Les pinedes de pi pinyer - diba.cat · Autors dels textos Centre de Recerca Ecològica i...

https://obrasociallacaixa.org/es/home

http://www.diba.cat

Diputació de BarcelonaÀrea de Territori i SostenibilitatComte d’Urgell, 187. Edifici del Rellotge08036 BarcelonaTel. 934 022 896 • Fax 934 020 [email protected]

mailto:[email protected]

parcs.diba.cat

Les pinedes de pi pinyerManuals de gestió d’hàbitats

http://www.diba.cat

https://obrasociallacaixa.org/es/home

Autors dels textosCentre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF): Marc Gràcia, Nacima Meghelli, Roberto Molowny Horas, José Luis Ordóñez, Javier Retana, Faustina Solà-Morales, Jordi Vayreda; Centre Tecnològic i Forestal de Catalu-nya (CTFC): Jordi Camprodon, Armanda Marques, Judit Rodríguez, Pau Vericat; CTFC i Institut Català d’Ornitologia (ICO): Lluís Brotons; Equip de Biologia de la Conservació del Departament de Biologia Animal de la Universitat de Barcelona (EBCAP-UB): Vittorio Pedrocchi, Joan Real; Grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació del Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de Bar-celona: Jordi Carreras, Albert Ferré, Jaume Llistosella, Laura Llorens; Servei de Gestió Forestal del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (DMAH): Jorge Heras, Mariano Rojo; Àrea de Territori i Sostenibilitat, Diputació de Barcelona: David Carrera, Carles Castell.

Autors de les fotografiesJavier Losarcos, Albert Ferré, Lluís Comas, Mario Beltrán, Joan Rovira, Pablo Cobos, Mariano Rojo.

Coordinació i edicióMarc Gràcia, José Luis Ordóñez (CREAF).

AgraïmentsCentre de la Propietat Forestal (CPF); Forestal del Bages Porta S.A.; Tècnics comar-cals de gestió forestal del DMAH; Josep Maria Alcañiz, Lluís Comas, Josep Maria Espelta, Charo Guerrero, Joan Pino, Ferran Rodà, Anselm Rodrigo, CREAF; Mont-se García, CTFC; Josep Melero, Jordi Riera, Joan Rovira, Diputació de Barcelona; Llorenç Saez (UAB); Andreu Salvat, Aprèn Serveis Ambientals; Fustes Castellarnau S.L.; Fustes Farràs S.C.P.; Fustes Joan Baró; GradualMap; SCAN 4; Pablo Cobos, EUIT Forestal (UPM); SEFOCAT S.L.; Joan Carles Àngel; Francisco Cano; Albert Codina; Xavier de Juan; Carles Fañanás; Santi Farriol; Anna Ivars; Meritxell Martí; Carme Munt; Llorenç Palomé; Eduard Parès; Amador Rescalvo; Enric Vadell Guiral.

Disseny: Lucas Wainer, José Luis OrdóñezPrimera edició: Abril de 2013Edició e-llibre: Juny de 2017© de les il·lustracions: Agnès Perelló, GAIA Estudis Ambientals© de l’edició: Diputació de BarcelonaFoto de coberta: Javier LosarcosProducció: Gabinet de Premsa i Comunicació de la Diputació de BarcelonaISBN versió paper: 978-84-9803-516-2e-ISBN: 978-84-9803-800-2

Índex

Presentació.................................................................................................................5 Introducció general.........................................................................................................7 Introducció a les pinedes de pi pinyer de Catalunya........................................................9

Descripció...................................................................................................................1101 El pi pinyer...............................................................................................................1202 Distribució de les pinedes de pi pinyer...................................................................1403 Flora característica..................................................................................................1604 Fauna característica................................................................................................18

Funcionament.............................................................................................................2105 Condicionaments de la distribució...........................................................................2206 Fenologia i producció de pinyons............................................................................2407 Dinàmica del banc de pinyons..............................................................................2608 Regeneració per pinyons........................................................................................2809 Creixement i relacions al·lomètriques.....................................................................3010 Models de creixement.............................................................................................3211 Estructures de les pinedes de pi pinyer.................................................................3412 Envelliment de les pinedes de pi pinyer..................................................................3613 Relacions tròfiques..................................................................................................3814 Activitat de la fauna a escala de rodal...................................................................4015 Activitat de la fauna a escala de paisatge............................................................4216 Efectes del foc..........................................................................................................44

Indicadors....................................................................................................................4717 Espècies d’interès per a la conservació..................................................................4818 Hàbitats d’interès per a la conservació.................................................................5219 Plantes del sotabosc...............................................................................................5420 Arbres acompanyants..............................................................................................5621 Ocells nidificants......................................................................................................5822 Producció i acumulació............................................................................................6023 Característiques estructurals....................................................................................6224 Maduresa de la pineda de pi pinyer........................................................................6425 Les pinedes de pi pinyer en el paisatge...................................................................66

Usos i aprofitaments..................................................................................................6926 Usos i aprofitaments històrics.................................................................................7027 Aprofitament de fusta i llenya................................................................................7228 Producció i aprofitament de pinyons.......................................................................7429 Aprofitament cinegètic.............................................................................................7630 Aprofitament de bolets i altres fongs.........................................................................78

Fitxes de bones pràctiques.......................................................................................81F01 Sistemes d’extracció...............................................................................................82F02 Itineraris silvícoles per a la producció de pinyes..................................................84F03 Gestió per a la caça de la tórtora vulgar...............................................................86F04 Gestió per a la caça d’altres espècies cinegètiques...............................................88F05 Plagues..................................................................................................................90F06 La processionària dels pins i els cedres................................................................92F07 Malures..................................................................................................................94F08 Compatibilitat dels treballs forestals amb la fauna................................................96F09 Conservació de la biodiversitat en la planificació forestal.....................................98F10 Conservació de la biodiversitat al moment de la tallada......................................100F11 Gestió per a la conservació de l’esquirol................................................................102

Annexos.................................................................................................................105A01 Per què fem servir l’ETR i no el tipus de clima.................................................106A02 La conservació d’hàbitats i espècies a Catalunya...............................................108A03 Reintroduccions, introduccions i reforçaments poblacionals d’espècies cinegètiques..........................................................................................112A04 Diagrames de les característiques estructurals

de les pinedes de pi pinyer catalanes.....................................................................116A05 Llista d’espècies ordenades pel nom comú català..............................................118A06 Llista d’espècies ordenades pel nom comú castellà...........................................124A07 Llista d’espècies ordenades pel nom científic.....................................................130A08 Glossari...............................................................................................................136A09 Abreviatures, sigles i unitats de mesura........................,..................................150A10 Referències consultades.....................................................................................152A11 Bibliografia per saber-ne més..............................................................................158A12 Índex terminològic...............................................................................................160

La sostenibilitat mediambiental i la inclusió social són dos valors ineludibles i com-plementaris per dissenyar polítiques de servei públic que siguin útils per a les persones i que garanteixin el futur d’una societat viable i equitativa. Amb aquest esperit, el març de 2005, la Fundació “la Caixa” i la Diputació de Barcelona van signar un conveni de col·laboració per desenvolupar el Pla de gestió integral per a la conservació dels sistemes naturals de la Xarxa de Parcs Naturals. Aquest acord –un bon exemple de com el sector públic i el privat poden aplegar recursos per millorar conjuntament– era, d’una banda, útil i valuós per als dotze espais naturals protegits que la Diputació de Barcelona cogestiona amb un centenar d’ajuntaments de les comarques barcelonines i, de l’altra, s’emmarcava en els programes ambientals i socials que l’Obra Social de ”la Caixa” estableix amb ad-ministracions públiques.

L’abast de la col·laboració es fa evident en copsar les dimensions de la Xarxa de Parcs Naturals: més de 100.000 hectàrees de gran valor paisatgístic, ecològic i cultural que formen part d’uns municipis que representen el 22% del territori de Catalunya i el 70% de la seva població. Es tracta, en definitiva, d’un important pa-trimoni natural del país al qual el desenvolupament del conveni durant més d’una dècada ha aportat accions i mitjans eficaços per garantir l’estabilitat i la maduresa dels seus valuosos ecosistemes, tot millorant-ne l’estat de conservació i reduint-ne la fragilitat davant de possibles pertorbacions.

Una de les línies de desenvolupament del conveni consistia en la redacció d’una sèrie de manuals de gestió d’hàbitats que recollissin i difonguessin bones pràcti-ques en la cura dels sistemes naturals. Després de publicar els onze documents d’aquesta sèrie, que es caracteritzen per la voluntat de combinar el rigor tècnic amb un llenguatge comprensible per a tothom, els responsables de la Diputació de Barcelona i de la Fundació “la Caixa” han volgut ampliar-ne la difusió posant-los a la disposició dels lectors també en format digital, per tal de fer més accessibles els coneixements i les propostes de millora de la gestió d’espais naturals que han con-

Presentació

vertit aquests manuals en eines de referència. Esperem, doncs, que aquesta nova vida digital faci arribar a moltes més persones la tasca conjunta de “la Caixa” i la Diputació de Barcelona a favor del medi natural i de la integració social. Isidre Fainé Casas Mercè Conesa i PagèsPresident de la Fundació “la Caixa” Presidenta de la Diputació de Barcelona

La gestió integral per a la conservació dels espais naturals implica desenvolupar projec-tes de gestió activa dels hàbitats, encaminats a incrementar-ne l’estabilitat, maduresa i diversitat, i reduir-ne la fragilitat davant de possibles pertorbacions. Aquesta mena de gestió global implica intervenir en el conjunt d’aspectes que incideixen en la dinàmica de cada tipus d’hàbitat, des dels estrictament biològics i ecològics, fins als de caire social i econòmic. Com que habitualment la gestió dels ecosistemes acostuma a ser molt sectorial –de tipus protector, productiu o social, en funció de l’objectiu proposat–, la gestió integral necessita una anàlisi prèvia del conjunt de factors i agents que hi in-tervenen, per proposar la millor gestió que, a més, incorpori tots els aspectes d’interès.

Per tal d’avançar en aquest sentit, en el marc del Conveni de col·laboració entre la Diputació de Barcelona i l’Obra Social de la Caixa d’Estalvis i Pensions de Catalunya s’ha dut a terme l’elaboració dels presents manuals de gestió integral dels principals hàbitats. Els manuals recopilen informació sobre els nombrosos aspectes que incidei-xen en l’estat i la dinàmica actual dels hàbitats, els seus valors i elements d’interès, les principals amenaces i potencialitats, i les propostes de bones pràctiques de gestió. Bona part d’aquesta informació ja existeix actualment, per la qual cosa es tracta bàsi-cament d’adequar-la als objectius dels manuals, completar-la resolent les mancances que hi pugui haver, i donar una visió conjunta de les propostes de gestió. Per això, han participat en la seva elaboració els principals experts en cadascun dels camps de coneixement implicats, així com les persones i institucions amb experiència pràctica en aquestes línies d’actuació. Els centres i institucions que han redactat el present manual són els següents:

Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF)Centre Tecnològic Forestal de Catalunya (CTFC)Equip de Biologia de la Conservació del Departament de Biologia Animal de la Univer-sitat de Barcelona (EBCAP-UB)Grup de Geobotànica i Cartografia de la Vegetació del Departament de Biologia Vegetal de la Universitat de BarcelonaÀrea de Territori i Sostenibilitat de la Diputació de Barcelona

Introducció general

Així mateix, els tècnics del Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya han revisat els continguts del manual i hi han fet nombroses aportacions que han contribuït a millorar-lo.

Els manuals de gestió d’hàbitats, que poden obtenir al web de la Llibreria de la Diputació (diba.cat/llibreria) i al de la Xarxa de Parcs Naturals (parcs.diba.cat), sintetitzen els conei-xements actuals sobre l’estat dels hàbitats i formulen propostes per millorar-ne la gestió. Els onze manuals elaborats com a fruit del conveni són una important aportació al món de la gestió, la conservació i la valorització dels ecosistemes de Catalunya. Es tracta d’obres que es posen a la disposició de les persones que gestionen el conjunt dels recursos naturals del país, perquè el repte de la conservació de les espècies, els hàbitats i els pai-satges no es pot circumscriure als espais protegits, sinó que s’ha de fer extensiu a tot el territori. L’única garantia de protecció del patrimoni natural a llarg termini és la planificació i la gestió racional de tots els espais lliures. És per això que aquesta col·lecció de manu-als abasta diversos ecosistemes de forests, hàbitats urbans i fluvials. A aquest efecte, el present manual es divideix en sis blocs:

Descripció. Inclou informació sobre les característiques generals de l’hàbitat, la seva dis-tribució i les principals espècies de flora i fauna associades.

Funcionament. Aporta informació sobre l’estructura de l’hàbitat i sobre els principals pro-cessos que conformen la dinàmica de l’hàbitat i dels elements que el componen.

Indicadors. Proposa indicadors per a l’avaluació dels valors de conservació, productius i socials de l’hàbitat i de les principals espècies associades.

Usos i aprofitaments. Revisa els principals usos i aprofitaments associats tradicional-ment a l’hàbitat i el seu interès actual per aquestes activitats.

Fitxes de bones pràctiques. Recull propostes i recomanacions de gestió associades als aprofitaments de l’hàbitat o específicament per a la millora del seu estat de conservació.

Annexos. Complementa la informació recollida amb dades tècniques i metodològiques, incloent-hi un índex d’espècies, un glossari i una proposta bibliogràfica per saber-ne més.

Tots els blocs s’estructuren en dobles fitxes temàtiques per a cadascun dels aspectes trac-tats, per tal de sintetitzar al màxim la informació i oferir-la en un format àgil i atractiu, sense perdre el rigor i la qualitat. El manual s’adreça a un públic molt ampli, des dels tècnics de les administracions i empreses vinculades a la planificació i gestió dels ecosistemes, fins a propietaris, investigadors i en general a les persones interessades en la dinàmica i la gestió dels sistemes naturals.

http://diba.cat/llibreria

parcs.diba.cat

Introducció a les pinedes de pi pinyer de Catalunya

La silueta inconfusible amb forma de para-sol del pi pinyer és una de les imatges més representatives del nostre paisatge mediterrani, especialment a les zones litorals, on sovint juga un paper ecològic fonamental en la fixació de dunes i sòls sorrencs. A Ca-talunya, ocupa sobretot terrenys silícics de la terra baixa, força acostumats a la manca d’aigua, fet que redueix la competència d’altres espècies molt menys adaptades als eixuts. Aquestes condicions, però, fan que el pi pinyer sigui una de les coníferes catala-nes que creix més a poc a poc, i per això l’extracció de fusta no acostuma a ser l’apro-fitament més important que se’n fa, malgrat que aquesta sigui especialment resistent a la humitat i tingui cabuda en el mercat de la construcció naval.

L’aprofitament dels pinyons per al consum humà és l’activitat al voltant d’aquest arbre que genera més rendibilitat econòmica, fins al punt que l’espècie rep sovint el tracte i la consideració d’un arbre fruiter, i moltes de les seves pinedes provenen directament de repoblacions o d’activitats forestals d’aclarida. La gestió encaminada a la producció de pinyons afavoreix la presència d’arbres de grans dimensions, que són un recurs vital per a la nidificació i l’alimentació de moltes espècies de fauna. La producció anual de pinyes i pinyons no mostra cap patró cíclic, tot i que les condicions climàtiques semblen tenir-hi alguna influència. Els pinyons són bons germinadors però, alhora, són molt atractius per als depredadors i la regeneració és molt escassa en condicions naturals. També ho és en les zones cremades, i això fa que un possible augment dels incendis en pinedes de pi pinyer pugui representar una amenaça real per a la seva continuïtat.

Foto

: Jav

ier L

osar

cos

LES PINEDES DE PI PINYERDescripció

El pi pinyerDistribució de les pinedes de pi pinyerFlora característicaFauna característica

01

02

03

04

12

El pi pinyerÉs un dels arbres més típicament mediterranis, inconfusible per la forma de la capçada, una copa ampla, que en ocasions pot adquirir un cert aspecte de paraigua; per l’escorça, gruixuda i amb plaques anguloses i rogenques, que l’ajuda a suportar focs de baixa intensitat; i per les pinyes, grosses i portadores d’uns pinyons molt apreciats a la nostra cuina.

01

Pi pinyerPinus pineaNoms populars: pi pinyer, pi pinyoner, pi ver.Castellà: pino piñonero, pino doncel, pino real, pino manso.

L’epítet pinea (que traduït literalment vol dir amb pinya) indica que els pinyons d’aquesta espècie són els que consumim com a part de la nostra alimentació, atès que, de fet, de pinyes i pinyons en fan tots els pins. És un ar-bre marcadament heliòfil, és a dir, que per créixer neces-sita viure en ambients ben il·luminats i rebre directament la llum del sol, i la seva estructura revela adaptacions a aquesta necessitat: la capçada, en forma de copa ampla, és el resultat de disposar totes les branques a la part supe-rior del tronc, de fer les inferiors força més llargues que les superiors, i d’acumular les fulles als extrems de les tiges. Així aconsegueix tenir el màxim nombre de fulles directa-ment exposades a la llum solar.

Té un sistema d’arrels ben desenvolupat, poc profund, que s’allarga una bona distància des del tronc. El tronc és dret, robust, cilíndric, i pot arribar fins a 30 m d’alt. L’es-corça és molt gruixuda i profundament clivellada, grisen-ca. Es desprèn en capes gruixudes que deixen al desco-bert plaques d’un color vermellós molt característic. Les fulles són de color verd clar, rígides i un xic punxoses. Fan de 10 a 20 cm de llarg, i entre 1 i 2 mm d’amplada. S’agrupen de dues en dues, unides a la base per una beina membranosa.

Figura 1.1. (a) Fulles i pinya jove, (b) escorça i (c) cons masculins. Fotos: Javier Losarcos.

a

b c

LES PINEDES DE PI PINYER. Descripció

13El

pi p

inye

r

El pi pinyer

Floreix a la primavera, de març a maig. Les flors mas-culines són allargades, quasi cilíndriques, de color groc, i formen glomèruls a l’àpex de les tiges joves. Les pinyes són solitàries o, rarament, s’agrupen de dues en dues o de tres en tres. Són grosses de 8 a 14 cm de llarg per 7 a 10 cm d’ample, de forma arrodoni-da, lluents, de color bru vermellós. Les esquames s’ei-xamplen cap a l’àpex i l’escudet és ample, en forma de rombe, amb una taca grisa al centre. Cada esquama amaga dos pinyons, grossos (de 15 a 20 mm), apla-nats a la cara inferior, de color bru fosc o negrós, amb una ala ampla i curta que es desprèn molt fàcilment. Les pinyes maduren el tercer any i els pinyons es dis-

d

seminen la tardor següent i la primavera del quart any. L’aprofitament més important i conegut que se’n fa són els pinyons, força apreciats a la cuina. Les pinyes es cullen a la tardor o l’hivern i, o bé es torren per extreu-re’n els pinyons, o bé es guarden fins que l’escalfor del sol a la primavera obre les esquames, amb el mateix propòsit. La fusta, molt resinosa, és difícil de treballar però resistent a la humitat, i s’utilitza en la construcció. Viu bé en sòls sorrencs, fins i tot en arenys, i això ha fet que s’hagi repoblat com a fixador de dunes litorals. Se n’han fet repoblacions en algunes àrees de clima marítim, sobretot per aprofitar-ne els pinyons, i també és força apreciat i utilitzat com a arbre ornamental.

b

c

f

e

a g

Figura 1.2. (a) Pi pinyer; (b) fulles, (c) cons masculins, (d) con femení, (e) pinyes verdes, (f) pinya madura i (g) pinyó de pi pinyer.

14

Distribució de les pinedes de pi pinyer

La delimitació de l’àrea de distribució natural del pi pinyer a la conca mediterrània és una qüestió controvertida, ja que molt sovint ha estat plantat per aprofitar-ne els pinyons o per fixar terrenys sorrencs. A més, el seu òptim coincideix amb les àrees costaneres, que són també les zones més humanitzades i on la vegetació espontània s’ha vist més alterada. Si bé la seva naturalitat a la Mediterrània occidental moltes vegades s’havia posat en dubte, els estudis pol·línics i del registre fòssil suggereixen que potser ja hi era present abans de les grans alteracions produïdes per l’activitat humana. Avui dia viu a bona part del litoral mediterrani europeu i del Pròxim Orient, gairebé sempre sobre substrats àcids (granits, esquistos, etc.), i preferentment en sòls rics en una mena de sorra argilosa que rep el nom de sauló. A la península Ibèrica penetra cap a l’interior fins a zones força continentals de la Meseta castellana.

Figura 2.1. Distribució del pi pinyer a Europa.

Figura 2.2. Distribució de les pinedes de pi pinyer a Catalunya. Font: Cartografia d’Hàbitats de Catalunya.

Distribució del pi pinyer

Pi pinyerAltres boscos

Límits comarcals

El pi pinyer és un arbre molt característic dels paisatges mediterranis litorals on, a més, ha estat profusament plantat per aprofitar-ne els pinyons o bé per utilitzar-lo en la fixació de sòls sorrencs. És abundant a les comarques marítimes on predominen els sòls de natura àcida, com ara els gra-nits o els esquistos.

02


15Di

strib

ució

de

les

pine

des

de p

i pin

yer

Les pinedes de pi pinyer ocupen unes 24.000 ha a Catalunya, la qual cosa només representa poc més del 2% del total de la superfície forestal del país. D’aquesta superfície, unes 1.500 ha corresponen a les pinedes de pi pinyer que colonitzen antigues dunes litorals, majoritàriament localitzades al Baix Empordà (sobretot al Montgrí i a Begur) i, en menor mesura, a la façana litoral del delta del Llobregat.

Superfície de les pinedes de pi pinyer a Catalunya

Figura 2.4. Superfície ocupada per les pinedes de pi pinyer respecte al total de boscos de Catalunya. Font: Cartografia d’Hàbitats de Catalunya.

Figura 2.3. Pineda litoral de pi pinyer sobre terreny sorrenc. Foto: Javier Losarcos.

Altres boscos97,86 % (1.099.185,64 ha)

Pinedes de pi pinyer 2,14%(24.043,42 ha)

A Catalunya, la majoria d’aquestes pinedes es troben a les comarques marítimes del nord-est (al Vallès Oriental, el Maresme, la Selva, el Gironès i el Baix Empordà), si bé també n’hi ha d’extenses a Osona i l’Anoia. Fora d’aquestes comarques, el pi pinyer es troba dispers pel territori, sobretot on ha estat plantat o afavorit. El seu òptim és als territoris de clima marítim i no gaire eixuts. Gairebé sempre creix sobre terrenys àcids, molt sovint granítics, i en sòls sorrencs. Aquesta capacitat de viure bé en els arenys ha fet que es plantés en alguns llocs costaners per fixar dunes, com ara al delta del Llobregat, al delta de la Tordera (on avui pràcticament ha desaparegut) i al Baix Empordà. Sovint forma boscos oberts, cosa que permet la convivència amb un sotabosc format per brolles acidòfiles d’estepes i brucs o prats secs (llistonars, prats d’albellatge, etc.).

Distribució de les pinedes de pi pinyer a Catalunya

16

Flora característicaCom en altres menes de pinedes, no existeix una veritable flora característica del sotabosc de les pinedes de pi pinyer. La causa, probablement, és el caràcter d’introduït d’aquest pi, el qual no forma veritables boscos sinó que les masses que es veuen deuen provenir directament de repoblacions o d’activitats forestals d’aclarida que l’han afavorit.

03

L’espècie dominant d’aquestes pinedes, el pi pinyer, es caracteritza perquè, com altres pins, no generen un veri-table ambient forestal al sotabosc ni quan fan masses ex-tenses i, per això, les pinedes de pi pinyer no tenen una flora característica pròpia. A més, amb independència del debat que hi pugui haver sobre el caràcter autòcton o na-turalitzat de l’espècie, a Catalunya ha estat profusament afavorida i plantada i, per tant, la seva presència va molt lligada a l’activitat humana. Per aquest motiu, les pinedes de pi pinyer ocupen ambients força diferents.

Se’n troben des del litoral, on s’han plantat històricament per fixar dunes, fins més cap a l’interior, on cobreixen parcialment moltes menes de matollars (com ara brolles heliòfiles o garrigues) i de pastures més aviat seques, o sovint presenten un sotabosc gairebé buit, tot ple de la pinassa que desprenen els pins. Fins i tot no és rar en algunes contrades de trobar pinedes de pi pinyer que duen com a sotabosc un alzinar incipient que amb el temps, si no s’hi intervé, l’acabarà substituint. Per tant, sota d’aquestes pinedes hi podem trobar moltes espèci-es diferents i claps de comunitats vegetals diverses, que sense la parcial cobertura dels pins també hi viurien bé. És freqüent també que entremig del pins hi apareguin al-tres arbres, principalment els propis de terra baixa, com ara alzines, pi blanc, pinastre o alzines sureres.

Un ambient poc forestal

Una flora molt variable

Mosques vermelles Gavó marí

Llentiscle Llistó


17Fl

ora

cara

cter

ístic

a

Taula 3.1. Flora de les pinedes de pi pinyer.

Pinedes acidòfiles (sobre terreny silici) Pinedes calcícoles

Arbre dominant Pi pinyer (Pinus pinea) Pi pinyer (Pinus pinea)

Altres arbres Alzina (Quercus ilex), pi blanc (Pinus halepensis), pinastre (Pinus pinaster), alzina surera (Quercus suber)

Pinastre (Pinus pinaster)

Arbustos Estepa borrera (Cistus salviifolius), estepa negra (Cistus monspeliensis), estepa blanca (Cistus albidus), bruc boal (Erica arborea), aladern (Rhamnus alaternus), llentiscle (Pistacea lentiscus), arboç (Arbutus unedo)

Gavó marí (Ononis natrix subsp. ramosissima), estepa borrera (Cistus salviifolius), estepa negra (Cistus monspeliensis), estepa blanca (Cistus albidus)

Herbes Fenàs (Bachypodium retusum), rogeta (Rubia peregrina) Fenàs (Bachypodium retusum), Crucianella maritima, mosques vermelles (Ophrys tenthredinifera)

Estepa borrera Estepa blanca Estepa negra

ArboçAladern Bruc boal

18

Fauna característica

En el sòl abunden els invertebrats descomponedors, com ara àcars i col-lèmbols. Entre els insectes destaca l’eruga de la processionària, malgrat que és menys comuna que en altres pinedes mediterrànies. També hi abunden les papallones, els escarabats, com ara corcs i perforadors, i les formigues, com ara la formiga Camponotus cruentatus, típica de les pinedes i una de les espècies més grans que es troben a Catalunya. A l’estiu destaquen les cigales pel seu soroll estrident.

Els amfibis són escassos a les pinedes i en els ambients forestals secs, però es poden trobar el tòtil i el gripau corredor en els sectors més oberts, si bé en pine-des mixtes amb alzines es pot trobar puntualment la salamandra. A les pinedes sobre sauló podem trobar el gripau d’esperons, que habita en terrenys sorrencs i poc compactats, tant en ambients oberts com en pinedes.

Un dels rèptils que a Catalunya es pot trobar a les pinedes de pi pinyer escla-rissades és la tortuga mediterrània, si bé la seva distribució es redueix a indrets molt concrets (massís de l’Albera) i en relació amb l’alzina surera. Altres es-pècies possibles, de caràcter mediterrani, són la sargantana cuallarga, la serp blanca, la serp verda i el dragó comú.

Entre els ocells més característics de les pinedes de pi pinyer figuren el tudó, el gaig i la mallerenga cuallarga. També hi són habituals l’enganyapastors, la garsa, el picot verd, el picot garser gros, el cargolet, el pit-roig, la merla, el bruel, el raspinell, el gafarró, el pinsà comú, les tórtores vulgar i turca (aquesta en ambients periurbans), i les mallerengues blava, emplomallada i carbonera. Hi és més escàs el cucut reial, que pot criar en nius de garsa situats sobre pi pinyer. Als marges del bosc podem trobar el tallarol de capnegre, la bosqueta vulgar i el faisà. Entre els rapinyaires, s’han trobat nidificant sobre pi pinyer al Maresme l’àliga marcenca, l’astor, l’esparver comú, l’aligot comú, el mussol banyut i el xot. Als boscos aïllats de pi pinyer de les planes del Vallès i el Bages el mussol banyut pot arribar a ser força comú.

La fauna d’aquestes pinedes és similar a la d’altres ambients mediterranis, com ara les pine-des de pi blanc i els alzinars. A més, el sotabosc acostuma a ser molt variable entre localitats i, per tant, també ho és la disponibilitat de recursos que ofereix. Això fa que no puguem parlar realment d’una fauna característica, sinó d’una fauna habitual.

04

Fauna general de les pinedes de pi pinyer

Camponotus cruentatus Cigala

Gaig

Mallerenga cuallarga Pit-roig


19Fa

una

cara

cter

ístic

a

Taula 4.1. Fauna de les pinedes de pi pinyer.

Invertebrats Aranya (Salticus sp.), processionària del pi (Thaumetopoea pityocampa), cigala (Cicada orni), banyarriquer del pi (Acanthocinus aedilis), formiga (Messor barbarus), perforador del pi (Tomicus piniperda, Brachyderes ssp.), corc del pi (Pissodes notatus), formiga de les pinedes (Camponotus cruentatus), lòfir del pi (Diprion pini), mosca/vespa dels pins (Neodiprion sertifer), escarabat de Sant Joan (Polyphylla fullo), arna/papallona dels borrons del pi (Rhyacionia duplana), diorictria (Dioryctria mendacella), cotxinilla del pi (Leucaspis pini), saltamartí de pineda (Chortippus vagans)

Amfibis Gripau corredor (Bufo calamita), gripau d’esperons (Pelobates cultripes), salamandra (Salamandra salamandra), tòtil (Alytes obstetricans)

Rèptils Dragó comú (Tarentola mauretanica), sargantana cuallarga (Psammodromus algirus), serp blanca (Rhinechis scalaris), serp verda (Malpolon monspessulanus), tortuga mediterrània (Testudo hermanni)

Ocells Àliga marcenca (Circaetus gallicus), aligot comú (Buteo buteo), astor (Accipiter gentilis), bosqueta vulgar (Hippolais polyglota), bruel (Regulus ignicapillus), cargolet (Troglodytes troglodytes), cucut (Cuculus canorus), cucut reial (Clamator glandarius), enganyapastors (Caprimulgus europaeus), esparver (Accipiter nisus), gafarró (Serinus serinus), gaig (Garrulus glandarius), garsa (Pica pica), mallerenga blava (Parus caeruleus), mallerenga carbonera (Parus major), mallerenga cuallarga (Aegithalos caudatus), mallerenga emplomallada (Parus cristatus), merla (Turdus merula), mussol banyut (Asio otus), pica-soques blau (Sitta europaea), picot garser gros (Dendrocopos major), picot verd (Picus viridis), pinsà comú (Fringilla coelebs), pit-roig (Erithacus rubecula), raspinell (Certhia brachydactyla), tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), tórtora turca (Streptopelia decaocto), tórtora vulgar (Streptopelia turtur), tudó (Columba palumbus), xot (Otus scops)

Mamífers Esquirol (Sciurus vulgaris), fagina (Martes foina), gat mesquer (Genetta genetta), guineu (Vulpes vulpes), musaranya comuna (Crocidura russula), mostela (Mustela nivalis), rata cellarda (Eliomys quercinus), rata negra (Rattus rattus), ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), ratolí mediterrani (Mus spretus), ratpenat comú (Pipistrellus pipistrellus), ratpenat de vores clares (Pipistrellus kuhli), senglar (Sus scrofa), teixó (Meles meles)

Gripau d’esperonsTortuga mediterrània Sargantana cuallarga

Guineu Teixó

Els mamífers més habituals són la rata negra, el ratolí mediterrani, el ratolí de bosc, la musaranya comuna i l’esquirol. També hi habita la mostela. De major mida, es troben el senglar, la fagina, el teixó, el gat mesquer i la guineu. Entre els ratpenats forestals figuren el ratpenat comú i el ratpenat de vores clares, que bàsicament van a menjar al bosc.

Foto

: Jav

ier L

osar

cos

Condicionaments de la distribucióFenologia i producció de pinyons Dinàmica del banc de pinyonsRegeneració per pinyonsCreixement i relacions al·lomètriques Models de creixementEstructures de les pinedes de pi pinyerEnvelliment de les pinedes de pi pinyerRelacions tròfiquesActivitat de la fauna a escala de rodalActivitat de la fauna a escala de paisatgeEfectes del foc

05

06

07

08

09

10

11

12

13

14

15

16

LES PINEDES DE PI PINYER Funcionament

Condicionaments de la distribució

22

Pinedes de pi pinyerLímits comarcals

Zona d’ETR molt alta

Zona d’ETR alta

Zona d’ETR moderada

Zona d’ETR baixa

Zona d’ETR molt baixa

Valors d’ETR (mm)640 o més

de 540 a 640de 440 a 540

de 340 a 440menys de 340

L’ús històric i l’actual del pi pinyer fa que sigui una espècie relativament fàcil de trobar en am-bients força contrastats del territori català, però les zones on les pinedes de pi pinyer tenen una presència realment significativa són les situades sobre substrat silícic, a cotes baixes (entre 0 i 500 m), i amb baixa disponibilitat d’aigua.

05

1. Per ampliar aquesta informació i consultar la definició de les categories d’evapotranspiració real (ETR) i les particularitats del seu càlcul, vegeu l’annex 1.

Les pinedes de pi pinyer es distribueixen preferentment pel litoral nord-est del país, on l’escassetat d’aigua dispo-nible per a les plantes redueix la competència d’altres espècies. De les cinc categories d’evapotranspiració real (ETR)1 en què s’ha dividit el territori per a aquest manual, les pinedes de pi pinyer es troben ben representades a les d’ETR baixa i moderada.

Figura 5.1. Distribució de les pinedes de pi pinyer sobre el mapa de categories d’evapotranspiració real (ETR).1 Font: IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.

Distribució de les pinedes de pi pinyer segons l’aigua que poden fer servir les plantes

Què és l’ETR1

La zonació en tipus de clima és la forma més habitual per representar la predisposició del territori per al creixement de les plantes, directament relacionada amb la quantitat d’aigua que les plantes poden utilitzar. En aquest manual, però, s’ha fet servir un indicador més precís que el clima per a aquest propòsit, l’evapotranspiració real (ETR), una variable que té en compte no només l’aigua disponible, sinó també l’energia tèrmica necessària per fer-la útil per a les plantes. La regla és molt senzilla:

Com més alta és l’ETR, més gran és la quantitat d’aigua que les plantes poden utilitzar i, en conseqüència, més gran també la seva capacitat per créixer.

LES PINEDES DE PI PINYER. Funcionament

Cond

icio

nam

ents

de

la d

istri

buci

ó 23

Els diagrames de la figura 5.2 mostren la disposició del bosc i la proporció d’aquest que correspon a les pinedes de pi pinyer per a cada categoria d’evapotranspiració real (ETR)1 on aquestes pinedes es troben ben represen-tades, en funció del tipus de sòl, l’orientació i l’altitud. S’han fet amb la posició de totes les parcel·les de bosc en orientacions nord i sud (N = 0º ± 45º, S = 180º ± 45º) del Tercer Inventario Forestal Nacional (IFN3) correspo-nents a Catalunya. Les divisions d’altitud s’han fet de 500 en 500 m. Se n’han exclòs les combinacions de factors amb menys de deu parcel·les totals de bosc.

On són les pinedes de pi pinyer

Figura 5.2. Disposició de les pinedes de pi pinyer i del conjunt de boscos en les principals categories d’evapotranspiració real (ETR)1 on es troben ben repre-sentades aquestes pinedes, en funció del tipus de sòl, l’orientació i l’altitud. Cada icona d’arbres ( = pineda de pi pinyer, = altres boscos) represen-ta 10 parcel·les de bosc entre dues marques altimètriques, arrodonides a la desena. Així, si només hi apareixen icones grises, el nombre de parcel·les de pineda de pi pinyer és menor de 5; si n’hi ha una de verda, se situa entre 5 i 14; si n’hi ha dues, entre 15 i 24; i així successivament. Els nombres indiquen el percentatge del bosc que correspon a les pinedes de pi pinyer respecte del total de bosc a la zona considerada. Font: IFN3 Atles Climàtic de Catalunya i Mapa Geológico Nacional.

A Catalunya, les pinedes de pi pinyer es troben principal-ment en zones eixutes (amb ETR baixa) de la terra baixa, on la poca disponibilitat d’aigua fa que la competència d’al-tres espècies llenyoses sigui menor que en altres indrets. On l’aigua és menys limitadora (zones d’ETR moderada), la presència del pi pinyer és menor. Es troben preferent-ment sobre substrats silicis des del nivell del mar fins als 500 metres d’altitud, encara que també n’hi ha sobre subs-trats calcaris, amb una representació força més baixa. No mostra cap preferència per l’obaga o el solell, segurament perquè a la terra baixa els pendents no són prou impor-tants perquè aquest factor tingui cap efecte.

Alt (m)

2000

1500

1000

500

03%

4%

3%

2%

1%

3%

3%

1%

6%

ETR moderadaN

ObagaS

SolellN

ObagaS

Solell

Alt (m)

2000

1500

1000

500

0

ETR baixaN

ObagaS

SolellN

ObagaS

Solell

Sòls calcaris Sòls silicis

10% 14%

Fenologia i producció de pinyons

24

La fenologia dels pinyons de pi pinyer és complexa i abasta entre tres i quatre anys. La producció anual de pinyes (i de pinyons) és variable i no mostra cap patró cíclic, tot i que sovint es relaciona amb les condicions climàtiques. La fertilització i la poda no semblen influir-hi gaire, però l’atac d’algunes plagues, en canvi, sí que en poden malmetre part de la collita.

06

La figura 6.1 mostra la fenologia dels pinyons del pi pinyer. El desenvolupament complet de les pinyes, des de l’aparició de les flors femenines fins que les pinyes maduren, dura quasi tres anys. Floreix a la primavera (del març al maig). Les pinyes fecundades creixen durant les primaveres del segon i del tercer any, i no es produeix l’obertura de les escates i la caiguda dels pinyons fins a la tardor del tercer any o la primavera del quart. Els pinyons poden persistir durant bastants anys, i mantenir la seva facultat germinativa gràcies a la forta protecció que els ofereix la clova, que és molt dura.

La primera floració del pi pinyer té lloc entre els deu i els vint anys d’edat. La producció de pinyes mostra una gran variabilitat entre anys, i no s’observa cap patró cíclic (figura 6.2). La majoria d’estudis fan pensar que el factor que més hi influeix són les condicions climàti-ques: la collita es redueix molt amb temperatures màximes molt altes i vents càlids durant el període de pol·linització i la primavera següent. Els arbres més grossos (i més vells) situats en rodals de baixa den-sitat són els que produeixen més quantitat de pinyes per arbre. Mal-grat aquesta dada, no tots els estudis troben una relació directa entre la producció total i la densitat concreta dels rodals. Se sap, però, que en masses aclarides augmenta la producció de pinyes per arbre i el percentatge d’arbres que en fan prou per ser recol·lectades, i això abaixa els costos de recol·lecció. La quantitat de pinyons viables de-pèn força del nombre i la mida de les pinyes.

Producció de pinyes i de pinyonsFenologia dels pinyons

Figura 6.1. Fenologia dels pinyons de pi pinyer. Font: elaboració pròpia a partir de fonts diverses.

Pinus pinea

Floració i pol•linització

Formació de la pinya

Fecundació

Creixement del pinyó

Maduració

Dispersió

Germinació

G F M A M J J A S O N D G F M A M J J A S O N D G F M A M J J A S O N D G F M A M J J A S O N D

1r any 4t any3r any2n any


Feno

logi

a i p

rodu

cció

de

piny

ons

25

En pinedes andaluses, s’han fet assajos per determinar els efectes de la fertilització del sòl i la poda dels arbres en la producció de pinyons. S’ha vist que, tot i que la producció de pinyes augmenta els tres primers anys successius a l’aplicació de l’adob, aquest no dóna diferències significatives en el nombre de pinyons per pinya, ni en el pes mitjà de les pinyes o dels pinyons. La poda tampoc no sembla exercir una influència clara i, per tant, si es fa, hauria de ser pels avantatges que pugui aportar a la recol·lecció.

Hi ha dos insectes que poden constituir una plaga per a les pinyes del pi pinyer, ja que les perforen quan encara són a l’arbre per fer créixer a l’interior la seva descendència.

Infestació de pinyes

Efectes de l’adob i la poda

Figura 6.2. Variabilitat interanual en la producció de pinyons de pi pinyer, segon un estudi fet a Andalusia. Font: Montero et al. 2004.

450

400

350

300

250

200

150

100

50

0

Producció de pinyons (kg/ha)

Any 1993 1994 1995 1996 1997 1998 1999

Pissodes validirostris

És un escarabat (coleòpter). Les femelles fecundades fan la posta al final de l’abril o l’inici del maig, només en pinyes de tercer any. Al cap de pocs dies, les larves que han nascut comencen a menjar, i fan galeries que destrueixen les escates i arriben fins al raquis de la pinya. A causa de l’atac, sobretot si hi ha més d’una larva per pinya, aquesta avorta durant l’estiu. A la tardor, quan surten els imagos i es refugien a l’escorça del tronc o al terra per passar l’hivern, les pinyes estan poc crescudes, normalment seques i buides, o amb els pinyons buits, si n’hi ha. Les pèrdues de collita que ocasiona poden arribar a ser importants.

Dioryctria mendacella

És una papallona (lepidòpter). Durant la primavera i la tardor és normal trobar a la mateixa pinya diferents mides i estadis larva-ris d’aquest insecte. L’adult pon els ous aïllats a les pinyes que es troben en el darrer any de desenvolupament. Al cap de pocs dies, neixen les erugues i penetren a la pinya amb galeries irre-gulars. A la darrera fase larvària, l’eruga baixa al terra i s’enterra a poca profunditat per crisalidar. Quan hi ha poques erugues a dins de la pinya, aquesta pot continuar creixent normalment, i pot aprofitar-se la part no afectada. Si n’hi ha moltes, la pinya queda totalment destruïda per dintre. Els danys produïts per aquest lepi-dòpter són menys importants que els del P. validirostris, però són més patents perquè la pinya afectada es recull.

Dinàmica del banc de pinyons

26

Els pinyons del pi pinyer són grossos i pesants, comparats amb els de la resta de pins peninsulars. Això n’augmenta la probabilitat de germinació i de desenvolupament de la plàntula, però alhora limita la seva distància de dispersió i fa créixer el grau d’apetència de possibles depredadors, tot i que el nombre d’aquests també queda limitat per la duresa de la clova.

07

A diferència de la majoria de pins peninsulars, les pi-nyes sanes del pi pinyer cauen a terra quan són ma-dures, de manera que una part s’obren quan ja són a terra. Això redueix la distància de dispersió mitjana dels pinyons, que ja és curta per ella mateixa, perquè els pinyons són grossos i pesants. Quan són a terra, molts animals en mengen i, probablement per això, la quan-titat de pinyons que arriben a germinar és molt inferior a la que es podria esperar, si la comparem amb altres pins mediterranis. A més, moltes de les plàntules que s’estableixen no arriben a superar els primers anys de vida, si bé no s’han detectat problemes importants de vi-abilitat dels pinyons, i s’ha vist que en poden prosperar una quantitat considerable després d’una pertorbació.

El pi pinyer és el que té els pinyons més pesants de tots els pins peninsulars, i amb l’ala més petita. Per això, cauen sempre a prop de la capçada de la qual provenen, i la dis-persió es produeix principalment per l’activitat de diferents animals. Alguns animals actuen a dalt de l’arbre, però la major part de la dispersió té lloc des del terra. La figura 7.2 mostra la densitat del regenerat de pi pinyer després d’un incendi, en relació amb la distància a un arbre pare. Es pot veure que la quantitat de regenerat baixa ràpidament a poca distància de l’arbre, i que a partir dels 10 m ja n’hi ha molt poca. Si bé els animals ajuden a la dispersió, és proba-ble que, com a depredadors dels pinyons, siguin alhora una de les causes principals de la baixa regeneració d’aquesta espècie, comparada amb altres pins mediterranis.

Dispersió dels pinyonsDinàmica del banc de pinyons

Figura 7.1. Dinàmica del banc de pinyons del pi pinyer.


Dinà

mic

a de

l ban

c de

pin

yons

27

700

600

500

400

300

200

100

0

Densitat del regenerat (plàntules/ha)

Distància des de l’arbre pare (m)

0-2 2-4 4-6 6-8 8-10 10-12 12-14 14-16 16-18 18-20

La depredació dels pinyons de pi pinyer no ha estat sufi-cientment estudiada, però se sap que els poden consu-mir diferents espècies de mamífers i d’ocells, i els rastres de depredació que s’han trobat en les pinedes d’aquest pi indiquen que l’acció dels depredadors segurament és molt alta. De fet, el pinyó de pi pinyer representa un re-curs alimentari tan ric i valuós que fins i tot els humans en traiem profit. Se sospita que l’elevada depredació d’aquests pinyons per part de la fauna és un dels factors que explica les greus dificultats que troba aquesta espè-cie per regenerar-se en condicions naturals.

En alguns assajos de viabilitat i germinació fets amb pinyons de pi pinyer, s’ha vist que aquests pinyons es poden emmagatzemar durant cinc anys, sota condici-ons controlades d’humitat i temperatura, sense perdre la seva viabilitat. A més, mantenen una bona capacitat de germinació, atesos els resultats dels tests de viver, que demostren que poden sobreviure, durant el primer mes, un percentatge superior al 95% dels pinyons plan-tats. L’èxit de germinació es deu, sobretot, a les notòries dimensions d’aquestes llavors, que aporten reserves per a un ràpid desenvolupament de les arrels perquè puguin arribar a zones i fondàries amb més nutrients. Per aquest motiu, el pi pinyer pot créixer, i ho acostuma a fer, en sòls sorrencs, molt drenats i poc nutritius, fins i tot en dunes de platges. I malgrat tot, després dels incendis, s’ha observat que el bon establiment inicial del regenerat no impedeix una mortalitat molt alta de plàntules en els primers anys (sobretot, els cinc primers) i la densitat de pins decreix molt durant aquest temps.

Depredació dels pinyons

Germinació i establiment

Figura 7.2. Densitat del regenerat de pi pinyer a diferents distàncies d’un arbre aïllat localitzat al mig d’una parcel·la, després d’un incendi. Font: Rodrigo et al. 2006.

Figura 7.3. Plàntula de pi pinyer. Foto: Javier Losarcos.

Regeneració per pinyons

28

El pi pinyer és una espècie que presenta moltes dificultats per regenerar de manera natural, tant sota la pròpia coberta com sota la coberta d’altres espècies. De fet, bona part dels pins pinyers adults que es troben al bosc avui dia són fruit d’una gestió que els ha afavorit, ja sigui per repo-blació o per eliminació de la competència.

08

La figura 8.1 mostra el patró de regeneració del pi pinyer sota la pròpia coberta en funció de les ca-tegories d’evapotranspiració real (ETR)1, de l’orientació i de la frac-ció de cabuda de coberta (FCC), amb dades del Tercer Inventario Forestal Nacional (IFN3). El grau de regeneració s’ha mesurat com el percentatge de la màxima rege-neració possible. Un 100% vol dir que totes les parcel·les de pineda de pi pinyer tenen regeneració abundant, i un 0% vol dir que no hi ha regeneració en cap d’aques-tes parcel·les. S’indica un valor conjunt per a les plàntules i els plançons, i un valor per als peus juvenils (els que tenen un diàmetre normal inferior a 5 cm). La regene-ració és extremadament baixa en totes les condicions on és habitual aquesta espècie. Hi ha almenys dos fets que podrien explicar aquest comportament. En primer lloc, el fet que (a diferència d’altres pins) els pinyons del pi pinyer no

Regeneració sota la pròpia coberta

Figura 8.1. Grau de regeneració del pi pinyer sota la seva coberta en funció de l’evapotranspiració real (ETR), de l’orientació i de la fracció de cabuda de coberta (FCC), mesurat com el percentatge de la màxima regeneració possible: un valor del 0% indica que totes les parcel·les tenen regenera-ció nul·la, i un valor del 100% indica que totes la tenen abundant. «Sense dades» significa que no hi ha dades suficients per a la condició considerada. Els valors s’indiquen per a plàntules en sentit ampli (plàntules i plançons) i per a peus juvenils, amb diàmetre normal < 5 cm. Font: IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.

1

1

Sense dades

Sense dades

Sense dades

Sense dades

Sense dades

Sense dades

Sense dades

Sense dades

1

1

ETR moderada

11

0 2

1

2

3

0

3

1

4

0

ETR baixa

Sud (Solell) (Obaga) Nord

Coberta densaFCC > 90%

Coberta densaFCC > 90%

Coberta mitjana FCC = 45 a 90%

Coberta mitjana FCC = 45 a 90%

Coberta laxaFCC < 45%

Coberta laxaFCC < 45%

Plàntules i plançons Peus juvenils

Grau de regeneració del pi pinyer sota la seva coberta (%)


Rege

nera

ció

per p

inyo

ns29

La regeneració del pi pinyer sota altres tipus de boscos és encara més escassa que sota la pròpia coberta, per les mateixes raons esmentades anteriorment. La figura 8.2 recull aquesta regeneració sota les principals cobertes arbòries de Catalunya, considerada com el percentatge de la màxima regeneració possible. Només hi ha una presència testimonial de regeneració de pi pinyer sota el pi pinastre i l’alzi-na surera. A causa de l’interès que presenta el pi pinyer (producció de pinyons, aprofitament de la fusta i restauració de dunes litorals), històricament les masses d’aquest pi han estat afavorides per la gestió humana, ja sigui directament fent-ne plantacions, fins i tot en antigues zones agrícoles, o eliminant la competència d’altres espècies sobre les seves plàntules i plançons. Avui dia, però, tot i l’elevat valor paisatgístic d’aquest pi, el mercat mostra falta d’interès pel seu aprofitament fustaner, i el sector dels pinyons es mou encara en la marginalitat. Per això, atesa l’escassa regeneració natural del pi pinyer, es planteja la necessitat de continuar re-alitzant intervencions que afavoreixin la pervivència futura de les masses d’aquesta espècie, ja sigui com a boscos mixtos o no (vegeu també el capítol 18).

1. Per consultar la definició de les categories d’evapotranspiració real (ETR) i les particularitats del seu càlcul, vegeu l’annex 1.

