La veu dels barris núm 12

MAIG - JUNY Núm. 12 II Època

CORNELLÀ: EL MALSON DEL CICLISTA?

SEGON ANIVERSARI!!!

S u m a r iC R É D I T O S

pag1

pàg.2

La Veu dels Barris MAIG - JUNY 2016

Editorial

Dan que hablar...

Preguntes al Síndic Balanç general

Entitats amb Identitat

De 20 en 20 Responsabilitat ciutadana

En Portada

Al tombar la cantonada

Valoració del nostre primer acte

Saben aquell que diu...

Recordeu...

El racó d’en Gueli

Guifibaix

Entrevista a Xavier Aldekoa

03

03

04

04

05

06-07

8

9

9

10

10

11

12

EDITA

COORDINACIÓNManel Clavijo

CONSEJO DE REDACCIÓNDolores de la CruzManel ClavijoGonçal ÉvoleMiguel Ángel TorresGabriel NavalesJoan RuizIolanda Martín Ramón NiubóRaúl Millán Jordi Garcia Oriol BadenesSònia Egea

COLABORADORESSíndic de Greuges de CornellàJoan Ametlla

AGRADECIMIENTOSAMPA Joan MiróDavid FernándezXavier Aldekoa

“La Veu dels Barris” SÍ es fa responsable de les

opinions expressades pels seus col·laboradors

als seus articles.

[email protected]

facebook.com/laveudelsbarris

@laveudelsbarris

LaVeuMedia

Editorial¿Quién nos iba a decir hace un par de años que, de una reunión de 6 personas, iba a salir una revista como ésta? No, no somos el New York Times ni The Guardian pero tenemos nuestra función social. Hemos crecido mucho pese a nuestra tirada: 1300 seguidores,en Twitter y más de 500 en Facebook nos garanti-zan que alguien nos lea más allá de la versión en papel y la versión en PDF que mandamos por correo. Somos peque-ños y nuestra influencia es relativa pero vamos evolucionando: hemos dado un salto hacia una versión audiovisual de la revista, “LaVeuMedia”, que podéis encontrar en Youtube y también hemos empezado a or-

pàg.3


Dan que hablar... El Bueno El Feo El Malo

En cada Pleno mensual del Ayuntamiento no pueden faltar las ya tradicionales baterías de mociones de C’s. Con mayor o menor acierto, este Grupo Municipal es de los que más aporta en los Plenos a base de propuestas. Una de las mociones que ha presentado recientemente ha sido la de mejorar los carriles bici de Cornellà, cosa que coincide de lleno con el tema central de este número. Además, realizaron una campaña de sensibilización a pié de calle.

Pleno del AyuntamientoHay que dignificar a la oposición de Cornellà, de eso no cabe duda. Son los primeros que deben fiscalizar la labor del Gobierno y los primeros que deben ofrecer alternativas. Ahora bien, no parece muy claro que la mejor manera de dignificar su tarea sea a base de un incremento salarial o un asesor por Grupo Municipal. Quizá una mayor comunicación por parte del gobierno, o que éste y el principal partido de la oposición se hablaran, facilitaría más el trabajo de todos. En fin, tampoco va a ser la ruina del Consistorio pero esta medida no parece que vaya a solucionar nada.

La alternativa al PPSe pasaron la precampaña y la campaña vendiendo que re-presentaban la alternativa al PP y/o la nueva política. Pero su nula capacidad de acuer-do, no sólo nos lleva a tener que volver a votar de nuevo, pone en evidencia que la al-ternativa no era ni tan clara ni tan deseable. Quizá tengamos que celebrar que este infanti-lismo político se haya puesto de manifiesto antes de formar gobierno. ¿Os imagináis tanto frentismo y falta de acuerdo dentro de un mismo gobier-

no? Mal. Muy mal.

“Si escuece, está curando”ganizar pequeños actos públicos para debatir sobre aspectos impor-tantes de la ciudad. Es-peramos poder contar pronto con una versión digital más fácil de com-partir en redes socia-les, tiempo al tiempo…Y sí, a veces publica-mos escritos que pue-den molestar y escocer a más de uno. Nuestra voluntad no es hacer daño, es informar para transformar y para eso hay que pisar al-gún que otro callo. Hay gente en Cornellà con responsabilidades (y no sólo en política) a la que pocas veces le han cuestionado su gestión y eso no es normal. En-tendemos que hacerlo pueda molestar y pedi-mos perdón por hacerlo

de una manera un tan-to ácida a veces, pero también pedimos per-dón por adelantado ya que lo vamos a seguir haciendo. Si escocemos significa que estamos ayudando a solucionar el problema. Una ciu-dad sin medios de co-municación indepen-dientes es una ciudad que no puede mirarse al espejo y juzgarse con ecuanimidad. Y hablan-do de espejos, dicen que Joan Salvat-Papas-seit, demostrando su inmensa sabiduría, es-cribió: La veritat és un mirall trencat en mil trossets, del que cadas-cú de nosaltres té un pedaç. Pues eso, dejad que agrupemos unos cuantos de estos troci-tos y reconstruyamos el espejo donde mirarnos.

Preguntes al síndic

“Balanç general”1) Per què s’han incre-mentat tant les queixes sobre salut i acció so-cial en els darrers anys?Hi ha un motiu impor-tant i es relaciona amb les retallades i ajustos econòmics que han fet les administracions per reduir el dèficit. Una cir-cumstància que ha inci-dit en prestacions com la Renda Mínima d’In-serció, la sanitat, les be-ques menjador o els ser-veis i prestacions que es deriven de l’aplicació de la llei de dependència.

