d’agost de 2010 PÀGINES 4 i 5 Dominical · cle proposa introduir canvis en el Codi Penal i en...

Entrevista Rafael Arnanz «La corrupció en el franquisme era de xavalla si es compara amb l’actual». PÀGI NES 2 i 3 ReportatgePerdius blanques a Bacivers PÀGI NES 6 i 7 Reportatge La batalla de l’aire PÀGINES 8 i 9 Entrevista Mercè Riba PÀGINA 10

OBERT DEL 26 DE MARÇ AL 30 DE NOVEMBRE DE LES 10 A LES 18 HORESPÀRQUING Tel. 0033/468 39 16 21 - FRANÇA

PRATS DE MOLLÓ

MONTFERRER

CORSAVI(CORSAVY)

COLL D’ARES

CERET

PERPINYÀ(PERPIGNAN)

EL PERTÚS(LE PERTHUS)

ARLES DE TEC(ARLES SUR TECH)

LA FOU

ARLES DE TEC «LES GORGES DE LA FOU»—EL CONGOST MÉS ESTRET DEL MÓN—

Dom

inic

alDiumenge 15d’agost de 2010

Diari de Girona ReportatgePassió pel vi

Vinyes dels Aspres,de Cantallops, és

un dels «nous»cellers que han

contribuït a larevaloració dels vins

de l’Empordà.PÀGINES 4 i 5

Evolució natural: El tot terreny mitjà de BMW incorpora un nou xassís i millora l’equipament. PÀGINES 18 i 19�SUPLEMENT

El 7 de març de 1968, Rafael Arnanz prenia po-sessió com a secretari general de la Diputa-ció de Girona, càrrec que ocuparia durant uns

quants mesos (a finals del 1969 ja l’havia substituïtMiguel Alfarach), en una de les destinacions de laseva llarga carrera de 39 anys com a secretari decorporacions locals. A més de secretari de la Di-putació de Girona ho va ser de la Tarragona, i tam-bé va ser secretari de vuit ajuntaments repartits pertot l’Estat espanyol, entre ells els de València (hi vaestar 15 anys), Sagunt i Puçol (8 anys a cadascun).Prop de complir els 83 anys, aquest octor en Dreti Ciències Polítiques ha publicat tres llibtes i mésde 1650 treballs d’investigació. L’últim d’ells a laseparata Cuestiones actuales de la jurisdicción enEspaña, de la Reial Acadèmia de Jurisprudència iLegislació, de la que és acadèmic. En aquest arti-cle proposa introduir canvis en el Codi Penal i ena legislaciólocal per lluitar contra la corrupció enajuntaments i diputacions, organismes que per laseva experiència coneix més que bé.

Des dels seus 39 anys com a secretari munici-pal, com veu l’evolució de la corrupció en l’Ad-ministració Local? És com una taca d’oli que cadavegada s’estén més i que sembla que no hagi detenir fi. I això, comptant ara, que amb la crisi se su-posa que hi ha d’haver una contracció, sobretot enl’urbanisme, que és el que més afecta l’àmbit mu-nicipal. Però quan es recuperi l’economia tornaràa incrementar-se encara més la corrupció. En l’àm-bit municipal és, al meu parer, on hi ha més co-rrupció perquè és on es maneja l’urbanisme

Això el porta a qualificar aquest país com «l’Es-panya del maletí». Aquest ha estat l’instrumentper portar els suborns i les quantitats que s’hi de-diquen. Suposo que en l’època de la pesseta cal-dria un món per equiparar les quantitats que esmanegen ara amb les de llavors. Un món, sí, aques-ta maleta antiga que per la seva enorme mida eracom un món.

Com a secretari, ha conviscut amb la dictadu-ra i amb la democràcia. Hi ha la imatge que hi

havia més corrupció en l’Administració fran-quista, però vostè opina el contrari. Aquella Es-panya era, no només més gris, sinó indubtable-ment més pobra. Aquesta pot ser una possible ex-plicació. Els casos que es donaven llavors, com elde Vilá Reyes o Matesa –l’escàndol financer mésimportant de finals del franquisme–, eren de xa-valla si es comparen amb qualsevol dels actuals,sense necessitat de recórrer als més grans. A quèes deu això? A que som més rics? No sabria expli-car-ho. Pot ser que tingui a veure amb això queparla el sociòleg polonès Zygmunt Bauman de l’«es-tat líquid». Que no és la liquiditat econòmica, sinóde les relacions humanes en què s’han perdut totsels valors. Així, per exemple, quan recordem quea Pi i Margall li semblava car anar a menjar al res-taurant Lhardy de Madrid a càrrec de l’erari públic,sembla que estiguem parlant de polítics d’una al-tra galàxia. No ja del segle XIX, sinó d’un senyorque ha vingut d’un altre planeta.

Per què afirma que surt barat ser un polític corrupte? Perquè en la major part dels casos, elmés difícil és recuperar els diners que sostreuen.Crec que s’hauria de canviar el Codi Penal perquèles penes augmentin o disminueixin en funció delque es reintegri a les arques públiques. No esticproposant una amnistia fiscal, simplement que lapena que correspongui es moduli d’acord amb laquantitat defraudada que es torni a l’Estat o a lacorporació municipal o autonòmica.

La societat en general, potser, no castiga la corrupció, ja que veiem com alguns políticstreuen fins i tot més vots després de ser im-putats. Marañón deia que «cadascú té el governque es mereix». És increïble, però hi ha una menad’insensibilització social o, potser, s’hauria d’ano-menar «passotisme» davant la corrupció política.Potser té a veure amb el futbol. En l’època de Fran-co ja es deia allò de «panem et circenses», on el circque mantenia entretinguda la població era el fut-bol. I ara estem amb molt més futbol. Tots els dieshi ha a la televisió partits històrics! Potser influeixitant futbol en aquesta desafecció de la gent davant

2 DominicalDiumenge 15d’agost de 2010

DominicalPasseig General Mendoza 2.17002 GIRONA.Telèfon: 972 20 20 66

DirectorJordi Xargayó

Cap de redaccióAlfons Petit

AdministradorFèlix Noguera

PublicitatPaco Martí

FOTO PORTADA: MARC MARTÍ (GARRAFES DEVI A SOL I SERENA A LA TERRASSA DEL CELLERVINYES DELS ASPRES DE CANTALLOPS)

15 d’agost de 2010

4 i 5 ReportatgePassió pel viVinyes dels Aspres, deCantallops, és un dels «nous»cellers que han contribuït arevaloritzar el vi de l’Empordà.

6 i 7 EntrevistaPerdius blanquesa BaciversUna excursió amb principi i finala Vallter 2000 volta el pic deBastiments i permet contemplarun animal que és una raresa.

8 i 9 ReportatgeLa batalla de l’aireEs compleixen 70 anys de laBatalla d’Anglaterra, en la qualels britànics es van imposara la temible aviació nazi.

10 EntrevistaMercè RibaAquesta escultora residenta Llampaies, néta del poetaCarles Riba, està elaborantun projecte per a Figueres.

11 Noms i llocs de l’artAguilar Moré

SUMARI

“La corrupcióen el

franquismeera de xavallasi es comparaamb l’actual ”

TEXT: RAFEL MONTANER FOTOGRAFIA: ABELARD COMES

RAFAEL Arnanz Exsecretari de la Diputació de Girona

En 39 anys de carrera que van acabar l’any 1991, amb la seva jubi-lació a València, ha estat secretari de dues diputacions i vuit ajunta-ments arreu de l’Estat espanyol. Rafael Arnanz (Saragossa, 1927),doctor en Dret i acadèmic de la Reial Acadèmia de Jurisprudència,proposa canviar el Codi Penal i la legislació local per combatre lacorrupció municipal, que al seu parer és «la més important».

Entrevista


de la corrupció o, potser, sigui una forma del po-ble d’anestesiar-se davant d’aquest problema.

Presenta com un «forat negre de la corrup-ció» que els alcaldes puguin nomenar i cessarsecretaris i interventors. Això no ho dic jo sol,sinó també Alejandro Nieto, un gran expert enDret Administratiu que va ser president del Con-sell Superior d’Investigacions Cientícas (CSIC). Laindependència que han de tenir el secretari i l’in-terventor perquè hi hagi un control als ajunta-ments es perd si et nomena i desnomena el ma-teix a qui has de, sinó vigilar, procurar que la sevaactuació s’adeqüi a la legislació municipal. Jo nodic ja que ara sigui el Govern de Madrid qui els

nomeni, perquè suposo que això ja és irreversi-ble, però sí que s’efectuï des dels executius auto-nòmics d’acord amb una terna de candidats i elnomenament es faci per mèrits.

Una altra de les modificacions a la Llei de Rè-gim Local que proposa és que tant el secreta-ri com l’interventor recuperin l’obligació del’advertència d’il·legalitat en els casos de greuincompliment de la llei. Aquesta obligació esva introduir durant la dictadura de Primo de Ri-vera. Després la va mantenir la República i tam-bé el règim franquista. Llavors calia donar comp-te de les infraccions greus al governador. Ara, perdescomptat, si es recupera l’esmentada funció

d’advertència, en tot cas, cal-dria informar la Fiscalia Anti-corrupció.

També planteja que secreta-ris i interventors tornin a te-nir la potestat de paralitzardecisions municipals si te-nen dubtes sobre la sevail·legalitat. Aquesta facultat dedeixar sobre la taula un expe-dient si es dubtava sobre laseva legalitat va existir fins aprincipis dels anys 80. Era unamesura extrema que jo vaig ha-ver d’utilitzar una vegada a l’A-juntament de València.

Totes aquestes mesuresminven l’autonomia muni-cipal. Creu que aquesta au-tonomia és dolenta? No. Elproblema és la falta de con-trols. Ara només hi ha un con-trol judicial, a través del con-tenciós administratiu i altresvies judicials que són llarguesi cares. Hi ha d’haver un con-trol intern als ajuntaments queara, en certa manera, no exis-teix des del moment en quèl’alcalde a qui has d’assessorari controlar et pot cessar. Sí queexisteix el control extern, el ju-dicial, però en aquest cas noestem parlant de prevenir sinódel fait acomplí, del fet consu-mat, davant del qual només unpossible contenciós defebnsael veí de les arbitrarietats mu-nicipals.

També pensa que hauriende suprimir-se les diputa-cions. Sembla que és redun-dant i duplicant que existeixinsi ja hi ha els governs autonò-mics. Ortega y Gasset anome-nava a les diputacions «aquestbarroer tatuatge de la pell d’Es-panya», un tatuatge que ja s’haquedat com a definitiu. JordiPujol ho va intentar, però es vatrobar que no podia perquè ésa la Constitució. Per això crecque a Espanya se sacralitzamassa la nostra Carta Magnadavant la possibilitat d’intro-duir-hi canvis. En aquest sen-tit, opino que caldria recordarallò que deia Jean-Paul Sartre,que «les coses són per a l’ho-me, no l’home per a les coses».És a dir, que la Constitució hau-ria de ser per al ciutadà, no alrevés.

Hi ha qui atribueix l’aug-ment de la corrupció al fetque els polítics cobren poc?No s’ha demostrat que això si-gui així. Molts càrrecs políticstenen dret a una jubilació enunes condicions que no les potni somiar cap treballador a Es-panya. No es pot pensar queel cobrar poc sigui una incita-ció a la corrupció, perquè laveritat és que estan ben pagats.En tot cas, crec que PSOE i PPhan assolit un pacte a Andalu-sia perquè el sou dels alcaldess’estableixi en funció de la po-

blació, cosa que em sembla molt lògic.

Aquesta modulació dels salaris d’alcaldes iedils d’acord amb la població és una de lesmesures que proposa contra la corrupció. Ésclar. És que els 8.000 municipis que hi ha a l’Es-tat espanyol són com 8.000 Estats. Això és de bo-jos.

Qui hauria de regular aquests sous? Jo crecque haurien de fer-ho els executius autonòmics,però tampoc passaria res si ho fes l’Estat. A Ale-manya hi ha un procés de devolució d’algunescompetències municipals als Länder –los governsfederales–, una cosa que aquí seria impensable.

“S’hauria decanviar elCodi Penalperquè les

penesaugmentin odisminueixinen funció del

que esreintegri a les

arquespúbliques.

“A Espanya

se sacralitzamassa la

Carta Magna.

“

“La

independèn -cia que hande tenir elsecretari i

l’interventorperquè hihagi un

control en elsajuntamentses perd si

et nomena idesnomena elmateix a quihas de, sinó

vigilar,procurar

que la sevaactuació

s’adeqüi a lalegislaciómunicipal.“

“

David Molas parla amb passió del vi. Delvi en tota la seva extensió: del sòl de gra-nit i pissarra on creixen les vinyes, de la

intensa tramuntana, dels ceps de carinyena igarnatxa, de les vinyes velles i de les acabadesde plantar, de la casa pairal de Can Batlle, ja do-cumentada el segle XVII, de Narcisa Vicens,l’«àvia mestra», de les tines d’acer inoxidable, deles bótes de roure, del celler subterrani refor-mat fa poc, del vi blanc, del rosat, del negre,dels vins dolços, de les garrafes a sol i serena,de la guia Robert Parker, de l’enoturisme, de lessubvencions, dels restaurants... David Molas vaestudiar enginyeria tècnica agrícola a la Uni-versitat de Girona i posteriorment va fer un màs-ter en direcció d’empreses, i des de l’any 1996posa la mateixa passió amb la qual parla del vial servei del seu propi projecte vitivinícola, unprojecte familiar, de fet, batejat amb el nom deCeller Vinyes dels Aspres. És a Cantallops i técom a centre neuràlgic Can Batlle, la casa pai-ral de la família, on el compositor Eduard Tol-drà (1895-1962) acostumava a passar els estiusi on va compondre algunes de les seves sarda-nes més conegudes, com ara El bac de les gi-nesteres, que dóna nom també al vi més exclu-siu, per la limitació de la producció i pel pro-cés d’elaboració, amb garrafes de vidre a sol iserena, del celler que dirigeix David Molas.