Regeneració sota diferents cobertes

Figura 8.2. Grau de rege-neració del pi pinyer sota cobertes amb dominància de diferents espècies arbòries, mesurat com el percentatge de la màxima regeneració possible. Juvenils = peus amb diàmetre normal més petit de 5 cm. Font: IFN3.

són dispersats pel vent, sinó úni-cament pels animals, i això fa que la distància de dispersió des dels arbres pare sigui molt curta. I en segon lloc, el fet que les plàntules d’aquesta espècie troben moltes dificultats per establir-se i per so-breviure durant els primers anys de vida. Això podria estar condici-onat pel fet que el pi pinyer és una espècie molt intolerant a l’ombra i a la competència d’altres espèci-es, i perquè els pinyons solen ser un recurs alimentari molt cobejat per molts animals.

6

5

4

3

2

1

0

Plàntules i plançons Peus juvenils

Grau de regeneració del pi pinyer sota diferents cobertes (%)

Alzina Alzinasurera

Avet Faig Piblanc

Pinegre

Pipinyer

Piroig

Pinassa Pinastre Rouremartinenc

Rourede fullagrossa

Rourede fullapetita

Creixement i relacions al·lomètriques

30

El pi pinyer és una conífera de creixement lent, a causa de l’escassa disponibilitat d’aigua que hi sol haver a les zones on és més habitual trobar-lo. La seva presència s’ha afavorit tradicio-nalment, no pas per la producció de fusta, sinó per la recol·lecció dels pinyons, principalment, i també pel paper que té aquesta espècie en la restauració ecològica i paisatgística.

09

L’edat i el patró de creixement en diàmetre del pi pinyer es pot interpretar comptant i mesurant els anells de creixement. Com que la lectura dels anells és una feina laboriosa i costosa, la quantitat de dades dispo-nibles és molt inferior a la que procedeix de la com-paració de diàmetres dels mateixos arbres en inven-taris successius. Les diferències entre els diàmetres obtinguts en el segon i el tercer inventaris forestals nacionals (IFN2 i IFN3) mostren que el creixement del pi pinyer és força moderat en les condicions d’ETR baixa on és més habitual.

Càlcul del creixement del pi pinyer

Taula. 9.1. Variacions del creixement diametral (en mm per any) del pi pinyer (mitjana i desviació típica) segons el gruix del tronc (classe diametral del diàmetre normal, a l’alçada del pit) en exposició a l’obaga (nord) i al solell (sud) de les principals categories d’ETR1 on el pi pinyer és habitual. Font: IFN2, IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.

Figura 9.1. Secció d’un disc de pi pinyer on es distingeixen els anells de crei-xement, cada un amb la corresponent part clara i fosca. Foto: Lluís Comas.

Classe ETR moderada ETR baixa

diametral Solell Obaga Solell Obaga

10 1,98±0,85 1,05±1,0615 2,15±1,43 1,51±1,33 2,13±1,57 2,72±1,6620 2,55±1,61 2,35±1,44 2,75±1,34 3,77±1,2525 2,62±1,55 2,44±1,69 2,64±1,50 3,98±1,8530 2,99±1,54 2,90±1,52 3,00±1,24 4,31±1,2035 3,49±1,67 3,44±1,77 3,88±1,65 4,20±1,98


Crei

xem

ent i

rela

cion

s al

·lom

ètriq

ues

31


A partir del diàmetre normal (DN) i de l’alçà-ria total (A) d’un pi pinyer se’n pot estimar el volum de fusta amb escorça (VAE) i la biomassa aèria (BA), tal com es recull a la taula 9.2. Els valors dels coeficients de les fórmules varien segons la categoria d’ETR1 on es troba el pi pinyer i si, a més del dià-metre normal, es disposa o no de la mesura d’alçària total.

Es pot passar de biomassa aèria (BA) a quan-titat de carboni aeri acumulat (CA, en kg de carboni) multiplicant la BA per la concentra-ció de carboni en tant per u, que per al pi pi-nyer és de 0,51. Per obtenir la quantitat de CO2 segrestat (CS, en kg de CO2), cal multi-plicar el CA per 3,67. Així, per exemple, un pi pinyer de 26 cm de DN de la zona d’ETR bai-xa, tindrà una BA de 155,8 kg (BA=0,032 x 262,606), un CA de 29,5 kg (CA=155,8 x 0,51) i un CS de 291,6 kg de CO2 (CS=79,5 x 3,67).

Les dades comparatives entre inventaris mostren que tant la mida de l’arbre com l’evapotranspiració real (ETR)1 i l’orientació afecten el creixement del pi pinyer (taula 9.1). El creixement augmenta amb la classe diametral de l’arbre, cosa que vol dir que els arbres més grossos creixen més. On l’ETR és moderada, els arbres creixen més a l’obaga, però a les zones d’ETR baixa, és al solell on es do-nen els majors creixements. Aquestes diferències, però, es fan més petites quan els arbres arriben als diàmetres més grans.

Càlculs del volum de fusta i de la biomassa de l’arbre

Càlculs de carboni i CO2 acumulats per l’arbre

Creixement del pi pinyer en diferents condicions ambientals

Taula 9.2. Fórmules per estimar el volum de fusta amb escorça (VAE, en dm3) i la biomassa aèria (BA, en kg de pes sec) d’un pi pinyer qualsevol a partir del seu dià-metre normal (DN, en cm) o del DN i l’alçària total (A, en m), segons les categories d’ETR1 on el pi pinyer és habitual. Per a l’ETR molt alta no disposem d’un nombre fiable de dades. Les columnes a, b i c són coeficients de la fórmula; r2, el coeficient de determinació, i n, el nombre de dades que s’ha fet servir per calcular la fórmula. Font: IFN2, IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.

Fórmula a b c r2 n

ETR moderada

només amb el diàmetre

VAE = a · DNb 0,055 2,558 - 0,958 107

BA = a · DNb 0,077 2,326 - 0,911 70

amb diàmetre i alçària

VAE = a · DNb · Ac 0,038 1,997 0,963 0,988 107BA = a · DNb · Ac 0,080 2,369 0,073 0,911 70

ETR baixa

només amb el diàmetre

VAE = a· DNb 0,072 2,439 - 0,925 101BA = a DNb 0,032 2,606 - 0,947 101

amb diàmetre i alçària

VAE = a· DNb· Ac 0,041 1,944 1,003 0,977 101BA = a DNb · Ac 0,025 2,427 0,389 0,953 101

Models de creixement

32

A partir de la informació recollida en els inventaris forestals, es poden obtenir dades que donen idea del patró de creixement d’una espècie. Amb aquestes dades es poden construir models senzills que ajuden a preveure com pot créixer l’espècie sota diferents condicions d’estructura del bosc, suposant una qualitat d’estació alta.

10

Figura. 10.1. Diàmetre de les capçades de pi pinyer en un bosc regular en funció del diàmetre normal dels arbres. En verd, sense competència; en vermell, el mínim indispensable per sobreviure. Font: IFN2, IFN3.


La figura 10.1 dóna una idea de l’espai màxim que pot arribar a ocupar un pi pinyer que creix sense competèn-cia, i de l’espai mínim necessari per sota del qual ja no es pot mantenir viu. A partir d’aquests valors, suposant una pineda de pi pinyoner amb tots els arbres de la mateixa grandària, es pot calcular la corba de densitat de tanca-

Diàmetres de capçada màxim i mínim

ment de les capçades (figura 10.2, línia verda), que és quan tots els arbres assoleixen el diàmetre de capçada màxim i comença la competència, i la corba d’estanca-ment de la massa (mateixa figura, línia vermella), que és quan els arbres ja no poden seguir creixent en l’espai per efecte d’aquesta competència.

Figura. 10.2. Diàmetre normal del pi pinyer en un bosc regular en funció de la densitat de peus. En verd, corba de tancament (FCC=90%); en vermell, corba d’estancament (FCC=100%). Font: IFN2, IFN3.

Nombre de peus/ ha

0 500 1000 1500 2000

50454035302520151050

Potencial (corba de tancament)Potencial (corba d’estacament)

Diàmetre de capçada (m2)

10

8

5

4

2

0

Diàmetre de capçada (m2)

Diàmetre de capçada sense competènciaDiàmetre de capçada mínim per sobreviure

Diàmetre normal (cm)

0 10 20 30 40 50


Mod

els

de c

reixe

men

t33

Model de creixement en diàmetre per a un bosc regular

La figura 10.5 mostra el creixement d’una massa regular de pi pinyer en funció de diferents densitats de peus. La corba de diàmetre màxim representa una densitat prou baixa perquè no hi hagi efecte de la competència. Quan es dóna el tancament de les capçades, els creixements individuals es van reduint progressivament, però es man-té el creixement en àrea basal de la parcel·la. A mesura, però, que el bosc s’acosta a l’estancament de les cap-çades, el creixement individual és tan baix que el creixe-ment de la parcel·la també es veu compromès.

Figura. 10.5. Diàmetre normal del pi pinyer en un bosc regular en funció de l’edat de l’arbre i la densitat de peus. Els diferents colors representen les diferents densitats (peus/ha). Font: IFN2, IFN3.

La figura 10.4 representa el creixement en diàmetre del pi pinyer quan creix sense competència, per a una qua-litat d’estació alta i sense fer cap distinció entre zones d’ETR, per falta de dades. El creixement en diàmetre pràcticament no varia amb la grandària de l’arbre fins a diàmetres superiors a 60 cm de diàmetre normal (DN).

Creixement potencial en diàmetre

Figura. 10.4. Creixement diametral màxim (sense competència) en funció del diàmetre normal (DN) de l’arbre. Font: IFN2 i IFN3.

Figura. 10.3. Creixement en àrea basal (AB) en funció de l’àrea basal de la parcel·la. Font: IFN2 i IFN3.

La figura 10.3 mostra el patró de creixement en àrea ba-sal (AB) d’una parcel·la de pi pinyer per a una qualitat d’estació alta i sense fer cap distinció entre zones d’ETR, per falta de dades. El màxim creixement es produeix prop dels 30 m2/ha i és de 0,8 m2/ha/any.

Creixement potencial en àrea basal

50

45

40

35

30

25

20

15

10

5

0

Edat (anys)0 10 20 30 40 50 60 70

DN (cm) 5000 3000 2000 1200 900 600 400 200 sense competència

1,00

0,80

0,60

0,40

0,20

00 10 20 30 40 50 Diàmetre normal (cm)

7

6

5

4

3

2

1

0

Increment AB (m2/ha/any)

Increment DN (mm/any)

0 10 20 30 40 50 60 70 Diàmetre normal (cm)

Estructures de les pinedes de pi pinyer

34

Les pinedes de pi pinyer tenen estructures molt condicionades per les dificultats que presenta l’espècie per regenerar en condicions de poca llum, i perquè l’objectiu principal de la seva gestió ha estat gairebé sempre afavorir la potencialitat dels arbres per produir pinyons. En aquest capítol es descriuen dues estructures que són el resultat de models de gestió molt diferents.

11

Es tracta de masses d’arbres d’una mateixa edat que tenen densitats variables, normalment baixes, amb densitats finals de 150 a 250 peus per ha. En la majoria dels casos, no tenen re-generat a sota, ja que les plàntu-les de pi pinyer es desenvolupen millor a plena llum que a mitja ombra i suporten molt malament la competència dels arbres pare. Únicament densitats molt baixes d’arbres adults permeten una es-tructura vertical amb més d’una classe d’edat. Les masses orien-tades a la producció de pinya han de ser aclarides fortament a edats joves, per afavorir el des-envolupament de la capçada des del començament. Quan les aclarides es fan tardanament, els arbres triguen molt a desen-volupar el volum de capçada su-ficient per ser uns bons produc-tors de pinyes.

Bosc regular

Figura. 11.1. Model d’estructura de bosc regular de la pineda de pi pinyer, i distribució de diàmetres associada a l’estructura. S’indica el nombre de peus (N), el diàmetre mitjà (DM) i l’àrea basal total (AB). Font: IFN3.

160

120

80

40

010 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65

15

130

50

70

N= 265 peus/ha DM= 34 cm, AB= 24 m2/ha

Bosc regular


Estru

ctur

es d

e le

s pi

nede

s de

pi p

inye

r35

La creació i el manteniment de masses típicament irregulars mitjançant tractaments silvíco-les no és possible en espècies molt exigents en llum, con el pi pinyer. En aquests casos, la condició d’irregularitat estruc-tural únicament s’aconsegueix afavorint la coexistència en una mateixa zona de bosquets regulars de diferents mides i edats. Cadascun d’aquests bosquets tenen arbres amb poca diferència d’edat i carac-terístiques de mida i capçada semblants, però es diferencien clarament dels bosquets veïns, perquè tenen edats diferents. En total, les masses irregulars no contenen bosquets de més de tres o quatre classes d’edat. Igual que el cas anterior, el ren-diment de la collita de pinyes dintre dels diferents bosquets depèn de la llum que arriba a les copes dels arbres o, dit d’una altra manera, de la com-petència entre ells.

Bosc irregular

Figura. 11.2. Model d’estructura de bosc irregular de la pineda de pi pinyer, i distribució de diàme-tres associada a l’estructura. S’indica el nombre de peus (N), el diàmetre mitjà (DM) i l’àrea basal total (AB). Font: IFN3.

400

300

200

100

010 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65

10050

15

200

400


Bosc irregular

Envelliment de les pinedes de pi pinyer

36

La situació recent de la gestió dels boscos ha portat en alguns casos a una disminució i fins i tot eliminació de les tallades. Cal tenir molt present que aquest fet comporta situacions noves d’envelliment del bosc i, en conseqüència, noves dinàmiques i noves estructures que es coneixen poc, però que cal intentar preveure.

12

Amb l’edat, el primer que s’estabilitza de l’individu és el creixement en alçària. El creixement en diàmetre es pot mantenir de manera important durant més temps, amb capacitat d’arribar a diàmetres més grans que els valors mitjans que trobem actualment. L’aparença externa de l’arbre també canvia de forma notable amb l’edat i és el millor indicador de la seva edat fisi-ològica (figura 12.1). La mort es pot pro-duir per decaïment progressiu o per tren-cament, la qual cosa pot passar fins i tot en individus vigorosos quan aquests, per la seva grandària, sobresurten de manera destacada per sobre del nivell de capça-des de la resta de la massa o es troben en terrenys inestables.

Envelliment de l’arbre

Figura. 12.1. Canvis en l’aparença externa del pi pinyer amb l’edat: a) pi pinyer adult, amb capçada densa i esfèrica, que manté un creixement vigorós en alçària i en amplada, on només les branques més baixes han perdut les fulles per manca de llum; b) pi pinyer vell, amb una capçada molt menys densa per l’autopoda, on les branques més baixes han crescut fins a l’alçada màxima del fullatge, la qual cosa fa que l’arbre adopti l’aspecte d’un parasol. Fotos: Javier Losarcos.

b

a


Enve

llimen

t de

les

pine

des

de p

i pin

yer

37

L’envelliment del bosc, a escala de parcel·la, es mostra a partir dels canvis en tres característiques del bosc: la distri-bució de diàmetres, l’àrea basal i la presència de fusta morta (figura 12.2).

Distribució de diàmetres. La dinàmica de mortalitat natu-ral dels arbres dominats i la capacitat que mostren els pins dominants de mantenir creixements importants per sobre dels 30 cm de diàmetre normal, quan la qualitat d’estació ho permet, porta amb el temps cap a estructures amb peus grossos i mitjans, i pocs peus petits. En teoria, quan moren els peus grossos s’hauria de donar entrada a nous individus joves, però el pi pinyer és una espècie que regenera prin-cipalment en condicions de llum abundant, i no es coneix la capacitat d’aquesta espècie per regenerar en clarianes petites ocasionades per la mort d’un arbre o d’uns quants. Àrea basal (AB). L’àrea basal augmenta amb l’edat. Per a boscos vells, quan s’inicia la mort d’individus grans, l’AB s’es-tabilitza i fins i tot es pot produir una petita disminució quan aquesta no està compensada per l’entrada de nous individus.

Fusta morta. La mortalitat natural de peus fa que cada cop hi hagi una presència més important de fusta morta al bosc. Inicialment apareix la fusta dels peus morts dominats, de petites o mitjanes dimensions, però amb el temps comença a aparèixer fusta morta de grans dimensions. En una fase avançada es troba fusta morta de tots els diàmetres, tant en peu com a terra. La quantitat total de fusta varia segons la seva rapidesa de descomposició.

Envelliment de la parcel·la

Figura. 12.2. Canvis en la distribució de diàmetres d’arbres vius i morts per a una sèrie teòrica d’envelliment de la pineda de pi pinyer. Les xifres sobre les columnes indiquen, per a cada classe diametral, el nombre de peus/ha d’arbres vius (en marró) i morts (en gris). Per a cada distribució, s’indica el nombre de peus (N), el diàmetre mitjà (DM) i l’àrea basal total (AB). Font: IFN3.

33

11

Bosc intermedi160

140

120

100

80

60

40

20

0

95

1428

14

42

5 5

64

127

Classes diametrals

Bosc madur80

60

40

20

0

10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60

10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 2 2 2 14 57

13

6457

64

42

2010

5

71



Arbres vius Arbres morts


Nombre de peus/ha Bosc jove350

300

250

200

150

100

50

0

254

302

143

70

14

10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60

Relacions tròfiques

38

Els insectes que mengen fulles de pi i els fruits del sotabosc són dues peces clau de la xarxa trò-fica. La closca dura del pinyons del pi pinyer fa que només puguin ser consumits pels rosegadors i els picots, i cal tenir en compte que bona part de la collita és per al consum humà. La xarxa re-presentada és una aproximació molt sintètica d’una realitat molt més complexa.

13

A les pinedes de pi pinyer, el pinyó és el principal aliment dels esquirols, i també una font alimentària important per al picot garser gros, que en menja emprant l’escorça de l’arbre com a enclusa, tot i que aquest ocell aprofita fins i tot la saba dels pins. Només els esquirols i les rates po-den obrir les pinyes del pi pinyer; els ocells i els ratolins s’han d’esperar que s’obrin naturalment. Hi ha diversos insectes xucladors, perforadors o defoliadors que formen part de la base alimentària de molts ocells. La processi-onària del pi, que s’alimenta de les fulles i en pot esde-venir una plaga, és consumida per la mallerenga carbo-nera, mentre que la mallerenga emplomallada, la garsa i el cucut reial mengen sobretot erugues. Els ratolins s’ali-menten de fruits i llavors (també dels pinyons caiguts), i es troben a la base alimentària del mussol banyut, la geneta i la serp blanca. A l’escorça són comunes les for-migues i els insectes xilòfags, que són presa habitual del picot garser gros, el raspinell comú i les mallerengues. Els aligots comuns cacen esquirols, llangardaixos, serps blanques i conills. La descomposició de la fullaraca del sòl (que, quan és de pi, se’n diu pinassa) afavoreix el creixement de fongs i bolets, dels quals depenen una immensa varietat d’invertebrats i els seus depredadors, com ara la musaranya comuna. Entre els micromamífers destaca la rata negra, que a banda dels pinyons, llavors i plantes també pot menjar diferents tipus d’insectes. La recollida dels pinyons per part dels humans necessària-ment té efectes sobre les poblacions d’esquirols que l’hà-bitat pot mantenir.

Relacions tròfiques

Figura 13.1. Relacions tròfiques a les pinedes de pi pinyer.

Enganyapastors i

ratpenats forestals

Processionària del pi

i altres defoliadors Invertebrats de la fusta

Mallerengues i ocells

forestals

Escorça i fusta mortaFulles


Rela

cion

s trò

fique

s39

Figura 13.1. Relacions tròfiques a les pinedes de pi pinyer.

Àguila marcenca

Musaranya comuna

Geneta, fagina i altres

carnívors

Aligot comú i altres

rapinyairesMussol banyut

Senglar

Rata i ratolins

Pinassa

Gaig i tudó

Brots, fruits i llavorsPinyons Arrels i bulbs

Serp blanca

Activitat de la fauna a escala de rodal

40

Molts invertebrats intervenen en la descomposició de la matèria orgànica i alguns insectes, com ara les formigues, són importants en la dispersió de les llavors de les plantes. D’altres poden es-devenir plagues, que de retruc afecten la producció de pinyons. Els rosegadors tenen un paper destacat com a dispersors dels pinyons, mentre que els rèptils i els ocells actuen principalment de reguladors de les poblacions d’insectes.

14

Invertebrats del sòl. Majoritàriament es tracta d’àcars, col·lèmbols, aranyes, opilions, cucs de terra, tèrmits, dípters, heteròpters, grills, formigues, centpeus i escarabats. Fomenten el processament i la descomposició de la matèria orgànica i afavoreixen el reciclatge dels nutrients de la pinassa i de la fusta morta.Invertebrats de la fusta i l’escorça. Són habituals les larves d’escarabats que mengen fusta, com ara les d’Acant-hocinus aedilis. També s’hi troben diferents espècies de corcs, com ara Tomicus piniperda i Pissodes notatus. Insectes defoliadors i xucladors. A les capçades dels pins destaca l’eruga de la processionària del pi, sempre formant grups. Altres plagues de les fulles són les vespes Diprion pini i Neodiprion sertifer. També cal destacar, per la seva mida i vistositat, l’escarabat Polyphylla fullo.Insectes dels borrons i pinyes. Rhyacionia duplana és un insecte que perfora els borrons dels pins i Dioryctria mendacella i Leucaspis pini són perforadors de les pinyes.

Invertebrats controladors de plagues. Diverses espècies d’invertebrats ataquen les erugues de la processionària, com ara formigues, vespes, mosques i cigales.

Amfibis. El gripau d’esperons pot habitar a les pinedes de substrat sorrenc (sauló), on s’enterra amb l’ajut dels esperons negres que du a les potes. També s’hi troben altres gripaus, com ara el gripau corredor i el tòtil, i en ambi-ents humits, també la salamandra.Rèptils. Entre els rèptils forestals mediterranis figura la serp blanca, que s’alimenta de petits animals, des d’inver-tebrats fins a polls d’ocells o petits mamífers. A les pinedes més termòfiles es pot trobar la sargantana cuallarga, la serp verda i el dragó comú. Rata negra. A les pinedes de pi pinyer és comuna la rata negra, que és una gran consumidora de pinyes i pinyons. Es una espècie omnívora que sobretot menja fruits i llavors, però també pot consumir insectes i altres invertebrats.

Altres mamífers. La musaranya comuna és abundant i s’alimenta dels invertebrats del sòl. La rata cellarda és capaç d’extreure les erugues de la processionària i les crisàlides dels seus indrets d’enterrament.

Ocells de sotabosc. Quan el sotabosc es prou humit, inclou ocells com el tallarol de casquet, la merla i el cargolet. A l’hivern abunda el pinsà comú i el pit-roig.

Ocells de troncs i capçades. Ocells com ara la mallerenga carbonera, la mallerenga emplomallada, la mallerenga cuallarga, la mallerenga blava, el bruel i el raspinell depenen de bones capçades i troncs amb escorça gruixuda. Les mallerengues són els principals ocells que es mengen les erugues de la processionària.


Activ

itat d

e la

faun

a a

esca

la d

e ro

dal

41

Figura 14.1. Activitat de la fauna en els diferents escenaris a escala de rodal. El color dels animals indica activitat: molta activitat ( );activitat mitjana ( ); activitat escassa ( ).

Bosc dens Bosc obert Amb sotabosc Amb arbres acompanyants

Bosc madur amb fusta morta

Activitat de la fauna a escala de paisatge

42

L’activitat d’alguns animals afecta un territori prou ample per poder considerar que actuen a escala de paisatge. A les pinedes de pi pinyer, aquest és el cas d’alguns mamífers de mides molt dife-rents, com ara l’esquirol i el senglar, i d’alguns ocells de mida mitjana i gran, com ara el tudó, el picot o l’àguila marcenca. La tortuga mediterrània és una raresa que també s’hi pot trobar.

15

Processionària del pi. Els pins afectats per erugues queden coberts de bosses blanques, i en ocasions la pineda pot quedar totalment defoliada, amb forts efectes sobre el paisatge. Les erugues mengen fulles durant l’hivern, i després marxen en llargues fileres molt vistoses per enterrar-se abans de la fase de crisàlide.Tortuga mediterrània. La tortuga mediterrània es troba restringida a molt pocs indrets, normalment boscos d’alzina surera. També habita en pinedes de pi pinyer que presenten sotabosc de sureda.

Picot garser gros. El picot garser ocupa multitud d’hàbitats forestals, entre els quals hi ha el bosc de pi pinyer. És capaç de consumir els grans pinyons d’aquest pi, que fixa entre l’escorça per facilitar-ne el trencament a cops de bec. També consumeix la saba dels arbres. Tudó i altres ocells de mida mitjana. El tudó és un ocell molt habitual a les pinedes de pi pinyer, ja que utilitza els pins alts i madurs amb grans capçades per reproduir-se. També és força comú el gaig. El cucut reial, encara que molt escàs, s’ha vist que pot parasitar els nius de la garsa situats sobre pi pinyer. Mussol banyut. Aquest mussol nidifica preferentment en boscos de coníferes, normalment en arbredes o grups aïllats d’arbres envoltats de camps o en el marge de grans boscos. Sol aprofitar el niu d’altres ocells com ara el tudó, la garsa i el gaig, o dels esquirols.Àguila marcenca. L’àguila marcenca caça rèptils en ambients oberts i termòfils, però nidifica sobre les capçades d’arbres grans i inaccessibles, com ara exemplars madurs de pi pinyer.

Rata cellarda. És un predador de l’eruga de la processionària. Prefereix els boscos caducifolis però també viu a les pinedes. A la seva alimentació predominen els components d’origen animal (insectes, petits vertebrats) però també menja fruits i llavors.Esquirol. L’esquirol prefereix les pinedes de pi blanc, però també el trobem al les de pi pinyer. Ajuda activament a la dispersió dels pinyons. En algunes explotacions de pinyons per al consum humà s’han quantificat danys moderats a la collita per part d’aquesta espècie.Gat mesquer. Malgrat que prefereix els alzinars, el gat mesquer també és comú a les pinedes mediterrànies. Es pot detectar perquè diposita els seus excrements allargats en latrines, normalment entre grans blocs de roca. S’alimen-ta principalment de petits mamífers, però també amfibis, rèptils, ocells i fruits del bosc.Senglar i cabirol. El senglar és força habitual a les pinedes de pi pinyer, sobretot si són pinedes mixtes amb alzi-nars o suredes. El cabirol s’hi ha expandit recentment i també habita a les pinedes de pi pinyer del Maresme.


Activ

itat d

e la

faun

a a

esca

la d

e pa

isat

ge43

Figura 15.1. Activitat de la fauna en els diferents esce-naris a escala de paisatge. El color dels animals indica activitat: molta activitat ( );activitat mitjana ( ); activitat escassa ( ).

Amb pins grossosFons de vallEstació plana Efecte carenaPendent moderatLímit del bosc amb cultius

Efectes del foc

44

Malgrat que la superfície de pi pinyer cremada a Catalunya és més aviat baixa, el foc modifica substancialment la distribució d’aquest pi al territori. Després del foc, el pi pinyer presenta moltes dificultats per a la regeneració natural. Això fa que un possible augment dels incendis en aquestes masses pugui representar una amenaça real per a la seva continuïtat.

16

D’acord amb l’estudi sobre els incendis ocorreguts a Catalunya entre el 1975 i el 2002, fet a partir del Mapa de Conreus i Aprofitaments i el Mapa Forestal de Ca-talunya, la superfície cremada de pi pinyer només és a la ratlla de l’1% de la superfície total cremada durant aquests anys, cosa que representa un 2-3% de la su-perfície de pinedes de pi pinyer. Això fa pensar en una escassa incidència dels incendis en aquest hàbitat, però aquesta dada s’ha de matisar, ja que el pi pinyo-ner es troba, moltes vegades, formant masses mixtes o com a espècie acompanyant d’altres formacions, com les pinedes de pi blanc (molt afectades pels in-cendis) o com a arbre aïllat en zones de matollar (que també els pateixen habitualment).

Susceptibilitat als incendis

Figura 16.1. Superposició dels incendis en àrees de més de cinquanta hectàrees, enregistrats entre el 1986 i el 2005, a Catalunya, sobre la distribució de les pinedes de pi pinyer i altres boscos. Font: Cartografia d’Hàbitats de Catalunya i DMAH.

Figura 16.2. Incendi recent en un matollar arbrat de pi pinyer, on només els arbres més grossos han resultat poc afectats. Foto: Javier Losarcos.


Efec

tes

del f

oc

45

Si el pi pinyer pot sobreviure al foc acostuma a ser perquè alguns arbres, poc o molt aïllats, resisteixen el pas de les flames gràcies a l’escorça gruixuda i a la forma de paraigua de la capçada (sobretot la dels pins més grossos), la qual cosa genera una discontinuïtat de combustible entre el sotabosc i el vol que redueix la probabilitat de propagació a les capçades. Els que sobreviuen dins de les zones cremades serveixen teò-ricament de banc de llavors, però a la pràctica s’ha vist que aquesta estratègia no és gens efectiva, i la rege-neració del pi pinyer després dels incendis és realment molt escassa. En un estudi fet a Catalunya al llarg de trenta anys, s’ha observat que diferents factors dificul-ten aquesta regeneració: la curta distància de disper-sió de les llavors (que no ho fan pel vent), la incapacitat d’establiment de les plàntules a l’ambient cremat (entre altres coses, per l’efecte dels depredadors), i el baix nivell de supervivència de les plàntules que arriben a germinar i establir-se.

Regeneració després del foc

Gestió després del foc

Transformació en altres formacions i viceversa

Atesa la regeneració pràcticament nul·la del pi pinyer després del foc, la recuperació d’aquestes pinedes, ja sigui com a boscos mixtos o com masses monoes-pecífiques, passa, doncs, per una gestió humana que l’afavoreixi. Per això, cal fer plantació i sembra de pi pinyer, i netejar la vegetació herbàcia i arbustiva (fins i tot l’arbòria, en el cas d’alzines i alzines sureres), que competeix amb les plàntules del pi durant els primers anys. Malgrat les dificultats de la regeneració natu-ral, el pi pinyoner és una espècie que tradicionalment s’ha fet servir molt en repoblacions forestals, tant pel seu interès com a espècie de restauració paisatgísti-ca com per l’aprofitament dels pinyons, i ha respost bé a les plantacions.

El pi pinyer es troba moltes vegades formant masses mix-tes, i fins i tot les pinedes monoespecífiques solen tenir altres espècies acompanyants o en el subvol, com ara l’al-zina, l’alzina surera o el roure, que tenen una estratègia de regeneració postincendi, la rebrotada, molt més efecti-va. Després del foc el més probable és que el pi pinyer es mantingui com a espècie secundària en boscos i matollars, sobretot gràcies als arbres adults que ha sobreviscut i, en menor mesura, a una petita quantitat de plàntules que po-dran prosperar. La majoria d’aquestes pinedes es conver-tiran en brolles i matollars i, les que tenien un subvol de rebrotadores, en masses forestals dominades per diferents espècies del gènere Quercus. Per això, si bé actualment el pi pinyer no és una de les espècies amb més superfície afectada pels focs forestals, l’actual règim d’incendis a la conca mediterrània, que ha augmentat considerablement la superfície cremada els darrers anys, es percep com una amenaça per a aquestes masses en el futur.

Figura 16.3.Transformació de la pineda de pi pinyer en altres forma-cions forestals i viceversa després del foc. El gruix de les fletxes és proporcional a la probabilitat de transició. Font: Rodrigo et al. 2004.

Pineda de pi pinyer

Alzina surera i alzina

Bosc mixt de pi pinastre

Alzina sureraPinastre

Alzina Matollar

Bosc mixt pi pinyer i

alzinar/surera

Foto

: Jav

ier L

osar

cos

LES PINEDES DE PI PINYERIndicadors

Espècies d’interès per a la conservació Hàbitats d’interès per a la conservació Plantes del sotabosc Arbres acompanyants Ocells nidificants Producció i acumulació Característiques estructurals Maduresa de la pineda de pi pinyerLes pinedes de pi pinyer en el paisatge

17

18

19

20

21

22

23

24

25

Espècies d’interès per a la conservació (I)

48

A les pinedes de pi pinyer, dues espècies presenten una situació d’amenaça molt elevada, tres, elevada, i n’hi ha algunes que no disposen de la protecció de la normativa. Això evidencia la impor-tància de consultar els catàlegs i les llistes vermelles, a banda de la legislació, a l’hora de definir l’interès de cada espècie per a la conservació.

17

Les espècies d’interès prioritari

Tant els catàlegs d’espècies amenaçades com les llis-tes d’espècies protegides per normes legals constituei-xen valoracions parcials de la complexitat associada a la biodiversitat, i tenen avantatges i desavantatges. Així, per exemple, la legislació acostuma a anar considera-blement endarrerida respecte al coneixement científic i pot obviar espècies que es troben en situació d’amena-ça ben coneguda. Però, al seu torn, els catàlegs i les

llistes vermelles solen excloure espècies que, malgrat no ser gaire rares ni estar amenaçades, són clau per garantir determinats processos ecològics dels quals de-pèn la viabilitat d’alguns sistemes. Per aquest motiu, a la taula 17.1 s’han considerat totes dues aproximacions a l’hora de definir quins són els elements prioritaris per a la conservació, per tal d’assolir una visió més global i complementària.

Nom català Nom científic Nom castellà Normativa autonòmica

Normativa estatal

Directives europees

Situació d'amenaça

ESPÈCIES VEGETALS (1) (3) (4) (6)

Flora vascular:

Escruixidor Adenocarpus telonensis Escobón prieto *** - - LCEstepa ladanífera Cistus ladanifer Jara de las cinco

llagas *** - - LC

Bruc vermell Erica cinerea Brezo, argaña *** - - NTEstepa d’arenal Halimium halimifolium Jaguarzo blanco Vulnerable - - VUViudeta Iberis linifolia (=I. dunali) Carraspique *** - - LC- Simethis mattiazzi - En perill - - ENGinesta linifòlia Teline linifolia Escoba fina *** - - LC

(L*) Informació procedent de llistes i llibres vermells de diferent àmbit geogràfic: Catalunya, per a les espècies vegetals, els invertebrats i els ocells, i Espanya per a la resta de fauna.

Espècies d’interès per a la conservació (I) LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

49Es

pèci

es d

’inte

rès

per a

la c

onse

rvac

ió (I

)

ESPÈCIES ANIMALS (2) (3) (7)

Amfibis: (4)

Tòtil Alytes obstetricans Sapo partero D RPE IV NTGripau corredor Epidalea (=Bufo) calamita Sapo corredor D RPE IV LCGripau d'esperons Pelobates cultripes Sapo de espuelas D RPE IV LCSalamandra Salamandra salamandra Salamandra D - - VURèptils: (4)

Serp verda Malpolon monspessulanus Culebra bastarda D - - LCSargantana cuallarga Psammodromus algirus Lagartija colilarga D RPE - LCSerp blanca Rhinechis (=Elaphe)

scalaris Culebra de escalera D RPE - LC

Dragó comú Tarentola mauritanica Salamanquesa común D RPE - LCTortuga mediterrània Testudo hermanni Tortuga mediterránea B En perill II, IV ENOcells: (5)

Astor Accipiter gentilis Azor común C RPE - NTEsparver Accipiter nisus Gavilán común C RPE - LCMallerenga cuallarga Aegithalos caudatus Mito D RPE - LCMussol banyut Asio otus Búho chico C RPE - LCAligot comú Buteo buteo Busardo ratonero C RPE - NTEnganyapastors Caprimulgus europaeus Chotacabras europeo C RPE I LCRaspinell Certhia brachydactyla Agateador común D RPE - LCÀliga marcenca Circaetus gallicus Culebrera europea C RPE I NTCucut reial Clamator glandarius Críalo europeo C RPE - LCCucut Cuculus canorus Cuco común D RPE - LCMallerenga blava Cyanistes (=Parus)

caeruleusHerrerillo común D RPE - LC

Picot garser gros Dendrocopos major Pico picapinos D RPE - LCPit-roig Erithacus rubecula Petirrojo D RPE - LCBosqueta vulgar Hippolais polyglotta Zarcero común D RPE - LCMallerenga emploma-llada

Lophophanes (=Parus) cristatus

Herrerillo capuchino D RPE - LC

Trencapinyes Loxia curvirostra Piquituerto común D RPE - LC

Taula 17.1. Espècies de la pineda de pi pinyer protegides i/o amenaçades.

Espècies d’interès per a la conservació (II)

50

NOTA: Per consultar la normativa legal i el sistema de qualificació per a la situació d’amenaça de les espècies, vegeu l’annex 2, sobre la conser-vació d’hàbitats i espècies a Catalunya.

17

ESPÈCIES ANIMALS (2) (3) (7)

Ocells: (5)

Xot Otus scops Autillo europeo C RPE - LCMallerenga cuallarga Parus major Carbonero común D RPE - LCMosquiter pàl·lid Phylloscopus bonelli Mosquitero papialbo D RPE - LCPicot verd Picus viridis Pito real D RPE - LCBruel Regulus ignicapillus Reyezuelo listado D RPE - LCPica-soques blau Sitta europaea Trepador azul D RPE - LCTórtora vulgar Streptopelia turtur Tórtola europea - - II VUGamarús Strix aluco Cárabo común C RPE - LCTallarol de casquet Sylvia atricapilla Curruca capirotada D RPE - LCTallarol capnegre Sylvia melanocephala Curruca cabecinegra D RPE - LCCargolet Troglodytes troglodytes Chochín D RPE - LCMamífers: (4)

Gat mesquer Genetta genetta Gineta común - - V LCMostela Mustela nivalis Comadreja D - - DDRatpenat de vores clares

Pipistrellus kuhlii Murciélago de borde claro D RPE IV LC

Ratpenat comú Pipistrellus pipistrellus Murciélago común D RPE IV LCEsquirol Sciurus vulgaris Ardilla roja D - - LC

Espècies d’interès per a la conservació (II) LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

51Es

pèci

es d

’inte

rès

per a

la c

onse

rvac

ió (I

I)

(1) Normativa autonòmica per a les espècies vegetals. *El boix grèvol, la genciana groga i el margalló necessiten una autoritza-ció per a la recol·lecció, la tallada i el desarrelament tant de les arrels com de les parts aèries. **El teix i la flor de neu es decla-ren espècies protegides. ***Espècies de la flora protegides en el Decret 328/1992 pel qual s’aprova el Pla d’espais d’interès natural. Aquestes espècies estan protegides només en l’EIN que s’especi-fica a l’Annex 3 de l’esmentat decret. Finalment per a les espècies incloses en el Catàleg de flora amenaçada de Catalunya (Decret 172/2008), s’ha emprat: en perill o vulnerables segons pertoqui.

(2) Normativa autonòmica per a les espècies animals. Es qualifica la infracció de la normativa segons l’espècie en qüestió: A (molt greu, amb sanció més elevada), B (molt greu), C (greu) i D (lleu).

(3) Normativa estatal. Es recullen els tàxons del Llistat d’espècies sil-vestres en règim de protecció especial (RPE) i, si és procedent, les que a més s’inclouen en el Catàleg espanyol d’espècies amenaça-des s’indicaran segons la categoria que tinguin adscrita: en perill d’extinció i vulnerable.

(4) Normativa comunitària. Directiva Hàbitats. Les categories aquí recollides corresponen a les espècies incloses en tres annexos: II (per a les quals cal designar zones especials de conservació; amb

* si és prioritària), IV (estrictament protegides) i V (la recol·lecció a la natura i l’explotació de les quals pot ser objecte de mesures de gestió).

(5) Normativa comunitària. Directiva Ocells. Es recullen aquí les espècies incloses en l’annex: I (han de ser objecte de mesures es-pecials de conservació de l’hàbitat), II (poden ser objecte de caça si l’Estat membre vetlla perquè això no en comprometi la conservació).

(6) Situació d’amenaça per a les espècies vegetals i animals. Les espècies es classifiquen segons el grau d’amenaça seguint les nou categories UICN (2001): EX (extingida), EW (extingida en estat silvestre), CR (en perill crític), EN (en perill), VU (vulnerable), NT (propera a l’amenaça), LC (preocupació menor), DD (dades insuficients) i NE (no avaluada). S’ha considerat l’àmbit geogràfic més restringit possible, tenint en compte les dades disponibles. Així, per a amfibis, rèptils i mamífers és Espanya, i per a fongs, flora vascular, invertebrats i ocells és Catalunya.

Com interpretar la taula 17.1

El codi de colors és un indicador del grau de protecció legal de cada espècie segons les diferents normatives o, alternativament, la situació d’amenaça segons els catàlegs i llistes emprats. Protecció o situació d’amenaça: negre (màxima), vermell (molt elevada), taronja (elevada), groc (moderada), verd (lleu), blanc (no considerada).

Hàbitats d’interès per a la conservació

52

Bona part de les pinedes de pi pinyer estan considerades hàbitats d’interès comunitari (HIC) amb el codi 9540 (pinedes mediterrànies). Hàbitats i espècies s’han de gestionar de forma que s’afavoreixin els seus valors naturals, els seus processos ecològics i, en conseqüència, els béns i serveis ambien-tals que se’n deriven.

NOTA: Per consultar les directrius sobre la conservació d’hàbitats i espècies a Catalunya i la normativa legal referida, vegeu l’annex 2.

Les pinedes de pi pinyer com a hàbitats d’interès comunitari

Dins la Xarxa Natura 2000 s’inclouen nombroses zones especials de conservació (ZEC) que tenen com a ele-ments d’interès hàbitats i espècies propis de les pine-des mediterrànies. En aquest sentit, caldrà fixar les me-sures necessàries per al restabliment o manteniment de l’estat de conservació favorable d’aquests hàbitats i les espècies de flora i fauna d’interès comunitari que supor-ten (vegeu les fitxes F8, F9, F10 i F11 sobre la gestió

d’aquests elements). Des del punt de vista de la protec-ció legal, bona part de les pinedes de pi pinyer estan re-collides a la Directiva Hàbitats en dos hàbitats d’interès comunitari (HIC), anomenats dunes amb pinedes de pi pinyer o de pinastre (codi 2270*, prioritari) i pine-des mediterrànies (codi 9540). A Catalunya aquests HIC es corresponen amb dos tipus d’hàbitats CORINE, recollits a la taula 18.1.

18

HIC 2270* Dunes amb pinedes de pi pinyer o de pinastreAmenaça

(2)

16.2982+ + 16.2983+

Dunes residuals plantades de pins (Pinus pinea, P. pinaster) al litoral

Es tracta de pinedes seminaturals que creixen sobre antigues dunes marítimes. Pel seu caràcter de comunitat no natural, els estrats arbustiu i herbaci són molt diversos, depenent de l’indret, de la freqüentació, etc. En alguns casos s’hi poden trobar algunes espècies pròpies de les dunes marítimes, com ara el gavó marí (Ononis natrix subsp. ramosissima). De vegades acullen una notable diversitat d’orquídies del gènere Ophrys.Es troben principalment en àrees pròximes a alguns deltes (Llobregat, Tordera...), i al Montgrí. Són ambients que suporten una elevada freqüentació humana i fins i tot circulació de vehicles, cosa que provoca la destrucció del sotabosc i l’erosió del sòl.

3

Hàbitats d’interès per a la conservació LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

53Hà

bita

ts d

’inte

rès

per a

la c

onse

rvac

ió

Taula 18.1. Hàbitats d’interès comunitari corresponents a les pinedes de pi pinyer i hàbitats CORINE de Catalunya que hi estan asso-ciats, amb el codis corresponents. El grau d’amenaça es considera tenint en compte la vulnerabilitat de l’hàbitat i els impactes que el poden afectar, actualment o en un futur proper, i en l’àmbit geogràfic de Catalunya. D’acord amb l’escala de valoració de Vigo et al. (2005): 0, incert o no constatat; 1, no amenaçat; 2, probablement amenaçat en el futur (en perill); 3, amenaçat; 4, molt amenaçat. L'àmbit geogràfic al qual es refereix la situació d'amenaça és Catalunya. Font: Vigo et al., 2005. Fotos: Albert Ferré.

HIC 9540 Pinedes mediterràniesAmenaça

(2)

42.8315 Pinedes de pi pinyer (Pinus pinea), sovint amb sotabosc de brolles o de bosquines acidòfiles, de la terra baixa catalana

Es tracta de formacions forestals que sovint són resultat de la intervenció de l’home, ja sigui per repoblació directa o per tractaments silvícoles que han afavorit el pi pinyer. Així doncs, depenent de quina sigui la intensitat i la freqüència dels tractaments, i també de les característiques particulars de cada lloc, l’estructura i la composició d’aquestes pinedes serà molt diversa. El sotabosc pot estar format, en els casos menys intervinguts, per una màquia molt relacionada amb els alzinars. El cas més freqüent, però, és el d’un sotabosc format per brolles d’estepes i brucs, amb estepa borrera (Cistus salviifolius), estepa negra (Cistus monspeliensis), bruc boal (Erica arborea), etc. o bé per prats secs de llistó (Brachypodium retusum) o d’albellatge (Hyparrhenia hirta).Si bé no en són exclusives, són abundants a les comarques nord-orientals de clima marítim, preferentment sobre substrats àcids.

2

Plantes del sotabosc

54

Les pinedes de pi pinyer són en realitat arbredes amb un sotabosc bastant ric en espècies arbus-tives i herbàcies. Les capçades dels pins no generen un ambient forestal, arriba força llum al sota-bosc i això fa que hi abundin les plantes poc o molt heliòfiles. Tot i això, la presència i abundància d’espècies en aquest sotabosc pot variar molt segons l’ambient particular on es troba.

19

Figura 19.1. Classes de presència (en percentatge) de les espècies de l’estrat herbaci a les pinedes de pi pinyer de Catalunya. Amb verd clar, les espècies habituals de les pinedes dunars; i amb verd fosc, les especies habituals de les pinedes no dunars. Font: Banc de dades de biodiversitat de Catalunya.

Com interpretar la figura 19.2

Les espècies que tenen una columna fosca alta seguida d’una de clara petita són les que es troben preferentment associades a la pineda de pi pinyer. Per exemple: el galzeran (Ruscus aculeatus) es troba preferentment associat a les pinedes de pi pinyer quan l’ETR és moderada, tot i que la preferència no és tan marcada com la que es veu per al bruc boal, l’estepa borrera, la bruguerola i altres espècies. En canvi, quan l’ETR és baixa i, per tant, l’ambient és més eixut, el galzeran és tan fàcil de trobar en aquestes pinedes com en altres boscos.

Plantes de l’estrat herbaci

A la figura 19.1 es representen les principals espècies her-bàcies presents en les pinedes de pi pinyer. Hem separat les pinedes sobre sòls sorrencs de les no dunars perquè en el primer cas hi ha presència significativa de tota una sèrie de plantes lligades a les sorres que no apareixen mai a les segones. A diferència d’altres pinedes, i de la majoria de bos-cos, les pinedes de pi pinyer solen ser prou permeables a la llum per no generar un autèntic microclima forestal. Per això, a sota, s’hi fan plantes pròpies dels prats, les brolles, les gar-rigues i també, freqüentment, d’altres formacions arbòries, com els alzinars. Per tant, no es pot parlar d’espècies pròpies d’aquestes pinedes ni d’espècies indicadores de pinedes al-terades, sinó simplement d’espècies més o menys freqüents.

Cres

pine

ll gr

os

Botg

eta

blan

ca

Dàct

il

Botja

pel

uda

Aira

Este

pa g

otej

ada

Albe

llatg

e

Agro

stis

tènu

e

Clad

onia

ragi

form

isM

elgó

Fenà

s de

mar

ge

Trèv

ol c

ampe

stre

Mel

gó re

pent

Cent

àure

a pe

ctin

ada

Dant

ònia

Pelo

sella

Peric

ó

Espu

nyid

ella

80-100

60-80

40-60

20-40

0-20

absent

Cres

pine

ll gr

osl

Albe

llatg

e

Mel

gó re

pent

Mel

gó

Sile

ne d

e pl

atja

Botja

pel

uda

Fenà

s de

mar

ge

Aren

ària

tènu

e

Vídu

es

Herb

afam

Cua

de c

a

Vúlp

ia

Corin

èfor

Frar

e de

l rom

aní

Veça

bor

da

Jonç

a de

dun

a

Desm

azèr

ia

Alba

roja

Classes de presència en pinedes dunars (%) Classes de presència en pinedes no dunars (%)

Plantes característiques de pinedes dunars de pi pinyer Plantes característiques de pinedes no dunars de pi pinyer

Plantes del sotabosc LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

55Pl

ante

s de

l sot

abos

c

Arbustos i lianes


Figura 19.2. Presència de les espècies arbustives i lianoides al sotabosc de la pineda de pi pinyer i altres tipus de bosc en funció de la categoria d’evapotranspiració real (ETR)1 on es troben aquestes pinedes. La línia groga representa la presència de cada espècie en el conjunt de boscos de Catalunya independentment de l’ETR. Per a cada espècie, la columna fosca (esquerra) n’indica la presència en la pineda de pi pinyer, i la columna clara (dreta), la presència mitjana a la resta de boscos. Les espècies amb color marró són les que es poden associar clarament a la pineda de pi pinyer en cada ETR. Font: IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.

A la figura 19.2 es pot veure el percentatge de presència de les espècies arbustives i li-anoides que habitualment formen part del so-tabosc de la pineda de pi pinyer, en funció de la categoria d’evapotranspiració real (ETR)1 on es troba i ordenades de més a menys pre-sència de l’espècie en el conjunt de boscos de Catalunya amb independència de l’ETR (línia groga). Per a cada ETR, amb color mar-ró es destaquen les espècies que es poden associar a les pinedes de pi pinyer perquè són clarament més presents en aquest tipus de bosc que en la mitjana dels altres tipus.

El bruc boal, l’estepa borrera, l’aladern de fulla estreta, la bruguerola, el cap d’ase, el mata-poll i l’estepa negra són espècies molt habitu-als de les pinedes de pi pinyer, independent-ment de la disponibilitat d’aigua que hi hagi a l’ambient, i a més es troben més en aquestes pinedes que no pas en altres tipus de boscos, per a les mateixes condicions d’ETR. Cal dir, però, que moltes d’aquestes espècies són més típiques de brolles o de clarianes que de l’ambient ombrejat d’un bosc. On hi ha més aigua disponible (ETR moderada), aquestes plantes presenten una preferència més mar-cada per les pinedes de pi pinyer, i se n’hi afe-geixen altres, com el llentiscle, el galzeran, el grup d’argelagues i gatoses i el lligabosc me-diterrani. En canvi, altres plantes, com l’esbar-zer, el romaní i la farigola, tot i que són força abundants a les pinedes de pi pinyer, tenen una presència molt més alta en altres tipus de boscos, per a les mateixes condicions d’ETR.