2) Per què les queixes s’han duplicat en els darrers 7 anys mentre les consul-tes s’han mantingut?

En un context so-cio-econòmic de crisi s’ha produït una com-binació letal, que afecta als ciutadans i famílies més vulnerables o amb rendes baixes: pèrdua o precarització del lloc de treball i la disminució de les partides destinades a garantir drets bàsics, com salut i educació, i les que engloben els ajuts socials, sobretot per part de les administra-cions autonòmica i es-tatal. Aquesta és una de les raons que fa que es multipliquin les queixes, a més del propi arre-lament de la institució del Síndic de Greuges.

3) Què ha passat a

pàg.4


Gavarra i Riera per a que s’hagin du-plicat les queixes i consultes al Síndic? Ho atribueixo bàsica-ment a un factor demo-gràfic. D’aquests dos barris provenen més del 50% de les queixes que va tramitar el Sín-dic durant el 2015, però és que en aquests dos barris viu entre el 75% i el 80% de la po-blació de Cornellà. Hi ha una evident correla-ció entre aquestes dues dades. Sense deixar de banda les raons econòmiques, que afecten a sectors signi-ficatius de la població. 4) Al 2014 va recome-

Joan BarreraSíndic de Greuges de Cornellà

nar a l’Ajuntament que elaborés un protocol que permetés detec-tar en l’àmbit escolar els possibles casos de nois i noies en situa-ció de risc alimentari. S’ha elaborat? Qui-na valoració en fa? El protocol es va posar en marxa a comença-ments d’aquest any i ho valoro com un fet posi-tiu. Em sembla molt im-portant el treball con-junt dels professionals dels tres àmbits des del que es pot actuar: el de serveis socials, el d’educació i el de sa-nitat. I també el com-promís d’avaluar cada mig any la feina per ser més precisos i eficients.

Com i cap a on podem orientar en els estudis els nostres fills i filles quan arriben a 4rt d’ESO? Estu-diaran batxillerat? Un cicle formatiu? A quins cen-tres s’ofereixen? Preu? …

L’AMPA Joan Miró amb la voluntat d’ajudar les famílies i els alumnes va apostar el curs passat pel projecte EDUCATECA.

Un projecte adreçat als estudiants de 4t ESO on a través d’uns tallers amb un màxim de 15 alumnes, as-sessorats per orientadors

professionals, els ajuden a buscar la informació ne-cessària per a conèixer i familiaritzar-se amb els iti-neraris formatius i l’oferta educativa i professional. Els mostren diferents esce-naris per a triar abans de prendre qualsevol decisió, fomentant així l’autono-mia de cada alumne, sem-pre acompanyat i asses-sorat per un professional.La valoració del projecte va ser tan positiva que aquest any ho tornen a repetir i encara: Continues pensant que les AMPES dels instituts no poden fer grans coses?

Entitats amb IdentitatAMPA JOAN MIRÓ – PROJECTE EDUCATECA

Una expresión común en cualquier conversa-ción sobre sindicatos, ¿qué han hecho los sin-dicatos por mí? Es un buen punto de partida para pensar sobre la re-lación entre sindicatos y sociedad. Una sociedad despolitizada, con los ni-veles más bajos de aso-ciacionismo en Europa.La respuesta es, como para una pregunta muy parecida en la comedia

La vida de Brian, aparte de los convenios colec-tivos, el salario mínimo, la jornada de 8 horas, las vacaciones pagadas, ¿qué han hecho los sin-dicatos por nosotros? Quizá no muy curiosa-mente, el topós desde el 15M de “habría que hacer meses de huelga general” (imitando la de la Cana-denca que en 1919 logró, entre otras cosas, la jor-nada de 8 horas), es más

raúl millán26 años. Historiador.

La Gavarra

De 20 en 20 Responsabilitat ciutadana

Vivimos en una so-ciedad que está cam-biando, pedimos res-ponsabilidades a las administraciones, a nuestros políticos, a nuestras hijas e hi-jos…. Pero, ¿cumpli-mos con la responsa-bilidad hacia nuestros vecinos y vecinas?Pequeños gestos del día a día como reciclar la basura de casa nos hace ser responsables con el medio ambien-

te, aunque a veces se nos olvida que NO ENSUCIAR las calles también es nuestra responsabilidad hacia nuestro vecindario y hacia nuestra ciudad.Nos gusta salir a la calle, disfrutar de los parques y de las te-rrazas y como ciuda-danos responsables deberíamos velar por el RESPETO hacia el espacio público y el DESCANSO VECINAL.

Ser responsables tam-bién es respetar las opiniones de otras per-sonas, siendo EMPÁ-TICOS y TOLERANTES.Tener responsabili-dad también es PAR-TICIPAR en nuestra sociedad, no sólo ejerciendo el voto cuando toque sino participando del día a día de nuestra ciu-dad, podemos em-pezar AYUDANDO a nuestros vecinos y

vecinas más próximos pero también pode-mos participar CO-LABORANDO con las entidades de nuestro barrio o de la ciudad. Asumimos, como ciudadanos, que tenemos unos de-rechos y unas obli-gaciones, aunque a veces nos creemos tener más derechos que obligaciones…¿Y tú, eres R E S P O N S A B L E ?

