L'Agulla, 044

16
Abril 2005 - Any X - Número 44 Ara, com sempre, la fe i l’Església Aquest número de L’Agulla el portem a la impremta després de la mort del papa Joan Pau II i abans que s’hagi elegit el seu successor. Quan estigui imprès i l’enviem, podem preveure que s’haurà elegit ja el nou papa i haurà començat una nova etapa eclesial. No negarem, certament, la importància que té la tasca del bisbe de Roma com a punt de referència de la comunió eclesial. Ni negarem tampoc l’expectació, i la preocupació, amb què esperem l’inici del nou pontificat. Perquè, indubtablement, i més després de la gran explosió mediàtica que ha significat la mort de Joan Pau II, la manera com el successor de Pere exerceixi el seu ministeri marcarà molt la imatge de la fe cristiana en el món. Quantes coses haurien de canviar! I és que l’estil d’Església que aquests dies ha aparegut pertot arreu no és certament el que més sintonitza amb el que nosaltres desitjaríem viure ni el que més pugui ajudar a fer del cristianisme una Bona Nova per al món, almenys des de la nostra manera d’entendre les coses. No és fàcil, aquests dies, parlar de la fe cristiana amb els amics no creients o amb cristians una mica allunyats… Però, tot i no negar la importància que el que passa aquests dies a Roma té per a la comunitat cristiana, no estarà de més recordar i dir-nos mútuament una cosa més important encara. I és que, més enllà del papa, hi ha la fe i hi ha l’Església. Som cristians perquè l’Evangeli de Jesús ens ha atret, perquè creiem que el seu projecte i la seva proposta és el millor camí per viure, i perquè ens sentim aplegats en comunitat amb altres creients com nosaltres. I això és el que compta. El papa té una funció en aquest conjunt, i desitgem que la seva manera de realitzar-la ens ajudi en el camí cristià, però no és certament el més important, encara que sovint sigui el que més es veu. O sigui que, en qualsevol cas, caldrà continuar caminant…

description

 

Transcript of L'Agulla, 044

Page 1: L'Agulla, 044

Abr

il 20

05 -

Any

X -

Núm

ero

44

Ara, com sempre, la fe i l’Església

Aquest número de L’Agulla el portem a la impremta després de la mort del papa Joan Pau II i abans que s’hagi elegit el seu successor. Quan estigui imprès i l’enviem, podem preveure que s’haurà elegit ja el nou papa i haurà començat una nova etapa eclesial.

No negarem, certament, la importància que té la tasca del bisbe de Roma com a punt de referència de la comunió eclesial. Ni negarem tampoc l’expectació, i la preocupació, amb què esperem l’inici del nou pontificat. Perquè, indubtablement, i més després de la gran explosió mediàtica que ha significat la mort de Joan Pau II, la manera com el successor de Pere exerceixi el seu ministeri marcarà molt la imatge de la fe cristiana en el món. Quantes coses haurien de canviar! I és que l’estil d’Església que aquests dies ha aparegut pertot arreu no és certament el que més sintonitza amb el que nosaltres desitjaríem viure ni el que més pugui ajudar a fer del cristianisme una Bona Nova per al món, almenys des de la nostra manera d’entendre les coses. No és fàcil, aquests dies, parlar de la fe cristiana amb els amics no creients o amb cristians una mica allunyats…

Però, tot i no negar la importància que el que passa aquests dies a Roma té per a la comunitat cristiana, no estarà de més recordar i dir-nos mútuament una cosa més important encara. I és que, més enllà del papa, hi ha la fe i hi ha l’Església. Som cristians perquè l’Evangeli de Jesús ens ha atret, perquè creiem que el seu projecte i la seva proposta és el millor camí per viure, i perquè ens sentim aplegats en comunitat amb altres creients com nosaltres. I això és el que compta. El papa té una funció en aquest conjunt, i desitgem que la seva manera de realitzar-la ens ajudi en el camí cristià, però no és certament el més important, encara que sovint sigui el que més es veu. O sigui que, en qualsevol cas, caldrà continuar caminant…

Page 2: L'Agulla, 044

2 3

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. O d’ingressar els 9 € de la subscripció al compte de la Caixa número 2100.0554.91.0200094798 i enviar-nos la butlleta i el comprovant.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l‛AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Ofi cina Control Compte o llibreta

L’AGULLABUTLLETÍ DE REFLEXIÓ I DIÀLEG

Any X. Número 44Abril 2005

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 9 €

Grup promotor:Jaume Botey,

Joaquim M. Cervera, Salva Clarós, Kitty Guirao,

Tere Jorge, Josep Lligadas, Josep Pascual,

Mercè Solé.

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Castellbell, 34-36, 3,4

08030 BarcelonaC/e:

[email protected]èfon:

93.311.18.34 (Josep Pascual)

SumariVeure, mirar

03 Aire fresc altermundista a Porto Alegre. J.M. Fisa

04 D’una trobada al Fòrum a un viatge a Burkina Faso. E. Borrull

06 Treballadores sexuals. M. Solé

La palmera i la font07 Les noves pobreses C. Prat

08 La meva fe en Jesucrist ressuscitat. J. Fontbona

Paraules embastades10 Teologia. J. Lligadas

10 Feixisme. J.M. Cervera

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)11 Mandonguilles amb sípia i marisc. T. Jorge

11 Ecotaxes. S. Clarós

Avui parlem amb...12 Ferran Fuguet i la constància militant. J. Lligadas

15 Puntades

16 Per airejar el cervell

Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari Sumari sumari

Si, por el contrario, alguno amara la pobreza, más no quisiera sentir penuria alguna, ni séquito de ella, sería un pobre demasiado delicado y sin duda mostraría amar más el título que la posesión de ella, o amarla más de palabra que de corazón.

D’una carta d’Ignasi de Loiola

Page 3: L'Agulla, 044

2 3

Veure, mirar...

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... .

AIRE FRESC ALTERMUNDIALISTA A PORTO ALEGREJosep M. Fisa

Es tractava del cinquè Fòrum Social Mundial. El quart que es feia a la ciutat de Porto Alegre al sud del Brasil. 160.000 participants, dels quals 40.000 joves acampats al llarg d’un immens espai vora el mar. 2.500 actes que et feien triar, cada dues hores, entre 150 activitats... un ambient festiu de fi ra i debat per disfrutar. El fòrum de l’any passat es va fer a Bombai per tal d’incorporar el món asiàtic a una proposta alternativa mundial. Alternativa a què? Alternativa a una visió hegemònica del planeta que s’expressa en els mitjans i que es cou a les cuines del control econòmic del gran capital i dels seus executors polítics. Davos és el lloc anual del seu ritual benèfi c. El neoliberalisme la seva doctrina. El creixement econòmic el seu aval. La desfi lada mediàtica la carta de presentació.

Calia un altre escenari, un altre debat, uns altres protagonistes, un altre mètode de treball, una altra escala de valors, una altra manera de valorar el progrés i el creixement del planeta. Vet aquí dues visions oposades en molts aspectes. Dir que Un altre Món és Possible, no solament és el crit poètic/idealista de Porto Alegre... és, a la vegada, la denúncia d’un frau a la humanitat d’aquest planeta en benefi ci d’un sector minoritari de la població i, també, a la vegada, una proposta d’un nou paradigma d’anàlisi-refl exió i acció que comporta objectius i procediments nous de treball. De fet es tracta –crec jo- d’una autèntica revolució cultural a nivell planetari.

