Capçalera. Setembre 199318

FOTOPERIODISTES

Josep Valls SoroDa, l'anònimfotoperiodisme d'agènciaVa començar el treball professional el 1952i hi ha posat fi quaranta anys després

— Josep Cruañas i Tor —

agències no han agafat "el costum" de

signar amb el nom del col·laborador les

fotografies que serveixen. Així, podem

conèixer el nom dels corresponsals de

Reuter o AP a Bosnia o a Somàlia.

Josep Valls i Sorolla és un fotoperiodista

que ha treballat fonamentalment per a

agències fotogràfiques, i per tant la seva

obra forma part de la premsa dins

d'aquest anonimat que abans s'imposava.

No té res d'estrany que Josep Valls es dediquésal fotoperiodisme, ja que el seu pare, Josep Vallsi Gili, va ser un conegut fotògraf (vegeu l'articlededicat a ell a Capçalera núm. 10), i això li vapermetre néixer i créixer en un ambient defotografia. De ben petit, quan no havia d'anar aestudi ajudava son pare a portar-li el trípode ialtres estris. Una anècdota que es recorda delsprimers temps és que el seu pare el va enviar acasa a cercar més bombetes Bacuwitz dels gransflaixos que es feien servir els anys quaranta. Vatornar corrents, però en provar-les no anavenbé. Ell se'n va estranyar, i li va dir càndidamentque abans de sortir de casa les havia provat...Aquesta anècdota de criatura no va impedir queJosep Valls es dediqués a la fotografia i n'arribésa ser un bon professional.Després d'acabar els estudis primaris, el seu pareva voler que tingués una preparació tècnicaabans de fer la primera fotografia i el va inscriurea l'Escola del Treball perquè hi fes estudis defotogravat. Després a l'escola Massana a fer-hi

Fotògrafs d'etiqueta.D'esquerra a dreta,Pané, Postius, Valls, elperiodista literariEmilio López, Soteras,Camilo Merletti iJoaquim Brangulí.(foto: Suárez).

També en el periodisme gràfic hi té una

gran importància el paper de les agències,

ja que subministren un gruix important de

les fotografies publicades pels diaris. Per

als fotògrafs free lance són un mitjà per

difondre les imatges de les notícies que

puguin captar que tinguin un interès

general. De tota manera, fins ara el

periodista gràfic d'agència era anònim per

a la majoria del públic. Fins fa ben poc les

La seva gran passió hanestat els toros, als doscostats de la barrera, i a puntva estar de dedicar-s'hi

professionalment

Capçalera. Setembre 199319

FOTOPERIODISTES

dibuix, per tal d'aprendre a retocar lesfotografies.No va ser fins al 1952 que va fer el curs del'escola oficial de Periodisme, abans decomençar a treballar professionalment. D'aquelltemps Josep Valls recorda que la classe demossèn Lisbona començava ben plena i que,després de passar llista, hi quedaven quatre gats.Les fugides d'estudi li van permetre introduir-se ala tècnica prou complicada del "xapó" als billarsde l'ateneu.

Fer visible l'embaràs

El primer treball professional estable va ser a ElCorreo Catalán, del 1952 al 58. Va deixar-loquan li van proposar de fer una mala passada aun vell company que era fotògraf al diari. Enaquells anys al Correu encara hi bufaven airescarlins, i per això cada any li tocava anar a cobrirels aplecs dels requetés a Montserrat, on sovint

havia de córrer per les batusses d'aquests ambels falangistes.Des del 1952 ell i el seu pare van fer decorresponsals de l'Associated Press a Catalunyafins al 1965, en què l'agència internacional vafer un contracte internacional amb l'agènciaEuropa Press. A més de Catalunya, cobrien lesBalears i també la zona de Fraga i la Franjad'Aragó on no arribava el corresponsal deSaragossa. Aquesta agència els va donar pertransmetre les fotografies del tele-foto número 1que havia transmès la notícia de la rendició delJapó, el qual no tenia res a veure amb elslleugers aparells actuals, sinó que era gran comun moble. El fet de col·laborar amb aquestaagència estrangera li demanava fer una mena defotografia diferent. Normalment els demanavenque fessin determinats reportatges, i fins i tot elque els agradaria ressaltar, com ara que es veiésl'embaràs de la princesa Paola en el seu viatge aMallorca després de casada.Un dels reportatges que recorda que va fer per a

Dalí en un sarauflamenc amb elguitarrista Pescadilla,el novembre de 1949.

