Jordi Barra

Ètica i valors del sindicalisme

CCOO de Catalunya

Aquest llibre és fruit de la col·laboració entre la CCOO de Catalunya i Edicions DAU. Edicions DAU Doctor Rizal, 5, baixos, 1r C 08006 Barcelona www.edicionsdau.com

1a edició: desembre del 2010 © Jordi Barra © Comissió Obrera Nacional de Catalunya Via Laietana, 16 - 08003 Barcelona www.ccoo.cat/formaciosindical Fotografia de coberta: Antonio Rosa Projecte editorial i realització: Edicions DAU Impressió: Sagrafic

Índex Agraïments La reivindicació de l’ètica sindical o la pràctica dels nostres valors en un context advers. Pròleg de Josep Maria Romero Nota de l’autor

1. El món avui 2. El treball 3. El sindicalisme 4. La igualtat 5. La solidaritat 6. La reivindicació 7. El col·lectiu

Epíleg: una invitació a la reflexió Qüestionari Textos recomanats Més persones que tracten valors

A Simón Rosado i a tots els homes i dones anònims de CCOO. Per tot el que ens han llegat, que forma la nostra manera de ser i fer sindicalisme.

Agraïments Agraïm la sinceritat, vitalitat i generositat de les següents persones afiliades, que van participar als debats i reunions grupals que van servir com a intercanvi de perspectives, experiències i opinions, i que van ser celebrades a la seu del Sindicat a les ciutats de Barcelona, Girona, Tarragona i Cornellà de Llobregat. Expressem el nostre agraïment també a totes les federacions, unions territorials i a Acció Jove, que ho van fer possible. Gràcies a Albert Alcántara, Domingo Arribas, Eduard Fernández, Severo Insausti, Toni Puig, Miquel Tarrés, Juan José Gascón, Josep M. Ruiz, Àngel Cobo, Júlia Álvarez, Ifi Balaguer, Lorena Castro, Loren Rider, Teresa Costa, Pere Fernández, Lulú Alsina, Montserrat Rodríguez, Antonio Maqueda, Xavier García Zabal, Olga Avellaneda, Júlia Colomer, Maria Àngels Rodríguez, Petri García, Joan Carles Chordá, Edu Jódar, Saida Ehliluch, Toni Garrido, Lola Aguilera, Francisco Alonso, Sergio Nicolás, Ana María López, Erika Gallardo, Mònica Lleixà, Albert Salvany, Juan Carlos Arroyo, Gema Romero, Ana Ruiz, Carolina Alfonso, Elisabet Gubern, Natalia Castro, Andrés Martínez, Jordi Martí, Manolo Díaz, Olga Zapatel, Ana Villalba, Paco Galván, Eva Ruiz, Pedro Carmona Contreras, Izaskun Garrido Gómez, Francisco Pérez Sánchez, Jordi Aymamí Bofarull, Teresa Rodríguez Bleda, Mercè Haro Garcia, Joan Canela Coll, José Guzmán Cañamero, Teresa Fortuny Solà, Montse Sanahuja Ferrando i José Antonio Hernández Martínez.

Pròleg

La reivindicació de l’ètica sindical o la pràctica dels nostres

valors en un context advers Teniu a les mans un llibre que té com a objectiu fer una petita contribució a un debat important, l’ètica i els valors del sindicalisme, molt present en els últims temps i que esperem que tingui un impacte personal en termes de reflexió personal i col·lectiva d’un important nombre de sindicalistes i estructures de les CCOO de Catalunya.

La idea d’aquest projecte neix a l’inici de l’any 2009, fruit d’una reflexió transformada en dubte sobre si existeix una correspondència entre els valors teòrics que ens identifiquen i la nostra pràctica sindical quotidiana. Dit d’una altra manera, si és coherent allò que diem (pla teòric) i allò que fem (praxi quotidiana). Aquesta difusa idea original i la necessitat de donar resposta a un dels eixos que configuren el pla d’acció del 9è Congrés de la CONC, quan situa en un dels seus apartats «un sindicat que agrupa interessos, conquereix drets i impulsa valors» —per cert, un dels mots més repetits als nostres documents congressuals—, fa que la Secretaria de Formació Sindical i Cultura es plantegi la necessitat d’abordar un treball específic a l’entorn dels valors de les CCOO de Catalunya, que no comença ara, ni finalitzarà amb aquesta experiència.

Hem volgut fer-ho en un moment històric en què són hegemònics uns valors que sublimen l’individualisme i menystenen i arraconen el valor d’allò col·lectiu, públic o crític. Temps incerts en què la societat fiable d’antuvi s’ha transformat en líquida, amb institucions i organitzacions civils febles que alimenten la cerca de solucions individuals, i fomenta l’oportunisme, el populisme i les falses dreceres als problemes i conflictes socials. Aquests valors i pautes de comportament àmpliament instal·lats a la nostra quotidianitat han estat generosament finançats per sectors conservadors, molt poderosos i influents durant les últimes dècades i que, actualment, en un moment de crisi global i en la seva translació política, econòmica i cultural, ens imposen la dictadura dels mercats, la retallada de drets socials i laborals, i únicament ens ofereixen patrons culturals basats en el consum i el mercantilisme.

Es fa absolutament imprescindible explicar i fer públiques les nostres alternatives i reafirmar-nos de forma inequívoca, amb una reflexió profunda prèvia, en els valors que representa el sindicalisme de CCOO. Un sindicalisme que el definim de transformació social, que se situa a l’esquerra, que és independent en la seva presa de decisions i en la seva relació amb el poder, però en cap cas indiferent ni neutral en la seva concepció de la societat i els interessos que representa.

Tampoc podem obviar una realitat innegable a la qual no som aliens i que hem viscut amb tota la intensitat en la passada Vaga General del 29 de setembre, com és la irrupció d’una intensíssima campanya des de diferents altaveus mediàtics de desqualificació i desprestigi del moviment sindical i tot allò que representa. CCOO de Catalunya vol fer front decididament a aquest repte, de forma oberta, flexible, sense dogmes, però des de la proximitat i el contacte amb les persones. Des de posicions autocrítiques, si escau, però des d’una actitud proactiva per poder transmetre uns valors i unes pràctiques que vénen de lluny, per ser encara més curosos i creïbles en les nostres pràctiques i accions. La coherència de seguir practicant i transmetent els valors del sindicalisme serà de ben segur absolutament imprescindible els propers anys. Uns temps

i una època de confrontació d’idees i maneres oposades d’entendre les contradiccions i el conflicte social.

Esperem que aquest llibre, de forma humil, ens permeti reforçar el nostre discurs sociopolític, que té com a base el centre de treball, per continuar posant en pràctica les senyes d’identitat i els valors que ens defineixen com a sindicat de classe i nacional, i que ens permeti irradiar a la societat unes maneres de fer i comportar-se, una cultura pròpia: l’ètica del sindicalisme.

Acabo agraint de forma molt especial a Jordi Barra la seva paciència, tenacitat i el seu treball inquiet i sòlid, i el rigor professional a Edicions Dau. També un agraïment sincer i lliurat a tots els militants de CCOO de Catalunya que des de diferents indrets i des de la diversitat sectorial, de procedència, generacional, gènere, etc., s’han implicat generosament en aquest projecte i, especialment, a les seves reflexions sinceres, propostes i anhels que traspuen un futur de lluita i compromís per aconseguir una societat més justa, més igualitària, amb més cohesió i equitat social. Josep M. Romero Velarde Secretari de Formació Sindical i Cultura CCOO de Catalunya Desembre del 2010

Nota de l’autor El text que teniu a les vostres mans recull opinions de membres de base de Comissions Obreres expressades en una sèrie de trobades. El motiu de trobar-se ha estat donar resposta a la invitació a debatre sobre els valors que han d’acompanyar el Sindicat en aquests temps d’incertesa. El llibre vol transmetre el que s’hi va dir i les sensacions sorgides en aquells debats intensos i apassionats. És una invitació perquè ens acompanyeu a conèixer les idees, testimonis, experiències, neguits i aspiracions dels vostres companys i companyes. I també els seus dubtes.

En la redacció, hem prioritzat aquesta part testimonial. Hi trobareu una manera molt natural, sincera i directa de fer-ho. De ben segur, us serà propera. Per la meva part, he afegit el pensament d’autors que, en el passat i actualment, han reflexionat i parlat també sobre la importància dels valors.

Vull agrair, primerament, a l’editor Ton Barnils que m’hagi proposat aquest repte. Una persona entusiasta, que demostra que, des d’una petita editorial, es poden fer llibres de referència i contribuir amb el seu treball a la cultura i el debat al nostre país. Així mateix, vull donar les gràcies al secretari de Formació Sindical i Cultura, Josep Maria Romero, per la tasca de coordinació i per orientar-me pels laberints de CCOO; a l’amic Gerard Vàzquez, per les seves puntualitzacions, i, finalment, als protagonistes, les companyes i companys que han participat en les trobades de reflexió. També als grups territorials de Girona, Tarragona, Baix Llobregat i Barcelona, al grup de formadors sindicals, als joves sindicalistes d’Acció Jove i a les persones de diferents rams i sectors del Sindicat que han dedicat el seu temps a reflexionar. Aquest llibre és el seu llibre. Sense ells, aquest llibre no hauria estat possible.

Compartir aquest espai de reflexió m’ha obligat a reflexionar a mi també. Tot un luxe avui dia. Ha estat enriquidor. A tots ells, gràcies.

Jordi Barra

Barcelona, novembre del 2010

1. El món avui Societat sòlida, líquida i gasosa Vivim en un món global, cada vegada més interconnectat, ultratecnològic i canviant, i per això no és més fàcil d’entendre sinó més complex. Hem passat d’una societat plena de referents a un món on el futur és incert en tots els àmbits. Abans, la majoria de la gent seguia un esquema evolutiu ja definit: naixia, es formava durant un període més o menys llarg, treballava, es jubilava i moria. Era una mena de cicle vital predissenyat sense gaires incidències. Algunes persones, fins i tot, arribaven a fer la major part de la seva vida laboral en una sola empresa. Avui, això és pràcticament impensable. Res és segur. I tampoc pensem que aquells temps passats, farcits de mancances, esforços, reivindicacions i lluites, fossin millors. Mirem enrere i endavant sense tenir clar on hem arribat i cap a on anem. Estem ben desorientats.

Amb aquest panorama, no ens hauria d’estranyar el predicament obtingut per les teories del sociòleg polonès Zygmunt Bauman, guanyador del Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats 2010. Ell, després d’estudiar aquests processos, teoritza i anomena temps líquids a aquest pas d’una societat «sòlida», estable i repetitiva, a una de «líquida», flexible i voluble, on no es creen estructures de referència prou fermes per donar tranquil·litat existencial.

La incertesa pel futur, en un món sense valors, fronteres ni referents clars, on tot s’hi val i moltes coses, valuoses en el passat, ara no valen res, provoca inseguretat en l’ésser humà, conscient de la seva fragilitat. L’afebliment de les institucions i organitzacions, que fins ara garantien el futur, fa augmentar la idea d’abandonament i fomenta la recerca de la salvació individual. Com? Amb accions interessades, insolidàries i flexibles basades en el benefici a curt termini per poder-nos adaptar a aquesta realitat canviant i imprevisible.

En aquesta societat líquida, on l’altra persona es veu com un estrany, les relacions de tot tipus, incloses les personals, queden afectades per la deslleialtat i no acaben mai de consolidar-se. La falta de valors referencials fa que s’arribi a parlar, inclús, no ja d’una societat líquida sinó gasosa. Sembla que el terra, on ens havíem assentat fins ara, es mou o desapareix sota els nostres peus. Un terratrèmol social de grau màxim en l’escala de Richter. Més que mai, ens trobem sols i psicològicament desorientats, sense saber on o a què agafar-nos. Model econòmic i crisi La societat líquida baumaniana s’inscriu en un model econòmic depredador dels recursos i el territori, més centrat en l’economia especulativa i financera que en la productiva. L’actual crisi ha estat el resultat final, la cirereta, de tot aquest procés. La sofisticació extrema dels instruments financers, que es mouen gràcies a les noves tecnologies vint-i-quatre hores sense descans per tot el planeta, ha contribuït a enfosquir, inclús a amagar, el lloc exacte de la cadena on es localitzen els riscos. Una

economia especulativa que moltes veus expertes no han dubtat a definir com a economia de casino.

El mateix Paul Krugman, professor d’Economia de Princeton i premi Nobel d’Economia del 2008, malfiant-se d’uns financers solament preocupats per guanyar diners com sigui, ha manifestat: «El fet és que gran part del sector financer s’ha convertit en un tripijoc, un joc en què un grapat de persones reben sous esplèndids per enganyar i explotar consumidors i inversors. I si no actuem amb severitat contra aquestes pràctiques, els tripijocs seguiran».

Mercats financers, sense control, que ens han portat a aquesta crisi i que obliguen governs, elegits democràticament, a actuar en contra dels seus ciutadans i a generar atur i empobriment. Això posa en qüestió els fonaments de la democràcia. La política perd pes en la regulació econòmica i social. Els drets dels ciutadans i ciutadanes són qüestionats per les grans empreses i consorcis.

La factura d’aquesta crisi no recau en els causants, no és equitativa, ni tampoc justa. Ve com imposada des de fora, posa en solfa els interlocutors socials, que sembla que no hi tenen res a dir, i menysprea el paper dels referents socials, com ara els sindicats. Una crisi mundial provocada per una minoria i patida per la majoria de la població, el cost de la qual recau en els més febles, mentre que els causants en surten indemnes i, a més, donen lliçons en veu alta, potser per desviar l’atenció de la seva responsabilitat.

Com deia una companya del Sindicat, aficionada al cinema: «Arruïnen el món, enganyant, es queden la pasta, ningú va a la presó, culpen la classe treballadora i els sindicats del fet que l’economia no funcioni i passen la factura als Estats perquè la paguem nosaltres, els de sota. Això sí que és l’Atracament perfecte i no el de la pel·lícula de l’Stanley Kubrick».

Sembla que res no ha canviat en tots aquests anys. Ja en el primer butlletí, editat clandestinament per Comissions l’any 1965, es podia llegir a la portada: «Es la gran vergüenza de una sociedad inmoral en la que los sacrificios se exigen únicamente a la clase trabajadora». Mercat sense rostre, deshumanitzat, on es privatitzen els beneficis i se socialitzen les pèrdues. Han fet de l’atracament perfecte el negoci perfecte. A la recerca del guany desmesurat, corren riscos elevats que paguen tots els altres.

Com deia Gandhi: «N’hi ha prou a la Terra per cobrir les necessitats de tothom, però no tant per satisfer l’avarícia d’uns quants». Temps de reflexió La crisi ha afectat l’estructura mateixa del nostre sistema. Sembla que ja res tornarà a ser com abans. La idea que el lloc de treball ha de ser per a tota la vida s’esvaeix. L’escriptor italià Antonio Tabucchi arriba a dir que: «Avui dia solament existeix el llibre de guanys i pèrdues, cap ideal». El desencís fa la seva presència, i també afecta organitzacions com Comissions Obreres. Cosa lògica atès que està formada per éssers humans.

En aquesta societat confusa, la ciutadania està òrfena de referents de comportament i en necessita. En aquest atzucac, on les idees importants trontollen, des del Sindicat han reaccionat i han estimat oportú obrir un espai per reflexionar, per no quedar-se de braços plegats i fer de la crisi una ocasió transformadora. El Sindicat

sempre ha estat, i amb la reflexió sobre els seus valors ho vol continuar sent, un referent.

«Coneix-te a tu mateix» («Nosce te ipsum»). Aquesta inscripció, que sembla que era en el frontispici del temple d’Apol·lo a Delfos, clàssica en el pensament antic grec, ha estat sempre, per a les generacions posteriors, una invitació a conèixer la seva realitat interna i poder assolir les fites necessàries amb seguretat i força. Fer un primer pas per detectar i diagnosticar què mereix ser preservat, eliminat o adaptat als nous temps, a les noves circumstàncies. En això rau la importància d’aquesta reflexió feta des de l’interior, des de la base del Sindicat. Qui millor podria fer-ho que aquelles i aquells qui s’enfronten dia a dia a la realitat i al funcionament de la maquinària sindical? Aquelles i aquells que cada dia s’encaren amb les dificultats.

Aquest llibre és el fruit d’un temps de reflexió sobre els valors, la funció i el funcionament del Sindicat. El primer pas per connectar amb els propis valors és dur a terme un procés d’autoconeixement. Parar-se a pensar quina és la raó de ser de l’organització i a l’entorn de quins valors s’articula. El què i el com li dóna sentit.

Una noia d’Acció Jove, responent a la invitació de participar, diu després de rumiar una estona: «Estem en un moment de canvi en què sectors amb forta presència sindical, com empreses grans, també estan en crisi. Hem de reinventar-nos i adaptar-nos-hi, mantenint i difonent els nostres valors en un mercat laboral cada vegada més atomitzat i complex. Una mena de nou sindicalisme».

El fet de reflexionar sobre el valors centrals del Sindicat és una manera d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Nous reptes demanen replantejaments continus. Realitats canviants demanen agilitat de resposta. La qüestió rau en com fer-ho i quin és el preu, què es vol conservar, què es considera irrenunciable. A cada generació de sindicalistes li ha correspost un moment de lluita. Als d’ara els toca reflexionar i aplicar les conclusions en l’acció diària per poder continuar-la amb fermesa. Necessitat de valors La crisi no és fruit dels defectes estructurals del sistema sinó del comportament immoral d’uns quants. Una visió absolutament economicista i consumista, que oblida el component ètic que ha de regir les activitats humanes, ha contaminat de dalt a baix tota l’escala social. Els uns se n’han aprofitat i els altres s’hi han emmirallat sense reaccionar. El personatge de Salomon, a l’obra de teatre El preu d’Arthur Miller, ja definia, bastant bé, el 1968, aquesta degradació general quan diu: «Abans, quan algú se sentia enfonsat, anava a l’església o començava una revolució. Ara, se’n va a comprar».

Creiem, doncs, que és moment de reflexionar. Qualsevol organització que no es replantegi les seves idees i valors en aquest món canviant té data de caducitat. Però de què estem parlant quan diem valors? El valor, segons el diccionari, és la qualitat o conjunt de qualitats que fan que una persona o una cosa sigui preuada, que valgui. També és el grau d’utilitat o aptitud de les coses per satisfer les necessitats o proporcionar benestar o delit. Per tant, és una mena de combinació de quelcom que consideraríem important, que val la pena defensar, alhora que ens pot fer un servei, ser-nos útil.

En boca d’un company, que sense diccionari fa servir les seves paraules i intenta donar la seva pròpia definició i sentit a la necessitat de triar els nostres valors: «Valors,

principis, senyes d’identitat que entronquen o deriven els uns dels altres. D’on venim, qui som i on volem anar. La tria dels valors ens orientarà».

Fent servir els nostres valors, pensem que avui dia Comissions Obreres té respostes i propostes adients, fruit de la seva història, la seva lluita i la seva reflexió. No podem oblidar que el moviment sindical té una llarga trajectòria. Això no vol dir que encara estigui ancorat en el segle XIX sinó que és capaç, gràcies a una llarga experiència i constant reflexió, de donar respostes a les necessitats actuals dels treballadors i treballadores, d’adaptar-se a aquests nous temps. Les paraules De vegades pensem que les paraules tenen un sol significat. No és així. El significat ve, sovint, condicionat per l’interlocutor o la interlocutora que les fa servir. Això s’accentua quan es fa referència als valors.

Avui dia hi ha un grapeig intencionat dels significats. Les paraules volen dir tres o quatre coses diferents, la qual cosa provoca ambigüitat conceptual. Això és degut al fet que hi ha una apropiació de les paraules i dels grans conceptes que buida el seu contingut. Les paraules perden el seu significat habitual i són obligades a expressar allò que interessa a qui les manipula. Els seguidors de Pinochet van fer de Libre, la cançó de Nino Bravo, el seu himne de combat. I els neofeixistes italians no van tenir cap pudor a l’hora de relacionar el simbòlic uniforme feixista de l’època de Benito Mussolini, i encara símbol de l’extrema dreta italiana —la camicia nera—, amb la cançó d’amor, èxit de l’estiu, La camisa negra, del colombià Juanes.

L’escriptor barceloní Enrique Vila-Matas ja adverteix que: «El llenguatge funciona com un element d’encobriment molt notable». Aquesta apropiació incrementa, encara més, la sensació de pèrdua de referents. El combat es produeix també en l’àmbit lingüístic. Un company del grup de formadors i formadores sindicals, obligat a ser molt zelós amb el que ensenya i transmet, té molt clar per què cal fer-ho: «Hem de definir i parlar d’ideologia, si no altres vindran i ho faran per nosaltres».

Per al Sindicat, els valors tenen una accepció, moltes vegades, diferent a la d’altres organitzacions. Què pot significar llibertat per a un sindicalista, un polític, un empresari o, ja no diguem, un neoliberal? Per tant, hem de parlar clar en aquesta època d’ambigüitat. Posar llum sobre el significat de les paraules.

Fins i tot una paraula, amb el pas del temps, pot canviar de significat per a nosaltres mateixos. Una mica com passa amb la ideologia. Aferrar-nos a certes paraules, en lloc de redefinir clarament què volen dir per a nosaltres, pot portar a equívocs. Un company amb una trajectòria política molt llarga ens comenta: «Hi ha un problema lingüístic: les paraules que amb el pas del temps esdevenen massa suades (o gastades). Per exemple: classe social. Si diguéssim que les classes socials no han canviat en cent anys no tindríem raó. Amb aquestes transformacions en el temps, les dues classes continuen subsistint amb canvis interns. La classe dominant s’ha reforçat. Hauríem de ser capaços de trobar noves paraules o nous matisos i no ser acusats de fer servir vells discursos passats de moda. Una altra paraula suada seria comunisme. Això no vol dir, evidentment, que gran quantitat de principis i mètodes del comunisme no es puguin acceptar en la societat actual. Hauríem de ser prou hàbils, no per canviar els conceptes, sinó el nom de les coses».

El llenguatge ha canviat; però si canvia el llenguatge és que alguna cosa ha succeït que obliga a variar-ne el significat. L’escriptor uruguaià Mario Benedetti ho plantejava irònicament: «Quan crèiem que teníem totes les respostes, de sobte, canviaren totes les preguntes». Sovint les velles paraules no serveixen per entendre el present. L’apropiació en mans dels altres i la necessitat d’actualitzar i transmetre què entenem nosaltres al segle XXI ens obliga a una disputa constant i esforçada per definir els termes. Triar i definir Estem, primer de tot, obligats a triar quins són els nostres valors. No pensem que els valors sempre comporten aspectes positius. Les SS, el KGB o, actualment, la màfia també en tenen. El diccionari ja ens avisa quan, en les definicions més amagades, ens informa que els valors tenen polaritat pel que fa a si són positius o negatius, i jerarquia respecte a si són superiors o inferiors. La tria de valors, per si mateixa, és una primera selecció. Posteriorment tenim el deure d’expressar «què entenem nosaltres per una cosa» i «què signifiquen per a nosaltres».

Definir els nostres valors és una manera d’agafar el timó del debat dels continguts. Avui dia, com hem vist, l’apropiació de les paraules per nombrosos col·lectius fa que la lluita també es traslladi al camp de les definicions, al camp de les idees. Lluita important perquè els valors donen sentit a l’acció, tant en positiu com en negatiu o per inacció. Seria com ara un martell (eina), que pot servir per fer una casa, per destruir-la o perquè es rovelli dins d’un calaix.

