3 Index

Editorial 4

Per una comarca viva i combativa

Entrevista 6

Sin Versos en La Lengua

Calaix de sastre 8

Joan Fuster: Nosaltres els valencians

Opinió 10

Injuries a la llibertat 10

El cinisme de la reforma de les pensions 12

4 Editorial

Corria l’any 2006 de l’època que ens ha tocat viure, farà cosa de 5 anys, quan un grup de joves de la comarca vam decidir constituïr l’Assemblea de Joves de Vila-real moguts per les ganes de treballar cap a un canvi social. Plens de il-lusió començarem a donar-li for-ma a aquest projecte. Un dels pri-mers actes que vam realitzar fou una exposició, “Herois oblidats de la II Guerra Mundial”, en un dels principals carrers de la població aprofitant les seves festes patro-nals. Els temps va anar passant i amb l’assemblea totalment cons-tituïda, canviant el nom a l’As-semblea de Joves de la Plana Bai-xa – CAJEI per a aglutinar a tots els membres que hi formàvem part, vam realitzar una festa de presentació a Vila-real amb l’as-sistència de vora 150 joves.

Els anys anaven passant i acte rere acte anàvem donant la nos-tra visió d’un mon més just i igua-litari. No oblidavem aquells dies assenyalats, com el 8 de Març, el 25 d’Abril o l’1 de Maig, pilars del nostre ideari. Xarrades, murals, exposicions, projeccions, mani-festacions o cercaviles eren els nostres mitjans d’expressió, les nostres eines per a traslladar el nostre missatge al conjunt de la societat.

Per una comarca viva i combativa

Des del primer moment vam tenir clar treballar dins la Coordinado-ra d’Assemblees de Joves de l’Es-querra Independentista (CAJEI), sumant esforços amb altres as-semblees de joves per l’allibera-ment nacional, social i de gènere dels Països Catalans. Dins del si de la CAJEI vam treballar campanyes nacionals impulsades per aquesta. La primera, “Subversió per la lli-bertat”, pretenia denunciar tota la simbologia franquista, simbolo-gia imperialista, que encara resta als carrers, en concret a la Plana Baixa a dia d’avui encara es pot llegir A los caídos por Dios y por España. Antonio Primo de Rivera. Presente... a les façanes de mol-tes esglésies així com les plaques del Ministerio de la Vivienda que es conserven en un gran nombre de cases dels nostres pobles. Pel que fa a la segona campanya, “El jovent defensa el territori”, tenia com a objectiu principal assenya-lar als culpables de l’especulació urbanística i la destrucció del nos-tre territori amb obres faraòniques innecessàries; empreses promoto-res, constructores i immobiliares en un primer plà i en un segon la classe política servil i venuda als interessos dels primers.

5Després de tot açò, l’AJPB-CAJEI continuem amb les mateixes for-ces que quan va començar la nos-tra història. Encoratgem al jovent de la comarca a organitzar-se amb nosaltres, a eixir de l’apatia que ben bé ha sabut crear l’estat ca-pitalista. Perquè un jovent orga-nitzat els fa por, por a perdre els seus privilegis, por a perdre els seus guanys.

6

Sin Versos en la Lengua

• Quan i com va nàixer la idea de fer aquest grup?

Doncs primer David volia fer una maqueta en solitari i clar em va oferir col·laborar i a partir d'ahi vam dir per què no?, ens vam juntar i vam fer el grup. La veri-tat que els inicis han costat

• Perquè vau decidir fer un grup de hip-hop?

Perquè és el que sentim i perquè aquesta és la nostra cultura, ja et dic vam decidir que no sols necessitabem escoltar rap, sinó també escriure'l i transmetre el que pensavem a la gent.

• Quines influències musicals teniu?

