La rosa tatuada

Informació pràctica

Sala Gran Del 12 de desembre de 2013 al 2 de febrer de 2014 Horaris: Dimecres, dijous, divendres i dissabte: 20 h Diumenge: 18 h (diumenge 5 de gener no hi ha funció) Durada: Primera part: 1 h 45 minuts Entreacte: 15 minuts Segona part: 45 minuts Preu: De 14 a 28 € Audiodescripció per a persones cegues: 21 de desembre Llibre: Text de l’espectacle La rosa tatuada, de Tennessee Williams, amb traducció de Carlota Subirós, editat amb Arola Editors.

Activitats entorn de l’espectacle

- Col·loqui amb Ana Maria Moix 20 de desembre. Després de la funció. Entrada lliure.

- Cinema: La rosa tatuada (1955). Direcció de Daniel Mann. Filmoteca de Catalunya. 14 de gener, 18.30 h, 4 euros.

La rosa tatuada

La rosa tatuada Tennessee Williams Direcció i traducció Carlota Subirós Bosch Ajudant de direcció Ferran Dordal i Lalueza Escenografia Max Glaenzel Vestuari Marta Rafa Il·luminació Mingo Albir Cants i composició vocal Pere Sais So Damien Bazin Videocreació Àlex Serrano / Josep M. Marimon Caracterització Àngels Salinas Ajudanta de vestuari Georgina Viñolo Construcció de l’escenografia Taller Jorba-Miró Realització del vestuari Goretti Alumna de l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona Laura Batllori (direcció) Repartiment VENEDOR Pepo Blasco MISS YORKE Rosa Cadafalch BESSIE Màrcia Cisteró ASSUNTA Montse Esteve PARE DE LEO Oriol Genís ESTELLE HOHENGARTEN Alícia González Laá FLORA Antònia Jaume JACK David Marcé ALVARO MANGIACAVALLO Bruno Oro ROSA Marta Ossó SERAFINA DELLE ROSE Clara Segura LA STREGA Teresa Urroz COR (nens, veus, veïnes, animals, cants, guitarra, teclat, percussió): Pepo Blasco, Rosa Cadafalch, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Oriol Genís, Alícia González Laá, Antònia Jaume (Nies), David Marcé, Bruno Oro, Marta Ossó, Clara Segura, Teresa Urroz. Agraïments Teo i Valentina Bazin Llopart, Davide Carnevali, Jerusa Chaparro, Francesc Nolla, Naira Potes, Matteo Richiusa, Laia Sanjuan, Girolamo Sferrazza i nunArt.

La rosa tatuada es presenta gràcies a un acord especial amb la University of the South, Sewanee, Tennessee. Producció Teatre Nacional de Catalunya

La rosa tatuada

Una dona en el seu món. La casa com un niu, la casa com un centre de vida que gira sense parar, seguint les voltes infinites del fluir del temps. Tot un univers que ressona amb la vida que palpita en aquesta llar. Furria, furria, furria... L’amor d’un home que s’inscriu amb foc dins del cos d’ella, sota la seva pell. La rosa com a símbol del misteri, de la bellesa, del secret de la vida que es manifesta en allò més íntim, en les pulsions del cor. En el batec de la sang. La filla com a projecció de la mare. La filla com a rebel·lió contra la mare. La filla com a encarnació del pare. Un viatge a l’infern, quan tot s’ensorra. L’abisme del dolor i la força inesperada que neix de l’abandó. L’ànima que es blinda, el cos que es blinda, la casa que es blinda. El fàstic de la mentida i el coratge indomable que prové de la lucidesa. L’impuls, la necessitat desbocada de guarir. La cura sexual. Un viatge envers la llum, quan la vida reneix. Furria, furria, furria... A Licata, un poblet de la província siciliana d’Agrigento, una dona que es deia Rosa començava el seu cant amb aquesta invocació, que tant pot voler dir Girava, girava, girava com Voldria, voldria, voldria... Una invocació on es fonen furiosament el remolí indeturable de la vida amb la força del desig. Carlota Subirós Bosch

La rosa tatuada En la comunitat siciliana d’una petita població nord-americana no gaire lluny de Nova Orleans, Serafina delle Rose espera el seu marit, transportista. Ben aviat sabrem, però, que l’home ja no tornarà. Aquesta mort violenta és el punt de partida de La rosa tatuada. A partir d’aleshores, Serafina es reclourà a casa seva, amb la intenció de guardar un dol rigorós per un amor que creu pur i irrepetible. Tot i així, les ombres de l’engany i la mentida s’aniran fent cada cop més grans, i finalment els intents d’aïllar-se del món, tancant la casa amb pany i forrellat, toparan amb un renaixement inesperat del seu propi desig, que conduirà Serafina a un xoc violent entre les rigideses del seu entorn i la seva nova i exuberant sensualitat. Amb La rosa tatuada, Tennessee Williams s’endinsa de ple en les contradiccions d’una època que encara ressonen en algunes ferides de la nostra societat, per retratar el que ell mateix consideraria «l’element dionisíac de la vida humana, el seu misteri, la seva bellesa, la seva transcendència».

La rosa tatuada és la peça amb la qual he donat testimoni del meu amor pel món. Tennessee Williams

