La representació de Montserrat (segles XV-XIX). De la meravella a la muntanya en tant que paisatge

Francesc Roma i Casanovas

L’any 1988 Philippe Joutard va donar una de les últimes formulacions sobre la relació entre la descoberta de la muntanya i l’esperit protestant i va concloure que «Avant d’être une invention protestante, la montagne est une invention humaniste»1. Aquesta comunicació pretén avançar en aquesta línia i demostrar que, a Catalunya, l’estima per una certa muntanya ha començat dins d’un context religiós i catòlic i com alguns religiosos han trobat una forma de parlar del medi ambient en un sentit positiu i estètic fins i tot abans que es produís de manera complerta la descoberta del paisatge a casa nostra.

De fet, coneixem molt bé el final de tota aquesta història, perquè a Catalunya l’excursionisme hi és present des de 1876 i la consecució de la descoberta de la muntanya ha degut molt a aquests excursionistes una bona part dels quals eren religiosos2. Podem pensar en els clergues que han practicat l’escalada (Jaume Oliveres), la espeleologia (Norbert Font i Sagué ; Marià Faura i Sans) o en d’altres que han tingut actituds menys muntanyenques (Joan Segura o Jacint Verdaguer, per exemple), fins i tot quan les estadístiques no ho demostren a les clares3. Amb tot, la relació amb l’Església va ser necessària als inicis de l’excursionisme i aquesta relació continuarà essent-nos desconeguda si no tenim en compte la història ecosimbòlica de la muntanya catalana durant l’edat moderna.

Considerada una muntanya santa o un massís de cent cims, Montserrat és la seu d’una comunitat benedictina des de l’edat mitjana. En els escrits d’alguns dels seus monjos i en els d’altres religiosos catalans assistim al naixement d’una mediança (una relació amb el medi ambient) basada en una relació immanent i estètica amb la muntanya. La muntanya de Montserrat ha estat el primer paisatge català a desencantar-se i les veus que clamaven un menyspreu del món (el contemptus mundi defensat pels les grans pensadors cristians de l’edat mitjana) hi han estat matisades en un moment molt primerenc. Aquest procés ha permès el naixement d’aquesta nova forma de trajecció (relació amb el alhora objectiva i subjectiva amb el medi ambient).

1 Joutard, Ph.: “La haute montagne, une invention protestante?” in La haute montagne. Vision et représentations. Grenoble, Centre Alpin et Rhodanien d’Ethnologie, 1988. (Le Monde Alpin et Rhodanien, 1-2/1988). P. 132.2 Enciclopèdia de l'excursionisme. Barcelona, R. Dalmau editor, 1964. Vol. 1. Roma i Casanovas, F.: Història social de l'excursionisme català. Vilassar de Mar, Oikos-Tau, 1996. Bases socials de l'excursionisme català. Granollers, Agrupació Excursionista de Granollers, 1997.3 Vegeu Bases socials de l'excursionisme català. Op. cit. P. 22-24.

1

El monestir de Montserrat ha estat bastit a l’orient del massís, en una vall estreta i fresca, sota d’una gran massa de pudingues amb forma de grans agulles i on la vegetació hi és més rara. Aquesta posició ofereix certes perspectives ecosimbòliques i en fa impossibles d’altres. Per exemple, podríem trobar en ella una possible via d’explicació al desconeixement de la part occidental del massís, part que resta amagada pels cims de les principals muntanyes, o bé el simple allunyament físic podria ser utilitzat com explicació d’aquest desconeixement.

Com parlar-ne?

Per començar, hauríem de fer algunes precisions lèxiques sobre les paraules històricament emprades per parlar del paisatge. A Catalunya hem important del francès el mot paisatge aproximadament l’any 16961, però la seva utilització fora del món de la pintura és molt estranya fins al segle XIX. Això planteja un problema essencial: si seguim els quatre criteris per parlar del paisatge que ens proposa Augustin Berque2, la mediança paisatgística seria una relació del segle XIX. Ara bé, en aquest punt hem decidit de parlar del protopaisatge en el sentit proposat per Alain Roger per referir-nos “(...) aux cultures qui remplissent au moins l'une des quatre conditions posées par Berque”3. Des d’aquest punt de vista, la utilització d’una sèrie de metàfores per parlar d’un medi ambient percebut i representat com una cosa agradable i amena en un moment en que no existeix un mot específic per parlar-ne seria la màxima expressió d’aquesta relació protopaisatgística.

Durant l’edat moderna, el sentiment protopaisatgístic s’ha vinculat al món agrícola o rural i la muntanya no en formava part4. Aquest fet va comportar que alguns autors que varen voler fer una descripció de la muntanya de Montserrat haguessin de recórrer a altres conceptes. En aquest sentit, el mot més utilitzat va ser el de pintura i aquest fet és molt significatiu.

La primera vegada que l’hem trobat ha estat dins de la Perla de Cataluña de Gregorio Argaiz (1677). Aquest autor dona al primer capítol del seu llibre el títol de

1 Coromines, Joan: Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana. Barcelona, Curial edicions catalanes, 1980. Veu “Paisatge”.2 Sobre els quatre criteris proposats per Berque: « Cosmophanie » in Mouvance. Cinquante mots pour le paysage. París, Edt. de la Villette, 1999. P. 53-54. Cal remarcar que per a Berque el protopaisatge seria “(...) le rapport visuel qui existe nécessairement entre les êtres humains et leur environnement”. Berque, Augustin: Les raisons du paysage. París, Editions Hazan, 1995. P. 39.3 Roger, Alain: “Les proto-paysages” in Siebert, G. (édt): Natura et paysage dans la pensée et l'environnement des civilisations antiques. Actes du Colloque de Strasbourg 11-12 juin 1992. Paris, De Boccard, 1996. P. 199.4 Bernardo Espinalt y Garcia en l'Atlante español, deia que Caldes de Montbui es trobava "(...) situada en el territorio del Vallés (...) en una hermosa vega, aunque rodeada de montañas". (Espinalt y Garcia, Bernardo: Atlante español, ó descripcion general geográfica, cronológica, é histórica de España, por Reynos y Provincias. Madrid, Imp. de Hilario Santos Alonso, 1783. P. 108.). A la fi del segle XVIII, el baró Maldà escrivia: "Y no obstant de ser desert aquell terreno, és alegre per las moltas hortas y aigua corrent, no obstant la proximitat de las montanyas" (Amat, R. d', Baró de Maldà: Viatge a Maldà i anada a Montserrat. Barcelona, P. A. Montserrat, 1986. P. 144.). El diccionari Madoz (1845) parla d'Igualada i diu: "Es generalmente quebrado y montuoso, con poca parte de llano, pero fértil: el esmerado cultivo que recibe, ha convertido en campos productivos los que hace poco eran malos y estériles, de modo que es agradable la campiña, á pesar de las escarpadas montañas que cruzan el país" (Articles sobre el Principat de Catalunya, Andorra i zona de parla catalana del regne d'Aragó al "Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar" de Pascual Madoz. Barcelona, Curial, 1985. Vol. 2, P. 17.)

2

“Sitio, pintura, y altura de la montaña de Monserrate”. Serra i Postius5 també parla de la “Pintura de la Montaña” i una mica més endavant diu que Jeroni Pujades la “pinta” d'una forma concreta. L’obra de Serra seria de la fi del segle XVIII, moment en què trobem dues noves aparicions d’aquest concepte. D’una banda, Hilario Santos, que en el sumari de la seva obra parla de la “Pintura de la Montaña” i que més endavant escriu “Baste ya de la Aparicion de Maria de Monserrate, de la pintura de su Sagrada Imagen, y de su Santa Montaña (...)”2. D’altra banda, la segona aparició del mot és una mica enganyosa, perquè es tracta de la mateixa obra, però ara publicada a Córdoba i atribuïda a un altre autor. Amb tot, però, en aquest cas el sumari ens parla de la “Descripcion de la Santa Imagen, y su hijo. Pintura de la Montaña”3.

La utilització del mot pintura per referir-se al que per a nosaltres, avui dia, és un paisatge és molt significativa i ens permet parlar d’una representació estètica de Montserrat que estava latent però que, precisament a causa de la manca del mot, no s’acaba de mostrar plenament. De fet, hem de convenir que parlar de la muntanya com una cosa estètica i agradable sense recórrer al mot paisatge resulta si més no difícil, però el cas de Montserrat demostra que es podia parlar d’un protopaisatge muntanyenc a l’interior del món catòlic des del Renaixement. Però, abans que això fos possible, la muntanya havia estat percebuda en tant que meravella.

Muntanyes i meravelles

Durant l’edat moderna, la muntanya de Montserrat va ser un dels massissos més presents en les cartografies fetes per representar Catalunya. A diferència de Sant Llorenç del Munt, que només apareix en 4 mapes, Montserrat ho fa en 114 cas4. El Canigó i el Montseny arriben únicament a 33 i 31 cas. Aquesta diferent presència relativa ens mostra que la representació de la muntanya durant l’edat moderna no té res a veure ni amb la altura del massís ni amb la seva extensió. En un altre lloc5 hem demostrat que aquestes diferències deriven d’una única concepció: la muntanya en tant que meravella. En aquest sentit, tot i que no estiguem plenament d’acord amb les idees de Sylvain Jouty, acceptem de la seva exposició l’afirmació que les muntanyes durant l’edat moderna s’inscrivien en el gènere dels mirabilia6.