Pinedes de pi pinyer Altres tipus de bosc Conjunt de boscos de Catalunya

Presència en ETR moderada (%)

Esba

rzer

Farig

ola

Rom

aní

Rosa

Garr

icGi

nest

ells

Heur

aM

arfu

ll i t

orte

llatg

eAr

gela

ga i

gato

saLl

entis

cle

Gine

bró

Bruc

boa

lCà

dec

Arç

blan

cAr

ítjol

Alad

ern

Botja

Galz

eran

Espí

gol

Xucl

amel

xilo

sti

Espa

rreg

uera

bos

cana

Llig

abos

c m

edite

rran

iAl

ader

n de

fulla

est

reta

Este

pa b

orre

raBr

ugue

rola

Rold

orCa

p d’

ase

Este

pa b

lanc

aM

atap

oll

Flor

de

sant

joan

Vida

lba

Este

pa n

egra

Llig

abos

c et

rusc

Arge

laga

neg

raGi

nest

a

80706050403020100

Presència en ETR baixa (%)

Esba

rzer

Farig

ola

Rom

aní

Rosa

Garr

icGi

nest

ells

Heur

aM

arfu

ll i t

orte

llatg

eAr

gela

ga i

gato

saLl

entis

cle

Gine

bró

Bruc

boa

lCà

dec

Arç

blan

cAr

ítjol

Alad

ern

Botja

Galz

eran

Espí

gol

Xucl

amel

xilo

sti

Espa

rreg

uera

bos

cana

Llig

abos

c m

edite

rran

iAl

ader

n de

fulla

est

reta

Este

pa b

orre

raBr

ugue

rola

Rold

orCa

p d’

ase

Este

pa b

lanc

aM

atap

oll

Flor

de

sant

joan

Vida

lba

Este

pa n

egra

Llig

abos

c et

rusc

Arge

laga

neg

raGi

nest

a

80706050403020100

Arbres acompanyants

56

És força habitual trobar altres espècies arbòries barrejades amb el pi pinyer, principalment l’alzina surera, l’alzina, el roure martinenc i altres pins, sobretot a les pinedes més humides. La presència d’aquestes espècies acompanyants augmenta la biodiversitat tant de flora com de fauna, atès que incrementa la diversitat de recursos que els organismes poden aprofitar.

20


Freqüència d’espècies acompanyants

La quantitat d’espècies acompanyants que hi ha a les pinedes de pi pinyer catalanes varia força en funció de les condicions climàtiques. Les que es troben en zones més seques (ETR baixa), en tenen menys: un 35% no en té cap i, quan n’hi ha, la majoria en tenen una i només unes quantes arriben a tenir-ne tres o més. En els ambi-ents més humits (ETR moderada), és més fàcil trobar-hi una o més espècies acompanyants, i es redueix al 10% la proporció de pinedes que no en tenen cap. Per tant, les pinedes de pi pinyer més humides són més diverses pel que fa a espècies arbòries.

Espècies freqüents i poc freqüents

A la figura 20.2 es pot veure la proporció de les espèci-es d’arbres acompanyants de la pineda de pi pinyer en funció de la categoria d’evapotranspiració real (ETR)1 on es troba, ordenades de més a menys presència de l’espècie en el conjunt de boscos de Catalunya. En co-lor marró es destaquen les espècies més clarament as-sociades a aquest tipus de pineda. L’alzina surera és l’espècie que mostra una associació més clara amb el pi pinyer (sobretot a les zones humides), segurament per la preferència d’ambdues espècies pels substrats silicis. Altres arbres acompanyants habituals són l’alzina, el pi pinastre, el pi blanc i el roure martinenc, els dos darrers només quan l’ETR és moderada, possiblement perquè quan hi ha més aigua disponible prefereixen els solells, com el pi pinyer.

Per a les espècies menys representades, la figura 20.2 mostra un zoom de l’escala per tal d’apreciar millor les variacions. L’escassetat de dades fa que no es pugui dir gaire cosa sobre la freqüència real d’aquestes es-pècies, però el zoom permet entreveure dues coses: 1) que la major part són espècies típiques de cultiu o de zones pertorbades (om, cirerer, olivera, falsa acàcia, lledoner i garrofer), i 2) que la probabilitat de trobar-hi alguna d’aquestes espècies és més alta en ETR bai-xa; això vol dir que en aquestes condicions de poca disponibilitat d’aigua, la pineda de pi pinyer sovint es troba al marge de zones agrícoles i, fins i tot, repoblant antics camps de conreu.

Figura 20.1. Percentatge de parcel·les de pineda de pi pinyer per cada categoria d’evapotranspiració real (ETR)1 amb 0, 1, 2 i 3 o més espè-cies d’arbres acompanyants. Font: IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.

50

40

30

20

10

0

Nombre d’espècies acompanyants

0 espècies 1 espècie 2 espècies 3 espècies o més

Percentatge de parcel·les de pineda de pi pinyer (%) ETR moderada ETR alta

Arbres acompanyants LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

57Ar

bres

aco

mpa

nyan

ts

Figura 20.2. Presència de les espècies d’arbres acompanyants del pi pinyer en la pineda de pi pinyer i altres tipus de bosc en funció de la categoria d’evapotranspiració real (ETR)1 on es troben aquestes pinedes. Les gràfiques interiors són zooms per apre-ciar les variacions quan les espècies són poc freqüents. La línia groga representa la presència de cada espècie en el conjunt de boscos de Catalunya independentment de l’ETR. Per a cada espècie, la columna de color verd fosc (esquerra) indica la presència en la pineda de pi pinyer, i la de color verd clar (dreta), la presència mitjana a la resta de boscos. Les espècies en color marró són les que es poden associar clarament a la pineda de pi pinyer en cada ETR. Font: IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.


Les espècies que tenen una columna fosca i alta seguida d’una altra de clara i petita són les que es troben preferentment associades a la pineda de pi pinyer. Per exemple: el roure martinenc (Quercus x cerrioides) és més probable trobar-lo acompanyant el pi pinyer que en altres tipus de bosc en els ambients més humits (ETR moderada), però quan l’aigua disponible és escassa (ETR baixa) aquesta preferència canvia.

Alzi

naPi

bla

ncPi

nass

aRo

ure

mar

tinen

cAl

zina

sur

era

Rour

e de

fulla

pet

itaRo

ure

de fu

lla g

ran

Arbo

çPi

nast

re Om

Cire

rer

Oliv

era

Fals

a ac

àcia

Lled

oner

Garr

ofer

Alzi

naPi

bla

ncPi

nass

aRo

ure

mar

tinen

cAl

zina

sur

era

Rour

e de

fulla

pet

itaRo

ure

de fu

lla g

ran

Arbo

çPi

nast

re Om

Cire

rer

Oliv

era

Fals

a ac

àcia

Lled

oner

Garr

ofer



Pinedes de pi pinyer

Altres tipus de bosc

Conjunt de boscos de Catalunya

70

60

50

40

30

20

10

0

70

60

50

40

30

20

10

0

70

60

50

40

30

20

10

0

6

5

4

3

2

1

0

6

5

4

3

2

1

0

Ocells nidificants

58

La presència i l’abundància d’un ocell determinat en una pineda de pi pinyer qualsevol varien en funció de les condicions ambientals concretes que s’hi donen. La comparació d’aquestes dades amb el conjunt de boscos de Catalunya ens proporciona una informació valuosa sobre l’interès de cada pineda per a la conservació de cada espècie i ens pot ajudar a interpretar l’estat del bosc.

21

Freqüència dels ocells nidificants a les pinedes de pi pinyer

La figura 21.1 mostra la presència mitjana dels ocells ni-dificants diürns que es troben a les nostres pinedes de pi pinyer, en funció de la seva categoria d’evapotranspiració real (ETR)1 i ordenats de major a menor presència en el conjunt de boscos de Catalunya. Això ens permet identificar les espècies que haurien d’aparèixer a les pinedes de pi pinyer i ens ajuda a valorar el seu interès per a la conserva-ció en el context català. Al costat del nom de l’espècie, se n’indica l’abundància màxima per al conjunt de categori-es d’ETR (en individus per km). Generalment, les espècies poc presents i poc abundants són les més susceptibles de mesures per a la seva conservació, però també les espèci-es més abundants poden ser-ho si l’objectiu de gestió està encaminat a una millora general de la fauna de la massa forestal. Podem identificar fins a vint espècies d’ocells per a les quals les pinedes de pi pinyer són un hàbitat favorable en el context de Catalunya. La major part, però, no presen-ten necessitats espacials des del punt de vista de conserva-ció, atès que són espècies freqüents o abundants.

• Espècies comunes. Apareixen en més del 60% de les pinedes de pi pinyer, i la majoria s’hi troben indepen-dentment de les condicions del bosc. Són semblants en les dues categories d’ETR considerades per al pi pinyer i coincideixen en general amb les espècies més comu-nes a Catalunya, excepte en el cas d’algunes espècies característiques d’ambients mediterranis, com ara la tórtora, la bosqueta vulgar, la mallerenga cuallarga o el mosquiter pàl·lid, molt present especialment en pinedes de pi pinyer amb ETR moderada. Algunes espècies fo-restals generalistes, com ara el rossinyol, el tallarol de garriga o el capnegre, mostren una clara preferència

per les masses de pi pinyer en zones d’ETR moderada, però no en les d’ETR baixa.

• Espècies freqüents. Apareixen entre el 30 i el 60% de les pinedes de pi pinyer. En una pineda de pi pinyer qualsevol només n’hi trobem unes quantes i van més lligades a les condicions específiques del bosc que les espècies comunes. Les pinedes de pi pinyer mostren una tendència general a perdre espècies relativament freqüents en altres tipologies forestals, com ara la ma-llerenga petita o el picot garser gros. En canvi, altres espècies pròpies de paisatges en mosaic, com ara l’oriol, tenen una major presència relativa en aquestes pinedes, tot i que només en zones d’ETR baixa.

• Espècies rares. Apareixen en menys del 30% de les pinedes de pi pinyer. Són difícils de trobar en aquest hà-bitat. Quan per al total de boscos de Catalunya no són rares o tenen una freqüència d’aparició significativament superior vol dir que es tracta d’una espècie marginal per als boscos de pi pinyer. Quan, al contrari, és una espè-cie rara als boscos catalans però la seva freqüència als boscos de pi pinyer d’una categoria d’ETR donada és significativament superior, vol dir que aquests boscos de pi pinyer són un hàbitat favorable per a l’espècie i, per tant, que la seva conservació va lligada a aquest hàbitat en el context de Catalunya. Els casos més clars són el del papamosques gris i el de l’astor en zones d’ETR baixa. En les pinedes de pi pinyer on l’ETR és moderada no es detecten preferències de cap espècie per aquestes masses per davant d’altres masses fores-tals de major complexitat estructural.

Ocells nidificants LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

59Oc

ells

nid

ifica

nts



Les espècies que tenen una columna fosca i alta seguida d’una altra de clara i baixa són les que es troben preferentment associades a les pinedes de pi pinyer. Per exemple: la bosqueta vulgar (Hippolais polyglotta), una espècie més aviat rara a Catalunya, es troba relativament poc representada en ambients més secs (ETR baixa), on prefereix els boscos de pi pinyer a la resta de boscos; a mesura que l’am-bient es fa més humit (ETR moderada), l’espècie disminueix però la seva preferèn-cia per les masses de pi pinyer augmenta.

Figura 21.1. Presència de les espècies d’ocells nidifi-cants diürns a les pinedes de pi pinyer i en altres tipus de bosc, i abundància màxima d’aquestes espècies a les pinedes de pi pinyer (*), en funció de la categoria d’evapotranspiració real (ETR)1 on es troben. La línia groga indica la presència de cada espècie en el conjunt de boscos de Catalunya, independentment de la cate-goria d’ETR. Per a cada espècie, la columna de color verd fosc (esquerra) indica la presència a les pinedes de pi pinyer, i la de color verd clar (dreta), la presència mitjana a la resta de boscos. Les espècies en color marró són les que es poden associar clarament a les pinedes de pi pinyer en cada categoria d’ETR. L’abun-dància màxima total (per al conjunt de pinedes pi pinyer, sense fer distincions d’ETR) s’indica a la base del gràfic, amb un valor al costat del nom de l’espècie, en individus per km (SD = sense dades). Font: Estrada et al., 2004 i Atles Climàtic de Catalunya.

Pinedes de pi pinyer Altres tipus de bosc

Conjunt de boscos de Catalunya

8,63

12,4

611

,97

7,91

6,95

9,35

4,79

6,05

7,74

4,79

6,05 3,6

5,27

11,4

91,

681,

681,

688,

391,

210,

96 1,2

1,92

5,27 1,5

2,87

0,97 SD

4,07

3,35

0,24 SD SD


Mer

laPi

t-ro

igTu

dóM

alle

reng

a ca

rbon

era

Pins

à co

mú

Carg

olet

Gaig

Talla

rol d

e ca

sque

tM

alle

reng

a bl

ava

Rasp

inel

l com

úBr

uel

Mal

lere

nga

empl

omal

lada

Mal

lere

nga

cual

larg

aGa

farr

óM

alle

reng

a pe

tita

Cucu

tM

osqu

iter p

àl·li

dRo

ssin

yol

Tord

com

úM

osqu

iter c

omú

Pico

t ver

dPi

cot g

arse

r gro

sTa

llaro

l cap

negr

eTa

llaro

l de

garr

iga

Tórt

ora

Pica

-soq

ues

blau

Coto

liuOr

iol

Bosq

ueta

vul

gar

Talla

rol g

ros

Papa

mos

ques

gris

Asto

r

120100806040200


Mer

laPi

t-ro

igTu

dóM

alle

reng

a ca

rbon

era

Pins

à co

mú

Carg

olet

Gaig

Talla

rol d

e ca

sque

tM

alle

reng

a bl

ava

Rasp

inel

l com

úBr

uel

Mal

lere

nga

empl

omal

lada

Mal

lere

nga

cual

larg

aGa

farr

óM

alle

reng

a pe

tita

Cucu

tM

osqu

iter p

àl·li

dRo

ssin

yol

Tord

com

úM

osqu

iter c

omú

Pico

t ver

dPi

cot g

arse

r gro

sTa

llaro

l cap

negr

eTa

llaro

l de

garr

iga

Tórt

ora

Pica

-soq

ues

blau

Coto

liuOr

iol

Bosq

ueta

vul

gar

Talla

rol g

ros

Papa

mos

ques

gris

Asto

r120100806040200

Producció i acumulació

60

La pineda de pi pinyoner és més productiva que els alzinars i les rouredes, però si la comparem amb els boscos catalans d’altres coníferes, és de les menys productives. La informació aquí recollida permet valorar les diferències de producció i fusta acumulada que es poden esperar en funció de les condicions ambientals i calcular de manera senzilla les dades de biomassa, carboni i CO

2 que

es requereixen als plans de gestió.

22

Càlculs de biomassa, carboni i CO2

La figura 22.1 recull els itineraris per calcular la biomassa acumulada, el carboni acumulat i el CO2 segrestat de l’atmosfera, a partir de les dades de volum de fusta amb escorça (VAE). Per obtenir el valor de la variable desitjada cal anar multiplicant a cada pas pel factor indicat al costat de la fletxa. Així, per exemple, des del VAE es pot estimar directament la quantitat de carboni aeri acumulat (CA) multiplicant el VAE per 0,43, o calculant primer la biomassa aèria (BA), multiplicant el VAE per 0,84, i tornant-ho a multiplicar per la concentració de carboni en tant per u, que per al pi pinyer és de 0,51. Els itineraris de càlcul descrits en aquesta figura són igualment aplicables a les produccions anuals de biomassa i de carboni i a la taxa de segrest anual de CO2, si en comptes del VAE es fa servir l’increment anual del volum de fusta amb escorça (IAVAE).

La diferència entre mesures obtingudes en inventaris suc-cessius, no només en diàmetres, permet estimar el crei-xement dels arbres. La figura 22.2 mostra com el pi pinyer distribueix el seu creixement aeri en els diferents compo-nents de l’arbre, sense tenir en compte els fruits. Més de la meitat de la matèria produïda (59%) es dedica als teixits llenyosos, dels quals la fusta ocupa la major part (31%), seguida de les branques, que constitueixen un percentat-ge considerable (19%), i l’escorça (9%). La resta, el 41% de la matèria aèria produïda, es dedica a les fulles.

Distribució de la matèria aèria produïda en les diferents fraccions

Figura 22.1. Itineraris per calcular la biomassa aèria (BA), el carboni aeri acumulat (CA) i el CO2 segrestat de l’atmosfera (CS) per la pine-da de pi pinyer a partir del volum de fusta en peu amb escorça (VAE). Els itineraris són igualment vàlids per calcular les produccions a partir de l’increment anual del volum amb escorça (IAVAE). Font: IFN3.

Figura 22.2. Distribució de la producció aèria neta (t/ha/any) del pi pinyer en els diferents components dels arbres. Font: IEFC.

×

× ×

×

Biomassa aèria

VAE(m3/ha)

BA(t pes sec/ha)

CA(t carboni/ha)

CS(t CO2/ha)

Carboniaeri

0,43

0,84

0,51 3,67

CO2segrestat

Fulles1,69

Branques0,76

Escorça0,38

Fusta1,27

Producció i acumulació LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

61Pr

oduc

ció

i acu

mul

ació

Producció i volum de fusta

La figura 22.3 mostra la producció de fusta, mesurada com la mitjana de l’increment anual de volum de fusta amb escorça (IAVAE), i la fusta acumulada, mesurada com la mitjana del volum en peu de fusta amb escorça (VAE), de les principals espècies arbòries segons l’ori-entació del bosc en les categories d’ETR1 on la pineda de pi pinyer és habitual. La figura mostra que a Catalunya el pi pinyer és una de les coníferes menys productives, tot i que presenta uns creixements més grans que els planifolis amb els quals pot compartir am-bient i territori. Als indrets on la disponibilitat d’aigua és limitada (ETR baixa), el pi pinyer es pot trobar també a les obagues, on presenta una clara millora, tant en creixement com en fusta en peu, amb valors propers als d’altres coníferes, com el pi blanc o la pinassa. Als solells, no presenta creixements ni acumula-cions de fusta majors, encara que tingui més aigua a la seva disposició (ETR moderada). El volum de fusta acumulat segueix el mateix patró que la producció i, per tant, no suggereix diferències en l’edat o l’historial de tallades.

Figura 22.3. Producció de fusta i fusta acumulada, mesurades respectivament com la mitjana de l’increment anual del volum de fusta amb escorça (IAVAE) i la mitjana del volum en peu de fusta amb escorça (VAE), de les principals espècies arbòries segons l’orientació del bosc en les categories d’ETR1 on la pineda de pi pinyer és habitual. Els valors d’IAVAE s’indiquen amb punts, i els de VAE, amb columnes. El color fosc indica orientació nord (obaga) i el clar orientació sud (solell). Per a cada espècie i categoria d’ETR s’han exclòs les mitjanes amb menys de deu parcel·les de bosc inventariades. Font: IFN2, IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.


Increment anual del volum amb escorça, IAVAE (m3/ha/any)Volum amb escorça. VAE (m3/ha)

VAE: Obaga Solell IAVAE: Obaga Solell

400

350

300

250

200

150

100

50

0

8

7

6

5

4

3

2

1

0

ETR moderada

8

7

6

5

4

3

2

1

0Alzina Alzina

sureraAvet Faig Pi

blancPi

negrePi

pinyonerPi

roigPinassa Pinastre Roure

martinencRoure

de fullapetita

Rourede fullagrossa

Alzina Alzinasurera

Avet Faig Piblanc

Pinegre

Pipinyoner

Piroig

Pinassa Pinastre Rouremartinenc

Rourede fullapetita

Rourede fullagrossa

400

350

300

250

200

150

100

50

0

ETR baixa

Característiques estructurals

62

L’estructura de mides dels arbres forma l’esquelet del bosc, és conseqüència de la gestió passada i condiciona la dinàmica i l’ús present del bosc. La comparació de les característiques estructurals d’una pineda de pi pinyer qualsevol amb totes les altres ens permet valorar la seva singularitat en el context del territori català.

23

Figura 23.1. Distribució de mides, àrea basal i alçària dominant de totes les parcel·les de pine-da de pi pinyer catalanes de l’IFN3 situades a la zona d’evapotranspiració real (ETR)1 moderada i orientació sud (solell). L’eix horitzontal mostra totes les parcel·les en ordre creixent d’àrea basal. La in-terpretació de la figura es descriu al text. Font: IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.

1. Per consultar la definició de les categories d’evapotranspiració real (ETR) i les particularitats del seu càlcul, vegeu l’annex 1.2. Per consultar tots els diagrames de característiques estructurals de les pinedes de pi pinyer recollides en aquest manual, vegeu l’annex 3.

Diagrames de les característiques estructurals de les pinedes de pi pinyer catalanes

La figura 23.1 mostra un exemple de representació gràfica de les distribucions de mides, àrees basals i alçària dominant de totes les parcel·les de pinedes de pi pinyer de l’IFN3 a Catalunya situades a la zona d’evapotranspiració real (ETR)1 baixa, amb orientació sud (solell). Aquesta mateixa figura i la resta de situacions considerades (ETR baixa i moderada, amb orientacions obaga i solell) es recullen al final d’aquest manual a l’annex 3.2 Les parcel·les estan ordena-des per ordre creixent d’àrea basal (AB) i les mides s’han agrupat en quatre classes: arbres petits (diàmetre normal, DN, entre 7,5 i

17,5 cm, en groc), arbres mitjans (DN entre 17,5 i 32,5 cm, en verd clar), arbres grossos (DN entre 32,5 i 47,5 cm, en verd viu) i arbres extraordinaris (DN més gran de 47,5 cm, en verd fosc). L’alçada de cada barra indica el valor d’AB total de la parcel·la, i la propor-ció de cada color, l’AB de la classe de mides corresponent. Amb un punt es representa l’alçària dominant dels arbres de la parcel·la.

Àrea basal (m2/ha) Alçària dominant (m)60

55

50

45

40

35

30

25

20

15

10

5

0

60

55

50

45

40

35

30

25

20

15

10

5

0

Petits Mitjans Grossos Extraordinaris Alçària dominant

ac

b

Característiques estructurals LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

63Ca

ract

erís

tique

s es

truct

ural

s

Figura 23.2. Distribució de mides (per classes diamètriques, en cm) de les tres parcel·les de pineda de pi pinyer indicades a la figura 23.1. La interpretació de la figura es descriu al text. Per a cada distribució, s’indica el nombre de peus (N), el diàmetre mitjà (DM) i l’àrea basal total (AB). Font: IFN3.

Interpretació dels diagrames de les característiques estructurals

Es poden mesurar les àrees basals per a cada classe de mides en una parcel·la de pineda de pi pinyer qualsevol i situar aquesta parcel·la en el context de Catalunya, per saber si té una estructura que és comuna o excepcional segons l’ambient on es troba (vegeu també l’annex 3).2 Per donar referències per a la interpretació es mostren com a exemples les distribucions de mides en classes diamètriques de tres parcel·les marcadament diferents (figura 23.2), indicades com a, b i c a la figura 23.1.

La situació a correspon a una parcel·la d’àrea basal mit-jana en la qual la majoria dels arbres pertanyen a les classes de mides més baixes, estructura típica d’una pineda jove amb una gran densitat de peus petits. A la situació b l’àrea basal és més alta i hi ha una proporció notable d’arbres mitjans, i fins i tot alguns de grossos. La situació c mostra una pineda de pi pinyer d’àrea basal mitjana amb alguns arbres mitjans, la majoria grossos i alguns d’extraordinaris, cosa que indica una pineda molt més estructurada.

D’altra banda, l’alçària dominant és un indicador de la qualitat d’estació, ja que els arbres creixen més en qua-litats d’estació altes. Això té importància a l’hora d’inter-pretar l’edat de la pineda i el seu historial d’aprofitaments: davant de dues distribucions idèntiques, la que té l’alçà-ria dominant més baixa ha trigat més temps a assolir la seva estructura i, per tant, és una pineda més vella i amb una gestió menys recent.

160

140

120

100

80

60

40

20

0

127

156

28 28

64

100

80

60

40

20

0

14 14

84

14 15 155

600

500

400

300

200

100

0

159

509

9557

N= 834 peus/ha, DM= 14 cm, AB= 14 m2/ha

Nombre de peus/ha

ExtraordinarisGrossosMitjansPetits

a

b

Classes diametrals (cm)

N= 161 peus/ha, DM= 40 cm, AB= 21 m2/hac

N= 403 peus/ha, DM= 23 cm, AB= 17 m2/ha

10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65

10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65

10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65

14

Maduresa de la pineda de pi pinyer

64

Les pinedes de pi pinyer són un dels boscos mediterranis més gestionats al llarg de la història, prin-cipalment per extreure’n els pinyons. De totes, les que han estat més anys sense aprofitament ens proporcionen, per la seva singularitat, una informació molt valuosa sobre el funcionament i dinàmica d’aquesta espècie.

24

Taula 24.1. Característiques del grau de maduresa de les parcel·les de pineda de pi pinyer dels inventaris forestals en les diferents categories d’ETR i a tot Catalunya. ETR = evapotranspiració real;1 AB = àrea basal. Font: IEFC, IFN2 i IFN3.

Figura 24.1. Percentatge de parcel·les de pineda de pi pinyoner dels inventaris forestals a Catalunya en funció de l’àrea basal de la parcel·la. Font: IEFC, IFN2 i IFN3.

Categoria d’ETR1 Valor d’AB que deixa per sobre el 10% de parcel·les (amb més AB)2

Percentatge de parcel·les amb arbres vius de Percentatge de parcel·les amb

arbres morts de

més de 30 cm més de 40 cm més de 50 cm més de 20 cm

ETR moderada 30,0 86,2 43,1 14,6 5,4

ETR baixa 24,7 90,6 41,5 1,9 5,7

Catalunya 26,7 87,7 42,2 11,2 5,3

1. Per consultar la definició de les categories d’evapotranspiració real (ETR) i les particularitats del seu càlcul, vegeu l’annex 1.2. En termes estadístics, aquest valor es coneix com a percentil 90.

Es poden utilitzar tres criteris, normalment necessaris però no suficients per si sols, per descriure el grau de maduresa d’un bosc:

• Àrea basal (AB). Les estructures més madures s’han de buscar entre les àrees basals més altes. Les AB baixes volen dir que fa poc que el bosc s’ha tallat o que la qualitat d’estació és molt baixa.

• Estructura de diàmetres. La presència d’arbres gros-sos i extraordinaris indica clarament que fa temps que el bosc no es talla, criteri necessari per considerar una estructura madura. A més, en una estructura madura s’han d’esperar pocs peus petits.

• Fusta morta. La presència de fusta morta (tant arbres morts en peu com arbres caiguts) és una característi-ca destacada dels boscos madurs, on els processos de competència entre individus donen lloc a la mort

Criteris per interpretar la maduresa del bosc

d’alguns d’aquests individus. En alguns casos aquest indicador no serveix, per exemple quan les pinedes han patit secades, i, per tant, la presència de fusta morta no és cap indicatiu de maduresa.

25

20

15

10

5

00-5 5-10 10-15 15-20 20-25 25-30 30-35 35-40 35-40 45-50 >50

Percentatge de parcel·les (%)

Àrea basal (m2/ha)

Maduresa de la pineda de pi pinyer LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

65M

adur

esa

de la

pin

eda

de p

i pin

yer

Figura 24.2. Distribucions diametrals de dues parcel·les de pineda de pi pinyer amb un grau de maduresa baix i alt segons la presència de peus de mida cada vegada més gran. Per a cada distribució, s’indica el nombre de peus (N), el diàmetre mitjà (DM) i l’àrea basal total (AB). Font: IFN3.

El punt següent és caracteritzar les pinedes de pi pinyo-ner de Catalunya en relació amb aquests tres criteris de maduresa. En relació amb l’àrea basal, la figura 24.1 re-presenta com es distribueixen les parcel·les dels inventa-ris forestals corresponents a aquestes pinedes en funció de la seva àrea basal, amb moltes parcel·les amb poca àrea basal però amb un rang que va fins a més de 50 m2/ha. A la taula 24.1 es mostra que, en el conjunt de Cata-lunya, l’AB corresponent al valor que deixa per sobre el 10% de parcel·les amb AB superior és 26,7 m2/ha. Per sobre d’aquest valor es troben les pinedes de pi pinyer més madures, segons aquest criteri.

En relació amb l’estructura de diàmetres, una elevada proporció de parcel·les de pineda de pi pinyoner tenen arbres vius més grossos de 30 cm de diàmetre normal, i aquest percentatge baixa a un 42,2% per als arbres més grossos de 40 cm, i a un 11,2%, per als de 50 cm (taula 24.1). A la figura 24.2 es mostren les distribucions diame-trals de dues parcel·les de pineda de pi pinyer amb ca-racterístiques de maduresa molt contrastades: la primera mostra una pineda jove, amb molts peus petits i alguns de mitjans; la segona és un exemple de pineda madura segons aquests criteri, amb arbres de diverses mides i la presència d’arbres de grans dimensions.

En relació amb la fusta morta, s’acompleix en una propor-ció baixa, ja que poc més del 5% de parcel·les mesurades de pi pinyer tenen arbres morts d’una certa mida en peu (taula 24.1). Encara que no és imprescindible que es com-

Grau de maduresa de les pinedes de pi pinyer

pleixin els tres criteris per poder considerar que un bosc és madur, les dades suggereixen que són poques les pine-des de pi pinyer de Catalunya (almenys les trobades a les parcel·les dels inventaris forestals) que es poden conside-rar madures. En molts casos aquests boscos madurs són petites taques localitzades en llocs poc accessibles que no queden registrades als inventaris tradicionals.

Classes diametrals

Bosc madur100

80

60

40

20

010 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65

14 14

84

1515514



Nombre de peus/ha Bosc jove700

600

500

400

300

200

100

0

509

15995

5714

10 15 20 25 30 35 40 45 50 55 60 65

Les pinedes de pi pinyer en el paisatge

66

Les pinedes de pi pinyer es distribueixen en el paisatge d’una manera molt diferent de la majoria dels boscos catalans. Es troben en pendents lleus o mitjans, i molt sovint tenen terres agrícoles i zones urbanitzades al seu voltant. Aquest contacte íntim amb l’activitat humana fa que el grau de fragmentació interna de les taques sigui molt remarcable.

25

La distribució de mides de les taques de pinedes de pi pinyer és molt semblant a la del conjunt de boscos catalans. La gran majoria fan menys de 25 ha (figura 25.1), tot i que només representen una part petita de la superfície total que ocu-pen aquestes pinedes. Les taques que superen les 50 ha, mida que es pot con-siderar mínima per representar una unitat de l’hàbitat, no arriben al 20%. El nombre de taques grosses, que en cap cas arri-ben a les 750 ha, és molt baix. Les més importants es localitzen a les comarques del Vallès Oriental i la Selva.

Pel que fa a l’orografia, al contrari del que succeeix amb la majoria de boscos, les pinedes de pi pinyer es troben bàsicament en zones amb pendent lleu i, en menor grau, amb pendent mitjà, i hi ha molt po-ques taques situades en fons de vall o en zones amb pendent fort (figura 25.2). Això es relaciona, sens dubte, amb dos fets: la distribució predominantment litoral que mostra el pi pinyer (que fins i tot pot fixar al-guns sòls sorrencs, com els de les dunes) i l’extens historial d’aprofitament que tots els pobles mediterranis han fet d’aquesta espècie, principalment per l’explotació dels pinyons, un recurs molt valorat per a l’ali-mentació humana (vegeu el capítol 26).

Figura 25.1. Histograma on es representa el percentatge de taques de pineda de pi pinyer i del conjunt de boscos de Catalunya en funció de la seva superfície (en ha). Font: Cartografia d’Hàbitats de Catalunya.

Figura 25.2. Proporció de la superfície de pinedes de pi pinyer i del conjunt dels bos-cos de Catalunya localitzats en fons de vall i en zones amb pendent lleu (<10º), mitjà (entre 10º i 20º) o fort (>20º). Font: Cartografia d’Hàbitats de Catalunya i MDE.

Mida i localització de les taques en el paisatge

80

70

60

50

40

30

20

10

0

Mida de la taca (ha)

[0,25) [25,50) [50,100) [100,200) [200,300) [300,500) [500,1000) >1000

Percentatge de taques (%)

Pinedes de pi pinyer Conjunt de boscos de Catalunya

Pinedes de pi pinyer Conjunt de boscos

Pendent fort (> 20º)

Pendent mitjà (entre 10º i 20º)

Pendent lleu (< 10º)

Fons de vall

Les pinedes de pi pinyer en el paisatge LES PINEDES DE PI PINYER. Indicadors

67Le

s pi

nede

s de

pi p

inye

r en

el p

aisa

tge

A la figura 25.3 es representen els tipus de cobertes del sòl que tenen les pinedes de pi pinyer en una franja de 100 m al seu voltant, i es comparen amb les del conjunt de boscos de Catalunya. Les terres agríco-les suposen la part més important de les cobertes que envolten aquestes pinedes, seguides dels boscos i plantacions. Però el punt clarament diferencial respecte del con-junt de boscos catalans és que les àrees urbanitzades i d’influència humana, que en altres tipus de boscos representen una part normalment petita, en aquest cas constitu-eixen gairebé el 18% del total. Aquest fet es relaciona sens dubte amb la distribució litoral de l’espècie, l’orografia on es troba i l’historial d’usos que ha suportat.

També en el cas de la fragmentació de les taques hi ha clares diferències entre les pinedes de pi pinyer i el conjunt dels bos-cos. Això es pot veure a partir del càlcul d’un senzill índex que permet mesurar el grau de fragmentació interna de les taques per vies principals, i que és la suma de la longitud de totes les carreteres (principals i secundàries) i les vies ferroviàries dividida entre la superfície de la taca (taca mínima = 25 ha). A la figura 25.4 es veu que més de dos terços de les taques del conjunt de boscos catalans no estan fragmentades, i que en canvi aquest valor no arriba al 50% en el cas de les pinedes de pi pinyer, que ho estan molt més (aproximadament el 30% de totes les taques té un índex de fragmentació superior a 2 km/km2).

Figura 25.3. Proporció de superfície al voltant de les taques de pineda de pi pinyer i del conjunt de boscos de Catalunya amb les diferents cobertes del sòl. Font: Cartografia d’Hàbitats de Catalunya.

Figura 25.4. Histograma que representa el percentatge de taques de pineda de pi pinyer i del conjunt dels boscos de Catalunya en funció del seu índex de fragmentació per vies principals, secundàries i ferroviàries, mesurat com el quocient entre la llargada total de les vies que la travessen i la superfície de la taca (en km/km2). Se n’han exclòs les taques amb un índex de fragmentació igual a 0 (no fragmentades). Els diagrames de sectors representen el percentatge de taques fragmentades de pineda de pi pinyer i del conjunt de boscos de Catalunya. Font: Cartografia d’Hàbitats de Catalunya.

Grau de connectivitat

Fragmentació de les taques

Boscos o plantacions d’arbres MatollarsPrats i herbassarsRoquissarsTerres agrícolesZones urbanitzadesAltres


Percentatge de taques (%)

Índex de fragmentació (km de vies per km2 de superfície de la taca)

8

7

6

5

4

3

2

1

0 1 2 3 4 5 6 7 8 9 10 11 12 13 14 15

Pinedes de pi pinyer Conjunt de boscos de Catalunya


Taques fragmentades

Taques no fragmentades

Foto

: Jav

ier L

osar

cos

Usos i aprofitaments històricsAprofitament de fusta i llenya Producció i aprofitament de pinyonsAprofitament cinegèticAprofitament de bolets i altres fongs

26

27

28

29

30

LES PINEDES DE PI PINYERUsos i aprofitaments

Usos i aprofitaments històrics

70

El pi pinyer és l’única espècie de pi de Catalunya de la qual s’aprofiten els pinyons per a l’ali-mentació humana. Per això, sempre ha estat una espècie apreciada i afavorida pels humans. Deixant de banda els pinyons, del pi pinyer també s’han utilitzat la fusta, les llenyes, la pega, les reïnes i l’escorça.

26

A les zones litorals, on el pi pinyer ha estat sempre més present, la seva fusta s’ha fet servir intensament per a la construcció de vaixells en èpoques antigues, com va passar amb el pi blanc (molt més abundant), i també per a la construcció d’edificis i la fabricació de mobles (bi-gues, taulons, portes i finestres, taules, etc.). Els darrers segles s’ha utilitzat sobretot per a vaixells de pesca de petites dimensions. Però, a partir del 1850, el ràpid crei-xement de la xarxa ferroviària va fer que es destinessin quantitats ingents de fusta de pi pinyer a les travesses de les vies, aprofitant els diàmetres considerables que poden assolir els troncs d’aquesta espècie.

La fusta

Els pinyons han estat consumits per l’home des de temps prehistòrics, i al llarg de la història han estat fruits de gran valor econòmic, condició que encara mantenen. A l’èpo-ca romana el pi pinyer es considerava un arbre fruiter, i d’aquell temps resten documentades moltes receptes cu-linàries on s’utilitzen pinyons: en embotits, amanides, dol-ços i salses. També d’aquesta època són les nombroses restes arqueològiques que denoten un important comerç i consum de pinyons arreu de la Mediterrània. Posterior-ment, a la Catalunya medieval, es fa esment dels pinyons en diversos documents de l’època, com per exemple els aranzels de Cotlliure (1249) i els de Tortosa (1242) o el manual de mercaderies de Barcelona (1385). Al qüesti-onari de Francisco de Zamora (1789) es diu parlant de Castelldefels: “Los bosques de la marina son de pinos; y los de los montes, de pinos y encinas, de que se hace brosa para hormigueros. Se hace también carbón, que debe consumirse en el lugar. Se recoge piñón.”

Els pinyons

Tot i no haver aclarit encara si el pi pinyer és una espècie autòctona o introduïda a Catalunya, se sap que és present a la meitat sud de la península Ibèrica des d’abans que hi arribessin els fenicis, els grecs i els romans. És indubtable que, des d’èpoques antigues, l’home ha afavorit l’expansió d’aquest pi a causa del valor dels pinyons, ja sigui per plan-tació, per dispersió accidental dels pinyons comercialitzats o per eliminació de la competència d’altres espècies. Per aquest motiu se l’anomena també pi ver, enfront dels altres pins, que implícitament són considerats bords.

Expansió de les pinedes de pi pinyer

Usos i aprofitaments històrics LES PINEDES DE PI PINYER. Usos i aprofitaments

71

Usos

i ap

rofit

amen

ts h

istò

rics

71Us

os i

apro

fitam

ents

his

tòric

s

El pi pinyer tolera sòls solts i salabrosos, i per això ha estat utilitzat per estabilitzar terrenys litorals. Mol-tes marines de les costes barcelonines i gironines estaven cobertes per pinedes de pi pinyer des de temps antics. A finals del segle xix i principis del xx, el pi pinyer es va utilitzar massivament en la fixació de les dunes de l’Empordà o del delta del Llobregat. Cal destacar, d’altra banda, l’elevat valor paisatgís-tic d’aquesta espècie, amb el seu particular port en forma de paraigua, que ja era apreciat pels romans. El paisatge de moltes zones litorals de Catalunya es caracteritza per la presència abundosa del pi pinyer.

El pi pinyer com a espècie pionera i protectora del sòl

Durant els segles xviii i xix, a causa de l’explosió de-mogràfica i les successives aplicacions de lleis de de-samortització, es van rompre molts terrenys de bosc de terra baixa per plantar-hi vinya. Posteriorment, l’aparició de la fil·loxera al final de segle, que va ma-tar totes les vinyes del país només en vint-i-un anys, va fer que alguns dels terrenys que ocupaven fossin recolonitzats pel bosc. En molts casos, el pi pinyer (i també l’alzina surera) va ser especialment afavorit per l’home, de manera que moltes de les pinedes ac-tuals provenen d’aquella època o tenen l’origen en la regeneració d’aquells pinyers pioners. A partir de la segona meitat del segle xx, molts bancals agrícoles marginals també van ser plantats amb pinyer.

L’expansió recent de les pinedes actuals

L’escorça de pi pinyer és la més rica en tanins de tots els pins. Per això va ser emprada en grans quantitats per adobar pells, juntament amb la de roures i alzines.A més de les llenyes gruixudes i les brancades que es gene-raven en la tallada de l’arbre, amb les podes de fructificació del pi pinyer es produïen moltes branques mitjanes i fines, que es cremaven en fleques i bòbiles. La llenya i les pinyes del pi pinyer també es carbonejaven, tot i donar menys rendiment i un carbó de qualitat molt inferior al d’alzina, roure, faig o auró. També se n’aprofitaven la pega i les reïnes, però amb menys intensitat que en el cas dels altres pins, atès que el pi pinyer és el menys resinós dels pins presents a Catalunya.

Altres aprofitaments

Aprofitament de fusta i llenya

72

Des d’antic la fusta de pi pinyer s’ha utilitzat per a la fabricació de mobiliari i construcció. A més, és una fusta molt resistent a la humitat, i per això és emprada en la restauració i construcció tradicional de vaixells. Tot i això, avui dia l’embalatge industrial i la trituració són les principals destinacions de la fusta d’aquesta espècie.

27

El color de l’albeca varia del blanc al crema amb tonalitats rogenques, i el duramen és rosat vermellós. Els canons solen ser tortuosos i presenten nombrosos nusos, sobretot a la part superior del tronc. No obstant això, els exemplars de bona conformació que han crescut en llocs fèrtils poden assolir canons de característiques tecnològiques excel·lents. La fusta, un cop seca, té una densitat propera als 590 kg/m3 al 12% d’humitat, i presenta una resistència i durabilitat elevades. En serrar-la desprèn una aroma característica de llimona i té un tacte greixós i lliscant. És fàcil de treballar, especialment pel que fa al serrat, l’assecat i l’encolat, però la presència de reïnes i nusos pot dificultar la mecanització.

Característiques tecnològiques de la fusta de pi pinyer

Anualment es tallen a Catalunya una mitjana d’uns 22.000 m3 de fusta amb escorça de pi pinyer, cosa que representa aproximadament un terç del creixement anual de l’espècie. Fins fa pocs anys s’emprava en la fabricació de mobiliari o en la construcció, especialment de vaixells, destinació per a la qual es reservaven els millors peus. Avui dia la fusta es destina principalment per a embalatge industrial (palets i bobines) i la trituració per fabricar tauler de partícules. Del total de fusta en roll consumida per les indústries de primera transformació a Catalunya, el pi pinyer representa prop del 3,5%, i al voltant del 5,5% si es considera només la fusta en roll procedent dels boscos catalans.

Aprofitament de la fusta de pi pinyer a Catalunya

Taula 27.1. Característiques dels productes fusters del pi pinyer.

Figura 27.1. Fusta de pi pinyer en seccions (a) radial, (b) transversal i (c) tangencial. Foto: Mario Beltran.

Productes Diàmetre (cm) Longitud de les trosses (m) Altres requeriments Preus a la indústria (€/t)

Estella i llenyes > 7 2,20 - 25 - 30Serra de qualitat mitjana (embalatge) > 12 2,20 - 12 - 35 - 45Xapa 35 > 2,80 sense nusos ni defectes aprox. 120

a b c

Aprofitament de fusta i llenya LES PINEDES DE PI PINYER. Usos i aprofitaments

73

Apro

fitam

ent d

e fu

sta

i lle

nya

73Ap

rofit

amen

t de

fust

a i l

leny

a

Alguns trets específics de les pinedes de pi pinyer ca-talanes expliquen les baixes qualitats de fusta que hi trobem. Gairebé totes són de propietat privada i, a més, de petites dimensions, cosa que en dificulta una gestió organitzada a llarg termini. Són estructures regulars amb torns de tallada d’uns vuitanta anys, però, a la pràctica, s’han generalitzat tant les tallades de selecció diametral que actualment hi ha una proporció baixa de pins pinyers amb bones característiques tecnològiques. D’altra ban-da, no s’acostumen a fer tallades de regeneració i, com que el pi pinyer no regenera gens sota l’ombra, sovint acaba essent substituït per l’alzina i l’alzina surera. A més a més, la poda natural és molt poc eficient i fa molts anys (potser cinquanta o seixanta) que no s’hi fan treballs de poda. Per tot això, d’aquí a poques dècades, la gran quantitat acumulada de nusos i la tendència de l’espècie a formar una capçada globosa i baixa faran del tot impos-sible l’aprofitament del pi pinyer per a fusta.

Condicionaments per a l’aprofitament fuster

El preu de la fusta de pi pinyer depèn del gruix i de la qua-litat dels rolls, que alhora determinen la destinació que se li pot donar. En peu, sol oscil·lar entre els 7,5 i els 10 €/t. Posada a indústria, la fusta per a trituració se situa al vol-tant dels 25-30 €/t, mentre que l’embalatge i altres pro-ductes de serra ho fa al voltant dels 40 €/t. La fusta per a xapa es pot arribar a pagar el triple que la de serra. Els preus mitjans de la fusta en roll de pi pinyer s’han man-tingut estables en valor nominal els darrers quinze anys.

Preus de la fusta de pi pinyer a Catalunya

La fusta en roll de pi pinyer es transforma en diferents productes. L’embalatge industrial (palets i bobines) n’és la destinació principal a Catalunya, i admet rolls de dià-metres variables (de més de 12 cm) i qualitat heterogènia (peces amb certa corba, presència de nusos, etc.). L’es-tella per a tauler aglomerat no té requeriments especials i es fan servir rolls que sovint no admeten altra destinació. La xapa (desenrotllament) necessita rolls rectes de dià-metre gros i amb pocs nusos (sovint d’altíssima qualitat), però és una destinació minoritària a Catalunya.

En altres èpoques, les llenyes de pi pinyer tenien valor comercial i eren aprofitades per a llars domèstiques, fle-ques, bòbiles, etc. Avui dia es prefereixen les llenyes de planifolis, però encara existeix un mercat local de costers i retalls de serradora per a la indústria de l’aglomerat. L’escorça (la més gruixuda dels pins catalans) s’utilitza en jardineria o en la depuració d’aigües residuals.

Principal destinació de la fusta en roll

Figura 27.2. Apilat de fusta de pi pinyer. Foto: Joan Rovira.

Producció i aprofitament de pinyons

74

El pinyó del pi pinyer és molt apreciat i es cotitza a un preu força elevat. Actualment, de tots els productes que s’aprofiten d’aquesta espècie, aquest és el que presenta un valor de mercat més alt. Tant és així que, tot i ser un arbre forestal, en molts indrets rep sovint el tracte i la consideració d’un arbre fruiter.

28

La recol·lecció i la comercialització de pinyes estan re-gulades dins de tot l’àmbit territorial de Catalunya per l’Ordre del 18 de juliol de 1991, modificada per l’Ordre de 5 de juliol de 1995. Aquesta normativa en prohibeix la recol·lecció fora del període que va de l’1 de novem-bre al 15 de maig.

L’interès de la recol·lecció de les pinyes no són les pi-nyes en elles mateixes, sinó els pinyons. La producció de pinyons, però, és variable. La taula 28.1 mostra un recull d’equivalències entre la producció de pinyes i la de pinyons que permet fer càlculs senzills de pes i nom-bre d’elements, a partir d’un quilo de pinya verda o seca i d’un quilo de pinyó amb closca i sense closca.

Es fa difícil estimar una producció de pinyes global per a Catalunya, però segons uns estudis fets en diver-ses pinedes de pi pinyer del país (joves, madures, d’al-ta i baixa qualitat, denses, esclarissades, etc.) durant un període llarg (2000-2009) s’han obtingut producci-ons mitjanes d’uns 750 kg/ha/any. Amb aquesta dada, i considerant una superfície de pi pinyer de 36.000 ha, la producció catalana s’estima en unes 27.000 t/any. L’aprofitament és encara més difícil de valorar. Les in-dústries del sector calculen que la quantitat mitjana de pinyes recol·lectades de manera controlada i registrada a Catalunya (és a dir, sense comptar els furts) se situa entre les 10.000 i 15.000 t/any, mentre que les dades ministerials (MAPA) del període 1996-2004 rebaixen aquesta quantitat a 3.000 o 4.000 t/any.

Regulació de l’aprofitament de pinyes

Relació entre pinyes i pinyons

Producció i aprofitament de pinyes a Catalunya

Nombre de pinyes Pes de pinya verda (kg) Pes de pinya seca (kg) Nombre de pinyons Pes dels pinyons amb closca (g) Pes dels pinyons sense closca (g)

3-4 1 0,6 240 155 35-406 1,6 1 390 250 45-6022-24 6-6,5 - - 1.000 -96-104 26-28 - - - 1.000

Taula 28.1. Equivalències de pes i nombre d’elements per a la producció de pinyes i pinyons del pi pinyer.

Producció i aprofitament de pinyons LES PINEDES DE PI PINYER. Usos i aprofitaments

75

Prod

ucci

ó i a

profi

tam

ent d

e pi

nyon

s75

Prod

ucci

ó i a

profi

tam

ent d

e pi

nyon

s

Tradicionalment l’aprofitament de la pinya s’ha fet de manera manual, pujant a l’arbre i ajudant-se amb perxes. Aquest treball és dur i perillós, i per això en els darrers anys s’han introduït en el sector les anomenades màquines vibradores, de les quals hi ha diferents models en el mercat. Aquestes màquines comporten un important avanç en el rendiment de l’operació i, si s’utilitzen correctament, no produeixen efectes negatius importants en els arbres.