Si consultáramos un diccionario, nos diría que la respon-sabilidad es res-ponder de nuestros propios actos. Pero nadie nos enseña que el mundo lo ha-cemos día a día con nuestro compor-tamiento hacia los demás y el medio ambiente. Somos corresponsables de

esa pequeña parte del mundo en la que vivimos, nuestro ba-rrio, nuestra ciu-dad, compartimos todos la responsa-bilidad de los pro-blemas generados de vivir en común.Las personas que cultivan la tierra saben que para co-sechar tienen que sembrar, regar, es-

forzarse, se ha de generar un proceso. La responsabilidad no es nada más que un compromiso, un proceso más que un resultado. No pode-mos delegar respon-sabilidades en otros antes de asumirlas nosotros mismos. Si cedemos nuestra responsabilidad a las instituciones pú-

blicas, a las tecnolo-gías, a los partidos políticos… es cuan-do nos roban la sa-nidad, la educación, nuestros derechos sociales y libertades.Comencemos asu-mir responsabilida-des en la toma de decisiones y no sea-mos sujetos pasivos y todo a nuestro al-rededor mejorará.

pàg.5


Dolores de la Cruz41 anys. Funcionària.

Almeda

JUAN RUIZ 63 anys. Obrer

Almeda

“Eres responsable”

“Podrem?”

“No hay sindicato sin sindicados”

repetido por los menos dispuestos a asociarse a otros trabajadores para lograr objetivos comunes.Un sindicato no es un ente singular, simple-mente son asociaciones de trabajadores. Que la UGT o CCOO sean de-fectuosos no impide que uno se una a los muchos otros sindicatos que exis-ten. O a éstos para traba-jar por hacerlos mejores. Los derechos laborales

son derechos colectivos, para hacerlos avanzar, o defenderlos en estos años de crisis, es necesa-ria responsabilidad colec-tiva. La respuesta fácil es esperar que lo haga otro, ver a los sindicatos como algo ajeno a uno mismo. Algo que te solucione problemas. Pero los sin-dicatos no son máquinas automáticas, son grupos de personas en lucha por derechos sociales.

En Portada: La Bicicleta, un vehicle per humanitzar Cornellà

pàg.6


A ritme pausat però inexo-rable, sembla que es va esvaint un dels icones del progrés i de les llibertats individuals que ha marcat les nostres vides des dels anys 60, i que paradoxal-ment ens ha arravatat qua-si tot l’espai urbà disponi-ble de les nostres ciutats.

Alguns encara els costa ad-metre que en aquest cas el progrés tecnològic no ens resoldrà el problema i cal començar a entendre com més habita millor, que el desenvolupament humà, per algunes coses, ha deixat d’anar associat a una major comoditat. Estem acostumats a escol-tar que tots els excessos son dolents i en canvi amb el tema del vehicle privat motoritzat, no ens ho hem aplicat. Ara ens trobem amb els recursos ener-gètics quasi esgotats, les ciutats deshumanitzades, congestionades, contami-nades, sorolloses i insegu-res. Tot a causa de no haver sabut aturar els excessos. Tornar a l’essència de la

metròpolisSi mirem una mica enrere, és fàcil adonar-se’n de tot

el que lentament hem anat cedint en el camí, a canvi del creixement desmesu-rat del cotxe. La ciutat s’ha deshumanitzat i ha deixat de ser prou segura perquè els nens i nenes puguin anar sols a l’escola i jugar al carrer. La major part de les voreres son lànguids pas-sadissos de transició, obs-taculitzats per intervals se-mafòrics que ens encotillen la convivència. La qualitat de l’aire ha deixat de ser saludable, augmentant de manera alarmant les malal-ties respiratòries greus.

Tenim prou arguments pel canvi

Des del punt de vista de l’eficiència energètica, es tracta d’una maquina amb un rendiment ener-gètic deplorable, que pesa 1.000 quilos i en un 80% de les ocasions, desplaça un sol viatger amb una mas-sa entre 15 i 20 vegades inferior al seu propi pes.

Des de la òptica del ren-diment de l’espai públic, tenim un gran artefacte privat, que entre l’ocupació de l’estacionament i el de circulació, acapara el 60% del sol públic de la ciutat i en canvi només suposa el *20% dels desplaçaments

urbans *(font: EMQ 2011).Si ho mirem en termes de sostenibilitat ambien-tal i esgotament de re-cursos finits del planeta, ni cal enumerar-los tots, però l’escalfament global per CO2 n’és un exem-ple i la fi dels combusti-bles fòssils n’és un altre.

Tenim el discurs prou interioritzat

Molts ja estem mos-trant-nos decidits a fer el canvi d’hàbits i Ara cal que els polítics passin de veritat a l’acció de trans-formar la ciutat, demo-cratitzant l’espai urbà i posant fre a la voracitat infinita de l’automòbil. Ja hem entès que la solució no vindrà donada pel can-vi tecnològic amb l’ús d’al-tres energies, sinó amb el canvi social de la nostra relació amb l’automòbil.

Passar del discurs a l’ac-ció, una determinació po-

lítica que costaCal tenir les idees clares. Els especialistes ens diuen que el marge de millora per augmentar els des-plaçaments a peu i els de transport públic, son relatius, però en canvi el dels desplaçaments en bi-cicleta son molt elevats.

Val, però ara on posem les bicicletes?