Podrem entendre una mica millor la preeminència de Montserrat si sabem que les élites culturals catalanes es miraven les muntanyes com a objectes geogràfics vistos en tant que meravella, coses extraordinàries que donaven a veure el poder diví. Una meravella, en el sentit geogràfic que aquí defensem, era una mostra d’un espai sagrat que, com explica Mircea Eliade7, era un espai discontinu, amb centres d’alta significació i altres llocs que eren com inexistents. L'espai sagrat és l’espai eficaç, rellevant, fecund, potent, important i

1 Serra y Postius, Pedro: Epitome histórico, del portentoso Santuario, y Real Monasterio de Nuestra Señora de Monserrate. Barcelona, Josep Giralt impressor i llebreter, 1742. 2 Santos Alonso, Hilario: Historia verdadera de la aparicion de nuestra Señora de Monserrate (...). València, Emp. de Agustin Laborda, 1772. Sumari i P. 9.3 Martin, Manuel Josef: Historia verdadera de la aparicion de nuestra Señora de Monserrate (...). Córdoba, Imp. Rafael Garcia Rodriguez, S. D. P. 3.4 Roma i Casanovas, Francesc: El paradís indicible. Ecosimbologia del protopaisatge montserratí modern. Memòria de doctorat. UAB, 1999. Annex 1.5 Roma i Casanovas, Francesc: El paradís indicible. Ecosimbologia del protopaisatge montserratí modern. P. 102 i seg.6 Jouty, S.: “Connaissance et symbolique de la montagne chez les érudits médievaux”. Revue de Géographie Alpine, 4. Grenoble, 1991. P. 25.7 Eliade, Mircea: Lo sagrado y lo profano. Colòmbia, Labor, 1994. P. 25-62.

3

significatiu, mentre que l’espai profà es correspon amb l’habitud, l’obvietat i la manca de càrrega emotiva significativa1. Aquesta és la imatge que els gravats i els mapes que hem estudiat ens mostra: Montserrat es reduïa a un cercle que tenia el seu centre al monestir i que arribava fins al cim de Sant Jeroni: la resta, el que quedava més a ponent, “no hi era” i la cartografia especialitzada en va donar bona prova, fins i tot al segle XIX. Ara bé, aquesta prova també la podem trobar en la literatura de l’edat moderna.

Més enrere ja hem dit que la part occidental del massís resta més allunyada del centre que seria el monestir, però amb això no en tenim prou per explicar-nos el seu desconeixement, perquè aquest no és gens present en les classes populars, les quals treballen aquesta part de la muntanya, li donen topònims i n’expliquen llegendes.

L’estudi de les representacions gràfiques de les muntanyes catalanes en la cartografia moderna ens mostra que la majoria d’elles eren ignorades. En tot cas, quan se’n parlava, no era per ser muntanyes, sinó per ser lloc meravellosos i extraordinaris on alguns fets que tinguessin aquestes mateixes característiques havien tingut lloc. Aquesta tendència no és gens estranya, perquè ens movem en una societat que tenia un gran desig de consumir aquest tipus de materials extraordinaris2. I aquesta concepció ha tingut unes conseqüències molt important sobre la imatge de la muntanya de Montserrat.

La muntanya, com la mar o els boscos, eren “(...) le théâtre de manifestations extraordinaires ; ils sont le domaine du merveilleux” ; “(...) la montagne est un domaine où tout est possible”3. Muntanyes, mars i deserts, “(...) semblaient réservés à l'exceptionnel, à la fois lieux du merveilleux et du maléfique. On retrouve jusque chez les cartographes du XVI et XVII siècles la même croyance naïve (...)”, per exemple en Nicolas de Fer4. Aquest en tant que ha permès que Montserrat sortís de l’indicible5 i fos conegut abans que les altres muntanyes, però alhora això va fer que se n’hagués de parlar en tant que meravella.

Diversos autors qualifiquen Montserrat com una de les grans meravelles del món: al segle XVII, Antonio Yepes creia que Montserrat era coneguda per les seves meravelles6. El cosmògraf valencià Josep Vicente del Olmo també pensava que Montserrat podria tenir un lloc entre les meravelles i els prodigis més grans del món7, opinió comparable a la de Roig i Jalpí8. D’altres autors també mostren que durant el segle XVII el santuari o la muntanya de Montserrat eren considerats com la “Primera de los 1 Cantoni, Remo: El pensamiento de los primitivos. Buenos Aires, Amorrortu Edt., 1977. P. 70.2 Sobre la importància de la visió del món en tant que meravella: Roma i Casanovas, Francesc: El paradís indicible. Op cit. 3 Lecouteux, Claude: “Aspects mythiques de la montagne au Moyen Age”. Le Monde Alpin et Rhodanien, 1-4. Grenoble, 1982. P. 43 et 53.4 Meiffret, Laurence: “L'ermite et la montagne dans l'art médiéval XIII-XVI siècles” in La montagne et ses images. Du peintre d'Akrésilas à Thomas Cole. París, Editions du CTHS, 1991. P. 107-151. P. 110.5 Prenem el mot de a Francau, Bernard: Hautes montagnes. Passion d'explorations. París-Milà-Barcelona-Bonn, Masson, 1993. P. 10.6 “(...) es conocida la imagen de Nuestra Señora que está en la montaña de Montserrat, por la cual ha obrado Nuestro Señor muchas maravillas, y el mismo sagrado monte en sí parece milagroso (...)”. (Yepes, Antonio: Crónica general de la orden de San Benito. Madrid, Ediciones Atlas, 1959. 3 vol. Edició original de 1609. P. 172.)7 “No solo merece gran lugar entre los Montes mas celebres del Orbe Monserrate, pero le pudiera tener entre sus mayores maravillas, y prodigios (...)”. (Olmo, Joseph Vicente del: Nueva descripcion del Orbe de la tierra. València, 1681. P. 459.)8 “Una de las mayores maravillas que se hallan en el Principado de Cataluña, es la Montaña serrada (...)”. (Roig y Jalpí, Juan Gaspar: Epitome historico de la muy ilustre ciudad de Manresa. Barcelona, Jaume Suriá, 1692. P. 77.)

4

orbos marabilla”9 o bé “(...) la octava marivilla (sic) del Mundo (...)”2. El mateix trobem al segle XVIII, com ho demostren els treballs de Josep Aparici3 o d’Enrique Flórez4.

Aquesta visió en tant que meravella, que correspon a una concepció de l’espai que encara no s’ha convertit en una cosa extensa i homogènia, ha fet que una gran part del massís fos ignorada. Aquesta part amagada (per a les élites, siguem clars) s’estenia cap a ponent de la muntanya, un lloc considerat perillós i desert per a la major part dels autors estudiats.

Així, el Libro de la historia y milagros de Pere de Burgos (1514) explica aquesta part occidental del massís com un lloc inaccessible, perillós i deshabitat5. Aquest límit ecosimbòlic serà reprès per Antoni Brenach en el seu poema Saxia (vers 1543)6. A inicis del segle XVII, Antonio Yepes cita un altre text de les mateixes característiques7 i el mateix repeteix Juan de Campos a mitjan segle8. Al XVIII, Lluís Montegut dirà més o menys el mateix9. Aquesta tendència continua fins al XX, segons les indicacions del botànic Joan Cadevall10 i ha estat represa per Francisco de Zamora11.

