LLIBRE DE PONÈNCIES

II Jornada sobre violència de gènere MútuaTerrassa. “Menors en llars violentes”

Dijous 8 de març de 2012. Hospital Universitari Mútua Terrassa

1. Inauguració de la jornada

Roser Cirici, presidenta de la Comissió Sanitària contra la Violència de Gènere i Intrafamiliar de Sant Cugat del Vallès

2

2. Abús sexual infantil: les víctimes invisibles Vicki Bernadet, presidenta de la Fundació Vicki Bernadet

5

3. Indicadors de maltractament infantil Elena May, pediatra del servei d’urgències de pediatria de l’Hospital Univesitari MútuaTerrassa Mercè Azagra, treballadora social de l’Hospital Univesitari MútuaTerrassa

7

4. El paper de l’equip d’atenció primària Olga Casado, metgessa família CAP Rambla

13

5. Els nens i nenes víctimes de la violència de gènere Pepa Horno, Espirales Consultoría de Infancia

14

6. Característiques clíniques dels menors atesos al CSMIJ en situació de violència intrafamiliar Maria Teresa Ordeig, psicòloga clínica CSMIJ Fátima Castillo, treballadora social CSMIJ

17

7. Intervenció policial amb menors en l’àmbit domèstic Rosa Ruiz, mossa d’esquadra, Unitat d’atenció a la víctima. Comissaria de Terrassa

19

8. Intervenció social amb menors víctimes de violència familiar. Treball en xarxa Mònica Díaz, educadora social a Serveis socials d’Atenció Primària de Terrassa

20

9. Prevalença i conseqüències de la victimització infanto-juvenil Noemí Pereda, professora de la facultat de psicologia UB

23

10. La història de victimització materna i el seu impacte en la salut emocional dels fills/es menors Maria Jesús Tarragona, psicòloga de Casa Galèria, Ajuntament de Terrassa

24

2

1. PRESENTACIÓ DE LA JORNADA: “MENORS EN LLARS VIOLENTES” Roser Cirici Amell, doctora en psicologia i especialista en psicologia clínica. Servei de psiquiatria i psicologia. Hospital Universitari Mútua Terrassa El fet de trobar-se en l’escenari de situacions violentes té uns efectes psicològics molt negatius en el desenvolupament dels menors. Els infants que estan exposats a la violència de gènere en l’àmbit familiar, encara que no siguin objecte directe de les agressions, pateixen greus conseqüències sobre la seva salut (OMS, 2002). La probabilitat que els menors d’aquestes famílies pateixin maltractaments físics, abusos sexuals i negligència és 15 vegades superior que en la resta de menors (UNICEF, 2006). S’estima que el 60% dels menors testimonis de violència seran víctimes de violència física o sexual. Es parla de la “doble mala sort” i es relaciona amb problemes greus de comportament (Viola, 2010). Les xifres són esfereïdores: aproximadament dels 32.000 menors que viuen en llars violentes a Catalunya només un 2% reben atenció psicològica (Fabra i Gil, 2010). Estem parlant de la “invisibilitat” d’aquestes víctimes o com també s’han anomenat de les “víctimes silencioses”. Hem de ser conscients que els fills i filles “viuen la violència” dels seus pares. Senten els crits, els insults, els cops i presencien les agressions físiques. Experimenten la por i viuen la tensió de les seves mares. De vegades, han de ser ells/elles els que actuïn per frenar la violència: posant-se entremig, avisant els veïns o la policia. Altres vegades s’han d’amagar atemorits per no ser ells els següents a rebre. Pateixen per la probabilitat imminent que mori la mare o, fins i tot, ells mateixos. Després viuen la calma tensa que es produeix un cop ha acabat l’esclat de tensió i s’esperancen i s’il·lusionen quan veuen que els seus pares es reconcilien. De tota manera gairebé sempre mantenen la tensió i la por que reaparegui la violència. Creixen pensant que la violència és una manera normal de relacionar-se entre els adults. Creixen sabent que la violència és un mètode molt eficaç per aconseguir coses. Creixen sabent que les homes tenen més poder que les dones. Creixen sabent que a elles els convé més no protestar gaire per no ser més castigades. Creixen aprenent a dissimular els efectes de la violència a casa i a tenir vergonya d’explicar-ho fora... En l’edat adulta, aquests nens i nenes arrossegaran greus mancances emocionals. Hi ha autors que afirmen que ser testimoni de violència intrafamiliar és tant traumàtic i té les mateixes repercussions sobre la salut mental que ser víctima directa de maltractaments (Jaffe, Wolfe i Wilson, 1986). Aquests menors reviuran els traumes en forma de malsons i flashbacks. En els jocs, és possible que els nens/es més petits reprodueixin els traumes en forma de conductes repetitives. Els nens/es més grans patiran regressions d’aprenentatges ja assolits: tornaran a orinar-se al llit, no menjaran bé, quequejaran o no parlaran, no rendiran en els estudis, tornaran a tenir “rabietes

