1

Kant (1724-1804): formalisme

La pregunta «què he de fer?» apunta a la qüestió de la bondat de la conducta humana; però de què depèn que la puguem qualificar així?

De la voluntat, de la intenció amb la que actua l’home, no del contingut dels seus actes, ni de les seves conseqüències. Per ser bona, la voluntat ha d’ésser pura, no entelada per interessos externs, inclinacions naturals, esperances de recompenses o pors als càstigs. I és pura quan actua moguda per respecte a la raó, a la llei, es a dir, per deure.

2

S’ha de distingir entre LEGITIMITAT i MORALITAT

«Per exemple: és, per descomptat conforme al deure que el

mercader no cobri més car a un comprador inexpert; i en

els llocs on hi ha molt comerç, el comerciant avisat i

prudent no ho fa, en efecte, sinó que manté un preu fix per

a tots en general, de manera que un nen pot comprar en la

seva casa tan bé com altre qualsevol. Així, doncs un és

servit honradament. Mes això no és ni de bon tros suficient

per creure que el mercader hagi obrat així per deure, per

principis d'honradesa: el seu propi profit ho exigiria? Així

doncs, l'acció no ha succeït ni per deure ni per inclinació

immediata, sinó simplement amb una intenció egoista.» (Kant, Fonamentació de la metafísica dels costums, I)

3

Com saber en cada moment quin és el nostre deure?

«Per a saber el que he de fer (...) em basta preguntar: pots voler que la teva màxima es converteixi en llei universal? Si no, és una màxima reprovable, i no per algun perjudici que pugui ocasionar-te a tu o a algun altre, sinó perquè no pot convenir, com a principi, en una legislació universal possible; tanmateix, la raó m'imposa respecte immediat per aquesta universal legislació. »

Imperatiu categòric: Actua de tal manera que la màxima que inspira la teva acció pugui servir com a principi d’una legislació universal.

4

L’imperatiu categòric dóna

universalitat a les màximes

morals subjectives.

Les regles de la moral són

racionals i, per tant, han

d’ésser les mateixes per a

qualsevol ésser racional.

Obliguen a tot ésser racional.

La virtut no té res a veure amb la eficàcia, amb l’èxit o el fracàs de les nostres accions, només amb la voluntat.

La virtut es caracteritza pel desinterès. L’home que actua per interès o per inclinació no actua virtuosament.

La possibilitat d’actuar moralment és el que diferencia a l’ésser humà de la resta d’ésser naturals.

Kant i els seus contertulians. Pintura d’Emil Doerstling, 1900.

5

La voluntat moral és una voluntat autònoma, es regula a sí mateixa.

L’home, en tant que ésser moral, és autònom, posseeix les seves pròpies lleis, independents de les que regeixen al món natural.

La personalitat humana s’eleva en el seu valor: en tant que ésser moral, l’home és un fi en sí mateix, mai un

mitjà, mai un instrument de la meva voluntat.

Actua sempre de manera consideris la Humanitat, en nosaltres i en qualsevol altre, com un fi i mai com un mitjà.

Nova formulació de l’imperatiu categòric

6

Objectiu de tota reflexió moral: esbrinar quins són els nostres deures i engendrar els hàbits que ens portin a escollir les virtuts i rebutjar els vicis.

► Per aconseguir-ho no basta la raó, és necessari recórrer al sentiment.

L’ètica no es pot fonamentar en la raó, ja que el que mou a l’home és la passió o el sentiment.

Ens veiem moguts a actuar per les perspectives de plaer i dolor que ens ofereix una situació, i això excita les nostres passions, no la raó.

La raó informa sobre els mitjans, però no impulsa a la acció.

Son els sentiments els que estableixen el valor de tota doctrina moral i religiosa

Hume (1711-1776): Emotivisme

7

► Ètica emotivista i utilitarista

El sentiment que qualifica una determinada acció de virtut o vici és el d'aprovació o desaprovació davant d’ella.

Aquests sentiments són una forma del sentiment bàsic de simpatia (per això el sentiment moral és desinteressat).

És la utilitat de l’acció per a la col·lectivitat el que desperta la simpatia.

► Allò que contribueix a la felicitat de tots és el que provoca en nosaltres el sentiment d’aprovació.

La hipòtesi de Hume «manté que la moralitat és determinada pel sentiment. Defineix la virtut dient que és qualsevol acció mental o qualitat que dóna al espectador un grat sentiment d’aprovació; i el vici, el contrari. Després procedim a examinar una simple qüestió de fet: quines accions tenen aquesta influència.»

8

John Stuart Mill (1806-1873): utilitarisme

«La doctrina utilitarista és que la felicitat és desitjable i que és l'única cosa desitjable com a fi; totes les altres coses només són desitjables com a mitjans per a aquest fi. (...) Si és així, la felicitat és l’únic fi de l'acció humana. I el seu foment és el criteri pel qual hem de jutjar la conducta humana; d'això se segueix necessàriament que aquest ha de ser el criteri de la moralitat, ja que la part s'inclou en el tot.» (L’utilitarisme, cap. 4)

9

«Les accions són correctes en la mesura que tendeixen a promoure la felicitat, i incorrectes si tendeixen a produir el contrari a la felicitat. Per felicitat s’entén el plaer i l’absència de dolor; per infelicitat el dolor i l’absència de plaer.»

