesatant pública com privada, a instal·lacionsd’activitats relacionades amb R+D+I i em-preses tecnològiques d’impacte ambientalneutre i alt valor afegit. També, a habitat-ges de protecció oficial per pal·liar el dèficitcrònic i estructural existent a la Comunitatd'aquest tipus d'habitatges. La proposta no deixa de tenir cert morbo. En-torn del canvi d’ús, s’ha creat un discurs dis-torsionat. Sembla que aquesta mesurarepreseni una agressió a la propietat hote-

lera, malgrat que històricament ha estat totel contrari. En moments de crisi –la del pe-troli, financera i monetària...– menys dramà-ics que l’actual, un nombre significaiud’establiments varen deixar l’acivitat i, periniciaiva empresarial, de manera gens orde-nada, varen converir-se en habitatges. Ambaquestes operacions, varen sorgir borses dedegradació i marginació en llocs com CalaMajor i s’Arenal. La majoria d’organitzacionsi col·lecius que integren el Fòrum –per mo-ius d’aquest ipus o perquè els canvis d’úspodien consolidar situacions urbanísiquesno desitjables, o per la pèrdua de llocs defeina que representa la desaparició d’unhotel, o tot junt– eren reicents a uilitzaraquesta figura. La proposta, després d’un procés de debat,perfila el canvi d’ús com un instrument d’ac-ció posiiva. S’intenta evitar els efectes per-niciosos que pugui tenir una uilitzacióexagerada i, per contra, potenciar-ne l’efecteposiiu sobre la reducció d’oferta i la seva ca-pacitat transformadora. Tot, amb la perspec-iva d’una economia més diversificada. Uninstrument bàsic en la rehabilitació de leszones de primera generació. Per aquestmoiu, el document prioritza l’estratègia dela uilització del canvi d’ús com la més ade-quada per a la molt poblada badia de Palma,i la connecta amb la diversificació i la creacióde passarel·les laborals per a nous sectors deproducció. Enrevoltada de totes aquestesconsideracions, conjuntament amb l’espon-jament i la desconstrucció de la costa, la ui-lització correcta del canvi d’ús es potconverir en un instrument cabdal per a lareconversió turísica.

32

L’empresa modernaLa petjada ecològica generada pel conjunt deserveis integrats uilitzats en un viatge i al-tres aspectes ambientals agregats seranclaus, en el futur pròxim, per determinar laqualitat o la bondat de l’acivitat realitzada.De la mateixa manera que els productes ali-mentaris han de portar obligatòriament unafitxa nutricional, no és desgavellat pensarque algun dia els productes turísics hagind’incloure una fitxa d’informació detalladasobre la petjada ecològica que produeixen.No és una distopia orweliana, sinó una reali-tat que podria no torbar-se a arribar. Aquestaés una elucubració personal que, no obstantaixò, em serveix de contrapunt per enqua-drar bona part de les altres propostes queapareixen a l'Agenda d’objecius del Fòrum. En la transformació de les zones de primerageneració, la modernització d’establiments i,en general, en les decisions que pertoquin alturisme, serà necessari definir el concepte‘obsolescència’ des de dades objecivables,perquè deixi d’esser un indicador subjeciu.El Fòrum proposa la creació d’un Índex d’Ob-solescència que inclogui un mestall d’indica-dors de caràcter econòmic (inversió enreposició, estacionalitat, aspectes laborals,massa salarial...), socioambiental (mesuresde sostenibilitat, consum de productes deproximitat, emissions, impactes...) i insitu-cional (modernització, compliment de la le-gislació...). Bona part d’aquests aspectes,moltes empreses ja els tenen en compte i re-alitzen avaluacions ambientals de manerahabitual, no és res de nou. El que seria nou,segons el Fòrum, és que les empreses in-guessin incorporada una comptabilitat social

i ambiental pròpia, de la mateixa maneraque posseeixen una comptabilitat mercanil.Aquesta comptabilitat social i ambiental aju-daria a desenvolupar una nova compeiivi-tat empresarial basada en la sostenibilitat. En la mateixa línia de la sostenibilitat, i pen-sant en els possibles canvis de comporta-ment i d’hàbits en el consum –especialmentl'impacte de la pandèmia sobre la configura-ció d'un espai social nou–, el Fòrum proposaimpulsar la modernització dels establimentsvinculant-la a l'augment de les superícies deles habitacions i la reducció de places, trans-formant dues habitacions en una o tres endues. Altres mesures administraives desi-nades a evitar la congesió serien el controlde la sobreocupació hotelera, tan vinculadaal turisme d'excessos, l’eliminació de placesno legals i resituir l’edat infanil de 12 anysper al còmput de places extra. Com deia, el Fòrum de la Societat Civil ambla intenció d’incenivar el debat i procurar laparicipació de la societat en els assumptespúblics. I, per damunt de tot, no callar da-vant les dificultats i la incomprensió possible.

33

D'un temps ençà, ens enfrontam a nousreptes generats per un canvi constant i

veriginós del marc social, econòmic i am-biental. La pressió demogràfica, les desigual-tats socials, la creixent preocupació pel mediambient, l’establiment de models econòmicsi territorials clarament insostenibles o el sor-giment d’una ciutadania més críica són,entre molts d’altres, alguns dels escenaris enels quals els poders políics es veuen obligatsa actuar.Durant anys, tant els governs com els mitjansens han venut una situació de crisi des d’unúnic enfocament econòmic, obviant sistemà-icament el debat social i políic. Tant la criside 2008 com l’actual s’han afrontat des d’unplantejament monetari, arribant a prendredecisions qüesionables a escala sanitària,com ara la represa de l’acivitat de creuers.Ambdós moments han suposat, de diferentmanera, la pèrdua del nostre estat de benes-tar. Ara bé, quan aquest benestar s’enténnomés des del punt de vista econòmic -is’emmarca en el model que hem anat ali-mentant durant dècades- el resultat és unasocietat on el ciutadà esdevé el client d’uncentre comercial (la mateixa ciutat). Un "tanttens, tant vals" que genera cada vegada mésdesigualtat social, el referent del qual podem

situar primer en l’època medieval i més tarden la societat industrial i capitalista, amb-dues basades en la jerarquia, la prestació deserveis i la distribució de béns. És evidentque la societat actual no té res a veure ambla del segle XIX, i menys encara amb la delXII.Així doncs, les noves estructures obliguen elsnostres políics (o haurien de fer-ho) a inven-tar altres respostes que ofereixin una alter-naiva al model clàssic de benestar. Podemacceptar que alguna cosa és econòmicamentinviable, però no que ho sigui en l’àmbit po-líic.A parir d'aquí, com es vinculen economia isocietat? Com es troben aquestes vies se-cundàries que no depenen tant de la capaci-tat monetària del nostre territori? Enprimera instància, convé assumir que la so-cietat actual, caracteritzada per la diversitati l'heterogeneïtat, requereix un sistema degovern que fugi de la piràmide feudal, reco-rrent a políiques més convergents amb elciutadà, que accepin la diversitat i la promo-guin mitjançant estratègies d’inclusió. En elmoment actual, quan fem equilibris en l'àm-bit econòmic, sí, però també social i ambien-tal, és imprescindible replantejar-se els

34

EL FÒRUM DE LA SOCIETAT CIVIL I L'AGENDA DE LA TRANSICIÓ

NECESSÀRIACrisina Llorentearquitecta i membre de la junta de Palma XXI

models a parir dels vincles que generen,cercant la reacivació del seniment de per-inença dels ciutadans a través de l’escolta itransformant aquells consumidors passius deserveis en una ciutadania críica i responsa-ble. En definiiva, generar el capital social ne-cessari per transformar les fronteres -entreels actors públics i privats i entre els mateixosciutadans- en fluxos, incrementant el senitde responsabilitat individual i col·lecivasobre espais i problemes comparits. És aquíon la paricipació juga un paper essencial. Iés des d’aquí des d’on, el passat novembrede 2020, es presentà públicament el Fòrumde la Societat Civil.Impulsat inicialment per una vintena d’eni-tats molt diverses -avui vint-i-cinc- del mónde l’associacionisme ciutadà, l’ecologisme, elsindicalisme o l’economia, el Fòrum repre-senta la preocupació col·leciva davant la si-tuació actual de les Illes Balears. Neix ambl’objeciu de converir-se en la veu plural dela societat civil i amb la voluntat conjunta decol·laborar amb els poders políics, aportantidees i propostes que ajudin a afrontar elstemps esdevenidors. Els problemes que anàvem arrossegant d’en-rere, i que la COVID19 no ha fet més que evi-denciar, fan necessari “un canvi de modelorientat cap a una societat més forta, resi-lient, equilibrada i propera, amb l’obligaciód’assumir el repte social, laboral, cultural i elcol·lapse ecològic que ens amenaça”(Agenda d’objecius per a la transició turís-ica. Fòrum, 2021). En aquest senit, i espe-cialment en els darrers cinc mesos, lesenitats del Fòrum s’han organitzat en tresgrups de feina per tal de debatre com s’hau-

ria de dur a terme aquesta transició. En sen-gles reunions de treball, s’ha analitzat la si-tuació actual i s’han exposat propostesconsiderades com a urgents, tant en l’àmbiteconòmic, com en el social i mediambiental. La necessària transició econòmicaL’any 1959, el pla d’Estabilització aprovat pelgovern franquista va suposar l’inici del des-envolupament turísic de les Illes. La deva-luació de la moneda, el foment de la inversióestrangera o la facilitació del canvi de divisesforen algunes de les mesures que ferenabandonar l’economia autàrquica de Balears,permetent-nos entrar plenament en el des-envolupament del turisme a escala interna-cional. Mentre que de 1955 a 1959 l’entradade turistes pràcicament es doblà, durant ladècada dels seixanta experimentaria un in-crement frenèic, superant per primera ve-gada el milió de visitants. A parir de llavors,conscients -amb raó o no- de les bonancesdels ingressos forans, hem ficat tots els ousdins la mateixa cistella, apostant per un mo-noculiu turísic que ha derivat en una situa-ció de precarietat laboral, dependènciaexterior (energèica, alimentària...), endeu-tament públic i consum desmesurat de terri-tori i de recursos orientats a saisfer lademanda. Ara, amb aquesta demanda clara-ment minvada per la pandèmia, ens trobamamb un escenari desolador: infraestructuresdesproporcionades, paisatges saturats i unalt percentatge de població abocat a la pre-carietat o, pitjor, a la pobresa. Unes de les primeres qüesions a abordarper part del Fòrum han estat la contenció tu-rísica i el canvi de model econòmic, orien-tant-lo cap a la revalorització i aprofitament

35

dels recursos propis i cap a la reconversiód’una estructura considerada obsoleta. Laprincipal proposta en l’àmbit econòmic ésvalenta i ferm: es planteja la reconversió d’e-dificis hotelers caducs en habitatges prote-gits, espais socioculturals o sociosanitaris.Una mesura que, a banda d’afavorir el de-creixement, impulsaria la modernització dela planta hotelera, la reconversió integral dedeterminades zones ara degradades, la recu-peració la costa, la diversificació i la transver-salitat. En definiiva, l’avenç cap a un sistemamés circular, autònom i sostenible.La necessària transició ecològicaTot i que avui dia el coronavirus atrau granpart de l’atenció social i políica, convé tenirpresent que és només una conseqüència dequelcom més preocupant: L'emergència cli-màica. Per altra banda, la crisi energèicaque, en un futur no gaire llunyà, provocaràla progressiva manca de petroli i altres com-busibles fòssils, afectant directament elsnostres models de consum, en especial a laindústria turísica, i fent necessària i urgentuna transició ecològica real.Aquesta situació, sumada a la creixent pres-sió humana sobre els espais urbans i naturals,a la manca de recursos i als elevats nivells decontaminació ambiental i de la mar, són elpunt de parida del grup de transició ecolò-gica del Fòrum. Els reptes que, fins avui dia,s’han plantejat, són l’increment d’incidènciade les energies netes, fent-lo compaible ambla protecció del territori, l’aplicació de siste-mes de disseny urbà i territorial a parir deprincipis i estratègies bioclimàiques i el canvidel model de mobilitat actual cap a un altrede més democràic i amable.