3

de nen petit”, es distrauran més a classe, no es relacionaran bé amb els companys, tindran por dels mestres, etc. Els adolescents poden desenvolupar comportaments violents (poden ser cruels amb germans petits, amb companys d’escola o amb animals), poden tornar-se mutistes i/o evitadors (com si volguessin ser transparents als altres), poden tornar-se hipersexualitzats (com si a través de la seducció poguessin acontentar els altres i, per tant, evitar les agressions), poden tornar-se addictes a l’alcohol, al cannabis o a altres substàncies o bé poden tornar-se excessivament “adults i responsables per la seva edat”. En diferents etapes del seu desenvolupament, els menors adoptaran rols que potser no els corresponen i no podran desenvolupar-se emocionalment de forma adequada. És freqüent trobar nens molt petits fent el rol de “cuidador” de germans més petits, o de “confident” de la mare o, fins i tot, de “còmplice” de l’agressor (participant en l’agressivitat). També, de vegades, el menor es converteix en “la víctima de la víctima”, sent així doblement maltractat. En d’altres ocasions passa el contrari, es converteix en “l’àrbitre”. En molts casos observem comportaments massa madurs, i l’assumpció de rols de “nen/a perfecte/a”. Per tant, si treballem amb menors hem de mantenir una actitud atenta a aquests indicis. Si la nostra feina se centra en les mares dels menors, és important ajudar-les a assumir la responsabilitat de cuidadores a tots els efectes, oferint-los recolzament i dotant-les d’estratègies educatives sanes. Les mares han de ser conscients de com afecta als menors la violència que viuen a casa i les hem d’alertar del risc dels seus efectes. Sovint he sentit frases del tipus “els meus fills no se n’assabenten”, “els meus fills ja s’hi han acostumat”, “és un bon pare, només em maltracta a mi”... Hi ha molts estudis que desmenteixen aquestes creences familiars. No és cert que si no han estat presents no els repercutirà la violència. Els desacords i hostilitats entre els pares repercutirà directament en la forma d’educar els fills, entrant en contradiccions i en normes inconstants. No és cert que “s’oblidaran” fàcilment del què han vist, molts menors reviuen les experiències negatives i pateixen terrors nocturns. Pot ser que alguns menors no aparentin estar afectats, però d’alguna manera o altra en el seu desenvolupament es produirà un canvi i això afectarà la constitució de la seva personalitat. Hem de pensar que habitualment no s’ofereix als menors cap mena d’explicació sobre el que està passant i això fomenta les seves fantasies terrorífiques (la por a quedar-se sol, la por que passi alguna cosa a la mare, etc.). Es tracta de pors i fantasies que malauradament no són molt allunyades de la realitat, i que evidentment generen alts nivells d’ansietat i d’estrès. La sensació d’inseguretat pot arribar a ser insuportable fins al punt que molts menors queden atrapats en el dilema entre intervenir per aturar la violència (i per tant exposar-se a ser més maltractats) o sentir-se culpables per no ajudar la mare (Lizana, 2010). En tot aquest conflicte, els menors són els que pateixen la pitjor part. Com que són menors d’edat, no poden prendre cap decisió sobre ells mateixos. No poden decidir “separar-se” dels agressors, ni poden decidir el règim de visites que s’estableix amb el pare, en cas que la mare se separi d’ell. En moltes

4

ocasions, els nens s’exposen a possibles nous riscs quan es troben sols amb el progenitor violent: maltractament directe, exposició a violència amb les noves parelles del pare, negligència, abandonament, consum de substàncies, etc. Moltes mares, preveient la desprotecció del fill/a en els futurs règims de visites, opten per no separar-se. Per tant, podem afirmar que els nens/es no són víctimes col·laterals de la violència de gènere, sinó que en són víctimes directes a tots els efectes. Bibliografia Boardman P, City L, Willis M (2001). Kids and domestic violence. An early intervention project. Australian Institute of Criminology Fabra N, Gil E (2010). Els fills i filles de les dones víctimes de violència familiar i de gènere també són víctimes. Revista d’estudis de violència, 10. Jaffe P, Wolfe D, Wilson S, Zak L (1986). Similarities in behavioral and social maladjustment among child victims and witnesses to family violence. American Journal of Orthopsychiatry, 56(1): 142-146. Lizana R (2010). Niños y niñas que sufren violencia de género en la pareja. Revista del COPC, 222: 21-25. Orjuela L, Horno P coords. (2009). Manual de atención a niños y niñas víctimas de violencia de género en el ámbito familiar. Save the Children. Save the Children (2006). Atención a los niños y niñas víctimas de violencia de género. Viola L (2010). Repercusión de la violencia doméstica en la salud mental infantil. Valoración del daño psíquico. Revista de Psiquiatría de Uruguay, 74: 73-83.

5

2. ABÚS SEXUAL INFANTIL: LES VÍCTIMES INVISIBLES Vicki Bernadet, presidenta de la Fundació Vicki Bernadet La Convenció dels Drets de la Infància és una norma jurídica a la qual s'han acollit 191 països des de la seva aprovació en l'assemblea de l'ONU el 20 de Novembre de 1989. Espanya la va ratificar un any després i a dia d'avui només dos països de l'ONU no l'han ratificada encara. Els maltractaments a la infància és una de les pitjors maneres de vulnerar aquests drets i malgrat això, és revelador que fins 41 anys després que s’aprovés la Declaració dels Drets Humans (1948) no s'aconseguís una Convenció dels Drets de la Infància (1989). Dels diferents tipus de maltractaments, l'abús sexual i sobretot l’intrafamiliar i de l’entorn de confiança del menor, és el més invisible de tots. Ho és perquè la gran perversitat de l’abús sexual rau en el silenci i el secret que l'abusador imposa com a regles del seu "joc". Ho és també, perquè provoca sobretot danys psicològics i morals i no sempre físics, la qual cosa fa que sigui molt difícil de detectar. Però no hem d'oblidar que també ho són perquè la societat els ha fet invisibles, en no acceptar que és un problema social i global i al pensar que es poden fer càlculs de probabilitat en funció de nivells socials, econòmics, culturals, etc., quan en realitat aquests càlculs no serveixen, perquè no hi ha un perfil d'abusat ni d'abusador. Per això és tan important buscar alternatives per lluitar contra l'abús sexual. La prevenció, la sensibilització i la informació són les eines amb què comptem per fer-ho i, els professionals, heu d'adquirir els coneixements necessaris per poder intervenir i tractar els menors d'una manera adequada i efectiva. Jornades com aquesta i com moltes altres que organitzen les entitats públiques i privades, són una font molt important de formació que heu d'aprofitar i aplicar en l’exercici de les vostres funcions. Potser no aconseguirem aturar totes les agressions sexuals, però el que si podrem fer és evitar la revictimització, entesa com a l’experiència de més d’un esdeveniment traumàtic posterior a l’abús sexual, amb efectes acumulatius fins a l’edat adulta. En un estudi retrospectiu de victimització adulta (Gidycz, Coble, Latham i Layman, 1993), els autors van concloure que una vivència d’abús sexual infantil augmenta el risc de victimització sexual adulta. Suggerien que un trauma no resolt pot formar part del procés que incrementa el risc de revictimització. Els nens/es són les víctimes invisibles en qualsevol conflicte (pobresa, guerres, discussions familiars, etc) , perquè sovint minimitzem les seves capacitats de sentir i de patir. Són criatures i prou.

