1

L’ECONOMIA QUE VOLEM:

ECOSOCIALISTA, FEMINISTA, AMB TREBALL DIGNE

Document pel debat

1. Per un nou bloc social, per una alternativa ecosocialista Joana Agudo, Joaquin Sempere

1. Construir un nou bloc social i una nova democràcia com alternativa al capitalisme

2. Ofensiva neoliberal, ruptura del pacte interclassista 3. Una crisi ecològica i energètica amenaçadora 4. Una tragèdia: la dominació neoliberal 5. La transició cap a una economia verda 6. Com cal afrontar el creixement econòmic? Com lluitar contra l’atur? 7. Reduir el consum com a valor ètic i polític 8. Globalització capitalista i desigualtats: per una acció supraestatal 9. Com obtenir els recursos necessaris? La qüestió del deute públic 10. Una nova política territorial i de transport 11. L’economia social, el cooperativisme i altres embrions de futur: per una

economia al servei de les persones 12. Una societat sostenible amb perspectiva de gènere

2. Com fem la transició cap el postcapitalisme?

Joana Agudo, Dolors Comas d’Argemir, Xavier Farriols, Maria Freixenet, Jordi Ibáñez, Alfons Labrador, Joaquim Sempere, Lluis Torrens, Ernest Urtasun

Introducció Des de l’ecologisme, el feminisme i la democràcia econòmica Un objectiu essencial: redistribuir la riquesa i lluitar contra les desigualtats

Les nostres propostes estratègiques 1. La fiscalitat com instrument de redistribució 2. Fer una transició energètica cap a un model cent per cent renovable 3. Instaurar un model productiu sostenible i al servei de les persones 4. Generar ocupació i treball digne, amb una nova distribució social dels

treballs i del temps 5. Exercir control sobre les finances i crear una banca pública

2

6. Reconstruir els serveis públics i defensar els drets socials. Dur a terme un Rescat Social d’Emergència.

7. Construir la UE dels pobles, des d’una gran aliança ciutadana entre els pobles i regions que la conformen.

3

PER UN NOU BLOC SOCIAL, PER UNA ALTERNATIVA ECOSOCIALISTA1

Joana Agudo, Joaquim Sempere

1. Construir un nou bloc social i una nova democràcia com alternativa al capitalisme

Afrontem un període difícil per la gravetat i magnitud dels problemes que s’acumulen: crisi ecològica greu, capitalisme neoliberal hegemònic, població mundial creixent, canvi climàtic d’efectes imprevisibles, exacerbació de la conflictivitat a escala mundial. L’escassesa d’energia per l’esgotament de les fonts fòssils pot fer col·lapsar funcions vitals de les societats. L’economia de casino afegeix factors d’inestabilitat. Tampoc podem saber anticipadament amb quins ritmes es produiran aquestes amenaces, però sabem que són amenaces reals.

I sabem també que ens cal avançar segons algunes línies d’acció que semblen clares:

reglamentar l’economia per posar-la al servei de les persones,

reconèixer el dret al treball digne com l'eix central per reduir les desigualtats econòmiques i acabar amb l'atur i la pobresa.

restablir i ampliar l’estat del benestar i el sistema de drets socials i laborals,

descarbonitzar les activitats humanes per frenar el canvi climàtic,

passar a un model energètic totalment renovable,

reduir la petjada ecològica fins a fer-la sostenible,

construir una economia ecològicament viable i socialment integradora,

reconstruir una esfera pública de l’economia per poder planificar el futur segons criteris decidits democràticament.

El pacte social interclassista vigent durant la postguerra europea ja no funciona. Aquell pacte comportava una asimetria de poder a favor de l’oligarquia dels diners, la qual ha trencat el pacte sense contemplacions. El model socialdemòcrata de concertació ha quedat així tocat de mort, i això explica la deriva i decadència dels partits socialistes a tot Europa. Ara bé, per fer recular l’oligarquia cal reunir una força considerable, una unitat popular nova, un nou “pacte social” que mobilitzi organitzacions i moviments populars vells i nous per construir un bloc social consistent i sòlid, una nova majoria. La crisi del règim del 1978 indica que hi ha un potencial entre els pobles d’Espanya per construir un nou bloc social sobre bases polítiques diferents, que cal saber discernir i dur endavant. L’alçaprem fonamental per aquesta tasca és la democràcia. Però una

1 Document elaborat per encàrrec de la Fundació Nous Horitzons. Gener de 2015.

4

democràcia valenta, capaç de prendre decisions contra el gran capital i d’oposar-se en els fets als xantatges neoliberals. L’era del social-liberalisme s’ha acabat.

Els avenços tècnics i culturals haurien de fer possible un món pacificat amb oportunitats per a tothom i amb una expansió del temps disponible per al desenvolupament personal. Però l’acumulació indefinida de capital i de poder en poques mans no sols fa inviables les sortides constructives, sinó que ens encamina cap al desastre ecològic i civilitzatori.

Cada situació exigirà decisions que no es poden preveure en detall. El més determinant és tenir una població organitzada capaç de respondre amb decisions orientades cap a la solidaritat, l’equitat, la llibertat i la cohesió social. Més que fórmules concretes i detallades ens cal dotar-nos de principis ètic-polítics àmpliament compartits que inspirin l’acció social i política. Aconseguir-ho només serà possible (1) si guanyem la batalla dels valors, (2) si tenim una societat mobilitzada i articulada en tota mena de moviments i organitzacions i (3) si som capaços d’agrupar majories suficients per actuar amb força des de les institucions. L’acció des de les institucions representatives és important, i sovint determinant, i per això cal disposar d’una força d’esquerres verda i radical susceptible d’una unitat sòlida, que només pot ser unitat dintre de la diversitat i el respecte a les diferències.

Afrontem un enemic poderós, que uneix poder econòmic, polític i mediàtic. Però alhora feia temps que la població no estava tan mobilitzada i no era tan conscient de qui és l’enemic i de què és el que necessitem. Per això tenim l’enorme responsabilitat de construir la força capaç d’agrupar les energies populars per guanyar, a fi d’aturar la marxa cap al desastre. Qui obstaculitzi la unitat popular contraurà una greu responsabilitat.

¿En quin context ens trobem i a quins objectius aspirem?

2. Ofensiva neoliberal, ruptura del pacte interclassista

Ens trobem en un context marcat per la dominació i hegemonia capitalista neoliberal. Des de l’època dels governs Thatcher i Reagan, el neoliberalisme va anar imposant la seva hegemonia i, cap al 2007, va trencar de manera unilateral i agressiva el pacte social interclassista que a Europa occidental havia permès el sistema de drets laborals i socials i l’estat del benestar. S’imposen la desreglamentació de l’economia, la llibertat de moviments del capital, la privatització, l’especulació i la financiarització de l’economia. Els sous baixen i el treball es precaritza. Les interdependències de la globalització donen als beneficiaris del sistema un poder enorme per inhibir qualsevol sortida nacional a la crisi, i obliga les seves víctimes a resistir i lluitar buscant un marc geogràfic propici.

5

3. Una crisi ecològica i energètica amenaçadora

Aquest context econòmic i polític coincideix amb un context ecològic amenaçador. La petjada ecològica de la humanitat supera des de mitjans dels anys 80 la biocapacitat de la Terra i no para de créixer. És absolutament obligatori aturar i invertir aquesta tendència a fi d’assolir una petjada ecològica sostenible, objectiu que només es pot aconseguir a través d’una reducció dels impactes ecològics de la humanitat que comportarà decreixement de diverses activitats humanes. Un dels aspectes de la crisi de recursos que segurament es farà visible més aviat serà el de l’energia: ja hem superat el pic del petroli i comença l’esgotament de les fonts d’energia fòssils i de l’urani.

El context socioeconòmic i l’ecològic són inseparables: no es pot abordar amb èxit la lluita per la sostenibilitat ambiental sense fer retrocedir el poder del gran capital. L’impuls capitalista insaciable a l’obtenció de beneficis màxims a curt terme empeny l’economia cap a un creixement indefinit, sense cap consideració al benestar humà ni a la sostenibilitat ecològica.

Les TIC s’han convertit en eines de desreglamentació, i així en un instrument al servei del capital internacional per a superar l’acció dels estats i vulnerar els codis i regulacions establertes a nivell mundial. Aquest fenomen ha anat acompanyat d’una intensa i permanent campanya per aconseguir un domini hegemònic en els mitjans de comunicació. Alhora la gent del carrer i els moviments de protesta i resistència troben en les TIC una eina excepcional per comunicar-se i per teixir xarxes alternatives d’informació i organització que estan revolucionant les maneres de lluitar i de fer política.

4. Una tragèdia: la dominació neoliberal

La gran tragèdia de la nostra època és que s’hagi imposat amb tanta força la idea liberal del lliure mercat justament quan la intervenció pública i la planificació democràtica són mitjans indispensables per sortir de l’atzucac social i ecològic. No es pot confiar de cap manera que la solució vingui del gran capital ni del mercat.

El capitalisme global imperant es fonamenta en l’especulació com a mètode econòmic d’acaparament de la riquesa, amb augment constant de les desigualtats socials i societats cada vegada més polaritzades. Cal un canvi de model vers a una economia productiva sostenible capaç de produir la riquesa necessària per a la satisfacció de les necessitats de les persones i de garantir la preservació del medi ambient i els recursos naturals.

Per invertir la situació cal:

1. Reglamentar l’activitat econòmica, començant per les finances i lluitant contra l’especulació financera. No és acceptable que es facin negocis privats manipulant

6

diners: la banca ha de ser pública. Aquesta reglamentació ha d’incloure la desaparició dels paradisos fiscals i l’aflorament de tots els capitals que avui escapen a qualsevol control en el món, i la lluita contra l’evasió de capitals, la deslocalització d’empreses, el frau fiscal i la corrupció.

2. L’estat ha de ser el garant que permeti blindar els drets fonamentals de les persones: salut, educació, treball, alimentació i vivenda. Per això cal reconstruir un sector econòmic públic potent, basat en els sectors estratègics, com són, a més de la banca, l’energia, la gestió de l’aigua, les grans xarxes de transports i comunicacions i el control i garantia de la seguretat i la sobirania alimentària. Aquests sectors són massa importants i massa estratègics per deixar que els particulars en facin un negoci. L’emergència social i ecològica que vivim requereix inversions a llarg terme de rendibilitat no immediata, planificades segons criteris de benestar col·lectiu i de sostenibilitat, i això és incompatible amb un sistema dominat per minories a la recerca de beneficis elevats i immediats. A curt terme, la Constitució espanyola de 1978 ofereix, en el seu article 128, la possibilitat d’intervenció de les empreses privades per part de l’Estat en defensa de l’interès general. (Art. 128. 1. Toda la riqueza del país en sus distintas formas y sea cuál fuere su titularidad está subordinada al interés general. 2. Se reconoce la iniciativa pública en la actividad económica. Mediante ley se podrá reservar al sector público recursos o servicios esenciales, especialmente en caso de monopolio, y asimismo acordar la intervención de empresas cuando así lo exigiere el interés general.)

3. Les desigualtats socioeconòmiques no paren d’augmentar i el sistema aconsegueix legitimar-les. Aquest fenomen és en si mateix una injustícia inacceptable; però a més a més accentua la pèrdua de cohesió social i és també l’assassinat de la democràcia i de les llibertats polítiques: quan una minoria acapara la riquesa, segresta la capacitat de decisió dels governs i converteix els governants en els seus lacais.

En el procés de buidatge de la democràcia en els estats actuals la corrupció té una funció cabdal. Suposa la perversió del marc legal i dels principis establerts en les constitucions per la compra directa i sense embuts dels gestors públics per part dels interessos d’empreses, corporacions o lobbies econòmics. En aquest sentit Catalunya i Espanya suposen exemples significatius en el continent europeu.

4. L’eina més eficaç que a Europa hem conegut per pal·liar les desigualtats és l’estat del benestar, que ha posat sanitat, educació i protecció social a l’abast de tothom. Les minories privilegiades han emprès un atac contra aquesta conquesta privatitzant i mercantilitzant molts d’aquests serveis. És una prioritat absoluta recuperar els nivells de prestacions de l’estat del benestar de què el nostre país ha gaudit, i millorar-los. També és prioritari buscar formes noves per satisfer adequadament les dues altres necessitats bàsiques de les persones: alimentació i habitatge. Cal protegir l’agricultura familiar i local, organitzar la cadena alimentària en benefici dels seus dos extrems –productors i

7

consumidors— i no dels intermediaris oligopolistes. Cal una política d’habitatge que promogui molt més el lloguer, i en particular el lloguer social, i que reestructuri del tot el sistema hipotecari d’acord amb les lliçons d’aquests anys d’abusos per part de les grans immobiliàries i la banca.

5. Les desigualtats s’han disparat per la pèrdua de llocs de treball, pel retall de salaris, i per la desprotecció provocada pel retrocés de la negociació col·lectiva. Aquests atacs massius contra els drets socials dels treballadors assalariats han anat acompanyats de la falta de protecció a les cooperatives, els autònoms i les petites i mitjanes empreses. Cal recuperar els nivells de drets abans assolits i eixamplar el teixit productiu fora de l’hegemonia del gran capital nacional i multinacional. Per fer-ho, també ens cal un nou model econòmic.

5. La transició cap a una economia verda

La transformació de l’estructura energètica, productiva i de transport de les principals economies desenvolupades i de gran part de les emergents en el propers anys s'haurà de concentrar en el pas a una economia baixa en carboni, on el pes rellevant de la generació d’energia el tindran les fonts renovables i netes.

