1075HIS01.fh9 13/1/05 17:54 Pagina 1

C M Y CM MY CY CMY K

NÚM. 43

GENER 2005

APAREIX AMB EL

NÚMERO 1.075

DEL SETMANARI

d’història

3 EDITORIAL / 4 APUNT Estat Català contra Lluís Companys8 PERSONATGES AMB HISTÒRIA Pere Felip Monlau / 11 FER I DESFER12 DOSSIER La primera revolució del segle XX / 18 1905 i la llegendade Trotski / 23 La guerra russojaponesa del 1905 / 27 La revolucióvista des de Barcelona / 30 LLIBRES

La revolució russa de 1905

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 3

Es compleix un segle de la revolució russa de 1905. Un esdeveniment històric que, vist en perspectiva,adquireix una gran importància per diversos motius convergents. En primer lloc, pel fet en si. Va significar ni més ni menys que l’anunci de la inexorable caiguda d’undels règims polítics que estava més ancorat en el passat. L’autocràcia del tsar. Era la deixalla d’una

Europa ja superada en aquelles alçades de la història. Era un règim absolutament mancat de modernitza-cions –militars, econòmiques, industrials…– que, al contrari del que passava amb altres dictadures, el dei-xava sense esperances de supervivència. Era un règim decadent que no va ser capaç de generar cap alter-nativa de reforma. L’única que s’intentà, la tímida creació d’un parlament, amb prou feines acceptat pels

liberals, va ser del tot insuficient. De fet, mai no va ser pròpiament un parlament, perquè el tsar manteniael seu poder absolut. Aquest fracàs reformador deixà el tsarisme sense futur. El fracàs de la via liberal, peraltre costat, mostrava el camí cap a la revolució. A pesar de la momentània derrota revolucionària de 1905,el destí del règim era segellat: la desaparició dramàtica, que es va produir dotze anys més tard, per mor dela revolució roja del 1917.

En aquest mateix sentit –considerar el 1905 rus com a preludi del que vindria–, també emergeix durantaquell any la figura i llegenda d’un dels revolucionaris més emblemàtics de la història, Lev Trotski. Sem-pre intentà combinar les dues ànimes de la socialdemocràcia russa, menxevics o moderats i boltxevics o ra-dicals. Durant la revolució de 1905 semblava que ho aconseguia. Fins i tot tot just després de la victòria re-volucionària de 1917 ho va continuar intentant. Però al final resultà una víctima més, com molts milionsde persones més, de l’aberració estalinista que es convertí en el poder soviètic absolut. La terrible dictadu-ra roja envià a la mort milions de persones. O a l’exili, com el mateix Trotski, on trobà la mort el 1940 as-sassinat per qui tot fa suposar que era agent estalinista.

En tercer lloc, aquell any 1905 mostrà els moviments profunds que començaven a alterar la geoestratègiainternacional. La derrota russa en la guerra davant del Japó feia emergir la potència nipona. Un imperi co-lonial que avançava amb la seua victòria davant la Rússia d’ara fa cent anys el pròleg de la inestabilitat al’Extrem Orient que inexorablement portaria, mig segle després, a la mundialització de la guerra iniciadaa Europa el 1939.

Finalment, els esdeveniments ocorreguts a Rússia fa un segle d’alguna manera també foren el preludi dela societat de la informació. Aquells fets aixecaren un gran interès arreu d’Europa i la premsa n’informavadiàriament, gairebé al minut. N’és un exemple la cobertura que els diaris barcelonins feren, en especial La Vanguardia,

Per tots aquests motius és més que justificat que el primer número d’EL TEMPS d’Història d’enguany el dediquem a recordar i analitzar els fets revolucionaris de la Rússia de l’any 1905 que tant marcaren elsegle XX.

La revolució russade 1905

EDITORIAL

Coordinació: Pelai Pagès i Miquel Payeras.Documentació gràfica:Jesús Prats.Producció: Josep Agustí, Miquel Benítez, Laia Carreras, Jordi Jiménez i Vanessa Prieto.

Després de les eleccions democràti-ques al Congrés dels Diputats del16 de febrer de 1936 –en les qualsel Front d’Esquerres obtingué la

victòria sobre el Front Català d’Ordre–,la situació política començà a degradar-se ràpidament. Tot i que a Catalunya nohi havia un clima de violència política isocial com el que imperava a la majorpart de l’estat espanyol, no es pot parlaramb propietat de l’existència d’un “oasi”de pau malgrat els esforços que nombro-sos periodistes i polítics feren per impo-sar mediàticament aquesta metàfora. Unade les proves del clima que es vivia eltrobem en l’assassinat a Barcelona a finaldel mes d’abril del 1936 dels dirigents se-paratistes d’Estat Català (EC) Miquel iJosep Badia per elements de la FederacióAnarquista Ibèrica (FAI), que d’aquestamanera es venjaven del primer per la se-va passada actuació al capdavant delsserveis d’Ordre Públic de la Generalitat.

El triomf del Front d’Esquerres haviacomportat, entre altres coses, l’allibera-ment dels presos polítics, la confirmacióde Lluís Companys com a president de laGeneralitat de Catalunya, així com la con-firmació per ell mateix del consell execu-tiu que les autoritats militars espanyoleshavien suspès i empresonat els seus mem-bres amb motiu dels anomenats Fetsd’Octubre” del 1934. Cal assenyalar,però, que Companys no confirmà el sepa-ratista conseller de Governació JosepDencàs, perquè dins del seu partit –Es-querra Republicana de Catalunya (ERC)–s’imposà la tesi de fer recaure tota la res-ponsabilitat del fracàs dels esmentats Fetsd’Octubre sobre el conseller de Governa-ció. Darrere d’aquesta decisió s’ocultavatambé la crisi que es covava dins d’ERCentre el sector oficialista, majoritari, queoptava decididament per l’acceptació dela Constitució republicana i l’Estatutd’Autonomia com a vies per a la recupe-

ració nacional, i el minoritari sector sepa-ratista, que es decantava per la plena in-dependència política de Catalunya.

Refundació d’Estat Català. EC seseparà d’Esquerra Republicana i es re-fundà com a partit independent en el con-grés que celebrà a Barcelona entre el 21 iel 24 de maig del 1936. La desapariciódels germans Badia consagrà per unani-mitat Josep Dencàs com a secretari gene-ral de la nova formació. EC estava im-plantat a la majoria d’indrets del país,però la seva força principal era a la capi-tal, especialment a les barriades de SantAndreu, el Clot i el centre. La ideologiaera, segons l’historiador Manuel Cruells,poc elaborada, i es limitava a reafirmar laseva fidelitat a les directrius primigèniesde Francesc Macià.

Tot i l’èxit que suposà la refundaciód’EC, no s’aconseguí que la majoria delsmilitants històrics deixessin ERC, ja quehi ocupaven càrrecs de responsabilitat,cosa que provocà que en el decurs delcongrés s’aprovés per unanimitat la pro-posta d’expulsió de Ventura Gassol, Jau-me Miravitlles, Jaume Aiguader, etc. Ai-xí doncs, la nova formació política ini-ciava la seva singladura amb un gran dè-ficit: la manca de figures i de personalamb experiència política. Poques setma-nes després de la refundació, EC engrui-xí els seus efectius amb la incorporacióde l’organització patriòtica apolítica No-saltres Sols! (NS), del Partit NacionalistaCatalà (PNC), com també d’entitats juve-nils i agrupacions estudiantils. El joveEC no arribà mai a ser un partit unificatdel tot, ja que en els militants prevaliamés la fidelitat a la seva formació d’ori-gen que al projecte comú, circumstànciaque la Guerra Civil accentuà encara més.

L’esclat de la Guerra Civil. El sòlidantifeixisme d’EC quedà palès quan es

Estat Català contra Lluís CompanysEn el context de la

Catalunya en

efervescència durant la

Guerra Civil, les

enemistats entre

anarquistes i Estat

Català esdevingueren

el marc del complot

contra Companys

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 4 APUNT

Josep Dencàs (foto de la pàginasegüent) fou elegit secretari general d’Estat Català (EC),la formació escindida d’EsquerraRepublicana de Catalunya (ERC)el maig de 1936. Durant la Guerra Civil els anarquistes sentien profunda animadversió cap a EC.

produí l’aixecament militar a Barcelonael 19 de juliol del 1936, ja que va contri-buir amb tots els seus efectius a l’aixafa-ment dels rebels. Participà en l’assalt a lacaserna de Sant Andreu, on obtingué ar-mament i munició, i ocupà El Oro delRhin –conegut local de ball de la GranVia–, que esdevingué la caserna generalde les seves milícies; així mateix, s’apro-pià el Diario de Barcelona, que amb lacapçalera catalanitzada es convertí en elseu portaveu. Entre morts i ferits tingué43 baixes. El buit de poder produït a cau-sa del fracassat cop d’estat donà pas auna revolució i a una onada de criminali-tat que va estremir tot el país.

La profunda animadversió de què eraobjecte EC per part dels anarquistes–aleshores amos i senyors dels carrers–,que tenia els seus orígens en la repressióque patiren durant l’estada de Dencàs a laConselleria de Governació (1933-1934),sumada a la marginació a la qual els sot-metia la Generalitat, tot i la migradesadels poders que exercia, col·locaren laformació separatista en el blanc de la dia-na a la qual apuntava la FAI. Sembla quefou amb el secret vistiplau dels llibertarisque Dencàs aconseguí salvar la sevaexistència: embarcà precipitadament aprincipi d’agost del 1936 en un vaixellitalià ancorat al port de Barcelona carre-gat d’elements addictes als colpistes–pròfugs, industrials, carlins, etc.– queatracà a la Gènova mussoliniana. Si elsllibertaris magnificaven i manipulavendegudament aquest fet davant l’opiniópública, el podrien esgrimir com un con-vincent argument per acusar EC decol·laborar amb el feixisme internacionali, d’aquesta manera, procedir a desman-tellar-lo. Per sortir de l’atzucac, l’atemo-rida formació separatista optà per conju-rar el perill fent pública l’expulsió del seusecretari general acusant-lo falsament deldelicte de deserció. Aleshores, passà aocupar la secretaria general d’EC JoanTorres Picart, un jove periodista de 27anys alineat amb l’ala més intransigentdel partit que formaven el seguidors deMiquel Badia.

D’altra banda, EC no tenia representa-ció ni en el Comitè Central de MilíciesAntifeixistes (CCMA) –que fou l’autori-tat real de Catalunya en els primers me-sos de la guerra, ni en les Patrulles de

Control –encarregades del mantenimentdel nou ordre revolucionari–, a causa delvet dels llibertaris. Tanmateix, els mili-tants separatistes s’incorporaren al segonorganisme dissolts en els contingents deERC mercès a la intensa relació personalque existia entre els membres d’ambdóspartits. Cal assenyalar també que EC en-vià una columna de milicians al frontd’Aragó, una expedició a València i uns2.000 combatents a la fracassada expedi-ció per a la conquesta de Mallorca l’estiudel 1936.

La caiguda de Casanovas. L’onadade crims i depredacions que protagonit-zaven els anomenats “incontrolats” i laCNT-FAI immediatament després delfracàs de la rebel·lió militar i que els seusautors justificaven –quan ho feien– ambel simple argument que es tractava d’ac-cions punitives contra elements feixistes,

aixecaren una gran i silenciosa repulsa enla majoria de sectors de la societat catala-na, que es trobava paralitzada pel terror.Davant aquests fets, el president del Par-lament de Catalunya, Joan Casanovas,des del Palau de la Generalitat, difonguéràpidament una al·locució al país, en laqual, entre altres coses, destacava la ne-cessitat de restablir l’ordre públic i d’aca-bar amb els incontrolats. Nomenat pelpresident Companys conseller primer,fracassà en la constitució de dos efímersgoverns que no duraren ni un mes –ambl’absència dels anarcosindicalistes i delPartit Obrer d’Unificació Marxista(POUM) –que tenien com a objectiuprincipal la recuperació de l’ordre públici la dissolució del CCMA. Casanovas, toti conservar la presidència de l’hivernatParlament, després de sortir de l’executiuquedà políticament aïllat, i per trencaraquesta situació cercà el suport d’EC,

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 5

ARXI

U H

ISTÒ

RIC

CIU

TAT

BAR

CEL

ON

A

que d’una banda coincidia amb la sevapolítica antifeixista i de l’altra necessita-va tenir al costat alguna persona de pres-tigi. Aquest apropament s’escenificà ambla clausura per part de Casanovas del mí-ting que els separatistes feren al Gran Pri-ce de Barcelona l’1 de novembre del1936. L’èxit del míting fou extraordinari,cosa que feia esperar a l’exconseller pri-mer que aconseguiria el suport dels sec-tors d’ERC contraris a l’aliança de Com-panys amb els anarquistes. Les conse-qüències del míting foren immediates:els centres de la CNT i de la FAI co-mençaren a preparar l’assalt armat a totesles seus d’EC de Barcelona, així com lesd’algunes de comarques.