6

Hem de ser conscients que la infància és el futur i que nosaltres som la seva esperança. No els podem fallar. Per a més informació: www.fbernadet.org info@fbernadet.org

7

3. INDICADORS DE MALTRACTAMENT INFANTILS. M. Elena May. Pediatra urgències del Servei d’Urgències Mercè Azagra. Treballadora Social de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa INTRODUCCIÓ La detecció d' un menor maltractat comporta a la seva vegada la detecció d' una família amb problemes. Per tant, el maltractament als menors s'ha de veure com una malaltia social en la que l’ alteració patològica es troba tant en l’ agent passiu, el menor, que rep el maltractament, com en els agents actius que el porten a terme, tenint en compte que s’ha de donar prioritat a la defensa del més dèbil que és el menor. Existeixen diversos tipus de maltractament:

Maltractament físic Sd Münchausen per poders Maltractament por negligència i abandonament Maltractament psicològic o emocional Abús sexual Maltractament prenatal Exploració laboral Maltractament institucional

INDICADORS PROPIS DE MALTRACTAMENT FÍSIC: Retard en la sol·licitud d’ assistència mèdica. Versions discrepants i contradictòries sobre l’ origen de les lesions quan

interroguem a la família. L’ anamnesi i l’ exploració física divergeixen. Història amb múltiples accidents o traumatismes tant del menor objecte d’

estudi, com dels seus germans (importància del RUMI!!). Ingesta de càustics o altres tòxics en menors molt petits sense autonomia. INDICADORS PROPIS DEL SD. MÜNCHAUSEN "PER PODERS": Signes o símptomes ficticis, inexplicables, prolongats i recurrents. Discrepàncies entre la clínica i la història. La simptomatologia només es

presenta quan el menor està amb el cuidador. Sobreprotecció del menor; durant els múltiples ingressos mai el deixen sol. Cuidador extremadament col·laborador però que estableix barreres que

impedeixen les relacions amb els professionals. Sovint tenen coneixements mèdics.

Els exàmens complementaris no ajuden al diagnòstic. El menor no respon al tractament habitual. Antecedents de morts sobtades en la família.

8

INDICADORS PROPIS DE MALTRACTAMENT PER NEGLIGÈNCIA: Existeixen dificultats a l’hora d’ establir els límits entre el que s’ entén com a bon tracte i per maltractament. Existeix molta variabilitat de costums i tradicions entre les diferents cultures. Per superar aquest factor transcultural és precís definir unes condicions mínimes i consensuades en la Declaració dels Drets Humans sobre el que és la cura, l’atenció i la protecció als menors. Manifestacions físiques: Retard pondoestatural, contrastat amb valors normals en el moment del

naixement. Falta d’ higiene personal. Eritema del bolquer. Lesions per exposició inadequada a situacions climàtiques. Trastorns relacionats amb l’ alimentació. Càries dental extensa. Plagiocefàlia i/o alopècia localitzada (mateixa posició). Manifestacions conductuals: Retard psicomotor sense malaltia orgànica que ho justifiqui. Trastorn del comportament. Trastorn en l’ àmbit escolar. Manifestacions de comportament negligent en els responsables del menor: Els controls pediàtrics recomanats no s’ han realitzat. Incompliment del tractament pautat . Falten vacunacions. Existeix poca supervisió i vigilància. Manca de dedicació i atenció al menor. Organització familiar molt deficient. INDICADORS PROPIS DE MALTRACTAMENT EMOCIONAL: Els pares dels menors amb trastorns emocionals reconeixen generalment l’ existència d’ un problema, mentre que els pares del menor maltractat no, i a més, acostumen a rebutjar les ajudes. Manifestacions físiques: Retard en el desenvolupament físic. Alteració en el llenguatge, o problemes en la seva adquisició. Manifestacions conductes: Temors i pors no justificables. Moviments repetitius. Excessiva tristesa. Sentiment de culpa. Actituds autistes. Conductes autodestructives. Plor inconsolable. Inquietud enfront al plor d’ un altre menor. Excessiva indiferència davant els adults. INDICADORS D’ ABÚS SEXUAL:

9

No existeixen dades d’ incidència fiables encara degut a les característiques especials del tema i a l’estudi poc profund que de moment s’ ha realitzat. En els resultats d’ un estudi realitzat a Espanya i publicat recentment es conclou que un 15% dels homes i un 22% de les dones han patit algun tipus d’abús sexual abans dels 17 anys d’ edat. Manifestacions físiques: És necessari remarcar que encara que existeixi abús sexual, en la majoria dels casos les troballes són nul·les. No obstant s’ ha de sospitar davant les següents situacions:

Malalties de transmissió sexual. Infeccions genitals o urinàries de repetició. Lesions a la cara interna de les cuixes. Dolor perineal crònic. Dificultat per caminar o seure. Embaràs.