Els valors ben triats i definits ens donen seguretat. Una companya del Baix Llobregat, bregada en negociacions difícils, assevera: «Quan una està segura dels seus valors, parla amb més força, amb convicció. Qui no en té, ha de vendre la moto». Com ho hem fet Aquest llibre s’ha plantejat com una reflexió des de baix. D’una manera ben senzilla. Ens hem reunit en diverses trobades, al voltant d’una taula, amb membres de base del Sindicat. Dones i homes de sectors diversos, franges d’edat que van des de joves fins a jubilats i jubilades, nouvinguts i gent amb dècades de militància que n’han vist de tots colors. Trobades territorials a Girona, Tarragona, Baix Llobregat i Barcelona.

Es pretenia assolir la major representativitat i varietat possible, i plantejar un debat totalment obert i flexible. Cadascú ha pogut dir el que li ha semblat. Un company, al final d’una de les reunions, valorava aquest aspecte tot dient: «Cadascú i cadascuna de nosaltres s’ha expressat amb una llibertat aclaparadora. Això diu molt a favor de l’organització. Aquest debat no es dóna en totes les organitzacions, ni en els partits d’esquerra».

Uns grups s’han centrat més en un sol aspecte i d’altres han tocat totes les tecles. Alguns valors han monopolitzat algunes trobades. Per exemple, a Girona vàrem centrar-nos en la solidaritat. Damunt la taula, els valors han estat analitzats i discutits en el seu significat. Pel davant i pel darrere, posant de manifest les dificultats de portar-los

endavant. Com diu el periodista barceloní Borja Vilaseca: «Per canviar el món, hem de començar per mirar-nos al mirall».

S’ha reflexionat per fer una diagnosi de quins valors ens han d’acompanyar al segle XXI. Davant el risc de ser titllats d’idealistes i romàntics, s’ha manifestat la crua realitat de la feinada que suposa assumir-los als nostres dies. S’ha parlat del treball, del sindicalisme, de la igualtat, de la solidaritat, de la reivindicació i de la importància del col·lectiu. No ha estat un exercici teòric. Recordem que l’ésser humà és amo dels seus silencis i esclau de les seves paraules. Si s’han triat uns valors és per portar-los a terme, fer-los nostres i donar la cara per ells. No fem allò que deia, irònicament, la desapareguda directora de cinema Pilar Miró: «El característic de l’ésser humà contemporani és la seva capacitat per pensar una cosa, dir-ne una altra, sentir-ne una altra i fer-ne una altra de diferent».

«Valors, principis, senyes d’identitat que entronquen o deriven els uns dels altres. D’on venim, qui som i on volem anar. La tria dels valors ens orientarà».

2. El treball Qüestió prèvia A l’hora de plantejar el valor social del treball van sorgir uns dubtes inicials. Què significa i suposa el fet de treballar? I d’on o de qui ve la idea que el treball és en si un valor? Dubtes de si el treball ens aliena o ens dignifica. No ens l’han imposat els amos? Dubtes de si aquest valor ens l’han fet creure els qui manen. Per a molts, pencar és una necessitat, una obligació. Un crida, sorneguer: «El treball és un càstig de Déu».

Un noi d’Acció Jove, resignat, diu: «No ens enganyem. Jo preferiria ser a Cancun prenen caipirinhes. Qui no? Però, com que això no pot ser, intentaré treballar en les millors condicions per a mi i els de la meva empresa. Això ens ha de fer pensar si aquest valor és un valor empresarial o sindical».

Tots treballem per sobreviure a canvi d’un sou. Solament uns privilegiats se’n poden estar. No tothom ho fa de bon grat, ni en allò que vol, ni està justament remunerat. Resignats al fet que la majoria hem de treballar, cadascú hauria de trobar-ne aquest sentit inicial. Tecnologia i treball Majoritàriament sí que hi ha coincidència, un cop acceptat el fet que és una obligació, que el treball històricament ha tingut i sempre tindrà un valor articulador en la manera d’entendre la nostra societat.

L’aplicació de la tecnologia a l’elaboració de productes i serveis ha provocat que la relació de la societat i dels treballadors i treballadores amb l’objecte produït o la tasca que s’ha de realitzar hagi variat en el temps, sobretot en les últimes dècades. La informàtica, la robòtica o la millora i l’automatització dels processos productius qüestiona les maneres tradicionals de fer les coses. Els pocs sectors que encara hi mantenen un vincle fort són els més artesanals o aquells en els quals la part humana és prioritària. Feines en què predomina l’ús de les mans, la ment i el cor.

La tecnificació, la mecanització i la globalització allunyen mentalment i inclús físicament les persones i els productes. Els treballadors i treballadores passen a ser peces d’un gran engranatge. Quantes feines de fa uns anys enrere s’han transformat o desaparegut? La part positiva és que s’han creat nous sectors, abans impensables, i que les màquines s’encarreguen de les tasques més perilloses i feixugues. A canvi, han substituït un bon grapat de treballadors i treballadores, i operen les hores que calgui sense descans ni protestes.

Un company, somrient amb tendresa, ens explica una anècdota. El seu nebot de set anys, assenyalant una porta automàtica d’un supermercat, li deia tot satisfet: «Oncle no et preocupis perquè en el futur tots els aparells, com ara aquesta porta, funcionaran sols i llavors ja no caldrà que treballis, ja no hauràs de fer res. Serà possible gràcies a una cosa anomenada tecnologia». El comentari del nen li va fer pensar en el sentit d’una societat en què no hagués de treballar. Sobre quins pilars s’articularia?

La vinculació entre la feina i qui la realitza incita un intercanvi d’opinions en una de les trobades. Un diu: «S’ha perdut la identitat amb allò que fas, amb allò que treballes, amb l’ofici. Dir: “Jo sóc tal cosa”. Molts oficis estan mal vistos pels qui els fan. Això és degut al sistema econòmic d’aquesta societat de consum. Si tu t’identifiques amb el que fas, la responsabilitat, la constància i l’esforç vénen tot seguit. Avui dia, potser, ens identifiquem més amb l’empresa i no tant amb la tasca, el treball que hi fem». Un altre afegeix, ampliant la idea: «Fa trenta anys tu eres torner fresador i et mories sent torner fresador. Ara amb vint-i-cinc anys has passat per un munt de feines. El canvi del mercat de treball fa que sigui difícil identificar-se amb el que fas. El que està clar és que ets classe treballadora». Desvaloració La mecanització i la tecnologia ens han allunyat de l’objecte elaborat. Per la seva part, el model econòmic i la crisi han afectat greument el mercat laboral. Una economia capitalista en què preval la part financera ha depreciat el que havia estat el valor central fins ara: el treball.

Una intel·ligència i un sistema dedicats a crear productes intangibles perillosíssims. On és el valor afegit i la responsabilitat d’una economia basada en productes porqueria que solament existeixen sobre el paper? Què fan unes empreses dedicant-se a empaquetar productes derivats i especulatius que, un cop han fet fallida, ens han enfonsat a tots? Què aporta, tret d’enriquir uns pocs especuladors, aquesta economia financera?

Patim un predomini de les finances sobre l’economia real. La preeminència del model econòmic monetarista, basat en el guany ràpid, és una de les causes de la desvaloració social del treball. És el triomf a qualsevol preu. Un de Tarragona, rumiant sobre les conseqüències de tot plegat, diu: «Avui dia ens ensenyen que per guanyar molts diners no cal un gran esforç sinó fer una bona inversió. En aquesta última època ens han ensenyat que comprar un pis era fer un gran negoci i no calia esforçar-se gaire. La societat ha perdut el valor que tenia abans el treball en benefici d’aquest guany de diner fàcil. Els més afectats són els joves perquè són els qui estan aprenent a treballar». Un altre li respon: «Respecte al treball hi ha una cultura de la xamba, de muntar-s’ho amb el mínim esforç, l’èxit social no va vinculat a fer coses interessants». Un exemple contrari a aquesta tendència serien les cooperatives, on, majoritàriament, hi ha una subordinació del capital al treball i on els interessos dels empleats i directius estan més integrats.

A vegades, la menysvaloració de la feina ve d’alguns empresaris, que consideren els empleats i empleades com a números per quadrar en la seva planificació. Si són grans empreses, les fàbriques, oficines o sucursals són xinxetes en un mapamundi que es poden posar i treure segons els seus interessos. Els llocs de comandament, on es prenen les decisions estratègiques, estan ben allunyats del llocs de feina. Una llunyania física i emocional que augmenta la deshumanització de la gestió. Això recorda aquella vinyeta del dibuixant argentí Quino en què es veu un taulell d’escacs en el qual hi ha tres peces negres que representen homes de negocis que porten el símbol del dòlar a les mans. Estan arraconades per disset figures blanques amb cares temoroses (un miner, un mecànic, una mestressa de casa, un jubilat, un camperol…). A sota hi ha escrit: «Problema d’escacs: juguen les negres i fan escac i mat quan els dóna la gana». La

precarietat laboral ha provocat que moltes persones se sentin com a peces d’escacs en un taulell on elles no controlen els moviments. No poden evitar ser escombrades en qualsevol moment. Això fa perdre no solament el valor del treball, sinó que fins i tot es perd el sentit de la pròpia vida en aquesta societat líquida.

Les persones simbòliques, els referents socials, avui dia tenen poc a veure amb el món del treball. Hi ha una decadència de valors. Socialment s’ha instaurat la idea que treballar és de ximples. Un que ha viscut aquest procés es lamenta: «Als anys vuitanta, a la televisió, la gent que hi sortia tenia una rellevància, producte de la seva activitat, eren intel·lectuals o artistes. Eren algú que despuntava en un aspecte de la vida. Això, al segle XXI, és impensable. Si mirem qui surt avui a la tele, com a referents, n’hi ha per llogar-hi cadires. Socialment hi havia un altre context, l’entorn genera una altra dinàmica».

La precarietat de les feines i el fet que molts hagin de treballar en allò que no volen, no en allò en què s’han format sinó en el que poden, augmenta la sensació de «condemna divina» del treball. L’esperança de progressar es diposita, no en les pròpies capacitats, sinó en un cop de sort extern (l’efecte cuponàs). Hi ha una devaluació del concepte de treball. El mercat de treball s’ha anat rebaixant al mateix temps que la consciència de la gent. La gent no lluita per res i cau en el conformisme. A més, reivindicar suposa posar en risc el poc que tens. Les poques persones que desitgen canviar aquesta situació es troben soles. Necessitat i dignificació El treball és, per a la majoria de nosaltres, una necessitat per mantenir-nos econòmicament, per poder viure. Aquesta necessitat, encara que no ens agradi, li dóna valor. La necessitat és la base de les relacions entre els qui ofereixen feina i els qui en demanen. Defineix el rang que s’ocupa. Forma, des de sempre, l’entramat social.

La seva importància es fa palesa en el fet que està recollit legalment en la nostra carta magna. L’article 35 de la secció II de la Constitució Espanyola del 1978, consagrada als drets i deures dels ciutadans i ciutadanes, diu, encara que soni més a utopia que a realitat: «Tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball, a la lliure elecció de professió o ofici, a la promoció a través del treball i a la remuneració suficient per satisfer les seves necessitats i les de la seva família sense que en cap cas se’n pugui fer discriminació per raó de sexe».

L’economia requereix els treballadors i treballadores per funcionar. Les persones ocupades tenen un paper bàsic en el procés productiu. Tenen una utilitat. Tenen un valor social. Un, que està segur del seu paper, diu: «El món del treball és la porta d’entrada als drets de ciutadania. Si tu no treballes, no reps una remuneració i per tant no pots accedir a un munt de coses. Per exemple, a l’habitatge. La riquesa la creen els treballadors i treballadores. Encara que altres tinguin el volant, nosaltres som el motor. Almenys som els productors principals de la riquesa».

Quan alguna persona perd el seu lloc de treball es qüestiona el seu estatus en l’organigrama social. Se sent fràgil i prescindible. Si aquesta situació s’allarga en el temps, la falta d’ingressos porta a l’anomenat risc social. Socialment, l’atur és apreciat com una problemàtica i la persona aturada, individualment, com un problema. Veiem, així, el rol d’articulador social del treball. La seva prominència.

La trajectòria vital de l’ésser humà és néixer, formar-se i accedir al món laboral. Fora del temps de dormir, treballar ens ocupa la meitat del dia. Més temps que el dedicat a la família o a les nostres aficions. Una companya exposa: «Treballar és vital per subsistir. Ja que li dediquem un munt d’hores, cal mirar de donar-li una coherència dintre de les nostres vides i intentar que tingui un impacte positiu. Buscar-li una mena de lògica a aquesta activitat a la qual dediquem tant temps».

Ja que li consagrem tantes hores i és necessari per viure, hem de donar-li una certa lògica, una certa dignitat, un cert valor més enllà del que li atorga la societat. El valor del treball també ve quan aquest té sentit per al treballador i la treballadora. Quan té sentit per a un mateix. La visualització del producte de la teva feina, la compensació econòmica rebuda, la relacions amb els companys i companyes, els reptes, la superació de les dificultats i el reconeixement, transformen el «càstig diví» en alguna cosa millor. Un pot sentir-se’n orgullós i realitzar-se plenament.

L’Enquesta de qualitat de vida en el treball del 2009, publicada pel Ministeri de Treball i Immigració, recull que més de set de cada deu empleats i empleades manifesten estar satisfets o molt satisfets amb el seu lloc de treball. El desitjable seria que fossin el cent per cent. Però també cal seguir el consell del psiquiatre Luis Rojas Marcos: «El treball és una font important de satisfacció a la vida, encara que no n’ha de ser l’única».

Generacions diferents valoren el treball de manera diferent. Els més veterans han lluitat pels drets, ja han passat altres crisis i tenen una altra perspectiva. Una veterana de Tarragona, ja jubilada, però encara compromesa amb les activitats del Sindicat, comparteix amb nosaltres la seva experiència: «A casa meva el treball sempre ha estat una necessitat. Insisteixo, el treball era una necessitat. No podies plantejar-te una altra cosa i, a més a més, era una cultura en la qual la persona que feia el ronsa estava molt mal vista. En el treball havies de ser molt responsable. De tot el que he après, el bàsic a l’escola, i els grans coneixements, a la feina, per a mi el treball ha estat l’escola de la vida. Una gran experiència. A través del treball vaig aprendre la companyonia, la solidaritat i també l’explotació, les diferències socials i la falta de llibertat. Allò que ens deia Marcelino Camacho: “La democràcia s’acaba quan traspasses la porta de l’empresa”».

Quan els individus es relacionen els uns amb els altres dintre del món laboral, prenen plena consciència col·lectiva del que suposa per a ells el treball. Comparteixen els neguits, les problemàtiques i les aspiracions de progressar. Troben que el punt d’unió entre ells és el treball, seguint la dita popular: «Arrieros somos y en el camino nos encontraremos». D’aquest encontre, en surt la consciència de classe treballadora. En la trobada que vàrem fer amb els sindicalistes més joves, els d’Acció Jove, a la seu central de Via Laietana a Barcelona, corria una samarreta que portava imprès un dibuix d’un home i una dona, com els dels rètols dels lavabos. A sota, un lema en anglès: «Working class. Heroes» («Classe treballadora. Herois»).

Com que es comparteixen demandes, el lloc de treball es converteix en la base de les reivindicacions socials. Una delegada d’una cadena de supermercats pensa en veu alta: «De la valoració del treball, fruit de la lluita pels drets, en surten els beneficis socials».

Dificultats i recuperació del sentit del treball Cal reivindicar, doncs, el paper central del treball. La satisfacció laboral dóna benestar interior i equilibri perquè omple de sentit bona part de la nostra existència. Recordem que la major part de la nostra vida estem pencant. Hi ha una relació entre el valor del treball i la satisfacció de la treballadora i el treballador per la seva feina.

Aquesta reivindicació es troba amb dificultats. Clarament, les ocupacions precàries i aquelles en què es pateix explotació no són ben valorades per ningú. Afecten principalment els joves i les persones immigrades. Tres nois d’Acció Jove narren la seva crua realitat: «Estudiar per aconseguir finalment una feina igualment mal remunerada influeix en la valoració social del treball». El segon afegeix: «Dignificació de la pròpia feina més enllà del sou rebut per fer-la? No és fàcil quan et paguen una retribució minsa. Mileurisme o sotamileurisme. Ja en la retribució hi ha una menysvaloració, un menyspreu». El tercer conclou: «La precarietat laboral dificulta que el mateix treballador o treballadora doni valor al seu treball. Però en el moment que es perd el valor social del treball també es perd la consciència de classe. La feina que faig és una merda però pitjor és ser a l’atur».

Molts empresaris han prioritzat el cost laboral per sobre del benestar, les condicions i la formació dels treballadors i treballadores, i han devaluat la feina d’aquests. Consideren el treballador com una peça fàcil de substituir per una altra. A aquest se l’obliga a la submissió, a acceptar condicions injustes, a la competència entre companys i als riscos laborals. L’explotació salvatge porta a una pressió insuportable: augment dels riscos psicosocials (baixes i depressions), assetjament (mobbing), por i abusos. S’arriba a casos extrems, com la cadena de suïcidis d’empleats de France Télécom a França o Foxconn a la Xina.

La falta de reconeixement del treball provoca desmotivació i, per tant, manca de compromís amb el que es fa. Crea insatisfacció. Un, desencisat, ens pregunta: «No us ha passat que des de primera hora del dilluns et vénen ganes d’acabar la jornada setmanal i anar-te’n a casa?». Un irònic replica: «I tant! Dimarts, dimecres i dijous també!». Un tercer hi posa seny dient: «Dintre del món laboral es veuen els valors humans posats a prova. Hi ha falta de respecte pel treball i pels treballadors i treballadores. Ens han fet creure que la societat de classes ja no existeix i per tant la classe treballadora tampoc. Es permeten menysprear el valor social del treball. Clarament ens han perdut el respecte».

En les trobades, s’hi ha posat de manifest la importància, tant a escala individual com d’agrupació, de dignificar el sentit social del treball. Com diu la veterana de Tarragona, sense perdre l’ànim: «El treball ha estat el primer lloc, el primer graó, des d’on pots començar a canviar les coses. S’ha de fer veure a les empreses que és més rendible tractar bé el treballador».

Això es pot aconseguir, primerament, amb una bona actitud del treballador i la treballadora envers el seu treball i els seus companys i companyes. Després cal fer servir uns instruments que ens ajudaran. Aquests són la tenacitat, la constància, la perseverança, l’esforç i la responsabilitat. Tenacitat

Ser tenaç és tenir la capacitat de fixar amb força les opinions i les resolucions. En altres paraules: una vegada arribem a una conclusió, que aquesta estigui ben arrelada i present en nosaltres. No en dubtem, que sigui ferma, forta, resistent. Una companya del sector de l’hostaleria diu: «La tenacitat ens ha d’ajudar a vèncer la por. Per arraconar els drets de les persones no hi ha res com la por. Poder, així, amb força, intentar canviar des del teu lloc de treball les condicions, millorar-les».

És curiós que la paraula tenacitat tingui la mateixa arrel llatina (tenax, tenacis) que tenalles. La tenacitat ens fa forts en les nostres idees, segurs del que pensem i resistents en l’acció. Com les tenalles. Constància i perseverança La constància i la perseverança suposen tenir interioritzada l’actitud de prosseguir durant el temps que calgui un propòsit. Persistir en l’opinió o en l’acció des del començament fins al final. En un diccionari s’arriba a definir perseverança com ‘constància en la virtut i en el manteniment de la gràcia fins a la mort’. Que ja és mantenir prou…

Mantenir-nos en la nostra posició dia rere dia. Darrere el nostre objectiu com un gos perdiguer. Un noi d’uns vint anys d’Acció Jove demostra la seva perseverança ja assumida: «A mi m’han ensenyat a Comissions a convertir-me en un torracollons, en gota malaia. Digues-li com vulguis. Moltes vegades l’única manera que et facin cas és ser un pesat».

La constància i la perseverança són imprescindibles per assolir les fites que ens marquem. Una companya ens recorda la dita popular: «No hem de tirar mai la tovallola». Si no ho aconseguim, hem de continuar i tindrem la satisfacció de ser actius, de fer tot el que podem per assolir allò que creiem bo per a nosaltres. El missioner Vicenç Ferrer, aconseguidor de causes impossibles, deia: «Els poderosos tenen poder i molts diners, però els ciutadans tenim el poder de perseverar a fer el bé».

Si seguim amb el símil anterior, la constància i la perseverança serien la mà que subjecta sense descans les tenalles en espera de treure el clau. El dramaturg alemany Bertolt Brecht ens feia veure com n’és d’important tenir assumits aquests principis: «Els homes que lluiten un dia són bons, els que lluiten una setmana són millors i els que lluiten tota la vida són indispensables». Esforç Esforç és desplegar la pròpia força física o moral per vèncer una resistència, per aconseguir alguna cosa tot superant les dificultats. Per esforçar-se cal tenir empenta, ser fort davant les adversitats, ser enèrgics, no defallir. Avui dia es parla molt de la pèrdua d’aquest principi. Un veterà d’origen andalús, amb una trajectòria vital molt dura, rememora: «La cultura de l’esforç s’ha perdut. Abans estudiàvem, treballàvem i fèiem sindicalisme. Els temps han canviat. Nosaltres vàrem lluitar precisament perquè les

noves generacions no haguessin de passar per això. Amb esforç, cada generació ha aconseguit coses en cada època i ha facilitat a la següent generació el camí». L’escriptora i premi Nobel xilena Gabriela Mistral afirmava: «On hi hagi un arbre per plantar, planta’l tu. On hi hagi un error per esmenar, esmena’l tu. On hi hagi un esforç que tots esquiven, fes-lo tu. Sigues tu el que aparta la pedra del camí».

Inevitablement, l’acusació d’absència d’esforç es focalitza en les noves generacions, que s’han trobat drets ja establerts o que no treballen i es queden a casa dels pares. Curiosament, són els companys i companyes de més edat els qui surten en la seva defensa dient que no es pot generalitzar i que la situació és especialment complexa i difícil per al jovent. Un dels defensors valora: «Hi ha gent jove de moltes menes. Mai havien estat tants els joves tan ben preparats i conscienciats. No hem de fer l’arquetip d’un jovent despreocupat. El futur el tenen ben negre. No m’agradaria trobar-me en la seva pell». Una altra defensora afirma: «No hem de criminalitzar els joves. Aquests de la generació ni-ni (ni estudien, ni treballen) no els representen. La societat ha perdut els principis de l’esforç i el valor del treball davant d’altres com ara el consumisme. Malauradament aquesta és la dinàmica actual. No tots en un comboi són locomotores. Hi ha molt vagons i alguns d’ells, molt pesats».

L’esforç també té un aspecte que ens permet valorar en la seva justa mesura la nostra feina. Les coses, com més costen, més s’aprecien. A les tenalles, l’esforç seria la força aplicada per les mans. Responsabilitat La responsabilitat és la capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó. Reconèixer i acceptar les conseqüències d’un fet realitzat. També té el sentit de la manera com es fan les coses. És tenir cura i interès perquè tirin endavant amb èxit.

Un treballador o una treballadora davant de l’objecte produït o el servei ofert, si aquest és de qualitat (manera de ser bona o dolenta d’una cosa), si està ben fet, ben realitzat, afegeix un valor, moltes vegades difícilment mesurable, de responsabilitat. Una companya, delegada en una coneguda cadena de supermercats, comenta: «El valor social del treball el dóna cadascuna sent professional. Això no vol dir en cap cas que ens el reconeguin. La immensa majoria dels qui ens critiquen mai agafen responsabilitats, són els més passius». L’actitud responsable parla per nosaltres. Dóna la imatge d’algú en qui es pot confiar. És garantia d’eficàcia, justícia, equitat i coherència. Per això moltes empreses volen associar la seva imatge a l’etiqueta d’empresa responsable.