Aquesta és la pregunta clau, que desemmascara a qualsevol govern sen-se convicció, quan la res-posta és d’estricte sentit comú. Si l’objectiu que perseguim consisteix en menys cotxes i més bici-cletes, la solució només pot ser una, la calçada.

Com ens ho fem, si els co-txes ja els tenim?

Les entitats que tenim al nostre entorn, les ecolo-gistes, les ciclistes, les que defensen els vianants i l’ac-cessibilitat, com La Saboga a l’Hospitalet, Bici Baix Llo-bregat, C.C. Sant Joan Des-pí, E.C. Cornellà, Sant Boi Camina, C.C. d’Usuaris de la Bicicleta, ECOM, etc. ja estem coordinats i ho por-tem treballant de fa anys. Les consultories i tècnics especialitzats saben com ho han de fer i ara tant sols falta que els òrgans polítics es coordinin i po-sin tots els mitjans neces-saris per fer-ho possible.

Aquest ajuntament por-ta anys en la paràlisi de l’anàlisi, fent *plans que d’alguna manera estan re-lacionats amb la mobilitat,

JOAN ADMETLLA

En Portada: La Bicicleta, un vehicle per humanitzar Cornellà

pàg.7


tots ells impregnats del dis-curs de sostenibilitat que ara toca fer, però a la vega-da amb el fre de ma posat, fent equilibris per encabir la bicicleta amb calçador, procurant no destorbar massa al tot poderós cotxe privat, i quan ho fa, sovint és en detriment de l’es-pai del vianant o posant en risc la seva seguretat i això només condueix a fer les coses equivocadament.

*2010 Corredor Verd Carretera d’Esplugues.*2010 Pla Director de la Bicicleta: 13 Eixos es-tratègics. Encara cap d’ells actualment acabat.*2011 Pla pilot Camins Es-colars Barri Sant Ildefons: Encara ara sense conti-nuïtat a d’altres barris.*2015 Cornellà Natu-ra: 10 Eixos Verds. Una nova ocurrència pen-dent de desenvolupar.*2016 Pla de Mobilitat Ur-bana 2013-2018: Iniciats els treballs previs el 2011 i encara pendent de pu-blicar el Pla d’Actuacions.

Les entitats ens hem aglu-tinat en plataformes, hem consensuat manifestos i publicat conjuntament do-cuments com el que vàrem presentar a les anteriors eleccions municipals del 2015: “La Bicicleta, un vehi-cle per humanitzar les po-blacions”. En el nostre en-torn tenim moltes ciutats, ja sigui a nivell europeu, com París, Berlín o Londres i al costat nostre Barcelo-na, que han començat fa temps. Ja ha arribat l’ho-ra de fer un canvi profund de mentalitat i de ciutat, que sigui valent i coherent amb el discurs que practi-quen els nostres polítics.

CORNELLÀ NATURACornellà Natura pot aca-bar essent un pla com qualsevol dels anteriors, embolcallat de presump-tuoses etiquetes i farcit de mediocritats, o bé conver-tir-se amb una oportunitat per començar a treballar amb ànima i cap. És pos-sible fer-ho si l’emplenem de continguts que tinguin amplada de mires, amb projectes planificats a curt, mig i a llarg termini, que concebin un nou model de ciutat, proactiva respecte a la reducció d’emissions contaminants, pensada per gaudir de l’espai de tots, on es garanteixi per exemple, l’accessibilitat arreu, sobre tot d’aquells qui tenen limitacions de mobilitat, incloent-hi òb-viament els entorns natu-rals. Reconvertir-la en una ciutat a mida dels infants, perquè aquests es puguin tornar a moure i jugar amb autonomia i seguretat pels seus carrers, d’acord per exemple, amb les tesis del psicopedagog Francesco Tonucci, i per descomptat, que tot plegat estigui do-tat de partides econòmi-ques que ho possibilitin.Tenyir de verd la ciutat, com a pretext per a fer transformacions urbanís-tiques més profundes, és

tant vàlid com qualsevol altre, la qüestió és evitar el parany de quedar-se en la operació cosmètica.

Aquesta transformació del carrer Verge de Montserrat, planteja una bona direcció cap on avançar, però no es pot quedar en una anècdo-ta i cal vertebrar una teran-yina de vies zero emissions 100% humanitzades, que connectin tots els barris pel seu interior i entre sí.

Proposta de glorieta amb anell exterior de carril bici segregat i protegit a la Ctra. de Sant Boi amb Av.

Baix Llobregat.Donar continuïtat amb els municipis veïns, de manera que es faciliti màximament l’accés de les persones a les poblacions del voltant,

amb modes de transport no motoritzats, involu-crant-hi també els altres governs municipals i supra-municipals, és també fona-mental que formi part d’un pla d’aquesta naturalesa. En aquesta línia, no s’ha de permetre que el nou traçat de la carretera de Sant Boi, menystingui els vianants i les bicicletes, obligant-los a compartir un ínfim espai. Una via d’aquestes carac-terístiques ha de tenir 5 metres d’amplada de do-ble senti de carril segregat i protegit per les bicicle-tes i 3 metres per els via-nants, també segregat i protegit de les bicicletes.Ja que parlem de con-nexions amb municipis veïns, cal revisar urgent-ment el projecte que està a punt d’executar-se, el qual connecta amb Sant Joan Despí, des del carrer Lleó Fontova cap al carrer Bon Viatge, i que actual-ment preveu fer-ho mit-jançant escales i una incò-moda rampa en ziga zaga.Que li posin el nom que vulguin, però el temps de l’anàlisi s’ha esgotat i ara toca treballar de valent, per aconseguir recuperar una ciutat més humana.