Manifestacions conductuals:

Coneixement de la sexualitat no adequat a la seva edat. Jocs inapropiats Interès o pudor desmesurats.

INDICADORS PROPIS DE MALTRACTAMENT PRENATAL: Consum de fàrmacs no prescrits o substàncies amb capacitat teratògena:

alcohol, tabac i drogues. No seguiment dels controls durant l’ embaràs i els específics de malaltia

materna de transmissió vertical (VHB, VHC, VIH, sífilis, TORCH), o de malalties maternes sistèmiques (diabetis, isoimmunització Rh…)

Nutrició deficient. Sobrecàrrega de treball o labors de risc pel fetus. Abusos físics contra l’ embarassada. Gestació ocultada.

10

PROTOCOL D’ACTUACIÓ OBJECTIUS DEL PROTOCOL OBJECTIU MARC L’objectiu principal és desenvolupar criteris comuns d’actuació dels professionals sanitaris que atenen al menor a l’hospital, clarificant diferents conceptes sobre el maltractament infantil, definint pautes d’intervenció de l’equip sanitari OBJECTIUS GENERALS Protegir al menor suposadament maltractat o en situació de risc. Detecció precoç dels casos de maltractaments infantils a l’hospital. Identificar las dificultats o factors d’estrès o violència familiars. Oferir recolzament mèdic i psicosocial als pares per prevenir que el

maltractament pugui repetir-se o estendre’s a altres fills. Assegurar la continuïtat del seguiment sanitari i social Evitar que la nostra intervenció pugui agreujar o empitjorar els efectes del

maltractament SITUACIONS DE RISC FACTORS INHERENTS AL MENOR: Menors amb malalties cròniques Presència d’ algun dèficit físic, psíquic, sensorial. Fills no desitjats. Menors nascuts d’una relació anterior i rebutjats per la nova parella Menors hiperactius i/o de plor continu. FACTORS INHERENTS ALS PARES: Haver patit en la seva infància greus carències físiques i/o emocionals. Famílies monoparentals i/o amb poc recolzament de l’ entorn familiar i social. Pares que mostren poc interès pel seu fill. Pares amb malaltia mental i/o malalties cròniques. Pares amb conductes de risc. Pares amb una actitud d’ exigència poc adaptada a la realitat del menor. Pares immadurs, molt joves (adolescents). FACTORS SOCIALS: Manca de recursos econòmics Manca de vivenda o amb deficiències d’habitabilitat. Inestabilitat en la residència.

11

Entorn marginal. Fets puntuals que puguin augmentar la tensió familiar: mort, pèrdua de

treball, deutes acumulats, hospitalitzacions. ABORDATGE DIAGNÒSTIC I PLA D’ INTERVENCIÓ: A partir del moment en que s’estableix la sospita de maltractament, es posarà en marxa una acció interdisciplinària, per part de l’ equip que assistirà al menor i que estarà format com mínim per: El metge/essa responsable del menor, que s’ocupa del procés diagnòstic i

terapèutic. Redactarà un informe complet i detallat. Personal d’ infermeria que té cura del menor. Valorarà la interacció menor-

família. Treballador/a social responsable de l’estudi socio-familiar. Establirà amb la

família les bases del pla d’intervenció. Es coordinarà amb DGAIA i altres organismes oficials. Redactarà l’informe social.

Un cop avaluades les dades obtingudes de la història clínica i social, i obtinguts els resultats de les exploracions pertinents, Classifiquem en: Situació de risc Sospita de maltractament. Maltractament segur. CIRCUIT D’INTERVENCIÓ

MENOR - FAMÍLIA

Detecció Metge / Infermera

Urgències Hospitalització Consultes externes

Treball Social

Valoració Equip assitencial

12

PROCEDIMENT A SEGUIR A L’HOSPITAL DAVANT LA DETECCIÓ D’UN MALTRACTAMENT

DETECCIÓ/VALORACIÓ Equip Assistencial

(Metge/Pediatra/Infermera Treballador Social)

