Jocs Florals 2012

JOCS FLORALS 2012 EDUCACIÓ PRIMÀRIA

1

JOCS FLORALS 2012

Educació Primària


2

ÌNDEX

La importància de la lectura 03 Cicle Inicial finalista en prosa 05 Cicle Inicial guanyadora en prosa 06 Cicle Mitjà finalista en prosa 07 Cicle Mitjà guanyadora en prosa 08 Cicle Superior finalista en prosa 10 Cicle Superior guanyador en prosa 13 Cicle Mitjà finalista en poesia 15 Cicle Mitjà guanyadora en poesia 16 Cicle Superior finalista en poesia 17 Cicle Superior guanyadora en poesia 18


3

La importància de la lectura

La lectura és un instrument fonamental en el procés de coneixement i de

maduració personal dels infants. Les bones lectures poden deixar empremta,

desperten aficions i interessos nous, eduquen la sensibilitat, faciliten el

desenvolupament de la fantasia i de la creativitat, ens proporcionen nous

coneixements… D'altra banda, els bons lectors acostumen a ser bons

estudiants, mostren més disposició a atendre les explicacions, es concentren

més, augmenten la capacitat de retenir i memoritzar, i comprenen i assimilen

amb rapidesa els conceptes nous.

Decàleg per a crear bons lectors i bones lectores1

1. Predicar amb l'exemple. Els adults som un model de lectura per als nens i nenes. Cal que ens vegin gaudir llegint.

2. Escoltar. En les preguntes dels nens i nenes hi ha el camí per a seguir aprenent.

3. Compartir. El plaer de la lectura es contagia llegint junts. Hem de llegir i explicar contes als nens i nenes.

4. Proposar, no imposar. És millor suggerir que imposar. Evitem tractar la lectura com una obligació.

5. Acompanyar. El suport de la família és necessari a totes les edats.

6. Ser constants. Cal reservar un temps per a llegir cada dia. Buscar moments relaxants.

1 Adaptació, font: Centro de Educación e Investigación, 2005 Gobierno Vasco. Guía de buenas

prácticas: El profesorado ante la enseñanza de la lectura


4

7. Respectar. Els lectors tenen dret a escollir. Hem d'estar pendents de les seves preferències.

8. Demanar consell. A l'escola, a les biblioteques, a les llibreries.

9. Estimular, encoratjar. Deixem sempre llibres a l'abast dels infants.

10. Organitzar-se. La desorganització pot ser incompatible amb la lectura. Ajudem-los a organitzar-se: el seu temps, la seva biblioteca.


5

ELS PLANETES Hi havia una vegada un planeta que tenia dos anys que es deia La Terra. La

Terra tenia un germà que es deia Mart.

Un dia els pares, que es deien Júpiter i Saturn, els van portar al parc d’estels

lluminosos. Mentre jugaven els pares van seure en un estel.

Un altre dia van anar a una festa i La Terra es va posar un vestit de flors

espacials de color rosa. S’ho van passar molt bé!

I conte contat, conte acabat!

Autora: Martina Gil Cervilla. 2n B

Cicle Inicial finalista en prosa


6

LA PRIMAVERA JA HA ARRIBAT!!

Hi havia una vegada una formiga que ja sabia que era primavera.

Un dia la formiga va decidir anar a visitar les seves amigues. Va trucar a la

casa de l’arbre i va veure que no hi havia ningú. Aleshores la formiga va anar a

buscar les seves amigues. Va estar buscant una bona estona, però no les va

trobar.

Quan va encendre el llum va veure-les i van dir: SORPRESA! Perquè volien

celebrar que havia arribat la primavera.

Autora: Nicole Ontong Aparice. 2n A

Cicle Inicial guanyadora en prosa


7

L’OLIVA VIATGERA

Hi havia una vegada una oliva dins d’una amanida. Quan una nena anava a

menjar-se-la, la va punxar tan fort que va anar pels aires fins que va caure al

plat de sopa de la professora que menjava al seu costat. Aquesta es va enfadar

molt i la va renyar. Després va agafar l’oliva i la va posar amb els plats bruts,

però com que era tan rodoneta va caure a terra.

Un nen que passava per allí la va xutar com si fos una pilota i l’oliva va sortir

disparada per la finestra fins al carrer. Un ratolí que passava per allí la va

agafar però pel camí li va relliscar i un ocell molt oportú se la va endur al seu

niu. Quan l’ocell va obrir el seu bec per menjar-se-la li va caure al camp d’un

pagès. I al cap d’un temps, l’oliva es va transformar en una olivera amb tot

d’olivetes viatgeres.

Autora: Nom Júlia Tomás Lupiáñez. 3r B

Cicle Mitjà finalista en prosa


8

LA SUPER OVELLA

Hi havia una vegada una nena que es deia Maria. Sempre portava un llaç al

cap.

Un bon dia va anar d’excursió amb el seu pare al camp. Després de dinar es va

adormir a la vora del riu. Quan es va despertar, el llaç li va caure al riu i se’l va

emportar el corrent.

Una ovella que passava per allà , ho va veure i li va dir a la nena:

- Tranquil·la, jo t’ajudaré.

La Maria es va desmaiar de l’ensurt. Quan es va despertar, va veure l’ovella

que li va dir:

- Anem a buscar el llaç!

- D’acord –va contestar la nena.

Van agafar una barca que hi havia vora el riu i van anar corrent avall. Quan ja

portaven una estona baixant pel riu, la nena va veure el llaç enganxat a una

roca. L’ovella va intentar agafar-lo amb una corda, però va ser inútil, no ho van

aconseguir.

Cicle Mitjà guanyadora en prosa


9

Llavors la barca va dir:

- Feu servir el meu rem per agafar-lo.

I així ho van fer. Van agafar el rem i la nena va agafar el seu llaç.

La Maria estava molt contenta perquè havia recuperat la seva llaçada. Però,

quan estava saltant i ballant d’alegria, l’ovella va dir:

- Agafem-nos, arribem a una cascada!

Quan estaven caient, la Maria va sentir:

- Maria, Maria, desperta’t!.

Es va despertar i va veure al seu pare. El primer que va fer, va ser tocar-se el

cap per comprovar que tenia el llaç. Tot havia estat un somni!

Autora: Gemma Rodríguez Calpe. 4tB


10

LA FÀBRICA D’IDEES Ara us contaré una història que em va succeir. Un dia, amb l’escola, vam anar

d’excursió a la muntanya. Era un dia assolellat de primavera. Tots els nens

estàvem molt contents d’anar a passar el dia a la muntanya i jugar.

Quan vam arribar, els professors ens van dir que primer esmorzéssim abans

d’anar a jugar. Després d’esmorzar vaig anar amb la Esther i la Montse, les

meves amigues. Vam jugar a fet i amagar, a tocar i parar i a pica-paret. Ens

divertíem molt. Després, vam anar a veure a què jugaven els nois. Jugaven a

futbol, com sempre.

De sobte es va escoltar el xiulet del professor i tots vam anar a dinar. Jo tenia

un entrepà que estava boníssim i una poma. Quan vam acabar de menjar vam

jugar a pilota. Va passar una estona i ens vam començar a avorrir d’aquell joc.

Vam pensar a què podíem jugar. Vam pensar, pensar i pensar, fins que se’m

va ocórrer que, ja que estàvem a la muntanya, podíem jugar a fer cabanes.

A totes ens va agradar la idea. Per fer la cabana, primer havíem de buscar

branques, pals, fulles o qualsevol cosa que ens servís. Ens vam posar a

buscar. Vaig veure una cosa brillant entre uns matolls i em vaig apropar: era

una clau gran i brillant, que penjava d’un collaret. Què feia aquí una clau?

En aquell moment em vaig fixar en un arbre que tenia una mena de porta petita

dibuixada al tronc. La vaig intentar obrir, però no podia, estava tancada. Vaig

pensar que potser la clau que m’havia trobat servia per obrir la porta. Ho vaig

intentar. Sí! Ho vaig aconseguir, la porta es va obrir. La vaig obrir lentament. Al

començament sortia molta llum i no podia veure bé.