Entendre l’ecologia, doncs, no només des delseu vessant ambiental, sinó també “com amotor de l’ocupació, la salut, el benestar, laparicipació ciutadana, la sobirania, la segu-retat, l’avanç tecnològic, la innovació i la re-siliència dels sectors econòmics. Com unaqüesió estratègica en el plantejament de lespolíiques públiques i un element transversala les nostres vides” (Agenda d’objectius pera la transició energètica. Fòrum, 2021).La necessària transició socialSens dubte, l’actual crisi sanitària ha provo-cat un empitjorament de les desigualtatssocials, per la minva de poder adquisitiu dedeterminats col·lectius, però també pelque fa a la immigració, la igualtat de gè-nere, la violència masclista i la privació dedrets primordials, entre d’altres. Això,sumat a altres problemes que vénen d’en-fora com ara la pèrdua d’identitat culturali de patrimoni material i cultural fa que laciutadania hagi perdut (i continuï perdent)la cohesió imprescindible per a l’avanç coma societat sana. El Fòrum, en el seu grup de transició social,planteja la necessitat de tenir cura de lespersones, independentment de la seva si-tuació econòmica i del seu perfil cultural isocial. Marca com a objectius l’erradicacióde la pobresa, el treball digne, el dret uni-versal a l’habitatge, l’educació i la sanitat,la protecció dels infants i altres col·lectiusvulnerables i l’accés global a la cultura i ala participació. En definitiva, l’estesa del’estat de benestar en el sentit transversalque es plantejava al començament d’a-quest article.

36

El desig del Fòrum, i el seu major repte, ésreivindicar l’autonomia de la societat civilrespecte de l’administració. Alçar la veu per-què es reconegui el valor de la ciutadaniacom a actor imprescindible per al desenvo-lupament de la societat, especialment ara,en aquest escenari incert. Per això seguiremtreballant, braç a braç, per progressar col·lec-ivament cap a les Illes que volem.

37

Ales pàgines de l’Altra Mirada sempre haestat present la preocupació per un

model econòmic que cada dia que passavase converia en més obsolet i esgotat. Ni pro-porcionava una prosperitat comparida a lamajoria de la societat, ni preservava el nostremedi ambient i perdia progressivament ren-dibilitat econòmica.El maig del 2016, amb les nefastes conse-qüències de la crisi del 2008 encara calentes,l’Altra Mirada treia el número 50, extraordi-nari, amb el significaiu ítol de “Canvi demodel econòmic. Ens hi posam?” en el quepublicàvem el manifest de les FundacionsEmili Darder, Ateneu Pere Mascaró i GabrielAlomar que va donar origen al Col·leciu Al-ternaives que apostava per “un nou modeleconòmic, sostenible, compeiiu, coopera-iu i inclusiu”.I en aquest número signatures representai-ves de l’esquerra ecologista, social i políicadel País donaven la seva opinió sobre la ne-cessitat inajornable d’aquest canvi de model.Entre ells, el, aleshores vicepresident del Go-vern, Biel Barceló, que en el seu aricle apos-tava per “un nou model econòmic, per unesilles sostenibles”.Quatre anys després, el desembre del 2020,l’Altra Mirada tornava a treure el tema a rotlo

i dedicava els seu número 100, també ex-traordinari, a analitzar la crisi provocada pelCovid 19, les causes i els efectes que indrienper la nostra societat i apostava decidida-ment per una sorida, que sense oblidar nimolt manco les mesures a curt termini ne-cessàries per pal·liar les greus conseqüènciesque la mateixa estava provocant a amplissectors socials, arribés al fons i possés lesllums llargues alhora de trobar solucions.Aquest número 100 es un clam en aquestadirecció, a pesar que reconeix que el tracta-ment que els poders públics, europeus, es-tatals i autonòmics han donat a aquesta crisiestà a anys llum de la del 2008. Els dogmesneoliberals de retallades i austeritat handonat pas a receptes més keynesianes quehan ajudat a amplis sectors populars a supor-tar millor la gravetat de la cisis. Ara, ja dins la nova etapa de l’Altra Mirada,de revista temàica, de periodicitat trimestrali també editada en paper, el seu segon nú-mero, el 102 seguint el mateix tema ha soritamb el significaiu ítol de “La tensió entrecapitalisme i vida en la transició econòmicade les Illes Balears”.Durant aquesta dècada han passat proucoses. Sense cap mena de dubta, la més im-portant és que els que parlàvem del neces-

38

LA TRANSICIÓ ECONÒMICA: UNANECESSITAT INAJORNABLE

Miquel Rosselló Fundacions Darder Mascaró

sari canvi de model econòmic érem qualifi-cats d’utòpics i/o turismofòbics. Ara sommolts més els que pensen que teníem raó.Una altra cosa és coincidir en quins son elscanvis necessaris.No menys important és la derrota de les po-líiques de retalls i profundament ani-popu-lars del ex-President Bauçà. Això va permetrela promulgació de plans estratègics sectorialsi lleis que van en la direcció del canvi demodel, com la Llei de residus, contra el canviclimàic, l’ampliació del Parc de Cabrera, l’in-crement d’àrees protegides i de reservesmarines, la revisió del pla hidrològic, la lleide ciència, la Renda Social Garanida, la mi-llora de la xarxa de serveis socials, l’incre-ment del pressupost en educació i sanitat,l’impost de turisme sostenible, la regulaciódel lloguer vacacional d’habitatges, frenar elsabusos de la llei Delgado i el topall al creixe-ment de les places turísiques, entre d’altresmesures, que se completen amb les presespels Consells Insulars i els Ajuntaments. Però per si calia, la pandèmia ha deixat aldescobert totes les mancances del nostremodel produciu, la qual cosa posà sobre lataula els primers mesos un fort debat entreels que pensem que ha arribat el momentd’afrontar els canvis estructurals que ens calaplicar a la nostra economia i els que encaracreuen que cal deixar passar el mal tràngol itornar al punt de sorida.La societat civil va agafar posicions en eldebat i pràcicament de molts de francs (sin-dicats, organitzacions ecologistes, culturals,patronals, agrícoles, cíviques......) varenaprovar i publicar els seus respecius mani-

fests que apostaven decididament per les re-formes estructurals. D’aquests posiciona-ments surt el ”Fòrum de la Societat Civil pera la reconstrucció de les Illes Balears” queagluina més de vint enitats molt plurals ique estan a punt de publicar una propostaglobal al procés de transició a les nostresilles.Una part important de la Societat Civil estàllesta per paricipar en el debat que neces-sita la nostra societat sobre la necessàriatransició cap un altre model produciu. Calque altres, vinculats a determinats sectorsempresarials i més conservadors se sumin aaquest debat, passant de la demonització deles postures que no els agraden a la presen-tació de les seves propostes, acceptant a to-thom com un interlocutor vàlid.Per la seva part el Govern, els Consell i elsAjuntament han fet ingents esforços per en-forir els serveis socials i donar aixopluc alssectors més desvalguts. I estan preparant lescondicions per rebre els fons europeus itreure-les tot el profit que puguin. Però precisament amb la gravetat de la crisieconòmica i social provocada per la pandè-mia i l’arribada de fons europeus estem enel moment de la veritat. Cal afrontar amb va-lenia i eficàcia el futur proper. No puc dissimular la preocupació que meprovoca que en aquests moments el Governencara no hagi posat en marxa una vertaderaoficina de planificació estratègica. Contemamb plans sectorials, però això no és la pla-nificació estratègica que necessitem. Unaplanificació estratègica que cal que contem-

39

pli els objecius de tot el Govern, però tambédels Consells Insulars i dels Ajuntaments.Com seleccionarem les prioritats alhora dereparir els fons europeus?, quines mesurescal prioritzar?. Quines eines econòmiques ipolíiques ens calen per irar endavant?... També me preocupa profundament, que apesar de que fins ara ha funcionat bé, en ge-neral, la taula del diàleg social, entre patro-nal, sindicats i govern, alhora de prendremesures conjunturals, encara no s’hagin es-tablerts espais de diàleg de la resta de la so-cietat civil. Per afrontar els canvis estratègicsque necessitem s’han d’escoltar a totes lesveus de la societat i s’han de pactar prioritatsi contradiccions. El Govern ha de liderar latransició però amb base al consens i al dià-leg. I parlo de diàleg i consens, no d’escoltara tothom i després fer el que considerin mésoportú en cada moment. Aquestes dues qüesions, la planificació es-tratègica i el diàleg son inajornables, si novolem que el repariment dels fons europeusno se converteixi amb una distribució anàr-quica i una pugna entre lobbys. És urgent establir mecanismes de debat dinsla pròpia societat i entre aquesta i les insi-tucions per afrontar amb certes garaniesd’èxit la transició econòmica. Son molts elstemes en els que cal aprofundir si volem arri-bar a consensos i no ens conformem ambimposar les solucions de tant sols una partde la societat.Solament a tall d’exemple, apuntaria: cap aon cal caminar per aprofundir la diversifica-ció dels nostre model produciu?.

Com equilibrar l’inevitable decreixement tu-rísic amb la potenciació d’altres sectors perevitar un inacceptable increment de l’atur?.Com aconseguir una transició energèica acurt termini sense afectar negaivament elnostre medi ambient?.Com eliminar les places turísiques obsoleteso el turisme de gatera o reduir la vinguda demacro-creuers..... En definiiva, cal passar del que volem a comi quan ho volem. I això ens obliga a tenir moltclar que un canvi de model econòmic no sepot imposar, no se pot fer per “decret”. Itampoc se pot fer enfrontant a una part dela societat a una altra. El debat i el consenshaurien d’ésser les paraules de moda perquè o fem una transició consensuada capunes illes sostenibles i justes, o la transició ladirigirà i implementarà “el mercat” i segurque no sorirà com la somiem nosaltres ara. Però també me preocupa que ni la societatglobalment ni les Insitucions hagin posatamb claredat sobre la taula de debat leseines que ens fan falta com a País per dur en-davant una reforma d’aquesta envergadura.Està molt be que les disintes insitucionshagin aplicat políiques socials davant lesgreus conseqüències de la crisi, donant su-port als sectors econòmics i socials mes des-valguts. Els ERTOS, les disintes rendessocials, les ajudes directes i lògicament elsfons europeus han jugat i seguiran jugant unpaper molt posiiu i imprescindible. Ja sabema on varen portar les políiques de retalladesde la passada crisi.Però si volem afrontar un canvi de modeleconòmic, ecològic i social no podem seguirignorant que les eines que tenim en les nos-

40

tre mans no son suficients. Les mesures eco-nòmiques i políiques preses fins ara son ne-cessaries per sorir del forat peròabsolutament insuficients per afrontar elfutur que necessitem. La transformació ener-gèica, l’impuls al transport públic a la sanitati a l’educació, les políiques socials necessà-ries per fer de xarxa de protecció durant latransició, una aposta decidida per I+D, per ladiversificació, per l’agricultura, el productelocal i un llarg etcètera, necessiten de mésautogovern i un millor finançament.La paraula clau és sobirania. Sobirania perprotegir el producte local i l’alimentació da-vant les grans cadenes mulinacionals, sobi-rania per legislar sobre el nostre mediambient, les nostres costes, contra el canviclimàic i pels residus sense entrebancs detribunals externs i sobirania financera per in-verir en els serveis públics i protegir i incre-mentar el nostre estat del benestar.Sobirania davant els grans poders econòmicsmulinacionals i els poders políics estatals ieuropeus. Cal que se reconeixi la nostra in-sularitat i sobre tot que inguem la capacitatde decidir des de les nostres Illes el quevolem ésser de grans. El model denominatbalearització se va decidir des del GovernFranquista, amb la connivència d’alguns sec-tors econòmics de les Illes. Ara cal que deci-dim nosaltres el que volem i ho negociem enqui faci falta, però parint d’una iniciaivanostra.