Sospita/Certesa Maltractament

Lleu Comunicació

JUTJAT

Certesa Maltractament Moderat/Greu

JUTJAT Part Lesions

SSAP Telefònica

ABS Telefònica

Comunicació Telefònica

Consulta Notificació

Telefònica i escrita

DGAIA UDEPMI

PARES

EVAMI

Notificació de valoració social

i accions de protecció, si cal

Resposta DGAIA

Intervenció i Derivació

RUMI Registre Unificat

M. Infantil

Programa

HOSPITAL METGE/SSA FORENSE

MENOR / FAMILIA

Citació i Seguiment

CCEE

13

4. EL PAPER DE L'EQUIP D'ATENCIÓ PRIMÀRIA Olga Casado, metgessa de família del CAP Rambla. Hospital Universitari MútuaTerrassa La definició de violència domèstica d'acord amb la Comissió Europea es refereix a: “...qualsevol violència física, sexual o psicològica que posi en perill la seguretat o el benestar d'un membre de la família; el recurs a la força física o al xantatge emocional, i les amenaces de recurs a la força física, incloent-hi la violència sexual, en la família o a la llar. En aquest concepte s'inclouen el maltractament infantil, el incest, el maltractament a dones i els abusos sexuals de qualsevol altre tipus contra qualsevol persona amb qui es convisqui...” El impacte de la violència de gènere en el nucli familiar ha de ser abordat de manera global, atenent a totes les víctimes: dona, nens i nenes, gent gran i altres persones dependents. Els menors fills i filles de dones víctimes de la violència de gènere són també víctimes d'aquesta violència i per aquest motiu han de ser atesos i inclosos en el sistema de protecció. En són víctimes perquè moltes vegades pateixen agressions directes, perquè presencien la violència entre els pares o simplement perquè viuen en un entorn de relacions violentes i d'abús de poder. Els i les professionals de la salut i especialment els Equips d'Atenció Primària (d’infantil i d'adults) tenen un paper important i de primera línia en la detecció i abordatge de la violència de gènere. Quin és el paper de l'Equip d'Atenció Primària d'adults? -Identificar els factors de risc. -Identificar les situacions de risc i de major vulnerabilitat. -Detectar i actuar amb:

- les dones que pateixen violència de gènere - les filles i fills víctimes d'aquesta violència a partir dels 15 anys - els i les adolescents que pateixen violència per part de les seves parelles o ex-parelles.

Des de l'Equip d’Atenció Primària hem d'establir canals de comunicació efectius entre els diferents professionals (infermeria, pediatria, medicina de família, treball social, ginecologia, salut mental) per tal d'abordar d'una manera multidisciplinar i coordinada el problema de la violència de gènere. És també necessària la sensibilització i la formació dels professionals sanitaris i la creació de protocols d'actuació en els centres sanitaris en els que s'incloguin les pautes d'actuació i els recursos dels que disposa el territori.

14

5. ELS NENS I NENES VÍCTIMES DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE Pepa Horno, consultora en infancia, afectividad y protección. Espirales Consultoría de Infancia

La violència en qualsevol de les seves manifestacions és un fenomen complex

que fa mal a totes les persones que es veuen implicades en ell,

independentment del rol. No és un problema a què puguem donar una resposta

fàcil, ni única, ni que puguem dividir en compartiments estancs. Les

problemàtiques que viuen les víctimes de la violència s'entrecreuen entre si.

Però hi ha un element que uneix a totes les víctimes de la violència, un

sentiment, una emoció que quan arriba ho impregna tot impedint pensar, jugar,

relacionar-te o decidir: el terror. Pensar que un nen o nena és menys víctima de

la violència que pateix en un primer moment la seva mare perquè en comptes

de patir ell o ella també la pallissa o presenciar directament, l'està sentint des

del pis de dalt, és no entendre què és la violència. La violència comença molt

abans de la primera pallissa, comença quan el terror s’instal·la en aquesta llar. I

comença per a tots i totes les que viuen en aquesta llar.

Hi ha diversos elements comuns que cal tenir en compte a l'hora d'analitzar la

violència: és una vulneració dels drets humans de la o les víctimes, suposa

sempre un dany psicològic (a més del dany físic o risc de patir-lo) que ha de ser

avaluat, independentment que a més hi hagi un altre tipus de danys físics, i es

basa en el maneig del poder en la relació entre l'agressor o agressora i les

seves víctimes. Aquests tres conceptes: drets de la víctima, dany i abús de

poder són claus en la comprensió de l'experiència del maltractament.

Respecte al dany, cal recordar que créixer en un entorn de violència danya el

desenvolupament dels infants encara que no siguin colpejats directament,

perquè creixen entenent la violència com una pauta normal de relació. En el

cas de la violència de gènere, a més, es perpetuen patrons de gènere

destructius i vinculats a l'abús de poder.

15

Respecte al poder, recordar que per exercir violència he de tenir poder sobre

aquesta persona, i la manera més fàcil de tenir-lo és, d'una banda, estar proper

a ell i a ser possible que em vulgui i de l'altra, escollir la víctima més vulnerable

possible o anul·lar-la fins a fer-la incapaç d'autonomia.

Els nens i nenes, fills i filles de famílies on es dóna la violència de gènere,

desenvolupen una simptomatologia molt similar a aquells nens i nenes que són

víctimes de violència directament exercida contra ells: estrès posttraumàtic,

malsons, trastorns d'alimentació, dificultat per relacionar-se, fòbies i pors

repetits, problemes escolars, ansietat, depressió ... no és que siguin víctimes

indirectes de la violència, és que són víctimes sense més i com a tals hem

d'exigir que el sistema els atengui. I hi ha un problema important afegit al dany

que ja estan patint i és la possibilitat que si no treballem amb ells, puguin repetir

patrons de violència en la seva vida adulta, sigui com a víctimes o com

agressors o agressores.

En els últims anys les institucions han pres consciència d'aquesta problemàtica

i s'han començat a desenvolupar recursos específics per atendre aquests nens

i nenes, perquè els que es van dissenyar per atendre les seves mares no són

suficients i adequats per als seus fills i filles. Es necessiten recursos terapèutics

i educatius específics per als nens i nenes, a més d'unes mesures de protecció

i acompanyament emocional específiques per a ells durant tot el procediment

judicial en què es veuran immersos.

Els processos psicològics de mare i fills o filles no han de coincidir, pot ser que

els nens i nenes siguin conscients de la violència molt abans que la seva mare,

o a l'inrevés, que segueixin sense percebre aquesta violència fins i tot després

que la seva mare ha pres mesures definitives per trencar aquesta dinàmica

violenta. La formació combinada en infància i gènere per als professionals que

treballen en aquests serveis és imprescindible per poder intervenir

adequadament amb aquests nens i nenes i és responsabilitat de la societat i les

institucions atendre'ls amb la mateixa claredat amb què s'ha atès a les seves

mares.

