Capçalera. Desembre 1995 / Gener 1996

29ENQUESTA

La vida quotidianade les periodistesCom compaginen les dones la dedicacióal periodisme amb la vida familiar

—Joana Gallego, Julia López—

Com és la vida quotidiana i familiar de les

dones periodistes? Capçalera ho ha

indagat i aquests són els resultats: l'edat

mitjana de les 30 periodistes

entrevistades és de 35 anys, des dels 24

de la més jove als 48 de la més gran; 22

d'elles estan treballant en un mitjà de

comunicació o gabinet de premsa, 5

treballen com a free-lances, una és

empresària, dues es consideren a l'atur i

una d'elles fa el doctorat. Potser no és

una mostra representativa, pero són les

que han contestat de les 70 que van rebre

el qüestionari. Hem preferit mostrar la

realitat de dones periodistes amb

experiència i ampla dedicació al

periodisme, perquè elles poden ser el

reflex de moltes dones.

Deu de les dones periodistes enquestades viuenen parella amb fills/es, sis en parella sense fills,cinc viuen soles, unes altres cinc viuen nomésamb els seus fills/es, dues viuen amb els seuspares i dues més amb amigues en un piscompartit.

ARvuL

IL·LUSTRACIONS DE NÚRIA POMPEIA

Catorze no tenen fills, encara que cinc d'ellesafirmen que els agradaria tenir-ne més endavant.Vuit diuen que no s'ho han plantejat, i a dues noels agradaria tenir-ne. Nou en tenen un, i set entenen dos. D'elles, només una diu que liagradaria tenir-ne més, però la majoria ja estàprou satisfeta amb els que té. Es interessantremarcar que de les que tenen fills, cinc viuennomés amb ells/es, que ja són grans, senseparella. Aquestes cinc són les de més edat.

Deu dones assenyalen que dinen a casa sevasempre que poden. Aprofiten l'estona del migdiaper estar amb la seva família, per fer coses de la

Les il·lustracions d'aquestinforme han estat realitzadesper les autores que hanexposat part de la seva obra alCol·legi de Periodistes durantels mesos de novembre i

desembre: Roser Capdevila,Montse Clavé, Marie!, Marika,Núria Pompeia i Gemma Sales.La mostra ha estat organitzadaper l'Associació de DonesPeriodistes

—Compaginar la vida a lallar amb la professió és unadificultat que cadascunasupera de manera diferent—

Capçalera. Desembre 1995/Gener 1996

30ENQUESTA

PeriodistesenquestadesMercè Conesa, redactora d'ElPeriódicoM- Eugenia Ibáñez, redactora d'E/PeriódicoMilagros Pérez Oliva, redactorad'El PaísAnna Gómez i Marsol, redactora deSegreAnna Muñoz, directora de Diariode TerrassaLaura López Albiac, redactora deSportMaribel Escalona, directora de DiezMinutosJoana Bonet, directora de WomanAssumpta Sòria, directora de ClaraMercè Marzo, cap de premsa deFira de BarcelonaMarta Rosés, cap de premsa de laCambra de ComerçSilvia Coppulo, directora d'Espaisde ComunicacióCristina Bauiies, cap de premsa del'Institut Català de la DonaManolita Sanz, cap de premsa del'Ajuntament del Prat de LlobregatTareixa Enríquez, cap de premsa deSantiveriAlicia Oliver, cap de premsa del'Ajuntament d'AlellaMarga Solé, directora de RàdioL'HospitaletMònica Huguet, redactora-conductora de TV3Montse Catany, redactora de TV3a LleidaTeresa Berengueras, col·laboradorade TV3Mercedes Luz, redactora d'EFEIsabel Nadal, redactora d'EFEPilar Cugat, redactora deProgrames de TV3Elisa Teixidó, a l'aturMaria Eugènia Melús, free-lanceMercè Molist, free-lanceMontse Palacín, free-lance

Tres de les enquestades prefereixenquedar a l'anonimat. •

IL·LUSTRACIONS DE ROSER CAPDEVILA

llar i desconnectar una mica. També és cert quela majoria allarguen la seva jomada laboralgairebé fins a la nit (acaben a les 8 o a les 9 delvespre). Cinc diuen que de vegades dinen a casa,i d'altres al bar. Del total, 11 dinen normalmental bar de l'empresa o al restaurant. Una dinanormalment a casa deis pares, i tres més diuenque no van a dinar, que mengen un entrepà queporten de casa.