La posició des de 2009 de molts estats de l’OCDE ha estat la d'impulsar i posar en marxa ambiciosos projectes en els quals les inversions en infraestructures i R+D+i verda tenen un paper clau, amb la doble finalitat d’incentivar l’activitat productiva per a sortir ràpidament de l’actual situació recessiva i d’afrontar, des de posicions de lideratge, l’actual reestructuració productiva, orientada contra el canvi climàtic en un context mundial de recursos cada cop més escassos i cars.

Però aquest capitalisme verd promogut oficialment des de la UE no és la nostra opció. Per a nosaltres, l’economia verda integradora ha de cercar l’equilibri entre benestar econòmic, major cohesió social i millor conservació i ús racional dels recursos naturals que mantenen el nostre benestar i el de les generacions futures.

No és un simple ajustament entre sectors emergents i altres més tradicionals: inclou una millora ecològica en la forma de produir i de consumir per integrar els objectius de les empreses i la seva sostenibilitat mediambiental en termes no sols d’estalvi de materials i d’eficiència energètica, sinó també d’organització del treball i de la pròpia relació dels treballadors i treballadores amb l’empresa en la millora de la productivitat de tots els factors.

Tot aquests canvis han de fer-se en un marc de desenvolupament i enfortiment del diàleg i la concertació social, així com de la negociació col·lectiva, de forma que el resultat final sigui positiu en termes d’ocupació i d’equitat pel que fa a les condicions de treball i de salaris.

8

La tendència de l’economia verda haurà de ser guanyar en eficiència energètica i reduir el consum de matèries primeres i la contaminació. A tall d’exemples: en el sector de transport, la fabricació de vehicles elèctrics i híbrids, i els dedicats al transport públic; la rehabilitació energètica de l'habitatge; la industria agroalimentària lligada a la producció ecològica, i d’altres.

Tot això suposarà processos de reconversió industrial i laboral. En aquests processos els treballadors hauran de lluitar per la seva participació activa en la defensa tant dels objectius ambientals com dels llocs de treball, buscant el suport de les institucions i dels moviments i organitzacions de la societat civil.

El model d’organització empresarial ha de tenir en compte pràctiques que estimulin la implicació dels treballadors. En gran mesura les dificultats d’innovació tenen a veure amb l’existència d’estructures rígides a les empreses que consideren el treballador com una simple eina de treball. La formació permanent s’ha de considerar, en aquest context, una inversió i no una despesa.

A Europa el fort desenvolupament de les organitzacions ecologistes, de les associacions de consumidors, dels sindicats i d’altres agents de la societat civil és el que ha de permetre un gran pacte social que impulsi els canvis que han de produir-se i que generi una economia més governable i sostenible, socialment i mediambientalment, quelcom impensable en els anteriors processos, on les decisions empresarials –guiades per criteris no socioecològics sinó de maximització dels beneficis— eren les que determinaven i determinen encara totalment els canvis tecnològics i productius.

La innovació tecnològica lligada al territori és totalment consubstancial a l’economia verda, i ha de rebre un major impuls financer, públic i privat. Caldrà lluitar per introduir clàusules socials i ambientals en el comerç internacional a fi d’impedir el doble dumping. És essencial associar la societat civil en tot el procés de transició a l’economia verda i aconseguir una gestió participativa per reduir al màxim la resistència i els possibles efectes negatius que tota transformació comporta.

6. Com cal afrontar el creixement econòmic? Com lluitar contra l’atur?

La part més clarivident de l’establishment empresarial i polític ha comprès que cal introduir criteris de sostenibilitat ambiental en l’economia. Però allò que el capitalisme verd guanya pel cantó de l’estalvi i l’eficiència, ho perd amb l’ampliació de l’escala de les activitats humanes, ampliació a la qual no pot renunciar. En altres paraules: el “capitalisme verd” ens porta igualment a l’abisme, retardant només el desenllaç. L’alternativa és una economia sostenible, sense creixement dels impactes humans –la petjada ecològica— sobre la Terra, impactes que ja han superat els límits raonables i ens encaminen cap al col·lapse si no reaccionem a temps. Quan es parla d’aturar el

9

creixement, d’adoptar el creixement zero o el decreixement, s’està dient que la petjada ecològica ja és excessiva i cal que es redueixi fins a nivells sostenibles que facin possible la continuïtat de la vida humana civilitzada per temps indefinit.

S’ha divulgat àmpliament la idea injustificada segons la qual només si creix l’economia es creen llocs de treball. En una economia sense creixement caldrà continuar cultivant la terra i fabricant aparells de tota mena. Caldrà que es produeixi any rere any l’excedent que faci possible alimentar tota la població, dotar-la de béns i serveis, amortitzar les inversions i estalviar per fer front a eventualitats imprevistes. Per obtenir tot això no cal augmentar la petjada ecològica: només cal un aprofitament raonable dels recursos. A l’interior d’aquests límits, es poden crear noves empreses, endegar noves activitats, llençar nous productes al mercat, etc. Això vol dir que es poden generar els llocs de treball que facin falta.

Afirmar que el creixement econòmic indefinit és insostenible no equival a dir que res no pot créixer. En la transició a una economia verda creixeran el sector de les energies renovables o l’agricultura ecològica. Ara bé, la sostenibilitat ecològica només serà possible si la producció agregada manté la demanda de recursos materials i energètics per sota d’un determinat llindar.

L’existència de llocs de treball suficients i de qualitat no depèn de si hi ha creixement o no de l’economia: només depèn dels drets dels treballadors i de la seva força negociadora. No es poden crear llocs de treball a qualsevol preu, com, per exemple, agreujant la degradació ecològica.

En un moment que els drets laborals han retrocedit enormement, és lògic que els treballadors i els seus sindicats s’inquietin quan el creixement disminueix o s’atura, perquè això implica, efectivament, pèrdues de llocs de treball. Però la solució no és donar suport a un creixement econòmic indefinit, sinó lluitar pels drets del treball enfront dels drets del capital i per polítiques industrials consensuades que reactivin l’economia i creïn llocs de treball sense augment de la petjada ecològica.

La transició a una economia verda requerirà una reconversió industrial i una corresponent reconversió laboral. Garantir que aquestes reconversions es facin en benefici de la població treballadora i amb una generació neta de llocs de treball serà una tasca essencial dels treballadors i de les seves organitzacions. Hi ha motius per a l’optimisme: una transició a una economia verda fa preveure –segons nombrosos estudis sindicals europeus— un augment, i no una disminució, dels llocs de treball. En particular, la indústria de les energies renovables requereix prop del triple de llocs de treball –en relació amb la potència instal·lada— que la de les energies convencionals. La transició energètica pot ser l’ocasió ideal per un programa d’inversions massives que reactivi l’economia i generi molta ocupació, reabsorbint una part de l’atur, en un sector que satisfà una necessitat essencial i que, per tant, representa un mercat segur i llocs de treball no deslocalitzables.

10

¿Com podem imaginar avui el pas a una economia verda, que funcioni consumint menys recursos naturals i causant menys contaminació i menys degradació irreversible del medi?

Veiem-ne alguns exemples.

A. Substituir petroli, carbó, gas i urani per l’aprofitament d’energia renovable és un pas de gegant cap a una reducció de la petjada ecològica. Deixaríem d’extreure del subsòl unes quantitats ingents de recursos minerals i d’emetre al medi masses enormes de contaminants. Aprofitaríem energies lliures i gratuïtes que la natura ens proporciona abundantment. (La despesa anual en combustibles fòssils, mesurada en diners, puja aproximadament a 10.000 milions d’euros a Catalunya, 50.000 milions a Espanya i 500.000 milions a la UE.)

B. Desterrar l’obsolescència provocada de les nostres indústries faria que els aparells duressin més temps i el consum de recursos naturals disminuís.

C. Fabricar aparells i components de manera que es poguessin reparar en cas d’avaria estalviaria recursos.

D. Compartir o llogar objectes (vehicles, electrodomèstics, maquinària industrial…) en comptes de comprar-los cada usuari permetria obtenir els mateixos serveis amb una despesa social molt inferior.

E. Reciclar objectes usats, o components o materials d’aquests objectes, permet disposar de materials que no cal extreure del subsòl.

En una transició d’aquest estil, el balanç entre llocs de treball perduts i llocs de treball novament creats és impossible de fer a priori, però cal tenir present que el repartiment del treball social depèn en última instància de decisions polítiques i de la correlació de forces entre les classes socials. Una línia de solució és aplicar el principi de “treballar menys i millor per treballar tothom”.

7. Reduir el consum com a valor ètic i polític

Viure amb quantitats menors de recursos naturals, implica, també, una reducció del consum d’objectes materials. Ho vulguem o no, aquest és el destí que ens espera, sobretot si tenim present que compartim el món amb societats molt pobres –i amb una petjada ecològica molt baixa— que esperen la seva oportunitat per viure dignament. ¿Vol dir això que estem abocats a viure pitjor que durant l’època “daurada” de l’abundància capitalista? No. Malbaratem quantitats desmesurades de recursos que no ens proporcionen satisfacció però que deterioren irremissiblement els pressupòsits de la vida humana sobre la Terra. ¿Quin sentit té prolongar aquest malbaratament que, d’altra banda, ens porta al suïcidi col·lectiu? Per racionalitzar el consum de recursos naturals i

11

avançar cap a la sostenibilitat cal transformar el metabolisme de les nostres societats, és a dir, les seves interaccions amb el medi natural.

¿Per què des de l’esquerra critiquem les polítiques austeritàries de la troika si creiem que és bo reduir el consum? Perquè no estan en absolut orientades a la sostenibilitat ambiental, sinó a recompondre i augmentar la taxa de beneficis del capital. Amb aquesta austeritat la gent és més pobra, però el sistema de producció i consum continua sent nociu per al medi ambient i els recursos naturals. Si en comptes de l’actual sistema de calefacció / refrigeració dels edificis basat en les energies fòssils i l’urani disposéssim d’un sistema basat en energies renovables (termosolar, fotovoltaica, minieòlica, geotèrmia i bon aïllament tèrmic), la pobresa energètica no existiria o quedaria reduïda a un mínim, perquè caldria gastar només en manteniment, no en combustible.

Les nostres societats hauran d’assumir tard o d’hora una reducció del consum de recursos naturals i una disposició a la frugalitat. Si no ho fan voluntàriament i de manera planejada i previsora, ho hauran de fer a la força i desordenadament. O ens repartim equitativament les càrregues (i una transició així pot resultar una aventura col·lectiva estimulant, que fomenti la satisfacció personal, la solidaritat i la cohesió social); o deixem que les coses segueixin com fins ara, la qual cosa pot desembocar en lluites insolidàries de tothom contra tothom.

8. Globalització capitalista i desigualtats: per una acció supraestatal

Amb la desreglamentació neoliberal, l’oligarquia dels diners eludeix la seva funció social i els seus deures fiscals deixant l’estat sense recursos i fent que la major part de la càrrega fiscal recaigui sobre la gran massa dels treballadors i de les classes mitjanes. Amb la deslocalització i l’erosió dels drets laborals, a més, genera un atur insuportable acompanyat de la reducció del nivell d’ingressos de la població en general.

Aquestes qüestions no es poden abordar amb èxit en un sol país. Per això cal buscar des de Catalunya un àmbit supranacional i supraestatal, que en el nostre cas no pot ser cap altre que el de la Unió Europea. Cal una legislació a nivell europeu, l’harmonització fiscal i la lluita efectiva (i no hipòcritament verbal) contra els paradisos fiscals, però aquests objectius topen amb una Unió fortament empresonada en una xarxa de tractats d’inspiració neoliberal, aplicats per una Comissio Europea i un Consell i un Parlament europeu governats per forces conservadores. Per això ens cal impulsar i reforçar una lluita supraestatal de totes les forces de l’esquerra radical i de l’esquerra verda per transformar el marc normatiu de la Unió.

La UE ha establert un mercat únic i una política monetària comuna amb moltes desigualtats entre països, regions i grups socials . No ha estat capaç d’avançar en la cohesió territorial i social que fonamenta i declara la seva Constitució, i amb la crisi

12

s’ha fet co-responsable, amb els governs nacionals, d’haver aprofundit encara més les diferències. Cal una nova política econòmica, social i mediambiental radicalment diferent a nivell europeu i nacional.

9. ¿Com obtenir els recursos necessaris? La qüestió del deute públic

¿D’on sortiran els diners per a les polítiques que propugnem?

D’una banda, com ja s’ha dit, dels canvis en la fiscalitat –incloent-hi la lluita contra els paradisos fiscals— i de la correcta utilització dels fons europeus. Però també han de sortir de l’impagament de la part del deute exterior que resulti il·legítima en virtut d’una auditoria ciutadana per la qual ens comprometem a lluitar. És prou conegut que, malgrat els abusos i les males pràctiques de molts polítics i gestors públics a Espanya, Catalunya inclosa, el deute públic era dels més baixos d’Europa abans que el crac bancari de 2007 i 2008 portés a rescatar els bancs privats amb diner públic, transformant en públic el que era un deute privat. Amb aquest rescat dels bancs l’estat espanyol s’ha trobat amb un deute públic desmesurat que ha començat a pagar amb les retallades de la despesa pública.