1 Ortega, Francisco de: Poema heroico[.] Historia del origen, antiguedad, e invencion de nuestra senora (sic) de Monserrate, y descripcion de su sagrada montana (sic), y heremitorio. Sense dades. Biblioteca Nacional (Madrid), signatura R 5380. [Amberes (?), 1690 (?)]. P. 6.2 Tristany, Buenaventura: Corna benedictina, adornada de lo mas precioso de sus singulares prerrogativas (...). Barcelona, Raphael Figuerò, 1677. P. 313.3 Per a ell, les muntanyes de Montserrat són “(...) las más notables de Catalunya por enserrar en ellas el Santuario de la Virgen de Monserrate, y por su figura tan singular (...)”. (Aparici, José: Descripción geográfica de Cataluña. Madrid, CSIC, 1946. P. 15-16. La citació correspon al manuscrit de 1708.)4 “El cielo parece tuvo aqui una particularisima providencia con fin de hacer una obra maravillosa, y sin igual, pues no conocemos semejante”. (Florez, Henrique: España sagrada. Tomo XXVIII. Contiene el es-tado antiguo de la Iglesia Ausonense, hoy Vique. Madrid, imp. Antonio de Sancha, 1774. P. 36.)5 “Desde alli a la parte de poniente es todo barrancos, peñascos y riscos tan fragosos, que no se puede andar por alli sino con gran dififultad”. ([Pere de Burgos]: Libro de la historia y milagros hechos a invocacion de nuestra señora de Montserrat. Barcelona, 1556. P. 15.)6 “No ha triat per sojorn cap eremita/ aquests penyals difícils i roquissos/ espadats, ni hi fa vida en ses valls fondes./ Per molts la solitud d'aquest paratge/ devé tan espalmant, que els qui s'agosen/ d'atansar-s'hi, ben tost portats es creguin/ al país dels Etíops o dels Indis”. (Brenach, A.: Saxia poema heroic-descriptiu de la muntanya de Montserrat. Monestir de Montserrat, 1927.)7 Es tracta de Las relaciones de los Milagros de N. Señora: ”Desde esta ermita a la parte de poniente es toda la montaña inhabitable, por ser sus peñascos y riscos tan fragosos y ásperos que si se camina por ellos es con mucho peligro y dificultad grande”. (Yepes, Antonio: Crónica general de la orden de San Benito. Op. cit. P. 189.)8 “(...) es toda la montaña inabitable, por ser peñascos, y riscos tan fragosos, y asperos, que si se camina por ellos es con mucho peligro, y dificultad grande”. (Campos, Juan de: Descripcion general de la montaña de Montserrate, y descubrimiento de la Imagen de Nuestra Señora. Mallorca, Imp. Vidua Piza, 1657. P. 48.)9 “Au couchant de cet Hermitage, tout le Mont-Serrat est inhabité, parce que ce côté est trop éloigné du Monastere ; on y voit de fort grands rochers & de petits vallons fort agréables”. (Montegut, Loüis: Histoire de Notre-Dame du Mont-Serrat, avec la description de l'Abbaye, & des Hermitages. Tolosa, Imp. de N. Caravone fils, 1739. P. 6.)10 “(...) la mayor parte de los visitantes limitáronse á recorrer el trayecto comprendido entre Monistrol y el Monasterio, siguiendo la carretera ó el atajo, para emprender desde allí pequeñas y cómodas excursiones (...) Pero ni han sido cuidadosamente recorridos los innumerables pliegues de la montaña, ni las estribaciones septentrionales, ni apenas visitados los accidentes orogràficos de la región occidental (...)”. (Cadevall y Diars, Juan: Plantas citadas en Montserrat de existencia dudosa. Saragossa, Mariano Escar, Tipógrafo, 1904.)11 “(...) se ven, a la parte de poniente, unos barrancos tan profundos y obscuros que horroriza su vista”.

5

Això pel que fa a la literatura de l’edat moderna. Però aquest manera de mirar la muntanya ha tingut una clara repercussió en la cartografia i d’aquesta manera trobem mapes que obliden la part occidental del massís. L’exemple més clar és el de Gaietà Cornet i Mas en un mapa que es va publicar l’any 1858 dins del seu llibre Tres días en Montserrat, mapa que s’inspira clarament en un gravat d’Alexandre Laborde. En aquest cas, la part occidental de la muntanya és menyspreada i ignorada i queda resumida en sis cims.

D’altra banda, aquesta tendència s’acompanya d’un desconeixement d’algunes parts que es troben en la zona coneguda, especialment els cims1. La història dels cims de la part occidental ens mostra que aquests varen ser recuperats per l’élite cultural des del segle XVIII i que després varen esdevenir cada cop més populars entre els habitants de les poblacions allunyades de Montserrat. És el cas de la Roca Foradada, dels Flautats, de l'Albarda Castellana, del Montgròs, del Gegant Encantat, del Cap de Mort, etc., agulles de la zona oriental de la muntanya o del seu vessant nord.

La descoberta del Montserrat modern

L’edat mitjana ens ha deixat algunes mostres de textos en què la relació amb Montserrat és molt negativa. La Crònica de Bernat Desclot (finals del segle XIII - principis del XIV) parla de Montserrat com d’un lloc molt salvatge i agrest, rodejat de muntanyes i de feres2. No és aquest l’únic cas, com Artur Farinelli3 ho ha mostrat. Ara bé, amb el món modern, la qüestió canviarà un mica i es podran sentir algunes veus que parlaran de la diferència de la muntanya de Montserrat respecte a les altres. En aquest sentit, podem detectar clarament dos pols ecosimbòlics: d’un costat, els Pirineus; de l’altre, el massís de Montserrat.

Un text d’Esteban de Corbera (1678) mostra a les clares que els llocs muntanyencs, i especialment pirinencs, són lloc desagradables i que fan Catalunya «(...) estéril o desierta (...)»4. Al mateix moment, Cristóbal Virués parlava dels Pirineus com d’un lloc glaçat i perillós i alhora deia que els cims de Montserrat servien per donar bons sentiments a les ànimes5. Sobre això, un text publicat pel monestir vers 1758 afirmava que mentre les altres muntanyes produïen horror, Montserrat era diferent6. Malgrat que un (De Zamora, F.: Diario de los viajes hechos en Cataluña. Barcelona, Curial, 1973. P. 284.)1 Sobre això, Joutard, Ph.: L’invention du Mont Blanc. París, Gallimard, 1996.2 “loch fort salvatge e agrest e entra grans muntanyes e feres assetiat”. (Desclot, B.: Crònica. Barcelona, Editorial Barcino, 1949. Vol. 5, P. 73.)3 Un predicador del segle XIV parlava de les “(...) entradas muy ásperas y peligrosas de esta montaña [Montserrat], que preparan a los pelegrinos que aquí acuden, tantos afanes, peligros y trabajos y grandes aflicciones, particularmente a muchos y muchos que aquí vienen descalzos y algunos de rodillas (...)”. Méndez Silva, al segle XVI parla de Montserrat com d'un lloc “(...) enriscado, fragoso y aspérrimo (...)”. (Testimonis citats per Farinelli, A.: “Poesía del Montserrat” in Poesía del Montserrat y otros ensayos. Barcelona, Bosch, Casa editorial, 1940. P. 107-166.)4 Corbera, Estevan de: Cataluña illustrada. Nàpols, Antonino Gramiñani, 1678. P. 41.

“(...) y con ser los ramos, y puntas del Pirineo que los rodean muy asperos, y pelascosos parecen alegres, y deliciosos”. (Corbera, Estevan de: Cataluña illustrada. Op. cit. P. 43.)5 “helados y altos Pirineos fragosos (...) con mil peligros rigurosos”. Per contra, els pics de Montserrat, en forma de piràmides, “Bastan a divertir y dar consuelo/ a las más tristes almas y afligidas”. (Virués, C.: El Monserrate del capitán Cristóbal Virués. Barcelona, Imp. de la V. é H. de J. Subirana, 1884.)6 “(...) quando los demàs montes causan horror, y espanto a quien los mira, èste infunde un particular consuelo, y una especial alegria a quien llega, aunque de muy lexos, a descubrirle con la vista; llamando con suavidad y ternura a la contemplacion, y amor de lo Celestial, y Divino a los corazones de los hombres, que tan descuydados, y olvidados viven en la misera lastimosa habitacion del polvo”. (Compendio historial,

6

estudi detallat no permet de trobar en aquesta expressió una mirada paisatgística, aquests mateixos mots varen servir més endavant per explicar la diferència (des del punt de vista de l’estima estètica de la natura) entre Montserrat i les altres muntanyes. Serà el cas, per exemple, de l’abat del monestir, l’any 18711.

El procés de desencantament de l’espai de Montserrat, que comença al segle XV i acaba al XIX, ens mostra el naixement d’una nova mediança. Al principi, hauríem de parlar dels escriptors i religiosos Jeroni Pau, Pere de Burgos, Cristóbal de Virués i Antoni Brenach com els institutors d’una sèrie de tòpics que més tard seran represos per altres escriptors.

Jeroni Pau ha escrit, vers 1475, De fluminibus et montibus hispaniarum libellus i amb ell la prosa descriptiva i quasi geogràfica, inspirada en Boccacio2, permet a les muntanyes l’entrada en el món de la pertinença. Des del punt de vista paisatgístic que ens interessa, Pau parla d’una muntanya que mostra un esperit sagrat3. Per a ell, la muntanya de Montserrat encara no és percebuda explícitament com a cosa agradable -fet que no tindrà lloc fins al principi del segle XVI4-, però nogensmenys Pau ha establert alguns dels tòpics més repetits des d’aquell moment.

