CRONOLOGIA DE LA CONQUESTA

- 1228, el valí musulmà de Mallorca captura unes naus barcelonines.

- Finals de 1228, es convoquen les corts de Barcelona i es decideix conquerir Mallorca.

- 5 de setembre de 1229, una expedició naval sur dels ports de Salou, Cambrils i Tarragona.

- 7 de setembre de 1229, l 'expedició arriba a l ' illot del Pantaleu, enfront de la platja de sant Elm.

- 10 de setembre de 1229, l 'expedició desembarca a Santa Ponça i es du a terme el primer enfrontament a la platja. Posteriorment s'apoderen del Puig de sa Morisca.

- 12 de setembre de 1229, es lliura una batalla on moren els "germans" Montcada. Posteriorment es celebra una missa en honor seu i a la nit instal.len un campament als jardins de l 'alqueria de Bendinat.

- 31 de desembre de 1229, entraren a Medina Mayurqa.

- L'Illa sencera no es va conquerir fins a l 'any 1231 . Aquest any Menorca comença a pagar un tribut per no ser conquerida fins a l 'any 1286. Eivissa fou conquerida a l 'any 1235.

LES DUES CARES DE LA CONQUESTA DE MALLORCA

1

Aquesta exposició mostra la visió del fet històric de la conquesta de Mallorca amb la contraposició de les versions dels vençuts i dels vencedors :

1. IBN AMIRA AL MAHZUMI

(València, 1184-Tunísia, 1258 )Historiador, jurista i poeta andalusí. D'una família originària d'Alzira, fou cadi de Xàtiva i de la ciutat de Mallorca (1229-30). També fou testimoni de l'entrada de Jaume I a València, després de la qual emigrà al Magrib, on fou secretari d'estat i cadi (Salé, Meknès). S'acollí finalment a la cort hàfsida de Tunis, on exercí de cadi, a Lorbens i Gadès. És autor d'una història de Mallorca (Kitāb 'ankā'inatMayyūrqa), utilitzada per al-Maqqarī.

2. EL «LLIBRE DELS FEITS DEL REI EN JAUME» és, per antiguitat, la primera de les «Quatre Grans Cròniques». Es tracta d’un llibre difícilment classificable en cap gènere actual. És una narració, molt probablement dictada pel propi rei, de tots els fets i esdeveniments de la vida de Jaume I el Conqueridor, des del seu naixement el 1208 i fins a la seva mort el 1276. Actualment no hi ha dubtes en que va ser el propi rei en persona qui va dictar el text.

Nicolau Roser Nebot traductor al català de TarihMayurqa

Retrat d’en Jaume I

2

3

I el dissabte, enviàrem a cercar els nostres nobles, és a dir, don Nuno,el comte d'Empúries, en Guillem de Montcada i els altres que eren en la host; i hi convocàrem, dels còmits de les naus, els qui eren de major autoritat. I prenguérem aquesta decisió: enviar don Nuno en una galera que era seva, i en Ramon de Montcada en la galera de Tortosa, i que anessin vorejant, com aquell qui va a Mallorca, i que atraquessin allà on els semblàs que l'estol podria atracar. I trobaren un lloc que tenia per nom Santa Ponça, i els semblà que era un bon lloc per atracar, perquè hi havia un puig prop de la mar i, amb cinc-cents homes que hi poguéssim fer pujar, no hauríem de tenir por de perdre'l abans que l'estol hi hagués arribat. I, així, fou decidit que aquell diumenge arribéssim a aquell puig del Pantaleu.I després d'açò, el diumenge, cap a l'hora de migdia, un sarraí que es deia Alí, de la Palomera, vengué nedant vers nós, i ens explicà coses sobre l'illa, el rei i la ciutat.I nós manàrem que, quan fos mitjanit, les galeres i les tarides llevessin les àncores, però que, quan les llevessin, ningú no cridàs “aiós”, sinó que, a imitació d'aiós, hom colpejàs amb una fusta la proa de les tarides i de les galeres, en llevar l'àncora; perquè hi havia bon port i només calia que s'hi tengués una àncora. I feia això perquè, davant nostre, a la vora del mar, hi havia uns cinc-mil sarraïns, i n'hi havia uns dos-cents a cavall, i ja tenien parades les seves tendes.