El rendiment recol·lector de l’aprofitament de la pinya depèn de molts factors: la topografia, el port de l’arbre, l’estructura de la massa, l’accessibilitat i, sobretot, la producció de pinya de cada arbre. La mecanització, però, redueix sempre el temps de recol·lecció. De manera orientativa, la recol·lecció manual obté entre 200 i 300 kg de pinyes per jornal, i fins a 700 o 800 kg/jornal en masses molt productives. La recol·lecció mecànica, en canvi, pot recollir de 3.000 a 5.000 kg/jornal, i fins a 7.000 o 8.000 kg/jornal en els millors casos. Òbviament aquests rendiments estan molt lligats a la producció individual dels peus (que pot ser des de nul·la fins a 300 o 500 kg/arbre). Pel que fa al rendiment econòmic, segons els propietaris i abastadors de pinya, els preus de venda aproximats de pinya collida han estat durant el període 1998-2007 al voltant dels 0,25-0,50 €/kg. Són força habituals les oscil·lacions en els preus, i al final de la temporada poden pujar fins a 0,55-0,65 €/kg. Com a referència, prenent un preu mitjà de 0,33 €/kg pinya i una producció mitjana de 750 kg/ha/any, s’obtenen uns ingressos de 240 €/ha/any. Aquests rendiments poden ser més alts en finques de bona qualitat i quan s’orienta la gestió de la massa amb l’objectiu de millorar-ne la producció.

La mida de l’arbre, la seva capçada, l’espessor del bosc i la qualitat d’estació són els paràmetres silvícoles que més relació tenen amb la producció de fruit. Pel que fa al pi pinyer, com en moltes altres espècies, les masses aclarides i amb capçades ben desenvolupades produeixen més que no pas les masses denses. Per això, per augmentar la producció de pinyes cal fer aclarides des d’edats molt joves, i deixar els millors peus perquè puguin assolir capçades importants (vegeu la fitxa F2).

Sistemes d’aprofitament

Rendiments de l’aprofitament

Com augmentar la producció de pinya

NOTA: Per compatibilitzar l’activitat recol·lectora amb la conservació d’espècies, vegeu també les fitxes F8, F9, F10 i F11.

Figura 28.1. Els pinyons del pi pinyer són molt apreciats a la cuina. Foto: Javier Losarcos.

Aprofitament cinegètic

76

La caça a Catalunya té una importància econòmica i social molt rellevant. Per aquest motiu, una activitat cinegètica sostenible, ben gestionada, pot representar un complement econòmic en finques forestalment poc rendibles. Les peces de caça més apreciades a les pinedes de pi pinyer són el senglar, el tudó i la tórtora vulgar, i més recentment el cabirol.

29

El senglar és pràcticament l’única espècie de caça que pot produir un cert rendiment econòmic, perquè la seva carn és molt apreciada i les poblaci-ons han anat en augment darrerament, mentre que les de caça menor han disminuït. Darrerament, el nombre de captures de senglar (prop de 25.000 per temporada) mostra una tendència general ascendent, ja que actual-ment és una espècie en expansió que pateix una forta pressió cinegètica. Segurament, aquesta pressió fa que els senglars s’acostin cada cop més a les zones humanitzades, on causen danys als conreus i provoquen alguns accidents de trànsit, ja que, paradoxalment, en aquestes zones solen patir menys molèsties. D’altra banda, el fet que moltes de les pinedes mediterrà-nies no siguin explotades fa que sovint es trobin cada cop més cobertes per l’alzinar, i això proporciona hàbitats òptims a aquests animals.

El tudó és la segona espècie més apreciada a les pinedes de pi pinyer, bàsicament perquè empra els pins més grossos per fer el niu. Actualment és una de les espècies més caçades a Catalunya, amb gairebé 100.000 exemplars per temporada. L’augment, però, de les seves poblacions ha estat molt irregular. Així, mentre ha disminuït en els massissos mediterra-nis (cada cop més forestals), especialment com a hivernant, s’ha fet més freqüent a les planes i en els ambients humanitzats, i fins i tot ha arribat als parcs urbans, on no es permet la caça. Les majors densitats, fins a 12-13 parelles/km2 en període reproductor, es troben als paisatges en mosaic de boscos i conreus, i també a les pinedes més litorals.

Altres espècies cinegètiques també són caçades de manera més o menys habitual a les pinedes de pinyer, i en altres ambients mediterranis. És el cas de la tórtora vulgar, de la qual cada any es cacen uns 40.000 exemplars a Catalunya, i dels tords i les grives, amb gairebé un milió de captures anuals. Amb un menor nombre de captures també hi figura la garsa. A les pinedes de pi pinyer del Maresme també es caça la becada, i darrerament hi ha aparegut el cabirol, arran de les reintroduccions realitzades en diverses àrees del país.

Espècies cinegètiques

Tudó

Senglar

Cabirol

Aprofitament cinegètic LES PINEDES DE PI PINYER. Usos i aprofitaments

77

Apro

fitam

ent c

ineg

ètic

77Ap

rofit

amen

t cin

egèt

ic

En general, l’activitat cinegètica a les pinedes de pi pinyer no aporta un con-siderable valor econòmic afegit, ja sigui perquè les espècies cinegètiques no hi solen ser gaire abundoses o perquè les que hi són presents tampoc no són d’una gran vàlua econòmica. Tot i això, cal remarcar en determinades àrees la importància sobretot del tudó i la tórtora, i també del conill. Pel que fa a la caça major, el cabirol i el senglar poden aportar així mateix certs rendiments econòmics. Aquesta activitat esportiva ben gestionada pot comportar beneficis diversos als titulars dels terrenys, no necessàriament i únicament beneficis eco-nòmics directes, sinó rendes en espècie, com ara l’arranjament de camins o la cessió d’una part de les captures.

Per fer compatible l’activitat cinegètica amb la resta d’activitats és imprescin-dible una bona planificació dels diferents usos del territori, sobretot des que en els darrers anys les activitats de lleure a la naturalesa s’han incrementat. Per evitar conflictes no desitjats, és molt important també que hi hagi una bona senyalització de les zones de caça, principalment a les entrades i, en especial, quan tenen lloc les batudes, així com informació destinada als altres usuaris del bosc sobre els dies hàbils de caça.

Rendiment econòmic

Compatibilitat amb altres activitats

NOTA: Per compatibilitzar l’activi-tat cinegètica amb la conservació d’espècies, vegeu també el capítol 17, les fitxes F8, F9, F10 i F11 i els annexos A2 i A3.

Compte amb la mobilitzacióde poblacions cinegètiques

Les reintroduccions, introduccions i reforçaments poblacionals d’es-pècies cinegètiques s’han de fer de manera planejada amb estudis de viabilitat, per evitar efectes nocius o fins i tot contraris als desitjats. En el cas de la cabra salvatge a Catalunya, la superpoblació a escala local i l’expansió fruit de les darreres reintroduccions han provo-cat l’afectació de conreus, l’erosió del terreny, alteracions importants a la vegetació natural i l’aportació de carronyes i cabrits que afavo-reixen la colonització dels voltors i les àligues daurades, en detriment d’altres espècies.

Tord comúBecadaTórtora vulgar

GrivaGarsa

Aprofitament de bolets i altres fongs

78

A les pinedes de pi pinyer la diversitat de fongs és més baixa que a les pinedes de pi blanc. La majo-ria es poden trobar també sota altres boscos de coníferes, excepte quan la pineda de pi pinyer creix a les dunes. L’aparició dels bolets no comença fins a mitja tardor i es pot allargar fins a les primeres setmanes d’hivern, principalment a la franja litoral. Pocs dels bolets que hi creixen són comestibles.

30

Són pocs els fongs que fan micorizes amb el pi pinyer. Se’n destaca, pel fet de ser un bon comestible, el rovelló (Lactarius vinosus), un dels més apreciats, i també és un bon comestible l’agàric de bosc (Agaricus augustus). El frare (Inocybe fastigiata) i l’Inocybe geophylla són dos bolets micorízics tòxics molt comuns en aquestes pinedes. En els ambients més ruderals, hi creix Lepiota pseudohelveola, un bolet extremadament perillós perquè la seva toxina és mortal. Entre les espècies lignícoles, són molt freqüents el bolet de pi (Hypholoma fasciculare), Lentinellus omphalodes i Paxillus panuoides, a les branques caigudes; Gymnopilus spectabilis creix a les soques dels arbres tallats, mentre que Pholiota gummosa ho fa a la fusta enterrada i Mycena seynii creix exclusivament a les pinyes. A les pinedes sorrenques i a les dunes fixades amb pi pinyer, hi creixen Battarrea stevenii, l’ou del diable violaci (Phallus hadriani), Inocybe heimii, la pota de cavall (Scleroderma polyrhizum) i la pota de cavall bruna (Pisolithus arhizus), entre altres.

La taula 30.1 mostra els bolets més comuns o més repre-sentatius de les pinedes de pi pinyer, agrupats segons el seu tipus de nutrició.

Fongs que prefereixen les pinedes de pi pinyer

Els bolets més comuns o més representatius de les pinedes de pi pinyer

Taula 30.1. Característiques dels bolets més comuns o més representa-tius a les pinedes de pi pinyer. La columna de presència fa referència a l’estat de conservació de l’espècie a Catalunya i les abreviatures són les següents: MC (molt comú), C (comú), O (ocasional), R (rar), MR (molt rar).

Nom català Nom científic Utilitats i curiositats Presència

Dacrymyces stillatus

No comestible MC

Gymnopilus spectabilis

Tòxic C

Bolet de pi, flota de pi, rovelló de pi

Hypholoma fasciculare

Tòxic MC

Lentinellus omphalodes

No comestible C

Mycena seynii No comestible, creix sobre les pinyes

MC

Paxillus panuoides Tòxic MC

Pholiota gummosa No comestible C

Schizophyllum commune

No comestible MC

Lignícoles Fongs que es nodreixen de restes llenyoses

Mycena seynii

Aprofitament de bolets i altres fongs LES PINEDES DE PI PINYER. Usos i aprofitaments

79

Apro

fitam

ent d

e bo

lets

i al

tres

fong

s 79

Apro

fitam

ent d

e bo

lets

i al

tres

fong

s


Agàric de bosc Agaricus augustus Bon comestible OBattarrea stevenii No comestible MRClitocybe font-queri No comestible O

Estrelleta petita Geastrum nanum No comestible COrella de gat, orella de gat blanca, barretet, barret de ca-pellà, orella de llebre blanca, orella de rata.

Helvella crispa Tòxic quan és cru, comestible després de bullir-lo i rebutjar-ne l’aigua

MC

Gírgola de pi, gírgola de marina, orellana de terra

Hohenbuehelia geogenia

Comestible, poc apreciat

C

Ileodictyon gracile No comestible MRLepiota clypeolaria No comestible CLepiota pseudohelveola

Tòxic mortal R

Lophodermium pinastri

No comestible, creix a les acícules

MC

Pet de llop Lycoperdon molle No comestible CLyophyllum infumatum

No comestible O

Marasmius androsaceus

No comestible MC

Orella d’ase Otidea alutacea No comestible OOu del diable violaci

Phallus hadriani No comestible R

Pota de cavall Scleroderma polyrhizum

No comestible MC

Humícoles Fongs que es nodreixen de l’humus vegetal


Cortinarius varius No comestible OHydnellum zonatum No comestible C

Frare Inocybe fastigiata Tòxic MCInocybe geophylla Tòxic MC

Inocybe heimii No comestible C

Lactarius vinosus Bon comestible i apreciat C

Pota de cavall bruna Pisolithus arhizus No comestible C

Fetjó Rhizopogon luteolus

Comestible de baixa qualitat MC

Cualbra de pineda Russula torulosa No comestible MC

Molleric, molleric clar, moixí, mollic, pixacà, pixacà groc, grogues, pinetell

Suillus bellini Comestible C

Mataparent de carn groga, pixacà

Xerocomus chrysenteron No comestible C

Micorízics Fongs el miceli dels quals fa simbiosi amb les arrels d’una planta i a través seu s’intercanvien nutrients

Agàric de bosc Lepiota pseudohelveola

Foto

: Jav

ier L

osar

cos

LES PINEDES DE PI PINYERFitxes de bones pràctiques

Sistemes d’extraccióItineraris silvícoles per a la producció de pinyesGestió per a la caça de la tórtora vulgarGestió per a la caça d’altres espècies cinegètiquesPlaguesLa processionària dels pins i els cedresMaluresCompatibilitat dels treballs forestals amb la faunaConservació de la biodiversitat en la planificació forestalConservació de la biodiversitat al moment de la talladaGestió per a la conservació de l’esquirol

F 01

F 02

F 03

F 04

F 05

F 06

F 07

F 08

F 09

F 10

F 11

Sistemes d’extracció

82

F 01

L’aprofitament del pi pinyer a Catalunya s’efectua generalment pel sistema de tronc sencer. La tallada i el processat es fan amb serra mecànica i el desembosc es realitza amb tractor agrícola o skidder fins a pista. En situacions complicades d’accessibilitat s’empren animals de tir. Les princi-pals finalitats de la fusta de pi pinyer són serra i trituració.

NOTA: Per compatibilitzar els treballs forestals amb la conser-vació d’espècies, vegeu les fitxes F8, F9, F10 i F11.

Els aprofitaments de pi pinyer es realitzen mitjançant el sistema de tronc sencer. Es fan tot l’any excepte a l’es-tiu, per evitar el risc d’incendi. Solen ser aprofitaments complementaris amb altres espècies, en tallades puntu-als de peus o de rodals. Es concentren a les comarques de la Selva, el Vallès Oriental, el Maresme, el Gironès i el Baix Empordà (figura F1.1), i se n’aprofiten una mitjana de 22.000 m3/any. Algunes trosses arriben a fer més de 50 cm de diàmetre.

Aprofitament forestal del pi pinyer

La tallada, el desbrancat i el despuntat es fan a peu d’ar-bre manualment, amb serra mecànica. Una particularitat d’aquesta espècie és que la capçada tendeix a adquirir la forma d’un para-sol, i això fa que hi hagi una gran quan-titat de branques i nusos que disminueixen la qualitat de la fusta i incrementen el temps de processat. En molts casos, el pi pinyer no es presenta en masses pures, i això també en dificulta l’aprofitament.

Tallada i elaboració

Després de la preparació, els troncs s’arrosseguen normalment de forma mecanitzada fins al punt de reunió. El desembosc mecanitzat es realitza fonamentalment cap a dalt, ja que l’estirada manual del cable des del tractor fins als troncs és molt menys feixuga en descens que cap a dalt. El tractor agrícola adaptat per a treballs forestals és el més habitual, gràcies a la seva versatilitat, però té un rendiment menor que el tractor arrossegador o skidder (20 t/jornal i 60 t/jornal, respectivament). També es fa servir la tanqueta. El desembosc amb animals (cavalls o mules) es fa en descens o en pla. És adient en terrenys poc accessibles, amb obstacles o sensibles al pas de maquinària i/o ròssecs d’arrossegament. Seguidament, la fusta s’apila segons finalitats, atenent sobretot a criteris de rectitud i diàmetre. Aquestes piles es formen habitualment amb la pala davantera de l’equip d’arrossegament i permeten optimitzar la fase de càrrega en camió.

Desembosc i apilat

Figura F1.1. Evolució dels aprofitaments de pi pinyer a les principals comarques que en fan. Font: DMAH.

Fusta (m3)

Anys

Selva Gironès Baix EmpordàMaresmeVallès Oriental

250.000

200.000

150.000

100.000

5.000

0

2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007

LES PINEDES DE PI PINYER. Fitxes de bones pràctiques

83Si

stem

es d

’ext

racc

ió

El factor limitant més important de l’aprofitament d’aques-ta espècie és el gran nombre de branques, que redueix el rendiment dels treballs i devalua el preu que pot assolit la fusta al mercat. D’altra banda, en el moment de fer l’ex-tracció cal anar molt en compte amb els arbres llavorers, per no destorbar l’aprofitament dels pinyons, que tenen un gran valor comercial.

Limitacions a l’aprofitament

La càrrega dels camions s’efectua amb la grapa que duen incorporada, amb les peces paral·leles a l’eix longitudinal del camió quan són troncs sencers de 8 o 9 m. Per a fusts més llargs, es carrega part de la fusta sobre la cabina sen-se sobrepassar les mides màximes admeses per al trans-port. S’utilitzen generalment camions de dos o tres eixos, amb una capacitat de càrrega útil d’unes 12 t (PMA - tara) i peces de fins a 5 m.

Transport

Una bona xarxa viària inicial permet la realització dels treballs silvícoles de millora i facilita els aprofitaments. També és recomanable el trossejat fins a 40-50 cm de la brancada que queda a peu d’arbre quan es fa aprofi-tament de tronc sencer, per facilitar-ne la incorporació al sòl i la reposició de nutrients. És prescriptiva la retirada a 20 m a banda i banda de camins com a mesura de pre-venció d’incendis.

Recomanacions a l’aprofitament

Figura F1.2. Tallada de pi pinyer. Foto: Joan Rovira.

Figura F1.3. Tallada de pi pinyer. Foto: Joan Rovira.

Figura F1.4. Desembosc i apilat de fusta de pi pinyer. Foto: Joan Rovira.

Itineraris silvícoles per a la producció de pinyes

84

F 02

Els itineraris silvícoles són diferents maneres d’arribar a un objectiu concret de producció, en aquest cas, la producció de pinyes. A les pinedes de pi pinyoner, la producció elevada de pinyes s’aconsegueix amb aclarides fortes i graduades en el temps concentrades principalment quan la massa encara és jove.

A partir dels models de creixement per a una sèrie de den-sitats de peus, descrits al capítol 10 (figura 10.5), podem establir diferents maneres d’arribar a un objectiu de pro-ducció de fusta en concret. De cadascuna d’aquestes ma-neres se’n diu un itinerari silvícola. Cada itinerari és definit per l’ordenació en el temps i en l’espai d’una sèrie d’inter-vencions silvícoles lligades entre elles, tenint en compte l’objectiu concret de producció. Així, el nombre d’arbres que s’han d’extreure en la darrera tallada depèn de la quantitat d’arbres que s’hagin extret en aclarides anteriors, de la intensitat d’aquestes aclarides, del temps transcor-regut entre unes i altres i del nombre d’arbres inicial. En el cas el pi pinyer, quan l’objectiu és afavorir la produc-ció de pinya, les aclarides han de ser precoces, fortes i graduades en el temps, de manera que la darrera acla-rida es produeixi abans que la massa hagi arribat a una edat superior al 40% del torn. Si la primera aclarida es retarda gaire, el creixement en diàmetre es fa més lent, la poda natural avança i la capçada es redueix en excés. En aquestes condicions, són necessàries unes quantes aclarides graduals perquè la massa comenci a respondre i els arbres formin una capçada capaç de produir pinyes.

La taula F2.1 recull els valors de producció de pinyes als 15 anys per a rodals de pi pinyer de densitat alta (al vol-tant de 1100 peus/ha), mitjana (al voltant 600 peus/ha) i baixa (al voltant de 300 peus/ha), per a dues qualitats d’estació, alta i baixa. Aquests rodals es poden consi-derar representatius dels que es troben a la península Ibèrica. La taula mostra la disminució gradual del nom-bre d’arbres per hectàrea cada deu anys des del principi fins al final del torn, així com les variacions del diàmetre mitjà i la producció de pinyes al llarg d’aquests anys. Els resultats de la taula F2.1 posen de manifest les importants diferències entre rodals pel que fa a la pro-ducció de pinyes, en funció de la densitat inicial i la qualitat d’estació. Així, les produccions són gairebé tres vegades més altes en els rodals de qualitat alta, en comparació amb els de la mateixa densitat situats en qualitat baixa. També hi ha diferències, encara que menors, en les produccions de rodals segons la densi-tat inicial d’arbres, de manera que els arbres que han crescut en densitats inicials més baixes tenen una pro-ducció de pinyes prop d’un 20% superior a la dels que han crescut en densitats altes.

Criteris per elaborar els itineraris Taules de producció de pinyes

Figura F2.1. Explotació forestal per a l’aprofitament dels pinyons de pi pinyer. Foto: Javier Losarcos.


85Iti

nera

ris s

ilvíc

oles

per

a la

pro

ducc

ió d

e pi

nyes

(B) Qualitat d’estació baixa

(A) Qualitat d’estació alta

Taula F2.1. Característiques dels diferents itineraris silvícoles per a la producció de pinyes als 15 anys per a rodals de pi pinyer de densitat alta (1100 peus/ha), mitjana (625 peus/ha) i baixa (333 peus/ha), en dues qualitats d’estació, alta i baixa. Font: Montero et al. 2004.

NOTA: Per compatibilitzar els treballs forestals amb la conservació d’espècies, vegeu les fitxes F8, F9, F10 i F11.

Edat (anys)

Densitat alta Densitat mitjana Densitat baixa

Densitat(peus per ha)

Diàmetre mitjà(cm)

Producció pinyes

(kg per ha)



Producció pinyes

(kg per ha)



Producció pinyes

(kg per ha)

15 1100 15,1 43,4 625 16,6 51,8 333 18,4 64,420 874 18,0 63,1 501 19,6 72,4 276 21,4 85,630 581 23,1 98,2 337 25,1 109,3 196 27,2 123,740 413 27,5 127,8 242 29,7 140,6 146 32,5 156,450 311 31,2 152,6 184 33,7 167,1 114 36,7 184,160 247 34,3 173,2 146 37,1 189,5 93 40,3 207,370 203 36,9 190,5 121 40,0 208,1 87 43,3 227,280 172 39,1 204,9 103 42,4 223,9 67 46,0 244,1

Edat (anys)

Densitat alta Densitat mitjana Densitat baixa



Producció pinyes

(kg per ha)



Producció pinyes

(kg per ha)



Producció pinyes

(kg per ha)

15 1100 10,0 6,9 625 11,5 15,3 333 13,7 27,920 954 11,2 14,9 562 12,7 23,3 314 14,8 35,430 726 13,4 29,5 457 14,8 37,7 278 16,8 49,040 570 15,3 42,0 378 16,7 50,2 249 18,5 60,350 463 16,9 52,7 320 18,3 60,8 236 19,3 65,460 387 18,3 61,9 276 19,7 69,8 204 21,2 78,270 332 19,5 69,6 244 20,9 77,4 188 22,2 85,080 292 20,6 76,1 218 21,9 84,0 175 23,1 90,7

Gestió per a la caça de la tórtora vulgar

86

F 03

A les pinedes de pi pinyer, la tórtora vulgar és especialment comuna a les situades al voltant d’àrees obertes, com ara conreus i pastures. És una de les espècies més caçades durant el període de mitja veda, però les seves poblacions es troben en fort declivi, i caldrien estudis específics per conèi-xer-ne els motius i adaptar l’activitat cinegètica al seu estat real de conservació.

Densitats de tórtora vulgar

Pressió cinegètica a Catalunya

Fenologia de la tórtora vulgar

A Catalunya mostra una clara preferència per les altituds baixes, entre els 0 i els 600 m, de manera que a partir dels 1.000 m és molt escassa. Les màximes densitats mitjanes es donen en paisatges en mosaic de caràcter mediterrani (5,3 parelles/km2) o submediterrani (6,7 parelles/km2). A les pinedes mediterrànies es poden trobar 3,4 parelles/km2 de mitjana, i arribar a assolir un màxim de 20,4 parelles/km2.

Formació de parelles

Construcció del niu

Posta i covament dels ous

Creixement dels polls

Migració

Període general de caça de la tórtora vulgar

Període G F M A M J J A S O N D

Figura F3.1. Fenologia de la tórtora.

La tórtora vulgar és una espè-cie estival transsahariana. Els primers exemplars arriben a fi-nals de març, si bé el gruix de la població arriba entre l’abril i el maig. A mitjan agost comen-cen la tornada cap als quarters d’hivernada, tot i que els més tar-dans no ho fan fins a comença-ment d’octubre. Ocupa ambients mediterranis i submediterranis, sobretot els paisatges agrofo-restals, els llindars de bosc i les pinedes esclarissades, atès que fa servir els arbres per criar al-hora que s’alimenta al terra. Fa dues postes, la primera a final de maig o començaments de juny, i la segona a final d’aquest mes.

Com que és una espècie de caràcter estival, el període de caça de la tórtora vul-gar només es pot aplicar durant la mitja veda, que va des de mitjan agost fins a primers de setembre, i es regula específicament per a cada província i per a cada temporada hàbil de caça. La pressió de caça a Catalunya es pot considerar exces-siva, ja que per una població nidificant estimada entre 44.179 i 69.267 parelles, en el mateix període es van caçar en un any 53.421 exemplars. A més, l’espècie es troba en declivi a Catalunya, segurament (i entre altres factors) per l’alteració de les àrees d’hivernada. Per tot això, el nombre de captures per caçador i dia s’hauria d’adequar a l’estat de les seves poblacions.


87Ge

stió

per

a la

caç

a de

la tó

rtora

vul

gar

Modalitats de caça de la tórtora vulgar Control sanitari de les tórtores caçades

La modalitat més practicada per a la caça de la tórtora vulgar és l’aguait o l’espera. Consisteix a restar amagat en llocs fixos prèviament estudiats i preparats a fi d’aba-tre la peça, gairebé sempre al vol, només excepcional-ment amb l’animal aturat. Durant la mitja veda, en algu-nes províncies l’ordre de vedes especifica que només es pot caçar des de llocs fixos o sense utilitzar gossos.

Sempre que les peces es comercialitzin per al consum humà, hauran de ser prèviament inspeccionades per un veterinari oficial. Els coloms, tudons i tórtores són porta-dors del protozou Trichomonas gallinae, que afecta indi-rectament diverses espècies amenaçades, sobretot rapi-nyaires, que consumeixen aquests ocells.

Taula F3.1. Característiques de la gestió per regular la presència de la tórtora vulgar.

NOTA: Per compatibilitzar l’activitat cinegètica amb la conservació d’espècies, vegeu també el capítol 17 i les fitxes F8, F9, F10 i F11.

Gestió per regular la presència de la tórtora vulgar

Objectiu Actuacions silvícoles Actuacions complementàries Estudis de seguiment Pressió de caça

Afavorir la població de tórtora vulgar

Afavorir la presèn-cia del paisatge en mosaic i els espais forestals oberts.

Respectar i afavorir la presència d’arbres petits i sotabosc, per-què fa el niu a una alçada inferior que altres columbiformes.

Diversificar el paisatge i sembrar conreus de cereal, especialment blat. Els conreus de gira-sol i els horts també li són favorables.

Deixar parcel·les de conreus de cereal o de gira-sol sense collir.

Suplementar amb llavors a l’inici de l’arribada de la migra-ció prenupcial.

Garantir zones d’abeurada durant l’estiu.

Controlar els gats assilvestrats, que en són depredadors.

Censar i vigilar la tendèn-cia poblacional i estudiar l’èxit reproductor.

Estudiar la interacció amb la tórtora turca en àrees agrícoles.

Incorporar coneixements sobre l’afectació de l’espècie en àrees d’hivernada al sud del Sàhara.

Regular la mitja veda per no afectar el covament de les segones postes d’ocells, atès que la pèr-dua d’un adult significa la pèrdua de la posta.

Regular-ne les quotes de captura en funció de la mida poblacional.

Si convé, descatalogar-la com a espècie cinegètica i prohibir-ne la caça en certes àrees.

Control de la població de tórtora vulgar

Afavorir les masses forestals tancades i contínues, ja que habita en boscos oberts i ambients agroforestals.

Incrementar-ne les captures, si les poblacions es recuperen de manera suficient i amb garanties de manteniment.

Gestió per a la caça d’altres espècies cinegètiques

88

F 04

Àmbit d’aplicació de les mesures de gestió

Mesures de gestió per afavorir la presència d’espècies cinegètiques

Per garantir l’èxit de les mesures de gestió enca-minades a afavorir la presència de determinades espècies de caça en un territori prou extens, convé aplicar-les coordinadament, més enllà de les finques particulars, de vegades en una àrea privada de caça (APC) i de vegades en un conjunt d’aquestes. Caldria que els plans d’aprofitament cinegètic de les finques es fonamentessin en censos poblacionals fets amb metodologies rigoroses i estandarditzades per a tot el territori català. Correspondrà als inves-tigadors la tasca d’establir aquestes metodologies i als tècnics independents de les APC, de fer-ne el seguiment in situ.

A continuació es mostren algunes recomanacions de gestió per afavorir la presència de les diferents espècies cinegètiques que poden ser presents a les pinedes de pi pinyer. De vegades, una gestió per afavorir una espècie determinada n’acaba perjudi-cant d’altres. Per aquest motiu, independentment de les mesures concretes que es proposen per a cada espècie, una de les claus generals de la gestió cine-gètica és una diversificació del paisatge que combini àrees d’alimentació amb àrees de refugi.

Cabirol

Situació

En expansió. Tot i que més freqüent als boscos humits de l’estatge montà amb pastures intercalades, darrerament també apareix en pinedes de pi pinyer fins al Maresme.

Mesures de gestió

Desbrossar el sotabosc, reduir el nombre de peus i fer clarianes per afavorir l’estrat herbaci (aliment principal).Regular-ne la caça en funció de la viabilitat de les seves poblacions locals. Regular l’expansió de l’espècie a les àrees on poden causar més impac-tes, atès que hi manquen els seus principals predadors.

Espècies de caça major

Senglar

Situació

Principal espècie de caça major en nombre i valor econòmic total, arreu dels boscos de Catalunya.

Mesures de gestió

Diversificar el paisatge i sembrar conreus de blat de moro i altres cere-als que garanteixin un complement alimentari a l’estiu i evitin el desplaça-ment de senglars.Garantir zones d’abeurada i zones per als banys de fang, sobretot a l’estiu, mantenir àrees de refugi, sense intervenció, amb sotabosc espès, i afavorir la producció de glans dels roures.Actualment, però, s’han autoritzat diverses batudes per reduir el creixe-ment de la població de senglars a tot Catalunya. Per les molèsties que poden ocasionar les batudes sobre la nidificació d’espècies sensibles, la llei en restringeix la caça en determinades dates i indrets on nien el trencalòs, l’àguila daurada i l’àguila cuabarrada. En el cas de les pinedes de pi pinyer també cal restringir-ne la caça en àrees vitals del gall fer.

El senglar i el tudó són les dues espècies més caçades a les pinedes de pi pinyer. La resta d’espè-cies cinegètiques solen ser més abundants en altres hàbitats o bé es troben en aquestes pinedes durant un període concret de l’any. Abans de caçar qualsevol espècie cal tenir en compte el seu estat de conservació local i global.


89Ge

stió

per

a la

caç

a d’

altre

s es

pèci

es c

ineg

ètiq

ues

Espècies de caça menor

Gest

ió p

er a

la c

aça

d’al

tres

espè

cies

cin

egèt

ique

s

NOTA: Per compatibilitzar l’activitat cinegètica amb la conservació d’espècies, vegeu també el capítol 17, les fitxes F8, F9, F10 i F11 i els annexos A2 i A3.

Situació

Pinedes de pi pinyer humides costaneres, sobre-tot durant la migració.

Mesures de gestió

Afavorir les pinedes de pi pinyer amb pins madurs, molt ombrívoles, perquè són formacions amb pocs arbustos i amb pastures humides riques en cucs de terra.

Becada

Situació

El tord ala-roig és hivernant. La griva pot nidificar-hi però no és habitual. El tord comú augmenta molt a l’hivern.

Mesures de gestió

Mantenir les àrees arbustives d’alimentació i ambients agrícoles a les proximitats de les pinedes.

Situació

El conill pot ser abundant a les pinedes de pi pinyer, perquè és un bosc amb pocs arbustos i que pot tenir pastures a sota.

Mesures de gestió

Diversificar el paisatge: conreus de cereals no intensius, no dallar a la primavera (sense pesticides, herbicides ni adobs químics). En grans masses boscoses homogè-nies, mantenir les àrees de refugi que suposen les pinedes en àrees dominades pels conreus, i mantenir àrees de pastura extensiva.

Afavorir les pastures sota els peus de pi pinyer per mitjà de la ramaderia.

Tord ala-roig, tord comú i griva

Perdiu, conill i llebre

Situació

Nidificant i sedentària.

Mesures de gestió

No calen mesures de gestió per afavorir-la, ja que només es caça perquè es considera una espècie que ocasiona danys a altres espècies cinegètiques. És una peça de caça sense valor econòmic.

Garsa

Plagues

90

F 05

Els insectes defoliadors i els perforadors són els dos grups que causen danys més importants a les pinedes de pi pinyer, tot i que hi ha unes quantes espècies que en poden esdevenir plagues. Una den-sitat de peus massa elevada afavoreix la proliferació d’aquestes plagues, un cop s’ha produït el focus.

Precaucions amb l’ús de pesticides

Els productes fitosanitaris per al control de plagues forestals poden tenir un greu impacte sobre la fauna vertebrada i invertebrada, per la qual cosa es reco-mana fer-ne ús només en casos greus. El seu perill rau en la contaminació dels punts d’aigua, la contami-nació del sòl i la bioacu-mulació a la xarxa tròfica, fins al punt que pot acabar afectant greument tota mena d’organismes: descompone-dors, amfibis, rèptils, petits mamífers, quiròpters i ocells insectívors, que precisa-ment ajuden a controlar les poblacions dels invertebrats que produeixen les plagues. L’ús inadequat d’aquests tractaments químics pot re-sultar contraproduent, ja que afecten de manera important els depredadors naturals de les plagues forestals.

NOTA: Per compatibilitzar els treballs forestals amb la conser-vació d’espècies, vegeu les F8, F9, F10 i F11.

Insectes defoliadors

Neodiprion sertifer

Descripció

Insecte himenòpter que s’alimenta de fulles de pins. La femella, de color marró clar, és una mica més gran que el mascle, i fa entre 20 i 22 mm d’envergadura i 7 o 10 de longitud. El mascle és ne-gre amb les potes de color beix i antenes bipectinades. La femella fa unes cavitats a les fulles amb el seu oviscapte, i hi diposita els ous, de color blanc. Les larves tenen el cap i les potes toràciques de color negre. Neixen a la primavera, es desenvolupen fins al mes de juny i baixen al terra, on fan la pupa entre la fullaraca. Els danys més importants els produeixen durant el període d’alimentació, tot i que en arbres adults és difícil que arribin a produir defoliacions totals.

Recomanacions de gestió

Si un any determinat es detecta algun focus de la plaga, és important fer-ne un seguiment sobre les superfícies forestals properes per tal de preveure l’afectació de l’any següent. La detecció es fa mirant les fulles, on es poden trobar fileres d’entre 10 i 16 postes. No sol afectar grans superfícies, i per això es poden fer tractaments o actuacions puntuals, sobretot en repoblacions. Cal tenir en compte que els enemics naturals solen reduir-ne molt les poblacions. Si es decideix fer algun tractament fitosanitari cal anar en compte, principalment en boscos naturals.

Insectes xucladors

Paleococcus fuscipenis

Descripció

Insecte homòpter que, en fase larvària, s’alimenta xuclant les branques i les guies terminals de diferents pins, sobretot de pi pinyer i pi blanc, i els produeix defoliacions i secrecions de saba. Els mascles són alats, amb antenes llargues de deu artells i set segments en l’abdomen. Les femelles passen per cinc estadis de desenvolupament i els mascles per un més. Les larves es detecten fàcilment: són vermelles i es troben a les escletxes de l’escorça, enmig d’una mena de cotó blanc. Poden tenir dues generacions: la primera a l’abril i la segona al juliol, tot i que aquesta darrera acos-tuma a ser més reduïda. Si les poblacions són molt elevades poden afectar també el xiprer.


Les afectacions més importants han estat detectades en tota la zona del litoral mediterrani i centre de la Península i, en ocasions, han coincidit amb les zones on s’havien realitzat tractaments sobre grans super-fícies per al control de mosquits. Atesa la quantitat de paràsits i depredadors que s’alimenten d’aquesta espècie, abans de realitzar qualsevol tractament és important fer un bon diagnòstic, així com escollir bé el moment d’actuació (quan neixen les larves) i fer servir els productes que més respectin la fauna auxiliar.


91Pl

ague

s

Altres plagues que poden afectar les pinedes de pi pinyer

Taula F5.1. Altres plagues que poden afectar les pinedes de pi pinyer.

Ordre zoològic Espècie Efecte

Coleòpters Cryphalus numidicus Perforació de la fustaColeòpters Ips sexdentatus Perforació de la fustaColeòpters Hylobius abietis Perforació de la fustaColeòpters Magdalis sp. Perforació de la fustaColeòpters Orthotomicus erosus Perforació de la fustaColeòpters Pissodes validirrostris Perforació de pinyes

Coleòpters Pissodes castaneus Perforació de la fusta

Coleòpters Tomicus piniperda Perforació de la fusta

Homòpters Leucapsis sp. XucladorsLepidòpters Processionària

(Thaumatopoea pityocampa)Defoliació

Lepidòpters Dioryctria mendacella Perforació de pinyesLepidòpters Rhyacionia buoliana Perforació de brotsLepidòpters Rhyacionia duplana Perforació dels brots

Insectes perforadors

Tomicus destruens

Descripció

Coleòpter que en fase adulta fa galeries longitudinals per dipositar els ous sota l’escorça dels pins, principalment del pinastre, el pi pinyer i el pi blanc. A l’inici de la primavera, els adults surten de les galeries de les soques per anar-se’n a les capçades dels pins, on s’alimenten de les guies terminals, però els danys que produeixen en aquest moment solen ser reversibles. És impossible trobar diferències, tant pel que fa als adults com a les larves i el tipus de galeria, amb el Tomicus piniperda, més habitual en boscos de pinassa. La diferència fonamental amb les altres espècies del mateix gènere és que, en afectar en zones litorals (amb millor clima), la seva època de reproducció és tan llarga (de mitjan març a final de setembre) que dóna lloc a tres generacions superposades.


Per evitar danys importants, s’acostumen a tallar i pelar els arbres afectats abans de la sortida dels adults, o bé s’instal·len punts esquer. Cal tenir en compte que són molts els mesos en què s’ha de mantenir la vigilància i fer els treballs per al seu control. És molt important no deixar soques d’arbres tallats al bosc durant el període de reproducció.

Figura F5.1. Escorça de pi pinyer foradada per insectes perforadors. Foto: Javier Losarcos.

La processionària dels pins i els cedres

92

F 06

La processionària és el paràsit més important de tots els que afecten els pins peninsulars, ja que els produeix defoliacions que poden reduir el creixement de l’arbre. Tot i que pot representar una plaga, té un paper important en la xarxa tròfica de les pinedes.

Cicle biològic de la processionària

La processionària del piThaumatopoea pityocampa

La processionària dels pins (i els cedres) és el paràsit més important de tots els que afecten els pins peninsulars. És una peça clau dins de la xar-xa tròfica de les pinedes, atesa la gran quantitat de paràsits i depredadors que s’alimenten dels seus ous, larves, crisàlides i adults. Pertany a l’ordre dels lepidòpters. El mascle té una enver-gadura entre 30-35 mm i la femella entre 35-45 mm. Les ales anteriors són de color gris cendra, amb tres línies negres en forma de ziga-zaga; les posteriors són de color més clar, amb una petita taca fosca a la part inferior. L’abdomen del mascle és cònic i acabat en un plomall; el de la femella és cilíndric i acabat en un casquet rodó. Les antenes del mascle són plomoses i les de la femella filiformes.

Durant l’estiu, els adults deixen els ous a les ací-cules dels pins, agrupats en forma de cilindre. Les larves neixen des de l’agost (a les zones més fredes) fins a l’octubre (al litoral) i passen per cinc estadis. A partir del tercer estan prove-ïdes de pèls urticants, i a partir del quart formen les típiques bosses a les capçades, durant l’hi-vern. Entre el febrer i el març baixen formant les conegudes processons i busquen un lloc adient per enterrar-s’hi i transformar-se en crisàlide. Poden entrar en diapausa i mantenir-se en fase de crisàlide durant un any o més anys. Figura F6.1. Cicle biològic de la processionària dels pins i els cedres.

5

6

7

9

8

F

F

1

2

Fase solitària Fase sota terra

Fase de vol3

4

Fase d’agregació

Posta dels ous

Estadis larvaris 1, 2 i 3

Estadis larvaris 4 i 5

Formació de les bosses

Baixada en processó

Enterrament

Formació del capoll i la crisàlide

Diapausa (un any o més anys)

Naixement dels adults

GF

M

AM

JJA

S

O

ND

2

3

5

9

8

6

4

1

7


93La

pro

cess

ionà

ria d

els

pins

i el

s ce

dres

Mesures de gestió

Efectes sobre els arbres

Quan encara és una eruga, la processionària succiona la saba de l’arbre afec-tat, i li produeix una defoliació, de vegades massiva, que en pot fer disminuir el creixement i l’estat sanitari. Els danys més importants afecten les repoblacions. A menor superfície forestal, més gran acostuma a ser la incidència de la plaga. La processionària afecta totes les espècies de pins i cedres. A Catalunya, els més sensibles a la processionària són la pinassa i el pi roig, però també afecta el pi blanc i el pi pinyer i, quasi de manera esporàdica, el pi negre. Els pins forans, com el pi insigne i el pi canari també hi són molt sensibles.

Normalment, són els propietaris forestals o les comunitats autònomes que en tenen les competències els qui apliquen les diferents mesures de gestió. Quan es tracta de parcs i jardins, col·legis o àrees recreatives, també acostumen a intervenir i a coordinar els treballs els tècnics dels ajuntaments. Les mesures més habituals són les següents:

• Mesures preventives. No plantar mai com a planta ornamental espècies sen-sibles a l’atac del paràsit, com ara el pi insigne i el pi canari.

• Control mecànic. Tallar les bosses, sobretot quan els arbres són petits, i cre-mar-les en bidons perquè les larves no puguin escapar. Quan fan les proces-sons es poden agafar amb un recollidor i ofegar-les en una galleda amb aigua.

• Control amb productes biològics. Als primers estadis de desenvolupament de les erugues, es pot controlar la plaga amb aplicacions de preparats de Baci-llus thuringiensis. Aquests productes es recomanen principalment en els parcs naturals, conreus d’agricultura ecològica i zones públiques urbanes.

• Control químic. Hi ha productes per aplicar directament a la bossa quan els pins tenen una alçada de 2 o 3 metres, o per polvoritzar tot l’arbre, si aquest ja té una alçada im-portant. Cal ser molt curosos amb aquests productes. En cas de dubte convé consultar el Servei de Sanitat Vegetal del Departament d’Agricultura, Alimentació i Acció Rural.

• Mesures complementàries. Els paranys amb feromones sexuals poden ajudar a fer un seguiment de la població de l’insecte. En grans superfícies i poblaci-ons no gaire grans, se’n pot fer una captura massiva col·locant una trampa per hectàrea a l’inici del període de vol, per tal d’atreure els mascles, capturar-los i evitar així l’aparellament. També la col·locació de caixes-niu per a ocells insec-tívors pot ajudar a mantenir baixes densitats de la plaga.

Figura F6.2. Reacció al·lèrgica a la processionària. Foto: Mariano Rojo.

Compte amb les reaccions al·lèrgiques

Si es detecten símptomes d’al·lèr-gia després d’haver estat en con-tacte amb la processionària, es re-comana acudir al metge per rebre l’antihistamínic més adequat. Cal ser especialment curosos pel que fa a les urbanitzacions i, sobretot, a les escoles amb pins o cedres al seu entorn. Es recomana a les persones amb una reconeguda hipersensibilitat no visitar pinedes amb presència d’aquests insectes, sobretot els dies amb molt de vent. Els mesos de gener, febrer i març, quan les erugues estan en els úl-tims estadis de desenvolupament, són els més crítics. En ocasions, també s’han descrit símptomes al·lèrgics quan les larves estan en forma de crisàlide dins el sòl, per la qual cosa es recomana tenir cura dels infants i dels animals de companyia si juguen amb la terra en zones amb presència de bosses als pins.

NOTA: Per compatibilitzar els treballs forestals amb la conser-vació d’espècies, vegeu les F8, F9, F10 i F11.

Malures

94

F 07

A banda dels problemes que poden ocasionar altres factors, com ara la compactació del sòl o l’efecte d’un excés de sal (aquest darrer, en zones de dunes), hi ha diverses malures que poden afectar el pi pinyer, entre les quals destaquen les defoliacions produïdes per fongs i les podridures de la fusta.

Defoliació per fongs

Cyclaneusma niveum

Descripció

Fong ascomicet molt freqüent a totes les espècies de pi. És un defoliador opor-tunista que origina unes taques des de blanquinoses fins a un color marró gro-guenc, a les acícules velles i generalment ja afectades per altres factors. En aquestes taques es trenca l’epidermis i surt tot el cos fructífer del fong que conté les espores, deixant un petit forat a l’acícula, com una picada d’insecte. Es pot confondre amb el Cyclaneusma minus (més habitual a les pinedes de pi negre), però C. niveum és molt menys actiu.


Tenint en compte que només afecta acícules velles, la principal mesura pre-ventiva és fugir de densitats excessives de l’arbrat per evitar que la humitat a l’interior de la massa afavoreixi el desenvolupament del fong.

Lophodermium pinastri (anamorf. Leptostroma pinnastri)

Descripció

Fong ascomicet defoliador secundari (oportunista) que pot afectar totes les espècies de pi. Afecta les acícules velles, sempre de més de dos anys. Al principi, s’aprecien taques cloròtiques i de color marró vermellós, disperses i de diferents mides. Després, tota la fulla es torna marró i apareixen uns traços negres, fins i discontinus. També poden aparèixer taques negres i brillants separades per bandes transversals negres. Durant molt de temps s’havien atribuït a aquesta espècie defoliacions en planters i repoblacions joves, que actualment se sap que són produïdes per altres espècies, com Lophoder-mium seditosum (més habitual a les pinedes de pi roig).


Atès que no provoca danys d’importància, es recomana gestionar les masses de manera que s’afavoreixi la vitalitat dels arbres i l’airejat. En planters i refores-tacions joves es pot realitzar un tractament preventiu amb fungicides.

Figura F7.2. Fructificacions de Lophodermium pinastri sobre acícules. Foto: Pablo Cobos.

Figura F7.1. Formació d’apotecis de Cyclaneusma minus sobre una acícula morta. Foto: Pablo Cobos.


95M

alur

es

Podridura de la fusta

Phellinus pini (=Trametes pini; =Fomes pini )Fomitopsis pinicola (=Ungulina marginata; =Fomes pinicola )

Descripció

Fong basidiomicet de podridura de la fusta que afecta diferents coní-feres, principalment el pi roig, el pinastre i el pi pinyer. Tot i que viu de fusta morta (és sapròfit) i, per tant, no mata l’arbre, disminueix la resistència mecànica de la fusta. Generalment només afecta els arbres vius de més edat (més de 50 anys) a través de les branques mortes. El cos fructífer (bolet) que conté les espores és perenne i llenyós i apareix a les branques o, més habitualment, al tronc, només quan el miceli porta molt de temps estenent-se a l’interior de l’arbre (entre 10 i 20 anys). El miceli es desenvolupa longitudinalment cap amunt i cap avall entre l’albeca i el duramen, i creix cap al seu interior. La fusta infectada té un color marró clar.


Tenint en compte que només infecta arbres vius però debilitats, cal evitar les ferides o les esporgues. També és convenient incloure els arbres amb presència de cossos fructífers o amb símptomes de de-bilitat en els aprofitaments per a fusta i llenya.

Descripció

Fong basidiomicet de podridura de la fusta que generalment afec-ta coníferes, tot i que també pot afectar planifolis. És molt freqüent en masses velles, i té un desenvolupament lent. La infecció sempre entra per ferides o orificis fets per insectes. Destrueix la cel·lulosa i deixa la lignina, fet que origina una típica podridura cúbica marró i dóna a la fusta l’aspecte de peces cúbiques unides per un miceli en forma de feltre blanquinós. El cos fructífer (bolet) té una forma ca-racterística de peülla de cavall amb la vora vermellosa. Generalment està associada amb altres patologies que originen xancres.


De la mateixa manera que s’ha plantejat per a Phellinus pini, cal por-tar una gestió silvícola adequada que afavoreixi la vitalitat de tots els peus, i tallar els que presentin símptomes de podridura (presència de bolets). En arbres singulars, es poden protegir les ferides amb un fungicida màstic.

Altres malures que poden afectar les pinedes de pi pinyerOrganisme Espècie Efecte

Ascomicet Thyriopsis halepensis DefoliadorAscomicet Cyclaneusma niveum Defoliació acícules vellesAscomicet Cenangium ferruginosum Mort dels branquillons dominatsDeuteromicet Sphaeropsis sapinea=Diplodia pini Curvatura i assecat dels brotsDeuteromicet Fusarium circinatum (telem. Gibbere-

lla circinatum) Xancres resinosos i assecament de les acícules

NOTA: Qualsevol indici d’una patologia de quarantena ha de comunicar-se al Servei de Sanitat Vegetal del DARP (93-304 63 00) o al Servei de Gestió Forestal del DMAH (93-567 42 00).

Figura F7.4. Fructificació de Fomitopsis pinicola sobre el tronc de l’abre. Foto: Pablo Cobos.

Figura F7.3. Fructificació de Phellinus pini sobre el tronc de l’abre. Foto: Pablo Cobos.

Compatibilitat dels treballs forestals amb la fauna

96

F 08

Els treballs forestals poden suposar una pertorbació important per a la fauna del bosc. Els moments més crítics van lligats a les èpoques del zel i de cria. En el cas del pi pinyer la principal activitat té lloc durant l’època de recol·lecció de les pinyes (a l’hivern) i de bolets (a la tardor). Als indrets on l’objectiu prioritari és la conservació dels valors naturals, caldrà fer-hi els treballs només del setem-bre al desembre.

Compatibilitat amb els amfibis i els rèptils

Compatibilitat amb els rapinyaires

Compatibilitat amb la tortuga mediterrània

Les pinedes de pi pinyer ocupen ambients mediterranis, i per això la conservació dels punts d’aigua és molt impor-tant per a la reproducció dels amfibis. Una de les zones que més els afavoreixen són els barrancs més fondos on aflora la roca mare, perquè el sauló reté la humitat i el substrat granític sòlid és impermeable. La majoria de rèptils associats a les pinedes viuen als marges del bosc o en boscos esclarissats, on les temperatures són més altes. Per això, les actuacions silvícoles, en augmentar les clarianes, poden afavorir-ne la presència, sempre que l’estrat arbustiu no en resulti totalment malmès.

Els treballs forestals en àrees de cria de rapinyaires durant el període reproductiu (generalment del gener a l’agost) poden fer fracassar la reproducció d’espècies que nien als arbres (com ara l’esparver, l’astor, l’àguila marcenca i el mussol banyut). Per aquest motiu, el DMAH pot establir condicionants o mesures correctores en l’execució dels treballs en el moment de la concessió del permís.