En l’última edició d’Arrels del Vi, una fira pro-fessional de vins de la D.O. Empordà celebra-da a Sant Martí d’Empúries a finals de maig, dosvins del celler Vinyes dels Aspres, S’Alou 2006i Blanc dels Aspres 2007, van ser elegits els mi-llors en les categories de negres i blancs. No éshabitual que un celler copi els dos principalsguardons en un certamen d’aquesta mena. Itampoc no ho és que un celler amb només setetiquetes en col·loqui tres per sobre dels 90punts a la Guia que elabora l’enòleg nord-americà Robert Parker, un dels més prestigio-sos del moment: el Negre dels Aspres 2005 enté 90 i el Blanc dels Aspres 2007 i el S’Alou 2006en tenen 91 cadascun. «Sempre és reconfortantque et guardonin, que reconeguin la feina quefas, et sents bé», admet David Molas, que tam-bé es mostra orgullós perquè el 40% de la pro-ducció del celler ja es destina a l’exportació apaïsos com Estats Units, Alemanya, Gran Bre-tanya... «Estem creixent en aquest terreny i jaarribem a una dotzena de països», comenta.

UN VI ESCUMÓS ALS ANYS 30Però no en parla d’entrada, de guardons, i reconeixements i exportacions, David Molas.Primer li agrada mostrar les vinyes que hi haprop de Can Batlle, algunes acabades de plan-tar, d’altres ja amb uns quants anys. I el terreny,de pissarra i granit, característic de l’anomenatpaisatge dels Aspres, que és la zona de transi-ció entre la plana empordanesa i el massissosde l’Albera i de les Salines. També assenyalacap als indrets on hi ha la resta de vinyes delceller, unes 25 hectàrees actualment en pro-ducció i 5 més que s’hi afegiran properament.Sobretot Garnatxa (lledoner, a l’Empordà: blanca, roja i negra) i Carinyena, varietats au-tòctones, i també una mica de Cabernet Sau-vignon, de Merlot i de Syrah, per completar elscupatges. A Can Batlle sempre s’hi ha fet vi, ex-plica David Molas, i també oli, i taps de suro...En alguns períodes també s’han arrendat les vin-yes, o s’ha portat el vi a cooperatives. I fins i toten la dècada de 1930 s’hi va elaborar un vi es-cumós que portava el nom de S’Alou, precisa-ment el mateix nom que té ara el vi negre es-trella del celler, el dels 91 punts a la Guia Parkeri el millor negre a la fira Arrels del Vi.

Molas recorda la figura de Narcisa Vicens,l’«àvia mestra», la seva besàvia, que va lideraruna de les millors etapes del celler. Però la cosava anar de baixa, després: una de les seves fi-

Passió pel viVinyes dels Aspres, de Cantallops, és un dels «nous» cellers que han contribuït a la revaloraciódels vins de l’Empordà; tres de les seves set etiquetes tenen més de 90 punts a la Guia Parker

TEXT: ALFONS PETIT FOTOGRAFIA: MARC MARTÍ


1

2

Reportatge


lles es va casar amb un metge, i l’altra ambEduard Toldrà. I a Can Batlle s’hi escoltava lamillor música, i s’hi feien consultes mèdiques,però el vi hi va perdre pis tonada. Fins que unsanys més tard, el 1996, néts i besnéts (JoaquimAlbertí, David Molas i d’altres) d’aquella «àviamestra» van decidir donar un nou impuls al ce-ller i van crear Vinyes dels Aspres, que es va es-trenar al mercat l’any 2002 amb unes 4.000 am-polles i ja arriba a les 40.000. Però sempre a poca poc: «Practiquem la política del corredor defons, anem incrementant la producció i intro-duïnt millores al celler, pero ho fem de mane-ra progressiva, perquè no tenim pressa i volemfer les coses ben fetes», apunta Molas.

El progressiu increment de la producció haestat paral·lel a la progressiva millora de l’equipament del celler, però el que no ha can-viat –ni canviarà, assegura, taxatiu, David Mo-las– és que tot el vi que s’elabora a Vinyes delsAspres es fa exclusivament amb raïm de les vinyes que té el celler. Per un motiu ben sim-ple, però que no sempre es té en compte: «Laqualitat del raïm és un factor clau per a la qua-litat del vi», sentencia Molas. I afegeix una ditamés contundent, encara: «El vi neix a la terra idel que es tracta és de no espatllar-lo al celler».

Per això, a Vinyes dels Aspres aposten per ela-borar vi només amb aquell raïm que saben coms’ha conreat, amb quins productes ha estat trac-tat, d’on procedeix, quants anys té la vinya onha nascut... El seu propi raïm, vaja. «D’aquestamanera podem controlar que la collita es facid’una determinada manera, que el raïm se se-leccioni com volem, que els tractaments que seli apliquen no siguin agressius...». «Podem fer elseguiment de tots els processos del vi des delcep fins a la copa», conclou David Molas. I afe-geix: «Els grans cellers no poden fer-ho».

Després de tot el procés que implica la collitai la selecció del raïm, el seu tractament al celler–hi ha tines d’acer inoxidable en una nau queha experimentat diverses transformacions en elsúltims anys, i bótes de roure francès als sote-rranis del mas, que també han estat rehabilitatsper aprofitar-hi millor l’espai i fer-lo més pre-sentable per quan es reben visites– i el repòsimprescindible del vi, Vinyes dels Aspres treual mercat set productes diferents: tres vins ne-gres (Oriol, Negre dels Aspres i S’Alou), unblanc (Blanc dels Aspres), un rosat (Oriol Ro-sat), i dos dolços (Vi de panses i Bac de les gi-nesteres). Així com el vi dolç Bac de les ginesteres homenatja l’avi Toldrà, el vi Oriol re-

corda l’altre avi, Anicet Oriol, que va ser el metge de Cantallops durant molts anys, i quepassava consulta a Can Batlle, la seu del celler.

Al mateix edifici on ara resideixen alguns tre-balladors del celler, i on s’està instal·lant unapetita botiga de vins i productes agroalimenta-ris de la zona perquè sigui el punt final de lescada cop més nombroses visites que rep Vinyesdels Aspres, hi ha un dels «nous» cellers que hancontribuït a revaloritzar el vi de l’Empordà. «Mais’havia elaborat tan poc vi a la zona, però tam-poc mai no s’hi havia elaborat tant vi de quali-tat», diu David Molas, que aporta una dada:abans de la fil·loxera hi havia hagut 44.000 hec-tàrees de terreny dedicades a la vinya a l’Em-pordà; ara n’hi ha unes 2.000. En canvi, ha aug-mentat el nombre d’elaboradors de vi –per so-bre dels quaranta– i, a parer de Molas, la qua-litat mitjana del producte. Aquesta millora delproducte és, segons ell, el camí a seguir en elfutur, complementat per una major difusió delsvins d’aquí entre la gent d’aquí, i per una apos-ta decidida per l’enoturisme: «El vi és transver-sal perquè abasta els tres sectors típics de l’ac-tivitat econòmica: el primari, pel componentagrícola; el secundari per la transformació; i elterciari pel turisme i la restauració».

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, Narcisa Vi cens,l’«àvia mestra».1Un cep plantat fapocs mesos pelsresponsables delceller al terreny depissarra i granitcaracterístic deCantallops; al fons,l’església del poble.2La sala principal deCan Batlle, casa pai-ral i centre neuràlgicde Vinyes delsAspres; sobre lataula, els set vinsque elabora el celler.3Bótes de roure fran-cès a la part subte-rrània del celler, queha estat recentmentreformada i condi-cionada.4Vi ja embotellatesperant a la partsubterrània delceller el momentòptim per a la sevacomercialització.5David Molas en un dels camps de vinyes deCantallops.6La terrassa de CanBatlle; a la paret dela casa hi ha pintatel logotip de Vinyesdels Aspres.7Un dels camps méspropers al mas.8Garrafes de vidreplenes de vi, a sol iserena; és el procésque se segueix perobtenir el vi «Bac deles Ginesteres».9Tines d’acer inoxida-ble en una nau delceller de Cantallops.

3

4 5 6

87 9

Arriba l’estiu, amb la qual cosa les excur-sions canvien de lloc. A la tardor, a l’hi-vern i a la primavera les excursions a la

Vall de Camprodon les fem per sota de 2.000metres, sobretot a la Garrotxa i al pati de dar -rere de la vall, és a dir, a l’Alt Vallespir. Ambl’arribada del bon temps, la fosa de la neu i l’a-llargament de les hores de dia, tornem a aga-far les rutes de la part alta, més amunt de 2.000metres. Setcases esdevé llavors la porta de gai-rebé totes les excursions.

És diumenge i sortim a les 7 de Camprodon.Avui anem a mesurar una excursió que faremamb el club durant el mes d’agost. El dia és ex-cel·lent, amb possibilitat d’alguna tronada a latarda.

Sortim de l’estació de Vallter 2000 tot pujantper la pista de Morens. Fa un lleuger vent i,quan passem per davant els canons de neu,veiem que les aspes del rotor giren per efectedel vent. El rotor és un ventilador que bufa airebarrejat amb gotes d’aigua per fabricar neu ar-tificial. Se’ns acut que quan no estan de serveitambé podrien servir com a generadors eòlicsper produir electricitat. Algú ho haurà de pa-tentar, diem.

Continuem pujant per la pista de xemeneiesamb un pas petit. Aquí, en el pendent de lamuntanya, sovint hi ha isards, però avui no n’hiveiem cap. Ara la pista s’aplana una mica més,perdent inclinació, fent la pujada més suau.Passem pel costat del contrapès del tele-arros-segador i ens posem enmig de la canal de lamorrena que la neu fa a l’hivern. Ara és unacanal de rocs. El camí comença a estar senya-litzat amb fites i ens sorprèn que ja és fresat.En tots els anys que portem pujant no ho ha-víem vist mai, cosa que vol dir que hi passa for-ça gent i que les fites han conduit tothom pelmateix lloc. Arribem al final de la canal de rocsi el camí gira a l’esquerra per fer una diagonalque puja al pla de Regalíssia. Just al comença-ment de la pujada trobem un ramat de xais quepasturen al seu aire. Una vegada som a dalt elpla, que mai ha estat pla sinó amb pendent, lavista sobre el Gra de Fajol, el coll de la Marra-na, Bastiments i l’estació d’esquí és magnífica.Val la pena filmar-ho. Una mica més endavant,abans de començar a pujar el pendent del plade Regalíssia (?) trobem el primer grup d’isards.Estan pasturant a la part més alta i, a mesuraque ens anem acostant, marxen poc a poc sen-se treure’ns l’ull de sobre. El camí del pla tam-bé està fresat, però aquí ja ho havia estat sem-pre. Ara l’aigua dels ruixats ja hi fa mal doncs,com que l’herba de les gramínies té dificultatsa créixer per l’alçada (ens trobem a 2.600 me-tres), l’erosió de l’aigua corrent és cada vega-da més important.

Arribem dalt el pla, al coll de la Geganta. Esdiu així perquè el pic de Bastiments a Franças’anomena pic del Gegant, toponímia que su-posem lligada a la llegenda d’en Roland i a labatalla amb el gegant moro. Ens trobem just enla ratlla fronterera i podem veure el pic de Ga-llinàs, el pic de Bacivers i, seguint la mateixacarena on som, el pic Bastiments. També po-dem veure tota la vall de Bacivers i un altre ra-mat de xais sobre el turó que hi ha dalt de Xe-meneies.

UNA PERDIU BLANCA, GRISACom que fem la volta a Bastiments baixem capa la vall de Bacivers per anar al llac. El camíbaixa en diagonal fins arribar al circ de Baci-vers. Una vegada arribats en aquest relleix elcamí que baixa a la vall gira a la dreta i portaal Ras de Carançà. Però avui no fem la vall inomés anem al circ. Faig una presa de vídeo iels meus companys Toni i Sidro continuen fentcamí una mica enganxats al llom de Bastiments.Quan torno a caminar decideixo fer una micamés de drecera del seu recorregut fins que, decop, davant meu apareix una perdiu blanca.En aquest temps ja no és blanca, és completa-ment grisa. Per primer cop la perdiu no aixe-ca el vol. Poso el trípode i començo a filmar.Un noi s’acosta per demanar-me alguna cosa.Li faig que s’aturi, que no arribi fins on soc. Laperdiu continua caminant davant meu, ara da-rrera un roc, ara passant enmig d’altres. Està re-lativament tranquil·la, fent un petit krr, krr, peròno para de moure’s. Després de gravar un mi-nut decideixo no molestar-la més i m’allunyo.El noi em pregunta pel camí de Carançà i li sen-yalo que ha de tornar enrere per seguir la vall.