El fet de ser conscients que estem fent les coses bé, ens donarà la força i la seguretat a l’hora de defensar el nostre treball i en l’exigència que aquest ha de ser justament remunerat amb diners o beneficis laborals. És acceptable exigir o reivindicar a canvi d’un servei o feina mediocre o mal feta? Estaríem enganyant l’altra part i també a nosaltres mateixos. Seria irresponsable.

Tenir raó, i abans, com a vegades es diu: «carregar-se de paciència». En aquest cas la feina ben feta i responsable ens dóna un estat i una força sòlida, i ens omple d’arguments. L’actitud d’aquest orgull per la tasca ben feta ens porta també a una predisposició per millorar dia a dia, per cercar maneres de ser millors, per formar-nos, per aplicar la nostra formació i experiència en una contínua revaloració del nostre treball. Per augmentar-ne la qualitat.

En cap cas vol dir que els altres ho valorin, tot això. Però els primers a estar-ne convençuts no hauríem de ser nosaltres? Difícilment podem transmetre la idea que allò que fem és bo i important si no n’estem plenament convençuts. En cas contrari, ens enganyaríem. Seria com fer-se trampes jugant al solitari.

La responsabilitat i la professionalitat han d’orientar el nostre treball. Quin sentit té anar cada dia a treballar sabent que un no compleix amb la seva feina? Si demanem un sou just, de ben segur que ha de ser a canvi d’una feina ben feta, oi? Per tenir arguments de força en les nostres reclamacions laborals, un pilar ferm hauria de ser que la reclamació es fa a canvi d’una cosa o tasca ben feta, a canvi d’una cosa o tasca que té un valor. Això no vol dir que automàticament ens el reconeguin, aquest valor. Una de les eines de negociació és menysvalorar l’aportació de l’altre per obtenir més profit en l’intercanvi.

La responsabilitat ens omple de força i coratge per assumir amb valentia i seguretat les conseqüències dels nostres actes. Una persona responsable mai fugirà d’estudi. Sempre hi estarà present per donar la cara. Un company avalua el que això comporta: «Hem de ser conscients que els nostres actes i paraules ens comprometen, en som responsables». Les tenalles Per deixar d’una vegada les tenalles a la caixa d’eines, repassem la metàfora. La tenacitat seria el metall amb què estan fetes; la constància i la perseverança, la mà que no les deixa anar fins a treure el clau; l’esforç, la força per treure’l, i la responsabilitat, la manera correcta de fer-les servir i, a la vegada, de saber donar compte de l’ús que n’hem fet. Finalment, el valor social seria el reconeixement del treball fet amb aquesta eina.

Tots els principis d’aquest capítol han de tenir un perquè. Per què els fem servir? Amb quin objectiu? Hem de clarificar per quin motiu hem de tenir tots aquests valors tan exigents amb les actituds de les persones. Llavors la tenacitat, la constància, la perseverança, l’esforç i la responsabilitat tenen sentit. Saber per què val la pena aplicar totes aquestes eines.

Avui, si tenim una feina, ens podem considerar uns privilegiats. Hauríem de buscar la felicitat en el nostre treball. Això s’assoleix amb el compromís amb ell, per poc valorat que estigui pels altres. Per limitat que sigui el nostre treball sempre, dintre de les nostres possibilitats, podem millorar i innovar-hi. Donar-hi un valor per a nosaltres (intern) i aconseguir el valor social (extern). Transmetre als altres la seva importància. Una companya de Tarragona ens explicava què feia ella: «Jo a la meva filla he intentat inculcar-li el valor del treball. A l’estiu, a pesar d’haver aprovat, la faig treballar en un supermercat. Ella em diu que les seves amigues no treballen. Potser mereixeria unes vacances però penso que en el futur valorarà el que aprengui en contacte amb el món laboral. Que aprengui què és la responsabilitat. Des de la família cal transmetre els valors. Sé que això és anar contra corrent. Ara potser no, però penso que, en el futur, em donarà les gràcies».

La tenacitat, la constància, la perseverança, l’esforç i la responsabilitat no solament són paraules boniques. Totes elles podrien ser al servei d’una mala causa. Amb elles, volem donar sentit a un dels pilars del Sindicat: el valor social del treball. Són paraules molt exigents. Demanen el millor de tots nosaltres. Ens posen a prova. Ens

obliguen a passar de la teoria a la pràctica, si volem aconseguir resultats. Ben combinades, són d’una gran eficàcia. Són a les nostres mans, tot depèn del seu ús. Tot un repte.

«Ara amb vint-i-cinc anys tu has passat per un munt de feines. El canvi del mercat de treball fa que sigui difícil identificar-se amb el que fas. El que està clar és que ets classe treballadora».

«De tot el que he après, el bàsic a l’escola, i els grans coneixements a la feina, per a mi, el treball ha estat l’escola de la vida. Una gran experiència. A través del treball vaig aprendre la companyonia, la solidaritat i també l’explotació, les diferències socials i la falta de llibertat».

3. El sindicalisme L’afiliació Al nostre país, a diferència d’altres del nostre entorn, les persones que treballen no estan obligades a afiliar-se. La decisió de fer-ho, per tant, es fa d’una forma lliure i voluntària. Comissions Obreres és una organització sindical que vol agrupar homes i dones del món del treball perquè defensin solidàriament els seus interessos i provoquin un canvi social. També pretén intervenir des d’una perspectiva social en la redistribució de la riquesa, vetllant pel bon funcionament dels serveis públics i aconseguint polítiques socials de protecció. La importància rau en el fet que en afiliar-se els treballadors i treballadores no solament accedeixen als ajuts i beneficis que el Sindicat els pot aportar, sinó que uneixen forces per lluitar per la defensa dels seus interessos socials i laborals.

L’afiliació és la manera d’anar estenent-se empresa per empresa, d’organisme a organisme, de lloc de treball a lloc de treball. Com més afiliació, més presència, més força col·lectiva i més representativitat. Els afiliats i afiliades poden participar en totes les activitats del Sindicat, donar la seva opinió i, si volen, participar en els congressos a través de l’elecció democràtica dels representants. Aquesta participació enforteix els vincles entre els companys i companyes, i la fidelització amb el Sindicat que els representa.

A Catalunya, més de 185.000 persones han triat Comissions Obreres, entre les diverses opcions sindicals, per afiliar-se. Ells i elles representen la diversitat del món laboral. Són com la pinya d’una colla castellera. La seva presència, el seu compromís i la seva unió a la base del castell, el reforça. Com més gent hi ha a la pinya, més forts són els fonaments de l’estructura i es poden assolir torres més altes. Pot ser que arran de terra la pinya no es vegi, però sense ella el castell no pot aixecar-se amb solidesa. Créixer més a la base per permetre entre tots que l’enxaneta arribi al més amunt del cim del castell. Aquesta és la importància de l’afiliació. Possibilita i dóna sentit a tota la tasca del Sindicat. El treball sindical Quan a les trobades debatíem sobre el valor social del treball, s’hi formà espontàniament un subtema que se’n derivava. L’entitat que prenia el va fer digne de tenir un capítol per a ell sol. Aquest subtema, fruit de les vivències dels vostres companys i companyes, és el valor del treball sindical, el sindicalisme. Quina valoració fa la societat i què suposa per a tots aquells que hi dediquen part de la seva vida diària.

No es tracta simplement d’afiliar-se. Un s’arrisca a definir-ho: «El treball sindical és més que pagar una quota. És fer un pas més enllà. És formar part del Sindicat de manera activa. Treballar per als altres». L’objectiu del sindicalisme és claríssim. És bàsicament aquell treball necessari per defensar els interessos i el benestar de la classe treballadora. I encara que sembli utòpic, tot allò que a partir d’aquesta defensa es pugui fer per millorar el nostre món i progressar.

Davant d’un capitalisme incapaç d’autoregular-se, d’actuar com a fre dels seus excessos, els empresaris volen fer negoci i busquen també els seus legítims interessos. Per la seva part, mitjançant la feina sindical de supervisió, negociació i reivindicació, el Sindicat vetlla per les justes condicions i tracte envers els treballadors i treballadores, i posa al seu servei la pràctica i l’acumulació d’experiència, el saber fer.

Això, que aparentment sembla tan simple, comporta la mobilització d’un munt de treballadors i treballadores, que a més de la seva feina normal dediquen hores a la defensa dels seus companys i companyes. Alguns, dispensats de la jornada laboral, hi tenen una dedicació exclusiva. Milers d’experts sindicals en la negociació col·lectiva, delegats i delegades de salut laboral i prevenció de riscos, i delegats i delegades a moltes empreses fan la seva tasca. Gent que s’ha format per estar ben preparada de cara a transmetre els coneixements i ajuts que calguin en matèria laboral.

Molts ja vénen del món de l’associacionisme i d’altres decideixen fer el primer pas arran d’una problemàtica sorgida en el seu entorn professional. En aquests temps en què es defuig el compromís, aquesta posició activa ja diferencia tots aquells i aquelles que opten per dedicar-s’hi. Philip Zimbardo, psicòleg de la Stanford University, manté: «Els herois són persones que actuen quan la major part de la gent no fa res». La imatge La majoria de la societat no té gaire clar en què consisteix el treball sindical. Fora de la gent que pertany al nostre àmbit, la informada, o dels qui, per una problemàtica concreta, hi han tingut contacte directe, la resta en té una idea força esbiaixada.

Potser no som prou conscients que la imatge del sindicalista no ha evolucionat gaire. És molt antiquada i no es correspon amb la realitat. Un, rient, diu: «És com els guiris que es pensen que a Espanya anem pel carrer vestits de toreros i flamenques. Aquí, molts creuen que tots els sindicalistes som obrers malcarats amb granota blava, adhesiu del Sindicat a la solapa, disposats a cremar un pneumàtic i muntar una barricada a la primera oportunitat».

Sorprèn la persistent percepció que es té dels sindicats com a organitzacions ancorades en el passat. Una cosa és com ens veiem nosaltres i una altra ben diferent, com ens veuen els altres. Cal aproximar les dues visions per apropar-se al màxim possible a la realitat. Donar una imatge actualitzada que mostri la diversitat de la figura del sindicalista i, sobretot, que aquesta imatge distorsionada no afecti també la imatge de la tasca sindical i quedi amagada en segon terme.

Un company del Baix Llobregat, preocupat per aquesta visió, diu: «En el món digital i de les comunicacions és tan important l’acció com la publicitat d’aquesta acció. Per què us penseu que triomfen les assessories d’imatge? Caldria cuidar aquests detalls. Sovint, jo no em reconec en la imatge que es té de nosaltres i del que fem». Si volem que es valori la tasca sindical, aquesta imatge ha de canviar. La mala premsa

La idea distorsionada que en té la societat s’ha agreujat, d’un temps ençà, amb una veritable campanya de desprestigi. Aquesta prové de sectors de poder amb una ideologia molt clara, els quals defensen interessos molt concrets. No perden cap oportunitat, i utilitzen tots els seus recursos i mitjans de comunicació afins per desacreditar el sindicalisme.

Els sindicats són l’última línia de defensa dels treballadors i treballadores. Hi ha un intent de reduir el seu paper o treure’ls del mapa. Ofegar-los mediàticament i econòmicament per evitar la seva influència. Es pretén que la seva imatge poc definida passi a ser clarament negativa.

Tres companys detecten que s’ha posat en marxa un procediment clàssic, de manual, de destrucció de l’adversari. La primera fase sempre és un llarg període de desprestigi i buidatge de qualsevol aspecte positiu. S’intenta deshumanitzar al màxim, a fi de bloquejar els mecanismes de simpatia, empatia i solidaritat. Transmetre la visió d’unes organitzacions formades per aprofitats i vividors que només pensen en els seus privilegis. Consumidores de recursos públics que són gestionats malament. Insolidàries amb la resta de la societat i sense formació ni capacitat per fer res de bo. El primer d’aquests companys, posant-se la mà al cap en forma de banyes, diu: «Només falta que ens posin la cua, les banyes i el trident».

Males conductes individuals i aïllades de membres del nostre Sindicat són elevades de categoria per fer creure que tots els comportaments són iguals. Com si entre tants milers no hi pogués haver algunes excepcions. Un company, preocupat pel perjudici que suposen les ovelles negres, diu: «No tot s’hi val. Això també inclou la selecció dels qui representen Comissions».

La gent té una visió unitària i no distingeix clarament entre organitzacions sindicals. També hem d’arrossegar les conseqüències de conductes alienes, sobre les quals no hi tenim cap control. El segon, burleta, diu: «S’ha arribat al deliri quan, entre les files dels qui ens critiquen, hi ha el bo i millor dels exemples del codi ètic del nostre país».

La segona fase del manual ja està en marxa amb el qüestionament de la legitimitat de la representació. El tercer rumia: «És curiós que facin servir aquest argument perquè la representativitat és fruit d’unes eleccions sindicals legals i democràtiques. Després s’omplen la boca de democràcia». Es veu que la tercera i darrera fase seria la minimització o l’eliminació del contrari, davant la passivitat d’una societat, fruit de les dues primeres fases, farta i indiferent envers unes organitzacions que considerarien prescindibles i negatives.

En un article recent, un grup de professors i professores universitaris, estudiosos de la sociologia del treball, encapçalats pel sociòleg de la Universitat de València Pere J. Beneyto, analitzava aquesta envestida sistemàtica i brutal: «La generació d’una imatge distorsionada del sindicalisme real, caricaturitzat com a anacrònic, disfuncional, no representatiu i molt allunyat dels seus homònims europeus. Es tracta de justificar, així, les iniciatives orientades a reduir drets i ampliar desigualtats socials».

Davant d’aquesta mena de campanyes, de vegades molt ultratjants, sempre surt el dubte de com combatre-les. I si és adient, fent servir el llenguatge taurí, intervenir-hi agafant el bou per les banyes. Com que les intencions que hi ha al darrere són fosques, potser el fet de respondre-hi atiaria més la polèmica.

El problema arriba quan la mala premsa cala en l’opinió pública i, de retruc, en la relació d’aquesta amb la gent del Sindicat. Una alliberada de Girona, del sector de la banca, ens va explicar un mal tràngol: «Un dia em van preguntar en què treballava. Vaig dir que en el Sindicat. De sobte els va canviar la cara. Seriosos, distants. Un altre dia

m’ho tornen a preguntar i dic que sóc assessora laboral. “Oi, que bé!”, em van contestar. Com canvia la cosa quan canvia una paraula. Em va saber greu».

La gent té una idea preconcebuda del sindicalisme. Un del grup de formadors sindicals té clar com actuar: «Hi ha un treball herculi, que és lluitar contra l’estereotip del sindicalista. És un estereotip negatiu de gent gandula, aprofitada, inútil i vendible. Està molt estès en la societat. Hem de perseverar per desfer aquesta imatge».

El primer és fer les coses bé i després saber-ho explicar. I això no és fàcil. Com deia Einstein: «És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici». A la feina A l’espai de treball, sense oblidar mai les demandes de la resta de la plantilla, hi ha una atenció preferent per als afiliats i afiliades al Sindicat. Però la representació, obtinguda en les eleccions, estén els avantatges aconseguits per la tasca sindical no únicament a la gent de Comissions sinó al conjunt dels treballadors i treballadores. La representació és la possibilitat d’intervenir activament en el si de l’empresa. Allò que s’aconsegueix beneficia el grup, siguin afiliats o no. Fora d’alguns sectors de forta implantació i tradició, és preocupant que la mala imatge, o la ignorància sobre la feina sindical, també existeixi entre els mateixos treballadors i treballadores, últims beneficiaris d’aquesta. Una cosa és que nosaltres sapiguem què fem realment. Només faltaria. I una altra, que els altres ho sàpiguen. Un, que ha patit aquesta sensació, afirma: «El treball que fem dintre del Sindicat ens suposa un gran esforç, això ho veiem cada dia. La lluita pels drets del treballador dintre de l’empresa o en qualsevol àmbit costa molt d’aconseguir. Aquest treball el valorem més nosaltres que la gent que el veu des de fora del Sindicat».

Les seus dels sindicats, ubicades sovint en cèntrics i bons edificis de ciutats i pobles, no ajuden a transmetre una imatge nítida. És l’anomenat efecte façana. Ja que no les podem enderrocar, cal, metafòricament, obrir-ne més les portes i mostrar les activitats i serveis que es fan a l’interior. Un fa broma: «És que no els podem obligar a entrar-hi. Podríem treure la façana. Recordeu els còmics de l’Ibáñez 13, Rue del Percebe? Així es veuria per dintre, des del carrer». Una companya ens explica: «Aquí a la seu de Cornellà, els faig una visita de cinc minuts i els ensenyo les diverses seccions de la casa».

Molts recelen dels sindicalistes i únicament s’hi relacionen quan tenen un problema o quan arriben les eleccions. Un, que diu que a vegades el miren com si fos una persona estranya, es lamenta: «Mireu, el treball del sindicalista és dur. Has de suportar el descrèdit de l’empresa. El pitjor és que cala fort entre els teus companys i companyes, que et miren malament. Això sí que fa mal». És greu que aquells que ens envolten i pateixen les mateixes circumstàncies pensin així de nosaltres. Un alliberat sindical del Baix Llobregat, fart d’aquesta mena de situacions, ens explica que ell ha optat per reaccionar: «A un company de la fàbrica, després de sentir que deia que els sindicalistes som uns vividors, li vaig dir que m’acompanyés al dia següent. Després de tot un dia d’intensa activitat sindical, en deixar-lo a casa seva a les vuit de la nit, em va dir que ell normalment plegava a les tres i no estava acostumat a aquell ritme de feina. És així que comencen a entendre la tasca que fem, la veritable tasca d’un alliberat». Potser nosaltres la tenim clara. Però, evidentment, cal visualitzar-la, explicar als altres en què consisteix.

És en la resolució dels problemes individuals o en els èxits en la negociació col·lectiva que es produeix un punt d’inflexió en aquesta visió negativa. En el moment en què els drets o les nòmines dels treballadors i treballadores en resulten afectats, cal posar tota la carn a la graella i demostrar de què som capaços. És llavors quan molts companys i companyes comencen a canviar la seva apreciació de la tasca sindical. Un jove mileurista, dependent en una botiga d’una multinacional on tots els empleats i empleades són de la seva edat, afirma: «Els representants sindicals hem d’aguantar que els caps diguin paraulades de nosaltres. Entre els treballadors joves o menys informats, provoquen que ens mirin com a bestioles rares. Hi ha molt de descrèdit i marginació dels sindicalistes. Això normalment es trenca quan et necessiten a causa d’alguna problemàtica. Hem de guanyar la confiança dels treballadors i treballadores mitjançant la nostra tasca i la nostra actitud, explicant les coses».

La nostra pròpia feina, ignorada o menystinguda fins en aquell moment, es transforma de sobte en la millor targeta de presentació i propaganda de si mateixa. Una noia d’Acció Jove provoca el riure de tothom quan sentencia: «Si realment es pensessin que la tasca de sindicalista és la de ser un vividor, anirien tots bojos per ser delegats sindicals». Encara que es critica els sindicats amb duresa, l’afiliació continua en augment. El primer pas Per dedicar-se al treball sindical, per començar, cal fer un primer pas. Una decisió individual i conscient de passar a formar part d’aquest col·lectiu que lluita plegat pels drets dels treballadors i treballadores. Creure que amb la teva presència pots aportar alguna cosa. Com deia Marcel Proust: «Encara que res canviï, si jo canvio, tot canvia».

Un del sector de serveis rememora la manera com s’hi va decidir: «Les coses anaven mal dades. Jo volia millores a la meva empresa. Els únics que donaven la cara eren els de Comissions. Què hi podia fer? No m’ho vaig rumiar gaire. Som l’últim bastió de defensa dels drets dels treballadors i treballadores, som els últims mohicans. El compromís comença amb l’afiliació».

Aquest pensament de formar part d’un grup actiu que intenta portar el timó és present en moltes de les persones assistents a les trobades. Pertànyer al grup dels qui fan les coses, dels qui assumeixen una posició activa. Què suposa

Com tota activitat, aquesta requereix temps i molta dedicació. Un de Tarragona ho resumia amb senzillesa: «Feina sindical és ajudar dia a dia. Anar allà on facis falta. Estar i saber escoltar. És la nostra tasca. Aquí ens hi trobaran». Un altre li replica

preocupat: «Fem moltes hores. Hem de ser eficaços en l’horari de treball. Aplicar-nos en el que volem per als altres. Això és difícil atesa la mateixa estructura del mercat laboral amb horaris diferents. Hem de tendir a fer millor les coses en menys temps. L’organització és millorable. Hi ha aspectes insalvables però d’altres es poden millorar segons els recursos i la gent que s’hi dediquin».

El treball sindical també té una part desagradable. No es pot amagar. Com la vida, no és un camí de roses. Moltes vegades provoca sensació de soledat, animadversió i aïllament exercit per alguns empresaris o per la resta de treballadors i treballadores. També desprestigi personal o familiar, perjudici de les trajectòries professionals o, fins i tot, l’agressió física. Per això són cabdals el suport i la companyonia dintre del Sindicat. Un en fa una valoració: «El treball sindical obliga a empassar-se molta quina. Has d’aprendre a viure amb els capells que et posen. Ja hi estem vacunats però suposa un cost anímic. És bo saber que tens les CCOO darrere per donar-te suport. Et dóna força per no defallir». Les empreses valoren la disponibilitat i la dedicació dels treballadors i treballadores. A mesura que s’assoleixen responsabilitats sindicals, la dedicació envers l’empresa disminueix i per tant afecta la carrera professional. Cal aconseguir no ser penalitzat ni en la retribució ni en la promoció.

Una tasca del treball sindical seria explicar què és un Sindicat i quina és la feina que fan els sindicalistes. Donar a conèixer el temps dedicat a la formació, tramitacions, judicis, reunions, consultes i negociacions. Intentar, d’aquesta manera, trencar els tòpics. Un delegat ens dóna la seva opinió: «Estar en un Sindicat i ser delegat o delegada no suposa cap benefici. Que no et vegin allà, treballant, no és beneficiós. Molts es pensen que ets a casa teva sense fotre ni brot. Hem de carregar amb la llegenda que no fem res. L’única manera de lluitar contra això és la nostra feina. Aquest treball finalment té les seves recompenses i satisfaccions».

Les satisfaccions no són gaires. En l’àmbit col·lectiu, l’èxit en les reivindicacions i en la feina de servei als altres. La resta són més de caire personal. Trobar-se bé amb un mateix, un reconeixement, un agraïment. El contacte amb persones de dintre i de fora del Sindicat. Una companya parla d’aquesta vessant positiva: «Jo, en el Sindicat, personalment, hi he crescut moltíssim. A la meva feina només coneixia la realitat del meu sector. Quan véns aquí, a la seu de Comissions, veus tanta diversitat… És enriquidor». Com fer-ho Per aconseguir el reconeixement del valor social del treball sindical, també tenim al nostre abast els principis de les tenalles: la tenacitat, la constància, la perseverança, l’esforç i la responsabilitat. Cal combinar-los amb destresa a escala individual perquè també funcioni a escala col·lectiva.

La tenacitat serien les idees sòlides que guien els principis d’actuació dels homes i dones del Sindicat. També la preparació necessària d’aquests per donar resposta a les diverses problemàtiques. Per això es dóna molta importància a la formació. Els cursos de tot tipus impartits a fi de tenir representants ben preparats. Adequar els coneixements per ser capaços d’atendre les demandes. No hi ha prou amb el voluntarisme.

