L’adopció internacional i la recerca dels

orígens en infants del Nepal

Treball Final de Grau en Antropologia Social i Cultural

Chandra Clemente Martínez

ckala03@gmail.com

Curs: 2013-2014

Tutor: Ferran Estrada i Bonell

mailto:ckala03@gmail.com

Resum

L’objectiu d’aquest article és comprendre el paper que juga la recerca dels orígens en el procés

de construcció de identitat de les persones adoptades. S’analitza el significat que aquestes

persones atorguen a la noció d’orígens i es mostra com s’inicia un procés de recerca. S’estudia

la importància que se li dóna a la història personal prèvia, com és la seva (re)construcció i

quines implicacions té la recuperació del passat en el desenvolupament de la seva vida

quotidiana. Es conclou que l’interès per part dels joves varia en funció de la informació que es

disposa o es recorda sobre abans de l’adopció i el caràcter del contacte previ amb la família de

naixement. No obstant, trobem casos en què hi ha persones que tenen coneixement sobre els

seus orígens però se senten deslligats i no mostren interès per establir contacte. Per això, la

conclusió final a la qual s’arriba en aquest article és que aquelles persones que mostren interès

per conèixer el seu país d’origen i la seva família de naixement, expressen una predisposició a

fer un “viatge de retorn”.

Paraules claus: Adopció internacional, parentiu fictici, arrels i orígens, “veritat biològica”,

identitat, història prèvia, paternitat i maternitat, pertinença, família, Nepal.

Índex

Introducció 1

Visió panoràmica sobre el fenomen de l’adopció 2

Conceptes analítics 3

Viatge cap a un món desconegut 6

L’elecció del país 7

El temps d’espera, l’estada a l’orfenat i l’adjudicació 8

El viatge al país d’origen, la trobada i la tornada a “casa” 9

L’adopció internacional i la recerca de les arrels 10

Els orígens i la cultura d’origen 10

La recerca de les arrels i la reconstrucció de la història de vida 11

La importància del “viatge de retorn” 13

Conclusions 15

Referències 16

Annexos 19

1

Introducció

Durant els anys 1990 en els països europeus, l’adopció internacional es converteix en un

mètode cada cop més nombrós per ser pare o mare. En el cas d’Espanya, el nombre

d’adopcions internacionals es va triplicar entre l’any 1998 i 2004, que va passar de 1.487 a

5.541 menors adoptats1. Han passat més de 16 anys i els 23.100 infants adoptats durant

aquest període, s’han convertit en joves en edat de preguntar-se sobre la seva procedència

o la seva història i, potser, fer un “viatge de retorn”. És necessari examinar les actituds dels

joves adoptats i les seves famílies degut a la importància social del fenomen. Existeix un

augment de l’interès social per l’adopció internacional, observable tant en la proliferació

d’estudis acadèmics com en el tractament presentat pels medis comunicació, en les xifres

mostrat per experts (Selman, 2009) o en els debats socials.

L’adopció posa en qüestió la necessitat d’una relació biogenètica per l’establiment de

vincles de filiació, però a la vegada es basa en pautes marcades pel parentiu biològic. A

més, ha permès l’aparició de nous discursos que defensen que ser mare o pare depèn del

“desig de ser-ho” i no d’una relació sexual heterosexual. Per tant, la ideologia i la pràctica

de l’adopció suposa una alternativa al sistema de parentiu “occidental”. Suposa un

desafiament a la comprensió dels símbols relacionats amb el parentiu com el naixement, la

biologia i la sang, així com la interpretació cultural d’allò que significa “estar emparentat”.

Encara més, analitzar les pràctiques i valors lligats al fenomen ens permet reflexionar sobre

les concepcions culturals del parentiu (Marre i Briggs, 2009), perquè en ser una forma de

maternitat i paternitat basada en allò “social”, posa de manifest quins són els models

familiars considerats vàlids en la nostra societat.

Aquest d’estudi sorgeix de la presència de persones que realitzen adopcions – nacionals o

internacionals – i s’interessen per la “cultura del país d’origen” i la família de naixement

dels infants. Per això, l’objecte d’estudi és l’interès de les famílies adoptives amb infants

adoptats al Nepal per conèixer els orígens així com la cultura del país d’origen. En definitiva,

consisteix en un estudi sobre el paper de la “veritat biològica” i la importància que s’atorga

al coneixement de la història prèvia. Finalment, en referència als “viatges de retorn”,

interessa comprovar si, com conclou Howell (2004), els fills adoptius entrevistats mostren

poc interès en establir vincles amb el lloc d’origen i els parents.

L’obtenció de les dades etnogràfiques es va dur a terme a diferents poblacions de

Catalunya durant el curs acadèmic 2013 i a nivell teòric es parteix d’un treball realitzat

durant el curs 2011-2012. Els materials es basen en entrevistes a sis famílies que van

adoptar infants del Nepal entre el 1996 i 20042, complementades amb observacions fetes

durant les entrevistes i informació extreta del contacte periòdic amb les famílies.

En aquest article, es fa una introducció sobre l’adopció i es tracten els conceptes de

referència per l’estudi dels “orígens”. Posteriorment, mitjançant la combinació de dades

etnogràfiques i conceptes teòrics, es tracta sobre l’interès que mostren els adoptats del

Nepal i les famílies adoptives quant els seus orígens i la història prèvia, i la seva

predisposició vers els “viatges de retorn”.

1 Veure taula A2.

2 Per més dades sobre els entrevistats, veure Annex C.

2

Visió panoràmica sobre el fenomen de l’adopció

Dins del context occidental i des d’una perspectiva històrica, primerament l’adopció es va

donar com una forma de construir una família per una via diferent a la biològica; com una

maternitat i la paternitat on es pren com si fos descendent consanguini a algú que no ho és.

Posteriorment, s’ha convertit també en un recurs de protecció a la infància que beneficia a

l’infant desprotegit on s’intenta proporcionar una família “permanent” a un nen que queda

desproveït de pares. Una altra perspectiva considera l'adopció una confluència d'interessos

per part de l’infant i la família adoptiva, de manera que es produeix un encreuament de

camins en el qual coincideixen un desig i una disponibilitat. Finalment, segons el

Departament de Benestar Social i Família, és un procés legal, psicològic i social que li

permet integrar-se en una família en la qual no ha nascut.

L’adopció internacional a Espanya

A Espanya l’adopció internacional s’inicia a principis de la dècada del 90 i entre els anys

1998 i 2004 va passar de 1.487 a 5.541 infants adoptats (veure taula A2). Aquest augment

és degut a un conjunt de factors d’índole diferent: demogràfics, com el retràs en l’edat de

maternitat, l’augment de la infertilitat o el descens de les taxes del naixements; altres de

caire legislatiu com la promulgació de la Llei d’Adopció Internacional (2007); i, finalment,

socioeconòmics com el reconeixement de noves modalitats familiars. L’increment de les

adopcions internacionals també pot ser el resultat de la suspensió de l’adopció nacional des

de 1997 al 2004, en la majoria de les Comunitats Autònomes, entre elles Catalunya.

Com a la majoria de països europeus, a Espanya entre 2005 i 2006 es produeix una

reducció de l’adopció internacional (Selman 2009, 2012). En el cas de Catalunya, des de

2005 s’observa una disminució que va dels 1.149 adoptats fins a 251 a l’any 2013 (veure

taula A1). Entre els motius d’aquest descens, trobem aspectes relacionats amb restriccions

en els països d’origen, que comporta un augment del temps d’espera i dels requisits

econòmics (Darnell, 2010). També han influït factors com els canvis de perfil dels menors

susceptibles a ser adoptats o l’actual crisi econòmica. Però, malgrat aquesta reducció,

Espanya és el segon país amb més infants adoptats a l’estranger, amb 2.891 d’adoptats a

l’any 2010, després dels Estats Units on es van adoptar 12.149 nens (Selman, 2012).

En referència a l’origen dels nens adoptats, inicialment hi havia una preferència per les

adopcions a Amèrica Llatina, mentre que des de 2000 s’adopten més infants d’Europa de

l’Est i d’Àsia. Per exemple, a Catalunya es va passar de 183 adoptats al continent americà a

l’any 1998 a 89 al 2004, i de 72 infants d’Àsia a 770 pel mateix període (veure taula A1). A

més, països com Estats Units, Canadà i Suècia deixen d’adoptar a països com Guatemala,

Vietnam o Nepal pels casos de compra i robatori d’infants3. En el cas del Nepal, segons el

Ministeri de la Dona, la Infància i el Benestar Social del Nepal, entre el període 2000-2007,

2.161 nens nepalesos van ser adoptats per estrangers, 509 dels quals van ser adoptats per

ciutadans espanyols, seguits per 392 adoptats per italians, 303 per nord-americans, 246 per

francesos i 194 per alemanys (veure taula B1).