41

42

III. EMERGÈNCIA CLIMÀTICA,EMERGÈNCIA SOCIAL. PALANQUES

PER UNA TRANSICIÓ JUSTA

Fa unes setmanes, el Tribunal Consitucio-nal d’Alemanya va condemnar l’estat ale-

many per insuficiència en la seva accióclimàica; una insuficiència que suposa unaamenaça greu per a les joves generacions,que hauran de fer front a restriccions intole-rables de la seva llibertat a conseqüència dela crisi climàica que l’ús intensiu de combus-ibles fòssils està creant. Per complir la sevapart de responsabilitat, l’Alt Tribunal establiaque Alemanya està obligada a reduir lesseves emissions mot més del fet previst. Fa només uns dies, el Consell d’Estat francès,la més alta instància judicial administraivade França, ha condemnat al Govern per nopreveure ni posar en marxa les mesures su-ficients per assolir els objecius de reducciód’emissions que l’Estat havia fixat, i ha donattan sols nou mesos a les insitucions perquèdefineixin i posin en marxa les mesures ne-cessàries per aconseguir-ho. Són dos exemples molt recents i propers queposen de manifest una evidència cada copmés inajornable: la necessitat de reduir demanera decidida les emissions de gasos d’e-fecte hivernacle el més aviat possible, a riscde posar la humanitat (i la resta d’éssers vius)en una situació de risc catastròfic que ame-naci la seva existència tal i com la coneixem.Recordem que els objecius d’Alemanya queel Tribunal Consitucional ha considerat in-

suficients eren de 55% el 2030 (l’execuiud’Angela Merkel ja ha anunciat que els aug-mentava a 65%). Pel que fa a França, impli-quen ara mateix una reducció del 40% l’any2030, respecte d’allò que s’emeia el 1990,però segurament hauran de modificar-se, jaque la mateixa UE ha anunciat un enfori-ment dels seus objecius per al 2030, que ini-cialment eren del 40% i ara seran del 55%.En aquest context, l’Estat espanyol ha apro-vat una llei de canvi climàic que preveu unareducció del 23% de les nostres emissions degasos d’efecte hivernacle d’aquí al 2030. Unobjeciu que, si bé implica un esforç impor-tant, ja que parim (a diferència dels païsosveïns) d’unes emissions que encara estanmolt per sobre de les de 1990 (al voltantd’un 16%-18% més), és clarament inferior alsobjecius que serien necessaris per a donarresposta a l’emergència climàica. Perquè, què diu la ciència que seria neces-sari? Segons els informes de l’IPCC, que re-presenten el més ampli consens cienífic aescala mundial sobre la qüesió, per tal detenir possibilitats de limitar l’augment globalde la temperatura a 1,5°C per sobre de lamitjana a l’època preindustrial, els països en-riquits haurien de reduir les seves emissionsal voltant d’un 65% l’any 2030. Molta gentes preguntarà, amb raó, quina importànciaté que la temperatura global augmeni, per

43

CANVI CLIMÀTIC I TRANSICIONS A LES ILLES

Pau de Vílchez Moragues

exemple, 2°C i no 1,5°C. Precisament sobreaquesta qüesió es va preguntar l’IPCC l’any2018 i va emetre un informe que no deixalloc a dubtes. Aquest simple mig grau de di-ferència suposa que centenars de milions depersones addicionals no tendran accés a l’ai-gua potable, que el rendiment d’alguns cere-als es veurà reduït fins a un 50% o, entrealtres coses, que les onades de calor afecta-ran al voltant de 400 milions de persones su-plementàries. Justament, al Nord del coninent americàacabam de tenir un exemple molt clar de quèrepresenta una onada de calor com les quepot provocar l’escalfament global: centenarsde morts, moltes més als hospitals, poblesdevastats pels incendis provocats o alimen-tats per l’onada de calor, serveis essencialsaturats (entre ells, una cosa tan essencialcom la vaccinació contra la COVID19), eltransport ferroviari i la xarxa d’electricitatsota mínims... El canvi climàic no vol dir una“mica” més de calor. Implica un canvi subs-tancial de les condicions que fan possibleuna existència digna a la terra, i té impactesmulisectorials que van des de la salut fins al’economia i el medi ambient. És essencial,doncs, que limiten l’escalfament global a1,5°C, si no volem deixar una terra erma ihosil als nostres fills. Però hi ha un altre problema, i és que si se-guim amb el ritme actual, ens n’anirem se-gurament a un augment de la temperaturaglobal per sobre dels 3°C. Aquesta situacióés encara pitjor, ja no només pels impactesdirectes que pugui tenir, sinó perquè posariaen marxa processos naturals de retroalimen-tació de l’escalfament que ja no podríem

controlar. Si es fon el permagel de Sibèria,s’alliberaran grans quanitats de metà, un gasd’efecte hivernacle molt més potent que elCO2; si es cremen els boscos i es fon el gel,la terra indrà molta menys capacitat d’engo-lir CO2 i reflecir els rajos solars. Tot això, pro-vocaria un augment encara superior de lestemperatures sobre el que no indríem capcontrol. I aquesta és la clau. Ara mateixsabem què causa l’escalfament global (lesemissions de gasos d’efecte hivernacle), isabem què hem de fer per limitar aquest es-calfament abans que sigui massa destruciu(deixar d’emetre aquests gasos). Això està ales nostres mans aconseguir-ho i per això ésimperaiu que ho aconseguim. Perquè si noho feim a temps, l’escalfament se’ns anirà deles mans, i només serem espectadors de lanostra destrucció.Sembla molt dur, però és la realitat. Ignorarels riscos no ens permetrà enfrontar-los, ansal contrari, farà que aquests siguin molt ma-jors. I en aquest context, tothom ha de fertot el possible per miigar el canvi climàic.Incloses les Balears. Les Illes Balears són al mateix temps contri-buïdores netes a l’escalfament global i en pa-iran algunes de les conseqüències mésgreus. Per començar per les conseqüències,l’augment del nivell de la mar s’accelera, i sisegueix així posa en perill el nostre litoral, lesnostres famoses platges, els nostres aqüífersi la seguretat de les persones que viuen enaquest litoral. A més, les temperatures ani-ran augmentant, amb onades de calor cadacop més freqüents, més intenses i de majordurada, tenint un impacte especialment greusobre la salut d’infants i persones majors. A

44

això caldrà unir-hi un augment dels incendisi de les malalies transmeses per vectors, queafectaran tant a les persones com als ecosis-temes. Si algú pensa que tot això no afectaràla nostra principal indústria actual, el tu-risme, és que té o manca de discerniment omala fe. El turisme a Balears pairà, i molt,amb l’escalfament global, i es localitzarà adesins menys càlids i més agradables, abanda segurament millor preservats. Però és que la nostra principal indústria éstambé una contribuïdora neta al canvi climà-ic. No només pels milions de viatgers quearriben amb avions i vaixells, sinó també pertots els béns que hem d’importar per donarmenjar, beure (i altres coses) als turistes, aixícom per construir i reformar hotels, ports,aeroports... Urgeix, doncs, un canvi de model, per res-ponsabilitat, perquè som emissors impor-tants de gasos d’efecte hivernacle, peròtambé per prevenció, perquè els problemesdel canvi climàic ens cauran a sobre de ma-nera especialment severa. La bona noícia ésque aquest canvi de model pot ser una opor-tunitat per a millorar la nostra qualitat devida, la nostra cohesió social i la nostra de-mocràcia. Canviar la manera com generaml’electricitat o com ens movem, per exemple,indrà un impacte directe posiiu sobre lanostra salut, sobre la nostra butxaca i sobreels diners que s’inverteixen a Balears (i queja no se n’aniran a països productors de com-busibles fòssils). A més, permetran generarllocs de feina qualificats, no des-localitzables,que necessitaran un sistema educaiu mésdinàmic, divers i integrador. Una altra potaimportant de la imprescindible transició és

l’agricultura, clau per assolir una major sobi-rania alimentària que, de nou, indrà efectesmolt posiius per a la nostra salut, la nostraeconomia i els nostres ecosistemes. Les oportunitats són enormes, i estan a l'al-tura dels desafiaments. No ens podem per-metre tancar els ulls i tapar-nos les orelles,perquè l’alternaiva a actuar és una degrada-ció social, econòmica i humana sense prece-dents. I el moment d’actuar és ara.L’avantatge, és que des de la UE s’estan mo-bilitzant quanitats importants de diners quepoden servir per a finançar aquesta transició.Seria un error imperdonable no aprofitar-los.Per altra banda, la transformació necessàriaés enorme, profunda, i precisament peraquest moiu és imprescindible associar laciutadania a la seva definició. I de nou tenim a l’abast una eina que ens potfacilitar aquesta tasca, les assemblees ciuta-danes pel clima; uns espais de reflexió ciuta-dana, de coresponsabilitat, que permetengenerar empaia social entre persones d’ho-ritzons diversos i que han servit a molts paï-sos per a idenificar i posar sobre la taulapropostes de transformació responsables iindispensables. Les administracions han d’a-profitar aquesta eina per avançar de formadecidida cap a la transició energèica i eco-lògica. No en queda altra. L’alternaiva és elno-res.

45

La irrupció de la COVID19 a les nostresvides, ja fa un any i mig, va suposar un

trasbals de dimensions llavors inimaginablesi ha tengut uns efectes perniciosos sobre laimmensa majoria dels ciutadans i ciutadanesd’aquesta terra, i molt especialment sobre lespersones que ja es trobaven en risc social.L’octubre del 2020, des d’EAPN-Illes Balearspresentàvem, com és habitual, l’informeanual sobre l’estat de la pobresa a la nostracomunitat. Tot i la data de presentació, quanja havíem passat dues onades dels virus i jahavíem pogut conèixer de primera mà lesseves conseqüències socials, laborals i eco-nòmiques, les dades en què es basa l’estudifan referència a l’any 2019 i, per tant, no con-templen situacions sobrevingudes, encaraque siguin tan greus com les provocades perla pandèmia de la COVID19. Tot i la recupe-ració econòmica “pre-pandèmica”, llavors hihavia a les illes unes 180.000 persones en riscde pobresa i exclusió social i seguia ben pre-sent el greu problema de la desigual i injustaredistribució de la riquesa, juntament amb unpreocupant volum de treballs precaris i no in-clusius i amb uns preus de l’habitatge inasso-libles per a una bona part de la ciutadania.

És cert que encara no s’ha publicat l’estadís-ica oficial que descrigui els efectes que hatengut, té i tendrà la pandèmia sobre les llars(l’Enquesta de Condicions de Vida) ni l’in-forme que l’analitza (l’Informe AROPE elabo-rat per EAPN), però sí que tenim algunesprojeccions fetes per disintes enitats i or-ganismes d'acord amb les dades econòmi-ques i laborals ja publicades. Un delsinformes més complets dedicats a la nostracomunitat, ja que recull mulitud de fonts,tant quanitaives com qualitaives, és el pu-blicat per l’Observatori Social de la UIB l’oc-tubre de 2020 on es destaca que la pobresarelaiva a les Illes Balears podria incremen-tar-se gairebé 12 punts, fins assolir un 26,5%de la població i que un mínim de 100.000persones (fins a 125.000 en les previsionsmés pessimistes) no superaran el 40% de larenda mitjana i, per tant, formaran part dela terrible estadísica de la pobresa severa. Quant a l’EAPN, com és lògic, hem tengut in-formació conínua de les nostres enitatssobre les demandes que reben i els canvis enel volum d’atenció del darrer any. Una en-questa interna deixava palès que s’havia pro-duït un increment de més del 25% en

46

LA QÜESTIÓ SOCIAL I LA LLUITACONTRA LA POBRESA I LES DES-

IGUALTATS HAN DE SER AL CENTREDE LA TRANSICIÓ ECONÒMICA...