Les perdius blanques són una raresa al nos-tre territori. Se suposa que van venir amb la

glaciació i que van quedar atrapades ara fa uns10.000 anys quan la temperatura va pujar i esva fondre la neu. Altres animals van tornar al’Àrtic, però les perdius van quedar atrapadeso van decidir quedar-se dalt de les muntanyes.Habiten entre els 2.000 i els 3.000 metres. Al’estiu el seu territori es troba per sobre els 2.600metres. La major característica de la perdiublanca és el seu mimetisme amb l’entorn, ladiscreció dels seus moviments que dificulta laseva visió. A l’hivern el seu plomatge és blanc,però a l’estiu és grisós, del mateix color que lesroques de granit. Aquest fet és el que li garan-teix la supervivència. No té res a veure amb lesperdius, essent de la família dels tetraònids,més en concret de les gallinàcies. El seu vol éscurt i gairebé sempre corre per terra. Si mai heuvist un faisà, corre igual. La perdiu blanca, o deles neus, és una au especialitzada a viure en laneu. A l’hivern el seu plomatge arriba a cobrirels dits dels peus. Menja el que pot, entre bran-ques de nerets i de pins, i durant una nevadaqueda completament coberta, aixoplugant-seaixí de la tempesta. És una au relativament granamb un pes entre 300 i 500 grams, una enver-gadura de 60 centímetres, i viu fins a 10 anys.

A la primavera s’aparella amb un ball nup-cial semblant al del gall fer, del que és cosí. Enaquella època el color del plomatge és barre-jat entre blanc i negre, igual com el terra. A migjuny la femella pon 7 o 8 ous que covarà 22 o23 dies posats en un niu a terra. El mascle vet-lla l’entorn del niu i si s’acosta un intrús inten-ta atraure-li l’atenció per fer-lo allunyar del llocon hi ha la prole. És just el que vaig tenir la sortde trobar, el mascle que em va despistar, noveient per enlloc la resta de la família.

Al coll de la Geganta, pla de Regalíssia, Circde Bacivers i Jaça dels Burros, hi ha una colò-nia de 26 perdius blanques. Diuen que enguanyels guardes forestals han portat un mascle pro-vinent de la Cerdanya per millorar genètica-ment el grup.

EL RAMAT D’ISARDS MÉS GRANDeixo la perdiu blanca per retrobar els meuscompanys als que explico la bona troballa. Alcostat de l’estany de Bacivers decidim esmor-zar, tot veient com els isards que hi ha en aquestlloc han marxat tots. Aquí hi deu haver el ra-mat més gran d’isards del nostre entorn. No-saltres en comptabilitzem uns 150. A aquesta

blanquesa Bacivers

Perdius

Aquesta excursió, amb principi i final a Vallter 2000, voltael pic de Bastiments i proporciona l’oportunitat de contemplarde ben a prop un animal que és una raresa en aquest territori

TEXT I FOTOGRAFIA: JOAN VILA


1

Reportatge


hora del matí, amb el trànsit que hi ha, ja noen queda ni un, tots han anat a trobar un llocmés tranquil i discret. La vista del lloc és ma-jes tuosa, amb el pic de Bastiments davant nos-tre i la carena que el lliga amb el pic Bacivers.Les canals van aportant rocs i rocs al fons delcirc.

Acabats d’esmorzar enfilem la pujada del picBacivers. El camí puja darrera una espècie debarraca amb capacitat només per a una perso-na. El pendent és fort i cal anar a poc a poc.Sense aturar-me, controlant el pas, arribo daltla carena. Filmo els meus amics que pugen itambé la vista que apareix davant meu. A l’estveig el pic de la Dona, el Costabona i el Cani-gó. A l’oest els pics Rodó i Gallinàs, i al fons,França endins, els pics Carlit i Peric. Continuempujant enmig de blocs de granit per trobar fi-nalment el pic de Bacivers (2.884 metres). Adalt hi trobem un pessebre en inoxidable quehi vam posar amb el grup de rescat de la CreuRoja l’any 1993. Encara està intacte.

Una vegada parlat i filmat tot, continuem elcamí seguint la carena que connecta el pic deBacivers amb el de Bastiments fins arribar a unaespècie de coll dit de Bacivers. Trobem unes

clapes de neu que encara no s’han fos i comen -cem la baixada a Coma Mitjana per una canal.El pendent és fort i la terrellera no té bona qua-litat com per anar baixant de pressa i saltant.S’han de fer passos assegurant no relliscar i aixòvol paciència. En Toni troba flor d’àrnica i m’ex-plica que és diferent de la que es troba a la vall,que aquesta té el botó que es torna marró quanes fa madura. Arribem al fons del circ de ComaMitjana on hi ha un petit estany. No gaire mésavall n’hi ha un parell més. La visió des d’aquíés totalment feréstega, només superada per lade la Coma de l’Infern. El circ està tancat pelpic de Bacivers, Bastiments, Segre, Infern i pelpic de Coma Mitjana. Els pendents de les mun-tanyes són plens de rocs i només queden al-gunes clapes d’herba.

UN BANY AL LLACEn Sidro decideix banyar-se al llac, tot dientque l’aigua no és gaire freda. Dalt de Bastimentshi ha gairebé un aplec de gent. Una vegadaacabada la sessió continuem fent camí, pujantcap el coll de Coma Mitjana, entre el pic de Bas-timents i el pic Freser. No pugem pas per la viadirecta sinó que trobem un camí que voreja un

bony de la muntanya. Finalment la pujada ésmés fàcil del que havíem suposat, sobretot peren Sidro que va fresc de la remullada.

Des del coll decidim no baixar a les fonts delFreser i fer nivell pel llom de Bastiments fins elcoll de la Marrana. El camí està una mica mar-cat i passa enmig de blocs de rocs que han bai-xat de Bastiments. Passa per sota dels Made-lons d’en Sobirana (nosaltres en diem ronyonsde Bastiments), uns rocs que es troben a uns2.700 metres, i segueix fins el coll de la Marra-na. Abans trobem un altre grup d’isards que esdeixen filmar correctament. El coll està ple degent, com sempre. Baixem i agafem el camíque porta al xalet vell. Aquí també fem el ma-teix comentari de fresat: fa anys la feina era sa-ber per on passava el camí, ara és completa-ment fresat. Just al trobar el riu Ter, una pare-lla ens demana pel naixement, ensenyant-losque és una mica més amunt de la pista. Aca-bem baixant a l’estació per les pistes d’esquí.Haurem fet 11 quilòmetres amb un desnivellde 835 metres, això sí, acumulant un munt devivències en poques hores.

Si ho voleu veure podeu anar a youtube.comi demanar volta a Bastiments.

Fotos:Sobre aquestes lí -nies, a dalt, dibuixd’una perdiu blancaamb plomatge mixt;a baix, covant elsous.1Perdiu blanca a l’es-tiu, amb el plomagegrisós, el mateixcolor que el de lesroques de granit.2Congesta de neu alcoll de Bacivers.3Pujant al PlaRegalèssia.4El circ de ComaMitjana, amb els picsFreser i Infern.5Un isard.6Flanqueig aBastiments.

2

3

4 5 6

La Batalla d’Anglaterra, de la qual es com-pleixen 70 anys, va canviar el desenvolu-pament de la Segona Guerra Mundial i va

suposar el triomf d’una èpica assentada en elfamós lema de Churchill «Sang, suor i llàgrimes»,vigent en l’actualitat amb motiu de la crisi eco-nòmica. Els britànics parlen del «Miracle de laBatalla d’Anglaterra».

Quan el 10 de maig de 1940 els alemanys vanllançar la seva ofensiva total a l’Oest, el famósPla B del general Von Manstein, aquest teniadues parts. La primera, –nom en clau OperacióGroc–, l’atac sobre Holanda i Bèlgica, va pro-vocar que els aliats enviessin gairebé totes lesseves reserves en ajuda d’aquests països. Va seruna jugada mestra de l’Estat Major Alemany.

Quan, pocs dies després, el 15 de maig, elsalemanys van descarregar el seu cop principalsobre França –Operació Vermell–, a través deles Ardenes a Sedan, va resultar que els aliatsja no tenien reserves per taponar la bretxa. L’ac-ció diversiva havia tingut èxit. Quan WinstonChurchill, que acabava de ser nomenat PrimerMinistre, va volar urgentment a París el 16 demaig, en preguntar per la «masse de manoeu-vre», la resposta del general Gamelin va ser «au-cune». Cap. Va quedar atordit.

Tot plegat va permetre als panzerkorps ale-manys, escombrant a través de planures inde-fensables, partir França en dos –el «Passadís delsCuirassats»–, fet que va determinar la precipita-da retirada del contingent britànic –la BritishExpedicionary Force (BEF)–, 10 divisions al co-mandament de Lord Gort que van aconseguirsortir per potes de França –Operació Dynamo–i tornar com van poder a Anglaterra deixant en-rere tot el seu material pesat.

La caiguda de França es va produir el 22 dejuny. En tan sols sis setmanes els alemanys ha-vien conquerit tres nacions, una d’elles amb unhistorial militar impressionant, i derrotat unexèrcit aliat de 132 divisions i quatre països di-ferents. La Wehrmacht acabava de fer saltar labanca a Europa. Al davant només hi quedavaun jugador. Hitler volia abandonar la taula,comptar els seus guanys i començar una altrapartida diferent. El problema era que l’altre ju-gador no el deixava.

UNA DECISIÓ MOLT ARRISCADAAls britànics, per defensar la seva pròpia illa,els quedava el que havien pogut salvar del de-sastre de Dunkerque, unes poques divisionsmalparades a penes armades amb rifles, a lesquals se sumaven setze divisions més, amb lameitat dels seus efectius i encara en formació,a més dels Voluntaris de la Defensa Local, laHome Guard.

Amb aquest panorama qualsevol persona mignormal hauria considerat una pau per separatamb Alemanya, precisament el que volia Hitler.Lord Halifax, secretari d’Exteriors en el Gabi-net, era d’aquesta opinió: «El sentit comú, noles fanfarronades, dictaran la política del go-vern britànic», deia.

El Primer Ministre Winston Churchill pensa-va que si pactaven amb els nazis acabarien sentuna nació esclava. Veia el nazisme com una for-ça fosca la virulenta maldat de la qual la con-vertia en una amenaça incomparable per a lacivilització. Per això, tot i ser conscient dels ris-cos, considerava que calia lluitar. Dirigint-se alseu Gabinet, el «buldog» Churchill va afirmar:«Si la llarga història d’aquesta illa ha de tocar elseu fi, deixem que així sigui només quan ca-dascú de nosaltres estigui a terra ofegant-se enla seva pròpia sang». El van aplaudir.

Estava preparat únicament per escoltar unaoferta de pau, no per fer-ne cap, i encara aixònomés si Hitler, «aquell home», com l’anome-nava ell, accedia a renunciar a les seves con-quistes. Aquesta situació, a més de provocar unterrible empipament a Lord Halifax, que vaamenaçar a dimitir, va abocar els contendentsa lliurar la Batalla d’Anglaterra, la qual podriahaver acabat en un desastre total per als brità-nics, encara que al final l’arriscada aposta aca-bés sortint-li bé a Churchill.

LA CORRELACIÓ DE FORCESSi els alemanys aconseguien desembarcar uncontingent important de les seves tropes els bri-tànics no podrien aturar-los. Encara que dis-cursos del tipus «defensarem la nostra illa al preuque sigui, combatrem a les platges, als aerò-droms, als camps, als carrers i als turons; no ensrendirem mai» quedessin molt bé. Arribat el cashauria estat una lluita grotesca i desigual que

no hauria alterat el previsible resultat final.Per als alemanys la principal dificultat con-

sistia que la Flota d’Alta Mar britànica patrulla-va les aigües del Canal de la Mànega i no pen-sava deixar-los desembarcar, a més la Kriegs-marine no podia ni comparar-se amb la RoyalNavy. No obstant això, comptaven amb la Luft-waffe, la força aèria més moderna, potent i nom-brosa del món. Una organització creada ex novopels nazis. Només esmentar el seu nom ja feiapor.

Si la Luftwaffe aconseguia neutralitzar la RAF,

la Real Força Aèria Britànica,més concretament al seu Co-mandament de Caça –el Figh-ter Command–, la Royal Navyes quedaria incòmodamentsola intentant impedir el desembarcament, sotmesa amés a continus atacs aeris perpart dels avions de la Luft-waffe emplaçats en les sevesnoves bases a la costa france-sa. A ells se sumaria la Kriegs-marine, amb els seus vaixellsi submarins, a més la RoyalNavy no podria evitar l’arriba-da de tropes aerotransporta-des. Així doncs, la clau de lainvasió consistia a eliminar laRAF. Resolt això, Gran Bre-tanya i la seva Royal Navy es-tarien pràcticament als peusdels cavalls.

TOTHOM PODIA VOLARAl Fighter Command, enaquell moment, tothom qui sa-bia volar era benvingut per laqual cosa una cinquena partdels pilots eren estrangers –dela Commonwealth i països en-vaïts–. La gran varietat d’orí-gens socials i educatius de la

RAF, inusual en el seu temps, queda exempli-ficada pels pilots procedents de clubs de voluniversitaris i pels 14 Esquadrons Auxiliars, for-mats per reservistes d’elevada posició volant atemps parcial.