La rosa tatuada

El significat de La rosa tatuada La rosa tatuada és l’element dionisíac en la vida humana, el seu misteri, la seva bellesa, la seva significació. És l’argent viu i refulgent que d’una manera o altra aconsegueix escolar-se per sota dels polzes premuts amb força d’aquell home enorme, que duu un uniforme amb botons de llautó, i de la seva col·lega femenina, que duu unes ulleretes agafades al nas i unes faldilles negres que fan olor de guix i que et fan esternudar quan passa pel teu costat, fregant-te amb menyspreu. És la insatisfacció davant de l’evidència empírica que forja el poeta i el místic, ja que és l’impuls líric així com el de les bacants, i tot i que la cabra és un dels seus símbols més immemorials, no s’ha de confondre amb la mera sexualitat. Es tracta d’un element més elevat i més destil·lat. Probablement la seva forma més pura es manifesta en els nens i en els ocells, en els seus moments extàtics de vol i de joc, sobretot en els darrers instants d’un capvespre d’estiu, de color blau cel, just abans que aterrin sobre les branques i just abans que les mares els cridin des de la porta: «Vine cap a casa!». No és l’obediència del retorn a casa, per ficar-se al llit, sinó el món sense límits del somni. És la rosa mystica, la llum sobre la carn nua i daurada d’un déu que o bé ens dóna l’esquena o bé té la cara coberta; un déu que marxa corrents quan li diem «Espera’t!», que fuig inexorablement quan intentem retenir-lo. És el fruit de la vinya que agafa la terra, el sol i l’aire i els destil·la en beuratges que priven els homes, no de la raó, sinó d’una cosa diferent, anomenada prudència... Finalment, per altra banda, és el desig d’un artista de treballar amb formes noves, encara que al principi resultin molt estranyes, de trencar barreres respecte el que ha fet fins llavors i el que molts d’altres han fet molt millor, tant abans com després, i de penetrar, potser de manera fatal, en algun terreny que l’esquella i la corda li haurien volgut prohibir. Pot semblar curiós que hagi triat un dona per ser la protagonista d’una obra que tracta un tema com aquest. Però en els esforços cecs i frenètics de la vídua Serafina per comprendre els misteris del seu difunt marit, intuïm i descobrim més coses del que hauria estat possible a través de l’observació directa de l’home viu, Dionís en persona. A Dionís, que és misteri, no se’l pot veure mai clarament. No se’l pot empresonar en la memòria ni en una urna, ni en les convencions i les maneres d’una modista grassoneta que hauria volgut fortificar la seva felicitat amb el respecte de la comunitat. Ha estat un error omplir la casa de maniquins. Li ha costat molt de temps aprendre que tard o d’hora els maniquins sense rostre han de caure per terra, per més sofisticats que en siguin els mecanismes. Li ha calgut despullar-se gairebé literalment, fer una aparició pública amb un viso de setí tacat de vi, un atac ferotge al capellà i a les veïnes, per descobrir que la sang de la seva filla, jove i salvatge, és un homenatge millor que no les cendres, conservades en una urna funerària. Pel tractament del tema, l’obra és, sens dubte, més al·lusiva que directa. I encara és més indubtable que el tema eclipsa l’obra. És la llum casolana d’una espelma de cuina que crema en adoració d’un déu. Jo prefereixo que les obres no siguin un llaç, sinó una xarxa, amb una malla ben ampla. Així, molts dels seus moments reveladors són fulguracions rebels, que no formen part del pla d’un autor sinó que han estat atrapats de manera accidental, i segurament són

La rosa tatuada aquests instants els que estan més a prop de ser una autèntica celebració del déu de l’ebrietat. Tennessee Williams Article publicat per primera vegada a la revista Vogue, el 15 de març de 1951. Traducció de Carlota Subirós Bosch

La rosa tatuada

Tennessee Williams i Barcelona

Mi primer encuentro con Tennessee Williams

En el verano de 1951, recibí un día una nota del Hotel Colón, de Barcelona, que decía: «Tengo mucho interés en conocerle y le espero esta tarde». Iba firmada por Tennessee Williams. He de confesar que me causó una gran impresión. Aquellas pocas palabras significaban que horas después iba a encontrarme frente a uno de los autores más importantes del teatro norteamericano y mundial. Un autor al que admiraba profundamente y del que había sido el introductor en España con el estreno, en enero de 1949, de El zoo de Cristal en mi Teatro de Cámara de Barcelona. […] Aquella llegada inesperada coincidía con la estancia en Barcelona de Jean Cocteau, con el que yo estaba citado para cenar aquella noche. Cocteau había sido el adaptador francés de Un tranvía llamado deseo y casi podemos decir que con ello el descubridor del talento de Tennessee Williams para Europa. Le llamé inmediatamente para comunicarle la noticia. Con su grande y característica vitalidad, Cocteau se lanzó a organizar una cena que iría seguida de una juerga flamenca para presentar a Tennessee a los periodistas y amigos. Cuando lo dejamos todo medio arreglado fui al Colón para mi primera entrevista con Tennessee. Este me esperaba en el bar. En seguida entablamos una larga conversación, y entre nosotros se estableció una corriente de mutua simpatía y cordialidad. A última hora de la tarde, cuando llegó Luis Ezcurra, corresponsal entonces de Triunfo en Barcelona, al que yo había avisado «secretamente» para que realizara en España el primer reportaje periodístico del célebre autor, ya estábamos hablando como dos antiguos amigos que se conocieran de toda la vida. En aquella primera conversación me explicó los motivos que le traían desde Roma a nuestra ciudad. Quería escribir una obra para Anna Magnani, a la que acababa de conocer en Roma, pero en la capital italiana le faltaba la tranquilidad necesaria para escribir. Tenía demasiados amigos y compromisos sociales. También venía porque quería conocer

La rosa tatuada directamente el carácter español, familiar para él a través de las obras de Lorca, por las que sentía una gran admiración. Intentaba escribir una obra al estilo de las del genial poeta para la gran trágica italiana. Aquella obra sería un mes más tarde La rosa tatuada. Durante la cena, Cocteau se mostró de una brillantez extremada. Tennessee, a su lado, por el contrario, muy cordial pero tímido. Le aturdía la vitalidad del exaltado poeta francés y le mareaba el bullicio y el fuerte colorido de la «juerga flamenca». Aquella noche conocí una de las características principales de su personalidad: su gran timidez y su extremada sensibilidad, tan difíciles de adivinar a través de la fuerza arrolladora y brutal de sus obras. Los días que siguieron fueron de constante comunicación. Hablábamos durante horas en la playa de la obra que, según él, estaba escribiendo con una rapidez asombrosa, dada su habitual lentitud. Se mostraba entusiasmado del clima que estaba consiguiendo. A las tres semanas ponía la palabra «Telón» a la primera versión de La rosa tatuada. Por la noche lo celebramos y al día siguiente salía hacia Roma para leérsela a Magnani, que debía ser, en compañía de Brando, y dirigida por Elia Kazan, su futura intérprete en Broadway. De este modo, conocí La rosa tatuada. Puedo casi decir que la vi crecer a medida que iba surgiendo de la máquina de escribir de Tennessee, y que al despegar el avión del Aeropuerto del Prat de Llobregat, vía Roma, la vi emprender el vuelo hacia la fama internacional, encerrada en el maletín de mano de Tennessee.