Associated Press,Europa Press i EFE hanestat els mitjans per alsquals més ha treballat ambla seva camera

Capçalera. Setembre 199320

FOTOPERIODISTES

Mario Cabré amb"miss Itàlia".

aquella agència va ser el de l'enterrament deCarmen Amaya a Begur, que a més tenia per al'agència l'interès del tòpic folklòric.Després de deixar el Correu, els anys del 1959al 61 va col·laborar a la revista de fets delicitusPor qué, creada per Enrique Rubio.

Torero

A part de la fotografia, la seva gran passió, quecompartia amb el pare, van ser els toros. Peraquest motiu treia foc pels queixals cada vegadaque es perdia una corrida per haver d'anar acobrir informació esportiva per a lacorresponsalía de Marca. L'interès pels toros vaarribar a l'arena. De tota manera, tot i que va ferde torero en festes de caràcter benèfic, i ho feiaprou bé, no va fer el pas cap a laprofessionalització, ja que li ho desaconsellarenels seus amics.El 1962 va començar a treballar com a fotògrafde plantilla a EFE, al costat de Quique Pérez deRozas. Aquest es dedicava més a les fotografiesde Barcelona, i ell s'encarregava més de la restade Catalunya. Aquesta primera etapa a l'agènciaes va acabar el 1964, quan el van cridar del'Agència Europa Press, en la qual va estar fins al1981.

La transició a Europa Press

A Europa Press hi va entrar quan feia un any queera oberta, i li va tocar de viure tots els anysfrenètics de la transició, en el moment en què elspartits de l'oposició deixaven de ser il·legals perpassar a ser, en el llenguatge de l'època,legítims. En aquells anys s'anava a tota menad'actes legals o il·legals. Recorda una vegada queel cridaren per cobrir unes declaracions deSantiago Carrillo, quan encara era a laclandestinitat, en un bar del carrer de Pelai. Unade les vegades amb més suspens va ser una vagade gasolineres promoguda per la CNT. Unsmembres del sindicat van anar a buscar elsinformadors en una furgoneta que va estarvoltant per Barcelona fins que els dugueren al'hora precisa a la gasolinera on hi haviamuntada una acció. També recorda unenfrontament a la Rambla dels manifestants ambla policia, davant del Liceu, en què es va haverd'amagar com va poder darrera d'un plàtan delsprojectils que es llençaven els uns contra elsaltres. Diu que va ser el dia que va fer més voltesentorn d'un arbre.

El retorn a EFE

El 1981 va retornar a EFE, on ha treballat finsaquest any, tancant tota una llarga vidaprofessional. De tota manera, els fotoperiodistesmai deixen de ser-ho, sempre que tinguin forçaper dur la càmera penjada al coll.Entre altres llocs on ha col·laborat hi ha la revistaClub, que era d'esports i espectacles abans queacabés essent l'òrgan del RACC; i El Correo dela Radio, de l'emissora Radio España, on seguíels festivals de la cançó de l'any 1955 al 61.També ha col·laborat al Parlament de Catalunyaen actes de protocol i a la Fira de Barcelona, onencara col·labora.

Els anys de l'estraperlo

La seva llarga vida professional va començar enels anys cinquanta, en què encara es feia sentirl'escassetat i s'anava a comprar materiald'estraperlo. Recorda que anava a prop de laSagrada Família a buscar llaunes de negatiu queeren cues de pel·lícula, i fins i tot algunesvegades tenien algun fotograma impressionat.També passava que, en comprar capses depaper, tot i estar precintades, algunes vegades estrobaven amb la desagradable sorpresa que adins hi havia fulls de diari retallats.En aquella situació precària es va obrir la primerafàbrica de material fotogràfic del país, la Negra,que fabricava paper Belfor. De tota manera,aquell paper tenia el petit inconvenient que quanes rentava hi sortien butllofes a l'emulsió ques'havien d'anar rebentant amb una agulla iaplanar-lo delicadament.Pel que fa als diferents mètodes d'il·luminacióartificial de les imatges d'interior, Josep Valls va

Uns anys a El CorreoCatalán i la corresponsalíadel Marca han estat feinesque ha fet al marge de lesagències

Capçalera. Setembre 199321

FOTOPERIODISTES

viure els darrers moments del magnesi, que enels anys cinquanta es va acabar amb l'entrada delflash. Recorda el calvari que va patir durant elCongrés Eucarístic de Barcelona, el 1952, quanamb la bateria de nou quilos al muscle va haverde seguir tot el dia el cardenal Tedeschini.