D’altra banda, a mitjan novembre, el di-rigent d’EC Josep Maria Xammar renun-cià a tots els seus càrrecs del partit perquèhavia estat diputat per tractar d’aconse-guir amb la direcció d’ERC una aliançaque permetés destruir els anarquistes.També tingué una tensa entrevista ambCompanys, al qual demanà la Conselleriad’Ordre Públic per a EC. Mentrestant,Casanovas havia viatjat a França, on unrepresentant seu o ell mateix parlà ambalguna personalitat del Quai d’Orsay, a laqual demanà el suport de París davant laproclamació d’una hipotètica Catalunyaindependent. La seva gestió fou estudia-da per les autoritats gal·les, que conside-raven que en aquells moments –octubredel 1936– no era factible el reconeixe-ment d’una Catalunya independent, jaque fer-ho podria desencadenar un seguitde problemes innecessaris, tals com lapotenciació del moviment autonomistaalsacià, el perill que el Rosselló fos atretpel Principat, que l’independentisme ca-talà fos comunista, etc. Ignorem, però, siuna gestió semblant es féu amb les auto-ritats britàniques.

El complot. En produir-se el retorndels milicians de la fracassada expedicióa Malloca a principi de setembre del1936, la FAI aprofità la desmoralitzaciói la fatiga dels elements d’EC per desar-mar-los al mateix peu del vaixell. Da-vant aquest fet, Xammar visità el conse-ller de Governació, Josep Maria Espanya(ERC), i li exigí el rearmament dels se-paratistes. En aquells moments, el con-seller sols li pogué proporcionar unes

dotzenes de fusells, però li lliurà elscomprovants per retirar dos vagons d’ar-mament, que encara eren a CatalunyaNord i havien estat adquirits per la Ge-neralitat. Existia, però, el problema queper dur a terme l’operació de trasllat idescarregament dels vagons calia dispo-sar d’un cos de protecció, ja que si no eraaixí els llibertaris tenien moltes possibi-litats d’apoderar-se d’aquell material. Elcomissari general d’Ordre Públic de laGeneralitat era en aquells moments l’en-ginyer Andreu Revertés, un homed’ERC que gaudia de l’amistat i la con-fiança de Companys. La matinada del 22de novembre, Torres Picart, Casanovas iXammar es reuniren amb el comissarigeneral al seu despatx i li sol·licitarenprotecció armada per aconseguir l’arma-ment dels esmentats vagons. Revertésels assegurà una secció de la Guàrdiad’Assalt a canvi d’un 20% del material,el qual, digué, destinaria a armar forcesde la seva confiança. Durant la conversa,Torres Picart exposà el que havia de serel pla que es gestava en el seu partit: ini-ciar una campanya adreçada a la creaciód’un estat d’opinió que en un momentdeterminat permetés “eliminar tot el Go-vern de la Generalitat” –en el qual hi ha-via tres consellers anarquistes– i fer uncanvi de política. A més a més, calia anarpreparant grups armats en aquells indretsdel país on existien incontrolats per talde reduir-los. Casanovas intervingué perdir que de l’eliminació del Govern de laGeneralitat s’exceptuaria el presidentCompanys. En el supòsit que aquest em-brionari pla, que com hem vist estavamancat de suport internacional, s’haguésdut a la pràctica amb èxit, el nou pre-sident de la Generalitat hauria estat,d’acord amb el que estableix l’article 44de l’Estatut Interior de Catalunya, el pre-sident del Parlament, és a dir, Joan Casa-novas.

Descoberta i repressió. Un policia ales ordres de Revertés, i que actuava coma confident de la FAI, explicà als seus di-rigents que el comissari general havia do-nat l’ordre d’assassinar la seva madrastra–Concepción A. García– sense cap tràmita la Rabassada per qüestions estrictamentdomèstiques. Però els policies no com-pliren l’ordre. Concepción A. García fou

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 6 APUNT

EC se separà d’Esquerra Republicana i es refundà com a partitpolític independent enel congrés que tinguélloc a Barcelona entreel 21 i el 24 de maigdel 1936. La desaparició dels germans Badia consagrà per unanimitat JosepDencàs com a secretari general de lanova formació. EC estava implantat a la majoria d’indretsdel país, però la sevaforça principal era a la capital. La ideologia era, segons l’historiador ManuelCruells, poc elaborada i es limitava a refermarla seva fidelitat a lesdirectrius primigèniesde Francesc Macià

interrogada pel faista Dionisio Eroles–cap de Serveis de la Comissaria Generald’Ordre Públic– i Revertés fou convocata la Conselleria de Seguretat Interior. Enveure’s descobert i que la seva vida peri-llava –possiblement els anarquistes tam-bé l’acusaren de ser l’inductor directe dela desaparició d’algunes persones– cercàuna sortida a la seva desesperada situaciódenunciant un complot contra Companysi el seu govern, que no era una altra cosaque les manifestacions que al seu despatxhavia fet el secretari general d’EC i elsseus acompanyants el dia que s’entrevis-taren. A partir d’aquesta declaració forencridats a Seguretat Interior el dia 24 denovembre primer Torres Picart –que da-vant el president de l’Audiència, JosepAndreu i Abelló, féu una declaració coin-cident amb el que havia manifestat Re-vertés– i després Casanovas.

El llibertari Aurelio Fernández donàl’ordre de recerca i captura contra Xam-mar, però sense èxit, perquè el separatistaaconseguí passar la frontera. Posterior-ment, també abandonaren el país Casa-novas i Torres Picart, a qui la direcciód’EC va expulsar per tal de salvar el par-tit. Revertés, que era la baula més feblede la cadena, fou empresonat a Montjuïci després posat en llibertat per ordre delconseller de Seguretat Interior, ArtemiAiguader. Havia de ser acompanyat aAndorra, però el seu viatge finalitzàaviat, ja que fou executat en una cuneta apocs quilòmetres de Barcelona pelsmembres de la seva escorta. El periodis-ta Jaume Ros assenyala que l’ordre d’e-xecució fou una imposició de la CNT-FAI i degué tenir lloc el dia 30 de no-vembre. Segons Xammar, amb la mort deRevertés Companys havia aconseguitque amb el vistiplau del seu govern, lle-vat del conseller comunista Comorera,aquell cas no sortís a la llum. Revertésera un personatge que havia esdevingutincòmode perquè tenia massa informació(Se sap que estava implicat en una apro-piació indeguda de lingots d’or).

El 25 de novembre Revertés havia estatdestituït amb el curiós argument de no es-timar-se convenient la seva permanènciaen el càrrec. L’endemà, els anarquistesassaltaren i ocuparen durant unes hores laseu del Diari de Barcelona, i en aquestmateix dia va prendre possessió de la Co-

missaria General d’Ordre Públic l’exsub-secretari de la Presidència de la Generali-tat, Martí Rouret (ERC). Es tractà d’unacte força emfàtic al qual assistiren nom-broses personalitats: el conseller primer,Josep Tarradellas, el de Seguretat Inte-rior, Aiguader, el president de l’Audièn-cia, Andreu i Abelló, el secretari de laJunta de Seguretat, Aurelio Fernández, elcap dels Serveis d’Ordre Públic, DionisioEroles, el cap de les Forces d’Assalt, co-mandant Arrando, el cap dels Mossosd’Esquadra, comandant Gavarri, etc. Du-rant l’acte, Aiguader digué unes signifi-catives paraules: “No vull parlar del queaquí ha passat. Qui assumeixi la respon-sabilitat d’aquest càrrec, si no compleixamb el seu deure sofrirà les conseqüèn-cies amb tot rigor”. Simultàniament a lapublicació de la notícia del nomenamentde Martí Rouret, Solidaridad Obrera–portaveu anarquista– demanava a lesautoritats una explicació pública a la ful-minant destitució de Revertés, cosa queens fa pensar que el complot contra Com-panys fou un afer que quedà reclòs a lacúpula del poder i al qual s’abocà terra aldamunt de seguida.

D’altra banda, Joan Casanovas i altreselements del separatisme que havien ha-gut d’exiliar-se reprengueren les activi-tats conspiratives contra Companys i elsanarquistes. El gener del 1937, Joan Es-telrich –home de la Lliga Catalana queresidia a París i que col·laborava amb elsfranquistes– explicava a Francesc Cam-bó que hi havia un grup de militantsd’EC que treballaven activament cercantsuports per tirar endavant un pla per ai-xafar els anarquistes, i que la Lliga haviarebutjat una invitació per assistir a una deles reunions que es feren a la Ciutat de laLlum. El fet que aquesta activitat conspi-rativa s’aturés de sobte, tal volta s’expli-ca perquè els separatistes avançaven moltpoc en el seu pla i també perquè ECadoptà una nova orientació política –enaccedir Joan Cornudella a la secretariageneral– que es basava en el suport a laGeneralitat, i que a Barcelona tinguessinlloc els Fets de Maig del 1937 que posa-ren fi a l’hegemonia anarquista. El noucontext deixava els conspiradors mésafeblits i arraconats.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 7

El president Companys,objectiu del complot. El pla consistia a “eliminar el govern de la Generalitat” i posar al capdavant, tal icom preveia l’Estatut, a quiera en aquell moment (finalsde l’any 1936) el presidentdel Parlament,Joan Casanovas.

EFE

Daniel Díaz i Esculies

En sentir el tret de fusell, els curio-sos que ensumaven l’enrenou desde les finestres de les cases de Xi-fré es van retirar, bo i de pressa,

per no malmetre l’experiment. Mentres-tant, en un terrat proper, amb la músicad’una banda militar de fons, el doctorMonlau donava explicacions a una con-currència que, amb certa incredulitat,observava com l’artista Ramon Alabernes disposava a activar el mecanismed’un estrany i voluminós aparell. Era unmatí ennuvolat, però, a pesar de tot,després d’una llarga espera la llum deldia deixava una nítida empremta de l’e-difici de la Llotja i dels porxos de Xifrésobre unes planxes de metall impregna-des de sals de plata. El 10 de novembredel 1839 el Pla de Palau de Barcelonava ser l’escenari de la primera demos-tració fotogràfica feta a l’estat espanyoli aquell metge hi va tenir bona part deculpa.

Tot havia començat dos anys abansquan, arran de les eleccions a les Cortsde Madrid previstes per a l’octubre del1837, Pere Felip Monlau havia inscrit elseu nom en la llista del Partit LiberalProgressista, una candidatura que, agrans trets, reclamava l’aplicació de laConstitució del 1837, la fi de la guerracontra els carlins, l’abolició dels privi-legis aristocràtics, la llibertat d’indús-tria i la protecció del comerç. Durant leseleccions, celebrades entre el 8 i el 12d’octubre, va esclatar, com era freqüenten aquella època, una bullanga, és a dir,una revolta popular. Davant d’això,Monlau, tot i formar part dels anome-nats “exaltats”, va expressar una actitudmoderada des del diari El Constitucio-nal, que ell havia fundat i dirigia: “Elsconstitucionals –escrivia– no volem bu-llangues; no les necessitem, perquè lanostra causa és de sobres justa perquè li

faci falta el suport de la força bruta”. A pesar de tot, el baró de Meer, capitàgeneral de Catalunya, va ocupar Barce-lona i va decretar l’estat de setge. El 16d’octubre, Monlau, des del diari, esqueixava: “Gràcies a l’estat de setge haestat atropellada la seguretat individuali violat l’asil domèstic, que el cel ho de-mandi als homes de la por!” A les onzed’aquella mateixa nit El Constitucionalrebia l’ordre de suspensió.

De resultes de la dictadura militar im-posada pel baró de Meer i la repressióengegada contra els progressistes, Mon-lau va haver d’allunyar-se una tempora-da de Barcelona i, d’aquesta forma, esva instal·lar a París, ciutat on, a principide gener del 1939, va ser testimoni deles primeres demostracions d’un inventconstruït per Louis Daguerre. El doctorMonlau es va adonar de seguida de latranscendència d’aquell aparell i, peraixò, el 24 de febrer envià un informe al’Acadèmia de les Ciències i de les Artsde Barcelona. “Les aplicacions del da-guerrotip seran infinites i totes interes-sants –explicava–. Sorprèn de veritat elnombre de conquestes que diàriamentfa la intel·ligència humana d’ençà queva trencar obertament i per sempre ambl’esperit metafísic i teològic per eman-cipar-se de la seva estèril tirania”. Arrande l’expectació generada per l’informe,l’Acadèmia va comprar un aparell i esva organitzar la primera demostració.

En parlar de Pere Felip Monlau seriainjust, tanmateix, reduir els seus mèritsa ser l’introductor de la fotografia al’estat espanyol. Monlau, nascut a Bar-celona l’any 1808, s’havia doctorat alReial Col·legi de Medicina i Cirurgia deBarcelona als 25 anys i havia guanyatuna plaça al cos de sanitat de l’HospitalMilitar. A més, des de novembre del1835 impartia classes de geografia i

Pere Felip Monlau(1808-1871)

Metge, científic, polític i periodista

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 8 PERSONATGES AMB HISTÒRIA

cronologia a l’Acadèmia de les Cièn-cies, entitat a la qual estava vinculat desde la seva època d’estudiant. L’entradaen el món del periodisme l’havia feta aldiari El Vapor, en què havia treballatcom a redactor i posteriorment com adirector, del 1833 al 1836. El doctorMonlau havia adquirit una formaciómolt àmplia que, fins i tot, el portaria,l’any 1840, a la càtedra de Literatura iHistòria de la Universitat de Barcelona.