Les manifestacions contra la guerra de l’Iraq organitzades i sincronitzades per una plataforma mundial són el fruit més més vistent d’aquesta força, encara latent, que s’ha posat en marxa amb només cinc anys. Ara ja no es pretén tant ser una veu que contraopina sinó més aviat una veu que proposa i que té la seva pròpia agenda. Una veu que no està teledirigida per ningú sinó que s’expressa des de

les bases de cada organització i de les persones que entren en aquest procés.

El seu contingut: els grans reptes de la mundialització. La fam, la guerra i la militarització, la destrucció dels recursos naturals, la distribució injusta de l’energia i la producció, les polítiques opressores i insolidàries, el respecte als drets humans, a les llibertats democràtiques, a la sobirania alimentària, el control mundial des d’una perspectiva humanista i democràtica... la diversitat a tots els nivells.

El FSM és conscient que s’enceta un llarg camí que no té retorn. El seu protagonisme és la ciutadania que pren consciència de la seva força i de la seva capacitat imaginativa. Sap que pot trencar aquelles mediacions, obsoletes en alguns

casos, que poden arribar a ser un obstacle per assolir objectius urgents. Per això va més enllà dels partits i de les ideologies formalitzades. El treball és un treball en xarxa. Informar, coordinar, actuar sense partidismes... transversalment, sense buscar protagonismes estèrils, perquè el que cal és aconseguir transformar el conjunt de relacions en un projecte comú.

L’accent polític de la proposta no es fi xa tant en l’estructuració d’un poder alternatiu sinó cultural, en

el sentit que vol canviar la mentalitat de la persona i la seva projecció col.lectiva. Ja s’han tingut prou experiències que el poder polític no aconsegueix molt sovint grans progressos en la consecució dels objectius socials de llibertat i de justícia per a tothom. I en tot cas no es considera que el paper del fòrum hagi d’anar per aquesta línia.

La carta de principis del FSM, elaborada el primer any, dóna garanties que el fòrum mantindrà el seu caràcter independent i democràtic i el seu estil obert i plural.

Page 4: L'Agulla, 044

4 5

Per a mi ha estat una resposta gratificant i encoratjadora al procés personal de lluita que vaig anar descobrint des de l’adolescència. Aquells ideals de jove del maig del 68 ja no em semblen “periclitats”. Tinc nous motius per pensar que “aquell estil de militància” no ha estat debades i que encara és possible una confluència intergeneracional per canviar el rumb de la història.

La xarxa comunicacional que ara fa possible l’explotació autodestructiva del planeta i de la seva gent, pot arribar a ser el pitjor enemic del neoliberalisme ecocida. Per això, avui, em sento militant altermundialista reconfortat. Si voleu entrar a la pàgina web del fòrumsocial és tal com sona.

Josep M. Fisa és consiliari diocesà de Justícia i Pau de Barcelona

D’UNA TROBADA AL FÒRUMA UN VIATGE A BURKINA FASO

Esperança Borrull

Al Fòrum de les Cultures, on jo estava de voluntària amb Intermón-Oxfam, vaig coneixer en Dibango, un noi de color alt i prim. Ell es va presentar: “Hola, em dic Boukaré però em diuen Dibango, aquesta és la meva tarjeta. Fem un espectacle aquí fora, i estem allotjats a l’Hotel Princess”. “I tu què fas a l’espectacle?”, li vaig preguntar jo. “Canto, ballo… una mica de tot, portem unes màscares d’animals…”, va dir ell. I em va preguntar: “Quins projectes d’Intermón hi ha a Burkina Faso?”. “Ara te’ls dic, que no ho sé”. Li vaig donar un fulletó dels projectes que la ONG té a Burkina Faso, i ell va continuar: “També portem dues bosses amb coses d’artesania, si t’interessa t’ho puc ensenyar i comprar alguna cosa al preu que tu diguis”. Jo em vaig quedar una mica parada, però vaig dir: “D’acord”.

Al dia següent, vaig anar a veure l’espectacle que feien davant la Haima. Eren uns deu nois de Burkina Faso sobre l’escenari, al principi començaven cantant, com relatant alguna història, de seguida s’afegien els tambors que parlaven per si sols, a continuació la dansa del homes que s’acompanyava d’unes màscares d’animals que portaven ells mateixos.

L’esforç d’aquells nois era evident, dansaven molt bé, i acabaven rebentats (sempre amb un somriure als llavis); al llarg de l’espectacle la gent que passava s’hi anava aturant i al final l’empatia i l’admiració que despertaven era força evident, l’èxit de l’espectacle s’havia assolit! La seqüència es repetia cinc vegades al dia.

Doncs bé, va haver-hi altres converses amb en Dibango, fins que vàrem consolidar l’amistat amb ell i el grup. Vàrem “reconèixer” amb alguns d’ells Barcelona, vàrem compartir hores de coneixement d’altres cultures, xerrar, menjar, ballar… Les converses s’entrellaçaven: som d’una troupe de ball de Ouagadougou, ballem un ball tradicional que és el Dodo, ho compaginem amb altres feines, artesania, mecànics… hem fet una associació per treballar amb els nanos que no tenen pares i que no van a escola o tenen pocs mitjans per tirar endavant amb la seva formació… I al final ens vàrem dir adéu: “Bé, us esperem a Burkina Faso!”.

El viatge presentava moltes coses per conèixer: un país, una cultura, uns amics, una manera de fer, un pensament i actuació solidària (projectes i activitats) que venien a reforçar allò que

percebia només seient davant d’ells i veient l’espectacle, una estimació pel seu país (un dels mes pobres del món) i ganes de millorar i donar a conèixer allò que era la seva vida.

* * *

Ja estic a Burkina, i això no té en principi res a veure amb el que una ha conegut a l’espectacle. Allí tot era estricte, precís i estructurat, enquadrat dins d’un escenari. Aquí la realitat és diferent: molta sorra, molta pols, no hi ha quasi camins asfaltats, molta gent al carrer, unes cases on les families són extenses, saludes a tothom, avis, néts, tiets, oncles, germans, germanes... i una vida que, malgrat ser pobra, no s’atura: molts infants, molts joves, molts colors, molt trànsit de bicicletes i motocicletes, pocs cotxes… un país que vol créixer i millorar, que té molt orgull de la seva terra i les seves tradicions (encara conserven l’estructura organitzativa d’una de les seves ètnies majoritàries, els mossi), però que hi ha moltes dificultats econòmiques, una població majoritàriament rural, amb un alt índex d’analfabetisme, unes condicions socials i sanitàries ínfimes i una esperança de vida al voltant dels 50 anys, i on no cada dia tens el pa assegurat:

Page 5: L'Agulla, 044

4 5

avui menges, demà ja ho veurem!

Dins de tot això el que vull explicar-vos és com he conegut i he vist la solidaritat traduïda en l’ajuda, en el futur dels infants, dins una associació que s’anomena Kamba Beó Neré (que vol dir “el futur dels infants del demà”).

Alguns dels mateixos artistes que constitueixen la

troupe que actuava a Barcelona i juntament amb d’altres amics, van constituir ara fa dos anys aquesta associació, amb aquests objectius: reforçar la unitat, fraternitat i l’amistat entre els membres de l’associació; mobilitzar la juventut al voltant de processos de millora de les condicions de vida dels infants; sensibilitzar la població entorn dels problemes lligats amb la urbanització, tals com l’exclusió social, l’atur, la delinqüència, la prostitució, la sida, etc.; lluitar contra el tràfic i el treball infantil; reforçar la solidaritat entre els infants de totes les capes socials; suscitar intercanvis amb altres associacions i ONG de Burkina Faso i altres llocs.