Antonio de Cabo Mi primer encuentro con Tennessee Williams. Primer Acto, maig-juny, 1959

La rosa tatuada

L’univers atemporal d’una obra de teatre

ASSUNTA. Hi ha alguna cosa de salvatge a l’aire, no fa vent però tot es mou. SERAFINA. Jo no veig res que es mogui i tu tampoc no ho veus.

ASSUNTA. No es mou res que es pugui veure, però tot s’està movent... I jo sento el soroll de les estrelles. El sents? Sents el soroll de les estrelles?

Tennessee Williams, La rosa tatuada

Les tragèdies de la Grècia clàssica eren d’una gran noblesa. Els actors portaven grans màscares, els moviments eren formals com si es tractés d’un espectacle de dansa, i la qualitat èpica dels discursos estava tan inspirada en les converses de carrer d’aquella època com ens sembla avui dia. Tot i això, al públic grec no li semblaven postissos: la magnitud dels esdeveniments relatats i de les passions que despertaven no els semblava tan extraordinàriament desproporcionada respecte de l’experiència comuna. I em pregunto si això no era així perquè el públic grec sabia, de manera instintiva o per educació, que el món fictici d’una obra teatral ve mancat d’aquell element que transforma els homes en criatures diminutes i que transforma les seves emocions en intranscendents. Les grans escultures imiten, generalment, les formes del cos humà: tot i així, la quietud d’una gran escultura transforma, inesperadament, aquelles formes humanes en alguna cosa que posseeix una sensació d’allò absolut, una puresa, una bellesa, que no seria possible en una forma de vida mòbil. Una peça teatral pot resultar violenta i estar plena de dinamisme. Tot i així, al mateix temps pot transmetre la sensació de quietud que fa possible la contemplació i que genera les condicions perquè s’esdevingui la transcendència tràgica, sempre tenint en compte que s’esdevinguin certes condicions modernes. En la nostra existència d’avui dia, els moments d’amor van seguits de moments de sacietat, i de fatiga. Tota manifestació de sinceritat va seguida d’una desconfiança cínica. La veritat és fragmentària, en el millor dels casos: ens estimem i ens traïm, potser no en el mateix instant però sí en dos instants que s’esdevenen en una seqüència bastant propera. Però el fet que la passió finalment s’acabi, que acabi transformant-se en una sensació d’indiferència que a tots ens és familiar, no s’ha de veure com una prova de la seva inconsistència. Aquesta és, precisament, la veritat que el teatre ens vol transmetre... Tant si ho admetem com si no, a tots ens persegueix un terrible sentiment d’impermanència. Aquesta sensació se m’ha manifestat, amb una gran lucidesa, als cocktail parties de Nova York, i potser és per això que em bec els Martini gairebé d’un sol glop. És un sentiment que carrega l’aire de frenesí. El terror de la falsedat, del no voler dir-ho, sobrevola aquestes festes tal com ho fan el núvol de fum de tabac i la xerrameca frenètica. Aquest terror és pràcticament l’única cosa de què no es parla en aquest tipus de trobades. És una ombra que abasta totes les trobades socials que impliquen un grup de gent que no es coneix íntimament. Gairebé sempre són, de manera inconscient, com l’últim sopar d’un condemnat a mort: el bistec, la cuixa, l’aliment que desitgi prendre

La rosa tatuada l’acusat, se li serveix a la cel·la com un recordatori cruel i irònic d’allò que aquest món transitori tan gran i tan petit alhora li hauria pogut oferir. En una peça teatral, el temps es queda atrapat, tancat en una presó. Gràcies a una espècie de joc de prestidigitació, els esdeveniments estan pensats perquè siguin esdeveniments, més que perquè acabin reduïts, més d’hora que tard, a meres ocurrències. El públic pot seure en una foscor còmoda i observar al seu davant un món inundat de llum, en el qual l’emoció i l’acció tenen una dimensió i una dignitat que també podrien arribar a tenir a la vida real, si fóssim capaços de prescindir de la intrusió devastadora del temps. Pel que fa a les seves vides, la gent hauria de recordar que quan s’acaben, tot el que emmagatzemen acaba desembocant en un meravellós estat de repòs que és el mateix que aquell que admiren, de manera inconscient, en una obra teatral. El frenesí és temporal. La més gran, i potser l’única, dignitat de l’ésser humà rau en la seva capacitat per escollir uns valors morals que regeixin la seva vida de manera tan ferma com si, de la mateixa manera que passaria amb el personatge d’una obra de teatre, s’hagués deslliurat del frenesí corrupte del temps. La capacitat d’extraure l’eternitat d’allò terriblement caduc és el gran truc de màgia de l’existència humana. Pel que sabem, si més no des de l’experiència empírica, no hi ha manera de guanyar el joc de l’existir contra el no-existir, en el qual el no-existir sempre resultarà guanyador en termes de realitat. Tot i així, les obres de la tradició tràgica ens ofereixen una perspectiva de certs valors morals en violenta juxtaposició. Com que no hi participem (únicament com a espectadors), podem observar-los amb perspectiva, dins dels límits del nostre equipament emocional. Els actors que hi ha a escena no ens retornen la mirada. No hem de respondre les seves preguntes ni interactuar amb ells, ni tampoc hem de competir amb les seves virtuts o suportar les seves ofenses. I és per això que, de sobte, som capaços de veure’ls! La reconeixença i la compassió estrenyen els nostres cors, de manera que la platea fosca de l’auditori en el qual ens hem aplegat tot de desconeguts s’inunda amb una calidesa gairebé líquida feta d’emocions, deslliurada d’autoconsciència, disposada a funcionar... [...] Ens hem desprès amb tanta eficàcia de la intensitat dels nostres sentiments, de la sensibilitat dels nostres cors, que les obres de teatre de la tradició tràgica ens comencen a semblar poc reals. És possible que ens lliurem, durant un parell d’hores, a un món amb uns valors fermament exposats en conflicte, però quan cau el teló i s’il·lumina la platea, es produeix una reacció de suspicàcia general gairebé immediata. «Molt bé!», diem mentre ens dirigim cap al vestíbul, i l’obra que acabem de veure va fent-se més i més petita rere nostre, amb la mateixa deformació de perspectiva que una pintura primerenca de De Chirico. En el moment en què arribem al Sardi’s per prendre alguna cosa, o fins i tot abans, tot just passar per la marquesina, ens hem tornat a convèncer que la vida té molt poques similituds amb les ocurrències, curiosament emocionants i transcendents, que hem vist dalt de l’escenari. La mateixa semblança que podria tenir un anunci publicitari amb un poema de Rilke. Tennessee Williams Pròleg a l’edició de La rosa tatuada Traducció d’Isaïes Fanlo