4

I, quan fou mitjanit, hauríeu dit que en tota la nostra esquadra no parlava ningú. I cadascuna de les dotze galeres anava remolcant la seva tarida, i anaven traient les tarides del port en silenci i a poc a poc. I els sarraïns ho sentiren i s'avalotaren. I els nostres que treien les tarides, deixaren de remar i es quedaren en silenci, escoltant; però, anaven traient les tarides a poc a poc. I un poc després, els sarraïns es posaren a cridar durant una estona i a grans crits; i comprenguérem que ens havien sentit de totes totes. I ells cridaren, i nosaltres, en posar-nos a navegar, cridàrem:-Amb bona ventura!I els sarraïns se n'anaren per terra ferma, a peu i a cavall. I pensàrem on aniríem a prendre terra; i les nostres dotze galeres i les dotze tarides s'afanyaren tant que arribaren a terra abans que ells. 5

Aquest home -Ibn Abbad- tenia a l’illa la condició de noble i gaudia d’un gran prestigi entre el poble. No es coneixia que hagués comès cap turpitud i l’experiència que estenia de la seva persona era d’integritat i cavallerositat fins que l’Alcorà decidí prescindir d’ell. Es va desprendre de les seves aleies i Satan féu que els seus el seguissin. Anà vers els cristians, havent apostatat amb el pretext que tenia por de llur força i càstig. Els demanà el govern de la ciutat as canvi del seu ajut i es lliurà a l’host que tenia més propera. Acceptaren amb plaer la seva apostasia, així com les seves pretensions i ajudaren en l’adversitat que esmicolaria la seva bona sort. Demanà per a la gent pactes de protecció i edictes de bon tracte. Per tot on passà portà els diabòlics embulls i predicà entre la gent la propaganda cristiana, contagià els cors de tal malaltia que els féu abandonar l’estat de bona salut que gaudien.Aleshores acordaren amb els cristians que durien a bon terme tot allò amb que s’havien compromès. Els cristians els enganyaren i els mostraren tal generositat que era impossible que els dèbils la rebutgessin, ja que pensaren que el seu sabor era dolç al paladar, quanen realitat era una metzina ràpida i mortal. Fou la major desgràcia que pogués ésser llançada sobre la gent i que provocà la feredat de la guerra, car aquests ajudaren els cristians amb queviures i farratges, i els eximiren així de les dures condicions que els afligien i els incapacitaven per aconseguir llurs objectius. Escolliren els camperols, d’entre els cristians, persones amb qui es familiaritzaren al llarg de les seves visites i posaren en ells llurs esperances. Els proporcionaren un tracte amable iengendraren envers ells sentiments de cordialitat i estima.D’aquesta manera, la morada s’apaivagà i els cristians pogueren continuar el setge. Si no els haguessin ofert la pau pactant una treva per aconseguir la tranquil·litat, endemés de confiar i cohabitar amb ells, obeir-los quan ho manaven, i proporcionar-los els queviures que poguessin, haurien hagut d’abandonar l’empresa puix se’ls hauria esgotat la intendència i la dificultat per proveir-se els hauria obligat a deixar l’illa.

La TraïcióIBN AMIRA AL MAHZUMI 6

I el rei de Mallorca, Xec Abohehie, vengué cavalcant un cavall blanc, i cridà als seus: “Roddo!”, que vol dir: “Aturau-vos!”. I dels cristians de peu n'hi havia ben bé vint o trenta que tenien els escuts abraçats, i també hi havia servents mesclats amb ells; i a l'altre cantó estaven els sarraïns amb les adargues. I tant els d'una banda com els de l'altra havien tret les espases, però no gosaven atacar-se. I, quan entraren els cavallers amb els cavalls guarnits, els anaren a ferir. I tanta era la multitud dels sarraïns, que els pararen les llances, i els cavalls s'encabritaren, perquè no podien passar a causa de l'espessor de les llances, de tal manera que hagueren de donar la volta. I mentrestant, donada la volta, recularen un poc, i els cavalls anaven entrant fins que n'hi hagué uns quaranta o cinquanta. I els cavallers i els homes de peu que duien escut estaven tan a prop dels sarraïns que amb les espases podien ferir-se, de tal manera que ningú no gosava traure el braç, per por que de l'altra banda alguna espasa el ferís en la mà. I, un poc després, quan els cavallers ja foren ben bé quaranta o cinquanta, amb els cavalls armats, cridaren tots a una veu:-Ajuda'ns, Santa Maria, mare de nostre Senyor!I cridàvem:-Vergonya, cavallers!I els envestírem i els férem fugir.