Vaig poder parlar amb els membres de l’associació i

veure conjuntament un video d’una de les activitats que portaven a terme (un festival de troupes Dodo infantil), i també altres activitats en directe, em vaig interesar sobre com coneixien els nanos que tenien necessitats… M’ho van explicar: era un treball molt de barri i el propi coneixement de les famílies de tota la vida; a l’associació s’hi implica tothom: mares, familiars, jovent, la gent gran que els

serveix de referència, el cap del barri Larle “Larle-Naba”...

Quan sabien d’algun nen que no tenia pares, que estava sol, que la familia amb què estava no es feia càrrec de la seva cura global, o no podia fer-ho, anaven els membres de l’associació a parlar amb ells (tiets o familiars responsables) i els proposaven que l’infant pogués asistir a les activitats de l’associació (esportives, culturals, formatives, laborals, etc.). Encara que els responsables del nen o nena no poguessin assumir el petit cost de l’activitat, és igual, el que importa és que l’infant no romangui pel carrer, aprengui alguna cosa que li serveixi pel futur i agafi interès per conèixer amics, entusiasmar-se amb el ball, les màscares (les tradicions

del seu país) i es vinculi a la gent, es pugui sentir important, que compta per a algú, que és estimat.

Vaig poder conèixer els infants, i la importància que tenia per a ells això, les activitats en què estaven implicats. I vaig conèixer els joves i adults que lideren l’associació i vaig tenir constància de la seriositat amb que s’ho prenen, i la importància

que això té en la seva vida quotidiana.

Una té la idea (equivocada) de que Àfrica sempre dorm, però em ve al cap una imatge, la d’un formiguer, que sota terra és una constant d’anar i venir de cadascuna de les formigues… que sembla que només es belluguin, però que cada una té una activitat.

Avuí tan sols volia compartir amb vosaltres la meva experiencia; en una altra ocasió us en parlaré com a un projecte de col.laboració per poder establir un pont més just i més solidari amb aquests amics i amigues que fan tant amb tant poc.

Esperança Borrull és treballadora social

Page 6: L'Agulla, 044

6 7

TREBALLADORES SEXUALSMercè Solé

Bé. Deu ser la manera més assèptica d’anomenar persones que es guanyen la vida a través de serveis molt personals. I les persones que, per mor de la seva feina, esdevenen una mena d’abocador d’injúries (sembla que el súmmum és això del “fill de puta”) on es concentra tot allò d’insultant i provocador. I s’hi concentren també dos trets no casuals: els fills de puta sembla que no tinguin pare que sigui responsable de res; i la paraula “puta” es contraposa a la figura de la mare, una “santa” en la majoria de casos. Aquí tampoc els homes no sembla que hi pintin res, perquè insultar el pare no té cap gràcia.

Un ofici antic, diuen, del qual sovint se subratlla la perversió de l’amor. Un sentiment, una emoció que hauria de ser gratuït, de donació mútua, es perverteix pel fet de passar per caixa. Com si fos l’única perversió possible: com si ningú més no visqués de fer passar necessitats bàsiques de les persones per caixa. O com si moltes feines ben considerades no estiguessin basades en la frivolitat o la insolidaritat o en el lucre d’uns quants a expenses de molts.

Un ofici explotat i d’alt risc sanitari. Moltes dones ho fan per la força, per poder sobreviure. Algunes, pràcticament segrestades o introduïdes en la infantesa. Molts homes en viuen. S’han de suportar humiliacions. Com passa a moltes d’altres feines en què hi ha explotació infantil, riscos per a la salut, pèssimes condicions laborals.

Quan vaig començar a treballar, fa més de 30 anys, em sorprenia com els meus companys de feina parlaven amb absoluta naturalitat de la seva iniciació sexual a partir de la prostitució. El sexe sense matrimoni no era políticament correcte i se suposava que com que eren molt mascles, s’havien de desfogar. I que s’havia d’entrar rodat en el matrimoni, la dona, no, però l’home havia d’aportar experiència. El fet que en parlar d’això ho fessin amb un cert orgull i no pas com una mala experiència no impedia que l’insult principal continués sent “fill de puta”.

Un bon amic, però, que continuava fent ús d’aquest tipus de serveis ja no com a iniciació, sinó com a relació habitual, em va fer veure una altra realitat. Ell buscava una persona mínimament amable, no demanava res que l’altra persona no volgués fer i pagava per aconseguir-ho. No n’esperava res –no es feia il·lusions ni falses

expectatives sobre aquella relació concreta- i estava segur també de què esperava la dona que l’atenia. De fet, m’ha fet pensar sovint que en cert sentit és una relació força més honesta que alguns “ligues” que sovint tenen expectatives desiguals per part dels membres de la parella i un punt d’engany.

D’altra banda, quan no hi ha relacions estables o satisfactòries o profundes i es recorre a un “polvo” de pagament, la situació no és tan diferent de quan no es tenen amics amb capacitat d’escoltar i es recorre a una sessió de psicòleg sense que hi hagi grans patologies (m’exposo a perdre l’amistat dels meus amics psicòlegs dient això!). En aquest sentit, més que penalitzar la prostitució, no seria més interessant regular-la de manera que ningú no es vegi explotat ni forçat a anar més enllà del seu desig? I que disposi de les condicions de treball (ambientals, sanitàries) mínimes i que pugui cotitzar a la Seguretat Social i obtenir una jubilació?

Molts homes i dones fan la prostitució per la força. Però segur que també n’hi ha d’altres que ho fan perquè volen, cosa que està molt mal vista, per cert. Però no som una mica hipòcrites, tots plegats, amb el tema?

Page 7: L'Agulla, 044

6 7

La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

LES NOVES POBRESESCecília Prat

Parlem de noves pobreses o la pobresa de sempre, però amb rostres diferents?

Un dia, Jesús, va pel camí, envoltat per una multitud que l’aclama. Vora del camí hi ha un cec que demana almoina i pregunta què és aquell soroll. L’informen molt bé. És Jesús qui passa. El cec comença a cridar: “Jesús, salva’m”. Els qui acompanyen Jesús el fan callar, però el cec crida més i Jesús se n’adona. I diu als que l’envoltaven: Porteu-lo. I Jesús el cura.

Jesús continua sentin el clam dels necessitats per sobre dels sorolls. Avui com en temps de Jesús hi ha persones que criden: cura’m... però ho fan en silenci, amb la seva mirada o la seva tristor Escoltem les seves veus?

Nosaltres potser les ofeguem amb estudis, estadístiques, o simplement no escoltant-los. No hauríem de ser nosaltres els que hem d’ escoltar el seu silenci o el crit, a llegir la seva mirada o la seva tristor? És a nosaltres que Jesús demana que els sentim i els donem la mà. Ens caldrà mirar amb el cor i descobrirem diferents grups que necessiten atenció. Aquí n’assenyalem dos.

La veu dels vinguts de lluny

Els trobem al carrer o als metros: petits grups de pakistanesos, sempre sense dona, o joves romaneses amb nen, sense que es vegi l’home... Pobresa de família, de parella... Potser explotació...

Veiem les llargues cues a ofi cines públiques per demanar papers: certifi cats, empadronaments, contractes... les voltes que donen d’un lloc a l’altre. Les explicacions incompletes que reben, en una llengua mig coneguda. De vegades no gaire ben atesos... “Són els sense papers”... Al voltant de la plaça Catalunya, tots hem vist les fi les de venedors ambulants, drets, preparats per fugir ràpid amb les mercaderies diverses a terra, fi ns i tot haurem passat pel mig del carreró que formen. Inquiets, mirant lluny... De cop i volta tot està recollit, continuen mirant i esperant… Encara trobes un somriure enmig d’aquesta inestabilitat. Viuen d’això? Se’n benefi cien d’altres?