La rosa tatuada

La Rose Irreductible entusiasta de qualsevol empresa que abordés, el meu germà petit, Dakin, havia convertit la petita parcel·la d’herba que teníem darrere del pis d’Enright en un hortet tan sorprenent com complet. Si hi creixien flors, ho feien eclipsades per la profusió de poncems, carbasses i altres vegetals comestibles. Jo, evidentment, hauria ocupat tot aquell espai amb rosers, però dubto molt que haguessin tingut roses. Les fantasies, diguem-ne així, les meravelloses fantasies de la meva vida, no s’orientaven en absolut a fins d’èxit, de manera que no recordo cap rosa en tots els anys que vaig passar a Saint Louis i les seves rodalies, amb l’excepció de les dues Roses vives de la meva família: la meva àvia, la Rose O. Dakin, i, per descomptat, la meva germana, la Rose Isabel. [...] La Rose va ser popular a l’Institut d’Ensenyament Superior, però només per una breu temporada. La seva bellesa residia sobretot en els seus expressius ulls verd-gris i en els seus cabells arrissats i castanys. Però era massa estreta d’espatlles i el nerviosisme que li causava la companyia masculina la duia a enfonsar el pit, de manera que les espatlles es veien encara més estretes, i així, el seu cap, molt Williams i de trets molt accentuats, semblava massa gran per aquell cos prim i de pits petits. A més a més, quan sortia amb un noi, parlava amb una animació gairebé histèrica que pocs sabien com interpretar. La seva primera crisi es va produir poc després que jo hagués sofert l’atac cardíac que va posar fi a la meva carrera d’escrivent i missatger de l’empresa de calçat. Com he dit anteriorment, la primera nit que vaig passar a casa després de sortir del St. Vincent’s Hospital, la Rose va entrar com somnàmbula a la meva minúscula habitació i va dir «Morim plegats». Puc assegurar-los que la idea no m’atreia de forma irresistible. Un cop alliberat per fi dels meus tres anys de mecanògraf a la Continental, tenia ben poques ganes de plantejar-me un suïcidi col·lectiu amb la meva família, ni tan sols a proposta de la Rose, ni per més justificat que pogués estar aquell oferiment. La Rose va passar uns quants dies en estat de demència. Una tarda es va ficar a la bossa un ganivet de cuina i es va disposar a sortir cap a la consulta del seu psiquiatre, amb propòsits evidentment homicides. Va ser la meva mare qui es va adonar del ganivet i l’hi va prendre. Després, al cap d’un o dos dies, va cedir aquell primer atac de demència precoç i la Rose va tornar a ser, almenys en aparença, la criatura d’abans, ara molt callada. Uns dies més tard vaig marxar a Memphis, a recuperar-me a la caseta que tenien els meus avis a Snowden Avenue, prop de la Southwestern University. Crec que va ser per aquella època quan el nostre vell i sensat metge de capçalera li va dir a la meva mare que la salut física i mental de la Rose depenia del que a miss Edwina [la seva mare] li va semblar una monstruositat: un

La rosa tatuada matrimoni arranjat, una mena de matrimoni «terapèutic». És evident que el vell doctor Alexander havia trobat l’autèntica causa dels trastorns de la Rose. La meva germana era una noia molt normal, però de poderosa sexualitat, que s’estava destruint a si mateixa físicament i mentalment a causa de les repressions imposades pel puritanisme monolític de miss Edwina. És possible que hagi omès involuntàriament moltes referències a les relacions d’inusitada intimitat que van tenir lloc entre la Rose i jo. Un sagaç crític teatral ha apuntat que l’autèntic tema de la meva obra és l’«incest». La meva germana i jo vam mantenir una estreta relació que de cap manera no va ser tacada pel coneixement carnal. En realitat, un mutu pudor físic ens impedia les expansions fortuïtes que s’observen en el tracte familiar, per exemple, dels pobles mediterranis. I a pesar d’això, el nostre amor recíproc era, i és, el més profund que vam conèixer i explica molt bé, potser, la nostra renúncia als afectes extrafamiliars. [...] Anys més tard, el 1949 o el 1950, després que l’apaivaguessin tan tràgicament amb la lobotomia prefrontal que li van fer a finals de la dècada dels trenta, la Rose va estar vivint amb un matrimoni ancià, en una granja propera al manicomi. Tennessee Williams Memòries

La rosa tatuada

Rosa Notable per la seva bellesa, la seva forma i el seu perfum, la rosa és la flor simbòlica més emprada a Occident. [...] La rosa és, a la iconografia cristiana, o bé la copa que recull la sang de Crist, o bé la transfiguració de les gotes d’aquesta sang, o bé el símbol de les nafres de Crist. [...] Aquest símbol és el mateix que la «rosa càndida» de la Divina Comèdia, la qual no pot deixar d’evocar la rosa mística de les lletanies, símbol de la Verge. [...] La rosa, per la seva relació amb la sang vessada, sovint sembla el símbol d’un renaixement místic. [...] Segons F. Portal, la rosa i el color rosa constituirien un símbol de regeneració pel fet del parentesc semàntic del llatí rosa amb ros, la ‘pluja’ amb la ‘rosada’. «La rosa i el seu color», diu, «eren els símbols del primer grau de regeneració i d’iniciació als misteris». [...] La rosa s’ha convertit en un símbol de l’amor i encara més del do de l’amor, de l’amor pur.