El més famós d’ells va ser l’Esquadró 601,County of London, fundat al selecte White’s Clubde Londres, també anomenat «Esquadró delsMilionaris» perquè tots els seus pilots eren gentadinerada. Alguns dels primers Me 109E aba-tuts a la Batalla del Canal ho van ser per Hu-rricanes –Huracans– dels «Milionaris».

La batalla de

l’aireEs compleixen setanta anys de la Batalla d’Anglaterra, en la

qual els britànics van desafiar el destí i es van imposar contrapronòstic a la temible aviació nazi, que semblava invencible

TEXT: JOSÉ BAR BLANCO


1

2

Reportatge


Fotos:1Un observador an -glès intenta detectarla presència d’a-vions alemanys.2Nens anglesos enun refugi durant unatac aeri.3Avions alemanysdurant una incursióa Anglaterra.4Dos «Spitfire» brità-nics.

El Fighter Command comptava amb uns 600avions de caça, repartits en 48 esquadrons, no-més un terç dels quals eren Spitfires, de dissenymés avançat, i la resta Hurricanes.

Per la seva banda la Luftwaffe, els pilots dela qual, amb la moral altíssima, es disposavena una altra victòria per KO, comptava amb mésde tres mil avions de combat moderns de totsels tipus, dels quals més de mil eren caces, re-partits en tres flotes aèries diferents. Les Luft-flotten 2a, 3a i 5a.

Malgrat els intrèpids esforços dels seus inte-grants, l’Exèrcit de l’Aire francès a penes li ha-via durat deu dies a la Luftwaffe. La impressiócausada en els mateixos francesos va ser que elseu Exèrcit de l’Aire no tenia molt més que aire.Entre els pilots de combat de l’Armée de l’Airhi havia el capità Antoine de Saint-Exupéry, cè-lebre escriptor i intrèpid aviador. En el seu lli-bre Pilote de guerre –Flight to arres, als EUA–,el bo de Saint-Exupéry explicaria les seves ex-periències de la Batalla de França, i escriuria:“No es pot lluitar un contra tres, un avió contradeu o vint, un tanc contra cent”.

Per la seva part, la mateixa RAF també haviaperdut molts aparells a França, tants que, encaure aquesta, Dowding, cap del Comandamentde Caça, va exclamar alleujat «per fi sols!». Es-tava fart que els desesperats francesos li recla-messin més i més esquadrons de caça a la RAF,és a dir a ell, per malgastar-los en una batallaperduda. Dowding els necessitava per a una al-tra cosa. Per tot això ningú, fora de Gran Bre-tanya, donava un duro pels xicots, gairebé totsmolt joves, del Fighter Command. El mateix pre-sident Roosevelt pensava que no aguantarienla pressió i que s’ensorrarien abans de cinc set-manes.

Gran part de l’encant romàntic de la Batallad’Anglaterra resideix en el fet que, sobre el pa-per, considerant les desastroses experiències re-cents, així com la relació de forces al principide la batalla, aquesta estava perduda per en-davant. No obstant això, el millor de lluitar peruna causa perduda és quan a sobre, sorpre-nentment, es guanya. I això va ser exactamentel que va passar.

LA BATALLADurant la Batalla d’Anglaterra van ser molts elspilots de caça de la RAF que es van veure obli-gats a entaular combat en circumstàncies des-encoratjadorament desfavorables. Com indicala carta de l’oficial de vol Ronald Wight, de data27 de Maig: «Bé, un altre dia se n’ha anat, i ambell una pila de tipus fantàstics. Avui els 109 hantornat a envoltar-nos, sembla que s’abraona so-

bre nosaltres tota la Luftwaffe. Ens superen mol-tíssim en número. Un 109 m’ha agafat despre-vingut i m’ha fet un parell de forats un dels qualsm’ha omplert l’oficina de fum, però el tedescos’ha passat i ara està mort». El comandant del’Esquadró 213, que ja havia estat a França, vacontinuar batent-se fins a sucumbir finalmentel 15 d’agost, en el curs d’un tumultuós combatsobre Portland en el qual els alemanys els do-blaven en número.

El leutnant Hans-Otto Lessing de la JG51, es-crivia el 17 d’Agost: «Sovint els Spitfire fan be-lles exhibicions acrobàtiques. Recentment vaighaver de contemplar com un d’ells jugava ambtrenta Messerschmitt sense córrer ni tan sols pe-rill; però aquests són pocs. Els Hurricane sónvelles locomotores cansades». Just la tarda se-güent Hans-Otto va ser abatut per un Hurrica-ne.

La RAF, el lema de la qual és «Per ardua adastra» –a través de les dificultats cap a les estre -lles–, va aconseguir finalment vèncer, garantintamb això la supervivència de la Gran Bretan-ya, en les dues batalles aèries de les quals vaconstar la campanya, la del Canal el juliol, i la

d’Anglaterra a partir de l’agost. Aquesta últimacentrada no només en la destrucció d’avionssinó també d’aeròdroms, estacions de radar i fà-briques d’aviació. En el procés. »els nois delscaces» –«the fighters boys»– com se’ls conei xia,van causar greus pèrdues a la Luftwaffe.

Els seus dirigents, que no estaven acostumatsa patir un càstig tan intens –l’agost perdien 300avions a la setmana–, van incórrer en el greuerror de centrar-se a bombardejar Londres elSetembre –«La Blitz»–, desviant-se amb això del’objectiu inicial de destruir la RAF. La invasióde l’illa –Operació Lleó Marí–, prevista per amitjans de setembre, va haver de ser posposa-da primer i oblidada després.

En definitiva, «en la seva hora més difícil», comdiria Sir Winston Churchill, els britànics no vanfallar i podria dir-se que, sense perdre la sevaidiosincràsia, van aconseguir demostrar més vir-tuts teutòniques que els mateixos alemanys. Peraixò van guanyar. Segur que de tot això podrienextreure’s algunes lliçons que ajudin a comba-tre l’actual depressió econòmica, que és la cosamés semblant a un desastre militar, encara que,això sí, sense bales, almenys fins ara.

3

Sis aspectes que resultarien decisius enla victòria britànica en l’anomenada «Ba-talla d’Anglaterra».

1.– Als anglesos els va beneficiar jugar acasa perquè els seus pilots abatuts que acon-seguien salvar-se –més difícils de substituirque els avions– tornaven a combatre l’ende-mà, mentre que els alemanys acabaven alcamp de presoners o a les aigües del canal.

2.– Churchill va dir la veritat als anglesos.No va amagar la realitat. Només de ser no-menat Primer Ministre va declarar: «No tincres a oferir llevat de sang, esforç, suor i llà-grimes». Va advertir a més que la guerra seriallarga i dura. Després de l’evacuació de Dun-kerque va reconèixer que el país havia patitun «desastre militar colossal», i que les guerresno es guanyen amb retirades.

3.– Va ser capaç de galvanitzar els seus con-ciutadans amb discursos del tipus: «Si l’Impe-ri Britànic i la seva Commonwealth duren milanys els homes encara diran que aquest vaser el seu moment més gloriós». Es va passaren definitiva de l’inicial estat de confusió a laferma voluntat de resistir. En honor als seuspilots, Churchill va dir «mai, en la història delsconflictes humans, tants li van deure tant atan pocs».

4.– Els avenços britànics en teledeteccióels van permetre desenvolupar una Xarxa deDefensa Aèria amb una cadena d’estacions deradar i un sistema centralitzat de gestió de da-

des, futurista per a l’època, optimitzant ambaixò l’ús dels limitats recursos aeris disponi-bles.

5.– En l’apartat industrial, els britànics vanser a més, durant molts mesos crucials, ca-paços de construir a les seves Shadow Facto-ries, Fàbriques Ombra, més avions de caçaque els mateixos alemanys. Així mateix, en lacarrera tecnològica que tota guerra implica,van aconseguir desenvolupar un caça tan ex-cel·lent com el Supermarine Spitfire. L’Spit,en les seves versions Mk I i Mk II, amb les se-ves ales sofisticades, el seu motor Rolls-Roy-ce Merlin i les seves vuit metralladores de 7,70mm, superava l’Emil, la versió llavors en ser-vei del caça alemany Messerschmitt Bf 109.L’EM 109E –creus negres, morro groc– amb

el seu potent motor Daim-ler-Benz DB 601, els seusdos canons de 20mm i duesmetralladores de 7,90mm,era un autèntic assassí de ca-ces. «Achtung! Spitfeuer!» cri-daven els seus pilots en veu-re arribar els llegendaris ca-ces anglesos. Quan Her-mann Goering cap de laLuftwaffe, li va preguntar alseu «experte» Adolf Gallandquè necessitava per guanyar, aquest va demanarun esquadró de Spitfires. Per

la seva part el Hawker Hurricane, també eraun oponent temible. Molts pilots alemanysque reien del seu aspecte d’avió remolcadorvan acabar sent abatuts per un d’ells.

6.– «Els pocs» treballaven més en equip. Mi-litars atípics, se sentien part d’un exclusiu clubde vol –el de «Cerveses, Dones i Spitfires»–,per la qual cosa tot i tenint els seus «asos» –elsque havien abatut més de cinc avions ene-mics– no s’arribava al personalisme de la Luft-waffe. La seva arma de caça, la Jagdwaffe, erauna fraternitat de caçadors que perseguia cre-ar herois-guerrers, com mostra la ferotge com-petició entre els seus dos principals experten,els exmembres de la Legió Còndor Adolf Ga-lland i Werner Molders, a veure qui feia cau-re més avions aliats.

Les claus de la victòria4

Mercè Riba (Barcelona, 1952), establertaa Llampaies (Camallera) fa més de 40anys, és escultora i néta del poeta i mo-

dernitzador de la cultura catalana Carles Riba.Cerca en moltes disciplines artístiques un camíinterior cap a la bellesa. Té obra exposada arreudel món, en països com Estats Units, Bèlgica,Suïssa i Alemanya. Està molt ben consideradaen el camp del gravat, i pensa que encara ensfalta camí per córrer fins assolir el respecte i larellevància dels nostres veïns sobre aquest artsensitiu i bell que és l’escultura.

Fins a quin punt influeix la figura del seuavi per tenir una dedicació artística? Crecque més que la figura del meu avi o la sevaobra, va ser l’ambient. I el tracte directe amb fi-gures de la pintura i l’art com Joan Rebull o Jo-aquim Sunyer, o el pintor Obiols, el pare delpolític. Totes aquestes famílies, amb els Riba,van ser protegides per la Generalitat en l’exili.I, de fet, convivien juntes, compartien sostre. Ala família es valoraven els artistes, i podies ferel cafè amb Sunyer o Rebull. Tant escultors compintors són oficis propers. La vessant culturaldel meu avi va ser determinant, perquè recor-do que a casa no ens hi cabien tants de llibres.Al meu avi no el vaig conèixer directament peredat, però sí vaig tenir una relació d’afinitat moltgran amb la meva àvia Clementina, que era po-etessa. Anava a casa seva, agafava un llibre, elllegia i el tornava. I així un cop i un altre.

Prepara l’escultura de Sant Jordi i el Dracper a l’Ajuntament de Figueres, en el marcd’una reforma ambiciosa de la plaça Cata-lunya, que és molt cèntrica; és un repte, oi?Em fa molta il·lusió, perquè la intervenció delconsistori, a banda de la meva escultura, com-pondrà un espai de 400 metres, des de la FontLluminosa, de gran bellesa, juntament amb lacobertura de l’arquitecte Cáceres, la zona lliu-re, i l’espai que conforma amb la plaça del Grai la nova Biblioteca.

L’escultura exposa la lluita del bé i el mal.Sí, però més que això, és una oposició, com lanit i el dia. La foscor i la llum. La consciència iel món inconscient.

Un concepte molt oriental. És una miradacap a l’Orient, una barreja d’influències, que ésuna de les característiques del nostre món. Noés tant la idea de lluita, com la de confronta-ció. La complementarietat entre la llum i la fos-cor, entre dos elements que no tenen sentit l’unsense l’altre. Aquesta és una lectura que la potfer tothom, tant els catalans com les noves co-munitats de fora. És una mirada oberta.

A finals dels anys 70 decideix establir-se aLlampaies; què hi troba, en aquest pobletempordanès? És qüestió d’espai? Ho trobotot. A Llampaies, ahir com avui, hi ha 100 per-sones empadronades. Treballo en un entorn es-timulant, amb unes grans vistes. A Barcelonaagafes el metro per anar a l’estudi, que està enuns baixos foscos. Aquí tens la claror de la llum.Si dins l’estudi hi ha massa fum, surto al carreri la tramuntana ho neteja tot. Aquí hi ha quali-tat de vida.

Fa unes escultures vitalistes, amb una granforça i potència... L’escultura l’ajuda a tro-bar l’equilibri personal i creador? Sí, sem-pre he integrat la feina a la meva vida, i potserpodria ser més coneguda si hagués prioritzataquesta tasca damunt l’afecte i la família, peròno he volgut. Perquè vull tenir un equilibri enles facetes de la meva vida.