Per a la tortuga mediterrània, les esclarissades de sota-bosc fetes amb desbrossadores de cadenes o martells i maquinària pesant en pinedes i suredes, suposen un perill de mort directe, per esclafament de la closca. Atesa la distribució de l’espècie, molt restringida, cal parar aten-ció en aquests hàbitats i assegurar-se que no hi és pre-sent, abans de treballar amb aquestes eines. També cal prevenir especialment els incendis, ja que les tortugues no poden fugir a temps de les flames. La proliferació de pistes i accessos els suposen un risc important d’atrope-llament i un efecte barrera (pels talussos), i fraccionen els nuclis reproductius. A més, obren via perquè els humans en puguin collir exemplars, i això és una de les amenaces més grans per a les tortugues. Deixar àrees grans sense accés segueix essent una de les millors estratègies per a la conservació d’aquesta espècie.

Les esclarisades, l’excés de pistes i els incendis suposen un perill per a la conservació de la tortuga mediterrània.


97Co

mpa

tibilit

at d

els

treba

lls fo

rest

als

amb

la fa

una

Compatibilitat amb els ocupants de cavitats

Compatibilitat amb els mamífers

Els incendis forestals i els canvis d’usos del sòl són els principals problemes de conservació de les pinedes de pi pinyer. Els treballs forestals a final d’hivern (febrer i març) impliquen la pèrdua de nius d’esquirol que ja han començat a criar. Malgrat que la temporada de recol·lecció de les pinyes és de l’1 de novembre al 15 de març, s’aconsella collir-les abans del gener, per evi-tar destorbs als esquirols (i també als rapinyai-res). Pel que fa als mamífers carnívors, s’ha de vigilar de no intervenir directament en la zona del cau durant l’època de cria, des del gener o febrer fins al juny o juliol, segons les espècies.

Calendari de períodes crítics

La taula F8.1 recull els períodes crítics per a la fauna durant els quals la realització dels treballs forestals pot afectar els diferents grups considerats a la fitxa. Sempre que sigui possible, els treballs s’haurien de fer del setembre al desembre, especialment quan la zona té un alt interès per a la conservació d’espècies.

Molts ocells i ratpenats forestals crien i es refu-gien en cavitats dels arbres, però precisament en els pins vius les cavitats naturals són es-casses. Tot i així, es poden trobar pins de mida gran morts per les nevades, llamps i plagues. Deixar amb una certa freqüència aquests ar-bres morts drets, almenys alguns, és una bona manera d’afavorir aquesta fauna. Cal recordar que sovint els pigots i les mallerengues, que són bons destructors de plagues forestals, els fan servir per fer niu. Complementàriament també es poden instal·lar caixes-niu a les pine-des de pi pinyer, per tal de compensar la man-ca de cavitats dels pins.

Figura F8.1. Períodes crítics en què els treballs forestals poden afectar els diferents grups de fauna considerats. Cal tenir en compte que el grau d’afectació varia en funció de l’espècie i el tipus de treball a realitzar.

Amfibis i rèptils

Rapinyaires

Ocupants de cavitats

Mamífers

Grup G F M A M J J A S O N D

Períodes crítics

Figura F8.2. Els treballs forestals poden afectar diferents tipus de fauna si es realitzen durant els períodes crítics. Foto: Javier Losarcos.

Conservació de la biodiversitat en la planificació forestal

98

F 09

L’estructura regular del pi pinyer, amb arbres de bon port i gruix de tronc considerable, és favorable als ocells especialistes forestals. No obstant això, la falta d’heterogeneïtat de moltes pinedes resta diversitat biològica. Es poden combinar sistemes d’aprofitament de les pinedes que afavoreixin un ampli espectre de la biodiversitat.

Variacions d’estructura i composició de les pinedes La gestió de pinedes de pi pinyer en tant que ambients d’interès comunitari

Les pinedes de pi pinyer són hàbitats d’inte-rès comunitari (Directiva 92/43/CEE; vegeu el capítol 21), i inclouen nombrosos llocs d’interès comunitari (LIC) en el marc de la Xarxa Natu-ra 2000. Qualsevol activitat que es vulgui fer en aquests espais de la xarxa s’ha de fer amb una gestió que estigui d’acord amb les direc-trius aprovades pel Departament de Medi Am-bient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya (DMAH) per a aquests espais.

En pinedes de bon port i troncs gruixuts, de més de 30 cm de diàmetre normal (DN), s’afavoreix la fauna arborícola amb densi-tats baixes, entre 60 i 250 peus/ha. Però si l’estrat arbustiu està molt estassat o és inexistent, escasseja la fauna associada al sotabosc. Les pinedes amb una regeneració abundant del bosc mediterrani i submediterrani de planifolis afavoreixen la diversitat biològica. Els boscos mixtos de pi pinyer amb roures, com a es-pècie codominant, o amb alzines i suros, com a estrat subordinat, enriqueixen la comunitat d’ocells forestals i de petits mamífers. La poca extensió de la majoria de pinedes permet combinar els requeriments de la fauna amb el paisatge en mosaic.

Figura F9.1. Pineda regular de pi pinyer sense sotabosc. Foto: Javier Losarcos.


99Co

nser

vaci

ó de

la b

iodi

vers

itat e

n la

pla

nific

ació

fore

stal

Conservació dels espais oberts

Protecció de la fauna forestal en les estructures regulars

Conversió de la pineda en devesa

Els prats i feixes situats enmig de les zones forestals re-presenten un recurs tròfic important per a moltes espèci-es forestals i són un element que afavoreix l’heterogene-ïtat d’ambients i millora la presència de les espècies més mediterrànies. Les pinedes de pi pinyer amb capçades denses i ben desenvolupades i properes a espais oberts poden esdevenir un lloc de cria estratègic per a rapinyai-res i còrvids (com ara l’aligot, l’astor, el mussol banyut, la cornella, etc.) que s’alimenten en els espais oberts.

A partir dels 40 anys, en bona qualitat d’estació, una pine-da de pi pinyer comença a tenir una estructura interes-sant per a la fauna, amb arbres de 35 cm de DN i uns 200 peus/ha. La grandària de l’arbrat es va incrementant si se’n controla la densitat: fins a uns 65 cm de DN, que cor-responen a peus d’uns 150 anys, i densitats d’uns 60 ar-bres/ha. Com que la producció del pinyó sembla que s’in-crementa amb el diàmetre de les capçades i del tronc (el màxim es dóna a menys de 250 peus/ha i 30 cm de DN), es pot compatibilitzar amb la conservació de la fauna, sempre que es mantingui un cert recobriment d’espècies acompanyants i de sotabosc. També li és favorable dei-xar alguns pins vells i grossos, de més de 45 cm de DN.

Les pinedes adevesades poden ser interessants per a la fauna arborícola, sempre que els arbres que es deixen en baixa densitat per a la producció de pinyó assoleixin dià-metres grossos de tronc i de recobriment de la capçada. Si la devesa de pi pinyer està voltada de brolles i pastu-res herbàcies, surten beneficiats els ocells propis d’espais oberts arbrats i de la zona de transició entre el bosc i l’es-pai obert (ecotó), atès que fan servir els dos ambients, l’un de refugi i l’altre de banc d’aliments.

Figura F9.2. Pineda adevesada de pi pinyer. Foto: Javier Losarcos.

NOTA: Per consultar les directrius sobre la conservació d’hàbitats i espècies a Catalunya i la normativa legal referida, vegeu l’annex 3.

Conservació de la biodiversitat al moment de la tallada

100

F 10

La consideració de criteris senzills de conservació a l’hora de realitzar les tallades permet mantenir i millorar la biodiversitat de les pinedes de pi pinyer. En aquest capítol se’n donen uns criteris gene-rals. La seva aplicació, en cada cas concret, ha d’anar lligada a la planificació a escala de paisatge.

Aplicació d’aclarides per assolir més volum de capçades i més grandària de llenya

En pinedes molt denses, convé afavorir el creixement en diàmetre de la capçada i el tronc d’una sèrie de peus selec-tes (per a pinyó o fusta). Les estructures molt denses no afavoreixen la fauna, però sí que ho fan els arbres de bon port i en densitats equilibrades. Si és possible, cal aplicar les aclarides des d’edats joves, amb l’objectiu d’aconseguir aviat bones capçades per a la producció de pinyó.

Figura F10.1. Els arbres de bon port ofereixen refugi i llocs de nidificació a moltes espècies de fauna. Foto: Javier Losarcos.

Figura F10.2. Les pinedes esclarissades mostren capçades rodones que afavoreixen la producció de pinyons per a la fauna. Foto: Javier Losarcos.


101Co

nser

vaci

ó de

la b

iodi

vers

itat a

l mom

ent d

e la

talla

da

Tractament del sotabosc

S’ha de fer que les estassades per a la protecció con-tra incendis siguin compatibles amb l’interès biològic del sotabosc, i respectar peus esparsos de les diferents es-pècies arbustives o reservar orles de vegetació a sota dels arbres. Convé preservar, principalment, les espèci-es productores de fruits, que formen part important de l’alimentació de moltes grups d’animals.

Manteniment d’elements d’importància per a la fauna

• Peus de grans dimensions. Cal potenciar les pinedes de producció de pinyó amb peus de grans dimensions (a partir de 35 cm de DN). En cas de pinedes aprofita-des tant per a fruit com per a fusta, interessa potenciar almenys uns deu arbres/ha grossos (de més de 45 cm de DN) perquè envelleixin.

• Mescla arbrada. En estacions de mala qualitat ecolò-gica, és recomanable potenciar més la mescla d’altres espècies arbòries (sobretot, de planifolis) amb el pi pi-nyer, que no pas la consecució de diàmetres grossos. On les condicions ambientals ho permetin, es poden convertir les pinedes en masses mixtes, per diversificar els productes forestals i alhora afavorir la biodiversitat.

• Fusta morta. És important deixar una part dels arbres secs en peu així com troncs caiguts (en tots dos casos a partir dels 15 cm de DN), un recurs realment escàs en els boscos gestionats. També s’ha de retirar o triturar el brancatge petit per reduir el risc d’incendi.

• Llocs de refugi. Les piles de troncs o branques, les parets de pedra seca, els redols amb vegetació her-bàcia atapeïda, les masses compactes de bardissa (esbarzer, lligabosc, etc.) i les petites àrees amb punts d’aigua, entre d’altres, són un bon refugi per a inverte-brats, amfibis, rèptils i petits mamífers, de manera que el seu manteniment minimitzarà l’impacte dels treballs forestals sobre aquests grups faunístics.

NOTA: Per consultar les directrius sobre la conservació d’hàbitats i espècies a Catalunya i la normativa legal referida, vegeu l’apèndix 3.

Figura F10.3. La fusta morta ofereix refugi a moltes espècies d’ocells i ratpenats. Foto: Javier Losarcos.

Gestió per a la conservació de l’esquirol

102

F 11

L’esquirol és una espècie protegida a Catalunya i no es pot caçar, tot i que no es considera ame-naçada a escala estatal. La seva conservació es basa en el manteniment de masses forestals que li puguin ser favorables, especialment pinedes. Malgrat que prefereix les de pi blanc, la incidència que pot tenir sobre els pinyons de pi pinyer (els únics que ofereixen rendiment econòmic) fa que la gestió per a la conservació dels esquirols es tracti en aquest manual.

Estatus i distribució

Biologia reproductoraAnteriorment, l’esquirol havia estat una espècie sotmesa a una forta pressió cinegètica (fins a 4.000 exemplars en un any, en un municipi del Vallès), però ja fa unes dècades que gaudeix de l’estatus d’espècie protegida a Catalunya i no es pot caçar. En l’àmbit estatal no es troba en el Catàleg d’Espècies Amenaçades i en l’àmbit europeu no figura a la Directiva d’Hàbitats. És una espècie de distribució àmplia, que ocupa totes les masses boscoses del Paleàrtic, des de la península de Kamtxatka i l’illa de Sakhalin, a l’est d’Àsia, fins a la península Ibèrica i les illes Britàniques, a l’oest d’Europa. A Catalunya ocupa les masses forestals denses, i per tant habita en bona part del territori. Tot i així, manca als indrets sense boscos, com ara la Depressió Central, el delta de l’Ebre, el cap de Creus i altres pla-nes de conreus extensos, aiguamolls o zones cremades.

És una espècie diürna. El zel comença els mesos de no-vembre i desembre, de manera que a finals d’any s’obser-ven les primeres femelles prenyades. La gestació dura 40 dies, i les cries abandonen el niu després de 40 dies més. Les femelles solen parir de tres a quatre cries, i les més madures poden reproduir-se dos cops l’any. Les niuades tardanes arriben fins al juny, si bé també hi pot haver un segon període reproductor més esporàdic a la tardor, i és possible trobar esquirols petits al setembre i octubre. L’esperança de vida dels esquirols joves és de sis mesos, però si superen aquesta fase poden viure una mitjana de tres o quatre anys, si bé els exemplars més vells que es coneixen arriben als sis o set anys.

Figura F11.1. Fenologia de l’esquirol.

Zel i aparellaments

Gestació

Abandonament del niu

Grup G F M A M J J A S O N D

Períodes crítics

Esquirol


103Ge

stió

per

a la

con

serv

ació

de

l’esq

uiro

l

Requeriments de l’hàbitat

L’esquirol requereix masses forestals denses. Viu a qual-sevol tipus de comunitat forestal (pinedes, alzinars, rou-redes, avetoses, boscos de ribera i pinedes d’alta mun-tanya), si bé les pinedes són les més favorables, i és especialment abundant en les pinedes de pi blanc i de pi blanc barrejat amb pi pinyer. Les seves densitats poden variar segons la disponibilitat d’aliment, normalment en sincronia amb la producció de pinyons. Taula F11.2. Factors que afecten la densistat d’esquirols.

Mesures de conservació

L’expansió de les pinedes a Catalunya fa unes dècades (sobretot, les de pi blanc, arran de l’abandonament dels conreus) va afavorir la presència de l’esquirol. Probable-ment, però, l’augment dels incendis i la manca de ges-tió de moltes pinedes de pi blanc (que porten cap a una substitució dels pins per rebrotadores, com ara alzines i roures) pot afectar negativament l’esquirol, que necessita pins productors. Els incendis han arribat a extingir-ne po-blacions locals en pinedes aïllades. Tanmateix, les pobla-cions d’esquirol també es ressenten si l’explotació fores-tal és molt intensa, o si els boscos es veuen afectats per plagues o elements meteorològics adversos (nevades, ventades, sequeres, etc.) que poden limitar la fructifica-ció dels pins. Les malalties, com la sarna, també poden reduir-ne les poblacions, i els principals depredadors que té són la marta, el gat mesquer, la guilla, la fagina, l’àliga perdiguera i l’astor i, en menor mesura, l’àliga daurada, l’aligot comú i el duc.

Tipus de bosc Densitat

Pi blanc D'1,7 a 2,8 exs./haMixt de pi blanc amb pi pinyer 1,5 exs./haJardins amb coníferes 2,3 exs./haPinedes de pi roig (Bèlgica) De 0,68 a 1,5 exs./haPinedes de pi roig (Navarra) De 0,14 a 0,19 exs./haPi pinastre (Salamanca) De 0,42 a 1,06 exs./haBoscos caducifolis (Bèlgica) 0,83 exs./haRoure de fulla petita amb pins (Navarra) De 0,31 a 0,43 exs./haRouredes (Navarra) 0,10 exs./haFageda amb avets (Navarra) 0,31 exs./ha

Afectació positiva Afectació negativa

Increment natural de la massa forestal

Malalties epidèmiques (sarna)

Afavoriment de pins madurs i boscos densos

Plagues i malalties dels boscos

Pinedes de repoblació Hiverns crus amb fortes geladesAfavoriment d’altres fruiters i llavors (avellaners, etc.)

Trencament dels arbres per neva-des i ventades

Parcs urbans on rep menjar Fortes sequeresIncendis forestalsDepredació per rapinyaires i carnívors

Taula F11.1. Densitats de l’esquirol en diferents tipus de bosc.

LES PINEDES DE PI PINYERAnnexos

Per què fem servir l’ETR i no el tipus de climaLa conservació d’hàbitats i espècies a CatalunyaReintroduccions, introduccions i reforçaments poblacionals d’espècies cinegètiquesDiagrames de les característiques estructurals de les pinedes de pi pinyer catalanesLlista d’espècies ordenades pel nom comú catalàLlista d’espècies ordenades pel nom comú castellàLlista d’espècies ordenades pel nom científicGlossariAbreviatures, sigles i unitats de mesuraReferències consultadesBibliografia per saber-ne mésÍndex terminològic

A 01

A 02

A 03

A 04

A 05

A 06

A 07

A 08

A 09

A 10

A 11

A 12

Foto

: Jav

ier L

osar

cos

Per què fem servir l’ETR i no el tipus de clima

106

A 01

Una de les variables més importants a l’hora d’explicar les diferències de creixement en plantes d’una mateixa espècie vegetal és la quantitat d’aigua que la planta fa servir durant el seu període actiu. Però aquesta variable, que depèn bàsicament de la quantitat d’aigua disponible i de la temperatura ambient, és molt difícil de mesurar directament i per això se n’empren d’altres que hi estiguin prou relacionades i que siguin molt més assequibles. El tipus de clima que hi ha a cada lloc és un bon indicador de la quantitat d’aigua que les plantes poden utilitzar, però n’hi ha un de millor: l’evapotranspiració real (ETR).

Què és l’evapotranspiració real?

L’evapotranspiració és la consideració conjunta de dos processos: l’evaporació i la transpiració. Després d’haver plogut, el sòl i la vegetació contenen força aigua i quan els raigs solars escalfen de nou l’ambient part d’aquesta aigua pot passar de líquid a vapor per evaporació. La transpiració, en canvi, és un procés biològic pel qual les fulles intercanvien aigua que la planta ha absorbit del sòl per CO2 de l’atmosfera, que utilitzen per al seu creixement. L’evapotranspiració real (ETR) és la quantitat real d’aigua que passa a l’atmosfera en un lloc determinat com a resultat de l’evaporació i de la transpiració.

Com més alta sigui l’ETR més gran és la quantitat d’aigua que la planta fa servir, més gran és la quantitat de CO2 que incorpora i, en definitiva, més gran és el seu creixement. Per tant, si una espècie està present en dos indrets diferents i la resta de condicions (exposició a temperatures extremes, pasturatge, competència, gestió, etc.) són idèntiques, creixerà més la planta que es trobi amb l’ETR més alta.

Relació de l’ETR amb el tipus de clima

Perquè hi hagi un valor alt d’ETR, cal que es donin dos requisits alhora: que hi hagi prou aigua emmagatzemada al sòl i que hi hagi prou energia (temperatura elevada) per passar l’aigua de líquid a vapor. Per contra, els valors baixos d’ETR es donen quan manca qualsevol d’aquests dos requisits. Així, es donen valors baixos d’ETR a les zones amb escassa precipitació, tot i que la temperatura sigui elevada (terres de la plana de Lleida o Tarragona), perquè no hi ha prou aigua emmagatzemada, però també a les zones amb una elevada precipitació i temperatures baixes (Pirineus), perquè durant una bona part de l’any no hi ha prou energia per evapotranspirar l’aigua emmagatzemada.

D’aquesta manera, es constata que climes ben diferents, com el de la plana de Lleida o el de l’alta muntanya pirinenca, poden indicar capacitats d’ús de l’aigua per les plantes de proporcions similars. És per aquest motiu que en aquest manual s’ha fet servir l’ETR i no el tipus de clima, com és habitual.

Zonació dels valors d’ETR en aquest manual

La zonació dels valors d’ETR en aquest manual s’ha fet agrupant en sis categories els valors d’ETR per a tota la superfície de Catalunya, mesurats en les mateixes unitats que la precipitació, és a dir, mil·límetres d’aigua per metre quadrat i any (mm/any, simplificat habitualment en mm). El resultat és el mapa de la figura A1.1.

Càlcul dels valors d’ETR

Aquests valors d’ETR es basen en una aproximació feta l’any 1972 per Specht. El càlcul es fa en dues fases. A la

LES PINEDES DE PI PINYER. Annexos

107Pe

r què

fem

ser

vir l’

ETR

i no

el ti

pus

de c

lima

primera es calcula el coeficient evaporatiu (k) de tots els mesos de l’any segons la fórmula:

ETR = k . W . ETP (mm),és a dir:

k = 1/W . ETR/ETP (1/mm),

on:ETR és l’evapotranspiració real del mes (mm),ETP és l’evapotranspiració potencial del mes segons l’aproximació de Hargreaves-Samani (mm),W és l’aigua disponible per a la planta (mm),

sabent que: W = P + S – D (mm),

on:P és la precipitació (mm),S és l’aigua retinguda o emmagatzemada al sòl (no pot passar de Smàx),D és el drenatge; si supera Smàx hi ha drenatge.

L’aigua emmagatzemada al sòl (S) no pot passar mai de la capacitat màxima de retenció d’aigua al sòl, que per simplificar es considera constant per a tot el territori (Smàx), de manera que si se supera aquest llindar, l’aigua sobrant es drena (D). S’han fet els càlculs considerant una Smàx de 10 mm, que es correspon força bé amb els gruixos de sòl habituals de les zones on hi ha bosc a Catalunya.

El valor mínim de la k dels dotze mesos de l’any es pren com a valor constant per a la segona fase del càlcul. Considerar el valor de la k mínima constant al llarg de l’any és una simplificació i és equivalent a considerar que la vegetació és perennifòlia i amb una quantitat de fulles que no varia al llarg de l’any. Dit d’una altra manera, el coeficient k s’ha d’anar aproximant per un ajust de la vegetació a un valor tal que l’aigua retinguda al sòl s’aproximi a zero, però que mai no l’iguali ni en el moment més sec de l’any.

Coneixent el valor de kmín s’aplica de nou:

Wi = Pi + Si -1

L’aigua disponible del mes és la precipitació del mes més l’aigua retinguda al sòl del mes anterior.

ETRi = kmín·Wi ·ETPii:

Si = Wi – ETRi

El valor de Si és l’aigua disponible menys l’ETR. Si tot i això, el valor de Si supera la Smàx la diferència es perd per drenatge.

Figura A1.1. Mapa de les categories d’ETR que es fa servir en aquest manual.

Zona d’ETR molt alta

Zona d’ETR alta

Zona d’ETR moderada

Zona d’ETR baixa

Zona d’ETR molt baixa

Valors d’ETR (mm)640 o més

de 540 a 640de 440 a 540de 340 a 440menys de 340

La conservació d’hàbitats i espècies a Catalunya (I)

108

A 02

La UE va aprovar la Directiva Hàbitats amb l’objectiu glo-bal de «contribuir a garantir la biodiversitat mitjançant la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silves-tres» en el territori dels estats membres. Una de les estratè-gies cabdals de la directiva per assolir aquest objectiu és la creació de la Xarxa Natura 2000, formada amb les àrees designades com a zones especials de conservació (ZEC) i amb la incorporació de zones d’especial protecció per als ocells (ZEPA), que emanen de la Directiva Ocells.

La Directiva Hàbitats determina que a les zones especials de conservació (ZEC) s’hauran de fixar les mesures reglamentàries, administratives o contractuals adequades, o plans de gestió quan s’escaigui, amb la finalitat de restablir, o mantenir, l’estat de conservació favorable dels hàbitats i les espècies d’interès comunitari. És a dir, no defineix a priori un grau de protecció o de gestió, sinó que se’n valora l’eficàcia a partir d’informes sobre les disposicions i mesures adoptades, com també els progressos de conservació realitzats.

El Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Gene-ralitat de Catalunya va aprovar el setembre de 2006 la Proposta catalana de modificació de la Xarxa Natura 2000 (figura A2.1). La normativa diu que cal fixar les me-sures necessàries per al restabliment o manteniment de l’estat de conservació favorable dels hàbitats i les espè-cies de flora i fauna d’interès comunitari (vegeu fitxes F10, F11 i F12 sobre la gestió d’aquests elements). Per a una informació actualitzada de l’estat de la Xarxa Natura 2000 a Catalunya, consulteu l’enllaç: <http://mediambi ent.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natu ral/senp_catalunya/el_sistema/xarxa_natura_2000/>.

La Directiva Hàbitats inclou a l’annex I una relació de grups d’hàbitats considerats especialment interessants, anomenats hàbitats d’interès comunitari (HIC). Aquestes unitats no es corresponen pas directament amb els hàbitats del Manual de Biòtops Corine (CBM), sinó que generalment n’apleguen uns quants de relacionats entre ells, i per això són designades mitjançant un títol propi i identificades amb un codi de quatre xifres. El CBM és una relació pretesament exhaustiva de tots els hàbitats de la Unió Europea, elaborada l’any 1991 i revisada i adaptada al territori català per Vigo et al. (2005).

Figura A2.1. Espais de la Xarxa Natura 2000 a Catalunya. Font: Generalitat de Catalunya.

La Xarxa Natura 2000

Espais de la Xarxa Natura 2000

Límits comarcals

Els hàbitats d’interès comunitari i els hàbitats del Manual de Biòtops Corine

http://mediambient.gencat.cat/ca/05_ambits_dactuacio/patrimoni_natural/senp_catalunya/el_sistema/xarxa_natura_2000/




109La

con

serv

ació

d’h

àbita

ts i

espè

cies

a C

atal

unya

(I)

Normativa legal sobre la conservació d’hàbitats i espècies referida als capítols 17 i 18

Normativa autonòmica:

• Acord de Govern/112/2006, de 5 de setembre, pel qual es designen zones d’especial protecció per als ocells (ZEPA) i s’aprova la proposta de llocs d’importància comunitària (LIC).

Per a la flora:

• Ordre de 5 de novembre de 1984, sobre protecció de plantes de la flora autòctona amenaçada de Catalunya.

• Ordre de 28 d’octubre de 1986, per la qual es regula el verd ornamental nadalenc i es protegeix el boix grèvol.

• Decret 172/2008, de 26 d’agost, de creació del Catàleg de flora amenaçada de Catalunya.

Per a la fauna:

• Decret legislatiu 2/2008, de 15 d’abril, pel qual s’aprova el Text refós de la Llei de protecció dels animals.

Normativa estatal:

• Reial decret 139/2011, de 4 de febrer, per al desenvolupament de la Llista d’espècies silvestres en règim de protecció especial i del Catàleg espanyol d’espècies amenaçades.

Normativa europea:

• Directiva Ocells: Directiva 79/409/CEE, de 2 d’abril de 1979, relativa a la conservació dels ocells silvestres, i les seves modificacions posteriors (com la darrera: Directiva 97/49/CE, de 29 de juliol, per la qual es modifica la Directiva 79/409/CEE relativa a la conservació dels ocells silvestres). Les espècies incloses a l’annex I han de ser objecte de mesures especials de conservació de l’hàbitat.

• Directiva Hàbitats: Directiva 92/43/CEE del Consell de 21 de maig de 1992, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de la fauna i flora silvestres (DO L206, 22.07.92) i la seva modificació posterior: Directiva 97/62/CEE, del Consell de 17 d’octubre de 1997, per la qual s’adapta al progrés científic i tècnic la Directiva 92/43/CEE, relativa a la conservació dels hàbitats naturals i de fauna i flora silvestres.

– Annex I: Hàbitats d’interès comunitari (HIC) per a la conservació dels quals s’han de designar zones d’especial conservació (ZEC).

– Annex II: Espècies animals i vegetals d’interès comunitari per a la conservació de les quals s’han de designar zones d’especial conservació (ZEC).

– Annex IV: Espècies animals i vegetals d’interès comunitari que requereixen una protecció estricta.

– Annex V: Espècies animals i vegetals d’interès comunitari la recol·lecció a la naturalesa i l’aprofitament de les quals poden ser objecte de mesures de gestió.

La conservació d’hàbitats i espècies a Catalunya (II)

110

A 02

Valoració de la situació d’amenaça dels hàbitats i les espècies referits als capítols 17 i 18

1 UICN. (2001). Categories i criteris de la Llista Vermella de la UICN: Versió 3.1. Comissió de Supervivència d’Espècies de la UICN. Gland, Suïssa i Cambridge, Regne Unit.

Situació d’amenaça:

Per a les espècies s’han emprat les següents llistes i llibres vermells de diferent àmbit geogràfic. En tots els casos les categories d’amenaça de referència usades són les marcades per la UICN (2001).1

• ICHN. Fongs, líquens i briòfits que requereixen mesures de conservació a Catalunya. Barcelona: Institució Catalana d’Història Natural, 2010. En línia a: <http://ichn.iec.cat/pdf/FLBprot.pdf>.

• Sáez, LL.; Aymerich, P.; BLAnché, c. Llibre vermell de plantes vasculars endèmiques i amenaçades de Catalunya. Barcelona: Argania editio, 2010.

• ICHN (2008): Invertebrats que necessiten mesures de conservació a Catalunya. Institució Catalana d’Història Natural, Barcelona. En línia a: <http://ichn.iec.cat/pdf/PROT_INV_ICHN_2008(web).pdf>.

• PLeguezueLoS, J.M.; R. Márquez; M. LizAnA, M. (eds.). Atlas y Libro Rojo de los Anfibios y Reptiles de España. Madrid: Dirección General de Conservación de la Naturaleza – Asociación Herpetológica Española, 2002.

• EStrAdA, J.; V. Pedrocchi; L. BrotonS; S. HerrAndo (eds.). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia (ICO). Lynx Edicions, 2004.

• PALomo, L.J.; giSBert, J.; BLAnco, J.c. (eds.). Atlas y Libro Rojo de los Mamíferos Terrestres de España. Madrid: Dirección General para la Biodiversidad-SECEM-SECEMU, 2007.

Per als hàbitats s’ha emprat l’obra següent, que fa servir criteris d’amenaça propis:

• Vigo, J.; J. CArrerAS; A. Ferré. (eds.). Manual dels hàbitats de Catalunya: catàleg dels hàbitats naturals reconeguts en el territori català d’acord amb els crite-ris establerts pel CORINE biotopes manual de la Unió Europea. Vols. I (Introducció) i VI (4- Boscos). Barce-lona: Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2005. En línia a: <http://aca-web.gencat.cat/aca/do cuments/ca/publicacions/espais_fluvials/publica cions/guia_habitats/aca_p008_00_guia_habitats_v2.pdf>.

http://ichn.iec.cat/pdf/FLBprot.pdf

http://ichn.iec.cat/pdf/PROT_INV_ICHN_2008%28web%29.pdf

http://ichn.iec.cat/pdf/PROT_INV_ICHN_2008%28web%29.pdf

http://aca-web.gencat.cat/aca/documents/ca/publicacions/espais_fluvials/publicacions/guia_habitats/aca_p008_00_guia_habitats_v2.pdf





111La

con

serv

ació

d’h

àbita

ts i

espè

cies

a C

atal

unya

(II)

Normativa autonòmica:

• Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals.

• Ordre, de 16 de juliol de 1991, per la qual es regulen els aprofitaments forestals per a ús domèstic.

• Decret 148/1992, de 9 de juny, pel qual es regulen les activitats fotogràfiques, científiques i esportives que poden afectar les espècies de la fauna salvatge.

• Llei 9/1995, de 27 de juliol, de regulació de l’accés motoritzat al medi natural (i modificacions posteriors a la Llei 12/2006, del 27 de juliol, de mesures en matèria de medi ambient i de modificació de diverses lleis, i a la Llei 10/2011, del 29 de desembre, de simplificació i millorament de la regulació normativa).

• Decret 166/1998, de 8 de juliol, de regulació de l’accés motoritzat al medi natural.

• Ordre, de 17 de gener de 1999, per la qual s’estableixen les espècies objecte de caça.

• Ordre, de 21 de juliol de 1999, de regulació de la captura en viu, la tinença i l’exhibició pública d’ocells fringíl·lids.

• Decret 206/2005, de modificació del Decret 64/1995, de 7 de març, pel qual s’estableixen mesures de prevenció d’incendis forestals.

• Acord de Govern/112/2006, de 5 de setembre, pel qual es designen zones d’especial protecció per als ocells (ZEPA) i s’aprova la proposta de llocs d’importància comunitària (LIC).

Principal normativa autonòmica i estatal que regula les activitats en el medi natural

• Llei 22/2009, de 23 de desembre, d’ordenació sostenible de la pesca en aigües continentals (i modificacions posteriors a la Llei 9/2011, del 29 de desembre, de promoció de l’activitat econòmica).

Normativa estatal:

• Llei, de 20 de febrer de 1942, per la qual es regula el foment i la conservació de la pesca fluvial.

• Decret llei, de 6 d’abril de 1943, pel qual s’aprova el Reglament per a l’execució de la Llei de pesca fluvial de 20 de febrer de 1942.

• Reial decret 1118/1989, de 15 de setembre, pel qual es determinen les espècies objecte de caça i pesca comercialitzables i es dicten normes sobre aquesta qüestió.

• Llei 17/1970, de 4 d’abril, de caça.

• Decret 506/1971, de 25 de març, pel qual s’aprova el Reglament per a l’execució de la Llei de caça.

• Llei 42/2007, de 13 de desembre, del patrimoni natural i la biodiversitat.

• Reial decret 1118/1989, de 15 de setembre, pel qual es determinen les espècies objecte de caça i pesca comercialitzables i es dicten normes sobre aquesta qüestió.

112

A 03

A Catalunya, es calcula que hi ha aproximadament 80.000 caçadors, fet que dóna una idea de la dimensió econòmica que representa l’activitat cinegètica, tant per a les finques privades com públiques, i que pot ser, fins i tot, més rellevant que l’explotació forestal o agrícola. Atès que incideix sobre les espècies salvatges i en àrees naturals, l’explotació cinegètica té una connotació de conservació rellevant, tant pel que fa a les espècies com pel que fa al medi i als ecosistemes. En aquest sentit, moltes d’aquestes són espècies clau en els ecosistemes que habiten, ja sigui perquè es troben a la base alimentària de moltes altres (com és el cas del conill, la perdiu o el tudó) o perquè modelen gran part dels nostres boscos i les nostres pastures (com fan el senglar, els cèrvids, l’isard o la cabra salvatge), a més d’incidir en el manteniment de les poblacions de carronyaires.

Cal entendre que les espècies cinegètiques són un recurs renovable i, per tant, haurien de ser gestionades de forma sostenible, seguint el criteri de rendiment òptim a llarg termini, i no pas de rendiments màxims puntuals. Per això, cal tenir en compte les taxes de productivitat (èxit reproductiu) i supervivència dels individus de cada població (perquè l’extracció d’exemplars no en comprometi la viabilitat futura) i assegurar-se que l’activitat cinegètica no comporti tampoc perjudicis a les altres espècies, els hàbitats o els ecosistemes. Per aquest motiu, és imprescindible l’elaboració de censos periòdics de les poblacions cinegètiques de cada zona, per tal de conèixer el nombre d’exemplars presents, l’estructura demogràfica i la producció anual d’individus, abans d’establir les quotes de captura.

Reintroduccions, introduccions i reforçamentspoblacionals d’espècies cinegètiques (I)

Cérvol


113

Intervencions que comporten l’alliberament d’animals

Quan les poblacions d’una espècie cinegètica es troben en estat precari o han desaparegut, es pot actuar sobre aquestes de manera directa o indirecta. Seguint el criteri de mínima intervenció, caldria prioritzar les mesures indirectes, que són les que no impliquen la manipulació d’animals, sinó que tenen a veure amb la millora de l’hàbitat i l’àrea on aquests viuen. En canvi, les mesures de gestió directa, que sovint són les que es prioritzen, sí que impliquen la manipulació d’animals, amb la idea sovint errònia que l’aportació de nous individus resoldrà la situació de minva poblacional. En aquest sentit, tant des del punt de vista d’una explotació sostenible com de la conservació de la biodiversitat, les possibles opcions d’intervenció directa depenen dels objectius del gestor i, de forma general, són les següents:

• Reintroducció. Incorporació d’individus amb l’objectiu de crear un nucli de població estable en una àrea on l’espècie ha estat present històricament i n’ha desapa-regut. Hi ha tres requisits imprescindibles per poder-la dur a terme: 1) que els factors que van causar l’extinció local de l’espècie hagin desaparegut, 2) que els hàbi-tats i les condicions actuals permetin la supervivència de l’espècie sense un alliberament continuat d’animals, i 3) que la incorporació dels nous individus no gene-ri perjudicis a altres espècies autòctones, als hàbitats o als processos ecològics. Per això, la reintroducció d’una espècie en zones profundament transformades, on fa segles que l’espècie ha desaparegut, tot i que pu-gui ser viable, pot alterar alguns d’aquests processos i, a efectes ecològics, hauria de ser considerada una veritable introducció.

• Introducció. Incorporació d’individus amb l’objec-tiu de crear un nucli de població estable en una àrea on l’espècie no ha estat present històricament i, per tant, cal considerar-la una espècie al·lòctona (forana a la zona). Per dur-la a terme, cal acomplir el segon i el tercer requisits definits a les reintroduccions. En aquest sentit, l’alliberament d’individus de subespèci-es o varietats d’una espècie no presents a la zona es poden considerar també introduccions, ja que poden presentar característiques genètiques molt diferents a les de l’espècie autòctona que es pretén refer. Quan la presència històrica d’una espècie és anecdòtica o insegura, és prudent tractar-la també com una espècie al·lòctona, per un principi de precaució.

• Reforçament. Alliberament d’exemplars d’una espècie en una àrea on aquesta és present però en baix nom-bre i en situació poblacional precària, amb l’objectiu de donar-li un suport demogràfic que permeti l’estabilitza-ció de la població. Cal acomplir els mateixos requisits que en la reintroducció. En aquest sentit, l’alliberament d’individus poc abans de la caça no representa cap re-forçament poblacional, sinó que només pot servir per incrementar momentàniament el nombre de peces a capturar. Aquest tipus d’actuació pot comportar efec-tes no desitjats, com l’augment de la competència per determinats recursos dins de la població, l’aparició de predadors oportunistes i estrès comportamental en la població autòctona, entre d’altres.

• Repoblació. És un terme ambigu emprat indistintament per a espècies autòctones i al·lòctones, que només fa referència a l’alliberament d’exemplars en una àrea amb objectius cinegètics, sigui per reforçar la població present o per crear-ne una de nova.

Rei

ntro

ducc

ions

, int

rodu

ccio

ns i

refo

rçam

ents

pob

laci

onal

s d’

espè

cies

cin

egèt

ique

s (I)

114

Sempre és millor afavorir una població salvatge, que es pot fer incrementant-ne la supervivència i l’èxit reproductor per mitjà de la millora de les condicions de l’hàbitat i reduint l’extracció d’animals (quotes de caça), que no pas fer alliberaments d’individus (reforçaments, repoblacions i reintroduccions). La raó és que els animals salvatges autòctons solen tenir una adaptabilitat més elevada que no pas els animals procedents d’alliberaments, perquè ja estan adaptats a les condicions ambientals locals, tenen un coneixement del territori (d’on vénen els perills, on són els recursos) i han estat seleccionats genèticament al llarg de moltes generacions per a les condicions locals particulars que s’hi donen. Això és tan important que, fins i tot davant de la manca d’exemplars salvatges en una àrea concreta, una millora de les condicions de l’hàbitat pot ser suficient per atraure individus de poblacions properes que la poden colonitzar. Quan la incorporació de nous individus al medi sigui, però, indispensable, cal tenir en compte els punts següents:

1. Cal estar segurs que l’àrea i el medi on es volen incorporar els individus té prou capacitat de càrrega per albergar una població viable. Si l’àrea és adient però petita i es troba envoltada per una gran àrea de condicions desfavorables, l’espai vital serà insuficient i és molt probable que l’alliberament no aconsegueixi crear un nucli poblacional estable.

2. No alliberar mai animals si no hi ha garanties que els hàbitats són adequats (bons refugis, aliment suficient, etc.).

3. Cal tenir un pla tècnic redactat i supervisat per pro fes-sionals (biòlegs, ambientòlegs, enginyers de forests), el

A 03

qual s’ha de seguir amb rigor (infraestructures, calendari, edats dels animals, pressupost, etc.).

4. Abans d’executar cap alliberament, cal assegurar els recursos tècnics, econòmics i humans a llarg termini, per tal que el pla es desenvolupi segons el protocol establert. No es pot executar un pla sense garantir-ne la continuïtat necessària.

5. Cal assegurar-se que els exemplars alliberats tenen un fenotip i un genotip similar i compatible amb els que hi ha a la zona d’acollida, i que no es tracta de varietats o subespècies foranes. En aquest sentit, emprar animals de nuclis poblacionals propers és l’opció més prudent.

6. No emprar en cap cas animals emparentats amb individus domèstics o directament domèstics (com pot ser el cas dels conills, les perdius o els senglars), perquè mostren comportaments poc adequats des d’un punt de vista etològic, empobreixen genèticament les poblacions autòctones i poden aportar malalties per a les quals sovint els animals salvatges no tenen defenses.

7. Abans de l’alliberament, cal assegurar-se que els exemplars no són portadors de malalties o paràsits que puguin encomanar a les poblacions autòctones, i cal tenir especial cura amb els virus (com ara, el virus hemorràgic dels conills), per l’alta capacitat de mutació i generació de noves soques que posseeixen.

8. És imprescindible assegurar que els animals gaudiran de tranquil·litat, que disposaran del temps adient per adaptar-se i que no es realitzarà cap activitat cinegètica fins que la població sigui autosostenible.

Decàleg de les reintroduccions, introduccions i reforçaments de poblacions d’animals

Reintroduccions, introduccions i reforçamentspoblacionals d’espècies cinegètiques (II)


115

9. És necessari individualitzar els animals que s’alliberen, amb marques o amb la col·locació de dispositius de seguiment (anelles, emissors, etc.), per poder obtenir dades sobre la seva capacitat d’adaptació i supervivència, com també fer un seguiment poblacional al llarg del temps per avaluar l’efecte de l’alliberament i l’evolució de l’abundància del nucli poblacional.

10. S’ha de tenir en compte, tant prèviament com pos-terior a la incorporació dels nous individus, els efectes negatius que poden causar als hàbitats, als béns (con-reus, boscos, etc.), a les altres espècies autòctones i als processos ecològics.

Rei

ntro

ducc

ions

, int

rodu

ccio

ns i

refo

rçam

ents

pob

laci

onal

s d’

espè

cies

cin

egèt

ique

s (II

)

Cabra salvatge

Diagrames de les característiques estructurals de les

116

A 04 pinedes de pi pinyer catalanes1

Figura A4.1. Característiques estructurals (distribució de mides, àrea basal i alçària dominant) de totes les parcel·les de pinedes de pi pinyer catalanes de l’IFN3 situades a les zones d’evapotranspiració real (ETR) alta i moderada, per a obagues i solells. A l’eix horitzontal, cada colum-na és una parcel·la. Es mostren totes les parcel·les en ordre creixent d’àrea basal. Font: IFN3 i Atles Climàtic de Catalunya.

1. Per interpretar els diagrames de característiques estructurals, vegeu el capítol 23.

Petits Mitjans Grans Extraordinaris Alçària dominant

Alçària dominant (m)

60

55

50

45

40

35

30

25

20

15

10

5

0

60

55

50

45

40

35

30

25

20

15

10

5

0

Àrea basal (m2/ha)

ETR moderada (nord) ETR moderada (sud)Alçària dominant (m)

60

55

50

45

40

35

30

25

20

15

10

5

0

60

55

50

45

40

35

30

25

20

15

10

5

0

Àrea basal (m2/ha)

ETR baixa (nord) ETR baixa (sud)


117Di

agra

mes

de

les

cara

cter

ístiq

ues

estru

ctur

als

de le

s Di

agra

mes

de

les

cara

cter

ístiq

ues

estru

ctur

als

de le

s pi

nede

s de

pi p

inye

r cat

alan

es

Branquillons amb pinyes de pi pinyer

Llista d'espècies ordenades pel nom comú català

118

A 05

Nom català Nom científic Nom castellàAgàric de bosc Agaricus augustus Agárico augusto

Barret de capellà, orella de gat, orella de gat blanca, barretet, ore-lla de llebre blanca, orella de rata

Helvella crispa Oreja de gato blanca, monete, bonete blanco

Barretet, orella de gat, orella de gat blanca, barret de capellà, ore-lla de llebre blanca, orella de rata

Helvella crispa Oreja de gato blanca, monete, bonete blanco

Bolet del pi, flota de pi, rovelló de pi


Hifoloma de láminas verdes

Cualbra de pineda Russula torulosa

Dessecament del pi Diplodia pini (= Sphaeropsis sapinea)

Estrelleta petita Geastrum nanum Estrella de tierra

Fetjó Rhizopogon luteolus Criadilla amarillenta

Flota de pi, bolet del pi, rovelló de pi



Foliota notable Gymnopilus spectabilis

Foliota anaranjada, seta de la risa, gim-nopilo notable

Frare Inocybe fastigiata (=Inocybe rimosa)

Inocibe cónico, brujas

Gírgola de marina, gírgola de pi, orellana de terra


Pleuroto petaloide, seta negra de pino

Gírgola de pi, gírgola de mari-na, orellana de terra



Grogues, molleric, molleric clar, moixí, mollic, pixacà, pixacà groc, pinetell

Suillus bellinii

Inocibe Inocybe rimosa (= Inocybe fastigiata)


Xerocomus chrysenteron

Boleto de carne amarilla, boleto cuarteado

Moixí, molleric, molleric clar, mollic, pixacà, pixacà groc, grogues, pinetell

Suillus bellinii

Molleric clar, molleric, moixí, mollic, pixacà, pixacà groc, grogues, pinetell

Suillus bellinii

Molleric, molleric clar, moixí, mollic, pixacà, pixacà groc, grogues, pinetell

Suillus bellinii

Nom català Nom científic Nom castellàMollic, molleric, molleric clar, moixí, pixacà, pixacà groc, grogues, pinetell

Suillus bellinii

Orella d'ase Otidea alutacea Oreja de asno

Orella de gat blanca, orella de gat, barretet, barret de capellà, orella de llebre blanca, orella de rata

Helvella crispa Oreja de gato blan-ca, monete, bonete blanco

Orella de gat, orella de gat blanca, barretet, barret de capellà, orella de llebre blanca, orella de rata


Orella de llebre blanca, orella de gat, orella de gat blanca, barretet, barret de capellà, orella de rata


Orella de rata, orella de gat, orella de gat blanca, barretet, barret de capellà, orella de llebre blanca


Orellana de terra, gírgola de pi, gírgola de marina



Ou del diable violaci Phallus hadriani Hongo falo, falo impe-rial, falo de Adriano, falo de volva rosada

Pet de llop Lycoperdon molle Bejín blando

Pinetell, molleric, molleric clar, moixí, mollic, pixacà, pixacà groc, grogues

Suillus bellinii

Pixacà, mataparent de carn groga


Boleto de carne ama-rilla, boleto cuarteado

Pixacà, molleric, molleric clar, moixí, mollic, pixacà groc, grogues, pinetell

Suillus bellinii

Pixacà groc, molleric, molleric clar, moixí, mollic, pixacà, grogues, pinetell

Suillus bellinii

Pota de cavall Scleroderma polyrhizum

Pota de cavall bruna Pisolithus arhizus Seta tintórea, pisoli-to tintóreo, maza de cunetas

Rovelló Lactarius vinosus Níscalo

Rovelló de pi, bolet del pi, flota de pi



Xancre resinós del pi Fusarium circinatum

Chancro resinoso de los pinos

Fongs Fongs


Llis

ta d

'esp

ècie

s or

dena

des

pel n

om c

omú

cata

là119

Vegetals Vegetals

Nom català Nom científic Nom castellàAcàcia blanca, robínia, falsa acàcia

Robinia pseudoacacia

Acacia blanca, falsa acacia, robinia, acacia bastarda

Aladern Rhamnus alaternus Aladierno

Aladern de fulla estreta Phillyrea angustifolia Labiérnago, ladierna

Albellatge Hyparrhenia hirta Cerrillo, triquera borde

Alzina Quercus ilex (Q.ilex ssp ilex)

Encina

Alzina surera, surera Quercus suber Alcornoque

Arboç Arbutus unedo Madroño

Arç blanc, espinalb Crataegus monogyna Espino albar, majuelo

Argelaga Genista scorpius Aulaga común

Argelaga negra Calicotome spinosa Retama espinosa

Argelagó, ginesta, ginesta vera Spartium junceum Retama de olor, retama de flor

Arítjol Smilax aspera Zarzaparrilla

Auró blanc Acer campestre Arce menor

Auró negre Acer monspessulanum Arce de Montpellier

Avet Abies alba Abeto

Barbassa, caps de nina Centaurea pectinata

Boix moll, xuclamel xilostí Lonicera xylosteum Sanjueña

Borró, mates de borró Ammophila arenaria Barrón, carrizo

Botja d'escombres, botja Dorycnium pentaphyllum

Escobizo

Botja peluda Dorycnium hirsutum Bocha blanca

Botja, botja d'escombres Dorycniumpentaphyllum

Escobizo

Bronsa, bruguerola, bruga, sap Calluna vulgaris Argaña, biercol, brecina, brezo

Bruc boal Erica arborea Brezo blanco

Bruc d'escombres Erica scoparia Brezo de escobas

Bruc vermell Erica cinerea Brezo, argaña

Bruga, bruguerola, bronsa, sap Calluna vulgaris Argaña, biercol, brecina, brezo

Bruguerola, bronsa, bruga, sap Calluna vulgaris Argaña, biercol, brecina, brezo

Bufalaga, pala marina Thymelaea hirsuta Bolaga

Nom català Nom científic Nom castellàCàdec Juniperus oxycedrus Enebro albar, cada

Cap d'ase Lavandula stoechas Cantueso

Cirerer Prunus avium Cerezo

Coscoll, garric Quercus coccifera Coscoja

Crespinell gros Sedum sediforme Uña de gato

Cua de gat, moixos Lagurus ovatus Rabillo de conejo

Dàctil Dactylis glomerata Pasto ovillo

Esbarzer Rubus ulmifolius Zarzamora

Escarrassó, pinassa, gargalla, pi carrasser, pi cerrut

Pinus nigra Pino negral, pino la-ricio, pino salgareño, pino gargallo

Escruixidor Adenocarpus telonensis

Escobón prieto

Esparreguera boscana, esparreguera

Asparagus acutifolius

Espárrago salvaje

Esparreguera, esparreguera boscana

Asparagus acutifolius

Espárrago salvaje

Espígol Lavandula latifolia Alucema

Espinalb, arç blanc Crataegus monogyna Majuelo, espino albar

Espunyidella peluda Galium maritimum Galio marítimo

Estepa blanca Cistus albidus Jara blanca

Estepa borrera Cistus salvifolius Jaguarzo morisco

Estepa de Montpeller, estepa negra

Cistus monspeliensis

Jara negra, jara de Montpelier

Estepa gotejada Helianthemum guttatum

Estepa ladanífera Cistus ladanifder Jara de las cinco llagas

Estepa negra, estepa de Montpeller

Cistus monspeliensis

Jara negra, jara de Montpelier

Faig Fagus sylvatica Haya

Falsa acàcia, robínia, acàcia blanca



Farigola Thymus vulgaris Tomillo

Fenàs, fenàs de marge Brachypodium phoenicoides

Lastón

Flor de Sant Joan, sempreviva borda

Helichrysum stoechas

Manzanilla bastarda, siempreviva


120

A 05

Vegetals VegetalsNom català Nom científic Nom castellàFrare del romaní Orobanche latisquama Jopo

