La poesia actual, tema 9
10
1. La reacció antirealista: el formalisme de la dècada dels 70 2. Dels anys 80 als nostres dies: l’eclecticisme de la poesia contemporània IES JOANOT MARTORELL, VALÈNCIA FERRAN E. RUIZ
Transcript of La poesia actual, tema 9
1. La reacció antirealista: el formalisme de la dècada dels 70
2. Dels anys 80 als nostres dies: l’eclecticisme de la poesia contemporània
IES JOANOT MARTORELL, VALÈNCIA FERRAN E. RUIZ
1. La reacció antirealista: el formalisme de la dècada dels 70
Els últims anys de la dictadura franquista representen una època de normalització cultural creixent: nombroses revistes, premis literaris (Octubre) eclosió de la Nova Cançó.
Es recupera l’obra de J. V. Foix i de Joan Brossa.
Els joves escriptors, majoritàriament universitaris, uns segueixen la tradició realista : Lluís Alpera, Francesc Parcerisas...
D’altres conceben la poesia independent del compromís polític: Maria Mercè Marçal, Pere Gimferrer, Josep Piera, Jaume Pérez Montaner, Gaspar Jaen, Marc Granell...
Els joves poetes experimenten amb el llenguatge. La poesia és una manifestació cultural íntima.
Nous valors de la paraula poètica: de narrar (realisme) passa a suggerir.
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu, sorra,
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.
Divisa
A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel. Maria Mercè Marçal
XIX
Saps? M’agrada el teu cap i m’agrada el teu cul—dues meitats bessones desaparionades—.La meva llengua com un caragol silentressegueix, lent, tot l’arbre, de l’arrel a la copa.
Amb l’amor a l’esquena , com una casa closa,i un bri d’esglai al cap de les antenes,m’emparro per l’escorça i estimo cada grop, cada fulla, i el corc que adesiara hi plora.
Saps? M’agrada el teu cul i m’agrada el teu cap.Un camí-laberint de saliva brillantlliga els racons que el sol amb tall segur destria.
El paisatge divers de la bola del mónés el teu cos, avui, ofert, com un deliride la terra, al meu deler de boca viatgera.
Maria-Mercè Marçal, Sal oberta. Edicions del Mall, 1982
2. Dels anys 80 als nostres dies: l’eclecticisme de la poesia contemporània
Segueixen els mateixos paràmetres: visió de la realitat des del “jo”, vivències personals, expressió de la pròpia intimitat.
Llenguatge ric, suggeridor, metafòric, abstracte, s’hi incorporen tota mena d’innovacions tècniques.
Vicent Salvador, Toni Mestre, Manel Rodríguez Castelló, Maria Fullana, Lluís Roda...
NO HI HAVIA A VALÈNCIA DUES AMANTS COM NOSALTRES.
Veloces en besades, celest carmí en carmí,com un rellotge vénen, apleguen en l’alcovabarandats a espolsar-nos tarannàs o records:ens troben cara ensems al llebeig obagós .I com ocells de presa, percaçant moviments,sols olorem l’agró volgut dolgut, al Carme,o un sorrut amic que ens contristés d’hiverns.Creixerem a redós d’on busquem un atzari els orgues que entre focs en atzurs maneguemno retindran al coll un racó perfumat,vianants faedors ací que s’internen enllà.Cap augur reincident, sense joc, d’una au fera,per poc que açò ens fes dur l’amor mut i tallat,infeliç se’n tornà al mar batent marea.Amara’m del color del festeig on ja saps,vés, correu en llavis, per enredar-m’ho més,i jo mel en les cames, vi novell o peixons t’he de dar més endins i fer nit al teu ventre.Perquè no cal entendre el rastre nostre cert,voregem sentors d’àmbits i l’espai no ens ennuega
que el lloc és per besar i el jorn mai s’obri a l’hora.
No hi havia a València dues amants com nosaltres,quan d’amar som soldades, se’ns fot la fi del món.
Maria FULLANA
TONI MESTRE (1980) FAM
Da’m el teu cos! Des del turmell al musclel’enramaré amb oli, pebre i sal...Aquest bon vent m’ha obert, lasciu, la ganai no es pot fer que em quede sens dinar.
TRIA
Del teu somrís, la vellutada estança;del teu esguard, l’indret de la memòria;del teu alè, la càndida estatura;i del teu cos, ai, del teu cos, l’aixella.
Em separes de tu, perquè vaig darrere teu I saps que sense tu estic desvalgut, sóc massa feble.Amb tu, però, tampoc no sóc res.Tan sols objecte que et suporta les accions.Un substitut només, que canvia de sentit, segons el teu parer.I em poses al davant o al darrere, segons t’agrade més. Fins i totEm fas compartir el lloc amb altres no millors que jo.Allò que no m’agrada, però,És que m’apostrofes.
Lluís RODA, Sobre l’hamada
Em separes de tu, perquè vaig darrere teu I saps que sense tu estic desvalgut, sóc massa feble.Amb tu, però, tampoc no sóc res.Tan sols objecte que et suporta les accions.Un substitut només, que canvia de sentit, segons el teu parer.I em poses al davant o al darrere, segons t’agrade més. Fins i totEm fas compartir el lloc amb altres no millors que jo.Allò que no m’agrada, però,És que m’apostrofes.
Lluís RODA, Sobre l’hamada
