L’ A G

U L L

A

Mares solteresArran de l’acord pressupostari pel qual es proposava de concedir més ajuts als infants de famílies en situació precària, entre les quals s’hi incloïen les mares solteres, el secretari de la Conferència Episcopal Espanyola es va sentir obligat a sortir immediatament a la palestra per qüestionar aquesta decisió, perquè segons ell afavoria la proliferació de famílies incorrectes, és a dir, les que no estaven formades per un pare i una mare convenientment casats i amb fills adequadament tinguts.

Després, però, el mateix secretari va corregir més o menys aquesta presa de posició, i va manifestar que els infants mereixien tenir tots els ajuts que necessitessin. Però la primera reacció ja havia fet el seu efecte, i certament que resultava profundament significativa de la mentalitat que mou una part notable de l’episcopat. I és la idea que, per damunt de tot, el que cal és defensar les normatives sexuals oficials, que es fonamentem sempre en la consideració que la relació sexual és de per si una cosa dolenta que només se salva quan es realitza dins els cànons determinats per l’Església i amb la voluntat específica de tenir fills. Per això, les mares solteres i elsPer això, les mares solteres i els seus fills, en principi no haurien de tenir cap ajuda. Després, quan es veu que això és objectivament un disbarat, es recula i s’intenta maquillar la reacció inicial, que és la que ha sortit realment del fons de l’ànima.

Davant sortides de to com aquestes, que encara que no sempre resultin tan òbvies de fet sovintegen més del que hom desitjaria, segurament que la millor cura fóra una de ben senzilla: mirar més l’evangeli, veure quines eren les preocupacions de Jesús, i intentar fer servir els seus mateixos criteris a l’hora de valorar què és important i què no en la vida de la nostra societat.

Butlletí de reflexió i diàleg. C/e: agulla.revista@telefonica.net. Bloc: http://punxo.blogspot.com

Octubre 2007 - Any XII - Número 56

�

L’AgullaButlletí de reflexió i diàleg

Per subscriure’s a l’Agulla. Es tracta, simplement, d’omplir la butlleta de domiciliació bancària (si no voleu retallar la revista, es pot fotocopiar) i enviar-nos-la. També podeu enviar les dades per correu electrònic.

Butlleta de subscripcióAmics,Us faig saber que desitjo fer el pagament de la subscripció anual de l’AGULLA a través del compte que us indico.Atentament,

Firma

Nom i cognoms: ____________________________________________

NIF: ____________________________________________________

Adreça: _________________________________________________

Població: ______________________________________ CP: _____Telèfon: _________________________________________________

Correu electrònic: __________________________________________

- - -Entitat Oficina Control Compte o llibreta

Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - Sumari - SumariSumariAny XII. Número 56

octubre 2007

Periodicitat:cinc números l’any.

Subscripció anual: 10 €

Grup promotor:Jaume Botey

Joaquim M. Cervera Salva Clarós Kitty Guirao

Maria J. Hernàndez Tere Jorge

Josep LligadasJosep Pascual

Mercè Solé

Coordinació: Josep Lligadas

Compaginació: Mercè Solé

Dibuixos: Montserrat Cabo

Capçalera: Mercè Gallifa

Imprimeix: Multitext, S.L.

D.L.: B - 41803 - 97

Adreça:Gran Via de les Corts Cata-

lanes, 942, 5-108018 Barcelona

Correu electrònic:agulla.revista@telefonica.net

Telèfon: 93.308.37.37(Josep Pascual)

Bloc:http://punxo.blogspot.com

Veure, mirar03 Nicaragua. J. Rovira i M. Prats

04 Reflexió a l’entorn de l’educació per a la ciutadania. B. Villaronga

06 La clase obrera. J.L.. Atienza

07 En record i homenatge a Lluís Maria Xirinacs. J. Botey

08 Hem tornat de la Sierra Andina J., D., F. i M. Bou, i G. de Pieri

la palmera i la font10 Vols ser cristià?

amb entitat (i experiència)11 Banc de recursos. J. Lanao

Receptes ràpides, bones i piadoses (o no)12 Sopa de castanyes. T. Jorge

12 Herència, encara? S.Clarós

13 Puntades

15 per airejar el cervell

La FE DE CADA DIA

16 Jesús, els cristians, i la política (I). J. Lligadas

Avui parlem amb…Des del primer número d’aquesta revista hem anat publicant una secció d’entrevistes, realitzades gairebé totes per Josep Lligadas, amb el títol de “Avui parlem amb…”. Molta gent ens ha ofert, a través d’aquesta secció, un ampli retaule de vida, de compromís, de fe, que val la pena d’agrair.

Ara, de moment, aquesta secció es pren un descans, que no vol dir que desaparegui. Però en tot cas, de moment almenys, no sortirà a cada número.

I recordeu que, tal com ja vam anunciar, podeu trobar una selecció de les entrevistes que han sortit fins ara, en el llibre Cristians de cada dia. Vint entrevistes, publicat pel Centre de Pastoral Litúrgica a la col.lecció Emaús.

�

Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar... Veure, mirar...

Aquest mes d’agost hem estat amb uns amics a Nicaragua. Malgrat que era un viatge amb la intenció només de conèixer el país, tenim ganes d’explicar el que hem vist; ja que Nicaragua et deixa una sensació difícil d’oblidar. Hem viatjat per altres llocs que també ens han agradat, però en tornar de Nicaragua tenim un sentiment diferent, d’estimació, de pertinença. La seva magnífica gent, la seva hospitalitat ens fan sentir avui una mica “nicas”.Nicaragua és un país de poetes i volcans. De poetes com el seu heroi nacional Rubén Darío, omnipresent com Sandino per tot el territori; com Alfonso Cortés o Gioconda Belli. Fins i tot la revolució sandinista tenia també una gran càrrega poètica. I de volcans, dotzenes de volcans que travessen el país de nord a sud, set dels quals encara actius, que fan que el país estigui, també geològicament, en construcció.Nicaragua és un país jove, molt jove, en el qual la majoria de la gent no va viure la revolució i pràcticament la meitat de la població va néixer després del final de la guerra. Els “nicas” tenen actualment diferents opinions sobre el que va significar la revolució i l’actuació dels governs sandinistes; però sembla que la majoria està d’acord en, com a mínim, dues coses. Per una part el gran esforç d’alfabetització i desenvolupament cultural del país realitzat; que fa que, malgrat ser Nicaragua avui un dels països més pobres d’Amèrica, tingui un potencial humà dificilment comparable al dels altres països de Centreamèrica. I

