“Vaig néixer el dia de sant

Antoni, el dels enamorats, en

una casa amb pati al darrere.

Un pati ple de gats i de

geranis. En una casa

d’aquestes on no fa ni fred ni

calor; amb olor de sofregit, al

celobert, i amb canonades de

l’any de la picor, que

s’esbotzen cada dos per tres”

• Montserrat Roig és la sisena de set germans

• Pertany a una família de la petita burgesia del barri de l’Eixample de Barcelona.

• Família relacionada intensament amb la vida cultural catalana d’abans de la guerra.

Vaig començar a escriure perquè el meu pare em fes cas, l’havia de seduir i li deixava els primers contes –que eren esgarrifosos-damunt la taula del seu despatx... I ell me’ls tornava corregits

“Jo vaig descobrir el masclisme a la Universitat; no el vaig descobrir a casa meva. A casa, amb una mare amb opinió pròpia i amb personalitat, i amb una àvia també amb opinió pròpia, i amb el meu pare que mai, mai, no va fer cap judici de valor contra les dones.”

ó

• L’any 1961 es va matricular a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual.

• El 1963 inicia els estudis universitaris. Estudia Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona, on es llicencià l’any 1968.

• El 1966 participa en la constitució del Sindicat Democràtic d’Estudiants a Barcelona. La Caputxinada.

• El 1968 ingressa al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC).

• A finals dels anys seixanta, guanya els primers premis literaris.- Jocs Florals de Caracas, -Jocs Florals de Sant Adrià

-Reportatges de Serra d’Or per a Escriptors Joves.

• El 1970, guanya amb <<Aquella petita volta blava>> el premi de narracióRecull de Blanes.

“Escriure és, doncs, plaer i privilegi. I, si voleu, revenja. O miracle. Tant se val. Perquè sempre hi haurà un altre ésser, escindit i perplex, que ens llegirà i, en llegir-nos, ens farà una obra més gran, quasi perfecta, una obra diferent. I aleshores comença el plaer del lector i s’acaba la nostra feina.”

Escriure, doncs, per escapar de la mort, però també per alliberar les paraules de la presó. De totes les presons.

No escrivim sobre les coses, sinó sobre els seus noms, i així les coses, nosaltres, no ens morim.

Els escriptors són fills del que queda, de l’esplendor i de la derrota..., sí, però quan ja ha estat oblidat. Encara que elsobjectes, les imatges, s’entestin a tornar una i altravegada com fantasmes errants que no troben repòs enlloc. Hem de ser cautelosos amb els mots, perquè només el nom de les coses és innocent.

• Participa en una tancada al Monestir de Montserrat per protestar pel “Procés de Burgos” contra setze militants d’ETA en què sis van ser condemnats a mort,

• Durant la tancada, s’assabenta que ha guanyat el premi Víctor Català amb el recull de narracions Molta roba i poc sabó...i tan neta que la volen(1971)

• 1972 apareix la 1a novel·la: Ramona, adéu

• 1976, El temps de les cireres, que guanya el premi Sant Jordi.

• M.Roig combina la idea de viure de la literatura amb la docència a diferents universitats estrangeres com la de Bristol, Phoenix...

A l’escriptura, hi pots dir allò que no diries mai en veu alta. Després, intentes, sense gaire

sort, de posar ordre al caos, i és que t’has fet adulta. Has esdevingut l’arquitecte que

construeix els plànols dels teus desigs i les teves obsessions.

“ Sobretot hi ha dos pols que han estat el centre de la

meva atenció: l’un d’ells és Catalunya […] ; l’altre,

l’alliberament de la dona.

Pel que fa al tema de Catalunya, m’ha interessat lligar

la qüestió nacional amb la qüestió social. […]

Durant força temps creia que escrivint, demostrant

que podia fer la mateixa feina que un home, ja era

feminista. Ara penso que no.”

Narrativa de ficció:– 1980, L’hora violeta (llibre que tanca la trilogia iniciada

amb Ramona,adéu)• - 1982, L’òpera quotidiana• - 1987, La veu melodiosa• 1989, El cant de la joventut (recull de contes marcats per un

to malenconiós)

Narrativa de no-ficció:• 1985, L’agulla daurada, extraordinari document periodístic

del setge de • Leningrad a la Segona Guerra Mundial.• 1980, ¿Tiempo de mujer?• 1987, Barcelona a vol d’ocell• 1988, 100 pàgines triades per mi

• 1991, Digues que m’estimes encara que sigui mentida, llibre de proses literàries.

• 1992 (de publicació pòstuma), Un pensament de sal, un pessic de pebre, recull els articles publicats al diari Avui fins als darrers dies de la seva vida.

• Al llarg de la seva carrera, va col·laborar també, entre d’altres, a Serra d’Or, Oriflama, Presència, L’Avenç, Els Marges, Cavall Fort, Avui, Destino, Mundo, Cuadernos para el Diálogo, La Calle, Mundo Diario, Arreu, Triunfo, Vindicación Feminista.

• La seva obra ha estat traduïda, a part de les principals llengües europees, al búlgar, l’hongarès, el neerlandès, l’hebreu, el rus i el suec.

• El 10 de novembre de 1991, diumenge, un càncer molt agressiu estronca la vida d’una escriptora que encara tenia molt a dir.

Obra

“Una de les seves virtuts més clares va ser la de saber comunicar-se amb els seus lectors. Poques vegades he vist autors que poden

despertar tant entusiasme entre els lectors com ella” Josep Maria Castellet, antic director

literari d’Edicions 62.

• Es va publicar al 1971.

• Va guanyar el premi Víctor Català al 1970.

• Es va publicar a l’any 1972.

• Va ser la seva primera novel·la.

• Es va publicar al 1977.

• Va guanyar el premi de la Crítica Serra d'Or.

• Es va publicar en el 1977.

• Va rebre el premi de Sant Jordi en el 1978.

El temps de les cireres és una crònica de l'època

franquista, d'una època sense esperança i sense futur,

que reflecteix la crisi de valors provocada per la repressió i

la manca d'un pensament polític i ideològic.

Natàlia Miralpeix, la protagonista, retorna a la seva ciutat, a

la Barcelona dels anys setanta, després de dotze anys

d'haver viscut a França i Anglaterra. El retorn es produeix

pocs dies després de l'execució de Puig Antich

Des de l'inici fins al final de la història només transcorre una

setmana, durant la qual Natàlia retroba el passat i el present

de la seva família: uns personatges que busquen

desesperadament el sentit de les seves vides.

Una novel·la tan sucosa com el seu títol, que com tots ja

sabem està tret del poema de Jean Baptiste Clément,

que és tot un simbolisme de l'innocent paradís de la

infantesa, la primavera de la felicitat, el desig de tothom de

que hi arribi el seu temps de les cireres:

Quand nous chanterons le temps des cerises

Et gai rossignol et merle moqueur

Seront tous en fête

Les belles auront la folie en tête

Et les amoureux du soleil au coeur

Quand nous chanterons le temps des cerises

Sifflera bien mieux le merle moqueur.

• Es va publicar al 1982.

• Es va publicar al 1985.

• Va guanyar el premi Nacional de la Literatura Catalana de la Generalitat de Catalunya.

• Es va publicar l’any1980.

• Es va publicar

• l’any 1989.