Proposem, per tant, que es replantegi a fons la situació econòmica de la UE, que es cancel·li el deute públic injustificat dels països més endeutats (que són sobretot els del Sud d’Europa) i que es prenguin mesures urgents per reactivar l’economia d’aquests països, condició, d’altra banda, per pagar el propi deute. I des de Catalunya i Espanya proposem que es reestructuri el deute extern i s’accepti una quitança raonable. ¿Per quina lògica els cabals públics han de pal·liar la temeritat de negocis que han buscat taxes de benefici exagerades assumint riscos mal calculats?

10. Una nova política territorial i de transport

El transport de persones i béns consumeix avui a Espanya aproximadament la meitat de tota l’energia consumida al país. L’escassesa d’energia i el canvi climàtic obligaran a posar racionalitat en aquest desgavell i a reduir la necessitat exagerada de transport. Caldrà incrementar l’autosuficiència territorial en energia i alimentació, orientar l’economia cap a mercats de proximitat i probablement canviar molts hàbits lligats a desplaçaments innecessaris. Tot això exigirà polítiques territorials integrals que augmentin la resiliència de les petites unitats geogràfiques, com la comarca.

13

Aquest model territorial –que pot inspirar-se del moviment dels “municipis en transició”— desplegarà tot el seu potencial participatiu amb l’enfortiment de la democràcia local. Els municipis han de jugar el paper de cèl·lula elemental del teixit social de cara a situacions que facin aconsellable la màxima autosuficiència en qüestions com l’alimentació, l’energia, l’ensenyament bàsic i l’assistència sociosanitària primària, potenciant les ciutats mitjanes.

Les ciutats grans han estat aquests darrers anys espais d’acumulació de capital i de mercantilització, tant pel que fa a l’habitatge com a d’altres facetes de la vida urbana. Cal retornar-ne l’ús i la gestió als seus habitants, enfortint-hi la democràcia participativa. Les ciutats no deixaran de ser centres de dinamisme polític, cultural, científic, etc., com ho han estat des dels orígens de les civilitzacions. Caldrà que en la lluita per la sostenibilitat ambiental les ciutats donin respostes adequades als reptes nous, en particular a desenvolupar esquemes d’autosuficiència (parcial) en matèria d’alimentació, energia i producció de proximitat, entre altres, per poder aconseguir un bon metabolisme amb la natura i una elevada resiliència davant de les amenaces de la crisi ecològica. En certa manera, es tracta de donar resposta, amb els reptes d’avui i amb les tècniques d’avui, a la vella aspiració socialista de “superar el divorci entre el camp i la ciutat”. Els sistemes moderns de captació d’energia i de comunicacions –per citar dos exemples significatius— il·lustren les possibilitats per avançar cap a models de ciutat alhora ecològicament viables i susceptibles de conservar i desenvolupar la riquesa d’interaccions humanes i d’intercanvis culturals que caracteritzen una civilització i que sempre han crescut a les ciutats.

Més enllà de les polítiques territorials, és evident que caldrà passar a un transport no consumidor d’energies fòssils, a vehicles moguts per electricitat o hidrogen obtinguts amb energies renovables, i fomentar els desplaçaments a peu i en bicicleta sempre que sigui possible, i també el transport col·lectiu i el transport públic.

Un teixit urbà adequat s’ha de complementar amb un desenvolupament rural saludable, amb vista a un model territorial equilibrat. El medi rural hauria de comptar amb al·licients per fer possible l’assentament d’una població suficient al camp, no sols dedicada a l’agricultura, la ramaderia, l’aprofitament forestal o la pesca, sinó també a una indústria dispersa pel territori.

11. L’economia social, el cooperativisme i altres embrions de futur: per una economia al servei de les persones

Des del segle XIX hi ha hagut intents de crear empreses pròpies dels treballadors, les cooperatives. Les cooperatives tenen una superioritat moral i social sobre les empreses privades capitalistes: els treballadors en són els propietaris i per tant tenen el poder de decisió. No hi ha explotació. El poder recau en l’assemblea de socis-treballadors, on

14

cada persona té un vot independentment del capital aportat. En una crisi com l’actual, en què el gran capital prefereix els beneficis elevats i immediats de les operacions financeres i es retira de l’economia productiva, els treballadors estan reconstruint un teixit productiu que el capitalisme abandona. En una democràcia com la que proposem, cal facilitar el desenvolupament del cooperativisme i donar suport a un sistema de crèdit que les afavoreixi. Les cooperatives no són immunes al fracàs. Però juntament amb el control obrer a les empreses privades i públiques, representen un model de referència per impulsar la democràcia econòmica al lloc de treball.

Caldrà impulsar l’economia social. L’anomenada economia social inclou les cooperatives, però també entitats sense afany de lucre que satisfan necessitats individuals o col·lectives i eviten riscos d’exclusió social de certs col·lectius vulnerables. Sovint aquestes entitats col·laboren amb les administracions públiques i resolen problemes de manera més satisfactòria i menys burocràtica.

A part del cooperativisme i l’economia social, actualment proliferen iniciatives econòmiques al marge del sistema, microexperiències basades en valors solidaris i respectuosos del medi ambient, que apleguen multitud de joves a la recerca d’alternatives de vida més satisfactòries. Es tracta de possibles embrions de futur que cal afavorir.

12. Una societat sostenible amb perspectiva de gènere

La igualtat de drets entre dones i homes en el nostre país ha fet progressos importants, però necessita una vigilància permanent per seguir avançant i no fer passos enrere. La persistència de la violència masclista i de l’assetjament en l’àmbit privat, a l’empresa i a la societat indica que el camí no és fàcil, i que sovint el mascle no sap adaptar-se a una evolució que posa en qüestió el seu poder o, simplement, el seu rol tradicional. Cal lluitar-hi amb una legislació penal adient, però també amb la promoció d’una nova mentalitat.

El feminisme no només ha lluitat per la igualtat de drets, sinó també per una subversió de valors com poder, violència, desmesura i jerarquia imposada, valors lligats normalment a la dominació masculina en quasi totes les societats civilitzades i que han aparegut o reaparegut amb la crisi. Un dels principals reptes de la nostra societat es ajudar a aquesta subversió de valors també entre aquells sectors de persones immigrades on les dones estan sotmeses de manera que recorda temps passats en el nostre país.

La incorporació de la dona al món laboral ha estat el primer pas per conquerir la seva autonomia i independència personal. Malauradament, el model de creixement imposat

15

pel mercat, també a les dones, està lluny d’un model d’economia especialitzada en empreses d’alt valor afegit, atorgadores de benestar i seguretat laboral, demandants de personal format i qualificat. De fet, existeix una relació directa entre precarietat i gènere, i és visible en els sectors que es feminitzen.

A més, calen altres canvis: l’alternativa ha de ser la incorporació d’homes i dones per igual a totes les esferes del treball social, a tots els sectors, en totes les categories

professionals i en tots els àmbits de decisió. A hores d’ara la dona no està prou o gens present en molts sectors, especialment en tots aquells de caràcter tecnològic i industrial que estan cridats a jugar un paper fonamental en l’economia verda.

Una greu conseqüència de les polítiques d’austeritat ha estat l’empitjorament de les condicions de vida i treball de les dones, que han patit directament l’atur i s’han vist sovint obligades a reprendre tasques en l’àmbit familiar d’atenció a les persones –gent gran, malats, infants— que en el passat immediat començaven a estar cobertes en les prestacions o el serveis socials. Aquesta situació, combinada amb la reducció salarial i l’atur, ha tingut com resultat un augment important de l’atur femení, en especial entre les dones de classe treballadora, i el seu empobriment. S’han perdut llocs de treball en el sector de serveis, especialment el de serveis a les persones, que es on, en un repte de futur, cal consolidar una economia que permeti professionalitzar i reconèixer socialment aquest treball de qualitat. És un sector intensiu en treball, poc intensiu en consums energètics i materials i amb llocs de treball no deslocalitzables.

Per tal de fer sostenible la feminització de l’economia com avenç social, cal una distribució equitativa de les tasques a la llar, unes mesures en l’àmbit laboral que permetin conciliar la vida professional i la vida personal i, finalment, però no menys important, una inversió en polítiques socials que puguin garantir els drets de les persones a l’educació, a la sanitat i als serveis socials sense que aquests costos recaiguin en les famílies i en les dones especialment.

La sortida de la crisi vers una societat ecològicament sostenible portarà a noves polítiques dels temps (temps de vida familiar i personal, temps de treball remunerat i no remunerat, etc.) i requerirà també una organització radicalment diferent de la manera de viure i de consumir, de comprar i reciclar, de treballar i produir, d’entendre l’oci i les relacions personals. En aquest repte la igualtat de gènere és no només indispensable, sinó que ha d’anar acompanyada del desenvolupament d’una perspectiva feminista que projecti aquests valors, compartits per homes i dones, al conjunt de les relacions polítiques, econòmiques i socials necessàries per assolir aquesta nova societat.

16

COM FEM LA TRANSICIÓ CAP EL POSTCAPITALISME?

Joana Agudo, Dolors Comas d’Argemir, Xavier Farriols, Maria Freixenet, Jordi Ibáñez, Alfons Labrador, Joaquim Sempere, Lluis Torrens, Ernest Urtasun

Introducció

Des de l’ecologisme, el feminisme i la democràcia econòmica

Les energies socials i polítiques avui presents en la nostra societat ofereixen l’oportunitat de qüestionar els dos grans fonaments en què es basa el sistema actual: el capitalisme i el productivisme sense fre. Si bé fa uns anys la principal contradicció del sistema enfrontava el capital contra el treball, avui també enfronta el capital contra la vida, degut a la destrucció ecològica i a l’erosió de la reproducció social. La transició cap a l’alternativa ecosocialista requereix noves majories i el protagonisme ciutadà. Aquesta lluita ha de fer-se a tots els nivells, des de l’escala local a la internacional.

La Unió Europea és un marc d’acció política que permet superar les fronteres dels Estats i tenir la força suficient per combatre l’actual desregulació econòmica i financera. Però això no es pot fer des del funcionament autoritari d’una UE que posa els tractats al servei del sistema financer i de l’oligarquia depredadora dels pobles i dels ecosistemes, incrementant la pobresa i les desigualtats socials i també generacionals. Per aquesta mateixa raó rebutgem un Tractat Transatlàntic (TTIP), que pretén enfortir les grans corporacions, afeblir la regulació ambiental i privatitzar la sanitat i educació públiques. I ens sentim solidaris amb els pobles dels Sud en la seva lluita contra els grans poders econòmics i financers, entenent que el nostre nivell de vida i de consum no ha de formar part de la seva opressió.

Necessitem una transformació radical de l’actual sistema, injust i depredador, i només serà radical si és profundament democràtica i torna la sobirania al poble. Tres principis generals guien aquesta transformació: la democràcia econòmica, l’economia ecològica i l’economia feminista.

1) Democràcia econòmica. La coherència i la justícia ens indiquen que si la democràcia està justificada en el govern de les institucions polítiques, també hauria d’estar-hi en el govern de l’economia. La democràcia econòmica només pot fonamentar-se en els principis d’igualtat d’oportunitats i posicions en relació a la propietat i el treball. No hi ha democràcia si la propietat està mal distribuïda, si els béns comuns estan en mans privades, si hi ha grans desigualtats. Cal denunciar l’opressió de classe que pateix la majoria de població i la major opressió de les

17

persones immigrades. El model econòmic que defensem està basat en l’eficàcia de la justícia social i el protagonisme dels treballadors i treballadores.

2) Economia ecològica. Sabem que no podem continuar fonamentant l’economia en la destrucció dels recursos. Sabem que cal protegir els nostres béns comuns, el clima i la biodiversitat, cosa que no farà el mercat i que cal una reconversió de l’actual sistema productiu cap a una economia que recuperi l’equilibri ecològic. Això requereix d’un gran esforç, però cal destacar que aquest esforç no és superior al que han hagut de fer les empreses per adequar-se a la revolució de les TIC, i l’han fet. La clau està en el convenciment de que és millor invertir en els canvis cap a una economia ecològica que haver de suportar el cost de destruir els ecosistemes (un cost incalculable, doncs ens hi va la supervivència).

3) Economia feminista. Proporciona un profund qüestionament del discurs econòmic convencional, que oculta bona part del sistema que aguanta la lògica mercantil. La metàfora de l’iceberg és molt significativa al respecte: flotant sobre la superfície visible, hi ha tot el que anomenem sistema econòmic que inclou el treball remunerat i els guanys mercantils i financers, mentre que a sota, i amb un volum molt més gran, trobem tot el conjunt de processos necessaris per al manteniment de la vida, tant a nivell econòmic (treballs de cura) com ecològic (activitats relacionades amb el medi ambient) i social (treball voluntari, participació en la vida pública). La cura esdevé així una categoria política, de la mateixa manera que ho és avui l’ecologia i el bé comú.

L’ecologisme ens ha fet conscients de què els recursos són limitats, i que el productivisme sense fre no porta més que a la destrucció dels recursos i a una major explotació dels pobles i col·lectius empobrits i no a un increment del benestar. L’economia al servei de les necessitats és una economia estacionària, que recuperi l’equilibri ecològic, garanteixi una distribució justa i prioritzi la qualitat de vida.

El feminisme, ens aporta la necessitat de revertir prioritats i canviar l’enfocament en torn a aquests temes. Ens destaca la importància de la vida i de la reproducció social, sense la qual no es poden dur a terme les activitats productives. Mostra el valor dels treballs que s’efectuen fora del mercat, revela la centralitat dels treballs de cura i exigeix una redistribució de les activitats entre homes i dones basada en els principis de la igualtat i la justícia social.