per l’altra, l’esperit de dignitat i independència creat en el procés revolucionari.Els “nicas” també se senten orgullosos d’una altra cosa que ens pot semblar paradoxal; i és que malgrat la pobresa i un passat tan convuls com el de les altres nacions centreamericanes, és un dels països amb menys violència i més segur de la zona. Segons ells, fins i tot el menys violent de tota Amèrica Llatina. Un país on, deixant a banda la caòtica Managua, es pot passejar segur a la nit per les principals ciutats, tot i que les freqüents apagades de llum les deixen pràcticament a les fosques.Nicaragua té tots els atractius possibles: uns paisatges variats; selves i boscos tropicals; llacs immensos plens d’illes idíliques, entre ells el segon més gran d’America Llatina; volcans actius i extingits; platjes pràcticament solitàries; fantàstiques ciutats colonials i, a més, per a nosaltres una història apassionant i molt propera. Un tresor que són conscients que cal cuidar. A tot arreu, potser per l’exemple de Costa Rica, es parla de turisme sostenible, encara que, com sempre, l’amenaça de l’especulació hi és present. Però per sobre de tot hi ha la gent: acollidora i sempre disposada a donar la seva opinió de tot (els

encanta discutir de política!). Hem anat trobant gent (guies, personal dels hotels...) que estimen el seu país, el coneixen i et fan compartir d’una manera engrescadora la seva estimació i el seu coneixement.Però a més Nicaragua té un miracle: Solentiname. Quan parles avui amb algun dels poc més de 1.000 habitants de Solentiname, tots et diuen que la història de l’arxipèlag té un abans i un després de l’arribada de Ernesto Cardenal. Solentiname és un conjunt de 36 illes paradisíaques, la majoria deshabitades quan, als anys 60, hi arribà Ernesto Cardenal. La majoria dels seus habitants viuen pobrament de la pesca, pràcticament aïllats de la resta del país. El Padre, com l’anomenen els “nicas”, fundà una comunitat cristiana que després va ser coneguda a tot el món en recollir en un magnetofon les intervencions dels feligresos, donant així origen, per una banda, al llibre El evangelio de Solentiname; i, també, amb la col·laboració de Carlos Mejia Godoy, a la Misa Campesina. A més, Ernesto Cardenal, amb l’ajuda d’un pintor colombià, ensenyà també a pintar amb l’estil primitivista a molts dels antics pescadors, en especial a moltes dones. Els quadres es venen, encara ara, per

NicaraguaJaume Rovira i Margarida Prats

�

tot el món. Els anys 70 membres de la comunitat prengueren una part molt activa a la revolució assaltant el cuartel de San Carlos i la resposta de Somoza fou fulminant: bombardejà les illes.Avui, i gràcies a l’ajuda internacional i de l’associació de defensa de Solentiname, encara amb la col.laboració de Ernesto Cardenal, Solentiname manté la seva vida comunitària, els seus pintors i artesans encara exposen i venen quadres. Quan nosaltres hi érem, vam veure una exposició d’uns 20 pintors diferents, i ens deien que estaven fent un mural gran per a Metges Sense Fronteres. I mentrestant la població creix, i noves iniciatives, com la creació d’una escola de secundària a l’illa Mancarrón

que, per evitar els desplaçaments entre les illes, funciona de forma intensiva de dissabte al matí fins diumenge tarda, tiren endavant. La gran ajuda internacional abocada en una població petita ens fa pensar, però, que la dependència d’aquesta ajuda és molt gran i ens preocupa el que podria passar si faltés, ja que pensem que molta de l’ajuda és deguda a la personalitat d’Ernesto Cardenal.Com a Solentiname, tota Nicaragua necessita encara molta col·laboració i el futur és incert. La corrupció dels polítics conservadors (els dos últims presidents estan encausats), i alguns dels comportaments del nou govern de Daniel Ortega, com la sobtada amistat amb el

seu gran ex-enemic el cardenal Obando, fa que molts “nicas” no siguin gaire optimistes. Però saben també que tenen molts actius: l’educació, la pau, un país amb moltes possibilitats, tant agrícoles, com ramaderes, energètiques i turístiques.Potser en un futur no molt llunyà podrant fer-se realitat els versos de Carlos Mejia Godoy que hem sentit cantar per tot el país:

“Nicaragua, Nicaragüita, la flor más linda de mi querer,però ahora que ya sos libre Nicaragüita, yo te quiero mucho más”

Jaume Rovira és químic i Margarida Prats professora de secundària

Aquest nou curs escolar 2007-2008 diferents alumnes d’arreu de l’estat tindran la possibilitat d’apropar-se al teixit social que vol configurar una manera de fer i de sentir a través de la nova assignatura de l’Educació per a la Ciutadania. Teixit que pot passar del ’Jo al nosaltres’, de la ‘pobresa’ a la ‘participació ciutadana’. Unitats didàctiques com l’‘Espanya democràtica’ a la temàtica tan sensible com necessària, com són els ‘Drets Humans’. És una matèria que ha de rebre l’alumnat de cinquè i sisè de primària i els dels tres primers cursos d’ESO.

Reflexió a l’entorn de l’educació

per a la ciutadaniaBernat Villaronga

Aquest repte afectarà al món docent i a la credibilitat dels centres educatius. Alguns centres religiosos, pocs, podrien aigualir temes, com la sexualitat i la igualtat de gènere, a fi de no contradir les directrius de la Conferència Episcopal Espanyola. Sortosament, la matèria d’Educació per a la Ciutadania va més enllà d’una crítica desaforada

�

i gens justificada. Els nous signes dels temps ens situen de ple en una societat secularitzada i plural. L’Església catalana ha de ser conscient que la societat viu d’esquena al cristianisme i aquesta realitat obliga a fer l’esforç necessari d’un llenguatge adient vers una societat, la catalana, oberta a un sincretisme r e l i g i ó s . Condemnar i generar un discurs agre tal i com fan sectors de la CEE, ens inhabilita i ens complica l’anunci de les benaurances i de la Bona Nova. La societat actual viu a la recerca de nous referents, i segurament part del desconcert general i del seu allunyament del missatge cristià recau en les conductes no gens acollidores per part d’una certa jerarquia que no ha entès les veritables necessitats humanes i la importància d’un discurs alliberador i acollidor. L’Educació per a la Ciutadania seguirà no absenta de diferents valoracions per part del món acadèmic. Ens podem preguntar per la seva necessitat o conveniència, però tots sabem de tradicions culturals que pressionen fortament a fi de consolidar un estil de vida que xoca amb societats més tolerants i permissives com la catalana. El tractament i la difusió dels Drets Humans és innegociable en qualsevol situació educativa. L’alumnat els ha de conèixer independentment de les seves creences o increences. Apropar-se per conèixer, i conèixer per comprendre, heus ací el repte d’aquesta nova matèria. Dignitat humana, causes de la pobresa, medi ambient, participació ciutadana, societats democràtiques, lluita contra la discriminació i respecte a la diferència són eixos que el docent haurà de treballar i ser-ne el pont en un món plural, que es manifesta en la mateixa aula, en la mateixa escola i en la mateixa societat. L’alumnat a voltes ens ve impregnat de cultures que res tenen a veure amb les estructures democràtiques i de respecte, d’igualtat entre home i dona que trobem a la Catalunya del segle XXI. Les editorials tenen un repte molt important, la de construir uns llibres que ajudin al diàleg i al respecte per la diversitat de creences. Donat que els currículums ens venen marcats per llei, podem afirmar que el marge de maniobra serà petit, però cal estar atents que els seus continguts s’ajustin a

la societat canviant de manera objectiva. Podríem trobar un món editorial que fes respirar unitats didàctiques gens compromeses, i en canvi ofegar,

