Bandera dinastí Qing

“LA VERITAT”

Original d’en:

Francesc Bassas i Gili

1

LA VERITAT

Capítol 1er. - El doctor Valls

En Francesc Valls allargà el cap al mariner que estava a l‟aguait de la seva

arribada al moll esportiu del Club per tal d‟amarrar la seva embarcació

esportiva en un norai proper. El seu proel ja havia saltat al moll i

assegurava el veler per la popa.

- Pep, l‟hem pifiada. Hauria d‟haver-te fet cas i agafar el bord d‟estribord. –

digué en Francesc

- Cesc, fer un segon, no està tant malament!

- Potser sí, però hauria preferit agafar-lo a la primera virada. Tens set? Vols

prendre alguna cosa?

- Prefereixo anar directament a la dutxa i canviar-me. Vaig tot moll. I estic

fent tard. M‟aniré pitant.

- No vols quedar-te a dinar amb mi al Club?

- Avui no. Els pares celebren l‟aniversari de boda i m‟esperen per anar de

restaurant. Chao!

En Pep fill d‟un soci del Club de Vela, compartia regates amb en Francesc

amb ganes d‟entrenar-se i poder més endavant navegar com a patró. Li

agradava sortir a regatejar amb en Cesc, en primer lloc per què era un bon

regatista que tenia bon caràcter, era fàcil de congeniar amb ell. I a més

sovint anava de congressos i li deixava disposar del veler amb llibertat.

Aleshores ell ho aprofitava per portar-hi alguna de les seves amiguetes i

fardava. Si hi havia regata la feia amb alguna d‟elles. I si no ni havia en

portava un parell o tres de les seves amigues a fer una curta singladura.

Tenia un aspecte físic interessant, moreno amb la seva gorra de navegar i

les ulleres de sol. I amb do de gents. sabia ser simpàtic i amable. Tenia 17

anys i feia el primer curs de Matemàtica Pura en la Politècnica.

En Cesc, li doblava l‟edat amb escreix. En Cesc en realitat era el doctor

Valls, una autèntica autoritat en el camp de la investigació del plasma i els

seus hemo derivats. Tenia a les seves ordres un conjunt d‟investigadors que

treballaven en diferents camps. Un equip estava buscant la manera

d‟aconseguir que el plasma no s‟obtingui exclusivament de la donació

humana. Això limitava enormement les seves possibilitats d‟aplicació

terapèutica al obtenir-ne quantitats limitades.

2

Un segon equip treballava la aplicació dels hemo derivats en el tractament

del alzehimer. Estaven a punt d‟obtenir una vacuna que prometia ser d‟una

autèntica eficàcia. I també tenien un projecte molt avançat sobre un

detector sintomàtic d‟aquesta malaltia.

Era un autèntic enamorat del mar. No tan sols fruïa de la navegació, també

li divertia pescar quan arribava la temporada. I per sobre de tot gaudia

d‟unes tertúlies d‟amics en les que no es parlava de la feina. Els amics del

Club eren de diferents professions, i a pesar de que hi havia també dos

metges, aquesta norma es mantenia vigent sempre. Aquest oasi li ajudava a

desconnectar i mantenir un cert equilibri intern. El consideraven un solter

d‟or, físicament ben plantat, el sol i els aires marins li donaven una

aparença esportiva. Atreia també pel seus èxits professionals, doctor en

medicina no veia quasi mai a un malalt ja que es dedicava exclusivament l‟

investigació científica. Essencialment era un científic amb idees ben clares.

- Qui s‟apunta a la partida de dominó?

I d‟aquesta manera es solia acabar amb la tarda del festiu. S‟aprofitava per

anar comentant l‟actualitat política del país. No tots compartien les

mateixes preferències ideològiques però el respecte a les opinions dels

altres era la norma que es complia sempre. Es podia parlar tranquil·lament

de política, l‟únic que era fortament un sentir compartit era el sentiment de

país. Catalunya per damunt de tot, moderadament, sense excessos.

Dilluns a primera hora del matí, en Francesc ja estava repassant la

documentació en la que se li exposava la feina feta durant la setmana

anterior. Li havia portat en mà els dossiers, el seu adjunto el doctor Albó. I

la pregunta obligada.

- Tenim notícies dels Estats Units, sobre les probes del tractament amb

els hemo derivats?

- No. Sembla que porten un cert retard. Els trucaré per reclamar la

informació. Sé que hi estan treballant però la documentació no ens ha

arribat encara.

- Albó. Aquestes probes, no les donis per bones. Que les repeteixin -li

digué mentre li allargava un dels dossiers. Aquí hi ha una interrupció del

procés que l‟invalida completament. Ja sé que representa un temps perdut

però cal fer les coses degudament. Volies dir-me alguna cosa més?

- Bé, ja t‟ho pots imaginar. La gent, sobretot els més joves estan

inquiets amb tot això de la crisis. Temen pels seus llocs de treball.

- No m‟estranya, només es parla de la crisis en un to tant pessimista

que no ens ajuda gens ni mica. No recordo haver-t‟ho comentat però estic

en converses amb una empresa farmacèutica per tal de que participi

econòmicament en el projecte, i sembla que hi estan interessats. Miraré

3

d‟accelerar-ho tant com pugui. Tot i això sóc bàsicament optimista. Estic

segur de que ho anirem superant, sobretot no deixis de combatre el

pessimisme.

Els de l‟empresa farmacèutica no tenen pressa, mentre passen els dies

retenen les seves inversions. I en la nostra feina, fins que no assoleixes

resultats palpables, passa un temps excessiu. Inventes un clip, i ja està!

Però els nous medicaments ja saps. S‟han d‟assajar i controlar els resultats

sempre a llarg terme, tot plegat massa temps.

- Els fàrmacs de l‟alzheimer ja els tenim en una fase avançada. Ja

estem experimentant sobre pacients, i fins ara els resultats no són pas

negatius!

- Mira, dóna esperances. Anima a la gent tan com puguis. Passi el que

passi no crec que ni els laboratoris, ni la Generalitat, ens puguin deixar a

l‟estacada. Mai ens han mancat les bones paraules, i estic segur de que no

ens tornaran a rebaixar el pressupost. Ja ho han fet i bastant dràsticament,

per cert. No crec que hi tornin.

- Valls, pots venir ara al laboratori. Vull que vegis un parell de coses

que et volem consultar.

- D‟acord –digué el doctor.

I anaren tots dos cap on la gent estava treballant. Des del laboratori es veia

el mar en un dia radiant. No es sentia el seu remor degut al doble vidre

d‟aïllament de les amplies finestres. El mar, aquest mar sempre canviant

que mai l‟abandonava, li donava ànims continuats. L‟ambient de treball era

magnífic, més de la meitat dels investigadors eren noies i majoritàriament

joves. En Francesc se‟ls mirà a tots amb orgull, eren nois i noies ben

preparats, autèntics talents, faria l‟impossible per conservar-los a tots al seu

costat. Tots treballaven amb autèntica passió, seria una llàstima tenir que

renunciar a un equip tan compenetrat i eficient com aquest. Certament que

els becaris tenien el temps limitat, i al tenir gent d‟altres països

habitualment al cap d‟un temps pactat prèviament també retornaven als

països d‟origen. Tot i això es procurava que la relació perdurés, i es seguia

mantenint intercanvi de idees i encara més quan com a científics seguien

treballant en el mateix camp o similar.

Va repassar els missatges rebuts a través d‟Internet. Tots eren relatius a la

feina i pensava fer com sempre, atendre‟ls el més aviat possible. No li

agradaven els retards, ni que les coses se li acumulessin.

Tan sols un missatge era de caràcter privat. La Gloria Camps li demanava

que l‟anés a veure. Aquella mateixa tarda procuraria fer-ho.

La Gloria era l‟amiga d‟en Francesc per excel·lència. com si es tractés

d‟una germana més gran. La va conèixer quan ell era un estudiant de

medicina i ella una guanyadora del premi Nadal de novel·la que feia la

4

presentació del seu darrer treball . En Francesc acabava de adquirir-ne un

exemplar i s‟hi apropà per tal de que li signés. Li agradaven els llibres de la

Glória per les reflexions que s‟anaven plantejant al llarg de cadascun dels

seus relats. Els protagonistes també pensaven a més d‟actuar.

Va ser un moment en el que hi havia poc moviment a “l‟Hogar del Libro”, i

d‟una manera espontània se‟n derivà una conversa molt fluida. La Glòria es

donà compte que aquell estudiant de medicina era intel·ligent i coneixia la

seva obra. S‟originà un moviment espontani de simpatia. Cada temporada

portava a terme unes trobades unes a casa seva en les que reunia una sèrie

d‟intel·lectuals, majoritàriament escriptors, en les que es comentava la vida

cultural del país. Li va preguntar si li seria grat d‟assistir-hi, els metges no

han de viure d‟espatlles a la cultura i li permetria conèixer gent interessant.

En Francesc acceptà de bon grat, sorprès per aquella invitació inesperada, i

li facilità les seves dades. A més de l‟intens estudi també necessitava

relacionar-se una mica més del que ho feia actualment.

De les reunions a casa de la Glòria se‟n varen derivar altres en diferents

llocs, arribaren a compartir una sèrie d‟amigues i d‟amics. Gradualment

s‟anaren veient més sovint i a pesar de la diferència d‟edat en sorgí una

amistat molt sincera. D‟aquella primera trobada, ja havien transcorregut

una vintena d‟anys, i en aquest període en Francesc havia anat progressant

fins convertir-se en un valorat investigador mèdic i la Glòria seguia

fiançant la seva categoria com a escriptora.

Cap dels dos a conservava a penes família. En Francesc perdé els pares

d‟accident d‟aviació quan eren molt joves, i no tenia germans. La Glòria no

es va casar mai, va viure sempre molt lliurament, sense cap mena de

lligams. Havia cursat humanitats en la Universitat de Sant Francisco. Allà

va participar en els moviments en contra de la guerra del Vietnam. Mai

parlava d‟aquella època, però no amagava que la va viure intensament, i

que algun dia narraria a fons.

Dues persones intel·ligents, rellevants en els seus respectives professions,

sense família propera, sense proposar-s‟ho es convertiren quasi com de

família. Sabien que podien contar l‟un amb l‟altre de manera incondicional.

La Gloria, va seguir amb devoció els èxits d‟en Francesc i compartí també

com ningú els seus petits desànims. Acudien sovint junts a concerts, al

teatre, a l‟opera del Liceu. Però també lliurament anaven amb altres

persones quan així els convenia. Era un sentiment d‟autèntica amistat, per a

gaudir-la, mai va convertir-se en un obligat lligam.

En Francesc també va saber ser discret respecte a la vida sentimental de la

Glòria. Aquesta va tenir algun episodi sentimental, però cap d‟ells va

progressar com per marcar-la.

5

Acabada la feina en Ferran agafà el seu Ferrari i va dirigir-se cap

l‟avinguda del Tibidabo, el barri on en una torre molt modernitzada hi

havia la Farmacs, S.A. una companyia interessada en les investigacions que

estaven portant a terme en Francesc i els seus col·laboradors. Tenien un

bon jardí i espai preparat per poder aparcar còmodament. En Francesc a

casa hi tenia pàrking, a l‟Hospital del Mar el cos mèdic gaudia

d‟aparcament, si no tingués aquestes facilitats ja s‟hauria comprat una

moto. Tot i els inconvenients que presenten durant els hiverns.

Va fer un senyal amb les llums i un porter uniformat se li acostà

interessant-se pel motiu de la seva visita.

- M‟espera el senyor Adolf Roca.

- I vostè es el senyor?

- Doctor Valls.

I li donaren pas immediatament.

L‟Avinguda del Tibidabo, conservava les antigues residències de la gent

rica de la ciutat. Amb bon criteri no podien ser reedificades en gratacels.

Però en la seva pràcticament ja no hi vivia cap família. Allà hi tenien les

seves seus les companyies més importants, alguna clínica i un parell de

seus diplomàtiques entre elles la de la República Popular de Xina.

Només d‟apropar-se a la porta de la farmacèutica que aquesta s‟obrí

automàticament. Una hostessa se li apropà i el saludà reconeixent-lo amb el

seu nom, que li devia haver facilitat el porter de l‟entrada.

- Doctor Valls, el senyor Roca li prega que s‟esperi uns minuts i

l‟atendrà tot seguit. Vol acompanyar-me.

- El portà a un ascensor que s‟elevà fins l‟àtic de l‟edifici on tenia el

seu despatx en Roca i el va fer seure en un tresillo de cuiro de color veig

clar. Tot respirava silenci, ordre i netedat. Un ampli finestral deixava veure

una vista espectacular de la ciutat fins el mar. En Francesc ho contemplà

amb orgull, Barcelona la seva ciutat lluía magnífica.

Una secretària obrí la porta del despatx, però va ser el mateix Roca qui anà

al seu encontre amb la mà estesa pel davant.

- Valls, Valls. Quina sorpresa que em vinguis a veure! Tu un home tan

súper ocupat! No tenim pas problemes? Passa, passa. Et ve de gust un cafè.

No?

- Alicia no cal que es quedi, el doctor es un amic. Gràcies.

- Amic Valls, que tal! Com van les coses?

- Les investigacions van seguint el seu curs amb absoluta normalitat.

Anem fent. El que em preocupa es la maleïda crisis, sembla com si no en

tinguem que sortir-ne mai més.

- Tens tota la raó. Fixat la que estem passant els dels laboratoris

farmacèutics, les reduccions dràstiques en els preus de venda estan

6

resultant ruïnoses. El Govern acabarà arruïnant-nos. I després, ningú acaba

pagant. Tothom es demora.

- A lo millor amb el nou Gobierno del Rajoy les coses poden tenir

algun gir favorable.

- Amic Valls, ni ho somniïs, que això no succeirà pas. Estem

immersos en un pou profund i acabarem tots ofegats en ell.

- Totes aquestes previsions tan negatives acaben influenciant als meus

investigadors. Els tinc preocupats per les seves respectives renovacions de

contractes i em temo que acabin acceptant alguna proposta que els pugui

arribar de qualsevol país estranger.

M‟he d‟espavilar i buscar la manera de poder assegurar la nostra

continuïtat. M‟interessa que d‟una vegada acabeu decidint quina postura

penseu adoptar de cara el futur de la nostra mútua col·laboració.

Roca puc contar amb vosaltres o simplement tots plegats estem perdent el

temps?

- Mira doctor. Estem interessats en el projecte més que mai. Si el

tractament de l‟Alzheimer té l‟èxit que esperem, al contrari, pot representar

la solució que estem buscant afanosament també nosaltres. La població

cada dia envelleix més, i es necessitaran nous medicaments que per ara no

són massa eficaços.

- Aleshores, hauríem de formalitzar la manera en que penseu fer

efectiva la vostra col·laboració. De no ser així buscaria per un altra cantó.

- Mira Valls. Et puc confirmar la nostra ferma decisió de fer una forta

inversió en el vostre projecte. Ens interessa poder contar amb l‟explotació

d‟un nou medicament. Però hem d‟acabar de concretar la manera en que ho

portem a terme.

- Doncs si és així, cal que ho treballeu ràpid. El temps no ajuda gens.

- Tenim el departament jurídic que ho està estudiant. Sembla que la

manera que acabarem adoptant es la creació d‟una Fundació, a través de la

qual podríem invertir amb deducció d‟impostos.

- Ja en puc parlar amb l‟ICS, com a cosa segura?

- Sí amic Valls. Per cert. Com veus aquesta temporada del Liceu?

- Com tot. Força devaluada, però encara gràcies que pugui seguir

funcionant. No deixa de ser una mica escandalós que mentre estem deixant

sense diners la sanitat tinguem que anar finançant un teatre d‟òpera que no

es rentable.

- Home doctor. No t‟ho has de prendre a la valenta. Pensa en la gent

que hi treballa, actors, músics no me‟ls enviïs a l‟atur, pobre gent. –

acompanyà les seves observacions amb un gest de tolerància.

En Francesc respirà aliviat, havia obtingut la confirmació que buscava. La

Farmacs els seguiria finançant. La investigació i els llocs de treball tenien

assegurada la seva continuïtat. Menys mal, un problema de menys pensà ja

força més tranquil.

7

Amb un parell de comentaris més, totalment intranscendents acabaren

acomiadant-se. La cordialitat no els abandonà en cap moment, tot i el mal

moment de la crisis planejava també en les grans empreses, era evident.

Era massa tard per anar a veure a la Glòria. La decidir trucar.

- Glòria, sóc en Francesc. Volia venir però se‟m ha fet massa tard. Es

urgent el fet de trobar-nos? - No? Doncs ens posarem d‟acord més

endavant, però si et fos urgent vindria ara mateix.- Perfecte, ho deixem per

demà dissabte a la tarda, vindré a prendre el cafè. Adéu Glòria, consti que

em sap greu. Però realment ja no puc.

8

Capítol 2n. – En Pep, el proel d’en Francesc.

En Francesc esperava un dissabte tranquil, sense regates. Anul·lades pel

mal temps, ni cap altra obligació per aquell dia, encara podria arribar-se

una estoneta a la facultat segur que hi hauria algun becari remenant en el

laboratori.

L‟hora de l‟esmorzar era un dels seus moments preferits sempre i quan les

preses no l‟obliguessin a anar amb corredisses. Les torradetes de pa amb

mantega i mel. El suc de taronja recent exprimit i un cafè ben curt,

paladejat amb calma, era una de les millors maneres de començar el dia. El

posava en bona disposició

Agafà amb displicència el telèfon, no esperava cap trucada.

- Sí? Jo mateix – era en Rius, el comodor del Nàutic.

- Escolta Francesc estic francament preocupat amb el Pep, el teu proel.

- Que passa? Avui la regata estava suspesa. I crec que teniu una mar

infernal.

- Doncs aquest noi ha sortit amb la seva planxa.

- Home si el mar està fort no l‟hauries d‟haver deixat sortir. Però, vaja

es un bon planxista i deu anar ben equipat. No el perdeu de vista.

Ha sortit tot sol?

- Sí, i el pitjor, es que el controlàvem i l‟hem perdut de vista. Tenia un

mariner a la torre de senyals que el seguia amb binocles i de cop deu

haver caigut de la planxa, la vela s‟ha aplanat sobre l‟aigua i ja l‟hem

perdut de vista.

- Sabrà tornar a muntar. Es molt hàbil.

- Fa estona que ho estem esperant però si ho hagués pogut fer de nou

veuríem la vela i no la veiem. Aquestes veles de coloraines es

destaquen quan estan alçades. I em preocupa el fet de que el vent ha

pujat amb ratxes molt fortes.

- Quin vent teniu.

- Tramuntana. Francesc, se l‟emportarà mar en dins si no pot remuntar

el gin, estic negre.

- Heu de sortir tot seguit amb les llanxes i si no el trobeu demaneu als

socis que estiguin al Club que us ajudin a trobar-lo però tot ha de ser

immediat.

- Només tenim dos Zodíacs hàbils i ja estem a punt de sortir.

- Rius surto de casa i vinc. Escolta, no deixis de comunicar-te amb mi a

través del mòbil. I si als deu minuts no l‟heu trobat, demana ajuda

9

immediata a salvament, exigeix un helicòpter, es l‟única manera de

localitzar-lo abans de que el perdem definitivament, des de l‟aire la

vela es destacarà... Escolta Rius no em vinguis amb punyetes si el

Club no te diners ja ho pagarà qui sigui, encara que aquest qui sigui,

sigui jo mateix. Però per favor no perdeu temps i si dintre deu minuts

no el teniu localitzat truca a salvament marítim i demana l‟helicòpter,

si no ho fas no t‟ho perdonaré. I el mariner que estava de guaita que

us doni les coordenades en les que l‟ha vist per última vegada.

Vinc ràpidament. Que tingueu sort, Rius, per favor!

En Francesc lamentà no disposar d‟una moto per anar més

ràpidament cap al Club i no era per que el Ferrari no fos un cotxe

ràpid. Però la moto li permetia poder avançar amb més facilitat a la

resta de vehicles. El Club estava entre Mataró i Arenys, era el Balís

situat al Maresme, a una quarantena de kilòmetres. Sortia de

Barcelona cercant l‟autopista de la costa amb ganes de saltar-se els

semàfors en roig que trobava a cada cruïlla de la ciutat. Estava en un

estat d‟excitació que no era habitual en ell. En la feina, en les

discussions de treball mai es trobava en aquell estat d‟alta tensió com

ara. Aquell nano, representava molt per a ell. Havien compartit

moltes hores de navegar, qui no ha passat per aquesta experiència no

ho pot arribar a entendre com uneix a les persones.

S‟aturà al arribar al peatge, separà el cotxe i consultà el rellotge

portava vint-i-cinc minuts des de que havia parlat amb en Rius i

aquest no l‟havia trucat. Era una molt mala senyal. Si l‟haguessin

trobat ja l‟haurien telefonat.

- Ets tu Rius?

- Estic desesperat Valls, no el trobem, això que a més, tots els socis que

estan en el Club i tenen embarcació també han sortit espontàniament

som més d‟una dotzena d‟embarcacions a la mar i res de res.

- Has trucat a Salvament Marítim?

- Sí, ja deu fer deu minuts, i encara no els tenim aquí.

- Ve l‟helicòpter?

- Sí, i també un vaixell de salvament que porta aparells de detecció.

- Escolta Rius. En Pep segur que ha sortit ben equipat amb el vestit de

neoprè, i segurament que està aguantant, es bon navegant. Els de

l‟helicòpter l‟han de trobar fàcilment i ben aviat, tindrà hipotèrmia i

potser s„haurà empassat aigua de mar fins els pulmons. Truca

novament a Salvament, urgeix-los i els demanes que tan prompte el

trobin, que el trobaran, el traslladin al port de Mataró, jo estaré allà i

tindré preparada una ambulància medicalitzada per portar-lo a

10

l‟hospital de Mataró. No et preocupis d‟aquesta gestió que ara mateix

jo portaré a terme, cal guanyar temps com sigui. I la mar està millor?

- Que va! La veritat es que ningú diu res però està fatal. Se‟m fa llarga

l‟espera de l‟ajuda que ha de venir. Creu-me Francesc estic desesperat

pensant en la nostra impotència.

- Tranquil, jo també estic nerviós, però amb nervis no anirem en lloc.

Estigues segur que l‟helicòpter es el mitjà més idoni i que l‟ha de

trobar tot seguit. Per si de cas, vosaltres i la resta no abandoneu. Una

vegada més. No defalliu i que tinguem sort!

Des de el peatge, en Valls no va poder evitar de mirar cap el cel amb

l‟esperança de veure l‟helicòpter, però va ser en va. L‟espera es feia

insuportable. I va sonar el seu mòbil.

- Doctor Valls sóc la Mercè, la secretaria del Nàutic.

- Mercè, l‟han trobat? –apurà nerviós en Francesc.

- Que va doctor. No puc donar-li bones notícies, tot el contrari. Ens

avisen que l‟helicòpter no es pot enlairar per culpa del fort vent –en

Valls va deixar anar una forta interjecció – un vent de ratxes tan

fortes que el posarien en perill.

- Em deixes aclaparat, Mercè!

- El que està en camí es el vaixell de salvament, estava a Arenys i ja el

tenim a prop.

- Mercè. Això s‟ha complicat! Tenia una gran confiança amb que des

de l‟aire la cosa seria més senzilla. L‟ambulància de l‟hospital de

Mataró ja la tinc al port. Diguem quan puguis, si ens hem de

desplaçar a un altre lloc.

Heu avisat als pares del noi?

- Jo mateixa els he tingut de donar la mala notícia. Estan en el Club, el

pare està embarcat fent la recerca amb el senyor Tomàs, són amics. La

mare està aquí, fent el cor fort però fa pena de veure-la. Pobra senyora!

