Llàgrimes de xiquet.

5
Llàgrimes de xiquet. Publicat a La Ploma de TVAnimalista . 1 Té una gossa preciosa, una mestissa de Labrador amb el pel negre i brillant i la musculatura d’una atleta. Cada dia fan molts quilòmetres l’una al costat de l’altre pels camins de l’horta, per les vores del Carraixet o per la sorra de les platges d’Alboraia. La ment es resisteix a deixar la joventut i, per això, em sobtaren molt els seus 71 anys. Per a mi, una persona “major” sempre ha estat associada a històries de guerra i fam, mai amb argots i actituds que recorden tant les meues. Hem tingut llargues converses mentre l’acompanyava al veterinari. La Neus començà a sagnar i ha resultat ser un tumor a la zona anal que s’ha hagut d’extirpar. En el moment de la sedació, mentre ella s’adormia en els seus braços, s’acomiadà d’ella suaument i amb la veu tremolosa. És un home, u home dels d’abans, els homes no ploren i li costà mantindre’s ferm. Em reconcilií mentalment amb ell, perquè el dia del diagnòstic digué que “al cap i a la fi, un gos és un gos” després que li parlaren de les dificultats del diagnòstic i la conveniència d’una endoscòpia. Ho digué amb aquella preciositat asseguda sobre els seus peus i mirant cap amunt, amb els ullets clavats en la cara del seu company per sempre. Mentre s’empassava la saliva, viu aquell xiquet de 9 anys que lluitava per trencar l’engrut d’especisme i masclisme amb el que s’havia fet home. Viu els xiquets que entren a la plaça de bous i que ens miren amb por mentre cridem i alcem les nostres pancartes. Em viu a mi mateix, acaronant els tords morts sobre el banc de la cuina mentre mon pare reia, mirant el conill que ma mare portava cap a la cuina, agafat per les orelletes, o petrificant davant dels crancs que maldaven per fugir i que esvaraven una i altra vegada pel marbre de la pica. I engolint talls de vedella i xuclant ossos de corder, aquells xicotets ossos que em venen al cap una i altra vegada. Em volia convidar a dinar, i només sabia parlar d’hecatombes animals, de cares de porc senceres torrades al foc i formatges i embotits del poble. Li haguí d’explicar el veganisme tres voltes, i no http://www.tvanimalista.com/2016/02/09/llagrimes-de-xiquet/# 1

Transcript of Llàgrimes de xiquet.

Page 1: Llàgrimes de xiquet.

Llàgrimes de xiquet. Publicat a La Ploma de TVAnimalista . 1

Té una gossa preciosa, una mestissa de Labrador amb el pel negre i brillant i la musculatura d’una atleta. Cada dia fan molts quilòmetres l’una al costat de l’altre pels camins de l’horta, per les vores del Carraixet o per la sorra de les platges d’Alboraia. La ment es resisteix a deixar la joventut i, per això, em sobtaren molt els seus 71 anys. Per a mi, una persona “major” sempre ha estat associada a històries de guerra i fam, mai amb argots i actituds que recorden tant les meues. Hem tingut llargues converses mentre l’acompanyava al veterinari. La Neus començà a sagnar i ha resultat ser un tumor a la zona anal que s’ha hagut d’extirpar. En el moment de la sedació, mentre ella s’adormia en els seus braços, s’acomiadà d’ella suaument i amb la veu tremolosa. És un home, u home dels d’abans, els homes no ploren i li costà mantindre’s ferm. Em reconcilií mentalment amb ell, perquè el dia del diagnòstic digué que “al cap i a la fi, un gos és un gos” després que li parlaren de les dificultats del diagnòstic i la conveniència d’una endoscòpia. Ho digué amb aquella preciositat asseguda sobre els seus peus i mirant cap amunt, amb els ullets clavats en la cara del seu company per sempre.Mentre s’empassava la saliva, viu aquell xiquet de 9 anys que lluitava per trencar l’engrut d’especisme i masclisme amb el que s’havia fet home. Viu els xiquets que entren a la plaça de bous i que ens miren amb por mentre cridem i alcem les nostres pancartes. Em viu a mi mateix, acaronant els tords morts sobre el banc de la cuina mentre mon pare reia, mirant el conill que ma mare portava cap a la cuina, agafat per les orelletes, o petrificant davant dels crancs que maldaven per fugir i que esvaraven una i altra vegada pel marbre de la pica. I engolint talls de vedella i xuclant ossos de corder, aquells xicotets ossos que em venen al cap una i altra vegada. Em volia convidar a dinar, i només sabia parlar d’hecatombes animals, de cares de porc senceres torrades al foc i formatges i embotits del poble. Li haguí d’explicar el veganisme tres voltes, i no

http://www.tvanimalista.com/2016/02/09/llagrimes-de-xiquet/# 1

Page 2: Llàgrimes de xiquet.