per raons d’objecció o de principis, altres unitats pedagògiques sobre

la igualtat de drets i deures entre persones del mateix

gènere.Per tant, la capacitat d’implicació de la comunitat educativa serà la clau de volta d’uns bons resultats a llarg termini. Tota novetat

curricular requereix un estudi a fons de les seves

possibilitats d’encaix en els centres educatius, tenint

present que les realitats varien considerablement segons el

territori.Una proposta de coordinació amb el

docents de tot Catalunya independentment de la peculiaritat de cada centre serà del tot necessària. Aquí la mateixa administració educativa haurà de cercar eines i mecanismes per motivar el treball docent. Caldrà una web especialitzada on trobar materials i compartir experiències com a punt de partida. Hem d’evitar que la matèria caigui en una simplificació de continguts, com en temps de l’Ètica, i que en cap cas sigui la complementació de cues horàries dels nous docents.Tinguem ben present que una de les justificacions de l’Educació per a la Ciutadania és la vertebració d’una futura societat de persones responsables, amb criteri propi, participatives, amb drets i deures, íntegres a través de l’autoestima i del respecte a la dignitat de la persona.Aquest repte fa anys que Catalunya l’ha assumit amb rigor i amb perspectiva de cohesió social. Donada la pluralitat cultural en què ens hem trobat immersos històricament, invertir en les persones hauria de ser la finalitat de tota societat, i més si aquesta es proclama defensora dels drets humans, però cal estar alerta amb no uniformar les cultures. Caldrà un esforç per comunicar-nos i per entendre’ns. Professorat, alumnat, pares i mares, tot un repte en un espai concret: els centres educatius.

Bernat Villaronga és president de la FERC (Federació d’Ensenyants de Religió de Catalunya)

�

¿Existe la clase obrera? Es una pregunta muy compleja, que alguien hizo en la Cornellá de los tiempos del añorado García Nieto a principios de los ochenta. Era un estudio en el que su autora –de cuyo nombre desgraciadamente no consigo acordarme– planteó interrogar a los trabajadores de la fábrica más roja del cinturón rojo sobre su identidad social y política. Era un trabajo hecho a pie de obra, a ras de tierra, sobre cómo se veían los protagonistas más activos de la transición, la punta de lanza del movimiento obrero del Baix Llobregat, un fenómeno estudiado incluso por el MIT, Massachussets Institute of Technology. Aquel rico yacimiento electoral del PSUC políticamente se veía a sí mismo… de centro izquierda. Aquella plaza inexpugnable del sindicalismo de Comisiones Obreras al ser preguntada sobre la clase social a la que creía pertenecer respondió mayoritariamente que a la clase media.Aquello no se vivió en el Baix Llobregat sindical como una tragedia, sino todo lo contrario. La clase obrera había iniciado el camino de la ascensión social y la labor política y sindical había propiciado la conquista de la

La clase obreraJosé Luis Atienza

autoestima. El Baix Llobregat –Siemens representaba entonces la quintaesencia de la comarca– no se resignaba a ser un ghetto fabril de la inmigración esxtremeña y andaluza a la cola de la renta per cápita de Catalunya, sino que aspiraba a ser una comarca de ciudadanos de primera. Sospecho que Juan García Nieto no fue ajeno a esa lectura, con su gran capacidad de encontrar las líneas estraté-gicas de avance del cada día del Baix.Sin embargo, en mi opinión, en esa búsqueda de normalización social del trabajador combativo también se produce la pérdida progresiva de identidad colectiva. En la evolución del voto del Baix –cito el Baix porque me parece un ejemplo generalizable– se percibe ese viaje a la “normalidad”, donde el voto pasa a ser el resultado de un estado de opinión transversal, más que una opción de clase. Siempre ha habido explota-dores y explotados, pero el sentimiento de clase ha ido unido a la revolución industrial. Las formas de producción, la fábrica, la relación con el trabajo, socializaba la conciencia de clase, el sentimiento de pertenencia a un colectivo con el que compartía

problemas y aspiraciones. Las nuevas formas de segmentación de la identidad del trabajo, la subcontrata, la externalización, la introducción de nuevas escalas salariales, dispersa el antaño colectivo más o menos uniforme en antiguos y nuevos, unos sin algunos derechos, y los otros con esos mismos derechos condenados a extinguirse con una generación de trabajadores, los dispersa en falsos autónomos, en empleados fijos, en empleados temporales, en ETT, los últimos de la fila, cuyo reino nunca es de este mundo.Ante este proceso de eliminación de las señas de grupo, la televisión irrumpe como el gran consejero, que le da pautas de comportamiento y le empuja a tomar las grandes decisiones de consumo individuales como forma de falsa identidad social. Creo que no existe el sentimiento de clase y no se vislumbran los mecanismos para compensar las presiones que nos llevan en la dirección de reforzar la individualidad. Todo y así, aunque seamos incapaces de vislumbrar el sujeto de cambio del futuro, para dar identidad, cara y ojos al proceso de transformación social, siguen plenamente vigentes los valores de igualdad, equidad y solidaridad. Quizás hoy no exista ese fantasma que recorría Europa, pero sí existe un lazo invisible que nos une a muchas gentes del mundo, a creyentes y no creyentes. Un sentimiento global de que el mundo ha de cambiar de base. El problema es que aun no le hemos puesto nombre. No es un problema menor, porque lo que no se nombra es como si no existiese. Pero haberlo, haylo.Pero haberlo, haylo.

José Luis Atienza es treballador de banca

�

La mort de Lluís Maria Xirinacs ha suposat una molt significativa pèrdua pel patrimoni polític i cultural de Catalunya, i en especial per l’esquerra a Catalunya. I em sabria greu que la consideració de la seva figura i el que ha aportat quedés reduït a la proposta política de l’independentisme que és el que amb més insistència es ressalta aquests díes.Xirinacs fou una persona atípica en gairebé totes les facetes:Polític atípic però realment polític. Capdavanter de la lluita contra el franquisme, detingut repetides vegades i a la presó, impulsor de l’Assemblea de Catalunya, impulsor també d’innombrables iniciatives de revolta política contra el sistema, la darrera de les quals fou la campanya “Jo em planto”, l’any 2000. Però polític molt poc a l’ús. Capaç d’entendre les pròpies limitacions i per tant dúctil i molt capaç de pacte. Però no d’un pacte a qualsevol preu ni sobretot al servei dels propis i petits interessos de grup. Després de la publicació La traïció dels liders explicant documentadament els tripijocs de la transició era obvi que mai més podria formar part de la política actual en ús. Independentista atípic, però independentista. La independència de les nacions no era per a ell un principi-primer, sinó una conseqüència de principis per ell més fonamentals, com el dret a la llibertat, la lluita contra l’opressor i de retruc estar, sempre, a favor de l’oprimit. Cal recordar el lloc on Xirinacs situava l’independentisme per no donar una falsa imatge del seu pensament. Òbviament sabia que la sobirania política, si no inclou, per exemple, la sobirania econòmica, és ineficaç. Per això tota proposta de sobirania exigeix, deia, el canvi de regles de joc dels organismes que regeixen l’economia mundial.Pacifista atípic, però pacifista. Les llargues vagues de fam, les famoses sentades davant la presó,