Andreu GrimaltDirector tècnic d’EAPN-Illes Balears

nombre d’usuaris i que en els pitjors mesosde la pandèmia al voltant d’un 30% de lespersones que es varen adreçar a una enitatho feia per primer cop, fonamentalment perla cobertura de necessitats bàsiques i de-manda d’informació per a la tramitació deprestacions i ajuts. Tot i que els perfils sónmolt heterogenis, m’agradaria destacar entreaquests “nous usuaris” als peits autònomsamb negoci propi que varen haver de tancari, per tant, prescindir de la seva principal fontd’ingressos (molts encara no han pogut obriri alguns ja no ho tornaran a fer); a les perso-nes que treballen en economia submergida,que no varen poder coninuar desenvolu-pant la seva acivitat (cura de llar, venedorsambulants…); i a les persones que han hagutd’esperar massa temps el cobrament d’al-guna prestació (IMV, ERTO…), tot i tenir-nedret. No m’estendré aquí sobre la situació dels in-fants i joves, però sí que vull recordar són undels col·lecius més afectats per les situa-cions de vulnerabilitat: un de cada tres in-fants a Espanya ja es trobava en risc depobresa abans de la crisi sanitària, és sabutque el confinament va afectar la seva salutmental (a més d’augmentar el sedentarismei dificultar l'accés a aliments saludables) i eltancament de les escoles i l’ensenyament te-lemàic varen fer aflorar, encara més, la des-igualtat existent per raonssocioeconòmiques, territorials, ètniques ode diversitat funcional.A banda de les dades, i a l’espera de poderconfirmar les percepcions de les enitats i lesprojeccions que s’han fet, hi ha prou evidèn-cies per assegurar que l’impacte del corona-

virus serà molt més perjudicial per a les per-sones en risc social que per a la resta de po-blació. Un exemple clar el trobam a la crisi de l'any2008, que va registrar increments notablesen tots els indicadors de pobresa i vulnera-bilitat a conseqüència de la contracció delPIB, que es va reduir en un 9,3% al llarg decinc anys (i, també i per descomptat, de lespolíiques de retallades i reducció del dèficitaplicades). L’any 2020 la reducció del PIB deBalears ha estat superior al 23% (enfront del’11% de l’estatal), una contracció molt mésintensa i explosiva que llavors, tot i que lesconseqüències no han estat tan greus compodrien haver estat (tot i ser-ho molt, greus)a causa de les noves políiques de tall expan-siu que s'han desplegat per lluitar-hi (ERTO,IMV, limitació de desnonaments i talls deserveis bàsics, pressuposts extraordinaris encobertura de necessitats bàsiques…). També s’ha pogut constatar la desigualtat enel repariment de les conseqüències d’aque-lla crisi econòmica, llavors les persones méspobres van pair un desgast molt més acce-lerat de les seves condicions de vida quenomés varen poder compensar parcialmenti clarament més lenta que la resta de la po-blació durant el posterior període de recupe-ració macroeconòmica. Res no fa pensar queaquest cop sigui diferent, ja que de nou, i se-gons el darrer informe de FUNCAS, “la crisis'ha revelat asimètrica en el seu impacte so-cial”. En l'àmbit laboral, cal recordar els incre-ments de persones en situació d’atur (13.000més en el segon trimestre de 2020, 33.000

47

més en el tercer, 47.000 més en el quart), elque sumat a la incertesa de la recuperaciódel nostre principal sector econòmic i a lamés propera o més llunyana finalització delsERTO, afectarà de manera molt negaiva a lesxifres de pobresa de les Illes Balears. En resum, no és possible saber exactamentquant han augmentat la pobresa i la vulne-rabilitat per efecte de la crisi generada per laCOVID19. No obstant això, l'experiència d'a-tenció directa a persones usuàries de les en-itats que formen EAPN, unida a l'exploracióde les conseqüències sobre la pobresa i ex-clusió que va tenir la intensa contracció eco-nòmica registrada entre els anys 2009 i 2013,obliguen a considerar les úlimes dades dis-ponibles com un mínim molt per sota de larealitat. Amb tota probabilitat, quan es co-neguin, les xifres seran malauradament moltsuperiors; en qualsevol cas, no seran mésque una constatació estadísica que vindrà aaccentuar la percepció d’un panorama japrou negre.Dit d’una altra manera, i considerant les pe-culiaritats del sistema produciu de les IllesBalears, la situació actual no convida a l’op-imisme. En primer lloc, perquè abans de lairrupció de la COVID19 vivíem en la paradoxad’un escenari de superació de la crisi amb unpercentatge de la població que sembla aliè aqualsevol recuperació, ja que per desgràciaaquesta s’ha basat en una precarització deles condicions laborals i en un increment deles desigualtats, el que impedeix a un partimportant de la població poder exercir elsseus drets de manera plena i efeciva. I ensegon lloc, pels terribles efectes econòmics,socials i laborals derivats de la pandèmia,

que no faran més que agreujar situacions jamolt críiques i posar en marxa un ascensorsocial que només és de baixada.A parir d’aquí, vull incidir en què les estra-tègies tradicionals de protecció i lluita contrala pobresa es mostren insuficients. Així, l'in-crement de l'PIB, de l'ocupació i del nivelleducaiu, tot i necessaris, no generen, perells mateixos, una reducció de la pobresa ihan d'anar acompanyades de políiques re-distribuives (jusícia fiscal), garania d’in-gressos (rendes mínimes, prestacions perfills a càrrec, pensions dignes), reforçamentdels serveis públics (salut, educació, depen-dència) i una clara aposta per garanir el dreta l’habitatge (foment i ajuts al lloguer, reha-bilitació i renovació immobiliària, reconver-sió…). I tot en el marc de la reorientació delmodel econòmic, perquè l’actual s’ha palesatfallit en termes d’equitat i sostenibilitat i ex-cessivament vulnerable. En altres paraules, si el que hem fet fins arano ha servit per erradicar la pobresa i l’exclu-sió, no és ben hora que intentem explorar irecórrer nous camins per assolir aquest am-biciós però imprescindible objeciu? Perquèdes del meu punt de vista, parlar de transi-cions econòmiques, de canvis de model, denoves maneres de fer les coses sense posaren el centre la qüesió social i la lluita contrala pobresa i les desigualtats no és més que lacreació d’eslògans buits i la repeició d’estra-tègies que ens portaran irremeiablement alsmateixos escenaris d’exclusió i injusícia so-cial.

48

L’any 2020, no cal ni dir-ho, serà recordatper molts com un dels anys més aípics de

la nostra vida. Ha estat un any de distancia-ment social, de trobar a faltar la família i lesamistats, de senir una certa claustrofòbia acasa i de fer malabarismes per conjugar el te-letreball amb els deures familiars, tot al ma-teix temps. A més, moltes persones que hanpait problemes greus de salut, tan derivatsper la COVID19 com d’altres que no s’hantractat tan ràpidament com haurien degut aun sistema sanitari col·lapsat per la pandè-mia, que han perdut la feina, han tancat elseu negoci.Les crisis econòmiques impacten intensa-ment en les vides de les persones. Hi hahagut grans crisis el 1873, el 1929, el 1973 iel 2008 abans que la pandèmia de laCOVID19 ens colpegés de nou. Crisis dife-rents, amb detonants diferents, intensitatsdiferents i durades diferents, però crisis alcap i a la fi. Quan els intervals de temps entre les crisiseren més llargues i les vides més curtes, lespersones vivien una d’aquestes grans crisisal llarg de la seva vida; mentre que ara, mol-tes persones ja n’han pait una, dues, tres ifins i tot quatre, de crisis. Definides en el dic-cionari com a fases especialment diícils que

poden pair les persones o les societats, tren-quen projectes vitals, fan viure les personesamb por i incertesa i aboquen a prendre de-cisions basades en la necessitat. Les anàlisisde les trajectòries vitals de les persones vul-nerables ens mostren que els problemes maivenen sols, i que les dificultats econòmiquesarriben a desencadenar problemes familiars,mentals, laborals, legals. Com intentempal·liar els efectes de les crisis econòmiquesdiu molt del ipus de societat en què vivim,dels seus objecius i prioritats.La sorida de la crisi de 2008 es va plantejardes del paradigma del neoliberalisme, ques’havia anat imposant des dels anys 70. LaUnió Europea va ser el gran laboratori de lespolíiques d’austeritat en temps de crisi i ones van implementar més rígidament. La im-posició de mesures d’austeritat per part d’or-ganismes supranacionals i els plans de laUnió Europea per països amb dificultats,com Grècia, Espanya, Irlanda o Portugal, vanprovocar retallades en el sector públic i de-valuacions dels salaris quan la ciutadaniamés necessitava la força protectora dels Es-tats del Benestar. Per contra, el sector ban-cari europeu va ser rescatat amb dinerspúblics que no han ingut cap contraparidaper a la ciutadania. Aquestes mesures, jun-tament amb els efectes de la crisi econò-

49

CAP A UNA RENDA BÀSICA UNIVERSAL I INCONDICIONAL PER

POSAR LA VIDA AL CENTRE

Anna Grau Casajust i Bethany Anne Ratcliffe

mica, van portar a un augment de les des-igualtats en els països europeus que més hansofert la crisi, entre ells Espanya.Així, la supeditació de les necessitats socialsa la dels mercats es va fer més que evidenten les políiques que es van implantar des-prés de la crisi de 2008. Per contra, la críicaa les políiques d’austeritat, el sorgiment demoviments com el 15M o de nombroses pla-taformes ciutadanes de solidaritat van posarde relleu que una altra sorida de la crisi erapossible i que era necessari que els mercatses supeditessin a la societat i no a la inversa,caminant cap a un canvi de model econòmic.Molts vam pensar que podia ser un momentper pensar en un altre ipus de societat, méshumana, més empàica, però el capitalismesap reinventar-se constantment i va tornar aemergir com una maquinària perfectamenteficaç per concentrar el capital, el poder i lariquesa en poques mans, tot incrementant ladesigualtat.En l’anàlisi de la crisi de 2008 es va produirun renovat interès per l’obra de Karl Polanyi,i especialment del seu llibre La Gran Trans-formació, obra en la qual analitzava els orí-gens de la crisi dels anys 30, i els situava enel sorgiment del liberalisme en la Gran Bre-tanya del segle XIX. Aquest interès en la sevaobra és deguda als molts paral·lelismes (itambé algunes diferències) entre les crisisdels anys 30 i la de 2008. Polanyi va analitzarcom, fins al sorgiment del liberalisme, elsmercats estaven sotmesos a controls moralsi èics, però a poc a poc els mercats es vananar desarrelant de la societat fins queaquesta va quedar-ne supeditada. Polanyiexposava així l’excepcionalitat històrica dels

mercats auto-regulats, que van anar despla-çant altres formes de relació i intercanvi,com la solidaritat o la reciprocitat, i va im-pregnar tots els àmbits de l’existència.I és que el capitalisme neoliberal no ésnomés un determinat ordre econòmic, sinóque incideix en altres esferes de l’existència,com l’estructura social, l’èica i la políica.Com va analitzar Max Weber, el sistema ca-pitalista va sorgir en societats protestants acausa del fet que requereix una èica basadaen el treball, l’afany econòmic i l’individua-lisme. Així, l’avenç del capitalisme és indisso-ciable d’una subjecivitat capitalista, la qualimpregna de la lògica mercanil, individualit-zadora i maximitzadora de guanys en tots elsàmbits de la vida. En paraules de Nancy Fra-ser, s’ha de concebre el capitalisme nonomés com un determinat paradigma eco-nòmic, sino com un “ordre social insitucio-nalitzat”. Poc més de deu anys després tornem a ser ala mateixa casella de sorida i tornem a tenirl’oportunitat de pensar en altres formes desorir-ne, més veient les conseqüències ne-fastes que ha ingut el triomf del neolibera-lisme. I no parlem només de políiquesmacroeconòmiques, reformes laborals o re-gulacions bancàries. En un nivell més micro,les crisis s’han endut generacions senceresque han vist truncats els seus projectes vi-tals. I, com hem dit anteriorment, les perso-nes cada cop en viuen més, de crisis. És elmoment i donar la volta a la preeminènciade la lògica econòmica, extracivista i indivi-dualista del neoliberalisme i de posar la vidaal centre. La pandèmia ens ha ensenyat queestar en contacte amb la natura és necessà-

50

ria per al nostre benestar, que la xarxa rela-cional és indispensable per a una bona salutmental, que sense el treball de cures no espot sostenir la vida de les persones més vul-nerables i que més esimem. Hem vist comen l’etapa més dura del confinament se’nspermeia anar a treballar però no acudir al’enterrament d’un familiar. No se’ns acut unmajor exemple del que significa el capita-lisme neoliberal en les nostres vides, unesvides pensades només per produir i consu-mir. Les respostes a l’anterior crisi només van be-neficiar una minoria rica que encara és mésminoria però més rica. És hora de pensar ennoves solucions a vells problemes. Entre lesdiferents respostes a la crisi actual, la RendaBàsica Universal i Incondicional és una pro-posta que posa solució a molts (que no tots)dels problemes que paim com a societat.D’una banda, desvincula els ingressos d’unmercat de treball precari amb una alta taxad’atur estructural. D’altra banda, és respec-tuós amb les trajectòries vitals, en les que enun moment o altre requerirem ingressos peralimentar-nos quan fali la feina, per tenircura de les nostres filles i les persones gransquan ho necessiin, per estudiar, formar-noso recuperar-nos d’un problema mental,sense l’angoixa de què si no tenim feina, sino produïm constantment, hem fracassat.Desvincular els ingressos de la feina i fer val-dre el treball de cures, entre molts altres as-pectes, canviaria la lògica neoliberal desupeditar tots els àmbits de l’existència alsmercats. Hi ha molts llocs del món que han fet provespilot sobre la RBU. Els resultats mostren que

les persones que no deixen de treballar, finsi tot en alguns llocs s’ha constatat que lespersones subjecivament pensen que tenenmés possibilitats de trobar feina, perquè de-diquen temps i recursos a preparar-se, for-mar-se i buscar llocs on treballar. Tambémostren com en els països del sud millora l’a-limentació i la salut de les persones. Entre elsresultats, destaca la millora de la salut men-tal, que és la propera pandèmia que ens ve.Per no parlar de tots els avantatges que re-presenta des del feminisme valorar el treballde cura i desvincular tots els ingressos eco-nòmics de l’home pare de família.S’han realitzat estudis, basats en simulacionseconòmiques, sobre la viabilitat d’una RendaBàsica Universal i Incondicional, com els fetsper Lluís Torrens, Jordi Arcarons i Daniel Ra-ventós i les conclusions són que és aquestaés viable i que depèn de la voluntat políica.En els pròxims mesos, des del CES elabora-rem un estudi de viabilitat de la RBU a lesIlles Balears amb els autors citats. La pandè-mia ha colpejat especialment les Illes posanten relleu la necessitat d’un canvi de modeleconòmic, més sostenible, amb treballdigne, amb visió de gènere. La RBU podriaminorar els costos i ajudar cap a una transi-ció de model.Les vides de les persones no són trajectòrieslineals, ascendents i d’èxit individual. Aques-tes trajectòries són només una mínima partde totes les trajectòries vitals. Per contra, lespersones emmalalim, necessitem que enscuidin o necessitem cuidar, formar-nos peravançar, una peita empenta per tal de sorirdel pou que impliquen les crisis. I més encaraquan aquestes són cada cop més recurrents.