- Efectivament. Una pena tot plegat. Mantingui‟m al corrent de tot el que

passi. I que tinguem sort, Mercè! – varen tallar la comunicació.

L‟anada a casa de la Glòria es posava difícil. No podia ni volia

abandonar el salvament d‟en Pep. Agafà novament el mòbil i es

comunicà amb la Glòria, per explicar-li el que estava passant.

- Glòria, sóc en Francesc. Difícilment ens podrem veure aquesta tarda.

- No passa res, vine quan puguis. Tens complicacions? Et noto tens!

En Francesc amb poques paraules, la posà al corrent del difícil moment en

que estava el pobre Pep. Ella sabia sobradament qui era aquest noi i

l‟estimació que en Francesc li professava. Es va fer càrrec de la situació

tranquil·litzant-lo i animant-lo a que l‟anés a veure tan aviat li fos possible.

11

La situació era insostenible, estava temptat d‟abandonar el port de Mataró,

d‟anar al Club i sortir amb el seu vaixell per rastrejar el mar. Estava

consumit al no poder fer res, només esperar.

Sobtadament, es sentí l‟esclat d‟un coet. Mes o menys a l‟altura de Mataró

un vaixell porta containers l‟havia deixat anar. Estava molt allunyat de la

costa. En Francesc no ho dubtà gens. El gran barco el devia haver trobat.

Anà a l‟oficina del port de Mataró i demanà que connectessin la radio

costera.

- “Cruz del sur”, “Cruz del sur” nàufrag esportiu a estribord del nostre

vaixell. -I tornà a repetir-ho. -Degut al temporal i la nostra càrrega, no

podem parar màquines, hem rellentit al màxim la nostra marxa. Tampoc

estem preparats per afrontar l‟estat de la mar per acostar-nos al nàufrag.

Demanem a salvament marítim acudeixi en ajuda. -I va donar les

coordenades, repetidament. -Senyalitzarem situació mitjançant una boia

llastrada i amb un gallardet de color vermell per facilitar la seva

localització.-i anà repetint diverses vegades la comunicació en anglès.

No cal dir que els qui estaven rastrejant en el mar, s‟adonaren del coet, i

posaren rumb en direcció on veien al vaixell de carga, primer i la boia amb

el drap vermell. El rescat no va ser gens fàcil. Les onades eren fortes i les

dues Zòdiacs no paraven d‟anar tres metres amunt i uns altres tres metres

avall.

El Pep surava inconscient amb l‟arnés lligat a la planxa. El vaixell de

salvament aparegué i varen desplaçar una altre embarcació inflable, amb

quatre mariners a bord. A les dues embarcacions del Club només i anaven

dues persones a cadascuna i es mostraven incapaces de poder recuperar el

cos del Pep.

Els de salvament varen tallar les cintes del arnés del noi, i pogueren pujar-

lo a bord no sense que l‟embarcació se‟ls omplís d‟aigua de mar.

Intentaven inútilment d‟axicar l‟aigua. La borda estava baixa i les onades

entraven fàcilment. La situació era difícil, i la resta d‟embarcacions ho

contemplaven sense poder fer res. Per fi, dos dels quatre homes de la

Zodíac varen passar a una de les embarcacions del Club el que alleugerà el

pes i la Zòdiac surà millor. El vaixell de salvament s‟acostà, els abordà i els

llençà uns caps per afermar l‟embarcació que amb una grua varen hissar

lentament a bord.

La radio del vaixell donà la notícia.

- Nostra Senyora de l‟Esperança confirma el salvament d‟una persona unida

a una planxa esportiva. El nàufrag, resta inconscient i està rebent els seus

primers auxilis mèdics. Sofreix d‟hipotèrmia, i se‟l està ajudant a evacuar

part de l‟aigua que li ha entrat en el aparell respiratori. Ens dirigim al port

de Mataró per poder ingressar-lo en l‟hospital d‟aquesta localitat. Amb les

naturals reserves, podem anunciar que la vida del pacient no corre perill.

12

I ho anà repetint un parell de vegades més. Sembla que també es

comunicaren directament amb el Nàutic per tal de confirmar-ho.

Quan el Pep arribà al port ja havia recuperat la consciència. Tot i que

estava debilitat. El portaven embolicat amb una manta tèrmica, respirava

oxigen i portava un plasma connectat al seu braç. Al veure al Francesc va

iniciar un càlid somriure. En Francesc li va correspondre tot dient.

- Ànim mariner! Farem que tot això, hagi estat tan sols un mal son! Ja estàs

en bones mans, tranquil que tot va bé. I li picà la mà afectuosament.

A l‟hospital de Mataró, ja l‟esperaven. Allà també havien estat seguint amb

interès tot aquell accidentat rescat. Tot i que els serveis mèdics varen

funcionar perfectament, en Francesc no va deixar al Pep en cap instant. La

recuperació del noi va ser ràpida, anava ben equipat amb el vestit de

neoprè, lligat a la planxa i sobretot amb una bona armilla salvavides. Tots

aquests elements varen facilitar la seva pervivència.

Una trucada més a la Glòria va servir per participar-li el feliç desenllaç de

l‟accident, i quedar per l‟endemà passés el que passés per veure‟s. Al

Francesc li semblà notar en la Glòria una certa preocupació a pesar de que

en tot moment es mostrà decididament partidària de que en Francesc es

quedés al costat del Pep. Però el seu to no era el de sempre. Estava

enfadada? Possiblement no. En tot cas no era el tarannà habitual.

Els seus pares varen acudir d‟immediat, alliberats, però la mare del noi

excitada amb idees radicals d‟abandonar el Club i de que el seu fill no

tornés a cap activitat nàutica.

Es quedaria sense proel? No era aquest el problema, el que passava era que

per en Francesc en Pep era alguna cosa més que el seu mariner, era un

amic. Lamentaria perdre la seva companyia i tampoc creia que aquesta

prohibició, fos una mesura encertada.

13

Capítol 3er. – Gloria Camps – La novel·lista.

A la casa del Putxet on vivia la Glòria s‟hi podia anar amb el Ferrari. Tan

sols calia trucar per telèfon uns minuts abans i el jardiner sortia a obrir la

reixa. I això es el que va fer en Francesc. Era un privilegi no tenir que anar

buscant un pàrquing com si fos un nàufrag. D‟acord amb lo previst, l‟home

l‟esperava, li obrí la porta metàl·lica i va poder aparcar en el mateix jardí.

La Glòria el rebé carinyosament, preguntant-li per l‟estat del Pep.

- Està perfectament. Més que res el tenen en pla d‟observació i per lliurar-lo

de l‟excessiva reacció emocional de la mare. No vol que el noi torni a

navegar,cosa que no es el més convenient.

- Trobaries fàcilment un nou navegant?

- Trobar-lo sí. Però després, l‟has d‟entrenar i no sempre s‟arriba a

congeniar. A més, al Pep jo me‟l aprecio, l‟he vist créixer.

- L‟important es que se‟n hagi sortit.

- Certament. Si no vol, o no el deixen ja m‟espavilaré com sigui. Però tu

volies comentar-me alguna cosa. Explicat! Tot va bé? No estaràs malalta!

- Volia acomiadar-me abans de marxar.

- Te‟n vas de viatge?

- Sí. Però no pas ben bé de viatge.

- I doncs?

- Me‟n vaig per no sé quan de temps.

- No saps quan tornaràs? I a on te‟n vas?

- A Sant Francisco, als Estats Units.

- Així de repent! Per favor, Glòria, explicat! Que t‟ha agafat tant de repent.

- Francesc, et prego que siguis discret.

- Saps que contes sempre amb mi.

- Fa uns dies que de matinada varen entrar a la casa fins al meu dormitori. I

jo sense assabentar-me‟n, fins que noto que algú em passa un dit per la cara

i sento un xiuxiueg indicant-me que no obri boca. Davant meu un home a

cara descoberta i jo callada sense moure ni un dit.

- Glòria, quin ensurt. Ho devies passar amb pànic!

- Naturalment. Tu diràs.

- Volien diners, alguna cosa de valor? –preguntà en Francesc

- En absolut, no varen tocar res. Tan sols em demanaren l‟original de la

meva pròxima novel·la. La que estava a punt d‟entregar al meu editor.

- Els hi vas donar?

- Sense dubtar ni un moment. En tinc més d‟una còpia, el fet de que se

l‟emportin no té cap importància.

- Et varen maltractar?

14

- En absolut. Ni tan sols m‟amenaçaren.

- I has decidit anar-te‟n? No t‟ho prens massa a la valenta?

- En absolut. Mira, quan ja marxaven el dos homes. Un d‟ells li diu a

l‟altre, sempre en anglès amb accent americà.

- Digues-li! – i l‟altre s‟aturà tot dient

- Tu creus que li he de dir?

- Sí. Fes-ho –i el company reculant en veu baixa em digué.

- Mistress Camps. La seva vida està en perill. Nosaltres no tenim res en

contra seva. Li diem per tal de que pugui prevenir-se i prengui

mesures.

- Esperi no se‟n vagi! –li vaig demanar –expliqui que passa, li signo

ara mateix un xec per mil dòlars si em facilita més informació.

- Gràcies mistress Camps, no es necessari. Però prengui-s‟ho

seriosament! - I varen marxar tan silenciosament com havien entrat.

- Creus que aquest avís anava en serio?

- No en tinc cap dubte. Aquell home estava convençut de que em feia

un favor.

- Tens idea del perquè?

- L‟única pista fiable que puc tenir es que es tracta d‟alguna cosa

relacionada amb el meu llibre. Forma part d‟una trilogia de memòries

en el que aquest és el segon volum. Narro els meus anys universitaris

a Nord Amèrica.

- I creus que hi expliques alguna cosa que pot comprometre a alguna

persona?

- Clarament, sí. Mira Francesc, mai t‟he parlat d‟aquells anys en que

sense lligams, però amb capacitat econòmica vaig passar una joventut

boja als Estats Units. Vaig viure molt i em vaig relacionar amb

persones de la meva edat que ara poden estar en llocs importants de

l‟economia o la política.

T‟he de confessar que vaig estar un temps immersa en aquella amplia

onada de protesta, plena de cançons reivindicatives i envoltada de

droga tova i no tan tova. Eren els ambients estudiantils que varen

esclatar amb llibertat però també amb llibertinatge, anàvem contra la

guerra del Vietnam i contra la societat tota. Anys de hippies, de

comunes socials, i jo en la Universitat de Sant Francisco ho vaig

viure intensament. No vaig ser cap santa t‟ho asseguro.

Denunciàvem, es cert. Però moltes coses també es varen callar. En el

si d‟aquells moviments també varen passar coses que hauríem

d‟haver denunciat i que potser ara poden afectar a persones

importants.

- Penses en algun personatge en concret?

- Francesc, ho ignoro. Era l‟època dels Kennedy, d‟això ja fa anys. Jo

explico el que varem viure sense noms. Però potser sí que allà als

15

Estats Units els podran identificar fàcilment. Els grups eren

heterogenis, abastàvem a un gran grapat d‟universitaris, dels que

ignoro en quin lloc poden estar situats ara.

- Però fins amenaçar-te de mort em sembla gravíssim.

- Mira, van existir delictes. Que han prescrit, però que afecten

greument la reputació dels que ho varen cometre. Els uns per portar-

los a terme i els altres com a còmplices que els empararen callant.

- Glòria, conec superficialment el moviment hippie, la meva idea es

que era un moviment contracultural, llibertari i pacifista.

- Penso que ho descrius molt bé per que pugui figurar com a definició

en un diccionari. Però va ser molt més que això. I en la dècada de que

parlem, la dels anys 1960 als 70, la participació va ser molt gran per

part de la gent jove, universitaris principalment.

- La capital d‟aquesta moguda va ser Sant Francisco?

- Efectivament, i més concretament en el districte de Haight-Ashbury.

- Escriptors i cantants hi tingueren un paper important.

- Mira Francesc . Pràcticament la música rock passà a ser psicodèlica i

el folk contestatari. La música i els cantants van ser determinants. En

els seus concerts aplegaven autèntiques multituds juvenils, escampats

per terra, i dormint en tendes improvisades.

- I els delictes eren desafiaments a la llei?

- Alguna cosa més que això. Pensa que es predicava la llibertat sense

fre, l‟amor lliure, es prenen drogues i al·lucinògens, LSD...i també

algun episodi lamentable. En un concert dels Rolling Stones a

Altamont hi assassinen a una persona, i no es l‟única víctima.

Ja saps que es difícil en aquestes circumstàncies poder mantenir

l‟equilibri, i es produïren lamentables excessos.

- Glòria, el teu llibre s‟edita als EEUU?

- Al igual que els anteriors. No sóc una número u en tirades extres,

però ho espero ser amb aquest llibre precisament. Sóc simplement

una escriptora coneguda en aquell país, i ja existeix expectació davant

d‟aquest volum. Els meus llibres es tradueixen a 24 idiomes, espero

algun dia arribar als 40.

Vull que el volum s‟editi passi el que passi. Hi va la meva carrera

professional. No puc quedar-me estamordida. Per això penso

desaparèixer durant un temps prudencial.

He de demanar-te un favor.

- He preparat poders notarials per a tu, perquè pugis actuar en nom

meu en tot allò que sigui precís durant la meva absència.

- Faré tot el que vulguis.

- La casa seguirà oberta amb l‟assistenta que ja hi viu. El jardiner ve a

cuidar les plantes però viu a casa seva. Tota la documentació que es

16

rebi, la Dolores te la passarà. Jo estudiaré la manera d‟establir

contacte exclusivament amb tu.

- I els diners? Com subsistiràs?

- Ja saps que no tinc cap problema en quan a recursos. Trobaré la

manera de que no puguin seguir el rastre dels meus moviments amb

els bancs.

He fet testament al teu favor.

- De cap manera Glòria, això no pot ser! A més potser estàs espantada i

una mica, pren totes les precaucions que precisis. I procura viure

tranquil·la.

- Francesc no facis un drama de res. Ja que no penso deixar-hi la pell. I

si passa alguna cosa no desitjable i no vols els diners els fas servir per

una causa noble. Pels investigadors joves que treballen amb tu, si

m‟apures, així no hauràs d‟anar demanant almoina per tot arreu. Et

prego que diguis sí a tot el que et demano i faig, que prou atabalada

que estic.

- No m‟esperava res del que m‟estàs dient. Però incondicionalment ja

saps que pots contar sempre amb mi.

Et trobaré a faltar, em quedo sense la meva confident. Ja saps que

massa sovint necessito dels teus consells.

- El que has de fer es buscar-te un dona, novia esposa el que sigui,

simplement una companya femenina. Creu-me, la necessites, t‟estàs

fent gran i estàs perdent el temps. Quan trobis la persona que t‟agradi

no t‟ho pensis més i fes el cop de cap. No seràs sempre un senior

madur i ben plantat.

Quan estigui aposentada ja em comunicaré amb tu a través del teu

despatx?

- Cap problema. Ja coneixes les meves adreces del correu electrònic,

fes servir l‟adreça particular que té privacitat.

- Quan marxes?

- Demà a primera hora. Esperava parlar amb tu per anar-me‟n.

- Ja tens les maletes preparades?

- Penso marxar amb lo posat i poca cosa més. El que necessiti més

endavant, es compra i no passa res. La Dolores tindrà la impressió de

que me‟n vaig per poc temps. No et preocupis pels pagaments ja que

inclús els salaris de ella i el jardiner els paga el banc directament,

com tots els rebuts de l‟aigua, el gas i altres serveis.

La Glòria va consultar el seu rellotge.

- És tardíssim, estigues tranquil. Estaré sempre amb contacte amb tu no

volia marxar sense dir-t‟ho personalment. La meva intenció es anar a

Sant Francisco amb la ganes d‟esbrinar la veritat. Sigui com sigui vull

esbrinar qui és el que podria posar la meva vida en perill.

- Glòria, per favor, sigues prudent. No corris riscos innecessaris.

17

- Ho seré, buscaré alguna persona que em faci discretament aquests

aclariments. Intentaré que professionals ho facin per compte meu.

- M‟has deixat intranquil. Penso que pots arriscar-te excessivament.

- Ja no sóc una nena i tinc bons contactes als EEUU que em poden

ajudar amb tota confiança. De cap manera vull quedar-me aterrida

amb els braços encreuats.

S‟abraçaren llargament, no sense una certa inquietud. Encetaven un

temps d‟incerteses.

18

Capítol 4 at. – En Pep i la seva mare.

Una vegada haver despatxat la feina amb el doctor Albó i donada la volta

pel laboratori, en Francesc era incapaç de concentrar-se, cridà de nou a

l‟Albò i li va dir.

- Mira penso que he d‟anar a veure el noi aquest que va estar a punt

d‟ofegar-se al mar. Tornaré dintre d‟un parell d‟hores, qualsevol cosa que

tinguis em truques.

I agafà el Ferrari brillant i vermell com una joguina cara que era. Asseure‟s

darrera el volant i prémer l‟accelerador, l‟ajudava a recobrar la

tranquil·litat perduda. El dia era fantàstic i va fer córrer la capota per poder

sentir la força del vent a la cara. En un dels laterals hi guardava una gorra

escocesa record d‟un antic viatge i se la va encastar al cap per no

despentinar-se mentre corria. Era una escapada que necessitava

Mataró tan sols estava a uns trenta kilòmetres. No podia evitar de pensar en

la Glòria i la seva decisió d‟anar tan sobtadament cap els Estats Units. I per

damunt de tot el risc que assumia. Confiava en que seria prou prudent i de

que sabria cuidar-se degudament.

El pàrquing de l‟hospital era molt gran però encara ho era més la quantitat

de vehicles que hi havia. Li va costar de trobar un lloc per deixar el cotxe.

Va anar directament a saludar el metge amic seu, i sortosament el va trobar

en el seu despatx repassant diagnòstics amb la infermera.

El va acollir cordialment, tot i que havien passat el dia anterior junts a la

UCI al costat del Pep.

- Que noi, vens a veure al teu mariner?

- I a tu també, volia donar-te les gràcies, pels detalls que vàreu tenir amb ell i

es d‟agrair.

- Res home, no cal. El noi està bé i avui mateix li dono l‟alta.

- Ha quedat net d‟aigua salada.

- Completament. Mira el que més ens preocupa es que hagués perdut els

sentits. No tenia per què, anava abrigat, i els símptomes d‟ofec no eren tan

acusats. Caldria que li fessin fer una revisió per un cardiòleg. Aquest noi

necessita un electrocardiograma. Podria tenir alguna cosa congènita. Pura

precaució, mai se sap.

- Ho diré a la seva família. I segur que el demanaran. Li anava a dir hola.

- Anem-hi t‟acompanyo.

19

El Pep tenia un aspecte immillorable. Era l‟atracció de les infermeres que el

mimaven com si fos un fill seu. Morenàs per l‟acció de la brisa marina, feia

goig, i a més era un rescatat de la tempesta marítima. Un sobrevivent d‟un

naufragi...ni més ni menys.

- Mariner, com estàs. El doctor em diu que et vol fer fora aviat.

- Estic bé, però preocupat.

- No has d‟estar preocupat per res. Estàs perfectament recuperat. Eh doctor?

- Oh i tant. Estàs a punt de poder-te embarcar de nou.

- Precisament això em preocupa. La mare no vol sentir a dir que vull tornar

al mar. Diu que es donaran de baixa del Nàutic, que no vol més riscos.

- Doncs haurem de obeir a la mare.

- Vull seguint navegant amb tu!

- Ho tindràs que negociar amb ella. No tens 18 anys i hauràs de fer el que et

digui.

- I qui portaràs de proel en les regates.

- Doncs, francament no ho sé pas. M‟agradaria que fossis tu, però si no pot

ser...

- I qui et cuidaria l‟embarcació entre setmana?

- Tampoc ho sé. Però l‟important ets tu, al demés ja li buscarem solució.

- Si no em deixessin navegar, m‟agradaria poder contar amb aquesta feina

d‟endreçar-te l‟embarcació. Me la pagues bé i hi contava per les meves

despeses personals.

- Tranqui Pep. Tu parla amb la mare, me la deixes convençuda i jo et guardo

la feina, encara que no et deixin navegar amb mi. I varen fer petar la xerrada en un pla distés fins que en el precís moment en

que en Francesc feia el gest de marxar, va aparèixer la mare del Pep, que

quedà sorpresa davant de la presència dels dos metges.

- Senyora al migdia ja li hauré donat l‟alta al seu fill –digué el doctor -se‟l

podrà emportar tranquil·lament cap a casa. Que faci un parell de dies de

descans i a fer la vida normal. Dintre d‟una setmana que em torni a veure.

En Francesc pretextant que l‟esperaven va marxar, acompanyat del metge i

de la mare del Pep que va sortir amb ells fins el passadís, moment que en

Francesc va aprofitar per fer uns comentaris a la mare.

- Sembla que pensa prohibir al seu fill les activitats marítimes. - Hem passat uns moments terribles doctor Valls. - Sí, es veritat. I entenc la seva reacció, potser jo faria el mateix. Però el seu

fill es un autèntic enamorat de la mar. I ja té disset anys. Fins quan li podrà

imposar la prohibició? - No ho sé, però, no volem més disgustos.

20

- Els esports nàutics estadísticament, són els que tenen menys accidents entre

tots els demés. Evidentment no parlo dels riscs de les transoceàniques. Però

no hi res més segur que aquestes regates costeres amb serveis de salvament

com practiquem nosaltres. - Volem viure sense tenir que patir. - El seu fill anava ben preparat, i el Nàutic ha estat a l‟altura fent tot el que

ha pogut. - El meu home ja ha donat les gràcies al president, estem molt agraïts al Club

per com s‟han portat, com amb molts altres que com vostè que s‟hi van

implicar a fons. A tots els hem de donar les gràcies. - L‟aprecio moltíssim al Pep, el considero un company més i hauria fet més

si hagués pogut. També li he de dir que en Pep va cometre tres

imprudències que si ell no arriba acceptar ja li faré les reflexions adients en

el moment precís. I que li poden servir per sempre. - El sortir amb mal temps? Hi havia bandera vermella. - No exactament! Es el millor moment pels que surten amb la planxa, tenen

onades espectaculars. Però fixis: Va sortir en solitari, no s‟ha de fer mai.

No tenia cap mena de salvament per part del club, em refereixo a la Zodíac.

I en tercer lloc, es va allunyar de la costa havent-hi Tramuntana, un vent

terral que se‟t emporta mar endins. La mare es quedà per uns instants pensativa, per finalment preguntar.

- Creu que es millor que el Pep vagi assumint les seves pròpies

responsabilitats? - I que actuï en conseqüència. - Li he d‟agrair també el que em diu ho comentaré amb en Joaquim, el pare

del Pep, ser pares sovint no es senzill –i li donà la mà acomiadant-se abans

de retornar a l‟habitació del seu fill. - Valls, l‟has trobat més centrada que ahir. Estava histèrica per complert. - M‟ho imagino i en certa manera es comprensible. El nano va ser

imprudent. - Has estat molt oportú i fins diria que en certa manera molt diplomàtic

defensant les llibertats del noi. - Els has parlat del electrocardiograma? Es important. - Ho pensava fer ara mateix, abans de que se‟n vagin.

Els dos metges s‟abraçaren amicalment.

La Glòria havia tingut la possibilitat de trobar passatge per Sant Francisco,

i allà es dirigí en un avió d‟Air France. Durant la primera hora de vol va

procurar relaxar-se i per uns moments va poder entrar en un estat de semi

inconsciència que l‟ajudà asserenar-se.