l’impuls a l’objecció de consciència contra el servei militar, la seva nítida trajectòria de no-violència i el seguiment de la doctrina Gandhi, el van fer referent del pacifisme a Catalunya i candidat per tres vegades al Premi Nobel de la Pau. Les seves paraules de comprensió amb ETA van ser interessadament malinterpretades des de gairebé tots els sectors polítics de l’arc parlamentari. Però va dir, senzillament, que la violència dels grossos (Estat) és més condemnable que la violència dels petits. Intel.lectual atípic, però intel.lectual. Biòleg, filòsof, teòleg, sociòleg, amb capacitat d’exercici matemàtic, amb més de quinze llibres publicats. Contra la tendència actual de fragmentació i compartimentació de la ciència, i de la reducció de la ciència a tècnica, treballava últimament en una mena de “Construcció universal de la ciència” en què biologia, desenvolupament humà, processos econòmics, epiritualitat, etc. confluien en una unitària visió del món. I alhora, intel.lectual que mai va deixar el carrer, que s’alimentava de la vida i intentava incidir en els moviments des de la seva comprensió global del món.Religiós atípic, però profundament religiós. Probablement la recerca del transcendent era la raó profunda de la seva personalitat. Sacerdot catòlic, profund coneixedor de la bíblia i de la història de les religions, sobretot de les orientals. La capacitat de seducció de la seva persona i de la seva proposta només té l’explicació si bevia la fonamentació en fonts més profundes que les de les estratègies contingents. La profunditat d’aquesta dimensió el va fer probablement del tot lliure davant de les institucions religioses i les seves normes. Personatge atípic i per això mateix incòmode.Lamento extraordinàriament la seva pèrdua. Cap país hauria de poder deixar passar desapercebuts personatges així. Catalunya, país tan petit, menys que cap. Des d’aquesta petita nota li dóno el meu petit homenatge.

Jaume Botey és professor de la facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat Autònoma de Barcelona

En record i homenatge a Lluís Maria Xirinacs

Jaume Botey

�

Hi hem anat aquest estiu, durant dos mesos, a fer una experiència de servei i de família però el que no teníem previst era tornar a casa amb un tresor. Som un matrimoni amb tres fills, dos bessons de 15 i una de 9 anys. Treballem de mestres. Ens havíem preparat, tal com vam explicar ja a L’Agulla, per enfrontar-nos amb la duresa de la pobresa, però hem descobert persones riques d’humanitat i de generositat. L’austeritat, la simplicitat material, la duresa del dia a dia, permeten aflorar la dimensió humana de la persona, que el nostre món acomodat, ostentós i ambiciós ofega.Hem col·laborat en un Institut Superior Pedagògic (ISPP) en la formació de mestres a la Cordillera del Perú. L’Operazione Matto Grosso (OMG), l’ONG que ens ha acollit, està inspirada en el model educatiu de sant Joan Bosco i pretén potenciar les capacitats dels nois i noies i donar-los una formació que els permeti viure dignament en el seu món. S’intenta desmitificar la idea de que per tenir una vida millor cal emigrar a la ciutat o a Europa.El treball educatiu s’inicia amb l’”Oratorio”. Els dissabtes i diumenges es reuneixen els nens

i les nenes per cantar, jugar, fer catequesi i menjar plegats. Són grups força nombrosos, alegres, generosos i molt participatius. Ens ha cridat fortament l’atenció l’ordre, la disciplina i el respecte amb què actuen. Dins d’aquestes trobades es dedica tot un matí a ajudar als pobres. La mateixa comunitat ha decidit quina és la persona o família que té més necessitats del poble, i en grups de tres o quatre van a ajudar. Per anar a l’Oratorio els nois, els catequistes i els voluntaris han de caminar grans distàncies.Els nois i les noies després d’haver cursat la primària poden entrar a estudiar en els Tallers. Viuen en règim d’internat, al matí reben les classes de Secundària i a les tardes aprenen un ofici. S’insisteix especialment en educar els hàbits de responsabilitat, d’organització, d’higiene, de treball ben fet i altres valors que no es troben en la vida de la Sierra. Les famílies necessiten molta mà d’obra per treballar la “chacra”: els camps i per cuidar els animals. És l’única activitat de la gran majoria de la població. Els nois i les noies gairebé se senten en culpa si no es queden a treballar a casa i van a l’escola. Per això totes les activitats que promou l’OMG són totalment gratuïtes. Els nois i noies dels tallers un cop han acabat la seva formació

poden treballar en les Cooperatives creades per la mateixa OMG amb els fons recollits en els camps de treball a Itàlia. Vendre el fruit del seu treball fa possible que tinguin un salari just. Cobren una part en diners i una part en aliments per obra feta.Nosaltres hem estat en l’ISPP d’Aczo, un petit poble a 2.800 metres a la Sierra Andina en el Departament d’Ancash. S’hi arriba després de tres dies de viatge des de Lima per pistes de terra i pols. En aquesta casa hi conviuen 18 noies d’uns 20 anys, 3 assistentes i la Beatrice que és la voluntària italiana que fa de directora. Actualment estan fent el tercer curs dels cinc de la seva formació de mestres. Durant la nostra estada els hem fet classes de didàctica. El seu sistema educatiu és molt precari en tots sentits. No es treballa la manipulació, l’experimentació ni el raonament. No hi ha recursos i els pocs llibres que l’Estat dóna no responen a la realitat ni als interessos dels nens de la Cordillera. Els professors dicten definicions i normes i els nens les aprenen de memòria. L’absentisme dels alumnes i també dels mestres és molt freqüent. També hem acompanyat en la programació, la realització i l’avaluació de les pràctiques en les escoles rurals dels pobles i caserius de la zona. Per arribar a una de les escoles, la de Miopampa, un grup de cases disperses en una gran vall a 3.800 metres calia pujar caminant una

Hem tornat de la Sierra Andina

Josep Bou, Grazia De Pieri, David, Francesc, Marta

�

hora i mitja cada dia. Només s’hi arriba per una estret corriol, no hi ha llum elèctrica i a l’arribar-hi tocàvem el xiulet per convocar els nens per tal que sabessin que aquell dia hi havia professors. Durant el matí fèiem classe i preparàvem el menjar. Donàvem als nens un plat calent de sopa de verdures, patates bullides i arròs. Per a la majoria era l’únic àpat del dia.Els nostres fills han conviscut i han treballat en tota mena de feines que mai havien fet: rentar roba al riu, segar amb la falç, separar el gra de la palla tirant-la enlaire, vacunar cuis (conillets d’índies), transportar llenya o pedres per construir murs, rentar els nens, etc. Són feines manuals que ocupen molt de temps i es realitzen a l’aire lliure. Esperem que els hagi ajudat a valorar el sentit de la vida i a saber què és el més important.Hem tingut la sensació que hem pogut col·laborar en algunes coses molt concretes, però també hi hem descobert un tresor:- Ens hem sentit acollits per

les diferents persones que hem trobat; aquesta actitud no està relacionada amb la quantitat de coses que tenim sinó amb el que som.