Cabró El boc és un animal tràgic. Hi ha una relació certa, encara que les raons encara són mal definides, entre la tragèdia (literalment, ‘cant del boc’) i aquest animal que li ha donat nom. La tragèdia és en l’origen un cant religiós amb què s’acompanya el sacrifici d’un boc a les festes de Dionís. L’animal està particularment consagrat a aquest déu: és la seva víctima escollida. [...] Sant i diví per a uns, satànic per als altres, el cabró és efectivament l’animal tràgic, que simbolitza la força de l’impuls vital, alhora generós i fàcilment corruptible. Jean Chevalier i Alain Gheerbrant Diccionari dels símbols

La rosa tatuada Símbol «fàcil» de desig sexual, la cabra fa una aparició significativa per encarnar la situació emocional de Serafina en diferents moments en què pivota l’acció, per exemple quan l’amant de Rosario, Estelle Hohengarten, apareix per encarregar una camisa de seda; de nou després que Alvaro i Serafina hagin descobert l’atracció que senten l’un per l’altra al segon acte; i en el so d’un bel des de fora d’escena, quan Serafina té la cita clandestina amb Alvaro al tercer acte. Aquest dispositiu, quan apareix a escena, resulta grotescament còmic, i cada vegada que la cabra s’escapa corrents embogida pel pati de Serafina l’incident comença com un pandemònium de farsa i acaba evolucionant cap a la paròdia lúdica d’una processó bàquica... Després d’haver establert una connexió auditiva entre la cabra i els «crits salvatges dels nens», Williams introdueix aquests sons infantils gairebé com a amplificació coral en moments posteriors, quan alguna cosa remou la passió salvatge de Serafina per Rosario. Alvaro desembolica la camisa de seda rosa, i es tornen a sentir els crits; Serafina sent el desig desesperat de trencar l’urna que conté les cendres del seu marit, quan per la finestra arriben els crits d’un vailet que emmirallen la seva excitació. I al final del segon acte, quan Serafina alça els ulls cap al cel i implora el perdó del mort Rosario per haver-se cregut la «mentida» de la seva infidelitat... la connexió entre nens i cabra és més que senzillament auditiva. Per a Williams, el seu significat és recíproc i complementari; i com a dispositius lírics simbolitzen o representen d’una manera tangible els «impulsos lírics i bacanals» que Williams veu encarnats en els seus sicilians en l’estat cristal·lí més pur.

Leland Starnes Els nens grotescos de La rosa tatuada. Modern Drama, 1970

La rosa tatuada

Entrevista a Tennessee Williams

Sobre la gènesi de l’escriptura Vaig néixer escriptor, crec. Sí, crec que va ser així. Almenys quan vaig tenir aquella malaltia curiosa que m’afectava el cor quan tenia vuit anys. Vaig passar més o menys mig any al llit. La meva mare en va exagerar la causa. Deia que m’havia empassat les angines. Anys més tard, quan em van dedicar la portada de la revista Time, i van citar les paraules de la meva mare, els metges ho van investigar i van dir «Això mèdicament és impossible!». Però crec que hi va haver una nit en què gairebé vaig morir, o efectivament vaig morir. Vaig tenir una estranya i mística sensació, com si estigués veient una llum daurada. L’Elizabeth Taylor va viure la mateixa experiència. Però vaig sobreviure a aquella nit. Va ser un abans i un després, i a poc a poc me’n vaig sortir. Tanmateix, físicament no vaig tornar mai a ser el mateix. La meva personalitat va canviar del tot. Havia estat un macarra agressiu fins a aquella malaltia. Apallissava els nois del barri. Els confiscava les seves bales, els les prenia! Aleshores se’m va manifestar la malaltia, i la meva personalitat va canviar. Em vaig tornar molt introvertit. Crec que la meva mare va fer que em tornés encara més introvertit del compte. En tot cas, jugava a jocs solitaris, i em divertia amb mi mateix. No vull dir que em masturbés. Vull dir que vaig començar a viure intensament una vida imaginativa. I em vaig mantenir en aquest camí. Va ser així com em vaig convertir en un escriptor, suposo. Als dotze anys, ja vaig començar a escriure.

Sobre el cristianisme Vaig néixer catòlic, realment. Sóc catòlic per naturalesa. El meu avi era un catòlic anglès (anglicà), era més de missa que el Papa. Tanmateix, la meva «conversió» a l’Església catòlica va ser com una broma ja que es va produir després d’unes injeccions miraculoses del Dr. Jacobson. Era incapaç d’entendre res dels principis de l’Església catòlica romana, que en qualsevol cas són ridículs. El que sí que m’agradava era la bellesa del ritual de la missa. Però en Dakin va trobar un pare jesuïta que era molt agradable, i va dir «El Sr. Williams no està en condicions d’entendre res. Li donaré l’extrema unció i el faré tornar catòlic.». Em vaig iniciar en l’Església catòlica romana, amb persones que em donaven suport d’ambdues bandes, i vaig ser declarat catòlic. Què en penseu? Això em fa ser catòlic? No, jo continuava sent el que era abans. Tot i això la meva obra és plena de símbols cristians. És profundament cristiana. Però només pel que fa a la imatge de Crist, la Seva bellesa i puresa, i els seus ensenyaments... En canvi, mai he subscrit la idea que la vida, tal com la coneixem avui, el que estem vivint ara, continua després de la mort. No. Crec que som absorbits de nou, com en diuen? La vida eterna? La merda eterna, això volia dir. Entrevista de Dotson Rader a Tennesse Williams The Paris Review, 1981 Traducció TNC

La rosa tatuada Què vol dir, ser escriptor? Jo diria que vol dir ser lliure. Ser lliure és haver aconseguit l’objectiu de la teva vida. Significa tota mena de llibertats. Significa la llibertat d’aturar-te quan així ho desitges, d’anar on et vingui de gust, en el moment en què et vingui de gust; significa ser viatger, aquí i allà, un viatger que passa per molts hotels, trist o content, sense obstacles i sense massa càrrega. Significa la llibertat de ser. I tal com algú va observar sàviament, si no pots ser tu mateix, ¿quin sentit ser cap altra cosa? Tennessee Williams Memòries Traducció de Carlota Subirós Bosch

La rosa tatuada

Carlota Subirós Bosch Barcelona, 1974 Formació acadèmica

1997 Llicenciada en Direcció Escènica i Dramatúrgia, amb el Premi Extraordinari de l'Institut del Teatre.

2001 Llicenciada en Filologia Italiana, amb el Premi d’Honor de la Universitat de Barcelona.

Formació internacional

1990 i 1991 Pràctica com a ajudant de producció i traductora de l’anglès, l’italià i el castellà al Festival dei Due Mondi de Spoleto, Itàlia.