3 Diversos documentals han denunciat els “falsos orfes” al Nepal: “Paper Orphans”, “The Kalam Revolution”.

3

Finalment, cal tenir present el marc legislatiu d’Espanya i Nepal en matèria d’adopció4, on

destaca l’existència de l’adopció plena com a forma legal. Espanya ha ratificat totes les

normatives internacionals però també disposa de lleis que regulen les adopcions, malgrat

que les competències directes estan descentralitzades. Per la seva part, la llei més

important al Nepal és el Codi Civil de 1964, que va establir les bases per a l’adopció.

Conceptes analítics

L’adopció internacional és un fenomen que, malgrat ser recent en el nostre país, s’ha

treballat extensament des de disciplines com la psicologia o l’àmbit jurídic i ha despertat

l’interès de camps com la sociologia, el treball social i l’antropologia. Trobem llibres escrits

pels propis pares explicant el seu procés (Navarrete i Fernández, 2007), o per persones que

narren la seva experiència de ser adoptat/da (Miró, 2004). Però, els més abundants són

manuals on es donen pautes per reflexionar sobre l’adopció i la responsabilitat que

comporta (San Román, 2006), les necessitats que puguin sorgir durant la post-adopció o el

període d’adaptació (Bérastegui, 2005).

En Antropologia Social i Cultural la recerca sobre l’adopció va des dels processos de

naturalització (Grau, 2004) fins les noves formes de constituir famílies que comporta (Marre

i Bestard, 2004a) o la relació entre demografia i els moviments de població que significa

l’adopció (Brancós, 2008). Es fa referència a les tecnologies de reproducció assistida (Marre

i Bestard, 2004a) i la connexió del parentiu amb la mobilitat social dels individus, les

pràctiques polítiques i els cossos jurídics (Briggs i Marre, 2009). També s’han estudiat

qüestions relacionades amb els orígens dels adoptats i la construcció de la seva identitat

(San Román, 2013; Ubieto, 2004). Així mateix, s’ha explorat la construcció dels rols paterns i

materns per part de les institucions (Jociles i Charro, 2008). Una altra línia d’investigació

entén l’adopció com una circulació d’infants on s’evidencien relacions de desigualtats entre

els països emissors i els receptors (Briggs i Marre, 2009; Grau, 2011; Selman, 2009). O com

un procés on s’identifica un trencament, liminalitat, i agregació al nou món, seguint les

línies d’anàlisi del ritual de pas de Van Gennep (Margall, 2004). Finalment, estudis recents

mostren l’auge de l’interès pels “viatges de retorn” (Chin, Kim i Pen-Shian, 2010; Lind, 2012;

Yngvesson 2003, 2005; Yngvesson i Coutin, 2006).

Consanguinitat i adopció

L’adopció s’ubica en el reconeixement social, en la identificació de l’infant no consanguini

com si ho fos, i suposa un canvi en la forma de pensar la reproducció, biològica i social.

Dins de la relació entre el vincle biològic i el parentiu, una noció a tenir present és la de

consanguinitat, allò que uneix a parents biològicament. És un concepte relatiu, perquè la

sang no es comparteix amb ningú, que adquireix sentit per la necessitat de l’ésser humà de

donar significat al món que l’envolta (Salazar, 2004). Segons Salazar, “el parentiu és el

significat que li atorguem als vincles biològics que genera el procés de reproducció”

(2004:331). L’autor destaca la importància de l'existència d'un sistema cultural que

4 Per més detalls sobre la legislació de referència i el procediment a seguir en ambdós països, veure Annex D.

4

proporcioni un marc de referència per pensar els fets de l'adopció i el sistema de parentiu,

perquè allò que interessa no és la veritat biològica sinó el significat que rep a través d’un

sistema simbòlic. Així, l’adopció és possible gràcies a que

la “instància jurídica” adquireix un “sentit biològic” ja que institueix un marc legal per a

fer possible l’adopció com si “imités a la naturalesa”, seguint-la en termes de diferència

de generacions, de graus de prohibicions de consanguinitat per adoptar i donar els

mateixos drets de filiació per naturalesa i per adopció (Marre i Bestard, 2004a:40).

Un concepte més contemporani capaç de descriure les diferents vies a través de les qual es

creen relacions de parentiu la “mutualitat de l’ésser”, elaborat per Sahlins, perquè explica

tant el parentiu social com les relacions de procreació. Sahlins proposa que, “els parents

són persones que són membres els uns dels altres, són inherents a la identitat i a

l’existència de l’altre” (Sahlins, 2013:62). Aquestes relacions intersubjectives es recolzen en

elements com la criança, l’alimentació, del treball conjunt, la reciprocitat i l’ajuda mútua.

En el cas del parentiu adoptiu, mitjançant idees com cura i atenció, permet analitzar el

fenomen com un procés que crea una identitat compartida. Aquesta identitat o “mutualitat

de l’ésser” es veu reforçada a través del procés d’emparentament, entès com el “procés

mitjançant el qual s’introdueix a un fetus o un nadó – o una persona no connectada

prèviament – dins d’una relació significativa i permanent amb un grup de gent, el qual

s’expressa a través d’un terme sobre la relació de parentiu” (Howell, 2004:19) 5 .

L’emparentament s’inicia en el “naixement”, quan els pares reben una mostra de com serà

l’infant, i es desenvolupa en un procés on les relacions es van enfortint fins a arribar al

mutu reconeixement entre adoptants i adoptats com a pares i fills.

Veritat biològica i la recerca dels orígens

La recerca dels orígens està directament relacionada amb l’èmfasi de la filiació natural o la

família biològica en la nostra cultura. Però el coneixement de la “veritat biològica”, el

descobriment i la retrobada amb els vincles de la família d’origen no té cap efecte a nivell

jurídic. Malgrat tot, es considera que al obtenir informació de la història de vida, es

coneixen nous aspectes de la identitat.

El coneixement de la nostra genètica comporta una relació entre la identitat i el cos perquè

suposa el descobriment de la continuïtat i les similituds entre cossos. Així, la mimesi apareix

com la forma d’establir identitat a través de les semblances entre cossos (Marre i Bestard,

2004, 2009). Les semblances familiars són el mecanisme per construir connexions i

reconeixements entre parents de manera que “les semblances físiques són la veritat

d’identitats socials: la persona es constitueix a través de les relacions de semblança amb

membres de la família” (Marre i Bestard, 2004:296). En el cas de l’adopció, tenir un fill

adoptat que s’assembla al seu pare o mare “normalitza la relació i d’alguna forma ho ubica

en el mateix nivell que els lligams biològics” (DiSilvio, 2013:757).

5 Existeixen tres formes d’emparentar: per naturalesa, per nutrició i a través de la llei. Les adopcions contemporànies euroamericanes, impliquen només els dos últims aspectes, encara que el primer constitueix el model (Howell, 2009).

5

Per la seva part, la recerca dels orígens fa referència tant al coneixement de la família

biològica com al lloc de naixement. Autors com Legrand (2009), comparant les experiències

dels adoptats i dels descendents d’immigrants, mostren que aquests construeixen una

relació diferent respecte la memòria i coneixement genealògic ja que els adoptats no

disposen d’informació sobre el seu naixement i els seus progenitors (Howell, 2009; Legrand,

2009). No obstant, tant adoptats com descendents d’immigrants han estat separats dels

seus orígens biològics i del seu entorn social (Darnell, 2010).

Quant al país d’origen, mentre en el context de la immigració és la gent situada en un lloc

concret la que crea una relació, en el cas de l’adopció els països d’origen són llocs nuus. Per

això, Howell (2009) es pregunta què significa el “retorn a les arrels” si no es pot identificar

el lloc de naixement o els pares biològics. Considera que els adoptats es conformen amb

veure el país i no expressen el desig de tornar o la necessitat de buscar els parents

biològics. A més, afegeix que si aconsegueixen a retrobar-se amb els parents biològics,

possiblement “ni els adoptats ni els parents estiguin preparats per l’enorme buit en valors i

experiències que els separen” (2009:268).

En referència als “viatges de retorn”, Howell (2004) considera que els fills adoptius no

mostren interès pel seu lloc d’origen. Segons l’autora, els viatges serveixen més per

confirmar la identitat dels fills adoptius que no pas identificar-se o connectar-se amb la

seva pàtria d’origen. Per la seva part, les famílies adoptives s’interessen pels orígens perquè

volen obtenir la màxima informació sobre la història dels seus fills.

A més, a l’hora de decidir si és positiu el viatge de retorn o sobre el moment més idoni, els

pares estan influïts per la creença que el contacte amb la cultura originària és important per

la construcció de la identitat de l’infant. La recerca dels orígens, doncs, forma part del

discurs social dominant en el nostre context sociocultural. Les societats occidentals

exerceixen una forta pressió per impulsar a l’individu a descobrir el seu passat i fer un

viatge de retorn (Chin, Kim i Pen-Shian, 2010; Yngvesson i Coutin, 2006), i la necessitat que

senten els adoptats de buscar és part d’aquest fenomen. De totes formes, és un fenomen

derivat de la necessitat de saber d’un mateix i d’on es procedeix i, per tant, no és una

pràctica exclusiva dels adoptats (Legrand, 2009).