La difícil paritat domèstica

Davant de la pregunta de qui s'encarrega de laresponsabilitat de la llar, o d'organitzar laintendència, la majoria (27) confessen que sen'encarreguen elles mateixes. La dedicació alsnens, tenir cura de la seva vida escolar, portar-los al metge, preocupar-se de la sevaalimentació, etcètera, també sembla ser unatasca més d'elles que d'ells. Una de lesperiodistes entrevistades afirma rotundament quedels nens se n'encarrega ella mateixa, encara

que està casada. N'hi ha que afirmen que elsnens els cuiden a estones més o menys igualsentre la seva parella i ella. En general fa laimpressió que, com assenyala una donaperiodista, "repartiment entre la parella" vol dir"3/4 del temps la dona i 1/4 l'home". D'igualmanera es reparteixen les tasques domèstiques,encara que cinc dones afirmen que les fan ellesmateixes, amb l'ajut d'una altra personacontractada. Nou assenyalen que tenen unaassistenta per hores que fa la neteja més pesadade la llar. Després, elles, dia a dia, fan el quepoden, "sense obsessions". Cinc dones afirmenque les fan elles mateixes sense ajut de ningú, idues més amb l'ajut de la seva mare.

A la majoria de les dones periodistesconsultades els costa molt quantificar la mitjanad'hores que dediquen a la llar cada dia. Semblaque una ampla majoria hi dedica de 2 a 3 horesdiàries, com a mínim. Una minoria (3) hi esmerçafins a 8 hores, és a dir, que passen la meitat deldia a casa seva. Entre aquestes comptem algunesde les que tenen més fills. No cal dir que aquesta

La situació laboralde les enquestades

Del total de les dones que han contestat, 17 es troben ensituació laboral amb contracte fix indefinit a tempscomplet; 5 periodistes tenen contracte eventual i com a

free-lances; 6 es consideren només free-lance, encaraque aquesta situació prefereixen anomenar-la un "anartirant". La situació d'atur només la declaren dues dones, itotes dues viuen la seva situació com a transitòria i, a mésa més de cercar feina, estudien. Una dona dirigeix la seva

pròpia empresa, i una altra diu que treballa a sou sensecontracte.

Pel que fa als mitjans, 6 dones periodistes treballen ala premsa escrita diària, 3 dones treballen a revistesfemenines o de la llar, 2 en agències de notícies, 4 atelevisions, 7 més a gabinets de comunicació i la resta acasa com a free-lances, o no ho indiquen.

La jornada laboral, doncs, està molt condicionada perla situació contractual. Setze dones diuen que la sevajornada és de 8 a 10 hores diàries. Quatre més diuen queés de 10 a 12 hores diàries. Cinc afirmen que treballenunes 7 hores al dia i quatre més diuen que depèn, o cap,en funció de si es consideren a si mateixes com a

treballadores free-lances o en atur. Una diu que treballa 8hores diàries, però que perd una hora al dia en

desplaçaments. La majoria no treballa els caps desetmana o les festes, a excepció de les que estanredaccions de diaris o agències que fan torns o

permanències els dissabtes o diumenges. Un cas a part ésel de les free-lances, les quals, com la majoria delscol·laboradors/es, es veuen obligats/des a escriure moltsdies de festa. •

Capçalera. Desembre 1995 / Gener 1996

31ENQUESTA

dedicació no val per als caps de setmana, delsquals ja parlarem en el tema del lleure.

La utopia del temps lliure

Poder disposar de més temps lliure sembla que ésuna aspiració comuna a totes les donesconsultades. En això estan plenament d'acordamb el seus companys periodistes, que expressenel mateix en el reportatge del número 24d'aquesta revista. Les diferències són més dedetall, però partint de pressupòsits diferents, lesdones consultades no es queixen tant d'estrès od'una exagerada dedicació a la feina. Vegem-ho.

El temps lliure està molt condicionat per lasituació laboral i sembla que és molt diferent pera les dones les quals la feina ocupa tot el dia queper a aquelles que estan en situació de free-lance0 a l'atur. Onze periodistes diuen que gairebé nodisposen de temps lliure durant el dia. Deu donesmés diuen que només disposen de temps lliure elscaps de setmana. Quatre afegeixen que estanlliures els vespres, i tres dones més (de les queque es consideren free-lances) que depèn de lafeina: "mai no saps el temps de què pots disposarper al lleure, i de vegades, quan tens una estona,com que no l'has planificat, no saps què fer".Només una diu obertament que sí que té tempslliure durant el dia (de 10 a 12, i de 3 a 4), peròno hi afegeix si durant aquesta estona té altresobligacions. Aquí entrem en el concepte detemps lliure que té cadascuna. Per a unes és eltemps lliure que poden passar amb els seus(família o amics), o fent activitats que no tinguinres a veure amb la feina, com llegir, anar acomprar o passejar.