EntrevistaVioladores Del Verso, Cpv, El Inge-niero, Triple Xxx, Falsalarma, Vkr, Darmo, La Puta Opepe, Shotta, Dogma Crew, Pablo Hasel i com no Los Chikos Del Maiz. En rap fran-cès La Brigade, Snippers, Kenny Arkana, Akenathon, Meddine, Tsr Crew, Boob, Iam, etc. I de rap Es-tatunidenc Das Efex i Public Ene-my.

Aquestes son les nostres influèn-cies en el rap després escoletem altres estils de música com Oi!, punk, reagge i Ska. Sobre tot m'agrada la música que és fa per la vostra terra, cantat en valencià i amb instruments típics d'ací, la veritat que m'agrada molt. Grups com Aspencat, La Raíz o com no, escombrant cap a casa grups com Malagana o Almorranes Garrapin-yaes. M'encanten!

• Hi han diferents estils dins del hip-hop, però vosaltres vos definiu com rap antifeixista, perquè vau decidir fer rap po-lític i no altres estils com els més comercials?

Perquè com sabreu nosaltres es-tem posats en moviments socials, en la lluita obrera i antifeixista i és el que ens naix, per això fem eixe tipus de rap. Perquè crec que és necessari despertar les cons-ciencies de la gent sobretot del que està passant.

7

• Com veieu el panorama de hip-hop en la Plana? I en el País

Valencià?

Doncs necessita millorar, però si que és veritat que s'estàn fent concerts i la gent s'obri més a al-tres estils de hip-hop no al famós rap de la Plana. Del País Valencià molt bona qualitat sobre tot en València amb grups com Charly Efe, Jerry Coke, La gent de Xiri-vella, el Yeah Yon i Los Chikos del Maíz. O siga que ho veig de puta mare. • Heu fet molts concerts sobre-

tot al servei dels moviments socials en la nostra comarca ens podieu dir per quins heu tocat?

Casal Popular de Castelló, Fes-tes Alternatives Del Grau, La Cosa Nostra, Festes Alternatives d'Almassora. Després hem anat a altres llocs més allunyats de la Plana.

• I ideològicament com vos de-finiu?

Anarquistes, antifeixistes i anti-capitalistes, però sense ninguna rivalitat amb independentistes o comunistes, perquè crec que te-nim tres grans enemics comuns a batre el feixisme, el capitalisme i

l'Estat. Per això faig una crida més a la unitat que a la rivalitat entre nosaltres.

• Heu tocat algun fragment d'una cançó vostra en valen-cià? Teniu pensat fer alguna cançó sencera?

Buff, si que el tenim en la cançó Voy a tener, on la tornada és en català i està feta pel Skata, però ja vos dic que avui en dia no, al-menys jo que encara no se parlar-lo. Però en un futur qui sap, però si algú de la Crew s'anima per suposat, que seria benvingut el tema.

• Finalment vos deixem barra lliure per dedicar-li unes línies per a que digueu el que vul-gueu?

Donem les gràcies a tota ixa gent que ens segueix arreu de l'Estat espanyol opresor, també especial-ment a l'AJPB-CAJEI, al Casal Popu-lar de Castelló, a Castelló per Pa-lestina, R de renegà, EIP, SEPC, La CRTR. A la gent d'Acontracorrent UJI i Xirivella, als tots els punks i skins per la seua amistat i llui-ta, especialment a les colles Premama's i La Cosa Nostra i les BAF Castelló.

Visca la lluita anticapitalista i antifeixista!

8 Calaix de sastreFUSTER, Joan (1962): Nosaltres, els valencians. Barcelona: Edi-cions 62.

Nosaltres, els valencians és una de les obres més ambicioses de Joan Fuster. El mestre de Sueca ens mostra des d’una perspectiva històrica, “el fet valencià” i es-tableix com a element definidor la catalanitat del seu país, però remarcant, alhora, les diferències amb el Principat.