La constància, la perseverança i l’esforç en l’atenció als treballadors i treballadores i en la reivindicació. Una companya ens explica la seva experiència: «Vam demanar unes millores. No ens feien cas. Jo hi insistia un dia i un altre. Les de la feina,

pressionant-me per una banda. El cap, negant-s’hi per una altra. Molt mal rotllo pels dos costats. Ja no podia més. I just quan estava a punt de llançar la tovallola, el cap va cedir. Gràcies a la constància i l’esforç. Un segon més i tota aquella feina se n’hagués anat per l’aigüera». Si volem ser un referent, en uns temps en què es defuig de respondre per les conseqüències d’allò que es fa, hauríem de demanar-nos un plus de responsabilitat. Un company, indignat amb la crisi econòmica sentencia: «Nosaltres assumim els encerts i els errors. Això ens diferencia i ens permet jutjar amb fermesa els de la bombolla immobiliària, els dels bons porqueria, els financers de ruleta i tots aquells que tinguin un comportament irresponsable». La responsabilitat es pot demostrar de moltes maneres. Avançar en el voluntarisme, mitjançant la formació, amb l’adquisició de coneixements que ens permetin estar millor preparats i tenir un perfil tècnic més adient. En l’atenció i seguiment acurat dels problemes. En el manteniment de l’ànim enfront de les dificultats. En la participació activa i en tot allò que demostri que fem un tasca ben feta, professional i eficaç. Dos delegats del Baix Llobregat enumeren coses a fer. Un diu: «Tan important és fer afiliació com transmetre valors, com fer atractiva la tasca sindical. Transmetre maneres de fer, empatia, educació, valorar les persones, escoltar. Tot això repercuteix en l’afiliació perquè s’adonen que et preocupes d’ells». L’altre, pensarós: «No ens ha de molestar l’actitud utilitarista d’alguns per afiliar-se a CCOO. No tindria sentit tenir uns bons valors i ser ineficaços en la defensa dels drets dels treballadors i treballadores».

Som una organització, una suma de persones. Però vist des de fora som una unitat. Hi ha una retroalimentació entre la responsabilitat individual i la col·lectiva. La nostra acció s’entendrà com a autoritzada per l’organització. Pertanyem a un grup. Tenir assumit que en la tasca sindical s’hi ostenta una representativitat. Una companya afirma: «A mi no m’han d’agrair res. El treball del sindicalista està recolzat sobre els militants. Darrere tinc el Sindicat. No hem d’oblidar que som els seus ambaixadors. Som la cara visible».

No deixar que idees com ara feina ben feta o valor afegit siguin només conceptes empresarials o d’escola de màrqueting, alienes als sindicats. Aquestes idees entronquen amb principis com ara coherència, ètica i valor social del treball. Un company i una companya, a l’edifici de Via Laietana, aporten la seva reflexió final. Ell diu: «El Sindicat és una petita societat dintre de la societat. Transmetre els valors positius del treball cap a la societat és el nostre deure. L’actitud responsable, la constància, les coses ben fetes. Cap a dintre i fora del Sindicat. Si hi ha una manera de canviar la societat potser és aquesta: donant exemple». Ella diu: «S’espera molt de nosaltres, a vegades, coses impossibles. El fet de reflexionar en aquesta sala sobre els valors, ja és un exercici de responsabilitat. La història de la lluita sindical fa que la gent del Sindicat tingui molt clar el valor social del treball que fa. Això costa més d’entendre des de fora. Nosaltres en som molt conscients, la societat no. La crisi és una oportunitat per explicar la nostra feina, la nostra lluita».

«Un dia em van preguntar en què treballava. Vaig dir que en el Sindicat. De sobte els va canviar la cara.

Seriosos, distants. Un altre dia m’ho tornen a preguntar i dic que sóc assessora laboral. “Oi, que bé!”, em van contestar. Com canvia la cosa quan canvia una paraula. Em va saber greu».

«Jo, en el Sindicat, personalment, hi he crescut moltíssim. A la meva feina només coneixia la realitat del meu sector. Quan véns aquí, a la seu de Comissions, veus tanta diversitat… És enriquidor».

4. La igualtat La desigualtat Hi ha molt poques coses comunes a tots els éssers humans. Només n’hi ha dues, que sense remei, els igualen durant un breu instant: el naixement i la mort. Un company, tot solemne, recorda: «Cercant a Internet, hi vaig trobar la Declaració dels Drets Humans en català. Era un document nostre, de la CONC, en PDF. El vaig llegir. Encara recordo un paràgraf: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”. Em va impactar».

A l’antiga Roma tenien una fórmula per anomenar subtilment la mort d’algú: «Se’n va anar amb la majoria». El naixement i la mort són dos moments sobrevinguts en què la persona no hi exerceix la seva voluntat. Són consubstancials a l’existència. Just quan abandonem l’úter matern comença la desigualtat. Depenent del sexe i de la raça, país, classe social o família on nasquem, ja estem millor o pitjor situats en la cursa de la vida. Hi ha una frase atribuïda al president nord-americà Abraham Lincoln que ho il·lustra: «Tots els homes neixen iguals, però és la darrera vegada que ho són».

Aquesta desigualtat inicial fa que de seguida les diferències s’accentuïn. Està justificada per algunes creences religioses o il·luminades que creuen fermament en la intervenció d’una voluntat sobrenatural que decidiria on toca néixer i quin paper li correspon a cadascú. Un predeterminisme social que s’ha d’acceptar com un premi si es pertany al grup dels elegits o portar amb resignació si s’està entre els exclosos. L’esforç no serà igual per a tota la gent, si es vol progressar, mantenir-se o no caure més a baix.

En el famós monòleg del jueu Shylock en El mercader de Venècia, William Shakespeare posa en veu del protagonista aquest clam, convertit avui dia en un símbol de referència de la lluita contra les desigualtats: «Sóc un jueu. És que un jueu no té ulls? És que un jueu no té mans, òrgans, proporcions, sentits, afectes, passions? És que no està nodrit dels mateixos aliments, ferit per les mateixes armes, subjecte a les mateixes malalties, curat pels remeis, escalfat i refredat pel mateix estiu i pel mateix hivern que un cristià? Si ens punxeu, potser no sagnem? Si ens feu pessigolles, potser no riem? Si ens enverineu, potser no morim? I si ens ultratgeu, no ens venjarem?». Conscienciació Les persones, quan prenen consciència que la desigualtat inicial és fruit de l’atzar, emprenen un procés de valoració de la injustícia que això comporta. Miren l’altra i intenten entendre què porta unes cap a una situació privilegiada i d’altres cap a una situació de marginació. «L’acció de preguntar suposa l’aparició de la consciència», deia la filòsofa i assagista andalusa María Zambrano.

Aquesta mirada empàtica i reflexiva és el primer pas cap a la igualtat. El terme d’igual a igual indica que una persona tracta una altra com al seu igual, o que dues persones es tracten com a iguals, deixant de banda les seves diferències. Trobar que la situació de desigualtat no és correcta, no és justa, requereix fer-hi alguna cosa. La

igualtat seria l’intent de corregir aquesta mena de pecat original que suposa la desigualtat. Com deia la filòsofa francesa Simone Weil: «La igualtat és una necessitat vital de l’ànima humana. La mateixa quantitat de respecte i d’atenció es deu a tot ésser humà, perquè el respecte no té graus». Justícia El sentiment d’injustícia que comporta la desigualtat activa la societat a prendre mesures. La principal és l’adopció de la igualtat com una fita a assolir. Comissions Obreres considera que la igualtat ha de ser un valor principal dintre i fora de l’organització. Aquesta idea es respira en el tracte i en la manera de fer les coses. Un company ho manifesta així: «Al Sindicat tots i totes ens sentim iguals. Hi ha de tot. Cadascú amb les seves històries i les seves manies. Però ens sentim iguals. Al carrer hauria de ser també així. El fet d’adreçar-nos entre nosaltres com a “companys i companyes” ho demostra. La majoria ho fem per convicció i no perquè sigui políticament correcte». No s’entendria que, després de les diferències establertes en néixer, la desigualtat es prolongués posteriorment. La importància de la igualtat com a pilar social l’ha portat a ser una de les bases del sistema judicial. Tot un cos legal nacional i internacional s’articula al seu entorn. La Declaració Universal dels Drets Humans del 1948 i la majoria de les constitucions dels països democràtics li donen preeminència en els preàmbuls, en els primers articles i en la totalitat del seu contingut, de manera que traspua la idea que la igualtat és justa. La justícia defensa l’anomenat principi d’igualtat. Equitat social El model econòmic i social estratifica la població en classes. Cadascuna amb funcions, poder i distribució de la renda diferenciades, la qual cosa genera desigualtat entre els individus. La necessitat de justícia, provocada per la desigualtat, demana un element corrector i just. Aquest seria l’equitat. L’equitat és l’adaptació de la norma a les particularitats de cada cas concret. D’aquí surten totes les normatives protectores i els beneficis envers aquells col·lectius considerats discriminats. L’equitat té un efecte equilibrador i moderador. Aquest caràcter equitatiu es considera just. El novel·lista francès Victor Hugo, l’autor d’Els miserables, deia: «La primera igualtat és l’equitat».

Comissions Obreres, en l’esforç d’aconseguir la igualtat, assumida com un dels seus valors cabdals, fa aquest paper de moderador social. Una companya de Barcelona lamenta la dificultat d’exercir aquest rol: «Es fa un requeriment continu al Sindicat per intervenir en causes justes. Però no arribem a tot arreu».

Les relacions laborals són asimètriques. En això rau la importància del Sindicat com a element regulador de la relació entre el poder econòmic i les treballadores i treballadors. Sense oblidar a quin costat de la balança pertany i quin costat representa. Un, que té clara la seva representativitat, diu: «Nosaltres tenim com a objectiu la justícia social, la distribució millor de la riquesa i les oportunitats, per aconseguir un món millor

per als treballadors i les treballadores, per a la nostra gent». Una altra, preocupada pel fet que l’actual situació afecti les oportunitats futures, li replica amb pessimisme: «A causa de la crisi, ens enfrontem a una reducció del nivell de vida de les pròximes generacions. Ara són retallades laborals i després sembla que seran retallades socials. Les legítimes aspiracions al fet que les següents generacions visquin igual o millor que nosaltres desapareixen en un futur ben negre». Discriminació Com dèiem al començament, els éssers humans no som iguals. Hi ha un munt de coses que ens diferencien. Tenim un tret comú: som éssers humans que habitem al planeta Terra. Les diferències són múltiples: de sexe, ètniques, identitàries, de creences, ideològiques, polítiques, econòmiques, socials, d’orientació sexual, de lloc d’origen, discapacitat… Aquestes diferències formen la nostra identitat, no suposen cap dificultat inicial ni cap mèrit per sobre les altres persones. La Declaració Universal dels Drets Humans, model de les diverses legislacions, ja preveu això en el seu article segon: «Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició».

Les diferències no comporten, en si mateixes, res de negatiu ni de positiu. Un del grup de formadors sindicals adverteix: «No confonguem la cerca de la igualtat amb l’homogeneïtzació. La diferència és una riquesa». El problema sorgeix quan, per qualsevol d’aquestes diferències, patim una discriminació de tracte que retalla els nostres drets i les nostres oportunitats. Aquesta discriminació esdevé una desigualtat. No som iguals, però hem de ser iguals en els drets i tracte. La discriminació és injusta i provoca greuges comparatius. La Declaració intenta evitar-ho en l’article setè: «Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una discriminació tal». No-discriminació De seguida que aparegui la discriminació, s’ha de denunciar i evitar-la activament. Per combatre-la, cal adoptar la posició contrària. Una actitud d’evitar exercir-la, perquè la considerem injusta i causa de desigualtats. És la política de la no-discriminació. Un del grup de formadors puntualitza: «La igualtat, sense la falca de la no-discriminació, seria una igualtat a mitges. Cal rebutjar qui rebutja. Requereix un exercici crític permanent. No pot ser flor d’un dia».

Hem d’entendre la idea d’igualtat com l’accés a l’oportunitat. La realitat no és igualitària, ben al contrari. Cal valorar positivament tots aquells mecanismes que donin l’oportunitat d’arribar a una situació similar. Que no es margini ningú al·legant una diferència, impedint-li l’accés als seus objectius. Igualtat en l’accés a l’educació, a la sanitat i per descomptat al treball i al benestar econòmic i social que aquest comporta.

Garantir l’accés a l’oportunitat. Aconseguir-ho ja és una responsabilitat individual. Però és responsabilitat de tots nosaltres no discriminar, ni permetre que ningú ho faci. Acció positiva Existeixen també les mesures d’acció positiva. Tenen la intenció d’afavorir qui, a causa de les seves diferències intrínseques, pateix una discriminació estructural. Són compensacions al fet de ser discriminat o discriminada. Una mena d’indemnització compensatòria. Fa servir els mateixos mecanismes de la discriminació, però amb l’objectiu de contrarestar-la. La no-discriminació i les mesures d’acció positiva actuen com un escut protector de qui es troba sistemàticament marginat: les dones, els col·lectius més febles i les minories. Els dóna eines per evitar la marginació i competir amb igualtat de condicions.

Un altre del grup de Formació Sindical intenta explicar-nos-ho pedagògicament: «La igualtat no suposa que partim de condicions iguals. La igualtat ha de ser entre iguals. Si no som iguals, precisament la potenciació de la diferència és el que ens fa iguals». Perquè ho entenguem ens posa un exemple del món laboral: «Tots els vigilants jurats són iguals i tenen les millors condicions laborals? No. Hi ha vigilants diürns i nocturns. Si els tractem a tots igual, el que estem fent és discriminar els nocturns. Aquesta sensibilitat envers la diferència, aquest reconeixement, ens iguala». La discriminació de les dones La discriminació afecta persones i col·lectius molt diversos. A les trobades s’ha volgut destacar la discriminació de les dones. Aquesta afecta la meitat de la població i és produïda per l’altra meitat. És transversal perquè, amb un major o menor grau de subtilesa, recorre tota l’escala social. Quan naixem, si és que ja no se sap d’abans, una de les primeres preguntes és: «Què ha estat, nen o nena?». Aquesta pregunta trivial marca la primera gran divisió dels éssers humans en dos grups: homes i dones. És una mena de sort, a cara o creu, que condicionarà el recorregut vital dels uns i de les altres. Una companya diu: «La famosa “petita diferència”, la “petite différence”, és causa de moltes desigualtats». L’accés de les dones al món laboral no les ha deslliurades d’aquesta discriminació. Ben al contrari. Al paper de cuidadora domèstica, s’hi afegeix el de treballadora per contribuir al sosteniment econòmic de la família. Una afiliada, que treballa en una entitat bancària, ens explica la seva marató diària: «Per sort el meu marit porta els nens al col·le. Em llevo quan encara tots dormen. Vaig a l’oficina, treballo vuit hores, dino ràpidament a casa dels pares, vaig a comprar, recullo els nens, una estona al parc, arribem a casa, vigilo que facin els deures, poso la rentadora i planxo, faig una cosa aquí i una altra allà perquè la casa estigui endreçada. Arriba el meu marit. Mentre faig el sopar, ell banya els nens, sopem, els expliquem un conte i els allitem. Ja no miro ni la tele. M’estiro al llit i un segon més tard quedo fora de combat. I, a l’endemà, un altre cop. No me’n queixo, moltes dones fem el mateix».

Encara que l’article 35 de la Constitució Espanyola, consagrat al dret al treball, ressalta específicament que en cap cas es pot discriminar ningú per raó de sexe, la realitat no és així. S’ha avançat molt en l’equitat remunerativa, però sovint, per fer una feina d’igual valor, elles guanyen menys. La seva presència en càrrecs d’alta i mitjana responsabilitat no és proporcional al nombre de treballadores. Queden relegades majoritàriament a funcions de grau mitjà i baix. És l’anomenat sostre de vidre. Aquella barrera invisible que impossibilita ascendir més en l’organigrama. En alguns sectors, aquest ja s’ha trencat o està esquerdat, però en d’altres sembla que sigui vidre blindat de doble capa.

La maternitat, vital per a la continuació de l’espècie i que solament elles poden realitzar, les margina de certes tasques i perjudica els seus currículums professionals. Per evitar-ho, i per acomplir les lleis antidiscriminatòries, existeix tot un seguit de normatives i mesures d’acció positiva que faciliten els períodes de maternitat i la conciliació familiar, i vetllen per l’equiparació salarial.

Un company, que treballa en una empresa gran, ens explica les dificultats de la seva aplicació: «La igualtat de les dones a vegades és més teòrica que pràctica. Quan es té un fill, moltes vegades, la baixa per paternitat no s’agafa perquè, com que la dona cobra menys, per estratègia econòmica, els homes no l’agafem. Aconseguim un dret per als treballadors, com el permís de paternitat, i en una empresa com la meva, de quatre mil persones, només l’exerceixen tres. Això vol dir que la inèrcia social també està arrelada en la conducta dels treballadors, que tot i tenir un dret no el fan servir. Tu lluites per una cosa que iguala homes i dones, s’aconsegueix, però fracassa perquè la gent té unes necessitats i uns valors molt marcats». Un altre li contesta: «Tens raó. Una cosa que també podem fer els homes és reconèixer aquesta discriminació sistemàtica que elles han patit. Que la reivindicació no sigui només femenina i fer tot el possible per aconseguir-ho». Feminisme Un dels paradigmes dels moviments de la no-discriminació ha estat el feminisme. Les dones no han lluitat per ser iguals, ni ho pretenen. Les dones no volen ser homes. La lluita és per ser reconegudes com a iguals, per tenir les mateixes oportunitats i drets que els homes. Per ser tractades amb respecte. La lluita feminista ha aconseguit que les seves reivindicacions arribin i siguin compartides per molts sectors de la societat. Les dones s’han enfrontat al pes de la tradició, les creences religioses i els costums que les havien postergat històricament. Ja en el cinquè paràgraf del preàmbul de la Declaració del 1948, s’hi deia: «Considerant que els pobles de les Nacions Unides han ratificat en la Carta llur fe en els drets humans fonamentals, en la dignitat i el valor de la persona humana i en la igualtat de drets entre homes i dones».

Aquesta lluita encara continua. La mentalitat de molts homes, producte de l’educació i l’entorn, encara és de superioritat. Mantenen les formes, es mouen dintre del políticament correcte, per evitar el rebuig i la condemna social. Una companya diu indignada: «Hi ha homes que no han evolucionat. En públic es comporten d’una manera i en privat, d’una altra. Et tracten de forma burleta. Què es creuen? En el cas de les dones, avançar no significa igualtat. A vegades ens instal·lem en la idea que ja s’estan fent coses. Podem caure en un etern avançar sense arribar a la plena igualtat». El

feminisme és molt il·lustratiu per entendre les idees igualtat, desigualtat, discriminació, no-discriminació i acció positiva. Cohesió social La igualtat i els índexs de benestar estan relacionats. La cohesió social depèn de l’equilibri entre ells. Una societat moralment forta és una societat conscienciada de la implantació de la igualtat. En els països amb forts desequilibris, la cohesió es manté per la força. En aquells que tendeixen a la igualtat la cohesió social s’enforteix. Aristòtil deia: «L’única situació estable és aquella en què tots els homes són iguals davant la llei».

Tot i ser un grup divers, la societat justa considera que cap dels seus membres pot ser exclòs o patir marginació. Reacciona amb fàstic davant de les situacions de desigualtat. Posa en marxa mecanismes sancionadors, correctors i protectors. Fomenta l’educació en la igualtat com a valor i la incorpora en el seu credo i en la seva forma d’actuar. Legisla i dedica partides pressupostàries i personal específics. Vetlla perquè el treball sigui un productor de recursos distribuïts amb justícia.

Precisament, una de les tasques importants de l’activitat sindical és fer que el sistema productiu no provoqui desigualtats. Així ho posa de manifest el grup de professors i professores encapçalats per Pere J. Beneyto quan diuen: «L’existència d’una significativa correlació positiva entre els nivells de sindicalització i els de la competitivitat econòmica i la cohesió social com ho demostren els casos dels països escandinaus». De la mateixa opinió és un company que diu: «Resoldre les problemàtiques fa que el Sindicat es converteixi en un agent de cohesió social. En un món en què no s’escolta, nosaltres escoltem. Tractem amb persones que tenen problemes».

La crisi econòmica actual, que és sistèmica, dificulta la recuperació dels llocs de treball, augmenta fortament la desigualtat i posa molta gent en risc d’exclusió social. Els qui tenien poc poden caure en aquest risc. Els qui no tenien res a perdre veuen com s’esvaeix la possibilitat de millorar la seva situació. Si hi afegim les retallades pressupostàries en l’àmbit social, assistencial i d’inserció, la ruptura de la cohesió social pot convertir-se en una realitat.

Un del Baix Llobregat, amb un discurs elaborat, opina sobre la crisi: «El desviament de recursos des de les inversions productives a les especulatives ha creat una bombolla que en esclatar ha posat en crisi tota l’economia. El fet d’utilitzar diners públics per rescatar entitats financeres i empreses, i evitar així la caiguda del sistema, ha provocat un endeutament i un dèficit en els pressupostos públics. L’obligació d’eixugar aquests dèficits descomunals està posant en risc la societat del benestar per la qual s’havia lluitat tant. És una disminució del nivell de vida i un intent de desmantellament de l’Estat social. S’ha produït un canvi o ruptura de les regles del joc. Una ruptura de la cultura democràtica. Perilla la pau social».

Les dificultats actuals poden fer desaparèixer els mecanismes de compensació i portar-nos cap a una ruptura de la cohesió social.

Societat plural i diversa Quan un grup de persones conviuen en un entorn concret formen una comunitat. Aquesta evoluciona en el temps. S’hi creen vincles basats en les relacions de poder. Es jerarquitza segons el paper que representa cadascú en el sistema productiu. El treball divideix internament la comunitat en classes. S’organitza políticament. Les maneres de fer s’hi consoliden i esdevenen costums. Caminar plegats forma la història, el comportament i la cultura d’aquesta societat. La dota d’identitat. Interactua amb el seu entorn i amb les societats veïnes. Les necessitats econòmiques i comercials provoquen moviments poblacionals i intercanvi de coneixements entre elles. La societat mai és un element estàtic en la seva constitució. A més, els moviments migratoris varien la composició interna de la societat i hi aporten diversitat. A Catalunya, als segles XIX i XX, la demanda de mà d’obra requerida per la industrialització va generar processos migratoris des de les zones més desfavorides d’Espanya. Successives onades migratòries, procedents bàsicament d’Andalusia, Extremadura, Múrcia i Galícia, van incrementar la població. En el pas del segle XX al XXI un nou fenomen migratori arriba a casa nostra. En molt pocs anys, s’hi han incorporat un gran nombre de persones immigrades procedents de tot el món. Una delegada de la SEAT diu: «A la meva empresa som divuit mil de plantilla. Hi ha gent de tot el món. Sembla l’ONU». Una altra, d’una empresa mitjana, li contesta: «Doncs jo, a la meva, sóc l’única espanyola».

Ara som una societat diversa formada per gent nascuda a Catalunya, a altres comunitats espanyoles i a la resta del món. Tots ells amb el bagatge de la seva llengua, costums, cultura, tradicions i creences. Una societat que ja no té res a veure amb aquella de començaments del segle XIX. Diversitat al Sindicat El naixement de CCOO va ser fruit d’un moviment format per treballadors i treballadores de Catalunya i d’altres que havien arribat de la resta de l’Estat. Era l’època del desarrollismo. En aquells temps, les pèssimes condicions socials i laborals igualen tothom sense fer distinció d’origen. Com deia Dostoievski en la novel·la Els dimonis, en què ja intuïa la revolució soviètica: «Tots esclaus, i en l’esclavitud tots iguals». La diversitat també existia en la formació del Sindicat, amb la presència de cristians, comunistes, socialistes i gent sense cap adscripció. Actualment el pensament també és divers, encara que domina majoritàriament el pensament progressista.