51

De res serveix, o només serveix per una mi-noria, que a cada crisi cada cop siguem mésdesiguals, el treball sigui més precari i quefem veure que el treball de cura no és ni ne-cessari ni important. En comptes d’alimentaruna maquinària com el capitalisme tan eficaçper concentrar el capital, generar individua-lisme, compeiivitat i frustració, treballemper supeditar-lo a una vida que ens permeiel contacte amb la naturalesa, amb les ami-gues i la família, amb una feina digna. Treba-llem per acabar amb l’espiral destruciva delsmercats, per posar la vida al centre i perquèles vides mereixin ser viscudes.

52

El passat 30 de juny acabava la data límit per-què la Comissió Europea aprovés els plansnacionals dels 27 estats membre per dema-nar els fons europeus del Mecanisme de Re-cuperació i Resiliència (MRR). En el cas del’Estat Espanyol, la Comissió va aprovar el plade Recuperació, Transformació i Resiliencia«España Puede» el 16 de juny de 2021. Unade les passes imprescindibles per a l’aporta-ció per part de la UE de 69.500 milions d’eu-ros en subvencions que aniran dirigides a la«modernització» de l’economia espanyola.Està previst que ben aviat es puguin rebre elsprimers 9.000 milions d’euros dels fons NextGeneraion EU. Com ja és sabut, en el pla es-panyol, el Govern Sánchez es compromet areformes i inversions adreçades, entre altres,a la transició verda (40%) i digital (28%). Així, la Unió Europea ha decidit, per primercop, endeutar-se perquè hi hagi doblers queflueixin a través d’aquest mecanisme tempo-ral de finançament que pretén pal·liar els de-vastadors efectes econòmics i socialsderivats de la pandèmia. Uns efectes quecom bé és sabut, no han estat provocats di-rectament per la crisi sanitària, sinó queaquesta els ha aguditzat i accelerat. Les múl-iples crisis ja hi eren abans de la pandèmia.Les emergències ecològiques, socials i eco-nòmiques de la crisi del model econòmic jaeren més que evidents abans de l’esclat de

la pandèmia. Com ja adveríem però quepodia passar, malgrat el canvi de relat gene-ral pel que fa a la reconstrucció de l’econo-mia postpandèmica, sembla que lanecessitat de reposicionar els grans interes-sos econòmics i de mercat dins aquest esce-nari d’incertesa derivat de la COVID19, ensabocarà, no a la solució i adopció de mesuresper afrontar les diverses crisis, sinó a accele-rar-ne les pitjors conseqüències: desposses-sió, devastació de recursos, exclusió,desigualtats, precarització de les majories so-cials i injusícies socials i ecològiques, local-ment i globalment.Els membres de la xarxa Next Generaion EU,en la que hi ha uns 80 col·lecius i personesexpertes de la societat civil organitzada, tre-ballen en l’anàlisi de les oportunitats i perillsdels fons europeus i tenim clar que la pro-posta presentada per l’estat no només distamolt d’impulsar els canvis necessaris percrear un model econòmic i social que siguivertaderament resilient. Més aviat, tal coms’ha plantejat, les reformes i inversions pro-posades comprometen definiivament la ur-gència de fer front als reptes climàics,socials, econòmics i de gènere que ens espe-ren just en tombar la cantonada. Les propos-tes es caracteritzen per un tecnoopimismedesmesurat – en el qual té un paper destacatl’aposta per l’hidrogen com a vector de com-

53

ELS FONS NEXT GENERATION EU:UN ALTRE CAMP DE BATALLA

Margalida RamisGOB

busible – i unes inversions enfocades a lesgrans empreses del capitalisme verd a lesquals, es pretén pagar amb doblers públics,la seva transició per seguir mantenint elsseus marges de beneficis i les seves lògiquesde negoci i enriquiment. El pla contemplasubvencions a la indústria de l’automòbil queper seguir-la alimentant per créixer, ara ambel cotxe elèctric; el desplegament de lesplantes d'hidrogen i les grans plantes foto-voltaiques i eòliques en sòl rúsic i agrari queamenacen el territori i la sobirania alimentà-ria del futur; la construcció de més infraes-tructures com AVE o habitatges, etc. És a dir,estam parlant de PERTES, és a dir, suposatsProjectes Estratègics per a la Recuperació iTransformació Econòmica, adreçats a les em-preses de l’IBEX35, de la digitalització i el 5G- com si la digitalització massiva no tenguéscap repercussió des del punt de vista d’im-pacte energèic i, per tant, ambiental i tambésocial.A tall d’exemple, en un recent ariclehtps://blogs.publico.es/otrasmiradas/50341/los-fondos-para-la-nueva-economia-de-los-cuidados-deben-llegar-a-las-cuidadoras/publicat per Público i escrit per Maria Palo-mares Areas, Directora Execuiva de CalalaFondo de Mujeres - fundació que financia or-ganitzacions feministes de base a Centrea-mèrica i l’Estat Espanyol - s'explica com el fetque en els primers documents es parlés del’economia de les cures els havia generat unaforta esperança en què els treballs i les tre-balladores que havien esdevingut essencialsen temps de confinament, rebrien l’atenciónecessària per a conformar una nova econo-mia de les. Una economia que acabés ambla invisibilització, la precarització i la racialit-

zació dels treballs essencials de cures, i re-presentés el seu reconeixement i políiquesenfocades a aconseguir la cobertura d'a-quests treballs dins els serveis socials, etc. Encanvi, constaten que la majoria del fons esdesina a reforma, rehabilitació o construcciód’edificis que serveixin d’equipament pels di-ferents serveis. Per tant, la meitat dels fonsd’aquest eix es desinen en realitat al sectorde la construcció, altament masculinitzat ique ja rebrà fons europeus d’altres línies es-pecífiques que s'hi dediquen directament. El mateix engany pot extrapolar-se a la im-posada necessitat imperiosa de la digitalitza-ció, o a la transició energèica cap a un modeldescarbonitzat que es traduirà en injeccionsde doblers públics per a la construcció degrans infraestructures construïdes per, o abenefici, dels grans interessos vinculats a lesenergèiques tradicionals, ara reconveridesper pura oportunitat de negoci, o les empre-ses del sector de l’automòbil (elèctric, ésclar). Ni paraula de la urgència d’afrontar l'escas-sesa i l’impacte sobre el sud global dels ma-terials necessaris per a aquesta transició deles «societats modernes» del nord global –veure qualsevol de les intervencions o escritsde Luis Gonzalez, Yayo Herrero o Antonio Tu-riel sobre el tema o el llibre "Pactes Verds entemps de pandèmia" d'Alfons Pérez. Ni pa-raula de cobrir amb propostes públicques-comunitàries les necessitats essencialsbàsiques de les persones en un món cadacop més sotmès a les lògiques de l’acumula-ció d’uns béns cada cop més escassos. Ni pa-raula d’adverir les condicionalitats quesuposaran aquests fons per a les generacions

54

futures a les quals ara endeutam i ni paraulatampoc de cap condicionalitat ambiental osocials a les grans empreses a l’hora de pre-sentar projectes i rebre finançament públicen línia amb els mal idenificats PERTEs delprojecte España Puede d’un govern suposa-dament de progrés a l’Estat Espanyol.En definiiva, ni paraula de propostes o eixosestratègics que podrien donar una volta almodel econòmic inverint en aquells sectorsque vertaderament són essencials i fona-mentals per a la sostenibilitat de la vida.Costa no perdre l’esperança, però no la per-drem. Coninuarem seguint de prop la desi-nació i governança d’aquests fons,especialment aquí, a casa nostra a parir delsmecanismes habilitats finalment pel Governde les Illes a través de l’Oficina de Planificaciói Coordinació d'Inversions Estratègiques vin-culada a la nova Conselleria de Fons Euro-peus, i a la paricipació del Fòrum de laSocietat Civil per a la reconstrucció de lesIlles en alguna de les comissions de treballespecífiques per avaluar els objecius i eixosestratègics, projectes i inversions que prete-nen desenvolupar-se en aquests anys vinentsa les Illes.

55

L’Observatori del Deute en la Globalització(ODG) és un referent estatal per al sector

de la cooperació des de fa molt d’anys per lesseves invesigacions pioneres i la tasca en in-cidència políica en els temes més rellevants

i de màxima actualitat. Així que no ha estatcap sorpresa conèixer aquesta publicació enun tema i un moment tan estratègics comsón els pactes verds, la crisi mulidimensio-nal i la pandèmia global de la COVID19.Segons el seu autor, Alfons Pérez, amb quivaig tenir el gust de comparir taula per dia-logar a la presentació (presencial, tot un luxeactualment) del seu llibre a Palma el mes an-terior, “aquesta és una publicació que s’haredactat en temps de confinament en elmarc d’un context complex, inquietant i in-cert i en un moment d’intersecció d’emer-gències i de restriccions de tota mena, peròtambé un moment en el que no es vol sermeres espectadores del futur que ha devenir”.Per començar em sembla important explicar,així com va fer l’autor a la presentació i comtambé fa als apartats del llibre Què puc tro-bar en aquest llibre? i Els pactes verds: di-versos i heterogenis, el perquè dels dosplurals del ítol: pactes verds i pandèmies.D’una banda, per mostrar la diversitat de

56

LLIBRE: PACTES VERDS EN TEMPSDE PANDÈMIES. EL FUTUR ES

DISPUTA ARA

Ruth Escribano DengraEcofeminista i coordinadora de l’Oficina de Cooperació al Desenvolupament i Solidaritat dela UIB (@ruthescribano @cooperacioUIB)-