És un llibre provocador amb una contundent càrrega política que va marcar un abans i un després en la societat valenciana. Fa la funció d’un espill: els valencians, què no s’havien mirat mai a l’espill, ho fan amb Nosaltres, els valencians i se n’adonen de la seua realitat i comencen a prendre consciència del que són. Podríem parlar d’un instrument generador d’una cons-ciència civil i, des del cas valència particularment, generador de la

construcció d’un àmbit nacional més ample.Fuster ens parla sense complexos del <<cas valencià>>: de la seua història, dels seus problemes, de les seues possibles solucions... És un repàs crític de la història dels valencians.

Un dels temes principals del llibre és el de la catalanitat del País Va-lencià. Joan Fuster ens diu, sen-se cap tipus de complexos, que els valencians som nacionalment catalans, això sí, amb la nostra pròpia personalitat. Ens diu que, malgrat quedar articulats políti-cament com a regne independent de la resta de la nació, els valen-cians som fills dels catalans que van vindre a repoblar l’antic Reg-ne de València, aquells que van portar amb ells la seva llengua i cultura, la que nosaltres hem fet nostra.

Fuster carrega contra aquells que diuen que valencians i catalans són comunitats nacionalment di-ferents i demostra amb bons argu-ments que el fet de quedar articu-lats en diferents marcs polítics no té res a veure amb la identitat na-cional d’una comunitat de perso-nes. A més, destaca la importàn-cia d’una futura unió política amb la resta de territoris nacionalment catalans per a la supervivència del País Valencià, ja que sense aques-ta unitat els valencians perdríem

9part de la nostra identitat com a poble.

També destaca la problemàtica de la manca d’un nom distint per al conjunt dels Països Catalans i per al Principat, que ha tingut greus conseqüències per referir-se a les pertinences de tota la nació cata-lana però també per a referir-se només a les pertinences particu-lars del Principat de Catalunya. Així ens ho explica en les seues pròpies paraules: “el fet que el mot català haja quedat restringit per referir només les pertinences estrictes del Principat, acostuma a produir confusions estúpides. Dir-nos valencians, en definitiva, és la nostra manera de dir-nos ca-talans”.

El de Sueca també destaca la vo-luntat, per part de l’estat espan-yol, de separar-nos com a valen-cians i com a catalans. L’Estat ens té por si estem junts, té por que els catalans (de Salses a Guarda-mar i de Fraga a Maó) consolidem un moviment d’alliberament na-cional fort que ens done la inde-pendència. Per tant, des de Ma-drid, s’intenta crear un conflicte entre nosaltres, fent veure a la gent que catalans i valencians són dues co-munitats regionals que pertanyen a una única nació: Espanya

Personalment pensem que aquest llibre és imprescindible en la bi-blioteca de qualsevol valencià, ja que ningú mai no havia reflectit tan bé la realitat valenciana com ho fa Joan Fuster en Nosaltres, els valencians. L’assagista de Sueca ens diu sense complexos que els valencians som nacionalment ca-talans, idea amb la qual combre-gue al 100%. És, possiblement, el millor llibre que he llegit fins ara, un llibre que m’ha aportat molts coneixements nous i que m’ha ajudat a clarificar millor els que ja tenia sobre la realitat valencia-na. És una obra magnífica, provo-cadora, crítica i clara, on Fuster s’atreveix a dir ben clarament el que pensa del seu poble en un mo-ment molt difícil per als catalans.

10 Opinió

El Tribunal Europeu de Drets Humans, amb seu a Estras-burg, va donar el passat mes de març a l’estat espanyol una lliçó impagable de principis de-mocràtics que el regne de don Juan Carlos semblava haver oblidat feia temps. La resolu-ció d’aquest Tribunal condem-nava la repressió a la qual va ser sotmès Arnaldo Otegi l’any 2005, a causa d’unes declara-cions que va fer dos anys abans a una roda de premsa, en què va afirmar que el rei d’Espanya era “responsable de les tor-tures i protector dels tortu-radors”. El polític basc va ser condemnat a un any de presó, acusat d’injúries greus a la co-rona. Aquesta va ser la segona però no l’última vegada que ha ingressat a la presó per delic-tes d’opinió o enaltiment del terrorisme i, de retop, també se li retirava el dret a ser triat democràticament pel poble. En un estat que s’autoproclama “de derecho”, tenir presos po-lítics dins de les seves cel·les hauria de ser motiu de sanció i, doncs, s’haurien de pren-dre immediatament les mesu-res oportunes que exigeixen