1999 Participació a la Royal Court International Residency (Londres), amb una beca del British Council.

2000 Beca del Goethe-Institut i de la Generalitat de Catalunya per una estada de quatre mesos a Berlín.

2001 Participació al Forum Jünger Theaterangehöriger del Theatertreffen, Berlín, juntament amb altres directors, autors, actors i escenògrafs europeus.

Recerca

2011 Projecte de recerca teòrica Mirar enrere per tirar endavant, sobre la construcció de sentit en les arts escènicques contemporànies, amb una beca del CoNCA.

2012 Formació en mètode Suzuki d’entrenament actoral i tècnica de composició escènica Viewpoints al Skidmore College de Saratoga Springs (Nova York), curs impartit per la directora nord-americana Anne Bogart, directora de la SITI company i cap del Departament de Teatre de la Universitat de Columbia (NY).

Direcció escènica

2011 Les tres germanes, d’Anton Txékhov. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure.

2010 La febre, de Wallace Shawn. Espai Lliure, Teatre Lliure. 2009 Alícia. Un viatge al país de les meravelles, a partir de l’obra de Lewis Carroll. Adaptació lliure i direcció de Carlota Subirós. Sala Fabià Puigserver, Teatre Lliure. 1

2008 Jugar amb un tigre, de Doris Lessing. Espai Lliure, Teatre Lliure.

Rodoreda. Un retrat imaginari, sobre la figura i l’obra de Mercè Rodoreda. Mercat de les Flors. Festival Grec en col·laboració amb La Secreta.

L’home de la flor a la boca, de Luigi Pirandello. La Perla 29, Biblioteca de Catalunya.

2007 Après moi, le déluge, de Lluïsa Cunillé. Teatre Lliure i Centro Dramático Nacional.

La rosa tatuada 2006 King, basat en la novel·la de John Berger. Temporada Alta, Festival Grec

2007, Hebbel Theater (Berlín) i Escena Contemporánea (Madrid).

Otel·lo, de William Shakespeare. Teatre Lliure i gira catalana i espanyola.

Els estiuejants, de Maksim Gorki. Teatre Lliure.

2005 Amor Fe Esprança, d’Ódön von Horváth. Mercat de les Flors, Festival Grec.

Nel mezzo del cammin di nostra vita, homenatge a Franco di Francescantonio basat en una selecicó de la Divina Comèdia de Dante. Temporada Alta.

Marie i Bruce, de Wallace Shawn. Teatre Lliure.

2004 Nits blanques, de Fiodor Dostoievski. Teatre Lliure.

2003 L’oficiant del dol, de Wallace Shawn. Teatre Lliure.

Liliom, de Ferenc Molnár. Sala Beckett i La Perla 29.

2002 Paradís oblidat, de David Plana. Projecte T6. Teatre Nacional de Catalunya.

2001 I mai no ens separarem, de Jon Fosse. Teatre Malic.

1999 Ària del diumenge. Dramatúrgia i direcció escènica, basat en l’obra dramàtica, poètica i d’assaig de Joan Oliver. Teatre Nacional de Catalunya.

1999 Dies de festa. Dramatúrgia i direcció escènica. Sitges Teatre Internacional, Festival Grec 1999 i Sala Beckett.

1998 Dramatúrgia i direcció escènica d’El vuitè sentit, espectacle basat en el Concert per a piano i orquestra de György Ligeti. Coproducció del Festival Grec 98 i Barcelona 216. Direcció musical d'Ernest Martínez Izquierdo.

1997 Dramatúrgia i direcció escènica d’El malaguanyat, una recreació escènica de la novel·la de Thomas Bernhard. Producció del Festival Grec 97 presentada al Teatre Lliure. Premi de la Crítica per la Creació de l'Espai Sonor.

1996 La lliçó, d'Eugène Ionesco, a càrrec d'Èxic-teatre, muntatge presentat a la Capella de Se7 i Se7.

Carlota Subirós també va treballar com a ajudant de direcció amb Lluís Homar (Els bandits, de Friedrich von Schiller, Teatre Lliure - Mercat de les Flors, 1996); Ariel Garcia Valdés (Lear o el somni d'una actriu, Teatre Lliure 1997); Joan Ollé (Mass, de Leonard Bernstein, Otelo Espectacles, 2000; Apocalipsi, de Lluïsa Cunillé, TNC 1998) i Franco di Francescantonio (Món Brossa, TNC 2001 i Libera me, Festival de Sitges 2002). Anteriorment havia estat ajudant de producció i traductora durant les representacions al Gran Teatre del Liceu de Barcelona del Dance Theater of Harlem i de Le nozze di Figaro, dirigides per Peter Sellars, el 1991.

Traduccions

2012 Mein Name ist Programm (El meu nom és Programa), d’Oliver Kluck. Lectura dramatitzada dins l’Obrador d’Estiu de la Sala Beckett.

La rosa tatuada 2008 L’uomo dal fiore in bocca (L’home de la flor a la boca), de Luigi

Pirandello. Estrenada i publicada per la Biblioteca de Catalunya (col·lecció Mínima, número 9), amb direcció de Carlota Subirós. La Perla 29.