Galzeran Ruscus aculeatus Rusco

Gargalla, pinassa, escarrassó, pi carrasser, pi cerrut

Pinus nigra Pino negral, pino laricio, pino salgareño, pino gargallo

Garric, coscoll Quercus coccifera Coscoja

Garrofer Ceratonia siliqua Algarrobo

Gatosa Ulex parviflorus Aliaga, tojo, aulaga morisca

Gavó marí Ononis natrix subsp. ramosissima

Ginebre, ginebró Juniperus communis Enebro enano

Ginebró, ginebre Juniperus communis Enebro enano

Ginesta linifòlia Teline linifolia Escoba fina

Ginesta vera, ginesta, argelagó Spartium junceum Retama de olor, retama de flor

Ginesta, ginesta vera, argelagó Spartium junceum Retama de olor, retama de flor

Ginestells Genista sp Retamas, ginestas

Gira-sol Helianthus annuus Girasol, mirasol

Herba de setge Fumana thymifolia Tomillo morisco

Herba foradada, pericó Hypericum perforatum Hierba de San Juan, hipérico

Herbafam, pa eixut Plantago albicans Gitanilla

Heura Hedera helix Hiedra

Lledoner Celtis australis Almez, aligonero, latonero

Llentiscle Pistacia lentiscus Lentisco, alfócigo

Lligabosc etrusc Lonicera etrusca Madreselva

Lligabosc mediterrani, lligabosc Lonicera implexa Mamellera

Lligabosc, lligabosc mediterrani Lonicera implexa Mamellera

Llistó Brachypodium retusum

Lastón

Mansega marina Cyperus capitatus Mansega marina

Marfull Viburnum tinus Durillo, duraznillo

Matapoll Daphne gnidium Torvisco, matapollo

Mates de borró, borró Ammophila arenaria Barrón, carrizo

Moixos, cua de gat Lagurus ovatus Rabillo de conejo

Nom català Nom científic Nom castellàNabinera, nabiu Vaccinium myrtillus Arándano, mirtilo

Nabiu, nabinera Vaccinium myrtillus Arándano, mirtilo

Nebulosa Aira cupaniana

Olivera, ullastre Olea europaea Olivo

Om Ulmus minor Olmo

Pa eixut, herbafam Plantago albicans Gitanilla

Pala marina, bufalaga Thymelaea hirsuta Bolaga

Pelosella Hieracium pilosella Oreja de ratón, vellosilla

Pericó, herba foradada Hypericum perforatum

Hierba de San Juan, hipérico

Pi blanc Pinus halepensis Pino carrasco

Pi bo, pi pinyer, pi pinyoner, pi ver, pi de llei

Pinus pinea Pino piñonero, pino doncel, pino real, pino manso

Pi canari Pinus canariensis Pino canario

Pi carrasser, pinassa, gargalla, escarrassó, pi cerrut


Pi cerrut, pinassa, gargalla, escarrassó, pi carrasser


Pi de llei, pi pinyer, pi pinyoner, pi ver, pi bo


Pi insigne Pinus radiata Pino radiata, pino insigne, pino de Monterrey

Pi marítim, pinastre Pinus pinaster Pino rodeno

Pi negre Pinus mugo (=P.uncinata)

Pino negro, pino moro

Pi pinyer, pi pinyoner, pi ver, pi de llei, pi bo


Pi pinyoner, pi pinyer, pi ver, pi de llei, pi bo


Pi rajolet, pi roig, pi rojal, pi rojalet, pi ros, pi vermell

Pinus sylvestris Pino albar, pino se-rrano, pino silvestre, pino de Valsaín

Pi roig, pi rojal, pi rajolet, pi rojalet, pi ros, pi vermell



Llis

ta d

'esp

ècie

s or

dena

des

pel n

om c

omú

cata

là121

Vegetals VegetalsNom català Nom científic Nom castellàPi rojal, pi roig, pi rajolet, pi rojalet, pi ros, pi vermell


Pi rojalet, pi rojal, pi rajolet, pi rojalet, pi ros, pi vermell


Pi ros, pi roig, pi rojal, pi rajolet, pi rojalet, pi vermell


Pi ver, pi pinyer, pi pinyoner, pi de llei, pi bo


Pi vermell, pi roig, pi rojal, pi rajolet, pi rojalet, pi ros


Pinassa, gargalla, escarrassó, pi carrasser, pi cerrut


Pinastre, pi marítim Pinus pinaster Pino rodeno

Pinzell Coris monspeliensis Periquillo

Robínia, acàcia blanca, falsa acàcia



Rogeta Rubia peregrina Rubia

Roldor Coriaria myrtifolia Emborrachacabras

Romaní Rosmarinus officinalis Romero

Roser Rosa sp Rosa

Roure cerrioide, roure martinenc Quercus x cerrioides Roble pubescente

Roure de fulla gran, roure de fulla grossa

Quercus petrea Roble albar

Roure de fulla grossa, roure de fulla gran

Quercus petrea Roble albar

Roure de fulla petita Quercus faginea Rebollo, quejigo

Roure martinenc Quercus humilis Roble pubescente

Roure martinenc Quercus pubescens Roble pubescente

Roure martinenc, roure cerrioide

Quercus x cerrioides

Roble pubescente

Sap, bruguerola, bronsa, bruga Calluna vulgaris Argaña, biercol, brecina, brezo

Sempreviva borda, flor de Sant Joan



Nom català Nom científic Nom castellàSurera, alzina surera Quercus suber Alcornoque

Timó mascle Teucrium polium Zamarrilla amarilla

Tortellatge Viburnum lantana Barbadejo, lantana

Vecera borda Vicia sativa subsp. nigra

Alverja, alverjilla

Vidalba Clematis vitalba Clemátide

Viudes Scabiosa atropurturea

Escobilla morisca

Viudeta Iberis dunali Carraspique

Xuclamel xilostí, boix moll Lonicera xylosteum Sanjueña

Animals

Nom català Nom científic Nom castellàÀliga marcenca Circaetus gallicus Águila culebrera,

culebrera europea

Aligot comú Buteo buteo Ratonero común, busardo ratonero

Aranya Salticus sp. Araña

Arna dels borrons del pi, papallona dels borrons del pi

Rhyacionia duplana (= Evetria duplana)

Astor Accipiter gentilis Azor

Banyarriquer del pi Acanthocinus aedilis

Becada Scolopax rusticola Chocha perdiz

Bosqueta vulgar Hippolais polyglota Zarcero común

Bruel Regulus ignicapillus Reyezuelo listado

Cabirol Capreolus capreolus Corzo

Cargolet Troglodytes troglodytes Chochín

Cigala Cicada orni Cigarra

Conill Oryctolagus cuniculus Conejo

Corc del pi Pissodes castaneus (=Pissodes notatus)

Gorgojo de los pinos

Corc del pi, perforador del pi Tomicus piniperda Barrenillos del pino

Cornella negra, cornella Corvus corone Corneja negra

Cornella, cornella negra Corvus corone Corneja negra

Cotoliu Lullula arborea Totovía


122

A 05

AnimalsAnimals

Nom català Nom científic Nom castellàCotxinilla del pi Leucaspis pini

Cucut Cuculus canorus Cuco común

Cucut reial Clamator glandarius Críalo, críalo europeo

Diorictria Dioryctria mendacella Oruga de las piñas

Dragó comú Tarentola mauretanica Salamanquesa

Enganyapastors Caprimulgus europaeus

Chotacabras europeo

Escarabat de Sant Joan Polyphylla fullo Escarabajo batanero

Esparver comú, esparver, esparver vulgar

Accipiter nisus Gavilán

Esparver vulgar, esparver, esparver comú


Esparver, esparver comú, esparver vulgar


Esquirol Sciurus vulgaris Ardilla roja

Evetria Rhyacionia buoliana

Polilla del brote del pino

Fagina Martes foina Garduña

Faisà vulgar Phasianus colchicus Faisán vulgar

Formiga Camponotus cruentatus

Hormiga

Formiga Messor barbarus Hormiga granera

Gafarró Serinus serinus Verdecillo

Gaig Garrulus glandarius Arrendajo

Gamarús Strix aluco Cárabo común

Garsa Pica pica Urraca

Gat mesquer, geneta Genetta genetta Gineta común

Geneta, gat mesquer Genetta genetta Gineta común

Gripau corredor Bufo calamita (=Epidalea calamita)

Sapo corredor

Gripau d'esperons Pelobates cultripes Sapo de espuelas

Griva Turdus viscivorus Zorzal charlo

Guineu Vulpes vulpes Zorro

Llangardaix comú Lacerta lepida (=Timon lepidus)

Lagarto ocelado

Llangardaix pirinenc Lacerta agilis Lagarto ágil

Lòfir del pi Diprion pini

Nom català Nom científic Nom castellàMallerenga blava Parus caeruleus Herrerillo común

Mallerenga carbonera Parus major Carbonero común

Mallerenga cuallarga Aegithalos caudatus Mito

Mallerenga emplomallada Parus cristatus Herrerillo capuchino

Mallerenga petita Parus ater Carbonero garrapinos

Merla Turdus merula Mirlo

Mosca dels pins, vespa dels pins

Neodiprion sertifer Mosca de la sierra del pino

Mosques vermelles Ophrys tenthredinifera Orquídea avispa

Mosquiter comú Phylloscopus collybita Mosquitero común

Mosquiter pàl·lid Phylloscopus bonelli Mosquitero papiablo

Mostela Mustela nivalis Comadreja

Musaranya comuna Crocidura russula Musaraña común

Mussol banyut Asio otus Búho chico

Oriol Oriolus oriolus Oropéndola

Papallona del pi roig Retina resinella Polilla de la agalla del pino

Papallona dels borrons del pi, arna dels borrons del pi

Rhyacionia duplana

Papamosques gris Muscicapa striata Papamoscas gris

Perdiu roja, perdiu Alectoris rufa Perdiz común, perdiz roja

Perdiu, perdiu roja Alectoris rufa Perdiz común, perdiz roja

Perforador del pi Orthotomicus erosus

Perforador del pi Tomicus destruens Barrenillos del pino

Perforador del pi, corc del pi Tomicus piniperda Barrenillos del pino

Pica-soques blau Sitta europaea Trepador azul

Picot garser gros Dendrocopos major Pico picapinos

Picot verd Picus viridis Pito real

Pinsà borroner Pyrrhula pyrrhula Camachuelo común

Pinsà comú Fringilla coelebs Pinzón vulgar

Pinsà mec Fringilla montifringilla Pinzón real

Pit-roig Erithacus rubecula Petirrojo

Processionària del pi Thaumetopoea pityocampa

Procesionaria del pino


Llis

ta d

'esp

ècie

s or

dena

des

pel n

om c

omú

cata

là123

Animals Animals

Nom català Nom científic Nom castellàRaspinell comú Certhia brachydactyla Agateador común

Rata cellarda Eliomys quercinus Lirón careto

Rata de camp, rata negra, rata traginera

Rattus rattus Rata negra, rata campestre

Rata negra, rata de camp, rata traginera


Rata traginera, rata negra, rata de camp


Ratapinyada comuna, ratpenat comú

Pipistrellus pipistrellus

Murciélago común

Ratolí Apodemus sp. Ratón

Ratolí de bosc Apodemus sylvaticus Ratón de campo

Ratolí mediterrani Mus spretus Ratón moruno

Ratpenat comú, ratapinyada comuna

Pipistrellus pipis-trellus

Murciélago común

Ratpenat de vores clares Pipistrellus kuhlii Murciélago de borde claro

Rossinyol Luscinia megarhynchos Ruiseñor

Salamandra Salamandra salamandra

Salamandra

Saltamartí de pineda Chortippus vagans

Sargantana cuallarga Psammodromus algirus

Lagartija colilarga

Senglar Sus scrofa Jabalí

Serp blanca Elaphe scalaris (=Rhinechis scalaris)

Culebra de escalera

Serp verda Malpolon monspes-sulanus

Culebra bastarda

Sit negre Emberiza cia Escribano montesino

Tallarol capnegre Sylvia melanocephala

Curruca cabecinegra

Tallarol de casquet Sylvia atricapilla Curruca capirotada

Tallarol de garriga Sylvia cantillans Curruca carrasqueña

Tallarol gros Sylvia borin Curruca mosquitera

Teixó, toixó Meles meles Tejón

Toixó, teixó Meles meles Tejón

Tord ala-roig Turdus iliacus Zorzal alirrojo

Tord comú Turdus philomelos Zorzal común

Nom català Nom científic Nom castellàTórtora turca Streptopelia

decaoctoTórtola turca

Tórtora vulgar Streptopelia turtur Tórtola

Tortuga mediterrània Testudo hermanni Tortuga mediterránea

Tòtil Alytes obstetricans Sapo partero

Trencapinyes Loxia curvirostra Piquituerto común

Tudó Columba palumbus Paloma torcaz

Vespa dels pins, mosca dels pins

Neodiprion sertifer Mosca de la sierra del pino

Xot Otus scops Autillo europeo

124

Llista d’espècies ordenades pel nom comú castellàA 06

Nom castellà Nom científic Nom catalàAgárico augusto Agaricus augustus Agàric de bosc

Bejín blando Lycoperdon molle Pet de llop


Fusarium circinatum Xancre resinós del pi

Clitocibe de Font Quer Clitocybe font-queri

Criadilla amarillenta Rhizopogon luteolus Fetjó

Dacrimices delicuescente Dacrymyces stillatus

Esquizófilo común Schizophyllum commune

Estrella de tierra Geastrum nanum Estrelleta petita

Foliota anaranjada, seta de la risa, gimnopilo notable


Foliota notable

Seta de la risa, foliota anaranjada, gimnopilo notable


Foliota notable

Gimnopilo notable, foliota anaranjada, seta de la risa


Foliota notable



Bolet del pi, flota de pi, rovelló de pi

Hongo falo, falo impe-rial, falo de Adriano, falo de volva rosada

Phallus hadriani Ou del diable violaci

Falo imperial, hongo falo, falo de Adriano, falo de volva rosada


Falo de Adriano, hongo falo, falo imperial, falo de volva rosada


Falo de volva rosada, hongo falo, falo impe-rial, falo de Adriano


Inocibe terrestre Inocybe geophylla

Inocibe cónico, brujas Inocybe fastigiata (=Inocybe rimosa)

Frare

Inocibe de Heim Inocybe heimii

Brujas, inocibe cónico Inocybe fastigiata (=Inocybe rimosa)

Frare

Lepiota en escudo Lepiota clypeolaria

Nom castellà Nom científic Nom catalàMarasmio amargo Marasmius androsaceus

Boleto de carne amari-lla, boleto cuarteado



Boleto cuarteado, bole-to de carne amarilla



Níscalo Lactarius vinosus Rovelló

Oreja de gato blanca, monete, bonete blanco

Helvella crispa Orella de gat, orella de gat blanca, barretet, barret de capellà, orella de llebre blanca, orella de rata

Monete, oreja de gato blanca, bonete blanco


Bonete blanco, oreja de gato blanca, monete


Oreja de asno Otidea alutacea Orella d'ase




Seta negra de pino, pleuroto petaloide



Seta elástica Pholiota gummosa

Seta tintórea, pisolito tintóreo, maza de cunetas

Pisolithus arhizus Pota de cavall bruna

Pisolito tintóreo, seta tintórea, maza de cunetas


Maza de cunetas, seta tintórea, pisolito tintóreo


Fongs Fongs

125Ll

ista

d’e

spèc

ies

orde

nade

s pe

l nom

com

ú ca

stel

là


Vegetals Vegetals

Nom castellà Nom científic Nom catalàAligonero, almez, latonero Celtis australis Lledoner

Abeto Abies alba Avet

Acacia bastarda, acacia blanca, falsa acacia, robinia


Robínia, acàcia blanca, acàcia falsa




Aladierno Rhamnus alaternus Aladern

Alcornoque Quercus suber Surera, alzina surera

Alfócigo, lentisco Pistacia lentiscus Llentiscle

Algarrobo Ceratonia siliqua Garrofer

Aliaga, tojo, aulaga morisca Ulex parviflorus Gatosa

Almez, aligonero, latonero Celtis australis Lledoner

Alucema Lavandula latifolia Espígol

Alverja, alverjilla Vicia sativa subsp. nigra Vecera borda

Alverjilla, alverja Vicia sativa subsp. nigra Vecera borda

Arándano, mirtilo Vaccinium myrtillus Nabiu, nabinera

Arce de Montpellier Acer monspessulanum Auró negre

Arce menor Acer campestre Auró blanc

Argaña, biercol, brecina, brezo Calluna vulgaris Bruguerola, bronsa, bruga, sap

Aulaga común Genista scorpius Argelaga

Barbadejo, lantana Viburnum lantana Tortellatge

Barrón, carrizo Ammophila arenaria Borró, mates de borró

Biercol, argaña, brecina, brezo Calluna vulgaris Bruguerola, bronsa, bruga, sap

Bocha blanca Dorycnium hirsutum Botja peluda

Bolaga Thymelaea hirsuta Bufalaga, pala marina

Brecina, argaña, biercol, brezo Calluna vulgaris Bruguerola, bronsa, bruga, sap

Brezo blanco Erica arborea Bruc boal

Brezo de escobas Erica scoparia Bruc d'escombres

Brezo, argaña Erica cinerea Bruc vermell

Brezo, argaña, biercol, brecina Calluna vulgaris Bruguerola, bronsa, bruga, sap

Cada, enebro albar Juniperus oxycedrus Càdec

Cantueso Lavandula stoechas Cap d'ase

Nom castellà Nom científic Nom catalàCarraspique Iberis dunali Viudeta

Carrizo, barrón Ammophila arenaria Borró, mates de borró

Cerezo Prunus avium Cirerer

Cerrillo, triquera borde Hyparrhenia hirta Albellatge

Clemátide Clematis vitalba Vidalba

Coscoja Quercus coccifera Garric, coscoll

Duraznillo, durillo Viburnum tinus Marfull

Durillo, duraznillo Viburnum tinus Marfull

Emborrachacabras Coriaria myrtifolia Roldor

Encina Quercus ilex (=Q.ilex ssp ilex)

Alzina

Enebro albar, cada Juniperus oxycedrus Càdec

Enebro enano Juniperus communis Ginebró, ginebre

Escoba fina Teline linifolia Ginesta linifòlia

Escobilla morisca Scabiosa atropurturea Viudes

Escobizo Dorycnium pentaphyllum

Botja, botja d'escombres

Escobón prieto Adenocarpus telonensis Escruixidor

Espárrago salvaje Asparagus acutifolius Esparreguera, esparreguera boscana

Espigadilla de mar Crucianella maritima

Espino albar, majuelo Crataegus monogyna Arç blanc, espinalb

Falsa acacia, acacia blanca, robinia, acacia bastarda



Galio marítimo Galium maritimum Espunyidella peluda

Ginestas, retamas Genista sp Ginestells

Girasol, mirasol Helianthus annuus Gira-sol

Gitanilla Plantago albicans Herbafam, pa eixut

Haya Fagus sylvatica Faig

Hiedra Hedera helix Heura

Hierba de San Juan, hipérico Hypericum perforatum Pericó, herba foradada

Hipérico, hierba de San Juan Hypericum perforatum Pericó, herba foradada

Jaguarzo morisco Cistus salvifolius Estepa borrera

Jara blanca Cistus albidus Estepa blanca

Jara de las cinco llagas Cistus ladanifder Estepa ladanífera

126


Vegetals Vegetals

Nom castellà Nom científic Nom catalàJara de Montpelier, jara negra Cistus monspeliensis Estepa negra,

estepa de Montpeller

Jara negra, jara de Montpelier Cistus monspeliensis Estepa negra, estepa de Montpeller

Jopo Orobanche latisquama Frare del romaní

Labiérnago, ladierna Phillyrea angustifolia Aladern de fulla estreta

Ladierna, labiérnago Phillyrea angustifolia Aladern de fulla estreta

Lantana, barbadejo Viburnum lantana Tortellatge

Lastón Brachypodium phoenicoides

Fenàs, fenàs de marge

Lastón Brachypodium retusum

Llistó

Latonero, almez, aligonero Celtis australis Lledoner

Lentisco, alfócigo Pistacia lentiscus Llentiscle

Madreselva Lonicera etrusca Lligabosc etrusc

Madroño Arbutus unedo Arboç

Majuelo, espino albar Crataegus monogyna Espinalb, arç blanc

Mamellera Lonicera implexa Lligabosc medi-terrani, lligabosc

Mansega marina Cyperus capitatus Mansega marina




Matapollo, torvisco Daphne gnidium Matapoll

Melgo Medicago minima

Mirasol, girasol Helianthus annuus Gira-sol

Mirtilo, arándano Vaccinium myrtillus Nabiu, nabinera

Molinia Molinia caerulea

Olivo Olea europaea Olivera, ullastre

Olmo Ulmus minor Om

Oreja de ratón, vellosilla Hieracium pilosella Pelosella

Orquídea avispa Ophrys tenthredinifera Mosques vermelles

Pasto ovillo Dactylis glomerata Dàctil

Periquillo Coris monspeliensis Pinzell

Pino albar, pino serrano, pino silvestre, pino de Valsaín

Pinus sylvestris Pi roig, pi rojal, pi rajolet, pi rojalet, pi ros, pi vermell

Pino canario Pinus canariensis Pi canari

Nom castellà Nom científic Nom catalàPino carrasco Pinus halepensis Pi blanc

Pino de Monterrey, pino radiata, pino insigne

Pinus radiata Pi insigne

Pino de Valsaín, pino albar, pino serrano, pino silvestre, pino de Valsaín


Pino doncel, pino piñonero, pino real, pino manso

Pinus pinea Pi pinyer, pi pinyoner, pi ver, pi de llei, pi bo

Pino gargallo, pino negral, pino laricio, pino salgareño

Pinus nigra Pinassa, gargalla, escarrassó, pi carrasser, pi cerrut

Pino insigne, pino radiata, pino de Monterrey


Pino laricio, pino negral, pino salgareño, pino gargallo


Pino manso, pino piñonero, pino doncel, pino real


Pino moro, pino negro Pinus mugo (=P.uncinata)

Pi negre

Pino negral, pino laricio, pino salgareño, pino gargallo


Pino negro, pino moro Pinus mugo (=P.uncinata)

Pi negre

Pino piñonero, pino doncel, pino real, pino manso


Pino radiata, pino insigne, pino de Monterrey


Pino real, pino piñonero, pino doncel, pino manso


Pino rodeno Pinus pinaster Pinastre, pi marítim

Pino salgareño, pino negral, pino laricio, pino gargallo


Pino serrano, pino albar, pino silvestre, pino de Valsaín


Pino silvestre, pino albar, pino serrano, pino de Valsaín


127Ll

ista

d’e

spèc

ies

orde

nade

s pe

l nom

com

ú ca

stel

là


Vegetals

Nom castellà Nom científic Nom catalàQuejigo, rebollo Quercus faginea Roure de fulla petita

Rabillo de conejo Lagurus ovatus Cua de gat, moixos

Rebollo, quejigo Quercus faginea Roure de fulla petita

Retama de flor, retama de olor Spartium junceum Ginesta, ginesta vera, argelagó

Retama de olor, retama de flor Spartium junceum Ginesta, ginesta vera, argelagó

Retama espinosa Calicotome spinosa Argelaga negra

Retamas, ginestas Genista sp Ginestells

Robinia, acacia blanca, falsa acacia, acacia bastarda

Robinia pseudoa-cacia


Roble albar Quercus petrea Roure de fulla gran, roure de fulla grossa

Roble pubescente Quercus humilis Roure martinenc

Roble pubescente Quercus pubescens Roure martinenc

Roble pubescente Quercus x cerrioides Roure martinenc, roure cerrioide

Romero Rosmarinus officinalis Romaní

Rosa Rosa sp Roser

Rubia Rubia peregrina Rogeta

Rusco Ruscus aculeatus Galzeran

Sanjueña Lonicera xylosteum Boix moll, xuclamel xilostí

Siempreviva, manzanilla bastarda



Sillerilla Fumana ericoides

Tomillo Thymus vulgaris Farigola

Tomillo morisco Fumana thymifolia Herba de setge

Torvisco, matapollo Daphne gnidium Matapoll

Triquera borde, cerrillo Hyparrhenia hirta Albellatge

Uña de gato Sedum sediforme Crespinell gros

Vellosilla, oreja de ratón Hieracium pilosella Pelosella

Zamarrilla amarilla Teucrium polium Timó mascle

Zarzamora Rubus ulmifolius Esbarzer

Zarzaparrilla Smilax aspera Arítjol

Nom castellà Nom científic Nom catalàAgateador común Certhia brachydactyla Raspinell comú

Águila culebrera, culebrera europea

Circaetus gallicus Àliga marcenca

Araña Salticus sp. Aranya

Ardilla roja Sciurus vulgaris Esquirol

Arrendajo Garrulus glandarius Gaig

Autillo europeo Otus scops Xot

Azor Accipiter gentilis Astor

Barrenillos del pino Tomicus destruens Perforador del pi

Barrenillos del pino Tomicus piniperda Perforador del pi, corc del pi

Búho chico Asio otus Mussol banyut

Busardo ratonero, ratonero común Buteo buteo Aligot comú

Camachuelo común Pyrrhula pyrrhula Pinsà borroner

Cárabo común Strix aluco Gamarús

Carbonero común Parus major Mallerenga carbonera

Carbonero garrapinos Parus ater Mallerenga petita

Chocha perdiz Scolopax rusticola Becada

Chochín Troglodytes troglodytes Cargolet

Chotacabras europeo Caprimulgus europaeus Enganyapastors

Cigarra Cicada orni Cigala

Comadreja Mustela nivalis Mostela

Conejo Oryctolagus cuniculus Conill

Corneja negra Corvus corone Cornella, cornella negra

Corzo Capreolus capreolus Cabirol

Críalo europeo, críalo Clamator glandarius Cucut reial

Críalo, críalo europeo Clamator glandarius Cucut reial

Cuco común Cuculus canorus Cucut

Culebra bastarda Malpolon monspessulanus Serp verda

Culebra de escalera Elaphe scalaris (=Rhinechis scalaris)

Serp blanca

Culebrera europea, águila culebrera

Circaetus gallicus Àliga marcenca

Animals

128


Animals Animals

Nom castellà Nom científic Nom catalàMurciélago de borde claro Pipistrellus kuhlii Ratpenat de

vores clares

Musaraña común Crocidura russula Musaranya comuna

Oropéndola Oriolus oriolus Oriol

Oruga de las piñas Dioryctria mendacella Diorictria

Paloma torcaz Columba palumbus Tudó

Papamoscas gris Muscicapa striata Papamosques gris

Perdiz común, perdiz roja Alectoris rufa Perdiu, perdiu roja

Perdiz roja, perdiz común Alectoris rufa Perdiu, perdiu roja

Petirrojo Erithacus rubecula Pit-roig

Pico picapinos Dendrocopos major Picot garser gros

Pinzón real Fringilla montifringilla Pinsà mec

Pinzón vulgar Fringilla coelebs Pinsà comú

Piquituerto común Loxia curvirostra Trencapinyes

Pito real Picus viridis Picot verd

Polilla de la agalla del pino Retina resinella Papallona del pi roig

Polilla del brote del pino Rhyacionia buoliana Evetria

Procesionaria del pino Thaumetopoea pityocampa

Processionària del pi

Rata campestre, rata negra Rattus rattus Rata negra, rata de camp, rata traginera

Rata negra, rata campestre Rattus rattus Rata negra, rata de camp, rata traginera

Ratón Apodemus sp. Ratolí

Ratón de campo Apodemus sylvaticus Ratolí de bosc

Ratón moruno Mus spretus Ratolí mediterrani

Ratonero común, busardo ratonero

Buteo buteo Aligot comú

Reyezuelo listado Regulus ignicapilla Bruel

Ruiseñor Luscinia megarhynchos Rossinyol

Salamandra Salamandra salamandra

Salamandra

Salamanquesa Tarentola mauretanica

Dragó comú

Nom castellà Nom científic Nom catalàCurruca cabecinegra Sylvia melanocephala Tallarol capnegre

Curruca capirotada Sylvia atricapilla Tallarol de casquet

Curruca carrasqueña Sylvia cantillans Tallarol de garriga

Curruca mosquitera Sylvia borin Tallarol gros

Escarabajo batanero Polyphylla fullo Escarabat de Sant Joan

Escribano montesino Emberiza cia Sit negre

Faisán vulgar Phasianus colchicus Faisà vulgar

Garduña Martes foina Fagina

Gavilán Accipiter nisus Esparver, esparver comú, esparver vulgar

Gineta común Genetta genetta Geneta, gat mesquer

Gorgojo de las piñas Pissodes validirrostris

Gorgojo de los pinos Pissodes castaneus (=Pissodes notatus)

Corc del pi

Herrerillo capuchino Parus cristatus Mallerenga emplomallada

Herrerillo común Parus caeruleus Mallerenga blava

Hormiga Camponotus cruentatus Formiga

Hormiga granera Messor barbarus Formiga

Jabalí Sus scrofa Senglar

Lagartija colilarga Psammodromus algirus

Sargantana cuallarga

Lagarto ágil Lacerta agilis Llangardaix pirinenc

Lagarto ocelado Lacerta lepida (=Timon lepidus)

Llangardaix comú

Lirón careto Eliomys quercinus Rata cellarda

Mirlo Turdus merula Merla

Mito Aegithalos caudatus Mallerenga cuallarga

Mosca de la sierra del pino Neodiprion sertifer Mosca dels pins, vespa dels pins

Mosquitero común Phylloscopus collybita Mosquiter comú

Mosquitero papiablo Phylloscopus bonelli Mosquiter pàl·lid

Murciélago común Pipistrellus pipis-trellus

Ratpenat comú, ra-tapinyada comuna

129Ll

ista

d’e

spèc

ies

orde

nade

s pe

l nom

com

ú ca

stel

là


Animals

Nom castellà Nom científic Nom catalàSapo corredor Bufo calamita

(=Epidalea calamita)Gripau corredor

Sapo de espuelas Pelobates cultripes Gripau d'esperons

Sapo partero Alytes obstetricans Tòtil

Tejón Meles meles Teixó, toixó

Tórtola Streptopelia turtur Tórtora vulgar

Tórtola turca Streptopelia decaocto Tórtora turca

Tortuga mediterránea Testudo hermanni Tortuga mediterrània

Totovía Lullula arborea Cotoliu

Trepador azul Sitta europaea Pica-soques blau

Urraca Pica pica Garsa

Verdecillo Serinus serinus Gafarró

Zarcero común Hippolais polyglota Bosqueta vulgar

Zorro Vulpes vulpes Guineu

Zorzal alirrojo Turdus iliacus Tord ala-roig

Zorzal charlo Turdus viscivorus Griva

Zorzal común Turdus philomelos Tord comú

130

Llista d’espècies ordenades pel nom científicA 07

Fongs

Nom científic Nom català Nom castellàAgaricus augustus Agàric de bosc Agárico augusto

Battarrea stevenii

Cenangium ferruginosum

Clitocybe font-queri Clitocibe de Font Quer

Cortinarius varius

Cyclaneusma minus

Cyclaneusma niveum

Dacrymyces stillatus Dacrimices delicuescente

Diplodia pini(= Sphaeropsis sapinea)

Dessecament del pi

Fomes pini (=Phellinus pini;Trametes pini)

Fomes pinicola (=Fotomitopsis pinicola; =Ungulina marginata)

Fotomitopsis pinicola (=Unguli-na marginata; =Fomes pinicola)

Fusarium circinatum (teleomorf. Gibberella circinata)

Xancre resinós del pi


Geastrum nanum Estrelleta petita Estrella de tierra

Gibberella circinata (anamorf. Fusarium circinatum)

Xancre resinós del pi


Gymnopilus spectabilis Foliota notable Foliota anaranjada, seta de la risa, gimnopilo notable

Helvella crispa Orella de gat, orella de gat blanca, barre-tet, barret de capellà, orella de llebre blan-ca, orella de rata

Oreja de gato blan-ca, monete, bonete blanco

Hohenbuehelia geogenia Gírgola de pi, gírgola de marina, orellana de terra


Hydnellum zonatum

Hypholoma fasciculare Bolet del pi, flota de pi, rovelló de pi


Ileodictyon gracile

Inocybe fastigiata (=Inocybe rimosa)

Frare Inocibe cónico, brujas

Inocybe geophylla Inocibe terrestre

Inocybe heimii Inocibe de Heim

Fongs

Nom científic Nom català Nom castellàInocybe rimosa (= Inocybe fastigiata)

Frare Inocibe cónico, brujas

Lactarius vinosus Rovelló Níscalo

Lentinellus omphalodes

Lepiota clypeolaria Lepiota en escudo

Lepiota pseudohelveola

Leptosoma pinnastri (teleomorf. Lophodermium pinastri)

Leptosoma rotrupii (teleomorf. Lophodermium seditiosum)

Lophodermium pinastri (anamorf. Leptostroma pinnastri)

Lophodermium seditiosum (anamorf. Leptosoma rotrupii)

Lycoperdon molle Pet de llop Bejín blando

Lyophyllum infumatum

Marasmius androsaceus Marasmio amargo

Mycena seynii

Otidea alutacea Orella d'ase Oreja de asno

Paxillus panuoides


Hongo falo, falo imperial, falo de Adriano, falo de volva rosada

Phellinus pini (=Trametes pini; =Fomes pini)

Pholiota gummosa Seta elástica


Seta tintórea, pisolito tin-tóreo, maza de cunetas

Rhizopogon luteolus Fetjó Criadilla amarillenta

Russula torulosa Cualbra de pineda

Schizophyllum commune Esquizófilo común

Scleroderma polyrhizum Pota de cavall

Sphaeropsis sapinea (= Diplodia pini)

Dessecament del pi

Suillus bellinii Molleric, molleric clar, moixí, mollic, pixacà, pixacà groc, grogues, pinetell

131Ll

ista

d’e

spèc

ies

orde

nade

s pe

l nom

cie

ntífi

c


Fongs

Vegetals

Vegetals

Nom científic Nom català Nom castellàAbies alba Avet Abeto

Acer campestre Auró blanc Arce menor

Acer monspessulanum Auró negre Arce de Montpellier

Adenocarpus telonensis Escruixidor Escobón prieto

Agrostis capillaris

Aira cupaniana Nebulosa

Ammophila arenaria Borró, mates de borró Barrón, carrizo

Arbutus unedo Arboç Madroño

Arenaria serpyllifolis subsp. leptoclados

Asparagus acutifolius Esparreguera, esparreguera boscana

Espárrago salvaje

Brachypodium phoeni-coides

Fenàs, fenàs de marge Lastón

Brachypodium retusum Llistó Lastón

Calicotome spinosa Argelaga negra Retama espinosa

Calluna vulgaris Bruguerola, bronsa, bruga, sap

Argaña, biercol, brecina, brezo

Celtis australis Lledoner Almez, aligonero, latonero

Centaurea pectinata Barbassa, caps de nina

Ceratonia siliqua Garrofer Algarrobo

Cistus albidus Estepa blanca Jara blanca

Cistus ladanifder Estepa ladanífera Jara de las cinco llagas

Nom científic Nom català Nom castellàThyriopsis halepensis

Trametes pini (=Phellinus pini; Fomes pini)

Ungulina marginta (=Fotomitopsis pinicola; =Fomes pinicola)

Xerocomus chrysenteron Mataparent de carn groga, pixacà

Boleto de carne amarilla, boleto cuarteado

Nom científic Nom català Nom castellàCistus monspeliensis Estepa negra, estepa

de MontpellerJara negra, jara de Montpelier

Cistus salvifolius Estepa borrera Jaguarzo morisco

Cladonia rangiformis

Clematis vitalba Vidalba Clemátide

Coriaria myrtifolia Roldor Emborrachacabras

Coris monspeliensis Pinzell Periquillo

Corynephorus articulatus

Crataegus monogyna Arç blanc, espinalb Espino albar, majuelo

Crucianella maritima Espigadilla de mar

Cyperus capitatus Mansega marina Mansega marina

Dactylis glomerata Dàctil Pasto ovillo

Danthonia decumbens Dantònia

Daphne gnidium Matapoll Torvisco, matapollo

Desmazeria rigida

Dorycnium hirsutum Botja peluda Bocha blanca

Dorycnium pentaphyllum Botja, botja d'escombres Escobizo

Erica arborea Bruc boal Brezo blanco

Erica cinerea Bruc vermell Brezo, argaña

Erica scoparia Bruc d'escombres Brezo de escobas

Fagus sylvatica Faig Haya

Fumana ericoides Sillerilla

Fumana thymifolia Herba de setge Tomillo morisco

Galium maritimum Espunyidella peluda Galio marítimo

Genista scorpius Argelaga Aulaga común

Genista sp Ginestells Retamas, ginestas

Hedera helix Heura Hiedra

Helianthemum guttatum Estepa gotejada

Helianthus annuus Gira-sol Girasol, mirasol

Helichrysum stoechas Sempreviva borda, flor de Sant Joan


Hieracium pilosella Pelosella Oreja de ratón, vellosilla

Hyparrhenia hirta Albellatge Cerrillo, triquera borde

Hypericum perforatum Pericó, herba foradada Hierba de San Juan, hipérico

132


Vegetals Vegetals

Nom científic Nom català Nom castellàIberis dunali Viudeta Carraspique

Juniperus communis Ginebró, ginebre Enebro enano

Juniperus oxycedrus Càdec Cada, enebro albar

Lagurus ovatus Cua de gat, moixos Rabillo de conejo

Lavandula latifolia Espígol Alucema

Lavandula stoechas Cap d'ase Cantueso

Lonicera etrusca Lligabosc etrusc Madreselva

Lonicera implexa Lligabosc mediterrani, lligabosc

Mamellera

Lonicera xylosteum Boix moll, xuclamel xilostí

Sanjueña

Medicago littoralis

Medicago minima Melgo

Molinia caerulea Molinia

Olea europaea Olivera, ullastre Olivo

Ononis natrix subsp. ramosissima

Gavó marí

Ophrys tenthredinifera Mosques vermelles Orquídea avispa

Orobanche latisquama Frare del romaní Jopo

Phillyrea angustifolia Aladern de fulla estreta Labiérnago, ladierna

Pinus canariensis Pi canari Pino canario

Pinus halepensis Pi blanc Pino carrasco

Pinus mugo (=P.uncinata) Pi negre Pino negro, pino moro

Pinus nigra Pinassa, gargalla, es-carrassó, pi carrasser, pi cerrut


Pinus nigra ssp. salzmanii Pinassa, gargalla, es-carrassó, pi carrasser, pi cerrut


Pinus pinaster Pinastre, pi marítim Pino rodeno


Pino piñonero, pino doncel, pino real, pino manso

Pinus radiata Pi insigne Pino radiata, pino insigne, pino de Monterrey


Pino albar, pino serra-no, pino silvestre, pino de Valsaín

Nom científic Nom català Nom castellàPinus uncinata (=P.mugo) Pi negre Pino negro, pino moro

Pistacia lentiscus Llentiscle Lentisco, alfócigo

Plantago albicans Herbafam, pa eixut Gitanilla

Prunus avium Cirerer Cerezo

Quercus coccifera Garric, coscoll Coscoja

Quercus faginea Roure de fulla petita Rebollo, quejigo

Quercus humilis Roure martinenc Roble pubescente

Quercus ilex (=Q.ilex ssp ilex)

Alzina Encina

Quercus ilex ssp ilex (=Q.ilex)

Alzina Encina

Quercus petrea Roure de fulla gran, roure de fulla grossa

Roble albar

Quercus pubescens Roure martinenc Roble pubescente

Quercus suber Surera, alzina surera Alcornoque

Quercus x cerrioides Roure martinenc, roure cerrioide

Roble pubescente

Rhamnus alaternus Aladern Aladierno

Robinia pseudoacacia Robínia, acàcia blanca, acàcia falsa


Rosa sp Roser Rosa

Rosmarinus officinalis Romaní Romero

Rubia peregrina Rogeta Rubia

Rubus ulmifolius Esbarzer Zarzamora

Ruscus aculeatus Galzeran Rusco

Scabiosa atropurturea Viudes Escobilla morisca

Sedum sediforme Crespinell gros Uña de gato

Silene niceencis

Simethis mattiazzi

Smilax aspera Arítjol Zarzaparrilla

Spartium junceum Ginesta, ginesta vera, argelagó

Retama de olor, reta-ma de flor

Tamarix sp. Tamariu Tamarisco

Teline linifolia Ginesta linifòlia Escoba fina

Teucrium polium Timó mascle Zamarrilla amarilla

133Ll

ista

d’e

spèc

ies

orde

nade

s pe

l nom

cie

ntífi

c


Vegetals

Animals

Animals

Nom científic Nom català Nom castellàAcanthocinus aedilis Banyarriquer del pi

Acantholyda hieroglyphica

Accipiter gentilis Astor Azor

Accipiter nisus Esparver, esparver comú, esparver vulgar

Gavilán

Aegithalos caudatus Mallerenga cuallarga Mito

Alectoris rufa Perdiu, perdiu roja Perdiz común, perdiz roja

Alytes obstetricans Tòtil Sapo partero

Apodemus sp. Ratolí Ratón

Apodemus sylvaticus Ratolí de bosc Ratón de campo

Asio otus Mussol banyut Búho chico

Bufo calamita (=Epidalea calamita)

Gripau corredor Sapo corredor

Bupalus pinarius

Buteo buteo Aligot comú Ratonero común, busardo ratonero

Camponotus cruentatus Formiga Hormiga

Capreolus capreolus Cabirol Corzo

Caprimulgus europaeus Enganyapastors Chotacabras europeo

Nom científic Nom català Nom castellàThymelaea hirsuta Bufalaga, pala marina Bolaga

Thymus vulgaris Farigola Tomillo

Trifolium campestre

Ulex parviflorus Gatosa Aliaga, tojo, aulaga morisca

Ulmus minor Om Olmo

Vaccinium myrtillus Nabiu, nabinera Arándano, mirtilo

Viburnum lantana Tortellatge Barbadejo, lantana

Viburnum tinus Marfull Durillo, duraznillo

Vicia sativa subsp. nigra Vecera borda Alverja, alverjilla

Vulpia fasciculata

Nom científic Nom català Nom castellà

Certhia brachydactyla Raspinell comú Agateador común

Chermes abietis

Chortippus vagans Saltamartí de pineda

Cicada orni Cigala Cigala

Circaetus gallicus Àliga marcenca Águila culebrera, culebrera europea

Clamator glandarius Cucut reial Críalo, críalo europeo

Clavigesta sylvestrana

Columba palumbus Tudó Paloma torcaz

Corvus corone Cornella, cornella negra

Corneja negra

Crocidura russula Musaranya comuna Musaraña común

Cryphalus numidicus

Cuculus canorus Cucut Cuco

Dioryctria mendacella Diorictria Oruga de las piñas

Diprion pini Lòfir del pi

Elaphe scalaris (=Rhinechis scalaris)

Serp blanca Culebra de escalera

Eliomys quercinus Rata cellarda Lirón careto

Emberiza cia Sit negre Escribano montesino

Epidalea calamita (=Bufo calamita)

Gripau corredor Sapo corredor

Erithacus rubecula Pit-roig Petirrojo

Evetria duplana (=Rhyacionia duplana)


Exotelia dodecella

Fringilla coelebs Pinsà comú Pinzón vulgar

Fringilla montifringilla Pinsà mec Pinzón real

Garrulus glandarius Gaig Arrendajo

Genetta genetta Geneta, gat mesquer Gineta común

Hippolais polyglota Bosqueta vulgar Zarcero común

Hylobius abietis Gorgojo del abeto

Ips sexdentatus

Lacerta agilis Llangardaix pirinenc Lagarto ágil

134


Animals Animals

Nom científic Nom català Nom castellàLacerta lepida (=Timon lepidus)

Llangardaix comú Lagarto ocelado

Leucapsis sp.

Leucaspis pini Cotxinilla del pi

Leucaspis pusila

Loxia curvirostra Trencapinyes Piquituerto común

Lullula arborea Cotoliu Totovía

Luscinia megarhynchos Rossinyol Ruiseñor

Magdalis frontalis

Magdalis megnonia

Magdalis sp.

Malpolon monspessulanus Serp verda Culebra bastarda

Martes foina Fagina Garduña

Matsucoccus feytandi

Meles meles Teixó, toixó Tejón

Messor barbarus Formiga Hormiga granera

Mus spretus Ratolí mediterrani Ratón moruno

Muscicapa striata Papamosques gris Papamoscas gris

Mustela nivalis Mostela Comadreja

Neodiprion sertifer Mosca dels pins, vespa dels pins

Mosca de la sierra del pino

Oriolus oriolus Oriol Oropéndola

Orthotomicus erosus Perforador del pi

Oryctolagus cuniculus Conill Conejo

Otus scops Xot Autillo europeo

Palaecoccus fuscipennis

Parus ater Mallerenga petita Carbonero garra-pinos

Parus caeruleus Mallerenga blava Herrerillo común

Parus cristatus Mallerenga emploma-llada

Herrerillo capuchino

Parus major Mallerenga carbonera Carbonero común

Pelobates cultripes Gripau d'esperons Sapo de espuelas

Phasianus colchicus Faisà vulgar Faisán vulgar

Phylloscopus bonelli Mosquiter pàl·lid Mosquitero papiablo

Nom científic Nom català Nom castellàPhylloscopus collybita Mosquiter comú Mosquitero común

Pica pica Garsa Urraca

Picus viridis Picot verd Pito real

Pipistrellus kuhlii Ratpenat de vores clares

Murciélago de borde claro

Pipistrellus pipistrellus Ratpenat comú, rata-pinyada comuna

Murciélago común

Pissodes castaneus (=Pissodes notatus)

Corc del pi Gorgojo de los pinos

Pissodes notatus (=Pissodes castaneus)

Corc del pi Gorgojo de los pinos

Pissodes piceae

Pissodes validirrostris Gorgojo de las piñas

Pitiokeines curvidens

Polyphylla fullo Escarabat de Sant Joan

Escarabajo batanero

Psammodromus algirus Sargantana cuallarga Lagartija colilarga

Pyrrhula pyrrhula Pinsà borroner Camachuelo común

Rattus rattus Rata negra, rata de camp, rata traginera

Rata negra, rata campestre

Regulus ignicapilla Bruel Reyezuelo listado

Retina resinella Papallona del pi roig Polilla de la agalla del pino

Rhinechis scalaris (=Elaphe scalaris)

Serp blanca Culebra de escalera

Rhyacionia buoliana Evetria Polilla del brote del pino

Rhyacionia duplana (= Evetria duplana)


Salamandra salamandra Salamandra Salamandra

Salticus sp. Aranya Araña

Sciurus vulgaris Esquirol Ardilla roja

Scolopax rusticola Becada Chocha perdiz

Serinus serinus Gafarró Verdecillo

Sitta europaea Pica-soques blau Trepador azul

Streptopelia decaocto Tórtora turca Tórtola turca

Streptopelia turtur Tórtora vulgar Tórtola

135Ll

ista

d’e

spèc

ies

orde

nade

s pe

l nom

cie

ntífi

c


Animals

Nom científic Nom català Nom castellàStrix aluco Gamarús Cárabo común

Sus scrofa Senglar Jabalí

Sylvia atricapilla Tallarol de casquet Curruca capirotada

Sylvia borin Tallarol gros Curruca mosquitera

Sylvia cantillans Tallarol de garriga Curruca carrasqueña

Sylvia melanocephala Tallarol capnegre Curruca cabecinegra

Tarentola mauretanica Dragó comú Salamanquesa

Testudo hermanni Tortuga mediterrània Tortuga mediterránea

Thaumetopoea pityocampa Processionària del pi Procesionaria del pino

Tomicus destruens Perforador del pi Barrenillos del pino

Tomicus minor

Tomicus piniperda Perforador del pi, corc del pi

Barrenillos del pino

Troglodytes troglodytes Cargolet Chochín

Turdus iliacus Tord ala-roig Zorzal alirrojo

Turdus merula Merla Mirlo

Turdus philomelos Tord comú Zorzal común

Turdus viscivorus Griva Zorzal charlo

Vulpes vulpes Guineu Zorro

Glossari

136

A 08

NOTA: Les definicions que trobareu en aquest glossari poden diferir de les que podeu trobar en diccionaris. La raó és que s’ha intentat adequar cada definició al sentit que té el terme o concepte definit en el context de l’obra.

AAcícula. Fulla llarga i prima, poc o molt rígida, semblant

a una agulla, típica dels pins.

Acidòfil. Que necessita viure en un substrat àcid.

Aclarida. Tallada d’una part dels arbres d’una massa immadura, per tal de millorar la qualitat dels que hi queden, accelerar-ne el creixement diametral i eliminar-ne els pitjors.

Adevesat. Que té l’estructura d’una devesa.

Albeca. Capa de fusta més clara i poc dura dels troncs, que es troba entre l’escorça i el duramen, compos-ta per teixits conductors joves i actius. Vegeu tam-bé Duramen.

Allau. Massa de neu o de glaç que es desprèn i es precipita muntanya avall.

Al·lometria. Funció matemàtica potencial que relaciona dues parts d’un tot, per exemple, dues dimensions d’un mateix individu. Vegeu també Relació al·lomètrica.

Amfibi. Animal vertebrat amb un cicle biològic dividit en dues fases: una fase larvària (capgròs), totalment aquàtica, durant la qual la larva pateix un procés de canvi profund (metamorfosi) fins a arribar a adquirir la forma adulta amb quatre extremitats, que li permet sortir de l’aigua. Les formes adultes són terrestres però necessiten el medi aquàtic per a la reproducció. Inclou els anurs (granotes i gripaus) i els urodels (salamandres i tritons).

Anamorf. Fong que es troba en la fase asexual del seu cicle.