#PactesVerdsPandemiesSobre el llibre d’Alfons Pérez, invesigador de l’Observatori del Deute en la Globalització(Ed. Icaria, 2021)

pactes verds i per altra, per constatar que laCOVID19 és una pandèmia, però també hosón el capitalisme, el patriarcat i el colonia-lisme.Al llibre queda patent la gran diversitat depactes perquè s’analitza segons les seves na-rraives i es fa una agosarada categoritzaciói comparaiva: New Deal; Pacte verd 1.0;Pacte verd 2.0; Decreixement; Post-extraci-vista; i Feminista. Una comparaiva basadaen els seus objecius, orígens, expressions,resultats i països de prevalença, i amb untotal de més de 20 exemples de pactes verdsde tot el món. En aquesta darrera categoria,que com eco-feminista m’interessa especial-ment, s’esmenten en els resultats la projec-ció d’una muliplicitat de veus de dones icomunitats en lluita contra el canvi climàic,d’acivistes descolonials i col·lecius feminis-tes que debaten sobre la centralitat del tre-ball de cures, dels sistemes d’opressió sobreels cossos i els territoris. En aquesta línia, iencara que al llibre Alfons Pérez escull percentrar la seva anàlisi en el Pacte Verd Euro-peu (PVE), a mi m’ha cridat l’atenció espe-cialment les aportacions del Pacte Eco-socialdel Sud (d’Amèrica del Sud) perquè es con-creta en 9 mesures que busquen aricular lajusícia redistribuiva, de gènere, ètnica i am-biental, que combinen el protagonisme deles insitucions públiques i el de pràciquesconstruïdes des de baix (per més informaciópodeu consultar pàgines 29 i 30).Com deia, el llibre se centra en una exhaus-iva anàlisi críica del PVE perquè segons l’au-tor és el més important a escala global i és lanova estratègia de recuperació verda per ala Unió Europea. Un dels punts que destaca-

ria per poder abordar la necessària cores-ponsabilitat i valorització del treball de curesi reproduciu, majoritàriament encara ara re-alitzat per les dones, és l’apartat sobre elsTreballs digitals i treballs essencials i social-ment necessaris, ja que segons l’autor sem-bla evident que la COVID19 pot obrir eldebat sobre quins sectors són essencials,quins són superflus i caldria reorientar i, finsi tot, quins sectors posen en risc la nostravida, encara que la direcció de les políiquesde recuperació econòmica no apunten cap aaquest debat necessari. En aquest context,els pactes verds haurien d’apostar per unarelocalització i reconversió ecològica d’unaeconomia territorialitzada, amb una base derecursos locals i que disminueixi al màxim lescadenes globals de subministraments.Aquesta nova economia hauria de visibilitzar,valorar i redistribuir els treballs de cures noremunerades, reforçar els treballs essencialssocialment necessaris, i contribuir a la trans-formació del treball produciu superflu i a laprogressiva eliminació dels sectors nocius i/operillosos.És en aquest punt on trobo actualment unaoportunitat magnífica, que no podem per-metem-nos el luxe de perdre, per apostarper un pacte verd valent i transgressor alnostre territori a manera de laboratori, on laciutadania organitzada, les Administracionspúbliques i especialment el Govern de lesIlles Balears podrien liderar aquest procés detransformació on poder experimentar i vali-dar una estratègia basada en la reorientacióde l’economia, la redistribució de la riquesa,la reparació al Sud global i la resistència da-vant del poder corporaiu. Una estratègiainspirada especialment en la lluita de les de-

57

fensores i acivistes d’arreu del món ques’enfronten a conflictes socio-ambientals, ge-nerats moltes vegades pel Nord global, i ba-sada en aliances estratègiques amb elsmoviments socials locals-globals per liderarla incidència políica, la mobilització i, fins itot, la desobediència col·leciva.Recomano la lectura de tot el llibre, i molt es-pecialment de l’apartat 9. Pacte verd com aalternaiva o una alternaiva al pacte verd?,on es poden trobar 5 premisses molt bendesenvolupades que ens poden ajudar aconstruir col·lecivament un pacte eco-sociali eco-feminista que persegueixi transforma-cions profundes de l’economia basades en ladesmercanilització, despatriarcalització idescolonització.A la pregunta que vaig fer durant la presen-tació a l’invesigador Alfons Pérez sobre l’e-xistència de pactes verds eco-feministes ambmirada global, que vagin més enllà de lessensibilitats expressades en alguns dels pac-tes que apareixen a la publicació, i que supe-rin l’eurocentrisme, l’androcentrisme,l’antropocentrisme i el tecno-posiivisme delPVE, puc comparir la bona noícia de la sevaresposta quan ens va comunicar que com-panyes seves de l’ODG ja estan fent feina enl’elaboració d’un pacte verd eco-feminista aCatalunya centrat en la cura de la vida, i quepens que ens pot servir com a full de rutainspirador, també aquí a les Illes.Per finalitzar, no volia desaprofitar l’oportu-nitat de convidar-vos a contactar amb l’ODGa través de la seva adreça(pactes.verds@odg.cat), ja que posa a la nos-tra disposició més presentacions del llibre,

muntar grups de lectura, aclarir dubtes o queel trobeu adient per poder aprofitar almàxim aquesta interessant invesigació.

58

La capacitat per prendre decisions de ca-ràcter políic o públic està determinada

per tres factors: la informació, el temps, i elsrecursos o les tècniques de deliberació. Enrelació amb el primer factor, avui en dia enssituem en un context de sobre-informaciócaracteritzada per les anomenades fakenews. El temps, per altra banda, s’ha conver-it en un recurs escàs determinat per un mer-cat laboral cada cop més compeiiu, precarii desigual. A més, l’únic ús del temps valora-ble dins el sistema neoliberal és aquell des-inat a la producció capitalista. Aquestesdues realitats influeixen sobre la capacitat dedeliberació de la ciutadania. El tercer factor,els recursos i tècniques, es veu també afectatper un sistema educaiu que prima una edu-cació orientada al mercat sobre una educa-ció per a la ciutadania. És a dir, un sistemaeducaiu que actualment acompanya un pro-jecte econòmic més que políic.Les conseqüències d’aquest clima social onla capacitat de la ciutadania per prendre de-cisions es veu condicionada pel sistema so-cioeconòmic, es deslliguen de la realitatpolíica i social. Els problemes políics sóncada cop més mulicausals i mulidireccio-nals, amb unes implicacions que transcen-deixen les unitats de l’ordre clàssic

estat-nació. En democràcia, com a règimd’organització políica, la capacitat de pensa-ment críic de la ciutadania i la paricipacióde la mateixa hauria d’acompanyar aquestacomplexitat. No obstant això, aquesta des-connexió ha originat, entre altres moius, elque s’ha anomenat el dèficit democràic. Lademocràcia liberal representaiva pateix desde fa un temps una crisi de confiança que hadesencadenat l’emergència, de manera sig-nificaiva, d’ideologies i moviments anide-mocràics i de caire feixista a tot Europa i alNord Global. Moviments que a més qüesio-nen la mateixa democràcia. Com diu la poli-tòloga Chantal Mouffe a “La paradoxademocràica” la tendència dominant als nos-tres dies consisteix a considerar la democrà-cia d’una forma que la idenifica quasiexclusivament amb el parlament i la defensadels drets humans, deixant de banda l’ele-ment de sobirania popular, que és jutjat comobsolet. Pot ser que hem donat per fet quela democràcia sempre esirà allà sense ne-cessitat de cuidar-la.Cada cop són més les veus que apunten a lanecessitat d’enforir la democràcia a travésde fomentar una paricipació políica mésenllà de les eleccions, amb pressuposts i pro-cessos paricipaius o a través dels minipú-

59

LES ASSEMBLEES CIUTADANESCOM A EINES D’INNOVACIÓ

DEMOCRÀTICAClara Ferragut MorantaPolitòloga i graduada en Estudis Internacionals

blics. Els minipúblics deliberaius (DMPs) sónuna eina de democràcia deliberaiva uilit-zada cada cop més per respondre a la crisidemocràica. S’han implementat experièn-cies a diferents escales, per exemple a escalanacional la Irish Ciizen’s Assembly, a escalaregional the German-speaking community aBèlgica; i a escala local les assemblees ciuta-danes climàiques als barris de Londres. En-front de la polarització i l’apaia políica, ladesconfiança insitucional i la desinformació,els processos de deliberació d’un grup depersones seleccionades de manera repre-sentaiva es presenta com una eina aleni-dora enfront del context actual.El sistema del sorteig cívic aleatori és un delsmètodes emprats per seleccionar les mos-tres representaives de la societat. Així, elsorteig cívic i la deliberació han estat uilit-zades en nombroses experiències per facili-tar als governs la presa de decisionscomplexes, especialment les relacionadesamb tres qüesions. En primer lloc aquellesrelacionades amb les mateixes regles del sis-tema democràic. Per exemple, el 2004 l’Es-tat de la Columbia Britànica del Canadà creàuna assemblea ciutadana per debatre unareforma del procés electoral. En segon lloc,per donar l’abast a qüesions complexes quegeneren controvèrsia a la societat i enfron-ten interessos oposats. Com a exemple, Ir-landa aconseguí reformar la seva consitucióper despenalitzar l’avortament gràcies a unprocés de deliberació el 2018. Finalment, perdonar resposta a problemàiques de llargtermini que escapen del curt terme del cicleelectoral. Com són per exemple les Assem-blees Ciutadanes pel Clima.

En resum, cada cop més, les democràcies li-berals representaives es fan servir de meca-nismes complementaris que els faciliten lapresa de decisions complicades dins el marcde la transició eco-social actual. Però tambéen el marc d’un sistema políic que comapunta Arantxa Mendiharat, no fomenta eldebat ni la deliberació ciutadana, ja que eldebat, els programes i les accions presesestan orientades des del cicle electoral, nodes del bé comú. Així, els mecanismes de de-mocràcia deliberaiva són en definiiva un“afegit” a la democràcia per donar-li suport,per innovar i adaptar-se als nous reptes dela societat actual. El que s’anomena innova-ció democràica. Durant les darreres dues dècades un delsmecanismes de democràcia deliberaiva ambsorteig cívic aleatori que està guanyant relle-vància són les assemblees ciutadanes.Aquest mecanisme top-down, a més de fo-mentar la paricipació ciutadana i d’intro-duir-la com a actor aciu del procés políic,permet adreçar aquelles qüesions políi-ques complexes que generen situacions d’es-tancament. Les assemblees ciutadanesfuncionen de manera que un grup de perso-nes, seleccionades a parir del sorteig cívicaleatori i estraificat es reuneixen durant untemps determinat per donar resposta a unaqüesió concreta. A parir de la informacióproporcionada per persones expertes i per lasocietat civil organitzada, i a través d’una de-liberació estructurada i facilitada, les perso-nes paricipants acorden propostes depossibles solucions. Aquestes propostes sóndesprés traslladades a les administracionsque han facilitat l’assemblea ciutadana, previacord sobre quin serà el nivell de compromís

60

d’aquestes amb les resolucions. Les assem-blees ciutadanes no són mecanismes quesubsitueixen els parlaments o els governs enla presa de decisions, sinó que els comple-menten, i que faciliten l’existència dels tresfactors necessaris per a la presa de decisions. El canvi climàic és una de les qüesions queactualment s’està adreçant mitjançant lesAssemblees Ciutadanes pel Clima (ACC). Avuidia trobem experiències en l’àmbit nacionala Irlanda, França, Regne Unit, Escòcia, Dina-marca i Finlàndia; a escala regional a la regiód’Occitània a França o a la comunitat Germa-nòfona de Bèlgica; i locals als barris de Lon-dres. Totes aquestes experiències sóndiverses en relació amb la pregunta plante-jada, el nombre de persones paricipants, elscriteris d’estraificació de la mostra, la du-rada, etc. No obstant això, totes elles estandemostrant ser un exercici d’empaia i con-sens enfront de la polarització i crispació pre-sent en el clima políic i social actual. Peraltra banda, exercissis com les AssembleesCiutadanes pel Clima fomenten la correspon-sabilitat de la ciutadania amb les decisionspreses, ja que les senten com a pròpies, elque genera un compromís més proaciu capa la necessària transició eco-social. Més enllà de l’oportunitat democràica quesuposa per la societat l’ús d’una AssembleaCiutadana, és necessària des de l’emergènciaclimàica. Com a regió insular, les Illes Bale-ars tenim una vulnerabilitat afegida per ferfront als efectes del canvi climàic. Segons unnombre significaiu d’estudis i informes delBanc Mundial, de l’IPCC i altres, amb un es-calfament de 2ºC els danys es repariran demanera desigual i els països i regions insulars

pairan els majors riscos per la supervivència.Els pronòsics basats en els ritmes de conta-minació actuals i les políiques i acords demiigació, adaptació i resiliència del canvi cli-màic apunten, per ara, a un augment supe-rior a aquests 2ºC. És per això, necessari iurgent fer front de manera ambiciosa i con-junta, insitucions i societat, a aquesta emer-gència que posa en risc la qualitat de vida delterritori ara, i la supervivència en un futur jano tan llunyà.