En el mateix univers ecosimbòlic, hauríem de parlar del Libro de la historia y milagros hechos a invocacion de Nuestra Señora de Montserrat, publicat l’any en 1514 i atribuït a l’abat del monestir, Pere de Burgos. Les diferents reedicions de l’obra indiquen l’interès per la seva lectura en aquell moment5. Des del punt de vista que ens interessa, cal remarcar que, per a Pere de Burgos, més enllà de l’aspresa del massís hi ha una gran bellesa que fa oblidar les fatigues dels caminants que s’hi presenten:

“La aspereza desta montaña es grande, y a los que la miran de lexos, parece cosa muy fatigosa, y espantable, y que parece impossible poder andar por ella: empero con todo esto es tanta la hermosura en la orden, y compostura della, que el deleyte que tienen en la mirar, y contemplar

o relacion breve del portentoso santuario y camara angelical de Nuestra Señora de Monserrate. Dirigido a los piadosos devotos afectos de aquellas Personas, que desean verle, y no se les proporciona la fortuna de conseguirlo. Barcelona, Juan Jolis, impressor [1758]. P. 2.)1 “Generalmente hablando todas las montañas causan cierto horror al hombre, no solo por lo áspero, que-brado, fragoso del terreno y sombrío de su arbolado, sino tambien, y esta es la razon principal, por la idea que inspiran de ser la nativa morada de fieras y animales ponzoñosos, cuya sola vista espanta, y hallarse el hombre fuera de todo ausilio humano”. “Y este horror que experimenta el que se interna en ellas, lo siente ya el que de lejos las contempla”. (Muntadas, Miguel: Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir. Manresa, Imp. de Roca, 1871. P. 34.)2 Vilallonga, Mariàngela: “La tradició dels tractats geogràfics humanístics a Catalunya”. Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, vol. XXXI. Girona, 1991. P. 99-109.3 “La seva alçària és escarpada i la fan més abrupta els pronunciats pendents i les roques. Més endins es caracteritza pels oms frondosos i freixes i arbres d'aquesta espècie i és regada per salts d'aigua. També és molt abundant d'herbes medicinals. La seva vista és amplíssima, com en els Pirineus, i s'acabarà a les Balears en pondre's el sol, i malgrat que es mostra inaccessible per als qui la contemplen de lluny, el seu perímetre proporciona un accés favorable. De l'exterior, però, és composta de roques abruptes i foradades pertot arreu a tall de graons i de serra i en un ordre tal que fa pensar que la mateixa naturalesa, amb una obra hàbil, o el creador del món, va aixecar la mateixa muntanya que mostra no sé quina mena d'esperit sagrat, pel seu molt cèlebre culte”. (Pau, Jeroni: Obres. Barcelona, Curial, 1986.)4 Olivar, A.: “Jeroni Münzer a Montserrat”. Montserrat. Butlletí del Santuari, 12. Maig-agost 1985. P. 29-32.5 Segons Antoni Bulbena l’obra es va reeditar en 1574, 1587, 1592, 1594, 1605 i 1627 (Bulbena Tusell, Antoni: Primer assaig de bibliografia mont-serratina. Barcelona, La Creu del Montseny, 1900). A més a més, va ser traduïda a l’alemany, l’italià i el francès (Albareda: Història de Montserrat. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1997. P. 76.)

7

andando por ella, les quita otro qual quier trabajo, y fatiga que les da su aspereza, y trabajosas subidas”1.

De fet, Pere de Burgos fixa la major part dels tòpics compartits per tots els autors fins a la Il·lustració2. Però hi ha un fet que ens sembla remarcable: per a ell, fins i tot les roques i penyals que formen la muntanya són agradables: «(...) mas aun las mesmas peñas en su assiento y compostura tienen tanta hermosura, que deleytan los ojos de los que las contemplan (...)»3.

Més tard, vers 1543, el monjo Antoni Brenach escriu el seu poema Saxia4. Cal remarcar que en ell hi ha un sentiment protopaisatgístic molt interessant5, tot i que això no hauria d’haver permès que en cap cas se’n fes una traducció utilitzant el mot paisatge, com es va fer a principi de segle6. Saxia influirà molt clarament en un altre poema escrit per Cristóbal de Virués, un altre escriptor que també va ser monjo del monestir de Montserrat durant més de vint anys. El poema Monserrate (editat per primer cop l’any 1588) va ser lloat per Cervantes en un passatge del Quijote7. Ja hem parlat de la

1 Libro de la historia y milagros... Op. cit. P. 1. 2 “Y por ser toda de peñas, y riscos muy altos, es cosa de gran admiracion ver la fertilidad della, ca todos aquellos asperos peñascos estan fornidos de frescos, y deleytables arboles, y de muy hermosas y olorosas yervas, y flores de diversos colores y maneras, que a la vista de todos no parecen sino unos muy compuestos y adornados jardines, y muy deleytables florestas. Y no solo se hazen estas arboledas en los lugares a donde hay un poco de tierra, mas hallaran en muchas partes en las peñas, y riscos puros, y sin tierra muy viciosos arboles, y yervas: y mas es esto de maravillar por no haver fuentes en esta montaña, sino es algunas de muy poca agua: y que quasi vienen a faltar en tiempo de secada. Bien es verdad que se engendran aguas en ella tambien como en otras montañas: mas como sea compuesta de peñas divisas unas de otras, las aguas se vienen a sumir, y caer a lo baxo: como se vee por la experiencia en una fuente, que esta bien alta a la parte de sancta Cecilia, que es un monasterio muy antiguo en la mesma montaña a la parte de levante, y tramontana. El agua de aquella fuente, se siente caer entre dos peñas, y no viene a salir a fuera, ni se vee, mas hunde se a lo baxo. Y assi es de creeer las otras aguas, las quales vienen a salir al pie de la montaña a la parte de levante, muchas, de muy buena agua, y muy grandes, y que muelen molinos dellas: y en algunas partes se hallan de baxo desta montaña concavidades muy grandes, y muy espantosas, donde algunos han probado de entrar, y bien a dentro sentirian ruydos de aguas que corrian. Y no solamente las arboledas y verduras hazen hermosa, y deleytable esta montaña, mas aun las mesmas peñas en su assiento y compostura tienen tanta hermosura, que deleytan los ojos de los que las contemplan. Porque por muchas partes se levantan unas rocas tan altas, que no parecen sino torres de alguna ciudad puesta en alto, y a la parte de la tramontana estan de tal manera tajadas las peñas que parecen ser una muy fuerte cerca de alguna grande ciudad. Las peñas por la mayor parte son tan duras y fuertes, que no se pueden labrar sino con gran dificultad, y tiran algo a naturaleza de jaspe, y se cree que en algunas partes si se pusiesse trabajo, se hallaria de bueno”. (Libro de la historia y milagros ... Barcelona, 1556. P. 1.)3 Libro de la historia y milagros ... Barcelona, 1556. P. 1.4 Avui dia existeix una versió llatina i catalana en Medina, Jaume: La poesia llatina de Montserrat en els segles XVI i XVII. Barcelona, Curial Edicions Catalanes i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998. 5 “Hom conta que cap altre Mont no es troba / semblant en tot el món, que pel paisatge / així formós els cors mortals enjoï./ Com més un hom se'l mira, més desitja / amb desig vehement tornar-lo a veure”. (Brenach, A.: Saxia. Op. cit. P. 124.)“Mirant sovint els cims del Mont santíssim / les punyents amargors són bandejades;/ i així mateix el tedi foragita / la visió freqüent de la Muntanya. / Si mai, alguns la prometença feien / de visitar ben tost l'Estage cèlic,/ cap mena de descans tenir podrien / sinó en havent vingut, ni lleure poden / fins que els cimals de la celest Muntanya / han atès: fins aquest punt llur afecte / a la Muntanya senten que s'adreça! Però tantost les dolçfluents collades / se'ls dóna d'ascendir, tant se n'emplenen / de celestial repòs i de dolcesa / que, dexeixint-se de la terra, els sembla / d'ésser arravatats als regnes summes / i d'asseure's als divinals cenacles, creient copsar a dolls el cèlic nèctar”. (Brenach, A.: Saxia. Op. cit. P. 124.)6 L’original està escrit en llatí, llengua que no coneix aquest mot. 7 Diccionari biogràfic. Barcelona, Albertí, Editor, 1970. El Montserrate de Virués és un dels tres llibres

8

comparació que Virués feia entre els Pirineus i Montserrat, però ens sembla interessant afegir-hi que per a ell, aquest darrer massís era una “dulcísima montaña” o un “hermoso monte” sens rival quant a “belleza admirable y en regalo”1. Aquests autors representen la introducció de la muntanya en els temes pertinents per a l’élite cultural catalana; des del punt de vista paisatgístic, són ells els qui han tret la muntanya de l’indicible. Com és sabut, aquesta nova mediança va entrar en crisi al segle XVII. En el cas que estudiem, el segon moment en el desenvolupament d’una mendiança protopaisatgística ha d’esperar un fet molt important en el món de les representacions: l’arribada de la filosofia de la Il·lustració i el naixement de la ciència moderna. Des d’aquell moment, una altra sèrie de tòpics es varen posar en marxa en la trajecció amb el massís català.

L’any 1758 el Compendio Historial -una història del monestir publicada de forma anònima per aquesta institució- parlava d’una esquerda a la muntanya de Montserrat que faria parlar molt als naturalistes2. Aquesta expressió ens indica que ja en aquell moment hi havia gent preocupada pels problemes científics, però, a més, avui dia sabem que es tractava d’un conflicte que duraria fins al segle XX. Es tracta d’una oposició entre ciència i religió que durà aquestes dues pràctiques a oposar-se de forma violenta però que, al mateix temps, va permetre unes certes relacions entre ambdues. En aquest punt hi ha un fet molt interessant: en comptes d’oposar-se a la ciència moderna, alguns monjos del monestir es dedicaran a dur a terme recerques en el camp científic3. Aquest fet va ajudar sens dubte a apropar les posicions i a evitar que la geologia, i amb ella la muntanya, esdevingués el terreny de la lluita entre la ciència i la religió.