Anells de creixement. Sèrie de capes concèntriques clares i fosques, visible a la secció transversal del tronc d’arbres que viuen en regions temperades, a partir de la qual s’estudia el creixement anual i l’edat de l’arbre.

Anvers. Cara superior d’una fulla.

Àrea basal. Quan fa referència a un arbre, és la superfície de la secció transversal del tronc a 130 cm d’alçària sobre el terra i s’expressa normalment en m2. Quan fa referència a una parcel·la de bosc, és la suma de totes les àrees basals dels arbres que formen la parcel·la i s’expressa normalment en m2 per hectàrea (m2/ha).

Àrea de distribució. Territori on viu una espècie.

Arrossegament. Part del desembosc que consisteix en el transport de la fusta des d’on s’ha tallat l’arbre, o des d’on s’ha arreplegat la fusta, fins a la pista o camí de desembosc.

Artròpode. Animal invertebrat amb el cos recobert d’una cutícula dura, feta de quitina, i dividit en diversos segments i potes articulades a cada segment. Inclou els insectes, els aràcnids, els miriàpodes i els crustacis.

Ascomicet. Classe de fong, amb miceli format per hifes septades i perforació simple, que forma esporangis unicel·lulars anomenats ascs, dins dels quals s’originen, en general, vuit espores per meiosi.

Avortament. Interrupció del procés de formació d’un òrgan o d’un individu.


137Gl

ossa

ri

B

Basidiomicet. Classe de fong que forma esporangis unicel·lulars anomenats basidis, en forma típica de clau, que originen, normalment, quatre espores per meiosi.

Bioacumulació. Acumulació de substàncies o elements químics en els teixits dels éssers vius. La bioacumulació és quantitativament més important en els organismes situats en els nivells més elevats de la xarxa tròfica, com els superdepredadors.

Biodiversitat. Varietat de vida en totes les seves formes, nivells i combinacions, inclosa la diversitat d’ecosistemes, la diversitat d’espècies i la diversitat genètica.

Biomassa. Quantitat de matèria orgànica viva acumulada per unitat de superfície.

Bipectinat. Dues vegades pectinat.

Bolet. Cos fructífer d’un fong basidiomicet o ascomicet, que és la seva part visible i on es formen les espores.

Bosc de llavor. Vegeu Bosc gros.

Bosc de rebrot. Vegeu Bosc menut.

Bosc gros. Altrament dit: Bosc de llavor. Bosc on la majoria dels arbres provenen de llavor. El terme “gros” en aquest cas no fa pas referència a les dimensions dels arbres.

Bosc irregular. Bosc format per arbres d’edats i diàme-tres diversos.

Bosc menut. Altrament dit: Bosc de rebrot. Bosc on la majoria dels arbres provenen de rebrot. El terme “menut” en aquest cas no fa pas referència a les dimensions dels arbres.

Bosc regular. Bosc format per arbres d’edats i diàmetres similars.

Bosquina. Formació vegetal dominada per arbustos o arbres baixos, amb una alçària màxima de 6 m.

Brolla. Formació vegetal típicament mediterrània, consti-tuïda majoritàriament per plantes arbustives de fulla perenne, amb una alçària aproximada entre 0,5 i 2 m.

C

Caça major. Espècies cinegètiques de mida grossa, amb una taxa de reproducció reduïda compensada per una baixa mortalitat natural i una elevada esperança de vida. S’hi inclouen el cérvol, la daina, el cabirol, l’isard, la cabra salvatge, el porc senglar i el mufló.

Caça menor. Espècies de mida mitjana i petita, algunes de les quals poden tenir una elevada taxa de reproducció i estar sotmeses també a forta depredació natural. S’hi inclouen totes les espècies cinegètiques d’ocells i dues espècies de mamífers: el conill i la llebre europea.

Caducifoli. Que perd les fulles durant una part de l’any (planta de fulla caduca).

Calcícola. Que habita en terrenys calcaris.

Càmbium. Teixit vegetal embrionari que dóna lloc a la formació del súber i a la creixença, en gruix, del tronc i de l’arrel de les plantes.

Canó. Part del tronc d’un arbre aprofitable com a fusta, que comença arran de terra i acaba en aprimar-se cap a la punta, o fins on es bifurca. Vegeu també Fust.

Capacitat de resposta. Capacitat d’augmentar el crei-xement d’un rebrot o d’un tany quan s’allibera de la competència dels veïns.

Glossari

138

Capçada. Part superior de l’estructura d’un arbre o ar-bust formada per les branques principals amb les se-ves ramificacions i el fullam.

Capitalitzar. Acumular capital. Aplicat als boscos, indica acumulació de volum de fusta en peu. Un bosc capitalitzat presenta un elevat volum de fusta en peu amb arbres adults de dimensions considerables.

Capoll. Coberta protectora de forma oval que presenten molts insectes, fabricada amb un fil que segreguen les larves, dins de la qual es tanquen abans de passar a l’estat de crisàlide.

Carboneig. Acció de carbonejar o carbonar, convertir en carbó.

Carboni acumulat. Quantitat de carboni que conté una planta en la seva estructura. Quan fa referència a una planta concreta s’expressa normalment en kg. Quan fa referència a una espècie o a una parcel·la de l’ecosistema, s’expressa normalment en kg per hectàrea (kg/ha).

Cinegètic. Relatiu a la caça.

Classe diametral. Intervals establerts per a la mesura de diàmetres normals. També fa referència als arbres, rolls, etc., inclosos en aquests intervals.

CO2 segrestat. Diòxid de carboni segrestat.

Coleòpter. Insecte caracteritzat per tenir el parell d’ales davanteres endurides i fomant una armadura que protegeix la part posterior del tòrax, inclòs el segon parell d’ales, i l’abdomen. Sofreixen una metamorfosi completa amb estats de larva, pupa i adult netament diferenciats. Inclou els escarabats i les marietes.

Comunitat vegetal. Conjunt de plantes d’exigències semblants o complementàries, que conviuen en un indret determinat ecològicament uniforme.

Con. Altrament dit: Estròbil. Estructura reproductiva d’algunes espècies vegetals, constituïda per un eix al voltant del qual es disposen fulles reproductives de forma helicoïdal o cíclica. Les pinyes són els cons femenins de les coníferes.

Coníferes. Grup de plantes gimnospermes, llenyoses, productores de resines, de fulles sovint aciculars o esquamoses i flors unisexuals poc vistents. Inclou els pins, els avets, els xiprers i els ginebres, entre les espècies més representatives.

Connectivitat. Grau d’unió entre fragments d’un mateix hàbitat o d’hàbitats similars mitjançant elements del paisatge que permeten el pas de les espècies. La connectivitat depèn de les espècies considerades i, per tant, una mateixa disposició del paisatge pot tenir un alt grau de connectivitat per a algunes espècies i un grau baix per a d’altres. Malgrat això, es pot considerar que com més espècies poden passar d’un fragment d’hàbitat a un altre, més gran és el grau de connectivitat entre els dos fragments.

Cos fructífer. En els fongs, aparell portador de les espores. Vegeu Bolet.

Coster. Primer i darrer dels taulons que se serren en un tronc. Com que només han estat serrats per una de les dues cares, l’altra cara manté la forma arrodonida del tronc.

Crisàlide. Pupa dels lepidòpters.

D

Defoliador. Que s’alimenta de fulles.

Demografia. Estudi de les dimensions, l’estructura i la dinàmica d’una o més poblacions, amb especial èmfasi en els aspectes més numèrics, com ara el

A 08


139Gl

ossa

ri

nombre d’individus que la componen, les edats de cadascun d’ells, la mortalitat, la natalitat, etc.

Densitat de recobriment (DR). Vegeu Fracció de cabuda de coberta (FCC).

Depredació. Procés pel qual un organisme en captura i mata activament un altre amb el qual s’alimenta.

Desbrancat. Separació per tall de les branques del canó. Esbrancat.

Desembosc. Fase d’extracció de la fusta del bosc fins a un punt, carregador o pista, accessible per al vehicle que a continuació n’ha de fer el transport per carretera.

Despuntat. Separació per tall del canó i la punta. Es fa normalment a continuació del desbrancat. Espuntat.

Deuteromicet. Tipus de fongs dels quals no es coneix fase sexual en la seva reproducció, per aquesta raó reben també el nom de fongs imperfectes.

Devesa. Extensió de pastura herbàcia sota arbrat clar protector, destinada en un principi al pasturatge extensiu i complementàriament a l’aprofitament de llenya i a la caça.

Diàmetre normal (DN). Diàmetre del tronc d’un arbre mesurat a l’alçada del pit (aproximadament 130 cm des del terra). Normalment s’expressa en centímetres.

Diòxid de carboni segrestat. Quantitat de diòxid de carboni que una planta ha enretirat de l’aire que l’envolta. S’expressa normalment en kg, o en kg per hectàrea (kg/ha) i pot fer referència a una planta, a una espècie, a una parcel·la, a un hàbitat o a un ecosistema. No és equivalent al carboni acumulat per la planta perquè part del carboni segrestat no es fa servir per al creixement de l’estructura sinó per al manteniment de les funcions metabòliques.

Dípter. Insecte caracteritzat per tenir només un parell d’ales funcionals, les davanteres, mentre que les ales posteriors, els balancins, han quedat reduïdes a funcions de control i estabilització. Inclou mosques i mosquits.

Dispersió. Propagació dels individus d’una població que possibilita l’ocupació de nous territoris. Les plantes se solen dispersar per les llavors o els fruits, i gràcies a l’acció dels animals, el vent o l’aigua. Els animals se solen dispersar desplaçant-se d’uns territoris a uns altres.

Duramen. Part més interior del tronc i de les branques gruixudes d’un arbre, més seca, dura i fosca que l’albeca. Vegeu també Albeca.

E

Edàfic. Relatiu al sòl.

Èlitre. Ala del parell anterior dels coleòpters, dura i coriàcia, que serveix solament per protegir l’ala del parell posterior.

Endomicorízic. Micoriza en què les hifes penetren en les cèl·lules de l’arrel. Són les més abundants a la naturalesa, i es formen principalment en plantes herbàcies (com ara cereals o l’alfals).

Envergadura. Distància entre les puntes de les ales d’un ocell quan les té completament desplegades.

Època de cria. Període biològic anual en el qual es concentren totes les activitats relacionades amb la reproducció d’una espècie i que inclou des del període de zel (època de festeig i còpules) fins que les cries s’independitzen dels progenitors, i que en la majoria d’animals es concentra al primer semestre de l’any.

Glossari

140

Època de zel. Període del cicle sexual dels animals en què pot tenir lloc la fecundació, i que comporta canvis en el comportament i la morfologia dels individus.

Esbrancat. Vegeu Desbrancat.

Esclerofil·le. De fulles dures i coriàcies, persistents, especialment adaptades a la sequedat, com ara les de l’alzina.

Especialista. Dit de l’espècie animal especialitzada en l’explotació d’un o uns pocs recursos per realitzar les seves funcions vitals com ara l’alimentació, i que sol viure en hàbitats concrets.

Espora. Element reproductor dels vegetals, normalment unicel·lular, que se separa de l’individu i dóna lloc directament a un de nou.

Espuntat. Vegeu Despuntat.

Estació. Territori continu en el qual les característiques físiques i ecològiques (orientació, pendent, tipus de sòl, clima, composició florística, estructura de la vegetació, etc.) no varien de forma significativa.

Estancament de la massa. Estat de creixement de la massa arbòria a partir del qual l’efecte de la competència entre els arbres impedeix que aquests continuïn creixent, i això compromet la continuïtat de la massa.

Estassada. Treball forestal que consisteix en la talla-da i trossejat de la vegetació arbustiva amb mitjans manuals (serra mecànica o desbrossadora manual) o mecànics (tractor forestal amb desbrossadora). En certs casos, l’estassada es completa amb la trituració de les restes originades. En cas d’una estassada se-lectiva només s’actua sobre una part de la superfície, respectant algunes espècies o fixant un percentatge d’actuació.

Estella. Fragment d’una fusta que resulta de tallar-la o obrir-la al llarg amb una destral o un altre instrument. Tros que s’ha desprès d’una fusta per esqueixament.

Estellat. Procés de trencament de la fusta per fer estelles.

Esteri. Unitat de mesura de llenya o fusta petita equivalent a la quantitat de llenya que hom pot encabir en un cub d’un metre cúbic (símbol, st). Per tant, la quantitat real de fusta d’un esteri és sempre inferior al metre cúbic.

Estimbada. Operació manual de desembosc en què l’operari llança la fusta pendent avall de forma reiterada i va avançant distàncies variables al llarg de trajectes d’arreplega o desembosc, semblants al que seria un ròssec.

Estrat de vegetació. En una comunitat vegetal, cadascuna de les capes que es poden distingir verticalment, entre uns determinats límits d’altura, i integrada per un conjunt d’organismes de desenvolupament semblant.

Estrès hídric. Situació desfavorable per a la planta o la vegetació per excés o defecte de la quantitat d’aigua disponible.

Estructura del bosc. En un rodal de bosc, distribució i re-presentació de les diferents classes de mida i/o edat dels arbres, en especial de les classes diametrals. Si les edats o els diàmetres dels arbres són similars, es diu que l’estructura del bosc és regular, mentre que si són diferents, es diu que és irregular. Són possibles moltes situacions intermèdies.

Evapotranspiració real (ETR). Quantitat real d’aigua que passa a l’atmosfera en un lloc determinat com a resultat de l’evaporació i de la transpiració.

Exposició. Situació i grau de protecció d’un indret respecte a la influència de les condicions climàtiques, particularment respecte al sol i al vent. Quan es refereix només a la situ-

A 08


141Gl

ossa

ri

ació respecte a la radiació solar, és sinònim d’orientació i es mesura en graus de circumferència (º) entre 0 i 360.

F

Fecundació. Moment del procés reproductiu en què s’uneixen dues cèl·lules haploides o gàmetes (normalment considerades una masculina i l’altra femenina) a fi d’originar una cèl·lula diploide o zigot, d’on sorgirà un nou individu.

Fenologia. Conjunt de fenòmens característics del cicle vital d’un organisme (com ara la caiguda de les fulles, la floració o la germinació, per a les plantes, i el zel, la gestació o la hibernació per als animals), que tenen una aparició periòdica i es poden relacionar amb els factors ambientals amb els quals l’organisme es troba al llarg de l’any.

Fil·loxera. Insecte homòpter emparentat amb els pugons que parasita les arrels de la vinya i fa perdre la collita de raïm.

Fimícola. Que es nodreix d’excrements animals. Que viu als fems.

Fisiognomia. Aspecte o forma característica d’alguna cosa.

Fletxa: Distància del punt mitjà d’un arc a la corda. Aplicat a un tronc, indica la curvatura màxima.

Floració. Procés de desenvolupament de les flors, des de l’obertura fins al marciment.

Folre. Conjunt de planxes o de taulons clavat damunt les quadernes que cobreix l’esquelet d’una nau, tant exteriorment com interiorment.

Fondalada. Depressió. Part de territori situada entre d’altres de més elevades.

Fong. Organisme d’aspecte normalment filamentós i reproducció per espores, que extreu l’energia de restes orgàniques (fongs saprofítics), o d’organismes vius als quals pot perjudicar (fongs paràsits) o beneficiar (fongs simbiòtics).

Fotosíntesi. Procés pel qual els organismes que tenen clorofil·la (o altres pigments fotosintètics) aprofiten l’energia de la llum per incorporar carboni del medi per al seu creixement o per al manteniment del seu metabolisme. En el cas de les plantes, el carboni s’obté del diòxid de carboni atmosfèric i, com a resultat del procés, la planta allibera a l’atmosfera oxigen en forma molecular i aigua (absorbida).

Fracció de cabuda de coberta (FCC). Altrament dit: Densitat de recobriment (DR). És la part del bosc (referint-se a una superfície concreta) que està coberta per les capçades dels arbres. En aquest manual s’expressa en tant per cent, però també pot expressar-se en tant per u. Es calcula sumant les superfícies de totes les capçades, i per això hi pot haver encavalcaments i aleshores el valor pot ser més gran del 100%.

Fragmentació. Procés de divisió o parcel·lació d’una taca d’hàbitat més o menys contínua per mitjà del qual s’interrompen totalment o parcialment els fluxos d’organismes i/o de processos ecològics entre les diferents taques resultants.

Frondosa. Vegeu Planifoli.

Fullaraca. Conjunt de restes orgàniques, majoritàriament provinents de les fulles caigudes de les plantes, poc o gens descompostes i acumulades a la superfície del sòl.

Fust. Tros de fusta gros i llarg. Correspon generalment al tronc o tija principal, gruixuda i lignificada, d’un arbre. Vegeu també Canó.

Glossari

142

Fustal. Una de les classes naturals d’edat de la massa d’arbres, que s’inicia quan el diàmetre normal supera els 20 cm i es manté fins al final de la vida de l’arbre o de la massa de bosc.

G

Garriga. Matollar dens de garrics o d’arbustos semblants, de fulla plana, petita i dura, persistent tot l’any.

Generalista. Dit de l’espècie animal que és capaç d’explotar de manera eficient un ampli ventall de recursos per desenvolupar el seu cicle vital i en especial l’alimentació i, per extensió, que es troba en un bon nombre d’hàbitats diferents.

Germinació. Canvis físics i fisiològics que es donen en una estructura reproductiva inactiva (llavor, gra de pol·len, espora) i que provoquen l’inici del seu creixement.

Gla. Fruit de l’alzina, del roure i de totes les altres espècies del gènere Quercus, sec, amb una sola llavor, i que no s’obre de forma natural.

Guia. Altrament dit: Ull. Brot terminal, en prolongació vertical del tronc, que culmina la capçada.

H

Hàbitat. Fragment de la biosfera sotmès a un conjunt determinat de factors ecològics. Es pot definir respecte d’una espècie o d’una població com l’ambient en què habita, i que reuneix les condicions adequades perquè l’espècie pugui viure i reproduir-se.

Hàbitat d’interès comunitari (HIC). Cadascun dels hàbitats que l’annex I de la Directiva 92/43/CEE (Directiva Hàbitats), modificada per la Directiva 67/97/CE, considera com a tal. Es tracta d’una selecció

d’hàbitats de la Unió Europea, la conservació dels quals s’ha de garantir mitjançant la creació d’una xarxa d’espais protegits, la Xarxa Natura 2000.

Heliòfil. Que necessita la llum del sol o una forta il·luminació per desenvolupar-se.

Hemípter. Insecte caracteritzat per tenir un aparell bucal picador i xuclador alhora, que algunes espècies utilitzen per xuclar saba i sucs vegetals, i d’altres per xuclar la sang d’animals. Inclou les xinxes, els polls, els bernats pudents, les cigales i els pugons.

Heterogeni. Que es compon d’elements diferents entre ells.

Híbrid. Que resulta de l’encreuament d’individus d’espècies diferents.

Hifa. Filament més o menys ramificat i microscòpic que, en gran nombre, constitueix l’aparell vegetatiu o miceli de la majoria de fongs.

Himenòpter. Insecte caracteritzat per una complexa organització social, i físicament per presentar quatre ales membranoses (quan en té), un aparell bucal llepador i mastegador alhora, i un fibló a l’extrem de l’abdomen de les femelles de moltes espècies. Inclou les abelles, les vespes i les formigues.

Hibernació. Estat d’inactivitat pel qual passen alguns animals durant l’hivern que els serveix per estalviar energia quan les condicions del medi els són desfavorables.

Homogeni. Que es compon d’elements molt semblants entre ells.

Hoste. Organisme que dóna allotjament, nodriment o les dues coses alhora a un d’una altra espècie paràsita, comensal o simbiont.

A 08


143Gl

ossa

ri

Hoste alternatiu. Cadascuna de les diferents espècies de plantes hostes que poden ser aprofitades per determinats paràsits.

Humícola. Que es nodreix de l’humus vegetal. Que viu a l’humus o en sòls rics en humus.

Humus. Part orgànica i fosca del sòl que se situa normalment en la capa més superficial, formada per l’alteració total o parcial de matèria orgànica d’origen vegetal i animal.

I

Índex de Hart-Becking modificat. Relació entre l’espa-iament mitjà de l’arbrat i la seva alçària dominant. Es considera un bon indicador de la coberta de l’arbrat.

Indicador. Organisme, objecte o fenomen que, per la seva presència en un indret o les característiques que presenta, delata l’efecte d’un factor ecològic determinat, com ara la temperatura, la disponibilitat d’aigua, el tipus de sòl, el grau de contaminació, etc.

Individu genètic. Organisme que es pot reconèixer com a una unitat per la seva dotació genètica. En el cas de les plantes rebrotadores, els rebrots d’una mateixa soca poden semblar individus diferents si surten sense connexió aparent amb la rabassa, però en realitat formen part d’un únic individu genètic.

Infestació. Invasió d’un organisme per paràsits no microbians.

Inflorescència. Sistema de ramificació ben individualitzat que porta un conjunt de flors.

Inoculació. Introducció (o posada en contacte) d’un organisme en un altre per mitjans artificials.

Insecte. Artròpode caracteritzat per tenir el cos dividit en tres parts: cap (amb un parell d’antenes), tòrax (amb sis potes i dos, un o cap parell d’ales) i abdomen. Pot presentar una metamorfosi senzilla (la larva és diferent de l’adult però s’hi converteix gradualment) o una metamorfosi completa (entre els estats larvals i l’adult s’intercala la fase de pupa, diferent dels uns i de l’altre).

Invertebrat. Qualsevol animal sense columna vertebral. Per tant, inclou tots els animals excepte els vertebrats.

Itinerari. Seguit d’actuacions encaminades a obtenir un determinat objectiu de producció, com ara la obtenció d’una quantitat de fruits, o de fusta, etc.

L

Larva. En els animals amb desenvolupament indirecte (metamorfosi), estadi del desenvolupament que té lloc fora de l’ou o del cos dels progenitors abans d’assolir l’estat adult.

Liana. Planta enfiladissa de tija llenyosa.

Lenticel·la. Obertura lenticular del periderma de les plantes, que facilita l’intercanvi de gasos amb l’exterior.

Lepidòpter. Insecte amb una metamorfosi completa, en què les larves són conegudes com a erugues, les pupes com a crisàlides, i els adults com a papallones.

Lignícola. Que es nodreix de restes de fusta. Que viu a la fusta.

Lleguminoses. Grup de plantes que engloba les famílies de les papilionàcies, les cesalpiniàcies i les mimosàcies, que solen fer fruit en llegum.

Lloc d’interès comunitari (LIC). Territori delimitat que fa part oficialment de la Xarxa Natura 2000 de la UE,

Glossari

144

destinat a garantir la conservació de determinats hàbitats d’interès comunitari.

M

Malura. Malaltia, sobretot epidèmica, especialment de les plantes. Alteració de l’estat fisiològic normal d’una planta.

Mamífer. Vertebrat que es caracteritza per la presència de glàndules mamàries, que en les femelles produeixen llet per nodrir les cries, la presència de pèl en la majoria de casos, pel fet que l’embrió es desenvolupa dins de la mare (viviparisme), i per tenir la temperatura corporal independent de la del medi extern.

Màquia. Bosquina alta i densa d’arbustos de fulla plana, petita, coriàcia i persistent tot l’any (esclerofil·les), amb una alçària màxima de 6 m.

Màstic. Preparat impermeabilitzant usat per cobrir les ferides dels arbres després de l’esporgada o l’empelt i protegir-les fins que cicatritzin.

Matèria orgànica. Matèria formada per teixits o estructures que provenen d’un organisme, ja sigui viu o mort.

Melis. Fusta d’algunes coníferes (normalment pi roig o pinassa) rica en resina, d’anells estrets, densa i de bona qualitat per a fusta vista de luxe.

Miceli. Conjunt d’hifes que constitueixen el tal·lus o aparell vegetatiu dels fongs.

Micoriza. Relació simbiòtica d’una arrel i un fong.

Microclima. Condicions climàtiques locals amb unes característiques diferents de les del clima de la regió. El microclima pot fer referència a les condicions climàtiques d’una àrea més o menys homogènia o també a les condicions especials

que suporta un organisme determinat en l’indret on es troba.

Microhàbitat. La part més petita del medi que per les seves característiques especials suporta una flora i una fauna pròpia, com ara un bassal o un tronc caigut enmig del bosc.

Micromamífer. Terme gairebé col·loquial, sense valor taxonòmic, però molt utilitzat en les publicacions científiques, que indica certs ordres de mamífers de mida petita. S’hi solen incloure les musaranyes, els ratpenats, els rosegadors i altres mamífers de dimensions similars.

N

Nemoral. Que viu als boscos.

Nimfa. Insecte que ha passat de la fase de larva, que es troba en un estat de repòs (quiescent) i prepara la darrera metamorfosi per arribar a la fase adulta.

Núcula. Fruit sec, indehiscent, amb una sola llavor i de coberta llenyosa.

O

Obaga. Part d’una muntanya o d’una vall orientada cap al nord, on toca poc o no gens el sol.

Ocell. Vertebrat que es caracteritza per tenir bec, el cos i les ales recoberts de plomes, pel fet que l’embrió es desenvolupa fora de la mare dins d’un ou (oviparisme), i per tenir la temperatura corporal independent de la del medi extern.

A 08


145Gl

ossa

ri

Ombrívol. Indret on el sol toca poc o no gens durant el dia.

Ordre de vedes. Normativa de la Generalitat de Catalu-nya per la qual anualment es fixen els períodes hà-bils de caça per a cada espècie i territori, així com les limitacions complementàries.

Orgànic. Que té com a principal component el carboni, en combinació amb altres elements, generalment l’hidrogen, l’oxigen o el nitrogen.

Orientació. En un rodal o en una estació, direcció perpendicular a les corbes de nivell respecte del nord geogràfic. Es mesura en graus de circumferència (º), entre 0 i 360. Vegeu també Exposició.

Oviscapte. Òrgan típic d’alguns insectes, com els odonats, els ortòpters i els himenòpters, que els serveix per dipositar els ous.

P

Pal. Peça de fusta dreta, rodona, d’una certa llargària, generalment afuada d’un cap per on es planta a terra per sostenir alguna cosa.

Paràsit. Que depèn d’un organisme d’una altra espè-cie, al qual perjudica, per obtenir-ne aliment o al-tres utilitats.

Pectinat. Amb divisions que recorden les pues d’una pinta.

Pega. Substància negra o molt fosca, extraordinàriament viscosa, que s’obté com a residu de la destil·lació del quitrà o de resines diverses, i que era molt utilitzada per les seves propietats impermeabilitzants.

Perennifoli. Que tot l’any té fulles (planta de fulla perenne).

Període vegetatiu. Part de l’any en què les plantes germinen, creixen i produeixen flors i fruits.

Pertorbació. Esdeveniment que provoca canvis sobtats en la disponibilitat dels recursos per als éssers vius d’un hàbitat o d’un ecosistema, com ara incendis, sequeres, inundacions, allaus, ventades o tallades.

Peu juvenil. Arbre jove amb un diàmetre normal que no arriba als 5 cm.

Pinassa. Fullaraca composta bàsicament d’acícules de qualsevol pi. No confondre amb l’espècie de pi que s’anomena de la mateixa manera (pinassa), el nom científic de la qual és Pinus nigra.

Pineda secundària. Pineda originada a partir de la transformació d’una altra comunitat vegetal a causa del fenomen de la successió vegetal, o per l’acció humana, i que no correspon a la comunitat més madura en l’indret on es troba.

Pinya. Òrgan fructífer dels pins, dels avets i d’altres coníferes, que conté les llavors, protegides per esquames llenyoses disposades helicoïdalment, d’una manera densa, damunt una tija curta.

Pinyó. Llavor del pi, en forma d’el·lipse i amb clofolla molt dura, generalment amb una ala en forma de mitja hèlice.

Plaga. Proliferació excessiva i sovint puntual d’un organisme vivent que provoca la destrucció d’altres éssers vius en envair-los. Aquest terme s’utilitza especialment quan la proliferació és deguda a insectes i afecta la disponibilitat de recursos per als humans.

Plançó. Arbre jove, encara amb aspecte d’arbust, que no arriba a tenir prou alçària per mesurar-ne el diàmetre normal. També es diu de la planta jove destinada a ser trasplantada.

Plançoneda. Lloc on són abundants els plançons. Classe natural d’edat formada per individus germinats que encara no han començat a formar la capçada.

Glossari

146

Planifoli. Arbre o arbust de fulla plana.

Plàntula. Planta acabada de néixer o d’edat molt curta.

Poder calorífic. Quantitat d’energia produïda en forma de calor per la combustió d’una unitat de volum de material combustible en aire sec en condicions normals de pressió i temperatura. Es defineixen dos tipus de poder calorífic, el poder calorífic superior i el poder calorífic inferior, en funció de com es comptabilitzi la temperatura dels productes de la combustió.

Pol·len. Polsim format en els sacs pol·línics dels estams de les plantes superiors, constituït per cèl·lules germinals masculines, els grans de pol·len.

Pol·linització. Transport de pol·len des de l’estam fins al pistil (o el micròpil) d’una flor.

Producció neta d’una espècie. Quantitat de biomassa que l’espècie guanya per fotosíntesi menys la que perd per respiració per unitat de superfície i unitat de temps. És equivalent a la quantitat de biomassa que l’espècie acumula i que resta disponible com a aliment per a altres organismes.

Pupa. Vegeu Nimfa.

Q

Qualitat d’estació. Capacitat productiva d’un indret (estació) per a una espècie vegetal forestal i tipus de producte.

Quilla. Peça de fusta o metàl·lica que, en la part inferior de la nau, va de proa a popa i sobre la qual es munta la carcassa del buc.

Quiròpter. Mamífer caracteritzat per la seva capacitat de volar, gràcies a la transformació de les seves extremitats

anteriors en ales. Rep diversos noms populars com ara ratpenat, ratapinyada o muricec, entre d’altres.

R

Rapinyaire. Ocell de mida generalment grossa caracteritzat per tenir un bec ganxut i unes urpes ben desenvolupades amb les quals caça les preses. Inclou, entre d’altres, falcònids, astors, esparvers, àligues i voltors.

Rebrot. Brot nou que neix de l’arrel, la tija o la soca d’una planta llenyosa.

Rebrotada. Acció i efecte de rebrotar.

Rebrotar. Treure nous brots una planta, tornar a brotar.

Recobriment. Superfície de sòl coberta per la projecció vertical de les capçades dels arbres.

Regenerat. Conjunt de nous individus d’una espècie vegetal que ocupen un espai determinat.

Relació al·lomètrica. Relació que es dóna entre dues dimensions d’un mateix individu. Per exemple: el diàmetre d’un arbre té una relació al·lomètrica amb la seva alçària, l’edat o la biomassa.

Rèptil. Vertebrat caracteritzat per tenir una pell revestida d’escates, que es renova periòdicament gràcies a mudes totals o parcials, totalment impermeable i que no permet l’intercanvi de gasos ni l’intercanvi hídric, fet que fa l’individu adult completament independent de l’aigua i del medi humit, per la qual cosa és adaptable a hàbitats molt secs. No és capaç de regular la seva temperatura corporal fisiològicament (animal ectoterm).

Resinació. Extracció de les resines dels vegetals que en contenen.

A 08


147Gl

ossa

ri

Respiració. Oxidació biològica per mitjà de la qual els organismes obtenen energia per al seu metabolisme i intercanvien gasos amb l’entorn. Els animals, les plantes i molts microorganismes respiren consumint oxigen (O2) de l’aire o de l’aigua i alliberant-hi diòxid de carboni (CO2).

Revers. Cara inferior d’una fulla.

Roda. Cadascuna de les peces circulars rígides que formen part de l’estructura d’un vaixell. La de proa serveix per tallar l’aigua, la de popa suporta el timó, i la del timó permet maniobrar el vaixell.

Rodal. Tros de terreny més o menys homogeni que es distingeix del terreny que l’envolta per alguna raó, especialment per la composició d’espècies principals d’arbres, l’estructura del bosc i la topografia.

Roll. Tronc d’arbre del qual s’ha separat la brancada i les arrels per treure’n bigues i posts. Porció de tronc d’arbre tallada en sentit diametral i que té forma cilíndrica, més llarg que gruixut.

Roqueter. Lloc ple de rocs.

Ròssec. Via temporal per on s’arrossega la càrrega quan es desembosca amb tracció animal o amb estirament amb cable des d’una pista o carrer. És molt comú arreu de Catalunya.

S

Senescència. Envelliment.

Simbiosi. Fet de viure dos organismes diferents associats o units més o menys íntimament, habitualment amb benefici recíproc.

Sincronia. Coincidència de fets o de fenòmens en el temps.

Soca. Part del tronc que continua unida a les arrels quan l’arbre s’ha tallat.

Solana. Vegeu Solell.

Solell. Part d’una muntanya o d’una vall orientada cap al sud o migdia i, per tant, més assolellada que l’orientada cap al nord.

Sotabosc. Vegetació arbustiva i herbàcia que es fa sota el cobert dels arbres d’un bosc.

Subvol. Estrat de vegetació arbòria que ocupa una posició intermèdia entre l’estrat arbori més alt (vol) i l’estrat arbustiu (sotabosc).

T

Tallada arreu. Tallada de tots els peus (ja siguin arbres, tanys o rebrots) d’una parcel·la, sense preservar individus seleccionats per la mida, l’edat o la forma.

Tallada de millora. Tallada d’una part dels tanys i rebrots d’una parcel·la per millorar el creixement dels tanys reservats i l’estructura del bosc, sense provocar una nova rebrotada i sense tenir la intenció de treure fusta o llenya, tot i que sigui possible obtenir-ne certa quantitat.

Tallada de selecció. Tallada d’una part dels tanys i rebrots d’una parcel·la amb la intenció d’obtenir algun producte (llenya o fusta), provocar una nova rebrotada i millorar tant el creixement dels tanys reservats com l’estructura del bosc.

Tancament de les capçades. Estat de creixement de la massa arbòria en el qual les capçades dels arbres són prou properes perquè es comenci a notar l’efecte de la competència.

Glossari

148

Tany. Rebrot amb un creixement notable.

Teixits fotosintètics. Teixits de la planta on té lloc la fotosíntesi.

Teleomorf. Fong que es troba en la fase sexual del seu cicle.

Termòfil. Que viu en zones càlides i no tolera bé el fred.

Topografia. Conjunt de les característiques d’un terreny, com ara l’altitud, el pendent, l’orientació, la forma del relleu o l’estructura dels desnivells que el componen. Ciència que estudia aquestes característiques.

Topogràfic. Relatiu al relleu.

Tractament fitosanitari. Acció dirigida al control d’orga-nismes que esdevenen plaga o malaltia en espècies vegetals.

Trencar la llenya. Expressió col·loquial per designar el fet de tallar la llenya radialment, fent-ne peces de mida més reduïda i més manipulables per a la seva comercialització al detall.

Tròfic. Que fa referència a l’alimentació d’éssers vius.

V

Vector. Agent que transmet gèrmens patògens d’un individu a un altre. Agent que transporta quelcom d’un lloc a un altre.

Vertebrat. Animal caracteritzat per tenir un esquelet in-tern articulat, cartilaginós o ossi, que inclou el crani, que protegeix el cervell, i la columna vertebral a la part axial, composta per vèrtebres. Inclou els pei-xos, els amfibis, els ocells, els rèptils i els mamífers.

Viabilitat. Capacitat d’alguna cosa per prosperar. Dit d’una llavor, una espora o un gra de pol·len, capacitat per germinar i desenvolupar-se sota unes condicions donades. Percentatge d’aquestes estructures que arriben a desenvolupar-se. Temps que aquestes estructures mantenen la seva capacitat de germinar i desenvolupar-se.

Vivaç. Que té òrgans subterranis persistents i renova cada any l’aparell aeri (la part de l’organisme que ocupa espai per sobre de terra).

Vol. Vegeu Volada.

Volada. Estrat de vegetació format per les capçades dels arbres més alts.

X

Xancre. Necrosi cortical del tronc d’un arbre acompanyada d’hipertròfies i d’esquerdes longitudinals.

Xapa. Planxa o placa prima de metall, de fusta, de plàstic o d’altres materials.

Xarxa Natura 2000. Conjunt de parts del territori definides oficialment per òrgans administratius de la Unió Europea amb la finalitat de conservar, a llarg termini, les espècies i els hàbitats d’Europa. És el principal instrument per a la conservació de la biodiversitat de la UE i és conseqüència de la Directiva Hàbitats (vegeu també Hàbitat d’interès comunitari).

Xarxa tròfica. Conjunt de relacions alimentàries que es dóna entre els organismes que componen un ecosistema (plantes, animals, organismes descomponedors).

Xeròfil. Que viu en indrets secs.

A 08


149Gl

ossa

ri

Z

Zona d’exclusió. En el cultiu de tòfones, és la separació que cal deixar entre el peu tofoner i qualsevol altre peu no productor.

Zonació. Divisió d’un territori en zones.

Abreviatures, sigles i unitats de mesura

150

A 09

A. Alçària total.

AB. Àrea basal.

aC. Abans de Crist.

APC. Àrea privada de caça.

BA. Biomassa aèria.

BDBC. Banc de Dades de la Biodiversitat de Catalunya.

CA. Carboni aeri acumulat.

CBM. Manual de Biòtops Corine.

CEE. Comunitat Econòmica Europea.

cm Centímetres.

CO2 Diòxid de carboni.

CORINE. Coordination of Information of the Environment.

CS. CO2 segrestat.

DARP. Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural (Generalitat de Catalunya).

DM. Diàmetre mitjà.

DMAH. Departament de Medi Ambient i Habitatge (Generalitat de Catalunya).

DN. Diàmetre normal.

DOGC. Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya.

EIN. Espai d’Interès Natural.

ETR. Evapotranspiració real.

FCC. Fracció de cabuda de coberta.

ha Hectàrees.

HIC. Hàbitat d’interès comunitari.

Humitat en b.s. Humitat en base seca

IAVAE. Increment anual del volum de fusta amb escorça.

ICO. Institut Català d’Ornitologia.

IEC. Institut d’Estudis Catalans.

IEFC. Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya (1998).

IFN2. Segundo Inventario Forestal Nacional (1998).

IFN3. Tercer Inventario Forestal Nacional (2005).

kg Quilograms o kilograms.

km Quilòmetres o kilòmetres.

km2 Quilòmetres o kilòmetres quadrats.

LIC. Lloc d’interès comunitari.

m2 Metres quadrats.

m3 Metres cúbics.

MARM. Ministerio de Medio Ambiente y Medio Rural y Marino.

màx. Màxim.

MDE. Model Digital d’Elevacions.


151Ab

revia

ture

s, s

igle

s i u

nita

ts d

e m

esur

a

mg Mil·lígrams.

mín. Mínim.

mm Mil·límetres.

N. Nombre de peus per hectàrea.

ºC Graus centígrads o Celsius.

PEIN. Pla d’espais d’interès natural.

pl. Plural.

PMA. Pes màxim autoritzat.

SECEM. Sociedad Española para la Conservación y Estudio de los Mamíferos.

SECEMU. Sociedad Española para la Conservación y Estudio de los Murciélagos.

sp. Espècie.

ssp. o subsp. Subespècie.

t Tones.

teleom. Teleomorf.

UE. Unió Europea.

UICN. Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.

ULV. Volum ultra baix (Ultra Low Volume).

VAE. Volum de fusta amb escorça.

ZEC. Zona especial de conservació.

ZEPA. Zona d’especial protecció per als ocells.

Referències consultades

152

A 10

A

Andino, H.; BAdosA, E.; ClArABuCH, o.; llEBAriA, C. (Eds.) (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Barcelona: s.n. 184 p.

ArriAgA, F.; PErAzA, F.; MEdinA, G.; TouzA, M. C.; guindEo, A.; gArCíA, L.; KAsnEr, C.; dE PAlACios, P. (2004). Especies de madera para carpintería, construcción y mobiliario (2a ed.). Madrid: Mundi-Prensa, 885 p.

ArMEngol, J. i altres (1986). Història natural dels Països Catalans. Vol. 9. “Artròpodes I”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 437 p.

B

BAllEsTEros, T.; dEgollAdA, A. (2001). “Distribució dels mamífers al Delta del Llobregat”. El Prat del Llobregat: Spartina, 4: 1-12.

BAuCElls, J.; CAMProdon, J.; ordEix, M. (1998). La fauna vertebrada d’Osona. Barcelona: Lynx Edicions. 246 p.

BAuEr, E. (1991). Los montes de España en la historia (2a ed.). Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación / Fundación Conde del Valle de Salazar.

BlAs, M. (coord.) (1986). Història Natural dels Països Catalans. Vol. 10. “Artròpodes II”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana.

BoAdA, M. (2005). “Evolució històrica dels boscos de Catalunya”. A: VilAr, ll.; MAluquEr, P. Els boscos a Catalunya. Aprofitament i futur. Col. Ciència, Cultura i Humanisme, 2. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya / Competium.

Bolòs, O. dE; Vigo, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Barcelona: Barcino. 736 p.

Bolòs, O. dE; Vigo, J.; MAsAllEs, R.M.; ninoT, J.M. (2005). Flora manual dels Països Catalans (3a ed.). Barcelona: Editorial Pòrtic.1310 p.

Bon. M. (1988). Guía de campo de los hongos de Europa. Barcelona: Omega. 352 p.

BonAri, E.; BAgliCCiA, M.; CioMEi, d.; sEnEsi, g. (1980). “Raccota dei pinoli con macchine scuotitrici”. Macchine e Motore Agricoli, 12: 41-46.

BorrEro FErnándEz, g. (dir.) (2004). El pino piñonero (Pinus pinea L.) en Andalucía : Ecología, distribución y selvicultura. Sevilla: Consejería de Medio Ambiente de Andalucía. Dirección General de Gestión del Medio Natural.

BoTEy, J. (coord.) (2000). Actas del 1er Simposio del pino piñonero (Pinus pinea L.). 22-24 de febrer de 2000. Junta de Castilla y León. Valladolid.

BurriEl, J.A.; MATA, T.; iBàñEz, J.J. (2005): Millora del mapa diari de risc d’incendis forestals. Memòria de l’any 2005, pel Servei de Prevenció d’Incendis Forestals. Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya / CREAF.

C

CAlAMA, r.; MonTEro, g. (2007). “Cone and seed production from stone pine (Pinus pinea L.) stands in Central Range (Spain)”. European Journal of Forest Research, 126 (1): 23-35.

CAlVET, J.; EsTrAdA, J.; MAñosA, s.; MonCAsí, F.; solAns, J. (eds.) (2005). Els ocells de la Plana de Lleida. Lleida: Pagès Editors.

CAlVo, l. (2003). El Catálogo de Montes. Origen y evolución histórica (1859-1901). Madrid: Dirección General de Conservación de la Naturaleza. Ministerio de Medio Ambiente. 329 p.

CAMProdon, J.; PlAnA, E. (eds.) (2007). Conservación de la biodiversidad, fauna vertebrada y gestión forestal. Barcelona: Universitat de Barcelona. 605 p.

CAñAdAs, n. (2000). Pinus pinea L. en el Sistema Central (Valles del Tiétar y del Alberche): Desarrollo de un modelo de crecimiento y producción de piña. Tesi doctoral inèdita. Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes / UPM. Madrid. Inèdita. 336 pp.

CAsAls, V.; PArdo, F.; xAlABArdEr, M.; PosTigo, J. M.; gil, L. (2005). “La transformación histórica del paisaje


153Re

ferè

ncie

s co

nsul

tade

s

forestal en Cataluña”. A: Tercer Inventario Forestal Nacional. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente.

CAsAsús, A.G.; EsTEBAn, L.G.; sánCHEz, F.P.; MArTiTEgui, F.A.; CAMACHo, C.K.; gAllEgo, G.M.; PAlACios, P.P.; VásquEz, M.T. (1997). Especies de madera- Para carpintería, construcción y mobiliario. Madrid: AITIM.

CAsTroViEJo, S.; Laínz, M.; López González, G.; Montserrat, P.; Muñoz Garmendia, F.; Paiva, J.; Villar, L. (eds.) (1986). Flora ibérica. Vol. 1. Madrid: Real Jardín Botánico / CSIC. 575 p.

CATAlán, G. (1991). Semillas de árboles y arbustos forestales. Madrid: ICONA, Colección Técnica.

CEBAllos, L.; ruíz dE lA TorrE, J. (1979). Árboles y arbustos de la España peninsular. Madrid: Escuela Técnica Superior de Ingenieros de Montes – Fundación Conde del Valle de Salazar.

CEnTrE dE lA ProPiETAT ForEsTAl (CPF). Manual tècnic d’establiment de mesures correctores de l’impacte ambiental de pistes forestals. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya.

CoMMission oF THE EuroPEAn CoMMuniTiEs (1991). CORINE biotopes manual. “Methodology”. EUR 12587/1. Luxemburg: Office for Official Publications of the European Communities.

CoMMission oF THE EuroPEAn CoMMuniTiEs (1991). CORINE biotopes manual. “Data specifications, part 1: Country and regions codes”. EUR 12587/2. Luxemburg: Office for Official Publications of the European Communities.

CoMMission oF THE EuroPEAn CoMMuniTiEs (1991). CORINE biotopes manual. “Data specifications, part 2: Habitats of the European Community” EUR 12587/3. Luxemburg: Office for Official Publications of the European Communities.

CoMMission oF THE EuroPEAn CoMMuniTiEs (1991). CORINE biotopes. The design, compilation and use of an inventory of sites of major importance for nature

conservation in the European Community. EUR 13231. Luxemburg: Office for Official Publications of the European Communities.

CorrEAl, E.; rodríguEz, J. (2007). “El mercat de fusta en roll a les empreses de primera transformació a Catalunya”. Full informatiu del Centre de la Propietat Forestal, 6 (maig de 2007). 11 p.

CosTA TEnorio, M.; MorlA, C.; sAinz, H. (eds.) (1998). Los bosques ibéricos. Una interpretación geobotánica. Barcelona: Planeta. 597 p.

CourTECuissE, R.; duHEM B. (2005). Guía de los hongos de la Península Ibérica, Europa y norte de África. Barcelona: Omega. 486 p.

CREAF. Mirabosc: consulta on line de bases de dades forestals. <http://www.creaf.uab.cat/sibosc/programari. htm>, (data de consulta: maig 2009).

D

dEPArTAMEnT dE MEdi AMBiEnT HABiTATgE; Universitat de Barcelona. Generalitat de Catalunya. Banc de dades de biodiversitat de Catalunya (BIOCAT). <http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html>

dEPArTAMEnT dE MEdi AMBiEnT i HABiTATgE; uniVErsiTAT dE BArCElonA. Generalitat de Catalunya. Cartografia dels hàbitats de Catalunya. <http://territori.gencat.cat/ca/01_departament/12_cartografia_i_toponimia/bases_cartografiques/medi_ambient_i_sostenibilitat/ba ses_miramon/territori/>

diAri oFiCiAl dE lA gEnErAliTAT dE CATAlunyA (1991). “Ordre de 18 de juliol de 1991, per la qual s’ordena el sector de la recollida i comercialització de pinya i pi pinyer (Pinus pinea)”. DOGC, núm. 1479-12/8/1991: 4390.

diVErsos AuTors (1996). Atles climàtic de Catalunya. Barcelona: Servei Meteorològic de Catalunya / Institut Cartogràfic de Catalunya.

http://www.creaf.uab.cat/sibosc/programari.htm

http://www.creaf.uab.cat/sibosc/programari.htm

http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html


http://territori.gencat.cat/ca/01_departament/12_cartografia_i_toponimia/bases_cartografiques/medi_ambient_i_sostenibilitat/bases_miramon/territori/





154

A 10

E

EsTEVE-rAVEnTós, F.; llisTosEllA, J.; orTEgA, A. (2007). Setas de la Península Ibérica e Islas Baleares. Madrid: Ediciones Jaguar. 1104 p.

EsTrAdA, J.; PEdroCCHi, V.; BroTons, l.; HErrAndo, s. (eds.) (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia-Lynx Edicions.

EUFORGEN (EuroPEAn ForEsT gEnETiC rEsourCEs ProgrAMME). <http://www.euforgen.org/>

F

FErrEirA, M.C.; FErrEirA, G.W.S. (1990). Pragas de resinosas- Guia de campo. Lisboa: Ministério da Agricultura, Pescas e Alimentaçäo.

FolCH, R. (1986). La vegetació dels Països Catalans. Barcelona: Ketres. 541 p.

FolCH, R.; FrAnquEsA, T. (dir.) (1986). Història Natural dels Països Catalans. Vol. 7. “Vegetació”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 442 p.

G

gArCíA, l.; dE PAlACios, P. (1999). “La madera de pino carrasco (Pinus halepensis Mill.)”. AITIM- Boletín de Información Técnica, 201: 84-86.

gArCíA, P.; MATEos, i. (2008). “Datos sobre el estatus de la ardilla roja Sciurus vulgaris Linnaeus, 1758 en la Sierra de Gata (Salamanca)”. Galemys: Boletín informativo de la Sociedad Española para la conservación y estudio de los mamíferos, 20 (2): 35-44.

góMEz, J. (1992). Ciencia y política de los montes españoles (1848-1936). Madrid: ICONA Clásicos.

gonzálEz, V. (1999). “Los bosques en España a lo largo de la historia”. A: PErlin, J.. La historia de los bosques. Madrid: GAIA Proyecto 2050 / Stora Enso.

gosàlBEz, J. (1988). Insectívors i rosegadors de Catalunya. Barcelona: Ketres.

gosàlBEz, J. (coord.) (1987). Història natural dels Països Catalans. Vol. 13. “Amfibis, rèptils i mamífers”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 498 p.

grACiA, C.; BurriEl, J.A.; iBáñEz, J.J.; MATA, T.; VAyrEdA, J. (2000). Inventari ecològic i forestal de Catalunya. “Regió forestal II”. Barcelona: Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya. Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF). 90 p.

grACiA, C.; BurriEl, J.A.; iBáñEz, J.J.; MATA, T.; VAyrEdA, J. (2000-2004). Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya. Obra completa. Bellaterra: CREAF.

grACiA, M.; MonTAné, F.; Piqué, J.; rETAnA, J. (2006). “Overstory structure and topographic gradients determining diversity and abundance of understory species in temperate forests in central Pyrenees (NE Spain)”. Forest Ecology and Management (en premsa).

grACiA, M.; rETAnA, J.; roig, P. (2002). “Mid-term successional patterns after fire of mixed pine-oak forests in NE Spain”. Acta Oecologica, 23: 405-411.

grACiA, M.; MonTAné, F.; Piqué, J.; rETAnA, J. (2006). “Overstory structure and topographic gradients determining diversity and abundance of understory species in temperate forests in central Pyrenees (NE Spain). Forest Ecology and Management” (en premsa)

grACiA, M.; rETAnA, J.; roig, P. (2002). “Mid-term successional patterns after fire of mixed pine-oak forests in NE Spain”. Acta Oecologica, 23: 405-411.

guixé, d. (ed.). (2008). El medi natural del Solsonès. Vegetació, flora, fauna vertebrada i espais d’interès. Barcelona: Centre Tecnològic Forestal de Catalunya / Universitat de Barcelona.