L’altre gran tradició que ens inspira és la de les lluites socials que des dels principis de la justícia i la igualtat aconseguiren importants progressos per al benestar social. Reivindiquem els valors d’esquerra, perquè continuen tenint plena vigència i sentit, i els reivindiquem des de la síntesi entre l’ecologisme, el socialisme i el feminisme. Tenim necessitat d’un projecte de societat alternativa al capitalisme. El nostre horitzó és l’emancipació i el progrés, amb la desaparició del saqueig de recursos, de l’acumulació per desposessió i de l’explotació humana.

18

La transició cap a una alternativa postcapitalista ecosocialista es sustenta en el paradigma de l’interès general de la humanitat, fonamentat en la democràcia, la igualtat social, la laïcitat, l’ecologisme i el feminisme. Cap persona ha d’estar sotmesa a la força de l’oligarquia, del dogmatisme o del patriarcat. Cal preservar els ecosistemes perquè són els que fan possible la vida humana. Cal trencar l’abús del capital respecte al treball, desenvolupar el treball digne, l’economia social i solidària, l’autogestió. Rebutgem frontalment la corrupció resultant de l’abús del poder polític i econòmic. Volem una economia política al servei dels progrés humà, una economia al servei de les necessitats humanes.

Aquesta transformació només serà possible si tota la ciutadania s’hi implica. Necessitem un canvi cultural i noves iniciatives polítiques. Hem d’aprendre de les múltiples iniciatives de resistència i alternatives que estan sorgint a la nostra societat (lluites per la qualitat dels serveis públics i l’accés a l’habitatge, bancs del temps, cooperatives, banca ètica, etc.). Hem de guanyar la batalla cultural des de l’educació popular i la descolonització dels nostres imaginaris. I per això hem de combatre la penetració de la lògica mercantil i la financiarització en les nostres vides, que ens ha portat cap a un consum creixent i dòcil, sotmès als dictats del productivisme, del sexisme i de les modes, i estimulat per les entitats creditores. La iniciativa política suposa sumar tots els sectors que estan a favor de recuperar el protagonisme ciutadà en favor d’una societat justa, on tothom trobi el seu lloc i pugui viure amb dignitat. Els nostres enemics són els poders econòmics i polítics que actuen en funció dels seus interessos particulars. I per això necessitem una gran aliança ciutadana, la convergència de totes les lluites, construir un gran bloc social que ens doni força.

Les grans desigualtats existents avui arrelen en el fet que una minoria acapara una part totalment desproporcionada dels recursos productius, obligant a la majoria de la població a treballar per aquesta minoria a canvi d’un salari. És l’acumulació per despossessió, en paraules de David Harvey. Per això, la manera més radical i sòlida de lluitar per la igualtat és ampliar el sector públic de l’economia (especialment en la gestió dels béns comuns, els recursos naturals i la banca) i l’economia social i solidària, basada en la propietat cooperativa dels mitjans de treball. En l’esfera del consum, la manera que ha tingut més èxit per lluitar per la igualtat ha estat l’estat del benestar, en la mesura que desmercantilitzant els serveis que presta, els posa gratuïtament a l’abast de tothom, independentment dels seus ingressos.

Un objectiu essencial: redistribuir la riquesa i lluitar contra les desigualtats

L’acumulació de la riquesa en poques mans comporta la concentració del poder econòmic i polític en uns pocs individus. Per això la lluita per la democràcia és avui la lluita contra la desigualtat. Cal posar el combat per la igualtat en el centre de les

19

polítiques d’esquerres en oposició a les polítiques neoliberals generadores de desigualtats.

Els augments de les desigualtats han estat resultat directe de les polítiques desfiscalitzadores, que han afavorit clarament les rendes més elevades i els grans grups empresarials. La pèrdua de progressivitat en el conjunt del sistema fiscal, les pràctiques retributives dels directius de les empreses i la proliferació de negocis altament especulatius, mostrat amb l’increment explosiu del pes de la banca a l’ombra, entre d’altres, han contribuït a l’augment de la desigualtat, en un context d’aplicació de polítiques neoliberals, en què els grans poders econòmics han comptat amb la complicitat dels estats i s’han beneficiat de la globalització i la hiperfinanciarització.

En els darrers anys, això s’ha vist agreujat com a conseqüència de les polítiques d’austeritat aplicades pels governs conservadors a Catalunya, l’Estat espanyol i la Unió Europea. Les polítiques d’austeritat emanades de la Unió Europea han tingut una afectació més gran en els països del sud, però en el cas de Catalunya han comptat, a més, amb governs molt favorables a la seva aplicació. Això explica perquè les desigualtats han crescut de forma més intensa al nostre país. Cal recordar que en els anys previs a la crisi, els nivells de desigualtat a Catalunya eren inferiors a la mitjana europea i que ara han passat a situar-se per sobre.

La crisi no s’ha repartit de forma equitativa i l’ajust s’ha concentrat en les rendes del treball mentre s’han incrementat de forma extraordinària les rendes del capital. Això ha comportat que les pèrdues s’acumulin en els sectors de les rendes mitges i baixes mentre que es produïa una concentració de rendes en la població més rica.

Un dels factor determinants del creixement de les desigualtats ha estat la caiguda de l’ocupació i la devaluació salarial com a conseqüència de la reforma laboral. L’atur ha empobrit milions de treballadors i treballadores, però també les retallades socials que han fet caure el pes de la despesa social i s’han acarnissat amb la població més vulnerable. Cal dir que l’explosió de l’atur a Catalunya i a Espanya s’ha degut a l’explosió de la bombolla immobiliària, un model productiu absolutament inviable, tant econòmicament com ambientalment, basat en l’endeutament intern i extern, la depredació del territori, l’especulació i el frau fiscal.

La pobresa ha crescut de forma intensa i la quarta part de la població catalana es troba avui en situació de risc de pobresa i/o exclusió social. Augmenta el nombre de llars on tots els seus membres estan a l’atur i han augmentat també els casos en què les pensions de la gent gran resulten essencials per a la subsistència de les famílies. La pobresa infantil s’ha incrementat dramàticament, i els informes d’UNICEF mostren que un 20% dels infants es troben exclosos de les oportunitats que la societat considera normals. Les desigualtats més importants es generen en les primeres etapes de la vida i tenen conseqüències negatives a llarg termini.

20

S’ha incrementat la bretxa salarial entre homes i dones (les dones cobren un 20% menys de mitjana), i com a resultat de la caiguda de salaris i de l’increment de l’ocupació a temps parcial involuntària perquè no es troba altra feina ha aparegut un nou col·lectiu de treballadors i treballadores pobres que tot i tenir ocupació obtenen uns ingressos per sota del llindar de la pobresa. La pobresa laboral i la pobresa social van associades.

Les persones joves estan particularment afectades per l’atur i la precarietat laboral la qual cosa està provocant una fractura intergeneracional. La manca de feina i d’expectatives ha disparat l’emigració de persones joves a l’estranger, entre elles algunes de les més ben formades i que haurien de contribuir al canvi del model productiu.

Amb tot, les persones immigrades són les que més han patit i pateixen els efectes de la crisi i de les desigualtats, ja que es troben en major situació de vulnerabilitat. De forma rellevant la marxa cap a l’estranger està protagonitzada també per persones immigrades que, al quedar-se sense feina, retornen al país d’origen o busquen noves oportunitats en d’altres llocs.

D’altra banda, l’enorme desigualtat i les retallades en despesa social fan que no es garanteix la igualtat d’ oportunitats. El percentatge de baixos resultats dels alumnes de les famílies amb nivell de riquesa més baix duplica el dels alumnes amb el nivell de riquesa més alt. I la taxa d’atur és més elevada quan menys formació té la persona. Les polítiques públiques d’educació, que haurien de corregir aquesta situació i garantir una major igualtat d’oportunitats, es redueixen com a conseqüència de les polítiques de retallades.

Les privatitzacions dels serveis públics formen part del nucli de les polítiques neoliberals i han contribuït de forma important a l’acumulació de riquesa per part d’una minoria i estan sovint en l’origen de fenòmens de corrupció.

Per reduir les desigualtats cal incidir en les desigualtats primàries, abordant aquells elements que ja situen a les persones des del seu naixement en condicions de desigualtat, per raons de pobresa, de gènere o d’origen. La perversió del sistema és la naturalització d’aquestes desigualtats, considerades així com a inevitables i com un fet estructural no reversible. El conjunt de propostes a favor de crear ocupació, rendes garantides, accés als serveis públics, lluita contra la pobresa, igualtat de drets i llibertats són essencials, i constitueixen el nucli dur de les nostres propostes en relació a la lògica econòmica i al sistema de benestar.

21

Les nostres propostes estratègiques

Les nostres propostes estratègiques en relació a l’economia ecològica i la lluita contra les desigualtats es centren en els següents aspectes:

1. La fiscalitat com instrument de redistribució

2. Fer una transició energètica cap un model cent per cent renovable 3. Instaurar un model productiu sostenible i al servei de les persones 4. Generar ocupació i treball digne, amb una nova distribució social dels treballs i del

temps 5. Exercir control sobre les finances i crear una banca pública 6. Reconstruir els serveis públics i defensar els drets socials. Dur a terme un Rescat

Social d’Emergència. 7. Construir la UE dels pobles, des d’una gran aliança ciutadana entre els pobles i

regions que la conformen.

1. La fiscalitat com instrument de redistribució

Cal que paguem impostos. No es tracta d’una pràctica confiscatòria com se’ns ha presentat de vegades, sinó d’una forma de redistribució de la riquesa desigualment adquirida i que no depèn dels mèrits de cadascú. Efectivament, com es pot justificar que un directiu d’una multinacional ingressi 50, 100 ó 500 vegades més diners que els seus treballadors i treballadores, mentre que qui gestiona una cooperativa només ho fa 3, 5 ó 10 vegades més? La conclusió és clara, i és que no depèn de l’aportació de cadascú al treball social (com ho mesuraríem?), sinó de les convencions socials vinculades a la distribució del poder social.

Aquesta realitat té a veure amb la fiscalitat. No hi ha cap activitat econòmica ni cap ingrés que no depengui d’una xarxa complexa d’interaccions. Aquesta xarxa és en part herència de generacions anteriors, i en part producte del treball social de milers i milers d’actors econòmics. Cap treballador/a ni cap empresari no podrien tenir els ingressos de què gaudeixen sense aquest treball social. Com podríem produir, distribuir i vendre els cereals, les neveres o els automòbils si no existís un sistema escolar i un sistema sanitari que preservessin les nostres capacitats i la nostra salut; si no hi hagués un sistema de carreteres i trens en bon estat de funcionament; si no existís un sistema d’assegurances i crèdit; si no existissin hores i hores de treball domèstic i de cura sense remuneració, etc. etc.? Per mantenir tot aquest sistema social que garanteix el bon funcionament de la societat i de l’economia, cal que paguem impostos. El que demana la societat és que les externalitats generades pel treball social i que els rics aprofiten es compensin mitjançant una fiscalitat progressiva. Qui més ingressos té, ha de pagar més, justament pel caràcter

22

convencional de la desigual distribució d’ingressos. I perquè els més rics treuen més avantatges privades del capital social existent. Per tant, els impostos no tenen res de confiscatori: són mecanismes redistributius totalment justificats i que tothom té l’obligació de pagar.

En matèria fiscal és on s’ha produït una major indistinció entre les polítiques fiscals realitzades pels governs del PP, PSOE o CiU. Afirmar que baixar els impostos és d’esquerres és una prova d’aquesta indistinció. Una constant ha estat la disminució dels impostos directes que graven les rendes i els patrimonis i l’increment dels impostors indirectes que paguen per igual tots els ciutadans i ciutadanes amb independència del seu nivell de renda.

S’ha configurat una fiscalitat que descansa bàsicament en les rendes del treball. Per això és necessari un canvi en l’estructura del model fiscal que corregeixi la desfiscalització produïda en les rendes del capital i gravi els patrimonis per tal d’aconseguir una fiscalitat més justa i una millor redistribució de la riquesa.

‐ Cal lluitar contra el frau fiscal i l’economia submergida, més del 70% del qual correspon a les grans empreses i a les grans fortunes, amb més voluntat política i més recursos humans i materials i endurint el règim sancionador per aplicar penes més severes als defraudadors. També és necessari evitar l’elusió del pagament d’impostos a través d’instruments fiscals com les SICAV i acabar amb els seus privilegis.

‐ Tenim una pressió fiscal que està significativament per sota de la mitjana europea, la qual cosa permet una pujada d’impostos equitativa on pagui més qui més té i més guanya. És necessari l’enfortiment del nivell d’ingressos públics per garantir i desenvolupar l’estat del benestar.

‐ Per fer un sistema fiscal més equitatiu s’ha d’equiparar la fiscalitat del treball a la del capital integrant les rendes del capital en la base general de l’IRPF, s’ha d’augmentar de forma efectiva la tributació de les grans empreses, i s’ha d’instaurar un impost per a les grans fortunes. També és necessari recuperar l’impost de successions.

‐ Cal gravar totes les formes d’especulació sobre béns i serveis d’ús de la ciutadania, com el sòl, l’habitatge o les matèries primeres.

‐ Cal fer desaparèixer les grans transaccions en diner en paper i prohibir les operacions en paradisos fiscals per evitar el pagament en negre i el frau fiscal.

