La Talaia de Montmell

Vista des de la porta de l’església vella de Sant Miquel de Montmell (fotografia Albert Ortega)

17 de març de 2019

Monitor: Albert Ortega Roig

Av. Prat de la Riba, 18 – 2n 43201 REUS 977 331 142 secretaria@gepec.cat

www.gepec.cat

Massís del Montmell, territoris de Reconquesta

Durant els segles de construcció de la Catalunya medieval, aquests van ser territoris de frontera, El Montmell va a ser el punt d’arribada del comtat de Barcelona al Camp de Tarragona en la segona meitat del segle X, quan el comte Guifré II Borrell porta les fronteres mes enllà del Llobregat. A l’altra banda del riu Gaià s’estenia el domini sarraí. Eren sens dubte unes terres difícils on homes audaços o sense res a perdre, van anar guanyant serra rere serra, aixecant castell rere castell i església rere església.

L’any 974, el bisbe Vives atorga la carta de Població i Franqueses als habitants del Castell del Montmell. El seu contingut i abast jurídic respon a la finalitat política-militar per repoblar les fronteres.

A l’edat mitjana els Templers van establir una comanda fins el 1312 en que l’ordre fou extingida i la Juncosa era incorporada a la Corona. El senyor feudal en aquest cas el bisbe de Barcelona tenia tota una sèrie de drets i prerrogatives sobre els habitants del terme, llurs collites, bestiar i altres afers casolans, en aquestes Ordinacions compilades el 1447, es regulen tots els aspectes relatius a l’activitat econòmica de la zona.

El Castell del Montmell va ser encara utilitzat durant la segona guerra de successió. Els soldats austre-hongaresos hi vivien amb llurs mullers i a l’arxiu parroquial hi consten les partides de naixement de tres infants vinguts al món al castell entre els anys 1715 i 1720.

Després de la reconquesta cristiana la població es va organitzar sobre la base de masies aïllades i petits nuclis de població. Només el terme municipal del Montmell ha arribat a comptar amb 116 masies tot i que el progressiu èxode rural que va buidar aquestes terres ha provocat l’abandonament de gairebé totes. Avui dia a més del seu patrimoni històric, l’àrea compta amb espais d’una inusitada harmonia i bellesa, valls on es combinen els conreus de vinya i els boscos, espais on regna la serenitat i el silenci.

ITINERARI

Aquest recorregut a peu ens portarà a pujar i planejar pel massís del Montmell, passant pel seu cim mes alt, La Talaia, amb 861 mts. d’altitud. El paisatge alterna el terreny rocallós i els matolls de la seva cara Sud amb espessos boscos a la cara Nord. Des de la talaia podem contemplar un magnífic paisatge que abasta des de la Costa Daurada fins a Montserrat o els Pirineus. Després baixarem fins a la vall de Sant Marc i visitarem l’ermita del seu patró.

La ruta comença al peu del massís, just davant de l’Església Nova de Sant Miquel on podem deixar el cotxe. Aquesta església del segle XVI va substituir com a parròquia a l’antiga ermita romànica arrapada al rocam de més amunt. L’església constituïa el punt de trobada per la població dispersa de les masies de l’entorn. Des de l’àbsis surt un senderó que condueix a la Font del Montmell entre pollancres.

El sender puja fort amunt i en el següent desviament continuem pujant cap a la dreta. Arribem a l’ermita de Sant Miquel del segle XI, construïda aprofitant el rocam a l’estil dels castells de defensa, el que li confereix un caràcter especial que explica molt be la duresa de l’època en que va ser bastida.

El sender continua, gairebé ocult, per sobre les roques fins el collet del castellot molt empinat on observarem a l’esquerra, a dalt del primer cim, el castell del Montmell, paradigma dels castells roquers, on arribarem per a contemplar-lo. Tornarem a baixar pel mateix lloc fins al coll on pujarem de nou fins a l’altre puig on tocarem una creu de formigó de considerables dimensions. D’aquí seguint sempre la cresta direcció NE, arribarem al punt culminat de la Serra del Montmell, la Talaia, també anomenat el Puig de la Dent (861 mts.) que és el sostre del Baix Penedès. Les vistes que es poden dominar des d’aquí són senzillament esplèndides.

Sant Miquel Sant Marc

Iniciem el descens per un corriol en direcció a Aiguaviva (NE). Tot baixant ens anem endinsant al bosc. El sender es desvia en dos i agafarem el de l’esquerra. Trobarem un espectacular pi de tres soques, exemplar de pinassa (Pinus nigra) i poc després la baixada forta s’acaba amb un camí transversal. Si anéssim a l’esquerra tornaríem al peu de l’ermita vella donant la volta al massís per la base de la cara Nord, el que es pot considerar una excursió curta de dues hores més parades. Però anirem a la dreta i baixarem fins a la masia de Magí Vidal just a la vora de la carretera de la Vall de Sant Marc. La travessarem i seguirem per la dreta uns 200 m. (és molt estreta i gairebé sense trànsit) fins una parada de cirerers on al seu llindar puja el senderó fins l‘ermita de Sant Marc (710 m.)