21

Va anar des dramatitzant els fets de mica en mica. Prendre una decisió

sobtadament, en ella no era res d‟especial, el seu món era el de no defugir

qualsevol fet que sortís de la monotonia. Necessitava viure la vida

intensament i era el que estava fent. Les seves novel·les eren pràcticament

viscudes, per això alguns lectors li escriviren explicant que era allò el que

exactament els havia succeït a ells. En tot cas si en sortís material per un

nou llibre no el desaprofitaria.

Anava lliure de passatgers banda i banda. Era millor així per poder utilitzar

l‟ordinador portàtil sense possibilitat de mirades no desitjades a la pantalla.

Es posà a repassar en lectura ràpida en diagonal la novel·la des d‟un bon

començament. Volia analitzar quin dels seus continguts podrien representar

un perill per a ella o per la reputació d‟alguna persona. Solia ser curosa en

aquest aspecte, mai volia perjudicar a ningú. No donava mai noms i sempre

camuflava les accions punibles.

Tot i així tenia de acceptar que va participar en grups en que hi passà de tot.

El fet de contar amb mitjans econòmics sobrats, morta la mare i amb el

pare que s‟havia enrotllat amb una altra dona amb la que ella no hi

congeniava gens ni mica. Li va propiciar el fet poder anar a Sant Francisco

a desmelenar-se vivint la seva vida potser amb massa llibertat

I anà fent llista. Sessions en que l‟alcohol abundava al costat de la

marihuana, LSD, i altres estupefaents. Podia ser motiu d‟una reacció tan

violenta com la que estava sotmesa? I així anà fent una llista, molt més

curta del que ella preveia. Anava pensant que a la lectura del seu diguem-

ne manuscrit, les persones que li han sostret segurament no es sentiran

amenaçades i a ella la podrien deixar tranquil·la.

Però estava enfurismada, no estava d‟acord amb determinats procediments.

I de cap manera podia tolerar-ho. La intimidació, i la sostracció soferta no

podia passar-les per alt. Arribaria fins al final, tot i que evitaria possibles

riscs. Però com sigui acabaria coneixent el perquè de la pressió a que

l‟havien sotmès.

Tancà l‟ordinador tot pensant la manera d‟organitzar la seva vida a Sant

Francisco, coneixia sobradament la ciutat i si havia escollit aquest lloc era

degut a que encara hi tenia pocs però bons amics. Allà hi trobaria sempre

cordial i acollidora, a la seva gran col·lega, la famosa novel·lista Danielle

Steel.

La Danielle era una mica més jove que la Glòria, amb seixanta-cinc anys

conservava tota la seva bellesa, a pesar del seus 9 fills, cinc casaments i els

seus corresponents divorcis. Nascuda a Nova York en l‟actualitat vivia a

Sant Francisco a on tenia una galeria d‟art amb la que ajudava a donar a

conèixer a nous artistes, preferentment joves. Passava temporades a Europa

on tenia un pis a Paris. Anualment editava unes dues o tres novel·les

preferentment romàntiques, totes amb èxit. La Stelle era una novel·lista

molt popular , i reconeguda mundialment. Persona dinàmica també tenia

22

una Fundació humanitària a través de la qual treballava en favor de la

protecció dels infants.

La seva vida ha estat molt agitada, casant-se als divuit anys va tenir la

primera filla per divorciar-se poc temps després. El segon marit era un

convicte violador. El tercer un addicte a la heroïna. El quart un ric home de

negocis i el quint un magnat del Sylicon Walley. De tots ells s‟anà

divorciant quedant-se finalment lliure de lligams sentimentals.

Un cop terrible va ser el suïcidi d‟un dels seus fills al qui li havien

diagnosticat un trastorn bipolar. O lo que abans en deien un maníac

depressiu. O sigui aquells malalts que passen de l‟eufòria molt alta a la

depressió més profunda. A ell li va dedicar una de les seves novel·les.

Amb la Glòria feia un parell d‟anys que no es veien, l‟última vegada va ser

a París amb motiu de que el Govern Francès la va distingir com a,

“Cavaller de l‟ordre de les arts i les lletres”. Varen quedar en que la Glòria

aniria a Sant Francisco i la Danielle a Barcelona. Ni l‟una ni l‟altre , fins

ara, no havien pogut portar a terme aquests propòsits. La Glòria sabia que

podia contar amb la disponibilitat i ajuda de la Danielle persona de natural

generós i entregada al altres. Ella la podria orientar, sens dubte l‟aniria a

veure tot seguit estigués aposentada en la ciutat.

L‟Aeroport International de Sant Francisco, disposa de quatre terminals el

que vol dir que és immens. Ella ja coneixia per a on es tenia que anar, i es

va muntar en el Air Train que circula per l‟interior de la terminal fins

l‟estació del tren ràpid BART, que en uns trenta minuts la deixaria a la

capital. No li calgué de canviar moneda ja que sempre disposava de dòlars.

Tenia una especial predilecció per el districte que en diuen El

Embarcadero, així mateix en castellà. Es un barri al costat del mar amb un

port d‟embarcacions esportives. Demanà al taxista que la portés a un

hotelet que tenia unes vistes magnífiques sobre la badia i el Golden Gatte.

L‟Hotel Vitale, habitacions senzilles però amplies i confortables, exigiria

tenir vistes sobre el mar. Si no tenien una habitació amb aquesta

panoràmica, hi havia altres hotels similars per allà mateix on poder

allotjar-se. A més era un lloc tranquil tal com l‟interessava. Davant de

l‟hotel demanà al taxista s‟esperés un moment per tal de poder estar segura

de que hi havia habitació disponible.

I no va tenir cap problema, la Glòria quedà allotjada en el Hotel Vitale de

Mission street, en el districte de El Embarcadero. Tot i que la seva idea era

aviat buscar un petit estudi i llogar-lo. Li agradava aquesta zona i miraria

de que tingués bones vistes, sobre la ciutat i el mar.

Una vegada instal·lada, va sortir a donar un tomb per acabar de situar-se,

mentre buscava una agència Inmobiliaria.

23

Capítol 5e´. – La Ha Nan, la becària xinesa.

Quan en Francesc va tornar al seu despatx la feina, com sempre, se li havia

acumulat. Contemplà amb resignació la quantitat de papers que esperaven

calladament al damunt de la seva taula. No, no era això el que ell desitjava,

era un científic, no un pixatinters. La seva vocació era la del consumir les

seves hores en el laboratori amb la seva gent. No d‟un cantó a l‟altra

demanant diners, complimentant formularis, i contestant a peticions de tota

mena: conferències, articles, lliçons magistrals. Estava decebut, no era el

que desitjava, ni el que havia somniat. Allargà la mà per començar a llegir

el primer dels papers que hi havia al damunt de tot el conjunt de paperam.

Sabia que l‟Àngels la secretaria ja havia fet la seva feina llençant tot el que

era fútil i contestant ella mateixa tot el que era de pur tràmit. A més ja li

ordenava curosament el documents d‟acord amb la seva urgència o la seva

importància. Que faria sense una secretària tan eficaç. -Segur que

m‟ofegaria en pocs dies, -rondinà en veu alta.

El primer comunicat era un curtíssim fax que deia _”El country a Sant

Francisco ha iniciat les seves actuacions satisfactòriament. Tot va perfecte.

Notificaré més endavant” No hi havia signatura.

En Francesc somrigué. Country, camp en inglés, la Glòria Camps era qui es

comunicava amb ell. El que li va fer somriure al Francesc, es la perspicàcia

de l‟Àngels, la secretària, en captar no tan sols de qui procedia si no també

la importància que per a ell tenia aquell fax. Més, tenint en compte que no

li havia comentat per res a l‟Àngels sobre la sobtada escapada de la Glòria

als Estats Units.

Va despatxar uns quans papers més, molts menys dels que hauria hagut de

fer, tenia ganes d‟anar al seu món, al laboratori a respirar reactius, veure

que cada cosa estava en el seu lloc, tot en ordre, a punt i ben net. En un

laboratori l‟ordre era bàsic, no es podia perdre el temps buscant coses.

- Doctor Valls –la sempre somrient Ha Nan, la becaria xinesa era la que li

dirigia la paraula en un anglès perfecte.

- Volia donar-li les gràcies per el amical acomiadament que em dispensaren

ahir, i també pel tracte rebut aquí durant el meu temps d‟estada, i per vostè

en particular.

- Es veritat, avui ja és el teu darrer dia!

- Efectivament doctor. Lamentablement com aquí diuen, les coses bones no

duren per sempre. Marxo dintre de dos dies i ho faig amb una certa tristesa.

24

- Ha Nan, et reiteraré el que ja et vaig expressar ahir en el sopar

d‟acomiadament. Aquesta estada entre nosaltres no es el final de res. Tan

sols el començament d‟una amistat que entre científics te moltes maneres

de poder fer que perduri. Aquí hi deixes uns bons amics. Sempre estarem

contents de tenir notícies teves i d‟ajudar-te si creus que ho necessites en

algun moment determinat.

- Moltes gràcies doctor Valls.

El doctor se la quedà mirant detingudament. Com si la veiés per primera

vegada. La veritat es que la trobava guapa de veritat, amb aquell somriure

permanent i tan especial. Intel·ligent, discreta i de prompte, sobtadament

aquella noia desapareixeria del seu entorn, no tan sols del laboratori també

de la seva vida. La deixaria de veure com sempre en el seu lloc de treball

discreta i somrient. I ja està.

La Ha Nan accentuà al seu somriure nerviosa davant del inesperat silenci

del doctor, tot afegint.

- Tinc entès que el proper mes anirà a donar una lliçó magistral a la

Universitat de Shangai. Faré els impossibles per anar-hi i així poder-lo

saludar de nou. –i es retirà al seu lloc habitual fent-li una breu inclinació

amb el cap.

En Francesc acabà la seva ronda no deixant de fer preguntes, interessant-se

per el treball que portava a terme cada investigador i retornà a la seva taula

del despatx. La primera mirada va ser pel pilot de papers per donar sortida.

Ho va fer amb poques ganes d‟enfrontar-s‟hi

- Àngels.

- Doctor?

- Aquella noieta, la Ha Nan, s‟ha m‟ha acomiadat fa un moment. Trobo que

es una llàstima, que marxi una noia tan eficient. No creus que es molt

agradable?

- A més d‟agradable la trobo francament guapa. Es una noia molt fina i

atractiva. I per ser Xinesa, realment diria que sobresurt de la majoria de

dones d‟aquesta nacionalitat. Te unes faccions precioses, més aviat

semblaria eurasiàtica.

- Mira de repent m‟ha assaltat un sentiment de saber-me greu de que marxés.

Curiós, no?

- Doctor, quan a un li passa una cosa com aquesta cal analitzar-la bé.

- No t‟entenc.

- Simplement es possible que vostè senti alguna cosa en particular envers

aquesta noieta. I no en sigui plenament conscient. I la perdi per a sempre,

seria lamentable.

- No exageris, Àngels!

- Des del primer moment que aquesta noia va entrar al laboratori no li ha tret

la vista de sobre. I no serà per les seves exuberàncies, que no en te. I tan

sols pel seu talent, que d‟altres també tenen en escreix.

25

Doctor permeti‟m que em deixi de romanços. Vostè viu com un monjo

solitari i està clar que li aniria força bé, una bona companyia.

- Ja et tinc a tu, Àngels.

- Sí, una dona casada, més gran que vostè i amb tres fills, no em faci riure.

En serio, jo de vostè no deixaria de sospesar-ho. Un home tranquil, sense

embolics, de sobte es sent atret per una persona especial com aquesta, culta

i intel·ligent. No perdi el temps desoint una atracció quan aquesta colpeja

de sobte. Doctor, que fa en aquest món un home amb els seus èxits

professionals i una vida sentimental tan pobre –L‟Angels de sobte callà i

afegí

- Perdoni doctor, penso que m‟he passat.

- No, no. A mesura que em parles em dono compte que estàs en lo cert. Feia

temps que no sentia un sotrac com el del moment en que s‟acomiadava de

mi fa uns instants. He sentit que la perdia per sempre. Àngels, que

m‟aconselles, la Ha Nan marxa dintre de dos dies.

- Inviti-la a sopar aquesta mateixa nit. Parli amb ella llargament, amb tota

calma per conèixer-la millor, s‟adonarà més fàcilment si es veritat que

l‟atrau o no.

Tampoc cal prendre decisions immediates, pot establir una relació

temporal, encara que ella se‟n torni al seu país. Les distàncies

quilomètriques avui són el de menys. Vostè necessita companyia, ja ho diu

la Bíblia, Déu fa a l‟home i repara que li falta companyia i per aquest motiu

crea la dona.

- Es curiós. No he tingut encara ocasió de comentar-t‟ho. La Glòria està de

viatge.

- A Sant Francisco, sembla. No?

- Ets llesta. Ho has descobert pel fax! Doncs abans d‟anar-se‟n em feia una

reflexió semblant. Deia que em busques novia. Aleshores no li vaig donar

importància, però en línies generals coincidia bastant amb tu.

- Demana a la Ha Nan que vingui i faré el que dius.

- Doctor, ja comencem malament. Vagi vostè al laboratori, surtin a un lloc

tranquil, encara que sigui tan sols el passadís i no li digui sinó demani-li el

que cregui avinent. Faci les coses com cal.

- Ho faré tal com dius. Gràcies Àngels.

Anaren a la cafeteria d‟allà mateix i amb una tassa de té al davant ella i de

cafè ell, el doctor va iniciar el diàleg.

- Ja ens havíem acomiadat, però em faltava demanar-te una cosa. Per això

t‟he pregat per sortir uns instants.

Mira abans de que te‟n vagis m‟agradaria tenir l‟oportunitat de parlar

distesament una bona estona. Podríem sopar junts. Imagino, que deus estar

molt atrafegada en vigílies del viatge i potser no disposis de massa temps.

26

Si no fos possible el sopar, buscaríem una altra manera de poder-nos trobar

una estona i parlar llargament sense presses. Si ho vols, es clar.

En Francesc no estava satisfet de com anava expressant-se. Les paraules no

eren les que desitjava. Una persona com ell, capaç d‟esplaiar-se feliçment

davant d‟un ampli auditori de científics, ara era un incapaç de fer-ho davant

d‟aquella noieta que vestida amb la bata blanca del laboratori l‟estava

contemplant amb aquell somriure que a ell el li arribava al fons de l‟anima.

- Doctor Valls, li recordo que dintre de dos dies torno al meu país. Si vol

saber alguna cosa més de mi. Pregunti-ho, i procuraré contestar el millor

que pugui. Si el que desitja es comunicar-me alguna cosa, amb molt de gust

l‟escoltaré com sempre. Sigui el que sigui, no ho demori, digui-ho ara,

Espero que comprengui que no es massa el temps de que disposo per

simplement encetar una conversa sobre si fa o no bon temps. Parlar

llargament de que i per què? Dintre de poc ja estaré a milers de quilòmetres

de Barcelona. Quina importància pot tenir una conversa de més o de

menys.

- En veritat, es per aquest motiu, el de la teva tornada a Xina que sento el

desig de trobar-nos. I es que Ha Nan, em rebel·lo davant l‟idea de que et

pugui perdre per sempre. M‟agradaria poder retenir-te al meu costat.

Era notori que ella li contestà a la defensiva, en certa manera també

dolguda. Amb que sortia ara aquell beneit, després de tant de temps, diet-li

ara volia mantenir llargament una conversa. Captà al instant la darrera frase

del doctor, com la que millor expressava el pensament d‟ell. Textualment

havia dit “...em rebel·lo davant la idea que et pugui perdre per sempre”

Però fins a on estava disposat a rebel·lar-se com ell deia? A dir-li tan sols.

Quina llàstima que te‟n vagis, ets una noia tan bufona! Tan sols això. I res

més? I del més profund del seu esser emergí amb força tota l‟amargor

barrejada de retrets.

- Rebel·lar-se? No ho entenc. Com? De quina manera? Que és el que pensa

fer per rebel·lar-se? Retenir-me al seu costat no vol dir gran cosa. Sóc

lliure, ningú em pot retenir i menys encara per sempre.

- Ha Nan desitjaria que no marxessis! I en el cas d‟anar-te‟n, voldria que

tornessis per tenir-te al meu costat i fer-te plenament feliç!

La Ha Nan no es donà per satisfeta. Voler-la al seu costat? Com a que?

Aquest talós tan sols deia paraules sense aportar-hi res que realment

valgués la pena.

- Doctor Valls. No m‟ha dit el que per a mi es el més important. Tan sols

penso compartir la meva vida amb algú, si aquesta persona m‟estima.

Doctor, vostè no m‟ha dit si m‟estima...i tampoc m‟ha preguntat si jo

l‟estimo.

27

I se‟l quedà mirant desafiant, havia deixat de ser la dolça xineta, callada i

submisa. Mantenia la cara alta, amb la mirada clavada en els ulls d‟ell,

esperant una resposta que no es féu esperar.

- Sí. Es evident que t‟estimo, bojament Ha Nan! I res em faria més feliç de

que tu també sentissis alguna cosa envers a mi.

Es produïren uns instants de silenci. La Ha Nan, va prémer fortament els

seus ulls i tancant-los, tan sols volia aflorar els seus sentiments més

recòndits. Veure‟ls, sentir-los intensament. Tot era tan inesperat. Era la

culminació d‟un somni que es feia realitat quan el donava per

definitivament perdut.

En Francesc la contemplava anhelant, conscient de que en uns segons

podia canviar o no la seva vida. El silenci era tens i tot i axis no s‟atrevia a

trencar-lo.

Per fi la noia es deixà sentir, la seva veu era tan sols un murmuri.

- Perquè? Perquè em diu això quan ja me‟n vaig? Des del primer dia en que

el vaig conèixer, tan sols esperava el moment en que entrant en la sala,

s‟acostava a prop meu i examinava el microscopi comprovant el meu

treball. Era respirar-lo integrament a pocs centímetres, i jo tan sols

desitjava emportar-me una mica de l‟aire que l‟envoltava. Sentia goig i

tristesa a la vegada pel fet de tenir-lo materialment tan a prop, però tan

lluny a la vegada. Quines coses de sentir aquella becària joveneta.

Quan de temps m‟ha cremat en el no res! M‟hauria pogut sentir tan feliç!

Com em pot dir ara en un últim instant, en el moment dels adéus, que

podent ser feliços hem estat durant tot aquest temps estúpidament distants i

jo anhelant impossibles!

- Tens tota la raó Ha Nan. He estat un estúpid fins ara, i espero m‟arribis a

perdonar. Confio en poder recuperar un a un tots els moments que t‟he fet

perdre. Resarcir-te de tot aquest temps perdut amb escreix. T‟ho prometo! I

tu? Tampoc tu m‟has dit si també m‟estimes!

Ella obrint els ulls li adreçà una llarga mirada, mentre amb l‟índex de la mà

dreta s‟eixugava una llàgrima.

- Es tan sols d‟alegria doctor.

En Francesc li allarga les mans agafant les seves, pel damunt de la taula.

Conscient de la manera de ser , extremadament pudorós de les orientals, no

s‟atreví a besar-la i abraçar-la en públic, tal com hauria desitjat.

- M‟agradarà sentir-te dient-me Francesc i de tu. Hem de parlar de moltes

coses, i com dius Nan, no ens queda gaire temps. Et va bé de dinar junts

aquest mig dia?

- Dinar, sopar i el que vulguis. Però Francesc dissortadament ja no puc

deturar la meva tornada a casa dels meus pares.

- Bé, però ho faràs ja com la meva promesa. Com saps aviat vaig a Shangai

podríem preparar un retorn conjunt, tots dos junts.

28

- Hem de parlar de moltes coses, et recolliré en el teu lloc de treball.

Lentament s‟hi apropà i la besà, sense que ella fes cap moviment de refús.

Tan sols digué.

- Al meu país les parelles no es besen en públic. Francesc, jo també t‟estimo.

Al retornar al despatx, la secretària se‟l mirà inquisitivament.

- Sembla que torna amb novetats, com si fos una altre persona!

- Àngels, he anat al gra. Mai com avui he estat tan segur dels meus

sentiments. Claríssimament, no la he volgut perdre. Ella també em

correspon.

- Ei doctor! Em deixa parada. L‟enhorabona! Ha anat més ràpid del que

esperava. Que ha passat?

- Mira, ella marxa aviat i no podia perdre el temps.

- Estic feta un garbull. Ella marxa, o es queda?

- No pot deixar d‟anar amb els seus. L‟esperen, i no pot plantar sobtadament

als pares. Ho deixarem tot ben lligat abans de que marxi. Dinarem junts.

- Així, que faig amb la reserva que li havia preparat per aquesta nit?

- Reserva de que?

- Per sopar a l‟hotel Barcelona. Li havia reservat una taula a la terrassa amb

vistes a la Pedrera que resta il·luminada durant tota la nit. Tenen pàrquing.

L‟anul·lo?

- No, que va, m‟agrada moltíssim la idea de poder-la hi portar. Una vegada

més gràcies Àngels.

- Permeti‟m que el petonegi i el feliciti doctor. Penso que ha actuat amb

encert. I que serà feliç.

29

Capítol 5é. – Sant Francisco.

El dia aparegué completament ennuvolat a Sant Francisco. Núvols grisos

amenaçadors de fortes pluges. La Glòria decidí equipar-se adequadament,

entrà en una tenda de roba nàutica molt propera a l‟hotel i al port a on va

efectuar una bona compra: Impermeable, botes d‟aigua, un barret per a la

pluja i un paraigües de capellà, ample i fort a proba de ruixats i ventades.

Aprofità l‟avinentesa per demanar-li al amo de la tenda si li podia

informar d‟un lloc que tinguessin algun apartament per llogar amb vistes

al mar. Una estança que fos alegre des d‟eon pogués contemplar la badia i

el pont.

L‟home se la quedà mirant pensativament.

- Miri aquí , al pis del damunt hi vivim jo i la meva dona. I a sobre mateix

hi tinc el pis del meu fill, que des de que se‟n va anar a Nova York, el

tenim buit. No l‟hem volgut llogar per si ell mai decidís tornar. Podríem

fer una excepció i llogar-li fins a final d‟any. Dintre d‟uns mesos, pensem

retirar-nos i retornar a San José, un poble que està una mica més al sud de

Sant Francisco, nosaltres som d‟allà. Ens vendrem la casa i el negoci. Li

dic això perquè hauria ser un simple acord personal. Teòricament

deixaríem el pis a una amiga sense cobrar-li res. D‟aquesta manera no he

de donar-me d‟alta com a llogater d‟apartaments, tot plegat es una

complicació. Vostè m‟inspira confiança i li podria fer un bon preu.

- Doncs no em sembla pas malament. M‟agradaria veure`l.

- Cap inconvenient. Podem anar-hi ara mateix. Segueixi‟m sisplau.

La casa era tota ella de fusta. Però ben conservada. Al costat mateix del

port esportiu i amb una vista per sobre centenars de màstils

d‟embarcacions fondejades. Al fons la badia i el Golden Gate. Era

espaiós, més gran del que necessitava i no tenia ascensor, però el no fer

contractes, li anava millor per passar desapercebuda. Encara que tingués

que avançar alguna mesada no importava. L‟home es dirigí a la Glòria,

dient.

- Te el Golden Gate quasi ficat al pis, tal com volia. Miri estem preparant

les festes per a cel.lebrar els seus cent anys. Això que quan el feien la gent

criticava que cauria abans d‟acabar-lo i aquí el té. De color vermell com

sempre. Quan el feren no tenien pas la intenció de que fos d‟aquest color.

Era la primera capa de pintura antiòxid i d‟aquest color característic ja va

quedar per sempre.

La Glòria estava encantada abandonaria l‟hotel tot seguit, aquest

apartament era el que volia. Massa gran per a ella però era el que volia.

Demanà si era possible que li proporcionessin una torradora elèctrica per

30

el pa, cosa que no oferia cap problema i ajustà un contracte verbal

satisfactori per les dues parts.