Injúries a la llibertatels drets humans. Per això, és sinònim de bona notícia per als defensors de la llibertat que l’estat hagi estat instat a indemnitzar-lo amb 20.000 eu-ros per danys morals i 3.000 pels costs del procediment. Com ja va ocórrer amb els res-ponsables del diari Egunka-ria o amb molts membres de l’esquerra abertzale detinguts per la policia, la repressió es-panyola porta anys rabejant-se en Otegi, convertint-lo constantment en un pres de consciència pel qual no hi ha hagut cap judici just i al qual s’ha criminalitzat d’una mane-ra salvatge, de manera que la seva llibertat d’expressió s’ha vist violada i s’han vulnerat els seus drets més bàsics. Aquest estat hauria de prendre nota de la sentència que li ha es-tat imposada, ja que presumir d’uns valors democràtics sense complir-los pot tenir serioses conseqüències, com ja s’ha vist. L’extremada protecció de la qual gaudeix el Borbó davant les crítiques és un privilegi que li hauria de ser negat immedia-tament, sobretot quan no són injúries el que se li propina, sino autèntiques veritats com

11temples que no fan més que evidenciar que ni se’l vol ni se’l respecta, i que la seva corona sobra i empesta a restes del franquisme. Per aquests mo-tius, la sentència del Tribunal Europeu es queda curta si es tenen en compte els centenars de casos de tortura, incomuni-cació i dispersió als quals són sotmesos els presos polítics que a dia d’avui continuen segres-tats per l’estat, així com les desorbitades multes imposades per cremar fotografies del mo-narca en una manifestació o per caricaturitzar al fill d’aquest i la seva esposa en la portada d’una revista d’humor gràfic. Resulta llavors més que evident que Joan Carles I no només va heretar fa 36 anys la vella pol-trona del Caudillo, sinó que també es va beneficiar de la seva qualitat d’intocable ésser suprem a qui ofendre o qüestio-nar de qualsevol manera cons-titueix un pecat que s’ha de pa-gar sense cap mirament, encara que suposi un greu atemptat contra la llibertat del seu pro-pi poble, aquell poble el qual, diuen, ell mateix va alliberar. Kevin Álvarez Cuesta

12

Comencem aquest article par-lant de dos conceptes. L’un és el cinisme i l’altre, la re-forma de les pensions, i en-cara que no ho parega, tenen molt a veure. En primer lloc, anem a parlar d’una cosa co-neguda per tots que és el ci-nisme d’un partit polític, que està governant els destins de l’Estat espanyol i que ell ma-teix s’autodenomina socialista i obrer. Doncs aquest partit no és ni socialista ni obrer, ja que en cap cap cap que un partit d’ascendència obrera vulga tombar una de les millores so-cials assolida amb sang, suor i llàgrimes per la classe obrera dels segles xix i xx. Sense cap mena de dubte, estem parlant del sistema públic de pensions. Tot seguit, intentarem rebatre la falsedat dels arguments que hi ha darrere de la seua refor-ma. Doncs això, s’ha de ser cí-nic per a embrutar una tradi-ció d’aquesta manera i seguir les receptes econòmiques del FMI, organisme que represen-

ta el capitalisme més salvatge. Em pregunte realment què di-ria Pablo Iglesias si veiera en què ha degenerat el seu partit, que ha passat de parlar que l’emancipació de la classe tre-balladora sols pot realitzar-se per ella mateixa i que no s’ha de fer negocis amb la burgesia, a seguir fil per randa els inte-ressos del capital més agressiu.