Cicle Superior finalista en prosa


11

Tenia molta por, no sabia si entrar o no. Volia cridar però no em sortia la veu,

em tremolaven les cames, els braços, les dents, i fins i tot les orelles. Què

podia haver allà dins? I si em portava a algun lloc terrorífic? I si no podia

tornar? No, vaig decidir no entrar. Però vaig pensar, i si em portava a algun lloc

extraordinari i bonic? I si no tenia problemes per sortir? Tenia la clau no? Sí,

vaig decidir entrar. Vaig obrir la porta i tot seguit me la vaig penjar al coll perquè

no se’m caigués.

Vaig entrar. No es veia res, excepte un túnel. Quan vaig arribar al final del

túnel, vaig poder veure una habitació molt gran on hi havia uns elfs màgics

escrivint. Vaig preguntar a un d’ells:

- Si us plau, em podria dir on estic?

- És clar, estem a la fàbrica d’idees – em va respondre.

- La fàbrica d’idees? Què és això?

- Ara t’ho explico. En aquesta fàbrica és on es fabriquem les idees que té

la gent. Nosaltres, els elfs màgics, som els encarregats d’imaginar i

escriure les idees.

Les escrivim en un paper i després un de nosaltres les diu en veu alta i a través

de l’aire es fiquen al cap de la primera persona que passa en aquell moment. I

pobrets, es pensen que se’ls ha acudit una idea!

I per això hi ha gent que sembla ximpleta i té idees fantàstiques i gent que

sembla molt intel·ligent que de vegades té idees de bomber. Però totes, totes

les idees, les brillants, les inútils, les divertides, fins i tot les més dolentes, les

fem aquí. I ens divertim moltíssim, sobre tot quan una de les nostres idees

dona la volta al món i a tothom li sembla estupenda.

Així és com la gent té les idees. Les idees poden ser bones o dolentes. Ho has

entès?

- Sí. Guau! És un lloc extraordinari! M’agradaria que tothom ho pogués

saber.


12

- Però no pots dir-ho a ningú. Si ho fas la fàbrica desapareixerà per

sempre – em va assegurar l’elf.

És clar que no li he dit això a ningú, sobre tot perquè no es pensin que estic

boja.

I encara no sé si aquesta història és una idea meva o d’ells.

Autora: Alba Hurtado Rabanal. 6è.A


13

EL MENHIR VOLADOR Hi havia una vegada un dolmen format per tres menhirs que feien com una

taula gegantina: dos verticals clavats a terra i l’altre horitzontal per sobre.

Aquell dolmen era part d’un cromlec en forma de cercle que va construir fa

molts segles una tribu del Neolític al costat d’un penya-segat.

Alguns científics pensen que aquestes construccions de pedra tenien funcions

funeràries; uns altres diuen que són monuments solars, però el que no saben

és que en realitat són uns llocs màgics on cada 100 anys, el dia més llarg de

l’any un ramat de cavalls mitològics reben les seves ales per transformar-se en

pegassos.

No sabem per quina raó, un dia les pedres d’aquell dolmen es varen començar

a barallar.

La pedra horitzontal i una de les verticals feien burla, brometes i acudits pesats

a l’altre, que anava aguantant-les anys i segles, dia rere dia. Un dia la pobre

pedra va dir:

- Quan me’n vagi caureu les dues a terra, llavors, sí que em trobareu a

faltar !

Les altres dues es petaren de riure i van seguir a la seva fent-li la guitza; però

el que no van tenir en compte, era que s’apropava l’estiu.

El dia assenyalat, a trenc d’alba, es vàrem començar a apropar al cromlec els

primers cavalls del ramat.

Cicle Superior guanyador en prosa


14

Per rebre les ales cadascú havia de passar per sota d’aquell cercle de dòlmens

com si fos un carrusel de fira.

En aquell moment, la pedra maltractada per les seves companyes li va

demanar a l’últim dels cavalls que, si us plau, li deixés les seves ales per fugir

ben lluny d’allí i que desprès les hi tornaria.

I el cavall màgic l’hi va concedir.

De cop, la pedra va batre aquelles ales i es va començar a enlairar, mentre que

les seves companyes queien a terra força espantades.

Desprès d’una estona aquell menhir volador va veure una gran roca al bell mig

d’un prat. Va aterrar i li va dir:

- Vols ser la meva amiga?

Autor: Ramon Muñoz Arroyo. 5è A


15

EL GELAT

M’agrada molt el gelat

perquè és molt refrescant.

M’agrada el cucurutxo de galeta

amb trossets de xocolata.

El compro a la Campana

perquè allà són molt bons.

També hi ha d’altres botigues

però per a mi aquests són els millors.

Autora: Laura Casaña Pardo. 3r A

Cicle Mitjà finalista en poesia


16

EL GAT ESPANTAT

El gat espantat,

està destrossat.

I el ratolí ha pujat,

a dalt del teulat.

El gat destrossat

ja no està espantat.

El ratolí ha baixat

de dalt del teulat.

Autora: Lucía Lupión García. 4t B

Cicle Mitjà guanyadora en poesia


17

EL GAT I EL GOS

El meu gat l’entremaliat

la llet del plat s’ha menjat.

Ara demana sardines,

que són les postres de tots els dies.

El meu gos és un despistat.

Juga sempre amb el gat.

No sé mai on té el cap,

pel matí d’ell res se’n sap.

El gat té uns bigotis ben gegants,

molt bonics i elegants.

Ell no para de mirar

per damunt d’un finestral.

El gos sempre va a casa del veí,

sempre per dormir.

Sobre el llit s’estira

i dormit molt fluix respira.

S’estiren els dos juntets,

ben apretadets.

El gat sobre el gos,

i el gos amb un os.

Autora: Laura Díaz Bolos. 6è B

Cicle Superior finalista en poesia


18

PLANETA TERRA

Ets una pilota flotant

al bell mig de la foscor

i una bombeta gegant

et dóna molta claror.

Sovint estàs envoltada

d’enormes flocs de cotó.

I quan plores, a vegades,

cobreixes les muntanyes de mató.

La teva pell és variada,

plena de venes i pigues.

I quan estàs molt enfadada

amb focs d’artifici ens al·lucines.

En tu hi habiten figuretes

de tota mena i colors.

Algunes semblen personetes

i altres, animalons.

I si al cel mires de nit,

i els flocs de cotó t’ho permeten

cuques de llum, un gran exèrcit,

podràs veure com s’encenen.

Autora: Irene Roca Sivera. 6è A

Cicle Superior guanyadora en poesia

JOCS FLORALS 2012 EDUCACIÓ SECUNDÀRIA

[1]

JOCS FLORALS 2012

Guanyadors i Finalistes

Categories D i E

Educació Secundària


[2]

MODALITAT: POESIA CATALANA CATEGORIA D GUANYADOR

CATALUNYA

Catalunya la meva terra,

Catalunya i la senyera.

DesàdelsàIaﾏpsàdeàlげEHヴe,

fins al Puigmal del Segre.

Catalunya el meu petit país,

el que alguns creuen aixafadís.

Des del mil set-cents catorze,

ens defensem amb falç i forca.

Barcelona, la capital,

aﾏHàﾏYsàdeàdosàﾏilioﾐsàdげhaHitaﾐts,

a Espanya una de les més importants,

la millor ciutat futbolísticament parlant.

Catalunya és banyada pel mar,

elàケueàﾏげhaàvist créixer i jugar.

Escric això a la sorra sota els rajos del sol

des del que ha sigut i és el meu bressol.

TÍTOL: Catalunya LEMA: Anonymous AUTOR: Francesc Moreno


[3]

MODALITAT: POESIA CATALANA CATEGORIA D FINALISTA

LA LITERATURA CATALANA

Any rere any els Jocs Florals es celebren ,

la gent vol participar, ningú els hi nega.

Avui recordem la literatura catalana,

EﾐIaヴaàﾏilloヴàケueàlげeケuipàHlaugヴaﾐa.

Rebuig , odi i discriminació ,

les hem patit en aquesta nació.

Per tenir una llengua diferent,

seげﾐsàhaàtヴaItatàﾏalaﾏeﾐt.

Tot i així ens vam saber fer escoltar,

gràcies als grans poetes catalans.

Ens van fer sentir orgullosos,

i hem tirat cap endavant.

Recordant-los a ells,

i els qui han vingut després,

recito aquesta poesia,

no esperant diners ,

ni fama, ni prestigi, ni poder,

siﾐﾙàlげestiﾏaIiﾙàdelsàIatalaﾐs

i el seu reconeixement.