En el terreny de la medicina va desta-car per ser un fervent defensor de l’hi-gienisme, un corrent que es va estendreper Europa a principi del segle XIX. Elshigienistes, en un moment de gran ex-pansió industrial, denunciaven les ma-les condicions de vida, l’amuntegamenti la brutícia que patien els obrers a lesgrans ciutats. Aquesta preocupació vaportar Monlau a presentar-se al concursconvocat per l’Ajuntament de Barcelo-na l’any 1841 per premiar treballs queexposessin els beneficis que aportaria lademolició de les muralles de la ciutat.“La higiene pública –escrivia en el seutreball titulat ‘Abajo las murallas!’, queseria el guanyador– aconsella la demo-lició de les muralles que estrenyen Bar-celona. Una salubritat major, una vidamés còmoda, serien els primers avantat-ges que aportaria a la ciutat el seuenderrocament”.

El 1843, però, una altra revolta popu-lar faria que la seva vida donés un noutomb. El 2 de setembre esclatava l’ano-menada Jamància i Barcelona entravaen un altre període de setge per part del’exèrcit espanyol. El metge CarlesRonquillo, amic de Monlau, explicàque durant un dels bombardejos que vapatir Barcelona al llarg dels tres mesosde setge el seu pare, Josep Oriol Ron-quillo, farmacèutic, conseller de l’A-juntament de Barcelona i responsablede l’Hospital de la Santa Creu, va feruna visita al departament de Frenopatiai va descobrir, amb horror, que els ma-lalts estaven encadenats, despullats iajaguts sobre els seus excrements. Ron-quillo va ordenar immediatament treureles cadenes als malalts i va nomenar Pe-re Felip Monlau director de l’HospitalFrenopàtic.

Tanmateix, el fracàs de Jamància vacomportar un període de domini dels li-

berals moderats i l’arraconament delsprogressistes. El 8 de maig del 1844Monlau era separat de la càtedra a laUniversitat de Barcelona i pel juny eldestinaven a l’Hospital Militar deValència. Iniciava un periple que el por-taria a establir-se definitivament a Ma-drid l’any 1848. A partir d’aleshores vaabandonar l’activitat política i es vacentrar en l’acadèmica; no debades unany abans havia guanyat les oposicionsa la càtedra de Psicologia, Lògica i Èti-ca de l’Instituto de San Isidro, de laUniversitat de Madrid i havia publicatels dos volums d’Elementos de higienepública, el primer tractat sobre higienis-me aparegut a l’estat espanyol.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 9

Pere Felip Monlau,l’introductor de la fotografiaa l’estat espanyol. L’esdeveniment es va celebrar el 10 de novembrede 1839 en el Pla de Palaude Barcelona, escenari de laprimera demostraciófotogràfica a Catalunya i a l’estat.

REI

AL A

CAD

ÈMIA

DE

MED

ICIN

A D

E C

ATAL

UN

YA

De fet, a pesar dels avatars polítics,Monlau mai havia deixat de banda laseva preocupació per les condicions devida de la classe treballadora. Així, el1857, continuant els treballs en l’àmbitde l’higienisme, va publicar Higiene in-dustrial, obra que portava el subtítol de“¿Qué medidas higiénicas puede dictarel gobierno a favor de las clases obre-ras?”. El mateix Monlau donava unaprimera resposta: “La primera mesuraque podria dictar el Govern en favor deles classes obreres és la descentralitza-ció de la indústria portant les grans ma-nufactures i els tallers d’alguna consi-deració als pobles rurals. Un assaig deles colònies fabrils donaria indubtable-ment resultats profitosos, ja que, en ge-neral, els obrers no tan sols tenen millorconducta en els pobles que en les ciu-tats, sinó que, en igualtat de cir-cumstàncies, ells, i sobretot els seusfills, gaudeixen de millor salut”. L’his-toriador Antoni Jutglar ha assenyalatque Monlau, des d’una distància res-pecte als obrers i sense intenció de mo-ralitzar, tractava de posar al descobertunes situacions que, des del punt de vis-ta de la sanitat, eren totalment anòmalesi poc favorables al progrés. En aquesttreball, el doctor Monlau feia propostesbastant innovadores com, per exemple,construir cases adequades per alsobrers, dutxes públiques, proporcionar-los els aliments necessaris, així com as-sistència mèdica gratuïta i auxili domi-

ciliari, una proposta aquesta darreraque, segons Jutglar, converteix Monlauen “un llunyà i gairebé utòpic precursorde la moderna Seguretat Social”.

Pere Felip Monlau va seguir vivint aMadrid fins al final de la seva vida. El1858 va fundar la primera revista sobrehigienisme publicada a l’estat espa-nyol, El Monitor de la Salud, de la qualva ser director i gairebé únic redactordurant sis anys. Aquell mateix any ha-via estat escollit membre de la RealAcademia de la Lengua Española i,posteriorment, el novembre del 1866,quan es creà la càtedra d’Higiene Pú-blica i Epidemiologia a la Facultat deMedicina de la Universitat de Madrid,en va ser nomenat titular, un càrrecque, no obstant això, va abandonar des-prés de la revolució de setembre del1868. Pere Felip Monlau va morir el 16de febrer del 1871.

Xevi Camprubí

FontsArtal, F. (et al.): Ictineu. Diccionari

de les ciències de la societat als PaïsosCatalans XVIII-XX, Barcelona, Edi-cions 62, 1979.

CALBET, J. M., CORBELLA, J.: Diccio-nari biogràfic de metges catalans, Bar-celona, Fundació Vives Casajuana,1982. Volum 2.

MONLAU, P. F.: Abajo las murallas!,Barcelona, 1841.

MONLAU, P. F., SALARICH, J.: Condi-ciones de vida y trabajo obrero en Es-paña a mediados del siglo XIX, Barce-lona, Anthropos, 1984. Estudi prelimi-nar d’A. Jutglar.

MONLAU i SALA , J.: Relación de estu-dios, grados, méritos, servicios y obrascientíficas y literarias del Ilmo. Sr. D.Pedro Felipe Monlau, Madrid, 1864.

MESTRE, J.: “Eleccions i revoltes po-pulars. Les dues cares de la política li-beral a Barcelona (1837-1843)”, L’A-venç, 87, novembre del 1985, pp. 50-56.

RIEGO, B.: La introducción de la foto-grafía en España. Un reto científico ycultural, Girona, CCG, 2000.

RONQUILLO, C.: Necrología del Doc-tor D. Pedro Felipe Monlau, Barcelona,1871.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 10 PERSONATGES AMB HISTÒRIA

En parlar de Pere Felip Monlau seria injust reduir els seusmèrits a ser l’introductor de la fotografia a l’estat espanyol. Monlau, nascut a Barcelonal’any 1808, s’haviadoctorat al ReialCol·legi de Medicina i Cirurgia de Barcelona als 25 anysi havia guanyat unaplaça al cos de sanitat de l’HospitalMilitar

Monlau s’inicià en el periodisme a través d’El Vapor, periòdic en el qualtreballà com a redactor i director, entre 1833 i 1836

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 11 FER I DESFER

El dia 9 de gener del 1905 segons elcalendari ortodox rus –el dia 22 se-gons el calendari occidental– va te-nir lloc a Sant Petersburg, la capi-

tal de la Rússia dels tsars, un esdeveni-ment destinat a tenir un ampli ressò a totEuropa i una profunda repercussió en elconjunt de tot l’imperi rus: una manifes-tació multitudinària era massacrada perl’exèrcit quan anava a presentar una pe-tició al tsar. Era el punt de sortida d’unaampla revolució –destinada a prolongar-se més enllà de l’any 1905– en quèprendrien part els sectors més diversosde la societat russa: burgesia liberal,obrers, pagesos, sense oblidar les nacio-nalitats oprimides. Es va tractar de laprimera revolució del segle XX.

El diumenge sagnant. En el marc de la guerra que estava enfrontant des degener del 1904 Rússia amb el Japó i queanava de mal borràs per a les tropes rus-ses, s’havia anat produint un progressiuenrariment de la situació política, en laqual els sectors de la burgesia liberalacusaven el règim autocràtic vigent dela responsabilitat de tot el que estavapassant i exigien canvis i reformes polí-tiques.

El règim tsarista era, cal no oblidar-ho,un sistema de poder basat en una mo-narquia absoluta, on, segons la llei fona-mental de l’imperi, que s’havia publicatl’any 1892, “l’emperador de totes lesRússies és un monarca autocràtic i el

seu poder és il·limitat. El mateix Déu or-dena que el seu poder suprem siguiobeït, tant per consciència com per por”.Davant aquesta situació, durant els dar-rers mesos de l’any 1904, la intel·li-guèntsia liberal russa s’havia anat orga-nitzant a fi de reclamar del Govern i delmateix tsar les necessàries reformes queportessin a un règim constitucional. I lainquietud va traslladar-se als obrers, quevivien encara en unes condicions moltprecàries, que recordaven la situació dela primera revolució industrial a l’Euro-pa occidental: males condicions higièni-ques a les fàbriques, salaris baixos, jor-nades laborals d’onze o dotze hores dià-ries, accidentalitat elevada, etc.

L’acomiadament dels treballadorsd’una fàbrica de Sant Petersburg fou lacausa per la qual un personatge peculiar,el capellà Gapon, que des de febrer del1904 tenia organitzada una “Societatrussa d’obrers de fàbriques i empreses”,meitat sindicat, meitat societat de socorsmutus, organitzés una primera vaga, quede manera progressiva va anar estenent-se per tota la ciutat durant els primersdies de gener.

El dia 8 de gener prop de 120.000obrers estaven en vaga. Fou en aquestaconjuntura que a Gapon se li va ocórrerla iniciativa d’organitzar una manifesta-ció davant el Palau d’Hivern, la residèn-cia del tsar, per lliurar a aquest una peti-ció on es recollien la reivindicacionsobreres i populars. Es tractava d’una pe-

La primera revolució del segle XXLa revolució del 1905,

tot i que el despòtic

Nicolau II continuà

governant, va significar

l’inici de la fi del

tsarisme.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 12 DOSSIER

tició en forma de súplica que comença-va amb un “Nosaltres, els obrers i habi-tants de Sant Petersburg, procedentsdels estaments més diversos, les nostresdones, els nostres fills i pares ancians iindefensos, acudim a vós, oh majestat!,en busca de justícia i protecció”.

A aquest encapçalament seguia tot unconjunt de reivindicacions i de peticionspolítiques i socials, acompanyades desomnis messiànics i d’utopies irrealitza-bles. Però Gapon, amb un discurs barre-jat de reivindicació religiosa, social ipolítica, havia sabut captivar la voluntatde milers d’obrers i treballadors de lacapital de l’imperi. I, a desgrat que elGovern l’havia comminat que descon-voqués la manifestació, el diumenge dia9 va aconseguir mobilitzar prop de200.000 persones que, vestides de diu-menge, es van anar concentrant cap alcentre de la ciutat des dels barris obrerscantant himnes i portant estendards reli-giosos i retrats del tsar, convençuts queaquest finalment els rebria i atendria lesseves peticions.

Però quan la multitud es va anar acos-tant al Palau d’Hivern fou rebuda ambcontundència pels cosacs i per la infan-teria : allà es va iniciar una matança queva prosseguir durant tot el dia per altrespunts de la ciutat, mentre alguns grupsde revolucionaris intentaven fer front al’exèrcit, aixecaven barricades i grupsd’incontrolats assaltaven botigues i lo-cals. La xifra oficial de morts i ferits maino es va saber, però possiblement elsmorts van superar el miler.

La revolució dels liberals. Els esde-veniments del diumenge sagnant vancolpir profundament el país, tots els sec-tors de la societat russa, i van afeblirconsiderablement l’autocràcia i el tsar,Nicolau II, des del seu coronament, ha-via manifestat en més d’una ocasió, i hocontinuaria fent en el futur, el “gust perla violència”. En la història de la Rússiacontemporània hom considera que hi haun abans i un després del diumenge dia9 de gener del 1905. L’estat de coses, apartir d’aquesta data, ja no tornaria a és-

ser mai més igual. En primer lloc, els in-tel·lectuals i la burgesia liberal van re-prendre les seves mobilitzacions.

Els constitucionalistes que formavenpart dels zemstvos, les assemblees localsd’autogovern, van prosseguir les sevescampanyes reclamant, ara ja obertament,la convocatòria d’una assemblea consti-tuent escollida per sufragi universal. En-tre els escriptors i els estudiants les mo-bilitzacions van ser continuades. Gorki,que va ser detingut un temps a la fortale-sa de Sant Pere i Sant Pau, demanava aTolstoi que s’impliqués més en la políti-ca “quan centenars i milers de personesdecents i honrades estan morint pel dret aviure com a éssers humans”. Els estu-diants de Sant Petersburg van decidiranar a la vaga –“no podem estudiar quanel terra que trepitgem està banyada ensang”, deien– mentre que els universita-ris de Moscou cremaven retrats del tsar ipenjaven banderes vermelles dels edificisde la Universitat. Les autoritats van deci-dir tancar els centres d’estudis superiorsde tot el país fins a fi de curs.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 13EL

TEM

PS

L’actitud dels constitucionalistes –a lesfiles dels quals hi havia molts membresde la noblesa– va ser la de pressionar eltsar perquè acceptés l’obertura d’un pro-cés constituent que, sense qüestionar elprincipi monàrquic, menés a un sistemaliberal. Però la posició del tsar era clara:no es volia comprometre a res i les sevesambigüitats van menar a la radicalitzaciód’un sector dels representants dels zemst-vos,que l’octubre del 1905 van constituirel Partit Constitucional Demòcrata, opartit kadet, que tenia com a objectiu fo-namental la transformació de l’aparellinstitucional del tsarisme en un sistemaconstitucional. Era aquella burgesia libe-ral que, per tal d’evitar la revolució desde baix, i els excessos de les classes po-pulars, pretenia fer-la des de dalt.