16

Per saber-ne més:

www.espiralesci.es

www.infanciaviolenciagenero.org

HORNO, P. (2009) “Amor y violencia, la dimensión afectiva del maltrato”. Ed.

Descleé de Brouwer.

Horno, P. y otros “Atención a niños y niñas víctimas de la violencia de género” Save the Children (2006) Informe estatal y siete informes autonómicos (Andalucía, Cataluña, Comunidad Valenciana, Comunidad de Madrid, Euskadi, Galicia, Islas Baleares)

www.espiralesci.es

Pepa Horno Goicoechea

Consultora en Infancia, Afectividad y Protección

pepa@espiralesci.es

17

6. CARACTERÍSTIQUES CLÍNIQUES DELS MENORS ATESOS AL CSMIJ EN SITUACIÓ DE VIOLÈNCIA INTRAFAMILIAR

Maria Teresa Ordeig, psicòloga clínica del CSMIJ de l’Hospital Univesitari MútuaTerrassa

Fátima Castillo, treballadora social del CSMIJ de l’Hospital Univesitari MútuaTerrassa

En els Centres de Salut Mental Infantil i Juvenil (CSMIJ) de Terrassa i de Sant Cugat es visiten cada vegada més menors que conviuen amb la violència en les seves llars, ja sigui dirigida cap a ells o cap a altres membres de la seva família, sobretot cap a les seves mares. Aquesta realitat va fer plantejar als professionals d’aquest servei quines característiques comunes tenien aquests menors, per poder després desenvolupar intervencions adequades.

Conèixer les característiques d’aquests infants i joves i de les seves famílies és essencial per dissenyar intervencions més personalitzades (dirigides a les diferencies individuals observades en la reactivitat davant el maltractament familiar), així com per a dissenyar intervencions de caire més preventiu. Per exemple, s’ha de tenir en compte l’edat i el gènere dels menors, el grau d’exposició a la violència, la psicopatologia prèvia del menor i del seu entorn familiar, els factors protectors i el tipus de símptomes que apareixen, tant de tipus internalitzant (inhibició i por) com de tipus més externalitzant (agressivitat i comportament antisocial).

La població atesa en un CSMIJ té unes característiques pròpies. Els menors poden ser derivats al nostre servei per patir unes alteracions clíniques que siguin conseqüència d’una situació de violència, o bé, pot donar-se el cas, que els menors ja estiguin rebent atenció en el nostre servei per una alteració psicopatològica i es conegui posteriorment que pateixen una situació de violència familiar. Molt probablement, els menors que es visiten al CSMIJ no viuran situacions de violència de la gravetat i la perillositat dels menors que hagin estat desplaçats a una llar d’acollida. D’altra banda, cal tenir en compte que a la vulnerabilitat pròpia de patir un trastorn mental cal afegir–hi la de ser víctima de violència. Els contexts familiars de menors amb alteracions psicològiques i psiquiàtriques sovint es caracteritzen per estils d’interacció coercitius i violents.

Per desenvolupar un model d’abordatge s’han de contemplar els factors de risc, els factors mediadors, els factors protectors i els factors de pronòstic. Les intervencions terapèutiques han de dirigir-se al menor en primer lloc, però sense oblidar el nucli familiar i el seu entorn immediat. Tot i que les

18

intervencions han de personalitzar-se per a cada cas, han de dirigir-se a l’esfera emocional, cognitiva i del comportament amb tres objectius clars:

en primer lloc, ajudar al menor a processar emocionalment i cognitivament l’experiència viscuda per poder afrontar-la

en segon lloc, treballar les creences associades a la violència

i, en tercer lloc, donar-li seguretat i treballar conjuntament conductes de protecció .

19

7. INTERVENCIÓ POLICIAL AMB MENORS EN L’ÀMBIT DOMÈSTIC Rosa Ruiz, mossa d’esquadra. Unitat d’Atenció a la Víctima. Comissaria de Terrassa Els menors, per la seva indefensió davant les agressions, pateixen una especial vulnerabilitat i esdevenen un col·lectiu de risc. En aquest sentit, els menors poden ser víctimes directes de les agressions, d’abusos o poden ser víctimes indirectes, essent testimonis de les agressions a altres persones de la seva família. El tractament integral d'aquestes situacions ha de ser una prioritat de tots els actors que hi intervenen, també dels cossos policials. El procediment d’actuació dels cossos i de les forces de seguretat en referència als menors ha de seguir els principis de: el interès del menor, els drets de la víctima del delicte, el criteri de la intervenció mínima i els criteris de la prova judicial. La consideració del maltractament infantil des de la perspectiva integral fa que els professionals de l’àmbit policial també participin d’un procés global que va des de la mateixa detecció o identificació d’una situació de sospita de maltractament, fins a la intervenció encaminada a resoldre-la.

20

8. INTERVENCIÓ SOCIAL AMB MENORS VÍCTIMES DE VIOLÈNCIA

FAMILIAR

Mònica Díaz, educadora social dels Serveis Socials d’Atenció Primària.

Ajuntament de Terrassa

Els Serveis Socials van dirigits a atendre totes les persones i/o famílies que

viuen o es troben en les respectives àrees territorials. Especialment, a aquelles

persones i/o famílies amb dificultats en el seu desenvolupament i integració

social, o que tenen una carència d’autonomia personal.

Dins els Serveis Socials Bàsics, l’educador social, formant equip amb el

treballador social, intervé especialment amb els infants i adolescents que

presenten una situació de risc. Aquestes situacions de risc, o fins i tot de

desemparament, ens les trobem, entre d’altres, en entorns de violència

masclista a on l’infant pot ser un mer espectador o pot estar patint l’agressió

amb conseqüències greus en el seu desenvolupament físic, afectiu i emocional.