Poder veure‟s amb la Danielle Stelle, no va ser tan fàcil. Estava a Sant

Francisco, però invariablement després de que una secretària li fes perdre

el temps demanant-li el seu nom i els motius de la trucada. L‟Stelle no es

podia posar al telèfon doncs estava reunida. Fins que la Glòria es decidí

anar directament a casa seva. Ja coneixia aquella súper mansió amb

cinquanta habitacions i a on l‟Stelle hi tenia el seu despatx.

S‟hi presentà i quan la secretària, la mateixa que l‟havia atesa inútilment

per telèfon, intentà recomençar l‟habitual interrogatori: de qui era, com es

deia...la Glòria, se li atansà seriosa tot dient-li.

- Escolti inútil de merda, entri ara mateix i digues-li que la Glòria Camps

està aquí i que la vol saludar. Si no ho fas tu, ho faré jo directament. Ja

m‟has fet perdre massa temps, i n‟estic farta!

La secretària sufocada s‟aixecà a l‟instant i entrà en el despatx de la

Stelle. La escriptora sortí d‟immediat amb els braços oberts i gesticulant

alegrement.

- Quina sorpresa Glòria. Que contenta estic de que m‟hagis vingut a veure –

i seguidament l‟abraçà alegrement –passa passa estava en un moment

difícil que espero tu m‟ajudaràs a resoldre. M‟he quedat encallada en un

moment conflictiu del relat i no se com sortir-ne. L‟agafà del braç i se

l‟emportà fins la seva taula de treball.

La Danielle era de les clàssiques persones que només parlen sense fer cas

del que diuen els altres, La Glòria la coneixia de sobres i aguantà l‟allau

de paraules com pogué, fins que l‟Stelle s‟interessà per ella.

- I digues. Que fas a Sant Francisco?

- Tinc necessitat de resoldre un problema i necessito que em recomanis un

bon investigador que m‟ajudi. Un detectiu veterà que conegui a fons els

moviments de la dècada dels cinquanta als seixanta d‟aquí Sant Francisco.

- Em parles de l‟època hippie?

- Precisament aquesta era la meva intenció.

La Danielle no s‟ho pensà dues vegades i digué.

- Tinc la persona ideal per fer-te aquesta feina. Et recordes del Douglas, un

xicot negre molt alegre que li deien el Douglas Fairbanks?

- Un negre? El Douglas Fairbanks, no era aquell artista de cinema dels anys

quaranta? No era blanc?

- El que jo et dic es negre. I li agradava imitar a l‟autèntic quan feia el

personatge del Zorro o de Simbad el Maríner. O feia molt bé, però el seu

nom real es el de Douglas Don.

- I creus que es la persona que necessito?

31

- Sí. Es un ex policia, que esporàdicament fa de detectiu per persones que

li cauen bé. Té una amplia experiència i es pot confiar en la seva

discreció. De fet sovint li confio gestions delicades i respon perfectament.

- Conserva lligams amb la policia local?

- Es amic de tothom i li faciliten l‟accés a la informació policial quan la

necessita. Es una persona culta i agradable, conserva bones relacions

dintre i fora de la policia i també en els àmbits més problemàtics dels

barris.

La Danielle, per mitjà d‟un telèfon interior demanà les dades del Douglas

que passà a la Glòria.

- No sé com agrair-te...

- Té, vine a l‟exposició i compra‟m un quadre –i li allargà una invitació pel

dia de la inauguració. –Ajudo a artistes joves amb talent.

La Glòria li recordà.

- Volies que t‟ajudés a solucionar alguna cosa?

- Mira tinc unes despeses tan fenomenals que necessito poder editar tres

novel·les al any o no podré pagar tots els deutes que tinc. I ara estic en el

desenllaç de la darrera que no se com acabar. Però ja m‟espavilaré, com

sempre. Cada dia procuro treballar amb més qualitat, procurant apropar-

me tot el que puc a la realitat que estem vivint.

- T‟agraeixo que m‟hagis facilitat l‟adreça del Douglas.

- Et farà una bona feina. N‟estigues segura.

La Glòria va citar-se amb el detectiu en la cafeteria del Hyatt Regency, un

dels hotels més grans de Sant Francisco. L‟escollí doncs no estava gaire

lluny de la seva nova residència.

Quan ella hi arribà, el Douglas ja feia estona que l‟esperava prenent un

cafè. Es reconeixeren d‟immediat. El negre era alt i de fisonomia

atractiva. Tenia una edat similar a la de la Glòria i com ella es conservava

en plena forma. Presumia d‟una dentadura blanquíssima que contrastava

amb la seva pell.

- Senyora Camps? –digué allargant-li la mà.

- La mateixa, senyor Douglas. Fa molt que s‟espera?

- En realitat he vingut amb temps sobrat, tan sols pel plaer de veure el

moviment d‟aquest cruïlla. Però digui‟m, que puc fer per a vostè senyora

Camps?

- Com li vaig dir, la senyora Stelle m‟he l‟ha recomanat com a professional

competent, per portar a terme una investigació del.licada.

- No cal dir que estaré encantat de poder-li ser útil en el que faci falta.

- Li explico: Sóc novel·lista com la Danielle. Menys famosa que ella

evidentment. Però els meus llibres també s‟editen als Estats Units. Ara

estic a punt de que en surti un que gira en torn dels grups hippies dels any

1960/70, a Sant Francisco.

32

Volgudament es tracta d‟un llibre denúncia dels excessos que s‟arribaren

a cometre dintre de tots aquells moviments pacifistes i no deixo al marge

als qui s‟aprofitaren d‟aquells moviments amb finalitats poc clares. Ja

recordarà que a l‟any 1967.

- “L‟Any de l‟Amor”

- En matèria sexual, la gent es passà de ratlla. En el negoci de les drogues

també aparegueren màfies, i tota la xarlataneria de les sectes religioses, de

pacifistes, de les comunes..al costat de gent de bona fe també hi havia

molts aprofitats i embaucadors.

- Jo vaig viure en una comuna durant aquells anys, i reconec que no tot era

tan ingenu –apuntà el detectiu

- El llibre, està encara per publicar, però se‟n ha fet publicitat, presentant-lo

com una novel·la de denúncia. En realitat, s‟ha exagerat amb l‟únic

objectiu de vendre. En realitat no s‟assenyala a ningú amb el dit. El noms

tots són ficticis encara que els fets són autèntics.

El Douglas, escoltava sense interrompre, no volia perdre‟s cap detall. I

menys encara quan la Glòria arribà a l‟episodi de Barcelona, amb

l‟entrada nocturna dels dos lladres a casa seva i amb l‟advertència que

aquests li feren, quan ja marxaven, de que la seva vida estava en risc.

Acabat el relat, el Douglas exclamà.

- Senyora Camps, ha obrat prudentment al prendre‟s seriosament

l‟amenaça. Miri, els homes que entraren a robar, no són sicaris. Ells són

professionals del robatori per encàrrec. El mateix roben un quadre de

pintura, que una fórmula d‟un laboratori. No són assassins, encara que

podrien reaccionar violentament si es trobessin acorralats.

Per la causa que sigui, saben que la persona que els ha fet l‟encàrrec, es

persona perillosa i disposada a tot. I li han fet un senyalat favor avisant-la.

- Actuaren a cara descoberta, i si em proporcionés fotografies policials, jo

seria capaç de reconèixer-los.

- No dubto que podria donar resultat. Però fer-ho, perquè?

- Podríem saber qui els va fer la comanda.

- Li asseguro que no en trauria res de res. Aquesta gent tenen els seus

principis, i mai traeixen als seus clients. Li han fet un senyalat favor poc

habitual, al alertar-la. Vostè ja els oferí diners i no acceptaren.

- Si es així, que m‟aconsella? –preguntà la Glòria.

- En principi deixi‟m que ho pensi. Existeixen unes evidències clares.

Es tracta d‟una persona o persones importants, amb diners sobrats com per

poder enviar des d‟aquí a Barcelona unes persones per robar-li el llibre. I

es troben suficientment amenaçats, com per estar disposats a cometre un

crim per protegir-se.

- Estic completament d‟acord amb aquest primer anàlisis que m‟acaba de

fer. Aleshores hauríem d‟estudiar quines persones d‟una edat similar a la

33

nostra, gent important poden sentir-se inquietats pel meu llibre. Li porto

un original per treure‟n dades.

- Glòria,es possible que no necessitem el seu llibre. De fet ells volien saber

el seu contingut, per això li han robat. Es evident que volen esbrinar si

revela alguna cosa que volen que no surti a la llum. No es tracta de quatre

desgraciats. Enviar els especialistes a Barcelona no es una operació

barata.

La Ha Nan marxà cap el seu país radiant de felicitat. En Francesc en els

darrers dies, no deixà de envoltar-la d‟atencions continuades. En el dit

anular ja hi lluïa una aliança de promesa que ella no deixava de mirar i

remirar contínuament.

- Provisional, es un aro llis d‟or, d‟origen familiar que et passo tan sols com

anticipi del que realment desitjo regalar-te tan aviat pugui.

Tímida tan sols aparentment, varen ser infinitat de coses que la Ha Nan

explicà de ella i de la seva família. En Francesc creia erròniament que la

Ha Nan era de Shangai, quan en realitat es natural de Guangzhou, el que

nosaltres coneixem per Cantón. Va ser filla única durant un llarg temps,

per les limitacions del fill únic. Posteriorment la seva família va obtenir

permís per poder tenir un segon fill. El seu germà Li que amb disset anys

estava a punt d‟anar a Barkley, als EEUU a estudiar empresarials.

La Ha Nan es d‟una família acomodada de comerciants, el pare te

diversos negocis però el més important es de importació i exportació de

productes farmacèutics d‟última generació. Medicaments i material

sanitari.

I aquí sorgien els dubtes de la Ha Nan. Com reaccionarà el seu pare

davant de la decisió de que la seva filla arribi a quedar-se a Barcelona?

Sembla que anhelava que la noia s‟incorporés en el negoci familiar. A la

Ha Nan aquest fet no deixava de preocupar-la

Varen acordar que en Francesc avançaria uns dies la seva anada a la

Universitat de Shangai per tal de visitar i conèixer abans a la família Nan.

La Ha Nan, via París li esperaven unes trenta-vuit hores com a mínim de

viatge. Va sortir de Barcelona amb Air France, i al Charles De Gaulle

empalmaria amb un vol de la China Southern Airlines que la ha de portar

fins l‟aeroport internacional de Guangzhou Baiyun.

En els moments d‟aquestes reflexions d‟en Francesc, la Ha Nan encara no

havia arribat al seu destí.

En Francesc anà a Internet i demanà informació sobre Cantón i va quedar

sorprès de la seva importància. I del poc que ell en coneixia. Guangdong,

es una de les províncies autònomes de Xina, situada a la costa del Pacífic i

34

al extrem sud del país, limitant amb Hong Kong i Macao. Curiosament

quan un mira aquesta província en el mapa, et dones compte de que té un

perfil geogràfic similar al de Cataluña. Aquesta forma de mapa triangular

amb la hipotenusa al costat del mar i el vèrtix dirigit cap el sud.

Amb setanta-vuit milions d‟habitants es el gran motor del

desenvolupament de la Xina, el lloc amb el nivell de vida més alt. El

Govern local intenta frenar el creixement per evitar una posterior crisis

econòmica. La proximitat amb Hong Kong, ha fet que el capital hi anés

generosament per establir industries buscant costos més baixos.

Això ha creat una immigració interior, a Cantón solen dir que ningú es

d‟allà. La família de la Ha Nan hi porten generacions residint-hi. Són dels

de sempre. I el pare home amb visió de futur sempre ha sabut evolucionar

adaptant-se als nous temps. La família sempre ha estat de comerciants. I si

al principi treballava en l‟exportació del te i de teixits de seda,

posteriorment ho va fer amb la electrònica i ara amb productes

farmacèutics d‟última generació.

Resumint Guandong o Cantón, tan sols una província de la China, es cinc

vegades i mitja més gran que Catalunya, i la seva població 11 vegades la

del Principat. La seva capital Cantón o Guanzhou, amb més de tres

milions d‟habitants, amb un dels ports més importants del país en el

estuari del riu de les Perles. Com a cosa anecdòtica. Tot hi començar a

tenir metro a l‟any 1.999, en l‟actualitat ja té vuit línies amb un total de

dos-cents trenta-sis kilòmetres, i cada any afegeix tres o quatre estacions

més. Són més espavilats que a Barcelona. El seu metro es automàtic,

modern i diàriament transporta més de quatre milions de viatgers. En

Francesc ara entenia per que quan a la Ha Nan li preguntaven a on estava

Barcelona, responia:

- A Europa, al sud de París.

En Francesc coneixia poques coses d‟aquell lloc, però l‟evidència de les

dades l‟impressionaven i li feien recuperar un cert grau d‟humilitat

respecte al país de la Ha Nan.

Per el intèrfon la veu de l‟Àngels, la secretària li anunciava que al telèfon

hi tenia al pare del Pep, el seu navegant.

- Àngels, passi-me‟l si us plau.

- Sí digui‟m. - Ah, el pare del Pep! Que, com està el noi? – Restablert del

tot? Esplèndid me‟n alegro, dóna-li molts records de part meva. – Sí m‟ho

van explicar, crec que els companys seus del Nàutic li varen preparar una

festa de rebuda molt simpàtica. – Ah! O sigui que ja no penseu abandonar

el Club?- Molt bé, si home si. – Comprenc que era la reacció natural

després del accident. Féu molt bé, sí home sí. I la teva esposa hi està

d‟acord? – Que sí home, que sí, jo encantat de poder contar amb el noi

35

com a navegant, com si no hagués passat res. Penso que féu bé, es el

millor. – De res home de res. Saluda de part meva a la teva dona. – De res

noi, de res.

Punt final a l‟episodi del naufragi del Pep. Aquí no ha passat res. Tornava

a tenir proel per navegar. Millor, més endavant hi incorporaria a la Ha

Nan. Cosa curiosa, encara no sabia si a ella li agradava navegar! Quin

fallo! Li hauré de preguntar.

- Àngels, com es diu el cardiòleg de l‟Hospital de Mataró?

- Dr. Ortega.

- M‟agradaria parlar amb ell. –al parell de minuts ja el tenia en línia.

- Te el doctor Ortega al aparell.

- Ortega, sóc en Valls. Com estàs? Molt enfeinat?

Volia parlar d‟aquell noi que et vaig recomanar. Acabo de parlar amb el

seu pare i em diu que està bé?

- Està bé, però sota control. Periòdicament se‟l ha de vigilar.

- Exactament perquè?

- Té una disfunció cardiovascular, degut a un retard de creixement. Es

probable que a mesura que completi el seu desarrollo general, ho

compensi sense cap necessitat d‟intervenció.

- Pot fer vida normal? T‟ho dic perquè practica vela amb mi, i no desitjaria

córrer cap risc amb ell.

- Vigila si es cansa més del compte. I en tot cas li controles el pols. Mira

sense excessos penso que podeu estar tranquils però farem un parell de

controls dintre d‟aquest mateix any.

- Ortega, gràcies. Te‟n dec un.

- Encantat de tenir sentir-te, encara que només sigui de quan en quan.

36

Capítol 6é. – El detectiu comença el seu treball.

La Glòria cada vegada estava més contenta de veure com treballava el

Douglas i el interès que hi posava . Era un bon professional, que des del

primer moment la va involucrar en el seu treball.

La va fer anar amb ell al vell edifici del Chronicle, la seu del diari “Sant

Francisco Chronicle”, un massís edifici de tan sols dues plantes amb una

torre quadrada que mostrava les esferes d‟un rellotge.

La sorpresa de la Glòria va ser el comprovar que una planta del edifici

estava ocupada per un grup teatral. I del poc personal que tenia el periòdic.

No s‟assemblava en res a la imatge cinematogràfica d‟aquelles redaccions

de diari plenes de periodistes colpejant furiosament les tecles de la màquina

d‟escriure, mentre el fum de les cigarretes emboiren l‟ambient. El

Chronicle, per evitar el deteriorament del edifici, arribà a un acord amb

l‟administració local i cedí mòdicament una planta sencera a la “Inter

Section for the Arts”.

- El diari degut a la crisis ja havia procedit a fer dues reduccions de personal.

I ara la majoria dels seus periodistes enviaven directament per Internet els

seus articles. – apuntà el Douglas.

Ells dos, s‟instal·laren en la hemeroteca i anaren repassant les pàgines de

successos del “Chronicle” durant aquells anys. Tot escàndol, o acte delictiu

la Glòria el registrava en el seu ordinador portàtil. I mentre en Douglas

seguia rastrejant, ella buscava alguna entrada relacionada amb l‟actualitat

del personatge. Tot amb la intenció de descobrir si el recordatori d‟algun

d‟aquells fets el podia perjudicar t. Alguns dels protagonistes ja eren morts,

amb el qual la llista es reduïa. Altres, persones sense cap rellevància no

figuraven en lloc,i també ni havia que estaven envellint en una residència

geriàtrica. Una colla que anaven descartant.

La Glòria que va començar aquell treball amb un cert entusiasme, acabà

avorrida. Era el Douglas que més habituat a aquest tipus de feina li feia

passar el temps que no se‟n donava compte.

Ella de quan en quan anava a la màquina dels cafès, i li en portava un de

llarg tal com es agrada als americans. Per fi, pogué emportar-se‟l a menjar

alguna cosa.

A ella, conèixer mica la història del Douglas no deixava de despertar-li un

cert interès. Segur que per la seva professió devia estar carregat

d‟anècdotes i podria esdevenir un personatge novel·lable.

La Stelle li explicà com va començar portant a terme les tasques més dures

del policia de carrer, en un dels barris més conflictius de Sant Francisco en

37

el que hi vivien majoritàriament immigrants, barrejats amb negres. A costa

de gastar molta sola de sabates i ampliar els seus estudis, va anar pujant de

categoria arribant al grau de tinent. La seva fama de policia eficaç i íntegre

era inqüestionable.

En Douglas vivia sol, i curiosament en una embarcació amarrada a

l‟Embarcadero, el mateix barri on ella s‟acabava d‟instal·lar. I cap allà

anaren havent sopat, caminant sense preses.

El moll, era immens, les embarcacions habitades les havien reunides en un

extrem proper a terra, el que permetia accedir-hi sense necessitat de

recórrer passarel·les flotants.

En Douglas li mostrà la seva casa. L‟Stella Maris, un iot de disset metres

d‟eslora que presentava un evident estat de desordre. Possiblement feia una

eternitat que no s‟havia mogut del moll. Quina diferència amb el vaixell

d‟en Francesc, tan impecable.

Va convidar a la Glòria a embarcar i a prendre un whisky canadenc. Si

preveient-lo el Douglas havia ordenat l‟interior del vaixell, francament no

es notava gens. Impecablement net, però res estava en el seu lloc. Un pastor

alemany sortí joiós a rebre‟ls, un bon vigilant per evitar sorpreses

desagradables.

La beguda ja estava sobre la taula, i tenia un sol got que es devia rentar

molt de tan en tan. El detectiu anà a buscar-ne un altre dintre d‟un armari

de cuina. El rentà i assecà abans de passar-lo a la Glòria.

Mentre ell rentava el vas, la Glòria donà una discreta mirada al seu entorn,

li cridà l‟atenció una fotografia en que el policia reia passant el braç per

l‟espatlla d‟una noia de color, també uniformada de policia. La foto no era

recent, ja que el Douglas apareixia força més jove.

Comentant aquest descobriment amb l‟Stelle, aquesta li explicà com el

negre havia estat enamorat d‟una companya. Per qüestions de reglament

intern no estaven tolerades les relacions entre membres de la policia. Quan

existia una parella un d‟ells tenia que abandonar el cos. Per aquest motiu

varen procurar mantenir el seu compromís en un pla molt discret. Poques

persones n‟estaven al corrent. Va ser aleshores que, el Douglas llogà primer

l‟Stella Maris, i el comprà després per compartir-lo amb la noia.

Oficialment tenien adreces distintes, però els dos vivien en el barco.

Arribaren a casar-se sense fer-ho oficialment públic.

La noia policia tenia al seu càrrec un districte en el que hi havia un

parvulari. Un mal dia s‟hi presentà un xicot de divuit anys armat amb un

rifle de repetició, i s‟atrinxerà en l‟escola retenint a bona part dels menuts.

De repent se li havien despertat antics greuges escolars de quan era nen i

decidí venjar-se.

La noia policia, la novia del Douglas, a cos descobert demanà poder

conversar amb el noi. Intentant pactar l‟alliberament dels nens i oferint-se

38

ella com a hostatge. Semblava que a pesar del indubtable risc, el del rifle

acceptava, mentre ella desarmada avançava cap a la porta de l‟escola.

Sobtadament un moviment inesperat dels policies, alertà al xicot que

nerviós disparà diversos trets sobre la noia que caigué fulminada . No

pogueren fer res per salvar-la.

Aquest fet va representar un cop molt fort per el Douglas, sempre va creure

que la policia no va actuar degudament, primer permetent que corres un

risc tan gran, després per no mantenir un silenci i una immobilitat absoluta

dels agents per tal d‟evitar el que va passar.

Des de aleshores s‟instal·là en el iot, i més d‟una nit acabava bevent més

del compte. No bevia mai de dia i menys si estava de servei. Tampoc se li

coneixien nous lligams sentimentals, sembla que aquell episodi tan

desafortunat l‟havia afectat i encara perdurava.

La Danielle, en una de les seves novel·les narra aquest episodi, del que

abans va demanar al Douglas permís per fer-ho. Ell no s‟hi oposà, tot i que

li demanà que hi afegís determinades precisions sobre la mala actució de la

policia local.

Got de whisky en mà, el Douglas li anà explicant que en l‟actualitat només

treballava per l‟Stelle i que si ella no l‟hagués recomanat possiblement no

hauria acceptat l‟encàrrec de treballar per ella. El Douglas sentia afecte i

admiració per la Danielle no tan sols per la seva capacitat com a

novel·lista èxitosa, sinó per les diverses activitats socials que en favor del

jovent i de la infància portava a terme i en les també ell hi procurava

col·laborar. Es tractava d‟una bona amiga de veritat.

- Una mica boja però una persona extraordinària, que ha sabut enfrontar-se a

tota classe d‟adversitats personals. No ha estat afortunada amb cap dels

seus cinc marits – apuntà en Douglas

- I nosaltres, creus que sí, que ens en sortirem.

- N‟estic segur. Ara bé també hem de reconèixer que entrarem en el risc de

que l‟amenaça es faci cada dia més real. Un risc per a tu.

- Tu creus? –la Glòria també ja el tutejava

- Arribarà un moment en que es sentiran amenaçats i poden intentar de fer

alguna cosa. Haurem d‟anar amb molt de compte, cal tenir molta paciència

i d‟actuar sempre prudentment.

El Douglas acabà sent ell el que acompanyà a la Glòria fins a casa seva,

donant-li festa per l‟endemà en que volia fer les seves comprovacions. Ja

es posaria en contacte i podrien trobar-se novament en la redacció del

Chronicle, per seguir repassant els successos.

- Douglas recomana‟m un lloc per recordar “viejos tiempos”

- Aprofitant el bon temps podries arribar-te al Moll de Fisherman‟s, allà et

passarà el dia que no te‟n donaràs compte.

- Encara hi ha els lleons marins, el submarí i el barco de guerra?

39

- El Jeremies O‟Brien que no es de guerra es un dels 6.000 vaixells que

participaren en el desembarc de Normandia. I el submarí es el USS

Pampanito. En quan als lleons marins si, encara hi són. També tens

l‟aquàrium. O pots fer una sortida amb vaixell per veure la ciutat des del

mar.

- Veig que tot segueix igual. Amb molts visitants suposo?