La creació del Centre d’Informació de Treballadors Estrangers (CITE) l’any 1986 ja anunciava aquest interès per les persones nouvingudes. Vint-i-cinc anys després, amb un fenomen immigratori molt més acusat, ha esdevingut una eina essencial d’ajut per a la cohesió social i per a la integració. La diversitat al si del Sindicat queda palesa en l’afiliació, però també en la participació, com a delegats i

delegades sindicals, de les treballadores i els treballadors estrangers. Un company sentencia: «El món del treball ens iguala i ens adonem que no hi ha tantes diferències com sembla. Els problemes que ens afecten a tots i totes ens igualen. L’afiliació és un reflex de la societat. Som gent diversa». La convivència Convivència significa, senzillament, conviure plegats, sense cap altre matís. És ben fàcil, només cal ajuntar-se amb altres. Però si volem donar-li un sentit, un contingut, aquest hauria de ser: conviure amb altres amb una certa harmonia. Una mena de pacte de mínims de respecte mutu.

Si llegíssim la totalitat de l’article de la Declaració Universal dels Drets Humans, que tant va impactar el nostre company al començament d’aquest capítol, hi veuríem que: «Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres». Grans paraules. S’entén que estiguin recollides en l’article primer de la Declaració, i que aquesta sigui el document més traduït del món.

El reconeixement de les altres persones com a iguals, encara que siguin diferents, ens obliga moralment a comportar-nos amb elles com si fóssim nosaltres mateixos. Dit d’una altra manera: tractar les altres persones com ens agradaria que ens tractessin elles. Els nouvinguts Espanya ha passat de ser un país emissor d’emigració, bàsicament a Europa Occidental i Sud-amèrica, a ser-ne un receptor. Aquest canvi s’ha produït en un breu espai de temps, en poques dècades. Encara no l’hem paït. No ens hi hem acostumat. Hi ha qui ha vingut per quedar-s’hi, com han fet generacions de treballadores i treballadors del món en totes les èpoques. Un company diu: «Les persones immigrades, com que tenen maneres de treballar diferents, provoquen algunes problemàtiques. Com que són col·lectius més necessitats, a vegades són utilitzats per trencar la unitat dels treballadors i treballadores. Cal fer una tasca pedagògica, explicar-los els seus drets. Som iguals davant de l’empresa. Tots som treballadores i treballadors. Tenim experiències laborals diferents. Vénen de realitats diferents i tenen objectius vitals diferents, altres necessitats i pors».

Aquesta societat diversa és enriquidora i a la vegada complexa. La diversitat comporta formes diferents d’entendre el món. Les llengües, formes diferents de comunicar-se. Les religions i ideologies, formes diferents de transcendir i actuar. Si hi afegim la nacionalitat i estatus socials ja tenim la «falla» preparada. La convivència presenta unes dificultats que ens posen a prova. Aquestes són fruit de la proximitat i hi són inherents. Són els anomenats problemes de convivència. Una companya, sabedora del cas, diu: «El frec fa l’afecte, però també la butllofa i finalment la ferida». Conviure amb altres pot portar al conflicte. Saber conviure ens porta a la convivència ben entesa.

La presència de persones immigrades comporta maneres diferents de relacionar-se. La seva heterogeneïtat dificulta les polítiques d’integració. L’espai públic i social

canvia. La convivència és desitjable, però no és gens fàcil. Obliga a esforçar-nos, a entendre, a cedir, qüestiona les nostres certeses. Un bufa i diu: «La cohesió social vindrà amb el temps. Som en una fase inicial del fenomen de la immigració. Durant aquest temps no hem de perdre el que hem guanyat. Cal trencar els guetos. Apropar-nos a les altres persones amb esperit obert, enderrocant les fronteres amb una idea més àmplia de pertinença comuna. Fer veure que tothom tenim drets i també obligacions».

El nostre model capitalista deshumanitzat se sustenta parcialment en el rebuig de les comunitats menys afavorides. Les utilitza quan les necessita i les rebutja, estigmatitzant-les, quan ja no li calen (efecte Kleenex). En aquests moments de crisi, el fantasma de la xenofòbia recorre els nostres carrers. Augmenta l’ús del populisme per resoldre els problemes. Fa que surti el pitjor de nosaltres. Un, demostrant el seu sentit d’igualtat, diu finalment: «És la pèrdua de la fraternitat universal i la victòria de la por i la vetlla pels propis interessos. Cal compartir amb les persones que han vingut entre nosaltres, fugint de la misèria o per prosperar com ho vàrem fer molta gent d’aquest país que vam emigrar a l’Europa opulenta en un passat no tan llunyà. La solidaritat és una força fonamental per a la cohesió dels grups». «Cercant a Internet, hi vaig trobar la Declaració dels Drets Humans en català. Era un document nostre, de la CONC, en PDF. El vaig llegir. Encara recordo un paràgraf: “Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets”. Em va impactar». «Les persones immigrades, com que tenen maneres de treballar diferents, provoquen algunes problemàtiques. Com que són col·lectius més necessitats, a vegades són utilitzats per trencar la unitat dels treballadors i treballadores. Cal fer una tasca pedagògica, explicar-los els seus drets. Som iguals davant de l’empresa. Tots som treballadores i treballadors. Tenim experiències laborals diferents. Vénen de realitats diferents i tenen objectius vitals diferents, altres necessitats i pors.»

5. La solidaritat Humanitat Ja a l’antiga Grècia, Sòfocles mantenia dos principis complementaris: «Res de l’humà no m’és aliè» i «L’obra humana més bella és la de ser útil al proïsme». La solidaritat és un valor essencialment humà, es manifesta quan desenvolupem un sentiment envers algú altre que té, o considerem que té, un sofriment o una necessitat. Per tant, una acció solidària seria aquella que té la intenció d’ajudar, millorar o resoldre aquesta necessitat. A més a més demana una reflexió i una valoració prèvies, que ens sensibilitzen per actuar amb un sentit d’igualtat i justícia.

Charles Darwin, oposant-se a l’esclavitud dels indis de la Terra del Foc, considerava la compassió com la més noble de les virtuts. Aquesta sensibilització li va suggerir la seva idea del cercle expansiu de la compassió, per explicar el progrés moral de la humanitat. Compassió que començaria en un primer cercle familiar, i que aniria ampliant-se progressivament a altres cercles d’amics, veïns, col·lectius propers, races i, fins i tot, espècies, fins a arribar a totes les criatures susceptibles de patiment. Recordem que ell era naturalista, per això, tot parlant de compassió, arriba a incloure-hi tot animal que pateix. Aquest principi ha estat seguit per molts moviments ecologistes i de defensa dels animals.

Però la solidaritat cal entendre-la entre humans perquè obliga els membres d’una societat a reconèixer-se com a persones. La solidaritat ens humanitza, forma part de la nostra naturalesa social. L’ésser humà ha de ser, per tant, el destinatari de l’acció solidària. Si no és així, aquesta perd tot el seu valor.

La compassió (en grec, sympátheia: ‘patir plegats’) és la capacitat de la ment humana de posar-se en el lloc d’una altra criatura, de patir amb ella, de compadir-la, de preocupar-se’n. La solidaritat activaria els mecanismes d’ajut per resoldre aquesta situació. Apareix, doncs, fruit d’una sensació compartida, quan els sentiments d’una persona, o la seva situació, produeixen sentiments semblants en una altra. Si també tenim presents els descobriments de la biologia, com els del neurocientífic italià Giacomo Rizzolatti, descobridor de les neurones mirall, detectades en els humans, en alguns primats i aus, entendrem millor com funciona aquest mecanisme. Les neurones mirall es disparen al cervell, tant si som nosaltres que realitzem una acció com si veiem que algú la fa davant nostre, i fan que correlacionem els moviments observats amb els nostres i reconeguem d’aquesta manera el seu significat. Ens afligeix veure com un altre pateix, se’ns regira l’estómac si veiem algú vomitar o ens alegra veure que algú està content.

Els neurocientífics miren d’esbrinar com funciona la nostra ment, i també s’adonen que no tothom reacciona igual davant les mateixes circumstàncies. Sembla que les neurones mirall s’han d’exercitar o s’afebleixen per falta d’ús. Avui dia, podríem dir que molta gent les té entelades o amb mal funcionament. La solidaritat és difícil a la nostra societat, on la competitivitat és present en tots els àmbits i ens ve inculcada ja des de l’escola.

La solidaritat avui No cal remuntar-se al filòsof anglès Thomas Hobbes, qui, al segle XVII, ja deia que «L’home és un llop per a l’home» («Homo homini lupus est»). L’any 2010, el ministre d’Hisenda suec, Anders Borg, anomenava l’actuació dels especuladors, sobre els mercats de deute i de divises, com a «pròpia d’una rajada de llops», a causa de les actuacions que han posat en perill països i monedes sense que importessin les conseqüències negatives per a les persones.

Per parlar sobre la solidaritat, entrem en una sala de l’edifici de Comissions a Girona. Som nou dones i homes de diferents edats, sectors, circumstàncies laborals i trajectòries sindicals ben diverses. Anem seient, preparats per debatre. De sobte, dos d’ells coincideixen a assenyalar un cartell que decora la sala. És un cartell antic, una mica descolorit, sense data, però ben conservat, que té com a lema: «Ocupació i solidaritat». Aquesta casualitat ens fa pensar que aquest valor acompanya el Sindicat des de fa temps.

Les primeres reflexions són per diagnosticar la presència de la solidaritat avui dia al nostre entorn. El diagnòstic és bastant negatiu i decebedor. D’una banda, una societat dura, dominada pels valors egoistes del «jo ho vull per a mi i ara». Un egoisme profund d’on raja l’individualisme, el consumisme, el desencís, l’atomització i la disminució de les relacions socials. Un capitalisme salvatge, acaparador de la renda en poques mans, que absorbeix el benefici i socialitza les pèrdues, deshumanitzat, en què les persones esdevenen números.

D’altra banda, en temps de crisi, quan seria més necessària, es fa evident una reducció de la solidaritat, ja que cadascú es mira més el melic i deixa de mirar l’altre. L’augment de la fragilitat socioeconòmica (hipoteques, deutes, atur…) dificulta la solidaritat. No n’hi ha gaires que estiguin disposats a arriscar la seva situació per adoptar una actitud compromesa.

Curiosament, en aquest marc advers, la paraula solidaritat és molt popular. Tothom diu, i és políticament correcte dir, «som solidaris». Però la solidaritat demana acció i aquí és on la cosa falla. Llavors apareixen totes les dificultats i un reguitzell d’excuses i arguments per no posar-la en pràctica. La pretensió és embolcallar-se amb la connotació positiva, amb el prestigi que el terme té en la nostra societat, però sense actuar. Però això no ve d’ara, ens diu un jove: «La solidaritat en temps de crisi ha minvat, però no l’hem perduda ara, la vam perdre en els temps de bonança. La solidaritat, ens l’hem venuda per cèntims».

Constatem la monetarització de la solidaritat amb campanyes en què paguem una vegada l’any (quota) per combatre algun problema o assistim a un acte lúdic o reivindicatiu i després ens en despreocupem. Deslliurar-nos anímicament del problema té un preu. El mateix jove afegeix: «A la solidaritat avui li han posat preu, no és una manera d’actuar. És un valor de façana». Un veterà contesta: «En la fundació del Sindicat, la solidaritat hi era molt més present. Eren altres temps. En créixer, professionalitzar-se i donar més servei, en dividir-se per sectors o empreses, aquell esperit inicial se n’ha ressentit». Aquest predomini de la insolidaritat fa aparèixer valors negatius com l’odi, l’alegria perquè a l’altre li vagin malament les coses o l’enveja. Una toxicitat ambiental que diu molt poc a favor de tots nosaltres.

Aquesta anàlisi faria plegar qualsevol. Ben al contrari, i sorprenentment, es posen de manifest la necessitat i les ganes de recuperar aquest valor i fer-lo central en la vida del Sindicat i de la societat. L’egoisme eficient, base del model neoliberal que ens ha portat a l’actual situació econòmica, ha de ser combatut amb la solidaritat.

Cercle expansiu de la solidaritat La solidaritat és un fet empàtic, és apropar-se als altres. Un fet que indica una reflexió, una valoració, una consideració d’estendre el nostre ajut envers els altres amb el convenciment que és una cosa justa, desitjable. El que volem per a nosaltres també ho volem per als altres. També podem capgirar-ho: el que ens agradaria dels altres envers nosaltres (demanda de solidaritat, en aquest cas). I és molt més valuós no esperar una contrapartida. L’escriptor Javier Cercas sosté que: «Som éssers socials, no podem ser feliços sense la felicitat dels que ens envolten, de manera que contribuir a la felicitat dels altres significa contribuir a la nostra felicitat». Un diu: «El sindicalisme sorgeix per defensar els drets dels treballadors i treballadores. Evolucionant s’adona que ha d’anar més enllà de la fàbrica. Les lleis estan al servei del capital. Comissions és un Sindicat de classe i com a tal defensa el treballador a la fàbrica i al carrer. Va més enllà. Un Sindicat sociopolític que aspira a una societat més justa, solidària i democràtica».

Els companys i companyes posen damunt la taula les següents preguntes: des d’un Sindicat, cap a qui s’hauria de fer aquesta aproximació? Cap a on, cap a qui o a quins col·lectius hauríem d’adreçar-nos? Imitant el cercle de compassió de Darwin, podríem crear un cercle expansiu de la solidaritat, on anéssim afegint col·lectius cada vegada més amplis o més llunyans, on poguéssim posar en acció la nostra solidaritat. Es consideren els següents grups: Entre els companys i companyes del Sindicat: hi ha una crida a millorar aquest aspecte. Això demana un esforç de solidaritat interna i comunicació entre tots. No seria el primer cercle expansiu de la solidaritat de Comissions Obreres aquell que estaria dintre del mateix Sindicat? Recordem que el primer cercle de Darwin era la família. Aquesta solidaritat interna, mitjançant la cooperació, donaria bons resultats i reforçaria la idea de pertinença comuna. Entre els empleats d’una mateixa empresa: segons cada conveni, el moment d’arribada, de si són treballadors i treballadores externs o interns, fixos o eventuals, tenen condicions i sous diferents per realitzar la mateixa tasca o són a la mateixa categoria. Aquí la solidaritat ha de vèncer la competència, l’enemistat i la falta de comunicació. Solidaritat dirigida envers persones amb remuneracions diferents per fer feines semblants. Sectors grans envers els petits: els companys i companyes de les empreses grans, que estan més organitzades sindicalment i tenen més capacitat de mobilitzar-se i fer mobilitzar la resta, haurien de ser més solidaris amb els de les empreses petites, on predominen els eventuals, les dificultats de reivindicació i hi ha força més desprotecció. Evitar el corporativisme o el sectarisme. Un diu: «S’ha de cridar l’atenció d’aquells delegats i delegades que només s’ocupen de la seva empresa». Solidaritat territorial: de Barcelona i la regió metropolitana, que té un gran pes al Sindicat, amb la resta del territori. És una mena de greuge territorial que s’estén a molts altres aspectes de la relació de Barcelona i el seu cinturó amb la resta de Catalunya.

Les persones aturades: amb tots aquells que no tenen un lloc de treball. És una situació en la qual ningú es voldria trobar. La condició d’aturat és una de les que crea un major patiment a les persones. Aquesta crisi sistèmica, que dificulta la recuperació del lloc de treball, està posant molta gent en risc d’exclusió social. Una acusació, feta sovint des de fora del Sindicat, és que aquest no s’ocupa prou de les persones aturades, dels exclosos del mercat laboral. Cal incidir especialment en els aturats amb dificultats afegides, com ara els joves i els majors de quaranta-cinc anys. Intersindical: la unitat sindical proposada per CCOO des dels seus orígens no ha estat possible. Hi ha una greu mancança de solidaritat intersindical, facilitada moltes vegades per l’empresa. Les relacions sovint són molt tibants i amb episodis foscos i oblidables que enterboleixen el futur. Cal fer un esforç per superar les diferències entre sindicats, tenint com a objectiu el benefici i el compromís amb els treballadors i treballadores, i mirant, en la mesura del possible, d’anar tots a l’una (unitat d’acció).

Un dels arguments en contra de les reivindicacions laborals, i motiu de trencament de negociacions entre l’empresa i la plantilla, és la falta de coordinació i consens sindical. L’opció és barallar-se o treballar plegats. Els pros i els contres són clars. Sumar forces i ser complementaris encara que no s’estigui d’acord amb tots els plantejaments. Tenir com a objectiu la unitat sindical sense perdre mai de vista els interessos dels treballadors i treballadores, i la integritat.

Un diu: «La solidaritat sindical és difícil perquè a nosaltres se’ns escapa la manera d’actuar dels altres sindicats. Només ens podem fer responsables de nosaltres mateixos. La unitat sindical no es pot fer al preu de trair els valors». Un jove es lamenta: «Si els esforços i temps que dediquem en la competència entre sindicats es dediquessin a la lluita…».

Amb els qui estan en pitjors condicions o demanen el suport del Sindicat: cal que el Sindicat sigui un referent i tingui una capacitat de mobilització i incidència social. Fer-lo servir per ajudar. Solidaritzar-se amb aquelles causes i persones que es considerin. Guiar-se sempre en aquest suport pels principis de justícia i pels valors de Comissions Obreres. Un comenta què cal fer: «El Sindicat és una eina per ajudar els altres. La reflexió seria: a favor de qui podem fer servir aquesta eina? Per a molts, que posteriorment s’hi han afiliat, la tasca solidària i compromesa amb causes que no són estrictament laborals ha estat el primer punt de contacte amb el Sindicat. Aquest compromís és un difusor dels valors i la raó de CCOO». La dona: com posa de manifest l’estudi Desigualdades en el desarrollo geopolítico de género en España 1980-2005, s’ha avançat molt en la igualtat salarial i laboral de la dona, però encara queda molt camí per fer, incloent-hi el seu paper dintre de Comissions Obreres. A elles, com hem vist en el capítol dedicat a la igualtat, els afecta més la precarietat, la temporalitat i les diferències salarials, que poden arribar a ser entre un 30 i un 40%. La crisi ha provocat una feminització de la pobresa. Les persones immigrades: l’aparició en els últims anys del fenomen de l’emigració ha canviat radicalment la composició de la nostra societat amb l’arribada de ciutadans de tot el món. Les societats homogènies ja no tornaran mai més. Des del punt de vista sindical són treballadors i treballadores que han de tenir les mateixes condicions i drets. Cal mirar cap al futur i ser conscients que els problemes que afectaran els treballadors i treballadores, independentment del seu origen, són i seran comuns. Això ens ha de fer

veure que les diferències no són tan grans com semblen. Cal lluitar contra la xenofòbia i els interessos polítics que han fet de la relació amb aquest col·lectiu un tema electoral i sensible. Afavorir la integració laboral i social tot aprenent a viure plegats, evitant la creació de guetos i ciutadans o treballadors de segona categoria. Tres companys debaten. El primer diu: «Molts immigrants que van venir a Catalunya durant el franquisme entenen aquest nou fenomen migratori dels estrangers perquè el motor que els empeny és el mateix: la misèria, les pèssimes condicions de vida, la fam i el desig humà de prosperar. La solidaritat s’ha d’exercir sense demanar passaports». El segon afegeix: «Què té d’estrany, en un món global, que els immigrants vinguin als nostres països a treballar després que nosaltres haguem explotat els seus recursos? Cal donar a conèixer als estrangers els seus drets, compartir-los amb ells. Fer una tasca pedagògica. La majoria provenen d’unes realitats socials i laborals on aquests drets no existeixen. No són conscients dels seus drets». El tercer comenta: «En aquests moments d’incertesa es busquen culpables. Els immigrants són un bon cap de turc. Hem d’aprendre a viure plegats. Cal solidaritat amb els estrangers perquè tinguin les mateixes condicions que els nacionals. Primerament, és de justícia, perquè han de tenir les mateixes remuneracions si fan un mateixa feina. Segonament, d’estratègia sindical, fer que no siguin una eina, la famosa mà d’obra barata, en mans contràries, que empitjori les condicions de tots els treballadors. La defensa dels drets entre tots pel benefici de tothom». Intergeneracional: tots en algun moment de la nostra vida serem demandants o donants de solidaritat. L’agraïment que sentim en rebre ajuda hauria de ser l’esperó per oferir la nostra quan algú la necessiti. La satisfacció d’oferir solidaritat en la mesura de les nostres possibilitats. Els nouvinguts a una empresa amb els més veterans i viceversa. Ajudar els qui acaben d’arribar perquè s’integrin (tots hem passat pels primers dies). Educació i respecte envers els més veterans. Compartint l’organització de la feina i els coneixements per fer la tasca i l’ambient laboral més agradables. Les generacions futures: aconseguir i defensar els drets salarials, laborals i socials, tal com en el passat ho van fer altres generacions de treballadors i treballadores perquè nosaltres en gaudíssim avui dia. Lluitar per mantenir els drets obtinguts. Transmetre el llegat d’unes millors qualitat de vida i condicions de treball als qui vindran darrere nostre. Enllaçant així amb la història compromesa de tots aquells que passaren per aquest Sindicat. Els treballadors i treballadores de tot el món: cal desitjar-los els mateixos drets que nosaltres tenim (universalisme sindical). La globalització també aplicada als drets dels treballadors i treballadores amb una visió conjunta. Afavorir els contactes i experiències perquè puguin assolir-los. Que la solidaritat no s’acabi a la frontera. Una companya enfadada diu: «S’ha dit que, al nostre país, cooperatives de gran volada, amb polítiques laborals envejables, quan creen una filial a l’estranger es comporten igual que qualsevol multinacional i restringeixen els drets dels seus empleats, tot argumentant que cal ser competitius. A més de poc ètic, és un mal exemple». Tots aquests grups o cercles serien els prioritaris per guiar la tasca solidària. La importància de la solidaritat es fa palesa quan veiem els continus esforços que es fan per trencar-la. Es fa servir la diferenciació de categories i de nivells dintre de l’empresa, cosa que individualitza la relació, amb opacitat de salaris, i provoca enfrontaments. D’aquesta manera es fa desaparèixer la solidaritat i la camaraderia. Una companya

afirma amb el cap dient: «La solidaritat és punyetera per a l’empresari. Si hi ha solidaritat vol dir que entre tots s’ajudaran, per tant, seran més valents i a ell li costarà més. Hi haurà un intent que aquesta solidaritat no funcioni. Divideix i venceràs». Un altre li contesta dient: «Jo avui, amb el suport del Sindicat, t’ajudo a tu, i tu en el futur podràs ajudar-me a mi o a uns altres. Aquest sistema de solidaritat és bombardejat per trencar-lo».

Cal evitar aquests intents de ruptura. Albert Camus deia que «no podem salvar-nos tots sols». Ens convidava a creure en la fraternitat i la solidaritat per damunt dels interessos materials i individuals. La solidaritat ens fa forts. L’ètica Avui, la manca d’ètica i transparència en l’actuació de moltes persones, institucions públiques i privades, i organitzacions de tot tipus ha provocat una pèrdua de referents i valors socials. És una societat que sembla seguir més la llei de la jungla, on tot s’hi val. Una societat desorientada i neguitosa, on la falta d’ètica provoca sensació d’engany i rebuig. En això rau la importància d’assumir el comportament ètic com a valor principal. L’ètica, orientada a ajudar els altres, ha de ser el referent moral que ens marqui la manera correcta de comportament. És un valor positiu que ens fa sentir que fem les coses guiats per principis justos.