Un dels aspectes més importants per poder realitzar un abordatge integral de la

infància i de l’adolescència en risc és l’organització i la coordinació de diferents

serveis i professionals. A través del treball amb d’altres institucions (serveis

educatius, de salut i cossos de seguretat) i amb altres agents de la xarxa social

del territori (entitats de lleure i esportives, associacions, ciutadans...) podem fer

una millor detecció i atenció d’aquestes situacions de risc i maltractament.

Pels Serveis Socials Bàsics la coordinació amb els Serveis Socials

Especialitzats d’atenció als infants i adolescents (EAIA) és summament

important i imprescindible. Els Serveis Socials Bàsics realitzem funcions de

prevenció, detecció, atenció i protecció quan es valora que hi ha una situació

de risc, però sempre que no hi hagi una separació del menor del seu domicili;

mentre que els Serveis Socials Especialitzats realitzen exclusivament les

funcions d’atenció i protecció, i poden arribar a elevar una proposta de

desemparament al departament competent (DGAIA).

21

L’educador social compta amb diferents recursos per abordar aquestes

situacions de risc dels menors víctimes de violència familiar. Molts d’aquests

recursos van adreçats a les dones que pateixen violència masclista però que

inclouen i afecten de forma directa als seus fills, com poden ser els serveis

d’atenció domiciliària, les teleassistències mòbils, els serveis d’allotjament

d’urgència, els punts de trobada, les cases d’acollida, els pisos pont i els

recursos econòmics.

Hi ha d’altres recursos més específics dels menors relacionats amb l’àmbit

escolar, de lleure o comunitari, on la funció de l’educador social és la

acompanyar i dotar a l’infant o l’adolescent d’aquelles capacitats i aptituds

necessàries per a un bon procés de desenvolupament afectiu i emocional.

En aquesta línia d’actuació de l’àmbit comunitari, i posant especial èmfasi en la

importància de realitzar un abordatge integral de les situacions dels menors en

risc, es va crear al curs 2007-2008 un projecte de xarxa. Aquest projecte en el

qual participo com a educadora social té el nom de “Xarxa d’atenció a la petita

infància (0-6 anys), Poble Nou – Zona Esportiva”.

En aquest projecte hi estem col·laborant professionals de l’àmbit de la salut

(CAP, CSMIJ i CDIAP), educatiu (escoles de primària, llar d’infants, escola

bressol i Equip d’Atenció Psicopedagògica) i serveis socials.

Es va començar a treballar a partir de les inquietuds de diferents professionals

que detectaven en la petita infància problemàtiques i mancances que havien de

ser ateses, entre d’altres, situacions de negligència o maltractament infantil,

absentisme injustificat dels menors a les escoles, aplicació de tractaments

mèdics de forma inadequada, abordatge de les diferents malalties dels menors

i manca de col·laboració d’algunes famílies.

Arrel d’aquestes trobades s’ha millorat la coordinació i col·laboració entre els

serveis i els professionals, s’han definit línies d’actuació conjuntes, s’han

optimitzat recursos de la ciutat, s’han promocionat models educatius i de

22

criança saludables i s’han desenvolupat propostes comunitàries adreçades a

les famílies.

S’han realitzat activitats i accions, sempre treballant en la prevenció i l’atenció

d’aquells menors i famílies que presenten problemes i mancances podent

esdevenir situacions de risc.

Entre aquestes propostes s’han portat a terme:

- xerrades sobre temes relacionats amb la salut, l’educació i la relació

pares i fills

- treball sobre els indicadors d’una possible situació de negligència o

maltractament infantil

- presentació de protocols i catàleg de recursos dels diferents àmbits

- jornades d’intercanvi d’experiències de xarxes d’infància

- ....

23

9. PREVALENÇA I CONSEQÜÈNCIES DE LA VICTIMITZACIÓ INFANTO-JUVENIL Noemí Pereda, professora de la facultat de psicologia de la Universitat de Barcelona La victimització en la infància és, donats els seus efectes adversos en el desenvolupament de l'individu, un dels problemes de salut pública més greus que ha d'afrontar la societat. Si bé no hi ha estudis nacionals que hagin ofert, fins al moment, perfils complets de victimització en menors i, encara menys, amb joves provinents de consulta clínica. Amb la intenció d’omplir aquest buit, s’ha entrevistat a 118 adolescents, d’entre 12 i 17 anys, pacients de dotze CSMIJ de la província de Barcelona, sobre les seves experiències de victimització (delictes comuns, maltractament intrafamiliar, maltractament per part d'iguals i/o germans/as, victimització sexual, victimització indirecta i victimització per Internet) i símptomes de psicopatologia. Dels resultats obtinguts s’extreu que, per a alguns menors, la victimització no és un esdeveniment puntual, sinó una condició crònica, configurant un grup d'especial risc per al desenvolupament de trastorns psiquiàtrics. Cal destacar la importància de preguntar directament als menors per aquest tipus d'experiències, establint un protocol a seguir dins l’àmbit clínic, atès que, amb freqüència, aquestes vivències no són reportades tret que es pregunti expressament per elles.

24

10. LA HISTÒRIA DE VICTIMITZACIÓ MATERNA I EL SEU IMPACTE EN LA SALUT EMOCIONAL DELS FILLS /ES MENORS.

Maria Jesús Tarragona, psicòloga de la Casa Galèria. Ajuntament de Terrassa

Les dones que han experimentat situacions de victimització en la seva infància, poden presentar un major risc de patir violència interpersonal en l'àmbit de la parella en l'edat adulta (Renner i Slack, 2006; Whitfield, Camina, Dube, i Felitti, 2003).