L'entrada a Ciutat Llibre dels fetsJaume I

7

Ibn Šayrı, en veure que l’enemic havia cobrat tanta força i potència, i havia esborrat als musulmans el camí envers una bona nova, va sortir vers el camp en cerca d’un ajut per preparar o d’un auxili per renovar, i també per acabar amb la unió efectiva que hi havia entre camperols i cristians, que no era més que un pacte immund, gens meritori, al qual es devien totes aquelles coses fatals. Els reuní i amonestà, i els despertà de la somnolència d’aquesta ignorància. Es va comprometre a fer-se càrrec dels seus afers a condició que ningú d’ells s’aliàs amb cap incrèdul, que el rebutjàs i renegàs d’ell, tant amb el cor com amb la cara. Acceptaren les condicions que havia posat i deixaren d’oferir als cristians tot el que, fins aquell moment, se’ls havia facilitat; resolgueren no acudir més al seu campament i mataren aquells cristians que hi havia al seu costat.Quan el dissabte atacaren la ciutat tal com havien decidit i pretenien fer, ompliren l’odre de la desgràcia i el rebliren fins a vessar, i els lleons que t’ataquen quan et trobes desprevingut envoltaren la ciutat, i els infants escalaren els panys enderrocats de la murada. Fou un dia dels més angoixants per assolir la salvació, de manera que el terror recordà, més que cap altre, el dia de la resurrecció, i la gent del diumenge va combatre durant el seu dia que era el segon dia de combat; i s’animaven uns i altres a no decaure i ampliaren els esvorancs que havien produït en aquelles edificacions i entraren en combat, fins el darrer dels seus homes, portant el ferro tant al seu interior com al seu exterior. Concentraren l’atac en el mur de nova construcció i el traspassaren, envestiren contra els bastiments auxiliars i els escombraren, s’enfrontaren amb tot el qui li sortí al pas i hi toparen. Continuaren els combats durant la nit i se succeïren sota la seva ombra com si fossin un al·luvió, i compareixien vers la ciutat a peu o a cavall. Apuntà l’alba el dilluns i la mort no deixava de jugar de forma absurda amb aquestes ànimes perseverants, i les fletxes volaven envers els cors apesarats pel mal averany. La posició escollida pels defensors era protegida i atacada, i els portells eren tapats i de bell nou foradats. Els esforços dels cristians augmentaven i enfront d’això es mantenia la fermesa dels musulmans a qui Al·là concedia el martiri. 8

I En veure que els seus infants tenien dificultats i que els seus atacs de res servien, i que si s’apropaven eren humiliats amb nou refús, atacaren amb els cavalls que havien guarnit amb els gonions i d’aquesta manera varen córrer amb els seus poltres envers aquella roca pelada, galoparen, l’envestiren i la sobrepassaren. Un d’ells avançà i féu penetrar el seu cavall per aquell esbaldrec i va encendre la torxa dins aquella obscuritat. La gent s’acovardí i féu anques enrere. D’aquesta manera l’estratègia de defensa s’enfonsà i es féu realitat el desfici. Després entraren un segon i un tercer. Es produí una situació compromesa i les circumstàncies esdevingueren dramàtiques. La infanteria pogué acostar-se al mur, fet malbé per complet, i aconseguiren destruir-lo. Així fou com el diable, Satan, va satisfer la promesa que els havia fet,i s’acomplí d’aquesta manera la decisió d' Al·là, car no hi ha ningú que pugui apel·lar-hi.En el primer carrer es toparen amb un grup dels més nobles musulmans que els deturaren una hora. Romangué el valí amb ells durant un cert temps, els ajudà a resistir i donà proves de saber comportar-se amb fermesa davant les adversitats. Entrà el maleït Ibn Abbad, que portava ensems la pitjor intenció a causa de la seva apostasia, i els encaminà envers un altre indret. D’aquesta forma, i per sentència d' Al·là, va tenir lloc la més gran de les crueltats i es creà una commoció igual a la del primer moment del dia del judici. Els cavalls a galop o, millor dit, els torrents devastadors, camparen per la ciutat i anorrearen així tota aquella bellesa en gràcia i favors. Clavaren l’espasa tant als combatents com als qui no lluitaven. Aïllaren el valí de la fortalesa de la ciutat i el descobriren acompanyat d’un nombre reduït de gent. S’amagà a una de les cases i la partida d’incrèduls l’encerclà, entraren a la casa i el rodejaren. D’aquesta manera passà a ser el seu presoner. Mentre succeïa tot això, les flames dels incendis crepitaven i cremaven, i el foc virulent ho envaïa tot i els músculs eren partits en dos i els òrgans eren trencats amb fúria i els pits sanglotaven, i les ànimes abandonaven amb dificultat els cossos, i les salvatgines eren apedregades amb còdols escairats, i les cabelleres es tenyien amb el roig intens de la sang. La fortalesa tancà portes amb tota la gent que hi havia allà dins, tot esperant que no se’ls aplicàs sentència de mort o esclavatge com la que va recaure sobre els habitants de la ciutat. El rei d’Aragó es presentà a ells i els va prometre que serien ben tractats i dictà a favor seu l’edicte de protecció. La fe que se’ls havia donat fou conculcada després i els vengueren en el mercat de la ignomínia. Foren reunits els presoners i la terra s’omplí amb tots ells, i la seva concentració semblava com si fos la d’un gran exèrcit. Ordenà el rei el còmput dels morts i el seu nombre arribà als vint-i-quatre mil, que foren morts com si la seva sang fos una sola, espoltrits, esquinçats i xapats.

La Derrota IIIBN AMIRA AL MAHZUMI

9

Textos extrets del “Llibre dels Fets” d’en Jaume I i del guió de l’obra “Protocol Estendard” d’en Francesc Ribera

10