Si un té un comportament ètic ha de respondre, sense por, a les conseqüències de les seves actuacions. Fins i tot quan s’equivoca. En l’era de la comunicació i la imatge tampoc no es pot oblidar la transparència. Un comportament ètic als ulls de tothom. Cal seguir, més que mai, la dita de Plutarc: «No n’hi ha prou que la dona del Cèsar sigui honesta, a més ho ha de semblar». D’altra banda, la tasca del Sindicat omple de sentit. No és una feina asèptica. Traspua i transmet entre els companys i companyes sensacions positives de compartir un projecte comú i enriquidor. A la taula, a un membre destacat se li escapa un eslògan: «El Sindicat ens fa créixer com a persones». Tots els presents hi estan d’acord.

Això distingeix molts membres d’aquest Sindicat, que s’han convertit amb el seu treball i comportament en els millors ambaixadors i ambaixadores de Comissions Obreres. Com diu un antic membre de la direcció, avui dia afiliat de base: «L’actitud dels quadres sindicals és el millor actiu. Estar en contacte amb la gent. Aquest manera de ser, de relacionar-se».

L’actitud i el treball de la gent del Sindicat ha estat per a molts el punt de contacte i afiliació. Molts treballadors i treballadores no voten les sigles d’una llista, voten persones. Persones que porten valors i actituds personals. Això dóna peu al fet que un altre company ens expliqui què el va motivar a afiliar-se: «Jo m’hi vaig acostar i finalment em vaig apuntar al Sindicat quan vaig veure aquest aspecte solidari i la qualitat humana dels quadres de Comissions. Això ens distingeix d’altres agrupacions sindicals. És important que això es visualitzi més».

L’ètica es contraposa a aquesta època consumista i curta de mires que ha caracteritzat els últims anys i ha desembocat en la crisi. Si alguna cosa defineix el capitalisme financer és la falta d’ètica i d’escrúpols. Amb un plantejament ètic, ningú dedicaria el seus esforços a crear un sofisticat producte financer porqueria. L’ètica no s’aprèn, s’hi arriba per consciència. Un dels joves comenta: «On és l’ètica quan s’assumeixen com a normals, inherents al sistema, la corrupció i els excessos? El

component ètic ens ha de fer revoltar-nos i lluitar. La dificultat rau a identificar l’objectiu de la lluita. L’ètica ha d’estar present en la nostra presa de decisions».

L’ètica s’ha d’aplicar als objectius i als mitjans per aconseguir-los. El fi no justifica els mitjans. Cal que les bones pràctiques vagin des de les accions més petites a les més grans. Coherència entre el que es diu i el que es fa. Això demostra responsabilitat perquè passem comptes del que fem sense amagar-nos de res. Això és la transparència. Amb ella s’assoleix la credibilitat. Exercir l’ètica posa en evidència els qui no la segueixen. No hi ha una ètica per a la vida privada i una altra per a les relacions socials. No hi pot haver una doble ètica. Una companya pensa, amb la mà a la barbeta: «Només els que són bons es qüestionen. L’ètica obliga a ser exigent. Marca les nostres decisions. Ens defineix. Ens dóna força perquè pensem en la justícia de la nostra causa. Cal vetllar pel compliment dels codis de conducta de les empreses».

Aquesta actitud ètica i solidària dóna sentit de pertinença a una associació que, tot i els seus defectes, té uns objectius i maneres de fer que volen ser correctes en un panorama en què, precisament, això no abunda. El catedràtic d’Ètica José Antonio Marina sosté: «He arribat a la conclusió que la fita màxima de la intel·ligència és l’ètica i la seva realització pràctica, que és la bondat». Austeritat En aquest temps de malbaratament dels recursos, de corrupció i de tantes necessitats materials, hi ha una crida especial a reforçar el valor de l’austeritat. Una companya amb fermesa diu: «Com més alt sigui el càrrec, més encara, amb un sentit exemplar». Hervé Kempf, pioner en l’estudi del decreixement econòmic, diu que: «Cal reivindicar la sobrietat. Potser aquella austeritat que en el passat va ser una virtut avui dia és una exigència».

L’austeritat exigeix prioritzar l’estalvi i allarga al màxim la vida útil (l’ús) de les coses. Cal concentrar els recursos en les tasques de funcionament i suport d’aquells qui estan més en contacte amb les problemàtiques. Una despesa inadequada, sobretot quan els recursos són minsos, podria ser magnificada i embrutar la tasca ben feta. La companya d’abans diu: «Com podríem parlar de solidaritat si no es gestionessin amb cura els recursos, evitant el luxe i la despesa supèrflua? Seria inapropiat i incoherent». Una altra postil·la amb seny, potser perquè pertany al sector de la banca: «Amb els recursos, sobretot els econòmics, cal fer didàctica i ser responsable perquè són cèntims dels afiliats i afiliades. Cal ser curosos».

Hi ha un munt de coses en les quals es pot estalviar. És una actitud desitjable quan els recursos pertanyen a tots. Una austeritat regida per la racionalitat i l’equitat. Aquesta austeritat interna també s’ha de traslladar a la demanda d’austeritat en la despesa pública. Polítiques de persecució de l’economia submergida i del frau fiscal, i un sistema tributari just. L’austeritat obliga a optimitzar els recursos. Racionalitzar la despesa dóna llibertat, ja que en disminueix la dependència. El polèmic parlamentari anglès del segle XIX William Cobbet mantenia: «La verdadera independència rau en les tres paraules següents: viure amb poc». Tots al voltant de la taula fan una reivindicació de la sobrietat. Podríem fer nostre el principi rector de l’escriptor irlandès Samuel Beckett: «Menys és més».

Cooperació, treball en xarxa i transversalitat Els nous temps exigeixen complementar, o canviar, les tradicionals maneres de portar a la pràctica la feina sindical amb d’altres que fins fa pocs anys eren impensables. Organitzacions tan grans com Comissions Obreres han d’implementar aquests procediments a la recerca de l’eficàcia i l’optimització dels recursos. S’ha passat de sistemes organitzatius verticals a sistemes més horitzontals i interrelacionats. Un company analitza: «Les divisions sectorials, territorials o per empreses fan que, de vegades, les relacions entre les diferents parts del Sindicat siguin dificultoses, escasses o nul·les».

La grandària del Sindicat, la segmentació i les inèrcies en la manera de fer sovint donen una imatge d’estructura anquilosada i mastodòntica. Cal dir que, en part, això es justifica per la complexitat mateixa de l’entramat del mercat laboral del nostre país. El company de l’anàlisi anterior diu: «Malgrat tot, el Sindicat no deixa de ser un element prou vàlid a l’hora d’actuar. Malgrat tot, funciona amb un índex d’encert més que acceptable. En bona part és degut a la tasca abnegada i individual de molts dels seus membres».

Som a l’era de la revolució de les comunicacions. La gent es posa en contacte dintre de xarxes socials cada vegada més àmplies i variades. Caldria millorar el treball en xarxa, fent servir les noves tecnologies, sobretot amb els quadres del Sindicat, encara que sigui més còmode reunir-se amb els tècnics. Compartir coneixements i experiències. Una estructura més transversal on les tasques i decisions siguin més compartides i es resolguin amb una participació més gran.

La complexitat de què parlàvem abans es reduiria aconseguint més flexibilitat en les relacions, actuant més coordinadament i millorant els processos, i, el més important, els resultats. És una bona manera de donar resposta a les demandes de participació de tota l’organització. Promoure la implicació i la responsabilitat, sumar esforços i crear sinergies, avui obstaculitzades per aquestes mancances en les connexions.

Avui dia som molt interdependents. Si no col·laborem, ho tindrem malament. Compromís Tots els grups de debat coincideixen que un dels pilars de la lluita sindical a Comissions Obreres és, i ha estat sempre, el compromís de la majoria dels delegats i delegades, que donen el seu suport a qui ho necessita. Ser representant sindical no és fàcil. És ple de dificultats personals, menyspreu social, moments anímics difícils i una dura feina no sempre reconeguda. Una companya diu: «A mi em trucaven a les nou del vespre i sempre agafava el telèfon. Jo n’estic orgullosa, de ser delegada sindical».

El compromís és obligar-se a mantenir amb esforç aquesta actitud. És el pilar que permet sostenir en el temps l’esforç solidari, que fa que no sigui flor d’un dia. És exigent perquè suposa sacrificis i renúncies per no defallir. Absorbeix moltes energies alhora que ens reforça, ens dóna seguretat. Com deia un altre company: «Sentir orgull de ser sindicalista».

Quin millor compromís que el dels veterans i veteranes sindicalistes que van lluitar des del començament i ara, ja jubilats, encara dediquen el seu temps i el seu

suport al Sindicat. El seu compromís no és solament la història viva de la lluita sindical sinó un exemple per a tots en un època en què el valor del compromís, com tants altres valors, trontolla. Un comenta: «La gent que s’implica en el Sindicat és gent molt compromesa, en una època en què la gent fuig del compromís. Són gent amb consciència de classe. És freqüent que molts d’ells, a més, estiguin implicats en altres associacions de veïns o escolars. Ja sabeu el que costa fer una llista electoral. Dintre del món sindical hi ha de tot però està ple de gent així».

El compromís ètic és aquell que consideraríem just. Molt valuós en un entorn on hi ha molt individualisme, apatia i por de significar-se. Ser delegat o delegada sindical és, abans que res, un compromís amb un mateix, i obliga a ser un exemple per als altres. Exigeix una disponibilitat sovint difícil de compaginar amb les relacions personals. Un company afegeix: «La feina sindical és un compromís permanent. La solidaritat ha de ser activa en el temps, cada dia, no fa vacances i es manté mitjançant el compromís».

Davant d’una realitat canviant cal tenir consciència crítica. Cada cosa ens l’hem de replantejar contínuament. No donar res per definitiu. No donar per segur que tots els companys i companyes es dediquen a aquesta tasca, per tant, reforçar el compromís. El valor de la solidaritat pot ser més col·lectiu com a Sindicat, però s’aconsegueix a través del compromís individual dels seus membres. Aquest compromís s’ha convertit en un símbol distintiu de Comissions Obreres. Un ho remata dient: «Nosaltres hi som sempre». Valor cabdal Hem vist que la solidaritat és un valor que es considera cabdal. No entendríem, no tindria sentit, la tasca del Sindicat sense ella. Seriem només una gestoria laboral. Quan es perd aquest valor, fer la tasca sindical és encara més difícil. Desapareix la companyonia i la possibilitat de lluitar plegats pels drets dels treballadors i treballadores. És de difícil implantació en una societat desmobilitzada com la nostra. Així i tot, el filòsof barceloní del postmaterialisme, Jordi Pigem, diu que: «La crisi actual pot ser una oportunitat per transformar i humanitzar l’economia. Per crear un món més sostenible i solidari».

Exercir la solidaritat, independentment de si finalment s’assoleix l’objectiu, amb compromís. Poder dir: «El meu Sindicat és solidari». Un jove, que fa sis anys que és afiliat, diu fermament: «Al Sindicat m’han ensenyat a tenir paciència, a ser digne, m’han ensenyat a ser més solidari. A mi el Sindicat m’ha ensenyat a tenir valors, jo no tenia valors. Els meus pares em van ensenyar valors per a la vida diària i el Sindicat m’ha donat valors socials. M’ha ensenyat a ser més persona. Em sento més bé amb mi mateix i útil».

En acabat, sortim de la sala, apaguem els llums. A dins queda, a la paret, el cartell amb el lema: «Ocupació i solidaritat». El disseny antic de les lletres ens uneix a la història i a la lluita dels treballadors i treballadores. De quin any deu ser aquest cartell? Dels setanta, vuitanta, començaments dels noranta? De ben segur que, després de la xerrada a Girona, aquest valor, la solidaritat, continua amb tota la seva força, com sempre, arrelat en aquest Sindicat.

«L’actitud dels quadres sindicals és el millor actiu. Estar en contacte amb la gent. Aquest manera de ser, de relacionar-se».

«Al Sindicat m’han ensenyat a tenir paciència, a ser digne, m’han ensenyat a ser més solidari. A mi el Sindicat m’ha ensenyat a tenir valors, jo no tenia valors. Els meus pares em van ensenyar valors per a la vida diària i el Sindicat m’ha donat valors socials. M’ha ensenyat a ser més persona. Em sento més bé amb mi mateix i útil».

6. La reivindicació Reivindicar La reivindicació és tant l’acció com l’efecte de reivindicar. Reclamar una cosa perquè pensem que hi tenim dret. El procés per tenir-la o recuperar-la. No ve donada. Exigeix una actitud activa del demandant. Pensar què es vol, creure que hi tenim dret, argumentar-ho, valorar-ne les dificultats, calcular-ne els recursos i l’estratègia, fer-ho conèixer a qui ens ho pot donar o a qui ens ho ha pres, justificar-ho, exposar una proposta i lluitar per aconseguir-la.

La reivindicació ens planteja moltes preguntes: què reivindiquem, per què, per a qui, a qui, quina estratègia seguim, amb quins mitjans podem fer-ho, amb quines complicitats, qui ho fa, com ho fem, què suposa, fins a quin punt? Un munt de qüestions que connecten fortament l’activitat del cervell envers l’acció, i també l’acció amb el cervell. Es retroalimenten. Sovint, com diu el sociòleg nord-americà Richard Sennet: «Fer és pensar». Reflexió per a l’acció Tantes preguntes cal contestar-les amb seny. Per fer-ho, cal reflexionar. D’això se’n deriva una de les conseqüències importants per assumir la reivindicació com a valor. L’interrogatori profund remou el pensament de la persona per prendre consciència de qui és i a quin grup pertany. Del seu lloc en l’organigrama social. A qui s’haurà d’enfrontar i quins són els seus companys de viatge en la reivindicació. Dos del grup de formadors comenten: «Apareix la consciència de classe davant d’altres col·lectius que no la tenen. Basada en la unitat. Tenint aquesta consciència de qui som, nosaltres volem gestionar el que nosaltres creiem que ens és beneficiós. Comunió d’interessos de la classe treballadora. Incidir i conquerir poder a qui el té prèviament». L’altre afegeix: «La senya d’identitat última del Sindicat és la consciència de classe. El conflicte d’interessos. Parlem d’oprimits, parlem de febles».

Després de la conscienciació, producte de la reflexió, ve l’element ètic. Sense ell qualsevol reivindicació queda devaluada pel que fa al seu caire positiu. El primer dels formadors diu: «La reivindicació en si no és un valor, és un mitjà d’acció, que ha de tenir un suport ideològic si volem donar-li la categoria de valor. La dreta també reivindica, un nen també». Omplir la reivindicació de sentit de justícia, de causa justa, que és moralment positiva, reforça la persona i el col·lectiu. Dóna empenta per assolir-la, per actuar. El filòsof barceloní Salvador Pàniker manté que: «Només es pot lluitar externament des d’una plenitud interna; no es pot viure d’una manera i pensar d’una altra». L’objectiu

Les desigualtats produïdes des de sempre pel nostre sistema econòmic són la causa principal de la reivindicació. Tot i que els treballadors i treballadores són els principals responsables de la creació de la riquesa, aquests en reben la part més petita. Dos companys i una companya comenten: «Tenim l’obligació reivindicativa de transformar la societat. Nosaltres veiem cada dia la realitat i la volem canviar des d’un punt de vista no neoliberal sinó més igualitari, més conseqüent amb uns valors socials». Ella respon: «És clar que al llarg del temps han canviat coses. Avui dia existeix una classe mitjana més àmplia. Hi ha més gent que no viu en aquelles condicions tan deplorables. Però hi ha una divisió ben clara: qui té capacitat de decidir i qui no la té. És clar que han canviat algunes coses però el percentatge de distribució de la riquesa més o menys es manté». El tercer, més veterà, explica: «Jo hi sóc des de fa una pila d’anys. En tot aquest temps hi ha una cosa que ha canviat molt poc: el 5-95 i el 95-5. Us ho explico. El 5% de la humanitat posseeix el 95% de la riquesa, i el 95% de la humanitat sobreviu amb el 5% dels recursos. I, a més, dintre d’aquest 95% s’hi creen subclasses socials. Els percentatges finals han variat poc en els últims cent anys».

Com a Sindicat tenim un objectiu per a la reivindicació: avançar en les condicions materials dels treballadors i treballadores, lluitar pels seus drets laborals i socials, però també un intent de canviar cap a una societat millor. No es pretén conquerir el poder, aquesta és una tasca de les organitzacions polítiques. Es vol reivindicar prou poder per defensar la seva causa. L’objectiu de defensar la classe treballadora fonamenta la seva existència. És la seva identitat. Un company opina: «Els sindicats són necessaris davant dels mercats, els fons d’inversió i els grups d’interessos. El nostre horitzó ha de ser la defensa dels drets dels treballadors i treballadores. Som el sector de la classe obrera que té més consciència de classe. No som un reflex de tota la classe obrera sinó que hauríem de ser un reflex dels sectors més avançats d’aquesta classe. Els sectors que tiren dels altres. Lluitar, en el lloc de treball i en la societat, per la part del pastís que ens pertoca».

La reivindicació s’inscriu en la història de la lluita obrera i en el cas de Comissions Obreres, a més, en el moviment antifranquista. La reivindicació inicial va ser per crear un nou sindicalisme. Es va lluitar contra el franquisme per aconseguir les llibertats democràtiques i la dignificació de les condicions dels treballadors i treballadores (els drets civils bàsics). En la lluita inicial es va patir repressió, presó i mort: el 1971, la mort del treballador de la SEAT Antonio Ruiz Villalba en un desallotjament a la Zona Franca, i el 1973, la mort d’en Manuel Fernández Márquez en una càrrega policial contra els treballadors de les empreses constructores de la Central Tèrmica del Besòs. Tota aquesta lluita va ser per reivindicar el que la filòsofa alemanya Hannah Arendt anomena el dret a tenir drets. Indiferència i desmobilització

Una de les dificultats més greus per aconseguir les reivindicacions és la falta de col·laboració dels afectats i afectades per les desigualtats. És una situació en la qual hi ha por, incertesa i manca de solidaritat, les quals porten a la pèrdua de consciència i, finalment, a la desmobilització. En aquesta època de crisi, el sentiment de por domina molts treballadors i treballadores. Por de perdre la feina, de no poder pagar la hipoteca i les despeses familiars. Una por que paralitza i desmobilitza. És l’anomenat, per l’escriptor barceloní Rafael Argullol, ciutadà-estruç. Un individu que no reacciona davant la realitat, que la ignora, que no es mou, i mira cap a una altra banda en espera que no l’afecti, però sense fer res per evitar-la. Un company, dolgut, diu: «No hi ha consciència del que està en joc. Així no és possible la mobilització. El meu avi deia que a la dreta la unien els diners i als treballadors els desunia l’estómac». Un de Tarragona ho confirma: «Fixeu-vos-hi bé. Uns joves organitzen un botellón en vint-i-quatre hores mitjançant els mòbils. I amb el panorama que tenim ara amb la crisi en aquest país, i no som capaços d’aconseguir tanta mobilització per fer una protesta».

S’ha perdut la capacitat de reaccionar, s’abandona l’espai de la reivindicació, l’espai on es reclamen els drets. Es renuncia a avançar i es comença a cedir. El periodista i filòsof Josep Ramoneda posa de manifest la dificultat de lluitar contra el que anomena el totalitarisme de la indiferència: «On seríem avui sense els impulsos de la indignació ciutadana, sense l’impuls de la indignació moral? […] I quan la capacitat d’indignar-se desapareix, s’entra en el pendent que condueix a la indiferència, a la resignada acceptació que els ciutadans no tenim l’última paraula». Un noi i una noia d’Acció Jove observen: «S’instal·la la idea que les noves generacions seran les primeres que no tindran millors condicions de vida que les predecessores. Això és molt trist. També que difícilment s’aconseguiran nous drets i el que cal fer és resistir. Ens queda evitar el desmantellament del sistema social». Un altre, aixecant els braços, diu: «És preocupant que no hi hagi una gran mobilització davant d’aquesta retallada de drets, com van ser les grans mobilitzacions contra la guerra de l’Iraq o les manifestacions de suport a les víctimes del terrorisme».

El sociòleg francès Alain Touraine, guanyador juntament amb Zygmunt Bauman del Premi Príncep d’Astúries de Comunicació i Humanitats 2010, ens anima a no llançar la tovallola quan diu: «No ens deixem arrossegar a una renúncia general a l’acció […] Ni ens falten idees ni som incapaços d’aplicar-les». Capacitat crítica El sol fet d’afiliar-se al Sindicat i, a més, donar el pas de participar-hi activament ja és un compromís que indica que un no està disposat a quedar-se amb els braços plegats esperant els esdeveniments, sinó que adopta una posició compromesa, una posició reivindicativa. Cal estar preparat. Si manquen els coneixements, cal adquirir-los mitjançant la formació. Saber què es vol reivindicar, valorar les nostres forces. Posar obertament en evidència les febleses internes per corregir-les, i afrontar en les millors condicions el repte que suposa la reivindicació. Una capacitat crítica tant en allò que demanem com en la manera de fer-ho. Sumar les capacitats de tots per crear l’estratègia. També cal una crítica interna feta amb ànim constructiu, cercant la màxima eficàcia. La reivindicació, atès que qüestiona tantes coses, incentiva la capacitat crítica. El poeta i

novel·lista italià, referent de la lluita antifeixista, Cesare Pavese, deia: «L’única manera d’escapolir-nos de l’abisme és mirar-lo, mesurar-lo, sondejar la seva profunditat i baixar-hi». Dos formadors comenten: «Per mitjà de la reivindicació despertem la capacitat d’anàlisi, la consciència crítica. Saber que tenim uns drets que hem d’exercir. Formar la consciència de classe». El segon conclou: «Per canviar la societat hem d’actuar fent servir el nostre lideratge social. Estar en contacte amb la realitat desperta la consciència crítica i l’esperit reivindicatiu. D’aquesta manera, fem passos per transformar aquesta realitat. Molt a poc a poc, potser no amb la intensitat que voldríem, però hi treballem cada dia i la lluita no acaba mai. Aquesta lluita no té fi. Aquesta és la realitat que ens trobem».

Som en un sistema laboral en què els companys i les companyes de feina canvien contínuament. Això dificulta la possibilitat de crear complicitats i fer accions col·lectives de defensa dels drets. La utilitat, la capacitat de solucionar problemes, és l’element bàsic de l’afiliació sindical. Una visió utilitarista que, de vegades, molesta els sindicalistes més compromesos. Hem de ser conscients que aquest utilitarisme està instal·lat a la societat. Hi ha una feina feixuga que suposa arrossegar els altres, mobilitzar-los. Una noia d’Acció Jove diu: «El famós s’hauria de fer. Però ells no fan res. Ja estàs tu, si cal. Molts es mouen únicament quan tenen alguna cosa a perdre. Jo sempre els dic que els drets que tenen els tenen perquè hi ha gent que s’organitza i està lluitant per això». L’escriptora novaiorquesa Susan Sontag va dir en un discurs: «La probabilitat que les teves accions de resistència no puguin evitar la injustícia no t’eximeix d’actuar a favor dels interessos de la teva comunitat sincerament i reflexivament». Capacitat de proposta En la reivindicació es reclama alguna cosa que es considera justa. Després del procés crític de preparació i anàlisi, arriba el moment d’exposar-la. D’aquí sorgirà el conflicte, entès com l’encontre de dues posicions diferents. Ha de ser així perquè si les dues parts estiguessin d’acord no caldria que una reivindiqués res a l’altra. No tindria sentit. El punt de partida de la reivindicació sempre és un desacord en què una part reclama alguna cosa a una altra que es resisteix a concedir-la-hi. La reivindicació sindical va vinculada a la millora de les condicions dels treballadors i treballadores. S’orienta a vèncer les resistències de qui ostenta el poder econòmic, polític o social per provocar un canvi favorable per a la classe treballadora. Aquesta reivindicació se situa en un conflicte d’interessos entre els qui volen canvis i els qui s’hi resisteixen. Un company opina: «La reivindicació té un avantatge: que és transformadora. Sempre té un caràcter transformador. Reivindiques perquè hi ha alguna cosa del que tens davant que no t’agrada i la vols modificar. Evidentment, en funció dels interessos que defensis. Som un Sindicat de masses. Partim de la idea que les transformacions socials no les pot fer un grup reduït, les ha de fer una majoria social». Un veterà de Tarragona reclama: «El que hem aconseguit en tants anys de lluita que no s’ho carreguin ara de cop!».