- I també infinitat de botigues i botiguetes. Tot una mica més vell, però ple

de vida com sempre, Aquest lloc es el més turístic d‟aquí.

- Doncs allà aniré per recordar vells temps. Com passen els anys!

En Francesc va obrir Internet a les set del matí, la Ha Nan va aparèixer radiant

per la pantalla de l‟ordinador. La set del matí a Barcelona, la una del

migdia a la Xina, sis hores de diferència.

- Ha Nan, que tal el viatge?

- Cansadíssima, principalment pel canvi horari. Saps que et trobo a faltar?

- Doncs jo tota l‟estona penso en tu.

- Saps que no tinc ni una mala fotografia teva! Avui mateix me‟n has

d‟enviar un parell per Internet. Procura que no siguin en pla play boy, ja

que són per a ensenyar a la meva família. Posat la bata blanca de metge i

que te la tirin en el laboratori. L‟Àngels te la pot fer perfectament. Les vull

per avui mateix. No em fallis maco.

- Com has trobat a la família?

- Feliços. I jo també de retrobar-los, ja els enyorava. El que està

canviadíssim es el meu germà, està fet tot un home. El que també he trobat

es el país molt canviat. Cantón, que en dieu vosaltres, es ja una ciutat cada

vegada més semblant a Hong Kong. Gratacels super moderns i molta

eufòria econòmica.

- Ja has parlat de mi als pares?

- Doncs sí. Els ha resultat una sorpresa.

- Agradable?

- Desitgen el millor per a mi. Però els he tingut que explicar que ha estat una

cosa d‟últim moment. Que no he tractat d‟amagar-ho en cap moment.

Els he dit que dintre de poques setmanes els vindràs a conèixer. T‟esperen

amb molta curiositat.

- I el pare, ha fet algun comentari?

- En absolut. Tan sols expressar la seva alegria pel meu retorn.

- I res més? Seré ben rebut per ells?

- Mira Francesc, hi ha coses que encara ignores, principalment de la meva

família. Els pares són de tradició budista, no es tracta de pertànyer a una

religió. Per a ells es una manera de viure i de veure la vida. Practiquen la

meditació transcendental quasi a diari, el nostre compromís serà motiu de

40

reflexió per part d‟ells. Òbviament el fet de que estimi a un estranger, no

respon als seus desitjos, però el important per a ells es saber si es el millor

per a mi. Això es el que conta. Tu i jo sabem perfectament que ells haurien

preferit de que jo hagués tornat a Xina a reprendre la meva vida entre ells.

Que em quedés aquí i ara saben que possiblement no serà així.

- M‟hauré d‟informar millor sobre el budisme i t‟agrairia que m‟ajudessis a

comportar-me de la millor manera d‟acord amb aquestes tradicions

familiars. Ja em diràs exactament que és el que he de fer com a pretendent

de la filla.

- Tranquil Francesc. Aquesta tradició respecta moltíssim la persona de

l‟altre, t‟estimaran, ja ho veuràs.

- I en Li, el teu germà?

- Molt canviat. Està fet una persona molt responsable i amb ganes d‟anar a

Harvard.

En Francesc acabà explicant-li la total recuperació del seu proel, el Pep. I

de la nova determinació dels seus pares en deixar-lo navegar tal com feia.

Que seguia ignorant quan i com començaria a funcionar la Fundació que

l‟ajudaria a obtenir ajuda econòmica per investigar. Li urgia cada vegada

més ja que la situació econòmica del país anava pitjorant. I dels seus ex

companys de laboratori, que ja comencen a preguntar per ella i li gasten

petites bromes solidàries amb motiu de la seva absència.

- Doctor li recordo que dintre trenta minuts l‟espera el conseller.

- Gràcies Àngels. O has sentit Ha Nan. A veure si tinc sort i per fi

tenim bones notícies. Adéu i fins demà.

- I de la Glòria, que en saps? –preguntà la Ha Nan.

- Doncs quasi res. Sé que està a Sant Francisco i que treballa per a ella

un detectiu. De totes maneres crec que els resultats són poc engrescadors

fins ara. Adéu reina i li fa un gest de acomiadar-la amb la mà.

El taxi no acabava d‟arribar mai. Era una mala hora en la circulació de la

ciutat de Barcelona. En Francesc agafà el mòbil i connectà amb la

Conselleria de Sanitat, demanant a la secretaria del conseller que li passés

nota de que estava en un col·lapse circulatori i que es podia retardar uns

minuts, que li pregava que el disculpés

Per fi arribà al despatx del conseller Blai, que a pesar dels seus infinits

problemes semblava de bon humor. El rebé sense quasi fer-lo esperar.

- Doctor Valls, com anem?

- Conseller, prou sap com anem de pobres. Que no tenim ni per a

comprar cotó fluix.

- No exageris, tinc bones notícies. Com està el kit del diagnòstic precoç per

l‟ alzheimer?

41

- Està a punt. Ha estat provat sense cap problema i seguim experimentant-lo.

- Ja té la llicència comercial d‟explotació?

- Ja fa dies que ens la van concedir.

- Tenim una empresa interessada. Tan sols estem discutint el preu per arribar

a un acord definitiu. Es tracta d‟una quantitat important al contat, que li

faré ingressar d‟immediat. I desprès seguiran uns royaltys, d‟acord amb

l‟èxit que pugui tenir el producte.

- Menys mal. Estàvem un pel angoixats davant la incertesa econòmica i el

seguit de retallades.

- Segueixo el curs dels seus treballs. Sembla que progressem, no fa?

- L‟equip es molt eficaç i de fet els treballs sobre la vacuna del alzheimer

estan en fase d‟experimentació sobre malalts. Crec que podem estar

satisfets. I si ara podem contar amb un coixí de reserva ens dona

tranquil·litat per un quan temps, no cal dir que es notarà en la nostra feina.

Les incerteses no són mai bones.

En Francesc marxà satisfet, al menys per un quan temps no passarien

angoixes. I més tranquil pel fet de poder-se autofinançar. I es va fer el

propòsit d‟empaitar el Roca el gerent de la farmacèutica.

42

Capítol 7é. – La investigació segueix.

A Internet va obrir el correu electrònic, la Glòria donava senyals de vida.

Benvolgut, tot va perfectament. Em sento còmoda i segura amb en

Douglas, el detectiu de qui et vaig parlar. Pràcticament no deixa de fer-me

un seguiment, a pesar de que excepte ell i l‟Stelle, ningú més sap que estic

a Sant Francisco. El detectiu treballa molt, però els resultats es limiten a

anar eliminant persones que en principi consideràvem sospitoses.

Acabo d‟arribar de donar una bona volta per la ciutat, està molt animada

pels turistes de tot el món. Sant Francisco té un gran atractiu. I el clima,

com el d‟avui es sensacional, dona gust caminar amb aquest temps

privilegiat. Solejat amb una brisa que ens ve del mar, una marinada que ens

elimina les contaminacions.

Acabo de visitar el Museu del tramvia de cable. No se si tu el coneixes, està

a Nob Hill. Al districte financer i a prop de Xinatown. Es comprèn que

mantenir aquesta atracció tan típica de Sant Francisco els ha de resultar car.

Es curiosíssim, els tramvies tenen un cable soterrat que dona la volta pels

carrers per on passa. El Tramvia quan vol parar es desenganxa del cable, i

per reprendre la marxa s‟hi torna a agafar. El desgast del cable es molt gran

i canviar-los els costa un dineral. Degut al molt gasto que representa el seu

manteniment van intentar d‟eliminar-lo i els ciutadans de Sant Francisco

s‟hi oposaren enèrgicament i el Consistori es veié obligat a mantenir-lo en

funcionament.

He donat un vol amb ell. El tramvia anava ple, però tots érem turistes. Els

agrada anar penjats de les plataformes exteriors expressant la seva alegria

tot fent gresca i saludant als vianants que es creuen amb ells. Divertit.

A prop del Museu del tramvia hi ha la Grace Catedral. Hi he tornat i està

exactament igual. Es una església catòlica que ells diuen que recorda Notre

Dame de París (?), jo no li veig res que s‟assembli. Té uns vitralls

lluminosos i la nau es alta i amplia, d‟un neogòtic modern.

A pesar de les meves passejades. Treballo de ferm ajudant al Douglas en la

seva investigació i reescrivint la novel·la. Resulta que estem recollint

abundant material que em permet rectificar errors, i enriquir-la amb noves

aportacions. L‟editor americà està entusiasmat i es partidari de en lloc

d‟ampliar el llibre fer-lo en dos volums. Ja veuré que faré finalment. En la

novel·la hi treballo moltes hores. I estic segura de que millora moltíssim.

Cansada de menjar de restaurants, he decidit cuinar a casa, i com que no

m‟agrada menjar sola després de treballar junts, estic ensenyant a cuinar al

Douglas, i compartim taula. Em diverteix i ell ho agraeix, es un home mal

43

cuidat i de vida poc sana. Al viure sol menja qualsevol cosa, hamburgueses,

pizzes, i precuinats.

Li faig fer la Dieta Mediterrània, molta fruita, verdura i llegums, poca carn

i gens de greixos. Amb aquesta dieta ha millorat el seu aspecte físic i ha

perdut un parell de quilos. Veu aigua en lloc de cervesa.

El que no puc evitar es que quan retorna al iot agafa la botella i empina una

mica més del compte. El sermonejo però fins ara no serveix de gaire.

Estic contenta amb la decisió que has pres respecte la Ha Nan , ja era hora,

que et decidissis. Tinc moltes ganes de conèixer-la. Per cert, sense voler

ficar-me ni de lluny en la vostra vida. Al Puxet, em sobra tota una planta.

No la faig servir, em faria il·lusió que la volguéssiu ocupar vosaltres,

necessito companyia. Ves-t‟ho pensant i ja em diràs que n‟opines.

Dius que aviat aniràs a Xina per a la conferència de Xangai i que de

passada penses arribar-te a conèixer als pares de la Ha Nan. Ja m‟explicaràs

com es aquesta família i com t‟accepten. Procura cuidar al màxim la

primera impressió que el puguis oferir.

No abracis ni petonegis a ningú de la família i tampoc a la Ha Nan davant

d‟ells. L‟interrompre al que parla es de molt mala educació. Sigues puntual

i vesteix correctament. No donis mai l‟espatlla a ningú, no demostris

impaciència. I no deixis de portar regals d‟aquí, per cada persona de la

família. Si és típic millor, el Drac d‟en Gaudí, algun llibre turístic de

Catalunya amb edició xina, que ni han. Per exemple.

Es pot donar el cas que dinin amb coixins a terra. No t‟omplis mai el got,

espera que t‟ho faci el teu veí i tu faràs el mateix amb ell. I no beguis fins

que l‟amo inviti a fer-ho. Millor que t‟entrenis a usar els palillos, i al acabar

de menjar no els deixis dintre del bol això tan sol es fa en els funerals.

Possiblement t‟oferiran una tovallola calenta i humida, abans de menjar per

que et puguis rentar les mans. No t‟espantis si ells xuclen al prendre la sopa

i fan soroll, es habitual i està ben vist. En fi, tingues tacte i procura que la

Ha Nan et vagi orientant. Et desitjo molta sort.

Gaudeixo d‟un temps magnífic. I estic molt animada, el detectiu negre ha

resultat una bona persona. Una abraçada. Glòria.

En Francesc tenia sort de que les dones es cuidaven d‟ell. Va ser l‟Àngels

qui va anar a comprar regals per la família xina, i la que el va alertar. No

seran més de quatre? No hi cap avia, avi o tiets? I efectivament hi havia

una avia, un regal més. Lo del protocol tampoc hi havia pensat, va anar uns

quans dies a un restaurant xinés tradicional i li demanà al maitre que li

ensenyés l‟ús dels palillos. En va quedar fart, la cuina xina en principi no li

agradava gaire, es va fer l‟idea d‟aguantar i en tot cas a la nit s‟aniria a

menjar un bistec en un restaurant internacional. El maitre xinés també li

donà algun consell: eviti parlar del japonesos, es un tema poc grat. Al

44

asseure‟s no creui les cames. Els regals no els obri quan els hi donin. Si no

hi té confiança no allargui la mà per saludar, i...en Francesc va decidir que

no volia que l‟atabalessin més, que faria el que pogués, però amb

tranquil·litat. Espero siguin suficientment intel·ligents com per entendre

que un estranger no es pot comportar com un del país.

També va ser l‟Àngels qui li suggerí, d‟anar primer a casa de la Ha Nan,

abans de la conferència. Seria un gest de deferència que agrairien. I ell ho

podia combinar tranquil·lament. Amb l‟avantatge de que tindria ja fixada la

data d‟acabar la visita familiar.

- Pensen casar-se abans de que ella retorni a Catalunya?

- Àngels, francament no hi havia pensat. Ella pot tornar i després sense

presses podem fer el que convingui.

- I mentre, vostè li passarà un tant per mantenir-la? La família de ella ho

veuria amb bons ulls?

- Jo que sé! M‟estàs sotmetent a un tercer grau? No sé, podria venir, i estar-

se com abans, i tenir una feina. Tranqui-la Àngels, ja anirem fent sobre la

marxa.

- Per cert Àngels posem amb l‟Adolf Roca.

- El gerent de la Companyia Farmacèutica?

- Exactament.

En Roca no es va fer esperar.

- Hola Valls, mira si no arribes a trucar-me ho hauria fet aquesta mateixa

tarda. Tinc bones notícies.

- Tens en marxa la Fundació?

- No noi, les lleis estatals no ens beneficien el que voldríem. Però els

advocats diuen que trobaran la fórmula que necessitem.

- No. Tan sols informar-te que si tens algun projecte en marxa especialitzat

amb teràpia cel·lular estaríem disposats a arribar a un acord per facilitar-te

una financiació al cent per cent.

- Ja ho crec que m‟interessa, tenim uns treballs molt avançats que estic segur

que us encaixaran perfectament amb les vostres especialitats. T‟enviaré tot

seguit la documentació necessària. I no cal que et digui que t‟agraeixo que

hagis pensat amb nosaltres. Si professionalment estem en un moment

esplèndid per qualitat i resultats. Econòmicament, fins ara, se‟m feia difícil

mantenir l‟equip i aquesta proposició em va estupendament. Mira tinc una

ponència en un Congrés que té lloc a Shangai, però torno en pocs dies.

Mentre, mirat la documentació i tan prompte retorni passaré per la teva

oficina i t‟explicaré el que calgui. No cal dir que estic content i agraït.

Gràcies per tot, Roca.

Als dos dies la Glòria va aparèixer novament per Internet. Estava amb

ganes de comunicar novetats, se la notava excitada.

45

- He d‟explicar-t‟ho, tinc novetats. Sembla que podríem trobar una pista

fiable. Ja era hora, tot ha anat de la següent manera.

Volia comprar unes sabates i en Douglas s‟oferí per acompanyar-me.

Anàrem a la zona comercial de Unión Square, i directament a MACY‟S,

els cèlebres establiments comercials.

Impressionant, tota una immensa planta només amb sabates de dona,

figurat. Barato o car i de totes les marques. Varem donar un tomb lleuger

només en el edifici de les senyores i el Douglas suggerí anar a prendre

alguna cosa a la Cheesecake Factory. Un restaurant situat a l‟última planta

de l‟edifici amb unes vistes impressionants de Sant Francisco.

I allà hi era ell. Un dels dos homes que penetraren de nit en el meu pis del

Putxet. No vaig dubtar ni un sol moment, era ell. No arribà a veure‟m,

discutia amb dos homes més. I semblaven una mica acalorats, en Douglas

ho atribuí a la respectable quantitat de cerveses buides que hi havia al

damunt de la taula.

Em va fer abandonar el restaurant, mentre ell s‟apropà a saludar-los. El que

jo havia reconegut era vell conegut del Douglas. Conegut en quan a que es

tractava d‟un professional del robatori suficientment hàbil com per no

poder-lo enxampar. Coneixia sobradament els seus límits i es dedicava a

treballs per encàrrec i ben pagats. Però mai havia exercit la violència.

D‟acord amb les recomanacions del Douglas, vaig aturar un taxi, i vaig

retornar d‟immediat a casa sense haver acabat de consumir el que havíem

encarregat.

Quan el Douglas arribà a casa, no deixa d‟expressar-me la seva

preocupació envers a mi.

S‟havia apropat a la taula dels tres homes, saludant al que en podríem dir.

el meu conegut.

- Que tal Taylor. Com et van les coses? –el Taylor s‟el mirà sorprès i es

dirigí als seus companys tot dient.

- Companys, us presento un poli amic meu. Es un bon paio.

- No exageris. I no em diguis poli que saps sobradament que porto molt de

temps que ja no en sóc. –el Taylor es girà als companys i tot picant l‟ullet

els digué.

- Invitem a l‟ex poli a prendre una cervesa amb nosaltres? – a lo que els

altres dos ni varen contestar. Els era indiferent.

- No voldria trencar una conversa. Tan sols he volgut saludar-te. Varem

combatre en camps diferents però sempre ens varem respectar.

- Es cert –va dir el Taylor. – Seu, tant sols discutíem sobre les carreres de

cavalls, ja deus saber que han obert la temporada. Ells també hi van sovint

els agrada apostar i encerten sovint en són experts.

I en Douglas va compartir taula bevent cervesa i parlant de cavalls i tan

sols s‟acomiadà després d‟aconseguir conèixer el nom dels dos

desconeguts. No va ser difícil.

46

La Glòria interrogà al Francesc tot preguntant.

- Si es un mal moment per seguir explicant. Diguem-ho.

- Al contrari Glòria tinc un gran interès en saber com va anar tot plegat.

- EL Douglas després de posar-me al corrent de la seva conversa amb aquells

tres. Li faltà temps per esbrinar qui eren aquell parell d‟individus. I va

contactar amb un antic col·lega del servei d‟informació policial. Totes les

dades que li varen facilitar no van fer altra cosa que augmentar la seva

preocupació per la Glòria. Quan va acabar d‟escoltar-ho tot – Em digué

- Hem de guardar el llistat que hem anat confeccionant, al menys de

moment. Sospito que estàs en el punt de mira d‟alguna cosa més important

del que pensàvem, no m‟estranyaria que els que et volen callar siguin

d‟algun grup radical.

El Douglas creu que hauria de retornar a Barcelona quan abans millor,

recomanació, que per altra part jo no penso seguir. L‟endemà va anar a

veure algun dels seus antics companys de feina i li van explicar coses que

no figuren en els informes de cada un d‟aquests personatges. Es tracta de

delinqüents, autèntics sicaris al servei d‟un grup polític minoritari. Se‟ls

considera culpables de diversos crims, dels que es lliuraren per manca de

probes o presentant coartades que no es pogueren provar que eren falses.

Cal aclarir si realment existeix una rel.lació entre els que anaren a

Barcelona i aquets altres.

Son gent d‟un partit disposat a tot per assolir poder. Total que sembla que

podríem estar molt a prop de trobar la solució d‟aquest misteri.

- Glòria. Penso que hauries de fer cas al Douglas. Ell coneix el que es millor

per a tu.

- Està claríssim. El que vull es viure tranquil·la i el millor es acabar d‟una

vegada, per això he vingut a Sant Francisco. A més ignoren que jo estic

aquí, em creuen a Barcelona. Estic tranquil·la.

Canviant de tema. I tu quan vas a la Xina?

- La setmana pròxima.

- Procura preparar les coses amb temps i no facis com sempre que esperes a

fer la maleta al darrer moment. Ja tens els regals preparats?

- Se‟n ha ocupat l‟Àngels.

- Si es així segur que tot estarà perfectament previst. T‟he de deixar.

Per el demés. Estic perfectament bé i amb ganes d‟acabar d‟una vegada.

Espero que per fi hagis obtingut diners per poder prosseguir la teva tasca

d‟investigació. Quan tornis de Cantón hem de poder parlar llargament de

moltes coses. Adéu maco,que tinguis un bon viatge, molts petons. Glòria.

Uns dies després en Douglas s‟entrevistà novament amb el Taylor,

intentant esbrinar qui hi havia al darrera de la seva anada a Barcelona per

robar la novel·la de la Glòria. Fou inútil.

47

- Em sorprèn que em demanis això. Que vols que se‟m carreguin? Com és

que saps lo de Barcelona?

- Ja saps que tinc els meus informadors. Va ser una cosa casual que me‟n

assabentés. Et recordo que ja no pertanyo al cos i tan me fa el que tu facis.

Que tinguis sort es el que et desitjo, i va fer el gest d‟anar-se. Però no ho va

fer. El Taylor a l‟últim instant l‟agafà pel colze i murmurà.

- Escolta Douglas això es polític i seriós! Et prego que no te‟m acostis en

molts dies, la cosa es més complicada del que puguis pensar. I se‟n va anar.

En Douglas a conseqüència d‟aquesta conversa es donà compte que la

Glòria se l‟estava jugant més del compte, i les circumstàncies que es

produïren davant la indiferència dels poders públics. Eren els fets de l‟any

1978 amb les morts de l‟alcalde de Sant Francisco George Moscone i el

concejal Harvey Milk. L‟assassinat es produí pel fet de que el concejal o

supervisor com en diuen aquí, era el primer gay que arribava a un càrrec

tan important i ho feia amb notorietat ja que es tractava d‟una persona molt

eficaç en la labor del Ajuntament de la ciutat. També varen assassinar a

l‟alcalde pel sol fet de recolzar la bona feina del seu supervisor, a pesar de

tractar-se d‟un gay.

Qui va induir a que l‟assassí Dan White, un obscur funcionari descontent

disparés sobre les víctimes? Encara avui s‟ignora. I ningú té massa interès

en esbrinar-ho.

White, l‟assassí, va demanar a l‟alcalde que entrés en una habitació de

l‟Ajuntament doncs volia parlar amb ell i li va disparar quatre trets al cap

que el mataren a l‟acte. A la mitja hora es trobà amb en Harvey Milk, el

supervisor gay, i va repetir el crim quasi exactament igual.

Quaranta mil persones amb espelmes enceses varen recorre la ciutat de

Sant Francisco fins l‟Ajuntament en homenatge a les dos víctimes.

L‟alcalde i el seu regidor. La manifestació tenia 24 kilòmetres de llarg.

En el judici l‟assassí va reconèixer el seu crim. Però a pesar de que

s‟acabava de reinstaurar la pena capital. Un jurat, triat de manera sospitosa,

va dictaminar que era culpable “d‟homicidi sense premeditació” i el jutge

l‟imposà només 7 anys i dos terços de presó, dels que tan sols en complí

cinc.

Tot plegat va ser manipulat, determinats interessos actuaren per ocultar la

veritat. Ningú s‟interessà per una arma que portava bales de cap buit, un

material que solament utilitzava la policia local. Com tampoc el perquè uns

policies en el mateix dia del doble crim, en el bar de comissaria ho van

celebrar cantant “Danny Boy”. I per acabar d‟arrodonir-ho també un altra

incògnita afegida, amb la mort de Dan White. El culpable del doble

assassinat que aparegué mort per emanacions de diòxid de carboni en el

interior d‟un cotxe aparcat en el garatge. Tenia trenta-nou anys i tan sols en

feia un i mig que havia sortit de la presó.

48

També li explicà a la Glòria els fets de White Nigt Riots en que un altre

homosexual morí després de rebre 15 punyalades, sense que ningú fos

acusat del crim.

En Douglas decidí tornar a la carga amb la Glòria.

- Glòria. T‟estàs enfrontant amb algun dels grups que corren per aquí, que de

quan en quan es desmadren, i acaben solucionant els seus problemes sense

fer escarafalls. Ves-te‟n, i oblidat de Sant Francisco, per favor. Estem

jugant amb autèntic foc. Jo puc seguir fent aquesta feina però en solitàri.