61

62

IV. MIRADES DIVERSES DES D’UNES ILLES DIVERSES

Que la crisi sanitària no ha suposat uncanvi de model a Eivissa ho demostra la

manca de mesures insitucionals per a fer-loefeciu i per a reconverir les empreses de-pendents del turisme. És per això que, desdel meu punt de vista, cap persona que esdefineix com a ecologista hauria d'alegrar-seper la situació econòmica que pateix el país.La pandèmia i les conseqüències dels succes-sius confinaments no suposaran, de mo-ment, cap punt d'inflexió, perquè els canvisde paradigma políic han de venir de la màde la societat civil, que és qui acostuma a for-çar les insitucions a caminar en una altra di-recció. Això només passa quan no fer-ho elshi suposa un problema als carrers.Aquests darrers setze mesos han significat,si es vol, una aturada parcial de la massifica-ció turísica i la corresponent destrucció delterritori i la idenitat de la nostra illa, però encap cas el començament d'una nova cosa,perquè això només passa de forma organit-zada per part de tots els actors políics, i en-cara no es donen les condicions perinents.Cal seguir teixint xarxes des de baix, una as-

signatura pendent més que necessària a Ei-vissa, històricament mal connectada (en totsels senits), on cal fomentar el seniment decomunitat. Només quan això esigui endre-çat, podrem començar a plantejar-nos altres(grans) coses.Així, les conseqüències econòmiques d'a-quest col·lapse del capitalisme les pateixenels de sempre. Els grans hotelers saben queno deixaran d'arribar a final de mes, que nohauran de pair cercant pisos per Vila a Ide-alista, i no es plantejaran haver d'abandonarla seua terra a la recerca d'oportunitats, talcom li passa a part del jovent.Com deia, la primera passa és treballar a peude carrer perquè Eivissa compi amb un teixitfort de lluita combaiva que faci que els mo-viments socials siguin oberts i atracius per atota la gent que els necessita, que és la ma-joria. No ens podem permetre que algunesorganitzacions civils siguin clubs d'amics, aï-llats els uns dels altres, i on no es busca unimprescindible relleu generacional. No enspodem permetre, per exemple, que els joves

63

CONÈIXER-MOS, UN ACTE POLÍTICPER SALVAR EIVISSA

Toni Escandell Tur

Teixir xarxes d’acció política en un món queens individualitza és el més revolucionari

que podem fer

no siguem més presents al moviment ecolo-gista de l'illa, un actor que ha estat impor-taníssim per a la seua supervivència i laprotecció del territori. Ara som les noves ge-neracions les que hem de protegir aquestmoviment.A vegades sembla que a Eivissa no passencoses, que no hi ha una reacció popular sufi-cientment ampla enfront de tots els proble-mes que tenim i que també es viuen a laresta del país. Això no és ben bé així, ja queexisteix una part de la població molt cons-cienciada, formada i compromesa individual-ment, però no es pot negar que calconèixer-mos entre nosaltres i "ampliar labase", expressió que no per haver estat mal-mesa pels políics deixa de ser clau.Hi ha marge per a ser opimistes en aquestsenit. Podem presumir de ser una illa ambun moviment feminista i LGTB més que fortque fa molta feina en el seu camp, un anar-cosindicalisme que va ser capaç d'organitzaruna vaga de 'kellys' amb ressò mediàic esta-tal amb l'oposició dels sindicats tradicionals,un GEN-GOB que seguirà aturant moltes deles barbaritats que la marca Ibiza tracta dedur a terme, o un nombrós grup de joves quefan de voluntaris a Plataforma per la Llenguai que ja han fet diverses trobades al darrerany per a treballar en la defensa del català.Tot això és la prova de que existeix la gentnecessària per a canviar les coses.Parlar entre nosaltres de nosaltres mateixos,veure'ns les cares, comparir moments i ex-plicar-nos els nostres problemes és el primerque hem de fer per a crear una cosa mésgrossa i amb capacitat per a fer efeciu el

canvi de model i de societat del que tant esparla. Només d'aquesta manera farem tron-tollar els fonaments de l'estat de coses queamenaça Eivissa. En un món que ens indivi-dualitza i que ens fa creure que podem serlliures per nosaltres mateixos, descontextua-litzant i despoliitzant, així, els nostres pro-blemes, prendre parit en favor d'Eivissa i delconjunt dels Països Catalans és l'acte més re-volucionari que podem fer. Una vegada as-solit aquest trobament, sorgirà una granproposta popular amb idees interessants inoves. La situació és críica. Tant a l'anterior tempo-rada turísica com a l'actual, només cal(ia)mirar per la finestra per veure molts de tu-ristes. Però no en són suficients per a evitarles cues al banc d'aliments de Càritas o quemoltes persones segueixin paint angoixaperquè fa mesos que no troben feina o nosaben si l'empresa en què treballen se'n sor-irà d'aquesta. Per tant, dir que depenem delturisme és un eufemisme, depenem de laxifra dels tres milions de turistes l'any. En unmateix sector econòmic s'havien creat milersde llocs de feina que Eivissa no podia assolirde forma indefinida. Som una illa peita i elsnostres recursos naturals són, evidentment,limitats. En aquest senit, sembla lògic que hi hagifalta d'arrelament i esima cap a un territorion viure és complicat. Un esima els llocs queli donen una bona vida; un lloguer a un preuraonable o condicions laborals dignes. Peraconseguir aquesta nova cosa que ha de co-mençar es necessita limitar el nombre de tu-ristes de cara a l'etapa posterior a lesrestriccions de mobilitat, fer una regulació

64

immobiliària sense ambigüitats, prohibir ellloguer turísic arreu, assegurar el compli-ment dels drets laborals, ajudar des de lesadministracions al camp i a tots els joves quevulguin dedicar-s’hi, i fer un canvi radical enla políica urbanísica. Res que no hagin de-manat durant anys els moviments socialsd'Eivissa, Formentera, Mallorca i Menorca. Icom que només podem ser lliures en col·lec-iu i comparim problemes, hem d'unir-nostambé entre illes i fer feina per a poder es-criure un futur. Els joves pensàvem que estàvem fora de lahistòria i ens ha vingut la covid. Aprofitemaquest drama per a repensar-ho tot.

65

La idea de sostenibilitat, a part de la defi-nició de l’Informe Brundtland (1987), par-

teix de la limitació o escassetat de recursosque en una illa encara és més evident; si mésno, la finitud d’aquests. També, el conceptede desenvolupament sostenible ha superatl’oxímoron que suposa el concepte de crei-xement (econòmic) sostenible, en el mo-ment en què subsituïm la paraulacreixement per la de desenvolupament. Així,la sostenibilitat té a veure amb els vessantseconòmic, social i mediambiental. Encaraque n’hi hem d’afegir una quarta. Posar en el centre la millora del benestar dela gent en el seu conjunt ha de permetre su-perar el dilema entre el creixement i el de-creixement econòmic, ja que eldecreixement econòmic per se no garanteixla sostenibilitat. Aleshores, la sostenibilitatd’una illa (per exemple, Formentera) depènde la gesió que es faci dels recursos naturalsd’aquest territori fix i de la gent que hi habitao la visita; per tant, cal considerar l’evoluciódemogràfica com a variable significaiva dela sostenibilitat del model.L’anàlisi de la pressió demogràfica sobre elterritori inclou els residents i els visitants; de

fet gran part de l’explicació de l’augment de-mogràfic (residents) de Formentera s’explicapel creixement turísic a parir de la dècadadels seixanta del segle passat. Concreta-ment, sobre un territori de 82,53 km2,l’1,66% del territori de les Illes Balears, la po-blació s’ha muliplicat per 4 en els darrers 60anys. Arrodonint, la població de Formenteraentre 1960 i el 2000 -40 anys- s’ha doblat (de2.886 a 6.289 habitants); i del 2000 al 2020 -20 anys- s’ha tornat a doblar (fins als 12.111de l’any 2019, just abans de l’impacte de lapandèmia de la covid19 a parir de 2020). Sianalitzem l’Indicador de Pressió Humana(IPH), per exemple, l’any 2017 hi havia unmàxim de 40.994 persones (agost) i unmínim d’11.489 persones (gener); és a dir,l’afluència turísica fa que la quanitat depersones que hi ha sobre l’illa es mulipliquiper 4, si comparem els dos extrems. En ter-mes de densitat de població, agafant els dosextrems de l’IPH, passem de 139,21 habi-tants per km2 a 496,72 habitants per km2;amb la qual cosa la pressió humana sobre elterritori és més que evident.Hi ha un altre indicador que ens explica l’aug-ment de la pressió humana sobre el territori:la durada mitjana de l’estada turísica. A me-

66

REFLEXIONS SOBRE LASOSTENIBILITAT DE L’ILLA DE

FORMENTERA: LA REGLA DEL 4

Miquel Juan Ferrer i Rafael González Ribas Professor d’Economia UB Enginyer de Camins, Canals i Ports, UPC

sura que aquesta s’escurça, la rotació de tu-ristes augmenta i per tant la circulació de ve-hicles i la congesió s’incrementa de formanotable. En els darrers anys, concretamententre els anys 2013-2017, l’estada mitjanaera de 6-7 dies. L’any 2020, l’estada mitjanafou de 3-4 dies (a l’agost 6 dies). En el cas del’any 2020, per analitzar aquesta dada s’hade tenir en compte que estàvem en plenapandèmia de la COVID-19. En tot cas, la mo-bilitat de l’illa de Formentera es veu forta-ment influïda per aquesta tendència. Amb aquestes dades demogràfiques i depressió humana sobre el territori, parlar desostenibilitat pren una gran rellevància i lagesió del model d’illa comporta una enormedificultat. És a dir, s’ha de compaibilitzarl’enfocament turísic, la protecció del pai-satge i del medi ambient; el planejament ur-banísic, l'ordenació de les acivitatseconòmiques, l’harmonització social i el fo-ment de la cultura pròpia de l’illa de Formen-tera. Aquesta és la vertadera clau de lasostenibilitat de l’illa de Formentera. Una tercera via entre creixement i decreixe-ment és el no-creixement; i el primer repteper tal de garanir la sostenibilitat de l’illa deFormentera és la no-ampliació del port de laSavina, única porta d’entrada a l’illa. Ampliarla porta d’entrada a l’illa possibilitaria incre-mentar la massificació, la qual cosa va encontra de la sostenibilitat.Quant a l’enfocament turísic els principalsreptes tenen a veure amb la innovació en unsector de turisme de sol i platja força madur.Conceptes com la diversificació de l’origendels nostres visitants són evidents, però cal-dria d’una vegada deixar de mirar d’allargar

la temporada esival i altres propostes enaquest senit i mirar més enllà. Ens toca co-mençar a apostar per altres sectors ambmolt valor afegit vinculats a les noves tecno-logies. Potser, l’augment del treball telemàicn’és un cas. En qualsevol cas, hem d’apostarper la inversió en la digitalització total de l’i-lla en el que ha de ser una smart island. Quant a la protecció del paisatge s’ha deseguir en la rehabilitació d’elements patri-monials històrics, la rehabilitació de les pa-rets de pedra seca, el soterramentd’esteses aèries, etc. Continuar amb laidea de donar valor al camp i al sectoragrari i, concretament, valorar més els pro-ductes autòctons i de proximitat.Quant a la gestió urbanística, els principalsreptes tenen a veure amb la reducció del’impacte paisatgístic i el consum excessiude territori en la construcció de noves in-fraestructures necessàries. Sobre el creixe-ment urbanístic, concentrat bàsicament alsnuclis urbans, s’han d’aplicar tota la nor-mativa relativa a l’ús d’energies renovablesi, alhora, fomentar l’autogeneració d’ener-gia a totes les edificacions de l’illa. La cre-ació d’horts solars suposa un consummassa elevat de territori. Els petits siste-mes de producció d’energia fotovoltaicad’autoconsum (cobrint terrats existents opetites zones adossades), treballant deforma conjunta, equivaldrien a la produc-ció pròpia d’un parc solar convencional,evitant la petjada sobre el territori.Aquesta conscienciació de la necessitat dereduir el consum de territori és molt im-portant en una illa petita.