La revolució camperola. I és queben aviat, la revolució va prendre uncaràcter global. Els pagesos, que a des-grat de l’emancipació de la servitud, de-cretada l’any 1861, encara tenien moltlimitada la seva llibertat i vivien en una

precarietat similar a las dels obrers in-dustrials –Lenin havia escrit al seu as-saig La qüestió agràriaque més de lameitat de llars camperoles russes no dis-posaven del mínim de terres per sobre-viure–, van reaccionar una mica tarda-nament als esdeveniments de gener,però al cap de pocs mesos van iniciaruna revolta que es va estendre pel con-junt del país.

Es va tractar, en aquest cas, d’unaautèntica revolució en la qual la pagesiava protagonitzar vagues laborals i boi-cots al pagament de les rendes, peròtambé va portar a terme invasions deterres de la noblesa, tales il·legals d’ar-bres i de boscos, i accions que recorda-ven molt les antigues jacqueriesmedie-vals, amb incendis i destruccions depropietats i de residències dels terrati-nents. A meitat d’any s’havien produïtuns cinc-cents disturbis i quan al mes dejuliol va celebrar el seu congrés la UnióCamperola, que s’acabava de constituirel mes de maig per tal de coordinar lalluita agrària, va decidir que la propietat

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 14 DOSSIER

En aquesta pàgina,el cuirassat Potemkin,la tripulació del qual es rebel·là el juny de 1905,protagonitzant un dels mésfamosos episodis dels mesosrevolucionaris de 1905.A la pàgina de la dreta,imatge de camperols i obrersrussos durant una vaga a principi del segle XX,poc abans de la Revolució.

EL T

EMPS

privada de la terra havia d’ésser abolida.“La terra ha d’ésser considerada com apropietat comuna de tot el poble”, afir-maven des de la Unió. A desgrat que laresposta de les autoritats també va serrepressiva –entre gener i octubre del1905 l’exèrcit fou utilitzat contra elscamperols en més de dues mil set-centesocasions– la situació d’agitació al campno es va aturar i encara fins a la prima-vera i l’estiu del 1906 van continuarproduint-se disturbis i revoltes pageses,que posaven en relleu, com va destacarl’historiador britànic Edward H. Carr,que a Rússia no podria triomfar caprevolució sense el suport actiu del cam-perolat.

La revolta militar: la insurrecciódel Potemkin. I és que molts pagesos,a més, formaven part d’un exèrcit quesi, d’una banda, estava essent utilitzat enfuncions repressives, de l’altra estavaprotagonitzant una guerra amb el Japóque estava a punt de perdre: la derrota ala batalla naval de Tsushima, el maig del1905, va obligar el tsar a sol·licitar lapau. Tot plegat explica que ja s’hagues-sin produït al si de l’exèrcit brots d’in-subordinació i motins que havien afectattant la infanteria com la cavalleria, i benaviat van acabar afectant també la mari-neria.

L’episodi és molt conegut. El directorde cinema Eisenstein el va immortalit-zar en una pel·lícula emblemàtica del’any 1925: El cuirassat Potemkin. Lahistòria s’iniciava el 14 de juny quan latripulació del vaixell de guerra va negar-se a menjar carn en males condicions.L’afusellament del portaveu dels mari-ners per part del capità va provocar larebel·lió de la tripulació, que va assassi-nar set dels oficials. Revoltat, amb laconfiança que la rebel·lió s’estendria pelconjunt de la flota del mar Negre, el Po-temkin va adreçar-se cap al port d’Odes-sa, on es va trobar amb una població re-voltada, que va retre homenatge al mari-ner mort just al peu de les escales queconduïen al port. Però la reacció militarno es va fer esperar. La nit d’aquell ma-teix dia, unitats de l’exèrcit enviadescom a reforç van dispersar la multituddisparant des de dalt de les escales, enuna escena magistralment reconstruïda

per Eisenstein. El resultat fou una novamatança: hi ha fonts que parlen de dosmil morts i tres mil ferits.

El cuirassat revoltat va haver de fugird’Odessa, i sense aconseguir que la res-ta de la flota s’unís a la rebel·lió vaadreçar-se cap a Romania. El dia 25 dejuny arribava al port de Constanza, onels mariners van abandonar el vaixellper buscar un refugi segur. La rebel·lióhavia fracassat, però l’episodi haviatranscendit a l’àmbit europeu i posavaen evidència que la crisi russa afectavatambé la medul·la mateixa de l’imperi:l’estructura interna del mateix exèrcit.

Les nacionalitats contra l’imperi.Perquè a aquestes altures la insurgèncias’havia estès també al conjunt de les na-cionalitats de l’imperi, on les lluites so-cials ben aviat es van sobreposar a leslluites nacionals. Cal no oblidar quel’imperi rus era una autèntica presó depobles, on, a més, des de feia anys hihavia moviments nacionalistes moltbel·ligerants a Polònia, als territoris bàl-tics i fins i tot al Caucas. A la Polòniarussa la situació fou especialmentconflictiva durant la primavera i l’estiudel 1905.

Ja després del diumenge sagnant mésde cent mil persones es van manifestarpels carrers de Varsòvia en contra deRússia i foren convenientment reprimi-des per l’exèrcit. La derrota russa a laguerra amb el Japó fou rebuda a la capi-tal polonesa amb manifestacions a favord’una Polònia “independent i socialis-ta”, i el socialdemòcrata polonès Pil-sudski, que estava dirigint diversosaixecaments armats, confiava fins i tot aobtenir ajut financer de l’Estat Majorjaponès.

A la capital letona, Riga, una manifes-tació de quinze mil treballadors que ha-via tingut lloc el 13 de gener va merèi-xer una rèplica contundent del governa-dor general rus, que va deixar una setan-tena de morts pels carrers de la ciutat. I mentre a Finlàndia s’iniciava una cam-panya de resistència passiva, encapçala-da per la intel·lectualitat nacionalista, laGeòrgia caucàsica vivia una autènticarevolució nacional, encapçalada pels so-cialdemòcrates i que va rebre el suportdel camperolat.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 15

200.000 persones, vestides de diumenge,es van anar concentrant cap alcentre de la ciutat desdels barris obrerscantant himnes i portant estendardsreligiosos i retrats del tsar, convençutsque aquest finalmentels rebria i atendriales seves peticions.Però quan la multitud es va anaracostant al Palau d’Hivern fou rebudaamb contundènciapels cosacs i per la infanteria

D’aquesta manera, doncs, les naciona-litats oprimides per l’imperi s’afegienamb força i contundència a una protestasocial i política que s’estava manifestanten tots els àmbits de la societat russa.

La vaga general: la revolucióobrera. Però mancava encara la res-posta més contundent, la que havien dedonar de manera conjunta els treballa-dors russos, els protagonistes, en prime-ra instància, dels moments inicials de larevolució. Certament, el diumenge sag-nant havia representat també per al mo-viment obrer rus un canvi important.Com va escriure Lenin, “l’educació re-volucionària del proletariat va avançarmés en un sol dia que en mesos i anysd’existència miserable i desventurada”.

A partir d’aquest moment van sovinte-jar les vagues, les manifestacions, lespeticions, actes de violència de tota me-na per tot Rússia. I els partits obrers, elssocialdemòcrates, dividits des del 1903en les dues branques bolxevic i menxe-vic, i els socialistes revolucionaris, tot ila feblesa estructural a què els haviacondemnat molts anys de persecució iclandestinitat, van començar a tenir unpaper significatiu en la direcció delsobrers russos. En el marc dels movi-ments de tota mena que s’estaven pro-duint, a l’estiu del 1905 semblava que elmoviment vaguístic anava minvant: de150.000 vaguistes al mes juliol s’haviapassat a 36.000 al mes de setembre. Lafirma de la pau amb el Japó, el 23 d’a-gost, semblava que contribuïa a apaiva-gar els ànims.

Però, en aquests moments, es va re-prendre el moviment. S’inicià amb lavaga que el dia 19 de setembre van pro-moure els treballadors d’arts gràfiquesde Moscou. Reclamaven el dret a reunir-nos lliurement, a discutir lliurement elsseus problemes i a fer-ho “en qualsevollloc i a qualsevol hora...”, millores sala-rials i unes condicions de vida més dig-nes.

Una manifestació conjunta amb estu-diants que els vaguistes van realitzarl’endemà va acabar amb enfrontamentsamb la policia. La vaga es va anar este-nent en altres sectors obrers de la ciutati ben aviat va rebre la solidaritat delstreballadors d’arts gràfiques de Sant Pe-

tersburg i altres ciutats. A començamentd’octubre eren els treballadors del ferro-carril Moscou-Kazan els que s’afegien ala vaga, fins que el dia 16 d’octubre to-tes les línies ferroviàries es trobaven pa-ralitzades, mentre el conjunt d’obrersindustrials i de professionals de totes lesciutats de Rússia, sota l’impuls dels tre-balladors de Sant Petersburg i de Mos-cou, es posaven en vaga. S’havia assolitla vaga general.

La situació, no cal dir-ho, va arribar aser caòtica, i les aspiracions dels obrersno semblaven tenir fre: a les assemblees,a les manifestacions, els treballadors sesumaven a les exigències de canvis i dedemocràcia i no van faltar pronuncia-ments contra l’autocràcia i el tsar i afavor de la revolució i de la repúblicademocràtica. En el moviment va acabartenint un paper de primer ordre la cons-titució de soviets, sobretot del soviet deSant Petersburg, que en forma de con-sell de treballadors va posar-se a dirigirla vaga.

Certament, la constitució del soviet vaésser una de les novetats més destacadesde la revolució del 1905, fins al punt queacabaria donant nom a la revolució rus-sa, uns anys més tard. Ara el soviet deSant Petersburg, on Trotski va ser-nel’ànima i en va acabar de ser el seu pre-sident, va actuar com un veritable go-vern obrer organitzant les vagues, publi-cant un diari, Izvestia, creant una milíciai constituint, en definitiva, un autènticpoder contraposat al Govern.

El moviment va ser intens durant elsmesos d’octubre i novembre i el desem-bre a Moscou els socialdemòcrates vandeclarar una nova vaga general i van re-partir armes entre els obrers. Però, adesgrat que en els darrers mesos del’any encara van proliferar no pocs mo-tins agraris i multitud de vagues, el Go-vern va aconseguir progressivamentcontrolar la situació. El recurs a la re-pressió –el dia 3 de desembre era detin-gut el soviet de Sant Petersburg–, l’inicid’una certa contrarevolució i les novespromeses constitucionals que va acabarfent el tsar van culminar, a la fi, amb lavictòria governamental.

La fi de la revolució: el Manifestd’Octubre. En el moment àlgid de la

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 16 DOSSIER

La tripulació del Potemkin va negar-sea menjar carn en males condicions. L’afusellament delportaveu dels mariners per part delcapità va provocar larebel·lió de la tripulació, que va assassinar set dels oficials. En la confiança que la rebel·lió s’estendriapel conjunt de la flotadel mar Negre, el Potemkin va adreçar-se cap al portd’Odessa, on es va trobar amb una població revoltada,que va retre homenatge al marinermort just al peu de lesescales que conduïenal port. Aquella mateixa nit, unitats de l’exèrcit enviades com a reforçvan dispersar la multitud disparantdes de dalt de les escales

revolució, el mes d’octubre, el tsar, quefins aleshores s’havia limitat a vaguespromeses reformistes que mai no s’ha-vien concretat, empès pel seu ministre,el comte Serguei Witte, es va veure obli-gat a publicar el Manifest d’Octubre,que recollia tres preceptes bàsics.

D’una banda, es comprometia a conce-dir les llibertats fonamentals –associa-ció, premsa, reunió, etc.–; en segon lloc,preveia una ampliació del dret electorala sectors de la societat russa que n’ha-vien estat exclosos fins aleshores; final-ment, es considerava que la Duma –elParlament– tindria competències legis-latives, i no merament consultives, cominicialment havia previst.

Quan es va difondre el manifest, el 18d’octubre, hi va haver, certament, mani-festacions d’entusiasme, però al mateixtemps es va posar en funcionament unaextrema dreta, que, més enllà del suportal tsarisme, va realitzar actes terroristes,com la reproducció de pogroms anti-jueus, que es van produir en diversesciutats del país. Algunes fonts afirmenque durant les dues setmanes següents alManifest d’Octubre es van produir sis-cents noranta pogroms documentats,amb més de tres mil morts: només aOdessa foren assassinats vuit-centsjueus.

El Manifest d’Octubre –les promesesdel tsar mai no del tot complertes, per-què quan es va produir l’obertura de laDuma el mes d’abril del 1906, l’actitudobstruccionista de Nicolau II a la sevatasca legislativa va provocar una situa-ció de crisi institucional permanent– ialguna altra mesura adoptada pel Go-vern, com fou la promulgació d’unaamnistia, van contribuir a la inflexiódel moviment revolucionari. Peròaquesta no va ser l’única causa que elva fer fracassar.