- Hem tingut la possibilitat de viure una vida provisional, sense gaires seguretats i això ens ha permès començar a entendre què és la providència.

- La vida senzilla i amb una certa austeritat et fa ser més obert als altres, més disponible, et fa sentir més lliure.

- El valor del treball ben fet, de l’esforç, de l’autosuperació i de que l’art no és només cosa de rics.

- Nosaltres que pensem tenir-ho tot i saber-ho tot, ens hem descobert fràgils, vulnerables. Aquells que

consideràvem “pobres” són els que ens han donat la mà, o ens han parlat quan no teníem paraules o alè...

- El silenci, la tranquil·litat, per descobrir la presència d’un Déu bondadós, que té compassió.

- La gratuïtat. Hem conviscut amb moltes persones que donen el seu temps, la seva vida pels pobres.

En la pregària de les 6 del matí, del darrer dia que estàvem a Aczo, es llegeix l’evangeli que toca, Mt 19,16. Un home ric pregunta què ha de fer per guanyar la vida eterna. Jesús li respon que cal complir els manaments. Això ell ja ho compleix. Però Jesús li contesta: “Si vols ser perfecte, vés, ven el que tens i dóna-ho als pobres, i tindràs un tresor al cel”.Un cop hem tornat a casa volem i podem seguir col·laborant amb les necessitats que allà hem descobert. Sabem que la nostra aportació no resoldrà les mancances i carències del tercer món, però de ben segur que algunes persones concretes es beneficiaran de la nostra acció. D’altra banda també volem, com a família, conservar i fer créixer el tresor que hem descobert: la felicitat d’ajudar als que ho necessiten.

Josep Bou i Grazia De Pieri són mestres

jbouc@uoc.edumdepieri@uoc.edu

La Joc de Catalunya

fa 75 anys

I ho celebra el diumenge 28

d’octubre d’enguany al Centre Cultural de

Martorell (Plaça de les Cultures). Al matí

la JOC Nacional de Catalunya i les Illes

celebrarà la seva assemblea Nacional. A les 3 de la tarda hi haurà una celebració

consistent en una taula rodona amb

diferents persones que han passat per

la JOC des de la seva fundació i a les 17

h. se celebrarà una Eucaristia.

Tothom hi és convidat!

Per a més informació podeu adreçar-vos a la JOC: Rivadeneyra, 6,8. 08002 Barcelona. C/e joc@treballadors.org.

10

La palmera i la fontLa palmera i la font La palmera i la font La palmera i la font

• Doncs deixa de preocupar-te per tu mateix i comença a preocupar-te pels altres, aquells que hi ha al teu voltant: la família, els amics, els veïns, la gent del carrer, persones que encara no coneixes però que saps que et necessiten. Al cristià no li preocupa ser ric, ni poderós, ni famós o influent. L’autèntic cristià escull voluntàriament la pobresa i comparteix les seves riqueses amb els necessitats. La felicitat no te la donaran els béns materials, sinó poder estar amb la gent que estimes. Si vols ser cristià, aprèn a compartir.

• El cristià no es deixa vèncer per les adversitats ni pel sofriment.

• Conserva l’esperança, i davant del mal segueix creient en la victòria del bé.

• El cristià és solidari, plora amb el qui plora i acompanya el qui pateix.

• El cristià no creu en la llei del més fort, sinó en la llei de l’amor. Lluita amb constància, però sense violència ni agressivitat.

• El cristià no és rancorós, sap perdonar les ofenses, i no torna mal per mal.

• El cristià no accepta la injustícia ni la mentida. Es rebel·la contra l’odi i l’opressió. Desitja i

lluita amb passió per un món més just i més humà.

• El cristià és sensible i atent al mal dels altres, és solidari amb els seus germans en els triomfs i en els fracassos, en les penes i alegries.

• El cristià es compromet amb els dèbils i necessitats.

• El cristià és de cor noble i sincer, senzill i incapaç de fer mal. Actua sense manipulació ni dobles intencions. Es lliura sense buscar premis ni recompenses.

• El cristià és honrat i diu la veritat, malgrat que això el pugui perjudicar. Defensa els drets dels més dèbils, denuncia les injustícies i falsedats, encara que per això s’hagi de veure perseguit o calumniat.

• El cristià confia en Déu, i prega per ell, pels seus germans, i també pels seus enemics.

Vols ser cristià? Doncs segueix aquestes normes de vida. Però viu-les amb naturalitat, i no amb angoixa. Si un dia t’equivoques, demana perdó i procura millorar. Recorda que només Déu és perfecte; la resta, en tenim prou amb intentar-ho.

Vols ser cristià?

Aquest escrit tan encertat i planer alhora, ha estat publicat recentment als fulls parroquials de les parròquies del Barri Vell de Girona i al Full de la parròquia de Poblenou de Pineda de Mar. L’amic Pere Domènech, de Girona, ha fet recerca però no hem pogut esbrinar-ne l’autor o autora. A nosaltres ens ha semblat molt adient compartir-lo amb tots els lectors de L’Agulla.

11

Amb entitat (i experiència)Amb entitat (i experiència) Amb entitat (i experiència)

Banc de Recursos és una ONG, dedicada a l’aprofitament solidari de recursos tecnològics. Neix, precisament, a partir d’aquesta realitat injusta i desigual d’excedents (del Nord) i de necessitats (del Sud).Oferim suport tècnic (material i humà) a diferents projectes del Tercer Món i a entitats del “nostre Quart Món”. Això és possible gràcies a la reutilització de màquines i eines en bon ús així com d’altres excedents industrials o comercials que cedeixen empreses col·laboradores. Amb això aconseguim dotar d’instruments i de tècniques que potenciïn les capacitats productives, d’atenció sanitària, d’educació i formació tècnica dels pobles del Sud.El “Pont Solidari” es realitza de diverses maneres:1) Projectes propis. Banc de Recursos és el responsable de tot el procés (des de l’admissió dels equipaments fins a la seva utilització pels destinataris del país del Sud)2) Suport a projectes d’altres ONG. Subministrament de materials i gestió logística de trameses (normalment contenidors)3) Coordinació d’ofertes amb demandes d’entitats del anomenat “Quart Món”: mobiliari i equipament d’oficina i altres materials.4) Assessorament a petites ONG o grups solidaris en tot el que fa referència a trameses i logística per països del Sud.5) Cooperants tècnics per algun projecte nostre en el país d’execució.Podríem dir que som una ONG de serveis als tres grups implicats en la tasca solidària: els donants (empreses i particulars) els receptors i la societat en general, puix evitem enviar a la deixalleria molts estris i màquines útils.La sensibilització la desenvolupem a partir de l’acció concreta d’absorció de materials: No tot el que ens “sobra” és útil pel Sud (cal saber les necessitats i preveure el manteniment), els costos de tramesa es justifiquen en funció del valor dels materials, aquests costos algú els ha de pagar... Això significa implicar-se més enllà de la donació

Banc de recursosJesús Lanao

Per a més informació:

www.bancderecursos.org.Estem a Gran de Gràcia, 167, pral, 2ona. 08012 Barcelona Tf. 93 217 71 54 C/e:bancderecursos@yahoo.es

(que ens deixa tranquils de no haver de llençar l’ordinador o la màquina de cosir...). Val a dir que aquest objectiu no és fàcil puix significa “rascar-se la butxaca” per part del donant. La tasca de l’entitat la realitzen, fonamentalment, voluntaris (joves o jubilats) que aporten la seva experiència i capacitat professional en les diverses àrees de la gestió (relació amb empreses, supervisió de les ofertes, logística, comunicació, comptabilitat, etc.). Així s’aconsegueix, també, un aprofitament tècnic i professional de persones amb experiència.