- Douglas, -contestà la Glòria -quan vaig venir ja sabia el que m‟esperava,

vull saber amb qui m‟enfronto. Crec que es la millor manera de solucionar

aquesta maleïda situació. Si volen evitar que se sàpiga alguna cosa que no

els convé. El millor es desvelar-ho quan abans millor. Si el secret es fa

públic, la seva amenaça ja no té objecte.

Ara bé si ets tu el que ja no tens ganes de seguir. No hem de fer-ne un

problema. Liquidem comptes i tan amics com sempre. Ja cercaré alguna

altra persona que vulgui seguir investigant.

Es va fer un silenci. En Douglas, va portar uns dies en que va deixar de

compartir àpats amb la Glòria. Estava molest i preocupat. Però seguia

buscant i rebuscant. La nova llista que estava confeccionant en lloc de

reunir noms de personatges es referia a grups integristes d‟extrema dreta,

capaços d‟actuar amb violència i al marge de la llei.

En Douglas seguia immers en el problema, però treballava sense la

col·laboració de la Glòria. I va cometre errors, errors força greus. A última

hora de la tarda molts dies es retrobava amb vells companys policies, i

bevia. Un dia ho va fer més del compte, no va citar noms ni concretà res,

però digué massa, en un ambient de persones habituades a treure

conclusions fàcilment, eren policies, però també ex agents, confidents i

amics molt diversos.

Manejava diners convidant fàcilment. I deixant entendre que estava a punt

de obtenir una interessant gratificació. Suficient per cridar l‟atenció a més

d‟un. Alguna nit els companys hagueren de demanar un taxi que el portés

fins el barco, incapaç de tornar sol.

Aquella nit eren els altres que correspongueren esplèndidament a les seves

rondes. I demanar un taxi va ser imprescindible, era una nit més en que no

s‟aguantava dret. De no anar tant begut hauria reparat que un Chevrolet no

va deixar de seguir el seu taxi fins el port. El taxista el va ajudar

acompanyant-lo fins l‟embarcació i deixant-lo estirat a la llitera. No fou

possible que en Douglas pagués al taxista, va fer un parell d‟intents fallits i

el xofer per fi li digué que era igual que tornaria a l‟endemà i ja ho

trobarien. Possiblement no era el primer cop que l‟acompanyava.

49

El Chevrolet es quedà quiet en el pàrquing proper, durant una bona estona.

L‟únic ocupant no parava de fumar mentre procurava deixar córrer el seu

temps. Finalment es decidí a moure‟s i calmosament es dirigí cap el vaixell

d‟en Douglas. S‟aturà un moment mirant al seu entorn que en aquells

moment estava completament desert. L‟aigua del mar brillava pel reflex de

la lluna, tot era calma. Pujà silenciosament a la coberta, les soles de goma

l‟ajudaren a amortir la remor de les seves passes. S‟aturà de nou amb un

posat de provar de captar alguna remor. Tan sol un suau soroll del

moviment del mar i l‟insistent repicar dels cables metàl·lics contra els pals

dels velers, es feien sentir. Era un autèntic concert al compàs del vent i del

moviment del mar. La resta era tan sols silenci.

Abans de tornar a avançar, va extraure un revòlver de sota l‟aixella al que

hi roscà el cilindre del silenciador i avançà. Anava en total parsimònia.

La porta de la càmera de popa restava entreoberta i es sentia una respiració

compassada procedent de la llitera d‟estribord, i per sota d‟un llençol mig

tacat hi sobresortien les Nike vermelles d‟en Douglas.

El sicari allargà el braç, en direcció del embalum de la llitera, ajuntà l‟altra

mà també al damunt de l‟arma i fredament va buidar completament el seu

carregador. Els cops secs es succeïren rítmicament i foren pràcticament

inaudibles.

50

Capítol 8é. – Guangzhou o Cantón.

En Francesc va seguir idèntica ruta que la que va fer la Ha Nan. Via París i

d‟allà directe a Guangzhou. L‟Àngels li havia proporcionat més informació

de la que ell ja tenia i extractes de Wikipedia sobre aquesta regió, situada a

la costa del Pacífic i completament al sud de Xina. Una mica d‟història,

d‟art i de sociologia. En fi el mínim indispensable per no fer el ridícul

davant de la família.

Els paquets ben etiquetats dels regals, i una segona aliança de compromís,

aquesta rodejada de petits brillants, per a la Ha Nan, naturalment. La que li

regalà al partir de Barcelona era un anell senzill tan sols d‟urgències. Segur

que aquest detall no s‟ho deu esperar. Tampoc en Francesc sap les costums

de nuviatge a Gangzhou. Confiava i esperava no actuar indegudament,

primer li donaria a ella tot dos sols l‟aliança i li consultaria si era oportú

lliurar-li davant de la família. En tot cas també li portava no sabia que, que

havia adquirit l‟Àngels per aquesta ocasió. Portava etiqueta de Loewe, una

gran marca de moda.

De Barcelona a París el més pesat era el tenir que anar al Prat. Va demanar

al jardiner de la Glòria que també li feia de xofer si el podia portar fins

l‟aeroport. I l‟home, persona servicial, no hi posà cap pega. Preferí agafar

el vehicle de la Glòria pretextant que li convenia fer algun trajecte per tal

de recarregar la bateria. En realitat era molt més còmode per a ell, sortir i

retornava del Putxet sense necessitat d‟anar al garatge d‟en Francesc.

El vol va ser puntual, tot i que anava amb temps més que sobrat per poder

fer la correspondència en el Charles De Gaulle. Allà s‟instal·là amb el PC i

aprofità per anar repassant la seva documentació científica dels treballs

portats a terme en la vacuna contra el alzheimer. No podia restar inactiu

Tampoc pogué evitar connectar amb l‟Àngels i preguntar-li si tot anava bé

al laboratori.

La secretària mig en serio mig en broma, li digué.

- Doctor, encara no hem tingut temps de fer res malament. Tan sols

portem dues hores de treball sense la seva presència. Tranquil que tot va

segons el previst. El doctor Albó té molta cura de que tot funcioni

degudament. Estigui tranquil doctor, pensi que si explota el nostre

laboratori ja ho llegirà al diari, les males notícies viatgen ràpidament.- i

acabà rient.

- Bé molt bé. M‟agrada que em donis bones notícies i no sé per que

t‟estranyes de que m‟interessi per la meva feina. Encara en sóc responsable.

51

La noia del taulell de la companyia d‟aviació xinesa se li adreçà en francès

- Monsieur Valls. Tinc una bona notícia per a vostè. La China Southern

Airlines, ha canviat l‟avió i el vol serà amb un Airbus-A 380.

- Sortirem amb el nou súper Jumbo?

- Exactament monsieur i sense sobre cost. A menys que vulgui canviar

de classe amb el que tan sols hauria d‟abonar la diferència. Pot escollir una

de les suites. Només ens en queden dues de lliures. Canviar a la butaca

d‟executiu, o conservar el seu bitllet de la classe turista.

Tractant-se d‟un viatge tan llarg li aconsellaria que agafés una butaca

d‟executiu el trajecte li resultarà més còmode. Durant la nit podrà aplanar

completament la butaca convertint-la pràcticament en una llitera.

- Li molestaria explicar-me de quantes places consta aquest avió?

- Es un Jumbo amb un total de cinc-centes sis places. Vuit suites,

setanta butaques d‟executiu i quatre-centes vint-i-vuit de classe turista.

L‟avió sortirà amb retard però arribarà abans d‟hora degut a que pot fer el

trajecte sense necessitat d‟aterrar per a repostar.

- Vol directe?

- Exactament. L‟aparell té una autonomia de 15.000 km.

- Faciliti‟m una butaca d‟executiu, si us plau.

Des de la sala d‟espera envitrallada, el va veure aterrar. Va ser una

maniobra impressionant. L‟avió de dos pisos, va necessitar molta pista, uns

tres quilòmetres i mig. El fuselatge era de color blanc i portava ratlles i

lletres de color blau clar.

Encara es va fer esperar una bona estona abans d‟emprendre el vol. Va

tenir que repostar de nou, a que li efectuessin una bona neteja i que

descarregués i carregués una autèntica muntanya de maletes. I segurament

amb tripulació nova i descansada.

El viatge no va ser incomodo. Pogué fer ús de l‟ordinador, parlar pel mòbil,

dormir tranquil·lament durant la nit, abrigat amb una manta i unes

sabatilles proporcionades per la companyia. I tampoc li va faltar conversa

amb un xinés que havia sortit de Barcelona amb el mateix vol d‟Air France.

Aquell home era funcionari del port de Guangzhou, el més important de

Xina. L‟havien enviat al port de Barcelona a supervisar una estació de

descàrrega de containers que estaven instal·lant per convertir Barcelona en

l‟entrada de mercaderies xines més important de la Mediterrània.

A pesar dels pocs dies que havia estat a Barcelona venia entusiasmat. Havia

vist poca cosa, però li agradaren les “paelas” , i la bona cuina de “La Vinya

del Mar” un restaurant a prop del lloc de treball, bona cuina però opinà que

malauradament era un lloc sorollós. També va anar al Camp Nou” per

veure jugar al Messi i va visitar el Museu del Barça. Les Rambles i poca

cosa més.

52

No li va fer cap pregunta personal. En Francesc es limità a explicar que era

doctor en medicina i que anava a Shanghai per assistir en un Congrés.

L‟home s‟estranyà de que anés a Shanghai passant per Guangzhou. En

Francesc es limità a dir que tenia un amic a qui volia saludar. El xinés li

recomanà que no agafés l‟exprés, eren mil cinc-cents quilometres, un

viatge llarg i pesat. Era molt millor que hi anés amb avió. S‟oferí per

portar-lo del aeroport a la capital, vint-i-vuit quilometres, amb el seu

vehicle cosa que en Francesc li agraí tot aclarint que ja tenia previst que

l‟esperessin a la seva arribada.

I efectivament, la Ha Nan ja estava esperant-lo amb un Mercedes. Ella

portant l‟iniciativa el besà i l‟abraçà públicament davant la mirada curiosa

dels demés passatgers xinesos. La Ha li confessà,

- Aquí queda més discret, les arribades i acomiadaments en estacions i

aeroports, cada dia són una mica més permissius. No t‟estranyis si a casa

meva em mostro reservada. No es per falta de ganes.

- I el cotxe?

- Es el del meu pare.

- I ell?

- Ha agafat el de la meva mare.

- I tinc una bona notícia. Puc anar amb tu al Congrés. Si pot ser.

- De qui dependrà.

- Tan sols de tu, de si vols que t‟acompanyi o no. Nomé m‟hauràs d‟apuntar

com a secretaria teva i col·laboraré en el que sigui. Per a mi serà més.

En Francesc estava content, de veure-la de nou. De trobar-la tant

extravertida i contenta. Encara més preciosa que mai. –se li apropà i la besà

en la galta.

- Compte Francesc, no distreguis a la conductora.

I l‟observació no era vana la conducció per la ciutat era força complicada.

Donava la impressió de que cada qual anava a la seva. El tràfic dins de la

ciutat era força caótic.

- Estic meravellat de que puguis acompanyar-me aquests dies. Estic content,

i encara em semblaran pocs.

Els teus pares, com han reaccionat davant la notícia del nostre compromís?

- Amb sorpresa. Els costà d‟entendre que lo nostre fos cosa de tant última

hora. Creien que havia diferit dir-ho.

Em demanaren que em reunís amb ells. Varem estar parlant durant un a

bona estona. Volien conèixer coses.

- Quines preguntes et varen fer?

- Les normals que fan els pares en situacions semblants.

- Podries ser una mica més explícita.

- Aquí no solem exterioritzar aquestes coses com feu vosaltres. Som més

reservats.

53

- No sóc xinés. Heu parlat de tu, però segurament també de mi. M‟hauria

agradat saber una mica més del que pensen. El que opinen sobre el fet

d‟estimar-nos. Si no en vols parlar. Tranquil·la, no passa res. M‟hauria

ajudat a conèixer millor als teus pares, simplement.

- El meu pare volia saber com n‟estava de ben segura de que t‟estimo.

Volien tenir seguretat de que no es tracta d‟un caprici passatger. I també

conèixer la naturalesa dels teus sentiments.

Volien assegurar-se de que em correspons de la mateixa manera amb que

jo t‟estimo. També ells creuen que no es el mateix desitjar la felicitat del

altra o tan sols buscar la pròpia.

El desig de voler desvelar la personalitat d‟aquest estranger que de repent

apareix en les seves vides dient que m‟estima. En el fons assegurar-se de

que he sabut escollir el camí que m‟ha de fer feliç.

En casos com el d‟ara, que per la meva família són excepcionals. Ells

prenen partit de l‟altre. Sempre a favor meu , tot ho entenen i ho

comprenen. T‟ajuden a ser conscient per damunt dels simples capricis. Les

respostes no són mai les obligades, les que creus que convé donar. Sinó que

són fruit de una reflexió sincera. Ells tan sols vetllen per l‟altre. No es

tracta de donar resposta al ara. Es donar resposta al sempre, a tot un futur. I

si us plau ja t‟he explicat tot el que calia. No em demanis més que estic

esgotada.

En Francesc es donà compte de l‟esforç que acabava de fer la Ha Nan, per

explicar suscintament la reunió familiar. Li passà la mà per l‟espatlla

afectuosament mentre seguia conduint. Era evident i comprensible la

preocupació familiar davant aquest nou futur. La Ha Nan marxava, i no

precisament allà al costat.

T‟he reservat habitació en el “Mandarin Hotel”. Es cèntric i nou, està a

prop de Time Square al centre del districte de Tianhe i a la riba del Riu de

les Perles. En aquest districte tot es modern, es un espai de nova creació per

guanyar terreny en una ciutat molt densa.

Podràs deixar l‟equipatge, canviar-te, dutxar-te. Per després anar a que

coneguis la meva família. Soparàs amb nosaltres.

Pogueren deixar al cotxe en el mateix pàrquing de l‟hotel. L‟habitació

reservada estava situada en el pis dotzè, amb una vista panoràmica de la

ciutat amplia però que evidenciava un grau notable de contaminació,

l‟smog a penes deixava veure el Riu de les Perles i el port en el seu estuari,

tot ell amb l‟aigua d‟un color poc clar.

En Francesc la va fer asseure en una butaca,

- T‟he portat això per a tu – i li allargà el petit paquet que contenia l‟aliança

de promesa, que ella agafà amb mans tremoloses, era evident que es

54

tractava d‟un estoig- al obrir-lo es quedà pràcticament sense paraula. I

sense dubtar se‟l col·locà en el seu dit, li anava lleugerament balder.

L‟emoció era visible. No va suprimir el que ja portava i que li havia donat

en Francesc al sortir de Barcelona.

- Es un dia inoblidable. Estàs aquí amb mi. Has vingut i passarem uns dies

junts. M‟omples de detalls- la - seva expressió era radiant, s‟aixecà i

l‟abraçà amb força. – Sóc feliç. Soc molt feliç.

En Francesc es dutxà i es vestí amb el millor que hi havia en la maleta,

corbata de seda natural fosca, vestit negre amb camisa blanca. Mentre, ella

l‟esperà al restaurant prenent un té. No feia gens ni mica de fred però decidí

anar amb la gavardina al braç, el temps no semblava massa segur.

Novament la Ha Nan va agafar el Mercedes per portar-lo fins a casa seva,

no sense tenir que sortejar l‟intens tràfic i la poca disciplina general de

conductors i vianants.

La casa de la Ha Nan era tradicional, un xalet amb un ampli jardí a

l‟entrada. L‟esperaven en una sala amb un parell de sofàs i varies butaques.

El pare tan sols veure‟l, s‟aixecà i decidit li allargà la mà. Anava

impecablement vestit a l‟europea, alt i prim era el clàssic home de negocis

habituat al tracte amb estrangers. L‟esposa el va sal.ludar amb un

moviment de cap i un somriure acollidor, també anava a l‟europea vestida

amb roba de marca, i portava un collar de perles autèntiques, no hi havia

cap dubte al respecte. Menys alta que el seu marit, el seu comportament era

el de una gran senyora. L‟avia portava un vestit tradicional de seda, calçava

sandàlies, i no abandonà en cap moment el seu plàcid somriure.

En Li, el germà, es limità a saludar amb una inclinació de cap i de primer

moment no va obrir boca.

En Francesc va repartir els regals, que tal com li havien insinuat i cap d‟ells

va ser obert. D‟entrada la conversa s‟interessà per les incomoditats del

viatge, però mai varen faltar els gests de cortesia. Tots escoltaven

atentament, ningú aixecà la veu ni es varen interrompre els uns als altres. El

comportament era fins excessivament modèlic.

El sopar va ser a la taula i amb coberts, a l‟occidental. Menys mal va pensar

en Francesc. Una cambrera anà portant les safates i cada qual es serví.

L‟Única que menjava amb els palillos era l‟avia a la que serviren sempre en

el primer lloc, aquesta senyora era la sogra de la senyora de la casa.

Ningú va fer referència a les relacions d‟en Francesc amb la filla i ell

prèviament d‟acord amb la Ha Nan no va encetar el tema. Al acabar varen

abandonar la taula del menjador per tornar al saló de rebuda on prengueren

un té negre. Li oferiren café, però en Francesc acceptà el te que li oferiren

en primer lloc.

En Li, el germà, demanà permís per absentar-se i l‟avia s‟anà a veure un

serial a la TV. Quedaren amb en Francesc, la Ha Nan i els seus pares.

55

La mare donava classes de literatura antiga xinesa, a temps parcial. La

University de Guangzhou tenia matriculats vint-i-tres mil estudiants, ni més

ni menys. A la Xina tot es en quantitats impressionants. Majoritàriament es

matriculen en carreres tècniques i no obliden els idiomes. Tenien una

associació d‟antics alumnes i contava amb uns dotze mil voluntaris que es

dedicaven a culturalitzar els espais rurals. La lectura dels clàssics xinesos

estava fomentada pel govern i fins en les casernes es feien cursos de lectura

i comentada.

La conversa amb el te a la mà, s‟anà animant. Família d‟antiga tradició

benestant, va tenir que refer la seva vida, i el negoci en diverses ocasions.

Molt dura va ser l‟ocupació japonesa durant la Guerra Mundial, en la que

abandonant-ho tot, el senyor Nan i la seva família va refugiar-se a la veïna

Macao, que com a colònia portuguesa va ser mig respectada pels invasors

nipons. Tan sols hi exerciren un protectorat. Els avis de la Ha Nan, amb

col·laboració d‟uns missioners portuguesos, crearen un centre de socors als

refugiats que fugien de la invasió nipona, que eren milers.

El senyor Nan aleshores era tan sols un nen. I quan la família havia refet el

seu negoci. S‟inicià la guerra civil, amb la Gran Marxa del president

comunista Mao Tsé Tung, en la que novament es repetí el gran moviment

de refugiats fugint dels camps de lluita i de les successives repressions. La

família aquesta vegada es refugià a Hong Kong que tampoc va ser envaïda

pels comunistes. La família, gràcies a les seves relacions va poder refer la

seva economia familiar. Cal reconèixer que tot i tenir sort, les dificultats

superades per aquesta família no varen ser insignificants.

Home de negocis intel·ligent i dinàmic. Deixà de banda els seus antics

articles clàssics de sedes, té... per passar a comerciar amb productes de

última tecnologia. En l‟actualitat importava i exportava productes

farmacèutics de biotecnologia, materials i aparells per a hospitals. A pesar

de treballar en un règim comunista, havia prosperat i estava ben considerat.

També sembla que procurava cuidar les seves relacions amb personatges

influents. Això li devia representar una inversió important.

Escasses varen ser les preguntes que li formularen i sempre se li dirigiren

en un to educat i correcte. L‟única cosa que en Francesc es permeté dir, va

ser agrair que deixessin que la Ha Nan l‟acompanyés a Shanghai, estava

prèviament acordat amb ella.

La Ha Nan acompanyà novament fins el centre al Francesc. No sense que

la mare abans, insinués que a l‟endemà al matí, no tenia que donar classe, i

podrien visitar, El Temple dels sis Banianos, lloc on es trobava la Pagoda

de les Flors. I així s‟acordà amb una mostra d‟agraïment per part del

Francesc. Somriures i inclinacions de cap varen ser el final de la trobada.

56

La Ha Nan portà al Francesc a una torre elevada des de la que es veia una

panoràmica de la ciutat, com havien fet unes hores abans però ara les

il·luminacions dominaven la nit, eren espectaculars, en colors alegres

predominant el vermell i el groc. També el riu restava lluminós, i per ell

navegaven embarcacions plenes de llum des de les que els forasters

visionaven els gratacels de la ciutat. Que eren molts més dels que en

Francesc esperava veure.

Els carrers comercials eren generosament amples, tot i això una autèntica

riuada de persones s‟hi movien amb certa dificultat. No es tractava d‟unes

hores particularment d‟animació. La densitat de població es tan alta que a

totes hores hi ha molta gent pels carrers. La diferència era que a la nit tot

està més resplendent, les lluminàries eren abundants. Zones enjardinades,

plenes de flors. Monuments a les cinc cabres el símbol de la ciutat, que els

genis lliuraren per tal de combatre el mal.

La Ha Nan, ho mostrava tot contenta, amb el natural orgull. I en Francesc

es preguntava si podria superar l‟enyorament quan estigués a Barcelona. Al

costat de Guangzhou, Barcelona era una modesta capital. Hauria d‟anar

descobrint les avantatges de viure en una ciutat més recollida en que tot es

té més a mà. I el nostre mar,la Mediterrània bressol de tota una gran

cultura, que de Grècia arriba fins a Catalunya.

- Demà et passaré a buscar, l‟anada al Temple Budista tindrà un significat

especial per la meva mare. Possiblement farà alguna ofrena simbòlica per

nosaltres. Si vols també tu pots encendre una barreta d‟encens com farem

ella i jo.

- Budistes practicants?

- Ja et vaig explicar que més que religió, es una filosofia, una manera

d‟entendre la vida. Nosaltres som com els que potser no practiquen les

creences del cristianisme, però no el deixen de reconèixer com una

herència cultural.

- Hem de programar una mica els nostres dies per quan acabi el Congrés.

Tornaràs a casa teva?

- M‟agradaria passar-hi, tan sols dos o tres setmanes més amb ells. Es l‟únic

que et demano.

- Després, vindràs a viure amb mi?

- De moment encara conservo el pis que compartia amb aquelles companyes.

Penso seguir amb elles durant un temps.

- Si vols podries ocupar el pis que ens ha ofert la Glòria.

- Vull fer el meu propi camí. He de cercar feina a Barcelona, se que si li

demano al meu pare m‟aconseguiria un lloc en el Consolat. Però no vull

deixar la meva professió. La sento. I tampoc seria ètic quer tu em

proporcionessis feina en el laboratori.

- Naturalment, no estaria ben vist. Però tinc relació amb el sector mèdic i

farmacèutic amb els teus coneixements i capacitat de treball em seria fàcil

57

proporcionar-te un lloc de treball, si es el que desitges. Però no necessites

treballar, vine a viure amb mi. Casem-nos si es el que vols.

- T‟estimo. Però vull prendre una decisió que el temps refermi. Abans vull

resoldre els meus problemes per el meu propi esforç.

L‟anada al temple va ser simple. Al patí d‟entrada hi havia força

concurrència. Encengueren uns palets d‟encens, i en Francesc també. En

l‟interior hi havia una curta processó de monjos, que per en Francesc

anaven sorprenentment de negre, i en fila india anaven donant el tomb per

davant de l‟altar, completament cobert amb roba de color taronja. En lloc

de bancs o cadires tan sols hi havia uns amplis coixins que permetien

agenollar-se reposant completament tota la cama. Mentre els monjos

cantaven, un tambor anava donant un sol toc espaiat. I els fidels anaven

entrant s‟agenollaven, elevaven les seves barretes d‟encens fumejants i

inclinant-se repetidament marxaven sense espera el final de la processó

dels sacerdots.