Anècdotes aèries

Entre les diverses anècdotes que ha viscut hi hala de la visita a les maniobres del portaavionsForrestal, dels EUA. Els van convidar a pujar aun avió i ell va dir que sí de seguida. Mentres'esperava va observar que els avions abansd'aterrar passaven per damunt de la pistadiverses vegades. En preguntar el perquè lidigueren que, com que era de nit, els pilotsaterraven per intuïció. Després d'això ho vadeixar córrer. El bateig aeri, si no va poder seren aquella ocasió, va ser amb motiu d'unapresentació a la premsa d'avionetes acrobàtiquesde l'empresa CASA; quan volaven, el pilot li vadir que farien una envolada vertical i pararien el

motor perquè veiés la gran pressió de la gravetat.Després de fer-ho, el pilot li va dir que el diaabans el seu pare havia tingut un accident mortalfent aquella mateixa maniobra.Un d'aquells incidents professionalsdesagradables que sempre poden passar li vasucceir el dia de posar la primera pedra delCamp Nou del Barcelona: quan estava fentfotografies amb d'altres companys va rebre uncop al cap, el cop d'un objecte tirat per unapersona del públic perquè deien que els tapavenla vista. Tot i que ell s'hi hauria volgut tornar, livan aconsellar de no fer res, per no embolicarmés les coses.

El treball d'agència

El treball del fotoperiodista d'agència és diferentdel que ho fa en un diari. En primer lloc lesagències solen treballar sobre una programaciódiària, sense que es deixi gaire iniciativa alprofessional, cosa que Valls Sorolla va tenir mésen l'agència Europa Press. D'altra banda, el

Enterrament deCarmen Amaga aBegur, el 1963.

El primer flash que vausar anava amb una bateria

de nou quilos de pes que caliacarregar-se a l'esquena

Capçalera. Setembre 199322

FOTOPERIODISTES

Maniobres militars aSolsona, el 1957.

tractament de la notícia en el reportatge es famés acurada en el diari. L'agència vol un parelld'imatges del fet i prou.Tot i que el treball d'una agència sol ser mésplàcid que el d'un diari, Josep Valls recorda queels anys primers d'Europa Press van ser intensos,ja que es treballava per oferir diàriament unesquinze imatges als diaris, competint amb EFE.Ara sembla ridícul el nombre d'imatges tramesesper agència, tenint en compte que solen ser unesdues-centes diàries.Sobre el creixement de la informació gràficatramesa per les agències, em comentava laMontserrat Rius, de l'arxiu de l'Auui, que tenenmés imatges de la Guerra del Golf que totes lesque va rebre al Correo i que encara es conservende tota la segona Guerra Mundial.En aquell moment, en què els diaris no tenientele-foto, fora de La Vanguardia, els portavenles còpies de paper per motorista.Una de les mancances que ha trobat en lesagències és que, pel fet de ser una delegació dela central de Madrid, solen tenir poc interès perles notícies locals de Catalunya. Això va serdiferent en els anys de la transició, però aratorna a ser com sempre. D'altra banda, tampoces valora la necessitat de tenir un arxiu propi dedelegació en el qual es tingui cura d'oferirimatges que puguin interessar en cada moment,o per encàrrec. Això, tot i que es va intentar aEFE en dues ocasions, sempre va quedar en res.Per causa d'això s'ha de recórrer a l'arxiucentral, que no sempre està portat amb el rigorque caldria, i com jo mateix he pogut

comprovar, moltes vegades quan es demanenimatges concretes de fets fonamentals iconegudíssims no es troben.Un dels inconvenients del fotògraf d'agència ésque, com que sol lliurar el negatiu, quasi noconserva res del treball que ha fet al llarg delsanys.Les agències moltes vegades, a més de lescol·laboracions normals, reben tramesesanònimes, com la de la imatge del trasllat de Dalíde Púbol, després de l'incendi. Aquella imatge,que va donar la volta al món, va ser feta per unapersona de la casa de Dalí i els va arribaranònimament.

Vestit d'etiqueta

Un tret que caracteritza l'estil personal com afotoperiodista d'en Josep Valls és que sempre va ala feina, sigui on sigui, correctament vestit ambtrajo. No entén com molts fotògrafs van vestitsamb mànigues de camisa o amb una caçadora, al'hivem. Ell sempre ha anat als actes amb trajo, i,quan ha estat necessari, s'ha posat d'etiqueta, peraixò recorda amb vergonya un dia que va haverd'anar a cobrir un acte oficial en mànigues decamisa, perquè el va agafar desprevingut i no es vapoder anar a canviar. Aquest estil i la sevabonhomia són dos trets que defineixen molt laimatge de Josep Valls i Sorolla amb tota una vidaprofessional de quaranta anys dedicats alfotoperiodisme, la majoria d'ells amb la feina mésanònima, tal volta, de les agències de premsa.*

Els arxius centrals de les

agències espanyoles nosempre han estat portats ambel rigor que caldria