‐ S’ha de desenvolupar el concepte de fiscalitat ambiental per afavorir formes de produir i consumir netes i eficients i amb menys impacte ambiental, i per tal d’evitar l’externalització cap a l’àmbit públic de costos socioambientals derivats d’empreses i particulars.

23

‐ És necessària una nova consciència fiscal que posi en valor el fet de pagar impostos d’una manera justa per acabar amb els privilegis, redistribuir la riquesa i construir una societat més solidària. Potenciar campanyes de sensibilització dels efectes negatius del frau fiscal en la societat.

2. Fer una transició energètica cap a un model cent per cent renovable

El canvi climàtic i l’esgotament ineluctable de les fonts fòssils d’energia i de l’urani obligaran aviat a una transició energètica a un model 100% renovable. A mesura que s’acosta el final d’aquestes fonts brutes, més cal recórrer a processos més perillosos i cars i de menor rendiment energètic net (petroli d’aigües profundes, sorres bituminoses, fracking, etc.), que agreugen i multipliquen els episodis de vessaments i contaminació. Cada euro destinat a aquestes explotacions és un euro que es detrau de la transició a les renovables, i és un malbaratament absurd perquè no fa res més que allargar l’agonia d’un model ja condemnat a la desaparició. A més, cada tonelada addicional que s’extreu per a ser consumida implica més emissions de CO2, quan s’harien de reduir per evitar traspassar els límits d’escalfament del planeta acceptables.

Sortir de l’energia nuclear i de l’extractivisme són objectius per tal d’avançar cap a una veritable transició cap a un model energètic cent per cent renovable. Hi ha dos prejudicis falsos: que les renovables no basten per als consums de la nostra societat i que són cares. Els dos prejudicis han estat refutats. Estudis recents fets a Catalunya mostren que una transició en 35 anys (2015-2050) permetria dotar el país d’un sistema totalment renovable amb un estalvi econòmic molt considerable.

Les energies renovables, pel fet de basar-se en fonts inesgotables, gratuïtes i netes, suposaran un estalvi extraordinari tant econòmic com ecològic, un pas decisiu cap a una economia ecològicament sostenible i una contribució important a la lluita contra el canvi climàtic.

D’altra banda, aquest procés de transició exigirà desenvolupar una indústria de punta que genera aproximadament tres cops més llocs de treball que les energies convencionals. En el sector de les renovables Catalunya ja ha mostrat durant els darrers anys les seves capacitats industrials, destruïdes per la legislació del govern Rajoy que va comportar el tancament d’empreses i la pèrdua de centenars de llocs de treball. Cal considerar diversos aspectes.

‐ El model que propugnem es basa en l’autoproducció (de particulars, empreses i entitats territorials), que empodera la gent i afebleix o anul·la la gran concentració de poder en poques mans pròpia de la producció centralitzada actual: és un factor important de democratització econòmica i d’afebliment del poder oligopòlic (elèctric i de les grans empreses petrolieres i gasistes). Aquest model distribuït és

24

avui possible gràcies al caràcter de les tècniques –avui ja madures— de captació solar, eòlica, geotèrmica i de les onades, o de biomassa, entre altres.

‐ En el sistema elèctric la perspectiva d’un model distribuït no exclou la necessitat d’una producció concentrada per proveir grans consumidors (com les xarxes ferroviàries). Avui l’oligopoli elèctric controla aquesta gran producció, que caldrà nacionalitzar o intervenir des de les administracions públiques per imposar-hi criteris d’utilitat social. Durant la transició és important que el regulador garanteixi l’estabilitat tarifària i la garantia de proveïment.

‐ Caldrà, amb caràcter d’urgència, modificar la legislació en matèria d’electricitat per donar prioritat absoluta a les energies renovables i per afavorir que els particulars –individualment o col·lectivament—, les empreses i les administracions locals desenvolupin l’autoproducció amb balanç net. I per facilitar també la titularitat i gestió descentralitzada. Els ajuntaments i les cooperatives hi poden jugar un paper destacat. Es tracta de normatives que ja existeixen en altres països europeus.

‐ La urgència de la transició energètica i el caràcter distribuït del model requereixen el finançament adequat. Ara bé, tenint en compte la conveniència de l’autoproducció i autoconsum, hauran de tenir un paper important els esquemes de microfinançament basats en l’estalvi: els particulars que vulguin dotar-se d’instal·lacions fotovoltaiques, solars tèrmiques o altres, han de poder disposar de préstecs a baix cost i terminis dilatats que puguin retornar amb mensualitats del mateix ordre de magnitud que les factures que ara paguen pel gas i l’electricitat (i que deixaran de pagar al moment que disposin de les instal·lacions renovables). Caldrà preveure els instruments financers –públics, cooperatius o altres— que puguin oferir aquest servei creditici, així com també les grans inversions que puguin ser necessàries en el sector de la gran producció concentrada.

‐ Tot plegat ha d’anar acompanyat d’una reducció dels consums energètics. Reduir els combustibles fòssils en els vehicles i transport és un dels grans reptes actuals, el que suposa apostar clarament pel transport públic i col·lectiu i reduir l’ús del transport privat. També passa per potenciar una millor eficiència en el consum energètic dels edificis, i potenciar ciutats compactes, on la barreja d’usos socials de l’espai estalvia temps i distancia dels desplaçaments.

La transició energètica serà un pas determinant cap a la sobirania energètica. Actualment Catalunya -que té un grau de dependència energètica exterior més gran que Espanya i Europa- gasta anualment uns 10.000 milions d’euros en la importació de combustibles fòssils. Un sistema 100% renovable permetria estalviar aquesta despesa i passar a dependre d’una energia estrictament autòctona i gratuïta.

25

Finalment, la transició energètica serà un motor econòmic important i una ocasió per ampliar i millorar el teixit industrial i per crear llocs de treball no deslocalitzables i estables perquè corresponen a una necessitat bàsica i a un mercat segur. I degut al paper estratègic que juga l’energia en tota economia moderna, serà un pas imprescindible de cara a una economia ecològica.

3. Instaurar un model productiu sostenible i al servei de les persones

Proposem un nou model basat en l’economia productiva que sigui eficient en l’aspecte econòmic, orientat a satisfer les necessitats de les persones, just en el terreny social i sostenible en termes mediambientals amb un ús més racional dels recursos.

Un model productiu ambientalment sostenible implica el reconeixement de la impossibilitat del creixement econòmic il·limitat. No acceptem un model de creixement que externalitza el risc cap a les generacions futures i que tracta els recursos naturals finits com inesgotables i barats. S’ha de desvincular l’activitat econòmica del malbaratament dels recursos naturals i de la generació de contaminació i residus. L’economia ha d’incorporar els límits ambientals i mesurar el progrés en raó del benestar de les persones.

S’han de modificar els hàbits de consum. És necessari produir i consumir de manera diferent i sostenible fent un ús apropiat dels recursos, particularment de l’aigua, els aliments i l’energia. Cal remarcar que un consum responsable no pressuposa en absolut una baixada en la qualitat de vida ans el contrari. S’ha d’orientar l’economia a cobrir necessitats d’ús en lloc de generar necessitats de possessió.

Amb els actuals nivell d’atur, la primera obligació ha de ser la generació d’activitat econòmica i per tant d’ocupació. La creació de llocs de treball de qualitat i amb drets, és un objectiu prioritari del nou model productiu . No només pel que fa a la creació d’ocupació verda en nous sectors emergents sinó també en tots aquells derivats de l’”enverdiment” de processos de producció en tots els sectors.

- La Cura de les persones ha de tenir un lloc central en l’economia productiva. És un sector intensiu en treball, sostenible i no deslocalitzable. És socialment necessari, tenint en compte l’evolució demogràfica existent i l’increment que s’ha produït, i es produirà, en les necessitats de cura. Aquesta activitat, que s’ha fet tradicionalment en la família per part de les dones, ha de comportar un fort desenvolupament dels serveis públics i també dels serveis mercantils. Una aposta econòmica per una xarxa d’empreses públiques de cura equivalent a la xarxa d’escoles o de serveis de salut és una opció viable i social i econòmicament molt interessant. De fet, té potencial per a ser l’element clau que, juntament amb les energies renovables, pugui fer-nos sortir de la crisi (econòmica) i evitar-nos les properes crisis (la de la cura, i l’ecològica). Com dèiem, es tracta d’un sector econòmic molt intensiu en llocs de treball i en el qual tenim molt marge de creixement (en aquest terreny Espanya es situa molt per

26

sota d’altres països europeus); és poc intensiu en materials i energia; són feines que no es poden deslocalitzar; combat l’economia submergida i per tant fa augmentar la recaptació d’impostos; vincularia milers de dones als drets socials, doncs les feines que ara fan passarien a ser generadores de drets com l’atur o la jubilació; atorgaria benestar a les famílies, sobretot a les dones; i existiria un reconeixement de la necessitat i el dret a ser cuidat, que passaria a ser una obligació col·lectiva. Aquesta priorització, doncs, combina tots els elements per a ser econòmicament prioritària per al nou sistema.

- La Indústria també ha de tornar a ser un motor de l’economia catalana i generadora de llocs de treball. És necessari un Pacte Nacional per la Indústria per la transformació del nostre teixit industrial. Això passa per una indústria innovadora, sostenible i renovada basada en la qualitat de l’ocupació i orientada cap a la producció de béns de més valor afegit i menys petjada ecològica. S’ha de possibilitar, a la vegada, el reequilibri territorial amb plans d’industrialització de les comarques amb més alts nivell d’atur.

- S’ha de fer una aposta decidida per les energies netes i renovables. Són un jaciment d’ocupació, redueixen l’impacte ambiental i la dependència energètica. La seva implantació en habitatges i empreses genera teixit productiu i ocupació i democratitza l’accés a l’energia reduint el poder de les grans corporacions.

- El sector de la Construcció ha de corregir els seus desequilibris i s’ha d’obrir a noves activitats. S’ha de promoure la rehabilitació i el manteniment d’habitatges, desenvolupar la millora de l’eficiència energètica dels edificis i impulsar l’habitatge protegit, en especial el de lloguer. També s’ha de promoure programes de regeneració urbana donant continuïtat a la llei de barris. Es tracta de redirigir el sector a la qualitat de vida de les persones i no a l’activitat especulativa.

- S’han d’impulsar transformacions en el sector Turístic que afavoreixin la seva descentralització territorial i estacional i que desenvolupin nous àmbits com el cultural. Canvis que han de produir una millora dels serveis i de la qualitat de l’ocupació al sector.

- S’ha de potenciar localitzacions de la producció que afavoreixin els circuïts curts de producció i consum.

- S’han de protegir les terres agrícoles, potenciar l’agricultura ecològica, defensar la biodiversitat i avançar cap a una sobirania alimentària.

El canvi de model productiu és incompatible amb els baixos salaris i la precarietat, ja que aquests dos factors creen un escenari contrari a prioritzar la innovació i la formació.

27

4. Generar ocupació i treball digne, amb una nova distribució social dels treballs i del temps

4.1. Garantir el treball digne

Volem construir una societat articulada al voltant del treball digne. Per això, cal prioritzar la creació d’ocupació i recuperar el valor del treball com un factor clau de vertebració social i no com una mercaderia. No volem renunciar a la plena ocupació, un objectiu que, d’altra banda, és coherent amb la defensa de l’estat del benestar. Ocupació de qualitat, igualtat d’oportunitats i acabar amb les discriminacions, com la bretxa salarial entre homes i dones o la bretxa generacional, han de ser objectius prioritaris.

Garantir el dret al treball ha de ser la preocupació central de les polítiques públiques. A tal fi, el Govern de la Generalitat ha de complir un paper actiu en la recuperació de l’economia i en la creació d’ocupació estable i amb drets. El combat contra l’atur juvenil ( amb una taxa al nostre país que duplica amb escreix la mitjana europea) i la millora de l’ocupabilitat de les persones han de ser activitats prioritàries.

- La taxa d’atur és més elevada quan menys formació té una persona. Les polítiques públiques d’ocupació ho haurien de corregir però s’han vist reduïdes com a conseqüència de les polítiques de retallades. Cal revertir aquesta situació i fer una aposta decidida per la formació professional, que s’ha de prestigiar i esdevenir una de les grans prioritats educatives. És necessari un sistema de formació professional dual que garanteixi a les persones joves una primera experiència professional digne.

S’han d’incrementar el nombre de persones formades i aconseguir una millor adequació a les necessitats dels treballadors i treballadores i de les empreses, alhora que una sòlida formació en valors de ciutadania. D’altra banda, s’han de garantir la formació i la qualificació professional al llarg de tota la vida laboral per permetre una anticipació i una adaptació als canvis, especialment des del punt de vista dels continguts tecnològics.

- Mentre que l’atur de llarga durada s’ha disparat (hi ha un 60% de persones que fa més d’un any que busquen feina sense trobar-la), cau la protecció a la desocupació. Aquesta circumstància fa encara més urgent l’aprovació de la renda garantida de ciutadania per totes les persones sense recursos a fi d’evitar que caiguin en l’exclusió social.

- En general, els treballadors i treballadores immigrants tenen pitjors condicions de treball que els autòctons amb taxes d’atur i de temporalitat més elevades. Els immigrants extracomunitaris ocupen els llocs de treball menys qualificats i sovint per sota de la seva qualificació professional. Aconseguir la igualtat de drets per a totes les persones és inseparable del treball digne.