En una altra línia, Follevåg (2003) considera que als nens adoptats, provinents d’altres

continents, se’ls adoctrina i “aterra culturalment” per què creguin que han d’aprendre

sobre la seva cultura d’origen per convertir-se en “éssers humans amb una identitat

completa”. Crítica l'atenció prestada a les arrels i es posiciona en contra del comportament

general de pensar que si els adoptats mantenen contacte amb altres adoptats, la seva vida

serà més positiva. Advoca per la desmitificació d’aquesta idea donat que normalment el fet

de ser adoptat no constitueix un aspecte important de la seva autopercepció.

Identitat i adopció

La identitat és un procés mitjançant el qual una persona va elaborant una caracterització de

si mateixa que (re)considera constantment. La construcció d’identitats és un fenomen

dialèctic entre l’individu i la societat, on aquesta aporta a l’individu una sèrie d’interessos,

codis, normes i rituals que comparteixen els diferents grups dins de la cultura dominant. A

més, les identitats es construeixen a través d’un procés d’individualització pels propis actors

6

socials, que interioritzen i construeixen el seu sentit. Els individus d’un grup social

fonamenten el seu sentiment de pertinença a partir d’un conjunt de valors, tradicions,

símbols, creences, és a dir, una identitat cultural. La particularitat de l’adopció internacional

es troba en què, a través de diverses estratègies, es busca promoure una identitat ètnica o

cultural equilibrada degut a la seva naturalesa de “doble culturalitat”.

L’adopció apareix també relacionada amb el fenomen de la immigració. Els immigrants no

constitueixen un categoria homogènia, de manera que els immigrants que són emparentats

i incorporats en una família són considerats com una mica diferents d’aquells que venen en

busca d’un futur millor (Anzil, 2013; Howell i Marre, 2006). Però, la situació canvia quan els

infants adoptats es tornen adults ja que es converteixen en objectes de discriminacions i

s’exposen als estereotips racials.

Howell (2004) es pregunta sobre el desenvolupament dels nens adoptats d’altres

continents en una societat [noruega] “on la comprensió cultural del parentiu i les relacions

del estan fortament basades en la connexió biogenètica i on la relació de parentiu

s’expressa mitjançant un terme que inclou referències a la sang i la carn” (2004:198).

Apunta que entre els noruecs adoptats, existeix un clar rebuig cap a la diferència, però això

no implica un rebuig de l’adopció. Aquestes trets també es presenten en l’estudi

d’Yngvesson (2005) a Suècia, on suggereix que la realitat dels adoptats suecs va des de

“sentir-se fora” fins a “completament suecs”. Finalment, en el cas d’Espanya, malgrat que

trobem a adoptats que els molesti que les seves característiques racials siguin objecte de

comentaris aliens, no hi ha un rebuig tant visible cap a la diferència encara que això no

significa que hi hagi una inclusió total en l’imaginari social. És a dir que, encara que

“jurídicament les persones adoptades són ciutadanes espanyoles i membres de ple dret de

les seves famílies adoptives, la seva aparença física evidencia que no van néixer en elles.

Això genera una tensió que es manifesta de diverses formes en els discursos de les famílies

espanyoles que han adoptat transracialment o ho faran” (Marre i San Román, 2013:128).

Viatge cap a un món desconegut

L’adopció suposa un canvi tant per a les famílies adoptives com pels infants adoptats ja que

significa una transformació del seu entorn i d’allò que els és conegut. D’una banda, pels

pares aquest camí pot ser llarg i complicat perquè passen una sèrie de tràmits o superen

algunes adversitats, com pot ser el procés de selecció o el tancament de les adopcions en el

país d’origen de l’infant. D’altra banda, els infants viuen l’adopció amb “desconcert”, sense

ser conscients del que succeeix.

En definitiva, tant el moment de decidir adoptar, per una banda, com la separació de la

família biològica, per l’altra, marca el començament d’un “viatge cap a un món

desconegut”. En el cas dels entrevistats, aquest viatge l’emprenen parelles sense fills que

volen tenir-ne. Entre elles trobem tres perfils: parelles que, després d'un llarg procés de

fecundacions in vitro, no han assolit els seus objectius i opten per l’adopció com a

alternativa; parelles que tenen l’adopció com a primera opció per convertir-se en pares; i

parelles que consideren l’adopció com la única via, malgrat tenir capacitat reproductiva.

7

Pel que fa a la història dels adoptats al Nepal, són nens o bé orfes o que no tenen ningú que

es pugui fer càrrec d’ells, degut a la precària situació econòmica de la família (Maria,

Mariona, Suraj) o la pèrdua dels pares biològics (Francesc, Shanti, Neera), o bé nens

portats a una institució perquè tinguin oportunitats de vida (Sohan i Sameer). Aquesta

última caracterització també inclou casos en què els pares o tutors els porten a la institució

sense intenció de donar-los en adopció (Maya).

L’elecció del país

Durant la selecció del país els pares comencen a imaginar com serà el seu futur fill o filla i

construeixen una imatge de la cultura d’origen de l’infant (Marre, 2007). A més, diferents

idees – justícia, condicions sanitàries, corrupció i pobresa– influeixen en aquesta decisió.

En aquest àmbit, la preferència per l’adopció internacional treu a la llum les desigualtats en

les relacions entre països (Briggs i Marre, 2009; Yngvesson, 2012). Això s’observa en

discursos que consideren que

els països més pobres són els que tenen més nens desemparats, necessitats... i

nosaltres el que volíem era ajudar. No volíem adoptar en qualsevol lloc sinó en un que

necessités la nostra ajuda, i donar-li a la criatura i al país el que nosaltres teníem...

(Carme, 55a).

Es construeix una imatge particular dels països emissors d’infants fomentada tant pels

medis de comunicació com per les institucions privades o d’ajuda humanitària. Briggs

(2003) parla d’una iconografia visual del rescat, una visió cultural dels infants necessitats

que permet imaginar els problemes dels “pobres”. Els països “pobres” són imaginats com

inapropiats pels infants, de manera que l’adopció internacional constituiria una de les

opcions més òptimes per millorar la vida i el futur de milions de nens. Dubinsky (2008)

afegeix que l’adopció internacional produeix els seus propis tipus de sentit comú, que es

presenta com una metàfora per a les desigualtats globals en termes de salut i integració, i la

mercantilització de la infància. Així,

la idea de que l’adopció legal és un “mercat” és un anatema per a moltes famílies

adoptives, agències d’adopció i funcionaris/es de països emissors i receptors. Però, és

acceptada com a sentit comú (...) per al públic i per moltes persones adoptades,

algunes de les quals parlen irònicament de la seva condició de “Fabricat a... Colòmbia

[Índia, Corea, Nepal, Xile, etc.] (Yngvesson, 2012, par. 19).

Finalment, l’elecció del país també està relacionada amb aspectes com el color de la pell o

determinats trets físics, que els pares intenten evitar escollint un país concret. Marre (2009)

exposa exemples de “racisme no dit”, en què algunes famílies justifiquen l’adopció a Rússia

en termes de “semblances culturals i ètnics”, que fan referència a les “semblances

físiques”. En canvi, les parelles entrevistades no ho descriuen com un impediment.

Expressen que l’elecció del país havia estat influïda per factors com el fet de tenir persones

de l’entorn social que també esperaven adoptar al Nepal, la fascinació i la atracció pel país

o el menor temps d’espera pels països asiàtics en comparació amb l’adopció nacional.

8

El temps d’espera, l’estada a l’orfenat i l’adjudicació

Una vegada han decidit el país d’adopció, els futurs pares experimenten un procés

d’espera, que va des dels 4 o 5 mesos fins els 3 o 4 anys. Durant aquest període, intenten

esbrinar l’estat del seu expedient, assisteixen a trobades organitzades per associacions com

l’Associació d’Amics del Nepal a Barcelona i s’informen sobre el país d’origen.

Per la seva part, la majoria dels infants comenten que no recorden l’estada a l’orfenat

al·legant que eren petits. Els infants que declaren recordar aquest període, ho rememoren

com “una eternitat”. S’observa que la presència de records és més freqüent en infants

majors de 5 anys a l’hora de l’adopció.

Un moment destacat durant el temps d’espera és l’adjudicació de l’infant, que suposa un

punt d’inflexió perquè el coneixement de certa informació – nom, edat i institució on es

troba – dóna als pares sensació que “ja és seu o seva”. La majoria de les famílies

entrevistades no van rebre cap fotografia6 però la informació rebuda els va servir per crear

un vincle més profund amb l’infant, “buscant alguns elements que estableixen similituds

entre aquest i la família adoptant” (Marre i Bestard, 2004:306). Aquesta connexió s’origina,

(...) encara que en la idea inicial d’adoptar no hi havia una necessitat paternal, quan

vam arribar a aquest punt ja s’havia produït una transformació de necessitat nostra per

veure-li la careta, per abraçar, i pensem, tot allò que senten els pares adoptius que des

del primer moment que inicien el tràmit ho fan amb la consciència de que necessiten

un fill (Carme, 57a).