Historiadors com Orlando Figes enplantegen d’altres: la manca d’unitatdels moviments revolucionaris –el fetque camperols, obrers, nacionalitats,etc. haguessin seguit una dinàmica prò-pia i no s’haguessin unit en cap oca-sió–, la fidelitat de l’exèrcit al règimtsarista, a desgrat dels motins puntualsque es van produir en algunes unitats, ila desunió que va crear el Manifestd’Octubre entre els liberals –àvids a

participar en el joc polític– i els socia-listes –que volien prosseguir el procésrevolucionari– en serien les més impor-tants.

Però al marge d’aquest fracàs, al mar-ge que un règim tan despòtic com era eltsarisme va aconseguir superar el pitjormoment que havia viscut en la històriamés recent, era evident que la situaciópolítica i social de Rússia no havia que-dat del tot estabilitzada. I que s’haviaobert una porta, un nou període històricen el qual la revolució passava a ser elprimer punt de l’ordre del dia.

Pelai Pagès i BlancUniversitat de Barcelona

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 17

Durant el període revolucionari van sovintejarles vagues i protestes protagonitzades per una classe obrera que començavaa organitzar-se en assemblees i sindicats.

EL T

EMPS

Lev Davidóvitx Bronstein ha passata la història com a Lev Trotski.Nascut a Iàkovka (Ucraïna) el1879, als divuit anys ja era un co-

negut activista polític, la qual cosa livalgué el primer desterrament a Sibèria.Fill d’una acomodada família burgesajueva, el jove Lev també excel·lí benaviat en la tasca intel·lectual, com a arti-culista i autor de llibres. Les dues face-tes, activista i intel·lectual, a més de ladecisió personal, el convertiren durant larevolució del 1905, que li costà el segondesterrament a Sibèria i per la fugida eltambé segon exili a l’estranger, en unavertadera llegenda per al moviment re-volucionari.

Sempre es mostrà partidari de la unióentre els dos corrents del Partit Social-demòcrata rus, entre el majoritari, decaràcter revolucionari i jacobí (o bolxe-vic), i el minoritari, més moderat i de-mocràtic (o menxevic). A la revoluciódel 1917 va viure l’èxit que no tingué el1905. Però llavors s’allunyà de les for-mes d’exercir el poder, de les purguesque imposà la direcció, actitud que elportà al nou i definitiu exili a Mèxic, onfou assassinat per un seguidor de l’or-todòxia comunista de Stalin el 1940.

El primer trotskisme. Es pot dir quela llegenda de Trotski comença pocabans del cèlebre Congrés Socialdemò-crata del 1903. Havia arribat a Londresl’any 1901, quan ja era conegut com “LaPloma” pels seus famosos articles, entre

els quals n’hi havia un d’excel·lent so-bre Nietzsche, autor al qual llegí ambpassió a la presó. Aleshores fou fitxatper La Iskra, la revista on col·laboràamb el suport del jove Lenin, a més deMartow, oposant-se a Plekhanov. En eldit congrés se’l considerà com el martellde Lenin, però el cas és que no ho era.De fet, al contrari; en el moment en quèes produí el xoc entre els dos correntssocialdemòcrates, el majoritari bolxevici el minoritari menxevic, el martell esrevinclarà contra Lenin. Amb el temps,seran aquestes crítiques de Trotski al ja-cobinisme i sustituismeleninista el quequedarà per a la història. Tant, que ser-viran, d’una banda, de munició per amolts socialistes que es mostraran con-traris a la concepció leninista del partit,i, de l’altra, perquè la maquinària estali-nista trobarà en les controvèrsies deTrotski i Lenin la prova del pecat origi-nal del trotskisme.

La gran llegenda que forjarà Trotski,però, quedarà consagrada enmig de lasituació revolucionària de gener del1905, que fou un episodi boreal del se-gle XX. Va ser en aquella revolució on,en paraules escrites per Deutscher,Trotski “fou l’únic entre els líders [so-cialdemòcrates] de l’emigració que acu-dí al camp de batalla tan aviat com li foupossible. Es convertí en el líder màximde la primera revolució. Quan Leninposà peu en sòl rus, Trotski ja es dispo-sava a convertir-se en president del so-viet de Sant Petersburg”.

Sense optar per cap de les dues fac-cions de la socialdemocràcia russa –quesempre tractarà d’unificar en un partitampli–, Trotski pogué fer feina per igualamb una i l’altra. En efecte, fou l’homeclau per als menxevics de l’interior delpaís, al mateix temps que els bolxevicsno feien passa sense confiar en ell. Elseu paper a la revolució del 1905 el con-vertí en protagonista. Després de passarun temps a la clandestinitat, trobà ràpi-dament el seu lloc ideal en l’agitació da-vant les massives assemblees que essucceïen a la capital de la revolució. Laseva influència en aquestes assembleesva arribar a tal punt d’intensitat que elprofessor Miliukov, historiador i enaquells moments animador dels liberalsrussos, escrigué poc després: “Els que

1905 i la llegendade Trotski

La revolució del 1905 serveix a Lev Trotski

per forjar-se com a líder revolucionari.

El protagonisme que adquireix no s’esvairà

i el convertirà en llegenda.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 18 DOSSIER

ara acusen el nostre partit que aleshoresno protestés contra les il·lusions revolu-cionàries del trotskisme senzillament noentenen o no recorden l’estat d’ànimque predominava en el públic democrà-tic de les assemblees en favor de Trots-ki.” Quan Lenin s’adonà d’aquesta in-fluència declarà: “Bé, Trotski s’ho me-reix per la seva tasca brillant i infatiga-ble.”

El líder Trotski. Els esdevenimentsrevolucionaris començaren d’una formasumament paradoxal. Una manifestacióobrera encapçalada pel qui era un cèle-bre capellà, Gapon, s’encaminà ambpregàries i precs cap als peus del pare detotes les Rússies. Els fets són bastant co-neguts: la massacre indiscriminadad’homes, dones i nens, i la reacció se-güent: vaga general, assemblees revolu-

cionàries, barricades, manifestacions,repressió... A les assemblees es triavenels delegats, que eren revocables, elsquals constituïen la direcció revolu-cionària i expressió de la democràcia di-recta. Era una situació radicalment no-va. Alhora hi havia molta gent que invo-cava la tradició religiosa. Es fonia l’ahiri el demà en un present que, com escri-gué Rosa Luxemburg, venia marcat permanifestacions a les quals “al capdavantde la processó anaven les icones, però,per sobre dels caps de les multituds so-brevolava l’esperit de Karl Marx”.

Davant l’allau popular de peticions dereformes, la monarquia tractà de fer lamaniobra clàssica, fent veure que escanviava per no canviar. Promulgà unmanifest a través del qual es creava laDuma (el Parlament rus), però vertical imerament consultiva. Tanmateix, no

aconseguí enganyar molta gent. Sols elsliberals –que en principi semblaven te-nir el paper d’avantguarda democràtica–acceptaren la maniobra. Quedaven aixíen evidència. No eren el que pareixien.És en aquest context que Trotski es for-ja com a líder. I és el moment en quès’enfronta als liberals denunciant-los através d’una carta oberta al professorMiliukov, en què repudia el liberalismede l’època. Els recordava que els libe-rals del 1789 no transigiren davant lespromeses de la monarquia. I que sí queho feren, al contrari, els del 1848, perpor de la revolució, amb el resultat quela llibertat fou traïda.

“Però –escrivia Trotski a Miliukov– lahistòria no ensenya res als professorsd’història. Els errors i crims del libera-lisme són internacionals. Vostè està re-petint el mateix que els seus predeces-

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 19EF

E

sors feren en la mateixa situació de famig segle. Vostè tem trencar amb la Du-ma. Perquè aquest emmirallament cons-titucional li sembla real, en el desert seci estèril pel qual passa el liberalisme rusdes de fa una dècada. Vostè, professor,no dirà això al poble. Però nosaltres síque li ho direm. I si vostè tracta d’entraren debat amb nosaltres, i no en els ban-quets liberals, sinó en presència de lesmasses, li demostrarem que amb el nos-tre aspre i gruixut llenguatge revolucio-nari podem ser irrefutables, més con-vincents i eloqüents [que vostès, els li-berals]. Si la revolució no retrocedeix,la burocràcia s’aferrarà a vostè com elseu baluard; i si vostè realment tracta deconvertir-se en baluard de la burocrà-cia, la revolució victoriosa el tirarà perla borda. Si, en canvi, la revolució ésderrotada, aleshores el tsarisme notindrà cap necessitat del liberalisme devostè. Vostè, professor, es proposa noprestar atenció a les veus ni de l’esquer-ra ni de la dreta. La revolució no ha ditl’última paraula. Amb poderosos i am-ples moviments acosta el ganivet al collde l’absolutisme. Vagin amb compte elsliberals que tot creuen saber-ho, no po-sin la seva mà sota la lluent fulla d’acer[de la revolució]. Vagin amb compte!”

Del soviet al fracàs. El curs inicialde la revolució semblava donar empentaa les ànsies de Trotski. D’una banda,l’activitat de les masses estava en pri-mer pla d’actualitat, sense defallir.

D’una altra, les diferències entre bolxe-vics i menxevics no es palesaven. Així,la capacitat revolucionària de la classeobrera es reflectia en els soviets. A ellses refereix Trotski a l’obra –que Mandeldefinirà com a “mestra”– Balanç i pers-pectiva: “No es tracta d’organitzacionspreparades per a la conspiració a posta,amb la finalitat d’assegurar, en el mo-ment de la revolta, la presa del poder perpart dels obrers. No, els soviets són òr-gans creats, de manera concertada, perles masses mateixes, amb l’objectiu decoordinar la seva lluita revolucionària. I aquests soviets, elegits per les massesdavant de les quals són responsables,són incontestablement institucions de-mocràtiques i fan la política de la classemés resolta en l’esperit del socialismerevolucionari.”

I va ser en un d’aquests soviets en elqual Trotski desplegà la seva enormetasca agitadora, en mítings i a travésd’articles de premsa. En el de Sant Pe-tersburg, del qual fou el president, queper la seva importància era conegut sim-plement com “el soviet”. L’èxit l’animaa intentar estendre per tot Rússia el ma-teix model, tot esperant que a partir del’agitació de cadascun dels soviets la in-surrecció fos factible i, així, enderrocarel decrèpit règim tsarista i instaurar unaassemblea constituent i la democràcia.Però no per tot arreu hi havia les matei-xes condicions favorables. La feblesadel moviment camperol era evident. I molts soldats, a més, eren de la page-sia. Sols els obrers es mostraven franca-ment decidits. D’alguna manera, el ma-teix Trotski ho reconeix quan escrigué,després del fracàs del primer intent re-volucionari: “Si els soviets no guanya-ren la insurrecció per al proletariat al-menys sí que es guanyaren el proletariatper a la insurrecció”.

La visió de la revolució de Trots-ki, i Nadal. A la La revolución de 1905(Planeta, Barcelona, 1975 ), Lev Trots-ki ofereix la seva visió d’aquell episodi,que no dubta a qualificar com el “ma-jestuós pròleg del drama revolucionaridel 1917”. En aquestes pàgines dónauna minuciosa referència als fets, “quecomponien el vertader significat de larevolució”. I, al mateix temps, és una

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 20 DOSSIER

Fotografies de la fitxa policial del jove Trotski. El 1898 va ser detingut i desterrat a Sibèria. A la dreta, el tsar Nicolau IIamb la seva família,assassinats pels revolucionaris el 16 dejuliol de 1918. Trotski voliahaver jutjat el tsar.

EL T

EMPS

penetrant anàlisi sociològica de lesarrels que motivaren la descomposiciódel règim tsarista. S’hi veu la tensió mú-tua entre l’aristocràcia rural, els campe-rols, el colonialisme econòmic estran-ger, el proletariat i la intel·lectualitat.Trotski polemitza no sols amb els repre-sentants del tsarisme i dels liberals cons-titucionalistes, sinó també amb els seuspropis companys revolucionaris. Totplegat converteix aquest llibre en un va-luós i imprescindible element per conèi-xer i aprofundir el pensament d’un delscreadors de la teoria i pràctica revolu-cionària del segle XX. L’obra culminaamb el relat de l’exili de l’autor a Sibè-ria i amb la seva dramàtica fuga a l’hi-vern del 1907, que és un passatge de fas-cinant i sincera profunditat humana.

Aquesta edició és prologada per San-tiago Nadal, liberal monàrquic, el qual,des de la famosa revista Destino, s’ha-via erigit com un reconegut politòleg.Nadal estableix amb detall una suma defactors que intervenen en la revolució,com la industrialització o el paper deGapon, i fixa la successió d’esdeveni-ments subratllant que “el moviment ini-ciat el gener del 1905 continuà desenvo-lupant-se caòticament, després del diu-

menge sagnant: la rebel·lió del cuirassatPotemkin el juny, la vaga general i lacreació del soviet de Sant Petersburgl’octubre –amb un Trotski de només 26anys–, la vaga general i la insurreccióarmada a Moscou a final d’any, i com ateló de fons constant –a més de les in-nombrables vagues– la més o menys ex-tensa violència caòtica dels camperols,si més no en diversos llocs del país”.