pàg.8


Al tombar la Cantonada Gonçal Évole

73 anys. Gavarra

lengua única. Sorprendido, decidí darme un paseo por la avenida San Ildefonso y, de súbito, me extrañó que no se oyera otro idioma que el catalán. Allí ocurría algo raro a lo que no daba crédito. La gente pronun-ciando “quelcom”, el “sin embargo”, lo habían substi-tuido por “tanmateix”, no venían de comprar el pan de la panadería, sino del “forn” y todo por el temor que los señores académi-cos no fueran acusarles de “colonizadores” de la len-gua. ¡Inaudito! Faltaba el postre que llegó de inme-diato con el libro “Perles Catalanes. Tres segles de col·laboracionistes”, sin lu-gar a dudas el “best seller” de Sant Jordi en el que ima-gino colas inmensas espe-rando dedicatoria y firma, en la Rambla de Catalunya desde Diagonal a Gran Vía, (250000 según los autores y editores) (2000 según la Guardia Urbana) y medio centenar escaso según los presuntos colaboracionis-tas entre los que se en-cuentran nada menos que personajes como Francesc Cambó, Eugeni d’Ors, Josep Pla, Carles Sentís, Rosa Re-gàs, Carme Chacon, Albert Boadella y, para colmo, Jo-sep Borrell, Francesc de Carreras y les “cireretes” del pastel: Miquel Roca Junyent i Josep Antoni Du-ran Lleida redomados “bo-tiflers”. Tal vez sea conse-cuencia de la situación de provisionalidad en la que vivimos, pero este país –Catalunya incluida- parece instalado desde el 27 de septiembre pasado, en la antesala de un siquiátrico. ¿Cómo se puede tildar de

“colonitzadors” y “col·la-boracionistes” a gentes que huyeron del caciquis-mo y de su pacto con el hambre para encontrar un horizonte mejor? ¿Se han parado a pensar los co-au-tores del libro en cuestión, Salvador Avià y Joan Marc Passada que hubiera sido de Catalunya sin esta inmi-gración que con su empuje y ganas de emprender han contribuido a engrande-cerla? Si el espacio me lo permitiera, les pondría mi-les de ejemplos de gentes que llegaron a la estación de Francia con su cara ne-gra del humo del tren, con su maleta de cartón atada con cuerdas, con una mano atrás y otra delante, que hoy regentan negocios y dan trabajo a mucha gente, gracias a su impulso em-prendedor. Ahora vienen estos señores (los observas por la calle y, con su aire de superioridad, parece que vayan meando colonia) a calificarlos de “colonizado-res”. No me cabe la menor duda: jamás de los jama-ses han pisado las calles de San Ildefonso en Cornellá, ni Llefiá y San Roque en Ba-dalona, ni el barrio Fondo en Santa Coloma. Viven en su burbuja académica, en su paraninfo universitario y sus relucientes zapatos, ni por equivocación han pisa-do estas calles rebosantes de vida, de mestizaje, de diferentes culturas que son su mayor patrimonio. ¿Se han parado a pensar en la riqueza que representan dos lenguas que hasta aho-ra han convivido sin mayor problema? Quisiera pen-sar que sólo son las cosas de “la primavera que…”

A los que nos da por dedi-car nuestro tiempo de ocio a juntar letras con más o menos acierto y colabora-mos en humildes revistas que reflejan la vida cotidia-na de los barrios de ciuda-des periféricas, a menudo se nos presenta el dilema de que el tema elegido -cuando se publica en le-tra impresa- ha quedado desfasado de la inmediata actualidad, debido al re-traso que arrastran cuando llegan a manos de posibles lectores. Pero es lo que hay. Viene esto a cuento porque en la última reunión de lo que pomposamente llama-mos “Consell de Redacció” propuse mi intención de escribir un comentario de la procesión llamada de “la madrugá” de la que fui testigo presencial y que, en la noche del Jueves Santo había organizado la Cofra-día del Cristo de la Buena Muerte y Esperanza Ma-carena de nuestra ciudad. Salió en efecto la procesión de la iglesia de San Miguel con un “paso” impresio-nante, sus nazarenos, pe-nitentes con sus capirotes, señoras vestidas de luto riguroso, mantilla y pei-neta incluidos. Desde un principio el público intuyó que el bamboleo del paso no presagiaba nada bue-no y, cuando se alcanzaba la confluencia de la calle Vista Alegre con la Aveni-da República Argentina, a los golpes de la “campana de trono”, los costaleros no movieron el “paso” al unísono, crujió el made-ro de la cruz que sostenía la imagen del Crucificado Cristo de la Buena Muerte, rompiéndose de golpe y el

Cristo se desplomó hacia atrás pegándose un cos-talazo que ni les cuento. Podía haber ocurrido una tragedia que sólo quedó en el susto de un golpe a un niño vestido de naza-reno y a una componente de la Banda de Música que acompañaba el cortejo. Con la consiguiente cons-ternación de los organiza-dores, allí terminó el des-file procesional en medio del desconcierto general. Podría ampliar mi crónica contándoles mis impresio-nes de estas tradiciones importadas de sus lugares de origen por nostálgicos irredentos pero, como digo al principio, cualquier acontecimiento queda de inmediato envuelto en un piadoso olvido porque es-tamos viviendo tiempos convulsos y todo sucede con una celeridad de vér-tigo. Lo que es blanco hoy, al día siguiente es negro.Sin tiempo material para digerir la tradicional “mona” de Pascua, apare-ce en los medios un mani-fiesto que presentaron 250 académicos que, adelan-tándose a la proclamación de la Declaració Unilateral d’Independència (DUI), ya imponía el catalán como

“¿Será la primavera?”

pàg.9


“… els polítics no treballen, s’enriqueixen i viuen sempre amb els diners de la ciutadania i

són tots iguals, siguin del partit que siguin”Aquell que ho diu potser no sap que...