L’adjudicació representa “un moment en què et fas a la idea que ja és part de tu i que poc a

poc t’has de mentalitzar que tindràs noves responsabilitats”7. Es comença a prendre

consciència sobre la responsabilitat que comporta i sorgeixen dubtes, com per exemple, si

l’infant els arribaria a veure algun dia com els seus pares.

Un element interessant d’aquesta fase és el manteniment o modificació del nom de l’infant,

component fonamental de la identitat. Els pares entrevistats han optat per tres vies

diferents. En primer lloc, alguns adoptants opten per canviar-li el nom perquè

el nen es deia un nom que no se semblava gens amb els nostres (...) però no ens

preocupava perquè sabíem que algun dia ell podria canviar-se’l quan sigués gran

(Dolors, 57a).

En segon lloc, altres parelles decideixen mantenir el nom d’origen.

Crèiem i creiem que era important que mantingués el nom d’origen. No volíem canviar-

li ni la identitat ni res. Ni fer una persona nova (...). Crèiem que era part del que és, d’on

prové (...). Simplement, volíem conèixer i adaptar-nos a la seva situació, a la seva

història. Volíem que ella conservés tot el que venia amb ella, el seu nom, la seva veritat,

la seva història. Nosaltres no ens vèiem amb cap dret de canviar-li res d’això (Ana, 57a).

6 Diversos estudis han examinat la importància de la imatge (Marre i Bestard 2004, 2009). En el cas de les adopcions al Nepal, és significatiu que només una de les sis famílies intercanviés fotografies.

7 Ana, 57a.

9

Finalment, també decideixen combinar-lo amb un nom “’occidental”, perquè

al saber que el nom nepalès només se li havia posat per fer-li una documentació, el vam

conservar com a segon i davant li vam posar un nom molt comú d’aquí (Lluís, 58a).

Els pares consideren que el canvi de nom facilita l’acceptació de l’infant, però no es té en

compte l’impacte que suposa per a infants d’entre 2 i 5 anys que han hagut de fet molts

canvis. A més, els noms proporcionen el nostre sentit d’identitat, element que quedaria

modificat amb el canvi de nom, ja que “obvia experiències i memòries prèvies de la persona

– i en conseqüència, les persones associades amb ells” (Quiroz, 2011:542).

El viatge al país d’origen, la trobada i la tornada a “casa”

El procés d’adopció segueix amb el viatge per anar a buscar l’infant i la trobada amb aquest,

moment en què apareixen elements que estableixen una connexió mitjançant idees de

predestinació.

Estava allà a baix i no sé per què però vaig saber que era ella. Alguna cosa dins de mi va

fer que sabés que era ella, alguna connexió especial s’havia establert des d’abans de

veure-la. És com si estigués destinada per a mi. Portava tants anys esperant-la... que en

aquell moment els sentiments se’m van bloquejar (Ana, 57a).

Aquestes idees confirmen els vincles establerts durant el temps d’espera. Els pares intenten

enfortir aquests vincles des de la primera trobada amb l’infant, sobretot durant els primers

mesos de l’arribada “casa” que representa una simbologia de “ser ja una família”. Moments

com la trobada amb familiars a l’aeroport o la presentació a altres membres familiars, on

els infants reben regals com si d’un nou naixement es tractés, suposa la introducció d’un

nou membre. L’actitud dels infants varia en funció de múltiples factors però amb el pas del

temps s’acostumen a la seva nova vida.

L’arribada al país d’acollida també suposa la posada en contacte amb altres persones de la

societat receptora. Nombrosos investigadors li han donat importància a aquesta fase

centrant-se en els possibles problemes d’adaptació dels adoptats i acollits (Berástegui,

2005). Cal tenir present que l’adopció és un fenomen de doble direcció (San Román, 2006)

en el qual pares i fills aprenen a connectar un amb l’altre. Per exemple, les famílies

entrevistades no destaquen cap problema al començament de manera que, tot i haver

viscut experiències negatives, es va produir una adaptació progressiva positiva.

10

L’adopció internacional i la recerca de les arrels

Des de principis del segle XXI, han incrementat les demandes de recerca dels orígens per

part de persones donades en adopció. S’ha passat de veure-la com un símptoma de fracàs

de l’adopció a reconèixer-la com necessària per adquirir un sentit d’identitat i

autovaloració. També, existeix un consens en torn al dret de les persones adoptades a

disposar la informació que està a les mans de les entitats públiques8.

En aquest apartat s’examina l’interès dels entrevistats per la recerca de les arrels. Primer,

es mostren les percepcions dels adoptats sobre els orígens i la cultura d’origen.

Posteriorment, es tracta sobre la recerca de les arrels i com duen a terme la reconstrucció

de la història prèvia. Finalment, s’analitza la importància que atorguen les famílies

adoptives als anomenats “viatges de retorn”.

Els orígens i la cultura d’origen

Els orígens fan referència tant al país d’origen com a la família de naixement. No obstant,

en la definició dels orígens per part dels joves entrevistats, la majoria associa les arrels amb

el país de procedència. En aquest grup es distingeixen dos posicions: uns consideren que els

orígens no condicionen a la seva constitució com a ésser humà i d’altres destaquen la seva

importància en la configuració d’una persona9.

Alguns joves, com la Maria i la Mariona, que adopten la primera posició pensen que l’únic

element d’unió amb el país d’origen és l’aspecte físic. Reconeixen el Nepal com els seus

orígens però no s’identifiquen amb aquest perquè la seva vida està “aquí”. Així, consideren

que “lo important és a on anem, (...) el que som ara i els camins que prenem d’aquí

endavant. És com si el lloc d’on vinc quedés enrere perquè té poc a veure amb el que jo sóc

ara”10. En la mateixa línia, altres joves com la Neera i en Suraj consideren que “no ets d’on

neixes, sinó d’on creixes”11, donant importància a la criança.

Els joves que defensen la segona posició consideren que el fet de ser del Nepal és

inalterable en la seva identitat. En paraules d’una jove adoptada, on s’inclourien altres

entrevistats com en Francesc, la Maya i els germans Sohan i Sameer, les arrels serien

el lloc d’on una persona prové, d’on ha vingut al món, (...) el lloc on ha nascut i la

família que li ha donat la vida (...).No sé, encara que hagués passat pocs anys allà, crec

que seguirien sent les meves arrels perquè els meus pares biològics i la meva família

biològica eren d’allà, perquè vaig néixer allà. És veritat que he crescut a Barcelona, però

el fet d’haver nascut al Nepal, no canvia. Vull dir, que sigui on sigui que vagi a parar al

llarg de la meva vida, jo sempre seré del Nepal (...). Això forma part de la meva vida. I és

una cosa que no canviarà (Shanti, 21a. Cursiva afegida).

8 Dret reconegut en l’article 12 de la llei d’Adopció Internacional de 2007. A més, la Convenció sobre els Drets de l’Infant (1989) recull que la infància té dret a créixer en una família i conservar els vincles amb el seu grup i país d’origen.

9 La majoria dels joves que s’inclouen en la primera posició van ser adoptats amb 1 o 2 anys mentre que els altres van ser adoptats amb 5.

10 Maria, 15a.

11 Suraj, 23a.

11

Tant en els discursos dels adoptats com dels pares, és inevitable fer referència a la família

biològica, perquè gràcies a l’existència d’uns progenitors és possible l’adopció. Per tant,

parlar dels orígens significa també referir-se a la triada de l’adopció composta pels pares

adoptius que fan una funció social, els fills i els progenitors que donen la vida. Les paraules

d’en José expressen la posició més freqüent entre els pares: la confluència de necessitats.

Nosaltres els dèiem sempre que érem els seus pares però, pares adoptius, perquè el

teu pare i la teva mare és una altra persona que, per H o per B, t’ha hagut de deixar

aquí (...). I, llavors, nosaltres us necessitem a vosaltres, i vosaltres ens necessiteu a

nosaltres (José, 62a).

En referència a la cultura, els pares adoptius posen èmfasi en què els infants coneguin o

mantinguin la cultura del lloc on van néixer, amb la qual s’assumeix “una connexió

automàtica” (Marre, 2007). Seguint el discurs dels professionals, intenten trobar un

equilibri entre el respecte als orígens i la integració en el context familiar i social actual

(Anzil, 2013) i “facilitar que pugui desenvolupar un sentiment d’orgull cap a la seva

procedència i identitat” (Jociles i Charro, 2008:118). Per això, les referències a la cultura

d’origen es duen a terme, simultàniament, amb accions per catalanitzar als fills, que

disminueixen quant més gran és l’infant en el moment de la seva adopció (Anzil, 2013).