En aquest context, hi ha exemples que mostren que la ciència serveix a la religió de base per tal de mantenir la seva capacitat heurística. Però, des del nostre punt de vista, l’important és el fet que tot això no es va limitar al món de la recerca científica, sinó que va abastar fins i tot el domini de la representació estètica del massís. Per comprendre aquest procés cal que parlem abans dels models que han permès la presentació de la muntanya en tant que una cosa agradable durant l’edat moderna catalana.

Els tòpics del Montserrat modern

En aquest sentit, hi ha tòpics molt interessants, com per exemple la posició central de Montserrat en relació a la geografia catalana o el fet que aquesta muntanya que són salvats de les flames: “Todos estos tres libros son los mejores que, en verso heroico, en lengua castellana están escritos, y pueden competir con los más famosos de Italia: guárdense como las más ricas prendas de poesía que tiene España”. (Cervantes, Miguel de : Don Quijote de la Mancha. Madrid, Cupsa editorial, 1977. P. 80.)1 “La belleza, la gala y compostura / De toda la montaña es admirable. / La varia y hermosísima espesura / No puede ser más linda y agradable: / La eterna y fertilísima verdura / Es en extremo dulce y deleitable; / Hasta los riscos ásperos y yertos / Estan de flores y árboles cubiertos. / Los riscos cuyas cimas hasta el cielo / En forma de pirámides subidas, / Bastan á divertir y dar consuelo / A las más tristes almas y afligidas; / Que, ora cubiertos de importuno hielo, / Ora se muestran verdes y floridos, / Sólo el orden y traza de su asiento / Cuando es de admiración es de contento”. (Citat per Farinelli, A.: “Poesía del Montserrat”. Op. cit.) 2 Compendio historial, o relacion breve... Op. cit. SP.3 “Yo admiré las colecciones botánicas de yervas de su montaña (que pueden dar materia para un volumen no despreciable de la Flora monserratica (sic)) que tiene muy bien conservadas el P. Dn. Fr. Ametllet con otras curiosidades de su reyno animal: si fuesen clasificados segun algunos de los sistemas botánicos, seria de lo más precioso de nuestra provincia. También pude observar el gabinete de piedras y monetario copioso de su Rdo. P. Prior”. (Bosch y Cardellach, Antoni: “Idea del partido del Vallés donde está situada la villa de Sabadell que es la patria del Dr. Antonio Bosch”. Quaderns d'arxiu de la Fundació Bosch i Cardellach, 15, segona sèrie. Volum V. Sabadell, 1967-1974. P. 8.)

9

s’aixequés solitària al centre del país. Però, amb tot, no volem aprofundir aquests punts perquè ens sembla que hi ha altres tòpics més interessants des del punt de vista que ens interessa.

Un d’aquests tòpics és la representació de Montserrat en tant que jardí. Diego Cuelvis, a la fi del segle XVI, deia que els boscos de la muntanya eren uns jardins molt ben compostos1. Avui dia sabem que el jardí era un dels models per estimar les muntanyes i, des d’aquest punt de partida, es comprèn que altres autors com Gregorio de Argaiz2, Juan de Campos3, Pere Serra i Postius4, Grau i Solà5, Francesc de P. Crusellas6, el Diccionario geográfico universal de 1832 i altres insisteixin sobre el mateix tema. Com va dir el pare Figueroa: “Que aquí, como es María la hortelana, medran las plantas sin la industria humana”7.

En relació a això, cal dir que, en general, els autors estudiats parlen, gairebé sempre, de les plantes de Montserrat. Lluís Montegut (un altre monjo lligat al monestir) deia que formaven un parterre molt ben entretenu:

“Ces rochers sont couverts d'une infinité de fleurs, qui peuvent disputer pour la beauté avec celles des parterres les mieux cultivez ; &, ce qu'on aura de la peine a se persuader, c'est que malgré la dureté du rocher, & l'injure des saisons, elles se conservent toûjours dans leur éclat & ne se flétrisent point de toute l'année. Celles que l'on y remarcque le plus communément sont l'oeillet simple, l'aiglantine & la violette”.

“Une infinité d'arbres d'une frosseur surprenante sortent des fentes de ces roches, quoiqu'il n'y paroisse point de terre ni d'humeur ; mais les plus gros chênes naissent dans ces lieux si secs, & l'on en voit une grande quantité, non-seulement au bas de la montagne, mais même sur les plus hautes pointes des rochers : ces arbres conservent leur verdure toute l'année, de sorte qu'il semble que le Maître de la nature ait répandu une benediction particuliere sur cette montagne en faveur de la Sainte Vierge qui y est honorée de tous les fidelles”8.

“Vue de loin la montagne parait très aride, cependant elle renferme plus de cinq cent espèces de plantes salutaires, dont plusieurs mèdicinales (...) Il

1 “Es cosa maravillosa ver entre estos riscos y piedras las frescuras y arboledas que hay, que no parecen sino unos jardines muy compuestos”. (Citat per Farinelli, A.: “Poesía del Montserrat”. Op. cit. P. 125.)2 “(...) mirado por una parte, es un pardo, y pelado risco; por otra parte parece un jardin, y bosque fron-doso, lleno de arboles, de yervas olorosas, y diversas flores, de que se forman sus eras, a cuyo riego acudio su Autor, y despues el arte, con diversidad de fuentes, y cisternas, que ayudan a lo vegetativo de las plantas”. (Argaiz. G. de: La perla de Cataluña. Op. cit. P. 1. Vegeu també P. 284.)3 Campos, J. de: Descripcion general... Op. cit. P. 2. 4 Serra y Postius, P.: Epitome histórico. Op. cit. P. 8.5 Grau; Solá: Sucinta reseña del antiguo templo de Monserrate tal como existia antes del horroroso incendio que sufrió en 1811 con algunos apuntes de su fundación. Barcelona, Imp. de F. Sanchez, 1853. P. 5.6 “Sin agua, sin semilla, y suelo poco,/ Arboles, plantas, hierbas, matas, flores,/ Las peñas visten de contento loco,/ Sin que el Agosto ofenda á sus verdores:/ Milagro es todo cuanto en ella toco,/ Obras son de los cielos sus primores;/ Que aquí, como es María la hortelana,/ Medran las plantas sin industria humana”. (Crusellas, F. de P.: Nueva historia del santuario y monasterio de nuestra Señora de Montserrat. Barcelona, Tipografía católica, 1896. P. 18.)7 Guia histórico-descriptiva del peregrino en Montserrat con dos planos en colores y gran número de grabados. Montserrat, [monestir] 1921. P. 3.8 Montegut, L.: Histoire de Notre-Dame du Mont-Serrat. Op. cit. P. 2-3.

10

n'y a ni trou ni ouverture où il ne pousse quelque arbuste ou quelque plainte, c'est que l'air dans cette montagne produit en abondance les germes de la vie et de la santé”1.

Per comprendre les raons de l’exuberància floral de Montserrat, (un tòpic repetit

per molts d’altres autors que no citem), cal que ens aturem un moment en Montegut2. Per a ell, Montserrat és una muntanya agradable, però també una muntanya santa feta a imatge de llocs profundament ancorats en la cultura religiosa occidental. Per això el seu nom li ve del fet que «(...) a perdu la forme, et l’intégrité que dieu lui avait donné quand il l’a crié sans cassement aucun, et depuis ce non imaginé accident, elle restât défigurée, et partagé en morceaux »3. L’incident no imaginat al qual es refereix Montegut és la mort de Jesús al Gólghota i els terratrèmols que es varen produir com a conseqüència, els quals varen ser la causa de les esquerdes que es veuen en la nostra muntanya.

Sobre això, segons Argaiz, cronista dels benedictins segons la seva definició, Montserrat havia estat creada lletja com totes les muntanyes, però a causa del sentiment que va mostrar en el moment de la mort de Jesús, Montserrat va canviar la seva fisonomia per adquirir un aspecte més agradable: Montserrat va morir lletja per ressuscitar bella. A més, com a premi, Déu li hauria donat pedres precioses i herbes que creixerien allà on d’entrada semblaria impossible4.