- Hi ha d’altra banda sectors especialment feminitzats que, per aquest motiu, són sectors fortament precaritzats (turístic, neteja, serveis de cura). Cal garantir l’equitat

28

d’homes i dones en tots els sectors. Una opció és la instauració de quotes per a dones a les empreses masculinitzades i quotes per a homes a les empreses feminitzades, eina que ajuda a trencar rols de gènere i treballa en pro de l’equitat material i simbòlica.

- És necessari un sector públic potent i eficient que generi ocupació en sectors claus pel futur del país i el benestar de les persones com l’ensenyament i la salut i els serveis relacionats amb la cura i els drets de ciutadania (atenció a la dependència i a la infància, exclusió social, etc.). Catalunya té un percentatge menor d’empleats públics si es compara amb Espanya i d’altres països europeus amb els que volem convergir, una situació que també expressa el diferencial existent pel que fa al nostre Estat del benestar.

4.2. Revertir la reforma laboral

La reforma laboral respon a una estratègia de competitivitat que es basa en la reducció dels costos laborals i una major precarietat en l’ocupació: devalua els salaris, abarateix i facilita l’acomiadament, incrementa el poder empresarial i elimina controls administratius i judicials. Per a imposar els objectius de la reforma s’afebleix la negociació col·lectiva i s’impugnen les funcions que el marc legal atribueix als sindicats. Els seus efectes sobre el mercat de treball han estat devastadors: ha accelerat la destrucció de llocs de treball i la substitució de llocs fixes per altres de caràcter temporal i de treball a jornada completa per treball a temps parcial.

- És necessari revertir les reformes laborals, l’última i les anteriors, i recuperar la capacitat contractual dels sindicats i la seva competència per vertebrar la negociació col·lectiva. Es a dir: revertir la prevalença del conveni col·lectiu d’empresa, que genera condicions inferiors a les del conveni sectorial. Revertir la inaplicació del conveni sectorial en l’empresa sobre totes les condicions laborals. Restablir la ultraactivitat dels convenis col·lectius.

- La sortida de la crisi s’ha d’acompanyar de la recuperació de drets. S’ha d’anar cap a una reforma constitucional del dret del treball i elaborar un nou Estatut dels treballadors i les treballadores que recuperi drets, els actualitzi i garanteixi la seva tutela efectiva. Un nou ET que connecti amb les modernes formes d’organització del treball i l’ús de les noves tecnologies i que contempli la participació proactiva dels treballadors i treballadores en les empreses. Dins dels canvis en la normativa laboral s’ha d’incorporar l’opció per part dels treballadors i treballadores a la readmissió en els casos d’acomiadaments improcedents.

4.3. Millorar les condicions salarials i contractuals

- Els salaris han de recuperar capacitat adquisitiva i pes en la distribució de la renda la qual cosa afavorirà la recuperació econòmica. Els increments salarials han de

29

mantenir el poder adquisitiu i participar també dels increments de productivitat. S’ha d’augmentar el salari mínim interprofessional en línia amb el que estableix la Carta Social Europea, és a dir, amb una quantia equivalent al 60% del salari mitjà del país. Això és especialment important per les dones que són les que més conjuguen treball i pobresa.

- És necessari una reforma normativa dirigida a combatre el frau en la contractació i a restablir la causalitat en les decisions de les empreses. Fomentar la contractació indefinida i causalitzar la contractació temporal, per limitar-la de forma efectiva, són mesures imprescindibles per acabar amb la dualitat del mercat de treball.

- Cal fer aflorar el treball irregular i/o no declarat, evitant situacions tant d’explotació com d’exclusió laboral. Una gran proporció de treballadors i treballadores que es troben en l’economia submergida són persones immigrades que no tenen permís de residència i treball. I una altra part són dones, que tenen una presència majoritària en el sector domèstic i en el tèxtil.

- És necessari desenvolupar el marc català de relacions sociolaborals reforçant la negociació col·lectiva i la concertació i el paper dels interlocutors socials.

4.4.Repartir el treball

Una reducció negociada i real de la jornada laboral és una mesura que afavoreix el repartiment del treball i l’ampliació del temps de disposició personal. La reducció de jornada no ha de comportar una reducció de ingressos sinó un millor repartiment dels guanys de la productivitat. Per contra el treball a temps parcial no desitjat s’està convertint en una nova font de precarietat i baixos salaris, quan només tindria sentit si és voluntari i té les mateixes garanties que el treball a temps complet.

Val a dir que la implantació de la setmana de 35 hores a França, malgrat la forta oposició dels sectors empresarials, va comportar una disminució de l’atur i un augment de la productivitat, tal com ho ha ratificat el darrer informe de l’Assemblea Nacional. I existeixen propostes molt més agosarades, com la que fa la New Economics Fundation, de 21 hores setmanals, que “podria ajudar a resoldre una sèrie de problemes urgents: l'excés de treball, la desocupació, el consum excessiu, les elevades emissions de carboni, la pobresa, les desigualtats i la manca de temps per viure de forma sostenible, per tenir cura els uns dels altres, i simplement per a gaudir de la vida” (Estudi 21 hours, New Economics Foundation, 2010). La idea en tot cas és la d’avançar cap a una redistribució dels temps i els treballs, que, a més, comporta el germen de la societat que busquem; ciutats slow, territoris serens, una societat tranquil·la, sense ànsia de creixement ni de consum.

L’altre gran treball, la contrapart del treball visible, econòmicament valorat, que anomenem ocupació, és el treball reproductiu (domèstic, no remunerat). Les dones dediquen més temps que els homes al conjunt de l’activitat laboral i l’origen fonamental d’aquesta desigualtat és la càrrega domèstica. Existeix, doncs, un conflicte d’ordre de

30

gènere que té a veure amb el repartiment de les tasques de cura entre els homes i les dones, la negociació que es dóna dins de cada llar. Els homes de mitjana dediquen 14 hores i mitja setmanals a les tasques de la llar; les dones 28 i mitja, el doble (Enquesta d’Usos del Temps 2011, Idescat). El cúmul de tasques que suposa cuidar dels altres i les seves necessitats és la pedra angular sobre la que reposa actualment la desigualtat entre els homes i les dones. Ocupa un temps i un esforç socialment no valorat, tot i ser imprescindible per a reproducció de la vida. Repartir el treball en una perspectiva igualitària exigeix també replantejar el funcionament de la vida familiar i compartir les feines de la llar.

4.5. Modernitzar les relacions laborals i democratització de les empreses

S’ha d’anar cap a una modernització de les relacions laborals, que faciliti, de forma negociada la flexibilitat interna de les empreses per abordar el problemes organitzatius i productius tot garantint els drets dels treballadors i treballadores a atendre les seves necessitats personals i les seves expectatives professionals.

- La democratització de les empreses és imprescindible per la humanització del treball. Això requereix de la participació efectiva dels treballadors i treballadores i d’una major capacitat de control sobre les decisions empresarials.

- La prevenció de riscos laborals i la protecció de la salut dels treballadors i treballadores és un component essencial del treball digne i ha de ser considerada com una inversió per part de les empreses. La precarietat laboral és la principal causa dels accidents i malalties laborals.

- Cal incorporar a les relacions laborals el concepte de sostenibilitat i afavorir la mobilitat sostenible als centres de treball.

- Els interessos generals de la societat han de prevaldre per sobre dels interessos particulars, per això la necessitat de desenvolupar la responsabilitat social de les empreses.

4.6. Potenciar l’economia social

És necessari afavorir l’economia social, que és un sector arrelat i compromès amb el territori. La tradició cooperativa de Catalunya pot ser avui un mecanisme especialment adaptat a models innovadors i a la nova economia de la societat del coneixement.

Actualment el sector està constituït per un conjunt d’entitats organitzades en forma de xarxa que cada cop està més vertebrada i consolidada. Destaquen les cooperatives (amb 40.000 llocs de treball), les societats laborals, les mutualitats, les empreses d’inserció, els centres especials de treball, les associacions i fundacions prestadores de serveis personals. En el seu conjunt apleguen més de 60.000 llocs de treball a Catalunya.

31

Aquest arrelament i les seves mateixes característiques fan que es tracti d’un sector que es pot potenciar sense fer grans canvis legislatius.

Potenciar l’economia social implica aconseguir un equilibri entre el sector públic, el sector privat i les empreses d’economia social, solidària i alternativa.

Un instrument per aquesta potenciació seria la creació d’un pla d’inversions democràtic. Es tractaria de conformar un capital empresarial a partir de fons d’inversió públics o privats, però sotmesos a un fort control social, que es nodreixen principalment dels impostos dels ciutadans o l'estalvi popular. Caldria establir els mecanismes necessaris per a consensuar els plans d’inversió a escala territorial.

Un d’aquest mecanismes serien els fons d’inversió públics associats a diferents escales territorials o a diferents sectors, adaptant així l’objectiu inversor a les característiques i necessitats d’un determinat territori. Seria aquesta una forma de descentralització i coordinació dels fons.

També podria haver fons privats o mixtes sempre que estiguessin subjectes a un estricte control democràtic. Per exemple, un fons d’inversió cooperatiu podria dotar-se a partir de l'estalvi popular dels mateixos ciutadans o empreses socials que operen al territori i ésser governat des del territori, per la ciutadania i la resta d’agents socials, per les xarxes de la societat civil, o per les mateixes institucions públiques locals.

Els fons d’inversió poden exigir una tassa de retorn però no ha de ser incompatible un sistema que incentivi el compromís dels treballadors via sou o via dividends de la mateixa manera com es fa en les cooperatives de treball existents avui en dia.

L’empresa és oberta a més al finançament extern exigible i a la capitalització dels propis excedents.

5. Exercir control sobre les finances i crear una banca pública

La crisi financera ha comportat una profunda transformació del sistema financer a Catalunya, amb afectació directa sobre el teixit productiu.

En primer lloc ha desaparegut el sistema català de caixes d’estalvi, a on totes les caixes han quedat absorbides per entitats bancàries, excepte La Caixa…que s’ha transformat en un banc.

En segon lloc s’ha produït una gran concentració del sector financer. Actualment dues terceres part de la quota de mercat espanyol es concentra en 4 grans bancs (Santander, BBVA, La Caixa i Sabadell).

En tercer lloc el sistema financer està en ple procés de desendeutament, reduint tant crèdit a les famílies (tant hipoteques com crèdits al consum) com a empreses, amb

32

especial incidència sobre les pimes i autònoms. Això està comportant un accés molt més complicat de les empreses i famílies al finançament bancari i unes condiciones més cares, i més si ho comparem a d’altres països veïns.

Recordem que entre els grans perjudicats ha estat la mateixa Generalitat de Catalunya, que té tancat no sols l’accés als mercats financers internacionals sinó que també té dificultats per a refinançar el seu deute bancari.

Cal dir que l’estructura de finançament empresarial al nostre país es basa en una elevada dependència del finançament per tercers (bancari) enfront del model anglosaxó en què el finançament és majoritàriament amb recursos propis (en totes les seves fases, des del capital llavor fins a la borsa).

La realitat del teixit productiu del nostre país, amb una mida petita de les empreses respecte a d’altres països per un costat, i una gran penetració de filials de multinacionals en alguns sectors (amb sistemes de finançament específics provinents de les seves matrius) per l’altra complica encara més l’accés al finançament bancari. I si hi afegim les dificultats de les formes d’economia social per accedir al crèdit, ens porta a la necessitat d’un gir important. Cal afegir-hi que el sector bancari ha estat acostumat a prestar diners sempre sota garanties d’actius físics (immobiliaris essencialment) i sense valorar els actius intangibles (pla de negoci, expertesa, patents, etc..). Al punxar la bombolla immobiliària aquest model es va ensorrar.

Això és doblement important perquè la transformació del model productiu passa per invertir en aquests tipus d’actius que no han servit tradicionalment com a garantia col·lateral per a la banca. Si les entitats financeres privades lucratives no tenen com a prioritat el finançament de les activitats productives de les pimes, els autònoms, l’economia social o les activitats no basades en el totxo, caldrà reforçar les formules alternatives o crear-ne de noves. En aquest sentit caldrà plantejar la creació d’una banca pública, el foment de la banca cooperativa, incloses les cooperatives locals de crèdit com existeixen en altres països d’Europa, i la banca ètica.

També caldrà donar suport a les noves formes de finançament com el micromecenatge o el lloguer compartit, els bons d’impacte social, els préstecs participatius o el capital risc.

S’hauran de crear formules especifiques per facilitar l’accés dels treballadors i les treballadores a la propietat de l’empresa, sigui en forma de cooperativa o societats laborals.

Per altra banda s’han de desenvolupar sistemes de finançament no monetaris com els sistemes de troc multilateral, els sistemes de crèdit mutu o els sistemes de crèdit social.

5.1. Banca privada

I pel que respecta a la banca privada caldrà reforçar els controls de les seves activitats especulatives, si s’escau amb una separació de funcions entre banca minorista, banca

33

d’inversió productiva real (industrial) i banca especulativa, i amb fiscalitats diferenciades, essent confiscatòria la que afecta a la darrera funció (començant per una implantació real i potent de la taxa Tobin i continuant per una fiscalitat contra les plusvàlues derivades de l’especulació en tot tipus de mercats, en especial l’immobiliari i les matèries primeres i béns de primera necessitat).

En cas extrem caldrà prohibir els productes més especulatius i arriscats. Igualment caldrà evitar els processos de socialització de pèrdues (obligant en primer lloc que els dipòsits de famílies i pimes estiguin sempre coberts amb actius de qualitat del propi banc) i regular la retribució dels directius de manera que es redueixin els incentius a operacions especulatives a curt termini i perjudicials a llarg termini (amb fiscalitat diferenciada als guanys especulatius i si cal limitacions als guanys i a les diferències salarials).