No obstant, tal com succeeix en la majoria de les famílies entrevistades, la idea de cultura

d’origen es construeix a partir d’un coneixement distant, a través del consum de béns

culturals com llibres, música i gastronomia dels llocs de procedència (Marre i San Román,

2013). És una relació semblant a allò que Quiroz (2011) descriu com turisme cultural, és a

dir, accés i apropiació selectiva de formes culturals que suposa l’exposició superficial a una

cultura. En l’àmbit de l’adopció, en molts discursos apareix una cultura d’origen sense haver

estat en contacte en profunditat amb ella.

La recerca de les arrels i la reconstrucció de la història de vida

El grau d’interès per la recerca dels orígens depèn de l’experiència viscuda i la informació

obtinguda sobre el passat dels adoptats. Aquesta informació es pot obtenir a través del

informe que l’orfenat posa a la seva disposició, a partir del relat del propi infant o altres

persones prèviament relacionades amb l’infant. És una recerca dificultosa perquè existeix

una ruptura entre abans i després de l’adopció, que permet una inserció legal en la societat

d’acollida, i “està marcada per la manca de records de naixement, la producció d’un nou

certificat de naixement i la finalització dels drets dels pares biològics” (Yngvesson i Coutin,

2006:180) i la producció de persones noves a partir del renombrament.

En la majoria de les narratives es presenta una desconfiança sobre la fidelitat dels

documents, acompanyada per la desconeixença detallada de la seva vida anterior a

l’adopció. De totes formes, malgrat que el coneixement no tingui importància legal, destaca

la voluntat de saber la “veritat” i la necessitat de resoldre dubtes. En paraules d’un jove

adoptat, la curiositat de conèixer la història prèvia, i possiblement, el desig de tornar al

Nepal s’origina “de la necessitat de saber més, perquè és el país que em va veure néixer i

12

donar una segona oportunitat”12 de tenir vida actual i crear una família de la qual s’havia

vist desproveït. Per això, comença la interrogació sobre la seva procedència.

Em pregunto sobre quina és la meva verdadera història (...). Sé que tinc sort de saber

petites coses, encara que no siguin tantes com m'agradaria (...). Ma germana sempre

m'ha comentat que allà hem deixat a uns germans, però què vols que et digui? Jo no

me'n recordo. No sé què tinc allà i què no (...). M'agradaria poder descobrir-ho per mi

mateix... No sé, a més, si tinc germans allà perquè em van portar a l'orfenat? (...). No sé,

crec que mai arribaré a saber-ho (...). (Francesc, 19a).

Aquest exemple introdueix una altra font d’informació, és a dir, les persones relacionades

amb l’adoptat. En el cas anterior, la germana de l’entrevistat és la seva única referència

“real”. La Shanti, adoptada amb 5 anys, està convençuda de recordar aspectes de la seva

vida al Nepal. Aquesta actitud influeix en els seus interrogants perquè ella busca respostes

concretes sobre els motius de la seva entrega a l’orfenat per part d’un germà gran.

No obstant, a diferència dels casos mencionats, hi ha adoptats que, ja sigui a través de

xarxes socials o via telefònica, tenen relació amb membres de la seva família d’origen. El

vincle amb aquestes persones s’expressa en termes d’estranyesa perquè es percep un

constant esforç per part dels familiars per estar en contacte amb ells i la insistència que

aquest contacte sigui en persona, mentre ells els consideren com la seva família de

naixement però no una família propera.

Bueno, em parla a vegades però tampoc sé què dir-li. És que jo què sé! Parlem però

tampoc em sento molt, no sé, o sigui és el meu germà de sang però tampoc és com ell

[germà adoptiu]. A ell l’estimo [al seu germà biològic], però no sé, no l’estimo com a ell

[germà adoptiu] (Neera, 18a).

Per últim, hi ha adoptats que tenen contacte freqüent i directe amb la seva família de

naixement. Alguns exemples d’aquesta relació són les històries de la Maya i dels germans

Sohan i Sameer.

La Maya és una noia que no estava a l’orfenat per ser adoptada i allà la van declarar com

orfe perquè ningú la pogués reclamar. La relació amb la seva família biològica és possible

perquè el dia de la seva sortida alguns familiars es van presentar a l’hotel.

Em va donar molta pena aquesta part. Van venir a acomiadar-se i a veure si podien

conèixer als meus pares, com “mira, que t’entrego a la meva nena... cuida-la”. I a veure

si podien mantenir el contacte i llavors els meus pares li van donar l’adreça al meu tiet i

allà és quan vam començar a cartejar-nos (...). La veritat és que és un moment molt

traumatitzant en la meva vida... M’encordo molt d’això. Perquè ja és com un comiat,

comiat, ¿saps? Però, mira, gràcies a aquest moment, mantinc el contacte amb els meus

tiets (Maya, 21a).

La història d’en Sohan i en Sameer es caracteritza pel fet que en Sohan va ser adoptat i en

Sameer està en règim d’acolliment. Els seus progenitors els van portar al centre a causa

d’una situació econòmica precària. La mare adoptiva explica que el centre havia creat una

12

Francesc, 19a.

13

connexió entre ells i els nens abans de l’adopció i, a més, havia permès el contacte amb la

família d’origen. Tan és així que, des del moment que van anar a buscar el Sohan, el pare

biològic els acompanya a l’aeroport sempre que els visiten. En aquest cas, els joves

adoptats creuen que no han fet una ruptura tant gran com altres adoptats. En Sohan

explica que gràcies al contacte que tenen, els sent com uns “parents llunyans però a prop”.

En aquest moment, la mare adoptiva esclareix que la família d’origen “formen part del

grup, doncs, són uns parents al Nepal. Són els d’allà i nosaltres els d’aquí. I està molt clar

que hi ha el babu i la mummy, o el pare i la mare, i cadascú té el seu paper” (Rosa, 56a).

Fins i tot una mare adoptiva explica que per ella els germans de les seves filles són com els

seus fills i que els pares biològics són els seus germans13.

A partir de les històries exposades hem vist que si una persona té coneixement sobre la

família biològica, un interès per saber-ho, o un contacte previ amb els membres familiars,

mostra predisposició per fer “visites de retorn”, entenent-les com aquelles realitzades per

conèixer els seus orígens, tant el país de naixement com la família biològica.

La importància del “viatge de retorn”

Els anomenats “viatges de retorn” es realitzen per respondre a preguntes persistents

(Yngvesson, 2003). Segons alguns estudis “l’operació retorn” està més relacionada amb els

desitjos dels pares que no pas dels fills (Howell, 2004; Legrand, 2009; Marre, 2007). Mentre

pels pares pot significar la culminació dels esforços d’emparentament (Howell, 2004) o una

forma d’obtenir reconeixement del seu rol parental (Legrand, 2009; Yngvesson, 2005), la

majoria dels adoptats mostren poc interès pel lloc d’on provenen i la seva família biològica.

No obstant, cada cop més adoptats demanen detalls sobre la seva història, degut a la

importància social i individual dels orígens i la genealogia a la nostra societat.

En el cas dels joves entrevistats que mostren interès per tornar al país d’origen, alguns

conceben aquest moment com una oportunitat per conèixer sobre ells mateixos i recuperar

records. Aquesta recuperació significaria “omplir-me a mi mateix, perquè hi ha un buit que

em falta emplenar...”14. Altres joves que han tornat al país d’origen a fer turisme, senten la

necessitat de visitar el lloc de naixement i buscar la seva família biològica i “saber si tot el

que penso i crec que he viscut, és real o m’ho he imaginat (...)”15.

La majoria dels joves entrevistats mostren desinterès pel país d’origen però després d’una

primera visita es pot produir un canvi de percepció sobre el país de naixement i una

comprensió sobre la situació de les famílies nepaleses i de la pròpia experiència.

No sé, crec que sempre l’he culpat de les coses, de que m’abandonés. Però, amb el pas

del temps, he anat pensat que potser ell no podia cuidar-nos, i que no és culpa seva;

que potser ell va pensar que era lo millor per nosaltres. M’ha costat temps però ara,

després d’haver conegut el Nepal i com viu la gent allà, doncs m’he adonat que potser

ell no podia cuidar-nos (Shanti, 21a).

13

Conversa informal. 14

Francesc, 19a. 15

Shanti, 21a.

14

Segons alguns pares, aquest primer contacte amb el país d’origen pot facilitar que el seu fill

o filla “estigui en pau”. Una mare adoptiva justifica que la seva filla “no estimava al seu país,

no volia ser nepalesa, no volia saber res de res del que havia allà. Vam fer un viatge perquè

vaig pensar que ella necessitava reconciliar-se amb el seu país”16.

En el primer viatge fet amb l’objectiu de visitar a la família i conèixer el país d’origen,

sorgeixen molts interrogants i és una experiència plena d’emotivitat.

Jo la veritat és que cada vegada que vaig allà, però sobretot la primera que vaig tornar

després de ser adoptada, que va ser als dos o tres anys, ho recordo un moment

traumatitzant perquè era com “Em reconeixeran?” “Em recordaran?” o “Els podré

reconèixer?”. És un món tan diferent però, no sé, quan vaig arribar allà la veritat és que

tot va anar bastant bé. Va ser un moment bastant emotiu (...). I no sé, la veritat és que

tornar cada dos o tres anys i veure que els meus cosins estan creixent, estudiant, doncs la

veritat és que m’enorgulleix. Sí, em sento més forta en les meves arrels (Maya, 21a).