Tots anem coneixent persones d’altres races i cultures. I als barris en poc temps canvia l’aire dels carrers, canvien les botigues, són

senzilles, sense pretensions, sense presses. La supervivència i la relació són els valors primers. Apareixen: un Bazar Oriental amb colors, varietat, vaporositat... Bar Atahualpa, música andina, alegría, cants... Locutoris, llocs de reunió, comunicació, tramesa de diners. Botiguetes de menjar molt variat de paquistanesos. Botiga de menjar africà i també es fan trenes. Al carreró que creua, una carnisseria Hallal i un altre locutori. En arribar a dalt els congelats xinesos. L’última botiga instal.lada, una de mòbils.

Aquest canvi extern però real dels llocs que freqüentàvem descol.loca, crea nostàlgies, i també ens pot obrir a l’acollida dels nous veïns. Haurem de deixar caure prejudicis... El sentir, el fer i el viure diferent pot crear en algun moment sorpresa, i també ens és una crida a ser acollidors de la diferència, comprensius i pacifi cadors.

Hem de reconéixer que de vegades ens obren a un compartir més de fons. Un exemple: Els nous veïns algerians, als quals havíem dit que si necessitaven alguna cosa que els ajudaríem... Ens saludàvem… intercanviàvem algunes paraules... El dia del fi nal del Ramadà, van aparèixer a casa amb cuscús i pastes perquè compartíssim amb ells la seva festa gran. Va ser una sorpresa que ens va despertar: haurem de buscar la manera de buscar i compartir amb ells la nostra festa gran, la Pasqua.

Page 8: L'Agulla, 044

8 9

La veu dels joves treballadors

Tots tenim molt clar que els joves tenen molta dificultat a trobar feina. Per escoltar les seves veus ens caldrà tenir presents algunes dades per captar què els passa. A l’any 2003: el 55% dels joves asalariats van tenir contractes temporals, el 50% van tenir dos o més contractes i això ha anat creixent. La situació de la feina dóna inestabilitat, inseguretat, és estar canviant constantment, sentir “que no dures a res”... ja que “no deus servir”. La variabilitat de feines que no responen al que s’ha estudiat, desanima i molts cops enfonsa...

Hem passat d’una certa estabilitat de feines a una situació molt diferent: s’ha acabat allò d’un treball per tota la vida; ser d’una empresa avui no és motivador; un sou fix i creixent...?; una vellesa bastant assegurada...?; amb compromís sindical...?

Aquest canvi en la relació amb el treball provoca sentiments molt diferents entre les generacions i es font d’incomprensions.

La pobresa dels joves

treballadors avui és: inestabilitat, inseguretat, canvi constant, decepció dels esforços fets amb els estudis, dependència dels pares i, de vegades, enfrontaments.

Els joves han d’adaptar-se a les circumstàncies d’avui, la precarietat. Això suposa horaris durs, contractes escombraria. Han d’agafar el que troben i aguantar. Se senten trepitjats. Treballen moltes hores amb horaris molt durs. Els treballs que troben no responen a les seves aspiracions econòmiques. De vegades troben una feina fixa despersonalitzant. No tenen prou diners per independitzar-se. Aquestes situacions alteren les relacions entre els companys...: hi ha els aduladors, els que aguanten el que no s’hauria d’aguantar, els que fan carrera. Això és una pobresa real, cal aguantar per viure...

Tot això va minant el companyerisme i la solidaritat. Moltes vegades canvien de treball o queden amb horaris parcials, per poder fer altres coses en les quals troben més sentit.

Els treballadors de sempre

no els reconeixen com a classe treballadora, perquè saben més, tenen uns altres interessos, viuen d’una altra manera, tenen uns altres aires.

També als joves els costa reconèixer-se com a classe treballadora perquè el món dels seus interessos és una mica diferent. Però en la sensibilitat i el compromís militant van per lliure, de vegades s’associen entre ells, seleccionen a què acudeixen: convocatòries, manifestacions… però, no tot s’accepta cegament... Van fent...

Caldrien nous líders que responguessin a la situació present.

I per contrast amb els joves, dues paraules dels aturats de llarga durada. Ja no hi ha veu, la precarietat continuada i el consumisme atraient els aboca a l’exclusió. Però el que agreuja la situació és culpabilitzar a la persona concreta perquè no ha estat capaç de trobar un lloc adient per tirar endavant... I acaba culpabilitzant-se, a més de veure’s exclòs de la societat. Qui els defensa?

Cecília Prat és religiosa del Sagrat Cor

LA MEVA FE EN JESUCRIST RESSUSCITATJordi Fontbona

Una experiència “salvadora”

Possiblement és un sentiment-experiència d’anar-me sentint “alliberat, curat, sanat”, el que millor expressa la meva vicència actual de fe en Jesucrist ressuscitat.

És una sensació, una experiència fonda de curació-sanació progressiva. I tota aquesta vivència se m’ha anat fent més viva, a mesura que m’he anat fent més gran. I quan més dèbil i “cascat” et vas notant físicament (encara que és veritat que no em puc pas queixar). A mesura que

m’he anat fent més gran, més “sanat” (salvat) em sento per dins.

Potser d’aquí, d’aquesta “vivència salvadora”, en deuen sortir les ganes de donar gràcies, i d’agraïment per tot el que he rebut.

És veritat que aquesta vivència es fa difícil d’explicar, perquè, sens dubte, es tracta d’una experiència espiritual. I això em portava a pensar en el que diu Pau a 2Cor 4,6: “Encara que físicament ens anem consumint, interiorment ens renovellem cada dia més”. Abans ho llegia i no em deia gran

Page 9: L'Agulla, 044

8 9

cosa, i és ara que m’ho començo a creure, potser perquè en faig l’experiència. Intentaré explicar-me, partint dels miracles de Jesús, sobretot de les dues “resurreccions” de la filla de Jaire i Llàtzer.

Els miracles-curacions de Jesús

Tots sabem el sentit que tenen i el sentit que Jesús els donava: la seva relació amb la presència del Regne. “Es posà dret”. “Hi veié”. “I la lepra el va deixar”. “En van sortir set dimonis”, etc. Jesús apareix lluitant a favor de “la salut integral de la persona”, en frase d’Armand Puig. Jesús allibera d’allò que no deixava viure amb dignitat. Alguns “curats” van seguir-lo. A d’altres, la majoria, els cura i els convida a anar-se’n en pau. A d’altres els fa tornar a la vida normal: “Torna a casa teva i explica el que Déu t’ha fet” (Lc 8,38).

El que vull ressaltar és que no tots els curats van seguir Jesús, ni molt menys. Potser van tornar a ser “coixos, paralítics, cecs, endimoniats…”. I segurament van tornar a pecar (“No hi tornis més…”, Lc 11,24-26). Possiblement que d’aquí deuria venir la insistència de Jesús en el “vetlleu”.

De totes les curacions, segurament que les més aparatoses són les tres resurreccions, millor dit, revivificacions, que surten als evangelis. En vull destacar dues que, per la seva semblança, m’han ajudat a comprendre aquest sentit que dono a curació-sanació-salvació, i la seva relació amb la fe en Jesucrist ressuscitat: la de la filla de Jaire (Mc 5,35-43) i la de Llàtzer (Jn 11,1-38):

* “La nena no és morta, sinó que dorm” //“Llàtzer, el nostre amic, s’ha adormit, però vaig a despertar-lo”

* “No tinguis por. Tingues només fe” // “Jo sóc la resurrecció i la vida. Qui creu en mi, encara que mori, viurà”.