També caldrà separar les activitats de mercat de les d’assessoria (això també val per a les agències de qualificació) i de les de risc propi. I caldrà assegurar uns nivells de recursos propis suficients i creixents en funció dels riscos assumits.

També caldrà prohibir l’activitat dels bancs que directa o indirectament treballin amb paradisos fiscals.

5.2. Banca pública

Un sistema de banca pública potent podria capitalitzar-se amb el fons de reserva de les pensions públiques i captar nous recursos d’estalviadors i de plans de pensions complementaris, que ara només tenen possibilitats d’invertir-se en entitats privades, a més del recurs al Banc Central europeu o a d’altres institucions internacionals. Així, un capital de 47.000 Milions d’euros (valor del fons de reserva de les pensions a 31-12-2014) permetria posar a la banca pública (una o vàries entitats per evitar ser sistèmica, -too big too fail) en segona posició de capitalització a Espanya i en la primera en activitat creditícia, i arribar a tenir una quota d’un terç del mercat nacional de crèdit, suficient per determinar un canvi estructural en el comportament inversor.

Caldria establir un model de governança professional a on les decisions d’inversió es prenguessin per motius econòmics i socials, evitant la concentració de riscos, la creació de bombolles i deslligant la retribució dels seus directius dels guanys a curt termini, i de comportaments socialment irresponsables.

Aquesta banca podria encarregar-se de renegociar els deutes insostenibles de les famílies, allargant els terminis i reduint els costos de les hipoteques fins a termes sostenibles en la mesura del possible, lligant la quota a un límit percentual dels ingressos familiars i en darrer extrem entrant com a copropietari en aquells immobles en que la quota sigui inassolible per part de les famílies, tal com es fa a d’altres països com el Regne Unit (i en el límit faria una dació en pagament tot deixant a la família com a llogatera).

34

Aquesta banca hauria de ser activa en el finançament del canvi de model productiu, tant cap a la transició a la societat del coneixement com a la descarbonització de l’economia i l’eficiència energètica. Hauria també de ser part o intermediari actiu dels partenariats públics-privats que es facin en aquestes línies, així com en el suport a la recerca, a la societat del benestar i la innovació social.

6. Reconstruir els serveis públics i defensar els drets socials. Dur a terme un Rescat Social d’Emergència.

Els eixos d’intervenció política per superar la situació actual en el terreny social requereixen cinc propostes coordinades de manera simultània:

1. Reconstruir el caràcter públic dels béns comuns 2. Aturar l'atac a l'estat del benestar i recuperar els drets i serveis arrabassats en el

període 2008/2015. 3. Definir i implementar un Pla de Rescat Social, element indispensable per a la

cohesió social. 4. Garantir la solvència i sostenibilitat dels serveis públics 5. Una major inversió i afegir els recursos dels programes europeus i dels fons

comunitaris al servei de les polítiques solidàries i de cohesió social i territorial.

6.1. Reconstruir el caràcter públic dels béns comuns

Defensem reconstruir el caràcter públic dels serveis bàsics d’interès general, com és l’aigua, el transport, l’energia i la banca. Han de ser objecte d’una gestió pública que impliqui a l’Estat però també a les col·lectivitats locals, l’acció ciutadana, els sindicats i les associacions d’usuaris.

Hem de recuperar el que el capitalisme neoliberal ens ha arrabassat: els béns comuns. L’expansió mercantil i financera ha comportat la destrucció dels serveis públics i dels béns comuns en profit dels interessos privats. Recuperem així la tradició europea, ja que el control dels béns comuns és essencial per la democràcia econòmica, el benestar de la població i els drets socials.

La participació de l'estat en empreses de diferents sectors d'interès general (sector energètic i transports i comunicacions, especialment) ha estat notable a Europa en la segona meitat del s. XX.

A part de les iniciatives de caràcter més o menys autàrquic endegades per la Itàlia feixista i més aviat propagandistes que altra cosa, a la fi de la segona guerra mundial es produeix un important moviment de nacionalització d'empreses en diferents estats: Gran Bretanya, França, Bèlgica principalment.

Els motius principals varen ser dos: la solidaritat interclassista provocada per la guerra

35

contra el feixisme i la voluntat de sostreure les classes populars d'Europa occidental de la influència comunista en un moment de gran popularitat dels partits comunistes per la seva contribució a la victòria aliada. Es tractava de donar pas a societats més equitatives que les existents als anys 30.

La nacionalització d'empreses relacionades amb la prestació de serveis bàsics d'interès general es va portar a terme tant per part de governs progressistes d'esquerres (govern laborista d'Attlee al Regne Unit), com per governs d'unitat nacional amb participació de partits conservadors (França, govern De Gaulle).

Així es van nacionalitzar el Banc d'Anglaterra o els sectors del carbó, l'aviació i els trens o la siderúrgia britàniques, o el Banc de França, els transports aeris, els sectors energètics (gas, electricitat) a França (també Renault per col·laboracionista).

Entre altres estats amb una important participació pública empresarial també destaca Itàlia (Atlàntia, autopistes; ENI, hidrocarburs; ENEL, electricitat).

Aquesta participació pública va començar a reduir-se significativament amb el govern conservador britànic de Margareth Thatcher, iniciant-se a partir d'aquell moment una onada de privatitzacions que va afectar ja als anys 90 a la major part d'estats europeus:

Espanya: privatització d'Ensidesa, Endesa, Iberia, Telefónica, Tabacalera.

Itàlia: ENI o ENE.

França: tot i les privatitzacions fetes sota la presidència de J. Chirac la participació de l’estat resta majoritària en moltes empreses: Gas de France-Suez, EDF, Orange Renault, Air France, etc...

A meitat dels anys 90 l’empresa pública representava un 10 del total del volum de negoci empresarial a Europa. L’any 1996 els estats amb major participació pública eren Finlàndia (17,6), Grècia (15,4), França (14,7), Itàlia (14,2), Àustria (13,3) i Suècia (12,9). Entre els estats amb menor sector empresarial públic es trobaven el Regne Unit (2,7) i els Països Baixos (5,7). En aquells moments Espanya (amb un 8%) es trobava just al començament de l’àmplia privatització feta pel govern conservador d’Aznar.

En els darrers 20 anys la tendència a la privatització ha seguit avançant esperonada per la gestió de la crisi financera i l’atac a l’estar del benestar. Un altra víctima de les polítiques d’austeritat i de reducció de la inversió pública dels estats de la U.E.

6.2. Aturar l'atac a l'estat del benestar i recuperar els drets i serveis arrabassats en el període 2008/2015

Els serveis públics han estat objecte d’un procés sistemàtic de mercantilització i privatització per part dels governs de CIU i del PP. A l’entorn de la salut, els serveis socials, les pensions, l’educació, la vivenda, i fins i tot la seguretat o la justícia s’ha bastit un amplíssim mercat i s’ha encoratjat l’anomenada iniciativa privada per a fer

36

negoci sense embuts amb els drets i necessitats socials. No s’ha filat prim si aquest nou mercat i els guanys que generava per alguns deixava al marge dels serveis ara privatitzats a persones en situació de feblesa, amb baixes rendes o amb especials necessitats.

L’ofensiva depredadora dels sectors més rics de les classes benestants s’ha portat a terme tant des de la Generalitat (recordem l’arribada de la presidència Mas amb lloances a les retallades socials i amb el reclam “Bussines friendly”) com des del govern conservador de Rajoy.

Aquest no es un fenomen exclusiu de Catalunya i Espanya . La crisi financera ha servit d'argument a Europa per a demolir l’estat del benestar i portar a terme una autèntica expropiació de riquesa, en termes econòmics, i de drets en termes de ciutadania, per part dels poders financers sobre les classes populars.

Aquesta ofensiva reaccionària, sense precedents des de la 2a. Guerra Mundial, ha estat particularment forta i intensa en els estats europeus del sud. Es a dir aquells on la participació, intervenció i control de la ciutadania són més febles. Aquest és el cas de l'estat espanyol.

En el nostre país, a més, aquestes iniciatives d’apropiació han anat degudament acompanyades de mesures legals coercitives per dissuadir/reprimir la capacitat de resposta i mobilització popular.

Sis anys després els resultats són ben visibles: les dificultats d’accés als serveis públics son més dramàtiques al anar acompanyades d’un atur desbocat, l’expulsió del mercat de treball de moltes persones majors de 50 anys, reducció salarial generalitzada per a la majoria dels treballadors i treballadores en actiu, atur juvenil disparat, etc. Els desnonaments de tantes persones que al perdre la feina no han pogut satisfer les seves hipoteques, l’augment de la pobresa com a conseqüència de la disminució i pèrdua de les ajudes, les retallades pressupostaries en l’atenció primària i hospitalària que han provocat l’augment i complicació de les malalties agreujades per les llargues llistes d’espera i l’abandó de les polítiques preventives, el bloqueig de les pensions de jubilació, les retallades de recursos als centres educatius públics, en els programes de recerca i un llarg etcètera que demostra una decidida aposta per la privatització de serveis i una forta reducció del finançament públic.

6.3. Definir i implementar un Pla de Rescat Social, element indispensable per a la cohesió social.

Tots aquests elements configuren avui una Catalunya en emergència social en la qual cada dia que passa més persones de diferents grups i edats pateixen les conseqüències de les polítiques d’austeritat i els resultats de l’acaparament dels més rics. Cal doncs procedir a un rescat social urgent i indefugible per tal d’evitar la consolidació d’una

37

societat dual en la qual cada cop més sectors es trobin en situació de pobresa i marginació.

Aquest és l’objectiu de les 10 mesures incloses en la proposta de rescat social promoguda per ICV. Un conjunt de mesures que permetin donar les condicions adequades de vida i treball a totes les persones víctimes de la crisi:

Crear nova ocupació amb una nova economia

Fer una llei per a promoure el treball digne

Igualtat de debò entre dones i homes

Dret a l’autonomia personal i atenció a les situacions de dependència

Preservar i enfortir el sistema públic de salut

Una educació pública de qualitat per a l’equitat

Enfortir el sistema públic de pensions

Habitatge per a tothom: dret a una segona oportunitat

Cap persona sense aigua, electricitat, gas i alimentació

Renda garantida per a la ciutadania per acabar amb l’exclusió social

6.4. Garantir la solvència i sostenibilitat dels serveis públics

L’esfondrament dels serveis públics per manca de pressupost ha anat acompanyat de nombrosos casos de corrupció milionària en la gestió dels fons d’aquests sectors. Això ha estat agreujat perquè en el nostre país tenim una escassa experiència en l’exercici de drets i en el gaudi dels anomenats serveis de l’estat del benestar, venint com venim d’una societat governada secularment per dictadures i pressupostos gestionats amb criteris clientelars amb una minsa capacitat d’intervenció de les classes i organitzacions populars.

Tanmateix l’augment dels recursos econòmics és la condició necessària però no suficient per al restabliment de l’estat del benestar a Catalunya. Per tal de garantir la seva sostenibilitat, aquest augment ha d’anar acompanyat del control democràtic i participatiu dels agents socials afectats en la seva gestió i aplicació. La concertació social existent en els estats més democràtics d’Europa ens demostra com la participació i intervenció dels representants sectorials de la societat civil i dels moviments afectats assegura tant la gestió transparent com l’eficiència de la inversió pública en les diferents polítiques socials.

6.5. Una major inversió i afegir els recursos dels programes europeus i dels fons comunitaris al servei de les polítiques solidàries i de cohesió social i territorial.

De manera complementària al govern català i espanyol, i en molts aspectes fins i tot prioritària, la Unió Europea estableix orientacions polítiques que afecten de forma creixent la nostra societat. Aquesta situació s’ha reforçat de forma molt important degut

38

a l’adopció de l’euro com moneda comuna de molts dels estats de la U.E. Unió monetària que ha tingut una forta repercussió amb l’explosió de la crisi financera i econòmica a partir de l’any 2007. La conseqüència més visible ha estat la disminució de la capacitat d’acció política dels nostres governs, que han seguit de forma acrítica i sovint amb entusiasme les polítiques d’austeritat i de reducció de la despesa pública dictades per la troika comunitària.

Cal aprofundir els espais d’intervenció a l’abast dels moviments populars i dels seus representants polítics a les institucions europees. En aquesta perspectiva cal d’una banda treballar des del Parlament Europeu i per altra fer un seguiment curós i exigent de les polítiques comunitàries (Estratègia 2020) i dels seus instruments d’aplicació: els Fons Estructurals (FEDER, FSE, FEADER), també des del Parlament de Catalunya.

Cal fer un seguiment per part de les organitzacions socials, ampliant i aplicant els àmbits de participació que estableixen les normatives europees, per assegurar la correcta utilització d’aquests recursos als objectius establerts i vetllar per a què contribueixin realment a la millora de les condicions de vida i treball en els seus respectius àmbits (política regional, social, agrícola-ramadera-pesquera,).

Aquesta acció de seguiment permanent de les polítiques europees i dels recursos dels Fons estructurals corresponents a Catalunya fins al 2020 s’ha de plantejar a un doble nivell: polític-institucional català, estatal i europeu i des dels agents socials assegurant el compliment fefaent que les normatives els reserven, però que sovint són menystingudes des de les institucions.