TÍTOL: La literatura catalana LEMA: Otaku AUTOR: Rubén Fernández


[4]

MODALITAT: POESIA CATALANA CATEGORIA E GUANYADOR

QUAN TORNARÉ?

Quan tornaré a veure,

els petits coloms,

aquells que sempre marxen,

quaﾐàsげaﾏagaàlaàIaloヴ?

Quan tornaré a veure,

el soﾏヴiuヴeàdげuﾐàﾐeﾐàpetit, aケuellàケueàseﾏpヴeàsげaﾏaga,

quan ja no és feliç?

Quan tornaré a escoltar,

la més bonica simfonia,

la que sempre em feia plorar,

fent-me sentir el que mai sentia?

Quan tornaré a escoltar,

aquella veu tan dolça,

la que em feia sentir millor,

durant les nits de penombra?

Quan tornaré a somniar,

que sóc una princesa,

i que el meu príncep blau,

sげeﾐfilaàaàlaàﾏevaàfiﾐestヴa?

Quan tornaré a somniar,

que sóc un petit nadó,

i ケueàﾏげadoヴﾏoàpl<Iidaﾏeﾐt, sobre un núvol de cotó?

Quan tornaré a sentir

lげesIalfoヴàdげuﾐaàaHヴaçada, aケuellaàケueàseﾏpヴeàﾏげhaàfet,

algúàケueàﾏげestiﾏava?

TÍTOL: Quan tornaré? LEMA: Estel 2 AUTORA: Esther García


[5]

Quan tornaré a sentir,

lesàll<gヴiﾏesàdげuﾐàIoﾏiat, si les últimes que em quedaven,

ja les vaig deixar anar?

Tornaré a veure,

quaﾐàelsàﾏeusàullsàsげoHヴiﾐ.

Tornaré a sentir,

quaﾐàelàﾏeuàIoヴàsげoﾏpliàdげaﾏoヴ.

Tornaré a somniar,

quan el meu cervell imagini;

I tornaré a escoltar,

quan el silenci pugui cridar.


[6]

MODALITAT: POESIA CATALANA CATEGORIA E FINALISTA

SOMNI

Què són els somnis?

Com els puc aconseguir?

I, com els puc acomplir?

Hi ha diferents respostes

I infinites formes,

Perquè existeixen un munt de persones

Que pensen de diferents maneres

Hi ha persones que tenen un somni

que volen aconseguir,

I persones que busquen el somni

Que desitgen tenir

I mentre altres persones posseeixen el somni

Algunes persones diuen que el somni no existeix

áàuﾐàﾏﾙﾐàdげiﾐfiﾐitesàpossiHilitats Quina serà la meva finalitat?

I quin serà el somni

Que algun dia voldré acomplir

TÍTOL: Somni LEMA: NV77V AUTOR: Allan Estrella

Autora: Marta Galcerán


[7]

MODALITAT: PROSA CATALANA CATEGORIA D GUANYADOR

QUE NO TORNI A PASSAR

Aquesta història que us explicaré a continuació, no és un conte ni de ciencia-ficció, ni

de fantasia,tampoc de misteri.

És una història basada en fets reals, qualsevol coincidència dels personatges que hi

apareixen amb personatges reals és certa.

Va néixer el 1908, a Barcelona, va estudiar Belles Arts, es va casar molt jove i tenia 28

anys i 2 fills quan va esclatar la Guerra Civil espanyola.

“eﾏpヴeàsげhaviaà iﾐteヴessatàpelsàdヴetsàdelsàﾏYsàhuﾏilsà iàdelsà tヴeHalladoヴs,à iàaviatàesàvaàafiliar a un partit polític.

Durant la guerra va estar al front, no com a soldat sinó com a comissari polític. La mare

iàl`<viaàﾏげhaﾐàe┝pliIatàケueàellàdeiaàケueàﾏaiàﾐoàhaviaàﾏatatàﾐiﾐgúàiàケueàﾐoﾏYsàvaàdispaヴaヴàaàun pollastre per poder menjar ell i els seus companys.

Ben al contrari del que molts pensaven, la guerra no la van guanyar els qui,

democràticament havien aconseguit un govern pel poble. Van morir molts ciutadans de tot

l´EstatààiàdげaltヴesàvaﾐàveuヴeàIoﾏàelàseuàfutuヴàIaﾐviavaàdeàdiヴeIIiﾙ.

Després de parlar amb la meva besàvia, van decidir que marxaria ell tot sol -creia que

aviat tornaria- . A Barcelona es quedarien la meva besàvia, amb els 2 fillets petits i ella sola

a càrrec del negoci que tenia.

Acabada la guerra i obligat a fugir del seu país pels seus ideals, va marxar cap a França

aﾏHàlaàヴestaàdげe┝iliatsàfoヴçosos.àVaﾐàIaﾏiﾐaヴàﾏoltsàdies amb les poques pertinences que

havien pogut agafar.

Va estar un temps als camps de concentració dげAgde i Saint Ciprien a França. A casa

tenim dibuixos que va fer durant aquella època. Hi havia poca aigua, per poder beure aigua

potaHleàhavieﾐàdeàtヴaItaヴàIoﾏàpodieﾐàlげaiguaàdelàﾏaヴ,àpassaveﾐàfヴed,àﾐoàteﾐieﾐàﾏeﾐjaヴ.

No sabien què els oferiria el futur, però llavors van assabentar-se que Pablo Neruda,

poeta xilè i en aquella època cònsol de Xile a França, havia aconseguit llogar un vaixell per

rescatar tots els espanyols que pogués.

TÍTOL: Que no torni a passar LEMA: Sivermagic AUTOR: Sasha Golovin


[8]

El meu besavi va estar un temps dubtant, Amèrica era una terra llunyana, la família

sげhaviaàケuedat a Barcelona però no hi havia massa temps per pensar, la II Guerra Mundial

eヴaàaàpuﾐtàdげesIlataヴ,àiàケuedaヴ-se al camp o a França, era un perill.

A la tardor del 1939, el vaixell Winnipeg va sortir de França rumb a Valparaíso (Xile).

La travessia va durar molt de temps, quan ja estaven arribant al país que els acollia,

van preguntar si entre els refugiats algú sabia pintar, el meu besavi junt amb altres va

alçar la mà i li van encarregar fer un retrat de grans dimensions del president del país.

Quan el retrat va estar acabat el van col·locar a la proa del vaixell com a mostra

dげagヴaïﾏeﾐtàalàpoHleàケueàelsàaﾐavaàaàヴeHヴe.

A Xile els van acollir i allà el meu besavi va haver de fer-se una vida nova. Els catalans

es reunien al Centre Català, on ell donava classes de català els caps de setmana i intentava

no capficar-se parlant amb altres catalans i jugant a escacs. Com havia estudiat a Belles

Arts va intentar buscar-se algun treball que tingués alguna relació amb el que sabia fer i va

decidir amb un soci guanyar-se la vida fent de decorador de cases de xilens benestants.

La comunicació amb la família, ja us podeu imaginar que no va ser gens fàcil, no hi

havia tantes facilitats com ara, no hi havia skype, ni e-ﾏail,àﾐiàヴesàdeàtotàai┝ﾘàケueàsげeﾐviaàeﾐàsegons, hoàhavieﾐàdげeﾐviaヴàpeヴàIaヴtaàiàfiﾐsàケueàaヴヴiHavaàalàdestiﾐataヴiàtヴigavaàﾏolt.

Poc a poc va anar adaptant-seà alsà Iostuﾏs,àﾏeﾐjaヴsà ià ﾐovesà foヴﾏesàdeà vidaàdげaケuellànou país que durant un temps seria la seva nova pàtria. Va quedar meravellat de la natura

extraoヴdiﾐ<ヴiaàdげaケuellaàzoﾐaàdeà“ud-Amèrica i també de la seva música i folklore.

La seva esperança, com la de molts altres, era la de tornar ben aviat a casa. Sovint

ﾏげe┝pliケueﾐàケueà laàﾏajoヴiaàdげe┝iliatsàIoﾏàelàﾏeuàHesaviàﾏateヴﾐ,àduヴaﾐtàelsàpヴiﾏeヴsàaﾐ┞sàvan tenir les maletes preparades pensant que el retorn seria aviat.