Principi de la màxima felicitat

El plaer i l’absència de sofriment són les úniques coses desitjables com a fins. Totes les coses desitjables ho són pel plaer que proporcionen o per l’evitació del dolor que comporten.

S’ha de reconèixer que alguns tipus de plaer són més desitjables i valuosos que altres (així els plaers mentals sobre el corporals).

10

En l’estimació dels plaers s’ha de tenir en compte, a més

de la quantitat, la qualitat: «És millor ser un ésser humà

insatisfet que un porc satisfet; millor ser un Sòcrates

insatisfet que un neci satisfet.»

D’acord amb el Principi de la major felicitat, el fi últim, en

relació al qual totes les altres coses son desitjables, és una

existència lliure, dins el possible, de dolor i tan plena com

sigui possible en plaers, tant pel que respecta a la quantitat

com a la qualitat.

Promoure una existència com aquesta (a tots els homes

i, fins i tot, a totes les criatures vives) és el criteri de

moralitat utilitarista.

11

La moral utilitarista reconeix el valor del sacrifici del propi

bé pel dels altres, però no admet que el sacrifici sigui un bé

en si mateix.

L’utilitarisme no exigeix que la gent actuï sempre per

l'interès general de la societat; a més per als utilitaristes el

motiu no té res a veure amb la moralitat de l’acció, encara

que suposi un mèrit de l’agent.

Els utilitaristes han distingit entre l’utilitarisme de l’acte

(creu necessari jutjar la moralitat de cada acció, no defugint

de les seves conseqüències) i l’utilitarisme de la regla (hem

de respectar les regles habituals, considerades morals per

la utilitat de les seves conseqüències).

12

Jürgen Habermas (1929): ètica discursiva

No es tracta d’establir normes concretes d’acció, sinó el procediment o criteri per a determinar quines normes tenen validesa ètica.

Per a les ètiques discursives és norma moral aquella que és acceptable per la comunitat de diàleg.

Segons Habermas només tenen validesa aquelles normes que han estat acceptades per consens en una situació ideal de diàleg (tots els afectats han de participar, tots han de tenir els mateixos drets i oportunitats d’argumentar i defensar la seva posició, no pot existir cap tipus de coacció i l’objectiu de tots els que intervenen ha de ser l’enteniment mutu).

13

F. Nietzsche (1844-1900): l’adveniment del nihilisme

Nietzsche anuncia que amb la “mort de Déu” es devaluen tots els anteriors valors suprems. Tot allò que fins ara la humanitat havia considerat de més valuós s’enfonsa al caure el seu fonament. No hi ha res en què basar-se. Els criteris, normes i valors, que tenien la seva seu a l’àmbit suprasensible, han caigut.

Què significa el nihilisme? — Significa que es desvaloren els més alts valors. Falta la meta; falta la resposta al «per què?».

«Jo no sóc un home, sóc dinamita. (...) la

meva veritat és terrible: doncs fins a ara a la

mentida se li ha vingut anomenant veritat. »

14

L'home boig.— No heu sentit parlar d'aquell home boig que a plena llum del migdia encenia una llanterna, corria pel mercat i cridava sense parar: «Cerco Déu! Cerco Déu!»? —Com que allí s'aplegaven precisament molts d'aquells qui no creien en Déu, suscità moltes rialles. És que s'ha perdut?, deia l'un. És que s'ha extraviat com un infant?, deia l'altre. O és que s'ha amagat? Té por de nosaltres? Se n'ha anat amb un vaixell? Ha emigrat? —així cridaven i reien en desori. L'home boig saltà al bell mig de tots ells i els trepà amb la seva mirada, «A on ha anat Déu?», cridà, «Jo us ho diré! Nosaltres l'hem mort —vosaltres i jo! Tots nosaltres som els seus assasins! Però, com ho hem fet? Com hem pogut beure la mar fins al pòsit? Qui ens donà l'esponja per esborrar tot l'horitzó? Què férem quan desenganxàrem aquesta terra del seu sol? Cap a on es mou ara? Cap a on ens movem nosaltres? No ens allunyem de tots els sols? No caiem constantment? No caiem endarrera, cap al costat, endavant, en totes direccions? Encara hi ha un dalt i un baix? No errem com a través d'un no-res infinit? No ens colpeja l'espai buit amb el seu alè? No ha començat a fer més fred? No s'apropa com més va més la nit, una nit cada cop més intensa? No cal encendre llanternes al migdia? No sentim encara res del soroll que fan els enterramorts que enterren Déu? No ensumem encara res de la putrefacció divina? —també els déus es podreixen! Déu ha mort! Déu roman mort! I som nosaltres qui l'hem mort! Com ens consolarem nosaltres, els assassins entre tots els assassins?... (La gaia ciència, §125)

15

«El que jo explico aquí és la història de les pròximes

dues centúries. Descric el que vindrà, la qual cosa no

podrà menys que venir: l’adveniment del nihilisme.

Aquesta història pot ser narrada ja ara; perquè opera

en ella la necessitat mateixa. Aquest futur parla ja a

través de cent signes; aquest destí s’anuncia per tot

arreu; ja totes les oïdes estan agusades, aviat a

captar aquesta música de l’avenir. Des de fa molt tota

la nostra cultura europea, presa d’una tensió

angoixosa que augmenta de dècada en dècada,

s’encamina a una catàstrofe —inquieta, violenta i

precipitada; com un riu que anhela desembocar al

mar, ja no reflexiona, té por de reflexionar.»