2005 Marie and Bruce (Marie i Bruce), de Wallace Shawn. Teatre Lliure.

2005 Refuge (Refugi), de Jessica Goldberg. Sala Beckett, La Perla 29, direcció d’Oriol Broggi.

2005 Fewer Emergencies (Menys emergències), de Martin Crimp. Sala Beckett. Lectura dramatitzada dirigida per Carlota Subirós.

2003 The Designated Mourner (L’oficiant del dol), de Wallace Shawn. Teatre Lliure.

2002 Bash. Latterday Plays (Excés. Escenes dels darrers dies), de Neil LaBute. Projecte T6, Teatre Nacional de Catalunya, direcció de Magda Puyo.

2001 Enrico IV (Enric IV), de Luigi Pirandello. Estrenada al la Sala Villarroel, amb direcció d’Oriol Broggi. Festival Grec 2001.

2001 A Life in the Theatre (Una vida al teatre), de David Mamet. Estrenada al Teatre Malic, amb direcció de Rafel Duran. Festival Grec 2001.

2000 Knives in Hens (Ganivets a les gallines), de David Harrower. Presentada al Sitges Teatre Internacional, en una lectura dramatitzada.

1999 The Cryptogram (El criptograma), de David Mamet. Presentada l'abril de 1999 al Teatre Nacional amb direcció de Sergi Belbel i publicada per TNC-Proa.

1998 Capire il teatro (Entendre el teatre), de Marco de Marinis, publicat per l'Institut del Teatre, desembre 1998.

1996 Moonlight (Llum de lluna), de Harold Pinter, presentada a la Sala Beckett en una lectura dirigida per Xavier Albertí en el marc de la Tardor Pinter.

1995 Traducció de La Lena, de Ludovico Ariosto, inèdita.

Docència

2003-2004 Dramatúrgia IV per a estudiants de direcció i dramatúrgia, ESAD, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

2003-2004 Direcció d’intèrprets II per a estudiants de Coreografia i Pedagogia de la Dansa, CSD, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

2004-2005 Direcció d’intèrprets per a estudiants de Coreografia i Pedagogia de la Dansa, CSD, Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona.

2012-2013 Utopia: el teatre com a construcció d’un món millor, curs sobre teoria dramàtica de les arts escèniques del segle XX, impartit a l’Obrador de la Sala Beckett.

Introducció a l’escenificació, Institut del Teatre.

Espai. Significació de l’espai, Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia.

La rosa tatuada Dramatúrgia IV: Shakespeare; Dramatúrgia V: Beckett; Audició (Curs de

pràcica professional), Eòlia, Escola Lliure.

Altres

El 1999, Carlota Subirós funda juntament amb Oriol Broggi la companyia La Perla 29, de la qual actualment ja no és sòcia sinó col·laboradora.

Entre 2001 i 2003 és membre del Consell Assessor de Teatre Nacional de Catalunya.

Entre 2003 i 2011 ha estat membre de l’Equip de Direcció Artística del Teatre Lliure, amb responsabilitats en la programació del teatre, així com en l’edició de la publicació DDT, Documents de Dansa i de Teatre.

En les temporades 2009-2010 i 2010-2011 ha estat col·laboradora del programa de televisió L’hora del lector, del Canal33, realitzat per Emili Manzano. Des del 2013, forma part del Comitè de Lectura del Teatre Nacional de Catalunya.

La rosa tatuada

Clara Segura i Crespo Barcelona, 1974

Llicenciada en Art Dramàtic a l'Institut del Teatre de Barcelona, va obtenir el Títol de Solfeig i Cant Coral, i fins a 6è de piano pel Conservatori Superior de Música del Liceu, de Barcelona. També ha cursat estudis de dansa i cant. L'any 2005 va ser guardonada amb el Premi Margarida Xirgu per l'obra Ets aquí?, de Javier Daulte, i el 2010 va rebre el Premi Gaudí a la Millor interpretació femenina secundària, per Les dues vides d'Andrés Rabadán.

En teatre, ha treballat principalment sota la direcció d'Oriol Broggi en obres com 28 i mig (2013); Incendis (2012 – 2013); Electra (2010); Antígona (2006); Refugi (2003), i Jordi Dandin (1999). Ha participat també a Intimitat (2007); La felicitat (2006), i Ets aquí? (2005) dirigides per Javier Daulte, i a altres muntatges com El somni d'una nit d'estiu (2002), dirigida per Àngel Llàcer; La filla del mar (2000), dirigida per Josep Maria Mestres, i El alcalde de Zalamea (2000), sota la direcció de Sergi Belbel.

També ha participat en diverses pel·lícules: Una pistola en cada mano, de Cesc Gay; Els nens salvatges, de Patricia Ferreiro; Las dos vidas de Andrés Rabadán, de Rubén Ventura, i Mar adentro, d'Alejandro Amenábar.

Un dels seus treballs més populars ha estat a la sèrie Porca Misèria. També ha participat en produccions televisives com Descalç sobre la terra vermella, de Francesc Escribano, i Las manos del pianista, de Sergio G. Sánchez.

Interpretació

Incendis (2012) - de Wajdi Mouawad; sota la direcció d'Oriol Broggi Madame Melville (2011) - de Richard Nelson; sota la direcció d'Àngel

Llàcer Electra (2010) - de Sòfocles; sota la direcció d'Oriol Broggi Intimitat (2007) - de Hanif Kureishi; sota la direcció de Javier Daulte Antígona (2006) - de Sòfocles; sota la direcció d'Oriol Broggi La felicitat (2006) - escrita i dirigida per Javier Daulte Amor Fe Esperança (2005) - d'Odön von Horváth; sota la direcció de

Carlota Subirós No et moguis (2005) - escrita i dirigida per Bruno Oro i Clara Segura Ets aquí? (2005) - escrita i dirigida per Javier Daulte Maca, per favor... les postres! (2004) - escrita i dirigida per Bruno Oro i

Clara Segura Refugi (2003) - de Jessica Goldberg; sota la direcció d'Oriol Broggi El somni d'una nit d'estiu (2002) - de William Shakespeare; sota la

direcció d'Àngel Llàcer El Alcalde de Zalamea (2000) - de Pedro Calderón de la Barca; sota la

direcció de Sergi Belbel La filla del mar (2000) - d'Àngel Guimerà; sota la direcció de Josep