La majoria tenen o fan un mes de vacancesl'any, encara que cinc dones especifiquen ques'agafen alguns dies més a l'any (3) i altresafegeixen que depèn de la feina (les que treballende free-lances).

Quan estan a casa, les dones són molt actives1 fan una mica de tot. Les que tenen nens petitsho aprofiten per jugar amb ells. Les que no entenen, llegeixen, miren la televisió, escoltenmúsica, i 2 precisen que aprofiten el temps a casaper "netejar", la qual cosa significa, com dèiemmés amunt, que estar a casa no vol dirnecessàriament tenir temps lliure. Una altra diuque la relaxa molt "fer ganxet i brodar".

Aspirant a més formació

Malgrat l'escàs temps lliure que diuen que tenenles dones periodistes, la majoria despleguen unagran activitat social i cultural. Totes hanassenyalat com a mínim 3 activitats que solenrealitzar a part de la seva dedicació professional.Les més freqüents han estat anar a veureespectacles periòdicament, des d'una vegada a lasetmana fins a una al mes. Una periodistapuntualitza que ha anat a totes les últimesestrenes (per afició o dedicació professional?: noho especifica). A moltes els agrada sortir de copes(o, com algunes han precisat, a sopar fora de

casa) amb amics/gues (la que hi va més sovint hofa unes 10 vegades al mes). Les que tenen nenspetits aprofiten per passejar amb les criatures,sobretot els caps de setmana (10 vegades al mes,com a màxim). Onze dones declaren quehabitualment practiquen algun esport: gimnàstica,bicicleta, natació. Nou han indicat que fan altresactivitats, entre les quals destaquen classesd'idiomes o cursets diversos, viatjar els caps desetmana, fer conferències i xerrades, assistir a untaller d'escriptura, o estudien en profunditat alguntema d'actualitat que els interessa especialment.Fins i tot n'hi ha una que diu que arxivabiografies.

Totes, sense excepció, han esmentat dos otres llibres que han llegit recentment, o que estanllegint actualment. També han pogut dir dos otres títols de pel·lícules que han vist recentment.Només una diu que no recorda la pel·lícula, i unaaltra que no va gaire sovint al cinema.

Grau de sastifacció amb la professió

La majoria de les periodistes enquestades, 20, ala pregunta "Com valoren la seva vida quotidianaen relació amb la seva feina?" responen quetenen "massa feina i poc temps lliure". Cincdones diuen que consideren equilibrada ladedicació a la feina i el temps lliure. Tres free¬lances diuen que de vegades tenen "massa tempsoc productiu i poca feina remunerada", enunció de,l que dediquen a la professió i el quecobren. Es una pregunta confusa, perquè mai nosaps el temps lliure de què disposes".

Pfe

IL·LUSTRACIÓ: DE MARIEL

At MENCó ÜÑPAA DE ÑOCMES 4 LA SEAkWA, PESOE LACE fttoSPE 2,5AÂ/o5. éjTAWÑA Ate rfcJGAOoCav SEE/A EM TUS (X/Ems,AL temad

PLATEABA TO MESA PE JTASAZÍO X.. TOS sleates, BAJOEL EDQOETO TA/TE... LA \ZiPA, CAE/ /aTMoATL SxJEEME EA/LA PAB'TAC'OAT PE AL LADO, OSE E/LTEA, COMO OA/UTLOÓOT/'L BESOS. LA PAO/Q, X—. 5/ TOPO ES FEoFcj'O, JPEATTEO,

\FOEEA, ABB./SA yA Lo5

Capçalera. Desembre 1995 / Gener 1996

32ENQUESTA

Tampoc és fàcil per a les dones periodistesdesconnectar dels temes laborals. Les posturesmajoritàries van des de "Intento desconnectar,encara que no puc" (16), fins a "Els temes de lafeina formen part de la meva vida quotidiana imai no puc oblidar-me'n"(9). Quatre donesafirmen que sí que poden desconnectar i oblidar-se totalment de la feina, i una més diu que depèndels temes.

Malgrat les dificultats laborals, l'horari excessiui la quasi impossibilitat d'oblidar-se de la feina,vint periodistes, incloses les free-lances, diuenque no canviarien de professió. Sis dones s'hohan plantejat "de vegades", i potser no ho han fetper les dificultats de trobar una altra ocupació.Una no s'ho ha plantejat mai, i dues més nocontesten. Només una diu obertament quecanviaria de professió si pogués. De tot això esdedueix que el grau de sastifacció amb laprofessió és bastant gran, si més no per la realitatconcreta del que es fa, per les expectatives quecrea i pels resultats que de vegades aconsegueixen.