“Saben aquell que diu...”

- Un nombre important de polítics fan jornades sense horari de descans. Sovint, als ajuntaments de municipis pe-tits, fan la seva tasca i supleixen tasques tècniques que no poden ser cobertes per manca de capacitat per contrac-tar. També assumeixen un nombre important de responsabilitats, moltes d’elles amb un risc important de causa penal, en cas que passés alguna fet greu. A més, els polítics sovint es troben amb un personal tècnic resistent als canvis i a provar noves formes de fer, el que dificulta tirar endavant determinats projectes. La impossibilitat de moviment de personal limita molt els reptes de transformació dins de l’administració.

- Moltes persones que es dediquen a la política no reben cap tipus de remuneració, inclús alguns amb càrrec de regidors o alcaldes. Dels que reben remuneració, alguns donen part o la totalitat del salari al partit. D’altres casos, reben salaris notablement inferiors a càrrecs directius similars d’altres organitzacions. Per exemple, els banquers.

- La taxa de repetició en properes legislatures és d’un 50% aproximadament, pel que no tots fan de la política el seu mitjà de vida.

- La gran majoria de polítics locals tenen com a objectiu millorar la vida de la gent. Cadascú aplica les polítiques que creuen que són millors. I sí, hi ha enormes diferències segons el partit en aplicació de les seves polítiques . Però hi ha cert desconeixement de quines són aquestes polítiques locals...Quan t’expliquin alguna cosa que no se sap si és certa, que no és bona i

que no és útil...com a mínim DUBTA...per conèixer INFORMA’T i si vols ACTUA!!

Éxito rotundo del primer acto de “La Veu dels Barris”de visualizarse en nuestro nuevo ca-nal de YouTube: “La Veu Media”. Pos-teriormente, Joan Barrera y Fran Valle dieron su punto de vista sobre el tema. Ambos coincidie-ron en que la tari-ficación social pue-de ser beneficiosa para los vecinos de Cornellà, ya que fo-menta la igualdad de oportunidades y

el progreso social. Así pues, este pri-mer acto de “La Veu dels Barris” superó las expectativas de los organizadores y supuso un prece-dente de cara a fu-turos eventos, con el fin de generar debate y enrique-cer la sensibilidad social y el espíri-tu crítico entorno a temas de can-dente actualidad.

El pasado 15 de marzo realiza-mos en el Citilab el primer acto en Cornellà sobre ta-rificación social, duplicando la asis-tencia prevista. En éste se contó con la presencia de Joan Barrera (Síndic de Greuges de Cor-nellà) y Fran Valle (representante de la comunidad edu-cativa de Cornellà),

con quien ya había-mos colaborado en el primer número. Durante la realiza-ción del acto se vi-sualizó la entrevista a Mireia Aldana, re-gidora delegada de Servicios Sociales de Sant Feliu, en la que explicaba cómo están aplicando este nuevo tipo de tarificación en su ciudad. Entrevista que por cierto pue-

pàg.10


El Racó d’en Gueli

du a terme diferents activitats i trobades. Un exemple d’aquestes trobades són els tallers de lectu-ra que realitzen periòdicament al Bloc Onze de Can Batlló (Barcelo-na), espai lúdic, col·lectiu i auto-gestionat destinat a la promoció sociocultural. La informació sobre els tallers pot ser trobada al ma-teix Bloc Onze o bé a través del correu: [email protected]í doncs, hem pogut comprovar com el parc mòbil dels bombers

de Cornellà ha disminuït, alhora que ha augmentat l’ombra d’una possible privatització del servei degut a la intrusió de mètodes privats com el rènting i la dismi-nució anual de nous efectius de bombers oficials. Reducció que s’està compaginant amb un aug-ment dels bombers voluntaris, que podrien acabar sent gestio-nats per empreses privades com Falck SCI, que ja opera en algu-nes àrees industrials catalanes.

Deu números de La Veu dels Barris han plogut d’ençà que vam visitar el parc de bombers de Cornellà al juny del 2014. En aquell moment es trobava en una situació complexa, ja que els recursos eren insuficients i les expectatives no eren massa esperançadores. Aquest abril del 2016 hem tornat a visitar el bomber David Fernández, que ens ha rebut un altre cop amb els braços oberts per mostrar-nos el parc dels bombers cornellanencs. Només entrar-hi ens ha cridat l’atenció que no hi ha els matei-xos camions que fa dos anys. Ara mateix n’hi ha menys, ja que van retirar el camió principal i un camió especial per a incendis industrials, i ara mateix comp-ten amb un parell de camions

forestals i altres vehicles propie-tat d’una empresa de rènting. La privatització del servei de bombers és un tema que preo-cupa. A Galicia va haver-hi una vaga de bombers contra la priva-tització del servei i a Catalunya hi comença a haver la remor. Cada cop són menys els bombers ofi-cials de les noves fornades (sent la promoció del 2016 de 300 bombers voluntaris i 150 bom-bers oficials) i ja hi ha empreses privades com Falck SCI que ofe-reixen serveis d’emergències a Catalunya. A part, actualment els bombers treballen 100 ho-res a l’any més en comparació amb el 2014, cobrant el mateix. Tot i això, a nivell associatiu el grup de Bombers Indignats se-gueix tenint força i està en con-tacte amb moviments com la PAH o Marea Groga, alhora que