Plantejat aquest conflicte d’interessos, per reivindicar, s’ha de ser capaç de proposar una alternativa a la situació que volem canviar. Negar-se a acceptar la situació seria una primer pas. Però no n’hi ha prou. El segon pas és manifestar-se, fer la proposta del que volem. Donar la solució perquè el conflicte es resolgui. José Antonio Marina

manté precisament que: «La intel·ligència és la capacitat de resoldre equacions diferencials, per descomptat, però és abans que res la capacitat per organitzar els comportaments, descobrir valors, inventar projectes, mantenir-los, ser capaços d’alliberar-nos del determinisme de la situació, solucionar problemes, plantejar-los».

La nostra proposta, a més de considerar-la justa, ha de ser realista. Planificar i calcular la capacitat de l’altre per concedir-la, i si nosaltres tenim prou mitjans per demanar-la. Tenir la raó, creure que és equitativa, no és suficient. Combinar el pacte i la lluita amb habilitat. Fer servir el sentit comú. No es pot demanar la lluna. No es poden demanar impossibles ni crear falses expectatives, camí segur al desengany. Fer que pensament i acció no es contradiguin. Ser coherents. Valorar amb cura la realitat i fer propostes possibles d’assolir i ser concedides. Saber agafar, proposar i donar. Arribar a acords i mantenir-los. No sempre es pot guanyar. Però cal lluitar i esforçar-se per aconseguir el màxim. Charles Darwin, en el seu llibre L’origen de les espècies, observa: «No són els més forts de l’espècie els qui sobreviuen, ni els més intel·ligents. Sobreviuen els més flexibles i adaptables als canvis».

Un petit debat sorgeix entre els membres del grup de formadors. Un diu: «No es pot portar res a la pràctica que no s’hagi prèviament teoritzat. La pràctica ha de ser versàtil i la teoria també, si no seria dogma. La pràctica primer es teoritza i després s’executa. Teoria i pràctica són cares de la mateixa moneda i no es poden separar. Cal coherència. Que no hi hagi contradicció entre la ideologia, els coneixements que transmetem a tercers, la manera de transmetre’ls i els objectius finals que tenim». L’altre replica: «La teoria i la pràctica han d’anar plegades. A vegades ens omplim de discursos però l’acció és contrària, incoherent. O hi ha massa discurs i no hi ha acció. En això rau la importància de la coherència. Aquesta de vegades trontolla enfront de la realitat. Però si es té l’objectiu clar, un s’esforça al màxim». El tercer suggereix un concepte: «Fer servir la bel·ligerància no destructiva. Defensar la nostra posició. Estar convençuts que nosaltres som en el camí correcte no vol dir destruir l’adversari. Partir de la idea que l’adversari és legítim i està legitimat».

Sembla utòpic, però el punt de trobada seria un camí negociat que pugui garantir la flexibilitat que demanen els empresaris i la seguretat laboral demanada pels treballadors, per aconseguir tots plegats una vida com cal. La credibilitat arriba amb la coherència entre les paraules i les accions. Sovint és difícil mantenir-la. Optar pel possibilisme. Poder dir: «Hem fet tot el que podíem».

El debat entre els formadors s’anima: «Fer la reivindicació des de la perspectiva de la diversitat. El Sindicat és prou divers. Tenir en compte la perspectiva de gènere i d’origen. Analitzar la situació i crear les circumstàncies per canviar-la. D’això en diem la possibilitat de la proposta. Si no fem propostes, no canvia res». El segon afegeix: «Jo davant de la pregunta que ens fan alguns quan hi ha alguna problemàtica: “Què fa el Sindicat?”, jo els dic: “I tu què fas?”. Som dintre d’una mena de possibilisme. A poc a poc. De vegades guanyem, d’altres anem enrere. El més revolucionari és aconseguir-ho tot, però cal ser més possibilista. A la pràctica, el més revolucionari és el més possible. El màxim que puguis aconseguir en termes objectius, això és el més progressista». El tercer sentencia: «Allò que més caracteritza els delegats i delegades de Comissions Obreres és el sentit comú. Això fa que, de vegades, davant de fets consumats, l’opció sigui no el que nosaltres voldríem sinó aconseguir el millor acord possible. La teoria és versàtil. A nosaltres ens toca dir allò que la gent no vol sentir. No és fàcil».

Des del punt de vista social les organitzacions sindicals tenen més capacitat de mobilització. La falta d’unitat sindical s’ha de substituir per la màxima col·laboració, mitjançant la unitat d’acció. Unitat necessària per combatre, avui dia, la por instal·lada entre molts treballadors i treballadores. La por paralitza la reivindicació i, per tant,

l’acció. La indignació, inici de tota reivindicació, queda transformada en malestar, però no en reacció.

Un formador i dues noies d’Acció Jove analitzen aquesta situació. El formador diu: «Cal tenir una certa capacitat de resistència. Per descomptat, hem de tenir capacitat de proposta, però hi ha moments determinats de la lluita en què cal resistir. La capacitat de resistència és molt important. Vol dir que es té prou coneixement i força per dir que això que m’estan dient no m’ho penso empassar. La resistència no és dogmatisme». La primera noia opina: «A l’empresa no l’interessa que hi hagi unió sindical. Estem vivint un moment important de la lluita dels treballadors i treballadores. Potser no són temps de conquestes però sí de resistència. És el moment de dir: “No!”, “Prou!”, i treballar pel reforçament del moviment sindical». L’altra noia afegeix: «És molt trist, perquè ara els qui lluiten no ho fan per alguna cosa millor sinó per no perdre allò que ja s’ha aconseguit. És molt trist perquè se suposa que tu estàs en aquest món per millorar d’alguna forma. Ara toca aguantar per poder fer passes endavant en el futur. Assegurar-nos ara certs pilars serà clau per a més endavant». Tots tres coincideixen amb el pintor català Joan Ponç, que deia: «Si un aconsegueix mantenir-se, simplement, enfront de l’adversari, ja és la victòria; no deixar-se vèncer és vèncer». Nous mètodes El Sindicat té una llarga tradició en els processos de reivindicació. Ho fa combinant la capacitat crítica i la capacitat de proposta, adaptant-se com pot a les noves circumstàncies. Des de fa pocs anys, dos paràmetres condicionen fortament el procés reivindicatiu: la desmobilització i les noves maneres de comunicar-se. Trobar complicitats entre els mateixos treballadors i treballadores no és fàcil. Certes fórmules de pressió per assolir les demandes ja no tenen prou convocatòria. En qüestionen l’eficàcia i posen en dubte la viabilitat d’assolir la reivindicació.

Formes tradicionals com ara les protestes, recollides de signatures o vagues ja no són suficients. La majoria dels assistents a les trobades coincideixen amb la idea del desaparegut Ángel Rozas que la vaga ha de ser l’últim recurs, un recurs del qual no es pot abusar per les implicacions i tensions, tant externes com internes, que genera. Un del grup de formadors hi està d’acord: «Si hem de fer una vaga i només hi ha quatre treballadors de l’empresa disposats a fer-la, cal plantejar-nos si és bo fer-la. Això no vol dir que el Sindicat no sigui atrevit, sinó que és realista. No s’hi donen les condicions». Un altre diu, una mica decebut: «Per què lluitar si no podem aconseguir canvis? Hi ha un dret recollit en la Constitució Espanyola que és el dret a la manifestació. Això es va plantejar amb la idea de plantar cara al poder i reivindicar drets per a la gent. Avui fer grans mobilitzacions tampoc garanteix aconseguir coses».

Fer servir complementàriament a les formes tradicionals de reivindicació les noves tecnologies per incentivar la protesta social. Fins ara les comunicacions oral i escrita limitaven l’intercanvi. Ara, amb les comunicacions informàtiques i digitals les connexions possibles augmenten exponencialment. Apareixen noves maneres de relacionar-se i nous conceptes com la ciberdissidència i l’activisme digital. Hem de tenir en compte que això està al nostre abast, però també al dels nostres adversaris. Són eines al nostre servei però també es poden utilitzar contra nosaltres.

Dos membres d’Acció Jove defensen noves formes. Un diu: «La reivindicació clàssica de sortir tots al carrer està passada de moda i ja no és tan efectiva com abans.

Hem de trobar noves maneres. A vegades, sortir al carrer emprenya més la gent que no pas ajuda al fet que tothom faci seva la reivindicació que vols transmetre». Un altre amplia la idea: «Les maneres tradicionals de reivindicació s’han de saber combinar amb les noves. S’ha diversificat tant el món laboral que la reivindicació s’ha d’adaptar també a les característiques dels nous centres de treball». L’altre li respon, decidit: «La relació dels treballadors i les treballadores amb l’empresa és una relació de poder. Tot s’hi val sempre que es compleixi la llei. Posem més imaginació en les maneres de reivindicar».

Un paper del Sindicat seria evidenciar la doble moral i l’ètica de les empreses. Fer ressò de la responsabilitat social corporativa (RSE) amb què les empreses queden retratades per l’impacte que les seves activitats generen en la societat (empleats, clients, medi ambient). Si no es compleix la RSE, cal evidenciar-la davant l’opinió pública i l’accionariat de l’empresa. El pitjor per a una empresa és el desprestigi social.

Un diu, convençut: «Deixar en evidència l’ètica i els codis de conducta de les empreses. A aquestes els pesa més una campanya en contra de la seva imatge que una reivindicació justa. Posar la reivindicació a l’altura dels nous temps, actualitzar-la. Hem d’adaptar el que ja sabem als nous temps. L’empresa ho té clar, aplica la màxima de “divideix i venceràs”, fa servir mecanismes de divisió per categories, càrrecs, subcàrrecs, departaments i remuneracions ben diferenciades. Costa que els uns s’identifiquin amb els altres. Això impedeix la connexió, la complicitat i la unió dels treballadors i treballadores». Independència i autonomia sindical Comissions Obreres és un Sindicat independent, no polític. Això no vol dir que sigui indiferent a la realitat que l’envolta. Ben al contrari, participa activament en molts àmbits com a protagonista, atesa la representativitat que ostenta i al fet de ser un referent social. A part de temes relacionats amb el món del treball i millores socials, s’implica en accions solidàries, de promoció dels valors de la pau o de polítiques de sostenibilitat ambiental.

Si es tenen clars els interessos dels treballadors i treballadores, la independència es converteix en una necessitat. El Sindicat no pot ser un peó en mans de cap partit polític, govern o poder econòmic, perquè això fóra cedir o renunciar a les reivindicacions pròpies i posar-se al servei d’altres interessos. Perdria la seva autonomia d’acció, imprescindible en el procés de reivindicació. Un del grup de formadors diu: «La finalitat del Sindicat no és la presa del poder. Per tant, no ha de tenir una estratègia per prendre el poder. Això correspon als partits polítics. S’ha de centrar en allò que li pertoca, en els treballadors i treballadores, a consolidar la independència sindical».

Si l’estratègia d’uns partits coincideix amb la del Sindicat, sigui del color que sigui, es pot arribar a la unitat d’acció però sense hipoteques. En aquest cas, amb transparència i responsabilitat, cal explicar la coincidència de la posició. Si el nostre discurs no entra en contradicció amb l’acció, no hi ha problema. Això té un nom: coherència. Demostra que un continua pel seu camí i allà també hi són els altres i caminem plegats. Evitar la dependència de tipus econòmic mitjançant l’austeritat i la bona gestió dels recursos propis. Un company ho té clar: «Res de ser la corretja transmissora de cap partit. Res d’obeir consignes. No deixar-nos influir políticament». Un altre li diu: «Jo milito en un partit polític i, així i tot, defenso que siguem independents dels partits. No hem de fer “seguidisme”. La prova de la nostra

independència és que lluitem o col·laborem amb ajuntaments o institucions de tots els colors polítics».

«D’aquesta manera fem passos per transformar aquesta realitat. Molt a poc a poc, potser no amb la intensitat que voldríem, però hi treballem cada dia i la lluita no acaba mai. Aquesta lluita no té fi. Aquesta és la realitat que ens trobem».

«Allò que més caracteritza els delegats i delegades de Comissions Obreres és el sentit comú. Això fa que, de vegades, davant de fets consumats, l’opció sigui no el que nosaltres voldríem sinó aconseguir el millor acord possible. La teoria és versàtil. A nosaltres ens toca dir allò que la gent no vol sentir. No és fàcil».

7. El col·lectiu El grup L’ésser humà, des de l’antiguitat, ha col·laborat amb d’altres per aconseguir coses i protegir-se dels perills. La mateixa definició de la paraula ens fa entendre per què CCOO ha volgut que formi part dels seus valors. Com a adjectiu, significa aquella cosa que fan diferents persones conjuntament, que afecta totes elles. Treballar plegats per aconseguir fites més elevades que beneficiïn tots i cadascun dels que hi han col·laborat.

La idea de col·lectiu no és una mera unió de persones. Un munt de gent atrapada en un embús de trànsit no en formen un, encara que pateixen el mateix malestar. Han de ser conscients de compartir alguna cosa en comú. Aquest objectiu comú consciencia les persones sobre la importància del fet d’estar juntes. La gent de l’embús preferirien no ser-hi. Aquesta col·laboració reforça els lligams i els dóna entitat col·lectiva.

Treballar plegats, doncs, per aconseguir quelcom de beneficiós per a tothom, inclosos nosaltres mateixos. Una mena d’egoisme solidari. Anar junts és més útil que anar tots sols. En una trainera, la suma de l’esforç individual de cada remer permet d’avançar a bona velocitat cap al seu destí. Un remer sol, tot i fer la mateixa força, no aconseguiria mai avançar ni un mil·límetre en la bona direcció, malbarataria les seves energies, es desanimaria i acabaria amb les espatlles adolorides inútilment. És la famosa idea de l’aportació del granet de sorra per fer entre tots una bonica platja d’accés comunitari.

Però des de Comissions Obreres, una vegada més, hem d’afegir el component ètic, de causa justa. Qualsevol agrupació amb males intencions també dóna importància al col·lectiu. La diferència és la justícia de l’objectiu. Que no passi allò que deia sarcàsticament l’actriu Xus Estruch en el seu monòleg Lluna de mel a Oregon: «Si tots aportem el nostre granet de sorra en la construcció del futur… entre tots podrem llegar als nostres fills un immens desert». Senyes d’identitat: democràcia i llibertat A Comissions Obreres no s’entén el col·lectiu sense dos elements d’identitat, que són la llibertat i la democràcia. Elements que, en assumir-los, condicionen la seva actuació. Comissions sempre ha promogut totes aquelles iniciatives i accions que pretenen defensar-los, i hi ha donat suport. Estan plenament integrats en la seva ideologia, en l’estructura organitzativa i de presa de decisions.

Avui dia, les eleccions sindicals són les úniques eleccions en què fins i tot els estrangers poden votar i ser escollits. La dinàmica sindical ha de convertir-se en una eina d’expansió de l’exercici democràtic. Enllaçant, altre cop, amb la història del sindicalisme, quan, als anys seixanta i setanta, sota la dictadura, un dels pocs espais on s’exercia la democràcia eren les organitzacions sindicals. La democràcia exigeix debat i confrontació d’idees. Tots hi poden expressar la seva opinió i ser respectats. Ningú té el monopoli de la veritat. Ús del sistema democràtic per triar responsables i polítiques

d’acció del Sindicat amb un suport majoritari. Un noi del Baix Llobregat reflexiona: «El mercat mana més que la democràcia. La legitimitat de la nostra representació emana de les eleccions sindicals, de la democràcia. Som un Sindicat democràtic que discuteix internament les coses. Una vegada presa la decisió, entre tots la portem a la pràctica».

Hi ha llibertat d’expressar, dintre i fora de l’organització, el que cadascú i cadascuna pensa. Fòrums per expressar les diferències i contribuir, així, a un debat obert. Un company diu: «Aquí cadascú hi diu la seva amb plena llibertat. Clar que ens barallem. I on no? Som una pila de gent. No podem estar tots d’acord. Però les coses es poden dir. Només cal llegir els blogs a les webs de Comissions. Els comentaris no es tallen ni un pèl. Feu-hi una ullada i ja ho veureu». El Sindicat La definició de sindicat és semblant a la de col·lectiu: ‘associació formada per a la defensa dels interessos econòmics i socials comuns a tots els associats’. Però el diccionari va més enllà quan afegeix: ‘especialment associació obrera’. Comissions és un col·lectiu que defensa els interessos dels seus afiliats i afiliades. I en fer-ho, per extensió, els de la resta dels treballadors i treballadores. La seva activitat, juntament amb altres organitzacions, per aconseguir millores sanitàries, en l’ensenyament, en el transport, etc., no solament beneficia el conjunt dels treballadors i treballadores, sinó també la resta de la societat. Un company exemplifica, rient: «Perdoneu la comparació. Som com una bandada d’elefants que avança per la selva deixant el camí fet i marcat per a altres bandades d’elefants i per a la resta d’animals».

Si els afiliats i afiliades se’n senten partícips, augmenta la implicació, la motivació i la idea de col·lectiu. El Sindicat dóna aquesta consciència de grup, de sentir-se protagonistes del procés, de pertànyer a la classe treballadora. El Sindicat és un element referencial i cohesiu de treballadors i treballadores d’orígens i sectors diversos, en el si de la societat. La cohesió interna dóna força i una imatge externa positiva.

Tres companys del Baix Llobregat comenten: «L’afiliació és plural i canviant, si mirem les enquestes. Canviant com els temps o com els seguidors del Barça. Avui els elements ideològics es van diluint i és una afiliació més instrumental. Abans la ideologia i el dogmatisme anaven agafats de la mà, ara no». El segon recorda: «A mi, quan vaig arribar al Sindicat, em va sobtar la pluralitat de gent i la pluralitat d’idees. Això em va obligar a ser més respectuós. Hi ha gent molt pragmàtica i d’altres amb idees per canviar la societat. Som una organització viva formada per molta gent amb idees diferents». El tercer, més jove, diu: «Mentre tu siguis nominista, cobris una nòmina, ets classe obrera, perquè el dia que perds la nòmina adéu al pis, adéu a tot. Jo em vaig afiliar a CCOO perquè tenia interessos comuns amb l’organització i per poder contrastar idees. A la societat se’ns ha furtat el debat ideològic».

Quan un grup planteja una reivindicació som davant d’una demanda col·lectiva. L’èxit o el fracàs en la seva consecució afectarà cadascun dels seus integrants. Individualment tenim menys força, menys possibilitats d’assolir-la. Formar part d’un col·lectiu suma les forces i permet vèncer més fàcilment les resistències a la reivindicació. És la idea clàssica que la unió fa la força. Per això s’explica l’intent d’esquerdar-la i trencar-la. Uns companys de Tarragona, conscients d’aquest risc, diuen: «L’individualisme, la competència i l’ànsia de triomf en una societat on es trepitja van contra el grup. En temps de crisi surt el pitjor de les persones. El pitjor. Cadascú només

pensa en salvar el seu darrere. Es trenca la idea del col·lectiu». Un altre confirma: «La divisió dels treballadors i treballadores per categories, donant-los a alguns la sensació de ser uns privilegiats, per trencar la unitat i la solidaritat. Prendre consciència que som classe treballadora, que col·lectivament podem fer molt. Però cal dir que la gent no té gaire present el valor de la col·lectivitat. L’empresa, via remuneracions i categories, atomitza els treballadors tant com pot». Reconeixement de la singularitat individual Una persona sola no és un col·lectiu. Per ser-ho, com a mínim es necessiten dues persones, encara que no seria gaire representatiu. La suma de més i més individus el fa cada vegada més fort i fa guanyar quota de representativitat. La quantitat de membres augmenta i la diversitat de la seva composició també. Si és així, on queda la individualitat? D’alguna manera es va diluint en el grup. La qüestió és com mantenir la relació d’una part amb el tot i del tot amb cadascuna de les parts que el formen.

La singularitat s’oposa a la idea de grup, i el grup, format per agregació de singularitats, no pot atendre a la vegada totes les peticions diverses dels seus components. És una mena de paradoxa. La via per fer-ho és el consens. Permetre a tots, igualitàriament, formar part del procés de decisió. Finalment, anar pel camí que triï la majoria és el que donarà més satisfacció al grup. Un dels formadors sindicals opina: «La base és molt gran i diversa. La conciliació entre el col·lectiu i l’individu s’assoleix amb la generositat, el respecte a la diferència i la solidaritat. Saber cedir a vegades. Un respecte per acatar un pensament majoritari. Intentar trobar el consens. Sovint es discrepa en petits matisos. Esforçar-se a consensuar».

La demanda d’una major participació dels afiliats i afiliades en els debats i en les propostes exigeix el respecte a la individualitat. Serà una manera de fidelitzar els afiliats i afiliades, que d’aquesta manera se sentiran més implicats, aprofitant, de passada, els coneixements i les aportacions que poden fer tant les persones com els diversos sectors. Un company i una companya hi diuen la seva: «Prioritzar el col·lectiu davant de l’individualisme, de l’autonomia individual. No hem d’eliminar l’autonomia de l’individu, però hem de prioritzar el que és col·lectiu. Aquest mateix llibre que es vol fer és una reflexió col·lectiva en què es respecten les opinions individuals». Ella afegeix: «Quan ajudes algú a sortir-se’n i t’ho agraeix individualment, cal dir-li: no t’equivoquis, això ha estat possible gràcies a CCOO, no pas a mi. Darrere meu hi ha una organització, que unint els seus membres, té la força per defensar-te. Per mi sola no ho hauria aconseguit».

Tot i pertànyer a un col·lectiu no es pot pretendre estar sempre conforme amb ell. Però de ben segur que, si algú en vol formar part, freqüentment coincidirà amb els seus interessos. Quin sentit tindria anar agafat del seu braç, si no? No ens representaria, millor seria buscar-ne un altre de més afí. La solidaritat amb el grup fa que un s’adapti a la decisió de la majoria. Des de la discrepància individual, es pensa que el bé comú té un valor superior. Una renúncia a favor del col·lectiu per evitar que s’afebleixi i es trenqui. Perquè això seria perjudicial per a tots. De la seva part, el grup, conscient de la seva diversitat i de la impossibilitat d’atendre totes les demandes, permet la participació igualitària, reconeixent i respectant la singularitat de cadascú.

En un discurs, l’expresident de Costa Rica Óscar Arias deia: «És molt fàcil defensar els drets dels qui pensen igual que nosaltres. Defensar els drets dels qui pensen diferent: aquest és el repte del verdader demòcrata». L’organització El Sindicat, com a col·lectiu, per atendre la màxima quantitat de persones, tant a escala geogràfica com en la diversitat de sectors del món laboral, s’estructura en federacions territorials i sectorials. És una manera d’estar més a prop de l’entorn. Com qualsevol grup ho ha de fer per organitzar-se. L’organigrama organitzatiu és més complex com més membres el formen i segons la seva distribució en els diferents àmbits. Per ser més eficaç, cada vegada s’estructura més. L’excés d’estructuració, però, pot provocar l’efecte contrari i restar-li força i eficàcia. Els afiliats i afiliades formen les federacions i aquestes, el Sindicat. La relació entre elles és semblant a la de la persona amb el col·lectiu, amb certa autonomia en assumptes concrets. Tanmateix cal evitar els corporativismes, pensar solament en el benefici de la part del Sindicat a què es pertany.