Treballa el gran format. Té murals al Mas-nou i Barcelona; ha fet l’escultura de bron-ze de Josep Irla per a l’Ajuntament de Gi-rona i, entre d’altres, un Crist de fusta i unaMare de Déu de terracota per a l’església deSant Antoni de Vilamajor... Són molts ma-terials diferents. Jo modelo la base de l’es-cultura amb terracota, fang. Però no és un ma-

terial que es mantingui a l’exterior, per això uti-litzo el marbre, o un combinat amb marbre iresina de polièster.

És una gravadora amb prestigi; creu queaquesta tècnica és poc valorada? És una tèc-nica mixta, a mig camí entre la pintura i l’es-cultura. Perquè té la manipulació de la matè-ria, però és bidimensional. He treballat el llibrede bibliòfil, de tiratge tancat. He treballat moltl’aiguafort, que va néixer per reproduir les no-tes musicals, si es feia a mà i t’equivocaves, l’or-questra desafinava! Imagina’t el camp que tenssi et fixes en una obra com la de Goya! En unaiguafort m’han arribat a dir que tenia poc co-lor, quan aquesta és una de les seves caracte-rístiques interessants.

Té obra exposada a l’estranger... Ens costareconèixer els nostres escultors, a dife-rència dels bascos, per exemple? La propor -ció d’escultors enfront de pintors és d’un 10%.Als països centreuropeus se’ns reconeix molt.Potser perquè són països freds, i quan dis frutende l’espai exterior, amb el bon temps, l’assa-

boreixen més que nosaltres. Que no li donemtanta importància. A casa nostra tenim una tra-dició molt antiga d’escultura figurativa, d’arrelmediterrània, però m’ha sorprès la força de l’es-cultura a Centreeuropa, per exemple. Potser elsbascos comparteixen amb els centreuropeusaquesta terra de grans boscos i molta pluja.

Què li sembla que els ajuntaments cada ve-gada apostin més per tenir un patrimoniescultòric a la ciutat que prestigiï l’entornurbà? L’escultura dóna personalitat a la ciutat,i fa que els habitants s’identifiquin amb l’espai.Com a ciutadana, disfruto de l’entorn, i com aescultora, m’agrada que ciutats com Figueres oGirona comprin una obra a l’any per embellirl’espai. A Centreeuropa se’ns valora molt. Se-gurament per això que parlem que viuen mésa l’interior, i valoren molt el bon temps.

Si no fos escultora, a què s’hauria dedicat?M’agradava molt la fotografia. De totes mane-res, recordo estar malalta als 6 o 7 anys, i tre-ballar en un escultura damunt del llit, amb lapaciència infinita de ma mare.

Entrevista


MERCÈ Riba Escultora, treballa en un projecte que refà el centre de Figueres

La confrontació entre Sant Jordi i el Drac serveix a aquesta escultora que viu a Llampaies detota la vida per parlar-nos dels oposats. És el seu darrer projecte per revitalitzar el centre urbàfiguerenc. Hi ha obra seva a Bèlgica, Suïssa o Alemanya.

“L’esculturadóna

personalitata la ciutat”

TEXT: MOISÈS DE PABLO

“La proporciód’escultorsenfront depintors ésd’un 10%.Als països

centreeuropeusse’ns reconeix

molt. Potserperquè són

països freds, iquan disfruten

de l’espaiexterior, ambel bon temps,l’assaboreixen

més quenosaltres, que

no li donemtanta

importància.A casa nostra

tenim unatradició molt

antigad’esculturafigurativa,

d’arrelmediterrània,

però m’hasorprès laforça de

l’escultura aCentreeuropa.“

Ramon Aguilar Moré va néixer el 3 de des-embre de 1924 en una Barcelona feliç ialiena encara als anys fatals que la guer -

ra fratricida li reservava, i en el cor d’una fa-mília –aquesta va ser la seva primera gran for-tuna– sensible a les arts i al pensament cientí-fic. Sense anar més lluny, un dels seus avant-passats més il·lustres va ser aquell fotògraf quesignava amb un imperial «Napoleón» i que pas-sejava, de manera incansable, la seva càmerapels ambients barcelonins marcats per la irrup-ció efervescent i refrescant de la «belle époque»prebèl·lica; envoltat de metges i de pintors –desd’un punt de vista genealògic, tant per dalt comper baix–, Aguilar Moré (desconeixem quan vacomençar a prescindir, en l’àmbit artístic, del«Ramón») va optar per la via impura de l’artamb tot el que això comporta.

En tot cas, la seva progressió va ser tan lò-gica i ordenada com és d’esperar en algú quenomés podia ser artista: autodidacta –amb al-gunes lliçons ben apreses impartides per Ole-guer Junyent–, va anar construint una miradaartística que va comptar amb nombroses com-plicitats i que, fins i tot, va saber aprofitar al-guna malaltia inoportuna per incorporar novesfílies i amistats. Serveixin d’exemple una anè-mia i un principi d’afecció pulmonar patidesdurant la seva joventut que el van portar al sa-natori del Brull, un indret per on van desfilar,entre altres, pintors com Joan Serra, Soler Jor-ba, Evarist Vallès o el mateix Antoni Tàpies. Elseu primer estudi el va llogar l’any 1946 al car -rer Rosselló, molt a prop de La Punyalada –unbar que deu la seva fama als temps de Santia-go Rusiñol–, tres anys abans de la que hauriade ser la seva primera exposició a la Sala Ro-vira. Des d’aleshores, el seu currículum és sen-zillament inabastable... fins a l’actualitat.

Amb tot, aquest barceloní –viu i treballa re-gularment a la Ciutat Comtal– té una segonaresidència que és molt més que això: es tractad’una casa situada al pendent abrupte d’unade les muntanyes que protegeix Cadaqués dela modernitat i des de la qual pot contemplar,a la manera dels sentinelles desterrats a les se-ves talaies, el tràfec domèstic d’un poble quedeixa de ser-ho durant els mesos d’estiu perconvertir-se en un viver on conviuen, amb apa-rent harmonia, els natius o cadequesencs mésfidels amb els il·luminats neohippies i els per-sonatges «cool» de temporada. Aguilar Moré,per fortuna seva, pot mirar-s’ho des de dalt. Iés que, de fet, tota la seva pintura parteix d’u-na clara voluntat estilística –quan no estetit-zant– que sobrevola la realitat filtrant-la comho faria un poderós cetaci amb el minúsculperò nombrós zooplàncton...

En darrera instància, qui és Aguilar Moré? Lidevem encara al desaparegut poeta i crític d’artFrancesc Galí la seva millor caracterització es-tilística: «La simplificació de les formes; la mú-tua insubordinació entre la línia i el color; lacreixent ordenació expressionista del llenguat -ge; certa temptació cubista passatgera; l’elimi-nació de la línia a favor de la matèria (amb unaugment de la densitat d’aquesta); valoració dela textura; retorn a l’equilibri entre el dibuix iel color; preferència, a la seva paleta, del blanc,del negre, del gris i del blau; la recreació sub-jectiva de la imatge visual; l’alliberament del

color en relació a la semblança; la clara ten-dència a la síntesi entre els llenguatges objec-tius i els de les avantguardes...»; al final, mésenllà de l’encertada enumeració de rebles, anosaltres no deixa de sorprendre’ns la qualitatdel seu esguard tranquil: l’única cosa segura ésque el nostre artista octogenari aconsegueix entotes i cada una de les seves obres desfer elcamí recorregut per retrobar aquella fascina-ció primigènia que té forma de dona, de vilamarinera o de naturalesa morta. La fórmula ésaparentment senzilla: pintar oblidant allò quecreiem saber de les coses.

Noms i llocs del’art a Girona


per necessitatArtistaAmb un currículum inabastable, Aguilar Moré disposa d’unobservatori privilegiat sobre el tràfec domèstic de Cadaqués

EudaldCampsCrític d’art

EU

DA

LD C

AM

PS

EU

DA

LD C

AM

PS

EU

DA

LD C

AM

PS

EU

DA

LD C

AM

PS

EU

DA

LD C

AM

PS

EU

DA

LD C

AM

PS

Establimentsantics


Pasqual Maymí i Vives, de Cassà de la Sel-va, va muntar l’any 1921 una empresa deconstrucció al número 13 del carrer del

Progrès de la localitat. Al principi, feia totamena de treballs que li encarregaven i anavasobretot a les masies a fer reparacions i obrespetites i a les fàbriques de taps de suro. Peròcom que no era gran cosa i no es guanyava béla vida, va marxar amb el seu germà Raimondoa Barcelona, on sí que hi havia molta deman-da de gent especialitzada en la construcció.

Els dos germans no van tenir massa sort a lacapital, perquè només d’arribar-hi va esclataruna gran vaga de paletes i van quedar aturatsa la força perquè els piquets no els deixavenfer res. Però no es van espantar i es van dedi-car tots dos a fer els anomenats «mobles de tren-cadís», recoberts de petites peces de ceràmica,que venien els caps de setmana als mercats. Latècnica del «trencadís», popularitzada per An-toni Gaudí, la van aprendre anant a treballarcom a voluntaris cada diumenge al temple dela Sagrada Familia, que llavors començava totjust a prendre forma.

Pasqual Maymí va tornar a Cassà de la Selvai va retornar a les feines de paleta, ja amb unamica més d’encàrrecs. Es dedicava a construiro reparar teulades de les cases, parets i tanquesde les masies, així com també obres a les fà-briques de suro de la població.

Durant la Guerra Civil, els diferents comitésli van incautar el material i el van dipositar dinsde l’església, amb la qual cosa no podia treba-llar ni ell ni la resta d’empresaris, alguns delsquals van ser amenaçats de mort si agafavenles eines i realitzaven alguna obra.

UNA ACTIVITAT DE RISCA la postguerra van haver de demostrar que elmaterial i les eines eren seves, les autoritatsfranquistes els les van retornar, i així van po-der començar de nou a treballar tots el paletesde la vila. Aleshores, Pasqual Maymí va dedi-car-se a la reconstrucció de moltes cases quehavien quedat malmeses pel pas del temps.Treballava –com tots els altres–, de sol a sol ien la majoria d’ocasions amb ben poques me-sures de seguretat, la qual cosa afavoria els accidents mortals en el sector de la construcció.

L’any 1950, Pasqual Maymí i Vives va tras-passar el negoci de construcció al seu nebot,Jordi Maymí i Pejó, que va continuar amb lesfeines i la clientela del seu oncle, sempre tre-ballant entre Cassà de la Selva i Girona. Moltpoques vegades es van dedicar a feines rela-cionades amb el turisme perquè van conside-rar que era millor conservar la clientela de sem-pre, que era fidel i segura.

L’any 1980 va entrar a l’empresa el seu fill,Lluis Maymí i Paradeda, que va seguir enda-vant amb la mateixa feina que els seus antecessors. Lluis Maymí està casat amb MariaElisa Abellí, que també està dins de l’empresa,fent-se càrrec de la part administrativa. Actual-ment, el negoci segueix endavant a l’espera delque decideixen els fills del matrimoni, que esdediquen a altres activitats.

Maymí Cassàde la Selva

El fundador, Pasqual Maymí, va deixar Cassà perquè no hi haviafeina i va estar un temps treballant a Barcelona com a voluntari

a la Sagrada Família, on va aprendre la tènica del «trencadís»

Història

L’empresa vacomençar aCassà de la Selva fent peti-tes obres de re-paració en ca-ses, masies i al-guna fàbrica detaps. El funda-dor, PasqualMaymí, i el seugermà Raimon-do van marxar aBarcelona abuscar feinaperquè a Cassàno n’hi havia ivan aprendre latècnica del tren-cadís per fermobles. Durantla Guerra Civil,els van incautarels materials, idesprés de laguerra, van con-tinuar amb lamateixa feina,que han anatmantenint fins eldia d’avui.

Origen1921.FundadorPasqual Maymí iVives.Propietariactual Lluis Maymí iParadeda.TreballadorsDeu.ActivitatObres i construccionsde tot tipus.

TEXT I FOTOGRAFIA: JOSEP MARIA BARTOMEU

Els famosos «bunyols de l’Empordà» (o deQuaresma) són presents a totes les pastis-series i forns de Catalunya, i fins i tot d’An-

dorra. Es fan, tradicionalment, a les cases de lescomarques de Girona. Uns bunyols semblants–però amb importants matisos– dels dits de vent(Balears) o dels de Sant Josep (València), aquestssimilars als sfenj del Marroc.

Semblants, perquè tota la Mediterrània fa olorde bunyol, sigui a casa o al carrer. El bunyol éscom la crida a la festa: Sant Josep o Sant Anto-ni, el carnaval i la Setmana Santa o les Verges ialtres festivitats dels calendaris religiosos.

Terra d’oli i farina, no és estrany que, d’Almeria a Istambul, algú, arreu, pensés enaquestes petites flors de paella, en aquests fruitsdaurats de l’oli roent. Són els buñuelos espanyolso els bimuelos dels sefardites d’Istambul, o elsxurros –potser valencians–, ara espanyols, lesfrittelle italianes –com les del Guiovedí Grasso,Dijous Gras, de l’Emília-Romanya– o les frited-de sicilianes, els lokma d’Algèria, els lokmet d’E-gipte o els lukumades de Grècia, que retrobema l’hel·lenitzada Alexandria egípcia.