Maria Mestres Jordi Dandin (1999) - de Molière; sota la direcció d'Oriol Broggi

La rosa tatuada

El somni de Mozart (1998) - de Brunn Kujit; sota la direcció de Daniel Anglès i Manu Guix

Televisió

Vinagre (2008) Las manos del pianista (2007) Porca Misèria (2004-2007) Cámping (2006) Jet lag (2006) ...amb Manel Fuentes (2004) Club Super3 (1991)

Cinema

Les dues vides d'Andrés Rabadán Cenizas del cielo (2007) Sin ti (2006) Mar adentro (2004) Excuses! (2003) Opción C (2002) Mundos (1997)

Direcció

No et moguis (2005)

Premis i nominacions

Premis

2010. Gaudí a la millor actriu secundària per Les dues vides d'Andrés Rabadán

Nominacions

2013. Gaudí a la millor actriu secundària per Els nens salvatges

La rosa tatuada

Bruno Oro i Pichot Barcelona, 1978

Va estudiar a l'Escola Costa i Llobera. Va estudiar Art dramàtic a l'Institut del Teatre, on es va llicenciar el 1998 i posteriorment a la Rose Bruford College of Drama de Londres. Va començar la seva carrera professional a principis dels anys 2000. En aquesta mateixa època realitzà alguns papers secundaris a la televisió i al cinema. En el 2000 es va incorporar a l'equip del Minoria absoluta de RAC 1 com a imitador. Aquest programa radiofònic de sàtira política va guanyar el Premi Ondas el 2006. Més endavant va participar ens les adaptacions televisives del programa: Las Cerezas a TVE, Miré Usté a Antena 3 i Polònia a TV3. Aquest últim programa va assolir un èxit d'audiència que li van merèixer un altre Premi Ondas, entre d'altres reconeixements. Gràcies a les seves imitacions com la d'Artur Mas, María Teresa Fernández de la Vega o la seva obra mestra com a imitador fent d'Ángel Acebes es va donar a conèixer entre el gran públic.

Teatralment destaca la seva vinculació al món de la comèdia, formant parella artística amb Clara Segura, «la seva musa artística». Durant dos anys va tenir un paper en el serial de TV3 El cor de la ciutat, i al 2008 estrena Vinagre a TV3, un programa amb Clara Segura on es mostren gags de diverses parelles de personatges, tots interpretats pel duet d'actors. Un d'ells, que ja feia temps que havia estat caracteritzat per en Bruno Oro, va esdevenir mediàticament famós i se li podran veure aparicions com a Caçadors de bolets de TV3 entre d'altres: en Jacobo.

Durant el 2008 també s'incorpora a El matí de Catalunya Ràdio, amb la secció setmanal «Petits remeis per a gran histèries», i a finals d'aquest mateix any debuta com a cantant i compositor musical amb l'estrena del seu primer disc, Napoli, on quasi totes les cançons són cantades en italià, la seva llengua paterna. En els diferents concerts que ofereix durant el 2009 també se'l pot veure cantant en català, però segons el mateix cantant, utilitza l'italià en la majoria de cançons «com una màscara». Al 2011 va sortir el seu segon disc Tempus Fugit que és segons el propi cantant el disc més personal, on canta en català, castellà i italià i on a més es poden trobar cançons com Messi (pel jugador del Barça Leo Messi) o Cadaqués.

Cinema

2007 - Little Ashes 2007 - Sing for Darfur 2007 - Chuecatown

Televisió

2009 - Crackòvia (TV3) 2009 - Caçadors de bolets (TV3) 2005/2008 - Polònia (TV3) 2008 - Vinagre (TV3) 2005/2007 - El cor de la ciutat (TV3)

La rosa tatuada

2005 - Mire usté (Antena 3) 2004 - Las cerezas (TVE) 2003/2004 - Operación Triunfo (TVE)

Teatre

2007 - Un roure 2007 - Arcàdia 2007 - No et moguis - escrita i dirigida per Bruno Oro i Clara Segura 2002 - Maca, per favor... les postres - escrita i dirigida per Bruno Oro i Clara

Segura

Ràdio

2004/2008 - Minoria absoluta (RAC 1)

Música

Napoli,veu i lletra (2008) Tempus Fugit, veu i lletra (2011)

La rosa tatuada

Activitats entorn de l’espectacle

- Col·loqui amb Ana María Moix

Sala Gran 20 de desembre de 2013, després de la funció Entrada lliure El col·loqui de La rosa tatuada comptarà amb la presència de l’escriptora Ana María Moix i la directora de l’espectacle, Carlota Subirós Bosch. Ana María Moix (Barcelona, 1947) va pertànyer entre 1976 i 1979 a l’equip de redacció de Vindicación Feminista. A més, va col·laborar amb diverses publicacions, mentre es consolida com a poeta. L’any 1985 obté el premi Ciutat de Barcelona amb Las virtudes peligrosas, i l’any 1985 el torna a guanyar amb Vals negro. El seu últim llibre és l’assaig Manifiesto personal (2011).

- Cinema: La rosa tatuada (direcció de Daniel Mann, 1955) Filmoteca de Catalunya 14 de gener de 2014, a les 18.30 hores Preu: 4 € La gran popularitat del teatre de Tennessee Williams va fer que les seves obres es traslladessin sovint a la gran pantalla, fet que va incrementar el reconeixement del dramaturg i va propiciar que es convertís en icona d’una cultura audiovisual de masses d’abast mundial. Daniel Mann va dirigir l’adaptació cinematogràfica de La rosa tatuada, que es va estrenar l’any 1955 protagonitzada per Anna Magnani i Burt Lancaster. Amb motiu del muntatge al TNC de l’obra de Williams, la Filmoteca ofereix la possibilitat de revisitar a la gran pantalla aquest clàssic del cinema universal. Després de la projecció de la pel·lícula hi haurà un col·loqui amb membres de l’equip artístic del muntatge de La rosa tatuada.

La rosa tatuada