Enforteix el sentiment d’orgull de les arrels, però no implica que es deixi de sentir-se

català/na, sinó que es comencen a conjugar les dues pertinences. El viatge de retorn

significa adonar-se també de les diferències i semblances d’un mateix respecte a la societat

natal i la societat d’acollida. Tot i ser una experiència positiva, en aquestes trobades poden

sorgir dificultats, sobretot lingüístiques i culturals, i la “por a ser rebutjat/da” és incessant.

Vistes les experiències de joves i famílies que s’interessen per conèixer la família biològica o

la història de l’adoptat i han fet el viatge de retorn o estarien planejant fer-lo, cal afegir que

també hi ha persones que no s’interessen per aquests aspectes. Els principals discursos per

explicar aquestes actituds són la importància atorgada al present, deixant de costat les

experiències passades, o la no disposició de cap informació que desperti aquest interès. A

més, expressen un rebuig considerant que no es “té res a fer allà” o no “se’ls ha perdut res

allà”. Per tant, no hi ha cap element que els connecti amb el Nepal ni la família biològica.

Finalment, una altra explicació podria ser el sentiment d’agraïment cap a les famílies

adoptives, de manera que la recerca o demanda d’informació podria ser vista com una

traïció per “tot el que han fet per ells”. En el model “occidental” de l’adopció, pel benefici

que suposa l’adopció tant pels infants com pels adoptants, que els fills estiguin en deute

per la seva “nova” vida i els pares han d’agrair la seva paternitat o maternitat. Per tant, els

adoptats inicien la recerca quan canvien la seva concepció de lleialtat cap els adoptants, així

com la por al rebuig de la persona buscada, que suposaria un “segon abandó”.

A més, el sentiment d’abandonament s’enforteix amb les connotacions psicosocials i

socioculturals que sorgeixen del discurs de l’abandonament17. San Román (2013) proposa la

substitució del terme “abandó” per “separació” ja que permetria a les persones adoptades

incorporar-lo com un fet en la seva autobiografia i gestionar els possibles malestars.

16

Ana, 57a. 17

En el discurs de l’abandonament les persones adoptades són construïdes com “víctimes” i les famílies adoptives com “rescatadores” i l’abandó es considera la resposta als dubtes sobre l’adopció. En canvi, les famílies de naixement, sobretot les mares, són vistes com “perpetuadores de l’abandó” (San Román, 2013).

15

Conclusions

Els professionals consideren que la recerca de les arrels és necessària pel desenvolupament

“equilibrat de l‘infant” o que sorgeix dels sentiments d’insatisfacció de l’experiència de ser

adoptat/da. Però, també s’origina de la necessitat individual de respondre a qüestions

vinculades amb la identitat d’una persona. Per això, en aquest article s’ha analitzat l’interès

dels adoptats i de les famílies vers als orígens, és a dir, al país d’origen i a la família de

naixement. S’ha comprovat que els adoptats mostren diverses posicions respecte a aquests

elements. Per una banda, hi ha persones que no mostren interès per conèixer el país ni la

família de naixement. Això pot ser degut al desconeixement de la seva història prèvia a

l’adopció i la manca de referències “reals”. D’altra banda, les persones que mostren interès

per saber les causes de la seva “separació” amb la família de naixement, destaquen la

necessitat d’omplir una part de la seva persona per construir una identitat més complerta.

Dins d’aquest grup, trobem dues experiències en torn al “viatge de retorn”. En primer lloc,

les famílies que han fet aquests viatges, són aquelles que ja havien pogut establir un

contacte amb la família de naixement abans de l’adopció. I, segon, hi ha famílies que ho

tenen en ment malgrat no disposar cap informació detallada sobre el passat dels infants.

Finalment, cal afegir que hi ha adoptats que tenen contacte amb membres de la seva

família de naixement però que no mostren una predisposició per fer una “visita de retorn”.

Hem vist que la recerca sorgeix de la necessitat de conèixer els parents de naixement, que

suposa un coneixement per la formació de la identitat perquè saber “d’on provens” és útil

per saber “qui ets”. En una societat dinàmica com la nostra, l’interès general sobre la

recerca dels orígens es basa en l’èmfasi donat a la genealogia donat que els parents són

sempre un referent. En el cas dels infants adoptats, que han canviat de grup de parentiu, en

molts casos, l’element de referència és el país d’origen. Per això, malgrat que la recerca

sigui complicada degut al principi de “clean break”, hi ha pràctiques que qüestionen aquest

principi, entre elles les motivacions dels propis adoptats i les seves famílies (San Román,

2013a). Per tant, sorgeixen experiències que ens permeten posicionar-nos cap el

manteniment del contacte amb els parents de naixement.

Per acabar, mencionar la relació entre adopció internacional i diferència, que en aquest

article no s’ha pogut desenvolupar profundament però que suposa una línia de reflexió

summament important. Se sol associar l’alteritat fenotípica amb la no pertinença a la

societat receptora de manera que els adoptats són descrits com persones “de fora”.

Aquesta descripció dista de l’auto-identificació dels propis adoptats ja que els infants

entrevistats se senten nepalesos per “fora” però catalans” per “dins”, mentre que les

identificacions externes els recorden constantment el seu origen estranger.

A més, preguntes com “D’on ets?”, “Entens el català?”, els recorden la seva procedència i

influeixen en la formació de la identitat i l’acceptació social de l’adoptat. Malgrat que els

adoptats tenen una major acceptació en comparació als fills d’immigrants, ja que són

considerats “menys estrangers” que aquests últims, “com si fossin catalans”, seria necessari

“tancar els ulls perquè fossin d’aquí” (Anzil, 2013:204). Per tant, una pregunta que sorgeix

és si el sentiment de diferència condueix a una predisposició a buscar els orígens.

Malauradament, aquesta qüestió no ha sigut central en l’anàlisi del material etnogràfic,

però seria un objecte d’estudi interessant per futures investigacions.

16

Referències

ANZIL, V. (2013). “Si yo cerrara los ojos, sería una niña española, catalana... de aquí.

Representaciones, identidades y filiaciones en la adopción internacional en Cataluña”.

Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 68(1): 191-213.

BERÁSTEGUI, A. (2005). La adaptación familiar en adopción internacional: una muestra de

adoptados mayores de tres años en la Comunidad de Madrid. Madrid: Consejo

Económico y Social.

BRANCÓS, I. (2008). L'adopció internacional a Catalunya: un nou fenomen demogràfic?.

Tesis doctoral. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona.

BRIGGS, L. (2003). "Mother, child, race, nation: the visual iconography of rescue and the

politics of transnational and transracial adoption". Gender & History, 15(2): 179-200.

BRIGGS, L.; MARRE, D. (2009). "Introduction: the circulation of children". Dins International

adoption: global inequalities and the circulation of children. New York: New York

University Press, pàg. 1-28.

CHIN, I.; KIM, L.; PEN-SHIAN, S. (2010) "Returning to China: the experience of adopted

Chinese children and their parents". Adoption Quaterly, 13(2): 100-124.

DARNELL, M. (2010). L'adopció internacional. Estratègies i reptes de les famílies que han

realitzat kafales al Marroc. Tesis no publicada. Barcelona: Universitat de Barcelona.

DiSILVIO, R. (2013). "Someone who looks like me. Search for origin and adoptive kinship in

Italy". Mediterranean Journal Of Social Sciences, 4(14): 755-764

DUBINSKY, K. (2008). "The fantasy of the global cabbage patch: making sense of

transnational adoption". Feminist Theory, 9(3): 339-345.

FOLLEVAG, G. (2003). "Speech given on the ocasion of the 50ieth Anniversary of Verdens

Barn". Verdens Barn, 15(3): 20-22.

GRAU, J. (2004). "Parentesco y adopción. Adoptio imitatur naturam. ¿Nature vs. nurture?".

Quaderns-E de l'Institut Català d'Antropologia.

- (2011). "Parentesco, adscripción y crianza. Elaboraciones culturales de la adopción

internacional y la circulación de niños". Revista de Antropología Social, 20: 31-54.

HOWELL, S. (2004). "¿Quién soy yo, entonces? Perspectivas de los adoptados

transnacionales acerca de la identidad y la etnia". Dins MARRE, D.; BESTARD, J. (eds.) La

adopción y el acogimiento: presente y perspectivas. Barcelona: Publicacions i Edicions de

la Universitat de Barcelona, pàg. 197-222.

- (2009). "Return journeys and the search for roots: contradictory values concerning

identity". Dins BRIGGS, L.; MARRE, D. (eds.) International adoption: global inequalities

and the circulation of children. New York: New York University Press, pàg. 256-270.

http://www.antropologia.cat/antiga/quaderns-e/03/03_02res.htm#B

17

HOWELL, S.; MARRE, D. (2006). "To kin a transnationally adopted child in Norway and

Spain: the achievement of resemblances and belonging". Ethnos, 71(3), 293-316.