Fins els nòrdics, àvids de sol, sembla que vul-guessin empresonar-lo d’aquesta forma, com fanels holandesos amb els seus poffertjes, els fran-cesos amb els seus beignets o els anglesos ambels seus fritters... I els austríacs, alemanys i ba-varesos també s’hi afegeixen fins i tot els ame-ricans, amb els doughnuts que, encara que nosón percebuts com a tals, són uns bunyols, aixícom també ho són els xuixos o les boles de Ber-lín farcides de confitura.

UN GUST A LA MEMÒRIAMemòries palatals, a partir dels records d’infàn-cia i de festa: «Yo no creo que fuera el mismo sinlos buñuelos de viento que mi madre prepara-ba, y sigue preparando, el día de Todos los San-tos, unos buñuelos que hacen honor a su nom-bre y literalmente desaparecen en la boca, comosi más que comerse, se respiraran», ha escrit Gus-tavo Martín Garzo.

Igualment, Josep Pla evoca els bunyols de SantJosep i de Setmana Santa que feia la seva mare,encara presents al cap dels anys en la seva me-mòria palatal. Per cert, també a Sicília es fan unsbunyols de Sant Josep.

Paradoxalment, però, a l’Empordà aquest dolçde paella –«fruto de sartén», com diu Cervantesal Quixot– no s’anomena bunyol, sinó «brunyol»(com a la resta de comarques de la regió de Gi-rona –Gironès, Pla de l’Estany...–) i a més, a l’AltEmpordà (Figueres, Cadaqués), sovint, malgratel nom, el que es fan són «crespells» (a Cadaquéses manté aquest nom), una elaboració similarperò més plana i aixafada que un bunyol prò-piament dit. Recordem, altrament, que al veíRosselló també es fan una mena de crespellsplans, que els nord-catalans anomenen bunye-tes –un dolç de paella molt semblant a les ore-lletes, orellanes, oreietes, etc., d’alguns llocs delnostre territori, així com a Occitània (aureleh-tas, orellettes o merveilles en francès)–. I, a l’Al-

guer, hi trobem els brinyols: tot de la família. Ala Catalunya Nord, però, retrobem els crespellsdolços, ja més cap a muntanya, per exemple ales Garrotxes.

Bunyols i brunyols, crespells i orelletes, per-tanyen, sens dubte, a un repertori mil·lenari del’alimentació d’aquests territoris. Es poden re-portar receptes medievals i, per formar part d’unfons ritual i festiu de la vida quotidiana, tenen

un enorme poder evocador i, fins i tot, antro-pològic. És una cuina (o, en aquest cas, dolce-ria) amb arrels, que ha arribat amb èxit fins a l’è-poca moderna. Els qui procedim d’un medi ru-ral hem viscut encara l’encís d’aquestes diades,en les quals les famílies (homes, dones, nens)es reunien per elaborar, conjuntament, aquestamena de dolços, que havien de durar força diesi es repartien a veïns, amics i parents.

Bunyols Gastronomia


JaumeFàbrega«Bona Vida»http://blocs.mes -vilaweb.cat/jau -mefabregahttp://jaumefabrega.blogspot.com

Aquests petits i daurats bunyols són moltpopulars tant a la mediterrània oriental–Grècia i Turquia– com al Magrib, així

com a Egipte, on es troben arreu, a les casesi a fora. En aquest país són anomenats lokmetal’kadi o «mos de jutge».

Elaboració(Massa per a uns 30 bunyols, aproximada-ment, tot depenent de la grandària).– Passeu la farina pel sedàs i poseu-la a lataula o en un gibrell en forma de volcà; poseu-hi el llevat desfet en aigua tèbia i la sal. Aneu-ho remenant i, a continuació, amassant-hodurant uns 20 minuts. Aneu-hi afegint l’aiguacorresponent, fins a obtenir una pasta llisa ielàstica.– Tapeu-la amb un drap i deixeu-la tovar unes3 o 4 hores en un lloc tebi. Hi ha qui la preparala nit abans i, en canvi, d’altres només ho deixen reposar de cinc minuts a un quart. Had’augmentar gairebé el doble del volum depasta.

– Poseu un cassó al foc amb abundant oli vegetal.– Teniu un bol amb aigua (o amb oli). – Podeu seguir dos procediments:1.– Amb les mans, aneu agafant un tros depasta, de la grandària d’un ou, feu-hi un foratal mig per formar el bunyol i immergiu-lo enl’oli roent. Els bunyols es formen amb el polzei l’índex de la mà dreta i els dits de l’esque-rra.2.– Sempre amb les mans humides, poseuuna mica de pasta en una mà, tanqueu elpuny deixant sortir la pasta prop del polze;amb una cullereta, també untada d’aigua o

d’oli, agafeu una porció de pasta, donant-hiuna forma el més rodona possible, i submer-giu-la immediatament en l’oli roent (és el mateix procediment dels lokma turcs).– En qualsevol cas, fregiu els bunyols d’un ados minuts, fins que siguin daurats. Retireu-los amb una escumadora o una «aranya».Aneu-los dipositant en una escorredora i, immediatament, banyeu-los en mel fosa o almívar espès.– Aneu procedint així fins a fer tots els bunyols,untant-vos les mans amb aigua, o bé oli a fique la pasta no se us agafi a les mans. Deixeu-los daurats dels dos costats, girant-los amb un punxó llarg. Han de quedar de lagrandària d’un albercoc, aproximadament.– Calents, tebis o freds són boníssims, perexemple, amb te.

NotesA la massa, s’hi poden afegir ous, sucre, llet,mantega..., si bé són aportacions més actuals.

Bunyols amb melLa recepta

Presents a totes les pastisseries i forns de Catalunya, tambétenen una amplíssima tradició en països de tota la Mediterrània

Ingredients

� Mig quilo defarina. � 20 grams de llevat de pa (ouna culleradetade llevat en pols).

� Una culleradetade sal.� Un got i migd’aigua (o la queadmeti). � Oli per fregir.� Mel o almívar.

AN

IOL R

ES

CLO

SA

Sha convertit en poc temps en la beguda deglop llarg de moda. La introducció de les

ginebres Premium, juntament amb l’aparició detòniques artesanals, han fet del Gin & Tonic labeguda preferida de joves, grans, gourmets,coctelers, bartenders, sommeliers, restauradorsi públic en general. Recomanem entre d’altresles ginebres Tanqueray Ten, Citadelle, Beefea-ter 24, Bulldog, Martin Miller’s, G’ Vine, Hen-drik’s, Seagram’s, Mare, Bombay, etc... Les tò-niques aconsellades són Schweppes,

d’excel·lent qualitat i bon gas carbònic; Fever-Tree, aconsellada per Ferran Adrià; Q-Tònic,de baix contingut en calories; i Fentimans, ambun petit contingut alcohòlic.

Copa grossa tipus Omega 71 cl., glaçons d’ai-gua pura i pell de llima o llimona. Mai la ro-danxa, que és massa àcida. S’hi pot afegir, algust, cogombre, cardamom, ginebrons, citro-nella, regalèssia, rodanxes de raïm, pètals derosa o menta fresca. És qüestió de gustos. Ambuna vintena de ginebres i quatre o cinc classes

de tòniques,un bar potoferir mésde cent ti-pus de Gin& Tonics di-ferents.Preu: entre6 i 12 euros,aproxima-dament, se-

gons tipus de ginegra i rang de l’establiment.Apropiat com a aperitiu, digestiu, refresc o

sobretaula. Maridatge experimental amb SteakTartare, com proposa el restaurant Cal Ros deGirona. Si es fa amb poca ginebra és de con-tingut alcohòlic moderat. Per a més informa-ció: [email protected].


AgustíEnsesaBonetGin Master.Escola de Tastavins del Gironès

Col·leccionisme

És prou cone-gut que la fi-latèlia com a

inversió –pel quefa a segells nous–i també com acol·leccionisme–prenent com abase aquests efec-tes postals privatsde la funció per ala qual van ser in-ventats, és a dir,per a pagament ofranqueig de lacorrespondèn-cia–, ja fa uns anysque va malament–el declivi es potsituar a partir del’any 1976–, i peracabar-ho d’arrodonir, determinades empresesd’inversió en «béns tangibles», sense escrúpolsi abusant de les excel·lències d’aquest esbarjocultural i universal, li han fet encara més mal.

L’administració postal, tot i que amb un es-candalós retard i perquè en aquella bogeria hitenia molt a veure en tant que li representavauna inestimable font d’ingressos, va posar enmarxa a principis de 2007, per intentar evitar undesgavell irreversible, una nova modalitat fila-tèlica que amb el temps ha demostrat la sevaoriginalitat i viabilitat: els anomenats segells per-sonalitzats.

Una resolució del 20 de desembre de 2006,conjunta de les subsecretaries de Foment i d’E-conomia i Hisenda va aprovar la possibilitat depersonalitzar els signes de franqueig tot incor-porant imatges o creacions artístiques originals,en base a la demanda d’institucions, empresesi particulars, que a través d’aquesta idea contri-buïrien a l’augment de la circulació, promoventl’activitat econòmica i ajudant a difondre les efe-mèrides, la cultura, els valors, i en general elsassoliments de la societat espanyola, segons pa-raules de la mateixa resolució ministerial.

Aquesta innovació va ser ben rebuda i utilit-zada majoritàriament per les societats filatèli-ques d’arreu de l’Estat, que amb unes tirades ge-neralment curtes d’escassos centenars d’exem-plars han revifat les seves exposicions anuals iestan contribuint a una major projecció de llurstresors territorials, que en alguns casos no erenprou atesos a causa de l’extens i ben atapeït pro-

grama d’emissions del correu espanyol.Amb dissenys propis facilitats pels mateixos

promotors, que d’altra banda reben tot tipus desuport amb les eines informàtiques subminis-trades per la web de Correus, es poden en -carregar el nombre de folis de 25 segells desit-jats, en sèries de fins a dues unitats amb valorde franqueig d’una carta nacional ordinària nor-malitzada fins a 20 grams i expressat amb la lle-tra «A». L’import a abonar és d’un euro per se-gell, però entenem que aquesta diferència de66 cèntims de més ve compensada amb escreixpel potencial de difusió assolit per part delssol·licitants, tant les esmentades entitats decol·leccionisme com qualsevol particular, em-presa o institució.

En el terreny de la maximofília, d’altra ban-da, aquella atractiva varietat de les tres concor-dàncies –similitud entre la il·lustració de la tar-geta, el segell i el matasegell–, el fenomen delssegells personalitzats ha aportat un impuls tanimportant que fins i tot institucions públiquescom ara comunitats autònomes han enllestit di-verses sèries de màximes destinades a la pro-moció dels trets històrics, etnogràfics, artístics iturístics dels seus respectius territoris.

A Girona, diferents societats de col·leccio-nisme han usat aquesta modalitat per potenciarllurs exposicions i activitats, un exemple de lesquals el tenim en aquesta targeta editada l’any2007 pel Cercle Filatèlic i Numismàtic de Ripoll,que mostra diversos diaris comarcals de finaldel s. XIX i principi del s.XX.

personalitzatsSuposen una novetat exitosa i ben aprofitada pels filatelistes

Segells

XavierRomero

Era fàcil saber en quin moment en Morépassava per qualsevol carrer de la ciutat.

La gent més que mirar-lo el contemplava,mig amb respecte mig amb precaució. Eraun persona poderosa i convenia no ene-mistar-s’hi; malgrat que molts l’haurien vol-gut veure ben lluny d’allà. A ell i a tots elsque com Moré eren incapaços d’entendreque les necessitats d’aquell territori mai po-drien ser ateses per Madrid.

Vicenç Moré Molins va néixer a Tossa deMar a les darreries del segle XVIII i va seguirla carrera militar, arribant al grau de tinentcoronel. A principis del segle XIX fou desti-nat a les colònies americanes; concretament a un territori que aleshores s’anomenava Virregnat de Nova Granada i que ara inte-gren, aproximadament, els estats de Co-lòmbia i Veneçuela.

Entre els càrrecs que Vicenç Mo ré va ocu-par a Nueva Granada destaca el de regidor-alferes reial de l’Ajuntament de Santa Marta.A més, es va responsabilitzar de les tropesreialistes que van intentar impedir la pro-clamació de la independència d’aquell territori. Finalment, però, l’emancipació esva fer efectiva el 1822, aprofitant que la me-tròpoli estava immersa en el Trienni Liberal.

La nova situació política a Nueva Grana-da va obligar Moré Molins a refugiar-se, jun-tament amb la seva família, a Cuba. Allà vamorir el 1830, quan el seu fill Josep Eugeni–nascut a Nueva Granada– tenia vint-i-setanys i ja començava a intuir-se que seria unbon element en el món dels negocis. I aixíva ser, ja que a mitjans del segle XIX ja erauna de les persones més riques de l’illa an-tillana, sobretot gràcies a les plantacions desucre –conegudes com a ingenios– i a unarefineria de petroli.

Políticament, Josep Eugeni va estar moltsignificat amb el poder colonial ja que va serpresident del Partit Unió Constitucional, con-trari a qualsevol tipus d’autonomia que Ma-drid pogués concedir a Cuba, malgrat les pe-ticions cada vegada més creixents que s’al-çaven des de l’illa.

Per tot plegat, doncs, no és estrany queJosep Eugeni Moré deLa Bastida fos conde-corat amb la Gran Creude l’orde del mèrit mi-litar i la Gran Creu del’orde americà d’Isabella Catòlica. I que el reiAlfons XII li concedísel títol de Comte deCasa Moré el 1879.