* “I els digué que donessin menjar a la noia” // “Deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”

Subratllo, sobretot, aquestes dues frases

que Jesús diu al final dels dos textos, perquè m’hi sento molt identificat, tant amb la noia, com amb Llàtzer, ja que hi veig reflectit, en certa manera, el meu procés de fe fins avui.

- Jo estava com lligat, no mort o enterrat però sí “adormit” (anys de la postguerra civil, fe practicona i no centrada en Jesucrist, moral asfixiant dels anys 50, món petit i tancat…). Fins que Jesús em va “agafar la mà” (com a la noia), em va “cridar” (com a Llàtzer).

- Llavors va venir aquest “doneu menjar a la noia”, i el “deslligueu-lo i deixeu-lo caminar”. Penso que va ser a partir d’aquest “miracle” de Jesús, i ajudat per altres, que em vaig anar aixecant i caminant, i menjant un aliment que fins llavors no havia tastat.

I és pensant en tot això que em surt un profund agraïment i una pregària: “Gràcies a Tu, i als que a través teu, m’han acompanyat, ajudat, estimat” (alimentat, deslligat, ensenyat a caminar). Sense ells no sé on seria ara. Com n’estic d’agraït a tots ells!

I és aquesta experiència de sentir-se ajudat, acompanyat, que m’ha fet prendre consciència de formar part d’un Cos: l’Església. I estic completament convençut que la fe en Jesús ressuscitat ens ha vingut a través d’ella. Això m’ho crec sincerament.

Jordi Fontbona és capellà obrer jubilat

Res no fa veure més clar l’ateisme dels cristians que les crítiques que fan a la socialdemocràcia. La cristiandat ha viscut durant segles en la mandra i l’autocomplaença, sense preocupar-se dels pobres més que per donar-los el pa dur d’una almoina piadosa. No pensa la cristiandat en la crida que li fa l’evangeli en cada una de les seves pàgines: superar el mal, el pecat, la injustícia i les tenebres. Serveix Déu amb tota mena de pietat i beatitud, però oblida segle rere segle que Déu vol ser servit mitjançant l’amor als febles i la superació de la maldat. Viu somiant el dolç somni dels seus dogmes i les seves institucions; però ara que Déu la crida a despertar-se, mitjançant els retrunys de la revolució social, tot el que surt dels seus llavis adormits és la paraula “ateisme!”. Com és això? Un moviment que porta tan clara la petjada del Déu viu per la seriositat amb què es pren les exigències de la seva Paraula, i que es presenta com a enemic del més gran enemic de Déu -la riquesa-, aquest moviment és considerat com a enemic de Déu pels representants de la fe cristiana? No posa això en relleu el profund abisme que hi ha entre Déu i aquesta fe?

Hermann Kutter, 1904 (del llibre de J.I. González Faus Vicarios de Cristo. Los pobres en la teología y espiritualidad cristianas, Ed. Trotta, 1991)

Page 10: L'Agulla, 044

10 11

Paraules embastades Paraules ambastades Paraules embastades Paraules embastades Paraules embastades

TEOLOGIAJosep Lligadas

FEIXISMEJoaquim M. Cervera

(Aquesta paraula va dedicada a l’estimat Evangelista Vilanova, que ens acaba de deixar)

Biologia signifi ca ciència sobre la vida o els éssers vius (“bíos” en grec vol dir vida), psicologia signifi ca ciència sobre la consciència i el comportament (“psíque” vol dir ànima, esperit), geologia signifi ca ciència sobre la terra (“guéos”

vol dir terra)… o sigui que teologia deu signifi car ciència sobre Déu, ja que “théos” vol dir, efectivament, Déu.

Però no acaba de quadrar. Perquè aquesta ciència sobre Déu no es pot basar, com les altres ciències, en dades més o menys empíriques i en comprovacions més o menys afi nades. Aquí, del que es tracta, és d’anar aprofundint un misteri incomprovable. O sigui que a la teologia se la pot anomenar ciència només per aproximació. Podríem dir que la teologia és l’intent de conèixer, no qui és o què és Déu, sinó el que nosaltres creiem sobre ell. Per tant, la teologia serà diferent segons des de quina creença es parteixi. I tindrà uns aspectes que l’acosten a les altres ciències (per exemple, els orígens i formació dels textos bíblics), i altres aspectes, la majoria, que són l’intent difícil de formular una cosa que va més enllà de qualsevol intent d’aproximació empírica, però que, en canvi, és fonamental per als creients: l’intent de creure amb més solidesa, amb més profunditat, amb més amplitud, amb més autenticitat.

El feixisme a Itàlia (fascio), el nazisme (nacionalsocialisme) a Alemanya, el falangisme (franquisme, nacional-catolicisme) a Espanya, apareixen i sobretot es consoliden pels anys trenta del segle XX, en moments de crisi social, econòmica, política, cultural i religiosa. Sorgeixen com a moviments populistes, dirigits força autoritàriament per líders

carismàtics (Mussolini, Hitler, Franco…), que en nom dels interessos d´un “idealitzat”, “mitifi cat” poble (“socialisme???”) de fet s´enfronten al comunisme, com a força a la qual se li té por, i són recolzats per una bona part de les respectives burgesies de cada pais. És un pensament conservador, anticomunista, i antidemocràtic, que en molta part fonamentat en la por psicològica al canvi, necessita d´un símbol patern fortament autoritari, per imposar-se, per eradicar els “enemics”, i amb un maquillatge “masclista”, “valent”, i presentat com estant “a favor dels pobres”.

Produeixen, en el context de buit cultural, una atracció en les masses i en les capes mitjanes, i en alguns intel·lectuals, a través d´una fi losofi a de la vida, d´uns comportaments sexuals, d´una estètica, i d´una religió (amb signes orientalistes, i de la mitologia saxona en el cas alemany, o amb una adulteració del catolicisme en el cas italià i espanyol).

Per altra banda, els “executors” directes, fi ns i tot violents, són procedents de les capes baixes de la societat, la majoria joves, com “mercenaris” disposats a tot, sense res a perdre, i amb necessitat d´acció “forta” i “dura”, i dirigits pels “militars”, “para-militars”, “ideòlegs”. En aquest sentit podem qualifi car de feixisme altres tendències més contemporànies que també fan el mateix aprofi tant-se dels exclosos, pre-delinquents (neo-feixismes, bandes terroristes...).

¿No serà que el feixisme reapareix en moments de canvi, d´inseguretat, i expressa pulsions internes dels humans, radicades en les nostres dimensions agressives, primàries, anti-tolerants, xenòfobes… que arrela allà on ens costa gestionar la llibertat nostra i la dels altres, la diferència de pensament, de ritme, de forma de ser, d´actuar i de parlar? ¿No serà que, quan les institucions i els models culturals es posen en qüestió, necessitem de líders que aglutinin masses en grans concentracions, per tal que, gregàriament, puguem sentir que som algú, que participem d´algun fet històric universal, i que així es defensa i es resguarda allò que hem construït com a sagrat?

Page 11: L'Agulla, 044

10 11

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)

ECOTAXES

Salva Clarós

MANDONGUILLES

AMB SÍPIA I MARISC

Tere Jorge Alguns municipis –no és el cas de Barcelona, encara- estan incorporant una taxa per la recollida dels residus sòlids urbans. Estava anunciat de fa temps que acabaríem pagant per la recollida de les escombraries de casa. És la conseqüència d’una mala cultura de residus: amagar-los i també treure’ls de la consciència moral dels ciutadans. Una cultura que ha derivat en pràctiques del tot insostenibles com els abocadors o la incineració, simplement perquè ens hem despreocupat de les seves conseqüències en el dia de demà. Ara ja és demà pel que fa a l’àrea metropolitana de Barcelona perquè els abocadors de Vacarisses i del Garraf ja són quasi plens i urgeixen alternatives que comportaran un canvi de model.