JOCILES, M. I.; CHARRO, C. (2008). "Construcción de los roles paternos en los procesos de

adopción internacional: el papel de las instituciones intermediarias". Política y Sociedad,

45(2): 105-130.

LEGRAND, C. (2009). "Routes to the roots: toward an anthropology of genealogical

practices". Dins BRIGGS, L.; MARRE, D. (eds.) International adoption: global inequalities

and the circulation of children. New York: New York University Press, pàg. 244-255.

LIND, J. (2012). "Roots, origins and backgrounds: an analysis of their meanings in the

creation of adoptives famílies in Sweden". Childhood, 19(1): 115-128.

MARGALL, M.M. (2004). Les adopcions internacionals a Catalunya: etnografia del procés

d'adopció. T.1003. Barcelona: Universitat de Barcelona.

MARRE, D. (2007). "I want her to learn her language and mantain her culture. Transnational

adoptive families' views of "cultural origins"". Dins Wade, P. (ed.) Race, ethnicity and

nation. Perspectives from kinship and genetics. New York: Berghan Books, pàg. 73-93.

- (2009). "We do not have immigrant children at this school, we just have children adopted

from abroad": flexible understandings of children's origins". Dins BRIGGS, L.; MARRE, D.

(eds.) International adoption: global inequalities and the circulation of children. New

York: New York University Press, pàg. 226-243.

MARRE, D.; BESTARD, J. (2004). "El cuerpo familiar: personas, cuerpos y semejanzas". Dins

La adopción y el acogimiento: presente y perspectivas. Barcelona: Publicacions i Edicions

de la Universitat de Barcelona, pàg. 294-311.

- (2004a). "Sobre la adopción y otras formas de constituir familias: a modo de

introducción". Dins La adopción y el acogimiento: presente y perspectivas. Barcelona:

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, pàg. 17-72.

- (2009). "The family body: persons, bodies and resemblance". Dins EDWARDS, J.; SALAZAR,

C. (eds.) European kinship in the age of biotechnology. New York: Berghahn Books, pàg.

64-78.

MARRE, D.; SAN ROMÁN, B. (2013). "De chocolatinas y princesas de ojos rasgados: sobre la

diferencia fisonómica en la adopción transracial en España". Dins LÓPEZ, C.; MARRE, D.;

BESTARD, J. (eds.) Maternidades, procreación y crianza en transformación. Barcelona:

Edicions Bellaterra, pàg. 123-144.

MIRÓ, A. (2004). La filla del Ganges. Barcelona: RBA Libros.

NAVARRETE, M.; FERNÁNDEZ, A. (2007). Padres del deseo, hijos de la esperanza. Madrid:

Editorial Grupo Búho.

QUIROZ, P. (2011). "Cultural tourism in transnational adoption: "staged authenticity" and

its implications for adopted children". Journal of Family Issues, 33(4): 527-555.

18

SAHLINS, M. (2013). What kinship is-and is not. Chicago: The University of Chicago Press.

SALAZAR, C. (2004). "Repensar la consanguinidad". Dins MARRE, D.; BESTARD, J. (eds.) La

adopción y el acogimiento: presente y perspectivas. Barcelona: Publicacions i Edicions de

la Universitat de Barcelona, pàg. 313-337.

SAN ROMÁN, B. (2006). La aventura de convertirse en familia. Blur Edicions.

- (2013). "De los "hijos del corazón" a los "niños de abandono": construcción de "los

orígenes" en la adopción en España. Papeles del Psicólogo, 34(1): 2-10.

- (2013a). "De las búsquedas y el contacto con las familias de nacimiento durante la

infancia". A 10 años del boom de la adopción: abriendo nuevas perspectivas

(conferència). Vigo: Universidad de Vigo. < http://tv.uvigo.es/video/95548.html >

SELMAN, P. (2009). "The movement of children for international adoption: developments

and trens in receiving states and states of origin, 1998-2004". Dins BRIGGS, L.; MARRE,

D. (eds.) International adoption: global inequalities and the circulation of children. New

York: New York University Press, pàg. 32-51.

- (2012). "Tendencias globales en adopción internacional: ¿en el "interés superior de la

infancia"? Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 16,

395(21). < http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-395/sn-395-21.htm>.

UBIETO, J.R. (2004). "Verdad y ficción en la adopción: el mito del origen". Dins MARRE, D.;

BESTARD, J. (eds.) La adopción y el acogimiento: presente y perspectivas. Barcelona:

Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona, pàg. 255-262.

YNGVESSON, B. (2003). "Going "home": adoption, loss of bearings and the mythology of

roots". Social Text, 74, 21(1): 7-27.

- (2005). "Roots and retuns in an adopted world". 1st Global Adoption Research Conference.

Copenhagen: Copenhagen University.

- (2012). “Colocando al niño/a-regalo en la adopción internacional”. Scripta Nova. Revista

Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Barcelona: Universidad de Barcelona.

vol. XVI, 395 (5). .

YNGVESSON, B.; COUTIN, S. (2006). "Backed by papers: undoing persons, histories and

return". American Ethnologist, 33(2), 177-190.

http://tv.uvigo.es/video/95548.htmlhttp://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-395/sn-395-21.htmhttp://www.adoptionsutbildning.se/http://www.ub.edu/geocrit/sn/sn-395/sn-395-5.htm

19

Annex A. Nombre d’adopcions internacionals a Catalunya i a Espanya

Tau

la 1

. Evo

luci

ó d

e l’a

do

pci

ó in

tern

acio

nal

a C

atal

un

ya p

er c

on

tin

en

ts i

pri

nci

pal

s p

aïso

s d

’ori

gen

del

s n

ens

(19

98

-20

13

)

20

13

25

1

78

75

0 87

50

32

31

14

55

30

2 0

Fon

t: E

lab

ora

ció

prò

pia

a p

arti

r d

e le

s d

ade

s p

rop

orc

ion

ades

per

l’In

stit

ut

Cat

alà

d’E

stad

ísti

ca (

20

12

), p

roce

den

t d

e l’I

nst

itu

t C

atal

à d

e l’A

colli

men

t i l

’Ad

op

ció

del

Dep

arta

men

t d

e B

ene

star

So

cial

i Fa

míli

a. D

ades

ext

rete

s el

mar

ç d

e 2

01

4

20

12

55

1

19

7

18

7

10

17

1

68

34

35

17

14

8

83

3 0

20

11

61

4

27

1

26

5

5

17

8

78

29

60

32

10

5

89 0

1

20

10

62

7

24

3

23

8

4

17

9

10

6

34

41

25

16

4

10

7

8

6

20

09

73

9

29

4

27

5

10

19

2

14

0

13

65

20

18

8

14

1

8 0

20

08

82

6

34

9

33

2

11

19

7

15

6

4

73

27

20

7

12

6

11

25

20

07

88

0

294

245

45

176

141

17

98

41

312

242

8 25

20

06

1.0

30

390

363

27

163

120

9 96

25

381

281

8 61

20

05

1.1

49

512

441

67

127

107

8 88

29

692

622

8 29

20

04

1.5

62

573

506

55

130

87

21

89

38

770

688

13

53

20

03

1.0

42

527

438

76

91

54

16

153

65

271

223

9 33

200

2

1.0

56

391

256

102

33 0 10

133

54

499

434

21

37

200

1

1.0

47

399

245

99

11

0

5

247

106

390

320

39

29

200

0

558

210

103

34 9 0 0

158

65

181

131

36

14

199

9

376

116

50 8 1 0 0 1

51

48

108

63

31

10

199

8

297

36

10 2 6 0 0

183

82

72

28

28

16

Tota

l

Euro

pa

Rú

ssia

Ucr

aïn

a

Àfr

ica

Etiò

pia

Mar

roc

Am

èric

a

Co

lòm

bia

Àsi

a Xin

a

Índ

ia

Ne

pal

20

Tau

la 2

. No

mb

re d

’ad

op

cio

ns

inte

rnac

ion

als

a Es

pan

ya p

er c

on

tin

en

ts i

pri

nci

pal

s p

aïso

s d

’ori

gen

(1

99

7 –

20

11

)

2

01

1

2.5

73

83

3

71

2

53

1

44

1

22

5

14

8

97

8

67

7

35

24

Fon

t: E

lab

ora

ció

prò

pia

a p

arti

r d

e le

s d

ade

s p

rop

orc

ion

ades

per

l’In

stit

ut

Nac

ion

al d

’Est

adís

tica

, pro

ced

ent

del

Min

iste

ri d

e Sa

nit

at, P

olít

ica

Soci

al i

Igu

alta

t. D

ades

ext

rete

s el

mai

g d

e 2

01

4.

No

ta: A

més

de

les

ado

pci

on

s, s

’incl

ou

en le

s tu

tele

s q

ue

ten

en c

om

a f

inal

itat

l’ad

op

ció

ob

tin

gud

es p

els

org

anis

mes

co

mp

eten

ts e

n e

ls p

aïso

s

d’o

rige

n d

els

infa

nts

.