Els exemples d’aquesta intervenció són molts. En aquests moments els programes més immediats són: el desplegament del programa “Garantia Juvenil”, la implementació dels Programes Operatius catalans dels respectius fons estructurals, el Pla Juncker, i tots els programes temàtics europeus (Recerca, Erasmus plus, Cooperació territorial i regional, etc.). Caldrà en cada àmbit concret treballar per vetllar que el desplegament i aplicació de cada una de les iniciatives comunitàries i els seus recursos es corresponen amb autèntiques accions de promoció social i territorial.

Annex: A títol d’exemple indicatiu incloem una referència al Programa FEDER corresponent a Catalunya per al període 2014-2020:

El Programa Operatiu FEDER de Catalunya 2014-2020 s’ha elaborat en el marc de l’Estratègia Europa 2020 i l’Estratègia de recerca i innovació per a l’especialització intel·ligent de Catalunya RIS3CAT, i compta amb una pressupost total de 1.616 milions d’euros i un ajut FEDER total de 808 milions d’euros, per al cofinançament d’actuacions en el marc dels seus eixos prioritaris: Potenciar la recerca, el desenvolupament tecnològic i la innovació; Millorar l’ús i la qualitat de les TICs i l’accés a les mateixes; Millorar la competitivitat de les pimes; Afavorir el pas cap a una economia baixa en carboni en tots els sectors; Conservar i protegir el medi ambient i promoure l’eficiència dels recursos. El comitè de seguiment del Programa inclou la participació dels sindicats més representatius, en l’apartat de representats dels agents socials.

39

7. Construir la UE dels pobles, des d’una gran aliança ciutadana entre els pobles i regions que la conformen.

La crisis econòmica ha fet emergir amb gran duresa totes les limitacions de la construcció de la moneda única. Les normes, els instruments i els procediments de la Unió Econòmica Monetària (UEM) han estat un factor clau de la duresa de la depressió econòmica dels darrers vuit anys.

Avui vivim sota un sistema de governança de l’eurozona antidemocràtic, i sense els instruments necessaris per garantir-ne la viabilitat futura. Per aquest motiu cal un programa urgent de reforma en profunditat de la zona euro que permeti construir una arquitectura racional, ja que aquesta continua enfrontant uns desequilibris socials i econòmics profunds. El sistema de govern existent no és prou fort com per fer front a totes les possibles crisis.

La creació d’autèntics mecanismes comunitaris anticíclics, la democratització de la política monetària, la convergència estructural entre estats membres, el creixement sostenible i la cohesió social no serà possible si no es reforma en profunditat aquest sistema. Aquesta reforma passa per sobre de tot per una revisió, quan no derogació, d’algunes de les normes existents avui (el six pack / el two pack, el pacte fiscal, el pacte d’estabilitat i creixement), i per la creació de nous instruments que en alguns casos faran imprescindibles la revisió dels tractats. Cal que tot el conjunt de normes, les que existeixin i les que es creïn, siguin comunitaritzades, acabant amb la situació antidemocràtica actual amb existència de normes i institucions fora del control parlamentari.

En el marc d’aquest programa de reforma, cal abordar set àmbits d’actuació prioritaris.

7.1. Un nou marc jurídic per a la coordinació de la política econòmica

- Cal en primer lloc comunitaritzar tot l’entramat jurídic de la governança econòmica, sometent totes les normes al procediment de la codecisió i per tant al control del Parlament Europeu. Particularment cal acabar amb normes intergovernamentals (pacte fiscal) i institucions (Mecanisme d’Estabilitat Financera) que funcionen sense control parlamentari.

- Cal operar una reforma dels tractats de la UE (el Tractat de Maastricht, TUE, i el Tractat de Funcionament de la Unió Europea, TFUE) per tal de garantir autèntiques capacitats fiscals a la UE, l’establiment d’estabilitzadors automàtics, mecanismes de transferències fiscals permanents, i un nou rol pel Banc Central Europeu.

- Calen directrius de convergència econòmiques i socials a escala de la UE adoptades amb el procediment legislatiu ordinari, creant un marc democràtic i vinculant per a la coordinació de la política econòmica, obert a tots els 28 estats membres.

Aquestes

directrius han de sorgir d’un debat democràtic a partir de la codecisió, i han d’estar a

40

l’arrel del cicle del semestre europeu. Aquestes directrius han d’ establir un nombre limitat d'àrees crucials de convergència que permetin augmentar el potencial de creixement, la convergència econòmica real i la cohesió social en un període de 5 anys per enfortir l'economia europea.

- Cal una reforma en profunditat de l’Estatut del Banc Central Europeu, que permeti superar les limitacions jurídiques actuals de la seva actuació (sempre amenaçada en els darrers anys pels tribunals) i establir la ocupació com un objectiu de la política econòmica.

- Alguns conceptes clau en el marc legislatius actual, com el de "equilibri estructural" i "esforç fiscal”, que juguen un paper central en els objectius fiscals, han de ser codificats en la legislació de la UE.

7.2. Democratització del semestre europeu

- La democratització del semestre europeu passa en primer lloc per acabar amb la capacitat tecnocràtica atribuïda a la Comissió i al Consell per tal d’imposar agendes de reformes als Estats Membres sense debat parlamentari. Això vol dir en primer lloc crear unes Directrius de Convergència a escala europea a partir del procediment legislatiu ordinari que cobreixi també l’Enquesta Anual de Creixement.

- En aquest marc, les recomanacions específiques per país seran el resultat d’un debat i decisió parlamentàries als Parlaments Nacionals i al Parlament Europeu. Seran els parlaments qui hauran de definir-ne els objectius i els canvis legislatius a dur a terme.

- El baix nivell de compliment actual de les recomanacions té a veure amb un mecanisme d’imposició de les mateixes des de Brussel·les. Un procés democratitzat a partir de la decisió parlamentaria és essencial per fer funcionar el mecanisme.

- El marc i els procediments actuals han de simplificar-se i fer-se més transparents (les institucions de la UE implicades han d'actuar d'una manera més transparent).

- Cal situar en el cicle del semestre europeu la concertació social com un element central. El diàleg social, articulat a partir del Comitè Econòmic i Social, serà un elements clau per a la definició objectius, a partir de l’emissió de dictàmens vinculants.

- Reforma en profunditat dels dos reglaments del “six-pack” que regulen el Procediments per Desequilibris Macroeconòmics (MIP en les seves sigles en anglès). Els MIP s'han de reformar mitjançant l'ampliació del marcador amb indicadors socials, indicadors d'eficiència de recursos i mediambientals. El nous marcadors han de blindar els serveis públics de possibles retallades.

- Cal l’aplicació d'una lògica més simètrica en la supervisió dels desequilibris excessius tal i el Parlament ha sol·licitat en repetides ocasions en els seus informes del Semestre de la UE. En particular, els procediments per desequilibris macroeconòmics han de

41

fixar-se en aquells estats membres amb excessiu superàvit comercial, i no exclusivament en aquells amb grans dèficits comercials.

7.3. Un nou marc fiscal per a l’eurozona

- Derogació del pacte fiscal, que actua com a palanca pro-cíclica en plena recessió.

- Reforma en profunditat del Pacte d’Estabilitat i Creixement i els seus objectius de dèficit i deute, així com de les directives i reglaments del “two-pack” i el “six-pack”, que limiten les capacitats del estats membres de fer front a les diferents fases del cicle econòmic i imposen un model de coordinació de la política fiscal basat en la imposició autoritària i no democràtica d’objectius.

- Establiment d’un mecanisme institucional per analitzar la situació fiscal de l’eurozona en el seu conjunt i coordinar els nivells de dèficit i de despesa de cada estat membre en funció de les necessitats del cicle i de les capacitats fiscals, previ debat i decisió parlamentària.

- Derogació de les anomenades “regles d’or” a les constitucions com l’espanyola que situen el servei del deute per sobre de qualsevol altres despesa pública.

- Establiment d’una capacitat fiscal de la UE, del 5% del PIB europeu, que permeti acompanyar la unió monetària amb instruments de despesa comuns. Aquest pressupost es nodrirà d’un nou impost sobre les transaccions financeres a escala europea i per una transferència a la UE d’una major capacitat de recaptació en el grans tributs.

- Establiment d’estabilitzadors automàtics a escala europea, començant per un subsidi d’atur europeu, per garantir el manteniment de la cohesió social, així com per estimular la demanda interna i el creixement econòmic al llarg del cicle econòmic.

- Creació d’una Hisenda dirigida per un Comissari d’Hisenda de la Unió Europea, amb capacitats d’emetre eurobons. Aquesta hisenda pot construir-se sobre la base del Mecanisme Europeu d’Estabilitat Financera.

- Establiment d’un marc jurídic europeu codificat i capacitats per resoldre crisis de deute sobirà. Creació d’un fons de redempció dotat a partir d’una taxa sobre el sistema financer.

- Cal reformar el recent creat Fons Europeu per Inversions Estratègiques (EFSI) per tal de convertir-lo en un instrument d’inversió permanent dotat amb fons públics.

- Les polítiques estructurals i regionals de la UE han e ser reforçades i ampliades.

- Un programa d’inversions europees per rellançar la demanda amb l’ampliació i la democratització de les capacitats del Banc Europeu d’Inversions, per tal d’avançar cap a un programa d’inversions del 2% del PIB centrar en la transició energètica de l’economia europea.

42

7.4. Un nou marc jurídic per la política monetària

- Reforma legal per tal de regular les noves eines d’expansió monetària posades en funcionament en els darrers anys, amb la Flexibilització Monetària (QE en les seves sigles en anglès) i les Operacions Monetàries de Compravenda (OMT en les seves sigles en anglès).

- Reforma de l’estatut del Banc Central Europeu per incloure l’ocupació com a objectiu de la política econòmica, que s’ha de desenvolupar amb equitat territorial, trencant les asimetries actualment existents (amb taxes d’atur entre el 5% i el 28% segons els països).

- Derogació de limitacions jurídiques, com l’article 125 del TFUE, per regularitzar la funció del Banc Central Europeu com a prestador en darrera instància dels Estats Membres.

7.5. Mercat únic i la integració financera

- Finalització de la Unió Bancària. Creació d’un únic fons europeu de garantia de dipòsits recolzat per un nivell adequat de finançament, que acompanyarà la creació d’un esquema de resolució eficaç i un mecanisme de supervisió únic eficaç.

- Separació bancària. La UE ha de garantir un vincle adequat entre la presa de riscos i la responsabilitat en el sector financer per evitar qualsevol "socialització" de les pèrdues a causa de l’existència d’institucions financeres "massa grans per fer fallida".

- Avenços significatius en matèria de fiscalitat, inclosa la lluita contra el frau fiscal, l'evasió i l'elusió, la planificació fiscal agressiva interna i internacional, així com harmonització de l'Impost sobre Societats, creació d’una Directiva per l’establiment de bases imposables comuns amb un tipus mínim. Si això no fos possible en el marc de 28 estats membres, s’hauria de posar en marxa en el marc d’una cooperació reforçada.

- Els moviments de capitals amb estats qualificats per la OCDE com a paradisos fiscals seran prohibits.

- L’informe del Banc Central Europeu sobre Estructura Bancaria de 2013 assenyalava com el sector financer europeu ha doblat el seu volum , fins ha arribar als 57 bilions d’euros, amb una expansió notable d’activitats com la banca a l’ombra. Cal una política activa a la UE de regulació d’activitats d’aquests tipus, i de desmuntatge de grans institucions financeres “sistèmiques” que són un perill pel seu volum lligades a la seves activitats especulatives com hem viscut en la darrera crisi financera.

7.6. Un nou pacte social

- Blindatge de drets social i laborals a escala europea per impedir el seu desmantellament a escala nacional com hem viscut en els darrers anys.

43

- Desenvolupament de noves Directives a escala europea per blindar els sistemes nacionals de sanitat i educació.

- Establiment d’un marc legal europeu de lluita contra l’exclusió i la pobresa.

7.7. Un disseny institucional democràtic

- Les decisions emanades en matèria de política econòmica a escala europea han de ser sempre refrendades pel Parlament Europeu en el marc de la codecisió, i l’àmbit competencial dels parlaments nacionals ha de ser respectat.

- El Parlament Europeu és el Parlament de l'euro, rebutgem la idea de crear un organisme parlamentari paral·lel de la zona euro.

- La Comissió Europea ha de ser l’òrgan d l'aplicació i el compliment de qualsevol futur o dels instruments existents. S’ha d’acabar amb l’existència de mecanismes intergovernamentals i antidemocràtics com el Mecanisme Europeu d’estabilitat, que cal que sigui urgentment comunitaritzat.

- Cal formalitzar el paper del Parlament Europeu en l’escrutini del semestre, incloent una participació formal i vinculant del Parlament Europeu en l'adopció de l’Enquesta Anual de Creixement, així com el control democràtic de l'Eurogrup per mitjà d'un acord interinstitucional, atès que l'Eurogrup ha guanyat molt poder de decisió malgrat que continua sent fonamentalment un òrgan informal.

- S’ha d'establir un veritable diàleg amb tots els interlocutors socials i establir un diàleg estructurat amb els agents socials per l’elaboració del cicle del semestre.

- Enfortir la rendició de comptes democràtica del Parlament Europeu i el dels parlaments nacionals pel que fa a elements essencials de l’operativitat de la zona euro, com el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, les decisions adoptades per l'Eurogrup i el seguiment i avaluació dels programes d'assistència financera. El MEDE ha de ser incorporat en el marc jurídic de la Unió, transformat en un mecanisme financer europeu controlat pel Parlament Europeu.

Juny de 2015