Nadal considera que “hi hagué un ele-ment cabdal que salvà el règim tsarista,com és el fet que en general, i amb cer-tes excepcions, les forces armades esmantingueren fidels al tsar. Trotski re-forçà, en la comprovació d’aquest fet, laseva idea sobre la necessitat de la mili-tarització de la revolució”. En efecte, elmateix revolucionari ho explica en elseu llibre: “El vell poder estatal reposaen les seves forces materials i, sobretot,en l’exèrcit. En cert moment de la revo-lució apareix la pregunta crucial: de qui-na banda estan els soldats, les seves sim-paties i les seves baionetes?” En un altrepunt de l’obra escriu, bastant eloqüent-ment: “La primera ona de la revoluciórussa fou esclafada per la manca d’agu-desa del camperol que, còmode en el seupoblet, esperant prendre una mica de te-

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 21

La gran llegenda queforjarà Trotski quedarà consagradaenmig de la situaciórevolucionària de gener del 1905, quefou un episodi borealdel segle XX. Va ser enaquella revolució on,en paraules escritesper Deutscher, Trotski“fou l’únic d’entre elslíders (socialdemòcrates) del’emigració que acudíal camp de batallatan aviat com li foupossible. Es convertíen el líder màxim dela primera revolució.Quan Lenin posà peuen sòl rus, Trotski jaes disposava a convertir-se en president del soviet deSant Petersburg

EL T

EMPS

rra, lluità contra el senyor, però amb l’u-niforme de soldat disparà contra els tre-balladors.” Aquestes lliçons les apren-gué Trotski de forma decisiva per al fu-tur. Per això que, llavors, pel 1917 elpreocupés especialment treballar peraconseguir tenir la màxima part possiblede l’exèrcit al costat revolucionari. Oquan ja caigut el tsarisme, creà grups ar-mats que, al capdavall, havien de fer im-possible el manteniment del govern pro-visional. En aquest sentit, doncs, és pos-sible que Trotski hagi estat al cap i a lafi, i tant com Lenin, el pare de la Revo-lució Russa del 1917.

En el pròleg de l’edició esmentada delllibre de Trotski, Nadal fa especial men-ció al fracàs de l’obertura constitucio-nal del tsarisme. Recorda que, com elcas del rei espanyol Ferran VII a princi-pi del XIX, “en el Manifest d’Octubre,el tsar acceptava la creació d’una menade Parlament”, el qual reconeixia unasèrie de drets, però subordinats al fetque “Nicolau II va continuar procla-mant-se tsar i autòcrata de totes les Rús-sies”. En la pràctica política, a més, elsministres continuaven essent responsa-bles davant d’ell, i no de la Duma, laqual, d’altra banda, podia ser dissoltaen qualsevol moment per l’emperador”.Tot i això, Nadal considera que “en totcas el Manifest d’Octubre constituïauna important base de partida per a unaevolució política de l’imperi cap a unrègim de caire occidental”. Que noprosperà. Nadal lamenta que “en la im-mensa tragèdia de la Revolució Russahi ha, com en tot, una gran part de de-senvolupament dels fets que és atribuï-ble als aspectes objectius però alhoratambé s’ha de considerar el factorhumà. Aquí, concretament, cal atendrea la personalitat de Nicolau II i a les se-ves circumstàncies familiars que consti-tuïen un drama humà enorme, dins de lacommoció social i política, que al cap-davall resultà decisiu per al curs delsesdeveniments”. Fa referència així Na-dal a la malaltia, l’hemofília, que patiael fill del tsar, l’anomenat tsarevitx, il’actuació en el cercle familiar de la fi-gura estranya de Rasputin. Conclou Na-dal que “errors polítics imperdonables”se sumaren a “errors humans que qual-sevol pare o mare excusarà”.

Com és propi d’aquest tipus de sensi-bilitat monàrquica, Nadal fa esment enel drama humà del tsar, però atén poc al’absoluta insensibilitat social de laqual feia gala l’autòcrata. I amb relacióal paper de Trotski en l’afusellamentdel tsar i de la seva família, convé re-cordar que el revolucionari projectavaun judici al monarca i al règim que en-capçalava, però es mostrava obert a lamagnanimitat. Quan s’assabentà que lafamília havia estat afusellada al com-plet, demanà si els nens també. Quan seli contestà que sí, Trotski guardà silen-ci. No volgué provocar cap problema,tot i que evidentment va sentir re-pugnància. Si bé, és clar, va ser una ac-ció emmarcada en una situació generalen la qual milers d’obrers i camperolseren afusellats.

Pepe Gutiérrez

Bibliografia. A banda del magistral capítol que va es-

criure sobre els fets del 1905 Isaac Deustcher a El profe-

ta armat (edició en català a Edició de Materials, Barce-

lona, 1967), el lector interessat podrà trobar un estudi de-

tallat sobre el pensament de Trotski a l’obra d’Alain

Brossat En los orígenes de la revolución permanente. El

pensamiento político del joven Trotski(Siglo XXI, Ma-

drid, 1976). Brossat domina una documentació molt su-

perior a la de Deutscher, i té major perspectiva per seguir

les complexes i freqüentment contradictòries sinuositats

del jove Trotski en tots els seus trams: des de l’antimar-

xisme populista al marxisme de La Iskra; de l’antibolxe-

visme virulent del 1904 al bolxevisme crític del 1917.

Segons Brossat, en aquesta primera fase el trotskisme ca-

mina amb una extremitat coixa: “És l’època del primer

desenvolupament de la teoria de la revolució permanent,

suportada sobre la genial intuïció del perfil de la Revo-

lució Russa, i també l’època de la política desgraciada de

Trotski, encallat entre el conciliacionisme i l’equilibri,

enmig de les dues faccions de la socialdemocràcia rus-

sa.” Per a Brossat, “la Revolució d’Octubre no significa

solament l’ascens de Trotski a la dimensió històrica. En

l’àmbit teòric representa […] la segona mutació fona-

mental, la que el condueix a fondre la teoria de la revo-

lució permanent en el gresol polític i organitzatiu del bol-

xevisme”.

D’altra banda, dues obres considerades com antileni-

nistes de Trotski, traduïdes al francès, són d’interès per

acostar-se al revolucionari. Es tracta de Nos tâches politi-

ques(Belfond, París, 1970) –amb textos de Marguerite

Bonnet, Rosa Luxemburg i del mateix Lenin– i Rapport

de la délégations sibérienne(Spartacus, París, 1969).

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 22 DOSSIER

I va ser en un d’aquests soviets en elqual Trotski desplegàla seva enorme tascaagitadora, en mítingsi a través d’articles depremsa. En el de SantPetersburg, del qualfou el president, queper la seva importància era conegut simplementcom “el soviet”. L’èxitl’animà a intentar estendre per tot Rússia el mateix model. Però no per totalhora hi havia lesmateixes condicionsfavorables. La feblesadel moviment camperol fou palesa. I molts soldats, a més,eren de la pagesia.Sols els obrers es mostraven francamentdecidits.

La guerra russo-japonesa del 1904-1905 va contribuir a la crisi del tsa-risme i a l’esclat de la RevolucióRussa del 1905 perquè, d’una ban-

da, fou una guerra molt desfavorable pera les pretensions de l’imperialisme russobre l’Extrem Orient i, d’una altra, vafer evident la caducitat de les estructurespolítiques, socials, econòmiques i mili-tars de la Rússia tsarista, que no va podervèncer l’exèrcit ni l’armada nipona, moltmés modernitzada que la russa.

Extrem Orient. La penetració russa al’Extrem Orient durant l’últim quart delsegle XIX va ensopegar immediatamentamb els interessos japonesos, que els vancontestar diplomàticament primer el1875 i militarment al final del procés, el1904. La primera part del contenciós im-perialista entre russos i japonesos es vadesenvolupar pel control de la mar delJapó, i es va arreglar diplomàticament el1875 amb un acord pel qual els japone-sos van obtenir les illes Kurils i l’imperirus es va quedar amb l’illa de Sakhalin,encara que els japonesos van tenir moltainfluència sobre aquesta illa i les costescontinentals properes a l’orient del Sik-hote-Alin. La frontera entre ambdós es-tats va quedar fixada a Sibèria.

La segona part de la pugna imperialistaes va obrir quan el russos van intervenira favor de Xina després de la guerra xi-nesa-japonesa del 1894-1895, en la qualel Japó va lluitar pel control de la marGroga i de Corea. Aquesta guerra la vanguanyar els japonesos, que van desferl’antiquada armada xinesa al setembredel 1894 i van conquerir Dairen, Weï-Haï-Weï, Shantung i Seül, i van aconse-guir la cessió de Port Arthur i de l’illa deFormosa amb les petites illes Pescadorsincloses, a més del reconeixement de Co-rea com a estat independent per part deXina en el tractat de pau signat a Shimi-nosaki l’abril del 1895. L’estat de Corea

va quedar sota influència japonesa demanera semblant a les costes del nord il’illa de Sakhalin, per la qual cosa es potdir que el Japó controlava plenament lesrutes de la mar Groga i de la mar del Ja-pó el 1895, que tancaven la sortida delsrussos a l’oceà Pacífic, que era l’objectiufonamental de l’imperialisme rus.

Després de la guerra del 1894-1895, laintervenció russa a favor de Xina va tenirl’ajuda dels alemanys i francesos, peròno dels dels britànics, i va poder frenarl’expansió imperial japonesa a Corea iper la mar Groga. La intervenció va pro-porcionar els russos concessions ferro-viàries en la Xina septentrional de moltaimportància per arribar a Vladivostok,Dairen, Port Arthur i Pequín i la cessióper 99 anys de Port Arthur i Dairen a par-tir del 1898 amb el dret de vigilar mili-tarment les instal·lacions ferroviàries delconegut i nombroses vegades protago-nista de novel·les i pel·lícules tren trans-siberià i la seua prolongació a PortArthur.

El fet que més conflictes va provocaren la disputa russo-japonesa per Coreafou la instal·lació d’un dipòsit de carbó aMesampo (Corea) per l’armada russa el1900. Els dipòsits de carbó eren fona-mentals perquè les marines de guerradels imperis pogueren reposar el carbóconsumit durant els viatges i actuar llunyde les metròpolis. Les bases principals del’armada russa (Sant Petersburg a la marBàltica i Odessa a la mar Negra) estavena 7.000 quilòmetres de la mar de Xina ide Japó, per la qual cosa els dipòsits deMesampo eren vitals des d’un punt devista estratègic. Immediatament, elsbritànics també van fer el seu dipòsit decarbó a Weï-Haï-Weï; els alemanys, aKia-Tchéou; i els francesos, en un portsituat més al sud. La presència dels euro-peus va provocar un atac de xenofòbiaconegut con la Guerra dels Bòxers el1900 i la resposta conjunta de les potèn-

La guerrarussojaponesa del 1905La crisi de l’estat tsarista

s’explica també, en part,

per la guerra Rússia

i el Japó van entaular

el 1905.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 23

cies occidentals, a la qual també es vaunir el Japó. Aquesta guerra va permetreals russos l’ocupació militar de Manxú-ria per assegurar la construcció dels fe-rrocarrils.

Japó no podia permetre un avanç tansignificatiu de l’imperialisme territorialrus per Corea i Manxúria. La contraofen-siva japonesa no es va fer esperar i, des-prés de signar una aliança amb els brità-nics el 1902, es desencadenà la guerradel 1904-1905 durant la qual els niponsvan prendre novament Port Arthur i Dai-ren, van ocupar tot Corea i van penetrarcap a Manxúria.

Guerra i derrota russa. La derrotadels russos fou total i estrepitosa. El 8 defebrer del 1904, els russos tenien fonde-jada la majoria de la seua flota de guerrad’Orient a la drassana exterior de PortArthur i tres creuers a Vladivostok, peròaquests tres creuers estaven bloquejatspel gel de l’hivern i no podien salpar delport. A Port Arthur hi havia 7 cuirassats,14 creuers i alguns canoners i contrator-pediners. L’almirall japonès Togo va ata-car-los sense declaració de guerra ambuna flota moderna composta per 6 cui-rassats, 14 creuers i alguns torpediners icontratorpediners, que aconseguiren blo-quejar la flota russa perquè els transportsmarítims de les tropes japoneses hi arri-baren tranquil·lament per atacar per terraCorea, Port Arthur i penetrar més tard

cap a Manxúria. El 10 d’agost, la flotarussa d’Orient va sortir de Port Arthur ifou atacada pels japonesos, que van obli-gar quatre cuirassats russos a tornar aPort Arthur, d’on ja no es mourien, i laresta de la flota es va refugiar dispersadaper Xangai, Vladivostok i altres ports.

Una part de l’esquadra russa de SantPetersburg va salpar cap a Vladivostok el15 d’octubre del 1904 amb l’objectiud’atacar els japonesos, però el viatge foumolt accidentat i lent. La flota, formadaper set cuirassats, diversos creuers, con-tratorpediners i vaixells d’avituallament,va tenir un incident el 22 d’octubre alnord de l’illa de la Gran Bretanya (inci-dent del Dogger Bank), després va estarbloquejada a Vigo, el 3 de novembre es-tava a Tànger i no va poder arribar a Ma-dagascar fins al gener del 1905. Mentres-tant, els japonesos van ocupar Port Art-hur el 2 de gener del 1905 i van avançarcap al nord i van guanyar diverses bata-lles terrestres, amb la derrota definitivade l’exèrcit rus a Moukden. Els niponscontrolaven les rutes de la mar Groga i lamar de Japó sense cap oposició dels rus-sos i podien avituallar les seues tropesdesembarcades a Corea sense problemes.