20

10

2.8

91

1.0

39

80

1

57

8

50

8

25

8

19

7

1.0

16

58

4

15

41

20

09

3.0

06

1.2

36

86

8

78

4

72

2

26

2

16

0

72

4

57

3

29

0

20

08

3.1

56

1.3

04

89

9

65

6

62

9

33

1

18

9

86

5

61

9

32

18

4

20

07

3.6

28

1.4

60

95

5

54

5

48

1

37

4

17

4

1.2

69

1.0

59

10

3

76

20

06

4.4

72

1.5

67

1.2

90

37

4

30

4

49

0

26

0

2.0

41

1.7

59

79

17

3

20

05

5.4

23

1.7

27

1.2

62

278

227

564

240

2.8

54

1.7

53

43

43

20

04

5.5

41

2.1

11

1.6

18

268

220

585

256

2.5

77

2.3

89

117

68

20

03

3.9

51

1.9

15

1.1

57

163

107

679

285

1.1

94

1.0

43

100

38

20

02

3.6

25

1.3

95

809

51

12

593

271

1.5

86

1.4

27

109

35

20

01

3.4

28

1.5

69

652

31 0

721

319

1.1

07

941

129

28

200

0

3.0

62

1.4

39

496

32 0

905

414

686

475

190

16

199

9

2.0

06

645

141

23 0 8

65

361

443

261

163

18

199

8

1.4

87

216

91

16 0

960

393

295

196

97 0

Tota

l

Euro

pa

Rú

ssia

Àfr

ica

Etiò

pia

Am

èric

a

Co

lòm

bia

Àsi

a Xin

a

Índ

ia

Ne

pal

21

Annex B. Nombre de nens del Nepal adoptats per ciutadans estrangers

Taula 1. Nombre de nens del Nepal adoptats anualment per nacionals estrangers entre

2000 i 2007

2000 2001 2002 2003 2004 2005 2006 2007 Total

Infants

adoptats 94 157 213 306 236 373 419 363 2.161

Font: Elaboració pròpia a partir de les dades proporcionades pel Ministeri de la Dona, la

Infància i el Benestar Social (2006), segons l’informe sobre la situació dels nens de Nepal, Junta

Central pel Benestar del Nen, 2007. Examen dels informes presentats pels Estats parts en virtut

del paràgraf 1 del l’article 12 del Protocol facultatiu de la Convenció sobre les Drets de l’Infant

relatiu a la venda de nens, la prostitució infantil i la utilització de nens en la pornografia (2011).

Annex C. Dades sobre els entrevistats

Per preservar l’anonimat s’han modificat els noms dels entrevistats.

Nom dels pares Nom dels fill o fills Edat i any d’adopció Viatge de retorn

Ana/Juan Shanti 5 (1998) Si/No

Dolors/Jaume Francesc

Maria

3 (1997)

1 (2000) No

Carme/ Lluís Mariona 2 (1998) No

Victoria/Alfonso Maya 5 (1998) Si

Rosa/Ramón Sohan

Sameer

5 (2004)

Si

Rosario/José Suraj

Neera

5 (1996)

4 (2000) No

22

Annex D. Legislació de referència en matèria d’adopció i el procés d’adopció

a Espanya i al Nepal

Quant al marc legal, les adopcions estan regides per normatives internacionals que tenen

com a objectiu protegir els drets dels infants, entre les quals destaquen les propulsades pel

Conveni de la Haia (1993), que busca la protecció i la cooperació entre autoritats. Espanya

ha ratificat les lleis orgàniques corresponents, però les competències directes estan

descentralitzades. A nivell estatal, destaquen les regulacions del Codi Civil del 1958 que va

distingir l’adopció plena i l’adopció simple, la llei 21/1987 de modificació del Codi Civil en

matèria d’Adopció i altres formes de Protecció de Menors, que s’ha convertit en un model

de protecció de la infància, i la llei 54/2007 sobre adopció internacional. Finalment, cal

apuntar que a Catalunya, destaca el decret 97/2001, del 3 d’abril, sobre l’acreditació i el

funcionament de les entitats col·laboradores d’adopció internacional.

Per la seva part, Nepal va firmar el Conveni de la Haia el 2009, però encara no l’ha ratificat.

Per això, el marc jurídic en matèria d’adopció el proporcionen dos documents referencials:

el Codi Civil (Muluki Ain) de 1964 que va establir les bases per a l’adopció, i Els Termes i

Condicions i Procés per Garantir l’Aprovació de l’Adopció (2008) que marca les directrius

del procés. A més, es tenen compte les normes de procediment sobre l’adopció dels nens

nepalesos per ciutadans estrangers (text governamental de 3 Juny de 1998).

Segons el Codi Civil, els requisits necessaris per adoptar al Nepal són:

una parella casada com a mínim quatre anys;

una diferència mínima de 30 anys entre els menors i els futurs pares;

en cas de tenir altres fills (biològics o adoptats) només es poden adoptar a menors

de sexe oposat i menors dels que ha hi ha en la família.

Els menors adoptables són infants orfes o entregats voluntàriament pels seus pares, la seva

mare o el seu tutor legal. A part d’acreditar la situació d’orfandat, s’ha d’emetre un anunci

per ràdio i televisió i publicar en un periòdic. D’altra banda, en el cas dels infants entregats

voluntàriament, es requereixen diversos documents com recomanacions recomanació feta

per l’òrgan local competent o acte d’entregues, entre d’altres. De totes formes, la condició

de “menor adoptable” continua dependent, en gran mesura, dels orfenats.

El procés d’adopció internacional a Catalunya i al Nepal

A Catalunya, les persones interessades en adoptar es veuen en un procés integrat per

diverses institucions. En primer lloc, les institucions col·laborades d’integració familiar (ICIF)

persegueixen la integració dels infants i adolescents. A més, participa l’Institut Català de

l’Acolliment i de l’Adopció (ICAA) que busca agilitzar els processos de valoració de la

idoneïtat de les persones que volen acollir o adoptar, i tramitar l’adopció internacional com

a organisme competent. I, finalment, les entitats col·laboradores en adopció internacional

(ECAI) tenen com a finalitat la protecció de menors i intervenen en funcions de mediació en

adopcions internacionals.

Pel que fa al procediment d’adopció internacional a Catalunya, com es mostra en la figura

1, consta de la presentació de la sol·licitud l’ICAA. Després el ICIF es posa en contacte amb

les persones que desitgen adoptar per fer un procés de formació-valoració i elaborar un

23

informe psicosocial, on s’hi explica si aquestes persones són o no idònies per adoptar. Al

seu torn, si es ressol que són idonis, l’ICAA emet el certificat d’idoneïtat. Posteriorment, es

prepara l’expedient d’adopció internacional, aquell que s’haurà d’enviar als organismes

pertinents del país d’origen dels infants. L’elaboració i tramitació es pot realitzar “per lliure”

o bé a través d’una ECAI. Finalment, un cop tramitat l’expedient, es fa l’assignació d’un

infant. Generalment, s’ha d’enviar una acceptació a l’assignació i s’avisa als interessats

perquè viatgin al país d’origen.

Figura 1. El procediment de l’adopció internacional a Catalunya

Font: Departament de Benestar Social i Família, Generalitat de Catalunya.

Per la seva part, per adoptar al Nepal, després de rebre l’assignació d’un nen als adoptants,

realitzen el viatge a Nepal, coneixen al nen i esperen que el Cap de l’Oficina de Districte

aprovi l’expedient. Posteriorment, un cop el Ministeri de Benestar Social, dóna un

veredicte, recullen el nen i gestionen el visat a l’ambaixada d’Espanya a Nova Delhi (Índia).

No obstant, en general, la falta d’un procediment controlat per les administracions del

Nepal i les espanyoles, els buits legals i la llibertat en la que actuen els orfenats i

intermediaris, en ocasions, deixen als pares en una situació d’indefensió.

INFORMACIÓ

SOL·LICITUD (Documentació i registre)

FORMACIÓ-VALORACIÓ

ESTUDI PSICOSOCIAL (Informe)

COMITÈ TÈCNIC D'AVALUACIÓ

RESOLUCIÓ D'IDONEÏTAT

CERTIFICAT D'IDONEÏTAT

TRAMITACIÓ DE L'EXPEDIENT

TEMPS D'ESPERA

PROPOSTA D'UN INFANT I ESTADA AL PAÍS

TRÀMITS D'ADOPCIÓ

ARRIBADA DE L'INFANT I SEGUIMENT (A DEMANDA DEL

PAÍS)

Termini màxim 8 mesos

ICAA (Institut Català de

l’Acolliment i de

l’Adopció

ICIF (Institució

Col·laboradora

d’Integració Familiar)

ICAA

ECAI (Entitat

Col·laboradora

d’Adopció

Internacional)

Organismes del país

d’origen de l’infant