Ja hem parlat prou del cinisme del govern del PSOE. Ara cal rebatre els arguments adduïts per a defensar aquesta reta-llada de les pensions. Un dels arguments que esgrimeixen és el demogràfic. És a dir, segons ells, la població s’està enve-llint i cada vegada augmenta el nombre de pensionistes i es redueix el nombre de treba-lladors que cotitzen en la se-guretat social per a mantenir l’equilibri financer del sistema públic de pensions. Això és una veritat a mitges, ja que, per entrar en crisi i trencar aquest equilibri, en el sistema de pen-

El cinisme de la reforma de les pensions

13sions haurien de fallar molts factors. No es tracta sols d’un tema demogràfic, sinó que també és, per tant, un tema econòmic i social. En altres pa-raules, a part de l’envelliment de la població, entren en joc, sobretot, l’ocupació, la seua qualitat i la distribució de la renda.

Aleshores, veiem que no es tracta d’endarrerir l’edat de jubilació –aspecte que tracta-rem més tard–, sinó de millorar les condicions de treball de les classes populars. En efecte, si no s’haguera propiciat des de fa temps els contractes tem-porals i s’haguera apostat per un model d’ocupació indefinit i de qualitat, per més que en-vellira la població, es podria seguir mantenint l’equilibri. També veiem que la desigual distribució de la renda també afecta aquest equilibri, és a dir, si la classe empresarial no s’haguera lucrat tant del tre-ball de la classe treballadora, s’hauria millorat aquest sis-tema de les pensions. I si no hagueren disminuït els salaris, s’hauria pogut mantindre una prestació social tan important

per a les classes populars com són les pensions.

Una vegada analitzats aquests factors, cal tornar a insistir en l’edat de jubilació, que s’augmenta fins als 67 anys. Això implica en si mateix una injustícia que perjudica de nou els de sempre. És ben cert que hi ha professions que perme-ten allargar la vida laboral fins als 67, com pot ser el cas del funcionariat o els professionals de l’educació, però això no és aplicable a tots els treballa-dors, perquè un treballador del camp o un miner suposa un des-gast major. Així doncs, l’edat de jubilació hauria de ser pro-porcional al tipus de treball i, per què no, a la classe social. Això és demostrable, ja que la mitjana de vida d’un treballa-dor no qualificat és de 6 anys inferior a la d’un professional de classe mitjana. Aleshores, veiem que aplicar la mateixa edat de jubilació suposa legi-timar un sistema que posa els guanys per damunt de les per-sones.

De tot plegat s’extrau que es-tem davant d’una estratègia per fer desaparèixer tot vestigi

14

Aimar Ballester Bruno

de l’estat de benestar i fer un pas més cap a la precarització de les classes populars. Però, a part de desatendre la pobla-ció major, el que se’ns diu amb això és bàsicament dues coses.

En primer lloc, que l’Estat ja no està obligat a fer una funció social, de manera que el que ens queda és un estat repres-sor; per un altre costat, com que l’estat ja no pot garantir les prestacions socials, aques-tes passaran a mans privades

–de fet, estem segurs que, da-rrere d’aquestes retallades, hi ha les empreses que ofereixen plans de pensions privats. Da-vant de tot això, el jovent dels Països Catalans no ens podem quedar amb els braços plegats, perquè és a nosaltres a qui ens afectarà aquesta retallada. Hem de lluitar per tots els mi-tjans per tombar la reforma de les pensions.

Cansat d’amagar les teues opinions?Participa en aquesta secció de la revista!Contacta amb nosaltres o envia els teus articles a:ajovespb@gmail.com

Els articles no hauran d’excedir dels 500 caràcters amb lletra New Roman nº12 i podran sersotmesos a correció orotogràfica i/o d’estil. Podrà anar firmat, sota psudònim o sense nom. Cal adjuntaruna direcció de correu per a possible contacte.