F o c l a t e n t a l p a r c d e b o m b e r sGabriel Navales Estudiant. La Gavarra

pàg.11


El 15M va significar per molts un punt d’inflexió i de trobada per algunes per-sones que pensaven que hi havia una alternativa a tots els problemes socials existents: la corrupció po-lítica, la crisi de represen-tativitat, un bon grapat de monopolis i oligopolis despietats, un model pro-ductiu esgotat i una eco-nomia financera allunyada de l’ètica... tot plegat era un còctel que va indignar i organitzar a molta gent. Amb el temps, la flama del 15M es va anar apagant però això no vol dir que tot plegat no fes un bon ser-vei a la societat. D’aquest moviment se’n van impul-sar d’altres preexistents i molta gent es va conèixer i van formar xarxes entorn als problemes que s’identi-ficaven de manera comuna. Un exemple de tot plegat és Guifibaix, una coopera-tiva que es presenta com una alternativa a les grans teleoperadores d’internet. Els fonaments d’aquesta es van posar arrel de la cam-panya de Desconnexió de l’Ibex35 del 15M de Sant Joan Despí. Eren de gene-racions, experiència laboral

i currículum acadèmic molt diferents però tots havien identificat diversos proble-mes: existeix un oligopoli format per les principals empreses proveïdores d’in-ternet que es reparteixen el mercat, no hi ha forma de tenir accés a les tecnologies que es fan servir, limiten l’accés a internet i s’apro-fiten de la ignorància de la gent. Aquest grup variat de persones van establir un objectiu comú: desconnec-tar-se d’aquestes empre-ses seguint l’exemple d’al-tres cooperatives com Som Energia o Eticom. A més, te-nien l’exemple de Guifi.net, que funciona des de fa més de 14 anys a Osona. Calia començar a implantar-ho al Baix Llobregat i van consti-tuir la cooperativa Guifibaix. El funcionament és molt senzill: hi ha qui compar-

teix el seu ample de banda i altres que el consumeixen. La cooperativa s’encarre-ga de la instal·lació tècni-ca i del seu manteniment posterior. És a dir, la coo-perativa només habilita la tecnologia necessària per a que els diferents usuaris estableixin la xarxa col·la-borativa. Aquest usuaris poden ser individus, una escala de veïns/es, empre-ses, associacions... en defi-nitiva, qui estigui interessat.

Què fer si vull formar part d’aquesta xarxa?

1. Enviar un e-mail a [email protected] o trucar al 694495972 per concer-tar una visita on s’explica el funcionament d’aques-ta xarxa. Si l’usuari està conforme amb les condi-cions i la filosofia del pro-jecte, s’acorda un dia i una hora per fer la instal·lació.2. La instal·lació triga en-tre 1’5 i 4 hores aproxi-madament. Consisteix en instal·lar al terrat el node, tirar un cable fins al router del pis o local en qüestió. El cost sol rondar uns 310€ (IVA inclòs), encara que cal valorar-ho en cada cas.3. A partir d’aquest mo-ment ja es pot compartir o consumir l’ample de ban-

da. El cost mensual s’inten-ta que sigui uns 15€ (IVA inclòs) si ets consumidor. 4. La cooperativa s’encarre-ga de la instal·lació, man-teniment, assessorament i possibles incidències, com també de mirar que la xarxa tingui una càrre-ga de treball repartida.

I arribats a aquest punt, això realment funciona? Hem pogut anar a l’empresa de Cornellà Impacto Visual (a la foto), especialitzada en el disseny i la impressió de vinils i rètols i que, com és bastant evident, necessita una connexió a internet ràpi-da, segura i sense interrup-cions, per poder desenvolu-par la seva activitat. Segons Esteban, la xarxa Guifibaix, els garanteix una connexió estable i eficaç, amb un ser-vei tècnic ràpid. Molt millor que amb d’altres que tenien contractada abans. Segons paraules seves «per a des-carregar-me fitxers pesats que necessito per treba-llar no tinc cap problema».L’objectiu de Guifibaix és créixer a la comarca i esde-venir una alternativa col·la-borativa al gran oligopoli de les teleoperadores i com a objectiu final, tirar una fi-bra fins al punt Neutre de Zona Franca i contractar ample de banda directa-ment a majorista, donant un cop de peu a qui està fent de les tecnologies una eina de privatització i mo-nopoli. Si voleu compartir amb altres el vostre ample de banda o voleu descon-nectar-vos dels oligopolis, aquí teniu l’alternativa!

Més informació de la xarxa:h t t p : / / g u i f i b a i x . c o o phttp://map.guifibaix.coop

Manel Clavijo Politòleg. Sant Ildefons.