Si Argaiz i Montegut utilitzen una barreja de les explicacions bíblica i científica per explicar la morfologia de la muntanya, una cosa semblant han fet Enrique Flórez5 o Miquel Muntadas6. En general, els autors que parlaven de Montserrat acabaven fent lloances a Déu quan veien que aquesta muntanya, que d’entrada semblaria estèril, era en realitat plena d’arbres i plantes perquè allà hi havia alguna cosa més que natura. Montserrat com ecosímbol servia per recordar certs fets importants. Aquesta muntanya mostrava i recordava la mà divina perquè es creia que no reunia les condicions necessàries per ser plena d’herbes i de plantes. Però la vegetació hi era abundant i, per tant, les plantes 1 García del Real, L.: Montserrat. Guía Diamante. Metódica descripción de la montaña y del Monasterio; ilustrada con varias vistas en fotograbado. Barcelona, Lib. de F. Puig, 1898. P. 216.2 “(...) ordinairement Dieu a donné la préference aux lieux élevez, qu'il a voulu operer ses plus grands Mysteres, & les faire servir comme des degrez pour nous approcher de lui (...).”  (Montegut, L.: Histoire de Notre-Dame du Mont-Serrat. Op. cit. P- 16-17.)3 “Perdiò la forma, y entereza que Dios le avia dado quando le criò sin quebrantamiento alguno, y desde aquel no imaginado accidente, quedò desfigurado, y hecho trozos”. (Argaiz, G. de: La perla de Cataluña. Op. cit. P. 3.)4 “Quedò el cuerpo deste monte peregrino, y estraño por estremo, diferente del rostro que antes tenia; pero no deteriorado, sino mejorado mucho, y fue como morir feo, para resucitar hermoso; que parece quiso el Padre Eterno vestir sus desnudezes en premio al sentimiento que mostrò en la muerte de su Hijo (...)”. (Argaiz, G. de: La perla de Cataluña. Op. cit. P. 3.)5 “Para esto formó Dios la estrechura de esta maravillosa obra con tan raro artificio, tal orden y con-cierto, que unos riscos dejan lugar para subir a otros, interponiendose algunos para gozar de todos, y finalmente con auxilios del arte se llega hasta la cumbre, no sin fatiga, pero tambien con recreo: porque sobre la maravillosa vista de la tierra (donde las montañas parecen como valles) hallan en los mismos riscos otro primor del soberano Artifice, que sembró de multitud de bosques, la montaña, haciendo brotar arboles sobre las mismas peñas, y el suelo está bordado de flores, y variedad de hiervas siempre verdes. Aparecen los riscos, como divididos con sierra, y por eso le llaman Monteserrado, ò Monse-rrate”. (Florez, H.: España sagrada. Op. cit. P. 37.)6 “No contradiciendo por consiguiente estas teorías ni á la ciencia, ni á la historia, y enalteciendo por otra parte nuestras creencias religiosas, confesemos franca y aviertamente, dicen: Que la Montaña de Montserrat debe su forma actual al terremoto y demás fenómenos que contra ó sobre todas las leyes de la naturaleza sufrió el mundo al espirar Jesucristo en el Calvario”. “Confesémoslo franca y abiertamente: Montserrat ha llorado el deicidio, y su dolor ha partido sus rocas”. (Muntadas, M.: Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir. Op. cit. P. 17 i 18.)

11

aromàtiques hi havien de viure gràcies a Maria ; a més a més, aquests vegetals havien rebut els poders divins1. Aquesta mena d’idees va arribar fins al segle XIX.

Un altre dels elements que fan agradable la muntanya de Montserrat és la presència d’aigua, una aigua que dóna vida a les plantes, però que és agradable per se. Hi ha molts autors que parlen de l’aigua del massís i que diuen que hi és abundant, però quan hi arriba Henry Swinburne, a la fi del segle XVIII, amarat de llegir diversos clàssics, s’adona que l’aigua hi és escassa, fins al punt de generar problemes i aquest fet nega la veracitat de les descripcions que ell ha llegit2.

L’aigua va ser un dels elements paisatgístics més clars de l’edat moderna, especialment si es trobava en moviment. Així, Antonio Yepes deia que els rierols que queien de la muntanya donaven plaer a la vista3, sentiment compartit per Jeroni Pujades4, Serra i Postius5 o Víctor Balaguer6.

L’aigua és inseparable de la vegetació, però és també un dels elements paisatgístics per excel·lència de l’edat moderna. En concret, va ser un dels primers objectes protopaisatgístics de la història occidental. Ara bé, l’aigua i la vegetació formaven part d’un mite més ampli -el del paradís terrestre- que permetien veure la natura en tant que protopaisatge en el sentit d’Alain Roger.

Un altre dels tòpics paisatgístic del Montserrat modern -potser el més estrany per a nosaltres- és la representació d’aquesta muntanya en tant que ciutat. El primer pas era parlar de l’harmonia, l’ordre i la simetria del lloc. I el segon reportava una muntanya que era una ciutat rodejada de muralles: Brenach, Virués, Jeroni Jorba7, Pedro Medina8, Jeroni

1 “Exceden los favores que alli comunica al Cielo, a la muchedumbre de saludables plantas que adornan su distrito. Este es el sitio donde la fe alcança quanto conviene a quien pide, donde la Reyna de los Angeles a correspondencia de afectuosos cultos dispensa el consuelo para todos los trabajos (...)”. (Corbera, E. de: Cataluña illustrada. Op. cit. P. 436.)2 “(...) this [l'aigua] in summer is a terrible inconvenience, and gives the lye to the florid descriptions I have read of the purling streams and beautiful cascades tumbling down on every side from the broken rocks”. (Swinburne, Henry: Travels through Spain, in the year 1775 and 1776. Londres, P. Elmsly, 1779. P. 59.)3 Yepes, A.: Crónica general de la orden de San Benito. Op. cit. P. 172.4 “(...) despues de haber fertilizado y dado abundancia á lo bajo de la montaña, recreando la vista y el cuerpo de los cansados caminantes, acrecientan el caudal del rio Llobregat”. (Pujades, J.: Cronica universal del Principado de Cataluña. Barcelona, Imp. Jose Torner, 1829. Livre XII, cap. XIV. P. 367.)5 Serra y Postius, Pedro: Epitome histórico. Op. cit. P. 6.6 Balaguer, Víctor: Guia de Montserrat y de sus cuevas. Barcelona, Imp. Nueva, de Jaime Jepús y Ramon Villegas, 1857. P. 18.7 Iorba, Hieronymo de: Descripcion de las excellencias de la muy insigne ciudad de Barcelona. Barcelona, Apud Hubertum Gotardum, 1589.8 “Parecen sus riscos, y peñas tan hermosas, como si se mirasse una Ciudad edificada en una grande altura, y mui cercada de Torres, y Murallas”. (Citat per Serra y Postius, P.: Epitome histórico. Op. cit. El Compendio historial, del mateix autor, també en parla.)

12

Pujades, Argaiz1, Juan de Campos2, Josep Vicente del Olmo3, Manuel Marcillo4, Francisco de Ortega5, el Compendio historial6, la Historia verdadera d'Hilario Santos Alonso7, Enrique Flórez8, Víctor Balaguer9, Martí i Cantó10 i Fors de Casamayor11 fan servir aquest tòpic.

Tots aquests autors deien que aquesta bellesa havia estat el resultat de la mà divina, però a vegades, per expressar-la, havien de recórrer a un model arquitectònic. Aquest no és cap fet estrany ni excepcional: els monjos del segle XII, diuen MacDannell & Lang12, varen promoure un concepte urbà del cel en què la imatge de la ciutat de Jerusalem es va convertir en model paradigmàtic. També l’infern es va urbanitzar als dos-cents italià i va passar de ser una sèrie d’espais indefinits i sense límits a ser vist com una ciutat

1 “(...)a los que la miran desde lexos, parece una fortissima Ciudad rodeada de grandes torreones, y valuartes, formados de ducientas peñas, tan cortadas, y rompidas unas de otras, como si las huvieran abierto, y dividido con otros tantos militares petardos, en cuyas aberturas con poca tierra se crian flores diferentes, yervas medicinales, y muchos robustos robles, que buscando el alimento, de que necessitan para conservar la vida vegetativa, rompen las peñas, añadiendo a las cisuras milagrosas que he dicho, las que sabe hazer la naturaleza por si sola, con que queda dividido de los otros montes”. (Argaiz, G.: La perla de Cataluña. Op. cit. P. 3.)2 Campos, J. de: Descripcion general... Op. cit. P. 3. 3 “(...) parece a los que de lexos le miran un Regio Alcazar, y Fortaleza circuida de fuertes torreones, tiene de circunferencia quatro leguas, su cumbre tal vez se esconde entre las nuves, y mirados de ella los Montes circunvezinos parecen una muy espaciosa Campaña, y a sus peñascos, que de lexos se juzgan asperos, y inaccessibles el arte les ha hecho tan amenos, y agradables, que solo se comparan bien con el Tempe de Thessalia”. (Olmo, Joseph Vicente del: Nueva descripcion del Orbe de la tierra. Op. cit. P. 459.)4 “Es tan alta, y pedregosa,, que parecen sus riscos ser nubes puestas en el ayre, cerca del Cielo de la Luna. Y aunque dà grande trabajo subiendo a ella, quitase con el deleyte de mirar, y contemplar la orden, y compostura que ay. Es cosa maravillosa, ver entre los riscos, y piedras, las frescuras, y arboledas que ay, que no parecen sino unos compuestos jardines. Parecen los riscos, y peñas tan hermosos, como si se mirasse una Ciudad edificada en grande altura, y muy cercada de torres, y murallas”. (Marcillo, M.: Crisi de Cataluña hecha por las naciones estrangeras. Barcelona, Imp de Mathevat, 1685. P. 30.)5 “Es la Ciudad de Dios deste Hemisferio/ De Monserrate la encumbrada pira,/ Cuya grandeza en su mayor misterio,/ En un immenso Monte el alma mira”. (Ortega, Francisco de: Poema heroico. Op. cit. P. 98.)6 “Se descuella sobre todos los demàs montes en el Principado de Cataluña. Singularizase, no solo entre los del Principado, sino tambien entro todos los del Orbe, por su elevacion sobervia, por su admirable figura, que, mirada de lexos, parece una Ciudad inexpugnable, rodeada de grandes Torres; y por la amenidad frondosa de tanta variedad (passa de 500) de plantas medicinales, y de arboles muy robustos, que hermosa, y deliciosamente le visten”. (Compendio historial. Op. cit. P. 2.)7 “Deleita en extremo la vista de los que de lexos miran esta Santa Montaña, descubriendola tan rodeada, y coronada de altissimas, y empinadas rocas, que en forma pyramidal parece se suben, y elevan casi hasta las Estrellas, dividiendose como una vistosa Ciudad puesta en eminente lugar, y rodeada de Torres: principalmente si se mira por la parte de Tramontana, ó Norte, que sus cortadas peñas, y riscos parecen una cortina, ò lienzo de alguna bien fortalecida Ciudad rodeada, fita en aquella admirable altura”. (Santos Alonso, Hilario: Historia verdadera de la aparicion de nuestra Señora de Monserrate. València, Emp. de Agustin Laborda, 1772. P. 8.)8 “Toda la montaña es una roca, en forma como piramidal, pero laboreada por la mano omnipotente con tal variedad, y configuracion de las peñas, que no se sabe si es Alcazar de Torres, y Baluartes sobre un monte, si Ramillete compuesto de montañas, ò montañas en forma de Ramillete. La multitud de peñascos escabrosos promete que el Artifice tiró a formar un sitio inacceible a los hombres, espantoso a la vista, libre de que nadie le pise: pero el divino poder, y fin altisimo a que le ordenó su providencia, dispuso que el horror de las peñas ablande corazones facinerosos, y cada risco sirva como de Castillo inconquistable, donde los apartados de la tierra puedan batir las fuerzas del Infierno”. (Florez, Henrique: España sagrada. Op. cit. P. 36.)

