L’Edat Mitjana és el període de la història del món occidental que va de la desaparició de l’Imperi Romà, al segle V, fins a la caiguda de Constantinoble a mans dels turcs al segle XV.

Durant aquests deu segles es crearen noves formes literàries i sorgiren noves llengües que varen anar arraconant el llatí com a llengua de cultura.

La llengua catalana ja es parlava al segle IX dins l’anomenada Marca Hispànica: conjunt de territoris hispànics, sota el poder dels francs amb la finalitat de defensar-se de la invasió musulmana i que es dividien en comtats.

Al s. VIII el català era una llengua diferent del llatí, de l’occità i de l’aragonès.

A partir del segle VIII es comencen a detectar en els documents redactats en llatí paraules que ja no eren llatines.

Forum iudicum, o Llibre jutge, primer text escrit en català, del segle XII. És un fragment breu d’una traducció d’un codi de lleis visigòtiques.

Homilies d’Organyà, de finals del s.XII: primera manifestació literària escrita en català, de temàtica religiosa. Cda homilia o sermó és una glossa de certs fragments dels textos litúrgics de la missa de la diada corresponent. L’estil és sobri i auster.

No és en absolut una entitat política unitària: està dividida en una sèrie de petites entitats polítiques (comtats, vescomtats,...). És un país amb una llengua i amb una cultura comunes , però no sota el mateix poder. Els comtats de Tolosa i de Provença són els més importants. Hi havia, per aquest motiu, algunes rivalitats entre ells. Altres comtats eren Foix, Gascunya, Bas, Castellvell,...  

Des del segle X fins al XIII, els comtats catalans (al sud dels Pirineus) no duen a terme cap expansió peninsular, cosa que sí feia Castella. Els catalans miren cap al nord, no per dirigir-hi una acció militar, sinó més aviat per mantenir i reforçar relacions diplomàtiques amb els comtes occitans: estrènyer vincles, negociar, convenir matrimonis, etc.

1. Per proximitat geogràfica:

És una raó òbvia i de pes, sobretot si tenim en compte quins eren els països que vorejaven les fronteres d'aquestes dues nacions: els musulmans de la Península al sud, Castella a l'oest i França al nord.

2. Per raons polítiques:

El comte de Barcelona i rei d'Aragó Ramon Berenguer III es casà amb Dolça de Provença, comtat occità de gran volada. I el seu net Alfons I, en heretar Provença i esdevenir, així, vassalls seus un bon nombre de trobadors, va adonar-se del gran valor de difusió d'idees polítiques que aquesta pràctica implicava.

3. Per causes econòmiques

Era bo que hi hagués unes bones relacions diplomàtiques entre les dues zones a fi de facilitar el trànsit de productes a través dels Pirineus. Es tractava d'una ruta comercial molt important.

El segle XI es consolida a Catalunya una classe mercantil que es dedica al comerç. Aquests mercaders anaven a terres musulmanes i exportaven una part dels productes a Occitània. En canvi, Occitània es caracteritzà per la producció de teixits i de draps: una part era per al consum intern i una altra per exportar a Catalunya.

4. Per paral·lelismes socials

. 5. Per motius culturals i

lingüísticsLa llengua catalana i l'occitana són les dues llengües romàniques més semblants. Les afinitats acabades d'esmentar, i d'altres aspectes com els costums quotidians i la pràctica religiosa, el cristianisme i l'heretgia càtara ben estesa al País d'Oc, facilitaren l'expansió dels trobadors arreu de l'Europa occidental de l'època i la impregnaren del seu modus vivendi i del seu refinament cortesà.

Es tracta d'una poesia escrita en una llengua supradialectal, producte d'una voluntat comuna d'expressar-se poèticament en una forma que depura i generalitza la llengua parlada. Això la distingeix de la producció dels anteriors poetes cultes en llengua llatina; de l'èpica, els textos més antics de la qual es remunten al segle anterior; i de la lírica popular, d'autor anònim.