No és or tot el que lluu

Algunes respostes fan pensar que no és or tot elque lluu, i que també en la nostra professió, comen altres, costa molt aguantar una dedicació tanforta, i que això no repercuteix en la pròpia vidapersonal. Una ens ha suggerit que potser perentendre millor les coses valdria la pena quepreguntéssim: "Quin lloc ocupa a la teva vida (noper dedicació, sinó per aspiració o complaença)la feina de periodista?". Segons ella, en unagradació de l'I al 10, hauria posat un 6

IL·LUSTRACIÓ DE GEMMA SALES

La vida quotidiana a EiEncara que al nostre país no s'hagin desenvolupat estudissociològics sobre la vida quotidiana dels periodistes i lesperiodistes, en l'àmbit europeu sí que s'està començant atreballar en aquest aspecte, a través de la ComissióEuropea. Concretament, el Comitè Director per la Igualtatd'oportunitas home-dona a la Ràdio Televisió Europea hapublicat un seguit de recomanacions dirigides a les gransempreses de l'audiovisual europeu per tal d'afavorir l'accésde més dones a càrrecs directius, el reciclatge professional,l'ajut necessari per compaginar la vida familiar iprofessional, més guarderies, permisos de maternitat i curadels nens compartits i reconeguts per les empreses, etc.

A França, en concret, fa dos anys es va fer públic unestudi que aprofundia sobre "la gestió del temps delshomes i dones, els actius i els inactius". L'article, publicatper Caroline Roy, concloïa que s'havia demostrat que hihavia una descomunal diferència de dedicació entre ells ielles. "Hi ha cada vegada més contractes professionals pera ells i més contractes domèstics per a elles".

Seguint aquestes dades, semblava que l'home actiudedicava a la seva professió 45 hores setmanals, i nomésunes 20 hores a les tasques domèstiques (incloses la curadels nens); la dona activa dedicava 36 hores semanals a lafeina remunerada i unes 44 a la dedicació a la llar. Massadiferència per parlar d'un país tan avançat com Franca ireferir-se al sector professional de classe mitjana, en quètant pot dedicar-se a una professió i voler promocionar-s'hiell com ella.

Margaret Gallagher, en el seu estudi L'emploi etl'action positive pour les femmes dans les organisationsde radio-télévision de la CE, publicat el 1986, en

dedicava una part a parlar de la dificultat per part de lesdones d'accedir a càrrecs de responsabilitat: "La major partde les dones dirigents es veuen confrontades al dilemafamiliar, en algun moment de la seva vida professional,troben exigències concurrents de la seva vida personal i dela professional, i resulta molt difícil per a elles privilegiaraquesta última".

Després d'estudiar el currículum professional de dones ihomes que treballaven a la televisió durant 10 anysseguits, havia comprovat que els homes feien millor carreraprofessional que les seves companyes de condicions,formació i edat semblants que havien començat a treballaral mateix temps. Altres conclusions es referien a lapermanència de les dones a la televisió; en general lesdones que hi treballaven eren més joves que els seuscol·legues masculins. Hi havia més dones solteres iseparades, i les que estaven casades tenien menys fills.

Tot aquest estudi serveix per demostrar que encara queles discriminacions per sexe no estiguessin legislades, esdonaven a la realitat, i s'havien d'arbitrar mesures d'acciópositiva per aquesta desigualtat. Això és el que estàintentant possar en marxa la comissió per a la igualtat a laqual més amunt ens referíem. També en les negociacionssindicals s'inclouen cada vegada més reivindicacionsigualitàries, però en el nostre país encara estem molt llunyd'avançar per aquest camí. Encara es cultiva com airrefutable l'opinió de "qui no arriba més alt a la professióés perquè no val. Tothom es pot dedicar el mateix temps altreball, sigui home o dona". Esperem que aquestesfal·làcies algun dia tinguin alguna cosa a veure amb larealitat. •

Capçalera. Desembre 1995 / Gener Î 996

33ENQUESTA

Una altra comenta: "Com sempre diem irepetim, les dones, a força de guanyar la nostraindepèndencia hem perdut el nostre tempspersonal".