1�

RECEPTES RÀPIDES, BONES I PIADOSES (O NO) Receptes Receptes

Sopa de castanyesTere Jorge

Arriba la tardor i “és el temps de les castanyes”. No voldria pas que caigués en l’oblit que nosaltres aquí celebrem Tots Sants i la festa dels difunts, i ho dic perquè darrerament quan arriba la tardor cada vegada sento parlar més de zombies (personatges que no estan ben bé difunts), bruixes, carbasses i disfresses. De tal manera que una ja no sap si és carnestoltes, si això és Hollywood o si és un “aquelarre”. Tenim una gran facilitat per incorporar, sense cap mena de problema, certes festes o tradicions que no tenen res a veure amb la nostra cultura i que ni tan sols es justifica, que jo sàpiga, per la gran quantitat de població anglòfona que viu al nostre país. En canvi posem el crit al cel en quan es parla de ser tolerants i acostar-nos a les tradicions i costums de gent d’altres cultures que viu i treballa a la nostra terra. Què tindran uns que no tinguin els altres? Per ajudar a recuperar les nostres tradicions avui us ofereixo una sopa de castanyes, un fruit molt saludable i nutritiu que tradicionalment mengem torrat en aquella paella foradada.Ingredients per a 4 persones: 450 gr. de castanyes; 1 ceba; fonoll fresc; 50 gr. de mantega; 50 gr. de formatge fresc; 1 litre de brou de pollastre; nata líquida; pebre i sal. Per decorar: xampinyons, dauets de pernil salat...Preparació: Traiem la primera pell de les castanyes i les posem al foc amb aigua freda. Passats uns 20 minuts les traiem de l’aigua i els traiem la segona pell. Les tallem en trossets molt petits. També tallarem la ceba i el fonoll molt fins. Posem la mantega en una cassola; quan s’hagi fos, sofregirem les castanyes i la ceba durant uns 10 minuts, després hi afegim el fonoll i ho daurem tot uns minuts més. Posem a escalfar el brou de pollastre i quan estigui ben calent hi tirem el formatge fresc i li donem unes quantes voltes fins que es desfaci. Aboquem el brou dins la cassola on tenim el sofregit de castanyes. Rectifiquem de sal i pebre al nostre gust i deixem coure durant una mitja hora més. Uns minuts abans de servir-la hi afegim un mica de nata líquida. Podem posar dins la sopa uns “tropezones”, sofregint uns xampinyons i uns dauets de pernil salat.

Herència, encara?Salva Clarós

L’esser humà és l’única espècie viva que llega als seus successors el dret a la propietat. Però això té un límit. Pensem per exemple en la societat rural agrària de Rwanda. La terra és el recurs per a la supervivència, i passa de pares a fills, però cada generació ha de dividir el patrimoni familiar pel nombre de fills que té, que no sol ser poc. El resultat de les successives divisions ha arribat en l’actualitat a un límit: ja no és rendible, i en conseqüència la població es veu obligada a emigrar. Al Brasil, per la mateixa raó, i també degut a la caiguda del rendiment agrari del sòl, les famílies pageses que no emigren cap a barris de barraques a les ciutats, es veuen obligades a incendiar la selva per obtenir més sòl disponible. Però això també té un límit. El que els passa als joves rwandesos i als pagesos del Brasil permet anticipar que la pràctica de la transmissió patrimonial no és sostenible en el temps. Si definim el concepte fictici ppmm (patrimoni per càpita mitjà mundial) que seria igual a dividir el sòl disponible del planeta entre el nombre total d’individus, veurem que el ppmm disminueix en proporció a l’augment de la població. La població mundial s’ha duplicat en els darrers 50 anys. Això vol dir que el ppmm s’ha reduït en aquest mateix període a la meitat, i ho continuarà fent de manera progressiva i accelerada amb tendència a l’exhauriment. Aquest exercici especulatiu amb el ppmm, que és un concepte fictici inventat, ajuda a entendre algunes coses, però el problema de la transmissió patrimonial a casa nostra és més complexa.Aquí, el patrimoni augmenta sobtadament per efecte de l’acumulació de la riquesa especulativa i, com que aquest patrimoni es continua llegant d’una generació a una altra, a diferència del que passa a Rwanda on la transmissió del patrimoni de pares a fills acaba empobrint tothom, aquí la tendència és a acumular-se en poques mans, mentre la resta té veritable dificultat per accedir a aquell bé més elemental: la vivenda. Podríem dir que aquesta opció és més pragmàtica per més que injusta. Però no menys insostenible.Tenint en compte que una de les descobertes de la postmodernitat liberal és la consciència de l’individu enfront del col·lectiu, de la nissaga i de la tradició, caldria anar pensant, en coherència, en la desimbricació de la propietat heretada. L’hereu universal de l’home és l’home i no “un home” concret. Això potser faria replantejar com cada u administra en vida el seu patrimoni personal, i dinamitzaria potser de passada l’economia.

1�

E SCAMPAR TENDRESA. En aquesta societat de l’individualisme i la hipocresia, de l’ambició i la fredor, aniria molt bé que ens atrevíssim a escampar

tendresa. En la coneixença entre les persones, en el gest solidari, en l’amistat, entre pares i fills, en l’amor profund, en la sexualitat... la tendresa ens aporta proximitat i ens fa ser més feliços i donar més felicitat. Aquesta “afecció plena de dolcesa que hom sent envers algú” (segons queda definit al Diccionari de l’IEC) és la millor medecina davant d’aquest món. No entenc estimar un fill sense manifestar-li tendresa, no entenc que un amic o amiga pugui sentir caliu sense tendresa, no entenc una parella convivint sense expressar-se tendresa, ni entenc que es pugui fer l’amor de debò sense tendresa. Però hi ha qui estima molt i li costa exterioritzar-ho amb el gest. En canvi, la tendresa no té gènere ni edat, ni dóna motius per avergonyir-nos. O sigui que si voleu ser més feliços, no n’hi ha prou amb estimar i amb ser solidari: si us plau, sigueu tendres! Maria-Josep Hernàndez

E DUCACIÓ PER A LA HUMILITAT. No hi va haver ni treva estival. La persecució de la dreta política i eclesiàstica a l’assignatura

d’Educació per a la Ciutadania va sumar els reforços de “l’ex-Santa Inquisició” en ple mes d’agost. Concretament, els contraris a l’assignatura van rebre el suport del secretari de la Congregació de la Doctrina de la Fe del Vaticà, l’arquebisbe Angelo Amato, en la seva visita a Madrid. Això els va donar ales per tornar a posar el crit al cel (al seu cel) i preparar una nova ofensiva abans de l’inici del curs. Però molt soroll per res. La incidència de la crida a “l’objecció de consciència” ha estat mínima, encara que hagin aconseguit un ressò mediàtic desproporcionat. En fi, a veure si la jerarquia es posa a estudiar una mica d’”Educació per la Humilitat”. Serà bo per al conjunt de l’Església. Maria-Josep Hernàndez

Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades Puntades

T RACTAR PER IGUAL POBRES I RICS? Joan Herrera, que ha tornat a ser elegit per Iniciativa per Catalunya com

a cap de llista pel Congrés de Diputats, en una entrevista es venia a referir que si un govern, o cap de govern d´un partit anomenat d´esquerres tracta per igual a rics que a pobres deixa de ser d´esquerres.