I

iBáñEz, J.J.; VAyrEdA, J.; MATA, T.; grACiA, C. (2005). Indicadores ecológicos en el marco del tercer inventario forestal nacional. Dirección General para la Biodiversidad. Obra completa. Madrid.

http://www.euforgen.org/


155Re

ferè

ncie

s co

nsul

tade

s

L

lliMonA, X. i altres (1991). Història Natural dels Països Catalans. Vol. 5. “Fongs i líquens”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 528 p.

lliMonA, F.; CAHill, s.; TEnés, A. (2007). “Recreación y fauna: una aproximación global”. A: CAMProdon, J.; PlAnA, E. (eds.). Conservación de la biodiversidad, fauna vertebrada y gestión forestal. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona / Centre Tecnològic Forestal de Catalunya.

llisTosEllA, J. (2006). Banc de Dades de Biodiversitat de Catalunya. “Mòdul Fongs”. Generalitat de Catalunya i Universitat de Barcelona. <http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html>.

llorEnTE, g.A.; MonTori, A.; sAnTos, x.; CArrETEro, M.A. (1995). Atlas dels amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. Figueres: El Brau. 191 p.

lóPEz gonzálEz, G. (1995). La guía Incafo de los árboles y arbustos de la Península Ibérica. Madrid: INCAFO.

lóPEz gonzálEz, G. (2001). Los árboles y arbustos de la Península Ibérica e Islas Baleares. Madrid: Mundi-Prensa. 1727 p. (2 volums).

M

MArTínEz-zurMEndi, P.; álVArEz, J.M.; PAndo, V. i altres. (2009). “Efectos del vibrado del pino piñonero (Pinus pinea L.) en el vigor de los árboles: densidad de copa, crecimiento de guías y parásitos de debilidad”. Investigación Agraria: Sistemas y Recursos Forestales, 18 (1): 50-63.

MAsAllEs, r. i altres (1988). Història Natural dels Països Catalans. Vol. 6. “Plantes superiors”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 463 p.

MiKKolA, H. (1995). Rapaces nocturnas de Europa. Lleida: Editorial Perfils.

MinisTErio dE AgriCulTurA, PEsCA i AliMEnTACión. Anuario estadística agroalimentaria i pesquera. <http://www.mapama.gob.es/es/estadistica/temas/default.aspx>, (data de consulta: maig 2009).

MinisTErio dE indusTriA, dirECCión gEnErAl dE MinAs, insTiTuTo gEológiCo y MinEro dE EsPAñA. (1973). Mapa Geológico Nacional escala 1:50000. Madrid.

MinisTErio dE MEdio AMBiEnTE. (1986-1996). Segundo Inventario Forestal Nacional. Instituto para la Conservación de la Naturaleza. Obra completa. Madrid.

MinisTErio dE MEdio AMBiEnTE. (1997-2008). Tercer Inventario Forestal Nacional. Instituto para la Conservación de la Naturaleza. Obra completa. Madrid.

MonTEro, g.; CAndElA, J.A.; rodríguEz, A. (Eds.) (2004). El pino piñonero en Andalucía. Sevilla: Consejería de Medio Ambiente. Junta de Andalucía.

MonToyA, J.M. (Ed.) (1990). El pino piñonero. Madrid: Agroguias mundiprensa.

Monzón, A. (2000). “Los incendios forestales de la zona mediterránea”. Montes, 60: 85-91.

MundET, R.; CAPó, J. (2007). Guia per a la classificació de la fusta en peu. Aplicacions i transformació de la fusta dels boscos catalans. Santa Coloma de Farners: Consorci Forestal de Catalunya. 80 p.

MunTAnEr, J.; FErrEr, F; MArTínEz-VilAlTA, A. (1983). Atlas dels ocells nidificants de Catalunya i Andorra. Barcelona: Ketres. 322 p.

Muñoz-lóPEz, C.; PérEz, V.; CoBos, P.; HErnándEz, r.; sánCHEz, g. (2003). Sanidad Forestal. Guía en imágenes de plagas, enfermedades y otros agentes presentes en los bosques. Madrid: Mundi-Prensa. 576 p.

MusEo nACionAl dE CiEnCiAs nATurAlEs CsiC: Enciclopedia virtual de los vertebrados españoles. <http://www.vertebradosibericos.org >

MuTKE, x.; gordo, J.; CliMEnT, J.; gil, l. (2003). “Shoot growth and phenology modelling of grafted Stone pine (Pinus pinea L.) in Inner Spain”. Annals of Forest Science, 60 (6): 527-537.

N

nAnos, n.; CAlAMA, r.; CAñAdAs, n.; gArCíA, C.; MonTEro, g. (2003). “Spatial stochastic modelling of cone production from stone pine (Pinus pinea L.) stands in Spanish



http://www.mapama.gob.es/es/estadistica/temas/default.aspx


http://www.vertebradosibericos.org

http://www.vertebradosibericos.org


156

A 10

Northern Plateau”. A: AMAro, A.; rEEd, d.; soArEs, P. (eds.). Modelling forest systems.Cambridge: CABI Publishing.

nE’EMAn, G., TrABAud, L. (eds.) (2000). Ecology, Biogeography and Management of Pinus halepensis and Pinus brutia Forests in the Mediterranean Basin. Leiden (Països Baixos): Backhuys Publishers.

ninyErolA, M.; Pons, x.; rourE, J.M. (2000). “A methodological approach of climatological modelling of air temperature and precipitation through GIS techniques”. International Journal of Climatology, 20:1823-1841.

ninyErolA, M.; Pons, x.; rourE, J.M.; MArTín-VidE, J.; rAso-nAdAl, J.M.; ClAVEro, P. (2003). Atles Climàtics de Catalunya. CD-ROM. Servei Meteorològic de Catalunya. Bellaterra. ISBN 93-2860-5-2.

O

olMo-VidAl, J.M. (2006). Atles dels ortòpters de Catalunya i llibre vermell. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient i Habitatge. 428 p.

P

PAloMo, l.J.; gisBErT, J. (2002). Atlas de los mamíferos terrestres de España. Madrid: Dirección General de Conservación de la Naturaleza-SECEM-SECEMU. 564 p.

PAusAs, J.g.; BrAdsToCK, r.A.; KEiTH, d.A.; KEElEy, J.E., (2004). “The Global Change of Terrestrial Ecosystems Fires Network. Plant funcitional traits in relation to fire incrown-fire ecosystems”. Ecology, 85: 1085-1100.

PEñA, V.P.; PEris, F.J. (1996). Tecnología de la madera. Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación.

PiPió, H. (1998). “Les dunes del golf de Roses”. Catalunya Rural i Agrària, 47: 22-23 i 28-30. DARP. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

Piqué M., 2003. Modelos de producción para las masas de Pinus pinea L. en Catalunya: Orientaciones para la gestión y aprovechamiento sostenible de madera y piña. Tesi doctoral. Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària. UdL. Lleida. Inèdita. 242 pp.

Piqué, M. (2003). Modelos de producción para las masas de Pinus pinea L. en Catalunya: Orientaciones para la gestión y aprovechamiento sostenible de madera y piña. Tesi doctoral inèdita. Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària. UdL. Lleida. 242 p.

Piqué, M.; BAigEs, T. (2009). “Silvicultura del pi pinyer per a la producció de fusta i pinya” A: Fitxes tècniques. V Espècies i silvicultura. Centre de la Propietat Forestal. 18 p.

PlEguEzuElos, J.M.; MárquEz, r.; lizAnA, M. (eds.) (2002). Atlas y Libro Rojo de los Reptiles y Anfibios de Es-paña. Madrid: Dirección General de Conservación de la Naturaleza / Asociación Herpetológica Española. 584 p.

PlEguEzuElos, J.M; MArTínEz-riCA, J.P. (1997). Distribución y biogeografía de los anfibios y reptiles en España y Portugal. Colección Monográfica Tierras del Sur. Granada: Universidad de Granada / Asociación Herpetológica Española. 542 p.

PuJAdE, J. (1986). Guia dels insectes dels Països Catalans. Barcelona: Kapel.

R

riBAs, J. (2000). Els ocells del Vallès Oriental. Barcelona: Lynx Edicions.

riCHArdson D.M. (ed.) (1998). Ecology and Biogeography of Pinus. Cambridge: Cambridge University Press.

riVErA núñEz, D.; oBón dE CAsTro, C. (1991). La guía Incafo de las plantas útiles y venenosas de la Península Ibérica y Baleares (excluidas medicinales). Madrid: INCAFO.

roCABrunA, A; llisTosEllA, J.; TABArés, M. (2002). Bolets de la nostra terra. Barcelona: Bustamante. 159 p.

rodrigo, A.; quinTAnA, V.; rETAnA, J. (2007). “Fire reduces Pinus pinea distribution in the northeastern Iberian Peninsula”. Ecoscience, 14(1): 23-30.

rodrígo, A.; rETAnA, J.; PiCó, Fx. (2004). “Direct regeneration is not the only response of Mediterranean forests to large wildfires”. Ecology 85(3):716-729.

rodríguEz, J. i col·lab. (2006). Aprofitament i desembosc de biomassa forestal. Col. Sistemes i tècniques de


157Re

ferè

ncie

s co

nsul

tade

s

desembosc, 3. Barcelona: Centre de la Propietat Fo-restal / Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.

rodríguEz, J.; JuAnATi, C.; Piqué, M.; TolosAnA, E. (2005). Tècniques de desembosc en l’aprofitament forestal; Condicionants, mitjans i recomanacions; Exemple a Catalunya. Col. Sistemes i tècniques de desembosc, 1. Barcelona: Centre de la Propietat Forestal / Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya, 209 p.

roMAnyK, n.; CAdAHiA, d. (2002). Plagas de insectos en masas forestales. Madrid: SECF i Mundi-Prensa.

ruiz-olMo, J (1995). Els grans mamífers de Catalunya i Andorra. Barcelona: Lynx Edicions.

S

SECEM-SECEMU (2006). Lista Roja de los mamíferos terrestres de España actualizada. Madrid: Dirección General de Conservación de la Naturaleza –SECEM– SECEMU. A internet: <http://www.secem.es>

soCiETAT CATAlAnA dE MiCologiA (1982-2007) Bolets de Catalunya. Col·leccions 1-26. Barcelona.

T

TAPiAs, R.; CliMEnT, J.; PArdos, J.A.; gil, L. (2004). “Life histories of Mediterranean pines”. Plant Ecology, 171: 53-68.

TErrAdAs, J. (2001). Ecología de la Vegetación. De la ecofisiología de las plantas a la dinámica de comunidades y paisajes. Barcelona: Omega.

TErrAdAs, J.; iBAñEz, J.J.; VAyrEdA, J.; EsPElTA J. M.; àVilA, A.; gArCiA, C. (2004). Els boscos de Catalunya. Estructura, dinàmica i funcionament. Barcelona: Departament del Medi Ambient i Habitatge.

TolosAnA, E.; gonzAlEz, D.M.; VignoTE, S. (2004). El aprovechamiento maderero. Madrid: Fundación Conde del Valle de Salazar / ediciones Mundi-Prensa.

TorrE, I. (2004). Distribution, population dynamics and habitat selection of small mammals in Mediterranean environments: the role of climate, vegetation structure, and predation risk. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Barcelona.

TorrE, I.; FrEixAs, L.; ràFols, R.G.; PErTiErrA, D.; ArrizABAlAgA, A. (2009). Pla de seguiment de petits mamífers (O. Soricomorpha i O. Rodentia) al Principat d’Andorra (any 2008). Informe inèdit. CENMA / Museu de Granollers.

V

VAllès, J. (dir.) (2009) Noms de plantes [en línia]. Barcelona: TERMCAT, Centre de Terminologia. (Diccionaris en Línia) <http://www.termcat.cat/es/Diccionaris_En_Linia/191/Presentacio/>

Vigo, J. (2008). L’alta muntanya catalana: Flora i vegetació. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya / Institut d’Estudis Catalans, 443 p.

Vigo, J.; CArrErAs, J.; FErré, A. (eds.) (2005). Manual dels hàbitats de Catalunya. Vol. VI. “Boscos”. Barcelona: Departament de Medi Ambient i Habitatge, Generalitat de Catalunya.

http://www.secem.es

http://www.termcat.cat/es/Diccionaris_En_Linia/191/Presentacio/

http://www.termcat.cat/es/Diccionaris_En_Linia/191/Presentacio/

Bibliografia per saber-ne més

158

A 11

Sobre el pi pinyer

BoLòS, O. de; J. vigo. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Barcelona: Barcino. 736 p.

BoLòS, O. de; vigo, J.; mASALLeS, R.M.; ninot, J.M. (2005). Flora manual dels Països Catalans (3a ed.). Barcelona: Editorial Pòrtic.1310 p.

cAStrovieJo, S.; LAínz, m.; LóPez gonzáLez, g.; montSerrAt, P.; muñoz gArmendiA, F.; PAivA, J.; viLLAr, L. (eds.) (1986). Flora ibérica. Vol. 1. Madrid: Real Jardín Botánico / CSIC. 575 p.

Sobre la flora i la distribució de les pinedes de pi pinyer

cASALS, V.; PArdo, F.; xALABArder, M.; PoStigo, J. M.; giL, L. (2005). “La transformación histórica del paisaje forestal en Cataluña”. A: Tercer Inventario Forestal Nacional. Madrid: Ministerio de Medio Ambiente.

coStA tenorio, m.; morLA, c.; SAinz, H. (eds.) (1998). Los bosques ibéricos. Una interpretación geobotánica. Barcelona: Planeta. 597 p.

FoLch, R. (1986). La vegetació dels Països Catalans. Barcelona: Ketres. 541 p.

FoLch, R.; FrAnqueSA, T. (dir.) (1986). Història Natural dels Països Catalans. Vol. 7. “Vegetació”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 442 p.

terrAdAS, J. (2001). Ecología de la Vegetación. De la ecofisiología de las plantas a la dinámica de comunidades y paisajes. Barcelona: Omega.

Sobre la fauna

eStrAdA, J.; Pedrocchi, v.; BrotonS, L.; herrAndo, S. (eds.) (2004). Atles dels ocells nidificants de Catalunya 1999-2002. Barcelona: Institut Català d’Ornitologia-Lynx Edicions.

goSàLBez, J. (coord.) (1987). Història natural dels Països Catalans. Vol. 13. “Amfibis, rèptils i mamífers”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 498 p.

LLorente, g.A.; montori, A.; SAntoS, x.; cArretero, m.A. (1995). Atles dels amfibis i rèptils de Catalunya i Andorra. Figueres: El Brau.

ruíz-oLmo, J.; AguiLAr, A. (1995). Els grans mamífers de Catalunya i Andorra. Barcelona: Lynx Edicions.

Sobre l’aprofitament dels pinyons

mArtínez-zurmendi, P.; áLvArez, J.m.; PAndo, v. i altres. (2009). “Efectos del vibrado del pino piñonero (Pinus pinea L.) en el vigor de los árboles: densidad de copa, crecimiento de guías y parásitos de debilidad”. Investigación Agraria: Sistemas y Recursos Forestales, 18 (1): 50-63.

miniSterio de AgricuLturA, PeScA i ALimentAción. Anuario estadística agroalimentaria i pesquera. <http://www.mapama.gob.es/es/estadistica/temas/default.aspx>, (data de consulta: maig 2009).

Sobre l’aprofitament de la fusta

ArriAgA, F.; PerAzA, F.; medinA, g.; touzA, m. c.; guindeo, A.; gArcíA, L.; KASner, c.; de PALAcioS, P. (2004). Especies de madera para carpintería, construcción y mobiliario (2a ed.). Madrid: Mundi-Prensa, 885 p.




159Bi

blio

grafi

a pe

r sab

er-n

e m

és

correAL, e.; rodríguez, J. (2007). “El mercat de fusta en roll a les empreses de primera transformació a Catalunya”. Full informatiu del Centre de la Propietat Forestal, 6 (maig de 2007). 11 p.

Mundet, R.; Capó, J. (2007). Guia per a la classificació de la fusta en peu. Aplicacions i transformació de la fusta dels boscos catalans. Santa Coloma de Farners: Consorci Forestal de Catalunya. 80 p.

Sobre altres aprofitaments

BAuer, E. (1991). Los montes de España en la historia (2a ed.). Madrid: Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación / Fundación Conde del Valle de Salazar.

gonzáLez, V. (1999). “Los bosques en España a lo largo de la historia”. A: PerLin, J. La historia de los bosques. Madrid: GAIA Proyecto 2050 / Stora Enso.

Sobre els fongs i bolets

LLimonA, X. i altres (1991). Història Natural dels Països Catalans. Vol. 5. “Fongs i líquens”. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. 528 p.

rocABrunA, A; LLiStoSeLLA, J.; tABAréS, m. (2002). Bolets de la nostra terra. Barcelona: Bustamante. 159 p.

Sobre la gestió de les pinedes de pi pinyer

cAmProdon, J.; PLAnA, E. (eds.) (2007). Conservación de la biodiversidad, fauna vertebrada y gestión forestal. Barcelona: Universitat de Barcelona. 605 p.

dePArtAment de medi AmBient i hABitAtge. generALitAt de cAtALunyA. Pla estratègic de la caça a Catalunya. Consultable al web: <mediambient.gencat.cat>

Sobre les plagues i les malures

muñoz-LóPez, c.; Pérez, v.; coBoS, P.; hernández, r.; Sánchez, g. (2003). Sanidad Forestal. Guía en imágenes de plagas, enfermedades y otros agentes presentes en los bosques. Madrid: Mundi-Prensa. 576 p.

romAnyK, n.; cAdAhiA, d. (2002). Plagas de insectos en masas forestales. Madrid: SECF i Mundi-Prensa.

http://mediambient.gencat.cat

Índex terminològic

160

A 12

A

AB, vegeu Àrea basalAbundància d’arbres, 37, 62, 64-65, 67Abundància d’èspècies, 54-55, 58-

59, 61, 71, 77, 88-89, 103Abundància de fauna, 18, 40, 77,

88-89, 103, 115Abundància de pi pinyer, 14, 28, 37, 55, 71, 98 Abundància d’ocells, 40, 58-59, 87,

90, 93, 98-99, Abundància màxima, 58-59 Acícules, 79, 92, 94-95, vegeu

també FullesAclarides, 16, 24, 34, 75, 84, 100Acompanyants, espècies, vegeu

Arbres acompanyantsActivitat cinegètica, 76-77, 86-89,

112, 114 Activitat de la fauna, 40-43Activitat esportiva, 77, 111Activitat humana, vegeu

Freqüentació humanaActivitats de lleure, 77Acumulació, 47, 60-61, Aglomerat, 73Agricultura ecològica, 93Aguait o espera, 86 Aigua, 22-23, 30, 55-57, 61, 79, 90,

93, 96, 101-102, 106-107 Albeca, 72, 95 Alçària, 31, 36, 62-63, 116 Alçària, creixement en, vegeu

Creixement en alçàriaAlçària dominant, 62-63, 116 Àliga marcenca, 18-19, 49Àliga perdiguera, 103Àliga daurada, 103Aligot comú, 18-19, 38-39, 49, 103Àguila cuabarrada, 888Àguila daurada, 888

Alimentació, 9, 12, 42, 66, 70, 88-89, 90, 93, 101

Al·lèrgia, vegeu Reacció al·lèrgicaAlliberament d’animals, 113Altitud, 23, 86 Alzina, 16-18, 29, 42, 45, 53-54, 56-

57, 60-61, 71, 73, 76, 103Alzina surera, 17-18, 29, 42, 45, 56-

57, 61, 71, 73Alzinar, 16, 18, 42, 45, 53-54, 60, 76, 103Amenaça, vegeu Situació

d’amenaçaAmenaça, 9, 44-45, 48-53, 87, 96, 102Amfibis, 18-19, 40, 42, 49, 51, 90,

96-97, 101Anells de creixement, 30Anoia, l’, 15APC, vegeu Àrea privada de caçaApilat de la fusta, 73, 82-83Aprofitament cinegètic, 76-77, 88-89Aprofitament de biomassa, vegeu

Biomassa forestal primària (BFP)Aprofitament de bolets, 78-79Aprofitament de fusta i llenya, 29,

72-73, 95Aprofitament forestal, 82-83 Aprofitaments històrics, 70-71Arboç, 17, 57Aranyes, 40Arbori, vegeu Estrat arboriArbredes, 54Arbres acompanyants, 41, 56-57 Arbres extraordinaris, 62-64, 116Arbres llavorers, 83Arbres tallats, 78Arbustiu, vegeu Estrat arbustiuArbustos, 17, 45, 52, 54-55, 89, 96, 98, 101Arç blanc, 55Àrea basal (AB), 33-35, 37, 62-65, 116Àrea basal, creixement en, vegeu

Creixement en àrea basal

Àrea de distribució, 14, vegeu també Distribució del pi pinyer

Àrea privada de caça (APC), 88Àrees de refugi, vegeu RefugiArgelaga, 55Arrel, 12, 27, 39, 51, 79Arrossegament, 82, Ascomicet, 94-95Assecat, 72, 95Astor, 18-19, 38, 49, 58-59, 96, 99, 103Atles climàtic de Catalunya, 22-23, 28,

30-31, 55-57, 59, 61-62, 116 Avellaner, 103 Avet, 29, 61, 103Avetosa, 103 Avortament de pinyes, 25

B

BA, vegeu Biomassa aèriaBages, el, 2, 18Banc de llavors, 45Banc de pinyons, 26-27Banyarriquer del pi, 19Basidiomicet, 95Bardissa, 101Batudes, 77, 88 Becada, 76-77, 89Beseit, vegeu Ports de Tortosa i BeseitBFP, vegeu Biomassa forestal primàriaBioacumulació, 90 Biodiversitat, 98-101, 108, 111, 113Biomassa, 31, 60, Biomassa aèria (BA), 31, 60 Biotops CORINE, vegeu CORINE,

biotops o hàbitatsBoix, 51, 109, Boix grèvol, 51, 109Borrons, 19, 40Bolets, 38, 78-79, 95-96Bosc aïllat, 18


161Ín

dex

term

inol

ògic

Bosc dens, 41, 103Bosc esclarissat, 96Bosc gestionat, 101Bosc humit, 88Bosc intermedi, 37 Bosc irregular, 34-35Bosc jove, 37, 65Bosc madur, 37, 41, 64-65 Bosc natural, 90Bosc regular, 32-34Bosqueta vulgar, 18-19, 49, 58-59 Bosc obert, 15, 41, 87Bosc regular, 32-34Boscos mixtos, 29, 45, 98Bosquets, 34-35Brancada, 71, 83Brancatge, 101Branques, 12, 36, 60, 71, 78, 82-83,

90, 95, 101Branquillons, 94-95Brolles, 15-16, 45, 53-55, 99Bruel, 18-19, 40, 50, 59Bruguerola, 54-55

C

CA, vegeu Carboni aeri acumulatCabirol, 42, 76-77, 88 Cabra salvatge, 77, 112, 115 Caça, 42, 51, 76-77, 86-89, 102Caça major, 77, 88Caça menor, 76, 89Caducifolis, 42, 103Calcari, vegeu Sòls o terrenys calcarisCalcícoles, 17Calendari de períodes crítics, 97 Capçada, 12, 26, 32, 34-36, 45, 73,

75, 82, 84, 99-100Capoll, 92Captures, 76-77, 86-87 Característica, fauna, 18-19,

Característica, flora, 16-17, Característiques estructurals, 62-63, 116Característiques tecnològiques de la

fusta, 72 Carbó, 70-71Carboni aeri acumulat (CA), 31, 60Carena, efecte, vegeu Efecte carenaCaixes-niu, 93, 97Cargolet, 18-19, 40, 50, 59Carl von Linné, vegeu Linné, Carl vonCarnív ors, 39, 97, 103Carronyaires, 112Catàleg d’espècies amenaçades, 102Catàleg de flora amenaçada, 51, 109Cavitats, 90, 97 Cenangium ferruginosum, 94-95Cedres, 92-93 Censos, 88,112Cérvol, 112Cicle biològic, 92 Cicle de zel, vegeu Zel Cinegètiques, espècies, vegeu

Espècies cinegètiquesClarianes, 37, 55, 88, 96 Classes d’edat, 35Classes de mides, 63Classes diametrals, 37, 63, 65, Clase diamètrica, 63 CO2 segrestat (CS), 31, 60Cobertes del sòl, 67Coleòpter, 25, 91Colonització, 15, 71, 77, 114, vegeu

també RecolonitzacióCombustible, 45 Compatibilitat, 77, 96-97 Competència, 9, 22-23, 28-29, 32-

35, 64, 70, 106, 113Cons, 12-13Condicionaments de la distribució, 22-23Condicions ambientals, 24-25, 31,

58, 60, 114

Condicions climàtiques, 31, 58, 60, 101, 114

Conflictes, 77Coníferes, 9, 42, 60-61, 78, 95, 103 Conill, 38, 77, 89, 112, 114Connectivitat, 67Conreus, 44, 76-77, 86-89, 93, 102-

103, 115Conservació, 48-53, 58, 75, 77-78,

82, 85-90, 93, 96-103, 105, 108-113,

Construcció, 13, 70, 72, 86 Control, mesures de, vegeu

Mesures de controlControl amb productes biològics, 93Control de plagues, 90Control químic, 93Control sanitari, 87 Control mecànic, 93Corba d’estancament, 32Corba de tancament, 32CORINE, biotops o hàbitats, 52-54,

108, 110Coster, 73Costos, 24, 30 Cotoliu, 59Creixement, 22, 24, 30-33, 36-38,

60-61, 70, 72, 84, 86, 88, 92-93, 100, 106

Creixement diametral, vegeu Creixement en diàmetre

Creixement en alçària, 31, 36Creixement en àrea basal, 33, 37Creixement en diàmetre, 30, 33, 36,

84, 100 Creixement potencial, 33Crespinell, 54Crisàlide, 40, 42, 92-93Criteris per interpretar la maduresa, 64Criteris UICN, 51, 110CS, vegeu CO2 segrestat


162

A 12

Cucut (ocell), 18-19, 38, 42, 49, 59Cyclaneusma minus, 94

D

Defoliació, 90-95Defoliadors, 38, 40, 90 Densitat d’arbres, vegeu Densitat

de peusDensitat de peus, 32-33, 63, 84-85,

90, 103Densitat de la plaga, 90, 93Densitat de fauna, 86, 103Densitat de l’esquirol, 103Densitats de tórtora vulgar, 86Densitat del regenerat, 26-27Densitat de recobriment, vegeu

Fracció de cabuda de cobertaDepredació de pinyons, 27 Depredador, 26-27, 38, 45, 87, 90,

92, 103Desbrancat, 82 Desbrossar el sotabosc, 88Descomposició, 37-38, 40Desembosc, 82-83Despuntat, 82Devesa, 99 Diagrames, 23, 62-63, 67, 105, 116 Diàmetre, creixement en, vegeu

Creixement en diàmetreDiàmetre de capçada, 32, 99, 100 Diàmetre mitjà (DM), 34-35, 37, 63,

65, 84-85 Diàmetre normal (DN), 28-33, 37,

62, 65, 98 Dinàmica del banc de pinyons,

vegeu Banc de pinyonsDiòxid de carboni segrestat, vegeu

CO2 segrestat (CS)Diprion pini, 19, 40Dípters, 40

Directiva Hàbitats, 51-52, 102, 108-109

Directiva Ocells, 51, 108-109Dispersió, 24, 26, 29, 40, 42, 45, 70Dispersió dels pinyons, 26, 42Distribució, àrea de, vegeu Àrea de

distribució Distribució, condicionaments de la,

vegeu Condicionaments de la distribució

Distribució diametral, vegeu Distribució de diàmetres

Distribució de diàmetres, 37Distribució de mides, 62-63, 66, 116Distribució del pi pinyer, 14, 15

vegeu també Àrea de distribució

Distribució de la producció aèria neta, 60

Distribució de les pinedes de pi pinyer, vegeu Distribució del pi pinyer

DN, vegeu Diàmetre normalDragó comú, 18-19, 40, 49Duramen, 72, 95

E

Edat de l’arbre, 33-36, 95 Edat de les pinyes, 34Edat de la pineda, 63 Efecte carena, 43Embalatge, 72-73 Enganyapastors, 18-19, 38, 49Envelliment, 36-37Envergadura, 90, 92Època de cria, 97Època de zel, 96, 102 Eruga, 18, 25, 38, 40, 42, 93Esbarzer, 55, 101, Escala de paisatge, 42-43, 100

Escala de parcel·la, 37 Escala de rodal, 34, 40-41Escarabat, 18-19, 25, 40Escorça, 12, 25, 31, 38, 40, 42, 45,

60-61, 70-73, 90-91 Espais oberts, 86-87, 99 Esparver, 18-19, 49, 96, Esparver comú, 18Especialista, 98 Espècie pionera, 71Espècies acompanyants, vegeu

Arbres acompanyantsEspècies al·lòctones, 113Espècies arbòries, 29, 56, 61,101Espècies arbustives, vegeu ArbustosEspècies cinegètiques, 76-77, 88-

89, 112-115Espècies clau, 48, 92, 112Espècies comunes, 38, 58 Espècies d’interès comunitari, 52,

108-109Espècies d’interès per a la

conservación, 48-51 Espècies freqüents, 56, 58Espècies herbàcies, vegeu HerbesEspècies lianoides, vegeu LianesEspècies protegides, vegeu

Espècies d’interés per a la conservació

Espècies rares, 42, 58Espores, 94-95 Esquirol, 19, 38-39, 42, 50, 97, 102-103Establiment de plàntules, 27, 45 Estació, qualitat de, vegeu Qualitat

d’estació Estancament, corba de, vegeu

Corba d’estancamentEstancament de la massa, 32Estancament del creixement, vegeu

Estancament de la massaEstella, 72-73


163Ín

dex

term

inol

ògic

Extracció, sistemes de, 82-83Estepa borrera, 17, 53-55 Estrat arbustiu, 52, 96, 98 Estrat herbaci, 52, 54, 88Estructura del bosc, 32, 34, 58Estructura de les pinedes de pi pinyer,

vegeu Estructura del boscETR, vegeu Evapotranspiració realEvapotranspiració real (ETR), 22-

23, 28-29, 31-32, 55-59, 61-62, 64, 106, 107, 116

Explotació forestal, 84, 103, 112Explotació de pinyons, 42, 66 Explotació sostenible, 113Exposició, 30, 106, vegeu també

OrientacióExtracció d’animals, 112, 114Extracció de fusta, 82-83

F

Fagina, 19, 39, 103Faig, 29, 61, 71Farigola, 55Fauna, 18-19, 27, 40-43, 48, 52, 56,

58, 90, 96-101, 108-109,111Fauna del sòl, vegeu Invertebrats

del sòlFCC, vegeu Fracció de cabuda de

cobertaFecundació, 24-25Fenàs de marge, 54Fenologia dels pinyons, 24 Fenologia de la tórtora vulgar, 86Fenologia de l’esquirol, 102Fil·loxera, 71Fletxa, 60Flora, 16-17, 48, 51-52, 56, 108-109Floració, 24Flors femenines, 24Flors masculines, 13

Foc, 12, 44-45, vegeu també IncendisFongs, 38-39, 51, 78-79, 94-95Fons de vall, 43, 66Formiga roja, 18-19 Fracció de cabuda de coberta (FCC), 28Fraccions de la producció aèria,

vegeu Distribució de la producció aèria neta

Fragmentació, 66-67, Freqüència d’espècies, 56Freqüentació humana, 52Fructificació, 71, 103 Fruits, 38-40, 42, 60, 70, 75,101 Fullaraca, 38, 90Fullatge, 36Fulles, 12-13, 36, 38, 40, 42, 60, 90,

106-107 vegeu també AcículesFust, 83Fusta, 9, 13, 29-31, 37-38, 40-41,

60-61, 64-65, 70, 72-73, 78, 82-84, 91, 94-95, 99, 99-101

Fusta en roll, 72-73Fusta morta, 37-38, 40-41, 64-65,

95, 101Fustal, 99

G

Gafarró, 18-19, 59Gaig, 18-19, 39, 42, 59Galzeran, 54-55Garrigues, 16, 54Garrofer, 56-57Garsa, 18-19, 38, 42, 76-77, 89Gatosa, 55 Gall fer, 88 Gamarús, 50Gat mesquer, 19, 42, 50, 103, Gelades, 103Genciana groga, 51Geneta, 38-39

Generalista, 58Germinació, 24, 26-27Gestió cinegètica, 88 Gestió directa, 113Gestió dels boscos, 36, 101Gestió de la massa, 75, 94Gestió després del foc, 45Gestió forestal, 95, 98Gestió humana, 29, 45Gestió per a la conservació, 102-103Gestió per a la caça, 86-89Gestió, plans de, vegeu Plans de

gestióGestió sostenible, 112 Ginebró, 55 Glans, 88Grèvol, vegeu Boix grèvolGrills, 40Gripau, 18-19, 40, 49Griva, 77, 89

H

Hàbitats, directiva, vegeu Directiva hàbitats

Hàbitats d’interès comunitari (HIC), 52-53, 98, 108-109

Hàbitats d’interès per a la conservació, 52-53

Hàbitats CORINE, vegeu CORINE, biotops o hàbitats

Hàbitats forestals, 42Heliofila, 12, 16, 54Herba, vegeu Herbes Herbassars, 67 Herbes, 17Herbicides, 89 Heura, 55 HIC, vegeu Hàbitat d’interès comunitari Himenòpter, 90Hivernant, 25, 76, 86, 89


164

A 12

Humícola, 79Humus, 79Hylobius abietis, 91

I

IAVAE, vegeu Increment anual del volum de fusta amb escorça

IEFC, vegeu Inventari ecològic i forestal de Catalunya

IFN2, vegeu Segundo inventario forestal nacional

IFN3, vegeu Tercer inventario forestal nacional

Incendis, 26-27, 44-45, 82-83, 96-97, 101, 103, 111, vegeu també Foc

Increment anual del volum de fusta amb escorça (IAVAE), 60-61

Indicador, 22, 36, 49, 51, 53-55, 57, 59, 61, 63-65, 67, 106

Indústria, 72-73Infestació, 25 Infraestructures, 114Insectes, 18, 25, 38, 40, 42, 90-91,

93-95 Insectívors, 90, 93 Inventaris, 30-32, 60, 64-65 Inventari ecològic i forestal de

Catalunya (IEFC), 60, 64 Invertebrats, 18-19, 38-40, 48, 51,

90, 110Invertebrats del sòl, 39-40, Ips sexdentatus, 91Isard, 112Itineraris de càlcul, 60Itineraris silvícoles, 84-85

L

Larves, 25, 40, 90-93

Lectura d’anells, vegeu Anells de creixement

Legislació, 48 Lepidòpters, 25, 91-92Leucaspis pini, 19, 40Lianes, 55Lignícoles, 78 Límit del bosc, 14, 22-23, 43, 61Limitacions a l’aprofitament, 83 Llangardaix, 38Llavorer, vegeu Arbres llavorers Llavors, 27, 38-40, 42, 45, 83, 87,

103 vegeu també Pinyons Llebre, 79, 89Llentiscle, 16-17, 55Llenya, 71-73, 95, 100Llenyós, 23, 60, 78, 95Lleure, vegeu Activitats de lleureLlindar, 86, 107Llistes i llibres vermells, 48, 110Llocs de refugi, vegeu RefugiLlum, 12, 34-37, 54 Llum del sol, 12

M

Maduresa del bosc, 64-65Maduresa de la pineda de pi pinyer,

47, 64-65 Malalties, 103, 114 Mallerenga blava, 19, 40, 49, 59Mallerenga carbonera, 19, 38, 40, 59Mallerenga cuallarga, 18-19, 40, 49,

50, 58, 59Mallerenga emplomallada, 19, 38,

40, 49, 59Mallerenga petita, 58-59Mallerengues, 18, 38, 40, 97 Malures, 94-95Mamífers, 19, 27, 38, 40, 42, 50-51,

90, 97-98, 101

Marfull, 55 Marta, 103 Masses aclarides, 24, 75Masses d’arbres, 34Masses denses, 75, 103Masses de pi pinyer, 16, 29, 58-59,Masses forestales, 45, 58, 87, 102-103Masses irregulars, 35Masses joves,Masses mixtes, 44-45, 101Masses monoespecífiques, 45Masses per a la producció, 34, 75Masses velles, 95 Masses regulars, vegeu Bosc regularMassís de l’Albera, 18Massissos mediterranis, 76Màstic, 95Matèria aèria, 60Matèria orgànica, 40Matollar, 16, 44-45, 67Màxima regeneració, 28-29Merla, 18-19, 40, 59 Merla de pit roig, 18-19, 40, 49, 59Mescla arbrada, 101Mesures de conservació, 103, 109-110Mesures complementàries, 93 Mesures correctores, 96Mesures de gestió, 51, 88-89, 93,

109, 113Mesures preventives, 93, 111Mesures reglamentàries, 108Miceli, 79, 95 Micorízics, 78-79Micromamífers, 38 Migració, 86-87, 89Modalitats de caça, 86Models de creixement, 21, 32-33, 84Models de gestió, 34Models d’estructura, vegeu

Estructura del boscMortalitat, 27, 37, 78


165Ín

dex

term

inol

ògic

Mosaic, 58, 76, 86-87, 98Mosca, 19Mosquiter comú, 59Mosquiter pàl·lid, 50, 58, 59Mosquiter papialbo, 50Muntanya, 103, 106Musaranya comuna, 19, 38, 40Mussol banyut, 18-19, 38-39, 42,

49, 96, 99

N

Neodiprion sertifer, 19, 40, 90Nius, 18, 42, 76, 86-87, 93, 97, 102 Nombre de captures, 76, 86Normativa, 48, 50-52, 74, 99, 101,

108-109, 111Nutrició dels fongs, 78

O

Obaga, 23, 28, 30-31, 61-62, 116 Ocells, 18-19, 27, 38, 40, 42, 47-51,

58-59, 87, 90, 93, 97-99, 101, 108-111

Ocells forestals, 38, 98Ocells insectívors, 90, 93Ocells nidificants, 47, 58-59, 110 Ocupants de cavitats, 97Om, 56-57Ombra, 29, 34, 73Ombrejat, 55 vegeu també Ombrívol, Ombrívol, 89Ordre de vedes, 86Orientació, 23, 28, 31, 61-62, 75

P

Paisatge, 9, 14, 21, 42-43, 47, 58, 66-67, 71, 76, 86-89, 98, 100

Palets, 72-73

Papallones, 18-19, 25Papamosques gris, 58-59, Parany, 93Paràsit, 42, 90, 92-93, 114Parcel·la, 23, 27-28, 33, 37, 56, 61-65, 87, 116Pastura, 89, 106 Pega, 70-71Pendent, 23, 43, 55, 57-59, 66, 88 Percentil noranta, 64Perdiu, 89, 112, 114Perforació, 91 Perforadors, 18-19, 38, 40, 90-91Períodes, 24, 74-76, 86, 88, 90-91,

93, 96-97, 102, 106 Període actiu, 106Període de pol·linització, 24Períodes de caça, 86Períodes crítics, 97, 102Període reproductiu, 76, 91, 96, 102Pertorbació, 26, 56, 96Pesticides, 89-90Peus, 28-29, 32-35, 37, 40, 60-61,

63-65, 72-73, 75, 82-85, 88-90, 95, 98-101

Peus, densitat, vegeu Densitat de peusPeus juvenils, 28-29Peus de grans dimensions, 101Peus grossos i mitjans, 37Peus esparsos, 101Peus grossos, 37Peus morts, 37Peus petits, 37, 63-65Pi blanc, 16-18, 29, 42, 44, 56-57,

61, 70, 78, 90-91, 93, 102-103Pi canari, 93 Pi insigne, 93Pi negre, 12, 57, 61, 71, 73, 75, 77,

79, 88, 93-94Pi pinyer, 12-19, 22-45, 47-49, 51-

67, 69-78, 81-91, 93-103, 107, 109, 111, 113, 115, 116

Pi roig, 29, 61, 93-95, 103 Pica-soques, 19, 50, 59 Picot garser gros, 18-19, 38, 42, 49,

58-59Picot verd, 18-19, 50, 59Picots, 18-19, 38, 42, 49-50, 58-59 Pinassa (arbre), 57, 61, 91, 93 Pinassa (fullaraca dels pins), 16, 29,

38-40 Pinastre, 16-17, 29, 45, 52, 56-57,

61, 91, 95, 103Pinedes, 13-19, 21-23, 25, 27, 29,

31, 33-45, 47-49, 51-59, 61-67, 69-71, 73-79, 83-103, 107, 109, 111, 113, 115, 116

Pinedes amb sotabosc de brolles heliòfiles, 16

Pinedes amb sotabosc de màquies o garrigues, 54

Pinedes sense sotabosc llenyós, 16, 98Pinyes, 12-13, 24-26, 34-35, 38,

40, 71, 74-75, 78, 84-85, 91, 96-97

Pinyons, 12-14, 24-30, 34, 38-40, 42, 45, 64, 66, 70, 74-77, 83-84, 100, 102-103

Pionera, vegeu Espècie pioneraPinsà comú, 18-19, 40, 59Pirineus, 106Pissodes, castaneus (=Pissodes

notatus), 19, 25, 49, 91Pit-roig, 18-19, 40, 49, 59Plagues, 24, 40, 90-91, 97, 103Plançons, 28-29Planificació, 77, 98-99, 100Planifolis, 61, 73, 95, 98, 101 Plans de gestió, 60, 108Plàntules, 26-29, 34, 45 Podes, 71Poblacions, 38, 40, 76-77, 86-88, 90, 93, 103, 112-115


166

A 12

Podridura de la fusta, 95Pol·len, 14Pol·linització, 24Precipitació, 106-107Presència d’espècies, 88Preus de la fusta o la llenya, 72-73, 75Processionària, 18-19, 38, 40, 42,

91-93Producció aèria neta, 60Producció de biomassa, vegeu

Biomassa forestal primària (BFP)Producció de fusta o llenya, 30, 61, 84Producció de pega, 70-71Producció de pinyes, 24-25, 74-75, 84-85Producció de pinyons, 24-25, 29,

34, 40, 74, 100, 103 Protecció, 24, 48, 51-52, 99, 101,

108-109, 111Protecció legal, 51-52Pupa, 90

Q

Qualitat d’estació, 32-33, 37, 63-64, 75, 84-85, 99, 101

Qualitats de fusta, 73, 82Qualitat heterogènia, 73 Qualitat de rodal, 84Quiròpter, 90Quotes de captura, 87, 112Quotes de caça, vegeu Quotes de captura

R

Ramaderia, 89Rapinyaires, 18, 39, 87, 96-97, 99, 103Raspinells, 18-19, 38, 40, 49, 59Raspinell comú, 38, 59Rata cellarda, 19, 40, 42Ratolí de bosc, 19Ratolí mediterrani, 19,

Ratolins, 38-39Ratpenats, 19, 38, 97, 101Reacció al·lèrgica, 93Rebrotadores, 45, 103Recobriment, 99Recollida, 32, 38, 60Recolonització, 71, vegeu també

ColonitzacióRecomanacions de gestió, 88, 90-91, 94-95Recurs alimentari, 27, 29Recurs trófic, 99 Recurs renovable, 112Reforçaments poblacionals, 77, 112-115Refugi, 25, 88-89, 97, 99-101, 114Regeneració, 26, 28-29, 37, 44-45,

71, 73, 98 Regenerat, 26-27, 34Relacions al·lomètriques, 30-31Relacions tròfiques, 21, 38-39Rendiment, 35, 71, 75-77, 82-83,

102, 112Repoblacions, 13, 16, 28, 45, 53,

90, 93-94, 103, 113-114 Rèptils, 18-19, 40, 42, 49, 51, 90,

96-97, 101, 110Reserves, 27, 101 Rhyacionia sp. , 19, 40, 91Risc d’atropellament, 96 Risc d’incendi, 82, 101Rodal, 24, 34, 40-41, 82, 84, 85Rogeta, 17 Roldor, 55Roll, fusta en, vegeu Fusta en rollRomaní, 54-55Ròssec, 82 Rossinyol (ocell), 58-59Roure de fulla grossa, 29, 57, 61Roure de fulla petita, 29, 57, 61, 103Roure martinenc, 29, 56-57, 61Roure, 29, 45, 56-57, 60-61, 71, 88,

98, 103

Rouredes, 60-103

S

Salamandra, 18-19, 40, 49 Sanitari, control, vegeu Control sanitari Sargantana cuallarga, 18-19, 40, 49 Segle xix, 71Segle xViii, 71Segle xx, 71Segundo Inventario Forestal Nacional

(IFN2), 30-33, 61, 64, Senglar, 19, 39, 42, 76-77, 88, 112, 114Sequera, 16, 25, 56, 103 Serps, 18-18, 38-40, 49Serp blanca, 18-19, 38-40, 49Serp verda, 18-19, 40, 49Simbiosi, 79 Silici, vegeu Sòls o terrenys silicis 17, 22-23, 56Situació d’amenaça, 48, 50-51, 53, 110Situancions noves d’envelliment, 36Skidder, 82Soca, 72Solell, solelles, 23, 28, 30-31, 56,

61-62, 116 Sòls sorrencs, 13-15, 27, 54, 66, 71Sòls o terrenys calcaris, 23 Sòls o terrenys silicis, 23Soques, 78, 91, 114 Sostenible, 76, 111-114Sotabosc, 15-16, 18, 38, 40-42, 45, 47,

52-55, 87-88, 96, 98-99, 101Sotabosc, tractament del, vegeu

Tractament del sotaboscSotabosc arbustiu, vegeu Estrat

arbustiuSpecht, 106Subvol, 45Substrat arbustiu, vegeu Estrat arbustiuSubstrats ácids, 14, 53


167Ín

dex

term

inol

ògic

Substrats calcaris, 23 Substrats silicis, 23, 56Superfície, 15, 44-45, 66-67, 74, 90,

93, 106Superfície forestal, 15, 90, 93Supervivència, 45, 110, 112-115

T

Tallada, 36, 51, 61, 71, 73, 81-84, 100-101

Tallada de millora, 83Tallada en bosquets, vegeu

Bosquets Tallarol de capnegre, 18-19, 50, 58-59Tallarol de casquet, 40, 50, 59Tallarol de garriga, 58-59Tallarol gros, 59Tallarols, 18-19, 40, 50, 58-59 Tancament, corba, 32,Tancament de les capçades, 33Taques, 65-67, 94 Tauler aglomerat, 73Tauler de partícules, 72Thaumatopoea pityocampa, 91-92Teix, 51Temperatura, 24, 27, 96, 106Tercer inventario forestal nacional

(IFN3), 22-23, 28-35, 37, 55-57, 60-65, 116

Terra baixa, 16, 23, 53, 71Thyriopsis halepensis, 95 Tiges, 12-13Tipus de bosc, 29, 55, 57, 59, 67, 103 Tipus de clima, 22, 105-107Tipus d’hàbitats, 52Tipus de pineda, 56Tipus de sòl, 23, 67 Tomicus piniperda, 19, 40, 91Topografia, 75Tord ala-roig, 89

Tord comú, 59, 77, 89Tortellatge, 55Tórtora, 19, 50, 58-59, 76-77, 86-87Tótil, 18-19, 40, 49Tortosa i Beseit, Ports de, vegeu PortsTractament del sotabosc, 101Tractament fitosanitari, 90Tractament preventiu, 94Tractament químic, 90Tractament silvícola, 35, 53Tractor, 82 Transport de la fusta, 83Treballs forestals, 81-82, 85, 90, 93,

96-97, 101Treballs silvícoles, vegeu Treballs

forestals Trencapinyes, 49Trencalòs, 88Tritons, 136Trituració, 72-73, 82 Tròfic, 99, vegeu també Xarxa tròficaTronc, 12, 25, 30, 40, 70, 72, 82-83,

95, 98-101 Tudó, 18-19, 39, 42, 59, 76-77, 88, 112

U

Usos i aprofitaments històrics, 69-71

V

VAE, vegeu Volum de fusta amb escorçaVaixell, 70, 72Vallès, 15, 18, 66, 82, 102Vallès Oriental, el, 15, 66, 82Veça borda, 54Vedes, 86Viabilitat, 26-27, 48, 77, 88, 112Vol (estrat arbori), 45 Volada, vegeu VolVolum de fusta, 31, 60-61

Volum de fusta amb escorça (VAE), 31, 60-61

Vulnerable, 48, 51

X

Xancres, 95Xapa, 72-73Xarxa, 38, 52, 70, 83, 90, 92, 98, 108Xarxa Natura 2000, 52, 98, 108 Xarxa ferroviària, 70Xarxa viària, 83xarxa tròfica, 38, 90, 92, vegeu

també Relacions tròfiquesXerocomus, 79Xiprer, 90Xot, 18-19, 50Xucladors, 38, 40, 90-91Xuclamel, 55

Z

Zel, 96, 102Zona d’abeurada, 87-88 Zona d’especial protecció per als

ocells (ZEPA), 108-109 Zona especial de conservació

(ZEC), 51-52, 108-109 Zonació, 22, 106

Títols publicats

Els espais fluvials. Diagnosi ambiental

Els alzinars

Les pinedes de pi blanc

Les pinedes de pinassa

Les pinedes de pi roig

Els espais fluvials. Avaluació del planejament urbanístic

Les pinedes de pi negre

Els espais urbans. Gestió d’hàbitats per a la fauna vertebrada

Les fagedes

Les pinedes de pi pinyer

El castanyer a Catalunya

http://www1.diba.cat/llibreria/lstDetall_Publicacions.asp?Opener=Libreria&ID=41208











Les pinedes de pi pinyer - diba.cat · Autors dels textos Centre de Recerca Ecològica i...

Documents

Transcript of Les pinedes de pi pinyer - diba.cat · Autors dels textos Centre de Recerca Ecològica i...