11

1

On s’explica la història de l’Osvald

L’Osvald era un jove elefant que haviaaconseguit el seu gran somni: estudiarmúsica. Feia els cursos de direcció alconservatori de la Gran Ciutat, on viviaamb la seva cosina Marcel·lina —cal dirque a la Ciutat dels Elefants no hi haviaconservatori, ja que era força petita.

Els pares de l’Osvald, al principi, novolien que el seu fill fos músic ni que mar-xés de casa tan aviat. Ara, però, se sentienmolt orgullosos d’ell. L’havien anat a veu-re dirigir el seu primer concert i es vanemocionar de tan bé com ho va fer.

Però no tot havia estat tan senzill: elprimer dia de l’Osvald al conservatori va

12

ser un veritable daltabaix. Primer va fermiques el piano i va tenir un gran proble-ma amb la flauta travessera. Després,com que tenia massa força, va destrossartots els instruments de percussió; quan vaprovar els de corda, com que no teniadits, va trencar totes les cordes de l’arpai dels altres instruments. I amb els devent, va provocar un huracà dins de l’au-la. Per sort, l’Osvald no es va rendir i fi-nalment va trobar el seu lloc en el campde la música: seria director. Podia dirigiramb la trompa, i ni la seva força, ni laseva bufera ni el fet de no tenir dits no liimpedirien poder ser un bon músic. Així,res ni ningú no corria perill al seu costat.

Ara feia el darrer curs de direcció.Havia fet molts amics i estava més feliçque un gínjol. El seu millor amic, unnan que es deia Pol, estava estudiantviolí i també cantava al cor que dirigial’Osvald. Tots els integrants de la corals’havien convertit en bons amics.

No era estrany que s’hagués fet amicd’un nan, d’una girafa i d’un elf. La

Gran Ciutat era coneguda per ser un exem-ple de convivència: hi vivia gent de totamena: gegants, monstres, persones, elfs,extraterrestres, animals de tot tipus…

De fet, la cosina Marcel·lina tenia perveïns una família nombrosa de cucs, i ungegant solter. Més d’un cop, parlant ambla mare dels cucs li havia dit:

—Eulàlia, estic encantada de tenirl’Osvald a casa. No saps pas com m’hacanviat la vida. Ara sempre tinc jovententrant i sortint i em sento més jove,molt més jove.

—Sí que se’t veu més animada. Men’alegro molt, Marcel·lina —li va res-pondre l’Eulàlia.

El jove elefant, amb la cosina, se sentiacom a casa. Des del moment que va arri-bar a la Gran Ciutat es va adonar que notindrien cap problema. Els pares de l’Os-vald estaven molt tranquils sabent que laMarcel·lina cuidava el seu fill.

14

2

On l’Osvald explica el seu neguit

Així era la vida del jove elefant. Esta-va molt content de com anaven els seusestudis i la direcció li agradava d’allòmés. Els matins els tenia ocupats ambles classes i, tres cops la setmana, dirigiael cor del conservatori. També havia co-mençat a anar al gimnàs i de tant entant jugava a tennis amb el seu amicPol.

L’Osvald era molt feliç, encara que nodel tot. Hi havia una cosa que li costavamolt d’acceptar: no podia tocar cap ins-trument. No s’hi havia resignat encarai no havia deixat de donar-hi voltes. Jahavia provat tots i cadascun dels instru-

15

17

ments que existeixen i havia vist que noen podia tocar cap. Què podia fer? Segurque si hi pensava hi trobaria una solu-ció. Ell, però, no l’havia trobat. La veri-tat és que no ho havia dit a ningú perquèencara se sentia avergonyit d’haver tren-cat tantes coses al conservatori…

Malgrat tot, com que ja havia passatforça temps, l’Osvald va decidir parlar-ne amb en Pol. Un dia, mentre menjavaxocolata amb melindros per berenar, l’e-lefant va pensar que aquell era el mo-ment idoni per explicar-li-ho.

—Saps què em passa, Pol? —va dirl’Osvald—. No em puc treure del capque no pugui tocar cap instrument, emsap més greu…

—Òndia, Osvald! —va respondre enPol—. Continues donant voltes a això?Em pensava que t’havies oblidat del tema.No recordes el que et va passar? Quanhi penso… Encara hi ha els senyals del’huracà a la classe.

—Com vols que no ho recordi. Quinavergonya que vaig passar! —va respondre

18

l’Osvald—. Si existissin instruments per aelefants, tot això no m’hauria passat…

En Pol es va quedar una estona en si-lenci. No li agradava veure així el seuamic. De sobte, li va venir una idea alcap i va dir:

—Osvald! No t’emocionis gaire, peròse m’acaba d’acudir una cosa. Tinc unamic, en Kurt Perskla, que és lutier; jasaps què fan, oi?

—I tant! —va respondre l’Osvald—.Són els artesans que fan els instrumentsde corda, els violins, les violes, etc. Però,què vols dir, que em pot ajudar?

—Doncs no ho sé —va dir el nan—,però li ho podríem anar a preguntar.El que passa és que no viu a la GranCiutat, sinó força més lluny. I no hi po-dem anar en tren, hi ha massa quilòme-tres; haurem d’agafar un avió.

—Què dius ara! Si mai no he anat enavió, jo! —va exclamar l’Osvald moltil·lusionat—. Quan ho expliqui als paresno s’ho creuran! I quin és aquest lloc tani tan lluny?

19

—És el País del Nord, que, per cert,és molt conegut perquè allà la música ésmolt important. A totes les escoles elsnens aprenen a tocar un instrument —varespondre en Pol.

—Sí, ja ho havia sentit dir… Tant debo a tot arreu fos igual. I creus que el teuamic sabrà què fer? —va preguntar l’ele-fant.

—No n’estic segur, però no hi perdemres si parlem amb ell directament. Amés, estic convençut que t’agradarà moltconèixer en Kurt. Què me’n dius? Anemde viatge? —va dir el nan, molt content.

—Saps què et dic, Pol: anem de viatge!País del Nord, ara venim! —va dir l’Os-vald, molt animat i amb un somriure im-mens a la cara.20