Efectivament, el model vigent està esgotat, entre altres raons, perquè no hi ha cap poble ni ciutat que vulgui destinar una part del seu terme municipal a abocador de tota la comarca. S’imposa doncs substituir els abocaments pel tractament dels residus per recuperar-ne el màxim volum possible per la seva reutilització i, en últim terme, la fracció fi nal de rebuig que no es pot reciclar dipositar-la, altament compactada, en un magatzem. Aquest tractament, que es fa en els anomenats “ecoparcs”, obliga a separar des de l’origen els diferents tipus de residu, ja sigui brossa orgànica, envasos de plàstic o de vidre, el paper... Els materials tractats es converteixen en adobs, combustibles o materials novament útils per als processos de manufactura en la indústria.

El nou model de gestió dels residus implica un cost d’explotació i de tractament, al marge de les inversions de capital que cal fer, que justifi quen la implantació de taxes per tal de traslladar aquest cost al ciutadà. És una manera de no continuar amagant el problema de les escombraries i fer-hi front amb totes les seves conseqüències. Es tracta d’un dels eixos de política mediambiental que s’ha proposat el govern de la Generalitat. El que està per veure és com fer-ho perquè pagui més qui més llença. Aquesta discriminació, que no és tan fàcil de portar a la pràctica, seria sens dubte el principal revulsiu per a l’austeritat, que és la primera i més fonamental estratègia mediambiental. És a dir, reduir el consum al nivell imprescindible. Mentre això no arriba haurem de continuar regulant des de la consciència de cada u.

El plat que us presentem avui és un “mar i muntanya” molt tradicional a la cuina de la nostra terra. Com quasi sempre passa amb els plats de categoría té un origen senzill i casolà. És un plat original fora de les nostres fronteres, provocat per la imaginació que moltes vegades no es pot descobrir des de l’opulència. És un plat menestral, solidari, de colles i que intenta acostar sabors molt diferents obtenint un conjunt de bon gust.

Ingredients per a 4 persones

1 kg. de carn picada de porc; 3 sípies; 12 gambes; 4 ous; molla de pa; all; pebre; julivert; 1 ceba grossa; 3 tomàquets; una mica de brou; ametlles torrades.

Preparació

Barrejarem molt bé la carn, que haurem salpebrat, amb l’all i el julivert trinxats, l’ou batut i la molla de pa. Fem unes boletes no gaire grosses, les enfarinem i les fregim en oli abundant.

Fem un sofregit amb la ceba ratllada, el tomàquet i una mica d’oli de fregir les mandonguilles. Después d’uns minuts, afegim les mandonguilles, les sípies tallades petites i brou fi ns que ho cobreixi, i ho deixem coure 30 minuts (millor en una cassola de fang). A continuació hi afegim les gambes i ho deixem uns cinc minuts a foc lent. Afegim la picada, deixarem coure cinc minuts més i ja està a punt.

Page 12: L'Agulla, 044

12 13

Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb... Avui parlem amb...Avui parlem amb...

FERRAN FUGUET I LA CONSTÀNCIA MILITANTJosep Lligadas

Ferran Fuguet Ros té el cristianisme i el marxisme

com a punts bàsics de referència, i no els dóna per

caducats ni l’un ni l’altre. President de Barcelona de

la GOAC (Germanor Obrera d’Acció Catòlica, coneguda

també amb les seves sigles originals en castellà

HOAC), s’explica amb idees clares, que expressen bé els seus convenciments

profunds i les seves ganes de viure segons aquests

convenciments. Nascut a Barcelona el 24 de juliol de 1949, està casat amb Assumpció Aloy i té una

fi lla, Laia, de 27 anys, i un fi ll, Pau, de 22. Treballa

d’administratiu en un banc, i viu a Hostafrancs. I sembla una exemplifi cació

d’allò de Gramsci sobre el pessimisme de la raó i

l’optimisme de la voluntat.

- Com vas anar a parar a la GOAC?

- A partir d’un grup de joves. Jo estava en una coral a la parròquia de Sant Ramon de Collblanc. I com que tenia ganes de fer alguna cosa més, vaig entrar en contacte amb la gent que es movia per la parròquia, que llavors tenia com a rector en Josep Breu, i amb un capellà valencià, Santi Añó, i uns militants de la GOAC de diversos llocs d’Espanya que vivien allà i havien vingut a reiniciar el moviment a Barcelona, que aleshores estava pràcticament dissolt. Amb tots ells vaig començar

a moure’m en tasques de barri, tant culturals com reivindicatives. Eren els temps de la lluita antifranquista, cap a l’any 1973 i 1974. Recordo especialment la lluita perquè el Parc de la Marquesa fos per al barri. I els militants de la GOAC, en un cert moment, em van convidar a que allò que feia per una intuïció humanista i social, ho fes reforçat des de la mirada de la fe. Em van dir: tot això que fas pot tenir un sentit més profund i amb més perspectiva. Jo potser no sabia gaire per

què feia les coses, i allò em va donar sentit.

A partir d’aquí es va constituir un equip, que érem mitja dotzena de persones, entre les quals hi havia també la meva companya, l’Assun, i vam començar a fer la iniciació a la GOAC paral.lelament a la nostra tasca social i reivindicativa al barri, i també a la nostra activitat a la parròquia. A tot arreu ens presentàvem com a cristians sensibilitzats i amb consciència.

- Abans no havies tingut cap contacte cristià?

- Sí. Jo era cristià, però era un cristià diguem-ne salvatge,

fruit d’un ambient juvenil en què també hi havia cristians. Perquè jo no provinc d’ambient familiar cristià. El grup que vam iniciar la GOAC era una gent que provenia de grups d’esplai més o menys cristians, i coses per l’estil, però sense gaire consistència. I la GOAC va ser un revulsiu.

- Com va anar després?

- Ens vam fi car de ple al moviment, i vam continuar vinculats a la parròquia, fi ns que ens vam anar casant, i es

A la GOAC em van convidar a que allò que feia per una intuïció humanista i social, ho fes reforçat des de la mirada de la fe. Em van dir: tot això que fas pot tenir un sentit més profund i amb més perspectiva.

Page 13: L'Agulla, 044

12 13

va difuminar l’equip. Quatre de nosaltres, amb els fills, vam intentar aprofundir l’aspecte de comunitat, tot i que no vam poder arribar a viure junts com hauríem volgut. Però als estius sí: ens instal.làvem en un càmping, i allò es convertia cada cap de setmana en un punt de trobada d’altra gent del moviment, amb un clima de festa, amb Eucaristia, amb moltes coses.

Aquest revulsiu que la GOAC va ser per a nosaltres va esdevenir també militància sindical i política. La meva dona es va implicar amb el MCC (Moviment Comunista de Catalunya) i amb la lluita feminista, i jo a les primeres eleccions sindicals vaig sortir elegit com a delegat a Banca Catalana per Comissions Obreres, i en això continuo des de llavors. No he deixat mai de ser delegat sindical, i si puc no ho deixaré mai. Només ho deixaria si vingués un jove de vint anys i jo li fes nosa per posar-s’hi ell. Però això per desgràcia no és així…

- Com va néixer aquest compromís sindical?

- Va ser una cosa una mica casual. A les primeres eleccions els companys em van dir que si jo em presentava ells em votaven, i ens vam presentar un altre company i jo, i vam sortir. I des de llavors que vaig anar

prenent consciència del tema sindical, de lluita per la millora de les condicions de treball i de vida de la gent, incloses les meves. Aquest era l’objectiu,

i juntament amb aquest objectiu hi havia la utopia: una societat sense classes. I això connectava molt amb la meva visió des de la fe.