13

subterrània13. Jean-Pierre Nardy explica que la cartografia moderna va seguir aquesta tendència no per una mancança, sinó per una «(...) perception originelle de la montagne (...) selon laquelle les volumes montagneux sont figurés en imitant des formes architecturales (tours, arcs, porches, etc.) et en intriquant étroitement reliefs naturels et constructions humaines”2. Ara bé, el cas de Montserrat mostra que aquesta representació formava part d’un model més complex.

Montserrat, un paradís

Ja hem parlat de la identificació entre jardí i paradís i és aquest el model general que les élites catalanes tenien a mà per parlar de Montserrat. Escriptors com Marès, Beuter, Virués o Ortega3 utilitzen la imatge bíblica del paradís per representar-se Montserrat o altres indrets muntanyencs. En aquest sentit, per a Virués era clar que a Montserrat calia donar-li el nom de “un paraíso”.

Fins i tot si el Gènesi no diu que el paradís sigui una muntanya o a sobre d’una muntanya, els quatre rius que en surten suggereixen aquesta imatge. Això ha permès que durant els primers segles del cristianisme i durant tota l’edat mitjana el paradís hagi estat concebut d’aquesta manera. El paradís seria una muntanya més alta que les altres4, però el paradís també seria un lloc no massa gran rodejat d’un mur o muralla, a voltes sòlid, a voltes de flames. Dins d’aquest espai limitat hi havia un jardí (l’Edèn) amb un gran nombre de plantes i d’arbres, jardí on regna una primavera perpètua que no és interrompuda ni pels vent ni per les tempestes. El cel hi és més clar, la nit no s’hi coneix i no hi fa ni fred ni calor. Les tempestes hi havien estat proscrites i una pau serena i sagrada es respirava pertot5.

A més a més, el paradís havia de ser ple de salut, ni les malalties ni la mort no hi podien penetrar. També és creia que les pedres precioses i els bàlsams venien del paradís o d’un lloc molt proper a ell, fet que els feia participar de la seva condició. En altres casos, l’Edèn conté també un riu de pedres precioses, or, argent i gemes6, elements que també són

9 Montserrat, “Si por su altura es soberbio, por su forma es maravilloso y admirable. Diríase, al mirarle de lejos, una ciudad inespugnable rodeada de un cinturon de fuertes torres por encima de las cuales descuellan las labradas agujas de sus templos y los airosos obeliscos de sus plazas”. (Balaguer, V.: Guia de Montserrat... Op. cit. P. 17.)10 Martí y Cantó, J.: Més lírico de Maria o los cancioneros de Montserrat. Barcelona, Imp. de José Gorgas, 1856. P. 24.11 “A partir del Monasterio, pelada del todo la montaña, forma en varios paisajes, picachos y peñoles á manera de las almenadas torrecillas de un edificio gótico, que algunos escritores han comparado á un juego de bolos. Desde luego se manifiesta como impenetrable é inaccesible por su estraordinaria figura, y aún parece de cerca que se aleja la esperanza de poderla reconocer cual se desea”. (Fors de Casamayor, Francisco de Paula: La estrella del Montserrat. Madrid, Librería de los sres. Viuda é hijos de D. J. Cuesta, 1867. P. 8.)12 McDannell, Colleen; Lang, Bernhard: Historia del cielo. Madrid, Taurus, 1990. P. 113.1 Camporesi, Piero: La casa dell'eternità. Milà, Garzanti Editori, 1987. P. 24.2 Nardy, J-P.: “Cartographies de la montagne, de l'edifice divin au bas-relief terrestre” in Images de la montagne. Op. cit. P. 77-79.3 “La aspereza del sitio en lo eminente/ Paraisos permite á sus solares,/ Que sibrotan (sic) las flores al contento,/ Con el azada rinden al sustento”. (Ortega, Francisco de: Poema heroico. Op. cit. P. 109.)4 Graf, Arturo: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Nova York, Burt Franklin, 1971 (Edició original de 1892-93). Vol. 1, p. 16. Sobre el paradís, també es pot consultar Gaster, Th. H.: Mito, leyenda y costumbre en el libro del Génesis. Barcelona, Barral, 1973.5 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit. Vol. 1, p. 22.6 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit. Vol. 1, p. 38.

14

presents en la Jerusalem celeste7. Les plantes del paradís no necessitaven cap mena de treball i fins i tot si la pluja hi mancava, es conservaven sempre verdes i fresques i donaven els seus fruits madurs2.

El conjunt de totes aquestes imatges ens permet parlar del paradís com del mite que permetia comprendre el Montserrat modern com una cosa agradable. Aquesta imatge també és la que Sergio Buarque va trobar en la ment dels conqueridors espanyols i portuguesos per a explicar-se el nou continent3. Però, al costat d’aquestes imatges, el paradís ha estat també imaginat com una ciutat rodejada de muralles o com un castell emmerletat. Aquesta imatge està molt directament relacionada amb la de la Jerusalem celeste4 que es descriu en l’Apocalipsi, 21-22. El cas és que Montserrat participa d’ambdós pols.

En vista de tot el que acabem de dir, ens podem demanar si parlem de Montserrat o si ho fem del paradís, i la nostra resposta és que els nostres autors parlen a escala global i representen localment. Perquè, com deia Artur Graf, aquestes descripcions són documents molt interessants sobre el caràcter que va prendre el sentiment de la natura durant els primers anys del cristianisme5. Aquesta analogia entre la representació del paradís i la imatge medieval de la natura també ha estat percebuda per Paul Morris, autor que ha dit que el text bíblic de l’Edèn i la seva interpretació han posat les bases de les imatges de la natura i de l’estat de la humanitat i la deïtat6.

D’altra banda, Jean Delumeau explica que fins a la fi dels segles XVI i XVII la societat europea no va abandonar la creença en l’existència d’un paradís terrestre. Després d’aquell moment, la literatura o l’art dels jardins l’han continuat representant amb una nova força, fins i tot si això és va produir en un context menys crèdul7. Va ser llavors que la cartografia es va començar a orientar cap al nord, fet que va fer més difícil la creença en l’existència del paradís8. No ens ha d’estranyar, doncs, que algunes muntanyes -com Núria o Montserrat- hagin pres com base de la seva representació aquest model bíblic i, des d’aquest punt de vista, el paradís ha estat el tòpic general que ha permès als autors de l’edat moderna de representar-se aquests llocs en termes protopaisatgístics. A més, la imatge de la Jerusalem bíblica, rodejada de muralles, era molt fàcilment aplicable a la morfologia abrupta de Montserrat; però Francesc Marès no va tenir cap problema a afirmar que la capella de Núria estava posada entre muntanyes i que semblava una representació de la ciutat de Jerusalem : “(...) apar, que sia una representació de la santa Ciutat de Hyerusalem, de la qual diu David, que estava circuída de Montanyas (...)”9. Per a Marès,

1 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit. Vol. 1, p. 39.2 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit. Vol. 1, p. 31.3 Buarque de Holanda, Sergio: Visión del paraíso. Motivos edénicos en el descubrimiento y colonización del Brasil. Caracas, Biblioteca Ayacucho, 1987. P. 227. 4 “Molto sovente il Paradiso fu immaginato, nel medio evo, non più come un giardino propriamente, ma come una città chiusa, o come un castello, cinto di buone mura, fornito di torri e provveduto di porte; e così si vede rappresentato in molti manoscritti e in parecchie carte. Tale fantasia si lega, senza dubbio, (...) alla descrizione che della Gerusalemme celeste si legge nell'Apocalissi”. (Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit. Vol. 1, p. 19.)5 Graf, A.: Miti, leggende e superstizioni del Medio Evo. Op. cit. Vol. 1, p. 41-42.6 Morris, Paul: “A walk in the Garden: Images of Eden” in Morris, Paul; Sawyer, Deborah (édt): A walk in the Garden. Biblical, iconographical and literary images of Eden. Sheffield, JOST Press, 1992.7 Delumeua, Jean: Une histoire du paradis. Mesnil-sur-l'Estrée, Edt. Fayard, 1992.. P. 153.8 Delumeua, Jean: Une histoire du paradis. Op. cit. P. 95.9 Marès, F.: Historia y miracles de la sagrada imatge de nostra Senyora de Núria. Barcelona, Estampa de Antoni Lacavalleria, 1700. P. 4.