Guifinet: l’alternativa col·laborativa a les grans teleoperadores


Europa refugiada, Àfrica invisible i iniciativa local

Recentment el col·lec-tiu 5w ha publicat el lli-bre-revista (Después de la guerra) on ens expliques la situació al Llac Txad, on la branca gihadista Boko Haram atemoreix la po-blació. Què et vas trobar?Al llac Txad vaig trobar una situació irrespirable. 2’6 mi-lions de refugiats i una ona-da de nenes a les quals Boko Haram lligava explosius i les enviava a explotar-se a mer-cats. En primer lloc, cal pro-tegir les vides de la població, enfrontar-se a la barbàrie, però cal anar també al mig i llarg termini: el nord de Ni-gèria, d’on ve la banda fona-mentalista, és una zona molt pobre, amb atur del 80% i un analfabetisme rampant. La corrupció i la ineficàcia durant dècades de Nigèria, el país més ric de l’Àfrica, ha provocat una sensació

d’oblit i ràbia al nord que han sabut explotar els gihadistes.

Com poden entreveure’s so-lucions a aquests conflictes salvatges i quin és el paper dels ciutadans europeus pel que fa els refugiats?A Occident tenim la opor-tunitat, i fins i tot la respon-sabilitat, d’estar ben infor-mats. I això és un privilegi. Algunes dones, després de caminar tres setmanes pel desert, sense quasi aigua i atacades per les hienes i els lladres, arribaven al camp de Dadaab amb un fill mort en braços. Es tracta d’un camp de refugiats a la frontera en-tre Kenya i Somàlia fundat al 1991. Això està passant al nostre temps, al nostre món. Però hem de ser conscients també que els camps de re-fugiats són només la punta de l’iceberg. L’any passat, cada dia 42.000 persones es van veure obligades a fugir de casa seva per culpa de la

violència —com a refugiats o desplaçats dins del seu país— i sobretot va passar al sud: els moviments migra-toris entre països del sud ja superen els de sud a nord.Crec que estem davant d’una nova normalitat: els problemes ja són globals i necessitaran de solucions globals. Els problemes no són d’ells, són de tots. I ho seran cada vegada més.

Últimament s’han vist des-bordar iniciatives exitoses en l’intent d’ajudar zo-nes en crisi com Idomeni. Què creus que està en les mans dels nostres barris en aquestes situacions?Tots els grans canvis socials dels darrers segles han nas-cut de la societat i la seva capacitat d’organitzar-se i protestar. Però podem anar més enllà. No tenir por és un primer pas. L’any passat els diners enviats per immi-grants o refugiats africans des d’Occident cap a l’Àfrica va superar els diners enviats per programes d’ajuda hu-manitària. Acceptar l’arri-bada de gent que busca un futur i donar oportunitats també és una manera de canviar les coses, de que el món sigui una mica més just. Jo personalment crec molt en el poder de l’edu-cació, autèntica arma de construcció massiva. Però no només en una educa-ció unidireccional, d’ensen-yar a llegir a qui no en sap o portar escoles a països pobres, també educació

per a nosaltres, per saber acceptar millor la diferèn-cia i no tenir por de l’altre.Hi ha més política en les decisions personals diàries que quan fiques un vot a la urna cada quatre anys. Ara acabo de tornar de Repúbli-ca Democràtica del Congo i he vist les condiciones bru-tals en que nens treballen com a miners per extreure coltan o altres minerals que acaben als nostres aparells electrònics. Lògicament les coses no canviaran demà si avui ens comprem un mòbil “Fairphone”. No sóc ingenu, potser nosaltres no veurem aquest canvi, però sí po-dem prendre consciència per a fer els primers passos.

Què no hem de perdre de vista per a què les comunitats de nouvin-guts puguin viure entre i amb nosaltres en pau i sense discriminació?Un dels fonaments indis-pensables en el naixement d’Europa és el dels valors. Sense valors, no hi ha Eu-ropa. No és perfecta i els seus països han jugat amb interessos i encara ho fan, però un món sense una Eu-ropa forta, sense els seus valors, serà un món pitjor. Amb tots els seus defectes, a Europa s’ha aconseguit molt en matèria de respecte de drets humans i benestar social. Ens juguem això. Si ens deixem emportar per la por, si deixem que l’odi cap als nouvinguts guanyi, Europa i el món perdran.

Com en la temporada passada, La Veu dels Barris vol donar la paraula un cop l’any a algu-na figura de rellevància actual. En aquest cas, hem dialogat amb en Xavier Aldekoa, qui viu entre Cornellà i l’Àfrica. Treballa com a corresponsal per La Vanguardia i forma part de projectes independents com Muzungu i 5W. Ha publicat Océano África (Ed. Península), un llibre que ha donat a conèixer cada vegada a més gent la seva feina, repleta d’aven-tures en desenes de països del continent. La sensibilitat i tendresa amb què acompanya cada una de les seves aventures, l’alegria i la ràbia que transmet en cada article, fan ado-nar-se que la seva gran virtut no és la d’explicar Àfrica, sinó la de viure-la sense deixar mai de sorprendre’s i voler comprendre. Aquest esperit tan professional com proper li ha merescut diversos premis i reconeixements públics. Aldekoa és un dels pocs perio-distes entregats a seguir informant i denunciant situacions que sovint s’obliden o se si-lencien des d’Occident, sobretot una vegada s’acaba l’atenció mediàtica predominant.

Oriol Badenes Estudiant. El Pedró

Foto de Sylvain Cherkaoui

La veu dels barris núm 12

Documents

Transcript of La veu dels barris núm 12