- I ara?

- La societat sense classes continua essent part de la meva utopia. I no només a nivell estratègic, polític, sinó també com a expressió del Regne de Déu. La societat sense classes és un objectiu a aconseguir. No sé si serà demà o quan serà, però és un objectiu.

En aquest sentit és important tenir en compte una cosa. Jo sóc cristià. Però el que em va fer tenir una idea del que calia fer i cap on calia aspirar va ser, i continua essent, el marxisme. El marxisme va ser el que em va ajudar a concretar el que jo havia de fer en aquest món: a concretar la tàctica i l’estratègia per millorar les condicions de vida dels meus companys, i les relacions humanes, i l’organització social.

- En què has canviat?

- Qualsevol persona que vulgui ser oberta, canvia. Jo ara sóc un cristià més adult, i tots els valors i criteris que m’aporta la fe tenen més consistència. El bàsic i fonamental és allò de Jesús: “Estimeu-vos com jo us he estimat”, que va unit a un altre criteri que és la prioritat de la persona. Tot això és la base. Però amb la base no

n’hi ha prou. Cal conèixer el món, veure com s’organitza la societat, intentar aprofundir en què ha de desaparèixer de la societat en què vivim perquè

faciliti la construcció del Regne. I el marxisme em va donar un mètode d’anàlisi de la societat.

En resum, que si aquesta anàlisi l’amaneixes i farceixes amb els valors de la fe, és una bomba. Encara que després cadascú

arriba fins on arriba…

- Però les coses han canviat molt… El marxisme et continua essent vàlid, ara?

- Sí, perquè em continua facilitant aquesta anàlisi. El que passa és que com tot mètode s’ha d’adequar a la conjuntura social i política. La classe treballadora no és un element estàtic, és també un element en evolució. No deixa de ser classe obrera, però és la classe obrera de les condicions actuals econòmiques, polítiques, culturals.

- Abans parlaves de la utopia. Com la definiries?

- Ho he anat comprenent en el meu procés de conversió. La utopia és el Regne de Déu. En Guillem Rovirosa, el fundador de la GOAC, per formular el sistema de vida, les condicions de vida del Regne de Déu, va escriure el “Manifest Comunitarista”. Que és simplement dir que tot en aquest món ha de basar-se en la vida en comú, en la comú unió. És el que intentem viure en la GOAC, en què hi ha l’equip com a cèl.lula bàsica, i hi ha també els diferents àmbits comunitaris en què la gent es troba, actua, assumeix responsabilitats, en funció del tarannà de cada persona. És a dir, que no s’actua en funció de les coses que cal fer, sinó en funció d’allò que més pot

La societat sense classes continua essent part de la meva utopia. I no només a nivell estratègic, polític, sinó també com a expressió del Regne de Déu.

La classe treballadora no és un element estàtic, és també un element en evolució. No deixa de ser classe obrera, però és la classe obrera de les condicions actuals econòmiques, polítiques, culturals.

Page 14: L'Agulla, 044

14 15

potenciar el tarannà de cadascú. La GOAC voldria ser com un camp d’experimentació d’aquest esperit comunitarista, per ser-ne testimonis fora del moviment.

- Parlem de com veus el món i l’Església. Per on comencem?

- Com a cristià sempre he lluitat en contra de la idea de que una cosa és el món i una altra l’Església. El món és una societat dividida en classes, i aquestes classes es reflecteixen igualment en l’Església. Per tant, per mi, són una mateixa cosa, perquè la gent de l’Església és la mateixa gent que hi ha al món, i per tant les contradiccions són les mateixes.

- Parlem del món. Com el veus?

- El món el veig molt marcat per l’imperialisme americà, que no és només el tema de la guerra, sinó també el tema dels interessos econòmics. I veig que en el Primer Món estem també en un procés de canvi, perquè aquesta promesa que ens han fet que s’anomena estat del benestar és una mentida. El Primer Món és víctima de l’engany de l’estat del benestar. I a més a sobre tenim la creu de

que tot el que tenim és perquè molts altres tenen molt menys i sofreixen el fet que nosaltres ho tinguem.

Això implica una situació de permanent tensió, que no sols és política, sinó també econòmica i humana. Des del Primer Món

ens hem de defensar perquè els que no tenen el que jo tinc m’ho podrien prendre un dia… Evidentment aquesta perspectiva no és la que jo defenso, però és el que hi ha en el fons de moltes actuacions. I davant d’això el que cal és buscar alternatives solidàries perquè la gent vagi prenent consciència d’aquesta

realitat. Jo dins Comissions Obreres no només sóc delegat sindical sinó que estic també en el grup de Pau i Solidaritat, perquè no es tracta només de dir no a la guerra, sinó de fer adonar que hi ha gent que pateix i que aquesta consciència ens hauria de comportar renunciar a tenir algunes de les coses que nosaltres tenim.

Una tasca imprescindible en aquest moment, i en això els cristians hi tenim molt a dir, no és tant el compromís pacifista de la pau entesa com a absència de guerra, sinó entesa

com una cultura que comporta una filosofia de vida en què la persona sigui la prioritat. I aquesta cultura l’hem de promoure des de la base, amb els nostres fills, al barri, a tot arreu.

- I l’Església?

- Jo sóc Església, i per tant el papa que acaba de morir és el meu papa, però això no vol dir que comparteixi el seu pensament. Aquest papa ha faciltat un reforçament dels grups d’Església més conservadors i reaccionaris, i això ho pagarem car tots plegats. No és cap broma, el fre que hi ha hagut al Vaticà II. I totes les sensibilitats com l’obrera, totes les sensibilitats de servei i entrega social, estan qüestionats en aquest moment. Es prioritza la doctrina per damunt de la comunió. I això per als creients de base és fatal, perquè ens treu llibertat, ens treu la possibilitat de viure en plenitud l’Església, de viure allò que l’Església és fonamentalment.

- Què et dóna esperança, en aquests moments?

- Algunes coses, alguns elements que sorgeixen des de la part jove de la societat. Hi ha una

joventut que ve com a producte del sistema en què vivim, però hi ha una altra joventut que ve reaccionant. Que s’ocupa i es centra en un estil de vida, en uns aspectes tant culturals com polítics com socials, com eclesials també, que són els que tenen una perspectiva de millora, de futur per a la humanitat. No estem en un dels millors moments, però aquesta realitat és esperançadora.

No es tracta només de dir no a la guerra, sinó de fer adonar que hi ha gent que pateix i que aquesta consciència ens hauria de comportar renunciar a tenir algunes de les coses que nosaltres tenim.

El marxisme va ser el que em va ajudar a concretar el que jo havia de fer en aquest món: a món: a concretar la tàctica i l’estratègia per millorar les condicions de vida dels meus companys,

Jo sóc Església i, per tant, el papa que acaba de morir és el meu papa, però això no vol dir que comparteixi el seu pensament.

Page 15: L'Agulla, 044

14 15

Puntades PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES PUNTADES

La Comissió Islàmica d’Espanya ha emès una fatua condemnant el terrorisme i Al Qaeda. Un pas valent i interessant, que ajuda a anar més enllà dels prejudicis i dels tòpics. Les quatre planes de fatua

són una refl exió a partir de textos de l’Alcorà que ressalten aspectes bàsics de la vida musulmana: la recerca del bé comú, el respecte als altres, la resposta al mal amb el bé, el perdó. Us en transcrivim les conclusions:

1. Que l’Islam rebutja el terrorisme en totes les seves manifestacions, bé es tracti de la mort o el dany a éssers humans innocents o a les seves propietats.