Estavaà ﾏoltà eケuivoIat,à lげespeヴaà vaà duヴaヴà ﾏYsà deà 20à aﾐ┞s!!Ià vaà toヴﾐaヴà jaà aﾏHà duesànacionalitats, la xilena i la catalana.

Els exiliats polítics i les seves famílies

sempre pateixen i reben les

conseqüències de la guerra. Als anys 30-

40 ens va passar a nosaltres, al nostre

país, però per desgràcia no va ser un fet

aïllat.

CヴeIà ケueà eﾐtヴeà totsà heﾏà à dげaIoﾐseguiヴàque

NO TORNI A PASSAR.


[9]

MODALITAT: PROSA CATALANA CATEGORIA D FINALISTA

LA PLORANERA

Era de nit, em vaig aixecar del sòl fred. Estava dins d'una casa petita i

fosca. Vaig poder distingir la porta, llavors vaig sortir. Em trobava en un poble

tenebrós, només vaig poder veure boira.

Vaig començar a caminar pels carrers que voltaven les petites cases. De

sobte vaig sentir una remor, eren plors. Els vaig seguir fins que vaig poder albirar

la figura d'una dona. Tenia els cabells negres com l'atzabeja, la pell blanca i

també blanc el un vestit.

Caminava a uns cinc metres de la misteriosa dona, mentre ella sanglotava. Es dirigia

lentament cap als afores del poble. Sense pensar-ﾏげho,àlaàvaigàseguiヴ.à

Més tard, estàvem ja endinsant-nos en el bosc. Es va aturar davant d'un riu cabalós.

Llavors vaig veure com la dona (ja li havia posat un nom: la ploranera) continuava plorant a la

vora del riu.

A continuació em vaig apropar més, deia que se sentia culpable de la mort dels seus

tres fills en aquell mateix riu. Aleshores vaig trepitjar una branca, la ploranera va deixar de

plorar per un moment, va girar el cap i em va veure.

Aleshores vaig començar a córrer. Vaig córrer pel bosc i vaig mirar cap enrere, vaig

veure com la ploranera em seguia. Vaig ensopegar amb una pedra, vaig caure al terra i la

ploranera em va agafar del braç. El contacte de la seva mà al meu braç, va provocar que

diverses imatges creuessin per la meva ment i una veu va començar a parlar-me:

Teresa vivia en un poble petit però molt acollidor. Era una jove pobra. Un dia va

conèixer un jove que era de classe alta, es van enamorar i van tenir en secret tres fills. Va

passar el temps i el jove s'havia de casar amb una jove de la mateixa classe social i es va casar

aﾏH la jove riIa. Quaﾐ s’assaHeﾐtà Teresa, va restar dolguda i totalment desesperada, va

assassinar els seus tres fills ofegant-los en un riu. Després es va suïcidar perquè no suportava la

culpa. Des d'aquest dia, se sent el lament ple de dolor de la jove al riu on això va passar.

Llavors les imatges i la veu va desaparèixer. Vaig mirar al meu voltant, la ploranera

havia desaparegut.

En aquell moment em vaig despertar al meu llit, tot havia estat un somni. Però tenia la

marca de la mà blanca.

TÍTOL: La ploranera LEMA: Aidé AUTORA: Aida Martínez


[10]

MODALITAT: PROSA CATALANA CATEGORIA E GUANYADOR

NÚRIA

Hola Núria, avui abans que et quedis fregida al llit, vull parlar-te una estona, et deixo el

lluﾏàapagatàiàﾏげasseIàalàteヴヴa,àai┝íàﾐoàtげheàdeàﾏouヴeàdelàllit.à

Saps què? Recordo ja fa molts anys que recollíem una flor del terra, demanàvem un

desig,àiàHuf<veﾏà…àIàfloヴàヴeヴeàfloヴ,àaﾐ┞àヴeヴeàaﾐ┞,àelàdesigàﾐoàIaﾐviavaàpas,àpeヴケuXàﾐoàesàfeiaàﾏaiàrealitat.

Des que vaig començar a tenir ús de la raó, mirava el cel amb els ulls plorosos, trista i

dolguda, desitjant que la teva malaltia trobés cura algun dia.

Moria de ganes de sentir-te parlar, escoltar la teva dolça veu i em sentia dissortada per

tenir-te a tu, una germana discapacitada.

PeヴdoﾐaげﾏàpeヴàhaveヴàestatàtaﾐàeケuivoIada,àpeヴàeﾐviaヴ-te desig rere desig el missatge

deàケueàﾐoàtげestiﾏavaàtalàiàIoﾏàeヴets,àケueàvoliaàケueàIaﾐviessis.à

FaàpoIàlaàﾏaﾏaàeﾏàvaàe┝pliIaヴàケueàlげúltima paraula que vas dir abans que comencés la

teva regressió provocada pel Síndrome de Rett, va ser el meu nom. He trobat infinitat de fotos

nostres de petites jugant agafades de la mà, fotos guardades amb cura en una caixa on a més a

ﾏYsà sげhià aﾏagueﾐà secrets, records i emocions. Són petites imatges màgiques que em fan

viatjaヴàalàpassatàiàヴeIoヴdaヴàケueàdeàpetitaàtげeﾐteﾐiaàseﾐseàケueàﾏoguessisàelsàllavis.àà

Noàﾏげhaà fetà faltaà llegiヴà elàPetitàPヴíﾐIepàpeヴà apヴeﾐdヴeà ià Ioﾏpヴovaヴàケueà lesà IosesàﾏYsàimportants són invisibles als nostres ulls, que només les podem veure amb el cor.

ElàdoloヴàケueàlaàtevaàﾏalaltiaàeﾏàpヴovoIa,àﾏげhaàfetàIヴYi┝eヴàiàseヴàケuiàsﾙI,àpeヴケuXàlaàpauàケueàtヴaﾐsﾏetsàiàlげestatàdeàIoﾐsIiXﾐIiaàケueàteﾐsàYsàelàﾏeuàe┝eﾏpleàaàseguiヴ.àTuàetsàlaàﾏevaàguiaài la ﾏajoヴiaà deà peヴsoﾐesà ﾐoà eﾐteﾐeﾐà lげefeIteà oà ﾏYsà Heﾐ dit afecte especial que genera

compartir la vida amb algú com tu.

NoàtげheàditàﾏaiàケueàetsàlaàﾐoiaàﾏYsàpヴeIiosaàケueàhaàtヴepitjatàlaàteヴヴa?àQueàelàteuàヴiuヴeàsけeﾐIoﾏaﾐaàiàﾐoàheàvistàpeヴsoﾐaàﾏYsàsaﾐaàiàfeliçàケue tu?

És curiós, molt curiós com nosaltres, les persones que no patim discapacitats físiques

ni psíquiques, ens tanquem i ens tornem durs com pedres. Som ignorants i no comprenem el

valor tan gran que teniu. A sobre, som condescendents, amb la típica frase de:

Oh, està malaltona, quina llàstima em fa...

TÍTOL: Núria LEMA: Atram Autora: Marta Galcerán


[11]

I la meva germana pensa:

áu,àva!àMiヴaげt,àsiàﾏYsàfotutàest<sàtuàケueàseげtàIauàelàIaHellàpeヴケuXàﾐoàaヴヴiHesàaàfiﾐalàdeàmes! Tu que malbarates temps preocupant-te del dia de demà i problemes insignificants en

coﾏptesàdeàgaudiヴàdeàtotsàelsàplaeヴsàケueàtげofeヴei┝àlaàvida,àdiaàaàdia.

Gràcies Núria per ensenyar-me tot això amb el cor, per donar-me fe, per donar-me

eines per enfrontar tots els obstacles que em posa la vida i per no jutjar-me per cap dels errors

que cometo.

PeヴdoﾐaげﾏàpeヴケuXàsﾙIàuﾐàdesastヴe,àpeヴケuXàduヴaﾐtàuﾐsàケuaﾐtsàaﾐ┞sàﾐoàheàestatàpeヴàtu,àperquè no he sabut gestionar la situació, sense parlar-ho amb ningú.

Peヴﾘàelàteﾏpsàpassaàià lげUﾐiveヴsàoàケuiàsiguiàケueàhiàhaàﾏYsàeﾐll<àdげaケuestàﾏﾙﾐàﾏateヴialàﾏげhaàdoﾐatàmoltes lliçons i unes quantes cleques i a la fi crec que em dirigeixo pel camí que

toca.