15

l’amenitat, gentilesa i la bellesa de les muntanyes de Núria en feien una imatge (retrato) del paradís terrestre1.

La utilització d’aquest tipus de models va ser facilitada per la situació espanyola que coneixem com a Contrareforma. En aquest context, l’humanisme va tenir una força menor i va ser incapaç de separar-se totalment del món religiós. Per això la natura va esdevenir un vel que amagava o disfressava Déu2, com es veu molt bé en el cas del mateix Vives, per a qui la natura era la casa o el temple divins3.

Si la natura manifestava la voluntat de Déu, llavors era possible de comprendre els capricis naturals o les coses sense vida, és a dir, les meravelles. Aquestes meravelles no podien ser compreses com miracles sinó com l’efecte de la voluntat natural de guarnir el món per al gaudi (“recreo”) humà. Per això els clàssics espanyols invitaven constantment a posar-se en contacte amb la natura, una forma de pensament que vertebra una època que continua interessada a anular el paganisme i a retornar a Déu el rol de creador, diu el professor Garrote Pérez4. En aquest context, la meditació sobre la natura era necessària per a les persones, perquè a través de l’admiració de les meravelles naturals es podria arribar a conèixer una mica millor el seu autor -Déu- i així se l’estimaria més. Així que un món bell, ordenat i composat esdevenia una lloança vers Déu. En aquest context, la diferència entre miracle i meravella no és gens clara, però en qualsevol cas es conserva velat el fons de les coses naturals per al món dels sentits (percepció).

En aquest punt caldria tornar a parlar de la relació entre alpinisme i esperit protestant amb què començàvem aquesta comunicació. De fet, més que d’una invenció protestant, la muntanya ha estat una invenció humanista5. El cas de Montserrat ho mostra molt clarament: en un món contrareformat, es tenia a mà un conjunt de models o d’imatges que permetien convertir la muntanya en un protopaisatge en el sentit que Alain Roger utilitza aquest concepte. Inquisidors, teòlegs, doctors en filosofia, capellans i altres personatges poc suspectes utilitzen aquestes imatges paradisíaques per descodificar les muntanyes, sobretot Montserrat. Però el cas de Francesc Marès i Núria ens mostra que, un segle després de la fi del concili de Trento, era possible aplicar aquestes imatges a l’alta muntanya pirinenca.

D'altra banda, resulta clar que es podia parla de la muntanya en termes paisatgístics fins i tot si el seu relleu era turmentat, laberíntic o si els seus climes eren adversos. La paradoxa és que la muntanya que no produïa horror hagi estat Montserrat i no altres muntanyes amb formes més corbes o amb precipicis menys evidents. Davant de tot això, la qüestió que ens hem de plantejar és per què Montserrat no feia por a aquest escriptors?, perquè res de natural no hi ha en l’estima de la muntanya, i potser encara menys en la de Montserrat.

La resposta es troba al monestir. La seva anomenada, la vida cultural que hi feia estada i les constants visites dels pelegrins han ajudat a fer conèixer Montserrat. Amb 1 “La amenitat, gentilesa, y hermosura de aquellas Montañas de Nuria apenas pot declararse ab la ploma; perque no pot dirse ab ella lo que apenas podràn distinguir, ni especificar ab la vista los qui las veuhen; sols com ha admirats de las perfectas obras de naturalesa, dihuen, que se es esmerada ella per glorias de Maria Santissima en esmaltar la terra ab florestas de tan varios, y diferents colors, de tanta suavitat, y gentilesa, que forman un viu retrato del Paradís Terrenal”. (Marès, F.: Historia y miracles de la sagrada imatge de nostra Senyora de Núria. Op. cit. P. 12.)2 Garrote Pérez, F.: Naturaleza y pensamiento en España en los siglos XVI y XVII. Salamanca, Ediciones Universidad de Salamanca, 1981. P. 89-90. 3 “Este mundo es como una casa suya, o más bien como un templo. El lo creó de la nada, bello y adornado como está de donde los griegos les pusieron un nombre que significa: adorno”. (Citat per Garrote, F.: Naturaleza y pensamiento en España. Op. cit. P. 75.)4 Garrote Pérez, F.: Naturaleza y pensamiento en España. Op. cit. P. 87-88.5 Joutard, Philippe: “La haute montagne, une invention protestante?” Op. cit. P. 132.

16

l’humanisme del segle XVI català la comunitat benedictina va esdevenir capaç d’interpretar i de descodificar en altres termes la muntanya que abans havia estat horrible. No ens ha d’estranyar, doncs, que les imatges per parlar d’aquest indret enfonsin les seves arrels en el món bíblic.

En aquest sentit, no és gratuït recordar que a mitjan segle XVIII una acta de visita al monestir de Montserrat deia que els ermitans que pujaven “(...) a la Montaña a recrearse (...)” havien d’assistir als rituals del convent i que “(...) escusen el andar por la Montaña, y guarden el recogimiento tan propio de su estado”1. En quatre mots, el cronista ens informa que els monjos pujaven a les ermites per recrear-se i que això els duia problemes en enfrontar-se a la clausura que s’havien imposat. Sembla clar, doncs, que aquesta part de la muntanya era utilitzada com a lloc d’esbarjo i repòs pels monjos, perquè Swinburne va escriure : “At la Trinidad, the next cell, the monks by turns go up to pass a few days in summer by way of recreation”2. En aquest context, una dotzena d’anys més tard, el Compendio historial va ser publicat. Aquesta obra ens diu que -excepte Montserrat- les muntanyes causes horror (més enrere n’hem vist el text). La clau d’aquesta afirmació es troba en l’interès dels monjos per la muntanya com a lloc d’esbarjo i en la utilització efectiva que en feien. El Compendio obre una porta al paisatge, fins i tot si no és un text massa paisatgístic. Amb ell, Montserrat ha esdevingut la muntanya paisatge de l’excepció: un protopaisatge.

Resum

Hi ha un procés -que no hem volgut aprofundir en aquesta comunicació- que porta els tòpics del Compendio a ser redefinits en termes de paisatge i aquesta només seria una mostra d’un context més general dins del qual els llocs i els mots, tot conservant la seva forma, canvien de valor: sense perdre la forma irregular, abrupta, punxeguda, Montserrat esdevé agradable, mirable: un protopaisatge. És el pas de l’ecologia al símbol en un món ecosimbòlic en què no hi ha distància entre “representació” i “realitat”. No es tracta només d’un canvi de mentalitat, d’una interpretació de la “realitat” en diferents termes. Es tracta d’una “realitat” nova, fins i tot si ecològicament resta la mateixa. La cultura interpreta la natura, una natura que forma part de nosaltres tot essent una altra cosa. Però aquesta mai no ens torna de forma “natural” sinó passada pel biaix de la cultura. Els espais geogràfics tenen un sentit aparentment autònom, però en realitat són lloc de (des)memòria col·lectiva. Els llocs ens parlen, però són ells mateixos i una altra cosa el que ens parla en ells i per ells. Som nosaltres mateixos els qui ens parlem a través de la natura.

En resum, la imatge de Montserrat que les élites posseïen deriva directament de la del paradís terrestre en una visió transcendentalista. Aquesta representació és molt important perquè és la que ha permès de parlar de la bellesa i de l’amenitat d’una muntanya en un moment en què les altres muntanyes encara eren ignorades o temudes. Montserrat ha fet, tres-cents anys abans que les altres muntanyes catalanes, el pas vers el protopaisatge i vers una representació més immanent de la realitat geogràfica.

1 Zaragoza Pascual, Ernesto: "Actas de visita del monasterio de Montserrat". Studia Monastica, vol. 16. Fasc. 1. Abadia de Montserrat, 1974. P. 410. 2Swinburne, Henry: Travels through Spain, in the year 1775 and 1776. Op. cit. P. 59. Swinburne, Henry: Picturesque tour through Spain. London, W. Sharpe, 1823. P. 40.

17

Sant Martí de Centelles, novembre de 2000.

18