Dos companys del Baix Llobregat miren d’explicar el seu funcionament. Un diu: «Cadascú es pot expressar en el seu tarannà en aquest Sindicat. Això enriqueix el col·lectiu. Hem de tenir una consciència col·lectiva i productiva del Sindicat. Això és molt positiu». L’altre contesta: «L’organització sindical, sectorial i territorial, és difícil d’explicar-la als afiliats i afiliades. Aquesta és una manera de treballar de tipus horitzontal, vertical i transversal a la vegada. És més un treball de puntes de coixí en què hi ha bastant llibertat d’acció. És una de les nostres senyes d’identitat i es basa en una democràcia participativa. Des de fora sembla molt complex, però el delegat o la delegada de Comissions té el seu espai per treballar, a diferència d’altres organitzacions. Una mena de desordre organitzat. La decisió última la prenen els treballadors i les treballadores». Arrelament nacional Tot col·lectiu exerceix la seva reivindicació en un marc temporal, la història, i espacial, geogràfic. Comissions Obreres, en lluitar per la defensa dels drets del conjunt dels treballadors i treballadores, coincideix amb els interessos i les causes d’altres col·lectius, a escala tant nacional com internacional. Ja als anys setanta va estar present a l’Assemblea de Catalunya. Va tenir un paper cabdal en la lluita antifranquista i en la consolidació de la democràcia.

Des del seu naixement, CCOO de Catalunya es defineix com a Sindicat de classe i nacional, i uneix, així, en un mateix procés la reivindicació pels drets socials i els drets nacionals. D’aquesta opció va sorgir un model sindical fortament compromès amb les reivindicacions dels treballadors i treballadores, i amb la realitat que l’envoltava, la catalana. A la vegada, es confederava voluntàriament en un Sindicat d’abast estatal: la Confederació Sindical de les CCOO de l’Estat espanyol. Aquest model es contraposava a d’altres que concebien el sindicalisme de classe únicament, sense res a dir de les

reivindicacions nacionals, o a d’altres amb una visió nacional sense vinculacions orgàniques al sindicalisme espanyol.

Finalment, el model aportat per CCOO s’ha imposat, fins a tal punt que avui és impensable, a casa nostra, una formació sindical que no inclogui en el projecte de classe, la recuperació i el desenvolupament dels drets nacionals. Aquest model, ara hegemònic, és una de les aportacions més importants de CCOO de Catalunya al sindicalisme al llarg de la nostra història. L’agrupament, a l’entorn d’aquest model, de treballadors i treballadores de la societat catalana d’orígens, llengües i cultures diferents, ha facilitat la integració d’una societat formada per diferents onades migratòries. El Sindicat, així, ha tingut en el passat, i té avui, un paper d’integrador social en aquesta societat diversa. Dintre d’aquesta reivindicació nacional, destaca la tasca per garantir la normalització social del coneixement i l’ús de la llengua catalana com a dret de ciutadania i factor de cohesió social. El Servei Lingüístic de CCOO de Catalunya fomenta l’ús del català al Sindicat i per extensió, i especialment, en l’àmbit del món del treball.

El caràcter plural i la diversitat d’origen i ideològica dels membres de Comissions Obreres fa que no necessàriament tots ells comparteixin aquest sentiment. El mateix que passa a la societat catalana. Un company, que ha de relacionar-se freqüentment amb delegats de CCOO de la resta de l’Estat, explica: «L’arrelament nacional de vegades grinyola al Sindicat per les diverses sensibilitats envers aquest aspecte. A més, hi ha negociacions que són d’àmbits territorials més grans. La divisió territorial de Comissions allibera de tensions aquest assumpte perquè hi ha reconeixement i respecte al fet diferencial». Visió internacionalista La visió internacionalista s’esdevé amb la presa de consciència que tots els treballadors i treballadores del món tenen les mateixes reivindicacions per damunt de les seves nacionalitats. Tots lluiten, en el seu àmbit geogràfic, per la millora de les condicions de la classe treballadora amb més èxit o menys. Les diferències polítiques i de llibertats a cada país fan que els moviments sindicals tinguin un tarannà diferent a cada un: des de països on estan absolutament prohibits, fins a d’altres on estan plenament integrats al sistema econòmic i social.

Aquesta visió impulsa a cercar complicitats entre els diferents moviments sindicals, tot creant organitzacions supranacionals de cooperació. El sindicalisme, a escala europea, té gairebé seixanta milions d’afiliats, la qual cosa fa del sindicalisme el major moviment organitzat de l’Europa dels 27. És de notòria importància el paper de la Confederació Europea de Sindicats. CCOO participà en el Congrés fundacional de la CSI, la internacional sindical més gran i representativa de la història.

La visió internacionalista no és gaire coneguda per les bases. Tot i això, són conscients que es fan coses, accions i contactes. El fenomen immigratori ha fet que molts d’ells, en els seus llocs de treball, i atès el coneixement personal dels seus companys i companyes de feina, hagin obert més les mires a altres realitats laborals. Però la tasca i relacions que du a terme el Sindicat es queden més a la cúpula o a les seccions que se n’encarreguen. La resta sembla que saben que s’hi fan coses però no ben bé què exactament. Caldria per tant difondre més entre els afiliats i afiliades aquesta

tasca. Una companya diu: «Som més conscients de la tasca dirigida als estrangers a casa nostra, però no de les relacions i complicitats que es desenvolupen fora, ja sigui a la Unió Europea, on es decideixen molts temes de legislació laboral, o als països d’on provenen els immigrants».

La massiva presència de persones immigrades d’ençà els anys noranta ha fet que molts d’ells s’hagin posat en contacte amb el Sindicat o s’hi hagin afiliat. La pedagogia envers aquestes persones, en relació amb els seus drets, les converteixen en ambaixadores i difusores de les idees sindicals. És un procés de conscienciació que aprenen en un àmbit mancat dels perills i condicions, moltes vegades terribles, que pateixen als seus països d’origen. Quan hi tornen, ja sigui per vacances o definitivament, porten les idees d’allò què és el sindicalisme. Només els resta difondre-les i lluitar per elles tal com es va fer aquí en el passat.

També s’ajuda les organitzacions de treballadors i treballadores d’altres països, on dur a terme aquesta tasca és tot un risc. Aquest fet de donar suport al sindicalisme en països on el compromís sindical és difícil, entronca, una vegada més, amb la història, quan la Delegació d’Exteriors de Comissions Obreres (DECO), a finals dels seixanta i començaments dels setanta rebia el suport de sindicats estrangers. Aquell suport important rebut en el passat, avui dia, s’ha reconvertit en ajut a altres moviments sindicals. Un company diu: «La visió internacionalista és molt complicada. S’ha fet alguna acció conjunta europea però és molt lenta i poc representativa. És més de contacte, més de visió que de realitat. En l’àmbit de l’acció sindical queda molt per fer. Més enllà de la Unió Europea hi ha petites accions d’assessorament i conscienciació. El Sindicat vetlla per la responsabilitat ètica i social de les empreses multinacionals».

Un altre afegeix: «La mundialització i la globalització, com que suposen una mena de competència amb més actors, posa en risc la solidaritat global. Les multinacionals ho saben. Un exemple: quan es debat quina fàbrica de la xarxa d’una multinacional construirà un nou producte o quina s’ha de tancar, provoca entre elles una competència a la baixa». Un noi d’Acció Jove conclou, pensatiu: «Les problemàtiques dels treballadors i treballadores de tots el països són similars. La visió global ens hauria de donar també una reivindicació global. És dificilíssim coordinar els treballadors de tot el món, el quals tenen maneres de ser i realitats diferents. I la mirada nacional fa que sigui difícil coordinar polítiques generals. Hi ha realitats molt desconegudes, com ara la dificultat de fer sindicalisme en alguns països on els sindicalistes s’hi juguen la vida».

«La base és molt gran i diversa. La conciliació entre el col·lectiu i l’individu s’assoleix amb la generositat, el respecte a la diferència i la solidaritat. Saber cedir a vegades. Un respecte per acatar un pensament majoritari. Intentar trobar el consens. Sovint es discrepa en petits matisos. Esforçar-se a consensuar».

«Aquesta és una manera de treballar de tipus horitzontal, vertical i transversal a la vegada. És més un treball de puntes de coixí en què hi ha bastant llibertat d’acció. És una de les nostres senyes d’identitat i es basa en una democràcia participativa. Des de fora sembla molt complex, però el delegat o delegada de Comissions té el seu espai per treballar, a diferència d’altres organitzacions. Una mena de desordre organitzat. La decisió última la prenen els treballadors i treballadores».

Epíleg (Una invitació a la reflexió)

Com hem vist, vivim en una societat desencisada. Diferents grups intenten, en aquesta boira, ser un far per als altres. Si volem, com a organització, ser un referent, cal fer una tria de valors, considerats positius, en contraposició als valors negatius d’aquest capitalisme ferotge i global que ens ha portat a aquesta crisi. Com a actor social, amb una imatge i una capacitat d’influir en la societat, cal ser una força moduladora entre els treballadors i les treballadores, i els poders dels mercats i dels Estats. Un company del Baix Llobregat ho té clar: «Comissions s’ha de plantejar els seus valors perquè és un Sindicat i, a més, és un agent social amb voluntat transformadora. Volem transformar la societat des del món del treball no des de qualsevol lloc. No som Greenpeace, que ho fa des d’un punt de vista ecologista. Nosaltres ho fem des del treball. Allò que ens uneix és la necessitat de treballar per mantenir-nos. I des d’aquí volem transformar la societat. Transformar vol dir analitzar el que no ens agrada de la societat i intentar canviar-ho. I en això, alguna vegada, coincidirem amb partits polítics i altres agents socials amb els quals podrem compartir estratègies i valors». Sovint s’ataca els sindicats com a organitzacions d’altres temps, passades de moda. Cap organització millora sense fer autocrítica. La reflexió és un exercici de responsabilitat. Per fer aquest llibre hem seguit el principi kantià següent: «Atreveix-te a conèixer-te». Els companys i companyes han assenyalat, sense embuts, les problemàtiques internes i externes d’aquest compromís. Han constatat que hi ha valors que estan en un mal moment però val la pena lluitar per reforçar-los. Tota organització ha de conèixer els seus aspectes fonamentals, entre ells els seus valors. En aquest món complex i canviant (líquid) cal ordenar el pensament, tenir clars els principis. Això ens ajudarà a prendre, d’una manera flexible, com demanen els nous temps, les decisions en el futur. Amb la nostra reflexió, la gent prendrà consciència de qui som, on som i quins valors estem disposats a oferir.

El fet de triar uns valors i fer-los nostres ens obliga a seguir-los, a esforçar-nos perquè les accions siguin conseqüents. Si no els seguíssim, quedaríem qüestionats. Ser coherents. La coherència sembla que no està de moda entre les organitzacions, sobretot les polítiques. Els valors són una mena de jutges de les nostres accions. Els seguim o els traïm. Apel·len directament a la nostra consciència. Són una guia triada per nosaltres mateixos. No ser conseqüents amb ells seria enganyar-nos. Inculcar un nucli de valors forma una identitat sòlida. Els valors donen convicció a l’hora d’actuar. Les organitzacions amb valors són més exigents amb si mateixes i això els dóna força per ser-ho amb la resta. Una delegada del Baix Llobregat manifesta: «L’actitud de les delegades i els delegats ha de formar part de la pedagogia sindical. Som transmissors dels valors amb la nostra feina. El valor ha de ser present en el que respirem en el món sindical. Els valors s’han d’interioritzar i s’han de transmetre. El bon sindicalista no és solament el que guanya les eleccions i aconsegueix afiliats. No es pot fer això a qualsevol preu. Els valors ens indiquen que no tot s’hi val».

Consensuar els nostres valors, definir-los i seguir-los amb actitud activa. Buscar un equilibri entre utopia i realitat. Marcar-se fites possibles. Un xicot d’Acció Jove comenta: «Un Sindicat ha de tenir valors perquè l’acció no és neutra. Per tant, quan

tractes les coses i la realitat, vas per un cantó o per un altre. Has de tenir valors i objectius que marcaran l’estratègia que cal seguir».

Ara són en risc la majoria dels drets i prestacions socials (un sou digne, l’educació, les pensions, la sanitat, l’assegurança d’atur o les vacances pagades). Cal aportar els nostres valors al debat social sobre el canvi de model econòmic. Una companya de Girona diu: «En un pacte nacional, hi som. En els àmbits de participació i decisió, hi som, per això necessitem tenir uns valors. Això ens dóna una capacitat d’influir. Si no hi fóssim, la cosa aniria pitjor. Demostrem que volem continuar sent un referent per arribar a la ciutadania social. Tenim alguna cosa a dir!». Aquesta reflexió també serveix com a contribució per superar la crisi. Prendre una actitud activa i positiva. El que en un moment és utopia, amb la lluita esdevé realitat. Com deia Gandhi: «Sigues el canvi que vols veure al món». Un formador diu: «En el meu dia a dia he de ser coherent amb el que ensenyo a l’aula perquè si no, no té sentit. La realitat també es canvia des del teu entorn, des de les persones més properes. Des d’aquest punt comences a canviar la realitat. Jo transmeto els valors de CCOO amb l’actitud».

Una reflexió que ens permeti continuar evolucionant per poder representar la diversitat dels treballadors i treballadores en un futur més hostil i complex. Albert Einstein afirmava: «No busquis ser algú amb èxit sinó busca ser algú valuós. La resta arribarà naturalment». Una companya diu: «El valor afegit del Sindicat són les persones que ens representen. Transmeten la idea de l’organització, són transmissors d’una forma de ser i pensar. Fan una tasca explicativa dels nostres valors».

Hi ha un mena de sensació d’empipament i dol perquè molta gent s’apropa al Sindicat quan té un problema però després se’n desentenen. Ni s’hi afilien. Com si el Sindicat fos una gestoria. La diferència és que el Sindicat aspira a millorar les condicions dels treballadors i treballadores. Una gestoria només tramita i intenta resoldre problemes administratius. El Sindicat vol anar més enllà. Té voluntat de millora. Cal promoure els valors entre la societat, que no es quedin tancats en l’acció sindical. Tenir la capacitat de conjugar els conceptes de crisi i oportunitat.

Dos companys del grup de formadors sindicals debaten. Un diu: «El fet de ser oberts a tanta gent d’ideologies diferents fa que els valors estiguin en qüestió contínuament. S’ha de tenir clar quina és la identitat (qui som) i perquè hi som (per millorar). Sempre amb un component ètic. No de qualsevol manera». El segon afegeix: «Els valors progressistes, encara que sigui una frase molt gastada, es basen a aconseguir un món millor. Els valors carques es basen en les misèries humanes. L’ésser humà és imperfecte, li costa molt poc caure en les misèries humanes. Superar-se és difícil. A mi que em perdonin, jo crec que som superiors moralment, no com a persones, sinó en la interpretació de la societat, com a desig de societat. Hauríem d’abanderar aquesta superioritat moral».

Les paraules es demostren amb l’acció. L’aplicació dels valors exposats en aquest llibre únicament es posarà en marxa si s’adopta una actitud activa de permanent mobilització. Aquest llibre vol ser l’inici d’un replantejament continu per poder adaptar-se al que vindrà. Que la reflexió no s’acabi amb aquestes últimes pàgines, que continuï als llocs de treball, a les llars, a les trobades, al carrer. Que sigui el començament d’un debat continu sobre els valors. Un debat profitós i durador.

En retòrica grega, l’epíleg és l’última part d’un discurs que tendeix a moure l’auditori amb eficàcia especial. Deixeu-me cedir les darreres línies del llibre a l’Albert Camus, que segur que ell ho aconseguirà: «Ja que no vivim temps revolucionaris, aprenguem, si més no, a viure els temps dels rebels. Saber dir no, esforçar-se cadascú des del seu lloc per crear els valors vitals dels quals cap renovació podrà prescindir,

mantenir el que val, preparar el que es mereix ser viscut i practicar la felicitat perquè es dulcifiqui el terrible sabor de la justícia són motius de renovació i esperança».

Qüestionari

«Un llegeix per fer-se preguntes» (Franz Kafka)

Seguint la dita kafkiana, aquí tens un petit qüestionari per reflexionar i fer la teva contribució a la continuïtat del debat sobre els valors al Sindicat.

• Creus que un Sindicat com CCOO ha de transmetre valors més enllà dels estrictament relacionats amb el món laboral? Per què?

• Quins papers referencials ha de fer el Sindicat a la societat?

• Quins són per a tu els tres valors centrals, irrenunciables del Sindicat? Ordena’ls

en importància.

• Què suposa, quin sentit té per a tu, el teu treball?

• Les tenalles. Com vas de tenacitat, constància, perseverança, esforç i responsabilitat?

• Què entens tu per sindicalisme?

• Per trencar l’estereotip. Què es pot fer per millorar la imatge del sindicalisme?

• Què diu el teu entorn sobre el sindicalisme? Et sents identificat amb el que en

pensen?

• Com expliques als altres la teva tasca a Comissions? Què et diuen?

• Què contestaries a l’Enquesta de qualitat de vida en el treball del Ministeri de Treball i Immigració? Estàs satisfet amb el teu lloc de treball? Per què?

• Com vius la diversitat al Sindicat? I a la societat?

• Què fas per millorar la convivència al treball? I on vius?

• Quin seria el teu cercle expansiu de la solidaritat? Per què?

• Austeritat. Hi ha tantes coses a fer… Quines?

• Com t’afecta la desmobilització? Com la resoldries?

• Com valores els antics i els moderns mètodes de reivindicació? Què cal fer amb

ells?

• Com et sents reconegut en la teva singularitat pel Sindicat?

• Què faries per millorar-ne el funcionament intern i per millorar la participació al Sindicat?

• Per què creus que augmenta l’afiliació sindical?

• Ajuda’ns a fer que la reflexió continuï. Quines preguntes afegiries en aquest

qüestionari per fer-les als teus companys i companyes? Fes-les-hi.

Textos recomanats BAUMAN, Zygmunt. Tiempos líquidos. Barcelona: Tusquets, 2007. (El subtítol ja ho diu tot: viure en una època d’incertesa.) CORTINA, Adela. Ciudadanos del mundo: hacia una teoría de la ciudadanía. Madrid: Alianza Editorial, 2009. (Des del passat cap al futur d’una ciutadania solidària i sense discriminacions.) Declaració Universal dels Drets Humans (1948) [en línia] <http://conc.ccoo.cat/pandora>. (30 articles en sis pàgines imprescindibles. Un repàs al camí que encara queda per fer.) DEJOURS, Christophe. Trabajo y sufrimiento. Madrid: Modus Laborandi, 2009. (Mecanismes d’acceptació de la injustícia per no perdre el seny.) FRIEDMAN, Thomas L. Caliente, plana y abarrotada: por qué el mundo necesita una revolución verde. Barcelona: Planeta, 2010. (La importància dels governs i la innovació per encarrilar un planeta al límit.) JÓDAR, Pere; ALÓS, Ramón; VIDAL, Sergi; ORTIZ, Luis; GARRELL, Daniel. La diversitat en el Sindicat. Núm. 23. Barcelona: Centre d’Estudis i Recerca Sindical, 2009. (La complexitat de Comissions Obreres explicada amb dades.) KEMPF, Hervé. Cómo los ricos destruyen el planeta. Buenos Aires: Libros del Zorzal, 2008. (El repte de reorientar el creixement actual cap a un món socialment i ecològicament millor.) MARÍN, David. Les lluites de cada dia. Barcelona: CCOO de Catalunya i Edicions DAU, 2007. (La diversitat a través de testimonis per entendre la història de CCOO.) PATEL, Raj. Cuando nada vale nada. Barcelona: Los Libros del Lince, 2010. (Condemna i solucions a les desigualtats provocades pel neoliberalisme.) PIGEM, Jordi. Bona crisi. Barcelona: Ara Llibres, 2009. (Receptes per sortir reforçats de la crisi provocada pel consumisme.) RAMONEDA, Josep. Contra la indiferencia. Apología de la ilustración. Barcelona: Galaxia Gutemberg, 2010. (Diagnosi sobre la pèrdua del sentit crític. Crida a lluitar contra la indiferència i la resignació.) SEN, Amartya. La idea de justicia. Madrid: Taurus, 2010. (La justícia social, una pràctica possible per millorar el món.) SENNETT, Richard. El artesano. Barcelona: Anagrama, 2009.

(Visió de la relació entre l’ésser humà i el seu ofici.) STIGLITZ, Joseph E. Caída libre. El libre mercado y el hundimiento de la economía mundial. Madrid: Taurus, 2010. (Regular i encarrilar els mercats equilibrant la seva relació amb els governs.) TABUCCHI, Antonio. La oca al paso. Barcelona: Anagrama, 2010. (Crida a la responsabilitat personal, a estar alerta.) TOURAINE, Alain. La mirada social. Barcelona: Paidós, 2009. (Davant la crisi social i la pèrdua de referents, la persona agafa protagonisme.) YSÀS I SOLANES, Pere. Una presència decisiva: crònica gràfica de CCOO de Catalunya, 1964-2008. Barcelona: Edicions DAU i CCOO de Catalunya, 2008. (El camí recorregut fins ara per Comissions Obreres en imatges.)

Més persones que tracten valors

ÀNGEL CASTIÑEIRA, JOSEP MARIA LOZANO i RAIMON RIBERA: professors del Departament de Ciències Socials d’ESADE - URL. CHRISTOPHE DEJOURS: psiquiatre i psicoanalista, professor del Conservatori Nacional d’Arts i Oficis, i director del Laboratori de Psicologia del Treball a França. LUIS ROJAS MARCOS: psiquiatre. MANUEL REYES MATE: filòsof, professor i investigador del CSIC, autor de La herencia del olvido, premi Nacional d’Assaig. RAFAEL ARGULLOL: narrador, poeta i assagista. JUAN A. GIMENO ULLASTRES: és rector de la UNED. President i fundador de l’ONG Economistes sense Fronteres. MANUEL CASTELLS OLIVÁN: sociòleg. PERE J. BENEYTO: professor de Sociologia de la Universitat de València. Autor, juntament amb altres, de l’article «En defensa del sindicalismo», publicat en El País (25-9-2010, pàg. 27). RAJ PATEL: economista i escriptor anglès. Autor de Obesos y famélicos i Cuando nada vale nada. FERNANDO VALDÉS DAL-RÉ: catedràtic de Dret del Treball i la Seguretat Social de la Universitat Complutense de Madrid. VÍCTOR PÉREZ-DÍAZ: catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense de Madrid (www.victorperezdiaz.com). MARUJA TORRES: periodista. GÜNTER WALLRAFF: reporter i escriptor alemany. Autor de Cap de turc. VÍCTOR GÓMEZ PIN: catedràtic de la Universitat Autònoma de Barcelona. IGNASI CARRERAS: (Barcelona, 1957) és director de l’Institut d’Innovació Social d’ESADE, que treballa amb l’objectiu de desenvolupar les capacitats de les persones i les organitzacions per contribuir a un món més just i sostenible. Té una llarga trajectòria col·laborant com a voluntari amb diverses ONG de diferents àmbits d’activitat (infància, tercera edat, col·lectius marginats, immigració, cooperació internacional, etc.) i és exdirector general d’Intermón Oxfam.