L’única opció dels russos per trencar-neel domini era reunir la flota en camí delBàltic amb la refugiada a Vladivostok ila dispersa pels ports neutrals de la marGroga; però els vaixells de guerra russosnecessitaven carbó i el russos n’havienperdut els dipòsits de Mesampo (Corea)ocupats pels japonesos. Els alemanys esvan comprometre a avituallar de carbó laflota russa comandada per l’almirall Rot-jestvenski, que va sortir de Madagascarcap a Vladivostok el 16 de març del1905, va arribar a l’estret de Malacca el5 d’abril i va entrar a la mar de la Xinameridional el 9 de maig després de reca-lar a Cam-Ranh des del 13 d’abril. Elscarboners alemanys es van negar a anarmés enllà de la mar de Xina i la flota rus-sa va continuar viatge per l’estret de Co-rea cap a la mar de Japó sense aquestscarboners vitals per a garantir l’avitualla-ment de carburants.

La flota japonesa de l’almirall Togo elsesperava a prop de l’illa de Tsou-Shima.La flota russa va arribar-hi el 27 de maiga les dues de la vesprada amb poc conei-xement del lloc i esgotada pel viatge que

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 24 DOSSIER

Batalla terrestre entre lestropes russes i japoneses,l’any 1905. Les tropes nipones assetjaren i conqueriren importantsfortificacions russes de valor estratègic com adipòsit per al carbó de les armades, les quals, al capda-vall, definiren el rumb de laguerra: la victòria japonesa.

EL T

EMPS

havia durat més de mig any. El combatnaval va començar immediatament i, aldia següent de matí, el 28 de maig, la flo-ta russa estava destruïda i l’almirall su-pervivent Nebogatoff es va rendir ambcinc vaixells encara no enfonsats que jano podien combatre. La rendició foumolt protocol·lària. Nebogatoff va mos-trar el senyal internacional de rendició iva voler lliurar el seu sable a l’almirallTogo a bord del vaixell nipó Mikasa,com si estigués en ple segle XVII oXVIII en els combats navals del Carib.Durant la guerra naval contra els russos,els japonesos solament van perdre 500homes i tres torpediners; els russos vantenir 6.000 morts, 22 vaixells enfonsats,sis capturats pels japonesos i només sisdels seus vaixells van ser conduïts a portsneutrals i tres van arribar a Vladivostok.

La victòria japonesa sobre l’exèrcit i laflota russes va frenar l’expansió de l’im-perialisme rus i el tsar es va veure obligata cedir als japonesos Port Arthur i el sudde l’illa de Sakhalin i a reconèixer l’esta-bliment d’un protectorat japonès a Coreai a Manxúria meridional, però no hi vahaver compensacions econòmiques comvolien els japonesos, gràcies a la media-ció a favor dels russos del president delsEstats Units, Theodore Roosevelt, rece-lós de l’expansió nipona, la qual cosa vadisgustar els japonesos.

L’imperi japonès. La principal lliçó dela guerra és que els japonesos s’havienconvertit en una potència imperial joveque va derrotar dos imperis vells i caducsen la lluita per Corea i el control de lesrutes de les mars Groga i de Japó: l’im-peri xinès el 1895 i el rus el 1905. Els vadesfer les antiquades flotes de guerraigual que ho van fer els Estats Units ambl’antiquada flota espanyola el 1898 a Cu-ba i a Filipines. De forma paral·lela alsEstats Units, Japó va derrotar dos impe-ris vells perquè es va modernitzar durantla segona meitat del segle XIX i va acon-seguir el seu lloc en els afers interna-cionals.

La modernització del Japó no va ser so-lament militar, amb la construcció d’unaflota de guerra moderna durant l’ultimadècada del segle XIX capacitada per aguerrejar, sinó també política, econòmicai social. La reorganització política es va

desenvolupar a partir del 1868 sota la di-nastia Meiji i es va regularitzar amb lapromulgació el 1889 d’una constitucióescrita que va saber combinar les tècni-ques polítiques occidentals i les idees po-lítiques tradicionals nipones.

L’establiment d’un estat de dret va per-metre al Govern japonès desenvoluparuna diplomàcia internacional capacitadaper a negociar amb les potències impe-rialistes europees de tu a tu, sobretot ambGran Bretanya, i eliminar a la llarga elstractats injustos imposats anteriormentpels europeus i nord-americans als paï-sos ancestrals de l’Extrem Orient. De fet,el principal objectiu dels diplomàtics ja-ponesos a partir del 1868 fou definir laposició internacional del Japó i revisarels tractats injustos. La frontera del sudva començar a definir-la el 1872, quan esva assegurar el control administratiu deles illes Ryükyü (Amami, Okinawa...) i,el 1873, quan van controlar militarmentles illes Bonin. La frontera del nord foudefinida amb el tractat amb Rússia del1875, que els va donar les illes Kurils iva situar la frontera amb els russos a Sak-halin. La frontera occidental fou la mésproblemàtica, perquè els japonesos vannecessitar utilitzar la tècnica de la cano-nera a Corea el 1876 per penetrar comer-cialment en l’imperi de Xina igual quel’havien patida ells mateixos el 1853 demà dels nord-americans. Corea, que esta-va sota la sobirania xinesa, fou el primerpunt de rivalitat seriosa entre xinesos, ja-ponesos i russos i l’objecte de les guerresdel 1894-1895 i 1904-1905.

La revisió dels tractats injustos no vatenir tant d’èxit com la definició de la po-sició internacional de Japó i solament vaquallar després de l’establiment de l’es-tat de dret del 1889. El primer avenç foula signatura d’un acord amb els britànicsl’any 1894 per eliminar l’extraterritoria-litat, que entraria en vigor l’any 1899.Aquell mateix any 1894, els japonesosvan decidir la guerra contra Xina. Lla-vors, Japó ja havia realitzat reformes so-cials i econòmiques molt favorables peral desenvolupament intern. Es van abolirles restriccions de classe i professió, esvan establir normes comercials i jurídi-ques liberals als gust dels britànics inord-americans, es va ordenar el sistemamonetari i bancari, es revisaren els im-

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 25

La derrota del russosfou total i absolutaL’almirall supervivent Nebogatoff es rendí amb cinc vaixells encara noenfonsats que ja nopodien combatre. La rendició va sermolt protocol·lària. Nebogatoff va mostrarel senyal internacional derendició i va volerlliurar el seu sabre al’almirall Togo a borddel vaixell nipó Mikasa com si estiguésen ple segle XVII oXVIII…

postos sobre la terra, etc... i el capitalagrari va finançar una industrialitzacióplenament desenvolupada ja el 1905 grà-cies també a la mà d’obra alliberada delcamp i per l’abolició de les restriccionsde classe i professió. A Kobe, Osaka,Tòquio i Yokohama hi havia consorciscomercials i financers i indústries pe-sants. Japó exportava fils i teixits de cotói seda treballats majoritàriament ambmàquines.

Decadència dels derrotats. Percontra, els vells imperis vençuts per Ja-pó, que encara conservava la figura del’emperador, com Xina i Rússia, peròamb un govern modernitzat per la Cons-titució japonesa del 1889 i victoriós enles guerres imperials del 1894-1895 i1904-1905, tenien unes estructures pro-vadament incapacitades per a les dispu-tes imperialismes de principi de segleXX. Les úniques vies de sortida d’a-quests imperis vells i caducs eren, o béacceptar la situació i limitar-se a defensarles fronteres nacionals i deixar de ser im-peris, o bé reformar o revisar les estruc-tures internes de tota mena per adaptar-seals nous temps, o la revolució. No és ca-sual que les revolucions russa i xinesa

s’emmarquen en la derrota contra l’im-perialisme japonès en la ruta de Corea.El diumenge sagnant de Sant Petersburg,el motí a Odessa dels mariners del Po-temkin i el Manifest d’Octubre van tenirlloc a la Rússia del 1905. La fundació delKuomintang de Sun Iat-Sen basat en elsprincipis de democràcia, nacionalisme ireforma econòmica es va produir en laXina del 1905. Recordem que el Kuo-mintang va protagonitzar la revolució xi-nesa del 1911 que va eliminar els empe-radors i va establir la República de la Xi-na el 12 de febrer del 1912. Poc abans,els japonesos s’havien annexionat Corea(1910) i començaven una nova fase delsseu imperialisme, que acabaria enfron-tant-los amb els Estats Units durant laSegona Guerra Mundial pel control deles illes del Pacífic. Després d’aquestaguerra, Corea va ser novament el lloc deconflicte entre els imperialismes de lanova Xina i la nova Rússia, regeneradesper les revolucions respectives comunis-ta i soviètica, contra l’imperialisme delsEstats Units que va recobrir l’imperialis-me nipó, en la que va ser la ja molt mésrecent Guerra de Corea del 1950-1953.

J. M. Santacreu Soler

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 26 DOSSIER

Batalla naval a l’estret de Tsushima, entre les armades russa i japonesa,el 27 de maig de 1905. La victòria nipona fou tancontundent que al tsar no liquedà altre remei que demanar la pau a l’imperi japonès, que, així,començava una llarga fasede domini a l’Extrem Orient.

EL T

EMPS

Els esdeveniments que van tenir lloca Rússia durant tot l’any 1905, desde la jornada sagnant del 9 de generfins a la vaga general de Moscou

del mes de desembre, van ser seguitsamb molt interès a tot Europa i natural-ment també des de Catalunya.

‘La Vanguardia’. La premsa barcelo-nina va seguir fil per randa cada episodide la revolució i va fer un esforç per talde tenir informada al dia, i a vegades al’hora, l’opinió pública catalana. LaVanguardia, sense anar més lluny, du-rant tot l’any va publicar cròniques que,sobretot, enviava des de París el seu cor-responsal Blasco.

Ja el dilluns 23 de gener (el dia 10 degener en el calendari ortodox rus), l’en-demà mateix del diumenge sagnant,Blasco iniciava la seva crònica, datada ales 21.31 h del diumenge, assenyalant:“les notícies que arriben de Sant Peters-burg són gravíssimes; jo les aniré trans-metent a mesura que arribin al meu co-neixement”, i a continuació narrava elsprimers enfrontaments que s’havienproduït entre manifestants i soldats. Encròniques successives, a les 21.53,22.11, 20.19 h, fins a la 1.37 h de la ma-tinada –la darrera que escrivia– entravaen detalls sobre la situació en què es tro-baven els diversos barris de la ciutat: “Al’avinguda Newski, a la plaça de l’Al-mirallat i a la rodalia del palau imperialva augmentant extraordinàriament la

multitud, si bé la cavalleria no para defer repetides càrregues i nombrosos pre-soners. Uns deu mil obrers, en veuretancat el camí del palau, es reuneixen ala Unió Obrera i llancen per les finestresproclames i fan discursos violents recri-minant que s’utilitzi la tropa contra elpoble i de l’actitud adoptada per l’em-perador. El poble aclama els oradors icrida ‘A baix la monarquia!’ A les tresde la tarda la situació va fent-se tràgica.”I a la darrera crònica que envia a la 1.37de la matinada del dia 23 deixa clara latranscendència de la jornada: “Ensdiuen a darrera hora des de Sant Peters-burg que és impossible avaluar exacta-ment el nombre de morts i ferits en lajornada d’ahir, però es parla de moltsmilers. La ciutat presenta l’aspecte d’unbastíssim camp atrinxerat. En l’avingu-da Newski la multitud està aixecant unaformidable barricada.”

Uns dies després, el dijous 26 de gener,un llarg article signat per “Juan Buscón”sobre els esdeveniments russos recolliaepisodis d’aquella jornada descrits perun anònim testimoni presencial delsfets: “A les cinc la multitud és atacada,copada, ganivetada per tots els costats.El poble, atacat per l’horror, fuig per onpot. Homes, dones i nens corren atemo-rits, rellisquen ací i allà, cauen, s’aixe-quen per caure una altra vegada méslluny. En aquest moment, una veu asprade comandament es deixa sentir, escla-ten noves descàrregues i les víctimescauen en massa. La repressió és terri-ble… Si he de dir la veritat fins ara la re-volta no ha esclatat encara. Els manifes-tants no tenen armes i no han proferituna sola amenaça.” En tot allò que po-dien llegir els barcelonins sobre els fetsde Sant Petersburg abunden passatgessimilars.

A final del mes de juny i començamentdel mes de juliol l’interès del correspon-sal de La Vanguardiase centrava en elsesdeveniments que se succeïen a la ciu-tat d’Odessa i a l’entorn de la flota delmar Negre. En aquest cas, les primeresnotícies arribaven via Londres, firmadesper “Ricky”. El diari del dia 29 de junyes limitava a assenyalar la notícia se-gons la qual els vaguistes d’Odessa ha-vien obligat a tancar moltes tendes is’havien produït importants enfronta-

La revolució vista des de BarcelonaTot el que s’esdevingué a Rússia el 1905 va ser

seguit amb molt interès arreu d’Europa, i també

naturalment a Catalunya, on la premsa

barcelonina, sobretot ‘La Vanguardia’, narrà

els episodis revolucionaris

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 27

ments amb la policia. Però l’endemà, lanotícia portava com a titular “Larebel·lió a Odessa” i en la crònica redac-tada des de Londres es feia referència al’arribada a la ciutat del cuirassat Po-temkim, que confonia amb el Kniazamb aquests termes: “El Kniaz enviavaal port una xalupa armada, que va dipo-sitar en els molls un fèretre obert quecontenia el cadàver d’un mariner que aldamunt portava un paper escrit on esdeia: ‘Aquest home ha estat mort d’untret per un oficial perquè es queixava dela mala qualitat del ranxo, i com que haestat assassinat per haver dit la veritat,els seus camarades l’han venjat matanttots els oficials.’ La multitud que va en-vair els molls es descobria respectuosa-ment davant el cadàver i llençava critssediciosos.” Les successives notíciesque el mateix dia arribaven des de Parísparlaven d’enfrontaments entre vaguis-tes i policia que havien provocat cente-nars de morts i que el que havia passat aOdessa “és, en efecte, una cosa terrible”.