EspeヴaげﾏàuﾐaàﾏiIaàﾏYsàpeヴケuXàestiIàIoﾐveﾐçudaàケueàaviatàaIoﾐseguiヴYàaヴヴiHaヴàaàtuàiàara, és això el que més desitjo en el món, el que tinc present cada dia i quan aconsegueixi

aヴヴiHaヴàalàteuàIostat…àáleshoヴesàdesitjaヴYàﾐoàalluﾐ┞aヴ-me mai més, perquè no hi ha res que em

faci més feliç que la meva família i jo hi estaré plenament el dia que et miri als ulls i sigui com si

et llegís la ment.

Dorm tranquil·la tresor del meu cor, que estic aquí i vetllaré per tuàtotaàlげeteヴﾐitat.

‘eIoヴdaàケueàjo,àlaàtevaàgeヴﾏaﾐaàpetita,àtげestiﾏoàiﾐfiﾐit.à

Molt bona nit.


[12]

MODALITAT: PROSA CATALANA CATEGORIA E FINALISTA

LA PROVA DEL TEATRE

Ja fa quinze anys que va passar, quan en tenia quinze. Amb prou feines sabia el que volia però

ara ja ho sé: qualsevol cosa menys dedicar-me al món del teatre, és massa estrany.

Era un vespre qualsevol, estava llegint tranquil·lament un llibre "Marina"-de Carlos Ruiz Zafón-

a casa meva quan els pares em van trucar, s'hi posà la mare:

-Fill, no et preocupis que ja tornem de l'obra. Ens ha anat molt bé malgrat que el pare s'ha

equivocat i ha dit un paràgraf malament, però no ha perdut el fil perquè l'apuntador l'ha

ajudat des de darrera la cortina. La gent ens ha aplaudit moltíssim! Posa't ja a dormir que ara

agafem el cotxe i venim de segui.... AHHhhh!!!-BANG!!!

Es va tallar la comunicació.

Estava molt espantat, la mare havia cridat i algun revòlver havia fet la seva funció.

-Truco a la policia? Em poso al llit i espero qualsevol meravella? Vaig a veure què ha passat?

No volia ser un gallina o sigui que l'opció del llit era nul·la. Vaig decidir anar a veure què

passava.

Em vaig posar uns pantalons i una samarreta negres, vaig agafar la llanterna i la bicicleta del

garatge i vaig sortir per la mateixa porta.

Jo estava bastant lluny del teatre, tenint en compte que era al centre de la ciutat.

Anava creuant els carrers, mentre pedalava amb desfici vaig anar pensant inconscientment

què havia passat i com.

Hauran ferit a algú? Els pares estaran ferits? Segur que sí, i jo no ho havia pogut evitar.

Finalment, al cap de cinquanta minuts en bicicleta vaig arribar a les portes del teatre.

-Què burro!- Vaig pensar a l'adonar-me de la gran imprudència que anava a cometre. Com

podia plantar-me com un soldat enmig de l'entrada, on tothom em podia veure?

TÍTOL: la prova del teatre LEMA: Cubanita Autora: Anna Correa


[13]

Ràpidament vaig dirigir-me cap a la porta metàl·lica que estava al lateral de l'edifici al carreró

del costat. Sort que els pares em van ensenyar de petit la contrasenya perquè volia teclejar-la

jo, i ves per on encara me'n recordava: era A505.

Vaig deixar la bicicleta just al costat de la porta i vaig baixar per les escales d'emergència per

anar cap al pàrquing i vaig obrir la porta. De sobte, vaig sentir uns passos i decididament els

vaig seguir, una ombra molt voluminosa m'havia vist i ara s'atansava cap a mi. No tenia lloc per

amagar-me i em vaig quedar perplex mirant fixament aquella ombra que em provocava una

tensió terrible.

A mida que s'anava atansant, la veia més clarament, però no sabia qui o què era.

Vaig aclucar els ulls com un ànec atontat a punt de ser capturat per un caçador, moments

després me'n vaig penedir al veure que una veu que jo reconeixia em parlava suaument:

- Ves per on, la mascota del teatre - em deia mig fument-se de mi sense voler ofendre'm; de

petit em deia així, i jo imitava a algun animal com si fos una mascota posant-me en el paper de

mascota.

I seguidament em deia:

- Ho fas força bé això de posar-te en el teu personatge, podries mirar que t'escollissin per a

actuar en alguna obra.

Era la senyora de neteja que s'ocupava de netejar el teatre des de feia un mil·lenni com a

mínim com deia el pare mentre reia per sota el nas; perquè segons ell, l'havia vist de tota la

vida des de que els avis encara eren actors del mateix teatre.

Però després, perquè no m'ho cregués em deia:

-No t'ho creguis això, que ella és molt simpàtica i amable. Sempre que necessitis ajuda i ella

estigui per allà, sempre, sempre t'ajudarà, ja ho veuràs.

- Hola senyoret!- em va dir amb una veu amb un toc graciós. Com és que no estaves a l'obra?

No t'he vist per allà.

-Veurà Carmeta, és que jo ja l'havia vist l'obra el dia de l'estrena; i a més he aprofitat a casa

meva per relaxar-me i llegir un llibre.

- De quin llibre es tracta?

- És el llibre de "Marina". Et sona? És molt conegut.

- I tant, el del Zafón. Me'l vaig llegir l'estiu passat. Com es nota que tenim un gran lector entre

nosaltres. Amb tu anirem molt lluny.


[14]

De sobte vaig recordar-me'n dels pares i li vaig dir a la Carmeta que havia d'anar a buscar els

pares urgentment i que era de molta importància que no ho digués a ningú perquè era perillós.

-Com vols que et deixi marxar d'aquí amb el que m'has fet amoïnar? No m'espantis, eh! Ara

mateix m'explicaràs què és el que et passa exactament i quina història hi ha darrere d'aquestes

preocupacions.

No sabia què dir. Finalment vaig quequejar una mica i després vaig decidir explicar-li tot el que

havia passat. Des del moment en què estava parlant amb la mare per telèfon fins al present.

-Renoi, cada dia em sorprens més. En tot cas si algú t'ha d'ajudar sóc jo, per alguna cosa estem

els dos sols en el teatre oi?

-D'acord - vaig acceptar -però no sabem què és el que ha passat al pàrquing o sigui que m'has

de prometre que seràs discreta perquè ens podria passar qualsevol cosa, m'entens?

Decididament vam baixar les escales que portaven al pàrquing misteriós dels fets.

Vaig obrir la porta d'emergència i la vaig deixar ajustada per si havíem de tornar a sortir cames

ajudeu-me.

Vam provar d'encendre els llums per l'interruptor, però no vam poder: algú estava controlant-

los des de la caixa general de llums!

Miràvem entre els cotxes i pel terra acotant-nos casi bé a les palpentes només amb la llanterna

que havia portat, però res, no hi havia ningú, ni ninguna arma de l'accident.

La Carmeta va tenir una idea brillant però esgarrifosa:

-Anem a la caixa general i obrim els llums des d'allà si és que no ens han tallat els cables.

Vam anar-hi i vam veure que els cables estaven en bon estat.

-Encén-los tu, Carmeta que cada dia els apagues tu els llums i ja saps com va tot això.

Els va encendre.

Sense previ avís, vaig tenir un ensurt que gairebé em va fer agafar un atac de cor. De sobte hi

havia moltíssima gent que em deia a cor: SORPRESA!!!

La Carmeta pel que es veia també havia cantat a cor i no s'havia espantat.

Hi havia un pica-pica i un pastís que posava el meu nom, i al costat hi havia una màscara de

xocolata.

A tots els coneixia: Ferran el recepcionista, la Marta i en Paco dels llums, la Mercè del so i una

pila d'actors i actrius.

-Quin muntatge és això? - li vaig dir a la Carmeta.


[15]

Una veu que reconeixia em va riure dissimuladament i la següent deia:

-Ho veus com hi cauria de quatre potes?

Eren els pares, que també eren allà, ja no me'n recordava amb tot el sidral que s'havia muntat.

Em van respondre:

-Com ha anat tot? No et volíem espantar ni preocupar, però ara t'explicarem el motiu de tot

aquest "folklore".