ELS TROBADORS CATALANS I OCCITANS

La lírica trobadoresca és, per tant, una poesia d'una considerable perfecció formal, tant en allò que afecta l'estrofisme, mesura dels versos i rima, com en allò que fa als mitjans expressius i les imatges poètiques.

Quant a la versificació, la poesia occitana es basa, com les altres llengües romàniques, en el nombre de síl·labes del vers i en la rima. La rima és rigorosament consonant. L'estrofa, anomenada cobla, és una unitat mètrica i alhora melòdica. La darrera estrofa rebia el nom de tornada, més breu que les cobles anteriors, on el trobador feia consideracions generals finals sobre el tema de la poesia i on sovint hi havia l'endreça (dirigida a la dama, al protector, a un altre trobador, etc).

Els trobadors expressaven els seus sentiments a través de la composició que es denomina cançó (canso).

El seu tema central i gairebé exclusiu és l'amor: l'amor cortès ( o fin'amor) que participa dels aspectes socials i espirituals de l'època medieval.

Així l'amor té el mateix significat que als nostres dies, però també cal afegir-li'n un altre, que és el d'aliança (pacte, favor), és a dir, que el trobador intentarà aconseguir a través de la seva relació algun tipus de tracte beneficiós en l'aspecte material.

També cal tenir present l'adjectiu cortès . Cortesia és el terme que designa la conducta i la posició del'home que viu a la cort i que per una educació especial esdevé el model d'un ideal humà de refinament i de valors espirituals.

El trobador, com a personatge cortesà, participà d'aquestes característiques que entre altres són la lleialtat, la generositat, la valentia, el tracte elegant, etc.

El fet de ser trobador suposava un prestigi que feia que se'ls permetés aconsellar grans senyors i gaudir d'una confiança que en altres circumstàncies no haurien tingut.

En general tots tenien una bona formació. Cal pensar que estaven subjectes a crear paraules i música. Gairebé tots havien estudiat el trivi (gramàtica, lògica i retòrica) i el quadrivi (aritmètica, geometria, música i astronomia)

El trobador treballava molt lentament, no solia fer normalment més de deu poemes a l'any, és a dir, més o menys el que en l'actualitat és la producció mitjana de qualsevol cantant o grup musical.

Habitualment no eren els propis trobadors qui recitaven o cantaven les seves composicions, sinó que aquesta era una feina encomanada als joglars. Podríem dir que el trobador era l'autor i el joglar l'intèrpret.

Hi havia joglars que realitzaven activitats molt diverses, des de cantar els temes dels trobadors a fer jocs de mans, acrobàcies, etc.

Els joglars de lírica eren els qui difonien les composicions dels trobadors, realitzaven la seva activitat entre els cortesans, eren absolutament fidels al text -difícilment podien improvisar a causa de les estrictes condicions mètriques a què estaven sotmesos- i feien servir músiques més elaborades que els joglars de gestes.

De vegades un joglar podia convertir-se en trobador i cantar ell mateix les seves composicions o donar-les a un altre joglar. De la mateixa manera, un trobador podia esdevenir joglar.

Finalment, cal recordar la importància dels joglars no només en els aspectes lúdics i socials de la societat cortesana de l'època, sinó també quant a la seva funció com a missatgers de confiança dels trobadors, que transmetien les argumentacions i peticions polítiques dels senyors feudals -i al mateix temps trobadors- a qui servien. 

Es creen entre els amants uns vincles semblants als feudals. Ella és la senyora i l'amant es declara el seu vassall.

El joc de l'amor cortès entra en l'ideal cavalleresc de manera que el cavaller tria la seva dama, que no és la seva dona, porta un objecte que ella li ha donat i lluita per ella per tal d'obtenir una paraula o un gest de reconeixement.

Les trobairitz, que eren mullers i filles de nobles, escrivien poemes directes i sensuals, que valoraven de l'amic sobretot la fidelitat.