La violència domèstica en l'àmbit de la parella és, per desgràcia, un esdeveniment traumàtic en la vida de dones i nens/es, que constitueix un greu problema de salut pública, per la seva elevada prevalença, morbiditat i mortalitat (Watts i Zimmerman, 2002 ). L'estudi realitzat per Heise i Garcia-Moreno per l'OMS (2002), en què van examinar 48 estudis poblacionals realitzats en 35 països, va posar de manifest que entre el 10% i el 69% de les dones havia patit violència física per una parella masculina alguna vegada al llarg de la seva vida. Un estudi posterior, realitzat per l'OMS, en 10 països -la majoria països en vies de desenvolupament-, va revelar que entre el 15% i el 71% de les dones havia patit violència física, sexual, o ambdues per part de la seva parella en algun moment de la seva vida (Garcia-Moreno i altres, 2005). Respecte a la violència psicològica, la prevalença es va situar entre el 20% i el 75% de les dones (Garcia-Moreno i altres, 2005). D'altra banda, en tots dos estudis es va trobar que entre el 3% i el 54% de les dones havia patit violència de parella física, sexual, o d’ambdós tipus durant el darrer any (Heise i Garcia-Moreno, 2002; Garcia-Moreno i altres, 2005). En els països desenvolupats les xifres de prevalença de violència en la parella es situen entre un 25-30% (Alhabib, Nur, i Jones, 2010). A Espanya, la prevalença per any de violència en la parella es situa entorn el 9,6% -12,4%, i tan sols un 4% de dones reconeix haver estat maltractada (estadístiques de les “Macroencuestas del Instituto de la Mujer”).

A més, la literatura revisada sobre el tema, demostra de manera inequívoca que en l’àmbit de la violència en la parella, existeix una interconnexió entre els abusos/maltractament envers les dones i cap als fills menors (Connolly i altres, 2006; Cunningham i Baker, 2004; Guille, 2004; Edleson, 1999). I en un estudi realitzat per Unicef en l’any 2006, es va estimar que, a Espanya, 188.000 menors es trobaven exposats a violència domèstica en la parella a casa seva.

Major nivells d'estrès crònic en dones amb més greus històries de victimització al llarg de la seva vida, s’associen a pitjors efectes en la salut. Així, per exemple, Mc Cauley i altres (1997) van trobar que, dones que en serveis mèdics d'atenció primària van informar d'històries de victimització en la infància i en l'edat adulta, tenien més problemes psicopatològics i majors problemàtiques clíniques físiques, que aquelles dones que havien informat

25

només de formes de victimització en la seva infància/adolescència o en l'edat adulta. També, diferents patrons en el tipus i la quantitat d'estrès de les mares, suposen efectes diferencials sobre la relació de calidesa mare-fills/es, les percepcions de les mares dels seus fills, la seva capacitat per regular estats emocionals dels seus fills i la seva criança (Hughes i Huth Bocks, 2007).

Per tot això, la història de victimització materna ha de ser controlada quan es decideix estudiar el impacte de la violència en la parella, tant sobre la salut mental de la dona, com sobre la psicopatologia dels seus fills/es (Desai, Arias, Thompson i Basile , 2002; Arias, 2004). La història de victimització anterior es considera un factor de risc per al desenvolupament de psicopatologia quan les víctimes s'enfronten amb una nova experiència de violència (Messman-Moore i Long, 2003).

No obstant, la contribució de la història de victimització materna ha estat poc contemplada en estudis que avaluen el impacte de la violència de parella en la salut física i mental de les dones/mares (Messman-Moore i Long, 2003; Campbell, Kub, Belknap, Templin, 1997) i dels seus fills/es (Dubowitz i altres, 2001); si bé és sabut que en aquests casos: a) pitjors estats psicopatològics de les mares víctimes de violència en la parella, es relacionen amb pitjors estats psicopatològics dels menors exposats a aquests entorns, b) els/les nens/es que, alhora, es troben exposats a la violència domèstica en l'àmbit de la parella, i a la depressió materna, es troben en situació de major risc psicopatològic que aquells que únicament estan exposats a qualsevol d'aquests dos factors per separat (Silverstein i altres, 2006), c) una pitjor història de victimització materna s'associa amb símptomes de depressió materna i amb la manifestació de símptomes conductuals, tant de naturalesa internalitzant com externalitzant en els fills/es (Dubovitz i altres, 2001), també amb nivells més baixos de suport social i nivells més baixos de socialització d'aquests menors (Koverola i altres, 2005), d) trobant igualment que els efectes de la història de victimització de la mare sobre la simptomatologia internalitzant i la socialització del fill/a estan mediats o modulats pels símptomes depressius materns (variable mediadora), i que els efectes dels símptomes depressius materns sobre els problemes de naturalesa externalitzant, la socialització, i la ira estan mediats pel suport social rebut per part de la mare (variable mediadora) (Koverola i altres, 2005), i) s'ha indicat que tant la salut materna, com la criança materna influeixen modulant la relació entre l'exposició a violència domèstica en la parella i els resultats emocionals i/o psicopatològics dels menors exposats a ella (Levendosky, Graham.Bermann, 2001; Levendosky, Huth-Bocks, Shapiro, i Semel, 2003), f) la utilització d'unes pràctiques de criança menys eficaces i de vegades de major conflictivitat com a conseqüència d'aquest estrès (Levendosky i Graham-Bermann, 1998) .