aconseguí assimilar les “limitacions” que apareixen a l’hora d’entaular-se. I quan l’explicava el com i el perquè, tornà a eixir el xiquet de 9 anys desaparegut en la boira dels anys 1950. Els gossos són animals meravellosos que, entre altres moltes coses, són una clau del canvi de perspectiva, i, amb sort, interruptors de la nostra esquizofrènia especista. El xiquet de 9 anys vingué de la mà d’un gos negre, tan negre i tan bonic, tan llest i tan amable com la Neus.Era un llebrer, i no caçava. Diu que n’hi ha que corren i persegueixen la llebre, però que en el moment d’obrir la boca i caçar-la, no ho fan. Tot es justificava en el fet que era una boca més per a menjar què no portava res a taula. Els homes havien d’arreglar l’assumpte i son pare no es veia amb cor, així que vingué un veí que no tenia aquests escrúpols. El penjà d’una alzina a pocs metres de la casa i el seu cos negre, ballant a la branca, es gravà als ulls d’aquell xiquet de 9 anys per a tornar una i altra vegada en somnis. Li preguntí perquè els maten així, i la resposta fou terrible. Conten que un llebrer és molt difícil de matar, i que se li ha de posar impossible la supervivència. La llegenda diu que un home cregué haver matat el seu gos a colps i que, després d’haver-lo soterrat amb les seues mans, el gos tornà a casa, brut i amb el cap cobert de sang. L’ésser humà és així: la llegendària fidelitat incondicional dels llebrers els converteix en els estranys fruits de carn podrida que pengen dels arbres, com diu la cançó de la Billie Holliday, i fa que no siguen patrimoni exclusiu del Sud racista.

Treballà durant anys a una fàbrica de la farina base amb la que es fan els pinsos animals, sempre a partir de carns no aptes pel consum humà. Em contà que, als anys 1970, uns cucs gegants es movien entre la sang que cobria el terra, mentre escorxaven cavalls, mules i rucs vells acabats de matar, mentre els arrencaven les dents a martellades quan alguns encara estaven agonitzant. Les normatives sanitàries feren que això desapareguera i que, segons ell, s’imposara una higiene absoluta. Tot passà a ser carn del dia: envasats de porexpan caducats del Corte Inglés, bidons plens de budells i arribats dels escorxadors, cisternes carregades de peix menut i altres rebuigs de pesca…Entre el que havien de ser cadàvers de gallines ponedores, moltes estaven encara vives. Diu que, una vegada, arribà un porc viu entre un munt de morts. Tot acabava convertit en la farina que

Page 3: Llàgrimes de xiquet.

serveix de base per a pinsos de gossos i gats, i pels pinsos que havien menjat molts dels animals que havien quedat reduïts a pols. “Després de les vaques boges, es mirava molt que la carn de vaca no anara a les vaques”. Ho contava amb el to de normalitat amb la que m’havia parlat de les cares de porc senceres torrades, amb aquell xiquet de 9 anys ofegat en el tarquim ideològic de la normalització.Així és com ens han educat, com a mascles durs i sempre preparats pel treball i la competència. Com que la feblesa no és una opció, el combat sempre és contra els i les febles, siguen llebrers que no cacen, crancs que volen fugir o porcs vius envoltats d’una massacre. Hem d’aprendre a ser el que no som, a matar el xiquet sensible que hem estat i que els homes no ploren, que no es toquen ni s’abracen ni s’acaronen ni es besen, que es saluden en la distància, de costat per a protegir els genitals, colpejant les esquenes amb força i amb el cul pegat a la paret. Que ens hem de guanyar privilegis que imposar a les més febles: dones, persones migrants, excloses, gent fora de l’heteronorma, homes que no combaten i els altres animals… Els i les altres.Per a arribar fins ací he creuat moltes portes i el cap m’ha hagut de fer molts clics, i també han estat els gossos com la Neus els que m’han guiat per a donar els primers passos. Queda molt per aprendre, però torne a escoltar i mirar com quan mirava els crancs de la pila. Així és com l’escoltava a ell.———Lágrimas de niño.Tiene una perra preciosa, una mestiza de Labrador con el pelo negro y brillante y la musculatura de una atleta. Cada día hacen muchos kilómetros una junto al otro por los caminos de la huerta, por las riberas del Carraixet o por la arena de las playas de Alboraya. La mente se resiste a dejar la juventud y, por ello, me sorprendieron mucho sus 71 años. Para mí, una persona "mayor" siempre ha estado asociada a historias de guerra y hambre, nunca con jergas y actitudes que recuerdan tanto a las mías.Hemos tenido largas conversaciones mientras la acompañaba al veterinario. Neus empezó a sangrar y ha resultado ser un tumor en la zona anal que se ha tenido que extirpar. En el momento de la sedación, mientras ella dormía en sus brazos, se despidió de ella suavemente y con la voz temblorosa. Es un hombre, uno hombre de los de antes, los hombres no lloran y le costó mantenerse firme. Me reconcilié mentalmente con él, porque el día del diagnóstico dijo que "al fin y al cabo, un perro es un perro" después de que le hablaron de las dificultades del diagnóstico y la

Page 4: Llàgrimes de xiquet.