Em va semblar una breu, senzilla, clara i exacta definició de l´esquerra. Avui s´ha posat de moda el discurs de l’aniquilació de la tensió i del llenguatge de “dretes i esquerres”. Se’ns fa difícil també definir i detectar pensament i actituds veritablement d´esquerres en un temps d´indefinicions, i de confusions sovint induïdes. Per això aquestes “perles” als mitjans són d´agraïr.

La frase del Joan Herrera denota que parteix de l´existència de rics i de pobres i del fet que hi ha conflicte d´interessos econòmics, de poder, culturals, i entre cosmovisions i orientacions sobre el viure ben diferents. Per tant si hi ha diferència i conflicte entre “rics i pobres”, des del poder polític, si s´autopercep d´esquerres, no es poden tractar per igual, ja que l´abisme entre uns i altres demana unes polítiques de compensació envers els pobres. El discurs del diputat contribueix positivament al pensament i a la reflexió, malgrat anar contracorrent.

Per altra banda, la actitud que trasllueix aquest pensament coincideix amb el tracte de favor del Déu de la Bíblia i de molts altres llibres religiosos, envers els més necessitats. Conflueix amb la voluntat de tantes persones, grups i comunitats que intenten construir un món més just i amb més pau, des del crit dels més pobres, des del protagonisme alliberador dels mateixos. Hauria de ser voluntat comuna també de tota la nostra església, que hauria d´estar al servei precisament prioritari d´aquesta proposta i en això malauradament encara tenim molt de camí a recórrer. Joaquim M. Cervera

Receptes Receptes

1�

D ESPRéS HAUREM DE CÓRRER TOTS (I TOTES). Estic llegint un llibre magnífic de Xavier Basurko, Historia de la Liturgia (en trobareu més informació

a l’Airejar d’aquest número). Partint de la litúrgia ofereix una bona perspectiva de l’Església catòlica i de com el missatge cristià original s’ha anat empolsegant i desempolsegant progressivament al llarg dels segles. M’ha cridat molt l’atenció veure com va costar fins al Concili Vaticà II que les celebracions es fessin en la llengua vernacla, amb uns arguments del tot surrealistes. Fins i tot Joan XXIII s’havia pronunciat en algun moment en contra. I ara (motus proprios a part, que difícilment progressaran gaire) seria impensable tornar al llatí. De vegades penso que tota aquesta jerarquia que ara es manifesta a favor de l’obligatorietat del celibat i contra l’ordenació de les dones, amb uns arguments igual de surrealistes que els de la llengua, un bon dia canviarà de parer. I aleshores tindran feina els capellans perquè no els obliguin a casar-se. I les dones perquè no les obliguin a ordenar-se. Som així. Que l’Esperit hi faci més que nosaltres! Mercè Solé.

P RIMERA COMUNIÓ. La “Primera Comunió” no és anar a catequesi, ni fer religió a l’escola, ni fer oracions a casa. ”Combregar” és

participar de les eucaristies de la comunitat que es troba els diumenges.

Figureu-vos que els pares tenen moltes ganes que el seu fill o filla sigui “anxaneta” dels Castellers. Què hauran de fer? Primer, cal que els agradi el món dels castellers, després caldrà anar als llocs on fan els castells, participar-hi... i el nen hi haurà de ser, anar a assajar, fer castells, i els pares també ajudar a fer el castell... i això no es fa pas només perquè el nen pugui fer d’anxeneta un sol dia, sinó que voldran que continuï fent castells una festa rere l’altra. Doncs, la “Primera Comunió” és semblant. Els pares s’haurien de preguntar: Per què han de fer la “Primera Comunió”? Serà la primera i l’última? O anem a missa regularment? Els familiars i convidats que vindran, alguna vegada van a missa? Estem disposats a participar de la celebració del diumenge? Si no heu anat mai a missa, si no aneu a missa, si no us plantegeu d’anar a missa... tampoc hi ha motiu de fer la “Primera Comunió”. Ramon Masachs

L A MEVA ESGLéSIA. Tinc dues Esglésies. Una de gran i una de petita; però ambdues són la meva Església. La gran

és la católica, apostòlica i romana; la que tot assegurant que és de Crist, no gosa dir-se cristiana, i té raó perquè ben poca cosa de Crist li queda. D’un regne que no és d’aquest món n’ha fet un estat terrenal, el papa es deixa dir “sant” sabent que només Déu és sant i “pare” quan Jesús va dir: no digueu a ningú pare perquè només teniu un pare, el del cel. És “mestre” infal.lible sabent que l’únic mestre és el Fill de l’home. El papa diu ser el servent dels servents i l’últim de tots, però té ministres, ambaixadors, governadors (bisbes) arreu del món, palaus i assalariats en les seves oficines; i mana sobre centenars de milions de consciències, ovelles sense bel i unes poques cabres lligades a la post i amb morrió posat. Però és la meva mare, m’ha infantat a la fe, m’ha fet conèixer Jesús.

I la petita església, amb cabres trescant els penya-segats de l’heterodòxia (que és la dòxia evangèlica, però), i les ovelles belant i pasturant en les fresques fondalades de les benaurances. Església que ve, cosa nova que el Pare està fent. Una església on els bisbes seran el que eren els apòstols, missioners de la Bona Nova, els preveres la gent de seny com el seu nom indica, i el sacerdoci serà retornat al Crist universal i tots els membres del seu cos místic en participaran. D’aquesta església en formo part, perquè en vull ser i no perquè me n’han fet, en sóc perquè maldo a seguir Jesús de Natzaret que no va ser moltó dòcil, sinó cabra rebutjada pels teòlegs i els sacerdots de la seva església, i en aquesta església de l’esperança, el trobo.