El diumenge 2 de juliol es parlava jadel Potemkim i en la crònica des deLondres, que recollia la versió del DailyTelegraph, es donava la següent versiódels fets, procedent d’un oficial: “Al-guns mariners es queixaven de la quali-tat del ranxo i el tinent de servei va or-denar que els contents formessin en uncantó i els descontents en un altre. Elsprimers eren la immensa majoria. Peròels més revoltosos es van apoderar ales-hores de les seves armes i va començarla matança d’oficials. Alguns d’aquestses van tirar al mar, però amb les metra-lladores els insurrectes els van matar atots.” El mateix dia, tant la crònica en-viada des de Londres com la que arriba-va de París parlava de la rendició delcuirassat. Però l’endemà aquesta darrerainformació era rectificada i ja es feia re-ferència de la seva fugida cap a Roma-nia: “Comuniquen directament des deConstanza que el Potemkin, acompa-nyat d’un torpediner, procedent d’Odes-sa, es va presentar davant d’aquell port ales sis de la tarda d’ahir diumenge salu-dant la ciutat amb les canonades regla-mentàries. Obtingut el corresponent per-mís, alguns dels seus tripulants van bai-xar a la ciutat en busca de provisions. Latripulació del Potemkin es compon de

840 homes, amb dos maquinistes i unaspirant.”

A partir del mes d’octubre i fins a fi-nal d’any, les notícies feien referènciasobretot a la vaga general, a la situacióen què es trobaven diferents ciutats rus-ses i territoris de l’imperi i a la insurrec-ció de Moscou. El dia 18 d’octubre unabreu nota, datada a París, a la 1.15 de lamatinada del mateix dia i transmesa percable, afirmava el següent: “Diuen desde la capital de l’imperi moscovita quela situació s’agreuja a cada punt i ques’ha fet ja general la vaga dels obrerstramviaires, i se succeeixen freqüentsxocs entre els vaguistes i les tropes.” A partir de l’edició del dia 25 d’octubreles notícies sobre la vaga general i elsenfrontaments entre vaguistes i exèrcittornen a ser freqüents: “La ciutat deSant Petersburg –es diu el mateix dia25– es troba en plena rebel·lió, comple-tament interrompuda la seva vida nor-mal. A conseqüència de les vagues quehan esclatat en tots els ferrocarrils.” I elmateix dia hom publicava que “la situa-ció és molt crítica a Moscou; els vaguis-tes han tallat els conductes d’aigua i handecidit impedir el funcionament delscorreus i telègrafs”. També apareixennotícies d’altres indrets, no sempre con-cretes, com quan es parla –el dia 31d’octubre– que “al Caucas els desordressón molt greus, i són insuficients les for-ces dels cosacs per evitar-los” i més en-davant, el mateix dia, s’afirma que “aKíev el municipi està reunit en sessiópermanent, i a tot arreu de Rússia, tantal Caucas com a les províncies del nord,es repeteixen incessantment els desor-dres més greus. Són nombroses les víc-times a què aquests donen origen”.

La fi revolucionària. La detenció delsoviet de Sant Petersburg, a comença-ment de desembre, l’explica La Van-guardiaamb els següents termes, a l’e-dició del dia 19 de desembre: “Hanestat detinguts tots els membres delConsell Obrer. Les tropes van rodejarl’edifici on es trobaven reunits, i els co-sacs van envair la sala de sessions. Hanestat suspesos els periòdics que van pu-blicar el manifest del Consell Obrer iara la Unió per a la Defensa de la Lli-bertat ha ordenat a la resta de periòdics

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 28 DOSSIER

“Ens diuen a darrera

hora des de Sant

Petersburg que és

impossible avaluar

exactament el nombre

de morts i ferits en la

jornada d’ahir, però

es parla de molts

milers. La ciutat

presenta l’aspecte

d’un bastíssim camp

atrinxerat.

En l’avinguda Newski

la multitud està

aixecant una

formidable

barricada”, publicava

‘La Vanguardia’

l’endemà de la

matança

de Sant Petersburg

que ho publiquin també, encara que si-gui a costa que siguin igualment suspe-sos per l’autoritat imperial.” I l’endemàLa Vanguardiaanava plena de notíciesreferides a la situació al Bàltic, a Riga ia tot Lituània.

Quan, empès per les circumstàncies, eltsar va haver de plegar-se a les exigèn-cies de la situació, va nomenar el liberalWitte primer ministre i va concedir unaConstitució liberal. La Vanguardiahoexplicava el dia 31 d’octubre, des de Pa-rís, assenyalant que “aquesta tarda –peldia anterior– s’ha publicat el manifestde l’emperador en què nomena Witteprimer ministre de l’imperi amb el man-dat d’unificar les funcions governamen-tals, concedir llibertats cíviques, donar ala Duma poders legislatius i fer més ex-tensius els drets electorals dels ciuta-dans” i l’endemà, des de Londres, s’o-feria la versió publicada pel Daily Tele-graph: “Anit l’emperador va aprovarverbalment el programa liberal de Witte,de manera que avui Rússia és ja un estatconstitucional, segons el programa ac-ceptat ahir al matí, i falta només decidiruna simple qüestió de redacció, encaraque aquesta dilació pot estar plena degrans perills. Malgrat tot, la reforma po-lítica serà al cap i a la fi íntegra i real, iacceptarà els principis de la inviolabili-tat de la persona i del domicili, la lliber-tat de premsa, de consciència i d’asso-

ciació, quedaran abolides totes les me-sures de coerció, i es crearà una vertade-ra assemblea legislativa sobre la base dela llibertat de sufragi.”

Però a final de desembre encara escontinuaven publicant notícies de la re-volta de Moscou, on “la formació debarricades va originar molts combatsamb les tropes a la plaça del Triomf. Elsvaguistes van obstruir també els carrersimmediats per evitar una sorpresa. Elsdragons van carregar contra els revolu-cionaris, fet que va causar gran nombrede baixes entre morts i ferits” (24 de-sembre). Era clar, a final d’any, que aMoscou “és terrible la lluita, ja que a larepressió implacable de les autoritatsoposen els revolucionaris una resistèn-cia acarnissada” (25 desembre).

Tots aquests testimonis que hem selec-cionat i traduït convenientment al catalàposen en relleu la qualitat i la puntuali-tat de la informació que rebien els lec-tors barcelonins dels esdeveniments queanaven succeint a Rússia. I, al mateixtemps, indiquen l’interès que despertavauna revolució que, aparentment, sem-blava llunyana, però que, com es vaacabar evidenciant al cap de poc mésd’una dècada, va arribar a ser un esde-veniment central en la història universaldel segle XX.

Pelai Pagès

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 29

Detall de l’escena de la matança de l’escala d’Odessaen El cuïrassat Potemkin,d’Eisenstein.

EL T

EMPS

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 30 HISTÒRIA EN LLIBRES

Cavalcant l’idealArticles de batalla

Aquest nou volum de la col·lecció “Memòria del segle XX” de Cos-setània Edicions recull tot un seguit d’articles periodístics on l’escrip-tor Josep M. Folch i Torres confessa obertament les seves preferèn-cies polítiques i ideològiques durant els anys que van des de la criside final de segle del 1898 fins a la Setmana Tràgica del 1909. Situaten l’òrbita de la Unió Catalanista del doctor Martí i Julià, Folch i Torresdefineix un catalanisme progressista i d’esquerra amb voluntat d’inter-venir políticament durant una dècada cabdal pel catalanisme, quan es-devingué una opció política i ideològica amb una intervenció real a lavida del país. A partir dels articles que publica, bàsicament, però noexclusivament, a La Tralla i a El Poble Català, Folch participa en totsels debats que tenen lloc durant aquests anys, especialment arran dela constitució de Solidaritat Catalana el 1906. El llibre, que conté unainteressant introducció d’Eulàlia Pérez, que serveix per a contextualit-zar històricament els articles, ens presenta un vessant inèdit i moltdesconegut sobre la producció literària de qui fou l’autor d’aquellesPàgines viscudes publicades per l’inoblidable Patufet. P. P.

A cura d’Eulàlia Pérez VallverdúCol. “Memòria del segle XX”, Cossetània Edicions, Valls, 2004, 142 pàgines.

Els ibers del Puig Castellar

Sinopsi i presentació de l’editorial, signada per Ramon Jordan Gimé-nez, president del Centre Excursionista Puigscastellar: “El llibre que es presenta és la recopilació dels treballs al llarg de mésde quaranta anys dels seus autors, Àngel Martínez Hualde i Joan Vicen-te Castells, amb el suport i entusiasme de molts altres amants de l’ar-queologia que formaven la Secció d’Estudis del Centre ExcursionistaPuigcastellar.

”Amb la publicació d’aquest llibre finalitza una època caracteritzadaper una generació de romàntics, que amb el seu esforç i dedicació total-ment altruistes han fet possible que les restes del poble iber del PuigCastellar hagin arribat als nostres dies.”

Àngel Martínez i Hualde, Joan Vicente i CastellsEditorial Centre Excursionista Puigcastellar, Santa Coloma de Gramenet, 128 pàgines.

ELTEMPSDEL 18 AL 24

DE GENER

DE 2005 31

Franquisme i repressióLa repressió franquista als Països Catalans

Sinopsi de l’editorial:

“El règim totalitari i feixista que va imposar Franco desprésde la Guerra Civil va suposar la negació de les llibertats iels drets fonamentals de la població civil i la repressió con-tra els vençuts. L’empresonament, l’exili, la censura i lesexecucions són algunes de les formes més conegudes dedepuració que va imposar el Generalísimo arreu de l’estat.La dictura franquista va marcar el destí de tots els poblesd’Espanya. Les particularitats de la repressió, però, deriva-des de la capacitat omnímoda d’adaptació del règim a lescircumstàncies i a les regions de l’estat, foren tan extraor-dinàries com perverses. Aquest llibre parteix de l’anàlisid’algunes de les claus generals de la repressió franquista icentra l’estudi historiogràfic en les especificitats que aques-ta repressió va prendre als Països Catalans.

”Franquisme i repressió aplega, de manera ordenada i sis-temàtica, la majoria de les ponències i intervencions delsimposi sobre la repressió franquista que van tenir lloc aValència en el marc de la XXXII edició dels Premis Octubre.”

Del pròleg, signat pel director:“Del 23 al 26 d’octubre de l’any 2003, en el marc dels

Premis Octubre que cada any atorga la fundació Ausiàs March i l’editorial Tres i Quatre, va tenir lloca la capella de la Universitat de València un simposi internacional que portava com a títol genèric‘Franquisme i repressió’, que pretenia fer una anàlisi de la repressió com a element consubstancialper entendre el franquisme i per entendre, també, la llarga durada del règim polític que es va esten-dre durant gairebé quatre dècades, entre 1939 i 1975, en el conjunt de l’estat espanyol […]”Semblava oportú dedicar el simposi (...) al tema de la repressió durant el franquisme en clau de

Països Catalans. L’objectiu era apropar-nos a un estat de la qüestió sobre una repressió que sabí-em multiforme, que abraçava moltes dimensions polítiques, judicials, econòmiques, socials i cultu-rals i que havia estat llarga i profunda en el temps i sistemàtica en els procediments […]”El règim (franquista) fou contundent, en tot el territori de l’estat, en l’aplicació d’una repressió

que fou sempre radical i sistemàtica. Les peculiaritats territorials més significatives les trobem enel punt de partida: la insularitat de Mallorca i el fet que hi triomfés l’aixecament militar el juliol de1936 van marcar les característiques del fet repressiu a la majoria de les illes; la proximitat de lafrontera francesa, en el cas del Principat, fou fonamental perquè molts […] poguessin fugir a l’exili;tot el contrari del que s’esdevingué al País Valencià, on el mar es convertí, en el moment de la der-rota, en una barrera infranquejable.”

Extracte a cura de M. P.

Direcció de Pelai Pagès i BlancAutors dels textos: Pelai Pagès, Conxita Mir Curcó, Josep Miquel Santacreu, Marc Carrillo, Ricard Camil Torres

Fabra, Jordi Ibarz Gelabert, Enric Galén, Antoni I. Alomar i Canyelles, Francesc Vallverdú, Genís Samper i Triedu, Emili

Ferrando Puig, Josep Dalmau, Pere Fullana Puigserver, Rafael Maestre, Javier Tébar Hurtado, David Ginard i Feron,

Alberto Gómez Roda, Enric Pubill i Arnó, Joana Garcà Tristany, Antonio Montalbán Gámez.

Editorial: Publicacions de la Universitat de València, 2004, 366 pàgines.

ELTEMPSD’HISTÒRIA

és possiblegràcies a

EL T

EMPS