conveniencia de una endoscopia. Lo dijo con aquella preciosidad sentada sobre sus pies y mirando hacia arriba, con los ojitos clavados en la cara de su compañero para siempre.Mientras tragaba la saliva, vi aquel niño de 9 años que luchaba por romper el engrudo de especismo y machismo con el que se había hecho hombre. Vi a los niños que entran en la plaza de toros y que nos miran con miedo mientras gritamos y alzamos nuestras pancartas. Me vi a mí mismo, mimando los tordos muertos sobre el banco de la cocina mientras mi padre se reía, mirando el conejo que mi madre llevaba hacia la cocina, cogido por las orejitas, o petrificado ante los cangrejos que se esforzaban para huir y que resbalaban una y otra vez por el mármol del fregadero. Y engullendo cortes de ternera y chupando huesos de cordero, aquellos pequeños huesos que me vienen a la cabeza una y otra vez.Me quería invitar a comer, y sólo sabía hablar de hecatombes animales, de caretas enteras de cerdo tostadas al fuego y quesos y embutidos del pueblo. Le tuve que explicar el veganismo tres veces, y no consiguió asimilar las "limitaciones" que aparecen a la hora de sentarse a la mesa. Y cuando le contaba el cómo y el por qué, volvió a salir el niño de 9 años desaparecido en la niebla de los años 1950. Los perros son animales maravillosos que, entre otras muchas cosas, son una clave del cambio de perspectiva, y, con suerte, interruptores de nuestra esquizofrenia especista. El niño de 9 años vino de la mano de un perro negro, tan negro y tan bonito, tan listo y tan amable como la Neus.Era un galgo, y no cazaba. Dice que los hay que corren y persiguen la liebre, pero que en el momento de abrir la boca y cazarla, no lo hacen. Todo se justificaba en el hecho de que era una boca más para comer que llevaba nada en la mesa. Los hombres tenían que hacer las cosas y su padre no se veía con corazón, así que vino un vecino que no tenía esos escrúpulos. Lo colgó de una encina a pocos metros de la casa y su cuerpo negro, bailando en la rama, se grabó en los ojos de aquel niño de 9 años para volver una y otra vez en sueños.Le pregunté porque los matan así, y la respuesta fue terrible. Cuentan que un galgo es muy difícil de matar, y que se le debe poner imposible la supervivencia. La leyenda dice que un hombre creyó haber matado a su perro a golpes y que, después de haberlo enterrado con sus manos, el perro volvió a su casa, sucio y con la cabeza cubierta de sangre. El ser humano es así: la legendaria fidelidad incondicional de los galgos los convierte en los extraños frutos de carne podrida que cuelgan de los árboles, como dice la canción de la Billie Holliday, y hace que no sean patrimonio exclusivo del Sur racista.Trabajó durante años en una fábrica de la harina base con la que se hacen los piensos animales, siempre a partir de carnes no aptas para el consumo humano. Me contó que, en los años 1970, unos gusanos gigantes se movían entre la sangre que cubría el suelo, mientras desollaban caballos, mulas y burros viejos acabados de matar, mientras los arrancaban los dientes a martillazos cuando algunos todavía estaban agonizando. Las normativas sanitarias hacieron que esto desapareciera y que, según él, se impusiera una higiene absoluta. Todo pasó a ser carne del día: envasados de porexpan caducados del Corte Inglés, bidones llenos de tripas y llegados de los mataderos, cisternas cargadas de pescado pequeño y otros desechos de pesca...Entre lo que debían ser cadáveres de gallinas ponedoras, muchas estaban aún vivas. Dice que, una vez, llegó un cerdo vivo entre un montón de muertos. Todo acababa convertido en la harina que sirve de base para piensos de perros y gatos, y para los piensos que habían comido muchos de los animales que habían quedado reducidos a polvo. "Después de las vacas locas, se miraba mucho que la carne de vaca no fuese a las vacas”. Lo contaba con el tono de normalidad con la que me había hablado de las caretas de cerdo enteras tostadas, con aquel niño de 9 años ahogado en el cieno ideológico de la normalización.Así es como nos han educado, como machos duros y siempre preparados para el trabajo y la competencia. Como la debilidad no es una opción, el combate siempre es contra los y las débiles, sean galgos que no cazan, cangrejos que quieren huir o cerdos vivos rodeados de una masacre. Tenemos que aprender a ser lo que no somos, a matar al niño sensible que hemos sido y que los hombres no lloran, que no se tocan ni se abrazan ni se acarician ni se besan, que se saludan en la distancia, de lado para proteger los genitales, golpeando las espaldas fuerza y con el culo siempre

Page 5: Llàgrimes de xiquet.

pegado a la pared. Que nos tenemos que ganar privilegios que imponer a las más débiles: mujeres, personas migrantes, excluidas, gente fuera del heteronorma, hombres que no combaten y los otros animales ... Los y las demás.Para llegar hasta aquí he cruzado muchas puertas y la cabeza me ha tenido que hacer muchos clics, y también han sido los perros como Neus los que me han guiado para dar los primeros pasos. Queda mucho por aprender, pero vuelvo a escuchar y mirar como cuando miraba los cangrejos de la pila. Así es como le escuchaba a él.