L’Esperit de Déu, que es va escapar per les finestres del Vaticà II, encara està lliure i no el tornaran a engabiar. Ell farà la nova Ésglésia, l’Església dels pobres, dels necis segons els homes, però savis segons Déu; l’Església de les benaurances retrobades, menys explicades potser, però vives i viscudes. Si he de triar em quedo amb aquesta, però em dol l’altra. Francesc Gimbernat

1�

Què són els sentiments? Oscar Brenifier. Il·lustracions de Serge Bloch. Editorial Edebé. Col·lecció SuperpreguntesEl regal més bonic i intel·ligent que ens han fet a casa darrerament és aquest llibre. Què són els sentiments? és un treball genial dirigit a infants i adolescents a fi que, compartint una estona amb els pares, aprenguin a pensar per ells mateixos sobre aspectes fonamentals de la vida. El llibre està dividit en sis capítols: Proves d’amor, Gelosia, Conflicte, Amor, Amistat i Timidesa. Cada capítol és una pregunta amb sis respostes diferents, que generen noves preguntes. L’objectiu no és trobar cap resposta encertada... sinó pensar per un mateix i ajudar a fer sorgir amb normalitat preguntes sobre els sentiments positius i negatius, i desenvolupar-ne la conversa i el diàleg. Com saps que els teus pares t’estimen? Estàs gelós dels teus germans i germanes? Et fa por parlar davant de la classe? És millor estar sol o amb amics? És bo estar enamorat? Per què et baralles amb els qui t’estimes? Us recomano el llibre, no només per a pares i fills. Al cap i a la fi, les grans preguntes que es fan els nostres infants són les mateixes que ens podem fer nosaltres... L’autor és doctor en Filosofia i ha treballat especialment en la pràctica filosòfica per a nens.

Les il.lustracions són genials. De la mateixa col.lecció trobareu també Què és la vida? i Què és el bé i el mal, també molt interessants. Maria-Josep Hernàndez

Per airejar el cervell

Eben, Ryszard Kapuscinski, Editorial Empúries, Barcelona 2006 L’edició original polonesa d’aquesta obra sobre l’Àfrica de bona part de la segona meitat del segle xx es va publicar el 2001, o sigui que el recull dels diversos capítols està fet amb una gran perspectiva; aquest gran periodista, nascut el 1932, va morir a principi d’aquest any 2007.Us recomano vivament la lectura d’Eben. Àfrica és una gran desconeguda. I el periodista ens l’acosta d’una manera àgil i rigorosa, amb informació de primera mà, fruit dels molts anys de viure a diversos punts del continent. I de viure-hi a prop de la gent, convivint-hi, lluny dels circuits turístics típics i tòpics.La colonització, l’accés a la independència, els governs, els exèrcits, les persones amb el seu tarannà, la vida quotidiana, els sentiments profunds, les massacres continuades i sovint ignorades, les olors, els colors..., res de tot això s’escapa de la mirada de Kapuscinski.

L’obra és un primer pas per conèixer Àfrica seriosament. La lectura d’aquest llibre ajuda a contextualitzar molt més la informació (poca) que ens arriba del nostre continent veí tan pròxim físicament. El continent d’origen de moltes persones que intenten tirar endavant vivint entre nosaltres. I llegir aquest llibre segur que també ens ajudarà a contextualitzar-los humanament.Ah, i si us vaga, busqueu informació sobre aquest interessant periodista i les seves obres. Poseu el seu nom al cercador i podreu espigolar, entre força informació, una bona entrevista que se li va fer el 2002 i altres articles sobre ell. Josep Pascual

Per airejar el cervell Per airejar el cervell Per airejar el cervell

Historia de la Liturgia. Xabier Basurko. Biblioteca Litúrgica 28. CPL, Barcelona 2006.Tot i ser un llibre “per a estudiosos” i de ser gruixudet (unes 700 planes), es llegeix molt bé i resulta una apassionant història, no només de la litúrgia, sinó de l’Església. Ajuda a entendre les distorsions que al llarg dels segles els cristians hem anat fent del missatge de Jesucrist i a aprofundir en el sentit de la nostra actual litúrgia. És un bon instrument de formació, sens dubte. Mercè Solé

1�

La fe de cada dia La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia - La fe de cada dia

Yo no sé si Dios existe, pero si existe, sé que no le va a molestar mi duda

Mario Benedetti

Jesús, els cristians, i la política (I)

Josep Lligadas

Comencem en aquest número una secció que voldrà ajudar a reflexionar sobre aspectes di-

versos del sentit i la vivència de la fe cristiana. I començarem parlant de fe i política. Amb una

constatació: a Jesús no li interessava gens l’acció política, ni creia que per mitjà de l’acció política

es pogués aconseguir una vida millor per a les persones.

Quan en parla, la seva anàlisi és demolidora: “Els reis de les nacions les dominen com si

en fossin amos, i els qui tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors...” (Lc 22,25; també

Mt 20,25 i Mc 10,42). Segons Jesús, tot govern és de per si despòtic, i a més, els qui l’exer-ceixen tenen el cinisme de pretendre que la

gent consideri que les coses que fan les fan pel bé del poble. Ni tan sols sembla creure en la

possibilitat que arribi aquell governant just que havien anunciat els profetes, el “rebrot legítim

de David, que defensarà en el país el dret i la justícia” (Jr 33,15), el Messies que “farà justícia

els desvalguts, sentenciarà amb rectitud a favor dels pobres” (Is 11,4). I quan la multitud que el segueix se’l volen endur per fer-lo rei, per-

què veuen en ell aquest Messies amb capacitat i ganes de treballar pel bé de la gent, la seva

reacció és fugir a la muntanya (Jo 6,15). L’únic moment en què Jesús reivindica aquesta condi-ció messiànica i a més ho fa de manera pública

i solemne, és en la seva entrada a Jerusalem poc abans de la passió (Mt 21,1-11; Mc 11,1-10; Lc

19,28-40; Jo 12,12-16): allà escenifica la profecia de Zacaries 9,9, que parlava d’un rei bo i humil

que entraria no a cavall, que és l’animal de la guerra, sino muntat en un ase, que és l’animal

del treball quotidià; però aquesta reivindicació ve precisament després d’haver anunciat diver-ses vegades que el seu messianisme es realitza-

ria per mitjà de la seva entrega personal fins a la mort; ell serà efectivament aquest rei bo, però no ho serà per mitjà de l’establiment de cap nou

sistema de poder...Per a Jesús, de fet, la manera de fer d’aquells que actuen en la gestió de la cosa pública, és exactament l’antimodel d’allò que han de fer els seus deixebles, i la imatge contrària d’allò

que ha de ser la seva comunitat: “Però vosaltres no heu d’actuar pas així...” (Lc 22,26; també Mt

20,26 i Mc 10,43). En definitiva, doncs, i dit amb llenguatge actu-al, Jesús “no creu en la política”. Jesús no sem-

bla pensar que hi pugui haver organitzacions socials i polítiques que siguin millors i altres de pitjors. Ell denuncia la injustícia, però no

proposa cap alternativa social que l’elimini o la redueixi. Sinó que el que proposa és que, en la

societat tal com està, cadascú es converteixi, de manera que la seva vida esdevingui un combat

contra la injustícia, contra la hipocresia, i contra tota mena de dolor i de mal.

I aleshores ve la pregunta. Si això és així, l’acció política que duen a terme els cristians, ¿no ha

de buscar cap fonament en l’evangeli? Evi-dentment que la resposta és que sí que li ha de

buscar. Però d’això en parlarem en el proper número.

El re

tall