El pare començà:

-Et volíem posar a prova per saber si et podrien agafar o no.

-Explica-li des del principi, home, que el pobre nano no se'n està enterant de res.-afegí la mare.

Com que els pares no s'aclarien la senyora Carmeta em va aclarir els meus dubtes.

-A veure, com t'ho expliquem: L'equip del teatre et volíem fer passar una prova per saber si tu

estaries preparat per fer d'actor; i se'ns va acudir això: la prova consistia en que nosaltres

veiéssim fins a quin límit et podries arribar a contenir els nervis, posar-te trist, espantar-te...

Amb unes quantes hores. I, pel que es veu ho has aconseguit, has passat la prova.

Semblava impossible: tot era mentida, i m'havien fet patir molt, anar en bicicleta per la nit i a

més molta estona, la trucada dels pares, ...

De sobte va aparèixer el director de l'obra més recent interpretada i em digué:

-T'ho has ben guanyat: Vols formar part del nostre grup? Tens pell d'actor; en fi, els teus avis,

els teus pares...

Sense pensar-m'ho dues vegades vaig acceptar aquella

proposta per la següent obra.

Mai més en faré cap altre, us ben asseguro que quan

hagueu patit el que jo vaig patir, no voldreu ser mai més

actors o actrius.


[16]

MODALITAT: POESIA CASTELLANA CATEGORIA D GUANYADOR

EL TIEMPO PASA CON LOS AÑOS

El tiempo es oro,

oro que no se puede desperdiciar,

tiempo que nos deja abandonados,

tiempo que no sabemos aprovechar.

Lo único que pido es que se pare,

que se pare y no siga,

pero por más que quiera

el reloj no deja de avanzar

Los años pasan,

pasan sin parar,

es bello ver cómo vamos envejeciendo

como los años nos van dejando atrás.

A través de los años se empieza a aprender,

se aprende lo que es una verdadera amistad,

lo que es un verdadero amor

y sobretodo que cuando te caes debes levantar.

Soy joven, pero ignoro el tiempo

y mientras el tiempo avanza

mi cuerpo envejece

hasta que un día llegue el final.

TÍTOL: El tiempo pasa con los años LEMA: Cristal AUTORA: Claudia Carlescu


[17]

MODALITAT: POESIA CASTELLANA CATEGORIA D FINALISTA

MÚSICA

Es la que me hace desconectar,

la que hace más fácil expresar mis sentimientos;

la que dice que nunca me rinda

y me ayuda a ocultar mis sufrimientos.

Su letra deja en memoria lo que voy viviendo,

lo que me va pasando durante el día a día;

suàﾏelodíaàﾏeàa┞udaàaàヴefle┝ioﾐaヴ,àaàtヴaﾐケuilizaヴﾏe…

y a medida que pasa el tiempo lo voy entendiendo.

Me dejo influir por ella,

laàIaﾐto,àlaàHailo,àlaàiﾐteヴpヴeto…

También me dejo llevar por ella,

y aunque a veces me salga mal lo intento.

La siento por todos lados,

por mi cabeza, incluso por mis venas;

con ella me siento en otro mundo,

un mundo en el cual no hay aceras.

Me encanta, me apasiona,

me deja estupefacta dependiendo de la canción;

me quedo boquiabierta, alucinada,

sin ninguna otra elección.

TÍTOL: Música LEMA: Viena AUTORA: Melanie Sun


[18]

MODALITAT: POESIA CASTELLANA CATEGORIA E GUANYADOR

A MI QUERIDA MADRE

Hoy te escribo a ti,

bella mujer divina,

que cual aire que respiro,

eres importante en mi vida.

Me diste todo lo que tengo,

y gracias a ti soy feliz,

valoro todos y cada uno de tus consejos,

y no me imagino vivir sin ti.

Cuando me siento vacía,

tú me llenas el corazón,

de besos y de caricias,

y algún que otro achuchón.

Todos los momentos contigo,

para mí son especiales,

todo lo que contigo he vivido,

recuerda que es inolvidable.

En las noches frías,

tú me sirves de abrigo,

por ti yo todo lo daría,

por ser mi tú mi gran ser querido.

Alumbras mis noches oscuras,

y, si tengo miedo, tú me abrazas,

gracias a ti, en esta vida

nunca pierdo las esperanzas.

TÍTOL: A mi querida madre LEMA: EG AUTORA: Esther García


[19]

No quiero pensar en el día

en que tengas que alejarte de mí,

porque de tristeza moriría,

si no te viese más sonreír.

La gente te verá,

como a una más del montón,

pero, para mí, eres la única,

que ocupa mi corazón.

Gracias a ti soy quien soy,

porque tú me diste la vida,

y quiero decirte, en un día como hoy,

que te amo, madre querida.


[20]

MODALITAT: POESIA CASTELLANA CATEGORIA E FINALISTA

LA MÚSICA

Me gusta oír tu nombre,

me gusta lo que significas

me gusta lo que siento,

y la diversión que me aplicas.

Te oigo cuando leo,

te oigo cuando canto,

te oigo cuando bailo,

esàケueàﾏeàgustasàtaﾐto…

Me das alegría,

a veces llanto.

Me distraes mucho,

entre tanto y tanto.

Cuando era pequeñito,

ya me acompañabas

con las nanas que mi madre,

tanto me cantaba.

Eres tan grande,

eres mucho y eres única

como me llenas,

meàgustas…àMúsiIa.

TÍTOL: La música LEMA: XD AUTOR: Xavier Díaz


[21]

MODALITAT: PROSA CASTELLANA CATEGORIA D GUANYADOR

SINFONÍA MISTERIOSA

Era un día normal, sin variaciones, sin nada que lo diferenciara del resto de mi vida

monótona. Estaba seguro de que el futuro de mi vida no sería muy diferente del

aHuヴヴiﾏieﾐtoàpヴeseﾐte.àBueﾐo,àesoàpeﾐsY…

MeàllaﾏoàKlaヴkàJagﾐote.àálguﾐosàdeàﾏisàさaﾏigosざàﾏeàllaﾏaﾐàさJagg┞ざàpaヴaàヴeíヴseàdeàﾏí,àpara reírse de la vida aburrida que tengo, para vacilarme de que tienen una vida mejor

que la mía.

Tengo 25 años y, de momento, estoy en paro, sin un maldito trabajo para ganarme la

vida. Vivo solo y mis padres me envían dinero por correo, cada semana, conocedores

del estado en el que me encuentro.

A veces me pregunto qué hice para merecer esta maldita vida.

Diariamente camino por las mismas calles, escuchando los mismos ruidos de los

ﾏisﾏosàIoIhes,àvieﾐdoàlasàﾏisﾏasàIaヴasàdeàlasàﾏisﾏasàpeヴsoﾐas…àﾏataﾐdoàelàtieﾏpo.àEsàuﾐaàIadeﾐaàiﾐsopoヴtaHle…

Pero ese día, desde la nada, escuché las melodías de un instrumento familiar. Era la

melodía de la canción River flows in you arrancada de las teclas de un piano. ¿De

dónde provenía ese sonido tan bello? Necesitaba saber cuál era su procedencia. Por

eso, empecé a concentrarme en la melodía, ignorando todos los demás sonidos. Noté

que mis pies caminaban solos, bailando automáticamente hacia mi punto de destino.

Cerré los ojos para llegar hasta esa sinfonía angelical. Escuché aquella melodía cercana,

cada vez más cercana. Abrí los ojos y miré a mi alrededor. Ya no estaba en ese barrio

ruidoso, sino en un campo lleno de flores, flores extravagantes, de diferentes tipos y,

en medio de todo, un gran piano, negro y elegante. Ese piano era el origen de la

melodía que estaba buscando.

Había alguien sentado al piano. Era una joven. Caminé hacia ella y me detuve a cierta

distancia. La contemplé con serenidad. Tenía una cara hermosa, diría, una mezcla de

Taylor Swift y Chloë Grace Moretz, pero mucho más bella. Su cabello era liso y rubio y

se dejaba IaeヴàdeàuﾐaàﾏaﾐeヴaàtaﾐàdeliIada…àMeàfijYàeﾐàsusàojos,àlosàIualesàHヴillaHaﾐ,àreflejando el brillo del sol. Eran azules, no como el mar, sino como el cielo, un cielo

azul con nubes como almohadas.