Josep Eugeni Moréva morir el 1890 al’Havana quan teniavuitanta-tres anys. Enfaltaven vuit perquèels cubans assolissin lallibertat definitiva quehavien reclamat duranttant de temps.

Vicenç MoréMolins

Gironins del segle XIX

XavierCarmaniuMainadéHistoriadori periodista

El vi

Gin & Tonic


La ingravidesa, la sensibilitat, una visió etèria de l’erotisme i la comunió entredona i naturalesa són els conceptes tractats en la col·lecció «Insens» de la jove

dissenyadora de Maçanet de la Selva, Jordina Roca, que s’ha inspirat en lesfigures femenines d’Alphonse Mucha. El resultat: una col·lecció on la lleugeresade les gases de seda i les mussolines es contraposa amb el pes de materials com

la llana, i on la frontera entre roba interior i exterior queda difuminada

TEXT: ANA RODRÍGUEZ

Tendències

En el cinema de David Fincher, la comu-nicació (o els estralls del seu mal ús) ésun dels temes fonamentals. Ho era a El

club de la lucha, on el món es torna inquie-tantment petit quan es tracta de difondre la teoria del caos de Tyler Durden, i també aZodiac, on els mitjans informatius esdevenenels autèntics missatgers de l’horror al San Fran-cisco dels 70. Per tant, no és estrany que l’au-tor de Seven s’hagi fet càrrec del primer pro-jecte oficial sobre Facebook. The Social Net-work, un dels films més esperats de la tardori un seriós candidat als Oscar, se centra en lafundació d’aquesta xarxa social, i començaconcretament l’any 2003, quan Mark Zucker-berg, un jove es-tudiant de Har-vard, té la idea decrear una comuni-tat global d’usua-ris a Internet. Peròla cosa no s’aca-barà aquí, perquèFincher i el seuguionista Aaron Sorkin (creador de la sèrie Elala oeste de la Casa Blanca) també recullenels enfrontaments entre Zuckerberg i els seussocis, la creixent implantació de la xarxa so-cial arreu del món i, sobretot, els problemeslegals a partir del moment que es posen aldescobert els seus problemes de privacitat. Ésevident, coneixent Fincher, que no estem da-vant d’un drama biogràfic convencional, sinód’una faula política que no deixarà ningú in-

diferent. Ni tan sols el mateix Zuckerberg i elsseus amics.

Basada en una novel·la de Ben Mezrich ipressupostada en uns 50 milions de dòlars,The Social Network resumeix bona part delsseus objectius a l’eslògan: «No pots tenir 500milions d’amics sense fer cap enemic». Efecti-vament, Fincher sembla convertir el Facebooken una metàfora dels problemes de comuni-cació i no en una reivindicació de la mateixa.Una idea que fa pinta a convertir-se en recorrent a les futures pel·lícules sobre el tema.

El film, produït per Kevin Spacey, disposad’un magnífic planter d’intèrprets que inclouJesse Eisenberg (en un necessari canvi de re-

gistre després de participar a Zombieland), elcantant Justin Timberlake, Joseph Mazzello,Rooney Mara (protagonista de la nova versióde Pesadilla en Elm Street), Brenda Song, MaxMinghella, Malese Jow, John Getz, Liam Fer-gu son i David Selby, una de les icones de latelevisió nord-americana dels anys 80. La ban-da sonora de The Social Network, que s’estre -narà al nostre país el proper 29 d’octubre, estàfirmada per Trent Reznor de Nine Inch Nails.

Facebook al cineEl director de «Seven» i «El club de la lucha», David Fincher, s’ha

fet càrrec del primer projecte cinematogràfic oficial sobre laxarxa social, que ja es perfila com un seriós aspirant als Oscar

TEXT: PEP PRIETO

Cinema


Ferreteries Velles, 8 - Girona - Tel. 972 41 16 81 - [email protected]

Ara ens trobareu a

TASSES CERÀMICA AMB MOTIUS GAUDÍ, MIRÓ… REPRODUCCIÓ FIGURES KLIMT, DALÍ…

Enemics entre els amicsEl cineasta aposta per convertir Facebook

en una metàfora dels problemes decomunicació i no per reivindicar la xarxa

Robin Hood

Director: Ridley Scott.Intèrprets: Russell Crowe,Cate Blanchett.Distribuïdora: Warner.Durada: 148 minuts.El metratge és excessiu imassa dependent de la influència visual deGladiator, però aquesta re-visió del famós personatgeresulta igualment notable

gràcies al pols narratiu del cineasta i, sobretot, auna aposta més dramàtica i menys pomposa delque es podria esperar. La pel·lícula, doncs, té mésde Robin i Marian que de les versions més espec-taculars, carrega les tintes de la lectura política(encara que acaba passant-se d’ingènua, tot s’hade dir) i deu els seus moments més brillants al ta-lent de la parella protagonista, especialment unCrowe totalment entregat a la causa. P. P.

Acantilado rojo

Director: John Woo.Intèrprets: Tony Leung, Ta-keshi Kaneshiro.Distribuïdora: Tripictures.Durada: 150 minuts.La pel·lícula més cara de lahistòria del cinema xinès és,al mateix temps, el retorn deJohn Woo als seus orígens.El director insisteix en les

seves icones (coloms, acaraments, identitats su-plantades) per explicar una sagnant batalla queaconsegueix ser tan vigorosa com fascinant, enuna epopeia que aquí veiem resumida, ja que laversió inicial de la pel·lícula, la que va estrenar alseu país, dura més de quatre hores. És, més queun film, una experiència, fins i tot recomanable perals múltiples detractors de Woo. P. P.

Jacuzzi al pasado

Director: Steve Pink.Intèrprets: John Cusack,Chevy Chase, Lizzy Caplan.Distribuïdora: Emon.Durada: 99 minuts.Un encreuament entre elsplantejaments de Regresoal futuro i les pel·lícules d’a-dolescents de John Hughesdels anys 80, al voltant d’un

grup d’amics que viatja al passat gràcies a un ja-cuzzi màgic (!) i té l’oportunitat d’arreglar les sevestrencadisses sentimentals. És un producte merce-nari, intranscendent i tirant a moralista, però diver-teix i fins i tot conté algun gag memorable gràciesa les seves càrregues de profunditat contra la dè-cada que homenatja. Les aparicions de ChevyChase ratllen el deliri. P. P.

Habitación en Roma

Director: Julio Medem.Intèrprets: Elena Anaya,Natasha Yarovenko.Distribuïdora: Cameo.Durada: 109 minutsUna bona idea (l’auge i de-cadència d’una relació em-marcada en un sol espai ien molt poc temps) que cau

víctima del seu propi artifici perquè ja fa tempsque Medem, com va demostrar a Caótica Ana, ésmés una caricatura d’ell mateix que no un autorpròpiament dit. I és una llàstima, perquè les duesactrius estan realment fantàstiques i el director deVacas és un cineasta particularment dotat per fil-mar la sensualitat. Habitación en Roma segura-ment seria un excel·lent curtmetratge. P. P.

DVD

Música


Els 5 mésvenuts

ESPANYA

1 = One loveDavid Guetta 2 = EuphoriaEnrique Iglesias 3 = Iconos MarcAnthony 4 � Paraíso Ex -press AlejandroSanz 5 � The fameLady Gaga

REGNE UNIT

1 � The suburbsArcade Fire 2 � RecoveryEminem3 = The defama-tion of Strick -land BanksPlan B 4 = Eliza Doo -little Eliza Doo -little5 � Praise &blame Tom Jones

ESTATSUNITS

1 � NightmareAvengedSevenfold 2 � RecoveryEminem 3 � Teflon DonRick Ross 4 � My world2.0 Justin Bieber 5 � Thank melater Drake

C/ Rutlla, 11 - Tel./Fax 972 20 34 23 - 17002 GIRONA ı C/ Maluquer Salvador, 3 - Tel. 972 22 33 43 - 17002 GIRONA ı Pl. Rector Ferrer, 4 - Tel. 972 26 20 98 - 17800 OLOT

MATALÀSANUK

encoixinat amb viscoelàstica

a partir de 240 €L’ART DEL DESCANS

Nina Hagen acaba de publicarel seu nou àlbum, PersonalJesus, en el qual la veu úni-

ca de la cantant reprodueix elssalms i pregàries d’un gènere tanespiritual com el gospel, que l’ar-tista berlinesa considera «un regalde Déu». Take Jesus with you, Justa little talk with Jesus i Personal Je-sus –una versió del clàssic de De-peche Mode que també dóna nomal disc– avalen la fe que Nina Ha-gen té dipositada en el seu nou tre-ball. «Personal Jesus és un disc au-toproduït: el finançament va anara compte meu i jo mateixa em vaigencarregar de la gravació, no teniani idea de si alguna companyias’interessaria per ell», admet Ha-gen, que afirma haver-se «enco-manat a Jesucrist» durant els dosanys de maduració dels quals bro-ta Personal Jesus. «No necessitoque parlin bé de mi i tant me fa siparlen malament. No m’importenels crítics perquè la meva músicaparla per si mateixa. Que t’odiïn famal, però no passa res, perquè es-tic segura que Déu, els meus fills iuna pila de gent m’estimen», asse-gura.

Després de les seves indaga-cions en els terrenys místics, i unalbirament extraterrestre, Nina Ha-gen pensa que «aquesta vida és no-més un pas fins a la següent», i que la seva fe esbasa en «estimar a les persones». A més, assegu-ra que la música, lluny de ser «una cosa perillo-sa», és una mostra de «la presència de Déu en elnostre món».

Potser per això el que realment li resulta re-confortant a la cantant és la seva contribució auna bona causa que absorbeix part del seu tempsi espiritualitat, ja que defensa el voluntariat comla millor forma de posar en pràctica el que diula Bíblia, el seu llibre de capçalera. «Treballo ambhomeless del meu barri, quan parlo amb ells pucveure Jesucrist. Em vaig enamorar de tots ells iara m’agradaria construir-los un gran paradís enla terra», afirma.

La política és un altre dels assumptes en elsquals participa de manera activa l’artista berli-nesa, que considera al demòcrata nord-americà

Dennis Kucinich un dels pocs líders polítics enels quals es pot confiar: «Fa dos anys vaig donarsuport a Kucinich, un home amb les idees cla-res respecte a l’Iraq i que actualment demostrala seva vàlua com a diputat per Ohio», sostè.

Hagen té una visió molt diferent de GeorgeW. Bush, al qual veu com «un fals cristià», algúque considera «oculta el verdader missatge deJesús», una cosa similar al que feien «aquests ma-niàtics del control coneguts com els nazis, quedonaven la volta a tot», afegeix aquesta filla d’unguionista d’origen jueu.

Malgrat les seves nombroses aparicions en ci-nema i televisió, on fins i tot va presentar un pro-grama sobre ciència-ficció al canal SciFi, Hagenadmet no estar involucrada en cap projecte au-diovisual actualment, encara que diu que la sevavida ha estat «com una pel·lícula».

per a la HagenGospelLa cantant alemanya torna després d’haver albirat extraterrestres

i s’autoprodueix el disc de música espiritual «Personal Jesus»

Novetats

Angelus Apatrida

Erigits en jove referència del trash-metal espanyol i europeu, Angelus Apatrida reafirma elseu creixement imparable amb Clockwork, untreball que suposa el debut d’aquest quartet d’Al-bacete amb la prestigiosa discogràfica CenturyMedia. «És un dels segells de heavy més gransdel món, al qual pertanyien molts dels grups queescoltàvem de petits, com Blind Guardian», ex-pliquen. Segons Angelus Apatrida, els onze te-mes del disc actuen «com una piconadora».

Magnética: «Maida Vale»La distància, en ocasions demolidora, pot ser unaeina molt útil per veure les coses des d’una novaperspectiva. És el cas del grup madrileny Mag-nética, els membres del qual van haver de mu-dar-se a Londres per crear el seu primer àlbumd’estudi, Maida Vale. «El projecte portava molttemps cuinant-se a foc lent, però es podria dirque neix d’aquesta temporada que passem aLondres. De sobte, van començar a sortir can-çons que valien la pena», asseguren.

The Magic Numbers

Després de gairebé tres anys d’aturada, el quar-tet britànic dels germans Stodart i Gannon, TheMagic Numbers, publica The runaway, un discque «sorprendrà» pel seu so i la seva atmosfera«àmplia i texturada», barreja de soul, folk, pop iarranjaments orquestrals. El disc –amb 12 can-çons que parlen de l’amor, de la vida i sobretotde com trobar-se– apareix marcat per la inespe-rada mort de l’arranjador Robert Kirby, conside-rat per la banda com el «cinquè membre».

Jackson Browne: «Love is...»Madrid, Oviedo, Bilbao, Saragossa, Palma i Bar-celona van ser les ciutats elegides per JacksonBrowne per a la seva última gira per Espanya, untour que ara queda reflectit en el disc Love isstrange, un títol en clar homenatge al grup nord-americà The Everly brothers. El perquè d’aquesttribut el té molt clar el compositor californià nas-cut a Alemanya el 1948: «Quan es parla de mú-sica, ells són el grup, fins i tot molt més que TheBeatles», comenta en una entrevista.