67

Quant a la gesió mediambiental, aquesta témolts vessants i tots molt importants. Ac-tualment, amb dades prepandèmiques de2019, del total de deixalles reciclem un32,4% (9,39% és paper i cartó; 6,66% són en-vasos; 9,57% és vidre i 6,78% és brossa orgà-nica). El repte consisteix a reduir el 67,6% derebuig del total dels residus generats. A partd’augmentar el reciclatge i la reuilitzaciódels residus reciclables, s’ha d’aprofundir enla reducció dels residus no reciclables, enconsonància amb els objecius propis de l’e-conomia circular.Altres reptes transversals són: la gesió delParc Natural de les Salines d’Eivissa i For-mentera com un veritable parc natural; la re-gulació de la línia de transport maríim entreFormentera i Eivissa, atenent a la necessitatde garanir unes freqüències mínimes duranttot l’any i atenent al fet que els vaixells, tantde línia regular com d’ús recreaiu, naveguendins d’un parc natural. A la part de Formen-tera s’ha regulat l’accés i l’aparcament de ve-hicles que accedeixen a la part d’Illetes i a lazona de Llevant; ara queda per regular lapart maríima del parc amb fondejos ecolò-gics i respectuosos amb les praderies de po-sidònia, en funció de la capacitat de càrregad’aquest entorn fràgil. Un altre repte és ferextensible aquesta regulació dels fondejos alvoltant de tota l’illa de Formentera.En l'àmbit de la mobilitat, el repte de la sevasostenibilitat és la promoció de l’ús de la bi-cicleta (especialment la bicicleta elèctrica) il’impuls del transport públic (bus i taxi). Perdistàncies i orografia la bicicleta és el mitjàde transport ideal per Formentera. Respectea les línies de bus, aquestes han de comuni-

car els nuclis urbans entre sí i entre els puntsd’interès turísic i el taxi ha de complementarel servei de bus i arribar a la resta d’indretsde l’illa. Formentera és l’única illa de les IllesBalears i Piiüses amb una limitació a l’en-trada i circulació de vehicles durant elsmesos de màxima acivitat turísica (juny, ju-liol, agost i setembre); en aquests mesos lacongesió era evident. El repte és l’establi-ment d’un nombre de vehicles compaibleamb la capacitat de la nostra xarxa viària ac-tual, reduint progressivament el nombre devehicles. A més, cal subsituir els vehiclescontaminants per vehicles no contaminants.No es tracta d’impedir l’accés a l’illa a ningú,però si de reduir la petjada ecològica tantdels residents com dels nostres visitants.A escala social, la principal problemàica ésl’accés a l’habitatge, per tant, el repte és ga-ranir el dret a l’accés a l’habitatge. Les edifi-cacions existents competeixen entre l’úsresidencial i l’ús turísic. Ara bé, la zonifica-ció feta a Formentera on es delimiten elsusos residencials i usos turísics alleugeriràaquesta problemàica en un futur pròxim. Amés, les actuals i futures construccions ensol rúsic només indran ús residencial, ambla qual cosa també es limita l’especulació tu-rísica-immobiliària. També caldria valorarl’impacte ambiental de la construcció denoves edificacions (tant en sol rúsic com ensol urbà) i plantejar quina és la vertadera ca-pacitat de càrrega de l’illa de Formentera entermes de residents i de visitants. És a dir, in-dependentment de la capacitat de creixe-ment prevista a les normes urbanísiques,seria molt important fer la reflexió sobrequants hi cabem (sumant residents i visi-tants) de forma sostenible a l’illa de Formen-tera.

68

La sostenibilitat implica ser conscients del’impacte de les nostres accions sobre elmedi natural que ens envolta i la cultura ésuna eina fonamental en la formació i el con-reu d’aquesta consciència. Per tant, el repteés senzill: més cultura, més sostenibilitat. Calconsiderar aquests quatre elements de lasostenibilitat (econòmica, mediambiental,social i cultural) i, concretament, el vessantcultural, patrimonial i arísic és clau per ga-ranir el benestar dels habitants d’aquestpeit paradís.* Dades obingudes de l’Insitut Balear d’Es-tadísica i de l’Observatori de Dades de For-mentera.

69

El món acadèmic ha especulat a basta-ment sobre l’impacte turísic de la crisi

de la COVID19. Una de les reflexions méscomparides destaca la necessitat de deixarenrere l’actual model de creixement insoste-nible. Aquest és l’argument de Gössling,Scot i Hall, que veuen aquesta crisi “comuna oportunitat per reconsiderar críicamentla trajectòria de creixement del turisme iqüesionar que més arribades suposin ma-jors beneficis” (2020, p13). Es tractaria deprioritzar els principis de desenvolupamentsostenible en lloc dels criteris neoliberals decreixement mesurats en nombre d’arribades,com fins ara. Menorca és un lloc ideal per re-pensar els principis del creixement turísic,tanmateix, la trajectòria insostenible del crei-xement no és de moment qüesionada. Lacrisi de la COVID19 no ha portat a una recon-sideració estratègica del turisme de sol iplatja sinó que s’ha imposat la necessitatd’una ràpida recuperació. A Menorca, el sec-tor turísic públic i privat han tancat files afavor dels principis del creixement, perquè jase sap que sense turisme ens morin de fam.El millor exemple és la campanya SOS Tu-rismo, que ha promogut el sector turísic. El turisme és un sector molt propens a lescrisis. Fins avui dia els efectes de les crisissobre el turisme han estat molt localitzades.Entre l’any 2000 i el 2015 el turisme va es-quivar amb èxit crisis molt diverses com aral’atemptat de les torres bessones a Nova

York, la crisi econòmica del 2008 i les pandè-mies dels SARS el 2003 i MERS el 2015. Capd’aquestes crisis va aplanar la corba de crei-xement del turisme mundial que va coni-nuar accelerant-se. L’única excepció va ser lagran crisi del 2008 que va generar una dismi-nució anual del turisme internacional de tansols el 4%. L’experiència dels darrers anys ensmostra que el turisme és un sector amb unacapacitat de reacció i creixement alt tot i queamb una nul·la capacitat de previsió. Les po-líiques que s’han anunciat per fer front a lapandèmia parteixen d’aquesta experiència.No pretenen adaptar-se a un nou món, sinórecuperar la normalitat tan ràpidament comsigui possible, perquè les crisis només sónpedres en el camí que cal sortejar. I si podemaprofitar-nos-en d’elles per accelerar el crei-xement, encara millor. El problema, és clar, és que la crisi de laCOVID19 no és una crisi qualsevol, sobretotper unes illes tant dependents del turisme.A Menorca, el número d’estrangers que vanvisitar l’illa el 2020 no va arribar als 100.000,una xifra que representa una caiguda del89%. La caiguda més forta va ser del mercatbritànic que va caure un 95%. La crisi de laCOVID19 ha estat un xoc sense precedentsper a l’economia menorquina, que he vistcom el PIB queia un 23 % l’any 2020. És la cai-guda més gran des de la guerra civil. Val a dir,però, que la caiguda no ha estat tan grancom a Eivissa, on la caiguda frega el 30%. Les

70

PARIS SÛR MERPau Obrador

xifres del 2021 seran millors. Hem entrat jaen un període de recuperació, però encarafalten molts d’anys perquè assolim les xifresdel 2019. Les previsions més opimistes del’UNWTO situen la plena recuperació el2023, però és molt probable que es retardiencara uns anys més. La broma de laCOVID19 és molt probable que s’allarguientre cinc i deu anys. Perquè qualsevol terra-trèmol té les seves rèpliques. Marejats amb tanta xifra, estem perdent l’o-portunitat de reorientar l’economia turísica.Més que mai ens cal planejar el futur de Me-norca en termes de transformació i no decreixement. La clau de volta és avançar-se alfutur. Que en sabem d’aquesta suposadanova realitat? El 2009 The forum For the Fu-ture va idenificar possibles escenaris pel tu-risme, un dels quals recorda molt la situacióactual. D’acord amb l’escenari “divided dis-quiet”, el turisme es veuria seriosament afec-tat per les conseqüències del canvi climàic,les crisis sanitàries, l’augment dels conflictesbèl·lics i el descontentament social. Moltsdesins turísics no estarien preparats per ferfront als reptes climàics i es veurien abocatsa desaparèixer. La manca de cooperació in-ternacional limitaria el moviment de perso-nes amb un augment generalitzat delproteccionisme i les mesures de seguretat.En aquest context el turisme es reduiria sig-nificaivament, tot limitant-se cada vegadamés dins els territoris nacionals. Només elsvalents – és a dir els joves - s’atrevirien a viat-jar a terres llunyanes, sovint per veure atrac-cions que estan a punt de desapareixen. Hihauria un augment del teletreball i les reu-nions telemàiques. No és açò una descripciómolt acurada de la crisi actual? Ens enfron-

tem a un procés de des-globalització perculpa d’una crisi sanitària (que molts apun-ten que té a veure amb la climàica). En uncontext de restricció, el turisme esdevé o béuna aventura o bé un luxe.El turisme no desapareixerà de la nit al diaperò aquesta crisi deixarà petjades impor-tants en la manera com viatjam. A Menorcaja s’entreveuen tres grans vectors de canvi.El vector de canvi més important és la des-globalització del turisme. Els fluxos turísicsno només han disminuït dràsicament sinóque també s’han encongit. Ens visiten menysturistes i els que ho fan són més propers. Ésespecialment dramàic el cas del turisme bri-tànic, tradicionalment el principal mercatemissor, que ha gairebé desaparegut amb elsefectes cumulaius del Brexit i la COVID. S’hatrencat la gran migració anual de turistesnord-europeus cap al sud –no obliden quefins a un terç dels britànics visitaven la Me-diterrània cada any. És molt probable queaquest flux migratori no torni amb la mateixaforça. El que no s´ha trencat és la migracióturísica de proximitat amb la qual Menorcaha trobat un filó important. L’esiu del 2020Menorca va sobreviure gràcies a les sevesconnexions amb les quatre conurbacionsmés properes. Madrid, Barcelona, París i enmenor mesura Milà. Aquest replegament‘nacional’ ha vingut per quedar-se. El segon vector de canvi és l’eliització del tu-risme. En un context de des-globalització, aMenorca hi floreix un turisme amb un altpoder adquisiiu, que està adquirint propie-tats a mansalva. I és que amb l’increment deles restriccions a la mobilitat han proliferatles bombolles de lleure segures desinades a

71

les classes més acomodades. Menorca ésuna de les bombolles més populars entre l’e-lit espanyola i francesa especialment. En elsdarrers anys hem vist com proliferaven pro-ductes allunyats del turisme de masses. Ensón un bon exemple l’obertura de galeriesd’art internacionals, la compra massiva depropietats per part de capital francès, l’ober-tura d’hotels de luxe tant a ciutat com elcamp o l’èxit de la restauració d’alt nivell.Mentrestant els establiments tradicional-ment associats amb el turisme de masses pa-teixen. L’esiu passat els que tenien unestabliment xic per fer brunch o gaudir de lespostes de sol van tenir un bon esiu, en canviels establiments de poca qualitat es vanmorir de fam. El tercer vector de canvi és el medi ambient.La crisi de la COVID19 ha posat en valor laqualitat ambiental, i cultural, dels desins aixícom també el turisme més aciu. Qualsevoldia d’esiu hi ha més turistes passejant pelCamí de Cavalls que pel Carrer Nou. S’ha in-verit la divisió clàssica entre locals i visitants.És més fàcil trobar lloc per posar la tovalloladavant un hotel que en una platja remota. Hiha més saturació turísica en pobles d’inte-rior que en les urbanitzacions turísiques dela costa, moltes de les quals s’estan transfor-mant en zones residencials. El camp de Me-norca ja no és un bouer per vaques sinó unjardí de turistes. En podríem parlar extensa-ment però una cosa és clara. Si el medi am-bient és un valor important, vol dir que s’hade preservar a tota costa. Un medi ambientdegradat és una ruïna turísica.

En pocs anys Menorca ha passat de ser undesí assequible pel turisme familiar britànica una bombolla segura i verda per a les clas-ses benestants de les grans ciutats més pro-peres amb tot els que açò implica de bo idolent. Paris sûr mer... amb el glamur peròtambé amb els preus i les desigualtats deParís. La crisi de la COVID19 no ha fet mésque accelerar la transformació turísica de l’i-lla. Davant aquesta nova realitat no té capsenit centrar-nos en la recuperació del tu-risme amb políiques de màrqueing. El quecal és gesionar la seva transformació desd’una perspeciva sostenible (socialment iambiental) tot incident en l’oferta. L’elementprincipal que impedeix aquesta transforma-ció és l’excés de places turísiques – queporta als seus propietaris a omplir-les comsigui, sense tenir en compte qui les compra.Açò posa en perill la imatge de seguretat quetant ha costat de basir. És pa per avui enforma de turisme de borratxera i fam perdemà en forma de semàfors vermells. Calavançar-se a un futur que ja tenim aquí ambl’objeciu de fer-lo més sostenible. Això passainevitablement per combinar políiques dedecreixement turísic i diversificació econò-mica. Cal eliminar places turísiques obsole-tes – les que omplim de turisme deborratxera – i trencar la forta dependènciaamb el monoculiu turísic. Les políiques ex-pansives més tradicionals que reclamen lesassociacions empresarials amb l’excusa de laseguretat jurídica posen en perill no nomésel medi ambient sinó també el futur turísicde l’illa.

72

Gössling, Stefan, Daniel Scot, and C. Michael Hall. "Pandemics, tourism and glo-bal change: a rapid assessment of COVID-19." Journal of Sustainable Tourism

29.1 (2020): 1-20.