No tinc informació, crec que deu estar feta i apedaçada, entre els segles XIII i XVI ja que és la típica ermita construïda externament a l’estil rural català, absis amb encreuament gòtic i nau rectangular amb volta romànica amb un arc ogival apuntat directament a terra que dóna tota la impressió de ser templer, la construcció disposa d’unes dependències exteriors enrunades d’habitatge i/o defensa. És un bonic lloc, per a dinar, sobre tot per l’hora.

D’aquí en direcció contraria, agafarem un camí que voreja boscos i vinyes fins arribar un altre cop a la carretera, la creuarem i anirem per un senderó tapat per una densa vegetació de ribera i pins que segueix el barranc de Pedrafita fins trobar una pista. A 50 mts la deixem i agafem un sender a l’esquerra que ens portarà fins una antiga masia al bell mig del bosc, som a la Torrossolla. D’aquí ens anem enlairant per un camí entre bosc i antics conreus, fins arribar a la pista on hem aparcat.

La ruta es d’uns 13 Km. que es poden fer en unes 5 hores més aturades. El desnivell acumulat es d’uns 600 m. La dificultat és mitjana degut a alguns passos d’ascensió al Castell que requereix un cert hàbit. FLORA DEL MONTMELL El 85% del terme està ocupat per bosc i garriga. Les espècies més abundants són els pins. Hi ha també alzines a diferents obagues, coscolls, argelagues, gatoses, bruc, llentiscle...

A causa d’una gran sequedat del terreny, deguda fonamentalment a la naturalesa de la roca calcària, que ofereix una gran permeabilitat, aquests indrets són molt vulnerables als incendis forestals.

Descriurem seguidament l’alzinar, el bosc mediterrani per excel·lència. La seva abundància de lianes, enfiladisses i arbusts li confereix un aspecte de selva subtropical. Dens i impenetrable en moltes ocasions, les condicions d’ombra i humitat interior, el fan més resistent als focs que els boscos de pins.

L’alzina n’és l’arbre més característic tot i que pot estar acompanyada de roures o pins en alzinars en formació o més degradats.

Al sotabosc hi ha diferents lianes i enfiladisses com l’aritjol, el lligabosc, l’heura...Al Montmell en trobem a l’obaga i a la Vall de Sant Marc. Afavorir els alzinars augmenta la diversitat del paisatge i fa d’eficaç tallafocs natural.

FAUNA DEL MONTMELL Amfibis i rèptils: L’àrea de la font i els indrets més humits del bosc son utilitzats pels amfibis com a medi natural com el Gripau corredor, Gripau Tòtil, Granota, Gripau d’esperons, Salamandra...

Els rèptils son animals de sang freda, per tant necessiten l’escalfor del sol per viure, conseqüència directe d’això es l’abundor d’aquets animals a l’àrea del Montmell, rica en l’escalfor solar; i podem trobar Serp blanca, serp de ferradura, serp d’aigua, escurçó, dragó, serp de vidre, llangardaix...

Ocells: Un dels grups més atractius i fàcils d’observar són els ocells, al Montmell, n’hi podem trobar lligats al bosc, al garrigar, al conreu, al roquissar... els més significatius son: Àliga cuabarrada, duc, merla, tord, pit-roig, pinsà borroner, òliba, astor, esparver, gamarús, tallarots i molt més.

En total 125 espècies de les quals 85 s’hi reprodueixen regularment.

Mamífers: Aquest grup encara que sigui dificultós observar-lo, és ben representat al Montmell, des del conegut porc senglar fins a la musaranya n’hi ha un bon reguitzell: Insectívors: Musaranya, talps. Rosegadors: rates, ratolins, talpons, eriçó, ratpenats... cal destacar la presència de l’esquirol, bona senyal de l’estat del bosc. Carnívors: Geneta, Fagina, Teixó, Guineu.

Fotografies i text: Albert Ortega Roig

Amb el suport i consulta del llibre “A peu per les comarques de Tarragona” de Rafael López Munné i de la web www.stormpages.com

Vols col·laborar amb el GEPEC-EdC?

Una manera ben fàcil es fer-te’n soci o sòcia! Entra a www.gepec.cat on també trobaràs notícies, informació de les nostres activitats, xarxes socials i

més coses o posa’t en contacte amb la nostra secretaria: secretaria@gepec.cat 977331142