2. Que l’Islam és la principal víctima dels atemptats terroristes realitzats per alguns grups que falsament s’autodenominen “islàmics”, pel fet que aquests atemptats no solament es cobren la vida de nombrosos musulmans, sinó que també perjudiquen la imatge de l’Islam, fan créixer els sentiments d’islamofòbia i serveixen als interessos dels seus enemics.

3. Que aquests grups tracten d’encobrir la seva desviació a través d’interpretacions falsejades i manipulades dels textos sagrats, en un intent de guanyar-se suports entre els musulmans o d’aconseguir nous adeptes. Aquest frau ha de ser denunciat amb força pels savis i líders islàmics de tot el món.

4. Que aquells que cometen actes terroristes violen els ensenyaments alcorànics més bàsics i es converteixen així en apòstates que han abandonat l’Islam.

5. Que és deure de tot musulmà lluitar activament contra el terrorisme, en consonància amb el mandat alcorànic que estableix l’obligació d’impedir que s’extengui la corrupció a la terra.

Acaben el seu document demanant al govern i als mitjans de comunicació espanyols que deixin d’utilitzar la paraula Islam o islamista a l’hora de qualifi car aquests malfactors, i parlin simplement de terrorisme. Mercè Solé

A Viladecans també tenim la nostra particular obra faraònica, vaixell insígnia del govern socialista de la cituat: l’Àtrium, un complex esportiu i cultural que comprén un poliesportiu i un parell de sales de teatre de

primeríssima divisió, que permet dur a Viladecans els millors espectacles que es fan i es desfan a Barcelona. Naturalment, és un equipament que ha costat molts diners, que, si s’hi fan bons espectacles, tendeix a ser defi citari i que, per tant, condiciona la realització d’altres obres municipals, potser més modestes, però que podrien calar fons.

Aquests són els arguments dels seus detractors, però a mi m’agrada que hi sigui. Penso que és un encert que la política cultural no se centri únicament a la ciutat de Barcelona. Penso que l’art i la cultura costen diners a les administracions i esforç als administrats per atansar-s’hi, però que en defi nitiva ajuden a anar al fons de les coses i a interpretar i re-crear la vida.

De fet, el que m’agradaria és que els responsables de l’Àtrium tinguessin l’encert de saber lligar els grans espectacles tan professionalitzats amb el gust i el cultiu del teatre, de la literatura, de la música i de l’òpera entre els ciutadans. A Viladecans hi ha entitats que fan teatre d’afi cionats des de fa moltes dècades, un atractiu festival de teatre al carrer... Hi ha una bona biblioteca just al davant de l’Àtrium. Penso que estaria bé que tots aquests mons es barregessin. Que els afi cionats a fer teatre poguessin gaudir de tant en tant de les noves instal·lacions com a protagonistes, que els espectacles que es fan a l’Àtrium es preparessin amb actes divulgatius, conferències, grups de lectura o d’escolta de la música que hi sonarà. Que les instal·lacions anessin acompanyades d’activitats formatives en relació al teatre (sobre els autors, per als actors i per als tècnics...). Penso que aquesta és la política –encertada- del Liceu, que ha apropat l’òpera a molta gent i a nivells molt diferents.

És un desig que a més conciliaria els qui volen el teatre només per “fardar” de cara a la galeria i els més fonamentalistes de les essències teatrals. I no deu ser gaire car.

Segurament que el problema de fons és que els responsables polítics no s’acaben de creure que tot ciutadà té unes possibilitats culturals importants, que cal fer afl orar i cal potenciar, encara que això sigui més pesat que limitar-se a

fi txar grans companyies. Però si no es creu això, quin sentit té dir-se d’esquerres? Mercè Solé

Page 16: L'Agulla, 044

16

EL R

ETAL

LPer airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Las cartas de Pérgamo. Bruce W. Longenecker. Ediciones Sígueme. Salamanca, 2004.

Una magnífi ca aproximació a l’evangeli i a la vida de les primeres comunitats cristianes. a través de la suposda correspondència entre l’evangelista Lluc i Antipas, un romà d’origen palestí, de família benestant, que comença a interessar-se per l’evangeli des d’un punt de vista purament intel·lectual per acabar captivat pel missatge de Jesús. Hi he trobat molts punts de contacte entre la societat romana que es descriu, que viu còmodament d’esquena als problemes i inquietuds de la majoria de la gent que l’envolta, i a recer de l’emperador i de les convencions de la vida de la noblesa i dels alts càrrecs, i la nostra anestesiant vida de consum, sotmesa també a les normes de l’èxit i allunyada de les condicions de vida de tanta gent. És interessant i pedagògic l’apropament d’Antipas al cristianisme: a través de la comunitat cristiana, a través de la coneixença de persones que pateixen, a través de la generositat de persones que són considerades socialment com els darrers, a través de la lectura de l’evangeli i, sobretot, de la capacitat d’Antipas d’abandonar certes actituds,

exigències i convencions per escoltar la gent. També resulta il·lustratiu el comportament de les dues comunitats cristianes que s’hi descriuen: la que mira la fi gura de Jesús com un personatge una mica contradictori que aporta coses interessants (la capacitat de fer miracles, per exemple) i compatibles amb el seu estil de vida i amb el culte a l’emperador, i la que intenta posar en pràctica el missatge de Jesús amb totes les seves conseqüències. Mercè Solé

Roma, tres esglésies i una plaça

Si, a causa del gran desplegament mediàtic que ha tingut lloc a Roma aquests dies us han agafat ganes de visitar la ciutat, aquí teniu alguns suggeriments fora del circuit més habitual. Per desintoxicar, més que res.

Sant’Agostino. Aquesta església, propera a la plaça Navona, diu que era lloc de trobada d’humanistes i intel.lectuals del ranaixement, que muntaven amb les seves amigues festes pagano-cristianes. El que hi destaca sobretot és una magnífi ca Mare de Déu del Part, de Jacopo Sansovino, que sembla tota una deessa romana. I un bell grup

escultòric del mateix autor, amb santa Anna, Maria i Jesús. També hi ha aquí el sepulcre de santa Mònica, aquella mare possessiva que va remoure cel i terra fi ns a recuperar el seu fi ll sant Agustí.

Santa Maria in Cosmedin. És una antiga església medieval, d’esvelt campanar romànic, coneguda sobretot perquè a la façana hi ha la Bocca della Verità, plena de corrues de turistes per fer-s’hi fotos. Però la gràcia és entrar-hi a dintre, i admirar la senzilla bellesa del lloc, amb els mosaics del terra i també del canelobre pasqual. I sobretot, si es pot, participar de la missa de ritu oriental que cada diumenge al matí hi celebra una comunitat no gaire nombrosa, i que resulta profundament atractiva.

Santi Cosma e Damiano. A tocar del Fòrum Romà i construïda sobre part de les seves depenències, a part d’un molt antic mosaïc a l’abssis, té un pessebre napolità de l’època barroca, pleníssim de fi gures i d’”efectes especials”, que certament té molta gràcia.

Giordano Bruno a Campo de Fiori. La plaça de Campo de Fiori forma part del circuit romà més conegut. La seva estructura medieval i la seva vitalitat contrasta amb la senyorial i propera plaça Navona. Però el que aquí proposem és aturar-se un moment davant l’estàtua del centre de la plaça, aixecada després de la caiguda dels Estats Pontifi cis, i que recorda el fi lòsof Giordano Bruno, que aquí va ser cremat per heretge l’any 1600. Tot un símbol de la complexíssima Roma… Josep Lligadas

Val més complir el nostre deure, per més malament que es faci, que no pas vigilar la feina d’un altre, per més bé que la dugui a terme

Bhagavad Gita