TÍTOL: Sinfonía misteriosa LEMA: Ryt hmman AUTOR: Joshua Madrid


[22]

La canción iba tocando a su fin, de manera que las notas caían delicadamente y, poco a

poco, volvían a su sitio, como las piezas de un puzle. La música cesó. De repente, me

miró, se levantó y caminó hacia mí. Noté que mi corazón latía cada vez con más fuerza.

Se detuvo a mi lado y me besó. Me dijo que ya era tarde para mí y me preguntó si

quería quedarme el resto de mi vida con ella. Le dije que sí.

De repente, noté cómo una fuerza sin identificar me estiraba hacia el cielo. Desde allí

miré hacia abajo. Había dos cuerpos en el suelo, un joven y una joven. Él la abrazaba a

ella como si quisiera protegerla. Ambos me resultaban familiares. Parecían muertos.

Me fijé con más detalle y pude ver un coche al lado de los dos cuerpos junto a un piano

destrozado. Parecía un accidente de coche. El muchacho seguí llamando mi atención.

Meà IoﾐIeﾐtヴYà eﾐà suà ヴostヴo…à eヴaà idYﾐtiIoà alàﾏío.à LlevaHaà laàﾏisﾏaà ヴopaà ケueà ┞o,àﾏiàpelo,àtodo…àálàﾏoﾏeﾐtoàﾏeàヴeIoﾐoIí.ààUﾐasàiﾏ=geﾐesàpasaヴoﾐàaàI=ﾏaヴaàヴ=pidaàpoヴàﾏiàﾏeﾐte…àUﾐaàjoveﾐàeﾐàlaàoヴillaàdeàlaàaIeヴa,àuﾐàIoIheàaàtodaàveloIidad…à¿suiIidio?

He mueヴtoàpoヴàesaàjoveﾐ…àPeヴoàellaàﾏuヴiﾙàIoﾐﾏigo.


[23]

MODALITAT: PROSA CASTELLANA CATEGORIA D FINALISTA

MEGALÓPOLIS

Megalópolis, siglo XXIII.

En la gran ciudad de Megalópolis, cuya extensión ocupa casi la mitad del humilde

planeta XZ-410, había un muchacho muy curioso, a quien gustaban mucho las

historias. Él se llamaba Edahi. Todas las noches su madre le contaba una. Esa noche

llegó una historia que causó en él un gran impacto y que, pasara, lo que pasara, jamás

iba a olvidar. Pero no lo dijo a su madre. Esa historia estaba escrita en un conjunto de

hojas que su madre nombró como libro. Él no había visto nunca algo parecido, en el

planeta que vivía ya todo era digital. Las historias se leían a través de la Máquina. La

Máquina era un aparato que se usaba para todo, para ordenar al robot lavar los platos,

paヴaàhaIeヴàhologヴaﾏas,àpaヴaàesIヴiHiヴ…

-Edahi, a la cama que ya es tarde. Mañana llegarás tarde a la videoconferencia con tu

profesor.

-Ya voy, mamá.- contestó Edahi- peヴoàケuieヴoàケueàﾏeàleasàeseàさliHヴoざ.

Al cabo de un rato, Edahi ya estaba en la cama y su madre empezó a leer aquellas

hojas.

-El origen de Megápolis.- Empezó leyendo su madre-. Cuenta la leyenda que desde

hacía muchos años, había un planeta llamado La Tierra. Ese planeta estaba en una

galaxia llamada Vía Láctea, en el Sistema Solar. Allí vivía con unos monstruos parecidos

a nosotros, lo llamaban fauna, también vivían árboles y plantas, lo llamaban flora.

Después de muchos años de estancia en ese planeta, se tuvieron que ir.

En 2031, La Tierra empezaba a agotarse, los hombres la maltrataban tirándole gases

tﾙ┝iIosàa…

- ¿Y por qué hacían eso, mamá? – preguntó conmocionado Edahi-. Si esos gases eran

malos, ¿por qué lo hacían?

TÍTOL: Megalópolis LEMA: Anonymus AUTOR: Francesc Moreno


[24]

-Lo hacían por egoísmo. Además, La Tierra estaba dividida en países. Había países muy

grandes que abusaban de los pequeños. Bueno, sigo – dijo la madre de Edahi-. La

maltrataban tirándole gases tóxicos y abusando de los recursos naturales que les

subministraba La Tierra, eso hizo que la flora y la fauna se extinguiesen. En 2031,

estalló una guerra entre los países del sur y los países del norte. Los del norte eran muy

ricos y buscaban explotar al máximo a los del sur, haciéndose con las materias primas.

Esas materias primas escaseaban y era un valor muy preciado. En 2035, después de

cuatro años, de intensa guerra, Estados Unidos, uno de los países más poderosos, tiró

por quinta vez, una bomba nuclear.

-¿Qué es eso?- preguntó Edahi.

-Es un artefacto explosivo que estalla y provoca muchas muertes.

-Pero, ¿para qué querían matar a gente? Estos de LA Tierra son muy raros. Primero

dañan su planeta, después matan a sus habitantes, incluidas a las personas.

-Sí, eran un poco raros. Pues esa bomba nuclear hizo desatar la ira de La Tierra, que ya

no pudo más. La Tierra les devolvía lo que le habían hecho; les devolvía los gases

tóxicos, provocaba maremotos, terremotos y erupciones volcánicas.

-¿Y qué ocurrió? ¿murieron?

- La mayoría murió, sólo sobrevivieron unos cuantos que pudieron enviar una nave

hacia el planeta XZ-410, en el que estamos ahora. En ese planeta, un valiente y sabio

hombre fundó esa ciudad.

Entonces dijeron al unísono Edahi y su madre, entre risas.

-Megalópolis, la ciudad de la Libertad.


[25]

MODALITAT: PROSA CASTELLANA CATEGORIA E GUANYADOR

ÚLTIMA PARADA

Sonaba "Born this way" de Lady Gaga cuando Fernando salió de la AP-7 para

introducirse en la salida a una gasolinera, debido a que minutos antes el viejo

Chevrolet color granate le había avisado de la escasez de combustible. Fernando

mientras tarareaba la canción ponía el intermitente y buscaba algún puesto donde

poder repostar gasolina. Al saber el tiempo que tardaría en salir del vehículo para

llenar el depósito, sintió una ansiedad por encender de nuevo el coche y continuar con

el viaje. Pero se contuvo y pacientemente retiró las llaves del contacto y tras subir la

ventanilla de su lado manualmente, se apeó del coche. Se dirigió a la parte trasera

donde abrió la puertecita del combustible y tras colocar correctamente la manguera

se recostó contra el vehículo. Comenzó a pensar en Liliana, su futura esposa. Recordó

su cabello negro como el azabache, que llegaba a la altura de sus hombros y sus ojos

verdes que centelleaban de vitalidad cada vez que la miraba. Esa era la mujer a quien

le había propuesto meses atrás que se casará con él. Y tras convivir durante los cuatro

años de carrera en la universidad, no se pudo negar. Al fin y al cabo, se amaban con

locura y era eso lo que realmente importaba. Fernando estaba realizando ese viaje

debido a que debía alcanzar a Liliana que se había adelantado a Barcelona, la ciudad

donde vivían sus padres para comunicarles la noticia. A Fernando le estaba resultando

muy pesado el viaje pero sabía que valdría la pena ya que en la ciudad condal le estaba

aguardando su prometida. Ya no se encontraba tan nervioso, ya que la noche anterior

había recibido una llamada de Lily diciéndole que sus padres se habían tomado bien la

noticia y eso ya le resultaba del todo aliviador. Fernando volvió a la realidad y se dio

cuenta mirando en la pantalla que estaba depositando más gasolina de la que

necesitaba y que por lo tanto no tenía dinero suficiente para pagarla. Retiró de

inmediato la manguera y la depositó en su lugar, cerró la puertecita del combustible y

se dirigió con pasos lentos hacia el establecimiento. Al cruzar los puestos hubo gente

que lo observaba. Una pareja que acababa de llegar lo miró desde dentro del vehículo

seriamente y tras quitarle la mirada de encima comenzaron a hablar entre ellos.