Un monjo els reconegué i s‟apropà. Sembla que ja els esperava. Estengué

la mà i murmurà una pregària. S‟inclinà ceremoniosament i es retirà no

sense recollir l‟almoina que la senyora Han li allargà.

La mare els deixà en la ciutat pretextant anar de compres. I ells anaren a

treure el bitllet d‟avió per a la Ha Nan. També va trucar a l‟hotel de

Shangai demanant habitació per a ella. No hi va haver-hi cap problema

Per la tarda a l‟hora de l‟avió la família sencera, excepte l‟avia, els anaren a

acomiadar, en Li lluïa la camiseta del Messi la mar d‟orgullós. Era la que li

havien portat de Barcelona.

La mare estava visiblement emocionada. En Francesc cedint a un impuls

imprevist al apropar-s‟hi li digué.

-Madame, quan torni. Si a vostès i a la Ha Nan els plau. Hem sentiria molt

honrat anant novament a la Pagoda de les Flors per rebre una benedicció

especial. Amb motiu de la nostra unió.

Els ulls de la mare s‟humitejaren, mentre el pare després de encaixar-li la

mà l‟abraçà amb força, un gest inhabitual entre xinesos.

En Li, suavitzà les emocions quan els digué adéu amb un parell de ¡Barça,

Barça! Estava feliç amb la samarreta del Club.

58

Capítol 9é. A l’Embarcadero de Sant Francisco.

Tot just el sicari acabà la seva ració de trets, un cop sec al cap el va tombar

inconscient per terra. Al contrallum havia resultat un objectiu molt visible.

En Douglas, que ja l‟estava esperant, va donar la llum i deixant de banda el

massís pal de beisbol agafà el mòbil. El seu aspecte no s‟assemblava amb

el de l‟home begut i semi inconscient que el taxista ajudà a entrar en el

vaixell.

- Ja. –digué tan sols.

- OK. -Contestà l‟altre interlocutor.

El detectiu agafà unes manilles les col·locà a la figura inconscient i les

passà per una anella sòlida de fixar grillons. També agafà una corda que

tenia a punt i li lligà els turmells. Encara que es despertés, quedava

immobilitzat.

Buscà la pistola del foraster, la que havia saltat violentament. I amb cura de

no esborrar empremtes la guardà en una bossa de plàstic transparent.

Escorcollà de nou a la seva víctima separant un ganivet que portava agafat

a la cama. Mirà si portava documentació i en efecte, l‟imbècil portava la

cartera amb el carnet de conduir i el d‟un partit polític. En Francesc esperà

uns minuts fins que arribaren els de la TV local, moment en que comunicà

amb la policia.

- Policia? Es una trucada d‟emergència, m‟acaben de disparar en un intent

d‟assassinar-me. – Sí, el meu número telefònic es el 37 234 56 37, penjo.

El clàssic sistema d‟assegurar-se de qui realment fa la trucada. El telèfon

sonà novament en poc temps..

- Policia Sant Francisco. Vostè ha demanat ajuda?

- Efectivament.

- De que es tracta?

- Una persona ha violat el meu domicili disparant-me mentre reposava.

- Està ferit? - No? Doni‟ns la seva adreça i el seu nom que venim al instant.

En Douglas les donà i tallant la comunicació es dirigí al de la tele:

- Thomas, has pres les imatges.

- Totes. Estigues tranquil en quedarà constància clara. No s‟ho creuran, però

ja saps passàvem per aquí a prop i ens ha atret tot aquest merder. Res de

que m‟has avisat, evitem problemes. Abans no arribi la poli anirem

gravant-ho tot: els rastres dels dispars al llit, el paio lligat, la pistola. No es

podrà obviar res. De tot en tenim constància. Dintre d‟un parell de minuts

sortirem en antena. Deixa‟m captar la seva documentació.

I Don. Com has pogut aguantar tanta beguda? Aquesta nit et vaig veure en

el bar i estaves com una sopa.

59

Pura comèdia. Li vaig dir al cambrer que volia guanyar una aposta i en tot

moment em va servir el mateix que donen a les “senyoretes” del bar. Aigua

barrejada amb te.

- Doncs la teva representació va ser perfecte.

- Es el que pretenia.

- Tornem a gravar i ens expliques la teva versió, ho faré coincidir amb

l‟arribada de la policia. Espavila que ja sentim les sirenes.

I l‟enfocà mentre preguntava:

- Digui‟ns com van passar els fets...mister Don

- Estava descansant tranquil·lament desprès d‟una nit amb els amics. Quan

em vaig adonar que algú saltava a la coberta del vaixell. Em vaig aixecar

del llit i de repent sento que disparen sobre on havia estat dormint fins feia

uns moments. Vaig agafar el que tenia més a mà i el vaig descarregar sobre

l‟intrús. I aquí ha quedat inconscient.

La policia aparegué aparatosament amb tocs de sirena i fent fora als de la

televisió local. La rel.lació entre ells no era massa bona. Als polis els

semblava una intromissió. I més quan aquests han arribat abans que ells.

- Per favor, vinga fora. Vostès no hi han de fer res aquí i deixin de gravar-

nos.

I allargaren el palmell de la mà per obstruir l‟0bjectiu de la càmera.

- No els tenia que haver avisat per res. –digué el primer policia que arribà

- Sembla que els de la tele passaven per aquí i s‟han presentat per les bones

quan han sentit el soroll.

- Si, si. Com que ens ho creure‟m. Escolti aquest que està al terra respira?

- Jo crec que sí. Només li he donat un cop al cap per evitar que em seguís

disparant.

- Ei. Aviseu un ambulància que aquest està sagnant.

Arribà un segon cotxe policial, i aparegué un tinent vestit de paisà, amb

gavardina i barret. El clàssic poli de pel·lí.

- Vaja, si es en Douglas Don. Amics aquest home era un policia de veritat,

no com tots vosaltres, polis de fira. No ho tenies que haver deixat Don! Era lo

teu. Que fas ara a més de seguir marits que enganyen a la dona?

- Ja ho veus Tracy, provo de que no em cusin a trets, com han intentat ara.

- Que saps Don? Expliquem-ho! –es dirigí a la resta de policies preguntant

- Ja està aquí l‟ambulància? Al goril·la aquest l‟heu de deixar sota custòdia.

Tant aviat torni en si, m‟aviseu per si puc prendre-li la declaració. De moment

deixeu-lo sota sospita. Intent d‟assassinat.

Nois, deixeu-me sol amb en Don. – el tinent es quedà només amb en

Douglas

- Don, que es el que està passant? M‟ho pots explicar?

60

- Però que no ho veus. Han intentat de matar-me. Tan sols això.

- Però perquè? Qui es aquest goril·la?

- Tinent el coneixes de sobres. I si no, aquí tens el seu carnet de conduir i

fins el del partit polític. Sobradament saps que es tracta d‟un matón adscrit

a una formació d‟extrema dreta. El que els fa la feina bruta.

- Escolta Don. Ja veig de que va. Que et sembla si ho deixem com una

simple baralla entre gent beguda? No ho voldràs complicar per res.

- Em temo que ja està complicat, com tu dius. La televisió de Sant Francisco

ja ho està emetent. No intentis de camuflar els fets, ja que sortiran tal qual.

Es el que vull. I es possible que hi hagi una roda de premsa. Prefereixo que

ho sàpigues.

- D‟acord, d‟acord. Expliquem-ho i procuraré no fer el panoli.

- Portava a terme una investigació. He desvelat una sèrie de fets i han volgut

callar-me per sempre.

- Creus que al darrera hi està precisament aquest partit?

- Els fets semblen indicar-ho.

- Per què t‟encomanen el cas?

- Simplement confien en mi.

- Però aquest partit precisament? Ja saps que es integrista, xenòfob i amb

molts interessos al darrera. Tenen poder econòmic i ara també busquen el

poder polític.

- Penses en els comicis que s‟apropen?

- Exactament. –apuntà el tinent. Ves amb compte. En pots sortir mal parat.

- Pitjor que em disparin a sobre? Clarament Tracy. No tinc marxa enrere, la

cosa ja ha estat esbombada.

- Calen probes. Les tens?

- De les que tenim no se‟n perdrà ni una. Acabem de sortir pel noticiari. Les

probes potser no són tan evidents com voldríem. Però els fets ho son. Vull

ensorrar-los, encara que tan sols sigui de moment.

- Douglas. Compte amb aquesta gent. Son influents però també perillosos.

Em dono compte de que es tracta del que volies. Entre tu i jo, t‟has jugat la

vida, això Douglas no es paga amb diners. A qui has volgut protegir?

- Guarda‟m el secret. Ho he fet per protegir a una dona, he volgut evitar que

poguessin anar per ella. He preferit que anessin per mi.

El tinent es quedà parat. No s‟esperava la confidència, acabà preguntant-li.

- L‟estimes?

- Tan de bo sigui que no. Es una dona rica, famosa i culta.

- Evidentment els polis a les dones riques i cultes no els hi anem gaire. Ja

veus, porto uns mesos divorciat. I es que portem uns horaris de merda. I de

quan en quan ens foten un tret i ens envien a l‟hospital. I no parlem del sou.

- Es barcelonina.

- On cau això?

- Es de Barcelona, recorda‟t dels Jocs Olímpics del 92. Al sud de París.

61

- Ah. On hi ha el Barça! I a més deu ser blanca.

- No crec que això l‟importés. Més aviat es tracta d‟una qüestió cultural.

Aquesta dona es escriptora i te un títol universitari. No m‟hi puc apropar.

- Llàstima, ja que ets un bon tio. Hauràs de venir amb mi a la central. Hem

d‟omplir aquell formulari que ja coneixes. No ha canviat, es el mateix de

sempre, amb una colla de preguntes inútils.

- D‟acord. Em vesteixo i t‟acompanyo.

Ja era matinada i encara no havia parlat amb la Glòria. Va aprofitar

l‟avinentesa per fer-ho.

A ella li costà d‟agafar la comunicació, no era estrany donada l‟hora. Es

posà a l‟aparell però no estava ben desperta i li costava reaccionar. Quan

s‟adonà que era el Douglas encara es sorprengué més, mai l‟havia trucat a

deshores. Alguna cosa greu, tan sols se li acudí pensar.

- Glòria! Em sents? Tenim notícies que et detallaré més endavant quan

pugui. Escolta, m‟han assaltat el barco però no m‟ha passat res. He pogut

agafar al culpable i ha quedat en poder de la policia. He d‟anar a comissaria

per fer l‟atestat. Tan aviat acabi passaré per casa teva. Tenim el cas quasi

resolt, tan sols embastat però resolt, sabem qui i ens serà fàcil everiguar el

perqué et volien fer callar.

He de deixar-te. El tinent s‟impacienta i s‟acosta. Esmorzaré amb tu, i t‟ho

acabaré d‟explicar ben explicat. Ah! També provaré de fer una bona

becaina ja que no he dormit gens.

La Glòria, encara no desperta del tot, quedà sorpresa no s‟esperava pas el

desenllaç en aquests moments . De repent com canvien les coses. No tenia

idea clara del que havia pogut succeir. Que ha passat exactament? La

incertesa dels fets ja va impedir que podés conciliar novament el son. Mirà

el despertador. Déu meu, si són les sis del matí. S‟aixecà i anà a veure un

glop d‟aigua a la cuina. En Douglas estava animat, no semblava el dels

últims dies, tan distanciat, tenia ganes de conèixer tots els fets.

S‟acostà a la finestra de la cuina. Des d‟allà es veia l‟aigua del moll sense

l‟alegria del seu Mediterrani on el sol surt per l‟horitzó i el mar es el primer

que l‟acull. L‟aigua del Embarcadero era ben fosca encara. Tan sols els

dispersos reflexos de les làmpades penjades dels vaixells ballaven sense

cansar-se d‟un cantó a l‟altra seguint el compàs de les ones del mar. Tot era

quietud i silenci, a penes les vergues xocant, clic, clic, amb els màstils

metàl·lics, com a l‟entorn del barco d‟en Douglas.

A Comissaria en Taylor semblava no tenir cap urgència. No parava

d‟evocar històries del passat. Anècdotes compartides. Parlava i parlava,

sense que en Douglas, cansadíssim com estava, fos capaç d‟interrompre‟l.

Molts dels companys ja no hi eren i ara sortia a parlar de persones que en

Douglas a penes coneixia.

62

Que intentava fer? Aquell home estava donant voltes i més voltes, sospità

que ho devia fer expressament. Que intentava dir-li? Volia facilitar-li

alguna informació?

Efectivament, aprofità que el demanaven d‟un altre despatx per apropar-se

a un arxiu metàl·lic,en va treure una carpeta amb una etiqueta vermella de

grosses lletres que indicaven un contingut reservat. I la diposità en front seu

al damunt de la taula.

- Maco ja sé que deus estar cansat i encara no t‟he fet complimentar la

denúncia. Té, aquí tens la fulla que has d‟omplir, fes-ho amb calma, tens

temps. Et deixaré tranquil durant uns minuts mentre atenc un parell de

tonteries. Ves fent tranquil·lament que ja torno. Si vols bolígraf agafa‟n un

de la taula.

I la carpeta restà allà oblidada, al damunt de la taula com si reclamés del

Douglas que l‟agafés i la llegís furtivament. I ho va fer, no perdé ni un

segon, sabia que aquesta era la inconfessable intenció del seu amic quan

l‟abandonà damunt la taula i s‟absentà.

Coneixia suficientment el formato d‟aquells papers com per poder saltar

tots els preàmbuls i anar directament al cor de l‟informe.

Eren ni més ni menys que unes dades confidencials sobre “América forta” ,

el partit polític del carnet que portava al damunt l‟home que li feia poc

havia disparat en contra seu.

El detectiu anà llegint ràpidament quasi en diagonal per no perdre‟s ni una

coma. A mesura que anà avançant en l‟atestat, comprengué el

senyaladissim favor que li estava proporcionant el seu amic. Prengué un

parell de notes, dates més que res que li permetrien situar exactament els

fets en l‟hemeroteca.

A més dels orígens del partit, força dubtosos s‟explicava amb detall uns

fets en els que estaven implicats alguns dels polítics més rellevants del

partit. Retornà la carpeta exactament en el seu lloc i es posà a omplir el

formulari, mentre esperava el retorn del tinent.

La seva veu ressonà mentre parlava amb algun dels seus subordinats en el

mateix llinda de la porta del seu despatx.

- Don, no t‟ho creuràs. Ja m‟han trucat interessant-se pel teu agressor.

M‟envien un advocat per assistir-lo i demanen que el deixem anar a casa

seva a l‟espera de l‟anada al Jutjat.

- Increïble. Ho faràs?

- No he pogut encara prendre-l‟hi la declaració. Segueix al hospital. Sembla

que li vas pegar fort.

- S‟ho mereixia.

- No fotis. Es un pobre tio. Un manat curt de gambals.

- Escolta que em va etzibà uns quans trets. Sort que no em va tocar.

- Don, sabies que t‟aniria a veure. L‟esperaves amb el pal a la mà. O sigui

que amb mi no exageris, per favor.

63

Si has acabat d‟escriure dóna‟m el teu paper, t‟acompanyaré fins el barco

on vius i d‟allà aniré a l‟hospital a veure com està el teu amic.

- T‟he de donar les gràcies.

- Deixa-ho córrer. Hem deus un Whisky doble.

- Pots contar amb ell per quan vulguis.

- Que tinguis molta sort Don, la necessitaràs.

- Això espero. Escolta em pots deixar aquí mateix. Al davant de la tenda

d‟articles nàutics.

- No sabia que hi tinguessis una amiga per aquests entorns.

- En realitat que més voldria. – i en Douglas obrint la porta del cotxe patrulla

el va abandonar, fent una adéu amb la mà. Veié com el vehicle marxava

sense fer anar la sirena. Va trucar al pis de l‟Olga que no va tardar gens en

obrir-lo, ja estava vestida i preparava una cafetera. El va rebre amb

curiositat no mancada d‟afecte.

- Tinc a punt la torradora de pa, la mantega, i ja sé que prefereixes la mel a la

melmelada. Menja primer que jo sabré esperar. Et preparo el café amb llet,

ben carregat. T‟he deixat una manta i un coixí per que puguis dormir una

estona tan aviat acabis. Jo tampoc he esmorzat, t‟acompanyaré.

Entre queixalada i queixalada en Douglas anà explicant pas per pas la

pel·lícula dels fets: La seva anada diverses nits al pub on es reunien

determinats elements mafiosos i policies. La aparença de beure amb

desmesura. El deixar anar a propòsit, interessades confidències per atraure

l‟atenció. Amb senzillesa narrà els fets de l‟agressió. Com al restar a

l‟aguait pogué oir fàcilment els passos que s‟apropaven i la seva

intervenció ràpida i contundent.

També li explicà la postura del veterà Taylor, facilitant-li la confirmació,

sobre la manera habitual d‟operar de “Strong Amèrica”. També li resumí

molt suscintament l‟informe confidencial de la policia sobre “Strong

Amèrica” els seus orígens.

Figurava com una agrupació creixent dia a dia, en procés de convertir-se en

partit polític de caire integrista, i xenófon. La descripció que en facilitava,

la presentava com un grup de mètodes radicals i violents. Des del

llenguatge que utilitzaven, amb crits i amenaces de mort,com també el tipus

d‟organització interna que recordava la dels grups nazis. Esquadres d‟acció

en grups de cinc elements, que rebien entrenament per actuar en disturbis

de manera coordinada.

Una agrupació d‟orígens poc clars. I amb una lamentable història caiguda

en el més llastimós dels oblits que afectava a alguns dels seus principals

animadors. I que curiosament últimament, entre altres fets, podràs afegir a

la teva novel·la.

64

- He de fer rectificacions en el meu text actual?

- Rectificacions, crec que no cal. Però potser podràs afegir un capítol sobre

aquesta organització i els seus orígens. Tens temps d‟entregar l‟original a

l‟editor i fer la conferència de premsa presentant el llibre. El teu editor ja

està creant l‟expectació precisa. Aquest home es un gran agent de

promocions i no desaprofita l‟ocasió. No crec que precisis ajornar res, tu

escrius ràpid i no hauràs d‟inventar res. D‟acord amb els nostres propòsits

quan més aviat citis la premsa i facis esclatar la notícia millor pel llibre i

per la teva seguretat personal.

A pesar de que tan per la Ha Nan com per a en Francesc era sobradament

conegut el recent desenvolupament de Shanghai. La impressió va superar

en molt el que ells esperaven. Tot el que es la vorera del riu Huangphu, el

Malecón està farcit de grans gratacels. La Torre Shangai impacta, es tracta

del segon edifici més alt del món, conta amb 128 pisos amb un total de 632

metres d‟altura. L‟edifici te forma de con allargadíssim amb un lleuger

moviment de torsió que li dona un aspecte singular.

Però no es tracta tan sols d‟uns edificis notables. Impressiona que aquestos

figurin aglutinats en una quantitat tan gran, tots moderns i de altures cada

vegada majors. Es el conjunt el que més impacta.

Per compensar aquesta visió, decidiren anar a visitar el Temple dels Budes

de jade blanc. Més que un temple es tracta d‟un conjunt d‟edificis amb una

colla de botigues incorporades. De moment els costà de encertar l‟entrada.

Empre anaven a parar a un final amb una paret llarguíssima de color groc

parxís, no semblava que pogués haver-hi relació però seguint la gent i la

paret pogueren descobrir una anodina portalada de punt rodó que donava

accés al conjunt del temple.

El Temple dels Budes de Jade Blanc es pogué salvar de la fúria destructiva

de la Revolució Cultural gràcies a la decisió que prengueren els monjos

tapant completament aquesta porta amb una gran pancarta en que es

reproduïa la efígie del president Mao. La Guardia Roja no s‟atreví a

estripar-la. I d‟aquesta manera varen respectar el conjunt. Hauria sigut una

pèrdua irreparable la desaparició dels elements historicoartístics que

contenia.

Els Budes eren tres, el primer està acostat i no te gaire més de un metre de

llarg. El segon es presenta assegut i supera els dos metres d‟altura, digueren

que pesava unes tres tones. La seva cara era d‟una gran bellesa, atraient

particularment l‟atenció per l‟expressió de pau i serenitat que desprenia. El

tercer Buda, el més gran dels tres estava situat en un pati al aire lliure

rodejat de botiguetes. També es presentava estirat de costat i arribava a

tenir quatre metres de llarg. Els tres Budes procedien de Birmània.

65

Nombrosos monjos, amb túniques grogues oficiaven indiferents al desordre

originat per l‟entrada i sortida de fidels i de turistes, cada qual anava a la

seva, un desori que no deixava de tenir el seu encant.

Al Palau Internacional de Congressos, les coses no podien anar millor. La

Ha Nan, fent gala d‟un gran dinamisme, va passar al xinés mandarí la

totalitat de la ponència, de tal manera que varen poder projectar-la

simultàniament en els dos idiomes, anglès i mandarí en pantalles diferents.

Al acabar cada intervenció, també pogueren facilitar el resum en les dues

llengües. I més d‟un xinés al final s‟acostà a la ponència per fer consultes

prescindint de l‟anglès cosa que no hauria pogut ser possible sense la

presència de la Ha Nan. Èxit superior al previst i amb l‟iniciï de diversos

contactes de persones interessades en el temari.

Llàstima del tristíssim episodi del que en foren testimonis, que va ser motiu

d‟una forta impressió en particular per part de la Ha Nan. A la sortida del

Congrés. Varen passar pel davant del Palau de Justícia de Shanghai, i qual

no va ser la sorpresa de veure una dona ja molt gran que s‟anà treien la

roba fins quedar-se completament nua a les escales del Palau. Però el que

impressionà al Francesc era que la cara de la senyora d‟edat no li era del tot

desconeguda.

Mirà a la Ha Nan, i aquesta li ho va confirmar es tractava de una doctora

amb la que havien estat parlant aquell mateix mati en la sala dels

Congressos. Es tractava de la doctora Zuang Jinghui, una persona de gran

qualitat humana i professional. Aleshores perquè s‟havia quedat

completament nua davant del Palau de Justícia?

A pesar de que a Xina no deixa de ser arriscat el fet d‟interessar-se pels

problemes dels demés i a més quan aquests problemes són amb l‟Estat. La

Ha Nan va fer quedar al Francesc quiet i a distància i ella s‟apropà amb tot

el respecte possible al costat de la doctora Zuang Jinghui, i l‟agafà de la

mà. Va estar dialogant amb ella durant uns minuts en que la bona dona no

parava de plorar.

Aquest contacte s‟acabà en el precís moment en que davallaren dos policies

de l‟interior del edifici i agafant-la pels braços s‟emportaren a la doctora a

rastres, amenaçant a la Ha Nan i obligant-la a marxar sota l‟amenaça de

detenir-la.

En Francesc agafà a la noia desconsolada i se l‟emportà al restaurant més

proper. On li demanà un té per provar de asserenar-la. La Ha Nan de mica

en mica anà explicant la tragèdia de la doctora xinesa.

A aquesta bona dona, que ja tenia setanta-set anys, li havien expropiat la

seva vivenda. Després de perdre-la li varen assignar una indemnització de

200 yuans. La Ha Nan aclarí al Francesc que era un equivalent de 24 euros.

A més li prometeren abonar-li més endavant cinc mil yuens més, que ara

66

li negaven. Davant de la negativa es presentava davant el Tribunal de

Justícia agenollada.