Una altra enquestada ens fa veure que hemoblidat molts temes: corresponsabilitat afectivaentre la parella, o el que és el mateix, capacitatd'assumir les aspiracions de la donaprofessional, la importància de viatjar per a ladona periodista: quan, com, i amb qui? Tambéens comenten que seria interessant saber sobrel'absentisme laboral de les dones, per la curadels nens, escoles, malalties... I, si és superior elde les dones, com anar cap a una igualtat tambéen aquest camp. Una enquestada també ens fauna observació molt interessant i parla de latercera jornada laboral de les dones: lanecessitat de cuidar la imatge, perruqueria,depilació, maquillatge, salut, exercici, que tantde temps ocupa i tan important és per a lesperiodistes, sobretot als mitjans audiovisuals.

Una observació que no podem deixard'incloure és la següent: "Només vull fer constarque les dones hauríem de lluitar per aconseguiruna normativa que doni prioritat a les donesamb fills per fer els horaris de treball méscompatibles amb ells. Si les dones hem detreballar les tardes o les nits no els podemveure? Si a aquest fet s'afegeix que,normalment, les dones són les que portem elpes de la casa i de l'educació dels fills, el resultatés desastrós".

Una altra observació fa constar que la vidade periodista és tan absorbent que no deixatemps per a la formació o per fer vidaassociativa, per exemple.

"El periodisme és una professió moltabsorbent i que si no t'agrada val més que etdediquis a una altra activitat o professió. A mim'agrada molt i disfruto amb la feina. Também'agradaria no fer res si tingués la vidaeconòmicament resolta. A la vida es poden fermoltes coses". "M'agrada aquesta professió,encara que les seves condicions són molt difícilsi de vegades molt dures", diu una altra.

"Per què hi ha tantes dones que treballen alsmitjans de comunicació i tan poques que manin?Els càrrecs de molta responsabilitat són llocs dedifícil accés. Potser perquè haurien de renunciara alguna part de la seva vida? Per què en el fonsno ens interessa gens manar? Per què fem molt

bé les feines 'a l'ombra'? És imaginable com lesnostres filles viuran el periodisme, si es dediquena això?"

Per acabar, aquesta reflexió d'una de lesenquestades creiem que reflecteix molt bé elsentiment de la majoria: "La sensació que tota lateva vida personal està marcada per lesnecessitats de la teva empresa. No pots ferplans, perquè sovint se'n van a l'aigua: Quedesper sopar o per marxar de cap de setmana ointentes anar regularment a classes d'idiomes isempre sorgeix alguna cosa d'última hora it'envien. I no fer plans també té una altra cara:de cop et trobes sense res a fer i no ho aprofitescom voldries, perquè no havies previst resconcret a fer" •

IL·LUSTRACIONS DE MARIKA I MONTSE CLAVÉ

Dones quedibuixen,donesque...— Núria Pompeia—

... Que què? Doncs, dones quefan o deixen de fer allò ques'esperava d'elles, dones ques'expliquen o que escolten, quetenen sentit crític, problemes,emocions, desconcerts, il·lusions,depressions i moltes altresvivències i situacions en les qualses troben o s'han trobat lesdones. Dones que viuen o quefan viure. Dones que dibuixendones: Montse, Mariel, Roser,Marika, Gemma, Núria... Des defa vint anys han publicat els seusdibuixos, acudits, còmics,historietes, als diaris, a lesrevistes i a d'altres publicacions.

Mentre feia la selecció delsmeus dibuixos, oblidats,arraconats en un arxiu més o

menys endreçat i bastant coix (ésa dir: migrat d'originals i còpies,especialment pel que fa alspublicats els anys setanta, aquellsanys vibrants i rics en canvis iexpectatives, en experiènciespersonals i col·lectives), tot fentla difícil tria, doncs, d'acudits id'historietes i recordant les obresde les companyes de l'exposició,em va sorprendre i, alhora, vaigtenir la satisfacció de comprovari admirar tot el treball i la lluita—paraula dels anys setanta aradesprestigiada— de les dones, elvalor de la denúncia, com vamintentar comunicar, mostrar fetsi situacions i sobretot canviar laimatge que es tenia, vint anysenrere, de la dona dins la nostrasocietat. Moltes coses i actitudshan canviat: unes han millorat id'altres han empitjorat. Però lesdones que dibuixem dones noens hem aturat •

OAC<?U£UN^í KAfçiqA

CAMARO VANKé-NN^PY/At-gg^Tó

Mo^AVÍA í

quah VAMAMAR A (ÇR-lCS*

UNA

30- çur 5Ap/...

VfíYjAkV AQUÍ fftPRÍA^NTR^VI^TAP PUpantAÇuf^

PAfApi- \/£PA, luty PoL·PA'Nirilí^ QAVlfAÉL

"3UDO JÈT£5ÍA^,

Hum M..

NO NO

Hot-to^,,,