También fue consciente como un hombre de aproximadamente cincuenta años de

edad trajeado se encontraba repostando gasolina en su Mercedes, también lo miraba

mientras hablaba por el teléfono móvil. Fernando, ya cansado de tantas miradas,

aceleró su paso y entró en el establecimiento. Al entrar, una brisa de aire fresco lo

envolvió y se sintió mucho mejor. A pesar de encontrarse a mediados de Abril a eso de

TÍTOL: Última parada LEMA: La cega sordmuda AUTORA: Tesi Martínez


[26]

las siete de la tarde hacía mucho calor. Fernando echó un vistazo a su alrededor y pudo

ver a una dependienta pelirroja uniformada atendiendo tras el mostrador a una señora

que llevaba a su hija de la mano. La niña muy hábilmente consiguió librarse de su

madre y tras andar unos pasos observando las golosinas se topó con Fernando. Al

encontrarse con él se pudo ver en sus ojos el susto que experimentó pero tras sonreír

el joven, la niña le correspondió con una sonrisa. La señora se entretuvo con la

dependienta en una conversación sobre el tiempo que estaba haciendo para la época

de año en la que se encontraban, por lo que ni se inmutó de la ausencia de su hija.

Fernando se acuclilló para mirar a la niña a los ojos, y decirle:

-¿Te gustan estas golosinas?- dijo señalando un paquete de chuches. La niña asintió. –Toma, te las regalo.

La niña vaciló por un momento pero tras segundos de duda las cogió. El joven le

ofreció la mano y ella sonriendo la aceptó. Juntos se dirigieron al mostrador.

- 40€àpaヴaàelà IoIheàChevrolet granate y las chuches para la niña.- dijo el joven. Tras

pronunciar estas palabras la dependienta se giró para observarlo atentamente durante

unos segundos. Tras retirar la mirada, comenzó a cobrar el pedido del hombre. La otra

señora recordando algo empezó a buscar a su alrededor.

-¿Natalia? ¿Natalia, dónde estás? ¿Nat...?- la señora no fue capaz de terminar la frase.

–Natalia, te llevo diciendo que no hables con desconocidos y mucho menos que

aceptes cosas de ellos.

Bruscamente cogió a la niña y se dirigió a la puerta. La niña trató de resistirse pero le

fue imposible. Él quiso decir algo, pero creyó que era mejor callarse. Tras pagar, salió

del establecimiento con las golosinas aún en la mano. Se dirigió al coche y tras dejar las

golosinas en el asiento del copiloto decidió que debía ir al servicio con urgencia, cerró

el coche y se dirigió hacia ellos. Minutos más tarde. Salió del servicio y se encontró con

que no había nadie en el aparcamiento excepto un camión. No pudo evitar pensar en

esa niña de nombre Natalia. Estaba tan distraído que de repente al sacar la mano de su

bolsillo una moneda cayó al suelo y fue rodando en dirección opuesta donde se

encontraba su coche, detrás del baño. Tras rodear los baños se encontró con dos

hombres que disfrutaban de una calada a un cigarrillo; altos, fornidos, vestidos con

prendas oscuras, de ojos azules, rubios y jóvenes. De aspecto extranjero, él les dedicó

una sonrisa amable a la que respondieron tirando simultáneamente el cigarro al suelo

y apagándolo de un pisotón. Uno de los sujetos le susurró algo al otro, Fernando no

pudo entenderlo puesto que hablaban en su lengua. De repente, uno de los jóvenes se

agachó para recoger la moneda que segundos antes había perseguido Fernando,

cuando la tuvo entre los dedos comenzó hacerla girar a lo largo de su palma. Haciendo

que el joven mirara con fascinación el movimiento de la moneda, y sin darse cuenta,


[27]

como el hombre, a medida que giraba la moneda, se acercaba cada vez más. Lanzó la

moneda al aire y cuando la atrapó, lo primero que hizo fue cerrar el puño e impactarlo

con todas sus fuerzas en el estómago de Fernando. Tras flaquear sus piernas consiguió

mantenerse en pie, pero no por mucho tiempo ya que el otro joven le dio una patada

en la espinilla y el intenso dolor le hizo caer al suelo. Los golpes fueron aumentando a

medida que su garganta profería gritos de dolor. Nadie acudió a su llamada. Nadie lo

escuchaba. Nadie era consciente de lo que allí estaba sucediendo. Los dos extranjeros

se turnaron para propinarle golpes al joven, que ya se había puesto en posición fetal

para intentar protegerse. Lo único que llegó a escuchar fueron los gruñidos que

emitían esas dos bestias que cada vez que oían un sollozo por su parte, propinaban

patadas con mayor fuerza provocando que una de sus costillas crujiera. Llegó un

momento, en que los golpes cesaron y la sangre comenzó a brotar sin control por la

boca de Fernando, tiñendo el suelo de color escarlata. Cuando los agresores

caminaban de vuelta a su vehículo, uno de estos se paró para girarse y lanzar la

moneda que aún mantenía guardada entre los puños. Lo único que consiguió ver

Fernando fue como la moneda rodaba hasta caer frente a él, en medio de un charco de

sangre.

álà díaà siguieﾐte,à apaヴeIiﾙà eﾐà todosà losà peヴiﾙdiIosà uﾐaà ﾐotiIiaà ケueà deIíaà así:à さUﾐàhombre de aproximadamente 25 años de edad fue atacado el día de ayer a las 19:23h

en una gasolinera de la AP-7 por unos hombres extranjeros, según ha podido descubrir

la policía gracias a las cámaras de seguridad. El joven fue víctima de una brutal paliza

que le provocó un politraumatismo y diversas heridas internas que le causaron la

muerte. Según se ha podido averiguar el joven se encontraba en medio de un trayecto

con destino Barcelona ya que se iba a casar en las próximas semanas. Tras preguntar a

la policía la causa de la muerte ellos han respondido: Estamos investigando pero

creemos que se trata de un homicidio xenófobo debido a que el fallecido era de tez

negra y no hay signos de que se haya podido

defender".

Fernando José Pérez García murió una tarde de

Abril por cometer el crimen de tener otro color

de piel. Por cometer el crimen de ser negro.

Porque, desgraciadamente, hemos aprendido a

volar como los pájaros, a nadar como los peces;

pero no hemos aprendido el sencillo arte de vivir

como hermanos.


[28]

MODALITAT: PROSA CASTELLANA CATEGORIA E FINALISTA

MI ÁNGEL

¿Dónde te encuentras? ¿Cómo estás? ¿Te acuerdas de mí? ¿Qué sientes? ¿Frío o

calor?

Yo estoy aquí, dedicándote estas palabras, y estoy triste, agobiada y vacía desde tu

partida. Sinceramente es inevitable no acordarme de ti. Lo hago cada día, sobre todo

por las noches, cojo y abrazo fuerte mi almohada y empiezo a pensar en todo lo que

hemos vivido juntos.

Desde ese 26 de noviembre del año pasado, cuando te fuiste sin avisar, sin despedirte,

no he vuelto a ser la misma. Camino sola por las calles pensándote e intentado

entender por qué tú, una de las personas más buenas del mundo, se tuvo que ir de esa

manera. Lo que más me duele es que no me despedí de ti cómo hubiera querido

hacerlo. Si por lo menos pudieras volver, te haría saber cuánto te quiero. Te haría

saber que pocos abrazos podrán remplazar los tuyos y que tu partida ha cambiado mi

vida. Sin ti, mi sonrisa no es ni será la misma.

A pesar de tus errores, de tus locuras y de que ya no estés aquí, quiero que sepas que

te quiero, que eres el padre que nunca tuve y que, te debo muchísimas cosas que me

has enseñado y me has hecho ver en esta vida.

Se me quiebra la voz al nombrarte, al hablar de

ti y no puedo evitar llorar al recordarte. ¿Pero

sabes qué me hace fuerte? El saber que ahí

arriba eres mi estrella, y que me guías, y

también que, de aquí a muchos años, nos

volveremos a ver y que recuperaremos todo el

tiempo que estamos perdiendo.

No pierdo la esperanza de volver a verte allí

donde estés y, aunque no seas mi padre, sólo te

puedoàdeIiヴ…à¡Teàケuieヴo, papa!

TÍTOL: Mi ángel LEMA: MN AUTORA: Montse Nebot

Jocs Florals 2012

Documents

Transcript of Jocs Florals 2012