El seu cas no era l‟únic a Xina. Fins ara han existit diversos suïcidis,

immolacions i actes de protesta de top tipus. La expropiació de terres es un

punt de conflictes, ja que la majoria de xinesos, si perden la casa perden tot

el que tenen. Tot com a conseqüència del ferotge desenvolupament del

país, molts no dubten en enriquir-se especulant de mala manera per obtenir

uns bon ingressos, encara que deixin als afectats en la més absoluta de les

misèries i en la desesperació més gran.

La Ha Nan estava fortament afectada, anà explicant la tragèdia de la

doctora Zhuang Jinghui lentament, de sobte agafà la mà d‟en Francesc i en

un fort impuls sobtadament li digué:

- No vull quedar-me a Xina marxaré amb tu. Un país que no respecta als

ancians de cap manera pot ser el meu. Ens hem omplert d‟admiració davant

els nous i espectaculars gratacels. Ens estem fent una ànima de ciment. En

Francesc es limità a acariciar-li la mà. Tot afegint.

- Miraré si demà podem esbrinar alguna cosa més sobre la doctora i

apurarem les possibilitats per poder fer alguna cosa per ella.

En quan a marxar d‟immediat, degut a aquest fet desgraciat, no pots

castigar als teus i deixar-los plantats contràriament a lo acordat en principi.

Si et sembla bé, ho podríem deixar per parlar-ne amb tranquil·litat més

endavant.

Però coneixia a la Ha Nan, i sabia que difícilment la faria canviar de parer.

Havia pres una decisió.

Varen anant passant el dies i tot va ser inútil. La doctora va desaparèixer i

tots els intents, que feren per localitzar-la resultaren inútils. Ni el Col·legi

de Metges Xinés els en pogué donar cap notícia.

Un col·lega del país, reservadament li digué al Francesc que corrien

rumors, sense confirmar, que la doctora Zhang Jinghui s‟havia immolat

davant dels jutges. Portava una botelleta d‟aigua en la mà, amb ella es va

impregnar i va resultar que en lloc d‟aigua era benzina. Va morir cremada,

En Francesc s‟abstingué de confiar-li aquest rumor a la Ha Nan, que encara

l‟hauria afectat més.

67

Capítol 10é. – La premsa.

La convocatòria de la roda de premsa per presentar el nou llibre de la

Glòria, d‟entrada ja va ser nombrosa. L‟editorial es va cuidar de filtrar

determinades notícies, relacionant la novel·la que es presentava com motiu

de l‟agressió soferta pel Douglas i deixant entendre que la cosa podria tenir

implicacions més amplies. De fet un grup de joves de cap rapats acudiren

en plan intimidador.

L‟editor que era qui convocava l‟acte va demanar un augment de la

protecció privada i sort en varen tenir.

L‟agent presentà a la Glòria Camps com una escriptora europea ja

coneguda en els Estats Unids. Cità algunes de les seves últimes obres. I tot

seguir invità a que els presents fessin les seves preguntes. El representant

de la crítica literària del Chronicle, ja estava d‟acord en iniciar la ronda de

preguntes.

- Mistress Camps. De que tracta el seu llibre?

- Es tracta d‟un relat que explica de manera documentada el que va passar a

Sant Francisco durant els anys 1970/80

- Mistress Camps, podria explicar-nos perquè s‟ha decidi escriure sobre

aquesta època de Sant Francisco?

- Per una banda es el relat d‟una época que considero important per a mi, en

la que hi vareig participar activament. La considero com un dels millors

moments de la meva joventut. En que vaig poder viure en primera persona,

aquella protesta col.lectiva en la que rebutjavem, aspectes de la vida

americana en els que no hi estàvem conformes.

La mitja dotzena d‟aquells xicots de cap pelat, es posaren drets i

començaren a fer sonar un xiulets que portaven preparats, amb ganes de

boicotejar l‟acte. La Glòria va callar, mentre somrient anava mirant als

assistents. Ja estava advertida i sabia que es podia arribar a produir algun

fet de rebuig. En cap moment es sentí insegura, al seu costat en Douglas li

aixecava discretament una mà indicant-li que parés les seves explicacions i

deixés passar el xàfec. Es restablí el silenci davant de la protesta de premsa

i televisió en contra de la xiulada dels intrusos.

EL servei d‟ordre actuà sense violències i demanà als promotors del

aldarull que abandonessis la sala ja que era un acte privat per a periodistes.

Els contestataris abandonaren el saló no sense llegir abans, una declaració

que portaven preparada i en la que de manera intimidatòria exigien que

aquella escriptora se‟n tornès a casa seva, una estrangera no podia venir a

Sant Francisco a donar lliçons de cap mena. Marxaren tot fent una especia

de salutació nazi amb el braç alçat acompanyada de crits de llibertat.

68

Per fi es restituí el silenci i la Glòria pogué seguir contestant a les preguntes

de la premsa. L‟editor conscient de que tot allò li representava propaganda

gratuïta estava de lo més satisfet. L‟endemà els diaris se‟n farien ressó.

La Glòria restablert de nou el silenci, es dirigí als assistent demanant que

passessin per alt aquell incident lamentable, elogiant la llibertat d‟expressió

americana i agraint la tolerància del periodistes.

Reprengué el diàleg, el periodista del Chronicle, l‟amic del Douglas.

- Mistress Camps podria confirmar-nos els rumors de que aquest original fa

unes setmanes va ser robat a Barcelona?

- En efecte. Dues persones una nit penetraren a casa i m‟exigiren l‟entrega

del original de la novel·la. El fet si no tenim en compte que hem vaig sentir

agredida. No representava una pèrdua important. En l‟ordinador hi havia

una altra copia. I el llibre no estava ben acabat.

- Per què la determinació de buscar aquí els culpables del robatori?

- Des del primer moment vaig entendre que tan sols volien conèixer el

contingut del llibre. Cosa que em va fer sentir indefensa i amenaçada, sense

saber exactament per què, ni per qui. No podia seguir en una situació tan

precària i aleshores vaig decidir iniciar una investigació per tal de conèixer

integrament la veritat

- Li roben a Barcelona i ve a Sant Francisco a indagar? Perquè?

- L‟acció del llibre es desenrola precisament aquí. Si a algú podia

incomodar-li la història tenia que tractar-se de algú de Sant Francisco. I no

estàvem equivocats. Mister Don aquí present, es investigador privat i acaba

de ser víctima d‟un greu atemptat que li podia haver costat la vida. I tan

sols pel fet d‟investigar per encàrrec meu.

- Tan greu va ser?

- Li dispararen set trets i que afortunadament no el varen tocar.

- Estan segurs que l‟atemptat fou motivat per el contingut del llibre?

- En Douglas, aquí al meu costat ho pot explicar millor que jo.

La Glòria es dirigí al Douglas cedint-li la paraula.

- Quan vulguis Douglas.

- La nit de l‟agressió, imprudentment vaig desvelar detalls sobre la existència

de les investigacions, afegint que aquestes anaven per bon camí. Per

nosaltres que l‟atemptat i el llibre són dos fets íntimament lligats no ens

ofereix cap dubte.

No sempre era el mateix periodista el que preguntava. Les interpel·lacions

s‟anaven alternant però ara sempre tan sols al entorn del atemptat.

- El que va disparar sobre vostè era un home de “Strong Amèrica” es per

aquest motiu que vostè afirma que el robatori del llibre i l‟atemptat en

contra seva es obra d‟aquesta organització?

- Vostè mateix ha tret unes conclusions que són les lògiques, però a més la

persona que em va disparar, resulta que ja està còmodament a casa seva.

69

Qui li ha proporcionat assistència jurídica, i ha dipositat la fiança? Endevini

qui ha enviat els advocats i els diners!

- “Strong Amèrica”?

- Exactament.

- I perquè?

Aquesta vegada va ser novament la Glòria que va contestar a la pregunta

del periodista.

- Perquè? Aquesta era la pregunta que nosaltres ens fèiem contínuament, fins

que ens donarem compte que teníem la resposta en el mateix text del

original sustret.

En la meva novel·la es recorda un fet que en el seu moment va commoure a

tot el país. Segurament que tots vostès recordaran els lamentables fets del

1978 en que es va produir el suïcidi col·lectiu de la secta del Temple del

Poble que estava a Jonestown, a la Guyana. Més de nou-centes persones hi

varen perdre la vida, unes ho feren voluntàriament seguint les bogeries

d‟un tal Jim Jones, que actuava com a líder espiritual, un ideòleg que es

creia una barreja de Jesucrist i de Lenin. Uns quans es suïcidaren

convençuts, però molts altres van ser obligats a beure el suc de fruites

enverinat o ,arma en mà, se‟l inoculà el verí per via intravenosa.

En Jones i la seva dona varen morir. Però tots els que varen obligar a morir

als que no ho volien, varen sobreviure. Fugiren i retornaren a Califòrnia.

Aquella secta, la del Temple del Poble, era una comunitat rica, amb diners

que estaven en comptes de paradisos fiscals. Mai s‟ha parlat dels que

escaparen ni d‟aquests diners.

Avui sabem els seus noms i consten en el meu llibre, expliquem com

retornen a Sant Francisco i com funden novament una església evangèlica

episcopal, seguint el mateix patró que es va fer servir en la secta

desapareguda.

S‟explica com ara a més del poder sectari, volen assolir també poder polític

i ho intenten a través d‟un nou moviment d‟extrema dreta xenófon. Aquest

moviment ja ha iniciat la seva campanya política i ha donat a conèixer el

nom del seu candidat a Governador de l‟Estat de Califòrnia.

El candidat, que ara es presenta per “Strong Amèrica” es precisament un

dels que obligaren a suïcidar-se als de la secta del Temple del Poble que

es resistien a morir.

Diverses veus periodístiques s‟alçaren amb sorpresa, conscients de que

estaven davant d‟una notícia bomba.

- Mistress Camps. Però això ja es història passada? Aquests fets no creu que

ja han prescrit davant la Llei?

- Encara que fos així. Vostès votarien a aquestes persones, tan sols pel fet de

que els seus crim hagin prescrit?

70

Però es tracta d‟un fet realment greu, pensin que entre els nou-cents dotze

víctimes hi havien tres centenars d‟adolescents. Eren menors d‟edat i

aquest tipus de crim la Llei no permet que prescriguin.

Hi ha un robatori recent i un intent d‟assassinat. Aquests dos delictes han

estat denunciats davant la Justícia, que serà la que en definitiva decidirà

sobre la gravetat dels fets.

També els hem de confessar que les nostres afirmacions són fàcilment

comprovables, figuren en les seves hemeroteques. Cuidin de repassar els

seus propis diaris de l‟època i ho trobaran tot seguit escrit per vostès

mateixos.

De preguntes encara se‟n formularen una colla. Però res que no es tractés

de simples reiteracions. Des d‟allà mateix, els periodistes a través del seu

PC redactaren els seus comunicats per les seves respectives redaccions.

L‟endemà seria un dia de gran venda de diaris.

Acabada la conferència de premsa un home, elegantment vestit s‟apropà a

la taula des d‟eon s‟havien donat resposta a les preguntes de la premsa. El

personatge demanà permís per parlar uns moments amb la Glòria i li

allargà una targeta en que el presentava com l‟advocat Anton Robinson.

En Douglas va fer un tímid moviment d‟abandonar el seu lloc. Però la

Glòria el va fer quedar.

- Senyora Camps. El meu representant està disposat a la compra del seu

llibre. Només m‟ha de donar a conèixer les seves pretensions i no dubti que

les acceptarem sense discussió. Ja comprenem que si el llibre té èxit pot

representar una quantitat important, però estem disposats a acceptar-la

sense cap regateig.

La Glòria, sorpresa enseguida es donà compte que tot plegat anava en el

mateix sac. Havien fracassat pels mètodes violents i ara intentaven la

compra del manuscrit com a manera de silenciar-lo. Va decidir fer veure

que no reparava la jugada.

- Senyor Robinson. Aquest tipus d‟oferta no sol ser gaire freqüent.

Però la veritat es que tinc un compromís signat amb una editorial i això no

serà possible de cap manera. I amb quina finalitat la comprarien?

- El contingut de la seva obra perjudica greument els interessos del meu

representat i en un gest d‟evitar problemes està disposat a arribar a un acord

amistós.

- El qual significa que l‟obra no arribaria a editar-se. Mister Robinson,

l‟escriptor si no pot veure impresa la seva obra no es dóna per satisfet. Li

agraeixo la seva oferta però de cap manera puc acceptar-la. Masses

inconvenients. Em pot dir qui és el seu client?

- Simplement un admirador seu que li agradaria tenir un exemplar únic de la

seva novel·la exclusivament per ell sol.

- Li he demanat el nom del meu admirador i vosté no me‟l facilita. Per què?

71

- Crec que no es important i el meu client no desitja ser conegut.

- Doncs ja veu que no es possible. Tinc un contracte amb l‟editor i no puc

trair la seva confiança. Per altra banda escric per que la meva obra sigui

coneguda públicament, si acceptés es com si hagués perdut miserablement

el temps mentre escrivia en va. Ho lamento.

- Potser podríem trobar una altra manera en la que vosté podria complir amb

el seu editor, amb les seves lògiques aspiracions de publicar i també amb el

meu client. Aquest estaria disposat a pagar una quantitat important tan sols

per l‟eliminació d‟uns determinats paràgrafs i la retirada de la denúncia per

l‟atemptat que ha sofert el seu investigador. Li pagaríem els danys i

perjudicis també a ell.

- M‟està dient que el comprador es aquest grup polític denominat “Strong

Amèrica” que han atemptat contra el meu investigador?

- Senyora Camps jo no he pronunciat el nom del meu client, i li aconsello

que no rebutgi aquest darrer oferiment. No sempre estarem tant ben

disposats a evitar mals majors.

- Senyor Robinson, com pot arribar tan baix, tot un lletrat com vostè, fent de

criat d‟una gent que tenen tan mals antecedents i una manera de fer que a

vosté li consta que es salten la legalitat quan ho creuen precís.

- Ei, ei! Senyora Camps aturi el carro, i no m‟insulti amb aquestes

apreciacions. Vagi amb compte, s‟està exposant en un terreny molt perillós

fent afirmacions ofensives.

- Ofensiva la meva valoració? Per favor! Han disparat sobre el senyor Don,

amb intenció de matar-lo. I per què? Per evitar que descobrís determinats

fets clarament delictius. Ve a parlar amb mi intentant subornar-me per tal

de fer-me callar. Li sembla poc! Doncs sàpiga que perd el temps i no

callaré el que els americans tenen dret a saber.

- Això li pot costar molt car. No sap amb qui se les heu. Senyora escriptora

de novel·letes estúpides.

- M‟està amenaçant. Penso denunciar-ho. La meva denúncia li pot costar la

seva carrera.

- Sense cap proba?

- S‟equivoca senyor advocat. Els micros d‟aquesta taula estan oberts i tot el

que hem parlat s‟ha pogut sentir en la sala de premsa. Demà ho podrà llegir

en els periòdics.

L‟advocat esdevingué pàl·lid, i confús.

Al abandonar la sala sorgiren els periodistes, intentant gravar la seva

imatge i demanant-li declaracions, que ell intentava evitar. Finalment

s‟aturà i digué.

- Lamento tot el que ha succeït, dubto de que las afirmacions de la senyora

Camps siguin verdaderes. Si aquestes resulten certes, em negaré

rotundament a seguir defensant ela interessos de “Strong America”. Per

favor, no afegiré res més.

72

Epíleg.

La notícia va ser en portada dels periódics de l‟endemà. Revivien els fets

de la secta que es suïcidà massivament, els diaris en titulars deien.

“Una escriptora de novel-laes acusa als dirigents de “Strong

America”d’atemptar contra el seu investigador”

“Strong Amèrica” contra les cordes, intenta comprar el silenci amb

amenaces”

“Strong Amèrica” intenta borrar el seu dubtós passat amb violència”

“El candidat de “Strong America”, es retira i presenta denúncia per

difamació en contra de l’escriptora Glòria Camps”

La Glòria i el Douglas es donaren per satisfets havien assolit el que volien.

Saber d‟eon venien les amenaces rebudes i poder-les neutralitzar

denunciant-les. El que estava eufòric era l‟editor americà, ja que ja rebia

comandes per avançat. Es preveia que el llibre tindria una gran acceptació.

A l‟espera del que poguessin decidir els tribunals americans i com sigui

que els d‟aquí tampoc eren excessivament ràpids, la Glòria decidí evitant

riscos abandonar Sant Francisco i retornar amb motiu de la presentació

final del llibre.

La Glòria convidà a que en Douglas l‟acompanyés i passés uns dies a

Barcelona. Ell no hi havia estat mai i li hauria agradat anar més enllà. Li va

demanar a la Glòria que acceptés els seus serveis en el que fos:

guardaespatlles, secretari, xofer...el que fos. Decidit a vendre‟s el barco i ha

quedar-se definitivament a Barcelona. La Glòria li havia canviat la seva

vida, per a millorar-la. Ella li ho tragué del cap. Els seus amics, i la seva

vida eren a Sant Francisco. A Barcelona no tindria sentit. Com en Francesc

aquest també necessitava companyia. La Glòria l‟havia cuidat, havia

ordenat el seu sistema de vida i sobretot el seu règim d‟alimentació. El

Douglas s‟havia emmarat amb la Glòria, es trobava físicament millor, havia

perdut quilos i al seu costat es sentia valorat i estimat. S‟hi trobava bé.

73

Ella ho tenia molt clar i d‟aquesta manera li ho va plantejar. A la Glòria li

plaïa moltíssim que el Douglas passés un temps a Barcelona gaudint de la

seva hospitalitat. Havia esdevingut un amic de veritat. S`havia jugat la

vida per protegir-la oferint-se com a esquer. Si no coneixia Barcelona, era

el moment idoni per passar-hi un temps els que volgués. Però el Douglas

era de Sant Francisco, allà i tenia el iot, i encara el més important els amics

de tota la vida. Calia que hi tornés i podia repetir la visita a Barcelona

sempre que volgués.

Al poc, el temps donà la raó a la Glòria, a Barcelona, en Douglas

s‟aficionà, en lloc d‟anar a Museus i a veure monuments, a freqüentar

sovint El Molino, un teatre típic de varietés. Allà va lligar amb una vedette

espectacular, una mulata cubana que es deia, o es feia dir Maria Dulce. El

Douglas estava, de moment, boig per ella.

La Glòria quan la va conèixer li va comentar festivament.

- Ja saps si es capaç de fer un ou ferrat? Tremolo pel teu nou règim

alimentari!

Repentinament varen marxar els dos, ell i la mulateta, la mar de contents,

cap a Sant Francisco. El Douglas era un altre, tornava a ser el Douglas

Fairbanks alegre, amb ganes de ballar i de fer gresca. Vestia amb

desmesura, com si es tractés d‟un personatge involucrat en la vida del

hampa. Com aquests negres que surten a les pel·lícules fent el paper de

mafiosos. La Glòria li ho va fer veure més d‟un cop, però a la mulata li

encantaven les exageracions i davant d‟això la Glòria perdé la batalla i el

Douglas seguí campant per la vida vestint amb una elegància dubtosa..

En Francesc no pogué evitar la decisió de la Ha Nan de marxar de Xina tan

just acabat el Congrés, sense passar unes setmanes de més amb el seus

pares. L‟episodi de la doctora la va afectar moltíssim. En Francesc va anar

a Guangzhou cosa que no hauria fet de retornar a Barcelona tot sol, i amb

l‟excusa d‟anar al temple dels Budes de Jade i rebre la benedicció dels

sacerdots va poder allargar l‟estada uns dies més. Li hauria agradat que en

aquesta cerimònia també hi fossin la Glòria, i el Pep. Però tot requeria

d‟un temps que no tenia, al laboratori Barcelona les coses començaven a

endarrerir-se i ell se‟n sentia culpable.

Els pares de la Ha Nan quedaren desencisats i de manera especial el pare al

conèixer els motius. Al llarg de la seva vida havia tingut que patir les

innombrables barbaritats dels diferents règims polítics i no feia més que

repetir que calia donar temps per tal de que la societat xinesa arribés a ser

més justa i solidària. Que tampoc els països europeus eren modèlics. Però

tot en va, la Ha Nan estava tocada, no ho podia evitar. I marxà més

decidida que mai a abandonar Xina i a iniciar una nova vida a Barcelona.

74

A on, la Ha Nan, va ser rebuda amb calidesa, per part dels seus antics

col·legues de laboratori. Ells varen estar presents en una festa que ve oferir

en Francesc per cel.lebrar el retorn de la Ha Nan. No li costà tenir

possibilitats de nova feina, però desitjava seguir investigant, i això era més

complicat. Mentre prenia una decisió decidí ampliar idiomes, i va iniciar

una diplomatura de rus, i seguia buscant.

En Francesc encara no sabia exactament el valor legal de la cerimònia

celebrada a Gangzhou, suposava que tan sols era un fet religiós sense

implicacions civils. Li aconsellaren que tingués tot ben legalitzat no fos cas

que més endavant la Ha Nan tingués problemes de residència aquí a

Catalunya. Va demanar la ciutadania espanyola i per obtenir-la varen

celebrar un enllaç civil.

La Glòria, es convertí una autèntica escriptora famosa sobretot als Estats

Units. El llibre va ser un gran èxit. I la Danielle Stelle la va acompanyar en

tot moment.

Els neonazis no varen presentar cap demanda per difamació, sabien que la

haurien perdut. Es retiraren de la cursa electoral i no arribaren a convertir-

se en partit polític. Les mesures de denúncia de la Glòria varen ser

definitives. El Tribunal Federal obrí investigacions per tal de dilucidar si

calia procedir en contra dels dirigents de “Strong Amèrica” pels seus

antecedents per l‟assassinat de menors en els fets de la Guyana.

75

NOTES

1.- Els protagonistes i els seus noms, tots són ficticis.

2.- La escriptora nord-americana Danielle Steell. I els detalls de la seva

agitada vida familiar, son autèntics.

3. - El fenomen hippie dels anys 60/70 als EEUU i en particular a Sant

Francisco. També foren importants.

4.- L‟assassinat del alcalde i el regidor gay de la ciutat de Sant

Francisco. George Moscone i Harvey Milk. Desgraciadament també

són reals.

5.- La invasió japonesa de Xina. Així com la guerra civil entre el

comunista Mao Tsè Tung i Chiang Kai Check, va ser dolorosament

llarga.

6.- El suïcidi col·lectiu de la secta del Temple del Poble a Guyana, amb

nou-centes dotze víctimes. Una altra barbaritat que succeí.

7.- La figura de la doctora Zuang Jinghui, el seu deshauci i suïcidi

davant del tribunal de Shanghai. També es un fet lamentablement cerc i

no l‟únic.

8.- Les descripcions d‟edificis o barris de les ciutats. Responen a la

realitat.

9.- La investigació sobre l‟Alzheimer a base de hemo-derivats i els

indicadors per l‟enfermetat. També estan en un curs favorable.

76

Personatges:

Francesc Valls - doctor investigador i protagonista de la història.

Pep - navega com a proel amb el doctor.

Doctor Albó - director adjunt del laboratori.

Glòria Camps - amiga del doctor i escriptora d‟èxit.

Adolf Roca - gerent de Companyia Farmacèutica.

Rius - Comodoro del CN Balís.

Mercé - secretària del Club.

Danielle Stelle - famosa novel·lista americana.

Angels - secretaria del Dr. Valls

Ha Nan - becària Xinesa, investigadora.

Douglas Don - (a) Fairbanks – ex policia i detectiu americà

Li - germà de la Ha Nan.

Taylor - delinqüent especialista en sostraccions.

George Moscone - alcalde assassinat de Sant Francisco

Harwey Milk - concejal gay assassinat.

Tinent Tracy - policia de Sant Francisco

Antón Robinson - advocat secta

Maria Dulce - corista cubana

Als qui m‟estimen

amb tot el meu agraïment.

L‟Autor