TEXT: JAVIER FERNÁNDEZ JÓDAR

15 d’agost de 2010

La novetatSeat actualitza els motorsLa firma de Martorell integra blocs motrius més eficients ipoderosos a Exeo, León i Altea

SUMARI

SUPL

EMEN

T

MOTORSuplement de Diari de Girona.Director: Jordi Xargayó i Teixidor.Coordinador: Àlex Chenoix.Disseny: Joan Montaner.Redacció, Distribució i Publicitat:Passeig Gral. Mendoza, 2. 17002Girona. Tel. 972 20 20 66 Correu electrònic:[email protected] 972 20 20 05

• Celrà• Vilamalla• Palamós

• Blanes• Olot• Ripoll

• Vic• GIRONA

Diari de Girona

Evolució

natural

Diari de Girona

DISSENY IQUALITAT BMWNova imatge i un equipamentmillorat El nou lloc deconducció de l’X3destaca perl'orientacióergonòmica del taulercap al pilot, així comper l'elevada posiciódel seient, la qualfacilita l'accés ioptimitza la visibilitatal conductor. Caldestacar que lapantalla ControlDisplay de 6,5polzades del sistemade comandamentBMW iDrive, estàinclosa de sèrie entota la gamma.L'habitacle tambédisposa denombrososcompartiments, foratsi portavasos, tant enla part davantera comen la posterior del'habitacle.En matèria dedisseny, ressalten lafluïdesa i discreciódels principals canvisestètics respecte alseu antecessor;aquest nou X3 esdistingeix, sobretot,pels fars, llandes idetalls de lacarrosseria.

El tot terreny mitjà deBMW incorpora un nouxassís, un sistema 4x4xDrive optimitzat i unequipament opcionalúnic per millorar les

seves habilitats i confort

Al popular X3; el tot terreny mitjà de BMW i,molt probablement, el més exitós; li ha arri-bat l’hora d’actualitzar-se. Ha estat unaevolució natural, sense estridències, peróenfocada a oferir més confort i millors qua-

litats dinàmiques als vehicles. Tot i no mostrar unaevident revolució estètica respecte al seu prede-cessor, una actualitzada imatge deixa patent queens trobem davant un vehicle de nova factura a totsels nivells.

En un primer lloc, es tracta d'un model que hacrescut en mida de manera considerable. Un fet ló-gic si es té en compte la proximitat en dimensionsdel seu «germà petit», l’X1, i la consecució d'un ma-jor habitacle. L’X3 ha augmentat la seva longitud de4,57 a 4,65 metres, encara que l'altura s'ha reduïtlleugerament. Tot això adornat amb una imatge mésesportiva, com es reflecteix en el renovats fars ro-dons dobles que, al costat dels antiboira situats enals extrems de la part frontal, formen el triangle tí-pic que distingeix als grups òptics de tots els mo-dels X de BMW.

A més si el vehicle està equipat amb els fars dexenó opcionals, la llum de conducció diürna està for-mada per anells lluminosos LED d'intensa llum blan-ca. Altres detalls com la part del darrere elevada ola dinàmica forma de falca del seu perfil lateral, con-tribueixen a consolidar aquesta esportivitat afegidaque transmet el nou X3.

Una vegada a l'interior destaquen detalls com lapantalla Control Display de 6,5 polzades del siste-ma de comandament BMW iDrive, inclosa de sèrie,juntament al volant esportiu multifunció i el sistemade control de creuer amb funció de frenat. Un altrepunt que s'ha de tenir en compte és la major modu-laritat i capacitat de càrrega, gràcies a la banquetaposterior abatible en proporcions 40:20:40. Així, elmaleter creix ara fins als 550 litres, que es podenampliar fins als 1.600 si s'abaten els tres seientspostreriors.

Novetats motrius per al BMW X3Per a l'inici de la comercialització de l’X3, durant

la propera tardor, BMW ha preparat dues versions.En matèria dièsel estarà disponible des d'un primermoment l’xDrive20d de quatre cilindres i 184 CV,mentre que en gasolina el model escollir és l’xDri-ve35i de sis cilindres en línia i 306 CV. Els preus s'-han fixat en 42.900 euros per al BMW X3 xDrive 20d,mentre que el X3 xDrive 35i situa el seu preu en59.200 euros. Aquestes dues noves versions fan unpas endevant en matèria de reducció de consum id’emissions. En el cas del 20d, s'anuncia un con-sum mitjà de 5,6 litres i només 149 gr de valor deC02.

L’xDrive35i porta de sèrie una caixa de canvisautomàtica de vuit velocitats, que a més es pot ac-cionar mitjançanet les lleves situades rere el volant.També el dièsel pot portar aquesta caixa que cons-titueix una opció sense competència en el segment,en comptes de la caixa manual de sis marxes de sè-rie. Cal destacar que l’X3, combina per primera ve-gada una caixa de canvis automàtica amb la funciód’apagada automàtica provisional del motor (ActiveStar&Stop). DdG

Motor

19 DominicalDiumenge 15d’agost de 2010X3

- 3 vals per sortejar cada mes -

MINI COUNTRYMAN RENAULT WINDNISSAN JUKE

Motor


Diari de Girona

GAMA EXEO

1.8 i 2.0

.

Audi 90 2.2 AA. DA. CC. ABS. Any 92 1.500 €Audi A3 1800 T. Clima. DA. CC. ABS. Any 04 7.500 €Ford KA 1300. AA. DA. CC. Any 98 2.100 €Ford Focus 2.0 AA. DA. CC. ABS Any 00 2.500 €Peugeot 205 GTI. AA. DA. CC. Any 93 3.500 €Seat Arosa 1.0 DA. Any 99 1.500 €Volkswagen Polo 1.6. 16v. AA. DA. CC. Any 99 2.500 €Citröen Xsara 1.9 TD. AA. DA. CC. Any 00 2.500 €Peugeot 306 1.9D. Break. AA. DA. CC. ABS Any 00 3.100 €Renault Clio 1.5 DCI 85cv. AA. DA. CC. ABS Any 05 7.500 €

Mitsubishi Pajero 2.5 TDI. AA. DA. CC. Any 92 4.800 €Nissan Patrol 6 cil. AA. DA. Any 92 3.300 €Nissan Terrano II 2.7 TD. AA. DA. CC. Any 96 5.900 €Nissan Terrano II. 5p. AA. DA. CC. ABS Any 01 9.700 €Renault Scenic RX4. Clima. DA. CC. ABS Any 00 6.000 €Suzuki Samurai 1300 Any 89 2.500 €Suzuki Vitara 1.6 JLX. DA. CC. Any 92 3.200 €Peugeot Patner 1.9 D. AA. DA. Any 06 6.000 € consultar

Renault Kangoo 1.9 Diesel. Aa. DA. CC. Any 01 4.200 € consultar

Seat Inca 1.9 Diesel. DA. Any 98 2.100 € consultar

FINANÇAMENT A LA SEVA MIDA, SENSE ENTRADA I GARANTIA FINS A 12 MESOS

Polígon CAN ILLUS - Ctra. C-63, km. 33 (Ctra. Anglès-Sta. Coloma, davant gasolinera) - 17441 BRUNYOLATel. - Fax 972 42 32 65 - Tel. mòbil 608 43 00 84 - www.autostoni.com - e-mail: [email protected]

www.autostoni.comCOMPRAVENDA DE VEHICLES NOUS, D’OCASIÓ I KM 0 - VEHICLES SENSE CARNET

Seat potencia el seu catàleg

TSI

Diari de Girona

Motor


Seat acaba de reforçar la seva gammaExeo amb la incorporació de noves mo-toritzacions. Es tracta dels TSI d'últimageneració en matèria de propulsors degasolina. D'una banda, l’1.8 TSI de 160

CV, que substitueix al veterà motor turbo de1.800 cc de 150 CV. La versió més potent delmotor de quatre cilindres i injecció directa té unparell de 250 Nm, disponible entre les 1.500 i4.500 voltes. Aquest poderós parell es combinaamb un nivell de consum prou baix, de tot just7,3 litres de mitjana per cada 100 quilòmetres;les emissions de CO2 també s’han reduït i arasón de 169 g/km. Això significa que, en compa-

ració del motor anterior, aquest bloc emet un 9%menys de gasos contamimants.

Nou límit de gammaEl nou propulsor límit de gamma del Exeo és

el 2.0 TSI de 210 CV, un motor que ja ha de-mostrat les seves qualitats esportives en el LeónFR. Una de les cireretes d'aquest motor turbod'injecció directa consisteix al seu sistema de re-gulació variable de la carrera de les vàlvules d'es-capament. Amb aquesta solució, el 2.0 TSI té unparell de 320 Nm entre les 1.500 i 4.600 rpm, perla qual cosa les prestacions són més altes. Ambaquest propulsor, l’Exeo abasta una velocitat mà-

xima de 244 km/h i és capaç d'accelerar de 0 a100 km/h en tan sols 7,1 segons. Considerantaquestes extraordinàries prestacions, el consumde 6,9 litres als 100 quilòmetres és molt mode-rat i les emissions de CO2 de 159 g/km són moltbaixes, marcant un nou llistó de referència enaquest segment del mercat. Tots els motors delExeo compleixen la norma dEU5.

La gamma de motors de gasolina en l’Exeoes completa amb el 1.6 de 102 CV i el 2.0 TSI de200 CV amb canvi Multitronic i lleves al volant.Respecte a l'oferta dièsel, la componen les efi-cients mecàniques 2.0 TDI CR de 120, 143 i 170CV.1.2 TSI per a León i Altea. D'altra banda, la

gamma d’aquests dos models s'amplia amb laincorporació del motor 1.2 TSI de 105 CV ambcanvi manual de 6 velocitats, una mecànica quesuposa un salt qualitatiu pel que fa a reducció deconsums i emissions, a més de comptar ambunes magnífiques prestacions. El nou motorsubstitueix al propulsor 1.6 de 102 CV i estaràdisponible al costat de l'acabat Reference en elcas del León, i en els acabats Reference i Styleen l'Altea i Altea XL. Aquesta nova mecànica dequatre cilindres i amb un cubicatge de 1.197 cc,alimentada per injecció directa i un turbocom-pressor amb intercooler, presenta un parell mà-xim de 175 Nm entre 1.550 i 4.100 rpm. DdG

MÉS EQUIPAMENT La versió Reference guanya punts L'acabat bàsic, anomenat Reference, es completa en les noves versionsamb un equipament de sèrie més complet, com les llandes d'aliatge lleuger de 16 polzades, volant multifunció de pell, connexió USB,miralls retrovisors abatibles elèctricament, sistema d'assistència per aparcar, sensors de pluja i d'activació dels fars, llum interior amb des-connexió endarrerida, mirall retrovisor interior amb funció automàtica antienlluernant i parabrisa amb aïllament acústic.

Si amb l’Exeo la qualitat de Seat va fer un pas endavant, el model ara se situa a l’alçada dels millors amb els potents i eficients motors TSI de 160 i 210 CV

22 PublicitatDiumenge 15d’agost de 2010

Renault Clio 1.5 DAny 06Pack elèctric, 5 portes, farsantiboira, CD

7.900 €

Opel Vectra SW 1.9 CDTIAny 05Llantes, antiboira, telèfon

9.200 €

Nissan X-Trail 2.2 DCIAny 06Full equip

17.950 €

Audi A4 2.0 TDI 140 cvAny 05Impecable. Full equip

16.800 €

Opel Zafira 1.9 CDTIAny 06Cosmo full equip. 70.000 km

14.300 €

Opel Meriva1.9 CDTI, EnjoiAny 06 Llandes, Equipament elèctric

7.500 €

Citröen C3 1.1 AudaceSensors pluja/llum, Kit elèctric,control de velocitat

7.500 €

Opel Corsa (blanc)1.2.3 portes, Comfort, A/CAny 01

3.600 €

Peugeot 206 1.6 HDI5 portesAny 05

6.900 €

Peugeot Partner 1.9 D Combi 5Any 06AC, DA, airbags

Des de 5.500 €

Opel Corsa (vermell)C’Mon,1.2 . 5 portesAny 08

8.000 €

Opel Frontera 2.2 DTI 120 cv.4x4, 5 portes, pellAC, DA, TC, AE, defenses,llandes, fars antiboira

11.600 €

Ford Fiesta 1.4 TDCIAmbient AC, AE, TCAny 07

7.200 €

Honda Accord 1.8 LS VTEC, 4 portesAny 02A/C, T/C, E/E

4.500 €

Ford Mondeo Ghia 2.0 TDCI115 cv - Any 05CD, antiboira, llantes, packelèctric

6.500 €

Citroën C-3 1.4 HDI CollectionFars antiboira, sensorspluja/llum, control cruisserAny 06 - 70 cv

6.500 €

Àngel Blanch té cotxes perfectes per a tu, perfectes per a tothom

VEHICLES D’OCASIÓ CERTIFICATS

EL CANVI DE NOM NO ÉS INCLÓS AL PREU DELS VEHICLES

Publicitat 23 Diumenge 15

d’agost de 2010

d’agost de 2010 PÀGINES 4 i 5 Dominical · cle proposa introduir canvis en el Codi Penal i en...

Documents

Transcript of d’agost de 2010 PÀGINES 4 i 5 Dominical · cle proposa introduir canvis en el Codi Penal i en...